Ets_galactica_Carlota

Gemma Lienas

Estrella Polar

Aquest document ésun extracte de l’obra

www.gemmalienas.com

Ets galàctica, Carlota

il·lustracions: Pau Santanach

Gemma Lienas


Il·lustracions de Pau Santanach

060-Ets galactica 19/3/09 22:03 Página 5



L’Odissea



ESTRELLA POLARCol.lecció L’Odissea

© 1994, Gemma Lienas Massot© Il.lustracions d’interior i coberta: 2009, Pau Santanach

© Grup Editorial 62, s.l.u., Estrella Polar,Peu de la Creu 4, 08001 Barcelona

Disseny de col.lecció i coberta: Tamara Sánchez

Fotocomposició Víctor Igual, s.l.,Peu de la Creu, 5-9, 08001 Barcelona

Primera edició: 1994Tretzena edició: 2006

Primera edició (revisada) a Estrella Polar: maig del 2009

[email protected]

[email protected]

dipòsit legal: b.2.315-2009isbn: 978-84-92671-08-3

imprès a: novagràfik, s.l.

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografiai el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars

mitjançant lloguer o préstecs públics.


Per als meus fills, en David i la Lara.Per als meus néts i nétes: en Jordi,

en Biela, la Itziar, la Mariona i la Isolda.



9

M’avorria mortalment! Tot em picava, estavasuada, la roba se m’enganxava al cos i elsllençols eren plens de molles. Pot agradar-li aalgú estar-se al llit sense fer res mentre a fora faolor de primavera?

El pare, però, no hi entenia un borrall enolors de primavera ni en res que s’hi assemblés.Era evident que no tenia ànima de poeta!

—Et quedaràs un dia més per acabar de co-var aquest refredat i fer net del tot —havia sen-tenciat al matí quan jo, triomfalment, li havia en-senyat el termòmetre amb el mercuri a 36,5.

—Però, pare, estic perdent un munt d’exà-mens —vaig intentar driblar-lo, sense resultats.

—No hi fa res —va contestar el pare senseperdre ni gota del seu aplom—, ja ho recuperaràs


quan tornis a l’escola. No vull que, per la preci-pitació de tornar un dia abans, facis una recaigu-da i t’hagis de quedar a casa tres o quatre diesmés.

I dit això, m’havia col.locat a la vora del llitun got amb suc de taronja i tres torrades ambmel.

—Menja-t’ho quan tinguis gana. Recorda-te’n, sobretot, perquè estàs quedant feta un espà-rrec, després de les febrades que has tingut.

—Mmmm —vaig fer jo, sense aclarir-li quèen pensava fer, de l’esmorzar, perquè d’espàrrecres de res. En els últims mesos el meu cul haviacrescut a marxes forçades i començava a semblaruna plaça de toros. Ja m’ho deia la Matilde:

—Carlota, quin cul més guapo se t’ha fet!Discrepàvem ella i jo respecte de si era guapo

o no que el meu darrere es desenvolupés a aquellritme frenètic que m’havia fet passar d’una talla38 a una 40 en un temps supersònic.

Em vaig acotxar resignadament. Tot un llargmatí sense possibilitats de xerrar amb ningú. Elsmeus amics prou feina tenien a fer-me una visitaa la tarda; com que s’acostava el final de curs,havien d’aprofitar les hores lliures per treballarcom bojos. La Matilde tampoc no apareixeria

10


11

perquè aquell dia no li tocava venir a casa a ne-tejar. I el pare i la mare només podrien fer-meuna trucada breu des de la feina.

Em vaig sentir desgraciadíssima i vaig sospi-rar. La porta de la meva habitació es va obrird’una revolada:

—Adéu, vaca marina!El meu germanet simpàtic! Li vaig fer llengo-

tes des del meu refugi de llençols.—Pitjor per a tu, malcarada! —va contestar

tancant-me la porta de l’habitació.—No tanquis! No tanquis! —vaig bramar

amb totes les forces de la meva pobra gola, enca-ra fora de combat per culpa de la faringitis—.No saps que sóc claustrofòbica?

Va obrir-se un pam la porta.—Des de quan ets claustrofòbica, reina? —va

preguntar en Marc amb veu de falset.—De fa cinc minuts —vaig contestar desmen-

jadament.—Pobrissona, quina pena em fas...! Vols que

avisi un psiquiatre?—Deixa’t estar de romanços i fes alguna cosa

efectiva perquè no em mori de lepra —vaig res-pondre-li engegant-li una de les meves miradespenetrants.


—Això pretenia quan m’has rebut amb lateva amabilitat habitual.

—Au, germanet, oblida el passat i tinguespietat de mi —vaig suplicar, utilitzant una lletrade bolero de les que li agraden al pare—. Què vo-lies?

—Donar-te aquesta novel.la. És fantàstica!Vaig agafar el llibre que m’oferia. Vaig llegir

en veu alta: «El misterio de la cripta embrujada,d’Eduardo Mendoza.»

—És una novel.la de misteri. T’ho passaràs depel.lícula llegint-la. No tindràs temps d’avorrir-te. Adéu, petit carquinyoli!

Li vaig tirar el coixí pel cap, però no vaig en-certar en Marc perquè ell ja havia arrencat a cór-rer pel passadís.

Em vaig llevar per agafar el coixí, me’l vaigcol.locar bé al capçal del llit i em vaig disposar acomençar la lectura.

La història era tan apassionant que m’hi vaigficar de cap i em vaig oblidar del que m’envolta-va. Per això, quan el telèfon va sonar, vaig tenirun ensurt.

Vaig sortir del llit i, descalça (sort que el pareno em veia!), vaig anar a contestar.

—Sí?

12


13

—Carlota? Hola, ratolí, com te trobes?—Hola, mamutxi. Estic més sana que una

poma. Però el pare és un maniàtic i m’ha fet que-dar a casa un dia més.

—Ben pensat! —va opinar la mare, que en se-gons quines qüestions, especialment totes les quefan referència a en Marc i a mi, té tendència a so-lidaritzar-se amb el pare.

—Grmmm —vaig contestar jo.—I què fas ara?—Llegeixo una novel.la del Mendoza.Li vaig llegir el títol. Ella (cosa que jo ja sa-

bia) es va mostrar encantada d’enxampar-me lle-gint. Sempre diu que un dels seus objectius a lavida és fer-nos addictes a la lectura.

—Ja has menjat alguna cosa, aquest matí?Òndia! La taronjada i les torrades! No hi ha-

via pensat més, de tan capbussada que estava enla meva novel.la de misteri.

—Sí... Bé, no exactament.—Com que «no exactament»? O es menja o

no es menja, però no hi ha situacions intermè-dies.

—Volia dir que encara no m’he pres l’esmor-zar, però ara mateix anava a fer-ho.

—Ara? Filleta, però si gairebé serà el dinar!


—Per què? Quina hora és?—La una menys cinc.Renoi, si havien passat més de quatre hores

d’ençà que en Marc i el pare havien marxat decasa i jo ni me n’havia adonat! Realment els lli-bres són la millor solució per passar-s’ho pipa enqualsevol circumstància, per desgraciada que si-gui aquesta.

—Don’t worry, mamutxi; ara mateix m’hoprendré.

—Ja t’has calçat per venir a contestar el telè-fon?

Tocada i enfonsada! Aquesta particular habi-litat de la mare per adonar-se de tot allò que noés perceptible amb els sentits habituals obeïa,n’estava segura, a un tercer ull d’ella, situat en al-gun lloc que jo encara no havia descobert.

—No, però ara ho faré.—Va, vinga, criatura, que tornaràs a posar-te

malalta.—Però si no fa fred...—No hi fa res! Calça’t!—Mpfm...—T’ha deixat dinar preparat, el pare?—Sí, i a l’hora de dinar vindrà en Marc a fer-

me companyia.

14


15

—Més val així. Necessites alguna cosa de mi?Si vols puc passar una estona aquesta tarda o etpuc portar un llibre o qualsevol altra cosa quenecessitis.

—No, mare, de debò que no necessito res.Moltes gràcies.

—Bé, doncs, adéu. Un petonet.—Adéu, mare.Va penjar amb una certa mala consciència.

Jo la hi notava en la veu. Li sabia greu que jo es-tigués malalta i ella no fos a casa per ocupar-sede mi. Tampoc no era una situació nova. Vulldir que, d’ençà de la separació dels pares, aquellproblema s’havia agreujat, ja que, com que enMarc i jo vivíem amb el pare, si ens posàvemmalalts, la mare hi podia fer ben poca cosa.Però el problema ja existia abans, quan els pa-res vivien junts: la mare també patia si estàvemmalalts i ens havia de deixar per anar-se’n a tre-ballar.

Vaig anar cap a l’habitació per prendre’ml’esmorzar. El suc de taronja, com que feia esto-na que estava fet, s’havia tornat amargant, i lestorrades estaven fredes i toves. Un fàstic!, peròm’ho vaig acabar perquè tot d’una m’havia ado-nat que tenia una gana que se m’emportava.


Vaig decidir que no tenia ganes de posar-meal llit un altre cop. Només de mirar-me’l em feiavenir angúnia: els llençols eren un manyoc rebre-gat gens amable.

Vaig desfer-lo i vaig llançar els llençols a ren-tar. Vaig deixar que el matalàs s’airegés unamica i, mentrestant, abans de fer el llit altre copamb roba neta, vaig posar-me al costat dels fi-nestrals del balcó a mirar a través del vidre.

Era un dia magnífic, assolellat i clar, però en-cara feia una mica de fred si s’havia de jutjar perla manera com anava vestida la gent que passavapel carrer. A més, feia vent. No ho sabia perquèles branques dels arbres del carrer es moguessin,ja que al meu carrer no n’hi ha, d’arbres. Ho no-tava perquè la gent duia els cabells esbullats iperquè uns quants paperots corrien voreraamunt i feien remolins. Vaig pensar en la façanade casa, perillosíssima en un dia ventós. La faça-na de casa cau literalment a trossos: vull dir que,de tan vella que és, va esbocinant-se, la qual cosarepresenta un gran perill per a la integritat delsqui hi caminen per sota. Encara no hi ha hagutcap desgràcia, però qualsevol dia n’hi pot haveruna, segons ens informa amb una certa freqüèn-cia el pare. Ell ha avisat l’administrador de la fin-

16


17

ca perquè els propietaris se’n facin responsables,però es veu que els propietaris s’estimen més fer-se l’orni, que els surt molt més barat.

El rètol de la pizzeria instal.lada a l’altra ban-da del carrer, just davant de casa, tremolava visi-blement. Vaig pensar que potser allò també po-dia despenjar-se i anar a parar al cap d’algunvianant. I em va semblar que si podia ser cert queen qualsevol moment un tros de cornisa se’t po-sés per barret, caminar per una ciutat era més pe-rillós que fer-ho per una selva.

Un cop de vent més fort que els anteriors vaaccentuar el balanceig del rètol de Pizzanyam.Vaig mirar qui hi havia sota i, afortunadament,just en aquell moment no hi havia ningú; tan solsuna moto lligada amb una cadena a un fanal. Erauna moto negra i vermella. Una Yamaha SR 250.Carai!, deu semblar que sigui una especialista enmotos, després d’aquesta identificació tan precisade la marca i el model. Però, no. No hi entenc niun borrall. Segurament sóc incapaç de reconèixercap altra marca. El que passa és que el meu exa-mor, en Ramon, es va clavar aquella pinya tansensacional justament amb una moto com aques-ta i, és clar!, mai més no me la podré treure del cap(ni a ell tampoc, perquè va quedar fet un nyap).


Tres noies es van acostar a la moto. Totestres duien una gorra negra de punt. Per un mo-ment se’m va acudir que les gorres podien for-mar part d’un uniforme d’escola, però de seguidaem vaig adonar que allò era una bestiesa. Cap es-cola no faria anar les seves alumnes amb gorresnegres de mariner i unes bòmbers de color caqui.Portaven, a més, faldilles de licra arrapades i cur-tes, mitges de malla negres i botes, també negres,amb plataforma. Vaig imaginar-me que pertan-yien a alguna tribu urbana, tot i que no n’estavasegura perquè en tribus no hi entenc gens. Comque estaven amb els caps ajupits, no vaig podersaber quina edat devien tenir.

Una de les noies va treure una cisalla forçagrossa de dins d’una bossa. Mentre ella s’ajupiaal costat de la moto, les altres dues es van quedardretes al costat d’ella, de tal manera que amb elsseus cossos m’impedien veure què feia la que es-tava ajupida. Potser tenien una roda punxada.Però, ben mirat, per comprovar si una roda éspunxada no es necessiten aquesta mena d’eines...

Quina bleda! Com em podia estar mirantl’escena sense fer res? Si estaven robant lamoto...! Per un moment vaig pensar que caliabaixar a impedir-ho o trucar a la policia perquè

18


19

les cacés. Però de seguida vaig tenir consciènciaque cap de les dues solucions era bona, ja que tri-garia tant en tots dos casos que elles ja haurienfugit.

Sense pensar-m’ho més vaig obrir els fines-trals, vaig sortir al balcó i m’hi vaig abocar:

—Eh, vosaltres! Què carai feu? —vaig cridaren un to tan fort que jo mateixa em vaig sor-prendre.

Les noies van alçar el cap, també sorpreses.Vaig poder veure bé les seves cares. La que

manipulava la cadena de la moto va ser la quevaig poder examinar amb menys deteniment,perquè de seguida va acotar el cap per posar-senovament a la feina. El que sí que vaig podercopsar és que, de cada banda de la gorra, nomésli sortia una grenya de cabells, com a les altresdues.

Les altres dues, les vaig veure millor. Una te-nia les dues grenyes rogenques, la cara molt piga-da i els ulls blaus. Era més baixa que les sevescompanyes, desnarigada i poca cosa. L’altra eramés cepada, amb l’esquena ampla i cara de bès-tia. Em va semblar que tenia els ulls i els cabellsfoscos. A través de la bòmber oberta els podiaveure, a totes dues, una mena d’escut o de bande-


ra enganxada a la part del davant de la samarre-ta blanca, inidentificable des de la distància a quèjo em trobava. Totes tres devien tenir més omenys la meva edat: uns quinze o setze anys.

—Ei! A elles, a elles! —vaig cridar com si fosla protagonista d’una pel.lícula.

Les noies s’afanyaven, nervioses. La rossencaja havia aconseguit tallar la cadena i, amb unaestrebada molt forta al manillar, va desbloquejarla moto. I després, a una gran velocitat, va fer elpont. Elles ja havien aconseguit la moto i jo nohavia aconseguit que ningú em fes gens ni micade cas.

—Que roben la moto! —vaig insistir amb de-sesperació, quan dues de les noies, enfilades da-munt de la màquina, amb un cop fort d’accelera-dor i un soroll infernal, sortien derrapant is’allunyaven carrer enllà.

La tercera noia també va fugir corrents, des-prés de fer-me un gest obscè amb el dit.

Em vaig sentir desinflada. El primer robatorique presenciava a la meva vida i no havia pogutfer res per evitar-lo!

—Què tens, nena?La veïna del costat era al balcó i em mirava

amb expressió amoïnada.

20


21

—M’ha semblat que algú cridava i per aixòhe sortit. Que t’ha passat alguna cosa?

—A mi no. A una moto.—A una moto? —va preguntar estranyada la

veïna—. No n’hi veig cap aquí baix, de moto.—No hi és perquè l’han robada i se l’han en-

duta.—Qui?—Com vol que ho sàpiga? Unes manguis,

unes xorices, unes animalotes...—Mare de Déu! No sé on anirem a parar —va

sentenciar i, després, amb expressió amoïnada,va preguntar—: Com era la moto? No era pasuna Honda? Podria ser la del meu nét, saps? Ellacostuma a deixar-la per aquí quan als matinsarriba de treballar. Ara dorm, perquè fa el tornde nit en una fàbrica de productes químics i no elvull despertar per avisar-lo, m’entens? És impor-tant que descansi.

Vaig fer que sí amb el cap, i vaig tranquil.lit-zar-la:

—No era pas una Honda —i encara vaig afe-gir per espaterrar-la—: era una Yamaha SR 250.

—Sí que en saps, de marques de motos! Jo sócincapaç de reconèixer-ne cap, ni tan sols de cot-xes. Només els distingeixo pel color.


—No és pas que en sigui una experta. És queun company meu d’escola va tenir un accidentamb una moto com aquesta i per això la conectan bé.

—Un accident de moto! Si ja ho dic jo quesempre aneu com bojos. I què li va passar? Es vamorir?

—No, senyora; va estar uns quants dies moltgreu, però, finalment, se’n va sortir.

—I ara està bé del tot?—Bé, bé, no es pot dir que ho estigui. Li ha

quedat la cara desfigurada i té problemes perparlar.

—Problemes? Quina mena de problemes?—De vegades no es recorda del significat de

les paraules i, d’altres, canvia una paraula peruna altra.

—Ai, pobre! I com s’ho fa per seguir els estu-dis si té aquest problema?

—Els ha deixat.—Que trist!—No tant, no es pensi. A ell mai no li havia

fet el pes estudiar. Era la seva mare qui s’hi en-testava. Ara, en canvi, s’ha sortit amb la seva:treballa de mecànic en un taller i, pel que sembla,ho fa molt i molt bé.

22


23

Començava a tenir fred i, a més, no tenia ga-nes de continuar parlant amb aquella senyora,que, per a mi, era gairebé una desconeguda: no-més ens havíem encreuat a l’ascensor o al replà ihavia intercanviat amb ella un bon dia o unabona nit.

—Me’n vaig cap a dins, que encara em refre-daré.

—Sí, maca, sí. Ara ja no hi pots fer res —vadir movent el cap amb aflicció—. Més val que ten’oblidis. Pren-te una tassa de til.la; va molt bé.És el que jo faig quan tinc un ensurt.

I va entrar altre cop a casa seva.Jo, però, no pensava pas oblidar-me’n fàcil-

ment. Estava indignada amb mi mateixa. Què hitenia al cervell? Teranyines, potser. Com era queno se m’acudia què hi podia fer? Després decalçar-me les sabatilles i posar-me un jersei da-munt del pijama, vaig muntar guàrdia al balcóper poder veure i prevenir el propietari o la pro-pietària de la moto.

M’hi vaig estar a la vora de deu minuts, queem van semblar eterns. I, quan començava a pre-guntar-me si tenia gaire sentit quedar-me pal-plantada al balcó amb el risc de fer una recaigu-da i haver-me de quedar a casa un parell de dies


més per culpa de la febre i del paparra del meupare, va arribar en Marc, cosa que em va ajudara prendre la decisió d’entrar. Al capdavall, pot-ser la persona propietària de la moto no pensavasortir de casa en tot el dia o, fins i tot, podia do-nar-se la circumstància que estigués malalta i, enaquest cas, podia passar tranquil.lament tota unasetmana sense posar els peus al carrer. Em vaigdonar per vençuda.

—Estimada cacatua, què hi feies al balcó?Que potser has tret les amígdales a la fresca per-què es ventilessin una mica?

Vaig ignorar els seus comentaris irònics per-què tenia pressa per explicar-li el que acabava deveure. Li ho vaig relatar amb tota mena de de-talls. En Marc m’escoltava amb la mateixa aten-ció que si es tractés d’una pel.lícula de l’IndianaJones.

—Òndia, nena, quina aventura tan espate-rrant! N’estàs segura? Vols dir que no ha estatuna al.lucinació d’aquestes que provoca la febre?

—Benvolgut microbi, em trobo d’allò més bé,i els meus ulls no m’enganyen.

—Que desgraciat que sóc! Res no em surt bé.Un dia que si m’hagués quedat a casa, m’ho hau-ria pogut passar de pel.lícula, i jo sense ni una

24


25

mala dècima que hagi estovat el cor del pare. Jahem fet bé de fundar el Club dels Aclaparats amben Carles, en Joan i en Miquel.

—Però, de què em parles, animal? Jo t’expli-co una història d’horror i tu t’ho prens com si fosuna obra de teatre còmica. I, a més, què diantreés això del Club dels Aclaparats?

—Això del club ja t’ho explicaré en un altremoment. Ara pensem què hi podem fer.

Vaig tenir una idea fulgurant:—Truquem a la policia!En Marc es va animar de seguida:—Sí, sí, vinga, truquem. Això sí que és emo-

cionant.Em tremolaven les mans quan vaig marcar

el número: era una experiència ben nova per ami! Però la conversa amb el policia que ens vaatendre va resultar un desastre total. Parlavaamb tanta calma que semblava una tortuga es-guerrada. Tant se li’n donava que jo, en el meumillor to de persona gran i desesperada de lavida (no s’han d’oblidar els meus magnífics dotsteatrals!), li assegurés que era urgent, que caliafer-hi alguna cosa. Ell, arrossegant les paraulescom si estigués a punt d’adormir-se, em va con-testar:


—Miri, senyoreta, en una ciutat tan grancom aquesta, cada dia hi ha moltíssims robatorisd’aquest estil. Poca cosa hi podem fer, sap? Amés, suposant que ara mateix poguéssim venircap aquí, s’imagina on deuen ser els lladres a ho-res d’ara?

Vaig insistir tant que finalment l’home va ac-cedir a apuntar-se la descripció que jo feia de lesfacineroses (dit d’aquesta manera la cosa ja teniaun caire detectivesc que em fascinava). També vaafegir que si tenien temps vindrien a treure el naspel barri, cosa que, francament, ni en Marc ni jono vam creure.

Vam anar a la cuina a escalfar en el microo-nes el dinar que el pare ens havia deixat pre-parat:

—Ecs! Espinacs! —vaig exclamar indignada.No era prou desastre haver de passar uns dies acasa avorrida, sinó que, a més a més, em feienendrapar menjars tonificants, plens de ferro i devitamines.

Els vaig mirar amb repugnància.—No tinc gens de gana —vaig declarar—.

Em menjaré només el pollastre rostit i el iogurt.—Tu mateixa. Ja m’ho prendré jo, perquè a

mi sí que m’agraden els espinacs —va concloure

26


27

en Marc, identificant perfectament la meva des-gana sobtada.

Mentre dinàvem, vam mirar de traçar un plaper engrapar les lladres de la moto. La lectura re-cent d’El misterio de la cripta embrujada ens es-peronava a treure l’entrellat d’aquella història.Però, just quan vam arribar a les postres, tambéhavíem arribat al convenciment que més valiadeixar-ho córrer: no sabíem ni per on començar.

Vaig decidir que l’única cosa raonable quepodia fer en aquelles circumstàncies era dedicarles hores de la tarda (aprofitant que el pare enca-ra no seria a casa) per trucar a la Mireia, la mevamillor amiga, i explicar-li tot el que havia passat.


Documents

Ets_galactica_Carlota