El llenguatge, Jesús Tuson, Empúries

RESUM

1. La Comunicació

Els factors de la comunicació

La comunicació es un procés mitjançant el qual algun tipus de missatge, que conté informació, és traslladat des d’una font a un destí. Cal tenir present diversos elements:

Esdeveniment: matèria potencialment comunicable exterior a un organisme o interior: un fet observable, estat físic o anímic, un pensament.

Emissor: converteix l’esdeveniment en matèria d’informació. Missatge : transformació dels fets per ésser físicament perceptible Receptor : l’altre pol bàsic on viatja el missatge. Canal o via de transmissió: unirà l’E i R a través del missatge. Codi: tipus de clau que seveix per codificar el missatge i que siga conegut per E i R

De E a R és un tipus de comunicació unidireccional, que és la més habitual entre els diferents mitjans de comunicació. El diàleg, en canvi, implica l’alternança en els papers. És un exemple de comunicació bidireccional i permet la retroalimentación (feedback) constant, permiteix comprovar la bona marxa de la conversa i enriquir-se amb les aportacions d’altre.

Els tipus de senyals

Un senyal és un objecte físic que pot ser percebut per mitjà d’algun dels sentits. Són elements informatius i és per aquesta causa que han de ser transcendits : el seu objectiu és el de ser mitjacers que ens porten més enllà de la seua pròpia existencia. Percebre’ls porta a la comprensió dels significats que hi són associats.

Qualsevol objecte del món pot ser un senyal, com pot ser tb per una col.lectivitat: un llibre pot desvetllar la idea de cultura, unes tisores, de perill, etc

Un senyal és un artefacte dissenyat per transmetre informació a un eventual R que és membre d’una comunitat d’intèrprets. La definició inclou la idea de fabricació, es fa un objecte amb la intenció que siga, i.e., un senyal, i l’aspecte social de la comunicació. P.ex. el color verd d’un semàfor que ens diu que podem passar.

Classificació (Charles Peirce, 1839-1914), tres tipus bàsics: Indicis o símptomes: P.ex.: febre, arrugues,etc. Ens permeten info pq establim la relació

d’un efecte (l’indici) amb la seua causa. Altres ex.:bona part de las capacitats professionals ja que són adquisicions d’habits especials.

Icones o imatges : representacions d’unes altres coses i funciones gràcies a la semblança. P.ex. els pictogrames dels esports olímpics, les fletxes de direcció. Un cas especial és tb el de les onomatopeies : el tic-tac d’un rellotge.

Símbols o signes arbitràris: la característica fonamental és que és pura convencionalitat, ni són el fruti d’un procés natural, com els indicis, ni mantenen cap relació de semblança amb l’objecte que que designen, i cal un pacte pq siguen portadors d’info. P.ex.: la senyal de direcció prohibida, dels símbols de química i la majoria de les paraules de les llengues del món.

1

Els senyals lingüístics

La comunicació humana més característica es basa en l’us del llenguatge que és fet de senyals arbitraris (símbols) produïts vocalment i rebuts per via auditiva (l’escriptura té un paper secundari). Aquests senyals són d’una gran potència i ens permeten la parla desplaçada, i.e., al.ludir no només a les coses presents, sinó tb a les absents, als esdeveniments passats i els futurs. Totes les llengües del món disposen d’unes unitats (més o menys paraules) que es poden combinar per formar oracions i textos, seguint les regles pròpies de cada sistema lingüístic.

El caràcter oral de les llengües presenta un seguit d’avantages davant d’altres sistemes de comunicació com ara els visuals. La veu es pot percebre en la foscor i els senyals lingüístics funcionen dia i nit. No cal que el R mantinga una posició frontal respecte a l’E, al llarg del dia tenim la boca més aviat poc ocupada i a més, el so pot arribar relativament lluny, i.e., l’opció verbal és la més rendible per a la comunicació.

Els orígens del llenguatge

Com va començar la gran aventura de la parla? Les notícies més antigues que tenim són de fa uns cinc mil anysi, a més, filtrades per l’escriptura : les peces de fang de Mesopotàmia. Però probablement l’inici és més antic, ja que hem de tenir en compte que les pintures d’Altamira són de fa 20,000 anys i ben segur ja parlaven, no és possible d’establir la data de naixement del llenguatge però segur que els hòmens que controlaven el foc ja ho feren fa mig milió d’anys.

És raonable de pensar que els crits acompanyats de gesticulacions són l’orígen del llenguatge. La imitació dels sons provinents de la natura que progressivament es van especialitzar fins que es van deslligar dels objectes presents i van permetre la parla desplaçada. Romandrà, doncs, en el misteri l’acte a través del qual els humans van començar a fer servir símbols per designar els objectes.

La intelligència i el llenguatge són dos aspectes d’una mateixa realitat, la que marca les fites d’una nova espècie.

Comunicació aninal i llenguatge humà

La comunicació animal es caracteritza pel predomini gairebé absolut dels factors genètics: els gats miolen, els gossos lladren. D’altra banda, els crits diferenciats són molt limitats i, gairebé sempre, lligats a les circumstàncies de l’entorn (perill, rebuig...) i als desitjos (aliments, sexualitat, jocs...).

Alguns investigadors van empredre l’aventura d’ensinistrar ximpanzés, però com que l’aparell vocal no té les característiques que fan possible la nostra riquesa articulatòria, els investigadors van recòrrer a los procediments de comunicació extraverbal: els gestos de l’ AMESLAN, l’ús de targetes amb dibuixos i tb peces de plàstic.No obstant això, aquests experiments demonstren la gran capacitat imitativa dels ximpanzés i no la seua disposició a aprendre.

El llenguatgeté cinc característiques que el situen ben llunyde les pautes típiques de la comunitat animal:

La immensa majoria dels senyals són arbitràris. En totes les llengües comunes hi ha un fet comú, la parla desplaçada. Estan configuredes per dos nivells: el de les unitats de so o fonemes i el de les unitats del

sentit o morfemes.

2

A més, les unitats bàsiques del sentit es poden combinar i formar oracions i textos, això es diu productivitat.

Tb serveixen per parlar d’elles mateixes, metalingüística.

2. El llenguatge

Una definició essencial

Les llengües són, primer de tot en el temps i en importància, mecanismes orals, i l’abundància actual de la producció escrita mai no hauria d’enterbolir aquesta condició natural de les llengües. És inimaginable un text escrit sense el suport de la parla. L’escriptura és un fet molt recent en la història de la humanitat, arran de la revolució industrial i de la implantació progressiva de l’ensenyament obligatòri a partir del segle XIX. Tenim mostres des de fa uns cinc mil anys però els escrivans eren pocs i gent d’ofici.

El llenguatge és la facultat oral de comunicar pròpia dels éssers humans amb què es poden transmetre els esdeveniments, interns i externs, mitjançant un sistema de senyals convencionals organitzat en dos nivelss: el so i el del sentit. Aquest sistema té una considerable capacitat combinatòria que fa possible la creativitat sense límits.

Cal explicar que un sistema o organisme és un conjunt d’elements cadascun dels quals es defineix per relació als altres elements del mateix sistema. P.ex. fill o filla són unitats de parentiu però són inconcebibles sense pare o mare. Els elements del llenguatge i, en concret, d’una llengua mantenen relacions sintagmàtiques. Dins d’una oració, la posició del subjecte davant del verb té sentit pq la posició d’objecte es troba després del verb.

Una llengua és la construcció que cada parlant fa en si mateix a partir de les dades amb què es troba en el seu entorn o comunitat de parla. Estem predisposats a adquirir la llengua de la nostra comunitat lingüística. La llengua és un mecanismo d’una complexitat enorme i arribem a ser-ne membres en pocs anys.

El nivell del so

La veu humana és el resultat que s’obté quan l’aire procedent dels pulmons troba tancades les cordes vocals i en sortir les fa vibrar. Si les cordes vocals són més fines i tenen un grau de tensió més gran hi haurà més vibracions per segon i, doncs, els sons que en resulten seran més aguts; en canvi, si les cordes són més gruixudes i el grau de tensió és menor, tindrem menys vibracions per segon i els sons seran més greus. El to de la veu (més agut o més greu) identifica qui parla (home, dona,vell...).

L’aire troba el seu camí en les zones mucoses de les cavitats supralaringals on les vibracions originals prodiuran tot un munt de reaccions per simpatia, responsables del timbre. En aquest punt cal parlar del fenomen d’articulació: en primer lloc, l’úvula podrà romandre abaixada i en aquest cas l’aire prendrà el camí de les fosses nasals, però si ha pujat i barra l’accés a aquest espai nasal, l’aire eixirà per la cavitat bucal donant lloc als sons orals. És en la boca on es produiran tot un conjunt de modificacions de espai.

Amb les vocals no es creen cap obstacle o obstrucció a l’eixida de la veu, però l’espai de la boca variarà en cada cas. La posició de la llengua dona lloc a les diferents qualitats, o timbres dels sons vocàlics. En les consonants implica algun tipus de contacte entre els òrgans de fonació, i les

3

articulacions poden ser bé contínues (p.ex. la lateral l), bé interruptes (les oclusives), bé fricatives (pas molt estret pq passe l’aire s). Aquest conjunt de característiques del contacte hom anomena mode d’articulació. El contacte dels òrgans és el punt d’articulació. Altra característica de les consonants es que poden ser sordes o sonores.Amb aquestes característiques podem definir amb precisió, p.ex. s de casa: fricatiu o aproximant, àpico-alveolar i sonor.

En una dimensió perceptiva, allò que discrimina els sons són les fonemes que són unitats mínimes del sistema lingüístic i fan percebre el contrast de significats en els parells mínims: pes/bes.

Les llengües humanes han estat considerades com a mecanismes admirables regits pel principi d’economia, que funciones gràcies a un sistema combinatòri de diversos nivells. A partir de molt poques unitats es pot bastir tot l’edifici de la comunicació més perfecta.

Els nivells de sentit

Els morfemes o unitats de l’àmbit de la significació poden ser del tot independents com ara shir, mai, Llobregat, etc. o formes que només poden funcionar en concurrència amd d’altres formes: pre- podrà aparéixer acompanyat de dir, destinar o altres.

Hi ha una sèrie de morfemes anomenats afixos que són molt productius: pre-determinar, re-acció, carnon-er, salt-a-ve-s, etc.

Les possibilitats combinatòries creixen amb els sintagmes: construccions fetes amb morfemes amb un cert grau de cohesió i que són els elements constitutius de les oracions. Són estructures generalment complexes preparades per ocupar unes determinades posicions sintáctiques, com ara la de subjecte de l’oració (SN), predicat (SV) i complement de lloc (SAdv), etc.encara que no són possibles totes les combinacions sintagmátiques, no podem dir El cotxe animós ja que les llengües tenen les seues pròpies regles.

Les oracions són estructures fetes de sintagmes que tenen, com a mínim, una organització binària en què freqüentment una part expressa l’agent i l’altra l’acció (el granger/ treballa), o bé esmenta un objecte i es diu com es troba (el cotxe/ no funciona). Poden arribar a graus de complexitat considerable i són les construccions bàsiques de la comunicació humana. És dins l’oració i els sintagmes on les paraules arriben a tenir un sentit precís. P.ex. ronda: Aquesta ronda la pago jo, Passarem pel camí de ronda, Els guàrdies han fet la ronda a les tres de la matinada.

Totes les llengües del món tenen estructures oracionals (SVO en el nostre cas) amb marques de concordança entre dos o més dels elements oracionals. En algunes llengües dites polisintètiques existeix el que s’anomena “paraula-oració” (lleng. chinook iniáludam: He vingut per donar-li-ho a ella)

Els textos són complexos supraoracionals regits tb per normes combinatòries. P.ex. Ho he fet fa una estona només té sentit si és la resposta, potser, de Has guardat la maleta.

L’ús de les llengües

Les llengües són mecanismes molt potents amb una estructura combinatòria complexa. En primera instància, tenen el destí de ser usades en la vida de cada dia. Transformen el món en intel.ligible, reduint la multiplicitat dels objectes a classes o grups d’objectes: p.ex. cadires, persones, llibres, etc.

4

Creen objectes mentals, p.ex. honestedat, seny, etc. encara que són entitats abstractes que no es troben en el món real. Tb poden fer coses p.ex. Us prometo que vindré demà executar una promesa. Hi ha tota una sèrie de verbs que fan allò que diuen: prohibir, nomenar, etc. i d’altres que són el patrimoni de qualsevol: negar, declarar, etc.

L. Bloomfield deia que és possible que algú tinga una necessitat i i faça una actuació lingüística adreçada a una altra persona, aquesta, copsada per una ordre o suggeriment, farà les passes reals per a que la primera obtinga allò que desitjava. En casos límit, hi haurà qui tindrà com a funció quasi exclusiva la de fer servir la llengua per provocar les accions alienes: compri, vengui,etc. No només hi ha paraules que obliguen els altres a fer allò que diu algú. No cal que les expressions tinguen forma d’ordre Anem-nos-en!, n’hi haurà prou amb Saps quina hora és?, o bé, S’està fent fosc.

Així doncs, en fer servir una llengua, manifestem opinions i situacions personals i tractem de provocar reaccions a qui ens escolta. Un cas interessant és el recurs de la ironia, estudiada com a figura retòrica, consisteix en dir una cosa però amb la intenció que es faça exactament el contrari, cas del que alguns anomenen “prevaricació lingüística” P. ex., si una persona arriba tard a una reunió podem afirmar: D’això se’n diu puntualitat suïssa. La ironia només pot desvetllar-se en el lloc apropiat i ens mostra fins a quin punt l’ús del llenguatge va lligat a la situació concreta de la parla i per referència als locutors, als seus coneixements, actituts i creences. Per això les converses són sovint plenes d’el.lipsis, sobreentesos i silencis de complicitat.

Prevaricació lingüística: adequada per retolar l’ús mentider i, sobretot, quan els poders totalitaris manipulen el llenguatge i canvien el lligam entre formes i significats amb la intenció d’amagar accions injustificables. En l’ús del llenguatge el que es fa palés de forma més habitual és tot un conjunt de normes de cooperació i d’ajustament entre els participants: torns de paraula, fórmules de tractament, etc.

3. Les llengües

La diversitat lingüística

Encara avui és difícil saber quantes llengües hi ha al nostre planeta per diverses causes: Tendència de les admonistracions estatals a sobrevalorar les llengües estatals. Inclinació paral.lela d’alguns estudiosos que no reconeixen més llengües que les que han

donat literatura en èpoques antigues. Dificultats per a distigir entre llengua i dialecte.

Es parla des de unes tres mil llengües fins a sis mil, però apareix amb més persistència la quantitat de al voltant de quatre mil. Hi ha llengües amb centenars de parlants, com ara el xinés, i oposadament llengües que són parlades per un conjunt petit de persones que o bés han estat sotmeses a colonitzacions genocides o bés han estat gairebé assimilades per la llengua de l’estat. És el cas de moltes llengües ameríndies com el sioux (20,000 parlants) o el tuana (10 parlants). Moltes es troben en perill d’extinció com va passar al dàlmata o a l’ona (lleng. de Terra de Foc).

En relació al nombre d’estats, tenim el cas de Portugal amb una sola llengua i el de l’Índia amb prop de cinc-centes. Casos com el primer són gairebé bé excepcionals, el més normal és l’existència de diverses llengües en el mateix estat. Cal tenir en compte que una cosa són les fronteres del estat i una altra les de les llengües. El panorama lingüístic del món presenta, doncs, continuïtats i discontinuïtats al marge de les front lingüísticaeres polítiques. Aquests talls existeixen i això modifica el mapa lingüístic del món al menys en dos sentits: hi ha la superposició de llengües i els

5

sistemes educatius estatals i mitjans de comunicació que promouen la parla de la capital de l’estat i així esborrant les varietats dialectals.

Aquesta diversitat lingüística fa que alguns es plantegen una sola llengua auxiliar universal: esperanto, volapuk i d’altres. Llengües artificials, no apreses com les anomenades maternes o naturals. L’èxit en l’aprenentatge d’una segona llengua depén de si aquest és la conseqüència d’una imposició, o bé és el fruit d’una elecció voluntària.

Les famílies de llengües

Des d’antic les llengües han estat agrupades formant famílies atenent a les semblances formals i s’han dissenyat arbres genealògics per mostrat les relacions de parentiu, això s’anomena classificació genètica. Amb aquesta es pot dir que p.ex. el català, el castellà, el francés, l’italià, etc. són llengües germanes pq tenen coma mare el llatí i que l’alemany i el neerlandés deriven d’una germànica (no hi ha testimoni escrit). A més, llatí i germànic provenen d’una altra comuna, l’indoeuropeu. Si, a més, trobem semblances morfològics i en la forma d’estructurar les oracions, l’evidència del parentiu es veu reforçada.

Però no totes les famílies s’han pogut establir, amb prou feines es poden trobar arbres genealògics coincidents per a les llengües d’Àfrica o d’Amèrica, sobretot pq no disposem de testimonis antics. En l’àmbit indoeuropeu, hi ha des de fa més de dos mil anys.Es parla de 20-30 grans famílies. Però no totes les llengües del món es poden enquedrar dins d’una familia mombrosa, com ara l’esquimal, que té molt poques llengües al seu voltant, o de l’euskera o el japonés, on el més probable és que les llengües germanes hagen desaparegutsense deixar cap testimonio que els investigadors encara no hagen trobat els materials.

Els tipus de llengües

Hi ha la possibilitat de considerar semblances entre dues o més llengüesencara que no estiguen històricament emparentades, hom parla de classificació tipològica, algunes llengües,potser allunyades i de famílies diferents, tenen una organització similar almenys en alguna de les parts de la seua estructura.

És ja tradicional una classificació tipològica basada en el grau de síntesi (llengües sintètiques) o d’anàlisi de la paraula (llengües analítiques). P.ex. salt-à, el segon morfema és sintètic, cap possibilitat de segmentació: persona, nombre, temps i aspecte; re-produi-ble, és més aviat analític, cada morfema un sol significat.

Atenent a l’estructura de la paraula hi ha tres tipus: Llengües flexibles o fusionals: en què el grau de síntesi és elevat. P.ex. el llatí, domin-um,

sg., masc., ac.; tb l’àrab, el sànscrit, el grec i, en menor mesura, les llengües romàniques. Llengües aglutinants: les paraules són formades per morfemes que es poden segmentar i als

que s’hi pot atribuir un significat diferenciat. P.ex. el turc, l’euskera, l’esquimal, el yana, etc. Les llengües romàniques i les germàniques tenen un capítol aglutinant considerable que és conegut amb el nom de derivació. Un cas especial dins aquest grup són les llengües polisintètiques (paraules-oració) com el chinook.

Llengües aïllants: en què cada paraula és independent i té forma fixa o invariable, cada mot és un morfema. P.ex. el xinés, el vietnamita, el birmà, etc. Pel que fa a les llengües com les romàniques i l’anglés hi ha casos d’aïllament en els compostos.

6

Però aquests no es correposnen al cent per cent amb llengües reals. No hi ha tipus purs. Hi ha decantaments, més o menys forts, cap a la banda analítica o la sintètica.

Hi ha unes llengües que segueixen l’ordre SVO, com ara el català, l’àrab modern o el finés, L’ordre SOV, el japonés, el turc o el coreà i tb VSO, el tàgalo o el galés. Tb des del p.d.v. fonètic es parla de llengües tonals, de les que fan servir clicks, etc. Però, tot això no impedeix que puguen traduir del català al japonés (i a l’inrevés) encara que siguen tan diferents.

Els estudis tipològics poden donar informaciósobre la facultat del llenguatge. En canvi, les classificacions genètiques ens poden il.lustrar sobre alguns aspectes de la història dels pobles.

Llengua i dialecte

Una llengua tb és producte d’una comunitat. La noció d’intel.ligibilitat mútua és questió de graus, es fa molt difícil determinar quins i quants són els dialectes d’una llengua i si dues formes de parla pertanyen a dos dialectes de la mateixa llengua o a dues llengües diferents. En la zona nord de la península, un parlant català es pot entendre amb un benasqués, i aquest amb un aragonés, i aquest amb un castellà, i aquest amb un asturià, i aquest amb un gallec Tot això amb reajustaments lingüístics, el que sembla difícil es que el català s’entenga amb el gallec directament. Però en altre cas diferent com és en Nancy i en Estrasburg (francés i alemany repectivament), totes dues dins de França, són separades per una frontera lingüística molt clara.

Les varietats geogràfiques i històriques d’una llengua s’anomenen dialectes, són realitzacions sistemàtiques i col.lectives de la mateixa llengua, llengua que no és poseida per cap persona, recordem que la llengua és un concepte abstracte. Podem observar grans coincidències en la fonètica, en la morfologia, el lèxic i l’organització sintàctica, tot i que obviament, es copsen unes diferències que són les que permeten parlar de dialectes. De vegades les diferències són molt fortes, el mandarí i el cantonés, que són mútuament inintel.ligibles però l’escriptura n’és la mateixa. El cas contrari el tenim en el serbo-croata, una sola llengua, separats per una frontera i dues escriptures diferent (tb dues religions diferents).Els especialistes marquen les diferències dialectals en mapes mitjançant línies isoglosses.

És del tot acientífica una valoració que volgués establir rangs entre els dialectes, no hi ha uns de més bons que d’altres. Un dialecte no és res més que una varietat al costat d’altres varitats, sense cap preemineça. Però tot sovint un dialecte es converteix en llengua estàndard, d’aquesta manera la variant arriba a ser considerada més culta i prestigiosa per motius aliens a la seua estructura.

Llengua i registre

Les llengües tb estan dotades de registres diferents o modalitats d’ús. Els registres són les adaptacions de la llengua a les circunstàncies de la situació comunicativa, tenint en compte les persones a les quals ens dirigim i el tema de què es parla. Podem parlar de dos registres o estils de parla: l’ús formal, solemne i l’ús informal, col.loquial. en algunes llengües aquests dos extrems es troben molt allunyats, p.ex. l’àrab: l’Alcorà per als usos formals, llengua que s’ha d’aprendre en l’escola i molt distanciada de les varietats de l’àrab parlat. Moltes vegades, la parla és titllada d’inculta o vulgar. Sembla difícil de concebre una llengua sense registre, les llengües permeten una gamma variada d’estils de parla.

Una altra questió és la conveniència d’una norma lingüística estàndard, que sol situar-se al costat de la registre formal. Aquesta és una modalitat funcional, per a mantenir obert l’espai de la

7

comunicació i per a fornir d’un instrument prestigiós els discursos científica, filosòfics, artístics, comercials, etc. La tria es pot fer bé sobre la base d’algun dels dialectes, bé amb una operació integradora que reculla algunes de les fórmules més reeixides de tot el domini lingüístic. Històricament la primera s’ha donat amb més freqüència.

4. L’evolució de les llengües

Les llengües canvien

És un fet observat des de l’antiguitat és que les llengües no són entitats estàtiques. Totes les llengües estan sotmeses al desplaçament i, fins i tot poden morir bé deixant descendència, com el llatí, bé sense diexar-ne, com el dàlmata o l’íber.

Es cert que les llengües que avui es parlen són el resultat d’un llarg procés evolutiu: per això es parla d’anglés medieval o d’anglés antic. El canvi lingüístic no sempre és observable en el lapse temporal d’una generació, per això els textos escrits de fa segles ens ajuden a copsar l’evolució de les llengües. L’Appendix Probi és una llista en què es corregien paraules llatines considerades impròpies i que data del s. VII (l’original pot ser del s. IV): oculus non oclus (“ull”).

Altres casos són les glosses, traduccions de paraules i expressions llatines a les d’una llengua romànica, fetes pq les de la primera ja no s’entenien, i la inclusió sobre la marxa de mots d’una llengua viva en documents redactats en llatí. El que no se sap ben bé és pq canvien les llengües.

Les causes externes del canvi lingüístic

Una llengua és un sistema d’expressió i de comunicació que, en certa mesura, s’autoregula o s’equilibra de forma interna ja que està exposada a les circunstàncies de l’entorn i aquest pot modificar-la per exigència de paraules noves o per la presència d’altra llengua, i.e., contacte de llengües.

Un cas d’aquest clar és quan una llengua arriba a substituir completament a l’altra, la substituïda deixa algunes empremtes. Per això, es porbable que els pre-romans de la Península Ibèrica feran servir un llatí ple d’iberismes, basquismes o celtismes i això determinara l’aparició de les llengües romàniques. El conjunt d’emprentes que la llengua extinguida deixa es coneix com substrat. De substrat ibèric són: buixa, conill, etc., al substrat cèltic: banyal, camisa, etc.

De vegades, una llengua pot pressionar una altra durant un cert temps i deixar de fer-ho més endavant, la llengua que perviva haurà manllevat elements de l’altra: superestrat. De la presècia àrab: alcova, almirall, arròs, etc. En general aquestes empremtes tenen relació amb les activitats més característiques del poble: milicia, construcció i, sobretot, agricultura. En temps més recents, la llengua anglesa en terrenys com l’esport, les finances, l’electrònica i d’altres. El manlleu de paraules no acostuma a canviar substancialment l’estructura de la llengua, sobretot hi funcionen els mecanismes d’assimilació: football- fútbol.

Las causes socio-culturals del canvi lingüístic

Alguns canvis lèxics vénen condicionats per la relació entre la llengua i el seu entorn. Afecten les comunitats que estan obertes a la innovacií tecnològica, econòmica i cultural. La desaparició de paraules que designen objectes que deixen de ser útils en l’àmbit lingüístic es avui prou normal: arcaismes, si, a més, afegim el desplaçament de la població a les ciutats, noms d’abans comuns ara

8

es tormen especialitats: besllaurar, rostollar, etc. Tb la pèrdua algunes referències culturals: És un artista proteic (déu grec que canviava de forma).

Són pèrdues pq els nous objectes i conceptes demane termes nous, tb les activitats i les professions: neologismes; i es poden crear i introduir de moltes formes: marketing, squash, etc. D’altra banda, bona part dels tecnicismes (medicina, física, química i d’altres llengües) venen del grec o llatí. En molts casos són híbrids, llengua clássica i d’altra comú: retroalimentació, intravenós, etc. Tb molt freqüent és l’acronímia: UNESCO, RENFE, etc.

Entre les causes socials, l’argot: modalitat en un principi restringida a determinants sectors (estudiants, soldats, deliqüents, etc.), dins de l’àmbit comú de la llengua, obliga a la renovació. Els joves no volen parlar com els adults i els delinqüents volen ocultar.

Tabú: prohibició d’esmentar directament el nom del déu en algunes cultures, cosa que obliga a emprar-hi circumloquis i mots paral.lels. Tabús més freqüents: activitats sexuals i defecatòries. Són l’origen dels eufemismes i produeixen la renovació constant del vocabulari.

Altre factor socio- cultural és la normalització lingüística. Caldrà substituir els barbarismes per paraules autòctones o per construcciones noves a partir del vocabulari genuí i tb assimilar les paraules forànies a les estructures fonològiques i morfològiques pròpies. Aquest procés ha de ser assumit per l’Administració, els mitjans de comunicació i les institucions acadèmiques i reclozays per les autoritats polítiques.

Les causes internes del canvi lingüístic

Es pot suposar que en les llengües hi ha tendències cap a un cert equilibri o simetria però trobem elements aïllats amb un grau de salut considerable: verbs irregulars. Però, des de fa més d’un segle s’ha estudiat un factor de canvi conegut amb el nom d’analogia o proporció: coneixo per analogia amb creixo; hi han cas de concordança; etc.

Els canvis fonètics que es produeixen són regulars i generals i afecten tota la sèrie implicada. Si el català admetés mots anglesos com stop o smile el més normal és que fossen precedits per una e neutra en tots els elements de la sèrie.

En l’espai lingüístic de la Romània hi ha un fenomen molt estudiat: el del manteniment i el canvi de les consonants sordes oclusives intervocàliques: petra, vita, rota, italià pietra, vita, ruota i en romanés piatra, viata i roata, en la Romània occidental, en català pedre, vida, roda, en castellà piedra, vida, rueda en gallec pedra, vida, roda. El canvi fonètic és, doncs, l’element essencial en la transformació de les llengües.

Pel que fa als canvis del nivell de significat, tb hi ha moviments i desplaçaments, el més important el pas del sentit recte al figurat. En llatí, testa potser recipient o crani: català test, castellà tiesto, francés tête (cap), això vol dir que en llatí tenia un sentit recte i un altre figurat. És habitual la designació de realitats inanimades que, en sentit recte només seria d’éssers animats: peu de minutanya, edificis intel.ligents, etc. La conservació de paraules que ja no tenen referent en la realitat: esclau, no es pot fer servir literalment; tb quan un teme especialitzat esdevé del domini públic: fenomen cultisme provinent del grec ara pren el sentit de sorprendent i, a l’inrevés, ponere del llatí pondre: Sol o ocells.

L’estudi del canvi lingüístic

9

En les primeres dècades del s.XIX, l’investigador Jakob Grimm va poder comprovar tota una sèrie de relacions regulars entre la llengua graga, la gòtica i l’antic alemany, pel que feia als canvis fonètics. Paraules aparentment dissemblants podien ser considerades com a provinents d’una mateixa font (l’indoeuropeu). Aquest descobriment va revolucionar els estudis històrics i és la base mateixa de les investigacions que van permetre la constitució ramificada de l’arbre indoeuropeu. Van sovintejar els treballs de reconstrucció lingüística de la llengua indoeuropea comuna: matar (sànscrit), meter (grec), mater (llatí), mouter (antic alemany), etc *mater. Fins i tot, va permetre la reconstrucció d’algunes paraules llatines no documentades a partir de les formes romàniques: genoll (català), xoello (gallec) i gionocchio (italià) *genuculu (llatí vulgar). El treball comparatiu és la gran realització lingüística del s. XIX i perdura en els nostres dies.

5. Les llengües i les cultures.

Llengua i diferència

Hi ha diferències en les costums i tradiccions, sistemes d’organització social, actituds, respecte a l’entorn i tb varietat lingüística. Aquest factor en alguns pensadors romàntics al van fer responsable de la resta de diferències: Humboldt va afirmar que la diversitat lingüística era paral.lela a la cultural i recentment es creu que es la base de determinades orientacions perceptives que fan veure el món d’un color o d’altre.Cal oblidar algunes idees del tot desacreditades, irrellevants i sense suport científic que atribuïa a factors racials, climàtics i culturals alguna mena de responsabilitat quant a la perspectiva lingüística. Qualsevol nounat pot aprendre com a llengua materna qualsevol de les llnegües que hi ha al món.Quant al factor climàtic, en temps passat hom pensava que als països nòrdics els corresponien llengües fredes i al sud llengues càlides, adequads per a l’oratòria i el teatre.

La influència del factor cultural sobre les llengües només afecta una part del lèxic i, especialment, les locucions populars i no els nivells estructurals. Els interessos culturals d’un poble es reflecteixen en el vocabulari, pq és obligat donar un nom als objectes i costums de la societat. Cultura no és tan sols el conjunt de’obres considerades excel.lents, és tot allò que un poble fa en el seu medi de vida i els ritus o celebracions. Tot plegat deriven creences, valors, formes d’organització de la societat, les lleis i les institucions. És evident qie els conjunt dels ingredients culturals ha de deixar penges importants en el vocabulari.

Pel que fa a les anomenades formes superiors de la cultura (artítica, científica), cap llengua no imopsa mai límits al desnvolupament cultural: ls llengües s’hi adapten normalment amb la creació o adpoció de lèxic específic. És freqüent que una persona lingüísticament més reflexica dote a la llengua d’aquestes eines (Ramon Llull, Pompeu Fabra, ...). Les llengües no són cap obstacle per al desenvolupament cultural, l’anglés de fa cent anys, semblant a ara, no estava preparat per a parlar de cibernética.

La llengua i l’entorn físic

Una part considerables del lèxic serveix per a designar objectes del món físic, aquestes realitats reben noms específics: el nostre entorn més immediat, el cós humà i les seues parts, tb demanen obligatòriament les paraules específiques. Les llengües coincideixen en designar els elements bàsics i universal del món físic mitjançant seqüències fòniques arbitràries.

10

El vocabulari d’una llengua conté una selecció significativa de tot allò rellevant per al grup pq no tots els elements tenen la metirxa importància. No és el mateix en català el volum de vocabulari referent al cultiu de la vinya que a la raollida de la farigola, o als gossos i als cocodrils. La llengua esquimal té diverses paraules per a designar la neu. Des d’aquest p.d.v. tota llengua és de la tribu el repertori lèxic de la qual s’adiu a les necessitats del grup i fa distincions allà on troba que són més útils.

Un altre aspecte en la reducció a segments de les realitats que són de gradació infinita varia molt de llengua a llengua. En català els color bàsics són sis: vermell, taronja, groc, verd, blau i morat, en shona, llengua de Zàmbia són tres cipswuka, cicena, citena; en bassa, de Libèria i Camerún, dos ziza i hui. La segmentació és relativament arbitrària però quan hi ha necessitat sempre podem afegir-hi matissos (verd fosc, blau grisós) o de recòrrer als colors d’alguns objectes (llima, rosa)

Les llengües humanes coincideixen totes pq són sistemes simbòlics en què les paraules no coses i accions, sinó tipus de coses i d’accions. Cada paraula és el nom d’un conjunt obert, és la classificació primera del món.

La llengua i els fets culturals

Ens imposen les llengües una visió del món o només reflecteixen la selecció definitiva que en fem?Hipòtesi “Sapir-Whorf” relativisme lingüístic: la nostra orientació vers el món vindria condicionada per la llengua que actuaria com a filtre i faria que cada poble percebés les coses de manera diversa i preestablerta. Aquesta mai no ha estat verificada. P.ex. un lord inglés i un mecànic de Detroit parlen la mateixa llengua.

No es veu de quina manera els sistemes fonològics, morfològics i sintàctics podrien orientar la nostra percepció del món. Caldria dubtar que la possessió de dues, tres o quatre llengües ens donés una visió barrejada de la realitat. El vocabulari d’una llengua només reflecteix el món o tb ens imposa les seues lleis? El fet que ho hi haja una paraula intermèdia entre el verd i el blau no ens priva de distingir entre diverses tonalitats.

El lèxic, les frases fetes i les idees col.lectives

En les llengües trobem una mena de paraules que no remeten a objectes del món: solidesa, agressió, etc. són paraules de referent abstracte. Si sentim expressions com És un polític honrat aprenem l’ús de les paraules. Tenim, doncs, el coneixement del valor semàntic d’ honradesa implica el coneixement del seu contrari.

Aquest tipus de paraules fan referència a qualitats i són les primeres matèries dels judicis de valor. El seu sentit pot variar molt de parlant a parlant a causa de les vivències personals: llibertat valor positiu Per sort, viuen en llibertat i negatiu Els tirans tenen llibertat per fer el que volen. Els valors poden ser induïts o manipulats, amb la finalitat de crear una consciència col.lectiva i açi les paraules sí poden condicionar la nostra visió del món.

Un altre factor és l’existència de les frases fetes i dites populars en la mesura en què encara tinguen vigència. Trobem moltes que han condicionat les formes de pensar col.lectives, p. ex. En referència a les dones, desfavorable Dona ociosa no pot ésser virtuosa, etc. o a ser obedients A taula i al llit al primer crit. Reflecteixen una mentalitat i formen part del programa “educatiu” popular que passa de generació a generació.

11

De tots els nivells lingüístics només l’apartat del lèxic manté relacions amb l’univers de la cultura, donant-nos indicis dels interessos d’un poble i expressant el el seu sistema d’organització. Tb manifestant una determinada visió del món mitjançant els proverbis i són les llengües de cada pobles les que ens fan conscients de la nostra manera d’ésser i ens defineixen com a col.lectius.

6. L’escriptura

Els orígens i les funcions

L’escritura no és un factor cosubstàncial a les llengües, durant decenes de mil.lenis aquestes en van poder prescindir. L’alfabetització generalitzada en els països occidentals és un fet molt recent i allò que és consubstàncial o natural a les llengües és la seua dimensió oral. Amb l’escriptura o sense els infants continuen fent l’adquisició natural de la llengua gràcies a l’exposició auditiva; l’escritura vindris després o no vindrà.

No obstant això, l’escriptura té un gran prestigi. Les primeres mostres d’escriptura són de l’any 3500 a.C. i apareixen en petites peces de fang, s’hi va escriure amb un punxó signes cuneïformes, eren contractes i vendes de terres i animals. Les funcions primordials, doncs, va ser la de fixar les paraules dites i la de constituir-se rn auniliar de la memòria. La primera d’aquestes funcions s’ha mantingut inalterada. L’escriptura és capaç de vèncer els pas del temps i podem emportar-nos-la. Pel que fa a la memòria ha permés el manteniment dels records, i.e., la història de la col.lectivitat. Vehicle a través del qual s’han elaborat les grans obres del pensament, de les ciències i tèniques i de les arts literàries. Però en els orígens, l’escriptura va servir per fer llistes d’impostos, celendaris, genealogies, rutes geogràfiques, etc

Tipus d’escriptura: representacions conceptuals

En la història de l’escriptura les representacions han anat des de la figuració icònica fins a l’abstracció alfabètica. Tot va començar amb els pictogrames, va continuar amb l’escriptura sil.làbica i es va cloure amb la senzillesa màxima dels diversos sistemes d’escriptura alfabètica.

Un pictograma és una representació icònica de la realitat, però no es pot pronunciar. Poden ser clarament realistes, com ara els jeroglìfics egipcis i resultat d’una idealització només ens suggeriran els objectes. La simplificació dels pictogrames va ser molt probablement la conseqüencia de dues necessitats: d’un costat, l’exigència d’una escriptura més ràpida, d’altre, la desfiguració dels pictogrames va arribar de la mà de diferents tècniques emprades: molt especialment del sistema d’incisions cuneïformes en fang que feia molt difícil el dibuix de les figures curvilínies. Això provocà un canvi bastant radical que va allunay aquestes figures de la realitat que representaven.

Els pictogrames s’han desenvolupat en cultures molt diferents. El cas més conegut és el de l’escriptura sagrada dels egipcis, els primers textos són anteriors al 3000 a.C., però tb els xinesos, els maies i d’altres pobles. Sense anar molt lluny, nosaltres mateixos ara en senyals de circulació o en la designació del diferents esports olímpics.

Aquests sistemes tenen un advantage: es poden interpretar d’un cop d’ull, independentment de la llengua del receptor, però tb inconvenients, hom n’ha comptat uns 6000 jeroglífics, això feia molt difícil l’aprenetatge. En aquesta dificultat trobem la primera dificultat (l’escriptura sil.làbica).

La desmotivació, la pèrdua de la semblança, és l’origen dels ideogrames: elemets gràfics que abans havien estat

12

Els ideogrames corresponen a paraules i es poden llegir amb independència de la llengua (p.ex. els números arabigs: 1, 2, 3,...) A la Xina es manté aquest tipus que és intel.ligible tant pels parlants de Pequín com per als de Canton amb dialectes tan allunyats, són llengües diferents. Però hi ha probleme un pictograma però l’ús l’ha anat simplificant fins a perdre els trets que el feien intel.ligible.s, un bon diccionari de xinés conté uns 50,000 signes.

Els ideogrames són un pas important en l’evolució de l’escriptura, permeten dues operacions: poden servir per simbolitzar paraules amb què al.ludim a les nocions abstractes i poder simbolitzar qualsevol cosa, fins i tot, les articulacions mateixes de la parla.

Tipus d’escriptura: representacions lingüístiques

Els pictogrames i els ideogrames són signes que representen, en bloc i sense anàlisi, conceptes de coses, d’accions i de qualitats. Conceptes molt mombrosos. L’escriptura sil.làbica és un sistema en què cada signe representa el grup fonètic anomenat síl.laba, i representa encara en bloc i sense tenir en compte que aquest grup pot estr format per una o més articulacions sonores. L’avantatge:el nombre de síl.labes de cada llengua és inferior al nombre de paraules. En japoné hi ha la forma d’escriptura katakana que consta de 47 sil.labogrames bàsics.

El pas cap a l’escriptura sil.làbica ja es va donar a Mesopotània a mitjans del tercer mil.lenni, una mica més tardal Sinaí i a Xipre. És a partir del fenici, amb la seua reducció impressionant, que els grecs farien la resta: el pas definitiu cap a l’escriptura alfabètica.

L’escriptura alfabètica és el de la correspondència fonològica: un fonema, un signe gràfic; però en la realitat només els fonòlegs fan servir un instrument de representació (l’alfabet fonològic) que gaudeix d’aquest grau de precisió. A la pràctica un fonema pot tindre diverses grafies /s/: s, ç, ss, etc o una grafia cap possibilitat de realització: h.

L’anomenat alfabet fenici (1700 a.C.) només tenia signes per a les consonants i alguns estudiosos l’han considerat prop de l’escriptura sil.làbica i no alfabètica. L’escritura grega: primera que va incorporar signes per a les vocals.A l’entorn l’any 1000 a.C. els fenicis van transmetre l’alfabet als grecs, això ve confirmat per dues vies: identitat dela noms dels signes i la semblença evident de les formes.

L’avantatge principal de l’escriptura alfabètica és màxima economia de signes. Aquest sistema va ser adoptat pels etruscos i d’aquests va passar als llatins i a tots els pobles d’Europa. Tb té inconvenients, un únic tipus d’escriptura alfabètica per a cada llengua amaga les diferències dialectals; a més, la parla evoluciona i cal anar fent correccions si no es vol que l’ús oral i l’escrit es distancien excessivament com passa avui en anglés. Amb tot, l’economia de l’afabet és un guany tan important que aquests dos desavantatges s’han de considerar com a insignificants.

L’alfabet i l’analfabetisme

S’ha dit que l’escritura és un doblatge o representació de la parla. La realitat és que els sons de la parla s’emeten amb la veu, s’articulen amb moviments diversos i es perceben mitjançant l’oïda, tenen una dimensió oral-auditiva; en canvi, l’escriptura és un afer gràfico-visual. Per això les paraules escrites mai no podran representar les paraules dites. El vicle que uneix sons i grafies només pot ser arbitràri.

13

Per la seua extraordinària simplicitat i pel seu caràcter arbitràri, l’escritura alfabètica és un instrument idoni per a la transcripció convencional de qualsevol de les llengües del món. L’alfabet llatí és emprat per la meitat de la humanitat, la resta fa servir diversos alfabets: el ciríl.lic, l’àrab i l’hebreu, etc.

Amb tot, una bona part de la població mundial resta encara al marge de l’escriptura. Somalia, el Iemen i Níger sobrepassen el 90% de població analfabeta. En el cantó oposat, Àustria, Holanda, Alemanya, Suïssa i uns quants més declaren haver eradicat l’analfabetisme.

El futur de l’escriptura

Hom repeteix “una imatge val més que mil paraules”. Les imatges poden produir impactes molt forts, però el raonament equilibrat, l’explicació dels estats d’ànim i dels sentiments, l’exposició científica tenen encara en la paraula escrita el seu suport més perfeccionat i explícit.

Gutenberg (segle XV): invenció de l’impremta: va permetre la generalització de la lectura, així l’alfabet ha conegut desenvolupaments d’una gran perfecció en els segles posteriors.

De tant en tant, hom ha vist fosc el futur de l’escriptura, en un món en què sembla que vol dominar l’expressió visual i la comunicació automatitzada i estereotipada: Tanmateix, la tecnologia no preten esborrar l’escritura sinó que es posen avui al servei del tractament de textos, de la conservació d’informacions escrites i es treballa per aconseguir un diàleg entre els humans i les màquines que passa a través de les llengües naturals i de l’escriptura. Així doncs, a falta d’un altre sistema de comunicació més ràpid, més efectiu i que puga permetre l’expressió complexa del discurs mental entre els humans, sembla que l’escritura té assegurat el futur com a forma estable de representació de la parla.

Cárol Jarque4-11-06

14