FUNDACIÓ VILA CASAS

PRESIDENT

Antoni Vila Casas

DIRECTORA GENERAL

Cristina Berenguer de la Quintana

GERENT

Maria José Alcoriza i Vivas

DIRECTORA D’ART

Glòria Bosch Mir

RESPONSABLE PALAU SOLTERRA

Núria Costa Polo

ADJUNTA A DIRECCIÓ D’ART

Isabel Gómez Rovira

CAP PREMSA I COMUNICACIÓ

Natàlia Chocarro Bosom

JC Roca Sans Xipre. La frontera

EXPOSICIÓ

CURADORA

Glòria Bosch Mir

COORDINACIÓ

Glòria Bosch MirIsabel Gómez Rovira

DOCUMENTACIÓ

Lilianna Marín de Mas

ASSEGURANCES

Vitalicio

CATÀLEG

COORDINACIÓ

Glòria Bosch MirIsabel Gómez Rovira

DIBUIX DIGITAL

Joan C. Roca Sans

TEXT

Presentació Eduard CarbonellRelat: Joan C. Roca Sans

TRADUCCIONS

Anglès: Verónica Lambert

DISSENY I MAQUETACIÓ

Ferran Giménez

IMPRESSIÓ Creacions Gràfiques Canigó, slDipòsit legal B-xxxx-2010

© dels textos: els autors© de les fotografies: l’autor© d’aquesta edició Fundació Vila Casas

De l’1 d’octubre del 2011al 27 de maig del 2012

Carrer de l’Església, 10

17257 TORROELLA DE MONTGRÍ (Girona)

Tel 972 761 976

palausolterra@fundaciovilacasas.com

www.fundaciovilacasas.com

HORARIS

dissabte. d’11.00 h a 14.00 h i de 16.30 h a 21.00 h

diumenge i festius d’11.00 h a 14.00 h

Tancat: de la segona quinzena de des. fins a finals de gen.

Tancat tots els dilluns (excepte si és festiu que tancarà dimarts)

Setmana Santa:

dijous i dissabte: d’11.00 h a 14.00 h i de 16.30 h a 21.00 h

divendres: d’11.00 h a 14.00 h

Tancat Setmana Santa: diumenge i dilluns

AGRAÏMENTS

Antoni Vila CasasGlòria BoschIsabel GómezNatàlia ChocarroMontse CostaEduard CarbonellFerran GiménezAlain BuechÀngels CollMercé CamprubíFrancesc AlborchVerónica Lambert

JC Roca Sans Xipre. La frontera

4 5

La hibridació segella la clau del futur. Els mitjans s’ intoxiquen els uns als altres i

el més interessant d’aquesta intoxicació no és el mer transvasament tecnològic,

sinó el conceptual.

Joan Fontcuberta, “La cámara de Pandora”

Il·luminar el passat amb la memòria del present

El relat que ens ocupa avui, “Xipre. La frontera”, és, en paraules del mateix autor,

“un treball que explora la problemàtica política i humana de l’illa de Xipre”. El seu

títol fa referència a la separació física i ideològica que des de fa trenta-sis anys

divideix les comunitats xipriotes grega i turca.

Roca Sans analitza amb el rigor de l’investigador els fets històrics, i els situa com

a rerefons de la seva història concreta; o millor dit, situa la seva història concreta,

inventada, dins la història dels fets reals. Aporta la seva experiència viscuda en

els llocs concrets, el seu estudi, la seva recerca i, finalment, la seva opinió sobre

els esdeveniments històrics. En els seus viatges pren notes, dibuixa, elabora

carnets de viatge. Com ho feien els pintors a les primeries del segle XIX –abans

dels realistes francesos i dels impressionistes, abans de la pintura al plein air–

que s’inspiraven en la naturalesa i després realitzaven l’obra al seu estudi.

Els resultats plàstics obtinguts procedeixen d’una transformació d’aquells apunts

esbossats en els seus quaderns. A partir d’aquí, el mateix artista ens descriu el

seu procés tècnic i conceptual: “Sabem que els programes d’edició d’imatge

serveixen per millorar les captures fotogràfiques. Però es pot anat més lluny, si

6 7

Els tres suports: el vídeo, el catàleg (concebut com a novel·la gràfica) i l’exposició

de les obres, conformen una unitat on aquestes característiques que hem apuntat

responen plenament.

Evidentment, Roca Sans pren partit davant els fets històrics en “Xipre. La frontera”.

És la implicació de l’artista en el món d’avui, en temes concrets. I ho fa de manera

que supedita formalment el seu art a allò que explica; tria la manera plàstica de

fer-ho. És una història inventada, però és una invenció que pressuposa descriure

una realitat històrica concreta i real a la manera de crònica, de documental, de

còmic. Però des del dibuix o la pintura, des de l’art, que és el seu llenguatge.

Eduard CarbonellCatedràtic d’Història de l’Art a la Universitat de Girona

s’utilitzen per a transformar i enriquir apunts, un cop rasteritzats fotogràficament.

La no-intervenció “analògica” posterior és el que fa que siguin fotografies. Així

doncs, el que arriba al públic són, tècnicament, fotografies, però salta a la vista

que el que es pretén és anar en contra de la mirada construïda a través d’una lent

que imita l’ull humà. El meu objectiu és establir un context de producció on art

manual i ciència estableixin un diàleg fructífer”, afirma.

El resultat és una narració plàstica, com trobem a tota la història de l’art, com

trobem des de, per exemple, les miniatures hispàniques del segle X on la narració

de diverses escenes es desenvolupa de manera seguida. I des d’aquest moment

fins arribar al còmic del segle XX. No és un documental fotogràfic, no és cinema;

sí que és, però, dibuix fet a partir de la retentiva de les visions acumulades,

que la tecnologia ha permès portar al resultat que avui veiem. Des del punt de

vista plàstic ens trobem davant de dibuixos fets en negre sobre textures com

d’aquarel·la, on predominen els tons ocres, però també de vegades els blaus i

verds molt clars.

La seqüència en el vídeo va acompanyada d’una veu en off que explica el que

anem veient, donant lloc a un relat construït completament, que els dibuixos

descriuen de manera minuciosa. Descripció de paisatges, d’escenes complexes de

molts personatges, resoltes amb trets segurs i imprescindibles, amb tractament

de perspectiva, aconseguida tant pel dibuix que conforma diversos plans en

profunditat, com amb els blancs obtinguts amb reserva de color. Llum que es

disposa procedent de diversos focus, i que contribueix a la volumetria de les

escenes. Algunes d’aquestes sembla que s’inspirin en els gravats de Goya; altres,

pel tractament de la llum en un únic focus de l’escena –és el cas d’una espelma

central–, ens evoquen la pintura tenebrista.

8 9

Xipre. La frontera

10 11

Em dic Marina, i el meu interès per Xipre va començar a Barcelona en assistir a la presentació d’una patent per traslladar fotografies de murals amb un gel plàstic. Allà vaig fer amistat amb la Diana i el seu marit, en Kypros, que també es dedicaven a la restauració de bens patrimonials.

Em varen convidar a visitar-los, i vaig voler explorar per mi mateixa la veritat d’aquella illa més enllà de les versions, molts cops contradictòries, segons fossin gregues, turques o britàniques les fonts consultades. Nicolás, el meu xicot d’aleshores, s’hi va apuntar de seguida.

Xipre. La frontera(Adaptació del relat “Nicòsia. La ciutat dividida” de Joan C. Roca Sans)

12 13

Monestir d’Agios Georgios Alamanou

El mateix dia de la nostra arribada vàrem trobar-nos un ancià pater, de nom Dionisos, en el monestir d’Agios Georgios Alamanou que ens va dir sense pregunta prèvia per part nostra:

“Els soldats entraren a Sant Barnabàs i ens lligaren les mans, mentre ens insultaven i colpejaven. Després d’unes hores d’incertesa, ens ficaren en un camió amarrats pel coll els uns amb els altres. L’oficial donà unes ordres que no vaig comprendre. Hi havia tant d’odi en la mirada d’aquells homes que vaig pensar que ens anaven a matar”.

L’home s’aguantava dret ajudant-se amb un bastó gairebé tan alt com ell. Els seus ulls clars miraven per sota d’unes celles poblades. En ells hi havia curiositat i tristesa. La mirada desprenia una profunda, càlida i entranyable humanitat. Assenyalant els retrats que penjaven d’una paret, va dir:

“Tots morts. Tots morts. Sí, aquest és l’arquebisbe Makarios”.

14 15

Clavades en un cartró amb un gran marc sense vidre es veien fotos de tota una vida. En una d’elles un monjo estava mirant com Dionisos pintava. En altres, un grup contemplava un dels seus quadres acabat, o es veien familiars posant al costat d’un automòbil. A l’altre

extrem s’alçava un cavallet amb una icona començada i tubs de pintura seca que indicaven que l’ancià pater ja mai no acabaria aquell quadre.

1974

Volgué la casualitat que la primera persona amb qui vàrem parlar a Xipre fos una de les víctimes dels dramàtics fets d’aquell estiu sagnant,

quan el cop militar de Nikos Sampson va proporcionar a Ankara el pretext amb el qual havia estat somiant per envair més d’un terç de l’illa, i d’on els turcs no tenien intenció d’anar-se’n.

16 17

1946

Després de la Segona Guerra Mundial, l’arquebisbe Makarios i el general grec Georgios Grivas constituïren l’EOKA (Organització nacional de combatents xipriotes). Deu anys més tard començà la lluita per la independència. L’exèrcit britànic va enviar prop de 40.000 efectius per a lluitar contra la guerrilla, que comptava amb el suport de la població civil. L’any 1959 es va assolir la independència, que prohibia tant l’Enosis (unió amb Grècia) com la Taksim (partició de l’illa) alhora que instituïa com a garants del nou estat el Regne Unit, Turquia i Grècia.

1946

Després de la Segona Guerra Mundial, l’arquebisbe Makarios i el general grec Georgios Grivas constituïren l’EOKA (Organització Nacional de Combatents Xipriotes). Deu anys més tard començà la lluita per la independència. L’exèrcit britànic va enviar prop de 40.000 efectius per a lluitar contra la guerrilla, que comptava amb el suport de la població civil. L’any 1959 es va assolir la independència, que prohibia tant l’Enosis (unió amb Grècia) com la Taksim (partició de l’illa) alhora que instituïa com a garants del nou estat el Regne Unit, Turquia i Grècia.

18 19

1963

Durant tres anys es va mantenir la calma fins que un incident va desencadenar una espiral de violència. Ambdues comunitats constituïren grups paramilitars que protagonitzaren violents enfrontaments, mentre els turcs xipriotes anaren passant de nuclis rurals aïllats a enclavaments i zones on es podien sentir més segurs. L’any 1963 l’ONU es veié obligada a intervenir, perquè l’OTAN no podia fer-ho atès que tant Grècia com Turquia n’eren països membres.

20 21

L’any 1974 la situació va fer un gir radical. La Junta Militar grega instigà un cop d’estat a Xipre, amb el suport de la CIA. El primer ministre turc Bulent Ecevit tement que Nikos Sampson, membre radical de l’EOKA, ara primer ministre de Xipre imposat per la Junta, es llancés a massacrar els turcs de l’illa, es dirigí a Londres per sol·licitar una intervenció conjunta turcobritànica. Els britànics vacil·len i Ecevit decideix actuar en solitari. Té davant seu l’ocasió que estava esperant. I comença l’operació Attila.

Forces d’infanteria de marina desembarquen prop de Kyrenia, mentre un cos aerotransportat aterra a la plana situada entre les muntanyes de Kyrenia i Nicòsia, en una zona de població majoritàriament turca. Ambdós contingents es reuneixen i l’endemà el cop militar de Sampson avorta, al temps que la Junta dels coronels queda col·lapsada a Grècia.

L’illa queda de facto partida en dos. Una cosa hagués estat intervenir per derrocar Sampson i retirar-se després, però una ocupació militar permanent és inadmissible. A mitjan anys 70 s’engeguen les converses de pau que no han donat cap resultat fins ara. L’any 1983 s’autoproclama la República Turca del Nord de Xipre que només és reconeguda per Ankara.

22 23

24 25

Rumb a l’Oest

Després de visitar el castell de Limassol, menjàrem mussaca al costat del Mercat Central. Més tard vàrem decidir baixar per la costa fins a l’extrem occidental de l’illa, abans de travessar la serralada de Troodos i entrar a Nicòsia per trobar-nos amb la Diana i en Kypros.

Pel camí ens vàrem aturar en un parell de monestirs, molt restaurats però amb escassos residents. En el de Chrysorrogiatissa tan sols hi viuen dos monjos. El que ens va atendre, Arsenius, era romanès.

Tenia pocs coneixements de grec i cap d’anglès, però, veient el nostre interès, ens mostrà una cambra secreta amb dotzenes d’icones apilades i catalogades.

26 27

Muntanyes de Troodos Arribàrem a una vall, anomenada de Solea, molt arbrada i fresca, amb rierols d’aigües netes i arbres fruiters. Travessàrem el poble de Kalopanagiotis, amb les seves cases de muntanya, de teulades inclinades i galeries de fusta.

Vàrem creuar el riu Setrachos per un pont que salva una torrentera fonda, i vàrem anar a parar a una esplanada... a on s’aixeca l’antic monestir d’Agios Ioannis Lampadistis, que estava obert i tenia els llums encesos. El frare al càrrec ens convidà amablement a entrar. En fer-ho, no vaig poder ni parlar. El passat venia cap a mi i jo el rebia extasiada, flotant entre l’origen i el final dels temps, i no m’hagués mogut d’allà fins que em fessin fora.

28 29

El frare Alexis s’acostava als cinquanta. Ostentava una barba grisa i un somriure permanent de felicitat. Era grec, de Tessalònica, havia viscut al Mont Athos i ara, des de feia vuit mesos s’ocupava d’aquell lloc. Vàrem preguntar si hi havia servei l’endemà, diumenge.

El pater de Kalopanagiotis oficiava la cerimònia. Els homes i les dones estaven separats. Descriure el lloc em portaria hores, així que em limitaré a dir que el Templón, que fa d’iconòstasi, és de fusta pintada i data del segle XIII, un autèntic miracle de supervivència, que segueix en actiu.

Les parets de les tres esglésies estan cobertes de frescs de diferents èpoques i estils, alguns de l’anomenat italobizantí, que acusen una clara influència occidental per la introducció de la perspectiva i la mida relativa de les figures.

30 31

L’església estava abarrotada. El ritual es desenvolupà en la penombra, senzill i emocionant, per les salmòdies que el germà Félix cantava acompanyat de dos seglars, a la llum vacil·lant de les espelmes que sosteníem, als canelobres i les làmpades d’oli, la benedicció del pa i el vi, l’olor de l’encens i a la dringadissa metàl·lica de l’encenser.

Arribat el torn de la política, li vaig preguntar la seva opinió sobre el problema de Xipre. La resposta va ser senzilla:

“El que fa por són els fanàtics, del costat que siguin. A Xipre els polítics han creat barreres d’odi i és que ningú no està lliure de culpa, tot i que, ningú no vol reconèixer la seva part”.

32 33

Ens va dir que a les onze tenien un bateig. Encara que a les muntanyes de Troodos ens esperaven una pila d’esglésies pintades, vam pensar que un bateig ortodox no es veu cada dia, així que ens vàrem acomiadar amb un “fins després”, vàrem fer un tomb per la vall i a les onze ja tornàvem a ser dins l’església.

Al vespre vaig trucar a la Diana i en Kypros. Ens veuríem el dia següent al seu taller a Nicòsia, al costat del Museu Bizantí, on ens mostrarien les icones que havien restaurat; i a la tarda ens ensenyarien el barri que és al costat de la Porta de Famagusta, el lloc més “in” de Nicòsia. Allà, a l’església de la Panagia Chrysaliniotissa, recolliríem el seu pare i soparíem a casa seva. La mare de la Diana, l’Elenitsa, era fora de la ciutat visitant una germana, però tenia previst tornar l’endemà.

34 35

Nicòsia

El taller ocupava una casa de pedra amb una creu a la llinda. Al vestíbul s’erigia una estàtua de fibra de vidre de mida natural, que representava un jove d’uniforme amb el cap descobert. Sostenia un subfusell Sten amb la mà dreta mentre amb l’esquerra assenyalava un punt indeterminat.

La Diana ens va informar:

“Jo he nascut a Austràlia però sóc neta d’emigrants xipriotes. En el 89, el meu pare va vendre el que tenia i va decidir tornar a casa. Les històries que m’havien explicat els avis a Queensland sobre la seva joventut a Xipre alimentaren les meves fantasies d’infant”.

Assenyalant un retrat a la paret vaig preguntar:

–Qui és l’home de la foto?

L’expressió d’en Kypros es tornà torba. Els seus ulls van buscar els meus ulls. La seva intensitat em va trasbalsar. Mirant fixament el retrat respongué:

–És el meu oncle Andreas. Va néixer a Agios Minas, prop de Limassol. Fou el primer a ser penjat pels britànics junt amb el seu amic Michael Karaolis. L’execució tingué lloc a primera hora del 10 de maig del 56. Jo vaig acceptar l’encàrrec de restaurar el lloc del patíbul.

36 37

Sobre la taula, un llibre. A la tapa, la fotografia d’un cementiri creuat amb filferro de punxes. Apareixien tombes obertes, sepultures buides i creus trencades.

–Només per trobar un anell o una dent d’or. Quin ser humà és capaç de fer això?–, va dir la Diana amb amargor.

–D’on són aquestes fotografies?–, vaig preguntar-li.

–De la zona ocupada pels turcs–, respongué.

38 39

A l’estudi, sobre la taula, jeia l’estàtua d’un altre guerriller. La intempèrie l’havia deteriorat. Vaig demanar uns guants de plàstic i els dos vàrem començar a fregar-la fort amb raspalls mentre la Diana i en Nicolàs ens miraven. Era tot el que podia fer per expressar la meva solidaritat.

40 41

Fins que algú va proclamar que ja era hora de menjar. Ens vàrem rentar les mans i sortírem a prendre un kebab amb pa de pita, camí del Museu Episcopal. Allà ens vàrem aturar en front dels

mosaics paleocristians de Kankaria, espoliats a la zona ocupada i recuperats després de llargues batalles judicials, i que havien estat restaurades pels nostres amics.

Vàrem passejar tots quatre per la Porta de Famagusta. Al final de cada carreró, barricades de fusta i ciment, reforçades amb bidons de llauna, i cartells de prohibit el pas en grec i en anglès. Parapets de sacs terrers on s’obrien forats per a instal·lar metralladores. Tot feia la impressió de provisionalitat, i deixava veure que les barricades s’havien aixecat per aturar una hemorràgia, i que més tard... ja es veuria.

42 43

Decidírem no parlar de política durant el sopar, però com la Christiana, una amiga de la família, volia xerrar amb nosaltres, vàrem quedar l’endemà al Museu del Folklore on treballava. Amb ella hi havia l’Eleni, la responsable, que a la pregunta de “Per què vàreu votar que no al referèndum de 2004?”, respongué:

“La decisió no fou fàcil. La nit abans vaig tenir malsons. Els avions turcs violaven contínuament el nostre espai aeri. Si ho fes un avió grec, el farien caure. El pla de Kofi Annan convenia als interessos estratègics de Washington, Londres i Ankara, però a nosaltres no. Per això un 75% votàrem en contra”.

44 45

Kyrenia i Salamina

“Què content estic d’ésser turc!”, proclama una gran pancarta a l’entrada la zona ocupada quan s’enfila l’autopista que condueix al port de Kyrenia, on vàrem parar a dinar. Al restaurant vam xerrar amb un venedor d’excursions en goleta, que responia al nom de Mehmet , que ens va dit tot gallejant:

“Estem preparats per fer-nos amb el control del sud de l’illa en deu minuts. Turquia no té portaavions com els Estats Units i per això necessita aquesta illa. Ali Talat, el nostre president a Xipre, va estudiar a Turquia i després al Regne Unit. És intel·ligent, però no pot fer res sense l’autorització d’Ankara. Proposa fer això i allò i després Erdogan o l’exèrcit turc li paren els peus”.

A Salamina, el recepcionista de l’hotel on passàrem la nit era fill de kurds procedents de Turquia. Mentre girava el monitor perquè ho poguéssim veure, indicà:

“Aquestes imatges van ser preses fa vuit mesos al Kurdistan. Mirin què li fan a aquest nen dos policies de paisà. Li torcen el braç i l’hi trenquen, com si res”.

Va obrir un altre vídeo. Hi sortia un grup de policies enfonsant les porres en el cos d’un home per tal d’abatre’l.

“Ara digueu-me: qui és capaç de fer això? Només unes bèsties en són capaces”.

46 47

Famagusta

Ocupàrem el matí visitant l’antiga Famagusta. Tot el perímetre que delimiten les muralles està abocat al turisme. No és estrany, ja que conserva moltes esglésies gòtiques en ruïnes o convertides en mesquites, les palmeres creixen a tot arreu, les cases són baixes i de colors clars i alegres.

La ciutadella, que els militars han abandonat recentment, es coneix com la Torre d’Otel·lo, així batejada pels britànics, perquè Shakespeare ambientà l’obra a Famagusta. A l’interior, les sales gòtiques i les casamates estan habitades per coloms. El terra és ple de munició. A l’altra banda dels murs, les patrulleres turques ostenten la bandera roja amb la mitja lluna.

48 49

Aeroport de Larnaca

L’aeroport de Larnaca és petit i cal compartir taula. Quan tornava amb la safata, Nicolàs estava parlant amb uns anglesos. M’indicà divertit:

“Escolta Marina, escolta. Es diu Robert Freeman i serví tres anys durant la guerra de Xipre. Ha anat molts cops a Limassol on té llogada una casa amb opció de compra”.

Referint-se als patriotes el veterà admeté:

“Herois per uns, terroristes pels altres, aquells nois lluitaven pel seu país”.

Barcelona

El meu cos tremolava amb l’abraçada d’en Kypros ajaguts al meu estudi de Barcelona. Sentia al coll l’escalfor del seu alè, com una glopada d’encens. Una penetrant olor a cera cremada m’embolcava com si estigués en un lloc de culte, i es barrejava amb la seva olor, que resultava tan característica.

Aquella olor que m’havia sorprès el dia que gratàvem amb energia l’escultura de fibra de vidre, i que combinava bé amb l’aiguarràs i els vernissos. La meva mà acaronava els seus cabells curts i la seva barba de pocs dies. El foc dels seus ulls em tornava a penetrar amb total voluptuositat.

50 51

En girar-me vaig ensopegar amb pots de pintura de totes les mides. Un d’ells, en bolcar-se, començà a vessar enormes quantitats de pintura roja, viscosa i fluida com si fos sang que va inundar tota l’estança.Hi havia un cadafal dreçat a terra, on, ajagut sobre una gran catifa morada, es trobava el pater Dionisos que repetia amb insistència:

“Tots morts, tots morts”.

Aleshores jo ja no vivia amb en Nicolás i tornava a tenir aquesta mena de somnis. Com el mateix Xipre, els dos estàvem separats però comunicats. Sens dubte, era la millor solució.

52 53

Amb Georgios Papandreu com a guanyador de les eleccions gregues torna a obrir-se la porta per l’eventual ingrés de Turquia a la CE. I això no serà sense abordar el tema de les aigües territorials de l’Egea i la qüestió de Xipre. Els grecoxipriotes podrien acceptar una confederació si es desmilitaritza l’illa i si s’obre la via per rebre indemnitzacions.

La qüestió de Xipre és una partida de pòquer amb diversos jugadors. Turquia serà un gran país si emprèn el camí adequat, però necessita temps. Ha estat deu segles a les portes del nostre continent sense poder entrar-hi i encara haurà d’esperar una mica més. Tampoc no és bo que Europa s’encercli de muralles per contenir l’islam.

El relat complert el podeu trobar awww.rocasans.net

54 55

56 57

La hibridación sella la clave del futuro. Los medios se intoxican los unos a los otros y lo más interesante de esta intoxicación no es el mero trasvase tecnológico, sino el conceptual.

Joan Fontcuberta, “La cámara de Pandora”

Iluminar el pasado con la memoria del presente

El relato que hoy nos ocupa, “Chipre. La frontera”, es, en palabras del mismo autor, “un trabajo que explora la problemática política y humana de la isla de Chipre”. Su título hace referencia a la separación física e ideológica que desde hace treinta y seis años divide a las comunidades griega y turco chipriotas.

Roca Sans analiza con el rigor del investigador los hechos históricos, y los sitúa como fondo de su historia concreta; o mejor dicho, sitúa su historia concreta, inventada, dentro de la historia de los hechos reales. Aporta la experiencia vivida en lugares concretos, su estudio, su investigación y, finalmente, su opinión sobre los acontecimientos históricos. En sus viajes toma notas, dibuja, elabora carnets de viaje. Como lo hacían los

pintores a principios del siglo XIX, –antes de los realistas franceses y de los impresionistas, antes de la pintura al plein air–, que se inspiraban en la naturaleza y después realizaban la obra en su estudio.

Los resultados plásticos obtenidos proceden de una transformación de aquellos apuntes, esbozados en sus cuadernos. A partir de aquí, el mismo artista nos describe su proceso técnico y conceptual: “Sabemos que los programas de edición de imagen sirven para mejorar las capturas fotográficas. Pero se puede ir más lejos, si se actúa para transformar y enriquecer apuntes, una vez rasterizados fotográficamente. La no intervención “analógica” posterior es lo que hace que sean fotografías. Lo que llega al público son pues, técnicamente, fotografías, pero salta a la vista que lo que se pretende es ir en contra de la mirada construida a través de una lente que imita al ojo humano. Mi objetivo es establecer un contexto de producción donde arte manual y ciencia establezcan un diálogo fructífero”, afirma.

El resultado es una narración plástica, como encontramos en toda la historia del arte, como encontramos desde, por ejemplo, las miniaturas hispánicas del siglo X, donde la narración de diversas escenas se desarrolla de manera seguida. Y a partir de este momento hasta llegar al cómic del siglo XX. No es un

documental fotográfico, no es cinema; sí que es dibujo hecho a partir de la retentiva de las visiones acumuladas, que la tecnología ha permitido llevar al resultado que hoy vemos. Desde el punto de vista plástico nos hallamos delante de dibujos hechos en negro sobre texturas como de acuarela, donde predominan los tonos ocres, pero también a veces azules y verdes muy claros.

Las secuencias del vídeo van acompañadas de una voz en off que explica lo que vemos, dando lugar a un relato completamente construido, que los dibujos explican de manera minuciosa. Descripción de paisajes, de escenas complejas de muchos personajes, resueltas con trazos seguros y imprescindibles, con tratamiento de perspectiva, conseguida tanto por el dibujo que conforma diversos planos en profundidad, como con los blancos obtenidos con reserva de color. Luz que se dispone procedente de diversos focos, y que contribuye a la volumetría de las escenas. Algunas de estas parece que se inspiren en los grabados de Goya; otras, por el tratamiento de la luz en un único foco –es el caso de una vela central–, nos evocan la pintura tenebrista.

Los tres soportes: el vídeo de animación, el catálogo (concebido como novela gráfica) y la exposición de las obras,

conforman una unidad donde estas características que hemos apuntado corresponden plenamente. Evidentemente, en “Chipre. La frontera”, Roca Sans toma partido delante de los hechos históricos. Es la implicación del artista en el mundo de hoy, en temas concretos. Y lo hace de manera que supedita formalmente su arte a aquello que explica; elije la manera plástica de hacerlo. Es una historia inventada, pero es una invención que presupone describir una realidad histórica concreta y real a la manera de crónica, de documental, de cómic. Pero desde el dibujo o la pintura, desde el arte, que es su lenguaje.

Eduard Carbonell Catedrático de Historia del Arte en la Universitat de Girona

58 59

Hybridization seals the key to the future. The media intoxicate each other and the most interesting result of this intoxication is not the mere technological transfer, but the conceptual one.

Joan Fontcuberta, “La cámara de Pandora”

Illuminating the past with the memory of the present

The story we are dealing with today, “Cyprus. The Border”, is, in the author’s own words, “a piece of work that explores the political and human controversy of the island of Cyprus”. Its title refers to the physical and ideological separation which has been dividing the Greek and Turkish Cypriot communities for thirty-six years.

Roca Sans, with the rigour of a researcher, analyses the historic events, and uses them as the background to a specific story or, rather, he situates his specific fictitious story within the context of the history of real events. He makes use of the experiences he has had in the specific places, his study, his research and finally his opinion about the historic events. On his trips, he takes notes, he draws, he prepares travel notes. Like the painters at

the beginning of the 19th century —before the French realists and the Impressionists, before painting en plein air— who were inspired by nature and later did the painting in their studio.

The plastic results obtained proceed from a transformation of these notes sketched in his notebooks. From there, the painter describes his technical and conceptual process. “We know that image edition programs are used to improve photographs. But you can go even further if you act to transform and enrich sketches which, once they have been photographically rasterised, are worked on using digital tools. The later “analogical” non-intervention is what, in fact, makes them photographs. What reaches the public therefore, are technically photographs, however, it is quite clear that the intention is to go against the image constructed through a lens that imitates the human eye. My objective is to establish a production context in which manual art and science set up a fruitful dialogue,” he states.

The result is a plastic narration, such as those which are found throughout the history of art, such as those found, for example, since the Hispanic miniatures of the 10th century in which the narration of diverse scenes is developed in a sequential way. From then on, until the arrival of

comics in the 20th century. They are not photographic documentaries, they are not films; they are drawings made from the retention of accumulated views, that technology has transformed into the result you can see today. From the plastic point of view, we are looking at drawings done in black on textures such as watercolour, in which ochre tones predominate, but also sometimes very pale blues and greens.

The sequences in the video are accompanied by an offstage voice which explains what we are seeing, giving place to a fully constructed tale, which the drawings explain in a detailed way. Description of landscapes, of complex scenes with many characters, solved with bold, essential strokes, given perspective, achieved both thanks to the drawing that has several planes of depth as well as the whites obtained where no paint is applied. Light that comes from several focuses and that contributes to the volume of the scenes. Some of them seem to be inspired by Goya’s engravings; others, due to the treatment of light in a unique focus —this is the case of a central candle— bring to mind tenebrist paintings.

The three supports: video, catalogue (conceived as a graphic novel) and the exhibition of the work make up a unit in which the characteristics mentioned offer a full response.

Clearly, Joan Carles Roca Sans takes sides in the historic events in “Cyprus. The Border”. It is the implication of the artist in today’s world, in specific subjects. And he does it in such a way that his art is formally conditional on what he explains; he chooses the plastic method for doing it. It is an invented story, but it is an invention that involves describing a specific, real historic reality as a chronicle, as a documentary, as a comic. But using drawing and painting, using art, which is his language.

Eduard CarbonellChair in History of Art at the University of Girona

60 61

62 63

Chipre. La frontera

Adaptación del relato “Nicosia, la ciudad dividida”de Joan C. Roca Sans

Mi nombre es Marina y mi súbito interés por Chipre había empezado en Barcelona, cuando asistí a la presentación de una patente para trasladar fotografías de pinturas murales con un gel plástico. Allí hice amistad con Diana y su marido Kypros, que también se dedican a la restauración de bienes patrimoniales.

Me invitaron a visitarles, y quise explorar la verdad de aquella isla por mi misma, más allá de las versiones, muchas veces contradictorias, según que fuesen griegas, turcas o británicas las fuentes consultadas. Nicolás, mi novio de entonces, se apuntó enseguida.

En Agios Georgios Alamanou

El mismo día de nuestra llegada encontramos a un anciano

pater, llamado Dionisos, en el monasterio de Agios Georgios Alamanou que nos dijo sin mediar pregunta alguna por nuestra parte:

“Los soldados entraron en San Barnabas y nos ataron las manos, mientras nos insultaban y golpeaban. Después de unas horas de incertidumbre, nos metieron en un camión amarrados por el cuello los unos con los otros. El oficial dio unas órdenes que no comprendí. Había tanto odio en la mirada de aquellos hombres que pensé que nos iban a matar”. El hombre se mantenía erguido ayudándose por un cayado de madera casi tal alto como él. Sus ojos claros asomaban debajo de unas cejas pobladas. En ellos había curiosidad y tristeza. Su mirada desprendía una profunda, cálida y entrañable humanidad. Señalando los retratos que colgaban en una pared, dijo:

“Todos muertos. Todos muertos. Sí, éste es el Arzobispo Makarios”.

Pegadas en un cartón con un gran marco sin cristal se veían las fotos de una vida. En una de ellas un monje estaba mirándole mientras pintaba. En otras, un grupo contemplaba uno de sus cuadros terminado, o se veían familiares posando al lado de un automóvil. En el otro extremo se alzaba un caballete con un icono empezado y tubos de pintura seca que indicaban que el pater Dionisos ya nunca terminaría el cuadro.

Quiso la casualidad que la primera persona con la que hablamos en Chipre fuese una de las víctimas de los dramáticos hechos de aquel verano sangriento, cuando el golpe militar de Nikos Sampson proporcionó a Ankara el pretexto con el que había estado soñando para invadir más de un tercio de la isla, y de donde los turcos no tenían intención de moverse.

Después de la Segunda Guerra Mundial, el arzobispo Makarios y el general griego Georgios Grivas constituyeron la EOKA (Organización nacional de combatientes chipriotas).

Diez años más tarde empezó la lucha por la independencia. El ejército británico llegó a enviar 40.000 efectivos para luchar contra la guerrilla, apoyada por la población civil. En 1959 se alcanzó la independencia, que prohibía tanto la Enosis (unión con Grecia) como la Taksim (partición de la isla) y que instituía como garantes del nuevo estado al Reino Unido, Turquía y Grecia.

Durante tres años se mantuvo la calma hasta que un incidente desencadenó una espiral de violencia. Ambas comunidades constituyeron grupos paramilitares que protagonizaron violentos enfrentamientos, mientras los turco chipriotas fueron pasando de núcleos rurales aislados a enclaves y zonas donde se podían sentir más seguros. En 1963 la ONU se vio obligada a intervenir, porque la OTAN no podía hacerlo al ser países miembros tanto Grecia como Turquía.

En 1974 la situación dio un giro radical. La Junta

64 65

Militar griega instigó un golpe de estado en Chipre con el apoyo de la CIA. El Primer Ministro turco, Bulent Ecevit, temiendo que Nikos Sampson, miembro radical de la EOKA, ahora Primer ministro de Chipre impuesto por la Junta, se lanzase a masacrar a los turcos de la isla, se dirigió a Londres para solicitar una intervención conjunta turco británica. Los británicos vacilan y Ecevit decide actuar en solitario. Tiene ante si la ocasión que estaba deseando. Y empieza la operación Attila.

Fuerzas de infantería de marina desembarcan cerca de Kyrenia, mientras un cuerpo aerotransportado toma tierra en la llanura situada entre las montañas de Kyrenia y Nicosia, en una zona de población mayoritariamente turca. Ambos contingentes se reúnen y al día siguiente el golpe militar de Sampson aborta, al tiempo que la junta de los coroneles queda colapsada en Grecia.

La isla queda de facto partida en dos. Una cosa hubiese sido intervenir para derrocar a

Sampson y retirarse después, pero una ocupación militar permanente es inadmisible. A mediados de los 70’ empiezan las conversaciones de paz que no han dado ningún resultado hasta ahora. En 1983 se autoproclama la República Turca del Norte de Chipre que sólo es reconocida por Ankara.

Rumbo al oeste Después de visitar el castillo de Limassol, comimos moussaka al lado del Mercado Central. Más tarde decidimos bajar por la costa hasta el extremo occidental de la isla, antes de atravesar la cordillera de Troodos y entrar en Nicosia para encontrarnos con Diana y Kypros.En el camino nos detuvimos en un par de monasterios, muy arreglados pero con escasos residentes. En el de Chrysorrogiatissa sólo viven dos monjes. El que atendía, Arsenius, era rumano. Tenía pocos conocimientos de griego y ninguno de inglés, pero, viendo nuestro interés en el museo nos mostró un cuarto

secreto con docenas de iconos amontonados y catalogados.

Cordillera de Troodos

Así llegamos a un valle, llamado de Solea, muy arbolado y fresco, con arroyos de aguas limpias y árboles frutales. Atravesamos el pueblo de Kalopanagiotis, con sus casas de montaña, de tejados inclinados y galerías de madera.

Pasamos el río Setrachos por un puente que salva un barranco profundo, y encontramos una explanada...donde se alza el antiguo monasterio de Agios Ioannis Lampadistis, que estaba abierto y tenía las luces encendidas. El fraile al cargo nos invitó amablemente a entrar. Al hacerlo, no pude decir palabra. El pasado venía hacia mí y yo lo recibía extasiada, suspendida entre el origen y el final de los tiempos y no me hubiese movido hasta que me echasen.

El hermano Alexis frisaba los cincuenta, ostentaba una barba

gris y una sonrisa permanente de felicidad. Era griego, de Tesalónica, había vivido en el Monte Athos y ahora, desde hacia ocho meses se ocupaba del lugar. Preguntamos si había servicio mañana, domingo.

El pater de Kalopanagiotis oficiaba la ceremonia. Los hombres y las mujeres estaban separados. Describir el lugar me llevaría horas, así que me limitaré a decir que el Templón, que hace de iconostasis es de madera pintada y data del siglo XIII, un auténtico milagro de supervivencia, y en activo.

Las paredes de las tres iglesias están cubiertas de frescos de distintas épocas y estilos, algunos del llamado italo bizantino, que acusa una clara influencia occidental por la introducción de la perspectiva y el tamaño relativo de las figuras.

La iglesia estaba abarrotada. El ritual se desarrolló en la penumbra, sencillo y emocionante, gracias a las salmodias que el hermano Félix

66 67

cantaba acompañado de dos seglares, a la luz vacilante de las velas que sosteníamos, los candelabros y las lámparas de aceite, la bendición del pan y el vino, el olor del incienso y al tintineo metálico del incensario.

Cuando llegó el turno a la política, le pregunté su opinión sobre el problema de Chipre. Su respuesta fue sencilla:

“Lo que da miedo son los fanáticos, del lado que sean. En Chipre los políticos han creado barreras de odio y es que nadie está libre de culpa y sin embargo nadie quiere reconocer su parte”.

Nos dijo que a las once tenían un bautizo. Aunque en las montañas de Troodos nos esperaban un montón de iglesias pintadas, pensamos que un bautizo ortodoxo no se ve cada día, así que nos despedimos con un “hasta luego”, dimos un paseo por el valle y a las once volvíamos a estar dentro de la iglesia.

Por la noche llamé a Diana y Kypros. Quedamos en vernos al día siguiente en su taller en Nicosia, al lado del Museo Bizantino, donde nos mostrarían los iconos que habían restaurado, y por la tarde nos enseñarían el barrio que está al lado de la Puerta de Famagusta, que es lo más “in” de Nicosia. Allí, en la iglesia de la Panagia Chrysaliniotissa, recogeríamos a su padre y cenaríamos en su casa. Elenitsa, la madre de Diana, estaba fuera de la ciudad visitando una hermana, pero tenía previsto regresar mañana.

Nicosia

El taller ocupaba una casa de piedra con una cruz en el dintel. En el vestíbulo se erguía una estatua de fibra de vidrio de tamaño natural que representaba a un joven de uniforme con la cabeza descubierta. Sostenía un subfusil Sten en la mano derecha mientras con la izquierda señalaba a un punto indeterminado.

Diana nos informó:

“Yo he nacido en Australia pero soy nieta de emigrantes chipriotas. En el 89, mi padre vendió lo que tenía y decidió regresar. Las historias que en Queensland me contaron mis abuelos sobre su juventud en Chipre alimentaron mis fantasías de niña”.

Señalando un retrato en la pared pregunté:

– ¿Quién es el hombre de la foto?

La expresión de Kypros se volvió tosca. Sus ojos buscaron a los míos. Su intensidad me conmocionó y mirando fijamente el retrato contestó:

– Es mi tío Andreas. Nació en Agios Minas, cerca de Limassol. Fue el primero en ser ahorcado por los británicos junto a su amigo Michael Karaolis. La ejecución tuvo lugar en las primeras horas del diez de Mayo del 56. Yo acepté el encargo de restaurar el lugar del patíbulo.

Encima la mesa, un libro. En la portada, la fotografía de un cementerio cruzado por alambres de espino. Aparecían tumbas abiertas, sepulturas vacías y cruces rotas.

–Sólo por encontrar un anillo o un diente de oro. ¿Qué ser humano es capaz de hacer esto?– observó Diana con voz amarga.

– ¿De dónde son estas fotografías? –pregunté.

– De la zona ocupada por los turcos -respondió.

En el estudio, encima de la mesa, yacía la estatua de otro guerrillero. La intemperie la habían deteriorado. Pedí unos guantes de plástico y los dos empezamos a frotarla fuerte con cepillos mientras Diana y Nicolás nos miraban. Era todo lo que podía hacer para expresar mi solidaridad.

Hasta que alguien proclamó que ya era hora de comer. Nos lavamos las manos y salimos a tomar un kebab con pan de pita, camino del Museo Episcopal. Una vez allí, nos detuvimos ante

68 69

los mosaicos paleocristianos de Kankaria, expoliados en la zona ocupada, y recuperados tras largas batallas judiciales y que habían sido restaurados por nuestros amigos.

Fuimos paseando los cuatro por la Puerta de Famagusta. Al final de cada callejón, las inevitables barricadas de cemento y madera, reforzadas con bidones de hojalata, con carteles de prohibido el paso en griego y en inglés. Parapetos de sacos terreros donde se abrían huecos para instalar ametralladoras. Todo daba la impresión de provisionalidad, y dejaba ver a las claras que las barricadas se habían levantado para atajar una hemorragia y que más tarde…. ya veríamos.

Decidimos no hablar de política durante la cena, pero como Christiana, una amiga de la familia, quería hablar con nosotros, quedamos a la mañana siguiente en el Museo del Folclore, donde trabajaba. Con ella estaba Eleni, la responsable, que a la pregunta de “¿Por

qué votasteis que no en el referéndum de 2004?” respondió: “La decisión no fue fácil. La noche antes tuve pesadillas. Los aviones turcos violaban continuamente nuestro espacio aéreo. Si lo hiciese un avión griego, lo derribarían. El plan de Kofi Annan convenía a los intereses estratégicos de Washington, Londres y Ankara, pero a nosotros no. Por esto un 75% votamos en contra”.

Kyrenia “¡Qué feliz soy de ser turco!”, proclama una gran pancarta a la entrada de la zona ocupada nada más enfilar la autopista que conduce a Kyrenia, en cuyo puerto paramos a comer. En el restaurante charlamos con un vendedor de excursiones en goleta, que atendía por Mehmet, que nos dijo alardeando:

“Estamos preparados para tomar el control del sur de la isla en diez minutos. Turquía no tiene portaviones como los EEUU y por esto necesita esta isla. Ali Talat, nuestro

Presidente de Chipre, estudió en Turquía y luego en el Reino Unido. Es inteligente, pero no puede hacer nada que Ankara no le autorice. Propone hacer esto y lo otro, y luego Erdogan o el ejército turco le paran los pies.

El recepcionista del hotel en Salamina, donde pasamos la noche, era hijo de kurdos procedentes de Turquía. Mientras giraba el monitor para que pudiéramos verlo, indicó:

“Estas imágenes fueron tomadas hace ocho meses en Kurdistán. Miren que le hacen a este niño los dos policías de paisano. Le tuercen el brazo y se lo rompen, como si tal cosa”.

Abrió otro vídeo. En él, un grupo de policías turcos de uniforme hundían sus porras en el cuerpo de un hombre hasta abatirle.

“Ahora díganme: ¿quién es capaz de hacer esto? Sólo unas bestias son capaces”.

Empleamos la mañana en visitar la antigua Famagusta. Todo

el perímetro que delimitan las murallas está volcado al turismo. No es para menos, ya que conserva muchas iglesias góticas en ruinas o convertidas en mezquitas, las palmeras crecen por doquier, las casas son bajas y de colores claros y alegres.

La ciudadela, que los militares han abandonado recientemente, se conoce como la torre de Otelo, bautizada así por los británicos, porque Shakespeare ambientó la obra en Famagusta. El interior, las salas góticas y las casamatas están habitados por palomas. Los suelos están llenos de munición. Al otro lado de los muros, las patrulleras turcas ostentan la bandera roja con la media luna.

Aeropuerto de Larnaca

El aeropuerto de Lárnaca es pequeño y hay que compartir mesa. Cuando volvía con la bandeja, Nicolás estaba hablando con unos ingleses. Me indicó divertido:

70 71

“Escucha Marina, escucha lo que dice-. Se llama Robert Freeman y sirvió tres años durante la guerra de Chipre. Ha ido muchas veces a Limassol donde tiene una casa alquilada con opción a compra”.

Refiriéndose a los patriotas el veterano admitió:

“Héroes para unos, terroristas para otros, aquellos chicos luchaban por su patria”.

Barcelona

Mi cuerpo se estremecía con el abrazo de Kypros. Sentía en el cuello el calor de su aliento, como una bocanada de incienso. Un penetrante olor a cera quemada me envolvía como si estuviese en lugar de culto y se mezclaba con el suyo, que resultaba tan característico.

Aquel olor que me había sorprendido el día que pasábamos con energía los cepillos de púas por la escultura de fibra de vidrio y que combinaba bien con el aguarrás y los barnices.

Mi mano acariciaba su pelo corto y su barba de pocos días. El fuego de sus ojos me volvía a penetrar con total voluptuosidad.

Al volverme, tropecé con botes de pintura de todos los tamaños. Uno de ellos, al volcarse, empezó a verter enormes cantidades de pintura roja, viscosa y fluida como si fuese sangre, que inundó la estancia.

En el suelo estaba dispuesto un catafalco donde, tendido encima de una gran alfombra morada, yacía el pater Dionisos que repetía con insistencia:

“Todos muertos, todos muertos”.

Entonces yo ya no vivía con Nicolás y volvía a tener esta clase de sueños. Como el mismo Chipre, ambos estábamos separados pero comunicados. Sin duda, era la mejor solución.

Con Georgios Papandreu como ganador de las elecciones griegas vuelve a abrirse la puerta para el eventual ingreso de Turquía en la CE. Y esto no

será sin abordar el tema de las aguas territoriales del Egeo y la cuestión de Chipre. Los greco chipriotas podrían aceptar una confederación si se desmilitariza la isla y se abre la vía para recibir indemnizaciones.

Lo de Chipre es una partida de póker con varios jugadores. Turquía será un gran país si emprende el camino adecuado, pero necesita tiempo. Ha estado diez siglos a las puertas de nuestro continente sin poder entrar y todavía tendrá que esperar un poco más. Tampoco es bueno que Europa se rodee de murallas para contener al Islam.

El relato completo se puede leer en www.rocasans.net

72 73

74 75

Cyprus. The border

Adaptation of the tale “Nicosia. The Divided City” by Joan C. Roca Sans

My name is Marina and my sudden interest in Cyprus started in Barcelona, when I went to the presentation of a patent for transferring photographs of mural paintings. At the symposium, I struck up a friendship with Diana and her husband Kypros. Like me, they were both dedicated to restoring old mural paintings and similar items. When they invited me to visit them I wanted to see and find out more about the island and to explore the truth for myself, going beyond the different, often contradictory versions, depending on whether the sources consulted were Greek, Turkish or British. Nicolás, my boyfriend, immediately agreed to come too.

Agios Giorgios Alamanou

On the day we arrived, we met an old priest called Dionisos in the cloisters of Agios Georgios Alamanou. He told us without waiting for us to question him.“The soldiers came into St. Barnabas refectory and tied our hands, while insulting us and hitting us. After some hours of uncertainty, they put us in a lorry, tied to each other by the neck. The official gave some orders which I did not understand. There was so much hatred in the look of those men that I thought they were going to kill us”.

He was a man who held himself upright with the aid of a wooden crook which was almost as high as he was. His pale eyes peered out from under his thick eyebrows. They showed curiosity and sadness. His look transmitted a deep, warm, close humanity. On one of the walls there was a row of photographs of priests. “All dead” was all he said pointing at the portraits and added “yes, this one is Makarios”.

In the broad central column, stuck onto a large frame without glass, we could see the photos of a lifetime. In one of them, a monk was at Dionisos’ side looking at him, while he was painting. In other photos, a group were looking at a painting already finished; in another there were family members posing next to a car. Across the room, there was an easel with an icon that had been started and tubes of dried paint that showed that Pater Dionisos would probably never finish the painting.

Chance had it that the first person to whom we spoke on Cyprus was an old priest who had been a victim of the dramatic events of that bloody summer, when Nikos Sampson’s military coup gave Ankara the pretext it had been waiting for to invade more than a third of the island and from which the Turks did not seem to have any intention of leaving.

After the Second World War, Archbishop Makarios and the Greek general Georgios Grivas constituted the EOKA and ten

years later, the fight for independence started. The British Army sent in 40,000 troops to fight against the guerrillas supported by the civil population. In 1959, independence was achieved, which forbade both the Enosis (union with Greece) and the Taqsim (division of the island) and which instituted the United Kingdom, Turkey and Greece as guarantors of the new state.

For three years, there was calm until an incident unleashed a spiral of violence. Both communities constituted paramilitary groups which took part in violent confrontations, whilst the Turkish Cypriots went from isolated rural villages to places and areas where they were able to feel safer. In 1963, the UN saw fit to intervene, because NATO was not able to do so as both Greece and Turkey were members of it.

In 1974, the situation underwent a radical change. The Greek Military Junta instigated a coup d’état in Cyprus, with the support of the CIA. The

76 77

Turkish Prime Minister, Bulent Ecevit, fearing that Nikos Sampson would start to crush the Turks on the island, went to London to request a joint Turkish-British intervention. The British hesitated and Ecevit decided to act on his own. It was the occasion he had been waiting for. This is how the Attila operations started.

Marine forces disembarked near Kyrenia, while the air transport troops landed on the plain between the mountains of Kyrenia and Nicosia, in an area mainly populated by the Turks. Both military groups came together and on the following day the military coup was aborted and, at the same time, the military Junta collapsed in Greece.

The island was de facto split in two. One thing would have been an intervention to overthrow Sampson and then withdraw, but a permanent military occupation was unacceptable. In the mid-1970s, peace negotiations —that have still not given any results— were started. In

1983, the Turkish Republic of Northern Cyprus was proclaimed, which is only officially recognised by Ankara.

To the west

After visiting the castle in Limassol, we ate moussaka next to the Central Market and we decided to go down along the coast to the western end of the island, before crossing the Troodos mountain range and going into Nicosia to meet Diana and Kypros.

Along the way, we stopped off at a couple of monasteries, which were well-kept and had very few residents. Only two monks live in the one in Chrysorrogiatissa. The one who attended us, Arsenius, of Romanian nationality and with very little knowledge of Greek and none at all of English, seeing our interest in the museum, showed us a secret chamber with dozens of piled up, catalogued icons.

The Troodos

We came to a valley called Solea, which was fresh and woody, with streams of sparkling water and fruit trees. We went through the village of Kalopanagiotis, with its mountain houses with sloped roofs and wooden galleries.

We crossed the River Setrachos by means of a bridge that spanned a deep, narrow gully and we came to an esplanade. The old Agios Ioannis Lampadistis monastery was open and inside it the lights were on. The friar in charge kindly invited us in. I was speechless! The past came rushing back to me and I received it captivated, suspended between the origin and the end of time and I didn’t want to move from there until I was asked to leave.

Brother Alexis was getting on for fifty. He had a long beard tinged with grey and a permanent smile of happiness on his face. He told us he was Greek, from Thessalonica, that he had lived in Mount

Athos and that he had been occupying this place for the last eight months.

The Pater from Kalopanagiotis officiated at the Sunday service. The men and the women were separated. It would take me hours to describe the place, therefore I will just say that the Templon, which acts as the iconostasis, is made of painted wood and dates back from the 13th century, a true miracle of survival, still in use.

The walls of the three churches are covered with frescoes from different periods and styles, some of them from the so-called Italo-Byzantine, which show signs of a clear western influence due to the introduction of the perspective and relative size of the figures.

The church was packed. The ritual took place in the half light, simple and emotional, thanks to the psalmody which Brother Félix sang together with two men from the village, to the twinkling lights of the candles that we were holding,

78 79

to the blessing of the bread and the wine, the aroma of the incense and the metallic tinkling of the censer.

When the time came to talk about politics, I asked him for his opinion about the Cyprus problem. His response was simple “What we should fear are fanatics, whatever side they are on. In Cyprus, politicians have created barriers of hate and nobody is blameless, yet nobody is willing to recognise it”.

“Today at 11 o’clock, we have a christening” he said.

Although there were a great number of painted churches awaiting us in the mountains of Troodos, it is not every day that one can see an Orthodox christening, so we took our leave saying we would come back later, and went for a stroll along the valley. At eleven o’clock we went back into the church.

In the evening, I rang Diana and Kypros. We agreed to meet the following day in their

workshop in Nicosia, next to the Byzantine Museum. They would take us to see the icons they had restored and in the afternoon they would show us the district next to Famagusta Gate, which is one of the “in” places of Nicosia. There, in Panagia Chrysaliniotissa Church, we would pick up her father and we would have supper at home. Elenitsa, Diana’s mother, was out of the city visiting her sister, but was due to come back the following day.

Nicosia

The workshop occupied a house with a stone façade and had a cross on the lintel. In the hall, there was a life-size statue, made in fibreglass, which represented a young man in uniform, holding a Sten automatic rifle in his right hand while his left hand was indicating an undetermined point.

“I was born in Australia”. Diana told us, “I don’t know if I told you that, I’m the

granddaughter of Cypriot emigrants. In 1989, my father sold off everything he had and decided to come back. I was grown up by then, but the stories that my grandparents told me in Queensland about their youth in Cyprus had fed my fantasies as a little girl”.

“Who is that?” I asked.

Kypros’ expression became hard. His eyes searched mine and transmitted something special to me. Staring at the photograph, he answered:

“It’s my Uncle Andreas, who was born in Agios Minas, near Limassol. He was the first person to be hung by the British, together with his friend Michael Karaolis. The execution took place in the early hours of the 10th of May 1956. I accepted the assignment to restore the place of the gallows”.

On the table, there was a book. On the cover, there was the photograph of a cemetery crossed with barbed wire. In it, there were

open tombs, empty graves and broken crosses.

“Just to try and find a ring or a gold tooth? What class of human being is capable of doing this?” Diana asked with a bitter voice. “Where are these photographs from?” I asked.

“From the area occupied by the Turks” She answered.

In the studio, the statue of another young warrior was lying on top of the table. It was weather beaten. I asked Diana for some rubber gloves and the two of us started to scrub it firmly with brushes. It was all I was able to do to express my solidarity.

We worked until somebody said that it was time to have something to eat. We washed our hands and went out for a kebab with pita bread, on the way to the Episcopal Museum. There, we stopped before the Paleochristian mosaics in Kankaria with particular interest. They had been

80 81

plundered from the occupied zone and recovered after long legal battles and had been restored by our friends.

The four of us went for a stroll in the area near Famagusta Gate. At the end of each street, we found the inevitable cement and wooden barricades, reinforced with oil drums, with posters forbidding entry written in Greek and English. There were barriers made of sacks full of earth that left gaps for installing machine guns. Everything gave the impression that it was provisional, that it was clear that the barricades had been put up to staunch a wound and that later... one would see.

We decided not to talk about politics during supper, but as Christiana, a friend of the family, showed interest in talking to us, we agreed to meet her the following morning in the Folklore Museum, where she worked. Christiana was with Eleni, the person in charge, not much older than her.

“Why did you vote no in 2004?” I asked.

“That decision was not easy. The night before I had nightmares. The Turkish aeroplanes continually violated our airspace. If a Greek aeroplane did it, they would shoot it down. Kofi Annan’s plan was in the strategic interests of Washington, London and Ankara, but not ours. That is why 75% of us voted against it”.

“How happy I am to be Turkish!” a large hoarding declared as soon as we got on to the motorway that led to Kyrenia, in the occupied zone, where we stopped to have lunch in the harbour. While we were waiting, we started to chat with someone selling trips in a schooner, who answered to the name of Mehmet and who had been born in Turkey, near the border with Syria. “We are ready to take control of the south of the island in 10 minutes” he boasted. “Turkey doesn’t have aircraft carriers like the USA and therefore it

needs Cyprus. Ali Talat, our Cypriot President, studied in Turkey and then in the United Kingdom. He is intelligent, but he cannot do anything that Ankara doesn’t authorise. He proposes doing this or that and then Erdogan or the Turkish army stop him from doing it”.

The receptionist of our hotel in Salamina was a son of Kurds. His parents had come from Turkey to Cyprus. “These images were taken eight months ago in Kurdistan. Look what the two policemen do to this child” he indicated, turning the screen so that we could see it”.They twist his arm and break it, just like that”. He opened another video. In it, a group of police drove their truncheons into the body of a man until they pulled him down. “Who on earth is capable of doing this?” “Only beasts are capable of it”.

We spent the morning visiting old Famagusta. The entire perimeter within the city walls is dedicated to tourism. It is hardly surprising; they have

many Gothic churches in ruins or converted into mosques, palm trees grow everywhere, the houses are low and painted in pale, cheerful colours.

The Citadel, which the Turkish army had recently abandoned, is known as Othello’s Tower. It was given its name by the British, because Shakespeare’s play is set in Famagusta. The interior, the Gothic rooms and the casemate are inhabited by pigeons; the floors are full of ammunition. On the other side of the walls, the Turkish patrol boats boasted the bright red flag with its half moon.

Larnaca airport

Larnaca Airport is small and you have to share a table. When I got to the table with our food, Nicolás was talking to someone.

“Listen Marina, listen to what he’s saying!” Nicolás said laughing. “He is Robert Freeman and served for three years during the Cyprus war. He has been to Limassol more than 20

82 83

times, where he has a rented house with an option to buy”.“Heroes to some, terrorists to others, these boys fought for their homeland, shit!” the man admitted, referring to the Cypriot patriots.

Barcelona

My body shuddered in Kypros’ embrace, lying in my studio in Barcelona. I felt the warmth of his breath on my neck, like a blast of incense. A penetrating odour of burnt wax enveloped me as if I were in a place of worship and it mixed with his, which was so familiar to me.

That odour had surprised me the day we energetically brushed the fibreglass sculpture. An odour that went well with turpentine and varnish. My hands caressed his short hair and his two-day stubble. The fire of his eyes penetrated me with complete voluptuousness.

On turning round, I tripped over tins of all sizes. One of them, on tipping over, started to pour out great quantities

of red paint, viscous and fluid as if it were blood, which soon flooded the whole room. On the floor there was a simple wooden catafalque, on which the body of Pater Dionisos lay on a large purple cloth. “All dead, all dead!” he repeated insistently...

I was no longer with Nicolás and I was having these kinds of dream again. Rather like Cyprus, separated but communicated. It was best this way.

With Georgios Papandreu as the winner of the Greek elections, the door to the eventual acceptance of Turkey into the EC once again opens. And this will not happen without dealing with the theme of the territorial waters of the Aegean and the question of Cyprus. This time, the Greek Cypriots could accept a confederation if the island were demilitarised and the path were paved to receive compensation.

The Cyprus business is like a game of poker with several

players. Turkey will be a great country if it follows the right path, but it needs time. It has been at the gates of our continent for ten centuries without being able to get in and will still have to wait a little more. It is not a good idea for Europe to surround itself with walls to contain Islam.

You can read the whole story at www.rocasans.net

84 85

86 87

El Projecte Ermóupoli

Metàfora de la vida, reminiscència del nomadisme ancestral i travessia que engendra noves odissees, la capacitat renovadora del viatge és inherent a la creació artística. El Projecte Ermóupoli reivindica l’espai subjectiu (no fotogràfic) de la imatge i aposta per un binomi tant suggeridor com fructífer: art i literatura, per tal de renovar la radical capacitat transformadora del viatge.

Continua una tradició literària que sorgí al Renaixement: una col·lecció de texts variats, amb el comú denominador que tots transcorren a les riberes de la Mediterrània, i que tots són fruit d’experiències recollides en viatges pel seu autor.

Cada etapa del Projecte Ermóupoli és un joc transmèdia que s’estableix amb diferents lectures; un relat de ficció, imatges de pintura i escultura analògica, fotografia i dibuixos digitals, cartografies formades amb Google Earth, curtmetratges d’animació, booktrailers, i un sorprenent etcètera que té molt a veure amb la manera que tenim avui de pensar i de viure.

El projecte pretén trencar les barreres que separen els nous suports dels vells, que no serien sinó dues cares d’una mateixa moneda, i posa en evidencia que l’art no progressa d’una manera lineal sinó que avança actualitzant el seu origen.

Cal examinar la proposta artística de JC Roca Sans (Barcelona 1946) a la llum de la seva coherència interna, ja que és un artista que va viure de primera mà a Alemanya i els EUA les experiències postmodernes dels vuitanta i que, malgrat això, o potser gràcies a aquest fet, sempre ha construït el seu llenguatge, no a partir de llicències representatives, sinó de conviccions pròpies, dibuixant i pintant la vida, l’amor i la mort com a temes recurrents, en un intent d’oferir una visió personal de la condició humana.

ITINERARI

Ermóupoli. Retorn al mar dels déus.Tànger. Els fills de l’Estret.Malta. Els papers de Shcermerhorn.Siracusa. Lucía Luca i l’arquitecte alemany.Patmos. Janus Bifront i l’Apocalipsi.Lampedusa. Rebel·lió al sud del Sud.Carloforte. Gent d’almadrava. Nicòsia. La ciutat dividida.Dubrovnik. El setge.

88 89

EXPOSICIONS INDIVIDUALS A MUSEUS, FUNDACIONS, GALERIES, FIRES D’ART I ESPAIS PROPIS

1976 SALA PRÒCER (BARCELONA) GALERIA SANT JORDI (GIRONA) GALERIA RODES, FIGUERES (GIRONA) GALERÍA DEL CASTILLO, OROPESA DEL MAR (CASTELLÓ)

1977 GALERÍA ÉPOCA (BARCELONA) GALERÍA ROLAND MARCINIACK, METZ (FRANÇA) GALERIA ALMIRALL, VILAFRANCA DEL PENEDÈS (BARCELONA)

1978 GALERIA TERTRE, MATARÓ (BARCELONA) GALERIA SANT LLUC, OLOT (GIRONA) GALLERIE ERZHERZOG JOHANN, GRAZ (ÀUSTRIA) GALERIA TERRAFERMA (LLEIDA) CLUB DE VANGUARDIA (BARCELONA)

1979 GALLERIE ALTE SCHMIEDE, VIENA (ÀUSTRIA) GALERIA TERTRE, MATARÓ (BARCELONA) GALERIA MAYTE MUÑOZ (BARCELONA) GALERIA SOLER-CASAMADA, TERRASSA (BARCELONA) GALERIA SOLER-CASAMADA, CABRILS (BARCELONA) STADT MUSEUM, GRAZ (ÀUSTRIA) NORDICO MUSEUM, LINZ (ÀUSTRIA)

1980 GALERÍA MAYTE MUÑOZ (BARCELONA) GALERIA LES VOLTES, OLOT (GIRONA) GALERIA VILA-CLARA, LA BISBAL D’EMPORDÀ (GIRONA) BOTNANGER KUNSTHAUSES, STUTTGART (ALEMANYA) GALERÍA PRISMA, VILANOVA I LA GELTRÚ (BARCELONA)

GALERÍA UNO, CADAQUÉS (GIRONA) PAULUS GALLERIE, ALBSTADT (ALEMANYA) TALLER D’ART, BADALONA (BARCELONA)

1981 JOSEP FAJOL GALERIA D’ART, FIGUERES (GIRONA) GALERIA SANT JORDI (GIRONA) GALLERIE AM ECK, OFFENBURG (ALEMANYA) GEMMA SALA D’ART, TORTOSA (TARRAGONA) GALERIA BANYOLES, BANYOLES (GIRONA) GALERIA CLARIANA, VIC (BARCELONA) EL CAU D’ART, SABADELL (BARCELONA) GALERIA SOLER-CASAMADA, TERRASSA (BARCELONA)

1982 HANS THOMA GESELLSCHAFT, REUTLINGEN (ALEMANYA) GALERIA LA SIRENA, CADAQUÉS (GIRONA) CASTELL MEDIEVAL, LA BISBAL D’EMPORDÀ (GIRONA) PAULUS GALLERIE, ALBSTADT (ALEMANYA)

1983 GALERIA MAYTE MUÑOZ (BARCELONA)

1984 GALERIA LLEONART (BARCELONA) ARCO 84. GALERIA LLEONART (MADRID) GALLERIE OLAF GREISER, HEIDELBERG (ALEMANYA) GALERIA VAYREDA, OLOT (GIRONA) GALERIA SA LLUMENERA, CADAQUÉS (GIRONA) KLEINE GALLERIE, LINDAU (ALEMANYA) WEISSE HAUSLE, HECHINGEN (ALEMANYA)

1985 ARCO 85, GALLERIE WOLLENSCHLÄGER - NUREMBERG, (MADRID) GALERIA SOLER-CASAMADA, TERRASSA (BARCELONA) EL CASINO, CADAQUÉS (GIRONA) GALERIA ART 2, PALAFRUGELL (GIRONA) PAULUS GALLERIE, ALBSTADT (ALEMANYA) CW PUBLICATIONEN, MUNIC (ALEMANYA) GÜRING AUTOMATION, FROHNSTETTEN (ALEMANYA)

90 91

1986 BURGUNDY, NOVA YORK (EUA) ARCO 86, PAULUS GALLERIE, ALBSTADT, ALEMANYA (MADRID) GALERIA JOAN DE SERRALLONGA (BARCELONA) GALLERIE ANNA SCHWARZ, MUNIC (ALEMANYA) JACK HENRY ART STUDIO, NOVA YORK (EUA)

1987 GALERIA GIFRÉ Y ESCODA (BARCELONA) GALERÍA VALLE ORTI (VALÈNCIA)

1988 GALERIA GIFRÉ Y ESCODA (MADRID)

1990 GALERIA GIFRÉ Y ESCODA (BARCELONA) GIRONA ART (GIRONA) ARENA (INSTAL·LACIÓ) PALAFRUGELL (GIRONA) 1991 GALERIA CAN NORAT (GIRONA) GALERIA CIUTAT VELLA (BARCELONA)

1992 CYPRUS ART, SANT FELIU DE BOADA (GIRONA)

1993 GALERIA MARIA SALVAT (BARCELONA) HOHENZOLLERNHALLE, BISINGEN (ALEMANYA) PAULUS GALLERIE, ALBSTADT (ALEMANYA) GALERIA CADAQUÉS, CADAQUÉS (GIRONA) LA RUÏNA, PALAMÓS (GIRONA)

1995 GALLERIA ELEUTHERA, ASCONA (SUÏSSA) GALERIA D’ART LA PAÏSSA D’EN CISET, ALBONS (GIRONA) EL TEATRET, PERATALLADA (GIRONA)

1996 SPRING FAIR 96, EELCO ROEST, HILVERSUM (HOLANDA) LA LLUNA, BEGUR (GIRONA) EL TEATRET, PERATALLADA (GIRONA) MUSEU RURAL, PALAU-SATOR (GIRONA)

1997 ARTEXPO 97, GALERÍA MARIA SALVAT (BARCELONA)

1998 TRAÇ D’ART, SABADELL (BARCELONA) LA GALERIA, PERATALLADA (GIRONA)

1999 LA GALERIA, PERATALLADA (GIRONA)

2000 LA GALERIA, PERATALLADA (GIRONA)

2001 LA GALERIA, PERATALLADA (GIRONA)

2002 LA GALERIA, PERATALLADA (GIRONA)

2003 LA GALERIA, PERATALLADA (GIRONA) ATRIUM, TORROELLA DE MONTGRÍ (GIRONA)

2004 LA GALERIA, PERATALLADA (GIRONA) ATRIUM, TORROELLA DE MONTGRÍ (GIRONA)

2005 LA GALERIA, PERATALLADA (GIRONA) ATRIUM, TORROELLA DE MONTGRÍ (GIRONA)

2006 GALERIA DAU AL SET (ANDORRA) LA GALERIA, PERATALLADA (GIRONA) ATRIUM, TORROELLA DE MONTGRÍ (GIRONA)

2007 APOTHIKI FOUNDATION, PAROS (GRÈCIA) LA GALERIA, PERATALLADA (GIRONA) ATRIUM, TORROELLA DE MONTGRÍ (GIRONA) 2008 BIZANTYNE MUSEUM, PATMOS (GRÈCIA) GALERIA DAU AL SET (ANDORRA) LA GALERIA, PERATALLADA (GIRONA) ATRIUM, TORROELLA DE MONTGRÍ (GIRONA)

92 93

2009 ATRIUM, TORROELLA DE MONTGRÍ (GIRONA) CASTELL DE PALAU-SATOR (GIRONA)

2010 MUSEU CAN MARIO, PALAFRUGELL (GIRONA) ATRIUM, TORROELLA DE MONTGRÍ (GIRONA)

2011 MUSEU CAN QUINTANA, TORROELLA DE MONTGRÍ (GIRONA) MUSEU PALAU SOLTERRA, TORROELLA DE MONTGRÍ (GIRONA) ATRIUM, TORROELLA DE MONTGRÍ (GIRONA)

LLIBRES I MONOGRAFIES

L’EXPERIÈNCIA EMPORDANESA. Carme Beltrán (1979)L’EMPORDÀ COSTA BRAVA. Jordi Pujol Cofán. Edicions Mediterrània (1982)EL TEMPS MIRA AL TEMPS. Glòria Bosch. Ceres (1991)ELS ANYS DE MÚNIC. Mercedes de Prat. Cyprus Art (1992)LA MIRADA I EL GEST. J. L.Giménez-Frontín (1993) LA NIT DIBUIXADA- JC Roca Sans. Edicions del Brau (1994)LA NIT DEL CAÇADOR. J. M. Cadena (1997)ROCA SANS OBRA 1976-1999. JC Roca Sans. La Galeria de Peratallada (2000)A JOHN MILTON. JC Roca Sans. La Galeria de Peratallada (2002)ERMÓUPOLI. JC Roca Sans. Edicions del Brau. Fundació Apothiki (2007)LA LLUM I LA NORMA. JC Roca Sans. Edicions del Brau (2007)JANUS BIFRONT A LA COVA DE L’APOCALIPSI. JC Roca Sans. Fundació Vila Casas (2010)

94 95

Foto: Àngels Coll

96