Eneida selecció 2016

8/18/2019 Eneida selecció 2016

1/39

1

Publi Virgili MaróEneida

(selecció PAU 2016)


2/39

2

Índex

1. Cant a la Musa i pròleg ........................................................... 3

2. Júpiter prediu a Venus la glòria dels troians .......................... 4

3. Banquet de Dido i relat de la història del cavall de fusta ........5

4. Anquises interpreta l’aparició d’un cometa ......................... 11

5. Els troians troben Aquemènides a Sicília. Els ciclops ...........13

6. Mercuri ordena Eneas que abandoni Cartago .....................15

7. Suïcidi de Dido ..................................................................... 19

8. Oracle de la Sibil·la ............................................................... 21

9. Entrada al Tàrtar. Caront i el gos Cerber .............................. 24

10. El camp dels plors. Trobada amb Dido ............................... 26

11. La posteritat ....................................................................... 27

12. Història de Nis i Euríal ........................................................ 28

13. Mort de Pal·lant ................................................................. 35

14. Escena nal del combat entre Turn i Eneas ....................... 38


3/39

3

Selecció de l’Eneida (Virgili)

Fragment 1. Cant a la Musa i pròleg (1, 1-33)

Virgili anuncia l’argument de la seva obra i invoca les muses:

Canto les armes i l’heroi que primer des de les costes de Troia, escapant per culpa del fat, va arribar

a Itàlia i als litorals lavinis, sent arrossegat durant molt de temps tant per terra com per mar a causa

de la violència dels déus, i per culpa també de la ira que mantenia la cruel Juno; que suportà també

moltes coses durant la guerra, ns que va fundar la ciutat i va portar el déus al Laci. A parr d’aquí

sorgiran l’esrp llana, el pares albans i les muralles de la gran Roma. Oh Musa, recorda’m les causes:

per què la reina dels déus, que causa dolors, va provocar que tantes desgràcies envoltessin un homeinsigne per la seva pietat, i va provocar que passés tants treballs? Per què són tan grans les ires dels

déus celesals?

Hi havia una ciutat (la van ocupar colons ris) que es deia Cartago, davant per davant d’Itàlia i lluny

dels ports del Tíber, rica per les seves obres i molt ferotge pel que fa els afanys de la guerra, que diuenque Juno se l’esmava més que totes les terres, ns i tot Samos, on havia viscut abans. Aquí hi havia

les seves armes i els seus carros de guerra. Però havia sent que la descendència de la sang troiana

havia de ser-hi portada, per tal d’arrasar les fortaleses ries; que aquí aquest poble rei i molt poderós

a la guerra havia d’arribar per a la ruïna de Líbia; que així ho volien les Parques. Tenia por d’això i

es recordava la Satúrnia de l’anga guerra, que ella, la primera, havia dut a Troia en favor dels seus

esmats argius. Encara esqueien al seu ànim les causes de les ires i els cruels dolors; roman en el fons

de la seva ment el llunyà judici de Paris i la injúria feta a la seva bellesa rebutjada, el llinatge avorrit i

els honors fets a Ganímedes raptat: inamada per aquests fets, allunyava els troians escampats per

tot el mar, les restes dels dànaus i del ferotge Aquil·les, ben lluny del Laci, i durant molts anys anaren

errants voltant per tots els mars a causa del fats. De tant pes era la tasca de fundar el poble romà.


4/39

4

Fragment 2. Júpiter prediu a Venus la glòria dels troians (1, 223-304)

Moguda Juno per la seva ació per Cartago i pel seu odi envers els troians, concita contra ells el furor dels

vents, desfermats per Èol, en la seva navegació pel mar de Sicília.

Es desferma una furiosa tempesta, que nalment és calmada per Èol. Després d’haver perdut algunes de les

seves naus, Eneas i els seus homes arriben a les costes d’Àfrica. Venus implora Júpiter a favor dels troiansi ell la consola, tot revelant el que el des depara a la descendència d’Eneas.

Ja era arribat el nal, quan Júpiter des de dalt del cel, tot mirant la mar plena de veles, les terres que

hi jeuen, les costes i els extensos pobles, així s’aturà en el vèrtex del cel i xà els ulls en els reialmes

de Líbia. Mentre dóna voltes en el seu cor a aquestes preocupacions, Venus, molt trista i amb els

brillants ulls plens de llàgrimes, així parlà:

“Oh, tu, que governes els afers dels homes i dels déus amb ordreseternes i que aterreixes amb el llamp, quin mal tan gran ha pogut el

meu Eneas fer contra tu? Què han pogut fer els troians, que, després

de suportar tantes calamitats, se’ls hi tanca tota la terra per culpa

d’Itàlia? Certament vas prometre que els romans, algun dia, al tornar

dels anys, haurien de ser els cabdills, havent vingut de la sang de

Teucre, per tal de tenir el mar, per tal de tenir totes les terres amb la

seva autoritat. Certament consolava això la pèrdua de Troia i les seves

tristes ruïnes, compensant els fats contraris amb altres fats; però, ara,

la mateixa fortuna persegueix els homes que han passat per tantes

desgràcies. Quin els dónes a tants esforços, gran rei? Antènor va

poder, esmunyint-se d’en mig dels aqueus, penetrar segur als més amagats regnes dels liburns i superar

la font del Timau: en canvi, nosaltres, la teva descendència, a qui conrmes la fortalesa del cel, amb

les naus perdudes (oh desgràcia) per la ira d’un sol, avancem i ens separem lluny de les costes d’Itàlia.

És aquest l’honor de la pietat? Així ens retornes en els nostres ceptres?”

Tot rient, el governant dels déus i dels homes, amb el seu rostre, amb el que serena el cel i les

tempestes, va donar un petó a la seva lla, i així li va dir:

“No nguis por, Citèrea, romanen inamovibles els teus fats; veuràs la ciutat i las muralles promeses de

Lavinium i portaràs el magnànim Eneas ns a les estrelles del cel; i no em canvia la sentència. Aquest,

en el teu honor, a Itàlia durà a terme una gran guerra, colpejarà pobles ferotges i imposarà els seus

costums i muralles a aquells homes, ns que tres anys el vegin regnant en el Laci i hagin passat tres

hiverns després d’haver vençut els Rútuls. Però el nen Ascani, a qui s’afegirà el sobrenom de Iulus

(així es va dir, mentre Ílion es va mantenir en el regne) regnarà, mes rere mes, durant trenta anys, i

traslladarà el seu regne des de la seu de Lavínium al recinte emmurallat d’una nova ciutat, Alba Longa.

Aquí regnaran durant tres-cents els descendents d’Hèctor, ns que Ília, una reina sacerdotessa,

prenyada de Mart, donarà a llum una descendència doble en un sol part.


5/39

5

Després, Ròmul, feliç amb la rossa pell de la lloba que el nodrirà, rebrà el poble i fundarà les muralles

de Mart i anomenarà el romans a parr del seu nom. Jo no posaré a les seves gestes ni un temps

límit al seu poder: els he donat un imperi sense . Certament l’aspra Juno, que ara està agitant no

solament el mar, sinó també las terres i el cel amb la por, arribarà a tenir millors senments, i protegirà

com jo els romans, poble togat i amo del món. Així em plau. Vindrà un temps, en passar els anys, en

què naixerà un Cèsar de formós origen, que eixamplarà el seu imperi ns a l’Oceà i la seva fama ns

als estels; el seu nom, Juli, derivarà del gran Iul. A aquest, tu, d’aquí a un temps, el rebràs segura, en

el cel, carregat amb les despulles d’Orient; i a ell també els homes li adreçaran els seus precs. Llavors

maduraran els aspres segles, havent-se calmat les guerres: la vella Fe, Vesta i Quirí amb el seu germà

Rem administraran les lleis; es tancaran les ferotges portes de la Guerra

amb ferro i amb fustes travades; la Fúria impia, dintre, asseguda sobre

les cruels armes i vençuda per cent cadenes lligades a l’esquena, cridarà

bramant horriblement amb la boca plena de sang.”

Així va dir i Maia va enviar el seu ll des del cel, per tal que les terres i les

noves fortaleses de Cartago s’obrissin en hospitalitat vers els teucres, i

per tal que Dido, desconeixedora dels fats, no els rebutgés de les seves

terres. Vola ell pels aires amb l’ajut de les seves ales, i en un no-res arriba

a les costes de Líbia. Llavors compleix les ordres, i el púnics deturen

la seva ferocitat davant la voluntat del déu; entre els primers, la reina

espera amb l’ànim tranquil l’arribada dels teucres.

Fragment 3. Banquet de Dido i relat de la història del cavall de fusta (1, 723 - 2, 249)

Després que la primera quietud i que les taules van ser desparades, col·loquen grans crateres de vi

que es guarneixen amb garlandes. Les veus ressonen al palau i pels extensos pas; els llums encesos

es despengen dels sostres de fusta i els fanals vencen la nit amb les seves ames. Vet aquí que la

reina va demanar una cratera, pesada per l’or i les gemmes que la guarneixen, i la va omplir de vi pur,

vi que Belos i els seus descendents havien fet servir. Llavors es va fer el silenci al palau:

“Júpiter, atès que diuen que tu dónes les lleis, vulguis que aquest dia sigui feliç tant per als ris com

per als qui han fugit de Troia. Que Bacus ens ompli d’alegria, i també la bondadosa Juno; i vosaltres,

ris, feliços, alegreu-vos d’aquesta empresa.”

Va dir, i va libar a la taula el líquid sagrat en honor seu i, un cop libat, se’l va dur als llavis; llavors la

va passar a Bías, tot animant-lo; ell àvid va alçar la pàtera espumosa i l’apurà ns al fons; darrere

seu, en va beure la resta. També la infeliç Dido passava la nit en animada conversa amb Eneas, i bevia

l’amor a grans glops, preguntant moltes coses sobre Príam i sobre Héctor, que si amb quines armes

va venir el ll de l’Aurora, que si quants eren els cavalls de Diomedes, que si com de gran era Aquil·les.

Finalment va dir:

“Au, va i, des del començament, estranger, explica’ns les insídies dels Dànaus i les desgràcies i errors

dels teus; perquè ja portes set anys errant per totes les terres i tots els mars.”


6/39

6

Eneas explica a Dido l’incendi de Troia i els horrors de la nit fatal en la qual, després de deu anys de setge,

els troians, enganyats per l’astut Sinó, entraren el cavall, en el ventre del qual hi havia Ulisses i els més

valents cabdills dels grecs.

Callaren tots i, quiets, tenien les llengües: des d’allà, des de damunt del divan, així va parlar el pare

Eneas:

“Reina, m’obligues a recordar un terrible dolor, a recordar com els dànaus van destruir les riqueses

troianes i aquell reialme digne de llàsma, coses miserables que jo mateix vaig veure i de les quals

en vaig ser part important. Quin soldat, explicant els fets del mirmidons, o dels dólops, o del cruel

Ulisses, podria contenir les seves llàgrimes? I ja la humida nit des del cel es precipita i els estelsque cauen conviden al son. Però, si tantes ganes tens de conèixer les nostres desgràcies i de senr

breument l’úlm esforç de Troia, encara que el meu ànim s’horroritza en recordar-ho i ho refusa pel

dolor, començaré.

Desfets per la guerra i rebutjats pels fats, els cabdills dels dànaus, en passar tants anys, construeixen

un cavall de l’alçada d’una muntanya, segons l’art diví de Pal·las, i cobreixen els seus ancs amb fusta

tallada: simulen el desig de retornar i es difon aquesta nocia. Allà dins tanquen furvament els

cossos d’homes escollits a sorts en les buides entranyes, i ns el fons omplen les grans cavernes i el

ventre amb soldats armats. A la vista de Troia hi ha Tènedos, illa molt coneguda per la seva fama, ricaen recursos, mentre encara vivien els reialmes de Príam, però ara solament un port i un mal refugi

per als vaixells. Aquí arribats, els grecs s’amaguen a la costa deserta; nosaltres pensàrem que havien

marxat i que s’havien dirigit cap a Micenes amb el vent. Així doncs, tota Tèucria es lliurà del llarguíssim

dol; s’obriren les portes i tothom gaudí d’anar als campaments dòrics, veure els indrets deserts i la

costa abandonada: aquí hi havia les tropes dels dòlops, aquí campava el ferotge Aquil·les; aquí era el

lloc per a les naus, aquí acostumaven a lluitar en formació. Una part contempla amb estupor el vot

expiatori a la casta Minerva i admiren la grandària del cavall; i primer Timetes exhorta a que sigui

entrat dins els murs i col·locat a la fortalesa, bé sigui per un engany, bé perquè així ho volien els fats

de Troia. Però Capis, i alguns altres amb més seny, manen que llencin al mar les insídies dels dànaus

i els regals sospitosos, que s’hi cali foc amb ames aplicades per sota, o que es foradin les cavitats

del ventre i s’hi explorin els possibles amagatalls. El poble, indecís, es debat en contraris afanys.


7/39

7

De cop i volta, davant de tots, amb una gran gentada que l’acompanyava, Laocont enfurismat baixa

corrent des de dalt de l’Acròpoli, i des de lluny crida:

“Oh desgraciats, què és tanta bogeria, ciutadans? És que creieu que han fugit els enemics? O és que

potser penseu encara que els regals dels dànaus estan mancats d’enganys? Que no coneixeu Ulisses?

Tancats dins d’aquesta fusta, s’amaguen els aqueus, o aquesta màquina ha sigut construïda contra

els nostres murs, per tal d’inspeccionar les nostres llars i caure després sobre la ciutat, o algun altreengany s’hi amaga dins; no coneu en el cavall, teucres. Sigui

el que sigui, nc por dels dànaus encara que porn regals.”

Dit això, llença amb totes les seves forces una enorme javelina

contra el costat i la corbada panxa de la fera. Aquella hi quedà

tremolant i, un cop colpejat el ventre, ressonaren les buides

cavitats i feren un gemec. I, si no arriba a ser pels fats dels déus,

i si la ment no hagués estat ofuscada, ens hauríem afanyat a

atacar els amagatalls argòlics amb les armes, i Troia encara hiseria, i tu, alta Acròpoli de Príam, encara romandries dempeus.

Vet aquí, mentrestant, que uns pastors dàrdans amb gran brogit porten davant del rei un jove amb

les mans lligades a l’esquena, un desconegut que s’havia presentat voluntàriament als qui li sorren

al pas, amb la intenció de destruir Troia i obrir-ne les portes als aqueus, conat d’ànim i preparat

per a qualsevol cosa, tant per preparar enganys, com per sucumbir a una mort certa. Per tot arreu la

joventut troiana corre envoltant-lo amb afany de veure’l i lluiten per mofar-se del presoner. Fixa’t ara

en les insídies del dànaus i mira com són tots, pels crims de només un d’ells. Així doncs, quan enmig

de la mirada de tots, torbat, inerme, s’aturà i mirà amb els ulls les tropes frígies, va dir: “Ai, quina terra, quins mars em poden acollir ara? O què em resta, miserable de mi, a qui entre els

dànaus cap lloc queda, i a més a més els mateixos dàrdans, enfadats, en reclamen el càsg amb sang?”

Aquest gemec va calmar els ànims i ens esvaí l’ímpetu. El vam exhortar que digués de quin llinatge

venia, o què portava, i que ens digués si mereixia que conéssim en ell, ara que estava presoner.

Llavors, sense gota de pànic, va dir:

“Passi el que passi, rei, t’explicaré tota la veritat. No negaré que sóc grec. Això primer, i si la Fortuna

no s’ha rigut del pobre Sinó, tampoc el farà fals i mender. De ben segur que ha arribat a les teves

oïdes el nom del bèlida Pal·lamedes, i et resulten familiars la seva glòria i la fama. Doncs a aquest

pobre innocent, els grecs, sota una falsa acusació, amb un fals indici, tot perquè s’oposava a la guerra,

el van enviar a morir, i ara el ploren els mateixos que el van privar de la llum. El meu pare m’envià a

ell com a company i com a parent en els meus primers anys. Mentre era viu i encara el seu consell

era pres en consideració per part dels reis, nosaltres encara gaudíem de renom i honor. Després

que, per enveja del mender Ulisses (no dic pas res desconegut), li van prendre la vida, jo tot aigit

arrossegava la vida per les tenebres i el dolor, i m’indignava per la mort del meu amic innocent. No

vaig callar, insensat de mi, i vaig prometre que, si algun dia el des m’era favorable i tornava vencedor

a Argos, la meva pàtria, el venjaria, i vaig promoure aspres odis amb les meves paraules. Aquí vaig

tenir el primer senyal del mal, aquí va a començar a aterrir-me Ulisses sempre amb nous crims, aquí

a divulgar mendes al poble i, amb prou coneixement, a promoure l’odi contra mi. I no va parar ns


8/39

8

que el sacerdot Calcant... Però per què remoc aquests fets que a vosaltres no us interessen per res?

Per què aturar-me en els detalls? Si en la mateixa esma teniu a tots els aqueus, ja n’hi ha prou amb el

que heu sent. Apliqueu el càsg immediatament: això volia el d’Ítaca i els àtrides us ho pagaran bé.”

Però llavors nosaltres frisem per informar-nos i saber els seus mous, desconeixedors dels crims

tan grans i de les males arts dels grecs. Així doncs, ell prossegueix tremolós i diu amb un semblant

hipòcrita: “Sovint el dànaus van tenir el desig de començar la fugida, tot abandonant Troia i, cansats, renunciar a

aquesta llarga guerra; tant de bo ho haguessin fet! Sovint l’aspre hivern els tancà en el mar i el vent del

sud atemorí aquells que intentaven fugir. I especialment, quan cobert amb fustes d’auró s’aixecà aquest

cavall, ressonaren els núvols per tot el cel. Indecisos vàrem enviar Eurípil a consultar els oracles de

Febus i, un cop consultats, ens portà aquestes tristes respostes: “amb

la sang d’una donzella morta vau aplacar els vents quan vàreu venir

a les platges Ilíaques; amb sang, doncs, s’han d’obtenir els retorns i

s’ha de fer un sacrici amb una ànima argòlica”. Quan aquesta veuva arribar a les oïdes del poble, van quedar estorats els ànims i un

gèlid tremolor va recórrer pel moll del ossos: a qui elegiran els fats?

a qui reclama Apol·lo? Aquí el rei d’Ítaca, amb gran brogit, arrossega

el sacerdot Calcant enmig de tothom, i li demana que digui quina és

la voluntat dels déus. Ja molts s’imaginaven el crim inhumà d’aquell

trampós, i, callats, veien venir la meva negra sort.

L’endeví calla durant deu dies i amagat defuig assenyalar ningú amb la seva veu o a presentar-lo a

la mort. Però nalment, forçat pels grans clamors del d’Ítaca i posat d’acord amb ell, deixa anar laseva veu i em designa a mi per a l’altar. Tothom hi va estar d’acord, i allò que cada un temia per a si

mateix, van acceptar que fos la mort d’un únic desgraciat. Ja s’acostava el dia fatal; m’havien començat

a preparar per als sacricis, amb la farina, la sal i les benes al voltant de les temples. Però jo vaig

escapar-me, ho confesso, de la mort, trencant les lligadures i, a les palpentes, a través d’un aiguamoll,

en una barqueta em vaig amagar tot esperant que es fessin a la mar si per un casual ho feien. Ja no

em restava cap esperança de veure la meva anga pàtria, ni els meus dolços lls, ni el meu enyorat

pare, a qui farien pagar els càsgs per la meva fugida, i casgarien la meva culpa amb la mort d’aquells

miserables. Per això, pels déus del cels i pels númens que coneixen la veritat, per si hi ha alguna fe

inviolada que res encara als mortals, t’ho demano: ngues pietat de tantes desgràcies, ngues pietat

d’una ànima que ha suportat tantes indignitats.”

Amb aquestes llàgrimes li concedim la vida i en tenim

compassió. El mateix Príam mana que li siguin llevades les

manilles i les fortes cadenes a aquell home, i li diu:

“Siguis qui siguis, oblida’t ja dels perduts grecs, tut ets ja un

dels nostres. Però explica’m la veritat, t’ho demano: per què

van construir aquest immens cavall? Qui en va ser l’autor?Què n’esperen? És una ofrena sagrada, o bé un màquina de

guerra?”


9/39

9

Així va dir el rei. Però ell, instruït en enganys i en les astúcies dels grecs, va aixecar al cel les mans

lliures de les cadenes, tot dient:

“A vosaltres, focs celesals i al vostre numen inviolable, poso per tesmonis, i també a vosaltres,

altars i espases assassines de les quals vaig fugir, i benes dels déus que vaig lluir com a futura vícma:

que em sigui lícit ara trencar les lleis sagrades dels grecs, i també odiar aquells homes i descobrir-ho

tot, si és que alguna cosa cobreixen, ja que ni cap pàtria ni cap llei m’obliguen ja. En canvi tu, Troiasalvada, manngues i guarda la fe en les promeses, si et dic la veritat i us compenso bé.

Tota l’esperança dels dànaus i la fe en la guerra començada

va estar posada sempre en els auxilis de Pal·las Atenea. Però

des que l’impiu ll de Tideu i l’inventor del crims, Ulisses,

van provar d’emportar-se per la força el fatal Pal·ladió del

temple sagrat, un cop morts els vigilants de la fortalesa, van

agafar la sagrada egie i, amb les mans plenes de sang, van

gosar tocar els virginals vests de la deessa; des d’aquellmoment s’esvaí tota esperança per als dànaus; les forces

van quedar trencades i l’esperit de la deessa se’ns va girar

en contra. La tritònia va donar aquests senyals amb prodigis

inequívocs. Tan bon punt va ser posada aquesta imatge

dins el campament, els seus ulls encesos van començar a guspirejar, una suor salada va lliscar pels

seus membres i, per tres cops —prodigi admirable— ella mateixa va saltar sobre el terra tot sacsejant

l’escut i la llança. Immediatament, Calcant va predir que s’havien de tractar de guanyar els mars i que

Troia no podia ser destruïda amb etxes argòliques, a no ser que retornessin a Argos a recuperar el

favor de la deessa que en el viatge d’anada havien transportat per mar dins els seus vaixells. Per això

ara fa poc van començar a retornar amb vent propici a la seva pàtria Micenes, per tal de preparar les

armes i els déus que els hauran d’acompanyar i, un cop calmat el mar, de nou tornar a presentar-se

aquí. Així és com Calcant va interpretar aquells auguris.

Adverts pel Pal·ladió i pel numen perdut, aixecaren aquesta egie, per tal d’expiar aquest crim. Calcant,

doncs, va ordenar que s’erigís aquesta mole immensa tota de fusta, i que l’aixequessin ns al cel, de

manera que no pogués passar per les portes ni ser portada

dins les muralles, per tal que no protegís el vostre poble. I

va dir també que si la vostra mà profanava les ofrenes de

Minerva, llavors hi hauria una gran desgràcia (que els déus

primer contra ell mateix dirigeixin aquest auguri) per a

l’imperi de Príam i per als frigis; però que si amb les vostres

mans la fèieu pujar cap a la vostra ciutat, més tard Àsia amb

una gran guerra arribaria ns les muralles de la ciutat de

Pèlops, i aquest des arribaria als nostres descendents.”

Amb aquestes mendes i amb l’art del perjur Sinó, la història va ser creguda i, pels enganys i per les

llàgrimes hipòcrites vàrem caure a la trampa aquells a qui ni Diomedes, ni Aquil·les, ni deu anys de

guerra havien pogut sotmetre, ni tan sols una ota de mil vaixells.


10/39

10

Llavors un altre fet més gran i molt més terrible s’ofereix davant els nostres ulls miserables. Laocont,

elegit per sort sacerdot de Neptú, sacricava solemnement un gran brau davant els altars. Vet

aquí doncs, que des de l’illa de Tènedos —m’esgarrifo només de pensar-hi— dues serps amb grans

anells es llencen a la mar i al mateix temps es

dirigeixen cap a la costa; els seus pits aixecats

entre les onades i les seves crestes color de sang

superen les onades, i la part que queda, per

darrera, llisca sobre el mar i enrosca les seves

grans espatlles en grans anells. Es produeix

un brogit en l’escumós mar; ja ocupaven els

camps i amb els ulls injectats de sang i foc,

llepaven el seu rostre, tot xiulant amb les seves

llengües vibrants. Vam fugir tots, pàl·lids per

la visió. Elles, amb pas segur, es dirigeixen cap

a Laocont; i la primera serp, tot abraçant-seals pets cossos del seus dos lls, els envolta

i arrenca els seus miserables membres d’una

mossegada.

Després avancen cap a ell mateix, que s’atansava en el seu auxili amb etxes a la mà, i l’envolten amb els

seus gran anells; i, tot envoltant-lo dos cops pel mig posant al voltant del seu coll les seves escamoses

espatlles, el superen amb el cap i amb les seus alts clatells. Al mateix temps

ell prova de desfer els nusos amb les mans, tot cobert de baba i negre verí, al

mateix temps que aixeca al cel horribles crits, semblants al mugit d’un brau

que malferit fuig de l’altar i es treu de sobre la insegura destral. Finalment, els

dos dragons fugen lliscant cap als temples elevats i es dirigeixen cap a l’Acròpoli

de la tritònia Atenea, per acabar arraulint-se als peus de la deessa i sota el

cercle del seu escut. Llavors s’insinua una nova por pels cors tremolosos de

tots, i diuen que Laocont, que s’ho mereixia, havia pagat el crim, perquè havia

ferit el sagrat roure amb el seu venable i havia deixat clavada la seva criminal

llança a l’espatlla del cavall. Criden tots que la imatge ha de ser conduïda a

les morades de la deessa i que cal fer súpliques a la poderosa divinitat.

Aleshores obrim una gran esquerda a les muralles de la ciutat. Es disposa tothom al treball i apliquen

lliscaments de rodes sota els peus del cavall, passant feixos de cordes pel damunt; la màquina fatal,

prenyada d’armes, creua els murs. Al seu voltant els nois i les donzelles canten himnes i gaudeixen

en tocar amb la mà la corda: ella puja i amenaçadora avança cap al centre de la ciutat. Oh pàtria, oh

morada dels déus, Ilió i muralles dels dàrdans, famoses a la guerra! Quatre cops en el mateix llindar

de la porta es va aturar i per quatre cops les armes varen ressonar en el seu ventre: en canvi insism

sense pensar-hi, i cecs per la bogeria col·loquem l’infeliç monstre dalt de tot de l’Acròpoli. Llavors

també Cassandra, mai creguda pels teucres per ordre d’un déu, obre la boca per anunciar-nos elveritable des. Nosaltres, miserables, per als qui aquell havia de ser l’úlm dia, cobrim per la ciutat

els santuaris fesus amb garlandes.


11/39

11

Fragment 4. Anquises interpreta l’aparició d’un cometa com el senyal diví que els

troians han d’abandonar la ciutat (2, 692-804)

El cavall penetra dins Troia per l’obertura que es pracca a les muralles i, un cop arribada la nit, del ventre

del cavall surten el grecs i s’escampen per la ciutat tot causant una terrible matança. L’ombra d’Hèctor li

anuncia a Eneas el desastre de la seva pàtria i li lliura l’estàtua de Vesta i el foc sagrat. Mort de Polites ide Príam. Eneas pren la resolució d’abandonar la ciutat; es troba Helena i prova de matar-la però Venus li

aconsella que, abans de res, vagi a trobar el seu pare, esposa i ll. Anquises ofereix resistència, però, després

de veure els prodigis que succeeixen sobre el cap d’Ascani, decideix de seguir els designis del déus. En la

fugida, Creüsa, esposa d’Eneas, es perd. Després de cercar-la inúlment, apareix el seu fantasma, que li

aconsella fugir. Eneas s’emporta sobre les espatlles el seu pare i, de la mà, el seu ll.

Tant bon punt havia parlat el vell, un sobtat fragor va retronar per l’esquerra, i caiguda del cel per

entre els estels, una estrella que portava cua va córrer amb molta llum. La vàrem veure clara, fregantper sobre els cims de les cases amagant-se en el bosc de l’Ida i assenyalant el camí. Llavors el meu

pare, convençut, es dirigeix als cels i parla als déus adorant el sagrat estel:

“Prou ja d’excuses: us segueixo i vaig per on em porteu, déus patris; guardeu casa meva, protegiu el

meu nét. Vostre és aquest auguri, i Troia és la vostra protegida. Certament cedeixo, ll, i no em nego

a acompanyar-te.”

Així va parlar, i per entre les muralles se sent més clarament el foc i una virulenta força alimenta els

incendis. “Au, esmat pare, puja al meu coll; jo et carregaré a les meves espatlles i aquesta feina no

em sabrà greu; vagin on vagin les coses, hi haurà un únic i comú perill, una mateixa salvació per tots

dos. El meu pet Iulus em serà company, i la meva esposa ens

seguirà les petjades des de lluny. Vosaltres, servents, adveru el

que ara us diré. A la sorda de la ciutat hi ha un túmul i un anc

temple abandonat de Ceres, i just al costat hi ha un anc xiprer;

en aquest punt, arribats des de diversos llocs, ens reunirem. Tu,

pare, pren el objectes sagrats amb les mans i el sagrats Penats,

que jo, allunyat per tanta guerra i per la recent matança, no és

lícit que els toqui, ns que em ren les mans en un riu net”.

Tot dient això, cobreixo les meves amples espatlles i el coll inclinat

amb una pell de lleó i em poso sota la càrrega; a la dreta s’agafa el

pet Iulus, que segueix el seu pare amb passos desiguals; de lluny segueix la meva esposa. Avancem

per indrets molt foscos, i a mi, que des de fa temps no en commovien ni les etxes enemigues ni

els grecs que m’envoltaven com un hosl eixam, ara m’aterreixen tots els aires, tot soroll em deixa

inquiet, tement igualment pel meu company i per la càrrega. I ja m’acostava a les portes i semblava

que travessàvem tot el camí, quan de sobte sembla que un insistent soroll de peus arribava a les

nostres oïdes i el meu pare, tot mirant entre l’ombra, exclama:

“Fill, fuig, ll; s’acosten. Veig els ardents escuts i els bronzes brillants”.


12/39

12

Llavors no sé quin numen mal amic em va arrabassar, aterrit, la meva ment confusa. M’afanyo, corro

per camins desconeguts, i en la meva cursa prenc direccions equivocades. Aleshores m’adono, ai de

mi, que he perdut Creüsa. S’ha equivocat de camí? O potser, cansada, es va asseure? Ho ignoro, l’únic

que sé és que ja mai més la vaig tornar a veure. No la vaig trobar, ni tampoc vaig desviar el meu ànim

abans no arribéssim al temple sagrat de l’anga Ceres: nalment aquí només va faltar una, ella, de

tots els qui ens hi havíem citat, i la seva absència va inquietar els companys, el ll i l’espòs. A quin

home, a quin déu no vaig donar la culpa, boig de mi? Quina cosa més cruel que aquesta vaig veure en

la ciutat en ruïnes? Encomano Ascani al meu pare Anquises i els Penats teucres als meus companys i

torno per la cava vall; jo mateix me’n torno a la ciutat i em cenyeixo amb les brillants armes. M’atanso

als murs i als obscurs llindars de les portes per on havia portat la marxa, torno i segueixo cap enrere

les petjades observades a través de la nit i la busco per la llum. Després em dirigeixo a casa per si de

cas ella hi hagués anat; ja havien irromput els dànaus i ocupaven tota la casa. De seguida un voraç

incendi la devora tota sencera ns dalt de les teulades; dominen les ames, el calor arriba furiós cap

als cels. Avanço i torno a veure els palaus i la fortalesa de Príam: i ja vigilaven el bo en els porxos

buits del temple de Juno, els elegits vigilants, Fènix i el cruel Ulisses. Aquí i per tot arreu apilaven eltresor robat de les estances incendiades de Troia, els altars dels déus i les crateres d’or massís i els

vests presos. Al voltant estaven dempeus en llarga lera els nens i les aterrides mares.

Em vaig atrevir a llençar crits entremig de les ombres, vaig omplir de clams els camins i, trist, una i altra

vegada, plorant, per tot arreu vaig cridar Creüsa. Finalment, quan la cercava i corria sense descans per

les cases de la ciutat, una infeliç imatge, l’ombra de la mateixa Creüsa, se’m va aparèixer davant dels

ulls, una imatge més gran de la que coneixia. Vaig quedar estorat, se m’eriçaren els cabells i la veu em va

quedar clavada a la gola. Llavors així va començar a treure’m les preocupacions amb aquestes paraules:

“Per què et plau delectar-te amb aquest boig dolor, dolç

espòs meu? No passen aquestes coses sense la voluntat dels

déus; no és lícit que t’empors Creüsa com a companya, ni

ho permet el governant del suprem Olimp. Paràs uns llargs

exilis i hauràs de solcar la vasta supercie del mar, ns que

arribaràs a la terra d’Hespèria, on el lidi Tibris ueix entre els

fèrls camps dels homes amb suau corrent. Allà t’hauran de

succeir fets joiosos, un regne i una esposa reina; oblida les

llàgrimes per la teva esmada Creüsa. I ara, adéu i ngues

cura de l’amor del nostre ll”.

Quan va dir aquestes paraules, va deixar-me plorant i volent dir moltes coses, i va tornar a les lleus

aures. Tres cops vaig provar llavors de rodejar amb els meus braços el seu coll; tres cops la imatge

atrapada va fugir de les meves mans inúls, igual que la brisa suau o que un somni que s’esvaeix.

I llavors, en tornar al punt de trobada, veig admirat que hi havia arribat un gran nombre de nous

companys: mares i homes, una munió reunida per a l’exili, poble miserable. Per tot arreu van arribar

estant preparats amb els seus ànims i béns per a qualsevol des on jo els portés per mar. I ja sorgia el

Lucífer per sobre les muntanyes de l’elevat Ida portant el dia, i els dànaus tenien els llindars ocupats

de les portes i no es donava cap esperança a les riqueses. Em vaig posar en marxa i vaig dirigir-me a

les muntanyes carregat amb el meu pare.


13/39

13

Fragment 5. Els troians troben Aquemènides a Sicília. Polifem i els Ciclops (3, 588-681)

Refugiat a la ciutat d’Antandre, al peu de l’Ida, Eneas construeix un estol de vaixells amb els companys

que, amb ell, havien fugit de Troia. Es dirigeix a Tràcia, on apareix Polidor, que li explica la seva . El viatge

connua ns arribar a Delos, on consulten l’oracle, i a Creta, illa que han d’abandonar per haver-s’hi declarat

una epidèmia. Per consell dels déus Penats, es dirigeixen a Itàlia. Arriba a les illes Estròfades, on es trobaamb Andròmaca i amb Hèlenos, que vacina la seva futura grandesa i li aconsella el camí que ha de seguir

i els perills que ha d’evitar en la seva navegació.

Seguint el seu periple, arriba a Sicília, on Aquemènides, un grec abandonat per Ulisses, li explica les crueltats

de Polifem, que els persegueix en va. Eviten els escull d’Escil·la i Caribdis i arriben al port de Drèpani, on

mor Anquises, el pare d’Eneas. Una tempesta dispersa les naus d’Eneas i les porta a les costes d’Àfrica.

El darrer dia ja sorgia amb el primer estel, i l’Aurora havia apartat la seva humida ombra del pol, quan

de sobte des dels boscos, acabada per una suprema magror, una nova forma d’un home desconegut

i digna de misericòrdia pel seu aspecte, avança i, suplicant, estén les mans vers les costes. Mirem de

lluny. Espantosa brucia i barba sense cuidar, cosit el vest amb punxes; però, a més a més, grec,

també enviat un dia en armes pàtries contra Troia. I aquest, quan els vests dàrdans i les armes

troianes va veure de lluny, va quedar un moment quiet, aterrit amb la mirada, i va donar un pas;

després, llençant-se de cap a les costes, amb plors i precs va dir:

“Pels estels us invoco, pels déus dels cel i aquesta llum que respiro, emporteu-me, teucres. Porteu-me

a qualsevol terra i amb això ndré prou. Sóc conscient que sóc l’únic de les otes gregues i confesso

que, amb la guerra, em vaig dirigir contra els penats de Troia. Per això, si tan gran és la injúria del

nostre crim, escampeu-me per les onades i submergiu-me per la vasta mar; si moro, em plaurà haver

mort a mans dels homes.”

Així va dir, i arrossegant-se i s’abraçà als nostres genolls i es va quedar quiet. L’exhortem que confessi

qui és, de quin llinatge prové i quina fortuna el turmenta. El mateix pare Anquises, no trigant gaire, li

dóna la mà dreta al jove, i amb aquest gest el tranquil·litza. Ell, havent perdut nalment la por, li diu:

“La meva pàtria és Ítaca, jo era company de l’infeliç Ulisses. El meu nom és Aquemènides, i vaig ser

enviat a Troia pel meu pare Adamast, que era pobre. Tant de bo ngués encara aquella humil condició!

Aquí, mentre ells aterrits deixaven les cruels estances, els companys,

sense recordar-se de mi, em van abandonar a la cova del ciclop.

Llar de baba i de cruels menjars, interior fosc i enorme. Ell mateix,

quan es posa dret, toca les estrelles. Que els déus allunyin tal pesta

de les terres! Ni fàcil de veure ni afable per a ningú pel que fa a

la conversa. Jo mateix he vist com trencava els cossos de dos del

nostre grup agafats amb la seva gran mà, aixafant-los contra una

roca, i com s’omplia el terra amb la seva sang escampada. L’he vist

com cava els seus cossos, vessant encara negra sang i tremolant

encara calents, entre les seves dents. Però certament els seus crims

no van quedar impunes. No va suportat això Ulisses i el d’Ítaca no


14/39

14

es va oblidar d’ell en el moment decisiu. A l’hora en què

ple de menjar i enterrat en vi reposava el seu cap caigut

i jeia a la cova tot ell immens, eructant baba i trossos de

carn barrejats amb vi pur ple de sang, nosaltres, després

de pregar als gran númens, per sorteig, vam fer torns per

tot arreu al seu voltant i vam foradar el seu ull amb una

enorme llança esmolada, un únic ull que estava sobre el

seu front sorrut i que era de la mida d’un escut argòlic o

d’una làmpada de Febus. Finalment, feliços, vam poder

venjar les morts dels companys.

Però fugiu, oh miserables, allunyeu-vos de la mort i d’aquestes costes. Perquè iguals i tan grans com

Polifem que a la buida cova tancava els ramats rics en llana a qui cada dia munyia per alimentar-se,

altres cent terribles ciclops habiten també habitualment en aquestes escarpades costes i caminen per

les muntanyes. Ja per tres vegades les banyes de la lluna s’han omplert de llum des que arrossego la

vida entre boscos, caus de feres i les vastes cases dels ciclops, guaito des dels penya-segats i tremolo

de por en senr el so dels seus peus i les seves veus. Les branques em donen un miserable aliment,

baies i fruits, durs com pedres, i menjo arrels i herbes que vaig arrencant. Tot això cercant, vaig veure

aquesta ota vostra que arribava a les costes, i m’hi he lliurat. M’és indiferent qui sou; nc prou d’haver

defugit aquest poble terrible. Prengueu vosaltres la meva vida, millor que qualsevol mena de mort.”

Tan bon punt va acabar de parlar quan al cim de la muntanya el veiem, movent-se amb la seva

geganna alçada, el pastor Polifem, dirigint-se a la costa, un monstre horrible, informe, immens, a

qui se li havia buidat l’ull. La seva mà governava un pi trencat que assegura les seves passes; riques

en llana l’acompanyen les ovelles; aquest és el seu únic plaer i consol del seu mal.

Després d’haver arribat al mar i d’haver tocat les altes onades, va rentar la sang que vessava del seu

ull buit, fent sonar un gemec entre les dents, i avançà pel mig del mar ns que l’aigua va banyar els

seus poderosos malucs. Nosaltres, tremolosos, de lluny estant, després d’apressar la fugida i d’haver

acollit el suplicant que així ho mereixia, en silenci tallem les amarres i ens apressem inclinats sobre

els rems que lluiten amb el mar. Però ell ho va senr, i va girar vers al so del vaixell les seves passes.

Però com que no pot allargar la mà per agafar-nos, ni pot superar les onades del mar perseguint-nos,

va deixar anar un clam immens amb el qual els mars i totes les onades tremolaren, i ns a l’interior

l’aterrida terra d’Itàlia i l’Etna de profundes coves van mugir. Però la resta dels ciclops, fets venir dels

boscos i les altes muntanyes, corren cap als ports i omplen les costes. Veiem els que estan dempeus

davant, amb inúl mirada ferotge, els germans de l’Etna, aixecant al cel els seus caps alssims, horrible

reunió, de la mateixa manera com també s’alcen les alves alzines o els conífers xiprers, bé sigui en

el bosc profund de Júpiter o en el bosc de Diana.


15/39

15

Fragment 6. Mercuri ordena Eneas que abandoni Cartago. Dido descobreix les

intencions d’Eneas. Diàleg (4, 219-392)

Es reprèn la narració dels fets de Cartago. Dido, perdudament enamorada, descobreix la seva passió a la

seva germana Anna. Juno, que no perd cap oportunitat d’apartar els troians d’Itàlia, fa un pacte amb Venus

per concertar la unió de Dido amb Eneas. Es produeix una tempesta durant la qual Dido i Eneas, perduts,es refugien en una cova, on es consuma la unió amorosa. La Fama pregona aquest succés per tota Líbia,

cosa que provoca la ràbia de Jarbas, anc pretendent de Dido i que no havia perdut les seves esperances.

Júpiter ordena a Mercuri que s’atansi a Eneas i li ordeni abandonar Àfrica i dirigir-se a Itàlia. Eneas prepara

secretament els seus vaixells, però és descobert per Dido, que prova de retenir-lo amb tot pus d’arguments.

Mentre li pregava amb aquestes paraules i abraçava els seus altars, l’omnipotent l’escoltà, i girà els

seus ulls cap a les muralles de la reina, cap a aquells dos amants oblidats d’una fama millor. Llavors

Júpiter s’adreça a Mercuri i li fa aquest encàrrec:

“Afanya’t, ll, crida els vents i llisca amb les ales, adreça’t al cabdill dardànida, que ara s’entreté a

la ria Cartago, sense tenir en compte les ciutats que el des li ha assignat, i fes-li arribar pels aires

lleugers el meu missatge. No és pas així com ens el prometé la seva bellíssima mare, i per això el salvà

dues vegades de les armes dels grecs, sinó com l’home que seria capaç de governar Itàlia, fecunda en

imperis i agitada per la guerra, de propagar el llinatge de la noble sang dels Teucres i de sotmetre tota

la terra al domini de les lleis. Si no l’esmula gens la glòria d’unes empreses tan grans i ell mateix no

vol afrontar fagues per la seva fama, ¿és que aquest pare vol privar el seu ll Ascani de les altures

de Roma? En què pensa? Amb quines esperances s’entreté enmig d’un poble enemic sense parar

esment en la descendència ausònia ni en les contrades de Lavínium? Que es faci a la mar! Això és

tot, aquest és el nostre missatge.”

Així va dir. Mercuri es prepara a obeir les ordres del gran pare; primer

es lliga als peus les sandàlies d’or, que amb les seves ales el porten

suspens per damunt dels mars i de la terra amb la mateixa rapidesa

del vent. Després pren la vara: amb ella fa sorr de l’Orc les pàl·lides

ombres i n’envia d’altres als tristos soterranis del Tàrtar, fa venir la son

i la fa desaparèixer, i obre de nou els ulls aclucats per la mort. Conant

en aquesta vara empeny els vents i travessa les turbulentes nuvolades.

Ara, en el seu vol, contempla el cim i els ancs inaccessibles del forçut

Atlant, que aguanta el cel damunt del seu cap, d’Atlant, que veu sacsejat

pel vent i la pluja el seu cim cobert de pins, sempre envoltat de negres

núvols; un mantell de neu li cobreix les espatlles, es desprenen els rius

pel mentó de l’ancià, i el fred li glaça la hirsuta barba. Aquí el Cil·leni, recolzant-se en les seves ales

obertes, féu la primera parada, després davallà llençant-se cap al mar, amb tot el seu cos, com un

ocell que vola baix, arran de l’aigua, al voltant de la costa i dels esculls, on abunden els peixos. Aixímateix volava entre el cel i la terra cap a la platja sorrenca de Líbia i tallava el vent, allunyant-se de

l’avi matern, el ll de Cil·lene. Tan bon punt amb els peus alats tocà les casetes de Cartago, veié Eneas


16/39

16

ocupat en construir forcacions i basr nous edicis. Duia una espasa clavetejada de jaspi rogenc,

resplendent sota una mantell de porpra de Tir que li penjava per les espatlles, regals que li havia fet

la rica Dido, i ella mateixa n’havia brodat les teles amb níssims ls d’or.

El missatger l’abordà tot seguit:

“¿Ara tu assentes els fonaments de l’alta Cartago i, sotmès a una dona,

li basteixes una bella ciutat? Ai, que t’has oblidat del teu reialme i delsteus desns! M’envia a tu des de l’Olimp lluminós el mateix rei dels déus,

que amb el seu poder domina el cel i la terra; ell mateix m’ordena que et

digui a través dels aires lleugers aquests encàrrec: En què penses? Amb

quina esperança gastes el temps en terres de Líbia? Si no t’esmula gens

la glòria d’unes empreses tan grans —i tu mateix no vols afrontar fagues

per la teva fama—, para esment en Ascani que creix, en les esperances

que hi ha dipositades en Iulus, el teu hereu, al qual són reservats el reialme

d’Itàlia i la terra romana.”

Així que el Cil·leni acaba de dir aquestes paraules, abandona la seva aparença humana sense esperar

resposta i s’esfuma lluny de la vista com una brisa suau. Eneas, per la seva banda, resta mut, fora de

si, davant aquella visió; els cabells se li ericen d’horror i la veu li queda enganxada a la gola. El crema

el desig d’allunyar-se fugint i de deixar aquelles dolces terres, atònit per l’advertència tan severa i

per l’ordre dels déus. Ai, què fer? Amb quines paraules gosarà ara trampejar el furor de la reina?

Com començarà? Fa volar el pensament ara cap aquí ara cap allà, el fa anar en direccions oposades

i dóna voltes a totes les possibilitats. En aquest estat de dubte, li sembla que la millor decisió és

aquesta: fa venir Mnesteu, Sergest i el coratjós Serest: que preparin la ota d’amagat i reuneixin els

companys a la vora del mar, que posin a punt les armes i dissimulin la causa d’aquest canvi de plans;

ell, mentrestant, aprotant que la innocent Dido no en sap res i que no s’espera la ruptura d’un amor

tan gran, triarà el camí per apropar-se-li, el moment més afable per a parlar-li, la manera més adient

per al seu propòsit. Tots obeeixen ràpidament l’ordre amb alegria i compleixen el que els ha estat

manat.

Però qui pot enganyar una dona enamorada? La reina té un pressenment de l’engany, és la primera

en adonar-se dels moviments que es preparen, recelosa de tot, ns quan tot és segur. La mateixa

Fama despietada li fa saber, en el seu desesper, que els troians armen la ota i es preparen per salpar.

S’enfureix sense poder-se dominar i, encesa d’ira, recorre la ciutat d’un extrem a l’altre com una

bacant, talment com una Tíada excitada que brandeja els emblemes sagrats quan, havent sent el

crit de Bacus, la sacsegen les orgies triennals i el Citeró la crida de nit amb el seus clams. Finalment,

s’avança a increpar Eneas amb aquestes paraules:

“Esperaves, pèrd, que podries dissimular encara una infàmia tan gran i abandonar d’amagat les meves

terres? No et pot aturar el nostre amor ni la mà que ens donàrem un dia, ni la mort cruel a què Dido

haurà de sucumbir? Fins i tot en l’estació hivernal prepares la ota i enmig dels Aquilons t’afanyes

a fer-te a la mar, cruel? Si no cerquessis terres forasteres i estances reconegudes, si restés dempeus

l’anga Troia, aniries a cercar-la, aquesta Troia, amb les teves naus pel mar tempestuós? És de mi que

vols fugir? Per aquestes llàgrimes, per aquesta mà teva, ja que cap altra cosa no em resta en la meva

dissort, per la nostra unió, pel nostre matrimoni tot just projectat, si de tu he merescut alguna cosa,


17/39

17

o si alguna cosa de mi t’ha estat plaent, apiada’t d’aquest

casal que s’ensorra, t’ho prego; si hi ha encara lloc per a

les súpliques, abandona aquest pensament. Per culpa teva

els pobles de Líbia i els prínceps dels númides m’odien, els

cartaginesos em detesten; igualment per culpa teva he

perdut ns el pudor i la fama d’abans, que em bastava ella

sola per enlairar-me ns al cel. A quina sort m’abandones

a tocar de la mort, hoste meu, ja que, de marit que havies

arribat a ser, ara només puc anomenar-te així? A què

he d’esperar-me? Potser a que el meu germà Pigmalió

destrueixi les meves muralles o el rei Jarbas se m’empor capva? Si al menys abans de la teva fugida

hagués ngut de tu un ll, si veiés jugar al meu palau un pet Eneas que amb la seva fesomia em

portés, malgrat tot, el teu record, de ben segur que no em senria del tot traïda i abandonada.”

Havia acabat de parlar. Ell mantenia xos els ulls per les advertències de Júpiter i s’esforçava en

reprimir el neguit en el seu cor. Finalment digué aquestes poques paraules:

“Jo no negaré mai, oh reina, que has merescut de mi tots els favors que puguis enumerar de paraula.

Seré breu en la meva defensa. No t’imaginis que jo hagi esperat mantenir enganyosament en secret

aquesta fugida; tampoc no he fet mai esment de les torxes nupcials, ni he arribat a un compromís

d’aquesta mena. Si el des em permetés ordenar la meva vida d’acord amb els meus designis i de

resoldre les meves desgràcies segons el meu voler, per començar, jo habitaria la ciutat de Troia i

honoraria les esmades restes dels meus, refaria l’alt palau de Príam i amb les meves mans reconstruiria

per als vençuts una nova Pèrgam. Però ara és la gran Itàlia, sí Itàlia, el que Apol·lo i els oracles de

Lícia m’ordenen d’atènyer; aquest és el meu amor, aquesta és la meva pàtria. Si a tu, que vingueres

de Fenícia, et retenen les fortaleses de Cartago i la contemplació d’aquesta ciutat líbia, per què, ben

mirat, no pots consenr que els teucres ens establim a les terres d’Ausònia? També a nosaltres ens és

permès de cercar fora un reialme. La imatge neguitosa del meu pare Anquises m’adverteix en somnis i

m’omple d’espant cada vegada que la nit cobreix la terra amb les seves ombres humides, cada vegada

que sorgeixen els astres de foc; i igualment el pet Ascani, i la injuscia que faig a la seva persona,

per a mi tan esmada, quan li privo del regne d’Hespèria i de les terres que el des li ha reservat. I

ara, ns i tot el missatger dels déus, enviat pel mateix Júpiter —ho juro pel teu cap i pel meu— m’ha

portat les seves ordres a través dels ràpids aires. Jo mateix, enmig d’una llum transparent, he vist el

déu com entrava en els nostres murs, i he sent la seva veu amb aquestes orelles. Para d’encendre

amb planys els meus senments i els teus; a Itàlia, no hi vaig per iniciava meva.”

Mentre diu tot això, ella fa estona que l’observa de cua d’ull, girant la mirada d’aquí cap allà, el repassa

de cap a peus, amb els ulls inexpressius, i li diu tota abrandada:

“Ni tens per mare una deessa ni Dàrdan és l’autor del teu llinatge, pèrd, sinó que t’engendrà el Caucas

eriçat de dures roques i t’alletaren les gresses d’Hicàrnia. Perquè, quin mou nc per dissimular,

o per a quins altres moments més crucials he de reservar-me? És que potser s’ha commogut amb

els meus plors? És que potser ha girat cap a mi la mirada? És que potser, penedit, ha vessat alguna

llàgrima o ha ngut compassió de la seva amant? Què he de considerar pitjor que això? Ara ja ni la

suprema Juno ni el saturni pare dels déus no es miren tot això amb els ulls jusciers. Enlloc no hi ha


18/39

18

una paraula de ar. El vaig acollir com un nàufrag, mancat de tot, i, boja de mi, li vaig fer comparr

el meu regne. Li vaig fer recuperar la ota perduda, li vaig salvar de la mort els companys. Ai, la fúria

m’abranda i m’arrossega! Que si ara els auguris d’Apol·lo, que si ara els designis de Lícia, que si ara els

missatger dels déus, enviat pel mateix Júpiter, li porta unes ordres terribles a través dels aires. Deu

ser aquesta, naturalment, la feina dels d’allà dalt, deu ser aquest el neguit que els trenca el repòs! Ni

vull retenir-te ni refutaré les teves paraules. Ves, persegueix Itàlia amb els vents, cerca el teu reialme

a través de les onades. Espero, això sí, si és que els déus jusciers tenen algun poder, que paràs tots

els suplicis enmig dels esculls, i invocaràs repedament el nom de Dido. Jo et perseguiré de lluny

amb les negres torxes de la venjança i, quan la freda mort m’haurà separat el cos de l’ànima, em faré

present per tot arreu com una ombra. Pagaràs, malvat, les teves culpes. Jo ho sabré i aquesta nocia

m’arribarà al regne dels morts.”

Després de dir això, interromp la conversa sense esperar la rèplica i, abatuda, fuig de la llum; es

gira i s’allunya de la vista d’Eneas, tot deixant-lo ple de dubtes i temors, amb ganes de respondre-li

llargament. Les serventes la sostenen, porten el seu cos desmaiat a la cambra de marbre i el col·loquen

sobre el llit.


19/39

19

Fragment 7. Suïcidi de Dido (4, 630-705)

Finalment Dido decideix suïcidar-se. Fent veure que va a oferir un gran sacrici als déus infernals, es traspassa

el pit amb l’espasa d’Eneas.

Això deia, i girava el seu pensament cap a totes bandes cercant d’alliberar-se ben de pressa de la llum

odiada. Llavors parla breument a Barce, la dida de Siqueu, perquè la seva urna funerària la retenia

allà a l’anga pàtria:

“Esmada dida, fes venir aquí la meva germana Anna: digues-li que s’afanyi a puricar el seu cos amb

aigua del riu i que por les vícmes i les ofrenes expiatòries prescrites. Que vingui aquí, i tu mateixa

cenyeix-te les temples amb una cinta sagrada. El sacrici a Júpiter Esgi, que comenci ritualment, nc

ganes d’acabar-lo, de posar als meus neguits i de lliurar a les ames la pira del cabdill dardani.”

Així parlà. La dida accelerava el pas amb l’afany propi d’una anciana. Dido, al seu torn, excitadai trasbalsada pels seus funestos projectes, girant els ulls injectats en sang, tremolant-li les galtes

clapejades de taques morades, pàl·lida davant la mort imminent, es precipita a l’interior del palau,

puja fora de si a l’alta pira i desembeina l’espasa dardània, un present que ella no havia de demanar

per a aquest . Llavors, quan veié els vests troians, i aquell llit tan familiar, es deturà un moment

entre llàgrimes i records, s’ajagué damunt del llit i digué les darreres paraules:

“Oh vests, que em fóreu tan dolços mentre el des i la divinitat m’ho permeteren, acolliu aquesta

ànima i allibereu-me d’aquestes angoixes. La meva vida s’ha acabat, he consumat el curs que em

concedí la Fortuna, i ara la meva ombra, amb tota la seva grandesa, baixarà sota terra. He fundat unaciutat gloriosa, he vist les meves muralles, vaig venjar el meu marit casgant el meu germà, que li

era enemic. Hauria estat feliç—ai, massa feliç—, només que les naus dardànies no haguessin arribat

mai a les nostres costes.”

Així diu, i amb els llavis contra el llit, exclama: “Moriré

sense ser venjada, però morim ja. Així, ns i tot així, em

plau davallar al reialme de les ombres. Que els ulls del cruel

troià s’embriaguin amb aquestes ames des del mar, i que

l’acompanyi el mal averany de la meva mort”.

Acaba de parlar i, enmig d’aquestes paraules, les serventes

veuen com es deixa caure damunt del ferro, com l’espasa

borbolla de sang i les mans en queden banyades. La cridòria

s’estén per les altes porxades: la Fama es desferma com

una bacant per la ciutat en plena commoció. Les cases

s’estremeixen de laments, gemecs i xiscles de dones, l’aire ressona amb grans planys, com si tota

Cartago o l’anga Tir caiguessin envaïdes pels enemics, com si les ames furibundes s’arremolinessin

per les estances dels homes i els temples dels déus. Ho sen, consternada, la germana, i amb passostremolosos, aterrida, malmetent-se el rostre amb les ungles i el pit amb els punys, es llença en mig

de tothom i crida la moribunda pel seu nom:


20/39

20

“Això era el que planejaves, germana? Era a mi a qui volies enganyar? És això el que em preparaven

aquesta pira, aquests focs, aquests altars? De què em queixaré primer en la meva solitud? Havies de

refusar que la teva germana t’acompanyés en la mort? Tant de bo m’haguessis convidat a comparr

el teu des: un mateix dolor i una mateixa hora se’ns hauria endut amb l’espasa totes dues alhora.

Vaig preparar aquesta pira amb les meves mans, vaig invocar amb la meva veu els déus de la pàtria

perquè a l’hora de morir, cruel, jo no hi fos? T’has destruït a tu, germana, i també a mi, el teu poble,

el teu senat sidoni i la teva ciutat. Deixeu-me rentar-li les ferides amb aigua i, si encara li resta un

darrer alè de vida, recollir-lo amb la meva boca”.

Parlant així havia pujat els alts graons, i estrenyent contra el seu pit la germana mig morta, li donava

escalf entre sanglots, i amb el vest li eixugava els negres raigs de sang. Dido provà d’alçar els ulls

pesants, però defallí novament; xiulà dins el seu pit la ferida profunda. Tres vegades, redreçant-se i

fent força amb el colze, intentà d’incorporar-se, i tres vegades tornà a caure damunt el llit; amb la

mirada perduda cercava cel enlaire la llum, i quan l’hagué trobada, exhalà un sospir.

Aleshores l’omnipotent Juno, compadint-se del seu llarg dolor i del seu costós desenllaç, envià Irisdes de l’Olimp a alliberar dels lligams del cos aquella ànima agonitzant. Perquè, com que no moria ni

pel decret del des ni de mort merescuda, sinó per dissort, abans que li fos arribat el dia i afectada

de cop per la follia, encara Prosèrpina no li havia tallat del cap el cabell ros ni havia sentenciat la seva

vida a l’Orc Esgi. Per això Iris, coberta de rosada, amb les seves ales color de safrà, desplegant a

través del cel mil variats colors sota els raigs del sol, davalla volant i s’atura damunt el cap de Dido:

“Compleixo l’ordre de dur a Dis aquest tribut sagrat, i t’allibero d’aquest cos.”

Així parlà: amb la dreta li tallà el cabell, i al mateix temps desaparegué del cos de Dido el darrer escalf

i la seva vida s’esvaí en els aires.


21/39

21

Fragment 8. Oracle de la Sibil·la. Eneas li sol·licita baixar a l’Infern (6, 42-148)

Eneas es dirigeix cap a Itàlia, i per segona vegada arriba a Sicília empès per una nova tempesta. És acollit

amistosament pel rei Acestes. Celebra solemnes sacricis davant la tomba del seu pare Anquises i grans

jocs fúnebres: regates, curses a peu, curses a cavall, r, simulacres de combats de cavalleria, etc. Posades

d’acord per Iris, que ha pres l’aspecte de la vella Bèroe, les matrones troianes proven de cremar les nausper impedir que connuï el viatge. Només aconsegueixen salvar-se quatre vaixells gràcies a la intervenció

de Júpiter, que envia un xàfec.

Anquises s’apareix en somnis a Eneas i li aconsella que deixi part de la seva gent a Sicília i se’n vagi cap a

Itàlia amb els més valents per tal de consultar l’oracle d’Apol·lo. Ella el conduirà a través dels Camps Elisis

i li mostrarà la connuació de la seva nissaga.

Eneas funda la ciutat d’Acesta per als troians, afavorit per Neptú que, alhora, havia estat pregat per Venus.

En la travessa a Itàlia perd el seu pilot Palinur que, vençut per la son, cau al mar.

Eneas arriba nalment a Cumas, i es dirigeix a la cova de la Sibil·la i, un cop sent el seu oracle, li prega queel condueixi a les mansions infernals per veure el seu pare Anquises per darrer cop.

El costat enorme de la roca eubòica és tallat en forma de cova: hi condueixen cent amples obertures,

cent portes d’on irrompen altres tantes veus, les respostes de la Sibil·la. Havien arribat al llindar quan

la verge digué:

“És el moment d’indagar el des: el déu, heus aquí el déu!”

I en dir aquestes paraules, davant l’entrada, tot d’una se li transforma el rostre, muda de color i seli esbullen els cabells; el pit li gemega, el seu cor ferotge s’ina de furor, sembla més alta i la seva

veu no sona com la d’un mortal d’ençà que ha estat

inspirada pel poder ja més proper del déu. Li diu:

“Vacil·les a formular els vots i les súpliques, troià

Eneas? Vacil·les? Mentre no ho facis no s’obriran les

portes enormes d’aquesta casa d’estupor.”

I després de dir això, calla. Un tremolor glaçat recorre

els ossos durs dels teucres, i el rei vessa aquestes

pregàries des del fons del pit:

“Febos, tu que sempre has ngut compassió de les dures penes de Troia, que dirigires els dards i la mà

del troià Paris contra el cos de l’Eàcida, sota el teu guiatge, m’he endinsat en els nombrosos mars que

voregen terres immenses, ns als pobles tan llunyans dels massils i els camps que s’estenen davant

les Sirtes; ara, nalment, hem arribat a les costes d’aquesta Itàlia que s’allunyava de nosaltres. Que

no ens persegueixi més enllà l’infortuni de Troia i la glòria immensa de Dardània. I tu, sacerdotessa

sagrada que coneixes el futur, permet —no et demano un reialme que no em pertoqui pel des—

que els teucres es puguin establir al Laci, així com els seus penats errants i les sacsejades divinitats

de Troia. Llavors basré a Febos i a Trívia un temple tot de marbre i instuiré unes festes que duran

el nom de Febos. També tu, benefactora, ndràs un gran santuari en el meu reialme: allà dipositaré


22/39

22

les teves prediccions, els desns secrets predits al meu poble, i t’hi consagraré sacerdots que hauré

escollit. Només demano que no escriguis els teus oracles en fulles, perquè no volin en desordre com

joguines a mercè dels corrents de l’aire; et prego que els recis tu personalment.”

Així posa a les seves paraules. Però la profetessa, encara no posseïda del tot per Febos, s’agita

furiosament dins la cova com una bacant, provant d’espolsar-se del pit el déu poderós; ell li casga

encara amb més força la boca rabiosa, domant el seu cor feréstec, i la modela tot reprimint-la. I aras’obren espontàniament les cent portes immenses de l’estança i propaguen pels aires les respostes

de la profetessa:

“Oh tu, que nalment has arribat al terme dels grans perills del mar, per bé que te n’esperen encara

de més greus, els de terra: sí, els troians arribaran als regnes de Lavínium. Allunya del teu cor aquest

neguit, però voldran també no haver-hi arribat. Guerres, guerres terribles, i el Tíber que escumeja de

tanta sang, ho veig. No et faltarà ni el Ximois, ni el Xantos, ni els campaments grecs; al Laci t’ha nascut

un altre Aquil·les, ll també d’una deessa; ni Juno enlloc no et mancarà aferrada als troians, mentre

tu, obligat per la necessitat, quins pobles dels itàlics i quines ciutats no aniràs a pregar suplicant!La causa d’una desgràcia tan gran serà altre cop una muller aliena als troians, altre cop unes noces

forasteres. Tu no cedeixis davant les desgràcies, sinó al contrari, afronta-les amb més audàcia, segons

que t’ho perme la teva fortuna. El primer camí de salvació, en contra de tot el que pots imaginar-te,

te l’obrirà una ciutat grega.”

Amb aquestes paraules, del santuari estant, la Sibil·la de Cumas vacina enigmes esfereïdors, i bramula

dins la cova, embolcallant la veritat amb expressions obscures: així són els frens que al seu furor

imposa Apol·lo, i els esperons amb què li furga el pit. Tan bon punt li cessà l’excitació i es calmaren

els seus llavis rabiosos, l’heroi Eneas comença així: “Cap forma de sofrença, oh verge, no em ve de nou ni a la impensada: tot això ho he previst i ho he

viscut ja per endavant en el meu ànim. Una sola cosa et demano: ja que és aquí, segons es diu, la

porta dels inferns i la tenebrosa llacuna per on vessa l’Aqueront, fes que em sigui permès d’arribar

davant la mirada i els llavis del meu pare esmat; mostra’m el camí o obre’m les portes sagrades; jo el

vaig treure, duent-lo a les meves espatlles, d’entre les ames i les etxes que em perseguien a milers,

i el vaig salvar per entremig dels enemics; ell m’acompanyà en el viatge i suportava amb mi tots els

mars, totes les amenaces de l’oceà i del cel, desvalgut com estava, més enllà de les forces i de la sort

de l’ancianitat. És més, ell mateix em pregà i m’ordenàque m’atansés a tu i a les teves portes a suplicar-te.

Tingues compassió, tant del ll com del pare, t’ho

prego, oh Benefactora —perquè tu ho pots tot i no

és en va que Hècate t’ha donat el domini dels boscos

de l’Avern—, si és veritat que Orfeu pogué evocar els

Manes de la seva muller conant en les cordes sonores

de la lira tràcia, si Pòl·lux rescatà el seu germà amb una

mort alternava i fa i desfà aquest camí cada vegada.

Per què em caldria esmentar Teseu i el gran Alcida?

També el meu llinatge descendeix de Júpiter suprem.”


23/39

23

Amb aquest paraules suplicava i abraçava els altars, quan la profetessa començà a parlar així:

“Nascut de la sang dels déus, troià ll d’Anquises, fàcil és la baixada

cap a l’Avern: les portes del negre Dis són obertes nit i dia, però desfer

el camí i tornar a sorr als aires de dalt, això és el més dicil, això

és el més penós. Pocs ho han aconseguit, lls de déus a qui esma

l’equànime Júpiter o a qui un coratge ardent enlairà ns els astres.Tot l’espai central és ple de boscos, i els envolta el Còcit lliscant amb

les seves negres sinuositats. Però si tan gran és el desig en el teu cor,

si tant gran és el deler de travessar dues vegades la llacuna Esgia,

de veure dues vegades el negre Tàrtar, si tens ganes de lliurar-te a

una tasca insensata, escolta què et cal acomplir prèviament. En un

arbre ombrívol, s’hi amaga un branquilló que és d’or, tant les fulles

com la exible ja, consagrat a la Juno subterrània; tot el bosc el tapa

i les ombres el tenen reclòs en valls obscures. Però no és possible de

penetrar en les profunditats de la terra si abans no has arrencat de

l’arbre aquest brot de fulles d’or. Aquesta és l’ofrena parcular que la bella Prosèrpina té ordenat que

li sigui presentada. Quan has arrencat el primer brot, en neix un altre, també d’or, i la ja es recobreix

de fulles del mateix metall. Així doncs, explora a fons amb els teus ulls i, quan el trobis, cull-lo amb

la mà, segons el ritual; perquè ell mateix seguirà de bon grat i sense resistència, si és que t’hi crida el

des; si no es així, no el podràs vèncer amb cap mena de força ni arrencar-lo amb el ferro més dur.


24/39

24

Fragment 9. Entrada al Tàrtar. Caront (6, 295-330). El gos Cèrber (6, 417-425)

Eneas troba el cadàver de Misenos i li dóna sepultura; descobreix el ram d’or que havia d’oferir a Prosèrpina

i, acompanyat de la Sibil·la, baixa als inferns.

D’aquí parteix una via que porta a l’Aqueront. Hi bull

un remolí tèrbol, fangós, d’una fondària insondable,

i vomita tot el seu llot en el Còcit. Un horrible

barquer guarda aquestes aigües i aquest riu, Caront,

terriblement brut: una espesa barba blanca totalment

descuidada li cobreix el mentó, la seva mirada de foc

resta xa, un mantell sòrdid li penja de les espatlles,

lligat amb un nus. Ell mateix empeny la barca amb una

perxa i la governa amb les veles, i en el seu fons rovellat

transporta els morts, ara ja vell, però amb una vellesa

vigorosa i fresca d’un déu. Cap aquí es precipitava, escampada per la ribera, tota una multud, dones

i homes, espectres d’herois magnànims que havien acomplert la vida, nois, noies, encara per casar,

joves que foren posats a la pira davant la mirada dels pares: tan nombrosos com cauen despreses

les fulles en els boscos amb els primers freds de la tardor, tan nombrosos com s’apleguen en terra

els ocells des de l’alta mar quan l’estació del fred els obliga a fugir enllà de l’oceà i els empeny cap

a terres càlides. S’estaven drets demanant de ser els primers a fer la travessa i allargaven les mans,

delerosos de passar a l’altra riba. Però el tètric barquer agafa ara aquests ara aquells, mentre queuns altres els rebutja i els aparta lluny de la riba. Eneas, estranyat sens dubte i commogut per aquell

tumult, pregunta:

“Digues-me, oh verge, què signica aquesta concentració vora el riu? Què demanen les ànimes? Amb

quin criteri unes han d’abandonar la riba i altres solquen amb els rems les aigües lívides?”

Li respongué breument la vella sacerdotessa:

“Fill d’Anquises, llinatge inconfusible dels déus, el que veus és l’estany profund de Còcit i la llacuna

Esgia, pel poder diví dels quals ns i tot els déus es guarden de jurar en fals. Tota aquesta multudque veus és la gent mancada de tot i sense

sepultura. El barquer és Caront; aquells que les

aigües transporta, és que van ser enterrats. No li

és permès de fer-los travessar les ribes horribles

i el rocallós corrent abans que els seus cossos no

hagin reposat a la tomba. Van errants durant cent

anys, voleiant entorn d’aquestes ribes; llavors,

finalment admesos, tornen a veure aquests

estanys tant desitjats”.


25/39

25

A l’entrada dels inferns es troba amb el cadàver de Palinur, que li demana sepultura. Eneas no ho pot fer,

perquè ha mort en alta mar, però li promet que des d’aquell moment el lloc on va morir portarà el seu nom

pel seu record. Prossegueix el seu viatge i arriben a la llacuna Esgia, que creuen amb el barquer Caront. La

Sibil·la adorm el gos Cèrber amb un pass del mel i drogues i arriben als “Camps Plorosos”, on troben Dido.

L’enorme Cèrber fa ressonar aquests reialmes amb els lladrucs de la seva triple boca, ajagut com unmonstre en l’antre que hi ha al davant. La sacerdotessa, en veure que ja se li ericen les serps que li

cobreixen el coll, li llança una fogassa soporífera feta amb mel i farina degudament amanida. Ell, amb

una fam voraç, obrint les seves tres goles, la caça al vol, auixa la seva esquena monstruosa ajagut

a terra i, estenent-se tan llarg com és, omple tota la caverna. Sepultat en el son el guardià, Eneas

traspassa l’entrada i s’allunya ràpidament de la vora d’aquell riu sense retorn.


26/39

26

Fragment 10. El camp dels Plors. Trobada amb Dido (6, 440-476)

No lluny d’aquí s’estenen a la vista, per totes bandes, els Camps dels Plors; és així com els anomenen.

Aquí, tots aquells que foren rossegats per la cruel metzina d’un amor indomable, resten ocults en

viaranys apartats i els cobreix un bosc de murtra que els envolta; ni en la mort mateixa els abandonen

els neguits. En aquests indrets Eneas disngeix Fedra, Procris, la infeliç Eríle mostrant les feridesrebudes del seu ll despietat, com també Evadne i Pasífae; les acompanyen Laodàmia i Ceneum que

en un temps fou un noi i ara és una dona, retornada novament pel des a la seva forma primiva.

I entre ells vagava pel bosc la fenícia Dido, amb la ferida encara recent. Així que l’heroi troià li fou a

prop i la reconegué difusament en la fosca, com qui, al començament del mes, veu o es pensa haver

vist alçar-se la lluna entre els núvols, arrencà a plorar i li digué dolçament amorós:

“Dissortada Dido, m’arribà, doncs, verídicament la nocia que havies mort i que havies cercat la amb

l’espasa? Vaig ser jo, ai, la causa de la teva mort? Juro pels estels, pels déus de Dalt i per tot el que

es pugui prometre en les profunditats de la terra, que fou a contracor, oh reina, que vaig allunyar-mede la teva terra. Però els designis dels déus, que ara m’obliguen a caminar entre aquestes ombres,

per uns indrets esgarrifosos d’abandó i per la nit profunda, m’hi forçaren amb les seves ordres; no

podia creure que amb la meva fugida t’hagués de portar un dolor tan gran. Atura’t i no et sostreguis

a la meva mirada. De qui fuges? És la darrera vegada que el des em permet de parlar-te.”

Amb aquestes raons Eneas intentava ablanir aquella ànima ardent, de mirada ferotge, i plorava. Ella,

girada d’esquena, mantenia la mirada xa a terra i, amb les paraules que ella encetava, el seu rostre

no es commovia més que si fos una pedra dura o una roca del Marpesos. Finalment s’esmunyí d’ell

i s’allunyà amb actud hosl cap a un bosc ombrívol on Siqueu, el seu primer marit, corresponia als

seus neguits i compensava el seu amor. Malgrat tot, Eneas, profundament colpit per una mort injusta,

la segueix de lluny vessant llàgrimes i la compadeix mentre va apartant-se.


27/39

27

Fragment 11. La posteritat. August (6, 788-807). Missió dels romans (6, 847-853).

Marcel (6, 863-886)

Eneas es troba una munió de guerrers morts a la guerra de Troia i, entre ells, Deífob, que refereix a Eneas

la seva història: de com Helena amaga les seves armes mentre ell dorm i convida Menelau a entrar a la

cambra per poder-lo mular salvatgement. Descripció del Tàrtar, on pateixen horribles turments els grans

criminals. Pintura dels Camps Elisis, llar dels herois i benefactors de la humanitat; allà s’hi troba Anquises, el

qual li explica l’origen del món, els misteris de l’altra vida i li revela les desns reservats als seus descendents.

Ara gira cap aquí els teus dos ulls, contempla aquesta nissaga i els teus romans. Aquest és Cèsar, i tota

la descendència de Iulus que un dia apareixerà sota la immensa volta del cel. Sí, aquest és l’home que

tantes vegades t’has sent prometre, Cèsar August, ll d’un déu, que instaurarà novament l’edat d’or

al Laci, pels camps per on un dia regnà Saturn, i estendrà el seu imperi sobre els garamants i els pobles

de l’Índia, sobre terres que s’allarguen més enllà dels signes del Zodíac, més enllà de les rutes de l’any i

del sol, allà on Atlant, portador del cel, fa girar damunt les seves espatlles la volta fermament tatxonadad’estels ardents. En vista de la seva arribada tremolen ja des d’ara, a causa dels oracles dels déus, els

reialmes del mar Caspi i les terres meòques, i es contorben d’espant les boques del Nil de set braços. No,

ni l’Alcida Hèrcules no recorregué tantes terres, malgrat que traspassà la cérvola de peus de bronze. Ni

qui pacicà els boscos de l’Erimant i féu tremolar Lerna amb el seu arc; ni Líber victoriós, ni qui, menant

els gres, condueix el seu carro amb les randes de pàmpols des dels cims de Nisa. I dubtem encara

d’estendre el nostre poder amb proeses? I la por ens impedeix d’assentar-nos en terres d’Ausònia?

D’altres, ho reconec, seran més hàbils en arrencar la vida al bronze, sabran treure del marbre els rostresvivents, defensaran millor les causes, descriuran amb el compàs els moviments de l’univers i prediran la

sorda dels astres; tu, romà, no oblidis (aquestes seran les teves arts) que has de governar els pobles

amb el teu imperi i coronar la pau amb la llei, perdonar els que se sotmen i abatre els superbs”.

“Qui és, pare, aquell qui així acompanya els passos de l’heroi? És potser un ll o algun descendent

del seu gran llinatge? Quin entusiasme en els companys que l’envolten! Quina majestat en la seva

persona! Però una negra nit l’envolta el cap amb una ombra de tristesa.” Llavors el pare Anquises li

respon vessant llàgrimes: “oh ll, no vulguis conèixer el dol immens dels teus; aquest noi, els desns

tot just el mostraran al món i no li permetran de connuar vivint. La nació romana us haurà semblat

massa poderosa, déus celesals, i hagués pogut quedar-se aquest regal. Quins grans laments d’herois

farà arribar aquell Camp ns a la gran ciutat de Mart. Quins funerals veuràs, oh Tíber, en passar davant

la seva tomba recent! Cap noi de llinatge troià no elevarà a tan altes esperances els avantpassats

llans, ni la terra de Ròmul se senrà mai tan orgullosa de cap altre ll seu. Ai pietat, ai anga fe i mà

invencible en la guerra! Ningú no se li haurà enfrontat impunement estant ell armat, tant si avancés

a peu contra l’enemic com si clavés els esperons en el costat d’un cavall escumejant. Ai, jove digne de

compassió, tant de bo poguessis trencar d’alguna manera el cruel des! Tu seràs un Marcel! Deixeu-

me escampar lliris, ors radiants a mans plenes, cobrir almenys amb aquests presents l’ànima del

meu nét, i retreure-li aquest inúl homenatge.”


28/39

28

Llibre VII .- Eneas dóna sepultura a la seva dida Caieta; recorre les costes d’Itàlia; passa per l’illa de Circe i

arriba a la boca del Tíber, per on entra amb les seves naus i arriba a les ribes del Laci, governada pel rei Lla;

allà veu complert el vacini de la cruel Celeno, i reconeix que aquella és la terra que li reserven els fats.

Envia emissaris al rei Lla per demanar-li una aliança. Lla veu molt favorablement les propostes d’Eneas, li

envia magnícs presents i li ofereix la mà de la seva lla Lavínia, que els oracles del seu pare Faune l’havien

desnat a un príncep estranger. Irritada Juno, recorre a la infernal Alecto per tal que faci sorgir discòrdies

entre els teucres i els llans, amb l’objecu d’impedir les noces. També s’hi oposa la reina Amata, esposa

del rei Lla, que vol casar la seva lla amb Turn, rei dels rútuls.

La discòrdia neix, certament, entre ambdós pobles perquè Ascani mata un magníc cérvol de la pastora

Sílvia durant una cacera. Es produeixen els primers combats. Per insgació de Juno, s’aixequen contra els

troians i es declara la guerra.

Llibre VIII .- Turn parcipa obertament a la guerra. Mentrestant, el déu del Tíber apareix en somnis a Eneasi li aconsella que demani una aliança amb Evandre, rei dels arcades, que s’estableix en el mont Pala, que

després serà bressol de la futura Roma. Eneas s’atansa a la ciutat d’Evandre on és ben acollit i li explica els

orígens de les festes instuïdes en honor d’Hèrcules després d’haver mort Cacus. Simultàniament Venus

demana a Vulcà les armes per al seu ll, que a l’instant forgen els ciclops.

Per ordre d’Evandre, Eneas es posa al capdavant dels rrens, poble que s’havia revoltat contra l’impiu rei

Mecenci. Venus lliura al seu ll les armes esculpides per Vulcà, on es descriuen les futures gestes del poble

romà.

Fragment 12. Història de Nis i Euríal (9, 176-502)

Llibre IX .- Insgat per Iris, missatgera de Juno i aprotant l’absència d’Eneas, Turn posa setge al campament

dels troians. La situació és desesperada. Dos joves, Nis i Euríal, que feien guàrdia a les portes del campament,

decideixen trencar el setge i anar en busca d’Eneas; aproten la foscor i travessen les línies enemigues quedormen despreocupades. En el camí aproten per provocar una gran matança entre aquells amb els quals

van topant, però són descoberts. Es produeix un combat desigual i cadascun mor provant de defensar l’altre

en un gest de generositat, tot refusant la fugida i salvar la vida.

La nocia de la mort dels nois arriba al campament on es produeix una gran consternació, especialment

en senr les lamentacions de la mare d’Euríal.

Nis era el guardià d’una porta, guerrer acèrrim, l d’Hírtac; era ràpid amb la llança i les lleugeres

sagetes. Al seu costat hi havia el seu company Euríal, el més bell dels enèades i de tots els que vesen

les armes troianes, un noi que duia a les galtes encara no afaitades els senyals de la primera joventut.Els unia una sola esmació i solien córrer junts al combat; també estaven apostats junts fent la guàrdia

de la porta. Nis li diu:


29/39

29

“Són els déus els qui infonen en el cor de l’home aquest ardor, Euríal. Ja veus com estan de conats

els rútuls; amb prou feines brillen algunes fogueres; jeuen relaxats per la son i pel vi; tots els voltants

estan en silenci. Escolta, doncs, el que projecto, els plans que sorgeixen ara del meu ànim. Tothom, el

poble i els dirigents, reclama que es faci venir Eneas i li siguin enviats missatgers que l’informin amb

exactud. Si em prometen la recompensa que demano per a tu, ja que a mi em basta la glòria de

l’empresa, crec que al peu d’aquell turó puc trobar el camí que mena als murs i la ciutat de Pal·lanteu.”

Euríal resta atònit, colpit pel gran desig de glòria, i alhora adreça a l’ardent

amic aquestes paraules: “No vols, doncs, prendre’m per company en les

empreses més importants, Nis? Et deixaré anar tot sol a uns perills tan grans?

No és així com et va educar el meu pare Ofeltes, quan em crià entre el terror

dels grecs i els sofriments de Troia, ni és així com m’he comportat amb tu des

que he seguit els desns extrems d’Eneas: aquí hi ha, sí, hi ha un cor que no

té compte de la llum del dia, que creu que bé es pot pagar amb la vida un

honor com aquest que cerques.”

Nis li respon:

“Ben cert que no dubtava gens de tu respecte això, ni hauria estat just de fer-ho, no: així em retornin

victoriós al teu costat el poderós Júpiter o qualsevol déu que miri amb bons ulls aquesta empresa! Però

si algú, com ja saps que passa sovint en aquests perills, si algú, ja sigui l’atzar o un déu, m’arrossegava

al fracàs, voldria que tu restessis viu, ja que la teva edat és més digna de la vida. Que hi hagi algú que

tregui el meu cos del combat o en pagui el preu del rescat per donar-li sepultura; i, si ho impedís, com

tantes vegades la Fortuna, que faci les ofrenes funeràries malgrat l’absència i m’honori amb un sepulcre.

I no voldria ser una causa de dolor tan gran per a la teva pobra mare, l’única que entre tantes mares hangut el coratge de seguir-te, minyó, sense prendre en consideració la ciutat del gran Acestes.”

Però ell replicà:

“Ordeixes en va arguments inúls, i la meva decisió ja no canvia de posició ni cedeix. Afanyem-nos.”

I, mentrestant, desvetlla els senments; ell mateix, deixat el lloc de guàrdia, avança acompanyant Nis, i

tots dos se’n van a trobar el rei. Per tot arreu la resta de vivents relaxava en el son els neguits i els cors

oblidats de les penes: els principals dirigents dels teucres, joves escollits, celebraven consell sobre les

coses més importants del regne, deliberant què els calia fer, qui aniria a informar a Eneas. S’estan drets

al mig del campament i de l’esplanada recolzats en les llargues piques i sostenint els escuts. Llavors Nis i

Euríal, impacients, demanen ser rebuts immediatament: és un afer important i val la pena la interrupció.

Iulus és el primer a acollir-los, excitats com estan, i demana a Nis que parli. Llavors diu així el ll d’Hírtac:

“Escolteu amb ànim benèvol, enèades, i no jutgeu aquest projecte pels nostres anys. Els rútuls han

fet silenci, relaxats per la son i pel vi. Nosaltres tenim explorat un lloc que s’obre en la bifurcació de

camins prop de la porta de la banda de mar. Han deixat de fer-hi foc i una negra fumarada s’aixeca

ns als estels. Si ens deixeu aprotar la fortuna per anar a trobar Eneas a la ciutat de Pal·lanteu, ben

aviat ens veureu carregats de bo i havent acomplert una grana matança. No ens pot enganyar el

camí de la nostra marxa; en les nostres caceres assídues hem vist des del fons de les valls ombrívoles

les primeres cases de la ciutat i hem explorat tot el riu.”


30/39

30

Llavors Aletes, carregat d�

Documents

Eneida selecció 2016