L'Església catòlica. 40 anys de comprimís ecumènicinsaf.arquebisbattarragona.cat/ftp/2003.pdf · persones amb relació al fet religiós. Efectivament, fou a Edimburg, l’any

C U R S2003/2004

INSTITUT SUPERIOR DE CIÈNCIES RELIGIOSESSANT FRUCTUÓS

ARQUEBISBAT DE TARRAGONA

Lliçó inaugural

L’ESGLÉSIA CATÒLICA

40 ANYS DE COMPROMÍS ECUMÈNIC

Joaquim Claver Caselles

Professor d’ecumenisme

Institut Superior Sant Fructuós • Arquebisbat de Tarragona

2

Edita:Institut Superior de Ciències Religioses Sant FructuósArquebisbat de Tarragona

Maquetació i muntatge:Imatge-9, SL

Impressió:Formes Gràfiques Valls, SA

Dipòsit legal:T-1.414-2003

3

Lliçó inaugural del curs 2003-2004

En recordançade la presentació del projecte de document sobre l’ecumenisme

a l’aula conciliar el 18 de novembre de 1963, ara fa 40 anys,i fent memòria del beat Joan XXIII i Pau VI, papes,

i de tots els pares conciliars i experts que, amb les seves aportacions, no sempre coincidents,van anar teixint el Decret sobre l’ecumenisme,

que el Concili Ecumènic Vaticà II aprovà el 21 de novembre de 1964.


4

5


Diàleg ecumènic i diàleg interreligiós

Fa 40 anys el tema del camí cap a la unitat de les Esglésies era una qüestióviva, actual, que desvetllava gran interès. Efectivament, l’ecumenisme, en aque-lla època del Concili Vaticà II (poc abans, durant i després del Concili) era vistcom un dels signes de mentalitat oberta i renovadora; encara més, com un delsàmbits afectats per la reforma que s’obria pas a l’empara del Concili.

Actualment les coses han canviat. Han passat tots aquests anys: tota una qua-rantena, que no ha estat de desert, però que tampoc no ha culminat amb l’entra-da a la terra promesa. Pel cap baix, podem afirmar que el punt on ens trobemactualment pel que fa a la unitat de les Esglésies cristianes, encara separadesentre si per uns fets que vénen de molt lluny i per una llarga història marcada perprocessos diferenciats, no és precisament la situació a la qual imaginàvem, pot-ser ingènuament, en aquell moment d’embranzida conciliar, que s’hauria pogutarribar després de tots aquests anys. Com constatà el febrer d’enguany el carde-nal Walter Kasper, actual president del Consell Pontifici per a la Promoció de laUnitat dels Cristians, referint-se al moviment ecumènic, “en l’últim decenni hemregistrat signes de cansament, decepció i estancament”.1 Com constava davantel papa Joan Pau II el metropolita Panteleimon, enviat del patriarca de Constan-tinoble, en la festa de Sant Pere i Sant Pau de 2002: “És molt el que s’ha aconse-guit, però resta encara un llarg camí per recórrer; tot amb tot —deia— cal partird’allò que ens uneix”.2 Aquestes paraules me’n recorden unes altres, les del papa

1 W. KASPER: “La teologia ecumènica avui”, Documents d’Església (DdE) 812(2003)442.2 “Le chemin parcouru est énorme si l’on regarde le long passé d’eloignement et l’esprit

qui a envenimé nos relations. Ce qui reste couvrir est toutefois encore considérable, il fauttravailler dans ce sens […]; en un mot, il faut mettre en avant tout ce qui nous unit.”

Irenikon (revue de Moines de Chevetogne), LXXV, n.2-3(2002)244.


6

Joan XXIII, a qui li agradava de recordar, amb optimisme i esperança, que “és mésel que ens uneix que el que ens separa”.

A més, som a l’Europa de l’euro, som a l’època d’una creixent mundialització,va en augment a la nostra societat la presència d’un contingent de persones queprofessen, no una altra confessió cristiana, sinó una altra tradició religiosa: avuiel fet significatiu no és la presència entre nosaltres d’uns grups de cristians orto-doxos, sinó la presència de musulmans. I afegim-hi, encara, que el fet objected’atenció no és tant la presència de l’islam, sinó d’una cultura islàmica, és a dir,unes conductes, una mentalitat que, més o menys inspirades en l’islam, represen-ten un factor que anirà condicionant l’actual societat europea, la qual ha tingutles seves arrels en el cristianisme. Aquests fenòmens han contribuït a desplaçar elcentre d’interès del diàleg religiós, fent que avui aquest diàleg es plantegi, nosols entre les diferents Esglésies o confessions cristianes, sinó preferentment en-tre les diferents religions. Fenòmens d’índole no religiosa i la sensació d’un certencallament en el camí cap a la unitat dels cristians han favorejat un interès i unasensibilitat preferents pel diàleg interreligiós.

L’origen d’aquesta preocupació actual pel diàleg interreligiós no es troba en lareflexió solitària d’algun teòleg desvagat i encuriosit per qüestions abstractes,sinó que neix de la sensibilitat de teòlegs pastors que han estat en contacte direc-te amb societats diferents de l’europea i amb experiències religioses diferents dela cristiana. És des d’aquesta realitat viva i viscuda que comença a prendre peu eldiàleg interreligiós actual. El fet religiós és vist com una realitat que, des de lesdiferents sensibilitats, orígens i credos, ha de contribuir a l’aproximació i a la fra-ternitat. L’actual diàleg interreligiós vol ajudar a purificar la memòria d’un passatd’enfrontaments i violències, que tingueren en el fet religiós la seva raó o la sevajustificació, i contribuir a la pacificació del nostre món.

Deixeu-me, però, constatar que el tema de les religions no cristianes no ésnou, ja que, amb noms diferents i amb plantejaments també diferents, ha estatsempre present en la reflexió teològica, en el magisteri eclesiàstic i en l’acciópastoral de l’Església. Dos Ramons —el beat Ramon Llull (s. XIII) i sant Ramon dePenyafort (s. XII)— són testimonis qualificats, en el nostre àmbit català, d’aquestdiàleg interreligiós, en aquest cas amb l’islam, que avui torna a ser tema d’actua-litat.

L’expressió nulla salus extra Ecclesiam, amb les contradictòries interpretacionsque se n’han fet durant disset segles i mig, ha anat rodolant pels escrits teològicsdes de sant Cebrià, bisbe de Cartago, autor d’aquest aforisme, fins avui. I elmateix Vaticà II es planteja també aquest problema: en la declaració conciliar

7


Nostra aetate (sobre la relació de l’Església amb les religions no cristianes),3 en eldecret Ad gentes (sobre l’activitat missionera de l’Església)4 i en el decret Optatamtotius (sobre la formació sacerdotal).5 Això per esmentar només uns testimonistan distants en el temps. Aquesta expressió eclesiològica —“La salvació no éspossible fora de l’Església”— indica que des de sempre el fenomen de la plurali-tat d’Esglésies i la varietat de tradicions religioses ha estat present en la teologiacristiana.

Curiosament, el diàleg intercristià (entre les diferents Esglésies cristianes) hatingut un origen semblant al del diàleg interreligiós: ambdós han nascut de lavida real, de la voluntat de dialogar a partir de les diferències que separen lespersones amb relació al fet religiós. Efectivament, fou a Edimburg, l’any 1910,durant la conferència de Societats Protestants de Missions, que es va sentir laveu acusadora d’un dels delegats de les Noves Esglésies, el qual va doldre’s públi-cament amb aquestes paraules: “Els vostres missioners ens han anunciat Jesucrist.Però dissortadament ho han fet a través de les vostres divisions.”6 Era com dir:“sisplau, primer poseu-vos d’acord entre vosaltres [els cristians], i després ja ensvindreu a parlar de Jesucrist”. El retret d’aquest cristià —la identitat del qual s’haperdut per a la història— va posar el dit a la llaga en constatar que la divisió entreles Esglésies cristianes compromet l’anunci de Jesucrist i del seu evangeli. Credi-bilitat de l’anunci de l’Evangeli i unitat de les Esglésies van de bracet. La divisiódisgrega i debilita, mentre que la unió multiplica els esforços. “Que tots siguin u,com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres perquèel món cregui que tu m’has enviat.”7

Explica el cardenal Walter Kasper que, trobant-se a Sud-àfrica, el diumengeva anar a la parròquia catòlica més propera al lloc on se celebrava el congrés enquè participava. Observà que al mateix carrer hi havia una església catòlica alcostat d’una església grecoortodoxa, al davant l’església anglicana i més enllà unaesglésia reformada a més d’una església lliure africana. Tot en el mateix carrer.“Em digueren” —observa el cardenal— “que avui aquestes esglésies viuen pacífi-cament i amigablement juntes, que no hi ha ni litigis ni concurrència. Però què

3 CONCILI VATICÀ II: Relació de l’Església envers les religions no cristianes, n. 2.4 CONCILI VATICÀ II: Activitat missionera de l’Església, n. 11.5 CONCILI VATICÀ II: Formació sacerdotal, n. 16.6 J. DESUMBILA: El ecumenismo en España, Barcelona: Estela, 1964, p. 85.7 Jn 17, 21.


8

pensaran els no cristians? I com es pot conciliar tot això amb la voluntat deJesús?”,8 es pregunta el cardenal.

El diàleg interreligiós i el diàleg intercristià no s’haurien d’entendre com unaalternativa davant la qual cal prendre partit, per una o per l’altra, segons un crite-ri de novetat o de moda, com si abans toqués a l’un i actualment a l’altre. Es tractade dos fronts diferenciats, amb una metodologia pròpia, amb uns objectius pro-pis, que s’orienten cap a finalitats específiques. Tots dos tenen la seva pròpia raóde ser, que els fan actuals i imprescindibles.

El diàleg interreligiós es proposa d’aconseguir una relació entre les distintestradicions religioses basada en el respecte mutu, en l’acceptació recíproca de lesdiferències i en la col·laboració conjunta per aconseguir la convivència i la pau,de manera que mai més no s’intenti justificar o legitimar la violència en nom deDéu o d’unes exigències religioses.9

El diàleg intercristià, en canvi, té el seu origen en el desig de posar remei a unfet que és contrari a la voluntat de Jesucrist: la divisió dels seus deixebles, que ellvolgué aplegats en una Església, única i unida.

En una de les últimes reunions del Comitè Central del Consell Mundial d’Es-glésies, el seu moderador, Aram I, catolicós de Cilícia, afirmava que “el diàleginterreligiós és un imperatiu”. A la mateixa reunió, un bisbe de l’Església evangè-lica metodista argentina demanava que el tema del diàleg interreligiós s’incloguien l’ordre del dia de la propera assemblea general del Consell Mundial d’Esglé-sies, que se celebrarà l’any 2006 a Porto Alegre.

Aquests fets demostren que el diàleg interreligiós i el diàleg ecumènic no solssón necessaris i actuals, sinó indissociables.10

8 W. KASPER: “Després de la Pasqua junts, l’ecumenisme”, en el míting internacional “Ho-mes i religions” (Barcelona, 2-4 de setembre de 2001). DdE 774(2001)628.

9 COMISSIÓ TEOLÒGICA INTERNACIONAL: “El cristianisme i les religions no cristianes” (30-9-1996), DdE 674(1997)225.

10 Boletín Noticias Ecuménicas, n. 52, 4 de setembre de 2003, del Centro Ecuménico Missionerasde la Unidad.

9


L’àmbit de la present lliçó

Retrobar la unitat de tots els cristians ha estat una preocupació constant del’Església catòlica davant la trista realitat de les seculars divisions. La preocupa-ció per superar les divisions entre els cristians, és a dir, perquè l’Església de Jesucrist,en la seva realitat visible i històrica, sigui una sola, ve des del principi, ja que elferment de la divisió ha planat en la vida de l’Església des dels seus mateixosorígens. Començant per la carta de l’apòstol Pau a l’Església de Corint, i seguintper la carta de Climent, bisbe de Roma, als cristians de Corint, les cartes d’Ignasid’Antioquia, els esforços d’Ireneu, home pacificador de nom i de fets, els escritsdel papa Corneli i del bisbe Cebrià de Cartago, els d’Agustí, bisbe d’Hipona,passant pels concilis ecumènics i locals, que són testimoni qualificat de la vida del’Església, i tants i tants testimonis de tots els temps i de tots els llocs, ens ado-nem que atènyer la unitat de tots els cristians, al si d’una sola Església, ha estatuna preocupació permanent en la vida de l’Església. No es tracta, per tant, d’unanecessitat sentida a partir de la segona meitat del segle XIX, tot i que el nom nou—ecumenisme— apunta cap a una nova manera d’escometre, en els temps mo-derns, aquesta trista realitat de les nostres divisions.

I és que la manera de cercar aquesta unitat no sempre ha estat la mateixa.En els últims segles la unió dels cristians s’entenia, des del catolicisme, com un“retorn” dels altres cristians a l’Església catòlica. (Les altres Esglésies, en general,entenien el camí cap a la unitat com el retorn dels altres cap a la seva Església.)Es tractava de captar adeptes pels mitjans que resultessin més expeditius. Era unestil que podem anomenar unionisme, marcat per pràctiques proselitistes. L’ecu-menisme representa, en els temps moderns, una manera diferent, evangèlica irespectuosa de cercar la unitat de totes les Esglésies cristianes, com veuremdesprés. L’ecumenisme no comença amb el Vaticà II. Ve de molt abans. Féu elsprimers passos en Esglésies de confessió no catòlica, especialment en les protes-tants. En el camp catòlic, però, no faltaren, ja en el segle XIX, persones que s’avan-çaren moltes dècades al Concili Vaticà II. Algunes individualitats de l’Església


10

catòlica contribuïren a l’afaiçonament del moviment ecumènic dels temps mo-derns: el cardenal Mercier, arquebisbe de Malines-Brussel·les, i el P. Portal, en eldiàleg amb l’Església anglicana; el mateix Mercier i la comunitat benedictina deChevetogne amb dom Lambert Beauduin i la revista Irenikon, en l’aproximacióa l’ortodòxia; el dominic Yves Congar;11 el P. Dumont i el Centre Istina, dedicata l’estudi de l’orient cristià; Paul Couturier, prevere francès, en el camp de l’ecu-menisme espiritual… i d’altres. Hem d’afegir-hi, encara, Johann Adam Möhler,jove teòleg alemany de la primera meitat del segle XIX, considerat el teòleg catò-lic més gran d’aquell segle.12

És, però, en el Concili Vaticà II que l’Església catòlica reconeix oficialmenti sense reserves el moviment ecumènic, tot acceptant de comprometre-s’hi deci-didament.

Us proposo d’aproximar-nos ara al camí recorregut per l’Església catòlica enel camp de l’ecumenisme, des del Concili Vaticà II fins als nostres dies. No ensreferirem, per tant, al moviment ecumènic vist i viscut des de les altres Esglésies.A més, en la presentació del compromís ecumènic de l’Església catòlica no prete-nem de ser exhaustius. Farem només un repàs d’algunes fites, que consideremprou representatives.

11 Yves CONGAR: Chrétiens desunis, principes d’un oecuménisme catholique, París: Edit. du Cerf, 1937.12 Johann ADAM MÖHLER: La unitat de l’Església, Clàssics del Cristianisme, n. 59.

11


I. Concili Ecumènic Vaticà II: el punt d’inflexió

El 25 de gener de 1959, només tres mesos després d’haver iniciat el seu pon-tificat, Joan XXIII anunciava la celebració d’un concili ecumènic. Aquesta notíciava agafar de sorpresa. La veritat és que en aquell moment era difícil imaginar quèpodia arribar a ser aquell anunciat concili. Dels concilis ecumènics celebrats alllarg de la història, nosaltres, de ben jovenets, n’havíem memoritzat la llista, comqui aprenia els rius de la Península o els titulars de la monarquia castellana. Juntamb aquell concili ecumènic, Joan XXIII va anunciar també la celebracióprèvia d’un sínode a la diòcesi de Roma, que d’alguna manera havia de ser elreferent d’aquell concili universal que s’havia de celebrar a continuació. Recordoel rector d’aquest seminari llegint-nos amb to emfàtic —crec que des d’aquestamateixa sala d’actes del nostre Seminari— les resolucions d’aquell sínode romà.Encara en recordo alguna. Val a dir que algunes d’aquelles decisions sinodals novan entusiasmar pas el públic seminarístic d’aquesta casa, que a l’inici de la dèca-da dels seixanta ja ensumava l’arribada d’un canvi en l’Església.

I si considerem els projectes de documents redactats en l’etapa preparatòriadel Concili, i que van entrar a primera hora a l’aula conciliar com a punt departença dels debats conciliars, semblava que l’anunciat concili havia de discór-rer per camins semblants als d’aquell sínode romà. Les coses, però, ben aviat vananar prenent una altra direcció. Efectivament, pocs dies després de la seva so-lemne inauguració, semblava com si el Concili s’hagués reiniciat (com qui reinicial’ordinador quan ha quedat penjat), de tal manera que tots aquells treballspreconciliars que s’havien preparat, en la majoria dels casos van haver de serrevisats a fons i fins i tot substituïts per uns de nous. En aquest cop de timó s’hivan aplegar diverses mans, sobretot les d’alguns pares conciliars de l’Europa cen-tral i també algun d’Orient.

El Concili, de mica en mica, va anar marcant el començ d’una nova etapa enla vida de l’Església catòlica. Un dels àmbits afectats per aquesta nova situaciófou la manera de plantejar-se, l’Església catòlica, la seva relació amb les altres


12

Esglésies cristianes i la seva actitud davant el moviment ecumènic que s’havia anatobrint pas amb força, sobretot durant la primera meitat del segle XX: el movi-ment ecumènic, és a dir, el diàleg entre les diferents confessions cristianes, aten-tes a la pregària de Jesús al Pare, la nit abans de morir (“Pare, que tots siguin u”),13

i avergonyides per les seves divisions i mútues hostilitats.L’ecumenisme figura, des del principi, com una de les finalitats de la convoca-

tòria del Concili. Així ho expressava Joan XXIII en el seu discurs inaugural delConcili Ecumènic,14 preocupació, però, que ell mateix havia manifestat des del’inici del seu pontificat, en la seva primera carta encíclica Ad Petri catedram.15

Pau VI, successor de Joan XXIII, en reprendre el Concili en la seva segona etapa,manifestà, en el discurs d’obertura, el mateix propòsit que el seu predecessor,16 enel qual discurs, a més, demanà perdó per la responsabilitat que l’Església catòlicahavia tingut en aquesta situació de divisió;17 s’anticipava així a aquell humil reco-neixement, que més tard faria el mateix Concili Vaticà II, de la part de responsa-bilitat que l’Església catòlica havia tingut en la divisió dels cristians.18

13 Jn., 17, 21.14 “L’Església catòlica considera, per tant, com un deure seu treballar decididament a fi que

es realitzi el gran misteri d’aquella unitat que Jesucrist invocà amb pregària ardent al Pare delcel abans del seu imminent sacrifici.”

CONCILIO VATICANO II, BAC, n. 252, p. 754; DdE 738-739(2000)217, n. 17.Henri Fesquet, corresponsal del diari Le Monde per informar de la marxa del Concili, digué

que el papa Joan XXIII féu de l’ecumenisme “el paisatge de fons del Concili”.Henri FESQUET: Le Journal du Concile, St. Martin, Haute Provence: Le Jas du Revest, 1966.Trad. cast. Diario del Concilio, Barcelona: Nova Terra 1967, p. 384.15 JOAN XXIII: Ad Petri cathedram, 3a part (29 juny 1959), Acta Apostolicae Sedis (AAS)

61(1959)497.16 “Aquest Concili […] obre també la porta i aixeca la veu, espera delerós tantes altres

ovelles que no formen part d’aquest ramat.”CONCILIO VATICANO II, p. 770; DdE 809-810(2003)355, n. 32.17 Si alguna culpa se’ns pot imputar per aquesta separació, nosaltres en demanem perdó a Déu

humilment i demanem també als nostres germans que se sentin ofesos per nosaltres que ensexcusin. Per part nostra, estem disposats a perdonar les ofenses de què l’Església catòlica hagiestat objecte i a oblidar el dolor que li ha causat la llarga sèrie de dissensions i separacions.

CONCILIO VATICANO II, p. 770; DdE 809-810(2003)355, n. 36.18 “Per això, amb pregària humil, demanem perdó a Déu i als germans apartats, així com

també nosaltres perdonem els nostres deutors.”CONCILIO VATICANO II: Decret sobre l’ecumenisme, n. 7, b.

13


L’ecumenisme fou tan consubstancial al Vaticà II que l’interès i la preocupacióper aquest problema esdevenien aleshores signe de sintonitzar amb l’esperit delConcili.

L’aportació del Vaticà II a l’ecumenisme podríem situar-la en aquests punts:

1r. La invitació del papa a les diferents Esglésies cristianes que no teniencomunió amb l’Església catòlica a participar, sense vot ni veu, en totes les congre-gacions generals conciliars. El nombre d’aquests delegats, anomenats observadors,cada vegada va anar creixent més, a mesura que, superant recels, les Esglésies nocatòliques augmentaven l’acceptació d’aquesta invitació. Ells ocupaven un delsquatre angles del creuer de la basílica vaticana. Recordo l’assiduïtat amb què s’hifeien presents el prior i el subprior de la comunitat monàstica protestant de Taizé,fàcilment recognoscibles pel seu hàbit blanc. Un dia, mentre aparcaven el seuDos Cavalls a la plaça de Sant Pere, em vaig apressar a fer-m’hi trobadís perdemanar-los la seva signatura. A falta d’altre paper, vaig oferir-los la primerapàgina del llibre que duia a les mans: el volum I dels Escrits de Teologia de KarlRahner. Max Thurian, el sotsprior, va mirar fra Roger Schutz, el prior, amb carade complicitat, com si li volgués dir: “Ves, aquest xicot sembla que ens faciara signar la fe catòlica, però no li podem pas dir que no volem signar.” Fins i totvaig aprofitar la proximitat d’un altre delegat, crec que de l’Església metodista,que també es va animar a signar a la mateixa pàgina. Max Thurian moria l’any1996 al si de l’Església catòlica, com a membre del presbiteri de la diòcesi deNàpols. A ell, Joan XXIII li havia demanat que escrigués un llibre sobre Maria,la Mare de Déu, plenament fidel a la tradició protestant i al més acostat possiblea la doctrina catòlica. El resultat fou Maria, Mare del Senyor, figura de l’Església.19

2n. El decret Unitatis redintegratio, sobre l’ecumenisme, que, en realitat, és moltmés que un decret, en el sentit que donem ordinàriament a aquest mot. En parla-rem després.

3r. Fruit d’aquest decret, és a dir, per mandat del mateix Concili, apareixia,l’any 1967, la primera part del Directori ecumènic,20 i l’any 1970, la segonapart.21 Redactat pel Secretariat per a la Unitat dels Cristians, el Directori eral’aplicació i la concreció dels principis i directrius aprovats en el Decret conciliarsobre l’ecumenisme.

19 Max THURIAN: Marie, Mère du Seigneur, Figure de l’Église, Les Presses de Taizé, 1965.20 Directori ecumènic 1r (Dir1): 1a part, DdE 18(1967)1193; Ecclesia (EC) 1342(1967)789.21 Dir1: 2a part, DdE 85(1970)801; EC 1501(1970)1047.


14

4t. Al meu entendre, però, allí on el Concili expressa més significativa-ment la seva sensibilitat i preocupació ecumèniques, no és pas on parla sobrel’ecumenisme, sinó precisament allí on no en parla, és a dir, en el altres docu-ments conciliars, tots ells redactats tenint present aquest diàleg i aquesta voluntatd’aproximació als cristians d’altres confessions; assenyaladament, la constituciódogmàtica Dei Verbum, sobre la revelació divina, i la constitució dogmàtica LumenGentium, sobre l’Església.

Altres fets de significació ecumènica que s’emmarquen dins el Concili o queen són una lògica conseqüència:

1r. La institució del Secretariat per a la Unitat dels Cristians (1960), al qualJoan XXIII encomanà la delicada gestió de conduir el diàleg de l’Església catòlicaamb les altres Esglésies.

2n. La visita del primat de l’Església anglicana, doctor Fisher, al papa Joan XXIII,l’any 1960, un cop anunciat el Concili.

3r. L’abolició, l’any 1965, de les mútues excomunions entre Roma i Constanti-noble —les dues seus episcopals senyeres— que s’arrossegaven de feia 900 anys.I en aquest cas, el ròssec dels anys no havia desgastat, al contrari, més aviat anavaafegint noves raons per consolidar aquella separació.

Recordo aquell 7 de desembre de 1965, a la basílica vaticana, amb tots elspares conciliars presents. Era l’última congregació general i pública del Concili.Després de la missa i de la votació dels quatre últims documents conciliars querestaven per aprovar, Pau VI, davant una legació enviada pel patriarca ecumènicde Constantinoble, Atenàgores I, i presidida per Melitó, metropolita de Calce-dònia, abolia aquella sentència d’excomunió que, el 16 de juliol de 1054, el legatpontifici, el cardenal Humberto da Silva Candida, havia dictat des de la seupatriarcal de Santa Sofia de Constantinoble contra el patriarca de Constantinoble.Haver-me pogut sumar a aquells aplaudiments és d’aquells records que difícil-ment un pot oblidar. Aquell mateix matí, a Istanbul, a l’església del Fanar, seu delpatriarcat de Constantinoble, Atenàgores I, patriarca ecumènic, davant una le-gació enviada pel papa Pau VI, presidida pel cardenal Agustí Bea, president delSecretariat per a la Unitat dels Cristians, abolia també l’excomunió que pesavasobre els legats del papa, dictada per Miquel Cerulari, patriarca ecumènic, aquellmateix any 1054. Com remarca el text de la Declaració comuna (cf. nota 394) dePau VI i Atenàgores I, la sentència de 1054 donada pel patriarca Miquel no eracontra l’Església catòlica ni contra el papa; i la sentència del cardenal Humbertono anava contra l’Església ortodoxa, i en fer-ho contra el patriarca es tractavad’una decisió personal del cardenal.

15


A partir de l’abolició d’aquestes recíproques excomunions entre l’Esglésiaortodoxa i l’Església catòlica les coses havien començat a canviar de manerairreversible. Aquest fou un gest carregat de significació, que evidenciava la vo-luntat d’iniciar un esforç per anar apartant aquells entrebancs que havíem anatapilant, uns i altres, durant més de nou segles, i que impedien de caminar en laplena comunió eclesial.22 Era com treure’s de sobre, uns i altres, un bloqueig ca-nònic i psicològic.

4t. L’encontre de Pau VI amb Atenàgoras I, a Jerusalem, el gener de 1964, enple Concili. L’any 1967 el papa visitaria el patriarca ecumènic a Constantinoble,i al mateix any Atenàgoras I tornaria la visita al papa, a Roma.

5è La visita del primat anglicà, doctor Ramsey, al papa Pau VI, l’any 1966,poc després d’haver acabat el Concili. Recordo aquella visita i l’acte ecumèniccelebrat a la basílica de Sant Pau Extramurs, de Roma, plena de gom a gom.

6è. La successiva creació de comissions o grups de treball mixtos, és a dir,formats per membres de l’Església catòlica i d’una altra confessió cristiana, alsquals ha estat encomanat el diàleg teològic amb el mandat de la respectiva auto-ritat.

7è. Els encontres institucionals al més alt nivell que s’han anat donant desprésdel Concili, expressius i de gran valor pedagògic, i sovint generadors d’iniciati-ves i projectes que han representat passos significatius en el camí de la reconci-liació.

22 Pau VI va cultivar el llenguatge dels signes. Un signe, per si sol, res no canvia, peròexpressa una voluntat, una direcció, un estil. Així, el mateix papa, el 26 de novembre de 1964,a través d’una legació presidida pel cardenal A. Bea, president del Secretariat per a la Unitatdels Cristians, lliura una relíquia de sant Andreu, apòstol, al metropolita Constantinos, dePatràs (Grècia).

El 13 de novembre de 1964, a l’inici d’una congregació general, Pau VI, després de presi-dir la missa concelebrada amb Maximos IV, el patriarca grec melquita, i 12 bisbes orientalsmés, es tragué del cap la tiara i la deixà sobre l’altar de la confessió. Aquesta tiara, fins alesho-res signe del poder temporal del papa, li havien regalat en la seva coronació. Des d’aleshorescap més papa ja no n’ha portat. La tiara fou comprada per un museu nord-americà i el produc-te fou donat als pobres.

També per aquell temps, en el seu viatge a l’Índia, Pau VI regalà a una monja que treba-llava entre els pobres un Lincoln que li havien regalat els catòlics nord-americans. El cotxefou venut i el producte va ser destinat a l’obra social d’aquella religiosa.

L’agost de 1964 Pau VI fa un important donatiu per reconstruir la catedral ortodoxa deBanjaluka, que els croats havien destruït.


16

17


II. Algunes fites en el magisteri de l’Esglésiacatòlica

1. EL DECRET CONCILIAR SOBRE L’ECUMENISME (UNITATIS

REDINTEGRATIO). 21 DE NOVEMBRE DE 1964

El Decret sobre l’ecumenisme fou objecte d’expectativa perquè havia de sig-nificar el posicionament de l’Església catòlica en relació amb un dels problemesactuals del cristianisme: la divisió entre les Esglésies. Aquest document conciliarpodia ser considerat com un test de credibilitat, en tant que reflectiria l’actitudde l’Església catòlica enfront del moviment ecumènic, considerat com un delssignes del nostre temps, i en relació amb el qual l’Església catòlica havia assumitun compromís públic.

Per comprendre millor aquest document conciliar tindrem també en compteaquells documents que en són el seu natural complement o que ajuden a inter-pretar-lo.

Alguns trets del document conciliar són els que segueixen.

1.1. Reconeixement explícit del moviment ecumènic i acceptació del compromísecumènic per part de l’Església catòlica

1. El fet que “promoure el restabliment de la unitat entre tots els cristians”23 ésuna de les finalitats del Vaticà II, expressa prou manifestament l’interès i la preo-cupació del Concili pel moviment ecumènic.

23 CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II: Decret sobre l’ecumenisme (UR), n. 1, a.Cf. CONCILI VATICÀ II: Constitucions, Decrets, Declaracions. Facultat de Teologia de

Catalunya i Publicacions de l’Abadia de Montserrat 2003, p. 405.


18

2. El Concili assenyala que la divisió entre els cristians no és un fet irrellevant,ja que “contradiu obertament la voluntat de Crist i és un escàndol per al món i unobstacle a la santíssima causa de predicar l’evangeli”.24

3. El moviment ecumènic no és una iniciativa purament humana, ja que és “elSenyor dels segles […] que aquests darrers temps ha començat a infondre mésabundosament en els cristians desunits entre ells la compunció de l’esperit i l’an-hel d’unió”.25

4. Afirma clarament que el moviment ecumènic “ha sorgit per la gràcia del’Esperit Sant”.26 I “[…] per inspiració de la gràcia de l’Esperit Sant, es fan moltsesforços, amb la pregària, la paraula i l’acció per tal d’arribar a aquella plenitudd’unitat que Jesucrist vol”.27

La Instructio ad locorum ordinarios de motione ecumenica (1949) ja atribuïa a la gràciade l’Esperit Sant “el moviment de recerca de la unitat”.28

El “desig de restablir la unitat entre tots els deixebles de Crist”, el Concilil’anomena vocació i gràcia divines.29

5. El criteri que el Concili indica per poder participar en el moviment ecumè-nic coincideix amb aquella condició que el Consell Mundial d’Esglésies estableixperquè una Església pugui ésser-ne admesa com a membre: l’acceptació del dog-ma trinitari i del dogma cristològic. “En aquest moviment d’unitat, anomenatecumènic —diu el Concili—, participen els qui invoquen el Déu Tri i professen lafe en Jesús com a Senyor i Salvador.”30

6. El Concili no es proposa de fer un ecumenisme a part del de les altresEsglésies. Això equivaldria a treballar per a la unitat amb les armes de la divisió.Per això s’afanya a rectificar la redacció del títol del primer capítol que figura enel projecte del Decret. Si allí hom es referia als “principis sobre l’ecumenismecatòlic”,31 en la redacció definitiva hom parla de “principis catòlics sobre l’ecu-menisme”, com si volgués fer entendre que d’ecumenisme només n’hi ha un: el

24 Ibíd. n. 1, a.25 Ibíd. n. 1, b.26 Ibíd. n. 1, b.27 Ibíd. n. 4, a.28 AAS 42(1950)142.29 CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II: Decret sobre l’ecumenisme (UR), n. 1, c.30 Ibíd. n. 1, b.31 Ibíd. cap. 1.

19


mateix per a tothom. El que poden variar són els principis que determinen lamanera de participar-hi.

7. “Aquest sagrat Concili s’adona amb goig que la participació dels fidelscatòlics en la tasca ecumènica augmenta cada dia.”32 I, en conseqüència “exhortatots els fidels catòlics perquè, reconeixent els signes dels temps, participin ambinterès en la tasca ecumènica”.33

8. Presenta l’obra de l’ecumenisme com un signe dels nostres temps.34

9. Tres són els objectius que escomet l’ecumenisme:35

– eliminació de prejudicis i retrets infundats,– diàleg doctrinal,– renovació i reforma de cada Església cercant una major fidelitat a Crist

en el que pertoca a l’Església.

10. La centralitat del moviment ecumènic no l’ocupa l’Església —cap Esglé-sia. Per això, l’ecumenisme no parla de “retorn” dels allunyats. En el camí cap a launitat, l’horitzó que hom contempla és Jesucrist, de manera que només s’avançacap a la unitat quan l’Església mateixa opta per aquella renovació i reforma quel’apropa a Jesucrist, que la fa més fidel a Ell. Així: “Que recordin tots els fidelsque més promouran i realitzaran la unió dels cristians, com més s’esforcin a duruna vida més pura, segons l’Evangeli.”36 El moviment ecumènic passa per la reno-vació de les Esglésies.37 I aquesta implica acréixer la fidelitat a la propia voca-ció.38 Com diu el cardenal W. Kasper: “El camí de l’ecumenisme no és, doncs,del retorn dels altres al si de l’Església catòlica. En el moviment ecumènic estracta de convertir-se tots a Jesucrist. Apropant-nos a Jesucrist, en ell ens apro-pem entre nosaltres.”39

Des d’aquesta perspectiva no tindria sentit desitjar que un cristià no catòlicvisqui rutinàriament la seva fe, com si aquesta circumstància el fes més vulnerable

32 Ibíd. n. 4, k.33 Ibíd. n. 4, a.34 Ibíd. n. 4, a.35 Ibíd. n. 4, b.36 Ibíd. n. 7, c.37 Ibíd. n. 6, b.38 Ibíd. n. 6, a.39 DdE 812(2003)443.


20

i més predisposat a deixar la seva Església per poder entrar així a l’Església catò-lica. Ben al contrari, “com més s’uneixin [tots els fidels cristians] en estreta comu-nió amb el Pare, el Verb i l’Esperit, tant més íntimament i fàcilment podrà aug-mentar la mútua fraternitat”.40

Des de la perspectiva ecumènica tampoc no tindria sentit pregar perquè elsaltres “tornin” o vinguin. La pregària ecumènica demana, no perquè els altressiguin com jo i vinguin a la meva Església, sinó que implora aquella unitat queCrist vol, perquè es tracta de retrobar-nos per Ell, en Ell, com Ell vulgui i quanEll vulgui. Aquesta manera de pregar no respon a una simple estratègia o a unaformalitat inspirada en la cortesia, que permeti poder pregar junts sense incomo-ditats. Més aviat parteix de la convicció que la unitas Ecclesiae és un do de Déu i,com a tal, hem de demanar-la amb pregària insistent i confiada.

11. En el camí cap a la unitat de les Esglésies és basic l’ecumenisme espiritual:conversió de cor i pregàries per a la unitat dels cristians.41 Per això, “el veritableecumenisme no pot donar-se sense la conversió interior”.42

12. El moviment ecumènic no es proposa la “reconciliació individual”, és adir, afavorir el pas d’un cristià de la, fins ara, seva Església a una altra. Però acom-panyar una persona en aquest procés personal, si es donés el cas, no es pot dirque estigui en contradicció amb el moviment ecumènic. El Concili observa que“l’obra de preparació i de reconciliació individuals dels qui desitgen la plenacomunió catòlica és de naturalesa distinta de la tasca ecumènica; però no hi hacap oposició, atès que totes dues procedeixen de l’admirable disposició de Déu”.43

13. D’una època en què l’hostilitat recíproca feia que dissimuléssim o igno-réssim tot allò que compartim, hem passat a una altra en què el Concili afirma:“Cal que els catòlics, amb goig, reconeguin i valorin els tresors veritablementcristians, procedents del patrimoni comú, que es troben en els nostres germansseparats.”44

14. La participació en el projecte comú del moviment ecumènic fa indispen-sable aquella actitud d’humilitat que permet reconèixer sincerament la pròpiapart de culpa, és a dir, de responsabilitat, en l’actual situació de divisió.45 Els ca-

40 CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II: Decret sobre l’ecumenisme (UR), n. 7, c.41 Ibíd. n. 8, a.42 Ibíd. n. 7, a.43 Ibíd. n. 4, d.44 Ibíd. n. 4, h.45 Ibíd. n. 3, a.

21


tòlics, a través de la veu del Concili, “humilment, doncs, demanem perdó a Déui als germans separats, com nosaltres perdonem els nostres deutors”.46

1.2. El diàleg ecumènic: pautes i actituds

Per la seva mateixa naturalesa, el moviment ecumènic inclou el diàleg. Qual-sevol situació de confrontació, malentès, prejudici, diferència, distanciament…fa indispensable el diàleg entre les parts. Aquest diàleg és més que un recurso tècnica per a la comunicació. És també una actitud interior de la persona.

L’any 1964, un jove de Barcelona, aleshores membre de l’Església Reformadaepiscopal espanyola, escrivia un llibre intitulat L’ecumenisme, actitud espiritual.47 El seuautor, Joan Estruch, assenyalava amb aquest títol aquella cara interior de l’ecu-menisme i, per tant, del diàleg ecumènic, que n’esdevé l’ànima i l’impuls vital. Defet, únicament l’actitud interior fa possible la continuïtat de les grans empreses,perquè és el que dóna força i convicció per fer front a les dificultats, sense aban-donar la lluita.

Repassant el Decret conciliar sobre l’ecumenisme, obtenim el següent florile-gi pertocant al diàleg ecumènic:

a) El diàleg compta amb l’estudi, “que s’ha de dur a terme segons la veritati amb ànim ben disposat”.48

b) El diàleg ecumènic ha de portar al coneixement recíproc, que el Concilisitua en sis nivells: doctrina, història, espiritualitat, culte, psicologia religiosa,cultura.49 Posteriorment, aquesta voluntat s’aniria concretant en els variats com-promisos que l’Església assumiria amb les diferents confessions cristianes ambvista a normalitzar un diàleg estable per a un coneixement mutu millor i la iden-tificació dels vertaders obstacles per a la unitat.

c) Cal fomentar les reunions conjuntes, ”on cadascú pot tractar els altres d’iguala igual” (ubi unusquisque par cum pari agat).50

d) Fet així, el diàleg possibilita un coneixement recíproc més exacte.51

46 Ibíd. n. 7, b.47 Joan ESTRUCH: L’ecumenisme, actitud espiritual, l’Hospitalet de Llobregat: Nova Terra, 1964.48 CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II: Decret sobre l’ecumenisme (UR), n. 9.49 Ibíd. n. 9.50 Ibíd. n. 9.51 Ibíd. n. 9.


22

e) El Concili parla d’evitar la polèmica en la reflexió teològica.52

f) Cal evitar l’irenisme, és a dir, una pau superficial i enganyosa, que de pau,només en té l’aparença. En el diàleg ecumènic, irenisme significa manca de since-ritat i de transparència en la presentació de la pròpia fe, amb la bona intenció,però equivocada, d’ocultar o infravalorar les diferències amb cristians d’altresconfessions.

Recordo que Oscar Cullmann, teòleg protestant, amic personal del papaPau VI, manifestà que sentia satisfacció quan el papa es referia a les prerrogativesprimacials del successor de Pere, que ell com a protestant no compartia, és clar.Cullmann considerava que les dificultats en el diàleg ecumènic només es podenanar resolent si hom en reconeix l’existència i hi fa front.

g) Cal procurar que l’exposició de la fe catòlica sigui feta de manera que ”tantper la forma com pel llenguatge pugui ser ben entesa també pels germans sepa-rats”, diu el Concili.53 El discurs teològic utilitza el seu propi llenguatge. Cadaconfessió cristiana ha anat fent al llarg del temps la pròpia reflexió i ha utilitzatles pròpies formes d’expressió. Si a les tesis dels nostres manuals de teologia nohi mancava l’explicatio terminorum, amb més motiu és indispensable l’aproximaciódels diferents llenguatges de la teologia i la precisió del seu significat.

h) Parlant del diàleg ecumènic, el Concili es refereix a les actituds bàsiquesamb què cal procedir: “amb amor a la veritat, amb caritat i amb humilitat”.54

i) En aquest mateix context, el Concili fa una aportació que pot tenir grantranscendència en el reconeixement mutu de la comunió eclesial. Diu el Concili:“En confrontar les doctrines [els teòlegs catòlics] no oblidin que hi ha un ordreo «jerarquia» de les veritats en la doctrina catòlica, per raó de llur nexe amb elfonament de la fe cristiana.” 55 No vol dir que hi hagi unes veritats més certes queles altres; però sí que hi ha unes veritats més fonamentals que les altres. Diguemque hi ha un ordre quant a la importància, no quant a la garantia o fiabilitat.

El Directori ecumènic de 1967-1970 demana:

[…] que sempre sigui respectat l’ordre orgànic, és a dir, la “jerarquia” en les veri-tats de la doctrina catòlica, les quals, si bé exigeixen totes el degut assentiment de

52 Ibíd. n. 10, b.53 Ibíd. n. 11, b.54 Ibíd. n. 11, c.55 Ibíd. n. 11, c.

23


fe, no ocupen tanmateix totes un lloc igual i principal, central, en el misteri reve-lat en Jesucrist; ja que el seu nexe amb el fonament de la fe cristiana és diferent. 56

En el capítol I de la seva encíclica Ut unum sint, en què Joan Pau II exposa el“compromís ecumènic de l’Església catòlica”, el papa, seguint com a pauta elDecret conciliar que estem comentant, fa una revisió de l’aportació de l’Esglésiacatòlica en el camp de l’ecumenisme. Arribat, però, a aquest paràgraf, referent ala hierarchia veritatum, l’encíclica es limita a transcriure literalment el text del De-cret conciliar sense fer-hi cap comentari.

La porta que obre el Concili, però, no ha passat desapercebuda en el diàlegecumènic. És així com el tema de la “jerarquia de les veritats” ha estat estudiatamb profundidat pel Grup Mixt, format per l’Església catòlica i el Consell Mun-dial d’Esglésies.57

j) Una aportació conciliar en aquesta mateixa línia d’afavorir, des del diàleg,el desbloqueig de situacions enquistades i la remoció de dificultats, es troba ons’afirma:

Guardant la unitat en allò que és necessari, que tots en l’Església, cadascun segonsla missió que li ha estat encomanada, observin la deguda llibertat, tant en lesdiverses formes de vida espiritual i de disciplina, com en la diversitat de rituslitúrgics, i fins i tot en l’elaboració teològica de la veritat revelada; però que en totpractiquin la veritat.58

Dins el capítol dedicat als cristians orientals, el Concili, amb to solemne,com qui es compromet de manera irrevocable, afirma:

[…] aquest sagrat Concili renova solemnement tot el que han declarat els sagratsConcilis anteriors i els Pontífexs Romans, és a dir, que per al restabliment i elmanteniment de la comunió i de la unitat cal “no imposar cap més càrrega que laindispensable” (Ac. 15,28).59

No corresponia al Concili determinar amb més precisió l’abast d’aquest prin-cipi operatiu. Però no hi ha dubte que la seva aplicació, segons el mateix esperito intencionalitat del Concili, sembla que obre noves possibilitats en el camí capa la unitat de les Esglésies.

56 Dir1, 2a part, n. 5.57 La noció de jerarquia de veritats. Interpretació ecumènica: document (gener 1990), DdE

546(1991)377.58 CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II: Decret sobre l’ecumenisme (UR), n. 4, g.59 Ibíd. n. 18.


24

k) Com diu el cardenal Willebrands: “Sense la reflexió del Concili sobre lakoinonia no hauríem estat en situació de poder dialogar amb les altres comunitatscristianes des d’un profund respecte envers aquelles seves diferències que sóncoherents amb la Tradició apostòlica.”60

1.3. Les Esglésies i les Comunitats eclesials en comunió no plenaamb l’Església catòlica, vistes pel Concili

a) El Concili exculpa tots els qui ara neixen en comunitats que en el passat esvan apartar de la unitat de l’Església.61 Per tant, no es poden considerar culpablesd’aquesta divisió els qui han nascut en aquesta situació. No és pas nou que l’Es-glésia catòlica consideri que els cristians d’altres Esglésies es puguin salvar, perraó, com es deia aleshores, de la seva bona fe i la seva ignorància invencible.62

b) On calia fer atenció, però, per si es produïa algun canvi en la posició del’Església catòlica, era en la manera de valorar, no els individus (no catòlics), sinóles altres Esglésies (no catòliques) com a tals:

Tenen algun paper, aquestes Esglésies, com a mitjans de salvació? Poden serconsiderades mitjans de salvació? Els cristians no catòlics se salven “a través” dela seva respectiva Església, o malgrat pertànyer-hi?

El Concili s’expressa així:

Amb tot, justificats per la fe en el baptisme, queden incorporats a Crist i, per això,reben el nom de cristians amb tot el dret i els fills de l’Església catòlica els reco-neixen amb justícia com a germans en el Senyor.63

A més, entre els elements o béns que en conjunt constitueixen i vivifiquen l’Esglé-sia, alguns, més ben dit, molts i molt importants, poden trobar-se fora dels límitsvisibles de l’Església catòlica: la paraula de Déu escrita, la vida de la gràcia, la fe,l’esperança i la caritat, i altres dons interiors de l’Esperit Sant i elements visibles;tots aquests béns, que provenen de Crist i hi condueixen, pertanyen per dret al’única Església de Crist.64

60 J. WILLEBRANDS: “Théologie et oecumenisme”, Miscel·lània Dr. Ramon Torrella Cascante, Ar-quebisbat de Tarragona, 1993.

61 CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II: Decret sobre l’ecumenisme (UR), n. 3, a.62 CONGREGACIÓ DEL SANT OFICI: Suprema haec sacra (8 agost 1949), cf. EC oct(1952)9, citat

a C. Garcia Extremeño, “Se salvan los no católicos”, Studium (Ávila), I-II (1961-1962) i III(1963).

63 CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II: Decret sobre l’ecumenisme (UR), n. 3, a.64 Ibíd. n. 3, b.

25


El cardenal Johannes Willebrands, president emèrit del Secretariat per a laUnitat dels Cristians, constata:

Sense el que el decret sobre l’ecumenisme diu referent als elementa Ecclesiae conser-vats, per la gràcia de l’Esperit Sant, en les comunitats separades de la Seu deRoma, hauria estat molt difícil de no caure en la temptació de triomfalisme i de“suficiència” que els altres cristians ens retreuen, especialment des que nosaltresvam refusar la insistent invitació que ens feren d’entrar, amb totes les nostresenergies, en el seu projecte ecumènic.65

El Concili reconeix valor sacramental a les accions sagrades d’aquestes Esglésies:

També entre els germans separats tenen lloc molts actes de culte de la religiócristiana, els quals, de diverses maneres, segons la diversa condició de cada Esglé-sia o comunitat, poden sens dubte produir la vida de la gràcia, i cal dir que sónaptes per a obrir l’accés a la comunió de la salvació.66

Aquestes Esglésies, tot i que presenten mancances:

[…] no estan privades de sentit i de valor en el misteri de la salvació. Perquèl’Esperit de Crist no refusa de servir-se’n com de mitjans de salvació, el valor delsquals deriva de la mateixa plenitud de la gràcia i de la veritat que ha estat confiadaa l’Església catòlica.67

El Directori posterior observa que el baptisme, celebrat en qualsevol Esglésiavàlidament, incorpora a Crist i a la seva Església una.68 El mateix Directori afir-ma: “El baptisme estableix, doncs, el vincle sacramental de la unitat existententre tots els qui, per ell, són renascuts. El baptisme, en si, és un començamentperquè tendeix vers l’adquisició de la plenitud de vida en Crist.69 Malgrat això, elbaptisme, en el present estat de separació dels cristians, duu també en ell el signede la divisió eclesial ja que és administrat en una Església o comunitat eclesialconcreta,70 que duu l’empremta de la divisió.

Parlant de la diferència que hi ha entre l’ecumenisme i l’acompanyament in-dividual d’aquell cristià separat que demana ser acollit a l’Església catòlica, el textprojectat deia “Qui in Ecclesiam catholicam ingredi desiderant”, el qual va ser

65 J. WILLEBRANDS: “Théologie et oecumenisme”, Miscel·lània Dr. Ramon Torrella Cascante, Ar-quebisbat de Tarragona, 1993.

66 CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II: Decret sobre l’ecumenisme (UR), n. 3, c.67 Ibíd. n. 3, d.68 Directori ecumènic 2n (Dir2), n. 97.69 Ibíd. n. 92.70 Ibíd. n. 97.


26

substituït per aquest altre: “Qui plenam communionem catholicam desiderant”71

(text aprovat). Raó d’aquest canvi: perquè els no catòlics no són totalment forade l’Església catòlica. Efectivament, en una família, els germans, per més que esdiscuteixin i se separin entre ells, mai no deixen de pertànyer a la mateixa famí-lia, de tenir uns mateixos pares, de posseir unes semblances físiques, una herèn-cia i una educació comunes. O, com deia el papa Joan XXIII, “és més el que ensuneix que el que ens separa”.

La valoració específica de les Esglésies d’Orient,72 el Concili la manifesta ex-plícitament amb aquestes paraules, tocades de notòria solemnitat:

[…] el sagrat Concili, per dissipar tot dubte, declara que les Esglésies orientals,conscients de la necessària unitat de tota l’Església, tenen la facultat de regir-sesegons les seves pròpies disciplines, ja que són més acomodades a la idiosincràsiadels fidels i més adequades per a promoure el bé de les ànimes. No sempre, certa-ment, ha estat observat aquest principi tradicional, però la seva observança és unacondició prèvia absolutament necessària per al restabliment de la unió.73

Amb data 30 de juny de 2000, la Congregació per a la Doctrina de la Feadreçava una nota als presidents de les conferències episcopals amb relació a l’úscorrecte de l’expressió Esglésies germanes, en el qual escrit llegim:

Cal evitar l’ús de fórmules com “les nostres dues Esglésies”, perquè són font demalentesos i de confusió teològica: insinuen, si són aplicades a l’Església catòlicai al conjunt de l’Església ortodoxa (o a una Església ortodoxa), una pluralitat nosols a nivell d’Esglésies particulars, sinó a nivell de l’Església una, santa, catòlica iapostòlica, proclamada en el credo.

D’aquesta consideració cal deduir que l’Església catòlica i l’Església ortodoxano són dues Esglésies distintes, sinó expressió de l’única Església de Jesucrist, tot

71 CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II: Decret sobre l’ecumenisme (UR), n. 4, d.72 Expressió que, segons la Relatio explicativa del projecte (1964), fa referència tant a

l’Església catòlica com a les altres.Cf. Decret sobre l’ecumenisme, edició a cura de Josep Perarnau, Castelló de la Plana

1965, p. 63.En referir-se a les confessions cristianes apartades de l’Església catòlica provinents de

l’Orient, el Concili les anomena Esglésies, mentre que les que provenen de les divisions pro-duïdes a l’Occident les anomena Esglésies i comunitats eclesials, ateses les diferents caracte-rístiques que les identifiquen (ibíd. p. 32). Amb aquest tractament diferenciat el Vaticà IIadopta una pràctica tradicional en la història de l’Església. Així el papa Lleó XIII parla deecclesiae orientales, al costat de congregationes, referides, aquestes últimes, a les comunitats protes-tants (Praeclarae Congratulationis, 20 juny 1894).

73 CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II: Decret sobre l’ecumenisme (UR), n. 16.

27


i que l’Església catòlica reconeix que només en ella és present i actiu aquell mi-nisteri suprem i universal de la comunió eclesial que el Senyor instituí en la sevaEsglésia en la persona de l’apòstol Pere i els seus successors.

c) Tot allò que la gràcia de l’Esperit Sant fa possible en els germans apartats,“pot conduir també a la nostra edificació” [de l’Església catòlica].74

1.4. L’Església catòlica vista pel Concili

Un altre punt significatiu és aquell en què el Concili expressa l’autocomprensióde l’Església catòlica: Què pensa l’Església catòlica de si mateixa amb relació ales altres Esglésies?

a) La Constitució dogmàtica sobre l’Església, Lumen Gentium, assenyaladamenten el número 8, esdevé significativa. Com en el concili de Nicea, en què unaparaula —omoúsion— esdevenia clau per expressar que el “Fill és de la mateixanaturalesa que el Pare”, tal com així restà fixat en el credo, ací és també unaparaula —subsistit— la que vol expressar la consciència que l’Església catòlica téde si mateixa: “L’Església de Jesucrist subsisteix en l’Església catòlica.”

De la importància d’aquest mot, se’n feia ressò el cardenal Johannes Wille-brands, president emèrit del Secretariat per a la Unitat dels Cristians:

Sense el paràgraf 8 de la Lumen Gentium (i assenyaladament la famosa precisió delsubsistit in) l’Església catòlica no hauria pogut obrir el cercle que la mantenia pre-sonera de antiga visió de “l’ecumenisme del retorn” al qual el gran Lleó XIII maldàper donar un nou alè.75

Atesa la interpretació que posteriorment alguns teòlegs han fet d’aquest mot,la Congregació per a la Doctrina de la Fe, l’any 1985, féu pública una notifica-ció76 sobre la recta interpretació del text conciliar, segons el qual l’única Esglésiade Jesucrist “subsisteix en [subsistit in] l’Església catòlica”,77 en comptes del textdel projecte, que deia que l’Església de Jesucrist “és [est] l’Església catòlica”. ElConcili va escollir aquesta altra formulació (subsistit in) “per aclarir que existeix

74 Ibíd. n. 4, i.75 J. WILLEBRANDS: “Théologie et oecumenisme”, Miscel·lània Dr. Ramon Torrella Cascante, Ar-

quebisbat de Tarragona, 1993.76 C. DOCTRINA DE LA FE: Notificació (11 març 1985), AAS 77(1985)756, trad. DdE

411(1985)513.77 CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II: Constitució dogmàtica sobre l’Església (LG), 8 b.


28

una sola «subsistència» de la veritable Església, mentre que fora de la seva con-textura visible existeixen només elementa Ecclesiae, que —essent elements de lamateixa Església— tendeixen i condueixen cap a l’Església catòlica”.78 En el mateixsentit que aquesta notificació, es manifestà quinze anys més tard el presidentd’aquest organisme romà, el cardenal Ratzinger, en una conferència seva en elCongrés Internacional sobre l’Aplicació del Vaticà II, el febrer de l’any 2000:79

“El Vaticà II amb la fórmula del subsistit —conformement a la tradició catòlica—volia, doncs, dir exactament el contrari del relativisme eclesiològic.” 80 Amb aques-ta expressió, diu Ratzinger, el Concili vol dir que “l’Església de Jesucrist com asubjecte concret en aquest món pot ser trobat en l’Església catòlica […]” i que“amb la paraula subsistit el Concili volia expressar la singularitat i la no multiplici-tat de l’Església catòlica: existeix l’Església com a subjecte en la realitat històri-ca”. I conclou:

La diferència entre subsistit i est enclou, però, el drama de la divisió eclesial. Encaraque l’Església sigui només una i subsisteixi en un sol subjecte, també fora d’aquestsubjecte hi ha realitats eclesials, veritables Esglésies locals i diverses comunitatseclesials.81

b) La manca de plena comunió amb les altres Esglésies i comunitats eclesialsno deixa indiferent l’Església catòlica pel fet que es considera en possessió de “laplenitud total dels mitjans salvífics”.82 Efectivament, “les divisions dels cristiansimpedeixen que l’Església dugui a terme la seva pròpia plenitud de catolicitat enaquells fills que, trobant-se veritablement incorporats a ella pel baptisme, tan-mateix estan separats de la seva plena comunió”.83 La unitat i la catolicitat sóndimensions o característiques de l’Església que s’impliquen mútuament, ja quesón interdependents. En conseqüència, mentre la unitat visible de totes les Es-glésies no sigui un fet, la mateixa catolicitat o universalitat de l’Església catòlicaen queda afectada.84 En la carta encíclica Slavorun Apostoli (de 2 de juny de 1985,dedicada als dos germans sants Ciril i Metodi, copatrons d’Europa i evangelitza-dors dels pobles eslaus), diu Joan Pau II:

78 C. DOCTRINA DE LA FE: Notificació, p. 518.79 J. RATZINGER: “L’eclesiologia de la Lumen Gentium”, DdE 745(2000)395.80 Ibíd. p. 403.81 Ibíd. 404.82 CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II: Decret sobre l’ecumenisme (UR), n. 3, e.83 Ibíd. n. 4, j.84 Ibíd. n. 4, j.

29


La dimensió concreta de la catolicitat, inscrita pel Crist Senyor en la constituciómateixa de l’Església, no és res d’estàtic, ahistòric i plenament uniforme, sinó quesorgeix i es desenvolupa, en un cert sentit, quotidianament com una novetat de lafe unànime de tots aquells que creuen en el Déu u i tri, revelat per Jesucrist ipredicat per l’Església amb la força de l’Esperit Sant. Aquesta dimensió brolla deltot espontàniament del respecte recíproc —propi de la caritat fraterna— per tothome i tota nació, gran o petita, i del reconeixement lleial dels atributs i delsdrets dels germans en la fe.85

c) Malgrat el reconeixement que ”l’Església catòlica hagi estat enriquida ambtota la veritat revelada i tots els mitjans de la gràcia, tanmateix els seus membresno viuen conseqüentment amb tot el fervor degut”.86

d) D’altra banda, tot i que els nostres germans separats, “ja individualment, jallurs Comunitats i Esglésies, no frueixen d’aquella unitat que Jesucrist volguédonar als qui ha regenerat i vivificat en un cos i en una vida nova […]”87, el Con-cili invita els catòlics que:

[…] amb goig, reconeguin i valorin els tresors veritablement cristians, proce-dents del patrimoni comú, que es troben en els nostres germans separats. És justi saludable de reconèixer les riqueses de Crist i les virtuts en la vida d’aquells quidonen testimoniatge de Crist, a vegades fins al vessament de la sang: perquè Déués sempre admirable i digne d’admiració en les seves obres.88

1.5. La communicatio in sacris o compartició dels béns espirituals

Per compartició en les coses espirituals “s’entenen totes les pregàries fetes encomú, l’ús en comú de coses i llocs sagrats i tot allò que pròpiament i de veritats’anomena compartició en les coses sagrades, communicatio in sacris”.89 Per com-partició en les coses sagrades s’entén “quan algú participa en qualsevol cultelitúrgic o fins en els sagraments d’alguna Església o comunitat eclesial”.90

L’admissió d’una certa communicatio entre l’Església catòlica i les altres Esglé-sies és conseqüència del reconeixement d’una certa communio entre elles. I, en

85 JOAN PAU II: encíclica Slavorum Apostoli, AAS 77(1985)779, trad. DdE 418(1985)983.86 CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II: Decret sobre l’ecumenisme (UR), n. 4, f.87 Ibíd. n. 3, e.88 Ibíd. n. 4, h.89 Dir1-1a, n. 29.90 Dir1-1a, n. 30.


30

tant que la communio és no plena, la communicatio que s’estableix també està sotme-sa a determinades limitacions i reserves.

El Concili comença per deixar clar que la compartició en els béns espiritualsno es pot introduir com un mitjà per restablir la unitat.91

Hi ha un principi que, com a tal, desaconsellaria la intercomunicació sacra-mental: és el fet que els sagraments, instituïts pel Senyor, són actes de l’Esglésiaque els celebra. Són, per tant, manifestatius de la comunió eclesial, la qual, en elcas que no es doni, fa que els sagraments es converteixin, en aquell cas concret,en signes d’una realitat inexistent.92 I quan un signe “significa” una cosa que noés, ens podem preguntar de quina mena de signe es tracta.

El Concili, però, assenyala dos principis que fan possible aquesta comparti-ció:

1r. Un cert grau de comunió (no pas plena) existent entre les dues Esglésies(a quo i ad quem: aquella a què el cristià pertany i aquella que l’acull). A mesura quela comunió entre ambdues Esglésies sigui menor, en quedaran encara més limita-des les possibilitats de compartició. Per això el mateix Concili no s’està de dirque, tractant-se de les Esglésies orientals, “no solament és possible, sinó que finsi tot s’aconsella, una certa comunió amb elles en les coses sagrades”.93

2n. El bé espiritual de la persona, que, en no poder ser atesa espiritualment enl’Església a què pertany, es veuria privada del do de Déu.

La compartició en els béns espirituals, ateses les variades situacions, és uncapítol d’un abast prou ampli i susceptible de múltiples concrecions, per la qualcosa el Concili s’estalvià de referir-s’hi amb més detall. Legislar sobre aquestamatèria havia de ser responsabilitat del Secretariat per a la Unitat dels Cristians—actualment dit Consell Pontifici per a la Promoció de la Unitat dels Cris-tians. Ho féu en el Directori per a l’aplicació de les decisions del Concili Vaticà IIsobre l’ecumenisme (1967, 1979) (Dir1), i en el Directori per a l’aplicació delsprincipis i normes sobre l’ecumenisme (1993) (Dir2). En presentar aquest segondocument, en reprendre’m el tema.

91 CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II: Decret sobre l’ecumenisme (UR), n. 8, d.92 Ibíd. n. 8, d.93 Ibíd. n. 15, c.

31


2. EL DIRECTORI PER A L’APLICACIÓ DELS PRINCIPIS I NORMES

SOBRE L’ECUMENISME.94 25 DE MARÇ DE 1993

2.1. El document

Encara no 25 anys després de la seva publicació, el Directori per a l’aplicacióde les decisions del Concili Vaticà II sobre l’ecumenisme95 (1a part: 1967; 2apart: 1970), del Secretariat per a la Unitat dels Cristians, era substituït pel Directoriper a l’aplicació dels principis i de les normes sobre l’ecumenisme, del ConsellPontifici per a la Promoció de la Unitat dels Cristians, nou organisme que, l’any1988, substituí l’anterior Secretariat, en virtut de la Constitució apostòlica PastorBonus, del papa Joan Pau II, que establia una reorganització de la cúria romana.

Raons d’aquest nou Directori: els documents apareguts després d’aquell pri-mer Directori (nou Codi de dret canònic —CIC—, Codi dels cànons de lesEsglésies orientals, el Catecisme de l’Església catòlica), els acords i altres docu-ments interconfessionals, els intercanvis i altres esdeveniments; i, més enllàd’aquestes raons, la conveniència de “donar orientacions i normes d’aplicacióuniversals per a guiar la participació catòlica en l’acció ecumènica” per garantiruna “activitat ecumènica dins l’Església catòlica conforme a la unitat de la fe i dis-ciplina” en un moment en què hom constata “una certa tendència a la confusiódoctrinal”.96

2.2. L’ecumenisme. Alguns recordatoris per als catòlics

El Directori accentua la perspectiva de la comunió,97 que anomena concepteclau que ha inspirat l’eclesiologia del Vaticà II.98

Recorda que l’única Església del Crist “perdura en l’Església catòlica”,99 totinvitant els catòlics a “tenir en compte aquesta convicció i confessió de fe”.100

94 Directoire pour l’aplication des Principes et des Normes sur l’Oecumenisme (Dir2), AAS 85(1993)1039;trad. DdE 595-596(1993)517.

95 Dir1, DdE 18(1967)1193; EC 1342(1967)789. DdE 85(1970)801; EC 1501(1970)1047.96 Dir2, n. 6.97 Dir2, n. 13.98 Dir2, n. 12.99 Cf. CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II: Constitució dogmàtica sobre l’Església (LG), n. 8 c.100 Dir2, n. 17.


32

Indica que la finalitat del moviment ecumènic és la plena comunió, conse-qüència d’aquella unitat en la professió d’una sola fe, en el culte diví, en la con-còrdia fraternal.101

Assenyala amb especial interès les competències de les diferents instàncieseclesials amb relació a l’acció ecumènica, a fi que cadascú assumeixi la pròpiaresponsabilitat.102

2.3. L’acció ecumènica requereix preparació

El Directori dedica una àmplia consideració a la formació ecumènica en fun-ció dels seus diferents destinataris:

a) Els fidels, en general, amb els àmbits per comunicar aquesta educació: lapredicació, la catequesi, la litúrgia, l’espiritualitat; i els ambients o institucionsque transmeten aquesta acció educativa: la família, la parròquia, l’escola, els grupsi moviments.

b) Els pastors: ministres ordenats i altres ministres i col·laboradors.

c) Els professors i experts: amb una especial referència a les facultats eclesiàs-tiques, les universitats catòliques i els instituts ecumènics especialitzats.103

Dins d’aquest capítol el Directori introdueix una extensa aportació sobre laformació dels fidels en general. En fer una lectura comparativa d’ambdós direc-toris, hom constata que el nou Directori (Dir2) recull bona part de l’anterior(Dir1) donant-hi una nova formulació i incorporant-hi nous elements. En algunpunt hem observat unes diferències, que, al nostre entendre, marquen distintesactituds o sensibilitats entre ambdós documents. Per exemple:

On el Dir1 deia:

Per tal que es posi en evidència la nota de catolicitat i d’apostolicitat de l’Església,la vida espiritual ecumènica dels catòlics s’ha d’alimentar també amb els tresorsde les nombroses tradicions, del passat i del present, que estan en vigor en lesaltres Esglésies o Comunitats eclesials, com són els tresors continguts en la litúr-gia, en la institució monàstica i en la tradició mística de l’Orient cristià; en el cultei la pietat dels Anglicans; en la pregària evangèlica i en l’espiritualitat dels Protes-tants.104

101 Cf. Dir2, n. 20.102 Cf. Dir2, n. 23-54.103 Cf. Dir2, n. 55-91.104 Dir1-2a, n. 2, 1.

33


El Dir2 diu:

Els catòlics també valoraran alguns elements i béns, fonts de vida espiritual, quees troben en les altres Esglésies i Comunitats eclesials, i que pertanyen a l’únicaEsglésia del Crist: Sagrada Escriptura, sagraments i altres accions sagrades, fe,esperança, caritat i altres dons de l’Esperit. Aquests béns han fructificat, per exem-ple, en la Tradició mística de l’Orient cristià i els tresors espirituals de la vidamonàstica, en el culte i la pietat dels anglicans, en la pregària evangèlica i lesdiverses formes d’espiritualitat dels protestants.105

2.4. Un sol baptisme

El tractament específic de la compartició sacramental va precedit d’un extenscomentari sobre el baptisme, el qual, per ser l’entrada a l’Església i l’inici de lavida sacramental, no és objecte de “compartició sacramental”, però és el fona-ment de la que autoritza l’actual disciplina en el cas d’altres sagraments.

El baptisme estableix el vincle sacramental que fa la unitat entre tots elscristians106 i és el fonament de la comunió real que es dóna entre els cristians detotes les Esglésies.107 De baptisme, només n’hi ha un.108 Per això és legítim cele-brar amb cristians d’altres Esglésies la memòria del propi baptisme i fer amb ellsrenovació del compromís baptismal.109

Pel baptisme la persona s’incorpora al Crist i a la seva Església una, per bé queaixò es fa realitat a través d’una Església o Comunitat eclesial concreta.110 Enconseqüència, el baptisme vàlidament celebrat en qualsevol Església és signe dela unitat eclesial i, a la vegada, duu la marca de la divisió.

El baptisme incorpora la persona a l’única Església de Jesucrist i és signe queorienta per si mateix a la plena comunió dins l’Església. El baptisme celebrat enqualsevol Església és considerat el mateix i, en conseqüència, no es pot repetir, siacompleix els requisits de la seva institució,111 que n’asseguren la validesa.

105 Dir2, n. 63, a.106 Dir2, n. 92.107 Dir1-1a, n. 11.108 Dir1-1a, n. 14, determina que “no es pot aprovar de batejar sota condició indistintament

tots aquells qui desitgen entrar a l’Església catòlica”.109 Dir2, n. 96.110 Dir2, n. 97.111 Dir2, n. 95.


34

El Directori insta les Esglésies a arribar al mutu reconeixement del baptis-me,112 un cop examinades les tradicions litúrgiques i teològiques corresponents.

Tractant-se dels orientals, cal suposar que han rebut la confirmació, si constaque han estat batejats, ja que ambdós sagraments són administrats pel mateixprevere en una mateixa celebració.113

Les persones que neixen i viuen la seva fe dins d’aquestes Esglésies i Comuni-tats eclesials apartades de l’Església catòlica no es poden considerar responsables(ni culpables) d’aquesta separació.114 Per tant, els qui d’entre ells desitgen seradmesos a l’Església catòlica no han de ser absolts d’excomunió.115 Hi ha unafórmula per acollir-los a la plena comunió catòlica.116

El treball d’acompanyament i orientació d’una persona que desitja ser rebudaa la plena comunió de l’Església catòlica no ha de ser mal vist, com si fos contraria l’esperit que inspira el moviment ecumènic, ja que es tracta d’un procés que lapersona decideix fer lliurement i amb fidelitat a la pròpia consciència.117

2.5. La compartició dels béns espirituals

La compartició dels béns espirituals, assenyaladament dels sagraments, és una pos-sibilitat que es planteja a partir de la situació creada pel sagrament del baptisme,que acabem de descriure: units i alhora dividits, en comunió real però no plena.

Tot i que “no és lícit de considerar la comunicació en les coses sagrades comun mitjà que es pugui usar indiscriminadament per a restablir la unitat dels cris-tians”,118 pot contribuir al creixement de l’harmonia entre els cristians119 i “a im-petrar la gràcia de la unitat i a manifestar i reforçar aquells vincles amb què elscatòlics estan encara en comunió amb els germans apartats”.120

La pràctica de la compartició en els sagraments i en les coses espirituals engeneral expressa la convicció que hi ha a la base del moviment ecumènic: entre

112 Dir2, n. 94.113 Dir2 , n. 99.114 CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II: Decret sobre l’ecumenisme (UR), n. 3, a.115 Dir1-1a, n. 19.116 Dir2, n. 9.117 Dir2, n. 99. Cf. CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II: Decret sobre l’ecumenisme (UR), n. 4, d.118 CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II: Decret sobre l’ecumenisme (UR), n. 8, d.119 Dir2, n. 105.120 Dir1-1a, n. 25.

35


les diferents Esglésies cristianes hi ha una mútua comunió real, per bé que in-completa.121

Si considerem els sagraments en tant que accions eclesials —val a dir, del’Església que els celebra—, són signes de comunió, és a dir, signes d’identitati de pertinença a l’Església que els administra. Des d’aquesta perspectiva caldriaexcloure que un cristià pugui celebrar un sagrament en una Església o confessiócristiana que no sigui la pròpia (per tant: un protestant hauria de fer-ho a l’Esglé-sia protestant, un ortodox a l’ortodoxa, i un catòlic a la catòlica).

Tanmateix els sagraments presenten una altra perspectiva: són també instru-ments de la gràcia de Déu, portadors d’un bé espiritual, que confereixen unaparticipació en el misteri pasqual de Nostre Senyor Jesucrist. Així considerats,sembla que es deixaria de respectar aquesta funcionalitat si la seva administracióes regís per un criteri d’absoluta restricció, és a dir, amb exclusió total i absolutadels qui pertanyen a una altra Església.122

Així les coses, s’imposa una normativa que articuli de manera equilibrada icompensatòria aquests dos principis i eviti conductes arbitràries i improvisades.Aquesta disciplina, ja existent, estableix uns criteris a partir dels quals la compar-tició sacramental es pot considerar justificada i legítima, i fins i tot aconsellable:123

a) Que sigui impossible al fidel de tenir recurs a un ministre de la seva Esglé-sia o Comunitat eclesial per rebre el sagrament.

b) Que comparteixi, el referit fidel no catòlic (i, en definitiva, l’Església a quèpertany), la mateixa fe que l’Església catòlica amb relació al corresponent sagra-ment.124 Així, per a un catòlic que es trobés en el cas de necessitat espiritual, quepreveu el Concili, no fóra el mateix combregar en l’eucaristia d’una Església or-todoxa que en la Santa Cena d’una Església evangèlica. Mentre que en el pri-mer cas li és permès, en el segon no, ja que no comparteix, amb l’una i ambl’altra, la mateixa fe referent a l’eucaristia.

Els sagraments afectats per la communicatio in sacris, a què es refereix el Directo-ri, són: l’eucaristia, la penitència i la unció dels malalts.

Hi ha encara uns criteris, d’índole pastoral i ecumènica, complementaris delsdos anteriors:

121 Dir2, n. 104.122 Ibíd. n. 123 i 129.123 Ibíd. n. 129.124 Ibíd. n. 131.


36

a) La reciprocitat.125 Convé que aquesta hospitalitat sacramental es regeixi se-gons uns criteris comuns, prèviament acceptats per ambdues parts, per evitarpossibles recels, malentesos o actuacions contraposades. El catòlic ha de respec-tar la disciplina vigent en les altres Esglésies en matèria sacramental.126 Aquestadisciplina ha de ser tinguda en compte a l’hora d’elaborar, la Conferència Episco-pal o l’ordinari del lloc, les normes corresponents sobre aquesta matèria per a lacomunitat catòlica.127

b) Evitació del proselitisme. En acollir un fidel d’una altra confessió cristianaals sagraments de la pròpia Església, convé manifestar-li que aquesta pràctica nocomporta que hagi d’abandonar la seva Església, ni que, per tant, a partir d’araentri a formar part de l’Església que li ofereix la compartició sacramental.128

La pràctica de l’hospitalitat sacramental no és cap traïció a la pròpia fe, ni és unainfidelitat a l’Església a què un pertany, sempre que es faci d’acord amb la disci-plina de la pròpia Església. És com quan un, trobant-se lluny de la pròpia família,es deixa invitar per (o demana acolliment a) una família coneguda.

c) Evitació de l’arbitrarietat. La pràctica pastoral en aquest punt convé quesigui coneguda i orientada pel bisbe respectiu per tal d’assegurar un captenimentcomú dins l’àmbit d’una mateixa diòcesi.

Vegem-ne, tot seguit, la seva diversificada aplicació.

– Quant al baptisme

L’ordinari pot permetre que el ministre d’una Església o Comunitat eclesialparticipi en la celebració catòlica del baptisme, fent una lectura o bé unes pregà-ries, i, a la inversa, que un ministre catòlic participi en el baptisme d’una altraEsglésia.129

Per la seva naturalesa simbòlica (significativa), els padrins i padrines, en sen-tit canònic i litúrgic, han de ser de l’Església o Comunitat eclesial en la qual elbaptisme ha estat celebrat, perquè no sols esdevenen responsables de l’educaciócristiana del batejat o confirmat, com a parent o amic, sinó que hi actuen tambécom a representants d’una comunitat de fe.130 És permès d’admetre un fidel de

125 Ibíd. n. 105 i 130.126 Ibíd. n. 107.127 Ibíd. n. 130.128 Ibíd. n. 125.129 Ibíd. n. 97.130 Ibíd. n. 98.

37


l’Església ortodoxa en la funció de padrí (o padrina) al costat d’un padrí catòlic (opadrina catòlica); i, a l’inrevés, un catòlic pot ser padrí en el baptisme celebrat enuna Església oriental.131

Un batejat no catòlic pot ser testimoni del baptisme, al costat d’un padrícatòlic, i un catòlic pot ser testimoni en el baptisme d’un no catòlic.132

Per a les condicions generals del padrinatge sacramental, cf. CIC, c. 872,873, 874.

– Quant a la penitència, eucaristia i unció dels malalts

En absència d’un ministre catòlic i mirant el bé espiritual, un catòlic potrebre els sagraments de la penitència, l’eucaristia i la unció dels malalts d’unministre de l’Església oriental,133 mirant d’adaptar-se a la disciplina de l’Esglésiaque l’acull.134

El bisbe pot autoritzar que un fidel no catòlic proclami una lectura a la mis-sa.135

“No és permès de concelebrar l’eucaristia amb ministres d’altres Esglésies i Co-munitats eclesials.”136

– Quant al matrimoni

El matrimoni entre persones de la mateixa confessió cristiana continua essentl’objectiu que cal recomanar i encoratjar.137 Els matrimonis mixtos, tanmateix,presenten nombrosos elements que és bo de tenir en compte, fins i tot en l’as-pecte ecumènic.138

Un ministre catòlic pot prendre part en la celebració d’un matrimoni, en unaEsglésia oriental, entre dos orientals o entre un oriental i un catòlic.139

Un fidel no catòlic pot ser testimoni en un matrimoni celebrat a l’Esglésiacatòlica, i un catòlic en un de celebrat en una altra Església o comunitat eclesial.140

131 Ibíd. n. 98, b.132 Ibíd. n. 98, a.133 Ibíd. n. 123.134 Ibíd. n. 124.135 Ibíd. n. 133.136 Ibíd. n. 104.137 Ibíd. n. 144.138 Ibíd. n. 145.139 Ibíd. n. 127.140 Ibíd. n. 128 i 136.


38

La forma catòlica de casament és requerida per a la licitud, tractant-se d’unmatrimoni entre un catòlic i un cristià d’una Església oriental, i és requerida per ala validesa si fos entre un catòlic i un cristià d’una altra Església o Comunitateclesial.141 L’ordinari del lloc, però, pot dispensar la part catòlica de la formacanònica del matrimoni.142

No és permès de fer dues celebracions religioses successives o manifestardues vegades consecutives el mateix consentiment.143

Amb l’autorització del bisbe, un ministre catòlic pot participar en la celebra-ció d’un matrimoni mixt que hagi obtingut dispensa de la forma canònica.144 I al’inrevés, un ministre no catòlic pot participar en la celebració d’un matrimonimixt en l’Església catòlica.145 En aquest cas no se celebra l’eucaristia, encara queocasionalment pot ser permesa.146

– Quant a les exèquies

El ritu exequial de l’Església catòlica es podria concedir als fidels d’una altraEsglésia o Comunitat eclesial, si fos necessari.147

– Quant als béns materials

Està autoritzada la possessió o l’ús comú d’edificis sagrats, objectes litúrgicsen escoles, hospitals, residències…

3. L’ENCÍCLICA UT UNUM SINT. 25 DE MAIG DE 1995

Després de 30 anys de la clausura del Vaticà II i 5 anys abans del jubileu del2000, Joan Pau II feia pública una extensa encíclica sobre l’ecumenisme amb eltítol Ut unum sint,148 frase que remet a les paraules de Jesús en la pregària sacerdo-tal del darrer sopar: “Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu.”149

141 Ibíd. n. 153.142 Ibíd. n. 154.143 Ibíd. n. 156.144 Ibíd. n. 157.145 Ibíd. n. 158.146 Ibíd. n. 159.147 Ibíd. n. 120.148 Ut unum sint: AAS 87(1995)921, trad. DdE 638-639(1995)481.149 Jn. 17, 21.

39


Constatem, d’entrada, que el llenguatge d’aquesta encíclica assoleix en algunsmoments un to de compromís personal i testimonial, per part de Joan Pau II,que demostra la intervenció molt directa que ha tingut el papa en els planteja-ments i en les opcions que s’expressen en aquest document.

Ut unum sint és una encíclica significativa per dues raons: primerament, per-què s’hi tracta el tema ecumènic, no de manera afegida o com de passada, com enaltres documents, sinó de manera exclusiva. Segonament, pel fet de plantejar—i els termes amb què ho fa— el ministeri confiat a Pere i als seus successors.

El papa, d’entrada, no es refereix a la divisió existent entre les Esglésies cristia-nes, ni tampoc als esforços i avenços per superar-la. Joan Pau II comença parlantd’aquella unitat en Crist que els màrtirs de totes les Esglésies, superant aquestesdivisions de l’Església en el seu caminar per aquest món, han aconseguit ambl’ofrena de la seva vida i s’han retrobat en Crist, únic Salvador. “Aquests germansi germanes —diu el papa— són la prova més significativa que cada element dedivisió pot ser transcendit i superat en el lliurament total d’un mateix a la causade l’Evangeli.”150 Aquest és un tema recurrent en el papa actual. Efectivament, enla Tertio millennio adveniente, carta apostòlica de 10 de novembre de 1994, que ex-posava les previsions programàtiques de cara al Jubileu de l’any 2000, Joan Pau IIconstata que “el testimoniatge ofert a Crist fins al vessament de la sang, ha esde-vingut patrimoni comú dels catòlics, ortodoxos, anglicans i protestants, tal commostra Pau VI en l’homilia de canonització dels màrtirs d’Uganda”.151 Per això,Joan Pau II, en l’encíclica que comentem, constata: “Si ens posem davant Déu,nosaltres, els cristians, tenim ja un martirologi comú.”152 I així considera que “lacomunió plena i perfecta esdevé un fet en aquells que han estat testimonis de lafe fins a la mort [màrtirs]”. 153 El papa apel·la novament al testimoni martirial delscristians del s. XX, tant dels catòlics com de les altres confessions cristianes, en undocument recent sobre l’Església a Europa: “en pertànyer a diverses confessionscristianes, brillen com un signe d’esperança per al camí ecumènic”.154

No sé si en redactar aquesta encíclica el papa tenia ja decidit convocar aque-lla commemoració ecumènica del 7 de maig de 2000, al Colosseu romà, amb laparticipació de representants de totes les Esglésies cristianes,155 per celebrar el

150 JOAN PAU II, encíclica Ut unum sint (UUS), n. 1.151 Joan Pau II, carta apostòlica Tertio millenio adveniente, DdE 625(1995)79.152 JOAN PAU II, encíclica Ut unum sint (UUS), n. 84.153 Ibíd.154 JOAN PAU II, l’exhortació apostòlica Ecclesia in Europa (28 juny 2003), DdE 814(2003)481.155 JOAN PAU II, al·locució en la commemoració ecumènica dels màrtirs del segle XX, DdE

745(2000)388.


40

record dels màrtirs i testimonis de la fe del segle XX. En tot cas en aquella celebra-ció el tema esdevenia proper i emotiu.

En un altre lloc de l’encíclica el papa, com si mirés de sobreposar-se als entre-bancs que obstaculitzen la plena comunió en l’Església pelegrina, es refereix aaquella comunió existent en l’Església celestial: “la comunió encara no plena deles nostres comunitats està realment cimentada sòlidament, bé que d’una manerainvisible, en la plena comunió dels sants… Aquests sants procedeixen de totesles Esglésies i comunitats eclesials…”.156 Per aquesta raó, entre els elements queconfiguren el patrimoni comú que comparteixen els cristians, “cal incloure-hi,no sols les institucions, els ritus, els mitjans de salvació, les tradicions… sinó enprimer lloc i abans que res aquesta realitat de la santedat”.157

De bon començament Joan Pau II afirma amb to solemne el seu compromíspersonal en el camí cap a la unitat plena:

Jo mateix vull promoure qualsevol pas útil perquè el testimoniatge de tota lacomunitat catòlica pugui ser entès en la seva total puresa i coherència, sobretotdavant la cita que l’Església té a les portes del nou Mil·lenni, moment excepcionalper al qual demana al Senyor que la unitat de tots els cristians creixi fins assolir laplena comunió.158

Notem que el papa defineix el present, no com a “divisió dels cristians”, sinócom a “unitat creixent dels cristians”, és a dir, una unitat encara no plena, peròque espera assolir la plena comunió. Observem també en les anteriors paraulesdel papa el desig que, amb motiu del nou mil·lenni, es produís algun pas decisiucap a la plena comunió. En què devia pensar el papa quan escrivia aquestes pa-raules que sonen a anunci profètic?

Remarcant l’”eclesialitat” de les Esglésies i Comunitats eclesials no catòliques,l’encíclica afirma: “fora de la comunitat catòlica no hi ha un buit eclesial”,159 i finsreconeix que “en les altres comunitats (no catòliques) certs aspectes del mistericristià han estat a vegades més específicament posats en relleu”.160

“L’ecumenisme” —diu Joan Pau II— “mira precisament de fer créixer la comu-nió parcial existent entre els cristians vers la plena comunió en la veritat i lacaritat.”161

156 JOAN PAU II, encíclica Ut unum sint (UUS), n. 84.157 Ibíd. n. 84.158 Ibíd. n. 3.159 Ibíd. n. 13.160 Ibíd. n. 14.161 Ibíd. n. 14.

41


En aquest document Joan Pau II expressa la seva convicció que el papa té unaespecífica responsabilitat en la tasca ecumènica.162

Després d’una exposició sobre els principis des dels quals l’Església catòlicaorienta el seu compromís en l’activitat ecumènica i d’un resum dels resultats aquè ha de portar l’exercici d’aquest compromís (acords doctrinals, encontres icontactes…), el papa dedica una àmplia reflexió sobre el futur de l’ecumenisme:Quanta est nobis via? (“quins passos ens cal anar donant?”).

D’aquest darrer capítol de l’encíclica vull destacar aquella part que el papadedica al ministeri d’unitat del bisbe de Roma, també dit el ministeri petrí (dePere), el primat del papa… En aquest tram final de l’encíclica, Joan Pau II reprènaquella reiterada afirmació de l’específica responsabilitat del bisbe de Roma en elcompromís ecumènic de les Esglésies.

En fer un repàs del camí ecumènic fressat, al començ de l’encíclica el papaconstata els fronts encara oberts i, tot albirant el futur assoliment de la plenacomunió, es refereix a la necessitat de “purificar la memòria històrica”, entenent-ho com una aproximació al passat amb actitud de penediment, per poder “reco-nèixer junts amb sinceritat i total objectivitat els errors comesos i el factors con-tingents que intervingueren a l’origen de les lamentables separacions”.163

Des d’aquesta perspectiva, el papa constata que el ministeri del bisbe de Roma,que l’Església catòlica entén com “el signe visible i la garantia de la unitat, cons-titueix una dificultat per a la majoria dels altres cristians, la memòria dels qualsestà marcada per certs records dolorosos”. Continua Joan Pau II: “Per allò de quèsom responsables amb el meu predecessor Pau VI imploro perdó”.164 El papas’anticipa així a la “purificació de la memòria” que ell mateix va promoure ambmotiu del Jubileu 2000, i que tingué una significativa expressió en aquella jorna-da de perdó dins l’any jubilar (13-3-2000)165 i sobretot en el document de laComissió Teològica Internacional intitulat Memòria i reconciliació: l’Església i les cul-pes del passat.166 Fixem-nos que la “petició de perdó” del papa es refereix, no a laresponsabilitat de l’Església, en general, sinó a la que deriva de l’exercici delministeri del papa al llarg de la història.

162 Ibíd. n. 4.163 Ibíd. n. 2.164 Ibíd. n. 88.165 JOAN PAU II, Homilia en la jornada de perdó de l’any 2000, DdE 742(2000)289.166 COMISSIÓ TEOLÒGICA INTERNACIONAL, “Memòria i reconciliació: l’Església i les culpes

del passat”. DdE 742(2000)293.


42

Atès que, com diu l’encíclica, “el diàleg posa els interlocutors davant les veri-tables i pròpies divergències que afecten la fe”,167 el papa exposa la doctrinacatòlica sobre el primat de Pere i dels seus successors, amb una fonamentacióbíblica àmplia.168 I, com que “el diàleg compleix també i al mateix temps la fun-ció d’un examen de consciència”,169 Joan Pau II fa la següent petició, honesta iagosarada:

Allò que afecta la unitat de totes les Comunitats cristianes forma part òbviamentde l’àmbit de les preocupacions del primat. […] Estic convençut de tenir sobreaixò una responsabilitat particular, sobretot en constatar la petició que m’és adre-çada de trobar una forma d’exercici del primat que, sense renunciar de cap mane-ra a allò que és essencial de la seva missió, s’obri a una situació nova […].

I segueix amb les següent invitació que ja féu l’any 1987:

Que l’Esperit Sant ens doni la seva llum, i il·lumini tots els pastors i els teòlegs deles nostres Esglésies, a fi que puguem cercar, evidentment units, les formes en lesquals aquest ministeri pugui realitzar un servei d’amor reconegut pels uns i pelsaltres.170

El cardenal Kasper qualifica aquesta invitació a un diàleg fratern sobre elfutur exercici del primat com “un pas decididament revolucionari per a un papa”.171

Ja Pau VI, molts anys abans, referint-se als entrebancs que dificulten la unitatdels cristians havia reconegut humilment: “La dificultat sóc jo.”172

La proposta de Joan Pau II no és purament formal i externa, sinó que la perso-nalitza i la interioritza, expressant la seva disponibilitat de revisar en l’exercicidel ministeri papal allò que calgui, sempre amb fideliltat a la voluntat de Jesucrist.Des d’aquesta actitud personal, el papa demana a tots els cristians de ser ajudatamb llur pregària a fi que no li manqui la pregària de Jesús perquè, igual que Pere,un cop convertit, pugui també ell confortar en la fe els seus germans (cf. Lc 22,32):

El bisbe de Roma en primera persona ha de fer pròpia amb fervor la pregària deCrist per la conversió, que és indispensable a “Pere” per poder servir els seus ger-mans. De tot cor demano que participin d’aquesta pregària els fidels de l’Esglésiacatòlica i tots els cristians. Junt amb mi, que tots preguin per aquesta conversió.173

167 JOAN PAU II, encíclica Ut unum sint (UUS), n. 39.168 Ibíd. n. 88, s.169 Ibíd. n. 34.170 Ibíd. n. 95.171 W KASPER, “La teologia ecumènica avui”. DdE 812(2003)445.172 Cf. EC 2080(1982)717.173 JOAN PAU II, encíclica Ut unum sint (UUS), n. 4.

43


La resposta a la invitació del papa no es féu esperar. O millor, es tracta nod’una resposta, sinó d’un posicionament que s’anticipà per pocs mesos a la matei-xa encíclica papal. Ens referim a la presa de posició d’Elies Zoghby, arquebisbeemèrit del patriarcat grecomelquita d’Antioquia. L’arquebisbe fonamenta la sevaposició “en el fet que l’Ortodòxia actual no difereix en res d’aquella que preexis-tia abans del cisma, ni en la seva fe, ni en el reconeixement de la primacia delBisbe de Roma”.174 Partint d’aquesta premissa, Mons. Zoghby declara: “No empot ser imposat res que no hagi estat prèviament definit per l’Església romana iper l’Ortodòxia reunides”. Aquesta afirmació, ell l’expressa amb la següent pro-fessió de fe, composta de dos articles:

1. Crec en tot allò que ensenya l’Ortodòxia oriental.2. Estic en comunió amb el Bisbe de Roma, primer entre els Bisbes, dins els límitsreconeguts pels sants Pares d’Orient al llarg del primer mil·lenni i abans de laseparació.

Aquesta professió de fe fou presentada al sínode de bisbes del patriarcat catò-lic grecomelquita d’Antioquia, 25 dels quals (sobre un total de 29) la van signaren senyal d’adhesió. Una comissió mixta, composta per dos bisbes d’aquest Pa-triarcat grecocatòlic i altres dos del Patriarcat grecoortodox també d’Antioquia,es va fer càrrec d’estudiar la manera de dur a terme la reunificació dels dos patriar-cats d’Antioquia, que es van separar l’any 1724.

El posicionament de Mons. Zoghby no és cap novetat. Ell mateix, el 17 d’oc-tubre de 1963, essent aleshores vicari patriarcal melquita per a Egipte, es conver-tia, a l’aula conciliar del Vaticà II, en portaveu de les Esglésies orientals catòli-ques i, en un cert sentit, fins i tot de les Esglésies ortodoxes, quan afirmava que“les Esglésies orientals mai no han negat la primacia romana i mai no han deixatde considerar-la com un principi de catolicitat”.175 La dificultat, constatava elprelat, és l’evolució que ha fet l’exercici del primat papal al llarg del segon mil·lenni,de tal manera que avui resulta als orientals difícil entendre’l i acceptar-lo.

De fet, ja l’any 1976, el teòleg Joseph Ratzinger, en una conferència a Grazdeclarava:

No pot ser impossible avui per als cristians allò que fou possible per a un mil·lenni[…]. Amb altres paraules: Roma ha d’exigir de l’Est pel que fa a la doctrina delprimat no més d’allò que també en el primer mil·lenni fou establert i viscut.176

174 ELIES ZOGHBY: “Declaracions”, DdE 669(1997)93.175 Henri FESQUET, Diario del Concilio, Barcelona: Nova Terra 1967, p. 282.176 Citat a W. KASPER, “La relació entre Església universal i Església local”. DdE

772(2001)568.


44

Idèntica posició defensà, l’any 1982, a Munic, essent cardenal.Enguany mateix ha tingut lloc un simposi teològic sobre el ministeri prima-

cial del papa amb teòlegs de les Esglésies ortodoxes.En tot aquest plantejament hom invoca sovint un text del Vaticà II, com a

marc de referència. Fixem-nos en l’expressió solemne que encapçala el text i que,molt comptadament, utilitza el Concili amb la intenció de remarcar la importàn-cia que atribueix a l’ensenyament que es disposa a transmetre:

Per tant, el sagrat Concili exhorta tothom, però especialment aquells qui volentreballar per restablir la plena i desitjada comunió entre les Esglésies orientals il’Església catòlica, que tinguin les degudes consideracions a aquella especial con-dició de les Esglésies que neixen i es desenrotllen a Orient, i també al caràcter deles relacions que existien entre ells i la Seu Romana abans de la separació, i que esformin una opinió recta de tot plegat.177

177 CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II, Decret sobre l’ecumenisme (UR), n. 14, d.

45


III. Algunes remarques en la història dels últims40 anys

Ens proposem ara de fer un tomb per la història de l’Església catòlica a partirdel Vaticà II, en l’àmbit específic de l’ecumenisme, fent atenció a alguns fetssignificatius, és a dir, expressius d’una voluntat real de desbloquejar una situacióabsurda i contrària a la voluntat de Jesucrist, com també referint-nos a algunsdocuments conjunts (més abundants al començament i més escassos aquests dar-rers anys), indicatius dels acords a què han arribat les corresponents comissionsmixtes al llarg d’aquest període sobre temes tradicionalment considerats objectede desacord entre les diferents Esglésies. La finalitat d’aquestes declaracions con-juntes, estudis o acords ha estat sotmetre a la consideració de les autoritats de lesrespectives Esglésies un treball que demostra que hi ha convergències significa-tives en temes que feia basarda de posar sobre la taula; d’aquesta manera s’insi-nuen, doncs, possibles camins cap a la plena comunió.

Ens hem permès d’ordenar aquesta síntesi d’acord amb les grans confessionscristianes: l’ortodòxia, les Esglésies orientals no calcedonenques, l’anglicanisme,el protestantisme, per acabar amb unes referències al Consell Mundial d’Esglésies.

En un missatge als participants a la plenària del Consell Pontifici per a laPromoció de la Unitat dels Cristians, de 10 de novembre de 2001, el papa JoanPau II indicava les “dues orientacions que sempre han de guiar aquest esforç[ecumènic]: el diàleg de la veritat i l’encontre en la fraternitat”.178 Per això enaquest breu excursus ens referirem tant als esdeveniments i encontres com alsacords doctrinals i declaracions.

D’entrada, un breu comentari sobre la denominació de les diferents Esglésies.En el llenguatge ecumènic a vegades hom es refereix a l’Església catòlica ano-

menant-la Església catòlica romana. M’imagino que l’afegitó de romana respon al fet

178 JOAN PAU II: “Missatge als participants a la plenària del Consell per a la Promoció de laUnitat dels Cristians”, DdE 779(2002)69.


46

que hom considera que la catolicitat o universalitat no és privativa de l’Esglésiacatòlica, sinó que és una característica que qualsevol altra Església també s’atribu-eix, per tractar-se d’una qualitat essencial de l’Església tal com Jesucrist la volgué.Aquesta denominació (romana), la considero innecessària; primer, perquè cadaEsglésia té dret a ser coneguda pel nom que ella mateixa històricament s’ha do-nat; segon, perquè segons aquest criteri, també hauríem de dir que Església evangè-lica —nom que es donen les Esglésies provinents de la Reforma Protestant—indica una característica que qualsevol altra Església també pot considerar com apròpia, en la mesura que s’esforça a viure amb fidelitat a l’evangeli. I semblant-ment, Església ortodoxa és una denominació que la majoria d’Esglésies també espoden fer seva, en la mesura que ortodoxa, en aquest context, vol dir que va ac-ceptar, al segle V, la recta doctrina (això vol dir ortodoxa) sobre Jesucrist, definida iensenyada en els concilis ecumènics d’Efes i Calcedònia; una acceptació a la qualse sumen la majoria d’Esglésies.

1. LA RELACIÓ DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA AMB LES ESGLÉSIES

NO CALCEDONENQUES

A l’Orient hi ha cinc Esglésies o grans famílies cristianes que al seu dia no vanacceptar la doctrina sobre Jesucrist proclamada al concili d’Efes (són els nesto-rians) o al concili de Calcedònia (són els monofisites). Aquests patriarcats s’ano-menen Esglésies no calcedonenques, perquè no van acceptar la doctrina cristològicaensenyada solemnement per aquells concilis. El papa les anomena antigues Esglé-sies d’Orient.179 L’origen històric d’aquestes Esglésies justifica que no estiguin encomunió amb l’Església catòlica ni tampoc amb l’Església ortodoxa.180

Denominació d’aquestes Esglésies:

– Església assíria siríaca-oriental (nestoriana)– Església armènia (monofisita)– Església copta (monofisita)– Església etíop (monofisita)– Església jacobita o siríaca occidental (monofisita)

179 Encíclica UUS, n. 62, DdE 638-639(1995)505.180 Per a una més informació exhaustiva:Juan NADAL CAÑELLAS: Las Iglesias apostólicas de Oriente, Madrid: Ciudad Nueva, 2000.

47


A propòsit d’aquestes cinc Esglésies, constatem:

a) Vasken I, patriarca suprem de tots els armenis, visita el papa Pau VI (maigde 1970).181

b) Mar Ignasi Jacoub III, patriarca d’Antioquia de Síria i de tot l’Orient, visitael papa Pau VI (27 d’octubre de 1971).182

c) Shenouda, patriarca copte d’Alexandria, visita el papa Pau VI, a Roma(10 de maig de 1973).183

d) Moran Mar Ignasi Zakka Iwas I, patriarca d’Antioquia i de tot l’Orient i capsuprem de l’Església siríaca ortodoxa universal, visita el papa Joan Pau II (15 demarç de 1983).184

e) Moran Baselios Mar Thoma Mattews I, catolicós, visita el papa Joan Pau II(3 de juny de 1983).185

f) Moran Mar Ignasi Zakka Iwas I, patriarca d’Antioquia i de tot l’Orient i capsuprem de l’Església siríaca ortodoxa universal, visita el papa Joan Pau II (24 dejuny de 1984).186

g) Mar Dinkha IV, patriarca de l’Església síria d’Orient, visita el papa Joan Pau II(8 de novembre de 1984).187

h) Abuna Paulos, patriarca de l’Església d’Etiòpia, visita el papa Joan Pau II, aRoma (11 de juny de 1993).188

i) Mar Dinkha IV, patriarca de l’Església síria d’Orient, visita el papa Joan Pau II(11 de novembre de 1994).189

j) Karekin, patriarca suprem i catolicós de tots els armenis, visita el papa JoanPau II (13 de desembre de 1996).190

k) Karekin I, patriarca suprem i catolicós de tots els armenis, visita el papaJoan Pau II, a Roma (novembre de 2000).191

181 EC 1492(1970)706.182 DdE 115(1971)1537.183 DdE 150(1973)793.184 EC 2128(1983)12.185 EC 2130(1983)13. Aquest katholicós representa una jerarquia paral·lela, ja que s’ha se-

parat del seu legítim patriarca, Mar Ignasi Zakka Iwas I.186 DdE 395(1984)913.187 DdE 408(1985)327.188 Encíclica UUS, n. 62. DdE 638-639(1995)506.189 DdE 625(1995)92.190 DdE 672(1997)181.191 DdE 755(2001)29.


48

En ocasió de la visita que el patriarca de l’Església síria d’Orient féu al papaJoan Pau II (11-11-1994), ambdós acordaren de constituir una comissió mixtaper al diàleg entre l’Església catòlica i l’Església assíria d’Orient.

Tampoc no manquen declaracions conjuntes entre el papa i el patriarca d’al-guna d’aquestes Esglésies, que expressen l’acord substancial actualment existententre aquestes confessions cristianes i l’Església catòlica pel que fa a la cristolo-gia, àmbit de la fe que originàriament va motivar que aquestes comunitats restes-sin apartades de la unitat de l’Església. L’existència d’aquest acord substancial enla doctrina sobre Jesucrist ens indica que el suposat nestorianisme o monofisisme—doctrines declarades heterodoxes pel magisteri conciliar dels segles IV i V—d’aquestes Esglésies és més nominal que real, més de paraules que de contin-gut.192

Darrerament s’ha iniciat una nova etapa en el diàleg amb aquestes Esglésiesamb l’objectiu d’aconseguir nous avenços en el camí cap a la plena comunió.193

Membres de la Comissió Mixta per al Diàleg Teològic entre l’Església Catò-lica i les antigues Esglésies orientals:194

– Església copta: patriarca Shenouda III– Església siríaca: patriarca Zakka I Iwas– Església armènia: amb el catolicat d’Etchmiadzin (Catholicós Karekin I) i

el catolicat d’Antelias (catolicós Aram I)– Església etíop: patriarca Paulos– Església eritrea: patriarca Jacoub– Església siro-malankar: patriarca Baselios Mar Thoma Mattews II

192 Declaració conjunta del papa i el patriarca siri oriental Zakkia I Iwas, referent a l’ex-pressió de la fe sobre el misteri del Verb encarnat (24 de juny de 1984).

EC 2182(1984)13.Declaració cristològica comuna del papa i Sa Santedat Mar Dinkha IV, patriarca catolicós

de l’Església síria d’Orient (11-11-1994).DdE 625(1995)92.Declaració comuna del papa Joan Pau II i el catolicós Karekin I (13-12-1996).DdE 672(1997)181.Comunicat conjunt del papa Joan Pau II i el catolicós Karekin I (10-11-2000).DdE 755(2001)29.193 Cf. Dd’E 812(2003)444.194 Relaciones Interconfesionales, 66(2003).

49


2. LA RELACIÓ DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA AMB L’ESGLÉSIA

ORTODOXA

Quant a la relació amb l’Església ortodoxa, i seguint la pauta que ens hemmarcat més amunt, constatem:

1r. L’any 1975, Pau VI, força desvalgut físicament, feia un gest també signifi-catiu, del qual sembla que ningú no havia estat informat prèviament. Durantl’acte celebrat a la Capella Sixtina, commemoratiu del 10è aniversari d’aquellaabolició de les mútues excomunions, subscrita, com hem dit, per Atenàgores I,patriarca ecumènic, i Pau VI, papa, en la cloenda del Concili Vaticà II, s’apropàal cap de la legació del patriarcat de Constantinoble, encapçalada pel metropo-lita de Calcedònia, Melitó, el mateix que havia presidit la de feia 10 anys, el qual,desconcertat, no pogué impedir que el papa se li agenollés als peus i els hi be-sés.195

2n. La Conferència panortodoxa de Rodes, des de 1961, s’anà obrint al dià-leg amb l’Església catòlica: primer, donant llibertat perquè cada patriarcat deci-dís lliurement sobre aquest punt, fins a autoritzar, l’any 1980, la creació d’unaComissió Mixta Internacional per al Diàleg Teològic entre l’Església ortodoxai l’Església catòlica, la qual ha tractat sobre:

– “El misteri de l’Església i de l’Eucaristia a la llum del misteri de la SantíssimaTrinitat” (6 de juliol de 1982).196

– “La fe, els sagraments i la unitat de l’Església” (16 de juny de 1987).197

– “El sagrament de l’orde en la constitució sacramental de l’Església” (26 dejuny de 1989).198

– “Declaració sobre l’uniatisme” (15 de juny de 1990).199

– “L’uniatisme, mètode d’unió del passat, i la recerca actual de la plena comu-nió” (23 de juny de 1993).200

195 MELITÓ DE CALCEDÒNIA: “Declaracions”, DdE 217(1976)779; DdE 207(1976)187.196 DdE 360(1983)111.197 DdE 471(1988)175.198 DdE 492(1989)59.199 DdE 537(1991)375.200 DdE 598(1993)628.


50

3r. L’any 1967 s’inicien els cicles de converses entre l’Església ortodoxa russai l’Església catòlica (primer, el 1967, a Leningrad; segon, el 1970, a Bari; tercer, el1973, a Zagorsk; quart, el 1975, a Trento).

4t. Tots aquests anys han continuat els contactes entre Constantinoble i Roma.S’ha institucionalitzat el costum que una legació del patriarcat ecumènic visiti elpapa per la festa dels apòstols Sant Pere i Sant Pau, mentre que una legació papalvisita el patriarca de Constantinoble en la festa de l’apòstol Sant Andreu.201

Si la “recíproca estranyesa va ser la veritable raó de la separació” en el tom-bant del primer mil·lenni, com diu el cardenal Kasper,202 “així notem encara avui,en cada encontre amb les Esglésies ortodoxes, que, tot i essent molt propers elsuns als altres en la fe i en la vida sacramental, ens costa comprendre’ns en el placultural i mental”.203

3. LA RELACIÓ DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA AMB L’ESGLÉSIA ANGLICANA

A la visita del primat de l’Església anglicana doctor Geoffrey Fisher al papaJoan XXIII, a Roma (2 de desembre de1960), i la del primat doctor MichaelRamsey al papa Pau VI, a Roma (3-4 de març de 1966),204 de la qual neix el compro-mís de crear la Comissió Internacional Anglicana-Catòlica,205 hem d’afegir-hi la delprimat doctor Frederick Donald Coggan al papa Pau VI (abril de 1977),206 els qualshagueren d’afrontar una dificultat afegida en el camí del diàleg ecumènic (1975-1976): l’admissió de dones al ministeri ordenat207 per part de l’Església anglicana.

Més endavant té lloc l’encontre del primat anglicà doctor Robert Runcie ambel papa Joan Pau II a Accra (Ghana) (10 de maig de 1980)208 i la visita del papaJoan Pau II al primat anglicà doctor Robert Runcie, a Anglaterra (maig de 1982),209

201 Encíclica UUS, n. 52. DdE 638-639(1995)501.202 W. KASPER: “La teologia ecumènica avui”, DdE 812(2003)444.203 Ibíd.204 EC 1319(1966)2621.205 Es constituí formalment el gener de 1970, substituint una precedent Comissió Prepara-

tòria Mixta.Cf. DdE 349(1982)804.206 DdE 239(1977)807.207 Correspondència entre Coggan i Pau VI. DdE 225(1976)1325.208 DdE 304(1980)761.209 DdE 350(1982)837.

51


en què s’acorda de constituir una segona Comissió Internacional Anglicano-catòlica. Durant aquest període (1984-1986 i 1988) aflora novament la dificultaten el camí de la unitat motivat per l’admissió de les dones al presbiterat i a l’epis-copat.210 Més endavant es produiria una nova visita del primat anglicà RobertRuncie al papa Joan Pau II, a Roma (1989).211

Finalment, la visita del primat anglicà George Leonard Carey al papa JoanPau II, a Roma (25 de maig de 1992”.212

Darrerament, el 27 de febrer de 2003, era entronitzat el nou arquebisbe deCanterbury, Rowan Douglas Williams. Hi assistí una legació de l’Església catò-lica presidida pel cardenal W. Kasper, president del Consell Pontifici per a laPromoció de la Unitat dels Cristians.213

El treball molt actiu de la Comissió Internacional Anglicanocatòlica ha pro-duït els següents fruits:

– “Declaració conjunta sobre la doctrina eucarística” (7 de setembre de1971)214

– “Declaració conjunta sobre ministeri i ordenació” (1973)215

– “L’autoritat en l’Església-I” (1976)216

– “Doctrina eucarística, ministeri i ordenació: aclariments” (1979)217

– “L’autoritat dins l’Església-II” (1981)218

Aquest darrer document (any 1981) posa punt final als treballs inicialmentencomanats a aquesta primera Comissió (ARCIC-I: Anglican-Roman Catholic

210 DdE 445(1986)1329 i DE 509(1989)601.211 DdE 512(1989)673.212 DdE 575(1992)589.213 Relaciones Interconfesionales (butlletí del Secretariado de la Comisión Episcopal de Rela-

ciones Interconfesionales), 66(2003)17.214 DdE 124(1972)561; BOAT 41(1973)307.215 DdE 165(1974)301; EC 1678(1974)184.216 DdE 234(1977)473.217 DdE 296(1980)235.218 DdE 349(1982)803.Cf. també Carta del prefecte de la congregació per a la Doctrina de la Fe als presidents de

les conferències episcopals, sobre aquest document de la ARCIC.DdE 352(1982) 1011.Cf. també Declaració de McAdoo, copresident anglicà de la Comissió Internacional

Anglicanocatòlica, sobre el referit document de la ARCIC.DdE 351(1982)939.


52

International Comission). Una segona Comissió (ARCIC-II) en reprendria eltreball, (any 1982)219 amb els següents fruits:

– “La salvació i l’Església” (13 de setembre de 1986),220 que va merèixer una“Observació de la Congregació per a la Doctrina de la Fe” (20 de novembre de1988).221

– “L’Església com a comunió” (setembre de 1990).222

– “El do de l’autoritat” (3 de setembre de 1998).223

La mateixa Comissió actualment treballa un projecte de text comú sobre labenaurada Verge Maria.224

Darrerament s’ha constituït una nova comissió mixta: Comissió InternacionalAnglicanocatòlica per a la Unitat i la Missió (IARCCUM), que treballa sobre eltema “L’apostolicitat en l’Església”.225

4. LA RELACIÓ DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA AMB LES ESGLÉSIES

DE LA REFORMA

• L’agost de 1965 es constituïa una Comissió Mixta formada per la FederacióLuterana Mundial i l’Església catòlica.

El 1971 té lloc el 1r cicle de converses d’aquesta Comissió Mixta. Entre el 8 iel 12 de gener de 1974 té lloc el 2n cicle de converses.

Testimonien l’intens treball d’aquesta Comissió els següents documents:

– “L’Evangeli i l’Església” (9 de febrer de 1972)226

– “L’Àpat del Senyor” (desembre de 1978)227

– “Camins vers la comunió” (23 de febrer de 1980)228

219 Cf. DdE 509(1989)802.220 DdE 464(1987)1133.221 DdE 498-499(1989)279.222 DdE 547-548(1991)417.223 DdE 725(1999)464.224 Irenikon (revue de Moines de Chevetogne), LXXV, n.2-3(2002)246.225 Ibíd. LXXV, n.2-3(2002)248.226 Renovación Ecuménica, 48(1975) 7 i 49(1975)7. Salamanca.227 DdE 284(1979)861.228 DdE 321(1981)435 i 322(1981)491.

53


– “El ministeri dins l’Església” (31 de març de 1981)229

– “Martin Luther, testimoni de Jesucrist (en ocasió dels 500 anys del naixe-ment del Reformador)” (6 de maig de 1983)230

– “La unitat que es troba davant nostre. Models, formes i etapes de la comu-nió eclesial luteranocatòlica” (3 de març de 1984)231

– “La doctrina de la justificació (declaració comuna)” (31 d’octubre de 1999)232

• Del Grup Luteranocatòlic dels Estats Units:

– “Acord sobre la teologia eucarística”233

– “Declaració sobre el ministeri papal” (5 de març de 1974)234

• De la Comissió Ecumènica Mixta entre la Conferència Episcopal d’Alema-nya i el Consell de les Esglésies Evangèliques d’Alemanya, constituïda a la Repú-blica Federal d’Alemanya, després de la visita del papa Joan Pau II (novembre de1980):

– “Cap a una comunió cada cop més profunda” (22 de febrer de 1986)235

– “La lliçó de les condemnes recíproques del s. XVI” (1986)236

– “Declaració conjunta sobre problemes ètics de trasplantaments d’òrgans”(1991)237

– “L’acolliment dels refugiats i el dret d’asil (declaració)” (juny de 1993)238

El 4 de maig de 1987 el papa Joan Pau II i el president del Consell de l’Esglé-sia Evangèlica Alemanya, doctor Martin Kruse, copresidien una celebració ecu-mènica a Augsburg.239

229 DdE 350(1982)857.230 DdE 376(1983)1139.231 DdE 448-449(1987)115.232 DdE 691(1998)90.233 DdE 37(1968)589 (resum).234 DdE 173(1974)831.235 DdE 440(1986)1013.236 DdE 450(1987)243.237 DdE 545(1991)338.238 DdE 591(1993)415.239 DdE 461(1987)963.


54

• Del Comitè Mixt Protestant Catòlic, de França, constituït cap al 1966:

– “Consens ecumènic i diferència fonamental. Reflexions i propostes” (11 dedesembre de 1986).240

– “Catòlics i protestants davant la moral en una societat laica” (9 d’octubrede 1989).241

• Hi ha documents que han estat subscrits per grups ecumènics privats, és adir, que no tenen un mandat oficial pròpiament dit de les seves respectives Es-glésies. Aquest és el cas del grup protestant catòlic de Les Dombes, que fundàl’any 1937 l’abbé Paul Couturier, considerat el promotor de l’ecumenisme espiri-tual. Couturier, prevere catòlic de Lió, contribuí al moviment ecumènic des d’unaperspectiva que li és essencial: la pregària per la unitat.242 Ho féu, a diferènciad’altres experiències anteriors, des d’una perspectiva ecumènica, és a dir, la pre-gària que permet convocar-hi cristians de qualsevol confessió, sense que s’hihagin de sentir incòmodes. L’actual Setmana de Pregàries per la Unitat dels Cris-tians (18-25 gener) té el seu origen en aquesta perspectiva de Couturier: “pregarper aquella unitat que Crist vol i pels mitjans que ell vulgui”.243 L’arquebisbe Ponti Gol, aleshores bisbe de Sogorb-Castelló, fou el primer bisbe d’Espanya quedonà el preceptiu reconeixement a l’edició d’aquesta pregària ecumènica, l’any1959. Les pressions que hagué d’aguantar per haver atorgat aquest reconeixe-ment són un tema a part.

El seu caràcter no oficial fa que els documents d’aquest grup de Les Dombesno comprometin les respectives Esglésies. Tot i així, és indiscutible el pes morald’aquests escrits:

– “Document conjunt sobre la doctrina eucarística” (6 de setembre de 1971)244

– “Per una reconciliació dels ministeris” (4-8 de setembre de 1972)245

– “Reflexions i propostes sobre el ministeri de vigilància i d’unitat en l’Esglé-sia particular” (setembre de 1976)246

240 DdE 472(1988)241.241 DdE 515(1990)94.242 CONCILI VATICÀ II, Decret sobre l’ecumenisme (UR), n. 8.243 J. DESUMBILA: El ecumenismo en España, p. 116.244 DdE 126(1972)561; BOAT 7(1973)301.245 DdE 144(1973)383.246 DdE 322(1977)339.

55


– “L’Esperit Sant, l’Església i els sagraments” (1980)247

– “El ministeri de comunió en l’Església universal” (5 de setembre de 1985)248

– “Maria en el designi de Déu i en la comunió dels sants” (agost de 1997)249

• Altres grups mixtos

Darrerament s’ha promogut el diàleg amb d’altres Esglésies de confessió pro-testant:250

–Comissió Internacional de diàleg entre els Deixebles de Crist (Església cris-tiana) i l’Església catòlica, que féu públic un document sobre “Rebre i transmetrela fe: la missió i la responsabilitat de l’Església”.

– Diàleg Internacional catolicopentecostal, que en un dels últims encontrestreballà sobre el tema “Perspectives bíbliques i patrístiques sobre la formaciócristiana i sobre el fet de ser deixeble”.

– Diàleg Teològic entre l’Església catòlica i els Adventites del Setè Dia, queestudia temes com “Evangelització, proselitisme, llibertat religiosa”.

• Altres escrits:

– “Directrius sobre la cooperació interconfessional en la traducció de la Bíblia”,de l’Aliança Bíblica Mundial i el Secretariat per a la Unitat dels Cristians.251

– “La teologia del matrimoni i els problemes dels matrimonis mixtos” (14 degener de 1978), de la Federació Luterana Mundial, l’Aliança Reformada Mundiali el Secretariat per a la Unitat dels Cristians.252

5. LA RELACIÓ DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA AMB EL CONSELL

MUNDIAL D’ESGLÉSIES

El Consell Mundial d’Esglésies,253 que té la seva seu a Ginebra, fou constituïtprovisionalment l’any 1938, a Utrech (Holanda), i definitivament l’any 1948, aAmsterdam (Holanda), en la primera assemblea general (lema: “El desordre de

247 DdE 311(1980)663.248 DdE 463(1987)1037.249 DdE 688(1997)673.250 Irenikon (revue de Moines de Chevetogne), LXXV, n.2-3(2002)250-253.251 EC. 1421(1968)1921.252 DdE 258(1978)579.253 Juan BOSCH: Para comprender el ecumenismo, p. 127.


56

l’home i el designi de Déu”). La segona se celebrà l’any 1954, a Evanston (EUA)(lema: “Crist, única esperança de l’home”). La tercera, l’any 1961, a Nova Delhi(Índia) (lema: “Jesucrist, llum del món”). La quarta, l’any 1968, a Uppsala (Suè-cia) (lema: “Jo faig que tot sigui nou”). La cinquena, l’any 1975, a Nairobi (Kenya)(lema: “Jesucrist allibera i uneix”). La sisena, l’any 1983, a Vancouver (Canadà)(lema: “Jesucrist, vida del món”). La setena, l’any 1991, a Canberra (Austràlia)(lema: “Veniu, Esperit Sant, i renoveu la creació”). La vuitena, l’any 1998, a Harare(Zimbabwe) (lema: “Cerqueu Déu amb l’alegria de l’esperança”). La novena, pre-vista per a l’any 2006, a Porto Alegre (Brasil).

El cardenal Bea, president del Secretariat per a la Unitat dels Cristians, féuuna visita (febrer 1965) a la seu del Consell Mundial d’Esglésies, en la qual ex-pressà la conformitat de l’Església catòlica per a la constitució d’un grup mixt detreball.254 Pau VI hi féu una visita (juny 1969), i després Joan Pau II (juny 1984).255

La pertinença al Consell Mundial d’Esglésies com a membre suposa la prèviaacceptació d’una base doctrinal que inclou el dogma trinitari (concilis de Niceai I de Constantinoble) i el dogma cristològic (concilis d’Èfes i de Calcedònia):“El CME és una associació fraternal d’Esglésies que confessen el Senyor Jesucristcom a Déu i Salvador, segons les Escriptures, i s’esforcen per respondre junts allur vocació comuna per a la glòria de l’únic Déu, Pare, Fill i Esperit Sant.”256

Aquesta “base doctrinal” fou estudiada a fons i definitivament aprovada a la ter-cera assemblea general (1961).257 L’any 1983 eren més de 300 les Esglésies aple-gades en el CME.

• Alguns documents del Grup Mixt:

– “El testimoniatge comú dels cristians” (1981)258

254 EC 1300(1966)1045: “Relació dels treballs iniciats pel Grup Mixt”.255 EC 2180(1984)6.256 Joan ESTRUCH: L’ecumenisme, actitud espiritual, L’Hospitalet del Llobregat: Nova Terra, 1964,

p. 55.257 Hom s’adona del perfeccionament de la nova redacció: els mots els qui confessen són més confor-

mes a la fe que no pas els qui accepten; el Senyor, en comptes de Nostre Senyor, expressa millor launiversalitat de la seva senyoria; segons les Escriptures és un afegitó que recorda que l’Escriptura ésl’única norma de la fe segons els protestants; l’esment de la Santa Trinitat expressa la voluntatd’unitat de les Esglésies en el testimoniatge que elles donen a la glòria de Déu, Pare, Fill i EsperitSant.

MAURICE VILLAIN: Introduction a l’oecumenisme, Casterman 1964, p. 74.258 DdE 331(1981)1052.

57


– “Les relacions entre el Consell Mundial d’Esglésies i l’Església Catòlica”(1984)259

– “La noció de jerarquia de veritats. Interpretació ecumènica: document”(gener 1990)260

– “L’Església, local i universal: document de treball” (gener-febrer 1990)261

6. ALTRES ESDEVENIMENTS

– 27 d’octubre de 1986, a Assís: diada mundial de pregària per la pau.262

– 7 de maig de 2000, a Roma: commemoració dels testimonis de la fe delsegle XX, al Colosseu, dins les celebracions jubilars.263

259 DdE 389(1984)535.260 DdE 546(1991)377.261 DdE 545(1991)342.262 DdE 446(1986)1363.263 DdE 745(2000)388.


58

59


IV. Alguns documents mixtos i acords doctrinals

Els acords a què s’ha arribat aquests anys entre les diferents tradicions cristia-nes sobre determinats aspectes de la fe, que creen una especial dificultat de caraa la plena comunió entre les Esglésies, no són el resultat d’un consens a quès’hauria arribat a través d’una complicada negociació en la qual cadascú s’avé acertes renúncies i regateigs per tal d’aconseguir l’acord desitjat.

El diàleg ecumènic, per si mateix, exclou aquell irenisme consistent a renun-ciar a aquells aspectes de la pròpia fe que podrien causar dificultat en l’altre, perfacilitar així la mútua entesa. Els regateigs són un estil contrari a l’autèntic ecu-menisme.

Aquests acords doctrinals que s’han anat produint gradualment aquests anysexpliciten aquells elements comuns ja existents, molts dels quals no eren perce-buts o reconeguts perquè no hi havia en les respectives parts aquella predisposi-ció que permet accedir al diàleg sense reserves, ni tòpics, ni prejudicis, sinó“mantenint-nos en la veritat i en l’amor”.264

Aquests acords, ben cert, no s’han produït com a resultat d’aquest simplecanvi d’actitud, com aquell que retira el vel que impedeix la claredat en la mira-da. Són acords que han suposat també l’esforç de revisar tot allò que cada Esglé-sia manté d’una manera passiva, des de sempre. És el que passa a vegades enl’àmbit personal: no és el mateix entendre una cosa per tu mateix o bé haver-lad’expressar adequadament a una altra persona, sobretot quan cal fer-ho a algúque no pensa com tu. En aquest segon cas, tot mantenint la fidelitat a les pròpiesconviccions, cal un esforç per entendre la posició de l’altra part, per fer-li ente-nedora la nostra manera d’entendre, per acceptar humilment tot allò que podemaprendre de l’altre i per revisar el que calgui en la nostra manera de pensar.

264 Ef. 4, 15.


60

Els acords doctrinals passen per tres fases: 1a) el llarg procés d’intercanvi finsa arribar a la seva redacció, acceptada per ambdues parts; 2a) el vistiplau de lesautoritats de les respectives Esglésies; 3a) la progressiva incorporació d’aquestsacords en la vida de les respectives comunitats. La història és testimoni del refúsexpressat per la comunitat de fidels amb relació a determinats acords que havienestat presos al nivell més alt de les Esglésies respectives.

1. DECLARACIÓ COMUNA SOBRE LA DOCTRINA EUCARÍSTICA

Document de la Comissió Internacional Anglicanocatòlica,265

7 de setembre de 1971

Es tracta d’un document breu, però que ateny els aspectes substancials de ladoctrina sobre l’eucaristia.

A través de l’eucaristia, diu el document, “el Crist edifica la vida de l’Església”266 i“per ella, el Senyor crucificat i ressuscitat s’ofereix ell mateix al seu poble”.267

El document recull la triple perspectiva de l’eucaristia: el passat històric, el pre-sent existencial i el futur escatològic:

En l’eucaristia proclamem la mort del Senyor fins que vingui. Rebent un primertast del regne que ha de venir, mirem endarrere amb acció de gràcies tot el queCrist ha fet per nosaltres, l’acollim present entre nosaltres, i mirem endavant capal seu adveniment final en la plenitud del seu regne.268

L’eucaristia fa la unitat amb relació al Crist, als altres, i a la missió de l’Esglésiaen el món.269

El document defuig l’expressió, usual en el catolicisme, però estranya per alprotestantisme, que “l’eucaristia és un sacrifici”. En el passat, des del protestantis-me es retreia als catòlics que feien morir Jesucrist a cada missa, amb clara refe-rència a l’afirmació de la teologia catòlica segons la qual l’eucaristia és “un verta-der sacrifici”.270 Amb un llenguatge acurat, el document expressa la fe comuna aambdues tradicions, l’anglicana i la catòlica. Ho fa en aquests termes:

265 DdE 124(1972)561.266 Ibíd. p. 563 (n. 3).267 Ibíd. p. 563 (n. 3).268 Ibíd. p. 563 (n. 3).269 Ibíd. p. 563 (n. 4).270 JOSEPHO A. DE ALDAMA: De sanctissima Eucharistia, BAC, vol. 73, p. 300 (Sacrae Theologiae

Summa).

61


La mort i la resurrecció redemptores del Crist tingueren lloc un cop per sempreen la història. La mort del Crist a la creu […] constituí l’únic, perfecte i suficientsacrifici pels pecats del món. No hi pot haver repetició d’aquest sacrifici, ni es potafegir res al que acomplí un cop per sempre el Crist. Cap intent d’expressar unnexe entre el sacrifici del Crist i l’eucaristia no ha d’enfosquir aquest fet fonamen-tal de la fe cristiana.271

Quina és, doncs, la relació entre el sacrifici de Jesucrist a la creu i el sagra-ment de l’eucaristia? Diu el document: “Déu ha donat l’eucaristia a la seva Esglésiacom un mitjà pel qual l’obra redemptora del Crist en la creu fos proclamada i fetaeficaç en la vida de l’Església.” I continua: “La noció de memorial tal com era entèsen la celebració pasqual en temps de Crist —és a dir, fer eficaç en el present unesdeveniment passat— ha obert el camí per a una comprensió més clara de larelació entre el sacrifici del Crist i l’eucaristia.” I remarca: “El memorial eucarísticno és un pur record d’un esdveniment passat i de la seva significació, sinó que ésla proclamació eficaç per l’Església de les gestes poderoses de Déu.”272 L’eucaris-tia és, per tant, la presència real sacramental d’un fet irrepetible des del punt devista històric i plenament suficient des del punt de vista salvífic: el sacrifici deJesús al Calvari.

Un altre aspecte essencial de l’eucaristia és el de la presència del Crist. El do-cument diu: “La comunió amb Crist a l’eucaristia pressuposa la seva presènciareal, significada eficaçment pel pa i el vi, els quals en aquest misteri esdevenen elseu cos i la seva sang.”273 En nota a peu de pàgina, el document es refereix a latranssubstanciació, mot propi de la teologia catòlica, del qual n’accepta el seu pro-fund significat en definir-lo com “una afirmació del fet de la presència real delCrist i del canvi misteriós i radical que té lloc”.274 Observem que el documents’ha referit, primerament, al realisme de la presència del sacrifici del Crist enl’eucaristia i, posteriorment, al realisme de la presència de la persona del Cristen la mateixa eucaristia. Com diu K. Rahner, la presència real del Crist en l’euca-ristia ve exigida i pressuposada pel realisme de la presència del seu sacrifici.275

Per això el document afirma que “la presència real del cos i la sang del Crist no

271 COMISSIÓ INTERNACIONAL ANGLICANOCATÒLICA: Declaració comuna sobre la doctrinaeucarística.

Ibíd. p.564 (n. 5).272 Ibíd. p. 564 (n. 5).273 Ibíd. p. 564 (n. 5).274 Ibíd. p. 565 (n. 6).275 K. RAHNER: Escritos de Teología, vol. IV, p. 395. Madrid: Taurus 1962.


62

pot ser entesa sinó en el context de l’activitat redemptora en la qual es dóna a simateix”.276

Com fa el Vaticà II en la Constitució sobre la litúrgia quan parla de la presèn-cia del Crist en l’acció litúrgica,277 també el document es refereix a la triple pre-sència del Senyor a l’eucaristia:

El Crist és present i actiu, de manera vària, en tota la celebració eucarística. És elmateix Senyor qui, per la proclamació de la paraula, invita el seu poble a la sevataula, qui pel seu ministre presideix aquesta taula i qui es dóna sacramentalmenten el cos i en la sang del seu sacrifici pasqual.278

K. Rahner refereix aquell comentari irònic que el protestant feia sobre lamissa dels catòlics: la missa que els catòlics celebren al matí és per fer l’exposicióeucarística del vespre.279 (Un retret maliciós que avui ja no tindria objecte.) Erauna manera de reprotxar als catòlics que, en certes èpoques, hem posat l’accenten l’adoració eucarística, fomentada des d’una pietat extralitúrgica, tot oblidantla prioritat del culte sacramental. Per això el document afirma:

Les paraules del Senyor a l’última cena, Preneu i mengeu; això és el meu cos, no enspermeten de dissociar el do de la presència i l’acte del menjar sacramental […] elcos i la sang del Crist esdevenen realment presents i són realment donats. Peròsón realment presents i donats per tal que, en rebre’ls, els creients puguin unir-seen comunió amb el Crist, el Senyor.280

En la seva cloenda, el document indica que amb ell “hem arribat a un acordsubstancial sobre la doctrina de l’eucaristia”, de manera que les diferències queencara resten poden ser resoltes a partir d’aquests principis acceptats, tot reco-neixent que hi ha una varietat d’enfocaments teològics dins les nostres duesconfessions”,281 però que no són obstacle per a la plena comunió. I acaba dient:

276 DdE 124(1972)565 (n. 6).277 VATICÀ II: Constitució sobre la Sagrada Litúrgia (S.C.) n. 7.278 COMISSIÓ INTERNACIONAL ANGLICANOCATÒLICA: Declaració comuna sobre la doctrina

eucarística.Ibíd. p. 565 (n. 7)279 K. RAHNER: Escritos de Teología, vol. IV, p. 395.280 COMISSIÓ INTERNACIONAL ANGLICANOCATÒLICA: Declaració comuna sobre la doctrina

eucarística.Ibíd. p. 566 (n. 9)281 Ibíd. p. 566 (n. 12).

63


“tenim l’esperança que, en vista de l’acord a què hem arribat en la fe eucarística,aquesta doctrina ja no constituirà més un obstacle per a la unitat que busquem”.282

Ara un podria preguntar-se què pot suposar, a la pràctica, aquest acord. Elbisbe auxiliar de Westminster, Mons. Butler, no dubta a qualificar aquest acordd’històric, però afegeix que, tanmateix, es tracta només d’un “acord sobre la doc-trina”.283 Efectivament, hi ha una qüestió prèvia que encara no ha estat resolta: lavalidesa de l’ordenació dels ministres anglicans, de la qual depèn la validesa de laconsagració eucarística i, per tant, l’aplicació de l’acord sobre l’eucaristia queacabem de presentar.

2. DECLARACIÓ COMUNA SOBRE LA DOCTRINA DEL MINISTERI

Document de la Comissió Internacional Anglicanocatòlica,2841973

La present declaració no és un tractat teològic sobre el ministeri, per bé queen conté anunciats els principals elements. La finalitat d’aquest document ésexpressar “el nostre [entre anglicans i catòlics] acord fonamental sobre algunspunts de doctrina que entre nosaltres foren ocasió de controvèrsia”.285 Aquestacord, a què s’arriba després d’un llarg camí, deixa de banda aquells punts sobreels quals no s’ha pogut obtenir el mutu consentiment. El document no resol —enrealitat no s’ho proposa ni li pertoca de fer-ho— “els problemes que resulten deljudici fet per l’Església catòlica tocant als ordes anglicans”,286 per bé que la pre-sent declaració “situa aquests problemes en un nou context”.287 La declaració tam-poc no escomet ací altres temes doctrinals, relacionats amb el ministeri, que aracom ara són un problema de cara a la plena comunió entre ambdues Esglésies,així: l’autoritat en l’Església i el primat papal.288

282 Ibíd. p. 565 (n. 7).283 Comentari: cf. DdE 124(1972)567.284 COMISSIÓ INTERNACIONAL ANGLICANOCATÒLICA, Declaració comuna sobre la doctrina

eucarística.Ibíd. p. 301.285 Ibíd. p. 302 (n. 1).286 Ibíd. p. 310 (n. 17).287 Ibíd. p. 310 (n. 17).288 Ibíd. p. 311 (n. 17).


64

El ministeri té la seva font en Déu mateix: en el Pare que envia, en el Fill,l’Enviat, i en l’Esperit Sant, “que infon la vida”: “Tot apostolat cristià té l’origen enla missió que el Fill ha rebut del Pare.”289

Els apòstols van tenir “una relació particular amb el Cristi històric, i una mis-sió rebuda d’ell de cara a l’Església i de cara al món”.290 “L’Església és apostòlica[…] perquè, en continuació de la missió confiada als apòstols, està encarregadade comunicar al món allò que ella ha rebut […]. L’Església ha de ser la comunitatde la reconciliació.”291

“En el Nou Testament, les accions ministerials són diverses i les funcions noestan definides de manera precisa.”292 Inicialment la proclamació de la Paraula, lasalvaguarda de la doctrina i la sol·licitud pel ramat són funcions preferents.293 Amesura que l’Església creix, certes funcions són atribuïdes a determinades perso-nes, cosa que es fa “amb un cert reconeixement i autorització”, que en el futuresdevindria l’ordenació.294

L’ordenació confereix una participació en el ministeri apostòlic, està al serveide la unitat entre les Esglésies locals i perpetua l’apostolicitat i la catolicitat del’Església.295 L’ordenació suposa una elecció i una capacitació per part del Senyor,igual que en el cas dels apòstols.296 La imposició de les mans en l’ordenació ex-pressa el do de l’Esperit Sant sobre el candidat.297 L’ordenació confereix un dopermanent i irrevocable, per això no es pot repetir.298

El ministeri pastoral, tot i presentar una gran diversitat al començ de l’Esglé-sia, afirma que “nosaltres creiem que l’establiment d’un tal ministeri forma partdel pla de Déu sobre el seu poble”.299

Així com la fixació del cànon del Nou Testament no s’acabà abans de la meitat delsegle II, així també la manifestació plena del ministeri tripartit —bisbe, prevere,diaca— ha necessitat un període de temps que supera l’època apostòlica. Méstard aquesta estructura tripartita ha esdevingut universal en l’Església.300

289 Ibíd. p. 303 (n. 4).290 Ibíd. p. 303 (n. 4).291 Ibíd. p. 303 (n. 4).292 Ibíd. p. 304 (n. 5).293 Cf. Ibíd. p. 304 (n. 5).294 Cf. Ibíd. p. 304 (n. 5).295 Cf. Ibíd. p. 309 (n. 14).296 Cf. Ibíd. p. 309 (n. 14).297 Cf. Ibíd. p. 309 (n. 14 i 15).298 Cf. Ibíd. p. 309 (n.15).299 Ibíd. p. 304 (n. 6).300 Ibíd. p. 304 (n. 6).

65


L’època apostòlica sempre s’ha considerat com una etapa, dins el “temps del’Església”, constitutiva de la revelació. Els apòstols van ser personalment “elegits”i “enviats” pel Senyor, com ell ha estat enviat pel Pare; foren testimonis personalsde la resurrecció i de la vida de Jesús.301 L’apòstol té quelcom d’irrepetible, és adir, que ja no es pot reproduir en els seus successors, els bisbes.

La responsabilitat de supervisió és un element essencial del ministeri que implicaordenació […] Els preveres s’adjunten al bisbe en aquesta supervisió de l’Esglésiai en el ministeri de la paraula i dels sagraments; reben autoritat per a presidirl’eucaristia i absoldre. Tot i que no hagin rebut els mateixos poders, els diaquesestan asociats als bisbes i als preveres en el ministeri de la paraula i dels sagra-ments; ells ajuden a la supervisió.302

En virtut de la seva ordenació els bisbes i els preveres reben l’autoritat per pro-nunciar el perdó diví dels pecats, amb la finalitat de conduir els cristians a unacomunió més estreta amb Déu, però també amb els seus germans els homes.303

El ministre és un servidor, alhora, de Crist i de l’Església. Com un herald i unambaixador, ell és un representant de Crist amb autoritat i proclama el seu missat-ge de reconciliació.304 L’eucaristia és el memorial d’aquesta reconciliació.305

El sacerdoci de Crist és únic, i també el seu sacrifici sacerdotal. Els cristiansanomenen sacerdots els ministres ordenats per considerar que en ells es reflec-teix la funció sacerdotal del Crist.306 En l’eucaristia es manifesta de manera espe-cial el ministeri, atès que a través del ministre Jesús presideix l’eucaristia.307

En l’ordenació d’un bisbe, els bisbes consagrants representen les seves respec-tives Esglésies i la comunió amb elles del nou bisbe i la seva Església en conti-nuïtat amb l’Església apostòlica.308

301 “Testimoni de la resurrecció de Jesús, el Senyor, un d’aquests homes que ens acompa-nyaren durant tot el temps que ell visqué entre nosaltres, des del dia que Joan el batejà fins aldia que fou endut enmig nostre cap al cel” (Ac. 1, 22).

302 COMISSIÓ INTERNACIONAL ANGLICANOCATÒLICA: Declaració comuna sobre la doctrinaeucarística.

Ibíd. p.306 (n. 9)303 Ibíd. p. 307 (n. 11).304 Ibíd. p. 305 (n. 8).305 Cf. Ibíd. p. 307 (n. 12).306 Cf. Ibíd. p. 307 (n. 13).307 Cf. Ibíd. p. 307 (n. 13).308 Cf. Ibíd. p. 310 (n. 16).


66

Entre el sacerdoci ordenat i el sacerdoci comú es dóna una certa reciprocitat,tal com ho anuncia la declaració: “El ministeri que implica ordenació està alservei del sacerdoci de tots els fidels.”309

3. LA NOCIÓ DE JERARQUIA DE LES VERITATS

Document del Grup Mixt de Treball per a les relacions entrel’Església catòlica i el Consell Mundial d’Esglésies,310

gener de 1990

Un arquebisbe italià, Andrea Pangrazio, proposà en la segona sessió conciliarde fer atenció al que ell anomenà ordre jeràrquic de les veritats revelades, amb la finalitatde poder valorar la importància, major o menor, que cal atribuir a les diferènciesdoctrinals entre les Esglésies. En la tercera sessió el tema fou reprès pel cardenalFranz König, el qual proposà l’expressió que ha romàs en el text conciliar, jerar-quia de veritats, atès que hi ha un ordre qualitatiu entre elles segons la seva especí-fica relació amb el fonament de la fe cristiana.311 La proposta del cardenal aus-tríac fou recollida donant-hi aquesta raó: la importància i el pes de les veritatsdifereixen per raó de llurs lligams específics amb el misteri de Crist i la històriade la salvació.312

Un cert ordre o jerarquia sempre s’ha reconegut en diversos contextos; així, apropòsit de les Escriptures divinament inspirades, sigui quant als seus llibres siguiquant a algunes de les seves parts;313 també amb relació als concilis ecumènics,segons el seu contingut i la seva autoritat;314 semblantment quan ens referim alssagraments315 i també a l’any litúrgic.316

A més, fruit de les circumstàncies i de factors diversos, en la tradició de lesrespectives Esglésies es constaten accents particulars i un interès preferent percerts aspectes de la tradició apostòlica. Precisament, el diàleg ecumènic pot aju-dar a revisar, cada Església, la seva jerarquia en l’exposició de les veritats dins la

309 Ibíd. p. 305 (n. 7).310 DdE 546(1991)377.311 Cf. GRUP MIXT DE TREBALL ESGLÉSIA CATÒLICA-CONSELL MUNDIAL D’ESGLÉSIES: La noció de

jerarquia de les veritats, Ibíd. p. 378 (n.7).312 Cf. Ibíd. p. 378 (n.8).313 Cf. Ibíd. p. 379 (n.11).314 Cf. Ibíd. p. 379 (n.12).315 Cf. Ibíd. p. 379 (n.13).316 Cf. Ibíd. p. 379 (n.14).

67


pròpia tradició. La relació d’una veritat amb el seu centre, que és el misteri deCrist, no es fonamenta en una relació estàtica i teòrica, sinó en la manera con-creta com una Comunitat o Església viu aquesta relació.

En la visita del papa Joan Pau II a la seu del Consell Mundial d’Esglésies, aGinebra, l’any 1984, el secretari general d’aquest organisme, el pastor Visser’tHooft, proposava al papa d’aprofundir en el significat d’aquesta afirmació perpoder extreure’n les corresponents conseqüències. Aquesta proposta donaria peual present document, que resumim.

En parlar de jerarquia el Concili es refereix a “un ordre d’importància”.317 Lajerarquia de les veritats ofereix dues dimensions:

[…] la revelació divina presenta, ella mateixa, un ordre instrínsec, com la transi-ció de l’Antic al Nou Testament. De l’altre costat, en la resposta de fe donadacontínuament pel poble de Déu pelegrí, hom pot constatar un ordre de les veri-tats influït pels contextos històrics i culturals de temps i de lloc.318

Aquesta jerarquia de les veritats de la doctrina ve donada per la seva diferentrelació amb el fonament de la fe cristiana.319 Aquest fonament, cal entendre’lamb relació al misteri de Crist.320 “Aquest fonament és, primer de tot, la realitatdamunt la qual reposen tota la fe i la vida cristianes.”321 Pel que fa a formulacióteològica, “aquest fonament ha de referir-se a la persona i al misteri de Jesucrist”,322

del qual han donat testimoni l’Antic i el Nou Testaments.323

En parlar de jerarquia de les veritats hom fa referència a la connexió que les veri-tats de la fe tenen amb aquest fonament de la fe, que és la persona de Jesucrist.324

Jerarquia de les veritats no vol dir “diferents graus en l’obligació de creure tot el queDéu ha revelat”,325 com si es tractés de determinar diversos graus de certesa i d’ad-hesió, sinó que hom fa referència al fet que les diferents veritats revelades perDéu tenen una major o menor connexió amb el referit fonament.326 En principi es

317 Cf. Ibíd. p. 379 (n.17).318 Ibíd. p. 380 (n.18).319 Cf. CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II: Decret sobre l’ecumenisme (UR), n. 11, c.320 Cf. GRUP MIXT DE TREBALL ESGLÉSIA CATÒLICA-CONSELL MUNDIAL D’ESGLÉSIES: La noció de

jerarquia de les veritats, Ibíd. p. 380 (n.20).321 Ibíd. p. 380 (n.21).322 Ibíd. p. 380 (n.22).323 Cf. Ibíd. p. 381 (n.23).324 Cf. Ibíd. p. 381 (n.24).325 Ibíd. p. 381 (n.25).326 Cf. Ibíd. p. 381 (n.26).


68

pot afirmar que “les veritats que serveixen per a explicar i per a preservar altresveritats més fonamentals tenen només un lligam indirecte amb el fonament dela fe”.327

La jerarquia de les veritats implica que “totes les veritats revelades estan rela-cionades amb el fonament i poden ser ordenades al voltant d’aquest fonament”.328

És partint del reconeixement comú d’aquest fonament de la fe que els cris-tians han de considerar i valorar les seves mútues diferències en la manera d’or-denar les veritats professades entorn d’aquest fonament.329 Hi ha diferències queresponen a una diversitat legítima, ja que no contradiuen la veritat comuna i lamútua comunió.330 Aquestes diferències poden donar-se en el camp de la reflexióteològica i en el de la pietat devocional.331 Altres diferències doctrinals, però,són impediment per a la plena comunió. A través del diàleg ecumènic, caldràdilucidar la relació d’aquestes veritats, que marquen diferència, respecte del fo-nament de la fe, que és el misteri de Crist.332

Com assenyala el document, “El fet que hi hagi una comunió només parcialentre les Esglésies, no sols és degut a llurs desacords relatius a certes doctrines,sinó també als lligams diferents que estableixen entre les veritats i el fonamentde la fe.”333 Precisament el diàleg ecumènic s’esforça a reflexionar sobre la mane-ra com cada Església estableix aquesta connexió entre les diferents veritats reve-lades i el centre o fonament de la fe, per tal d’arribar a certes convergències.334

A través de l’esforç per comprendre com les altres tradicions cristianes ex-pressen i viuen la fe que ens és comuna, cada tradició podrà veure amb unamirada nova la pròpia manera d’expressar i viure aquesta fe. “Concentrant-se enel fonament, una jerarquia de les veritats pot, doncs, ser un instrument de renovacióteològica i espiritual que el moviment ecumènic exigeix.”335

En el context de l’actual acció missionera enmig de la diversitat de cultures, eldocument afirma: “Una jerarquia de les veritats pot també ser un mitjà de garantirque les necessàries expressions de fe de les diverses cultures no portin a unapèrdua de contingut o a una separació de les veritats cristianes en relació amb el

327 Ibíd. p. 381 (n.27).328 Ibíd. p. 381 (n.29).329 Cf. Ibíd. p. 382 (n.32).330 Cf. Ibíd. p. 382 (n.32).331 Cf. Ibíd. p. 382 (n.32).332 Cf. Ibíd. p. 382 (n.33).333 Ibíd. p. 382 (n.35).334 Cf. Ibíd. p. 382 (n.37).335 Ibíd. p. 382 (n.36).

69


fonament.”336 En el camp de la teologia la jerarquia de les veritats permet “d’orde-nar el treball teològic, tot reconeixent alhora la totalitat orgànica i la coherènciade les veritats de la fe, i llurs diferents llocs en relació amb el fonament.”337

4. L’UNIATISME, MÈTODE D’UNIÓ DEL PASSAT, I LA RECERCA ACTUAL

DE LA PLENA COMUNIÓ

Document de la Comissió Mixta per al Diàleg Teològicentre l’Església catòlica i l’Església ortodoxa,338 23 de juny de 1993

L’any 1980 es constituí la Comissió Mixta Internacional per al Diàleg Teolò-gic entre l’Església ortodoxa i l’Església catòlica. El treball d’aquesta comissió,centrat fonamentalment en temes d’eclesiologia, cristal·litzà en documents queexpressen els acords als quals ha arribat. Diguem que aquests acords no sónsorpresa, després que els moviments renovadors, sobretot de la primera meitatdel segle passat (sobre Sagrada Escriptura, litúrgia, patrologia, catequesi, pasto-ral…), ajudats del moviment ecumènic, havien obligat a revisar a fons algunsposicionaments de la teologia tradicional.

Deixant a banda el primat del papa, que és un tema doctrinal, el diàleg entrel’Església catòlica i l’Església ortodoxa té un altre entrebanc, d’índole ben dife-rent: en diem l’uniatisme. Aquest problema fou posat sobre la taula de la ComissióMixta des del començament; per tant, abans de la caiguda del comunisme i deles subsegüents transformacions que han afectat l’est d’Europa. La importànciad’aquesta qüestió, no resolta, ha fet que els treballs d’aquesta Comissió Mixtahagin quedat encallats en espera de la resposta que es doni als seus dos últimsdocuments, dedicats precisament a l’uniatisme. Fins i tot algunes Esglésies del’Ortodòxia han suspès la seva participació en aquesta Comissió per forçar laresposta a aquest contenciós.

I què és l’uniatisme?A través de la premsa del moment, vam tenir informació que en els països

vinguts del comunisme, els catòlics, que fins ara hi vivien ignorats i perseguits,havien començat a aixecar el cap, tot reivindicant la propietat d’esglésies i edificisque les autoritats comunistes els confiscaren a benefici dels ortodoxos, única

336 Ibíd. p. 383 (n.38).337 Ibíd. p. 383 (n.39).338 DdE 598(1993)628.


70

presència cristiana tolerada en aquells països durant la dictadura comunista, iencara amb doloroses restriccions. Aquestes reivindicacions patrimonials hananat acompanyades de violències incontrolades.

Més enllà, però, d’aquests enfrontaments per raó del dret de propietat sobreuns edificis, la qüestió presenta un altre aspecte més greu: el debat sobre la ma-teixa legitimitat de la presència de catòlics de ritu oriental en aquelles terresd’orient de majoria ortodoxa. Són les anomenades Esglésies uniates,339 expressió d’unto més aviat despectiu amb què hom es refereix a les comunitats catòliques deritu bizantí implantades a l’Orient. Es tracta de catòlics orientals (per naixença,mentalitat, llengua, geografia, història…) i de ritu oriental (per tant, que en elsvariats aspectes de la vida eclesial no es diferencien dels ortodoxos, excepte perla comunió amb el papa, a qui reconeixen el primat sobre tota l’Església). No esnega el dret als catòlics de ritu llatí, que se’ls considera forans, és a dir, provi-nents d’Occident, a ser atesos per l’Església catòlica.

La declaració que l’any 1990 feia aquesta mateixa Comissió Mixta ja indicavaque “el problema de l’uniatisme és urgent i ha de tenir prioritat sobre els altrestemes que han de ser discutits en el diàleg”.340

El terme uniatisme —diu la Comissió Mixta— designa ací l’esforç per realitzar launitat de l’Església tot separant de l’Església ortodoxa comunitats o fidels ortodo-xos sense considerar que, segons l’eclesiologia, l’Església ortodoxa és una Esglé-sia-germana que ofereix per ella mateixa els mitjans de gràcia i de salvació.

I afegeix: “En aquest sentit […] rebutgem l’uniatisme com a mètode de recercade la unitat perquè s’oposa a la tradició comuna de les nostres Esglésies.”341

D’on ha nascut l’uniatisme?A l’inici del segon mil·lenni, les excomunions mútues entre Roma i Constan-

tinoble, ningú no les va considerar com un trencament definitiu. De fet les rela-cions entre les cristiandats oriental i occidental encara van continuar desprésd’aquells fets de 1054. Fou la quarta croada, de l’any 1204, la que va malmetreaquella fràgil relació.

Ben aviat, però, tenen lloc alguns intents al nivell més alt per recuperar launió trencada. En alguns casos els esforços culminen en acord d’unió, per bé que

339 Per a una informació més àmplia, vegeu:Carlos DE FRANCISCO VEGA: Las Iglesias Orientales Católicas, Madrid: San Pablo 1997.340 COMISSIÓ MIXTA ESGLÉSIA CATÒLICA-ESGLÉSIA ORTODOXA: Declaració sobre l’uniatisme,DdE 537(1991)92 (n. 6).341 Ibíd., n. 6.

71


transitòria. Així: en el Concili Ecumènic IV del Laterà (1215), en el de Lió (1274),i en el de Basilea-Ferrara-Florència-Laterà (1431-1445). Les motivacions i inter-ferències d’interessos aliens al bé de l’Església feren que aquests esforços no arri-bessin a resultats del tot satisfactoris i menys encara duradors.

Durant la segona meitat d’aquest segon mil·lenni l’intent de refer la unitatsegueix uns altres camins: aconseguir que els ortodoxos de mica en mica aban-donin les seves Esglésies per fer-se catòlics. Aquesta acció tingué com a resultatun nombre creixent de comunitats catòliques a l’Orient, que estaven unides aRoma i que vivien enmig de les Esglésies ortodoxes, separades de Roma. Ini-cialment fou respectada la “identitat oriental” —el que se’n diu el seu ritu— d’aques-tes comunitats cristianes orientals (inicialment ortodoxes i després esdevingudescatòliques per la seva acceptació del primat del papa); amb el temps, però, s’anàimposant una voluntat de llatinització dissimulada, és a dir, que aquells catòlicsorientals s’anessin assimilant progressivament al model llatí o occidental pel quefa a la pietat, la litúrgia, l’expressió teològica… i, consegüentment, s’anessin apar-tant del model oriental, que una mentalitat uniformadora aleshores imperantinterpretava com un perill per a la necessària unitat de l’Església.

Aquesta acció expansiva de l’Església catòlica a l’Orient es fonamentava en elfet que ella es considerava a si mateixa l’única dipositària de la salvació. La reac-ció de l’Església ortodoxa davant aquesta pèrdua de fidels consistia a intentarrecuperar-los, fent que tornessin a l’Ortodòxia, la qual també es considerava a simateixa com l’autèntica dipositària de la salvació. És fàcil d’imaginar que aquesta“acció missional” ha estat una font de conflictes i de molts sofriments al llarg delsúltims quatre segles.

Si la via conciliar havia fracassat durant la primera meitat del segon mil·lenni,aquest nou intent per aconseguir la unió a través de les anomenades conversionsindividuals, de grups i a vegades de diòcesis senceres, no ens sembla avui uncamí encertat ni els seus resultats, globalment considerats, han estat satisfacto-ris. Com diu la declaració de la Comissió Mixta que ens ocupa: “aquesta formad’«apostolat missioner», descrita abans i que ha estat anomenada uniatisme, ja nopot ser més acceptada ni com a mètode a seguir ni com a model de la unitatbuscada per les nostres Esglésies”.342

La pregunta que ens fem és: per tant, vol dir això que actualment l’Esglésiacatòlica hauria de desaparèixer d’Orient, invitant aquestes comunitats, ara catò-liques, a retornar novament a l’Ortodòxia?

342 COMISSIÓ MIXTA ESGLÉSIA CATÒLICA-ESGLÉSIA ORTODOXA: L’uniatisme, mètode d’unió del pas-sat, i la recerca actual de la plena comunió.

Ibíd. p. 628 (n. 12).


72

La Comissió Mixta en el present document afirma: “Pel que fa a les Esglésiesorientals catòliques, és clar que tenen, com a part de la comunió catòlica, el dretd’existir i d’actuar per tal de respondre a les necessitats espirituals de llurs fi-dels.”343

Essent així, quin és, doncs, el problema i quina la solució, segons la ComissióMixta?

Tot reconeixent el dret a la seva normal activitat a les Esglésies orientals catò-liques que en el passat van restablir la seva comunió amb el papa, el documentindica:

L’acció pastoral de l’Església catòlica, tant de ritu llatí com de ritu oriental, ja notendeix a fer passar els fidels d’una Església a l’altra; és a dir, ja no pensa a ferproselitisme entre els ortodoxos. Tendeix a respondre a les necessitats espiritualsdels seus propis fidels i no té cap voluntat d’expansió en detriment de l’Esglésiaortodoxa.344

Per tant, es tracta de respectar els drets dels actuals catòlics orientals de rituoriental, sense entrar en valoracions sobre la legitimitat històrica referent a lamanera com es va implantar en el passat aquesta presència catòlica a l’Orient.

El document que ens ocupa proposa unes “regles pràctiques” per ajudar areconduir aquesta complexa problemàtica originada per la coexistència d’orto-doxos i catòlics en unes mateixes terres d’Orient. Són les següents: voluntat deperdó mutu; desig de la plena comunió; diàleg de l’amor; diàleg teològic; evita-ció de tot el que pugui mantenir la discòrdia, el menyspreu i l’odi; esforç per partdels dirigents catòlics a l’hora de conduir llurs fidels per aquests camins; evitaciódel proselitisme; respecte de la llibertat dels fidels sense interferències; respon-sabilitat dels dirigents de les comunitats pel que fa a l’acció pastoral i respecteque, com a tals, els han de retre els fidels; denúncia de les violències (les quepateix la mateixa comunitat i les que ella pugui generar); importància que elsdirigents de les diferents Esglésies col·laborin i es respectin mútuament en laseva acció pastoral; solució de les diferències sobre béns i propietats sense recór-rer a les instàncies civils.345

L’arquebisbe Mons. Elies Zoghby, del patriarcat grecocatòlic d’Antioquia deSíria, expressa la inquietud amb què viu la seva situació com a uniata, és a dir,catòlic oriental de ritu oriental. Després d’afirmar sense ambigüitats “estic en

343 Ibíd., n. 3.344 Ibíd., n. 22.345 Ibíd., n. 19-31.

73


comunió indefectible amb el bisbe de Roma, i hi estaré fins a la fi dels meusdies”,346 es pregunta si l’uniatisme no fou implícitament condemnat pel Vaticà IIi per Pau VI, i manifesta que “els papes i els teòlegs catòlics afirmen que lesdiferències entre les dues Esglésies tenen per objecte «veritats» de segon rang,que no justifiquen la ruptura de comunió” que hi ha entre ambdues Esglésies.347

Finalment, Mons. Zoghby cita el testimoni del representant del patriarcat deConstantinoble, Mons. Vsévolod, que, adreçant-se al sínode grecocatòlic deKíev, els diu: “Si fallem en aquesta missió [de la unitat], germans meus, temo perles nostres ànimes, ja que haurem de donar compte davant Déu del nostreramat […]”.348 I el mateix bisbe ortodox recorda als bisbes catòlics de Kíev unesparaules de Joan Pau II pronunciades a Constantinoble l’any 1979, en la festa deSant Andreu: “La qüestió que ens hem de plantejar” —diu el papa— “no és tantde saber si podem restablir la plena comunió, sinó sobretot si tenim dret a restarseparats.”

Ara com ara ortodox unit són dues paraules que expressen realitats i situacionscontradictòries. El dia que fos possible dir-les juntes, és a dir, quan ser ortodoxno exclogui estar en plena comunió amb el bisbe de Roma ni amb l’Esglésiacatòlica, de la qual el papa és el centre de comunió, aleshores l’uniatisme, lesEsglésies uniates, ja no seran problema. L’uniatisme, prescindint del seu origenhistòric i considerant-lo simplement com un fet actual, no és impediment per ala plena comunió; més aviat és conseqüència de la manca d’aquesta comunióplena. L’uniatisme és una realitat nascuda d’una situació de divisió, i que noméses podrà superar amb la plena comunió.

5. LA DOCTRINA DE LA JUSTIFICACIÓ

Declaració conjunta entre la Federació Luterana Mundial i l’Esglésiacatòlica.349 Ratificació: 31 d’octubre de 1999

Es tracta d’un document que recull l’acord entre protestants i catòlics sobre ladoctrina de la justificació. La signatura d’aquest acord s’esdevenia el dia 31 d‘oc-tubre de 1999, 482è aniversari de la Reforma. El lloc escollit fou Augsburg, a

346 ELIES ZOGHBY: “Declaració”. DdE 669(1997)93.347 Ibíd., p. 94.348 Ibíd., p. 95.349 DdE 691(1998)90 (Declaració conjunta).DdE 732(1999)702 (Annex a la Declaració conjunta)


74

l’església protestant de Santa Anna, on s’arribà processionalment des de la cate-dral de la mateixa ciutat. A Augsburg, l’any 1530, se signà la primera confessióde fe reformada, redactada per Melanchton, amic de Luter i de tarannà concilia-dor. A la mateixa ciutat, l’any 1555, se signà la Pau d’Augsburg entre protestantsi catòlics. La data i el lloc foren, per tant, adequadament escollits per emmar-car un fet que podria modificar una història de prop de 500 anys de separació.El document ha estat objecte d’elogis i d’esperances en el camí de l’ecumenisme.Però també ha desvetllat veus de reserva i descontentament, tant en l’àmbit pro-testant com en sectors integristes despenjats del catolicisme (Ecône).350

A qui subestimi aquest acord, pensant que hauria estat preferible que l’esforçdel diàleg s’hagués orientat cap a d’altres punts de la fe cristiana considerats mésessencials, caldria recordar-li que, segons paraules del mateix Luter, la doctrinasobre la justificació constitueix l’article stantis vel cadentis Ecclesiae, val a dir, la veri-tat del credo cristià que fa que “l’Església s’aguanti o bé que s’enfonsi”, que esdesviï de la veritat o bé que s’hi mantingui fidel. Segons el Reformador, per tant,aquesta doctrina és talment substancial que defineix la mateixa identitat de l’Esglé-sia: que l’Església sigui o no sigui depèn de com la mateixa Església entén i en-senya la doctrina sobre la justificació. O, com diu el Van de Pol, membre del’Església reformada holandesa, rebut l’any 1940 a l’Església catòlica, on fou or-denat prevere: “la sola gratia [que deia Luter] és, segons el testimoniatge de laReforma, la medul·la i la síntesi de tota la fe cristiana […]”.351 O, com diu lamateixa Declaració conjunta que comentem: “La doctrina de la justificació tin-gué una importància cabdal per a la Reforma luterana del s. XVI.”352

En el Congrés Internacional Luteranocatòlic, celebrat a Salamanca l’any 1980,amb motiu del 450è aniversari de la Confessio Augustana o Confessió d’Augsburg,que fou lliurada a l’emperador Carles V d’Alemanya en la convenció celebradaen aquella ciutat alemanya, l’any 1530, el professor Vilmos Vajta afirmava que“les conseqüències per a l’eclesiologia que presenta la doctrina de la justificacióper la fe constitueixen fins avui el vertader problema del diàleg [entre luterans icatòlics]”.353

350 Alfredo ABAD HERAS (IEE): “Reflexiones de un pastor evangélico sobre la DeclaraciónConjunta sobre la Doctrina de la Justificación 1997”, a Pastoral Ecuménica, 54(2001)115.

351 W. H. VAN DE POL: El sentit del protestantisme, Barcelona: Edicions 62, 1968, p. 128.352 Cf. Declaració conjunta, n. 1.353 “La confesión de fe de Augsburgo ayer y hoy”, a Bibliotheca Oecumenica Salmanticensis

6(1981) 81. Salamanca 1981.

75


L’any 1957 H. Küng publicava la seva obra Rechtfertigung, en què arriba a laconclusió que la doctrina sobre la justificació del teòleg protestant K. Barth (undels més grans teòlegs del cristianisme del segle XX) no diferia de la doctrinacatòlica. En vista d’aquesta afirmació, Barth escriu a Küng una carta en la qual lidiu que si aquesta coincidència és certa, està disposat a presentar-se a Trento, ien l’església de Santa Maria la Major d’aquella ciutat —on se celebrà el conciliecumènic en què l’Església catòlica condemnà determinades doctrines del pro-testantisme— ell confessarà humilment: “patres, peccavi”.354

En el context que ens ocupa, justificació significa el procés pel qual la personaesdevé justa i agradable als ulls de Déu, perdonada, reconciliada, santificada.Justificació ve de JUSTIFICARE = JUSTUM FACERE, fer o esdevenir just. En la justificacióde la persona es fa realitat l’obra salvadora de nostre Senyor Jesucrist, de qui Déuha fet la nostra justícia, com diu l’apòstol Pau.355 L’anunci de la Bona Nova, la fe,la vida sacramental… apunten cap a aquest objectiu: transformar l’home peca-dor i allunyat de Déu en fill seu, digne de la seva misericòrdia, “justificat”.

Espigolant en la mateixa Declaració conjunta, extraiem les següents afirma-cions, indicatives del consens entre luterans i catòlics a què s’ha arribat al mo-ment actual:

La justificació és obra de la sola gràcia de Déu.356

El pecador és justificat per la fe en l’acció salvífica de Déu en Crist […]. Aquestafe és activa en l’amor i, aleshores, el cristià no pot ni ha de restar sense obres, peròtot el que en l’ésser humà precedeix o segueix el lliure do de la fe no és motiu dejustificació ni la mereix.357

[…] el justificat, al llarg de tota la seva vida, ha d’acudir constantment a la gràciaincondicional i justificadora de Déu […] i és cridat incessantment a la conversiói la penitència i perdonat una i altra vegada.358

[…] els manaments de Déu conserven tota la seva validesa per al justificat.359

[…] les bones obres […] segueixen a la justificació i en són el fruit.360

Aquesta Declaració conjunta, d’una banda, respon a la necessitat de materia-litzar els resultats d’un perllongat diàleg entre luterans i catòlics i de diversos

354 H. KÜNG: La justificación, p. XXII. Barcelona: Estela 1967.355 1 Cor, 1, 30.356 FEDERACIÓ LUTERANA MUNDIAL- ESGLÉSIA CATÒLICA: Declaració conjunta sobre la doctri-

na de la justificació, n. 19.357 Ibíd. n. 25.358 Ibíd. n. 28.359 Ibíd. n. 31.360 Ibíd. n. 37.


76

documents conjunts que han precedit la referida Declaració; i, de l’altra, cons-tata les diferències que encara subsisteixen en aquest llarg camí, al costat denotables acords assolits. La present Declaració conjunta no és altra cosa quel’expressió del consens en allò essencial a què s’ha pogut arribar a través d’unllarg camí, sense, però, menystenir els caps que resten encara per lligar. Aquestconsens assolit sobre els punts bàsics referents a la doctrina sobre la justificaciópermet afirmar —així ho constata solemnement aquesta Declaració conjunta enel preàmbul i en l’epíleg— que des d’ara les diferències que encara resten perresoldre no justifiquen les mútues condemnes —entre l’Església catòlica i lesEsglésies de la Reforma— que fins ara han pesat amb relació a la doctrina sobrela justificació.361

En dues ocasions hom al·ludeix al fet que “al segle XVI, les divergències quantal missatge bíblic de la justificasció, no sols foren la causa principal de la divisióde l’Església occidental, sinó que també van donar peu a les condemnesdoctrinals”,362 Davant d’aquest “canvi de posició”, hom està temptat de pensarque les mútues condemnes del segle XVI foren el trist resultat d’un simple malen-tès o d’una interpretació precipitada i poc madura. Aquesta interpretació delsfets, però, sí que fóra un desencert i un greu desconeixement de la història. Peraixò:

[…] la present Declaració conjunta es funda en la convicció que, en superar lesqüestions controvertides i les condemnes doctrinals del passat, les Esglésies nosubestimen les referides condemnes ni reneguen del seu passat. Ben al contrari, la

361 Per tant, les condemnes doctrinals del segle XVI, si més no quant a la doctrina de la justificació,s’interpreten distintament, de manera que les condemnes del Concili de Trento no s’apliquen almagisteri de les Esglésies luteranes exposat en la present Declaració, i les condemnes de lesConfessions luteranes no s’apliquen al magisteri de l’Església catòlica exposat en la presentDeclaració.

(DC, n. 41. Cf. també n. 1 i 13).362 Ibíd. n. 13. Diu la Confessió d’Augsburg:

Ensenyem, a més, que nosaltres no podem aconseguir el perdó dels pecats i la justícia davant deDéu pels nostre mèrits, obres o satisfaccions, sinó que rebem el perdó dels pecats i esdevenimjustos davant Déu per la gràcia, per causa de Jesucrist i per mitjà de la fe, si nosaltres creiem queCrist va sofrir per nosaltres i que, gràcies a Ell, ens són perdonats els pecats i ens són concedidesla justícia i la vida eterna. Perquè Déu vol considerar aquesta fe com a justícia davant d’Ell, i ens lacompta com a justícia, d’acord amb el que diu sant Pau a la carta als cristians de Roma, cap. 3 i 4.

(CA, article 4).Cf. “La confesión de fe de Augsburgo ayer y hoy” a Bibliotheca Oecumenica Salmanticensis

6(1981)352. Salamanca 1981.

77


Declaració està impregnada de la convicció que en llurs respectives històries, lesnostres Esglésies han assolit nous punts de vista. Hi ha hagut fets que no sols hanobert nous camins, sinó que també han exigit que les Esglésies hagin examinatamb nous ulls aquelles condemnes i qüestions que eren font de divisió.363

La Declaració conjunta fa una presentació del “missatge bíblic sobre la justi-ficació”, constata la dificultat que ha suposat aquest tema en el diàleg ecumènicentre protestants i catòlics i indica el consens a què s’ha arribat. A continuació,desenvolupa els diferents aspectes d’aquest consens entorn dels següents epí-grafs: impotència i pecat de l’home, perdó del pecat i font de justícia, justificacióper fe i per gràcia, el pecador justificat, llei i evangeli, certesa de la salvació, lesbones obres del justificat. Aquests set punts, que formen el cos central de laDeclaració conjunta, són presentats de manera molt pedagògica: primer s’hi anun-cia el nivell de consens en allò essencial a què s’ha arribat, i a continuació segueixuna breu constatació d’aquells accents i perfils que marquen diferència, vistosdes del protestantisme i des del catolicisme, respectivament; diferència, però,que en cap cas no afecta el nucli essencial de la doctrina, sobre el qual hi ha pleconsens.

A aquesta Declaració conjunta, signada el 19 d’octubre de 1997, seguí unannex, anomenat també Declaració adjunta, en el qual es reiteren o matisen certscontinguts de la Declaració conjunta inicial: sobre el perdó dels pecats, la reno-vació interior per l’acció de l’Esperit Sant, el simul justus et peccator, la concupiscèn-cia, la sola gratia, la sola fides, la recompensa futura, i el caràcter fonamental de ladoctrina de la justificació en la vida de les nostres Esglésies. Aquest annex reiterala valor de la doctrina sobre la justificació i recorda que “és mesura i criteri per ala fe cristiana”.364

Posa punt final a aquest llarg procés una mena de protocol o “Comunicatfinal comú”, en el qual, manllevant paraules de la mateixa Declaració conjun-ta, es reitera el consens en allò essencial a què la Federació Luterana Mundiali l’Església catòlica han arribat, en la present Declaració conjunta, amb relació ala doctrina sobre la justificació i, en conseqüència, l’anul·lació de la vigència, apartir d’ara, de les mútues condemnes sobre aquesta doctrina que s’havien bes-canviat al segle XVI catòlics i protestants. Hom reitera el compromís de conti-nuar el diàleg sobre aquesta doctrina en aquells punts en què no s’ha arribat

363 FEDERACIÓ LUTERANA MUNDIAL- ESGLÉSIA CATÒLICA: Declaració conjunta sobre la doc-trina de la justificació, n. 7. Cf. també n. 42.

364 “Annex”, n. 3.


78

encara a un consens, per tal de poder “assolir la plena comunió eclesial, unaunitat en la diversitat, en la qual les diferències subsistents podrien esser «recon-ciliades» i no causarien cap divisió”.365 Una diversitat reconciliada significa una dife-rència o divergència que no causa divisió, és a dir, que és compatible amb unacomunió plena, ja que està integrada dins un marc comú d’acords generals.

365 “Comunicat final”, n. 3.

79


V. L’ecumenisme, camí cap a la unitat.Però, quina unitat?

El mot ecumenisme per a molts no resulta del tot nou. Fins i tot el seu significat,encara que vagament, és prou conegut: és un moviment que es proposa apartarels entrebancs que impedeixen arribar a la plena comunió de tots els cristians.Arribar a la plena unitat de les Esglésies és l’horitzó de l’ecumenisme, però nol’objecte de la tasca ecumènica, atès que aquesta unitat és un do de Déu, no elresultat de l’esforç humà.

En l’acció ecumènica se senten compromeses totes les Esglésies.Hi ha, però, una pregunta que cal fer, d’entrada, i que condiciona la manera

d’entendre el moviment ecumènic i la forma de participar-hi. És aquesta: de qui-na unitat es tracta? La resposta sembla òbvia: la unitat volguda per Jesucrist, enqui l’Església es fonamenta i s’inicia. Però, Jesucrist com vol la unitat de la sevaEsglésia? Ací la resposta no és coincident, perquè cadascú no pot deixar d’enten-dre la unitat de l’Església (volguda per Jesucrist) des de la pròpia eclesiologia, és adir, segons la manera com entén l’Església la confessió o denominació a la qualun pertany.

La posició de l’Església catòlica pertocant a la unitat de l’Església, podríemexpressar-la en els següents enunciats.

1. EL CAMÍ DE LA UNITAT DELS CRISTIANS,DES DE LA PERSPECTIVA DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA

a) Jesucrist instituí una sola Església, de manera que la unitat és una caracte-rística o nota constitutiva del mateix ésser de l’Església.

Ni el protestantisme nega aquesta unitat. Diu Peter Brunner: “No és missiódels cristians a la terra establir la unitat en l’Església, ja que aquesta unitat ésdonada junt amb el mateix ésser de l’Església. Que l’Església sigui una és com un


80

axioma.”366 El mateix autor, però, considera que “hi ha una legítima pluralitatd’Esglésies”. En què quedem: d’Església, n’hi ha una o n’hi ha diverses?

La mirada amb què Luter contempla la condició de l’home, com interpreta elseu pecat i el valor de les bones obres practicades per l’home, i atesa la situacióque presentava l’Església a la seva època, van afavorir una concepció de l’Esglésiacom a realitat invisible i espiritual,367 de manera que la “unitat de l’Església no espresenta primerament com a unitat dels seus membres sinó com la unitat deCrist que actua sobre els seus membres”.368 Des d’aquesta perspectiva protestant,la pluralitat d’Esglésies no impedeix la unitat eclesial.

b) La unitat dels cristians, que deriva del fet que l’Església és una, es refereixprimerament a una realitat invisible, ja que “l’Església és en Crist com un sagra-ment, és a dir, signe i instrument de l’íntima unió amb Déu i de la unitat de tot elgènere humà”.369 I és que Crist “comunicant el seu Esperit als seus germans, cridatsd’entre totes les nacions, els ha constituït místicament en el seu cos”.370 “En aquestcos la vida es comunica als creients, els quals per mitjà dels sagraments s’uneixend’una manera misteriosa i ben real al Crist.”371 És la unitat interior en la qual es fapresent la comunió amb Déu Trinitat: l’Església es manifesta “com un poble aple-gat per la unitat del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”.372

c) La unitat dels cristians s’entén, a la vegada, com una realitat visible. L’Esglé-sia no és una realitat purament invisible i espiritual: és també una realitat social ihistòrica, de tal manera que ambdues realitats són mútuament interdependents:

[…] una profunda analogia fa semblant l’Església al misteri del Verb encarnat.Perquè, així com la naturalesa assumida serveix al Verb diví com d’òrgan viu de

366 Citat a Thomas SARTORY: “La Iglesia y las Iglesias”, a Panorama de la teología actual. Madrid:Guadarrama 1961, p. 441.

367 Diu Luter:

Per la qual cosa, el qui no vulgui equivocar-se que s’atengui fermament a això: que la cristiandatés una assemblea espiritual de les ànimes en una mateixa fe, i ningú no pot ésser considerat coma cristià segons el seu cos, a fi que sàpiga que la cristiandat natural, essencial, vertadera, resideixen l’esperit i no en una cosa exterior.

Citat a Carlos BOYER, Lutero, su doctrina. Barcelona: Balmes, 1973.368 Ibíd., 442.369 CONCILI ECUMÈNCI VATICÀ II: Constitució dogmàtica sobre l’Església (LG), n.1.370 Ibíd., n. 7, a.371 Ibíd., n. 7, b.372 Ibíd., n. 4.

81


salvació, unit indissolublement a ell, d’una manera semblant l’organisme social del’Església està al servei de l’Esperit de Crist, que la vivifica.373

Aquesta unitat visible es manifesta en “la professió de la fe, els sagraments i pelrègim i comunió eclesials”.374

Diu J. Adam Möhler:

La idea d’una Església fundada per Crist a la terra, que sigui invisible, repugna alcristianisme de tal manera que l’Església visible és pressupostada a tot arreu: perJesucrist, pels seus apòstols, per l’Església originària; tant endarrere com anem,aquesta Església visible ja existeix.375

d) No s’ha d’infravalorar, per tant, la present situació de desunió dels cris-tians en el pla de la visibilitat, com si es tractés d’un fet irrellevant. L’actual mancade plena comunió dels cristians és manifestament contrària a la voluntat deJesucrist.

Barth afirma: “No hi ha una justificació teològica, no hi ha una justificacióespiritual, no hi ha tampoc una justificació bíblica de l’existència d’una pluralitatd’Esglésies realment separades entre si, que s’exclouen entre si internament i, pertant, també externament.”376

e) La triple dimensió en què la unitat dels cristians es manifesta visiblement(unitat de fe per l’ensenyament dels apòstols; unitat en l’acció sacramental; vidasocial en comunió fraterna sota la direcció d’uns mateixos pastors) tingué el seuorigen en els apòstols, els quals pertanyen a l’etapa fundacional de l’Església: unaetapa que ja no es repeteix amb tots els seus elements en l’etapa següent, la delssuccessors dels apòstols. El testimoniatge apostòlic té caràcter normatiu per al’Església de tots els temps. Per això tota Església s’entén a si mateixa com aapostòlica, és a dir, provinent dels apòstols i fidel al llegat dels apòstols.

f) L’Església de Jesucrist és també catòlica. Catòlica vol dir que la unitat excloula uniformitat. La unitat existeix allí on s’apleguen elements diversos. Efectiva-ment, allò que és uniforme no necessita unitat. L’Església de Jesucrist és una perquèés catòlica, és a dir, universal, per tant, capaç d’aplegar les legítimes diversitats:aquelles diferències que no divideixen ni contraposen, sinó que enriqueixen.

373 Ibíd., n. 8, a.374 Ibíd., n. 14, a. Cf. Salvador PIÉ-NINOT: Introducción a la Eclesiología. Estella (Navarra):

Verbo Divino, 1998, p. 97.375 J.A. MÖHLER: La unitat en l’Església, p. 175.376 Citat a Thomas SARTORY: “La Iglesia y las Iglesias”, p. 443.


82

Màximos IV, patriarca melquita d’Antioquia, de Jerusalem i d’Alexandria, deiaamb aquell to desimbolt que el caracteritzava: “Caldria començar per convertirl’occident llatí al catolicisme, a la universalitat del missatge de Crist […]. Uni-formitat no és conciliable amb la universalitat catòlica.”377

El camí cap a la unitat, per tant, és contrari a la fusió i a l’absorció. La fusió ésla barreja d’elements de la qual en neix un de nou, que no és cap dels compo-nents precedents. L’absorció comporta la desaparició d’elements en benefici d’un,que es converteix en l’unic guanyador dels elements que entren en joc. La unitat,en canvi, suposa el respecte a la diversitat; una diversitat que no prové de lasimple tolerància, sinó que volgudament és entesa com a possibilitat de formarpart d’un conjunt sense haver de renunciar a la pròpia identitat. L’Esperit Sant,ànima de l’Església, és anomenat principi d’unitat i font de diversitat.378

Un sermó d’un autor africà del segle VI conté aquesta reflexió:

Si algú digués a un dels nostres:—Has rebut l’Esperit Sant: ¿com és que no parles en totes les llengües?L’interpel·lat ha de respondre:—Sí, certament, ja parlo en totes les llengües, perquè sóc membre del cos deCrist, que és l’Església, que parla en totes les llengües.379

g) La unitat és do de Déu i és també objecte de la pregària. “Allò que ha estatpromès a l’Església, ho és de tal manera que hom ho pot demanar per obtenir-ho.Així al cànon de la missa preguem per l’Església i per la unitat que li és prome-sa.”380 Segons el cardenal Kasper, la unió:

[…] no és qüestió de debats i compromisos polítics per part de les Esglésies, ni dequalsevol forma d’unió, sinó de recíproc intercanvi espiritual i de mutu enriqui-ment. L’oikumene és un procés espiritual, en el qual no es tracta de trobar el camíper tornar enrere, sinó el camí per avançar.381

h) La veracitat de la promesa de Jesucrist ens obliga a creure que la sevaEsglésia mai no ha deixat d’existir. Això equival a dir que l’Església mai no hadeixat de ser una, atès que la unitat pertany a la mateixa naturalesa de l’Església.

377 Wilhelm DE VRIES: “Le chemin de l’unité dans les perspectives de l’Église orientale”, aUnité de l’Église et tâche oecuménique, Editions l’Orante, 1963, p. 104.

378 Prefaci de la missa per a la Unitat dels Cristians.379 Sermó 8, 1-3: P.L. 65, 743-744. Cf. Litúrgia de les Hores, II, p. 945 (dissabte VII

setmana de Pasqua)380 Volk HERMANN: “L’unité du monde chrétien comme tâche de l’Église”, a Unité de l’Église et

tâche oecuménique, Editions l’Orante, 1963, p. 86.381 W. KASPER: “La teologia ecumènica avui”, DdE 812(2003)443.

83


Ens referim, és clar, a l’Església i a la seva unitat en la manifestació històrica, noúnicament a la unitat espiritual i invisible. “És per a nosaltres una afirmació de feque la unió dels cristians significa reunió en l’Església catòlica com a única ivertadera Església de Jesucrist. En aquesta afirmació s’expressa la comprensióque l’Església té de si mateixa.”382 Com diu el Vaticà II:

Aquesta [val a dir, la descrita anteriorment] és l’única Església de Crist, la qualprofessem en el Símbol que és una, santa, catòlica i apostòlica, la mateixa que elnostre Salvador, un cop ressuscitat, va deixar en mans de Pere perquè la pasturési va encomanar a ell i als apòstols de difondre-la i de guiar-la, la mateixa que vaerigir per sempre més com a columna i fonament de la veritat. Aquesta Esglésiacom a societat constituïda i organitzada en el món perdura en (subsistit in) l’Esglé-sia catòlica.383

Aquesta comprensió de si mateixa que l’Església catòlica expressa en el Vati-cà II pot semblar coincident amb la que tradicionalment havia tingut i que, en elpassat, donà peu a la pràctica del retorn: que els altres cristians tornin cap a l’Es-glésia catòlica. Aquest retorn comportava el perill d’absorció. El canvi de perspec-tiva, però, és evident: l’originalitat del Vaticà II consisteix a substituir la visiójuridicista de l’Església, entesa com a societas visibilis, per una concepció de l’Esglé-sia entesa com a communio, en la qual allò que és visible esdevé signe (sagrament)de l’invisible. És el que anomenem naturalesa sacramental de l’Església. Aquestanova perspectiva és el que permet entendre de manera diferent el valor i la fun-ció de les Esglésies no catòliques i també la relació entre l’Església catòlica i lesaltres Esglésies: “L’Església se sent unida per moltes raons amb aquells qui, pel fetde ser batejats, s’honoren amb el nom de cristians, però no professen íntegra-ment la fe o no conserven la unitat de comunió amb el successor de Pere.”384

2. LA RECONCILIACIÓ DE LES ESGLÉSIES EN LA COMUNIÓ PLENA

NECESSITA UNA PEDAGOGIA PRÈVIA

i) El camí vers la plena comunió es mou entre dos extrems: la impaciència i laresignació (K. Rahner). Cal valorar les aportacions que al llarg d’aquests quaran-ta anys han anat fent els diferents grups interconfessionals, comissionats per les

382 Volk, HERMANN: “L’unité du monde chrétien comme tâche de l’Église”, a Unité de l’Égliseet tâche oecuménique, Editions l’Orante, 1963, p. 84.

383 CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II: Constitució dogmàtica sobre l’Església (LG), n. 8, p. 297.384 Ibíd. n. 15.


84

respectives autoritats de les Esglésies que representen, a fi que els acords assolitssiguin objecte d’una creixent receptio per part de les respectives Esglésies i deter-minin els canvis que corresponguin en les relacions mútues. Semblantment, elscontactes que de fa anys es prodiguen entre les Esglésies contribueixen a fomen-tar el diàleg i la germanor, i s’anticipa a aquella relació que de maneres diferentsés habitual entre les Esglésies particulars. La plena comunió visible, terme vers elqual el moviment ecumènic tracta d’obrir camins, cal entendre-la no com el re-sultat d’una opció individual, sinó de les Esglésies locals.

j) Una de les comissions interconfessionals sortides després del Vaticà II, arafa 20 anys, va dedicar el seu esforç a un tema tan delicat i complex com és el dela unitat, objectiu i raó de ser del moviment ecumènic. Ens referim a l’extensdocument redactat per la Comissió Mixta integrada per membres de l’Esglésiacatòlica i de la Federació Luterana Mundial.385 Segons aquest document conjunt,la unitat de l’Església ve de Jesús, es fonamenta en Déu Trinitat i es realitza en lacomunió fruit de la Paraula, els sagraments i el ministeri ordenat.386

El document conté una referència a l’acord d’unió de Florència. El fet queaquell acord aprovat en el Concili Ecumènic celebrat a Florència, amb la partici-pació de la jerarquia de l’Església ortodoxa, hagués estat tan fràgil (va durar no-més 15 anys) ha fet que se’l considerés un fracàs. De fet, l’esperit que va conduiraquest procés d’unió va ser ben diferent d’aquell anterior aprovat en el ConciliEcumènic IV del Laterà, l’any 1215, que va imposar als bizantins una unió a costad’exigir-los unes renúncies o acceptacions humiliants, en el context d’aquellaIV Croada en què els occidentals ocuparen l’Orient, conqueriren Constantinoblei, des d’una posició de força, imposaren una jerarquia de ritu llatí en l’Esglésiabizantina. Així i tot, és significativa l’aportació que en aquest Concili Lateranen-se IV féu Humberto de Rumanis, mestre general de l’orde de Predicadors, elqual, a petició del papa Gregori X, a les vigílies del Concili redactà un ampliinforme sobre el problema de la cristiandat dividida, en el qual exposa, amb elllenguatge propi de l’època, un elenc de recomanacions i observacions que nohan perdut vigència: la responsabilitat dels occidentals en aquest estat de coses,la desafortunada presència del l’imperi llatí a l’Orient, el desgavell dels croats aConstantinoble, la necessitat que els occidentals canviïn la seva actitud i assu-

385 COMISSIÓ MIXTA LUTERANOCATÒLICA: La unitat que es troba al nostre davant. Models, formes ietapes de la comunió eclesial luteranocatòlica. Dd’E 448-449(1987)115.

386 Cf. Ibíd., p. 118 (n. 3).

85


meixin la seva pròpia responsabilitat davant d’aquesta situació, la necessitatd’aprendre el grec (els occidentals) i de facilitar als orientals una correcta versiógrega dels textos llatins, el diàleg, la pau i la tolerància…387

Ben diferent també, aquell esperit de Florència, d’aquell del Concili Ecumè-nic II de Lió, l’any 1274, en què la debilitat política d’Orient propicià que elsbizantins s’avinguessin a una fórmula d’unió condemnada al fracàs perquè es fo-namentava en unes exigències, per part dels occidentals, mancades de justifica-ció i de sentit.

L’acord de Florència, l’any 1439, fou madurat des de la comprensió i la tole-rància dels occidentals vers els orientals. Hi degué influir el fet que l’Esglésiad’Occident feia només 25 anys que havia aconseguit superar aquella ominosasituació coneguda en la història com el Cisma d’Occident, en què l’Occidentcristià hagué de patir el desprestigi d’un primat pontifici exercit per tres papessimultàniament.

Aquesta és la consideració que el document de la Comissió Mixta fa sobrel’acord d’unió del Concili Ecumènic de Florència:

Si es tracta de la possibilitat d’una reunió de les Esglésies sense fusió ni absorció,l’exemple de Florència té la seva importància. La unió realitzada al Concili deFlorència entre les Esglésies llatina i bizantina no representava una fusió, ja quecada Església conservava la seva tradició litúrgica, canònica i teològica, senseperjudici per a la unitat de la fe donada en la comunió. Aquesta fe comuna espodia expressar en formulacions diferents (per exemple pel que fa a la processióde l’Esperit Sant), i podia també tolerar diferències en la disciplina (cf. l’accepta-ció expressa, encara en el concili de Trento, de la possibilitat de tornar-se a casarels divorciats per als grecs (catòlics), però no per als llatins). Encara que aquestatemptativa hagi fracassat, els impulsos de Florència no han restat pas sense efec-te: és un fet que l’Església catòlica ja no pot ser identificada a través de la sevallatinitat. D’acord amb el Concili Vaticà II, actualment val el model de les Esglé-sies germanes, un model inspirat per les relacions eclesials del primer mil·lenni.388

L’expressió Esglésies germanes ve d’antic, encara que sempre referida a la mútuacomunió entre Esglésies locals. Pau VI, però, en la seva visita a Constantinoble,l’any 1967, va utilitzar aquesta mateixa expressió, ara referida a la mútua comu-nió (no plena) entre Esglésies separades (ací entre l’Església catòlica i les Esglé-sies ortodoxes). Deia Pau VI a Atenàgores I, patriarca ecumènic:

387 José SÁNCHEZ VAQUERO: “El cisma griego visto por los latinos”. Renovación Ecuménica(Asociación Ecuménica Juan XXIII. Salamanca). 137(2002)9

388 Cf. La unitat que es troba al nostre davant…, p. 130 (n. 35-37)


86

Ara, després d’un llarg període de dissensions i d’incomprensions mútues, per dode Déu, les nostres Esglésies es reconeixen novament com a germanes, malgratles dificultats nascudes entre nosaltres en el temps passat. En la llum de CristJesús, ens adonem de com convé, un cop superades aquestes dificultats, arribar aaconseguir que la comunió que uneix totes dues parts, i que és ja fecunda, arribi aser del tot perfecta.389

El 29 de juny de 2002, festa de Sant Pere i Sant Pau, una legació del Fanarvisitava, com cada any, el papa de part del patriarca ecumènic de Constantinoble.El cap de la legació, el metropolita Panteleimon (Kontoyannis), metropolita deBèlgica i exarca d’Holanda i Luxemburg, responia a les paraules de salutació delpapa utilitzant també l’expressió Esglésies germanes, referint-se a l’Església ortodoxai l’Església catòlica.390

A la carta de Pau VI, de 8 de febrer de 1971, adreçada al patriarca ecumènicAtenàgores I,391 el patriarcat contestà amb una declaració,392 en la qual situa elproblema entre ortodoxos i catòlics en el pla de “les relacions entre les duesEsglésies”, però no en el de la unitat que caldria restablir, ja que considera que ja“estem units en la persona històrica del Crist”. La declaració exclou de cara alfutur una “unitat orgànica”.393

La declaració del patriarcat de Constantinoble qualifica de “grandiosa i espec-tacular” l’abolició de la mútua excomunió, decretada de comú acord el 7 de de-sembre de 1965, que posava fi al cisma iniciat l’any 1054 entre la seu de Roma ila seu de Constantinoble.394 Aquell solemne acte, que tancava el Concili Vaticà II,

389 PAU VI: “Discurs al Patriarca Atenàgores I”. DdE 22(1967)1540.390 “Nos Églises soeurs on dejà effectué des pas de géants dans la direction du rapprochement

et nous y voyons l’action divine”.Irénikon (revue de Moines de Chevetogne), tom LXXV, n. 2-3(2002)244.391 PAU VI, Carta al Patriarca Atenàgores I. DdE 101(1971)425.392 PATRIARCAT ECUMÈNIC, Declaració. DdE 105(1971)749.393 Una unitat orgànica exigeix, en general, l’elaboració d’una confessió de fe comuna, un acord

sobre els sagraments i el ministeri eclesial així com una estructura organitzativa uniforme, una“unió orgànica”; neix també de la reunió d’Esglésies i d’identitats confessionals preexistents ambvistes a formar una “nova comunitat amb un nom propi” i una “identitat nova que li és pròpia”.

COMISSIÓ MIXTA LUTERANOCATÒLICA: “La unitat que es troba al nostre davant. Models,formes i etapes de la comunió eclesial luteranocatòlica”. DdE n. 448-449(1987)124.

394 Traducció parcial de l’original francès de la Declaració conjunta de 1965:

Entre els obstacles que es troben en el camí del desplegament d’aquestes relacions fraternalsde confiança i estima, figura el record de decisions, actuacions i incidents penosos, que donarenpeu, al 1054, a la sentència d’excomunió dictada contra el patriarca Miquel Cerulari i altres dues

87


és vist en aquesta declaració del patriarcat més que com un simple gest simbòlic,el qual hauria deixat les coses com abans. Al contrari, diu la declaració que, rand’aquesta abolició, “les coses han retornat automàticament a l’estat anterior a1054”. I continua:

Llavors es posa la qüestió: per què no retornem automàticament al calze comú,ja que d’ençà de 1054 no s’ha presentat cap obstacle més greu, i les diferènciesexistents disminueixen constantment?

Sovint, en el passat, els diàlegs i encontres teològics, lluny d’acabar en unresultat positiu, s’han dissolt en un clima de descontentament.

Per contra, aquests darrers anys pertot hom aborda la qüestió i expressa eldesig ardent […] de retornar al calze comú i hom el pot ja retrobar en diversosllocs.

Amb tot, això constitueix la darrera etapa, alhora fàcil i difícil. El patriarca laconcep fàcil després sobretot de l’esmentada carta de S.S. el papa Pau VI de Roma.Però aquesta etapa no és un afer personal […] ni un afer entre les dues Esglésies

personalitats pels legats de la seu romana, presidits pel cardenal Humbert, legats que foren, ellstambé al seu torn, objecte d’una setència semblant per part del patriarca i del sínode de Constan-tinoble.

Hom no pot evitar que aquests esdeveniments vagin ser allò que van ser en aquest tombantde la història particularment tèrbol. Actualment, però, ens és possible un plantejament mésasserenat i més equilibrat d’aquells fets, el qual ens permet de reconèixer els excessos que elshan marcat i que conduïren finalment a unes conseqüències que depassaren, en tant que nosal-tres podem deduir, les intencions i les previsions dels seus autors, les censures dels quals esreferien (només) a les persones esmentades i no eren sobre les Esglésies ni pretenien pas trencarla comunió eclesiàstica entre les seus de Roma i Constantinoble.

Per tot això, el papa Pau VI i el patriarca Atenàgores I en el seu sínode, convençuts queaquest és el desig comú de justícia i el sentiment unànime de caritat dels seus fidels i recordantel precepte del Senyor: “Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l’altar, allí etrecordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l’altar, la tevaofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofre-na” (Mt 5,23-24), declaren de comú acord:

a) Doldre’s de les paraules ofensives, les acusacions sense fonament, i les actuacions repro-vables que, d’una part i de l’altra, han marcat o acompanyat els lamentables esdevenimentsd’aquesta època.

b) Doldre’s igualment i esborrar de la memòria i del si de l’Església les sentències d’excomu-nió que les seguiren i el record de les quals es manté fins als nostres dies com un obstacle per al’apropament en la caritat, i d’oblidar-les per sempre.

c) Deplorar, encara, els precedents penosos i els esdeveniments posteriors que, sota la influ-ència de diferents factors, entre els quals la incomprensió i la desconfiança mútues, han conduïtfinalment a la ruptura efectiva de la comunió eclesiàstica.

AAS 58(1966)20.


88

[…]. Cal preparar el terreny en ambdues bandes […]. Cal […] arribar a unaentesa i un acord previs entre les Esglésies ortodoxes, mentre que a l’Occident elpapa ha d’obtenir l’assentiment de l’episcopat que l’envolta.

D’aquesta declaració, de què es fa responsable la Secretaria del Patriarcat, esdesprèn que la raó que impedeix el restabliment de la comunió entre l’Esglésiacatòlica i les Esglésies ortodoxes no és d’ordre jurídic ni teològic, sinó pedagògic:cal anar preparant l’Orient cristià i l’Occident cristià per donar aquest pas “quanel Senyor es dignarà a donar la consigna i quan els responsables l’acolliran i laportaran a la pràctica”.

La desil·lusió de molts cristians davant la manca, encara, d’un acord que per-metés l’acceptació recíproca de la plena comunió entre l’Església catòlica i altresEsglésies és una reacció que no sorprèn. Tanmateix, és aquest el pas immediatque ara com ara caldria donar?, o bé cal considerar aquest pas definitiu coml’objectiu final del compromís ecumènic, tot reconeixent, però, que el momentoportú encara no ha arribat?

La plena comunió eclesial no és el simple resultat de la decisió de les autori-tats de les respectives Esglésies. Es tracta d’una nova situació que els cristiansd’ambdues Esglésies han d’entendre i han d’acceptar, partint de la situació actualde la qual s’arrenca i tenint clares les conseqüències que se’n derivarien. Calevitar tant com es pugui que el pas decisiu que es doni sota l’impuls del compro-mís ecumènic no generi descontentament en amplis sectors que acabi originantnoves escissions entre els cristians.395

Per evitar en la mesura que sigui possible aquestes reaccions adverses cal totauna acció pedagògica que acosti al poble cristià els acords interconfessionals ques’han signat aquestes últimes dècades, fent que deixin de ser tema exclusiu delsexperts i vagin transformant la mentalitat i canviant aquells hàbits que durantsegles han condicionat les mútues relacions entre les Esglésies.

395 Un dels 20 monestirs que formen la República del Mont Athos, eclesiàsticament de-pendent del patriarcat de Constantinoble, ha estat dissolt pel patriarca ecumènic Bartomeu I.Els 96 monjos d’aquest monestir, però, es resisteixen a acceptar aquesta decisió patriarcal.L’origen d’aquesta sanció canònica ve motivada per l’actitud de disconformitat d’aquests monjosenfront del diàleg que mantenen actualment l’Església ortodoxa i l’Església catòlica.

Cf. Relaciones Interconfesionales (butlletí del Secretariado de la Comisión Episcopal de Rela-ciones Interconfesionales), 66(2003)17.

Si els membres de l’episcopat oriental són elegits d’entre els monjos, fets com aquestcausen una certa preocupació.

89


Els acords d’unió aprovats al nivell més alt entre les Esglésies, la història éstestimoni de com a vegades han restat sense efecte perquè el poble cristià no elsha acceptat. Algú interpreta aquest refús del poble com una prova que l’EsperitSant es val del poble fidel (sensus fidei) com a correctiu davant d’una decisió fora-viada de la jerarquia (així és com alguns interpreten el refús del clergat i el poblefidel d’Orient amb relació als acords signats en el Concili de Florència). Jo pen-so, però, que hi ha una explicació més realista d’aquest refús del poble i dels seuspastors més immediats. És el seu desconeixement, ja que el poble no pot accep-tar allò que no entèn; i és difícil que entengui allò que no se li explica, i més si estracta d’uns canvis que estan en contradicció amb unes formes i uns hàbits mul-tiseculars, fruit en part de malentesos i picabaralles i d’una mútua indiferènciaque amb el temps s’accentuà.

No oblidem que la situació actual de comunió no plena entre les Esglésies noés un fet recent, ni és fruit d’un rampell. És una situació que ve d’antic, i que eltemps ha anat fent més enquistada. En aquest sentit, el moviment ecumènic haaconseguit dos propòsits molt significatius:

a) Trobar-se incòmodes en aquesta situació, perquè es tracta d’un estat decoses contrari a la voluntat de Jesucrist, Cap i Senyor de l’Església.

b) Anar removent els obstacles per canviar aquesta situació actual que facipossible la plena comunió entre tots els cristians.

Pel que fa a l’Orient ortodox, nou segles i mig (i prop de cinc segles pel quefa al protestantisme) són una etapa històrica en què no sols hi ha hagut debilitatsi misèries humanes, que es tradueixen en mútua incomprensió i llunyania; tambés’ha produït en cada Església una evolució interna pròpia, en què poc ha preocu-pat la falta d’aquell contacte amb les altres Esglésies que hauria ajudat a la com-prensió i l’enriquiment recíprocs. És així com s’ha arribat a una situació en què lessensibilitats i les pràctiques d’uns i altres són força distants. Què diria el poblecristià davant d’una unió, amb tot el que això comporta, després d’una històriamultisecular en què cada Església presentava l’altra Església gairebé com a ene-miga i infidel a la voluntat de Jesucrist? Què ha canviat —es preguntarien al-guns— perquè de sobte s’anunciï que des d’ara formem, uns i altres, una mateixaEsglésia? No és viable un procés d’unió del qual molts es quedessin al marge.

3. DIFICULTATS QUE CAL ESCOMETRE

Considero significatives les perspectives de cara al futur de l’ecumenisme ex-posades recentment pel cardenal W. Kasper: primer, per raó de la seva vàlua


90

intel·lectual; segon, per raó del seva significada responsabilitat com a presidentdel Pontifici Consell per a la Promoció de la Unitat dels Cristians; tercer, per raódel context en què les expressà: en el seu discurs amb motiu de la inauguracióde la càtedra d’ecumenisme en la Pontifícia Universitat de Sant Tomàs, a Roma(26 de febrer de 2003).

a) Amb relació a les Esglésies de l’Ortodòxia

Amb relació a l’Ortodòxia, el cardenal Kasper assenyala dos problemes: elFilioque, és a dir, aquest controvertit afegitó que l’Occident introduí progressiva-ment en el credo sancionat, al segle IV, pels concilis de Nicea i Constantinoble I.Aquesta inclusió s’esdevenia a finals del segle IV en un sínode celebrat a Toledo;a l’inici del segle IX, època carolíngia, a la Gàl·lia; i l’any 1014, a Roma, desprésque el papa s’hi havia oposat fermament. Aquesta modificació del credo com-portà que l’Orient esborrés el nom del papa de les pregàries litúrgiques, en se-nyal de ruptura. Des d’aleshores, el credo que es professa a l’Occident cristià(tant de tradició catòlica com de tradició protestant) diu que “l’Esperit Sant pro-cedeix del Pare i del Fill (Filioque)”.396

L’altre problema és el primat del papa. D’una època en què no es volia reco-nèixer que l’apòstol Pere havia rebut de Jesús cap ministeri específic, s’ha passata una situació en què el ministeri petri s’interpreta com un primat que no com-porta un poder especial de jurisdicció,397 o bé com un ministeri atorgat personal-ment a Pere, però sense possibilitat de ser transferit a possibles successors seus.398

Afegim-hi, encara, una tercera dificultat sobrevinguda als nostres dies (im-prevista, però no del tot). Em refereixo a les conseqüències que deriven dels fetsesdevinguts en el tombant de la dècada dels 80 als 90, quan les Esglésies orien-tals unides a Roma han reivindicat el seu dret de recuperar-se després de 70 anysd’implacable silenci, oblit i persecució imposats pel règim comunista. Aquestmalestar ha tingut especial repercussió amb l’Església ortodoxa russa, desprésque l’Església catòlica hagi erigit recentment quatre diòcesis més dins la Federa-ció Russa, fet que ha suposat la suspensió de relacions entre el Vaticà i el patriar-cat de Moscou.

396 Paul EVDOKIMOV: Ortodoxia. Barcelona: Península 1968.397 BARTOMEU I: “Discurs als bisbes suïssos”. DdE 654(1996)318.398 Oscar CULLMANN: Sant Pierre, disciple-apôtre martyr, Neuchatel, París: Delachaux & Niestlé,

1952, p.153.

91


b) Amb relació a les Esglésies de la Reforma

El diàleg ecumènic de l’Església catòlica amb les Esglésies de la Reforma és unaltre capítol, encara que no totalment desconnectat del diàleg amb les Esglésiesortodoxes. Com diu Kasper, sense l’Orient, el cristianisme occidental a partir delsegle XI comença a funcionar amb un sol pulmó. I “aquest empobriment ha estatuna de les causes de la gran crisi de l’Església al final de l’edat mitjana, que haportat a la tràgica divisió del segle XVI”.399

El diàleg amb les Esglésies provinents de la Reforma es concreta amb el lute-ranisme (a través de la Federació Luterana Mundial) i amb l’anglicanisme.

En relació amb els luterans, ha marcat una fita significativa la Declaracióconjunta sobre la doctrina de la justificació (1999). Segons la Reforma (cf. ConfessioAugustana), l’Església és creatura Verbi divini (‘creació de la Paraula de Déu’). AlbertGreiner, teòleg luterà, observa:

En centrar tota l’atenció en Crist i en l’Evangeli i en fer del Crist proclamat al’Evangeli l’única font i l’únic fonament de l’Església, la Confessió d’Augsburg esdistancia una vegada més respecte de l’institucionalisme eclesiàstic romà.400

D’acord amb la Confessió d’Augsburg, l’Església, una i santa, “és l’assembleade tots els creients, entre els quals l’Evangeli es predica íntegrament, i els SantsSagraments són administrats d’acord amb l’Evangeli”. El mateix text normatiuafegeix que “perquè hi hagi una vertadera unitat de l’Església cristiana n’hi haprou que l’Evangeli, tot ell, sigui predicat de forma unànime, i que els sagramentssiguin administrats d’acord amb la Paraula de Déu” (article VII).401 Aquest enunciateclesiològic té una clara conseqüència: l’episcopat, entès com a successió apos-tòlica, o bé no existeix (d’ací, l’estructua presbiteral i sinodal de la majoria d’es-glésies luteranes i reformades), o bé no pertany a l’essència de l’Església. Resta,

399 W. KASPER: “La teologia ecumènica avui”, Dd’E 812(2003)445.400 Albert GREINER: “La Iglesia en la Confesión de Augsburgo” en Bibliotheca Oecumenica

Salmanticensis 6(1981)127. Salamanca 1981.Segons Luter: “Ecclesia enim nascitur verbo promissionis per fidem, eodemque alitur et

servatur, hoc est, per promissiones divinas constituitur, no promissio Dei per ipsam” (‘L’Esglé-sia neix de la paraula promesa per la fe, per ella es nodreix i subsisteix, val a dir, les promesesdivines fan l’Església i no l’Església les promeses divines’).

Citat a Carlos BOYER: Lutero su doctrina, Barcelona: Balmes, 1973.401 “La confesión de Augsburgo” en Bibliotheca Oecumenica Salmanticensis 6(1981)352.

Salamanca 1981.


92

per tant, molt de camí per recórrer en el diàleg ecumènic amb el luteranismereferent al tema de l’eclesiologia i al tema que li és afí, el ministeri ordenat, a partd’altres temes, com l’autoritat en l’Església i la comprensió de la Sagrada Escrip-tura a l’interior de la Traditio Ecclesiae.

c) Una qüestió comuna a uns i altres

El cardenal Kasper afegeix, darrerament, unes consideracions a propòsit d’unaaltra qüestió: la pneumatologia, és a dir, el discurs teològic sobre l’Esperit Sant.El punt de partença és, precisament, aquell afegitó, el Filioque, que l’Occidentllatí incorporà al credo nicenoconstantinopolità. La fórmula “L’Esperit Sant pro-cedeix del Pare pel Fill (ex Patre per Filium)”, fou una solució concordada en el Con-cili de Florència (any 1439) entre llatins i grecs (occidentals i orientals), com asubstancialment coincident amb aquella altra, habitual a l’Occident, “L’EsperitSant procedix del Pare i del Fill (Filioque)”.402 De fet als manuals de teologia i d’ecu-menisme, aquesta és una dificultat ordinàriament considerada menor en el dià-leg ecumènic.

El problema que es planteja avui, però, se situa més enllà del Filioque en tantque enunciat de fe, val a dir, considerat des de la seva estricta ortodòxia. Diguemque, segons alguns teòlegs ortodoxos, l’expressió Filioque “sembla lligar l’eficàciade l’Esperit Sant completament a la persona i l’obra de Jesucrist, no deixant capespai a la llibertat de l’Esperit […]”. Des d’aquesta lectura, diu el cardenal Kasper,s’arriba al següent retret:

Filioque és l’arrel de la submissió catòlica del carisma a la institució, de la llibertatindividual a l’Església, del profetisme al juridicisme, del misticisme a l’escolasti-cisme, dels sacerdoci comú al sacerdoci jeràrquic i, finalment, de la col·legialitatepiscopal al primat romà.403

Les Esglésies de tradició protestant, tot i que professen la fe segons el credollatí, és a dir, amb inclusió del Filioque, viuen de fa temps el desvetllament d’unareacció crítica respecte del protestantisme tradicional i favorable al naixementde corrents marcats per un sentiment de llibertat i d’allunyament de les formesinstitucionals. És el moviment pentecostal, que s’obre pas amb força, en detri-ment de les Esglésies protestants tradicionals. Estimulat pel Concili Vaticà II,

402 Enchiridion Symbolorum, n. 691 (Decretum pro graecis). Pau VI aprovà la supressió del Kai uiõ(‘Filioque’) del credo grec de l’Església catòlica d’Orient.

403 Ibíd., p. 447.

93


que afavorí el redescobriment de la dimensió carismàtica, el corrent pentecostals’ha obert pas en l’Església catòlica en forma de moviment carismàtic, en el con-text d’una eclesiologia de comunió i amb fidelitat als valors sacramentals i insti-tucionals.

4. LA DECLARACIÓ CONJUNTA LUTERANOCATÒLICA

SOBRE LA JUSTIFICACIÓ: UNA METODOLOGIA DE REFERÈNCIA

Esperar que hagin estat superades totes les diferències per poder arribar a laplena comunió eclesial fóra marcar una fita difícil i llunyana. L’ecumenisme ha defer possible assenyalar, en primer lloc, tot allò que marca diferència entre lesEsglésies. En segon lloc, ha d’aprofundir en el diàleg per aproximar les posicionsi arribar a aquells acords que sigui possible. Però també hauria d’assenyalar quinsnivells d’acord requereix la plena comunió eclesial, i, en conseqüència, quinesdiferències poden ser reconciliades, és a dir, considerades compatibles amb laplena comunió, ja que resten integrades dins els acords fonamentals.

Aquesta és la metodologia que ha utilitzat la Declaració conjunta luterano-catòlica sobre la doctrina de la justificació.

5. UNITAT I PLURALITAT: ALGUNS FETS PER PENSAR

a) La lectura dels escrits del Nou Testament (NT), i assenyaladament Actes iCartes apostòliques, ens situen davant una diversitat de presències de l’Esglésiaque, tot i les dificultats i tensions existents, l’apòstol Pau considera com a únicaEsglésia de Crist, sense excloure la realitat dolorosa d’ocasionals divisions queatempten contra aquesta unitat.

b) Durant un mil·lenni Orient i Occident van viure en comunió dins l’Esglésiauna, santa, catòlica i apostòlica, malgrat alguns parèntesis i repetides situacionsde conflicte que dificultaven la normal relació.

c) A l’interior de l’Església catòlica —per referir-nos a l’experiència que ens ésmés propera— quantes diferències no afloren i quantes no gosen expressar-seobertament, tot i que de fet hi són: en la interpretació de les Sagrades Escriptu-res, en la comprensió del dogma, en la recepció del magisteri, en la pràcticasacramental, en l’aplicació de la norma evangèlica…


94

6. CLOENDA

En la cloenda d’un ampli document sobre la “Unitat i diversitat en l’Església”,la Pontifícia Comissió Bíblica, després de comentar Ef. 4,4, constata:

Aquest poder diví i aquesta experiència d’unitat són viscudes per homes diver-sos entre ells, portadors de característiques diferents i a vegades antagòniques.

Les dinàmiques d’aquest món són nombroses, són variats els carismes de lesEsglésies, les accions dels sants i exercides segons llur personalitat. Diversos sónels ministeris: apòstols i profetes, bisbes i preveres, diaques, mestres, pastors […].Són escollits d’una manera diferent segons els llocs, i alguns d’aquests ministerispoden ser exercits per persones dels dos sexes. En realitat, d’aquesta diversitat lafe rep expressions doctrinals i teològiques, realitzacions culturals i socials on po-den trobar completa expressió i purificar-se de les maneres de pensar i de lestradicions de la humanitat i es pot posar en pràctica las creativitat de l’agape.

Gràcies a aquest amor difós per l’Esperit en els cors (Rm 5:5), gràcies a lafracció del pa (1C 10: 16-17), gràcies al testimoniatge dels Dotze, entre els qualsPere, el “primer” (Mt 10:2), i encarregat per Jesús de pasturar els seus anyells (Jo21:16-17), gràcies a la predicació de Pau, continuada pels seus col·laboradors,Titus i Timoteu, gràcies al missatge dels quatre Evangelis, la unitat de l’Esglésiadel Crist es realitza enmig de tota diversitat. És la reconciliació dels pobles divi-dits per l’odi (Ef 2:14-16). Per la misericòrdia de Déu, per l’obra del Crist ressusci-tat i pel poder de l’Esperit, la unitat de l’Església pot superar divisions aparentmentinsuperables. Les legítimes diversitats hi troben una meravellosa fecunditat.404

En referir-se a la plena comunió amb l’Església catòlica assolida per un grupde cristians que se n’havien apartat, el papa Corneli, bisbe de Roma, en una cartaadreçada a Cebrià, bisbe de Cartago, constata amb entusiasme:

Es va produir una gran confluència de germanor. Va ser una sola veu d’accióde gràcies a Déu; la joia dels cors es va veure en les llàgrimes; es van abraçar elsuns als altres, com si haguessin acabat de sortir de la presó.405

Si la divisió produeix tristesa i buidor, la reconciliació retorna la pau al cor i lajoia a l’esperit. Que el Senyor faci aquest do a la seva Església, com li ho supli-quen confiadament multitud de veus.

404 PONTIFÍCIA COMISSIÓ BÍBLICA: “Unitat i diversitat”. DdE 533(1990) i 534(1990)682.405 “Quorum voluntate cognita, magnus fraternitatis concursus factus est. Una vox erat

omnium gratias Deo agentium, gaudium pectoris lacrymis exprimentes, complectentes eosquasi hodie poena carceris fuissent liberati.”

PAPA CORNELI, carta n. 6. Migne Patrologia Latina. Tom III, col·l. 744.

95


DIÀLEG ECUMÈNIC I DIÀLEG INTERRELIGIÓS ..................................................... 5

L’ÀMBIT DE LA PRESENT LLIÇÓ ......................................................................... 9

I. CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II: EL PUNT D’INFLEXIÓ ............................................ 11

II. ALGUNES FITES EN EL MAGISTERI DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA .................................... 17

1. El Decret conciliar sobre l’ecumenisme ................................................. 17

1.1. Reconeixement explícit del moviment ecumènic i acceptaciódel compromís ecumènic per part de l’Església catòlica ............... 17

1.2. El diàleg ecumènic: pautes i actituds ............................................ 21

1.3. Les Esglésies i les Comunitats eclesials en comunióno plena amb l’Església catòlica, vistes pel Concili. ..................... 24

1.4. L’Església catòlica vista pel Concili .............................................. 27

1.5. La communicatio in sacris o compartició dels béns espirituals ........... 29

2. El Directori per a l’aplicació dels principis i normessobre l’ecumenisme ................................................................................ 31

2.1. El document ................................................................................. 31

2.2. L’ecumenisme. Alguns recordatoris per als catòlics ...................... 31

2.3. L’acció ecumènica requereix preparació ....................................... 32

2.4. Un sol baptisme............................................................................ 33

2.5. La compartició dels béns espirituals ............................................. 34

3. L’encíclica Ut unum sint ..................................................................................... 38

Índex


96

III. ALGUNES REMARQUES EN LA HISTÒRIA DELS ÚLTIMS 40 ANYS .............................. 45

1. La relació de l’Església catòlica amb les Esglésiesno calcedonenques ................................................................................ 46

2. La relació de l’Església catòlica amb l’Església ortodoxa........................ 49

3. La relació de l’Església catòlica amb l’Església anglicana ....................... 50

4. La relació de l’Església catòlica amb les Esglésies de la Reforma ........... 52

5. La relació de l’Església catòlica amb el Consell Mundial d’Esglésies ..... 55

6. Altres esdeveniments ............................................................................. 57

IV. ALGUNS DOCUMENTS MIXTOS I ACORDS DOCTRINALS ........................................ 59

1. Declaració comuna sobre la doctrina eucarística ................................... 60

2. Declaració comuna sobre la doctrina del ministeri ............................... 63

3. La noció de jerarquia de les veritats .................................................................... 66

4. L’uniatisme, mètode d’unió del passat, i la recerca actualde la plena comunió ............................................................................... 69

5. La doctrina de la justificació .................................................................. 73

V. L’ECUMENISME, CAMÍ CAP A LA UNITAT. PERÒ QUINA UNITAT? .............................. 79

1. El camí de la unitat dels cristians, des de la perspectivade l’Església catòlica............................................................................... 79

2. La reconciliació de les Esglésies en la comunió plenanecessita una pedagogia prèvia .............................................................. 83

3. Dificultats que cal escometre ................................................................. 89

a) Amb relació a les Esglésies de l’Ortodòxia ........................................ 90

b) Amb relació a les Esglésies de la Reforma ......................................... 91

c) Una qüestió comuna a uns i altres ..................................................... 92

4. La Declaració conjunta luteranocatòlica sobre la justificació:una metodologia de referència .............................................................. 93

5. Unitat i pluralitat: alguns fets per pensar ............................................... 93

6. Cloenda ................................................................................................. 94

97


Memòria del curs 2002-2003

Les activitats del curs lectiu 2002-2003 s’iniciaren amb normalitat el dilluns2 de setembre de 2002 amb l’obertura de la Secretaria i la realització dels exà-mens extraordinaris de setembre. Les classes del curs començaren el dia 30 desetembre i la inauguració oficial es portà a terme el dia 16 d’octubre. Aquell dia,a les de 7 de la tarda es va celebrar l’eucaristia presidida pel senyor arquebisbe ala capella del Seminari i, a continuació, al paranimf, es procedí a l’acte acadèmic.Després de la salutació inicial a càrrec del director de l’Institut, Dr. Armand Puigi Tàrrech, el secretari de l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós(INSF), Mn. Norbert Miracle i Figuerola, va llegir la memòria del curs 2001-2002. Tot seguit, Mn. Miquel Barbarà i Anglès, vicari general de l’arquebisbat iprofessor de sociologia de la religió a l’INSF, va impartir la lliçó inaugural delcurs que portava per títol “El procés de socialització i la formació religiosa en lasocietat i en l’Església”.

La sessió continuà amb l’homenatge al professor Dr. Lluís Duch Álvarez OSB,monjo de Montserrat i professor de l’INSF durant els darrers deu anys, que deixala docència en el nostre centre d’estudis. La Dra. Montserrat Coll s’encarregà deglossar la figura i l’obra del pare Duch. Tot seguit, el senyor arquebisbe, Dr. LluísMartínez Sistach, va lliurar al pare Duch la medalla de l’INSF. Cal remarcar lapresència a l’acte del pare abat de Montserrat, Dom Josep Maria Soler.

A continuació, va tenir lloc el lliurament dels títols dels alumnes que havienobtingut la diplomatura i la llicenciatura durant el curs 2001-2002.

L’acte acadèmic es va cloure amb el discurs del Dr. Lluís Martínez Sistach,arquebisbe de Tarragona i president de l’INSF, que es troba reproduït íntegra-ment al final d’aquesta memòria.

Finalment, l’Schola Cantorum dels Amics de la Catedral, dirigida per la Sra.Francesca Mayor, va oferir una selecció de peces polifòniques.

Els alumnes matriculats durant el curs 2002-2003 van ser 401, 83 dels qualsvan ser alumnes ordinaris, 18 alumnes de formació permanent del professorat,20 alumnes extraordinaris, 59 alumnes del bloc teològic de la DEI, 13 alumnes


98

del bloc pedagògic de la DEI, 199 alumnes de crèdits de lliure elecció de laUniversitat Rovira i Virgili (URV) i 9 alumnes del Màster d’Història de les Reli-gions.

Han impartit classes al nostre Institut, com a professors convidats, els se-güents professors d’altres institucions universitàries: Dr. Salvador de Brocà, Dr.Robert Roda, Dr. Daniel Piñol, Dra. Àngels Caamaño, Dra. Isabel Miró i Dra.Eva Subías de la URV; Dr. Jaume Aymar, Dr. Ignasi Boada, Dr. Carles Llinàs i llic.Maite Cabié de la Universitat Ramon Llull; Dr. Joan Costa de SEDASE; Dra.Mercè Viladrich de la Universitat de Barcelona; i Dr. Gaspar Mora, llic. Marga-rida Bofarull i llic. Joan Ramon Marín de la Facultat de Teologia de Catalunya

S’ha continuat el curs per a la obtenció de la DEI-primària: el bloc teològicdurant els quadrimestres habituals i el bloc pedagògic durant el mes de juliol, acàrrec dels professors Maite Cabié de la Universitat Ramon Llull i Josep J. Poncede l’INSF.

També s’han portat a terme els Cursos de Formació Permanent del professo-rat, reconeguts pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

Destaquem l’organització del curs: “Antoni Gaudí: el context modernista i elseu simbolisme”, en el marc de l’any dedicat al genial arquitecte, que es va portara terme al Centre Social i Cultural de la Fundació La Caixa, en el qual partici-paren una cinquantena d’alumnes. Les sessions anaren a càrrec del professorDr. Miquel Xancó i Roca.

La col·laboració amb la Universitat Rovira i Virgili s’ha concretat amb el re-coneixement de trenta cursos de l’Institut com a crèdits de lliure elecció per alsalumnes d’aquesta universitat, així com amb la continuació del segon any delMàster d’Història de les Religions, que l’Institut organitza en col·laboració ambel Departament d’Història i Geografia de la URV. Així mateix, enguany hemcol·laborat amb l’Institut de Ciències de l’Educació en un curs de formació delprofessorat no universitari sobre el cristianisme que va impartir el Dr. Josep Gil.

L’Institut ha col·laborat també amb el programa Signes dels Temps de Televi-sió de Catalunya, oferint l’assessorament en el cicle sobre les religions que s’haemès mensualment en aquest programa. Diversos professors del nostre instituthi han participat.

Durant aquest curs ha continuat l’adquisició de llibres i llur registre, que, enaquest moment, arriba a 3.250 volums, i l’arranjament dels espais de la biblio-teca. Cal destacar diverses donacions de llibres que ens han fet arribar Mn. JosepAsens, el senyor Anton Bundó Nin, la Delegació Diocesana de Catequesi i laDelegació de Cultura de la Generalitat de Catalunya, així com la donació d’unconsiderable fons de revistes que ha fet el Servei de Publicacions de la UniversidadPontificia de Salamanca.

99


El curs va finalitzar el dia 19 de juny amb la celebració de l’eucaristia, unaconferència a càrrec de Mn. Salvador Ramon, canonge arxiver, sobre els objec-tes de la pietat popular i un sopar de germanor al claustre del Seminari.

PARAULES CONCLUSIVES DE MONS. LLUÍS MARTÍNEZ SISTACH, ARQUEBISBE

METROPOLITÀ DE TARRAGONA, EN L’ACTE DE LA INAUGURACIÓ DEL CURS

2002 A L’INSTITUT SUPERIOR DE CIÈNCIES RELIGIOSES SANT FRUCTUÓS,DE TARRAGONA, 16 D’OCTUBRE DE 2002

Inaugurem un nou curs del nostre Institut Superior de Ciències ReligiosesSant Fructuós. La memòria que hem escoltat ens fa més conscients d’aquestainstitució eclesial i de la seva vida i activitat. És un bon servei a la nostra Esglésiaarxidiocesana.

Hem escoltat amb molt interès la lliçó inaugural impartida pel Sr. Vicari Ge-neral, Dr. Miquel Barbarà, sobre una aspecte important per a la societat i per al’Església. Agraïm moltíssim aquest treball que ha fet el ponent. Treball sòlid,profund, ben encarnat en el nostre temps i la nostra societat. No hi ha dubte,com ha posat molt bé en relleu el conferenciant, que cada persona està marcadaper les maneres de pensar, de sentir, de valorar i d’actuar que ha après sobretot enels primers anys de la seva vida. Per això és cabdal el paper de la família —insubs-tituïble difícilment— en la transmissió dels valors i creences religioses. I no obli-dem l’escola i els mitjans de comunicació. El ponent ha recalcat que cal dedicartemps a la formació religiosa per tenir persones ben preparades que sàpiguenorientar bé la formació.

Tot això és molt adient amb l’acte que celebrem. Ens aplega l’Institut Superiorde Ciències Religioses. És un centre de formació. És un centre molt necessari pera la vida de la nostra Església.

Un dels objectius prioritaris —el primer— del Pla Pastoral que estrenem pera tres anys, consisteix en la formació i l’acompanyament. Es pretén “fomentartant com es pugui la formació dels fidels en els aspectes espirituals, doctrinalsi pastorals, especialment dels qui tenen responsabilitats eclesials, i vetllar pel seuacompanyament de manera perseverant”. Avui vivim una realitat de força igno-rància religiosa fins i tot entre els cristians de missa. Es dóna un desnivell consi-derable entre els coneixements professionals, per exemple, i els religiosos enmolts cristians. És urgent omplir aquest buit, per la incidència que té en la madu-resa humana i cristiana.


100

És molt important prendre consciència de la necessitat d’una major formacióreligiosa, fonamentalment per poder viure la vida cristiana amb més coneixe-ment dels continguts de la fe. Aquesta formació és avui cada vegada més urgent,per l’exigència de “donar raó de l’esperança” que hi ha en nosaltres, els cristians,davant el món i els seus greus i complexos problemes.

Tanmateix aquesta formació és encara més necessària en els cristians que exer-ceixen responsabilitats pastorals, eclesials. Qualsevol activitat pastoral que a l’horade portar-la a terme no compta amb persones veritablement formades i prepara-des posa en perill la seva qualitat.

La formació religiosa no és un privilegi d’uns quants, sinó un dret i un deurede tots els cristians. Per això és necessari que ens plantegem la urgència d’unaformació permanent de la fe. L’objectiu del Pla Pastoral és donar resposta a aquestanecessitat i a aquesta urgència.

És important posar a disposició dels cristians múltiples serveis que ofereixinla formació espiritual, doctrinal i pastoral a diferents nivells i, si és possible,degudament descentralitzats. Tanmateix és necessari que hi hagi un desig i unavoluntat de participar en les ofertes de formació. Per això em plau agrair a totsels qui feu possible aquest Institut Superior de Ciències Religioses en la docènciai en l’alumnat. Amb relació a aquests últims, cal posar en relleu que sovint ésmolt meritori seguir els cursos de l’Institut pels molts compromisos professionalsi familiars que teniu. Aquest sacrifici que realitzeu dóna el seu fruit, puix podeuviure la vostra vida cristiana amb un coneixement més enriquit de la fe i el vostretreball eclesial us resulta més gratificant i més reeixit.

Catalunya i el món commemoren enguany el centenari de la mort d’un eximiprevere de casa nostra: Mn. Cinto Verdaguer. La seva obra ha influït —i encaraho fa— poderosament aquí i arreu. Amb tota la raó el bisbe Torras i Bages vaafegir al marge de la partida de baptisme de Mn. Cinto: “Príncep dels poetescatalans”.

En aquest inici del curs del nostre Institut em plau fer memòria d’aquest fa-mós prevere nascut i ordenat sacerdot a la diòcesi germana i sufragània de Vic.Fent memòria agraïda d’ell, fem memòria de les nostres arrels. Recordem ambagraïment un qualificat prevere poeta que ha contribuït, junt amb moltes altresfigures, a afaiçonar el que nosaltres som i el que nosaltres fem. Per això recordemJacint Verdaguer, geni de la llengua renaixent que, com afirmà el poeta Maragall:

[…] des de llavors ja no hi hagué el català del gai saber i el català del que ara esparla, i no hi hagué més que la llengua catalana alçant-se novament al cel, cantanttota viva. En això Verdaguer fou un creador de tot el poble català que cantà lesseves cançons sense transformar la llengua.

101


I això en el context de Morgades, restaurador de Ripoll i defensor del catecis-me en català, de Torras i Bages, que aportà a la Renaixença una reflexió cristianaa partir dels pensadors més decisius de la nostra història en tot l’àmbit de lallengua catalana, i també en el context de cristians —laics i clergues— moltactius en el procés de recuperació de la cultura i de l’espiritualitat del país.

Aquesta memòria posa en relleu l’aportació dels cristians a Catalunya i ensanima a mantenir-la viva i a l’altura d’una tradició tan gloriosa. Ens hi anima elnostre Concili Provincial Tarraconense quan, al “Prefaci” ens diu:

Als fidels laics, especialment, pertoca fer que l’Església, mantenint-se en laseva identitat, no esdevingui culturalment i socialment irrellevant, ja que la feveritable tendeix a evangelitzar totes les cultures i a enriquir-se dels seus valors,purificant-los, si cal, amb un diàleg respectuós i fructuós.

Aquest Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós ofereix a moltscristians una formació sistemàtica, superior i actual que contribueix sens dubte apreparar homes i dones de fe, d’Església i de Déu, ben presents en el nostre móni amb el desig d’aportar la llavor de l’Evangeli al món cultural i social seguintpetjades de tants il·lustres avantpassats. L’estudi de la teologia porta a estimaDéu i els germans. Avui, Dia Mundial de l’Alimentació, l’Organització de lesNacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) ens recorda que 60 mi-lions de persones moren de fam a l’any i 800 milions estan mal alimentades.Aquesta no és la voluntat de Déu, aquest no és el pla de Déu sobre la creació i lahumanitat.

Declaro inaugurat a l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós elcurs 2002-2003.

S’aixeca la sessió.


104