EN QUIM I EL QUIXOT

En Quim té 10 anys.

És un nen estudiós, educat i carinyós, però una mica

tímid.

Cada dia va a escola del barri i, tot i que viu molt a

prop, sempre l’acompanya i el recull la seva mare.

I és que al Quim no li agrada massa anar sol pel

carrer.

A l’escola del Quim hi ha molts nens i nenes, però ell

gairebé sempre està sol; no riu mai, no parla massa i

molts cops sembla que no senti el que li diuen.

El seus companys pensen que és un nen una mica

estrany i tampoc el busquen per jugar junts.

A classe sempre seu amb el Lluís i la Marta.

Algunes tardes, la mare el va a recollir abans per

anar al metge.

- “Estarà malalt?”- es pregunten els

companys, però mai ningú li demana a ell.

En Quim es sent molt sol.

S’acosta el Festival de Fi de Curs i el mestre explica

als nens que aquest any faran una funció de teatre i

representaran “El Quixot”

-Marta, tu seràs la Dulcinea, el Lluís serà en

Sanxo Panza i el Quim farà de Quixot.

Van començar els assaigs i tots hi participaven amb

molt interès; sobretot en Quim.

Va arribar el gran dia i l’ obra va començar així:

“A un llogarret de La Manxa, del nom del qual no em vull recordar, hi vivia no fa pas gaire un hidalgo de nom Alonso Quijano.”. L’Alonso es passava el dia llegint llibres d’història, cavalleria, batalles..., Un dia, va decidir que ell s’havia de convertir en cavaller i anar pel món amb les seves armes i a cavall a buscar aventures. Va dir que des de llavors el món el coneixeria com a Don Quixot de La Manxa. Va nomenar escuder al seu veí, en Sanxo Panza i el va convèncer perquè l’acompanyés en les seves aventures. I una noia del poble, la Dulcinea, es va convertir en el seu amor platònic.

En passar per davant del forn de pa del poble, el Quixot es va imaginar que estaven en front d’un fastuós castell i, com que pensava que no podia començar cap aventura sense rebre l’ordre de cavalleria, li va demanar al forner:

-“Valerós senyor; m’agenollo davant de vós per tal que la vostra cortesia m’atorgui el do d’armar-me cavaller”.

El forner, sorprès, li va seguir el corrent i amb una barra de pa el va nomenar cavaller. Fet això, el Quixot va pujar damunt Rocinant i va emprendre el seu camí acompanyat per Sanxo Panza.

Caminant, caminant, van arribar fins al vessant d’una muntanya on hi havia uns grans molins de vent.

- Mira, Sanxo!! La meva primera batalla serà contra aquells gegants ferotges de llargs braços.

- Quins gegants, senyor?. Jo només veig molins de vent amb aspes.

- Bé, ja veig que no estàs acostumat a les grans aventures, així que queda’t a un costat i deixa’m lliurar la batalla a mi sol.

Protegint-se amb l’escut, el Quixot va aixecar la seva llança i es dirigí a envestir allò que per a ell era un gegant terrible i malvat.

Quan el Quixot es va acostar al primer molí, una mica de vent va fer moure’n les aspes. En tocar-ne una, el pal de fregar es va partir en dos trossos i, de l’impuls, la capa es va enganxar a l’aspa i el pobre Quixot... va anar per terra. Resignat per haver estat derrotat en la seva primera batalla, el Quixot va apedaçar la seva llança i prosseguí el camí.

En una esplanada, el Quixot i en Sanxo es van trobar que en una banda del camí hi havia un ramat de cabres i a l’altre banda un ramat d’ovelles que es dirigien les unes contra les altres a gran velocitat. En Quixot i el Sanxo estaven al bellmig...

- Mira Sanxo, dos exèrcits enemics es dirigeixen cap a nosaltres !!.

- Senyor, no son exèrcits, son ramats; hem de sortir del mig !!- contestà espantat en Sanxo.

- Però que no sents el renillar dels cavalls, el tocar dels clarinets i el soroll dels tambors, amic meu?- digué sorprès el Quixot.

- Jo, només sento que cada cop estan més a prop!!- contestà Sanxo tremolant de por.

- Doncs aparta’t que ja lluitaré jo sol contra ells!!- ordenà el Quixot preparant-se per lluitar.

I és clar, cabres i ovelles van envestir, tirar a terra i trepitjar el pobre Quixot.

- Ai, ai, ai, senyor !!. Què no li deia jo que éren ramats ?.

- Sanxo, és molt fàcil pels bruixots fer-nos creure el que ells volen; envejosos de la fama que tindria si guanyava la batalla, han convertit els esquadrons en ramats !!.

- Senyor, hauríem d’anar a que us curessin les ferides.

- Però jo he d’anar a buscar aventures !!. - Si senyor, però quan estigueu curat; llavors

podrem seguir el nostre camí. - Està bé Sanxo, amic meu, potser tens raó.

I així, en Sanxo va portar el Quixot fins el metge del poble. En explicar-li el que havia passat amb el castell, els molins de vent i amb els ramats, el metge va pensar que al Quixot li caldria prendre’s alguna medicina per tal que no s’imaginés tantes coses ni fos tant fantasiós. Li va explicar i el Quixot va accedir a prendre’s les medicines. Quan ja feia unes setmanes que el Quixot es prenia aquella medicació, estava molt millor; ja no pensava en batalles, ni en gegants, ni en bruixots. Havia tornat a vestir-se correctament i a dormir i menjar amb normalitat. Això sí, va entendre que, per a estar bé, havia de prendre’s cada dia la medicació i, si es trobava malament, anar de seguida al metge.

En acabar la representació tothom va aplaudir molt i

van felicitar al Quim pel seu paper. Això el va fer

sentir molt feliç.

El públic li va dir que tenia dots d’actor, que havia fet

una gran actuació i que, de gran, podria dedicar-se a

estudiar interpretació ja que havia demostrat ser un

gran artista.

Tot això el va fer sentir molt orgullós i content.

Aquella nit, en Quim va tenir somnis molt feliços.

L’endemà, a l’escola, els companys li van dir:

- Quim, ets un gran actor. Com és que ho has fet

tan bé?

- Doncs perquè a mi em passa el mateix que a

Don Quixot.

- Què vols dir?

- Jo, de vegades, penso que la gent no m’estima i

que em volen fer coses dolentes. Em fa por

anar sol pel carrer, sento veus que em diuen

coses que de vegades son divertides i de

vegades no...

- I qui t’ho diu això?

- No ho sé, només ho sento jo. El metge m’ha dit

que és una malaltia, que m’he de prendre cada

dia unes pastilles i que he d’anar a parlar amb

el psicòleg alguns dies per explicar-li com em

trobo.

- Per això et ve a buscar sempre la teva mare i

alguns dies marxes abans d’acabar l’escola?

- Sí.

- I perquè no jugues amb nosaltres a la hora del

pati?

- És que molts cops tinc molta son o estic molt

cansat i no tinc ganes de fer res.

- Ah, per això alguns cops et quedes adormit?

- Si, les pastilles em fan tenir molta son.

- Bé, doncs si vols, el dia que et trobis

malament, jo m’estaré amb tu i, si vols, m’ho

expliques.

- Si, i jo també !!.

- I jo !!.

D’aquesta manera, tots els nens de la classe van

entendre que el Quim no era estrany ni antipàtic; el

que li passava era que quan no es trobava bé

s’estimava més estar sol.

Llavors, van decidir ajudar-lo entre tots i des

d’aquell dia en Quim va tenir molts amics i es va

sentir un nen molt més feliç.

FI