Llibre Alumne 2BAT 2014-2015

1.- INTRODUCCIÓ

Les proves d’accés a la universitat de Valencià: llengua i literatura, d’acord amb Reial Decret 1892/2008, de 14 de novembre (BOE núm. 283, 24 de novembre de 2008), tenen com a objectiu valorar la maduresa acadèmica de l’estudiant, els coneixements i les capacitats adquirits en el Batxillerat i la capacitat per a seguir amb èxit l’ensenyament universitari.

Les preguntes de la prova es basaran en les capacitats i els continguts indicats per la Conselleria d’Educació en el Decret 102/2008, d’11 de juliol (DOGV núm. 5806, 15.07.2008), per a l’assignatura de segon de Batxillerat Valencià: llengua i literatura II.

La prova durarà una hora i mitja, i tindrà dues opcions completes (sense possibilitat d’opcionalitat interna). L’examen constarà de tres parts:

1. Comprensió del text 2. Anàlisi lingüística del text 3. Expressió i reflexió crítica

Com es concreta més avall, aquesta prova pararà atenció sobre: l’habilitat de comprensió lectora (part 1), el coneixement i l’ús reflexiu del model lingüístic de referència (part 2) i l’habilitat d’expressió escrita (part 3). Incorpora també continguts d’història de la literatura (ss. xx-xxi), però posats al servei de la comprensió dels textos literaris i de l’expressió.

1. Estructura de l’examen

1.1. Comprensió del text Avaluarà la capacitat de l’alumnat de comprendre un text. Es demanarà a l’alumnat que responga quatre preguntes sobre un text de 25 a 30 línies de caràcter literari o no literari. Les preguntes seran del tipus següent:

1. Descriure el tema i les parts bàsiques del text. 2. Resumir el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies. 3. Identificar la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen al text. 4. Identificar el registre (formal/informal) i la varietat geogràfica especificant els trets corresponents que apareixen al text. 5. Identificar recursos expressius o tipogràfics presents al text: metàfora, metonímia, hipèrbole, tipus de lletra, cometes, etc. 6. Identificar les veus del discurs. 7. Identificar i justificar les marques de modalització del text.

Les dues primeres preguntes generalment es correspondran amb els enunciats 1. i 2., i les altres dues se seleccionaran a partir dels altres enunciats d’acord amb les possibilitats que oferirà cada text.

IES "L'Assumpció" Elx 2n BATXILLERAT

Departament de Valencià Curs 2014 - 2015

1

1.2. Anàlisi lingüística del text Avaluarà la competència lingüística i el coneixement reflexiu del model lingüístic de refe-rència. Es demanarà a l’alumnat que responga tres preguntes sobre qüestions de pronúncia, gramaticals, lèxiques i fraseològiques relacionades amb el text, com ara les següents: 1. Qüestions sobre aspectes bàsics de la pronúncia: distinció entre vocals obertes i tancades (o/e), entre consonants sibilants sordes i sonores, entre consonants palatals sordes i sonores, enllaços fonètics (fonosintaxi: “les ales”, “una hora”). 2. Qüestions sobre l’ús dels temps verbals: alteració de les referències temporals d’un fragment (ex.: de present a passat, de passat a present). 3. Qüestions sobre aspectes sintàctics i discursius: identificació de les funcions sintàctiques, tipus d’oracions compostes, mecanismes gramaticals de referència (pronominalització –febles, relatius–, connectors i dixi). 4. Qüestions de lèxic, semàntica, fraseologia i terminologia: definir o donar un sinònim, un antònim, hiperònim o un hipònim de mots o termes extrets del text; explicar (per mitjà d’un sinònim o d’una definició) el significat d’unitats fraseològica extretes del text o generar una frase en què es faça servir correctament mots, termes o unitats fraseològiques extrets del text.

1.3. Expressió i reflexió crítica El punt d’atenció d’aquesta part de la prova serà la capacitat de l’estudiant d’elaborar textos en un registre formal i de valorar críticament un text. S’hi plantejaran dues qüestions. Cada qüestió demanarà la producció d’un escrit d’extensió mitjana (unes 150 paraules). La primera se centrarà en la literatura i podrà tenir un dels enunciats següents:

1. Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l’època. 2. Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor. 3. La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què. 4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural. 5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa. 6. Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70. 7. Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic. 8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu. 9. Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual. 10. La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho. 11. Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70. 12. Descriu els aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo. 13. Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual. 14. Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual. 15. Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època. 16. Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània. Explica-ho.

La segona qüestió serà oberta, tot i que vinculada amb el text de l’opció triada. En general, servirà perquè l’estudiant produïsca un text (al voltant de 150 paraules) en què mostrarà la seua competència comunicativa i, segons els casos, la seua capacitat per a donar una opinió raonada, per a reelaborar informació pròpia i la que puga fornir-li el text, per a connectar el contingut del text amb lectures i amb experiències pròpies, etc.



2

Si el text de l’opció triada és literari, aquesta pregunta podrà consistir en un comentari expositiu i argumentatiu sobre algun aspecte que vincule la literatura amb la societat i amb l’experiència personal: reflexió sobre l’adaptació d’alguna obra literària al cinema; reflexió sobre la creació literària personal; reflexió sobre els propis hàbits lectors (literatura, premsa, còmics, etc.); ressenya crítica sobre una lectura; redacció d’un text narratiu connectat amb el contingut del text de l’opció triada i basat en experiències pròpies, etc.

Si el text de l’opció triada no és literari, aquesta pregunta podrà consistir a elaborar un text de característiques i de tema semblants però basat en informació pròpia; valorar el contingut o les opinions del text de l’opció triada; redactar una crònica sobre una pel·lícula de temàtica connectada amb el text de l’opció triada; etc.

2. Criteris generals d’avaluació

1. Comprensió del text Puntuació: 3 punts a) Descriure el tema i les parts bàsiques del text. (1 punt) b) Resumir el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies. (1 punt) c) (0’5 punts) d) (0’5 punts)

2. Anàlisi lingüística del text Puntuació: 3 punts a) (1 punt): si es desconeix la resposta d’un dels ítems sobre pronunciació, cal deixar-la en blanc, ja que, si la resposta és incorrecta, descompta el valor cor-responent. b) (1 punt) c) (1 punt)

3. Expressió i reflexió crítica Puntuació: 4 punts a) (2 punts) b) (2 punts)

Criteris de valoració de l’expressió escrita En els apartats de Comprensió del text i d’Expressió i reflexió crítica, les respostes es valoraran més positivament si responen amb precisió la pregunta, expressen amb claredat i ordre les idees i els conceptes, es presenten ben estructurades (paràgrafs, signes de puntuació, connectors discursius) i demostren un bon domini de la normativa gramatical i de l’expressió lèxica. Si la redacció presenta errors gramaticals i d’expressió, es descomptaran 0’05 punts per error. Les faltes repetides no es comptaran (p.e.: del home/del home o Castello/Castello, 1 falta; però, del hort/del home o Castello/qüestio, 2 faltes). El descompte es farà per preguntes. Si en una pregunta el descompte per errors supera la puntuació de la pregunta, la puntuació serà 0.



3

Guió de comentari

I/ CAPACITAT D'ANÀLISI I SÍNTESI (COHERÈNCIA)

• Establiment del tema o els temes de què tracta el text • El títol • Resum • Delimitació de les parts constitutives del text (estructura

textual externa i interna, estructura temàtica i progressió temàtica del text)

II/ CARACTERITZACIÓ DEL TEXT (ADEQUACIÓ I COHESIÓ)

• Àmbit d’ús • Tipus de text • Gènere • Finalitat comunicativa • Canal • Varietat lingüística • Participants • Polifonia, intertextualitat o les veus del discurs • Pressuposicions • Funcions lingüístiques predominants • Modalitat oracional • Modalització • Impersonalització • Mecanismes de cohesió lèxica • Mecanismes de cohesió gramatical



4

COMENTARI DE TEXT I/ CAPACITAT D'ANÀLISI I SÍNTESI (COHERÈNCIA) • Establiment del tema o els temes de què tracta el text. Podem veure si es pot inferir del títol o d'altres elements paratextuals (fotos, elements subratllats i altres aspectes tipogràfics). El tema o eix temàtic és un sintagma nominal, una frase, un mot, sovint de caràcter abstracte i genèric. Hem de procurar expressar el tema en un màxim de nou o deu paraules. D'una banda, si és massa llarg, potser, s'assemblarà massa al resum; d'altra banda, amb només un o dos mots, difícilment podrem definir l'eix temàtic. En els textos argumentatius, la tesi sol coincidir amb el tema. També pot haver-hi temes secundaris (motius secundaris). Hem de tenir en compte els elements paratextuals que són els que acompanyen al text i que poden donar pistes sobre el tema. Es tracta de les fotografies o il·lustracions, elements subratllats i altres aspectes tipogràfics. El principal element paratextual és el títol. • El títol pot ser: a) Temàtic. És el títol que concentra la idea fonamental del text, bé de manera total o parcial. b) Remàtic. Títol que presenta una relació amb el text que no és temàtica sinó que es tracta d'una metàfora, una relació causa-efecte, una paròdia del contingut, etc. • Resum. És on l'estudiant ha de mostrar que ha entés el text i que sap destriar les idees principals de les secundàries. Hem de fer un resum-argument-contingut-assumpte amb les nostres pròpies paraules. En el resum no heu d'incloure necessàriament el tema, ja que són conceptes diferents. El resum hauria d'ocupar aproximadament unes nou o deu línies, és a dir, una quarta part del text que cal comentar. • Delimitació de les parts constitutives del text

(estructura textual externa i interna, estructura temàtica i progressió temàtica del text).

Analitzar la informació seleccionada i establir com s'organitza: si hi ha un únic tema (tema constant), si apareixen temes derivats (subtemes) o si es passa d'un tema a un altre (progressió lineal). Altres tipologies estructurals: causa-conseqüència, problema-solució, descripció- enumeració...; estructura analitzant o anticlimàtica, sintetitzant o climàtica, paral·lelística, enquadrada, etc... a) Organització del text: Estructura interna o delimitació de les parts constitutives del text. La general en els textos expositius i argumentatius és: − Introducció, qüestionament, per què, premisses. − Desenvolupament, resolució, perquè..., arguments/contraarguments. − Conclusió, per tant, tesi. b) Progressió temàtica. És la manera com s'articula la informació coneguda (tema) i la informació nova (rema). Els textos solen combinar els tres tipus de progressió temàtica: − Progressió temàtica implícita. El tòpic és conegut pel receptor i no

s’explicita en el text. Sovint aquesta informació coneguda es troba als elements paratextuals. Així, per exemple, un text pot parlar-nos d’un personatge públic sense esmentar ni tan sols el seu nom, però el receptor sabrà de qui es tracta en reconèixer una il·lustració que acompanya el text.

− Progressió temàtica de tema constant o derivat. El tema inicial (un hipertema explícit o implícit) es divideix en diversos subtemes o parts. D’un



5

tòpic únic es fan derivar diversos comentaris. És típic dels textos descriptius i argumentatius.

− Progressió lineal (si es passa d'un tema a un altre). Cada comentari es transforma en el tòpic de la frase o part següent. Cada rema es converteix en el nou tema. Així, es parteix d'un tema (t1) al qual se li adjudica un rema (r1). Aquest rema (r1) es converteix en un nou tema (t2) al qual s'atribueix un nou rema (r2) i així successivament. És la progressió temàtica típica dels textos narratius.

c) Tipologies estructurals o estructura temàtica. Segons la posició del tema o de la tesi en el text. − En els textos expositius, els diferents esquemes organitzatius impliquen una

tipologia estructural dels tipus: pregunta-resposta, problema-solució, causa-efecte, comparació, seqüència seguint ordre temporal, classificació, etc.

− En els textos argumentatius, les diferents estratègies argumentatives impliquen una tipologia estructural del tipus:

1. Estructura analitzant, deductiva o anticlimàtica quan la tesi apareix al començament del text.

2. Estructura sintetitzant, inductiva o climàtica quan la tesi apareix al final del text.

3. Estructura enquadrada o circular si la tesi apareix al començament i al final.

4. Estructura paral·lelística quan apareixen dues o més idees d'importància semblant.

5. Estructura dialèctica quan inclou la tesi pròpia i l'antítesi. 6. Estructura lineal o repetitiva si la tesi apareix al llarg de tot el text. 7. Estructura oberta si el contingut pot ser completat.

Els tipus d'argumentacions que podem trobar són: mitjançant exemples, per analogia, per autoritat, per deducció, posar de manifest determinats valors com la llibertat o la solidaritat, etc. I, pel que fa a les contraargumentacions, podrien ser per refutació, per concessió a l'adversari, etc. − En una notícia es produeix una evolució decreixent de les dades d'interés.

Les 6 qüestions. La piràmide invertida. − En els textos narratius de ficció: plantejament, nus i desenllaç. − En els textos instructius trobem una estructura enumerativa o dividida en

fases d'un procés. − En els textos descriptius apareix una informació jerarquitzada de més

general a més concreta. − En els textos retòrics es produeix una transgressió lingüística basada en

figures retòriques semàntiques. − En els textos conversacionals trobem una estructura basada en la successió

de torns de paraula (intercanvi dialògic). II/ CARACTERITZACIÓ DEL TEXT (ADEQUACIÓ I COHESIÓ)

• Àmbit d'ús: acadèmic, periodístic, publicitari, jurídic, administratiu, literari, familiar, etc.

• Tipus de text: expositiu, argumentatiu, narratiu, retòric, descriptiu, …

Hi ha textos on es barregen diferents seqüències textuals. Per exemple, una seqüència expositiva i una argumentativa, en alguns gèneres de l'àmbit periodístic o acadèmic, dóna lloc a una tipologia textual expositivoargumentativa.

• Gènere: article d'opinió, carta al director, ressenya, conte, debat,

conferència, article de divulgació científica, assaig, etc...



6

• Finalitat comunicativa: informar sobre un tema, persuadir, orientar

l'opinió o la conducta, etc. TIPUS DE TEXT FINALITAT GÈNERE Expositiu o explicatiu

Explicar. Fer entendre una cosa. Per què? Què és?

Fullet informatiu, refrany, exposició oral, currículum, llibre de text, monografia, examen, article especialitzat, diccionari, enciclopèdia, tractat de divulgació científica.

Argumentatiu Argumentar. Convéncer d'alguna cosa, orientar l'opinió o la conducta.

Article d'opinió, columna periodística, debat, carta al director, anunci publicitari, assaig (humanístic o científic), editorial, discurs polític.

Narratiu Narrar. Contar fets i accions. Què fa? Què passa?

Notícia, reportatge (informació + opinió), crònica (informació + opinió), pel·lícula, acudit, novel·la, conte.

Descriptiu Descriure. Com és? Catàleg, endevinalla, guia temàtica, retrat, fitxa policial.

Instructiu Donar instruccions. Ordenar o aconsellar alguna cosa.

Manual d'ús, recepta de cuina, llei, gramàtica, consell, reglament.

Retòric o literari

Finalitat estètica i lúdica. Atraure l'atenció del receptor i produir-li sensacions diverses (divertiment, bellesa...)

Novel·la, conte, poema, assaig literari, embarbussament, eslògan publicitari, cancó, teatre.

Conversacional Conversar. Interactuar socialment dos o més interlocutors.

Entrevista, conversa telefònica, conversa cara a cara, debat televisiu, teatre, xat.

• Canal

Trobem les característiques previsibles dels textos escrits. Pel que fa al grau d’elaboració del discurs, es tracta de textos preparats prèviament per l’emissor i per a ser llegit. Pel que fa a la relació dels participants en el context, es tracta de textos diferits perquè el temps i l’espai de l'enunciació no són compartits per l'emissor i el receptor i, segons el nombre de receptors (unidireccional o multidireccional) i el nombre d’emissors (unilateral o multilateral), solen ser textos multidireccionals i unilaterals.

• Varietat lingüística

Es tracta de determinar la varietat diacrònica de la llengua emprada en el text, el dialecte geogràfic (variació diatòpica), el dialecte social (varietat diastràtica) i el registre (varietat diafàsica o funcional). Sobretot, veure si es tracta d'un registre formal o informal i justificar-ho, i determinar si el llenguatge és general o especialitzat.



7

a) Variació diacrònica. Es tracta dels canvis que es produeixen en una llengua pel pas del temps. En aquest punt, comentarem si el text està escrit en una llengua actual o no. També es pot comentar l’aparició de arcaismes o neologismes.

b) Variació diatòpica Català oriental Català occidental Rossellonès o septentrional

Jo canti... Nord-occidental Article “lo”, tu parlos...

Central. És el més difós.

Eixerit, joguina, nen, petó, tomàquet, xai...

Valencià Valencià septentrional

Balear Jo cant, nosaltres cantam, es meu homo, sa nina, horabaixa, al·lot.

Apitxat

Alguerès

Article “lo”, possessius “la mia”

Meridional

Alacantí

Trets diferencials entre català oriental i occidental en el registre estàndard

Oriental Occidental (Principals trets específics del valencià)

Desinències de present de subjuntiu (persones 1a, 2a, 3a, 6a): jo canti-cante, tu cantis-cantes, ell canti-cante, ells cantin-canten. Present d'indicatiu en 1a persona: jo canto.

Pronom neutre: açò. Adverbi de lloc: ací. Adverbis de temps: dins, prompte en lloc de dintre o aviat.

Plurals de mots en -s o -ns: homes-hòmens, joves-jóvens, marges-màrgens...

Possessius: meua, teua, seua, meues, teues, seues. Combinació pronominal: li'l, li la, li'ls, li les.

Alternança a/e: nedar-nadar, xerrar-xarrar...

Desinència -e al present d'indicatiu: jo cante...

Lèxic específic: mirall-espill, llombrígol-melic, farigola-timó, papallona-palometa,...

Desinències -ara, -era, -ira a l'imperfet de subjuntiu: anara, diguera, patira.

Accentuació: anglès-anglés, cafè-café, aprèn-aprén, aparèixer-aparéixer...

Lèxic específic: eixir, tindre, vindre, aplegar, llavar, esvarar, gitar-se, vesprada, colp, raïl, dacsa, moixama, granera, poal, ensalada, creïlla, vore...



8

Alternança tll/tl: ametlla-ametla, espatlla-espatla, butlla-butla...

Altres trets és poc freqüent que apareguen en un text en estàndard. Demostratius “este, eixe, esta, eixa” en lloc d'”aquest, aqueix”. Numerals “huit, dihuit, dèsset, dènou i huitanta” en lloc de “divuit, disset, dinou, vuitanta”. Adverbi de temps “hui” en lloc d'”avui”.

b) Variació diastràtica

Fa referència a la procedència social. Dialecte social. Els sociolectes responen a sectors socials: home/dona, urbà/rural, classe alta/mitjana/baixa, edat jove/adult/edat avançada, nivell cultural de l'emissor, etc. Per exemple, el sociolecte infantil, l'argot dels delinqüents, etc. c) Variació diafàsica Fa referència a l'àmbit d'ús, registres.

Formal, grau de formalitat alt

Literari – àmbit literari Cientificotècnic – àmbit acadèmic i texts especialitzats. Jurídicoadministratiu – àmbits jurídic i administratiu

Estàndard Estàndard – àmbit periodístic, publicitari, acadèmic (textos divulgatius)

Informal, grau de formalitat baix

Col·loquial – àmbit col·loquial o familiar. Vulgar o argot

• Participants

Les marques lingüístiques del text fan referència als participants de la situació comunicativa (l’emissor i el receptor), per exemple, els pronoms personals, les formes verbals, els possessius, etc. Aquests elements ens permeten indicar la presència o absència de l’emissor o del receptor en el discurs, i també podrem comentar el tipus de relació, formal o informal, que hi ha entre aquests.

• Polifonia, intertextualitat o les veus del discurs Diem que hi ha polifonia quan, a banda de les paraules dels participants, el narrador reporta discursos d’altres enunciadors, bé de forma explícita (estil directe i indirecte), bé de forma implícita (discurs indirecte lliure i intertextualitat). Podem distingir entre:

- Autor real: la persona que escriu el text. - Lector real: la persona que llig el text. - Autor model: la representació mental que el lector real es fa de

l’autor a través de la lectura del text. - Lector model: la representació mental sobre el lector que l’autor

real té present quan elabora el seu text. - Locutor (= narrador): és la veu que conta els fets, el jo discursiu.

El locutor en 1a persona del singular és propi dels textos subjectius. El locutor en 3a persona del singular és propi de l’àmbit acadèmic. El locutor en 1a persona del plural pot ser:

a) Plural de modèstia (nosaltres = jo + ) (fals plural). Típic dels textos expositius de l’àmbit acadèmic i científic (D’acord amb les investigacions exposades anteriorment, arribem a les següents conclusions...). Marca d’impersonalització.



9

b) Nosaltres inclusiu (nosaltres = jo + tu + tu...) (locutor + al·locutari). Implica el lector en les afirmacions del locutor (Per exemple, Lluís diu a Joan: Joan, quan acabem el treball, ens n’anirem a sopar, i Joan forma part del nosaltres). c) Nosaltres exclusiu (nosaltres = jo + ell + ell ...). (Per exemple, Lluís diu a Joan: Torna’ns la maleta que tens a casa perquè la necessitem per a anar de viatge, i aquí Joan no forma part del nosaltres. d) Nosaltres global o universal (nosaltres = jo + tu + ell...). Amb el seu ús, l’emissor busca la complicitat i la proximitat del receptor per tal d’implicar-lo en el discurs (Quan la nostra societat admeta els estrangers, ens podrem considerar tolerants).

- Enunciador. Són les veus diferents a la del locutor que poden

aparèixer al text. En sentit estricte, són les veus que parlen en 1a persona. Hi ha diferents procediments per introduir la veu d’un enunciador (=discurs reportat):

a) Discurs directe. Diàlegs o citacions textuals marcades per mitjans gràfics i sintàctics: verbs de dicció, guions, cometes o cursiva... (La va mirar i li va preguntar: “on aniré sense tu?”).

b) Discurs indirecte. Verb de dicció + conjunció “que” (La va mirar i li va preguntar que on aniria sense ella).

c) Discurs indirecte lliure. Un enunciat aliè, en 3a persona, sense marques gràfiques ni sintàctiques (La va mirar. On aniria sense ella?).

d) Intertextualitat. Quan el text inclou referències a d’altres textos. La intertextualitat ens remet a d’altres enunciadors. Podem distingir referències textuals de diferents tipus: intertextuals (s’inclou un text d’un altre autor), hipertextuals (es manipula un text anterior per a aconseguir-ne un de nou), metatextuals (comentaris dins del text sobre altres textos) i paratextuals (“apropiació” d’un títol, subtítol o epígraf d’un altre text per a fer entendre al receptor que hi ha alguna mena de relació entre el nou text i l’original).

- Al·locutari. La persona a qui s’adreça el locutor en el text, el tu

discursiu. Pot aparèixer o no. Un nosaltres inclusiu implica un al·locutari.

• Pressuposicions

El text porta una càrrega informativa implícita que l’emissor suposa que el receptor coneix. Aquesta informació, el receptor la pot conèixer, o no, però forma part del lector model, és a dir, el perfil que l’autor ha imaginat en el moment de redactar el text. D’aquesta informació implícita, que suposadament coneix el lector, en diem “pressuposicions” i ens ajuda a entendre el text en la seua integritat i a imaginar-nos per a qui l’escriu i amb quina intenció.

• Funcions lingüístiques predominants Segons la intenció de l’emissor, predominarà en el text una funció del llenguatge o una altra. a) Funció referencial o representativa. Es transmet informació objectiva.

Oracions enunciatives, verbs en 3a persona, mode indicatiu. Locutor en 3a persona. (textos narratius, descriptius, expositius...).

b) Funció expressiva o emotiva. Se centra en l’emissor. Oracions exclamatives, desideratives, condicionals. Pronoms i verbs en 1a persona. Mode subjuntiu. Locutor en 1a persona (textos conversacionals,



10

argumentatius...). c) Funció conativa o apel·lativa. Se centra en el receptor. Verbs en 2a

persona. Mode imperatiu. Al·locutari present (textos instructius, conversacionals, argumentatius...).

d) Funció fàtica o de contacte. Se centra en el canal. En una conversa: interrogacions i interjeccions al receptor: “m’enteneu?” (textos conversacionals).

e) Funció metalingüística. Se centra en el codi. Es tracta d’utilitzar el llenguatge per parlar del propi llenguatge. (diccionaris, textos teòrics sobre lingüística, textos expositius...).

f) Funció retòrica, estilística o poètica. Se centra en el missatge. Quan s’intensifiquen els recursos expressius o poc habituals (textos retòrics, literaris, publicitat, poètics, argumentatius...).

• Modalitat oracional

L’actitud de l’emissor determina el predomini o la presència d’un tipus d’oracions o d’altre. a) Enunciatives o asseveratives. Expressen els fets des d’una posició

distant i objectiva. Poden ser afirmatives o negatives. b) Exclamatives. Expressen emoció, sorpresa, estat d’ànim de l’emissor.

Signe d’admiració. c) Dubitatives o de probabilitat. Perífrasi “deure + infinitiu”, “tal vegada...”,

“probablement...”. d) Interrogatives. Poden ser generals o parcials, directes o indirectes i

retòriques. e) Desideratives. Expressen el desig de l’emissor. Mode subjuntiu. f) Exhortatives o imperatives. Ordres, manaments o prohibicions. Mode

imperatiu.

• Modalització És el discurs subjectiu. L’emissor manifesta la seua actitud o la seua posició respecte d’allò que diu. Es tracta, doncs, de l’aparició dins del text de la subjectivitat o punt de vista personal de l’emissor. La subjectivitat del text s’analitza a partir de les següents marques de modalització: a) Recursos tipogràfics: signes de puntuació (cometes, guions, punts

suspensius i parèntesis), la lletra cursiva, la lletra negreta, etc. b) Elements lèxics valoratius: adjectius (desafortunat), substantius

(desgràcia), adverbis (afortunadament, malauradament), verbs expressius de sentiments (lamentar, criticar, desitjar...), perífrasis verbals d’obligació o de probabilitat, unitats fraseològiques com refranys, frases fetes, locucions o maneres de dir (ser un tros de pa, prendre el pèl...).

c) Fórmules d’expressivitat de l’emissor: interjeccions, invocacions i renecs (Uf!, Mare de Déu!).

d) La derivació: l’ús de diminutius, augmentatius pejoratius i superlatius afegeix connotacions especials als termes com ara afecte, familiaritat, rebuig...

e) Elements pragmàtics: ironia, interrogació i exclamació retòriques, canvis de llengua, canvi de registre, metàfora, comparació, hipèrbole, metonímia...

• Impersonalització

És pròpia del text objectiu. L’emissor amaga la seua presència per a conferir a l’enunciat un caràcter universal (efecte propi dels textos expositius de caràcter científic sobretot) o per a presentar com a objectiu un text que, en realitat, no ho és (propi dels textos argumentatius on l’emissor intenta presentar com una veritat sòlida allò que no és més que una opinió i, per



11

tant, es tracta d’una estratègia argumentativa). Els procediments d’impersonalització són els següents: a) Oracions impersonals amb verbs com haver-hi o caldre (Cal deixar de

fumar, S’ha de deixar de fumar...). b) Construccions amb se impersonal = impersonals reflexes (Es considera

que no s’ha de fumar, Es diu que fumar no és saludable...). c) Construccions amb subjecte de caràcter genèric: hom, tothom, la gent,

algú, les persones, un... (Quan un llegeix la premsa, es planteja deixar de fumar).

d) Construccions verbals amb valor impersonal, amb el verb conjugat en determinades persones com ara la 2a del singular o la 3a del plural (Quan veus les notícies de la tele, penses deixar de fumar, M’han recomanat deixar de fumar...).

e) Predomini de la modalitat oracional enunciativa. f) Predomini del mode indicatiu. g) Construccions d’infinitiu (Fumar no és aconsellable). h) Oracions passives (El tabac és desaconsellat pels metges).

Atenció! Quan analitzem la modalització o la impersonalització d’un text, hem de mirar què és el que predomina perquè és molt probable que trobem marques dels dos fenòmens.

• Mecanismes de cohesió lèxica

En parlar de cohesió lèxica analitzarem els diferents tipus de relacions de significat que s’estableixen en un text, però aquesta anàlisi no es redueix a l’anàlisi semàntica dels mots que conformen el text sinó que també hem de tenir en compte les relacions que s’estableixen entre les paraules des d’un punt de vista pragmàtic, és a dir, tenint en compte la situació comunicativa. Podem trobar els següents fenòmens que ens permetran analitzar la coherència lèxica del text: 1. Relacions referencials. Considerarem aquelles relacions que presenten

un caràcter sinonímic en el text (termes que remeten a un mateix significat i a un referent igual o molt relacionat). Poden ser de quatre tipus:

a) Repetició. Es repeteix el mateix mot al llarg del text. b) Hiperonímia-hiponímia. Dos o més mots mantenen relacions

d’inclusió (hipònim pare – hiperònim familiar). c) Sinonímia. Dos o més mots remeten al mateix referent (pare-

progenitor). d) Jòquers o mots generals. Termes com cosa, fet, succés, acció,

esdeveniment... Es tracta de mots mancats de precisió, però que poden presentar un caràcter sinonímic amb termes abstractes o conceptes que apareixen al text.

2. Relacions de sentit. Considerarem aquelles cadenes de mots que no presenten un caràcter estrictament referencial sinó que els termes s’associen significativament mitjançant altres tipus de relacions. Poden ser:

a) Complementarietat. La negació d’un terme implica l’afirmació de l’altre sense cap possibilitat de gradació (viu-mort, vertebrat-invertebrat, animat-inanimat...).

b) Antonímia. Els termes presenten diferents graus d’una mateixa característica, amb un gran ventall de possibilitats dins el mateix tret caracteritzador (gros-prim, alt-baix).

c) Oposició relativa. Un terme és referit per oposició a l’altre, és a dir, un terme pressuposa l’altre (pare-fill, comprar-vendre, marit-muller, avi-nét).



12

d) Relació pragmàtica. Aquestes relacions s’estableixen entre termes que remeten a un mateix marc o conjunt d’associacions de mots que es posen en contacte mitjançant els coneixements enciclopèdics que el receptor té de la situació a la qual remet el text (per exemple, en el marc “festa de Carnestoltes”: disfressa, careta, pintura, ball, festa, gaudiment, confeti...).

• Mecanismes de cohesió gramatical

Perquè un text mantinga una cohesió sempre apareixeran una sèrie d’elements que remetran a altres que poden estar dins del text (anàfora i el·lipsi) o fora del text, és a dir, en la situació comunicativa (dixi). Per tant, els elements gramaticals que analitzarem en aquest apartat justifiquen la cohesió gramatical del text respecte al propi text i respecte a la situació comunicativa concreta. També analitzem en aquest punt els mecanismes de connexió presents en el text. a) Elements textuals que remeten a d’altres elements interns al text.

L’anàfora és el mecanisme de recuperació d’una paraula o d’un sintagma que ha aparegut anteriorment en el text i que anomenem antecedent, amb la utilització d’un element gramatical o paraula buida de significat lèxic, és a dir, un pronom personal, un relatiu, un possessiu, etc. Si l’element gramatical al·ludeix a un referent que apareix a posteriori es diu catàfora (Ja la tinc: m’han regalat la moto que volia, Ja ho sé, has aprovat l’examen). L’el·lipsi o elisió és la supressió d’un element aparegut anteriorment per evitar-ne la repetició innecessària per a la comprensió del text. Les el·lipsis més freqüents són les nominals i les verbals (Lluïsa no ha vingut, està malalta. Tu has ballat i jo no). Hem de distingir entre:

- Anàfora d’identitat total (M’he comprat una planta. La posaré aquí) o parcial (M’han regalat un cistell de caquis. Alguns ja han madurat)

- Anàfora de sentit. Quan no hi ha una relació d’identitat sinó de significació (El teu mòbil és roig. Jo me’l compraré blau).

- Extensió de l’anàfora. L’element anafòric no remet a un sol mot sinó a un segment discursiu més extens, com ara tota una oració o tot un fragment del text. Se solen emprar el pronoms neutres ho, açò, això, allò o d’altres expressions referencials com aquest fet, aquesta situació...

Són elements anafòrics: pronoms, determinants, possessius, demostratius, verbs, etc. Cal parar atenció a les relacions anafòriques entre els temps verbals de l’enunciat. El primer aspecte que cal considerar és la diferenciació entre els temps verbals de l’enunciació i els temps de l’enunciat. L’enunciació o context és la situació comunicativa concreta en què es produeix el discurs; l’enunciat o cotext, en canvi, és el conjunt d’elements lingüístics del text. Per tant, els temps de l’enunciació són aquells que relacionen allò que es diu respecte al moment en què es diu (present, passat o futur). Quan el temps de l’enunciació s’expressa en passat, els temps de l’enunciat poden mantenir una relació amb eixe passat:

- de simultaneïtat (Dimarts passat ell va dir que aquell dia no feia festa on el pt. imperfet té valor anafòric de present)

- d’anterioritat (Dimarts passat ell va dir que dilluns no havia fet festa on el pt. plusquamperfet té valor anafòric de passat)

- o de posterioritat (Dimarts passat ell va dir que l’endemà faria festa on el condicional té valor anafòric de futur).



13

Hem de considerar altres valors dels temps verbals perquè poden ser marques de modalització o d’impersonalització. Així, podem veure alguns valors metafòrics del present:

- Present amb valor atemporal. És propi de les afirmacions que pretenen un caràcter universal (dites, proverbis, frases fetes...), habitual en els textos de l’àmbit acadèmic (La disgregació consisteix en la pèrdua de la consciència unitària). També pot aparèixer en l’àmbit periodístic, encara que només es tracte de la visió personal de l’autor.

- Present amb valor de passat o “present històric”. Adquireix un caràcter de perdurabilitat, l’emissor aproxima així un fet passat al present de l’enunciació (Jaume I conquista València l’any 1238).

- Present amb valor de futur. Adquireix un caràcter de solidesa, un acció que encara no s’ha realitzat és presentada per l’emissor com un fet de realització segura (El pròxim diumenge actuem al Principal).

b) Elements textuals que remeten a d’altres element externs al text. La dixi.

La referència als elements extratextuals de la situació comunicativa es vehicula amb la remissió al que podem anomenar eix jo-ara-aquí, és a dir, la referència a les coordenades personals, temporals i espacials. D’aquesta manera, hem d’analitzar els elements díctics que són aquelles marques de l’emissor, del receptor, de l’espai o del moment de l’enunciació que fan referència al context comunicatiu.

- Dixi personal. Són els elements lingüístics que remeten als participants en l’acte de comunicació. o Pronoms personals (jo, em, tu, et, nosaltres, ens, vosaltres,

us...). Recordem que, com hem explicat a l’apartat de “Polifonia”, la 1a persona del plural, nosaltres, presenta quatre possibilitats referencials (Plural de modèstia, Nosaltres inclusiu, Nosaltres exclusiu, Nosaltres global).

o Morfemes verbals de 1a o 2a persona del singular o del plural.

o Possessius (meu, teu, vostre, nostre...) S’ha de tenir en compte que hi ha qui considera com una varietat de la dixi personal la denominada dixi social, que indica el tipus de relació existent entre els interlocutors. Aquesta relació pot ser:

o Formal. S’utilitzaran fórmules de tractament com vosté, nom acompanyat de cognoms, títols com senyor/a, Il·lustríssim/a, Molt Honorable... Indiquen un tipus de relació marcada per un desconeixement previ, un estatus social diferent, una falta de confiança, etc.

o Informal. S’utilitzarà fonamentalment el tractament de tu, però també altres fórmules com el nom del receptor (sense cognom), l’ús de l’article davant el nom, hipocorístics (Ximo en lloc de Joaquim) i altres apel·latius familiars...

- Dixi temporal. Són els elements lingüístics que remeten a allò que es diu “temps de l’enunciació”: aquells que relacionen allò que es diu respecte del moment en què es diu. Com ja hem avançat anteriorment, quan hem parlat del valor anafòric dels verbs, hem de distingir entre el present (que expressa l’ara de l’enunciació), el passat (abans d’ara) i el futur (després d’ara). La dixi temporal és expressada tant per les formes verbals com pels adverbis de temps i altres expressions temporals (ara, enguany, ahir, abans, demà, després...).

- Dixi espacial. Són els elements lingüístics que remeten a l’espai



14

en què es produeix la comunicació i que posen en relació allò que es diu amb el lloc on es diu. Aquest espai de l’enunciació es classifica d’acord amb la proximitat o llunyania respecte de l’emissor del discurs. La dixi espacial ve assenyalada pels elements lingüístics següents:

o Pronoms demostratius (aquest, aqueix, aquell) o Adverbis (ací, aquí, allí o allà) o Pronoms neutres (açò, això, allò)

c) Connectivitat del text

La connexió és un mecanisme de cohesió que indica les relacions que s’estableixen entre els enunciats d’un text. Els connectors, per la seua banda, són els elements lingüístics que manifesten aquesta connexió textual. Es consideren connectors els següents elements lingüístics: Conjuncions i locucions conjuntives: sens dubte, doncs, no

obstant això, en altres paraules, en conseqüència... Marcadors i expressions fàtiques de tipus conversacional: bé,

doncs, eh, escolta, veritat?.... La connexió també es pot expressar amb d’altres que no es consideren connectors i per això parlem de:

o Connexió lèxica, amb elements lèxicament plens però amb un efecte discursiu equiparable al dels connectors: substantius com conclusió, conseqüència, raó, motiu...; verbs com afegir, comportar, implicar, concloure...; adjectius com primer..., segon, previ, següent... posterior..., etc.

o Recursos gràfics. Ordenen el text de la mateixa manera que ho pot fer un connector: guions, xifres, símbols, lletres, signes de puntuació, col·locació dins la pàgina o de l’índex (com més a la dreta més secundària és la informació), títols d’apartats, grandària, color o tipografia de les lletres, etc...

Com hem de tenir en compte que les conjuncions i les locucions conjuntives són els elements connectius per antonomàsia, establirem la següent classificació: Connectors naturals (ordenació i distribució). Ordenen les idees

del text des del punt de vista espaciotemporal: en primer lloc, en segon lloc, seguidament, d’una banda... de l’altra, a continuació, finalment, per acabar...

Connectors lògics. Semànticament expressen les relacions entre les idees del text, és a dir, expliquen el lligam que s’estableix entre les diverses parts del discurs (oracions, paràgrafs...). Es poden assenyalar els següents tipus:

o Connectors d’addició: a més, i també, així mateix... o Connectors de contrast: però, no obstant, això, tanmateix,

en canvi, al contrari, amb tot, ara bé, malgrat tot... o Connectors de reformulació (explicatius, de rectificació,

per a excloure, recapituladors): o siga, és a dir, en altres paraules, dit d’una altra manera, això és... I també els que indiquen resum: en poques paraules, en resum, en conjunt, breument...

o Connectors d’exemplificació: per exemple, com ara, així, en particular, a saber, com a mostra...

o Connectors de conseqüència: així doncs, doncs, en conseqüència, per consegüent, aleshores, per tant, per aquest fet, consegüentment, per això...



15

El resum. Activitats. 1. Què és resumir? Entenem per resum la capacitat de reduir un text a 1/4 part dels seus mots, aproximadament. Amb el resum s'ha d'aconseguir reproduir fidelment (no copiar) el contingut i l'organització d'un text original, però de manera reduïda. Cal, doncs, saber-hi distingir primer la informació que és essencial de la que és accessòria, per poder-la expressar després d'una manera condensada i objectiva. 2. Què cal tenir en compte a l'hora de resumir?

- Cal cenyir-se a la informació que hi ha en el text original: es tracta, com s'ha dit abans, de reproduir aquesta informació, però amb menys paraules; no s'ha de fer interpretacions personals sobre el contingut del text.

- Hi ha d'haver totes les idees principals del text original, interpretades correctament. - Cal articular i connectar les idees amb mots de lligam (marcadors textuals,

connectors) i amb la puntuació adient: el producte final ha de ser un resum, no un esquema. - Cal demostrar capacitat de síntesi; és a dir, respectar al màxim el nombre de paraules

demanat per al resum. - No s'ha d'afegir al resum comentaris o indicacions del tipus: "El text/l'autor diu.../ens

parla de.../conclou dient que...", ja que aquestes estructures donen lloc a un distanciament del text original. Text per resumir

CONCILIAR LA FAMÍLIA I LA FEINA Sovint s'utilitza l'expressió dona treballadora per indicar la dona que fa un treball

retribuït, sigui per compte propi o aliè. La frase és un xic injusta per a tantes i tantes dones que han treballat i treballen molt a casa seva, cuidant els fills i la família; són les anomenades mestresses de casa. Aquesta dedicació a la família, anys enrere més nombrosa que ara, ha suposat exercir un gran nombre de feines que avui ja han esdevingut una professió: cuinar, rentar la roba, planxar, netejar la casa, cuidar els nens, els avis, els malalts, etc. La gran diferència és que la mestressa de casa no percep cap retribució per aquestes feines.

Aquesta dedicació exclusiva a la família té diversos inconvenients: la dona no rep retribució, ni cap renda monetària directa, ni cotitza a la Seguretat Social, cosa que la fa dependre econòmicament del marit; si aquest desapareix o deixa de tenir ingressos, la dona queda sense recursos i el dia de demà no tindrà pensió de jubilació. A més, la dona que no treballa fora de casa també pot quedar desvinculada més fàcilment del món extern, del seu entramat cultural i associatiu, de la seva evolució tecnològica, del batec diari...

Amb el temps hi ha hagut un canvi de les coses i avui totes les famílies ja es plantegen que les dones han de tenir ingressos econòmics i, per tant, la seva pròpia professió i ofici. La progressiva incorporació de la dona al món del treball és un signe de modernització i de progrés. Els països més desenvolupats són aquells en què hi ha una major proporció de dones que treballen (Suècia, EUA, Holanda, Canadà, Dinamarca, etc.), és a dir, els que tècnicament tenen la major taxa de població ocupada femenina. La taxa mitjana d'ocupació femenina europea és del 40,1% i a Catalunya, del 35,3%. S'observa que per arribar a la mitjana europea, més elevada, encara hem de fer un esforç notable.

La incorporació de la dona al treball fa necessari configurar un nou sistema que permeti un repartiment equilibrat de responsabilitats entre la vida professional i la vida privada; amb aquesta finalitat es va crear la Comissió Interdepartamental de Conciliació Laboral i Responsabilitats Familiars, amb participació de sindicats i associacions empresarials. Les recomanacions plantejades per aquest òrgan s'agrupen en tres blocs: a) prestacions en temps, per exemple maternitat, excedències dels pares i flexibilitat d'horaris laborals, comercials i escolars; b) prestacions en serveis, com ara l'atenció a les famílies amb persones dependents; c) prestacions econòmiques, entre d'altres, subsidis familiars i desgravacions fiscals.



16

Exemples de resums amb errors

RESUM 1 El text ens parla de (1) la incorporació de la dona al món laboral. Durant molts anys

les dones han estat treballant a casa sense rebre un salari i sense cotitzar a la Seguretat Social. Són dones que depenen dels seus marits, i si aquest l'abandona (2) o es queda sense feina, no tenen ingressos.

A més a més, les tasques que aquestes mestresses de casa realitzen, (3) han esdevingut feines (4), com són cuinar, rentar la roba, cuidar els avis, etc. Però aquestes dones realitzen (5) les feines sense rebre cap benefici.

A molts països ja s'està produint un canvi, les dones s'estan integrant al món laboral. Els països on hi ha major proporció de dones treballadores són el Canadà, Dinamarca, els Estats Units, entre d'altres. Països amb un gran potencial econòmic. (6)

A Europa hi ha un 40,1 % de dones treballadores, a Catalunya un 35,3 %. (7) Encara queda bastant per millorar. Però (8) ja s'ha creat una comissió que ha dut a terme una sèrie de recomanacions: a) prestacions en temps, b) prestacions en serveis, c) prestacions econòmiques. Amb aquestes recomanacions es vol facilitar la incorporació de la dona al món laboral, ja que aquest fet és digne de modernització. (9) COMENTARIS DEL RESUM 1 (1) No s'ha d'incloure aquesta estructura al resum, ja que es crea un distanciament del text original. (2) Error greu de cohesió: el pronom utilitzat no concorda amb nombre amb el complement que substitueix. Error d'interpretació: no se'n fa una interpretació del tot correcta (en el text original no es parla d'abandonament). (3) Error de sintaxi: no hi pot haver coma entre el subjecte i el verb. (4) Error d'interpretació/matisació: les tasques de les mestresses de casa han esdevingut professió, més que feines. (5) Repetició lèxica: es repeteix, innecessàriament, la paraula realitzen. Cal demostrar varietat lèxica. (6) Error de cohesió: aquesta frase està mal cohesionada, queda deslligada de l'anterior a causa de la puntuació (seria més correcte utilitzar-hi una coma). (7) Idea secundària poc rellevant. (8) Error de cohesió: el connector no és l'adequat, ja que la idea que cal expressar amb aquesta frase no és d'oposició, sinó de continuació (amb aquesta finalitat..., per això...). (9) Confús, mal interpretat. RESUM 2

L'autor/a del text exposa (1) diferents aspectes que cal tenir en compte a l'hora de tractar el tema de la possible conciliació de la família i la feina. (2).

Des de bon començament, l'autor/a deixa ben clar (1) que aquest tema afecta només les dones. Són les dones les que socialment es troben dividides en treballadores i mestresses de casa, divisió totalment injusta.

A continuació, l'autor/a fa esment, breument, (1) dels inconvenients que suposa per a la dona la dedicació exclusiva a la família i la llar (dependència econòmica, desvinculació del món extern...), i afirma que (1), en el marc de les societats actuals modernes, s'accepta i es defensa la incorporació de les dones al món del treball, no només pels beneficis socials que això comporta, sinó també pels beneficis socials derivats (3). Certament, l'autor/a subratlla (1) que els països amb un índex d'ocupació femenina més alt són els més ben situats des del punt de vista econòmic (Suècia, el Canadà, els Estats Units...). A Europa, aquesta taxa és d'un 40,1 % i a Catalunya, d'un 35,3 %. (4)



17

Finalment, l'autor/a fa esment (1) d'un organisme governamental, creat a Catalunya, que té com a objectiu fonamental la formulació de mecanismes que afavoreixin la incorporació de la dona al món laboral i el subsegüent repartiment de responsabilitats familiars: la Comissió Interdepartamental de Conciliació Laboral i Responsabilitats Familiars, que determina prestacions en temps, en serveis i d'ordre econòmic. (227 paraules) (5) COMENTARIS DEL RESUM 2 (1) No s'ha d'incloure aquesta estructura al resum, ja que es crea un distanciament del text original. (2) En aquest primer paràgraf es fa una introducció/presentació de la idea clau del text original, cosa que no és pròpia d'un resum: cal reproduir el contingut i l'organització del text original, i no fer-ne un comentari. (3) Idea repetida i confusa: "s'accepta i es defensa la incorporació de les dones al món del treball, no només pels beneficis socials que això comporta, sinó també pels beneficis socials derivats" (beneficis socials derivats de què?). (4) Idea secundària poc rellevant. (5) No es demostra prou capacitat de síntesi, ja que el text s'hauria de resumir en 150 paraules, i la reducció final ha quedat en 227 paraules. Proposta resum correcte

Sovint s'interpreta que la dona treballadora és només aquella que treballa fora de casa, i no es té en compte el fet que les mestresses de casa duen a terme un gran nombre de tasques que actualment ja han esdevingut una professió.

Les mestresses de casa, a més, es troben amb una sèrie d'inconvenients, com el fet de dependre del marit per no tenir cap compensació econòmica, ni cap cotització a la Seguretat Social i, també, la possible desvinculació del món extern.

Amb el temps, però, hi ha hagut un canvi de mentalitat, i ja hi ha el plantejament generalitzat que les dones han de tenir ingressos econòmics i, per tant, la seva professió i ofici. Aquesta incorporació de la dona al món laboral ha generat la creació d'una comissió, amb participació de sindicats i associacions empresarials, que vetlla per un repartiment equitatiu de responsabilitats entre la vida professional i la privada.



18

Textos per a resumir

Text 1 - El vigor del virus de la ignorància Més de 30 milions de persones de tot el món conviuen amb el virus de la

immunodeficiència humana (VIH). Es tracta d'un virus oportunista que deprimeix les

defenses de l'organisme i fa que sigui vulnerable a malalties que, d'altra manera, no

acostumen a ser mortals. Fa trenta anys, quan van aparèixer els primers casos reconeguts, la

mortalitat gairebé era del cent per cent. Avui dia, si més no als països amb un bon nivell de

renda, és una malaltia crònica, i els progressos cap a la vacuna i cap als retrovirals són

imparables. Aquest hauria de ser un territori pel qual la tisora hauria de passar de llarg.

La tendència a la baixa dels nous casos d'infecció amb el VIH sumada a la millora

continuada dels tractaments no hauria de distreure'ns de l'autèntic objectiu, que és aconseguir

una taxa nul·la de transmissió. Contra aquesta i altres malalties infeccioses no hi ha millor

tractament que evitar el contagi, amb mesures senzilles i prou conegudes. Les autoritats

sanitàries n'han fet moltes campanyes a tot arreu que, amb tota seguretat, són al darrere de la

disminució del nombre de casos de contagi.

Ara bé: aquesta política de prevenció no s'han d'entendre com un argument per

discriminar les persones que són portadores del virus. Tot al contrari: aquest rebuig seria i és

una palmària demostració d'ignorància. Encara avui dia, alguns portadors del VIH es

queixen de discriminació, que fins i tot arriba a l'acomiadament laboral. Són casos

lamentables que la justícia hauria de declarar radicalment nuls. Per desgràcia, el molt

conegut virus del prejudici és més difícil d'eradicar que el de la immunodeficiència humana.

El Punt Avui. Edició Nacional 01-12-2011



19

http://www.elpuntavui.cat/component/epquiosc/?task=pagina&e=DIARIDCAT&d=2011-12-01&p=2

http://www.elpuntavui.cat/component/epquiosc/?task=pagina&e=DIARIDCAT&d=2011-12-01&p=2

Text 2 -

Lladres i serenos

Hi ha gent que troba que l'expressió pocavergonya queda coixa i inacabada a l'hora

de qualificar algú, i com que no és el mateix tenir poca vergonya que no tenir-ne, recorren al

castellà sinvergüenza. En realitat pronuncien sinvergüensa, amb essa i l'accent català molt

pronunciat. Passa igual amb la paraula cantamanyanes, usada per definir una persona

informal i de poc crèdit. Deu tenir un equivalent en català, però fins i tot Josep M. de

Sagarra, que coneixia el Fabra pel davant i pel darrere, es decantava en els seus escrits

pelcantamanyanes quan no podia més i havia trobat algú que era un cantamanyanes i només

uncantamanyanes. Què em diuen, també, de la paraula frescales? Hi ha moltes persones que

són fresques, però un frescales és tota una altra cosa, amb més matisos que un simple fresc.

Com que jo aquestes paraules les sentia dir de petit a la gent gran, em fa l'efecte que o

provenien de les sarsueles, que en aquest país havien tingut molt èxit, o havien estat

incorporades a la parla a través dels serenos, que acostumaven a ser gent de fora. Els serenos

es dedicaven a perseguir sinvergüenses, frescales i sobretot cantamanyanes, que devia ser

gent que es dedicava a cantar pel veïnat de matinada. També havia sentit dir sanfaçon, o

sigui sans façon, per dir cara dura o descarat: “Aquell té molta sanfaçon.” Però això és

francès i ara sí que no em preguntin per on ens va venir. Potser d'una pel·lícula de Maurice

Chevalier.

I ara a mi em passa que no trobo paraules més adequades i exactes que aquestes que

he dit per posar epítet a aquests banquers i directius de caixes d'estalvis que després d'haver

mig arruïnat o arruïnat del tot les seves entitats i havent-nos deixat una mica més empobrits a

tots plegats, se'n van a casa seva amb unes indemnitzacions o uns plans de pensions que es

compten per molts milions d'euros. Sinvergüenses,cantamanyanes, frescales, sans façon. Si

en comptes de ser uns ricatxos fossin uns desgraciats sense ofici ni benefici, els serenos ja

els haurien conduït al quartelillo, a la prevenció o directament a la càrsel amb el chuzo de

punta.

MANUEL CUYÀS El Punt Avui. Comarques Gironines 01-12-2011



20

mailto:[email protected]

mailto:[email protected]

http://www.elpuntavui.cat/component/epquiosc/?task=pagina&e=DIARIDGIR&d=2011-12-01&p=24

http://www.elpuntavui.cat/component/epquiosc/?task=pagina&e=DIARIDGIR&d=2011-12-01&p=24

Text 3 -

De buit en buit

Amb l’experiència acumulada dels seus 97 anys, el doctor Broggi diu que el món va

malament. Acaba de publicar el segon volum de les seves memòries i ha declarat: “No anem

bé. Molta gent omple la buidor de la seva vida amb el consum, amb l’adquisició de béns per

ostentació. El món no pot aguantar més”.

Amb un llenguatge més tècnic, l’últim informe de Justícia i Pau diu exactament el

mateix: “El consum creix d’una manera desbocada; així ho mostren tots els indicadors: creix

el nombre de consumidors, creix el consum de matèries primeres, creix el consum de béns i

serveis i creix el nivell de despesa per llar. El consum omple, en part, el buit que han deixat

la religió, la família, la comunitat, les utopies”. Els autors d’aquest informe coincideixen

literalment amb el mític cirurgià de les Brigades Internacionals: el consum creix per omplir

un buit. El que passa és que el consumisme provoca un altre buit, que és el de la butxaca a

final de mes i el de l’endeutament crònic al llarg de la vida, i encara genera un buit més

profund, que és el que descriu la novel·lista Carme Riera a La meitat de l’ànima: “La

substitució del sentit sacre pel consumisme forassenyat no sembla que hagi modificat gran

cosa la condició humana; no li ha atorgat més llibertat.

Continuem sent criatures en dependència, no de Déu sinó dels déus producte del

mercat, dels clergues que prediquen sense assossec ni treva que l’únic camí possible per a la

salvació terrenal, la felicitat immediata, és la possessió d’uns determinats béns, anunciats

quasi sempre a televisió”. Sentim, doncs, el buit de la nostra frustració, però aquesta no és

res comparada amb la que pateixen les víctimes del nostre sistema: els 850 milions

d’habitants del planeta que sofreixen fam o desnutrició. Per això, el doctor Broggi diu que

mai no havíem anat tan malament com ara; fets com la revolta que aquests dies s’estén pels

suburbis d’Europa són el fruit amarg de la injustícia que hem instaurat i engreixat.

Narcís-Jordi Aragó, El Punt, 14 de novembre de 2005



21

Text 4 -

La intel·ligent no es casa Si ho han fet les universitat d’Edimburg, Aberdeen, Bristol i Glasgow i ho ha

publicat The Sunday Times, se li ha de donar crèdit. Aquestes són les conclusions de l’estudi

fet durant 40 anys: com més avança el nivell intel·lectual de la dona, més baixa la seva

possibilitat matrimonial, fins al punt que les més llestes tenen un 40% menys d’opcions.

Paral·lelament, per cada augment de 16 punts de coeficient, els homes augmenten un 35% de

possibilitats de casarse. No només això, les dones brillants busquen homes de nivell, i els

homes brillants “escullen companyes que s’assemblin a les mares” i perdin la xaveta pel seu

èxit i la seva brillantina cerebral. És a dir, la dona accepta la competència intel·lectual en la

convivència, i l’home no la suporta. Remata una altra anàlisi a l’Australian Twins Registry:

“Les intel·ligents odien perdre el temps, i per això no el perden amb els tontos”. Amb la qual

cosa, troben menys opcions.

Un simple estudi que em recorda aquella expressió explícita que va encapçalar el

capítol d’un llibre meu: “El poder femení arruga el penis”. L’ha arrugat durant dècades, fins

al punt que la intel·ligència masculina era considerada un atractiu, i la femenina, una

impertinència. ¿Inseguretat masculina? Sens dubte. No obstant això, i malgrat l’estudi, crec

que cada dia hi ha més homes seduïts per l’èxit femení i la seva libido no només no

s’espanta, sinó que s’engrandeix. Avui hi ha homes que estimen dones brillants. Són els més

interessants: saben ser homes sense necessitat de competir com a mascles.

Pilar Rahola, El Periódico, 6 de febrer de 2005



22

Text guiat

Llig el text «El sufi ccient», del lòsof Luis Calero (Catecisme pedagògic per a la reforma del batxiller, Alacant, Aguaclara, 1999). En la primera lectura, captaràs el contingut general del text i apro taràs per a buscar en el diccionari el signi cat de les paraules que no coneixes. En la segona lectura ja pots iniciar les anotacions de la teua anàlisi subratllant les idees principals i marcant l’organització del text. Al llarg d’aquest tema, s’anirà proporcionant la informació necessària per a afrontar tots els aspectes de l’anàlisi.

L’arribada del Judici Final acadèmic en l’ensenyament en secundària sorprén als batxille-rables a mitjan maig. Molts han de cercar millor

fortuna en el purgatori setembrí. Ambdós són mesos de sú-plica als déus. Alguns professors cedeixen a les queixes, ns i tot quan no s’han formulat.

Sense esperar que ningú es pose a fer salts d’alegria per haver suspés, tampoc no s’entén molt bé per què un succés tan ordinari es presenta tantes vegades com un drama personal i familiar que gairebé voreja la tragèdia. Suspendre no és, per descomptat, el millor que li pot passar a algú, però ben interpretat i des d’un ànim seré, un suspens de justícia hauria de resultar generalment bene ciós per a l’interessat i només excepcionalment contraproduent. De la mateixa manera, la concessió per un professor benèvol d’un aprovat ctici, és a dir, un «su cient de cció» o su ccient, resulta quasi sempre perjudicial i només en comptades ocasions benè c. Succeeix, no obstant això, que aquesta no és doctrina que en l’actualitat provoque multitudinàries adhesions. Més aïna, al contrari, quan veuen les orelles al llop no falten pares i lls que tinguen inconvenients a suplicar al professor la gràcia d’un su ccient, convençuts que, aprovant en l’expedient, ja està l’assumpte solucionat. El 100% dels su ccients d’ESO no culmina una carrera mitjana o superior, amb l’excepció dels que ho aconse-gueixen a base de nous «su ccients raspats». «Li assegure que tota la resta ho porte aprovat. No serà vosté capaç de deixar-me només amb la seua as-signatura, veritat?!». I això es repeteix, amb el do de la ubiqüitat, a dos o tres professors de matèries dis-tintes, a l’expectativa que es produesca el miracle

d’estar aprovat. «Si m’aprova, el pròxim curs estudiaré més». «Tinga vosté en compte que per al meu ll seria traumàtic separar-se dels companys de classe, o repe-tir». «Li ho vaig a posar fàcil. Mire, el meu ll no con-tinuarà estudiant i no es presentarà a la selectivitat». Tot per un su ccient. Visca el su ccient! Pedagògicament, el su ccient podria equivaldre a un re-mei provisional en medicina; com aquest, aconsegueix alleujar momentàniament el dolor, però sense arribar a eradicar-ne a fons les causes, els efectes de les quals, si és possible, després podrien tornar a manifestar-se amb major virulència. Fins ací podria valdre el símil. Ocorre, no obstant això, un fenomen curiós que de se-guida ho desbarata: les exigències dels pares en matèria de salut disten molt de ser les mateixes segons els lls patesquen alifacs del cos o de l’esperit. Tractant-se de malalties físiques sempre s’exigeix del metge una cu-ració verdadera: ningú es conforma que els seus lls estiguen bé només a l’efecte d’una certi cació sanitària. Quan, al contrari, el qui mal camina és el seu enteni-ment, molts (més del 50%) són capaços de conformar-se a paréixer bé només en els papers. Tal vegada perquè desconeixen que, també en aquest cas, per la vida anirà arrossegant-se un esperit rancallós eixit de les seues entranyes. I és que el su ccient tampoc no és innocu: allò insòlit seria que no esdevingueren prompte o tard efectes secundaris. La dignitat docent consisteix en saber llevar el pes d’una lletra al su ccient perquè no llaste en la seua vida estudiantil, laboral i social la persona que vaja a exhibir amb orgull la seua quali cació avalada per un profes-sor.

EL SUFICCIENT

5

10

15

20

25

30

35

40

45

50

55

60



23

1 COHERÈNCIA TEMÀTICA

Establiment del tema

Assumpte

Tema

El tema és molt més precís que l’assumpte. Es tracta del contingut especí c del text. Aquest contingut especí c es capta afegint a la idea general del text, o concreció de l’assumpte, per què i per a què ho diu l’emissor, això és, la seua intenció comunicativa. El tema arreplega quina és la postura de l’emissor, si està a favor o en contra de la idea principal del text.

Per això, el tema inclou

Entre el que coneix i la novetat que s’aporta al signi cat del text, allò que s’ha conegut sol constituir l’assumpte –quali cacions escolars– i la nove-tat forma part del tema –aprovat l’o ci en els estudis preuniversitaris. L’expressió del tema podrà tindre diverses possibilitats de redacció:

La redacció del tema serà breu, pre-cisa i completa, sense prescindir de cap concepte fonamental. S’iniciarà la redacció del tema amb la intenció, actitud, enfocament, punt de vista o postura de l’emissor res-pecte al que diu. Expressions possibles d’aquesta actitud seran, entre altres, les següents: Denúncia, Eufòria, Crí-tica, Elogi, Vituperi, Alarma, Advertèn-cia, Constatació, Perplexitat, Sorpresa, Defensa, Rebuig, Repudi, Hagiogra a, Condemna, Censura… Respon a la pregunta «Quina és la postura de l’autor sobre aquest as-sumpte?». Es formularà amb un sintagma nomi-nal que no sobrepasse les deu paraules plenes (això és, paraules lèxiques, amb signi cat; sense tindre en compte ar-ticles, determinatius o preposicions), amb substantius, si és possible, abs-tractes.

– Les quali cacions escolars– Notes acadèmiques ctícies– Les notes preuniversitàries

– Intenció de l’emissor(punt de vista o enfocament)

Ex.: estupor

– La concreció d’allò que tracta(o concreció de l’assumpte)

l’aprovat ctici en els estudis preuniversitaris

– Possible postil·la concisa sobrealgun aspecte imprescindiblementrellevant del contingut

contraproduent per al futur dels estudiants i de la societat.

– Estupor per la súplica de l’aprovat ctici en els estudis preuniversitaris

– Crítica de l’aprovat fals– Menyspreu als falsos aprovats perquè ells fracassaran en societat– Elogi del professor que no atorga un apte a ineptes

Corregir és de savis

Errors més freqüents. Tema

1. Equivocat. No s’ajusta al contingut fonamental; es tracta d’un greuerror de comprensió.

2. Incomplet. Es capta l’assumpte –el general o el marc–, però es prescin-deix d’aspectes rellevants.

3. Desenfocat. Es desvaria o s’arrepleguen aspectes secundaris i nol’autèntic tema (o enfocament). Es perd en els exemples.

4. Generalitzador per excés. El tema comprén continguts que ns i totno han sigut transmesos pel text.

5. Extens. Poca capacitat de síntesi. Massa paraules.

6. Confús. Incapacitat per a distingir l’assumpte i el tema.

7. Creatiu o divertit. Excés xocant per voler cridar l’atenció o voler sergraciós o original.

La redacció ha d’obeir al rigorós, referencial i objectiu, i no al joc deparaules.

Mai s’ha de xar el tema darrere de la primera lectura. S’establirà el tema quan hàgem comprés el text en el seu detall i en la seua globalitat, i estiguem preparats per a redactar l’organització del contingut: la tesi, el desenvolupa-ment i la conclusió del text.



24

§Continguts

b) El llibre d’escolaritat (o expedient)hi ha prou acadèmicament per aaprovar

Un fals aprovat és perjudicial (contra-argument)

Un fals aprovat és perjudicial (contra-argument)

Reformulació de la tesi

b) Conseqüències fatals a pesar de fal-sejar les notes

ANOTACIONS MANUALS PER A L’ESBORRANY DE TEMA I RESUM

EL SUFICCIENT

L’arribada del Judici Final acadèmic en l’ensenyament en secundària sorprén als batxillerables a mitjan maig. Molts han de cercar millor fortuna en el purgatori setembrí. Ambdós són mesos de súplica als déus. Alguns professors cedeixen a les queixes, ns i tot quan no s’han formulat.

Sense esperar que ningú es pose a fer salts d’alegria per haver suspés, tampoc no s’entén molt bé per què un succés tan ordinari es presenta tantes vegades com un drama personal i familiar que gairebé voreja la tragèdia. Suspendre no és, per descomptat, el millor que li pot passar a algú, però ben interpretat i des d’un ànim seré, un suspens de justícia hauria de resultar generalment bene ciós per a l’interessat i només excepcionalment contraproduent. De la mateixa manera, la concessió per un professor benèvol d’un aprovat ctici, és a dir, un «su cient de cció» o su ccient, resulta quasi sempre perjudicial i només en comptades ocasions benè c. Succeeix, no obstant això, que aquesta no és doctrina que en l’actualitat provoque multitudinàries adhesions. Més aïna, al contrari, quan veuen les orelles al llop no falten pares i lls que tinguen inconvenients a suplicar al professor la gràcia d’un su ccient, convençuts que, aprovant en l’expedient, ja està l’assumpte solucionat. El 100% dels su ccients d’ESO no culmina una carrera mitjana o superior, amb l’excepció dels que ho aconsegueixen a base de nous «su ccients raspats».

«Li assegure que tota la resta ho porte aprovat. No serà vosté capaç de deixar-me només amb la seua assignatura, veritat?!». I això es repeteix, amb el do de la ubiqüitat, a dos o tres professors de matèries distintes, a l’expectativa que es produesca el miracle d’estar aprovat. «Si m’aprova, el pròxim curs estudiaré més». «Tinga vosté en compte que per al meu ll seria traumàtic separar-se dels companys de classe, o repetir». «Li ho vaig a posar fàcil. Mire, el meu ll no continuarà estudiant i no es presentarà a la selectivitat». Tot per un su ccient. Visca el su ccient!

Pedagògicament, el su ccient podria equivaldre a un remei provisional en medicina; com aquest, aconsegueix alleujar momentàniament el dolor, però sense arribar a eradicar-ne a fons les causes, els efectes de les quals, si és possible, després podrien tornar a manifestar-se amb major virulència. Fins ací podria valdre el símil. Ocorre, no obstant això, un fenomen curiós que de seguida ho desbarata: les exigències dels pares en matèria de salut disten molt de ser les mateixes segons els lls patesquen alifacs del cos o de l’esperit. Tractant-se de malalties físiques sempre s’exigeix del metge una curació verdadera: ningú es conforma que els seus lls estiguen bé només a l’efecte d’una certi cació sanitària. Quan, al contrari, el que mal camina és el seu enteniment, molts (més del 50%) són capaços de conformar-se que pareguen bé només en els papers. Tal vegada perquè desconeixen que, també en aquest cas, per la vida anirà arrossegant-se un esperit rancallós eixit de les seues entranyes. I és que el su ccient tampoc no és innocu: allò insòlit seria que no esdevingueren prompte o tard efectes secundaris.

La dignitat docent consisteix en saber llevar el pes d’una lletra al su ccient perquè no llaste en la seua vida estudiantil, laboral i social la persona que vaja a exhibir amb orgull la seua quali cació avalada per un professor.

1Introducció: notes nals de 2n. bat. Tesi: Possibles súpliques o queixes aconsegueixen aprovats improcedents

2Per què s’accepta aprovar sense mèrits? (Desenvolupament-Arguments del su ccient) a) Suspendre sembla una tragèdia

3Exemples literals de súpliques. Pseudo-raonaments en estil directe amb ironia o intenció burlesca

4Per què és indigne el su ccient? (Con-tra-arguments del su ccient) Comparació amb la medicina: a) només una solució super cial i fal·laç.

5Conclusió: el professor digne que no-més certi ca l’apte és bon ciutadà.



25

En el resum no se cita literalment ni es posa entre cometes. Ens delatarà si copiem del text expressions utilitzades en ell del tipus «purgatori setembrí», «els lls patesquen alifacs del cos»... setembrí, alifacs... són expressions in-usuals. I, precisament perquè, imagi-nem, s’han usat en l’article que volem sintetitzar, cal recórrer a altres parau-les.

De les idees principals s’infereix el tema del text i ens hauran servit per a elaborar el resum. D’ací que podem de nir el tema com el resum del resum.

1.2 Resum breu

El resum consisteix a sintetitzar amb les nostres pròpies paraules, ben lligades entre ells, el contingut del text. Mai no s’ha de recórrer a trans-cripcions literals, és a dir, a copiar fragments del text, excepte les paraules claus que siguen imprescindibles per a demostrar que s’ha entés el text i que diferenciem entre allò essencial i allò accessori. Hem de cenyir-nos a allò substancial i eliminar el contingent i anecdòtic (estadístiques, dades, exemples, comparacions), tot el que no siga necessari per a la comprensió global del contingut.

El resum estarà compost per les idees principals del text: la tesi, els argu-ments i la conclusió. Una vegada detectades, es procedirà a la redacció del resum. Per a la confecció del resum, a partir de la segona lectura del text, podem aplicar dues tècniques (tal com es percep en la il·lustració de les anota-cions manuals per a l’esborrany de tema i resum):

• El subratllat• La sinopsi telegrà ca al marge

En ambdós casos, els continguts d’allò subratllat o les sinopsis (parà-graf a paràgraf, o dels paràgrafs rellevants), encastats entre elles, hauran d’arreplegar el signi cat essencial del text. Si hem escrit concisament al marge esquerre, aquestes anotacions també ens serviran per a comprendre i per a expressar més avant l’esquema or-ganitzatiu del text. En el resum, no s’opinarà mai i s’intentarà la màxima concisió. Arreple-guem les idees principals abocades per l’autor encara que no hi estiguem d’acord. En l’últim apartat del comentari tindrem nosaltres ocasió de valo-rar i opinar ajustadament i argumentalment.

Jerarquització de les idees

La progressió temàtica d’un text s’aconsegueix amb la repetició d’elements o seqüències de signi cat que imprimeixen el discurs d’homogeneïtat i coherència global. El text avança alternant i jerarquit-zant idees (informacions o opinions) i subidees (concrecions o matisos). Anomenem jerarquia d’idees a la importància d’uns continguts sobre al-tres amb què manté alguna relació de signi cat: causa, conseqüència, exempli cació, contrast. En aquest sentit, es distingeix entre idees prin-cipals i idees secundàries (o de suport). Les idees principals expliquen el tema defés per l’emissor. Les idees secundàries ajuden a corroborar, demostrar i exempli car. Són prescindibles: no són determinants ni condicionants en el text, però mol-tes vegades doten de gràcia o amenitat al discurs.



26

L’alumne, en la mesura que es puga, utilitzarà tinta blava per a anota-cions sobre l’anàlisi (tema, resum, tesi; idees principals amb línia contí-nua i idees secundàries amb discontínua) i tinta roja (o retolador sobre-impressor) per als aspectes propis del comentari (emmarcant les dixis, els connectors, etc.).

La redacció del resum respectarà sempre les característiques de brevetat, concisió, informació seleccionada i idees generals o abstractes. El resum no ha d’excedir el 25% de l’amplitud del text original; en el nostre manuscrit comprendrà entre 6 i 14 línies, aproximadament. Per als textos de la PAU no excedirà deu línies. Sense excepció, haurà de ser escrit en un sol paràgraf.

En el text «El sufi ccient» el resum es aquest:

Fase prèvia

Procediments de comprensió i redacció1. Ordenem les idees principals subratllades al text: mentalment,

s’enllacen amb una preredacció o es numeren atenint-nos a un criteri d’aparició (o cronològic) o d’importància (o jerarquia). A conveniència nostra ordenem, per exemple, així: tesi, raonaments i conclusió, en-cara que l’autor haja volgut col·locar la tesi en l’últim paràgraf del seu article.

2. Hem captat les idees d’allò subratllat: transformem les paraules del’autor mantenint les seues idees, amb altres paraules més nostres, però mai populars o vulgars. Tal vegada ja hàgem avançat part de l’esforç mental amb les anotacions al marge.

3. Lliguem unes idees amb altres per a redactar un paràgraf amb el sig-ni cat complet del text. Haurem d’haver acudit als connectors –«I és que...», «No obstant això...»–; en aquest cas, haurem conferit la co-herència i la cohesió lexicogramatical necessàries al nostre resum quasi sense adonar-nos-en.

Resum

Quan arriba el nal de curs en batxillerat s’implora per l’aprovat. A ningú li agrada suspendre, però un fals apte, per molt que contrarie l’estudiant i als seus pares, normalment garanteix el fracàs en la societat. El bon professor ha de procurar ser just i exigent, per a afavorir el futur de l’estudiant.

Corregir és de savis

Errors més freqüents. Resum1. Equivocat. No es capta el sentit del

text, ni l’eix temàtic o la idea cen-tral.

2. Incomplet. S’ometen aspectes re-llevants.

3. Desenfocat. S’inclouen aspectes se-cundaris o irrellevants (en perjudicidels essencials).

4. Inconnex. Es juxtaposen frases sol-tes, sense redacció que les le.

5. Estil segmentat o fragmentat. Apa-rença d’un telegrama o d’un quadresinòptic.

6. Incoherent. S’associen idees deforma il·lògica i ns i tot absurda.

7. Extens. Superar el 25% del text ori-ginal.

8. Literal o copiat. No s’elabora ambles nostres pròpies paraules i empraexpressions de l’original.

9. Descriptiu o narratiu. Hem d’evitarles expressions del tipus «L’autordel text diu…», «L’autor del text,Luis Calero, en el seu article titulat,diu que…».

10. Ampli cat. S’afegeixen idees (oexemples) que no apareixen enl’original.

11. Modalitzat. S’inclouen expressionssubjectives de l’estudiant: opinióo valoració personal.



27

LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

La variació és una propietat inherent de totes les llengües vives, és un fet universal. No hi ha cap llengua monolítica o uniforme. Els factors que determinen la variació lingüística són, bàsicament, el temps, l’espai, els grups socials i les situacions en què es produeix l’intercanvi lingüístic. Els tipus de variació lingüística que hi ha són els següents:

FACTORS TIPUS DE VARIACIÓ

EXPLICACIÓ I EXEMPLES TIPUS DE VARIETATS

Temps Diacrònica Diferències que hi ha en l’ús d’una mateixa llengua entre persones de diferents èpoques o generacions. Per exemple, entre angloparlants del segle XIX i del segle XXI.

Varietats històriques

Espai Diatòpica Diferències que hi ha en l’ús d’una mateixa llengua entre persones de regions, comarques, ciutats ... diferents del domini lingüístic. Per exemple, entre els castellanoparlants de Múrcia i els de Badajoz.

Varietats geogràfiques (també

anomenades dialectes)

Grup social Diastràtica Diferències que hi ha en l’ús d’una mateixa llengua entre persones que pertanyen a grups socials diversos. Per exemple, entre una monja i una al·lota punky.

Varietats socials

Situació comunicati-va (1)

Diafàsica Diferències que hi ha en l’ús d’una mateixa llengua segons la situació comunicativa. Per exemple, entre el llenguatge administratiu i el llenguatge col·loquial.

Varietats estilístiques (també anomenades

varietats funcionals o registres)

(1) La situació comunicativa depèn dels següents factors: tema, intenció, grau de formalitat i canal.

LA VARIACIÓ ESTILÍSTICA O FUNCIONAL

La varietat de la llengua que cada parlant tria per adaptar-se a la situació de comunicació es coneix com a variació estilística o variació funcional, que donarà lloc als diferents registres. Cada parlant fa ús d’una sola varietat dialectal, però, en canvi, coneix i utilitza un ventall molt més ampli de varietats estilístiques que li permet mantenir la comunicació en àmbits d’ús ben diferents. Aquestes varietats estilístiques o funcionals s’adapten a cada situació de comunicació, i venen determinades per quatre factors:

1) el tema2) la intenció3) la relació entre l’emissor i el receptor 4) el canal.

1) El tema és l’àmbit de la realitat a què fa referència el missatge. Es pot considerar que hi ha tants temes com especialitats conegudes: filosofia, matemàtiques, economia, etc. Però cada tema pot ser tractat en un grau d’especialització diferent i, així, es pot parlar de temes especialitzats (o específics) i temes no especialitzats (o generals). El lèxic, la sintaxi i l’organització del missatge varien en funció del grau d’especialització amb què es vulgui tractar el tema. En la mesura que el text recull un gran nombre de termes específics d’un tema, es pot dir que és un text especialitzat, que utilitza un lèxic propi



28

dels qui han aprofundit en el tema. Per exemple, en un text especialitzat en meteorologia s’utilitzarien termes com anticicló, depressió, efecte de Coriolis... En canvi en un text no especialitzat utilitzaríem termes com pluja, núvols, vent... és a dir, paraules que formen part d’un coneixement majoritari per part de la població, una terminologia general.

2) La intencionalitat o el propòsit comunicatiu pot ser subjectiu si dóna una informació en què són evidents els sentiments de l’emissor, per exemple, quan l’explicació d’un accident la fa una persona que hi ha estat implicada. La intencionalitat és subjectiva quan l’emissor vol influir en el receptor (convèncer, renyar, engrescar, trobar algun tipus d’empatia...). En canvi, una notícia del diari farà una explicació del mateix tema molt més neutra, sense implicacions personals, tendrà un caràcter més objectiu.

3) La relació entre l’emissor i el receptor expressa el grau de familiaritat que hi ha entre ells. Qualsevol acte comunicatiu es mou en una escala de més formal a menys formal. Així, els tractaments que s’utilitzen per a una carta personal acostumen a ser directes (Hola, com estàs? –tu-) mentre que en una carta comercial cal respectar una sèrie de formalitats (Benvolgut senyor, us comunicam... – vós/vostè-). En general es parla de quatre graus: nivell molt formal, formal (corresponent a l’estàndard), poc formal i vulgar.

4) El canal que s’utilitza en la situació comunicativa determina dos tipus de registres: els orals (espontanis o no espontanis) i els escrits. El canal oral espontani es caracteritza per la immediatesa, la simplificació dels elements sintàctics i l’ús d’elements no verbals, com la gestualització. En canal oral no espontani seria el propi de conferències o intervencions en públic preparades, per exemple. El canal escrit és més elaborat, la sintaxi és complexa i hi trobam els signes de puntuació, que supleixen l’entonació.

Tota aquesta varietat estilística o funcional, dóna lloc als registres, que s’agrupen en dos blocs: formals i no formals.

• Els registres formals s’usen en contextos que requereixen un model de llenguatge elaborat (a causa del tema tractat, o del canal, o de la relació amb el receptor, o la intencionalitat objectiva). Són els registres cientificotècnic, literari i estàndard.

• Els registres no formals són formes de parlar caracteritzades per un cert allunyament de la varietat estàndard. S’usen en contextos privats (converses familiars i d’amics) i per parlar de temes generals. Són els registre col·loquial, el vulgar i l’argot.

ELS REGISTRES FORMALS

El registre cientificotècnic

El registre cientificotècnic és propi de textos científics i tècnics que es transmeten, normalment, pel canal escrit (o oral preparat). El seu propòsit és la descripció o l’explicació objectiva de temes especialitzats (didàctica o merament informativa).



29

S’expressa generalment per mitjà del text expositiu, juntament amb l’argumentatiu, per tal de demostrar els raonaments. Es caracteritza per la claredat, l’objectivitat, la funció referencial (denotació) i la precisió lèxica, és a dir, els termes tenen un sentit únic i ben definit, sense ambigüitats. Hi abunden els tecnicismes i neologismes.

Exemples de textos que utilitzen aquest registre: monografies, tesis, preparació de conferències, articles per a revistes especialitzades, manuals, descripcions de màquines o utillatges, etc.

El registre literari

El registre literari és propi dels textos amb un grau alt d’elaboració lingüística que cerquen la bellesa, l’enginy, l’humor ... amb el propòsit de cridar l’atenció dels lectors sobre el mateix missatge. Té una finalitat estètica que es troba en la forma i també en el contingut, ja que de vegades, segons la temàtica, pot imitar qualsevol altre registre.

Es caracteritza per la subjectivitat de l’emissor, que mostra la seva visió del món, matisada per la pròpia experiència, influïda per un determinat context cultural. Es manifesta generalment a través del canal escrit, tot i que no hem d’oblidar les manifestacions pròpies de la literatura oral.

El llenguatge és, principalment, connotatiu, polisèmic (permet que hi hagi més d’una interpretació, segons el lector), i hi sol haver figures estilístiques.

La varietat estàndard

L’estàndard és una varietat formal que serveix de model de referència per a tots els membres d’una comunitat lingüística en uns àmbits d’ús determinats o en tots els àmbits. És una varietat comuna, establerta com a general per damunt de qualsevol altra varietat (és a dir, té un valor supradialectal). L’estàndard garanteix i fa possible la comunicació generalitzada entre els parlants d’una mateixa llengua: cerca l’eficàcia comunicativa. La finalitat pot ser objectiva o subjectiva, però es manté sempre dins els paràmetres de la formalitat. Se li atorga un caràcter neutre, sense terminologia específica, ni figures retòriques ni col·loquialismes.

La varietat estàndard ha de complir dos requisits bàsics: la correcció i l’adequació. La correcció fa referència a la gramàtica prescriptiva o normativa d’una llengua, i ha d’anar acompanya de l’adequació, en el sentit d’uns usos lingüístics convencionals associats a unes situacions comunicatives concretes. Dins la varietat estàndard hi ha diversos tecnolectes, segons els àmbits on s’utilitzi (el juridicoadministratiu, el periodístic, el publicitari, etc.).

La varietat estàndard és pròpia de tots aquells àmbits lingüístics que demanen un grau de formalitat mitjà o elevat, sense caure en el cultisme ni en la familiaritat: llibres de divulgació, converses i correspondència formal, mitjans de comunicació, etc.

ELS REGISTRES NO FORMALS

L’espontaneïtat és el tret caracteritzador principal dels registres no formals, que comparteixen la mateixa tipologia de trets lèxics i morfosintàctics:



30

En el pla lèxicAbús de termes genèrics Fer, cosa, tros, això, allò...Castellanismes Bueno, vale, tio...Comparacions Vermell com una tomàtiga...Tics lingüístics Saps? Val? Vull dir, bé...Exageracions Va acabar en dos segons...Locucions i frases fetes Anar endavant, fer fues...Onomatopeies Puf! Pataplàs!...Sentits figurats i manca de propietat Jugar-se la vida, rompre’s les banyes...

En el pla morfosintàcticAugmentatius i diminutius Cotxàs, festassa, rosset...Pleonasmes Dóna-m’ho a mi...Trets dialectals Article determinat (lo), monoftongacions (aigo),

ieisme (paia), etc.Estructures sitàctiques poc elaborades, alteració de l’ordre lògic de la frase, manca de concordança, ús equívoc dels relatius, repeticions, interrupcions... També destaca la riquesa de l’entonació.

El registre col·loquial

El registre col·loquial és el propi de la comunicació oral informal en situacions en què es tracta de temes de caràcter general amb propòsits subjectius, de manera planera, sense afectació ni aspiracions científiques. És el registre propi de la conversa espontània al carrer, amb els amics, amb la família... però també és el de les transmissions esportives, els debats, les taules rodones, les tertúlies, etc.

El registre vulgar

El que diferencia el registre vulgar del col·loquial és la transgressió de la norma social. S’hi usen formes que poden molestar el receptor, com ara renecs, paraules malsonants, ús de termes referits a certs temes considerats tabú, etc. El registre vulgar és el nivell de llenguatge més poc elaborat, que s’aparta de la norma lingüística.

Els argots

L’argot és una varietat de la llengua que utilitza un grup social per diferenciar-se de la resta de la comunitat de parlants. Hi ha dos tipus d’argots:

a) L’argot dels grups que comparteixen la mateixa professió o activitat i que adopten un lèxic, diferent del tècnic, per referir-se a eines, processos o instruments propis de la seva especialitat i que únicament tenen significació per als individus que tenen relació amb aquest àmbit professional.

b) L’argot de grups marginals de la societat que tenen la voluntat de crear un codi paral·lel a la llengua que únicament sigui comprès pels individus que formen part del grup. Així, el llenguatge dels delinqüents o dels drogoaddictes està format per un lèxic amb mots peculiars creats, precisament, per no ser entesos per la resta de la societat i mantenir, d’aquesta manera, la seva condició de segregació i marginalitat. L’argot en català és molt pobre, hi molt poques aportacions autèntiques catalanes, i això es pot considerar un indicador de la manca de normalització de la llengua.



31

Textos complementaris

QUÈ ÉS UNA LLENGUA ESTÀNDARD? Dins les comunitats humanes es produeixen diferents tipus d’intercomunicació. La que podríem anomenar bàsica és la que té lloc entre dos o diversos actors “cara a cara”. En la majoria de casos aquests actors solen ser parlants d’una mateixa varietat geogràfica, la qual garanteix a bastament la comunicació eficaç en aquestes situacions. La facilitació dels viatges i l’aparició del telèfon i d’altres instruments de comunicació han canviat les coses i han posat molt més en contacte parlants de zones geogràfiques allunyades, entre els quals la intercomprensió no sempre estaria assegurada utilitzant varietats geogràfiques diferents.L’escriptura, especialment a partir de la invenció de la impremta, possibilita un tipus de comunicació social generalitzada, que va de la facilitació d’informacions de l’administració als ciutadans fins al món complex de la difusió de la cultura i de la informació a través del llibre i de la premsa. Aquest tipus d’intercomunicació generalitzada s’ha vist reforçat en els darrers temps de forma espectacular amb l’aparició dels moderns mass media audiovisuals i de la informàtica. La interacció lingüística eficaç en totes aquestes situacions només pot ser possible amb l’existència d’una varietat lingüística ben definida (codificada) i acceptada per tota la comunitat com a norma general i model comú de referència. Aquesta llengua comuna, general i supradialectal, és la que es denomina actualment llengua estàndard (1). La llengua estàndard, doncs, existeix per a possibilitar i garantir la intercomunicació generalitzada en una comunitat lingüística en els àmbits formals, especialment per a satisfer les complexes necessitats comunicatives d’una societat moderna. A diferència del que s’ha dit alguna vegada, la funció principal de l’estàndard no sempre és de possibilitar la intercomprensió entre parlants de dialectes geogràfics diferents (pot ser-ho en alguns casos), car en moltes llengües —les de poca diversitat interna— aquesta intercomprensió ja existeix sense estàndard: en el català per exemple. La raó de ser principal de l’estàndard és una qüestió de funcionalitat i d’eficàcia comunicativa: sense un codi lingüístic ben definit, conegut i acceptat per la col·lectivitat és impossible l’existència d’una societat moderna. Ara bé, si l’estàndard és una condició per a l’existència d’una societat moderna, també és una realitat que surt de la mateixa modernització de la societat, per un procés històric que necessita que es donin unes determinades condicions d’intercomunicació i unes xarxes de distribució de tota mena de béns i de valors lligats a l’ús lingüístic. Podem dir, doncs, que l’estàndard és alhora condició i resultat de la interacció lingüística. Els àmbits que donen sentit a l’aparició de l’estàndard representen inicialment uns usos escrits, i l’estàndard és, en principi, una llengua escrita —pensem que el procés que portarà als estàndards europeus moderns arranca en el moment de l’aparició de la impremta—, tot i que cal no menystenir l’existència d’alguns àmbits formals tradicionals de comunicació oral, com la predicació, en els quals caldria veure en cada cas fins a quin punt incidia la norma de la llengua escrita. Amb l’arribada dels mitjans de comunicació audiovisuals s’ha creat una norma d’estàndard oral basada en la norma escrita tradicional o, dit en altres paraules, l’estàndard escrit s’ha oralitzat. En algunes societats l’estàndard només és usat en els àmbits formals, escrits o orals, però el més corrent en les societats modernes és que la norma estàndard —en tant que model de referència— eixampli el seu ús cap als àmbits col·loquials, i desplaci formes lingüístiques no estàndards fins a esdevenir l’única varietat parlada per les capes més instruïdes de la població, més àmplies cada vegada. Podem dir, doncs, que una llengua estàndard és una varietat, altament codificada, que serveix de model de referència a tots els membres d’una comunitat lingüística en uns àmbits determinats o en tots els àmbits. A més d’aquesta funció bàsica, però, l’estàndard fa altres funcions: és un element clau per a l’existència de la consciència de comunitat lingüística i per a l’existència d’un sistema equilibrat d’atituds positives (2) dels parlants vers la pròpia llengua, indispensable perquè aquesta tingui garanties de plenitud i de continuïtat. (1) Anteriorment es digué llengua general, llengua comuna, llengua nacional i llengua literària; aquesta darrera forma, al nostre país especialment. L’adopció del rètol llengua estàndard permet de reservar el de llengua literària al tipus de llengua usat en la literatura de creació, que té unes característiques específiques enfront d’altres tipus de llengua també estàndards.(2) Els diccionaris només consignen la forma actitud. Nosaltres, que creiem que aquesta és una forma deguda a la interferència de l’espanyol, ens permetem la petita indisciplina d’utilitzar la forma alternativa atitud, paral·lela a l’emprada per les altres llengües europees (francès i anglès attitude, italià attitudine, portuguès atitude).

(Gabriel Bibiloni: Llengua estàndard i variació lingüística)



32

http://pelc.uib.es/teoria/444/index2e.html#nota1%23nota1




LA NOCIÓ DE “REGISTRE”

[…] La noció de “registre” es pot entendre intuïtivament a partir del funcionament d’un orgue. Aquest instrument musical permet la interpretació d’una mateixa melodia ara amb timbre de trompetes, ara de flautes, etc., gràcies a uns accionadors que modulen el so a conveniència. Doncs bé, una mateixa llengua també pot “sonar” diferent si s’adapta a les situacions d’ús, que poden ser molt variades: des de la conversa informal en família o amb els amics, fins al discurs solemne d’inauguració d’un curs universitari. I entre aquestes dues situacions d’ús hi cap, és clar, una gamma molt àmplia de variació, segons les circumstàncies. En conseqüència, els registres poden ser definits com les modulacions socials de la llengua adaptada a la realitat de l’ús, diferent en cada cas. […]

Tenim, doncs, un factor afegit de variació que no es veu afectat per la dimensió geogràfica, sinó que deriva de la realitat social de l’ús, de la projecció de la parla cap a àmbits diferenciats: l’espontaneïtat o la solemnitat, en els casos abans esmentats. Val a dir que la varietat dialectal ens és imposada per les circumstàncies i és del tot natural: una persona neix i creix a Sóller, a Blanes, a Tortosa o a Gandia i, en conseqüència, arriba a dominar el dialecte o el subdialecte del seu territori i no un altre. En canvi, alguns registres, especialment els més solemnes, s’han d’aprendre al llarg de la vida escolar.

Tot i això, hi ha un marge de variació que ens resulta espontani: no parlem de la mateixa manera si ens adrecem a un infant, als nostres pares, a un amic de tota la vida, a un desconegut, etc. És per això que podem dir que la variació entre el registre més formal i el més informal ja està prefigurada en els canvis de posició que fem espontàniament en els intercanvis lingüístics de cada dia.

Els registres es fan servir en situacions d’ús com, per exemple, les següents: la inauguració del període de sessions d’una assemblea, els debats parlamentaris, el discurs amb què s’obre el curs acadèmic, la docència tradicional, les taules rodones sobre temes especialitzats, les actuacions judicials o les entrevistes de feina.

En circumstàncies com aquestes, l’elecció quasi obligada del registre formal implica diferents nivells lingüístics: la pronúncia més acurada (i una dicció clara), la selecció del lèxic apropiat (fins i tot tècnic), la construcció de períodes sintàctics més llargs i també tot un conjunt d’estratègies pròpies de la retòrica: argumentació, exemples, al·legories, etc. És per tot això que abans s’ha dit que el domini d’aquest registre s’ha d’assolir al llarg de la vida escolar (o en algun tipus de curs teòric i pràctic específicament organitzat per desenvolupar habilitats pròpies del discurs formal).

Els registres informals, en canvi, són els propis de situacions d’ús com ara: la conversa familiar o entre amics, la compra diària en el mercat del barri o la tertúlia en què es comenta un partit de futbol.

En tots aquests casos, el to de l’intercanvi verbal és relaxat i les converses es caracteritzen sovint per la rapidesa de les emissions, per les repeticions, pels canvis sobtats de tema, pels sobreentesos i les elisions. En les situacions informals, a més, pren molta importància tota la informació extraverbal: gestos de la cara i de les mans, posicions del cos, distància entre els interlocutors, etc.

(Jesús Tuson: Introducció al llenguatge)



33

LINGÜÍSTICA I SOCIOLINGÜÍSTICA

Introducció. La lingüística, com a ciència del llenguatge ha de completar-se

amb l'anàlisi antropològica (i semiòtica) dins de la mateixa simbiosi de ciències socials i humanes, una vegada que ja s'ha superat la fase asèptica de l'establiment de la seua entitat. La sociolingüística naix d'aquest compromís antropològic que, en definitiva, concep la lingüística com a branca de l'antropologia social i cultural.

Inicialment cal dir que la sociolingüística no sols correspon a una extensió del model abstracte de la lingüística precedent, sinó que esdevé una disciplina parcial que respon a les qüestions no resoltes de la teoria lingüística moderna. La sociolingüística ofereix alternatives vàlides a l'estudi dels diversos components del fet comunicatiu des d'unes bases sociològiques i antropològiques renovades i autèntiques.

La sociolingüística moderna, en el seu camp més restringit s'origina als Estat Units i el Canadà. Diversos factors expliquen el sorgiment d'aquesta nova disciplina com són:

• La independència de nombroses colònies.

• El canvi de les estructures socials i de les característiquesde la vida quotidiana.

• L'aparició de mitjans de comunicació de masses.

• L'existència, als Estats Units, d'un ambient propici:immigració i pobresa (on el bilingüisme és evident) enfront de la tranquil·la i relluent Amèrica de l'extensa classe mitjana.

• Decadència de l'estructuralisme.

Els estudis de sociolingüística comencen pràcticament l'any 1964, amb una reunió sobre sociolingüística a la Universitat de Califòrnia (Los Àngeles), editada posteriorment per W. Bright (1966), un seminari sobre el mateix tema a la Universitat d'lndiana (Bloomington) sota la direcció de Ch. A. Ferguson, i els treballs capdavanters de W. Labov sobre variables sociolingüístiques en l'anglés de Nova York (publicats en 1966).

A partir de la tradició antropològica de la lingüística nord-americana s’estableix un quadre ampli de referència denominada etnografia de la comunicació per a considerar els diversos components del fet comunicatiu.



34

Així, insisteix en un enfocament interdisciplinari de la llengua en relació estreta amb el context cultural i la funció social. El marc de referència no és una llengua determinada ni la parla mateixa, sinó la comunicació. La descripció parteix del nucli o grup social, anomenat comunitat de parla, i agrupa aquells parlants que comparteixen un coneixement de les restriccions comunicatives i de les normes del comportament social. La unitat bàsica de la interacció verbal en la comunitat de parla és el fet comunicatiu, determinat pels participants, canal, codi, situació (física i psíquica), forma i contingut, fins (intenció i efecte), clau, gènere i normes de la interacció i de la interpretació.

El camp d'estudi de la sociolingüística.

Durant massa temps s'ha pensat que l'estudi de la llengua es reduïa a la simple anàlisi dels seus mecanismes interns. Lingüística, Filologia, Llengua, Llenguatge i fins i tot Ortografia han estat retolets utilitzats a l'efecte. La qual cosa demostra, entre altres coses, l'especial (quasi únic) interés per l'estudi de la llengua escrita.

Nous estudis, provinents del camp de les Ciències Socials, han (re)situat el tema i han començat a estudiar els fets lingüístics com a allò que realment són: fets socials, producte de la voluntat i de la història d'una determinada societat.

Les llengües són, sens dubte, fets socials, convencions creades i suprimides per l'acció voluntària de l'home. Una determinada comunitat lingüística pot, de fet, per mitjà de la voluntat comunitària, adoptar o abandonar una llengua, dotar-la de caràcter nacional i oficial o reduir-la només als àmbits privats i fer-la desaparéixer.

Hi ha un aspecte importantíssim, l'ús, que és el focus d'interés de la sociolingüística, consistent precisament a situar la llengua (o les varietats lingüístiques) en relació amb els medis socioculturals en què funcionen, indagant les seues condicions d'existència, la interacció amb els medis respectius.

En conseqüència, la sociolingüística centra el seu estudi en l'ús lingüístic (i el no-ús) i en la seua diversitat, ampliant i completant, alhora, el camp d'interés de la lingüística estricta (l'estructura interna de la llengua). Per tant, la interacció llengua-societat n'esdevé el motiu central d'anàlisi, i els usuaris de la llengua són el punt de realització del fet social que és l'idioma.

Un paral·lelisme ben il·lustratiu, pel que fa a la distinció i a les relacions entre la lingüística i la sociolingüística, és la diferència i alhora la connexió entre la biologia i l'ecologia.

Segons el diccionari Fabra, la biologia és la ciència que estudia els éssers vivents, els organismes vius. L'ecologia, per la seua banda, hi és definida com la ciència que estudia la relació d'aquests éssers vius amb el seu medi natural i entre ells mateixos.



35

Vegem, doncs, que la lingüística és a la biologia, allò que la sociolingüística és a l'ecologia. Si voleu, la sociolingüística més progressista i compromesa, s'inspira, ben sovint, en les aportacions sociològiques de l'anomenada Ecologia de les poblacions. I, freqüentment, rep el nom d'Ecologia de les Llengües.

Podem assenyalar, doncs, que mentre la Lingüística és la ciència que s'ocupa de l'anàlisi de l'estructura interna de les llengües, la Sociolingüística té com a objecte d'estudi l'ús lingüístic, condicionat pel propi context social. La Lingüística se centra en les paraules, la Sociolingüística en les persones que les fan servir, en les seues actituds lingüístiques, prejudicis, etc.

Saber de llengua, segons aquest nou enfocament, no és saber llargues i inacabables llistes de paraules, fer transcripcions fonètiques i magnífics i decoratius arbres d'anàlisi sintàctica. És saber parlar i escriure; fer servir l’idioma, de manera adequada, en el moment adequat, segons l'interlocutor, el canal per mitjà del qual s'estableix la comunicació, segons el grau de formalitat de la situació comunicativa i tot d'altres circumstàncies que determinen el fet comunicatiu, l'ús lingüístic.

BILINGÜISME I DIGLÒSSIA: EL CONFLICTE LINGÜÍSTIC. Introducció.

Un dels aspectes que més ha interessat, i continua interessant, a la Sociolingüística és el fenomen de llengües en contacte. Les comunitats lingüístiques, com tots sabem, no viuen aïllades, sinó que, per diverses raons, els sistemes lingüístics de cada comunitat entren en contacte amb altres llengües (per relacions de qualsevol tipus, per imposicions polítiques o culturals...). Com és evident, aquest contacte provoca interferències lingüístiques entre els diferents sistemes.

Concepte de bilingüisme. Bilingüisme individual i bilingüisme social.

Si fem una ullada als diferents estats polítics, de seguida ens adonem que al món hi ha moltes més llengües que estats, és a dir, a la majoria d'estats es parla més d'una llengua: Gran Bretanya, França, Itàlia, Suïssa, Bèlgica, Espanya... per posar només uns exemples bastant pròxims a nosaltres. Aquest fenomen es coneix amb el nom de plurilingüisme, el cas més conegut és el bilingüisme.

En un primer intent de definició, podríem dir que el bilingüisme és la capacitat d'un individu d'utilitzar més d'una llengua a un mateix nivell. Però aquesta definició, com és evident, és massa pobra i restringida. La majoria d'autors coincidixen que el terme admet més d'una definició, així parlen de tres tipus de bilingüisme:



36

- Bilingüisme individual. És aquell que afecta a un individu que parla més d'una llengua (un valencià, per exemple). Però el terme al·ludeix a casos molt diversos que responen al comportament dels individus davant les diferents llengües. Així:

• Segons el grau d'ús de la llengua parlem de:

- Bilingüisme passiu: entén les dues llengües, però només en parla una.

- Bilingüisme actiu: entén i usa les dues llengües.

• Segons el domini de les llengües parlem de:

- Bilingüisme simètric: domina les dues llengües al mateix nivell.

- Bilingüisme asimètric: domina una llengua més que l'altra.

• Segons la motivació que el porta a usar les dues llengües parlem de:

- Bilingüisme instrumental: utilitza les dues llengües per raons laborals...

- Bilingüisme integratiu: utilitza les dues llengües per motius d'integració.

Com es podria mesurar el coneixement d'una i altra llengua? Com podríem dir quina és primera llengua i quina segona? Precisament amb els usos d'una o altra, perquè aquella llengua que és instrument del pensament, la llengua amb la qual espontàniament es pensa, la llengua amb la qual es fan les comunicacions profundes, aquesta és la que ha de rebre el qualificatiu de primera llengua.

Quan un té una primera llengua, és difícil el canvi en profunditat respecte a una altra llengua. La segona llengua s'adquireix quan esdevé una necessitat. Qui es trasllada a un altre país, on els xiquets juguen i viuen en una altra llengua -recordem els nostres emigrants a Alemanya-, té la necessitat d'aprendre la segona llengua.

Pel que fa a allò que anomenem primera llengua, l'aspecte afectiu és molt important. Per exemple, la paraula mare, i les paraules que recorden fets íntims de la vida, no tenen el mateix sentit pronunciades en una llengua que no siga la pròpia. La llengua va unida a l'experiència bona o dolenta de cadascú a la vida.

- Bilingüisme social. Es tracta de l'ús que es fa de la llengua atenent al grup social a què es pertany. No hi ha individus aïllats. Ens trobem contínuament en interaccions socials. Així, podem considerar tres situacions de bilingüisme social:



37

1.- La societat en què coincideixen dues llengües. Les causes poden ser molt diferents: les conquestes històriques fetes militarment, o bé un procés d'unificació lingüística entre dos grups on es vol fer predominar una llengua sobre l'altra. En aquests casos hi sol haver un recel de part dels qui han d'aprendre la llengua dels dominadors. Els diferents grups socials en què es divideix la societat trien llengües diferents com a signe de distinció. En aquest sentit, sempre s'estableix una situació de desigualtat entre les llengües a causa del prestigi social. Els canvis lingüístics solen ser lents i és normal la situació prèvia de societat diglòssica.

2.- Situacions d'immigració. És un fet social que ha estat molt important i que fins i tot té tendència a augmentar. Qui va a la nova terra aprén la llengua del lloc on va. Continuarà familiarment, en la primera generació, usant la llengua del lloc d'origen, però si la llengua de la terra on s'ha establert està en una situació normalitzada li resultarà imprescindible per a la vida social, i aleshores l'haurà d'aprendre. Aquest aprenentatge encara serà més fàcil i ràpid per als fills dels immigrats; després d'una o dues generacions, normalment ja consideraran com a pròpia la llengua del lloc on viuen.

3.- Allò que podem dir el cosmopolitisme. Les llengües tenen més validesa que les mateixes fronteres. Poder-se traslladar d'un lloc a l'altre és una necessitat del nostre temps, per a l'economia i per a la ciència. A més, els mitjans de comunicació social com la ràdio, la televisió, la premsa escrita i les publicacions, tant a través de llibres com a través dels audiovisuals generalitzats pel vídeo, actualment fan que hi haja un cosmopolitisme lingüístic. Aquesta guerra ha estat guanyada, almenys per ara i pareix que de manera ja irreversible, per la llengua anglesa. Com tots sabem allò que no es publica en anglès en el camp de la ciència actualment no existeix. Un apartat d'aquest cosmopolitisme és el turisme. Aquest desig d'estar un cert temps fora de casa, de conèixer altres llocs en el món, fa que milions i milions de persones anualment deixen el seu lloc d'origen i es troben en contacte amb altres llengües.

Bilingüisme territorial. Respon al bilingüisme causat per un espai territorialment dividit en dues zones delimitades geogràficament i que parlen llengües diferents (cas del País Valencià - zones de l'interior / zones del litoral-).

Diglòssia

Situació provocada per l'existència de dues llengües, una de les quals és usada com a llengua de prestigi en la comunicació formal, mentre que l'altra és relegada a àmbits quotidians o considerada per molts parlants com a no apta per als usos formals. És interessant l’estudi de la interacció que es produeix entre el bilingüisme i la diglòssia i s’estableixen quatre possibles situacions:



38

• Diglòssia i bilingüisme: tota la població parla dues llengües, però utilitza una per a usos formals i l'altra per a usos quotidians.

• Diglòssia sense bilingüisme: normalment, les élites introdueixen una llengua que parlen en el seu àmbit i els fa distingir-se de la resta de la població (comportament propi de les classes aristocràtiques europees).

• Bilingüisme sense diglòssia: és la tria d'una segona llengua per pròpia voluntat, sense que per això relegue cap de les dues a cap ús més o menys formal.

• Ni diglòssia ni bilingüisme: monolingüisme propi de societats reduïdes i aïllades.

Conflicte lingüístic

Tant la diglòssia com el bilingüisme són fenòmens més aviat estàtics, no avancen ni retrocedeixen. Per aquesta raó, en el nostre cas, trobem més encertada l'aplicació del terme conflicte lingüístic, és a dir, situació en què dues llengües competeixen per desplaçar una a l'altra dels diferents àmbits d'ús.

Aquesta situació s'inicia quan una llengua forastera comença a ocupar (per les raons que siguen) els àmbits d'ús de l'altra. Així, ens trobem amb una llengua (forastera) dominant i expansiva i amb una altra (pròpia) dominada i minoritzada.

Si fem una ullada a la nostra història lingüística, veiem que sempre hem tingut contactes d'una mena o d'una altra amb altres llengües. Aquests contactes, fins al segle XV, principalment, han estat simplement en l'àmbit administratiu (amb l'aragonés) i en l'àmbit literari (amb l'occità). A partir del segle XVI, però, el contacte del català amb les seues llengües veïnes (francés i castellà) es converteix en un veritable conflicte lingüístic.

El conflicte apareix pel desajust entre les funcions socials de la llengua i les funcions lingüístiques de la societat, produït en situacions de confluència de llengües i alimentat pel factor polític que és decisiu en la mediatització de les funcions lingüístiques de la societat i les funcions socials de la llengua. Així, aquest conflicte només té dues solucions possibles:

•.La substitució lingüística: eliminació de la llengua més dèbil.

• La normalització lingüística: recuperació de la llengua pròpia en tots els àmbits d'ús.



39

Etapes del conflicte lingüístic 1. Inicial

Una llengua estrangera tracta d'ocupar els àmbits d'ús de la llengua pròpia per raons extralingüístiques.

2. Procés de bilingüització

És llarg i prolongat. Segueix les següents pautes:

• Aspectes socials: s'estén sobre les classes socials més privilegiades, i, a poc a poc, avança cap a les menys privilegiades.

• Espai: comença a les ciutats i s'estén progressivament cap a les zones rurals, primer pròximes a les ciutats, més tard també les més allunyades.

• Aspectes funcionals: la llengua estrangera comença ocupant els àmbits d'ús més formals (administratiu, polític, cultural) i, a poc a poc, va ocupant àmbits d'ús menys formals i més quotidians.

• Edat: el joves són els primers en ser afectats pel bilingüisme, i posterior canvi de llengua. Com més majors són els individus més dificultat tenen per a aprendre la llengua estrangera i, per tant, més facilitat tenen de mantindre la llengua pròpia.

• Sexe: les mares són les transmissores de la llengua materna als seus fills, per tant, en les societats més tradicional els canvis sempre són promoguts per les dones.

3.- Procés de monolingüització

En aquest cas es tracta d'una etapa molt ràpida. La llengua dominada cada vegada és més abandonada i té poca rendibilitat, mentre que la llengua dominant cada vegada abasta més àmbits d'ús. Així, una vegada assolida la bilingüització de tota la societat ens trobem amb dos fenòmens:

• Identificació conflictiva: es tracta d'una actitud lingüística inconscient de deslleialtat cap a la llengua pròpia i dominada. Veiem tres possibles actituds:

Autoodi o identificació conflictiva. Els parlants d’una llengua no volen ser identificats com a membres d’un grup social definit per l’ús d’aquesta i renuncien al seu ús.

Mitificació de bilingüisme. Les dues llengües són compatibles i poden ocupar funcions diferents.

Prejudicis lingüístics. La llengua dominant és considerada superior, més urbana i més moderna.

• Bilingüisme unilateral: els parlants de la llengua dominada van avançant en el seu bilingüisme obligatori fins que aquest ocupa



40

totes les capes i tots els sectors de la societat. Mentre que els parlant de la llengua dominant no tenen cap necessitat ni obligatorietat de ser bilingües, poden viure perfectament utilitzant només la seua llengua. Evidentment, com ja s'ha dit anteriorment, aquestes situacions només poden tenir dues eixides, que comentarem tot seguit: la substitució lingüística o la normalització lingüística.

4. Substitució lingüística

Quan ens trobem en una situació de control lingüístic (fenomen contrari al de consciència lingüística) en produeix un dèficit en les funcions que realitza la llengua dominada en la societat. Així el dèficit inicial pot provocar un dèficit de funcions recíproques, el qual agreujarà el dèficit inicial, i així successivament.

El procés de substitució lingüística és llarg i dur, perquè no s'arriba a eliminar el conflicte lingüístic fins que no s'elimina la llengua pròpia. Encara així, la major part dels parlants de la llengua minoritzada tendeix a formar part de la majoria dominant, en lloc de la seua pròpia, segurament per raons de pressió social i de deslleialtat cap a la llengua pròpia ja vistes.

5. Normalització lingüística.

Com hem vist, l'altre fenomen, com a resposta a conflicte lingüístic i per tal d'evitar la substitució lingüística, és la normalització lingüística, que sols es podrà portar a terme a través d'accions polítiques.

Segurament, abans d'entrar en matèria cal que aclarim que entenem per aquest terme. En primer lloc, cal no confondre normativització (codificació, estandardització) amb normalització (planificació i política lingüística), dues etapes consecutives en el procés de normalització, però que responen a accions diferents. D'una banda, normativitzar significa donar normes, regular, codificar, estandarditzar un idioma establint una varietat supradialectal. D'altra banda, normalitzar suggereix posar, o retornar, al seu nivell 'normal' una cultura: situar-la en peu d'igualtat amb unes altres



41

V0CABULARI BÀSIC DE SOCIOLINGÜÍSTICA



42



43



44



45



46



47



48



49

1.- Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l’època.

La pèrdua de la guerra comportà l’extinció absoluta de les institucions republicanes i l’eliminació sistemàtica de tots els organismes culturals. Abolides les institucions democràtiques, declarats il·legals els partits polítics i anul·lats els sindicats, sense llibertat d’associació, de premsa, de pensament ni d’expressió, la misèria intel·lectual de la postguerra fou catastròfica. La cultura valenciana sofrí aleshores un procés intens d’espanyolització castellanitzant. Molts escriptors sofriren depuracions professionals, l’exili o penes de presó, i es trencà així l’activitat que havien iniciat abans de la Guerra Civil. Els primers anys de postguerra es publicaren en valencià només 9 novel·les que, bé responien al model del realisme del segle XIX (1960: Enric Valor, L’ambició d’Aleix), bé presentaven un estil de novel·la rosa, melodramàtica, sentimental (1962: Maria Ibars, Vides planes), o bé transmetien inquietuds religioses o socials (1967: Maria Beneyto, La dona forta). La narrativa, com a gènere majoritari, està condicionada pel context sociopolític del moment, és a dir, pel desenvolupament a tres nivells: autors, editors i lectors.

Autors. Els narradors en aquesta època són, figures aïllades, encara que es poden assenyalar algunes marques d’estil derivades de la influència de la novel·la psicològica, sorgida a partir de la influència d’autors tan importants com James Joyce o Marcel Proust i de les teories psicoanalítiques de Freud, la qual trasllada el discurs cap al món interior dels personatges mitjançant tècniques com el monòleg interior o el trencament de la linealitat del transcurs temporal de la narració. Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga són representants d’aquest tipus de narrativa en la nostra llengua. La tragèdia de la segona guerra mundial, unida al moviment existencialista que se’n derivà va desplaçar el focus d’interés cap a la realitat angoixosa de la dura postguerra. Apareix, en conseqüència, el realisme social, preocupat per relatar els detalls de la realitat més immediata amb el propòsit de denunciar les desigualtats socials. El realisme social dóna lloc a l’objectivisme, un tipus de tècnica on el narrador actua com una simple càmera cinematogràfica. a la nostra literatura, va estar representat, entre d’altres, per Josep Maria Espinàs (Combat de nit). Ja entrats els anys cinquanta, la novel·la va derivar cap a nous moviments com el nouveau roman, aparegut a França. Es tracta d’un tipus de narrativa on la història perd protagonisme en favor del discurs amb una simplificació absoluta de la sintaxi.

Editors. L’activitat editorial topà amb un obstacle bàsic: la censura. Fins als anys cinquanta no aparegueren regularment col·leccions dedicades al gènere novel·lístic. i fins el 1962 no fou autoritzada una col·lecció de traduccions de novel·les. A partir de la dècada dels seixanta aparegueren empreses editores innovadores com Edicions 62 a Catalunya, Moll a Mallorca, Torre a València. A poc a poc les editorials van promoure mecanismes de recuperació del contacte amb el públic que havien perdut, així nasqueren els clubs del llibre, subscripcions a col·leccions de novel·la, edicions de catàlegs, publicacions de novel·les per fascicles en diaris,...

Els lectors. La prohibició de la llengua en àmbits d’ús oficials i la pèrdua d’aquesta en l’ensenyament provocà l’eliminació del públic lector, fins i tot, arribà a un complet salt generacional, que es va anar recuperant, a poc a poc, a partir dels anys seixanta, gràcies als mecanismes abans esmentats engegats pel món editorial.

Als anys seixanta, com a conseqüència de la recuperació econòmica, s’accentuà la represa cultural. El franquisme, pressionat per l’oposició i per la política internacional, hagué d’acceptar una lleugera liberalització en la vida pública i cultural.



50

2.- Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor.

La producció literària d’Enric Valor consta de dues grans aportacions: (a) Les rondalles valencianes. (b) Cinc novel·les i alguns relats breus.

Tant en un tipus d’obres com en altres, Valor usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió, minuciositat i exactitud pel detall. Té un gran domini de la llengua. Els recursos de llenguatge oral que empra, provenen directament de la tradició popular, amb els quals el lector pot identificar-se plenament. Usa un model de llengua literària molt equilibrada, que inclou les peculiaritats valencianes.

Les seues rondalles estan confegides a partir d’un nucli narratiu de procedència oral més o menys complet o extens, sobre el qual Valor opera una profunda transformació i reformulació del relat oral —estructura, situacions, personatges— i ens proposa, mitjançant l’escriptura millorada, uns contes cultes, distints de les rondalles tradicionals.

Els relats breus, més pròxims a l’estil del s. XIX, no destaquen per un estil treballat, sinó sobretot per la riquesa de llengua. Es tracta de petites peces amoroses i sentimentals.

La novel.lística presenta les mateixes característiques estilístiques i lingüístiques que les rondalles, però és on més clarament aboca les seues experiències biogràfiques i els seus coneixements de la terra. En les seues novel·les pretén fer la crònica del període històric que va viure, plasmant-hi totes les seues observacions sobre el paisatge i la geografia, la toponímia, la fauna i la botànica. Sense la Terra Promesa és la crònica dels primers anys del segle XX i la Primera Guerra Mundial. Temps de Batuda i Enllà de l’horitzó, és la crònica de la Guerra Civil.

En elles usa la narració en primera persona per a oferir més adequadament el material de ficció i augmentar la complicitat del lector. El protagonistes de les són la col·lectivitat, algunes famílies, la natura, la muntanya i el camp i la llengua.

El seu espai literari és Cassana amb la geografia, la ruralitat, el pla i la muntanya, però l’espai i el temps no s’esgoten en concreció geogràfica o cronològica. Segons Vicent Escrivà: «Valor es constitueix literalment, i sense exageracions, en tota la nostra tradició novel·lística . Sense la seua gran obra vessada en el Cicle de Cassana, els valencians perdríem tot un segle XIX. Es per això que sempre situarem Enric Valor entre els grans fabuladors històrics com Víctor Català i Narcís Oller. I al costat dels quasi coetanis Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda».

Enric Valor, en suma, és l’home que ha sabut crear un riquíssim registre literari amb què ha fet actuar totes les virtualitats expressives de la llengua. També és l’escriptor que millor representa la continuïtat ininterrompuda de la tradició lingüística i literària valenciana d’abans i després de la Guerra Civil



51

3.- La producció literària de Mercé Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què.

Sí. Perquè la producció literària de Mercé Rodoreda està inclosa en la novel·la d’anàlisi psicològica que és un dels corrents de la novel·la de postguerra.

El segle XX és el segle en què l’anomenada “novel·la psicològica” assoleix el major prestigi (M. Proust publicà A la recerca del temps perdut on inaugura un nou tipus de narrativa basada en l’anàlisi detallada dels sentiments dels protagonistes a través dels records que els provoquen els objectes i les sensacions, així intenta demostrar com és possible superar, a través de la memòria, l’oblit causat pel pas del temps, una de les preocupacions constants en l’obra de Mercé Rodoreda). Aquest nou plantejament novel·lístic implica grans innovacions de caràcter formal: el progressiu desplaçament del narrador, que tendeix a intervenir cada vegada menys en el curs del relat i que és suplantat per les reaccions i actituds dels personatges. També la narració en primera persona de Proust, basada sovint en associacions d’idees i de sensacions, implicarà un nou tractament del temps (que ja no podrà ser el seguiment lineal del temps cronològic sinó que s’expressarà en seqüències narratives que trencaran la lògica temporal) i culminarà amb la tècnica del monòleg interior. Aquests procediments narratius seran evidents en obres de l’autora com Aloma i La plaça del Diamant.

Així la novel·la d’anàlisi psicològica representa la continuació de la novel·la psicològica de preguerra. Se centra en l’anàlisi del món interior i la vida moral d’un personatge. Hi distingim dues orientacions diferents:

-La tradicional: usa les tècniques de la novel·la realista del segle XIX, sense referències a la nova situació politicosocial de la postguerra.

-La renovadora: va més enllà del realisme amb la incorporació de nous temes i de tècniques i recursos pròxims a la novel·la poètica i a la novel·la simbòlica El món de la postguerra es fa present i es farà evident en les obres de Mercé Rodoreda.

L’autora es va donar a conéixer en els anys trenta. Després de la guerra se’n va anar a l’exili i estigué molts anys sense escriure. Cap als anys cinquanta va reprende l’activitat literària. L’obra novel·lística de M. Rodoreda se serveix de diverses tradicions per a construir un món narratiu propi, original, d’una gran bellesa i qualitat literàries:

-Realisme:- L’acció transcorre en un espai geogràfic concret (Barcelona) i en un marc històric (la II República, la guerra i la postguerra) que sovint condiciona la vida dels personatges.

-Presència de la realitat quotidiana. -Psicologisme: -Els esdeveniments no interessen per ells mateixos sinó per la seua repercussió

en la consciència dels personatges. -Potència l’anàlisi del món interior dels personatges i l’explicitació del seu punt de vista

davant els fets on participen. -Simbolisme: -Al llarg de la novel·la apareixen una sèrie de motius recurrents (objectes, llocs,

situacions…) amb valor simbòlic relacionats amb el personatge protagonista. -Lirisme: La dimensió lírica o poètica ve donada per:

* La tècnica narrativa emprada:l’escriptura parlada.* La importància dels records en la vida dels personatges.* L’ús dels símbols

L’estudi dels protagonistes i els temes de les novel·les de M.Rodoreda ens pot ajudar a entendre millor el valor psicològic de la seua obra:

-Els protagonistes acostumen a ser quasi sempre dones que viuen en conflicte amb el món (especialment amb els homes) i que experimenten dolor, el desencís i la infelicitat davant la vida. Busquen la salvació en el record d’un passat feliç i en la construcció de mons propis al marge de la realitat.

-Els temes i motius principals que es reiteren en les seues novel·les són les dificultats en les relacions humanes i la consegüent infelicitat que se’n deriva; la visió negativa de l’home, caracteritzat per l’egoisme i per l’ús del sexe com a forma de domini sobre la dona; la memòria i el record com a recursos per a combatre el pas del temps, la mitificació de la infantesa i la joventut, i la importància del somni en la vida dels personatges.



52

4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat?Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.

Al principi de la dècada dels 70 la producció novel·lística valenciana no presentava símptomes de vitalitat (1972: Joan Fuster: Una carència singular). Però a mesura que els joves escriptors valencians van poder conéixer altres models del nostre àmbit lingüístic, el panorama començà a canviar. El 1974 aparegueren dues tendències en la narrativa valenciana, la «novel·la del canvi» (Amadeu Fabregat, 1974: Assaig d'aproximació a Falles folles fetes foc”) i la novel·la realista evolucionada (Joan F. Mira, 1974: El bou de foc). La «novel·la del canvi» alterà la norma narrativa utilitzant dos procediments transgressors:

* La manipulació del codi textual: el novel·lista pretenia introduir el lector dins del text odiscurs que conformaven l'escriptura mateixa, la qual no calia que tinguera un argument massa explícit. La narrativa ‘moderna’ de l’època considerava el text com un discurs autònom, alié a l’estil realista.

* La postulació de temes ideològics oposats a l'ordre vigent. En les «novel·les del canvi»que tenien un argument més definit, els temes oposats a l’ordre vigent van ser:

La crítica política i l’exigència de llibertat (és a dir, la condemna del franquisme). La reivindicació de la dissidència (molt sovint, la defensa de l'homosexualitat). La ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social normativa i coercitiva

(l'exaltació de la marginalitat, de la joventut i de la llibertat sexual). El desig de modernitat i d'universalisme (el món s'estava transformant a poc a poc en una

aldea global).

Altres narradors, però, van optar per aprofundir en el llegat del realisme, contant històries comprensibles per a un públic lector normal. Empraren un llenguatge intel·ligible i estructuraren la novel·la d’una forma més clara. En aquest grup tenim sobretot narracions nostàlgiques, que situen l'argument en els records de la infantesa perduda. L'espai narratiu sol situar-se en l'àmbit rural preindustrial. La recuperació de la infantesa i de la societat desapareguda provoca un exercici de memòria que té també com a objectiu recuperar l’idioma.

Cap a 1980, diverses causes van propiciar que els narradors valencians tingueren una concepció narrativa més eclèctica, gràcies a:

La introducció en l'ensenyament reglat del valencià i, en conseqüència l'aparició d'un nou públic lector.

La tendència a la normalització social de l'idioma. La consolidació del sector editorial i llibrer. La coneixença mútua dels escriptors del nostre domini lingüístic. La tendència a la professionalització dels escriptors.

Amb la novel·la històrica de Josep Lozano (1980: Crim de Germania), i la novel·la generacional de Joan F. Mira (1981: El desig dels dies) s'inicià un nou període en la novel·la valenciana, caracteritzat per:

La liquidació de l'experimentalisme de les «novel·les del canvi» de la dècada precedent. La continuació del model evolucionat del realisme. La publicació de molt diverses «novel·les de gènere»: novel·la històrica, novel·la negra o

novel·la eròtica.

Tot i que resulta complicat fer una selecció d’autors de la narrativa catalana actual, podríem destacar Montserrat Roig amb obres com El temps de les cireres (1977), Quim Monzó amb contes com Uf, va dir ell (1978) o El perquè de tot plegat (1993) i Terenci Moix amb novel·les com El dia que va morir Marilyn (1970) o El sexe dels àngels (1992). Pel que fa a autors valencians destaquem entre d’altres; Isabel Clara –Simó amb obres com Júlia (1983), Josep Lozano amb Crim de Germania (1980) i Ferran Torrent amb obres com Societat Limitada, No emprenyeu el comissari o La vida en l’abisme.



53

S.-Explica en quina mesura la narrativa curtaho fa.

de Quim Monzó reflecteix la societat

conternporánia i amb uins recursos literaris

Actualment, un grup d'escriptors ha fet de1 conte o la narrativa breu 1'objecte principal de la

seua activitat literária. Es tracta d'una narrativa d'ambientació urbana que fa un retrat lúcid peró

alhora desencisat de la societat actual. Quim Monzó va náixer a Barcelona el 1952. Ha fet entre

altres coses de dissenyador gráfic, dibuixant de cómics, coffesponsal de guerra, autor de lletres de

cangons, guionita de rádio i de televisió, traductor i, sobretot, d'escriptor

euim Monzó és l'autor més important de la narrativa breu actual. Es troba dins de la

tendéncia al legórica que converteix els referents urbans en una metáfora dels valors que

caractentzen la noska época: la despers onalització de les relacions humanes, la solitud i la

insatisfacció vital de l'home contemporani, l'obsessió per lafaena, el consumisme a tots els nivells.

És una al legoria pessirnista de la societat moderna, mancada de sentit i coheréncia.

Els trets principals que caractentzen el seu món narratiu i eis recusos literaris que empra són

els següents:- L'ambientació urbana. No és una ciutat concreta sinó 1a ciutat en abstracte, a partir del

retrat de 1a qual emergeixen trets distintius que caracteitzen 1a vida i el pensament contemporanis.

euim Monzó delimita i analitzales imatges que ens fem de la ciutat i del país, de ies relacions de

pirella i de nosaltres mateixos. La temática central de la seua literatura són els tópics i les mentides

que envolten tots els aspectes de la vida quotidiana..

- personatg"r "rqr.t"*átics

i anónims, de noms de vegades reduits a una sola lletra o

onomatopeia (La G*pi el D), i sovint arquetípics (la Dona fatal, l'Home irresistible). Se

n'accentua així el carácter universal de les situacions i la possibilitat d'extrapolació dels casos

relatats als referents de la vida quotidiana de1 lector.. Estan caractentzats per una déria o obsessió

que e1s inhabilita per a dur una existéncia normal i per a comunicar-se amb els aitres

(incomrrnicació). Nolenen profunditat psicoldgica i representen una idea o una actifud'

- Humor i ironia. Recurs per a deixar al descobert l'absurditat de costums i conductes o els

falsos mites i clixés (de la polítiia, I'economia, la cultura, la moral...) sobre els quals funciona el

món modern.- Elements absurds i fantástics. Recursos per a deformar i desmitificar la realitat i fer-nos-la

veure amb nous ulls.- La matéria primera de les narracions de Monzó és la vida quotidiana de la societat

occidental, el retrat dá la societat hedonista, consumista i sense ideals dels nostres dies, plenament

reflectida en els seus contes. Monzó treballa amb 1es il lusions i les imatges compartides pels

lectors, el que escriu no és ficció sinó metaficció, explica históries i alhora les analitza a través de

nombrosos interrogants i incisos amb qué introdueix comentaris.

- La majoria de contes de Monzó no tenen un argument amb plantejament, nus i desenllag.

La narració es construeix sobre una idea básica que s'amplia de forma circular o s'exagera, fins a

arribar a un final sorprenent, humorístic i sovint ben absurd. Potser també com a correlat de la

societat de consum i immediatesa en qué vivim e1s contes de Monzó practiquen un estil incisiu iimmediat, sense floritures, tot accentuant una evolució progressiva cap a I'eliminació dels elements

superflus de 1'acció.

Algunes obres de narrativa curta que cal conéixer són: fJf, va dir etl (1978),L'illa de Maians

(1985) i El perqué de tot plegat (1993)-



54

T6 Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70

Als primers anys de postguerra succeí un segon període en què fou possible construir una infraestructura cultural elemental; aparegueren les primeres editorials i també les primeres revistes literàries valencianes de postguerra. Enmig d’un ambient de carestia i desolació, caracteritzat per la postguerra de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, també arrelà entre els poetes l’existencialisme parisenc (Albert Camus, Jean Paul Sartre): un moviment inconformista, filosòfic i literari que, més enllà de les convencions estètiques, atorgava prioritat als temes derivats de la relació de la persona humana amb la realitat més crua i tangible, i reflectia l'angoixa de viure en un món absurd. Alguns dels poetes valencians que ubiquem en el «Grup poètic de postguerra» (1943-1960) es mogueren entre el simbolisme intimista i el sentiment existencialista, i escrigueren poemes que responien a les característiques següents:

1. Allunyament de la realitat.2. Discurs reflexiu, relacionat temàticament amb el dolor, la mort i l'absurd del

món i de la vida.3. Punts de vista religiosos i humanistes.4. Tendència a l'hermetisme expressiu.

El poeta simbolista i existencialista de la dècada dels 50 tractava de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica, potenciant la paraula poètica com a base d'un discurs proclive a la religiositat i a l'humanisme, i distanciat de la realitat immediata, en què predominava la metàfora, el símbol, l'hermetisme expressiu i el rigor formal. Però els joves poetes de començaments dels 60, en contraposició als postulats de la generació precedent, s'adscrigueren a l'estètica realista. El 1960 es van publicar tres llibres cabdals de la nova poesia realista que s'iniciava aleshores en les lletres catalanes: La pell de brau, de Salvador Espriu; Da nuces pueris, de Gabriel Ferrater i Vacances pagades, de Pere Quart. La poesia realista de la dècada dels anys 60 es relacionà amb els enunciats teòrics de l'anomenat «realisme històric» o «realisme socialista» (postulat al I Congrés d'Escriptors Soviètics, 1934), o amb les formulacions que sobre la funció social de la literatura havien aportat els pensadors de l'escola marxista (Georg Lukács, Antonio Gramsci, Lucien Goldmann, Bertolt Brecht). La poesia realista dels anys 60 tingué les característiques següents:

1. Actitud social del poeta: deixà de sentir-se una espècie d'elegit, un il·luminat oun solitari, per a identificar-se amb l'entorn; passà a considerar-se una personacorrent més, solidari amb la resta.

2. Sobre l'experiència poètica: l'acte d'escriure deixà de ser una labor intimista ocríptica, per a ser una experiència compartida amb els lectors, amb el conjunt dela societat.

3. Mètode d'“inspiració”: la reflexió del poeta sorgia de l'experiència real; noprovenia de la consideració de la paraula poètica com a font d'un discurssimbòlic.

4. Un llenguatge nou: el discurs poètic deixà de ser equívoc i abstracte, per a passara ser unívoc i concret. El llenguatge adquirí un to directe i fins i tot col·loquial.

5. El protagonista del poema: l'heroi de la nova poesia passà a ser una personacorrent, immersa en l'anonimat de la vida quotidiana.



55

6. L'objectiu de la poesia: la poesia assolí una funció social, amb l'objectiud'enriquir la persona humana i alliberar-la de tota mena d'alienacions id'opressions.

7. El destinatari: qualsevol lector es convertí en destinatari de la poesia realista; elsreceptors deixaren de ser persones cultes amb formació literària.

En sintonia amb la poesia realista, la “nova cançó” es convertí ben aviat en un fenomen de masses. Tingué com a objectiu recuperar l'ús públic de l'idioma a través de la nova música popular i divulgar, burlant la censura, missatges de continguts antifranquistes i d'orientació nacionalista. Raimon, a partir de la seua primera cançó (1959: Al vent, escrita el mateix any de la mort del gran poeta simbolista Carles Riba) es convertí en el cantant més emblemàtic i les seues cançons assoliren un gran impacte social.



56

7.- Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-Valencia, 1993) començà a escriure poesia a la postguerra però fou conegut sobretot a partir dels anys 70. Escrigué des de la perifèria literària que era aleshores València, i el situem en el «Grup poètic de postguerra» (1943-1960).

L’obra poètica d'Andrés Estellés no és fàcil d'encasellar perquè és prolífica, original i exuberant. Escriure poesia fou per a ell una necessitat gairebé biològica. Fou un poeta apassionat que retrata admirablement la vida quotidiana. Els seus temes són: l’amor, la mort, el sexe. la por, la ciutat, el camp, la dona.

En la variada gamma temàtica i tonal de la seua lírica, Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del poble. La dignitat personal i civil és un dels seus valors més incontestables. La pàtria no és per a ell un mot grandiloqüent i buit, sinó el drama col·lectiu d'un idioma, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per una llibertat nacional oprimida per un règim de tenebres.

És un poeta de descripcions detallistes. En plena postguerra, època de misèria i repressió, Estellés, que fou, periodista manté una actitud de cronista apassionat, i fa un inventari dels personatges i dels esdeveniments que constitueixen el seu món de cada dia amb una poesia molt personal que potser és l’essència de València i la seua gent. A través de la tendresa, la ràbia, el sarcasme i l’amor Estellés expressa la glòria i la misèria d'un país. El resultat és un discurs absolutament digne amb què formula una crònica amarga i al mateix temps esperançada.

Fidel als seus arrels, Estellés forja el seu llenguatge literari sobre: a.- La llengua poètica dels clàssics valencians del segle XV,especialment la d’Ausiàs

March. b.- La llengua de les obres contemporànies de la literatura catalana/valenciana, sobretot

la dels poetes del segle XX. c.- La llengua col·loquial que aprengué a l’Horta, durant la infantesa i que mantingué

viva durant tota la vida. La mort fascina Estellés. En la seua poesia no és un absurd metafísic ni un recurs

metafòric. Quan el poeta de Burjassot parla de la mort està, de fet, parlant d'un cadàver estés a terra, de la mort concreta de la filla; d'un cementeri, d'un nínxol, d’un destí d'humiliacions contínues.

Però al costat de l'atractiu de la mort, també sent una atracció obsessiva per l'amor, que es converteix en l’espina dorsal de tota la seua lírica, en una gamma diversa de sensacions que van des del sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig. Una de les característiques de la poesia d'Estellés és la forma crua com va tractar l’experiència del sexe, insòlit en la poesia catalana o valenciana anterior a ell, i poc freqüent en la posterior. En general, el cos de la dona és una font de metàfores. En el tractament de la matèria amorosa cal destacar els encerts expressius plens d’intensitat, tant quan parla d’amors furtius com quan evoca un amor conjugal llargament viscut i fidel.

Al costat de l'expressió directa de la sexualitat o de l'ús sorprenent de paraules del registre col·loquial, la poesia d'Estellés evidencia també una particular elaboració estilística i retòrica, ben visible en la seua adjectivació, en les imatges metafòriques, en el filtre culte, així com en l’ús de metres regulars (decasíl·labs, alexandrins)i del vers lliure en els topònims, que per a ell són paraules carregades de simbolisme. També fa paròdia de la tradició clàssica de les èglogues o dels tòpics de la Renaixença valenciana.

Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana personalíssima en el conjunt de la literatura catalana contemporània. Gracies al seu estil, a l'ús lúcid del llenguatge, a la formulació personal, al maneig de la fórmula expressiva, etc., es llig amb la passió i la facilitat que susciten els poetes populars.



57

Tema 8.-Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu.

Salvador Espriu i Castelló (Girona 1913 - Barcelona 1985) va ser un poeta, dramaturg i novel·lista. A causa de les commocions de la Guerra Civil, fou un altre escriptor oficinista, com Franz Kafka o Fernando Pessoa, autors, com ell, també hermètics i cabalistes.

L'obra de Salvador Espriu s'ha de definir a partir de dos eixos: la pluralitat de gèneres que conreà i la varietat de temes que tractà. La trajectòria literària de Salvador Espriu es va iniciar el 1929 amb un llibre en castellà, però un any després Espriu ingressava a la Universitat de Barcelona, on va conèixer el poeta Bartomeu Rosselló Porcel, i molt prompte va destacar com a jove escriptor en català.

Estudiant brillant, llicenciat en dret (1935) i en història (1936), amb estudis de llengües clàssiques, Espriu aspirava a convertir-se en professor d’egiptologia, a la Universitat Autònoma creada durant la Segona República. Aquest futur professional va quedar truncat pel conflicte civil. La mort el 1940 del pare, el notari Francesc Espriu, que havia patit un infart a causa del trasbals de la guerra, el va obligar a treballar de notari.

L’obra d’Espriu, caracteritzada per la combinació d’un intel·lectualisme extrem i d’un descriptivisme sovint agressiu, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a descriure en termes transcendents la història col·lectiva, han fet que siga considerada com una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera .(1946), Espriu va evocar el món destruït per la guerra que identificava amb la mítica Sinera (Arenys de Mar).

La pell de brau (1960), sens dubte és el llibre de més ressonància de l'autor. La poesia d'Espriu, considerada metafísica fins llavors, va ser qualificada com a realista. El to èpic o didàctic de l'obra va semblar extremadament modern. En La pell de brau Espriu abocava reflexions sobre la diversitat i la tolerància amb tècniques antigues (ús personal dels símbols i mescla de sàtira, èpica i elegia). No obstant això, el llibre va adquirir un caràcter de discurs cívic. a causa del clima que es vivia en la societat catalana del moment, així com pel fet de centrar el punt de vista en el conjunt de Sefarad (l'Espanya jueva), la qual cosa va actuar com a catalitzador d'una nova actualitat del poeta, fins i tot internacional.

La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus poemes foren musicats i cantats per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) va contribuir a la popularització d’una obra que es llegí, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional de la societat catalana.



58

Tema 9.- Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual.

Al començament de la dècada dels 70 es recuperà l'obra de J. V. Foix i es publicaren dos llibres cabdals que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme: Els Miralls (1970), de Pere Gimferrer, i Poesia rasa (1970), de Joan Brossa.

La poesia no-realista, que en pocs anys es convertí en hegemònica, presenta les característiques següents:

a) Nous paràmetres del codi textual: la pretensió del poeta, d'acord amb elsplantejaments estètics del moment, introduïa el lector dins el text o del discurs que conformava l'escriptura mateixa, la qual no necessàriament contenia una anècdota o un argument.

b) Pràctica rebel: connectant amb pràctiques d'escriptura que havienconformat la història de la poesia del segle XX -el simbolisme, l'avantguardisme, el surrealisme, etc.-, la poesia es considera com un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme.

c) Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixa de serutilitzada per a narrar i passa a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.

d) La poesia, eina d’investigació: la poesia fou considerada de nou com unaeina d'investigació de la subjectivitat del poeta, cóm un camí d'accés al món de les idees; que dóna lloc a múltiples actituds creatives,. relacionades amb el món oníric. El poema deixa de ser diàfan per a ser hermètic.

e) Nous arguments: els poetes argumentaren des de punts de vistainnovadors, com ara la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.

L'any 1973 la poesia valenciana, de forma simultània al que s'esdevenia en la poesia catalana (1973: Llibres del Mall, Ramon Pinyol i Xavier Bru de Sala) s'allunyà del realisme precedent. Els nous referents foren Joan Navarro (1974: Grills esmolen ganivets a trenc de por) i Salvador Jàfer (1974: L’esmorteïda estela de la platja). L'antologia d'Amadeu Fabregat (1974: Carn fresca) recollí aquest canvi d'orientació.

Durant els anys 80 la poesia continuà si fa no fa els mateixos paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat des del "jo", a través de la suma de vivències personals, i conceberen la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d’experiències personals. Definitivament s'accepta el mestratge de tots els grans poetes del s. XX: Foix, Brossa, Ferrater, Carner, Espriu, Estellés, Pere Quart.

Als anys 90 abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social, tendiren a l’autobiografia i a la intimitat i sovint manifestaren un acusat escepticisme. Al marge d'altres consideracions, prevalgué la pretensió de l'obra ben feta. S'hi observa una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i menys emfàtics, més íntims, més al·lusius i menys rotunds.



59

Tema 10. La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho.

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-2003) és el poeta més llegit i popular de les darreres dècades a Catalunya. El seu to popular el feien accessible a tots els públics sense perdre el favor de la crítica ni les instàncies acadèmiques. La seua constant referència a la situació social i nacional catalana havien fet que molts dels seus poemes foren sistemàticament citats per polítics i altres dirigents socials, mentre que molts cantants havien posat música a les seues creacions, cosa que contribuí encara més a la seua popularització.

Miquel Martí i Pol havia nascut en el si d’una família obrera. El seu pare era manyà. A causa de la precària situació econòmica de la família, als 14 anys va començar a treballar com a comptable, però el 1972 va haver de plegar a causa d’una esclerosi múltiple. A finals dels cinquanta, es va afegir al nucli pioner de la Nova Cançó com a cantautor. Políticament, va militar al PSUC i va ser membre de l’Assemblea de Catalunya.

Poesia i vida són dos elements que van absolutament lligats en la seua obra. Els seus poemes reflecteixen totes les etapes del poeta: la reflexió metafísica, la poesia realista i compromesa, la malaltia i la seua superació, el compromís nacional, el pas del temps i el balanç de vida.

La seua poesia fon un temps interior, personal i subjectiu, amb un temps obert, exterior i social. La suma d'aquestes dues veus configuren en un tot la seua poesia, que ha evolucionat i ha oscil·lat segons les vicissituds de la seua biografia personal i els canvis i les transformacions de la societat catalana.

Miquel Martí i Pol, poeta compromés amb la vida, ha construït la seua experiència biogràfica i poètica sobre tres grans valors humans: la sinceritat, l'autenticitat i la solidaritat.

El 1997 el Parlament català va reclamar per a Martí i Pol el premi Nobel, amb l’aval de 400 ajuntaments. Alguns dels seus llibres s’han traduït a l’anglès, l’asturià, el castellà, l’eslovè, el francès i l’italià.



60

T.11.-Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70

El teatre fins als anys 60 Després de la desfeta de la Guerra Civil, el nostre teatre arrossega una

vida esllanguida durant bona part de la postguerra. La prohibició en va ser gairebé absoluta fins al 1946, en què el règim, després del desenllaç de la II Guerra Mundial, relaxà la repressió en un cert grau. Al País Valencià es reprengué la tradició del sainet, al costat d'un teatre més elevat, el representant més rellevant del qual és Martí Domínguez.

A finals dels anys cinquanta i a principis dels seixanta, en alguns cercles universitaris que estan atents als corrents teatrals europeus comencen a aparèixer grups de teatre que rebutgen tant el teatre comercial com el teatre, sense pretensions, dels aficionats. Un teatre que busca un públic amb una imprescindible formació cultural, preparat per a seguir unes obres difícils, que exigien un esforç intel·lectual que no se li pot exigir a un poble majoritari. És precisament pel fet de no estar condicionat per la necessitat d’un èxit multitudinari que aquests grups poden adoptar postures més innovadores.

El teatre als anys 60 El teatre independent va sorgir durant els anys seixanta, al Principat i

l’inici de la dècada i al País Valencià a la fi, i aporta una renovació i unes connexions imprescindibles entre tots els territoris de parla catalana, en sintonia amb el que ocorria en narrativa, poesia i assaig. Fou el teatre destinat a un públic amb inquietuds culturals i literàries desvinculat definitivament, sobretot en el cas valencià, de l’anacronisme saineter.

A finals dels anys seixanta, es poden detectar uns canvis en la percepció del fenomen teatral: el teatre d’autor era sota pressió i molts professionals giraren l’atenció cap a conceptes alternatius: i hi havia una tendència per l’espectacle, era l’època dels “muntatges”. Mentre a Catalunya des del primer moment aquests grups es decantaven majoritàriament pel català, a València, la falta de tradició i el rebuig explícit del sainetisme, que s’havia convertit en un fòssil, va fer que en un primer moment aquest nou teatre es fera en castellà.

El teatre als anys 70. El teatre independent Va ser a partir de 1970 que els grups independents, en el seu sentit

d’aproximar-se a la realitat social des d’un punt de vista progressista van acabar descobrint la realitat nacional valenciana i es plantejaren el repte de trobar un valencià estàndard que permetera la identificació d’un públic amb un divers domini de la llengua i amb una diferent procedència dialectal. Malgrat les moltes limitacions que van patir: la pressió de la censura, els entrebancs administratius i polítics, problemes econòmics, etc., es pot dir que el teatre independent va fer un treball immens per la creació d’un nou públic i la introducció de nous gèneres teatrals.



61

http://ca.wikipedia.org/wiki/Mart%C3%AD_Dom%C3%ADnguez_i_Barber%C3%A0

http://ca.wikipedia.org/wiki/Mart%C3%AD_Dom%C3%ADnguez_i_Barber%C3%A0

El teatre independent es deixà influir pels nous corrents europeus de la postguerra: l’avantguardisme, l’existencialisme, el teatre èpic, etc.

• Avantguardista: tant en el seu vessant surrealista com en l’absurd.Destaquen en aquest corrent Josep Palau Fabra, Manuel de Pedrolo iJoan Brossa

• Teatre èpic: basat en les tècniques teatrals dels alemanys BertoldBrecht i Erwin Piscator, que pretenien modificar la mentalitat del públicprovocant el seu distanciament de l’acció dramàtica i tractant laproblemàtica social. Dins d’aquest corrent podem emmarcar les obresque busquen la recuperació del passat històric, moltes vegades amagato manipulat,

En els 70 també apareixen grups que ofereixen espectacles amb noves tècniques dramàtiques com el mim o la provocació. Les companyies teatrals que podem destacar són: Els Joglars dirigits per Albert Boadella, que en esta època fan teatre èpic de bandolers, els Comediants, que representen teatre al carrer, Dagoll-Dagom i La Fura dels Baus que porten a terme poderoses i agressives imatges plàstiques.

Quant als autors, els dramaturgs més importants són: Benet i Jornet, Jordi Teixidor i Rodolf Sirera



62

http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Brossa

http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Brossa

12.- Descriu els aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo.

Per comprendre bé l’obra teatral de Manuel de Pedrolo hem de conéixer el concepte de Teatre de l’absurd, és a dir, el gènere teatral cultivat entre els anys 40 i 60 del segle XX que es basa en l’abandonament deliberat d’una construcció dramàtica racional i el rebuig del llenguatge lògic. L’estructura tradicional (trama d’esdeveniments, concatenació, resolució) és substituïda per una alògica successió de situacions, relacionades amb un estat d’ànim o una emoció; es caracteritza per diàlegs aparentment sense significat, repetitius i dramàtics sense connexions.

L’obra teatral de Manuel de Pedrolo s’identifica amb el Teatre de l’absurd en català perquè:

- És una rigorosa transposició de la realitat: denuncia les situacions que limiten les nostres llibertats, és pessimista respecte dels problemes col·lectius.

- És una reflexió rigorosa i complexa sobre alguns punts fonamentals de l’existència humana i les preguntes inquietants i eternes.

- S’interroga sobre la solidaritat humana, el conformisme davant la realitat, l’afany de revolta i les seues dificultats, la recerca del coneixement, la incomunicació, la mort i la transcendència.

- Els personatges viuen abocats al seu món interior, a descobrir-lo i a explicar-se’l. Molt sovint els personatges viuen presoners del present, intentant esbrinar el seu origen, perquè tenen del passat tan sols un record imprecís.

Escènicament, aquests conflictes suporten unes situacions tancades, angoixants, claustrofòbiques i els personatges estan sotmesos a accions rutinàries i inútils. Pedrolo crea magistralment una atmosfera especial de caràcter simbòlic

Aquesta anàlisi de la condició humana que inicia a la primera obra Els hereus de la cadira(1954), continuarà a les següents. Així a La nostra mort de cada dia (1956) es proposa una anàlisi sobre el temps; cada personatge enfront de la mort reclama el seu temps. Homes i no (1959), és una obra de gran importància, a partir de la qual els personatges, malgrat la seua incomunicació, se saben solidaris els uns dels altres.

Cal destacar que Pedrolo utilitza de tècniques de l'absurd per burlar el rigor de la censura franquista. Ens diu amb les seues paraules “...per què us penseu que vaig escollir aquesta forma de teatre tan abstracte? Per poder passar les defenses amb què es protegeix el sistema. Si hagués concretat massa, i en una forma realista totalment entenedora a tothom, totes les meves obres s’haurien quedat al calaix”.



63

http://ca.wikipedia.org/wiki/Teatre

http://ca.wikipedia.org/wiki/Teatre

http://ca.wikipedia.org/wiki/Segle_XX

http://ca.wikipedia.org/wiki/Segle_XX

13.- Característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual.Durant els anys 70 i gran part dels 80, el teatre es desentenia de la paraula i el protagonisme l'assolia l'espectacle, destacant companyies com Els Joglars, Comediants o La Cubana que feien de l'expressió corporal ide la imatge els objectius principals.. A finals dels 80, aquesta tendència canvia i assistim a un procés de recuperació del text que també s’està donant a Europa. La paraula es revaloritza com un element clau de la representació teatral, per la capacitat que té d'abstracció i sobretot d'acció. Ara, els models tradicionals queden superats en benefici d’autors com Samuel Becket o Harold Pinter. Un dels protagonistes de la renovació és Benet i Jornet, punt de referència per als autors més jóvens.

D’altra banda, les institucions que s’havien anat creant des dels inicis de la democràcia (Teatre Lliure de Barcelona, centres dramàtics català, valencià i balear) contribueixen a millorar i consolidar la infraestructura teatral. Les sales alternatives són un altre dels pilars en què s’assenta l’aparició de nous dramaturgs.

Es pot parlar, en aquestos darrers anys, d’un nou tipus d’autor teatral, que s'implica plenament en el procés creatiu ja siga com a director o, fins i tot, com a actor. Sergi Belbel és un exemple d’autor-director, i Carles Alberola, a València, ho és d’autor-director-actor.

Destaquen Sergi Belbel i Lluïsa Cunillé en la nova dramatúrgia en català. El primer, que és l’autor més conegut a Europa, ha evolucionat des del minimalisme fins a un teatre més realista que retrata els conflictes quotidians amb una barreja de dramatisme i humor. Cunillé fa un teatre d’investigació amb diàlegs fragmentaris i trames irrellevants on no existeixen els referents, de manera que trasllada el conflicte de l’escena a l’espectador.

El panorama teatral de final del segle XX i principis del XXI es pot definir per la seua riquesa i el seu dinamisme i una de les causes ha sigut la capacitat d’adaptació a espectacles diversos, pròpia d'una cultura d'una societat postindustrial. Autors com Belbel, Benet i Jornet, Sirera o Alberola han escrit també musicals i guions per a sèries de televisió.o comèdies.

El teatre valencià

El teatre valencià ha estat molt influenciat per dos autors: els germans Rodolf i Josep Lluís Sirera. Aquestos autors , junt a altres intervingueren directament en el "Manifest del teatre Valencià", reivindicat la necessitat d'un teatre actual que tinguera la lectura històrica de la tradició, la incorporació d'autors clàssics, la normalització dels llenguatge i l'obtenció d'un suport econòmic i social. El teatre de Rodolf Sirera es caracteritza per una recerca forma i per la incorporació d'elements i recursos provinents d'altres mitjans de comunicació, però sobretot per fer una reflexió sobre el teatre.

Un altre dramaturg que destaca és Manuel Molins per la seua reflexió sobre la història dels valencians.



64

14. Explica l’obra teatral de J. M. Benet i Jornet i la seua relació amb elmón audiovisual.

(Barcelona 1940) Amb més de trenta obres, podem dir que és

l’autor català que amb més intensitat i continuïtat s’ha dedicat al

teatre, fins i tot en etapes en què no ha gaudit del favor de la crítica a

causa de la seua tendència a navegar contra corrent.

La seua obra està bastant marcada per personatges que amaguen

una gran passió interior i que solen fracassar en els conflictes que es

generen en intentar integrar-se en un grup social determinat. Es nota

una certa mirada determinista: l’entorn pesa notablement sobre els

éssers humans, els condiciona, els configura i els deforma.

Podem distingir-hi diverses tendències: realista, mítica,

experimental... fins i tot ha conreat el teatre infantil i ha estat autor de

diverses adaptacions teatrals d’obres clàssiques com el Tirant.

- Tendència realista: Als anys seixanta va iniciar un teatre més

aviat realista on es reconstiteixen, d’una manera només

aparentment naturalista, els ambients de la Barcelona de

postguerra (Una vella, coneguda olor, 1963), aquesta tendència es

planteja també en obres posteriors com Berenàveu a les foques

(1972), on el realisme s’enfoca més al món íntim dels personatges

o Revolta de bruixes (1976).

- Tendència mítica: Quant a l’altre vessant, el mític, basat en la

ciència ficció i en la novel·la d’aventures, apareix en les obres de

la Trilogia Drudània (1966 a 1969), on es crea un país mític on

poder universalitzar els problemes socials més immediats.

- Experimentalisme: Apareix en obres com El testament d’Alí-Bey o

Revolta de bruixes, on es manté el gust de l’autor per la fantasia i

els ambients exòtics.

En les seues darreres obres, Desig (1989) i Olors (2000) es fa manifest

un cert retorn a l’intimisme i al tema de la incomunicació de la societat

contemporània. Ha estat dramaturg i també guionista televisiu (Nissaga

de poder, Amar en tiempos revueltos, Poble Nou...).



65

15.- Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època.

Joan Fuster (Sueca 1922-1992) és, com a assagista, una figura cimera en la literatura catalana. Fuster reivindica l’assaig com el gènere més adequat a la seua activitat literària: l’assaig és l’escriptura "en mànigues de camisa"; és un text argumentatiu, escrit en prosa no narrativa i d’àmbit literari. La temàtica, però, està referida a les preocupacions i els valors humans. Aquesta literatura d’idees naix al diari personal, passa per l'articulisme periodístic d’opinió i desemboca finalment en les pàgines del volum bibliogràfic: Les originalitats (1951) Sagitari (1985) Diccionari per a ociosos (1964).

La cultura i altres temes. El tema central de l’assaig fusterià és un continu examen de consciència, on per

"consciència" hem d’entendre la interacció d’un jo racional amb el món. L’objecte de l’assaig és, doncs, el mateix procés de la deliberació interior de l’assagista sobre el món que l’envolta.

Una de les parcel·les temàtiques predilectes de l’assaig fusterià és la cultura, entesa com el conjunt dels mecanismes d’interacció de l’animal humà amb el seu medi ambient. Per exemple: la invenció de la cadira, de la forquilla. Caldria afegir matèries variades que ocupen la ploma de Fuster, com ara la literatura, la història o la política.

Alguns trets de l'estil fusterià. Una de les aportacions cabdals de Fuster a la literatura catalana és el treball estilístic

que fa de la seua prosa un instrument àgil de pensament, de discussió, de lectura amena. Precisament, un dels trets més recurrents de l’estil fusterià és una ironia desmitificadora, es a dir, fa contrastar la buidor de les grans paraules amb el vessant materialista de la realitat social. L’adjectivació, per exemple, pot sobtar per aquesta referència a atributs materials que no concorden amb conceptes més abstractes o fins i tot solemnes, com ara quan es diu que el nacionalisme tradicional és "flàccid i descolorit", que certes paraules o idees poden ser "vidrioses", "lívides" o "refrigerants", que l’esquerra espanyola dels anys setanta era sovint "tartamuda, volàtil i hipotèrmica", que les llengües minoritzades poden ser "súbdites, arraconades, lil·liputenques o folklòriques".

Fuster ens presenta una frase llampant, una definició conceptual que comporta alguna metàfora sorprenent o una hipèrbole o el capgirament d’un lloc comú. Aforismes com són "Qui té llengua, de Roma ve", o "El matrimoni és l’únic forma legal i honorable de complicitat que reconeix la nostra societat" il·lustren aquestes tècniques que constitueixen la base de l'estil sentenciós que Fuster utilitza per donar contundència i eficàcia retòrica al seu discurs. Els aforismes, que a vegades constitueixen tot un llibre com en el cas de Consells, proverbis i insolències (1968), són una aportació de l’autor a aquest gènere multisecular i, en Fuster, defuig sistemàticament el to dogmàtic, esdevé més aviat un enigma per desxifrar per mitjà de la meditació i no una consigna per acceptar acríticament.

Una de les estratègies utilitzades magistralment per Fuster és el conversacionalisme. El discurs de Fuster va ple d’interjeccions, d’expressions col·loquials i d’altres marques d’oralitat que apropen la seua prosa d’idees a un model de diàleg deliberatiu allunyat de l’abstracció monòtona dels textos filosòfics.

En aquest equilibri entre la idea profunda i la conversa vivaç rau probablement un dels mèrits més rellevants del model d’escriptura assagística que Fuster propugna.



66

Tema 16. Joan Francesc Mira reflexiona en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània. Explica-ho.

Joan Francesc Mira (València, 1939) és un escriptor, antropòleg i hel·lenista que reflexiona sobre la nostra realitat contemporània perquè bona part de la seua obra assagística se centra, principalment, en el tema de la identitat del poble valencià atenent al seu context immediat. Parteix d’un coneixement profund de la societat, la història i l’antropologia.

Els primers assaigs, com ara Un estudi d’antropologia social al País Valencià (1974) o Els valencians i la terra (1978) intenten explicar i donar a conèixer el món rural i els canvis que s’hi produeixen; analitzen les relacions de l’individu amb el col·lectiu i amb el medi.

En un conjunt considerable dels assajos posteriors, Joan Francesc Mira ha abordat matèries que alguns crítics han considerat “de reflexió política”, amb temes de gran rellevància: el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i l’evolució de les identitats i dels símbols que les conformen, i la importància de les llengües per tal de crear una consciència col·lectiva.

Crítica de la nació pura (publicat l’any 1984 i reeditat al 2005) és un llibre decisiu en l’itinerari intel·lectual de l’autor. En ell Mira analitza el complex assumpte del nacionalisme com a antropòleg, és a dir, des del coneixement d’allò que fan en la pràctica moltes societats humanes. Així, l’escriptor desmunta tota una sèrie de tòpics sobre la nació entesa com un element “pur”, net i lliure de contradiccions, per mostrar-nos el que realment és: una creació social, humana per tant, sempre en construcció, i indefectiblement depenent dels símbols. Afirmacions sòlides, com que tots els humans necessitem tenir una identitat de grup, o que cap “nació cultural” pot sobreviure en aquest món contemporani sense arribar a ser també nació política, aportaren al debat sobre el nacionalisme un nou enfocament.

Sobre la nació dels valencians (1997) és una reflexió lúcida sobre la complicada adscripció nacional dels valencians. Contra aquells que consideren que els valencians són merament uns espanyols en procés inevitable d’assimilació, i contra els que parlen de la necessitat irrevocable d’unir-se a la “nació catalana” pel fet de parlar la mateixa llengua, Mira aporta un seguit de reflexions en què opta per una via valenciana, més propera al sentiment de valencianitat encara latent i unit a una història i a uns símbols recuperables i presents.

Altre gran valor rau és el fet que moltes de les seues consideracions –com ara, la importància dels símbols en la creació de les identitats nacionals o el paper de la llengua en el terreny del nacionalisme– són vàlides per a qualsevol societat occidental; allò ens fa veure que la problemàtica tan peculiar que valencians i catalans tenim al voltant de la nostra condició nacional no és tan diferent de la que pateixen molts altres pobles del món.

A més, tot aquest cabal de pensament el transmet amb una escriptura àgil, de paraules precises, i un estil sempre ric, elegant i captivador.

D’ altra banda, no podem bandejar la labor del nostre autor com a creador d’articles d’opinió en la premsa escrita; aquesta és, en certa forma, una altre vessant del seu treball assagístic. En la breu extensió de la columna o de l’article, Mira exposa la seua opinió d’un manera directa sobre temes molt diversos: política, literatura, art, ...



67



68



69



70



71



72



73



74



75



76



77

EXERCICIS FLEXIÓ VERBAL 1. Escriviu la segona persona del singular i la segona del plural de l'imperatiu dels verbs següents: DIR digues, digueu BEURE _________________ CAURE __________________ DUR _________________ RIURE __________________ SABER _________________ VIURE __________________ ESCRIURE _________________ DEURE __________________ 2. Escriviu totes les formes de l'imperatiu dels verbs següents: estar caure creure __________ __________ __________ __________ __________ __________ __________ __________ __________ __________ __________ __________ __________ __________ __________ escriure dir viure __________ __________ __________ __________ __________ __________ __________ __________ __________ __________ __________ __________ __________ __________ __________ 3. En l’exercici següent, ompliu els buits amb la forma verbal que hi vaja bé: infinitiu saber infinitiu ……………. infinitiu ……………. gerundi ………...........…. gerundi ………..……. gerundi sent participi ………….......…. participi tingut participi ……………. infinitiu ……………. infinitiu …………....…. infinitiu conéixer gerundi ……………. gerundi podent gerundi ……………. participi volgut participi ……….... participi ……………. infinitiu córrer infinitiu ……………. infinitiu ……………. gerundi ……………. gerundi empenyent gerundi ……………. participi ……………. participi ……………. participi pertanyut/pertangut infinitiu escriure infinitiu ……………. infinitiu ……………. gerundi ……………. gerundi ……………. gerundi cabent participi ……………. participi obert participi ……………. infinitiu ……………. infinitiu ……………. infinitiu reflectir gerundi traduint gerundi ……………. gerundi ……………. participi ………… . participi combatut participi ……………. infinitiu ……………. infinitiu veure infinitiu ……………. gerundi bevent gerundi ……………. gerundi ……………. participi ………… participi ……………. participi caigut



78

4. Ompliu els buits amb els participis adients fent-los concordar: 1 —Ja has rebut la carta? —Sí, ja l'he ____________. 2 —Ja has rebut els telegrames? —Sí, ja els he _____________. 3 El president havia de firmar les actes. Saps si ja les ha ____________? 4 Aquella peça de roba que s'havia de folrar, qui l'ha ____________? 5 Jo he fregit un bistec, i tu n'has ____________ dos més. 6 En la meua joventut fumava molt. N'havia ____________ moltes, de cigarretes. 7 —No heu pogut acabar la feina? —Ens ha faltat temps i no l'hem ____________ acabar. 8 He volgut veure en persona els nous aparells: sí, els he ____________ veure en persona. 9 Em sembla que no has sabut entendre les preguntes. Veritat que no les has ____________ entendre? 10 —Han fet fer més fotocòpies? —Crec que sí, que n'han ____________ fer més. 11 No havia gosat demanar tants diners. —No n'havia ____________ demanar tants. 12 —Heu hagut de menester una altra corda? —Sí, n'hem ____________ de menester una altra. 5. Ompliu els buits que trobeu en les frases següents amb la forma adequada dels verbs que teniu entre parèntesis. a. Jo el que no _________________ (VOLER) és que _________________ (SER) tan malpensat, has de confiar més en les persones. b. T’ho comunique perquè _________________ (CREURE) que és millor que tu també ho _________________ (SABER). c. Per molt que hi ____________________ (INSISTIR), jo no et _________ (FER) cas! d. _________________ (RESPONDRE) aquestes barbaritats, no m’estranya gens que hagen _________________ (TRAURE) un zero a l’examen. e. Fa temps que el valor de la moneda nacional està ___________ (CAURE) cada vegada més; el govern encara no ha ___________(PODER) fer res per evitar-ho. f. El diumenge passat, quan ___________________ (ACABAR) el partit, nosaltres ___________________ (TORNAR) a casa decebuts. g. Fa hores que t’estic ___________________ (DIR) que no he sigut jo el qui ha ___________________ (DESTRUIR) el teu castell d’arena! h. Jo ho ___________________ (FER) tan bé com puc. Ara, si no vols que ho ___________________ (FER), m’ho dius. i. El professor ens ha dit que no _________________ (VOLER) que ___________ (PARLAR) a classe.



79

j. Abans, el meu fill no em ___________________ (DIR) mai la veritat, però ara sí que me la ___________________ (DIR). k. El cap ens ____________________ (AGRAIR) sempre els nostres esforços, i així nosaltres ____________________ (PRODUIR) més. l. Son pare volia que Mar ____________________ (REBRE) una educació progressista per tal que, de gran, ____________________ (SABER) prendre les seues pròpies decisions. m. Digueu-li que ___________ (ESCRIURE) a l’editorial i __________ (ACONSEGUIR) que li publiquen l’article. n. No ________________ (DIR) mentides als teus amics, o al final no et ______________ (CREURE) ni una paraula. o. Joan _______________ (TRANSMETRE) energia positiva a tot aquell que se li_______________ (ACOSTAR). p. Si no ______________ (RIURE) tan fort no et ____________ (MIRAR) així. q. Fa temps que no el ______________ (VEURE), ______________ (SUPOSAR) que deu estar molt ocupat. 6. Ompliu els buits que trobeu en les frases següents amb la forma adequada dels verbs que teniu entre parèntesis. a. Està ________________ (APRENDRE) anglés des dels catorze anys, i encara no el parla gaire bé. b. Encara no he ________________ (REBRE) la teua carta. c. Sempre que ________________ (FER) la teua faena bé, no m’importa que ________________ (EIXIR) una mica abans. d. El teu fill ha ________________ (SER) molt bon xiquet: tota la vesprada ha ________________ (SEURE) en aquesta butaca i no ha mogut gens de gresca. e. Abans, quan al poble ________________ (VEURE) algun foraster, sempre ho comentàvem. f. Li han aconsellat que _________________ (RECÓRRER) contra la sentència abans del dia 20. g. ________________ (TRAURE) els bitllets abans del dia 15, ens estalviarem un cinquanta per cent del preu. h. Mentre jo estudie, ma mare ____________________ (COSIR) i mon pare va a l’hort i ____________________ (COLLIR) fruita per al sopar. i. _________________ (CÓRRER) molts perills i __________________ (RESOLDRE) tres enigmes, el nostre heroi va aconseguir per fi la mà de la princesa. j. No us ____________________ (CREURE) res del que us diu aquest pallasso: __________________ -me (CREURE) a mi!



80

k. En aquest concurs, ____________________ (RESPONDRE) només quinze preguntes, podeu guanyar cinquanta milions de pessetes! l. S’ho ha ____________________ (MERÉIXER), tot el que li ha passat, per fava! m. Les meues idees les he _____________ (MANTINDRE) sempre, fins i tot quan les han _____________ (EXCLOURE) del pensament oficialment acceptable. n. Escolteu: no ________________ (BEURE) d’aquesta font, ________________ (BEURE) d’aquella d’allà, que us agradarà més. o. La televisió ha ____________________ (DIFONDRE) la notícia, però després s’ha sabut que era un rumor fals. p. Els meus xiquets em preocupen molt perquè ____________________ (TOSSIR) contínuament. q. Les botigues d’aquest carrer han ____________________ (ROMANDRE) tancades un parell de dies per les obres del metro. r. Recordeu: si voleu quedar bé en el sopar, no ____________________ (TRAURE) el vi blanc; ____________________ (TRAURE) aquell vi negre que teniu guardat. s. ____________________ (VIURE) uns anys a l’estranger s’ ____________________ (ENTENDRE) millor la diversitat de maneres de ser i de pensar.



81

Pronoms febles Els pronoms febles o àtons són uns elements que equivalen a un nom o a un sintagma nominal i que es pronuncien formant una unitat prosòdica amb el verb, és a dir, sempre van al costat del verb. La funció principal que exerceixen és la de substituir complements que ja han aparegut en el discurs (funció anafòrica) per evitar repeticions innecessàries.

Així doncs, poden substituir: el complement indirecte (CI), el complement directe (CD), l’atribut (Atr), el complement del nom (CN), els complements circumstancials (CC) i els complements de règim verbal (CRV).

1.- Col·locació i formes dels pronoms febles

Els pronoms febles presenten diverses formes segons la seua col·locació davant o darrere del verb i segons si aquest comença per vocal o consonant. Fixeu-vos en els aspectes ortogràfics següents:

a) Davant o darrere del verb?Normalment els pronoms van davant del verb.

Les úniques formes verbals que els admeten darrere són l’imperatiu, el gerundi il’infinitiu

Ex.: Compra’m; estic comprant-me; has de comprar-me

És per això que les formes perifràstiques d’infinitiu o de gerundi admeten els pronoms davant o darrere del verb.

b) Davant del verb: formes reforçades o elidides?Quan el verb comence per consonant, utilitzem les formes reforçades.

Ex.: em compraré

Quan el verb comença per vocal o hac muda, utilitzem les formes elidides. Són formes amb apòstrof, ja que hi ha una vocal elidida per contacte amb una altra.

Ex.: m’agrada

c) Darrere del verb: formes plenes o formes reduïdes?Quan el verb acabe en consonant o u semivocal utilitzem les formes plenes.

Ex.: estic comprant-me; compreu-me

Quan el verb acabe en vocal utilitzem les formes reduïdes. Ex.: compra’m

Sempre se separa el pronom darrere del verb mitjançant apòstrof o guionet.



82

Heu de tenir present que, amb verbs com queixar-se, penedir-se, anar-se’n o equivocar-se, el pronom feble no fa cap funció, sinó que forma part del verb. Són verbs que no poden prescindir del pronom, per això es diuen verbs pronominals.

T’has equivocat tu, així que no et queixes

Recordeu que els verbs callar, caure, saber, aprendre, conéixer i uns pocs més no són pronominals; per tant, no direm *ens hem aprés els pronoms febles, sinó hem aprés els pronoms febles.

2.- Esquema de pronoms febles

CI (a qui ?)

Singular LI -LI

plural ELS -LOS ‘LS

CD DETERMINAT (amb article determinat, demostratiu, nom propi)

EL L’ -LO ‘L LA L’ -LA -LA ELS ELS -LOS ‘LS LES LES -LES -LES

CD NEUTRE (oració subodinada ; açò, això, allò; tot)

HO HO -HO -HO

CD INDETERMINAT

EN N’ -NE ‘N

COMPLEMENT AMB PREPOSICIÓ (el cc de manera hi)

HI HI -HI -HI EN N’ -NE ‘N (si va introdouït per la preposició “de”)

ATRIBUT (ser, estar, paréixer, semblar)

HO HO -HO -HO

CD (què...?

+ passiva)



83

3.- Funcions I: el complement indirecte

El complement indirecte (CI) és el destinatari de l’acció que indica el verb i va unit al verb per una preposició: normalment a o per a. Per això, el podreu localitzar preguntant-vos a qui o per a qui es fa l’acció:

SUBSTITUCIÓ PRONOMINAL DEL COMPLEMENT INDIRECTE

CI Davant de verb començat en: Darrere de verb acabat en:

(Per) a qui? Consonant (formareforçada)

Vocal (forma elidida)

Vocal (forma reduïda)

Consonant (forma plena)

1a persona singular (Per) a mi

EM M’ ‘M -ME

2a persona singular (Per) a tu

ET T’ ‘T -TE

3a persona reflexiu (Per) a ell mateix

ES S’ ‘S -SE

1a persona plural (Per) a nosaltres

ENS ENS ‘NS -NOS

2a persona plural (Per) a vosaltres

US US -US -VOS

3a persona reflexiu (Per) a ells mateixos

ES S’ ‘S -SE

REMARQUES

a) El pronom ES davant de verbs començats amb S + vocal o C + e/i pren la formaplena SE:

Per l’estiu se celebren les festes del meu poble

b) El pronom US darrere de verbs acabats en vocal no s’apostrofa, perquè esconfondria amb el pronom ES:

Va treure la punxa del dit a vosaltres > Va treure-us la punxa del dit

(si l’apostrofarem, Va treure’s la punxa del dit, seria una acció reflexiva)



84

Quan la resposta a qui fa l’acció és a ell / a ella / a ells / a elles ––o, en general, una resposta que es puga reduir a aquestes formes (ex.: al meu amic, a la secretària, als companys, a les amigues...)–– els pronoms que substitueixen el complement indirecte són: LI per al singular i ELS per al plural, amb les formes corresponents:

Complement indirecte Davant de verb començat en: Darrere de verb acabat en: (Per) a qui? Consonant

(forma reforçada) Vocal

(forma elidida) Vocal

(forma reduïda) Consonant

(forma plena) 3a persona singular (Per) a ell/a LI LI -LI -LI

3a persona plural (Per) a ells/elles ELS ELS ‘LS -LOS

3.1 Exercicis

1. Completeu les frases següents amb el pronom feble que convinga:

a) Vaig esforçar______ molt en la carrera.

b) A tu, la gent no ha de preocupar_____ gaire.

c) _____ aconselle que treballeu més.

d) Manteniu____ fidels als vostres principis.

e) Vau perdre____ perquè no sabíeu el camí.

f) Ell va asseure_____ sobre un banc.

g) Eixirem a les tres. Vine a buscar _______ a les tres.

h) ____ voleu acompanyar, a nosaltres?

i) Nosaltres som tres. Compra____ tres entrades.

j) _____ demane que vingueu.

k) Nosaltres no hi poguérem anar. Vols contar_____ tu la pel·lícula?

REMARQUES

a) L’ús d’un pronom, quan el complement no ha estat elidit, és innecessari, perquèprovoca un pleonasme; per això cal evitar oracions com aquesta:

*Li vaig comprar a l’Anna un llibre > Vaig comprar a l’Anna un llibre o Li vaig comprar un llibre

*M’han regalat a mi un objecte > M’han regalat un objecte

En cas que es vulga emfasitzar un complement, per tal d’evitar la redundància, s’haurà de col·locar una coma entre el complement substituït i la resta de l’oració:

A Jaume, li feia mal tot.



85

l) Sabeu quin autobús hem d’agafar? ____ ha dit algú quin autobús és?

m) Si vosté té problemes, pose____ en contacte amb mi.

n) Per l’estiu ____ celebren les festes del meu poble.

o) Vols acompanyar_____ tu? (a mi).


a) El xiquet ha preguntat per tu. Encara no ____ has donat el regal?

b) Si trobàrem els teus amics, ____ explicaríem la veritat.

c) Si saps que té mal de cap, per què ____ parles cridant.

d) He vist els alumnes, però no ____ he dit res.

e) A la xiqueta, voldria comprar ____ una bicicleta.

f) La teua germana va contar _____ (a elles) la pel·lícula.

3. Substituïu el sintagma en negreta pel pronom feble corresponent:

a) Cantarem cançons als malalts.

_________________________

b) Va aturar un taxi per a l’àvia.

_________________________

c) Dóna diners al xiquet!

_________________________

d) Dóna diners als xiquets!

_________________________

e) L’avi ha donat els caramels al seu nét.

_________________________

f) Ha llegit el conte per als xiquets de la guarderia.

_________________________



86

4.- Funcions II: el complement directe

Hi ha verbs que per si mateixos tenen un significat total que no necessita ser completat ni arrodonit (verbs intransitius); però d’altres tenen un significat insuficient i exigeixen una complementació (verbs transitius):

El xiquet dorm. El xiquet té... (Què...?)

Aquest element necessari que completa el significat dels verbs transitius és el complement directe. El podreu reconéixer o preguntant què...? o fent una transformació en passiva, en què el complement directe passa a ser el subjecte de l’oració:

El xiquet té son → Què té? Son. La policia va detenir el violador → El violador va ser detingut per la policia.

SUBSTITUCIÓ PRONOMINAL DEL COMPLEMENT DIRECTE

Els pronoms que poden substituir aquests complements directes són els següents:

Complement directe: Què? / subjecte passiu

Davant de verb començat en: Darrere de verb acabat en: Consonant Vocal Vocal Consonant

Definit

Masculí singular EL L’ ‘L -LO Femení singular LA L’/ LA -LA -LA Masculí plural ELS ELS ‘LS -LOS Femení plural LES LES -LES -LES

Neutre HO HO -HO -HO Indefinit EN N’ ‘N -NE

REMARQUES

Normalment el complement directe no s’uneix al verb amb cap preposició. Només s’admet la preposició a com a lligam entre el verb i el complement directe en els casos següents:

a) Quan el CD és un pronom personal fort:Us he vist a vosaltres.

b) En els casos en què l’expressió siga poc precisa:T’estimava molt: potser més que al seu fill.

c) Davant de: qui, el qual, tots, tothom, ningú, algú:

La policia va controlar a tots els manifestants.He anat al bar, però no he vist a ningú.

REMARQUES

El pronom LA, com l'article definit, no s'apostrofa davant d'un verb que comence en i/u/hi/hu àtones:

Uses la màquina d'escriure (L'uses) Utilitzes la màquina d'escriure (La utilitzes)



87

Una vegada localitzat el complement directe, cal identificar si és definit, neutre o indefinit:

• Un CD és definit quan està determinat mitjançant un article (el/la/els/les) o undemostratiu (aquest/a/s/es, aqueix/a/os/es, aquell/a/s/es) o és un nom propi:

a) Compraré el cotxe (la moto / els cotxes / les motos)

b) He comprat aquest cotxe (aquesta moto / aquests cotxes / aquestes motos)

c) Compra aqueix cotxe (aqueixa moto / aqueixos cotxes / aqueixes motos)

d) Compreu aquell cotxe (aquella moto / aquells cotxes / aquelles motos)

− Substitució del complement directe definit:

a) Compraré el cotxe (la moto / els cotxes / les motos)El (La / Els / Les) compraré

b) He comprat aquest cotxe (aquesta moto / aquests cotxes / aquestes motos)L’he comprat / L’he comprada / Els he comprats / Les he comprades

c) Compra aqueix cotxe (aqueixa moto / aqueixos cotxes / aqueixes motos)Compra’l / -la / ‘ls / -les!

d) Compreu aquell cotxe (aquella moto / aquells cotxes / aquelles motos)Compreu-lo / -la / -los / -les!

• Un CD és neutre quan és un demostratiu neutre (açò, això, allò) o tota una oracióequivalent a un demostratiu neutre, o va amb la paraula tot:

e) Vull açò.f) Ha dit això.g) Mira allò.h) Expliqueu què us ha passat! (això)

− Substitució del complement directe neutre:

e) Vull açò.Ho vull.

f) Ha dit això.Ho ha dit.

g) Mira allò.Mira-ho!

h) Expliqueu què us ha passat! (això)Expliqueu-ho!

• Un CD és indefinit quan no està determinat o ho està per un indefinit (un, algun, cap...) oun quantificador (molt, poc, tant...).

REMARQUES

Si el verb està format per un auxiliar + un participi (exemple b), el participi pot concordar amb el pronom en gènere i nombre.



88

i) Tens pa?j) He comprat unes revistes?k) Compra tres quilos de taronges!l) Compreu moltes revistes.

− Substitució del complement directe indefinit:

i) Tens pa?En tens?

j) He comprat unes revistes?N’he comprades unes

k) Compra tres quilos de taronges.Compra’n tres!

l) Compreu moltes revistes.Compreu-ne moltes!

4.1 Exercicis

1. Substituïu el sintagma en negreta pel pronom feble corresponent.

1. Sempre compra el pa en la botiga del costat.

___________________________________

2. Va veure el teu amic tirant les pedres.

___________________________________

3. Necessite que el teu germà vinga demà a veure’m.

___________________________________

4. Heu de llevar moltes herbes del jardí.

___________________________________

5. Per acabar, va cantar la cançó que més m’agrada.

___________________________________

REMARQUES

Si el CD no definit està determinat per un indefinit (exemple j) o un quantificador (exemples k i l), en substituir-lo cal repetir el determinant.

Si el verb està format per un auxiliar + un participi (exemple j), el participi pot concordar amb el pronom.



89

6. Vull que dugues unes camises a la tintoreria.

___________________________________

7. He comprat açò a la botiga de ta mare.

___________________________________

8. Compreu aquesta raqueta per al vostre nebot.

___________________________________

9. Han visitat l’exposició aquest matí.

___________________________________

10. He de comprar entrades per a la inauguració.

___________________________________


1. Alguna cosa obstrueix la porta i no puc obrir____.

2. Mai he vist un partit de bàsquet en directe. Però, ____ he vist molts de futbol.

3. Heu reservat l’habitació? –– ____ vaig reservar la setmana passada.

4. Agafa els tovallons i guarda ____ al calaix.

5. Diuen que hi ha un circ a la ciutat, però jo encara no ____ he vist.

6. Això no queda bé ací, canvieu ____ de lloc.

7. Pots deixar-me un bolígraf? –– ____ sent, no ____ tinc cap.

8. Què fas amb les flors? –– Estic collint ____ perquè vull transplantar ____ algunes.

5.- Funcions III: el complement atributiu

Els verbs ser, estar, semblar, paréixer i aparentar són verbs copulatius. Són una mena de nexe o element d’enllaç entre el subjecte i un complement que els diferencia dels altres verbs: l’atribut. La prova és que sovint se’n prescindeix en escriptura telegràfica, en anuncis, en enunciats gràfics...:

Albert malalt STOP Mare desconsolada



90

SUBSTITUCIÓ PRONOMINAL DEL COMPLEMENT ATRIBUTIU

La substitució per pronoms del complement atributiu és similar a la del complement directe:

− Si l’atribut és definit (determinat per un article o demostratiu) és substituït pels pronoms el, la, els, les (amb totes les seues formes):

El teu amic és el metge del poble (El teu amic l’és). Aparenta els noranta anys que té (Els aparenta).

− Si es tracta d’un atribut indefinit, un demostratiu neutre o una oració és substituït per ho:

El teu amic és metge (El teu amic ho és). Aparenta tenir noranta anys (Ho aparenta).

5.1 Exercicis

1. Localitzeu el complement atributiu i substituïu-lo pel pronom corresponent:

a) Aquells són els jugadors de l’equip de futbol.

____________________________________b) Els núvols pareixen boles de cotó.

____________________________________c) Maria és la xica més atractiva de la classe.

____________________________________d) Ja deuen ser les nou del matí.

____________________________________e) Aquestes xiques semblen xineses.

____________________________________f) A hores d’ara, el resultat del partit sembla clar.

____________________________________g) Pep és el millor advocat de la ciutat.

____________________________________h) Pep és advocat.

____________________________________


a) Els xiquets no estaven quiets i ____ vaig llegir un conte per calmar____.b) Aquella és la teua veïna? Sí, segur que ____ és.c) He de parlar amb Josep. –– Jo ____ veuré avui. Vols que ____ diga alguna cosa?d) Ahir em van regalar tres quadres. Tu ____ vols un?



91

e) Maradona va arribar a ser un mite, però ara ja no ____ és.f) Anna em va donar les fotografies perquè ____ mirara i ____ diguera que ____ semblaven.g) La veïna em va demanar un saler i encara no ____ ha tornat.h) No és coix, però per la manera de caminar ____ sembla.i) He parlat amb els teus alumnes però no _____ he pogut dir la veritat.j) Per dinar, hi havia estofat de vedella i vam menjar_____ tots.k) A Antoni, no li agrada dir mentides, però ____ diu moltes.l) Sort que els veïns ens van ajudar. Haurem de donar____ les gràcies.m) Pere gaudeix bona cosa amb les pel·lícules de l’oest però ara no pot veure____.n) A Jaume, li encanta la mistela, però ara no ____ pot beure.

6.- Funcions IV: el complement circumstancial

Les circumstàncies en què es produeix l’acció del verb són indicades per una sèrie de complements anomenats circumstancials. Aquestes circumstàncies poden ser de temps, de lloc, de manera, d’instrument, de finalitat...

Van vindre a les nou (CC de temps) Van vindre enfadats (CC de manera) Van vindre a ma casa (CC de lloc) Van vindre amb cotxe (CC d’instrument)

SUBSTITUCIÓ PRONOMINAL DELS COMPLEMENTS CIRCUMSTANCIALS

El CC de manera és substituït sempre pel pronom hi (-hi) i el podreu localitzar preguntant-vos com es fa l’acció.

Pere treballava de valent → Pere hi treballava Marc, camina de pressa, per favor! → Marc, camina-hi, per favor!

Els altres complements circumstancials també són substituïts pel pronom hi, llevat d’un únic cas: si el complement és introduït per la preposició DE, és substituït per en (n’ / ‘n / -ne).

Aniran demà al poble → Hi aniran demà He dut el cotxe al garatge → Hi he dut el cotxe Torna al poble! → Torna-hi! Torneu al treball! → Torneu-hi! Vindran demà del poble → En vindran He tret el cotxe del garatge → N’he tret el cotxe Torna del poble! → Torna’n! Torneu del treball! → Torneu-ne!



92

7.- Funcions V: el complement preposicional i de règim verbal

Hi ha certs verbs que exigeixen (regeixen) la presència de complements introduïts per una preposició. Per això, aquests complements s’anomenen preposicionals o de règim verbal:

La tieta pensa en tots nosaltres Estic d’acord amb vosaltres No accediré als teus desitjos

Ací teniu alguns dels verbs que admeten aquest complement:

• Accedir, contribuir, excitar, procedir, renunciar, acostumar-se, arriscar-se,exposar-se, dedicar-se...: complement amb A.

• Pensar, tardar, vacil·lar, afanyar-se, complaure’s, entossudir-se, exercitar-se,delitar-se, interessar-se, confiar...: complement amb EN.

• Aprendre, parlar, saber, recordar-se, oblidar-se, riure’s, adonar-se, burlar-se,abstenir-se, queixar-se...: complement amb DE.

• Avenir-se, fer-se, estar d’acord, amenaçar...: complement amb AMB.

També poden regir un complement preposicional alguns noms que formen una expressió conjunta amb un verb: Estar content d’algú / d’alguna cosa; estar segur d’algú / d’alguna cosa; trobar plaer (o satisfacció) en algú / en alguna cosa...

SUBSTITUCIÓ PRONOMINAL DEL COMPLEMENT DE RÈGIM VERBAL

Com els complements circumstancials, si el complement de règim verbal és introduït per la preposició DE és substituït per en (n’ / ‘n / -ne), però si és introduït per qualsevol altra preposició és substituït per hi (-hi):

Renunciaré al càrrec → Hi renunciaré Pensa en això que et vaig dir! → Pensa-hi! Parlava de tot un poc → En parlava Parla de les teues coses! → Parla’n! Ha parlat de tot un poc → N’ha parlat Parleu de les vostres coses! → Parleu-ne!



93

7.1.- Exercicis

1. Substituïu el sintagma en negreta pel pronom feble corresponent:

a) Ahir no vaig anar al teatre perquè tenia molta faena.__________________________________________

b) Jaume va ser amenaçat amb l’expulsió de l’equip.__________________________________________

c) Per què no poses els gots damunt la taula?__________________________________________

d) L’avi va traure els caramels de la butxaca.__________________________________________

e) Pensava en ella constantment.__________________________________________

f) Pensava en ella constantment.__________________________________________

g) Carme no renunciava a les seues pretensions.__________________________________________

h) Quan vaig arribar a casa, ja havíeu dinat.__________________________________________

i) Sempre parla de coses que no coneix.__________________________________________

j) Està plovent. No vages al jardí.__________________________________________

k) Si no hi ha policia no és convenient passejar pel port.__________________________________________


1. Va agafar fulls en blanc per fer____ un esborrany de la redacció.2. Veniu de veure la pel·lícula? Jo encara no ____ he anat perquè no sé si ____ vull veure.3. En un port tan xicotet com aquest, només ____ caben tres vaixells.4. Que Enric vaja a la platja i ____ agafe un bon lloc. Després ____ anirem nosaltres i ____

portarem un refresc.5. Me’n vaig a Cuba i no sé quan ____ tornaré.6. Voleu pujar a la muntanya russa? Val, ____ pujarem, però quan jo diga prou us ____ baixeu.7. Quan van arribar a casa ja m’havia gitat perquè van arribar____ molt tard.8. Si veus Jaumet plorant al pati, deixa____ . Sempre ____ fa quan el castiguen a anar____.



94

Combinació de pronoms febles

La col·locació davant o darrere del verb segueix la norma següent:

• Han d’anar sempre junts: o els dos davant o els dos darrere.

• Sempre col·locarem l’apòstrof tant a la dreta com puguem:li’l donaré però li l’he donat

• Ordre de col·locació:

3a persona 2a persona 1a persona 3a persona pronoms adverbials

Es et us

em ens

li els

el la els les ho

en hi

És a dir:

reflexiu + CI + CD + CC

- Les combinacions LA + HI, SE + US no s’apostrofen: Posa la llibreta damunt la taula: posa-la-hi Se us ha dit que calleu

- Davant del verb: els pronoms EM, ET, ES quan entren en combinació amb un altre pronom prenen la forma ME, TE, SE:

Em dóna però me la dóna Et dóna però te’l dóna Es mira però se la mira

- Darrere del verb:

a) si es combinen dos pronoms i el verb acaba en consonant (i per tant no es pot apostrofar)el primer adopta la forma plena (-los, -nos, -vos, -me, -te, se):

vull donar-los-ho, dir-vos-ho, menjar-me’n, donar-te’n

b) si es combinen dos pronoms i el primer acaba en –S, s’utilitza la forma reforçada en elsegon:

porta’ns-en, poseu-nos-en, doneu-los-els

c) Les combinacions: -ME-LA, -TE-LA, -SE-LA no s’apostrofen encara que el verb acabeen vocal:

Dóna-me-la; emporta-te-la

- No són possibles les combinacions: *HI +HI *HO + EN*HO + HI *EN + EN*HO + HO



95

QUADRE DE COMBINACIONS BINÀRIES

es em ens et us li els el la les en

em dav. se’m

se m’ te’m te m’

us em us m’

dar. -se’m -te’m -vos-em -us-em

ens dav. se’ns te’ns us ens

dar. -se’ns

-te’ns

-vos-ens -us-ens

et dav. se’t

se t’ dar. -se’t

us dav. se us

dar. -se-us

el dav. se’l

se l’ me’l me l’

ens el ens l’

te’l te l’

us el us l’

li’l li l’

els el els l’

dar. -se’l -me’l -nos-el ‘ns-el -te’l -vos-el

-us-el -li’l -los-el‘ls-el

els dav. se’ls me’ls ens els te’ls us els li’ls els els

dar. -se’ls -me’ls -nos-els ‘ns-els -te’ls -vos-els

-us-els -li’ls -los-els‘ls-els

la dav. se la

se l’ me la me l’

ens la ens l’

te la te l’

us la us l’

li la li l’

els la els l’

dar. -se-la -me-la -nos-la ‘ns-la -te-la -vos-la

-us-la -li-la -los-la‘ls-la

les dav. se les

me les ens les te les us les li les els les

dar. -se-les -me-les -nos-les ‘ns-les

-te-les

-vos-les -us-les

-li-les

-los-les ‘ls-les

li dav. se li

me li ens li te li us li

dar. -se-li -me-li -nos-li ‘ns-li -te-li -vos-li

-us-li

ho dav. s’ho

m’ho ens ho t’ho us ho li ho els ho

dar. -s’ho -m’ho -nos-ho ‘ns-ho -t’ho -vos-ho

-us-ho -li-ho

-los-ho ‘ls-ho

en dav. se’n

se n’ me’n me n’

ens en ens n’

te’n te n’

us en us n’

li’n li n’

els en els n’

l’en el n’

la’n la n’

les en les n’

dar. -se’n -me’n -nos-en ‘ns-en -te’n -vos-en

-us-en -li’n -los-en‘ls-en

-l’en -la’n -les-en

hi dav. s’hi m’hi ens hi t’hi us hi li hi els hi l’hi la hi les hi n’hi

dar. -s’hi -m’hi -nos-hi ‘ns-hi -t’hi -vos-hi

-us-hi -li-hi -los-hi ‘ls-hi -l’hi -la-hi -les- hi -n’hi



96

Exercicis

1. Torneu a escriure cada frase i feu la substitució de l’objecte directe per un pronom febleadequat i combineu-lo amb el que ja teniu:

Joan em deixarà

el cotxe els diners la casa

me’l deixarà ............................. deixarà ............................. deixarà

les claus diners tot el que voldré

............................. deixarà ............................. deixarà ............................. deixarà

Quan torne et portaré

el disc els llibres la jaqueta

te’l portaré ............................. portaré ............................. portaré

les cintes cintes tot el que desitges

............................. portaré ............................. portaré ............................. portaré

Us ha presentat el seu amic els seus pares la seua veïna

us l’ha presentat ............................. ha presentat ............................. ha presentada

El seu amic els durà

la bicicleta el disc els sobres

els la durà ............................. durà ............................. durà

el que voldrà gelats les notícies

............................. durà ............................. durà ............................. durà

2. Ompliu els espais buits amb les formes LI’L o SE’L:

1. Li va caure un botó i com que no __________ sabia cosir, __________ vaig cosir jo.2. Quan agafava un bolígraf d’algú __________ ficava a la butxaca ràpidament perquè no

__________ veren. 3. Té el cabell tan llarg perquè fa deu anys que no __________ talla.4. És estrany que no haja perdut el paraigua: sempre __________ descuida pertot arreu. Per

això jo no ___________ deixe mai! 5. Tenia el plat brut, i __________ vaig canviar.6. El cendrer és damunt la taula. Acosta__________, que no hi arriba.7. Pose aquest lluç ací: jo mateixa __________ pesaré, __________ netejaré i __________

cobraré, i així __________ podrà endur ara mateix.



97

3. Ompliu els espais buits amb EL, LI, LI’L, SE’L:

1. Portava un jersei molt esfilagarsat, però no vaig gosar dir________ que _________ canviara.2. Si ________ telefones, digues ________ que vinga aviat, que _________ vull veure.3. No _________ raspallaré més l’abric. Que _______ raspalle ell!4. No _________ destorbes, que ara estudia; si vols, ja ________ diré que has vingut.5. Diu que ________ ha tocat la loteria, però com que diu tantes mentides ara ja no ______ creu

ningú.6. __________ van ensenyar el plànol d’una ciutat imaginària, i ell ________ volgué copiar.

4. Ompliu els buits amb ELS, ELS LA, ELS EL, ELS ELS, ELS HO (i variants):

1. Per més que t’ho demanen, no _______ faces, els dibuixos; que se’ls facen ells mateixos.2. El que es va dir no anava per a elles, però no________ vaig poder fer entendre.3. Entre tots han netejat la pissarra; no _______ tornes a embrutar.4. Dissimulaven tots els fracassos que tenien, però un amic de la família _______ va descobrir.5. No poden obrir la porta, ________ vols obrir tu, per favor?6. Eren tan menuts que no sabien retallar els papers; _______ havíem de retallar nosaltres.

5. Substituïu els complements subratllats per la combinació de pronoms adequada:

1. Demà agafaré les instàncies per al meu company. ________________________________2. Miquel ha recomanat el seu llibre a Mercé. _____________________________________3. No has donat la teua adreça al professor. _______________________________________4. Ramon ha comprat pomes per a Tina i Rosa. ____________________________________5. Pep recita poemes a Lídia. __________________________________________________6. Teresa deu el sopar a Pere i a Jaume. __________________________________________7. Vam haver de dur el meu germà a urgències. ___________________________________8. Haurem de donar la revista a la portera. ________________________________________9. Emili pagarà una ronda a Quico i Empar. ______________________________________10. Han plantat un arbre nou al bosc. _____________________________________________11. No s’esforça a fer-ho bé. ___________________________________________________12. Xavier ha trencat les tasses sense voler. ________________________________________13. Vam arribar de París amb avió. ______________________________________________14. Marta ha comprat al seu nebot una carpeta nova. ________________________________15. No veig el teu germà des de l’any passat. ______________________________________16. Júlia, pensa bé les coses. ___________________________________________________17. Joan ha llegit un llibre d’aventures. ___________________________________________18. L’avi ha donat una bufetada al seu nét. ________________________________________19. Els ciclistes baixaven ràpidament del port de muntanya. ___________________________20. La teua germana no ha comprat beguda per als xiquets. ___________________________



98

6. Completeu els buits de les oracions següents amb el pronom o la combinació que calga:

1. Li hem dit que ens deixe el cotxe i no ____________ ha volgut deixar.2. Júlia li ha fet un regal, però tu no __________ has fet cap.3. Si no has donat la notícia als teus pares, dóna __________, per favor.4. Nosaltres ja hem visitat les exposicions del museu. I vosaltres, __________ heu visitades?5. Compreu més beguda o no __________ tindrem prou.6. Li hem dit que ens conte la pel·lícula i no __________ ha volguda contar.7. Quan era jove vivia a Mallorca, però fa temps que no _________ viu.8. El problema que tenen, no saben qui ___________ resoldrà.9. Creia que trobaria Isabel a sa casa, però no __________ he trobada.10. El rellotge que et va regalar el teu cosí, no __________ has posat mai.11. ––Voleu portar-nos això? –– ________ portem de seguida.12. S’ha comprat una pilota però, al seu germà, no _________ deixa.13. Qui ha furtat les claus de damunt la taula? Qui haja sigut que _________ torne.14. Això que m’ha dit, no __________ perdonaré en la vida.15. Si Jaume i Joan ens porten les entrades, __________ pagarem al comptat.16. Passa’m una miqueta de pa. ––Ho sent, però no _________ queda gens.17. Si no has repartit els equipatges als jugadors, reparteix _________ ara mateix.18. Això que m’has fet, no __________ perdonaré mai.19. Quan treballàvem a la mateixa fàbrica, _________ anàvem amb el seu cotxe.20. Si et compres un televisor nou, _________ has de dir. (a nosaltres)21. Vaig comprar uns dolços i, quan vaig arribar a casa, els xiquets estaven menjant________.22. Saps què ha dit Joana? Que qui vulga veure______ que vaja a sa casa.23. Si vosaltres us embruteu la roba, renteu ________ ràpidament.24. Vés a l’habitació que ara ________ puge jo i ________ llegiré un conte.25. No puc portar les meues germanes al cine. Pots portar__________tu?26. A Jaume, li agradava molt el café, però ara no pot beure ________.27. Has escoltat l’última cançó de Serrat? Jo ________ he escoltada i no ________ ha agradat

gens.28. L’altre dia vaig collir cireres i, ara mateix, estic menjant _________ totes.29. A l’octubre comença un curs de redacció. Vols que tu i jo __________ apuntem?30. Vaig ser jo qui us va agafar les pel·lícules, però demà pensava tornar__________.31. No vages al club, que jo ______ vinc i no ______ he trobat ningú.32. Per què no vas venir a la reunió? ––Volia anar ______, però _______ trobava malament.33. Quan donarem la felicitació als oncles? ––Quan ________ visitem, ________ donarem.34. Encara no t’ha arribat això? Ara mateix, ________ envie.35. D’on aconseguiu Enric i tu el tabac? __________regalen?

7. Substituïu els complements subratllats pel pronom o combinació de pronoms feblesque corresponga:



99

1. Només podem demanar a les teues amigues la seua col·laboració.

__________________________________________________________________ 2. Si poguérem mostrar el nostres punts de vista als nostres amics, seria magnífic.

__________________________________________________________________ 3. Voldria dir a les meues germanes que arribarem demà.

__________________________________________________________________ 4. Procura traure molts refrescos de la nevera.

__________________________________________________________________ 5. Fes el favor, posa més refrescos dins la nevera.

__________________________________________________________________ 6. Sempre conta (a nosaltres) la mateixa història.

__________________________________________________________________ 7. He vist la senyora Carme a cal metge.

__________________________________________________________________ 8. He estat a Marsella, però no conec el port (de Marsella).

__________________________________________________________________ 9. Si portes els xiquets a la platja no eixiran de l’aigua.

__________________________________________________________________ 10. Quan vages a l’hort, porta uns quants quilos de peres als teus germans.

__________________________________________________________________

8. Completeu els buits següents amb el pronom o la combinació binària de pronoms feblesque corresponga:

1. De la dotzena de pastissos que em van regalar, _______ va sobrar un. Agafa_____ .

2. La taca que s’han fet, qui __________ llevarà?

3. El vestit que porta avui em sembla que ___________ he vist posat altres vegades.

4. Puc donar el llibre al Pere? Sí, dóna __________, que ________ mereix.

5. Si no heu posat les flassades al llit, poseu _________.

6. Com que no hi ha cap llibre damunt la prestatgeria, __________ posaré un.

7. Si encara no has comunicat la novetat als amics, comunica ___________, per favor.

8. He dit cent vegades al Joan que no puge a l’arbre i no _________ pense tornar a repetir.

9. Maria sembla molt agradable. En canvi, Anna no _________ sembla gens.

10. Sé que t’agrada fer les coses a poc a poc. També _________ pintaràs?



100

9. Traduïu les frases següents:

1. Te he llamado la atención más de una vez y ya estoy harta.

______________________________________________________________________ 2. Fue una prueba difícil, pero salimos satisfechos de ella.

______________________________________________________________________ 3. Lee el párrafo y hazme un resumen del mismo.

______________________________________________________________________ 4. Si ha dicho que lo llames por teléfono, hazlo.

______________________________________________________________________ 5. Visitó Barcelona y recorrió todas sus calles.

______________________________________________________________________ 6. Si le hacéis caso, os arrepentiréis.

______________________________________________________________________ 7. Muy pronto dirán los ganadores y, por fin, podremos conocer los nombres de los mismos.

______________________________________________________________________ 8. Tengo un buen coche y estoy orgulloso de ello.

______________________________________________________________________ 9. Voy a Pego, ¿quieres venir?

______________________________________________________________________ 10. Si te gusta esta comida, te puedo dar la receta de la misma.

______________________________________________________________________



101

SOLUCIONS Pronoms febles Funcions I: el complement indirecte Exercicis 1. Completeu les frases següents amb el pronom feble que convinga:

a) Vaig esforçar-me i) Compra’ns b) Ha de preocupar-te j) Us demane

c) Us aconselle k) Vols contar-nos d) Manteniu-vos l) Us ha dit

e) Vau perdre-us m) Pose’s

f) Va asseure’s n) Se celebren g) Buscar-nos o) Vols acompanyar-me

h) Ens voleu acompanyar2. Completeu les frases següents amb el pronom feble que convinga:

a) Li has donatb) Els explicaríem

c) Li parles cridantd) Els he dit rese) Voldria comprar-li

f) Va contar-los

3. Substituïu el sintagma en negreta pel pronom feble corresponent:a) Els cantarem cançonsb) Va aturar-li un taxi / Li va aturar un taxic) Dóna-li diners!d) Dóna’ls diners!e) L’avi li ha donat els caramelsf) Els ha llegit el conte

Funcions II: el complement directe Exercicis 1. Substituïu el sintagma en negreta pel pronom feble corresponent.1. Sempre el compra en la botiga del costat.2. Va veure’l tirant-les / El va veure tirant-les.3. Ho necessite.4. Heu de llevar-ne moltes del jardí / N’heu de llevar moltes del jardí.5. Per acabar, va cantar-la / Per acabar, la va cantar.6. Vull que en dugues unes a la tintoreria.7. Ho he comprat a la botiga de ta mare.8. Compreu-la per al vostre nebot.9. L’han visitada aquest matí.



102

10. He de comprar-ne per a la inauguració / N’he de comprar per a la inauguració.2. Completeu les frases següents amb el pronom feble que convinga:1. Obrir-la 5. L’he vist2. N’he vist 6. Canvieu-ho3. La vaig reservar 7. Ho sent; en tinc4. Guarda’ls 8. Estic collint-les; vull trasplantar-ne

Funcions III: el complement atributiu Exercicis 1. Localitzeu el complement atributiu i substituïu-lo pel pronom corresponent:a) Aquells els són. f) A hores d’ara, el resultat del partit hob) Els núvols ho pareixen. sembla. c) Maria l’és. g) Pep l’és.d) Ja deuen ser-les / Ja les deuen ser. h) Pep ho és.e) Aquestes xiques ho semblen.2. Completeu les frases següents amb el pronom feble que convinga:a) Els vaig llegir; calmar-los h) Ho semblab) L’és i) Els he pogutc) El veuré; li diga j) Vam menjar-ned) En vols k) En diue) Ho és l) Haurem de donar-losf) Les mirara; li diguera; em semblaven m) Veure-lesg) L’ha tornat n) En pot beure

Funcions IV: el complement circumstancial Funcions V: el complement preposicional i de règim verbal Exercicis 1. Substituïu el sintagma en negreta pel pronom feble corresponent:a) Ahir no hi vaig anar perquè tenia molta faena / Ahir no vaig anar-hi...b) Jaume hi va ser amenaçat / Jaume va ser-hi amenaçat.c) Per què no hi poses els gots?d) L’avi va traure’n els caramels / L’avi en va traure els caramels.e) Hi pensava constantment.f) Hi pensava en ella.g) Carme no hi renunciava.h) Quan hi vaig arribar, ja havíeu dinat / Quan vaig arribar-hi, ja havíeu dinat.i) Sempre en parla.j) Està plovent. No hi vages.k) Si no hi ha policia no és convenient passejar-hi.

2. Completeu les frases següents amb el pronom feble que convinga:1. Fer-ne2. Hi he anat; la vull veure3. Hi caben4. Hi agafe; hi anirem; li portarem



103

5. En tornaré6. Hi pujarem; en baixeu7. Van arribar-hi8. Deixa’l; ho fa; anar-hi.

Combinació de pronoms febles Exercicis 1. Torneu a escriure cada frase i feu la substitució de l’objecte directe per un pronomfeble adequat i combineu-lo amb el que ja teniu: Joan em deixarà el cotxe els diners la casa

les claus diners tot el que voldré

me ’l deixarà me’ls deixarà me la deixarà me les deixarà me’n deixarà m’ho deixarà

el disc te ’l portaré

els llibres te’ls portaré Quan torne et portaré la jaqueta te la portaré

les cintes te les portaré cintes te’n portaré tot el que desitges t’ho portaré el seu amic us l’ha presentat

Us ha presentat els seus pares us els ha presentat la seua veïna us l’ha presentada la bicicleta els la durà

el disc els el durà El seu amic els durà els sobres els els durà

el que voldrà els ho durà gelats els en durà les notícies els les durà

2. Ompliu els espais buits amb les formes LI’L o SE’L:1. se’l sabia cosir; li’l vaig cosir jo 6. Acosta-li’l2. se’l ficava; li’l veren 7. li’l pesaré; li’l netejaré; li’l cobraré;3. se ’ l talla se ’l podrà endur 4. se’l descuida; li’l deixe5. li’l vaig canviar3. Ompliu els espais buits amb EL, LI, LI’L, SE’L:1. dir-li; se’l canviara2. li telefones; digues-li; el vull veure3. li raspallaré; se’l raspalle4. el destorbes; li diré5. li ha tocat; el creu6. li van ensenyar; el volgué copiar / se’l volgué copiar



104

4. Ompliu els buits amb ELS, ELS LA, ELS EL, ELS ELS, ELS HO (i variants):1. els els faces2. els ho vaig poder fer entendre3. els la tornes a embrutar / la tornes a embrutar4. els els va descobrir5. els la vols obrir6. els els havíem de retallar5. Substituïu els complements subratllats per la combinació de pronoms adequada:1. Demà li les agafaré. 10. N’hi han plantat un.2. Miquel li l’ha recomanat. 11. No s’hi esforça.3. No li l’has donada. 12. Xavier les hi ha trencades.4. Ramon els n’ha comprades. 13. N’hi vam arribar / vam arribar-n’hi.5. Pep li’n recita. 14. Marta li n’ha comprada una de nova.6. Teresa els el deu. 15. No l’hi veig.7. Vam haver de dur-l’hi / l’hi vam haver 16. Júlia, pensa-les-hi.

de dur. 17. Joan n’ha llegit un d’aventures.8. Li l’haurem de donar / haurem de 18. L’avi li n’ha donada una.

donar-li-la. 19. Els ciclistes n’hi baixaven.9. Emili els en pagarà una. 20. La teua germana no els n’ha comprada.

6. Completeu els buits de les oracions següents amb el pronom o la combinació quecalga: 1. ens l’ha volgut deixar 19. hi anàvem / ens n’hi anàvem2. li n’has fet cap 20. ens ho has de dir3. dóna’ls-la 21. menjant-se’ls4. les heu visitades 22. vulga veure-la5. en tindrem prou 23. renteu-vos-la6. ens l’ha volguda contar 24. hi puge; t’hi llegiré7. hi viu 25. portar-les-hi8. els el resoldrà 26. beure’n9. la hi he trobada 27. l’he escoltada; m’ha agradat gens10. te l’has posat mai 28. menjant-me-les11. us ho portem 29. ens hi apuntem12. li la deixa 30. tornar-vos-les13. les hi torne 31. en vinc; hi he trobat14. li ho perdonaré 32. volia anar-hi; em trobava15. els les pagarem 33. els visitem; els la donarem16. me’n queda gens / en queda gens 34. t’ho envie17. reparteix-los-els18. t’ho perdonaré 35. us el regalen

7. Substituïu els complements subratllats pel pronom o combinació de pronoms feblesque corresponga: 1. Només els la podem demanar / només podem demanar-los-la.2. Si poguérem mostrar-los-els, seria magnífic / Si els els poguérem mostrar, seria magnífic.3. Voldria dir-los-ho / els ho voldria dir.4. Procura traure’n molts de la nevera / procura traure’n molts refrescos.5. Fes el favor, posa-n’hi més.



105

6. Sempre ens la conta.7. La hi he vista.8. He estat a Marsella, però no en conec el port.9. Si els hi portes no n’eixiran.10. Quan vages a l’hort, porta’ls-en uns quants.8. Completeu els buits següents amb el pronom o la combinació binària de pronomsfebles que corresponga: 1. me’n va sobrar un; agafa’l 6. n’hi posaré un 2. els la llevarà 7. comunica’ls-la 3. li l’he vist posat 8. li ho pense tornar a r

4. dóna-li’l; se’l mereix 9. ho sembla gens 5. poseu-les-hi 10. també les hi pintaràs

9. Traduïu les frases següents1:1. T’he cridat l’atenció més d’una vegada i n’estic farta.2. Va ser una prova difícil, però en vam eixir satisfets.3. Llig el paràgraf i fes-me’n un resum.4. Si ha dit que li telefones, fes-ho.5. Va visitar Barcelona i en va recórrer tots els carrers.6. Si li feu cas, us en penedireu.7. Molt prompte diran els guanyadors i, per fi, podrem conéixer-ne els noms / Molt promptediran els guanyadors i, per fi, en podrem conéixer els noms. 8. Tinc un bon cotxe i n’estic orgullós.9. Vaig a Pego, hi vols venir? / vols venir-hi?10. Si t’agrada aquest menjar, te’n puc donar la recepta.

1 La traducció que s’ofereix en aquest Solucinari no és l’única opció possible.



106



107



108



109



110



111



112

/D�FRRUGLQDFLy��

'RV�WHUPHV�FRRUGLQDWV�HO�PDWHL[�SRGHQ�VHU�RUDFLRQV�TXH�PRWV�R�PHPEUHV�G¶XQD�RUDFLy��GRV�GHWHUPLQDWLXV�G¶XQ�PDWHL[�QRP��GRV�FRPSOHPHQWV�GLUHFWHV�G¶XQ�PDWHL[�YHUE��HWF��/D�FRRUGLQDFLy�HV�SRW�IHU�SHU�PLWMj�G¶XQD�VROD�FRQMXQFLy�R�GH�GXHV�SRVDGHV�O¶XQD�GDYDQW�HO�SULPHU�HOHPHQW�FRRUGLQDW�L�O¶DOWUD�GDYDQW�HO�VHJRQ��(Q�HVWH�DSDUWDW�GRQHP�XQ�PRVWUDUL�GH�OHV�SULQFLSDOV�SDUWtFXOHV�TXH�VHUYHL[HQ�SHU�D�IRUPDU�RUDFLRQV�FRRUGLQDGHV��6yQ�GH�GLIHUHQW�FDWHJRULD�JUDPDWLFDO��FRQMXQFLRQV��ORFXFLRQV�FRQMXQWLYHV��DGYHUELV��SURQRPV��IRUPHV�YHUEDOV��HWF��&RSXODWLYHV��'HQRWHQ�VLPSOH�XQLy�G¶RUDFLRQV�R�

HOHPHQWV�RUDFLRQDOV�

,��TXH��QL� /¶XQ�UHLD�L�O¶DOWUH�SORUDYD��7X�L�HOO�KR�IDUHX��8Q�[LF�ER�L�LQWHOÂOLJHQW��&DQWD�TXH�FDQWD��1R�SXF�QL�YXOO��

'LVMXQWLYHV�L�([SOLFDWLYHV��,QGLTXHQ�RSFLy�

REOLJDGD��DSUR[LPDGD�R�HTXLYDOHQW��

2��R�Ep��R�VL�QR�eV�D�GLU��R�VLJD��R�VLD�

+R�KHP�G¶DFRQVHJXLU�GH�JUDW�R�SHU�IRUoD��3DJD¶P�HO�TXH�HP�GHXV��R�VL�QR��W¶KR�UHFODPDUp�RILFLDOPHQW��eV�ERQLFD�OD�PHGLFLQD��R�VLJD��O¶DUW�GH�JXDULU��

$GYHUVDWLYHV��$Ft�XQD�RUDFLy�pV�DILUPDWLYD�L�O¶DOWUD�QHJDWLYD��R�Ep��VLPSOHPHQW�RSRVDGHV�SHO�VLJQLILFDW��

/LPLWDWLYHV��3HUz��L�SHUz�HQWUH�FRPHV��TXDQ��PHQWUH��PHQWUH�TXH��HPSHUz��PHV��&RQWUDSRVLWLYHV��DUD��DUD�Ep��WDQPDWHL[��DPE�WRW��DL[t�L�WRW��WRW�L�DL[z��QRJHQVPHQ\V��QR�REVWDQW�DL[z��SHU�FRQWUD��HQ�FDQYL��DOWUDPHQW��PpV�DYLDW��VLQy��VLQy�TXH��DQV��Ep��

�0HQMDYD�PROW��QR�HQJUHL[DYD��SHUz��(OOV�QR�KL�YROHQ�DQDU�GH�FDS�PDQHUD��DPE�WRW��VL�WX�HOV�KR�GHPDQHV��FUHF�TXH�DQLULHQ��1R�YD�VHU�D�(O[��VLQy�D�$ODFDQW��1R�HP�YD�PDODPHQW��DQV�DO�FRQWUDUL��P¶DJUDGD��

'LVWULEXWLYHV��(V�EDVHQ�HQ�

O¶DOWHUQDWLYD�DPE�TXq�SRGHP�

H[SUHVVDU�GXHV�R�PpV�RUDFLRQV�R�

HOHPHQWV��

$UD��DUD��DGpV��DGpV��VLD��VLD��MD�VLJD��MD�VLJD��PLJ��PLJ��QR�VRODPHQW��VLQy�WDPEp�TXH��O¶XQD��O¶DOWUD��HQWUH�TXH��L�TXH��WDQW��FRP��HO�PDWHL[��TXH��QL��QL��R��R��HWF��

�(QWUH�TXH�WX�QR�YHQLHV�L�TXH�HOO�WHQLD�SUHVVD��YDP�VXVSHQGUH�OD�UHXQLy��7DQW�HOO�FRP�HOOD�QR�HQ�VDEHQ�UHV��1R�VRODPHQW�KR�YD�GLU��VLQy�TXH�KR�YD�IHU��

,OÂODWLYHV�R�FRQVHFXWLYHV��

/D�VHJRQD�RUDFLy�pV�FRQVHT�qQFLD�GH�OD�SULPHUD��

'RQFV��SHU�WDQW��SHU�FRQVHJ�HQW��FRQVHJ�HQWPHQW��HQ�FRQVHT�qQFLD��DL[t�pV�TXH��DL[t��GH�PDQHUD�TXH��HWF��

�3ORX�PROW��DL[t�pV�TXH�QR�HL[LUHP�HVWD�YHVSUDGD��

&RQWLQXDWLYHV��/D�VHJRQD�RUDFLy�

H[SUHVVD�FRQWLQXwWDW��VXFFHVVLy��

DFXPXODFLy�R�VXPD�G¶DFFLRQV��

'RQFV��L��HQFDUD��D�PpV��HQGHPpV��HQFDUD�PpV��pV�PpV��PpV��G¶DOWUD�EDQGD��DOWUDPHQW��L��WDPEp��DL[t�PDWHL[��L�ILQV�L�WRW��L�WRW��QL�WDQ�VROV��HWF��

�'RQFV��FRP�HW�GHLD��QR�KL�DQLUp��(VWj�JULOODW��HQFDUD�PpV��O¶KDQ�GH�WDQFDU��$L[z�QR�P¶KR�FUHF��GHX�VHU�LPSRVVLEOH�L�WRW��

�



113

/D�VXERUGLQDFLy��3HU�OD�FDWHJRULD�

HTXLYDOHQW�(Q�IXQFLy�GH� ([HPSOHV�

�6XEVWDQWLYHV�

��

6XEMHFWH��

3UHGLFDW�1RPLQDO��31��R�$WULEXW��&RPSOHPHQW�'LUHFWH��&'��&RPSOHPHQW�,QGLUHFWH��&,��&RPSOHPHQW�GH�5qJLP�9HUEDO�

�&59��6XSOHPHQW��&RPSOHPHQW�GHO�

1RP��&1��&RPSOHPHQW�$JHQW�

�&$��

1R�P¶DJUDGD�TXH�DUULEHV�WDUG��4XL�QR�YXOJD�SROV��TXH�QR�YDMD�D�O¶HUD��(O�PHX�GHVLJ�pV�TXH�YLQJXHV�D�YHXUH¶P��(VWH�[LF�QR�pV�HO�TXH�VHPEODYD��9XOO�TXH�YLQJXHV��1R�Vp�TXDQ�YLQGUj��6DS�RULHQWDU�VH�Ep��'LJXHX�PH�VL�HQFDUD�IDOWD�PROW��'LJXHX�PH��HQFDUD�IDOWD�PROW"��'yQD�DL[z�D�TXL�KR�QHFHVVLWH��5HFRUGD¶W�TXH�KDV�GH�YHQLU��(W�UHFRUGHV�TXL�W¶KR�KD�GLW"�(W�UHFRUGDUjV�GH�WRUQDU�PH¶O"��7LQF�HO�SUHVVHQWLPHQW�TXH�QR�YLQGUDQ��eV�GLJQH�TXH�OL�IDFHQ�XQ�PRQXPHQW��7¶DYLQGUjV�DO�IHW�TXH�HOO�QR�WRUQDUj�PpV��(O�SD�pV�GHVLWMDW�SHO�TXL�SDVVD�IDP��

�$GMHFWLYHV�

��

&RPSOHPHQW�GHO�1RP��&1��

��

(VSHFLILFDWLYD��

�([SOLFDWLYD��

(O�SURQRP�UHODWLX��IHQW�GH�FRQQHFWRU��UHDOLW]D�OD�IXQFLy�SUzSLD�G¶XQ�VLQWDJPD�QRPLQDO�TXH�SRW�VHU��6XEMHFWH��&RPSOHPHQW�'LUHFWH��&RPSOHPHQW�,QGLUHFWH��&RPSOHPHQW�&LUFXPVWDQFLDO�GH�/ORF�L�&RPSOHPHQW�GH�5qJLP�9HUEDO��6XSOHPHQW��(OV�SURQRPV�UHODWLXV�TXH�DFWXHQ�GH�FRQQHFWRUV�VyQ��48(��48Ê��48,��48$/�6��21��(O�[LF�TXH�KDV�YLVW�pV�ILOO�GH�0DUWD��$TXHOO�[LF��TXH��HO�TXDO��pV�PROW�DPDEOH��P¶KD�DMXGDW�KXL��

�$GYHUELDOV�

�$PSOLDFLy��(O�JHUXQGL�L�HO�

SDUWLFLSL�SRGHQ�HTXLYDOHU�D�XQD�

DGYHUELDO�WHPSRUDO��PRGDO��

FDXVDO�R�FRQGLFLRQDO��(O�VXEMHFWH�HV�GHL[D�YHXUH�SHUTXq�pV�

HO�GH�OD�SURSRVLFLy�

SULQFLSDO�R�YD�DO�FRVWDW��([HPSOHV��

�+DYHQW�OR�VHQWLW��WRWV�HVWLJXHUHQ�G¶DFRUG��0RUWD�OD�FXFD��PRUW�HO�

YHUt��

'H�OORF��'H�WHPSV��'H�PRGH�R�PDQHUD��&DXVDOV��&RQVHFXWLYHV��)LQDOV��&RQFHVVLYHV��&RQGLFLRQDOV��&RPSDUDWLYHV��

$QLUHP��DOOj��RQ�WX�YROGUjV��GHV�G¶RQ��SHU�RQ��D�RQ��TXDQ��PHQWUH��PHQWUH�TXH��VHPSUH�TXH��FDGD�YHJDGD�TXH��DEDQV�TXH��QR��ILQV�TXH��QR��GHVSUpV�TXH��DL[t�TXH��WDQ�SURPSWH�FRP��D�SHQHV��GHV�TXH��G¶HQoj�TXH��FRP��FRP�VL��DL[t�FRP��WDQW�FRP��WDQ��FRP��WDO�FRP��VHJRQV��TXH��FRP��VHQVH�TXH��LJXDO�FRP��TXH��TXH��HQ�WDQW�TXH��SHUTXq��MD�TXH��YLVW�TXH��FRP�TXH��FRP�VLJD�TXH��D�FDXVD�TXH��SHU�UDy�TXH��GRQDW�TXH��SHU�WDO�FRP��DWpV�TXH��FRQVLGHUDQW�TXH��SXL[��TXH��FDU��DUFDLFD�L�OLWHUjULD��TXH��WDQW��TXH��WDQ��TXH��WDOPHQW��TXH��GH�PDQHUD�TXH��PDVVD��SURX��PROW��SHUTXq��ILQV�DO�SXQW�TXH��SHUTXq��VXEMXQWLX��D�IL�TXH��SHU�WDO�TXH��GH�SRU�TXH��SHU��LQI��D�IL�GH��LQI��SHU�WDO�GH��LQI��HQFDUD�TXH��PDOJUDW�TXH��QL�TXH��SHU�Ep�TXH��Ep�TXH��VL�Ep��WRW�L�TXH��WRW�L��LQI��SHU�PpV�TXH��SHU��DGYHUEL�R�DGMHFWLX��TXH��PHQWUH��TXH��PDO�TXH��VL��DPE�TXH��SRVDW�TXH��D�FRQGLFLy�TXH��QRPpV�TXH��VROV�TXH��HQ�FDV�TXH��OOHYDW�TXH��WUHW�TXH��IRUD�TXH��DGPHWHQW�TXH��VXSRVDQW�TXH��WDQ��WDQWD��FRP��WDQ��FRP��PpV��TXH��PpV�GHO�TXH��PpV�TXH�QR��PHQ\V��TXH��PHQ\V�GHO�TXH��FRP�PpV��PpV��FRP�PHQ\V��PHQ\V��TXDQW�D��PpV��WDQW�D��PpV��HWF��

�



114

PRONUNCIACIÓ ESTÀNDARD DEL VALENCIÀ

Introducció

Totes les llengües que tenen una certa extensió disposen de variats dialectals pel que fa a la pronúncia. A més a més en les societats altament alfabetitzades cada situació de comunicació concreta genera/exigeix un to específic d’elocució al qual canviem sense adonar-nos-en quan tenim un gran domini d’una llengua.

Hi ha llengües minoritzades –també individus en les no minoritzades- en què no sempre és fàcil l’accés a un model d’elocució formal, precisament perquè no tenen l’accés fàcil, o no el tenen en absolut, a les situacions formals i àmbits d’ús corresponents i, per tant, no desenvolupen un estàndard oral plenament acceptat per tothom la qual cosa suposa una greu deficiència en la cohesió lingüística. Una llengua disgregada, fragmentada, sense el ciment de l’estàndard és una llengua en vies de desaparició.

Podríem objectar, amb raó, que la pronunciació de les llengües es fa de baix cap a dalt, és a dir que són els parlants qui marquen un camí, una evolució que no sempre està d’acord al cent per cent amb la normativa. Dit d’una altra manera: les llengües evolucionen amb la parla dels pobles que les usen. Ara bé, a ningú no se li escapa que el fenomen universal d’una llengua que evoluciona no és igual que el de la destrucció d’aquesta llengua per factors externs. I uns símptomes clars d’extinció són la pèrdua d’estructures genuïnes, fraseologia i... una pronúncia impròpia.

A continuació tractarem només alguns aspectes de la pronúncia del valencià

Vocalisme El sistema vocàlic del valencià (i de tot el català general), en posició tònica,

presenta set vocals:a, e oberta, e tancada, o oberta, o tancada, i i u. Aquesta distinció no solament és pertinent perquè forma part de l'estructura de la llengua, sinó també perquè de vegades provoca canvis de significació. Així, per exemple, el fet de pronunciar la o oberta o tancada ens permet de distingir dona 'persona de sexe femení', de dóna 'del verb donar'; com també déu 'divinitat', de deu 'numeral'.

Casos en què la E és oberta

1. Davant de síl·labes que duguen una i o una u: premi, incendi, misteri, museu, peu,perpetu.

2. Davant de l, l·l, rr i r: cel, novel·la, serra, verd.

3. Quasi tots els mots esdrúixols: ciència, potència, gènesi, presència, molècula(excepcions: església, llémena, témpores). En els mots esdrúixols l'accent gràfic ens marcarà sempre si la vocal és oberta o tancada.

4. Les paraules acabades en -ecta, -ecte, -epta i -epte: col·lecta, respecte, recepta,excepte.



115

Casos en què la O és oberta

1. Davant de les vocals i i u: Alcoi, heroi, oli, dijous, prou, mòdul (excepcions: i elsacabats en -oix, jou, tou, pou i sou —verb—).

2. Quasi tots els mots esdrúixols: història, memòria, còlera, lògica, glòria (excepcions:estómac, fórmula, pólvora, tómbola, tórtora, escórpora). En els mots esdrúixols l'accent gràfic ens marcarà sempre si la vocal és oberta o tancada.

3. En paraules d'origen culte: patogen, amorf, demagog, tòrax, ciclop.

4. En alguns mots acabats en -o: açò, això, allò, bo, so tro, do, to i compostos.

5. En alguna de les terminacions següents: -oc/-oca, -ofa, -oig/-oja, -ol/-ola, -oldre, -olt/-olta, -pondre, -ort/-orta, -ossa, -ost/-osta, -ot/-ota: poc, lloca (excepcions: boca), estrofa,fesol, escola (excepcions: gola, bola, cola) moldre, solt, fort, horta, carrossa, pressupost, llagosta, clot, granota (excepcions: bot, brot, mot, nebot, rot, singlot, tot, jota, sota).

6. Recordem que el feble –Ho segons el context passa a pronunciar-se com a W

Portar-ho (portaro) però li ho porta (liuporta), ho admet (uadmet)

Vocalisme àton

El vocalisme àton valencià (i el del català occidental) consta de cinc vocals: a, e, i, o, u. Cal que tingueu en compte que en català oriental es produeix una neutralització de les vocals E i A

Hi ha una sèrie de paraules que presenten una alternança vocàlica segons el territori. Totes dues formes són correctes, encara que en valencià estàndard és preferible utilitzar la primera variant del doblet:

nàixer/néixer argilaga/argelaga traure/treure avançar/avençar arrancar/arrencar jaure/jeure esgarrar/esguerrar faena/feina llançar/llençar

Vacil·lacions entre la a i la e–

En moltes paraules que comencen amb en-, em-, es- i eix- (eixugar, encendre, embrutar, estendre), en valencià col·loquial solem pronunciar aquesta e inicial com A . En un nivell formal de pronúncia, però, hem de mantenir la E

Hem de mantenir la pronúncia amb e (i no amb a) de paraules com bescoll (*bascoll), gegant (*jagant), asencer (*sancer), llençol (*llançol). En un registre formal, cal evitar l'elisió de la e davant de la r: veritat (*vritat), feredat(*fredat).



116

És incorrecte afegir una e en paraules acabades en -x o -tx: complex (*complexe), fix (*fixe), context (*contexte), sufix (*sufixe),annex (*annexe),pretext (*pretexte).–

Vacil·lacions entre la e i la i. Algunes remarques sobre la i: Hem d'evitar pronunciar i escriure amb i paraules que són amb e: gener (*giner), genoll(*ginoll), coneixement (*coneiximent), (*naiximent). Cal evitar també les terminacions -ància i -ència en alguns mots que en català es formen amb els sufixos -ança i -ença: creença, perseverança, observança, desavinença.

Consonantisme El camp de la fonètica consonàntica é extensíssim i depassa l’àmbit d’aquestes

notes. Només s’hi fa esment a aquells fenòmens que per la seua importància poden eixir en la prova de selectivitat.

Fonètica sintàctica

Enllaços fònics

Parlem d'enllaços fònics quan volem referir-nos a les alteracions fonètiques produïdes pel contacte entre dos sons de paraules consecutives. Dins de la cadena de parla el valencià té una gran tendència a l’elisió i la sinalefa

Elisió o fusió

Dins d’una frase, la a i la e àtones s’elideixen en contacte amb vocal tònica: un(a) hora, pa (a)nglés i dues vocals àtones del mateix so es fusionen en una sola vocal metg(e e)scocés.

Exemples:

Mà esquerra (mà'squerra) Si el veus (si'l veus) Quina alegria (quin'alegria) Mitja hora (midjóra) Una hora (unòra) Una altra (unáltra)

Sinalefa

És la fusió en una sola síl·laba de dues vocals en contacte: la vocal final d'un mot i la inicial del mot següent. Així, les dues paraules es pronuncien entrellaçades i sense pausa. Quan una de les vocals és i o u la tendència és a formar un diftong amb la



117

vocal amb què està en contacte: el que us dic [elkewzd'ik], hi ha gent [j'adʒ'ent], [p'aiv'i]. En aquests casos, parlarem de sinalefa.

Hi ha dos xics (ià-dos-xics) I obri la porta (iò-bri-la-pòr-ta) Ho intentaré (oín-ten-ta-ré)I em trobe sol (iem-tro-be-sol)

Canvis consonàntics en posició final

Hi ha una gran varietat de transformacions consonàntiques en posició final. Només en tractarem alguns fenòmens.

Canvis en les oclusives

Sabem que les consonants finals escrites com a –B, -D, -G es pronuncien com a -P,-T,-K respectivament, és a dir s’ensordeixen

Tub (tup), fred (fret), sang (sank)

I així es pronuncien també quan la paraula següent comença per vocal o consonant sorda: Club social (Klup sosial); fred polar (fret polar); catàleg complet (Katàlek complet)

En canvi es pronuncien sonores (“com s’escriuen”) quan entren en contacte amb una consonant sonora (M,N,B,V)

Club nacional

En resum, les oclusives en final de síl·laba es pronuncien sordes (B—P, D—T, G--K) si van seguides de pausa, consonant sorda o de vocal, i es faran sonores si van seguides de consonant sonora.

Canvis en les sibilants

La s sonora s’articula amb una vibració de les cordes vocals, com als mots casa i dotze.

La s en posició final té una articulació sorda: pes

Però sonoritza quan la s sorda final enllaça amb la vocal del mot següent, com ara pes ideal aleshores sonoritza.

També sonoritza davant de consonant sonora, ja sigui dins el mot, com esvelt, o bé dins de la frase, com pas de pardal



118

Recordeu:

La z assenyala sempre que la pronúncia és sonora, com zoo, protozou i dotze, i la ss, ce, ci, ç, que sempre és sorda , com tassa, cel, circ i llaç.

La x, en canvi, és sonora quan es tracta del prefix –ex ( o -inex), davant vocal, com és el cas dels mots existent i inexistent, però no en els altres casos com a màxim i a exportar.

La s entre vocals normalment és sonora, com en casa i rosa, però és sorda en mots compostos amb un prefix acabat en vocal, com entresol. La s en una altra posició és normalment sorda, com sac, pensa, gats, fes, però és sonora en mots formats amb els infixos dins, fons i trans, com enfonsar (llevat del prefix trans- davant un mot començat per s, com transsiberià o transsexual)

La s, ç, la x a fi de mot davant la vocal inicial del mot següent sonoritzen, com gats /dz/ a la teulada, nus /z/ a la sabata, llaç /z/ al braç, calç/z/ a la paret, fax /gz/ urgent

Resta de consonants fricatives i africades

Pel que fa a les fricatives i les africades, en posició final de paraula, només pot aparéixer la varietat sorda: tuf [t'uf], gas [g'as], peix [p'ejʃ], goig [g'ɔtʃ]. Seguides de consonant, es pronuncien sonores o sordes, segons si la consonant que segueix és sonora o no: tuf pudent [t'ufpud'ent], gas butà [g'azβut'a], peix net [p'ejʒn'et]. En contacte ambuna altra paraula començada amb vocal, les fricatives i les africades es pronuncien sonores: tuf enorme [t'uven'oɾme], gas obert [g'azoβ'εɾt], peix o carn [p'ejʒok'aɾn], raig X [r'adʒ'iks], bolígraf amagat [bolígravamagát]

NOTA Per recordar quines són les consonants sordes és útil tenir mentalment algun

mecanisme nemotècnic com ara les paraules PETACA, FAIXA,. CAUTXÚ



119

EXERCICIS

1.- Indica si són obertes / / o tancades / / les vocals E i O de l’exercici següent:

- col·legi conveni premi silenci - biblioteca fideu ingenu greu - odi heroi boca resoldre - horta nebot sort compte

He posat la carxofa al forn El meu gendre està boig

2.- Indica si les fricatives alveolars següents són sonores /z/ o sordes /s/

- cel cinc zel casa zero - bàsic discussió dissabte caça llosa - alzina salze tsar potser fossa - horitzó assenyalar ressò gossa tesi - entresuat monosil·làbic zona topazi oasi

3.- I ara indica si les fricatives palatals són sordes o sonores - xarop baixar capritx pujar boig - bogeria Xàtiva gener gerani platja - jove maduixa empatx girafa metge - Jesús passejar peix créixer mitja

4.- Digues quin fenomen de fonètica sintàctica es produeix (Elisió- Sinalefa)

- Una esperança - Un destí inesperat - I em va dir que... - Hi ha dos xics que... - Una taula antiga - Que escrius? - Portarà un llapis blau - No el veig - Quina alegria - La casa alta - Una bona obra - Tenia setze anys - Ni els uns ni els altres - I em trobe sol - Aquesta idea - L’amor que us tinc - En porte un - Són carn i ungla - Torna a entrar - Mitja entrada



120

5.- Assenyala les elisions dels següents sintagmes:

Bona hora ( Una salutació típica és “Bon dia i bona hora”) Onze anys Una escala No es coneixen Agarra el gos Quina hora és Mà esquerra Què has fet? Este home No els volen

6.- Assenyala les elisions, hiats, sinalefes dels aplecs subratllats

Per esmorzar tenint pa amb tomàquet i una poma al forn Presidia l’entrada del poble un pi alt i ufanós La raó última del tancament de l’empresa és que la producció es trasllada a un altre país La pressió àrab es va intensificar molt a tota la zona en conflicte El primer tren que va a València és semidirecte i el segon para a totes les estacions Aquest actor nasqué en un petit poble escossés fa cinquanta anys

7.- Indica si les consonants oclusives següents en final de paraula són sordes o sonores:

Els talls continus del fluid elèctric van suposar un destorb molest per continuar la feina

El club aplicarà un càstig molest als responsables dels aldarulls

Aquell país es caracteritza per un nord industrial i un sud agrícola

Els pèrits atribuïen el gust molest d’aquell producte al tipus d’adob emprat

8.- Indica si les consonants sibilants són sordes o sonores:

Aquella mostra de topazi feia exactament quinze grams

La carretera s’endinsava per una zona boscosa on no transitava cap vehicle

Vam esperar a l’antesala del cinema al començament de la sessió

Explicava que havia pensat agafar un taxi, però que anaven tots plens en aquella hora

Els plats eren de molta qualitat, com el lluç al forn o els caragols a la llauna

A en Joan l’han fet fix a la feina que fa en un complex industrial dels afores de la ciutat



121

MODEL 1

Trieu una de les dues opcions.

OPCIÓ A

Llegiu aquest text i responeu les qüestions següents

ENLLÀ DE L’HORITZÓ Capítol I

Quan els exèrcits de Franco començaren seriosament l’assajament de Madrid i iniciaren uns sovintejats i devastadors bombardeigs de la capital, ens assabentàrem que el govern de Largo Caballero decidí anar-se’n a València. Llavors, primeria de novembre, es va desfermar l’atac general contra la capital d’Espanya; el capità general, Miaja, amb pràcticament l’únic ajut de les enfervorides masses populars esquerranes i la decidida i intel·ligent col·laboració dels comunistes, organitzà una defensa efectivament heroica i sangonosa, com han relatat després tots els comentaristes i com aleshores es podia sentir clar en les emissions de la ràdio republicana i es podia deduir de les raons especioses1 de les emissores feixistes. Tanmateix, la situació en una ciutat tan enorme era greu, i no va trigar a començar-hi l’evacuació de dotzenes de milenars2 de veïns que consumien queviures i no feien cap falta per a tal esforç –vells, malalts, moltes dones, xics–. En fi va començar aquell tràfec trist, confús i descoratjador dels refugiats, que va durar molt de temps. El País Valencià –potser el menys amenaçat directament per l’avanç dels feixistes, a causa de la seua llunyania dels fronts– fou força sol·licitat amb preferència per les seues planes costaneres i d’agricultura rica que garantia un bon aprovisionament. Damunt, ací dominava la massa d’esquerres, que es llançà amb gran generositat a rebre aquells castellans pobres i dissortats i ja sense casa ni fogar que solem dir. El clima dolç de vora mar n’era un altre al·licient. La vila de Cassana, interior, de clima tan fred o més que el de Madrid, d’una riquesa agrícola normal però no exuberant, darrerament tampoc no va ser-ne una excepció, i un dia de tants –ja dins l’any 37– hi van aparèixer autobusos i camions plens de fugitius Era a mitjan matí, un matí [...] de la darreria de l’hivern. Toni Bernabeu, àlias el Senyalat, secretari del Partit Comunista local, membre influent del Comitè Provincial del Partit i president del Consell d’Administració de la Col·lectivitat Agrícola de la U.G.T. [...], va entrar en la nostra oficina.

– Cal que deixeu ara una mica la feina, que molt prompte arribaran al poble elsrefugiats –va dir-nos.

Enric Valor, Enllà de l’horitzó, València, Tàndem Edicions, 1991, p. 7-8; començament de capítol I.

1 Especiós/ -osa ‘enganyós amb bella aparença’ 2 Milenar ‘miler’.



122

1. Comprensió del text [3 punts]a) Descriviu el tema i les parts bàsiques del text [1 punt]b) Resumiu el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies [1 punt]c) A quina varietat dialectal podem adscriure el text? Cal que fonamenteu la

vostra resposta amb exemples concrets extrets del text. [0’5 punt]d) Identifiqueu i expliqueu les marques de modalització que hi ha al text. [0’5]

2. Anàlisi lingüística del text [3 punts]a) Digueu com es pronuncien les vocals subratllades. [1 punt]

1. govern: oberta o tancada?2. llavors: oberta o tancada?3. novembre: oberta o tancada?4. poble: oberta o tancada?

b) Escriviu un sinònim dels mots següents, d’acord amb el significat que prenenal text. [1 punt]

1. assabentar-se (al text: “ens assabentàrem”)2. trigar3. queviures4. darrerament

c) Digueu la funció sintàctica que fan les estructures subratllades en les frasessegüents; després, torneu a escriure les dues frases substituint les estructuressubratllades pel pronom feble que corresponga en cada cas. [1 punt]

1. “la situació en una ciutat tan enorme era greu”2. “va entrar en la nostra oficina”

3. Expressió i reflexió crítica [4 punts]

a) Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor.(Extensió: 150 paraules) [2 punts]

b) Narra una situació semblant a la del text d’Enric Valor que hages vist en unapel·lícula o que hages llegit. (Extensió: 150 paraules) [2 punts]



123

COMUNITAT VALENCIANA MODEL 1. OPCIÓ A

S O L U C I Ó D E L A P R O V A D ’ A C C É S

Qüestions

� a) El tema és l’arribada de refugiats al País Valenciàprocedents de Madrid.

Hi podem distingir dues parts bàsiques. La primera estàformada pels dos primers paràgrafs, en què es narra l’ofen-siva de Franco contra Madrid i la situació desesperada delsrepublicans assetjats. Com a conseqüència, el govern repu-blicà decideix desplaçar-se a València (primer paràgraf );també s’hi expliquen les raons per les quals es trià el PaísValencià i l’acollida que hi reberen els refugiats castellans(segon paràgraf ).

En la segona part, corresponent al tercer paràgraf, l’accióse centra a Cassana, un poble de l’interior del País Valencià

b) Quan es va desfermar l’atac general de l’exèrcit deFranco contra Madrid, el capità general dels republicans,Miaja, va organitzar la defensa de la capital, però, a causade la gravetat del setge, es va haver d’evacuar part de lapoblació. Els refugiats es van dirigir al País Valencià, queoferia un bon aprovisionament d’aliments i un clima càlid;a més, hi predominava la gent d’esquerra, que va acollirgenerosament els refugiats. A Cassana, poble de l’interiordel País Valencià, van començar a arribar-ne uns quants.Toni Bernabeu, el secretari del Partit Comunista de Cassa-na, va informar de la pròxima arribada dels refugiats per-què començaren els preparatius per a acollir-los.

c) El text pertany a l’àmbit literari. S’hi utilitza un llenguatgemolt formal i un lèxic riquíssim (fogar, especioses o milenar).Pel que fa a la varietat dialectal geogràfica a què es potadscriure, presenta alguns trets del dialecte valencià, coml’adverbi ací (línia 17) o el possessiu seua, seues (línies 16 i 17). Tot i això, és un text poc marcat pel que fa a la varietatgeogràfica (que és el que cal remarcar amb vista a l’alum-nat), ja que al costat d’aquestes formes valencianes en tro-bem d’altres que l’acosten al català oriental, fins i tot alcentral, com ara trigar (línia 10), l’adverbi força (línia 15) i elsubstantiu feina (línia 28).

d) Entre altres fenòmens modalitzadors, hi ha aquests:• adjectivació valorativa en sintagmes, com perexemple: sovintejats i devastadors bombardeigs dela capital (línia 2), enfervorides masses populars es-querranes (línia 5), decidida i intel·ligent col·labora-ció (línia 5), raons especioses (línia 8), amenaçat(participi amb funció adjectival, línia 14), castellanspobres i dissortats (línia 18), etc.;• ús d’adverbis valoratius, com ara en aquests sin-tagmes: es podia sentir clar (línia 8), organitza unadefensiva efectivament heroica i sangonosa (línies6 i 7), fou força sol·licitat (línia 15), amb gran gene-rositat (línia 17), etc.;

• ús de verbs valoratius en sintagmes, com perexemple: ací dominava la massa d’esquerres quees llançà (línia 17).

� a) 1. Oberta. 2. Tancada. 3. Tancada. 4. Oberta.

b) 1. Informar-se. 2. Demorar, tardar, endarrerir-se. 3. Ali-ments. 4. Últimament.

c) 1. la situació en una ciutat tan enorme era greu: funciód’atribut. S’ha de substituir per ho. El sintagma quedaria,doncs, així: la situació en una ciutat tan enorme ho era. 2. vaentrar en la nostra oficina: funció de circumstancial de lloc;no va introduït per la preposició de; per tant, cal substituir-lo pel pronom feble hi. Quedaria així: hi va entrar.

� a) Des que es va publicar la seua primera novel·la, Va-lor es va mantenir fidel al model tradicional de la narrativarealista, que va matisar i aprofundir al llarg de la seua vidaliterària. A la darreria de la dècada dels setanta Enric Valorva començar a publicar les novel·les del cicle de Cassana—nom d’un poble imaginari de les comarques del sud—,integrat per la trilogia Sense la terra promesa (1980), Tempsde batuda (1983) i Enllà de l’horitzó (1991). En aquestes no-vel·les, que constitueixen una crònica de la societat ruralde Cassana de la primera meitat del segle XX, Valor hi reme-mora les seues vivències de joventut sobre la destrucciód’una classe social, la dels terratinents valencians de les co-marques del sud. La producció literària de l’autor incloutambé les Rondalles valencianes. En aquesta obra Valor noes va limitar a transcriure els relats orals del nostre folklore,sinó que en va novel·litzar els personatges i les circumstàn-cies. El resultat és la creació d’un món literari fascinant.[Trobareu un comentari més ampli en la solució de lesqüestions específiques de literatura, en les pàgines 25 i 26.]

b) Entre el dia 26 de gener i el 10 de febrer de 1939 uns300 000 fugitius travessaren la frontera francesa. Francohavia guanyat la Guerra Civil Espanyola i anuncià represà-lies contra els republicans. Es calcula que la fugida afectàmés de mig milió de persones, de les quals 40 000, aproxi-madament, eren valencians. Aquests fugitius es veierenobligats a abandonar la seua terra i buscar asil en unsaltres països. Des dels ports de València, Gandia i Maó sal-paren vaixells cap a Marsella; des d’Alacant, cap a Orà. Lamajor part van preferir quedar-se al sud de França, perquèhom pensava que la dictadura duraria poc. Però ben aviatFrança va ser envaïda pels nazis i alguns dels refugiatsrepublicans acabaren en camps de concentració, com elde Mauthausen. D’altres van poder fugir a uns altres paï-sos, especialment a Rússia i a Mèxic. En aquest darrer país,que mai no va reconéixer el règim de Franco, el presidentLázaro Cárdenas hi acollí més de 3 000 exiliats i el 1940publicà un decret pel qual els republicans espanyols esnaturalitzaven i hi podien viure amb normalitat.



124

OPCIÓ B


ELS INDIS

Els «indis» americans són ja gairebé només un record, encara que han tingut un paper molt rellevant en la història del país. Els conqueridors que van arribar aquí al segle XV es pensaven que anaven a les Índies, i per això van anomenar indis els nadius. La història d’aquests pobles des d’aleshores, resumint-la dràsticament, és la història d’una gent (els conqueridors espanyols, francesos i anglesos) que necessitaven terres i riqueses, i d’uns altres (els nadius) que per tant havien de recular cap a l’oest, sisplau per força, i que finalment han perdut les terres completament i ara són ja només objecte de curiositat «arqueològica» o museística («els nobles salvatges») o de menyspreu i d’enuig (simplement «els salvatges») de part dels «blancs». Les pressions brutals van començar el 1829. A l’hivern de 1838-39 l’exèrcit federal foragita més de 40.000 cheroquees (del territori de l’actual Geòrgia) per un interminable «camí de llàgrimes» que costarà la vida a diversos milers. Els seminoles de la Florida seguiran el mateix destí. Després de la guerra civil entre esclavistes i antiesclavistes (1861ss), els nadius seran els més malparats: des de 1887 fins ara mateix se succeeixen les lleis de «repartiment» (és a dir d’expropiació) de terres, alhora que els indis van quedant cada cop més esbarriats i delmats. Algun científic i sobretot algun polític i alguna persona del carrer encara es pregunten, sense dissimular el menyspreu i la indignació, «què caram volen» o «què n’hem de fer» dels indis. La llei universal i eterna de la conquesta, de la necessitat d’espai, de l’ànsia de poder i de riquesa. El cas és que amb ells s’han perdut unes 300 llengües que parlaven i innombrables dialectes. Avui queden unes quantes comunitats d’indis en reserves, indrets generalment muntanyosos i més o menys «independents»: mantenen amb l’Estat relacions de cosoberania i els forasters que s’endinsen en una reserva tenen prohibit el pas en certs llocs que els nadius es reserven amb més intimitat. L’Estat, en compensació de les malvestats històriques, els paga una certa quantitat de diners que per a molts són suficients per viure, i aquesta mesura més aviat juga contra ells: viuen aïllats i sense cap estímul econòmic ni cultural, amb la qual cosa es van esllanguint com a individus i com a comunitats. Sembla que l’alcoholisme és problema habitual.

Joan Solà, fragment d’una conferència publicada dins Les claus del canvi lingüístic, Alacant, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2002.

1. Comprensió del text [3 punts]a) Descriviu el tema i les parts bàsiques del text [1 punt]b) Resumiu el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies [1 punt]c) És aquest un text només expositiu? Justifiqueu la vostra resposta amb

exemples concrets extrets del text. [0’5 punts]d) Expliqueu quin ús fa l’autor de la cursiva i de les cometes al llarg del text.

[0’5 punts]



125

2. Anàlisi lingüística del text [3 punts]

a) [1 punt] Digueu com es pronuncien les consonants (les esses) subratllades.1. els conqueridors: sorda o sonora?2. al segle: sorda o sonora?3. les Índies: sorda o sonora?4. els nadius: sorda o sonora?

b) Escriviu un sinònim dels mots següents, d’acord amb el significat que prenenal text. [1 punt]

1. gairebé2. rellevant3. innombrable (al text: “innombrables”)4. indret (al text: “indrets”)

c) Digueu quin tipus d’oracions subordinades són les que hi ha destacades enaquests fragments i quina funció sintàctica fan. [1 punt]

1. “Els conqueridors que van arribar aquí al segle XV es pensaven queanaven a les Índies i [...]”

2. “A l’hivern de 1838-39 l’exèrcit federal foragita més de 40.000cheroquees (del territori de l’actual Geòrgia) per un interminable«camí de llàgrimes» que costarà la vida a diversos milers”


a) La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho. (Extensió: 150 paraules) [2 punts]

b) Què opines sobre les qüestions que planteja el text? Coneixes altres casossemblants (històrics o actuals)? Com es podrien resoldre aqueixessituacions? (Extensió: 150 paraules) [2 punts]



126

COMUNITAT VALENCIANA MODEL 1. OPCIÓ B


Qüestions

� a) El tema del text és el procés de desaparició dels indisamericans. Per tant, el títol és parcialment temàtic, perquèno podem saber a quins indis es refereix ni quins són elsaspectes concrets relacionats amb aquests que es tracta-ran en el text.

El text és predominantment expositiu, perquè té la finalitatde donar informació, d’explicar-la, de fer-la comprendre. Estracta d’un fragment d’una conferència de Joan Solà publi-cada dins Les claus del canvi lingüístic. Amb tot, té aspectesargumentatius, com es veurà en la solució de la pregunta c).

El text tracta les causes i les conseqüències de la desapari-ció dels pobles indígenes a Amèrica. L’esquema organitza-tiu que presenta és de causa / conseqüència amb duesparts diferenciades:

La primera part, que correspondria als dos primers parà-grafs, parteix d’un problema inicial: Els «indis» americanssón ja gairebé només un record, encara que han tingut unpaper molt rellevant en la història del país. A continuació, eltext exposa les causes històriques que expliquen el procésd’eliminació dels indis americans.

La segona part correspondria al tercer paràgraf, on s’ex-plica la situació actual dels indis americans, les conse-qüències del procés històric i les condicions en què viuena hores d’ara.

b) Encara que van tenir un paper important en la històriadel seu país, actualment hi ha pocs indis americans. Els con-queridors van arribar a les seues terres en el segle XV i, a partird’aquell moment, la història d’aquest poble fou la històriadel seu extermini. Foren arraconats progressivament cap al’oest i la població índia es va reduir considerablement.S’han perdut, també, més de 300 llengües indígenes. Avuien dia només queden unes poques comunitats índies en«reserves», on viuen aïllats, en condicions precàries i senseestímuls culturals.

c) Aquest text no és només expositiu, sinó que té també uncaràcter argumentatiu. L’autor hi explica i argumenta perquè els indis americans han patit un procés d’opressióper part dels colonitzadors i per què les condicions actualsen què viuen són totalment injustes.

A més, en el fragment es poden identificar nombrosos ele-ments valoratius i marques de modalització que fan explícitel punt de vista que adopta l’autor en la seua argumentació,com ara: sisplau per força, i que finalment han perdut lesterres completament i ara són ja només objecte de curiositat«arqueològica» o museística («els nobles salvatges») o demenyspreu i d’enuig (simplement «els salvatges») de part dels«blancs» (línies 8, 9 i 10).

d) L’autor hi fa servir la cursiva i les cometes per a matisarel significat de les paraules. La paraula «indis» hi apareixentre cometes per a explicar que es tracta dels nadiusamericans i no dels indis de l’Índia. En el cas de la paraula«arqueològica», les cometes indiquen que fa referència alque queda de la població indígena, cosa que dóna a l’ex-pressió un efecte irònic. En «nobles salvatges», la cursivaremarca el doble sentit de la paraula noble i les cometesassenyalen el contrast irònic d’aquesta paraula amb «sal-vatges». En «salvatges» i «blancs» les cometes qüestionenclarament el mateix significat dels mots: qui eren veritable-ment els salvatges? El mateix passa amb la paraula «repar-timent», que volia dir ‘repartiment per als colonitzadors’,no per als indis.

� a) 1. Sorda. 2. Sorda. 3. Sonora. 4. Sonora.

b) 1. Quasi. 2. Important. 3.Molts. 4. Lloc.

c) 1. Es tracta d’una subordinada substantiva en funcióde complement directe. El que és una conjunció amb fun-ció de connector. 2. Es tracta d’una proposició subordina-da adjectiva de relatiu, que fa la funció de complementdel nom de un interminable camí de llàgrimes. El pronomrelatiu que té la funció de connector; introdueix la propo-sició subordinada i, al mateix temps, acompleix la funcióde subjecte d’aquesta proposició, perquè substitueix uninterminable camí de llàgrimes: Un interminable camí de llà-grimes costarà la vida a diversos milers.

� a) La difusió que de, manera progressiva, ha aconseguitl’obra de Miquel Martí i Pol l’ha convertit en un fenomenúnic d’estimació popular en la poesia catalana del final delsegle XX. Aquesta estimació i popularitat s’expliquen perquèla poesia de Martí i Pol és essencialment comunicativa i elseu món metafòric defuig l’hermetisme. D’altra banda, lasinceritat de la seua veu poètica, i l’experiència biogràficaque comunica, són unes altres raons importants per acomprendre per què la poesia de l’autor ha obtingutaquest ressò. En aquest interés hi ha tingut un pes innega-ble la interpretació que, d’una part de la seua obra, n’ha fetel cantant Lluís Llach, si bé, per damunt de tot, cal atribuir-loa la calidesa dels seus poemes, en els quals l’amor, l’expe-riència moral individual i col·lectiva o la convivència amb lagreu malaltia que va patir són presentats amb un llenguatgeque sol defugir l’artificiositat. [Trobareu un comentari mésampli en la solució de les qüestions específiques de litera-tura, en la pàgina 32.]

b) La qüestió que planteja el text és un cas molt clar degenocidi o extermini d’un poble. Poden esmentar-se’nmolts exemples: el procés de colonització d’Amèrica perpart dels europeus, que va comportar l’eliminació física dela majoria de la població indígena; l’extermini dels armenisa Turquia durant la Primera Guerra Mundial; l’holocaust



127


dels jueus que van dur a terme els nazis durant la SegonaGuerra Mundial; les purgues massives perpetrades pelskhmers rojos de Pol Pot, a Cambotja, que van acabar ambl’assassinat de la quarta part del país… Unes altres vega-des, sense arribar a l’eliminació física, s’ha produït l’opres-sió de comunitats que han vist greument disminuïts els

seus drets socials, econòmics o culturals. Aquestes situa-cions solament es poden resoldre a partir d’una presa deconsciència de les comunitats oprimides per a aconse-guir els seus drets. La seua lluita tindrà més probabilitatsd’èxit si aconsegueixen la implicació d’organismes interna-cionals.



128

MODEL 2 Trieu una de les dues opcions

OPCIÓ A


L’home és davant del mirall. S’acaba d’afaitar i de dutxar. Amb una mà s’agafa el petit mixelín de la cintura, el mira al mirall i toca l’ase.

Dubta què posar-se. Com que dubta, pensa que avançarà feina si es posa la samarreta i els eslips. En busca uns de blancs, amb ratlletes blaves. Mira que no tinguin cap forat. Se’ls posa. En canvi, quan té la samarreta a la mà li sembla que potser serà millor no posar-se’n, i la torna al calaix. Obre l’altre cos d’armari i mira les camises. N’hi ha una de blanca, italiana, de cotó, que s’ha comprat fa unes setmanes, que li agrada especialment. L’agafa pel penja-robes i l’observa; l’atreu el tacte. Però el color blanc el fa gras. La torna a lloc. Amb els dits, com qui passa fulls d’un llibre, acaricia les mànigues de totes les camises. Decididament, les que li queden millor són la grisa i la negra. Però últimament se les ha posat sovint, tant que n’està tip. Si a la fi es decideix per una d’aquestes dues camises, podria posar-se els pantalons grisos, o els Levi’s tenyits de negre.

Al dubte ja tradicional de no saber com vestir-se per quedar més afavorit s’afegeix que no sap gens com hi anirà, ella. ¿Vindrà amb un vestit especialment ostentós, o d’una manera més senzilla? Si, posem per cas, vingués vestida d’esport, ell, amb els Levi’s negres i la camisa grisa o negra, quedaria bé. I l’americana arrugada. Perquè l’americana és un altre dels dubtes: ¿es posarà l’americana grisa (la més clàssica) o bé la de quadres verdosos? Si triés la camisa negra, l’americana de quadres li serviria per trencar una mica la serietat de la camisa i els pantalons, que pot ser excessiva, segons com. És clar que amb una corbata també pot trencar l’austeritat grisa-negra de la camisa i els pantalons. ¿Es posarà corbata o no? Amb la mà, aparta les camises i treu el penjacorbates. ¿Quina s’hi posarà? ¿Llisa, de ratlles, de quadres? Amb l’americana de quadres, la corbata de quadres sobre quadres pot quedar massa xarona. O, precisament, posar-se quadres sobre quadres resultarà potser un xoc interessant, per brutal.

Quin Monzó, L’illa de Maians, Barcelona, Quaderns Crema, 19873, p. 37-38.

1. Comprensió del text [3 punts]a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text. [1 punt]b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies. [1 punt]c) Identifica i justifica les marques de modalització del text. [0’5 punts]d) Identifica la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen

al text. [0’5 punts]

2. Anàlisi lingüística del text [3 punts]a) Indica la pronunciació dels elements subratllats: [1 punt]

1. els eslips: sorda o sonora?2. esport: oberta o tancada?3. posar: oberta o tancada?4. penjacorbates: sorda o sonora?5. llisa: sorda o sonora?



129

b) Indica la funció sintàctica de les estructures sintàctiques subratllades: [1 punt]1. Al dubte tradicional de no saber com vestir-se per quedar més afavorit [...]2. Si, posem per cas, vingués vestida d’esport, [...]3. Perquè l’americana és un altre dels dubtes4. És clar que amb una corbata també pot trencar l’austeritat grisa-negra [...]

c) Digues quin és el camp semàntic que predomina al text i exemplifica-ho ambcinc mots del text. [1 punt]

3. Expressió i reflexió crítica [4 punts]a) Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat

contemporània i amb quins recursos literaris ho fa. (Extensió: 150 paraules) [2punts]

b) Reflexiona sobre la funció de la literatura com a entreteniment. (Extensió: 150paraules) [2 punts]



130



Qüestions

� a) Aquest text està inclòs en L’illa de Maians, llibre decontes de Quin Monzó. Pertany a l’àmbit literari i al gènerenarratiu.

El tema d’aquest text es pot formular com «els dubtes al’hora de vestir-se per a anar a una cita».

Si apliquem l’estructura tradicional del conte, es pot divi-dir en tres parts:

• El plantejament, que introdueix la situació inicial:L’home és davant del mirall. S’acaba d’afaitar i de dutxar.Amb una mà s’agafa el petit mixelín de la cintura, elmira al mirall i toca l’ase. Dubta què posar-se.

• El nus, que la desenvolupa, i en què es poden distin-gir dues parts diferenciades: la primera part, quecorrespon al segon paràgraf, i que narra els dubtesdel personatge a l’hora de vestir-se. En la segonapart, que correspon al tercer paràgraf, al dubte deno saber com vestir-se per a quedar més afavorit, s’hiafig el fet que no sap com hi anirà, ella. Hi anirà ambun vestit especialment ostentós, o d’una manera méssenzilla? I pensa de quina manera pot anar més benvestit d’acord amb el que portarà ella; dubta, sobre-tot, amb les jaquetes i la corbata.

• El desenllaç en aquest text queda obert. Com que ésnomés un fragment d’un conte, no podem llegir-neel final.

b) Un home s’acaba d’afaitar i de dutxar i no sap quèposar-se. S’entafora uns eslips per avançar faena, però des-carta posar-se cap samarreta. Busca una camisa, peròrebutja la blanca, perquè pensa que el farà gras. Creu que liescauen més bé la grisa o la negra, però, com que se les haposades tan sovint, no ho té gens clar. I encara té més dub-tes, perquè no sap com anirà ella. Hi anirà ostentosa? Esvestirà de manera senzilla? Després hi ha el dubte de lacorbata, si se n’ha de posar o no. I quina? La de quadres? I l’americana? Hi combina bé?

c) El text de Quim Monzó està molt modalitzat, perquènarra l’estat d’ànim d’un personatge ple de dubtes a l’horade vestir-se d’una manera o altra. Hi ha molts verbs valora-tius, com ara: pensar, dubtar, semblar, agradar…L’home nosap què fer i així: Dubta què posar-se. Com que dubta, pen-sa…(línia 3); li sembla (línia 5); li agrada especialment (línia 7);l’atreu el tacte (línia 8); decideix per una d’aquestes (línia11)… El mateix es pot dir del lèxic, amb substantius iadjectius, com ara: Amb una mà s’agafa el petit mixelín;(línies 1-2); el color blanc el fa gras (línia 8)…; adverbis: pot-ser serà millor (línia 5); especialment (línies 7 i 8) massa(línia 24)… Aquesta abundància de lèxic valoratiu es potcomprovar en l’última frase: O, precisament, posar-se qua-

dres sobre quadres resultarà potser un xoc interessant, perbrutal. Finalment, cal esmentar les preguntes i les interro-gacions que el narrador pronuncia al llarg del text i queremarquen l’estat d’angoixa i les vacil·lacions del personat-ge: ¿Es posarà corbata o no? Amb la mà, aparta les camises itreu el penjacorbates. ¿Quina s’hi posarà? ¿Llisa, de ratlles, dequadres?

d) Es tracta d’un text narratiu que pertany a l’àmbit d’úsliterari. És narratiu, perquè conta el que fa un personatgeen un temps i en un espai. En aquest cas, un home que had’acudir a una cita i no sap què posar-se. Com que es trac-ta d’explicar les accions del personatge, hi ha molts verbs.Per a narrar els fets, l’autor fa servir el present, que és elque marca la situació de parla, el temps díctic: Dubta quèposar-se. Com que dubta, pensa que avançarà feina si esposa la samarreta i els eslips. En busca uns de blancs, ambratlletes blaves. Mira que no tinguin cap forat. Se’ls posa. Peròtambé podem trobar-hi temps anafòrics que es refereixena temps anteriors o posteriors a la situació de parla, comara: Si a la fi es decideix per una d’aquestes dues camises,podria posar-se els pantalons grisos.

� a) 1. Sonora. 2. Oberta. 3. Tancada. 4. Sonora. 5. Sonora.

b) 1. Es tracta d’una proposició subordinada substantivainterrogativa indirecta en funció de complement directe.2. Es tracta d’un sintagma adjectival en funció de comple-ment predicatiu, perquè té una doble atribució: d’unabanda, complementa el verb i, d’una altra, complementa elsubjecte, que està elidit (ella). 3. En aquest cas tenim unsintagma nominal en funció d’atribut, ja que és el com-plement que acompanya el verb copulatiu. 4. Ara tenimuna proposició subordinada substantiva que fa la funcióde subjecte. Està introduïda per la conjunció que, que fade connector.

c) El camp semàntic que predomina en el text és el de laroba. Exemples: eslips, samarreta, camisa, pantalons, corba-ta, americana…

� a) Els contes de Quim Monzó es basen en una idea ini-cial i única, de vegades una sorpresa final, que produeix ungag, una situació còmica, irreverent i absurda, en els pri-mers llibres, més realista i càustica en els darrers. Desprésdel seu primer recull de contes —Uf, va dir ell—, s’hi fa per-ceptible una evolució envers la màxima elisió d’elementssuperflus, tant pel que fa a la ficció com al model de llen-gua literària. Els motius centrals de la narrativa de Monzóvan des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica so-bre l’escriptura. En el segon llibre de contes, Olivetti, Mouli-nex, Chaffoteaux et Mauri (1980), encara és present una certaatmosfera onírica, però en L’illa de Maians (1985) preval lareflexió sobre el llenguatge i l’acte de l’escriptura, i tambéla denúncia de les vanitats del món literari. Els personatges



131


de Monzó, l’ambient en què viuen, les formes habituals derelació, etc., tenen una relació molt directa amb els estilsde vida urbana de les acaballes dels setanta i el comença-ment dels huitanta [Trobareu un comentari més ampli enla solució de les qüestions específiques de literatura, en lespàgines 28 i 29.]

b) Actualment, tal com estan les coses, en aquesta societatde la informació que emet missatges cada dos per tres i atot arreu, la literatura ho té molt difícil a l’hora de competiramb altres productes d’entreteniment que es venen cadavegada amb més intensitat i amb més atractiu. Penseu enel futbol, per exemple, que ja no és només un simple

esport: és tot un espectacle que mou molts diners. És unproducte comercial. I així, podem parlar del cinema, delsvideojocs…I la literatura no pot competir amb aquestsproductes, perquè necessita l’esforç que demana semprela lectura. I si fem de la literatura un simple producte d’en-treteniment, correm el risc de convertir els escriptors envenedors de productes comercials, però sense cap contin-gut ni trellat. D’altra banda, des de l’escola moltes vegadeses relaciona la lectura amb l’estudi, i això, és clar, és incom-patible amb l’entreteniment i el plaer. És una llàstima, per-què la veritat és que, quan un té l’hàbit de llegir, no trobares millor que gaudir d’un bon llibre.



132

OPCIÓ B


Si la forma analítica, pròpia de l’enquesta, caracteritza bàsicament les diferents formes literàries de què s’ha servit Fuster, independentment de les actituds i procediments particulars que cada una comporta, també hi podem trobar els trets estilístics més rellevants i personals.

Per a Fuster, escriure no és una operació intransitiva, tancada, que només concerneix l’autor. No és partidari d’escriure per a ell mateix, sinó per comunicar-se amb els lectors. D’aquesta exigència inexcusable, en deriven els requisits a què ha d’ajustar l’escriptura. El primer, la “claredat”, que és la condició sine quan on de qualsevol forma de comunicació. La claredat, deia Ortega, és la cortesia del filòsof. És una fórmula que no deu agradar a Fuster. Molt malament han d’anar les coses per a la filosofia, i per a la “claredat”, si aquesta no passa de ser una mera “cortesia” amb el lector. Tampoc no li pot fer gràcia l’aire de superioritat que té la delicadesa orteguiana. Per a l’escriptor, per a Fuster, si més no, la “claredat” no és una “cortesia”, perquè

«la primera obligació de l’escriptor és de fer-se llegir»

i això obliga, ja d’entrada, a ser clar. Tot el que és obscur, en qualsevol de les formes en què puga presentar-se, l’irrita: va contra la seua naturalesa, que té horror al flou. Per això ha escrit:

«si hi ha alguna cosa que em repugni més, és semblar sibil·lític o confús».

Aquesta por l’ha immunitzat contra la inclinació a utilitzar un llenguatge conceptualista, recargolat, abstrús i picat d’una verola o altra. El propòsit de ser clar obliga Fuster a utilitzar la llengua comuna, a servir-se dels mots d’ús corrent per construir frases també normals, normalment curtes, planes, i intel·ligibles. Una escriptura en minúscula, domèstica, “en samarreta”, que no necessita tirar mà de les grans paraules de l’eloqüència i del lirisme, per tal d’enlluernar el lector i produir-li pessigolles gratificadores.

Josep Iborra, Fuster portàtil, València, Tres i Quatre, 1982, p. 305-306.

1. Comprensió del text [3 punts]a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text. [1 punt]b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies. [1 punt]c) A quina tipologia textual pertany el text? Explica’n les característiques. [0’5

punts]d) Amb quin propòsit expressiu utilitza l’autor els recursos tipogràfics següents:

cometes, cursiva i lletra més menuda. [0’5 punts]



133

2. Anàlisi lingüística del text [3 punts]a) Indica la pronunciació dels elements subratllats: [1 punt]

1. És una fórmula: sorda o sonora?2. tampoc: oberta o tancada?3. delicadesa: oberta o tancada?4. utilitzar: sorda o sonora?5. intel·ligibles: sorda o sonora?

b) Canvia la correlació temporal verbal del primer paràgraf del text: de present apassat. [1 punt]

Si la forma analítica, pròpia de l’enquesta, caracteritza bàsicament les diferents formes literàries de què s’ha servit Fuster, independentment de les actituds i procediments particulars que cada una comporta, també hi podem trobar els trets estilístics més rellevants i personals.

c) A continuació hem subratllat unes quantes estructures sintàctiques. Indica a quintipus d’oració subordinada pertanyen i quina funció sintàctica fan dins del’oració . [1 punt]1. caracteritza bàsicament les diferents formes literàries de què s’ha servit

Fuster.2. escriure no és una operació intransitiva.3. És una fórmula que no deu agradar a Fuster.4. No necessita tirar mà de les grans paraules de l’eloqüència i del lirisme, per

tal d’enlluernar el lector.

3. Expressió i reflexió crítica [4 punts]a) Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època.

(Extensió: 150 paraules) [2 punts]b) Fes una ressenya crítica sobre una lectura que hages fet en Batxillerat. (Extensió:

150 paraules) [2 punts]



134



Qüestions

� a) El tema: la claredat en la prosa de Fuster. Les partsbàsiques del text són les següents: una introducció, queengloba tot el primer paràgraf; una exposició d’argumentsi contraarguments, que formen el cos o argumentació prò-piament dita, i una tesi o conclusió, que s’exposa de maneraexplícita en l’últim paràgraf, quan diu: El propòsit de ser clarobliga Fuster a utilitzar la llengua comuna, a servir-se delsmots d’ús corrent per construir frases també normals, nor-malment curtes, planes, i intel·ligibles. Una escriptura en mi-núscula, domèstica, «en samarreta», que no necessita tirarmà de les grans paraules de l’eloqüència i del lirisme, per tald’enlluernar el lector i produir-li pessigolles gratificadores. Totplegat es pot considerar una estructura inductiva, perquèla tesi es localitza al final del text.

b) Per a Fuster escriure consisteix bàsicament a comuni-car-se amb els lectors. Per aquesta raó, la claredat és unaobligació de l’escriptor, ja que només si el lector entén untext continuarà llegint-lo. Per a evitar la confusió, cosa queodia, utilitza mots d’ús corrent i construeix frases curtes,planes i intel·ligibles. Fuster practica una escriptura quedefuig els mots eloqüents i lírics per a guanyar claredat isenzillesa.

c) Aquest text és, bàsicament, argumentatiu. La finalitat ésconvéncer per mitjà d’arguments i de contraarguments,il·lustrats amb exemples concrets extrets de citacions deFuster i d’Ortega y Gasset. Aquestes citacions representenels dos pols en què es debat la discussió o argumentaciósobre les característiques estilístiques de la prosa de l’au-tor de Sueca. El gènere a què pertany aquest fragment ésl’assaig. Concretament, l’assaig de crítica literària.

d) En aquest fragment Josep Iborra utilitza la lletra mésmenuda per a citar textos de Joan Fuster. Aquesta tipogra-fia més petita és, doncs, un marcador d’intertextualitat. Lalletra en cursiva s’hi empra per a introduir mots en llatí,com sine quan non, o en francés, com flou, i també per aremarcar algunes paraules amb la finalitat que els lectorshi focalitzen l’atenció, com ara obliga, ja d’entrada, a serclar. En aquest text les cometes apareixen sis vegades itenen la funció de remarcar el sentit dels mots que enqua-dren. I, tant com el sentit, les connotacions.

� a) 1. Sonora. 2. Oberta. 3. Tancada. 4. Sonora. 5. Sonora.

b) Si la forma analítica, pròpia de l’enquesta, caracteritzavabàsicament les diferents formes literàries de què s’haviaservit Fuster, independentment de les actituds i procedi-

ments particulars que cada una comportava, també hipodíem trobar els trets estilístics més rellevants i personals.

c) 1. Proposició subordinada adjectiva. Fa funció de com-plement del nom del sintagma anterior formes literàries. 2. Escriure és un verb en infinitiu, però ací funciona com asubstantiu, és el nom del verb. La funció que fa dins de l’ora-ció és de subjecte. 3. És una proposició subordinada adjec-tiva. Fa la funció de modificador del substantiu fórmula.4. És una proposició subordinada de relació lògica, concre-tament una subordinada final.

� a) El conjunt de la producció literària de Fuster esconstituí aviat en una referència estimulant de normalitatcultural per a la societat valenciana. En els seus assaigs vadonar carta de naturalització a la prosa d’idees i va abando-nar la dedicació tradicional de la nostra literatura als versos.De més a més, la influència de Nosaltres, els valencians, desque es va publicar el 1962, ha estat profunda en la societatvalenciana. En aquest llibre l’examen de consciència caracte-rístic de l’assaig fusterià es va convertir en una interrogacióradical sobre els valencians com a col·lectivitat. El resultatd’aquest examen constatava un país provincià i desperso-nalitzat, que no té consciència de ser-ho i que prefereixviure del tòpic en comptes de plantejar-se la seua realitat.Aquesta obra va actuar com un catalitzador sobre un grupde joves, generalment universitaris, i va obrir pas a una acciócada vegada més decidida per a fer desaparéixer el provin-cianisme i construir una cultura nacional i moderna al PaísValencià. [Trobareu un comentari més ampli en la solucióde les qüestions específiques de literatura, en les pàgines37 i 38.]

b) Diccionari per a ociosos: l’obra Diccionari per a ociosos espublica per primera vegada l’any 1964. En aquell momentFuster ja era una figura indiscutible en les nostres lletres.Aquest llibre està compost d’entrades, igual que els diccio-naris convencionals, però no s’hi pretén definir els mots,sinó portar a terme una reflexió, un assaig, sobre diversostemes que s’hi poden relacionar. Aquestes reflexions cons-titueixen pensaments fragmentaris, però originals, que fanpensar el lector sobre diferents aspectes de la vida, de l’ho-me, de la història i de la societat, escrits en una prosa clara,senzilla, precisa i amena que pretén fer pensar els ociosos,les persones amb temps i ganes de pensar. Una de lesentrades més interessants del llibre és «intel·lectual». Fus-ter reflexiona en aquest assaig sobre les condicions quefan possible l’operació de l’intel·lectual, que són unes con-dicions, en definitiva, de llibertat.



135

MODEL 3

Trieu una de les dues opcions

OPCIÓ A


El vint-i-sis d’agost de l’any del Senyor mil quatre-cents noranta-dos em van coronar papa, era un dia de molta calor, com si el cel hagués volgut també en això afegir-me a la llista dels quatre successors del meu oncle Calixt, que tots van ser coronats en un d’aquests dies de gran calda de Roma, volia dir que cinc pontífexs seguits havien deixat la vida i el regne per no haver resistit un estiu més de calor enganxosa i de mal aire, qui sap si jo seré el sisè que tampoc no arribarà a un altre setembre, a mig matí vingué el cubiculari a despertar-me, Santedat, és l’hora, Santedat, i em va trobar en camisa i sense tapar amb el llençol, però un papa en camisa és un papa, Santedat, feia quinze dies que em deien Vostra Beatitud, Santíssim Pare, tots excepte el meu cosí Francesc. Sa Santedat s’hauria estimat més ser coronat un dia d’aire clar d’hivern, o millor encara un matí de primavera tèbia, però no es pot triar el millor temps de l’any per accedir al papat, i més valia gran calor que gran fred, pensant en el poble de Roma i en la llarga cavalcada, i millor sol que no pluja. Un papa en camisa, assegut en la cadira de forat redó, també és papa, i quan el barber li passa i repassa la navalla pel bescoll i per les galtes, també, és un papa calb ben afaitat, si el seu cap és coronat amb la tiara queda coronat per sempre, i si seu en la càtedra de Sant Pere ja serà fins a la mort la seua cadira, pel temps que Déu, no els homes, li vulga atorgar de corona i de vida, havia dormit poc aquella nit, repassant amb el cerimonier Burkhard els detalls del programa litúrgic i comprovant amb el governador de la ciutat els preparatius fets en places i carrers, estudiant la disposició de les tropes amb el capità de la guàrdia i revisant els comptes de despeses amb el cardenal camarlenc, ja sabia prou que no pot ser bon príncep qui des dels primers dies no fa sentir sense ni un error ni un mal pas la majestat dels seus actes, ni pot ser bon pastor qui no té un ull posat en els gossos de guarda i l’altre en l’amor i el temor de les ovelles.

Joan F. Mira, Borja Papa, València, edicions 3i4, 1996.

1. Comprensió del text [3 punts]a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text. [1 punt]b) Resumeix el contingut del text en 10 línies com a molt. [1 punt]c) Identifica les veus del discurs. [0,5 punts]d) Identifica les metàfores de les darreres cinc línies i explica què representen. [0,5

punts]



136

2. Anàlisi lingüística del text [3 punts]a) Copia els fragments que tenen elisions vocàliques i subratlla les vocals elidides.

[1 punt]:1. em van coronar papa2. com si el cel3. tots excepte el meu cosí4. però no es pot triar5. és un papa calb ben afaitat

b) Indica la funció sintàctica dels constituents subratllats [1 punt]:1. Un papa en camisa també és papa2. qui sap si jo seré el sisè que tampoc no arribarà a un altre setembre3. qui sap si jo seré el sisè que tampoc no arribarà a un altre setembre4. pensant en el poble de Roma

c) Reescriu aquest fragment però canviant “aquella nit” per “aquesta nit”. Modificaels verbs com convinga i subratlla els que hages modificat [1 punt]:

[...] havia dormit poc aquella nit, repassant amb el cerimonier Burkhard els detalls del programa litúrgic i comprovant amb el governador de la ciutat els preparatius fets en places i carrers, estudiant la disposició de les tropes amb el capità de la guàrdia i revisant els comptes de despeses amb el cardenal camarlenc, ja sabia prou que no pot ser bon príncep qui des dels primers dies no fa sentir sense ni un error ni un mal pas la majestat dels seus actes [...]

3. Expressió i reflexió crítica [4 punts]a) Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona,

sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.(Extensió: 150 paraules) [2 punts]

b) Què valores més positivament en la narrativa per a joves? (Extensió: 150paraules) [2 punts]



137



Qüestions

� a) Tema: records i reflexions de Roderic de Borja sobreel dia que va ser coronat papa amb el nom d’Alexandre VI.En aquest fragment es poden identificar dues parts bàsi-ques. La primera va des del principi fins a la línia 13 i acabaamb el mot pluja. El protagonista, Roderic de Borja, contaque fa 15 dies que va ser coronat com a papa de Roma i re-flexiona sobre tot el que li ha succeït d’aleshores ençà.Després comença la segona part, fins al final del text, enquè el papa Borja reflexiona sobre les responsabilitats queté en l’actualitat i com ha de governar; es refereix d’unamanera més clara a les conseqüències que per a ell ha tin-gut aquella pontificació i a les responsabilitats econòmi-ques, socials, polítiques i militars que comporta.

b) El dia 26 d’agost de 1492 el papa Borja fou pontificat. Feiamolta calor i pensà que també en feia els dies que forencoronats altres successors del seu oncle Calixt, que havienmort en poc de temps. Pensa també que a partir d’ara, enqualsevol situació que es trobe, és el papa, i que si vol serconsiderat un bon cap de l’Església ha de demostrar lesseues qualitats des del principi. Al mateix temps, ha desaber governar la cúria pontifícia i guanyar-se l’estima, elrespecte i l’obediència del seu poble.

c) En aquest text l’autor real és Joan Francesc Mira, quenarra en primera persona les reflexions i els pensamentsdel seu personatge, el papa Borja. El locutor o emissor és elpapa Borja, que expressa els seus pensaments i les seuesexperiències com mostren els exemples següents: em vancoronar papa…, afegir-me a la llista dels quatre successorsdel meu oncle Calixt…, qui sap si jo seré el sisè…, em va tro-bar en camisa… Dins d’aquest monòleg interior en què elpapa Borja és el locutor i, alhora, l’alocutari, Mira hi intro-dueix la veu d’un altre enunciador, el cubiculari que va adespertar-lo i que li diu: Santedat, és l’hora, Santedat.…L’au-tor real del text, doncs, hi introdueix aquesta veu en estildirecte (però sense marcar-ho amb cap procediment gràfic).Aquesta veu del cubiculari queda immersa, per tant, dinsdel flux de la consciència del papa, i per això el papa conti-nua reflexionant després en tercera persona: Sa Santedats’hauria estimat més ser coronat… Els receptors reals delmissatge som nosaltres, els lectors, evidentment.

d) Bon príncep és una metàfora de ‘bon governant’. Fer unmal pas significa ‘equivocar-se’, però podem considerar-homés aviat una locució o frase feta que no una metàfora.Bon pastor és una metàfora que té el sentit de guia ogovernant. Tenir un ull posat en també és una locució o fra-se feta que significa ‘vigilar’. Els gossos de guarda són unametàfora per a designar els membres de la cúria romana.Finalment, les ovelles són la metàfora del poble cristià encontraposició amb els eclesiàstics, que en són els pastors.

� a) 2. Com si el cel. 3. Tots excepte el meu cosí. 4. Peròno es pot triar.

b) 1. Funció d’atribut. 2. És una proposició subordinadasubstantiva; funció: complement directe del verb sap. 3. Ésuna subordinada adjectiva, complement del nom de sisè.4. Funció: complement de règim verbal.

c) […] he dormit poc aquesta nit, repassant amb el ceri-monier Burkhard els detalls del programa litúrgic i com-provant amb el governador de la ciutat els preparatius fetsen places i carrers, estudiant la disposició de les tropesamb el capità de la guàrdia i revisant els comptes de des-peses amb el cardenal camarlenc, ja sé prou que no potser bon príncep qui des dels primers dies no fa sentir sen-se ni un error ni un mal pas la majestat dels seus actes […]

� a) Els novel·listes que donaren a conéixer al comença-ment dels setanta compartien la consciència general de lacrisi dels models novel·lístics, cosa que els va fer decantarper l’experimentalisme narratiu. Moltes de les novel·lesd’aquesta generació tenen un caràcter de crònica genera-cional i se centren en el tema de la fugida com a reacciócontra la situació claustrofòbica que es vivia en l’entorn fa-miliar i en l'entorn sociopolític de la dictadura franquista.Des de la primeria dels huitanta la novel·la de gènere —lanovel·la policíaca, l’eròtica, la de ciència-ficció i la històri-ca— ha estat molt practicada pels escriptors, que l’hanconsiderada un mitjà per a arribar a un públic més ampli.Una altra línia important de la narrativa actual està repre-sentada per Quim Monzó i altres autors; amb tocs d'humorque no amaguen un cert sentit tràgic de l'existència, hanproduït una literatura que mostra la desorientació ideolò-gica de la nova societat postfranquista. [Trobareu un comen-tari més ampli en la solució de les qüestions específiquesde literatura, en les pàgines 24 i 25.]

b) L’entreteniment és, potser, allò que un jove valora mésen la literatura. De tota manera, com que la joventut és unaetapa en què l’adolescent va definint la seua personalitat,hi ha alguns temes i gèneres literaris que el poden atraureespecialment. Com ara el tema del viatge, que apareixsovint en novel·les d’aventures com El corsari negre d’Emi-lio Salgari, L’illa del tresor de Stevenson o La volta al món en80 dies de Jules Verne. O l’element màgic o fantàstic, que ésel punt de partida d’obres de gran èxit com Harry Potter, deJ. K. Rowling, o Eragon, de C. Paolini. Un altre factor impor-tant que cal tenir en compte en la narrativa per a joves ésla senzillesa de l’estructura i el llenguatge planer. Els lec-tors joves volen que l’entreteniment i l’interés que els pugadespertar un llibre siguen immediats, i encara més en unaèpoca en què la literatura té tants competidors, des delsvideojocs fins al cinema.



138

OPCIÓ B


El darrer informe de la Rand Corporation s’ha presentat a l’opinió pública mundial com un document molt seriós, però en realitat fa una ferum de sofre que et tomba d’esquena. Segons els investigadors d’aquest prestigiós grup nord-americà especialitzat en qüestions de defensa –fundat el 1945 per l’US Air Force, en el context de la guerra freda–, el comerç de DVD pirata, actualment a mans del crim organitzat, serveix també per a finançar les xarxes terroristes. La recerca de la Rand Corporation sobre la pirateria dels films s’ha fet a vint països diferents, hi han col·laborat 120 agències de seguretat estatals i ha estudiat disset organitzacions criminals. Les conclusions són contundents: “Hi ha proves substancials d’un nexe continuat entre la pirateria de films i el crim organitzat”.

Per a Gregory Treverton, director de la investigació, “la pirateria és una activitat molt rendible –amb marges de benefici superiors als del tràfic de droga– i poc arriscada, perquè esquiva la vigilància de les autoritats”. Els redactors de l’informe donen per fet que les organitzacions criminals tenen connexions amb xarxes terroristes i que una part dels diners obtinguts amb aquest tràfic enriqueix les organitzacions terroristes. Per il·lustrar-ho, esmenten una xarxa anomenada Barakat, que opera a les fronteres de l’Argentina, el Brasil i el Paraguai i que diuen que lliura vint milions de dòlars anuals a Hezbol·là. Més exemples: l’organització paramilitar irlandesa IRA provisional i una desconeguda D-Company, activa des de Bangkok a Dubayy, especialitzada a piratejar les produccions de Hollywood i de Bollywood. La llista de les organitzacions mafioses implicades en la pirateria de films inclou la Camorra, a Itàlia; el Madrid Human Smug-gling Ring, a Espanya; la Lotus Trading Company, a la Gran Bretanya; les Triades de Hong Kong o els Big Circle Boys al Canadà.

El problema és que l’informe, anomenat “Film Piracy, Organized Crime and Terrorism”, ha estat encarregat pels estudis de Hollywood, que han calculat que la indústria del cinema perd més de 18.000 milions de dòlars (dels quals imputen un 60% als DVD pirata i un 40% a les descàrregues il·legals). Això, com que la majoria dels informes d’aquesta mena es fan a mida del comanditari, li fa perdre molta credibilitat i l’envolta d’un tuf de manipulació. Tothom sap el poder de les majors del cinema nord-americà i les seves campanyes per a sensibilitzar el públic sobre la pirateria amb vista a reforçar la repressió. Ara, un dels objectius principals és la Xina, un país que limita la distribució dels films estrangers a vint per any, cosa que incita els amants del cinema a veure films pirata sense parar. I aquest fet, és clar, ha fet emprenyar força els amos de Hollywood.

Xavier Vinader, El Temps, núm.1295, 7 abril 2009



139

1. Comprensió del text [3 punts]a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text. [1 punt]b) Resumeix el contingut del text en 10 línies com a molt. [1 punt]c) Identifica les veus del discurs. [0,5 punts]d) Identificar la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen

al text. [0,5 punts]

2. Anàlisi lingüística del text. [3 punts]a) Observa els fragments següents i digues si la pronúncia dels elements subratllats

ha de ser sorda o sonora. [1 punt]1. Segons els investigadors2. en realitat fa una ferum de sofre3. una part dels diners obtinguts4. un país que limita5. la distribució dels films estrangers

b) Digues la funció sintàctica dels constituents subratllats: [1 punt]1. Per a Gregory Treverton, director de la investigació, “la pirateria és una

activitat molt rendible –amb marges de benefici superiors als del tràfic dedroga– i poc arriscada, perquè esquiva la vigilància de les autoritats”

2. El problema és que l’informe, anomenat “Film Piracy, Organized Crime andTerrorism”, ha estat encarregat pels estudis de Hollywood, que han calculatque la indústria del cinema perd més de 18.000 milions de dòlars



c) Explica el sentit que tenen en el text els mots o les expressions següents: [1punt]1. fer ferum de sofre (al text: “fa una ferum de sofre”)2. tombar d’esquena (al text: “que tomba d’esquena”)3. lliurar4. tuf de manipulació

3. Expressió i reflexió crítica [4 punts]a) Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el

món audiovisual. (Extensió: 150 paraules) [2 punts]b) Quina classe de còmics coneixes? Quins t’agraden més? Per què? (Extensió:

150 paraules) [2 punts]



140



Qüestions

� a) El text és un article d’opinió de Xavier Vinader apare-gut en la revista El Temps. És tracta d’un text argumentatiuen què el tema és la relació entre la pirateria de films i elcrim organitzat.

Aquest text s’organitza en tres parts. En la primera part,que correspon al primer paràgraf, s’introdueix el tema: s’hapresentat un estudi de la Rand Corporation que intenta rela-cionar la còpia il·legal de films amb el crim organitzat. Tot se-guit s’enuncia la tesi de l’autor: les conclusions de l’estudisón molt sospitoses: fa una ferum de sofre que et tombad’esquena (línies 2 i 3). I ens dóna un primer argument pera defensar aquest punt de vista: l’estudi l’ha fet un grupnord-americà especialitzat en qüestions de defensa fundatel 1945 en el context de la guerra freda. Remarcant els inte-ressos d’aquest grup, se’n disminueix la credibilitat. L’estudid’aquest grup arriba a la conclusió que: Hi ha proves substan-cials d’un nexe continuat entre la pirateria de films i el crimorganitzat (línies 9 i 10), tesi que Xavier Vinader qüestiona.

En la segona part, que correspon a l’inici del segon parà-graf, i que podria ser el desenvolupament de l’article, hiha els arguments que dóna l’estudi per a relacionar la pira-teria i el crim organitzat. El primer argument és de tipuslògic: que la pirateria és molt rendible i poc arriscada i, peraixò, els autors donen per fet que una part d’aquestes activi-tats van a parar a mans d’organitzacions terroristes. I, a partird’aquest argument de tipus lògic, es fan servir argumentsexemplificadors: una xarxa anomenada Barakat que lliuradiners a Hezbol·là, l’IRA provisional, la Camorra, etc.

En la tercera part, que correspon al final del segon parà-graf i que podria ser la conclusió, l’autor explica per quèles conclusions dels autors de l’estudi podrien estar manipu-lades. I hi exposa uns arguments que s’afigen al primer dela introducció. El primer argument és de tipus lògic: els quihan encarregat l’estudi són part interessada en la crimina-lit zació de la pirateria dels films, perquè són els estudis deHollywood els que perden molts milions de dòlars a causad’aquesta pràctica. El segon argument és de tipus exem pli-ficador: la Xina té una demanda considerable de pel·lículespirates, perquè té limitada l’entrada de films estrangers

Podem concloure, per tant, que es tracta d’un text ambuna estratègia argumentativa circular o enquadrada,que ens planteja la tesi al principi del text, en la primerapart. Després hi ha una segona part o desenvolupament,en què s’exposen els arguments que defensen la relacióentre la pirateria dels films i el crim organitzat. I una terce-ra part o conclusió on es torna a qüestionar aquesta tesi,però sense atendre els autors, sinó els qui l’han encar regat,que són part interessada.

b) Segons el darrer informe de la Rand Corporation, grupespecialitat en qüestions de defensa, el comerç dels DVDpirata està a les mans del crim organitzat i serveix per afinançar els terroristes. Per als autors de l’estudi, la pirateriaés una activitat rendible i poc arriscada, donen per fet lesconnexions d’aquestes organitzacions criminals amb lesxarxes terroristes i en posen uns quants exemples, com arael de l’IRA provisional i altres. Tanmateix, aquest informe haestat encarregat pels estudis de Hollywood, que perdenmolts diners cada any a causa de les còpies de DVD, cosaque fa que les conclusions d’aquest informe siguen inte-ressades i, per tant, poc creïbles.

c) L’emissor d’aquest text, l’autor real, és Xavier Vinader,que ha publicat el seu article en la revista El Temps. La seuaveu se’ns presenta mitjançant marques lingüístiques con-cretes com a emissor. Qui parla, això és, qui ens transmet eltext, és el locutor, i el podem analitzar d’acord amb el seugrau d’implicació en el text. Encara que no hi apareix laseua veu en primera persona, està totalment implicat enallò que diu, cosa que podem comprovar, sobretot, en lesseues valoracions i en el grau de modalització, de subjecti-vitat, que té el text. Per exemple: fa una ferum de sofre queet tomba d’esquena (línies 2 i 3); l’envolta d’un tuf de mani-pulació (línia 29)…

Ara bé, a més de la veu de l’autor, del locutor, hi ha exemplesclars d’intertextualitat, perquè el text fa referència a unsaltres textos. Hi ha citacions directes, com ara les de lesconclusions de l’estudi: Hi ha proves substancials d’un nexecontinuat entre la pirateria de films i el crim organitzat (línies9 i 10); el mateix nom de l’informe: Film Piracy, OrganizedCrime and Terrorism (línies 24 i 25); s’hi introdueix també laveu concreta de Gregory Treverton, director de la investiga-ció, la pirateria és una activitat molt rendible —amb margesde benefici superiors als del tràfic de droga— i poc arriscada,perquè esquiva la vigilància de les autoritats (línies 11,12 i 13).

Però també hi ha nombroses citacions indirectes: Elsredactors de l’informe donen per fet que les organitzacionscriminals tenen connexions amb xarxes terroristes i que unapart dels diners obtinguts amb aquest tràfic enriqueix lesorganitzacions terroristes. I tots els exemples que posa queestan extrets de l’informe.

En definitiva, com que es tracta d’una opinió sobre uninforme, les referències i la citació de les dades d’aquestsón molt importants en el text.

d) Es tracta d’un text argumentatiu, concretament un arti-cle d’opinió, en què l’autor expressa la seua opinió sobre eldarrer informe de la Rand Corporation. L’autor ens exposaels seus dubtes sobre les conclusions de l’informe i aportaels seus arguments, que es basen sobretot en la procedèn-cia de l’entitat que ha fet l’informe i en els interessos delsqui l’han encarregat.



141


� a) 1. Sonora. 2. Sorda. 3. Sonora. 4. Sorda. 5. Sonora.

b) 1. Sintagma nominal en funció de complement directede la subordinada causal introduïda pel connector perquè.2. Subordinada adjectiva de participi en funció de comple-ment del nom 3. Subordinada adjectiva de relatiu que fa lafunció de complement del nom. 4. Subordinada adjectivade relatiu de la proposició anterior conté, al mateix temps,una proposició subordinada substantiva que fa la funciód’objecte directe de l’adjectiva de relatiu.

c) 1. Que és sospitós, que no té credibilitat, que intentaenganyar-nos. 2. Provoca una reacció de rebuig per lapudor que desprén, en aquest cas per la poca credibilitat.3. Donar, entregar. 4. Que és sospitós que puga estar mani-pulat, que s’hi haja fet trampa.

� a) A partir de la segona meitat dels anys setanta Beneti Jornet va començar una carrera ben prolífica com a crea-dor de guions per a sèries de televisió. D’aleshores ençàs’ha mantingut fidel a aquesta nova línia d’escriptura i l’hacontinuada practicant, de manera regular, paral·lelament alque podríem anomenar la seua obra dramàtica major. Haparticipat com a guionista en sèries com Poble Nou (1992-1995), Pedralbes centre (1995), Rosa (1995-1996), Nissaga depoder (1996-1998), Laberint d'ombres (1998-1999) i Ventdel-plà (2005). Aquesta dedicació s’ha de relacionar amb lapreferència de Benet per les expressions de la cultura

popular que van nodrir la seua imaginació durant la joven-tut i que també han influït el seu teatre. Les radionovel·les i els tebeos han inspirat especialment la concepció delsseus mons de ficció. L’interés de Benet per aquests gène-res populars l’ha portat a tenir una predilecció clara pelmelodrama, un model teatral que ha practicat, recreat iparodiat repetidament. [Trobareu un comentari més amplien la solució de les qüestions específiques de literatura, enles pàgines 36 i 37.]

b) No estic al dia dels còmics que actualment circulenpels quioscos i les llibreries, però jo recorde que em vaigensenyar a llegir amb els còmics. Foren els meus mestres.Encara tinc al cap el record d’anar cada divendres de l’anya una parada del mercat de Sueca on canviava un bon gra-pat d’exemplars de còmics de tots els gèneres. Ja sabeu: ElJabato, El capitán Trueno, Hazañas bélicas… I en això delscòmics passava com en el futbol, uns eren d’El capitánTrueno i uns altres érem incondicionals d’El Jabato, perquèrepresentava l’heroi enamorador que tenia com a amic l’a-tractiu Taurus, el gegant barbut. I El Jabato era com nosal-tres, de classe baixa, i tenia la condició de proscrit. No sé siels diàlegs de les reedicions d’El Jabato deuen tenir massaèxit en un món dominat per la imatge mòbil de la televisiói d’Internet. No sé si l’estètica de lluitador, amb l’espasa a lamà, que defén els oprimits, deu arribar a més que a unsquants nostàlgics. No crec que siga, això, la moda d’ara.



142

COMUNITAT VALENCIANA


Ítems de literatura

� Explica en quina mesura el context sociopolític delsanys posteriors a la guerra civil fins als anys 70 condicio-na la producció narrativa de l’època.

Els canvis polítics que van començar el 1939 tenien com aobjectius bàsics, entre altres, la unificació lingu� ística i lasubstitució de totes les llengu� es minoritàries de l’Estat pelcastellà. Ningú no ha fet més que Franco —ajudat per unconjunt de circumstàncies i factors tan decisius com el cinema, la ràdio i la televisió, l’escolarització general i la immigració— per la implantació del castellà. En trenta oquaranta anys —els que segueixen la primera dècada de lapostguerra— el català va perdre més terreny que en tres oquatre segles.

Es va abolir la Generalitat, l’Estatut i els partits polítics, i es vaprohibir l’ús públic i oficial del català, i també l’ensenyament.en aquest idiomaRelegada la llengua a l’«uso privado y fa-miliar», desfets i prohibits els organismes culturals i litera-ris, sense revistes, ni diaris, ni ràdio, ni editorials, la literaturacatalana quedava condemnada a ser un fenomen minori-tari i sense viabilitat.

Els intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat esvan haver d’exiliar. La llista dels qui van haver d’emprendrel’exili inclou gent de totes les generacions i de totes lestendències: Carles Riba que, de manera emblemàtica, vapassar la frontera amb Antonio Machado, Pompeu Fabra,Josep Carner, Ferran Soldevila, Mercè Rodoreda, Pere Cal-ders… Alguns van morir a l’exili, però amb el pas deltemps la majoria van tornar al país. En l’exili els catalans esvan organitzar ben aviat i es van incorporar a revistes jaexistents o bé en van crear de noves, com Quaderns de l’exili(1943-1947) o Pont blau (1952-1963).

Després del 1939 la novel·la en català reapareix lentament.Ho fa primerament a l’exili, a causa de les dificultats de pu-blicació i de la censura que hi havia a l’interior; ben aviat,però, els novel·listes exiliats (Vicenç Riera Llorca, Avel·lí Ar-tís-Gener, Xavier Benguerel) prefereixen editar les seuesobres a Catalunya. Un pas ben important es va fer el 1947,quan l’editorial Aymà va obtenir el permís per a convocarel premi Joanot Martorell de novel·la.

A pesar de la continuïtat de la censura, que condicionavaenormement el treball dels novel·listes, el contacte dels es-criptors amb el públic es va dinamitzar progressivament apartir dels anys cinquanta amb la creació de col·leccionsdedicades exclusivament al gènere, com «El Club dels No-vel·listes». Durant aquesta dècada es publiquen per prime-ra vegada obres dels escriptors formats i coneguts abansde la guerra, com Josep Pla, Llorenç Villalonga o Mercè Rodo-reda. Salvador Espriu, paral·lelament a la seua obra poètica,

refà i torna a editar les narracions publicades abans de laguerra, com Ariadna al laberint grotesc o Laia. I apareix laprimera generació de novel·listes que no havien començatla seua carrera literària abans de la guerra. Són autors comJordi Sarsanedas, Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pe-drolo, Josep Maria Espinàs o Joan Perucho.

Les circumstàncies polítiques de la postguerra expliquenque una bona part de la narrativa que es publica fins al co-mençament dels seixanta tendisca a rebutjar el tractamentdirecte de la realitat i a explicar-la per mitjà de la simbolo-gia i del mite. Mites, de Jordi Sarsanedas, n’és una bonamostra. Al llarg dels quinze contes d’aquest recull, escritsen una prosa que combina realisme i surrealisme, Sarsane-das aprofundeix les dues cares de la realitat —la del somnii la quotidiana— fins que arriba a una al·legoria de l’exis-te�ncia. Altres autors, com Joan Perucho i Pere Calders, optentambe� per una literatura imaginativa o fanta� stica, que potllegir-se metafo� ricament depenent de la realitat compartidaper novel·lista i lectors.

Una altra tendència està representada per la novel·la psico-lògica, corrent predominant durant els anys trenta. Novel-listes com Joan Sales, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga oMaria Aurèlia Capmany van enriquir la tècnica de l’anàlisipsicològica incorporant-hi elements de la història recent idel seu món personal. Una línia més realista inclou escrip-tors com Manuel de Pedrolo i Josep Maria Espinàs. Combatde nit, la més celebrada de les novel·les d’Espinàs, és unacrònica, en forma de reportatge, de la vida dels conductorsde camions. Hi utilitza principalment el diàleg i el combinaamb el monòleg interior i la narració en tercera persona. Lanovel·la psicològica, de tota manera, va dominar el panora-ma narratiu fins a la dècada dels seixanta, moment en quèes va deixar sentir la influència del neorealisme italià i de lanovel·la nord-americana d’entreguerres.

Al País Valencià la producció literària durant la postguerraes va decantar generalment pels versos. L’editorial Sicània,creada per Nicolau Primitiu el 1955, va representar un in-tent de corregir aquesta situació i va fer possible l’aparicióde novel·les de Maria Ibars i de Beatriu Civera, entre altres.Durant la dècada dels cinquanta es va publicar també Ladona forta de Maria Beneyto, obra important tant per latècnica emprada —el muntatge— com pel tractament dela condició de la dona, i van començar a aparéixer els vo-lums de Rondalles valencianes d’Enric Valor, que va escriure,a més, una novel·la, L’ambició d’Aleix. Des de l’editorial Tor rees van publicar també uns quants reculls de contes, comParàboles i prou de Josep Iborra.

L’any 1959, coincidint amb la mort de Carles Riba, va mar-car el pas a la dècada segu� ent amb tot un seguit de canvis.En el panorama cultural i literari català es va produir el re-



143

COMUNITAT VALENCIANA ÍTEMS DE LITERATURA

lleu generacional i es va passar del resistencialisme estricte aactituds més enfrontades amb el règim franquista. La dicta-dura va evolucionar envers posicions més permissives, acausa de l’obertura internacional que va experimentar, cosaque va possibilitar l’accés dels escriptors a un públic mésampli i un funcionament menys restringit de la cultura cata-lana, a pesar de la continuïtat de la censura.

El panorama editorial es va consolidar a la dècada dels sei-xanta amb la reaparició de la col·lecció «A Tot Vent» i la crea-ció d’Edicions 62, que llançaria la col·lecció de narrativa «ElBalancí» i «La Cua de Palla», antologia de la novel·la negradirigida per Manuel de Pedrolo. Aquestes col·leccions vanpublicar moltes traduccions de novel·la estrangera, un fetque va permetre al públic accedir a les noves formes de lanarrativa europea. Al final de la dècada dels seixanta la no-vel·la havia recuperat l’hegemonia entre el públic lector.

A les darreries de la dècada dels seixanta i al comença-ment dels anys setanta, els escriptors crescuts després dela guerra comencen a publicar i causen un gran impacteen el món literari. Terenci Moix i Baltasar Porcel són al cap-davant d’aquest nou grup.

Terenci Moix es va donar a conéixer amb el recull de narra-cions La torre dels vicis capitals (1968), obra que marcaràprofundament la generació dels setanta per la seua tècni-ca canviant aplicada a cada tema, pel to provocatiu i per laincorporació de valors de l’estètica pop. El dia que va morirMarilyn (1969), que va significar la consagració de l’autorcom a escriptor, presenta l’antagonisme radical entre duesgeneracions (la dels nascuts abans i després de la guerra,respectivament), visible en el seu comportament, en elsseus models i en els seus valors.

Baltasar Porcel va inaugurar el 1961 una carrera brillantcom a novel·lista amb Solnegre. El 1963 va publicar La llunai el «Cala llamp». Amb aquesta novel·la, testimoni de la vidadels homes dedicats al contraban en navegacions de cabo-tatge, Porcel va iniciar el cicle temàtic que abraçarà bonapart de la seua narrativa posterior: el mite d’Andratx, poblede Mallorca on va nàixer. Dins d’aquest cicle se situen no-vel·les com Els Argonautes i Difunts sota els ametllers en flor.Amb aquestes obres Porcel es va anar allu nyant dels seusinicis existencials i del realisme històric, i va confeccionarun món novel·lístic propi on va reelaborar una sèrie d’his-tòries. El 1975 va publicar Cavalls cap a la fosca, obra ambquè culmina el cicle novel·lístic del mite d’Andratx. Cavallscap a la fosca és el retorn al món de la infantesa des d’unnarrador-protagonista que recull, pel seu propi coneixe-ment, per tradició oral o per mitjà de documents que cercaper a completar la informació ja coneguda, les històries delmón d’Andratx i dels seus avantpassats. En unes altres no-vel·les, d’ambientació més exòtica, com Les pomes d’or i Elsdies immortals, Porcel hi aprofita la seua experiència deviatger infatigable arreu del món.

El procés de normalització lingu� ística i cultural que prenforça al País Valencià des del començament dels seixantano es va traduir, de moment, en la publicació de novel·les.

Caldrà esperar a la dècada dels setanta perquè una novageneració d’escriptors comence a publicar narrativa d’unamanera sòlida i continuada. Al costat d’aquesta generaciójove, coneguda com a generació dels setanta, durantaquesta dècada també es van incorporar a la narrativa es-criptors que pertanyien a promocions literàries anteriors,com Joan F. Mira, Carmelina Sánchez-Cutillas, Josep Palaciosi Enric Valor, que va publicar la trilogia de Cassana, ambicio-sa crònica novel·lesca de les comarques valencianes del sud.

� Explica les característiques més importants de l’obraliterària d’Enric Valor.

Nascut a Castalla, l’Alcoià, el 1911, durant els anys de la dic-tadura franquista la vocació narrativa de Valor va quedaren un segon terme, ja que es va dedicar preferentment adifondre la gramàtica normativa al País Valencià, ambobres com Millorem el llenguatge i La flexió verbal. Va sercol·laborador del Diccionari català-valencià-balear i del Dic-cionari etimològic i complementari de la llengua catalana deJoan Coromines. Durant aquests anys la vocació literàriad’Enric Valor es va materialitzar amb l’aparició d’una no-vel·la, L’ambició d’Aleix, i de les Rondalles valencianes, enuna sèrie de volums que han tingut un ressò ben ampli. Ladedicació de Valor a les rondalles respon a la passió decontar i a la voluntat de difondre el coneixement del país,del paisatge i de la llengua. Valor no es va limitar a trans-criure els relats orals del nostre folklore, sinó que en va no-vel·litzar els personatges i les circumstàncies. El resultat ésla creació d’un món literari fascinant.

A la darreria de la dècada dels setanta Enric Valor va co-mençar a publicar les novel·les del cicle de Cassana —nomd’un poble imaginari de les comarques del sud—, integratper la trilogia Sense la terra promesa (1980), Temps de batu-da (1983) i Enllà de l’horitzó (1991). En aquestes novel·les,que constitueixen una crònica de la societat rural de Cas-sana de la primera meitat del segle XX, Valor hi rememorales seues vivències de joventut sobre la destrucció d’unaclasse social, la dels terratinents valencians de les comar-ques del sud.

Valor no amaga els conflictes i les tensions de classe, sinóque els posa en primer pla i en fa el punt de mira de la no-vel·la. «L’autor —ha escrit Josep Iborra— ens conta la his-tòria d’una vida tancada entre muntanyes i encara feudal,quan la qu� estió social comença a desbaratar els seus tradi-cionals esquemes. Sobre el fons de la primera Guerra Euro-pea, Valor presenta un variat panorama social que incloutots els racons de la vila i dels seus voltants: la casa senyo-rial i l’habitacle humil, la botiga i el mas, el Casino dels rics ila Casa del Poble, la taverna inhòspita i l’església…».

En les seues novel·les Valor apareix molt vinculat al mónrural d’on procedeix, concretament la Foia de Castalla oqualsevol altre poble del rodal de l’Aitana o de Mariola. Enaquest món narratiu, la natura hi té una funció ben impor-tant. Valor la descriu d’una manera realista, sense lirismes,com a rerefons de la lluita d’uns homes per a sobreviurede dia en dia.



144


Des que es va publicar la seua primera novel·la, Valor es vamantenir fidel al model tradicional de la narrativa realista,que va matisar i aprofundir al llarg de la seua vida literària.Les seues novel·les es poden agrupar en dos blocs: novel·lesde l’heroi individual, centrades en l’anàlisi dels conflictes in-dividuals del protagonista en relació amb el medi —L’am-bició d’Aleix (1960) i La idea de l’emigrant (1982)—, inovel·les en què l’heroi individual amb les seues peripè-cies és substituït per un protagonista col·lectiu, represen-tat per uns nuclis familiars analitzats per mitjà del pas deltemps, com en les tres novel·les llargues que constitueixenel cicle de Cassana. En aquesta trilogia Valor va aprofitartotes les possibilitats que li oferia el model del realisme nar-ratiu; va saber dotar de profunditat psicològica els seuspersonatges i va construir un retaule, ambiciós i complex,del primer terç del segle XX al País Valencià.

La seua obra narrativa també inclou reculls de relats comNarracions de la Foia de Castalla (1952), Narracions intrans-cendents (1982), Narracions perennes (1988) i Un fonamen-talista del Vinalopó, i altres contarelles (1996).

� La producció literària de Mercè Rodoreda incideix so-bre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord ambaquesta asseveració? Explica per què.

Filla única d’un matrimoni atret per la literatura i el teatre,Mercè Rodoreda només va anar dos anys a escola, però vaser una gran lectora. Intentant fugir d’una vida amb po-ques expectatives, va començar a col·laborar en diversespublicacions periòdiques. El 1933, a vint-i-tres anys, va pu-blicar la seua primera novel·la, Sóc una dona honrada?, i finsal 1936 tres més. Aquestes obres van ser rebutjades poste-riorment per l’autora. El 1938 va publicar Aloma, que pre-senta moltes de les característiques de les novel·les poste-riors, com la narració en primera persona per part d’unpersonatge femení, la introspecció psicològica o el lirisme.Mentrestant, Rodoreda s’havia integrat cada vegada mésen la dinàmica vida cultural de la Catalunya de la República.

L’any 1939 l’escriptora va emprendre, al costat d’altrescompanys de la seua generació, el camí de l’exili, que seriamolt més llarg i dur del que es pensava en un principi. Sen-se temps per a escriure novel·la, es va dedicar al conte. Méstard, a la dècada dels cinquanta, es va establir a Ginebra enunes condicions millors i va tornar a reprendre la novel·la.El camí per a tornar a enfrontar-se amb aquest gènere ésmarcat per Vint-i-dos contes, que va esdevenir una menade laboratori en què va experimentar temes i tècniquesque utilitzarà en les novel·les posteriors. Vint-i-dos contesés una obra d’un gran pessimisme, fruit de la desolació del’exili. La majoria de les narracions d’aquest recull tenencom a tema les relacions amoroses abocades al fracàs.

El 1962 va publicar la seua novel·la més famosa, La plaçadel Diamant. Rodoreda hi tracta la història senzilla d’unadona de les classes populars i, per mitjà de les seues limita-des possibilitats de visió i de comprensió, els grans esdeve-niments col·lectius que va haver de viure. El contrast entreallò que és tràgic i complex —la guerra— i el que és petit i

íntim produeix una tensió dramàtica impressionant. Comva remarcar Joan Fuster, «la guerra i l’exili, i el temps quepassa, donen al seu art una estranya agudesa: una sensibi-litat, si es vol, dolorosament subtil, alineada en la hipòteside la gent anònima, en la multitud pacient, que “sofreix” lahistòria i poques vegades pot o sap explicar-la».

La plaça del Diamant no és exactament una novel·la sobrela Guerra Civil. Aquest fet històric hi apareix només com unrerefons de la narració, que se centra en la psicologia de laprotagonista, en la seua història d’opressió i de soledat. Elsfets històrics només hi són esmentats o suggerits en la me-sura que incideixen en aquest personatge. Les tècniquesdel monòleg interior i l’ús indistint de l’estil directe i indi-recte donen com a resultat una prosa evocadora i poètica,que recrea de manera molt elaborada la llengua oral. Laplaça del Diamant incorpora també molts motius simbò-lics, com els coloms.

El 1966 va publicar El carrer de les Camèlies. Com en la no-vel·la anterior, parteix d’un personatge femení, que intentarefer una identitat personal. En Jardí vora el mar (1967) elprotagonista és un home, el jardiner, observador distanciatde la realitat, que afavoreix l’aparició d’altres històries se-cundàries. Del 1974 és Mirall trencat, probablement la seuaobra mestra, narració de la liquidació de tot un món, cen-trada en la vida d’una dona de la burgesia barcelonina i la seua família, des del començament del segle XX fins a laGuerra Civil. És una novel·la de gran complexitat, una menade nissaga familiar, que inclou molts personatges i abraçaun espai de temps molt dilatat. La visió del món que esdesprén d’aquesta novel·la és la més tràgica i desencisadade totes.

A partir de La meva Cristina i altres contes, la narrativa deRodoreda pren un caràcter cada vegada més simbolista ifantàstic. Aquesta tendència culmina en Viatges i flors(1980) i Quanta, quanta guerra (1980), en què narra l’aven-tura d’un adolescent que, com el Fèlix del Llibre de merave-lles de Llull, emprén una mena de viatge iniciàtic a travésd’un paisatge misteriós, oníric i esotèric, que el durà, supe-rades una sèrie de proves, a la maduresa.

� Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins al’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetatsen la tècnica literària i del context sociocultural.

1. Els anys setanta

El 1971 Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells bateja-ren com a «generació literària dels setanta» un grup d’es-criptors que, nascuts i formats a la postguerra, donaven aconéixer la seua obra en un moment en què el realismehistòric havia entrat en crisi. Aquests crítics destacavenuna sèrie de trets comuns entre aquests escriptors, que elspermetia parlar de generació. En primer lloc, tots estavenmarcats pels canvis sociopolítics dels anys 50-60, per lesconseqüències del Maig francés del 1968 i per l’agonia i eldesenllaç final de la dictadura franquista (1975). Tots com-partien, doncs, uns mateixos elements formatius: tebeos,



145


cinema, televisió, elements que, mitificats i desmitificats,formaran part de l’obra d’aquests autors

Pel que fa a la narrativa, compartien la consciència generalde la crisi dels models novel·lístics. En les seues obres notrobarem la peripècia d’uns personatges en un marc con-cret social, temporal i geogràfic, sinó que la ficció hi funcio-na com una manera de posar en joc la memòria o d’il·lus-trar un sentiment de la vida. Aquesta orientació difícilmentpodia afavorir el propòsit d’escriure una novel·la, entesacom a relat d’una realitat objectiva, com una «història».Com que els interessos dels joves novel·listes graviten so-bre el seu desarrelament social i moral, la societat —pelque fa a la realitat quotidiana i concreta— no hi és repre-sentada, sinó, en tot cas, posada en qu� estió, «refusada».

Una bona mostra d’aquest experimentalisme narratiu sónllibres com Assaig d’aproximació a «Falles Folles Fetes Foc»(1974) d’Amadeu Fabregat, L’adolescent de sal (1974) deBiel Mesquida, Contraataquen (1977) de Carles Reig, Self-Service (1977) de Biel Mesquida i Quim Monzó, i Coll deserps (1978) de Ferran Cremades.

Moltes novel·les de la generació dels setanta tenen un caràc-ter de crònica generacional; segueixen de fet el model queva establir Terenci Moix en El dia que va morir Marylin, i secentren en el tema de la fugida com a reacció contra la si-tuació claustrofòbica que es viu en l’entorn familiar —l’es-cenari íntim— i en l’entorn sociopolític —la dictadurafranquista. És el que Enric Sullà batejà com el «viatge a Íta-ca» i Àlex Broch com la «fugida i retorn». En trobem bonsexemples en llibres com Abans del foc (1971), de JaumeFuster; Oferiu flors als rebels que fracassaren (1973), d’OriolPi de Cabanyes o Ramona, adéu (1972), de Montserrat Roig.El cicle es tanca, a partir de l’any 1975, amb una sèrie denovel·les en què els personatges retornen, com en RamonaRosbif (1976), d’Isa Tròlec; El temps de les cireres (1976), deMontserrat Roig o Rondalla del retorn (1978), de Josep Piera.

Altres novel·listes es van sentir atrets per un tractamentmític de la realitat i les seues obres tenen com a eix la pre-sentació d’un nucli humà compacte: una família o un po-ble. És el cas d’Un regne per a mi (1976), de Pau Faner, o deVentada de morts (1978) de Josep Albanell.

La narrativa valenciana dels setanta va aparéixer una micamés tard en el món cultural català, molt lligada a la norma-lització que es va portar a terme al voltant d’editorials comTres i Quatre i plataformes com els Premis Octubre. Enpocs anys es van donar a conéixer, a més de Fabregat i deCremades i Arlandis, nous novel·listes com Rafael Ferrandoi Lluís Fernández, Gandia Casimiro i J. L. Seguí, J. B. Mengual(Isa Tròlec) i Isabel-Clara Simó.

Els altres escriptors valencians que també es fan conéixercom a novel·listes durant aquesta dècada (Joan FrancescMira, Josep Rausell, Carmelina Sánchez-Cutillas, GonçalCastelló, etc.) pertanyen a promocions literàries anteriors.Les seues obres responen a plantejaments diferents delsde la generació dels setanta. El més important és Joan

F. Mira, que va publicar la primera novel·la, El bou de foc, el1974. Juntament amb Assaig d’aproximació a «Falles FollesFetes Foc», d’Amadeu Fabregat, que va aparéixer gairebé si-multàniament, és un dels títols fundacionals del ressorgi-ment de la novel·lística al País Valencià després de la Guer-ra Civil. En El bou de foc i en el recull de contes Els cucs deseda Mira va recordar els anys d’infantesa de la seua gene-ració, que havien coincidit amb la postguerra. En El desigdels dies, publicada el 1984, Mira conta la història d’aquestageneració que va fer els vint anys entorn del 1960. La pri-mera part d’aquesta novel·la se centra en les il·lusionsd’uns joves quan descobreixen el món i a ells mateixos, pe-rò també, i sobretot, el seu país. En la segona part es narrael xoc d’aquests somnis amb la realitat: la policia, la por i elcansament. Posteriorment, a més de l’obra com a assagistai traductor, Mira ha publicat una novel·la històrica, Borja Pa-pa (1996), i una trilogia ben ambiciosa sobre la ciutat deValència, Els treballs perduts (1989), Purgatori (2003) i El profes-sor d’història (2009). Aquestes tres novel·les mostren la capi-tal valenciana dels darrers trenta anys i projecten la imatgede l’home occidental modern, que assisteix als canvis socials,polítics o morals del seu entorn.

2. Des dels anys huitanta fins a l’actualitat

Hi ha dos factors que han marcat clarament l’evolució de laliteratura catalana dels anys huitanta. D’una banda, l’evolu-ció general de la societat envers uns determinats modelsde producció i consum cultural propis de les societats pos-tindustrials. De l’altra, el fet que la literatura catalana hagaudit d’un cert suport institucional. L’obligatorietat enl’ensenyament, a més de servir per a crear futurs lectors, haproduït una gran demanda de llibres escolars o utilitzablesdes de l’escola, una de les grans fonts del negoci editorialen qualsevol llengua.

El mercat editorial en català s’ha consolidat amb més de 6 000 llibres anuals publicats i amb tiratges que en casosdeterminats poden superar fàcilment els 40 000 exem-plars. Tot plegat, però, no ha estat prou per a aconseguirun autèntic protagonisme social de la literatura catalana,que s’ha mantingut, de fet, al mateix nivell que l’idiomaque li serveix de vehicle.

La dècada dels huitanta va ser clau pel que fa a la renova-ció i la continuïtat de la literatura catalana. Durant aquellsanys van desaparéixer els grans escriptors que havien as-segurat el prestigi literari del català durant la postguerra:com Llorenç Villalonga, Josep Pla, Mercè Rodoreda, JoanVinyoli, Salvador Espriu, Joan Oliver o Josep Vicenç Foix. Al-hora, però, es van reivindicar autors que havien estat relati-vament marginats: Joan Perucho, Joan Brossa i, sobretot,Pere Calders, l’obra del qual va començar a arribar a un pú-blic ampli després que el grup Dagoll-Dagom va adaptar-la al teatre el 1978 amb l’espectacle Antaviana.

L’any d’Antaviana va ser també el de l’aparició d’un llibrede contes que va marcar una nova etapa per a la literaturacatalana: Uf, va dir ell, de Quim Monzó. Monzó encetavaamb aquest llibre una literatura imaginativa i directa que



146


mostrava, amb tocs d’humor que no amagaven un certsentit tràgic de l’existència, la desorientació ideològica dela nova societat postfranquista. Ben aviat, van aparéixer unseguit de narradors joves que van seguir els passos deMonzó, com Sergi Pàmies, Josep Maria Fonalleras, MariaJaén, Màrius Serra, Rafael Vallbona, Lluís-Anton Baulenas oToni Cucarella. L’humor, la fantasia i el retrat dels nous cos-tums urbans caracteritzen l’obra d’aquests autors.

El gran protagonista de la literatura catalana dels anys hui-tanta va ser la narrativa, en concret la novel·la, privilegiadacom a camí per a crear un públic lector en català. Tot i lesdificultats de classificar obres tan recents i els autors cor -responents, que estan en plena evolució, es poden detec-tar diferents línies en la narrativa catalana actual. En primerlloc, un tipus de narrativa que té en Monzó el màxim repre-sentant, caracteritzada per la disgregació de la identitatdels protagonistes i per una trama plena de connotacionssimbòliques o al·legòriques. Hi trobem la influència d’au-tors sud-americans com Julio Cortázar i de nord-americanscom Robert Coover o Raymond Carver. En són temes pre-dominants el tedi, l’angoixa, la sensació d’absurd acom-panyada de l’humor i la consciència de l’artificialitat dequalsevol ideologia o sentiment i, per tant, de la mateixa li-teratura. El joc amb la tradició, amb la mateixa literatura oamb els tòpics i els discursos socials i culturals, connectendirectament aquesta narrativa amb els autors catalans delsanys vint i trenta, com Francesc Trabal o Pere Calders.

Un segon tipus de narrativa es caracteritza per l’exploraciódels mecanismes col·lectius de la memòria i per l’ambien-tació rural de les històries. Dins d’aquesta línia els autorsmés destacats són Jesús Moncada i Maria Barbal. Cronolò-gicament pertanyen a la generació dels setanta, però vancomençar a publicar a partir de la dècada següent. La seuanarrativa està basada en la mitificació d’un lloc geogràficconcret, com ara Mequinensa (Baix Cinca) en el cas deMoncada, o la muntanya del Pallars en el cas de Barbal.Moncada, que es va donar a conéixer amb contes de clarainfluència caldersiana com els d’El Cafè de la Granota(1985), va tendir cada vegada més, des del gran èxit de Camíde sirga (1988) fins a Estremida memòria (1997), a recrear enles seues obres la memòria col·lectiva. Maria Barbal, en canvi,ha seguit des de Pedra de tartera (1985) un model narratiumés atent als personatges, que revela la influència de Ro-doreda.

Emparentada amb aquesta narrativa elegíaca, la novel·lahistòrica ha recreat des del passat medieval fins a la histò-ria de la transició. Vicenç Villatoro, Jaume Cabré, Maria Àn-gels Anglada i Josep Lozano són alguns dels autors quehan practicat aquest gènere. Autors, d’altra banda, tan dife-rents com Miquel Àngel Riera, Jordi Coca, Antoni Marí, Ma-ria Mercè Marçal i Ignasi Mora, han conreat el que es potqualificar com a novel·la simbòlica o filosòfica.

Des del començament dels huitanta la novel·la de gènere—la novel·la policíaca, l’eròtica o la de ciència-ficció— haestat molt practicada pels escriptors, que l’han considerada

un mitjà per a arribar a un públic més ampli. Dins d’aquestcorrent destaca per sobre de tots Ferran Torrent, que s’haconvertit en un dels novel·listes més populars i llegits detota la nostra àrea lingüística. Després de publicar el 1983,en col·laboració amb Josep-Lluís Seguí, La gola del llop, esva consolidar com a escriptor amb quatre novel·les policía-ques: No emprenyeu el comissari (1984), Penja els guants,Butxana (1985), Un negre amb un saxo (1987) i Cavall i rei(1989), on, amb un estil molt personal, adoptava les tècni-ques de la novel·la negra per a reproduir la realitat valen-ciana i exhibia una gran habilitat per a crear diàlegs àgils irics d’expressions populars. Altres llibres de Torrent, comGràcies per la propina (1995), rememoren la seua infantesa ijoventut. D’una gran ambició és la trilogia formada per So-cietat limitada (2002), Espècies protegides (2003) i Judici fi-nal (2006), una radiografia crítica de la societat valencianaactual, i de la corrupció urbanística i política.

Altres novel·listes importants són Miquel de Palol i JaumeCabré. El primer, que s’havia donat a conéixer com a poeta,va iniciar amb la novel·la El jardí dels set crepuscles (1989)una producció narrativa ben prolífica a cavall del relat fan-tàstic i llegendari, l’hermetisme i l’especulació filosòfica.Jaume Cabré va publicar el seu primer llibre, un recull denarracions, el 1974. D’aleshores ençà ha publicat diversesnovel·les, entre les quals destaquen La Teranyina (1984), FraJunoy o l’agonia dels sons (1984), Senyoria (1991), L’ombrade l’eunuc (1996) i Les veus del Pamano (2004). Aquesta últi-ma novel·la, sobre la repressió de la postguerra, ha tingutun gran reconeixement internacional.

� Explica en quina mesura la narrativa curta de QuimMonzó reflecteix la societat contemporània i amb quinsrecursos literaris ho fa.

Quim Monzó va nàixer a Barcelona el 1952. Ha fet, entre al-tres coses, de dissenyador gràfic, dibuixant de còmics, cor -responsal de guerra, autor de lletres de cançons, guionistade ràdio i de televisió, traductor i, sobretot, d’escriptor.

Tant la seua primera novel·la, L’udol del griso al caire de lesclavegueres (1976), com Self-Service (1977), escrita en col·la-boració amb Biel Mesquida, se situen al marge de la pro-ducció posterior de l’escriptor i ens remeten a les coorde-nades estètiques d’alguns dels autors de la generació delssetanta, marcada per un textualisme que funcionava comun -isme radical més en el marc de la politització extrapar-lamentària del període de la transició.

De tota manera, en aquestes obres ja s’apuntaven algunesde les notes que han esdevingut característiques del seumón: l’esperit crític, l’univers ciutadà, l’atracció per històriesbreus fragmentades de personatges anònims i la poetitzacióde mites de la societat de consum. Però Monzó va abando-nar aviat els plantejaments experimentalistes d’aquestesprimeres obres i va apostar per una narrativa més directa iacostada al lector.

Després del primer recull de contes —Uf, va dir ell—, s’hi faperceptible una evolució envers la màxima elisió d’ele-



147


ments superflus, tant pel que fa a la ficció com pel que fa almodel de llengua literària. Els seus contes es basen en unaidea inicial i única, de vegades una sorpresa final, que pro-dueix un gag, una situació còmica, irreverent i absurda, enels primers llibres, i més realista i càustica, en els darrers.

Els motius centrals de la narrativa de Monzó van des de lasolitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l’escriptu-ra. En el segon llibre de contes, Olivetti, Moulinex, Chaffo -teaux et Mauri (1980), encara és present una certa atmosfe-ra onírica —en què predominen temes com el doble, larebel·lió dels objectes o el trencament de la barrera entreels espais de la ficció i la realitat—, però en L’illa de Maians(1985) preval la reflexió sobre el llenguatge i l’acte de l’es-criptura, i també la denúncia de les vanitats del món litera-ri. A partir del primer recull de la dècada següent, El perquède tot plegat (1993), sense perdre cap d’aquestes perspecti-ves, els seus contes tendeixen a agrupar-se al voltant dedos grans pols temàtics. D’una banda, l’alienació de la vidaen parella: una bona part dels relats de Quim Monzó estandedicats a tipificar tota mena d’actituds i discursos sobreles relacions amoroses a la nostra època. Els seus personat-ges, l’ambient en què viuen, les formes habituals de rela-ció, etc., tenen una relació molt directa amb els estils de vidaurbana de les acaballes dels setanta i el començament delshuitanta.

L’altre pol temàtic que domina la narrativa de l’autor és lareescriptura en clau irònica o la deformació d’episodis lite-raris ben coneguts, des de la lectura grotesca del cavall deTroia fins al capgirament de la història de La metamorfosikafkiana, amb un conte en què és l’insecte qui es conver-teix en home. L’últim llibre de contes publicat, Mil cretins(2007), constitueix una reflexió amarga sobre la vellesa, ladecadència física i el pas del temps.

Com ha remarcat Manuel Ollé, allò que Quim Monzó escriuno és purament ficció, sinó metaficció: ficció sobre la ficció.L’escriptor no es limita a contar unes històries, sinó que, alhora, les interroga i les analitza. A més d’interrogar i des-doblar les veus, en alguns casos utilitza com a matèria pri-mera dels seus relats ficcions prèvies i conegudes de sobrapels lectors per tal d’invertir-les i pervertir-ne la lògica in-terna.

Amb la sèrie de reculls de columnes d’opinió que arrancaamb El dia del senyor (1984), Quim Monzó va iniciar una viaparal·lela de reflexió literària, per mitjà dels recursos de lacrònica i el reportatge i amb els recursos retòrics de l’argu-mentació: la paròdia, la ironia i la reducció a l’absurd.

La literatura periodística de Monzó s’incorpora plenament—i no en un lloc marginal— a la seua obra. Proporcionaun testimoni insubstituïble del seu temps. L’autor posa lapenetració analítica i la força argumentativa del seu dis-curs al servei d’una capacitat de reacció inexhaurible da-vant dels discursos oficials, les mitges veritats i els tòpicspresumptament progressistes. L’espanyolisme tronat, elsubnacionalisme català, els fonamentalismes més o menyspropers i més o menys disfressats de progressismes, les

trampes del bilingüisme, la publicitat institucional i la noinstitucional i, en general, tota mena de discursos disfres-sats i de mitges veritats són alguns dels temes recurrentsdels seus articles.

Tant en la narrativa com en l’articulisme, Quim Monzó deli-mita i analitza les imatges que ens fem de la ciutat i del pa-ís, de les relacions de parella i de nosaltres mateixos. La te-màtica central de la seua literatura són els tòpics i lesmentides que envolten tots els aspectes de la vida quoti-diana.

� Descriu les tendències més rellevants de la poesia enel període que va des de la postguerra fins a finals delsanys 70.

Entre la fi dels quaranta i el començament dels cinquantaCarles Riba va esdevenir un punt de referència per als es-criptors joves i per a la cultura catalana que lluitava per so-breviure i reafirmar-se. Riba encarnava els valors de rigormoral, d’exigència literària i de fe en la cultura que haviende ser els fonaments per a redreçar el país. Riba va orientarun conjunt de poetes més joves, que perllonguen la poesiade tradició postsimbolista i el gust noucentista per l’ex-pressió culta i el rigor en l’ús de la llengua. Paral·lelament aaquesta línia, n’hi ha una altra d’aplegada entorn de Foix,que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimen-talisme de les avantguardes.

En la literatura catalana dels anys seixanta es va viure ungran debat, que va enfrontar l’estètica de tradició simbolistaamb una altra que concebia la literatura com una forma decompromís polític al servei de la lluita contra la dictadura.És l’anomenat realisme històric o social, que es basava enels plantejaments marxistes d’intel·lectuals i escriptors comLukács, Gramsci i Brecht, i que reivindicava la participacióde la literatura en la lluita per l’alliberament individual i so-cial de l’ésser humà. L’antologia Poesia catalana del segle XX(1963), de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, va ser elreferent programàtic del nou corrent literari. Dos llibres depoesia de Pere Quart i Salvador Espriu, Vacances pagades iLa pell de brau, publicats tots dos el 1960, van ser llegits enaquesta clau realista. En aquest context s’explica l’interésdespertat per la Nova Cançó, un moviment que va ser uti-litzat per escriptors i polítics per a arribar a un públic mésampli.

En iniciar-se la dècada dels setanta, però, es van produir enel nostre món literari un seguit de fets que van marcar untomb en la poesia. D’una banda, es van començar a publi-car les obres completes de Joan Brossa, que va eixir així dela seua situació marginal, i es va redescobrir la poesia de Foix.Aquests dos autors es van convertir ben aviat en elsmestres reconeguts de les promocions més joves. Aquestaúltima generació compartia la voluntat de practicar la poe-sia com una activitat autònoma, sense cap altra finalitatque la de fer literatura, i reivindicava unes opcions poèti-ques que portaven a explorar i explotar les possibilitats delllenguatge.



148


Al País Valencià l’anunci del canvi el va marcar el 1974 unaantologia que Amadeu Fabregat publicà amb el títol deCarn fresca. La tria presentava un mostrari de poetes que,per a Fabregat, significaven la presència d’una nova poesiaal País Valencià. Prèviament, s’havia produït la reapariciófulminant de Vicent Andrés Estellés. Lletres de canvi, del1970, va ser seguit, l’any següent, de quatre títols més.

L’obra dels poetes seleccionats en Carn fresca responia aorientacions diverses. Compartien, únicament, el trenca-ment amb la tradició anterior del realisme històric i la vo-luntat de practicar la poesia com una activitat autònoma,és a dir, sense cap altra finalitat que la de fer «literatura».De manera simultània, a la resta de la nostra àrea lingüísti-ca poetes com Xavier Bru de Sala i Ramon Pinyol s’allunya-ven del realisme precedent i es decantaven envers el sim-bolisme o l’experimentalisme.

Joan Navarro, un dels poetes seleccionats per Fabregat, vaguanyar la primera edició del premi de poesia Vicent An-drés Estellés, en el marc dels Premis Octubre, amb Grills es-molen ganivets a trenc de por. Salvador Jàfer, un altre delsantologats, hi va quedar finalista amb L’esmorteïda estelade la platja. Josep Iborra ha remarcat que el món d’aquestsdos poetes comparteix algunes característiques comunes:«Tots dos creen una realitat angoixosa, llunàtica, gòtica,il·lustrada amb motius o emblemes idèntics —bruixes, ga-nivets, espases, escorpins, escurçons, herois, vaixells— i estroben obsessionats per un altre cel i una altra terra, enuna tensa i violenta situació d’exili, d’infern». I tots dos trac-ten de transformar la realitat operant sobre el llenguatge.De tota manera, l’aventura espiritual de Navarro, «no estàimpulsada, com en Jàfer, per un impuls místic. Se’ns pre-senta tancada, sense cap accés possible a l’altra banda del’espill. Això fa que la seua experiència siga més precisa,més acostada a la seua realitat concreta». Reculls poste-riors de Joan Navarro són L’ou de la gallina fosca (1975),Bardissa de foc (1981) i Magrana (2004). De Jàfer, Lívius dia-mant (1975) i Els caçadors salvatges (1984).

Altres poetes que van aparéixer en les mateixes dates sónJaume Pérez Montaner, Josep Piera i Marc Granell. La poe-sia de Pérez Montaner, encara que comparteix alguns delsprocediments de la de Navarro i Jàfer, no perd mai de vista,com a referent, el món real, i es val de recursos expressiusmés directes. L’obra poètica de Piera i Granell s’esforça peresquivar la realitat, transfigurant-la en la substància verbaldel poema.

Entre els altres poetes que inicien la seua obra durant elssetanta cal esmentar Pere Gimferrer, Narcís Comadira, FeliuFormosa i Francesc Parcerisas. Gimferrer va inaugurar laseua obra lírica en català amb Els miralls (1970), on introduíels recursos més representatius de les avantguardes post -simbolistes. La seua obra continuà amb Hora foscant(1972), Foc cec (1973) i L’espai desert (1977). Reprenent tretsde la tradició medieval catalana —Ausiàs March—, delsimbolisme i el postsimbolisme (de Mallarmé a Saint JohnPerse) i de l’avantguarda (Pound), ha elaborat un món pro-

pi, de vegades difícil, que, com ha comentat Sam Abrams,«reuneix en un mateix pla visions reals més o menys trans-formades, fragments de lectures, imatges fílmiques, en unconjunt que té una qualitat material gairebé com decol·latge».

� Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés algènere poètic.

Estellés és el màxim exponent de la poesia contemporàniaal País Valencià i un autor, pels seus temes, absolutamentrepresentatiu de la postguerra. Una gran part de la seuaproducció ha aparegut amb retard. De fet, Estellés entra enjoc, com a poeta, en la dècada dels setanta, quan ja feiamés de vint anys que escrivia versos. S’havia donat a conéi-xer el 1953, amb Ciutat a cau d’orella. El 1956 va publicar La nit i, el 1958, Donzell amarg. La situació es va capgirar el1970. A partir d’aquest any es va produir el que s’ha ano-menat el boom Estellés. El 1971 va publicar el Llibre de me-ravelles i La clau que obri tots els panys. El 1972, Recomanetenebres, primer volum de l’obra completa, que arribarà adeu volums. L’ambient li va ser favorable perquè es va rein-corporar a la nostra escena literària en un moment decisiude represa cultural del País Valencià, que, d’altra banda, elsseus llibres van contribuir a reforçar. Pòstumament s’hapublicat el Mural del País Valencià, composició extensa de-dicada a cantar tots els pobles i ciutats valencians, perso-natges històrics i accidents geogràfics.

En la poesia d’Estellés hi ha la reconstrucció en la memòriad’un petit món, explicat meticulosament en la seua quoti-dianitat. Es tracta d’un discurs poètic deliberadament opo-sat al de la poesia pura, perquè esquiva la temptació delpur joc verbal, del lirisme més o menys hermètic i privat.En aquest món constituït per objectes i comportamentsquotidians del poble, de la seua gent, l’amor, per exemple,tindrà una presència molt concreta i circumstanciada. Lamort no serà tampoc cap entitat metafísica, «sinó aquellaaltra, veritablement / indigna, de les malalties, les / injec-cions i les pastilles, un / enrenou de culleres i tassetes».

El poeta de Burjassot inventa la realitat per mitjà de la seuapoesia. Aquest inventari de la realitat l’ha portat a fer unautèntic fresc o mural de la València del seu temps. La poe-sia d’Estellés, però, no es pot enquadrar en el realisme his-tòric que es propugnava en la dècada dels seixanta. Mésque de realisme històric es tracta d’un testimoniatge, d’unacrònica o documental de la realitat, de la qual un dels mi-llors exponents és el Llibre de meravelles, crònica impressio-nant d’un temps de crisi.

En la seua poesia la realitat quotidiana apareix descritaamb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de di-versos registres, amb predomini de la llengua col·loquial.Al costat d’aquesta explotació poètica de la llengua col·lo-quial, la poesia estellesiana mostra també una particularelaboració estilística i retòrica, ben visible en l’adjectivació,en les imatges metafòriques i en la utilització de les fórmu-les clàssiques, particularment l’ègloga i l’alexandrí. Una al-tra aportació important d’Estellés al gènere poètic és l’ús



149


de referents de la tradició literària clàssica, de vegadesamb una intenció paròdica o irònica. Aquest procedimentli permet operar amb un cert distanciament, com en lesHoracianes, on les al·lusions al món llatí transformen enpoesia lírica el que és una crònica gairebé periodísticaamb caires satírics. En aquest llibre el poeta retrata la vidavalenciana dels anys seixanta, transvestint-se d’Horaci, bar -rejant València amb la Roma imperial i disfressant els seusenemics contemporanis de personatges de l’època, comara Suetoni. De la mateixa manera, en el Llibre de merave-lles la crònica de la València de la postguerra es contrapun-ta amb referències constants a autors de la literatura cata-lana medieval.

� Explica les característiques més importants de la pro-ducció poètica de Salvador Espriu.

Poeta, dramaturg i narrador, l’obra d’Espriu té un caràcterfortament unitari. Hi contribueix la creació de diversos mi-tes que recorren la seua obra, alguns de procedència per-sonal, com Sinera (inversió d’Arenys, població de proce-dència de la família d’Espriu), Lavínia (Barcelona i, devegades, Catalunya) i Kolinòsia i Sepharad (Espanya).Aquest escenari el pobla de diversos personatges, de ve-gades desdoblaments del mateix autor. En aquest espaimític creat per Espriu s’interfereixen els grans mites hel·lè-nics —Teseu i Ariadna, Antígona— o la identificació delpoble català amb els jueus.

L’autor va considerar la seua obra com una «meditacióconstant i obsessiva de la mort». Per a ell la mort és la reali-tat última de l’existència humana: és sabent que hem demorir que la vida pot començar a prendre un sentit, que jano serà un deliri fabulós o una il·lusió, sinó consciència idolor. En aquesta meditació de la mort, desguarnida de to-ta connexió d’ordre transcendent, religiós o no, la lucidesarestaura les coses essencials. A aquesta concepció corres-pon un estil auster, d’una línia seca i precisa. Enfront de la«meditació de la mort» hi ha la «vida» dels homes que nomediten la mort: és l’agitació vana del laberint grotesc, queconverteix els homes en ninots o titelles.

Espriu formava part de la primera generació d’escriptorsque, en arribar a la joventut, es van trobar una llengua co-dificada i normalitzada i un marc de llibertats i autogovernper a Catalunya. Durant el període de la República, Espriuhavia publicat cinc llibres en prosa —novel·la i conte—,entre els quals hi ha El doctor Rip, Laia i Ariadna al laberintgrotesc. Al mateix temps havia estudiat Dret i Història Anti-ga en la Universitat Autònoma, on va conéixer un quadrede professors brillants, formats sota el codi acadèmic delnoucentisme. Semblava que es configurava per a Espriu unfutur universitari, però tot això es va esvair amb l’esclat dela Guerra Civil. Després de la guerra l’escriptor hagué de tre-ballar en una notaria i, més tard, en una companyia d’asse-gurances; i es va concentrar en la poesia.

El primer llibre publicat després del 1939, Cementiri de Si-nera (1946), és una elegia del món destruït per la guerraque el poeta identifica amb Sinera. En el llibre de poemes

següent, Les cançons d’Ariadna (1949), Espriu va recuperar envers satíric el món d’Arenys i va enllaçar la seua poesia ambla narrativa anterior a la guerra. El 1948 va escriure l’obrateatral Primera història d’Esther, que va concebre com untestament de la llengua catalana, on entrecreua el mite bíblicamb el món de Sinera des de l’estètica grotesca i esper-pèntica. Després de Les cançons d’Ariadna, va publicar Leshores, Mrs. Death i El caminant i el mur. Aquests llibres, comha observat Castellet, tracen un camí d’interiorització queculmina amb l’experiència mística de Final del laberint, enquè Espriu segueix principis íntimament lligats a la càbala.En tots aquests llibres s’insisteix en l’angoixa i la solitudque envolten l’home i, al mateix temps, s’hi expressen lestensions del poeta amb el seu poble.

La pell de brau (1960) va marcar el moment de màximaprojecció pública d’Espriu. El poeta, convertit en un oracleo profeta del seu poble, s’adreça a Sepharad (Espanya) perdenunciar les injustícies que van seguir la Guerra Civil. Enel moment en què triomfaven les noves tendències literà-ries del realisme històric, que propugnava el compromíssocial de l’escriptor, la poesia cívica d’Espriu va adquirir ungran ressò. Hi va contribuir notablement la difusió musicalque Raimon va fer de molts dels seus poemes.

Descriu les característiques bàsiques de la poesiaactual.

La poesia catalana de la dècada dels huitanta va estar mar-cada per la pèrdua progressiva dels grans mestres de lapostguerra, com Espriu, Foix, Pere Quart o Vinyoli. Hom hacontinuat cultivant una poesia de caràcter experimental,relacionada amb les avantguardes històriques, amb refe-rents com Palau i Fabre, Foix i, sobretot, l’obra de JoanBrossa, que a partir de l’edició de Poesia rasa, el 1970, ocu-pa un lloc central en la poesia catalana contemporània.Probablement, però, la línia estètica predominant en la poe-sia catalana de les dues últimes dècades del segle XX sigael realisme líric, que desenvolupa diverses possibilitats dela poesia postsimbolista. La influència de la poesia de JoanVinyoli ha estat decisiva en la constitució d’aquest correntestètic.

Al llarg de la dècada dels huitanta van aconseguir la madu-resa artística poetes com Feliu Formosa, Joan Margarit, Nar-cís Comadira, Francesc Parcerisas i Pere Gimferrer. Pere Gim-ferrer, que el 1981 va reunir en Mirall, espai, aparicions elsseus quatre primers llibres de poesia catalana, ha publicatllibres de gran valor com El vendaval (1989) i La llum (1991).

Per la seua banda, Feliu Formosa també va recollir l’any2004 tota la seua obra poètica en un nou volum, Darrere elvidre. Poesia 1972-2002. La seua poesia està basada en unavasta cultura, un realisme existencial i la influència de Ga-briel Ferrater.

La poesia de Francesc Parcerisas ha evolucionat des del rea-lisme crític dels primers llibres fins als models d’una poesiad’actitud moral davant de la quotidianitat. Obres com L’edatd’or l’han convertit en un dels representants més sòlids de



150


l’anomenada poesia de l’experiència. Finalment, Narcís Co-madira ha tendit, a través d’un rigor mètric i lingüístic pro-gressiu, envers les formes clàssiques, la contemplació, la re-flexió i la ironia.

L’aparició de noms nous en la poesia catalana, sobretot alvoltant dels premis literaris, va començar a tenir un certressò circa la meitat de la dècada dels huitanta. D’alesho-res ençà s’han donat a conéixer tota una sèrie de poetescom Vicent Alonso, Enric Sòria, Albert Roig, Enric Casasses,Isidre Martínez Marzo, Sebastià Alzamora o Manel Rodrí-guez-Castelló.

Una part d’aquesta poesia, tot i moure’s dins dels paràme-tres descrits, ha defensat un cert barroquisme vital i plan-tejaments volgudament heterodoxos. Dins d’aquesta línia,la poesia d’Enric Casasses ha adquirit una actualitat crei-xent. La seua obra mostra influències molt heterogènies(de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixe-ment i el Barroc). Casasses ha construït un circuit alternatiude recitació poètica i la seua obra, qualificada de psicodèli-ca, populista i romàntica, s’ha convertit, durant la segonameitat dels noranta, en un referent inexcusable.

�� La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un granressò social. Explica-ho i raona-ho.

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 1929-2003) és un delspoetes en llengua catalana més populars i llegits. A catorzeanys va començar a treballar al despatx d’una fàbrica tèxtilfins que en va haver de plegar el 1973 a causa d’una escle-rosi múltiple que va contraure pels volts de l’any 1970 i qued’aleshores ençà li va impedir moure’s i parlar amb norma-litat. La seua poesia, d’arrel autobiogràfica, transcendeix larealitat de l’àmbit de la seua malaltia i del temps històricconcret, i crea un paisatge interioritzat, d’una gran serenitat.

Els seus primers llibres de poemes, com El poble i La fàbrica,s’inclouen de ple en el corrent que s’ha anomenat realismehistòric; Martí i Pol hi descriu un món que coneix bé permitjà de procediments com l’inventari o la crònica. El con-trast entre la descripció de la vida de l’obrer, que es desen-volupa en condicions molt dures, i el tractament humà,d’una gran tendresa, amb què el poeta es refereix a les per-sones concretes, a voltes amb noms i cognoms, que formen«la seva gent», és una de les característiques més originalsd’aquesta poesia, expressada amb un llenguatge directe iassequible.

La irrupció, la progressió i l’estabilització de la malaltiaqueden fortament reflectides en la seua obra de la primerameitat dels anys setanta. L’objecte de la seua poesia, fins al1975, s’interioritza; ara s’imposen la solitud, l’angoixa, unacerta presència de la mort, i el poeta defineix un món re-duït i tancat, l’únic que percep com a possible en les novescircumstàncies que li toca viure.

D’aquesta dura experiència interior n’ix amb un nou vita-lisme paral·lel al que viu la societat catalana amb la recu-peració de les llibertats polítiques. També diversos ele-ments autobiogràfics —la mort de la seua dona— faran

aquesta etapa més complexa. Com a contrast, un nouamor, un segon matrimoni i una nova estabilitat en la seuavida són els motius d’Els bells camins. En aquest context derepresa vital al final dels anys setanta també es publica unllibre de poesia amorosa molt reconegut dins de la seuaobra: Estimada Marta. A mitjan anys huitanta s’inicia la dar -rera etapa del poeta, que és una nova mirada interior, en laqual Martí i Pol s’acara amb el pas del temps i la proximitatde la vellesa.

En els llibres que publica durant els anys noranta la poesiade Martí i Pol presenta un nou tombant, definit pel des-concert, el desencís i la inseguretat. Ara bé, aquesta sensa-ció de desconcert no és només personal, tant en Un hivernplàcid (1994) com en el Llibre de les solituds (1997) derivatambé de la reflexió sobre la vida col·lectiva del país, sobreels esdeveniments d’ordre social i polític coetanis. I aquí eldesencís del poeta torna a esdevenir crític, lluny d’abando-nar-se a la resignació o a la passivitat.

La difusió que, de manera progressiva, ha aconseguit l’obrade Miquel Martí i Pol l’ha convertit en un fenomen únicd’estimació popular en la poesia catalana del final del se-gle XX. Aquesta estimació i popularitat s’expliquen perquèla poesia de Martí i Pol és essencialment comunicativa i elseu món metafòric defuig l’hermetisme. D’altra banda, lasinceritat de la seua veu poètica, i l’experiència biogràficaque comunica, són unes altres raons importants per acomprendre per què la poesia de l’autor ha obtingutaquest ressò. En aquest interés hi ha tingut un pes innega-ble la interpretació que, d’una part de la seua obra, n’ha fetel cantant Lluís Llach, si bé, per damunt de tot, cal atribuir-lo a la calidesa dels seus poemes, en els quals l’amor, l’ex-periència moral individual i col·lectiva o la convivènciaamb la greu malaltia que va patir són presentats amb unllenguatge que sol defugir l’artificiositat.

�� Descriu la renovació teatral del període que va desde la postguerra fins als anys 70.

Després de la Guerra Civil i amb la implantació del règimfranquista, el teatre en llengua catalana va ser prohibit delsescenaris professionals i va viure absolutament descon-nectat de les línies més innovadores del teatre europeu inord-americà fins al final de la Segona Guerra Mundial. A partir del 1946, el teatre català va reprendre les seues ac-tivitats en règim professional i de manera pública tot con-reant els models i les formes dramàtiques més tradicionalsdel repertori de preguerra.

Josep Maria de Sagarra va procurar plantejar en La fortunade Sílvia (1947) i en Galatea (1948) conflictes actuals de cai-re moral, en què la guerra europea té un paper determi-nant com a desencadenant del desenvolupament psicolò-gic dels personatges. La proposta de renovació de Sagarrava ser desestimada per la crítica i el públic, i es va veureobligat a retornar a les formes dramàtiques del passat, alspoemes dramàtics i a les comèdies de costums. El gran èxitde Sagarra en aquella època es va produir amb La feridalluminosa (1954), obra escrita en prosa en què tractava la



151


hipocresia religiosa, el pecat i el perdó cristià des d’unaperspectiva sentimental i lacrimògena.

Al llarg de la segona meitat dels anys cinquanta i la primeriadels seixanta, la renovació va provenir de fronts i plataformesdiferenciats dels estrictament professionals o comercials.Cal esmentar, en primer lloc, les aportacions de textos tea-trals d’alguns escriptors, com Josep Palau i Fabre o LlorençVillalonga. En segon lloc, es van fundar plataformes tea-trals creades al marge de l’escena professional i oficial coml’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) i l’Escola d’ArtDramàtic Adrià Gual (EADAG). L’ADB es va crear amb l’ob-jectiu de tornar a connectar el teatre català amb els cor -rents dominants de la literatura europea contemporània. A més, va afavorir la promoció o descoberta de Joan Oliver,Salvador Espriu, Joan Brossa, Manuel de Pedrolo o BaltasarPorcel, entre altres. Destaca l’estrena de la Primera històriad’Esther, d’Espriu, i d’Or i sal, de Joan Brossa, que va repre-sentar el primer intent seriós de donar a conéixer l’obrad’un poeta que des del 1945 havia escrit nombroses pàgi-nes d’un projecte de «Poesia escènica», basat en l’acció i elmoviment.

Al seu torn, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, dirigida perRicard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, va promoure unanova concepció professional i una determinada adscripcióètica i estètica relacionada amb Brecht i el teatre èpic, queSalvat havia importat d’Alemanya. A més, va afavorir el nai-xement i el desenvolupament posterior del teatre inde-pendent, que defensava una concepció del teatre com ainstrument de lluita amb una gran capacitat d’irradiaciósocial i incidència política.

Els grups de teatre independent apareguts al llarg dels anysseixanta van aspirar a fer una renovació profunda del tea-tre de l’època i la van dur a terme desmarcant-se dels cir-cuits tradicionals, mitjançant la recerca i la creació d’unnou públic i la revalorització de les figures del director, del’escenògraf i de l’intèrpret.

Una altra instància que va contribuir a renovar el teatre ca-talà va ser la creació del premi Josep Maria de Sagarra, que,juntament amb altres premis, va servir de plataforma alsdramaturgs joves. Des del punt de vista estètic, hi havia uninterés generalitzat per part dels autors d’assimilar els cor -rents i les tendències vigents en el teatre europeu i nord-americà. Així, Una vella, coneguda olor, de Josep M. Benet iJornet, és deutora de la tradició realista dels teatres ameri-cà i espanyol de postguerra, mentre que un altre text delmateix autor, Berenàveu a les fosques, assumeix les tècni-ques brechtianes fins a les últimes conseqüències. Altresobres importants d’aquesta etapa del teatre català són Elretaule del flautista, de Jordi Teixidor, i Defensa índia de rei,de Jaume Melendres.

A la fi dels anys seixanta van tenir lloc uns canvis en la con-cepció del fenomen teatral, en una correspondència claraamb el que succeïa a la resta del món occidental. Es va pro-duir un protagonisme dels directors en detriment dels au-tors, i de l’expressió corporal i de la imatge en detriment

de la paraula, una expansió de les tècniques de treballcol·lectiu i un trencament de les fronteres entre sala i escena.Hi havia una tendència per l’espectacle: era l’època dels«muntatges». El concepte d’espai escènic substituïa els de-corats, i la caixa a la italiana va ser bandejada per un espaipolivalent, segons les necessitats de cada representació.

Hi va haver un seguit de grups que van protagonitzar mésdirectament la renovació del panorama teatral. Els Joglarsvan començar a actuar a partir de l’any 1962 i van ser se-guits per molts altres. Els Comediants es van aglutinar al’entorn de Joan Font a partir de l’any 1972, i han estat undels grups més innovadors, per la seua concepció d’un teatrebasat en la festa. Dagoll-Dagom va ser fundat per Joan Olléel 1974. El 1978, amb un nou equip dirigit per Joan LluísBozzo i Anna Rosa Cisquella, van iniciar una línia molt ori-ginal. De primer, van muntar Antaviana (1978), espectaclesobre textos de Pere Calders, i després una sèrie d’expe-riències de teatre musical, amb una finalitat més comercial,però mantenint un mínim rigor.

El 1976 va iniciar també les seues activitats el Teatre Lliure,cooperativa formada per un grup de professionals arribatsde diversos col·lectius del teatre independent. Sota la di-recció inicial de Pere Planella, Lluís Pasqual i Fabià Puigser-ver, el Teatre Lliure va desenvolupar des del començament,a la manera del Piccolo milanés, una política teatral basadaen el repertori universal.

El desenvolupament del teatre al País Valencià ha estat rela-cionat de manera molt directa amb la intervenció dels ger-mans Rodolf i Josep Lluís Sirera. L’accés dels Sirera als esce-naris va tenir lloc en el context del Centre Experimental deValència que, l’any 1970, n’estrena la primera obra, La pau(retorna a Atenes). Al cap de poc temps el centre s’escindíen dos grups, Carnestoltes i El Rogle. Aquest darrer era for-mat pels germans Sirera i Juli Leal, entre altres. Tots ells vanintervenir directament en el Manifest del Teatre Valenciàque va publicar el diari Levante el 5 de febrer de 1974. S’hireivindicava la necessitat d’un teatre actual, que tinguerapresent la lectura històrica de la tradició, la incorporaciód’autors clàssics i contemporanis universals, la normalitzaciódel llenguatge, i l’obtenció d’un suport econòmic i socialampli.

És dins d’aquest context que tenen sentit les activitats degrups com Carnestoltes, que va adaptar L’hort dels cirerersde Txèkhov i Jordi Babau (versió lliure del Georges Dandin)de Molière, o el Grup Pluja de Gandia, que va representar ElSupercaminal de Ximo Vidal i Sang i ceba, muntatge col·lec-tiu sobre la Guerra Civil.

El teatre de Rodolf Sirera s’ha caracteritzat per una recercaformal molt pronunciada, i per la incorporació d’elements irecursos expressius provinents d’altres mitjans de comunica-ció i d’altres tradicions teatrals. En són bons exemples L’as-sassinat del doctor Moraleda (1978), aproximació a l’am-bient de la narrativa i el cinema de l’anomenada «sèrienegra» a partir d’una història rocambolesca plena d’aven-tures, contada a través de múltiples episodis que en tren-



152


quen el procés lògic, o Bloody Mary Show (1979), on incor-pora elements del music-hall i del circ. En col·laboracióamb Josep Lluís Sirera ha escrit Homenatge a Florentí Mont-fort (1971) i la trilogia «La desviació de la paràbola», sobrela realitat social i política del País Valencià durant la Restau-ració: El brunzir de les abelles (1976), El còlera dels déus (1979)i El capvespre dels tròpics (1980). De tota manera, per da-munt de tot, Sirera ha demostrat un interés constant per lareflexió sobre el teatre. És el cas d’obres com Plany en lamort d’Enric Ribera (1975) o El verí del teatre (1978). El Planyestà muntat sobre una estructura musical, i consisteix enuna biografia imaginària, que es presenta des d’una dobleperspectiva: l’interior, que analitza el personatge d’una ma-nera gairebé freudiana; i l’exterior, en què es destaquen lescontradiccions socials i nacionals del personatge dins de lasocietat valenciana, a cavall de la república i la postguerra.

El verí del teatre proposa una reflexió sobre les relacions depoder entre els éssers humans, els límits de les convencionsen l’art i en la vida, i la moralitat o la immoralitat de l’actuacióhumana, entre altres aspectes. Posteriorment ha publicataltres obres com La ciutat perduda (1994), La caverna(1995), Silenci de negra (2000) i Raccord (2005). Ha estatguionista de sèries televises com Herència de sang i A florde pell.

Un altre dramaturg valencià destacat és Manuel Molins.Des del 1978 va començar a publicar algunes de les obresque havia escrit per al grup de teatre independent Teatre-Club 49, com Dansa del vetlatori (1978) i Quatre històriesd’amor per a la reina Germana (1981), que formen part d’unconjunt de set obres destinades a reflexionar sobre la his-tòria dels valencians. Centaures (1982) i Tango (1985) plan-tegen una altra constant de la seua escriptura: les formesque adopta l’opressió dels més forts sobre els més dèbilsen els entorns més quotidians. Ha publicat també, a més,entre altres obres, la Trilogia d’exilis (1999), Abú Magrib(2002) i Elisa (2003). En aquestes dues últimes obres tractael tema de la immigració.

�� Descriu lels aspectes més importants de l’obra teatralde Manuel de Pedrolo.

L’obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses ivariades de la literatura catalana contemporània. Amb mésd’un centenar de títols publicats, Pedrolo ha cultivat pràcti-cament tots els gèneres literaris (bàsicament la novel·la,però també llibres de versos, obres de teatre, contes i arti-cles) i ha treballat una gran multiplicitat de temes i tècni-ques. Com ha indicat Josep Iborra, «Pedrolo multiplica elstemes, les situacions i els personatges», perquè per a ell «lanovel·la és un instrument per a investigar les possibilitatsde l’home, les alternatives possibles, per tal de posar en evi-dència —de denunciar, en definitiva— el món real en quèl’home viu alienat, empobrit i reduït».

L’ambició del projecte narratiu de Pedrolo es mostra en lavoluntat de tocar tots els gèneres temàtics dins de la novel·la,i també per l’esforç d’introduir dins de la literatura catala-na les innovacions tècniques de la narrativa del segle XX.

Així, va escriure novel·la policíaca —Mossegar-se la cua, Jocbrut—, de ciència-ficció —Mecanoscrit del segon origen—,novel·la simbòlica, com Totes les bèsties de càrrega, i es vaacostar a diferents formes de realisme en novel·les comBalanç fins a la matinada, Cendra per Martina i M’enter ro enels fonaments.

L’obra més ambiciosa de Pedrolo és la sèrie «Temps obert».El protagonista de les onze novel·les d’aquest ciclenovel·lístic parteix sempre de la mateixa situació: DanielBastida és un xicot que viu amb els pares i els germans enuna casa del barri barceloní de Gràcia, que és bombardeja-da durant la Guerra Civil. Des d’aquest punt de partida, cadanovel·la de la sèrie explora diferents desenvolupamentsnarratius —que són diverses existències del protagonis-ta—, i ho fa amb una tècnica cada vegada diferent.

Manuel de Pedrolo va escriure entre el 1958 i el 1963 untotal de tretze obres teatrals centrades en la temàtica de lallibertat, analitzada des de diferents angles, i amb coinci-dències tècniques, formals i estilístiques que permeten re-lacionar-les amb l’anomenat teatre de l’absurd. En Cruma(1957), Pedrolo va plantejar el tema de l’autenticitat del’home des de premisses heideggerianes, segons les qualscom més autèntic és l’home, més incapaç es mostra de co-municar-se amb el món exterior. En Homes i No (1957) vatractar la rebel·lió d’una parella jove contra el conformismeheretat, i en peces com Situació bis (1958), Darrera versióper ara (1958) o L’ús de la matèria (1958) va reflexionar so-bre la llibertat des d’una òptica més genuïnament políticai social. Textos com Tècnica de cambra (1959) i Algú a l’altrecap de peça (1962) se centren sobre aspectes filosòfics delconeixement del món. Guillem-Jordi Graells ha asse nyalaten totes aquestes obres una sèrie de trets comuns: «Espaistancats fortament simbòlics i progressivament despullatsde referents realistes, comportaments quotidians peròsense servituds descriptives ni anècdotes ambientals, lògi-ca del llenguatge com a vehicle de la discussió teòrica i del’especulació, referències més o menys críptiques a la reali-tat sociopolítica envoltant, personatges arquetípics d’acti-tuds o idees més que de psicologies, atmosfera constantd’angoixa, inquietud, recerca o qüestionament».

Sorgit de la necessitat d’exposar una situació col·lectiva derepressió, el teatre de Pedrolo, per tal de burlar la censurafranquista, despulla el diàleg de qualsevol referència quepermeta localitzar-ne l’acció: les seues peces no tenen nigeografia ni història i defugen la reproducció anecdòticade la realitat; els personatges són símbols o encarnen acti-tuds que l’autor enfronta a situacions límit, des d’un plan-tejament existencialista.

L’aparició del teatre de Pedrolo va coincidir amb la del tea-tre europeu de l’absurd, en particular el de Beckett i Pinter.No obstant això, l’autor mateix va desmentir aquestparal·lelisme i va assenyalar que la seua obra és «massa co-herent, massa racional perquè el qualificatiu en qüestió liconvingui. La vida és absurda, això sí, i les situacions enquè es troben els meus personatges en pateixen; ells, però,



153


s’enfronten amb aquestes situacions amb una lògica forçarigorosa; el seu pensament vol introduir l’ordre en el des-ordre». Més que no el qualificatiu de teatre de l’absurd, Pe-drolo reivindicava per a la seua obra el de teatre de l’abs-tracte.

Els temes de la mort i de la comunicació entre els homes,l’autenticitat, el sentit de l’existència i, sobretot, de la lliber-tat, articulen la seua obra dramàtica. Ell mateix comentavaque el seu teatre «sempre donava voltes entorn del mateixproblema. L’examina, o el presenta, des d’angles diferents i,per tant, hi va profunditzant, però el problema sempre és,fonamentalment, el de la llibertat».

� Descriu les característiques bàsiques de l’escripturateatral actual.

A partir del 1975 i durant ben bé deu anys la feina i la fun-ció de l’autor teatral es van diluir en la construcció espec-tacular col·lectiva. El teatre es desentenia de la paraula dra-màtica, de tot allò que fera pudor de literatura. Elsprotagonistes eren ara els directors, l’expressió corporal i laimatge, i les tècniques de treball col·lectiu. En aquest con-text, grups com Els Joglars, que havien iniciat la seua llargatrajectòria el 1962, es consolidaven com a companyia his-tòrica i, alhora, altres agrupacions s’organitzaven precisa-ment en aquesta etapa. Entre altres, Els Comediants, queva nàixer l’any 1972, i Dagoll-Dagom, l’any 1974. Una micamés tard es van fundar altres companyies com La Cubana iLa Fura dels Baus. La part més innovadora del teatre degrup ha estat protagonitzada per aquesta última.

Cap a la fi dels huitanta, però, aquest estat de coses va començar a canviar. El Lliure va estrenar textos de Benet iJornet i altres autors; el Centre Dramàtic, de Rodolf Sirera oJosep M. Muñoz Pujol. I van començar a aparéixer tot unseguit de dramaturgs nous: Sergi Belbel, Jordi Galceran,Lluïsa Cunillé, Josep Pere Peyró o Lluís-Anton Baulenas. El fenomen de «recuperació del text» té una correspon-dència clara en l’àmbit europeu. La paraula es revaloritzacom un element clau de la representació teatral, per la ca-pacitat que té d’abstracció, d’organització d’imatges i, so-bretot, d’acció. Ara bé, la producció d’aquests nous autorsja no tindrà res a veure amb la producció dels anys ante-riors, ni amb la pròpia tradició dramàtica. S’imposen nousmodels, molt diversificats, com Samuel Beckett, Harold Pin-ter, Thomas Bernhard o David Mamet. En l’escena catalanaaquesta renovació del teatre de text ha estat protagonitza-da en bona part per l’evolució de Benet i Jornet. La seuaobra té el mèrit d’haver sabut connectar amb les novesformes d’escriptura, i això fins al punt d’esdevenir pràctica-ment l’únic punt de referència autòcton per als nous dra-maturgs més joves. S’ha d’esmentar també el fenomen deles sales alternatives. Una, la Sala Beckett de Barcelona, haassumit la responsabilitat d’educar i projectar els nous dra-maturgs autòctons. Dels tallers de dramatúrgia impartitsper José Sanchis Sinisterra en aquesta sala, han sorgit lesveus més sòlides del panorama dramatúrgic actual, comLluïsa Cunillé.

Aquesta recuperació del dramaturg està marcada per l’emergència d’un nou tipus d’autor teatral. Es tracta d’unautor que s’implica plenament en el procés creatiu de l’es-pectacle, sovint desdoblant-se en intèrpret o en director.Ja no és l’escriptor que elabora un text literari que després,i al seu marge, serà concretat per un escenificador, sinól’autor dramàtic, veritable home de teatre, plenament invo-lucrat en la creació de l’espectacle, que s’implica en tot elprocés de producció. En la dramatúrgia catalana actualconstatem l’emergència d’aquesta nova tipologia autoral:autors que no s’han quedat en la faceta purament textual,sinó que alhora dirigeixen, com Sergi Belbel o Lluís-AntonBaulenas. I encara hi ha els qui escriuen, interpreten i diri-geixen els seus espectacles, com Josep Pere Peyró o CarlesAlberola. Aquest últim, al costat de Toni Benavent, va fun-dar el 1994 la companyia Albena Produccions, amb la qualha muntat les seues pròpies obres. Entre la seua producció,fonamentalment de caràcter humorístic, destaquen Besos(1999), Mandíbula afilada (2001) i, en col·laboració amb R. García, Spot (2003).

De tots aquests autors nous, l’exemple més significatiu, perla seua producció i la projecció exterior, és Sergi Belbel(1963), en aquests moments l’autor català i hispànic viumés representat a Europa. Des de les seues primeres obres,en què la influència de Samuel Beckett i del minimalismees va traduir en productes abstractes i essencialitzats, Belbelha progressat envers la reproducció més realista de la nostrasocietat, especialment de la violència oculta en les nostresactituds i en les nostres accions quotidianes. Entre lesseues obres cal destacar Tàlem (1990), Després de la pluja(1992) i La sang (1998). La meteòrica ascensió de Belbelcom a autor teatral s’atribueix a la tria d’arguments quoti-dians tractats des d’una òptica peculiar que combina drama-tisme i humorisme, i també a l’agilitat dels seus diàlegs i al’eficaç estructura de les peces, aspectes que tenen molt aveure amb la seua doble condició d’autor i director escènic.

Lluïsa Cunillé representa una de les veus més personals detota la nova dramatúrgia catalana. El seu és un teatre d’in-vestigació que capgira les categories dramatúrgiquesusuals: suspén les referències de situació i renuncia a undiàleg que faça progressar l’acció. Es tracta d’un nou tipusde diàleg, fragmentari, repetitiu i obert, ple de dubtes i si-lencis, en una tendència anomenada «poètica de la sos-tracció». Com ha escrit José Sanchis Sinisterra, «la particu-lar art poètica que regeix la composició de tot el teatre deCunillé opera precisament per atenuació, per eliminació,per omissió. […] Hi ha una mancança fonamental que rela-tivitza i suspèn el sentit i fa impossible l’inequívoc, el queés transparent, explícit, el que és obvi. A partir d’aquestaomissió, la quotidianitat més familiar s’omple d’esquerdesper on sorgeix el sinistre». De fet, les trames de Cunillé sónpràcticament immòbils, irrellevants, i els conflictes, alta-ment ambigus o directament insignificants. Cunillé situa elconflicte més en l’espectador que no en la faula, i la tensióapareix en les expectatives no tancades, en els enigmessense resoldre i en els signes buits.



154


La majoria dels nous autors investiguen en la superfíciedel llenguatge per tal de definir petites batalles o estratè-gies de poder. Aquesta confrontació ha estat dirigida apresentar, sobretot, temàtiques d’abast individual (la criside la parella, la incomunicació, la soledat, la malaltia o l’en-velliment), però també d’abast col·lectiu (la violència, el ra-cisme o la marginalitat).

Un dels fenòmens que més ha contribuït a difondre el tea-tre català ha estat la capacitat d’adaptació a espectaclesdiversos, pròpia de la cultura d’una societat postindustrial.Autors com Belbel, Benet i Jornet o Sirera han escrit tambémusicals, guions per a les sèries de televisió o comèdies, ungènere que, per la capacitat que té de barrejar registres iestils, s’ha revelat cada vegada més apte per a transmetreels plantejaments i els dubtes de la nostra època.

� Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet ila seua relació amb el món audiovisual.

El 1964 va començar una nova etapa per al teatre catalàamb l’estrena d’Una vella, coneguda olor de Josep M. Beneti Jornet i, uns quants anys més tard, el 1971, amb l’estrenaen circuit comercial d’El retaule del flautista de Jordi Teixi-dor. Era la confirmació de l’existència d’un grup d’autorsjoves que volien fer un teatre diferent. No actuaven aïllats,perquè una trama complexa d’altres professionals s’esforça-va en la mateixa direcció. A les Illes Balears i, sobretot, al PaísValencià es vivien fenòmens semblants, a l’entorn d’inicia-tives com les del Centre Experimental del Teatre i d’autorscom Rodolf Sirera.

Les primeres obres de Benet i Jornet, emmarcades en la re-novació proposada per grups com l’Agrupació Dramàticade Barcelona, s’insereixen en els postulats del realisme his-tòric. Així, l’escena d’Una vella, coneguda olor (1963) se si-tua en un conjunt de cases del barri vell de Barcelona, du-rant l’estiu del 1962. Aquesta base realista del teatre deBenet i Jornet va ser progressivament reformulada permitjà de l’experimentació formal. Marc i Jofre o els alquimis-tes de la fortuna (1966-1968) va produir una ruptura ambels textos anteriors, ja que oferia una nova proposta teatralque incorporava elements de diferents gèneres de con-sum, com ara els tebeos, les novel·les de capa i espasa o elcinema. La investigació sobre les possibilitats dels recursosteatrals prosseguirà durant la dècada dels setanta. La des-aparició de Wendy (1973), Berenàveu a les fosques (1972) iRevolta de bruixes (1976) són alguns dels textos més repre-sentatius d’aquesta etapa.

Berenàveu a les fosques (1972) reprenia el teatre realista iassimilava la influència de Bertolt Brecht per a analitzar crí-ticament la realitat de la postguerra. Segons Xavier Fàbre-gas, «és un drama realista, naturalista a estones, escrit sen-se concessions […]. És a través d’uns quants individus queBenet i Jornet ens narra què ha estat la petita classe mitja-na barcelonina, vençuda i desorientada, perduda la cons-ciència del seu origen menestral i proletari i emmenadaenvers uns somnis que han d’acabar per disgregar-la i, endefinitiva, per destruir-la».

La mala recepció d’aquest treball el va dur a un teatre mésimaginatiu, que es va concretar en La desaparició de Wendy.En aquesta obra, que planteja una reflexió sobre el teatreamb clars ressons autobiogràfics, se citen records de la in-fantesa, lectures, pel·lícules i personatges de la mitologiapopular, elements que ja havia assajat en els seus primerstextos curts, adreçats al públic infantil, però que aquí apa-reixien per primera vegada situats en un context clara-ment adult.

En Revolta de bruixes la trama transcorre en diferents ac-cions paral·leles en un mateix espai escènic i l’anècdotaquotidiana adquireix connotacions simbòliques. Benet hiplanteja un dels temes crucials del seu teatre: el conflicteentre el compromís, la realitat i la raó, d’una banda, i la por,l’evasió i la fantasia, de l’altra. En El manuscrit d’Alí Beí(1985) va reprendre un altre tema central de la seua dra-matúrgia: la insatisfacció humana i el somni d’una utopia.

Paral·lelament a aquestes obres Benet en publica unes al-tres d’adreçades a un públic infantil o juvenil, com Taller defantasia (La nit de les joguines) (1970) i Helena a l’illa del ba-ró Zodíac (1975), algunes de les quals, però, també podenadreçar-se a un públic més ampli, com Supertot (1973) i Elsomni de Bagdad (1975); comença també una carrera benprolífica com a creador de guions per a sèries de televisió.D’aleshores ençà Benet i Jornet es mantindrà sempre fidela aquestes dues noves línies d’escriptura —teatre infantil itelevisió—, i les continuarà practicant, de manera regular,paral·lelament al que podríem anomenar la seua obra dra-màtica major.

Ai, carai! (1990), una comèdia en què Benet radiografia laseua generació, deixa pas a l’última fase de la seua produc-ció dramàtica, que va iniciar amb la publicació de Desig(1991). En aquest text el canvi d’orientació no afecta única-ment els temes, sinó també aspectes concrets de l’estèticateatral. Amb influències de Samuel Beckett, T. Bernhard,Harold Pinter i Sergi Belbel, Desig transcorre en un mónproper de cotxes, carreteres i segones residències, però im-precís quant a l’espai i el temps. En aquest escenari, quatrepersonatges, gairebé abstractes, mostren les seues dificul-tats per a comunicar-se i assumir les seues intimitats conflic-tives. «Els personatges s’hi mouen —ha escrit Carles Castella-nos— amb una aparent normalitat i hi encaren, des de lesposicions personals, la “crida” o les sol·licitacions del des-conegut (al·lucinació, misteri, projecció). Però entre el jopersonal, fet de records iniciàtics, adhesions i inseguretats,i aquest doble entorn, hi ha un sentit d’estrangeritat que elsporta a la construcció d’una paret de paraules i gestos ques’interposa entre ells, que engavanya qualsevol relació.»

En aquest canvi del teatre de l’escriptor va influir l’estretarelació personal i professional que es va establir, des de lafi dels huitanta, entre Benet i Jornet i un jove dramaturg idirector teatral, Sergi Belbel, que acabava de començar laseua carrera. Sergi Belbel es va encarregar de la posada enescena de Desig al Centre Dramàtic de la Generalitat deCatalunya, i a ell va dedicar Benet aquesta obra.



155


Desig configura, juntament amb Fugaç (1994), E. R. (1995) iTestament (1997), un cicle en què, al costat d’una renovacióformal, tècnica i estilística, l’autor reflexiona sobre els seustemes més personals. Fugaç és una obra encara més in-quietant que Desig. Perquè el desig que Fugaçmostra, sen-se amagar-lo ni recobrir-lo d’ambigüitats ni de misteris, ésel desig incestuós. E. R. recrea el món del teatre com a me-tàfora de l’existència i de les relacions humanes. En Testa-ment insisteix en l’herència com a única manera de com-batre l’angoixa existencial davant la mort i l’extinció, tantindividual com col·lectiva.

Durant aquests anys Benet ha mantingut la producció de te-atre infantil i juvenil amb El tresor del pirata negre (1983) i Lahistòria de Carlota quan se’n va anar a salvar el seu amic de lesmans de la dona de neu (1990-1991) i, alhora, ha ampliat i di-versificat la producció per al mitjà televisiu, amb sèries comPoble Nou (1992-1995), Pedralbes centre (1995), Rosa (1995-1996), Nissaga de poder (1996-1998), Laberint d’ombres (1998-1999) i Ventdelplà (2005). En El gos del tinent (1996) i Olors(2000) ha représ les preocupacions sobre la seua col·lectivitati en L’habitació del nen (2003), les més íntimes i personals.

Benet i Jornet és un dels pocs dramaturgs catalans de la seuageneració que ha modificat i transformat amb encert laseua trajectòria artística d’acord amb les inquietuds estèti-ques i polítiques més vitals de cada període en concret. Si enl’evolució estètica de Benet els primers referents van ser Ber-tolt Brecht, Antonio Buero Vallejo, Salvador Espriu, ArthurMiller, Eugene O’Neill i Tennessee Williams, hui en dia hosón Samuel Beckett, Thomas Bernhard, David Mamet, Hei-ner Müller o Harold Pinter. A més d’aquests dramaturgs, lapreferència de Benet per les expressions de la cultura po-pular que van nodrir la seua imaginació durant la joventuttambé ha influït el seu teatre. Les radionovel·les i els tebe-os (dels quals ha estat un col·leccionista àvid) han inspiratespecialment la concepció dels seus mons de ficció. L’inte-rés de l’escriptor per aquests gèneres populars l’ha portata tenir una predilecció clara pel melodrama, un model tea-tral que ha practicat, recreat i parodiat repetidament.

En Salamandra (2005), una de les seues últimes obres pu-blicades i una de les més riques des del punt de vista te-màtic, dos dels personatges, Claud i Travis, són realitzadorsde cinema. Claud és un director d’èxit especialitzat en me-lodrames de ficció. Travis, al contrari, és especialista en larealització de documentals. S’obri així un joc de perspecti-ves a través de la dicotomia Claud/Travis, ficció/realitat,melodrama/documental, que funciona com un mecanis-me que no sols al·ludeix al procés de creació, sinó quetambé dibuixa un retrat autoconscient de la personalitatartística de doble fil de Benet com a creador de melodra-mes per a la televisió i, alhora, com a dramaturg compro-més políticament i socialment.

�� Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en elcontext de l’època.

Joan Fuster (Sueca 1922-1992) és, sens dubte, l’assagistapeninsular més important de les generacions sorgides

després de la Guerra Civil. La seua obra, deixant de bandauna dedicació inicial a la poesia, es pot classificar en tresblocs:

a) Obres de temàtica humanística i general, com L’home,mesura de totes les coses, Diccionari per a ociosos o el Diari1952-1960. En aquests llibres Fuster tracta temes que vande la història a la política, passant pels aspectes més diver-sos de la vida cultural i quotidiana.

b) Obres destinades a reflexionar i investigar sobre la iden-titat col·lectiva dels valencians, com Nosaltres, els valenciansi Viatge pel País Valencià, llibres bàsics per al coneixementde la història, la cultura i els problemes d’identitat nacionaldel País Valencià.

c) Obres de crítica i d’història literàries: en aquest apartatdestaquen els estudis dedicats als clàssics medievals valen-cians com Ausiàs March, sant Vicent Ferrer o Roís de Corella,i també els dedicats a autors contemporanis com Pla, Espriuo Estellés.

A més d’aquesta varietat temàtica, l’assaig fusterià presentamoltes formes: l’article i el diccionari filosòfic, el diari, l’afo-risme i la monografia. De tota manera, els assaigs de Fusterresponen sempre a una mateixa actitud: la voluntat de com-prendre un fet, un problema, d’establir a partir d’aquest unexamen de consciència. Es tracta d’examinar, de tornar apensar tot el que sabem —o creiem saber— sobre qualsevoltema per tal d’aconseguir-ne una comprensió renovada iaprofundida. Ara bé, aquest examen no es tradueix en unaconfessió de caràcter personal o en una manera de fer lite-ratura més o menys íntima, sinó en una literatura d’ideesque es marca com a propòsit el desemmascarament defal·làcies i mistificacions, de la falsa consciència que ensfem de les coses i de nosaltres mateixos.

El conjunt de la producció literària de Fuster es constituíaviat en una referència estimulant de normalitat cultural pera la societat valenciana. I això, com ha escrit Josep Ibor ra,en un triple sentit: «En primer lloc, la massa de papers que enpocs anys va fabricar, corregia la fatalitat d’una literaturatradicionalment servida per “escriptors de diumenge”. Ensegon lloc, s’encarava amb una altra limitació, tradicional:la que feia gravitar la nostra literatura, bàsicament, sobre lapoesia. Fuster, amb els seus assaigs, donava, entre nosal-tres, carta de naturalesa a la prosa d’idees. Finalment, Fus-ter se servia d’una llengua que constituïa una altra pautanormalitzadora: va fugir d’un llenguatge artificiós, arcaic, iutilitzà una prosa clara, natural. I amb una llengua literàriacomuna a tot l’àmbit del català».

En Nosaltres, els valencians l’examen de consciència carac-terístic de l’assaig fusterià es va convertir en una interrogacióradical sobre els valencians com a col·lectivitat. El resultatd’aquest examen constatava un país provincià i desperso-nalitzat, que no té consciència de ser-ho i que prefereixviure del tòpic en comptes de plantejar-se la seua realitat.L’examen es prolonga en una investigació dels factors his-tòrics i socials que hi ha darrere d’aquest estat de coses i,



156


també, en una crítica de les insuficiències de la Renaixençavalenciana. Al mateix temps, Fuster utilitza la història comun mitjà de transformació de la seua societat i marca enaquest llibre les premisses a partir de les quals els valen-cians s’havien de plantejar el destí del seu país. Aquestaproposta es pot resumir com una voluntat d’enfocar la rea-litat valenciana d’una manera integral i radical. Integral,perquè plantejava la necessitat de la connexió amb els altrespobles de llengua catalana com una condició imprescindi-ble per a aconseguir la normalització lingüística i cultural.Radical, perquè enfocava aquesta realitat com un fet na-cional, no com una peculiaritat regional o folklòrica.

La influència de Nosaltres, els valencians, des que es va pu-blicar el 1962, ha estat profunda en la societat valenciana.El llibre de Fuster va actuar com un catalitzador sobre ungrup de joves, generalment universitaris, i va obrir pas auna acció cada vegada més decidida per a fer desaparéixerel provincianisme i construir una cultura nacional i moder-na al País Valencià. L’objectiu de crear una infraestructuracultural va ser assumit d’una manera conscient per ungrup d’intel·lectuals i de promotors ben nombrós. Van apa-réixer llibreries especialitzades en el llibre en català, comConcret Llibres, i editorials noves, com Tres i Quatre. El mo-viment nacionalista i cívic es va posar en marxa paral·lela-ment al cultural. A dinamitzar-lo i potenciar-lo va contri-buir l’arribada a la Universitat de València de molts jovesque venien dels pobles i que no havien perdut la llenguapròpia. També hi van arribar professors, com Reglà, Giralt,Tarradell o Dolç, que van influir i dirigir el treball intel·lec-tual dels joves amb més vocació. A partir de la dècada delssetanta l’editorial Tres i Quatre va començar a convocar elsPremis Octubre, que representaran la imatge d’un circuit li-terari plenament integrat amb Catalunya i les Balears.

�� Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajossobre la nostra realitat contemporània. explica-ho.

Joan Francesc Mira, traductor i novel·lista, és autor tambéd’una producció assagística abundant, constituïda bàsica-ment per articles publicats en diaris i publicacions periòdi-ques, que després han aparegut recollits parcialment envolum. Es tracta d’articles que solen partir d’una anècdota

de la vida quotidiana, adreçats al lector comú i redactatsamb un llenguatge no especialitzat o acadèmic, però literari.Els seus articles són un producte del columnisme d’opinió,que Mira ha practicat amb una gran regularitat. En els seusarticles hi ha —com ha assenyalat Josep Iborra— «un gustpel joc, per la ironia, per posar en evidència que es mira elstoros des de la barrera, més o menys divertit o indignat,però sempre disposat a organitzar una petita reflexió —vull dir sense grans pretensions— sobre el que veu directament o indirectament. I de fer-ho conversant ambel seu lector al qual vol implicar en la seua operació. En general fer-li veure que la nostra civilització s’acaba i queen comença una altra de nova».

Temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i elpoder, la creació i l’evolució de les identitats i dels símbolsque les formen, la importància de les llengües per a crear«consciència col·lectiva», i la possibilitat de manipular totsaquests elements en benefici d’interessos molt concrets,ocupen una part considerable dels treballs de Mira. L’eixgenèric d’aquestes reflexions és la complicada qüestió dela identitat i totes les conseqüències que se’n deriven, es-pecialment l’ús polític que se’n fa. Mira s’hi ha dedicat nodes d’una postura asèptica, sinó des del compromís amb elseu país i la seua cultura.

Com ha remarcat Jordi Sebastià, la majoria de les refle-xions de Mira sobre la importància dels símbols en la crea-ció de les identitats nacionals o sobre el paper de la llen-gua en el terreny del nacionalisme són vàlides per aqualsevol societat occidental. Com ell mateix ens recorda,tots vivim i ens identifiquem des d’una nació, i els meca-nismes de funcionament i els elements de conflicte queafecten les nacions —totes— són molt semblants. Una deles grans virtuts de Mira és demostrar, sempre amb unpunt d’escepticisme, que la problemàtica tan peculiar quevalencians i catalans tenim al voltant de la nostra condiciónacional no és tan diferent de la que pateixen molts altrespobles del món, fins i tot aquells que s’autoproclamen«normals» i que gaudeixen de tots els elements —bande-res, fronteres, reconeixement internacional…— que enprincipi els haurien d’assegurar una existència menys con-flictiva.



157

COMUNITAT VALENCIANA

ORIENTACIONS PER A RESOLDRE LES PAU

Aspectes de fonètica sintàctica

Anomenem fonètica sintàctica l’estudi dels sons des delpunt de vista del seu comportament en la cadena fònica—allò que se’n diu fonologia del mot, per oposició a la fo-nologia del so i a la de la frase—; en altres paraules, quès’esdevé quan l’element final d’una síl·laba o d’un mot en-tra en contacte amb l’element següent.

Alhora d’encarar aquest estudi, convé que distingim entreels fenòmens de contacte entre vocals i els que es pro-dueixen entre consonants.

1. Fenòmens vocàlics de contacte

Quan una paraula acabada en vocal entra en contacteamb una altra de començada també en vocal, poden esde-venir-se dos fenòmens:

a) Que una de les dues vocals en contacte desaparega. Ésel cas, com ara, de mà esquerra, on deixa de pronunciar-sela vocal àtona [m'ask'εra], o de deixe el poble, on les dues eses fonen en una de sola [d'ejʃelp'ɔβle]. Aquest fenòmen repel nom d’elisió.

b) Que una de les vocals siga i o u. En aquest cas la ten-dència és a formar un diftong amb la vocal amb què estàen contacte: el que us dic [elkewzð'ik], hi ha gent [j'adʒ'ent], pa i vi [p'aiv'i]. En aquests casos, parlarem de sinalefa.

2. Fenòmens consonàntics de contacte

Igual que ocorria en el vocalisme àton, en certs contextosel tret que oposa les parelles de fonemes deixa de ser dis-tintiu. És a dir, que es produeix una neutralització.

a) Oclusives. Ja saps que el tret que oposa bala i pala ésel de sonoritat/no-sonoritat en la bilabial oclusiva inicial.Ara bé, si aquestes oclusives inicials canvien de context,per exemple a posició final de paraula, la sonoritat deixade ser distintiva i p i b es pronunciaran sordes: arrap [ar'ap],àrab ['aɾap].

Paralelament, aquesta mateixa neutralització de la sonoritatal final de paraula també s’esdeve en la sèrie de les oclusi-ves,entre d/t (virtut [viɾt'ut], solitud [solit'ut]) i g/k (reg [r'ek],rec [r'ek]).

En posició final de síl·laba interior de paraula o en contacteamb una altra paraula començada per consonant, les oclu-sives es pronuncien sordes o sonores, segons si la con-sonant que segueix és sonora o no: tap gros [t'apgɾ'ɔs], tap trencat [t'aptɾeŋk'at]; got buit [g'ɔdb'ujt], got ple [g'ɔtpl'e];groc viu [gɾ'ɔgv'iw], groc fosc [gɾ'ɔkf'osk].

En contacte amb una altra paraula començada amb vocal,per regla general les oclusives solen pronunciar-se sordes:verb irregular [v'εɾpireɣul'aɾ], verd oliva [v'εɾtol'iva], parc obert[p'aɾkoβ'εɾt].

En resum, les oclusives en final de síl·laba es pronunciensordes si van seguides de pausa, de consonant sorda o devocal, i es faran sonores si van seguides de consonant so-nora.

b) Fricatives i africades. Pel que fa a les fricatives i les afri-cades, en posició final de paraula, només pot aparéixer lavarietat sorda: tuf [t'uf], gas [g'as], peix [p'ejʃ], goig [g'ɔtʃ]. Seguides de consonant, es pronuncien sonores o sordes,segons si la consonant que segueix és sonora o no: tuf pu-dent [t'ufpuð'ent], gas butà [g'azβut'a], peix net [p'ejʒn'et]. Encontacte amb una altra paraula començada amb vocal, lesfricatives i les africades es pronuncien sonores: tuf enorme[t'ufen'oɾme], gas obert [g'azoβ'εɾt], peix o carn [p'ejʒok'aɾn],raig X [r'adʒ'iks].

c) Nasals. Fixa’t en aquestes tres paraules:

cama /k'ama/ cana /k'ana/ canya /k'aɲa/.

Deus haver-te adonat que l’element que les fa canviar designificat és el fonema nasal, diferent en cada una.

En la nostra llengua, aquests tres fonemes nasals, que dife-reixen en el punt d’articulació (bilabial, alveolar i palatal,respectivament) es neutralitzen quan van seguits de con-sonant i adopten el punt d’articulació d’aquesta. Aquest ti-pus de neutralització s’anomena assimilació.

• Assimilació a bilabial: tren bala [tɾ'emb'ala].• Assimilació a labiodental: àmfora [a'ɱfoɾa], infern[iɱf'εɾn].

• Assimilació a alveolar: premsa [pɾe'nsa].• Assimilació a dental: comte [k'onte].• Assimilació a palatal: flam gelat [fl'aɲʤel'at], enllu-

menar [e'ɲʎumen'aɾ].• Assimilació a velar: ram gran [r'aŋgɾ'an], ben cuit[b'eŋk'ujt].

Nota: per a altres aspectes de fonètica, podeu accedir alDiccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l’AVL(www.avl.gva.es) i també descarregar en format PDF el do-cument normatiu L’estàndard oral del valencià, també del’AVL (www.avl.gva.es/PDF/Diccionari/Oral.pdf ). També esconvenient consultar La normativa ortogràfica del valencià(www.avl.gva.es/PDF/Diccionari/Ortograf.pdf ).



158



159



160



161



162

Opció A Text: Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant 1. Comprensió del text

Es donen suggeriments només sobre aquelles qüestions més complexes i que convé posar en comú entre tots els correctors.

a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text [1 punt: 0’5 pel tema; 0’5 per les parts] Tema: la solitud i la desorientació vital d’una jove dins un ambient de festa Parts bàsiques del text: text narratiu i descriptiu estructurat a l’entorn de dues unitats fonamentals, que coincideixen amb els dos paràgrafs. - Primer paràgraf (l. 1-10). Fets previs a l’arribada de la nit i de la revetlla. Els preparatius de la festa, la roba i els complements. Es presenten al lector dades sobre la situació personal i anímica de la protagonista: és dependenta en una pastisseria, no tenia ganes d’anar a la festa (s’hi deixa arrossegar per la Júlia), sembla que es deixa influir pels altres... - Segon paràgraf (l. 11-25). La protagonista i la Júlia arriben a la plaça on hi ha la festa. Es descriu la plaça adornada i el malestar que sent la protagonista malgrat l’ambient de diversió: aquesta troba a faltar el suport del pare i de la mare. De sobte sent que algú li demana de ballar.

b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies [1 punt] Resposta semioberta.

c) Identifica el registre al qual podem adscriure el text. Cal que fonamentes la resposta amb exemples extrets del text [0’5 punts: 0’25 per la identificació; 0’25 pels exemples] Registre formal literari. Tot i que el text prova de reproduir la manera d’expressar-se, fonamentalment, de la protagonista amb un recurs proper al monòleg interior, hi ha un grau alt d’elaboració formal del llenguatge; especialment per mitjà de les descripcions (d’objectes i detalls concrets i d’ambients); els paral·lelismes (la descripció de l’ornamentació de la plaça i la descripció de la roba de la protagonista; l’opressió que sent la protagonista a causa del vestit i el seu estat anímic); el·lipsi (s’introdueix un personatge nou només amb la reproducció directa i sobtada dels mots que aquest digué: “¿ballem”), etc.

d) Identifica la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen al text [0’5 punts: 0’25 per la tipologia; 0’25 pels exemples] Text narratiu (fragment d’una novel·la) amb elements descriptius. La particularitat del text rau en el fet que la narració es fonamenta en el curs del pensament de la protagonista.



163

2. Anàlisi lingüística del text

a) Identifica la pronunciació dels elements subratllats [1 punt: 0’25 per cada resposta correcta. Si contesten malament, descompta]

1. sonora 2. oberta 3. tancada 4. s’elideix

b) Digues el significat que adquireixen aquestes paraules o expressions al

text o indica’n un sinònim [1 punt: 0’25 per cada resposta correcta] 1. pinyols: ‘Part interna, llenyosa, d’un fruit carnós, que sol

correspondre a l’endocarpi. Un pinyol de préssec’ (DIEC2); llavors.

2. estrènyer: ‘Exercir pressió en costats oposats, tot al voltant, (d’alguna cosa)’ (DIEC2); comprimir

3. tant li feia dormir com no dormir: “li feia/ tenia igual”, “no li importava vetllar”

4. glop: ‘Porció d’un líquid que hom beu, que cap d’una vegada a la boca’ (DIEC2); trago és mot admès pel DIEC2.

c) Torna a escriure les frases següents substituint els elements subratllats

en cadascuna pel pronom feble adequat [1 punt: 0’25 per cada resposta correcta]

1. No en tenia ganes 2. Quan hi vam arribar (o arribar-hi) els músics ja tocaven 3. N’hi havia amb una bombeta a dintre 4. tot el sostre ho era

3. Expressió i reflexió crítica

En els apartats de Comprensió del text i d’Expressió i reflexió crítica, les respostes es valoraran més positivament si responen amb precisió la pregunta, expressen amb claredat i ordre les idees i els conceptes, es presenten ben estructurades (paràgrafs, sig-nes de puntuació, connectors discursius) i demostren un bon domini de la normativa gramatical i de l’expressió lèxica.

Si la redacció presenta errors gramaticals i d’expressió, es descomptaran 0’05 punts per error. Les faltes repetides no es comptaran (p.e.: del home/del home o Castello/Castello, 1 falta; però, del hort/del home o Castello/qüestio, 2 faltes). El descompte es farà per preguntes. Si en una pregunta el descompte per errors supera la puntuació de la pregunta, la puntuació serà 0.

a) La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]

b) Escriu un text de caracterítiques tipològiques similars al fragment de Mercè Rodoreda que has llegit més amunt. Pots prendre com a referència situacions personals, novel·les o contes que hages llegit, pel·lícues que hages vist. [2 punts]



164

Opció B Text: Joan Solà, “El noruec”

1. Comprensió del text

Es donen suggeriments només sobre aquelles qüestions més complexes i que convé posar en comú entre tots els correctors.

a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text [1 punt: 0’5 pel tema; 0’50 per les parts]

Tema: L’estandardització del noruec basada en el reconeixement de dues varietats Parts bàsiques del text:

-El primer paràgraf (l. 1-3): Breu presentació sobre el noruec i sobre els estudis sociolingüístics que se n’han ocupat.

Els altres paràgrafs del text segueixen l’eix cronològic dels fets que han afectat el procés d’estandardització del noruec: - El segon paràgraf (l. 4-15) exposa la situació del noruec des del segle XVI fins al XIX (ocupació danesa entre el s. XVI i l’any 1814 i divisió de classes). - El tercer paràgraf (l. 16-21) es refereix als intents d’estandardització durant el s. XX i inclou una mostra de les diferències que hi ha entre els dos models de noruecs. - El darrer paràgraf (l. 22-29) descriu amb dades el grau d’implantació actual dels dos models de noruec. b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies [1

punt] Resposta semioberta.

c) Explica la funció que fan al text la cursiva i les cometes [0’5 punts: podem puntuar amb 0’10 cada aspecte ben observat]

Cursiva - per a marcar mots d’una altra llengua citats dins un text en català (bokmål, nyrosk) - per a marcar el nom d’un periòdic (AVUI)

Cometes: - “ “: per a marcar una certa ironia o un ús aproximat dels mots (“clàssic”); per a reproduir una citació dins un text (“Fader [...]”). - ‘ ‘: per a introduir el significat o la definició d’un mot.

d) Identifica la tipologia textual especificant els trets corresponents que

apareixen al text [0’5 punts: 0’25 per la tipologia; 0’25 pels exemples] Text fonamentalment expositiu, tot i que pertany al gènere de les columnes d’opinió: observem que hi ha pocs elements de modalització i hi predominen els trets i l’estructura més aviat expositius.



165


a) Indica la pronunciació dels elements subratllats: [1 punt: 0’25 per cada resposta correcta. Si contesten malament, descompta]

1. sonora 2. tancada 3. sorda 4. oberta

b) Digues el significat que adquireixen aquestes paraules o expressions al text o indica’m un sinònim [1 punt; 0’25 per cada resposta correcta]

1. trets: ‘Qualitat significativa, característica’ (DIEC2); característica, particularitat

2. si fa no fa: aproximadament, més o menys 3. adherides: participi de adherir ‘Manifestar-se completament

d’acord amb una idea, una opinió, un dictamen, una doctrina, etc., associar-se a un acord’ (DIEC2); partidari.

4. mútuament: ‘De manera mútua’, ‘Recíprocament donat i rebut entre dues o més persones’ (DIEC2); recíprocament

c) Digues de quin tipus són les oracions subordinades que apareixen

subratllades en les construccions següents [1 punt; 0’25 per cada resposta correcta]

1. Relativa adjectiva especificativa 2. Substantiva d’infinitiu 3. Final 4. Substantiva




a) Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seu assajos sobre la nostra realitat contemporània. Explica-ho (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts] b) Quina és la situació del noruec que descriu el text? Què n’opines? Coneixes altres situacions semblants? Explica-ho (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]



166



167



168



169



170



171



172



173



174



175



176



177



178

Solucionari (Roig/Lienas)

Opció A

Text: Montserrat Roig, El cant de la joventut


Es donen suggeriments només sobre aquelles qüestions més complexes i que convé

posar en comú entre tots els correctors.

a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text [1 punt: 0‟5 pel tema; 0‟5 per les parts]

Tema: La recuperació de l‟autoestima i de la il·lusió de viure

Parts bàsiques del text: text descriptiu i narratiu estructurat a l‟entorn de tres parts.

- Primer paràgraf (l. 1-6). Descripció del personatge de la Maria, en què es

posa de manifest el seu pessimisme, el sentiment de culpa, la pèrdua d‟il·lusió en la seua

relació matrimonial, la situació econòmica precària, etc.

- Segon i tercer paràgraf (l. 7-18). Canvi de rumb en la percepció de les

coses. La Maria percep que la seua relació sentimental torna a adquirir vida i comparteix

amb el seu marit la il·lusió de planificar un viatge a “la terra de les girafes”. Les imatges

del fullet publicitari fan que s‟emocione pensant en les coses que veurà i compartirà amb

l‟home.

-Quart paràgraf (l. 19-26). Busquen la manera de pagar el viatge amb un

crèdit i l‟empenyorament de joies. La il·lusió del viatge, en contrast amb la primera part

del text, provoca que la Maria torne a estimar-se a si mateixa, que torne a sentir-se

estimada per l‟home, que tot torne a ser com abans, com quan era feliç.

b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies [1 punt]

Resposta semioberta.

c) Indica els recursos expressius de caràcter literari presents al text. [0‟5 punts: 0‟1

punt per exemple de recurs expressiu]

A títol orientatiu, en destaquem uns quants:

-Comparances per a crear un entorn negatiu: “com si fos una cambra resclosida”, “la

sang ... era com la brossa”, etc.

-Isotopia: paraules o expressions del primer paràgraf que contribueixen al pessimisme o

desànim (“mala olor”, “pudor”, “no entrava mai un raig de llum”, “no podia tenir fills”,

“no servia per a res”, “no hi havia ni diners ni amor”, etc.)

-Comparances per a crear un entorn positiu: “ulls com a agulles de cap”, “morro carregat

de paciència”, “lluents com la vaixella d‟una tsarina”, etc.

-Personificacions: “un groc que murmura”, “mercats que desperten pors i desvetllen

secrets”.

-Metàfores: “l‟olor”, “el cos ple de verdet”, “les cèl·lules de la tristesa”, “amb lentitud de

segles”, etc.

-Recursos sintàctics repetitius: per exemple, al darrer paràgraf, la coordinació

d‟estructures sintàctiques introduïdes per en (“somniava en”) dóna intensitat a les

emocions.

-Recursos lèxics repetitius: per exemple, al primer paràgraf, “pensava”, que marca l‟estat

emocional del personatge.



179

d) Identifica la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen

al text [0‟5 punts: 0‟25 per la tipologia; 0‟25 pels exemples]

Text descriptiu i narratiu (fragment d‟una novel·la). En el primer paràgraf es

descriu l‟estat anímic de la protagonista (ús preferent dels verbs en imperfet i

caracterització del personatge). El segon paràgraf és fonamentalment narratiu. També ho

és el tercer i les primeres línies del quart (ús preferent del passat perifràstic i enumeració

de les coses i de les accions que giren al voltant del viatge). En la major part del quart

paràgraf torna a predominar la descripció amb recursos expressius que posen de manifest

el canvi d‟estat anímic de la protagonista.


a) Identifica la pronunciació dels elements subratllats [1 punt: 0‟25 per cada resposta

correcta. Si contesten malament, cada error descompta 0‟25]

1. besava (línia 1): sonora

2. olor (l. 2): tancada

3. tots els (l. 5): sonora

4. brossa (l. 5): oberta

b) Indica a quins elements fan referència els pronoms febles subratllats i quina funció

sintàctica realitzen [1 punt: 0‟25 per cada resposta correcta]

1. Ho havien llegit en una revista (línia 2): fa referència a la situació que la besa l‟home. CD.

2. La besà al clatell com abans (l. 8): fa referència a la Maria. CD.

3. Després hi va veure els arenys del desert (l. 14): fa referència al fullet. CC.

4. fins i tot n’ignorava l’existència (l. 23): Fa referència a les girafes reticulades. CN.

c) Digues el significat que adquireixen aquestes paraules al text o indica’n un sinònim [1

punt: 0‟25 per cada resposta correcta]

1. embafador (línia 8): „Un menjar dolç o greixós, fer-se-li de difícil empassar‟; pesat.

2. empenyorà (l. 19): „Donar una cosa com a garantia de pagament d‟un deute‟; engatjà,

hipotecà.

3. pujava (l. 21): „Anar de baix a dalt, d‟un punt a un altre situat a un nivell més alt‟; muntava.

4. ignorava (l. 23): „No saber (alguna cosa), no tenir coneixement o notícia (d‟una cosa)‟;

desconeixia.


En els apartats de Comprensió del text i d‟Expressió i reflexió crítica, les respostes

es valoraran més positivament si responen amb precisió la pregunta, expressen amb

claredat i ordre les idees i els conceptes, es presenten ben estructurades (paràgrafs, signes

de puntuació, connectors discursius) i demostren un bon domini de la normativa

gramatical i de l‟expressió lèxica.

Si la redacció presenta errors gramaticals i d‟expressió, es descomptaran 0‟05 punts

per error. Les faltes repetides no es comptaran (p.e.: del home/del home o

Castello/Castello, 1 falta; però, del hort/del home o Castello/qüestio, 2 faltes). El

descompte es farà per preguntes. Si en una pregunta el descompte per errors supera la

puntuació de la pregunta, la puntuació serà 0.

a) Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual. (Extensió: unes 150 paraules)

[2 punts]



180

b) La planificació d’un viatge crea il·lusions. Elabora un text en què l’excusa de fer un

viatge et fa canviar l’estat d’ànim o eixir de la monotonia diària. (Extensió: unes 150

paraules) [2 punts]



181

Opció B

Text: Gemma Lienas, Diari blau de la Carlota


Es donen suggeriments només sobre aquelles qüestions més complexes i que

convé posar en comú entre tots els correctors.

a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text. [1 punt: 0‟5 pel tema; 0‟5 per les parts]

Tema: La por com a manifestació de la violència / Un diari per a un tema transcendental:

la violència de gènere

Parts bàsiques del text: sota la forma de diari personal, conté dues parts bàsiques.

-Primera part (línies 1-10): serveix de presentació del personatge que narra els fets

(la Carlota). Ens informa que escriu un diari personal i que viu amb sa mare. També ens

situa en una conversa telefònica amb sa tia Octàvia, que és el marc en què es

desenvolupa la segona part del text.

-Segona part (línia 11 fins al final): aquesta extensa part constitueix la conversa

entre el jo narratiu (la Carlota) i sa tia Octàvia sobre el diari. Pot subdividir-se en tres

subapartats:

a) Línies 11-13: anunci del tema del diari: la violència de gènere.

b) Línies 14-31: sa tia Octàvia li proposa que amplie el tema també a la violència

escolar, i raonen sobre aquest tema.

c) Línies 32-33: Carlota veu clar que hi ha connexions entre els diferents tipus de

violència: la intimidació/ la por hi fa un paper fonamental.

b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies. [1 punt]


c) Explica el registre lingüístic del text aportant-ne exemples. [0‟5 punts: 0‟25 per

l‟explicació; 0‟25 per exemples]

El text combina el registre estàndard, que és el propi de la llengua formal, amb expressions o

estructures sintàctiques pròpies d‟un registre menys formal. Aquesta combinació es deu al fet

que es tracta d‟una recreació d‟un diari personal en una obra literària. La part més formal es

correspon amb la secció del text en què ens presenta els fets (1-10). La resta del text, en què hi

ha una reproducció d‟una conversa, és la que inclou més elements informals, sovint associats

a la llengua oral. Exemples: “Oi, que sí”; “Ostres, Octàvia! Vols dir...?”; “Mmm. Sí. Bé,

continuem”; “Transparent!”.

d) Identifica la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen al

text. [0‟5 punts: 0‟25 per la tipologia; 0‟25 pels exemples]

Es tracta d‟un text que combina una part narrativa amb una part conversacional, dins d‟un

format de diari personal, tal com ens indica la data que encapçala el text (21 de setembre) i la

font d‟aquest fragment El diari blau de la Carlota. En la primera part narrativa, encara que té

alguna descripció, els fets van avançat des de l‟eixida de classe fins que parla per telèfon amb

sa tia Octàvia. En la part conversacional, es reprodueix un diàleg entre l‟Octàvia i el

personatge que actuava com a narrador, la Carlota.




182

a) Indica la pronunciació dels elements subratllats: [1 punt: 0‟25 per cada resposta

correcta. Si contesten malament, cada error descompta 0‟25]

1. faig senyals (l. 8): sorda

2. recorda (línia 8): oberta

3. dojo (l. 10): sonora

4. afecta (l. 15): oberta

b) A continuació, hem subratllat estructures sintàctiques. Indica el tipus d’oració

composta que representen i la funció sintàctica que realitzen. [1 punt]

1. en Marc i jo vivim amb ella per primer cop d’ençà que els pares es van separar (línia 2-3):

subordinada adverbial temporal. Complement circumstancial de temps.

2. com que a casa meva som molt civilitzats (ha, ha, ha), les dues excunyades han conservat

l’amistat (l. 6-7): subordinada adverbial causal (o interordinada causal). Complement

circumstancial de causa.

3. Em passa el telèfon mentre em recorda que és una trucada internacional, que val una

pasta, que paga l’Octàvia, que no m’enrotlli (l. 8-9): subordinada substantiva. CD.

4. i ara veuràs per què et proposo que incorporis el pinxisme (l. 28): subordinada substantiva

(interrogativa indirecta). CD.

c) Explica el significat que adquireixen aquestes expressions al text o escriu una

expressió equivalent. [1 punt]

1. val una pasta (línia 9): „Costa molts diners‟, „és cara‟. Val una picossada; Costa un renyó /

un ull de la cara, etc.

2. que no m’enrotlli (l. 9): „Que no parle gaire‟. Que no me’n passi / passe.

3. a dojo (l. 10): „En abundància‟. A manta; A cabassades.

4. Ostres (l. 16): „renec que mostra sorpresa‟. Osti, caram, redell, coi.


En els apartats de Comprensió del text i d‟Expressió i reflexió crítica, les respostes

es valoraran més positivament si responen amb precisió la pregunta, expressen amb

claredat i ordre les idees i els conceptes, es presenten ben estructurades (paràgrafs, signes

de puntuació, connectors discursius) i demostren un bon domini de la normativa

gramatical i de l‟expressió lèxica.

Si la redacció presenta errors gramaticals i d‟expressió, es descomptaran 0‟05 punts

per error. Les faltes repetides no es comptaran (p.e.: del home/del home o

Castello/Castello, 1 falta; però, del hort/del home o Castello/qüestio, 2 faltes). El

descompte es farà per preguntes. Si en una pregunta el descompte per errors supera la

puntuació de la pregunta, la puntuació serà 0.

a) Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món

audiovisual. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]

b) ¿Coneixes alguna novel·la, alguna pel·lícula o alguna situació real en què la violència

de gènere siga la protagonista? Redacta un text sobre aquest tema (Extensió: unes 150

paraules) [2 punts]



183



184



185



186



187

1

Solucionari (Valor/ Marí & Strubell) Opció A Text: Enric Valor, Cicle de Cassana. Temps de batuda, València: Ed. Tàndem Edicions, 1991, p. 38-39. 1. Comprensió del text

Es donen suggeriments només sobre aquelles qüestions més complexes i que convé

posar en comú entre tots els correctors. a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text [1 punt: 0’5 pel tema; 0’5 per les parts]

Tema: La maduresa d’una persona jove que assumeix responsabilitats laborals i familiars Parts bàsiques del text: s’estructura en tres parts. - Primer i segon paràgrafs (l. 1-12). Presentació del context temporal i espacial, de l’estat físic del protagonista i de la faena que aquest comença a fer. Descripció general de la fàbrica de calcer i del paisatge dins el qual es troba aquesta. - Tercer paràgraf (l. 13-21). El protagonista explica en què consistien les tasques que havia de fer en la secció de la fàbrica a què l’havien assignat. Ací es donen dades sobre l’organització rutinària de la faena, sobre la supervisió que exercien damunt d’ell altres operaris i sobre els materials amb què treballaven. - Quart paràgraf (1. 22-31). El protagonista reflexiona sobre el seu estat anímic. L’accés al món laboral en la fàbrica de calcer li genera sentiments contraris. D’una banda, una certa frustració, atès que la faena (rutinària, manual i en sèrie) no respon a les seues expectatives inicials i representa un canvi profund en la seua vida; d’una altra, se sent estimulat i encoratjat perquè pot col·laborar econòmicament al manteniment de la seua família, que es troba en una situació difícil. b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies [1 punt] Resposta semioberta. c) Identifica la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen al text [0’5 punts: 0’25 per la tipologia; 0’25 pels trets] És un text narratiu, amb elements descriptius (fragment d’una novel·la). Alguns trets remarcables d’aquesta mena de textos observables ací poden ser:

- El text presenta, en bona mesura, la seqüència narrativa: al primer i segon paràgrafs, hi ha el plantejament de la situació (hivern, una fàbrica de calcer); al tercer paràgraf, el nucli de la història (les tasques rutinària i en sèrie), i, al quart paràgraf, la conclusió (estat anímic en què es troba el personatge arran dels canvis laborals i personals). S’estructura a l’entorn del fil narratiu que va des de una visió general de la situació (localització temporal i espacial de l’acció) i continua descendint a un àmbit cada vegada més concret: la fàbrica de calcer, la tasca que hi fa el protagonista i l’estat anímic d’aquest. La narració recolza sobre la presentació de la nova situació laboral i personal del protagonista.

- Hi ha la veu del protagonista que narra l’acció. - Hi predomina l’imperfet d’indicatiu. - Hi ha personatges: el protagonista, l’operari que el supervisava, el vell

encarregat.



188

2

d) Identifica i justifica les marques de modalització del text. [0’5 punts: 0’25 per tret] Atès que el text narra com experimenta el protagonista els canvis laborals i personals que afectaven la seua pròpia vida, hi ha una notable modalització; cf. trets com ara els següents: - La situació és presentada segons una perspectiva subjectiva, personal, vivencial. - El text és narrat en primera persona. - Hi ha, sobretot, elements lèxics i fraseològics de caire valoratiu arreu del text.

Només com a exemples, es pot remarcar a) al primer paràgraf:

. “Érem en ple hivern, i jo tenia els meus peus que no sabia de qui eren: enfredorits, gelats [...]” (l. 1 i 2): presència explícita del pronom fort de primera persona, ús del possessiu seguit d’una part del cos, d’un fraseologisme de caràcter intensiu (‘tenia tant de fred que...’) i d’adjectius de caràcter valoratiu i en graduació de menys a més intensiu.

. “També em feien mal els dits tot agafant maldestrament la petita i esmolada ganiveta sense mànec i els senzills patrons de cartó duríssim [...]”: presència d’elements que remarquen la dificultat de la tasca que havien encomanat al protagonista i la duresa amb què aquest la vivia.

b) al segon paràgraf:

. “enormes sales”, “gent atrafegada” (l. 7), “màquines estranyes i sorolloses”, “confusió d’ordres (l. 8.), “atordidor empresonament” (l. 9), etc.: adjectius i noms que incideixen sobre la sensació de novetat i, en bona part, de rebuig o desorientació del protagonista dins la fàbrica; “em semblava”: verb d’opinió; “aconhortadora evasió” (l. 10), “llunyanies àrides” (l. 11), “una claredat de cel límpid i eixut” (l. 13): l’adjectivació mostra com percep el protagonista l’oposició entre la fàbrica (àmbit tancat i confús) per oposició al paisatge que albira per les finestres.

Etc.

2. Anàlisi lingüística del text a) Indica la pronunciació dels elements subratllats: [1 punt: 0’25 per cada resposta correcta. Si contesten malament, cada error descompta 0’25] 1. hivern (línia 1): oberta 2. disposades en (l. 3): sonora 3. plens de (l. 7): sonora 4. aleshores (l. 24): oberta b) Torna a escriure el primer paràgraf del text ajustant els temps verbals a

aquest inici de text: “Som en ple hivern...”. Subratlla els canvis que faces. [1 punt: 0’143 punts per cada canvi ben fet]

Som en ple hivern, i jo tinc els meus peus que no sé de qui són: enfredorits, gelats materialment, penjant de l’alta banqueta on sec davant una de tantes taules de la secció de tallat disposades en quatre rengleres paral·leles, a propòsit per a tallar-hi cuiro adobat i fi per a fer sabates. També em fan mal els dits tot agafant maldestrament la petita i



189

3

esmolada ganiveta sense mànec i els senzills patrons de cartó duríssim que em corresponen com a aprenent d’un ofici en la divisió del treball: el de tallador c) Digues el significat que adquireixen aquestes paraules o expressions al text o

dóna’n un sinònim. [1 punt: 0’25 per cada resposta correcta] 1. cercava (línia 10): ‘Assajar, provar, de trobar, de descobrir’. Buscava. 2. de tant en tant (l. 10): ‘Alguna vegada, a intervals’. A vegades, a voltes 3. gruixuts (l. 18): ‘Que té un gruix considerable’, ‘de molta grossària’. Grossos. 4. perícia (l. 15): ‘Pràctica, habilitat, en una art, en una ciència’. Habilitat, pràctica,

traça, bona mà



Si la redacció presenta errors gramaticals i d’expressió, es descomptaran 0’05 punts per error. Les faltes repetides no es comptaran (p. e.: del home/del home o Castello/ Castello, 1 falta; però, del hort/del home o Castello/qüestio, 2 faltes). El descompte es farà per preguntes. Si en una pregunta el descompte per errors supera la puntuació de la pregunta, la puntuació serà 0. a) Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor.

(Extensió: unes 150 paraules) [2 punts] b) Escriu un text de característiques semblants al que hem llegit ací, sobretot

quant al registre, la tipologia, els recursos expressius i la veu del discurs. Ha de dur com a títol: “El primer dia a la faena...”. Hi pots aprofitar experiències pròpies o de persones conegudes, altres textos que hages llegit, pel·lícules o la teua pròpia imaginació. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]



190

4

Opció B Text: Isidor MARÍ i Miquel STRUBELL , «Pròleg», dins Ignasi BADIA I CAPDEVILA,

Diccionari de les llengües d’Europa, Barcelona: “Diccionaris temàtics”, Enciclopèdia, 2002, p. 11-12

1. Comprensió del text Es donen suggeriments només sobre aquelles qüestions més complexes i que convé

posar en comú entre tots els correctors. a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text [1 punt: 0’5 pel tema; 0’5 per les parts]

Tema: la preocupació per la diversitat lingüística en un context de mundialització Parts bàsiques del text: s’estructura en les parts següents:

- Primer paràgraf (l. 1-3). S’introdueix ací el tema central del text: la preocupació per la diversitat lingüística en un context de mundialització.

- Segon paràgraf (l. 4-13). Comencen a concretar-se els motius d’aqueixa preocupació. En aquest paràgraf es fa una descripció breu de la situació de la diversitat lingüística arreu del món. Es posa l’èmfasi en el fet que la majoria de les llengües encara parlades al planeta tenen un nombre reduït de parlants i que aquests no disposen de mitjans per a assegurar la continuïtat dels seus idiomes i de les seues formes tradicionals de vida. La Declaració Universal de Drets Lingüístics (Barcelona, 1996) va nàixer amb la voluntat de col·laborar en la tasca de preservació de la diversitat lingüística.

- Tercer i quart paràgrafs (l. 14-21). Aquests dos paràgrafs posen l’atenció sobre la diversitat lingüística a Europa (no debades el text és un fragment del pròleg del Diccionari de les llengües d’Europa). Aquesta situació és una mica millor a Europa; tot i així, ací hi ha encara una majoria de llengües que no arriben a un estatus de plena normalització o es troben a punt de desaparèixer. Hi ha hagut avanços importants al nostre continent, com ara el reconeixement d’onze llengües oficials (almenys quan es va escriure aquest text) o la redacció de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries del Consell d’Europa.

- Cinquè paràgraf (l. 22-26). Aquest paràgraf actua com a conclusió del fragment: malgrat els avanços esmentats adés, cal que resolga la UE els desequilibris lingüístics que encara hi ha i que esdevinga efectiu l’article 22 de la seua pròpia Carta de Drets Fonamentals. b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies [1 punt] Resposta semioberta. c) Identifica la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen al text [0’5 punts: 0’25 per la tipologia; 0’25 pels trets] És un text argumentatiu i expositiu; cf., per exemple, els trets següents: - Adopta l’estructura d’aquest tipus de textos (introducció, motius o arguments i

conclusió): al primer paràgraf, hi ha la introducció, amb la presentació del tema: la preocupació per la diversitat lingüística en un context de mundialització; continua, entre el segon i el quart paràgraf, amb els arguments sobre els quals es fonamenta aquesta preocupació. Es tanca amb el cinquè paràgraf, que inclou una reflexió sobre



191

5

el camí que encara ha de recórrer el respecte efectiu de la diversitat lingüística a la UE.

- Es va d’un plantejament més general i mediat (la situació de la diversitat lingüística arreu de món) a un de més concret i immediat (la situació de la diversitat lingüística a Europa i la UE).

- Es forneixen arguments sobre els quals es fonamenta la preocupació sobre el futur de la diversitat lingüística (dades quantitatives i referents d’autoritat, com ara les declaracions de drets humans i lingüístics).

- Presenta caràcter argumentatiu en la mesura que, d’una banda, reconeix els avanços de la UE quant al respecte de la diversitat lingüística i, de l’altra, adverteix els aspectes en què encara cal millorar.

- El text convida a reflexionar sobre la diversitat lingüística en el context de la globalització.

d) Identifica el registre del text i justifica la resposta amb exemples [0’5 punts: 0’25 per

la identificació; 0’25 per exemples] Es tracta d’un registre de formalitat mitjana o mitjana-alta i en la varietat estàndard. El

text inclou elements, sobretot lèxics i fraseològics, característics d’aquest grau de formalitat; fins i tot, incorpora termes propis de l’àmbit d’especialitat (la sociolingüística): funcions sociolingüístiques (l. 17), multilingüisme (l. 19), llengües oficials (l. 19). Predomina al text el llenguatge denotatiu.


a) Indica la pronunciació dels elements subratllats [1 punt: 0’25 per cada resposta correcta. Si contesten malament, cada error descompta 0’25] 1. que assistim (línia 1): s’elideix 2. raons (l. 2): tancada 3. només unes (l. 4): sonora 4. compten (l. 5): tancada

b) Substitueix l’element subratllat a cada fragment pel pronom feble adequat [1

punt: 0’25 per cada resposta correcta] 1. No hi ha dubte que assistim a un interès mundial creixent per la diversitat

lingüística (línia 1): hi 2. [...] de les sis mil llengües que aproximadament es parlen avui al món, només

unes dues-centes compten amb més d’un milió de parlants (l. 4-5): hi 3. La diversitat lingüística depèn, doncs, en gran part, d’una constel·lació de petites

comunitats tradicionals (l. 6-7): en 4. Al continent europeu, la situació lingüística és molt més equilibrada (l. 14): ho

c) Digues el significat que adquireixen aquestes paraules o expressions al text o

dóna’n un sinònim. [1 punt: 0’25 per cada resposta correcta] 1. doncs (línia 7): ‘Denota la conseqüència o conclusió d’allò que precedeix’. Per

tant 2. vertiginosos (l. 8): ‘Que causa vertigen’, ‘extraordinàriament ràpid’. Accelerats,

molt ràpids, veloços 3. es troben a les portes de (l. 15-16): ‘Són molt prop de’. Quasi, gairebé; pròximes 4. tanmateix (l. 22): ‘De totes maneres’. Així i tot, tot i així, malgrat això




192

6

En els apartats de Comprensió del text i d’Expressió i reflexió crítica, les respostes

es valoraran més positivament si responen amb precisió la pregunta, expressen amb claredat i ordre les idees i els conceptes, es presenten ben estructurades (paràgrafs, sig-nes de puntuació, connectors discursius) i demostren un bon domini de la normativa gramatical i de l’expressió lèxica.

Si la redacció presenta errors gramaticals i d’expressió, es descomptaran 0’05 punts per error. Les faltes repetides no es comptaran (p. e.: del home/del home o Castello/ Castello, 1 falta; però, del hort/del home o Castello/qüestio, 2 faltes). El descompte es farà per preguntes. Si en una pregunta el descompte per errors supera la puntuació de la pregunta, la puntuació serà 0.

a) Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic. (Extensió:

unes 150 paraules) [2 punts] b) Escriu un text de característiques semblants al que hem llegit ací, sobretot

quant al registre, a la tipologia i als recursos expressius. Ha de dur com a títol: “Com podem preservar la diversitat lingüística i cultural?”. Cal que tingues en compte tot el que ja saps sobre aquesta qüestió i el contingut d’aquest mateix text. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]



193

COMISSIÓ GESTORA DE LES PROVES D’ACCÉS A LA UNIVERSITAT

COMISIÓN GESTORA DE LAS PRUEBAS DE ACCESO A LA UNIVERSIDAD

PROVES D’ACCÉS A LA UNIVERSITAT PRUEBAS DE ACCESO A LA UNIVERSIDAD

CONVOCATÒRIA: 2012 CONVOCATORIA: 2012

Assignatura: Valencià: llengua i literatura II Asignatura: Valencià: llengua i literatura II

BAREM DE L’EXAMEN: Comprensió del text: 3 punts; anàlisi lingüística del text: 3 punts; expressió i reflexió crítica: 4 punts.

Tria una d’aquestes dues opcionsOpció ALlig aquest text i respon les preguntes següents.

1

5

10

15

20

25

Abans d’obrir els ulls recordà el fum, primer el fum dels pots de gas que era de color gris com vapor brut o com quan cremen palla o herba encara humida i ascendia sense cap foc formant un nuvolet eixint de cada pot sobre l’asfalt i pujant dret amunt i obrint-se com un arbre o com un fong amb molts peus de bombes atòmiques minúscules que es trobaven i s’unien per dalt, no veia la gent que fugia dels pots, només veia el fum; després va recordar fums de colors que omplien l’escenari de la plaça de bous, vapors pesants que eixien d’algun lloc invisible, ondulaven i s’arrossegaven per terra, s’escampaven, i els músics i els cantants quedaven mig immergits en el bassal de núvols, ell no sabia si el gas o vapor era roig, verd i groc o si els colors canviants eren només un joc de llums, no ho havia vist mai, però era un fum lleuger, sorgia, s’escampava, se n’anava i tornava a sorgir amb un altre color; i després recordà fums que sí que coneixia, rostolls d’arròs a la marjal que cremaven fent cortines espesses de fumeguera blanca que ell contemplava aturat amb la bicicleta negra entre les cames una vesprada ennuvolada de tardor i el fum de palla s’estenia per la plana dels arrossars ja sense aigua, ocultava el reflex de l’estany de l’Albufera i els arbres del Saler, avançava cap al camí per on ell havia vingut i el cobria com una boira seca de gust aspre, [...].

Llavors va recobrar del tot els sentits i la consciència, va obrir els ulls i el que veia no era fum sinó una boira o entelament d’aigua entre les parpelles, va sentir un dolor intens al crani, es palpà el cos, i constatà que estava tot mullat, estés per terra, era de nit, i li plovia damunt de la cara.

“Es troba bé? Espere. No faça cap moviment.” Va sentir les veus molt de prop, una veu de dona i una d’home, com si els qui parlaven estigueren ajupits al seu costat, però no veia qui era. “Em sent? Pot contestar-me.”

“Eixugue’m els ulls, per favor”, va respondre. Unes mans femenines li van torcar l’aigua de les parpelles i del front amb un mocadoret de paper, i quan Salvador Donat va poder veure-hi clar s’adonà que eren les mans d’una dona policia, les mateixes que van recollir les seues ulleres de terra, no s’havien trencat, i li les van posar delicadament. Una jove amb uniforme blau, corbata, insígnia i gorra, agenollada a un costat del seu cap, i a l’altre costat, ajupit, el company masculí; si fa unes hores, quantes hores?, els guàrdies amb cascos i escuts pegaven amb fúria, ara dos policies també armats però només amb la pistola a la cintura li repetien que no moguera el cap, i la dona li passava suaument una mà pel bescoll i pel crani, li preguntava on sentia dolor, [...].

Joan Francesc MIRA, Purgatori, Barcelona, Proa, 2003, pàg. 177-178.

1



194

1. Comprensió del texta) Descriu el tema i les parts bàsiques del text. [1 punt]b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies. [1 punt]c) Indica cinc exemples de recursos expressius de caràcter literari presents al text. [0’5 punts]d) Indica a quina varietat geogràfica pertany el text i posa’n quatre exemples que ho demostren.

[0’5 punts]

2. Anàlisi lingüística del texta) Indica la pronunciació dels elements subratllats: [1 punt; resposta errònia: –0,25]

1. els ulls (línia 1): sorda o sonora?2. pots (l. 1): oberta o tancada?3. immergits (l. 7): sorda o sonora? 4. reflex (l. 13): oberta o tancada?

b) A continuació, hem subratllat estructures sintàctiques. Indica el tipus d’oració composta que representen i la funció sintàctica que realitzen. [1 punt]

1. i després recordà fums que sí que coneixia (línia 10)2. quan Salvador Donat va poder veure-hi clar s’adonà que eren les mans d’una dona

policia (l. 22-23)3. s’adonà que eren les mans d ’ una dona policia (l. 23)4. li preguntava on sentia dolor (l. 28)

c) Digues el significat que adquireixen aquestes paraules al text o indica’n un sinònim. [1 punt]1. s’arrossegaven (línia 6)2. eixugue’m (l. 21) 3. torcar (l. 21)4. bescoll (l. 28)

3. Expressió i reflexió críticaa) Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època. (Extensió: unes 150

paraules) [2 punts]

b) Com es desprén del text, els actes multitudinaris poden desembocar en situacions violentes. Explica algun cas que hages viscut o del qual hages sentit parlar, utilitzant una tipologia textual similar a la del text. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]

2



195

Opció BLlig aquest text i respon les preguntes següents.

1

5

10

15

20

25

29

La recuperació i dignificació d’una llengua amenaçada depèn de la voluntat positiva del col·lectiu dels seus parlants (i de les institucions amb què s’ha dotat el poble) i demana, en primer lloc, la concurrència tècnica de persones expertes en Lingüística i en Sociolingüística. En aquesta tasca de redreçament, caldrà avaluar l’estat de la llengua pel que fa al grau d’interferència en els diferents nivells del sistema (fonològic, morfològic, sintàctic i lèxic), també [...] caldrà disposar d’un mapa dels àmbits de presència de la llengua en el conjunt de la societat.

La planificació lingüística té com a comesa principal la confecció del corpus planing (‘planificació del corpus lingüístic’), que implica tota una sèrie de decisions sobre la normativització, i serà imprescindible considerar tot de factors relatius als dialectes i als registres a l’hora de dissenyar la varietat estàndard per a tota la comunitat lingüística. Quant als factors dialectals, serà necessari triar o bé la parla considerada “prestigiosa”, o bé la que tingui una base demogràfica més gran, o bé la de la ciutat més populosa (si no és que està greument interferida). Els lingüistes també es poden decidir per una solució composicional, de manera que l’estàndard reculli trets de dos o més dialectes. Pel que fa al registre, s’haurà de tenir present l’existència de materials escrits en temps passats i l’ús dels autors contemporanis, si n’hi ha.

La tasca de planificació haurà d’abastar tant la dimensió oral de la llengua com la seva representació escrita i, normalment, els lingüistes, en el seu treball de depuració, es veuran abocats a un veritable munt de problemes en el moment d’establir els criteris generals de l’estàndard i, sobretot, a l’hora de dictaminar i decidir sobre, potser, milers de casos puntuals. El resultat d’aquests treballs es concretarà, principalment, en una gramàtica i un diccionari normatius, i serà del tot imprescindible que les més altes instàncies científiques (acadèmiques, universitàries, etc.) les avalin amb la seva autoritat.

Posades aquestes bases, el redreçament d’una llengua només serà realitat si entren en joc les mesures pròpies de la política lingüística, que són a les mans de les institucions de govern i que es concretaran, d’una banda, en ajuts per a la normalització, però, sobretot en les disposicions legals apropiades i en els mitjans necessaris per a fer-les complir. La finalitat primordial d’aquesta política serà l’extensió de l’ús (cfr. Albert Bastardas, 1988 i 1991) en tots els sectors de la vida col·lectiva: les administracions, l’ensenyament, els mitjans de comunicació, les activitats culturals i esportives, el món del comerç, el de les finances i, en general, tot allò que afecti l’empresa i el treball.

Jesús TUSON, Introducció a la lingüística, Barcelona, Columna, 1994, pàg. 125.

3



196

1. Comprensió del texta) Descriu el tema i les parts bàsiques del text. [1 punt]b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies. [1 punt]c) Identifica la tipologia textual i especifica almenys dos trets característics d’aquesta tipologia

presents al text. [0’5 punts]d) Identifica el registre lingüístic i especifica almenys dos trets característics d’aquest registre

presents al text. [0’5 punts]


1. seus parlants (línia 2): sorda o sonora?2. lloc (l. 2): oberta o tancada? 3. expertes (l. 3): oberta o tancada?4. als factors (l. 10): sorda o sonora?

b) Torna a escriure les frases següents substituint els elements subratllats a cadascuna pel pronom feble adequat: [1 punt]

1. La recuperació i dignificació d’una llengua amenaçada depèn de la voluntat positiva del col·lectiu dels seus parlants (línies 1-2)

2. caldrà avaluar l’estat de la llengua (l. 4)3. serà imprescindible (l. 9)4. Els lingüistes també es poden decidir per una solució composicional (l. 13-14)

c) Digues el significat que adquireixen aquestes paraules al text o indica’n un sinònim. [1 punt]1. tasca (línia 3 i 16)2. dialectes (l. 9 i 14)3. triar (l. 11)4. abastar (l. 16)

3. Expressió i reflexió críticaa) Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual. (Extensió: unes 150

paraules) [2 punts]

b) Escriu un text de característiques semblants al que hem llegit ací, sobretot quant al registre, a la tipologia i als recursos expressius. Ha de dur com a títol: “La planificació i la política lingüística a casa nostra”. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]

4



197






BAREM DE L’EXAMEN:Comprensió del text: 3 punts; anàlisi lingüística del text: 3 punts; expressió i reflexió crítica: 4 punts.

Tria una d’aquestes dues opcions

Opció A

Llig aquest text i respon les preguntes següents.

1

5

10

15

Al mig d’una clariana, el cavaller veu el cos de la noia, que dorm sobre una llitera feta amb branques de roure i envoltada de flors de tots colors. Descavalca amb rapidesa i s’agenolla al seu costat. Li pren una mà. És freda. Té la cara blanca, com la d’una morta. I els llavis prims i morats. Conscient del seu paper en la història, el cavaller la besa dolçament. Immediatament, la noia obre els ulls, uns ulls grans, ametllats i foscos, i el mira: amb una mirada de sorpresa que de seguida (quan ha cavil·lat qui és i on és i per què hi és i qui deu ser aquell home que és al seu costat i que, suposa, la deu haver besat) es tenyeix de tendresa. Els llavis van perdent el to morat i, quan han reprès la vermellor de la vida, s’obren en un somriure. Té unes dents bellíssimes. Al cavaller no li sap gens de greu haver-s’hi de casar, tal com estipula la tradició. És més: ja s’hi veu, sempre de bracet amb ella, compartint-ho tot, tenint primer un nen, després una nena i en acabat un altre nen. Viuran una vida feliç i envelliran plegats.

Les galtes de la noia han perdut la blancor de la mort i ja són rosades, sensuals, per mossegar-les. Es posa dret i li allarga les mans, totes dues, perquè s’hi agafi i pugui posar-se dreta. I aleshores, mentre (sense deixar de mirar-lo als ulls, enamorada) la noia (feble d’haver passat tant de temps estirada) es posa dreta gràcies a la força dels braços masculins, el cavaller s’adona que (cosa de vint o trenta metres més enllà, molt abans que la clariana acabi per donar pas al bosc) hi ha una altra noia adormida, tan bella com la que acaba de despertar, igualment estirada en una llitera feta amb branques de roure i envoltada de flors de tots colors.

Quim MONZÓ, dins Vuitanta-sis contes, Barcelona, Quaderns Crema, 2001, pàg. 457-458.

1



198


presents al text. [0’5 punts]d) Identifica la veu o les veus del discurs que hi ha al text. [0’5 punts]


1. seu (línia 2): oberta o tancada?2. morta (l. 3): oberta o tancada?3. prims i morats (l. 3): sorda o sonora? 4. foscos (l. 5): oberta o tancada?

b) Torna a escriure el fragment del text que va des d’allà on diu “Al mig d’una clariana, [...]” (línia 1) fins a “[...] de tendresa” (l. 7). Fes-ho ajustant els temps verbals a aquest inici de text: “Al mig d’una clariana, el cavaller va veure el cos de la noia, que dormia [...]”. Subratlla els canvis que hi faces. [1 punt]

c) Digues el significat que adquireixen aquestes paraules al text o indica’n un sinònim. [1 punt]1. branques (línia 2)2. envoltada (l. 2)3. estipula (l. 9)4. aleshores (l. 13)

3. Expressió i reflexió críticaa) Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat

contemporània i amb quins recursos ho fa. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]

b) Escriu un text de característiques semblants al que hem llegit ací, sobretot quant al registre, la tipologia, els recursos expressius i la veu del discurs. Cal que aprofites i que transformes l’argument d’un conte tradicional, d’una pel·lícula o d’una novel·la molt conegudes. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]

2



199

Opció B


1

5

10

15

20

25

29

«La llengua la fa el poble, la fa l’escola, la fa el televisor, la fa el poeta, la fa el novel·lista, la fa el diari, i fins i tot la fan els lingüistes». Això ho va escriure Joan Fuster, amb més raó que un sant laic, ja fa unes quantes dècades. En cap altre àmbit d’ús lingüístic es fa més evident la sentència fusteriana que a la televisió, un mitjà que exigeix un(s) registre(s) lingüístic(s) basat(s) en les varietats pròpies del vernacle-col·loquial de l’àrea de cobertura del mitjà, però respectuoses alhora amb els usos estàndards i cultes de l’idioma. La televisió és, per definició, un mitjà de comunicació de masses. I els seus usos lingüístics han d’adequar-se, en primer lloc, a aquesta característica de màxima referència quantitativa.

L’estructura lingüística (interna) dels idiomes, com l’ús mateix, és heterogènia (diversa) i dinàmica (variable). L’edat dels interlocutors, l’ambient social en què viuen, l’ocupació, el sexe, la intencionalitat de la comunicació són factors que determinen, tant com la procedència geogràfica, la varietat lingüística que els usuaris fan servir. Ara bé: la variació i la diversitat lingüístiques als mitjans de masses han d’estar «sota control». El principi del modelatge implícit al mitjà així ho exigeix. Per això és tan important que la política lingüística dels mitjans de comunicació –la referida al seu estatus i també al mateix corpus lingüístic– es dissenye amb criteris estratègics que miren les necessitats comunicatives de tota la comunitat lingüística més enllà dels usos puntuals. La raó d’existir d’una varietat estàndard és precisament la intercomunicació entre tots els parlants de la comunitat lingüística, amb independència de la seua àrea lingüística (dialecte geogràfic), de la seua edat (dialecte històric), de la seua classe social o ocupació (dialecte social), etc. De fet, la varietat estàndard es pot definir com una varietat superadora de la diversitat: la varietat que pot ser utilitzada per tothom (per tothom que la necessite), en el moment i el lloc adequat. Però els mitjans de masses són, per definició, el lloc de realització de la varietat (més) comuna o llengua estàndard.

Per tal de complir el paper de varietat superadora de la diversitat, l’estàndard no solament ha de ser conegut (compartit) per tothom, sinó que ha de ser acceptat (sentit com a propi). La definició d’estandardització de Charles Ferguson així ho assenyala: «l’acceptació d’una varietat lingüística per a tota la comunitat lingüística com a norma supradialectal». Això dependrà, lògicament, del fet que complesca un paper funcional en la comunitat de parlants, que servesca per a alguna cosa a tothom. Ha de ser, per tant, una llengua comuna utilitària. Per això solem repetir que el model lingüístic de la televisió ha de ser «correcte, segons la norma i adequat a cada situació».

Toni MOLLÀ, «El model lingüístic oral: el cas de Canal 9 o el nivell (lingüístic) desnivellat»,revista Quaderns del CAC, núm. 28, maig-agost, 2007, pàg. 13-14.

3



200

1. Comprensió del texta) Descriu el tema i les parts bàsiques del text. [1 punt]b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies. [1 punt]c) Identifica i justifica cinc marques de modalització del text [0’5 punts]d) Identifica la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen al text. [0’5

punts]


1. poble (línia 1): oberta o tancada? 2. novel·lista (l. 1): oberta o tancada?3. més raó que un sant (l. 2): s’elideix o no s’elideix?4. més evident (l. 3): sorda o sonora?

b) Al text hi apareixen una sèrie de connectors textuals. Substitueix els casos següents per uns altres d’equivalents. [1 punt]

1. Ara bé (línia 12)2. De fet (l. 19)3. Però (l. 21)4. per tant (l. 28)

c) Digues el significat que adquireixen aquestes paraules al text o indica’n un sinònim. [1 punt]1. laic (línia 2)2. àrea (l. 5)3. procedència (l. 11)4. assenyala (l. 25)

3. Expressió i reflexió críticaa) Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la realitat contemporània.

Explica-ho. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]

b) Redacta un text en què valores fins a quin punt la televisió autonòmica valenciana compleix el criteri d’utilitzar un model lingüístic «correcte, segons la norma i adequat a cada situació». (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]

4



201






BAREM DE L’EXAMEN:Comprensió del text: 3 punts; anàlisi lingüística del text: 3 punts; expressió i reflexió crítica: 4 punts.


Opció A


1

5

10

15

Al mig d’una clariana, el cavaller veu el cos de la noia, que dorm sobre una llitera feta amb branques de roure i envoltada de flors de tots colors. Descavalca amb rapidesa i s’agenolla al seu costat. Li pren una mà. És freda. Té la cara blanca, com la d’una morta. I els llavis prims i morats. Conscient del seu paper en la història, el cavaller la besa dolçament. Immediatament, la noia obre els ulls, uns ulls grans, ametllats i foscos, i el mira: amb una mirada de sorpresa que de seguida (quan ha cavil·lat qui és i on és i per què hi és i qui deu ser aquell home que és al seu costat i que, suposa, la deu haver besat) es tenyeix de tendresa. Els llavis van perdent el to morat i, quan han reprès la vermellor de la vida, s’obren en un somriure. Té unes dents bellíssimes. Al cavaller no li sap gens de greu haver-s’hi de casar, tal com estipula la tradició. És més: ja s’hi veu, sempre de bracet amb ella, compartint-ho tot, tenint primer un nen, després una nena i en acabat un altre nen. Viuran una vida feliç i envelliran plegats.

Les galtes de la noia han perdut la blancor de la mort i ja són rosades, sensuals, per mossegar-les. Es posa dret i li allarga les mans, totes dues, perquè s’hi agafi i pugui posar-se dreta. I aleshores, mentre (sense deixar de mirar-lo als ulls, enamorada) la noia (feble d’haver passat tant de temps estirada) es posa dreta gràcies a la força dels braços masculins, el cavaller s’adona que (cosa de vint o trenta metres més enllà, molt abans que la clariana acabi per donar pas al bosc) hi ha una altra noia adormida, tan bella com la que acaba de despertar, igualment estirada en una llitera feta amb branques de roure i envoltada de flors de tots colors.

Quim MONZÓ, dins Vuitanta-sis contes, Barcelona, Quaderns Crema, 2001, pàg. 457-458.

1



202


presents al text. [0’5 punts]d) Identifica la veu o les veus del discurs que hi ha al text. [0’5 punts]


1. seu (línia 2): oberta o tancada?2. morta (l. 3): oberta o tancada?3. prims i morats (l. 3): sorda o sonora? 4. foscos (l. 5): oberta o tancada?

b) Torna a escriure el fragment del text que va des d’allà on diu “Al mig d’una clariana, [...]” (línia 1) fins a “[...] de tendresa” (l. 7). Fes-ho ajustant els temps verbals a aquest inici de text: “Al mig d’una clariana, el cavaller va veure el cos de la noia, que dormia [...]”. Subratlla els canvis que hi faces. [1 punt]

c) Digues el significat que adquireixen aquestes paraules al text o indica’n un sinònim. [1 punt]1. branques (línia 2)2. envoltada (l. 2)3. estipula (l. 9)4. aleshores (l. 13)

3. Expressió i reflexió críticaa) Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat

contemporània i amb quins recursos ho fa. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]


2



203

Opció B


1

5

10

15

20

25

29

«La llengua la fa el poble, la fa l’escola, la fa el televisor, la fa el poeta, la fa el novel·lista, la fa el diari, i fins i tot la fan els lingüistes». Això ho va escriure Joan Fuster, amb més raó que un sant laic, ja fa unes quantes dècades. En cap altre àmbit d’ús lingüístic es fa més evident la sentència fusteriana que a la televisió, un mitjà que exigeix un(s) registre(s) lingüístic(s) basat(s) en les varietats pròpies del vernacle-col·loquial de l’àrea de cobertura del mitjà, però respectuoses alhora amb els usos estàndards i cultes de l’idioma. La televisió és, per definició, un mitjà de comunicació de masses. I els seus usos lingüístics han d’adequar-se, en primer lloc, a aquesta característica de màxima referència quantitativa.

L’estructura lingüística (interna) dels idiomes, com l’ús mateix, és heterogènia (diversa) i dinàmica (variable). L’edat dels interlocutors, l’ambient social en què viuen, l’ocupació, el sexe, la intencionalitat de la comunicació són factors que determinen, tant com la procedència geogràfica, la varietat lingüística que els usuaris fan servir. Ara bé: la variació i la diversitat lingüístiques als mitjans de masses han d’estar «sota control». El principi del modelatge implícit al mitjà així ho exigeix. Per això és tan important que la política lingüística dels mitjans de comunicació –la referida al seu estatus i també al mateix corpus lingüístic– es dissenye amb criteris estratègics que miren les necessitats comunicatives de tota la comunitat lingüística més enllà dels usos puntuals. La raó d’existir d’una varietat estàndard és precisament la intercomunicació entre tots els parlants de la comunitat lingüística, amb independència de la seua àrea lingüística (dialecte geogràfic), de la seua edat (dialecte històric), de la seua classe social o ocupació (dialecte social), etc. De fet, la varietat estàndard es pot definir com una varietat superadora de la diversitat: la varietat que pot ser utilitzada per tothom (per tothom que la necessite), en el moment i el lloc adequat. Però els mitjans de masses són, per definició, el lloc de realització de la varietat (més) comuna o llengua estàndard.

Per tal de complir el paper de varietat superadora de la diversitat, l’estàndard no solament ha de ser conegut (compartit) per tothom, sinó que ha de ser acceptat (sentit com a propi). La definició d’estandardització de Charles Ferguson així ho assenyala: «l’acceptació d’una varietat lingüística per a tota la comunitat lingüística com a norma supradialectal». Això dependrà, lògicament, del fet que complesca un paper funcional en la comunitat de parlants, que servesca per a alguna cosa a tothom. Ha de ser, per tant, una llengua comuna utilitària. Per això solem repetir que el model lingüístic de la televisió ha de ser «correcte, segons la norma i adequat a cada situació».

Toni MOLLÀ, «El model lingüístic oral: el cas de Canal 9 o el nivell (lingüístic) desnivellat»,revista Quaderns del CAC, núm. 28, maig-agost, 2007, pàg. 13-14.

3



204

1. Comprensió del texta) Descriu el tema i les parts bàsiques del text. [1 punt]b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies. [1 punt]c) Identifica i justifica cinc marques de modalització del text [0’5 punts]d) Identifica la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen al text. [0’5

punts]


1. poble (línia 1): oberta o tancada? 2. novel·lista (l. 1): oberta o tancada?3. més raó que un sant (l. 2): s’elideix o no s’elideix?4. més evident (l. 3): sorda o sonora?

b) Al text hi apareixen una sèrie de connectors textuals. Substitueix els casos següents per uns altres d’equivalents. [1 punt]

1. Ara bé (línia 12)2. De fet (l. 19)3. Però (l. 21)4. per tant (l. 28)

c) Digues el significat que adquireixen aquestes paraules al text o indica’n un sinònim. [1 punt]1. laic (línia 2)2. àrea (l. 5)3. procedència (l. 11)4. assenyala (l. 25)

3. Expressió i reflexió críticaa) Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la realitat contemporània.

Explica-ho. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]


4



205

1

Solucionari (Monzó / Mollà) Opció A. Text de Quim Monzó


posar en comú entre tots els correctors.

a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text. [1 punt: 0’5 pel tema i 0’5 per les parts]

Tema: El trencament dels tòpics// La superació de les convencions Parts bàsiques del text: Paràgraf primer (l. 1-11): síntesi del conte tradicional de la “Bella dorment” i de l’esquema previsible d’una relació amorosa. Paràgraf segon (l. 12-18): es trenca l’estructura d’expectativa generada en la primera part. b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies.

[1 punt] Resposta semioberta. c) Identifica la tipologia textual i especifica almenys dos trets

característics d’aquesta tipologia presents al text. [0’5 punts: 0’25 per la tipologia; 0’125 pels trets]

És un text narratiu, amb elements descriptius (un conte breu). Alguns trets remarcables d’aquesta mena de textos observables ací poden ser: el text presenta la seqüència narrativa marcada per la successió cronològica dels fets; hi ha un narrador omniscient que presenta l’acció en tercera persona i reprodueix també els pensaments dels personatges; hi ha personatges (la noia i el príncep); l’acció es presenta en present d’indicatiu, cosa que confereix més versemblança i actualitat als fets...

d) Identifica la veu o les veus del discurs que hi ha al text. [0’5 punts] Només hi ha la veu del narrador omniscient que presenta l’acció en tercera persona. De manera indirecta, ofereix el pensament dels personatges.

2. Anàlisi lingüística del text a) Indica la pronunciació dels elements subratllats: [1 punt: 0’25 per

cada resposta correcta. Si contesten malament, cada error descompta 0’25]

1. seu (línia 2): tancada 2. morta (l. 3): oberta 3. prims i morats (l. 3): sonora 4. foscos (l. 5): tancada

b) Torna a escriure el fragment del text que va des d’allà on diu “Al mig d’una clariana, [...]” (línia 1) fins a “[...] de tendresa” (l. 7). Fes-ho ajustant els temps verbals a aquest inici de text: “Al mig d’una clariana, el cavaller va veure el cos de la noia, que dormia [...]”. Subratlla els canvis



206

2

que hi faces. [1 punt: 15 encerts o més. Menys de 15 encerts, a 0'07 punts l'encert]

Al mig d’una clariana, el cavaller veu [VA VEURE] el cos de la noia, que dorm [DORMIA] sobre una llitera feta amb branques de roure i envoltada de flors de tots colors. Descavalca [Va descavalcar] amb rapidesa i s’agenolla [es va agenollar] al seu costat. Li pren [va prendre] una mà. És [Era] freda. Té [Tenia] la cara blanca, com la d’una morta. I els llavis prims i morats. Conscient del seu paper en la història, el cavaller la besa [va besar] dolçament. Immediatament, la noia obre [va obrir ] els ulls, uns ulls grans, ametllats i foscos, i el mira [va mirar ] amb una mirada de sorpresa que de seguida (quan ha cavil·lat [va haver cavil·lat; havia cavil·lat] qui és [era] i on és [era] i per què hi és [era] i qui deu ser [devia ser] aquell home que és [era] al seu costat i que, suposa [suposava; va suposar], la deu haver besat [devia haver besada/ besat]) es tenyeix [va tenyir] de tendresa.

c) Digues el significat que adquireixen aquestes paraules al text o

indica’n un sinònim. [1 punt: 0’25 per cada resposta correcta] 1. branques (línia 2): ‘Divisió i subdivisió de la tija d’una planta i, en

particular, del tronc dels arbres’. Rama, cimal 2. envoltada (l. 2): ‘Ésser tot al voltant (d’alguna cosa o d’alguna

persona)’. Rodejada, cenyida. 3. estipula (l. 9): ‘Convenir (alguna cosa) en fer un contracte’.

Marca, ordena, preveu 4. aleshores (l. 13): ‘En aquell moment’. Llavors.


En els apartats de Comprensió del text i d’Expressió i reflexió crítica, les respostes

es valoraran més positivament si responen amb precisió la pregunta, expressen amb claredat i ordre les idees i els conceptes, es presenten ben estructurades (paràgrafs, sig-nes de puntuació, connectors discursius) i demostren un bon domini de la normativa gramatical i de l’expressió lèxica.


a) Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la

societat contemporània i amb quins recursos ho fa. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]




207

3

Solucionari (Monzó / Mollà) Opció B. Text de Mollà.


posar en comú entre tots els correctors. a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text. [1 punt: 0’5 pel tema i 0’5

per les parts] Tema: El model de llengua a la televisió. Parts bàsiques del text: Paràgraf primer (línies 1-8): La televisió desenvolupa un paper fonamental en

la configuració de la llengua i el seu model lingüístic ha de tenir ben present la varietat col·loquial.

Paràgraf segon (línies 9-22): Tot i les varietats de la llengua, els mitjans de comunicació de masses han de promoure la llengua estàndard.

Paràgraf tercer (línies 23-29): El model de llengua estàndard ha de ser identificable, normatiu i adequat a cada situació.


Resposta semioberta. c) Identifica i justifica cinc marques de modalització del text [0’5 punts] El caràcter argumentatiu del text afavoreix l’aparició de marques de modalització que permeten entreveure les idees personals de l’autor i les observacions i valoracions subjectives. Entre aquestes marques, a tall d’exemple, es poden esmentar: a) Ús de citacions d’autors (com a referents ideològics o com a autoritats), per

exemple: Joan Fuster, per a expressar una idea sobre el model de llengua; o Ferguson, per a confirmar el paper de la llengua estàndard.

b) Suport valoratiu a la primera citació amb una comparativa: “amb més raó que un sant laic”.

c) Ús de l’adjectiu “laic” amb valor contrastiu i d’identificació ideològica. d) Presència d’adjectius que marquen l’ideari de l’autor: “evident”,

“respectuoses”, “important”, etc. e) Utilització de perífrasis verbals de tipus modal (d’obligació i de

possibilitat), que van traçant les línies argumentatives: “han d’adequar-se”, “han d’estar”, “es pot definir”, etc.

f) Presència d’adjectius modalitzadors o expressions preposicionals modalitzadores: “precisament”, “lògicament”, “per definició”, etc.

d) Identifica la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen al text. [0’5 punts]

Es tracta d’un text argumentatiu. L’autor defensa com creu ell que ha de ser el model lingüístic de la televisió. Tot i que la presència de la primera persona és escassa (“solem repetir”, línia 28), les nombroses marques de modalització deixen entreveure les seues idees personals sobre el tema. L’argumentació té



208

4

fonamentalment com a punts de referència les citacions, i els connectors i els elements fòrics permeten organitzar la progressió cohesionada del seu discurs: “en primer lloc”, “ara bé”, “de fet”, “però”, “per tant”, etc.; “això”, “per això”.

2. Anàlisi lingüística del text a) Indica la pronunciació dels elements subratllats: [1 punt: 0’25 per cada

resposta correcta. Si contesten malament, cada error descompta 0’25] 1. poble (línia 1): oberta 2. novel·lista (l. 1): tancada 3. més raó que un sant (l. 2): s’elideix 4. més evident (l. 3): sonora

b) Al text hi apareixen una sèrie de connectors textuals. Substitueix els casos

següents per uns altres d’equivalents. [1 punt: 0’25 per cada resposta correcta]

1. Ara bé (línia 12): això no obstant. 2. De fet (l. 19): efectivament. 3. Però (l. 21): tot i això, amb tot. 4. per tant (l. 28): doncs.

c) Digues el significat que adquireixen aquestes paraules al text o indica’n un

sinònim. [1 punt: 0’25 per cada resposta correcta] 1. laic (línia 2): ‘Independent de tota confessió religiosa’. No religiós. 2. àrea (l. 5): ‘Tros d’un territori’. Zona. 3. procedència (l. 11): ‘Lloc d’on és’. Origen. 4. assenyala (l. 25): ‘Dir, manifestar’. Indica.




a) Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la realitat contemporània. Explica-ho (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]




209

BAREM DE L’EXAMEN: Comprensió del text: 3 punts; Anàlisi lingüística del text: 3 punts; Expressió i reflexió crítica: 4 punts.


Opció A Llig aquest text i respon les preguntes següents.

1

5

10

15

20

25

Anar-se’n. Anar-se’n, i tornar. Anar-se’n, anar-se’n, i tornar a tornar. Així, sempre així, sempre. Fins que anar-se’n, un dia, siga anar-se’n, anar-se’n…, i no tornar mai més.

¿És aquest desig constant d’anar-se’n, el sentit del viatge? És el que em mou al viatge? Anar-me’n era la sola resposta que em venia a la paraula, d’adolescent, quan mon pare em

demanava què volia fer per guanyar-me la vida com un home, i jo no sabia què volia dir «guanyar-se la vida», ni què volia dir «ser un home», però sí que sabia que no volia ser un comerciant de verdures, com ell.

Aleshores, el verb tenia valor de fugida, de recerca, d’ànsia de saber i de veure món; era un desig personal pur i simple, un crit de l’ànima jove que no comportava més alliberament que la mateixa expressió, el fet de dir aquell verb en veu alta davant la figura sagrada del pare.

Ara sé que anar-se’n no és cap fugida, sinó més aviat tot el contrari. Fugir, fuig qui emigra, qui parteix cap a l’exili, qui escapa d’on és per por, qui se’n va de casa amb voluntat de no tornar-hi mai més... I jo no vull fugir d’enlloc, jo senzillament me’n vaig de viatge per sentir viu el temps ─tots els temps─, per sentir-me viu en el temps; no per perdre de vista el que tinc prop, no per deixar darrere i en oblit qui sóc, sinó per tenir prop el que m’és lluny, sabent-me algú que es fa més ell mentre va de viatge, perquè el viatge li permet deixar-se seduir l’ànim i l’ànima pel que l’envolta, li permet el gaudi permanent de cada instant, fins i tot dels somnis.

Viure l’efímer com a totalitat del ser. No importa on, ni cap a on. De viatge. Sempre de viatge. Ara, espiral amunt, cap a Marràqueix.

Viatjar cap a la llum, cap al sud, cap als altres, amb el cos i l’ànima oberts, cap al desert. I escriure ─que és conèixer-se u mateix i reconèixer-se en els altres─ la pròpia experiència del viatge. Perquè només així el viatge es transforma plenament en el que és, una metàfora de la vida, una forma de coneixement on tot es fa possible, efímer i etern, personal i transferible.

Aquest llibre vol ser això: una nova i actual interpretació d’aquesta manera d’escriure i d’entendre la vida. Una mostra dels molts ─mil i un?─ viatges que té un viatge, en una ciutat, Marràqueix, i en un país, Marroc. Marroc ve de Marràqueix i no només de paraula.

Un viatge és com la vida, la vida és com un viatge.

(Josep Piera, Seduccions de Marràqueix, Barcelona: Edicions 62, 2010, p. 11-12)

IES "L'Assumpció"Elx 2n BATXILLERAT

Departament de ValenciàCurs 2014 - 2015

210

CONVOCATÒRIA: JUNY 2013 CONVOCATORIA: JUNIO 2013

Valencià: llengua i literatura II Valenciano: lengua y literatura II





a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text. [1 punt] b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies. [1 punt] c) Indica cinc exemples de recursos expressius de caràcter literari presents al text. [0’5 punts] d) Identifica la veu o les veus del discurs que hi ha al text. [0’5 punts]


a) Indica la pronunciació dels elements subratllats: [1 punt; resposta errònia: –0,25] 1. desig (línia 3): sorda o sonora? 2. viatge (l. 3): sorda o sonora? 3. resposta (l. 4): oberta o tancada? 4. verb (l. 10): oberta o tancada?

b) A continuació, hem subratllat estructures sintàctiques. Indica el tipus d’oració composta que

representen i la funció sintàctica que realitzen. [1 punt] 1. Anar-me’n era la sola resposta que em venia a la paraula (línia 4) 2. i jo no sabia què volia dir “guanyar-se la vida” (l. 5-6) 3. Fugir, fuig qui emigra (l. 11) 4. jo senzillament me’n vaig de viatge per sentir viu el temps (l. 13)

c) Digues el significat que adquireixen aquestes paraules al text o indica’n un sinònim. [1 punt]

1. recerca (línia 8) 2. envolta (l. 16) 3. gaudi (l. 17) 4. efímer (l. 18)


a) Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]

b) Redacta un text de característiques semblants al que has llegit en què reflexiones sobre les sensacions que t’ha produït la idea d’anar-te’n de viatge o la mateixa experiència del viatge. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]



211

Opció B Llig aquest text i respon les preguntes següents.

1

5

10

15

20

25

Dins les comunitats humanes es produeixen diferents tipus d’intercomunicació. La que podríem

anomenar bàsica és la que té lloc entre dos o diversos actors «cara a cara». En la majoria dels casos aquests actors solen ser parlants d’una mateixa varietat geogràfica, la qual garanteix a bastament la comunicació eficaç en aquestes situacions. La facilitació dels viatges i l’aparició del telèfon i d’altres instruments de comunicació han canviat les coses i han posat molt més en contacte parlants de zones geogràfiques allunyades, entre els quals la intercomprensió no sempre estaria assegurada utilitzant varietats geogràfiques diferents. L’escriptura, especialment a partir de la invenció de la impremta, possibilita un tipus de comunicació social generalitzada, que va de la facilitació d’informacions de l’administració als ciutadans fins al món complex de la difusió de la cultura i de la informació a través del llibre i de la premsa. Aquest tipus d’intercomunicació generalitzada s’ha vist reforçat en els darrers temps de forma espectacular amb l’aparició dels moderns mass media audiovisuals i de la informàtica. La interacció lingüística eficaç en totes aquestes situacions només pot ser possible amb l’existència d’una varietat lingüística ben definida (codificada) i acceptada per tota la comunitat com a norma general i model comú de referència. Aquest model de llengua comú general i supradialectal és el que es denomina actualment llengua estàndard. [...] Els àmbits que donen sentit a l’aparició de l’estàndard representen inicialment uns usos escrits, i l’estàndard és, en principi, una llengua escrita [...], tot i que cal no menystenir l’existència d’alguns àmbits formals tradicionals de comunicació oral, com la predicació, en els quals caldria veure en cada cas fins a quin punt incidia la norma de la llengua escrita. Amb l’arribada dels mitjans de comunicació audiovisuals s’ha creat una norma estàndard oral basada en la norma escrita tradicional o, dit en altres paraules, l’estàndard escrit s’ha oralitzat. En algunes societats l’estàndard només és usat en els àmbits formals, escrits o orals, però, el més corrent en les societats modernes és que la norma estàndard –en tant que model de referència– eixampli el seu ús cap als àmbits col·loquials i desplaci formes lingüístiques no estàndards fins a esdevenir l’única varietat parlada per les capes més instruïdes de la població, més àmplies cada vegada. Podem dir, doncs, que una llengua estàndard és una varietat, altament codificada, que serveix de model de referència a tots els membres d’una comunitat lingüística en uns àmbits determinats o en tots els àmbits.

(Gabriel Bibiloni, Llengua estàndard i variació lingüística, València: ed. 3i4, 1997, p. 21-23)



212


a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text. [1 punt] b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies. [1 punt] c) Identifica la tipologia textual i especifica almenys dos trets característics d’aquesta tipologia

presents al text. [0’5 punts] d) Indica i justifica cinc marques de modalització del text. [0’5 punts]


a) Indica la pronunciació dels elements subratllats: [1 punt; resposta errònia: –0,25] 1. lloc (línia 2): oberta o tancada? 2. més en contacte (l. 5): sorda o sonora? 3. zones (l. 5): sorda o sonora? 4. model (l. 15): oberta o tancada?

b) Substitueix els elements connectors següents per uns altres d’equivalents dins del text. [1 punt] 1. tot i que (línia 18) 2. però (l. 23) 3. en tant que (l. 24) 4. doncs (l. 27)

c) Digues el significat que adquireixen aquestes paraules o expressions al text o indica’n un

sinònim. [1 punt] 1. a bastament (línia 3) 2. àmbits (l. 19) 3. eixampli (l. 24) 4. esdevenir (l. 25)


a) Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]

b) En el cas de la televisió, en el de la literatura o en les teues activitats, hi ha moments en què el model lingüístic que s’utilitza s’aparta de la varietat estàndard. Redacta un text de característiques tipològiques similars al que has llegit exposant en quines circumstàncies es produeix tal situació. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]



213

Solucionari (Piera / Bibiloni) Opció A Text de Piera, Seduccions de Marràqueix. 1. Comprensió del text a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text. [1 punt: 0’5 pel tema, 0’5 per les

parts] Tema: El viatge com a experiència vital Parts bàsiques: Línies 1-3: Introducció: reflexió interior sobre què motiva un viatge. Línies 4-10: Ànsia juvenil d’anar-se’n com a fugida de l’àmbit familiar. Línies 11-17: Anar-se’n no és fugir, sinó viatjar per a enriquir-se personalment. Línies 18-26: Viatja a Marràqueix i contarà la seua experiència a través d’aquest

llibre. (També es pot dividir: a) línies 18-23: Viatja a Marràqueix; b) línies 24-26: Conta aquesta experiència en aquest llibre).

Línia 27: Conclusió o sentència final (viatge = vida). b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies. [1 punt] Resposta semioberta. c) Indica cinc exemples de recursos expressius de caràcter literari presents al

text. [0’5 punts] [0’5 punts: 0’1 punt per exemple de recurs expressiu] A títol orientatiu, en destaquem uns quants: Repeticions estructurals: “anar-se’n, anar-se’n... i tornar a tornar”; “de viatge.

Sempre de viatge” Jocs de paraules: “Fugir, fuig qui...”; “sinó per tenir prop el que m’és lluny”. Isotopia: viatge, fugida, vida, etc. Metàfores: “la resposta em venia a la paraula”, “viatjar cap a la llum”. La tipologia textual: l’argumentació com a recurs literari. Etc. d) Identifica la veu o les veus del discurs que hi ha al text. [0’5 punts] Es combinen els fragments més personals que tenen un referent en 1a persona (jo, em mou, anar-me’n, mon pare, vull, sóc, etc. Fins a la línia 17) amb els fragments més impersonals o de descripció dels fets en 3a persona (a partir de la línia 18). També hi ha mostres d’estil indirecte en les línies 4-7 que miren de reproduir la conversa entre el jo i son pare: em demanava què...; no sabia què...; què volia dir “guanyar-se la vida”; què volia dir “ser un home”; sí que sabia que.... 2. Anàlisi lingüística del text

a) Indica la pronunciació dels elements subratllats: [1 punt; resposta errònia: –0,25] 1. desig (línia 3): sorda 2. viatge (l. 3): sonora 3. resposta (l. 4): oberta 4. verb (l. 10): oberta



214

b) A continuació, hem subratllat estructures sintàctiques. Indica el tipus

d’oració composta que representen i la funció sintàctica que realitzen. [1 punt: 0’25 per cada encert]

1. Anar-me’n era la sola resposta que em venia a la paraula (línia 4): oració subordinada adjectiva (de relatiu) especificativa, CN. 2. i jo no sabia què volia dir “guanyar-se la vida” (l. 5-6): oració subordinada substantiva (interrogativa indirecta). CD. 3. Fugir, fuig qui emigra (l. 11): oració subordinada adjectiva (de relatiu substantivada o amb antecedent implícit). Subjecte. 4. jo senzillament me’n vaig de viatge per sentir viu el temps (l. 13): oració subordinada adverbial final (o interordinada final). CC.

c) Digues el significat que adquireixen aquestes paraules al text o indica’n un sinònim. [1 punt: 0’25 per cada encert]

1. recerca (línia 8): ‘Acció de buscar per trobar o descobrir alguna cosa’. Investigació. 2. envolta (l. 16): ‘Posar-se al voltant”. Rodeja. 3. gaudi (l. 17): ‘Acció de traure profit d’alguna cosa’. Aprofitament, satisfacció, fruïció. 4. efímer (l. 18): ‘De molt curta durada’. Moment, instant. 3. Expressió i reflexió crítica



a) Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts] b) Redacta un text de característiques semblants al que has llegit en què reflexiones sobre les sensacions que t’ha produït la idea d’anar-te’n de viatge o la mateixa experiència del viatge. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]



215

Solucionari (Piera / Bibiloni) Opció B Text de Bibiloni, Llengua estàndard i variació lingüística. 1. Comprensió del text a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text. [1 punt: 0’5 pel tema, 0’5 per les parts] Tema: La llengua estàndard com a model de referència Parts: Paràgraf 1: Pot haver-hi problemes de comunicació si els parlants no pertanyen a la mateixa varietat geogràfica. Paràgraf 2: La comunicació social generalitzada només és possible si hi ha un model de llengua estàndard. Paràgraf 3: El model estàndard ha transcendit de la llengua escrita a l’oral. Paràgraf 4: L’estàndard és el model de referència no marcat.


Resposta semioberta. c) Identifica la tipologia textual i especifica almenys dos trets característics d’aquesta tipologia presents al text. [0’5 punts: 0’25 per la identificació; 0’125 per tret] És un text expositiu, d’àmbit acadèmic (sociolingüística). Presenta una estructura de continguts pròpia d’aquesta tipologia: presentació d’un possible problema (la possible falta de comprensió entre parlants), exposició de com es pot resoldre (creació d’un model estàndard i relació oralitat/escriptura) i conclusió (model de referència per a tots els parlants). Els mateixos paràgrafs orienten en l’estructura expositiva i els continguts segueixen un ordre lògic. Ús de la tercera persona i de construccions impersonals. El text està ben cohesionat amb una puntuació senzilla, que fa innecessari l’ús abundant de connectors gramaticals. Predominen els temps verbals de present i de passat relatiu (s’ha vist, caldria, etc.). d) Indica i justifica cinc marques de modalització del text. [0’5 punts: 0’1 punt per cada exemple] Per bé que es tracta d’un text expositiu, l’actitud de l’autor sobre el tema es deixa entreveure a través de les marques de modalització. Aquest és el cas de: ús de perífrasis d’obligació (caldre + infinitiu), de perífrasis o expressions de possibilitat (poder + infinitiu, soler + infinitiu, és possible...), d’expressions que indiquen gradació (a bastament, especialment, altament), adjectius valoratius (eficaç, espectacular), expressions ponderatives (no sempre, en principi), matisadors (dit en altres paraules), etc.



216


a) Indica la pronunciació dels elements subratllats: [1 punt; resposta errònia: –0,25]

1. lloc (línia 2): oberta 2. més en contacte (l. 5): sonora 3. zones (l. 5): sonora 4. model (l. 15): oberta

b) Substitueix els elements connectors següents per uns altres d’equivalents dins del text. [1 punt: 0’25 per cada encert]

1. tot i que (línia 18): encara que, si bé, però. 2. però (l. 23): encara que, tot i que, si bé. 3. en tant que (l. 24): com a. 4. doncs (l. 27): per tant, per consegüent.

c) Digues el significat que adquireixen aquestes paraules o expressions al text o indica’n un sinònim. [1 punt: 0’25 per cada encert]

1. a bastament (línia 3): ‘en quantitat suficient’. Suficientment, prou. 2. àmbits (l. 19): ‘Conjunt de circumstàncies que configuren un espai’. Entorns, situacions. 3. eixampli (l. 24): ‘Fer més gran’. Ampliï (amplie), escampi (escampe). 4. esdevenir (l. 25): ‘Passar d’un estat a un altre’. Convertir-se en, tornar-se.




a) Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]

b) En el cas de la televisió, en el de la literatura o en les teues activitats, hi ha moments en què el model lingüístic que s’utilitza s’aparta de la varietat estàndard. Redacta un text de característiques tipològiques similars al que has llegit exposant en quines circumstàncies es produeix tal situació. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]



217




CONVOCATÒRIA: JULIOL 2013 CONVOCATORIA: JULIO 2013

Valencià: llengua i literatura II Valenciano: lengua y literatura II

1

BAREM DE L’EXAMEN: Comprensió del text: 3 punts; Anàlisi lingüística del text: 3 punts; Expressió i reflexió crítica: 4 punts.


Opció A

Llig aquest text i respon les preguntes següents. 1

5

10

15

20

25

Jeia a terra, de cara al riu, sota el pont de ferro. Tot era fosc: el cel i l’aigua. L’aire humit estenia una boira espessa, lenta, que anava submergint les ombres més fosques dintre una mar lletosa. Tenia els cabells molls i les cames fredes. Un llum verd del pont feria l’aigua gairebé sota els seus peus. Es tragué un mocador de la butxaca, es descordà la brusa i se’l posà entre el pit i la camisa xopa. Sentí una mica de benestar i clogué els ulls. [...]

Quan obrí els ulls veié que, enllà del riu, al fons del cel, un halo rogenc tenyia la boira. Li semblà que tornava a sentir crepitar la fusta encesa, que el fum tornava a ofegar-la, com aquella nit. Aleshores feia prop d’un mes que dormia sola en una barraca a l’acabament d’un terreny vague, vora la carretera de la base. S’havia quedat sense feina i sense casa i la rentadora del restaurant on treballava li havia deixat la clau. Era una nit de finals de setembre, amb boira també, però amb una boira fluida, pudent, que venia dels aiguamolls, atapeïda de mosquits irritats. No havia sentit entrar els dos homes. Devien haver obert la porta amb el filferro i quan es despertà veié les dues ombres al costat del llit. Tots dos li havien passat per sobre: primer l’un, després l’altre. L’un, el coneixia una mica. L’altre, no l’havia vist mai. Tots dos feien la mateixa olor forta de vi i d’oli de màquina. Discutiren a les fosques qui seria el primer. Havien deixat la porta oberta i l’aire feia entrar la boira i apropava el martelleig enervant de la base. Després se n’anaren. Els havia sentits rodar una estona per fora i li semblà que reien. Quan ja començava a abaltir-se, una glopada de fum la féu tossir. De moment pensà que era la boira. Del racó on tenia el bagul venia una resplendor vermella, indecisa, però no s’adonà que la barraca cremava fins que gairebé ja no podia respirar. Hagué de saltar per la finestra i no pogué salvar res.

L’endemà, al Comissariat, li havien fet moltes preguntes. El comissari era un home jove, una mica brusc, i volia saber per què dormia a la barraca i com hi havia entrat. A l’últim hagué de parlar dels dos homes. Un inspector l’acompanyà a la base per veure si els podia reconèixer. En veié un al peu d’una grua, però no digué res. Pel camí l’inspector anava dient: «Quina pinta, quina pinta més galdosa!» ─ Un matí, al cap d’un mes o dos, tingué el primer vòmit de bilis.

(Mercè Rodoreda, Tots els contes, Barcelona: Edicions 62 i la Caixa,1986, p. 116-117)

jeia: del verb jeure o jaure; ‘estava estirada, gitada’.

abaltir-se: ‘començar a adormir-se’, ‘endormiscar-se’. galdós, -osa: ‘lleig, mal fet, brut, no reeixit, dolent, etc.’



218

2


a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text. [1 punt] b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies. [1 punt] c) Identifica la tipologia textual i especifica almenys dos trets característics d’aquesta tipologia

presents al text. [0’5 punts] d) Identifica les veus del discurs presents al text. [0’5 punts]


a) Indica la pronunciació dels elements subratllats: [1 punt; resposta errònia: –0,25] 1. ferro (línia 1): oberta o tancada? 2. les ombres (l. 2): sorda o sonora? 3. cames fredes (l. 3): sorda o sonora? 4. boira (l. 6): oberta o tancada?

b) Llig els quatre fragments del text anterior que es reprodueixen a continuació i fixa’t en les

estructures sintàctiques que hi ha subratllades. Digues quin tipus d’oració composta són i la funció sintàctica que fan. [1 punt]

1. L’aire humit estenia una boira espessa, lenta, que anava submergint les ombres més fosques dintre una mar lletosa (línia 2)

2. S’havia quedat sense feina i sense casa i la rentadora del restaurant on treballava li havia deixat la clau (l. 9-10)

3. Discutiren a les fosques qui seria el primer (l. 15) 4. Un inspector l’acompanyà a la base per veure si els podia reconèixer (l. 23)

c) Digues el significat que prenen aquestes paraules al text o dóna’n un sinònim. [1 punt] 1. gairebé (línia 3) 2. clogué (l. 5) 3. crepitar (l. 7) 4. apropava (l. 16)


a) La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]

b) Escriu un text de característiques semblants al de Mercè Rodoreda que hem llegit ací, sobretot quant al registre, a la tipologia, a les veus del discurs i als recursos expressius. Pots fonamentar-te en fets reals o imaginaris, en alguna novel·la o en algun conte que hages llegit, en alguna pel·lícula que hages vist. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]



219

3

Opció B


1

5

10

15

20

25

Si les llengües no moren de mort natural [...], hi ha maneres de matar-les o d’induir-les al suïcidi. L’extermini de poblacions senceres no és el cas més freqüent però s’ha donat i es dóna: quan van trobar Ishi, «l’últim de la seva tribu», els buscadors d’or havien anat matant sistemàticament tots els yana que havien trobat. Els yana havien viscut durant tres o quatre mil anys al nord de Califòrnia –territori en què havien estat els primers ocupants––. Ara del yana –o yahi, la varietat parlada per Ishi– només en queda un corpus escrit. [...]

Els casos d’extermini d’una població no són equiparables al fenomen conegut habitualment com a «mort» d’una llengua: la substitució de la llengua pròpia per una altra. En aquest cas, l’extermini no és de persones sinó del fonament de la identitat personal, social i espiritual d’aquestes: la seva llengua. Cal tenir present que, quan parlem de «mort» d’una llengua en el sentit habitual, és a dir, per substitució, estem parlant d’una de les formes d’extermini més cruels i violentes. Quan un parlant renuncia a la pròpia llengua no està renunciant tan sols a un vehicle de comunicació, ni tampoc únicament a un senyal d’identitat; està renunciant al sistema que li ha fornit una visió del món per mitjà del qual ha estructurat aquesta mateixa visió. Renunciar a la pròpia llengua implica renunciar a un dels fonaments més importants de la nostra adequació al món on ens ha tocat de viure, trencar els lligams amb la nostra cultura i iniciar un procés de readaptació que massa sovint –i això és oblidat per tots aquells que només veuen el «cost» del manteniment de les llengües minoritzades– porta a la marginació. [...]

Ens podem preguntar com és que una comunitat decideix deixar de parlar la seva llengua, o, potser, quins són els mecanismes per a aconseguir que ho faci. ¿Per què, ens podem continuar preguntant, si la substitució es produeix de manera tan ràpida i tan efectiva, és tan difícil d’aconseguir el manteniment d’una llengua? No cal dir que en aquesta decisió col·lectiva, el paper de l’individu és fonamental..., fins a cert punt. L’individu, com a membre d’una comunitat, pot acatar la decisió col·lectiva d’abandonar la llengua que li és pròpia, com també pot resistir fins al final com a darrer parlant. Allò que cal tenir present, però, és que el «depèn de vostè» o, en altres paraules, el suport individual a la llengua com a única acció destinada a preservar-la, no funciona, justament, perquè la llengua és un fenomen social i per a la seva existència li és indispensable l’ús.

(Carme Junyent, Vida i mort de les llengües, Barcelona: Empúries, 19974, p. 12–13)



220

4


a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text. [1 punt] b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies. [1 punt] c) Identifica el registre lingüístic i especifica almenys dos trets característics d’aquest registre

presents al text. [0’5 punts] d) Al text hi ha diversos recursos tipogràfics. Fixa’t en les cometes i els guions i explica què

expressen en cada cas. [0’5 punts] 2. Anàlisi lingüística del text

a) Indica la pronunciació dels elements subratllats: [1 punt; resposta errònia: –0,25] 1. moren (línia 1): oberta o tancada? 2. maneres de (l. 1): sorda o sonora? 3. nord (l. 4): oberta o tancada? 4. li ha fornit (l. 13): s’elideix o no s’elideix?

b) Torna a escriure les frases següents substituint els elements subratllats a cadascuna pel pronom

feble adequat: [1 punt] 1. hi ha maneres de matar-les (línia 1) 2. els buscadors d’or havien anat matant sistemàticament tots els yana que havien trobat (l. 3-

4) 3. Els yana havien viscut durant tres o quatre mil anys al nord de Califòrnia (l. 4) 4. Renunciar a la pròpia llengua implica renunciar a un dels fonaments més importants de la

nostra adequació al món (l. 14) c) Digues el significat que prenen aquestes paraules al text o dóna’n un sinònim. [1 punt]

1. induir (línia 1) 2. equiparables (l. 7) 3. fonament (l. 9) 4. ha fornit (l. 13)


a) La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]

b) Escriu un text de característiques semblants al de Carme Junyent, sobretot quant al registre, a la tipologia i als recursos expressius. Cal que hi aprofites tot el que has estudiat sobre la qüestió. Ha de dur com a títol: “Mesures per a evitar la desaparició d’una llengua”. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]



221

1

Solucionari (Rodoreda / Junyent) OPCIÓ A Text de Mercè Rodoreda, Tots els contes, Barcelona: Edicions 62 i la Caixa,1986, p. 116-117.


a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text. [1 punt: 0’5 pel tema, 0’5 per les parts] Tema: La violació d’una dona. La marginalitat. L’abús. Parts bàsiques: Primer paràgraf: localització de la dona vora el riu on evoca l’experiència traumàtica. Segon paràgraf: narració de l’experiència traumàtica de la violació. Tercer paràgraf: l’endemà intervé la policia en el cas i un inspector obri la recerca. Se

suggereix que la protagonista està embarassada com a resultat de la violació. b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies. [1 punt] Resposta semioberta. c) Identifica la tipologia textual i especifica almenys dos trets característics d’aquesta tipologia presents al text. [0’5 punts: 0’25 cada tret]

És un text narratiu. Alguns trets remarcables d’aquesta mena de textos observables ací poden ser: la seqüència narrativa ve marcada per la successió cronològica dels fets (amb un joc d’evocació); hi ha un narrador omniscient que presenta l’acció en tercera persona; hi ha personatges i es reporten de manera directa (veu del comissari) o indirecta les accions, els pensaments o les paraules d’aquests; l’acció es presenta en passat (sobretot, en imperfet d’indicatiu); hi ha descripció de llocs (escenaris de l’acció)... d) Identifica les veus del discurs presents al text. [0’5 punts]

Hi ha, sobretot, la veu del narrador omniscient que presenta l’acció en tercera persona; de manera indirecta, ofereix els pensaments o les paraules d’altres personatges. La veu de l’inspector es fa expressa a les darreres línies.


a) Indica la pronunciació dels elements subratllats: [1 punt; resposta errònia: –0,25]

1. ferro (línia 1): oberta 2. les ombres (l. 2): sonora 3. cames fredes (l. 3): sorda 4. boira (l. 6): oberta



222

2

b) Llig els quatre fragments del text anterior que es reprodueixen a continuació i fixa’t en les estructures sintàctiques que hi ha subratllades. Digues quin tipus d’oració composta són i la funció sintàctica que fan. [1 punt: 0’25 per cada resposta correcta] 1. L’aire humit estenia una boira espessa, lenta, que anava submergint les ombres més fosques

dintre una mar lletosa (línia 2): oració subordinada adjectiva (de relatiu) especificativa o explicativa, CN.

2. S’havia quedat sense feina i sense casa i la rentadora del restaurant on treballava li havia deixat la clau (l. 9-10): oració subordinada adjectiva (de relatiu) especificativa, CN.

3. Discutiren a les fosques qui seria el primer (l. 15): oració subordinada substantiva (interrogativa indirecta), CD.

4. Un inspector l’acompanyà a la base per veure si els podia reconèixer (l. 23): oració subordinada adverbial final (o interordinada final), CC.

c) Digues el significat que prenen aquestes paraules al text o dóna’n un sinònim. [1 punt: 0’25 per cada resposta correcta] 1. gairebé (línia 3): ‘No del tot però faltant-hi poc’. Quasi 2. clogué (l. 5): ‘Cobrir l’obertura (d’alguna cosa) de manera que reste aïllada de l’exterior’.

Tancà, aclucà. 3. crepitar (l. 7): ‘[La llenya, el carbó, etc.,] produir, en cremar, una successió de petits

sorolls’. Cruixir, espetegar, espetarregar. 4. apropava (l. 16): ‘Posar a prop’. Acostava, aproximava, atansava.


En els apartats de Comprensió del text i d’Expressió i reflexió crítica, les respostes es valoraran més positivament si responen amb precisió la pregunta, expressen amb claredat i ordre les idees i els conceptes, es presenten ben estructurades (paràgrafs, signes de puntuació, connectors discursius) i demostren un bon domini de la normativa gramatical i de l’expressió lèxica.


a) La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]

b) Escriu un text de característiques semblants al de Mercè Rodoreda que hem llegit ací, sobretot quant al registre, a la tipologia, a les veus del discurs i als recursos expressius. Pots fonamentar-te en fets reals o imaginaris, en alguna novel·la o en algun conte que hages llegit, en alguna pel·lícula que hages vist. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]



223

3

Solucionari (Rodoreda / Junyent) OPCIÓ B Text de Carme Junyent, Vida i mort de les llengües, Barcelona: Empúries, 19974, p. 12–13. 1. Comprensió del text a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text. [1 punt: 0’5 pel tema, 0’5 per les parts] Tema: La mort de les llengües. La substitució lingüística. Parts: Primer paràgraf: introducció del concepte de mort de llengua en sentit estricte com a

resultat de l’extermini d’una comunitat de parlants. Segon paràgraf: presentació del concepte de mort de llengua en sentit més sociolingüístic

(‘substitució d’una llengua per una altra’). Tercer paràgraf: reflexió sobre els factors que poden conduir l’individu a abandonar la

pròpia llengua i el paper que li correspon en un procés de substitució. b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies. [1 punt]


c) Identifica el registre lingüístic i especifica almenys dos trets característics d’aquest registre presents al text. [0’5 punts: 0’25 per la identificació; 0’25 per exemples]

S’hi fa servir un registre formal. Aquest registre és propi de textos de situacions de comunicació especialitzada i acadèmica com aquesta. Cal destacar, quant al lèxic, la presència de terminologia específica del camp de la lingüística i de la sociolingüística i de mots del llenguatge general, també de caràcter culte o formal; i, quant a la sintaxi, l’ús d’oracions d’una certa complexitat. S’hi fa servir la modalitat estàndard i, doncs, són escassos els marcadors geolectals. d) Al text hi ha diversos recursos tipogràfics. Fixa’t en les cometes i els guions i explica

què expressen en cada cas. [0’5 punts: 0’25 per a les cometes i 0’25 per als guions] 1. Les cometes es fan servir per a introduir al text mots que deuen procedir d’una font

escrita o oral («l’últim de la seva tribu», l. 3) i que l’autora no necessàriament assumeix («cost», l. 17; «depèn de vostè», l. 25). Presenten també mort (l. 8 i 10) com a mot citat (amb un ús metalingüístic); alhora hi ha un cert valor connotat.

2. Els guions de les l. 5 i 16-17 serveixen per a introduir incisos amb explicacions i aclariments.



224

4


a) Indica la pronunciació dels elements subratllats: [1 punt; resposta errònia: –0,25] 1. moren (línia 1): oberta 2. maneres de (l. 1): sonora 3. nord (l. 4): oberta 4. li ha fornit (l. 13): no s’elideix

b) Torna a escriure les frases següents substituint els elements subratllats a cadascuna pel pronom feble adequat: [1 punt: 0’25 per cada resposta correcta] 1. hi ha maneres de matar-les (línia 1): n’hi ha. 2. els buscadors d’or havien anat matant sistemàticament tots els yana que havien trobat (l. 3-

4): els buscadors d’or havien anat matant-los sistemàticament tots (o els buscadors d’or els havien anat matant sistemàticament tots).

3. Els yana havien viscut durant tres o quatre mil anys al nord de Califòrnia (l. 4): Els yana hi havien viscut durant tres o quatre mil anys.

4. Renunciar a la pròpia llengua implica renunciar a un dels fonaments més importants de la nostra adequació al món (l. 14): Renunciar-hi implica renunciar a un dels fonaments més importants de la nostra adequació al món.

c) Digues el significat que prenen aquestes paraules al text o dóna’n un sinònim. [1 punt: 0’25 per cada resposta correcta] 1. induir (línia 1): ‘Emmenar, conduir (algú) a alguna cosa’. Conduir, animar, empènyer,

espentar. 2. equiparables (l. 7): ‘Que es pot equiparar, que es pot comparar (una cosa) amb una altra

considerant-les iguals entre elles’. Comparables, igualables. 3. fonament (l. 9): ‘Part essencial sobre què recolzen les altres’. Base. 4. ha fornit (l. 13): ‘Proveir (algú) del necessari’. Ha donat, ha proveït, ha proporcionat.


En els apartats de Comprensió del text i d’Expressió i reflexió crítica, les respostes es valoraran més positivament si responen amb precisió la pregunta, expressen amb claredat i ordre les idees i els conceptes, es presenten ben estructurades (paràgrafs, signes de puntuació, connectors discursius) i demostren un bon domini de la normativa gramatical i de l’expressió lèxica.


a) La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]

b) Escriu un text de característiques semblants al de Carme Junyent, sobretot quant al registre, a la tipologia i als recursos expressius. Cal que hi aprofites tot el que has estudiat sobre la qüestió. Ha de dur com a títol: “Mesures per a evitar la desaparició d’una llengua”. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]



225

Documents

Llibre Alumne 2BAT 2014-2015