BiBlioteca cruïlla, 9

El BallEstarhistòria i territori

Benicarló, 2010

El BallEstarhistòria i territori

TextosRodrigo Vidal, Natàlia Jiménez, Víctor Reverté, Maria Cinta Altadill, Àngel Ferré, Robert Rallo, Marian Sales, Mercè Gisbert, Carles Gisbert, Viqui Almuni

FotografiesVíctor Reverté, Rodrigo Vidal, Toni Ortiz, Àngel Ferré, Vicent Cervera, Robert Rallo, Mercè Gisbert, Carles Gisbert, Arxiu fotogràfic del Ballestar

Col·laboradorsAmparo Verge, Eugenio Bel, Maria Cervera, Vicent Cervera, Manuel Sanz, Maria Cervera Bel, Felipet Bel, Amàlia Cervera, Vicent Cervera Cervera, Ramona Bel, Mercedes Cervera Cervera, Mercedes Cervera Bel, Antònia Gavaldà, Alfredo Verge, Aldovina Cervera, Pepito Salom, Ramona Cervera

Biblioteca Cruïlla, 9

Direcció de la col·leccióMiquel Àngel Pradilla

Amb el suport de

Primera edició agost de 2010

© Textos Rodrigo Vidal, Natàlia Jiménez, Víctor Reverté, Maria Cinta Altadill, Àngel Ferré, Robert Rallo, Marian Sales, Mercè Gisbert, Carles Gisbert, Viqui Almuni.

© Fotografies Víctor Reverté, Rodrigo Vidal, Toni Ortiz, Àngel Ferré, Vicent Cervera, Robert Rallo, Mercè Gisbert, Carles Gisbert, Arxiu fotogràfic del Ballestar.

© D’aquesta edició Onada Edicions

Onada EdicionsPlaça de l’Ajuntament, local 3Ap. de correus 39012580 Benicarló

www.onadaedicions.comonada@onadaedicions.com

© Disseny de la col·lecció Ramon París PenyarandaMaquetació Paül PeraltaCorrecció Rosa Maria Camps CardonaPaper interior Creator Sylk de 170gPaper coberta Cartolina gràfica 250g

ISBN: 978-84-96623-84-2Dipòsit legal: BI-1726-2010

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

llindar 9

introducció 11

1. emplaçament 17

2. l'arquitectura 25

2.1. Les cases del poble 25

2.2. Les masies del terme municipal del Ballestar 43

2.3. Descripció del poble 44

2.4. Les famílies 49

3. història i monuments destacaBles 55

3.1. La carta de poblament 59

3.2. L'evolució històrica 63

3.3. Edificis d'ús comunitari 77

3.4. El jaciment arqueològic de la Morranda 91

4. orografia del terme municipal 93

5. la fauna 103

6. la vegetació 113

7. la toponímia 125

8. evolució demogràfica del Ballestar 133

ÍND

EX

8

9

llindar

El Ballestar, un poble de milers d’habitants

Qualsevol persona que conega el Ballestar ens dirà de seguida que aquest llibre té una greu er-

rada. Al Ballestar no hi caben ni de llarg milers d’habitants de cap manera… i te-nen raó. Però és una raó contemporà-nia, una raó finita. Perquè la gran veritat del Ballestar, més enllà de miratges pun-tuals, la trobem en els seus milers d’ha-bitants. Els 732 anys de vida així ens ho diuen. Encara que nosaltres només som capaços de retenir a la memòria tan sols tres o quatre generacions, el poble les recorda totes, les conté totes. Cada for-ma, cada racó, cadascuna de les mirades que avui ens omplen de goig pertany al present d’algun d’aquests milers d’habi-tants. Les pedres de les cases, les mun-tanyes del davant, el solc al fons del bar-ranc llaurat per l’aigua que de vegades brolla amb violència, altres amb calma i moltes soterrada sota un terra pedrós, només a l’abast dels animals, que enca-ra no han perdut l’instint de la lectura immediata de l’entorn.

Al Ballestar, fins fa una generació, encara hi trobàvem alguns d’aquests milers d’habitants que eren capaços de llegir la natura. No passa res, el llen-guatge evoluciona, es perden capaci-tats i se’n guanyen d’altres en funció de la necessitat (o de les comodi-tats). Que quines capacitats hem gua-nyat? Només cal passejar pels carrers del Ballestar per a comprovar-ho. És veritat. No hi trobem les raberes de cabres i ovelles, ni el matxo lligat a la porta, ni els carrers empedrats i irre-gulars, tampoc hi ha botigues, la gent que hi viu és reduïda, ha arribat gent forastera i s’hi ha quedat, la gent més gran que acompanyaven les postes de sol i omplien els carrers de conver-ses tampoc hi són, però mai el poble havia tingut un aspecte tan saludable, de dalt a baix, d’esquerra a dreta, cara al convent i cara al barranc de la Pobla. Mai. Nosaltres pertanyem a aquest paisatge, a l’actual, que no és ni molt menys el paisatge humà de fa qua-ranta anys quan les famílies farcien la vida quotidiana. Però aquelles mane-res de ser han fet possible el poble que

avui tenim, i és d’aquesta manera que les fem presents, és d’aquesta manera que s’honora a tots aquests milers d’ha-bitants que han donat vida al poble, donant nosaltres avui vida al poble.

El Ballestar. El bell estar de la Tinen ça. Ara més que mai hem d’aprofitar aquesta amabilitat del temps per a gaudir d’un entorn del qual tots els nostres avantpassats se’n sentirien plenament orgullosos. De la mateixa manera que s’hi senten els nouvinguts, com a casa.

Us presentem el primer volum d’un total de dos. En aquest primer volum hi trobarem apunts d’història del Balles-tar, un passeig pels voltants del poble, amb els seus barrancs, les seues coves, els seus camins. Un recorregut pels carrers, cases i edificis del poble, amb pinzellades i històries de la seua gent. Tot sota la mirada de Rodrigo Vidal, un senienc vinculat al Ballestar pel plaer de descobrir el paisatge i la vida de la seua gent.

També fem atenció a la flora i la fauna de les nostres terres, guiats per la mà de Víctor Reverté i Natàlia Jimé-nez. Ens ensenyaran a mirar detingu-dament, ens aproparan a la bellesa, ens descobriran la riquesa del nostre patrimoni dins d’una petita fulla d’una petita flor.

Aquesta és la grandesa de l’home. Emocionar-se per l’espectacularitat del

paisatge que ens envolta, i alhora ena-morar-se d’una pedra, d’una flor, d’un cop de vent, d’un record, d’una olor, d’un somni, d’un desig… A la fi, el Ballestar és allò que nosaltres som, ni més ni menys.

Carles Gisbert Cervera

10

11

introducció

Recordo haver llegit en algun llibre que el gran mestre de la prosa narrativa Víctor de la Serna

aconsellava viatjar per Espanya dient: “preneu qualsevol camí que porte a qualsevol lloc”. Jo, deixeble descone-gut per a ell, fascinat per aquest savi consell, amb un desig desbordant de veure i aprendre —la cultura no és un deure penós, sinó un gaudi privilegiat que només correspon a l’home—, vaig prendre des de la Sénia, el meu poble, la carretera de la Tinença de Benifassà. Amb molta il·lusió, com a vent desencadenat, vaig pujar amb el meu automòbil les primeres rampes que condueixen a la Cartoixa de Beni-fassà, preparat per rebre el baptisme de la sorpresa amb què em banyava la geografia dels seus voltants. Va ocór-rer com el mestre De la Serna havia previst: la sorpresa espera el viatger al llarg de tots els camins. Em vaig quedar contemplant des de lluny el bonic paisatge del poble del Balles-tar. I davant d’aquell panorama, una idea va començar a prendre forma: com la joventut ja se’m va desengan-

xant com si fos un caducat cartell de qualsevol cantonada, vaig pensar que podia escriure el que aquest poblet comunica al viatger curiós.

La meua ment anava per davant dels meus passos. Abans d’entrar en ell pen-sava qui m’explicaria la seua història, les seues tradicions, els seus costums, la idiosincràsia de la seua gent. Con-trasta aquella primera mira da dels seus camps plens de vida amb la d’avui, per designi del present, gairebé erms; per què l’home, en el seu afany de millorar la qualitat de vida, es veu en el trànsit d’abandonar la seua terra. L’empremta d’un passat esplendorós queda paten-titzada en un formiguer de senders i camins —avui també deserts— que sortien d’ell, i que d’alguna manera em convidaven a reprendre’ls i a relatar el que algun temps enrere els era quoti-dià i que avui ja és memòria col·lectiva. És un cant que dotzenes de pobles oblidats recolliran com un eco que els pertany, i que jo anava construint a mesura que m’apropava al Ballestar, amb l’única certesa d’una remor, una aroma, una ombra.

Vista de les muntanyes de camí del Ballestar.

12

13

El Ballestar i els seus camins d'arribada.

14

15

Jo no sé dissimular els meus senti-ments, i em disposo a posar en execu-ció sense perdre un instant el que em dicta la consciència.

Conseqüentment em vaig decidir a realitzar aquest treball, que no serà una obra perfecta, és clar, només unes pinzellades d’un aficionat a aquestes coses del relatar. Però el que sí que desitjo ferventment, lector estimat, és que amb la teua amable lectura de les pàgines següents no es presente l’avorriment, ja que seria prestar un flac servei a un poble i als seus fills, que mereixen una altra sort. Només vull fer ressaltar, a la meua manera, la seua bellesa, la seua història i el tempera-ment de la seua gent.

El meu agraïment sincer a la Societat de Veïns Sant Salvador i a tots els seus fills que m’han ajudat amb aportació de dades i vivències que han fet pos-sible documentar-ho en algunes de les seues parts.

Rodrigo Vidal

La situació del poble és privilegiada.

16

El Ballestar als seus 732 anys de vida.

17

És curiós observar, prenent la car-retera que des de Vinaròs es diri-geix cap a la Tinença, passant pel

poble de la Sénia, el contrast que ens ofereix la natura. En un recorregut d’uns cinquanta quilòmetres, sota un cel blau i net, ens trobem amb un mar assosse-gat que banya un litoral ric i amb plat-ges precioses i camps de tarongers que omplin la primavera de perfum. A mesura que anem pujant, es fa pre-sent l’olivera humil, els horts regats pel riu Sénia i, quasi per sorpresa, resse-guint una sinuosa carretera, et trobes de ple amb la comarca de la Tinença. Situada als confins del Regne de Valèn-cia, la componen set pobles: Castell de Cabres, Coratxà, el Boixar, Fredes, Bel, la Pobla i el Ballestar. Tots ells situats entre serres, moles i barrancs, pertanyen a la província de Castelló.

El Ballestar està situat al sud de la Tinença, i per a situar-lo apropiada-ment, cal dir que es troba pròxim al monestir del Cister, avui cartoixa de monges de clausura, a una distàn-cia de 3 km. Ja és també un poble de poca gent.

Les seues cases sobresurten sobre un bonic coll d’uns 700 metres d’altura, una talaia que s’eleva dels voltants i configura un paisatge suau i amable que descobrim des de la cruïlla de la carretera de Fredes.

Els sembrats es llauraven a parell perquè eren terres gruixudes: es neces-sitava llaurar molt profund. L’animal de treball emprat era el matxo, per ser fort i àgil. L’arada era la principal eina per cultivar la terra amb els corresponents complements que necessitava per poder enganxar el matxo. Feien servir diverses classes d’aixades, bé siga per arreglar la terra ja llaurada, bé per tallar mala herba a la muntanya. Una altra eina important era la destral i la serra, de diversos tipus, segons el treball que es feia. Per a l’arrossegament de pins també es feia servir el matxo. Havia de ser d’una alçada de vuit pams i d’edat entre set i quinze anys. Era un dels tre-balls més durs d’aquesta gent.

En totes les cases tenien les corres-ponents eines per trillar el gra que es feia a les eres situades pels voltants del poble i en cada masia. Més enda-

1. emplaçament

18

vant parlarem d’aquesta feina tan inte-ressant. És curiós observar, segons em conten, que a totes les cases tenien eines per a qualsevol classe de treball, ja siga de paleta, fuster, ferrer, guarni-menter, etc.

Es recriava el bestiar de llana i cabrum, que era una base important de la seua economia. No hi havia grans

ramats, però es pot afirmar que totes les masies i gairebé totes les cases tenien un ramat petit d’ovelles o cabres. Cal remarcar que un membre de la família es dedicava a les tasques de pastor.

La matança del porc, que tenia lloc cap als mesos de desembre i gener, comportava un cerimonial especial: a part de ser un reforç important per

Panoràmica de la Tinença. Podeu veure la Pobla i el Ballestar.

19

al rebost de la casa, era un verdader esdeveniment social. Es reunia tota la família, i s’ajudaven els uns als altres en les feines que comporta la matança. El porc es recriava a la casa des de petit alimentant-lo amb els productes que es conreaven als camps.

Les aus de corral es recriaven a la mateixa casa, o també en una espècie

de pati cobert a prop d’ella. Les més comunes eren les gallines i els pollas-tres. També recriaven conills. Bàsica-ment proveïa la pròpia família, i en cas d’excedent es venia en un mercat pròxim.

La gent del Ballestar també caçava: ho feien com a esport per cobrir el temps en què no es podia treballar en el camp.

Vistes del Ballestar des dels Estrets.