Enciclopedic nº 39 2014

El 2 de març de 2014 es compliran quaranta anys de l’assassinat a garrot vil de Salvador Puig Antich.

L’Ateneu Enciclopèdic Popular durant tots aquests anys ha deixat testimoni (xerrades, llibres i exposicions) per intentar perpetuar la memòria d’aquesta infàmia.

Un fet ignominiós que ens recorda la lluita de Salvador, i molts altres, que en aquells anys amb les seves accions revolucionàries i anticapitalistes van intentar deixar-nos un món millor.

Es de raó fer un recordatori també a Oriol Solé Sugranyes, company de Salvador, mort d’un tret de la Guàrdia Civil quan fugia de la presó de Segòvia dos anys més tard.

Un vòmit amarg omple la bocavergonya, dol, ràbia, odi,

són l’aliment revulsiudel qui encara li queda entranya.

El teu cos jove sense vida,assassinat pels feixistes

d’un poder fi ll de massacre,és un gran dit acusadoral nostre immobilisme,

a la nostra por corbada.

Però tu no ets mort, Salvadorcar vius en la nostra ràbia;en l’odi espès de la sang;

que un dia clourà punys i alçarà braços.

Anònim escrit el mateix dia 2 de març de 1974(del llibre Antologia poètica popular a la memòria de Salvador Puig Antich, editat l’any 1996 per l’Ateneu Enciclopèdic Popular)

LA REVISTA DE L’ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR - IV ÈPOCA - MARÇ 2014 - NÚM. 39

AEPAEP

40 ANYS DE L’ASSASSINAT DE PUIG ANTICH

US

INFO

RMEM

ENC

ICLO

PÈDIC

- MA

RÇ 20

14 - NÚ

M. 39

www.ateneuenciclopedicpopular.org

L’equip de l’Enciclopèdic no es fa responsable de les opinions expressades pels col·laboradors d’aquesta revista.

D.L.: B-1790

-84

SOLIDARITAT AMB L’ATENE U ENCICLOPÈDIC

Per nosaltres signifi ca tenir cura d’ell i entendre que es tracta d’un projecte autogestionari, sense ànim

de lucre i altruista que, en el seu apartat de Biblioteca Hemeroteca Documentació requereix d’un esforç extraordinari, que dura, en aquesta segona etapa, gairebé 40 anys, en els quals hem ajudat a tots aquells que s’han apropat a nosaltres amb

humilitat. Però s’ha d’entendre que qualsevol activitat genera despeses i aquestes s’han de compartir i seria bo que aquells que troben una utilitat i un servei, assumissin una part del cost econòmic.

BIBLIOTECA HEMEROTECA DOCUMENTACIÓ AEP/CDHS

Estarà oberta al públic, a companys i curiosos de la història, els dilluns, dimecres i dijous de sis a nou de la tarda.

Degut a que el nostre espai és molt limitat i la gran demanda que té la documentació dipositada al CDHS/AEP el millor és, abans de venir, demanar cita prèvia, i sobretot mirar la nostra pàgina web a l’apartat Biblioteca i prendre nota de la documentació que es vol consultar.

ASSEMBLEES DE L’ATENEU

ENCICLOPÈDIC

POPULAR /CDHS

Seran convocades els primers dimarts de cada mes a les 19,30 hores, al local social

del Passeig Sant Joan, 26 1er 1a de Barcelona, mentre l’assemblea o una nova junta de l’Ateneu no decideixi una altra cosa. Les propostes dels socis seran debatudes i naturalment preses en consideració per formar part de l’ordre del dia de la següent convocatòria.

Esperem que els socis participin activament, ’objectiu principal d’aquest any l’haurà de marcar una nova junta que sigui capaç de marcar també nous objectius i estratègies de l’entitat AEP/CDHS.

- Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna- L’efervescència social dels anys 20 (Barcelona 1917-1923)- Jornades Llibertàries del 77, la transició llibertària (1974-1979)- Premsa Llibertària de Clandestinitat (1939-1975)

TOT OBSERVANT EL DESERT DELS TÀRTARS Marcel·lí Reyes

¿NACIÓN O CLASE? Agustín Guillamón

SOM UNA NACIÓ SENSE ESTAT, NI EL VOLEM! Oriol Rigola

REIVINDICACIÓ DE LA VIOLÈNCIA Pep Castells Casellas

NI ELS UNS NI ELS ALTRES Manel Aisa Pàmpols

L’ARREL POPULAR DE L’INDEPENDENTISME CATALÀ Josep Maria Roselló

QUI TÉ POR DE LA INDEPENDÈNCIA DE POLÒNIA? Pere Solà i Gussinyer

2014: SEGUIMOS EN LA TRANSICIÓN DEL FRANQUISMO Juan F. Vergara

MI PUNTO DE VISTA Pablo Herrero Hernández

4

6

9

10

12

15

16

18

21

3939En c i c l o p è d i c

E n c i c l o p è d i c

Pg. Sant Joan 26, 1r 1a 08010 BarcelonaApt. Corr. 22212 08080 BarcelonaTelèfon 932650581 www.ateneuenciclopedicpopular.orge-mail [email protected]

Ateneu Enciclopèdic Popular Centre de Documentació Historicosocial Coordinadora disseny Marianna Rovere Il·lustració de la portada La Careta, Carles FontserèCorrecions dels textos Sònia TuronImpressió Foli Verd gràfiques

Ed

ició

Ed

ició

Co

nta

cte

sC

on

tac

tes

EXPOSICIONS ITINERANTS

Recordem als nostres amics, grups, col·lectius, ateneus, universitats i curiosos per la història i els moviments socials que tenim diverses exposicions que poden ser itinerants, que poden ser exposades a qualsevol lloc del país, prèvia sol·licitud i acord de les dues parts.

Són les següents:

Un any més queda enrere i nosal-tres, l’Ateneu Enciclopèdic, tractem de fer balanç d’allò que ha estat i maldar sobre el podíem haver ti n-gut enguany com a “premi”. Però, com sempre, no hi ha premi. La lluita és molt i molt llarga, i inclús les peti tes victòries es fan esperar, i com som amants de la nostra veri-tat, i creiem que és la que ha de pre-valdre, sempre intentem justi fi car el nostre comportament i carregar contra els altres, ells sempre tenen la culpa, la falta de visió. I és cert que, almenys en allò que té a veu-re amb l’Ateneu, podem classifi car com pèssims la gesti ó i la visió dels responsables de cultura d’aquest país o el compromís –de fet, la tra-ïció a aquest compromís amb una enti tat centenària com la nostra–, dels políti cs de Ciutat Vella, amb la regidora i el seu equip al capdavant. Passen per complet i tant se’ls hi fot la nostra sort.

Però, arribat aquest punt, potser tanta culpa tenim nosaltres com la regidora o el regidor de cultura de l’Ajuntament perquè, semblaria, que als despatxos hem guanyat tot el que es podia guanyar, a còpia de reunions bizanti nes amb els políti cs durant molts anys. Però la realitat és que, per aconseguir un local, sem-bla demostrat que cal guanyar-lo al carrer, i, perquè sigui així, ti ngui efecte, fer soroll que al fi nal es l’únic que entenen el renoi de políti cs. Ja fa temps que està tot dit, i nosaltres fi ns ara sempre havíem cregut en el diàleg, però el diàleg és inexistent per què l’ajuntament no vol escol-tar, el que menys l’interessa és gent que no li doni un rèdit políti c i ni ens escolten. Com sempre, per tenir re-colzament has de tenir els mateixos “gens” que els políti cs governants, és a dir, tenir bons padrins i si són del parti t que governa, millor. Vivim en una societat on l’amiguisme és sempre el que fa funcionar les co-ses, i no s’adonen o no volen ado-nar-se, que l’art i la cultura, perquè ti nguin senti t, han d’estar arrelats

al social i ésser transgressors, cer-car nous camins, però avui dia els “temples de la cultura”, aquells que s’emporten tot el mecenatge, les subvencions, etc., són per a la cul-tura d’hospital, podrida i malalta, la cultura burgesa. El mestre Manuel Delgado deia, el dia de la presenta-ció del llibre de Xavier Theros sobre Barcelona, A Cau d’Orella: “cuando uno entra en el CCCB o en el MAC-BA o templos por el esti lo, parece más inteligente”, sens dubte, una simple aparença.

Mentre tant, crec que L’Ateneu En-ciclopèdic hauria i podria ser un d’aquest espais on el social i el cultu-ral es troben i s’entrellacen, que bus-quen l’arrel d’allò que ens pot portar a l’autorealització, com a persones i de l’entorn. Seria bo que l’Ateneu En-ciclopèdic entrés en aquesta dinàmi-ca, però pel moment no ha estat pos-sible, en els darrers anys hem estat reclosos a un pis que ens ha quedat peti t inclús pel servei de “Biblioteca Hemeroteca Documentació”. Manca quelcom en tots nosaltres.

Potser esti gui equivocat però, tal com ho entenc, en aquesta segona etapa hem reconstruït una enti tat centenària que no només ha fet por al políti cs de torn, sinó també a nosaltres mateixos, que no hem sabut transmetre els valors d’ante-riors generacions, per tots dos can-tons, el de la refl exió o el de l’em-branzida. Sempre hem estat curts o potser massa possessius, no ho se. La qüesti ó és que van passant els anys i els canvis no acaben d’arri-bar, l’Ateneu necessita urgentment noves maneres de fer, i de senti r, i de realitzar-se.

Cada dia algú nou ens descobreix, i ens dona la sensació de que sem-pre estem començant de nou.

Probablement calen moltes catar-sis, que possiblement algun dia s’hauran de concretar. De moment, els que estan dintre no saben treu-re-li profi t i els que estan fora no veuen més que les llaminadures. Caldria fer noves refl exions des de l’interior que es difonguin després a l’exterior, i no a l’inrevés, que és el que està passant en els darrers temps. Per això crec que l’Ateneu Enciclopèdic ha de reforçar les se-ves estructures internes, avui una mica debilitades, amb una nova junta que posi sobre la taula els problemes de l’enti tat per resol-dre’ls i, amb nous aires, agafar l’em-branzida que necessita i requereix una enti tat com la nostra, bibliote-ca inclosa. I a parti r d’aquesta di-nàmica i d’un equip amb una mica d’imaginació i de caire cooperati u intentar crear un projecte que doni solucions econòmiques internes i diversifi qui les opcions econòmi-ques exteriors possibles.

És a dir, que crec que una nova junta ha de propiciar l’entrada de nous ateneistes que siguin capa-ços de fer-se seu l’Ateneu Enciclo-pèdic i les noves i velles maneres d’entendre l’ateneisme, i que, des de l’autogesti ó i el cooperati sme es pugui crear un nucli de gent que visqui amb intensitat i de manera horitzontal un projecte d’ateneu enciclopèdic.

Material hi ha, idees segur que tam-bé, però l’important que cal que s’entengui, i per mi és vital és que aquestes idees, un cop refl exiona-des se sigui capaç “d’exportar-les” a l’exterior.

A la ciutat hi ha un munt de projec-tes que ens il·lusionen i amb els que ens senti m molt identi fi cats... als barris de Sans, La Bordeta, Gràcia, Sagrada Família, i ara últi mament al Poble Sec. Caldria que féssim, com Ateneu, un esforç més i que la gent del centre de la ciutat pogués tenir un lloc ampli per a desenvolupar una experiència autogesti onària.

Editorial

ENCICLOPEDIC39.indd 1ENCICLOPEDIC39.indd 1 16/03/14 1:0916/03/14 1:09

En passar revista a la pàgina web ob-tenim dades sobre les entrades més visualitzades i sobre el treball realit-zat per l’Ateneu amb aquesta eina de difusió. A l’Arxiu Fotogràfi c, l’any ha acabat amb 800 fotografi es on line que poden visualitzar els usuaris, que l’han visitat en nombre d’11.037.

A l’apartat de Documents, 76 de pen-jats on line amb 6.881 descàrregues dels usuaris. I, si de moment hem po-sat més documents a la xarxa ha es-tat perquè estem a l’espera d’un pos-sible projecte remunerat en aquest senti t, que encara no s’ha plasmat en res concret, llàsti ma! Caldrà insisti r en aquest tema per aconseguir pro-fessionalitzar almenys una part de l’Ateneu.

De llibres en tenim cinc a la xarxa i, en conjunt, els han descarregat 2.989 vegades, d’audiovisuals els usuaris en poden gaudir de vuit do-cumentals, relacionats directament amb el moviment llibertari, la revo-lució social, l’Escola Moderna i simi-lars, que han estat visualitzats 2.065 vegades, i els sis arxius de música que tenen a disposició els han sen-ti t 5.652 vegades. Xifres que poden semblar peti tes i modestes, però en el món de la cultura i per nosaltres molt signifi cati ves.

Les exposicions iti nerants, veritable-ment han viatjat molt el 2013. Per exemple, L’efervescència social dels anys 20. Barcelona 1917-1923 esti gué durant l’hivern a l’Ateneu llibertari del Palomar; La premsa llibertària de clan-desti nitat s’ha hostatjat a Fraga, Osca, durant el mes de maig, en el si d’unes jornades organitzades per la CNT de la localitat, i La Transició Llibertària i les Jornades Llibertaries del 77 fou pre-sentada dins d’unes jornades sobre la “Transacció”, organitzades per El Lokal a Can Batlló el mes d’octubre passat.

Altres compromisos de l’Ateneu fo-ren la parti cipació a unes jornades a Lleida al maig organitzades per l’Ate-neu la Magrana, on parti cipen Valeria Giacomoni i Manel Aisa; la presenta-ció d’un nou manifest de l’Ateneu al restaurant Anònims de Granollers i a Can Batlló, on, en tots dos casos, amb Adolf Castaños i Manel Aisa; la parti -cipació a les Jornades sobre la Memò-ria històrica de l’Anarquisme, a Aurea Social, a la sessió sobre la recuperació de la Memòria, amb la Sònia Turon, Manel Aisa, Josep M. Pi, Jofre Villa-nueva i Xavier Borràs i, de tornada a Can Batlló, parti cipació en el debat organitzat per Negres Tempestes al voltant d’una exposició insurreccio-nalista a la Bordeta del any 33, amb l’Oriol Rigola, Agus Giralt i Manel Aisa.

I acabarem l’any parlant de Patrimoni Obrer a l’Ateneu Barcelonès, amb la molt interessant historiadora Mercè Tatjer, Emma Alari, de la Cooperati va La Fraternitat i Manel Aisa, moderats per Maria Cruz Santos, de l’associació SOS Monuments.

Després de la voràgine del 110 ani-versari el 2012, aquest 2013 ha estat més calmat i les tasques principals les hem realitzat a la “Biblioteca-Hemeroteca-Documentació” on gai-rebé seixanta persones han acudit a l’Ateneu, una o varies sessions, per tal de consultar la documentació de que som dipositaris. I ara, el 2014, per descomptat amb nous reptes, però un i molt important és que surti una nova junta que sigui capaç de di-namitzar els projectes que requereix una enti tat amb vocació d’autogesti -onària com la nostra i que practi qui aquesta autogesti ó, per la bona salut de tots nosaltres. Cal una dinàmica probablement un xic més constant.

Per acabar, conti nuem intentant re-cuperar una certa normalitat social després de l’enrenou que causà a fi -nals d’any la detenció, totalment in-justi fi cada, d’algun dels nostres socis, i esperem que tot acabi de la millor manera possible.

REPASSEM ARA LES XIFRES I ACTIVITATS D’AQUEST ANY QUE HEM DEIXAT ENRERE

‹En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra› (Francisco de Quevedo, 1640)

‹Hay que reducir Cataluña a los usos y costumbres castellanas› (Conde-Duque de Olivares, 1641)

‹Que en las escuelas no se permita libros en catalán, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y se aprenda en castellano› (Felipe V, 1715)

‹Si el Estado no impusiera el castellano en toda España, los dialectos se impondrían al castellano› (Miguel de Unamuno, 1901)

‹Si una mayoríade catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrá que planearse la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos del norte de África. Todo menos… lo contrario› (Ramiro Ledesma, 1931)

‹No estoy haciendo una guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un nacionalismo estúpido y pueblerino› (Juan Negrín, 1938)

‹¿Ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?› (Acedo Colunga, 1952)

‹Nunca se obligó a hablar en castellano› (Juan Carlos I)

‹Cataluña fue ocupada por Felipe IV, Felipe V, fue bombardeada por el General Espartero y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a volverla a ocupar tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil› (Manuel Fraga, 1961)

‹El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán› (Felipe González, 1984)

‹Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña i Baleares, para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español› (Leopoldo Calvo Sotelo, 1983)


EEnciclopèdic 39 3

DADES PERSONALS

NOM I COGNOMS

ADREÇA

POBLACIÓ

TELÈFON

E-MAIL

SUBSCRIPCIÓ SOCI Ateneu Enciclopèdic Popular

un any 36 €

preu de suport €

PAGAMENT

Ingrés o transferència a C.C. 21000795150200103308

Domiciliació bancària en compte

LLOC I DATA

SIGNATURA

SOCI Ateneu Enciclopèdic Popular

Ens comprometem a no facilitar les dades a

tercers ni fer-les servir amb fi nalitat alienes a

l’Enciclopèdic i esborrar-les en cas de baixa.

Per subscriure’t,

copia o envia aquesta pàgina a:

Ateneu Enciclopèdic Popular,

Pg. S. Joan 26, 1er 1ª 08010 Bcn

o per correu electrònic a:

[email protected]

Amics del Sol, Vilanova, 1926EL MINYÓ (foto arxiu AEP/CDHS)


4 EEnciclopèdic 39

Amb posterioritat, i con-tra les fascinants inven-cions de les religions, les ideologies laiques, la ciència racional i tots els “ismes” han acabat coincidint amb aque-lles velles al·legories en el voler trobar sentit a la vida i en buscar una redempció col·lectiva en l’esdevenidor histò-ric. En aquest esforç se-cular les religions i els instruments doctrinaris que les volien eliminar i substituir han rivalitzat i contribuït a amargar l’existència dels seus segui-dors, sovint també la dels seus coetanis incrèduls. Aferrats als vells i intocables “profetes”, subtilment reinterpretats pels garants de l’ortodòxia, i als “sa-grats” textos, vernís de l’immobilisme sectari davant dels canvis observables des dels merlets de la forta-lesa però que, encarats solament davant del desert dels tàrtars o no veuen o s’obliden d’interpretar o d’intervenir en el que passa en els pobles i ciutats del país situats a l’altra vessant dels murs. Mentre amb els binocles no paren de mirar cap el desert on els tàrtars ja fa segles van desaparèixer.

Cal dir ben fort que les sagrades escriptures i els llibres dels pares de les ideologies alliberadores en el fons no són més que un gènere literari que a més es troba emparentat amb la religió, la teologia i la profecia i deriva o acaba en píndoles morals que lliguen a la inacció i a la por als bàrbars que, un dia, tot travessant el desert arrasaran amb tota la civilització, injusta però tan coneguda per tothom. On és l’espai per a la refl exió crítica i personal? On s’impulsa la proclamació de la llibertat hedonista i profana? Manca ràbia, rauxa, escepticisme i molta acció sense l’aturador de la por a ser etiquetat de nihilista o heterodox.

El capitalisme i els seus paradigmes de creixement i expansió en un planeta fi nit estan en clara descom-posició i està en la seva naturalesa la perversió i la imposició sanguinària. Les seves darreres impostu-res del postmodernisme, del fi nal de la història, de la societat de l’oci, del relativisme d’ampli espectre es centren en la nova superxeria de convertir tota ideologia, negativa en si, en un sistema objectiu im-

manent superior fi ns i tot a la ciència. En un darrer joc de mans allò que no era més que l’instrument de dominació intel·lectual i per tant l’aparell curull de falsifi cacions de la re-alitat per exercir l’opressió classista, ara esdevé una força positiva, única, uni-versal i símbol de dignitat, compromís i constitutiva dels valors democràtics.

El triomf del capitalisme ha estat en aquest punt ampli i brillant ja que fi ns

i tot els seus teòrics adversaris es mouen dintre de la seva taxonomia de suposats valors i sovint sola-ment somien en substituir el seu paquet normatiu de gestió per un altre igualment ideològic i sense qüestionar l’essencial. Posant un exemple, aquest estiu s’anunciava la futura apertura a Berlin d’un restaurant que es proposava servir carn humana; doncs bé, als mitjans de comunicació la discussió es va centrar en els mateixos termes gastronòmics que s’haurien suscitat d’haver-se tractat d’un res-taurant de sushi o de kebab. Heus ací el triomf ca-pitalista del relativisme cultural i social!

Oposar-se al que és evidentment aberrant avui pot signifi car ser acusat de tenir una ment tancada i així iniciar un llarg camí vers una relació amb el psicòleg, el psiquiatra, el terapeuta o encetar una llarga carrera com compulsiu lector de llibres d’au-toajuda. O fi nalment acabar a la presó. No fer res o mirar en la direcció errada té com a gratifi cació la submisa pau del confortable i amable ramat camí de l’escorxador. Ara i aquí, a més, amb totes les ins-titucions de l’Estat espanyol en crisi, paral·lela a la crisi sistèmica del capitalisme mundial i el poder i la partitocracia, derivada de la Transacció amb el franquisme, que ha passat de servir la plutocràcia a ser un ens més de la cleptocràcia, ens cal actuar i participar decididament per acabar amb aquest decadent Estat i totes les seves pútrides estructu-res i, per tal que la nostra acció sigui útil, cal anar teixint i enfortint tot tipus d’aliances fetes per l’ac-ció transformadora de la realitat, des de la base, i no continuar ancorats en la renúncia a fer res, em-bolicats en les velles sigles, estructures i banderes organitzatives.

TOT OBSERVANT EL DESERT DELS TÀRTARS (*)


EEnciclopèdic 39 5

La revolució que cal, la que ha d’es-combrar tanta porqueria i misèria, no es pot construir sobre enganys ni propis ni aliens. A l’enemic ben as-senyalat de tipus polític -cal fer-ho a diari-, a l’enemic de classe no se li han de demanar coses accessibles. Se li ha d’exigir allò que no ens pu-gui donar, allò que la seva fastigosa naturalesa prohibeixi, exigir aquelles concessions que signifi quin avançar en la seva destrucció. Solament po-dem vèncer si li podem arrabassar allò que fa que deixi de ser ell mateix, i no fer demandes possibles o que facilitin una temporal retirada de les seves posicions extremes. Pels oprimits exigir allò que es diu impossible acaba sent el camí més curt, o l’únic per assolir allò què, segons la lògica dominant, és possible en cada situació històrica.

I en aquesta possibilitat és on proven de pescar els grups opositors del sistema dit democràtic, ama-rats de la vocació i voluntat de poder, amb l’oculta missió de salvar el sistema que diuen voler comba-tre, parant la ma fi nalment a l’explotador i ofegant de nou els explotats o creant-ne de nous.

Acabada la socialdemocràcia i amb ella la fal·làcia d’un capitalisme moderat, domesticat, que promet que tota la societat en serà benefi ciaria. Però el ne-oliberalisme i les crisis econòmiques i fi nanceres que és la socialdemocràcia la que avui no pot so-breviure, i com va assenyalar Rosa Luxemburg, s’ha demostrat que moltes de les suposades conques-tes socials que ens va aportar no eren sinó altres formes més suaus del negoci capitalista.

L’actual paradigma de la socialdemocràcia és un impossible a nivell mundial ja que es basa en fór-mules d’escala estatal on ni es qüestiona una eco-nomia essencialment fi nancera i que, d’una altra banda, confi a en créixer gràcies a les exportaci-ons. Però l’economia fi nancera ha trencat qualsevol pacte o moderació entre capital i treball i treu els seus benefi cis amb l’especulació metafísica sense control, on converteix dígits electrònics en diners i, per tant, no precisa dels salaris, ni de la producció, ni de la capacitat de compra per obtenir benefi cis.

El suposat creixement econòmic basat en les ex-portacions implica que altres importin amb la qual cosa algú es benefi cia i altres no (fal·làcia de la composició) i alhora tampoc implica cap redistri-bució interna dels guanys i esdevé generador d’ar-guments per baixar salaris i augmentar jornades laborals.

Insepulta la socialdemocràcia, en al-guns llocs és un zombi en forma de liberalisme democràtic d’esbiaixada, mentre la mirada dels hipercrítics tri-nitronants critica el canvi i no fa res. No queda cap altre camí que l’afe-gir-se amb les realitats en lluita que són l’únic bastió efectiu contra els em-bats del neoliberalisme criminal. Així doncs, o continuem amb l’agonia del capitalisme salvatge o apostem per la seva destrucció i per enfortir l’alterna-tiva racional: l’alliberament nacional i social anarquista comunista.

Marcel·lí Reyes

*Manllevat de la novel·la de Dino Buzzati

“El desert dels tàrtars”

Rosa Luxemburg amb Louise Kautsky

MOLTES DE LES SUPOSADES

CONQUESTES SOCIALS QUE ENS VA APORTAR

NO EREN SINÓ ALTRES FORMES MÉS SUAUS DEL NEGOCI

CAPITALISTA


6 EEnciclopèdic 39

En las Facultades de Ciencias Políticas se estudiará como modélica la deriva independentista de Conver-gència i Unió (CiU), durante el período 2012-2013. Artur Mas, presidente de la Generalidad de Cataluña, ha traspasado todas las líneas rojas de la prudencia, la manipulación y el “buen gobierno”, si es que eso existe.

Un gobierno autonómico, caracterizado por sus fero-ces recortes a la sanidad pública, a la educación pú-blica y a los servicios sociales, que se vanagloriaba de hacer esos ajustes con anterioridad y mayor pro-fundidad que el gobierno de Madrid, y que convertía tales ataques contra los trabajadores y el pueblo ca-talán en una política orientada a la privatización de la enseñanza y de la sanidad, con el objetivo preciso de convertir en negocio privado lo que hasta entonces habían sido servicios públicos fundamentales, estaba destinado a obtener un profundo rechazo popular y un gran batacazo electoral.

Un gobierno autonómico, marcado por diversos pro-cesos judiciales, sempiternamente pendientes, todo el mundo sospecha por qué, omertà mediante y mafi a operante. Como el del cuatro por ciento, repartido por Millet en un uno y medio para su bolsillo y un dos y me-dio para sus protectores. Como el de la corrupción y atraco sistemático a los hospitales de Lloret y otros de Gerona, que ha acabado con el procesamiento de los redactores de la revista que denunció tales desmanes. Como el escándalo de las concesiones de las licencias de ITV al mejor postor, fuera de concurso público, por el que está encausado Oriol Pujol. Se trata de un lar-go etcétera de casos judiciales, a cual más grave, que han tenido la virtud de desvelar la existencia de una corrupción sistemática de ese gobierno autonómico. Y, salvo decisión a su favor de las autoridades judiciales, que hay que suponer ajenas a cualquier presión de los poderes ejecutivo y legislativo, ese gobierno autonó-mico catalán estaba destinado a obtener un multitu-dinario rechazo popular y un gran desastre electoral.

Ese gobierno autonómico, incapaz de afrontar los pro-blemas reales de la economía y la sociedad, que ade-

más apuntaba hacia una pronunciada deriva fascista en la brutal represión del malestar ciudadano en la calle, con la puesta en juego de grupos policiales de provo-cadores entre los manifestantes pacífi cos, estaba des-tinado a ser derrotado en las urnas, por su manifi esta incompetencia.

Pero millón y medio de personas, sabiamente dirigidas y encauzadas, se manifestaron el pasado 11 de sep-tiembre de 2012 en Barcelona, a favor de que Catalu-ña “tenga un Estado propio dentro de Europa”. Este acontecimiento ha sido enfocado desde muy diferen-tes lecturas, todas ellas falsas: ¿es viable la indepen-dencia de Cataluña? ¿por qué Cataluña pretende “di-vorciarse” de España? ¿vivirán mejor los catalanes con la independencia? ¿es cierto que Cataluña aporta más a España de lo que recibe de ésta? ¿habría que pasar a un Estado federal?

El día 11 vimos a Felip Puig, conseller de Interior de la Generalitat catalana, impulsor de una violenta repre-sión contra las manifestaciones masivas del año pasa-do, urdidor de turbias provocaciones policiales contra los manifestantes, desfi lar rodeado amistosamente de sus víctimas, jóvenes parados o precarios. Vimos a 9 de los 11 consellers de un gobierno, que ha sido pionero en aplicar crueles recortes en sanidad y educación, an-dar codo con codo con sus víctimas: los despreciados y maltratados maestros y estudiantes; las enfermeras o médicos que han perdido más del treinta por ciento de sus salarios, o los usuarios que tenían que pagar un euro cada vez que van a la consulta (tasa que no se aplicaba en el resto del Estado español, salvo Madrid). Vimos a patronos, policías, curas, políticos, líderes sin-dicales, y otros vampiros, compartir calle con sus víc-timas: parados, trabajadores, jubilados, emigrantes… Una atmósfera de UNIÓN NACIONAL presidió la con-centración. El Capital se hizo acompañar por sus vícti-mas, convirtiéndolas en tontos útiles de sus objetivos egoístas, elitistas y nacionalistas.

¡El capital!: ése si que no tiene patria, y es internacional e internacionalista.

¿NACIÓN O CLASE? REFLEXIONES SOBRE EL NACIONALISMO

COMO IDEOLOGÍA NOCIVA

¿QUÉ ES EL NACIONALISMO? ¿CLASE O NACIÓN?


EEnciclopèdic 39 7

Crisis, recortes y ataque a las condiciones de vida de los trabajadores desaparecen del panorama político y electoral catalán, engullidos por vacías y estúpidas dis-cusiones entre el novísimo independentismo catalán y el rancio centralismo meseteño, impregnado hasta el tuétano del obsoleto ideario de la asignatura franquis-ta de la FEN (Formación del Espíritu Nacional), que produce urticaria en la periferia de las Españas.

Es posible que una parte importante de los asisten-tes a la manifestación del 11 de septiembre de 2012 no compartiera el objetivo de la independencia; qui-zás estuviera allí porque están hartos de recortes, de paro, de no tener ningún futuro. Pero, por arte de birlibirloque, magia tramposa de trilero y, ma-nipulación mediante, ese malestar contra el actual gobierno de la Generalidad ha sido canalizado a su favor. Les ha bastado con envolverse en la senyera y dar consignas en defensa de la Patria catalana. La rabia popular contra los recortes, contra la corrup-ción, contra la privatización de la escuela y sanidad públicas, contra las prácticas fascistas de la repre-sión policial, han desaparecido como hace un mago con los ases de la baraja. Ya se sabe que para no caerse de la bicicleta lo único que puede hacerse es seguir pedaleando, cada vez más rápido. Y si ade-más, enfrente, los catalanistas se encuentran con un gobierno centralista y centralizador, más rancio, in-útil y autoritario que la fenecida Falange, llueve so-bre mojado. El nacionalismo catalán multiplica su au-diencia gracias al nacionalismo españolista, y ambos ganan en ese enfrentamiento ideológico, que desvía al proletariado (parado, precario, jubilado o aterro-rizado trabajador) de sus problemas reales. La venta de humo e ilusiones, como hace la lotería, demuestra ser un buen negocio político.

El gobierno de CiU se ha sacado el conejo indepen-dentista de la chistera y, con ello, ha conseguido transformar los recortes presupuestarios, la corrup-ción generalizada, EL ATAQUE GENERALIZADO CONTRA LAS CONDICIONES DE VIDA DE LA CLA-SE OBRERA, los despidos masivos, el paro con su desesperación (que conduce a muchos al suicidio), o el asalto privatizador contra la sanidad y enseñanza públicas, en la defensa de la NACIÓN catalana. ¡In-dependencia ya!

La venta de quimeras, espejismos, engaños, delirios, sueños y, en suma, de esperanza, consiguió que al año siguiente, el 11 de septiembre de 2013, una im-ponente cadena humana uniese la Cataluña-norte, o Cataluña francesa, con la Cataluña-sur, o Valencia. Un sentimiento independentista generalizado, realmente masivo y utópico, había sacado a la calle a una inmen-

sa multitud de catalanes, desencantados y enfrenta-dos a la estúpida arrogancia e inmovilismo de un go-bierno central y centralista, obsoleto, caduco, rancio, frustrante, fascistoide y carcamal.

Futuros héroes y criminales de guerra de todas las pa-trias se alzan ya en un horizonte en el que se dibujan masacres como la del sitio de Sarajevo, el bombardeo de Belgrado o los cien mil muertos de la guerra serbo-croata. Y, como en la extinta Yugoslavia, todo empieza en los medios de comunicación y en las teles de unos y otros. La auténtica pregunta, la única cuestión real es: ¿Clase o nación?

Si el proletariado lucha bajo banderas que no son su-yas, ya sea la coreana, la china, la francesa, la japone-sa o la de El Corte Inglés, será derrotado, porque el nacionalismo, ya sea serbio, croata, escocés, fl amenco, quebequés, europeo, o de “la Caixa,” es ajeno a sus necesidades e intereses, porque REFUERZA al Capi-tal y a todas y cada una de sus fracciones. Es posible que avive las contradicciones entre ellos, pero estas contradicciones se canalizan dentro de sus crisis, sus guerras, sus confl ictos mafi osos, sus peleas de familia, banda o secta, es decir, pasan a formar parte del en-granaje de barbarie y destrucción con el que el siste-ma capitalista atrapa a la humanidad.

La nación no es la comunidad de todos los nacidos en la misma tierra, sino la fi nca privada del conjunto de capitalistas a través de la cual organizan la explotación y la opresión de sus “amados conciudadanos”. No es ninguna casualidad que el lema de las manifestaciones independentistas haya sido que “Cataluña tenga un Estado propio”. La nación, esa palabra “entrañable”, es inseparable de ese monstruo, nada entrañable, frío e impersonal, que es el Estado, con sus cárceles, sus tri-bunales, sus ejércitos, sus policías, su burocracia. Artur le está diciendo a Mariano: “en mi fi nca sólo robo yo”.

¡Que se vayan todos! Si nadie nos representa, sólo nosotros podemos decidir.

El señor Mas ha prometido un referéndum, con pre-gunta doble: “¿Quiere usted que Cataluña sea un Esta-do? Y si es así, ¿independiente?”. Tanto Mas como sus colegas españoles quieren hacernos elegir entre tres opciones, a cual peor: ¿Quiere que los ajustes y recor-tes se los aplique el Estado español? ¿Quiere que le sean impuestos en el marco de la “construcción nacio-nal de Cataluña”? o ¿Quiere que se los aticen conjun-tamente el Estado español y el aspirante catalán?

El Capital en España cuenta con varias patrias para im-poner la misma miseria.


8 EEnciclopèdic 39

El nacionalismo no es el patrimonio exclusivo de la Dere-cha y la extrema derecha, es el terreno común que com-parte el arco político que va desde la extrema derecha a la extrema izquierda, y que incluye además a las llama-das “organizaciones sociales” (Patronal y Sindicatos).

El nacionalismo de derechas, atado a símbolos rancios y a una repelente agresividad frente a lo extranjero (xenofobia), resulta poco convincente para la mayoría de trabajadores (salvo sectores muy atrasados). El na-cionalismo de Izquierda y Sindicatos tiene más gancho, pues aparece como más “abierto” y más cercano a los asuntos cotidianos. Así, el discurso nacionalista de la izquierda nos propone una “salida nacional” a la crisis, para lo que piden una “distribución justa” de los sacri-fi cios. Esto, aparte de que justifi ca los sacrifi cios con el señuelo de “hacer pagar a los ricos”, nos inocula la visión nacionalista, pues nos presenta una “comunidad nacional” de trabajadores y patronos, de explotadores y explotados, todos unidos por la “marca España”. A esa comunidad nacional los trabajadores sólo pueden oponer la comunidad de lucha mundial de todos los proletarios contra la barbarie y la miseria capitalistas.

Otro de los discursos preferidos de Izquierda y Sindica-tos es que “Rajoy impone los recortes porque no defi en-de España y es un criado de Merkel”. El mensaje que se desprende es que la lucha contra los recortes sería un movimiento nacional contra la opresión alemana, y no como lo que es: un movimiento por nuestras necesida-des humanas contra la explotación capitalista. Además, Rajoy es tan españolista como lo fue Zapatero, o como lo sería un hipotético gobierno de Cayo Lara. Ellos de-fi enden España imponiendo sangre, sudor y lágrimas a los trabajadores y a la gran mayoría de la población.

Las movilizaciones sindicales del 15 de septiembre de 2012 han sido convocadas porque “quieren hundir el país”, lo que signifi ca que los trabajadores debemos luchar no por nuestros intereses, sino para “salvar el país”. Esto nos co-loca en el terreno del Capital, el mismo que Rajoy, quien pretende salvar España a costa del sangriento sacrifi cio de los trabajadores en el altar de la austeridad.

Los grupos que se han quedado con “la marca 15 M” de-fi enden cosas “más radicales”, pero no menos nacionalis-tas. Dicen que hemos de luchar por la “soberanía alimenta-ria”, lo que quiere decir que hemos de producir español y consumir español. Del mismo modo, hablan de hacer “au-ditorias a la deuda”, para rechazar aquellas deudas que “se habrían impuesto ilegítimamente a España”. Una vez más, educación nacionalista pura y dura. Izquierda, Sindicatos/Estado UGT/CCOO, y los restos pútridos del 15 M realizan una metódica labor de “formación del espíritu nacional”.

En tiempos de Franco la asignatura de Formación del Espíritu Nacional era obligatoria, hoy desde todas las tribunas nos la imparten democráticamente, haciéndo-nosla tragar lo queramos o no.

La matraca nacionalista tiene como fi n enfrentar unos tra-bajadores contra otros. A los trabajadores alemanes, que están sufriendo sueldos de 400 € y pensiones de 800, se les dice que los sacrifi cios son culpa de los trabajadores de Europa del Sur: “unos vagos que han vivido por encima de sus posibilidades”. Pero a los trabajadores de Grecia se les dice que su miseria es causada “por el mantenimiento de los privilegios y lujos de los trabajadores alemanes”. En París les dicen que es mejor que haya despidos en las su-cursales de Madrid, para no imponerlos en Francia.

Como se ve, nos atan con un nudo gordiano de menti-ras que hay que romper, comprendiendo que la crisis es mundial, el desempleo es mundial, los recortes se dan en todos los países. Pero el planteamiento nacional con el que nos machacan provoca que solo veamos los se-tecientos mil parados de Cataluña, o a lo sumo los cin-co millones en España, en lugar de ver los más de 200 millones en el mundo. Que solo veamos los recortes en Cataluña y en España y no veamos los dos enormes pa-quetes de recortes que se ha impuesto, por ejemplo, a los trabajadores “privilegiados” de Holanda. Que solo veamos “nuestra miseria” y no la miseria mundial. Cuan-do todo se ve según la estrecha, mezquina y excluyente óptica nacional, se tiene la mente preparada para creer en cuentos de la lechera como el que propaga el pre-sidente Mas de “si pagaran los 10.000 millones que se deben a Cataluña no haría falta hacer recortes”, versión regional del “si España no estuviera tan atornillada por Alemania habría dinero para sanidad y educación”.

Todos mienten, porque nadie tiene solución a la actual crisis de un capitalismo que hoy ha entrado en su fase ter-minal, que es obsoleto, y que sólo puede ofrecer miseria y barbarie. Todo indica que, más allá de las fl uctuaciones coyunturales que se presenten ante nosotros, se abre la perspectiva de un descenso inexorable a los infi ernos.

Las democracias parlamentarias, más o menos efectivas, tienen sus días contados: esas políticas de austeridad, esos brutales recortes, esas privatizaciones del sector público… están pidiendo a gritos regímenes autoritarios y un fascismo que imponga abiertamente sacrifi cios in-auditos en el altar de las patrias y de la guerra contra los incontrolados de siempre. En resumen: a la unidad na-cional los trabajadores deben oponer su comunidad de lucha mundial contra la barbarie y la miseria capitalistas.

Agustín Guillamón

¿QUÉ ES EL ESTADO NACIONAL?


EEnciclopèdic 39 9

Existeix una tendència induïda per algunes parts inte-ressades a confondre alguns termes vinculats a les comu-nitats lingüístico-culturals quan, alhora de defi nir-les, s’hi barregen altres paraules com nació i estat. Aquesta discussió és de gran actualitat en les nostres contrades degut a la mobilització d’un ampli sector de la població d’un territori anomenat Catalunya.

Aquest actualment està defi nit com una regió (comuni-tat autònoma) de l’Estat Espanyol. La comunitat lingü-ístico-cultural a la que pertany té un tret comú entorn a una llengua que pren diferents noms: català, valencià... i s’estén per quatre estats diferents: l’espanyol, el fran-cès, l’andorrà i molt residualment a l’italià. Una llengua pot defi nir la cosmovisió d’una comunitat i a la inversa. Élisée Reclús deia que:

“Les peculiaritats de cada poble s’expliquen, en una relació perfecta de causalitat, l’ascendent del medi natural i geogràfi c -a més de la infl uència genètica en la vida dels homes que l’ocupen” (“L’Homme et la Terre” 1905-1908) en la seva edició francesa.

Els anarquistes no són aliens a aquest tema, com moltes vegades se’ns ha volgut dir. El mateix Bakunin refl ectia:

“Tot poble, per minúscul que sigui, té el seu propi caràcter, el seu mode particular de viure, de parlar, de sentir, de pensar, d’actuar, i és aquesta idiosin-cràsia en que consisteix l’essència de la nacionalitat, la qual deriva de tota la vida històrica i de la suma total de les condicions de vida d’aquest poble.”

També cal dir que la llengua i la cultura no són coses estàtiques, sinó elements vius i com a tals es van mo-difi cant al llarg del temps. És per això que no s’ha de plantejar la multiculturalitat com un amenaça sinó com una realitat enriquidora, doncs històricament sempre ho ha estat. Però això no implica que no ens mostrem ferms en tot allò que fa a la nostra cultura i llengua. El dret a ser diferents i a expressar-nos de manera diferent, amb la llengua que hem heretat dels nostres avantpassats, forma part dels nostres postulats.

L’anarquisme no és un dogma, ni tampoc és exclusiu d’un lloc, llengua o cultura. Els anarquistes no hem de confon-dre la defensa del nostre caràcter nacional amb la consecu-ció d’un estat, concepte que sempre hem desemmascarat com tergiversador i utilitzat per la burgesia i el marxisme. La burgesia es serveix del nacionalisme per potenciar els interessos econòmics propis, i el marxisme se serveix del mateix per atreure a les masses i conquerir un estat nacio-nal que més tard serà marxista.

Ara, aquesta burgesia ens demana que acceptem que la llibertat d’un territori, que ni tan sols coincideix amb la nostra nació, quedi limitada per un estat. Per un altre cos-tat, el no votar o votar-hi en contra ens pot alinear amb l’espanyolisme més retrògrad. La posició és complicada, però l’objectiu fi nal sempre serà: PER LA FEDERACIÓ LLIURE DE POBLES DELS PAÏSOS CATALANS, VISCA L’ANARQUIA!

Oriol Rigola

SOM UNA NACIÓ SENSE ESTAT, NI EL VOLEM!

Bakunin


10 EEnciclopèdic 39

Estem immersos en un sistema de relacions socials semblant al de l’edat mitjana. Canvien els arguments que pretenen justifi car l’origen del poder, canvien les formes i les dimensions de l’exercici d’aquest poder, però fonamentalment segueix decidint una minoria, abans des d’una justifi cació teològica, ara des de la nova teologia anomenada MERCAT, sobre tota la hu-manitat. L’exercici del poder (que no el poder) es de-lega a les institucions polítiques (governs i organitza-cions supranacionals, abans l’antiga noblesa) la funció principal de les quals consisteix en la propagació de la doctrina econòmica que manté EL MERCAT com a origen i explicació fi nal de la mateixa societat que conformen.

El procés de proselitisme consisteix en:

a) l’extensió intel·lectual de la idea que no hi ha altres formes de relacions socials (és el fi de la història) i

b) un adoctrinament constant cap a l’acceptació de les reformes internes del sistema com a font de rege-neració del sistema capitalista/democràtic.

És molt més recordat el títol de l’obra de Fukuyama, i la idea que sustenta, sobre el fi de la història i la conseqüent acceptació de la nostra societat com la menys dolenta possible que no pas, per exemple, una entrevista amb Octavio Paz en la qual, davant de la pregunta sobre el fracàs del comunisme, arran de la desaparició de la URSS, contesta que si bé, potser, han fracassat unes respostes, seguim sense tenir-ne els interrogants que es plantejava el comunisme. Sen-se solució, doncs, la desigualtat, la distribució de la riquesa, la propietat, etc.

Durant anys i anys intel·lectuals i polítics espanyols han venut com a model el procés de transició des de la dictadura franquista a la democràcia monàrquica borbònica. En algunes universitats els Pactes de La Moncloa són estudiats com a mostra de concertació social que afavoriria un canvi de regim a partir de re-núncies per totes les parts.

Una i altra idea han anat creant una convicció que hi ha modifi cacions possibles, en el sistema, sense que comportin violència. Però el fet és que s’ha exclòs del terme violència aquella que ‘provoca sofriment’ sobre els dissidents (intel·lectuals o combatents). En aquest discurs les transicions s’haurien produït sense violèn-cia: morts i ferits immediats en un temps determinat. (Tanmateix, fi ns i tot aquesta afi rmació és discutible. A Espanya hi va haver molts morts durant la transició).

El discurs dels darrers anys sobre la situació econò-mica i social i la impossibilitat, des dels governs i des de la UE, d’altres alternatives és simptomàtic. Però la evidència de com ha aconseguit imposar-se resulta amenaçadora. Les receptes resulten indiscutibles i, el que és pitjor, indiscutides. Els treballadors accepten, per evitar acomiadaments, un ERE de 45 dies durant quatre anys i la congelació salarial pel mateix període. I és considerat un èxit!

REIVINDICACIÓ DE LA VIOLÈNCIA

ESTEM EN L’ÚNIC ESCENARI POSSIBLE

St. Joan, 1934 (foto arxiu AEP/CDHS)


EEnciclopèdic 39 11

LA REGENERACIÓ DEL MATEIX SISTEMA

Tinc per llegida l’afi rmació de Sartre que des de la legalitat no es pot canviar la realitat. O alguna cosa semblant. A casa nostra estem vivint el procés més extraordinari de discussió sobre les penes que me-reixen o no un bon nombre de delinqüents (pre-sumptes, diria qualsevol periodista o comentarista) relacionats amb càrrecs de representació política. Cada dia estic més convençut que la publicitat ex-traordinària d’aquests casos produeix un efecte de cortina de fum absolutament profi tós pels vividors del sistema. Tothom entra/entrem en una espiral d’estudi i anàlisi de la legalitat o no, del funciona-ment millor o pitjor del sistema judicial. I així allò que no és ‘judicable’ queda al marge del debat, de la con-frontació, i uns i altres (els bàndols dels vàndals) po-den escometre l’adversari i justifi car-se amb aquesta lluita davant dels seus votants. Entretenir-se i entrar en les consideracions formals i legals és caure en la trampa del joc democràtic.

No és noticia que els regidors d’un poble petit tin-guin gratuït el carnet familiar de la piscina municipal i una considerable panera per Nadal. És acceptat amb la mateixa naturalitat amb que s’accepten les taxes municipals. Ningú ha incendiat l’ajuntament de Vic perquè l’alcalde va nomenar la seva fi lla secretària de l’alcalde i perquè el seu germà va obtenir (legal-ment) la plaça de director de la Fundació Atlàntida. Un dirigent d’ICV justifi ca que acceptin que un re-gidor seu de Cornellà cobri un sou de 6.921 euros al mes de la Diputació de Barcelona perquè una part la dediquen al partit. L’alcalde de Manlleu, una pobla-ció de 20.000 habitants, també cobra 6.921 euros al mes de la mateixa Diputació. Deuen tenir el do de la ubiqüitat. Els partits polítics presents al Parlament de Catalunya s’emporten una milionada anual, superior a la que reben el Senat i el Congrés de diputats de Ma-drid junts. El record de l’any 1714 ens costarà un ull de la cara, la jubilació de l’expresident del Parlament, als 55 anys, ens costarà l’altre. I ja cecs serem incapaços de veure l’arribada de la independència. Els alts direc-tius de les entitats bancàries (caixes i bancs) malgrat haver estat rescatats (o potser precisament per això) s’atorgaren uns sous, unes indemnitzacions i uns plans de pensions que són, almenys, ofensius. I tot és legal!

La gran qüestió és, doncs, decidir si som a dins o som a fora. I un cop decidit, assumir-ne les conseqüències o, si ja ens hem fet grans i tenim por, fugir (mental-ment o fí sica).

ENCARA ES POT DIR ANARQUIA O ANARQUISME?

Diu, amb la seva veu esqueixada, el meu amic de Les Baumes que d’anarquisme en fem tots cada dia una mica. Anarquisme vol dir que jo no accepto, en l’àmbit que sigui i en el que en cada moment estigui, interme-diaris i que no delego en altres les meves decisions. I de fet, és així de senzill i així de complicat. Així de senzill, vaig a comprar el pa al forn que més m’agradi i assumeixo les conseqüències de la meva decisió. Si un dia no aguanto més el treball, el canvio o plego i assumeixo les conseqüències de la meva decisió. Un dia varem decidir que ens ho passaríem bé i que ‘ex-propiaríem’ allò que poguéssim i en varem assumir les conseqüències.

Tanmateix amb això no-més ens referim a una de les dues llibertats de Isaiah Berlin. Allò que ens crea confl icte rau en l’exercici de la lliber-tat d’altres (els del po-der) que intervenen per limitar la meva.

Si des de la violència, de la que en volen el mono-poli, em priven de manifestar-me pacífi cament hauré de defensar el meu espai vital. Que això serà més o menys notable en funció de quants se sentin privats de la seva llibertat i no estiguin disposats a sotmetre’s, és evident. I que quant menys siguem i menys contun-dents en la defensa d’aquests nostres espais més fort esdevé aquell monopoli de la violència.

I haurem d’anar recordant que la violència no és no-més, ni la més important, aquella que produeix efectes fí sics i immediats sobre el cos de les persones. Que hi ha una violència persistent en els mecanismes formals que justifi quen cada dia les relacions de poder de la nostra societat. I que és just que ens hi resistim i que ningú està obligat a ser un Gandhi.

Pep Castells Casellas

L’Esquirol (Osona), hivern de 2013

TmdIeetdl

Isaiah Berlin (1909-1997)



Entendre que està realment passant en aquest mo-ment al nostre entorn és bastant complicat i alho-ra summament fàcil, però mentrestant estem dins d’aquesta voràgine de desinformació i d’informacions creuades, i pràcticament totes, en bona part tergiver-sades. En general, el que tenim és una atrofi a infor-mati va, de l’un i de l’altre cantó dels que dirigeixen el tema que ens ocupa, i ens manca una mirada en pers-pecti va des de la distància, però com estem dins del “moll de l’ós” de la qüesti ó i difí cilment podrem sorti r d’aquest parti cular indret, intentarem parti r des d’un punt on confl ueixen aquests dos interessos, com en un cos humà els vasos sanguinis directes al cor, que pren el parti t de seguir bategant, passi el que passi.

Ja fa molt de temps que el Capitalisme està jugant amb les nostres vides, i som prou conscients que al Capita-lisme poc que l’interessen les persones, i cada vegada menys, i quan més del sud o moreno ets, menys encara.

Avui dia ja podem defi nir el Capitalisme com absolu-tament salvatge, i afi rmar que actua sense entranyes, però sempre actua amb el consenti ment del poder go-vernati u a qualsevol indret del planeta. Per més ama-gat que esti gui, allà on n’hi ha un dolar -o un euro- per especular, salta la guspira del Capitalisme, que no pren cap ti pus de compromís amb els aborígens de qualse-vol d’aquest indrets naturals, a conservar pel bé de la Humanitat, i està disposat a destruir-lo tot si cal, en nom de cobdícia, amb la bandera del triomfalisme econòmic i del no menys perillós progrés. I tot sem-pre justi fi cat, d’una manera barroera i falsaria, pels go-verns de torn, que només veuen els guanys econòmics immediats. Li poden preguntar, per exemple, a pobles con el Maputxe, allà, a l’Argenti na.

Mentrestant, aquí, en aquest racó de món: a la Pe-nínsula Ibèrica, “donde se establecen los visigodos y los alanos y dan su nombre a Catalunya (Got-Alanien) a Espanya, en un espai de terra limitat pel Pirineu, l’Ebre, el Mediterrani, i posem la Franja, allí poc més o menys on comença el desert dels Monegros, hi ha dos governs que pretenen governar les misèries dels seus lacais, “Els Catalans”. Aquesta és la pugna políti ca entre el govern de Madrid i el govern de la Generalitat: tots dos volen tenir la clau de la caixa i la completa de-cisió de com reparti r el pastís. I nosaltres com sempre, guanyi qui guany, perdem.

I l’un i l’altre, els dos governs, naturalment cadascun amb la seva legiti mitat “democràti ca”, l’únic que fan és organitzar les nostres vides a la seva conveniència, el que en la pràcti ca es tradueix en una forma més de amargar-nos la vida. Estes democràcies actuals no son més que un sistema feudal.

En aquesta conjuntura dels dos governs, una prime-ra i simple conclusió em resulta obvia: si ens trèiem un dels governs del damunt, en principi es supo-sa que serà molt millor, anirem més descansats, no ti ndrem tantes càrregues a sobre, econòmiques i de tota mena. Però com som llibertaris i no creiem en els estats ni en el que ells en diuen políti ca, ja cadu-cada, després, naturalment haurem de conti nuar llui-tant per treure’ns l’altre govern de sobre. Però això de treure’ns els dos governs -o tres si comptem Euro-pa- de sobre d’una vegada, entenc que serà bastant més complicat, avui per avui sembla que impossible. Encara que alguns entenem que seria facti ble una al-tra manera d’organitzar-nos socialment, encara ens queda un llarg recorregut per viure, per exemple, en el comunisme llibertari d’Isaac Puente ni res que se li sembli, o en la meravellosa utopia d’Albano Rosell En el país de Macrobia, però pel moment caldrà con-ti nuar treballant amb l’autogesti ó com a eina, perquè d’alguna manera puguem fer més representati va, real diguem-ne, aquesta falsa democràcia, perquè ells, els políti cs que s’omplen la boca de democràcia i del vot úti l, sense més conti ngut, només volen això, el vot, i després venen “el palo el tenteti eso”.

I encara que és un tòpic que he repetit en nombro-ses ocasions en els nostres fòrums, ja el poeta An-tonio Machado deia: “Una de las dos Españas ha de helarte el corazón”, i va morir amb el cor gelat i trist al sud de França, al poble de Cotlliure, expulsat per aquesta Espanya que encara ens governa. A León Felipe, com a tants d’altres, el van deixar morir en aquell exili de les Amèriques, a Federico García Lorca el van matar vilment perquè s’havia convertit en el poeta del poble, i tants i tants d’altres encara estan a les cunetes. I mentrestant, els fills i nets d’aquells que van escanyar la llibertat d’aquest país encara es-tan governant i donant-nos lliçons de democràcia, i continuen, de pas, acumulant els abundosos guanys que això els reporta.

NI ELS UNS NI ELS ALTRES



De tant en tant, en aquesta vida és bo fer un pas enre-re, i intentar obrir una mirada en perspecti va sobre allò que ha estat fet. I fent això, més que mai, no podem entendre la Transició si no és per confi rmar la nostra denuncia, de fa ja molts anys, d’aquell maleït Pacte de la Moncloa, un pacte d’interessos parti distes i de cas-ta, que trencà tota esperança i il·lusió dels moviments socials de l’època, i posteriors.

Una vegada més, com va succeir a l’inici de la Sego-na República, al 1931, quan, pocs dies després del 14 d’abril, va caure tota la repressió imaginable sobre els obrers de tota la Península, i quan, amb el Capitalisme, van seguir amb les lleis de la dictadura i inclús van afe-gir alguna de més, com la Llei de la defensa de la Repú-blica, una llei pensada, en la pràcti ca, per a reprimir als obrers anarcosindicalistes, els anys 1977 i 1978 repe-teixen la història, blindant tots els anys de la dictadu-ra amb la Llei d’Amnisti a, la Consti tució i, poc després, amb l’estocada del Pacte de la Moncloa.

L’únic objecti u clar de tot aquest entramat, com bé deia l’historiador i amic Abel Paz, era un pacte contra la CNT, per evitar que aquesta central anarcosindica-lista reconnectés amb el món obrer. El Capitalisme, doncs, ho tenia tot “atado y bien atado” com deia “el Vigía de Occidente”, i ho volia conti nuar tenint.

Ni un xip d’alè per a les persones, cap oportunitat per a la llibertat del poble. Llibertat que cada dia s’ha vist més reglamentada i condicionada; i sempre esclafada amb ar-guments pretesament democràti cs dels parti ts del poder.

En referència al “cacareado” senti ment nacionalista català, potser que sí que esti gui instal·lat en un sector limitat de la societat catalana, com pot estar instal·lat en altres parts de la mateixa Península Ibèrica en al-tres termes de nacionalisme encara més enconat (per exemple, el nacionalisme espanyol). Crec que aquest nacionalisme català del qual avui pretenem parlar en general, o sigui, el d’una bona part dels ciutadans que han viscut aquests onzes de setembre, no té res a veu-re amb el nacionalisme històric.

Les ànsies de llibertat o independència que pugui tenir aquest poble les entenc com un rebuig frontal al dis-curs d’aquesta Espanya que viu a l’entorn del naciona-lisme espanyol, de caràcter molt feixista, tant proper a la dreta espanyola, l’església, la Monarquia, l’exèrcit, els parti ts políti cs com el PP i el PSOE i tot aquest apa-rell de l’Estat que fa pudor a ranci, a regressió, que el seu pensament forma part d’un passat opressor i d’una traïció al poble, que es difí cil de corregir, ni sembla que vulguin, què cada vegada que senti m el seu discurs ens adonem que vivim en dos mons molt diferents.

Mendicitat a les Rambles (foto arxiu AEP/CDHS)



Per tant, no l’entenc com una qüesti ó de cabal nacio-nalista, sinó, d’una vegada per totes, de lliurar-se del nacionalisme feixistoide espanyol que ens ha amargat la vida a moltes generacions d’obrers des del temps de la Revolució Industrial, o en els lati fundis de la Mese-ta i Andalusia. I ara que això s’acaba conti nuen creient que estan per sobre dels altres, “els Señoritooooos i su Corti jo” ens volem conti nuar amargant la vida en nom d’Europa i d’una pretesa democràcia cada vegada més estranya, difosa i falsa, de la qual, a sobre, ens volen donar lliçons.

Aquí ja tenim els nostres espavilats de torn, amb Mi-llet al capdavant, o els esmentats a la batalla que, en aquest moments, membres de la revista Cafèambllet estan lliurant contra l’especulació i el robatori dins la sanitat publica catalana. I si agafem la part històrica, sabem que fou la burgesia catalana l’organitzadora dels sindicats de pistolers de la patronal per acabar amb el sindicalisme del poble català i dels catalans; que van ajudar a muntar els serveis d’espionatge del Franquisme amb Bertran i Musito o el pare Busquets i la seva dèria contra la maçoneria, o que el mateix Cam-bó fou un dels primers a fi nançar l’aixecament feixista el 1936, i que un llarg etc. de “prohoms” catalans tre-ballaren pel Franquisme, on podríem incloure, entre molts, a Josep Pla, Carles Sentís, Martí de Riquer....

O sigui, que no serà fàcil, i que especuladors hi ha per tots els cantons.

Però aquí no es tracta de bàndols, ni de bons, ni do-lents, ni de veritats, ni de raons, ni d’anar-hi junts, ni separats. Pel moment es tracta de preguntar, o sigui, de fer un referèndum, que hauria de ser una pràcti ca quoti diana en una democràcia autènti ca... una altra cosa, ja n’hem parlar, és la realitat, amb la democrà-cia que ens proposen i dos governs ofegant-se entre si. Davant del nou mil·lenni, és de preveure que noves maneres de fer políti ca s’imposaran, i esperem que aquestes ti nguin, en els propers anys, un caire més so-cial i equitati u.

De totes maneres, aquests darrers temps hem viscut coses impensables, com la caiguda del Mur de Berlin, que ens han canviat la vida a tots nosaltres, o la refun-dació del Capitalisme que va anunciar Sarkosy. I amb tot això, la Besti a del Capitalisme ha conti nuat atacant i fent mal allà on ha pogut.

A tot això, han renascut un grapat de països que havi-en quedat soterrats a la vella Europa, i els estats ja no tenen el poder que tenien fa un temps, perquè nous estaments supraestatals han nascut o s’han enforti t. El món és ja un lloc completament globalitzat, on cada vegada les raons estan més fragmentades, i on es té

constància que, des de l’opulència, les classes adine-rades del primer món han decidit liquidar el model de Societat del Benestar, nascuda arrel de la Segona Guerra Mundial i donar-li “rienda suelta” a la misèria, per la qual cosa, cada vegada serem molts més els que necessitarem reorganitzar les nostres vides socials i econòmiques a parti r de allò col·lecti u i de proximitat, és a dir, des d’allò local.

En defi niti va, crec en la necessitat que els pobles ti n-guin la capacitat de decidir i d’autoorganitzar-se, i que, naturalment, aquests pobles es puguin federar indis-ti ntament entre ells sempre que calgui, a cada instant. Però sobretot crec que calen noves formes de políti ca acti va, tot i que no tan noves, perquè s’han exercit des de gairebé sempre a parti r de l’autogesti ó de les perso-nes que, lliurement, han decidit associar-se.

Probablement, tota aquesta història del dret a decidir, poc a poc s’anirà apagant, perquè tot es vol fer des del seny, i només amb el seny no és va en lloc; una mica de rauxa de tant en tant és molt saludable. Ja a l’an-terior Enciclopèdic, en un arti cle sobre els “arrauxats”, recordàvem una frase d’en Jaume Brossa publicada a La Revista Blanca el segle XIX, que deia:

“El catalanismo ideológicamente es subversivo. Pero en la practi ca es el parti do menos revolucionario que hay en España. Si el catalanismo hubiera tenido solo una pequeña parte del insti nto revolucionario del car-lismo hubiera dado serios disgustos al poder central”.

I el metge àcrata malagueny Diego Ruiz deia:

“No ti nc pàtria no l’he escollida mai, però m’agradaria que la Humanitat fos Catalunya.”

Manel Aisa Pàmpols

Mercat



L’ARREL POPULAR DE L’INDEPENDENTISME CATALÀ

Tot sovint hom creu que el fenomen social sobiranista/inde-pendentista català és prou conegut. Tenim en compte l’últi-ma del president Mas o de l’anomenada Esquerra Republi-cana de Catalunya (ERC). Alguns potser pensin que encara van més enllà, que ultrapassen els marges fent cabòries de si veritablement es durà endavant la consulta o no, si la UE ha dit o l’Exèrcit qui sap…

Tot just aquí cal formular la següent paradoxa: qui creu que sap, no sap pas res. Per què aquesta contundència? Senzilla-ment per confondre un fenomen social amb el seu aspecte polític: els polítics -en expressió d’un amic- surfeixen com poden les sèries d’onades populars amb les seves planxes mediàtiques.

¿QUINS SÓN DES D’AQUESTA NOVA PERSPECTIVA ELS ELEMENTS IMPORTANTS?

Evidentment, la primera consulta popular sobre la indepen-dència de Catalunya, celebrada a la població barcelonesa d’Arenys de Munt el diumenge 13 de setembre de 2009.

Tot seguit l’extensió simpàtica de la consulta per la resta del territori català, que va gestar, sense saber-ho, l’Assem-blea Nacional Catalana (ANC), presentada públicament el 14 d’abril de 2011, i, és clar, del seu objectiu fundacional: la creació d’un estat català propi. La ANC, té des de bon prin-cipi, una doble estructuració en assemblees territorials i en assemblees sectorials, essent, per defi nició expressa, aliena a tots els partits polítics de qualsevol signe.

I, a la fi , cal assenyalar l’aclaparadora participació a la mani-festació de l’11 de setembre de 2012 i a la Via Catalana per la mateixa data d’enguany, un suport popular referent per a la independència de Catalunya.

Tanmateix, però, al llarg d’enguany, es fa palès un canvi qua-litatiu al si de l’esmentat suport popular al procés indepen-dentista: d’estat català es muta a estat social català. No de forma encara massiva, és clar, però sí disposem de sufi cients indicadors per afi rmar la creixent presència de la qüestió social lligada a la independència:

- La ANC ha incorporat, als darrers mesos, dues noves seccions: la d’economia social i solidària (juny) i la de treballadors i treballadores (setembre). - De les 15M assemblees ciutadanes constituents brolla i pren volada pròpia el Procés Constituent (Procés). El seu Manifest es presenta públicament el 10 d’abril. Uns mesos després, el 13 d’octubre, en un acte central cele-brat a Barcelona, proposen la campanya “Construïm la República Catalana del 99%”.- El 25 de febrer es presenta, també, el Manifest de la Cri-da a la Desobediència Civil pels Drets Ciutadans i Contra la Dictadura Financera. A la seva Assemblea del 18 de ju-liol acorden prendre una nova denominació: Parla-Ment Ciutadà (Parla-Ment). Com a tal convoquen, per al 18 d’octubre, les seves primeres jornades públiques.

El Procés representa una iniciativa de caire popular, impul-sada per dues persones heterodoxes vinculades a l’Esglé-sia catòlica, Arcadi Oliveras i Teresa Forcades, on la causa independentista actua de revulsiu contra les retallades pressupostàries i la pobresa creixent que generen a Ca-talunya, fent crida, alhora, a crear el nostre propi destí en ares de la justícia i la solidaritat.

El Parla-Ment, no pas Parlament, constitueix per als mo-viments socials una via de fer anar més enllà l’impacte de les lluites i intentar articular, alhora, un contrapès polític-social al sistema actual. La portaveu mediàtica d’aquesta nova iniciativa és l’arquitecta Itziar González, reconeguda per no cedir sense pausa davant de la corrupció municipal, quan fou regidora d’urbanisme al consistori barcelonès.

Per acabar, una ponderació necessària davant del canvi de perspectiva a l’anàlisi del sobiranisme/independentisme que intento fer palès mitjançant el present escrit: per una ban-da, no hi ha intenció de menysprear, sense cap fonament, les maniobres polítiques dels governs implicats ni, per altra, enaltir-ne excessivament qualsevol moviment aliè ni, tampoc, incloure-hi iniciatives partidistes, perfumades d’assemblearis-me, com ara el Front Cívic de Catalunya o la Trobada per a la Unitat Popular del proppassat 30 de novembre.

Josep Maria RosellóDesembre 2013

UN MILIÓ SIS-CENTES MIL PERSONES AL CARRER PER LA INDEPENDÈNCIA, JA PARLA PROU SENSE DIR RES MÉS

Via Catalana, una imatge de part del tram Barcelona ciutat, 11 de setembre de 2013 (ANC)



Des de l’òptica llibertària

no és de rebut un internaci-

onalisme esquemàtic que

negui la història, la cultura i

la voluntat popular.

La doctrina anarquista

sobre la qüestió de l’alli-

berament dels pobles és

força més rica del que al-

guns volen fer creure.

Així, per exemple, enfront

d’un nacionalisme d’estat

opressor dels treballadors,

Bakunin planteja un nacio-

nalisme revolucionari i so-

lidari, basat, literalment, en

la lliure federació d’associ-

acions obreres i comunes

camperoles.

Va ser un gran adalil de l’alliberament dels pobles

eslaus (Polònia, etc.) dels grans imperis (moscovita,

turc o alemany) que farien fi ga més endavant, quan

ell ja era mort, amb la guerra del catorze.

L’alliberament nacional, però, segons Bakunin, no-

més es podria assolir a través d’una sublevació ge-

neral, una revolució social, vaja, que sancionés el

domini camperol autogestionari (comunes) i el con-

trol obrer de les fàbriques, les màquines, els edifi cis

o les eines. Als anys 60 i 70 del segle XIX Bakunin no

podia ser més clar en oposar al poder de l’estat la

voluntat del poble:

“Polònia només existeix allà on el poble vol ser polo-nès i es reconeix com a tal. Polònia deixarà d’existir allà on aquest mateix poble no desitgi més pertànyer a la Federació polonesa i s’adhereixi lliurement a un altre grup nacional”.

Així doncs, Bakunin està

per un federalisme popu-

lar d’alliberament nacio-

nal, lliure i democràtic. Al

Congrés de la Lliga per la

Pau i la Llibertat el 1867

diu clarament que el cen-

tralisme, encara que es

vesteixi de formes republi-

canes i liberals, és incom-

patible amb la democrà-

cia. I proclama el dret que

qualsevol nació, província

o comunitat a ser lliure i

auto-determinar-se, amb

el benentès que la relació

entre els pobles fa que la

falta de llibertat d’un d’ells

acabi comprometent la

sobirania dels altres.

D’aquesta forma oposa la fi cció de l’estat a la realitat

d’una pàtria de les masses populars, fi ns al punt de

proclamar-se sense embuts, rotundament, “el patri-

ota de totes les pàtries oprimides” [Carta oberta als

amics d’Itàlia, 1871].

Per al rus no s’ha de confondre l’amor a la pàtria

amb la manipulació estatal. El patriotisme ben en-

tès no s’escuda en la particularitat i idiosincràsia

pròpia per combatre la fraternitat universal, que

farà possible la federació de comunes i empreses

col·lectivitzades.

Per la seva part, no és sobrer recordar el que va

deixar escrit un altre ideòleg socialista llibertari,

Piotr Kropotkin, cap a 1897, en aquest cas sobre

la «qüestió irlandesa».

QUI TÉ POR DE LA INDEPENDÈNCIA DE POLÒNIA?

Estelades a la ciutat



Creu que darrera dels moviments d’emancipació

nacional hi juguen motius econòmics i socials, i

motius de drets individuals a respectar. El deure

dels lluitadors per la justícia i la llibertat és donar

suport a qui s’alça contra l’opressió econòmica,

estatal, religiosa i nacional.

Tant ell com Bakunin, doncs, veuen la transcendèn-

cia revolucionària del combat popular contra el cen-

tralisme estatal i per l’alliberament nacional.

Val a dir, en un altre ordre de coses, que a l’arena

ibèrica, tot just fa un segle, els problemes de les na-

cionalitats i de l’organització federal eren tan vius

com ara: qui no recorda Francesc Pi i Margall?

Avui dia ens trobem que, al contenciós secular, s’hi

suma avui la duríssima crisi. Crisi capitalista. La

enèsima! En resulta un empobriment generalitzat i

una accentuació de les diferències de classe social.

L’anomenat procés sobiranista català fa molta por

als poders establerts perquè el que compta en la

política internacional és la voluntat del capital i del

complex fi nancer-militar i, en canvi, la voluntat po-

pular resulta subversiva, és, com diem, molt temuda

per l’establishment capitalista europeu.

Sobretot si s’expressa de forma tranquil·la, pacífi ca

i democràtica.

Al meu entendre la sortida del procés independen-

tista és una societat que s’autogoverna en demo-

cràcia i amb criteris radicals de justícia social. La

independència per crear un nou emirat àrab no té

cap sentit.

Per això val la pena donar suport a iniciatives com

l’anomenat Procés Constituent a Catalunya, que re-

clama l’autoorganització i la mobilització social con-

tinuada per tal de defensar la convocatòria d’una

Assemblea Constituent per a la República catala-

na que dibuixi un nou model d’estat i d’ordenació

sòcio-econòmica, basada aquesta en un seguit de

mesures bàsiques i d’urgència, que van des de la

“defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especu-

lació fi nancera, fi scalitat justa, auditoria del deute i

impagament del deute il·legítim” fi ns al repartiment

de tots els treballs, passant per la reforma electoral,

la lluita contra la corrupció, “habitatge digne per a

tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pa-

gament retroactiva”, la “potenciació del sector pú-

blic sota control social”, l’aferrissada defensa de la

justícia de gènere, la sobirania energètica i alimen-

tària, una legislació d’estrangeria fraternal, el control

democràtic dels mass media i d’internet o, en fi , una

Ca talunya desmilitaritzada i solidària a nivell inter-

nacional.

Hi ha un fals progressisme que, en nom d’un interna-

cionalisme abstracte, nega el pa i la sal a la reivindi-

cació nacional que abonen la història, la cultura i la

voluntat popular.

Una reivindicació nacional legítima que ha de servir

per a assolir una democràcia de molta major qua-

litat, que ens ajudi a fer una Europa al servei de la

gent, i no dels banquers ni dels fabricants d’armes.

El geni i la voluntat populars, que de tant en tant

apareixen a la vella Europa, entre vastos rampells

d’indignació, i que algun dia hauran de ser expedi-

tius, propositius i efi cients en l’ús de la benjaminiana

“VIOLÈNCIA DIVINA”1.

Pere Solà i Gussinyer

1 Petar Bojanić (2010) “La violencia divina en Benjamin y el caso de Korah. La rebelión contra Moisés como primera escena del mesianismo (Números 16)”. Acta Poetica (UNAM, México) 31-1, gener-juny: 135-161.



En éste 2014 se cumplen treinta y nueve años de la muerte del Dictador, que estuvo otros treinta y nueve al frente del Estado y del Ejército golpista que se le-vantó en armas contra la II República en 1936 y pro-vocó la Guerra Civil y la Revolución, que se saldó con la derrota del proletariado y un millón de muertos. El Ejército golpista contó con la básica ayuda de Hitler y de Mussolini, que sirvieron para ganar la guerra e imponer el Nacionalcatolicismo con mano de hie-rro de 1939 a 1975. El Dictador entraba bajo palio en todas las iglesias. A la muerte de Franco se produ-jo la falsa recuperación de las libertades políticas y sociales…. El contexto internacional determinó el fin político del Régimen y una profunda renovación en lo económico por el agotamiento del modelo basado en los Planes de Estabilización de post-guerra. La Dic-tadura hizo retroceder a España más de dos décadas con relación a los países de su entorno.

Franco lo dejó “atado y bien atado” en la Constitu-ción de 1978: Heredero con inmunidad e impunidad Juan Carlos I, unidad territorial a cargo del Ejérci-to, nacionalismo español imperial, oligarquía eco-nómica intacta, privilegios de la Iglesia Católica, ley electoral antidemocrática a la medida de dos, im-punidad de los golpistas vencedores y de la repre-sión en la Dictadura, legalización del Franquismo con la Fundación Francisco Franco…, España sigue siendo una de las vergüenzas históricas mundiales ¿Quién da más?

El Franquismo creó un nuevo estado que era de su propiedad en exclusiva. Ése sentido de la propiedad del Estado sigue vigente hasta el día de hoy, cuan-do se ha convertido en un Estado podrido, inviable, fuente de todo nepotismo y de toda corrupción, impuesto por una oligarquía de Partidos en conni-vencia con las oligarquías financieras, mediáticas y económicas, y con el poder judicial y los organismos de control a su servicio. No existe la separación de poderes, ni la independencia del poder judicial, ni los diputados representan a los ciudadanos, sólo a los partidos que los ponen a dedo en una lista. Esto es partitocracia. Los medios de (des)información han aplicado la censura férrea sobre la multimillonaria Casa Real española. La misma que se aplica en las medievales monarquías árabes.

Las organizaciones políticas comprometidas con la reforma del Franquismo necesitaban un marco económico estable y, tras varios paquetes de me-didas económicas fracasadas, la burguesía refor-mista impone los Pactos de la Moncloa (1977), que aceptan los partidos políticos mayoritarios de la izquierda (PSOE-PCE) y los sindicatos de “clase” (UGT-CCOO), que se instalan definitivamente en la estrategia de la socialdemocracia europea de colaboración de clases y rompen cualquier posibi-lidad de ruptura democrática con el Franquismo. Hoy, treinta y seis años después de las elecciones de 1977, víctimas de la Dictadura han tenido que recurrir a los tribunales de Argentina para bus-car la justicia que no han encontrado en España; entre ellas las hermanas de Salvador Puig Antich. Lo grave es que durante éste tiempo hemos teni-do veintidós años de gobiernos del PSOE-PSC que, además, abrazaron con entusiasmo las institucio-nes burguesas de defensa del sistema político y económico capitalista (OTAN, FMI, BM y CEE), ho-mologando al país y a su burguesía con la mayoría de los países de Europa. Estableciendo un nuevo blindaje frente a posibles intentos de transfor-mación social de los trabajadores y asumiendo el papel de la “burguesía” española en el desarrollo y conclusión de su mini revolución democrático-burguesa.

La burocracia sindical (UGT-CCOO) está atrinche-rada en las grandes empresas porque hace más de dos décadas que perdió el resto del tejido laboral e hizo saltar por los aires el Contrato Social. Afor-tunadamente, el Movimiento del 15M ha sacudido a todos los que firmaron el Pacto de la Transición política, económica y sindical, organizándose de manera autónoma y autogestionaria en las luchas sociales de la vivienda, la educación, la sanidad…, luchas que han superado el marco de los partidos PSOE-IU.

Las heridas abiertas, visibles en superficie, de la Guerra Civil y la Dictadura seguirán sin curarse hasta que se recuperen todos los cadáveres de la contienda y la represión; y las heridas profundas del Nacionalcatolicismo tardarán muchas décadas en cerrarse.

2014: SEGUIMOS EN LA TRANSICIÓN DEL FRANQUISMO

EL RÉGIMEN SE DESMORONA



-Cambio de dos siglos políticos, de 1789 (Revolución Francesa) a 1989 (Caída del Muro de Berlín). Durante estos dos siglos la política “en mayúsculas” estaba por encima de la economía.

-Cambio de régimen y descomposición de la URSS. Todavía ningún historiador ha explicado por qué se derrumba en tan poco tiempo –tres meses–. Caso único de la historia de la Humanidad.

-Cambio radical del concepto de Poder: el Mercado gobierna y los gobiernos administran.

-Cambio de identidad: pasamos del orgullo de sentirse de la clase trabajadora a que nadie quiere ser obrero.

-Cambio de amenazas: se sustituye la amenaza del Comunismo por unas nuevas como el deterioro del Planeta, las nuevas enfermedades provocadas por la propia industria farmacéutica y las sectas y ma-fias con mucho poder económico.

-Cambios tecnológicos: de la maquinaria al ordena-dor y la informática. Había más informática en un Seat Ibiza que en la primera nave espacial.

-Cambios en el derecho. De los políticos de 1789 y los sociales del siglo XX que se empiezan a perder en ésa década. Surgen nuevos derechos: mujeres, ecológicos, paz….

-Cambios en las medidas de los países: antes se medían por su territorio, población y materias pri-mas y ahora por el control de sus yacimientos y el de las comunicaciones. Ejemplo: México tiene el valor estratégico de la exportación de emigrantes.

-Cambio económico: el 95% de la economía está en manos de las finanzas especulativas y sólo el 5% es economía real, lo que provoca que 8 personas ten-gan más dinero que 2.400 millones de seres huma-nos. El 80% del comercio lo controlaba la Cuadrila-teral: USA, Canadá, UE y Japón. Comienza la burbuja financiera en Wall Street, donde los valores eran un 50% más caros. Empiezan las macro fusiones como la de Time Warner con Oneline que representó en su momento el equivalente al 60% del PIB Español.

Estalla la guerra entre el estado y el mercado, los ser-vicios públicos y privados, la sociedad y el individuo, lo colectivo y lo privado y la solidaridad y el egoísmo.

LOS NÚMEROS CANTAN Y LAS NUBES SE LEVANTAN

La globalización se empieza a gestar en la década de los ochenta cuando se impone el ultra liberalismo económico como ideología política de alcance mundial con el triángulo Margaret Thatcher, Ronald Reagan y Juan Pablo II. Después se sumaron François Mitterrand, Helmut Kohl y Felipe González.

Se produce un Golpe de Estado Mundial y se instaura la Dictadura del Mercado o Segunda Revolución Capitalista. Golpe de Estado que trae cambios radicales:

En aquella década los gobiernos de la socialdemo-cracia europea empezaron a rebajar los salarios y abrazaron sin tapujos el neoliberalismo financiero, que nos ha traído: hundimiento total de sectores de la economía, quiebra de multitud de empresas, endeudamiento de los gobiernos, incremento del paro, fuerte empobrecimiento de la población tra-bajadora, pérdida de libertades y derechos políticos de los ciudadanos, impresionante retroceso en los derechos económicos de los trabajadores y fuerte recorte del estado del bienestar. Los “Mercados” quieren controlarlo todo: la política, la economía, la cultura, la sociedad en todas sus organizacio-nes; quieren controlarnos individualmente. Para ello cuentan con los mega grupos de comunicación de masas que ejercen de aparato ideológico. Al Mercado le interesa desmantelar urgentemente el llamado “Estado del bienestar” en los pocos países del Mundo donde existe, con el único argumento de la competitividad. Nos estamos jugando los tres pi-lares fundamentales de la Democracia: la igualdad de oportunidades, la justicia social y la libertad.Huelga de basuras en Barcelona, años 70 (archivo AEP/CDHS)



Las montañas de oro y plata robadas en América por el Imperio colonial y explotador, con la monarquía a la cabeza, no sirvieron para erradicar la extrema pobreza de España, con miles de mendigos, desam-parados y pordioseros deambulando por todas sus ciudades y pueblos ¿Qué pasó con aquella riqueza inmensa? Voló entre la incompetencia de los gober-nantes, el saqueo de la corona y la codicia infinita de los banqueros. La historia nos ha enseñado el ¡que se joda el pueblo!... de todos los monarcas que he-mos padecido a lo largo de los siglos. Ya fueran los 200 años con los germánicos Austrias (Habsburgo) o los 300 que cumplimos éste 2014 con los franceses Borbones. Los Austrias eran imperialistas confede-rales y respetaban las diferencias de los pueblos –sólo les interesaban los impuestos– y los Borbones, además de sacarnos los impuestos, han sido abso-lutistas y centralistas y originaron la primera guerra europea o de Sucesión (1701-1715). Guerra que gana-ron, lo que se plasmó en el Tratado de Utrecht de 1713, que cambió las fronteras políticas de Europa.

Hasta 1714, Catalunya, era un estado con moneda propia. Lo único en común era un mismo soberano para todas las Españas. Con la monarquía de los Bor-bones nace en España la peor burguesía de Europa, la más cutre, ramplona y caciquil. La burguesía es-pañola en su conjunto y sobre todo los sectores más monopolistas y menos industriales, siguiendo con su histórica tradición, cuando no impedían el desarrollo del país no hacían nada para ponerlo en marcha. Lo que demuestra que la burguesía española jamás ha creído en su proyecto de clase y que, a diferencia del resto de las burguesías de Europa, nunca ha vehi-culado su transición desde la sociedad feudal a la capitalista, ni en los mismos períodos históricos que sus homólogos europeos. Su carácter especulativo impidió un desarrollo equilibrado y estable.

En 1835, en las Cortes de Madrid, se afirma que lo que debe hacer España es convertirse en nación, porque hasta ese momento no lo ha sido nunca.

El historiador Pierre Vilar señala la repetición en la his-toria de Catalunya de momentos en los que, ante diver-sas circunstancias, los catalanes tienden a afirmar su identidad. Este sentimiento existe, no lo han creado ni la escuela ni los partidos. Está ahí desde el siglo XVIII. Como también existe la literatura anti catalana desde hace doscientos años. Siguen sin entender la diferen-cia y la pluralidad de todos los pueblos ibéricos.

Hoy, en España no se puede hacer otra cosa que predicar nacionalismos, de izquierdas, de derechas, imperiales o periféricos. Lo demás no sale a la luz.

La victoria en el Mundial de la selección española de fútbol ha aumentado espectacularmente el naciona-lismo español en la juventud.

En 2011 se publicó un libro de memorias de un exdiri-gente de los servicios de inteligencia donde se expli-caba que, en la época en la que el PSOE negociaba su legalización, Felipe González dejó claras dos cosas: que de ninguna manera permitiría un concierto eco-nómico para Catalunya, porque era algo que según él solo interesaba a la alta burguesía catalana, y que nunca toleraría un partido socialista catalán que fue-ra independiente del PSOE. Eso lo decía en privado mientras en público defendía el derecho a la autode-terminación, recogido en el 27 Congreso del PSOE.

La Rioja es un ejemplo del bodrio de las 17 autono-mías, que han servido para crear nuevos naciona-lismos corruptos. Si hablamos de nacionalidades históricas deberíamos remontarnos a nuestros orí-genes, a los territorios de los íberos, tartesios, cel-tas, vascones, celtíberos y lusitanos. Los autores griegos nos llamaban Iberia, después, la invasión de Roma nos trajo Hispania (del latín span: conejo, tierra de conejos) y dividieron la Península Ibérica en dos partes. Las sucesivas divisiones a lo largo de la historia han sido producto de luchas armadas y políticas. El parangón de nuestras divisiones territo-riales lo vemos en el siglo XIX, de donde perduran las actuales provincias. Si refrescamos la memoria nos encontramos con los territorios ibéricos: Catalunya, Aragón, País Valencià, Baleares y Cartagena. Terri-torios tartesios: Andalucía. Territorios celtas: Gali-cia, Asturias y norte de León. Territorios vascones: Navarra, La Rioja, Cantabria y País vasco español y francés. Territorios celtíberos: las dos Castillas, Extremadura y parte de Murcia. Canarias fue la pri-mera colonización de Castilla. Territorios lusitanos: Portugal. Con éstas divisiones originarias nos aho-rraríamos de un plumazo 11 autonomías españolas y las cuatro regiones artificiales de Portugal.

Todos los nacionalismos se basan en sentimientos personales y colectivos de pertenencia a una tierra y su cultura. Y los sentimientos oprimidos desembo-can en problemas.

El 11 de septiembre de 2013 coincidió con las prime-ras goteras en el Congreso de los Diputados. Curiosa coincidencia.

Juan F. Vergara, sociólogo y escritorAlcalá de Guadaíra, 6 de diciembre de 2013

ESPAÑOLEAR, ESPAÑOLEAR…, VICTORIA DEL MIEDO



Me invita el amigo Manel a dar mi punto de vista sobre la situación actual generalmente entendida —desde la «cues-ti ón catalana» hasta la crisis mundial, pasando por la situa-ción políti ca en España, ¡total nada!—. Punto de vista que le parece parti cularmente merecedor de interés por venir de Madrid. Me temo, con todo, que aun siendo madrileño y aun sobreviviendo, más que viviendo, en la sufrida Villa botellil y en la ¡todavía! Corte borbónica, mi pobre punto de vista será poco o nada representati vo del de la inmensa mayoría de mis conciudadanos. Mis vínculos familiares y de amistad con Cataluña y mi gran admiración por su lengua y cultura mucho me temo que hacen de mí —desde luego, no a mi pesar— un «bicho raro», cuando no directamente una «oveja negra» en estas lati tudes. Por eso, más que intentar ponerme en la piel de mis paisanos —tarea que ya aban-doné por imposible hace años—, intentaré por lo menos echar mi cuarto a espadas aceptando el envite de Manel e intentando no desbarrar en demasía.

La independencia de Cataluña, que supongo y espero ya próxima, me parece, simple y llanamente, una cuestión de justicia histórica y una necesidad que definiría como fisiológica, si cupiera aplicar a los pueblos y a sus cul-turas semejante símil. Repara además, aun con retraso de siglos, la homérica ignorancia y el jactancioso desdén que la inmensa mayoría de los españoles —y el cien por cien de sus gobernantes de todo régimen y laya— han reservado a la lengua y a la cultura del pueblo catalán y a las aspiraciones de éste. Los patéticos esfuerzos del PP desde el Gobierno —preso de un súbito europeísmo so-brevenido— y del PSOE desde la oposición —convertido de repente al federalismo tras aborrecer y abominar de él durante casi cuarenta años— me parecen justamente condenados al fracaso.

Ahora bien, el peligro principal que, a mi modo de ver, se plantea para los catalanes y para Cataluña, una vez pasado el lógico, legíti mo y comprensible entusiasmo provocado por la conquista de la independencia, es que se reproduz-ca exactamente, en el nuevo Estado catalán, el modelo de poder políti co surgido de la Transición española con todo su consabido cortejo de vicios: desde el mecanismo electo-ral y parlamentario que propicia unas mayorías que actúan como un rodillo, laminando toda voz discrepante, hasta

el vergonzoso clientelismo y la tupida red de corrupción económico-políti ca que han llevado a España y a Cataluña a ocupar un lugar destacado entre las sociedades menos «presentables» de Occidente.

En otras palabras, creo que el pueblo catalán, al ti empo que pone por obra todo lo que pueda favorecer y acelerar el ad-venimiento de la independencia, debería ir preguntándose qué quiere realizar con esa independencia: ¿aprovechar la ocasión para hacer, en la medida de lo posible, tabula rasa de todo lo heredado de la Transición española, creando un Estado realmente nuevo al servicio de una nueva sociedad? ¿O seguir reproduciendo, bajo las nuevas formas ya eman-cipadas de la pesada tutela española, el mismo esquema caduco, parte de cuyos frutos están inmisericordemente expuestos a la vista —y sobre todo al olfato— de todos? Dicho de otra manera, independencia sí, desde luego, pero ¿para qué?

Ojo: he escrito «creando un Estado realmente nuevo», y al-gún lector podría pensar, con el lógico sobresalto, que hago apología de la estructura estatal en un medio de comuni-cación de inspiración genuinamente libertaria. Nada más lejos de mi intención, como quien tenga la paciencia —y la bondad— de seguirme hasta el fi nal de este artí culo podrá comprobar. Pero me parece un hecho fácilmente previsible que la actual clase políti ca catalana en general, y muy con-cretamente la que lidera actualmente el proyecto de inde-pendencia, no perderá ninguna ocasión de perpetuar sus nada modélicos sistemas y redes de intereses económicos, creados y multi plicados durante decenios bajo el régimen autonómico, trasvasándolos en su integridad al nuevo Es-tado independiente. Cambiarlo todo para que no cambie nada, según el celebre principio gatt opardesco, ¡y además aprovechando, instrumentalizando y rentabilizando —como sólo la clase y casta políti ca sabe hacer— el sacrosanto al-borozo popular por la anhelada independencia! La jugada sería de órdago, y posiblemente el pueblo catalán, una vez digerida la natural euforia, se encontraría otra vez ante más de lo mismo: una república catalana que no haría más que repeti r los obsoletos esquemas y mecanismos de poder de la monarquía juancarlista. Y esta vez ya sin la posibilidad de dar un paso insti tucional más hacia algo disti nto y moti va-dor, como sí la había brindado la independencia.

MI PUNTO DE VISTA



Aunque lo siguiente pertenezca ya al terreno de la políti -ca fi cción, no dejaría, con todo, de lanzar, desde esta tri-buna que se me ofrece, mi parti cular propuesta de un or-denamiento políti co para la nueva Cataluña. Sabido es que el carácter del individuo catalán está en las antí podas del castellano: si éste ti ende —casi diría genéti camente— al individualismo desarraigado del alti vo hidalgo, aquél está, a mi parecer, y con idénti co atavismo, volcado, a través del poder de las arrels que lo unen a la ti erra natal, en lo colec-ti vo. Dígalo, si no, la magnífi ca fl oración, en ti erra catalana, desde mediados del siglo XIX, de todo ti po de colecti vos, de muy disti nta inspiración ideológica o políti ca, dedicados al ateneísmo, al excursionismo, al teatro, al canto coral y a mil otras acti vidades culturales e intelectuales. Díganlo, si no, el notable poder que alcanzó en Cataluña el cooperati vismo rural industrial y las ejemplares colecti vizaciones llevadas a cabo a raíz de la Guerra Civil y bajo el impulso del movi-miento anarquista. Pues bien, una Cataluña que se arti cu-lara, más que como un Estado al uso, en una suerte de «co-munidad de comunidades», cada una de las cuales podría corresponder a las anti guas veguerías —enti dades surgidas del territorio y enraizadas auténti camente en las comar-cas, y no arti fi cios de división territorial como las actuales provincias—, podría ser, a mi juicio, una solución adecuada para estructurar la Cataluña independiente, además de un ejemplo elocuente para el mundo entero de una alternati va al ya obsoleto —o, cuando menos, obsolescente— modelo de Estado tradicional.

Pero volvamos a la actualidad. «Si Atenas llora, Esparta no ríe», como decían los anti guos griegos, y de este lado del «Ebro famoso» las cosas están, a juicio de este pobre ob-servador, mucho peor. Ambivalente como todo fenómeno humano, la terrible crisis fi nanciera ha tenido la virtud de sacar a la luz, junto con un gigantesco iceberg de corrupción del que sólo vemos y conoceremos una mínima parte, el verdadero rostro de la clase políti ca que nos domina des-de hace casi 40 años; clase políti ca cómodamente instalada en sus pesebres y canonjías que, por fi n, ha visto el cielo abierto para cercenar con indisimulado alborozo las tí midas conquistas sociales logradas tras decenios de lucha, ven-diendo al mejor postor la sanidad pública; restableciendo entre patrono y trabajador relaciones que nos retrotraen, como mínimo, al siglo XIX, cuando no a siglos anteriores; y, últi mamente ya, entregando en manos de la seguridad pri-vada el control del llamado «orden público», por supuesto cada vez más «orden» y menos «público».

Y el escándalo resulta aún mayor si se piensa que los mi-nistros que están llevando a cabo tan «loable y abnegada» labor de recorte de derechos —recorte que en muchos ca-

sos se convierte, directamente, en causa de pobreza, de enfermedad y, por supuesto, de muerte— se profesan en su inmensa mayoría, a fuer de católicos, discípulos de un cierto rabí de Galilea que, según otros discípulos mejor in-formados que ellos, «pasó por el mundo haciendo el bien». Bien puede aplicárseles, adaptado, el famoso reproche que alguien dirigió a Orígenes, el escritor eclesiásti co que, tras interpretar de manera simbólica textos bíblicos que sólo contenían indicaciones literales (como las medidas del arca de Noé), siguió en cambio al pie de la letra, y en carne pro-pia, el consejo evangélico —a todas luces metafórico— de hacerse eunucos por el Reino de los cielos. En efecto, ta-les jerifaltes se muestran muy confesionales —olvidando que el Estado no debe serlo— al imponer a la sociedad los preceptos ideológicos de la aún ultramontana jerarquía ca-tólica española (Wert en Educación, Gallardón en Justi cia), pero no parecen ser muy cristi anos —o, si lo son, lo disimu-lan muy bien— a la hora de aplicar, desde el poder, no ya las consignas rouquianas, sino los principios evangélicos de ese mismo Jesús de Nazaret, con cuyo cuerpo comulgan, como mínimo, cada domingo. Un Jesús que, a la vista de lo que de él nos narran los Evangelios, es de suponer no debe de ver con demasiado agrado las concerti nas del beato ministro de Interior cortando con sádica efi cacia la carne del inmigrante («era forastero, y me acogisteis»); a miles de personas que viven en «nuestro» suelo privadas de un plumazo de todo derecho a la asistencia sanitaria («estaba enfermo, y me visitasteis»); y a miles de familias expulsadas de sus casas por la codicia de los banqueros (María y José, en Belén, «no tenían siti o en el alojamiento»).

El Estado surgido con la Transición nació, como nadie igno-ra, con dos pecados originales, cuando no más: el «aquí no ha pasao nada» respecto a cualquier responsabilidad de los que entonaron el «ya hemos pasao» en 1939 y en los si-guientes, larguísimos años de represión franquista; y el «a sus órdenes, mi general» que supuso aceptar, nemine dis-crepante, al Jefe del Estado que el Caudillo de España había tenido a bien desti narnos para una vez rendido él tributo a la Parca (a la que tantos envió por delante, en ¿cristi a-nísima? ofrenda propiciatoria). «Aquí no ha pasao nada» y «A sus órdenes, mi general»: como se ve, lemas raciales carpetovetónicos y cuarteleros donde los haya. El lavacro supuestamente regenerador del discurso del sucesor de Franco en la larga noche del 23-F, auténti co y providencial Jordán, terminó de dispersar, cual nieve al sol, las tí midas y cautelosas sospechas de los incrédulos que aún alberga-ban algún ti po de razonable duda sobre la legiti midad y el talante democráti co del fl amante monarca. Si alguno de sus anti guos predecesores en el trono pudo decir aquello de



«No se ganó Zamora en una hora», don Juan Carlos, en el ti empo bastante inferior que duró su intervención televisa-da, ganó patente de demócrata a carta cabal y un cheque en blanco para casi treinta años (cheque, por cierto, muy bien uti lizado, en senti do literal, también por su Real Fami-lia), y consigo mismo trasladó al mismo empíreo de la per-fección políti ca al Estado nacido de la Santí sima Transición, converti do ya para propios y extraños en el súmmum de la inteligencia políti ca y en el espejo ruti lante al que debían alzar los ojos, como modelo, cifra, prez y dechado de buen gobierno, todos los pueblos del universo mundo.

El ti empo, inmisericorde, excelentemente ayudado por la actual crisis, ha dado por fi n al traste con la balumba pre-tenciosa de lo que, siendo en realidad cochambroso carro-mato de ti ti riteros, quería hacerse pasar por suntuoso coli-seo: y cada día que pasa se lleva consigo un oropel, un palo del sombrajo o un remiendo de lona, poniendo al descu-bierto, irremediable y progresivamente, la tétrica desnudez y trágica vacuidad del ti nglado de la anti gua farsa ¿Cuánto ti empo aguantará todavía en pie, fi ngiendo una estabilidad ya irremediablemente perdida, el endeble tenderete del Es-tado surgido de la Transición? No me atrevo a hacer cálcu-los, pero cabe suponer —y esperar— que, en un plazo bas-tante breve desde el punto de vista histórico, se consumará su ruina defi niti va, acelerada, entre muchos otros factores, por la separación de Cataluña —sin duda, aunque no lo re-conozcan, el más preciado fl orón de la Corona—, previsible-mente seguida a corto o medio plazo por la de Euskadi, en un lógico efecto de derrumbe de casti llo de naipes.

Con todo, no me hago ilusiones. Una vez expulsados los borbones —es de esperar que esta vez de manera defi -niti va: ¡ya van, si no me equivoco, 3 salidas con retorno en 3 siglos!— e implantada en España una república, la izquierda y la derecha tradicionales que tanto jugo supie-ron sacarle a la monarquía parlamentaria seguirán repar-ti éndose por turnos el nuevo pastel tricolor con la misma y famélica voracidad con que dieron cuenta de la tarta rojigualda. Es lo mismo que pasó, si bien se recuerda, en 1931. El sistema parlamentario que tan buen juego les dio bajo la monarquía lo traspasarán íntegro al nuevo marco políti co, y mucho será si, en un arranque proféti co... que llegará lastrado por un retraso de cuarenta o cincuenta años, y con el fi n de evitar futuras defecciones de otras autonomías, transforman ¡por fi n! el Senado en una cáma-ra auténti camente territorial.

Soy, por lo tanto, totalmente escépti co respecto a las posi-bilidades de que un cambio de régimen en España supon-ga, de hecho, una mejora en las condiciones de vida de la colecti vidad. Posiblemente, si tuviera treinta años menos,

creería en la viabilidad de una parti cipación políti ca que cambiara las cosas, pero, a mis 54 abriles y viviendo como vivo en un país como España, mi desencanto difí cilmente puede tener vuelta de hoja.

Sin ninguna pretensión de que mi forma de conducta pueda ni deba resultar aleccionadora para nadie, no me duelen prendas al confesar que me niego a colaborar con el sis-tema mediante el voto en ninguna elección políti ca; sólo me reservo el ejercicio de ese derecho en eventuales refe-rendos cuyo resultado pueda, a mi juicio, ser determinante para una mejora auténti ca de la vida social. Por lo demás, intento «conllevar» el Estado limitando mi «roce» con él a lo más estrictamente necesario para un desarrollo lo me-nos traumáti co posible de mi vida personal y profesional: lo aguanto y lo tolero, sin más.

Como cristi ano y como simpati zante con los más nobles ideales del anarquismo, estoy convencido de la verdad de las siguientes palabras de Ramon Gras i Alomà, biógrafo y difusor de la obra de su abuelo materno, el presti gioso diri-gente anarquista catalán Josep Alomà i Sanabras:

«Podríem afi rmar sense embuts que el substrat èti c sobre el qual s’edifi ca l’anarquisme és el cristi anisme. El marcat anti clericalisme que ha caracterizat el movi-ment llibertari des dels seus inicis, lluny de qüesti onar aquesta hipótesi, l’enrobusteix: és coherent amb la trajectòria del galileu, que es caracterizà per demoli-dores críti ques contra la casta dels sacerdots i contra les diferents sectes del moment, ams els fariseus al ca-pdamunt. [...] Precisament, l’historiador i fi lòsof Ernest Renan va qualifi car a Jesús d’“el primer anarquista”. I certament un dels pilars de l’humanisme cristi à és Lleó Tolstoi, exponent destacat de l’anarcocristi anisme. Així mateix, el comunisme llibertari s’inspirava en les pri-meres comunitats de cristi ans»1.

Creo, además, con Anselmo Lorenzo, en la solidaridad como «concurso de todos a la insufi ciencia de cada uno, refl uyendo asombrosamente benefi ciada y abundante so-bre individuos y colecti vidad»2; una solidaridad que, por cierto y como es sabido, consti tuye uno de los pilares del ideario auténti camente evangélico del Papa Francisco. Y coincido de todo punto con el ya recordado Josep Alomà cuando escribía, en 1979, en las páginas de “Solidaridad Obrera” que el anarquismo es «el ideal de más elevada concepción éti ca, fi losófi ca, sociológica y de integral, ple-no y viviente humanismo, el más moderno, novísimo y de impulsión constantemente renovadora entre las ideolo-gías existentes y conocidas», con «una misión propia, in-susti tuible, a realizar»3.



Con estos principios como fundamento y guía, mi pro-puesta es ir construyendo redes de acción solidaria y de lucha por la justi cia entre comunidades de toda inspira-ción compati ble con el humanismo entendido en su más amplia y noble acepción. Hay todo un mundo de grupos, colecti vos, comunidades de matriz libertaria, cristi ana, ecologista, etc., que, en vez de trabajar y vivir de puertas para adentro o, todo lo más, en colaboración con sus co-rreligionarios, pueden y deben —podemos y debemos— ampliar sus miras, sinti endo como aliados y compañeros de camino a todos aquellos que luchan, aun desde dis-ti ntas trincheras, por unos mismos ideales de justi cia, de solidaridad, de paz. Ejemplos como el de la madrileña pa-rroquia de San Carlos Borromeo van en esta dirección: sus miembros viven y trabajan en red de colaboración y de comparti ción con todo ti po de colecti vos que laboran por mejorar las condiciones de vida de personas y comunida-des desfavorecidas, superando totalmente la lógica bur-guesa del benefactor y del benefi ciado, y ello da origen a nuevas comunidades que a su vez prosiguen esa labor de promoción humana. Por seguir refi riéndome sólo a grupos de los que tengo un conocimiento más directo, en Italia, comunidades de inspiración cristi ana como el Gruppo Abe-le o el Sermig llevan adelante, desde hace casi cincuenta años, una labor similar. En Francia, siempre tan sensible socialmente, se cuentan por decenas colecti vos análogos.

Y estoy seguro de que en Cataluña, y desde luego en Bar-celona, no pueden faltar colecti vos y comunidades tanto libertarios como cristi anos o de otras matrices que colabo-ren en este entrelazamiento de vínculos entre ideologías disti ntas, pero que compartan un mismo afán y compro-miso por hacer de este mundo una casa más cómoda y acogedora para todos, y muy especialmente para quienes se ven progresivamente expulsados a los márgenes de la sociedad por la inmisericorde aplicación de las inicuas po-líti cas neoliberales por parte de los Estados actuales, pu-ras cadenas de transmisión de los salvajes dictados de las oligarquías económicas mundiales.

Unos Estados de los que, a mi juicio, podremos ir prescin-diendo, para al fi nal acabar con ellos por muerte natural sobrevenida, en la medida en que seamos capaces de ir tejiendo esos lazos y esas redes de comparti ción y solida-ridad que construyan la única alternati va viable a los dos aberrantes extremos del estatalismo, ferozmente opresor, y del individualismo, ferozmente egoísta.

Pablo Herrero Hernández

Madrid y diciembre de 2013

1. Ramon Gras i Alomà, Una utopía, una esperança. La història de Josep Alomà, Arola Editors, Tarragona 2009, pp. 192-193.

2. Anselmo Lorenzo, El Banquete de la vida. Concordancia entre la naturaleza, el hombre y la sociedad, Editorial Sintra, Barcelona 2007, p. 53.

3. Josep Alomà Sanabras, «Anarco-sindicalismo y anarquismo», Solidaridad Obrera, 1ª quincena de junio de 1979, en: Ramon Gras i Alomà, La Idea, negre sobre blanc. Arti cles de Josep Alomà, Arola Editors, Tarragona 2012, p. 168.

Solidaridad Obrera, 1ª quincena de junio de 1979


US

INFO

RMEM

ENC

ICLO

PÈDIC

- MA

RÇ 20

14 - NÚ

M. 39

www.ateneuenciclopedicpopular.org

L’equip de l’Enciclopèdic no es fa responsable de les opinions expressades pels col·laboradors d’aquesta revista.

D.L.: B-1790

-84

SOLIDARITAT AMB L’ATENE U ENCICLOPÈDIC

Per nosaltres signifi ca tenir cura d’ell i entendre que es tracta d’un projecte autogestionari, sense ànim

de lucre i altruista que, en el seu apartat de Biblioteca Hemeroteca Documentació requereix d’un esforç extraordinari, que dura, en aquesta segona etapa, gairebé 40 anys, en els quals hem ajudat a tots aquells que s’han apropat a nosaltres amb

humilitat. Però s’ha d’entendre que qualsevol activitat genera despeses i aquestes s’han de compartir i seria bo que aquells que troben una utilitat i un servei, assumissin una part del cost econòmic.

BIBLIOTECA HEMEROTECA DOCUMENTACIÓ AEP/CDHS

Estarà oberta al públic, a companys i curiosos de la història, els dilluns, dimecres i dijous de sis a nou de la tarda.

Degut a que el nostre espai és molt limitat i la gran demanda que té la documentació dipositada al CDHS/AEP el millor és, abans de venir, demanar cita prèvia, i sobretot mirar la nostra pàgina web a l’apartat Biblioteca i prendre nota de la documentació que es vol consultar.

ASSEMBLEES DE L’ATENEU

ENCICLOPÈDIC

POPULAR /CDHS

Seran convocades els primers dimarts de cada mes a les 19,30 hores, al local social

del Passeig Sant Joan, 26 1er 1a de Barcelona, mentre l’assemblea o una nova junta de l’Ateneu no decideixi una altra cosa. Les propostes dels socis seran debatudes i naturalment preses en consideració per formar part de l’ordre del dia de la següent convocatòria.

Esperem que els socis participin activament, ’objectiu principal d’aquest any l’haurà de marcar una nova junta que sigui capaç de marcar també nous objectius i estratègies de l’entitat AEP/CDHS.

- Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna- L’efervescència social dels anys 20 (Barcelona 1917-1923)- Jornades Llibertàries del 77, la transició llibertària (1974-1979)- Premsa Llibertària de Clandestinitat (1939-1975)

TOT OBSERVANT EL DESERT DELS TÀRTARS Marcel·lí Reyes

¿NACIÓN O CLASE? Agustín Guillamón

SOM UNA NACIÓ SENSE ESTAT, NI EL VOLEM! Oriol Rigola

REIVINDICACIÓ DE LA VIOLÈNCIA Pep Castells Casellas

NI ELS UNS NI ELS ALTRES Manel Aisa Pàmpols

L’ARREL POPULAR DE L’INDEPENDENTISME CATALÀ Josep Maria Roselló

QUI TÉ POR DE LA INDEPENDÈNCIA DE POLÒNIA? Pere Solà i Gussinyer

2014: SEGUIMOS EN LA TRANSICIÓN DEL FRANQUISMO Juan F. Vergara

MI PUNTO DE VISTA Pablo Herrero Hernández

4

6

9

10

12

15

16

18

21

3939En c i c l o p è d i c

E n c i c l o p è d i c

Pg. Sant Joan 26, 1r 1a 08010 BarcelonaApt. Corr. 22212 08080 BarcelonaTelèfon 932650581 www.ateneuenciclopedicpopular.orge-mail [email protected]

Ateneu Enciclopèdic Popular Centre de Documentació Historicosocial Coordinadora disseny Marianna Rovere Il·lustració de la portada La Careta, Carles FontserèCorrecions dels textos Sònia TuronImpressió Foli Verd gràfiques

Ed

ició

Ed

ició

Co

nta

cte

sC

on

tac

tes

EXPOSICIONS ITINERANTS

Recordem als nostres amics, grups, col·lectius, ateneus, universitats i curiosos per la història i els moviments socials que tenim diverses exposicions que poden ser itinerants, que poden ser exposades a qualsevol lloc del país, prèvia sol·licitud i acord de les dues parts.

Són les següents:

El 2 de març de 2014 es compliran quaranta anys de l’assassinat a garrot vil de Salvador Puig Antich.

L’Ateneu Enciclopèdic Popular durant tots aquests anys ha deixat testimoni (xerrades, llibres i exposicions) per intentar perpetuar la memòria d’aquesta infàmia.

Un fet ignominiós que ens recorda la lluita de Salvador, i molts altres, que en aquells anys amb les seves accions revolucionàries i anticapitalistes van intentar deixar-nos un món millor.

Es de raó fer un recordatori també a Oriol Solé Sugranyes, company de Salvador, mort d’un tret de la Guàrdia Civil quan fugia de la presó de Segòvia dos anys més tard.

Un vòmit amarg omple la bocavergonya, dol, ràbia, odi,

són l’aliment revulsiudel qui encara li queda entranya.

El teu cos jove sense vida,assassinat pels feixistes

d’un poder fi ll de massacre,és un gran dit acusadoral nostre immobilisme,

a la nostra por corbada.

Però tu no ets mort, Salvadorcar vius en la nostra ràbia;en l’odi espès de la sang;

que un dia clourà punys i alçarà braços.

Anònim escrit el mateix dia 2 de març de 1974(del llibre Antologia poètica popular a la memòria de Salvador Puig Antich, editat l’any 1996 per l’Ateneu Enciclopèdic Popular)

LA REVISTA DE L’ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR - IV ÈPOCA - MARÇ 2014 - NÚM. 39

AEPAEP

40 ANYS DE L’ASSASSINAT DE PUIG ANTICH