8/16/2019 Joan Fuster, Apunts Per a Una Rèplica a Vicens i
Vives
1/2
Trebali Publical a «Sena dOe» nO-
areco 11, novembee de 1960, exeniplar
d homenatge a Jaume Vicens i Vives.
APUNTS PER A UNA R
PLICA A VICENS VIVES
No cree que jo fos lúnic valenciá que va sentir el desig de
comentar i contestar i'article
Preséncia valenciana,
publicat per
Jaume Vicens i Vives a
SERRA LdOR
de maig. Eis temes que
Vicens hi tocaya tenen, per a mi i per a molts paisans meus,
una
particular seducció: concretament, aquella mena de seducció
que
irradien eis problemes aihora urgents i daparença insoluble,
radi-
cais i decisius sota llur innocéncia de nimietat académica. Perú
jo
hi estava més obligat que ningú, perqué entre eis motius que
sug-
geriren a Vicens i Vives algunes reflexions de la seva nota hi
havia
unes paraules meves, dobjecció amistosa, escrites a propóslt
de
trebalis histórics de la seva direcció. Entrava en els meus
cálcuis
erigir-me en interlocutor de Vicens sobre les qtiestions
suscitades,
en aquestes mateixes págines de Saius s
D'OR,
perú sempre una cosa
o altra venia a destorbar-men, i la meya réplica, que hauria
pogut
donar estat de diáieg - si puc dir-ho així - «interregional» a
les
riostres respectives preocupacions, anava ajornant-se
estúpidament.
Mentrestant, la mori se'ns enduia Vicens i Vives, i
loportumtat
era frustrada en el seu millar aspecte, que era, es ciar, la
inter-
venció i ci punt de vista de Finsigne historiador desaparegut.
Ara,
en demanar-me coliaboració per a un número -homenatge de
SERRA
iDOR
a Vicens i Vives, he pensat que potser valdria la pena de
reprendre aquelles meditacions on
dl les deixá: aixú fóra, sens
dubte, un tribut de record ben esCaient, cm sembla, i, al
mateix
temps, útil. Cree que, no sois entre els deixebies de Vicens,
sinó
encara entre eis inteliecruals tots del Principat, historiadors
o no,
els temes que alludeixo han de tenir una acollença tan clara i
apas-
sionada com van tenir-la en Fautor de
Noticia de Catalunya,
i que
el diáleg que ens cal será definitívament establert amb uns o
altres.
Per començar jo hauria recomanat a Vicens i Vives una certa
reserva, una cautelosa reserva, respecte a alló que
dl
mateix en
deia ((el miracie valenci». No sé si a mi, que vise la situació
des
de dins, la impaciéncia cm fa trabar insuficients - en nombre,
en
sentit, en qualitat - eis esforços recuperadors de la própia
per-
sonalitat, visibles al País Vaienciá «avui. Perú no ens hem
pas
denganyar: Factual «efervescencia» valenciana no és,
proporcio-
nalment a la d'altres époques una mica mes reculades, ni
molt
major en lexpansió, ni molt millor en leficácia. Hi ha un
bell
jovent, uns quants escriptors discrets, una mena d'inquietud
difusa:
tot aixú, en efecte, no existia fa deu o vint anys, dacord; perú
sí
que hi havia un clima semblant trenta o quaranta anys
enrera.
No convé exagerar ni desvirtuar les coses. Les diferéncies
entre
lestat actual i el deis anys 25 a
35,
per exemple. son importants,
no ho ncgo: els nostres petits nuciis intellectuals han afinat
ilurs
ambicions i han estudiat una mica
na mica només - de gra-
mática, durant l'última etapa de silenci. De tota manera, la
nove-
tat, el «miracle», potser és que hi ha un començ prou viu de
consciéncia de catalanitat, que es vol precisament rigorosa en
les
seves implicacions culturals, i que vol sentir-se corresposta
amb
eis mateixos termes en els altres paisos catalans. Mai no
han
mancat, al País Valenciá, intellectuals que afirmessin la
substancial
unitat de les terres de la nostra llengua: aquell »món
histúric
homogeni, amb una sola vivéncia de base i unes mateixes
línies
estructurais en els aspectes econúmic, social i mental)), que
deja
Vicens. Podria citar uns quants noms que la sustentaren amb
radi-
calisme i tot, al llarg del segle xx, i no sois en el pia de les
dolces
especulacions culturalistes. Perú avui el panorama ha guanyat
en
més d'un extrem. Encara hi ha sectors que cultiven el recel i
la
suspicácia sobre el particular: son, tanmateix, reminiscéncies
pro-
vincianes en plena liquidació. 1 no caldrá que digui, en fi, que
tot
aixú s'esdevé en un ámbit reduit, d'escassa transcendéncia s
l'únic, amb tot, que pugui recaptar sense obscenes mistifica
un carácter representatiu auténtic de la vida cultural
valenc
Una de les notes que distingeixen la posició a qué cm
reixo, singularintzant-la respecte a les posicions
aná.logues
riostres predecessors, ja ha estat insinuada tot passant. H
en efecte, que l'actitud que va perfilant-se al País Vale
exigeix
ara una simétrica correspondéncia en les aitres t
catalanes, i sobretot al Principat. No ens basta, com sembl
bastava abans, proclamar-nos «catalan3 de Valéncia» sego
fórmula consagrada: aspirem que aquest reconeixement de ni
i d'identitat arribi a les últimes conseqüéncies. 1 és de ca
inteliectuals del Principat que les reivindiquem. aquestes
úl
conseqüéncies. Si som catalans, per catalans volem ésser ti
nosaltres i les riostres coses: en el mateix terreny que els
h
i les coses de qualsevol comarca de la Catalunya estrict
Decadéncia havia creat en cada una de les riostres regio
sentiment particularista mútuament desconfiat: un «fet dif
cial)) no fais. perú sí inconvincent. En algun ordre dactiv
aixú no era
i és - fácil de superar. En d'altres, en canvi,
ésser-ho i calia que ho fos, si el riostre recobrament
collect
volia trair-se. Pensem, només, i per aquí reprenem les cons
cions del professor Vicens, en el» estudis histórics. La hi
literária, naturaiment, se sobreposá de seguida, amb més o m
seguretat. a la desviació ((regional)) : no era concebible una
h
de la literatura «catalana» sense comptar-hi amb Lluil i A
March, amb Joanot Martoreli i Turmeda, al costat de Mun
i de Metge. La unitat de la llengua imposava aquesta evid
massa violentament perqué ringó pogués desatendre-la. To
ben distint
ja,
quan es tractava d'historiar qualsevol altra f
del riostre passat cultural. Probablement, ha estat Alexandr
rici-Pellicer el primer a cercar i trabar un enfocament
inte
par a l'estudi de les arts en els Paisos Catalans a través deis
te
Mai no li agrairem prou. a Cirici, aquest gest de pioner. Pe
histúria política¡ social...
La histúria a seques, en el sentit corrent de la paraula. m
una reflexió a part i detinguda. D'ençá del xvi. quan els
riadors deixen descriure »crúniques» en les quals la narrac
»protagonitzada» peis riostres reis comuns, la historiografi
Paisos Catalans es fa parcial: cada regió té la seva histúri
vativa. i una ben explicable pruija «diferencialista» indue
riostres respectius erudits a distanciar i separar les visions
res
tives del nostre passat. Cal confessar que, donat que cada
va tenir fins al Decret de Nova Planta una estructura juríd
administrativa diferent, i un nom estatal propi, la perspe
d'unes histúries particulars era justificada. 1 ho és
encara.
justificada fins a cert punt
només. Penqué som
un
poble, i
quan més divergenti poden aparéixer els riostres destins «r
nals», o més aihlats hem viscut eis uns deis altres, semp
existit una forta trama de relacions, de connivéncies, de co
pesos, de compenetrades rivahitats, d'adhesions fraternals
permeten i demanen una reconstitució histúrica total i
integra
Aixú encara está per fer. Si els retrets vaiencians - i
m'ima
que també podria haver-n'hi de maulorquins - s'adrecen a
toriadors del Principat és per motius ben clars. D'ençá de l
naixença, el Principat i cli seus homes porten el pes de la
má
responsabilitat en el reordenament de la nostra cultura: eli
cara, estaven i estar més ben preparats que no pas els valen
ni els mahlorquins per a trencar amb les veiles prevencion
