text alfred tennyson text alfred tennyson

richard strauss

rosana pastor · oscar oliver · vicente antequeraversió y dramatúrgia manuel molins direcció rosana pastor

“LA PASSIÓ I EL MAR O EL MAR DE LA PASSIÓ”

“LA PASSIÓ I EL MAR O EL MAR DE LA PASSIÓ”

ArdenEnoch

text alfred tennyson

richard strauss

rosana pastor · oscar oliver · vicente antequeraversió y dramatúrgia manuel molins direcció rosana pastor

1“LA PASSIÓ I EL MAR O EL MAR DE LA PASSIÓ”

11ENOCH ARDEN del poeta anglés Alfred Tennyson (1809-1892) va veure la llum el 1864, el mateix any en què naixia el compositor Richard Strauss (1864-1949) a Alemanya. I per una d’aquelles estranyes coincidències de l’art, trenta-tres anys després, el 1897, el mateix Strauss, ja madur i reconegut, faria esta magnifica composició per a narrador i piano.

ENOCH ARDEN és una història d’amor. Una història total que segueix les passes de WUTHERING HEIGHTS (Cims borrascosos) publicada per Emily Brontë quasi vint anys abans, el 1847. La història, en un primer nivell, es desenvolupa al voltant d’un triangle amorós -Enoch, Annie i Philip, amics des de la infància- un triangle on s’exalten els valors victorians de la família i l’amistat. No obstant, més enllà d’esta història més o menys a l’ús, ENOCH ARDEN és molt més i els seus vertaders protagonistes són la grandiosa passió d’Enoch Arden i el mar.

El piano en ENOCH, potser com a inequívoc homenatge a Brahms, sembla moure’s a cavall entre el sentiment íntim i l’explosió èpica dels últims Capricci, Rapsòdies i Intermezzi del vell mestre. D’esta manera, Strauss dóna vida als personatges i ens introdueix amb mestria en els seus diferents estats emocionals, projectant-los com a ombres xineses sobre un teló inundat per amenaçadores escales que es precipiten a la manera d’onades embravides contra els esculls. Però Strauss, un mestre de l’arquitectura musical, no pretén ara i ací realitzar grans desenvolupaments: la música d’ENOCH ARDEN arranca de la improvisació i es basa en la recurrència de “leitmotivs” contínuament identificables i canviants: un subtil ventall de bells i acurats passatges musicals a la mesura del poeta, que hem volgut presentar en esta ocasió junt amb una selecció dels Lieder de la magna col•lecció de l’autor.

El resultat és un espectacle vibrant que integra música, narració i cant, per rescatar alguns fragments genials del repertori menys conegut del compositor alemany

rosana pastor narradoraoscar oliver piano

vicente antequera baríton

nAArrddeenh

text alfred tennyson

richard strauss

Naix a València, on realitza els seus estudis i es gradua a l’Escola Superior d’Art Dramàtic el 1982. Posteriorment completa la seua formació en diversos tallers, seminaris i cursos amb mestres de la talla de Pere Planella o José Carlos Plaza, Augusto Fernández o Josefina Molina així com Michael i Anna Mc. Callion, Esperanza Abad, Lídia García, en el camp de la tècnica vocal.

Durant diversos anys va assistir com a alumna a les classes de l’Estudi Internacional de l’Actor Juan Carlos Corazza, compaginant el seu desenvolupament professional amb la formació.

En l’actualita, continua el seu perfeccionament actoral, de la mà del director pedagog i mestre d’actors Jorge Eines.

Ha centrat gran part de la seua trajectòria en l’univers cinematogràfic, comptant amb una extensa filmografia que comprén més de quaranta títols entre produccions nacionals i internacionals. Ha treballat a les ordes d’alguns dels més prestigiosos directors del panorama espanyol: Vicente Aranda (“Juana la Loca”, per la qual va ser nominada al Goya a la Millor Actriu de Repartiment el 2001), J. Luis Borau (“Leo”), Marc Recha (“El árbol de las cerezas”), Bigas Luna (“Las edades de Lulú”), “En brazos de la mujer madura” de M. Lombardero, “La bicicleta” de Sigfrid Monleón (Premi Tirant a la Millor Actriu Secundària el 2007).

Actriu amb projecció internacional, destaca la seua presència en diverses coproduccions europees, com “Terra i Llibertat” de Ken Loach per la qual va rebre el Goya a l’Actriu Revelació el 1996, el Premi Túria a la Millor Actriu i el Premi de l’AAPV; “Three Stories About Sleeplessness” del croat Tomislav Radic, on el seu treball va meréixer una Menció Especial del Jurat en el Festival d’Ourense “2009”; “The Emperor’s Wife” de J. Vrebos (Bèlgica); “Anna’s Summer” de J. Meeraphel (Germany); “The Commissioner” de G. Sluizer (Holanda); “A Further Gesture” de R. Dornhelm (EUA); “O Rapaç do Trapezio Voador” de F. Mato Silva (Portugal).

A Llatinoamèrica ha participat en “Coraje” d’A. Durant (Perú 1998) o la recent “Hora Menos” de Frank Spanno (Veneçuela 2010).

Les seues polifacètiques interpretacions han sigut mereixedores de nombrosos reconeixements: el 2009 va obtenir la seua tercera nominació als Premis Goya de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya pel seu personatge en “La Conjura del Escorial” de A. del Real. La Mostra Internacional de Cine de València la va premiar com a Millor Actriu Protagonista per “Arde Amor” de R. Veiga el 1999. Compta així mateix amb el premi a la Millor Actriu de la Mostra València 2004 per “Cien maneras de acabar con el amor” de V. Pérez Herrero, obtenint també el Premi Tirant 2005 a la Millor Actriu pel mateix personatge.

Mostra València va premiar novament el seu treball en “A ras de suelo” de C. Pastor, com a Millor Actriu el 2005.

En televisió, ha participat en nombrosos TV films: “El mar de Plástico” de Sílvia Munt (2010); “La Princesa del Polígono” (2006) i “Violetas” (2007) de R. Montesinos; “Latidos” de C. Pastor (2005); la miniserie “Cartas de Sorolla” de J. A. Escribà (2006); “The Cheetah Girls 2” de Kenny Ortega per a Disney Chanel el 2006, per citar les més recents. Ha intervingut en diferents sèries entre les quals cal

rosanapastor

direcció y narradoranAArrddeenh

text alfred tennyson

richard strauss

2destacar: “Farmacia de Guàrdia”, “Brigada Central”, “El comissari” i “UCO” (2009).

La seua intensa activitat com a actriu en cine i televisió no ha sigut obstacle per traçar també un extens recorregut en l’àmbit teatral, destacant en “Les Troianes” d’Eurípides amb direcció d’Irene Papas i La Fura dels Baus; “El Mariner” de F. Pessoa sota la direcció de V. Genovés; o l’“Antígona” de Sòfocles, dirigida per E. Lázaro. Ha interpretat obres d’Alberti, Hemingway, Valle Inclán, Nell Dunn, J. Mª Rodríguez Méndez, Rodolf Sirera, G. J. Graells o G. Clúa, i s’ha posat a les ordes de directors com: Emilio Hernández, Ariel Garcia Valdés, Gerardo Malla, C. Trujillo, A. Díaz Zamora, J. Leal, Pere Planella, Carme Portaceli, o R. Calatayud, entre altres.

Els seus títols més recents són “Confesiones” de J. Cornelles (2009), “Pasos Ligeros” dirigida per la dramaturga italiana Daccia Maraini (2009), i la reeixida “Tio Vania” d’Anton Chéjov amb la companyia Imprebís (2012), sota la direcció de Santiago Sánchez, actualment en gira.

En els últims anys s’ha interessat també per la direcció escènica posant en peu les produccions següents: “Tierra en los Ojos”, de Jaime Pujol. Lectura Dramatitzada per a SGAE (València maig/09). “Opera para Todos”. Audició musical per a escolars (Secundària i ESO). Direcció Escènica. Auditori i Palau de Congressos de Castelló (maig 2008). “Cicle Dramaturgues Republicanes. Mercè Rodoreda”. Lectura Dramatitzada per a SGAE (València octubre/09).

Naix a València, on realitza els seus estudis musicals obtenint el títol superior de cant. Posteriorment es trasllada a Ginebra per completar així la seua formació a l’“Opera-Studio de Geneve” i a Milà en l’“Scuola musicale di Milano” amb Bianca Maria Casoni. Així mateix ha freqüentat les classes de mestres com Francisco Valls, Ian Baar, Lorraine Nubar, Renato Bruson, Bonaldo Giaiotti, Carlos Chausson i Giulio Zappa per al repertori d’òpera en centres musicals com el “Festival líric internacional de Callosa d’en Sarrià”, l’“Acadèmia musical de Niça” o l’“Acadèmia Chigiana de Siena” entre d’altres i amb Miguel Zanetti, Wolfram Rieger, Robert Expert, Dalton Baldwin o Stella Doz per a la música de cambra.

El seu repertori comprén obres de diferents èpoques, des del barroc fins a la música contemporània, i per això ha participat en els XX i XXI Festivals internacionals de música contemporània de València ENSEMS, on ha estrenat obres de Luis de Pablo o Mauricio Sotelo entre altres. Recientement ha estrenat l'òpera “El versador” de Josep Sanz Biosca encarnant al seu protagonista. També ha ofert una gran varietat de recitals entre els quals es troben els realitzats per al “Cercle d’amics del Liceu de Barcelona” o per als “Amics de l’òpera de Madrid”.

Ha treballat sota la direcció de Lorin Maazel, Enrique Garcia Asensio, Miguel Ángel Gómez Martínez, Ros Marbà, Manuel Galduf, José Cervera Collado, Juan Luís Martínez, José Ramón Tebar, Juan Pablo Hellin, Joan Cerveró, José Fabra, Álvaro Albiach, Pascual Osa, Roberto Forés-Veses, Cristóbal Soler, Jordi Bernacer, Juan Antonio Ramírez, Martínez Alpuente, Carlo Argelli, Tiziano Severini, Curti, Mazzola, o Kamal Khan. I així mateix, ha estat sota les ordres de registas de la talla de Giampaolo Zennaro, Gustavo Tambascio, Robeto Laganá, Alexander Herold, Paolo Miciché, Jaume Martorell, Antonio Diaz Zamora, Rosetta Cucchi, Colette Tomiche o Els comediants a ciutats com València, Barcelona, Sevilla, Madrid, Vigo, Granada, Gijón, Cádiz, Les palmes, Salamanca, Valladolid, Alacant, Castelló i pràcticament tota la geografia espanyola així com a Ginebra, París, Niça, Perpignan, Besançon, Bern, Zürich, Sicília, Orvieto, Pavia, Cremona, Varese, Campobasso, Catanzaro o Lugo di Romagna (Itàlia).

Ha intervingut en el festival l’empremta d’Espanya a l’Habana, en la capital cubana interpretant “El retaule de maese Pedro” de Falla en una coproducció amb l’Institut valencià de la música. També ha participat en l’estrena absoluta d’obres a Espanya com “Der Kàiser von Atlantis” de Víktor Ullmann. I ha assistit al Taller d’òpera de València com ara “Els contes de Hofmann” (Shlemil).

Així mateix, ha actuat en “La scala di deta” com a Blansac a la Maestranza de Sevilla, “Senyora Butterfly” (Sharpless), “La flauta mágica” (Papageno), “Venus i Adonis” (Adonis), “Dido i Enees” (Enees), “El barber de Sevilla” (Barber), “Elisir d’amore” (Belcore), “Don Pasquale” (Malatesta), “Cosí fan tutte” (Guglielmo), “Le nozze di Figaro” (Conte), “Bastiano i Bastiana” (Colas), “La Bohéme” (Marcello i Schaunard), “Pagliacci” (Silvio), “Carmen” (Dancairo i Morales), “Le roi d’Ys” d’Eduard Lalo, “L’heure espagnol” (Don Iñigo) i les sarsueles “Katiusca” (Pedro Stakof), “La del manojo de rosas” (Joaquín), “La revoltosa” (Felipe), “La verbena de la paloma” (Julian), “La reina mora” (Esteban), “La rosa del azafrán” (Juan Pedro), “La corte del Faraón” (Putifar) o “Marina” (Pascual i el capitán Alberto). L'última edició de Sagunt a escena va ser Putifar a la Corte del Faraón.

vicenteantequera

barítonnAArrddeen

htext alfred tennyson

richard strauss

3Ha estat intèrpret també de música d’oratori en el “Rèquiem” de Fauré, la “Missa solemne de Sta. Cecília” de Gounod, la “Missa de la coronació” de Mozart, el “Rèquiem” de Mozart, la “Paukenmesse” de Haydn, el “Magníficat” de Bach, “L’Oratori de Noël” de Saint-Saëns, la “Petite messe solennelle” de Rossini, “El Messies” de Haendel o els “Carmina Burana” d'Orff en el Palau de la Música de València i en el Palau de les Arts reina Sofia de València; la “Messe G-dur” de Schubert així com la “Missa brevis en si b. KV 265” de Mozart al Palau de la música de València en tots dos casos amb l’Orfeó Navarro Reverter.

Naix a Massalavés (València) el 1976. Als 8 anys ingressa a l’Escolania de València on comença a estudiar cant, òrgan, violí i piano, sent anomenat organista de la Real Basílica de València a l’edat de 13 anys. Més tard, es gradua en el Conservatori Superior de València, amb les màximes qualificacions, sota la tutela de Victòria Alemany i Adolfo Bueso, perfeccionant-se més tard amb Ramón Coll a Barcelona i amb Ana Guijarro a Madrid.

També ha rebut classes de Graham Jackson i Rita Wagner.

El seu interés per la música vocal i per la música de cambra l’ha portat a col•laborar amb els més destacats músics i cantants valencians, així com amb agrupacions tan importants com el Grup Instrumental de València, Amors Grup de Percussió, l’Ensemble Col•legno, l’Antiphon Project, el Grup de Percussió del Conservatori Superior de Saragossa o la Jeunesses Musicals World Orchestra, així com amb l’Orfeó Universitari, l’Amystis cor de cambra o el Cor de la Generalitat Valenciana. Al seu torn és membre fundador del quartet amb piano MartiniquarteT i el més heterodox Veus Paral•leles, amb el qual aborda la relació entre el duo vocal i l’instrumental a través de la música centreeuropea i francesa des de Schubert a Poulenc.

Fruit d’esta activitat camerística ha oferit recitals a ciutats com Praga, Neuchatel, Laussane, Sió, Innsbruck, així com en les principals sales espanyoles invitat per la Universitat de València, Joventuts Musicals, Ibercaja, Amics del Liceu, la Fundació FIDAH i l’HAMU de Praga entre d’altres.

Al seu torn, ha treballat amb cantants de la talla de Nathalie Sutzmann, Simon O’Neill, Waltraud Meier i Bo Skovhus entre d’altres, col•laborant també com a repertorista amb els directors Yaron Traub, M. Ángel Gómez Martínez, Walter Weller, R. Frübeck de Burgos i Fabio Biondi.

Ha sigut invitat per l’Opera Akademy of Skive com a repertorista en Masterclases junt a Dalton Baldwin, Raina Kabaivanska i Ernesto Palacio.

Interessat també per propostes que oferisquen una manera diferent d’acostar-se al món de l’òpera, ha dirigit des del piano “L’òpera dels tres porquets” i “Hola Cenerentola!” col•laborant amb directors d’escena com ara Antonio Diaz-Zamora, Carles Alfaro, Gian Paolo Zennaro, Alexander Herold o Jaume Policarpo entre altres.

La seua experiència com a membre de conjunts orquestrals l’ha portat a formar part de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana (Palau de les Arts Reina Sofia), sota la direcció de Lorin Maazel, i més recentment de l’Orquestra de València.

Entre les seues actuacions com a solista destaquen les realitzades amb l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València, la Banda Municipal de València, l’Ensemble Col•legno i l’Orquestra Simfònica de València.

En el camp de la música contemporània, ha sigut membre del

òscaroliver

pianonAArrddeen

htext alfred tennyson

richard strauss

4Grup Instrumental de València (Premi Nacional de Música 2005), a més d’estrenar obres de compositors valencians en el marc del Festival Internacional de Música Contemporània de València Ensems, més tard recopilades en forma de registre sonor i editades en Cd.

Interessat des de molt jove per la música de tecla, no ha perdut el contacte amb l’instrument rei, sent anomenat organista titular de l’Òrgan Històric de Montesa (1744) des de la seua reconstrucció l’any 2002. També es fa càrrec de la direcció del Festival d’òrgan que just ara reprén la seua tercera edició, i que l’ha portat a realitzar el seu recent treball d’investigació sobre la música de tecla en la València de la primera meitat del segle XVIII i la influència exercida per la figura de Joan Cabanilles, treball amb què ha obtingut el DEA per la Universitat Politècnica de València amb les màximes qualificacions.

Pertany al cos de Professors de Música i Arts Escèniques des de 2002, i és professor del Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo de València des de l’any 2004.

Manuel Molins (Alfara del Pª. València), té una àmplia formació universitària i professional teatral. És professor, dramaturg i assagista. Membre del Pen Club, de l’AELC o de l’AAT.

Va formar part del Primer Consell Assessor de Teatre de la Generalitat Valenciana i de la Comissió de Dramatúrgia del Centre Dramàtic valencià. També va ser professor de Dramatúrgia de l’ESAD València i d’altres escoles privades de teatre. Va fundar el Grup 49 de Teatre Independent recorrent amb els seus espectacles la geografia valenciana i altres ciutats i pobles de la geografia espanyola (Madrid, Barcelona...).

Ha participat en nombrosos congressos, simposis o jornades d’estudi i pràctiques teatrals com el Festival Internacional de Teatre Independent de Sant Sebastià, les Jornades de Dramatúrgia de Vic, la Mostra d’Autors Contemporanis d’Alacant, les Jornades sobre la Llengua Oral en els Mitjans de Comunicació (IIFV), les Trobades internacionals de Dramatúrgia de la Valldigna, Jornades sobre el Teatre Ibèric d’Évora (Portugal), Jornades sobre el Repertori o Simposis sobre el teatre Infantil i Juvenil (UAB), Jornades sobre el Teatre Independent (UB), Congrés Internacional sobre les Fronteres (UAB), entre molts d’altres.

Va portar la gerència i programació de l’empresa privada Studio S. A i ha participat o dirigit nombrosos seminaris i activitats teatrals pràctiques i teòriques entre els que cal reportar el seminari El Teatre del Poder i el Poder del Teatre (UEG), la Dramatúrgia i Direcció Artística del I Centenari d’Eduard Escalante (1995), la Direcció i coordinació de Llegir, Imaginar, Viure Teatre (Cicle de Teatre llegit per a xiquets. SGAE) o del cicle Teatre al Dia (Lectures. SGAE) entre un llarg etcètera.

Ha sigut jurat de diferents premis de teatre (Ciutat d’Alcoi, Ciutat d’Alacant, Ciutat de València, El Micalet, Ciutat de Paterna, Premi Born, Premis Octubre, Ciutat d’Alzira, Ciutat de Torrent, Premi Robrenyo de l’AIET, Premis Buero Vallejo, etc.). També ha format part de la Comissió d’Ajudes de Teatres de la Generalitat Valenciana (avui CulturArts).

Ha fet diverses investigacions i col•laboracions d’assaig teatral i cultural i ha realitzat diferents treballs de direcció escènica i col•laboracions en la premsa, la ràdio o la televisió.

Com a dramaturg ha estrenat tant en teatres oficials, com privats, independents, alternatius, íntims, paraprofessionals i d’aficionats. I així, al marge de la seua obra més personal, també ha escrit obres d’encàrrec ja siga per a determinades companyies com per a alguns actors o projectes concrets. Ha publicat una trentena de llibres (Dansa de Vetlatori, Centaures, Tango, Trilogia d’Exilis, Combat (l’última cinta de Maria Callas), Abú Magrib, Monopatins (Skaters), Elisa, Shakespeare (la dona silenciada), Una altra Ofèlia, Bullirà el mar (Compendi de peces curtes); Dones, dones, dones; Els Valents de Valor; València, Hollywood, Iturbi...) i ha realitzat versions tant de Shakespeare com d’A. Txèkhov, T. Williams, Tankred Dorst, Eduardo Ladrón de Guevara, Ovidi (Amors, Heroides o Carta de les Heroïnes, Art d’estimar) o Mercè Rodoreda (Un dia, mirall trencat).

Ha obtingut més de quinze premis pel seu treball dramatúrgic:

manuelMolins

dramaturgnAArrddeen

htext alfred tennyson

richard strauss

5Ciutat d’Alcoi, Ciutat de València, Ciutat de Granollers, Premi Ajudes de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana 1989, Premi dels Escriptors Valencians, Premi de la Crítica, Premi Octubre de Teatre, Premi Ramon Vinyes o Premi El Micalet. Amb l’obra Dones, dones, dones va ser finalista del Premi Nacional de Literatura Dramàtica 2010.

Alguns dels seus textos han sigut traduïts a l’anglés, el francés o l’italià.

L’any 2007, la Universitat d’Alacant junt amb la Universitat Autònoma de Barcelona li van dedicar el I Simposi Internacional d’Arts Escèniques on van assistir més de 20 especialistes tant espanyols com americans, francesos o anglesos.

Té entrades a les web de l’AELC (http://aelc.cat) i el Pen Club (http://visat.cat). La seua obra ha merescut una àmplia bibliografia d’anàlisi i estudis.

També ha treballat amb diversos poetes i poemaris per a l’escena (Vicent A. Estellés, Joan Fuster...). La versió per a l’escena del celebrat poema d’Alfred Tennyson, ENOCH ARDEN (1864), és un dels seus últims treballs i ve a omplir un buit que altres llengües ja fa temps que havien esmenat.

(Munich, 11 de juny del 1864 - 8 de setembre del 1949)

Fill d’un intèrpret de trompa de la cort de Munich, Franz Strauss, Richard va ser un “nen prodigi”. Després de l’èxit dels seus poemes simfònics, “Don Joan” (1889) i “Les divertides malifetes de Till Eulenspiegel” (1895), Strauss va compondre tres poemes simfònics de temàtica heroica que han sigut les obres que més han tanscendit al gran públic: “Així va parlar Zarathustra” (Also sprach Zarathustra, 1896), “Don Quixot” (1897) i “Una vida d’heroi” (Ein Heldenleben, 1898). Finalment, encara que menys coneguda pel gran públic, Strauss considerava que la seua obra cimera en l’àmbit del poema simfònic era la monumental “Simfonia Alpina” (1915).

La seua gran producció de lieder orquestrals evidencia també que es tracta d’un compositor que se sent especialment còmode en tot allò que siga música descriptiva i dramática: la seua enorme aportació a l’òpera ha merescut un apartat propi. El cicle més cèlebre de lieder és el que, de fet, va suposar el seu testament musical, “Últimes quatre cançons” (Vier letzte Lieder) que, amb textos de poemes de Hermann Hesse i Joseph von Eichendorff, van veure la llum un any abans de la mort del compositor.

La seua música orquestral no programàtica és menys nombrosa. Destaca sens dubte el seu treball per a 24 instruments de corda Metamorphosen (1944) sobre la marxa fúnebre de la tercera simfonia de Beethoven. En esta obra, en contra de la fórmula habitual d’un tema amb variacions, el tema original només es deixa escoltar tal qual cap a la conclusió. Enfront de la serietat d’esta obra, on sembla que Strauss es dirigeix a un públic més erudit, sorprenen els seus darrers concerts tan desinhibits: “El segon concert per a trompa” (1942) i el “Concert per a oboé” (1945), on reprén la vena mozartiana que ja s’havia fet present en “El cavaller de la rosa”, encara que amb una escriptura molt més virtuosa pel que fa a la composició.

Qüestionat per la seua adhesió al partit nazi durant la seua vigència a Europa, intenta clarificar la seua llunyana responsabilitat pel fet que es va tractar d’un període en què la pertinença al partit era, en essència, obligatòria per a tot ciutadà alemany. Però entre altres dades té en el seu haver la composició de l’himne per als Jocs Olímpics de Berlín de 1936, celebrats a l’Alemanya nazi.

Entre els famosos directors que van formar part del cercle de coneguts i amics de Strauss es destaquen els noms de Clemens Krauss i Karl Böhm responsables d’algunes de les estrenes de les seues obres. Els darreres dies de vida va treballar amb el famós director hongarés-jueu Sir Georg Solti, en una revisió, i pòstuma execució per part de Solti, de la integral de les seues òperes. Rudolf Kempe (que va gravar tota la seua producció orquestral) i Herbert von Karajan completen la llista dels directors que habitualment més s’associen amb Richard Strauss.

A finals del segle XIX, Strauss va dedicar la seua atenció com a compositor a l’òpera. Els seus primers dos intents, “Guntram” (1894) i “Feuersnot” (1901) van ser dos fracassos rotunds. Però el 1905, Strauss va produir “Salomé” (basada en el drama d’Oscar

richardstrauss

compositornAArrddeen

htext alfred tennyson

richard strauss

6Wilde) i la reacció va ser tan apassionada i extrema, com ho havia sigut amb “Don Joan”. Amb tot, quan es va estrenar a l’Òpera del Metropolitan, va haver-hi una crítica tan feroç per part del públic que van haver de cancel•lar-se les presentacions posteriors. Indubtablement, moltes de les crítiques tenien el seu origen en el tema, però també hi havia persones a qui no els agradava l’excés de dissonàncies que presentaba l’obra, poc escoltades fins al moment en el teatre de Nova York. Això no obstant, l’òpera va ser reeixida en altres llocs, arribant fins i tot a donar-li els suficients ingressos a Strauss per a finançar-se la casa de Garmisch-Partenkirchen.

La següent òpera d’Strauss va ser Elektra (1909), on va ampliar el límit de les dissonàncies. Va ser també la primera òpera que va resultar de la col•laboració del compositor i el llibretista Hugo von Hofmannsthal. Des d’aleshores, tots dos treballaren junts en diverses ocasions. Però en els treballs posteriors, Strauss va moderar el seu llenguatge harmònic, la qual cosa va propiciar una excel•lent recepció per banda del públic, com la mozartiana “Der Rosenkavalier” (1910). Strauss va continuar regularment la composició d’òperes fins al 1940, produint així: “Ariadne auf Naxos” (1912), “Die Frau ohne Schatten” (1918), “Intermezzo” (1923), “Die ägyptische Hel•lena” (1927) i “Arabella” (1932), totes amb la col•laboració de Hofmannsthal; “Die schweigsame Frau” (1934), amb Stefan Zweig; “Friedenstag” (1936) i “Daphne” (1937), amb Joseph Gregor i Zweig; “Die Liebe der Danae” (1940), amb Gregor; i la seua última obra, l’òpera sobre les òperes, “Capriccio” (1941), amb Clemens Krauss.

“Also spracht Zarathustra” va transcendir al gran públic gràcies al fet d’haver sigut triada per Kubrik com a tema musical de pel•lícula “2001 UNA ODISSEA de l’ESPAI”.

Va nàixer el 6 d’agost del 1809 a Somersby, Lincolnshire (Anglaterra). Va ser format per son pare, el clergue George Clayton Tennyson. Als 15 anys, ja havia escrit diverses obres teatrals i èpiques en vers lliure. Alguns dels poemes de la seua joventut van quedar plasmats en un llibre que va publicar en col•laboració amb el seu germà Charles, “Poemes de dos germans” (1827). Una de les seues primeres obres va ser “El dimoni i la dama”, publicat pòstumament, el 1930.

El 1827, Alfred va entrar al Trinity College de la Universitat de Cambridge i durant la seua estada va publicar-hi un poema en vers lliure, “Timbuctu” (1829), pel que va guanyar un premi i va poder publicar el seu primer llibre en solitari, “Poemes”, principalment lírics (1830), que conté “Mariana”.

El 1831, després de la mort de son pare, va abandonar Cambridge sense haver obtingut cap llicenciatura. El seu segon llibre, “Poemes (1832)”, inclou poemes lírics com “La dama de Shalott”, “Oenone”, “El palau de l’art”, “Els lotòfags” o “El somni d’una dama”. El 1834, va publicar “Les dues veus”, poema filosòfic i el 1842, va aconseguir el reconeixement de la crítica amb la publicació dels dos volums de “Poemes”. La col•lecció inclou obres com “La mort d’Arthur”, un idil•li basat en la llegenda del rei Artur, “Locksley Hall”, “Ulisses” i “Trenca, trenca, trenca”. El 1850, va aparéixer un dels seus poemes més notables, “In memoriam”, tribut a la memòria d’Arthur Callam. I aquell mateix any 1850, va contraure matrimoni amb Emily Sarah Sherwood i va ser anomenat poeta llorejat, succeint en este honor a William Wordsworth.

El 1854 publica “La càrrega de la brigada lleugera”, un poema que celebra l’acció duta a terme per un grup de cavalleria de l’exèrcit britànic durant la guerra de Crimea. I l’any següent va publicar “Maud i altres poemes”. Entre les obres restants, es troben Enoch Arden (1864), “La reina Maria” (1875), “Harold” (1876) i “Becket” (1884); “Balades i altres poemes” (1880), “Tirèsies i altres poemes” (1885), “Deméter i altres poemes” (1889) i “La mort d’Oenone i altres poemes” (publicat pòstumament, el 1892).

Se li va concedir un títol de noblesa el 1884 i, a partir de llavors, va ocupar un escó en la cambra dels lords com a baró Tennyson de Freshwater i Aldworth. Va morir el 6 d’octubre del 1892 a Aldworth House, Hazlamere, Surrey.

alfred

escritornAArrddeen

htext alfred tennyson

richard strauss

7

nAArrddenh

text alfred tennyson

richard strauss rosana pastor narradora

òscar oliver pianovicente antequera baríton

FITXAartística

FITXA

procambra · rosana pastor producció rosana pastor direcció

manuel molins versió y dramatúrgiavíctor antón il·luminació

carlos sánchez | creatias disseny gràficestudio a2 | amparo ruiz · arturo martínez fotografia

amparo boluda estilisme

FITXAtècnica

FITXA

Català IDIOMA 70 min. DURACIÓ APROXIMADA

idiomaduració

idiomaa

CONTRACTACIÓ i MANAGEMENT: EXPERT NETWORKING (Cilestis, S.L.)MònicaParreñohttp://expertnetworking.netmparrenyo@expertnetworking.infoTel. i fax 96 391 94 55 M. 651 844 577

Arddeenntexto alfred tennyson

richard strauss