FILOSOFIA

SELECTIVITAT

Curs 2014-2015

ÈPOCA ANTIGA Y MEDIEVAL

1. PLATÓ (427-347 a.C.) La seva teoria de les idees està basada en la Maièutica de Sòcrates MITES: Mite de la caverna. Mite del carro Alat. Motius: Vol continuar l’obra de Sòcrates; Polis; Teoria de l’esser.

Vol trobar una resposta ètica, política i ontològica.

…...………………….. …...…………………. El món intel·ligible, cal esmentar, que no es veu afectat pel canvi, el moviment o el pas del

temps. És etern, universal i immaterial, de la mateixa manera que ho són les idees.

Contràriament, el món aparent, el sensible, és imperfecte i, conseqüentment, es veu afectat per

totes tres variables modificadores de la realitat.

Les coses, d’altra banda, només representaran còpies de les idees originals, perfectes i

invariables, és en aquest moment, quan, el filòsof estableix una relació de participació entre les

coses i les idees.

Pel que fa al món de les idees, la idea més elevada de totes és la idea de bé. Sota aquesta hi

trobarem altres grups com les idees dels valors (justícia i bellesa), les idees matemàtiques o les

idees de coses.

Per tal d’arribar a conèixer aquestes idees cal, prèviament, ascendir de nivells de coneixement

(EIKASIA, PISTIS, DIANOIA, NOESI). Aquest ascens de coneixement Plató l’argumentava mitjançant

el Mite de la Caverna.

El mite de la Caverna:

El mite de la caverna és un dels nuclis del platonisme. Es troba a l'inici del llibre VII

de la república. Plató ens narra la penosa situació d'uns presoners lligats de peus, de

mans i de coll, tancats en una cova i obligats a mirar constantment a una paret on

Ànima Cos

NOESI Intuició Dialéctica

TEORIA DE LA REMINISCÈNCIA

METAFÍSICA

(Realitat)

GNOSEOLÒGICA

(Coneixement)

ANTROPOLÒGICA (Home)

PSICOLÒGICA (Ànima) ÈTICA-POLÍTICA

MÓ

N IN

TEL·L

IGIB

LE

MÓ

N S

EN

SIBLE

- REALITAT APARENT-

COSES (CÒPIES D’IDEES)

IDEA DE BÉ

DIANOIA Raonament

PISTIS Creença raonable

EIKASIA Observació

MON DE LA CAVERNA

MON EXTERIOR

EPISTEME (Saber; Ciència)

Arribem a través de la raó: Universal,

objectiu,immutable

.

DOXA (Opinió)

ÀNIMA Subjecte

HOME

MITE DEL CARRO ALAT

Unió antinatural: Accidental

- VERITAT- OBJECTES

(IDEES)

Racional: Governants,

aristocracia.

Iracible: Guardians

(Timocràcia, oligarquía)

Concupisible: Artesans (Democràcia, tirania)

ESTAT

D’ORIENTACIÓ: Bé comú,

intel·lectualisme moral.

només es projectaven les ombres d'unes il·luminades per un petit foc. Els presoners

tancats a la caverna conseqüentment, acaben tenint una visió incorrecta de la realitat

i confonent el món de les ombres amb aquesta.

Un dia, un d'aquests presoners és alliberat i aconsegueix sortir de la caverna: A través

d'un procés gradual i dolorós d’ascendència dels graus de coneixement, aprèn a

distingir entre les ombres i els objectes que les provoquen.

Finalment, aquest presoner pot acabar sortint a l'exterior i contemplar que a fora de

la cova hi ha un altre món molt més ple i dominat per la llum de sol infinitament més

potent que la petita llum del foc que il·luminava la cova.

L'home que ha vist la llum del Sol (que ha conegut les Idees) no es limita a

contemplar-les passivament sinó que vol transmetre aquest coneixement i divulgar-lo

entre els homes que encara resten a la foscor de la caverna.

Amb aquest mite Plató ens vol explicar el procés de dialèctica ascendent en el

coneixement fins a arribar a la idea de Bé (la llum del Sol) i el pas des del món

sensible ple d'errades (món de la caverna) al món intel·ligible, món de perfecció (món

exterior).

Plató està fent una reflexió sobre quin ha de ser el paper del filòsof. La veritat del

coneixement no depèn de la sensació (les ombres de la caverna), sinó de l'esforç de

coneixement intel·lectual que ens porta a buscar el Sol (idea de Bé). Purificar l'ànima

per arribar al món de les Idees i a la idea de Bé marca el sentit de l'activitat racional.

L'autèntic savi (filòsof) és el que a través d'un procés difícil i dolorós abandona

l'opinió (món sensible, ombres) i s'adreça a la idea del Bé (simbolitzada pel Sol).

En el mite de la caverna tenim dues menes d'interpretacions:

1. La Teoria del coneixement o dialèctica ascendent fins arribar a la idea de Bé.

2. Una interpretació antropològica i política sobre el paper del savi.

SÍMBOLS DEL MITE:

- Els presoners: Som tots nosaltres en la mesura que vivim empresonats en el món

sensible, en la matèria, i que no hem estat educats en el coneixement de la idea

de Bé. Al límit els presoners són els qui viuen enganyats per la Sofística en la pura

opinió.

- Les ombres del fons la caverna: les conjectures, el coneixement originat en els

sentits, purament material, del quan no ens podem refiar.

- La llum del foc de la caverna: les creences -febles, enganyoses i incomparables

amb el sol.

- L'alliberament del presoner: l'inici del procés d'alliberament de l'ànima.

- Les cadenes: la ignorància que els humans que viuen en l'opinió tenen respecte

l'autèntic saber, els prejudicis que ens vinculen al món material sensible.

- La sortida al món exterior: l'esforç dialèctic de coneixement de les Idees, demana

fiar-nos de la raó.

Búsqueda de l’Arkhé – element etern Problema del canvi- combinació d’arkhés Pitagòrics - Matemàtiques: organitzen la realitat

- Matempsicosi (reencarnació ànimes)

- Les coses exteriors, la lluna i els objectes celestials coneguts en la nit: les idees

superiors adquirides per la intel·ligència.

- El Sol: la idea de Bé, el coneixement perfecte que ho il·lumina tot.

- El retorn a la caverna: la funció del filòsof com a educador de la ciutat. De

vegades s'identifica amb el paper del filòsof-rei.

- La mort del presoner retornat a la caverna: el destí socràtic de la filosofia.

RESUM DEL FILÒSOF: Deixeble i amic de Sòcrates. Plató l’intenta ajudar a escapar-se i queda

molt afectat per la injustícia cap a Sòcrates.

No és massa democràtic per la injustícia cap a Sòcrates.

2 objectius: Busca definir que és la justícia mitjançant-los.

a) De quina manera podem formar una polis justa.

b) Elaborar un programa d’educació als ciutadans per tal de ser justos.

1r gran filòsof (temes: physis, ànima...)

Aquests dos objectius són, per tant: Polítics: Trobar un fonament sòlid per construir un estat en el qual no es cometin. Pedagògics: Elaborar un programa d'educació dels ciutadans (sobretot dels governants).

Aquest objectiu principal, polític i pedagògic, és teòric però també és pràctic (Plató va intentar aplicar la seva filosofia en diferents polis que va conèixer en els seus viatges).

Influències:

Plató coneix la democràcia que condemna a mort a Sòcrates, coneix Sòcrates, coneix els sofistes:

Per Plató, la recerca d'un estat just significarà buscar quins límits hi ha a nivell d'ètica i moral, i quines són les veritats universals a nivell de coneixement.

Presocràtics (epistemologia ontològica)

Sofistes - El relativisme moral i epistemològic Sòcrates - El problema de l’ànima - Els valors universals

a) Presocràtics: es pregunten i parlen sobre la physis (canviant, segons Heràclit; immutable, segons Parmènides). Plató recull la importància de les matemàtiques que donaven els Pitagòrics.

b) Sofistes: es pregunten sobre l'home que viu en la polis. c) Sòcrates: es pregunta sobre l'ànima. La branca filosòfica que parla de l'ànima és l'ètica i

l'antropologia.

De Plató ens arriba la seva obra escrita en forma de diàlegs protagonitzats per Sòcrates.

TEORIES:

1. DUALISME ONTOLÒGIC (TEORIA DE DELS IDEES)

La recerca de valors estables Idees (=Eîdos)

Les idees són: immaterials, abstractes, eternes, universals i intel·ligibles (només les podem

entendre amb la raó)

La imatge dels Eîdos va ser a través de les matemàtiques.

El conjunt d’aquestes idees s’anomena món intel·ligible.

Plató es va fixar en les matemàtiques que són: eternes, perfectes, universals, objectives,

intel·ligibles Va cercar valors que tinguessin les mateixes característiques. Aquests valors van ser

anomenats eîdos.

Plató és un dels primers autors que proposa el dualisme ontològic (existència de 2 realitats, 2

móns).

Per Plató hi ha dues realitats: El món intel·ligible i el món sensible.

Món intel·ligible Món sensible

Eîdos: · Idees · Formes · Essències

Idees: no són mentals, existeixen independentment de la humanitat. Entitats intel·ligibles, les captem per la raó.

Ex. Idea de justícia = Déu de la justícia, sense concepte déu. Ex. Idea de taula, definició (universal).

Les coses canviants. Les coses que neixen i moren. Les coses particulars.

Còpia o aproximació imperfecta del món intel·ligible (de les idees). La captem pels sentits.

Ex. Taula (particular).

Jerarquia de les idees:

Heràclit deia que les coses estan en constant moviment.

Parmènides deia que les coses canvien.

+real -real

• Idea de bé (en sentit d’ordre, organitza la realitat) • Idea de justícia/Idea de bellesa (la bellesa externa física

correspon a la interna) • Idees matemàtiques (igualtat, unitat, dualitat) • Idees d’objectes (arbre, cavall, taula...) • Món sensible (objectes físics i les seves limitacions)

2. DUALISME EPISTEMOLÒGIC: El símil de la línea.

Món intel·ligible

Idees matemàtiques: Amb les matemàtiques s’utilitza la raó i els sentits.

Idees superiors –Idees ètiques i estètiques i idea de bé: Per conèixer aquestes idees s’usa la raó.

El conjunt de Dianoia i Noesi Plató l’anomena Episteme (ciència – coneixement) Coneixement

de les idees a través de la raó. És universal, objectiu i immutable.

Món sensible (el món físic)

- Objectes: Qualsevol cosa que captem amb els sentits sigui una entitat, una acció, un

fenomen.

- Imatges: Representacions dels objectes (nivell inferior).

- Imaginació: Coneixement més baix de la realitat que es basa en els sentits i les emocions,

però també utilitzant un element de fantasia dóna lloc a l’art (Plató el menyspreava

perquè deia que no representava la realitat).

- Creença: És el coneixement dels objectes del món sensible basat també en els sentits

disciplina Ciències empíriques (ciències que es basen en el món sensible)

• Doxa (=opinió): Coneixement basat en els sentits, subjectiu, particular, canviant.

La relació entre les idees i coses Plató l’anomena de diverses maneres: per una banda diu que les

coses participen o són còpia de les idees i per l’altre, diu que les idees són causa (essència) de les

coses.

Les idees són l’objecte del concepte o representació però no són conceptes. També són l’objecte

de la definició i per tant de la ciència (episteme).

3. DUALISME ANTROPOLÒGIC:

L'home està format pel cos i per l'ànima.

El cos és material, mortal, canviant i depèn de l'ànima per existir.

L'ànima és de la mateixa naturalesa que les idees, per tant, és eterna, independent, immaterial, immutable, abstracta.

Segons Plató, la unió de cos i ànima es dóna per accident (a vegades l'ànima es reencarna en un cos). L'antropologia platònica i l'antropologia cristiana comparteixen la idea de la immortalitat de l'ànima i la superioritat d'aquesta sobre el cos. Per una altra banda, mentre que Plató afirma que l'ànima preexisteix al cos i que es reencarna en diferents cossos, el cristianisme afirma que l'ànima és creada per déu i nega la reencarnació.

LA TRIPARTICIÓ DE L’ÀNIMA – Teoria ètica.

Aquesta teoria diu que l’ànima és una unitat però té una triple estructura.

Cadascuna d'aquestes parts exerceix una funció: raó, voluntat i desig. Quan cadascuna d'aquestes funcions s'exerceix de la forma més perfecte, aconseguim que la part racional actuï amb saviesa, que la part irascible actuï amb coratge i que la part concupiscible actuï amb temprança. Plató, de vegades fa servir els mites i imatges per explicar coses que no pot explicar racionalment.

DE L’ÈTICA A LA POLÍTICA

L’ànima és de la mateixa constitució que les idees. Quan s’ajunta amb un cos és de manera

accidental.

Mite de corro alat Com l’ànima s’uneix al cos

+just -just

Auriga (Part racional) Cavall blanc (part irascible)

(Condutor) Cavall negre (part concupiscible)

Plató compara l'ànima amb un carro de batalla tirat per cavalls.

• El conductor és l'auriga que representa la part racional de l'ànima.

• El cavall negre representa la part concupiscible de l'ànima.

• El cavall blanc representa la part irascible de l'ànima.

Quan els cavalls es desequilibren, l'ànima es reencarna en un cos.

Pot ser que la part concupiscible desequilibri l’altre part (de l’ànima) aleshores abandona el món

de les idees i es reencarna en un cos (món sensible) i ja tenim una persona que neix amb ànima

reencarnada.

Tots naixem amb una ànima. 3 parts:

- Part racional: La nostra funció és la de filòsof (dedicada al coneixement). Són filòsofs

governants. Els filòsofs esdevenen aristos (els millors), aquests vénen per una ànima que

determina.

- Part irascible: La funció és la classe dels guerrers.

- Part concupiscible: La funció en la polis serà complir els desitjos propis i dels altres

(productors).

Segons Plató no som iguals per naturalesa i venim determinats per la nostra ànima per tant no

podem canviar, no existeix la llibertat (a nivell de societat, del que vols fer a la teva vida)

Aleshores el filòsof és el que ha de governar perquè és l’únic que ha fet un procés de

coneixement, per tant que coneix una idea de bé i la pot aplicar. Sap com conduir la polis a un

benestar, una polis justa.

POLIS JUSTA

Polis en la qual cada classe social fa el que li toca fer, es a dir, exercir la seva funció.

Plató intenta buscar el benestar de tots i trenca el llinatge de governs que es van succeint per

herència familiar. Qui governa ha de conèixer, l’idea del bé, d’ètica, l’idea.

En l’ànima ha de governar la raó En la societat ha de governar el filòsof.

Formes de govern

• Aristocràcia governen els savis amb vistes al bé comú filòsofs

• Timocràcia governen els militars amb vistes a la fama i l’honor guerrers

• Democràcia govern de tots on cadascú mira per ell. Degenera en anarquia, que

condueix a la tirania ( alguns dels ciutadans governen, és corrupte)

Dogmatisme: veritat absoluta, innegable.

Intentant superar el relativisme, Plató es sobrepassa i passa a ogmatisme (el caos...)

Apatia moral: et quedes sense desigs particulars

LA REPÚBLICA (LLIBRE DE PLATÓ)

República: és la traducció del món grec Politeia.

Politeia: és el govern de l’estat o l’estructuració del govern de l’estat.

Parts:

1. Ens explica una introducció. Sòcrates baixa al pireu i es troba uns amics i comença a

parlar. Parlant de la justícia hi apareixen diverses definicions de justícia. Ex: la llei del

més fort, donar a tothom el que es mereix.

2. Definició de justícia segons Sòcrates que en realitat és Plató. (llibre II/IV)

3. Condicions d’una polis justa.

4. La injustícia en la ciutat i l’individu. (llibre VII)

5. Recompenses de la justícia.

Llibre II

Plató pretén buscar la justícia en les ciutats i després traslladar-la a l’individu.

Fundació d’una polis: degut a què no sóm autarquics o autònoms i necessitem cobrir les altres

necessitats i conviure (1a necessitat l’aliment)

Apareix la clase dels productors (tots els que ens cobreixen les necessitats) cadascú s’ha

d’ocupar de la tasca que li pertoca.

ORIGEN DE LA GUERRA

Aparició de la clase dels guerrers perquè la ciutat està creixent i necessiten més territori

(conquerir). Un guàrdia ha de ser valent i ferotge pels enemics i amable amb els ciutadans.

Mite de la caverna (llibre VII)

Món sensible: la caverna

Món intel·ligible: l’exterior de la

caverna.

Els presoners representen el filòsof perquè és l’únic que fa tot el procés de coneixement per

arribar a la idea de bé. El presoner torna i comparteix el que ha après però els altres que han

viscut tota la vida a les fosques i no se’l creuen i el prenen per boig.

Plató diu que el filòsof ha de governar perquè és qui ha conegut tota la realitat.

Per Plató un presoner va ser Sòcrates perquè va explicar la veritat i va acabar malament.

Es relacionen perquè el món de la caverna és una representació imperfecta de l’exterior. Mantenen la mateixa estructura però d’una qualitat

inferior.

ÈPOCA MODERNA

2. RENÉ DESCARTES (1596-1650 a.C.)

Primer filòsof modern (Importància del Jo). Va tenir una notable influència escolàstica. Motivació: Hi havia moltes teories que generaven escepticisme, a més a més, hi havia manca d’un mètode de coneixement vàlid. MÈTODE Part - : Dubte Escepticisme: Cal fonamentar el

dubte dels escèptics. 4 regles:

1. Regla d’evidència: No acceptarem cap idea com A vertadera si no se’ns presenta com a clara i distinta.

2. Regla de l’anàlisi: Dividir els problemes en moltes Parts per tal de solucionar-los.

3. Regla de la síntesi: Pensaments simples; Pensaments Complexos (ORDRE).

4. Regla de l’enumeració: Revisions per tal d’evitar l’error.

RESUM DEL FILÒSOF: Preguntes dins de la filosofia de Descartes: “Em puc fiar sempre de les meves sensacions? Puc estar segur de què les meves sensacions són certes? Puc dubtar que ara mateix tinc un paper davant meu?” “Hi ha algun mètode per raonar de tal manera que ningú em pugui contradir?” “Si existeix Déu ha de ser obligatòriament bo?” “Com és que les matemàtiques que són construccions mentals em permeten saber tantes coses sobre el món?”

PRIMERA MEDITACIÓ

Raons per dubtar: 1. Errors dels sentits. 2. Existència del món (Somni) 3. Veritats independents (Geni maligne) El dubte en aquest momento és hiperbòlic. Part + : Primera veritat: JO – Hi ha alguna cosa que pensa/dubta. “Cogito ergo sum”: Exemple de la cera; Raonem (Intel.) RES COGITANS: Subst. pensant – Caracteritzada pel pensament. INTUICIÓ: Clara i distinta (Criteri t’evidencia) Pensa – Idees: Adventícies (Experiència) – Dubtem. Factícies (Imaginació) – No són reals. Innates (Infinites/Perfectes) – Úniques. Segona veritat: DÉU (Infinit – Existència?

1) Argument de la Infinitud 2) Argument de la causalitat

Perfecte i veraç: Esdevé el criteri d’evidència.

3) Argument ontològic. Error? Voluntat – Arribar més enllà Tercera veritat: MÓN – Cos/Sentits ≠ Ment (Pensament) Substància: RES EXTENSA (Mecanicisme) Substància: Realitat que no precisa de cap altra per existir.

SEGONA MEDITACIÓ

TERCERA MEDITACIÓ

QUARTA MEDITACIÓ

CINQUENA MEDITACIÓ

ORDO COGNOCENDI ≠ ORDO SSENDI EXPONENDI Res infinita (Déu) Res cogitans (Jo) Res extensa (Món) L’home (unió del cos, món, i de l’ànima, jo, están units per mitjà de la glándula pineal.

SISENA MEDITACIÓ

VIDA

Estudia a la Flèche on rep educació escolàstica l’herència de la filosofia medieval Aristotelisme: finalisme/geocentrisme Filosofia cristiana: fe i raó Multiplicitat de mètodes

Gran matemàtic

Es dedica a viatjar. Allistat a l’exèrcit (una nit té tres somnis i un li diu quin és el seu camí que ha de seguir donar solidesa a la filosofia)

Mor a Suècia CONTEXT CONCEPTUAL I PARADIGMES Racionalisme/Empirisme: corrent filosòfic que inaugura al sXVII i que té les següents característiques:

Confiança en la raó. La raó és objectiva i universal.

Menyspreu dels sentits. Els sentits són subjectius i canviants (ens poden enganyar)

Les matemàtiques són un model de ciència a seguir perquè ens donen un coneixement universal i necessari (obligatori que es compleixi)

Necessitat de trobar un únic mètode (camí)

Innatisme (racionalisme ho relacionem amb innatisme), creuen que existeixen idees innates, aquelles que provenen de la raó de l’experiència.

Superació de l’escepticisme. La raó i els sentits provenen de la raó humana i amb aquests entenem que el coneixement em ve de la meva consciència. Mecanicisme: és una cosmovisió característica del sXVII que s’oposa al finalisme que diu que tot es mou per la seva finalitat. El mecanicisme té una visió de la natura que se l’entén com un gran mecanisme despoblada de tot tipus de finalisme, busca les causes). SXVII-XVIII són segles de confiança en el progrés humà. Es comencen a unir les matemàtiques per conèixer el món. TEORIA FILOSÒFICA Objectiu: - Edificar de nou la metafísica, és a dir, saber ben bé que puc dir que es real? que és verdader? - Donar seguretat a la filosofia Veu que les ciències empíriques estan utilitzant un mètode científic que era simple i únic i diu que la filosofia també l’utilitzarà. Aquest mètode passa de tenir 12 regles a tenir 4 que l’explica al llibre “El discurs del mètode (1637)” que l’escriu en llengua vulgar (Francès) perquè pretén que arribi a tothom. 4 regles:

1. Regla de l’evidència. Diu: només acceptaré com a cert tot allò que sigui evident. Iguala la certesa amb l’evidència de cadascú (allò clar (inevitable) i distint(diferenciat)) És un signe de Modernitat perquè el que coneix ja no ve de fora sinó de cadascú.

2. Regla de l’anàlisi. Diu que davant d’un problema complex el separaré en elements simples.

3. Regla de la síntesi. A partir dels elements simples elaboro nomes conclusions. 4. Regla de la revisió o enumeració.

Un cop Descartes té el mètode lo següent és aplicar-lo Aplicació del mètode El dubte metòdic:

1. Dubto dels sentits (perquè m’enganyen) 2. Dubto de la raó (tb em poden enganyar) 3. Dubto: estic boig?/el món és un somni? 4. Dubto de les matemàtiques 5. Dubto de Déu: Un Déu que em decepciona: La hipòtesi del geni maligne (el fa dubtar de

les matemàtiques) 1a REGLA 1a evidència/certesa:-Si dubto és que existeixo -Si penso és que sóc -Cagito ergo sum

-Jo existeixo com a ment pensant Soc una substància pensant, una cosa pensant, una res cogitans.

Criteri de certesa: tot allò que se m’aparegui de la mateixa manera serà evident.

Descartes vol superar el solipsisme: estat mental en el qual no sé si els meus pensaments es corresponen amb la realitat. Provoca dubte, aïllament. Sóc una ment pensant –Què penso? Penso idees.

2a REGLA Anàlisi de les idees innates són les més segures i passa de la idea de Déu a la seva existència a través de dos arguments:

Argument de la causalitat o de la infinitud: diu que si jo soc un ésser imperfecte i finit, m’ha d’haver causat algú perfecte i infinit.

Argument ontològic: dius que com que Déu és perfecte ha d’existir. 3a REGLA – SÍNTESI 2a evidència: Déu existeix (és l’evidència del coneixement) Substància infinita Con que Déu existeix desapareix el geni maligne i per tant jo em puc fiar dels meus sentits. A partir d’ara totes les meves idees adventícies seran certes? No, només aquelles que siguin evidents. El conjunt de matèria Descartes l’anomena substància extensa (3a evidència: és el món) La realitat parteix de nosaltres. Descartes diu que una cosa és certa perquè és evident per a ell.

- Idees adventícies: són les idees que provenen dels sentits (ex: el cel és blau) - Idees factícies/fàctiques: són les idees que provenen de la imaginació (ex: idea de

superman)

- Idees innates: són aquelles que provenen de la raó (ex: les matemàtiques) Tipus d’idees

MEDITACIONS METAFÍSIQUES – RENÉ DESCARTES:

MEDITACIÓ PRIMERA: Les coses que hom pot posar en dubte.

DubteAcció.

El dubte és filosofia. I la filosofia es fa en el llenguatge.

ORIGENS : 1. En la infantesa: Acceptem l’opinió com a saber

2. Falses creences com a veritables.

3. Decisió de fonamentar el sistema del saber.

Condicions de possibilitat:

- Separació de la teoria i la pràctica.

- Distinció entre voluntat i enteniment, la llibertat.

- La finitud humana i la possibilitat de purificació de l’error.

- La contingència de les veritat eternes.

- Omnipotència de l’atribut diví.

Arguments del dubte:

- Dubte sobre el sensible.

- L’argument de la follia.

- L’argument del somni.

- L’argument del Déu enganyador.

- Cal tractar separadament l’artifici del “Geni Maligne” amb el qual culmina la seqüència

del dubte.

Anàlisi de la primera meditació:

Cal posar un fonament de les ciències que sigui segur, ferm i constant. Descartes vol desfer-se de

totes les falses opinions admeses fins aleshores com a veritables. El procediment o mètode

consisteix a sotmetre a la prova de foc del dubte tota opinió, per trobar el camí recte cap a la

veritat.

De què es pot dubtar?

1. Dels sentits: alguna vegada ens han enganyat.

2. De la suposada salut mental: no hem d’obrar com els folls.

3. De la diferencia entre vetlla i somni: no sembla que es puguin distingir amb netedat.

4. De la Física, l’Astronomia, la Medicina i les altres ciències: procedeixen per composició de

nocions simples, i per això són força dubtoses i incertes. Quines ciències no són dubtoses?

L’Aritmètica i la Geometria, car tracten de coses simples i generals, i no es refereixen a

coses existents en la natura.

5. De Déu: com que és omnipotent, pot ser que m’enganyi contínuament o que permeti que

m’equivoqui de vegades.

6. D’un geni maligne: tot el que percebo podria no ser res més que les seves il·lusions i

enganys.

Conclusió de la meditació:

“De totes les opinions que havia admès antigament com a veritables, no n’hi ha una de la qual jo

no pugui ara dubtar, no per alguna manca de consideració o lleugeresa, sinó per raons molt fortes

i seriosament considerades: de manera que és necessari que aturi i suspengui, d’ara endavant, el

meu judici” (104)

• El llibre és un intent de reconstrucció del que podem saber amb certesa.

MEDITACIÓ SEGONA: De la natura, de l’esperit humà i que és més fàcil que conèixer el cos.

- El cogito.

Anàlisi de la meditació:

Cal, doncs, fer cas del més petit dubte que puguem tenir i trobar una certesa – la primera – que

sigui indubtable. “Què és el que podrà ésser considerat veritable?” (108)

Això: quan dubto, és cert que dubto; si m’enganyen els sentits, les idees, Déu o un geni maligne,

no hi ha dubte que jo sóc, altrament no podria ser enganyat.

La 1a certesa, doncs, és: “Jo sóc, jo existeixo.” És una certesa necessàriament veritable, més

certa i més evident que qualsevol altra cosa.

Però, jo, que sóc, què soc? Respondre amb la vella opinió que sóc una ànima, comporta

dificultats: com es pot definir l’ànima? Una cosa rara i subtil, com un vent, una flama o un aire

molt subtil? Tot això és massa corporal.

Jo no sóc res de corporal, sinó una cosa que pensa: “el pensament és un atribut que em pertany.

Només ell no pot ésser separat de mi. No sóc, doncs, parlant amb precisió, res més que una cosa

que pensa, és a dir, un esperit, un enteniment o una raó.” (111)

“Una cosa que pensa. Què és una cosa que pensa? És a dir, una cosa que dubta, que concep, que

afirma, que nega, que vol, que no vol, que també imagina, i que sent.” (112)

Obtinc aquesta veritat (primera) indubtable a partir de la claredat i diferència que hi ha entre

cosa corporal i cosa no corporal.

Què són els cossos que veiem i toquem? Cal separar-ne els atributs o qualitats primàries de les

secundàries. El símil del tros de cera: gust, olor, color, figura i grandària poden canviar; la cera,

en canvi, roman. Els sentits només coneixen les qualitats secundàries; l’enteniment, les

primàries.

Vista amb la claredat i distinció de l’enteniment, la cera no és res més que una cosa extensa,

flexible i mudable. Distingim la cera de les seves formes exteriors.

Les coses corporals (la matèria) no són res més que extensió, figura i quantitat.

PROGRESSIÓ DEDUCTIVA.

El cogito. La

primera veritat.

Distinció:Ment-cos

Facultats de la

ment. (Pensar)

Problema de la

aparença exterior.

El jo, en canvi, no és una substància material, sinó esperit, cosa que pensa. “No em conec a mi

mateix, no solament amb força més veritat i certesa, sinó també amb més distinció i netedat?”

(117)

Que jo sóc i que jo sóc esperit, cosa que pensa, és la primera certesa indubtable que podem

trobar.

Conclusió de la meditació:

És més fàcil conèixer el propi jo que les coses corporals del món.

La raó és que el jo no és una cosa extensa, sinó una cosa que pensa. I així és fàcil separar del jo

tot el que no sigui pensament.

S’entén per pensament qualsevol activitat de la consciència.

En canvi, requereix més esforç conèixer què pertany i què no pertany veritablement a les coses

corporals, a la matèria, al món.

MEDITACIÓ TERCERA: De Déu que existeix.

- Déu.

Anàlisi de la meditació:

Enteniment, voluntat, imaginació i capacitat de sentir són les facultats del jo o modes de pensar,

formes de pensar que es troben en el jo.

El descobriment de la 1a certesa/veritat ofereix el criteri per a ésser cert d’alguna cosa: una

percepció clara i distinta: “ja puc establir com a regla general que totes les coses que concebem

força clarament i amb força distinció, són totes veritables.” (120)

En què es fonamenta, però, el criteri de la claredat i la distinció de l’enteniment? En l’existència

de Déu, en tant que és perfecte, bondat infinita i omnipotent, i, per tant, no ens enganya i ens

ha creat amb una natura capaç de conèixer la veritat de les coses a través de la claredat i la

distinció de les idees del nostre esperit.

Sense el coneixement que Déu existeix i que Déu no és enganyador, no podríem mai ésser certs

d’alguna cosa.

Déu és la garantia del coneixement, de la certesa i de la veritat.

Venir de foraAdventícies. Fetes per la mentFactícies Innates

Des dels efectes de l’acció divina PRINICIPI DE CAUSALITAT

De les simples a les complexes: IDEES – VOLICIONS - JUDICIS

Per demostrar-ho, Descartes analitza els tipus d’idees que apareixen en el nostre enteniment i en

troba tres segons l’origen: “d’aquestes idees, les unes semblen ésser nascudes amb mi, les altres

ésser alienes i venir de fora, i les altres ésser fetes i inventades per mi mateix.” (123) Per tant:

innates, adventícies i factícies.

La natura ens inclina a creure que les adventícies són semblants als objectes o coses del món.

Però aquesta conseqüència, la raó no la troba pas necessària, ja que els sentits ens han enganyat

no poques vegades.

Ara bé, les idees que representen substàncies tenen més realitat objectiva, més graus de l’ésser o

de perfecció, que els simples modes o accidents de les coses.

I una idea així “ha de tenir sens dubte això d’alguna cosa, en la qual es troba si més no tanta

realitat formal com realitat objectiva conté aquesta idea.” (127)

Les idees adventícies són com quadres o imatges que es refereixen a la realitat o perfecció de les

coses.

De les coses del món, l’esperit concep amb claredat i distinció només la grandària, la figura, la

situació, el moviment o el canvi, la substància, la duració i el nombre. Les altres qualitats (les

secundàries) es troben en nosaltres amb obscuritat i confusió, no tenen un grau d’ésser o

perfecció tan elevat.

Ara bé, la idea del jo no prové del món, perquè el jo és una cosa que pensa, i les coses del món

són matèria o extensió que no pensa. La substància que pensa i les substàncies materials són

completament diferents.

La substància jo i la substància cosa corporal són també completament diferents de la substància

Déu.

“Pel nom de Déu entenc una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient,

omnipotent, i per la qual jo mateix i totes les altres coses que són (si és veritat que n’hi ha que

existeixen) han estat creades i produïdes.” (132)

La idea de Déu prova la seva existència: “no tindria tanmateix la idea d’una substància infinita,

ja que jo sóc un ésser finit, si no hagués estat posada en mi per alguna substància que fos

veritablement infinita.” (ib.)

La idea de Déu és, doncs, una idea innata. I, en l’ordre del coneixement, la noció d’infinit o de

Déu és primera i anterior a la noció del jo, que és finit.

Déu és la realitat més veritable perquè la seva idea en nosaltres (la idea d’infinit) té més realitat

objectiva que cap altra idea: és la idea més clara i més distinta que podem tenir, de manera que

no podem afegir res a la sobirana perfecció que Déu posseeix. I això encara que no comprenguem

l’infinit.

Déu, que és omnipotent, ha creat el món i ha creat el jo de cadascú, i a més conserva en el seu

ésser el que ha creat (creació contínua). La raó n’és que “cal que hi hagi si més no tanta realitat

en la causa com en l’efecte.” (137)

Per tant, la 3a meditació demostra l’existència de Déu, de l’Ésser màximanet perfecte, com a

garant del coneixement, amb dos arguments a posteriori: 1) perquè jo existeixo, i 2) perquè jo

existeixo tenint en mi la idea de Déu.

“Cal concloure necessàriament que, només del fet que existeixo i que la idea d’un ésser

sobiranament perfecte (és a dir, de Déu) és en mi, l’existència de Déu és demostrada molt

evidentment.” (139)

La idea de mi és innata a mi, com també la de Déu. Totes dues les ha posades Déu en mi: són la

marca de llur artífex.

Conclusió de la meditació:

Déu existeix, i així garanteix la veritat del coneixement humà quan copsa les idees de manera

clara i distinta.

Déu no és enganyador, ja que posseeix totes les perfeccions imaginables i enganyar és una

mancança o imperfecció.

Així podem fiar-nos del nostre coneixement, ja que hem estat creats, d’alguna manera, a imatge

i semblança de Déu.

Del jo (2a meditació) hem passat a Déu (3a meditació), però és Déu qui garanteix la idea del jo:

l’ordre del descobriment descansa en l’ordre de la realitat (ordre ontològic).

Per a Descartes, de l’existència de Déu depèn la comprensió de les coses més elementals de la

vida.

MEDITACIÓ QUARTA: Del veritable i el fals.

- La natura de l’error.

L’exitència de l’error demostra la finitud del nostre enteniment.

El problema de la llibertat Llibertat versus possibilitat perfecta comprensió.

Anàlisi de la meditació:

Què podem, doncs, conèixer amb certesa? Com separar el veritable dels fals? “Hi ha molt poques

coses que hom conegui amb certesa de les coses corporals, que n’hi ha moltes més que ens són

conegudes respecte de l’esperit humà, i encara moltes més del mateix Déu” (143).

Com que en Déu no es pot trobar ni feblesa ni malícia, quan utilitzem el nostre poder de jutjar,

que hem rebut de Déu, no ens podem enganyar.

Però l’experiència mostra que cometem molts errors. Per què passa això? Com que som un ésser

entremig entre Déu i el no-res, la nostra natura és feble i limitada, car està exposada a moltes

mancances: “m’equivoco perquè la potència que Déu m’ha donat per a discernir el veritable del

fals no és en mi infinita.” (145)

Per això no podem comprendre per què Déu fa el que fa. I, com que el poder de Déu és infinit, és

lògic pensar que Déu ha produït moltes altres coses a part de mi i de la idea d’Ell que ha deixat

en mi.

Què és l’error? “No és una pura negació, és a dir, no és pas el simple defecte o mancança

d’alguna perfecció que no m’és donada, sinó més aviat una privació d’algun coneixement que

sembla que hauria de posseir.” (ib.)

Per tant, els errors es produeixen en mi pel concurs de dues causes: 1) el meu enteniment finit, i

2) la meva voluntat infinita.

En l’enteniment en si, no hi ha mai cap error, tot i que és finit i limitat. Però la voluntat no està

tancada per cap límit: és la cosa més gran i més perfecta que hi ha en mi. I és més extensa que

l’enteniment. Per aquesta voluntat duc en mi la imatge i semblança de Déu, ja que no la

constreny cap força exterior.

L’error procedeix, doncs, d’un mal ús del lliure albir, d’una mala aplicació de la voluntat a

l’enteniment: “essent la voluntat molt més ampla i extensa que l’enteniment, no la continc en

els mateixos límits, sinó que l’estenc també a les coses que no entenc” (149).

Així triem el mal pel bé, o el fals pel cert. L’error es troba en el judici de la voluntat.

Conclusió meditació:

Volíem saber quin és l’origen dels nostres errors, per tal d’evitar-los. I ara sabem que és la

temeritat de la voluntat: “dono temeràriament el meu judici sobre les coses que no concebo sinó

amb obscuritat i confusió.” (152) Aquesta és la causa de les falsedats i dels errors.

O sigui: oblidem “la resolució de no jutjar mai de cap cosa sense concebre-la tan clarament i

distintament que no la pogués oblidar mai.” (ib.)

Si no l’oblidéssim, podríem adquirir l’hàbit de no errar gens, ajustant la voluntat a l’enteniment.

MEDITACIÓ CINQUENA: De l’essència de les coses materials; i de bell nou de Déu, que existeix.

- Les entitats materials i Déu.

PRINCIPI CAUSALITAT.

PRINCIPI ONTOLÒGIC Déu.

Garantia divina com a veritable fonament de coneixement, de la ciència.

Anàlisi de la meditació:

És més fàcil, doncs, equivocar-se en el coneixement de les coses materials. Què podem saber

amb certesa del món? Existeixen coses fora de mi, com estic inclinat a creure?

El que conec de les coses de manera clara i distinta és: la quantitat o longitud, llargada i

profunditat; la grandària, les figures, les situacions, els moviments i la duració.

De manera molt més obscura i confusa, tenim una infinitat d’altres idees de les coses, que es

refereixen a qualitats secundàries, no geomètriques ni matemàtiques.

Per tant, les idees de la geometria i de l’aritmètica són ben clares i distintes, prescindint que hi

hagi en el món coses com les geomètriques; ex.: la idea de triangle. “I ja he demostrat

amplament abans que totes les coses que conec clarament i distintament són veritables.” (157)

De la mateixa manera es prova l’existència de Déu: “Ara bé, si només del fet que puc treure del

meu pensament la idea d’alguna cosa, se’n segueix que tot el que reconec que pertany clarament

i distintament a aquesta cosa li pertany efectivament, no puc treure d’això un argument que és

una prova demostrativa de l’existència de Déu?” (ib.)

Déu es prova a partir de la idea d’un ésser sobiranament perfecte que tenim en nosaltres com a

idea innata. És una idea tan certa com les veritats matemàtiques o com les relacions lògiques

entre conceptes: “no hi ha menys repugnància de concebre un Déu (és a dir, un ésser

sobiranament perfecte) al qual manca l’existència (és a dir, al qual manca alguna perfecció), que

de concebre una muntanya que no tingui vall.” (158)

O sigui: “només del fet que no puc concebre Déu sense existència se’n segueix que l’existència és

inseparable d’ell, i per tant que existeix veritablement” (159).

A l’ésser sobiranament perfecte, no li pot mancar cap perfecció; ergo existeix veritablement. A

Déu, l’existència li pertany amb necessitat; a nosaltres i a les coses, amb contingència.

Les idees veritables són nascudes en el nostre esperit: innates, congènites, no procedeixen dels

sentits, ni són inventades o fingides per nosaltres. Entre elles, la primera i principal en l’ordre de

l’ésser és la de Déu, tot i que en l’ordre del conèixer la primera és la del jo.

Demostrar que Déu existeix porta a explicar per què podem estar segurs del nostre coneixement

de les coses d’aquest món.

Les proves de Déu.

A les Meditacions metafísiques hi ha, per tant, 3 proves de l’existència de Déu: 2 a la tercera

meditació i 1 a la cinquena:

- 3a meditació: 2 proves a posteriori (per efectes de la natura divina)

- 5a meditació: 1 prova a priori (per consideració de la natura divina)

Proves a posteriori: “Déu com a causa de la idea de Déu en mi” + “Déu com a causa de mi que

tinc la idea de Déu”

Prova a priori o versió cartesiana de l’argument ontològic: l’essència de Déu, en tant que ésser

sobiranament perfecte, és inseparable de la seva existència. O sigui, no es pot pensar un ésser

perfecte sense una perfecció possible, com ara la d’existir.

Conclusió de la meditació:

Al final de la 5a meditació, ja hem aconseguit uns quants coneixements veritables:

1. Que hi ha un Déu, que és l’Ésser sobiranament perfecte, etern, immutable, omnipotent i

omniscient, que no és enganyador.

2. Que totes les coses depenen, en l’existència, l’essència i la conservació, d’aquest Ésser

superior.

3. Que tot el que el meu esperit pot concebre de manera clara i distinta, no pot deixar

d’ésser veritable, car Déu és el garant de la veritat del coneixement humà.

4. Que per això podem arribar a construir ciències veritables i certes, i podem superar els

errors de la ciència i la filosofia del passat.

La filosofia de Descartes és un cant a l’optimisme de les capacitats de la ment humana.

MEDITACIÓ SISENA: De l’existència de les coses materials i de la distinció real entre l’ànima i el

cos de l’home.

- Deducció de l’exterioritat.

La recerca de la veritat està guiada per la confiança en la possibilitat del coneixement.

PENSAR REPRESENTAR

LA CIÈNCIA MECANICISTA.

Cal admetre que la vida de l’home és subjecta a equivocar-nos força sovint en les coses

particulars, i en fi, cal reconèixer la fragilitat i la feblesa de la nostra natura.

Anàlisi de la meditació:

La darrera meditació vol demostrar que existeixen coses materials fora del jo. Déu n’és la prova:

“Car no hi ha dubte que Déu no tingui el poder de produir totes les coses que jo sóc capaç de

concebre amb distinció; i no he jutjat mai que li fos impossible de fer alguna cosa, llevat de quan

trobava contradicció a poder concebre-la bé.” (165)

Només cal distingir entre la facultat de la imaginació i la facultat de l’enteniment, la intel·lecció

o concepció pura. La imaginació és el poder d’aplicar l’enteniment sense la contenció de

l’esperit. Per això ens pot enganyar.

A més, la imaginació “no és de cap manera necessària a la meva natura o essència, és a dir, a

l’essència del meu esperit.” (166-167) Fa concebre com a existents coses que l’enteniment no pot

demostrar com a existents. Per tant, no ens en podem refiar.

Segons pas: podem treure una prova clara de l’existència de les coses corporals a partir dels

sentits? De fet, les idees que rebem dels sentits són més vives que les fingides per la imaginació.

Per això creiem que estan causades per les coses i que les coses són semblants a les idees que

causen en nosaltres. Sembla, doncs, que la natura és la causa de totes les idees que tenim de les

coses.

“Però després moltes experiències han arruïnat a poc a poc tota la creença que havia afegit als

sentits.” (170) Sovint hem trobat l’error en els judicis sobre els sentits exteriors.

“Car la natura em semblava portar-me a moltes coses de les quals la raó em separava, i així no

creia que calgués confiar gaire en els ensenyaments d’aquesta natura.” (171)

Per tant, cal cercar una postura moderada, assenyada: ni admetre tot el que els sentits semblen

ensenyar-nos, ni posar en dubte tot el que diuen.

El criteri per a discernir serà: “totes les coses que concebo clarament i distintament poden ésser

produïdes per Déu” (172).

“A més es troba en mi una certa facultat passiva de sentir, és a dir, de rebre i conèixer les idees

de les coses sensibles” (173).

“Aquestes idees em són representades sovint sense que jo hi contribueixi de cap manera, i fins i

tot a desgrat meu” (173-174). Per tant, hi ha d’haver substàncies materials que en són la causa.

Tanmateix, “aquesta percepció dels sentits és força obscura i confusa en moltes coses” (174). Per

tant, només les idees de les coses que es troben en la Geometria cón veritables.

Jo mateix, que sóc una substància que pensa, estic unit, per disposició divina, molt estretament a

un cos, a una substància material, que no pensa.

Per tant: “el meu cos (o més aviat jo mateix tot sencer, en tant que sóc compost del cos i de

l’ànima) pot rebre diverses comoditats i incomoditats dels altres cossos que l’envolten.” (176)

L’esperit, doncs, és qui ha de jutjar tot el que percebem, examinant les idees adventícies

acuradament i amb maduresa, car sovint els sentits són foscos, obscurs i confusos. La nostra

natura corporal, tot i que és com una màquina, sovint ens enganya, car és finita i fal·lible.

L’esperit o raó és el jutge del coneixement, car el jo és indivisible, com una cosa sola i sencera,

sense parts, i és completament diferent del cos, que és extens, divisible i no pensa. Per això

l’esperit és capaç de jutjar sobre totes les percepcions dels sentits.

Conclusió de la meditació:

Al final de les Meditacions metafísiques, la raó o esperit humà ha trobat la manera de tenir el

control sobre totes les idees de la ment. Ara ja sap on i com pot trobar la veritat amb certesa:

com que l’enteniment “ja ha descobert totes les causes dels meus errors, ja no cal que temi en

endavant que es trobi falsedat en les coses que em són representades habitualment pels meus

sentits. I haig de rebutjar tots els dubtes d’aquests dies passats com a hiperbòlics i ridículs”

(185). Descartes ha arribat a la síntesi final del mètode: em puc refiar dels sentits en estat de

vetlla perquè puc lligar les seves idees “amb el seguit de la resta de la meva vida” (186). Sovint

ens equivoquem en coses particulars, però “del fet que Déu no és enganyador, se’n segueix

necessàriament” (ib.) que podem confiar en la nostra raó, en la natura que Déu ens ha donat. Ara

ja podem tenir un saber segur, fiable.

CONCLUSIÓ DEL LLIBRE:

Què són les Meditacions metafísiques?

- Una filosofia sobre el que pot conèixer l’ésser humà amb certesa i seguretat.

- Un intent de fonamentar totes les ciències en la metafísica (símil de l’arbre del saber).

- La proposta d’una metafísica molt diferent de la de l’edat mitjana i de l’antiguitat: el jo,

tancat en si mateix, es converteix en la font de la veritat, i la veritat queda així reduïda a

certesa, a la certesa que el subjecte troba en la seva consciència. Neix la filosofia

moderna, la filosofia del subjecte que es converteix en el criteri de la veritat.

- Descartes encara manté la “hipòtesi” de Déu, però aviat es creurà que Déu no és necessari

per a explicar el món des de l’home.

Descartes pren de Ramon Llull el símil de l’arbre del saber.

3. JOHN LOCKE (1632 – 1704) Empirisme (Origen del coneixement) Teoria del coneixement.

Coses Idees Llenguatge (Paraules) – És l’essència nominal ≠ COSES

1. Coneixement intuïtiu (Immediat): Coneixement del JO.

2. Coneixement demostratiu (Raonament): Fent ús de les idees intermediàries (Matemàtiques

i Déu – Com argument ontològic).

3. Coneixement sensible: Sensibilitat – Món: No podem tenir un grau elevat de coneixement

del món (Causa desconeguda de les idees – No coneixen la substancia sinó les idees

d’aquesta).

RESUM DEL FILÒSOF:

Coneixement

L’explica amb un assaig sobre l’enteniment humà (1690)

Es considera el primer tractat sobre el coneixement humà.

Objectiu, origen i límit del coneixement.

Mètode: observar i descriure els fets que intervenen en el procés del coneixement.

Llibre I

Nosaltres coneixem a través de les IDEES (les quals mai són innates). Per tant, “la nostra ment al néixer està en blanc”.

Experiència

Llibre II – Les idees.

SIMPLES: Rebudes de forma passiva.

Sensació: Reflexió: Provenen de

l’experiència externa – Són percebudes

pels sentits.

Ex. Blanc

Provenen de l’experiència interna

– Reflex del coneixement que la ment té dels seus

propis actes.

Ex. Pensar

CAPACITATS DELS OBJECTES: 1- Qualitats primàries (Objectives)

2- Qualitats secundàries (Subjectives)

CONFORMEN COMPLEXES: Enteniment actiu.

SUBSTANCIA Combinacions d’idees de sensació que l’enteniment ajunta i acaba designant-les per un sol nom.

MODES Combinacions d’idees de sensació. Ex. Gratitud.

RELACIONS Relacionar o comparar una cosa amb unes altres. Ex. Anterioritat.

IDEA COMPLEXA – Percebem les idees simples que la formen.

(Podem suposar la seva existencia) JO – Identitat personal no pertany ni a l’ànima ni al cos Pertany a la consciencia (És evident) Depçén de l’experiència i la memòria

Llibre III – Llenguatge.

Llibre IV – Tipus de coneixement.

Experiència

Llibre I/Capítol II

a) No hi ha principis innats en la ment i els homes podem arribar al coneixement sense l’ajuda

de res innat, només amb les nostres capacitats naturals.

b) Justificació: no hi ha cap principi innat perquè no hi ha cap principi al qual la humanitat

assenteixi de forma universal. Si hi hagués aquest principi tant els nens com els idiotes

tindrien aquest principi.

Llibre II/Capítol VIII

c) Tot el que hi ha a la ment prové de l’experiència externa (a través dels sentits)

Com arriben les idees a la ment?

La sensació: l’experiència externa-a través dels sentits (idea de vermell)

La reflexió: experiència interna o introspecció, que és la consciència de

les meves activitats mentals (pensar, desitjar, somiar...)

d) Les percepcions procedents dels sentits o reflexió originen les idees simples que són el

material del nostre coneixement. A una idea simple que pertany a la ment (immaterial) es

correspon una qualitat en l’objecte (material).

e) Les qualitats poden ser primàries i secundàries.

Les qualitats primàries són inseparables de l’objecte, objectives i independents respecte la

percepció humana (ex: solidesa, abstenció, estructura, moviment, massa...).

Les propietats secundàries són subjectives i per tant depenen del subjecte humà (ex: gust,

olor...)

f) Les idees simples provenen tant de les qualitats primàries com de les secundàries. Les idees

simples se’ns imposen, la ment no crea. Tipus:

Idees que provenen d’un sol sentit

Idees que provenen de diferents sentits

Idees que provenen de la reflexió

Idees que provenen de la reflexió i la sensació

Filosofia corpuscular: les característiques dels cossos i els seus fenòmens s’expliquen per

moviments de partícules materials, anomenades corpuscles o àtoms. →solen ser invisibles

g) Les idees simples – la ment està passiva i provenen de les qualitats primàries i secundàries.

complexes – la ment està activa i combina idees simples per formar-ne de

complexes.

· Substàncies: allò que fa de substrat i a les qualitats allò que dóna estabilitat a les

qualitats.

Ex: una poma

= Poma (és la subst) – si traiem les qualitats no queda res.

La idea completa de substància és un coneixement poc clar i

en realitat no sé si existeixen.

L’arquetipus ex: idea de bellesa que és representada per Afrodita. Com més lluny estigui d’aquesta més inadequada serà.

Significat Realitat

Vin

drà d

esp

rés de Lo

cke

Descartes diu que la substància és allò evident. Locke diu que la substància és confusa.

· Mode: conjunt de qualitats de les substàncies /maneres de representar les substàncies (ex:

bellesa, bondat, nombre, quantitats numèriques)

· Relacions: maneres de considerar una substància que n’implica una altre/idees que

relacionen substàncies (relacions de comparació, relació de causalitat...)

h) Les idees simples i complexes poden ser:

Determinades (evidents per Descartes)

Confuses

Reals (tenen un referent empíric)

Quimèriques (fruit de la fantasia)

Adequades (representen allò a què corresponen) →

Inadequades

Verdaderes Afirmació sobre alguna cosa

Falses

Les idees Simples són reals i adequades, és a dir, representa allò que hi ha.

Les idees de modes o relacions són adequades per si mateixes ja que representen només una

activitat de la ment.

Les idees de substància o essència real d’una cosa no és ni determinada, ni real, ni adequada.

i) La idea de substància és una idea fosca i confusa ja que és una desconegut substrat de les

qualitats, un quelcom incognoscible (no es pot conèixer) que no és empíric. Per tant, tot allò

que és empíric no té sentit.

j) Locke estableix una connexió entre idees i paraules.

Les idees són signes de les coses i les paraules són signes de les idees.

Desconeixem l’essència real de les coses físiques, és a dir, sabem qualitats. Només coneixem

les manifestacions en la ment humana transmeses per les qualitats primàries i secundàries.

k) Conèixer és conèixer idees.

l) Tres tipus de coneixement segons el grau de certesa que ens proporcionen:

Una paraula que no remet a una idea de la ment

serà fosca i confusa.

Significant

Grau de certesa més elevat → Coneixement intuïtiu: consisteix en la idea que rebem

d’un objecte de l’exterior. La percepció de l’acord o desacord entre dues idees és

immediatament percebut com evident. Ens proporciona les idees simples que la ment

no les produeix per si soles, se’ns imposa.

Les id. compostes també ens donen un coneixement intuïtiu perquè no es refereixen a

cap cosa existent, ens ho hem inventat.

Segon grau de certesa → Coneixement demostratiu: és el coneixement de les

matemàtiques i les idees morals. Es refereix a totes les espècies de coses que no tenen

essència que la de ser una idea a la ment dels homes. Són raonaments mentals i

morals que no tenen perquè existir a la realitat.

Tercer grau de certesa (+baix) → Coneixement sensitiu: es refereix a la substància, i

per tant no és coneixement perquè no sabem si la substància existeix o no.

Segon tractat sobre el govern civil

Introducció

1688 – 1a Monarquia parlamentària (Guillem III d’Orange)

L’home en la situació

original/en estat de

natura

Objectiu de l’Estat Com es forma l’Estat

Hobbes

(1588-1679)

- Som egoistes, rivals i

ambiciosos

- L’home és un llop per a

l’home

- Guerra de tots contra

tots

- Per sobreviure

- L’Estat representa una

repressió dels instints

egoistes

- Cadascú cedeix el seu

poder a una persona.

- Monarquia

- Liberalisme *

Locke - Lliures, iguals, vivim en

harmonia gràcies a la raó

- Per preservar drets

naturals de llibertat

igualtat, propietat

- Cadascú de nosaltres

cedeix una part del

nostre poder a un grup

- Monarquia

parlamentària

Rouseau - Lliures, iguals, bons,

innocents

- Pensa que l’Estat és una

pèrdua de llibertat i

l’origen de les

desigualtats

-Retornar a ‘home a allò

més semblant a l’estat de

natura

- Tots em de poder

participar en el poder

(sotmetre els interessos

de tots a la voluntat

general)

- Anarquia o assemblees

Liberalisme*: la filosofia política que considera el respecte a les llibertats personals i la lliure

iniciativa dels individuals com la regla que permet el desenvolupament de la personalitat humana

i de societats creadores de benestar.

Objectiu del 2on tractat: explicar els orígens de l’estat de dret per tal de desmentir la creença

del dret diví dels monarques. La pregunta que es fa es: “d’on prové el poder polític?”

1. Què és el poder polític?

És el dret de dictar lleis per a la regulació i salvaguarda de la propietat i emprar la força de la

comunitat en l’execució de tals lleis i en defensa de l’estat contra les agressions forasteres. I

tot això en pro del bé comú.

2. L’estat de natura

- Un estat d’igualtat: tot el poder i jurisdicció són recíprocs i ningú té més que els altres.

- Un estat de llibertat: representa ordenar els teus actes i disposar de les teves propietats

de la manera que creguis convenient dins dels límits de la llei natural (→fa referència a la

raó)

3. Avantatges i inconvenients de l’estat de natura

- No és un estat de llicència

- Hi ha la llei natural que ho regula

- Tothom té dret a castigar per reprimir i prevenir a rebre una reparació

- La llei natural regula la llei de talió: ull per ull, dent per dent

“Qui besi la sang de l’home, per l’home seria alçada la seva sang”

Com saber quin càstig és el que cal de forma proporcionada

4. L’origen del govern civil

Locke creu que l’home deixa l’estat de natura per evitar aquests problemes, és a dir, els

inconvenients de l’estat de natura i per combatre l’estat de guerra.

5. L’estat de guerra

Estat d’enemistat i destrucció i qui declari qualsevol intensió contra la vida d’un home es

posarà en estat de guerra contra aquesta persona i contra la humanitat.

estat de natura ≠ estat de guerra

-És un estat de convivència -Existeix una força il·legítima

-No hi ha jutges ni senyors -És un estat d’enemistat

-No hi ha jutges ni senyors a qui demanar auxili

6. Com es formen les societats polítiques?

Les comunitats polítiques es formen a través d’un pacte, un acord en el qual un grup d’homes

cedeix lliurement a un representant o grup de representants el poder que tenien en l’estat

de natura, el poder executiu per tal que aquest representant vetlli pels interessos de tots.

Aleshores a partir del pacte, les persones que accepten el pacte hauran d’acceptar les

decisions del govern i de la majoria.

7. Objeccions a la teoria política de Locke

a. No hi ha exemples històrics d’homes en estat de natura.

- Diu que si hi ha exemple d’homes en estat de natura fent referència a pobles

indígens de les Amèriques. Diu que són comunitats petites que viuen en estat

d‘igualtat.

- És difícil trobar a la història pobles que visquin en estat de natura perquè no hi ha

documentació (comunitats abans de la revolució agrícola).

b. Es impossible formar nous pactes perquè tots els homes ja neixen dins d’un govern.

Passar de l’estat d natura a una societat política

No és possible passar d’un estat de natura a una comunitat política perquè tots naixem

en una comunitat política.

El fet que hi hagi tantes comunitats polítiques ens demostra que hi ha molts pobles

que s’han consensuat a través d’un pacte i han abandonat l’estat de natura. Si això no

fos així només existiria una única monarquia universal.

Reflexió: com s’han format de facto? (... de fet els governs?)

8. Com es dissol el govern?

Estat: unió entre ciutadans a través d’un pacte /un acord.

Si es dissol la societat el govern desapareix (societat≠govern)

- 1a manera de dissoldre un govern

Quan s’altera el poder legislatiu (lleis). Es pot alterar si:

1. Si el monarca actua de forma arbitrària

2. Si el monarca impedeix que el poder legislatiu es reuneixi

3. Si el monarca modifica el procés d’elecció o els electors sense el consentiment

del poble

4. El fet de lliurar al poble en mans d’un poder estranger

5. Qui té el poder legislatiu no l’aplica

- 2a manera (+ radical)Quan el monarca va totalment en contra del poble (tirania) llavors

Locke diu que el poble té dret a la revolució.

ÈPOCA CONTEMPORÀNIA

4. JOHN STUART MILL (1806-1873) Escola econòmica clàsica. OBRES: Tradició empirista ètiques (Hume/Bentham) L’utilitarisme; Sobre la llibertat. Homes Accions bones (Bo=Útil) PLAER Virtud (Mitjà) Bentham: Utilitarisme dels actes Conseqüències

AUTODESENVOLUPAMENT

ÈTICA

FELICITAT Col·lectiva?

UTILITARISME DE LA REGLA Distinció qualitativa dels plaers ≠ Dignitat humana

Compatible amb “La més gran felicitat pel màxim nombre de persones.

Intel·lectuals

Sensuals

“Acontentament” (Ind, no moral)

“Felicitat” (Social, Col·lectiva)

GAUDIR

SOLIDARIAMENT

POLÍTICA

Liberalista (Estat mínim) + o – ACCIÓ POLÍTICA (Rebuig

de dictadures, democracia)

OBJECTIU

GOVERN: Poder. Límits: LLIBERTAT INDIVIDUAL

“Cercle de no interferencia” · Principi del dany.

· Obligacions socials

SOCIETAT: Opinió pública. · Defensor de la diversitat.

· Feminisme.

RESUM DEL FILÒSOF:

Introducció: “Tot pel poble, però sense el poble” Defensa el despotisme il·lustrat (s. XVIII)

Que representa la modernitat? (s XVIII) – A nivell de la independència a la societat.

A nivell de l’individu es pateix un gir subjectivista (la realitat parteix del subjecte).

Mecanicisme – Racionalisme - Empirisme

A nivell de la societat els drets de l’individu es veuen reflexats en el liberalisme.

1. VIDA: Pare James Mill (Filòsof) + Jeremy Bentham (Fundadors de l’ètica utilitarista)

Va voler educar al seu fill racionalment, una crisi existencial va fer que Stuart Mill donés un gir a

l’ètica utilitarista, degut a les causes i els sentiments.

2. TEORIA ÈTICA: L’utilitarisme.

Teories deontològiques:

Ètica que considera que l’acció consisteix en el teu deure. Aquest deure és conegut per la raó

com un principi universal. Són ètiques de caire universalista, ja que existeixen principis que

s’apliquen de forma objectiva per a tothom, però cal buscar-les més enllà del bé personal i

col·lectiu.

Ètiques teològiques: (Telos – Finalitat)

Ètica que considera que allò que està bé és allò relacionat amb el plaer i la felicitat. La finalitat

de l’acció és aconseguir la teva pròpia felicitat.

- L’utilitarisme: Ètica teològica que considera que la finalitat de l’acció humana és la

felicitat i aquesta s’aconsegueix amb la realització d’accions socialment útils.

“Podem torturar un ésser humà per tal de salvar milions de vides”

- Ètica hedonista: Hedoné (Plaer), no aspira a cap utopia (ideal) si no que parteix d’unes

condicions imperfectes de l’esser humà.

Característiques de l’ètica hedonista:

a) No busca cap consol espiritual.

b) No és una ètica transcendent.

c) La utilitat és l’instrument per arribar a la felicitat.

d) La felicitat constitueix una forma de benevolència universal, tothom ha de tenir el mateix

dret i ha de ser tractat igual.

e) La felicitat agregada (suma d’individus) és superior i preferible a l’individual.

f) Ètica de compromís mínim: “L’únic que cal tenir en compte és els desitjos dels altres i els

meus.

g) Va adoptar a la classe burgesa com a pròpia Molts seguidors.

Tipus:

1. UTILITARISME DE BENTHAM I MILL.

Càlcul de plaers: Aquests es poden calcular.

Quina quantitat estàs disposat a aportar per aconseguir una determinada cosa.

Estructurada en 7 ítems: Intensitat, extensió, durada, certesa, rapidesa, fructífer, pur.

El plaer, per tant, es qüestió de qualitat no de quantitat.

2. UTILITARISME DE JOHN STUART MILL.

Satisfacció ≠ Felicitat.

L’utilitarisme de Bentham va destinat a un home burgés que busca la comoditat, el confort i el

benestar.

La idea de felicitat ha de seguir a un home vertader, no per la de comoditat. Aquesta no és

calculable i cal distingir-ne aspectes qualitatius. Per aixó cal distingir entre plaers superiors i

plaers inferiors.

Plaers superiors: De caire cultural i espiritual. Hi trobem: Intel·lectual, espiritual i cultural.

PROPOSTA D’UN HOME NOU:

- Desenvolupar qualitats individuals, intel·lectuals, afectives i socials.

- Felicitat del conjunt.

- Buscant la pròpia felicitat busquem la felicitat conjunta.

“És millor ser un Sòcrates insatisfet que un ximple satisfet”

“És millor la consciència de saber on vas que la satisfacció inconscient”

Plaers inferiors: De caire material.

Capítol III: De la sanció última del principi d’utilitat.

Els homes som sociables per naturalesa.

Sanció última:

- Sociabilitat: Es natural en les persones. Ens agrada estar amb els altres, som empàtics.

- Sentiment moral o sanció interna – Formades mitjançant les sancions externes (L’educació)

Segons Mill, una persona si no actua de forma intencionada contra els altres ja va a favor dels

altres. La majoria d’accions que fem, per tant, són bones segons l’utilitarisme.

“No actuo bé per que això està bé, sinó perquè obtinc un plaer”

Sobre la llibertat: (1885)

Locke – Estat de natura: L’home és lliure i igual – Societat A través d’un contracte.

Mill – Estat de natura: L’home és sociable – Societat No hi ha cap contracte.

Llibre de mill – Objectiu: Atenir les pròpies conviccions i posar-les en pràctica.

Llibertat negtiva: Absència d’impediments o coaccions a l’hora d’actuar o de pensar.

- Interna: A nivell individual o personal.

- Externa: A nivell social.

Garantia de felicitat: Unió entre política (liberal) i ètica (utilitarista).

Principi d’individualitat: Principi de llibertat el qual es vincula ètica, felicitat i llibertat. És el

procés d’obtenció de la llibertat, és a dir, l’eina de felicitat.

Si l’acció prové de la població, aquesta serà social, en canvi si l’estat és la imatge limitadora

aquesta esdevindrà política.

Capítol IV:

Tres principis que coaccionen el principi d’individualitat:

1. Principi de paternalisme: Limitar la llibertat d’un individu pel be de sí mateix – ESTAT.

2. Principi de moralitat: Limitar la llibertat d’una persona per que no actuï de forma immoral

– SOCIETAT.

3. Principi de dany: Limitar la llibertat d’un individu per evitar que lesioni els drets dels

altres.

5. FIEDRICH NIETZSCHE (1844 – 1900) MESTRE DE LA SOSPITA (Consciència; Ressentiment)

OBRA: Sobre la veritat i la mentida en sentit extramoral; Aixi parlà Zaratrusta; La genealogia de la moral. FILOSOFIA DEL MARTELL. Crítica a la cultura occidental - (Decadent i dogmàtica) BASES DE LA CULTURA

Esperit Apol·lini (Raó)

MORAL (d’esclaus)

RELIGIÓ Déu

CIÈNCIES (Matemàtiques)

LLENGUATGE Veritat -

Conceptes

Esperit Dionigíac (Vida)

MORAL (de senyors)

HOME Alienació

MÓN REAL (Aparença)

FORÇA Metàfores

La societat es veu afectada per una malaltia NIHILLISME Déu ha mort (Negació metafísica)

Culpable? Sòcrates Plató Cristianisme

Abans Cultura grega

Naixement de l’últim home: a) Decadència b) Pragmatisme/Tecnocràcia.

c) El pitjor de tots.

El super home: Metàfora: Camell-Lleó-Nen.

L’únic en poder superar el NIHILISME.

NOVA TAULA DE VALORS (Nous i diferents) ACTITUD REALITAT Voluntat de poder. Esdevenir

ETERN RETORN (del mateix) - Prova moral. - Elogi de l’instant (únic però etern) - Reivindicació radical de la vida

(Dessitjant l’etern retorn)

RESUM DEL FILÒSOF:

Els filòsofs de la sospita Crítica de la cultura occidental- *El naixement de la tragèdia, on explica la seva manera de veure la llibertat. OBRA 1. Període romàntic. Critica tota la filosofia d’abans d’ell, l’idea ètico-platònic

El naixement de la tragèdia (1872)

Sobre veritat i mentida en sentit extramoral (1873) 2. Període de transició

Crítica de la moral cristiana Estil aforístic

Crítica de la cultura occidental Mort de Déu

Valors tradicionals qüestionats *Humà, massa humà (1878); * La genealogia de la moral (1887)

3. Període de maduresa. Quan ens proposa la seva pròpia filosofia positiva

Voluntat de poder/El superhome

Així palà zaratustra (1885)

Més enllà del bé i el mal (1886)

L’anticrist (1888) TEORIA 1. El naixement de la tragèdia. Diu que la realitat en la cultura grega s’interpretava entre dos pols

oposats, dues divinitats gregues. Esperit apol·lini

Principi d’individuació

Principi racional

Ordre

Bellesa

Llum

Harmonia (=equilibri)

Representa la part i escèptica de Esperit dionisíac

Déu del vi i de la festa

Principi de comonió (part irracional)

Caos

L’horror, la lletjor

La foscor (de la vida...)

La desmesura (desequilibri)

En la tragèdia representa la música i el cor

-K.Marx: defensarà el materialisme econòmic. -S. Freud: psicologia-descobriment de l’inconscient. No som tan racionals com pensem, hi ha una part irracional que ens domina. L’home es veu determinat i no és lliure. -F. Nietzsche (1844.1900): defensarà la moral i el coneixement.

Aquests dos esperits representen dos tensions estètiques i pels grecs (anteriors a ell) la vida. Nietzsche diu que quan apareix la filosofia això desapareixerà perquè Sòcrates buscava la veritat a través del coneixement, sobretot racional. 2. Crítiques a la cultura occidental.

NIHILISME PASSIU (etapa del camell): absència dels valors autèntics. Sòcrates és el primer nihilista ja que ens treu uns valors (elimina Dionís, busca la veritat i dóna més valor a l’ànima i la raó que al cos i als sentits) Plató és el segon perquè diu que els valors universals existeixen per a nosaltres i també separa el cos de l’ànima. 1r. Critica la filosofia grega. 2n. Critica el cristianisme. Separarà el cos de l’ànima i diu que la felicitat està en el més enllà. 3r. Critica la il·lustració. La il·lustració acana amb la mort de Déu (etapa del lleó)i després passarem al NIHILISME ACTIU. · Si aquest Déu és substituït per la ciència, l’estat, Nietzsche diu que ens convertim en l’últim home, el més mediocre. · Però si recuperem els valors de Dionís model d’home nou, el superhome (etapa del nen)

3. El mètode genealògic

Aquest mètode consisteix en descobrir l’origen de cada un dels valors, expressats en les paraules. Els valor no són la realitat sinó que són interpretacions que depenen de la voluntat de poder. Nietzsche l’aplica en el camp de la moral i del coneixement. El mètode genealògic aplicat a la moral: l’origen dels mots “bo” i “dolent” (Genealogia de la moral) BO (moral dels senyors de l’aristocràcia)

Jo són superior Jo sóc el senyor El que domina Guerrer Egoista Noble La força El poder

DOLENT (el poble baix) Feble Humil El dominat Passiu Vulgar

La casta sacerdotal: casta suprema però també de pura. Nietzsche diu que van desenvolupant una certa passivitat, inactivitat, enemistat dels sentits desig del no res, tendència malaltícia. Els sacerdots entenen la bondat, no en termes de força, sinó de compassió. Arriba un moment en que els bons i els dolents s’intercanvien els papers la moral dels esclaus

BO Feble Humil Dominat Vulgar

DOLENT Senyor Noble Egoista El qui té la força

La moral dels senyors prové d’un acte espontani. La moral dels esclaus prové de l’odi i del ressentiment. Nietzsche diu que els senyors són: judaisme i cristianisme. Denominats: BO: Arya el dominador, el viu, propietari i Finn persona de cabell ros (celtes) i DOLENT: Malus.

4. La proposta de Nietzsche per superar el nihilisme i la decadència, el superhome. Característiques:

El vitalisme. Valora la salut, plaer, passions, instints, fortalesa física i de caràcter, la violència, la victòria, el poder

La llibertat. Un ser humà independent que va més enllà del bé i del mal

Lo bo, tot allò que afavoreix, i el mal, tot allò que perjudica

Antiigualitarisme. El superhome és un ser superior que menysprea la igualtat

Creativitat. El superhome crea els seus propis valors

Terranalitat. Al superhome no li interessa la transcendència ni l’espiritualitat religiosa. Busca els valors més físics i terrenals

Poder. El superhome exerceix la voluntat de poder, és a dir, poder d’imposar els teus propis valors

El superhome pot viure l’etern retorn. Considerar que cada moment de la vida representa la vida mateixa, per tant has d’estar disposat a viure la vida cada moment i a acceptar que cada moment es podria repetir.

GENEALOGIA DEL CONEIXEMENT (VERITAT/MENTIDA) (Sobre veritat i mentida en sentit extramoral) 1. Realitat, coneixement i veritat

Llenguatge: instrument amb el que coneixem. Hipòtesi de Nietzsche: si el llenguatge fos incapaç d’aconseguir el coneixement de la realitat aleshores el concepte de veritat es convertiria en un concepte buit.

2. Genealogia de les paraules = com s’originen les paraules?

Metàfora = trasllat Tenim una realitat que ens projecta una estímuls (el captem a través dels sentits) ens provoca una explicació nerviosa (met1) idea en la ment (met.2) paraula El llenguatge té un origen metafòric i expressa una experiència vital de forma singular. Una experiència originaria sorgida de sensacions nervioses de dolor, plaer, odi, amor, impotència, admiració, bellesa, pànic, estranyesa, melancolia...

3. Genealogia del llenguatge

El pacte gregari El concepte, és dir, la metàfora que ha esdevingut universal és fruit d’un tracta, un pacte de pau: el pacte gregari. Aquest pacte significa un conveni pragmàtic entre un grup de persones que amb aquest acord manifesten la seva voluntat de poder: els seus valors de vida.

(veritat =conveni i pacte) concepte universal (fonament) ciència (mentida = idea subversiva fora del pacte) idea subjectiva Mentider, boig, l’art. La veritat és una convenció d’utilitzar determinats termes en determinades situacions i contextos. Quan unes veritats s’han triat per a ser verdaderes les altres passen a ser perilloses i subversives. La mentida és la metàfora que no ha tingut èxit, que no s’ha universalitzat i suposarà un perill per a l’estabilitat del pacte. La genealogia del llenguatge ens porta a un perspectivisme de la veritat. No existeix un món verdader, únic i absolut, sinó diferents interpretacions que creem nosaltres perquè necessitem un món simplificat i breu, les paraules han estat inventades per les classes superiors; no indiquen un significat, sinó que imposem una interpretació a la realitat. La realitat segons Nietzsche és múltiple i canviant infinitament diversa i els conceptes (la ciència) simplifica aquesta diversitat en una interpretació antropomòrfica universal. Però aquesta simplificació que ens permet la supervivència, no és la realitat sinó simplement una interpretació feta en la nostra mesura. Antropomorfisme (=personificació) La teoria de Nietzsche del coneixement és el perspectivisme. No hi ha una única veritat sinó que hi ha diferents interpretacions normalment imposades pels poderosos. La vida és inconceptualitzable, és a dir, és una existència natural completament individualitzada.