II. Kant Apunts Nets

FILOSOFIA MODERNA II II) Immanuel Kant Júlia Blay

Segon de Filosofia

II) IMMANUEL KANT

0. Contextualització de la filosofia clàssica alemanya (1781-1806/7)

1781: Primera edició de la Crítica de la raó pura de Kant.

1806/1807: Redacció i publicació de la Fenomenologia de l’esperit de Hegel.

El període que s‟estudiarà són vint-i-cinc anys d‟una densitat enorme de producció filosòfica a Alemanya, que

generalment s‟anomena Filosofia clàssica alemanya. Aquesta no es produí sola, sinó que anà acompanyada

d‟altres moviments culturals (que alhora es relacionaven entre si): classicismes literari i musical alemanys i

naixement del romanticisme musical i literari (aquest últim essent el fruit de la filosofia alemanya).

1. VIDA I OBRA

1724 Neix a Königsberg (capital de Prússia oriental, avui Kaliningrad), fill d‟una família pietista

(luteranisme molt rígid a la pràctica i moralment però alhora molt poc dogmàtic pel que fe a

creences) de menestrals.

1732-40 Cursa l'ensenyament mitjà en el Collegium Fridericianum regentat per F.A. Schultz, pietista i

deixeble de Wolff, que defensava una convergència entre cristianisme i racionalisme.

1740-46 Estudia a la universitat de Königsberg, dedicant-se bàsicament a les matemàtiques, ciències

naturals i filosofia: influència del professor M. Knutzen, també wolffià, que li dóna a conèixer

Leibniz, Wolff i la física newtoniana.

1746-55 (Inici període pre-crític) Kant treballa com a preceptor privat de famílies nobles dels voltants de

Königsberg.

1747 Es gradua per la universitat de Königsberg amb la dissertació De igne, i obté l'habilitació docent

amb Principiorum primorum cognitionis metaphysicae nova dilucidatio. Wolffià amb

certs elements crítics.

Comença a impartir cursos a la universitat sobre diverses matèries: geografia, antropologia,

pedagogia, lògica, metafísica, teologia i ètica.

1755 Publica Allgemeine Naturgeschichte und Theorie des Himmels [Història general de la natura

i teoria del cel], el seu assaig més important de caire científic.

1756 No reïx en l'intent d'accedir a la càtedra de matemàtiques deixada vacant per Knutzen.


Segon de Filosofia

1762-64 Herder és alumne de Kant.

Amb la publicació d'Einzig möglichen Beweisgrund zu einer Demonstration des Daseins

Gottes [Únic fonament possible per a una demostració de l'existència de Déu] i Versuch, den

Begriff der negativen Grössen in der Weltweisheit, einzuführen [Assaig d'introduir el

concepte de magnituds negatives a la cosmologia] Kant inicia un allunyament progressiu de

l'essencialisme wolffià.

1765 Es nomenat sots-bibliotecari reial del castell de Königsberg.

1766 Publica Träume eines Geistersehers, erläutert durch Träume der Metaphysik [Somnis d'un

visionari aclarits pels somnis de la metafísica], text en què critica ja obertament el racionalisme

escolar.

1768 Publica Von dem ersten Grunde des Unterschiedes der Gegenden im Raume [Sobre el

primer fonament de la distinció de les regions a l'espai] en què sosté l‟heterogeneïtat irreductible

entre els conceptes i l'espacialitat sensible.

1769 Rebutja els oferiments de professor ordinari a Erlangen i Jena.

1770 (-1780, període del llarg silenci kantià) Amb la Dissertatio de mundi sensibilis atque

intelligibilis forma et principiis, on defensa obertament la dualitat entre l'àmbit del sensible i de

l'intel·ligible, obté la plaça de professor ordinari de lògica i metafísica a Königsberg. La temàtica

se centra en la pregunta d‟on estan les distincions bàsiques entre tenir experiència o pensar. Ja

aquí apareix la qüestió de l‟espai i el temps, que són els que articulen l‟experiència. No obstant,

Kant encara sosté que, en l‟àmbit del pensar ratio o intellectus són termes equivalents

(concepció que s‟havia acceptat sense dubte des d‟Aristòtil). De fet, un pas cabdal de la CRPu

serà distingir dos nivells del pensament humà, l‟enteniment i la raó, cosa que no es fa a la

Dissertatio.

S'inicia el llarg període de gestació de la primera crítica.

1771 Kant comunica a M. Herz (carta del 7.VI.) el projecte d'una obra que es titularia Els límits entre

els sentits i la raó, i que tractaria tres grups de problemes: els del gust, de metafísica i de moral.


Segon de Filosofia

1772 També en carta a M. Herz (21.II.) Kant especifica el pla de l'obra que, per contenir tot el sistema

de categories ("filosofia transcendental"), constituiria una veritable "crítica de la raó pura":

1. Filosofia teòrica:

Fenomenologia general.

Metafísica.

2. Filosofia pràctica:

Sentiment del gust i dels apetits sensibles.

Moral.

1776 Carta a M. Herz (24.XI): per fixar estrictament els límits entre l'empíric i el racional-pur (a priori)

l'obra haurà de contenir una «crítica, una disciplina, un cànon i una arquitectònica de la raó

pura».

1777 Comunica a M. Herz (carta del 20.VIII.) que totes les recerques efectuades porten a una obra

sistemàtica que ara anomena Crítica de la raó pura.

1778 Rebutja l'oferiment d'una plaça a la universitat de Halle.

1781 Publicació de la Kritik der reinen Vernunft [Crítica de la raó pura].

1783 Davant de la interpretació que Ch. Garve feia de la Crítica en una recensió publicada el 1782 -tot

equiparant la doctrina kantiana a l'idealisme de Berkeley (no coneixem els objectes, sinó els

fenòmens o representacions mentals)-, Kant publica els Prolegomena zu einer jeden

künftigen Metaphysik, die als Wissenschaft wird auftreten können [Prolegòmens a tota

metafísica futura que es pugui presentar com a ciència], text on resumeix la primera crítica.

1784-85 Herder inicia la publicació de la seva filosofia de la història i Jacobi enceta la polèmica sobre

Spinoza.

Kant els respon: Idee zu einer allgemeinen Geschichte in weltbürgerlicher Absicht [Idea

d'una història universal en intenció cosmpoliga], Rezension von Herders Ideen [Recensió de

les Idees de Herder] i Was heisst sich im Denken orientieren? [Què significa orientar-se en el

pensament].

1785 A partir de les polèmiques anteriors, s'inicia una reformulació de les doctrines pràctiques del

Canon de 1781: Grundlegung zur Metaphysik der Sitten [Fonamentació de la metafísica dels

costums], obra que significa l'extensió del criticisme a la temàtica moral.


Segon de Filosofia

1786 Kant és nomenat rector de la universitat.

Publica els Metaphysische Anfangsgründe der Naturwissenschaft [Primers principis

metafísics de la ciència de la natura], aplicació dels resultats de la crítica a la metafísica corporal

o física racional. I a l'opuscle Was heiβt sich im Denken orientieren? [Què significa orientar-se

en el pensament?] respon a Jacobi.

1787 Segona edició (B) de la Kritik der reinen Vernunft amb importants modificacions en el capítol

de la deducció transcendental.

1788 El nou ministre de culte i educació, Wöllner, promulga dos edictes sobre religió i censura.

Kant publica la Kritik der praktischen Vernunft [Crítica de la raó pràctica]. Modificació de la

part pràctica de la Crítica de la raó pura.

1790 Kant publica la Kritik der Urteilskraft [Crítica del judici], on planteja les qüestions relatives al

tancament del sistema filosòfic.

1792 Kant publica l'article Über das radikale Böse in der menschlichen Natur [Sobre el mal

radical a la natura humana].

1793 Aplegant anteriors articles Kant publica Die Religion innerhalb der Grenzen der blossen

Vernunft [La religió dins dels límits de la simple raó], i l'opuscle Theorie und Praxis, on es

pronuncia sobre la revolució francesa.

Sota el Comitè de Salut Pública s'inaugura a París una càtedra de filosofia kantiana.

1794 Els escrits sobre temàtica religiosa originen un conflicte amb l'autoritat ministerial, fins que Kant

accepta no manifestar-se més sobre la qüestió.

1795 Kant publica l'article Zum ewigen Frieden [La pau perpètua].

1797 Kant es jubila de la tasca docent i publica, en dos volums, la Metaphysik der Sitten [Metafísica

dels costums] -vol. I: l'ètica; vol. II: el dret-, on desenvolupa la doctrina objectiva que es desprèn

de la segona crítica.

1799 Kant publica una nota on desautoritza els desenvolupaments de Fichte en la seva pretensió de

completar la filosofia crítica.

1798 Kant publica la Anthropologie in pragmatischer Hinsicht [Antropologia en una perspectiva

pragmàtica].

1804 Mort de Kant després d'un llarg període d'afebliment físic i psíquic: deixa un importat llegat

manuscrit (Opus postumum) que havia de constituir una nova sistematitzacio de la filosofia

crítica, en què treballava des dels anys noranta.


Segon de Filosofia

Únic fonament possible per a una demostració de l'existència de Déu (1763)

Text on discuteix les proves de l‟existència de Déu. Té una concepció semblant a la de Leibniz: rebutja la prova a

priori com a prova fonamental, i defensa la prova de la necessitat, tot i que en reelabora la proposta leibniziana.

Pel que fa a la prova a priori, Kant posa èmfasi en el fet que “l‟existència no és cap predicat real, sinó la posició

absoluta de la cosa”. Quan diem “X existeix/és” no és el mateix que “X és P” (ús predicatiu) L‟ús predicatiu del

ver ésser dóna característiques de X (predicats, notes, significats, del subjecte; els predicats reals de X, com diria

Leibniz). Mentre estem dient predicats reals d‟un subjecte no estem dient que existeixi, sinó que ens dediquem a

relacionar conceptes (així, podem parlar de triangles o unicorns sense que impliqui que existeixin). En

relacionar conceptes, ens movem en un àmbit conceptual o intel·lectual.

En canvi, quan diem que X existeix, estem dient quelcom diferent: no li afegim cap predicat nou(X tindrà els

mateixos predicats existeixi o no)1, sinó que estem dient 1) que és coherent lògicament, i sobretot 2) que X,

amb tots els seus predicats, està allà, té la posició absoluta independent de la nostra ment i els nostres

conceptes. Existere significa en llatí “Fora del pensament”. L‟existència és irreductible a una suma de

predicats reals; és la posició absoluta de la cosa (fora de la ment).

Així doncs, com es pot demostrar l‟existència en general? Si l‟existència no és cap predicat real (en el que opera

l‟enteniment), ha d‟estar relacionada amb l‟experiència. Per això, si hi ha alguna prova de l‟existència de Déu, ha

de ser a posteriori, ha de partir d‟alguna experiència. No pot ser a priori perquè des del simple concepte no es

pot passar a l‟existència. Ja s‟observa com Kant comença a pensar que l‟experiència dóna quelcom

irreductible al concepte. Si acceptem que l‟enteniment és capaç de calcular tots els mons possibles (Leibniz),

com podem afirmar que dels mons possibles, el que existeix és justament aquest, si no hi ha cap constatació que

ens permet referir un de tots els mons possibles a aquest. Seria coneixement en sentit fort tenir un càlcul acabat

sense referir-se a l‟experiència? Si no hi ha un referent a l‟experiència, com sabem que aquest càlcul explica el

nostre món? De fet, l‟afirmació que aquest càlcul es un càlcul d‟aquest món ja no és una afirmació de càlcul, és

una afirmació que connecta el mateix càlcul amb el món Intervenció de l‟experiència. El coneixement

necessita de l‟experiència. Gràcies a Hume, constatarà que per parlar de la realitat fa falta referir els

conceptes a l‟experiència (que és la que dóna la cosa).

Somnis d’un visionari aclarits pels somnis de la metafísica (1766)

Aquest text implica el distanciament de Kant respecte la filosofia rebuda. El títol fa esment de dos somnis:

Visionari Swedenborg, important matemàtic i físic suec il·lustrat que al 1744 creu haver entrat en una fase

espiritual de la seva vida en la que té somnis i visions místiques on discuteix amb àngels i esperits, fins i tot

amb Déu i Jesús de Natzaret, i on visita el Paradís i l‟Infern. Les seves vivències les redacta en una obra de

setze volums publicada al llarg del 1749-65, Arcana coelestia. Com un il·lustrat acaba veient els esperits?

Kant ho veu com un símptoma de l‟època: encara que siguem molt il·lustrats i científics, hi ha temes dels que

la ciència no en pot donar una resposta, raó per la qual busquem altres vies. La Il·lustració és l‟època de les

1 Per exemple, si dibuixem un triangle no li afegim cap característica més al triangle en si.


Segon de Filosofia

llums, però també hi ha ombres. Com diu Kant, la raó humana té el singular destí de plantejar-se sempre

certes preguntes, que si la ciència no en dóna resposta, necessitem treure-la d‟algun altre lloc.

En el text de Kant ja apareix el tema sobre la demarcació de límits i fronteres. Swedenborg té visions

Impressions únicament pròpies d‟ell, experiència tan radical que només és seva. En el fons, el visionari seria

el que intenta donar resposta a les preguntes que a tots ens amoïnen des d‟una experiència personal

inefable. Demana fe, adulació, als seus seguidors perquè ells no han experimentat el que ell Fanatisme

= Fe cega en la paraula del visionari.

Metafísics (Wolff): Volen respondre les mateixes preguntes transcendentals que el visionari, però donant

una resposta des del concepte, des de la raó i les deduccions lògiques. Tanmateix, si el problema del

visionari és que la seva experiència és inefable i incontrastable, el de la metafísica és que vol donar resposta

a tot combinant conceptes (deduint), des del model del càlcul, sense recórrer a l‟experiència, que és, de fet,

la que lliga els conceptes amb el món. El metafísic somia en conceptes, mentre que el visionari ho fa en

experiències. La metafísica wolffiana s‟ha extralimitat.

Conclusió de Kant: Si aquestes preguntes últimes poden ser respostes (ell creu que sí) i per no caure en la

il·lusió del visionari o del metafísic, cal prèviament marcar els límits de l‟experiència i de l‟intel·lecte, i veure

com dins d‟aquests límits opera el coneixement humà, per tal de no extralimitar-se.

Per a Kant, els autors de la tradició filosòfica o han marcat molt el concepte (Leibniz, Spinoza) o l‟experiència

(Hume), però cap d‟ells s‟ha aturat a mirar detingudament els límits del coneixement humà. D‟aquestes

declaracions posteriorment el hegelianisme en farà la distinció entre empirisme i racionalisme.

1.1. Forma de citació

L‟edició crítica de les obres de Kant és la de l‟Acadèmia prussiana de Ciències (AK), Immanuel Kants

Gesamtausgabe (23 vol.), publicada a partir de 1902 i distribuïda de la següent manera:

Vol. I-IX: Obres publicades en vida de Kant.

Vol. X-XIII: Correspondència.

Vol. XIV-XXIII: Llegat manuscrit que conté reflexions diverses, fulls solts i l‟Opus pòstum (vol. XXI-XXIII).

Vol. XXIV ss.: Lliçons conservaes de Kant.

Així doncs, la forma de citació comuna és: Títol de l‟obra (AK, vol. xifres romanes, i nº pàgina).

Les obres crítiques de Kant s‟abreugen en alemany:

Crítica de la raó pura: KrV. Aquesta no se cita segons l‟Acadèmia, sinó per la seva edició. Kant va

publicar dues edicions: primera (A) el 1781, i la segona (B) el 1788. La segona crítica, inicialment no

concebuda, va ser publicada arran de malentesos i controvèrsies plantejades per la primera A part

de canvis en algun error o correccions d‟estil, hi ha afegidures importants o supressions d‟alguns


Segon de Filosofia

paràgrafs (i fins i tot un capítol sencer, el de “____ transcendental de les categories”). L‟editor del

segle XIX va considerar anomenar la primera edició „A‟ i la segona „B‟, de manera que si un fragment

és comú entre ambdues se cita “KrV A(pàg)/B(pàg)”; si només apareix a A, “KrV A(pàg)”, i de la

mateixa forma si ho fa a B.

Crítica de la raó pràctica: KpV (AK...)

Crítica del judici: KU (AK...)

2. LA FILOSOFIA CRÍTICA

2.1. Gènesi del criticisme. Comprensió i divisió de la filosofia

La Crítica de la raó pura (1781) va ser escrita en tres mesos i pensada en deu anys. Kant la va concebre com

la tasca crítica definitiva del coneixement, tot i que per certes polèmiques hagué de repensar alguns temes i

matisar-los, raó per la qual se‟n publica una segona edició (1788) i dues crítiques més específiques, els

temes de les quals ja estaven plantejats en la primera.

Tal i com indica el títol (molt innovador per a l‟època), el text fa referència a la raó pura (Vernunft). Kant entén

„raó‟ en dos sentits:

1) Sentit específic: Facultat humana diferent que es caracteritza per efectuar deduccions i argumentacions, i

que es diferencia de la resta pròpies de la ment humana (sensibilitat, imaginació, memòria i enteniment).

2) Sentit genèric: Designa allò que caracteritza l‟ésser humà en tant que ésser racional2 Designa el

dinamisme de l‟ésser humà, i no una facultat.

Que tingui raó significa que té certs interessos/fins als que dirigeix la seva activitat Raó pura intressada,

Aquests interessos són tres:

“Tot interès de la meva raó (tant especulatiu com pràctic) s’aplega en les següents preguntes:

1. Què puc saber?

2. Què he de fer?

3. Què m’és permès d’esperar?

La primera pregunta és merament especulativa... La segona pregunta és merament pràctica... La tercera

pregunta –a saber: si faig allò que he de fer, llavors què he d’esperar?- és alhora pràctica i teòrica, de manera

que allò pràctic condueix sols com a fil conductor a respondre a la pregunta teòrica i especulativa –si s’eleva

prou amunt- .”

KrV, A 805/B 833

2 A l‟Antropologia irònicament no diu que l‟home sigui un ésser racional, sinó susceptible a ser racional.


Segon de Filosofia

Tot ésser racional tendeix a 1) saber (què puc saber?); 2) actuar (què he de fer?); 3) a esperar (què se m‟és

permès d‟esperar?). Aquests temes, com que són temes de la raó humana, afecten a tot ésser humà

Concepte previ de la filosofia que s‟arrela a la raó humana i que és comú en tots: Filosofia en sentit mundà,

existencial Filosofia en sentit còsmic (Weltbegriff). Tots ens preguntem aquestes tres coses i ens en

donem respostes, que poden ser més o menys adequades.

“Fins aquí el concepte de filosofia és només un concepte acadèmic [Schulbegriff], i.e. el d’un sistema del

coneixement que sols és cercat com a ciència, sense tenir altre fi que la unitat sistemàtica d'aquest saber, çò

és, la completud lògica del coneixement […]. Però també hi ha un concepte mundà [Weltbegriff] (conceptus

cosmicus) [...]. En aquest sentit filosofia és la ciència de la relació de tot coneixement als fins essencials de la

raó humana (teleologia rationis humanae), i el filòsof no és un artífex de la raó, sinó el legislador de la raó

humana.

Nota: Concepte mundà serveix aquí per anomenar el que s’ocupa d’allò que interessa necessàriament a

qualsevol, mentre que determino el sentit d’una ciència segons el concepte acadèmic quan se la

considera com a una habilitat entre altres en funció de certs fins discrecionals”.

KrV, A 838-840/B 867-868.

Ara bé, es pot intentar respondre aquests temes d‟una forma metòdica i reflexiva (conduïda tècnicament, no

espontània) Concepte acadèmic o escolar de la filosofia: Schulbergriff. Filosofia com a disciplina

acadèmica i metodològica que, en el fons, intenta donar resposta a les mateixes qüestions plantejades per

qualsevol.

Així, les parts de la filosofia acadèmica corresponen estrictament a les tres preguntes:

Filosofia teòrica: Problemes que tenen a veure amb el saber.

Filosofia pràctica: Problemes relacionats amb l‟acció: Individual ètica; o col·lectiva política i dret.

Religió / Filosofia de la història: Problemes sobre què ens és permès d‟esperar, en tant que actuem

tal i com hem d‟actuar, és a dir, què podem saber d‟avançada del resultat últim de l‟acció. Esperar és

un saber projectat al futur en funció d‟actuar com hem d‟actuar La tercera pregunta posa en relació

a les dues primeres.

Religió (racional): Temes relacionats amb el bé suprem, la immortalitat de l‟ànima, un altre

món.

Història de la filosofia (terme traduït de Voltaire): Projecció respecte la història i el progrés

Què podem esperar del futur de la història de la humanitat si actuem com hem d‟actuar.


Segon de Filosofia

A la Lògica, hi ha una segona versió de les disciplines filosòfiques, però que no entra en contradicció amb la

de la CRPu:

“El camp de la filosofia en aquest sentit cosmopolita pot expressar-se en les següents preguntes:

1) Què puc saber?

2) Què he de fer?

3) Què m'és permès d'esperar?

4) Què és l'home?

La metafísica respon la primera pregunta, la moral la segona, la religió la tercera, i l'antropologia la quarta. Tot

això, però, hom pot incloure-ho en l'antropologia, puix les tres primeres preguntes es refereixen a la darrera”.

Kant, Lògica (Ak, IX, 25).

La metafísica està relacionada amb l‟especulació i l‟àmbit teòric; la moral amb l‟acció; la religió amb l‟esperar i

l‟antropologia. Les tres primeres es redueixen a l‟última perquè l‟home és aquell ésser que es caracteritza per

preguntar-se 1/2/3 Són el fil conductor per respondre què és l‟home i el seu paper en el món.

3. CRÍTICA DE LA RAÓ PURA

La Crítica de la raó pura aparegué el 1781 i constitueix una de les obres més comentades i controvertides de

la història de la filosofia. Kant vol saber el perquè del fracàs de la metafísica i l‟èxit de les ciències com la

matemàtica i la física, que han trobat un camí segur amb el que arribar al coneixement. La revolució

copernicana que proposa Kant es basa en afirmar que en comptes de ser la nostra facultat cognitiva la que

es regeix per la naturalesa de l‟objecte, que sigui aquest el que es regeix per l‟altra. El nou mètode

consistirà en defensar que “només coneixem a priori de les coses el que nosaltres mateixos posem en

elles” Idealisme? Idealisme, però en certa manera defensant l‟empirisme.

El nucli de la KrV es troba en la concepció de l‟espai i el temps com a formes subjectives, i en la noció de

judici sintètic a priori com element indispensable per fer avançar el coneixement. Per a Kant, l‟espai i el temps

són intuïcions, és a dir, formes a priori inherents en la nostra sensibilitat o facultat receptiva. No provenen

de l‟experiència, sinó que són totalment independents d‟ella (Estètica transcendental).

El sistema filosòfic kantià és qualificat per ell mateix com “idealisme transcendental”. “Transcendental” fa

referència a les condicions de possibilitat (o condicions transcendentals) de l‟experiència, dels objectes de

l‟experiència, dels fenòmens, del coneixement dels objectes, etc. Si es compleixen aquestes condicions serà

possible fer coneixement de l‟objecte. Per la tradició, l‟objecte era conegut en la mesura en què el subjecte

se l‟apropiava d‟alguna manera, el reproduïa mentalment, i el coneixement era vertader en tant que captava

l‟objecte tal i com és. Per a Kant, l‟objecte és construït per nosaltres, no captat tal com és.

A la “Introducció” distingeix entre el coneixement a priori i el coneixement a posteriori. El primer és

absolutament independent de tota experiència. les proposicions matemàtiques posseeixen aquest caràcter;

que te com a distintiu el fet de ser universal i necessari. El coneixement a posteriori o empíric depèn de

l‟experiència, raó per la qual mai és estrictament universal; com a màxim pot arribar a la generalització

inductiva: tampoc és estrictament necessari ja que la seva negació ni implica cap contradicció.


Segon de Filosofia

Poder fer ciència només amb coneixements a priori? Ja que la ciència és un conjunt de judicis (proposicions),

distingeix entre judicis analítics i sintètics. Els analítics són aquells en els que el predicat simplement

aclareix o explicita una nota o propietat continguda en el subjecte (“el triangle té tres costats”. Els sintètics

són aquells en el que el predicat senyala quelcom que no està contingut en el subjecte. En ells no hi ha

contradicció entre afirma el subjecte i negar el predicat. La seva veritat no depèn només del principi de

contradicció, sinó també de l‟experiència. Els judicis analítics són sempre vertaders, però no amplien el

nostre coneixement Judicis sintètics sí.

Kant vol judicis que ampliïn el coneixement i alhora siguin universals i necessaris, qualitat que

l‟experiència no ofereix Judicis sintètics a priori. Exemple: “tot el que passa té una causa” (física).

També a les matemàtiques tenim un model de ciència que procedeix amb judicis sintètics a priori, tant en el

cas de l‟aritmètica (7+5=12) com en el de la geometria. A la metafísica3 també hauria de passar el mateix si

tenim en compte que es tracta d‟una temptativa per ampliar el nostre coneixement i de fer-ho amb

independència de l‟experiència (a priori) .

De la física i la matemàtica no cal preguntar si són possibles els judicis sintètics a priori, sinó com són. De la

metafísica, hem de començar qüestionant la seva pròpia existència com a ciència. Tanmateix, com que la raó

humana sempre tracta les qüestions de la metafísica siguin quines siguin les seves possibilitats de

convertir-se en ciència, és indispensable esclarir el seu estatut.

La Crítica de la raó pura no és una epistemologia. El que Kant pretén és obrir camins per edificar un

sistema que ell no va arribar a elaborar, un sistema del que la Crítica de la raó pura seria una propedèutica.

Kant es debat sovint entre l‟ideal tradicional d‟un sistema tancat, complet, mentre la seva crítica tira pel terra

molts supòsits del pretès sistema. Crpu com a destructora i alhora creadora. Kant representa una sortida

intermèdia entre l‟empirisme (Locke i Hume) i el racionalisme (Descartes, Leibniz), però posant èmfasi en

l‟espontaneïtat del subjecte pensant. Es proposa a examinar i delimitar què és el que posa el subjecte i

què l‟objecte en el nostre coneixement. Com opera la síntesi en la que consisteix el coneixement humà.

L‟obra té dues parts4:

1. Doctrina transcendental dels elements

a. Estètica transcendental (estudi de la sensibilitat i de les intuïcions)

b. Analítica transcendental (estudi de l‟enteniment, dels conceptes i dels principis)

c. Dialèctica transcendental (estudi de la raó i de les idees: ànima, món, Deu)

2. Doctrina transcendental del mètode

3 Wolff: metafísica com a philosophia prima, ciència que tracta sobre l‟ens en tant que ens, però que inclou, a més, segons la tradició escolàstica, disciplines particulars com la psicologia (ciència de l‟ànima) i la teologia (ciència de Déu), juntament amb la cosmologia o la ciència del món com a tal. 4 S‟explica la raó d‟aquesta estructura al 3.2. L’estètica transcendental.


Segon de Filosofia

3.1. El projecte de la “primera” crítica

El racionalisme wolffià ha intentat respondre aquests interrogants des d‟una posició estrictament logico-

deductiva. Mitjanant formes de raonament deductiu, és a dir, només la raó (raó pura), es podran resoldre tots

els problemes plantejables. Pressuposa que només cal combinar conceptes (definicions reals,

Leibniz) per donar una explicació al saber, a l‟acció i a l‟esperança. Però una de les coses que Kant ha

après és que des del pur concepte mai es pot passar a l‟existència, al mon en si (del que les tres

preguntes en fan referència) Els conceptes no són suficients.

Tampoc des del cantó de la pura experiència és suficient Hume. Vol respondre els problemes però

únicament des de les dades sensibles. No obstant, acaba caient en l‟escepticisme perquè s‟adona que

l‟experiència no és la clau per respondre-ho tot.

Per tant, Kant veu que la filosofia que fins ara ha existit ha treballat basant-se, o bé en el concepte, o només

en l‟experiència5. Però aquestes bases no s‟han acabat de fonamentar ni d‟aclarir (és una filosofia

precipitada), i és per això que ha fracassat. És per aquest motiu que Kant considera la Crítica de la raó pura

com un tribunal de justícia, en què hi són acusats els empiristes i els racionalistes i en el que Kant és el jutge

que sentencia.

Cal un pas previ (propedèutica): Abans de fer pròpiament filosofia acadèmica (desenvolupar les tres parts),

cal fer una crítica. Quan l‟home intenta saber/actuar/esperar, entren en joc certes facultats (raó, sensibilitat,

enteniment, imaginació i memòria) El pas previ consisteix en analitzar les pròpies facultats humanes,

veure com operen i els seus límits; i sobretot això servirà per dictaminar si les pretensions de la raó pura

(racionalisme leibnizià/wolffià) es compleixen o no. És per això que planteja els tres temes en interrogants

Només sabent com operen i els límits de les facultats podrem respondre-les (i això la filosofia anterior no ho

havia fet tan explícitament com Kant6; havia anat directe al gra).

Per tant, podem entendre la CRPu com una anàlisi propedèutica i necessària al sistema de la filosofia.

No és pas un text bàsicament epistemològic, ja que intenta donar la fonamentació de les tres preguntes,

aclarir la situació de l‟home en el món.

Pel que fa a l‟ús del terme „crítica‟, és quelcom innovador en el terreny filosòfic. De fet, tot i no ser nou, Kant

l‟adopta de l‟àmbit de la crítica bíblica (sotmetre a judici el text bíblic per veure la seva pretensió de validesa.

Hereus de Spinoza). D‟entrada, „crítica‟ no té cap connotació negativa, sinó que només significa „sotmetre a

anàlisi‟. Una vegada finalitzada, és quan Kant creu que s‟ha aclarit totalment el marc en què es poden

plantejar els problemes i construir les respostes a les preguntes humanes.

5 En el capítol de “Història de la raó”, Kant projecta aquest esquema: des dels grecs, uns autors han construït les seves

doctrines des del concepte (idea de Plató) o des de l‟experiència (Heràclit), produint una gigantomàquia, un camp de

batalla entre ambdós fronts (això ja ho diu Plató). 6 És veritat que Kant reconeix certs precedents a la Lògica, un d‟ells Locke, qui va intentar a l’Assaig de l’enteniment

humà, fer quelcom semblant a Kant tot i que d‟una forma menys temàtica.


Segon de Filosofia

A la Crítica, a partir de l‟anàlisi de les facultats, es donarà resposta els fonaments de les tres preguntes, i és

per aquest motiu que creu que la Crítica serà definitiva i que no serà criticada o rectificada, és a dir, no pensa

que posteriorment hi haurà una segona edició, una Crítica de la raó pràctica (2) o del judici (3, on analitza el

concepte de finalitat, connectat sobretot amb la història).

- Límits del saber Estètica, analítica i dialèctica transcendentals.

- Pregunta per l‟actuar i l‟esperar Canon.

De fet, una vegada respostes les preguntes fonamentals, es poden ja aixecar les disciplines per crear un

sistema sòlid, i això és el que comença a fer Kant a la Metafísica de la natura (1), a la Metafísica dels

costums (2) i a alguns textos d‟història.

Mètode transcendental i recerca de l‟a priori

Aquesta propedèutica ha de treballar amb un mètode innovador, per així poder també respondre les tres

preguntes. Mètode transcendental [Kant també l‟anomena „Idealisme‟].

“Anomeno transcendental tot coneixement que no s‟ocupa tant dels objectes quant en general del nostre mode

de conèixer els objectes, en tant que aquest ha de poder ser a priori. Un sistema de tals conceptes

s‟anomenaria filosofia transcendental”.

KrV, A 12/B 25.

Mentre que els coneixements en general (Matemàtiques, Física o Metafísica) s‟ocupen d‟objectes concrets, la

filosofia transcendental és diferent, ja que estudia les condicions de possibilitat del coneixement dels

objectes, és a dir, reflexiona no sobre el contingut, sinó sobre la pròpia activitat del coneixement (com és

possible i quins són els seus límits). Aquests condicions són d‟alguna manera a priori [aquí s‟ha d‟entendre com a

„necessàries‟] Són els requisits necessaris perquè es pugui donar el coneixement.

Per estudiar les condicions de possibilitat, cal pressuposar que hi ha coneixement d‟objectes Es pressuposa

que hi ha un àmbit de coneixement fiable (i que també li serà útil a Kant per posar-ne exemples i analitzar-los al

llarg de la Crítica] Matemàtiques i Física, en tant que han assolit el camí definitiu de la ciència. La Metafísica la

desestima ja que precisament Kant desenvolupa la seva crítica per poder arribar a conèixer si és o no un

coneixement tant vertader com els altres anteriors, cosa que s‟estava posant en dubte. Cal remarcar que la

Crítica no és una reflexió de matemàtiques o física, sinó una reflexió sobre el coneixement, però que com a

il·lustració del coneixement fiable s‟empren exemples matemàtics i físics.

És aquest dubte tan profund el que mai porten a terme autors com Leibniz, Descartes o Spinoza, els quals

comencen a desenvolupar les seves doctrines metafísiques directament i, de fet, aquest és el seu error (segons

Kant) i la raó per la qual arriben altres autors (Hume) escèptics amb les seves teories, cosa que no passa a la

Matemàtica o la Física.


Segon de Filosofia

3.2. L‟estètica transcendental

Anàlisi dels elements a priori del coneixement sensible. El coneixement aquí és intuïció (Anschauung),

que pot ser externa o interna. Amb la primera aprehenem els objectes externs; amb la segona, els nostres

estats anímics. La intuïció pot ser empírica o pura. Empírica si es refereix a un objecte mitjançant la

sensació; pura com a forma de la sensibilitat en tant que intuïda (espai i temps). Kant distingeix la

matèria i la forma del fenomen (Erscheinung, “el que apareix”) o l‟objecte de la intuïció empírica. La matèria

és la sensació mateixa; la forma és el mitjà pel que organitzem la diversitat o multiplicitat del

fenomen. Aquesta forma resideix en nosaltres i mai podem representar-nos la falta d‟espai, tot i que sí que

podem pensar espai sense objectes.

L‟espai és la forma a priori dels objectes externs, el temps ho és d‟ambdós, en canvi. Considerar espai i

temps com condicions a priori de la sensibilitat, formes inherents, no als objectes, sinó al subjecte que els

intueix, és una pedra angular de la Crítica de la raó pura. De l‟explicació de l‟espai (amb les seves tres

dimensions) i del temps (una dimensió: la successió) com a formes a priori deriva el caràcter fenomènic del

nostre coneixement sensible. En altres paraules, a través de la sensibilitat coneixem fenòmens, no coses

en la seva realitat independent del subjecte cognoscent, el que Kant anomena noümen7.

El fenomen no pot ser entès com a mera aparença, perquè l‟espai i el temps no són propietat de les coses en

si, ja que llavors es pren l‟objecte com una cosa en si i no com un objecte construït o organitzat per nosaltres.

És el caràcter fenomènic (objectes en un espai temps) de l‟objecte el que ens permet enunciar veritats sobre

el món.

Tipus de judicis segons la forma lògica (A la „Introducció‟)

La primera condició de possibilitat perquè hi hagi coneixement és que el coneixement es vertebri a través del

llenguatge predicatiu (llenguatge apofàntic) Donar predicats al subjecte, S és P. Aquesta forma de

llenguatge és la que permet dir com són les coses (que precisament això significa conèixer-les). Judicis

vertaders. [Els antics ja ho deien].

Un judici sempre està format per un subjecte (allò del qual parlem) i predicats (característiques d‟allò del

qual parlem). Com que S i P són conceptes, des d‟un punt de vista lògic, la relació entre ells pot ser de dos

tipus:

1. P estigui contingut en S Judicis analítics. “El triangle té tres angles” és un judici on el predicat

(„tenir tres angles‟) ja està inclòs en la definició de „triangle‟. Així, és una simple descomposició

(anàlisi) del subjecte.

2. P no estigui contingut en S Judicis sintètics. “La constant gravitacional és de 9,81m/s2”. El que

prediquem no està inclòs en el significat del subjecte (constant gravitacional = la força pel qual

7 El noümen, del grec Nous, és, per una part, el que coneixeríem els humans si el nostre coneixement fos intuïtiu i no

discursiu, si la nostra intel·ligència tingués la capacitat que s‟atribueix a la divina.


Segon de Filosofia

s‟atreuen els cossos que depèn d‟un element constant). És a dir, la constant pot ser tant 9,81, 0.5, o

qualsevol, perquè no es desprèn del concepte. S‟afegeix una característica enlloc de

descompondre‟l. Composen al subjecte, paraula que en grec és “síntesi”.

Si bé des del punt de vista lògic aquestes dues formes són dues formes de judici, només els judicis sintètics

són els que realment aporten coneixement, diuen quelcom sobre com son les coses (i aquest són els

interessants per al tema del coneixement). Els analítics pròpiament no donen cap coneixement, sinó que

descomponen el que ja està en el significat del subjecte No tenen la necessitat d‟un referent extralingüístic,

sinó que analitzen els conceptes.

Així doncs, perquè un judici analític sigui correcte, l‟única condició és que no hi hagi contradicció entre S i P.

Estan basats en el principi de no contradicció. Per aplicar-lo sistemàticament, l‟única facultat que hi intervé és

la del pensar, d‟entendre (ja que no cal mirar al món, només cal mirar el significat de les paraules). Està

relacionat amb la concepció de càlcul de Leibniz: sistema de judicis perfectament estructurat. Facultat de

pensar/intel·lecte com a facultat dels judicis analítics.

En canvi, perquè hi hagi judicis sintètics, i a més siguin justificats, no n‟hi ha prou amb l‟enteniment (perquè

només es dedica a analitzar, combinar signes), sinó que calen experiments i mesures Experiència

Sensibilitat. Així, un judici és sintètic no només perquè hi intervé l‟enteniment, sinó que aquest entra en

composició amb la sensibilitat. Aquests sí que ens diuen coses dels objectes, del món, ja que hi ha referents

en l‟experiència.

D‟aquesta manera, el coneixement és possible perquè hi ha llenguatge predicatiu format fonamentalment per

judicis sintètics, no pas per judicis analítics8. Aquí és on parteix el paper de l‟Estètica transcendental: Estudi de la

sensibilitat per esbrinar la forma en què la facultat col·labora en el coneixement a priori. Estudia els judicis

sintètics (a priori, que ara s‟explicaran). Enteniment i sensibilitat, totalment homogènies, han de poder-se trobar

(unió de la filosofia del XVII i XVIII). Hi ha autors que han posat molt accent en el moment de l‟enteniment

(Leibniz) i d‟altres en el de l‟experiència (Hume), però el problema d‟aquests últims és que des de la sensibilitat

sembla difícil justificar certs enunciats científics. Condició de possibilitat del coneixement: Síntesi entre

enteniment i sensibilitat, malgrat ser tan diferents (cosa que també compartien els filòsofs anteriors)

Judicis sintètics (a priori)

Judicis sintètics a posteriori

Exemple: “La constant gravitacional de la Terra és de 9,81 m/s2”. És un judici que depèn d‟una sèrie

d‟observacions i experiments, a partir dels quals hem obtingut el valor de 9,81. Podem dir que en exemples

8 Clar allunyament de Kant respecte Leibniz: Leibniz afirma que el coneixement del món segur s‟ha de basar en un càlcul. Kant, pel contrari, diu que l‟ideal de coneixement com a càlcul és un profund error El càlcul no pot dir de quin objecte extralingüístic n‟explica les característiques; necessita tenir una referència a quelcom que tingui a veure amb l‟experiència i es pugui identificar. Això també li ho critica a Hume: mentre el nostre coneixement simplement combini idees, no parla del mon, perquè per tal que parli del món hi ha d‟haver impressions i sensibilitat [tot i que al final, per a Hume, aquesta forma de parlar del món tampoc té gaire consistència]. Si fem els càlculs de tots els mons possibles, com podem saber quin és el nostre mon sense connectar-lo amb la realitat? El que dóna valor cognoscitiu als enunciats no és el principi de no contradicció, sinó que en algun moment es connectin amb l‟experiència. Si no hi ha presència d‟objectes en el coneixement, és quelcom absurd.


Segon de Filosofia

com aquests, la síntesi s‟estableix a partir de l‟experimentació (i com més profundament i millor ho haguem fet

més segura és aquesta síntesi, però no del tot, ja que és subjecte de poder ser canviada en observar quelcom

nou). El judici que es crea és posterior a les experimentacions Síntesi a posteriori9 Judici a

posteriori (ve a partir d‟experiències).

Judicis sintètics a priori

Exemples: 1) “Tot fenomen és quantificable” i 2) “Tot fenomen té la seva causa”. Fenomen: allò que esdevé,

que ens apareix o existeix. No es desprèn que sigui quantificable ni que tingui causa. A més, en aquests

exemples també hi ha una certa referència a l‟experiència o sensibilitat. Per tant, són judicis que informen del

món i dels seus objectes.

Com podem justificar els seus significats? No a partir d‟experiències concretes, ja que precisament per fer

experiències concretes ja hem de pressuposar que els fenòmens són quantificables o subjectes a la causalitat

(perquè si no no dissenyaríem experiments que van lligats a processos de mesura o de causalitat10

). La

validesa dels enunciats no depenen d‟experiències, sinó que són els que permeten que n‟hi hagi.

Estableixen les condicions de possibilitat de l‟experiència a posteriori. Són previs a tota experiència concreta (no

són independents a l‟experiència, ja que si no serien analítics), establint els requisits previs “previ” = a priori

en llatí. Per exemple, la Física està sempre pressuposant aquests judicis, malgrat que la seva major part

d‟enunciats sigui a posteriori.

Els judicis sintètics a priori articulen la pròpia noció d‟objecte i d‟experiència Sense ells no hi hauria

experiència. Per tant, podem observar que de fet la Crítica comença amb el primer dels tres interrogants

formulats per la raó: Què puc saber? Amb aquesta reflexió prèvia sobre els judicis ja podem començar a orientar

la resposta de Kant: Podem saber tot allò referit a objectes i experiències determinats pels judicis sintètics a priori

Cal explicar la seva fonamentació i naturalesa per poder respondre què es l‟experiència o l‟objecte, cosa que

ens permetrà saber quins són els límits del nostre coneixement (ja que el nostre coneixement és sempre

d‟objectes, si no seria analític).

Això ho podem relacionar amb el mètode transcendental: mètode que no s‟ocupa tant dels objectes quant al

nostre mode de conèixer-los. Abans de parlar de Metafísica cal veure com i què coneixem. El conjunt de judicis

sintètics a priori ens dóna la noció de què és l‟objecte conegut per a nosaltres Mètode transcendental és la

recerca i explicació de l‟a priori.

9 Kant canvia el significat d‟a posteriori i a priori: abans s‟emprava per parlar de formes de raonament, aquí per parlar de

judicis. 10

Un error que cometia Aristòtil era entendre la naturalesa com a matèria i forma i, en tant que la forma no era quantificable, el seu sistema no era partidari de processos de mesura per estudiar el món, sinó que es reduïa a ser un sistema de classificacions. És a partir de Galileu que es té en compte el primer principi. De la mateixa manera, el segon principi és fonamental: si pressuposéssim que les entitats apareixen i desapareixen, sense connexions temporals, ja no les podríem estudiar. Estudiar un fenomen és estudiar les connexions que manté amb la resta ja que partim d‟un món ordenat.


Segon de Filosofia

Justificació de l‟estructura de l‟obra

Malgrat que la Crítica fou redactada en tres mesos, va tenir un període de gestació de deu anys, de manera que

es presenta perfectament estructurada acord amb el plantejament kantià: La Crítica es divideix en dues parts:

Doctrina transcendental dels elements i Doctrina transcendental del mètode.

Doctrina transcendental dels elements: El primer pas es basa en estudiar tots els elements que expliquen i

permeten entendre els límits de l‟objecte del coneixement. „Element‟ te una connotació que Kant la fa explícita

als Prolegòmens: La primera part de la Crítica treballa en un mètode semblant al dels químics de l‟època, que

intentaven descompondre les substàncies compostes per arribar als seus elements. Una cosa semblant fa Kant:

per entendre els límits del coneixement, cal dividir els seus elements i analitzar-los per veure què consisteix cada

un i entendre la suma de tots ells. Anàlisi de l‟estructura cognoscitiva que de facto és única. Es faran

distincions molt subtils per separar els elements que mai es donen sols (per exemple, podem separar l‟espai i el

temps en un sentit pur, però aquests mai es donen de facto així, sinó que el coneixement és síntesi). Si el

coneixement és síntesi de l‟enteniment i la sensibilitat, s‟entén que al doctrina dels elements tingui dos grans

blocs: Estètica transcendental, com a anàlisi d‟allò sensible; i Analítica transcendental com a anàlisi d‟allò

pensable.

La segona part de la Crítica versa sobre el mètode, és a dir, fa de nexe entre l‟estudi previ (la pròpia Crítica) i el

sistema de filosofia, presentant un mètode o forma d‟emprar per elaborar coneixement consistent.

Esquemàticament, l‟obra compliria la següent estructura:

I. DOCTRINA TRANSCENDENTAL DELS ELEMENTS.

1. Estètica transcendental [sensibilitat].

2. Lògica transcendental [facultat de pensar].

1. Analítica transcendental [enteniment/Verstand: categories, deducció, esquematisme,

principis].

2. Dialèctica transcendental [raó/Vernunft: idees].

a. Paral·logisme de la raó [psicologia racional].

b. Antinòmies de la raó [cosmologia racional].

c. Ideal de la raó [teologia racional].

II. DOCTRINA TRANSCENDENTAL DEL MÈTODE.

1. Disciplina de la raó pura.

2. Canon de la raó pura.

3. Arquitectònica de la raó pura.

4. Història de la raó pura.


Segon de Filosofia

L‟Estètica transcendental: Temps i espai com intuïcions pures

El terme „estètica‟ fa referència a „sensibilitat‟, del grec aisthesis, en el sentit més epistemològic de „sensació‟ (i

no de „sentiment‟). Així l‟estètica transcendental analitza la facultat de la sensibilitat.

Per a Kant, el coneixement sensitiu equival a intuïció. És a dir, una intuïció és una experiència immediata de

coneixement; és un mode de coneixement en el qual l‟objecte conegut es troba present, „en persona‟, davant del

subjecte que el coneix. Només admet la intuïció empírica o sensible (sensació) però no la intel·lectual, com sí

que ho faria Descartes, per exemple. L‟objecte ens és donat si afecta d‟alguna manera a la nostra ment.

La capacitat de rebre representacions (de ser afectats pels objectes) és la sensibilitat. Els objectes ens

vénen donats per la sensibilitat, la qual és l‟única de subministrar-nos intuïcions. Gràcies a l‟enteniment, aquestes

intuïcions són pensades i, finalment, conceptualitzades. Tot pensament ha de fer referència sempre a un

objecte de la sensibilitat.

“Sigui quin sigui el mode i el mitjà pel qual el coneixement es refereix sempre als objectes, la intuïció [Anschauung] és certament allò mitjançant el qual es refereix immediatament a ells i allò al qual es dirigeix tot pensament com a mitjà. Aquesta intuïció només té lloc en la mesura que l‟objecte ens és donat. I això, al seu torn, almenys per a nosaltres humans, només és possible en tant que l‟objecte afecta d‟alguna manera la ment [Gemüt]. La capacitat (receptivitat) de rebre representacions segons el mode com som afectats pels objectes, s‟anomena sensibilitat [Sinnlichkeit]. Mitjançant la sensibilitat, doncs, els objectes ens són donats i sols ella ens subministra intuïcions; per l‟enteniment, tanmateix, les intuïcions són pensades i d‟ell sorgeixen els conceptes”.

KrV, A 19/B 33.

L‟efecte que produeix sobre la capacitat de representació un objecte pel que som afectats s‟anomena sensació.

Una intuïció empírica és aquella que es refereix a l‟objecte per mitjà d‟una sensació. Aquest objecte és el

fenomen Els fenòmens constitueixen l‟objecte del nostre coneixement; no són les coses en si mateixes

(noümen), sinó tal i com a nosaltres se‟ns presenten, les coses ja sotmeses a l‟estructura de les nostres facultats

cognoscitives: al temps i a l‟espai com a formes a priori de la sensibilitat i a les categories de l‟enteniment. Tot

fenomen està constituït per dos elements:

- Matèria (sensacions): Conseqüència de la influència de les coses sobre la nostra sensibilitat. Ve

donada a posteriori.

- Forma: Manera en què el nostre psiquisme organitza aquestes sensacions imposant-los una forma11

.

Ve donada a priori. Les formes a priori poden ser considerades separades de tota sensació per així

poder-les explicar L‟Estètica transcendental es basarà en aïllar 1) la sensibilitat (de l‟enteniment) per

11

Aquí trobem l‟anomenat gir copernicà (o revolució copernicana) empresa per Kant: en la filosofia el problema

consisteix en explicar el coneixement sintètic a priori; la filosofia anterior a Kant suposava que en l‟experiència del coneixement el subjecte cognoscent és passiu, que l‟objecte conegut influeix en el subjecte i provoca en ell una representació fidedigne. Amb aquesta explicació podem explicar el coneixement empíric, però no l‟a priori ja que la gràcia d‟aquest és que amb ell podem saber quelcom de les coses abans d‟experimentar-les, és a dir, abans que puguin influir en la nostra ment. Kant proposa donar-li la volta a la relació i acceptar que en l‟experiència cognoscitiva el subjecte cognoscent és actiu, que en l‟acte del coneixement el subjecte modifica la realitat coneguda. Podem entendre el coneixement sintètic a priori si neguem que nosaltres ens sotmetem a les coses, si acceptem que són més bé elles les que se sotmeten a nosaltres: ja que per conèixer un objecte abans ha de sotmetre‟s a les condicions de possibilitat de tota experiència possible, és a dir, a les condicions formals (a priori) imposades per l‟estructura de les nostres facultats, és possible saber a priori algun dels caràcters que ha de tenir quan estigui present davant nostre. Resumint, el gir copernicà fa menció al fet que nomes podem comprendre el coneixement a priori si admetem que només coneixem els fenòmens i no les coses en elles mateixes o noümens [només podem conèixer a priori de les coses allò que abans hem posat en elles].


Segon de Filosofia

tenir només intuïció empírica; i 2) Les intuïcions pures/formes dels fenòmens, que són els únics elements

que poden subministrar la sensibilitat a priori.

“L‟efecte d‟un objecte sobre la capacitat representativa, en la mesura que en som afectats, és la sensació [Empfindung]. Aquella intuïció que, a través de la sensació, es refereix a l‟objecte s‟anomena empírica. L‟objecte indeterminat d‟una intuïció empírica s‟anomena fenomen [Erscheinung].

Allò que, en el fenomen, correspon a la sensació, ho anomeno la seva matèria; tanmateix, allò que fa que la diversitat del fenomen pugui ser ordenat en certes relacions, ho anomeno la forma del fenomen. Atès que allò pel qual les sensacions s‟ordenen i són disposades en una certa forma no pot ser, al seu torn, una sensació, llavors la matèria de tot fenomen només ens és donada certament a posteriori, mentre que la seva forma ha d‟estar disposada a priori en la ment per al conjunt de sensacions, i per això ha de poder considerar-se separadament de tota sensació”.

KrV, A 20/B 34.

Les intuïcions o representacions pures són aquelles en les que no es troba res que pertanyi a la sensació

Són a priori en tant que es troben en la ment i no provenen del món exterior. Aquestes intuïcions pures són,

per a Kant, l‟espai i el temps. S‟anomenen „intuïcions‟ perquè no són pròpiament conceptes i a més permeten la

intuïció empírica, és a dir, són el marc en què s‟han de donar; i „pures‟ en tant que no tenen un origen empíric. No

són caràcters que les coses tinguin independentment del nostre coneixement d‟elles. No tenen origen empíric,

sinó que són la condició de possibilitat de l‟experiència mateixa. Gràcies a les formes de la sensibilitat, el subjecte

cognoscent estructura les sensacions projectat tot el coneixement en la dimensió espacio-temporal (les coses

físiques en l‟espai-temps i els fenòmens psíquics en la dimensió temporal).

Espai

Com s‟ha dit, l‟espai és la forma a priori que estructura l‟experiència de les coses físiques o externes: ens

representem els objectes com exteriors a nosaltres i com estant tots en l‟espai, dins del qual son determinades o

determinables la seva figura, la seva magnitud i les seves relacions mútues.

Kant ens dóna quatre trets característics de l‟espai:

1. L‟espai no és un concepte empíric extret d‟experiències externes. Hem de suposar d‟avançada la

representació de l‟espai.

2. L‟espai és una representació necessària a priori que serveix de base per a totes les intuïcions externes.

És la seva condició de possibilitat.

3. L‟espai no és un concepte universal de relacions entre les coses en general, sinó una intuïció pura. Només

ens podem representar un únic espai.

4. L‟espai es representa com una magnitud donada infinita.

La intuïció de la forma pura de l‟espai permet construir els judicis sintètics a priori de la geometria. Les

figures i les lleis de la geometria les construïm sense necessitar per a res que les sensacions ens hi ajudin:

parlem dle punt sense necessitat de veure punts. La intuïció de la forma pura del temps permet la construcció

dels judicis sintètics a priori de l‟aritmètica. Les operacions aritmètiques no serien possibles sense el temps:

7+5=12 reclama un ordre que ens digui que „primer‟ són 7 i „després‟ n‟hi afegim 5.


Segon de Filosofia

La geometria, que versa sobre l‟espai, ens aporta proposicions apodíctiques i necessàries (per exemple, ens

afirma que l‟espai només té tres dimensions). Aquestes proposicions no poden ser judicis empírics o

d‟experiència, com tampoc fruit d‟una deducció a partir d‟aquests. Així, Kant conclou que l‟espai no representa

cap propietat de les coses capa de substituir una vegada feta abstracció de totes les condicions subjectives de la

intuïció. L‟espai és la forma de tots els fenòmens dels sentits externs, la condició subjectiva de la sensibilitat

humana. No podem jutjar si les intuïcions d‟altres sers pensats estan sotmès a les mateixes condicions que

limiten la nostra intuïció i que tenen per a nosaltres validesa universal.

Temps

1. El temps no és un concepte empíric extret d‟alguna experiència, sinó que és a priori. Només si el

pressuposem podem representar-nos quelcom existent al mateix temps (simultàniament) o en temps

diferents (successivament).

2. El temps és una representació necessària que serveix de base per a totes les intuïcions. Es poden eliminar

tots els fenòmens en el temps però no el temps en tots els fenòmens A priori.

3. El temps no té més d‟una dimensió: els temps diferents són, així doncs, successiu

4. El temps és una forma pura de la intuïció sensible.

5. La infinitud del temps vol dir simplement que cada magnitud temporal determinada només és possible

introduint limitacions en un temps únic que serveix de base. És a dir, malgrat que el temps en si és il·limitat,

les seves parts i cada magnitud d‟un objecte només poden representar-se per mitjà de limitacions.

El temps és la forma del sentit intern, és a dir, del fet d‟intuir-nos a nosaltres mateixos i els nostres estats

interns. Tot i això, el temps també es pot aplicar als fenòmens externs: és la condició formal a priori de tots els

fenòmens. Tota representació, tingui i no per objecte coses externes, correspon en si mateixa, com a

determinació de la ment, a l‟estat intern. Aquest es troba sota la condició formal de la intuïció interna i, per tant,

pertany al temps. Conseqüentment, el temps constitueix una condició a priori de tots els fenòmens en general, la

condició immediata dels interns (de les nostres ànimes) i, per això, també la condició mediata dels externs, ja que

aquests són coses que nosaltres considerem com objectes dels nostres sentits. Tots els objectes dels sentits

es troben en el temps i tenen necessàriament relacions temporals.

Com que l‟espai i el temps són les condicions transcendentals de l‟experiència sensible i al mateix temps són les

condicions transcendentals de la matemàtica, és comprensible que la matemàtica es pugui aplicar a la

investigació empírica, com fa la ciència física.


Segon de Filosofia

3.3. L‟Analítica transcendental

Estudi dels elements a priori del coneixement en el seu aspecte intel·lectual. Mentre que la sensibilitat

intueix, l‟enteniment entén. Ambdues funcions són indispensables, ja que el coneixement és síntesi, producte

d‟una col·laboració de facultats. S‟anomena „analítica‟ perquè descompon o analitza tot el nostre coneixement

a priori fins a arribar als elements no empírics o purs de l‟enteniment. Les conclusions fonamentals de

l‟Analítica transcendental són:

1. A l‟enteniment trobem elements no empírics, a priori (categories)

2. Aqueta facultat imposa les condicions intel·lectuals per poder pensar els objectes que s‟ofereixen

a la sensibilitat.

3. Tot i que no tenen origen empíric, les categories i els principis purs de l‟enteniment només poden

tenir un ús empíric: poden utilitzar-se per conceptualitzar o comprendre el material que es dóna a la

sensibilitat, però no per conceptualitzar o comprendre el que està més enllà de l‟experiència empírica

o percepció.

A l‟Analítica, Kant intenta trobar el principi d‟unitat del pensar i el descobreix, no analitzant tots els conceptes,

sinó la seva font i les seves regles. És el que anomena „Deducció transcendental de les categories‟ Cal

justificar (deduir) l‟aplicació dels conceptes als objectes de l‟experiència.

Tant a la primera edició com a la segona (torna a escriure de nou el capítol) intenta mostrar com funciona el

coneixement d‟objectes. Mostrar tal funcionament requereix fer visible un conjunt d‟articulacions que il·lustrin

l‟aportació de diferents mòduls que intervenen en el coneixement. El nostre coneixement necessita conceptes

universals. Per arribar-hi, opera amb una taula clàssica dels judicis, de la forma dels quals arriba a aquests

conceptes universals Categories (= Aristòtil).

De manera que l‟enteniment desenvolupa la funció de síntesi a través del judici i a través dels pensaments

d‟objectes en general o conceptes. Com que la taula conté dotze formes de judici, dotze seran també les

funcions sintètiques conceptuals, les categories, que són, per tant, conceptes molt generals als que es

reduirà qualsevol altre concepte.

L‟Analítica transcendental forma part de la Lògica, que està dividida en dos apartats: la Lògica general i la

Lògica transcendental. La primera s‟ocupa de les regles del pensar sense tenir en compte als objectes

referits, sinó que només se centra en la forma. La segona s‟ocupa de les lleis de l‟enteniment i de la raó, però

només en tant que es refereixen als objectes s‟ocupa de les regles d‟aplicació del pensament als objectes.

Les dues lògiques es divideixen en “analítica” i “dialèctica”. La Lògica analítica descompon el pensament en

els seus elements regles de l‟ús correcte de l‟enteniment i de la raó (també s‟anomenava lògica de la

veritat). Segons ella, la lògica ha d‟usar-se com a cànon de l‟enteniment, no com a órganon. Utilitzar-la com a

órganon és fer un ús transcendental (més enllà de l‟experiència o sense comptar amb ella) dels principis

fonamentals de l‟enteniment, com a instrument per produir coneixement.

La deducció de les categories constitueix el nucli de la Crpu quant a la defensa de l‟entramat cognitiu tal com

Kant el concep. El seu esforç per mostrar l‟aplicació dels conceptes generals (espontanis, a priori) a les


Segon de Filosofia

percepcions dels objectes reals és d‟una complexitat enorme i de gran originalitat. Aquest procés s‟ha

d‟entendre sobretot com a unificació, la síntesi.

“Si volem anomenar sensibilitat la receptivitat de la nostra ment per a rebre representacions en tant que és afectada d'alguna manera, aleshores la facultat de produir ella mateixa representacions, o l'espontaneïtat del coneixement, és l'enteniment [Verstand]. La nostra natura comporta que la intuïció no pot ser més que sensible, i.e. només conté la manera com som afectats pels objectes. En canvi, la facultat de pensar l'objecte de la intuïció sensible és l'enteniment. Cap d'aquestes característiques és preferible a l'altra. Sense sensibilitat no ens seria donat cap objecte, i sense enteniment cap no seria pensat. Pensaments sense contingut són buits, intuïcions sense conceptes són cegues. Per això és tan necessari fer sensibles els conceptes (i.e. afegir-los l'objecte en la intuïció), com fer comprensibles les intuïcions (i.e. posar-les sota conceptes). Ambdues facultats o capacitats no poden bescanviar llurs funcions. L'enteniment no pot intuir res, ni els sentits pensar. El coneixement sols pot sorgir del fet que s'uneixen”.

KrV, A 51/B 75.

Judicis i categories

La facultat de l‟enteniment és activa, espontània i productora ja que „pensa‟ l‟objecte de la intuïció

sensible (així sense ell no podríem pensar). És la facultat dels conceptes, en tant que aquests són

productes de la ment Ens interessa distingir els a posteriori i l‟a priori. Així, hi ha dos tipus de conceptes:

Conceptes a posteriori o empírics

Són utilitzats per l‟enteniment quan pensa continguts concrets, continguts diversos segons els objectes als

que fan referència (taula, metge...).

Conceptes a priori

Conceptes no variables, aquells que inevitablement articulen l‟enteniment. Són totes les formes en què

l‟enteniment pot pensar qualsevol realitat Les condicions de possibilitat per pensar els objectes

que s‟ofereixen a l‟experiència.

En homenatge a Aristòtil, Kant empra la paraula „categories‟ per referir-s‟hi. Per a Aristòtil, les categories

representen un concepte que sempre fem servir en qualsevol judici; són nocions sempre co-presents en

qualsevol enunciat. No obstant, en Kant és més complex, ja que en el macedoni les categories van variant en

els textos i ha arribat a elles a partir de la inducció empírica. El problema d‟Aristòtil, per a Kant, es que la

forma d‟obtenir les categories ha sigut empírica, és a dir, arbitrària. Per això, com podem obtenir aquests

conceptes necessaris de l‟enteniment? Kant creia que fer un judici és categoritzar o conceptualitzar i que,

per tant, hi haurà tantes formes pures de categoritzar o conceptualitzar com formes pures de judicis. És a dir,

amb els judicis els conceptes assoleixen el seu valor cognoscitiu, ja que aquests afirmen coses que

poden ser vertaderes o falses. L‟enteniment ens permet tenir judicis = relacionar com a mínim conceptes. Ja

que existeix una relació especial entre categories i judicis, va pensar Kant, podem esbrinar quants i quins són

fent servir com a fil conductor la investigació dels tipus de judicis.


Segon de Filosofia

Alhora, la lògica ens mostra que les estructures de judici són limitades, tancades, determinades i

perfectament establertes. L‟estructura del judici té una certa necessitat interna Aquí tenim les portes

d‟accés a l'a priori de l‟enteniment.

Així doncs, primer caldrà establir les formes necessàries del jutjar per després extreure‟n els conceptes

implícits a cada forma. Tot judicis es pot considerar segons12

:

1. Quantitat:

a. Universal (El judici afecta a tot el conjunt del seu univers. Tot S és P)

b. Particular: Algun S és P

c. Singular: El predicat només s‟afirma d‟alguna part; a és P.

2. Qualitat: predica coses dels individus.

a. Afirmatius: S és P

b. Negatius: S no és P

c. Infinits: estructures de judici en part afirmatives i negatives: S és no-P. Excepte P, hi ha infinites

possibilitats d‟ésser.

3. Relació

a. Categòrics: p^q^r^s (no dependència).

b. Hipotètics: p q (hi ha dependència)

c. Disjuntius: pvq

4. Modalitat

a. Problemàtics: “pot ser que P”, indiquen possibilitat

b. Assertòrics: “P és”, no és “possible”, sinó que es dona.

c. Apodíctics: és necessari.

Qualsevol judici que construïm s‟adequa a alguna d‟aquestes dotze formes. Però quin tipus de concepte

s‟amaga darrera de cada classe de judici?

CATEGORIES

Quantitat

Universal Unitat

Particular Pluralitat

Singular Totalitat

Relació

Categòrics Substància-accident. Afirmació que se

sosté a si mateixa. No depèn de res més. Està per si

mateixa. Accident és el que es desprèn d‟una altra

cosa que està en funció la substància.

Hipotètics Causalitat

Disjuntius Reciprocitat/comunitat

Qualitat

Afirmatius Realitat [Realität]

Negatius No-realitat

Infinits Limitació

Modalitat

Problemàtic Possibilitat [Möglichkeit]

Assertòric Existència [Dasein]

Apodíctic Necessitat

12

La (c) és sempre la síntesi de les dues anteriors.


Segon de Filosofia

Sobre les categories de modalitat: possibilitat, realitat i necessitat. És important la seva aplicació a

l‟experiència: “Allò peculiar de les categories de modalitat consisteix en el fet que, quant a determinacions de

l‟objecte, no amplien el concepte al que serveixen de predicat, sinó que expressen simplement la relació

d‟aquest concepte amb la facultat cognoscitiva”. Diferència amb Leibniz: absència de contradicció per

atribuir possibilitat al concepte. Kant admet això en l‟aspecte lògic, però no en la dimensió transcendental.

Quan un objecte és possible, real o necessari, no se li afegeix res a l‟objecte del qual es predica la

possibilitat, la realitat o la necessitat.

Cal remarcar la diferència entre pensable, possible i existent, ja que aquests conceptes no són sinònims. Una

cosa és real significa que és pensable: “El triangle té quatre costats” ho seria, en tant que és un enunciat que

es regeix pel principi de no contradicció, única condició per pensar realitats. Tanmateix, no tot el pensable pot

aparèixer Per a nosaltres només se‟ns pot donar allò que s‟adequa a les condicions d‟aparició, allò que

s‟adequa a l‟espai-temps.

El conjunt més ample és el pensable (no-contradicció) i, dins del possible hi ha l‟existència. Nomes allò que

es dóna com a contingut d‟experiència existeix Ser pensable ≠ ser possible ≠ ser existent. L‟error de

l‟argument ontològic de la tradició és confondre realitat amb existència. Si l‟objecte és pensable però no és

compatible amb l‟espacio-temporalitat perceptible, no es pot donar, no apareix i, per tant, es inexistent.

La pròpia activitat productiva està sempre estructurada i regida pels dotze conceptes a priori Les

categories, a través del judici, fan les síntesis predicatives. Si hi ha coneixement no és només perquè hi ha

significats (notes significatives), ja que si combinéssim nomes significats el coneixement seria buit. Així, els

significats s‟han de sintetitzar amb l‟experiència de la sensibilitat, que és on apareix la cosa. Els conceptes

només tenen funció cognoscitiva si d‟alguna forma o altra unifiquen o sintetitzen allò corresponent a la

sensibilitat. Les categories soles serien conceptes abstractes amb els que es podrien fer combinacions

lògiques, però no tindríem res real o existent. Per això Kant pot dir que les categories, a part de ser notes

significatives, han de tenir funció cognoscitiva en tant que regles d‟unificació. Concepte = Regla

d‟unificació Un concepte pot donar coneixement perquè pot unificar la pluralitat que prové de la

sensibilitat (ja que tot el que apareix en ella apareix com a pluralitat espacial i/o temporal).

La Deducció transcendental

Part de l‟Analítica transcendental en la que Kant mostra la legitimitat de l‟aplicació de les categories a allò

donat a la sensibilitat. En aquesta secció ens ensenya com el coneixement a priori és possible en tant que

els objectes als que es refereix aquest coneixement se sotmeten a les condicions intel·lectuals de

l‟experiència, condicions que el psiquisme imposa perquè quelcom pugui ser experimentat. Les categories

s‟usen d‟una forma adequada quan les apliquem a objectes que es donen a l‟experiència però no quan amb

elles intentem pensar objectes que estan més enllà d‟allò sensible, objectes transcendents. L‟anomena

„deducció‟ no partint del sentit lògico-formal, sinó del sentit utilitzat pels juristes: justificar la sentència


Segon de Filosofia

Justificació de les condicions de possibilitat del fet que hi hagi síntesi i sobretot síntesi a priori. El redacta a la

segona edició.

“Les intuïcions sense conceptes són cegues, però conceptes sense intuïcions són buits”.

Hi ha dos tipus de síntesis:

1. Síntesi subjectiva (ja que s‟analitza com les facultats del subjecte concorden): Com és possible la

síntesi entre facultats tan heterogènies? La sensibilitat sempre és una pluralitat de dades13

, mentre que

l‟enteniment els conceptes empírics/a posteriori dels quals són possibles perquè sempre estan sotmesos

a les dotze categories. Aquests dos tipus de conceptes expressen una unitat en caràcter universal,

abstracta, per si sola. Cóm és possible que una pluralitat de dades correspongui amb elements

abstractes (no concrets) i que cada un d‟ells expressi un únic significat?

2. Síntesi objectiva, que versa sobre com la concordança de 1 pot establir condicions de possibilitat de

l‟objecte a priori, que fixa les condicions de possibilitat de l‟experiència. com és possible que hi hagi

síntesi a priori? Com és possible que tingui validesa, és a dir, que expressi les condicions de possibilitat

de l‟objecte? Només se‟ns pot donar l‟objecte si compleix aquestes condicions.

Deducció subjectiva: el „jo penso‟

La sensibilitat i l‟enteniment són dues facultats tan heterogènies que elles dues soles mai podrien

concordar: quan pensem, no se‟ns dóna la cosa; quan tenim donació no és necessari el pensament.

Distinció total entre l‟acte de donar significat i l‟acte de percebre que el significat es compleix No hi hauria

coneixement perquè no podrien entrar en relació. Imaginació: Facultat que fa de nexe En cert sentit

treballa amb elements plurals (per assemblar-se a la sensibilitat), però alhora ha de ser una facultat que doni

certa unitat a aquests elements, encara que aquesta unitat no pugui considerar-se un concepte o definició14

(apropament de l‟enteniment). És necessari que subsumeixi la pluralitat en unitats i que alhora exposi els

significats abstractes en concret Funció de subsumpció i exposició (que es fan alhora). Així, és una

facultat unitària i plural a la vegada, és a dir dúctil15

.

Els productes de la imaginació són les imatges, és a dir, una combinació de material sensible Cal tenir en

compte que ningú mai no té present en la seva consciència explícitament les dades sensibles, sinó imatges

fruit de la imaginació. La imatge és el record de sensacions passades i el present de la presència del món

És el que nosaltres veiem del món. Només si hi a imaginació hi ha presència d‟un món, perquè la sensibilitat

sola és pura pluralitat, sèrie, i cal organització. Imatge com a combinació de dades sensibles en una

unitat. Així, el concepte serà una reflexió sobre la imatge que permetrà poder-la definir.

Alhora, de forma inversa, els nostres conceptes són capaços a través de la imaginació de referir-se a

allò sensible (exposició).

13

El seu a priori és també l‟esquema pur de pluralitat: pura successió (temps) i pura juxtaposició (espai) 14

És l‟enteniment el que construeix una definició a partir de la reflexió de la unitat elaborada per la imaginació. 15

De fet, Fichte dirà que aquesta facultat ha de ser una mena de flotar, plàstica, dúctil, líquida.


Segon de Filosofia

Si no hi hagués la imaginació, no hi hauria trobada entre sensibilitat i enteniment i no tindríem experiència el

món Seríem sers esquizofrènics. Aquí es fa palès el canvi radical amb la filosofia del XVII, com per

exemple Spinoza, qui considerava que la imaginació tenia un paper subsidiari o fins i tot enganyós. Kant la

valora totalment perquè sense ella no es podria explicar el coneixement (síntesi). De fet, es considerarà Kant

com un precursor del romanticisme, moviment basat en al radicalització del rol de la imaginació.

De fet, en la tradició ja es parlava de la imaginació com a facultat intermèdia el producte de la qual, la imatge,

compartia elements sensibles i intel·lectuals. Tanmateix, cal treure a la llum un aspecte que la tradició no

havia pensat (“l‟arrel desconeguda” o “el secret últim de la ment”). La imaginació també té uns productes

empírics quan treballa amb les dades de la sensibilitat, que generarien els conceptes empírics de

l‟enteniment (són pròpiament les imatges). Alhora, la imaginació pura també subsumeix les intuïcions

pures de la sensibilitat (la pura pluralitat de l‟espai i el temps) en les dotze categories de l‟enteniment (o les

categories en la imaginació es mostren com a síntesi del pur espai-temps). La imaginació estructuralment

està sintetitzant l‟espai-temps sota les categories, els està unificant, i és per aquest motiu que pot fer

síntesis empíriques, a saber, imatges. És a dir, poden haver-hi imatges d‟objectes perquè les dades

concretes d‟aquests són unificades gràcies al fet que la imaginació també està organitzant la pluralitat

estructural de l‟espai temps en les categories.

Ara bé, aquesta organització no és pas atzarosa, ja que l‟abans i el després no es reversible i és per

aquest motiu que podem parlar de causalitat. Hi ha certes formes que tota síntesi empírica compleix

Esquemes16

, producte de la imaginació pura basat en l‟organització de l‟espai i el temps (necessari, és a dir,

a priori. Els esquemes són allò que ens fa possible que aparegui el món. Així, les categories, encara que

puguin semblar molt abstractes, mostres a través dels esquemes com cadascuna està sintetitzant l‟espai i el

temps. Gràcies a això obtindrem judicis sintètics a priori: les categories se sensibilitzen i l‟espai-tems

s‟intel·lectualitza.

Per tant, hi ha un nivell a posteriori de la imaginació (imatges, reuneixen sensacions concretes i anticipen un

concepte empíric) i el nivell a priori (esquemes, pròpies regles de construcció de tota imatge). A través de la

imaginació, la seva síntesi combina alhora tres moments de síntesi:

1. Síntesi de l‟aprehensió de la intuïció: Tot allò que la intuïció aporta espaciotemporalment

(pluralitat) en comptes de desaparèixer, la imaginació ho reté i ho aprehèn. Moment inicial de la

intervenció de la imaginació.

2. Síntesi de la reproducció en la imaginació: Allò que es reté s‟articula, s‟organitza pròpiament en

una imatge (en una certa unitat).

3. Reconeixement en el concepte: Perquè articulem dos tipus de pluralitats de dades ens adonem que

no són el mateix i els apliquem a diferents conceptes (taula i banc, per exemple). Moment final de

la intervenció de la imaginació17

.

16

El terme prové dels diàlegs platònics, on s‟utilitzava per parlar d‟un tipus d‟imatge general, esquemàtica, sense

elements sensibles, és a dir, una imatge que val per a molts particulars. 17

Tant en el moment inicial com en el final es fa palesa la ductilitat de la imaginació.


Segon de Filosofia

La síntesi és el que fa possible dir que „i és P‟, on i significa unes dades espacio-temporals articulades en

imatges que les podem reconèixer en un concepte (P). Tanmateix, per entendre com és possible que fem

judicis, encara és necessari treure a la llum una última condició de possibilitat:

Però el concepte de connexió inclou, a més del concpete de la diversitat i de la seva síntesi, també el de la seva unitat. Connexió és representació d‟una unitat sintètica de la diversitat. La representació d‟aquesta unitat no pot sorgir doncs de la connexió, sinó que més aviat aquesta representació [unitat] és la que, en afegir-se a la representació d‟allò divers, fa possible el concepte de connexió. Aquesta unitat que precedeix a priori tots els conceptes de connexió, no és pas la categoria d‟unitat, ja que totes les categories es fonamenten en les funcions lògiques dels judicis en les quals ja hi ha connexió i, per tant, es pensa la unitat d‟un concepte donat. La categoria pressuposa doncs la connexió. Per tant, aquesta unitat (en tant que qualitativa) hem de cercar-la més amunt, a saber, en allò que, conté el fonament mateix de la unitat dels diferents conceptes en judicis –per tant, de la possibilitat de l‟enteniment, també en el seu ús lògic.

KrV, B 130-131.

Parlar de síntesi de les facultats és parlar de connexió (connexió tant per part dels elements com de les

facultats). Així, perquè no hi hagi mera juxtaposició o suma de facultats (o d‟allò que elles aporten), cal un

quart element que realment les uneixi. Aquesta unitat és condició de possibilitat de la síntesi, de tots

els conceptes de connexió. Val a dir que no és la categoria d‟unitat18

. Per tant, aquest quart element ha de

ser també unitari amb si mateix, i ha de ser unitari qualitatiu.

La connexió implica que tot el que apareix a la síntesi constitueix una sola experiència, és a dir, que el que

ens apareix i el que diem „taula‟ ara, i el que ens aparegué ahir o ho farà demà i del qual podem anar posant

conceptes, constitueix la mateixa experiència. Si no no hi hauria un món ni un coneixement; no hi hauria

fragments la connexió dels quals no la podríem reconèixer. Se sintetitza objectes al a síntesi, però és una

síntesi de tot el que pot aparèixer, és a dir, implica una sola experiència, perquè si no no hi hauria objectes

d‟un sol món ni coneixement d‟un món. Exigeix una última condició de possibilitat, un element unitari que

sigui continu i permanent al llarg de tota la síntesi. Si canviés, tot el que li apareixeria i sintetizaria no

constituiria una sola experiència.

Cal tenir en compte que és necessari posar conceptes per determinar el que apareix, de manera que la tasca

dels conceptes és la de reconeixement („i és p‟; „això és taula‟). Per tant:

1. Reconèixer vol dir determinar una cosa en un concepte. Reconeixem la cosa (què és, la seva

essència com dirien els antics) i a partir de llavors li podem atribuir un nom.

2. Ens adonem del que diu el judici, és a dir, que el judici està dient que això és una taula.

Aquest aspecte és quelcom necessari: Si no ens adonéssim del que diu el concepte, pròpiament aquest no

existiria. Tot significat és significat perquè ens adonem que significa alguna cosa. Per tant, l‟última condició

de possibilitat ha de ser alguna cosa que se n‟adoni de tot el procés de síntesi, i això només ho pot fer si sap

de sí, si es reconeix a ella mateixa. D‟alguna forma, tot el que apareix a la imaginació, al a sensibilitat i a

18

La categoria d‟unitat és una forma de connectar (correspon a l‟àmbit quantitatiu), però n‟hi ha d‟altres com les de modalitat, etc. Nosaltres ara estem parlant de la condició de possibilitat de tota connexió; l‟element últim que possibilita tota síntesi, tant sobre la pluralitat, unitat, causalitat o substància.


Segon de Filosofia

l‟enteniment ho reconeixem en una sola experiència, perquè és la meva experiència. Si no hi hagués

aquest autoreconeixement, el concepte o el judici serien buits perquè no ens adonaríem del que diuen.

És una unitat no quantitativa, sinó qualitativa, de tal manera que pot conèixer l‟alteritat. Element unitari,

permanent, tal que és idèntic a si mateix, però és una identitat que consisteix en autoreconèixer-se

reconeixent el que apareix com a diferent d‟ell És el „jo penso‟ cartesià Jo. Sense un jo no hi

hauria una síntesi ni unitat d‟experiència, sinó moments plurals juxtaposats no acompanyats per l‟acció

d‟adonar-se, i sense conceptes (perquè quan posem conceptes ens n‟adonem que en posem).

Aquest jo és el jo (subjecte) transcendental: la condició de possibilitat de tota síntesi, de tot coneixement;

del fet que aparegui un objecte articulat en una sola experiència. El Jo no és un objecte d‟experiència, ja

que n‟és la seva condició de possibilitat No se li pot atribuir cap concepte; no el podem caracteritzar ni

predicar-ne cap cosa, perquè quan prediquem quelcom sempre estem en el marc de les categories (mentre

que el jo és previ a elles). És incognoscible (en tant que el nostre llenguatge és categorial19

). Jo

transcendental ≠ Jo empíric: Aquest és el jo tali com se‟ns ofereix en l‟experiència; el jo com a realitat

fenomènica constituït per cos i vida psíquica i sotmès al temps i a l‟espai (per això Kant diu que es pot

elaborar una psicologia del jo i, de fet, és considerat un dels precursors d‟aquesta ciència).

Malgrat que sigui incognoscible, només li podem aplicar una única característica: l‟autoactivitat. Si tot el

que apareix és objecte resultat de la síntesi, el jo és activitat de síntesi, que es reconeix a ella mateixa. No el

podem pensar com a substància perquè és una de les categories que serveixen per articular experiències i

per fixar objectes.

“En nosaltres no pot tenir lloc coneixement, ni cap connexió ni unitat entre ells, sense aquella unitat de la consciència que precedeix tota dada de les intuïcions, i sols en relació amb la qual tota representació d‟objectes és possible. Aquesta consciència pura, originària i immutable, l‟anomeno l’apercepció transcendental. Que mereixi aquest nom s‟explica perquè fins i tot la unitat objectiva més pura –i.e. la dels conceptes a priori (espai i temps error! Espai i temps no són conceptes, deuria pensar que són categories)- només és possible per la referència a ella de les intuïcions [fins i tot els conceptes a priori només son possibles perquè hi ha aquesta unitat prèvia]. La unitat numèrica d‟aquesta apercepció es troba doncs a priori en la base de tots els conceptes, tal com la diversitat de l‟espai i temps es troba en la base de les intuïcions de la sensibilitat” (KrV, A 107). El jo no només articula les categories perquè is no no hi hauria síntesi en la sensibilitat PER AIXÒ RECTIFICA A L‟EDICIÓ B. MIRAR EDICIÓ B.

“El jo penso ha de poder acompanyar totes les meves representacions, puix en cas contrari seria representat en mi quelcom, que no podria ser pensat, la qual cosa equival a dir que o bé la representació seria impossible, o almenys no seria res per a mi… Aquesta representació tanmateix és un acte de l‟espontaneïtat, i.e. no pot considerar-se pertanyent a la sensibilitat. L‟anomeno apercepció pura per diferenciar-la de l‟empírica [quan jo reflexiono sobre les meves vivències concretes!!], o també apercepció originària…” (KrV, B 132).

L‟edició A explica la síntesi ascendentment, mentre que l‟edició B varia radicalment l‟ordre i comença

justament per l‟última condició de possibilitat de la síntesi (el Jo). A B ho fa millor perquè mostra que el primer

que existeix en nosaltres és el Jo, i aleshores ensenya com aquest, per reconèixer-se ha de reconèixer una

cosa enfront d‟ell, i per reconèixer-la ha d‟aplicar categories, que no poden treballar sense la imaginació ni els

19

Altres autors posteriors intentaran esbrinar si hi ha un llenguatge no objectivador, un llenguatge que pugui mostrar la pròpia activitat sense substancialitzar-la ni fixar-la.


Segon de Filosofia

sentits. En ser descendent, l‟enteniment en certa manera surt reforçat (si l‟autoactivitat es reconeix

reconeixent, aquest reconèixer-se reconeixent és on apareix el concepte), mentre que al a primera edició es

posa més èmfasi en el moment imaginatiu. Ara bé, tot el que posa el concepte només és coneixement perquè

la imaginació ho ha aplicat a la sensibilitat. Però, cal preguntar-nos per què Kant canvia aquest ordre i dóna

més importància a l‟enteniment: La resposta segurament la trobarem en una ressenya que féu crítica de Kant

en aproximar-lo a la filosofia de Berkeley. Ell, per mostrar que no és així, posa èmfasi en què justament com

que hi ha categories (universals, ja que deriven de la forma lògica del pensar) hi ha objectivació objectivitat

del coneixement.

Cal distingir entre els judicis de percepció i els d‟experiència:

Judicis de percepció: Subjectius No són font de coneixement, en tant que depenen massa de les

sensacions actuals. Ells ja hi ha alguna categoria (perquè si no no serien pròpiament judicis) però no

en tota la seva potència.

Judicis d‟experiència: Tenen validesa objectiva, ja que hem ideat un procés per quantificar les

nostres sensacions. Són aquells on l‟aparell categorial té tota la potència de síntesi, és a dir,

l‟experiència està del tot objectivada quan s‟aplica una categoria dels quatre grups.

Per exemple: hi ha dos gots d‟aigua, de fred i l‟altre encara més fred. Si primer fiquem la mà al més fred i

llavors al menys fred, direm que l‟últim got es calent, malgrat que sigui fred en si (Judici de percepció). No

obstant, si posem un termòmetre podem objectiva la sensació, podem quantificar la temperatura de l‟aigua

(Judici d‟experiència).

Deducció objectiva: l‟esquematisme transcendental

La deducció objectiva intenta demostrar que les categories no solament són significats teòrics, sinó que

d‟alguna manera tenen a veure amb l‟espai i el temps (sensibilitat; pluralitat). Les categories, pensables

si unitàries, tenen una funció sintètica sobre l‟apriori de la sensibilitat (o al revés: que l‟a priori de la sensibilitat

pot subsumir-se a la unitat categorial). Perquè se sintetitzi la pluralitat de l‟espai i el temps amb les

categories a priori calen els esquemes, de manera que la imaginació organitza l‟espai i el temps i se sotmet

a una de les categories.

L‟Esquematisme transcendental és un capítol fonamental ja que la realitat (la nostra experiència unitària

del món) és donada per la síntesi imaginativa. Així doncs, aquí es parlarà com s‟objectivitzen les categories o

com l‟espai i el temps són organitzats.

“És doncs clar que hi ha d‟haver un tercer element que, d‟una banda, ha de mantenir una similitud amb la categoria i d‟altra banda amb el fenomen, per tal de fer possible l‟aplicació del primer al segon. Aquesta representació mitjancera ha de ser pura (sense res d‟empíric) i, per tant, en part intel·lectual, en part sensible. Aquest element és l’esquema transcendental [...].

L‟esquema és en ell mateix sempre un producte de la imaginació, però en tant que la seva síntesi no ateny cap intuïció singular sinó sols la unitat en la determinació de la sensibilitat, de manera que l‟esquema cal distingir-lo


Segon de Filosofia

de la imatge [...]. Doncs bé, a la representació d‟un procediment general de la imaginació per crear, a un concepte, la seva imatge anomeno l‟esquema d‟aquest concepte.

Aquest esquematisme de la nostra enteniment, en relació als fenòmens i ales seves meres formes, és un art ocult en la profunditat de l‟ànima humana, el veritable funcionament del qual la natura difícilment mostrarà ni descobrirà mai”

KrV, A 138,140/B 177,180.

Per treure a llum els esquemes, hem de separar el moment a priori en què la imaginació articula l‟espai i el

temps, i els continguts (tot i que de facto això és dóna alhora: cap contingut pot aparèixer si no és per

l‟articulació de l‟espai i el temps). Com que hi ha dues formes de sensibilitat, hi ha dos tipus d‟esquemes: uns

que organitzen l‟espai i altres, el temps. Kant no parla dels de l‟espai perquè són molt simples i només afecta

a la sensibilitat externa (es reduirien a la geometria elemental), mentre que el temps afecta a tota dada En

la constitució del món és més essencial el temps que l‟espai La totalitat del món està sotmesa al temps

(tota aparició es dóna en ell).

Els principis de l‟enteniment

Cada concepte té el seu esquema (temporal) corresponent, mitjançant el qual es resol la vinculació de

representacions heterogènies, les de l‟enteniment i les de la sensibilitat. Imaginació com a mediadora

gràcies a l‟esquema, que és tant intel·lectual com sensible. L‟esquema no és una imatge: Generar una

imatge pressuposa l‟esquema És una síntesi que posa en concordança el concepte pur de l‟enteniment

amb el seu objecte de la sensibilitat. Exemples de categories amb els seus esquemes:

Número: Esquema que correspon a les categories de quantitat. Numerar és organitzar la sèrie del

temps. Per dir 2 hem de conservar el moment 1 i afegir-ne un altre, i així successivament.

Per a la categoria de substància i accident, l‟esquema ha de mostrar allò que roman al llarg del

temps, o que es manté en els instants del temps, (substància) i allò que passa (accident)20

.

Per a la categoria de causalitat: el temps s‟organitza ordenadament amb un abans i un després

sense reversibilitat, de manera que res pot aparèixer que no estigui sotmès a l‟abans i el després.

Abans i després, en abstracte, és la causa i l‟efecte.

Els conceptes no només són pensar, sinó que són conceptes que poden articular la sèrie de l‟espai-temps, i

en articular aquesta sèrie tot està sotmès a ella. L‟a posteriori està sotmès a l‟estructura de l‟a priori. Fins i tot,

quan somiem hi ha un abans i un després. Res pot aparèixer sense un abans i un després, i inclús quan

somiem el quadrat té quatre costats Les lleis de l‟espai i el temps són sempre necessàries.

És així com ara podem formular els judicis sintètics a priori: hem justificat per què un judici sintètic a priori té

validesa a priori (el que fa un JSA priori és sintetitzar la categoria en l‟espai temps perquè està recolzat per

un esquema). El sistema dels judicis sintètics a priori pot ser anomenat també els principis

20

Tant a les categories de substància i accident com a la de causalitat, es dóna importància a l‟ordre i continuïtat del temps.


Segon de Filosofia

transcendentals de l‟enteniment Són els principis en què s‟articula tota la dimensió cognoscitiva de

l‟enteniment; conèixer és sempre operar sota el seu supòsit, a partir d‟ells.

El sistema dels judicis és el següent:

1. Axiomes de la intuïció

Totes les intuïcions són magnituds extensives. Tot l‟a posteriori està sotmès al temps; tot el temps està

sintetitzat en el número ho podem quantificar tot.

2. Aparicions de l‟experiència

Tots els fenòmens, allò real, que és un objecte de la

sensació, tenen magnitud.

3. Analogies de l‟experiència

1. En tot canvi dels fenòmens roman la substància i

el seu quantum ni augmenta ni minva. Si parlem en

termes de matèria aquest seria un dels principis de

la física: la matèria no es crea ni es destrueix, el seu

quantum no varia.

2. Totes les alteracions succeeixen segons la llei de

la connexió de la causa i l‟efecte21

.

3. Totes les substàncies, en tant que poden ser

percebudes alhora en l‟espai, estan en una

reciprocitat general.

4. Postulats del pensament empíric en general

1. És possible [möglich] allò que concorda amb les condicions formals de l‟experiència (segons la intuïció i el

concepte). Allò que concorda amb la síntesi de l‟espai i el temps. Una cosa que no pot aparèixer ho podem

pensar.

2. És real-existent [wirklich] allò sintetitzat en les condicions materials de l‟experiència (la sensació).

3. És necessari [notwendig] allò la síntesi del qual amb l‟existent està determinat segons les condicions

universals de l‟experiència.

Aquests principis són els que suposem per poder entendre el món. Tanmateix, en abstracte aquest es poden

reduir a dos principis suprems: el de no contradicció i el de les condicions de possibilitat de

l‟experiència en general. El principi de no contradicció22

ha de ser acomplert per tot judici necessàriament,

perquè si no no tindria significat. Però, com a condició formal, no és suficient per enllaçar correctament el

subjecte i el predicat, perquè el judici sigui vertader. De fet, aquest principi és el principi subrem dels judicis

analítics. Però en ells el pensament no surt de si mateix. Per això, Kant proposa com a tasca bàsica

assenyalar quin és el principi dels judicis sintètic, que són els que ens fan avançar en el coneixement Es

necessita un principi que permeti sortir del concepte donat per confrontar-lo sintèticament amb un altre

(permeti la síntesi entre dos conceptes) “Tot objecte es troba sotmès a les condicions necessàries de

21

Aquest principi és apodícticament necessari. Però amb això no estem dient que X fenomen tingui necessàriament Y causa (això és a posteriori, el coneixement de la causa concreta del concret efecte), sinó que l‟a priori és que tot fenomen en general té una causa, i això ho pressuposem sempre necessàriament i no hi ha altra forma d‟experimentar el món que així. 22

Kant no accepta la definició que Aristòtil en fa com “es impossible que quelcom sigui i no sigui al mateix temps”, ja que “al mateix temps” introdueix una circumstància temporal que restringeix el seu caràcter lògico-analític. Per això, proposa aquesta formulació: “A cap cosa li convé un predicat que la contradigui”.


Segon de Filosofia

la unitat que sintetitza en una experiència possible allò divers de la intuïció”. La unitat que sintetitza o la

unitat sintètica és en primer lloc la categoria. La seva aplicació als objectes és el que fa possible que els

coneixem. Però, el fet que l‟objecte estigui sotmès a les condicions necessàries de la unitat sintètica no fa

referència només a les categories, sinó també a l‟esquema de la imaginació i a la consciència de l jo

(l‟apercepció).Per això parla de tres capacitats (el sentit intern, la imaginació i l‟apercepció) com a fonts de les

representacions. El coneixement opera amb síntesis que unifiquen la multiplicitat de la percepció.

Quan Kant parla d‟“experiència sensible” no es refereix al fet que allò empíric està allà simplement, com si

no tingués res a veure amb el subjecte cognoscent, sinó que és el que està allà sotmès a les condicions

cognitives del subjecte. Aquest no coneix de qualsevol forma, sinó d‟una manera determinada, la que li

imposen les formes a priori de la sensibilitat, les categories, l‟esquema, l‟apercepció. L‟experiència

possible és la que podem tenir conforme a aquestes condicions. És experiència sintetitzada. I el que

regula la síntesi són els principis, i el principi suprem de la unitat.

El principi suprem de tots els judicis sintètics és doncs: cada objecte està sotmès a les condicions necessàries de la unitat sintètica d‟allò divers de la intuïció en una experiència possible [to el que apareix està sotmès a l‟espai temps, organitzats pels esquemes i pensats per les categories] […]. Les condicions de possibilitat de l’experiència en general són alhora les condicions de possibilitat dels objectes de l’experiència, i per això tenen validesa objectiva en un judici sintètic apriori”.

KrV, A 158/B 197.

Les condicions de possibilitat de l‟experiència (subjecte) són les condicions de possibilitat de

l‟objecte. El que sembla subjectiu és objectiu Els judicis sintètics a priori ens donen les condicions

d‟aparició de l‟objecte i organitzen les condicions de l‟experiència. Unitat entre subjecte i objecte; hi ha

un punt on s‟obre el món, on subjecte i objecte són el mateix en certa mesura. Si el subjecte no estigués

obert no li apareixeria res, i si el que apareix no aparegués en l‟obertura, el subjecte no tindria noció d‟ell. El

jo penso, quan pensa a través de la seva necessitat interna, pensa l‟objecte.

Kant s‟anticipa en aquest sentit a dues formes de pensar molt important en els segle XX: Fenomenologia i

Heidegger. Fenomenologia perquè aquesta tracta de les condicions d‟aparició de les coses, és a dir, què fa

que les coses apareguin? Kant diria que hi hagi certes estructures. Pel que fa a Heidegger, indicant el punt

en què subjecte i objecte són dues coses alhora, Kant està anticipant el Dasein L‟ésser apareix allà on hi

ha el subjecte; nosaltres som allà (Da) on apareix l‟ésser (Sein). L‟ésser humà és el “hi ha” on apareixen les

coses. Heidegger dirà que la consciència és un forat en l‟ésser: el forat que el permet veure. L‟ésser són les

coses mentre que la consciència no se la pot considerar una cosa com a tal sinó que és allà on aquestes

apareixen. Les condicions de l‟experiència són les condicions de l‟objectivitat, ja que el forat permet

l‟experiència del subjecte i que les coses constitueixin món.

Kant afirma que el que la metafísica wolffiana anomenava ontologia [la metafísica general, aquella que

estudiava l‟ens en tant que ens23

] també es pot aplicar aquí: els judicis sintètics a priori donen les condicions

de l‟objecte de l‟ens, però en posar l‟objectiu „transcendental‟, l‟ontologia perd l‟orgull que tenia perquè és

23

Llavors existien les metafísiques espacials, on estudiaven un tipus d‟ens: Diví, corporal o psíquic.


Segon de Filosofia

limitada. L‟ontologia transcendental és, així doncs, l‟estudi de l‟ens però aquell ens que és possible pel meu

coneixement (és a dir, una vegada establertes les condicions de possibilitat de l‟objecte per nosaltres). Els

principis donarien l‟ontologia però en un sentit menys orgullós Ontologia (transcendental) com a estudi

del fenomen.

Capítol de recopilació

Abans de passar a la Dialèctica transcendental, Kant redacta un capítol de recopilació que servirà com a

introducció a l‟últim capítol de la Doctrina transcendental dels elements, amb l‟objectiu de no perdre‟ns en el

mar quan abandonem la “illa de la veritat” Aquesta part del llibre versa sobre les categories, l‟estructura a

priori de l‟enteniment i la fonamentació de l‟experiència. Podem, així doncs, distingir diversos usos de les

categories:

1. Tenen un sentit transcendental en la mesura que, aplicades a l‟espai i al temps, generen els

principis a priori. No són mer pensar aplicades a l‟espai-temps, sinó que estableixen les condicions a

priori de l‟experiència (els judicis sintètics a priori). Aquest sistema de judicis sintètics a priori marca els

requisits de qualsevol cosa per esdevenir objecte de coneixement. Les condicions de l‟experiència del

subjecte són les condicions de l‟objecte en general. Aquest sistema de principis a priori, per tant,

estableix les condicions dels objectes, però no en donen coneixement. Per exemple, dient „tot

fenomen té una causa‟ no parlem de coneixement concrets ni d‟objectes en si. Dels principis sintètics a

priori no podem deduir-ne la ciència empírica, sinó que aquesta es basa en fer síntesis concretes sobre

dades concretes (i per tant només és assolible amb l‟experimentació). Només donen el marc de

l‟experiència, el que tot objecte en general ha de complir (quantificable, sotmès a la causalitat, que roman

i amb aspectes que varien).

2. Quan fem d‟elles un ús empíric (les apliquem a les sensacions) sorgeix el fenomen. Esquemàticament:

Dades sensibles + categories = Coneixement d‟objectes S‟estableix el marc de les ciències

empíriques: aquestes pressuposen els principis sintètics a priori i en fan ús aplicant-los a les experiències

i observacions.

3. L‟ús lògic de les categories: Com que les categories són conceptes, tot concepte té un significat, de

manera que podem combinar diferents significats des d‟un punt de vista merament lògic si només partim

del principi de no contradicció. Les categories, considerades com a conceptes purs (no aplicades a

l‟espai/temps) poden ser pensades, ja que l‟únic requisit per ser pensat és que no sigui contradictori. Així,

per exemple, podem pensar „esperit‟ com a substància no-extensa, combinant dues categories (una

d‟elles en negació) sense recórrer a l‟experiència.

Podem pensar (que no és igual que el coneixement de 2) moltes entitats que no es contradiguin. El pur

pensar (combinació no contradictòria de les categories) no està pas regit per les condicions de l‟espai

temps i de les sensacions concretes. En aquesta combinació pura es manifesta més l‟espontaneïtat,

l‟activitat de la ment, ja que en les altres activitats s‟ha de sotmetre a la passivitat (sensibilitat). Pensar té

llibertat gairebé infinita, mentre no traspassi el límit de no contradicció.


Segon de Filosofia

Aquí es fa palesa la frontera entre l‟ús lògic de les categories (pensar com a àmbit d‟activitat pura) i

l‟ús transcendental o empíric d‟elles (conèixer). Cal distingir entre enteniment i raó pura:

l‟enteniment està en l‟àmbit transcendental i la raó pura en el de la lògica. La Metafísica vol anar molt

lluny perquè efectivament podem pensar moltes més coses de les que podem conèixer (ja que el

coneixement està limitat per l‟espai i el temps). Podem pensar infinits mons possibles, però la sensibilitat no

dóna res més que una realitat.

Així doncs, Kant divideix l‟intellectus en dos, segons la seva activitat:

Denken, pensar: Ens referim a la raó com a raó pura; ús merament lògic dels conceptes. Per

definició, pensar no és conèixer; només és combinar conceptes, purs judicis analítics no

contradictoris, sense fer referència al món.

Erkenntnis, coneixement: Àmbit de les categories en el seu ús empíric o transcendental

(coneixement d‟objectes).

És per aquest motiu que els filòsofs es rebatien un a l‟altre: Spinoza i Leibniz pensaven, no es referien el món

No coneixien.

Aquesta divisió ens permet aclarir millor la noció d‟ens i substituir-la per termes més adequats. „Ens‟, en el

sentit més genèric, vol dir „allò que és pensat‟, és a dir, que no té contradicció. En aquest sentit tant és el que

puc pensar com el que puc conèixer. Ara, una vegada apressa que cal diferenciar ambdós activitats, cal

acotar millor el terme d‟‟ens‟.

La noció d‟„ens‟ respecte l‟àmbit de l‟enteniment designa allò que apareix dins de les condicions de la síntesi

Allò que apareix: Phainomenon, fenomen24

. És important dir que el fenomen no és el contingut de

l‟afecció, no és pura dada, sinó el contingut esquematitzat i determinat de la sensibilitat en conceptes. No

coneixem afeccions, sinó conceptes Sempre ens apareix el resultat de la síntesi, l‟objecte conegut.

Matèria (dada sensible) + Forma (estructura).

El conjunt de fenòmens constitueix el món sensible. El món sensible és el món de les coses per a

nosaltres com a subjectes finits (no hi ha objecte sense les condicions determinades pels subjectes). Illa

de la veritat, on hi ha coneixement. Ara bé, aquestes condicions són per a tota consciència, per a tot ésser

racional, o només per a l‟espècie humana? Allà on hi ha un ésser finit (sigui quin sigui) hi ha aparició de la

cosa hi ha pluralitat i llavors síntesi. Per tant, és una teoria de l‟aparició aplicable a tota consciència finita.

No només de l‟home, perquè llavors cauríem en mera psicologia. Tot ésser amb consciència té aparició

una estructura mental com la que acabem de definir. Una consciència on apareguin les coses, no que les

produeixi.

**** Les dades que ens apareixen a la sensibilitat són produïdes pels fenòmens? No, al revés: Els fenòmens

són fruit d‟articular les dades. Són les afeccions les que ens afecten; el fenomen és la forma d‟organitzar-les.

Així, d‟on prové l‟afecció? A l‟Estètica, Kant diu que la cosa en si (noümen) ens afecta i produeix l‟afecció,

però el noümen no es pot parlar en sentit positiu. Tant a la primera com a la segona edició, les paraules de

24

No hem de relacionar el fenomen amb aparença. És l‟àmbit de l‟objectivitat.


Segon de Filosofia

Kant són un pèl confuses. Schopenhauer en farà una altra lectura: Si diem que la cosa en si produeix

l‟afecció que organitza el fenomen, aleshores el fenomen és engany perquè la vertadera realitat és la cosa en

si. Món vertader i fals? Kant ben bé no diu això, però no resol el problema de l‟estatut de l‟afecció.

En la raó pura, pensar no està subjecte a límits El pensable són objectes noümènics (noesis, nous,

„pensar‟ en grec). Podem pensar molt més del que ens apareix Pensar no és contrastable, motiu pel qual

no es pot considerar coneixement. Conjunt d‟objectes noümènics: Món intel·ligible.

Com que podem pensar més del que coneixem, podem pensar coses amb independència de l‟espai i el

temps (per exemple „cosa‟, „res extensa‟, etc.) Pensem les coses fora del marc de l‟aparició; pensem les

coses en si. És un noümen la noció de cosa en si, noció que la podem pensar però no conèixer. Món

intel·ligible-Noümen-Cosa en si només tenen un sentit negatiu, no pas positiu: marquen el límit entre

conèixer i pensar, però cap d‟aquests conceptes poden ser utilitzats positivament com a font de coneixement.

els hem de pensar per ser éssers racionals, perquè formen part de la nostra natura, però no són saber.

Tenim conquerida la terra de la veritat, però ambicionem a anar més enllà, a l‟àmbit de la raó pura. Així

doncs, cal analitzar què passa en el pensar, perquè el pensar és tan essencial en la nostra naturalesa com el

conèixer. Dialèctica transcendental

3.4. La Dialèctica transcendental

Part de la Crítica de la raó pura que estudia la raó per comprendre el seu funcionament i estructura. Rep el

nom de „dialèctica‟ perquè intenta també tractar els arguments dialèctics generats per l‟ús per de la raó amb

el seu afany per captar l‟incondicionat, ús hiperfísic diu Kant.

Kant considera que la raó sempre busca la condició o fonament de les coses. Precisament la investigació

científica apareix com a conseqüència d‟aquest afany de la raó per la comprensió de les causes, condicions o

fonaments dels fenòmens. Però si el funcionament espontani de la raó no es limita per la crítica, tendirà a

pensar també la condició última de tres importants esferes: la condició o fonamentació última de la nostra

vida psíquica, la condició o fonament última del món físic i la condició o fonamentació última de la totalitat

dels fenòmens, tant psíquics com físics. Quan la raó actua d‟aquesta manera incontrolada acabarà pensant

en els objectes tradicionals de la Metafísica: L‟ànima, el món com a totalitat i Déu. Kant cregué que aquest ús

de la raó (ús dialèctic) és inadequat i dóna lloc a sofismes i contradiccions.

L‟incondicionat-absolut: les idees i la raó

Les síntesis són coneixements parcials, no totals. Els nostres judicis ens lliguen seguint un esquema: de

premisses a conseqüències. Una ciència no és un conjunt de judicis vertaders juxtaposats, sinó que els

organitza amb premisses (principis) per tal d‟intentar amb elles derivar-ne conseqüències. Raonaments.


Segon de Filosofia

L‟aportació, des d‟un punt de vista lògic, que fa la raó al coneixement és el d‟estructurar-lo. Aquesta

organització tendeix en darrer terme a trobar un principi del que ho podríem derivar tot. Funció regulativa.

Els conceptes de la raó van més enllà del coneixement segur, però intenta organitzar el saber En el fons el

que la raó vol buscar es l‟incondicionat, el primer principi, del qual deriva tota la resta dels

coneixements. La raó, així doncs, busca la suprema unitat del pensar intentant anar més amunt de les

categories, a una unitat superior, la idea, que constitueix el seu objecte. Tota idea de la raó vol expressar

l‟incondicionat o l‟absolut, allò que és independent i que és per si mateix.

Aquesta tendència a la unitat interna de les lleis i teories de la ciència no la crea l‟enteniment (només fa

síntesis, parcials), sinó que és una conseqüència de la raó sobre l‟enteniment. Però aquesta tendència

tampoc significa coneixement, perquè el coneixement és la síntesi de l‟enteniment.

“Així doncs un concepte transcendental de raó no és més que el d‟una totalitat de condicions d‟un condicionat donat. I com sols l‟incondicionat fa possible la totalitat de les condicions i, a l‟inrevés, la totalitat de les condicions sempre és ella mateixa incondicionada, llavors un concepte de raó en general pot explicar-se pel concepte de l‟incondicionat, en tant que aquest conté un fonament de la síntesi del condicionat […].

Atès que parlem aquí de la totalitat de les condicions i de l‟incondicionat com a terme comú de tot concepte de raó, topem novament amb una expressió que no podem evitar i que alhora no podem utilitzar amb seguretat per l‟equivocitat que comporta desprès d´un llarg mal ús. La paraula absolut és una de les poques paraules que en el seu significat originari és adequada per a un concepte del que no hi ha a l‟abast cap altra paraula en la mateixa llengua [...].

Empraré la paraula absolut en aquesta significació àmplia que s‟oposa a allò vàlid de manera merament comparativa o relativa, ja que això roman restringit a les condicions, mentre que allò val sense restricció”.

KrV, A 322-325/B 379-382.

Raonar significa relacionar judicis (de l‟enteniment) en formes deductives per tal de trobar

l‟incondicionat. Aquí hi ha la forma d‟obtenir les idees fonamentals de la raó. Altra vegada, la lògica

formal subministra la via d‟accés, aquest cop als conceptes de la raó. A l‟hora de relacionar judicis només hi

ha tres formes de relació, i a cada forma de relació correspon una categoria (substància, causalitat i

comunitat). La raó busca l‟absolut, però com que hi ha tres formes de relacionar-lo, pot buscar i pensar

l‟absolut segons les tres formes de relació. Necessàriament hi ha tres idees absolutes bàsiques.

Jo: Idea de substància absoluta, l‟ésser del qual només depèn de si mateix i que per reflexió de si

mateix diu que és. Indubtable.

Món: Noció de causa absoluta. Conjunt de totes les causes amb la seva relació i dependència amb la

primera.

Déu: Ésser tal que és definit pel conjunt (comunitat) de totes les realitat positives en grau màxim. Tot

predicat que implica realitat en grau màxim forma part d‟ell Té totes les perfeccions.


Segon de Filosofia

CATEGORIES DE

RELACIÓ IDEA

METAFÍSIQUES

ESPECIALS (WOLFF I

HISTÒRIA

METAFÍSICA25)

DIALÈCTICA

TRANSCENDENTAL

Substància Jo/Ànima Psicologia racional Paral·logismes de la raó

Causalitat Món Cosmologia racional26

Antinòmies de la raó

Comunitat Déu Teologia racional Ideal de la raó

Així doncs, les idees són conceptes de la raó referits a objectes que mai poden ser percebuts. Els

proposa la naturalesa mateixa de la raó i són transcendents perquè superen els límits de tota experiència:

Ànima, món i Déu. Les idees són representacions pures (no empíriques) de la Raó, es generen com a

conseqüència del peculiar funcionament d‟aquesta facultat cognoscitiva (recerca de l‟incondicionat) i

constitueixen l‟objecte tradicional de la Metafísica. No tenen un ús constitutiu sinó regulatiu: allò al que es

refereixen no pot ser objecte de coneixement (la Metafísica no és possible com a ciència?) però serveixen

com a elements regulador i directius de l‟activitat científica.

LES IDEES DE LA RAÓ, EL SEU ORIGEN I LÍMITS

L‟incondicionat en l‟àmbit de:

El subjecte Allò múltiple de l‟objecte

en el fenomen

Totes les coses en

general

Tipus d‟unitat

La unitat absoluta o

incondicionada del

subjecte pensant

La unitat absoluta de la

sèrie de condicions del

fenomen

La unitat absoluta de la

condició de tots els

objectes del pensament

en general

Realitat a la que obliga a

pensar

La condició o fonament

últim dels fenòmens

interns o vida psíquica


últim dels fenòmens

externs o coses físiques


últim de tots els

fenòmens

Disciplina a la que dóna

lloc a la tradició Psicologia racional Cosmologia racional Teologia racional

Idea Ànima Món Déu

Tipus de sil·logisme

fal·laç Paral·logisme Antinòmies Arguments fal·laços

Per a la tradició wolffiana, les tres disciplines metafísiques eren la psicologia, cosmologia i la teologia

racionals. „Racionals‟ per determinar que no és un estudi empíric Va més enllà del coneixement empíric;

és la culminació del saber: Investiguem fenòmens físics concrets perquè el que voldríem conèixer és el món

com a totalitat; ens interessen els fets de la nostra experiència interna perquè voldríem saber què som

25

A la Metafísica li han interessat tres temes perquè de fet la raó es projecta a l‟absolut en aquests incondicionats. Tanmateix, la tradició no havia vist aquest transfons de l‟organització i l‟absolut. 26

La cosmologia racional versa sobre si el món és creat, indefinit, etc. Aquests problemes tracten el món com a totalitat, no els fenòmens concrets de l‟experiència.


Segon de Filosofia

nosaltres en la nostra essència; i en darrer terme voldríem saber què és Déu, la transcendència. La

Metafísica, així doncs, volia respondre des de la pura raó a les tres preguntes transcendentals, i no des de

l‟experiència, perquè aquesta respon a partir de síntesis parcials. No hem de convertir una síntesi parcial a

una tesi del tot (cosa que és el perill de les ciències).

Per això la Dialèctica està organitzada en tres capítols, anomenats d‟una forma específica. Per què els

anomena així? Està clar que les tres idees són pensables, però les podem conèixer? Com que es tracta de

tres incondicionats i el nostre coneixement és només de síntesis parcials, està clar que els tres

absoluts són incognoscibles. Per tant, quan la Metafísica ha intentat ocupar-se d‟aquestes tres idees, ha

caigut en una mena de dialèctica d‟arguments o raonaments estèril perquè mai podrà arribar a una conclusió

cognoscitiva ja que l‟objecte no podrà aparèixer mai en l‟espai i el temps. Justificació del nom d‟aquesta

part: „Dialèctica‟ perquè la Metafísica quan pretén conèixer aquests conceptes au en argumentacions

contradictòries i dialèctiques; cau en il·lusions transcendentals27

. La Crítica és important per donar a la llum

la il·lusió; si aqueta il·lusió és realment il·lusòria ara tenim una arma per lluitar contra ella, malgrat que com a

éssers racionals (i finits) sempre volem anar més enllà de la particularitat.

Així doncs, cada capítol de la Dialèctica està dedicat als típics arguments que la tradició ha emprat per parlar

del món, l‟ànima i Déu, caient en la il·lusió:

Paral·logismes de la raó: La raó cau en arguments fal·laços. Una fal·làcia és un judici en què un

terme canvia de significat en un moment. Això és un paral·logisme.

Antinòmies de la raó: La raó intenta demostrar dues tesis contradictòries i dóna arguments per la

tesi i altres per l‟antítesi. Veuríem filòsofs que han defensat la tesi i altres la seva antítesi. Cap de les

dues és provatòria, ja que cauen en una il·lusió. La nostra raó es divideix per defensar arguments

oposats. Així, el capítol tractarà de veure les antinòmies amb els seus errors.

Ideal de la raó: La raó té la idea de Déu com l‟absolut dels absoluts (conjunt de perfeccions

possibles: omnitudo realitatis). No només la raó té aquesta idea, sinó que és com el seu ideal màxim,

és on la raó es veu a si mateixa projectada a la màxima perfecció. El seu ideal últim seria arribar a

conèixer a Déu i fins i tot a ser-ho.

En cada part es tractarà de treure a llum la il·lusió. És la part més negativa de la crítica perquè mostra com

les metafísiques anteriors són impossibles. Però aquest balanç negatiu té quelcom positiu: fer-nos conscients

que no podem arribar a aquest coneixement i “estalviar-nos feina”.

27

La il·lusió transcendental és l‟error d‟equiparar pensar amb conèixer: La raó ens porta a pensar l‟absolut, com que podem pensar l‟absolut és comprensible que creem arguments per conèixer-lo.


Segon de Filosofia

Paral·logismes de la raó (Jo)

Kant redacta aquest capítol tenint en ment a un interlocutor: El Fedó de Mendelssohn (influït per Leibniz). Si

bé es veritat que és una crítica a la disciplina metafísica de Wolff, l‟obra de Mendelssohn va ser de gran

rellevància a la seva pràctica. En el Fedó de Plató és on es donen els primers arguments sobre la

immortalitat de l‟ànima. Mendelssohn reconsidera l‟antiga obra platònica a la llum de Leibniz Refà tota la

temàtica platònica des de Leibniz sostenint que es pot conèixer l‟ànima i es pot demostrar la seva

immortalitat. És una obra que ha intentat fer metafísica de l‟ànima d‟una forma molt rigorosa (de fet, Kant

eleva la seva manera de treballar, però malauradament després de la Crítica mai serà possible).

La metafísica de l‟ànima pretenia demostrar que l‟ànima era:

- Indivisible (simple)

- Immaterial (espiritual)

- Immortal

Aquests predicats es prediquen d‟un subjecte (l‟ànima). Si ella és el subjecte estem fent ús de la

categoria de substància, perquè si no no li podríem atribuir res als predicats. Tanmateix, la categoria de

substància només té ús legítim si l‟apliquem a dades que, en aquest cas en parlar del Jo, serien de

sensibilitat interna. Si emprem la categoria de substància per sintetitzar el conjunt de vivències psíquiques

sotmeses al temps, n‟estem fent un bon ús, d‟aquesta categoria. Ara bé, això no és el que feia la Metafísica.

Per a la Metafísica, les vivències serien com l‟aspecte accidental de la vertaderes substància que quedaria al

darrera d‟això. L‟ànima no és un conjunt de vivències, sinó la unitat última de la qual les vivències en són els

accidents. La psicologia racional no aplica la noció de substància al conjunt de les dades, sinó a

una mena d‟unitat essencial, un substrat suport de dades (vivències).

D‟aquesta manera, només operaria legítimament una psicologia empírica, com per exemple la de Hume:

estudiava el flux, la successió de vivències i veia que entre elles hi havia certes regles d‟associació. Kant

deixa clar que pot haver-hi una psicologia empírica i aquesta és l‟única relacionada amb la ciència. No

obstant, això no és el que volia fer la Metafísica racional.

Si té algun sentit dir que hi ha una mena d‟unitat en tota consciència que és irreductible a les seves vivències,

aquesta unitat hauria de ser l‟activitat de síntesi. Perquè si no hi hagués activitat de síntesi ni tan sols es

podria dir que les vivències són pròpiament de cadascú. I si no podem dir que les vivències són de cadascú

no hi hauria unitat d‟experiència No hi hauria coneixement de les coses. El que constitueix la unitat prèvia

de les vivències és l‟apercepció transcendental, caracteritzada per ser auto activitat o pura activitat de síntesi.

Com que el jo transcendental és pura activitat de síntesi no el podem determinar en cap de les

categories en què sintetitza (és la condició de la síntesi, per tant no es pot categoritzar). Primer error:

pensar allò més íntim nostre en termes de substància Objectivació i fixació28

.

28

Kant comença a apuntar una tradició filosòfica posterior que caracteritza el jo per ser activitat i no per ser substància en primer lloc.


Segon de Filosofia

Justament perquè és auto activitat mai apareix com a dada, com que mai apareix com a dada mai no pot ser

objecte de síntesi No coneixement. L‟únic que podem fer és descriure el procés fins a arribar a l‟última

condició.

1. Aplicar categoria de substància més enllà dels seus límits.

2. No pot ser objectivable Incognoscible.

3. Per tant, no hi ha psicologia racional; n‟hi pot haver d‟empírica, però serà limitada.

La tercera antinòmia

Kant distingeix quatre problemes metafísics [relacionats amb els quatre tipus de categories] sobre la idea de

món, cada un dels quals tindrà la seva antinòmia

1. El món és finit o infinit en l‟espai-temps.

2. Divisibilitat de la matèria (ad infinitum o no)

3. Si només hi ha causalitat natural o si també hi ha causalitat per la llibertat.

4. Hi ha un ésser necessari o no? Connecta amb el següent capítol, però també té a veure amb el món

com a totalitat: hi ha ésser contingents només o a més hi ha un ésser necessari? Connecta Déu amb el

món.

Cada una d‟aquestes quatre parts té una estructura uniforme:

Testi Antítesi

Prova de la tesi Prova de l‟antítesi

Observació crítica, on s‟analitza on està l‟error de cada una de les opcions i es mostra que cap

de les dues és la definitiva. Les dues proves de la raó no són legítimes Els problemes

són cognoscitivament irresolubles.

Ens fixarem només en la tercera antinòmica, que juga un paper central sobretot quant a la seva aplicació

pràctica (moral): Si no hi hagués éssers viures, quin sentit tindria parlar de moralitat? La regla moral

pressuposa que hi ha un ésser capaç de complir-la o no, de manera que ha de ser lliure. Està

relacionada directament amb el segon interrogant: Si la resposta a aquesta pregunta és possible, és a dir,

que hi ha regles de conducta, necessàriament hem de ser lliures.

Kant entén per „llibertat‟, en sentit moral és capacitat de l‟acció o de realitzar el que la llei moral diu.

Tanmateix, la tercera antinòmia parteix d‟un caràcter previ i bàsic, no tan específic Idea transcendental

(ontològica) de „llibertat‟: L‟ésser és capaç d‟iniciar unes accions exclusivament des de si mateix i per

si mateix. Les seves accions no depenen de causes anteriors ni alienes a ell. Absoluta espontaneïtat

de l‟acció.


Segon de Filosofia

“La idea transcendental de la llibertat [...] es limita a expressar l’absoluta espontaneïtat de l’acció [Handlung]” (KrV,

A447/B475).

“Llibertat [en sentit transcendental] és la capacitat d’iniciar per si mateix una sèrie de coses o estats successius” (KrV,

A448/B476)

L‟última és una definició que formalment s‟apropa molt a la de Spinoza, malgrat que les conseqüències que

en tragué Spinoza varen ser contràries a les kantianes: Només Déu és lliure i nosaltres estem sotmesos a la

pura causalitat del món en tant que nosaltres som modes de Déu.

1. Testi

La causalitat segons les lleis de la natura no és pas l‟única a partir de la qual pot derivar-se el conjunt de

fenòmens del món. Per explicar-los fa falta una altra causalitat, per llibertat.

Prova de la tesi

Suposem que només hi ha causalitat natural (A), és a dir, només hi ha relacions que s‟estableixen entre

l‟abans i el després sintetitzat per la categoria. Si és causalitat natural, no hi ha res que iniciï la sèrie, perquè

també hauria de tenir una causa i així ad infinitum Com tot s‟esdevé segons l‟abans i el després, a tot li

podem trobar una causa Tot al seu torn té un efecte. Causalitat condicionada: Tota causa està

condicionada per una altra.

Quan pensem aquest esquema de causalitat, quan el pensem respecte totes les coses que es donen

simultàniament en el mateix espai, dóna lloc a l‟esquema de reciprocitat. Totes les causes del món fenomènic

són causes condicionades; cap d‟elles pròpiament inicia res29

. Però si nomes hi haguessin causes

condicionades, la sèrie de transformacions no hauria començat. Així, si només hi ha causalitat natural no

s‟iniciaria cap sèrie, però nosaltres veiem que sí que hi ha sèries de causalitats en el món; el món es

transforma Hi ha d‟haver una causa capaç d‟iniciar una sèrie: Causa no condicionada = Causa lliure.

Arribem a una contradicció Hem d‟acceptar que existeix una causa lliure.

2. Antítesi

No hi ha llibertat. Tot el que passa en el món es desenvolupa exclusivament segons lleis de la naturalesa.

Només causalitat fenomènica.

Prova de l’antítesi

En aquest cas, la prova neix per reducció a l‟absurd. Suposem que hi ha llibertat Hi ha un inici absolut

d‟acció Per definició, un inici d‟aboslut d‟acció no correspon a un fenomen, ja que tota cosa fenomènica és

condicionada. Si hi ha una causalitat no fenomènica, hi ha una causalitat que no es mostra en l‟espai-temps

29

Això es fa palès en el moviment local: un objecte xoca contra un altre, i aquest amb un altre, però el primer ha estat empès per un altre.


Segon de Filosofia

Entra en contradicció amb el principi de causalitat: només hi ha causalitat a allò aplicable en l‟espai-temps

(relació abans i després). L‟acceptació de la causalitat no fenomènica viola la universalitat del principi de

causalitat fenomènica.

Si acceptant la llibertat arribem a una contradicció, per reducció a l‟absurd, per tant, no hi ha llibertat.

La raó pura s‟escindeix a una tesi i a una antítesi, intentant provar bé una o l‟altra amb mecanismes racionals.

Il·lusió, ja que les dues no poden ser veritat alhora. Per tant, reconstruïts els arguments podem

observar la insuficiència de cada un d‟ells. En el fons, per aclarir els dos arguments, la insuficiència dels dos

casos està en el mateix. L‟error de les dues proves rau en la diferència entre fenomen i noümen: Una

realitat en tant que realitat que se‟ns dóna i una realitat que podem pensar si no és contradictòria.

En les dues argumentacions hi ha un moment on es passa del fenomen al noümen i viceversa.

- Prova de la tesi: Si només hi ha causalitat natural només hi hauria causalitat condicionada. Però del fet

que només hi hauria causalitat condicionada no es desprèn necessàriament que no s‟iniciaria cap sèrie;

només es desprèn que tot el que passa està interrelacionat. En el moment que pensem que no s‟iniciaria

cap sèrie, posem d‟alguna forma una idea respecte la totalitat de les sèries que ens permet concloure

que la llibertat ha d‟existir, però això és noümènic. La ciència només coneix causalitats condicionades, i

mai el tot, i si es limita a fer ciència no ho pretén a conèixer-ho tot i ho pot conèixer. El nostre

coneixement del món és sempre coneixement de causes condicionades. L‟argumentació hi ha un

moment on passa del nivell fenomènic a l‟exigència de conèixer el tot (noümen) Hem d‟acceptar que

nosaltres mai coneixerem la totalitat de les causes respecte un inici absolut (que remet al noümen).

- Prova de l‟antítesi: Suposem que hi ha llibertat, per definició, hi ha un inici absolut d‟acció Causalitat

no condicionada. Fins aquí, tot el que estem fent és una reflexió conceptual a nivell de noümen: Donada

la definició de llibertat ella exigeix aquestes determinacions, però en el moment en què passem a dir que

la llibertat no és condicionada, la relacionem amb el fenomen. La dimensió fenomènica ens serveix per

contradir l‟afirmació noümènica, quan ambdues parlen d‟àmbits diferents de realitat. En el fons no es

poden contradir. La llibertat ens parla de l‟inici absolut, si és absolut no és condicionat, si no és

condicionat, mai pot aparèixer en l‟espai i el temps Qualsevol intent d‟argumentar sobre la llibertat des

de l‟espai temps (negativament o afirmativa) no pot trobar el que pretén perquè no podem fer el salt

fenomen-noümen.

Ni la tesi ni l‟antítesi són probatòries. Per tant, mai cognoscitivament no serà resoluble el tema de la

llibertat. Com tot coneixement és síntesi d‟experiència, i experiència és causalitat condicionada, des

d‟aquesta mai es pot fer el salt a afirmar quelcom sobre la llibertat. Tanmateix, la noció de llibertat és

pensable, és lògicament consistent i definible. Com que és pensable, tampoc hi ha cap argument per dir que

no pot haver-hi llibertat, perquè si és lògicament consistent és pensable i, en el sentit de pensable, possible,


Segon de Filosofia

però possible respecte el noümen, mai respecte el fenomen. Com que queda oberta la possibilitat de la

llibertat, té sentit intentar respondre la segona pregunta.

Kant afegeix una nova consideració, anomenada „resolució de l‟antinòmia‟ (nom que ja es troba a les altres

crítiques també): En aquest pas més, la pròpia antinòmia queda mitigada. Fins aquí, podem dir que la llibertat

és pensable i per tant no es pot negar. Nosaltres, éssers racionals finits que actuem, per més que puguem

ser lliures (no es pot dir que no poguéssim ser) està clar que en tant que finits tenim una dimensió espacio-

temporal (cos); estem en el fenomen. Per molt que nosaltres ens adonem de la possibilitat conceptual de ser

lliures, alhora tenim dimensió espacio-temporal. Si tenim cos, tot el que realitza el nostre cos (el que és

observable de nosaltres) està necessàriament sotmès a la causalitat natural30

.

Per tant, no n‟hi ha prou per obrir l‟àmbit pràctic en dir que és possible la llibertat. Cal un pas més: demostrar

que és possible i, encara més, compatible [que es pot pensar alhora sense contradicció31

] dir que un

ésser és lliure i que tota la seva conducta observable està sotmesa a causalitat. La idea d‟un ésser

purament lliure = ésser no espacio-temporal; tanmateix, pot ser un ésser lliure i alhora fenomènic? Kant

construeix un model de pensament (no coneixement) per mostrar que les dues dimensions de l‟ésser són

compatibles No és una prova de llibertat; és una resolució que permetrà dir que simplement és pensable

i, per tant, possible la coexistència de causalitat natural i per llibertat en un mateix ésser.

És compatible: “Tant és així que fins i tot si arribéssim a un dia on la nostra conducta fenomènica fos

predictible amb la mateixa exactitud que la trajectòria dels plantes, tindria sentit dir que som lliures”. Per

elaborar el model, com que és un model de pensar, podem utilitzar elements noümènics: Quan parlem de

llibertat, amb la seva connotació moral que es manifesta com a decisió, ens referim a un tipus d‟activitat o

acció que no apareix en l‟espai-temps Pura activitat de l‟ésser no espacio-temporal. En canvi, quan ens

referim a conducta observable, ens referim a unes certes variacions a l‟espai-temps Tenen regularitat

en tant que causalitat (podem connectar una amb una altra, per exemple).

La pura activitat de decidir no és ben bé la realització d‟una sèrie de moviments en l‟espai temps ja que és

noümènica Decidir moralment, no és espacio-temporal Acció, activitat Tot això es relaciona amb

l‟única característica atribuïble al Jo transcendental. Per tant, podem pensar que el que els efectes de la

decisió, ja que l‟ésser està en l‟espai temps, es mostren en l‟espai temps. És a dir: malgrat que la decisió

sigui lliure, l‟efecte de la decisió sempre serà relacionable amb altres elements de l‟espai-temps i,

consegüentment, sempre podrem establir-ne regularitats. Una cosa és parlar d‟acció i l‟altra la

manifestació de l‟acció (que es tradueix en moviment).

Com hem dit, no es pot demostrar, no se‟n pot donar una sèrie. La via cognoscitiva només pot determinar

que és possible que hi hagi ésser finits lliures. En el fons, aquest model (com a model de pensar, no de

conèixer) remet al model monadològic de la llibertat preestablerta de Leibniz, però a diferència de Leibniz ell

30

Tot el que està relacionat amb el nostre cos apareix en l‟espai-temps Es categoritza en el concepte de causa. 31

En el marc de pensar, ja que la llibertat mai la veiem. Però si podem pensar alhora la tesi de la llibertat amb una manifestació de la conducta fenomènica, aleshores podrem dir que un ésser racional finit, per ser racional té llibertat i per ser finit és fenomènic.


Segon de Filosofia

no afirma que hi hagi éssers lliures com a tal. L‟únic del model que se‟ns presenta seria la forma com les

mònades actuen harmònicament.

Només per la llei moral podrem demostrar que existeix la veritat, a nivell teòric és impossible. És a dir, des de

la perspectiva de la raó pràctica, i si volem entendre l‟experiència moral, hem de defensar l‟existència de la

llibertat: si en les seves accions les persones estan determinades per causes naturals, és a dir, si no tenen

llibertat, no podem atribuir-los responsabilitat, ni és possible la conducta moral; d‟aquesta manera, la llibertat

és la ratio essendi (la condició de possibilitat) de la moralitat, a la vegada que la moralitat és la ratio

cognoscendi (allò que ens demostra) de la llibertat.

Crítica a la teologia racional

El tema de la teologia racional, Kant se centra en les proves d‟existència. Primer les classifica en dos grups:

Proves a posteriori

Argumentació que parteix de l‟experiència fins a arribar a la definició.

1. Prova cosmològica Relacionada amb la quarta antinòmia, ja que té a veure amb les nocions de „causa‟

i „món‟. Existeix un món on les coses són causades (i contingents), i totes les causes remeten a altres causes

Ha d‟haver-hi una primera causa; un ésser necessari: Déu.

Prova més important per a Leibniz

2. Prova teleològica: No es basa en la causalitat en el món, sinó que defensa que hi ha un ordre o unes

finalitats. El món no és simplement una mera disposició mecànica de coses, sinó que hi ha finalitats. Hi ha

d‟haver un ésser creador intel·ligent.

Proves a priori

Argumentació que parteix de la pròpia definició de Déu. Déu, com a omnitudo realitatis (ésser amb tota

perfecció), ha d‟existir, perquè si no li mancaria la perfecció de l‟existència. En termes de vocabulari kantià, a

partir de la idea de comunitat pensem un ésser caracteritzat per tots els atributs de realitat en la seva màxima

perfecció.

Kant observa que la conclusió de les proves a posteriori, si no es fes un ús implícit del concepte de Déu de la

prova a priori, pròpiament no podrien concloure la seva existència , sinó la d‟un ésser que no necessàriament

seria ell. Per tant, si no li donéssim un sentit moral a la primera causa o si l‟ésser intel·ligent creador no fos

bo, llavors a aquest ésser no el podríem anomenar „Déu‟. Les proves a posteriori, en la seva conclusió,

introdueixen implícitament el concepte de Déu com a ésser amb tota perfecció.


Segon de Filosofia

Així doncs, si les proves a posteriori es basen en l‟a priori, la prova ontològica32

és, segons Kant, la prova

principal33

per demostrar l‟existència divina, ja que és l‟única que explicita el concepte complet de Déu:

omnipotent, omniscient i moral. El concepte de Déu és el més perfecte que la raó pot pensar; és el seu

ideal, ja que projecta al màxim les seves perfeccions relatives.

Pel que fa a les proves a posteriori, totes elles fan un ús il·legítim de la noció de „causa‟: passen del

fenomen al noümen: tota causa és observable, però es remunten a una primera causa, Déu, que no ho és.

Quant a l‟argument ontològic, es confonen dos àmbits categorials: realitat, pensable i existència. Si Déu és

l‟ésser de totes les perfeccions (Leibniz diria que és una definició real, és a dir, no té contradicció lògica),

concloem que ha d‟existir. Ara bé, l‟existència no és cap predicat real o de definició lògica de la cosa: que

una cosa existeixi o no no modifica la definició de la cosa Si a una cosa li neguem existència, no canvia la

seva definició Si Déu no existeix, no entra en contradicció amb la seva definició. L‟existència no correspon

a les categories de qualitat, sinó a les de modalitat, que ens indiquen com esta en el món el que pensa,

sense afegir o negar res suposant que no existís34

.

Hegel: Tota la Crítica de Kant, depèn d‟unes categories, actes pel qual el pensament pensa l‟objecte. Per

tant, Kant sembla que estigui dient que les categories per pensar l‟objecte no permeten defensar l‟existència

de Déu. El problema de Kant, diu Hegel, és que queda presoner de la lògica de l‟objecte: no hi ha més

coneixement dels objectes, per més que alhora apunti a punts de fuga que no ho són (jo, llibertat, déu). Aquí

està per a Hegel la importància i a la vegada la insuficiència de Kant (insuficiència perquè la seva filosofia

depèn d‟una lògica objectivista. N‟hi ha una altra possible, es preguntaran filòsofs posteriors?). Hegel pensarà

que tot el que Kant postula de la raó, té raó de si perquè ha desenvolupat una lògica objectivista, ha posat

l‟èmfasi en l‟enteniment.

32

De fet, ell serà el que batejarà la prova a priori com a prova „ontològica‟ (ontos, „ésser‟; logos, „prova‟), ja que afirma existència des de la sola definició. 33

En el wolffianisme era la més important, en tant que era la prova de la raó. 34

En la forma lògica també es fa palès, amb els quantificadors: L‟existència és el quantificador, però no una característica de l‟objecte.


Segon de Filosofia

3.5. Doctrina del mètode

Segona part de la Crítica, on fixem el mètode de com fer filosofia sòlida a partir de l‟anàlisi prèvia que s‟ha fet

fins aquí.

Disciplina de la raó i ús regulatiu

El jo transcendental com pura auto activitat de síntesi Independent = Definició de llibertat. Tanmateix, no

són cognoscibles sinó possibles. Com que hi ha principi d‟activitat, hi ha facultat de pensar, que es

caracteritza per ser activa i espontània (a diferència de la sensibilitat) Allò que constitueix el Jo es

reflecteix millor en la capacitat de pensar. Aquesta, limitada a l‟espai temps és anomenada enteniment.

Tanmateix, hi ha un altra facultat de pensar, il·limitada i vers l‟absolut, la raó.

Si ens preguntem què quina funció te la raó pura des d‟un punt de vista teòric (respecte el saber), la resposta

és negativa: quan la raó pura vol conèixer el jo, el món o Déu, cau en il·lusions. No pot conèixer.

Kant defineix la coacció com acció en què es reprimeix i finalment s‟elimina la tendència constant a apartar-

se de certes regles (disciplina, obligació). aquesta coacció contribueix negativament a la formació d‟un talent

que tendeix a manifestar-se per si mateix. En canvi, ell entén per Canon („regla‟ en grec) el principi a priori de

l‟ús correcte de certes facultats cognoscitives. La raó no pot conèixer, per tant, respecte el conèixer la raó

no pot donar regla (no és canònica; l‟enteniment, sí). Tanmateix, com que segueix formant part del jo,

necessàriament ens la trobarem en l‟àmbit del coneixement, àmbit que intenta saltar-se les regles

precisament perquè ella es defineix com a pura activitat que aspira a l‟infinit. Cal limitar (que no eliminar,

perquè no podrem) les pretensions naturals de la raó pura, la qual vol conèixer més del que pot [per això el

títol del capítol es diu així].

Ara bé, un ésser màximament actiu es mostra tal i com és quan pot produir el que vol L‟activitat de la raó

serà plenament activa (no quan coneix, perquè està limitada per l‟espai temps en acceptar allò donat per

l‟experiència) a l‟hora de construir un món. La raó, que és praxis, és anhel i desig de construir un món. La

nostra raó té dues dimensions: una cognoscitiva (limitada), i tendència a produeix el món (aquí és on la raó

aporta canon i regla Món = Ordre = Regla). La raó construeix món perquè té una regla (d‟acció) que la

regeix. Raó = Principi d‟acció que vol crear un món moral i just.


Segon de Filosofia

Canon de la raó pura: vers la raó pràctica

El Canon versarà sobre la raó pura en tant que pràctica, en tant que cànon d‟acció. És en aquest

capítol on es troben les respostes al segon i tercer interrogants35

. Malgrat tot, el text del Canon acabarà

essent un text insuficient i per això desenvoluparà una segona crítica, cosa que no contemplava fer després

de la primera.

La raó pura, en tant que pràctica, és canònica. La raó es diferencia de la sensibilitat (pluralitat) perquè és

facultat de pensar Pensament = posar unitat. La unitat remet a la noció de llei: tota llei és unitat.

S‟ha d‟entendre la raó com a productora de lleis. Així doncs, la raó té una llei que articula necessàriament

tota la seva acció. S‟observa com Kant comença a abandonar la visió tradicional segons la qual les lleis que

han d‟articular la vida pràctica de les persones estan basades en la felicitat. Si la llei de la raó pràctica tingués

com a objectiu la felicitat, ens trobaríem en un objectiu indeterminable, ja que en el fons el que és la signficiat

remet sempre a elements empírics o pragmàtics, és a dir, depèn de contextos culturals, històrics, d‟elements

psicològics i fisiològics de l‟individu36

. Rebuig de l‟eudemonisme clàssic, encara sostingut també per

Wolff.

Una llei de la raó pura (sense res empíric) no pot ordenar la felicitat. És clar que l‟activitat de tot ésser

racional tendeix a la completud, a la perfecció o a la felicitat, però aquestes no poden ser les determinacions

de la llei. L‟única llei moral possible que es pot sostenir en plena universalitat és: “Obra de tal manera que

et facis digne de ser feliç”. Dignitat com a fonamentació de la norma moral. Els éssers racionals són

dignes en tant que, segons la tercera antinòmia, són lliures. Per tant, queda resposta la segona pregunta: El

que fonamenta la norma moral és dotar a tot ésser racional de dignitat.

Malgrat posar en primer terme la dignitat, encara tenim un eudemonisme corregit en la llei universal (“digne

de ser feliç”). Al Kant posterior de la primera crítica li semblarà superficial i decidirà reformular-la altra vegada,

no recorrent a cap referència a la felicitat ni a la dignitat de ser feliç. Romandrà només la pròpia exigència

d‟universalitat.

Conseqüentment, quin serà l‟objecte resultant de la llei? En tant que la raó és activa, les seves exigències

són produïdes per ella mateixa (no vénen imposades per quelcom extern) La raó produeix el seu objecte

(mentre que l‟enteniment el rep). Si tots els éssers racionals es comportessin d‟acord amb la llei universal, el

resultat seria la producció d‟un món moral, un món on es realitzen les exigències de la moralitat, la justícia,

etc.

És aquí on trobem la tercera resposta: Què podem esperar? Un món moral. Ara bé, els humans som éssers

racionals finits, que per la nostra dimensió corporal ens situem també en l‟àmbit fenomènic. Les decisions

que prenem es donen en l‟àmbit fenomènic on ens interrelacionem amb els altres, El món moral es realitza

en el fenomen també a través dels instruments que la natura ens dóna. Tanmateix, el món fenomènic és

35

Tota l‟Analítica respon al primer interrogant; la Dialèctica respon negativament al saber metafísica i el Canon és on trobaríem les altres dues respostes. 36

Hume ja va veure que si l‟únic fonament de les lleis morals tenia a veure amb aquests principis, llavors hauríem de parlar d‟usos i costums perquè no hi hauria normativitat consistent, sinó només normes culturalment condicionades.


Segon de Filosofia

subjecte a la causalitat (eficient o mecànica; sempre hi ha un abans i un després), mentre que el món moral

seria el lloc on es realitzen totes les exigències derivades d‟una llei formulada per un ésser racional lliure

Món moral com a realització dels fins de la llibertat en una realitat fenomènica, sotmès a la causalitat?

Perquè la pròpia idea del món moral sigui possible, aquesta idea pressuposa que els fins de la llibertat han

de poder almenys ser compatibles amb la causalitat fenomènica. La configuració de la natura ha de

permetre o concordar amb les exigències de la llibertat, ja que si no el món moral no podria realitzar-se.

Tanmateix, per afirmar quela causalitat de la natura d‟alguna forma està en funció amb les finalitats de la

llibertat, hem de pensar que existeix un creador moral del món: Déu. La natura ha estat produïda d‟una

forma mecànica, però d‟una forma mecànica que permet la realització de la llibertat. Perquè l‟esperança sigui

real i no pura ficció37

cal pressuposar que Déu ha creat el món. Si no, la nostra esperança seria infundada i,

per tant, tindríem la consciència d‟obligació (perquè ens és donada per naturalesa per la raó) però estaríem

obligats a actuar segons una llei que no pot produir el seu resultat.

El supòsit de l‟existència de Déu sembla entrar en contradicció amb la pròpia anàlisi crítica feta per Kant. És

per aquest motiu que l‟autor ha de distingir entre tipus de certesa:

Saber: Certesa objectiva, màxima i completa, en tant que té principis a priori. La certesa que associem al

saber és sempre una certesa objectiva (allò del qual parlem se‟ns mostra; l‟objecte apareix). Com que

l‟àmbit en el que se‟ns dóna té uns principis a priori, la certes es troba en grau màxim.

Glaube (Creença/tenir fe): Significa creure en quelcom però alhora donar-ne crèdit. Hi ha enunciats que

no podem dir que siguin saber perquè el seu objecte no està present en la sensibilitat. Tanmateix, tampoc

podríem dir que és mera opinió arbitrària. A la creença hi ha una certa argumentació que no té validesa

subjectiva, sinó objectiva ( és racional): en funció de les facultats de raonar del propi subjecte, podem

establir una argumentació L‟argumentació no és del tot arbitrària, però la cosa no apareix tampoc. No

és arbitrària perquè es desprèn de la pròpia forma d‟operar de les nostres facultats. L‟existència de

Déu seria una creença: hem arribat a la conclusió que ha d‟existir partint del que es deriva de les nostres

facultats, la nostra constitució finita. Donada la nostra constitució, l‟única forma de poder crear un món

moral és donant validesa al supòsit de Déu38

.

Per tant, per poder donar crèdit a l‟objectiu de la llei moral, la raó ha de fer un acte de fe. Però no és un

acte de fer arbitrari39, sinó racional, conseqüència d‟un raonament que parteix de premisses ja

conegudes. Així doncs, la teologia que surt de la crítica kantiana és mínima i està plantejada des de

l‟àmbit pràctic; no és una teologia dogmàtica perquè no afirma a Déu com a saber, sinó com a acte de fe.

Opinió (en front del saber), doxa: No hi ha certesa ni mètodes probatoris o principis que l‟articulin.

En el Canon queda ja palesa l‟estructura de la forma de tractar els temes morals i religiosos que se seguirà

mantenint a la segona crítica: el moment de la llei i la seva fonamentació (exigit per la pròpia raó Saber; no

37

Un relat subjectiu per autoconvencèr-nos per actuar moralment. 38

A un ésser racional finit mai no li podrà aparèixer Déu en sentit d‟intuïció, sinó que l‟única forma d‟arribar a la seva existència és a partir de la seva forma de pensar, des de l‟àmbit moral. 39

Hegel es quedarà perplex: Què vol dir que la raó ha de fer un acte de fe? Ell sostindrà que la raó finita encara no s‟ha reconciliat amb l‟infinit i, per tant, no ha arribat a la seva realització.


Segon de Filosofia

creença), i les seves conseqüències en l‟àmbit de la religió respecte l‟objecte (on entren en joc l‟esperança i

la creença). La segona crítica també es dividirà en analítica (on es fonamenta apodícticament la llei) i

dialèctica (ja que l‟altre tema és més complex i subjecte a argumentacions).

[TEXT KRV A808, A 815].

Kant s‟ha vist obligat a limitar el saber, però en contrapartida ha alliberat la fe. Per primera vegada, la fe es

lliure perquè no és conseqüència de cap raonament probatori, ja que un ésser racional pot actuar igualment

sota les obligacions morals encara que no admeti el supòsit de Déu (malgrat que potser això fa que les seves

accions no tinguin sentit) Distinció dels dos moments. El moment de la fe és un moment de llibertat i no de

necessitat dogmàtica.

“Havia de limitar el saber per fer lloc a la fe, puix el dogmatisme de la metafísica –i.e. el prejudici d‟avançar en ella sense cap crítica de la raó pura- és la veritable font de tota la descreença contrària a la moralitat, que sempre és certament molt dogmàtica”.

KrV, B XXX.

L‟arquitectònica resultant de la crítica

En aquest capítol, Kant es dedica a podar l‟arbre de la filosofia:

El sistema de filosofia racional (abans de la crítica) El sistema de la filosofia real (després de la crítica)

1. Propedèutica: Lògica. 1. Propedèutica: Crítica de la raó.

2. Ciència: Metafísica.

2. Ciència: Metafísica

2.1. Metafísica de la natura:

Filosofia transcendental (Ontologia)

Metafísica corporal (Física racional)

2.2. Metafísica dels costums

(KrV, A 841-847 / B 869-875).

En aquest capítol Kant reconstrueix el sistem a de la filosofia clàssica racionalista, basant-se amb l‟anàlisi de

la crítica. La culminació de la filosofia clàssica (dogmàtica) seria Wolff, qui considerava que podríem tenir

saber de tot. No obstant, després de la Crítica es fa palès que hi ha molts elements d‟aquesta filosof ia que

són insostenibles.


Segon de Filosofia

Filosofia clàssica

La lògica seria la disciplina que possibilita el desenvolupament de les altres ciències, en tant que ensenya els

mecanismes de raonament, basats en els principis lògics de no contradicció i raó suficient (Leibniz, Wolff).

Aquests ens permetrien per mètodes deductius conèixer tota la Metafísica. La lògica posaria els fonaments

del càlcul, de la Metafísica ( S‟entén „Metafísica‟ com a sinònim de „ciència‟).

Després, hi hauria una primera metafísica sobre l‟objecte natural o sobre la llibertat/moralitat/cosumts

practica. Dins de la metafísica de la natura, hi hauria una metafísica general (Ontologia, estudi de l‟ens sense

fer distinció entre noümen-fenomen Dogmàtica, perquè no es distingeix pensar-conèixer) i després una

metafísica del cos, de l‟ànima, cosmologia racional o teologia racional.

N‟anomenaven „racional‟ a aquesta filosofia en tant que creien que tots aquests objectse d‟estudi podien ser

estudiats d‟una forma racional.

Filosofia real (post-crítica)

Destrucció de conceptes i idees que no poden ser coneguts. Primer cal la Crítica com a propedèutica per

constituir uns principis ferms de la nova doctrina. Aquesta substituiria la lògica, perquè aquesta només

permet fer judicis analítics i no pur coneixement.

Feta la crítica, emergeixen els àmbits dels que es pot parlar: Metafísica com a ciència (contingut doctrinal de

la filosofia que depèn de la crítica Metafísica crítica i no dogmàtica). En ella trobem la metafísica de la

natura o la dels costums. En el primer àmbit, els principis els dóna l‟enteniment, mentre que en el segon ho fa

la raó. Només hi ha dos àmbits que tenen contingut filosòfic: l‟objecte natural fenomènic o l‟objecte de la

llibertat.

La metafísica de la natura es divideix en filosofia transcendental i metafísica corporal. La filosofia

transcendental (l‟ontologia d‟abans) està determinada pels principis de l‟enteniment Ontologia del que

apareix, del fenomen. Pel que fa a la metafísica corporal, els principis de l‟enteniment són aplicats a la noció

de matèria i de moviment (no a cap fenomen en concret). Els principis transcendentals permeten justificar els

principis de la mecànica clàssica (que seria la part a priori de la física; mecànica racional, pura construcció

geomètrica de la idea d‟espai, moviment i matèria Condicions de possibilitat de tota manifestació

fenomènica material.

La metafísica dels costums versa sobre la facultat canònica de l‟acció, és a dir, la raó pura en tant que

pràctica. Acció, llei moral, normes morals (no parlarem d‟objectes donats, sinó d‟aquells produïts per la

raó). Diferència entre natura i llibertat Cal un nexe d‟unió, que no vingui donat per la llibertat ni pel

fenomen (i per tant no és una afirmació teòrica ni una llei moral): Déu.

Així doncs, una vegada feta la Crítica, Kant comença a construir el nou sistema de filosofia:


Segon de Filosofia

1785: Fonamentació de la metafísica dels costums. Inici del desplegament de la part pràctica. En lloc

de publica directament una metafísica dels costums (tal i com dictava l‟esquema), Kant fa una

fonamentació prèvia a causa de les problemàtiques fruit del cànon. Així, a la Fonamentació es mostra

com la felicitat no pot jugar cap paper. L‟ètica o la moral no depèn de ser feliços. Kant no nega que la felicitat

sigui un fi legítim dels homes, però la recerca de la felicitat no pot ser el fonament de la moral, inclús molts

cops és contrària.

1786: Metafísica de la natura: Pas dels principis transcendentals als principis a priori de la física.

Construcció i justificació de la noció de matèria. La matèria de la física moderna no és observable, és on

constructe.

1788: Crítica de la raó pura. Kant creu que la Fonamentació pot ser millorada, almenys si no en el registre

(a la Fonamentació és popular, mentre que a la Crítica es vol fer tècnic). Cal un text tècnic que substitueixi

totalment el Canon40

: Aquesta crítica no només tracta com a fonamentació tota la temàtica de la llei moral,

sinó també el tema del món moral i l‟esperança/fe ( És analítica i dialèctica). Com que hi ha una nova

crítica pràctica, la Metafísica dels costums s‟ajorna fins el 1791.

1790: Crítica del judici. Perquè una tercera crítica si la primera tracta la natura i la segona la moralitat o

llibertat? Hi ha certes temes que relacionen ambdós àmbits Cal tractar específicament el problema de

la relació entre causalitat mecànica i llibertat. Kant tractarà l‟art àmbit on es veu clarament que la

llibertat pot utilitzar la natura per produir quelcom nou Li servirà de pretext per parlar entre la

relació entre ambdues esferes. L‟art és el resultat de la llibertat però el que vol fer és encarnar quelcom

en la natura Compatibilitat entre lleis morals i naturals. No s‟ha d‟entendre com una part nova, sinó

com una reflexió entre les dues partes, els dos objectes ja constituïts: l‟objecte només pot ser o bé moral,

o bé derivat de la natura.

40

Com que Kant està preparant la segona edició de la primera crítica, decideix no canviar el Canon i preparar una crítica específica destinada a ell.

Documents

II. Kant Apunts Nets