ELS MILLORS DESITJOS PER AL 2014LA FUNDACIÓ UNIVERSITÀRIA

DEL BAGES I LA CLÍNICA UNIVERSITÀRIA US DESITGEN BONES FESTES

www.fub.edu

Un viatge en el tempseditorial

s molt interessant l’aparador literari queaboquem en el tema central d’aquest mes.D’alguna manera, elevem Manresa a lacategoria de ciutats d’aquelles que tothomsembla haver trepitjat quan, en realitat,mai no hi ha posat els peus. La literatura,com el cine a partir de principis del seglepassat, esdevé una oportunitat immillora-ble i econòmica –ara que tots procurem

estrènyer el cinturó– d’embarcar-se en viatges extraor-dinaris arreu del món sense moure’s del sofà de casa oajaguts al llit, amb el cap ben recolzat al coixí, pocsminuts abans de tancar el llum i adormir-nos. Commésagut i precís és el narrador, més fantàsticament realsseran les sensacions que copsem com a lectors deplaces, botigues, gents, transports, carre-rons, sorolls, aromes i climes. S’hanescrit i s’han ambientat incomp-tables històries ambientadesen les grans capitals europeescom Londres, París, Viena,Roma, Istambul... De lamateixa manera, direc-tors com Woody Allenens ha fet moure perNova York, FedericoFellini per la geografiaitaliana, Pedro Almo-dóvar per Barcelona aTodo sobremimadreo Mar Coll perl’Empordà a lacelebrada Tresdies amb lafamília. So-vint, les histò-ries i els en-torns es fo-nen; i el caràc-ter dels perso-natges hi téuna relaciótan directaque, com aconsumidors

encuriosits de cultura, ens sentim tan a prop dels prota-gonistes i actors com de la latitud que trepitgen.

Últimament, a casa nostra, l’èxit de la novel·la Victus,d’Albert Sánchez Piñol, ha obert als lectors la possibili-tat de viatjar al passat i recórrer tant els escenaris comels fets històrics que van acabar amb el setge de laBarcelona de 1714. En aquest cas, l’existència de partsdel país i de la capital catalana ben reconeixibles enl’actualitat, permet sentir-se més partícip de les aven-tures dels protagonistes. Unes aventures que transcor-ren paral·lelament a la narració fidel dels fets que vanocórrer. De la Manresa d’ara i d’abans també s’ha escriti, per als que hi van néixer o hi vivim, resulta prou inte-

ressant fer un passeig pels llocs i pels esde-veniments que, al llarg de la histò-

ria, han transformat la quoti-dianitat de la ciutat. Moltsdels textos, ens permetentenir una postal d’unmoment concret dela història, la feso-mia dels carrers, l’a-nar i venir delshabitants i elsprincipals proble-mes i conflicteslatents. D’altresreferències bi-

bliogràfiques citenManresa de passada

i, com passa en moltespel·lícules –com a lamítica cinta Plácido de

Berlanga– la nostra ciutatesdevé només un decorat, unaparador de la societatd’una època. Sigui comsigui, el repàs al temacentral esdevé, comla lectura d’unagran novel·la his-tòrica, un encisa-dor viatge en eltemps.

É

EL POU · DESEMBRE 2013 3

4 EL POU · DESEMBRE 2013

notícies del pou

Llorenç Capdevilacrea una ruta literàriaper ManresaL’escriptor Llorenç Capdevila, col·laborador habitual enles pàgines de cultura d’aquesta revista, ha creat la rutaliterària Manresa vista pels escriptors, que recorre dife-rents espais de la ciutat, sobre la base de fragments del’obra d’autors que han retratat aquests racons, com araJoaquim Amat-Piniella, Jaume Serra Fontelles, LluísCalderer, Genís Sinca, el Baró de Maldà, JacintVerdaguer i Josep Maria Espinàs, entre d’altres. Òmni-um Bages va estrenar-la el dia 30, en el marc dels actesprevis a la Nit de Santa Llúcia, que es farà enguany aManresa el dia 13 de desembre.

Calendari del Pou 2014Com cada any, amb aquesta revista de desembre troba-reu encartat el Calendari del Pou per a l’any vinent, dis-senyat per l’Estudi Blau de Manresa, amb il·lustracionsde Laura Estrada, Maria Picassó, Assumpció Piquer iGabriel Villegas.

Redacció, administració,publicitat i subscripcions:Associació cultural El Pou de la gallinaPresident: Jaume PuigVicepresident: Jordi SardansSecretària: Lourdes MuñozTresorer: Francesc GarcíaVocals: Joan Badia, Joan Cals, Carles Claret,Ramon Fontdevila, Lluís Matamala,Josep R. Mora, Joan Segon, Teresa Torra iJoan Vilamala

Carrer Sobrerroca 26, 1r 1aApartat de Correus 1 - ManresaTelèfon i fax: 93 872 50 18www.elpou.catelpou@elpou.cat

Membre de l’AssociacióCatalana de la Premsa ComarcalPremi Tasis Torrent 1991Coordinador: Jordi SardansCap de redacció: Carles Claret

Redacció: Ramon Aran, Sílvia Berengueras,Núria Closas, Jordi Estrada, Xavi López,JosepM. Oliva, Joan Piqué, Ferran Sardans,Joan Torras.

Disseny: Domènec ÒrritMaquetació: Joan PiquéPortada: Francesc Rubí(a la foto, l’escriptor Llorenç Capdevila, ambl’escultura d’Amat-Piniella al Casino)

Fotografia: Jordi Alavedra, Francesc RubíCol·laboradors: Isaac Bosch, Lluís Calderer,Maria Camp, Aida Cantero, Llorenç Capdevila,Ignasi Cebrian, Cercle Artístic deManresa, PepCorral, Anna Crespo, Laura Estrada, ManelFontdevila, Ramon Fontdevila, JoanManelGabarró, El Galliner, Jaume Gubianas, DaniHernández, Robert Martí, EduardMerly, AnnaNavarro, Enric Oller, Maria Picassó, Alba Piqué,Guillem Puig, Laia Puig, Quaderns deTaller,David Torras, Ignasi Torras, LauraVidal,Joan Vilamala, Lluís Virós.

Administració:Sílvia BerenguerasExpansió publicitària:Publicitat ClarenaC/ Urgell, 38. Tel. 93 872 43 86Impressió:INOM, SA. Era de l’Huguet, 7.Tel. 93 878 41 20Distribució:Sobrerroca Centre SL.Tel. 93 873 92 34Dipòsit Legal:B-13.528-1987ISSN: 2253-6647

Amb la col·laboració de:

Les col·laboracions que apareixensignades a la revista no representen,necessàriament, l’opiniód’El Pou de la gallina

5EL POU · DESEMBRE 2013

De mes a mes 6

D’aquí i d’allàDario Beksic. Croàcia.Joan Piqué 8

Vides separadesJosep M. Oliva / J. Sardans 9

TEMA DEL MES:Manresa vista pels escriptorsJordi EstradaConxita Parcerisas (fotos) 12

EmprenedorsAina SallésNúria Closas 21

Natura urbanaIgnasi Cebrian 22

Del tros a la senallaLa Cabreria: formatges d’OlóAlba Piqué / Laia Puig 23

Vins del BagesJoan Sala Pallarés 24

De la senalla al platA l’hivern, sota la col!E. Merly / G. Puig / C. Fíguls 25

Tastets de motorEnric Oller i Carbó 27

L’EntrevistaGentil Puig i MorenoJordi Sardans 28

Espai d’art. Dolors Mas i Rubio 33

Fila CulturalJ. Morros, tenacitat recompensadaPep Corral 34

Patrimoni ciutadàMas AlberniLluís Virós / Francesc Rubí 36

PropostesArt, cinema, música i teatre 37

Fa 25 anys... Jaume Puig 38

Crònica social. Ignasi Torras 39

Fanal de cuaL. Capdevila / L. Calderer 40

el Cul del Pou 41

Número 293 - Desembre 2013

l’opiniódel lector

Comunicat del’Ateneu la Sèquia

Dictada i fetapública la sentènciadel judi-ci contra l’Ateneu Popular La Sèquia i sentaquesta desfavorable contra el projecte,manifestemque:

No marxarem d’un espai que portava 8anys abandonat i que ha esdevingut elpol social ambmés forçadeManresa i,pertant, en tenim la legítimapropietatd’ús. Elnostreproperpas serà la interposiciód’unrecurs a la sentència i s’evitarà, així, el des-allotjament immediat que anunciavenalgunsmitjans.

La sentència ens reafirma que l’actual sis-tema legal premia el drets de grans pro-pietaris i especuladors que posseeixendesenes d’immobles abandonats persobre dels drets bàsics de l’habitatge i l’úsd’espais públics. És per això quemai hemconfiat enaquesta justícia i noesperàvemuna sentència positiva. Les nostres einesdavant una justícia al servei dels podero-sos seran encapçalades sempre per lamobilització i la pressió social. Així doncs,seguirem defensant l’Ateneu amb elscentenars de manresanes que ja ens hanmostrat el seu suport repetides vegades.

Exigim a l’Ajuntament que es posicionidavant d’una sentència judicial il·legítimai que prengui part activa en un conflicteque afecta la ciutadania deManresa.

Hem esgotat totes les vies de negociacióamb Las Hijas de San José, que semprehan rebutjat el diàleg amb l’AteneuPopular la Sèquia prioritzant l’especulacióamb l’immoble abandonat. Davant lanostra voluntat de mediació, que va sernegada fins i tot el diadel judici, la propie-tat ha escollit la via del conflicte.

Com a resposta a la sentència judicialinjusta desobeirem una llei que conside-rem injusta i seguirem defensant el pro-

jecte de transformació social de l’AteneuPopular la Sèquia. Més informació:www.ateneulasequia.blogspot.com.

Ateneu LaSèquia

Recollida solidàriad’aliments

A CCOO Catalunya Central pensem quejunt amb l’activitat reivindicativa davantl’empresariat i les administracions públi-ques reclamant mesures per la creaciód’ocupaciódequalitat, defensant lespres-tacions i serveis públics, i en la nostra llui-ta per una societatmés justa amb iniciati-ves com la recollida de signatures i la pre-sentació d’una iniciativa legislativa popu-lar al Parlament sobre laRendaMínimadeCiutadania, cal fer altres coses. Entreaquestes, hem decidit fer una recollidasolidària d’aliments, per contribuir al GranRecapte d’Aliments que diverses entitatshan organitzat els darrers dies.

El aliments que recollirem es donaran aCàritas, que amb el Banc d’Aliments elsdistribuiran entre persones i famíliesnecessitadesdelBages. Elsproductesa re-collir són: oli, arròs, llegums cuits envasats(cigrons, mongetes, llenties...), conservesde peix (sardines, tonyina...), llet, pasta ialtres conserves. La recollida d’aquestsproductes la farem entre el 20 de novem-bre i el 10dedesembre, alCCOOManresa,al passeig de Pere III, 60-62, 3a planta. Elhoraris de recollida seran matins dedilluns a divendres, de 9 a 13.30 h, i tardesde dilluns a dijous, de 16 a 19.30 h.

Fem una crida a les persones afiliades alsindicat, als delegats i delegades i als tre-balladors i treballadores del Bages aexpressar la seva solidaritat amb les per-sones que viuen moments de molta difi-cultat, participant en la recollida solidària.

CCOOCatalunyaCentral

demes a mesTerror al carrer del Balç2 de novembre. El dia de Tos Sants i l’endemà, prop de600personespassenpel carrer del Balç, reconvertit en car-rer dels Penitents. El barri de la Balconada també escenifi-ca una nit de terror a l’escola Serra i Húnter.

Faig teatre homenatjaSalvador Espriu14 de novembre. El grup Faig Teatre recupera a la salaPetita del teatre Kusaal el seu muntatge Som els millors,basat en quatre contes de Salvador Espriu, en l’any del seucentenari.

Somescola s’activaal Bages15 de novembre.TeresaCasals i JosepMariaCervelló, por-taveus de Somescola, la jurista Eva Pons i el professormallorquí Joan Servera intervenen enuna taula rodonadela plataforma Somescola.cat contra la lleiWert, a l’auditoride la Plana de l’Om.

Santi Arisa presentaun disc patriòtic22 de novembre. Prop de 200 persones omplen la sala ElSielu per assistir a la presentació del nou treball de SantiArisa, el recull de cançonspatriòtiquesAra!, en elmarcdelsactes previs de la celebració de la Nit de Santa Llúcia.

El casino dels senyors,en escena24 de novembre. El teatre Conservatori acull la posada enescena de l’adaptació teatral d’El casino dels senyors, a càr-rec del Grup Escènic Nostra Llar, sota la direcció deMiquelBacardit, en el marc del centenari de l’autor de la novel·la,Joaquim Amat-Piniella.

El jutge ordena desallotjarla casa Amigant28 de novembre. Després d’un més d’accions reivindica-tives i solidàries, com la plantada de tendes a la plaçaMajor o unamanifestació ambmés de 500 persones el dia

21, i després de la vista oral del dia 22, el jutge dicta la sen-tència que obliga a desallotjar demanera immediata l’edi-fici ocupat per l’Ateneupopular la Sèquia, que fa pública laintenció de presentar-hi recurs.

El Grup Barnils repel premi JosepM. Planes28 de novembre. La sala d’actes del Casino acull el lliura-ment del primer premi Josep Maria Planes d’investigació,promogut per la Fundació Independència i Progrés. ElGrup de Periodistes Ramon Barnils rep el guardó creat perRamon Jounou, pel treball Anuari Media.cat dels silencismediàtics 2011.

Joan Morros, guardonatamb el Bages de Cultura29 de novembre. el Saló de Sessions de l’Ajuntament,ple de gom a gom, acull el lliurament del 31è PremiBages de Cultura, instituït per Òmnium Bages, al dina-mitzador cultural Joan Morros. En el transcurs de la ses-sió, el periodista Josep Maria Oliva glossa la figura del’homenatjat i s’hi lliura també el premi Antoni Esteve a

La Mediterrània remunta10 de novembre. La fira Mediterrània aconsegueixremuntar la tendència a la baixa pel que fa a especta-dors –un total de 14.419, i un17,4%decreixement, enuna setzena edició inaugurada el dia 7, amb el músicJordi Savall amb l’espectacle Catalunya MareNostrum, i es clou amb el muntatge de l’AgrupacióMusical SeniencaMúsica en terres de cruïlla, que aple-ga artistes d’arreu dels Països Catalans.

Jordi Alavedra

EL POU · DESEMBRE 20136

Xavier Sitjes i Molins, el premi Fundació Orfeó Manresàa Jordi Sansa i Llovich, de Tremp , el premi Regió7 deComunicació a la publicació Manresa a cop d’ull, elpremi Sibelius de Composició Musical a Pep Soler iPrim, del grup L’Espiera del Cranc, i el premi Treballs deRecerca per a Joves a Maria Domènech i Espinet iGemma Lorenzo i Perramon, del Col·legi La Salle, ambmenció honorífica per a Joan Vilà i Rovira de l’IESMiquel Bosch i Jover, d’Artés.

Òmnium estrenaruta literària30 de novembre. Una trentena de persones partici-pen en la ruta literària elaborada per l’escriptor LlorençCapdevila, per diferents espais de Manresa, amb la lec-tura de Meritxell Vall i Dani Ledesma de fragments del’obra d’autors que han retratat aquests racons, comara Joaquim Amat-Piniella, Jaume Serra Fontelles, LluísCalderer, Genís Sinca, el Baró de Maldà, JacintVerdaguer i Josep Maria Espinàs, entre d’altres.

El Vell Congost, remodelat30 de novembre. L’alcalde de Manresa, Valentí Junyent;el director general de l’Esport, Ivan Tubau, i el diputatd’Esports de la Diputació, Josep Salom, inauguren laremodelació del pavelló Vell Congost, que acollirà l’acti-vitat les activitats de judo i gimnàstica.

Amat torna a Manresa29 de novembre. En un acte sobri i emotiu quereuneix els familiars de l’escriptor, el director delMemorial Democràtic i la directora de la Institucióde les Lletres Catalanes, l’alcalde deManresa i repre-sentants de la societat civil ciutadana, el panteófamiliar acull les restes mortals de Joaquim Amat-Piniella i la seva segona esposa. En la cloenda delcentenari del naixement de l’escriptor.

Ajuntament de Manresa

Una de freda...

...i una de calenta

esprés de dos anys d’okupació de l’AteneuLa Sèquia, la sentència del magistrat delJutjat de Primera Instància número 2 haordenat que abandonin l’edifici propietatde les monges Hijas de San José, com no

podia ser d’altra manera davant de l’actualConstitució. La propietat privada és sagrada en laconstitució espanyola, que prefereix que un edificiestigui deshabitat i sense cap ús, que no pas quesigui okupat pacíficament –a diferència del que diuerròniament la sentència– per més de deu entitats,encapçalades per l’Ateneu. Amb desallotjamentsjudicials d’aquest tipus, on a més a més els obliguenal pagament de les costes del judici, els jovescomencen a aprendre a qui beneficien les lleis i con-tra qui han de lluitar, pacíficament i democràtica-ment. L’esperpent de l’actual legislació espanyola éstan irracional que fins i tot l’Ajuntament ha volgutprendre cartes en l’assumpte per tal d’apaivagar elsànims. Ara –i no quan ho podien haver fet abans–negocien a corre-cuita per tal de fer un intercanvi depropietat amb les josefines del carrer Amigant. Unaidea que mesos abans hauria estat intel·ligent, araesdevé simplement interessada.

s ben penós que en la societat capitalista enquè vivim, on uns pocs viuen molt perdamunt de les seves possibilitats i la majoriade la població té problemes per arribar afinal demes, on les classesmitjanes cada dia

estan constituïdes per més individus que passen aengruixir els índexs d’aturats i de més pobresa, veiemcom el sistema financer, amb la gran banca al capda-vant, continua obtenint guanys amb el vistiplau d’ungovern que se’n beneficia directament i amb la impu-nitat amb què se’n surten els veritables culpablesd’una crisi econòmica que ha fetmalbémoltes econo-mies de les classes populars i enriquit d’allò més elsexplotadors de tota la vida que es riuen de les desgrà-cies d’uns i altres, ja que dominen els diferents podersde l’estat. Catalunya, que sempre ha estat un país soli-dari, torna a donar exemple de la capacitat de solidari-tat de la seva població i especialment el Bages, que através del Banc d’Aliments n’ha aconseguit una granrecapte. Un nou exemple de mobilització del nostrepaís en favorde les tasques solidàries, que si aconsegu-eix la independència, continuarà demostrant al mónaquest seu caràcter, enfront a l’espoliació inacceptablea què ens sotmet l’estat espanyol d’un partit popularamb arrels excessivament franquistes.

D

É

EL POU · DESEMBRE 2013 7

Dario Beksic. Croàcia

«Amb la independència, Catalunyahi sortiria guanyant, i Espanya també»d’

aquíid’allà

aig néixer a Zagreb, lacapital de Croàcia, el1964. L’anyqueve faré50 anys. I en farà vintque visc aManresa. Hivaig arribar gràcies auna bonica història.Als 15 anys, vaig con-vèncer els pares per-

què emdeixessin fer una estada enunaacadèmia de Londres a perfeccionarl’anglès. Tenia força nivell i, tot i ser jove,em van enquadrar en un grup d’adults.Només hi havia una altra noia de lameva edat. Una manresana. I ens vamfer amics. Els anys següents, vanmante-nir l’amistat, a través de cartes i algunesvisites. L’any 89, jo acabo la carrera deFísica, i a Croàcia comença a veure’s clarque ens n’anem a una guerra. A mi emsurt una oportunitat: una beca de recer-caper ferundoctorat als EUA. L’agostdel89marxoa laUniversitatdeFlorida im’hiinstal·lo. L’any 92, poques setmanes des-prés dels Jocs deBarcelona, la noiaman-resana em diu que es casa, i em convidaal casament. A mi ja m’anava bé venir aEuropa, perquè volia passar a veure lameva mare, que tenia càncer terminal. En aquell moments’havia acabat la primera fase de la guerra, es va estabilitzarel front i vaig poder entrar i visitar lamare.

Els dies del casament, lògicament la núvia no té temps defer-me de guia turística. I em deixa a càrrec d’una compa-nya de feina, la Neus, amb qui congeniem tant que... Arafa vint anys que estem feliçment casats. El tòpic que diuque els casaments generen casaments, en el meu cas ésconfirmable.

Vam tenir un festeig curt i a distància. Jo vaig continuarvivint a Gainesville, a Florida, i treballant en un institut derecerca punter. Vaig acabar el doctorat i me’l van publicar.Amb la Neus ens vam casar el juliol del 2003 al claustre deSant Benet de Bages. I el 94 em vaig instal·lar definitiva-ment a Manresa. Vaig fer dos anys de postdoctorat al’Autònoma i després vaig entrar en una empresa, de pro-gramador. Ara sóc consultor demetodologies i processos alamateixa empresa, amb seu a Sant Cugat.

Zagreb és com mitja Barcelona i és una ciutat agradable.Manresa d’entrada es fa petita... i té un clima dur, tant a l’hi-

vern coma l’estiu, però té coses bones:és caminable de punta a punta! Lagent la trobo agradable. Lògicamenttrobes de tot, però en general no entinc queixa. Haver arribat de fora nom’ha comportat cap problema; de fet,culturalment no som tan diferents, i joja tenia un castellà fluid en arribar.Parlar un català decent em va costarmig any. Sense estudiar-lo. A casa esparla. Sóc l’evidència que la immersiófunciona, és perfecta. Vivim al barri dela plaça Catalunya, i trobo que objecti-vament Manresa és una ciutat forçabruta. He estat a llocs com Zuric, onpots sortir al carrer gairebé ambespar-denyes d’estar per casa. Aquí hi ha diesque ens cansem d’esquivar caques degos.Molta gent descuidada... Potser ésun tema trivial, però famala impressió.

Tinc el pare encara a Croàcia, i altresparents. Hi vaig un cop l’any. Però arasóc un català més. Em quedaré aCatalunya segur. També tenim unasegona residència al Baix Empordà, onel clima ésmés agradable.

Vinc d’un país que s’ha independitzat de Iugoslàvia, peròens ha costat una guerra. Ara visc en un país que potserserà independent. Jo sóc partidari de tirar pel dret. Dos ter-ços del parlament són independentistes. Jo també. Venintd’on vinc, ho haig de ser, per coherència. Crec fermamentque tant Catalunya com Espanya estaríem més bé.S’acabaria l’aparentmal rotllo, queésabsurd.Nohihamoti-us per una enemistat entre els pobles d’Espanya. AIugoslàvia portàvem segles de greuges, hi ha diferènciesculturals i religioses abismals. Conflictes molt arrelats i pro-funds,molt difícils de resoldre. Aquí hi ha lamateixa religió;les cultures són similars, el tipusd’escriptura també, les llen-gües s’assemblen... El problema és només l’estructuraimperial espanyola. Per tant, amb la independència s’aca-baria l’enemistat absurda. I econòmicament, Catalunya hisortiria guanyant, això és evident. I Espanya també, perquèquedaria obligada a reorganitzar-se. Per tant, si es fa racio-nalment, per a tots és una oportunitat, no un problema.

A casa som casolans, però tinc una teràpia més barata queanar al psiquiatre: córrer. Faig atletisme, estic federat al ClubAtlèticManresa. Tinc 5maratons imés de 30mitges acaba-des. Proper objectiu, al febrer: la marató de Sevilla!

V

Joan Piqué

«A Croàcia ser indepen-dents ens va costar

una guerra. Allà hi haviagreuges històrics mésarrelats ni profunds»

EL POU · DESEMBRE 20138

vides separades

Els artistes que no cauen bépropòsit d’una cançóde l’Al Bano, una amiga emva comentar que d’ençà de tot el rebomboriarran de la desaparició de la seva filla i la separa-ció de la seva dona, li queia fatal. Una altra amigava ser encaramés contundent: em va dir que l’Al

Bano era un tipus gens recomanable, «un ultracatòlic i unmafiós». El cas és que per una cosa o l’altra, cap de les duestenien gaire interès a escoltar-lo.

La simpatia o antipatia que et pugui suscitar un artista, permolt equànime que un vulgui ser –o que es cregui ser–,sempre acaba influint en l’apreciació de la seva obra. Desdels que conciten una simpatia o una antipatia general finsals quedesvetllen fílies i fòbies aparts iguals, segurque totstenimal capunabona colla denomsquepodrien entrar enuna d’aquestes llistes. Cantants com el Julio Iglesias o elRaphael serien, per bé o per mal, als primers llocs d‘aquesthit parade tan especial. Sense moure’ns de Catalunyatambé podríem veure com altres com el Serrat, el LluísLlach, la Maria del Mar Bonet o el Gerard Quintana –que ésl’única persona que conec amb el do de l’omnipresència–,convoquen igualment un bon nombre d’admiradors i dedetractors endiferentsproporcions.De fet noés la seva veuni el seuestil oel seu repertori el quepesamésen l‘antipatiaque alguns els puguin tenir sinó raons totalment extraartís-tiques,queni tansolsdeixenvalorar la feinaque fan. És comel cas d’aquell altre amic –bon lector de novel·la– que par-lant un dia sobre el Camilo José Cela emvadir que, tot i en-tenent que devia tenir una gran qualitat, es veia incapaç dellegir-loperquèacada frase li semblaria escoltar la sevaveu,i només per això ja no llegiria de gust. Els dos coincidíemque el Nobel gallec era un home asquerós, que és el caste-llanismeque femservir quan la paraula fastigós sentimquees queda curta d’intensitat per expressar el que volem dir.

Fora d’algun cas excepcional, com passa amb Wagner, elcaràcter o la biografia dels artistes que no hem conegut envida queden sempre al marge dels nostres judicis, i potseraquesta separació entre persona i obra sigui el més desitja-ble i just. Però admeto que jo tampoc no sóc impermeablea les interferències. Per això comprenc perfectament lesmeves amigues que detesten l’Al Bano. I més que dues per-sonesambprejudicisemsemblenduesdonesconseqüents.

AJoanMorros

remi Bages de Cultura 2013, Joan Morros iTorné forma part dels ítems culturals de la ciu-tat de Manresa dels darrers 40 anys. Personal-ment, ja el coneixia quan de ben petits –parlode la dècada dels anys 60– el seu grup de com-

panys d’infància del començament de la carretera delPont deVilomara s’enfrontaven a cops de roc amb els deSant Joan d’en Coll, del qual jo també formava part.Durant la Dictadura, es rivalitzava per qualsevol fotesa ila canalla volíem ser els millors en tot; per això, lesfogueres de Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume avivavenles confrontacions. Més endavant ens vam retrobar a laSala Loiola, eren els anys 70 en què jo formava part de lajunta de Cine Club Manresa, el seu pare era l’encarregatde la sala i el Joan ja començava a fer i desfer en lesdiverses activitats que s’hi organitzaven, especialment aRialles, amb una programació per als infants bagencsque va tenir un gran èxit ciutadà.

Unamicamés tard va formar part del col·lectiu d’animaciópopular Tabola, especialitzat en la dinamització culturaldel jovent, tant a la Sala Ciutat comdesprés d’un enfronta-ment amb l’ajuntament socialista d’aleshores, a la pistaCastell. Impulsor de Bloc comaentitat juvenil a l’Aula 2000de l’institut Lacetània, on va exercir molts anys com a pro-fessor deTecnologia Electrònica, fou també undels princi-pals promotors de la nostra revista, El Pou de la gallina,l’any 1987, i a través d’un amic que aleshores teníem encomú hi vaig entrar com a periodista, una tasca que elltambé va exercir fins que el 1995 va impulsar la creació del’associació cultural El Galliner, la qual va aconseguir larecuperació del teatre Kursaal, assolida el 2007 i que con-tinua oferint una programació estable de teatre, tot fentcompatible un model d’organització municipal amb laseva visió associacionista i amateur de tirar endavant pro-jectes ciutadans, amb una personalitat pròpia. Professio-nalment, va sermembrede l’equipd’assessoramentpsico-pedagògic del departament d’Ensenyament al Bages i,des de l’any 2009, catedràtic de Serveis a la Comunitat al’institut Guillem Catà. Entusiasta de la participació ciuta-dana, promotor de la cultura popular, ha donat sempresuport a les reivindicacions progressistes. Per tant, unpremi just que li fa justícia.

P

Josep M. Oliva Jordi Sardans

EL POU · DESEMBRE 2013 9

EL POU · DESEMBRE 201310

EL POU · DESEMBRE 2013 11

Manresa vistapels escriptors

Jordi EstradaFotos: Conxita Parcerisas

l passat dia 30 de novembreesvaestrenar la ruta literàriaelaborada i guiada per l’es-criptor Llorenç Capdevila apartir d’una acurada selec-ció de textos literaris referitsa Manresa i els manresans.Al llarg del recorregut, el

mateix Capdevila va contextualitzar cadauna de les lectures, llegides tot seguitpels actors Meritxell Vall i Dani Ledesma.

L’itinerari proposat per Capdevilacomença a la creu de la Culla, la qual vaservir de font d’inspiració a JacintVerdaguer per escriure un bell poemasobre un «manresà del Castell» que, totduent el seu pare a l’Hospital, s’atura areposar en un dels graons de la creu:just al mateix indret on feia cinquantaanys el pare s’havia aturat també a des-cansar, en una situació semblant.Davant l’angúnia del pare, atès queanar a l’hospital sovint significava laseparació definitiva de la família, el fillopta per tornar a casa: «Doncs, tor-nem’s-en pare meu: si vostra neuliadura, jo captaré pel veïnat i serà lo queDéu vulla». Aquest romanç, publicat ala revista manresana La CovadongaCatalana el 1901, s’inspira en una ron-dalla manresana que, segons l’estudiósJoan Vilamala, tant podia haver pervin-gut a Verdaguer per mitjà de MagíCornet, auxiliar almoïner d’origenmanresà, al servei, com el mateixVerdaguer, del marquès de Comillas, oa través d’un tal Joan Cucurella, veídel convent de Santa Clara.

Des d’aquest mateix indret, en lanovel·la Serrallonga, l’últim bandoler,

de Llorenç Capdevila, el narrador fauna descripció panoràmica de la ciu-tat, en la qual destaquen, enmig d’al-tres edificis religiosos, la Seu, «esglésiaamb aires de catedral» i el Carme, «l’es-glésia del convent dels frares carmeli-tans, que s’erigeix, esvelta, a l’altreextrem de la ciutat, sobre el puigMercadal». Tot plegat fa que el visitantdedueixi de la seva visió que «els man-

resans són, si més no en aparença,gent devota fins al moll de l’os. Ací iallà, a banda de les ja esmentades, handreçat esglésies, capelles i conventsper a culte de multitud de sants i per asatisfacció de tots els ordres religio-sos». Segons l’historiador FrancescComas, al segle XVII a Manresa hi haviauna vintena de construccions religio-ses.

ECom a preludi de la 63a Nit de Santa Llúcia, la festa perexcel·lència de les lletres catalanes, que enguany es fa aManresa, el dia 13 de desembre, Òmnium Bages ha organitzatdiversos actes relacionats amb la cultura i la literatura catalanes.Un dels més destacats ha estat la presentació de la ruta literàriaManresa vista pels escriptors.

temadelmes

Llorenç Capdevila, escriptor i autor de la ruta literària «Manresa vista pels escriptors»

EL POU · DESEMBRE 201312

Pla, Espinàs i Pin i SolerQui també fa un retrat de la ciutat desdel mateix angle –de fet, pintors iescriptors coincideixen en l’enquadra-ment des del cantó de llevant de la ciu-tat antiga– és Josep Pla, a Tres guies, iJosep Maria Espinàs, a Ciutats deCatalunya. Tot i no tractar-se de textosestrictament literaris, tenen l’interès d’o-ferir un seguit d’observacions objecti-ves i reals, filtrades a través d’una mira-da personal, amarada de sensacions ivisions pròpies. Crida l’atenció quementre Espinàs, bon coneixedor de laciutat pel fet que va fer-hi el servei mili-tar, es limita a parlar del paisatge, JosepPla discurseja sobre la manera de serdels manresans malgrat haver-hi estatnomés de passada: «A la població s’hidóna també una curiosa barreja de per-sones extravertides, exuberants i ober-tes, típiques del litoral, i del català intro-vertit, tenaç, silenciós i tancat. Vic i, pot-ser més que Vic, Manresa assenyalen latransició entre la Catalunya baixa i lapirinenca.»

«Manresa és una de les més nobles i anti-gues poblacions de Catalunya. És laMinorisa dels romans. És notable el res-

taurat Pont Vell medieval del Cardener,sobre la riba esquerra del qual es trobaassentada la ciutat, que s’aixeca sobreuna alçària i agafa un aspecte molt típic.Però, amés amés, és una ciutatmoderna,perquè constitueix un dels nuclismés den-sos i importants de Catalunya.

Com que la ciutat es troba posada sobrediferents plans inclinats, és possible decontemplar-la sempre de front. I, com quela ciutat és una curiosa barreja d’arquitec-tura religiosa i d’arquitectura industrialfabril, s’ha pogut dir que a Manresa lesfàbriques es confonen amb els convents, iels convents amb les fàbriques. Aquestamescla és fins a cert punt un indici de l’es-perit de la ciutat, que, si d’una banda éspràctic, laboriós i tenaç, de l’altra té unpunt de ciutat levítica molt característic.La població té un aspecte - com tots elsnostres rodals tocats de riquesa- atapeït,aprofitat i asfixiat, com si des de fa moltssegles ningú no se n’hagués ocupat. En elmoment actual Manresa és una mescla,una mica caòtica, d’arcaisme i de vidamoderna. En aquest sentit és una de lesciutatsmés típiques que tenim».

Josep Pla (Tres guies)

«A certa distància, la ciutat es presenta alviatger comunespectacle. Ésperaixòque,a l’altra bandadel Cardener,Manresa té lagràcia una mica irreal d’un decorat. Sóncases velles, obertes a l’aire i al riu pels arcsde les seves galeries. De color de terra, frà-gilment altes, semblarien mortes a peudret sense la repetida nota verda de lesseves persianes.

Damunt d’un roquetar, la impressionantSeu gòtica dreça una fàbrica que semblaaplanada i en la qual es troba a faltar unapunta, una torre més alta. En aquestabasílica hi ha quelcom de gloriosa naudesarborada.Més a la dreta, l’allargat edi-fici de la Cova de Sant Ignasi queda comun producte artificiós, retòric, al costat dela bellesa primitiva de les velles cases quesemblennascudesde la terra. L’horamillorper a contemplar aquesta façana deManresa és la mitja tarda, quan la clarorés suau i dóna als ocres gastats i als verdsuna amabilitat acollidora».

JosepMaria Espinàs(Ciutats de Catalunya)

El riu, el PontVell i les fàbriques tambésónpresents en l’evocació d’una estada de

«L'hora millor per contemplar aquesta façana de Manresa és la mitja tarda». Josep Maria Espinàs

EL POU · DESEMBRE 2013 13

l’escriptor tarragoní Josep Pin i Soler a laciutat amb motiu de l’aprovació de lesBasesdeManresa,a finaldemarçde1892.

«L’un seguint a l’altre, guiats pels de laterra, davallàrem amples graonades,seguírem rutes tortuoses, no cessant nos-tres exclamacions admiratives quan loque se’ns figurava impenetrable rocamapareixia en ser-hi a prop mansa i tran-quil·la fàbrica burgesa, quan impressio-nats per sorolls espantosos d’aigües quedevien saltar d’allà dalt de la negror, reco-neixíemque els sorolls eren produïts per lavessant d’una resclosa que l’enginy humàhavia llavorat per a aprofitar-ne la força.Davantnostre s’aixecavenarcadesgegan-tines... «És lo pont, lo pont vell», digué undels acompanyants, «de nit sembla moltgran, ja el veurà demà de dia.»

I al dia següent lo vegérem; era el pontmit-geval assentat sobre runa d’altre pontmésantic. Lo Cardener passa per sota ses arca-des, loCardenerquea la llumdel sol noensproduïa impressions fantàstiques, que esmostrava tal qual és: corrent d’aigua demenaben catalana.

Lo Cardener, comparat amb rius que sol-

quen altres terres, és un regueró; mes ell,amb ses aigües no gaire abundants, treu,como los catalanes, de la piedra panes;s’enginya per a engegar rodes que accio-nen eines de tota grandària i força, dónafeina i pa als treballadors urbans, fruita ifruits als qui conreen la terra, permetent-seencara el luxe que per aquí ens permetemtots: després de treballar, després d’activarenergies, loCardonerse famésomenos flo-ralesc, passant-se la fantasia d’embellir loterrer, escorrent-se enjogassat per entretallades roques, saltant esbojarrat i feréstecd’un cingle o un gorg i més avall fent-se elsonso dintre enclotades basses, i després sefa el pagès dintre emparedats enjubs i can-satdesaltar, treballar i córrer se torna idíl·liccomho fouasanaixença,allàdalt, propdelesmuntanyesdegemma, i llisca frescalperentre joncs i vimeteres, satisfet d’haver vis-cut,murmurant sorollets tendres que volendir: «He nascut en paratge humil, he treba-llat sempre iarame’nvaig reposat i contenta perdre nom dintre les aigües de l’hereuLlobregat que em portarà, anant-hi elltambé,a lagrandesaquetots los riusambi-cionem: a l’alt ofici d’ésserOceà.»

Josep Pin i Soler(Vint hores d’estada aManresa)

Foix, Sagarra i el Baró de MaldàDe l’arquitectura religiosa dos són elselements que més poderosament hancridat l’atenció de viatgers i narradors:la Cova i sobretot la Seu, a la qual LluísCalderer va dedicar el recull de narra-cions La seu se’n va a córrer món.També van parlar-ne, des de l’admira-ció i l’encís, Pin i Soler i el baró deMaldà.

La catedral manresana, interiormenttan pura de línies, a l’exterior tan majes-tuosa, l’esplanada on s’aixeca, lo qued’allà dalt se veu i s’endevina per loshorisons confosos, lo Montserratdavant, lo de prop, lo de lluny, produei-xen un conjunt d’impressions que m’es-tranya no hagi sigut cantat dignamentper cap poeta de la terra.

Molt sincerament confesso que no haviavist encara a Catalunya cap lloc que mésagradables sensacions me produís. Si d’a-llà se vegés lamar blava, aquella esplana-da i altra que jo en conec a Tarragonaserien les duesmirandesmés hermoses dela nostra terra.

Josep Pin i Soler(Vint hores d’estada aManresa)

«La catedral manresana, interiorment tan pura de líinies, a l'exterior tanmajestuosa». Josep Pin i Soler

EL POU · DESEMBRE 201314

Què primors i què belleses hem vist, dintred’aquella santa covademàrmols i estucosen les parets, matisats de colors, a més detanta escultura i doradura en la seguidadels medallons d’alabastro, o jaspe blanc,en tantes figures de palm, de més i demenos, dels passos de lapenitenta vidadesant Ignasi de Loiola […]; no havent-hiprou ulls per veure tant primor com enaquella cova havia, i jo, amb totama ulle-reta a l’ull, no podia ben descobrir.

Baró deMaldà (Calaix de sastre)

Trobem una altra referència a la Seu enun dels fragments del Diari 1918 de J.V.Foix, un conjunt de proses poètiques enquè la realitat quotidiana es converteix,passada pel surrealisme, en unmón oní-ric, ple d’estranyes associacions i trans-formacions.

«Quan érema la font tots dos, unmissat-ger del rei m’ha dit que hi havia guerra.He pres la meva arma, i l’home de lacarota de gegant no em vol deixar pas-sar. En allargar-li tu una flor, havia des-aparegut.Tu no li donaves, però, una florsinó la meva arma amb la qual m’hauriapogut occir. On és l’arma? On és la flor?A l’home de la carota de gegant l’he vistavui penjat al portal de la Seu deManresa fent una ganyota agònica. Peròal fons del gorg de les seves pupil·lest’he vist a tu amb la flor als llavis i l’armaal braç. Per què m’has deixat, Ger-trudis?». La carota degegantmoro aquèfa referència J.V. Foix va penjar del portald’entrada de la Seu fins als anys seixanta,

en què va ser retirada arran del Concilivaticà segon.

Que el poeta J.V. Foix al·ludís a Manresao a altres indrets del Bages, comViladordis i Monistrol de Montserrat, noés casual. El seu pare, originari deLladurs, va aprendre l’ofici de pastisser al’antiga pastisseria Amat del carrer deSant Miquel (on ara hi ha El Blat) i éstambé a Manresa on Foix va conèixerPaulina Mas, filla de l’espardenyeria delcarrer d’Urgell (davant la seu del CECB) imare del poeta. Malgrat haver nascut aSarrià, J.V.Foix va mantenir sempre vivala relació amb els parents bagencs i sol-sonins. En un article publicat a LaPublicitat, el 24 de novembre de 1932,amb el títol Toros a Cervera!, el poetadescriu «la vetusta ciutat fabril una tardade corrida«: «Alguns nois de casa bona,inútils per a cap causa noble, cobrien latesta ambun cordovès i feienpràctiquesd’inèpcia pel passeig de Pere III totintentant de cavalcar un cavall estantísal qual no revifaven ni els pirops que elsgenets llançaven a quatre damisel·lesprou frívoles per creure que una pintade dos pams i una mantellina encresta-da les elevava de rang, ni els manats degarrofes que, lligats amb cinta oficial, elsmostraven des de la terrassa de la Gàbia[restaurant situat al primer tram delPasseig] els futurs socis del PUP».

L’oncle de Viladordis

- Ets el fadrí que tanca i tancaràmés calai-xos d’armaris, de consoles i de reretaulells.

¿Qui és el pallús - verd d’enveja o groc depor- que gosarà contradir-me? Ets tambéel qui obre i obrirà, per anys que passin,més balcons que donin al sol, a campsfangats i allà on les sals fan branca. Ets, ino et posis la carota, el qui airejarà mésgolfes i sostremorts tristament fastuosos.M’ho deia l’oncle de Viladordis, tot pro-vant d’ajustar una corretja nova amb llu-ors de marbre verd-espigat, als cilindresque escalfen la dinamo del transforma-dor. - Si etmires el revés de la llengua, des-cobriràs el senyal del presagi. Vaig córrerallàon l’escassa rireradónaal riu; però l’ai-gua escumava espesses i brogidores llet-jors. Vaig tornar a ciutat -m’empaitavenveus i sons admonitoris- pel camí de laCreu de la Culla.

J.V.Foix (Tocant amà)

L’element familiar i memorialístic és igu-alment present en les Memòries deJosep Maria de Sagarra, on explica comel seupare i el seuoncle, enproduir-se lamort de l’àvia, foren internats al col·legidels jesuïtes de Manresa, situat a l’edificion actualment hi ha el Museu i l’ArxiuComarcals.

Algunavegadaqueelmeuparem’explica-va el règim severíssim del seu col·legi deManresa, ami se’m posava la pell de galli-na.

L’edifici, que encara existeix, i jo l’he vistmés d’una vegada, és d’aquella freda isolemne arquitectura de finals del disset,que sembla supurar sil·logismes i badalls

«Son cases velles, obertes a l'aire i al riu pels arcs de les seves galeries». J. M. Espinàs / «Elsmanresans són, simés no en aparença, gent devota fins almoll de l'os». Ll. Capdevila

EL POU · DESEMBRE 2013 15

del cardenal Belarmino. Les cambres erenfredes, bastes i desolades i els sostres altís-sims. Allí les criatures es llevaven a les cincdel matí, sense haver-se pogut guarir delfred que se’ls ficava als ossos i sense aca-bar-se de treure el greix del clatell, que elsabrigava una mica com l’ungüent de lesmòmies faraòniques. Durant els hivernstenien les mans i els peus fets una carnis-seria a causa dels penellons perennes, quese’ls enverinaven i es rebentaven.

JosepMaria de Sagarra (Memòries)

Vicenç PratDels manresans que més han escritsobre la ciutat destaca l’escriptor i políticVicenç Prat. Nascut el 1902, Prat –joierd’ofici– va desplegar una intensa activi-tat com a activista cultural, polític iintel·lectual. Va col·laborar en els diarisLa Veu de Catalunya, El Pla de Bages iCiutat, entre altres, i fou regidor de cultu-ra en dues ocasions, el 1934 i el 1936.

L’any 1932 va aplegar en el volum Un lli-bre verd, subtitulat Una visió parcial deManresa, un conjunt de proses que,«amb una mirada lúcida, fresca i carre-gada d’ironia», segons LlorençCapdevila, recollien estampes i escenesde la vida local, en les sevesmésdiversesmanifestacions culturals i costumistes. Elllibre va ser un èxit i no va ser fins des-prés de setanta anys que, introbable, vaser reeditat en edició facsímil. Tant hiparla de les barquetes de passeig devora el riu com del parc de la Seu i de lafascinació que va causar en el poeta

Ventura Gassol la vista panoràmica i del’ambient del Passeig.

Aquest Passeig que ara tornem a repren-dre també devia ésser en el seu temps noresmés queuns campsplens de fang i d’u-serda. Aquest petit brollador junt amb lacasa Padró era, no fa molt, un tros aban-donat que variablement servia d’urinaripúblic, de camp de futbol, d’envelat, deterrassa de cafè, de parc d’atraccions! Araja no veurem resmés que taules plenes devidre i aigua. Uns soldats es juguen la dar-rera carta i fan broma picant-se a l’esque-na. Una família inversemblant gronxa elpunt dolç de la mandra dominical sota laadotzenada presidència de les inofensivestaronjades. El Centre d’Esports farcit d’es-portivistes passius. Uns bells edificis adéspatíbuls de coloms i envelats festamajo-ners. Entrem altra vegada al pinyol delPasseig que és sempre la travessia deCasanova. Ací és on els ocells piulen mésfort que enlloc i on són més pròdigs enmaterials sobrers. Ací és on les donestenen les cames ben fetes, els ullsmés pro-funds, els llavismés rojos, el cosmés torba-dor. La verdor del arbres us aclapara derepòs. Ací és el remolí a l’hora de les sarda-nes, dels concerts matinals militars, el llocestratègic de contemplar moixiganguesdelicioses, allà on el nuvis es donen lesmans i mengen taronges, el punt d’enllaçentre la ciutat i els environs, la resclosarabent dels afectats al futbol, als cinemes ials balls de patacada, el lloc on les petja-des ferrenyes del circ s’hi clavaren, el llocper a fer-hi un Werther comparat unatarda d’hivern que plogui, per a jeure-hi

una hora canicular, per a fer-hi una mitjadormida abans del ressopó, fins que us veals ossos aquell fred tan fi; és, tanmateix lavitrina per a fer-se veure, per a no fer res,per ensopir-vos i anar cedint de mica enmica la vostra obstinada intransigència.Ningú no té pressa ni és portat per capobjectiu de cap mena. Tothom es mirasatisfet, sense estranyesa. Aneu repartintles salutacions sense propòsit ni esmainteressada.

Vicenç Prat (Un llibre verd)

Amat-Piniella i Genís SincaNo és estrany que el Passeig, comapuntneuràlgic de la vida ciutadanamoderna,hagi inspirat tantes pàgines literàries.Quan Amat-Piniella escriu El casino delssenyors, el 1956, situa l’acció a l’edificimés emblemàtic del Passeig, amb suco-ses reflexions sobre la ciutat. Tot pujantpel Passeig, el protagonista –que retor-na a la Ciutat després d’uns anys d’ab-sència– en diu això:

«Vaig tirar Avinguda [Passeig] amunt. Hihavia cafèsnous, ambbarsdebarra i tam-borets enlairats, cinemes que en els meustemps no existien, esglésies amig fer,mol-tes botigues ben parades i cases de pisossensepenani glòria. Els arbresqueombre-javen el tram més recent de l’Avingudahavien crescut molt en aquells anys, i nodic una cosa per una altra en afirmar que,de tot el que vaig veure, fou aquesta crei-xença el que més em va impressionar. Talvegada fou perquè em vaig adonar quecreixien fins a assolir una puixança real,

16 EL POU · DESEMBRE 2013

«Ací és on els ocells piulen més fort que enlloc i on són més pròdigs en materials sobrers» Vicenç Prat / «El soci del Casino comptava amb l'avantatge de dispo-sar d'una terrassa enlairada, per damunt de la plebs». Joaquim Amat-Piniella

mentre que tot el que és pròpìament obradels homes em produeix el neguit deveure-la massa acordada a les normesd’un cosmopolitisme despersonalitzat,uniforme i avorrible»

JoaquimAmat-Piniella(El casino dels senyors)

El Passeig és també el plató literari defons, com a hàbitat dels personatgesprincipals, de l’última novel·la de GenísSinca, Una família exemplar, en què apa-reixen referenciats altres punts de la ciu-tat, que l’autor veu com la Dallas d’unnou JR a la manresana. En una entrevis-ta recent a Regió7, Sinca opinava queManresa «és una ciutat perfecta per a latrama, fascinant, plena de contrastos,d’arquitectura nova i lletja i d’antigamenystinguda, amb una Seu que calapedaçar i una bona gent que maldaper apuntalar-la».

«Per Bou, tot plegat era balsàmic. L’efectemàgicde les terrasses, els personatgesquedescobria, les cares noves; en conjunt,Manresa l’atrapava. Notava detalls curio-sos del color local, que li semblavenencantadors. Es fixà en la flota de cadiresverdesque recorrienun tramdelpasseig, aun costat i a l’altre, i li van presentar unasenyoraeixerida i simpàticaque, aunpreumòdic, les llogava als passejants quetenien ganes d’asseure’s una estona. Latirallonga de cadires, tan netes i polides,feia patxoca, conjuntava».

Genís Sinca (Una família exemplar)

Serra FontellesA més d’altres relats, l’escriptor JaumeSerra Fontelles, establert a Barcelonades de mitjan anys seixanta, haambientat a la capital del Bages lesdues úniques novel·les publicades finsara: Desitja’m sort, Madeleine (PremiCiutat d’Alacant 1974) i Nit de vetlla. Siel protagonista de la primera històriaés un noi que, després de passar per

l‘orfenat (Casa Caritat) i haver estataprenent d’amors i feines, decideixcomençar una nova vida lluny d’un«lloc on tothom va a la seva, mentretothom es fica a la vida de tothom», aNit de vetlla l’Eduard és un exiliat quetorna la nit de Nadal, després de mésde vint anys d’absència, a Manresa (Remansa, a la novel·la), on farà un llargrecorregut nocturn pels bars i els car-

17EL POU · DESEMBRE 2013

Per a anuncis enaquesta revista...

PUBLICITAT

Urgell, 38Tel. i Fax 93 872 43 86

MANRESA

Els actors Txell Vall i Dani Ledesma durant la ruta literària, el dissabte 30 de novembre

CCEENNTTRREE DDEE NNOORRMMAALLIITTZZAACCIIÓÓ LLIINNGGÜÜÍÍSSTTIICCAA MMOONNTTSSEERRRRAATT SLC Manresa – SCC Bages. Carrer de Jaume I, 8, 2n Tel. 93 872 17 07 - manresa@cpnl.catwww.facebook.com/SLCdeManresa

Dijous, 14 de novembre, es va donar el tret de sortida a una novaedició del Voluntariat per la llengua al Bages. Durant la presentació, ladinamitzadora del programa va explicar-ne el funcionament i va pre-sentar les parelles, un total de 40, que es trobaran de novembre afebrer, una hora a la setmana, per practicar català. Aquestes parellesestan integrades per aprenents de procedència ben diversa: des delMarroc fins a Mèxic, passant per Polònia o el Pakistan. La majoria d’a-quests aprenents són alumnes dels cursos de català per adults delConsorci per a la Normalització Lingüística, tot i que aquest no és un

requisit per formar part del programa, ja que qualsevol ciutadà majord d’edat pot participar-hi sempre que tingui un nivell mínim de catalài pugui usar-lo per conversar encara que sigui amb dificultats. Pel quefa als voluntaris, són persones que parlen el català habitualment i quedecideixen dedicar una hora a la setmana per ajudar a algú a parlar-lo,perdre la vergonya, guanyar fluïdesa i també fer conèixer la cultura elterritori i la societat catalana a través de les converses.

El Voluntariat per la llengua fa deu anys que es duu a terme i fruitd’això ja són més de 79.000 les parelles lingüístiques que s’han formatal territori català. Les persones interessades a participar-hi poden fer-ho en qualsevol moment de l’any a través de www.vxl.cat o adreçant-se de manera presencial al Centre de Normalització LingüísticaMontserrat, situat al carrer Jaume I, 8, de Manresa (tel. 93 872 17 07).

Una quarantena de noves parelles lingüístiques al Bages

rers nevats del seu barri, el barri vell,abans de caure mort, com un gos i encompanyia d’un gos, en un racó delcarrer d’Amigant. En un i altre llibreSerra Fontelles no estalvia la seva visióàcida de la ciutat i els manresans, béque sigui a través de la veu indirectadel narrador o d’algun personatge.

«Els sous magres eren generals, aManresa, on semblava que els amorss’enriquien no pas pels bons negocis,sinó per la misèria que gosaven donarals pencaires, obrers, aprenents, depen-dents, operaris o el que fos. Tota la ciutatem semblava una mena de ca n’escanya-pobres. Les misses i els missaire, però,anaven a l’engròs, com la gasiveria, lausura i la desconfiança. Això era alesho-res, ara no ho sé, car em tindria per boigsi tornés a espetegar per aquelles costesals carrerons estrets, persianes i roba

estesa, fum i greixum, calor i glaç a des-dir».

Jaume Serra i Fontelles(Desitja’m sort, Madeleine)

«En aquesta petita ciutat de terra endins,capital del no-res, incomunicada, indife-rent, clerical, humida, tancada, tortuosa,reaccionària, somorta, avara, grisa, migcomercial, mig tèxtil i encara mig pagesa,els bohemis són uns pòtols, els artistes sónuns eixelebrats i els progressistes són ateus[…] A Remansa, més que peculiaritatstenim rareses: aquí la plaça de toros no ésrodona, la processó de la festa major surta la una del migdia, en plena calda; encanvi, la processó de la Puríssima, el vuitde desembre, arrenca a les vuit del vespre,quan comença a glaçar; l’especialitat con-fitera consisteix en una peça com un ou,però plena de bonys punxeguts que pro-

dueixen molèsties importants a galtes,genives i paladar.[…] Remansa com a ciu-tat viva, ciutat morta, convalescent, depronòstic reservat…, encara que semprehem de diagnosticar-li, unàniament, lallarga malaltia, però ningú no sap quina,com les princesses enyoradisses d’amor obeneiteria…

Jaume Serra i Fontelles (Nit de vetlla)

Miralles, Quinto, Franquesa i Tomàs CabotQui també ha utilitzat Manresa, o mésben dit, els manresans, com a matèrialiterària ha estat Joan Jordi Miralles, quel’any 2004 va obtenir el premi Andròminaamb L’Altíssim, una paràbola en què elsexe, la droga i una hipotètica i dramàticasituació bèl·lica dicten els passos d’unhome desmemoriat i d’un estudiant defisioteràpia, lliurat a un carpe diem desen-

El grup de participants a la ruta literària

EL POU · DESEMBRE 201318

frenat i destructor juntament amb elsseus companys. En les seves aportacionsdramàtiques al cicle de Tocats de Lletra,Manresa és també l’escenari d’unes histò-ries marcades pel què diran, els tabús i elsprejudicis.

Altres prosistes i narradors, tals comManuel Quinto, Teresa Franquesa i JosepMaria Tomàs Cabot, han parlat deManresa a Sobrerroca, Matèria viva i Lafeina feta. Ben pocs poetes, en canvi,s’han sentit atrets per una ciutat vistacom a massa grisa i prosaica. Amb tot, Aprimavera antiga Josep Junyent ens hiparla dels «plàtans de primavera com unaclariana / de verd als grisos ciutadans!» iCliment Forner, A casa natal, diu«M’honora que em dediquin una làpida:«Ací va néixer…» L’infant d’ahir no hi és.Pengen joguines / del rovellat balcó».

Tan desmesurat seria afirmar que Els exer-cicis espirituals de Sant Ignasi han estat eltext fundacional de la literatura local,com insinuar que James Joyce va inspi-rar-se en Manresa a l’hora d’escriureDublinesos, però en la majoria de textossignats per narradors manresans predo-mina l’exploració de l’ànima jesuíticalocal, magistralment descrita pel perio-dista i escriptor Josep Maria Planes, talvegada l’observador més lúcid, fi i defini-tiu d’aquesta ciutat.

Si alguna característica pròpia tenim elsmanresans és una mena de pudor, que noté res a veure amb la modèstia, que enspriva de lliurar-nos a certes expansionsd’eufòria comarcal. (···)

Si els barcelonins hi reflexionen unamica, s’adonaran que enmig del brillantassalt de les comarques catalanes sobreBarcelona, el nom de Manresa i del Plade Bages sona amb una grisor particu-lar. Els empordanesos, els vigatans, elsdel Vallès, els tarragonins, els lleidatans,tenen un prestigi sòlid, colorit, que elsdestaca sense compliments. En canvi, elsmanresans –per culpa, potser, del nostrepaisatge, tan modest– fem la viu-viu,sense piafar poc ni molt. Mancats de pin-tors que passegessin les gràcies del nos-tre país per les exposicions, faltats de lite-rats que ens contessin els seus mèrits i –siel meu amic Farreres i Duran no s’ha d’o-fendre– diré que sense polítics que fessinbrillar el nom de Manresa amb una res-plendor singular, ens trobem, vulgues

que no, obligats a traginar d’amagatotisel nostre orgull local. Potser, aprofundintles qüestions, trobaríem en aquest peuforçat de discreció en què es mouen elsmanresans per Catalunya l’explicacióque un cert humor, la ironia i una pordesesperada al ridícul siguin el refugimés planer, el tret més destacat delcaràcter dels meus conciutadans.

Ens guardarem prou de dir si això és unmèrit o un defecte. En el pitjor dels casos espot afirmar amb el cap ben alt que, potser,és una comoditat. Una de les poquescomoditats que ens permetem els natius dela comarca més inconfortable deCatalunya.

Josep Maria Planes(Una visió de Manresa)

«La borderia era una mena d'asil, col·legi o convent del qual no vaig endevinar mai la idea que el fundà,perquè no he pogut saber si ens tractaven amb una caritat per força o amb una voluntat maldestra».

Casa SabatéCtra. de Vic, 34 - MANRESA - T. 93 873 03 02

OBRIM NOVA BOTIGA... A Internet!

A partir del desembre, visiteu la nova botiga virtual

www.casasabate.cat

Comerç

proper i de

confiança,

ara també a

la xarxa

EL POU · DESEMBRE 2013 19

20 EL POU · DESEMBRE 2013

L’Aina Sallés és una noia amb ganes de fer del que li agra-da una manera de viure. Des de fa un parell d’anys, esdedica a l’art a jornada completa i crea quadres o elaboracalendaris, moneders i llibretes. Els seus productes sónuna combinació del que viu i del que troba i després elsven directament a la gent o a fires i a vegades, a la casetaque hi ha just al principi del carrer Born.

intar és una de les teves passions.—A mi m’agrada pintar, dibuixar i fermanualitats des de petita. Al final vaig estu-diar Belles Arts i se’m va ampliar una mica elventall de possibilitats. Ara he començat Artteràpia. Quan vaig acabar la carrera vaigestar un temps que no tenia ganes de pintarperquè em van saturar una mica... però comque és el que m’agrada hi he acabat tornant.

—I es pot viure d’això?—En visc... però és gairebé sobreviure. Prefereixo viure a casadels pares i fer el que jo vull guanyant el mínim per anartirant, que no ser independent i haver de treballar en unacosa que no m’agrada. Sé que el principi sempre és difícil itampoc no em desespero. Ara no guanyaré gaire, però comque veig que de mica en mica vaig fent més coses i m’espavi-lo, espero, a la llarga, poder viure bé del que faig.

—Quins productes fas?—Sobretot quadres, però des de fa un any he buscat lamanera d’adaptar-los en altres formats perquè siguin méseconòmics per a la gent. Se’m va ocórrer agafar les imatges itransportar-les en llibretes, caixetes, postals, moneders i ven-talls. Buscar coses més pràctiques a partir dels quadres. I aixívaig començar a fer una parada d’artesania i a fer exposicions.També em fan encàrrecs.

—Què t’han encarregat?—Ara m’han encarregat un quadre per l’aniversari d’unadona i m’han demanat que hi representi la seva vida. M’handit els gustos, m’han passat fotos i intentaré fer-ho a la mevamanera. Per fer això has de conèixer bé a la persona i ara mel’he d’estudiar molt. Em van passar informació i en tinc ganes.

—Hi ha molts artistes als quals no agraden els encàrrecs...—Ai, a mi m’encanta que em facin encàrrecs! M’agrada per-què m’obliguen a pensar en coses diferents i a sortir de lesmeves històries. La Marisol Casas ha escrit el llibre de poemesIncerteses, m’ha passat els 30 poemes i jo els haig de pintar apartir de les seves històries, tot i que una mica també m’hireflecteixo. Llavors els dibuixos no són ni seus ni meus.

—Quin estil diries que tenen els teus quadres?—Es podria dir que faig un art d’estil abstracte, surrealista ialhora naïf. Crec que també té una mica d’expressionisme,perquè té molts colors i retrata la realitat com un la percep.

—Com crees els quadres?—No segueixo cap procés molt pensat. És molt intuïtiu, emdeixo portar i sovint pinto per atzar. Potser vaig d’excursió iem trobo un objecte que m’agrada, arribo a casa i el pinto. Oestic pintant alguna cosa i surto al carrer i em trobo un altracosa que m’ajuda a completar el quadre.

—Pintes i esperes a veure què surt?—A l’escola em demanaven que tingués clar què volia pintarabans de fer-ho. Ho intentava i quan ho pensava no sabia quèvolia dir. I al final vaig decidir pintar i deixar-me portar segonsel que em ve de gust. És com una història que es va explicanten el moment. És com un joc. Agafo un color i em fa pensaren el cel, després hi enganxo un sol. Un cop acabat te’l miresi sí que té significat. Al cap del temps l’observes i t’adones queallò que vas pintar era perquè t’estava passant alguna cosa,però en el moment de pintar-la no n’era conscient.

—Per això has començat art teràpia?—Vaig començar perquè pintar em surt de dins i m’ajuda aexpressar-me. Alhora necessito l’exterior, passar-me una set-mana tancada pintant és inútil. Per això he anat a viure tem-porades fora. Si no estic bé sí que em va bé pintar i desfogar-me, però no m’agrada pintar tristesa, prefereixo estar bé i fercoses que m’omplin i després expressar-ho en els quadres.

Aina Sallés «Espero, a la llarga,poder viure bé del que faig»em

prenedors

Núria ClosasFoto: Marta Vidal

FITXANom: Aina Sallés. Data d’ideació i creació: 2011. Definició: quadres,llibretes, caixetes, postals, encàrrecs específics. Sector: art. Públic:obert a tothom. Xarxes socials: www.ainasallesp. blogspot.com.es

P

21EL POU · DESEMBRE 2013

Camps de secà

Ignasi Cebriannatura urbana

ls plans de Santa Caterina encara mantenen unaspecte rural i agrícola. Plans que són una conti-nuïtat dels que hi ha al Suanya i Ferreres i els dela Torre Lluvià. El riu Cardener, i el desnivell oesglaó natural que hi ha cap a la torre de SantaCaterina, els ha deixat aïllats de la trama urbana.Els ha salvat del creixement urbanístic. I hanesdevingut una part de les zones d’agricultura

de secà de Manresa, conjuntament amb altres espais méspetits i dispersos: la plana de les Torres, al nord del Poal, elscamps del sud i est de Viladordis, els del sud de Bufalvent i elsque queden al nord de la part baixa de la riera de Rajadell.

Espais de secà que es barregen amb boscos illa, penetracionsde massa forestal, marges carregats de biodiversitat i torrentsquasi sempre eixuts. Són espais de l’Anella Verda que cal con-servar i mantenir perquè posseeixen un conjunt de valorsincalculables. Són valorats per la seva productivitat agrícola,per ser un paisatge singular de Catalunya i per la seva vàluaecològica. Gran part de la seva superfície està dedicada aconreus de cereals, lleguminoses, farratges, vinyes, oliverars iametllers. Els cereals són els més abundants. L’ordi i el blat elsque trobem amb més freqüència, malgrat la poca rendibili-tat que tenen. Per això, cada vegada més, són substituïts perconreus de qualitat, com la vinya.

Alguns d’aquests camps tenen un alt valor paisatgístic per-què conserven conreus avui minoritaris, però que s’hauriende potenciar, com són l’olivera, en molts marges de camps, il’ametller. Hem pogut recuperar la vinya des que va passar lafil·loxera per les nostres terres i el resultat és un vi excel·lentamb denominació d’origen. De la mateixa manera, podríemtornar a valorar les oliveres i els ametllers que creixen al secàmanresà o al pla del Bages per fer-ne marca de qualitat.Conservaríem un paisatge a base de fer-lo productiu.

Quasi tots els espais de secà tenen un valor ecològic per lasenzilla raó que afavoreixen la connectivitat ecològica entreespais naturals, boscos i trama urbana, tot formant un con-

junt únic que manté uns valors alts de biodiversitat. I, també,perquè constitueixen un mosaic agrosilvopastoral clau per lagestió dels boscos i espais naturals propers a la ciutat. Elmanteniment de les activitats agrícoles evita certes degrada-cions i riscos ambientals: control d’incendis, pèrdues de sòl...

A més dels tres valors esmentats, cal potenciar la funció edu-cativa i turística d’aquests espais, orientada a la visita i conei-xement de masies típiques dedicades des de sempre al secà,com també al coneixement de molins d’oli, de caves, decellers, de pràctiques agrícoles tradicionals lligades al conreude l’ametller, l’oli i el vi i de pràctiques agrícoles modernesmés sostenibles amb el medi ambient, com és el cas de l’agri-cultura ecològica.

EA dalt, un ametller florit als camps de l’est de Viladordis. A sota, camps segatsa la plana de les Torres

C/ Torres i Bages, 23 - Manresa - www.altecom.cat - altecom@altecom.cat - 902 123 902 i 93 874 20 59

Internet de banda ampla professionalAllotjament i registre de dominisAllotjament de servidors als DatacentersServei de telefonia IP / Veu IP

22 EL POU · JULIOL - AGOST

La Cabreria: formatges i derivats d’Oló

Alba PiquéLaia Puig

del tros a

la senalla

bans d’arribar a Santa Maria d’Oló, alRaval de la Rovirola, creuem l’eix i baixemcap a la riera. Entremig dels boscos tro-bem el mas del Flaquer. Des de fa dosanys el Marc Vives i la Carla Novella por-ten un ramat de cabres i la formatgeria.El pare del Marc li va traspassar el ramatun cop va acabar els estudis a l’escola de

capacitació agrària de Manresa. I juntament amb la Carlavan iniciar el projecte de la formatgeria. El Marc es cuidadels camps, principalment farratges que dallen i embalenper donar als animals, i de treure el ramat a pasturar, i laCarla és la responsable de la formatgeria. Des del principi elMarc i la Carla han volgut que el projecte fos el més auto-suficient possible. La matèria primera per a l’elaboració delsformatges i derivats és totalment pròpia, no compren llet afora. També la major part de l’alimentació, el farratge, provédels camps de la pròpia finca.

Actualment el ramat consta d’uns cent vint animals, entrecabres, bocs i cria de la raça murcianogranadina. Per alMarc i la Carla les cabres són la part més estimada de laCabreria, les cuiden, les mimen i les coneixen fins i tot pelseu nom. En aquest moment només són productives vintcabres. Recordem per als més despistats que una cabra –iqualsevol altre mamífer– només donarà llet si prèviamentha parit. A la tardor, quan el dia es fa curt, les cabres estanmés apàtiques i tenen més poques ganes d’anar per feina.Per aquest motiu disminueixen els parts i conseqüentmentla producció de llet. En explotacions convencionals no esrespecta el cicle natural i aquesta limitació s’evita adminis-trant hormones sintètiques a les cabres. Així s’assegurenparts i una producció de llet continuada durant tot l’any. Encanvi a la Cabreria es fa producció ecològica, no es donenhormones i l’alimentació és totalment ecològica. Lescabres surten a pasturar cada dia i s’alimenten de tot allòque el sotabosc els proporciona. Les cabres lleteres tenenun suplement d’una barreja de cereals i lleguminoses men-tre les estan munyint cada dia a primera hora del matí. Jano es munyen a mà i amb la galleda, actualment es fa

mecànicament en una sala de munyir on caben uns vintanimals. Aquesta llet va directament cap a les instal·lacionsde la formatgeria. A partir d’aquí comencen el procés d’ela-boració del formatge i els seus derivats. La llet inicialmentha de passar a un estat sòlid, aquest seria el pas de lacoagulació. A continuació se separa la part sòlida delsèrum. El quall, la part sòlida, s’emmotlla i es premsa. Els for-matges es guarden en una càmera frigorífica on conviuenamb els fongs autòctons. Gràcies a aquests fongs s’obté elformatge, ja que són els responsables de la fermentació.Cada tipus de formatge necessitarà un temps de madura-ció diferent. A la Cabreria elaboren formatge fresc, mató,iogurts, formatges semicurats i curats. Els distribueixenprincipalment a cooperatives de consum del Bages, fires iocasionalment en algun petit comerç.

A

FITXAExplotació: La CabreriaProductes: Formatges i derivats de cabraAdreça:Mas El Flaquer, s/n. 08273 Santa Maria d’Oló Telèfon: 649789193Correu electrònic: lacabreria@hotmail.com

Carla Novella i Marc Vives, amb el seu ramat de cabres

EL POU · DESEMBRE 2013 23

staccaPl. Bages, 8 - Manresa - Tel. 93 874 45 08

stacca@stacca.cat - www.stacca.cat

(DE DIMARTS A DISSABTE VESPRE) I FESTIUS MIGDIA

PER EMPORTAR-SE A CASA: ENTRANT: Envoltini de salmó marinat amb cremós de formatge i llagostins salvatges

PEIX: Suquet de pescadors amb rap, escamarlans i cloïssesCARN: Melós d’espatlla de cabrit sense feina sobre milfulls de

patata trufada i la seva salsaPOSTRES: Tronc de Nadal

AL RESTAURANT:Còctel de benvinguda

Snacks i aperitius individuals a taulaPER ANAR COMENÇANT: Crèma tèbia de ceps amb pilotetes

de carn d’olla i ou poché de guatllaPEIX: Suquet de pescadors amb rap, escamarlans i cloïssesCARN: Melós d’espatlla de cabrit sense feina sobre milfulls de

patata trufada i la seva salsaPREPOSTRES: Xarrup de mojitoPOSTRES: Tronc de Nadal

MENÚS DE CAP D’ANY

*MARIDATGE DE VINS, AIGÜES, CAFÈS, COPA DE CAVA AMB LES CAMPANADES, BOSSA DE COTILLÓ I RAÏM

40 € (IVA INCLÒS)

*OBSEQUI D´UNA AMPOLLA DE CAVA (PER CADA DOS MENÚS)25 € (IVA INCLÒS)

Alfons XII, 26 T. 93 872 51 72

MANRESA

Vins del Bages

resentem un vi fet amb elcor però fent treballar lament. És fruit de l’esforç delJosep Maria, del Sebastià idel Gerard. Un vi pensat per

ésser l’emblema del Celler El Molí.

Totes les mesures són poques. Taulade tria, premaceració en fred, macera-ció en premsa, fermentació en acerdurant deu dies i acabament de fer-mentació en bóta de roure francès,criat durant quatre mesos sobre lespròpies mares i un afinament enampolla d’un any.

Després d’unes quantes proves, l’a-nyada 2011 és la primera d’aquest vi,amb un total de 400 ampolles. S’haelaborat amb macabeu de vinya vella(85%) i picapoll (15%). És un vi ambbona entrada i amplitud, voluminós,llarg i persistent. Aroma intens de frui-ta tropical (pinya i mango) i de fruitamadura i seca (albercoc, préssec devinya i orellanes). També li trobemnotes de rebosteria (brioix) i recordsde torrats i herbes aromàtiques.

En resum, un vi singular, ideal peracompanyar des de formatges cre-mosos fins a plats de peix fumat, pei-xos al forn i qualsevol plat que porticremes de mantega que mariden per-fectament amb els seus tanins.

Joan Sala PallarésSommelier de Vins Alsina

PCollbaix Singu-lar Blanc 2011

EL POU · DESEMBRE 201324

A l’hivern, sota la col!

de la senalla al plat

L’hort està gebrat,les verdures van de baixa,només la col hi resisteixamb la seva cuirassa.

em passat d’una tardordescafeïnada als fredsmés hivernals. Si mireuels horts, no hi hadubte, la protagonistaés la col. Quan la restade verdures claudi-quen davant les glaça-des matinals, la col,

curiosament, s’envigoreix i s’endolceix.Una vegada vaig sentir a dir a una com-panya que la seva àvia, quan preparava elcaldo, li deia «ves a l’hort i agafa una fullade col, que encara estarà glaçada i elcaldo serà més bo!». Es veu que les colsactuals deriven d’una varietat silvestreque creix a les costes i penya-segats del’Europa occidental. Ara, gràcies al con-reu, podem trobar-ne de molts tipus dife-rents: col de paperina, setsemanera, deBrussel·les, de Milà, vermella, verda, blan-ca, xinesa, bròquil, coliflor, llombarda, decabdell, farratgera, brotonera, de pell degalàpet…I fins i tot, la manresana! Que amés és considerada de les més bonesque hi ha. Aquesta es caracteritza pel seugust fort i el poc cabdell que té, i és unacol especialment oberta. La podem ferbullir, fregir, fer al vapor o deixar-la fer-mentar, que és quan pren el nom desauerkraut. Grecs i romans ja la consu-mien per les propietats medicinals, so -bre tot per guarir afeccions pulmonars ointestinals. Hi ha molts estudis que confir-men les qualitats de la col per combatrediferents tipus de càncer, i també lesseves propietats antioxidants. De fet, grà-cies a la col, els països freds assoleixen elsnivells òptims de vitamina C diaris. A Ale -manya, principal consumidor mundial decol, cada persona n’arriba a ingerir 2 kgl’any. Aprofiteu que ara és l’època, elshorts en van plens. I sota la col, a part delPatufet, s’hi amaguen molts beneficis!

Farcell de col verda i patata emmasca-rada, brandada de lluç, pèsols i favesamb el caldo texturitzat de colIngredients per a 4 persones: una col,patates 4u (no grans), lluç 200 g, unabotifarra negra, llet 300 ml, 6 grans d’all,oli d’oliva, sal, pebre, romaní, faves 30 g,pèsols 30 g.

Elaboració: Per als farcells, posaremaigua a bullir amb un punt de sal i un copbulli, posarem les fulles de manera quequedin cobertes i les courem durant uns3 min. Colem i reservem. Quan les fullesestiguin fredes hi posem la farça de pata-ta emmascarada i les tancarem de mane-ra que ens agafi una forma rodona. Per ala patata emmascarada, courem la pata-ta sencera amb pell i tot, ja sigui bullida,al forn o al microones. De la botifarra entraiem 4 rodalles i les reservem; la boti-farra sobrant, la pelem i la posem en unapaella a foc baix, amb l’oli d’all i l’anemxafant amb una forquilla fins que es des-faci. Seguidament hi posem la patata(3u) i la xafem amb la forquilla fins quequedi una massa més o menys homogè-nia. Arribat aquest punt imitarem (laforma) com si féssim una truita francesa ifarem que agafi crosta; en acabat reser-vem. Per a la brandada, escalfem la llet

sense que arribi a bullir, introduïm el lluç(sense pell ni espines, és a dir només lacarn) i retirem del foc. Passats uns 6 mincolem sense tirar la llet, triturem el lluçamb una patata petita, una mica de la lletde la cocció i l’oli d’all, ja que aquest ensajudarà perquè la mescla quedi ben lli-gada i rectifiquem de sal i pebre (reser-vem). Per a les faves i pèsols, els bulliremdurant uns 5 min aprofitant l’aigua de lacol. Per al caldo texturitzat, el lligaremamb una mica d’agar-agar (el podeu tro-bar a botigues de dietètica). Emplatat: Ala base del plat posarem la brandada,damunt el farcell, el caldo texturitzat peldamunt i al voltant unes gotes d’oli d’allconfitat amb una mica de romaní.

Eduard Merly i Guillem Puig. Poema de Cèlia Fíguls

H

25EL POU · DESEMBRE 2013

C/ Urgell, 35 - Tel. 93 872 99 97MANRESA

Aromateràpia - Espelmes aromàtiquesObjectes de regal i decoració...

Objectes de decoració - Florsartificials - Moble auxiliar

FINANCEM LA SEVA COMPRA

FINS A 12 MESOS SENSE INTERÈS

Retalla o fotocopia aquesta butlleta i fes-la arribar a la redacció d’El Pou de la gallina, al carrer de Sobrerroca,26, 1r. 08241 Manresa (Bages). També pots enviar-nos un correu electrònic a l’adreça elpou@elpou.cat

Nom i cognoms

Adreça

Població CP Tel.

Se subscriu a El Pou de la gallina, de a de 2014, per un

import de 3,80 euros per exemplar, que pagarà:

Titular

Caixa o banc Codi

Agència Codi

Carrer

Població

Us demano que els rebuts al meu nom que presentarà l’Associació Cultural El Pou

de la gallina siguin pagats amb càrrec al compte núm.

(signatura)

Vols saber què passa a Manresa?Subscriu-te al Pou del 2014!

BMW 320 Touring:‘premium’ universal

Enric Oller i Carbó

tastets de

motor

’evolució respecte de l’anterior Sèrie 3 Touringes nota a simple vista. El nou model alemanycreix en mesures, manté els trets bàsics iden-tificatius i guanya modernitat en les formes.S’acosta al Sèrie 5 perquè la seva carrosseriacreix 10 centímetres, presenta òptiques mésesmolades que li proporcionen una fisono-mia més avantguardista. Les barres longitudi-

nals del sostre, les llandes (de 18 o19polzades) i uns grupsòptics molt més visibles acaben per seduir-te.

L’interior també millora visualment. El minimalisme s’im-posa i la posada en escena convenç. Materials de qualitati ajustaments perfectes et donen la benvinguda. El con-ductor comparteix protagonisme amb la pantalla central,que queda sempre fixa al mig. La major part dels ele-ments van encarats en direcció al volant multifunció.Equip d’àudio i climatitzador simplifiquen les funcions a fii efecte que amb menys moviments puguis fer la mateixafeina. A l’habitacle hi ha més espai entre fileres i el male-ter augmenta: declara 495 litres i 1.500 amb tots elsseients plegats. Líder del segment, guanya en 5 litresl’Audi i en 10 el Mercedes. L’habitacle destaca per llumi-nositat perquè hi ha molta superfície de vidre. Les esferesdel panell combinen els indicadors analògics amb duespetites pantalles electròniques amb informació comple-mentària.

Sota el capó de la nostra unitat de premsa hi hem trobatel dos litres dièsel de 184 CV de la casa. Un giny que acce-lera amb franca contundència i que empeny ja des les1.700 revolucions, afavorint les recuperacions ràpides.Aquesta versió se situa just per sobre del 316d de 116 CV,el 318d de 143 CV i l’Efficient Dynamics de 163 CV. En eltopall de gamma hi trobem el 325d de 218 CV i el 330dde 258 CV. En qualsevol cas, sobre l’asfalt, el nostre prota-gonista continua essent referència en dinamisme.L’opcional caixa de canvis automàtica de 8 velocitatsesdevé la guinda. Aconsegueix registres pràcticamentcalcats als de la versió manual amb la mateixa carrosseriai, en canvi, la satisfacció de conducció és molt superior.Sobretot en relació amb la immediatesa dels engranat-ges. Aquesta transmissió costa 2.680 euros.

A la pràctica, el 320d Touring s’apropa molt al Classe C deMercedes o al familiar dels A4. Trepitja l’asfalt amb menys

convicció que la versió de la generació anterior peròenllaça els revolts amb precisió mil·limètrica i sense defa-llir. Amb la mateixa sensibilitat amb què té cura del pas-satge. La suspensió adaptativa (opcional per 1.304 euros)serà molt indicada per als puristes més exigents. A lageneració anterior, els taratges de la suspensió prioritza-ven l’esportivitat. L’actual es decanta pel confort. El siste-ma de gestió emmascara una mica aquest fet. Quanposem en marxa el cotxe s’activa sempre el modeConfort. Amb l’ECO Pro podrem obtenir mitjanes de 5,7litres en ciutat i de poc més de quatre en carretera perquèprioritza les relacions més llargues i suavitza les accelera-cions. Quan l’exigència és més severa les mitjanes se situ-en al voltant dels 6 litres. En mode Sport o Sport+ la direc-ció guanya immediatesa i els controls electrònics actuende forma més permissiva per obtenir el màxim plaer itotes les sensacions possibles.

L

FITXA TÈCNICAMotor: 1.995 cm3. 4 cilin. 184 CV. Dièsel. Tracció: posterior.Canvi: automàtic de 8 vel. Pes: 1.575 kg.Vel. màxima: 226 km/h.Accel. de 0 a 100 km/h: 7,6 segons. Consum mitjà:4,7 l/100 km.Capacitat del maleter: 495 litres. Preu: 41.579 euros.

EL POU · DESEMBRE 2013 27

EL POU · DESEMBRE 201328

Gentil Puig i Moreno

Jordi SardansFotos: Ramon Fontdevila

uè ens saps del teu pare,Nònit Puig?—En tinc un petitrecord i per tant hehagut de fer un treballsobre la memòria. Demolt petit recordo unabaralla entre el pare i lamare perquè m’haviacremat a la cuixa, que

m’havia deixat una taca difuminada ambel pas del temps. També recordo una tinaa l’actual casa de les Lluques, on l’enver-nissat de pedra de l’interior era d’un roigfosc i potent, i on trepitjava el raïm ambels peus, lligat pel capdamunt amb unacorda. Quan arribo a la frontera, als cincanys, travesso i m’entra l’amnèsia. Separatdel pare, que va cap Argelers, i de la marebiològica, conviuré amb una nova mared’adopció al nord de França. Ens retroba-rem el juny de 1940 a l’estació deMatabiau, de Tolosa, amb una nova vidade família, en què ell farà de pagès. Rebouna educació directa del pare basada enJean Jacques Rousseau, en obres comÉmile ou de l’éducation de l’home nou,molt en contrast amb el que passava aCatalunya, on els valors de la Repúblicaeren bandejats.

—Concretament, com es reflecteix en elteu llibre de memòries?—En el llibre El passat ens empaita, faiguna biografia del que conec del meu pare.Era fill de rabassaire i amb 18 anys va deci-dir marxar de Rocafort i viure una expe-riència llibertària. A Hilversum (Holanda)participa en un congrés de les joventutsllibertàries mundials i coneix diversosintel·lectuals del moment. Reconstruint laseva joventut m’adono que la Rambla deBarcelona s’havia convertit també en un

aparador de les idees llibertàries, delsanys 1920-1930, tot recollint les idees deKropotkin, Élisée Reclus i d’altres, amb laSoli a la butxaca... mentre rosegava pasta-nagues de les paradetes de verdures delvoltant. Participa com a soldat a la Guerradel Rif i després se’n va a l’Argentina, onfarà amistat amb els sabadellencs Moix,Ardiaca i Comorera, que també formenpart de la diàspora catalana. A partir d’a-quest moment coneix un context políticnou, en què Comorera s’incorpora almoviment comunista argentí. Aquest noubagatge, que els seus companys notenen, a Comorera li permetrà imposar-sedins la futura Unió Socialista de Catalunya.

La Unió de Rabassaires—Quina és la seva actuació durant els fetsdel 6 d’Octubre?—Era el màxim responsable del movi-ment rabassaire del Bages, que aleshoresera una fracció d’ERC que representava elsector més radical del partit, llavors enca-ra de caire anarquista. La mateixa nit del 6d’octubre va ser detingut a Manresa ienviat a Barcelona, on com tants d’altresva ser embarcat al vaixell Uruguay, des-prés va estar reclòs al Puerto de SantaMaria i finalment a la presó Model deMadrid, on escriurà el seu llibre sobre LaUnió de Rabassaires, amb pròleg de Lluís

Companys.Una de les edicions la dedica auna meva germana –Amàlia– que jo noconeixia i a mi: ‘A Amàlia i Gentil per talque siguin redimits del treball secular dela terra’.

—En podries resumir el contingut?—És la història de la rabassa morta i delsefectes de la fil·loxera. El naixement delmoviment rabassaire, com s’articula i enquines comarques. Una segona part fareferència a l’estructuració moderna de laproducció agrícola a Catalunya de cara alfutur i el moviment agrícola i cooperativis-ta, amb la col·lectivització de les terres i lanecessitat d’una llei que serà la deContractes de Conreus que va portarmolta cua fins a arribar als fets d’octubrede 1934. El govern central té por de la lleicatalana perquè té el mateix problemamultiplicat per 10 a Andalusia amb els lati-fundistes. És un tema que crispava tota laRepública i ell en el llibre incideix en lescol·lectivitzacions, la necessitat de la lleide contractes de conreu i la demostracióque el moviment agrari dels rabassairesestà aplicant-la abans que sigui votada. Iencara hi ha una darrera part sobre l’ex-portació dels productes cap a l’estranger.El pròleg de Companys il·lumina bastantsobre la importància del tema, ja que eral’advocat de la Unió de Rabassaires i el

QProfessor honorari de les universitats Autònoma de Barcelona i dePerpinyà, és doctor en lingüística romànica per la Universitat deMontpeller i habilitat en ciències del llenguatge. Especialista en lin-güística aplicada al coneixement de les llengües, sociolingüística,antropología cultural i interculturalitat, és expert del Conselld’Europa en les llengües minoritàries. Fundador del Centre CulturalCatalà del Vallespir, actualment dirigeix la revista literària Vallespir iés codirector de la revista universitària Aïnes Noves, de Perpinyà.

l’entrevista

EL POU · DESEMBRE 2013 29

seguia de molt a prop.Així el llibre tenia elsuport de l’autoritat més important deCatalunya.

—Saps alguna cosa de la seva participa-ció en el Comitè de Milícies Antifeixistesde Manresa i dels seus càrrecs durant laGuerra Civil?—Va sortir de la presó el febrer de 1936arran de la victòria del Front Popular a leseleccions legislatives espanyoles. Durantels tres primers mesos de guerra mana-ven els comitès de milícies i ell sé que vaformar part durant un mes del deManresa com a cap d’Investigació i Vigi -làn cia. Anava amb moto i una gran barba.A Barcelona dirigia La Terra i convivia ambla secretària de la Unió de Rabassaires,Brunilda Capdevila. La major part de laguerra va formar part del Cos de Segu -retat de la República, amb serveis de con-traespionatge. Una de les observacionsque em va fer és que al front de guerra hihavia molts joves que volien lluitar, peròque no tenien cap arma. A partir d’aquí,en travessar la frontera, comença el que johe denominat el seu silenci brutal.Espanya va ser el drama de la seva vida.

—Com va ser el seu exili?—L’any 1939 va passar a França on va par-ticipar en accions clandestines. Els Fets deMaig de 1937 havien significat la pèrduade poder dels anarquistes en benefici delPSUC. Amb els anys, patirà un canvi ideo-lògic que el farà apropar-se al marxismede Comorera. Concretament, durant elsanys 1946 i 1947, Comorera es dedica a lareconstrucció del PSUC al sud de França imés concretament a Tolosa deLlenguadoc. Té les seves desavinencesamb el Partit Comunista Espanyol i evolu-ciona cap a un marxisme no estalinista. Elmeu pare deixa de militar al PSUC i viu aTolosa, on escriu alguns llibres. Visitem lesfacultats ocupades durant els fets de Maigdel 1968, però no hi veu sortida política.Mor el 1971 d’una embòlia cerebral. Sil’hagués de definir en una paraula seria:home d’acció i d’una gran integritat. Undels seus amics fou el també refugiat,Marcel Augé, de Manresa. Amb el seu fill,vam fer les nostres primeres passes políti-ques a la JSU (Joventut SocialistaUnificada) i al Casal Català de Tolosa.

Tolosa de Lenguadoc—Com era la Tolosa de l’època?—Als 18 anys jo anava al Casal Català, ones parlava contínuament de les remem-brances de les guerres perdudes, molt

especialment explicaven la seva batallade l’Ebre, que nosaltres escoltàvem dinsd’un context d’excursió. Creixia entreaquests records i el contrast amb la Cata -lunya real de l’altra banda. Tant a mi comal meu amic no ens agradava aquell con-text. Aquells anys, Tolosa era la capital roja.Recordo que a la rue de Taur (toro), de tot-xana roja del segle XVIII, hi havia les seusde la CNT-FAI, ERC o del PCE. Podíemescollir. Nosaltres ens vam afiliar a laJoventut Socialista Unificada (JSU), quehavia estat l’agrupació de joves mésimportant el 1936.

—Quines activitats es duien a terme alCasal Català de Tolosa?—Hi havia representades les diferentstendències polítiques, sobretot d’ERC,PSUC i anarquistes, que feien vida a part.Com que tenia inquietuds vaig anartambé al seu local. En aquell temps preco-nitzaven l’acció directa i simpatitzavenamb militants com Sabater i d’altresrepresentants del maquis català. Al Casals’hi feien diverses activitats com araballet, sardanes i també hi vaig començarun curs de llengua catalana que vaig com-pletar a París, on vaig entrar en contacteamb polítics de prestigi.

—Quins van ser els teus primers contac-tes amb la Catalunya real?—Els primers contactes foren amb elscatalans que viatjaven a Lourdes i quefeien una parada a Tolosa. Recordo que elstiràvem octavetes de les JSU dins de l’au-tocar. En aquella època, a Tolosa sovinteja-ven els mítings de Dolores Ibárruri, queamb els seus discursos gairebé monopo-litzava el moviment de masses del sud deFrança. L’any 1946 descobreixo Puigcerdàper primera vegada i recordo la imatge demilitars que passejaven per la vora del llaci a l’altra banda noies agafades de bracetque em va fer pensar en l’Espanya tètricaque reflectia Garcia Lorca amb els seuspoemes dels tricornis negres.

París—Com va anar l’estada a París?—Va ser molt interessant perquè deseguida vaig entrar en contacte ambjoves del Casal Català de París, com araÀngel Castanyer i Romà Planes —queanys més tard va ser el secretari particulardel president Tarradellas—, amb qui ales-hores editàvem la revista Foc nou. Si bé lameva formació literària havia començat aTolosa amb lectures que em resultavenindigestes i difícils, com ara, El ingenioso

hidalgo o Les miserables, m’havia fet amicdel pare d’Ivette, la meva primera nòvia,André Marty, i especialment de la ciutatnord-catalana d’Elna, on vaig descobrirautors com Anatole France o JoaquimRuyra. A París, per a mi va ser una grandescoberta el Teatre Nacional Popular, ongràcies a la CGT sovint tenia entrades pera les diverses activitats culturals que s’hifeien. Era el millor moment de GerardPhilipe, convertit en el veritable actor deteatre a França. Em va sobtar, però vaigtenir una visió diferent de la cultura.

Clandestinitat—Quan comences a treballar en la clan-destinitat?—De seguida. Sense esperar-m’ho emvan nomenar a dit, membre de la direccióde la JSU i ben aviat l’organització m’enviaa províncies. De primer viatjo al sud deFrança, però de seguida em responsabilit-zo de l’organització de viatges a Espanya,arran de la celebració del cinquè congrésdel PCE. Alguns d’aquests viatges forendivertits i insòlits, com per exemple el quevaig fer a Ca n’Anglada de Terrassa, on empassejava amb xandall, en contra de l’opi-nió del meu cosí Llibert, que encara avuiviu a Sabadell. Era l’any 1962 en què entroal PSUC i em toca anar a un festival mun-dial de la joventut socialista a Hèlsinki.També havia acompanyat al poetaMarcos Ana en el seu viatge per la UnióSoviètica. Ell acabava de sortir de la presódesprés d’una condemna injusta de 23anys i que el partit utilitzava de maneraabusiva per a la seva formació personal.

—Quines activitats concretes duies aterme en aquests anys de clandestinitat al’estat espanyol?

EL POU · DESEMBRE 201330

—Era l’any 1962 i el país estava en un con-text crític, amb força vagues a Astúries i altèxtil català. L’objectiu principal dels meusviatges era saber descobrir els militants al’ombra, ja que les cèl·lules no es coneixienentre elles, però des de la cúpula del par-tit: hi havia un fil vertical. Detectava mili-tants de base, per mitjà de l’ús de les con-trasenyes. Em van passar moltes anècdo-tes, per exemple la del cas Torreforta, ambuna maleta de doble fons on duia exem-plars de Mundo Obrero i Treball.Tenim lesprimeres desavinences amb la línia políti-ca del partit i em denuncien a la direcciódel PCE. Santiago Carrillo i Jorge Semprúnconeixen les meves desavinences amb laseva direcció i volen resoldre el conflictesense problemes, així que sóc destituït deles Joventuts, però d’una forma honora-ble. Marxo a l’Algèria socialista per resol-dre aquests problemes i curar-me de lameva malaltia.

—D’on sorgeixen les divergències?—A l’Escola d’Estiu del partit a Normandiavaig conèixer Jordi Solé Tura i FrancescVicens, però també el dirigent IgnacioGallego, que em demanava l’opinió sobre

la URSS. Es va intentar reconstruir unacèl·lula del partit a Cartagena, però jo nocombregava amb el motlle estalinista.Krushxov havia denunciat els errorsd’Stalin i la burocratització del partitcomunista de la URSS, que també afecta-va el d’Espanya. No combregava amb l’es-talinisme imperant i criticava el funciona-ment d’aquests partits. Vam perdre i vamser destituïts després de diversos episodiscrispats. Només resistien a l’estalinisme lesposicions de Comorera, Vicens o Claudín, itambé el comunisme italià modern.

—És per això que en el teu llibre reivindi-ques la figura de Comorera?—Malauradament no, perquè només enparlo de passada. És després que m’headonat de la seva importància humana ipolítica. Comorera va ser l’artífex de la uni-tat socialista i comunista que només es va

assolir a Catalunya. Tot i la tesi de Caminal,una obra de divulgació en tres volums, onexplica que Comorera també havia estatestalinista, penso que el seu pensamentpolític evoluciona i caldria restituir la sevafigura i presentar-lo com a exemple derectitud i honestedat política. Explicaentre d’altres coses com Santiago Carrilloi Dolores Ibárruri el van denunciar a lapolicia des de la Pirenaica, quan va retor-nar a Catalunya i va morir a la presó delpenal de Burgos. També el 1933 va tenirun enfrontament amb Largo Caballero,que no volia respectar la personalitat de laUnió Socialista de Catalunya. Quan envaig parlar amb López Raimundo semprefugia d’estudi perquè en el fons va ser uti-litzat per Carrillo per tal d’eliminarComorera i ser nomenat ell a dit secretarigeneral del PSUC.

Algèria—Vas participar en la guerra d’Algèria?—No. El meu germà Hélios (déu sol delsgrecs) que és ciutadà francès, hi fa laguerra. Jo, Gentil, que vol dir ‘no creienten Déu’, l’any 1962 tenia dos passaportsde fet: un d’apàtrida i refugiat, que em

servia per anar arreu menys a Espanya il’altre d’espanyol com a soldat de quotade la guerra de Cuba. Vaig estar-me al’Algèria independent del 1963 al 1965.Allà descobreixo els errors del socialismealgerià, que volia imitar el model socialis-ta iugoslau. Hi havia un comitè de diges-tió, seguint l’humor dels colonitzadors, jaque els algerins treballaven i cultivavenels tarongers, però els diners no retorna-ven als productors i es produïa una des-mobilització. Vaig ser cooperant delgovern algerià i conec a diversos coope-rants d’arreu. Descobreixo una altra civi-lització i fins i tot una pràctica diferent dela religió. M’agradava escoltar enmigd’un oasi un sudanès que cantava per-què Al·là donés dàtils, mentre posava elpol·len a les flors d’una palmera. És elcontrapunt d’una imatge naturalista tanoposada al radicalisme islàmic actual.

—Quina va ser la teva estada a laSorbona?—Als anys 60 hi vaig fer un bagatge delectures, de coneixements i fins i tot demilitància. Anava d’una facultat a unaaltra, dins les diverses universitats france-ses. Estudiava des del francès antic als dia-lectes perquè tot conservava un fons llatí.No cal dir que el català i el dialecte delVéneto són els que estan més marcats perun fons llatí. Faig estudis literaris, lingüís-tics i sociolingüístics fins a evolucionar capa l’antropologia lingüística.

Maig del 68—Com vas viure els fets de Maig de 1968?—Del 1965 al 1968, la Nouvelle Vague delcinema, així com la cançó francesa vananar omplint un buit i preparant les ideesdel 68. L’any anterior, el 1967, els treballa-dors de Lip van fer manifestacions fins aaconseguir l’ocupació d’aquesta coopera-tiva obrera. Va ser l’espurna que va dur elsestudiants del maig del 68 a la transfor-mació de la universitat, que va cloure ambla nit de les barricades. En una segona fasevindria l’ocupació de les fàbriques. De lesprimeres assemblees de la Sorbona es vapassar a la conjunció de les manifesta-cions estudiantil i obrera fins a aconsegu-ir que 9 milions d’obrers ocupessin lamajoria de les fàbriques. No hi va haveruna tercera fase, que hauria estat la políti-ca, pel buit de poder que representava elgeneral De Gaulle. Tot i els acords assolits,el moviment obrer no queda satisfet i ladreta torna a guanyar les eleccions el1969, amb De Gaulle que morirà un anymés tard. Si bé no triomfa la revolució del68, sí que ho va fer en el camp de les ideesperquè a partir de la dècada dels 70 escrea un món nou. Maig del 68 és una pari-da que donarà el fill anys més tard ambnoves formes de militància contràries alsestalinians.

—També en el teu cas?—Sí. Entro a Bandera Roja els anys1969-1970 com a reacció contra elPartit Comunista Espanyol. El 1971,Pallach m’incorpora en el seu grup performar la primera escola de mestrescatalans a la Casa de Convalescència del’hospital de Sant Pau amb Marta Mata,Octavi Fullat, i Maria Rubiés entre d’al-tres i formo part dels 10 professors i 20alumnes que el 1973 constitueixenl’Escola de Mestres de Sant Cugat ambRosa Sensat, que va durar 20 anys i vaassolir 2.500 alumnes. Des del 1993 es

«Si bé no triomfa la revolució de Maig del 68, sí que ho fa en el camp de les idees, perquè a partir de la dècada dels 70 es crea un món nou»

EL POU · DESEMBRE 2013 31

el perfilentil Puig i Moreno neix en una masia deRocafort, l’1 de juny de 1934. De pare rabassairei mare xilena, Teresa, el febrer de 1939 passa lafrontera amb els seus pares pel coll del Pertús itot seguit pateix la separació brutal del pare tras-lladat al camp de refugiats d’Argelers, mentre ell

és transportat en tren fins Épinal, prop de Nancy, al nord-est de França. El 1940 es retroba amb el seu pare a l’estacióde trens Matabiau, de Tolosa de Llenguadoc i s’allotgen acasa del propietari Laborie, d’estil segle XIX, on Nònit Puigfarà de jardiner i d’hortolà. Tant ell com el seu germà Hèliosreben una pedagogia directa del pare, que els educa en leslectures d’Émile ou de l’éducation, de Jean-JacquesRousseau. Als 18 anys ja milita a la Joventut SocialistaUnificada i entra en contacte amb els casals catalans, pri-mer de Tolosa i després de París. Comença els estudis a laSorbona i des del 1962 viatja sovint a Catalunya amb con-signes contra la dictadura franquista. Viu gairebé tres anysa l’Algèria independent i socialista. Participa en els fets deMaig al París de 1968 i el mes següent instal·la el seu domi-cili a Catalunya. Participa en experiències diverses en l’àm-bit pedagògic i lingüístic dels anys 70 i forma part de diver-ses militàncies polítiques, tant a l’exili com a l’interior.

És doctor en lingüística romànica per la Universitat deMontpeller (1980), habilitat de Ciències del Llenguatge el1992 i professor de la facultat de Ciències de l’Educació dela Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat dePerpinyà el 1993. Els seus principals camps de recerca hanestat la lingüística aplicada al coneixement de les llengües,la sociolingüística, l’antropologia cultural i la interculturali-tat. És expert del Consell d’Europa en llengües minoritàries.Fundador del Centre Cultural Català del Vallespir, directorde la revista literària Vallespir, codirector de la revista univer-sitària Aïnes noves, de Perpinyà, sobre temes de recerca

catalanes, com l’ús de la llengua a la Catalunya Nord, ésautor d’unes 30 obres i de més d’un centenar d’articles enrevistes de llengua, sociolingüística i estudis culturals. L’any62 es casa amb Marilou Martín i té dos fills: el Jordi i elDavid.

Jubilat des de l’any 2000, actualment viu a Ceret, amb laseva companya bretona, Martina, que és professora decatalà a la Universitat de Perpinyà i durant 10 anys va ser latraductora de la correspondència en català de l’expresidentJordi Pujol. També ha fet estudis hispànics i es especialistaen estudis jueus contemporanis de Catalunya. El 2012, Puigva publicar el llibre de memòries El passat ens empaita.Vicissituds d’un fill d’exiliat republicà (Pagès editors), que hapresentat per diverses ciutats dels Països Catalans. És laseva petita història d’itineraris, «confrontada amb la gran,que troba un cert ressò en el públic perquè la gent s’hi reco-neix». Hi contextualitza cada època històrica d’acord amb lapercepció que en té un militant de la cultura i de la política.

G

va traslladar a la Universitat Autònomade Barcelona.

—Políticament com evoluciones?—El 1976 ingresso al PSC procedent delsvells comoreristes i de la meva amistatamb Pallach. Allà vaig fer amistat ambJoan Reventós, Angel Ros i RaimonObiols, que m’ha prologat el llibre. Deixola militància política per l’aprenentatgepedagògic de creació de nous mestresque exigeix la societat catalana delmoment. Començo treballs de sociolin-güística i participo en la primera llei depolítica lingüística del 1983, inspirada enpaïsos com el Quebec o Bèlgica.Col·laboro amb personalitats com Badia iMargarit, Lluís V. Aracil o FrancescVallverdú.

—Com valores la Universitat Catalanad’Es tiu de Prada?—Inicialment va fer un bon treball peda-gògic i fou important perquè s’hi estruc-tura una sociolingüística catalanooccita-na amb Robert Lafont. Penso que deixade tenir la seva funció amb l’arribada de laGeneralitat i la democràcia. En canvi afinals del franquisme i l’inici de la transicióera útil perquè no teníem instruments depoder. Ara, amb la nova situació políticade Catalunya, jo no hi vaig. Aquests dosúltims anys reconec que torna a tenir unanova embranzida arran de l’empentaindependentista.

—El teu doctorat a França es centra sobrePerpinyà?—La meva tesi doctoral la va dirigir

Robert Lafont i analitzava la llengua cata-lana en un barri popular de Perpinyà. Voliaesbrinar si els que coneixien el catalàtenien o no una competència superior al’altre grup. El resultat final fou que els quemanejaven les dues llengües estavencontaminats pel francès, però aquestatroballa no la vaig saber divulgar prou bé.Més tard, Jim James al Quebec va donar aconèixer la llei d’interdependència delssistemes lingüístics, que ve a demostrarque els coneixements ben adquirits d’unallengua es poden capitalitzar cap a l’apre-nentatge d’altres llengües. Així, un nenbilingüe té més habilitats acústiques,fonètiques i mentals que un altre. Laimmersió va ser inventada al Quebec is’ha de començar a aplicar a partir delsquatre anys, com es fa a Catalunya.

EL POU · DESEMBRE 201332

espai d’artDolors Mas i Rubio

EL POU · DESEMBRE 2013 33

Joan Morros i Torné, la tenacitat recompensada

Pep Corral Vilella

n Joan és d’aquelles perso-nes que, si no hi fossin, leshauríem d’inventar. I noseria fàcil. La seva implica-ció, motivació, lideratge i elseu treball constant i conti-nuat des de la trinxerael fanabsolutament essencial en

aquest ecosistema cultural manresà». Rasi curt. Així defineix el regidor de Culturade l’Ajuntament de Manresa, JoanCalmet, el pedagog, promotor cultural iprofessor, Joan Morros i Torné (Manresa,1954), flamant guanyador del premiBages de Cultura 2013, concedit anual-ment per Òmnium Bages.

El premi, l’acte d’entrega del qual es vafer el dia 29 de novembre, suposa unreconeixement oficial a una trajectòriade més de trenta anys vinculada a lesdiferents branques del món de la culturai l’animació sociocultural a la ciutat.Escollint enguany a Morros com a pre-miat, el jurat que decideix el veredicte havolgut, segons Delfina Corzán, que n’ésla secretària, destacar que, tot i la crisique sacseja el món teatral, «el teatreKursaal, amb el Galliner i Joan Morros alcapdavant, han sabut contradir aquestatendència i no solament mantenir, sinóincrementar la xifra d’espectadors, ambuna bona oferta cultural de teatre, dansai música digna i continuada, amb esforç iamb imaginació».

Galliner i Kursaal, dues cares d’una fórmula d’èxit I és que, possiblement, una de les facetesmés reconegudes i celebrades de JoanMorros, sigui el seu paper de coordina-dor –o com a ell li agrada definir-se, dina-mitzador cultural– a l’associació culturalEl Galliner, entitat nascuda ara tot just fa

divuit anys amb un objectiu tan ambi-ciós com ben definit: establir un circuitde programació teatral estable amb seual Conservatori i engreixar la maquinàriaper fer que el teatre Kursaal recuperés laseva funcionalitat i el seu esplendor, lla-vors ben amagats sota una capa derunes i destrucció. Dos objectius queJoan Badia, també membre del jurat,resumeix ben gràficament: «El Gallinerva sorgir com una iniciativa d’un grup depersones que volien recuperar l’activitatcultural a Manresa, que semblava con-demnada a una vida lànguida i de segonnivell. Es van proposar lluitar contraaquest destí fatal. I, de fet, van convertirManresa en una ciutat capdavantera enla representació teatral».

Una de les principals tasques que es vaproposar l’entitat va culminar, l’any 2007amb la reobertura del teatre Kursaal,

conservant sols la façana de l’antic edificii amb un interior completament renovati a l’alçada de les sales capdavanteres del’escena catalana. No en va, aquesta ésuna de les fites, si bé no l’única, de lesquals el propi Morros es mostra méssatisfet de tota la seva trajectòria. I no tansols ell. Diverses de les persones amb quiha el promotor cultural ha col·laborat alllarg de la seva vida coincideixen, també,en fer del renaixement del cèntric teatrede les seves cendres, un dels cims de lainiciativa popular manresana de les últi-mes dècades.

Aquest és el cas, per exemple, d’ÀngelsFusté, que no dubta a qualificar la rehabi-litació d’aquest espai com «un petit mira-cle», per obra i gràcia de la tasca constantimpulsada des d’El Galliner. Miracle,aquest, que fa extensiu no només a ladimensió física de l’edifici sinó també ahaver fet d’aquest equipament un puntneuràlgic i d’existència plenament justifi-cada en l’ambient cultural local. «ElKursaal ha tingut l’encert de construir unnou relat que, sense desdir-se del seupassat, li permet presentar-se com unexemple de modernitat, d’eficiència, deproximitat a l’espectador i esdevenir unreferent entre els equipaments escènicsdel país, especialment pel que fa a la cap-tació i fidelització d’espectadors», resu-meix Fusté.

En la mateixa línia també s’hi expressaDelfina Corzán, que posa especial èmfasi

El promotor cultural i ideòleg de plataformes com El Galliner oTabola i també d’aquesta revista, El Pou de la Gallina, rep elpremi Bages de Cultura 2013 en reconeixement a la seva tasca al’hora de reactivar la flama social i teatral manresana.

fila cultural

EMorros durant la seva intervenció, després derebre el premi Bages. Fotos: Jordi Alavedra

EL POU · DESEMBRE 201334

Born, 24 - 08241 Manresa - Tel. 938724130rubiralta24@hotmail.com

en l’encaix d’aquest espai amb el teixitsocial manresà. «El Kursaal és el teatre dela ciutat i per a la ciutat», explica Corzán,que destaca també el fet que, aquest,ofereixi «una programació estable demúsica i teatre», hereva de la tasca inicia-da per El Galliner en el marc del teatreConservatori i que ha contribuït a posaren valor la capital del Bages dins el pan-orama artístic català. Una opinió, aques-ta, que formula també el regidor deCultura, Joan Calmet, que ubica elKursaal en un lloc preeminent «entre elsreferents actuals que fan capitalitat, quefan marca Manre»’.

No és exagerat, doncs, afirmar queaquest model ha contribuït a difondre elnom de la ciutat arreu del globus.Exemple d’això n’és el fet que el model degestió d’El Galliner i el Kursaal, basat en lacol·laboració entre els organismes cultu-rals i el voluntariat, ha estat objecte dedebat a diferents punts, tant de l’estatespanyol com ara València, Tenerife,Saragossa i Madrid i, fins i tot, a l’altrabanda de l’oceà, on la rehabilitació del’antic teatre del Kursaal va centrar una deles jornades del Congreso de AnimaciónSociocultural, fet a Buenos Aires (Argen -tina), el mes d’octubre del 2011.

Lluny dels focus i el telóMés enllà d’aquesta vinculació al teatre

Kursaal, l’activitat sociocultural de JoanMorros ha inclòs altres iniciatives.Iniciatives, aquestes que es remunten,recorda Morros, fins a la seva més tendrainfantesa. «Tot em ve de ben petit, ambpoc més de 12 o 13 anys, de la mà delmeu pare vaig tenir la sort de viure l’acti-vitat sociocultural de la Sala Loiola. Així vaser com m’hi vaig anar introduint», expli-ca el també professor de l’IES GuillemCatà. Més tard, arribarien altres iniciativescom els grups Rialles i Tabola, per a ladinamització i l’organització d’especta-cles adreçats al públic juvenil. Entorns,aquests, en els quals també hi formariapart Ramon Fontdevila, que seria regidorde Cultura manresà durant els anys deltripartit municipal. Evocant aquestaetapa, Fontdevila recorda els inicis deTabola com «una història d’entusiasme»,amb Joan Morros com a pal de paller.Allà, subratlla, «vaig aprendre a treballaren equip, amb una mirada diferent de lameva tradició associativa: associacionis-me, sí, però actiu».

A part de Tabola i Rialles, Joan Morrostambé ha deixat la seva empremta enaltres àmbits, com ara en la plataformaBloc, que durant anys fou l’encarregadade la programació de concerts a la ciutati la creació d’aquesta revista, El Pou de lagallina, habitual dels quioscos manre-sans des de fa vint-i-sis anys. Tot plegat

combinat amb una activitat professionaldesenvolupada a cavall entre el negocifamiliar, la impremta Copygràfic, i la sevatasca docent als instituts Lacetània iGuillem Catà, tant en l’àmbit de l’atenciójuvenil i sociocultural com en matèria tec-nològica; camp, aquest, en el qual Morrosés llicenciat en enginyeria tècnica de tele-comunicacions.

Una feina social i cultural terriblementactiva i atrafegada que, no obstant no liha impedit compaginar-la amb la vidapurament personal, això sí, amb la plenacomplicitat de l’entorn més proper. ‘Leshoresque dediquem a una entitat o asso-ciació , van en prejudici de la dedicació ala família, però en el meu cas, la Dolorsamb qui estic casat des de fa 36 anys, haentès i acceptat sempre la meva dedica-ció a treballar per millorar culturalment laciutat’. Una manera de compartir espòsamb una altra ‘amant’ exigent però agra-ïda com és la promoció de la vida culturala la ciutat i amb la que, segons sembla, larelació encara va per llarg. I és que comcoincideixen la majoria de consultats peraquest reportatge, el premi Bages deCultura 2013 no és tan sols un reconeixe-ment a la feina feta durant aquestesdècades sinó que, també, busca ser unestímul per mantenir ben alta una moti-vació de la que acaben gaudint tots elsmanresans i manresanes.

El públic que omplia el saló de sessions, amb Joan Morros al centre. A la dreta, foto de grup amb Morros, els guardonats amb els Lacetània i les autoritats

EL POU · DESEMBRE 2013 35

Mas Albernipatrimoni

ciutadà

l mas Alberni és un dels conjunts ruralsque ha quedat inclòs en la trama urbana ique ha estat rehabilitat per a nous usosen hostaleria. Es tracta d’un mas d’origenmodern, amb diverses modificacions delsegle XIX, construït dalt d’un turó entrel’actual polígon dels Dolors i la nova zonaurbana del camí vell de Santpedor. És undels masos dispersos en zones elevades

dels voltants de Manresa que dominen la ciutat.

El conjunt està format per una mas aïllat, construït a par-tir de murs de tancament de pedra vista que es pot valo-rar per l’equilibri compositiu de les obertures a les sevesfaçanes. L’edifici ha esta modificat posteriorment, espe-cialment al segle XIX, quan s’hi van afegir diverses estan-ces. Cal remarcar que representa la pervivència de l’an-tic caràcter rural en el marc del polígon industrial icomercial dels Dolors.

La masia és de planta rectangular, té planta baixa i dospisos i està coberta amb una teulada a quatre vessants.La façana de migdia presenta una galeria amb duesgrans obertures de mig punt amb dovelles de maó en elprimer pis i a l’oest hi ha una gran balconada. El segonpis només té petites finestres rectangulars emmarcadesamb maó.

Originalment, la construcció servia de masoveria i al finaldel segle XIX es va convertir en una propietat del nego-ciant i banquer Lluís Alberni i va passar a mans dels ger-mans Padró, hereus del seu negoci bancari. Actualmentés un hostal restaurant.

El catàleg de patrimoni de la ciutat de Manresa en pro-tegeix les façanes i la tipologia de les cobertes i ober-tures per la seva importància històrica i tradicional, jaque permet explicar el paisatge agrari del voltant deManresa.

E

Lluís VirósFoto: Francesc Rubí

EL POU · DESEMBRE 201336

propostesMÚSICA Jofre Fité

Indigol dimecres 4 de de -sembre, a dos quartsde nou del vespre, elgrup de jazz Indigotoca al cafè-teatre

Voilà. Indigo va néixer a l’escolade música Esclat com a combo dirigit pel professor DavidMartell, i ha continuat endavant amb la seva trajectòriainterpretant la música que els grans ens han deixat.Interpretacions estàndards de jazz i rock amb un toc perso-nal, passant per diversos estils: swing, blues, bossanova,latin... Un repertori d’allò més representatiu de cada gène-re és el que podreu sentir el dimecres al Voilà. El millor?L’entrada és gratuïta!

TEATRE Joan Morros

Barcelona al Kursaalscrita i dirigida per Pere Riera, Barcelona tanca laprogramació de l’any i ho fa amb un muntatge degran nivell. Estrenada al TNC, transcorre en unúnic dia, matí, tarda i nit del 17 de març de 1938,quan la ciutat és assetjada pels bombardejoscontinuats durant tres dies, amb més d’un miler

de morts, per l’aviació feixista italiana i alemanya. Pere Rierafa un retrat de la societatcatalana de la Guerra Civilnomés amb vuit personat-ges: Núria, la jove dels Vila(Míriam Iscla), vídua del fillgran assassinat, que esmanté com a salvaguardade la casa; Elena (Emma Vilarasau), amiga íntima de joven-tut de la Núria, actriu, dona amb aspiracions de bona vida,que el 1934 va decidir anar-se’n a París per fer carrera; JoanVila, l’avi (Jordi Banacolocha), encara pal de paller de la casai reclòs en el seu interior; Victòria (Anna Moliner), la fillagran de la Núria, noia de casa bona, estudiant de músicaamb aspiracions a fer de cantant, ballarina i compositora;Tinet (Carlos Cuevas), germà petit de Victòria, el dia quecompleix 18 anys, alliberat de l’exèrcit per una presumptapleura i amb ganes de fer-se gran; Nati (Pepa López), laminyona de la casa; el jove republicà idealista, Simó (PepPlanas), pintor de cartells de guerra, amic de la casa; i l’ho-me d’ordre, banquer, seriós, ancorat en el conservaduris-me, Ramon (Joan Negrié), promès de la filla Victòria, escèp-tic pel que fa a la República, amb un germà malferit delfront, convençut que la lluita per la llibertat que proclamenels seus conciutadans no porta a cap lloc. Barcelona espodrà veure els dies 14, 15 i 16 de desembre.

CINEMA David Torras

Interioritats

lue Valentine és un film nord-americà que fuigdels clixés habituals de la factoria Hollywoodmalgrat oferir-nos el retrat del deterioramentd’una parella que, com tantes altres, semblavadestinada a la felicitat eterna. Focalitzant l’aten-

ció en els esforços que ambdós membres de la relació fanper evitar el trencament, la pel·lícula adquireix certa noto-rietat en gran part gràcies a l’excel·lent interpretació quefan els seus dos protagonistes, Ryan Gosling (Drive) iMichelle Williams (Wendy and Lucy). Filmat oblidant elguió per seguir només les indicacions del jove directorDerek Cianfrance, en un rodatge que no va admetre pràc-ticament més d’una presa per escena, i un muntatge frag-mentat, el film aconsegueix una frescor que arriba a capti-var i a quedar-se en la memòria de l’espectador, malgrattractar-se d’un tema tan quotidià –al cinema i a la vida– id’una pel·lícula petita –de pressupost– però que el boca-orella ha elevat a l’altar de pel·lícules memorables. Vet aquíel seu mèrit. D’altra banda, veure Blue Valentine dos diesabans de la nit de Nadal podria ser una bona manera d’en-carar les trobades familiars en un estat d’ànim més lúcid icomprensiu.

ART Maria Camp

Fotògrafs viatgersoleu veure el món amb els ull d’un excursio-nista i aventurer de fa més d’un segle? Fins el6 de gener, al Centre Cultural del Casino,podreu descobrir-hi el testimoni de sis fotò-grafs que ens porten imatges d’uns mons

oblidats pel pas del temps. Es tracta de Cèsar AugustTorras, Juli Soler i Santaló, Lluís Llagostera i Pascual,Albert Oliveras i Folch, Jean Thomas i Adolf Zerkowitcz iSchlesinger. Tots ells van estar vinculats al CentreExcursionista de Catalunya, entitat de la qual provenenles 124 fotografies que configuren l’exposició. Entre el1876 i el 1936 vanparticipar en cam-panyes d’estudi quecombinaven lesfinalitats científi-ques amb d’altresde caire sentimen-tal i patriòtic. Unsviatges que impul-saven l’excursionisme científic com a eina per a la recer-ca i la recuperació de les arrels, alhora que es comença-va a considerar el turisme com una font de riquesa eco-nòmica. Van viatjar per Catalunya, el Pirineu Aragonès,Àfrica, per terres àrtiques... I ara ens en queda el recorda través d’unes imatges que han esdevingut testimonisd’una època i d’un món del qual van voler deixar cons-tància mitjançant les seves fotografies.

E B

VE

EL POU · DESEMBRE 2013 37

38 EL POU · DESEMBRE 2013

fa 25 anysJaume Puig

Feia 50 anys del’ocupació franquista

ls autors del reportatge central pretenien ferllum sobre el que va representar el franquisme,alguns personatges i adhesions i l’herència quehavia deixat en la societat manresana. El perio-dista Josep Maria Pintó hi afirmava que només

havia conegut tres falangistes acèrrims: «AgapitoMateos, cap de la policia municipal, el Méndez, secretaride l’institut Lluís de Peguera, i Manuel Pérez Rojas, quecontrolava la Tabacalera». Altres falangistes esmentatseren Fernando Pastor, que segons afirmava JosepOliveras, havia estat el responsable de l’expulsió deJoaquim Amat-Piniella, Mariano Calviño, amic íntim delgeneral Franco, o Jaume Massana Naudi, tinent d’alcaldeen diversos consistoris i un dels primers oficials que vanentrar a Manresa amb l’exèrcit franquista.

Altres persones esmentades eren el catedràtic FernandoHurtado, el director de Ràdio Manresa, Josep Mira i eldirector del diari Manresa, Juan A. Lozano. Un home clauera el cap local del Movimiento Pere Carreras i Roca.També s’hi recollia la pervivència encara de noms de car-rers imposats pel règim franquista, com ara la plaçad’Espanya, els carrers de l’alcalde Montardit, de LluísArgemí de Martí, el del capità Cortés i el del bisbePerelló. Finalment, alguns d’a-quests dirigents fran-quistes encara vius–Josep Mira, Pere Car -reras o Ferran Hurtado–opinaven so bre el mante-niment del monòlit aixe-cat l’any 1958 en memòriadels caiguts pel bàndolfranquista a la plaça de laReforma, conegut com el

supositori i Josep Balet es mostrava contundent en ladefensa de la seva existència.

Fàbrica Nova i Regió7En un reportatge de Jordi Pons es constatava la situacióprecària de la Fàbrica Nova, que havia passat de tenir1.214 treballadors l’any 1979 als 300 d’aquell any, quees debatien entre el tancament i l’intent de trobar-hiviabilitat. D’altra banda, la persona entrevistada a fonsper Jordi Sardans era el periodista Gonçal Mazcuñán,llavors director del diari Regió7, que el dia 30 de desem-bre celebrava els deu anys d’existència.

Vaga generalL’actualitat del mes quedava marcat per la vaga generaldel 14 de desembre, que va tenir una forta incidènciaen la indústria, el transport, els serveis i el comerç. Enl’àmbit social, també destacava la dimissió de la juntade l’Agrupació Cultural del Bages, en una assembleaextraordinària on es volien modificat els règims internsde les seccions de la Innocentada i l’Esbart.

La revista incorporava el color a la portadaamb el monòlit que hi havia a la plaça de laReforma, coincidint amb la proximitat del cin-quantè aniversari de l’ocupació de la ciutat perles tropes franquistes, el 24 de gener de 1939.El tema central presentava un retrat familiardela Manresa de l’època i constatava que, cin-quanta anys després, de franquistes conven-çuts en quedaven ben pocs.

E

39EL POU · DESEMBRE2013

crònica social

na tradiciócentenàriaatribueix alpapa santGregori I,

dit el Gran (Roma,540-604), d’haver or -ga nitzat definitiva-ment el tresor demelodies litúrgiquesantigues confiades al’Església romana. Du -rant el seu pontificat,Lleó XIII i Pius X vanpropiciar-ne l’ús, ambl’establiment de nor-mes. L’Escola de So -les mes va ser capda-vantera en l’estudi iordinació del cantgregorià amb AndréMocquereau. Així mateix, a l’Abadia de Montserrat, GregoriM. Suñol es va dedicar a estudiar-lo, va ampliar-ne elsconeixements a Solesmes, amb Dom Mocquereau i J.Pothier, i va elaborar el mètode complet de cant gregorià,segons l’Escola de Solesmes. L’any 1952 va publicar-ne lanovena edició.

L’any 1927, arran d’un acte religiós a l’església de la Cova deManresa, es va començar a formar el nucli fundacional delque seria l’associació Amics del Cant Gregorià, encapçalatpels músics Joan Ferrer i Blai Padró. El 16 de juliol, la forma-ció, ja constituïda però encara sense nom, va fer la seva pri-mera actuació cantant les vespres a l’església del Carme. Elmes d’octubre del mateix any, i ja amb el nom d’Amics delCant Gregorià, van prendre part en les noces d’argent del’Orfeó Manresà. Durant els anys següents, els Amics delCant Gregorià, amb Miquel Blanch com a organista i direc-tor, es van consolidar com a grup coral especialitzat en cantlitúrgic. Participaven en als oficis que se celebraven al Car -me. Així mateix, l’entitat va adquirir un cert prestigi fora de

la ciutat gràcies a les diades litúrgico-gregorianistes que vanorganitzar a Montserrat, el Miracle, Poblet, entre d’altres.

La guerra civil de 1936 va suposar un obligat parèntesi,durant el qual van cessar totes les activitats de l’entitat.Acabada la maltempsada, el grup es va reorganitzar a l’en-torn del nucli format per Valentí Torra, Agustí Coll i PereClaret, i van emprendre les activitats.

Als anys seixanta, les disposicions del Concili Vaticà II vanintroduir el català per potenciar la participació dels fidels enel culte i va relegar a segon terme el cant gregorià, en tantque era en llatí.

A la fotografia, els Amics del Cant Gregorià, en la festa deSanta Cecília de l’any 1953. Hom hi reconeix Valentí Torra, A.Serra, J. Miravitlles, E. Noguera, Mn. Boqué, P. Claret, A. Coll,F. Torra, F. Comellas, J.M. Ballonga, J. Masuet, E. Roca, B.Sanmiquel, Ll. Pujol, A. Merly, i al fons, a l’esquerra, IgnasiFeu, entre d’altres.

U

Fotografia: Fotògraf Francitorra / Arxiu Josep M. Ballonga

Ignasi Torras i Garcia

Els Amics del Cant Gregorià

40 EL POU · DESEMBRE 2013

fanal de cua

Tot és possibleom ja va passar fa dues temporades, el Sant Jordidel 2014 els lectors de la Catalunya Central (i natu-ralment, també, els d’arreu) tindrem una cita ambels nostres narradors. El 2012 va ser el volum Detot cor, que aplegava trenta-dos relats d’autors

del Bages, del Berguedà, de l’Anoia i del Solsonès; relatsque tractaven el tema de l’amor des de les perspectivesmés diverses i, en algun cas, insospitades.

Òmnium Bages i l’editorial L’Albí tornen a apostar, de caraa la primavera vinent, pel mateix for-mat: recollir relats d’un bon grapat d’au-tors de la zona, d’edats que van de latrentena a la vuitantena llarga, algunsd’àmplia trajectòria i d’altres de mésaviat desconeguts, amb estils benvariats. El tema, aquesta vegada, és la lli-bertat. És un bon tema per a un anycom el 2014, però cal avisar (perquèningú no es pensi que ensopegarà ambquaranta variacions de la mateixa histò-ria) que, de la quarantena de relats queaplegarà el volum Tot és possible, lesnarracions que giren al voltant de la lli-bertat dels pobles són una minoria, iencara, sovint, en parlen més en sentitfigurat, de forma al·legòrica, que no pasde manera directa. Ben pocs, de fet, secentren en el desig de llibertat delscatalans. N’hi ha que tracten el tema de la llibertat indivi-dual, sexual o en relació a algun col·lectiu, com ara lesdones; n’hi ha que especulen sobre els límits que ha detenir la llibertat, si és que n’ha de tenir; n’hi ha que reflexio-nen al voltant del mateix concepte; n’hi ha sobre la lliber-tat a l’hora d’exercir la creativitat artística; n’hi ha que criti-quen les conseqüències de l’excés de llibertat en algunesetapes de la vida; i n’hi ha que aborden el tema de la lliber-tat a partir de la seva absència, com a les presons, en unsegrest o a causa de l’addicció a l’alcohol. En un parell derelats, fins i tot, apareix la famosa estàtua.

El dia 12 de desembre, al Celler Oller del Mas –i maridats,com no pot ser d’altra manera, amb una copa de vi jove–,podran sentir-se alguns fragments d’aquests més de qua-ranta relats. Tothom pot assistir-hi.

CMarcar territori

n bon amic m’ha fet arribar un retall del diari LeMonde corresponent al suplement literari, ambdata del 30 de setembre d’enguany. En duespàgines hi podem llegir una àmplia i molt elo-giosa crítica, amb motiu de la traducció france-

sa de Jo confesso de Jaume Cabré, signada per l’escriptorLaurent Mauvignier, i una entrevista amb l’autor de lanovel·la, feta per Florence Noiville. El llibre, doncs, constitu-eix un gran èxit de crítica i públic a la nació veïna, tal comes constata en l’ampli espai que li dedica un dels diaris més

prestigiosos del món.

Però allò que més m’ha cridat l’atenció ésel fet de deixar-hi clar que el llibre haestat «traduit du catalan»; i, més encara,en un dels titulars, en lletra grossa, esparla de Cabré com d’un «écrivain cata-lan». Això no vol dir, però, que els nostresveïns ja tinguin les coses prou clares en elsentit de qualificar els escriptors de crea-ció per la llengua emprada; ja que, en lalletra menuda de l’article, ens sobta dellegir que, a França, són coneguts «elscatalans Vila-Matas i Marsé. Però JaumeCabré, també català és sens dubte undels menys coneguts».

No cal dir que en el manteniment de laceri mònia de la confusió hi ha tota una

confraria d’escritores interessats, ves a saber per quinesraons (o potser les sabem massa), a perpetuar l’equívoc. Ésper això que considero un acte molt digne de clarificació ihonradesa intel·lectual el de Luis Goytisolo (Barcelona,1935), escriptor en llengua castellana, quan en haver obtin-gut aquest mes el Premio Nacional de las Letras 2013 delMinisterio de Cultura, Educación y Deportes espanyol, hadeclarat que no li agrada que l’anomenin «escriptor català»sinó més aviat barceloní: «Vaig néixer a Barcelona, però nohe escrit mai ni una ratlla en català, a banda que parlo mala-ment aquesta llengua». Molt bé, tot i que encara ens restaalguna ombra de sospita de mala consciència quan afegeixque «l’ofici de narrador no entén de fronteres i és al margede les nacionalitats». En efecte, no li calia una obvietat comaquesta, fins a cert punt relativa, per justificar-se. Ni tampoccap mena d’excusa pel fet de dir les coses pel seu nom.

U

Dani Hernández Massegú

Llorenç Capdevila Lluís Calderer

41EL POU · DESEMBRE 2013 41

s veu que la venda de bitllets per anaramb tren d’alta velocitat des de Barcelonafins a París va molt bé. La connexió ferro-viària moderna cap a Europa és un avençimportant i contrasta amb el funciona-ment de rodalies, el regal enverinat que vatraspassar Madrid al Govern de laGeneralitat que no va ni amb rodes. Alretards i als problemes a les vies, recent-

ment s’hi ha sumat les vagues i els problemes laborals.Un altre panorama que contribueix a convertir el trans-port públic del país en un recurs massa de tercer món ianacrònic per confiar-hi a l’hora de desplaçar-se ambgaranties per la geografia del país. En conseqüència,molts —bé, els que encara s’ho poden permetre tot i elcost dels carburants— continuen optant pel cotxe par-ticular que, malgrat les cues, és més fiable que el tren sies vol arribar a una hora decent a la feina.

La notícia de la inversió d’uns cinc milions d’euros a l’esta-ció de Manresa es mitiga i queda ràpidament colgadaentre el guirigall habitual del funcionament de Renfe. Ésclar que, amb aquest pressupost, a Manresa ja podran ferun edifici supersònic. No costarà gaire rentar la cara del’estació de l’oblit permanent tenint en compte que ara fapena i no s’hi pot ni fer pipí. De tota manera, ja ens expli-careu quin sentit té construir la gran estació si la connexióamb la capital és tant o més lenta que fa un segle i anarcap a l’interior del país és endinsar-se a l’Oest americà. Noen va la gent anomena el comboi que va cap a Lleida loborriquero ja que els usuaris, històricament, hi han viatjat,a causa de la lentitud i l’estat dels vagons, en condicionssemblants als caps de bestiar que desembarquen acooperatives agrícoles i ramaderes com la de Guissona.Això sí, potser podrem vendre l’equipament com un noupol d’atracció turística fent triangle a la ribera del riu ambla Seu i la Cova. Tot segui per enaltir l’esperit manresà.

E

ELCULDELPOUREVISTA D’OPINIÓ I OPINIÓ DESEMBRE 2013 - NÚM. 199

Cinc milions per a l’estació de l’oblitJoan Manel Gabarró

BUGADA AL POUComerç (dia)críticNo serà des d’aquest espai des del querecomanaré quins han de ser els precep-tes per revitalitzar el comerç de la ciutat.Ara, en tot allò que es diu promoció eco-nòmica, molt em temo que encara cal fermolta feina. Els meus preceptes, enaquest cas, es limitaran a fer complir lesregles de l’ortografia en català que, si béalgú pot considerar accessòries, a d’altresens semblen bàsiques per promourequalsevol iniciativa en una ciutat normald’un país normal. Així, reproduïm aquestmes un dels expositors urbans fixos deManresa Comercial que hi ha instal·lats apunts com la plaça de Sant Domènec o elPasseig a l’alçada de l’entrada al CentreCultural del Casino. El lema per a l’estacióvol ser encisador: «Dona’t un caprici i gau-deix de la tardor en els nostres establi-ments». Tampoc no jutjaré la qualitat del’eslògan. El que sí que cal subratllar ésque la forma del verb donar en aquest casha de portar un accent diacrític: «dóna»,per tal que es distingeixi del substantiudona (femella, per entendre’ns). Val lapena tenir cura perquè el rètol en qüestióés de dimensions considerables i, comdeia, està repetit en diferents punts.

Un llarg traspàsSegons m’informa una veïna comunaassídua a la granja el Suís del carrer de

Sobrerroca, la històrica propietària de l’es-tabliment s’ha jubilat i ha traspassat elnegoci a les treballadores amb voluntatde mantenir la clientela i continuar ambla tradició de familiaritat i cordialitat en eltracte. Tant és l’afany de l’antiga mestres-sa per mantenir l’estil que la veïna emcomenta que ja fa dos diumenges que latroba asseguda a la taula del costat de lacaixa rebent els clients coneguts i asse-ient-se a les taules per explicar-los ques’ha retirat, però que la granja ha passat ales millors mans possibles. La meva infor-mant m’indica que no sap si la tasca obe-eix més a una tàctica de fidelitzaciócomercial o a l’enyorança irreprimible depassar hores i hores al local fent-la petaramb els clients. En tot cas, tot sigui per albé del negoci.

El jurat tambéconcursaM’expliquen que en la cerimònia de lliu-rament dels premis Bages de Cultura–que enguany van reconèixer la tasca deJoan Morros– i Lacetània, l’Orfeó Manresàhi interpreta cada any la cançó guanya-dora del guardó atorgat per la FundacióOrfeó Manresà 2012 de l’any anterioramb la presència a la sala de plensde l’au-tor de la composició. Aquesta vegada estractava de l’obra Cançó a Mahaltaperò elcompositor no hi va poder ser perquètenia molta feina. El personatge en qües-tió era Pedro Pardo Bañeres, membre del

jurat del programa Oh Happy Day, de TV3,que, segons va comunicar a l’organitza-ció, estava abocat de ple en la recta finaldel concurs de corals que els telespecta-dors podran veure aquest desembre.

La corbata del MorrosCom us deia, enguany el premi Bagesde Cultura es va lliurar –i molt meres-cudament– a l’amic Joan Morros, quedesprés de la glossa del també amic imembre de la redacció d’aquesta revis-ta Josep Maria Oliva, es va adreçaremotivament al públic que omplia lasala. Una de les parts més disteses delseu parlament va ser la que feia refe-rència a «si duria corbata o no» i comva demostrar la duia, però a la butxaca.Doncs, bé, no em puc estar d’ensenyar-

QUINTÍ TORRA CORDONS

42 EL POU · DESEMBRE 2013

vos una foto de l’any 1983 que provaque l’ànima del Kursaal sí que n’ha dutalguna vegada, de corbata. La imatgeés extreta del blog personal(http://tomba-que-gira.blogspot.com.es/) de Ramon Fontdevila, excompanydel Joan a Tabola, exregidor i company

d’aquesta casa. La foto correspon almoment en què els membres de Tabola–a la foto també hi apareixen MontsePuig, Albert Solé i Pep Garcia, entrealtres– simulaven un congrés «del’Atlàntida». Es veu que totes les corba-tes eren deixades, és clar!

La família Amat, a la ruta literàriaEl dia 30 de novembre, Òmnium vaestrenar la primera ruta literària perManresa, creada per l’escriptor LlorençCapdevila, col·laborador habitual enles pàgines de cultura d’aquesta revis-ta, i la trentena de participants va teniruna sorpresa inesperada. En plenaPlana de l’Om i quan es llegia un textde Joaquim Amat-Piniella al·legòric a lafarmàcia Esteve va aparèixer el fill del’escriptor; Marcel Amat, que resideix ala Sénia i que juntament amb la sevaesposa feien també una ruta per la ciu-tat, l’endemà d’haver assistit al trasllatde les despulles del seu pare al cemen-tiri de Manresa. Una trobada casualperò plena de contingut.

43EL POU · DESEMBRE 2013

DES DE LA BUTACA D’EN VOLTAIRE

n ser la darrera barrinada del’any, des de la butaca d’enVoltaire, a fe de Déu que us benprometo que en tenia pensadauna altra, però les malifetes del

nostre partit de govern estatal, un partitd’ordre, al qual agrada el pensament únic,amb un ADN i una conducta que expres-sen els efectes secundaris de mamar delfranquisme, m’han fet canviar de tema.

Mentre per aquests vorals estem pen-dents del debat identitari i sobiranista,des de l’estat ens tornen a prepararuna colonoscòpia legal: el«Proyecto de Ley Orgánica por laque se modifica la Ley Orgánica10/1995, de 23 de noviembre,del Código Penal».

Un projecte que és un retornal passat, sense cap necessi-tat de màquina deltemps. Amb la capacitatde legislar a la mà, ensvolem fer passar gatper llebre; amb l’excusaque el tribunald’Estrasburg obliga aaplicar les lleis talcom les tenim publi-cades (complir la llei)i amb la barreja

mediàtica de posar al mateix sac penatsper motius diversos, ens preparen peracceptar com a justes mesures tals com:«la presó permanent revisable». La con-demna quasi perpètua emparada en unaavaluació psiquiàtrica d’aquelles perso-nes en les quals es preveu una alta proba-bilitat de cometre en el futur delictes d’es-pecial gravetat. Com si els psiquiatres tin-guessin una bola de vidre per endevinarel futur .

Psiquiatritzar la societat! Quin perill. Percert, el condemnat pel crim de les noiesd’Alcàsser, en sortir lliure, porta en la sevajaqueta best wishes; es clar que amb elnivell d’anglès que hi ha ni s’han assaben-tat del que vol dir la frase! Podria ser queni el mateix condemnat ho sàpiga. Lesconductes alterades i del mal no tenenper què tenir una explicació psiquiàtrica,ni ser modificables.

Els perills d’una legislació deficient i d’unaltre desgavell: la llei de seguretat ciutada -na. Bones festes i pensem que algun psi-quiatre com el difunt López Ibor buscavadesviacions a «los rojos y separatistas».

L’HOMENOT DE LA PIPA

EEls reflexos del franquisme

TANTA ROBA I TAN POC SABÓ

VA COM VA

JAUME GUBIANAS

LLUM DEGÀS

l caganer és una figura simpà-tica que no pot faltar en cappessebre nadalenc. Des delprimer pastoret caganerençà, aquesta figura ha pres

formes i identitats variadíssimes. Enaquests darrers anys han prodigat elspolítics i els futbolistes, però al mercatde Santa Llúcia també hi trobareu elTintín, Gandhi, Einstein, els castellers i,aquest any, com a novetats, el Papa i laMoreneta. Això darrer no ha agradatgens a l'associació E-Cristians, que ja haanunciat que interposarà una querellacontra l'empresa Caganers.com deTorroella de Montgrí. Consideren queatempta contra el més elemental res-pecte a les creences religioses. Tambéla Conferència Episcopal Tarraconenseha emès una nota oficial en què lamen-ta la utilització de la imatge de la vergecom un element grotesc, que fereix la

sensibilitat de les persones «religioses ieducades». Finalment, el prior deMontserrat hi ha afegit la cirereta enafirmar que «la figura del caganer ésuna derivació del mal gust».

De bon gust, en canvi, deu ser tota laimatgeria relativa als martirologis ialtres monstruositats que envaeixenbona part de l'art religiós. Només cal feruna ullada a algunes pintures murals,capitells i gàrgoles d'esglésies, onveiem sant Llorenç rostint-se a la grae-lla, Santa Llúcia oferint en safata els pro-pis ulls, el cap decapitat i emplatat deSant Joan Baptista... Els que considerenofensiva la imatge d’una persona fentallò que tots els humans fem des delnéixer, no troben gens ofensiu que auna noia de tretze anys, anomenadaEulàlia i patrona de Barcelona, se larepresenti essent assotada, amb la carn

esqueixada amb ganxos, damunt un llitde brases, amb els pits tallats, ruixadaamb plom fos i, després d’haver-li fregatles nafres amb pedra tosca, se l’entaforidins una bóta plena de vidres, se la facirodolar pendent avall, se l’aboqui dinsun pou de calç, se la cremi i se la crucifi-qui, no sense abans haver-la cobert depuces perquè la piquin ben picada.

ECagada pastoret

44 EL POU · DESEMBRE 2013

QUI NO CONEIX... LO GAITERDEL CALDERS

EL SENYOR RAMONIL·LUSTRACIÓ: MARIA PICASSÓ

El senyor Wert, prepotent,ens ha dit mig somrientque la Llei d’Ensenyamentja té a punt pel curs vinent,per poder espanyolitzarels infants d’aquest paísque saben poc castellà,segons diuen a Madrís.

Molt em temo, ja ho veureu,que la gent de l’Ateneu,si no se’n vol anar a peudel lloc que ocupa, el seu feu,uns quants mossos amb garrots,amb total legalitatels tocaran els pebrotsi aquest conte haurà acabat.

A no ser que en Bacardit,que és un regidor eixeriti té un pla molt ben ordit,ens desfaci aquest bullit.Es tracta de permutarun terreny municipal on es pugui edificar, per aquest rònec casal.

Al carrer d’en Guimerà,on fa de bon passejarenmig del paisatge urbàgràcies a la llum que hi ha, més d’un botiguer agarratno vol pagar el preu que valtenir el carrer il·luminataquests dies de Nadal.

Amb tota la dignitat,ha tornat a la ciutatque tant havia estimat,un senyor molt ben plantat.Ell i la seva costella.Es diu Joaquim Amat,i de segon, Piniella.Quina gran lliçó ens ha dat!

ue no la coneixeu? I tant!Alumna de les Dominiques iel Peguera. Capgirell deXàldiga d’aquells primersanys i, ara mateix, mare d’unadiablona –i una altra quan faci

els anys! Però sobretot, l’Eva és «aquellanoia dels marcs». Amb taller al carrer delPeix i botiga a la plaça Major. Enlloc esta-va escrit, però ha resultat ser així, perquèla vida és també atzar. De primer va ser elseu pare delineant, que va canviar elsplànols i motllos de la foneria Ubach perun taller d’emmarcació, obeint la sevaflaca per la pintura i aconsellat per amicsartistes. Tot just un taller excèntric, aredós del convent de Santa Clara! En aca-bat, una mort sobtada, imprevisible,massa aviat. I tota la família que es posa aemmarcar i a emmarcar perquè, a vega-des, per molt que costi, s’ha de continuaranant endavant. L’Eva tenia divuit anys i

Q

Eva Cortès

aquest relleu fou encara al carrer del Peix,sobre la balsera del Cardener. Aprèn l’ofi-ci, es fa gran i al cap del temps fins repen-sa l’empresa familiar. I ara fa dotze anys,amb el suport decidit de la sogra que esjubilava i l’habilitat del marit, esdevé unabotiga preciosa al cap del Pòpul, E-marcs,relleu natural d’aquelles «Modas Ser -vitja»... En acabat, l’Eva encara ha estudiat–no ho sabíeu?– empresarials. Pocabroma! Perquè no n’hi ha prou amb elcoratge o l’ofici, a vegades va bé el títol.Això i la tossuderia, i aquest desig de serpresent al barri vell i anar –hi triga vuitminuts per la passera de les Escodines!–de la botiga al taller i del taller a la botiga.És clar que, si fos a triar, demanaria canvisen la normativa d’accés a la Plaça Major,abans que el comerç encara avui resistentno es doblegui i acabi per abaixar les per-sianes al barri històric. Se l’estima i el volviu: ben bé un marc... incomparable.

45EL POU · DESEMBRE 2013

46 EL POU · DESEMBRE 2013

EPITAFI ELCULDELPOUMOSSÈN GUDIOL

ai prou ben ponderats germans i germa-nes, el mateix divendres que començavael Gran Recapte promogut pel Banc delsAliments (la caritat cristiana que no falti,per l’amor de Déu!) alguns comerciants

havien proposat instaurar a Manresa el black Friday, quecelebren els americans després del conegut Thanks -giving Day (dia d’acció de gràcies). Tot plegat com si laplaça de sant Domènec fos Times Square i el carrer d’Àn-gel Guimerà la cinquena avinguda novaiorquesa. QueDéu em perdoni, què ens està passant? La revitalitzaciódel comerç ha de passar, necessàriament, per l’adopciópel broc gros de tradicions foranes a cor què vols. No n’hiha prou amb el Pare Noel i el Halloween que ara hemd’inventar-nos més noms estranys coses per dir queobrim el diumenge? Cenyim-nos a les tradicions i bus-quem altres solucions, per Déu. Tot i el desinflamentcomercial, Nostre Senyor sap que la fira de Sant Andreuestà ben consolidada a la ciutat i que és una bona ocasióper obrir la persiana i anar fent bullir l’olla de cara al bala-fiament nadalenc. No cal instaurar, com s’ha fet, un shop-ping day amb lletres ben llampants i demodé amb l’ob-jectiu d’alterar la tradició històrica de fires i mercats.

Com bé sap l’Altíssim, vivim una època de contrastos.Mentre uns volen vendre moda de prêt-à-porter (continu-em amb els préstecs lingüístics) d’altres fan mans i mànigu-es per vestir-se i menjar un plat calent. A fe de Déu que elcapitalisme salvatge s’imposa i sembla que l’única sortidade la crisi és gastar i gastar per evitar que l’hàmster que fagirar la roda dins de la gàbia no pari de donar voltes i mésvoltes. I al botiguer, tot sigui dit, li costa poc importar qual-sevol iniciativa forana per treure’n el màxim rendiment. Pertant, després de la shopping night i el shopping day ja nom’estranyarà gens que promoguin la shopping afternoon(dedicada als jubilats), la shopping morning (enfocada, perexemple, als aturats) i el shopping weekendque podria con-sistir en una gimcana per totes les botigues en què caldriademanar el preu de dos articles i prometre que ja es passa-rà quan comencin les rebaixes. No sé pas si aquestes ideeso les que ja s’han implantat incentiven o no el consum.L’únic que sé és que, com en el dia a dia a la parròquia ambels fidels, la llum de l’Altissim pot ser molt potent i diàfana–com la dels aparadors i les llums nadalenques–, però si nohi ha fe –i quartos!– i altres necessitats vitals fan forat, el res-ponsori espiritual –com el del consumisme desenfrenat–esdevé tan sols una anècdota.

Prou shopping!

Aida Ca

ntero

M

A ”la Caixa” et volem fer una mica més fàcil el dia a dia, i també a tota la teva família. Per això, amb la nòmina a ”la Caixa”,

avantatges i emportar-te un pack amb 450 € en cupons de descompte1 per a les compres diàries.

Nòmina multiEstrella

450 € en cuponsde descompte[

]

1. Promoció de cupons de descompte per un import estimat de més de 450 €, vàlida per als clients que formin part de Nòmina multiEstrella packs), i limitada a un pack per client. Cupons d’acceptació

condicions a www.laCaixa.es. NRI: 572-2013/9681

Al teu costat, en el dia a dia

Segueix-nos a Twitter @multiestrella_c

Al teu costat, en el dia a diaen el dia a dia

A ”la Caixa” et volem fer una micamés fàcil el dia a dia, i també a tota lateva família.Per això, amb la nòmina a ”la Caixa”,

-te unavantatges i emportaramb 450 € en cupons de descompteper a les compres diàries.

A ”la Caixa” et volem fer una micamés fàcil el dia a dia, i també a tota la

Per això, amb la nòmina a ”la Caixa”,

-te un packamb 450 € en cupons de descompte1

per a les compres diàries.

1. Promoció de cupons de descompte per un import estimat de més de 450 €, vàlida per als clients que formin part de Nòmina multiE

.laCaixa.es. NRI: 572-2013/9681condicions a www

Promoció de cupons de descompte per un import estimat de més de 450 €, vàlida per als clients que formin part de Nòmina multiE

.laCaixa.es. NRI: 572-2013/9681

Promoció de cupons de descompte per un import estimat de més de 450 €, vàlida per als clients que formin part de Nòmina multiEpacks), i limitada a un pack per client. Cupons d’acceptació per client. Cupons d’acceptació pack

Segueix-nos a T

strella Promoció de cupons de descompte per un import estimat de més de 450 €, vàlida per als clients que formin part de Nòmina multiE per client. Cupons d’acceptació

ella_cwitter @multiestrwitter @multiestrella_cSegueix-nos a TSegueix-nos a Twitter @multiestr