La Llei de Murphy i El Nou Pensament

–. La Llei de Murphy i el Nou Pensament: Per què Murphy tenia raó, i com demostrar que s’equivocava .– pàg. 2

ÍNDEX

Qüestions Prèvies ........................................................................................................................... 4 0. Justificació ......................................................................................................................................................... 4 0.1. Hipòtesi i Objectius .................................................................................................................................... 5 0.2. Introducció .................................................................................................................................................... 5

Nou Pensament ................................................................................................................................ 9 1. General ................................................................................................................................................................ 9 1.1. Què és el Nou Pensament? ......................................................................................................... 10

2. El Nou Pensament com a Corrent de pensament .......................................................................... 12 2.1. Deepak Chopra i Rhonda Byrne .............................................................................................. 12 2.1.1. deepak chopra (sincrodestino) ....................................................................................................... 13 2.1.2. Rhonda Byrne (El Secret | El Poder) .............................................................................................. 13

2.2. Nou Pensament des dels autors .............................................................................................. 15 2.2.1. Sincronicitat ............................................................................................................................................. 15 2.2.2. La Llei de l’Atracció ............................................................................................................................... 16 2.2.2.1. Què és La Llei de l’Atracció? ..................................................................................................... 16 2.2.2.2. Freqüències ..................................................................................................................................... 17 2.2.2.3. Món Com a Dual ............................................................................................................................. 17 2.2.2.4. Els Pensaments i el Futur .......................................................................................................... 18 2.2.2.5. El catàleg de l’univers .................................................................................................................. 19 2.2.2.6. Les Emocions i els Pensaments ............................................................................................... 20

2.2.3. El Procés Creatiu .................................................................................................................................... 21 2.2.3.1. Demana | Imagina ......................................................................................................................... 21 2.2.3.2. Creu | Sent ........................................................................................................................................ 22 2.2.3.3. Rep ....................................................................................................................................................... 23 。。。。 ........................................................................................................................................................... 23

2.2.4. La Reserva Il·limitada de Possibilitats .......................................................................................... 24 2.2.5. “Jo” Universal i “Jo” Circumscrit ...................................................................................................... 25 2.2.6. L’Expectativa | la Intenció .................................................................................................................. 26 2.2.7. Cada Persona és un Déu ...................................................................................................................... 27

2.3. Altres Conceptes ............................................................................................................................ 29 2.3.1. Equilibri Discontinu .............................................................................................................................. 29 2.3.2. José Luis Parise ....................................................................................................................................... 29

3. El Nou Pensament dins la Física Quàntica ....................................................................................... 32 3.1 Deepak, Elsa i una “Faula Quàntica” ....................................................................................... 32 3.1.1. Elsa Punset (Innocencia Radical) .................................................................................................... 32 3.1.2. What the Bleep do We Know!? ......................................................................................................... 33

3.2. La Física Quàntica al Nou Pensament ................................................................................... 33 3.2.1. No hi ha Univers sense Ment ............................................................................................................. 33 3.2.2. Qui és el que veu? ................................................................................................................................... 34 3.2.2.1. Els Baixells de Colom ................................................................................................................... 34

3.2.3. Superposició Quàntica ......................................................................................................................... 35 3.2.3.1. Ona – Partícula ............................................................................................................................... 36

3.2.4. Comunicació Electromagnètica ........................................................................................................ 37 3.2.4.1. Entrellaçament ............................................................................................................................... 38

3.2.5. La Ment i el Cos ....................................................................................................................................... 38 3.2.6. Addicció a les Emocions ...................................................................................................................... 40 3.2.7. Resistència al Canvi (Els Paradigmes) .......................................................................................... 41


3.3. Portant el Nou Pensament al Laboratori ............................................................................. 43 3.3.1. L’Efecte Placebo ...................................................................................................................................... 43 3.3.2. Philip Zimbardo ...................................................................................................................................... 44 3.3.3. Masaru Emoto ......................................................................................................................................... 46 3.3.4. Reducció dels Crims Violents (L’Efecte Maharishi) ................................................................ 47 3.3.5. Grinberg-‐Zylberbaum (Meditació Simultània) .......................................................................... 48 3.3.6. L’Experiment de la Doble Ranura ................................................................................................... 49 3.3.7. Generadors de Números Aleatoris ................................................................................................. 50

La Llei de Murphy ......................................................................................................................... 53 4. Per què Murphy Tenia Raó i Com Demostrar que S’equivocava ............................................ 53 4.1. Origen i Teoria ................................................................................................................................ 53 4.2. Descartant la Torrada .................................................................................................................. 55 4.3. L’explicació que Murphy ens deu ........................................................................................... 56

。。。。 ........................................................................................................................................................... 57 4.3.1. El Peu Esquerre ....................................................................................................................................... 59 4.3.2. Tots Contra en Murphy (Les Claus de la Creació) .................................................................... 60 4.3.2.1. El Victimisme .................................................................................................................................. 61 4.3.2.2. El Món com a Alarma ................................................................................................................... 61 4.3.2.3. Preguntar al Món ........................................................................................................................... 62 4.3.2.4. Els “Recursos” .................................................................................................................................. 63 4.3.2.5. La Diferència Entre el Buit i l’Absència de Coses ............................................................ 63 4.3.2.6. La Concreció i El Present ........................................................................................................... 65 4.3.2.7. El “Com” i el “Què” ......................................................................................................................... 67 4.3.2.8. La Gratitud, el Gran Multiplicador ......................................................................................... 68 4.3.2.9. La Visualització .............................................................................................................................. 69 4.3.2.10. Creences Limitadores ............................................................................................................... 69 。。。。 ........................................................................................................................................................... 72 4.3.2.11. Intel·ligència Emocional .......................................................................................................... 73 4.3.2.12. Les Emocions des de Dins ....................................................................................................... 74 4.3.2.13. Envoltar-‐se de Felicitat (les Neurones Mirall) ............................................................... 75

4.3.3. Exemples .................................................................................................................................................... 77 4.3.3.1. Cathy Goodman .............................................................................................................................. 77 4.3.3.2. Contradir-‐se Un Mateix .............................................................................................................. 78 4.3.3.3. Regalant Diners .............................................................................................................................. 79

Finalitzant... ............................................................................................................................................... 82 5. Conclusions personals ............................................................................................................................... 82 6. Bibliografia .................................................................................................................................................... 83

6.1. Llibres, Audiollibres i Documentals ................................................................................................... 83 6.2. Ràdio, Diaris, Revistes i Webs .............................................................................................................. 83


QÜESTIONS PRÈVIES

0. JUSTIFICACIÓ

El treball tracta la Llei de Murphy i el Nou Pensament. Des del principi tenia força

clar que volia tractar el Nou Pensament. És un tema que m’ha interessat molt des

que el vaig descobrir, i en els moments de triar tema pel treball el tenia una mica

abandonat, així que van ser una mica les ganes de tornar-‐me a endinsar en aquesta

filosofia i de tenir temps per descobrir-‐ne coses noves les que em van portar a

escollir-‐lo. A més, haver de fer-‐ne un treball em donava l’oportunitat d’aprofundir en

la ideologia i d’ordenar els meus coneixements al respecte.

D’altra banda, no sé massa com, se’m va ocórrer de relacionar-‐la amb la Llei de

Murphy. Aquesta sempre m’havia fet gràcia, per curiosa, per divertida, no sé ben bé

per què; i el fet de recordar-‐me d’ella després d’haver conegut el Nou Pensament

em va fer plantejar si potser tenien alguna relació, si potser la Llei de Murphy,

atrapada sota l’aparença d’una manera més de queixar-‐se dels pessimistes, tenia

part de raó. Donant-‐li voltes cada cop vaig veure més que ambdós conceptes

estaven estretament relacionats, que podia explicar la Llei de Murphy sota les bases

del Nou Pensament fent que quadrés perfectament.

A més, fent una mica de sondeig previ no vaig trobar informació al respecte

d’aquesta relació entre els conceptes, pel que la idea d’ajuntar-‐les per primer cop

també em va arrossegar. Una de les coses que tenia clares quan no tenia gens clar

quin seria el tema era que volia fer un treball que aportés alguna cosa, que no es

limités a buscar informació ja existent o tornés a fer experiments que ja havia fet

algú abans, així que entre el meu interès personal cap al Nou Pensament i la

possibilitat d’aportar alguna cosa nova al món, em vaig acabar de convèncer que el

tema seria aquest.


0.1. HIPÒTESI I OBJECTIUS

L’objectiu principal d’aquest treball és utilitzar la filosofia del Nou Pensament per

descriure, per explicar, la Llei de Murphy; és a dir, agafar el Nou Pensament, i a

pressuposant certes les seves idees, explicar per què la Llei de Murphy funciona (o

en quins casos funciona), i sabent això: què es pot fer per evitar-‐la.

O resumit en una frase: “Per què Murphy tenia raó, i com demostrar que

s’equivocava”.

D’altra banda, per fer-‐ho es relacionaran conceptes de la Física Quàntica amb el Nou

Pensament, degut a les semblances que comparteixen i al fet que aquest últim (el

que ens interessa) és molt sovint coherent amb les teories Quàntiques, i per tant

recolzat per aquestes.

0.2. INTRODUCCIÓ

Als inicis d’aquest treball, quan escollíem el tema, la meva intenció era tractar

estrictament el tema de “La Llei de Murphy i el Nou Pensament”, el que vindria a ser

més o menys la segona part del treball final, la de la Llei de Murphy. La idea era

agafar la Llei de Murphy i explicar-‐la des del Nou Pensament, directament, posant

exemples i explicant cada un dels exemples, des de les frases de la Llei de Murphy

que tots coneixem fins a les corresponents explicacions en matèria de Nou

Pensament.

Aviat vaig comprovar que la Llei de Murphy, com a concepte històric no era gran

cosa. La seva formulació és poc més que una anècdota, i les frases per les quals es

coneix tenen poc a veure amb els seus orígens. Només trobem una semblança en el

pessimisme que demostren totes les afirmacions. Amb tot, vaig haver de formular de

nou el treball, estructurant-‐lo en una primera part, que esdevindria la més extensa,


al voltant del Nou Pensament, explicant-‐ne els conceptes i la ideologia; i una segona

part, que m’esperava bastant petita, dedicada a relacionar els conceptes de la

primera amb la Llei de Murphy (com a conjunt creences populars, evidentment,

l’únic enunciat que va formular Edward no dóna per tant).

Més tard, però, amb la recerca d’informació sobre el Nou Pensament, vaig trobar un

bloc on se’n parlava amb cert escepticisme, però amb un caire bastant científic, i

amb una predisposició a utilitzar aquells aspectes del Nou Pensament que la ciència

avalés (com la relació de la ment amb el cos, o els beneficis de la felicitat, per

exemple). D’aquest bloc, que ara rellegeixo tot fent la conclusió i lamento no haver

tingut en compte en fer el treball, vaig treure aquesta idea de tractar el Nou

Pensament des d’una vessant científica i des d’una vessant espiritual.

Cito un paràgraf que ajuda a entendre les dues vessants, agafat del bloc. Parla Pedro

Mendoza sobre “Larry King Live”, un programa de la CNN.

“Al programa de la setmana passada, el panell d’experts format per Bob Proctor,

John Assaraf i altres que van aparèixer a la pel·∙lícula de «El Secret» van explicar que

avenços recents en neurociència, juntament amb la comprensió de les lleis mentals,

van revelar per què l’establiment de metes, la «llei de l’atracció» i el «pensament

positiu» funcionen, sense importar si els mires des d’una perspectiva metafísica o

científica”.

Al final, aquest tractar el Nou Pensament des de l’escepticisme va quedar

reemplaçat en el treball per deixar pas a un tracte des de la física quàntica del

mateix. D’aquesta manera, i amb el descobriment dels documentals “What the bleep

do we know?”, simplement la quantitat d’informació sobre física quàntica en front

l’únic text de mig escepticisme va inclinar la balança cap el treball que he acabat

fent.

Aquests fets van acabar de definir la primera part del treball, i després, el veure que

alguns dels conceptes eren com consells o tècniques, vaig començar a deambular


per la idea de fer, després de l’explicació de la Llei de Murphy, un apartat amb

alguns d’aquests consells per combatre-‐la.

Aquesta explicació sobre la Llei seria la conclusió del treball, ja que són les idees a les

que he arribat després de recopilar tota la teoria i relacionar-‐la (l’objectiu del

treball), però els consells i tècniques tenien més sentit un cop explicada aquesta

conclusió del treball, així que al final ha quedat una estructura poc convencional:

amb la teoria al principi, la conclusió al mig, i el desenvolupament de més teoria

derivada de la conclusió, al final.

En quant a la informació, no m’ha estat massa difícil extreure teoria, ja que si bé per

internet no hi ha massa informació sobre Nou Pensament, hi ha força llibres

relacionats amb el tema (n’he escollit dos a tractar, explicats dins el treball). D’altra

banda, sobre la Llei de Murphy no hi ha gaire informació, però com dèiem, tampoc

dóna per tant; i sobre física quàntica, vull agrair a en Jordi Coll que m’ajudés a

descobrir els documentals de “What the bleep do we know?”, perquè si no me

n’hagués parlat m’hauria estat molt més difícil trobar informació al respecte.

Amb tot, si bé hi ha força informació separada dels tres temes, així com relacionant

el Nou Pensament amb la Física Quàntica, és evident que no hi ha informació que

relacioni la Llei de Murphy amb els altres dos. Tot i això, no ha suposat un problema

perquè el fet de relacionar-‐ho era l’objectiu del treball, i s’ha convertit en “la part

pràctica”, si se’n pot dir així. Pràctica filosòfica, però pràctica al cap i a la fi.

La resolució de la hipòtesi es troba en la segona part del treball, la que parla de la

Llei de Murphy, que ja en parla des de Nou Pensament. L’apartat “L’explicació que

Murphy ens deu” explica les conclusions del treball explícitament, i la resta (“Tots

contra en Murphy”) dóna resposta a la segona part de la hipòtesi: “què podem fer

per evitar-‐la”, és a dir, com provocar que Murphy s’equivoqui.


Al final de tot, a més, rere les tècniques de “Tots contra en Murphy”, he relatat tres

exemples de persones que han seguit el Nou Pensament, i han vençut la Llei de

Murphy.


NOU PENSAMENT

1. GENERAL

“Com és a dalt és a baix, com és dins és fora” La Taula de Maragda, 3.000 aC

Així comença el que probablement és el llibre més llegit sobre el Nou Pensament, del

qual parlarem més endavant, i amb aquesta mateixa cita voldria començar aquest

treball.

Resulta evident que no es tracta d’una cita del Nou Pensament. Al menys no

específicament. Seria difícil qualificar de “nou” un moviment que porta existint des

de l’any 3.000 abans de Crist. Amb tot, un dels aspectes que defensa el llibre és que

molta gent, des dels principis dels temps, ha conegut idees com les que integra el

Nou Pensament, i les ha aprofitat en les seves vides.

La frase, confusa al principi, s’entén clarament quan s’ha entès el Nou Pensament, i

reflecteix, en un resum molt ben aconseguit, tota la filosofia que hi ha al darrere.


1.1. QUÈ ÉS EL NOU PENSAMENT?

Començarem el nostre passeig pel Nou Pensament donant quatre pinzellades per

fer-‐nos una idea general, i després anirem concretant a partir de les visions d’un

parell d’autors del moviment.

El Nou Pensament (New Thought) té els seus orígens als Estats Units, a mitjà segle

XIX. Des d’aquest moment es comença a internacionalitzar fins donar fruit, al segle

XX, de la mà de nous grans escriptors.

Una de les primeres coses que se solen intentar esclarir del Nou Pensament és que

no és una religió. La necessitat d’esclarir-‐ho ve probablement del fet que d’aquesta

corrent n’han sorgit diverses institucions filosòfiques/religioses, i de la mateixa

manera molts religiosos l’han adaptat i introduït dins les seves creences personals.

Tot això, alhora, pot venir del fet que el Nou Pensament té un component espiritual

molt important, i aquesta espiritualitat que no pertany a cap religió el fa, per

aquesta neutralitat, apte per ser combinat amb qualsevol creença individual o, en el

cas de les institucions, col·∙lectiva.

D’altra banda també se sol distingir el Nou Pensament de la Nova Era (New Age) –

moviment que aglutina una gran quantitat de creences, cultura, espiritualitat i

demés, de la segona meitat del segle XX fins principis del XXI-‐, que pel nom – i per

també aquesta certa espiritualitat – és susceptible de ser confosa. Bàsicament, el

Nou Pensament neix en un moment molt anterior a la Nova Era, per la qual cosa és

impossible que sigui classificat com a part d’aquesta.

Tot i així, la idea contemporània de Nova Era afegeix els conceptes del Nou

Pensament dins seu. En parlarem una mica al final d’aquesta part, amb J. L. Parise.


El Nou Pensament es considera creat per Phineas Parkhurst Quimby, tot i que moltes

de les idees que defensa es troben influïdes per Ralph Waldo Emerson, que va iniciar

el Transcendentalisme, i va ser, en aquest sentit, el precursor del Nou Pensament.

Dins dels autors del Nou Pensament trobem escriptors com Wallace Wattles, Neville

Goddard, o l’autora del llibre esmentat abans, Rhonda Byrne.

Després d’aquestes idees generals, dividirem el Nou Pensament – o la seva

explicació – en dues parts: Una primera que explicarà la part més espiritual d’aquest,

la part que el toca més com a creença, com a corrent de pensament; i una segona

que, potser no tant propera o directament relacionada, tractarà aspectes relacionats

– sovint conceptes de la física quàntica – que complementen o defensen, amb una

base de teoria o estudis científics, les idees de la primera part.


2. EL NOU PENSAMENT COM A CORRENT DE PENSAMENT

Els seguidors del Nou Pensament* el defineixen com un estil de vida que adopta els

ensenyaments d’antigues tradicions de saber, tant orientals com occidentals. Les

seves idees volten un compromís amb la curació planetària per mitjà de la

transformació personal, i un enteniment intercultural, interreligiós i interdisciplinari,

així com la cultura de la no-‐violència.

*Definició extreta de la web del “Círculo de Estudios del Nuevo Pensamiento AC”.

El Nou Pensament sosté com a base de la seva filosofia la necessitat d’una

“experiència directa amb el Creador, sense necessitat d’intermediaris”, és a dir, la

necessitat de la creació de la realitat sempre tornejada pels nostres propis

pensaments, idees i sentiments.

A parer del Nou Pensament, doncs, un cop la ment ha creat una idea, aquesta es fa

realitat a mesura que les circumstàncies adequades es donen.

2.1. DEEPAK CHOPRA I RHONDA BYRNE

He escollit un parell de llibres sobre nou pensament, per poder observar les

diferents idees des de dos punts de vista diferents. Tot i ésser ambdós del nostre

temps, i amb una diferència d’edat de tan sols 5 anys (sent Chopra el més gran), es

nota una clara diferència en el seu pensament. Chopra, de fet, en alguns casos no és

classificat com a autor del Nou Pensament, per la qual cosa pot ser que les seves

idees difereixin en algunes qüestions de les de Rhonda.


2.1.1. DEEPAK CHOPRA (SINCRODESTINO)

Deepak Chopra (1946) és un metge i escriptor indi. Els seus llibres tracten

l’espiritualitat i el poder de la ment en la medicina.

Al meu parer, l’estil de Deepak té un aire a Nou Pensament primitiu, com si hagués

estat influït per diverses religions. En aquest sentit, té un caire de moral religiosa en

molts moments, que per la definició de Nou Pensament no encaixaria, però com que

tot i això moltes de les seves idees sí que coincideixen, i com que tracta extensament

l’espiritualitat i el poder de la ment i de les coincidències, és un bon exemple per

explicar el Nou Pensament, sobretot de cara a entendre la creença de la Llei de

Murphy en el segon apartat d’aquest treball. D’altra banda, a més, al no ser

estrictament Nou Pensament, però sí trobar-‐se en una època contemporània té

coneixements de ciència quàntica que utilitza per recolzar l’espiritualitat, uns

coneixements que també ens seran útils.

Els seus llibres estilen títols com “Las 7 lleis espirituals de l’èxit”, “Curació quàntica” o

“Viatge cap al benestar”, que reflecteixen aquest estil de llibre d’autoajuda i

espiritualitat.

El llibre que tractarem aquí, “Sincrodestino”, parla de les coincidències, de la ment

universal, i de la unitat en el món. En el pla que ens interessa parla també de la

utilització de la intenció com a forma d’influència sobre el món, de manera semblant

a com en parlarà el Nou Pensament pròpiament dit.

2.1.2. RHONDA BYRNE (EL SECRET | EL PODER)

Rhonda Byrne (1951) és guionista i productora a la televisió australiana. Tot i això, és

coneguda per la pel·∙lícula (i posterior adaptació escrita) anomenada “The Secret: The


law of atraction”. Degut al seu inqüestionable èxit, aquesta pel·∙lícula, estrenada al

2006, s’ha convertit junt amb el llibre en una manera ideal d’apropar el Nou

Pensament a milions de persones.

El llibre de Rhonda no és ben bé un llibre que parla de la seva filosofia, ja que parteix

d’una pel·∙lícula documental, i aquesta, per tant, centra la seva investigació en una

gran varietat de mestres del Nou Pensament. Així doncs, en el llibre “El Secret”

trobem des de físics quàntics fins a experts en feng shui, escriptors, filòsofs,

psicòlegs i experts en coaching, entre d’altres.

“El Secret” està enfocat des d’una visió que reflexa el descobriment recent de

Rhonda, que en haver trobat el Nou Pensament el vol compartir amb els altres. Això

fa que la seva manera d’enfocar-‐ho sigui matisada més endavant amb el seu post-‐

títol: “El Poder”, on explica la seva experiència des que va publicar “El Secret”, amb

tot el que ha après des de llavors.

Amb tot, “El Poder”, acaba esdevenint un llibre “autosuficient”, que no necessita

d’haver llegit el primer per poder ser entès, ja que explica tot des del principi, sense

donar per suposat que l’únic que ha de fer és corregir el primer. Tot i això, jo diria

que en el primer llibre es tracten més anècdotes relacionades amb el Nou

Pensament que en el segon, mentre que al segon es tracta més sobre teoria, més

ben explicada que al primer per aquesta matisació de la que parlàvem.


2.2. NOU PENSAMENT DES DELS AUTORS

Quan escoltem el Nou Pensament de la mà dels autors, sempre sorgeix un concepte

clau: “La Llei de l’Atracció”. La tractarem aquí, alhora que tractem altres conceptes,

tant de Rhonda (o els mestres que apareixen al seu llibre) de Chopra.

Començarem amb un petit incís de la filosofia de Chopra i de seguida anirem a

tractar la Llei de l’Atracció.

2.2.1. SINCRONICITAT

Sincrodestino parla de les casualitats, i per tant de la sincronització entre els

esdeveniments dins l’univers. Diu Chopra: “Els exemples de sincronicitat a la natura

són tan freqüents que els considerem normals”. Amb això, posa l’exemple dels ocells

i els peixos. Dins un estol, per exemple, tots els ocells es mouen a la vegada, diu. No

tenen líder, però tots canvien de direcció en un instant, tots a la vegada, a la

perfecció. I ho comenta: “Semblen un organisme, com si rebessin instruccions i

obeïssin a l’instant”.

“No hi ha temps per un intercanvi d’informació, així que qualsevol intercanvi

d’informació ha de passar de manera no circumscrita”. – Chopra té una espècie de

visió dualista, considerant que cadascú té dos “jo”. Un circumscrit, a nivell personal, i

un no circumscrit, compartit amb tothom com a “jo” universal. Ho veurem més

endavant de diverses maneres.

Amb tot, aquest intercanvi d’informació es produiria a nivell de l’univers, que

gestionaria d’alguna manera la correlació entre les coses que passen. Al seu parer,

doncs, els estols (i els bancs de peixos) són “l’exemple més impactant de sincronicitat

a la natura”, però no són més que un reflex del que passa a nivell universal, a cada

moment.


2.2.2. LA LLEI DE L’ATRACCIÓ

Una de les primeres coses que es diuen a nivell de Nou Pensament de la Llei de

l’Atracció és que és una llei de la naturalesa. En això es coincideix amb Chopra, tot i

que ell no l’anomena igual. Al seu parer és la Intenció, la força de la natura. Al ser un

concepte diferent, però, en parlarem després junt amb el concepte d’expectativa del

Nou Pensament.

Parlen d’una llei com la llei de la gravetat. Una llei de la natura, de l’univers. A parer

del Nou Pensament no cal que hi creguis o no hi creguis, com a llei de la natura,

vulguis o no, l’estàs fent servir a cada moment.

Diu Rhonda: “Aquesta llei regeix l’ordre de l’Univers en cada moment de la teva vida i

en totes les coses que experimentes. No importa qui siguis o el que facis [...] La llei de

l’atracció modela l’experiència total de la vida a través dels teus pensaments”.

En tot això de l’ordre hi podem trobar semblances amb la sincronicitat de Chopra.

A “El Secret” Rhonda parla sovint dels grans de la història. Gent com Shakespeare,

W. Blake, L. V. Beethoven, R. W. Emerson, Plató, Pitàgores, I. Newton o Goethe. De

qui a través de les seves obres i aforismes afirma que coneixien aquesta llei. Sovint

parla, en aquest sentit, que els més grans la van conèixer, i a través d’ella van arribar

a aconseguir tot allò que es van proposar.

2.2.2.1. QUÈ ÉS LA LLEI DE L’ATRACCIÓ?

Després d’aquesta introducció ens queda un dubte i és: Què és? És a dir, què diu la

Llei de l’Atracció?


Normalment es resumeix en el següent:

“Allò Semblant atrau allò que és Semblant”

A nivell mental, és clar. Quan diu que el semblant atrau el semblant vol dir que quan

pensem, sentim o actuem d’una manera, atraiem a la nostra vida aquesta manera de

pensar, sentir o actuar, en forma de esdeveniments, persones o coses que la

provoquin.

Imaginem una persona que és feliç. Aquesta persona està, pel sol fet de ser feliç,

atraient persones, circumstàncies i coses que el fan feliç. Pot ser des de trobar-‐se

amb un amic que fa temps que no veia fins que el truquin per oferir-‐li un ascens a la

feina o que de cop hi hagi bitllets per un viatge que feia temps que volia fer, i per al

que mai hi havia places.

2.2.2.2. FREQÜÈNCIES

Diu John Assaraf a “El Secret”: “Per a mi la manera més senzilla [...] és pensar que sóc

un imant”. Normalment es parla d’un imant amb freqüència. Cada pensament té una

freqüència, i per tant com més penses en una cosa més emets la seva freqüència.

Rhonda Byrne ens compara amb una televisió. “La majoria de les persones no

acabem d’entendre com funciona, però sabem que cada canal té una freqüència i

quan la sintonitzem veiem les imatges”. És això, però a nivell de la vida. Depenent de

com “sintonitzes” els teus pensaments, veus (vius) les imatges corresponents a

aquella freqüència.

2.2.2.3. MÓN COM A DUAL

A “El Poder” això es simplifica bastant, i es redueix a una explicació de totes les

experiències com a una balança de dos contraris. Sí que es manté aquest tema de les

freqüències, però s’explica a través d’aquesta dualitat. Com dèiem abans, es matisa

a “El Poder” el que s’havia explicat des de les primeres experiències a “El Secret”.


Al segon llibre, doncs, s’explica el món (la realitat personal, en cada un dels seus

aspectes) com una contraposició de l’amor (tractat com estima, apreciació,

sentiment positiu cap a les coses) i la falta d’aquest, que sovint es podria traduir com

a temor. D’aquesta manera qualsevol sentiment positiu seria una branca d’aquest

amor, i tots els sentiments negatius serien provocats per una falta d’amor. Segons el

Nou Pensament, doncs, els sentiments negatius no poden existir en si mateixos a la

vegada que hi ha amor. Per això la solució davant els problemes es busca en apreciar

les parts de la vida que no van bé.

Curiosament és el contrari del que faríem per defecte. Amb el Nou Pensament es

dóna sovint aquesta sensació. Quan un aspecte de la vida va malament el que es fa

sense pensar, el que seria lògic és rebutjar-‐lo. En canvi, partint que el semblant atrau

el semblant no té cap sentit rebutjar res. Perquè estaríem atraient més sentiment de

rebuig i més coses per rebutjar. En aquest cas, doncs, apreciar l’aspecte de la vida

que va malament atrau més sentiments d’apreciació cap a allò i més coses per

apreciar. Evidentment, surt més a compte la segona.

Seguint amb aquesta dinàmica de la balança, segons “El Poder”, l’evolució es troba

en passar al 51% del temps sentint-‐te bé. És a dir, comptant amb que el semblant

atrau el semblant, ens trobem amb que la tendència és a quedar-‐se en la banda on

el percentatge és més gran. Si passes més temps sentint-‐te malament que bé,

tendiràs a sentir-‐te malament. El repte es troba, en aquest sentit, en arribar al 51, en

creuar la línia que separa la majoria en el temor per arribar a la majoria en l’amor, de

manera que la tendència passi a ser positiva.

Per tant a parer de Rhonda, l’esforç s’ha de fer per arribar a la meitat, només,

perquè un cop passes al 51, la tendència, la Llei de l’Atracció, fa la resta.

2.2.2.4. ELS PENSAMENTS I EL FUTUR

Amb el que hem vist fins ara deduïm una cosa: Els pensaments creen el futur.


James Ray, un dels mestres de “El Secret” ho compara amb el conte d’Aladí:

“Pensem en Aladí i la seva llàntia meravellosa. [...] El geni sempre li diu: “Els teus

desitjos són ordres”. [...] Si et remuntes als orígens del conte no hi havia límits.”

(parla del nombre de desitjos) “Ara contempla aquesta metàfora i porta-‐la a la teva

vida. [...] Aladí és el que demana sempre el que vol, i l’Univers és el geni.”

Partint d’aquí. Si ara creem el futur, vol dir que el present l’hem creat també

nosaltres, des d’allò que vam pensar. Una tema que surt sovint arrel d’això és que

les coses negatives del present també són culpa nostra. I és incòmode pensar-‐ho i

haver d’admetre que potser una malaltia o la falta d’una feina les hem provocat

nosaltres. La resposta del Nou Pensament és fàcil: Sí, ho has provocat tu, però tens

exactament el mateix poder a l’hora de canviar-‐ho.

2.2.2.5. EL CATÀLEG DE L’UNIVERS

En qüestió del primer llibre, Rhonda parlava de l’Univers com a un catàleg, com

comprar per internet. Això ho feia per donar a entendre que un cop has encarregat

les coses saps que arribaran, independentment del moment en què arribin. És a dir,

que no demanes un cop rere altre, sinó que entens que un cop has definit que

desitges alguna cosa ja la tractes com a tinguda.

El tema catàleg, però, torna a sortir amb una finalitat bastant diferent (o potser

complementària) al segon llibre. A “El Poder”, Rhonda diu que sovint l’Univers ens

ensenya coses a l’estil d’un catàleg. Poden ser objectes, tipus de persones,

situacions. Entenc que d’alguna manera són la part que no correspon amb el teu

estat d’ànim (o que et són desconegudes, no tenen perquè ser negatives) sumades

amb les que sí que corresponen. És a dir, com que els pensaments van canviant, et


van arribant coses variades, algunes de les quals no tenen perquè correspondre’s

amb el pensament predominant, sinó amb pensaments més petits que també hi han

estat.

Sigui com sigui, hi ha un ventall molt ampli de coses que t’arriben, i Rhonda parla

que és com una manera de l’Univers de donar-‐te coses per triar (o al menys que es

pot fer servir per això). Llavors, quan veus una cosa que t’agrada li “assignes”

sentiments positius. Et sents bé al respecte (ho tinguis, no ho tinguis o ho tingui algú

altre, tant se val). Llavors aquest sentir-‐te bé al respecte ho atrau a la teva vida.

D’altra banda, per descartar el que no t’agrada simplement no hi dirigeixes cap mena

d’atenció (amb els sentiments negatius ho atrauries d’igual manera, però en un

àmbit negatiu).

2.2.2.6. LES EMOCIONS I ELS PENSAMENTS

Ho hem anat veient una mica, però no ho hem explicat gaire. Si bé és a “El Poder”

que es parla molt i bàsicament de sentiments, a “El Secret” també s’explica una

mica, al principi, la relació entre aquests. Parlen que no es poden controlar tots els

pensaments que es tenen cada dia, i més comptant, com dèiem abans, que

l’inconscient també pensa, i bastant més que la consciència.

“Les emocions són un do increïble que tenim per saber el que estem pensant” Bob

Doyle

Lisa Nichols ho explica amb senzillesa: “Tens dos tipus de sentiments: els bons

sentiments i els dolents. Coneixes la diferència perquè uns et fan sentir bé i altres

malament”.

És així de senzill. Diu Rhonda a “El Secret” que si els pensaments provoquen tot en el

món, també provoquen els sentiments, i per tant és impossible sentir-‐se bé i tenir

mals pensaments alhora, i el mateix a la inversa. Per tant les emocions i els

pensaments estan directament relacionats, i l’únic que s’ha de fer per “controlar” en


certa manera els pensaments és preguntar-‐te sovint com et sents. Si et sents bé és

que estàs pensant bé, i ja no t’has de preocupar per qualsevol pensament conscient

o inconscient que tinguis, degut que saps que correspondran sempre amb allò que

sents.

2.2.3. EL PROCÉS CREATIU

El procés creatiu és com Rhonda i el grup de mestres del llibre anomenen al fet de

donar forma a la realitat, d’atraure deliberadament allò que desitges. Igualment com

amb les altres qüestions, el procés creatiu s’ha replantejat de cara al segon llibre. El

primer, com dèiem, parteix d’un recent descobriment per part de Rhonda de la Llei

de l’Atracció, i per tant encara no està gaire desenvolupat. El segon, com en el cas

del llibre, esdevé més centrat en les emocions.

2.2.3.1. DEMANA | IMAGINA

El primer pas del procés creatiu, a “El Secret” és senzillament demanar. Demanar,

però, en aquest cas es tradueix com a tenir clar el que vols. Diu Rhonda: “Si no ho

tens clar [...] enviaràs una freqüència confusa que només et portarà resultats

confusos”. I com comentàvem amb la qüestió del catàleg, només es demana una

vegada: “No encarregues quelcom, i llavors dubtes que hagin rebut la comanda i la

tornes a fer contínuament”.

A “El Poder” aquest “Demana” passa a ser “Imagina”. Diu Rhonda al llibre: “Fes servir

la teva ment per concentrar-‐te i imaginar el que desitges. Imagina que estàs amb el

que desitges. [...] Imagina que tens el que desitges”. Aquesta qüestió de la


imaginació es tracta sovint en Nou Pensament, amb el nom de Visualització. Ho

tractarem més endavant, també.

2.2.3.2. CREU | SENT

El segon pas, creure. Creure que has rebut el que vas demanar, saber que el que has

demanat ja és teu des del moment que ho vas demanar. Diu: “Si haguessis fet una

comanda per catàleg et relaxaries, estaries segur que rebries la comanda, i seguiries

fent la teva vida”.

S’ha d’actuar, doncs, parlar i pensar com si ja tinguessis el que vols, com si ho

rebessis en el present. Perquè si parles o actues, i per tant penses, com si no ho

tinguessis, la Llei de l’Atracció segueix portant la mancança, el no tenir-‐ho, que és de

fet el que sents i penses.

Al poder, en canvi, el segon pas és sentir. Diu: “A la vegada que imagines, has de

sentir amor cap el que estàs imaginant. [...] La teva imaginació et connecta amb el

que vols, i els teus sentiments creen el poder magnètic que atrau el desig cap a tu”.

Aquí es veu l’àmbit emocional de “El Poder”. Està passant d’una creença

(pensament) a un sentiment. A més tornem a veure el que parlàvem sobre el catàleg

en aquest llibre. Aquest “has de sentir amor cap el que estàs imaginant” reflexa

aquell demanar a través de sentir-‐te bé cap a les coses que vols tenir a la teva vida

per atreure-‐les a ella.

Diu en aquest moment “El Poder”: “Això completa la teva participació en el procés

creatiu”.


2.2.3.3. REP

En aquest punt coincideixen (evidentment) els dos llibres. Tot i això, “El Secret” parla

aquí de les implicacions emocionals que no ha esmentat en els altres passos. En

aquest punt parla, doncs, de sentir-‐te com et sentiràs quan arribi. Tot i això, també

s’esmenta una part interessant, que és ser feliç per rebre. Diu Marci Shimoff: “I en

aquest procés és important sentir-‐se bé, ser feliç, perquè quan et sents bé t’estàs

ubicant en la freqüència d’allò que vols”.

A “El Poder”, com dèiem abans, ja no es parla més de participar, així que rebre és

qüestió de l’univers. Diu: “La força de l’amor...” (la Llei de l’Atracció) “...funcionarà a

través de les forces visibles i invisibles de la natura per portar-‐te el que vols. Farà

servir circumstàncies, fets i persones per portar-‐te el que estimes”.

。。。。

Aquests, diu Rhonda, són els tres passos bàsics per a crear el que vols a la teva vida.

Amb tot, ens quedarem amb els de “El Poder”, ja que són una millora dels primers

feta per la mateixa autora, que ha vist la necessitat de matisar-‐los. Alhora, a “El

poder” ens ho resumeix tot així: “Qualsevol cosa que vulguis ser en la teva vida,

qualsevol cosa que vulguis fer en la teva vida, qualsevol cosa que vulguis tenir a la

teva vida, el Procés Creatiu és el mateix: Dóna amor per rebre amor. Imagina-‐ho,

Sent-‐ho, Rep-‐ho”.


2.2.4. LA RESERVA IL·∙LIMITADA DE POSSIBILITATS

Aquest concepte va molt de costat amb la Física Quàntica. La tractarem a la segona

part però, de moment, hem d’entendre que treballa amb possibilitats i probabilitats.

En aquest sentit, segons el Nou Pensament, qualsevol idea, coneixement o

descobriment, per exemple, ja existeixen en el pla de les possibilitats, que segons el

Nou Pensament, no té límits. Seguint aquest concepte, qualsevol cosa que es pugui

desitjar ja és en si una realitat en potència. Una possibilitat entre moltes altres. El

que busca el Nou Pensament, doncs, és escollir quina de les probabilitats es durà a

terme a l’hora de la veritat.

En aquest aspecte té cert component aristotèlic, al voltant de la potencialitat de la

matèria i de la seva actualització. En aquest cas, però (i tirant cap a la física

quàntica), més que parlar de matèria parlaríem d’un món fet d’energia, que

s’actualitza sota la visió de l’observador.

Aquí estaríem parlant, segons el Nou Pensament, d’un moment clau en moltes de les

situacions, el moment d’observar. D’això se’n parla a “El Secret” diverses vegades.

Sovint el moment de rebre (del procés creatiu esmentat anteriorment) es redueix a

un instant decisiu, en el què es decidirà si és o si no és. Rhonda parla de sentir-‐te

especialment bé just en aquest moment. Al moment de llegir un correu, per

exemple, d’algú de qui esperaves una resposta que podia ser positiva o negativa. O

encara abans, al moment d’obrir el correu i veure si hi ha un missatge d’alguna de les

empreses que volies que t’agafessin per una feina.

En qualsevol d’aquests moments, només per fer l’acció que et porta a la bifurcació

(per exemple només per obrir el correu) rebràs una informació, inevitablement. Del

teu estat d’ànim en aquest moment, doncs, dependrà quina sigui aquesta

informació.


Al llibre de Deepak es parla, en aquesta línia, de la creativitat com a part del

pensament col·∙lectiu. En certa manera les possibilitats, amagades en aquest pla

il·∙limitat, són portades al món des del pensament col·∙lectiu. És a dir, les idees es

troben d’alguna manera en el pensament de tots, per exemple com una necessitat

de quelcom que solucioni un problema. Llavors, quan en el pensament col·∙lectiu

aquesta idea d’alguna manera s’entén com a possible i se sent com a part de la

quotidianitat, algú tradueix aquest concepte abstracte “d’estri per solucionar un fet”

en un invent concret que el soluciona.

2.2.5. “JO” UNIVERSAL I “JO” CIRCUMSCRIT

Aquí estem entrant en un apartat que va bastant més amb Chopra, tot i que alguns

aspectes els comparteix amb el Nou Pensament. Chopra parla sempre, al llarg de

“Sincrodestino”, del “jo” circumscrit i del no circumscrit. El segon seria el “jo”

universal: un “jo” espiritual que és tot i tots. Ve a ser la realitat, a qui atribueix certa

“intel·∙ligència”, si se’n pot dir així. El “jo” circumscrit, doncs, és la diferenciació

d’aquest “jo” universal en persones concretes. Això fa que tots siguem parts,

subjectives i concretades, del “jo” universal.

Chopra ho compara amb el mar, i ho relaciona amb aquella “reserva il·∙limitada de

possibilitats” de la que parlàvem, que també és referida sovint com a “camp

d’energia”, degut que representa no només les possibilitats, sinó també la realitat,

com un “tot” on totes les coses són en essència energia.

Parlant d’aquest concepte diu Chopra: “A l’amplitud de l’oceà res reclama atenció

individual. Hi ha onades, remolins i marees, però en última instància tot és oceà.

Nosaltres som patrons en l’àmbit quàntic que aparenten ser persones; en última

instància, tot és esperit”.

La metàfora explica molt bé aquesta relació entre els dos aspectes del “jo”. Dóna a

entendre aquesta idea que d’alguna manera tots som un, junt amb totes les coses

que hi ha al món. D’altra banda, seguint amb la metàfora, torna a explicar les


sincronies, ja des d’aquest oceà en que tot és el mateix, on al ser tot el món un “tot”,

té cert sentit que es mogui coordinant successos que semblen completament

separats. És a dir, com un sol organisme que coordina a un nivell que no entenem

(per a Chopra el nivell no circumscrit) totes les coses que hi passen.

Chopra, però, s’explica molt millor que jo, deixem per tant, que parli ell:

“El mar d’interrelacions es converteix en onades individuals que esclaten en gotes

escumoses que brillen com diamants i es reflecteixen les unes a les altres només per

tornar a enfonsar-‐se a les profunditats de l’oceà”.

I diu tot seguit: “Només existeix un moment etern –amor, esperit o consciència

eterna – que constantment es converteix en observador i observat. Nosaltres som

aquelles gotetes cristal·∙lines; cadascú bell i únic per un instant, cadascú part de

l’altre, cadascú reflectint l’altre”.

De la banda del Nou Pensament coincideix la idea del món com un tot, on tot és el

mateix: energia.

2.2.6. L’EXPECTATIVA | LA INTENCIÓ

Seguint amb aquests conceptes de Chopra trobem també la intenció. Diu ell mateix a

“Sincrodestino”: “No és que al «jo» universal tot sigui possible; és que ja existeix, i

l’únic que necessita per transformar-‐se en realitat al món físic és la intenció”. La

intenció la desenvolupa, doncs, com el poder que et permet rebre al teu món allò

que desitges, a través de la Llei de l’Atracció. A “El Secret” es parla de l’expectativa

amb el mateix significat. Tot i així, Chopra relaciona la intenció directament amb el

“jo” no circumscrit, mentre que Rhonda no parla de dos “jo”, sinó d’un de sol, que es

troba dins un món d’energia que es modela amb l’expectativa. Amb tot, ambdós

conceptes convergeixen en el fet que hi ha d’haver certa predisposició en un mateix


de cara a atraure coses al món, i podríem considerar-‐los una mateixa sensació, que

es dóna com una espurna de creença instantània just abans del rebre.

És a dir, tot i tenir diferents noms, tots dos es refereixen a un instant gairebé

irracional que et fa esperar en un moment donat que passi alguna cosa, amb total

seguretat, sense tenir temps ni tan sols de plantejar-‐te quantes probabilitats hi ha de

que passi tal i com ho vols, o de sospesar si racionalment té sentit creure que pot

passar d’aquesta manera.

2.2.7. CADA PERSONA ÉS UN DÉU

No és difícil imaginar a on ens han portat totes aquestes idees. Hem entès que el

semblant atrau el semblant, i que qualsevol pot utilitzar aquesta llei, per mitjà del

procés creatiu, per portar al món qualsevol cosa, que de fet ja existia, del pla

energètic. Què som, doncs, déus? Es pot entendre així. És una manera bastant

gràfica, al meu parer, d’entendre allà on hem arribat.

Al final, resumint, estem dient que podem canviar les circumstàncies, escollir les

decisions de l’atzar i aconseguir qualsevol cosa que ens proposem si som capaços de

posar-‐nos dins el context emocional que requereix. Potser un déu podria crear

enfadat, però tampoc és un poder que ens faci especial il·∙lusió, així que de moment,

direm que som, a parer del Nou Pensament, déus.

I de fet, amb això hem arribat a la frase que dóna base a la filosofia del Nou

Pensament. Recordem: “[...] una experiència directa amb el creador sense necessitat

d’intermediaris”. Entenem normalment déu com el creador, i en Nou Pensament

“crear” engloba qualsevol acte de modificació del món: Per tant, nosaltres som, des

del Nou Pensament, els déus, és a dir, els creadors del món.


O potser simplement som persones, i en lloc de dir que ens assemblem als déus,

potser el que hem de fer és adonar-‐nos que el concepte de déu, dins aquesta nova

filosofia, ja no té cap sentit.


2.3. ALTRES CONCEPTES

Això serà un petit apartat dedicat a un parell de coses que no tenia sentit encabir

dins la línia principal del Nou Pensament, però que trobo interessant que apareguin,

si més no com a curiositats relacionades amb el tema.

2.3.1. EQUILIBRI DISCONTINU

Hi ha una de les teories de l’evolució que defensa salts genètics bruscos entre les

espècies. Tot això sorgeix de l’absència de fòssils que demostrin una etapa

intermèdia entre espècies més o menys contínues, però tot i així bastant

diferenciades.

Chopra a “Sincrodestino” defensa aquesta teoria des de la ment (o “jo”) no

circumscrita: “Això suggereix un salt quàntic de la imaginació; els amfibis van voler

aprendre a volar i les aus varen ser el resultat d’aquella intenció.[...] Primer hi havia

primats i sobtadament van aparèixer els humans. Què hi va haver al mig? Res”.

Científicament sembla un disbarat però, com diria un quàntic: “és una possibilitat”.

2.3.2. JOSÉ LUIS PARISE

José Luis Parise és un psicòleg i psicoanalista que ha dedicat 30 anys de la seva vida a

estudiar els camins iniciàtics, les cultures i totes les coses que aquests i aquestes

tenen en comú entre elles.

“El que diguis es farà, compte amb què dius.”


La particular visió de José Luis Parise se suma a la Llei de l’Atracció, que ell considera

el primer d’11 passos cap a la creació de la realitat. Al seu parer, el més important és

el que dius, perquè encara que pensis una cosa, si després en dius una altra

contradiràs el que has pensat amb els teus actes, i això impedeix la creació de la

realitat.

La part d’ell que em semblava curiosa, però, és la seva visió del 22 de Desembre de

2012.

Diu en una entrevista a l’Ofici de Viure, de Catalunya Ràdio: “Fa 12.000 anys que ens

estan preparant escrits de la història de la humanitat, pintures, roques gravades...

per aquest canvi d’era que va ser un fracàs tots els cops anteriors en què es va

aparèixer la constel·∙lació que ara hem de tornar a travessar”.

Els seus estudis, diu, l’han permès adonar-‐se que moltes cultures han convergit en

aquesta data com al final de la realitat tal i com l’entenem. Diu ell, l’entenem des de

sota de quatre paradigmes que ara ja fa temps que venen caient. Les cultures

antigues, amb aquesta data descriuen quatre figures que, resumint, acaben sent,

segons Parise: l’economia, la religió, la ciència i el poder (política). Aquestes quatre

figures, aquestes quatre potes que sustenten la forma de vida actual és, diu, el que

té data de caducitat.

“No és que desapareix la ciència, l’economia, la religió o la política, és que desapareix

el paradigma, que és allò que ens diuen que és realitat”.

D’altra banda, en aquesta data, diu Parise, després de 25.625 anys, el sistema solar

rebrà altre cop energia directa del sistema central de la galàxia (la font d’on

s’alimenta el sol) i aquesta energia (que la NASA anomena “plasma”) seria la matèria

primera de la creació de la realitat.

Ajuntant aquests dos conceptes, Parise parla que als gravats antics hi ha dos camins:

un amb quatre figures (les abans descrites) que desemboca en el no-‐res i un altre


amb un sol individu que desemboca en camps de blat. La idea que emana de tot això

és que davant la capacitat de crear la pròpia realitat, els paradigmes de l’era actual

perden el sentit, i ja no poden explicar-‐la ni regir-‐la. I llavors, segons Parise, un cop

arribi el 22 de Desembre de 2012 aquesta “inundació” de plasma, amb el

conseqüent augment exponencial de la capacitat creativa, provocarà un canvi

enorme en el món, amb la tant pronosticada fi del món tal i com el coneixem.

I aquí sorgiran els dos camins que dèiem: el dels que s’aferren a l’antic paradigma, i

el dels que creen la seva pròpia realitat.


3. EL NOU PENSAMENT DINS LA FÍSICA QUÀNTICA

En aquest segon apartat, com dèiem al principi, tractarem la banda més científica de

tota aquesta corrent de pensament. Parlarem sobretot d’uns quants conceptes de

física quàntica, per entendre-‐la una mica per sobre de cara a veure la relació estreta

que manté amb el Nou Pensament. De totes maneres hi ha alguns conceptes de

ciència comú que també guarden certa relació, i que he cregut convenient tractar.

3.1 DEEPAK, ELSA I UNA “FAULA QUÀNTICA”

En aquest apartat deixarem ja de banda a Rhonda Byrne, que gairebé no tracta la

física quàntica, tot i que mantindrem a Chopra, que té el primer capítol de

“Sincrodestino” dedicat a aquesta. A més, afegirem les dues pel·∙lícules del

documental “What the bleep do we know?”, que parla d’aquesta unió de la ciència i

la espiritualitat a través de la física quàntica.

D’altra banda, alguns conceptes de psicologia els tractarem des del llibre “Innocència

Radical” d’Elsa Punset.

3.1.1. ELSA PUNSET (INNOCENCIA RADICAL)

Elsa Punset (1960) és llicenciada en Filosofia i Lletres, i màster en Humanitats per la

Universitat d’Òxford. A més, té el màster de Periodisme i va estudiar Composició a

Manhattan i Enginyeria de So a Nova York.

El seu llibre, “Innocència Radical” és un assaig sobre l’impacte de les emocions en la

vida diària. Tot i això, parla de molts estudis científics, i alguns d’aquests ens poden

interessar pel tema.


3.1.2. WHAT THE BLEEP DO WE KNOW!?

“What the Bleep Do We Know!?” (“What tнē #$*! D"ө ωΣ (k)πow!?”, 2004) i “What

the BLEEP – Down the Rabbit Hole” (2006) combinen entrevistes, una trama i

animació per explicar la relació entre la física quàntica i la consciència. Tractant la

tesi que la ment pot modelar la realitat física.

Gran part dels apartats que treballarem en aquesta segona secció, conceptes

generals de la física quàntica, són extrets de les explicacions i entrevistes d’ambdues

pel·∙lícules.

3.2. LA FÍSICA QUÀNTICA AL NOU PENSAMENT

De moment tractarem els aspectes de teoria de la física quàntica i els aspectes de

ciència que d’alguna manera “recolzen” o coincideixen amb el Nou Pensament.

Llavors, un cop tractada la teoria passarem a observar uns quants estudis científics

que avalen o recolzen les teories que haurem explicat en aquesta primera part.

3.2.1. NO HI HA UNIVERS SENSE MENT

En qüestions de física quàntica, la realitat és sempre influïda per l’observador. En aquest aspecte, doncs, sempre depèn d’aquest observador quina és la realitat. Quan no s’observa, doncs, la realitat és pura potencialitat, és probabilitat, però no es defineix fins que és observada. En aquest sentit, si no fos per la ment (si no hi hagués un observador) no podria existir l’univers.

Això, tornant al Nou Pensament, és el mateix que dir: “si cadascú crea la totalitat de la realitat, com pot existir cap realitat si no hi ha ningú?”.


3.2.2. QUI ÉS EL QUE VEU?

D’altra banda, i seguint amb la mateixa línia de l’observador, els científics han

descobert que el cervell no és capaç de distingir el que imaginem del que veiem

realment, degut que en ambdós processos s’activen exactament les mateixes àrees.

Per exemple la informació que s’extreu escanejant el cervell d’algú que mira una

poma és la mateixa que la d’algú que tot seguit tanca els ulls i se la imagina. Llavors

els científics es pregunten: “Qui és el que mira la poma?” Els ulls només envien

informació al cervell, i el cervell, que és qui rep la informació no distingeix quan és

imaginada de quan prové dels ulls. Llavors hi ha aquí una mancança dins la ciència

tradicional, que és l’observador. No sabem qui és l’observador, el que hi ha darrere

el cervell, el que viu i el que pensa uns pensaments que tampoc sabem de què estan

fets. I d’altra banda, la realitat és el que veuen els ulls, la realitat és el que veu el

cervell? Què és la realitat?

Seguint en aquesta línia, la pel·∙lícula comenta la percepció. Els ulls capten, diu,

400.000 milions de bits d’informació per segon, dels quals la part processada, la

consciència, només en processa 2.000, que tracten, només, sobre l’entorn, el cos, i el

temps. Les opinions al voltant d’això, doncs, volten el fet que només veiem el que

creiem possible, ho seleccionem entre aquests 400.000 milions de bits, i ho

processem dins la “pel·∙lícula” del que veiem.

3.2.2.1. ELS BAIXELLS DE COLOM

Hi ha una espècie de “faula”, si se’n pot dir així, o de llegenda, al voltant d’aquest

tema i la conquesta d’Amèrica. Diu J.Z. Knight a la pel·∙lícula: “Quan els vaixells de

Colom s’acostaven a les illes, eren tan diferents a tot el que havien vist els indis fins

llavors, que no eren capaços de veure’ls”. Expliquen: “Cap tribu de les que hi havia

era capaç de veure’ls, tot i que es trobaven allà a l’horitzó”.


Al documental ho expliquen així: “Això es deu al fet que al seu cervell no hi havia cap

coneixement ni cap experiència respecte l’existència de les caravel·∙les”.

“El xaman comença a veure unes ondulacions al mar, però no veu cap vaixell, i es

comença a preguntar què les provoca. Va tots els dies a la platja, i mira durant hores.

Al cap del temps és capaç de veure els vaixells, i explica a tothom que al mar hi ha

vaixells. Com que tothom confia en ell i el creu, tothom comença a veure’ls també”.

Això, si bé és una història, il·∙lustra molt bé aquest destriar del cervell. D’alguna

manera, a més, estem creant la realitat a partir d’aquest destriar del cervell entre el

que creiem possible i el que no. Si a això afegim la idea anterior que l’observador

influeix en allò observat, tindria molt de sentit que el món es modelés segons el que

creiem possible, a través de la nostra pròpia observació.

“A l’exterior no hi ha un exterior independent del que passa a l’interior” Fred Alan

Wolf

D’altra banda, i afegint-‐se als arguments anteriors, trobem la possibilitat que

estiguem vivint “en un gran simulador hologràfic”, és a dir, hi ha la possibilitat que la

realitat no depengui de res més que de la ment, cosa que acabaria de lligar fils amb

les teories anteriors. Tot i així, tracten aquest tema més com a una pregunta

filosòfica, perquè no es pot comprovar ni la seva afirmació ni la seva negació. Diu

Andrew Newberg al documental: “Perquè a la ciència, al final, sempre som nosaltres

els observadors”.

3.2.3. SUPERPOSICIÓ QUÀNTICA

“Ara es poden veure a molts laboratoris dels Estats Units...”, diu Jeffrey Satinover,

“...objectes, prou grans per veure’ls a ull nu, que són a dos llocs alhora. Però imagino

que si ensenyessis una fotografia a la gent, dirien: «Molt bé, és una taca de llum; veig

una mica aquí i una altra mica allà. És a dir, hi ha dos punts, i què?» I ho veurien en


una habitació i dirien: «d’acord, hi ha dues coses». Però no, no hi ha dues coses, n’hi

ha una, a dos llocs diferents, alhora”.

És un concepte una mica difícil, ja ens ho fa veure Jeffrey. La idea és que les coses

(les partícules, parlant estrictament de quàntica) tenen la propietat de poder estar a

molts llocs alhora.

Diu: “La ciència quàntica treballa amb probabilitats. Però si acceptem això, què o qui

escull d’entre aquestes possibilitats la que determinarà l’experiència?” Una cosa és

clara, diu, “la consciència hi té un paper important”.

En certa manera treballem amb la idea que tot és a tot arreu fins que algú ho

observa. Tot i així, sabent que som observadors tornem al problema de no saber què

és el que observa, perquè la ciència no ho ha trobat enlloc.

3.2.3.1. ONA – PARTÍCULA

Seguint en aquesta mateixa línia topem amb el primer capítol de Chopra, sobre física

quàntica. Diu Chopra: “Tal i com ens van ensenyar, l’Univers és format tant de

partícules sòlides com d’ones [...] El que els físics han descobert últimament és que

una partícula subatòmica és un «paquet d’ona» [...] una concentració d’energía”.

Coincidint amb la física quàntica: “hi ha dues preguntes que podem fer sobre aquesta

partícula. «On és?» i «Quina és la seva velocitat?». [...] podem fer-‐nos una de les

preguntes, però no les dues”.

Tornem al paper de l’observador. Mentre el paquet d’ona (o ona-‐partícula) no és

observat és les dues coses alhora.1

1 Principi de la incertesa de Heisenberg.


Diu la física quàntica que si preguntem per la velocitat, (i la mesurem) és una ona. En

canvi si preguntem per la seva posició (i la busquem) és una partícula. És a dir, canvia

segons l’observació.

A nivell subatòmic sembla banal que l’observació canviï alguna cosa, però el nivell

subatòmic genera el macroscòpic, per dir-‐ho així, i d’ell depèn la realitat. Chopra ho

il·∙lustra amb un gat i una capsa tancada, emulant i suavitzant l’exemple a la teoria

original de Schrödinger2. De la transformació de la partícula depèn que el gat mengi

o no mengi. Abans d’obrir la caixa existeix la possibilitat d’un gat afamat i la del gat

satisfet, ambdues a la vegada. No és fins que s’obre la capsa, amb la conseqüent

observació i per tant decisió crítica sobre la partícula, que es decidirà quina de les

dugues versions del gat serà la realitat.

A nivell de Nou Pensament traslladem-‐ho a la globalitat. Del món subatòmic depèn

tot, i per tant, altre cop, tot depèn de l’observador.

3.2.4. COMUNICACIÓ ELECTROMAGNÈTICA

Al voltant del 1950 deia H. Frolich (Premi Nobel): “Les cèl·∙lules emeten camps

electromagnètics. I em sembla que es comuniquen entre elles per mitjà d’ones

electromagnètiques”. El nivell de l’energia, el nivell electromagnètic és una de les

claus de la física quàntica. Si tot és energia sembla lògic que la comunicació també es

dugui a terme a nivell electromagnètic. D’altra banda, considerant això, estem

donant una nova dimensió a la comunicació, que fins ara es considerava sempre

d’una manera més aviat física, sensorial.

Amb tot, en la línia de la comunicació dins el camp electromagnètic la física quàntica

arriba molt més enllà amb el que s’anomena “Entrellaçament”.

2 A la teoria original de Shrödinger la partícula activava quelcom radioactiu i el gat moria.


3.2.4.1. ENTRELLAÇAMENT

Diu la versió ampliada de “What the bleep! Do we know?” (el segon documental):

“Dos electrons creats a la vegada estan entrellaçats. Envia’n un a l’altra punta de

l’univers i fes-‐li alguna cosa. L’altre reaccionarà a l’instant.” D’això parla

l’entrellaçament. Tot està connectat. És una altra manera de parlar d’aquell primer

concepte del Nou Pensament al voltant que el món és un tot, i tot és el mateix.

Segueix el documental: “És a dir. O la informació viatja a una rapidesa infinita o, en

realitat, ambdós electrons continuen connectats. [...] i com que tot estava junt al Big

Bang, la conclusió és que tot continua en contacte. L’espai és només el concepte

gràcies al qual tenim la impressió que hi ha objectes separats”.

Aquesta teoria comença probablement amb Bohr, qui considerava un conjunt

“bipartícula” com una unitat indivisible fos quina fos la distància, i és confirmada en

última instància per Alain Aspect, que va comprovar que amb dos fotons (partícules

de llum) que se separen, si es mesura la rotació de l’eix (polarització) d’un dels dos,

es pot saber la de l’altre de manera instantània i automàtica.

I altre cop tornant al Nou Pensament, considerant que tot està connectat, és encara

més fàcil la possibilitat de la nostra influència en el món, perquè som part del món i

estem connectats amb aquest.

3.2.5. LA MENT I EL COS

Amb aquest apartat deixem enrere la física quàntica i ens centrarem més en la

ciència a la que estem acostumats. En gran part, de la mà d’Elsa Punset. Al seu llibre

“Innocència Radical” ens diu així:

“Sabem ara que el cos es modifica químicament i fisiològica al ritme dels nostres

pensaments”


Independentment que acceptem o no la creació de la realitat externa, o les teories

de la física quàntica, hi ha una part física i química al cos, tractada per la ciència, que

depèn dels nostres pensaments i sentiments.

Continua Elsa: “El poder de la ment sobre el cos és un dels camps recents més

sorprenents, i sens dubte ens portarà grans sorpreses a les properes dècades [...]

Diversos estudis confirmen el poder de l’exercici mental sobre les capacitats motrius;

també s’ha comprovat l’eficàcia, en el cas dels músics, de practicar un instrument

musical de forma imaginària”.

Estem parlant de millorar en la tècnica de l’instrument, per exemple, només

imaginant que el toques, o de, com explica el mateix llibre parlant d’un cas concret,

mantenir la capacitat motriu d’una cama que ha passat quatre mesos enguixada.

Resulta evident que aquests descobriments estan sorprenent també a la ciència, i

encara falten moltes coses per descobrir. Hi ha una “anècdota”, si és que se’n pot dir

així d’un succés d’aquesta magnitud, al voltant d’aquesta capacitat de modificació

del cos des de la ment. En parla a “El Secret” Morris Goodman (el protagonista del

succés), des de llavors conegut com “l’Home Miracle”. Veiem-‐la explicada amb les

seves paraules:

“La meva història comença el 10 de març del 1981. [...] Vaig estavellar-‐me amb

l’avioneta. Vaig acabar a l’hospital totalment paralitzat. La meva medul·∙la espinal

estava aixafada, m’havia trencat la primera i segona vèrtebres cervicals, havia

perdut el reflex d’empassar, no podia menjar ni beure, el meu diafragma estava

destrossat, no podia respirar. L’únic que podia fer era parpellejar.

»Evidentment, els metges em van dir que si sobrevivia seria com un vegetal la resta

de la meva vida. L’únic que podia fer era obrir i tancar els ulls. Aquella era la imatge

que tenien de mi, però no m’importava el que pensessin. El que m’importava era el

que jo pensava. Em vaig visualitzar tornant a ser una persona normal, sortint pel meu

propi peu de l’hospital.


»L’únic que tenia per a treballar a l’hospital era la meva ment. I amb la teva ment

pots tornar a unir les coses de nou.

»Estava amb la respiració assistida i em van dir que mai podria tornar a respirar per

mi mateix perquè el meu diafragma estava destrossat. Però una veueta em seguia

dient: «Respira, respira fons». Al final me la van treure. No van poder donar cap

explicació. No podia permetre que entrés a la meva ment res que pogués distreure’m.

[...]

»M’havia proposat la meta de sortir de l’hospital pel meu propi peu per Nadal. I ho

vaig aconseguir. Vaig sortir de l’hospital caminant.

»Em van dir que no era possible. Aquell dia no l’oblidaré mai.”

Probablement la història més impactant que ens ha portat el Nou Pensament.

Realment deixa clara la relació que hi ha entre la ment i el cos. I la capacitat

inimaginable que tenim de cara a gestionar la nostra pròpia salut.

José Luis Parise parlava dels Maies. “No tenien hospitals...” (ni presons), deia,

“...perquè aquestes coses només són necessàries quan no s’està creant cadascú la

seva pròpia realitat”.

3.2.6. ADDICCIÓ A LES EMOCIONS

En parla Jeffrey: “Les emocions no són dolentes,[...] són vida, aporten riquesa a

l’experiència. El problema és la nostra addicció. La gent no s’adona que quan entén

que és addicta a les emocions no és quelcom només psicològic, és bioquímic. [...] la

Heroïna utilitza els mateixos receptors a les cèl·∙lules que les nostres substàncies

emocionals. Així, és fàcil comprendre que si ens podem enganxar a la heroïna ens

podem enganxar a qualsevol neuropèptid, a qualsevol emoció”.


Elsa en parla, també, però a nivell cerebral. Creem camins, diu ella, connexions

fortes entre neurones que tendeixen a repetir-‐se, com una via ràpida i coneguda per

la que acabem passant instintivament.

Vingui de la banda que vingui és un problema, perquè si estem intentant crear la

nostra realitat des dels nostres sentiments, no podem permetre’ns de crear-‐nos una

addicció a les emocions negatives, o des de la perspectiva d’Elsa, a certs

comportaments que ens perjudiquen, com per exemple l’actitud de víctima.

Amb l’addicció a les emocions, la persona afectada tendeix a recrear situacions que

la permeten tornar a l’emoció a la que és addicta, i si a això li sumem l’acció de la Llei

de l’Atracció portant també allò que és semblant a la nostra vida, ens trobem que

tot, tant nosaltres com l’entorn, ens poden portar una vegada rere l’altre a sentir les

mateixes emocions negatives i destructives.

3.2.7. RESISTÈNCIA AL CANVI (ELS PARADIGMES)

Podríem bé estar parlant d’una resistència al canvi a nivell individual, d’acord amb el

mateix principi d’addicció a les emocions, ja que científicament està comprovat que

a l’ésser humà li costa molt canviar (recordo a Elsa explicant-‐ho per televisió). Tot i

això, la resistència al canvi de la que parlarem és a un nivell més social. Diu Elsa a

“Innocència Radical”:

“Hi ha moltes mirades sobre la vida que són especialment suggerents. [...] Si durant

segles la nostra comesa va semblar ésser la d’encendre un llumí per intentar

entreveure la realitat de la vida, ara de sobte algú va encendre el llum. Vam mirar al

nostre voltant i una veu sense nom va anunciar tallant: «Fins allà on la llum

d’aquesta bombeta arribi, arriba la realitat. No hi ha res més»”.

Parlem de paradigmes, paraula que va començar a utilitzar Thomas Khun per parlar

de les estructures intel·∙lectuals que fem servir de referència per a les nostres vides.


“La ciència...”, diu Elsa, “...a mesura que expandeix el seu coneixement ho fa segons

el mètode científic i en funció de determinats paradigmes. Quan les fronteres

d’aquests, degut a les seves inevitables limitacions i errors innats, es queden petits,

es produeix una crisis i un de nou reemplaça a l’anterior. [...] La teoria de Khun... [...]

va incitar a una certa tolerància davant les diferents formes de percebre la vida”.

En certa manera es parla d’obrir les portes a noves maneres de pensar, a noves

preguntes que puguin ésser mantingudes obertes en l’aire i en el curs de la vida

encara que no concordin amb el paradigma actual.

Conclou, en aquesta línia, Elsa: “El cert és que encara que les respostes al misteri

segueixin una mecànica pactada i sensata, les preguntes han de seguir sent lliures i

suggerents, alienes a la necessitat d’encaixar al paradigma de torn [...] Només així

evitem afogar la imaginació per a crear i la llibertat per a transformar”.


3.3. PORTANT EL NOU PENSAMENT AL LABORATORI

En aquest apartat dins la vessant científica del Nou Pensament, explicarem uns

quants exemples d’estudis i experiments que recolzen ambdues parts: tant la

científica, com l’espiritual (posada aquí sota ciència). Els estudis van des de la

simplicitat del conegut “Efecte Placebo” fins a la reducció dels crims per mitjà de la

meditació simultània, passant també per experiments cabdals de la física quàntica.

3.3.1. L’EFECTE PLACEBO

Un placebo, descriu el DIEC2, és un “fals medicament preparat amb el mateix

aspecte que un medicament determinat, però que només conté productes inerts,

emprat en la investigació farmacològica”.

Què s’investiga? L’efecte real dels medicaments, en front de l’efecte dels

pensaments propis de la persona, que pensa que es curarà. El placebo es dóna,

doncs, al grup control en un experiment, i es comparen els efectes d’aquest

(suposadament nuls) amb els de la medicina pròpiament dita. Això implica que hi ha

una part de la curació (la que es pretén descartar amb el grup control) que no depèn

del medicament en sí, sinó de la pròpia persona, dels seus pensaments i l’efecte que

tenen en el seu cos.

Resumint, el que es ve a fer amb un placebo és veure en quina mesura afecta als

pacients creure que es curaran. El que sorprèn als científics és que sovint el placebo

iguala l’eficàcia dels medicaments. No té cap sentit en el paradigma actual, és cert,

però resulta que funciona fins al punt d’haver-‐ho de tenir en compte els científics a

l’hora de testar els nous medicaments.


3.3.2. PHILIP ZIMBARDO

Philip Zimbardo és professor de la Universitat de Stanford. A “Innocència Radical”

se’n parla: “Va viure la infància en un lloc conflictiu que el va portar a comprendre les

arrels del mal. Els seus experiments en psicologia social han commocionat el món”.

Arrel d’aquests estudis seus, un grup de la Universitat de Granada ha fet recentment

una investigació amb la tesi que recordar negativament el passat pot fer mal a la

salut.

L’estudi es va publicar a la revista “Universitas Psychologica”. La conclusió va ser que

quan les persones tenen una actitud negativa cap els esdeveniments passats de la

seva vida, perceben més dolor i tenen més predisposició a emmalaltir.

Això es va calcular aplicant un test de Zimbardo que mesura la “orientació

temporal”, és a dir, distingeix tres tipus de perfils temporals: un predominantment

negatiu, un predominantment orientat al futur, i un d’equilibrat. Segons diu l’estudi,

la dimensió més influent és la visió del passat. Els que tenen la tendència negativa

cap al passat tenen dificultats per esforçar-‐se físicament en el dia a dia, i limitacions

físiques de cara al rendiment a la feina, tenen més dolor corporal i predisposició a

patir depressió, ansietat i a patir alteracions de la conducta.

D’altra banda, parlen que les persones orientades al futur, deixant-‐ho tot per

acomplir metes i oblidant-‐se del present no tenen mala salut física i mental. Tot i

això, és de major qualitat la dels equilibrats, que aprenen positivament del passat,

s’orienten a acomplir les autoexigències de cara al futur, i tot i això mantenen el

viure emocions i experiències agradables al present.

Analitzem totes aquestes dades. Tenim una cosa clara: El passat té una càrrega

emocional que el futur no té per desconegut. Quan recordem el passat estem

recordant emocions viscudes, gravades en nosaltres. Per tant la visió dels mals

moments del passat, o simplement la visió dolenta dels esdeveniments passats porta


en sí una càrrega important que ens fa reviure emocions negatives, o jutjar

negativament allò que vam fer o rebre, cosa que a la seva vegada també ens fa sentir

malament.

Estem parlant que les persones que recorden negativament el passat es posen

malaltes, i coses així. Seguint el Nou Pensament, és qüestió de causa efecte: la

negativitat emocional cap al passat porta més negativitat (dolor mental i físic), i per

tant pitjor salut tant mental com física.

D’altra banda, com descriu l’estudi, dedicar-‐se plenament al futur oblidant el present

no porta un desgast en salut física o mental. Això es deu, des del Nou Pensament, a

que no té cap cost emocional, oblidar-‐se del present. És a dir, t’estàs oblidant de

viure el present en pro d’un futur, però en oblidar-‐te’n no és que et sentis

malament, sinó que no dirigeixes cap emoció, cap atenció als esdeveniments del

present.

A “El Poder” es parla molt d’això des de l’altra banda. Diu Rhonda que si no vols una

cosa a la teva vida simplement no hi dirigeixis cap sentiment, perquè tant positius

com negatius tenen un efecte. Aquí seria el mateix, en no dirigir atenció o emocions

al present, per no donar-‐li importància, no s’escapça la salut, simplement no es viu

intensament el present.

I per acabar, els que viuen el present amb intensitat, els del tercer grup, parla que se

senten bé amb el passat, confien en el futur i viuen el present. En resum està parlant

de gent que se sent bé respecte els tres temps, i per tant la seva salut no es veu

afectada per el pensar en aquests, és més, la seva salut millora respecte la

neutralitat dels que hipotequen el present, perquè el sentir-‐se bé respecte aquestes

tres “dimensions” de la seva vida atrauen més sentiments positius a aquestes (i per

tant més salut física i mental).


3.3.3. MASARU EMOTO

Masaru Emoto (1943) és un autor japonès, certificat com a Doctor de Medicina

Alternativa per la “Board of Alternative Medicins”, a la Índia. Les seves

investigacions, si bé sovint tatxades de pseudociència, són molt interessants des del

punt de vista del Nou Pensament.

Diu “What The Bleep Do We Know?” al respecte: “Masaru va començar a interessar-‐

se per l’estructura molecular de l’aigua i pel que l’afecta. [...] Va pensar que potser

reaccionava a successos no físics, així que va començar una sèrie d’investigacions: va

aplicar estímuls mentals, i va fotografiar l’aigua amb un microscopi de camp fosc”.

Emoto té uns llibres anomenats “Messages From Water” que reflecteixen tota la

seva teoria a través d’imatges dels cristalls. Als llibres, així com al moment en què

se’n parla a la pel·∙lícula, es poden veure els cristalls d’aigua destil·∙lada, per exemple,

primer sense tractar, i després tractada amb coses com música, pregàries, o el fet

d’enganxar diferents paraules a les ampolles.

Segons Emoto, els missatges positius, relacionats amb estats d’ànim positius, afecten

l’aigua fent-‐la cristal·∙litzar en forma de cristalls elaborats i harmònics (amb certs

patrons i simetries ordenades i de gran bellesa), mentre que els missatges negatius

en formen d’asimètrics i desordenats.

Com dèiem, si bé s’ha criticat la falta de controls als experiments, i el no compartir

prou detalls de les seves investigacions amb la comunitat científica, com es diu al

Documental: “Fa pensar... Si el pensament pot fer això a l’aigua, què ens poden fer

els pensaments a nosaltres?”.


3.3.4. REDUCCIÓ DELS CRIMS VIOLENTS (L’EFECTE MAHARISHI)

Aquest és un experiment que es va dur a terme a l’anomenada “Capital mundial del

Crim”, a Washington DC, durant l’estiu del 1993 (Juny-‐Juliol, ambdós inclosos). Van

anar-‐hi 4.000 voluntaris de diferents països, per a meditar durant llargs períodes de

temps al llarg del dia.

L’experiment sorgeix arrel de Maharishi, inventor d’una tècnica de Meditació

Transcendental anomenada TM-‐Sidhi. El primer anàlisis estadístic arrel d’aquesta

tècnica, per la Maharishi University of Management (Iowa, EEUU), fundada per ell

mateix, va dur-‐se a terme el 1987, on diversos grups de persones van practicar la

seva tècnica a tres ciutats diferents: Washington DC, Manila i Delhi. La mitjana va ser

una reducció de l’ordre de l’11%.

A partir d’aquest experiment i 47 més, també de petita envergadura, es va calcular

que en l’experiment del 1993, amb la gran quantitat de gent que hi participava, es

reduiria la taxa de crims violents (respecte els criteris de l’FBI) en un 25% a

Washington.

S’explica a “What the bleep! do we know?”: “Va sortir el cap de la policia per televisió

dient: «Mirin, hauran de caure aquest estiu a Washington 65 centímetres de neu

perquè la taxa de crims es redueixi un 25%», però al final el cos policial va acabar

com a col·∙laborador i coautor de l’estudi perquè les proves van demostrar que la taxa

de crims s’havia reduït un 25%”.


Com explica, en l’estudi van col·∙laborar policies, però també sociòlegs, criminòlegs, i

agents del govern. Es van obtenir dades setmanals, de cares a monitoritzar el procés.

A mesura que augmenten el número de persones meditant es redueix la taxa

d’homicidis, violacions i assalts. La màxima reducció (a la pel·∙lícula arrodonida a 25)

va ésser d’un 23.3%, a l’última setmana (quan hi havia més participants).

3.3.5. GRINBERG-‐ZYLBERBAUM (MEDITACIÓ SIMULTÀNIA)

L’experiment de Grinberg-‐Zylberbaum (publicat el 1987), té relació amb

l’Entrellaçament, i s’explica molt bé a “Sicrodestino”:

“Els científics [...] van mesurar les ones cerebrals de parelles que meditaven juntes, i

van descobrir que hi havia una forta correlació entre els seus patrons d’ones

cerebrals, el que suggeria un estret vincle o relació mental. [...] A aquestes parelles

estretament vinculades se’ls va demanar que meditessin juntes, una al costat de

l’altra, durant vint minuts. Després, una d’elles es traslladava a una altra habitació,

tancada i aïllada. [...] Se’ls va demanar que intentessin establir una comunicació


directa amb l’altre. La persona traslladada era estimulada a la seva habitació amb

centelleigs de llum, que provocaven petits pics en les seves ones, anomenats

potencials provocats. Però el fascinant d’aquest experiment és que la persona que no

estava exposada a la llum, també mostrava petits pics a les seves ones cerebrals, que

es corresponien als potencials provocats de la que estava exposada als centelleigs”.

Dues persones meditant en habitacions diferents, i quan s’il·∙lumina una ho “nota”

l’altra. Chopra diu que és un succés que no és pot explicar d’altra manera que a

través de la correlació no circumscrita (seguint la seva teoria dels dos “jo”). En àmbit

de Nou Pensament: totes les coses estan relacionades com a part del “tot”. En

qüestions de física quàntica: Entrellaçament. Com els dos fotons que es comuniquen

malgrat la distància, relacionant la seva polaritat.

3.3.6. L’EXPERIMENT DE LA DOBLE RANURA

L’experiment de la doble ranura és un dels experiments més importants de la física

quàntica, en l’aspecte de la ona-‐partícula (o paquet d’ona). Per començar, igual com

s’encara l’experiment a “What The bleep! Do We Know II”, primer hem d’entendre

com actua una ona i com actua una partícula. Si tenim una escletxa vertical i hi

llancem una ràfega d’un objecte petit, a través de l’escletxa i contra una pantalla al

darrere, quedarà una marca vertical, una línia. En canvi, si llancem una ona (posem

que la ranura es troba mig submergida en aigua i llancem una pedra a l’aigua, abans

de la ranura) el que passarà és que quedarà com un degradat amb una línia més

marcada al centre, sent la part frontal de l’ona (la que impacta en angle recte i per

tant amb més força) la que marcarà més, i quedant més difuminat als costats. Fins

ara pràcticament el resultat a la “pantalla” és el mateix.

Si afegim una segona ranura, amb les partícules es marquen dues línies, però amb

les ones es produeix un patró d’interferències amb moltes franges, marcant-‐se més

allà on coincideixen les parts superiors de les dues ones, i apagant-‐se on coincideixen

les inferiors o on es contra-‐resten inferior i superior.


La idea és que els electrons se suposa que són partícules, com el cas de l’objecte

petit. Però, si bé quan es posa una ranura es veu una franja, quan se’n posen dues

surt inesperadament un patró d’interferències.

Al principi es creia que podria ser que els electrons xoquessin uns amb els altres i es

desviessin, així que van llançar-‐los d’un en un, però seguia el patró d’interferències.

Per fer això, diu, caldria que l’electró llançat es convertís en una ona, passés per les

dues ranures i interferís amb sí mateixa, de cares a poder crear les interferències

necessàries perquè es creï el patró. Com que no s’entenia, van posar un dispositiu

per mesurar per quina ranura passava l’electró, de cara a entendre què feia, però

quan van llançar-‐los de nou, van dibuixar dues línies.

És a dir, quan no s’observa, l’electró es comporta com una ona, i quan s’observa com

una partícula. Bàsicament el que dèiem a l’apartat de teoria quàntica, i com diu el

documental: “l’observador va destruir la funció d’ona, tant sols mirant”. Es concreta

l’ona en matèria en el moment en que és observada, i llavors passa per una sola de

les dues ranures, es concreta en una sola de les múltiples possibilitats.

3.3.7. GENERADORS DE NÚMEROS ALEATORIS

Un dels experiments que seria més obvi pensar, en torn de tot això. Generadors de

números aleatoris. Estem parlant que juguem amb les possibilitats, i que la

consciència afecta en l’atzar. Llavors, té molta lògica pensar que a través de la ment

hauríem de poder influir en l’aleatorietat, per exemple, d’un generador d’uns i zeros.

Al documental es parla que aquest experiment s’ha dut a terme, des dels anys 60,

centenars de vegades. L’experiment consistia en el següent: Es demanava a les

persones que polsessin un botó, i el generador creava, per exemple, 20 bits

d’informació, cada un d’aquests 20 bits era, aleatòriament, un 1 o un 0. Després es


demanava a la persona que intentés que el generador produís més bits de l’1 que del

0.

Diu al documental: “I si agafes tota la literatura dels centenars d’experiments que

s’han dut a terme, pots formular una sola pregunta: Va importar, això? Va importar

que la gent intentés que es creessin més uns o més zeros? I en general la resposta és

que sí, que sí importa; d’alguna manera la intenció guarda correlació amb el

funcionament, amb la producció dels generadors aleatoris. Si desitges més uns,

d’alguna manera el generador produeix més uns”.

Un experiment semblant el va dur a terme Helmut Schmidt, amb cintes de “clics”, i

amb una separació temporal important. L’experiment consistia en el següent: La

seqüència de bits es gravava en una cinta, per reproduir-‐la en forma de clics a la

dreta i clics a l’esquerra (en uns auriculars estèreo). La cinta es gravava sense ningú

escoltant (ni el propi Schmidt), i un cop gravada, encara sense escoltar, es tancava la

cinta original sota clau per evitar la possibilitat de frau.

Llavors, un dia després entregava còpies a voluntaris (estudiants de medicina), que

escoltaven les cintes i havien d’intentar (per exemple) que hi hagués més clics a

l’orella esquerra que a la dreta. Altre cop, com amb el primer experiment,

l’aleatorietat se surt de les estadístiques, i les quantitats de clics es desplacen a

l’esquerra.

S’entén normalment, que s’està influint en el moment de la generació dels números

des del moment posterior en què s’escolten les cintes. Això obliga, si més no, a

qüestionar-‐se el concepte de temps que hem tingut fins ara. Altre cop, en certa

manera, fins que la cinta s’escolta, és només un conjunt de possibilitats, que es

determinen en el moment de l’escolta, sempre d’acord amb la nostra predisposició

emocional.


A nivell de Nou Pensament això significa que podem influir en les coses en el

moment d’observar-‐les, sigui quin sigui el moment en què es va triar (teòricament)

el fet en què es convertirien les possibilitats. Visualment, per fer-‐ho senzill, seria com

influir en el número premiat d’un sorteig quan el vas a mirar al diari, sigui quin sigui

el moment en què es van treure els paperets. Mentre no has rebut cap informació al

respecte d’un succés, el succés encara es troba en forma de possibilitats, en forma

no observada, i serà l’observació, la primera informació que t’arribi (o vagis a buscar)

al respecte, la que el determinarà en una sola forma concreta.

Amb aquest experiment acabem ja aquest apartat, i deixarem de posar el Nou

Pensament sota ciència per posar la Llei de Murphy sota el Nou Pensament.


LA LLEI DE MURPHY

4. PER QUÈ MURPHY TENIA RAÓ I COM DEMOSTRAR QUE

S’EQUIVOCAVA

La Llei de Murphy és bàsicament un conjunt de creences populars, en part vistes des

del sarcasme i en part patides en la quotidianitat, basades en un esperit pessimista,

resignat i un tant burlesc, de cara als esdeveniments futurs o a l’explicació dels ja

passats.

La idea d’aquest apartat és combinar el que hem vist fins ara, respecte a nou

pensament i física quàntica, per entendre per què és certa la Llei de Murphy i què

podem fer per evitar patir-‐la. Tot això, evidentment, considerant com a certa tota

ideologia que hem vist a la primera part del treball.

4.1. ORIGEN I TEORIA

L’origen de la Llei de Murphy es troba en Edward Aloysius Murphy Júnior (1918-‐

1990), enginyer aeroespacial als Estats Units.

Edward es trobava treballant en uns experiments de coets sobre rails, de les Forces

Aèries, on es provava la resistència de l’home a les forces G en la desacceleració. Al

principi es feia servir un ninot amb forma humana, però després s’havia de provar

sobre el capità John Paul Stapp, i es van voler posar uns sensors elèctrics a l’arnés del

capità, per mesurar la força que feia la desacceleració sobre aquests.

L’assistent de Murphy va connectar els sensors de l’arnés amb els cables pertinents, i

van fer una prova amb un ximpanzé, però els sensors van donar lectura de zero.


A partir d’aquí hi ha dues versions. La primera, de George Nichols, enginyer present

en el moment: diu que Murphy va queixar-‐se de l’ajudant dient “Si aquest home té

una forma de cometre un error, ho farà”.

La segona és del fill de Murphy, que diu que el seu pare va dir una cosa semblant a

“Si hi ha més d’una forma de fer una feina i una d’aquestes culminarà en desastre,

algú ho farà d’aquesta manera”.

En tot cas, la frase, diu Nichols, va sortir en una conversa, en que ell mateix la va

anomenar “Llei de Murphy”, de manera burlesca. Es va resumir, en aquella conversa,

com a “Si pot passar, passarà”.

Més tard, John Sack, a l’epígraf del seu llibre “The Butcher: The Ascent of Yerupaja”

(1952) va canviar la frase a “Tot el que pugui sortir malament, passarà”.

Amb això, la frase característica de la Llei de Murphy es va anar acostant a “El que

pugui sortir malament, sortirà malament”, que de fet no té gaire a veure amb

Murphy, perquè en realitat aquest enunciat és el de la “Llei de Finagle dels Negatius

Dinàmics”.

Al final, doncs, d’alguna manera i independentment de l’origen que tingui, la Llei de

Murphy s’ha unit a la Llei de Finagle, i han derivat juntes, des de la cultura popular,

cap a un conjunt inesgotable de frases sobre tota mena de situacions, en les que la

probabilitat sempre es decanta, de manera perversa, cap a la situació que menys ens

convé.


4.2. DESCARTANT LA TORRADA

Tenim un problema, i és que l’exemple de la torrada, probablement el més conegut

popularment, és un dels pocs que escapen a la llei i que són, d’una manera clara,

explicables a partir de les lleis bàsiques de la física.

Diguem, seguint la línia d’Edward, que: “l’exemple pel qual es coneixerà una llei serà

sempre aquell que pitjor la defineixi”. Sembla que la llei lluiti per acomplir-‐se fins i tot

en ella mateixa.

L’exemple de la torrada ha portat sempre discussions, més comptant que és el que

identifica la llei per a moltes persones. La llei és descartada ràpidament per tots

aquests, al·∙legant que la torrada cau per la banda de la mantega perquè la mantega

pesa més. I a falta d’altres exemples més atzarosos i fora la física tradicional, no hi ha

res més que els forci a plantejar-‐se què provoca aquest fatalisme que en la torrada

queda dissimulat.

El cert és que si la taula de la qual cau la torrada fa 10 metres, la torrada cau amb la

mantega amunt. Sembla que l’argument del pes de la mantega queda descartat. Tot

i així, hi ha un altre factor, que és la rotació que es produeix en la torrada en

començar-‐ne a caure primer una banda, i després l’altra. Simplement no té temps de

donar més de mitja volta abans de caure a terra.

Aquesta teoria la va investigar Robert Matthews, un investigador de la Aston

University, a Birmingham, en un estudi amb el títol “Tumbling toast, Murphy’s Law

and the fundamental constants”.

Aquest estudi el va fer guanyar, al 2006, un any després de publicar-‐lo, el premi

IgNobel de física, uns premis donats per la revista “Annals of Improbable Research”,

que tot emulant els famosos Nobel, premien aquells estudis que “ens fan riure, i

després pensar”.


Amb tot, i havent descartat l’exemple de la torrada de la mà de Robert Matthews,

hem de demanar a Murphy que ens expliqui la resta de creences que ha provocat la

seva llei.

4.3. L’EXPLICACIÓ QUE MURPHY ENS DEU

La Llei de Murphy engloba una gran quantitat de creences populars, totes en torn el

fet que les coses que poden sortir malament sortiran malament. Sovint s’afegeix: “en

el pitjor ordre possible”. Hi trobem frases com “La quantitat de semàfors vermells és

directament proporcional a la pressa que tinguis”, o “Un ingrés inesperat sempre

vindrà acompanyat d’una despesa d’igual o major magnitud”. Des de frases banals

com “Les partícules flotant en l’aire sempre es mouen buscant l’ull més proper” fins a

una de les meves preferides: “L’altra cua sempre és la més ràpida”.

La gent no la coneix gaire, però és divertida. Jo mateix vaig avisar un cop, comprant

crispetes al cine. Deien “anem a l’altra cua, que va més ràpid”. Dic “com et moguis

començarà a anar més ràpid aquesta”. I clar, es va moure, i Murphy la va castigar.

Es broma això del càstig, però sí que és veritat que vam acabar bastant abans els de

la cua inicial. L’atac de l’atzar. O dels seus pensaments pessimistes avançats a

l’esdeveniment, que atrauen l’esdeveniment en sí.

L’explicació que Murphy ens deu és sobre un moviment de més o menys cent anys

enrere, un moviment del segle XIX, que hem treballat tota la primera part d’aquest

treball: el Nou Pensament.

Certament Murphy no ens va donar cap explicació al voltant de la seva llei, però és

difícil que ni tan sols es plantegés que tingués una explicació un fet tant irracional i

absurd com una llei pels pessimistes. A més, comptant que va ser ell qui va formular

aquest pessimisme, és difícil de creure que tingués ell alguna relació amb un

moviment com és el Nou Pensament.


Hi ha un petit tastet de Rhonda relativament relacionat amb el tema del pessimisme:

“Quan les persones creuen que poden estar en el lloc equivocat en el moment

equivocat i que no tenen control sobre les seves circumstàncies externes, si

persisteixen aquests pensaments de por, separació i impotència, poden atraure

justament allò que més temen”.

Tot i això, estem mancats d’una explicació lògica/filosòfica que ens faci entendre per

què funciona aquesta conspiració perversa de l’univers.

。。。。

A partir d’aquí, fins el final d’aquest petit apartat, deixarem de banda les referències

externes (degut que no n’hi ha), i seré jo qui, a partir d’aquestes més o menys 40

pàgines anteriors de teoria, intentaré extreure aquesta explicació que Murphy no

ens va donar i que alhora és la conclusió que s’extreu d’aquest treball.

La Llei de Murphy vindria a ser l’extracció de la part negativa de la Llei de l’Atracció,

donada per absoluta. Què vull dir: s’agafen les desgràcies com a inevitables, quan

l’atracció de desgràcies estaria sempre subjecte a unes emocions negatives

constants per part de l’observador.

Entenent això, podríem dir que la Llei de Murphy s’acompleix per als pessimistes, ja

que contenint una predisposició mental i emocional negatives, són el “contenidor”

perfecte per a les experiències negatives. Hi ha un cert victimisme (del que parlarem

específicament més endavant), una manera de veure i sentir el món com a quelcom

que els tracta malament, que inevitablement atrau situacions en que seran la víctima

del món, de l’atzar. Llavors l’atzar es trunca cap a la creu, i la cara surt cada cop

menys vegades, i la confirmació de les pors del pessimista, en forma de situacions


negatives, li donen més força per seguir creient, i per sentir cada cop com a més

cert, que les situacions negatives són inevitables.

Com en tot assumpte de la Llei de l’Atracció, hi ha una crucial retroalimentació. No

és només el fet de pensar i sentir la certesa de la Llei de Murphy, sinó que els propis

sentiments i pensaments alimenten aquesta creença a base de fer-‐la certa de tant en

tant. Però cada cop menys de tant en tant i cada cop més habitualment, igual com es

tracen els recorreguts mentals habituals en la rutina, igual com ens atrapem en una

resposta emocional concreta per a situacions concretes. De la mateixa manera es va

assentant aquest recorregut persona-‐món, la creença en la persona, i la resposta del

món a aquesta creença. En les dues direccions. La persona com a aliment de la

resposta, i la resposta com a aliment de les creences de la persona.

Això és el “per què Murphy tenia raó”, i la tenia. A ulls d’un pessimista (i no oblidem

el que l’observació comporta), és cert que els semàfors estan més vermells quan té

més pressa, per exemple. Perquè la seva pressa i la seva frustració contra els

semàfors porten al món a regalar-‐li més pressa, i més frustració contra els semàfors.

I dic regalar-‐li perquè en el fons sentir i pensar és com fer la carta als reis, no és res

més que demanar al món... “Allò que vols?” sí, des del moment en ho albergues al

teu interior, des del moment en què permets, com a gestor que ets dels teus

pensaments i emocions, que quelcom s’assenti a casa teva. En el fons no és tan

enrevessat. Pots decidir com reacciones als esdeveniments, pel què en certa

manera, és fàcil caure en la deducció que realment vols aquesta reacció que has

decidit.

No dic que el món es dediqui a deduir el que vols i el que no vols, el món només

reacciona als teus sentiments siguin quins siguin, però vist des d’una banda més

racional, més de la persona, i sabent que el món reacciona així, permetre’t les

emocions és, en certa manera, com demanar-‐les al món.

Havent entès per què tenia raó, podem començar, des dels mateixos arguments, a

demostrar que s’equivocava. S’equivocava principalment en que la Llei de Murphy


no és absoluta, sinó que afecta bàsicament aquelles persones pessimistes que se la

creuen, i a les altres en moments puntuals, o només per fruit d’un atzar normal.

L’error bàsic, doncs, era que estàvem tractant només amb la part destructiva d’una

arma de doble fulla: pel davant, la creació de la realitat; per darrere, la Llei de

Murphy. Les dues bandes de la Llei de L’atracció. Dues maneres de gestionar les

emocions: com a creador i com a víctima.

Degut que hi ha un “com demostrar que s’equivocava”, hi ha també un “com fer que

s’equivoqui”, és a dir, el que vindria a ser una “teràpia” contra la Llei de Murphy, per

dir-‐ho així.

Realment no és un tractament, sinó una sèrie de punts que es toquen en els llibres

de Nou Pensament, de cares a la creació de la realitat, i que per tant, ens desplacen

del victimisme cap a la part positiva de la Llei de l’Atracció, deixant de banda el

pessimisme de Murphy.

Així doncs, l’última part d’aquest treball, després d’un petit incís amb alguns

exemples explicats de la Llei de Murphy, tractarà les solucions a aquesta llei, el “com

s’hauria d’actuar” per evitar que el “perquè” d’aquesta explicació anterior

s’acompleixi.

4.3.1. EL PEU ESQUERRE

Repassarem, com dèiem, alguns fets provocats per la Llei de Murphy, i les seves

causes. Principalment el tema de “les desgràcies mai no venen soles”, o el que seria

el mateix: aixecar-‐se amb mal peu.

És un fet que hi ha mals dies. Dies en què t’aixeques amb el peu esquerre, on tot et

surt malament, una cosa rere l’altra. Diu Rhonda que la gent es queda així, com a


víctima, sense adonar-‐se que amb un canvi d’emocions podrien acabar amb aquesta

roda.

En aquest cas tornem al tema de la retroalimentació. Aixecar-‐se amb el peu esquerre

no és res més que reaccionar malament a un dels primers successos del dia, amb les

conseqüències emocionals que això comporta. És a dir, el que té un mal dia comença

sentint-‐se malament amb un succés, i a partir d’aquí és un peix que es mossega la

cua, les conseqüències emocionals d’aquest primer succés: la negativitat, queixa,

victimisme o el que sigui, el porten a atraure més d’això, desenvolupant un nou

succés susceptible de ser pres negativament de nou, i així contínuament fins al final

del dia.

Està clar, doncs, que les desgràcies mai no venen soles, perquè des del moment que

reacciones a la primera “desgràcia” tractant-‐la com a tal, responent amb les

emocions negatives potencials que et porta, automàticament n’atraus més de

semblants (com sempre persones, esdeveniments i coses) que et fan sentir

“desgraciat”.

I això, igual com la Llei de Murphy, funcionarà fins que es deixa de seguir la corrent a

les desgràcies, fins que es deixa de caure en la trampa, en el joc, per decidir no

reaccionar negativament, i mantenir les emocions anteriors a la desgràcia després

que aquesta succeeixi, ignorant-‐la i impedint-‐la, per tant, d’atraure’n més.

4.3.2. TOTS CONTRA EN MURPHY (LES CLAUS DE LA CREACIÓ)

Com dèiem abans, en aquest apartat tractarem petites cosetes que no es tenen en

compte en la creació de la nostra realitat segons el Nou Pensament, des de petits

trucs i correccions fins a tècniques o conceptes, algunes des dels llibres de Rhonda i

Chopra, altres nous conceptes científics, i altres curiositats sobre coses que fan els

mestres del Nou Pensament amb la seva relació amb el món. Al final de l’apartat, a


més, he posat alguns exemples d’històries interessants sobre Nou Pensament, que

apliquen les qüestions esmentades en aquest apartat o en els anteriors.

4.3.2.1. EL VICTIMISME

El victimisme en aquest àmbit, i tal com el definíem abans, no tracta un aspecte tant

psicològic de la persona, un fer-‐se la víctima davant els altres, sinó la manera de

reaccionar davant les situacions, esdeveniments, i coses que ens arriben.

Diu F.A.Wolf, després d’aquell estudi sobre els crims a Washington: “Evidentment,

això ens porta a preguntar-‐nos: «La gent influeix en el món de la realitat que veu?» I

tant! Cadascú de nosaltres influeix en la realitat que veu, fins i tot quan intentem

amagar-‐ho i passar per víctimes. Tots influïm!”

Aquest és el victimisme del qual parlava. Un negar la nostra influència en la creació

de la realitat, de manera que ens sigui més còmode trobar-‐nos esdeveniments

negatius, perquè d’alguna manera ens desvinculem d’aquests i podem criticar-‐los i

queixar-‐nos com si no fossin culpa nostra.

D’altra banda, però, en el victimisme no hi ha control de la creació, i tot i ser més

còmode moralment, no se solucionen les desgràcies i es cau en la Llei de Murphy.

4.3.2.2. EL MÓN COM A ALARMA

A “El Poder” es parla d’una relació amb el món molt curiosa, utilitzada per Rhonda, i

altres dels mestres del Nou Pensament. Parla d’utilitzar el món com una espècie

d’alarma o agenda personal. Per exemple per recordar coses que no estem segurs

que recordarem i coses així.


Posem que demà al matí he d’agafar una carpeta que tinc al prestatge. Sóc despistat

i el més normal és que al moment de marxar no ho recordi, tot i que ho pugui

recordar ara o en altres moments en que no sóc a casa i no puc agafar-‐ho. El que diu

Rhonda és demanar al món que t’ho recordi. De la mateixa manera com es creen

esdeveniments, té sentit pensar que la creença i context emocional que et fan sentir

la seguretat que el món t’ho recordarà, facin que, en efecte, el món t’ho recordi. De

maneres molt diverses, evidentment: converses, objectes, situacions, el que sigui. La

qüestió és que acabes agafant la carpeta.

Doncs la idea és una mica aquesta, deixar que el món et recordi cadascuna de les

coses que podries oblidar o que has de recordar. És curiós, i una manera força

interessant d’aplicar el Nou Pensament.

4.3.2.3. PREGUNTAR AL MÓN

Seguint en la mateixa línia, en aquesta relació estreta amb el món que ja es veia al

principi en la primera definició de Nou Pensament, Chopra proposa també preguntar

al món. Seguint aquesta visió un tant determinista que té, diu que davant qualsevol

dubte es pot preguntar al món. Deixar la resposta en l’aire, i esperar una resposta

que arribarà, com en el cas dels recordatoris, de maneres molt diverses. En el seu cas

va una mica entès com que el món (intel·∙ligència no circumscrita) coneix el teu

“destí”, per dir-‐ho d’alguna manera, i per tant et pot donar fàcilment l’opció que

més s’hi adequa. Deixant de banda el determinisme, però, hi ha un component

semblant al de l’apartat anterior, en què si sents que el món et respon quan

preguntes, el món acaba responent per atracció de més sentiments semblants a

aquests.

Se’n parla també de cara a qüestions més banals, com ara trobar objectes perduts.

D’un aire “pregunto al món on és i ell m’ho recorda”. Jo sóc més de “no sé on és,

però en qualsevol moment ho trobaré, pel que no està perdut”. Tots dos van per allà


mateix. Mentre no hi ha sentiments d’haver perdut l’objecte, l’objecte no pot

perdre’s.

4.3.2.4. ELS “RECURSOS”

Els Recursos són una tècnica molt interesant des del punt de vista emocional, de la

que parla Rhonda a “El Secret”.

Diu així: “Amb Recursos em refereixo a les coses que poden canviar els teus

sentiments en un moment. Poden ser records bonics, esdeveniments futurs, moments

divertits, la natura, una persona que estimes, la teva música preferida. Quan t’adonis

que estàs enfadat, frustrat o que no et sents bé, recorre a la teva llista de Recursos, i

enfoca’t en un d’ells. [...] Només necessites un o dos minuts per canviar d’enfoc i

canviar de freqüència”.

Crec que és una qüestió molt curiosa perquè crec que no se sol tenir massa en

compte. És molt interessant observar activament aquest procés de canvi emocional.

Agafar un moment en què t’adones que no et sents prou bé, o com diu Rhonda que

estàs frustrat per alguna cosa, i posar-‐te música i escoltar les emocions. Veure amb

quina sorprenent facilitat canvien en un instant. Jo mateix fins fa poc ho tenia molt

infravalorat, perquè normalment no es creu que una cosa tan banal com una cançó

pugui canviar-‐te l’estat d’ànim.

Les emocions són cosa del present i per tant d’alguna manera se sobreentén

erròniament que la fluctuació en les emocions és molt lenta, que es manté com es

manté el temps en un present continu, i que no pot canviar tan bruscament sense

motius aparents, d’un present a l’altre sense cap esdeveniment extern.

4.3.2.5. LA DIFERÈNCIA ENTRE EL BUIT I L’ABSÈNCIA DE COSES


“No em convideu mai a una protesta en contra de la guerra; si és a favor de la pau, hi

aniré” -‐ Tresa de Calcuta

Aquest és un dels errors dels quals parlàvem al principi d’aquesta secció. La manera

més fàcil d’entendre-‐ho és provant-‐ho, imaginant. Imaginem una esplanada com

França, amb una ciutat construïda al damunt, però que no és París, i que per tant no

té cap dels monuments emblemàtics de París, ni tan sols té el riu Sena passant pel

seu bell mig.

No és difícil adonar-‐nos que no hem imaginat res més que París, amb Sena, i la seva

Torre Eiffel. Què ha passat? Que quan treballem amb l’absència de coses estem

treballant, en realitat, amb les coses en sí. Imaginem les coses i després les neguem,

necessitem una referència, una cosa per negar, per saber què és el que no hi ha.

El problema és que el que hem atret és París. Potser una foto de París, algú que en

parla, qualsevol cosa sobre París. I què passa si no ens agrada París? Volíem

precisament atraure qualsevol ciutat de França que no fos París, i hem acabat

parlant de París.

Posa exemples del mateix a “El Secret”, Rhonda: “No vull que se’m vessi res sobre

aquesta peça de roba = Vull que se’m vessi alguna cosa sobre aquesta peça de roba, i

vull vessar més coses”. No només es treballa amb la part imaginada (el vessar

quelcom sobre la peça de roba) sinó que a més, pel temor, pel context emocional,

s’atrau vessar més coses.

“...No vull que aquesta persona sigui grollera amb mi = vull que les persones siguin

grolleres amb mi” Seguim amb el mateix. El sentiment és el de que siguin grollers

amb tu, pot ser un sentiment d’inferioritat, de frustració o el que sigui, en tot cas no

es redueix a una persona ja que el sentiment és de qui el sent.

El grup d’exemples acaba tallant: “La Llei de l’Atracció t’està donant el que penses i

punt”.


La clau, doncs, està en pensar en el Buit, en lloc d’en l’absència de coses. Pots pensar

en un got sense taronjada? No es pot. En canvi es pot pensar en un got buit. Buit de

què? Buit de tot, buit de res, buit i prou. És sense taronjada? Sí, és exactament el

mateix, però expressat diferent, i amb una càrrega diferent. El concepte té un mateix

significat, però en un cas s’arriba des del significat en sí, i en l’altre s’hi arriba des de

la negació de quelcom diferent, de la cosa que no es vol, que en realitat no té res a

veure amb el significat pròpiament dit.

4.3.2.6. LA CONCRECIÓ I EL PRESENT

Aquí hi ha dos conceptes. El primer tracta la concreció en les peticions, la

importància de tenir clar el que es vol de cares a la creació.

“No hi ha vent favorable pel vaixell que no sap a quin port va” L. A. Sèneca

Com dèiem al procés creatiu, i com torna a dir Sèneca, has de saber el que vols. No

es poden atraure coses concretes amb emocions disperses. El primer pas, com

dèiem, és demanar, i demanar és tenir clar el que es vol. D’aquí la importància de la

concreció en els desitjos, ja que a més concreció, amb més facilitat pots sentir-‐te

com si els tinguessis, cosa que d’altra banda és difícil si no els tens clar el que vols.

El segon apartat és el present. És fàcil deixar-‐se endur pel costum i demanar en

futur. “Trobaré feina”. D’acord – diu el món – llavors ara, segueix buscant.

Qualsevol desig expressat en el futur denota la falta d’aquest en el present, d’altra

manera no es diria en el present com una cosa futura, ja que si es té en el present no

té sentit formular que es tindrà o s’aconseguirà en el futur.


“Trobaré feina” vol dir que ara no en tens. I si “ara no en tens”, el món respon, i

seguirà passant que “ara no en tens”. La idea, doncs, és expressar les coses en

present. “Estic content ara que he trobat feina” pot ser una opció, o directament

“m’encanta la meva feina”, que no denota haver-‐la trobat fa poc.

D’altra banda, hi ha un altre aspecte del present que s’ha de tenir en compte, i és

l’actuar en present. És a dir, sentir-‐te bé ara. De la mateixa manera com expressar

els desitjos en futur els manté en el futur, deixar les emocions positives per més tard

els manté igualment allunyats, degut que les condicions per al rebre són bàsicament

un context emocional coherent, que no tens si no et sents ara com et sentiràs quan

arribi el que vols.

En aquest nivell, Chopra parlava d’arquetipus. Un arquetipus, per a Chopra, és algú

(real o imaginari) representant d’una virtut, d’una manera de ser, d’una màxima en

algun aspecte de la vida.

Defineix Carl Jung: “Els arquetipus són records heretats que estan representats a la

ment com a símbols universals [...], són estats de consciència. Els arquetipus són

concentracions universals d’energia psíquica”.

Diu Chopra: “Tots tenim al menys un arquetipus, que es manté latent fins que és

alliberat per alguna situació de l’entorn o la vida mental, conscient o inconscient. Un

cop alliberat, l’arquetipus manifesta els seus poders i atributs a través de la persona.

[...] Cada ésser humà està en sintonia amb algun arquetipus, o amb dos o tres

d’aquests”.

La idea és escollir entre un i tres arquetipus, entre un i tres models sobre

característiques concretes, que ens ajudin a desenvolupar-‐nos cap aquestes

característiques. Llavors, tornant al tema del present, la funció d’aquests seria el

tenir una referència a l’hora d’actuar d’acord amb el que esperes de tu.


Diu Chopra: “Pregunta’t: «Estic actuant de manera coherent amb els meus

arquetipus?» Aquesta és una manera profunda de preguntar-‐se: «Estic sent fidel a mi

mateix?»”.

D’aquesta manera, sent fidel als teus arquetipus, al ser els models de les actituds

que creus que et representen en la seva màxima esplendor, estàs sent fidel al que

vols ser, i estàs lluitant per ser cada cop una versió millor de tu.

4.3.2.7. EL “COM” I EL “QUÈ”

Aquí hi ha una altra de les parts importants del Nou Pensament. Només has de saber

el “Què”, no et cal saber el “Com”.

“La nostra feina no és esbrinar com. El com apareixerà arrel d’un compromís i una creença en el què” Jack Canfield

Diu Rhonda al segon pas del procés creatiu de “El Secret”: “Si investigues una mica,

t’adonaràs que totes les persones que han aconseguit quelcom, no sabien com ho

farien, només sabien que ho farien”.

Com dèiem, la part important és tenir clar el que vols, com passarà t’és igual.

Segueix Rhonda: “No et fa falta saber com passarà. No necessites saber com es

reorganitzarà l’Univers. Com passarà, com se les arreglarà l’Univers, no és cosa teva.

Deixa’l fer la seva feina. Quan intentes esbrinar com passarà, emets una freqüència

de falta de fe, de que no et creus que ja ho tens. Creus que ho has de fer tu, i no creus

que l’Univers ho farà per tu. [...] No saps com es mostrarà. Tu atrauràs la manera”.


4.3.2.8. LA GRATITUD, EL GRAN MULTIPLICADOR

La Gratitud és un tema molt desenvolupat en els dos llibres de Rhonda, i d’igual

importància per tots els autors del Nou Pensament, i “una part fonamental de les

ensenyances de tots els grans avatars de la història”, diu Rhonda a “El Secret”.

“La gratitud és la forma d’atraure més coses bones a la teva vida” Marci Shimoff

No estem parlant, però, de donar gràcies a quelcom superior, al causant del que ens

passa ni res d’això. Estem parlant, simplement, de sentir agraïment, de sentir-‐nos

agraïts. La gratitud es tracta com un sentiment positiu, característic de les coses que

tenim. Entenent-‐ho així, com més agraïts ens sentim cap a les coses que tenim, més

coses atraurem per les quals estar agraïts. D’aquí que se l’anomeni “el gran

multiplicador” al segon llibre de Rhonda.

Diu ella, sota aquest mateix títol, a “El Poder”: “Quan et sents agraït per les coses

que tens, no importa com de petites puguin ser, rebràs més d’aquestes coses. Si estàs

agraït per els diners que tens, encara que no siguin gaires, rebràs més diners. Si estàs

agraït per una relació, fins i tot si no és perfecta, la relació millorarà. Si estàs agraït

per la teva feina, encara que no sigui la feina dels teus somnis, rebràs millors

oportunitats al teu treball. Perquè la gratitud és el gran multiplicador de la vida!”.

Afegeix, en la mateixa línia: “Si fas servir la gratitud una mica, la teva vida canviarà

una mica. Si fas servir la gratitud molt cada dia, la teva vida canviarà de maneres que

difícilment pots imaginar ara. No és només que multipliqui tot en la teva vida, a més,

elimina les coses negatives”.


I d’aquí la importància del sentiment de gratitud, una de les parts més poderoses en

aquesta lluita contra la Llei de Murphy (o millor, com dèiem abans, a favor de la

creació de la realitat).

4.3.2.9. LA VISUALITZACIÓ

En parla Rhonda com un dels “Processos poderosos” de “El Secret”:

“La raó per la qual la visualització és tant poderosa és perquè, a mesura que crees

imatges a la teva ment veient-‐te amb el que vols, estàs generant pensaments i

sentiments de tenir-‐ho ara. [...] La llei de l’atracció captarà aquesta poderosa senyal i

et tornarà les imatges, tal i com les has vist a la teva ment”.

Aquest procés de la visualització (la imaginació en present, de quelcom futur) es

troba present en diversos estudis i amb resultats molt positius sobre tot de cara a

l’aprenentatge físic. S’ha utilitzat amb els astronautes del programa Apolo, i

posteriorment un dels mestres del llibre, Denis Waitley (doctor), ho va aplicar al

programa olímpic amb el nom d’Assaig Motor Visual.

Aquest tema sorgeix d’aquell concepte inicial en ciència que deia que la ment no

distingeix el que és imaginat del que és realitzat. Denis Waitley va connectar els

atletes a un sistema de biofeedback i va comprovar-‐ho en veure que s’activaven

exactament els mateixos músculs i en la mateixa seqüència quan practicaven

mentalment que quan corrien de veritat.

4.3.2.10. CREENCES LIMITADORES

Les creences limitadores són un tema molt tractat en la psicologia actual, i una de les

bases principals dels problemes personals. Alhora, en Nou Pensament també hi ha


un altre tipus de creences limitadores, que comparteixen lloc amb aquestes més

“tradicionals”.

Les creences limitadores tractades en psicologia habitualment, se solen explicar per

mitjà d’una història senzilla que anomenen “el paradigma de l’elefant”. L’explica Eva

Sandoval (Experta en Psich-‐k® i instructora autoritzada pel Psich-‐k Centre

International) al seu bloc:

“Has vist un elefant en un circ o algun altre lloc lligat a un minúscul tamboret? És

evident que aquell elefant podria escapar-‐se d’aquesta ridícula lligadura en qualsevol

moment. No ho fa perquè ell creu que no pot, un cop ho va intentar, era petit i el van

lligar a un arbre, va intentar escapar i no ho va aconseguir. Mai més va tornar a

intentar-‐ho.

»Podria deslligar-‐se ara? Evidentment, però ni tan sols ho intenta. S’ha cregut que no

pot, i li passen els anys perfectament domesticat, sense fer el que desitja.

»Això ens passa a nosaltres: Una vegada, dues o tres et van dir que no podies fer

alguna cosa o que mai series el que somiaves i t’ho vas creure. Però aquelles paraules

són un «minúscul tamboret», una il·∙lusió. Quan facis un pas, els límits simplement

desapareixeran i veuràs la teva vida canviar”.

Aquest és un dels tipus de creences limitadores: les causades per les opinions dels

altres, quan érem massa petits per filtrar-‐les, per qüestionar-‐les o per negar-‐les, per

rebutjar-‐les interiorment. Després, a part d’aquestes hi ha recorreguts mentals que

vam establir també de petits, com a resposta davant alguna situació que vam viure,

davant alguna por o quelcom similar, com a mesura automàtica de protecció, i que

s’ha quedat gravada a la nostra ment, tot i que ara ja no la necessitem.

Més a l’engròs hi trobem les creences socials i culturals, límits establerts per la

societat on vivim, coses que “la gent en general” considera com a impossibles, ja

sigui per una convicció global o per qüestions de la nostra cultura en concret. Sigui

com sigui és un límit que t’inclou, i que no has comprovat per tu mateix, pel que

podria ser perfectament fals, però podries no arribar-‐te’n a adonar mai.


Joe Vitale, un dels Mestres de “El Secret”, parlava amb claredat dels límits personals

en una conferència anomenada “Com Pensar Com Déu”. La descriu en un article ell

mateix:

“La raó per la que té tant d’atractiu és perquè és molt alliberadora. «Pensar com

Déu» es tracta només de pensar sense límits. ¿Penses realment que Déu tindria

límits? ¿Penses realment que Déu parlaria d’escassetat i limitació? ¿Penses realment

que Déu tindria excuses per a no fer les coses? Jo crec que no”.

Aquesta idea volta prop dels Arquetipus de Chopra. És simplement agafar el

concepte de Déu (com a quelcom “totpoderós”), i reflexionar uns instants sobre com

actuaria en les teves situacions: “Si jo fos Déu...” el que sigui. El fet que Déu s’agafi

com a totpoderós impedeix que les qüestions personals de mancança, de limitacions

econòmiques o de qualsevol tipus, s’interposin en la imaginació, en la manera de

desitjar les coses, i per tant en la manera d’actuar.

Es parla per exemple del fet de donar. Diners, el que sigui. Hi ha una història molt

curiosa sobre donar diners per atreure’n, al llibre “El Poder”. En parlarem al final,

amb algun altre exemple. La idea aquí és que Déu no posaria límits en el que pot

donar.

Sigui com sigui, no és tant important el dur a terme el que es pensa, sinó el pensar

amb llibertat, el somiar sense limitacions preestablertes o impossibles assegurats.

Diu Joe: “Personalment, jo no penso absolutament amb cap limitació quan començo

a actuar el paper de pensar com Déu. La meva ment comença a considerar qualsevol

cosa i totes les coses: Curar el càncer? Evidentment! Guanyar milions a la loteria?

Fàcil! Solucionar la fam mundial? Cap problema!

»Evidentment, implementar aquestes metes grans és una altra història”.


El que dèiem. No és tant per l’aconseguir-‐ho, sinó pel permetre’t de somiar-‐ho, per

alliberar-‐te de les creences limitadores, i per actuar en conseqüència amb el que

faria Déu en les teves situacions, de cara a lluitar per aconseguir el que vols amb

totes les teves forces:

“Tornem a tu: Si pensessis com Déu, què faries ara mateix? Si és donar diners, ves a

donar-‐los. Si és escriure un llibre, comença a escriure’l. Si és començar un negoci,

posa’t en marxa. No hi ha límits. Simplement pensa com Déu”.

Aquest final l’escriu a l’article després de relatar com va escriure un dels seus llibres

famosos en només un cap de setmana quan, pensant com Déu, i com diu en aquest

últim paràgraf, va decidir començar a escriure’l sense parar-‐se a pensar si seria capaç

d’acabar-‐lo pel dilluns.

。。。。

Parlàvem amb Eva Sandoval del Psich-‐k®. El Psich-‐k® és una nova tècnica

d’eliminació de creences limitadores, originada per Rob Williams. Aquesta tècnica

actua per mitjà d’uns procediments que busquen substituir, re-‐programar a nivell del

subconscient, les creences limitadores per altres creences que potenciïn a la

persona. La principal característica d’aquesta nova tècnica respecte les anteriors que

buscaven resultats similars és la velocitat a la que això es produeix: estaríem parlant

sovint d’uns intervals de l’ordre d’uns 10 minuts.

El defineix el mateix Rob Williams: “Psich-‐k® és una manera senzilla de re-‐escriure el

«software» de la teva ment per així canviar la «impressió» de la teva vida”.

Les tècniques del Psich-‐k®, entre d’altres, inclouen un procediment per comprovar si

les creences han estat acceptades pel subconscient, basada en que els músculs del

cos perden força quan diem coses que contradiuen les nostres creences

subconscients.


4.3.2.11. INTEL·∙LIGÈNCIA EMOCIONAL

La intel·∙ligència emocional és un dels nous temes que estan guanyant cada cop més

importància en Psicologia. A més, crec que és un concepte clau si el que hem estat

buscant des que vam començar el Nou Pensament és una correcta gestió de les

emocions, de cara a gestionar una realitat que es correspon a aquestes.

La Intel·∙ligència emocional es defineix com: “l’habilitat d’una persona per controlar

les emocions, transmetre-‐les adequadament i percebre les dels altres”.

Això inclou: detectar i desxifrar les emocions en cares, imatges, veus i objectes;

saber aprofitar les emocions per facilitar activitats cognitives (un millor domini dels

canvis d’humor facilita la solució de problemes i el pensament, pel que es duen a

terme més fàcilment les tasques); entendre les emocions, el seu llenguatge i les

complicades relacions entre aquestes (sensibilitat a les lleugeres variacions de les

emocions i capacitat per descriure com evolucionen amb el temps); i l’habilitat per

regular les emocions tant en un mateix com en els altres.

Arrel d’aquesta identificació i gestió de les emocions, diu Chopra a “Sincrodestino”:

“El primer pas per a transformar les emocions consisteix en assumir la responsabilitat

del que estem sentint. Per assumir aquesta responsabilitat hem de reconèixer

l’emoció. Què estàs sentint? En quina part del cos? Un cop puguis identificar-‐la,

observa-‐la”. Objectivament, afegeix després. Com si fossis una altra persona.

“Un cop hagis identificat el dolor pots començar a expressar-‐lo, alliberar-‐lo i

compartir-‐lo. [...] Al acceptar el dolor d’aquesta manera, la turbulència emocional

desapareixerà i el camí a la sincronicitat tornarà a esclarir-‐se”.


A Chopra ja se’l veu, en les últimes línies, encarat cap al tema que ens toca, que és la

creació de la realitat (o el més proper a aquesta en la filosofia de Chopra, que és el

que ell anomena Sincronicitat).

Bàsicament la intel·∙ligència emocional és un altre d’aquests passos cap a aquesta

gestió de les emocions que ens ajudarà a no deixar-‐nos atraure persones,

esdeveniments o coses negatives durant massa temps.

4.3.2.12. LES EMOCIONS DES DE DINS

Aquest és un tema que no apareix massa explícitament dins els llibres o les fonts,

sinó que l’he anat recollint jo mateix arrel de conceptes i qüestions diverses.

La idea bàsica és que les emocions tenen causa i conseqüències sempre internes,

sempre personals. És a dir, sempre vivim amb la il·∙lusió que les emocions van

vinculades a coses, a persones, a situacions, però tot i que gran part de les vegades

aquest vincle és important, no és un vincle “absolut”: les emocions les vivim

nosaltres, i no afecten allò al que les vinculem.

Què vull dir. Si bé les emocions tenen una causa externa, les causes són només

quelcom potencial, com estímuls que pots permetre o no que activin una o diverses

emocions concretes, que alhora ets tu qui les ha assignat a aquesta causa. I per

l’altra banda, si bé les causes estimulen les emocions, les emocions en canvi no

tenen cap efecte sobre aquestes causes. Sí, a nivell de Nou Pensament entenem que

estem atraient causes semblants o fins i tot algunes d’iguals, però les atraiem a la

nostra vida, no afectem, millorem o perjudiquem la causa, només canviem la seva

tassa d’aparició en el nostre entorn.

Tot això, on va a parar, és a la inutilitat d’allò negatiu: és a dir, que les emocions

negatives, per exemple, no serveixen per a res. Sovint dóna la sensació que odiant


una cosa o una persona estem fent-‐li alguna cosa perversa, com en un acte de

rebel·∙lió contra allò que ens ha fet mal, que ens ha estimulat una emoció negativa,

quan realment les emocions negatives a l’únic que estan fent mal és al que les té,

tant a nivell químic, de la salut, com a nivell quàntic, amb les conseqüències que

tindrà l’emoció quan retorni.

Crec que aquesta reflexió, a més, ens allibera en el sentit que un cop veus que els

sentiments negatius no tenen un efecte en allò “negatiu” que els provoca, deixa de

tenir sentit mantenir-‐los, ja que no hi pot haver cap raó (de pes o no) que puguem

creure que ens compensa el passar per l’emoció.

Per tant, i entenent aquest important apartat, reivindico des d’aquest petit treball la

felicitat com a resposta contínua als esdeveniments, com a emoció interna, pròpia i

característica de cadascú, com a independent del món i dels estímuls externs, i com

a l’opció òbvia i necessària davant l’absurditat de passar per un malestar inútil en

l’exterior i perjudicial per a nosaltres mateixos.

4.3.2.13. ENVOLTAR-‐SE DE FELICITAT (LES NEURONES MIRALL)

Seguim amb els descobriments relativament recents. Escriu Angela Boto al diari “El

País”: “El 1996 l’equip de Giacomo Rizzolatti, de la Universitat de Parma (Itàlia),

estava estudiant el cervell dels micos quan va descobrir un curiós grup de neurones.

Les cèl·∙lules cerebrals no només s’activaven quan l’animal executava certs

moviments sinó que, simplement en contemplar altres fent-‐ho, també s’activaven. Se

les va anomenar neurones mirall o especulars”.

Des d’aquest 1996 s’han investigat en múltiples treballs en què s’ha anat descobrint

la potencial transcendència que tindrà el seu descobriment. L’especialista Vilayanur

Ramachandran va afirmar al respecte: “El descobriment de les neurones mirall farà

per la psicologia el que l’ADN va fer per la biologia”.


Per entendre aquesta importància hauríem de fixar-‐nos primer en les qüestions que

aquestes neurones ens descobreixen.

Una d’aquestes és la imitació. Parla Rizzolati: “Quan s’observa una acció feta per un

altre es codifica en termes visuals, i s’ha de fer en termes motors. Fins ara no estava

clar com es transferia la informació visual en moviment”.

La segona de la que parla és l’empatia. D’alguna manera les neurones mirall són la

base de l’empatia, degut que ens permeten posar-‐nos al lloc de l’altre, i fins i tot

sentir allò que està sentint l’altre.

“El missatge més important de les neurones mirall és que demostren que

vertaderament som éssers socials. La societat, la família i la comunitat són valors

realment innats”, diu Rizzolati. Portem des que naixem un mecanisme per a la

societat, per a comprendre els altres a base de sentir-‐nos una mica com ells, i a nivell

d’emocions implica que el que sentim depèn, en certa part, de la societat.

Tot i això, les neurones mirall tenen un límit, i és el coneixement del propi cervell:

reflectim en nosaltres el que hi ha en els altres, però sempre que ho haguem viscut.

És a dir, podem aprendre a caminar mirant els altres, però primer el cervell ha de

conèixer com moure els músculs de les cames, per entendre els moviments que

l’altre està provocant. De totes maneres, en el camp que ens toca, el de les

emocions, pràcticament no hi tenim problemes per falta d’informació.

El que sí que ens toca és que, com diu Rizzolati, les neurones mirall s’activen fins i tot

quan no veus l’acció, quan hi ha una representació mental. Diu: “La seva activació

correspon amb les idees. La part més important és que és un sistema que ressona. Jo

crec que quan la gent diu que no és feliç i no en sap la raó és perquè no té contacte

social”.

Amb tot el que hem vist aquí podem deduir que una part molt important de la

felicitat és el contacte social, però sempre portat cap a la felicitat. Si ens envoltem de

gent feliç, ho tindrem una mica més fàcil per ser feliços nosaltres.


4.3.3. EXEMPLES

Exemples de què? Exemples de la Llei de l’Atracció in fraganti. En veurem alguns,

algunes històries del llibre de Rhonda, on es veu la relació entre el pensament o la

manera d’actuar i els resultats en l’univers, en el món.

Un dels exemples que podria anar aquí (i probablement el millor per posar-‐hi) seria

el de Morris Goodman, però vaig decidir posar-‐lo en la relació entre cos i ment. Tot i

així, tenim una petita història de la seva muller. Començarem per aquí.

4.3.3.1. CATHY GOODMAN

La història de Cathy Goodman va directament lligada a la de Norman Cousins (1915-‐

1990), periodista, polític i autor americà.

L’explica Rhonda: “A Norman li havien diagnosticat una malaltia «incurable». Els

metges li havien dit que li quedaven només uns mesos de vida. Norman va decidir

curar-‐se a sí mateix. Durant tres mesos es va dedicar a veure totes les pel·∙lícules

còmiques que va poder i a riure sense parar. L’enfermetat va desaparèixer en tres

mesos i els metges van dir que la seva recuperació havia estat un miracle”.

Amb tot, Norman va morir 36 anys després del primer diagnòstic (al voltant d’una

malaltia cardiovascular).

Cathy Goodman, inspirada per aquesta història, el va secundar amb la seva pròpia

curació. L’explica ella mateixa:


“Em van diagnosticar càncer de mama. Realment vaig creure amb tot el meu cor,

amb tota la meva fe, que ja m’havia curat. Cada dia deia «Gràcies per la meva

curació». Això ho repetia contínuament. «Gràcies per la meva curació.» Estava

convençuda que m’havia curat. Em veia com si el càncer mai hagués envaït el meu

cos.

»Una de les coses que vaig fer per curar-‐me va ser veure pel·∙lícules còmiques. Tot el

que fèiem era riure i riure. No podíem permetre’ns cap mena d’estrès a la meva vida

perquè sabíem que allò era una de les pitjors coses que et poden passar mentre

intentes curar-‐te.

»Del diagnòstic a la curació van passar aproximadament tres mesos. No em vaig

sotmetre a quimioteràpia ni a radiació”.

Amb històries com aquestes es veu l’indiscutible poder del riure i de la felicitat sobre

el cos, i com poden arribar a escriure les històries més impossibles.

4.3.3.2. CONTRADIR-‐SE UN MATEIX

Rhonda explica diverses històries al voltant d’aquest concepte. Vindria a ser una

mala aplicació d’aquell “Rebre” del procés creatiu. D’aquestes històries, però, en

destaca una en especial, probablement per curiosa. L’extreu Rhonda dell curs

d’audio “Leveraging the Universe and Engaging the Magic” de Mike Dooley:

“Es la història d’una dona que volia atraure l’home perfecte a la seva vida. Havia fet

tot el correcte: tenia clar com volia que fos, va fer una llista detallada de les seves

qualitats i el va visualitzar a la seva vida. Malgrat haver fet totes aquestes coses, no

hi havia senyals d’ell.

»Un dia quan va arribar a casa i estava aparcant el cotxe al garatge, va sospirar en

adonar-‐se que les seves accions contradeien el que volia. Si el seu cotxe estava enmig

del garatge, no hi havia lloc pel seu company perfecte! Les seves accions estaven


dient a l’Univers que no creia que anés a rebre el que estava demanant. De manera

que de seguida va netejar el garatge i va aparcar en una banda, deixant lloc perquè

cabés el vehicle de la seva parella perfecta.

»Després va anar a la seva habitació i va obrir l’armari, que estava ple fins dalt de

roba. No hi havia lloc per la roba de la seva parella perfecta. Va apartar alguns dels

seus vestits per deixar espai. També havia estat dormint enmig del llit i va començar

a fer-‐ho a la «seva» banda, deixant espai per ell.

»Aquesta dona va relatar la seva història a Mike Dooley durant un sopar, i a la taula

del costat hi havia la seva parella perfecta.[...] ell va entrar a la seva vida i ara es

troben feliçment casats”.

4.3.3.3. REGALANT DINERS

Aquest serà l’últim dels exemples. Parla sobre un tema que és tractat sovint en

aquest tipus de llibres: sentir-‐se bé amb els diners, entendre que si no et costa

donar-‐los, és perquè sents que en tens de sobres.

La història és viscuda per la pròpia Rhonda, i narrada per ella mateixa al llibre “El

Poder”, en un fragment que parla sobre la creació de la pel·∙lícula:

“Fa uns anys, vaig arribar al punt més baix de la meva vida en qüestió de diners.

Tenia diverses targes de crèdit que s’havien disparat, tenia la casa hipotecada al

màxim i la meva companyia s’havia endeutat en milions de dòlars perquè estava

filmant una pel·∙lícula titulada El Secret. [...] Volia diners per acabar la pel·∙lícula,

coneixia la llei de l’atracció i sabia que havia de sentir-‐me bé cap als diners per

atraure’n. Però no era fàcil perquè cada dia m’enfrontava al deute creixent, a gent

demanant-‐me diners i no tenia ni idea de com me les hauria d’arreglar per pagar els

salaris del meu personal. Així que vaig prendre una acció dràstica.


»[...] Vaig treure uns quants centenars de dòlars del meu compte de targeta de

crèdit. Tenia molta necessitat de diners per pagar els meus comptes i comprar

menjar, però vaig agafar els diners i vaig començar a caminar per un carrer ple de

gent. [...]

»Agafava un bitllet de $50 [...] Volia donar diners a cada persona, però només tenia

certa quantitat. Vaig deixar que el meu cor escollís i vaig donar diners a tot tipus de

persones. Va ser la primera vegada en la meva vida que havia sentit amor cap als

diners. Però no van ser els diners en sí el que em feia sentir amor, sinó el fet de

regalar diners a la gent. [...] Era divendres i em vaig passar tot el cap de setmana

plorant d’alegria per sentir-‐me tan bé regalant diners.

»Dilluns per la tarda va passar quelcom insòlit: el meu compte bancari va rebre

$25,000 mitjançant la més increïble successió de fets. [...] Havia comprat accions

d’una companyia d’un amic uns anys abans i les havia oblidat perquè mai havien

pujat de valor. Però aquell dilluns al matí vaig rebre una trucada telefònica

preguntant si volia vendre les accions, ja que el seu valor s’havia disparat

astronòmicament, i dilluns tarda els diners d’aquelles accions estaven dipositats al

meu compte”.

L’explicació als fets la dóna la mateixa Rhonda al final de la història.

“Jo no vaig planejar repartir diners per atraure més diners cap a mi. Vaig repartir-‐lo

per sentir amor pels diners. Volia canviar una vida sencera de mals sentiments cap

als diners. Si hagués repartit els diners per aconseguir diners, mai ho hauria

aconseguit perquè hauria estat motivada per un sentiment de falta de diners, el qual

és negatiu, en lloc d’estar motivada per l’amor. Però si reparteixes diners, i sents

amor quan ho fas, el més segur és que et retorni”.

Amb aquests exemples acabem tot aquest recorregut per la ment de Rhonda Byrne,

Deepak Chopra, Elsa Punset, l’equip de “What the bleep do we know?”, i la resta dels


altres pensadors i personatges relacionats amb la física quàntica i el Nou Pensament;

i acabem també aquest punt de tangència, aquest punt de trobada entre moviment

ideològic i filosòfic i la coneguda i quotidiana Llei de Murphy.

Fent un repàs general, bàsicament hem vist la idea que el món és modelat pels

pensaments i sentiments, i un cop entesa, hem buscat en la ciència, tant en la comú

com en la quàntica, recolzament per aquesta idea i maneres de complementar-‐la.

Un cop l’hem entès i l’hem coneguda a fons, l’hem agafada per explicar el fenomen

de la Llei de Murphy, que si bé fins ara podíem considerar-‐la una creença infundada

fruit del pessimisme, després de conèixer el Nou Pensament no podem evitar

plantejar-‐nos fins a quin punt podria ser certa i explicable.

Amb tot, i pressuposant el Nou Pensament, hem mirat en quins punts fallàvem,

quins punts ens portaven a provocar que es fes certa la Llei de Murphy, i hem vist

alguns trucs i tècniques que ens poden ajudar a combatre-‐la, tot repassant la història

d’algunes persones que, amb aquests procediments, han aconseguit vèncer la “mala

sort”.


FINALITZANT...

5. CONCLUSIONS PERSONALS

Aquest treball de recerca m’ha suposat primer de tot un repte, complicat al principi

degut que és difícil organitzar les idees de bon començament, trobar un lloc per on

començar a redactar una informació que encara és incompleta, ja que encara s’ha de

buscar. En el meu cas, vaig redactar una espècie d’índex previ, com l’estructura, però

vaig haver de deixar espais en blanc, amb un “això ho ompliré quan hagi llegit

Sincrodestino”, per exemple, o quan hagi extret els apartats de “El Secret”. Així

doncs, costa al principi (o a mi em va costar) preparar el treball sense saber encara

tots els conceptes que sortirien a les referències.

Amb tot, l’esquema va ajudar molt i mentre llegia els llibres anava afegint punts clau

o idees petites a aquest, que desenvoluparia més endavant, ajuntant-‐les,

relacionant-‐les, el que fos. Un cop tenint l’esquema clar (tot i que vaig canviar alguna

coseta més tard sobre la marxa), redactar el treball no només m’ha semblat quelcom

relativament fàcil, sinó que ho he gaudit molt. Suposo, seguint amb les idees de la

introducció, que ha estat pel fet d’haver triat un tema que m’interessava molt. Sigui

com sigui, m’ha encantat aprendre conceptes nous sobre Nou Pensament, i encara

més descobrir persones curioses i immensament interessants, com J. L. Parise. Tot i

això, amb la part que gaudit més ha estat amb les conclusions, amb el

desenvolupament d’aquesta teoria, d’aquesta “explicació que Murphy ens deu”. No

és res més que deixar anar la ment una estona, però aquest alliberament, aquest

posar la ment a treballar, a donar voltes i voltes a un o diversos temes fins

desenvolupar una teoria, una manera de pensar crec que és la part més interessant

(i perquè no, divertida) de la filosofia.


6. BIBLIOGRAFIA

6.1. LLIBRES, AUDIOLLIBRES I DOCUMENTALS

Pel·∙lícules:

• Captured Light Industries. What The BLEEP! Do We Know!? (2004)

• Captured Light Industries. What the BLEEP. Down the Rabbit Hole. (2006).

Llibres:

• Byrne, Rhonda. The Secret. Atria Books/Beyond Words, Nova York, 2006.

• Chopra, Deepak. Sincrodestiny. Santillana, USA, 2003.

• Marqués, Ramón. Descubrimientos Estelares de la Física Cuántica. Índigo,

Barcelona, 2004.

• Punset, Elsa. Innocencia Radical. Aguilar, Madrid, 2009.

Audiollibres:

• Byrne, Rhonda. The Power. Atria Books, Nova York, 2010.

6.2. RÀDIO, DIARIS, REVISTES I WEBS

Ràdio:

• Hernández, Gaspar. L’ofici de viure. Catalunya Ràdio. 2/Octubre/2011.

Diaris:


• Boto, Ángela. Ciència, Entrevista: Giacomo Rizzolatti. El País,

19/Octubre/2005.

• Sanchís, Ima. La Contra. La Vanguardia, 6/Agost/2010.

Revistes:

• San Martín, Francisco. Reportajes. DSalud, #68, gener 2005.

Webs:

• Círculo de estudios del Nuevo Pensamiento AC.

o http://www.nuevopensamiento.org/

• Elsa Punset. Web.

o http://www.elsapunset.com/

• Eva Sandoval. Bloc.

o http://evasandoval.es/

• Maharishi University of Management.

o http://www.mum.edu/m_effect/11_philippines/index.html

o http://www.mum.edu/m_effect/dc_md.html

• Muy Interesante.

o http://www.muyinteresante.es/pensar-‐negativamente-‐en-‐el-‐pasado-‐

dana-‐la-‐salud-‐pensar-‐en-‐el-‐futuro-‐no


• Psych-‐k® Centre International.

o http://psych-‐k.com/

• Wikipedia (amb les respectives referències per cada article, al peu d’aquests).

o http://es.wikipedia.org/wiki/Ley_de_Murphy

o http://es.wikipedia.org/wiki/Edward_A._Murphy_Jr.

o http://es.wikipedia.org/wiki/Nueva_era

o http://en.wikipedia.org/wiki/New_Thought

o http://es.wikipedia.org/wiki/Ley_de_Finagle

o http://en.wikipedia.org/wiki/Norman_Cousins

o http://en.wikipedia.org/wiki/Emotional_intelligence

o http://ca.wikipedia.org/wiki/Taula_de_Maragda

o http://en.wikipedia.org/wiki/Masaru_Emoto

o http://ca.wikipedia.org/wiki/Erwin_Schr%C3%B6dinger

o http://en.wikipedia.org/wiki/What_the_Bleep_Do_We_Know!%3F

Documents

La Llei de Murphy i El Nou Pensament