LA COMÈDIA LLATINA

La comèdia és un gènere que tracta sobre els problemes quotidians, presenta uns

personatges de carrer i utilitza un llenguatge molt viu.

El teatre romà esta basat en el teatre grec, i és un altre exemple de la hel·lenització de

la cultura romana. El teatre llatí va sorgir durant la República, després de la conquesta

de la Magna Grècia. Livi Andrònic va ser el primer en escriure una representació teatral

en llatí.

La comèdia llatina neix a partir de les influències que rep de la comèdia mitjana grega,

on es va començar a fer un tractament irònic del mite, i es va començar a tenir com a

tema principal el drama burgès, que rebia influències d’Eurípides i on també es van

tractar temes eròtics. La segona influència que trobem és la de la comèdia nova, on els

màxims representants són Menandre, Dífilo i Filemó i es caracteritzava per el reflex de

la vida privada de les classes benestants i d’uns personatges fixos, així com l’esclau

espavilat, el vell avar, el jove enamoradís, els soldats fanfarrons, les cortesanes

desembolicades i les donzelles honestes. Les situacions de la comèdia nova eren

atemporals i es podien fàcilment adaptar a un altre temps i un altre lloc. De la comèdia

nova, en neix la fabula palliata, que és una comèdia llatina ambientada en Grècia. Els

personatges eren grecs i vestien amb el pallium (vestit grec). A partir de Nevio doncs,

va ser pràctica habitual utilitzar obres o autors originals per fer servir com a model. Els

autors romans van utilitzar la forma grega per accentuar el que en la comèdia més

s'aproximava al gust dels espectadors romans: les situacions equívoques, els dobles

sentits, la paròdia, etc. Es va produir en cert sentit una llatinització de la comèdia que

culmina quan es posen en escena tipus i costums de la vida quotidiana de Roma, i així

va néixer la faula “togata”, que també era comèdia llatina ambientada en Roma. Els

personatges eren romans i vestien la toga (vestit romà). Solien ser de categoria social

inferior dels que podíem trobar a la fabula palliata.

La faula palliata tenia una estructura formal presa dels seus models grecs i, encara que

no sempre trobem la mateixa estructura, podem distingir-hi les següents parts:

* Didascàlies: són obres dels gramàtics posteriors. S'hi consignen el nom de l'autor,

títol de l'obra, dades sobre la data i circumstàncies de la seva estrena. Igualment es

recull el nom de l'obra grega utilitzada com a model i el del seu autor. No sempre han

existit o s'han conservat; totes les obres de Terenci se'ns han transmès amb la seva

Didascàlia corresponent, però la major part de les comèdies de Plaute no en tenen.

Argument: és un resum de l'obra realitzat també pels gramàtics posteriors.

Pròleg: exposició de l'argument a càrrec d'un actor o d'un personatge simbòlic. Els

pròlegs de les comèdies llatines són una magnífica font d'informació sobre el teatre de

segle II a. de C. Els pròlegs de Plaute són jovials, pretenen divertir i, a més del seu

caràcter expositiu, inclouen acudits i advertències jocoses als espectadors. Els pròlegs

de les comèdies de Terenci tenen una major profunditat i contenen la rèplica de l'autor

als atacs de què era objecte, donada la importància dels pròlegs a les obres de Terenci.

Diàleg o diverbia: parts dialogades en vers.

Càntics: part del text de les comèdies que es cantava amb acompanyament de flauta.

Al teatre de Plaute, aquestes parts cantades tenen un amplíssim desenvolupament.

La principal diferència entre la comèdia llatina i la comèdia Nova era que en la llatina hi

havia música, cant i mímica.

ELS DOS PRINCIPALS AUTORS

Encara que Livi Andrònic i Ennio compten entre les seves obres dramàtiques amb

algunes comèdies, abans de Plaute només Nevio va mostrar una gran inclinació cap a

aquest gènere. Poc sabem sobre el caràcter i estil de les seves comèdies perquè només

tenim escassos fragments, però els títols -Els carboners, El terrisser, L'endeví ... -

suggereixen temes de la vida comuna. Sens dubte podem conèixer de forma bastant

exacta el desenvolupament de la comèdia llatina gràcies a l'obra de dos grans

comediògrafs de l'època republicana: Plaute i Terenci.

PLAUTE (c 255 A.C. - 189 a. C.)

Va ser el més popular dels autors de comèdies i va dominar absolutament l'escena

romana des del 215 a. de C., data del seu primer èxit escènic, fins al 184 a. de C., any

de la seva mort o, si més no, de la seva última representació. Plaute va néixer a

Sarsina, ciutat d'Umbria, regió d’Itàlia, cap al 255 a. de C. i va abandonar aviat aquesta

ciutat. La major part de les informacions que tenim sobre la vida i obra de Plaute

procedeixen de Varró, erudit del segle I a. C., que va dedicar grans esforços a portar

alguna claredat sobre les circumstàncies de la vida del poeta italià. Se sap que en la

seva joventut va treballar en l'entorn de companyies dramàtiques, on va poder

adquirir el seu coneixement poc comú dels aspectes tècnics i del repertori tant grec

com romà. Pel que sembla posteriorment es va dedicar al comerç i va fracassar, com a

conseqüència de l'endeutament provocat per la seva activitat comercial es va veure

forçat a treballar com esclau en un molí, on va perdre els pocs diners que li quedaven i

va quedar arruïnat. En aquesta situació escriu tres comèdies que obtenen un ràpid èxit

i que el converteixen, ja fins a la seva mort, en l'ídol dels espectadors. Per últim, va

treballar en un forn mentre continuava escrivint obres teatrals, comèdies palliates,

adaptades al grec. Quan va assolir l’èxit va deixar aquesta feina. Va morir als 70 anys

d’edat. Des del 215 i durant uns trenta anys aproximadament produeix per l'escena un

abundantíssim nombre de comèdies.

De l'enorme popularitat de Plaute dóna fe el fet que ja en el moment de la seva mort

circulessin com a seves unes cent trenta comèdies. Varró, en el seu estudi sistemàtic

de l'obra plautina, va establir com autèntiques sense cap tipus de dubtes 21 comèdies

d'aquestes 130 atribuïdes. Totes les seves obres són palliatae, basades en originals

grecs de la "Comèdia Nova", la seva relació segons l'ordre en què apareixen en els

manuscrits és la següent: Amphitruo, Asinaria, Aulularia, Captivi, Curculio, Casina,

Cistellaria, Epidicus, Bacchides, Mostellaria, Menaechmi, Miles Gloriosus, Mercator,

Pseudolus, Poenulus, Persa, Rudens, Stichus, Trinummus, Truculentus i Vidularia,

aquesta última està en fragments.

En aquestes comèdies es repeteixen amb escasses variacions tipus i situacions, de

manera que resulta difícil, per no dir impossible, establir un criteri de classificació,

l'únic títol que convé a totes és el genèric de "comèdia d'embolics" amb múltiples

complicacions i situacions còmiques. No obstant això, amb algunes reserves i per

facilitar el seu aprenentatge, es poden agrupar les comèdies plautines sota els

següents epígrafs:

- Comèdies basades en l'equívoc o canvi de persones: Bacchides, Amphitruo,

Menaechmi.

- Comèdies basades en el "reconeixement", és a dir en el descobriment del

veritable origen i condició de determinades persones i que dóna lloc a un

sobtat canvi de fortuna: Cistellaria, Curculio, Epidicus, Poenulus.

- Farses còmiques. Asinaria, Persa, Casina.

- Comèdies de caràcters: Pseudolus, Truculentus.

- Comèdies on conflueixen motius i situacions: Aulularia, Captivi, Trinummus,

Miles Gloriosus.

CARACTERÍSTIQUES DE LA SEVA OBRA

- Les seves obres tenen un llenguatge molt ric a nivell col·loquial.

- Coneixia el llenguatge del poble gràcies al seu treball al forn.

- Es deia que Plaute va escriure 130 obres però Varo (font) les va reduir a 21. Hi

ha dos teories per el qual es van reduir:

a) Perquè de les 130 Plaute moltes es confongueren amb les obres de Plautí.

b) Perquè Plaute va reeditar obres reals.

Entre les obres més importants trobem, la comèdia de l’olla, la comèdia del cistell, la

comèdia del bagul, la comèdia dels ases, la comèdia del fantasma, les tres moenedes,

truculent, l’escota, psèudol, els captius, càsina, els bessons, el corc, epídic, el

comerciant, el soldat fanfarró, el persa, el cartaginès, les baquis, estic, etc, de les quals

destaquen AMFITRIÓ i ASINARA.

AMFITRIÓ:

Aquesta obra de Plaute està basada en un conegut mite grec que té com a

protagonistes divinitats com Júpiter i Hermes, la qual cosa és un tret original ja que és

l’unica obra de l’autor amb temàtica mitològica. Com que els personatges són déus o

persones importants, Plaute definia l’obra en el pròleg com una tragicomèdia.

Tema: En l’obra hi ha un monòleg que tracta sobre l’expedició militar de Amfitrió en

front els Teleboas.

Estructura: La obra està dividida en un pròleg i cinc actes, subdividits en escenes. El

diàleg és un element indispensable per aquesta obra ja que és teatral. No hi ha

narrador.

Argument: La comèdia narra les confusions generades per el capritx del Déu Júpiter

cap a la princesa Alcmena, que era l’esposa del general Amfitrió. L’obra comença amb

un pròleg enunciat pel déu Mercuri. Amfitrió i el seu esclau Sòsia estaven absents en

una guerra i estan tornant a Thebes. Mentrestant, el déu Júpiter està dormint amb

l’esposa d’Amfitrió, Alcmena. Júpiter està disfressat d’Amfitrió i per això Alcmena no

sap que ell no és el seu marit. La tasca de Mercuri és robar pel seu pare Júpiter una

mica de temps per evitar interferències. El matí següent, Amfitrió es posa en camí cap

a la casa, tornant de la guerra. Júpiter marxa un moment abans que Amfitrió arribi, i

quan Alcmena veu el seu marit de veritat, es pregunta perquè ha tornat. A Amfitrió no

li agrada aquesta estranya benvinguda després d’haver estat fora tants mesos, i la

confusió es transforma en ira i gelosia després d’assabentar-se que la seva dona ha

dormit amb un altre home. Després d’una llarga discussió, Alcmena està a punt de

deixar el seu desconfiat marit però és frenada per Júpiter, el qual confessa que ha set

ell. Finalment, en un miraculós esdeveniment, Alcmena dona a llum bessons. Un és fill

d’Amfitrió, l’altre és Hèrcules, el fill de Júpiter. Per calmar l’ira d’Amfitrió, ell li explica

que va fer, i Amfitrió se sent orgullós d’haver compartit la seva dona amb un déu.

Personatges principals: Júpiter (Déu), Alcmena (dona d’Amfitrió), Amfitrió (general

tebà), Sosia (esclau d’Amfitrió)

Evolució posterior:  Durant el Renaixement es va redescobrí la peça de Plaute, i

Camões (1540) i Joan de Timoneda (1559) la van tornar a elaborar en diverses

comèdies. Molière va fer-ne una versió d'estil lleuger i brillant l’any 1668, i va

permetre que l'espectador pogués identificar Júpiter amb Lluís XIV.

Deixant de banda la peça menor que va fer John Dryden (1690), basant-se en Plaute i

Molière, no va ser fins a la confluència del classicisme i del primer Romanticisme que

Heinrich von Kleist va revitalitzar la història canviant la comèdia en drama l’any 1807 i

col·locant en primer terme la figura d'Alcmena. Modernament, Jean Giraudoux, en

l’obra Amphitryon 38 (1929), va humanitzar el desenllaç fent que el matrimoni ignori

sempre la suplantació ocorreguda.

ASINARA:

Asinara també coneguda com La comèdia dels ases, és una obra còmica, que es

pot considerar una de les peces més emblemàtiques del escriptor llatí Plaute.

Aquesta obra conté la frase de Lupus est homo homini, non homo, quom qualis

sit non novit que vol dir “Llop és l'home per a l'home, i no home quan

desconeix qui és l'altre”.

Atenes és l’escenari de l’obra. El vell Demenet, sotmès a la seva esposa, vol

ajudar econòmicament el seu fill d’Argirip, enamorat de la jove cortesana

Filena, que el correspon. Però Cleareta (mare de Filena) ha acordat lliurar la

noia al jove Diàbolo, si Argirip no troba abans les 20 mines que val.

La comèdia dels ases rep aquest nom perquè per recuperar a Filena ell pretén

vendre els ases que són de la seva dona per obtenir els diners que necessita. Al

final el jove llibertí Diàbolo, enfadat perquè Filena no li fa cas, explica el

complot a Artemona, esposa rica de Demenet i mare d’ Argirip, que els sorprèn

en un banquet a casa l’alcavota.

Els seus personatges segueixen el repertori clàssic, com són per exemple:

l'adulescens amans, la meretriu, la domina, el vell verd hipòcrita, l'alcavota, el

soldat i els esclaus. El nom dels principals són Argirip, Clereta, Demenet, Filena,

Artemona i Diàbolo.

ENLLAÇOS:

http://www.youtube.com/watch?v=Nw3hlG0E9-sN La literatura llatina

Terenci (aprox. del 185-159 A. C.)

La vida del segon dels grans comediògrafs llatins està marcada per dos factors determinants:

d'una banda, la seva brevetat, ja que no es va estendre més enllà de vint o trenta-cinc anys, de

l'altra, la seva estretíssima relació amb l'aristocràcia filo-hel·lenística que es reunia al voltant

dels Escipions i que és un factor imprescindible per entendre les comèdies de Terenci.

Publi Terenci Afer va néixer a Cartago, al nord d'Àfrica, la seva data de naixement és incerta.

Suetoni, biògraf del segle I, va escriure una extensa "vita" del poeta, dóna com a data per al

seu naixement al 185/184 a. de C., però, alguns estudiosos de la literatura llatina proposen

avançar la data fins al 190. Se sap amb seguretat que, sent encara adolescent, va arribar a

Roma com esclau del senador Terenci Lucà, qui li va donar una acurada educació i li va

concedir la llibertat. Com era costum va adoptar el "nomen" del seu patró, Terenci, i va

mantenir en el "cognomen", Afer, la referència a la seva procedència geogràfica.

Probablement a casa del seu amo i protector va conèixer i es va guanyar la benevolència dels

esperits cultes i refinats de la ciutat. Roma vivia un moment excepcional, començava la seva

expansió victoriosa per la Mediterrània oriental, i part de l'aristocràcia romana havia adoptat

l'ideal cultural grec, en el conegut Cercle dels Escipions es reunien filòsofs (Panecio),

historiadors (Polibi), rètors (Leilo ) i poetes (Lucili), tots moguts pel mateix desig de difondre i

integrar en la literatura llatina les formes literàries gregues. A aquest món culte i refinat

pertany Terenci i sovint se l'ha considerat com el seu portaveu. L'any 160 a. C. va emprendre

un viatge a Grècia per causa que desconeixem i en el transcurs del mateix, en circumstàncies

igualment fosques, va morir. Suetoni dóna com a data de la seva mort el 159.

LA SEVA OBRA:

La curta carrera dramàtica de Terenci s'estén per espai de sis anys, entre el 166 i el 160 va

escriure sis comèdies palliatas, de les qual ens coneixem perfectament les dates d’estrena, ja

que totes se'ns han transmès amb la seva corresponent Didascàlia. La major part de les seves

comèdies segueixen originals grecs de Menandre, el més moderat i moral dels autors del

Comèdia Nova. Va tenir una carrera molt curta de la qual en van sortir sis obres:

Andria ("La dona d'Andros"), estrenada al 166.

Hecyra ("La sogra"). La primera estrena, que va ser un sonor fracàs, va tenir lloc al 165.

Heautontimoroumenos ("El turmentador de si mateix), al 163.

Eunuchus ("El eunuc"), l’any 161.

Phormio ("Formión"), en el 161

Adelphoe ("Els germans"), en el 160. En aquest mateix any té lloc el segon i tercer

intent d'estrena de Hecyra, que només en el tercer intent aconsegueix l'èxit.

Com es pot observar, a diferència de Plaute, l'èxit de públic no va ser per Terenci una cosa

immediata, si bé quan es va produir, en concret amb el Eunuchus, aquest va ser rotund. La

gran elaboració i refinament de la seva obra van impedir que la seva trajectòria tingués tant

èxit com la de l’altre poeta.

Però no només va haver d'enfrontar el poeta amb la indiferència i fredor del públic en les

seves primeres obres, sinó que durant tota la seva curta carrera dramàtica va haver de fer

front a la crítica d'altres poetes dramàtics i literats. A defensar-se d'aquests atacs va consagrar

el poeta els pròlegs de les seves comèdies, i en això és totalment original. El pròleg, era un

element fonamental en les obres dramàtiques.

Terenci pretén escriure obres de teatre d'un elevat nivell artístic. La seva llengua és de gran

puresa i elegància. Des de l'època imperial se li proposava com a model de "sermo urbanus".

En resum, Terenci pels seus coneixements literaris, pels seus gustos elevats, pel seu estil

elegant allunyat de tota vulgaritat, és un representant qualificat del que en la seva època es va

anomenar "humanitas", qualitat que el mateix poeta va resumir admirablement en aquest

conegudíssim vers : Homo sum: humanum nil alieni puto (Heautontimoroumenos v.25).

Les obres que es consideren més importants de l’autor, van ser L’EUNENC i ELS GERMANS.

L’EUNENC

Datació: 161 a.C (segle II a.C.)

Argument: Tais és una jove cortesana, que té un prostíbul, amant de Fedria, un jove d’Atenes

de família benestant. Ella rep per part d’un pretendent seu una esclava, la qual resulta ser la

seva germana Pànfila. El germà de Fedria, Querea, s’enamora d’ella. Per poder entrar a casa

seva es farà passar per un eneuc, un home castrat. Pànfila descobreix l’engany, però finalment

el perdona i es casen. Parmenon, serà l’encarregat de fer i desfer l’embolic. Un dels

personatges importants és la figura de l’esclau, molt astut i hàbil, oportunista i controlador en

tot moment de la situació.

Personatges principals:

- Fedria (jove amant de Tais)

- Parmenon (esclau de Fedria)

- Tais (cortesana que té un prostíbul)

- Querea (jove amant de Pànfila)

- Trasón (soldat, rival de Fedria)

- Pitias (criada de Tais)

- Cremes (noi jove, germà de Pànfila)

- Antifó (noi jove)

- Dorias (criada de Pànfila)

- Doro (eunenc)

- Sanga (centurió)

- Sofrona (dida de Pànfila)

- Laques (vell, pare de Fedrià i de Querea)

ELS GERMANS

Datació: 160 a.C.

Argument: Demea, pare de dos fills, Esquino i Ctesifonte, deixa en mans l’educació del primer

al seu germà Mició. Mentre que Esquino es educat de forma liberal, Ctesifonte rep una

educació estricta per part del seu pare. Demea, qui creu efectiu aquest model educatiu, es

sorprèn quan el seu fill Ctesifonte manté relacions amb una cortesana. Esquino la rapta per ell,

i Demea pensa que era ell qui mantenia relacions amb la noia. Davant el fracàs del seu tipus

d’ensenyament es trona menys estricte i més indulgent.

COMPARATIVA PLAUTE I TERENCI

Tant Plaute com Terenci, parteixen de la mateixa comèdia per escriure les seves obres.

Tot i així, gràcies a la varietat de temes que hi havia van escriure obres molt diferents.

Els seus orígens també són diferents, ja que Plaute era d’origen romà, i per tant té més

influència itàlica, i dels dos autors va ser el que va tenir més èxit i les seves obres

anaven dirigides a la classe baixa del poble, i Terenci era d’origen nord-africà, amb més

influència grega, ja que pertanyia al cercla, tot i que no van tenir tant èxit com Plaute i

anava dirigit a les classes altes del poble.

Plaute feia servir un llenguatge molt més col·loquial, i expressiu, i no buscava causar

preocupacions morals, sinó que volia divertir al públic, i per aquest motiu exagerava

molt les escenes còmiques. Per contra, Terenci en les seves obres mostrava molta

preocupació moral, utilitzava un llenguatge més culte i no pretenia que el públic rigués

molt, sinó que més aviat buscava el somriure. Tots aquests es movien dins la història,

la qual normalment tenia un argument molt mogut. Pel que fa a Terenci, els

personatges eren molt més rodons i representava els personatges amb molts detalls.

Les seves obres tenien uns arguments més tranquils.

Pel que fa als personatges els que trobem a les obres de Plaute són molt plans i

caricaturescos i representaven gairebé sempre els prototips de la societat romana, així

com l’esclau astut, el vell avar, el paràsit, el jove enamoradís, els soldats fanfarrons, i

les donzelles honestes.