La llibreria del senyor penombra, oberta les 24 hores

llibreria delsr. penombra

24 hores

© H

EL

EN

A P

RIC

E

Prestatgeries interminables, piles de llibres, misteriosos codis informàtics i un delirant elenc de personatges conformen la meravellosa primera novel·la de Robin Sloan, un nou talent literari que beu de l’actualitat més accelerada. La llibreria del senyor Penombra és un lloc, sens dubte, estrany. Però, després de treballar-hi uns quants dies, en Clay Jannon s’adonarà que ho és encara més del que sembla. Un relat sobre conspiracions, secrets i misteris, on la nostàlgia del paper i la vertiginositat de la tecnologia s’uneixen per crear un univers únic.

«Les prestatgeries s’atapeïen les unes contra les altres i em feia l’efecte de trobar-me al límit d’un bosc; no pas d’un acollidorbosc californià, tampoc, sinó d’un bosc de Transsilvània, unbosc ple de llops, bruixes i bandits armats amb dagues que sotjaven just enllà d’on arribava la llum de la lluna.»

BIC: FA

ISBN: 978-84-92941-93-3

www.arallibres.cat

Robin Sloan(Michigan, 1979) va néixer i créixer prop de Detroit. Es va graduar en Econòmiques a la Michigan State University, on va ser cofundador de la revista literària Oats. Ha passat els últims deu anys dividit entre San Francisco i internet, on manté un alt grau d’activitat. Ha treballat a Poynter, a Current TV i a Twitter. La seva última novel·la li ha atorgat fama mundial i l’ha catapultat com com un dels nous escriptors nord-americans més prometedors.

Rob

in S

loan

La

Llib

reri

a d

el S

enyo

r Pe

nom

bra

, Ob

erta

les

24 H

ores

lallibreria

del senyor penombra,

oberta les 24 horesrobin sloan

Novel la

Sr Penumbra_V5.indd 1-3 08/02/13 15:33

Robin Sloan

Llibreria del Senyor Penombra,Oberta les 24 Hores

Traducció d’Alexandre Gombau i Arnau

009-108494-LA LLIBRERIA.indd 3 08/02/13 12:53

LA LLIBRERIA


11

Es necessita ajudant

Perdut entre les ombres de les prestatgeries, per poc que caic de l’escala. Exactament sóc a la meitat. El terra de la

llibreria és força avall, la superfície d’un planeta que he abando-nat. La part superior de les prestatgeries s’alça imponent, i aquí dalt és fosc; els llibres estan atapeïts i no deixen passar gaire llum. L’aire està enrarit, a més. Em sembla que veig un rat penat.

M’agafo a l’escala de mà com si m’hi anés la vida, una mà a l’escala i l’altra a la vora d’una lleixa, aferrant-m’hi tant amb els dits, que es posen blancs. Els ulls tracen una línia per damunt dels artells, repassant els lloms... i allà el veig. El llibre que cer-cava.

Però deixeu-me recapitular.

Em dic Clay Jannon i en aquella època rares vegades tocava paper.

Seia a la taula de la cuina i em posava a examinar les ofertes de feina amb el portàtil, però llavors centellejava una pestanya de navegació i em distreia seguint l’enllaç fins a un llarg arti-cle de revista sobre la modificació genètica de les vinyes. Massa llarg, ben mirat, de manera que l’havia d’afegir a la meva llista de lectures pendents. Llavors seguia un altre enllaç fins a una ressenya literària. També afegia la ressenya a la meva llista de


12

lectures pendents i tot seguit em descarregava el primer capítol del llibre (el tercer d’una sèrie sobre un policia vampir). Des-prés, oblidades les ofertes de feina, em retirava a la sala d’estar, em col·locava el portàtil sobre la panxa i llegia tot el dia. Tenia molt de temps lliure.

Estava a l’atur de resultes de la gran contracció del mercat de la indústria alimentària que es va estendre pels Estats Units a l’entrada del segle xxi, que va deixar cadenes d’hamburgueseries en fallida i va fer tancar imperis del sushi al seu pas.

La feina que vaig perdre era a la seu comercial de NewBagel, que no es trobava pas a Nova York ni enlloc més amb tradició d’elaboració de bagels, sinó aquí, a San Francisco. L’empresa era molt petita i molt nova. La van fundar una parella d’exempleats de Google que van dissenyar un programa per fer el bagel platò-nic: crosta llisa i cruixent, i interior esponjós i suau, tot en un cercle perfecte. Era la meva primera feina en acabar l’escola de belles arts, i vaig començar com a dissenyador fent materials de màrqueting per explicar i promocionar aquest toroide sucu-lent: menús, cupons, il·lustracions, pòsters per a aparadors i, en una ocasió, una parada sencera per a una fira alimentària de productes de forn i pastisseria.

Tenia un munt de feina. Primer, els exempleats de Google em van demanar que em trenqués les banyes redisseyant el lo-gotip de l’empresa. Havia consistit en unes lletres grans i ale-gres, amb els colors de l’arc de Sant Martí, dins d’un cercle mar-ró clar; quedava força de l’estil del còmic MS Paint. El vaig redissenyar com si emprés una nova tipografia amb gràcies pun-xegudes i negres que em va semblar que evocaven una mica les caixes i les cues de les lletres hebrees. Vaig donar a NewBagel una mica d’encant, cosa que em va comportar un premi de la secció de l’AIGA de San Francisco, el col·legi oficial de disseny gràfic. Llavors, quan vaig comentar a l’exempleada de Google que sabia programar (una mica), em va proposar ocupar-me de


13

la pàgina web. Així doncs, també la vaig redissenyar, i després vaig aconseguir un petit pressupost de màrqueting per facilitar les cerques a través de termes com ara «bagel», «esmorzar» o «topologia». També era la veu de @NewBagel a Twitter i vaig atreure uns quants centenars de seguidors mitjançant una barre-ja de trivialitats sobre l’esmorzar i cupons digitals.

Res de tot això va representar cap nou pas en la meravellosa evolució de l’ésser humà, però jo estava aprenent molt. Progres-sava. Tanmateix, l’economia aleshores va entrar en caiguda i va resultar que, en recessió, la gent vol bagels malrodons i flonjos com els de tota la vida, no pas bagels futuristes i esponjosos, encara que estiguin esquitxats d’escames de sal amb tota la pre-cisió del món.

Els exempleats de Google estaven acostumats a l’èxit i no es van resignar pas. Van rebatejar la marca ràpidament perquè fos l’Old Jerusalem Bagel Company i van abandonar totalment l’al-goritme amb la intenció que els bagels tornessin a sortir torra-dets i irregulars. Em van ordenar que fes semblar antiga la pàgi-na web, tasca que vaig trobar d’allò més carregosa i que no em va comportar cap premi de l’AIGA. El pressupost de màrque-ting es va reduir i finalment va desaparèixer. Cada vegada tenia menys feina. No estava aprenent res i no anava enlloc.

Al capdavall, els exempleats de Google ho van deixar córrer i se’n van anar a viure a Costa Rica. Els forns es van refredar i la pàgina web es va apagar. No vaig rebre cap indemnització, però em vaig poder quedar el MacBook i el compte de Twitter lliu-rats per l’empresa.

Així doncs, després de menys d’un any treballant, em trobava sense feina. Va resultar que la recessió afectava més coses que les cadenes de menjar. La gent vivia en motels i en poblats de ten-des de campanya. De cop i volta tota l’economia era com el joc de les cadires musicals, i jo m’havia ficat al cap que necessitava aconseguir seure, on fos, al més aviat possible.


14

Era un panorama depriment, tenint en compte la competèn-cia. Tenia amics que eren dissenyadors com jo, però que ja ha-vien creat pàgines web famoses arreu del món o interfícies avan-çades de pantalla tàctil, i no només el logotip d’una botiga de bagels oportunista. Tenia amics que treballaven per a Apple. El meu millor amic, en Neel, dirigia la seva pròpia empresa. Un any més a NewBagel i hauria estat en millor posició, però no havia durat prou per fer-me una carpeta o ni tan sols destacar especialment en res. Tenia una tesi de l’escola de belles arts so-bre tipografia suïssa (1957-1983) i una pàgina web de tres pà-gines.

Tot i això, ho continuava intentant amb les ofertes de feina. Les meves expectatives davallaven ràpidament. Al principi m’havia proposat que només treballaria en una empresa amb una missió en la qual jo cregués. Llavors em va semblar que potser m’hi conformaria mentre aprengués alguna cosa nova. Després, vaig decidir que n’hi hauria prou que no fos immoral. Ara precisava meticulosament la meva definició personal d’«im-moral».

I va ser el paper el que em va salvar. Vaig comprendre que em podia centrar en la recerca de feina si em mantenia allunyat d’Internet, de manera que em vaig imprimir una pila d’ofertes de feina, vaig guardar el telèfon dins d’un calaix i vaig sortir a fer un tomb. Feia una bola amb les ofertes que exigien massa expe-riència i les llençava a les abonyegades papereres de reciclatge que trobava pel camí; així, una vegada esgotat i disposant-me a agafar un autobús per tornar a casa, resulta que duia un parell o tres de perspectives prometedores plegades a la butxaca del dar-rere, preparades per ser investigades.

Aquesta rutina em va conduir a una feina, tot i que no pas com ho havia previst.

San Francisco és un bon lloc per passejar si tens cames for-tes. La ciutat és un petit quadrat, amb uns quants turons coste-


15

ruts, limitat per aigua en tres bandes; gràcies a això, hi ha vistes sorprenents pertot arreu. Vas caminant, capficat en les teves coses, amb un grapat de fulls impresos, i de sobte el terra s’en-fonsa i veus fins a la badia, amb els edificis al lluny il·luminats per una llum ataronjada i rosa. L’estil arquitectònic de San Francisco no va triomfar enlloc més del país, i encara que vis-quis aquí i hi estiguis acostumat, dóna a les vistes un toc de singularitat, amb totes aquestes cases altes i estretes, les fines-tres com ulls i dents, i les ornamentacions com sortides d’un pastís de boda. I a manera de colofó final, apuntant darrere de tot plegat, si mires en la direcció correcta, veuràs el fantasma rovellat del pont Golden Gate.

Jo havia seguit una vista desconeguda per una línia de voreres amb escales costerudes i després havia passejat al costat de l’ai-gua tot agafant el camí més llarg a casa. Havia resseguit la sèrie de molls vells (procurant defugir la bullícia de Fisherman’s Wharf) per contemplar com els restaurants de peix i marisc es confonien amb les firmes d’enginyeria nàutica i les cases dels factòtums dels mitjans de comunicació. I finalment, quan la panxa va protestar avisant del seu desig de dinar, havia tornat cap a la ciutat.

Cada vegada que voltava pels carrers de San Francisco, bus-cava als aparadors rètols en què se sol·licités ajudant (que no solen abundar, oi?). Probablement, n’hauria de recelar més, d’aquests. Els patrons com cal fan servir Craigslist.

Hi podeu pujar de peus, una llibreria oberta les vint-i-quatre hores no feia pinta de pertànyer a un patró com cal:

es necessita ajudantúltim torn

requisits concretsbona remuneració


16

Vejam, estava convençut: «llibreria oberta les vint-i-quatre ho-res» era un eufemisme d’alguna cosa. Era a Broadway, una part eufèmica de la ciutat. El meu tomb en cerca d’ofertes de feina m’havia portat lluny de casa; el local del costat es deia Booty’s1 i tenia un rètol amb unes cames de neó que s’encreuaven i es desencreuaven.

Vaig empènyer la porta de vidre de la llibreria. Això va fer que sonessin unes alegres campanetes al damunt, i vaig entrar amb cautela. Aleshores no em vaig adonar que acabava de cre-uar un llindar molt important.

A dins, imagineu la forma i el volum d’una llibreria normal però capgirada del revés. Aquest local era absurdament estret i angoixantment alt, amb unes prestatgeries que arribaven fins a dalt de tot (tres pisos de llibres, potser més). Vaig tirar el coll enrere (com és que les llibreries sempre t’obliguen a torçar incò-modament el coll?), i les prestatgeries es perdien difusament en les ombres d’una manera que feia pensar que potser es perllon-gaven indefinidament.

Les prestatgeries s’atapeïen les unes contra les altres i em feia l’efecte de trobar-me al límit d’un bosc; no pas d’un acollidor bosc californià, tampoc, sinó d’un bosc de Transsilvània, un bosc ple de llops, bruixes i bandits armats amb dagues que sot-javen just enllà d’on arribava la llum de la lluna. Hi havia escales de mà que es fixaven als prestatges i que rodaven a banda i ban-da. Normalment, aquest tipus d’escales tenen el seu encís, però aquí, que s’encimbellaven en la foscor, resultaven intimidado-res. Murmuraven sobre accidents en l’obscuritat.

Bé, doncs, em vaig quedar a la primera meitat de la botiga, on s’escolava la brillant llum de migdia mantenint els llops a ratlla, probablement. Les parets dels costats i la porta eren de vidre,

1. En anglès, booty, a més de significar «botí», és un eufemisme per re-ferir-se al cul de les noies. (N. del t.)


17

quadrats de vidre gruixut encastats en muntants de ferro negre, i a sobre, en un arc d’altes lletres daurades, deia (a l’inrevés):

llibreria del senyor Penombra, oberta les 24 hores

A sota, emplaçat a la cavitat de l’arc, hi havia un símbol: dues mans, perfectament planes, que recordaven un llibre obert.

I doncs, qui era el senyor Penombra?—Que hi ha algú? —va demanar una veu apagada des de les

prestatgeries. Va aparèixer una figura: un home, alt i raquític com una de les escales de mà, vestit amb una camisa de color gris clar, cordada fins a dalt, i una jaqueta de punt blava. Cami-nava amb pas vacil·lant, passant una mà llargaruda pels prestat-ges per agafar-se. Quan va sortir de les ombres, vaig veure que la jaqueta li feia joc amb els ulls, que també eren blaus, enclotats en nius d’arrugues. Era molt vell.

Em va saludar amb el cap i va indicar lleument amb la mà.—Què busca en aquestes prestatgeries?Era una indirecta i, per alguna raó, em va fer sentir còmode.

Vaig preguntar:—Parlo amb el senyor Penombra?—Sóc en Penombra —va assentir— i el responsable d’aquest

establiment.No em vaig fixar gaire en allò que estava a punt de dir fins

que ho vaig deixar anar:—Busco feina.En Penombra va parpellejar una vegada, llavors va assentir i

va avançar vacil·lant cap al taulell que hi havia al costat de la porta d’entrada. Era un bloc enorme de fusta fosca amb els anells de creixement de la soca original, una fortalesa sòlida al límit del bosc. La podries defensar durant dies en cas que les prestatgeries l’assetgessin.

—Feina. —En Penombra va tornar a assentir. Es va esmu-


18

nyir a sobre de la cadira, rere el taulell, i em va esguardar des de l’altra banda.— Ha treballat mai en una llibreria?

—Home —vaig dir—, quan estudiava feia de cambrer en un restaurant de peix i marisc, i el propietari venia un llibre de cuina seu. —Es titulava El rap secret i descrivia trenta-una ma-neres diferents de... Ja ho pesqueu.— Probablement, això no compta.

—No, no compta, però tant se val —va replicar en Penom-bra—. L’experiència anterior en el sector del llibre serveix de poc aquí.

Un moment... potser aquest establiment era de rotllo eròtic. Vaig donar una ullada al voltant, però no vaig veure cossets, ni roba suggeridora de cap mena. De fet, just a la vora, hi havia una pila de novel·les de Dashiell Hammett, plenes de pols, en una tauleta baixa. Era un bon senyal.

—Digui’m —va demanar el senyor Penombra— un llibre que li agradi molt.

Vaig saber la resposta immediatament. No tenia rival. I li vaig respondre:

—Senyor Penombra, no és un sol llibre, sinó una sèrie. No és la millor literatura i probablement és massa llarga i el final és horrorós, però me l’he llegida tres vegades, i vaig conèixer el meu millor amic perquè tots dos hi estàvem obsessionats a sisè de primària. —Vaig respirar fondo.— M’agraden molt Les crò-niques de cançó de drac.

En Penombra va arquejar una cella i després va somriure.—Està bé, molt bé —va dir, i el somriure se li va eixamplar,

mostrant unes dents blanques i muntades. Llavors em va fer l’ullet i va mirar amunt i avall.— Però pot enfilar-se a una escala?

I per això em trobo en aquesta escala de mà, dalt del tercer pis, comptant la planta baixa, de la Llibreria del Senyor Penombra, Oberta les 24 Hores. El llibre que m’ha demanat que agafi és


19

al-asmari, i queda aproximadament a un cent cinquanta per cent de la llargada del meu braç a l’esquerra. Evidentment, he de baixar a terra i desplaçar l’escala. Però, allà a baix, en Penom-bra crida:

—Aboqui-s’hi, jove! Aboqui-s’hi!I, carai, tu, com necessito aquesta feina!


Documents

La llibreria del senyor penombra, oberta les 24 hores