sotoeana

La darrera setmana ha estat un períodeanguniós per als amics de la Societat deNacions. L'objectiu principal de la institu-ció wilsoniana és consolidar la pau, o evitarla guerra. El mitjà més eficaç contra laguerra és el desarmament. Aquest problemaés, doncs, la feina principal que l'opiniópública espera de la Societat de Nacions.

La situació comença a ésser una micacompromesa. Els països vençuts, i per con-següent desarmat's — relativament desar-mats — rondinen i Ilur; critiques tenen una

LITVINOV

mana. Finalment s'acordà que el projecterus figurés com un anexe al projecte de laComissió.

El projecte i la defensa que n'ha fet Lit-vinov fan envarar els temps de. Txitxerin.Aquest senyor tenia més mà esquerra, mésmalicia i, sobretot, tm estil de gran diplo-màtic. Litvinov — i potser no s'equivoca

—creu que Ginebra és una gran tribuna depropaganda, però s'equivoca en els resul-tats i compromet els aleman ys, que en sa

-ben més que ell, però que l'han d'apoiarper totes aquelles raons del sindicat de ven-çuts.

Si els bolxevics anessin de bona fe es do-narien compte que no és possible destruiramb un cop de ploma l'actua] i antiquat sis-tema de seguretat basat en els armaments,com no els és possible a ells adoptar, senseuna llarga evolució, el sistema capitalista.Ells, però, mantenen la creença que la po-lítica dels arntaments ha de portar una al-tra guerra i que amb aquesta arribarà l'horade la revolució universal. I són tan optimis-tes que pensen que si a Ginebra es fés algu-na cosa de profit potser es podria armaruna guerra d'agressió contra els Estats bur-gesos.

Hi ha encara una proposició alemanya quedemana la publicitat obligatòria dels arma-ments de cada Estat, una proposició xinesaque suggereix l'abolició del sen•ei obligatorii una proposició turca que preconitza unsistema que fixaria a cada Estat unes for-ces limitades, segons les seves legitimes ne-cessitats, projecte tan fantàstic com el rus.

Cal discutir ara el projecte de conveni dela Comissió, en el qual es renuncia a parlarde desarmament naval, però que conté puntstan importants com el de la guerra químicai aèria i sobretot — i això és més positiuque cl projecte rus — la reduceió dels pressupostos militars.

Any I. Núm. 13, - Barcelona, dijous 25 abril 1929

La Conferència del desarmament

... I si desarmàvem els fabri=cants de material de guerra

Preu: 20 cènts. - Pelai, ó2. Telèf, 15300. - Subscripció: 2'50 ptes. trimestre

MIRADOR INDISCRETLA REUNIÓ DE GINEBRAdel desarfflaffient,

debadesdiners i que té taula parada, bolxevicssnobs — es revoltaran probablement davantd'una afirmació que sembla gratuita. Peròel fet és que ningú, només els comunistesInés primitius, no ha pres seriosament elprojecte rus. Creiem que tant en el campburgès com en el camp bolxevic hi ha gentde bona fe que no vol la guerra i viceversa.Però, desgraciadament, fa proposició russa ésimpracticable. El desarmament ha d'ésserconseqüència d'una sensible millora en lescondicions de seguretat, tesi que ha defensatbrillantment el delegat japonès Safo, totrecordant que el Pacte i el sentit comú es-tableixen una íntima relació entre la reduc-ció d'armaments i la seguretat. ¿Ss possi-ble, per exemple, davant de l'organitzaciómilitar alemanva de quadres i de la incóg-nita russa reduir en un o per roo l'exèrcitfrancés? I no parlem de les flotes.

La crítica més forta, i a la vegada de ca-ràcter tècnic, Pha feta el delegat francès,M. Massigli. El sistema rus de coeficients— ha dit — portara anomalies. Els arma-ments d'un país depenen dé la situació geo-gràfica i no solament dels d'un altre pafs.El projecte rus — ha fet observar M. Mas-sigli — suposa que el conveni general ani-ria seguit de convenis particulars que hau-rien d'ésser firmats al cap de tres mesos.Perd aquests convenis particulars, aquestsanexes al pacte general, tenen més impor-tància que el conveni comú.

Aquesta argumentació, desenrotllada ex-tensament, va avatar el projecte rus, del qualel japonès Safo havia dit que és una con-cepció matemàtica i impersonal.

Aquesta mania de veure les coses d'unamanera matemàtica - i impersonal es moltrussa. Així ha estat interpretada la doctrinade Karl Marx, però en tractarse d'aplicar-la,o de personalitzar-la, ha fallat completa-

p, LOUDON ment. Perd aquesta digressió ens portariall tmy.

president de la Conferència del desarmament La delegació russa, en presentar la sevaproposició volia fer-la passar endavant del

innegabA eficàcia , corrosiva. Les potències projecte de conveni que la Comissió té enque h^pamerdut la guerra formen una mena estudi fa teanps. Discutint si el projecte rus

í de sin'-.le vençuts i, com és natural, tre- havia d'ésser o no discutit abans que la pro-

rballen enderrocar l'ccstatu quo» actual i posició rusa s'na perdut gairebé una set-

4 :

malparlen de la Societat de Nacions a laqual acusen de no tenir altre valor que el

^' d'ésser un sindicat de vencedors.Certament, les negociacions per al desar-

mament no han reeixit fins ara. No obstants'han de reconèixer dues coses :.que la So-cietat de Nacions ha treballat molt a favor

} d'aquesta causa, i en segon terme que sino existís la Societat de Nacions caldria in-

.' ventar un organisme que fes aquesta feina.Per altra part, la santa persistència és unaobra meritòria, i no pot negar-se que laSocietat de Naoions té la virtut de la conti

-nuïtat, la té fins a un grau tan elevat que,si contra ella es diu que ha treballat deu anysinútilment, és fàcil de contestar que ha tre-ballat sabre un mateix tema durant deu anysi amb exemplar cottstància.

Des de la primavera passada, ara fa tret-ze mesos i mig, no s'havia reunit la Comis-

sió preparatòria del desarmament. La últi-ma reunió no fou gaire profitosa. D'ella enresta només el record que ei delegat so-viètic, Litvinov, va presentar un projecte dedesarmament fantàstic, que va anar a l'ai-gua, 1 no pas perquè vingués de banda so-viética.

t 1 no hi havia hagut manera de tornar areunir la Comissió perquè el seu president,el ministre d'Holanda a París senvor Lou-don, i amb ell tots els polítics que estanen situació de pendre el pols d'Europa —aquest gran malalt — creien que era inútilparlar mentre els governs ro hagin arribata un principi d'acord.

' No obstant l'Assemblea de setembre dela Societat de Nacions va acordar que a pri-

'' mers d'aquest anv es reunís altra vegada laComissió del desarmament i que, entretant,

` el senvor Loudon no perdés el contacte ambels governs.

Complint el mandat imperatiu de l'Assem-blea, el sen yor Loudon ha convocat la 'reu - nió actual, un xic més tard de primers d'anv.

La sessió va començar dilluns passat.Però el sen yor Loudon no és més optimis-

ta que ara fa un anv. Les declaracions ambquè va obrir la sessió no són pas una invi-

• tació a l'esperança. Començà dient que ha-via convocat la Comissió obeint él mandat

y imperatiu de l'Assemblea. No estima, però,el senyor Loudon arribat el moment d'esta-blir en segona lectura el conjunt de 1'avant-projecte de conveni sobre el desarmament,redactat fa temps; i que ha de constituir elterme de l'obra preparatòria de la Comis-sió. Les ncgociocions entre els governs — hadit encara el diplomàtic holandès — no hanarribat al punt de permetre l'èxit d'aquestaComissió.

En començar la reunió ha començat el: tems poral en forma d'una proposició de la- cadelegació russa. La proposició soviética de'' l'an y passat era vaga t fantàstica: la d'a-

quest anv és concreta, però igualment fan-tàstica.

Reduida a proporcions de gasetilla la pro-posició que en nom dels Soviets ha presentatLitvinov demana que el exèrcits de cada na-ció siguin immediatament reduits en la se-güent forma :.en un 50 per loo els de mésde zoo.000 homes : en un 33 per cent els demés de too.000 homes i en un 25 per looels exèrcits inferiors a aquesta darrera xifra.

Aix{, a cop d'ull, el projecte rus fa moltbonic i és tan simple i primari com unadiscussió de taula de cafè. Els nostres bol-xevics — els que escriuen tots són gent de

Els dijous blancs1Projectes arquitectònics

Que un grup dels nostres joves arquitectess'hagi decidit a fer una exposició de les se-ves obres, és una atenció tan delicada quenlai no agrairem prou tots els que ens in-teressem perquè les nostres ciutats i els nos-tres ì"obies rw tinguin un aspecte absoluta-ment desagradable. Fins ara senblava quenomés eren els Qintors i els escultors elsque havien d'exposar les seves obres al jo-dwi del públic i de la crítica.A l'últim,1'erò, sembla que ens hem convençut queaixò no era pas suficient. En realitat cre-iem que hi ha tants motius per obrir ex-posicions d'arquitectura com de Qintura od'escultura. Un bon senyor, amb sentit ex-ceflent o amb sentit arbitrari, aficionat a lapintura, entra a la Sala Parés o a la SalaDalmau i s'enamora d'un quadro; el com

-pra i cuita a penjar-lo al menjador de casaseva. No hi ha res a dir. Podrà passar queaquest senyor faci una bona adquisició oque, pel contrari, sigui d'aquells -- en co-neixem alguns — que amb esperit de gan-guista o de borsista compren quadros de¢oc preu, raves autèntics, com qui posa ala rifa, amb l'esperança que la posteritatels farà pujar de valor. Sigui corn sigui,sempre es tracta de casos d'ordre privat sen-se una major tramsceadència. El bon gusto el mal gust de cadascú quedarà tancatentre les quatre parets de cada casa.

En l'arquitectura les coses ja van d'unaaltra manera. L'arquitectura, sobretot l'ar-quitectura urbana, és un art social que atots interessa. Sentir l'orgull de la ciutat icomplir amb els deures de ciutadà, sensepoder fruir, entre altres drets, del de procu-rar que la ciutat no tingui un aspecte ex-travagant que faci somriure al que ens visi-ti, és un veritable contrasentit, car el viat-ger i el turista sempre ens han de jutjarmés perl les manifestacions externes de laciutat que no pas per altra cosa.

Malgrat la importància social de l'arqui-Lectura urbana, tot està a la mercè de la

voluntat capriciosa i eslèticament anàrquicade qualsevol propietari de quatre metres defafana al carrer. Això explica que sensecontrol de cap mena i sense consulta al ciu-tadà, que per ésser-ho té els seus drets, elsarquitectes de la nostra burgesia hagin anatbastint d'una manera irreparable i en pedraimmortal, aquesta ciutat de Barcelona quetenim davant dels ulls, .orn r.na exposiciópermanent de la nvsty r ' c'xznderiu ingè-cita, tan ben esmaltada de troballes indivi-duals i recreatives.

La" causa del mal sembla que ha estatla inspiració. La nostra arquitectura urba-na fins a PEx^osició del SS era més severai disciplinada; després, van venir els poetesdoblats d'arquitecte que, enduts jer l'em-penta renaixentista, van voler traduir enpedra els seus somnis. Els arquitectes, però,se n'han anat i nosaltres ens hern quedatsomiant davant del temple de la SagradaFamília i davant del Palau de la MúsicaCatalana, la «gran il{usió» del senyor Do-mènech i Muntaner.

Sara ens acaba d'arribar una altra menad'arquitectura, que és la que s'exposaaquests dies a la Sala Dalmau. Una menade reactiu contra les divagacions i les fan-tasmagoties. En aquesta arquitectura novatot és racional i explicable, sever i discipli-nat. Cal fer-ho constar, en honor de la jo-ventut dels arquitectes expositors, i perquèningú no pugui confondre aquesta exposicióarnb una uboutade» de quatre avantguardis-tes irresponsables.

dmb aquesta exposició s'haurà evitat, simés na, allò que no podia evitar-se en altresinnovacions arquitectòniques, o sigui el cejaestà fet» més o menys inspirat i catastròfic.

Els nous arquitectes són gent discreta.Amb firou feies si han aixecat un sol edi-

fici en tot el recinte de la nostra ciutat. Demoment es limiten a presentar-vos uns pro-jectes, unes maquetes concebudes segons lesregles tle la nova escola.

Davant d'aquests projectes perfectamentestudiats el ciutadà podrà dir si li agradeno no li agraden..4quests projectes contenenunes idees i aquestes idees us les ofereixena la vostra discussió abans d'imposar-vos

-les. I aquest procediment tan desusat, hemde declarar que és delicat i simpàtic.

4.

Primerasessiú MIRADOR

de Cinema

p R O G R A M AFilm documental.

Deu minuts de cinema purd'André Chaumet.

La Dama de los CaMŠIiosInterpretaeii de t'itto ria Lepanto. Alberto Nipotti,

Dante fapelli, del Teatro di Roma.

Margarifa GaufierInterpretació de Norma Ta1madge i Linis Alonso

FRED \IBLO, Director.

Dillune, die 29, ales deu de la nitCINEMA 1LIALTO

L'analfabetisme en llibertat

Fa tres números ens planyíem de les es-teses facilitats que en aquest país troben elsanalfabets amb pruija de veure llur secre-ció en lletres de motllo. Per acabar de re-fermar-ho, El Llamp, de Gandesa, dedicaun número gairebé monogràfic, amb retrati tot, a Joan Povill i Adserà, sens dubte endesgreuge de la nostra aagressión, que diriaaquell,

Pobre Povill ! Com que creiem sincera-ment que el que li convé és restar tan ama-gat cam pugui, si no vol guanvar-se — tanjove ! — una fama que no pugui arrossegarde tan feixuga, els seus amics — Dios loscria y ellos -se najuntann — li haurien fet fa-vos no cedint a les seves indicacions i fentel mort.

Pobre Povill ! Que dormi tranquil, por-qué, encara que el número t87 d'El Llampha reblat el concepte que en tenim format— i l'ha encomanat als que no tenien capopinió sobre ell —, no el volem fer cèlebregràcies al martiri.

EI filòsof al cel

Aquesta anècdota, corn totes les que pu-bliquem, la sabem de la millor tinta, i ésoportú de publicar-la ara que la necrofiliad'un desenterramorts s'ha rabejat esbotzantel taiit de Cristòfor de Domènech amb granterrabastall, alhora que del cantó més orto-dox un eclesiàstic — i no ha estat l'únic enaquest cas — ha donat una lliçó als uinal-parlats de la dreta» arrecerats a les pàginesde Catalunya Social.

Un dia, un frare, que no ha escrit cap ar-ticle sobre Domènech, escoltava les atza-gaiades d'aquest. No li devien fer gaire efec-te ja que se les escoltava somrient, i acabàdient-li

— Quan morireu, arribareu al cel rene-gant i dient sacrilegis. Però Déu Pare ustustarà l'esquena i us dirà: «Entra, beneit,que aquí dalt no n'hem fet mai gaire casde les teves coses.»

Arts i oficis

Del darrer article de Rucabado: u..,secta-rismes finfssims, ateismes estirats, de tantpassar pel laminador, en subtilíssims fila-ments.»

Pérdohi rel icsoldat brau lleial», ell quetant primfila i primmira els textos que ata-ca : ha confós dues màquines diferents dela metallúrgia : el laminador i la filera. So-bre una equivocació així, escapada en unarticle d'algun «sectari », ell bastiria almenystm parell d'articles.

Els disgustos d'un autor novell

Li diem novell perquè ha publicat el seuprimer llibre, i no de paper de fumar, sinósobre excellent paper t amb una presentacióper fer quedar bé la producció catalana.

Segons confessió pròpia, aquest llibre harostat, abans no l'ha vist al carrer, moltsmals de cap a Joan Marín — és aquest l'au-tor de què parlem —, però ell no es pensa

-va pas que els disgustos haguessin de con-tinuar un cop publicat el llibre De París aBarcelona, etc., en el qual ressenya la sevavolta al món.

No fa gaires dies, Marín topa amb un se-nyor i, és clar, parlen del viatge i del llibre.El bon senyor no va regatejar els elogis; alfinal, però, es va creure obligat a fer un re-tret a l'autor.

— El llibre està molt bé, l'he llegit ambinterès... però ¿per què no el publicava encatalà ?

Un disgust.**+

D'entre els articles periodístics dedicatsal llibre d'En Marín, el d'un co-director deLa Vanguardia, 1'Escofet, ha estat dels anésllargs i elogiosos, i també, amb tota segu-retat, dels que més han influït damunt elpúblic.

Es diu que a ]'esmentat diari s'ha rebutuna carta d'un lector amb aquest argumentsi fa no fa

«L'article em féu venir gartçs de comprarel llibre. Aquest està molt bé, realment, iés interessant,i ben presentat. Però venent -lo a quinze pessetes l'autor ja es pot per-metre el gust de donar la volta al món.»

Un altre disgut.Quin càndid, Mare de Déu! ¿Què deu

creure que és, aquest lector, el negoci edi-torial? 1 si sabés que En Marín perd dinersmal que vengui tota l'edició del seu llibre,segons eli' mateix explica!

S'intenta batre un rècord

En el món del periodisme, fins ara no sesap pas de cap diari que el primer dia deSortir, com el d'aparèixer amb reformes, ode publicar un número extraordinari, hagiaparegut al carrer a l'hora. Si és un diaridel matí, generalment es pot comptar queper allà quarts de deu els repartidors co-meneen a fer la feina. Si és del vespre, elslectors i subscriptors poden comptar llegir-loen havent sopat. Hi ha diaris que han ex-tremat tant aquest prurit de complir ambla tradició del retard, que no han sortitfins l'endemà. Causes? Les linotips, els re-pa rtidors, defectes d'organització, mancad'entrenament, l'avaria consuetudinària a lamàquina...

Ara, però, ens trobem davant l'anuncid'un rècord que s'intenta batre. La Nau havingut dient que des de primer de maigcomptarà amb impremta pròpia. Tothom,comptant amb la tradició, podria esperar-seque en tal dia La Nan sortirà pel cap baixa quarts de deu de la nit. Doncs no. Ni a

quarts de deu, ni tan sols a les set com elsaltres dies. La Nau el primer de maig enestrenar la seva 'impremta, sortirà set horesabans que el aIfres dees. El seu director ensho anuncia : «Sortirà a nnigdia, a l'objecteque els obrers de la impremta puguin ce-lebrar la festa del treball.»

Si aquest rècord es batut, caldrà certa-ment proclamar-ho ben alt.

Els malèvols, però, que sempre en tenenuna per dir, fan un somriure sorneguer idiuen

— Deurà ésser el número del dia abans!-

La quasi•imminentaparició d'

Per què no voIeu?L'APERITIU

z

Un egordi d'En Lluhí Rissech

Tothom sap la històr a d'aquell oradorque, dirigint-se a un públic de Sabadell, vacomençar: «Fills de Terrassa.» Tots, tam-bé, sabeu la resposta que li va fer un delpúblic. Més val no repetir-la.

Però l'eximi orador de l'Esquerra, EnLluhí Rissech, una vegada, per all'] quediuen que de vegades s'endormiscava Ho-mer — va començar d'una manera encaramés brillant.

Feia un mítin a Santa Coloma de Grama-net, i en donar començ a les seves paraules,digué, dirigint-se a la multitud bocabadadaque ho va recollir entre xiulets i rialles:

— Colomins!

L'Emili Junoy vist per un infant

També per aquells temps, o un xic abans,don Emili Junoy, en el pinacle de la sevaglòria, viatjava pels pobles resolent pauro-res qüestions socials i portant amb la sevavòrbola simpàtica un xic d'optimisme a1 cordels humils.

Un dia va assistir a un acte organitzata Calella pel partit. En baixar del trenl'esperava una gran munió de gent. Homesi dones aplaudien i agitaven mocadors; so-nava una xaranga i esclataven coets. DonEmili saludava ami) tota la simpatia queDéu li havia donat, i que és molta. En unaparaula: era una apoteosi.

De sobte, durant un silenci que va duraruns quants segons, va sentir-se ulla veuclara d'un infant que deia a la seva mare:

— Mare, mare : porten un negrito !L'apoteosi va esguerrar-se.

Aventures d'En Marsillach

Un :bon dia, En Marsillaeh, o per herèn-cia o per rifeta va trobar-se entre mansuna suma un xic respectable de diners.Què fer-ne? No va trobar res més divertitque llogar un secretari i fer un viatget aVilla de Mindanao, que és, com sabeu, unade les Filipines.

Arribats allí, ell i secretari, van córrerpels boscos verges i van tastar els fruits deltròpic. Observaven els costums dels indíge-nes i prenien notes del que els semblavacuriós ; i també s'ensopien i passaven llar-gues estonesdormint. En una paraula, feienel que faria qualsevol al seu lloc.

Però el diable, que és un gran autorcòmic, va entretenir-se a bastir una farsaque tingués per actor principal a don Adolf.

Els va dur — amb una mà invisible —fins un lloc on hi havia un mercat d'esclausd'ambdós sexes. Allí, per una suma posadaa la raó, podien adquirir la propietat d'uncas i una ànima d'home o de dona.

Entre la pila de greix que allí es venia,sobresortia una noieta d'uns quinze anys.

Esvelta com un bambúi pàblida com la lluna,que tenia la carn d'unaconsistència de cautxú,

com diria algun poeta d'aquelles terres.Ara bé : don Adolf, amb una generositat

admirable, va decidir salvar la donzella dela barbàrie i dur-la a Barcelona, on ]i en-senyaria 'de fer articles periodístics. Es adir, la redimiria.

A fi i efecte d'això, va comprar-la ; l'hivan donar, la va pendre per un braç i lava dur a la seva tenda de campanya (oh,record dels temps bíblics 1) i allí, desprésd'haver sopat a la manera augusta i sòbr adels patriarques, va intentar d'explicar-liles bones intencions que tenia envers ella.Com que no s'entenien parlant, don AdolfMarsillach va .intentar explicar-se 'per sig-nes, i la noia, salvatge al cap i la fi, vatrobar-los alarmants i va fugir i enfilar-sedalt d'una palmera.

El generós redemptor i el seu secretamiamb canyes intentaran fer-la descendir, comsi es tractés d'una mona fugitiva ; però vaésser inútil. Consternats, van deixar al peude l'arbre un plat amb llaminadures, a gui-sa de parany, però ella, un cop les baguémenjades, tornà dalt de l'arbre i no hi ha-gué manera de desniar-la d'allí dalt.

A 'l'últim don Adolf i el secretari, tristosi ;pansits, van haver-la d'abandonar, la des-agraïda. Encara deu ésser-hi. Si us interes-sa, aneu-hi, però mireu de tenir més sortque ell.

El nostre amic Marsillach explica sovántl'anècdota i diu que si Déu li dóna tempsi vida en farà una novella.

En Pujols detective

Un periodista jove, ben plantat 1 conquis-tador explicava, fa pocs anys, la més origi-nal de les seves conquistes.

— Imagineu -vos que vaig pendre l'exprésde Madrid; arribo; veig la dona, li parlo,ens expliquem, renyim i al tren següent tor-nava a Barcelona ! !

1 En Pujols, que era de la tertúlia, vadir aleshores

— Home, ja sé qui és.—-- Sí ; la dona del cap d'estació.

En Pujols i els difunts

L'illustre filòsof de Martorell té una aver-sió decidida a l'espectacle dels morts. Aixíés que, quan va a fer visites de condol quanencara tenen el difunt de cos present, enpassa via com gat sobre brases. Amb tot,no pot esquivar-se del compliment que so-len fer en aquests casos i que consisteix enconvidar-nos a la contemplació del cadàver.Ell sempre s'hi nega amb excuses variadesi sempre enginyoses. De vegades la cosa aga-fa unes proporcions grotesques bastant no-tables. Com és ara aquest diàleg que vaanar així:

— No el vol veure? — van fer-li els de lacasa.

— Gràcies ; ja passaré un dia d'aquests —va contestar polidament el nostre gran savi.

1 va fugir corrent escales avall.

En Moragas i I'Ambròs Carrion

En Moragas i i'Amhròs Carrion rcestanpolítics,) d'ençà que I'Ambròs Carrion es-tava ,per estrenar el seu Bernardo del Car -p;o.

Un dia, vaig agafar un taxi i vaig dir alxofer:

—Al Català!L'home va fer amb el cap un signe de intel-

ligència, va agafar el volant, i tras, tras, tras,Passeig de Gràcia avall. Vam arribar a laPlaça de Catalunya i en veure que el xofertombava cap el carrer de Foñtanella em vaigcreure en l'obligació de demanar explicacionssobre el capriciós itinerari:

—Cap on anem?—Al Palau de la Música Catalana, senyor...—Us agraeixo la bona intenció—vaig dir

-li—però em sembla que jo volia anar al CafèCatalà...

Un cas semblant m'ha succeït algunes vega-des amb gent potser no tan obligada com unxofer de taxi .a conèixer la topografia urba-na. El fet .però és simptomàtic. Vol dir, pro-bablement, que la majoria de barcelonins notenen notícia de l'existència del Cafè Català.I això és de lamentar, tant des del punt devista dels propietaris de l'establiment, com delsmateixos barcelonins.

Si jo conegués Marsella, o Nàpols, o ElCaire, us diria que el Cafè Català té l'aire, elperfum i el sabor de qualsevol dels cabaretsdels grans ,ports de la Mediterrània. I qui diude la Mediterrània, diu de tot el món, per-què el Cafè Català, sobre un fons inconfusiblede localisme, accepta i absorbeix tots els airesinternacionals, estrangers, llunyans, que li arri-ben per aquesta gran porta oberta allà baix,al capdavall de la Rambla; aquesta gran portaoberta de cara a1 mar... El Cafè Català fauna mica d'olor de quitrà i de feixos de corda.mullada.

Quan arriba un barco—allò que son diu unba'co —ho coneixeu, a Barcelona, primer, perles seccions marítimes dels diaris, després,perquè els desgraciats contrabandistes del capd'avall de la RamLia us ofereix.n els paquetsde ` 'Camine!" a un preu absolutament satis-factori, i, finalment, perquè al Català hi hamolta animació.

* * #

EI Cafè Català és demòcrata en el sentitque en un moment donat us hi podeu posar enmànegues de camisa, sense que ningú s'espar-veri. Si aquesta crònica donés lloc a escriurereflexions profundes, ara diríem, per exem-ple, que en aquest país hem confós moltes ve-gades la democràcia amb ]'anar en màneguesde camisa. Però això no fa al cas. Es moltmés interessant d'explicar, fet i fet, que alCatalà hi ha un cambrer que es diu Figue-res. Es un home d'uns cinquanta anys, alt,simpàtic. M'hi vaig fer amic de seguida. Alprimer whisky que em va servir, ja vàremconfraternitzar. AI segon, ja ens féiem confi-dències. AI tercer, el company Figueres no vapoder-se estar de reproduïr-me el discurs que,dos dies abans, havia fet a la Societat deCambrers. Es tractava d'explicar als camara-des la gran necessitat que tenien, en vistes al'ofici, de conèixer idiomes.

—Amics i companys—es veu que els va dirEn Figueres—. De llengües i de dones, commés en coneixereu, millor; com més en prac-ticareu, millor. Però això no us ha de feroblidar que tan en el ram de les dones comen el de les llengües, hi tenim una mare. Iaquesta mare ens la tenim d'estimar per da-munt de tot...

En aquestes ocasions, el company Figueressolia servir tina quantitat de whisky molt apre-ciahle.

0

4 4

les noies del Català, ja una mica cansades, ti-rar-se ei barret endarrera, com els clàssicsjugadors de manilla el diumenge a la tarda.Algunas, que volgueren posar a to les sevesmaneres amb la nova indumentària, correspo-nien a les salutacions dels clients ben educatsamb una esplèndida barretada:

—Adiós señor Eduardo—i amb la mà dretaes llevaven el barret a una alçada prudent.

La nit d'un dissabte constitueix sempre alCafè Català un espectacle que val la pena deno deixar-se perdre. La sala és gran i estàplena d'una clientela bigarrada i contradictòria.Pagesos de Granollers, ealtataulells de la Por-taferrisea, mariners de Noruega, i soldats dela Barceloneta . La música fa sempre un granestrèpit, tothom balla amb molta violència, hiha una Limera grisa i espessa. Les america-nes blanques deis cambrers evolucionen en migdel festival com les veles de las barques endia de tràngol. Tothom crida alhora: en ca-talà, en alemany, en andalús, en holandés...Les noies fan unes grans rialles que, com unganivet ben esmo;at, esqueixen per un instantla cortina melòdica del metall del jazz. Enuna taula, quatre mariners que han baixat delmar del Nord carregats de bacallà, beuen xam-pany i pessiguen les cames molsudes d'unessenyoretes. Aquests quatre mariners són unssenyors importants, els que menen el barco.S'han vestit de paisà i la roba civil sempreels va una mica baldera. Tots porten un bar-ret fort que oscilla en tots sentits sobre labola del cap ros i despentinat. Hi ha vespresque els barrets forts del Català arriben a for•mar un paisatge obsessionant.

A mesura" que la nit avança, la cosa es vaespessint i caldejant. Hi ha algun moment enquè no us vindria gens de nou que el sostrede la sala saltés com la tapadora d'una cassolaen plena bullidera. Es la gran hora de la casa.Dos mariners s'emporten un company; migarrossegant-lo, com si duguessin un ninot deroba. Un altre ensenya el braç amb un com-plicat tatuatge i una noia fa uns grans esga-rips de felicitat. En un retó, un parell d'amicses claven bufetades. La música toca encara unamica més fort, i tot acaba bé.

El Català té, també, els seus moments decalma. A les tardes, per exemple. En aquesteshores, el públic es composa de quatre foras-ters desorientats i mitja dotzena d'estudiantetsde primer curs. Van molt ben pentinats, tenenla vista un xic esverada i fan olor de dis-pesa del carrer d'Aribau. Les noies els trac

-ten amb aire maternal i sempre en distingei-xen una mica un d'ells que està bojament ena

-morat. Es en aquesta hora que, de vegades, EnJosep Plp es deixa caure al Català. General-ment, ve de donar un tomb pels volts de lesDrassanes per tal de païr la conversa que hatingut amb el frare Miquel allà dalt, al darrerpis de can Cambó. En Josep Pla va a fer-lapetar una mica amb el mestre Demon, que, enaquesta hora, entre foxtrot i one-step, sempreté un moment per a les amistats.

Quan el mestre Demon us veu arribar, saltade la tarima com una mustela i ve corrent capa vosaltres, amb la mà dreta estesa per atallar el vent i amb el ,cap un xic decantat capa l'esquerra. Us fa una acollida tan recordialque sembla que s'hagi de morir d'alegria. Quanesteu una mica calmats us fa seure a la tauladel retó, vora de l'orquestra, i us dóna con-versa. De tant en • tant, s'enfila cap el piano ius deixa sentir les primícies d'un numeret queestà fent. Mentre executa amb el cap ensor-rat entre les espatlles, i amb les mans quefan uns salts de bestiola ferida sobre el teclat,encara té temps de girar la cara i d'adreçar-vosuna rialleta interrogant.

—Què us en sembla?—Que està molt bé home...Generalment, tota la música del mestre De-

mon està bé. A còpia de beure whisky, de fu-mar cigarretes angleses, de portar ulleres decarei i de tractar-se amb capitans de barcoamericans, el mestre Demon ha acabat per ferautèntica música de jazz. A casa seva té unagramola que no para en tot el dia d'escamparpel pis aires de Jack Hilton i de Paul Withe-mann. Només l'aturen el temps just que lafamília es pren per a dormir.

De tant en tant arriba al Català un senyorprim, vestit de negre, sempre una mica perafaitar. S'adreça a En Demon i li diu, ambtm aire desolat:

—Maestro, aún no se acuerda usted de mi?Es un literat del districte V que li té entre-

gat un llibre per a una opereta. Tots els lite-rats del districte n'hi han portat un. En elquarto dels mals endreços del cafè, el mestreDemon té aquells sis o set mil llibres d'operetaper a musicar. El mestre Demon és un santhome i no té un no per a ningú...

Entre el personal femení de la casa hi hauna figura remarcable. Es una tanguista queIti va entrar en la seva primera joventut i que•actualment, ja és àvia. Els seus records defamília i els altres, van íntimament lligats ambla història del local. Actualment representa elpaper una mica fatigant de la tradició vivent.Les seves companyes, més joves, poden veureen ella, tot d'una peça, el passat, el present iel futur de l'ofici... Algunes, no obstant, enlloc de lliurar-se a aquestes reflexions, s'hanvingut dedicant a una diabòlica activitat: con-sisteix a marcar amb un ganivet, sobre unataula de fusta, totes les dates en què l'àvia es-trena un vestit. La història trista de la sevaelegància. quedarà eternament impresa sobreaquell moble.—Però per què ho feu això ?—vaig pregun-

tar a una de les encarregades de la curiosaestadística.

—Pues mira; para divertirnos!I en dir això, va ensenvar les seves dents,

blanques, brillants, amb una mica de ferocitat

Si eis catalans fóssim una altra gent, ara joem complauria a fer un elogi de l'aviació abase dels perills que ham pot trobar, si vol,en aquest alat procediment de transport. Elsgorgs i les :orrenties aèries, les genialitatsdels motors i les diticu,tats dels aterratges, siexagerava una mica, em fornirien bon mate-rial per a convèncer d'alçar e1 vol una gentde tarannà orientat cap al risc. Però està com

-provat que som un poble feble i mansoi; puixque fins que ens ho retreguin els que mésobligació tenen de callar (o de donar l'exemple).Serà escaient, doncs, que l'elogi es decanti versles dolçors tranquilles del deport aeri. Així•'potser, serà més eficaç per a la majoria, ami-ga del confort; i em refiaré que la minoriad'enamorats del risc no es deixaran esverarper la comoditat i empendran ei vol de totesmaneres—almenys aquells que no es trobin, comels ocells dintre la gàbia, aturats per obstaclesniés sòlids que el desmenjament o la temença.

Val a dir que els plaers tranquils que hoatpot trobar per ]'aire són elevats, tant comfísicament, espiritualment i que, si no empe-nyen precisament vers l'heroisme, tampoc nosón de mena abaltidora; i així ningú no s'had'avergonyir de recercar -los, sinó tot al con-trari. Hom pot trobar-los fàcilment. Trieu undia clar i un bon taxi. Feu-vos dur al Pratde Llobregat i, més concretament, al campd'En Canudes. I si abans us heu posat d'acordamb aquest aviador excellent o amb algun

C?lel seus amables companys, respecte el vos-tre bateig aeri, no trigareu a sentir-vos bella-ment transportat.

Tal vegada, en arribar al camp, ja trobareuel biplà fora de l'hangar, el pilot al seu lloc,el motor espetegant i una certa expectació ani-madora ert un grup de visites. Els minyonsafables que tenen cura de la installació aviatò-ria vindran a oferir-vos, fades providents, unagabardina que us protegirà dels esquitxos olio-sos, unes ulleres hermètiques, un casc de cuirmolt semblant a aquell sota el qual Lindberghva travessar l'Atlàntic.

Pugeu al vostre lloc, i us trobeu divinamenti blanament assegut, i envoltat per la remoreixordadora del motor, la qual comença ja atreure-us del món. Perquè, de dins estant d'a-quell soroll imperial, us sembla que les cosesde la terra hagin esdevingut insonores; i aixítat el que us volta comença a fer-se vagamentirreal. La realitat de l'avió en canvi, s'afermai ja no us vaga de trobar-lo frèvol, com talvegada heu fet en pujar-hi.

L'hèlix volta i encara no' heu tingut lleurede pensar en un possible accident. Ara ja nopodreu, perquè l'única por que teniu es la deno poder arrencar mai. Comenceu a moure-usper la terra dura, " i teniu solament angúniaper si no us podieu alçar. Us sembla impos-sible que les rodes abandonin la terra abansque ]'aparell atenyi els arbres que es drecera

1 a la vora del camp. Però aviat se us desplaçaestranyament e1 punt de vista, i heu de decar.-tar-vos i mirar avali per veure aquells ar-bres que us havien semblat un obstacle. Elsveieu molt petits i, mirant enrera, veieu elshangars com dues capsetes i el camp d'aterrat

-ge com tm hortet .extremadament pueril. Noteniu, és clar, ni la més lleu sensació de ver-tigen.

Si alceu el cap i mireu entorn vostre, l'asse-gurança que teniu s'agença amb la sensaciód'una immòbil serenitat. Per a adonar-vos quepugeu, heu de mirar com el m5n s'empetiteix;per a adonar-vos que avanceu, heu de mirarcom el món passa, molt lentament, per sotavostre. Us sentiu com un dén que plana perdamunt les impureses de la terra—un déu ambminúscula—, és clar, que té la gràcia de com

-binar la divinitat amb la modèstia. Així lavostra ascensió us emancipa del món, però nous fa pas menysprear -lo. Al contrari : si eltorneu a mirar amb el vostre esguard divinal,as hi encisaren meravellosament.

Totes les impureses de la terra han desapa-regut. Ho veieu tot net, retallat, d'una geome-tria deliciosa. La geografia se us presenta ambuna realitat profunda i turgent. El prat ésun aplec bellíssim de rectangles verds i ro-genes. El poble no té cap casa que no siguibonica ni cap carrer que no es mostri avinent.La costa escumosa ondula de veres, el riu ar-gentat serpenteja de veres, i la grandor de laciutat es fa comprenedora.

Us sembla que tot just heu començat a mi-rar quan el món ja es torna a engrandir. Simai pensàveu que la deval'lada us forniria unamala impressió, ara teniu una sorpresa agra-dable. El camp d'aterratge se us acosta depressa, però el vostre pes troba sempre el su-port de l'avió; és possible que fins que aquestus sotraguegi en lliscar pel camp terrossenc,no us adonareu que heu tornat a la terra.Durant el descens, amatent a gaudir-vos-en, noas ha llegut tampoc de pensar que podríeuacabar en accident, i en el cas d'una desgrà-cia, us hauríeu trobat avariat o en una altravida tal vegada millor, sense tenir temps d'es-glaiar-vos-en. I quan salteu de l'aparell, nitan sals se us acut de pensar que heu caqui-vat un perill. Els vostres sentiments són tot,de gratitud i els vostres desigs de repetir; ius endueu del camp una alegre exaltació d'es-perit que us dura encara quan retorneu als

vostre cap ficaments terrenals.Un simple vol de poes minuts us dóna la

fermesa exaltada i la joiosa serenitat d'undéu, us forneix el domini i la comprensió delmón, i us deixa un record i un desig agrada-bles. Tot això--cal no oblidar que la carac-terística més nacional és l'estalvi—a un prenque gairebé tothom pot pagar. Es ben estram"•doncs, que els meus amics de I'Aero Club deCatalunya s'hagin de queixar encara que elnostre públic no es mostri gaire interessat avolar. Per què no voleu? No hi ha excusa.Si no voleu en unes tals condicions, és benbé perque no voleu.

C. A. JORDANA.

Els llibres i el bar. — L'altra setmanaparlava d'una associació d'idees i de senti;ments entre els anuncis lluminosos i 1exceiléncies del bar. Aquesta associació, m'forta per un cantó i més estirada pels cabells per un altre, la veig entre les invers:;tions que es fan a base dels alcohols i leáinvencions que surten de les impremtes.

Ara mateix acabo de veure una vitrinanovetats bibliogràfiques ; llibres amb cobeetes de paper de tots colors, amb jocs de llètres que tan aviat són severs i discretíssims'd'un aire notarial — l'adjectiu «notarial»el més just per qualificar la severitat iponderació de les coses —, i amb altres jde lletres, excèntrics, irreverents, com si1Gbre portés una careta de pallasso, omaquillatge de «giri». Les cobertes de pa•per donen al ]libre un cert aire de cosa passatgera, que és l'aire que tenen les coserdel dia. Amb els llibres passa com amb le-robes de les dones i amb tota mena d'estfamiliars. Abans es feien llibres amb c&bertes d'una pell que no es destruia mai,acostumaven a ésser gruixuts i tenien l'es.tómac ple d'tines idees que pel cap baix du•rayen cinquanta anys. Css el mateix quepassava amb les noies de les cases riques,que yuan es casaven es feien unes camisesque duraven per tota la vida. Eren unescamises poc gracioses, però sòlides, d'un filsense contemplacions ; ara iti ha camisesque ocupen menys lloc que un mocadoret debutxaca, són faseinants, damunt de la pellprovoquen el paroxisme, però duren coml'am:,r o la fidelitat de moltes persones queles porten. Avui dia tot té un aire excitant,llampant i graciós, però amb un nervi cfii.mer, amb una condició d'ala de papallona.1 això mateix s'endevina en les cobertesdels llibres de les vitrines. Les lletrea ter.quen contactes allucinants, un cert confu•sionisme d'indústria metai1úrgica, de poma-da de perfumeria i de paisatge inexplorat.Hi ha veritables troballes, títols truculents,papers ajustadíssims, elegàncies perfectes.Fixeu-vos en una vitrina de novetats biblio-gràfiqu^es, i la :dea d'un bar ben servit seus acut al pensament. Els artistes que es.tan al servei dels editórs tenen alguna cosade l'instint diabòlic dels «barmen». Un llibreés un poliedro de color. imagineu una copaen forma de llibre, doneu — amb la imagi-nació sompre una mica excitada — aquellalíquida majestat d'una copa colorida al pa-per banal, desesperadament •industrialitvatde les cobertes del llibre, i aneu 'mirant...La vitrina és aleshores un servei de copesben preparades , ingerir totes aquestes co-pes és una labor penosfssima ; extraure total'essència alcohòlica d'aquests tnilers de pà-gines impreses pot constituir una calalrnitat'sense remei, una embriaguesa contra laqual no podrà res tot l'amoníac del món.

1 és precisament aquesta diversitat de co-bertes, aquesta audàcia de colors, aquestaheterogènia associació de lletres, t' en unsentit efímer, de cosa oblidadissa lò que.dóna a la parada de llibres la sensació deles begudes glaça-des, picants, policolors, degust que no s'acaba de definir ben bé, deconvergència i de confusió de coses... be-gudes d'a peu dret, que entren més aviatpels , úlls...

Per això també molts llibres d'aquesnomés es tasten, es poden descubrir somian'tocant el violí, mastegant una «boquilla»aelluloide parlant de les coses més banalamb una manca de sinceritat sense catranscendència. De tant en tant, dintre Icobertes més escandaloses hi ha unes pàg '.nes profundes, hi ha un llibre de primera.,'és un cocktail ensopegat, és una bona dosficació, un moment genial del barman.

Abans els llibres que sortien de les ipremtes, i es relligaven a mà, i es grava'ven al foc, i només els compraven mitjadotzena de persones, tenien tot "un alto_aire.

En primer lloc la fantasia dels editoera Iiinitadíssima ; durant anus i anvs nmés es feia un sol tipus de relligadura ; 1lletres tenien una monotonia solemne,la millor qualitat. Avui dia veure una graestiba de 11•ibres plens d'artritisme, feixucd'obesitat, amb unes cobertes d'un pergamí:etern o d'un cuiro inalterable, dóna unasensació ben diferent a la d'un bar a l'ame-ricana ; a mi em fa pensar en un celler,antic, en una d'aquestes caves que hi ha

la província francesa, on es troba el bon nnrmagnat vieux» i la afine sense concessionsd'una legitimitat que no crec que sigui cagaexcés qualificar de sublim.

Les bótes totes iguals de per fora, senaltra elegànoia ni altra fantasia que uta',perfum intens de ponderació d'integritat de'

seny indestructible, aquestes grans bótes quedormen en un ambient fresc, de teranyinesi d'ombra... imagineu una vitrina plena Fd'infolis amb totes les cobertes iguals, unes"cobertes d'aire monàstic i feixuc ; aquesvitrina resultaria irrespirable, la mirads'ompliria de llàgrimes davant d'una parada així... i malgrat això, mentre passe..les fantasies del barman, el vell conyac cadadia agafa més prestigi ; per això els bibliò->fils, amb tota la ferocitat del bibliòfil, amb,tota la inhumana passió del bibliòfil, aquells,que passen el dit tremolant damunt les pla-1nes d'ull incunable com si toquessin la galtad'una princesa oriental, el bibliòfil res anésque bibliòfil, em fa l'efecte que és un delséssers més horriblement sensibles, un delshomes més atacats per aquell sensualismafinat i cruel, que no comprenen, naturalment, ni els poetes ni els tramvies que pasen per la Rambla.

Josur MARIA nc SAGARR 1

D' 1 h n à van vedar freds Josap MARIA PLANES.darreres hores de la nit, haurieu pogut veure

Uns quants anys enrera, al Cafè Català sem-pre trobàveu dues o tres noies que encara nofia una setmana que les havien deshonrat.Ara, naturalment, els costums s'han complicatqui- sap-lo i tothom, conmençant per la policia,vigila una miqueta més. De totes maneres, lcsnoies del Català s'han distingit ara i sempreper ésser un prodigi de candor. Generalment,totes parlen murcià i sempre tenen entre laparentela algun individu que ha collaborat e fi

-caçment a la construcció del Metro.Un dia, se'n va presentar una a la direcció.

Venia disposada a treballar, a fer de tanguista.—L'acceptem—li van dir—; però ja sap, se-

nyoreta, que haurà d'alternar?—No hi tinc cap inconvenient.Dos dies després, l'encarregat d'aquestes

funcions li dedicava el gran escàndol:—Però, com és que ahir no va venir?—Com que em van dir que tenia d'alternar...—Bé, i què?—Oh, jo em pensava que això de ]'alternar

volia dir treballar un dia sí i l'altre no...Els darrers temps de la guerra, com tothom

sap, coincicliren amb una època de gran abun-dància per a la ciutat de Barcelona. Els di-ners anaven a dojo i la gent es dedicaven adivertir-se amb un remarcable entusiasme. Elspropietaris que llavors hi havia al Català esvan mirar el panorama de la disbauxa barce-lonina, i van dir-se:

—Ha arribat l'hora de donar a l'establimentun aire una mica distingit...

Com a primera providència, obligaren a les

= L'obra fallarà — va dir En Moragas noies de la casa a posar-se, totes, harret. La

a l'Ambròs Carrion —, perquè, fixa't-hi: , majoria d'elles no nhavien portat mai, ni fal-

serà «La espada de 'Bernardo por la cara- ta que els feia. La innovació, per tant, oferí

bina de Ambrosio.» un espectacle d'allò més suggestw. Cap a les

OFICINA INTERNACIONAL DE PATENTS 1 MARQUES

Josep Torre de Mer Sanromà

a es ores e ç q

GRAVATS TIPOGRÀFICS BADAL, I CAMATS Parts, 201. Telèfon 74071

PITARRA MIRADORaParisMATCHS DE' BOXAL'amic Puig i Ferrater, amb l'amabilitat

que el car cteritza, ens ha fet l'honor d'enco-manar-nos l'estudi de la vida i obres del cè-lebre Pitarra, que, formant part integrant dela sèrie de vides de catalans illustres del se-gle xtx que publica la casa Proa i la "Biblioteca a Tot vent ", publicada per la mateixacasa, : nosaltres hem posat de seguida mansa l'obra i fil a l'agulla, per tal de correspon-dre el més dignament que puguem a la im-portància del càrrec que hom ens ha confiat,perquè no cal dir que considerem més queimportant, importantíssim, el coneixement dela vida i obres dels catalans que ens han pre-cedit immediatament en l'ús de la paraula idels fets, en la història deCatalunya, perquè no solsens donen la clau i el ca-mí de les relacions ambels dels catalans del seglespassats, sinó la clau i elcamí del que nosaltres iels nostres successors, nas-cuts o per nàixer, pugutmfer i desfer en bé o en malde la nostra molt estima-da terra.

I res ho demostra mésque després d'haver fet elsestudis previs i preparatiusper escriure la vida quese'ns acaba d'encomanar,hem arribat de seguida ala conclusió sintètica dequè la valor més alta delnostre Pitarra, fundadordel nostre teatre, és la sig-nificació històrica que té,fins al punt que si hemdeduït que la valor i im-portància literària i poèti-ca del nostre biografiat, noes put comparar ni delluny ni de prop, a la demolts altres artistes de Ca-talunya i de fora de Cata-lunya ; en canvi la sevaposició de literat, d'homei, sobretot, de fundadorteatral català, en el jochistòric de la terra catala-na moderna, té una sig-nificació excepcional quemolts pocs tenen, perquèens descobreix gran part dela fisiologia de les entra-nves de la continuació iformació de la històrianostrada.

Si per exemple i senseanar més lluny, del nostre rnés poQularMossèn Jacinto Verdaguerhom en podria escriure es-tudis crítics que farien veure la valor sublimde la seva obra artística i no se n podrienescriure gaires pàgines dedicades al seu sentithistòric en la vida general del poble cataiàmoliern, fora, naturalment, de la significacióessencial del seu sentit artístic en el desen

-volupament de l'ànima que ens aguanta, delcèlebre Pitarra, malgrat haver pres una partrelativame i reduïda en els nostres movimentsgenerals culturals i polítics, perquè com elsnostres lectors de la Biografia pcdran veure,la seva actuació fora del teatre va ser moltlimitada, si hom no en pot fer un estudipregon, com dèiem, com a creador d'obresd'art, se'n pot dir mall i molt pregon, res-peete a la significació històrica de la posiciói intenció amb què va produir la seva obraliterària teatral, en relació al moviment ge-neral de l'època, perquè nosaltres en la Vidaque li escrivim, per encàrrec i en les horesque en deixen lliures els altres trebails quefem en holocauste a la terra catalana, de-mostrarem que la fundació del teatre catalàva ésser no sols tia reacció violenta i despie-éada contra els primers intents de la recata-linitzaciá nostrada, per tal de restaurar ocontinuar la història antiga o més ben ditmedieval de Catalunya, sinó tina reacció con-tra dels partidaris d'aquesta mateixa catalanit-zació, fins que aquest moviment amb l'em-penta que portava, esdevenint més fort i mésimperatiu que el mateix Pitarra i les sevesintencions, el va dominar i el va fer claudi-car en tota la línia, fins al punt d'arribar-li afer demanar els sufragis del mateix partitcatalanitzador, sense que malgrat aixà, el fun-dador del nostre teatre s'arribés mai a su-mar ni afiliar al partit que el dominava a élli a tota la nostra terra.

El cas del gloriós Frederic Soler, catalàfins a la moll dels ossos, és un exemple palésde còm se formen i s'entrelliguen els movi-ments generals dels pobles, de les contradic-

Una veu s'ha aixecat a París llançantals quatre vents aquesta pregunta llamine-ra: Qui vol or? La multitud, però, fa elsord i encara que sembli inversemblant noha contestat ningú d'una manera afirmati-va. En el segle dels grans ,(kracks)) finan-ciers, dels •timos de gran escala, dels robato-nis fantàstics, els mestres cantaires que trafi-quen amb la finança, fa estrany que aquestapregunta temptadora resti incontestada. 1malgrat tot és així. Ni el govern francès,que ha de fer tants equilibris per mantenirl'equilibri financier de l'Estat, que està 111-gat amb Wàshington pel deute de la guer-ra, que està lligat amb Londres pel mateixmotiu, no ha volgut escoltar aquella veuamable que li oferia «or» desinteressada-ment... v

Qui ha donat aquesta veu? Qui haviad'ésser? un savi, un sentimental, un ro-màntic. Un qufmic illustre, M. Jollivet-Cas-telot, inventor de la fórmula infallible per ala fabricació regular i àdhuc industrial delpreciós metall. No satisfet de la seva nota-ble descoberta, M. Jollivet-Castelot féu pú-blica la fórmula per tal que tothom poguésaprofitar-se'n, començant pel govern que enaquell moment — abril del lgzq — passavaserioses angúnies financieres.

„He fet — deia l'eminent químic — unabarreja íntima de 6 grams d'argent rigoro-sament exempt de tota tràça d'or, de zgrams de sofre daurat d'antimoni, d'ungram d'orpiment i t gram d'estanc quími-cament purs. He sotmès aquesta barreja,com de costum, en un gresol al forn a t.toograus C., durant una hora, després he trac-tat la substància obtinguda amb l'àcid azò-tic i aigua regal (àcid nítric barrejat ambàcid clorhídric). I bé. Les reaccions de l'orhan estat absolutament netes.»

La descoberta de M. Jollivet-Castelot, toti la seva innegable importància científica,no fia interessat ni l'Acadèmia de Ciències,ni 1a Sorbona, ni el Govern francès. Recent

-ment tota la premsa parisenca llençava lescampanes al vol perquè un savi naturalistahavia descobert el mitjà d'obtenir maduixeselèctriques que venien a resultar a trentafrancs cada una. 1 en canvi per la descober-ta de la fórmula industrial de l'or el diarisfnancesos no han sentit ni fred ni calor...

Ningú no vo'. or? Els mestres cantaires,els timadors, els fabricants de r(kracksn finan-ciers, prefereixen, evidentment, robar-lo feti no tenir la feina de posar en pràctica 'acomplicada fórmula de M. Jollivet-Caste-iot...

La fi de Montmartre. — Fur,. Desterrati pobre, Mauriee Hallé ha volgut matar-se.Estava cansat de fracassos, i gràcies aaquest últim fracàs, continua vivint.

***Raquel Meller al Palace. -- Convindrà

deixar registrada la decadència de la se-nyora Raquel Meller al Palace. La revistaParts - Madrid és l'experiment més avorrit,rural i sinistre que de l'espanyolada s'hafet a l'estranger. El music-hall francès ha-via trobat una forma bastant divertida d'es-panyolada. Consistia en una desfilada denoies nues, amb una montera de torero pertot ornament, i marcant, en caminar perles taules, un pas relativament flamenc; aaquesta desfilada en seguia una altra denoies també nues amb una mantellina depuntes, representant exactament les mio-les, les nétes de ((la femme nue de Gova,,,i les cigarrerres. Tota aquesta carn jove,de procedència anglesa, alemana o fran-cesa, donava un cert to de distinció a l'es-panyolada. Però la senyora Meller, que enqualitat d'aragonesa és en el món 11 rcpre-sentació més autèntica de l'ànima miste-riosa d'Andalusia, de l'amor tràgic de lesnòvies dels toreros, del misticisme de lesmonges d'Albacet i d'altres productes naoio-nals, s'ha cregut en el cas de donar a co-nèixer la seva Espanya amb música delmestt-e Guerrero. El Palace ha saltat, doncs,de la gràcia indescriptible de la revista al'avorriment de la sarsuela gran i del gé-nero chico. Molta jota aragonesa, molt man-ton de Manila, molt ball regional, molts re-fajos y molts vestits de camperols amb al-gun que altre bandoler. Tot plegat d'unapesadesa aclaparadora. Raquel Meller s'a-nuncia com l'animadora de la revista. L'èxitnaturalment és per Mlle. Franconnay, unaartista francesa que té idees clares sobre elmusie-hall, i una( joventut sonrosada, ale-gre i vibrant, taanbé de music-hall.

,r**Fontbernat, acusador. — Procés en el

Club del Faubourg sobre tres obres recents:La Petite In/ante de Castille, de Monther-lant;'PrintemQs d'Espagne, de Carco, i Va-lencia, de Falgairolle. Diguem de pas queaquesta t'rltima obra sembla escrita en col-laboració amb la Raquel Meller. En reali-tat, Falgairolle és una Raquel Meller ambbarba rossa. Segurament per la seva barbade Sagrat Cor de Jesús — no li coneixemcap altre mèrit — Falgairolle ha arribat aadquirir entre alguns amics nostres una en-vejable reputació de gran coneixedor de laliteratura espanyola i de la literatura cata-lana. Endavant.

Procés en el Club del Faubourg. Un acu-sador inscrit : el mestre Fontbernat. ; Qui-na acusació sostindrà l'inquiet músic contrales tres obres literàries? Vaig preguntar-hoa un amic d'En Fontbernat.

— En el fons — em va dir aquest amic —.Fontbernat no sap concretament quina acu-sació formularà. Més clar: Fontbernat noha llegit cap de les tres obres. Es tractaprincipalment de reivindicar el dret a l'opo-sició.

Considero que aquesta actitud del nostreadmirat Fontbernat és nobilfssima. Explica,entre altres coses, aquesta frase seva:

— Jo sempre estaré desterrat d'algunabanda.

Això és : asseguraré d'una manera per-manenl el dret a no estar d'acord amb elsaltres. En Fontbernat, des d'un cafè delBarri Llatí, és l'acusador estable.

C. R.París, abril.

Quan tot just k oxa començava a casalostra — ens deia fa temps l'àrbitre Joanasanoves —• recordo haver arbitrat potser

m miler de combats sense que es produís.ln sol knockout. Més tard, tothom sapom els ltnockouts sovintejaven en els nos-res rings i com aquests continuaren mal-;rat haver estat interdits els embenatgesfurs (chatterton) per deixar solamente en-re els guants i les mans dels boxadors unsenzill embenatge de tela (velpau).

I és que cada dia es boxa millor i, tam-)é, d'una altra manera.

Avui un match de boxa és cent vegadesmés dramàtic que quinze anys endarrera.Abans, àdhuc per als boxadors més assa-^entats, el combat de boxa tenía un cairenés assenvat; el boxador tractava de be-tar amb totes les regles de l'art ; feia tantaatenció a l'ofensiva com a la defensivad era colpit més de dues vegades amb unmateix cop, se sentia com avergonyit de nolaver-lo sabut evitar. Un match de boxa:emportava, a més a més del treball físiccorresponent, un rumiar constant, rar elboxador entenía que no era una baralla elaue feia, ans una ccmpetició esportiva en laqual la qualitat del joc, tant o més que laseva puixança física, li havia de donar la vic-[òria. Quan era colpit durament es tancavaen una defensiva a ultrança, convençut queno hi havia res més a fer. I els jutges entonar llur decisió afavorien sempre l'homeque millor havia boxat.

E1 públic, tanmateix, es neguitejava so-vint en presenciar aquells espectacles. Te-nia sempre dubtes de si es tractava d'unalluita sincera o de quelcom prèviamentarranjat. El mot «rhiqué», importat de Fran-ça, irrompia sovint a les 'boques. Hom nocomprenia que quan un dels dos antago-nistes rebia un cop l'altre no s'hi tornésde seguida, i això feia dubtar de les quali-tats morals dels combatents. ((La por va amitjes», solia exclamar ; o, en to mofeta((No us féssiu mal !» Hauria preferit labaralla a la competició esportiva, per béque, poc experimentat encara, dubtava desi el que volia podia ésser.

I tant carn podia ésser! No va haver deviure molts anys per comprovar-ho. L'evo-lució va efectuar-se lentament, però sensedesmais, i aquesta evolució sembla que haarribat avui a una concreció definitiva. Calcreure-ho així per tal com ja no se sehtdir allò de «A mi &n'agrada que es peguin.Avui que va a veure boxa té la certesa queveurà pegar-se, que en aquest sentit el seuinstint, l'home primitiu i salvatge que ca-dascú porta a dintre, restarà satisfet.

Tot és qüestió de modes. El mal és, però,que la boxa ha seguit en la seva evolucióun procés a la inversa ; devia haver comen-çat per on ara és per a anar a parar a allòprimer. No ens hi capfiquéssim massa: eltemps es cuddarà de posar les coses a sonlloc. FIs amadors de la Violència amb ma-júscula es cansaran més aviat del que escreuen de llurs preferències. N'hi hauràprou que copsin el convencionalisme quelaer força ha d'imperar en tm match de boxaper convèncer-se que llur ideal de violènciano els pot ésser donat a tant l'entrada, iacabaran per afeccionar allò mateix queabans els enervava.

Que els bexadors d'anys enrera, seguintallò que ells entenien per 'boxa, adoptessinen el combat una actitud inteligent i queels d'avui, d'acord. amb les preferències delgros públic, s'esmercin a batallar, no volpas dir que aquells fossin millors que elsd'ara, que els darrers àdhuc acceptant lesconvencions d'antany no els superin en totalínia. Més amunt ho hem dit : avui es boxamillor, però d'una altra manera.

Si el púbiiic té avui el que volia en . matè-ria de boxa, cal demanar-se si l'esport, allòque hi .pot haver d'cs rt en les lluites delring a càrrec de professionals, hi troba elcompte. Definir-se en aquest sentit és bendifícil, i no serem pas nosaltres que ensatrevirem a donar una contestació categó-rica, la demostraoió de la qual ens .portariaa disquispcions massa intrincades (perquèamb elles, ultra el nostre objectiu, abastés-

Daniel Halévv i Louis Gilloux han esai-.golat en la nombrosa correspondència deProudhon, la qual compendria uns catorzevolums, i n'han fet una tria. Ja deia Sainte-Beuve (un esperit, entre parèntesis, ben di-ferent del de Proudhon) que la part més ac-cessible i més atractiva de l'obra d'aquestera la seva correspondència, que presenta,segons els seus actuals editors, un interésbiogràfic i històric, i • a més a més, consti

-tueix una font cabdal per a tots els ques'interessen per la història del segle xtx.

Proudhon és, ens fa l'efecte, més anome-nat que no pas conegut ; tan que se li hanarribat a atribuir obres que no ha escrit.Això sol passar amb autors massa cèlebresi comentats : de tant sentir-ne parlar, homes creu dispensat de conèixer-los de primeramà. També és propi d'autors així que sen'apoderin partits ben diferents entre ells,els quals procuren anexionar-se'l amb méso menys traça.

Revolucionari teòric. Proudhon fou, unmoment, revolucionari pràctic. Però després,rient per sota el nas, s'acusa d'haver arren-cat un arbre, tombat un guarda-rodes i tra-ginat pedres per a les barricades.

Més que un home d'acció, és, i vol ésser,un moderat. Vol persuadir, convèncer; noespera res de l'organització de les massesobreres amb el fi d'apoderar-se del poder:reprova la violència, i refusa la collaboracióque, des de Londres, li demana Karl Marx.

Es un bon tros ingenu, fermament con-vençut que basta que ell digui una cosa per-qué tothom s'adhereixi a la seva opinió.Aquesta ingenuitat, més que l'orgull, li facreure a ulls clucs que els jesuïtes no s'al-çaran rnai més de l'atac que acaba de fer-los.

Potser més que l'obra mateixa de Proud-hon, són les conseqüèneies d'aquesta les quehan tingut una irradiació que encara dura.

Per aquest motiu és interessant la reedi-ció d'una tria de la seva correspondència,efectuada per Halévv i Gilloux, potser, al'hora actual, els més indicats per fer-ho.I és interessant perquè no es tracta pasd'una correspondència únicament de caràc-ter íntim, sinó que té intenses relacions ambl'activitat teòrica i polèmica de Proudhon..- judarà a fer sortir de l'oblit una obra queés d'indispensable eoneixença • malgrat lacaducitat d'algunes ports.

sim un fi pràctic Creiem preferibie asse-nv alar alguns contrasentits esmenables.

En primer terme cal fixar-se que si laboxa ha variat radicalment, els reglamentssón els mateixos i ?dèntic l'esperit dels quetenen el deure d'interpretar-los. A més amés hi ha moltes coses no reglamentadesque el sentit comú hauria d'imposar i que,no obstant, resten en l'aire. Els reglamentsprohibeixen, per exemple, donar ais boxa

-dors altra cosa que aigua, però així i totno és difícil comprovar a cada vetllada pu-gilística com, en moments donats, un pe-tit flascó misteriós va a parar als llavisdels combatents, no se sap ben bé amb quinobjecte. Hom sap, però, que ]'éter us faun cor nou de trinca, que l'alcohol dónaals sentits una fuetada estupenda, que lacolla i ('estricnina són estimulants merave-llosos, i que sota els efectes d'aquests i d'al-tres tòxics els homes es llencen enfollitsl'un contra l'altre. ;No fóra útil, i fins hu-manitari — un metge i un delegat de laFederació estan en funcions a cada vetlla-da — revisar el contingut d'aquests petitsflascons misteriosos?

Acceptat sense discussió que 1a boxa nosigui l'art de la aself-defense», com tam-poe (d'esgrima del puny» ; admesa sensereserves le definició que vol que la boxasigui d'art de barallar-se amb els punys».Ara bé, ;per què cal permetre que un be-xador experimentat i en possessió d'un his-torial brillant sigui enfrontat a un . princi-piant o a un home mediocre, batut ahir iabans d'ahir per contrincants inferiors alque .tom tracta de donar-li? Concretament¿Per què fer boxar Lepesant, tot seguitd'haver estat batut per Alís, contra Loganvencedor d'Alís per knockout? ¿Per quèoposar Perazzio, batut per Ino, a Ros, duesvegades vencedor d'lno? Cal així mateixdemanar-se com és possible que moltes deles nostres primeres figures del ring boxinavantatjant en el a., Ilurs adversaris, sa-bent avui com se sap que en igualtat dequalitats la diferència de pes resol un com-bat, i que si un boxador pot rebre impune-ment un cop d'un contrari que pesi elmateix que ell, li hat ésser sumarnent per-judicial el que li doni un boxador de méspes.

Sabem positivament que el públic no volres d'això que hem dit, i que si ho toleraés senzillament perquè no sap; perquè hiha qui té cura que no ho sàpiga. Cal iden-tificar-se quelcom més amb allá que suc

-ceeix al rig i als seus voltants, sobretot sihom no vol que la boxa representi un ab-surd sadisme. Cal pensar que lea prerro-gatives dels espectadors habituals no sóntan limitades corn es creu, i que és preci-sament amb l'excusa de satisfer els gustosdel públic que promotors sense escrúpulsdesnaturalitzen la boxa oposant a un pugi

-lista assabentat un antagonista ignprant oen plena decadènois. Que és un crim totmatch en el qual a priori hom pugui asse-nyalar el vencedor, com també fer boxa doshomes les probabilitats de victòria dels qualsno siguin a poca diferència idèntiques. Queno hi ha match antiesportiu d'aquests queno . sigui ensems antihumà. I, finalment,que d'acord amb allò preceptuat, tot errord'apreciació comès abans d'un combat potésser esmenat suspenent-lo no solamentquan un dels adversaris dóna -proves de nopoder més, ans encara sempre que se'l con-s,deri en situació d'inferioritat.

Bell és l'espectac)e que ens proporcionenles lluites del ring quan, disputades amblleialtat, posen davant per davant dos he-mes igualment coratjosos i decidits a ave-rar-se els millors amb els punys, amb elcor i amb el seny. Bella és la pugna espor-tiva amb el seu dinamisme exacerbat. Be-Ila en un match de boxa :la victòria perfora de combat, coronament d'una jugadamestra. IBell és, en fi, l'esport quan tractade posar en valor .es qualitats virils dels in-dividus i dels pobles, tan bell com repug-nants per a un esperit sensible les mistifi-cacions que en la boxa el deixen reduït auna inútil crueldat. -

CRITIAS

CALZADOS

MINERVAS'octvdad Anónima

^P1.4AtS

S•p'

ViaLaietana, 30

cions fonamentals que els presideixen i, sobre-tot, del profit que en treuen els que lluitenen pro o en contra del mateix poble, per-què l'autor del 'Don Jaume el Conqueridor ",de "La dida" i del "Ferrer de tau", és, comfarem veure a tothom, en la seva Vida iobres, un dels casos més típics i assenyalatsdel favor que es pot fer a un poble, posant-se contra d'ell, de la mateixa manera que,com tots sabem de sobres, la història ens pre-senta mants casos de pobles que han assolitgrans avantatges i grans destins, posant-seobertament contra dels propis herois que elshan volgut afavorir, guiar i ilíuminar en elcamí de la vida i de la civilització, i final-

FREDERIC SOLERpel ser pseudònim de SERAFI PITARRA.

ment patint i fins morint per ells i en mansd'ells han acabat per fer-los triomfar contrala voluntat inflexible del mateix poble rebec.

De tots els drames i comèdies del famósPitarra no n'hi ha cap ni un de tan interes-sant com el de les seves lluites amb el par-tit català, ni en tot el seu abundós teatrepodem trobar cap pas tan dramàtic ni tancòmic, amb tot i que les seves obres princi-pals n'estan plenes, com els passos que vadonar en trobar-se al bell mig del teatre dela vida real de l'època de lluites i combatsen què va naixer, viure i morir, vencent iessent vençut, i del resuim tant analític comsintètic de la seva existència sorollosa, ensurt el resum que dèiem i anunciem, i quetan aviat com les nostres ocupacions ens hopermetin, ofrenarem a Catalunya i als nos-tres estimats lectors, per intermediació de lacasa Proa, perquè se'n facin càrrec i apren-guin a considerar la importància humana dela nostra història.

FanxcFSC PUJOLS,

NINGÚ NO VOL 0R7

albertpelai, 44

s a s f r e

Proudhon reactualitzatFa alguns anys, una casa que edità una

collecció de &chefs-d'aeuvre méconnus», hiinclogué Du frinci¢e fédérati)' et de la né-céssité de constituer le partí de la révolution.

Entre nosaltres, on tanta influéncia hatingut Pi i Margall, deixeble de Proudhon,ens fa l'efecte que aquest és, algunes ex-cepcions a part, tan méconnu» com sempre.

X.

hY^r ^

III-.À IiiILÌ!El henaventural que no es pot gratar l'es-

quena. — Ah, si a menvs pogués tenir amà algun gratacels .

A-,'- que s flavia Li una passa daque-lles que delmaven amb preferència els barrisacabalats de Barcelona i empedraven ambgrans lloses negrenques de tinta 1a primera pà-gina de La Vanguardia.

E1 que és ella era ben morta; no li havienvalgut els seus disset anys ni la tendresa unpunt pretensiosa amb què s'arrapava a la vida.S'havien clos els seus ulls (uns ulls castanys,més aviat grossos, que parlaven més aviat mas-sa), s'havia afinat el seu nas (un nas ni llargni curt, una mica tirat enlaire), s'havia en-congit la figura espigadeta que diríeu que eraahir que encara es gronxava amb aquella ale-gria. En comptes de la picant morenor de lapell hi havia una pallidesa que s'auriolava debasarda. Tota ella patia aquella deformaciófunerària que converteix els cossos en flor entitelles humils i tràgics. Es veu ben clar quel'ànima, sigui corn sigui, fa força falta a lacòrpora quan no hi és.

Com a contrast amb aquella pobra cosa lasala era emparamentada amb una vera pompafúnebre. Ciris, flors, draps, gasses, totes lesrampoines cansades de rodar capelles ardents,tacades de cera i profundament imbuïdes d'unafetor devota i tristíssima, creaven un ambientde l'altra món. Hauríeu dit una saleta d'es-pera del purgatori. Tot hi era solemne, penós,resclomit i carregat.

Aquells moments la morta s'estava tota solai només li feia companyia el crepitar de lacera com cremava; però s'obre la porta i en-tra Xavier. Xavier era aquell que l'havia es-timada en vida i n'havia estat correspost. S'ha-vien conegut a unes reunions primaveralsd'una casa a on feien una mica de tennisels diumenges i un berenar arregladet. Elsdies que hi havia concurs, en el qual s'ator-gaven unes minúscules copes als campions,donaven gelats i tisana de xampany... però,Déu meu! ¿per què ens entretenim contantaquestes banalitats davant d'una cosa sagradacom és el pas de la vida temporal a l'eterna?

Pel que fa a Xavier, val a dir que detant desolat com estava, va entrar en un es-tat de mitja estupidesa, sense recordar bé sila trobaria ben bé morta. Les coses que enscolpeixen massa, costen de creure, i quan laraó i l'evidència ja ens han dit que és allò,la imaginació, puerilment, encara elaborafantasies. Per això, a dir la veritat, no ushe d'amagar que Xavier, mentre entrava,anava fent pels seus dintres, un diàleg mentalamb la seva Lluïseta, com si fos viva, i deres gaire transcendental: discutien una mos-tra de roba per a un vestit d'ella.

Aquest estat de semi- follia no va durar,però gaire; en veure Xavier aquelles fac-cions alterades, va tenir una gran por noexempta de repugnància. Ganes de fugir comuna criatura. Després, no sé si és per sen-timent o per respectes Humans (estava sol;però sols i tot, els respectes humans, perinèrcia, encara ens mouen; duem públic ima-ginari, de tant estar en contacte amb un dereal), sigui pel que fos, va abraonar-se- lial damunt i va besar-la.

Acabat, amb les idees un xic més ordena-des, va recordar-se que calia que s'agenollési pregués una estona. I ho anava fent d'es-ma, però amb gran fervor, com quan eraa collegi i es preparava per a la primera co-munió.

Va obrir-se la porta; Xavier va girar elcap i podia veure com entrava un xicot dela seva edat, tot plorós.

Era l'Alexandre; també havia anat darrerade Lluïsa; però Xavier estava ben segur queno s'havia vist correspost.

De totes maneres, Xavier va sentir-se con-trariat i un xic inquiet.

El nou vingut també va llençar al quehi era una mirada llarga i complexa.

Xavier es cregué en el cas d'ésser gene-rós. Va acostar-se-li i va expressar-li com,en aquells moments, no hi havia vencedors nivençuts. Només un dolor molt gran que fo-nia totes les ànimes i les igualava.

—Realment — respongué Alexandre —, tantjo, que era el volgut, com vós, que no te-nien tanta sort, encara que potser en fóssiumés digne...

—Què dieu ?—va interrompre Xavier—. Joera el preferit!

—Estimat Xavier, us equivoqueu.—Es que tinc proves—i es treia de la car-

tera un retrat amb dedicatòria—. Aquest re-trat duu la data de tres dies abans de cau-re malalta.

Alexandre va quedar amb la boca badada;

- Aquest número hapassat per la censura

14 hos (dfI1011. 1JIIL 1

escapar aquets mots:—Quina barra!I es va treure un altre retrat, bessó de

l'anterior, amb dedicatòria també.–.lvlireu; és de l'endemà de la vostra.Xavier plorava de fil a fil. Alexandre es

va girar de cara al cadàver i va proposar:—¿I si hi renyissim tots dos ara mateix?Xavier va dir:—¿Com voleu que hi renyim, si és ben

morta?—Esquincem les fotografies.—A mi em semblaria una profanació. Els

morts volen respecte.—D'acord; però aquest mort... era un viu.—Escolteu, Alexandre, jo més m'estimo

perdonar; potser l'oblidarem.Alexandre va estrènyer la mà de Xavier.Però va esbocinar 1a fotografia de Lluïsa:—Que sigui tota vostra la Lluïsa. Vós 1 es-

timàveu més que jo.

Van sortir al carrer plegats. Caminaveasense dir-se res. Però, •per dins de cadascunfurgava la dèria ce saber la història delcor de l'altre.

Tots dos eren d'allò més vulgars. Alexan-dre considerava que Lluïsa era una ximple-ta indigna de l'amor d'un home. Però Xavier noera ben bé de la mateixa opinió.

—Jo crec—.digué--, .que .per a una perso-na jove, del sexe que sigui, l'amor és unacosa que només existeix en la imaginació,sense concretar-se a cap imatge. Es més: laimaginació d'aquesta edat és tan fresca iabundosa que la vida no pot competir -hi, demanera que aquell sentiment complicat queper entendre'ns anomenem amor, s'aplica lla-vors a les imatges interiors de la nostra fan-tasia. Noteu bé que l'amor físic encara noha performat les seves metamòsfosis alesho-res i no compta gaire en la consciència nien la imaginació.

Alexandre no hi volia convenir. Tenia laidea vulgar que tothom és un...

—Na m'interrompeu —va prosseguir Xa-vier—; després d'haver tolerat la meva peti-ta conferència us deixaré dir tant com vol-dreu. Lluïsa doncs, com totes les persones dela seva edat que no són d'una precocitat re-marcable, a conseqüència d'aquest culte fan-tasiós, intern de l'amor en general, tenia lanecessitat de .realitzar-lo a la vida; però dela mateixa manera que es realitza mi joc.Imitació no seriosa, encara que de vegadesprofética, d'activitats humanes.

"A més, en aquest joc hi havia la puntade gust que es troba en els fruits prohibits,i no precisament en el que vós penseu, Ale-xandre. La atracció en aquest cas era la dedesobeir. Fer una entremaliadura, ja que l'e-ducació pèssima que a la nostra terra esdóna, sabre tot a les noies, presentant-les coma prohibides coses naturals, els excita a cadapunt el gust per a l'entremaliadura, presa coma venjança d'allò que l'infant, amb la sevafinor, troba tirania ridícula i poc raonable,

"Gompendreu, per tant, Alexandre, que enaquest cas, la Lluïsa, com més emboliqués latroca, més és devia divertir. I embolicavatot i sent una bona noia, de bons sentiments.Nosaltres érem unes joguines...

--'Sí—va interrompre Alexandre—, ens hatractat com a joguines, ninots de cartró.

—Amic, però les joguines és allò que s'es-tima més un infant. A mi no em desagradaaquest paper. Ara, el meu amor propi, comel vostre, s'hauria satisfet més si jo haguésestat pres exclusivament. Però, creieu-me, so-lament és amor propi, i si alguna cosa ploradintre nieu, que no us ho negaré, és el meuorgull ferit, una cosa de bèstia, tota la mei-tat del meu ésser, en definitiva. I, de totesmaneres, la meva raó em diu 'que l'hem deperdonar i seguir-la estimant, i que entre vósi jo no ha d'existir cap mena de rancúnia.I digué l'altre:—Tot això són paraules, més o menys en-

certades, però el que és jo, tinc, o bé d'odiar -la o bé de tornar-me escèptic i creure quetotes són el mateix.

***Ja ningú no es recorda de Lluïsa. El cas

dels dos amics va saber-se per la ciutat i vafer riure. Els protagonistes mateixos de l'a-nècdota, al cap de dos mesos, ja van comen-çar de veure'n el cantó còmic. I d'aleshoresendavant, sempre que en parlaven, que co'mmés anava era menys sovint, ho enfocavenpel cantó de l'humorisme.

Lluïsa ja deu haver passat tota ella al reg-ne vegetal, deixant a part l'ànima i algunessals minerals, haurà repartit, entre la verdorde ]'herba, i la rialleta pobra de les flors demarge, tota la saba del seu cos i el perfumde les seves besades.

Així s'haurà escampat, escampat, mortaabans d'haver aconseguit l'edat aquella durantla qual tothom es concentra; esbarriada enmig de l'esbarriament de les fantasies de l'a-do lescència.

I, precisament per això, perquè era tantvirginal, atenia dos xicots. I tant se li n'hau-ria donat de dos crom de mil.

L'amor no pot néixer si abans no s'ha ena-morat de l'amor.

7

4 MIRMI R

*, LES LLETRESConte inèdit de ROSSENo LLAT ES

Lluïsa *** s'havia mort i estava de cos feia una cara que no se sabia bé si s'anava apresent. Iposar a riure o a plorar. Per fi, se li vanD 'h D'

FRANCIS CARGO, Printemps d'Espagne. — PAUL MORAND, tliver caraïbe.ALBERT LONDRES, Terre d'ébène. — ANDRÉ GIDE, Voyage au Congo

i Retour au Tchad. — LÉoN DAUDET, Paris vécu.

En diferents països s'ha parlat de criside la novelaa. Ara que, segons el país, elplantejament de la qüestió ha diferit com

-pletament. Per exemple, a França en par-laven amb uns quants milers de títols aldarrera i en mig d'uns quants centenars.Ací se'n parlava amb unes quantes dotzenesde publicades, només. Allí, per sobresatura

-ció ; ací, per penúria. Deien, allí, que si elpúblic ja .havia .avorrit el gènere i calia do-nar-li pastura de lectures a base de biogra-fies novellades, d'història novellada, de viat-ges. Mentrestant, però, Proust segueix ve-nent-se i el tiratge de Climats de Mauroisha assolit una xifra per fer rodar el cap aqualsevol escriptor català. Ni a Alemanva,ni a Anglaterra, ni a França hi ha cap gè-nere en vaga. En aquest darrer país, esmultipliquen, alhora que les novelles, totamena de gèneres literaris, alguns d'ells demal classificar. N'hi ha un de ben definit,d'algunes mostres del qual anem a parlar:els reportatges de viatges, i principalmentd'un que ens afecta.

Aquest és Printemps d'Eslagne, de Fran-cis Carco. En coneixíem bona part gràciesal costum que les revistes tenen de publicarles bonnes feuilles dels llibres l'èxit delsquals es preveu. Les .4nnales, que és una re-vista per a famílies, donaren a conèixerHuit jours à Seville, amb algunes supres-sions explicables per l'esmentat caràcter dela publicació; Gnngoire. setmanari menvstravat per certa mena d'escrúpols, publicàels capítols barcelonins amb el títol La bellevie à Barcelone. Sembla que aquests capí

-tols trepitjaren l'ull de poll d'alguns senyors,que trobaren tema por a un article d'aquellsque acrediten de bon ciutadà als propis ullsdel seu autor. Nicolau d'Olwer, just comsempre, escriví al marge del llibre de Careoun editorial que faran bé de llegir els queencara no ho hagin fet, i de tenir en compteels que l'hagin llegit.

Alguna cosa del darrer llibre de Monther-lant també ha suscitat indignacions. PaulSouday ens recomanava que no ens hi ca-fiquéssim, ja que les dones de París solenrebre un tracte semblant per part del torerod'afició i xantre dels esports.

Carco ha estat acusat de donar una visióparcial de Baroelona. També la dóna de Pa-rís, .i em .penso que ningú no s'ha cregutobligat a sortir en defensa de la ciutat. Car

-co està especialitzat en la crítica de pinturai en la descripció de la púrria. Si no dones-sin fe de la primera qualitat altres llibresseus, en els mateixos Printemps d'Espagnen'hi ha pàgines demostratives. De la sego-na qualitat en donen fe les seves novelles,els protagonistes de les quals exerceixenprofessions na esmentades pel Bottin.

No recordo quin crític francès ha dit deCareo : ((llàstima de talent esmerçat pin-tant medis tèrbols» . Escarafalls sense soltaquan es refereixen a la novella, perquè L'au-tor té dret a una llibertat absoluta de te-mes. El mal és que en un llibre de viatges,un reportatge, una afició exclusiva als bar-1-is baixos i als seus habitants dóna un as-pecte parcial d'una ciutat que en té d'al-tres a considerar. Des d'aquest punt devista, som la ciutat més perjudicada, pot-ser, de les visitades per Careo en la sevaexcursió de l'any passat. Almenys en lesaltres l'autor pot descriure'ns les seves im-pressions dels museus o dels quadros guar-dats en les esglésies que visita.

A part .aquest retret, no discutirem resmés del llibre de Careo. Preferim, indubta-blement, aquest autor en les seves noveles,

agres i tràgiques; però podríem assenvalaren Printemps d'EsSagne, deixant de bandales descripcions tpintoresques, pàgines ex-cel-lents de paisatge i d'impressions sabre lapintura espanyola del Segle d'Or que benpocs viatgers són capaços de donar.x*#Encara que té força curs internacional

aquella definició del francès com un senvor

que no sap geografia, la: literatura del paísveí compta amb un nombre important d'es-criptors viatgers. L'últim número de LesMarges està ' dedicat a ells, des de Montai-gne a Flaubert, passant per Des Brosses,Chateaubriand, Nerval, Stendhal, etc.Entre els contemporanis, n'hi ha dos que

deuen ocupar un bon lloc en la classi ficacióinternacional dels homes que han fet moltsquilòmetres : Paul Morand i Albert Lon-dres. El primer és autor de gran acceptació

per part de l'esnobisme internacional (fetque, per ell mateix, no prejutja res en con-tra de Morand). Recent encara l'aparició deParis - Tomboctou, carnet del viatge de quèsortí Magie noire, acaba de publicar Hivercaraibe, llibre àgil com tots els seus, denotes curtes en un estil cursiu, precís, es-maltat per ei per lla d'imatges justes i pin=toresques.

Albert Londres, després d'uns llibres deversos gairebé desconeguts, ha adquirit una

anomenada de gran repórter. Es fama queno té domicili ni cap mena d'impedimentauna senzilla maleta i prou, proveït de laqual s'embarca per l'altre cap de món : laGuaiana, l'Extrem Orient, l'Argentina o1'Africa, a la recerca de la informació sen-sacional: les colònies penitenciàries, la cró-

, nica revolució xinesa, la tracta de blanques,o la de negres, tema del seu últim repor-tatge, aparegut de poc en forma de llibre:Terre d'ébène, per usar la denominació clàs-sica entre els traficants de negres, no tandesapareguts com sembla.

EI reportatge, donem la raó a Béraud,també és un gènere literari, que cal no en-focar de la mateixa manera que un altre.L'atractiu principal del reportatge ho sónles filigranes literàries, sinó veure-hi clar,explicar clarament el que es veu, i fer pocaliteratura en l'accepció pejorativa del mot.El reportatge s'adreça a un públic vastís-sim i, per tant, ha d'estar a la comprensióde tothom. Ha de sacsejar una opinió pú-blica distreta o mal informada i ha de sus-citar la polèmica. Londres ho aconsegueixsempre. Sap triar els temes més capaçosd'un interès general i sap fer-se llegir. I,

com algú diu, el pitjor és que té raó. Peraixò Terre d'ébène, que es refereix als ne-gres de les colònies franceses, ha armat unbatibull que ha arribat a les esferes gover-namentals. Si d'altres gèneres no es potdir, de! reportatge sí que és cert que l'èxiti l'apassionament són les seves garantiesde valor.

***Són potser aqueixes qualitats de repòrter

les que manquen a Gide, per exemple, quefa temps publicà el Vovage au Congo i elRetour au Tchad, dos llibres on els abusosde les companvies concessionàries tambéeren denunciats. Però Gide no és un es-criptor de gran públic, tot i ésser un delsprimers escriptors de França, fins al puntd'ésser vergonyós que no sigui de 1'Aca-démia, on estaria molt més indicat que tan-tes patums autèntiques.

En els dos llibres de Gide esmentats, l'au-tor hi tat un xic massa de lloc per interessaral gran públic. Les reflexions que li sug-gereixen les lectures, ]'observació dels cos-tums d'algunes ,bestioletes i de trets de psi-cologia dels negres, descripcions de paisat-ge amb aquell estil tan senzill, però un delsamés inGmitabies, són qualitats estimablesdes d'un punt de vista litorari més que dereportatge. Això, també, assegura als seusllibres una supervivència quieta, que els re-portatges 'purs, tot ï suscitant més apassio-nament immediat, no poden, per les matei-xes qualitats distintives del gènere, assolirgairebé mai.

***Léon Daudet, des del seu exili de Brus-

sel4es, publica un llibre darrera l'altre. Eldarrer són els seus records parisencs, sotael títol, justíssim, de Paris vécu, dedicat ala riba dreta del Sena.

En llegir-lo, com en llegir tot el Daudet,i, per tant, cal pensar que amb el volumdestinat a la riba esquerra caldrà fer igual,hi ha necessitat d'apartar tot el que els per-sonalisrmes polítics li fan dir en una prosarabelesiana, de primer raig, viva i plàstica,vessant injúries, pintoresc, anècdotes i re-cards de tota mena. Política, filosofia, reli-gió, medicina, literatura, teatre, petita his-tòria, gastronomia, tot es barreja seguintels records vívids d'aquest home exuberant,que no deixa res per tocar, amb un sentitde totalitat que és alió que solida els seusllibres d'assaigs.

Per aquest sentit de totalitat li perdonemaquells lapsus que repeteix sistemàticament,com parlar del Critero de «1'abbé Balmè'su,o del imuseu que Santiago Russinyol té aSijers, o de l'arròs od la Valenciennes„ queel mateix Russinvol li recomanava.

A part tals menudències, tots els que sa-ben que a París hi ha alguna cosa més queels monuments que visita tot turista, i les«boites-de-nuito L`equivalent de les quals novisita "al seu propi país ; aquell que vulguitrobar una ciutat viva, amb el seu ambient,tan lligat als records personals, Regirá ambgust el Paris vécu. Potser de vegades es de-turaré per correspondre a alguna intempe-rança de l'autor amb una altra d'igual oamb un somriure, però llegiré el llibre finsal capdavall i n'esperarà la segona sèrie.

-JUST CABOT

El prestatge de MIRADORRAFAEL BoRI: Las artes gráficas y la Tra-

blicidad (Impremta «La Neotípia», Batee-lona, 1 929).

Una edició catalana d'aquesta obra, pu-blicada ja fa molt temps, està completamentexhaurida. Ara n'ha aparegut la traducciócastellana que en féu Eudald Canibell, queen vida exercí el càrrec de bibliotecari de laBiblioteca Arús i ha deixat una consolidada.reputació de tècnic en les arts grà fi ques.Així la publicació del llibre d'En Bori prenun caire simpàtic d'homenatge al modesti meritfssim Canibell, un d'aquells homesque no per treballar sense estrèpit deixende fer una obra positiva i sòlida, sense so-rolls ni exhibicionismes.

Quan es discutia quin nom aplicaria lapostenitat a l'època que vivim, algú proposid'anomenar-la «l'era de la publicitat . Efec-tivament, mai com ara no han assolit tantaimportància les propagandes de tota mena.La dita espanyola, segons la qual ael buenpaño en el arca se vende», ha caducat. Calimposar-se al públic, obligar-lo gairebé acomprar tal o tal altra cosa ; cal explicar-li'nels avantatges i les comoditats, suggestio-nar-!o, coaccionar-lo. Empíricament, aixòs'ha fet sempre. Donada, però, la vastitudpublicitària d'ara, calia sistematitzar 1'ex-periència adquirida, treure'n lliçons pel que

fa a l'eficàcia dels mitjans de propaganda,crear, en fi, un cos de doctrina que, ajudatpel cop d'ull, tragués el màxim rendimentde la publicitat.

En Bori és un especialista d'aquests pro-blemes. Aquesta última obra seva prestaràun gran servei en una matèria tot just en-cetada en el nostre país que en el ralo depublicitat va endarrerit de molts quinquen-nis. Abunden més els impressos d'un malgust fonamental—i, en conseqüència, d'unaeficàcia nulla o contraproduent — que no pasles realitzacions afortunades.

Una campanya com la d'En Bari con-tribueix a millorar un aspecte negligit enmassa gran part i al qual cal prestar aten-cid. La civilització material sol ésser índexde l'altra, i el salvatgisme de moltes pro-pagandes gràfiques dóna un pobre conceptedel país que les tolera.

El llibre d'En 'Bori, molt ben presentat iamb abundosos gravats, condensa en uncentenar de planes els principis més essen-ciafs de la matèria. Faran hé de llegir-lo ide tenir-lo en compte tots els que d'unamanera o altra intervenen en publicacionsque insereixen propagandas i, sobretot, elscomerciants i industrials que n'encarreguen.

LA POPULARITZACIÕ •DEL SOBRE- REA LISME

Al carrer d'Aribau hi ha• un gat d'aluminipenjat dalt cada fanal. Tots el felins tenenla cua de rega!éssia i guaiten ambs uns ullsincandescents de g3 bugies. La dona del vi-gilant li porta el ressopó dins una fiam-brera de carei. i6, i6, i6, i6. Aquest dar-rer