Emili Barrera, el capità general de la dictadura

RECLAM ANCLEN REGIMB

— Entrin i veuran la junta més formosa, simpàtica i abnegada, l'únicaque volen els associats!— No t'escarrassis que no et crec!

Any II. Núm. 62. - Barcelona, dijous 3 d'abril 1930

Evidentment, els periòdics catalans podenhaver-se extralimitat fent escasses visitesa la. censura, però han contribuït a donarla sensació de normalitat.

Preu: 20 cènts, - Pelai, 62. Telèt, 15300. - Subscripció: 2'50 ptas. trimestre

LA CAPITANIA GENERA, Els Dijous - MIRADOR_INDISCRETnr Iìð1Tf%Tis B1ancsDf D4KULU1NiI

El Govern Berenguer ha resolt amb certagràcia el problema de .la Capitania Generalde Barcelona. Delicadfssim des de moltspunts de vista, el problema oferia una dobledificultat. El conflicte es presentava tallaten dos actes i afectava, o mobilitzava, dospersonatges. Sobre el final del primer 'actecanvi de persona), el Govern tenia un par-

tit pres. Però la solució del primer acte no'oferia cap indici lògic lel desenrotllamentdel segon, ni en garantia l'encert.

Es impossible prejutjar una •qüestió sobrela qual cal esperar el veredicte del temps.No obstant, mirant les coses des del puntde vista d'espectacle, jutjant en observadors,en crítics teatrals, cal reconèixer que la so-aució del conflicte és elegantíssima. Artisti-carcnent, el segon aote representa un canvide tàctica i es resol en una estilització molt

L'infant D. Carles, nou capità general dela qa Regió

decorativa. Políticament, aquesta estilitzaciósembla .també un encert perquè en lloc d'a-partar.se de la política realista juga grossesrealitats.

Repetim que els factors temps i el seualiat, la sorpresa, són els que han de con-firmar aquesta decisió governamental. Noobstant, l a pot avençar-se que la solució re-vela una imaginació fèrtil i un estil.

Qualsevol altre final que s'hagués donatal segon acte, potser no hauria tingut altreValor que el d'una substitució. Però el tras-llat d'un peó, mitjançant una petita passaen diagonal, al lloc que ocupava un altrepeó, hauria pogut no resoldre res si 1'n-dret tan cobejat és massa esbratégic i si elClima, massa benigne, es presta a que unallavor minúscula es converteixi en un arbreque faci una ombra massa imponent. Tam-bé des d'aquest punt de vista la solució

sembla enginvosa : en lloc de plantar enaquest terreny una altra grana microscòpi-ca, de desenrotllament imprevist, s'ha pre-ferit fer un gran esforç 1 traslladar-hi ungran arbre, decoratiu pel seu nom, decora-tiu per la seva presència, sobre la creixençadel qual totes les previsions eliminen gai-rebé el factor sorpresa.

***Fa uns quants anys que la Capitania Ge-

neral i el Govern Civil de (Barcelona hanadquirit una importància política que so-brepassa -les estrictes funcions administra-tues. Des del pas dels generals Primo deRivera per Capitania i de Martínez Anidoal Govern Civil, la importància d'aquestsdo llocs s'ha accentuat. Examinar si sónles persones les que han donat importànciaal floc, ' si és el lloc l que ha fet créixerles pers, nes, ens portaria a una disquisicióextensíssima. EI fet és que durant unsquants anys, una sèrie d'esdeveniments decapital importància per a la història deBarcelona, i amb evidents repercussions ala història d'Espanya, han situat els homesque ocupaven aquests càrrecs davant unarenglera de problemes característics d'unaciutat que és una gran caldera en ebullicióconstant. En pocs anys beco vist a Barce-lona eles convcds'ions •del catalanisme, delsindicalisme i del terrorisme, hem vist elmoviment de la Solidaritat, hem sofert elperíode de les bombes; hem presenciat unaSetmana Trágica i una Setmana Còmica,una Assemblea de Parlamentaris, una colíec-ció de vagues generals,l ,de vagues parcials,i entre .aquestes la de" transports, i unsquants anys de terrorisme i de . Sometent.Durant aquesta temporada totes les altresoiútats de l'Estat no han viscut tanta his-tòria, una història que es' viu en l'esperiti en la carn. Desemparats dels governs queno trobaven la solució de cap problemafins que el problema es resolia per ell sol,una part de la burgesia, temorenca i poecultivada, que no sap que la força no éscap solució sinó un retrocés polític, es de-cantava vers la Capitania o el Govern Civil,segons la força d'atracció dels homes queocupaven aquests dos llocs. La preponde-rància d'aquests càrrecs era doncs provo-cada pel desgovern dels governs i pel pa-mc, fins a cert punt comprensible, de la nos-tra burgesia. I quan la situació era moltcrítica, totes les trigades convergien versun d'aquests llocs, es creava un ídol i en-tràvem de seguida a l'època còmica de ,1'a-doració de l'ídol en forma d'homenatges irics presents i de títols de fi ll adoptiu dela ciutat.

Seria inexacte dir que el general Primode Rivera devia a les circumtàncies de lapolítica dé Barcelona les facilitats que va-ren permetre el cop d'Estat. Primo de Ri-vera no va intervenir en afers ciutadansfins a finals de la vaga de transports. Peròdes del Poder, el Dictador va concedir, sensdubte per raons de comoditat, una impor-tància excepcional al lloc que ell havia ocu-pat a Barcelona. :Aquest estat només podiamantenir-se amb un règinn de força perquèrealment és una situació que no solucionares.

Es preferible que el bon govern de IBarce-lona es basi més en la intelligència que enel caràcter i la força. Però els governs nohaurien d'oblidar que no tenen la tradiciode l'encert én les coses de Catalunya, queen vint anys hem viscut més història queCap altre indret de l'Estat en un segle, ique els nostres problemes els coneixem mésbé nosaltres que els ministres de la Gover-nació Si nosaltres som governats no ambla intelligència sinó amb la força, en pati-ran el .progrés polític i els sentiments detots els homes liberals.

MAXIMALISME VERBALMai no hem tingut cap afecte ¢el llen-

guatge almogàver. En el camp de les nos-tres relacions polítiques se n'havia fet, finsl'any 1923, un ús immoderat. Som parti-daris que les paraules donin en tot momentla mesura dels nostres actes. I entenemque si en algun cas hi ha alguna des pro-i,orció, aquesta ha d'ésser favorable pelsactes. No oblidem que en determinats mo-ments una oratòria ressonant d'estridènciesiot servir per escalfar els caos, 5erò totssabem també Qer experiència que a forçade repetir les mateixes sonades les orelleses cansen i es tornen insensibles. Altra-ment, posar-se en qualsevol instant i sensemés ni més a fer voltar les campanes, ésuna cosa tan fàcil, que qualsevol indocu-mentat, qualsevol trànsfuga més o menysdisfressat del camp adversari s'hi 15ot en-tretenir. Els sis anys darrers, que han es-tat de fova jier la nostra generació, po-den servir, han de servir necessàriamentperquè aprenguem a conèixer els uns alsaltres.

Creiem sincerament que i'estil almogà-ver no tornarà. La fecunditat del silenci desis anys ens demostra que no val la penad'aixecar la veu per a treballar per a lacollectivitat. Si en certs moments el tre-ball va resultar insuficient, hem de reconèi-xer que no va ésser pas perquè fessin faltaexaltacions verbals.

Tampoc 'feien falta altres exaltacions ex-ternes, com era l'ús immoderat. :de la ban-dera. La bandera o és un símbol que had'imjrosar respecte a tothom i que per tantcal defensar, o és una cosa que no val laj ena d'exhibir. Agafar la bandera amb es-perit d'un fetitxisme meridional, o f er afer oratòria i literatura de baixa qualitat,com tanta se n'ha fet, no pot servir fier resmés que ¢er acreditar un pintoresc infan-tiltisme. El mateix podríem dir del mite delporró, de la barretina, de la ca^utxeta idialtres estris tan grats a Za sensibleriapopular.

Tot això no ha de tornar, perquè no sig-nifica res en l'ordre de les nostres aspira-cions ,jrolítiques.

Podem perfectament passar-nos de totaixò sense que en pateixin gens les nostresinquietuds civils. Podem també passar-nosde carta 1.rosa ami, 'iretS'xbvffiist2s,'que no'porten sap benefici ni a la nostra literaturani a la nostra política. Diem això férquèdesfrrés de tants anys d'emmudir comencemde témer que aquella mica de poeta patrio-ta que molts porten a dintre no ens co-menci de trair amb els seus cants.

Es extemporani, per exemple, que des-1' rés de sis anys d'aplanament entre forçati còmode hi hagi algú que faci frases deregust mussolinid parlant del nostre oimQe-ratiu nacionalista)). Ens sembla poc ade-quada l'oratòria d'alguns senyors en sa

-ludar als intellectuals castellans, que vanemprar fa pocs dies; oratòria feta tambéd'imperatius dirigida a uns homes que ensestaven donant fsroves d'un desig illimitatde comprensió. Tamgoc ha resultat cap do-cument diplomàtic la carta del senyor Fol-guera i Duran dirigida al senyor Menéndezy Pidal i escrita amb una valentia de lle i-guatge comí letammt inoportuna. Cal noperdre de vista que sortosament per totsplegats el temps de la Unió Catalanista jaés molt reculat.

L'entusiasme de les festes d'aquests diesno pot fer-nos perdre la visió de les coses.No ens estarrufem .amb les paraules ama-bles dels inteilectuals castellans, ni ens ar-ribem a creare que ells puguin absoldre'nsde la nostra passivitat excessiva davant decerts atr'opells a la nostra dignitat conec-tiva. Sense que això signifiqui cap retret auna persona determinada, i molt menys alsenyor Folguera, ens permetrem de dir quel'energia ens sembla molt bé en el llen-guatge d'aquells homes que durant la j as-sada Dictadura van saber-la tenir en elsseus actes. Els altres, sobretot, els que hanexèrcit una política més aviat contempla-tiva, poden frerfectament prescindir ara deparaules i gestos imperatius.

El llenguatge almogàver a força de noespantar arribaria a fer riure.

A.

El penediment d'En Marsillach

Un diari ha llençat la nova que EnMarsillach no vol malparlar més del cata-lanisme.

El mateix interessat ho mig confirmaval'altre dia en un grup de periodistes, bo ifent protestes del seu amor a la nostraterra.

— He patit jo més per Catalunya—deia-que molts dels que ara cniden.

— Escolteu, si no : Una vegada, en elstemps heroics, una colla de catalanistesbaixava pel carrer de Ferran perseguit abastonades pels de la secreta. Jo travessavael carrer en aquell moment. Dos dels poli-cfes, aleshores, varen enamorar-se (?) demi i començaren a donar-me cops de gar-rot. I mentre m'anaven pegant un d'ellsrepetia : ¡Toma zegadó! ¡Toma zegadól

— En una altra ocasió — segueix EnMarsillach — arran d'haver publicat un ar-ticle no gaire falaguer per als madrilenvs,el governador em cridà al seu despatx, EraEn Martínez Anido. Em va rebre amb eifaixí posat i amb una cara de tres déus.uSe le ha llamado a buscar — em digué,sense cap altre preàmbul — Para manifes-tarle que estoy de catalaniatas...n

Pobre Marsillach !

Els respectes deguts

L'actual alcalde de Barcelona té un ger-mà, el vescomte de Güell, que és, gairebétothom ho sap, un gentleman dels més me-ticulosos de Barcelona. Té, entre altres co-ses notables, fama d'home de gust, moltfort •en qüestions d'etiqueta, una semblan-ça cada dia més llunyana amb el rei d'An-glaterra i la firma en un llibre en qué estracten qüestions de geometria relativista.Es diu don Eusebi, però els seus familiarsi amics li diuen Ubito, perquè a can Güelli famílies afins tenen molta afició a parlaren castellà.

Un dia, a l'Eqüestre, un que parlava ambell l'anomenà amb aquell pintoresc dimi-nutiu.

— Sólo me llamo Ubito para mis íntimos— va fer el vescomte.

--Perdone; dòn Ubo' —; va 'fer'1'altre,cortesament.

Insígnies molieresques

Segurament molta gent no s'assabentà de1'existéncia del Dr. Bandelac de Parientefins que la mort de Primo de Rivera, alqual assistí com a metge, féu conèixer elseu nom als lectors de diaris.

Un dia a propòsit d'alguna cerimònia quetenia poc o molt a veure amb l'ambaixadad'Espanya a París, el Dr. Bandelac de Pa-riente deia:

— Yo asistiré ostentando las insignias delcargo.

Com algun dels presents anés a iniciaruna pregunta amb aire sorprès, un funcio-nari li va fer a ]'orella

—¿Insignias? Como no sea una jerin-ge...

Les vies de la celebritat

Aquest mateix metge, així que un pin-tor ben ¢om¢ier arriba a París, s'hi posaen contacte, es disposa a obrir-li pas i fer-lo conèixer i indica els mitjans. Es tractade fer una exposició amb retrats de perso-nes de 'les colònies espanyola i sudamerica-na més conegudes a París. El Dr. Bandelacde Pariente mateix s'encarregarà d'obtenir

-ne unes •quantes sessions. Però sempre estracta de persones ocupadíssimes o absentsaquells dies i el pintor comença fent un re-trat del senyor IBandelac de Pariente. Elsaltres retrats vénen després, quan vénen,s'entén. Quan aquest senyor té el retratl'envia a qualsevol d'aquells organismesvagues dedicats a «estrechar lazos», i hifigura al costat dels de Cervantes, Lope deVega o Hernán Cortés.

:iw

Incomprensió

Sáinz Rodríguez oferia no fa molts dies,una propina a un xofer de •la casa David.E1 xofer, naturalment, refusa.

El catedràtic de Madrid va creure queaixò era motivat parqué la propina resul-tava insuficient.

— Pero hombre, no crea usted que vayaa darle una peseta — li va dir admirat.

Finalment, com veiés que l'altre no ac-ceptava, va afegir, en pla de reparació:

— Bueno, pues lléveme usted al puerto atomar el fresco.

No tenen prou autoritat

El Debate ha fet unes quantes remarquesals recents actes' de confraternitat intelleatual, remarques que no s'han pas distin-git per ésser massa confraternals.

Naturalment, l'opinió d'aquest diari éspurament la particular del senyor Herre-ra, que no té gran valor d'ortodòxia, per-què, com l'hi deia sovint l'amic 'Fontdevila :

— ((El Debate» es un diario católico, peroe. <cEl Siglo Futuro, tienen mejores teó-logos.

Piquiponiana

Tristan Bernard deia que no sols té el seuesprit, sinó el que li presten els altres. Tot

-hom que es fa famós, es troba en un cassemblant. Per exemple, hi ha facècies queEn Rossinyol no ha fet ni dit mai, peròque li són gairebé unànimement atribuïdes.1, com altre exemple, tota frase grotescaés sistemàticament atribuïda a En Pich iPon. Això és d'una gran comoditat perquèles frases sense pare conegut no tenen tantde valor.A ,propòsit d'això, diuen que una vegada,

en un vagó de tren uns viatgers passavenl'estona explicant piquiponianes.

Tot d'una, acabada d'explicar una anèc-dota, el propi Pich i Pon, que pel que esveu era el passadís, treu el cap al compar-timent i protesta

— AIto ! aquesta no és meva !A veure si quan es .parli de recollir-les en

un volum caldrà fer-ne una edició crítica.

Equilibrisme d'orsiá

L'homenatge als intJ•ectuals castellans i'el d'aquest a Rubió i Lluch haurien posaten una situació compromesa a Eugenid'Ors si no fos home de recursos. Com aca-dèmic i com a parent de Rubió habia d'as

-sistir al banquet; com a collaboradord'A B C i com a home que ((la té guarda-dan, no podia associar-se a les coses ditesaquests dies ; com a previsor de ]'avenir liconvenia parlar i escriure en un cert puntd'equilibri personal.

Així, tant en el brindis com damunt deles planes d'A B C, ha fet disqudsicionssubtils i ha trobat la fórmula : tanta re-putació de particularisme — diu — com te-nen aquestes terres bilingües del ,nostre Lle-vant, n mireu, mireu quants grans apassio-nats de la divina unitat hi neixen: RamonLlull, Vicents Ferrer, Prim, Fra.nccesc Pu-jols, Rubió i Lluch... «Dentro de la eco-nomía íntima, de su obra intelectual, Ca-taluña vierte sus riquezas en España ; Es-paña en América ; España y América en elmu ido». Regionalisme ben entès, hispano-amenicanisme i pan-iberisme, totalhora.

Ni carn ni peix

Aquesta manera d'escórre's ens recordauna anècdota inédita. Cap als volts de l'any¡gro un editor barceloní, l'Horta, publicàl'Almanac dels Noucentistes, sota la direc-ció de ]'Ors. Aquest fet mogué cert rebom-bomi en el món de les nostres lletres i fouofert a l'editor un banquet. L'àpat fou ce-lebrat dintre de la Quaresma i ja és sabutque en aquell temps l'Església no permetia.barrejar.

Com que entre els inscrits hi havia ho-mes de totes les idees, l'organitzador delbanquet no sabia com resoldre el petit pro-blema del ment . Hi posarem l'acostumatplat de peix? L'Ors fou consultat i trobàla fórmula : ))Quan toqui el peix, feu po-sar en el seu llac un plat que no se sàpigasi és de carn o de peix...» L'organitzador,però, no es deixà convèncer i posà en ellloc del peix : «Llagosta amb salsa, etc., oBadella a la etc.». I que cadascú triés se-gons la seva consciència.

En arribar ]'Ors i llegir el menú féu ungest de contrarietat. I digué a l'Horta,que presidia i estava al seu costat :

— No menjaré ress de tot això... Estic adieta... Pendré un parell d'ouss passats peraigua.

Tot l'horitzó

L'Ors només deixa de fer equilibris quanes tracta del seu talent.

Un dia havia inaugurat una bibliotecaen un poble de la costa, quan era directord'Instrucció Pública de la Mancomunitat.

Tot esperant el sopar es passejava per laplatja acompanyat de dos prohoms de lalocalitat. Parlava de filosofia i un dels pro-homs, que sols entenia en agricultura, esva perdre aviat, i amb tota franquesa li vadir :

— Dispensi, senyor Ors. No el puc se-guir. Ñ0 ]'entenc. No ha d'estranyar-li. Vos-tè pot abarcar un horitzó molt més ampleque el meu...

L'Ors el va mirar, somrigué amb dolce-sa. Després migclogué els ulls i senyal eimar amb ample i suau gest, digué

=Tott l'horitzzó!

Francès casolà

lgnorem la cultura musical del senvorRodès, empresari novell del Liceu ; encaraque deu ésser vasta. En canvi, tenim unexemple de la seva facilitat per a les llen-gües vives, que no deixa de fer bonic.

Quan la inauguració del Tívoli el sensorRodès era de l'empresa. Es representavaMarouf f i Pélleas et Mélisande per una com-panyia francesa; i vet aquí que un barítonva entrar a l'adm•inistraci6 per a fer unprec a l'actual empresari del Liceu. Lacosa era complicada, i com que el senyorRodès estav.a enfeinat, va fer al baríton

— Tournez d'ici un rate : comprenez?tournez d'ici un cate.

El francès no ho entenia.El senvo'r Rodés, llavors va dir en ca-

talà ,d l que ara es parla:— Que torni d'aquí un ((rato), carai!Llavors ho va entendre un dels catalans

presents i ho va repetir al francès en fran-cs de veres.

No es pot ésser galant

En un te aristocràtic, una dama donà unbitllet de la rifa a En J. M. Roviralta, totdient-li :

— El meu germà me'l va comprar a Va-lència i ara 'ha sortit premiat. Pots fer-'locobrar pal representat que tens a aquellaplaça? ,

— Ja ho crec que sí — i portant la galan-teria a l'extrem, es tregué la cartera i lidonà tres bitllets de oent pessetes.

Als dos dies llegia un telegrama en elqual 1i comunicaven que el bitllet no haviaestat premiat. En Roviralta, per tot co-mentari, després d'una calla de renecs, di-gué:

— No es pot ser galant.

Un bon mot d'En Rossinyol

Una penya d'amics. Tema de conversa :el °matrimoni. Les opinions són snés aviatdesfavorables. Santiago Rossinyol, que estroba entre els presents, hi diu 1a seva

— No està malament el matrimoni. So-bretot els primers i darrers anys. El queresulta .pesat són els quaranta cinc anvsd'entremig...

Amb molt de tacte

Un novellista borni; amb un admiradoral costat, camina Passeig de Gràcia amunt.L'admirador, tafaner, mira entorn seu iveu un rètol anunciador del darrer drama dePous i Pagès. Li agrada el títol.

— Mira 1 — exclama. — Vivim a les tal-75entes.

— Tant de bo ! — sospira el novellista.L'admirador, admirat, mira el novellista

que amb 'la mirada del seu ull normal res-segueix, molt engrescat, una bella, distin-gida i revinguda senyoreta.

Totes les coses importants d'aquest paíshan nascut al calor de la conversa a l'en

-torn d'una taula de cafè. Ara tu, ara jo,les coses més fonamentals, els millors motsd'esprit, els hem dit a l'hora tendra de l'a-peritiu, o a I'h ra greu del cafè. Totes lesnostres personalitats que han volgut tenir

Gómez de la Serna un dia va donar unaconferència sobre art negre

un valor popular, han tingut de perdre mol

tes hores asseguts per les terrasses o pelsdivansdels cafès. En això descobriríem,potser, la raó per la qual don Pere Rahola,que és un formidable cul de cafè, era eldiputat que obtenia més vots d'Espanya.En Cambó, per exemple, no ho ha ce n-près mai, i si en lloc d'estar-se engabiatcom una àguila en .les altituds del seu ras

-cacels de la Via Laietana, ,.es decidís, detant en tant, a baixar a pendre una copaa la terrassa del Colom o de la MaisonDorée, d'altra manera li anirien les coses.

L'atmosfera de la penya del cafè rés unainvitació a la sinceritat. Ha estat en aquestambient propici que hem escoltat les veri-tats més delicades per boca dels intellee-tuals madrilenys que varen tenir l'atencióde venir a seure entre la nostra colla.

De moment, 1'intellectual madrileny tél'avantatge que en una 'penya de cafè esmou com el peix a l'aigua. Tots nosaltres-pobres de nosaltres! — no passem de lamodesta categoria d'aficionats al costat d'a-quests prodigis de tàctica i de tècnica cul

-decafetista.Ja ens ho va dir un d'ells : El cafè és

per al madrileny el que per a nosaltres ésel domicili. A Barcelona, la gent s'estan acasa seva i, de tant en tant, van al cafè.A Madrid, la gent s'estan al café i, de tanten tant, van a casa seva. Ara poseu totaquest estat de coses en mans d'un intelec-tual i no cal estranvar-se que en tregui unpartit sorprenent,

A la nostra penya varen caure BenjamínJarnés, Ledesma, Montes, Arponada i, so-bretot, 'Gómez de la Serna.

Gómez de la Serna beu aigua de Mon-dariz á- fa greguerías. Parleu del cel, del in-

fern, de la corbata del senyor Pi i Sunyer,o de l'aigua amb sucre, tot és igual : Gó-soez de la Serna en fa una greguería. Aquestsimpàtic personatge ha descobert el grantruc de reduir a greguería neta i pelada els

temes de conversa més cantelluts.El imateix vespre que els seus confrares

castellans marxaven cap a Madrid, Gómezde la Serna ens deia:

— 1 Vaya suerte de poderse quedar en Bar-celona! Porque considere usted la tragediade tener por compañeros de viaje a todoslos que no han podido soltar su discursó.A pesar de que hoy, en Sitges, ha habido

"RAMON"ala Plaça de Catalunya

Setmana Santa a SevillaExcursió acompanyada i a realitzar

en un magnífic Autocar Pullman

baix la direcció de

VIAJES MARSANS, S. A.Rambla de Canaletes, 2 i 4. • BARCELONA

ESTUFES - BRASERS - CUINES

CarbonsPERMANYER

Clarís, 13, Telèf. 10723- 52081. Barcelona

Ledesma, Montes, Arconada

— No, señor, no; has dicho tres. Ahora 1no nos vayas a estafar uha patria.

I Ramon continua— Alvaro de Albornoz también ha tenido

su pequeño desliz. «Porque, señores — hadicho — ahí está el mar)).. . Y el mar es-

taba precisamente en el otro lado. Y ya

no hablo de las expresiones líricas del eco-

nomista Vidal y Guardiola: «...Estas pie-

dras calcinadas por el sol azul y el mar de

f úego...a***

En un petit sopar íntim que vàrem fer al'Eqüestre, 1'Estelrich va probar d'explicara En Gómez de la Serna algunes anècdotes

d'En Francesc Pujols. Feina en va. Pu-jols, traduit al castellà, no resulta.

Lluís Montanyà va intentar el mateixexperiment a la terrassa del Colom, vis a vasamb 1'Arconada i En Ledesma. Igual resul-tat negatiu : L'única cosa que els va arri

-bar a fer somriure, va ésser aquella famosafrase que En Pujols va escriure un dia enuna crítica teatral publicada en un diaricastellà de Barcelona

— Es terrible — deia En Ldesma —; yo no entiendo usola palabra de catalán.

— Ni yo.— Ni yo.— Ni yo.

— Pues yo lo entiendo muy bien —G6mez de la Serna —. Con esto de los idimas, es cuestión de noasustarse. Si udice: ano entiendo nadan, ya está listo•le cierran las orejas y, efectivament,entiende nada. Pero si, en cambio, se dic((lo entiendo perfectamenten, lo llega a etender de verdad. Yo estoy en este cas

La primera vez que fui a Lisboa, no sani jota de portugués. Me dieron un bquete y se prounciaron dircursos en porgués; yo contesté en castellano, y nostendimos perfectamente. Al decir eso, elestá, no me refiero al alemán ni al ingque son unos idiomas imposibles. Nimismos ingleses y alemanes los entiend

Amb aquestes, el cambrer s'acosta aamic nostre i ii diu, baix, baixet :

— AI taulell tenen un encàrrec per vosGómez de la Serna, triomfal, ha tro

el moment de fer una demostració:—¿Ve usted? El camarero acaba de

cicle : ((En la mesa tienen unos espárrapara usted».

Josep MARtn PLANEE

una especie de liquidación general de ora- — ••• porque con tiempo y paja araduraCoria — dieciocho discursos, dieciocho —, una fruta que ahora no sé cómo se llama¡cuúntos hay que han tenido que marcharse en castellano.sin poder decir esta boca es mía! Y todosestos discursos impronunciados, los van adeclamaresta noche en la penumbra delcoche cama. Porque ellos no llegan a Ma-drid con ese fardo en la conciencia.

Sembla que el viatge a Sitges, passantper les costes de Garraf, va fer una certaimpressió als hostes madrilenys. Una im-pressió de mareig.

— ¡Cuántas vueltas y revueltas! — diuRamon —. Hasta el auto estaba mareado.Después de esto, saltas del coche, y en-cuentras un señor con unas cuartillas quete pregunta tu opinión sobre el Problemacatalán. ¿Ustedes creen que se puede oQi-nar sobre el problema catalán en esas con-diciones?

Els literats joves que formaven part del'expedició madrilenya estaven molt satis-fets de poder dir unes coses molt solemnesen les enquestes que els proposaven els re-pòrters locals. Deien unes paraules grosses,d'aquelles que s'escriuen amb 'majúscula;literatura de diploma, en fi. Que federalis-me, que una gran Ibèria, que una Espanvaforta...

A la taula de cafè, aquestes expressionsbaixaven una mica de to.

— No diga usted eso — feia En Montes.Conocemos perfectamente sus valores: Ver-daguer, Maragall, ((La vaca cega»...

En Sagarra, que era a la penya va ferun discurset parlant de coses de Catalunya.Els hostes,castellans varen quedar una micaesmaperduts. Quan En Sagarra va ésserfora, Ledesrcha va dir:

— ¿Pero es posible que haya alguien quehaga caso de ese tío?

EI nostre poeta s'havia limitat a posar elspunts sobre les.. is a propòsit del cas Euge-nio d'Ors, el qual es veu que constitueix

una de les més tendres admira-cions del jove Ledesma.

***La oratoria és una cosa que preocupa a

Gómez de la Serna.-- La oratoria es una fuerza incontrola-

ble, que domina y aprisiona al mismo ora-dor. Per ejemplo, en Sitges, han dicho queMontes iba a hablar en nombre de Galicia.El muchacho se levanta muy convencidode su alta representación, pero he aquí quellevado por el torbellino de las frases, sepone a hablar en nombré de Castilla. Des-pués dice quc hay que tener tres patrias.

— No — corregeix l'alludit — yo he di-cho dos patrias.. Una, la chica, y otra lagrande...

A Madrid no ha estat possi-ble reunir mai en cap menad'acte tots els intellectuals castellans que varen formar al so-par dei Ritz. ") s per això quePedro Sáinz, en el seu discurs,va dir, amb aquella mica d'ironia

— Mis comj.añeros... comañeros de viaje, cuando menos..

Sobre aquesta frase i ,l'espenit que l'animava es van femolts comentaris. OssorioGallardo la va recollir en eseu discurs.

Pero a Sitges va haver-hi uorador que va trobar una fórmula més feliç. Els va dir ecursionistes, cosa que va ecandalitzar a Gómez de 1Serna:

— ¡Mire que llamarnos ecursionistas! ¡Qué falta de rcisión y de fantasía!. ¿Se nimagina usted subiendo al Gudarrama con Fernando de ZRíos y Ossorio y Gallardofrente?

El cavall de batalla de les converses d'a-quests dies de cordialitat, han estat els matscomprensió i incomprensió. Algú de nosal-tres sostenia que a Madrid no saben unaso'a paraula de la nostra gent ni de la nos-tra literatura.

Ramon Góme_ de la Serna al natural

2 MIRAL?R

L'APERITIU

Aristocràcia i excentricisme. — Hevist diverses fotografies que han publicatles revistes angleses a propòsit de la mortdel comte i la comtessa Coventry. Aquestmatrimoni, d'un exterior exemplarfssim, vé-nen a ésser uns Filemon i Baucis dels tempsmoderns. Ell tenia quan ha mort uns no-ranta anys, i ella si no els tenia no se'ndeuria faltar gaire. Han mort amb quatredies de diferència ; la comtessa no ha tin-gut forces per represéntar el paper de ví-dua i sha desinflat delicadament. Jo sépoques coses de la vida d'aquest matrimo-ni, vull dir que tampoc m'interessen com acas de filosofia conjugal. D'ells m'atrau pu-rament la part plàstica, el seu exterior quedonen les fotografies. D'aquesta part plàs-tica, se'n desprenen unes quantes explica-cions de la boirosa i paradoxal força d'An-glaterra.

Entre les fotografies n'hi ha una de cu-riosíssima. Ell, el comte, apareix vestit ambuna americana que qualsevol de nosaltresqualificaria d'absurda. Una peça que sola-ment ens la podria vendre un clown moltesmolat, collecciomsta de robes amb uàni-man. Porta un coll i una corbata únics ; jonomés n'he vist de semblants en unes figu-res de pasta que van ésser moda l'any tgoti que representaven un porc vestit de se-nyor. El capell del comte Coventrv és no-més comparable a les xemeneies de locomo-tora anacrónica, que es poden encara ad-mirar en rarissims films americans.

Al trau de l'americana aquest senyor denoranta anys hi duu una orquídea. Hi haqui assegura que la cua de la orquídea estàficada dintre un tub de cristall invisible ad-heri t a la solapa per la part de dins. Els an-glesos usen aquests estris de vidre i de cel

-luloide perquè les flors no 'perdin la frescor.S'hauria de dir que la cara d'aquest sant

home és una mena de producte animadís-sim, conseqüència de les millors costelles `rde moltó, de les millors esquenes de bou, zde totes les combinacions a base de pebrei mostassa, i conseqüència també d'aquell '.topazi integral de certs whiskys que deixena la llengua un gustet de. pèl de gos, d'a-quarella mal intencionada i de lligacama del'època del can-can. Aquello lligacámes ambuna gran rosa de vellut sense gens de per-

fum.Això endevinaríeu en el rostre del comte

Coventry; aquestes coses ï fins si voleu totala boira verdosa que es desprèn d'una ca-

cera de becadells i tot el gust d'ossos mas-tegats que es desprèn de la filosofia esco-lástica. En definitiva, el comte Coventrysembla un meravellós «casca-ràbiesa injec- !.tat d'aventures galants. Al costat d'ell, laseva senyora no sembla res, un personatgedolç, avorrit, una mena de Queen Victòria ,.fdisminuïda, sense la majestat i més plena ^?

e de mel, perquè la comtessa Coventrv no téaquell gran nas de 1a Reina, aquell nas quea l'última època de la seva vida li va donaruna reminiscència poc agradable de tucan:

Però el particular de la vella dama, 'a 1més a més de la indumentària, consisteixen que es fa retratar al costat del seu maritmuntada en una bicicleta.

r A mi no m'estran ya veure una senyora ;!

á carregada d'anys usant aquest sistema de1 locomoció. A' -París encara se'n veuen al- s

gunes, i al Nord d'Europa — a Amsterdam,n per exemple — les velles usen la bicicleta,

com les velles del nostre país usen els ro ysaris o 1a moixaina uívoca dels ats, n

x Però de totes maneres no deixa d'ésser pe-sa culiar el fet que tina gran aristòcrata car-a regada d'an ys aprofiti l'ocasió de retratar- ,{

se al costat del seu marit, per muntar da-;- munt de dues rodes de níquel.e- Aquest matrimoni, agafat en conjunt, ofe-

os roix als ulls de l'espectador una parella difí- tcid de vertebrar amb les idees vulgars de la

a" serietat 'i la correcció. fis molt probable que jos cap dels números d'excèntrics que surtenal a les pistes i als escenaris, no aguanti amb

una intensitat tan carregada d'espècies la

força còmica i desconcertant que a mi em

deixen entreveure el comte i la comtessae Coventry.

Malgrat aquest excentricisme, jo 'tampocna sabia veure una altra '.parella més carregada

de difícils excellències, ni dos exemplarsmés pur-sang que els dos vellets de la fo-tografia. Hi ha un grotesc terrible que usesqueixa els llavis, hi ha una ponderadfs-

fa sima indefinible delicadesa que només s'o-lora en fregar el nas per certes pedres de

o- Londres ñ per certes herbes desmaiades queno viuen i moren a les vores del Támesis, pe-se rd .que no es crien enlloc més.no Tots tenim una idea aproximada del que

e: vol dir aristocràcia. Doncs hé, .aquesta arts-tocràcia a Anglaterra té un punt culminant

n qué consisteix a superar l'excen'tricisme des-o• prés d'haver-se entregat a l'excentnicismetía amb tot !'impudor, amb una certa brutali_an- tat i un cert sadisme. Les redingotes, lestu- corbates 1 les calces de golf, que només po

-u- den lligar amb determinats abdòmens, ambdeterminats ulls de sulfat de coure o amb

aro raríssims bigotis fets amb pèl de panxa deis , conill, demostren que solament Anglaterralós ha produït .aquest miracle estranv de fer

en. graciosa la tradició, de donar a les cosesun anacrònrtques gla vibració dels nervis mes

moderns.La perruca de Lord Major i la pell plate-

tè• jada d'un dirigible és a Londres únicamentbat que no es poden fer ;cap mena d'ombra.

I és molt possible que aquest retrat del

de- comte i la comtessa Coventrv donin la clau— la sola clan existent — de les coses més

go s impressionants i més desconcertants de lahistòria d'Anglaterra.

S JOSEP MARIA DE SAGARRA

TABLETAS DEQUINZE DIES DE DELIC16S VIATGE PER ESPANYA

Preu per persona, tot inclòs: 990 pessetes

Itinerari: Barcelona, Lleida, Saragossa, Calataiud, Monestir de Pedra,

Alhama d'Aragó, Guadalajara, Madrid, Valdepenyes, Còrdova,

Ecija, Sevilla, Granada, Baza, Múrcia, Elche, Alacant, Alcoi,

València, Castelló, Tarragona, Sitges i Barcelona.

SORTIDA: el 10 d'abrilContra los balares De cabeza, muelas y ofbo; neuralgias, jaque-tasett. Rumentanlasfuerzassln atatarel corazón ni los rífiones.

PA DE VIENAESTEVE RIERA

^PhISEAl4

FITS_ ea4cE►oh►

ARTICLES DE

PUNT A BONPREU

Jaume I, t tTelèf. t 1655

GRAVATS TIPOGRÁFICS ' BADAL I CAMATS 1 ría, 201. Telèfon 7407 1

ANTONI Åv1ARIA SBERT

(Caricatura de Bagaria.)

I^

3

1A INTELLIGÈNCIAENTRE ELS INTELLECTUALS

mirani_aoraUN FUNCIONARI

INAMOVIBLEA Lluís Massot, regidor.

Ja m'hi he acostumat. En passar davantla façana gòtica de la Casa la Ciutat sa-

Donada la forma d'elecció del Reichstag ludo l'àngel que hi ha damunt la portaalemany, és molt difícil que hi hagi una protegint un lloc que abans era el més es-majoria estable per a sostenir un govern tratèaic de Barcelona.llarg temps. Els governs s'han de basar No el coneixeu? Es l'àngel Sant Rafael,forçosament sobre una coalició de partits, barceloní per adopció, especialitzat en la pro-1 és sabut que aquestes coalicions són molt teceió dels individus, com ho demostren mildifíoits de defensar si no són determinadesper circumstàncies especials. Per això el ga-binet Müller estava amenaçat constantmentpel perill de crisi que per fi s'ha presentat.Fins ara la presència dels socialistes al go-vern era imprescindible pel que representaen la nova política exterior d'Alemanya.Però assegurada aquesta, i aprovat defini-tivament 'el pla Young, ,les qüestions de po-lítica interior han passat a primer pla, ia l'igual que a França, les dretes s'hanemportat la partida.. La dimissió del gabinet Müller va ésserdeguda a la crisi financiera per què traves-sa Alemanya, que, com si na es volguésadonar que ha sofert una terrible guerrade quatre anys, ha continuat gastant comen els seus millors temps. El resultat d'a-questa política ha estat un dèficit de qoomilions de Anares, que de no votar-se el plaYoung, que representa una reducció en eldeute exterior, s'haurja elevat a 1.400 mi-lions.

Es sobre la manera de trobar els recur-sos necessaris per a subvenir a aquest dè-íicit que es va plantejar la crisi. Aquestaqüestió ja va motivar, provocada pel doctorSchatc'h, la substitució del ministre de finan-ces socialista Hilferding pel demòcrata Mol-denhauer. Els socialistes volien que els re-cursos fossin demanats a l'impost directe,mentre que els partits centristes eren favo-rables a I'impost indirecte. Això, de totesmaneres, hauria pogut ésser objecte d'unanava transacció entre els partits governa

-mental's. Però la ruptura s'ha produït sobrela qüestió de l'assegurança d'atur forçós.Els partits centristes han exigit que elsfons necessaris per aquesta assegurança esbusquessin, no en el capital, sinó entre elspropis assegurats, és a dir, en el salari delsobrers. I els socialistes no han pogut ave-nir-s'hi.

Produïda la crisi, Brüning, que, fa poc vasucceir Msr. IKaas en la direcció del partitcentre catòlic, ha estat l'encarregat de for-mar nou govern, i ho ha aconseguit. Grà-cies a la seva tendència de dreta, s'ha po-gut assegurar la eollaboració del Dr. Schie-le i dividir el partit nacionalista, la qualcosa es pot considerar una victòria, si noper les esquerres, per la democràcia ale-manya.

Brüning fins ara era desconegut en la po-lítica alemanya de primer pla i poques co-ses sabem d'ell. Sembla que el seu governtindrà una majoria aproximada de 30 vots,

1 i això Li permetrà governar amb un certmarge de conñança.

casos i segons consta en llibres tan anticscom la (Bíblia. Gent de seny, els consellersde l'any 1401 el varen coliocar sobre laporta de la Casa de la Ciutat sota dosser ivoltat de tots els escuts pairrais. Altres ciu-tats haurien fet vetllar les portes de la casadel Consell i llurs escuts per animals dieprestigi i força tan reconeguts com elslleons, tigres, óssos i lleopards, per ocellsde rapinya com l'àguila i el voltor, per do-mèstics tan desperts com el gall, o perbestiar tan lleuger com els cavalls. El Con-se'l d'aquella època hauria pogut collocarel rat penat sobre laporta, cosa que vaacudir-se un dia a altres Ajuntaments, peròva preferir encomanar la guàrdia de la ciu-tat a un àngel amb figura humana. El vavestir de conseller, i confiat, com els seusantecessors i successors, no va pensar elConsell que aquest àngel hauria pogut por-tar una espasa flamígera com altres tantsàngels i arcàngels. I aquí el teniu amb dal-màtica com un conseller, completaiment des-armat i amb les ales esteses. Però encaraque el veieu amb les ales desplegades noen feu cas ; no ha desertat mai, no ha fu-git mai. «Es que ell és de pedra» — emdireu. Teniu raó : l'àngel és de pedra. Peròtampoc s'ha deixat foragitar. El posteriorceleste de la seva persona no ha sofert maila patada de cap sabata de regiment. a1`sque s'està d'esquena a la paret» — em di-reu. Cartament, però aquest precaucionis-me és un mèrit, un miracie de previsió.

Ja us el podeu mirar. 'No hi ha en totBarcelona una figura tan gentil. No hi hacap jove tan elegant. Ben brodada i folga.díssima la dalmàtica de pedra ; esplèndidesles ales del mateix material, en les qualsl'Ajuntament d'aquell temps no hi va plà.ayer ni una ploma. L'ondulació permanentde l'època encara s'acredita en la cabelleradel sant conseller. Però tots aquests detall,sumptuaris, començant per .les ales — qmvull considerar com un accessori inhumen.tari —, peces de l'uniforme com la dalmà.tica, refinaments de toaleta com el rabelen rínxols gloriosos, són testimonis de lamunificència del Consell que arriben tojust a emmarcar dignament les gràcies personats de l'arcàngel. De front o de perfilmireu-lo com vulgueu, haureu de reconèi.xer que l'àngel 'ha de parlar en català amluna veu pastosa, i que fa cara de regidorTé un sotabarba que qualsevol canonge envejaria, una boca petita i molsuda i urperfil de nas de persona ben raçada. Aquesrostre sensualot és illuvninat amb un somriure irònic molt comprensiu, d'home liberal que ha vist rnoltes coses, que de toarreu allà on aneu ell ja en torna, que tuna idea clara de tota mena de plagasitats, d'home que no està disposat a enfadar-se. Per això fa com aquell que no mir;

Fa pocs dies la premsa ha publicat ambaquest títol un manñfest, signat per homesde totes les tendénci'es esquerranes de Ca-talunya, que ha estat molt ben acollit.

Aquest manifest respon, com el banquetals intellectuals castellans, a una aspiracióde tota la gent francament liberad i a lanecessitat d'establir en el nostre país unordre nau que permeti desenrotllar lliure

-ment, dintre una mateixa atmosfera decomprensió i de tolerància, els principis decada grup polític. Aquest simple objectiu,que en altres països o en altres temps 'hau-ria pogut semblar insuficient per a orientaruna determinada actuació, pot tenir entrenosaltres :la virtualitat d'un programa mí-nim.

Fsser liberal ha significat durant moltsanys, gràoies a la interpretació que vandonar a aquesta paraula les velles oligar-quies turnants en el poder, un adjectiu mésque no comprometia ,ni obligava a res. Elsatacs més despietats contra totes les formesde la .11ibertat es podien donar amb el nomdel liberalisme.

Havia d'arribar una època, com la de laDictadura, en què totes les llibertats fossinnegades i escarnides perquè els ciutadanss'adonessin de la seva necessitat. La mancade llibertat ha creat doncs la set de llibertat.

Per això, dintre l'ample front d'intelli-gència republicaga que s'acaba de formarveiem no sols aquells homes el liberalismedels quals ha estat sempre quelcom insepa-rable de la seva moral i de la seva signi

-ficació política, sinó que a la dreta i a l'es-

substància. Espanya, la millor part de 1'Es-panva, no és actualment solidària de l'Es-tat.

En tots el molts i brillants parlaments queels intellectuals castellans han fet amb mo-tiu de l'homenatge hui ha un mínimum decoincidència fonamental per a la resoluciódel problema : el reconeixement d'una cul-tura i d'una llengua catalanes i la necessi-tat de concedir a Catalun ya l'autonomiacultural i administradora amb el dret d'usarla noséra parla vernacla. En la majoria lacoinoidència encara és més ampla : la lliure

convivència dels pobles peninsulars dintreun estat federal.

El mitjà jurídic per assolir aquestes as-piracions és indubtablement l'AssembleaNacional o de Corts Constituents. Pel fetde concórrer-hi els pobles hispànics, ambllur representaoi6 autèntica per ells elegida,s'estableix llur llibertat per a pactar llurautonomia o la unió federal ; fins desprésdel pacte són tots lliures per a signar-bo.

Mentrestant tot recel cal que sigui rebut-jat i tota ocasió per a collaborar aprofitada.Lluitem tots pel que és ja fi comú i nooblidem que intransigència n'hi ha hagutper ambdues parts : d'ací i d'allà.

ANTONI M. SBERT

querra podem advertir la presència d'altreshomes que per convicció, per temperamento per esnobisme l avien tingut vel•eïtatsamb les formes més intolerants i autocràti-ques de govern.

Aquesta reunió de tendències és un be-nefici que devem a la Dictadura. Difícil-ment cap altra força hauria pogut fer coin-cidir en un punt conoret elements tan di-versos com els de l'Acció Catalana que pelseu catolicisme i moderació formen l'aladreta del nostre republicanisme, amb elssindicalistes que per aquest sol fet deixende banda el seu insolidari apoliticisme.

Entre aquestes dues ales es troben elsrepublicans federals, de la vella i de 1a novaescola, els radicals i els socialistes. Moltsd'aquests elements són nous en la políticai alguns d'ells en el camp en què es dis-posen a actuar, la qual cosa sembla anun-ciar dintre el -nostre panorama social unfranc desplaçament de masses cap a l'es-querra.

Davant del fenomen podem doncs .afirmarque ha arribat l'hora de les esquerres, o al-menys que les esquerres travessen un mo-ment favorable pel seu desenrotllament.

Resultats d'aquesta situació que estàcreant-se? Tat depèn que els sectors queintegren aquesta intelligència republicanasàpiguen oblidar, en nom dels ideals co-muns, les diferències derivades de les sevesdoctrines específiques, amb el mateix re-nunoiament que han tingut per unir-se idominar històricament damunt del país ,lesnostres classes reaccionàries.

EI president Taft

Per bé que ple de bonhomia, enèrgic enles seves decisions, el president Taft, mortno fa gaire, havia estat un dels homes méspofrulars als Estats Units.

Un dia, durant un viatge amb la sevadona i el seu fill, llavors de poca edat,aquest es va presentar tot brut de fang iamb els vestits esquinçats en el momentd'anar a visitar un rics industrials. MistressTaft se n'escandalitzà i començà a renyarseverament el seu fill.

—Bah — va dir Taft. — Tots hem estatcriatures i ja sé com bassen aquestes coses.El millor que es pot fer, és rentar-lo i can-viar-li la roba. Després ja no ens 'en recor-darem més.

Sobre la seva obesitat, també es feienmoltes frases. Una de les més famoses eraaquesta:

—El president Taft és l'home més beneducat del món. Si 1'autbmnibus va ple,sempre s'aixeca i5er oferir el seu lloc a tressenyores.

Desarmament naval

A poc a poc desa¢areixen els grans ac-tors de la guerra europea. En una matei-xa setmana han mort l'almirall Grigorivitxi von Tirpitz, l'almirall alemany que mésha fet parlar durant una bona vintenad'anys. ,,

A la mort de von Tir^itz, l'ex-kaiser Gui-llem II recordava, en el seu telegrama decondol, el seu infatigable collaborador enla creació d'una guixant flota de guerra».

Però és molt més curiosa encara la car-ta que el no menys cèlebre Fisher, almirallde l'esquadra anglesa., va escriure a vonTirpitz quan aquest va bassar a la reservai que ara han reproduït alguns diaris an-glesos. gs una mostra de la solidaritat in-ternacional de les professions.

Estimat Tirpitz — l'hi deia —, em calreconèixer sincerament que son l'únic ale-many que comprèn la guerra. Esclafa l'ene-mic perquè no t'esclafi ell. No us blasmodas per les vostres operacions submarines.jo hauria fet el mateix, perd els nostresidiotes, a Anglaterra, na m'han volgut creu-re...»

Les noces d'argent'de Nr. Snowden

Tothom recorda les anècdotes que s'ex-plicaven quan la Conferència de La Haia,sobre la influència de Mrs • Snowden sobreel sea marit, al qual no abandona mai.

Fou el r5 de març de 1905 que Miss EthelAnnakin es va casar amb Mr. Sñowden.es a dir, que aquest any, el matrimoniSnowdeu ha celebrat les seves noces d'ar-gent, evocant amb emoció els records devint-i-cinc anys enrera, quan el Labour Par-ty es trobava encara en la infància. Mis-tress Snowden, infatigable coUaboradora delseu marit, ha escrit a The Star:

«Em recordo sense .saber-me gens de greuque la vetlla mateixa del nostre matrimoniens en vàrem anar cada u a parlar en unmíting diferent.n

Aquesta comunitat d'afticions i aquestatenacitat sostinguda ha estat indubtablementun dels factors de l'èxit del matrimoniSnovvden.

qui pássa la porta i que sap perfectamentque la Casa de la Ciutat té una entradamés important que fou construida per evi-tar l'enuig de la seva vigilància i de laseva rialla mofeta.

Aquesta actitud irònica i liberal és per-fectament reglamentària. El] no ignora queen realitat és un alt funcionari, el més Im-portant de la casa, que fou llogat per 1'A-juntament perquè a canvi de reverències,

invocacions i altres obsequisprotegís la ciutat. Però comque és el funcionari més an-tic, el que coneix més la ca-sa, .quan hi ha un alcalde debaca categoria política o mo•ral se sent conseller i consti-tueix un gnvern de funciona-

ris. Tal com el veieu ha estatbatlle centenars de vegades.1 sort n'hem tingut.Quan passeu pel carrer de

la Ciutat feu el favor de di-rigir al funcionari custodi deBarcelona una mirada de sim-patia. Des de la seva alturasereníssima us somriurà ambbona gràcia encara que nooregueu que la providència ésell, encara que no cregueuamb mirarles, ni amb el mi-racle de Barcelona. 1 si algundia sentiu vacillar la vostra fei sospiteu que la ciutat no-més és una aglomeració decases habitades per gent queté la dèria de viure en aquestindret, quan passeu pel car-rer de la Ciutat no us en ca-lleu ni mitja. Jo un dia quasivaig insultar-lo. Vaig dir-lique se m'havia acabat aque-lla bona fe d'altres temps quem'induïa a fer empadronarels companys de dispesa totpensant ingènuament, en con-seguir-ho, que Barcelona te-nia un, dos,tres habitantsmés. Vaig confessar-li que ac-tualment m'empadrono rondi-nant, que procuro estafar 1'A-juntament, i que quan portena casa alguna fulla d'impos-tos els faig venir tantes ve-gades com m'és possible a fi.d'acogsolar-me dificultant-neel cobrament; Una mitja ria-

ll a va trencar el meu discurs, i en arribara la plaça de Sant Jaume la meva confusióera gran en donar-me compte de la mevapoca fe barcelonina i liberal, i om sentiadesintoxicat del ferment anarquitzant queescampen certs homes que només són auto-ri tats.

Tant si s'escau que sigui alcalde com noel millor homenatge a aquest eminent fun-cionari és un mirada de simpatia cada ve-gada que passeu pel carrer de la Ciutat.Però si aneu amb una senyora, no insis-tiu massa mirant i simpatitzant. Se us enenamoraria.

MANUEL BRUNET

Aquest número ha estatpassat per la censura

goVernatiVa

CALZADOS

MINERVA

Laietana,

La setmana Qassada en sortir del ban-quet als intelRectuals castellans, vam dema-

nar unes quartilles a N'Antoni M. Sbertsobre el que pensava d'aquell acte. La sevasignificació com a capdavanter de la massaescolar donava motiu a les seves declara-cions. Aquestes quartilles van arribar tardper al número de la setmana passada, ¢erbno han perdut actualitat per tractar-se d'unfet que esperem serà actual fer molt detems.

e r *L'homenatge dels •intellectuals i del po-

ble català als castellans és estat ofert i re-but de tot car i en uns moments en quèté la màxima oportunitat i la màxima trans-cendènoia.

Es sabut com l'esperit dels Austries, des-prés reforçat pels Borbons, per la influèn-cia política que exerciren eles doctrines deRichelieu, crearen el problema català. Mal-grat que un dia, al començament del se-gle xlx, semblés que la cultura castellanahavia assabit l'absorció de la personalitatcatalana, el que és cert és que no fou aixínoves errades posaren el ferment d'una re-naixença que tenia l'empenta dels movi-ments que ixen de forces latents però benvives.

Diferents contactes establerts entre caste-llans i catalans, pel fet de respondre més aoportunitats polítiques que a una coneixen

-ça .pura i desinteressada del problema, mal-gastaren illusions i mataren esperances.

A nosaltres, joves, catalans i castellans,bascos i de per tot arreu de la península ibè-rica, no ens pesa la responsabilitat del pas-sat. Però, a nosaltres, com als intellectuals,mestres que foren a gla nostra formació cul-tural i com als polítics que encara no hanresolt ni gairebé ben plantejat el problema.sí que . ens correspon una greu, una moltgreu i feixuga responsabilitat en. aquestsmoments.

Nosaltres hem influït, amb l'exemple iadoctrinant amb l'acció, l'ambient en elqual es desenvolupen els actes d'aquestsdies i en el qual es desenvoluparà el progra-ma que en resu9ti traçat per a ]'esdevenidor.Però nosaltres també som i serem influïtspels capdavanters de les intellectualitats ide la política, i en aquest instant solemnialcal advertir-los — sols per salvar la nostraresponsabilitat, ja que ells coneixen. proubé llurs deures — que no tenen el dret decaminar massa de pressa en el camp del'especulació si ens .han de fer tornar enre-ra o si no podem després passar endavant,quan arribem al baix nivell de les realitats.

Posem les fites ben clares per aquestanova demarcació. El primer el respecte: jael tenim, n'estic cert. El segon la eollabo-ració, per a la coneixença — no en tenimprou encari —, per a la definició dels puntscabdaIs que ens uneixen i dels que ens se-paren. E1 camí és aquest.

Catalun ya no deu haver de .pensar a re-soldre el seu problema fora de la intelli-gència de la resta d'Espanya fins que puguiestar certa que ]'Espanya actual considerahaver resolt el seu sense inoïoure-hi el nos-tire. Catalunya no deu haver de confondreEspanya amb l'Estat espanvol, .forma i no

Per una intel'liijència republicana

BRII.LANTSTOTS TAMANYS

QUALITATS =

J.ROCARbla. del Cenfre, 33Passaf9e Bacardí, Z

La crisi alemanya

L'arcàngel Sant Rafael, obra de .l'any 1301; que coronala decoració de la porta gòtica de la Casa de la Ciutat

BANCO HISPANO DE EDIFICACIÓNREIAL SOCIETAT COOPERATIVA; DE CREDIT

Avinguda Conde de Peñalver, 8 i 10 • MADRID

Casa pròpia, finca rústega, cancelar hipotecas, diner per negocis, dots per la aellesa,s'obté subscribint-se al Banco Hispano de Edificación.

Informes: DELEGACIÓ PROVINCIAL- Rosselló, 31 .5-BARCELONA • Telèf.70021

Feu fer els vostres gravats en la

UNIÓ DE FOTOGRAVADORS' ORTS, 481 : Telèfon 33421

Rosxun LLATES. 1 ral 'totes les tesis explícites i no implícites.»rr^+--

ha por/al Ovomci'ltinc,

LES LLETRESEl bimilienari de Virgili

Si l'estima en què, durant prop de dosmil anys, Virgili ha estat tingut tos re-presentable gràficament, la línia no seriauna recta, rés clar, però la corba figurant -lano presentaria massa notables accidentacions.

Aquesta fama que s'estén en un períodetan extens ha sofert, naturalment, alts ibaixos; el Virgili d'una època no ha estatél d'una altra ; el fet és, però, que des delsseus contemporanis fins ara;'ha mantingut a través dels •temps i de les escoles. Hau-rà pogut passar eclipsis, peròhauran estat parcials, cornquan, al segle passat, algunscrítics alemanys el contrapo-sarven a Homer — és a dir,als poemes d'Homer, puixque els creien obra d'un po,ble, no pas d'un home —, tpresentaven I'Eneida com unpoema imitat dels grecs.

La seva fama, hem dit, ar-renca ja dels seus contempo-ranis. Ja en vida en coneguél'apreci i arran de la sevamort i de la publicació deI'Eneida, les escasses crítiquesadverses que aquest poematingué no han arribat fins anosaltres. Un testimoni de laseva popularitat són algunesinscripcions de Pompeia id'Herculà. Els gramàtics Va-dopten com à text en llursclasses. Això fa de Virgili unclàssic arran mateix de la sevamort. De mica en mica, homja no s'acontenta d'explicarVirgili, i I'al•legoritza.

Els cristians l'adoptaren elmateix que els pagans. SantJeroni se'n .planyia, però ellmateix ensen yava el llatí 1aBetlem, i Virgili era un delsautors de text. Si els pagans'l'havien allegoritzat, els cris-tians no ho fan pas menys.Un bibgraf modem de Virgili SIMONE MARTINI.—Miniatura del còdex de Virgilire

bédit bap s que el poeta que havia estat del Petrarca

re ^el baptisme cristià !dedes. mans imperiajs de Cons-tantí el Gran. Així Virgili quedava conver-tit en un cristià «avant la lettre», i els co-mentaristes s'escarrassaran a extreure'n sim-bolisunes. Els cristians han arribat a sobre-passar els pagans en el culte virgilià. Enaquests el poeta era un home que coneixiatots els secrets de la naturalesa i de lesciències ; en aquells un profeta, un anuncia-dor dels temps nous que havien de dur ;averitat del Crist.

Però el de Virgili no restà pas un nomconegut solament dels escriptors. La figuradel poeta serveix de nucli d'innombrablesllegendes nascudes al caliu de la fantasiapopular. Aquestes llegendes, estrictament lo-cals al principi, sortiren d'Itàlia per esten-dre's a la resta d'Europa. E1 prestigi mà-gic de Virgili, convertit en taumaturg, duratota -]'Edat mitjana. Es la sort de moltsgrans autors : el seu nom ocupa en l'espe-rit de la gent més de lloc que no pas lesseves obres.

PER LA CONCÒRDIAper Prancesc Cambó, haassolit el més gros èxitde venda,• Venuts més de 5000exemplars en quatre dies.

Administració i venda:

LLIBRERIA CATALÓNIAPlaça Catalunya, 17 - Telèfon 12456. - Barcelona

Agència exclusiva per a la venda de

MIRADORCom a contribució que Catalunya pot pre-

sentar al culte virgtlia, car esmentar les

Societat General Espanyola traducoions de 1'Eneida i de les Bucòliquesde Mn. Llorenç Riber i la de les Bucòliques

de Llibreria, S. A. de Carles Riba. Esperem que ci primer delstraductors esmentats ens doni aviat la ver-sió de 1'Eneida dintre la F. B. M.

Ara, en commemoració del segon mille-Barbarà, t6 Telèfon 12781 nari de Virgili, acaben de tenir lloc diver-

sos actes solemnes .a la Sorbona de París, i

BARCELONA a Milà l'editor Ulrico Hoepli acaba de pu-blicar un facsímil del còdex de Virgili; per-

^^ tanvent a l'Ambrosiana, avalorat amb les^w_-

w anotaeions marginals de Petramca. J C

UN LLIBRE D'ACTUALITATVERS UNA SOLUCIÓ DE CONVENIÈNCIA

s Espanyola

E fiat Societat AnónimaReportatge sobre la posició actual del catalanisme] -;?

EI Catalanisme està paralitzat. Dues forces contradictòries el sol'liéiten en sentitsoposats, i el frenen. Sentimentalment el catalanisme duu al separatisme. Però elsinteressos materials dels catalanistes s'oposen a la disgregació de l'Estat espanyol.

Serà aquest el carreró sense sortida del catalanisme?

SORTIRÀ AVIAT

I en l'Oda a un guacamai:

A redós del velan blau i blancque fa pensar en la mar amb frisances d'es-

[cuma,dame t l'august passeig que el raïm clarde les flors de l'acàcia perfuma,un guacamai m'ha deturat els ullsamb els verd-blaus i els rojos de sa roba.

Tat és esclatant, pesant i sonor. L'odano exclou ]'èmfasi; ans en viu. No sabríemtrobar un millor elogi de les Odes de Jo-sep Lleonart que dir que són bellament,noblement, emfàtiques.

En canvi a les Ciutats de visió tot ésllisquívol i instantani.

Lluny un xiscle de tren;i per tot l'aire, es.eoltament, diàlegs de si-

[lencisi l'alegria pura

dels encara oounats i els que no neixen.

El vers que en les odes és "cantant"', acíés "parlant".

Boques pinçades o llamen ques,rialles amanerades, corn• un singlot,mirades amb ròssec d'ulls pintats,escarafalls de "Gira-t'hi que va per tu",egoismes amb un ronquet de gata velloi egoismes de quinze anys petrificats,simiesques malícies de elo'ròticai paraules amb punxa o poca-soltai cobdícies ultrajuevesque ¢osen l'honor en el preu...

He dit prou!

Tant a les Odes com a les Ciutats devisió, Josep Lleonart consegueix un to poè-tic directe i modern, sense metàfores dereglament ni entusiasmes de tercera má.El present llibre, com els anteriors, ésescrit amb la puresa lírica més gran. Lesmotivacions poètiques totes són tretes dela vida quotidiana'] corrent. Josep Lleo-nart, per a ésser gran poeta, no té capnecessitat de viatjar pel país de les fades.En té prou amb Europa Occidental i Cen-tral.

S. SANCHEZ•JUAN: DlvagaciOfls

(La Revista)

El poeta ens explica el títol, Divagacions.Diu la primera de les notes, que ell hacregut oportú d'afegir a l'obra, talment unscontraforts a una construcció d'un gòticmassa atrevit; diu així: "Viatge alternpel món interior i per la vida interior."De manera que el lector s'ha de situar deseguida on la posició mental que l'autorli suggereix i que consisteix a deixar anarla imaginació a través de mots en llibertatque representen els torterols d'una asso-ciació d'idees molt àgil, molt musical i moltsensitiva al voltant d'unes quantes impres-sions que el poeta ja li assenyala prèvia-ment a les "notes". Per a donar un exem-ple d'aquest nou jac poètic pendrem qual-sevol divagació, a l'atzar. Sigui la tercera.Fa la nota 7:

"La sensibilitat pura, més afinada quemai, sent l'apetit elegant de l'amor."

I el poeta ho glossa així, d'una manerallunyana i fugívola:

Amb un apetit estranyal sol abellidor i a la sopa de sèmola,el pit convalescent se sent l'afanycom la goteta d'oli, a dins, l'oliva trèmula.

Els sentits depurentota sensació. Les perspectivesincertes de l'amor posen atzur enles rodes i les ales sensitives.

Aguila del meu traç energètic,nina a peixet de gales al meu cor:no hi sents el chord'aus nocturnes elenxinades amb cosmètic?

La nota 8 ens fa saber que "La cons-ciència invoca la seva energia a extirparla luxúria desvetllada ". "Chor d'aus noc-turnes clenxinades amb cosmètic" : imatgede les aberracions.

La nota 9, acte seguit, ens fa saber queel que es dirà representa la "Personifica-cié de les tendències carnals" :

L'estol coucupiseentes reculla l'ombra del meu cant—l'adolescentpresa de dubte i enlluernamenti el marcisista que es retrata un ull.El pervers i l'invers... Les earretellesde les disbauxes, que mai no he escalat,deriva l'àngel del pecat:enduu-te-me'n les tristes bagateUes,tu que encara f lagellesl'avidesa de lubricitat.

Etc., i conclou:

En somnis, oh yema,he jugat amb ta ninacom un precoç arravatat marit.I l'he coberta amb un novell vestit.

argument s'ha de donar, coma cosa nopoètica que és, enfora del text.

JOSEP LLEONART

En la poesia tot allò és transfigurat.La gràcia d'aquest llibre consisteix que elsversos són versos de veres: res de prosarimada. Només es sostenen per la músicai la metàfora. Només tenen vida poètica.Per això necessiten una carcassa expli-cativa per a poder-s'hi "étaler" al damunt.

Aquesta mena d'enjogassament seriós quecaracteritza aquesta obra, val a dir que éssostingut d'una manera magistral. Els ver-sos tots són de primera qualitat. Hi haun poemet en terzines, forma difícil entreles difícils — Divagació vuitena —, que ésuna petita delícia. Solament lamentem elgal.licisme "afrós". Sànchez-Juan, que do-mina el vers i la paraula, no té neces-sitat d'aquestes comoditats per a la rima.

Naturalment, els amants de la part re-creativa i vulgaritzada de les teories delDr. Freud poden fer a través de l'obracontínues troballes. La "líbido" hi juga unpaper bastant sostingut. Però això no in-teressa a la crítica d'una obra lírica. Al-trament Sànchez-Juan no és mai brutal;una certa nasalitat dolça i poètica fa comun vernís eburni que abstreu del contactede l'aire les més crues nueses. La canta-rella del poeta és contínua: mai la veuno se li fa grossa.

Paul Valéry, a despit de les campanyesviolentes de què ha estat objecte, la del Cra-pouillot, per exemple, és encara l'home méscapaç de fer pujar de preu qualsevol llibrede qualsevol autor mentre porti un prefaciseu — tres o quatre pàgines ja basten — ies tracti, és clar, d'un llibre d'un tiratgecom més limitat millor.

En efecte, en l'obra total de Valéry, se-gurament els pròlegs a d'altres obres fanmés volum que les seves -poesies i els seusassaigs, tan avar es mostra de les unes i deles altres. Na fa gaire ha publicat un Pre-faci a un Comentari. En aquest breu estudi,a les preguntes que suposa que li faran desi Alain ha comprès la poesia de V.alérycom aquest mateix, de si ha dissipat lestenebres com ho Hauria fet ell, puix que estracta d'uns comentaris escrits per Alainal marge d'un exemplar de Valéry, aquestrespon :

«Els meus versos tenen el sentit que homels presta. El que jo els dóno només s'ajus-ta a mi, i no és oponible a ningú. Gs unerror contrari a la naturalesa de la poesia,i que àdhuc li fóra mortal, de pretendre quea tot poema correspon un sentit veritable,únic, i conforme o idèntic a algun pensa-ment de l'autor. Una 'conseqüència d'aquesterror és la invenció de l'absurd exercici es-colar que consisteix a fer posar versos enprosa. Això és inculcar la idea més fatal ala poesia, puix que és ensenyar que és pos-sible de dividir la seva essència en partsque poden subsistir separades. Es creureque la poesia és un accident de la substdncia prosa. Però la poesia no existeix sinóper a aquells als ulls dels quals aquestaoperació és impossible, i que coneixen lapoesia per aquesta impossibilitat. Quant alsaltres, anomenen compendre la poesia subs-tituir-la per un altre llenguatge, i la condi-ció que imposen a aquest és la de no ésserpoètic.>

Sobre la novella

Heus ací alguns apunts d'Alberto Mora-via sobre la novella :

«L'objectiu principal de la novella és crearpersonatges, no inventar situacions... EI per-sonatge no ha de servir mai la situaoió, sinóa l'interès.»

«El novellista ha d'ésser moralista, nomoralejador•»

«La falsedat, la retòrica, la poca coherén-cia moral maten la novella.»

«Tota novella és autobiogràfica en quantl'autor, amb la tria constant de certs temesi' de certes atmosferes, dóna testimoniatgede la seva .més profunda personalitat ; capautobiografia d'altra mena no hi ha d'és-ser, i si hl és ja no hi ha novella.»

«De la bona novella es pot dir com deten les demostracions de les idees i teoriesmorals, socials, polítiques i econòmiques,tant si són bones com dolentes, i en gene-

tres qui malméten llur salut per unaalimentacióimprópiaoungéneredevida irregular. ''Ens emmetzinemamb metzines cares, per curár-nosamb altres metzines", digué un lite-rat. Si, enlloc d'aixó, preneu Ovo-maltina, aquest fortificant naturalconcentrat a base d'ous. llet, malta ;i cacau• us permetrà de soportar lavostra tasca diaria, per feixuga qupsigui sense fadiga, mantindràl'equilibri de les vostres fórces 'ius preservarà de malalties persis.tenis.

El Virgili que el Renaixement coneix, idesembarassa de la fullaraca apilotada en-torn seu en els temps medievals, torna aésser el Virgili poeta, la influència del gualés persistent llarg temps. La seva influènciaen la poesia dels segles renaixentistes i pos-teriors, i que ha donat tema a iiargs estu-dis, és incontestable. Adhuc els romànticssenten veneració envers ell.

Es que, com ha dit IBellessort en les re-cents festes del bimillenari virgiliá a la Sor-bona, «Estimar Virgili és estimar un artque, àdhuc elevant-se als punts més alts dei'eloqüénoia, no sembla haver-nos donat totel que podia, és estimar un art vigorós sen-se violència, mesurat sense timidesa, és es-timar l'energia unida a la beutat.»

Cs per això perquè tothom que s'hi haacostat l'ha sentit a k{r-op seu, assequible,humà, que desvetlla simpatia i convida a laimitació.

#x»De la seva vida no se'n sap gran cosa. Si

es coneix exactament la seva data de nai-xenca, el 15 d'octubre de l'any 684 de lafundació de Roma, 70 a. J. C., és — se-gons deia Sainte-Beuve — perquè més d'undevot en celebrava religiosament l'aniver-sari. També se sap que morí el 21 de se-tembre de .l'any rq a. J. C., tan desolat deno poder donar un darrer cop de mà a1'Eneida, que encarregà als seus amics Varii Tucca que la cremessin. Aquests no vanobeir, i van fer bé, i l'emperador Augustva manar que el poema fos publicat talcom quedava, sense retocar i amb ver-sos incomplets. Abans que 1'Eneida, haviaescrit les Bucòliques i les Geòrgiques. Quanta d'altres obres que li han estat atribuïdes,ningú no en defensa ja l'autenticitat.

■*„Per raó de la seva popularitat, Virgili és

un dels autors clàssics del qual es conservenmés manuscrits. I en dir això qualsevol jaentendrà que no es fa cap referència a ma-nuscrits de la mà del poeta, ni tan sola-ment contemporanis d'ell. Tots els manus-crits antics són de l'època del Baix Imperi,i són els que han servit preferentment perestablir els textos moderns. Dels de d'èpo-ca carolíngia i posteriors, a penes se'n faestat.

Als primers temps de la impremta, tro-betn edicions signades pels noms més cars

als bibliòfils : A-ldus, Elzevir, Plantí, peranomenar els més cèlebres.

x**

ELSJOSEP LLEONART

LLIBRESLa nota 10 explica: "Restabliment de

prestigis. Ordre. Equilibri de les forces delOdes i ciutats de visió cor i l'esperit."

Sànchez-Juan, doncs, en el seu llibre sen-(La Revista) ta dues coses. Que les divagacions tenen un

cert argument psicològic. Però que aquestHi ha magnificència a les Odes d'aquest

llibre de Josep Lleonart. Com una menade pintura "esculturitzada". En l'Oda al'home cansat, comença així:

Vina .sobre el meu pit que Déu trasbalsi,home cansat; muscle atuit, crani recuit del

[sol,cara llaurada que la suor inundaamb tocs de bronze com el cap d'un déu,tu l'ensinistrador de la matèria,fita de carn en mig del foc, el soterrani i

[l"nternpèrie,treballador, gran germà meu!

La joventut creu que el gaudir

de bona salin és una cosa ben natural; els vells, en canvi, sabenapreciar-la. Perxó les persones ex-

perimentades dónen Ovomaltina allurs fills o a llurs nets; car volenveu e Is sans i forts i ben armatsconlra les vicisituds' de la vida.L'home fort és optimista i estima lavida que és la dot dels qui fenenbona salut.

EI nombre de les persones deconstitució malaltissa és ben petit,comparativamenl al d'aquelles al-

Una tassa

VARIETATSPoesia i prosa

d' OflLT a

al desdejunicrea sang, múscles i nirvis.

Llaunes de 250 i 500 grams a les farmàcies i droguéries.

Fabricants: Dr. A. Wander, S. A. - BERNA (Suiasa)

Ara és hora de subscriure's a la Collecció Popular de LES ALES ESTESES

CONCETTINA DI LORENZOEl 2 d'abril de i88q, dalt l'escenari del Concettina començà representant un

Teatre Goldoni, de Venècia, l'actriu Virgí- per de nena escapada miraculosaanent d unnia Marini parla amb un escriptor. De cop, terratrèmol — bella pensa del marqués detreu una fotografia, la posa davant dels Castellaccio di Noto per al debut de la sevaulls de ]'escriptor i diu simplement: —Mi- fila —, entrà a la vida de l'art, a Nàpols,ra; aquesta serà la meva primera actriu en primera actriu, en una esbojarrada fes-jove i amorosa de l'any vinent —. L'es- ta d'elogis i d'aplaudiments, i quan, l'anycriptor resta admirat. Un por-fil encantador — confessa .- Wdcom una reconstrucció ideal ...s' " '3 Yien la qual fossin reunidas v ty Id ftotes les perfeccions en una ra r$ti ^,,figura d'adolescent —. Es dmTina di Lorenzo —. L'escrip-tor es deixa endur per l'en-tusiasme : — El nom i atotsembla inventat per posar aI,^peu d'una imatge del cel una z ,^ snota de música.

Ara la mort als cinquanta ^ -set anys, -ha posat di- ,,,>^a^^r, •$uem-ho amb aquest lirismeq ,3nif , ^ r- criat •,italià — damunt eI rostre de 7 a t - .fia HfConcettina, una pallidesa dez - p,flsanta incorruptible, com si fos ( w , '•'tfi.tota banyada de la llum més s ,P, rblanca de les bateries. Con : ,cettina era una dona bella, ' F 'tota una signora de l'escena. y

^Concettina ;amava el tea- .. Y,^ ^ 'tre amb un amor de debò— no com el del seu pare, elrnarquès de Castellaccio di . a.Noto, que si amava el teatre x ..., yera perquè posseia una bellaveu de baríton i pensava fer-;,se'n valer. Concettina di Lo- N u,renzo no és, com actriu, una -'Sarah Bernard, però és una

La companyia de Novetats «sorpresa» en un moment de l'assaig de L'home que s'haviade morir. Asseguts a la taula, Josepa Maria Planes i el director Carles Capdevila

Maria Morera Í Maria Lluïsa Rodríg uez Josep Maria Planes, autor teatral La MUSICAFrancesc Madrid ha adaptat al català,

amb el nom de Baby, la Ventafocs 52, unadeliciosa comèdia de Hartley Manners. Idiríeu que el bon de Hartley Manners l'es-criví expressament per al dia del beneficide Maria Lluïsa Rodríguez.

Baby, l'enjogassada ingènua ; Baby, lacollegiala deliciosament malhumorada ; l'a-dolescent que cerca caliu de família en unambient esbatanat a tots els aires de març;Baby, d'una bellesa humil, fresca d'una

u

b. ça o `o

L w.

frescor .de cor, doblement lluminosa a lallum de des bateries. Baby : Maria LluïsaRodríguez, l'alegria de la casa, gentilíssi-ma, com ha dit Santiago Rossinyol, ambfrase pessigollant a través del matoll de dabarba de la seva bonhomia.

M. Ll. Rodríguez fa una Baby —anés bendit: és una Baby — bastant més que dis-creta de matisos i de movdment• Sap mati

-sar perfectament la mateixa ingenuitat. Essenzillament ingènua en Baby, la Venta-Jocs 52 i és frívolament ingènua en l'amigade Vera Mirzewa. Cs sòbriament sentimen-tal en L'Arlesiana, i ho és frescament enBaby, i entre romàntica i frívolament enVera Mirzewa. Es una adolescent illusio-

digna descendent d'aquell famós Camma-rano del qual un poeta digué que el PareEtern -

decretò di rropria manoche mai Qiú n.el Regno comicosorga un altro Cammarano.

DIUMENGE VINENTExcursió en autocar a

Tarragona i PobletOrganitzada per

VIATGES CATALONIARambla del Centre, 37. - Telèfon 23252

Divendres Sant: Trenespecial aTARRAGONA

Setmana Santa i Pas-

qua: Excursions col-lectives a MALLORCA,ALGER u COSTA BRAVA1 GAVARRES.

DEMANEU PROGRAMES DETALLATS

nada en La ¢rimera carta i una doneta ter-riblement de sa casa en Amor bon diplomàtic. La seva dicció és clara, ràpida. Do-mina aquells tics tan característics de ¿esnostres dones i que fan la delícia dels es-pectadors femenins.

Diríeu que, sovint, M. Li. Rodríguez es-criu el seu paper. 1 això, ben mirat, podriaconvertir-se en un retret. Però també ésuna prova de la seva personalitat. D'altrabanda, l'espectador no és massa exigent enaquestes qüestions de matís, per .tal com ésendut de seguida pel moviment . esvelt, ladicció amable, el ben vestir, la simpatiad'aquesta exce}lent actriu jove que és Ma-ria Lluïsa Rodríguez.

,r*z

Si Maria U. Rodríguez personifica enBaby la tendra ingenuïtat d'una noia entreeixelebrada i seriosa, Mama Morera realitzaen La Mare, admirablement, aquella barre-ja de seny casolà, de profunda tendresasota la capa del reny cridaner, de sinceranaturalitat de vegades impertinent i exage-rada, característiques de les nostres donesde sa casa. Més que en La Mare, trobaríemaquests .trets en la mare d'EZ místic, delmateix Rossinyol.

La personalitat de Maria Morera és benrica de matisos. En la bona velleta il.lusio-nada de Senyora àvia vol marit; en la vellaserventa fidel de Vivim a les ¢alpentes; enla dida reposada de La filla del Carmesí...en totes les obres on Maria Morera ha ju-gat un personatge, hi ha imprès el segeliparticularíssim del seu temperament.

Maria Morera es mou amb tanta natura-litat i desimboltura que, com a simple es-pectador, us arriba un moment que diríemque l'autor s'ha limitat a pendre model dela manera d'ésser i de moure's d'aquestaactriu.

Quan renya o reganya, Maria Morera ésuna delícia de naturalitat, de verisme. Deuísser per aquest motiu que 'hem sentit dirmoltes vegades, en els entreactes, que elspapers que més escauen a la nostra actriusón els papers de sogra, descontentes i mal-humorades. Recordem, per exemple, la so-gra d'Un coQ d'Estat, de Pous i Pagès.

Ara, Maria Morera ha celebrat el beneficid'aquesta temporada. La nostra afectuosfs-sima salutació a la primera actriu del teatrecatalà.

R. P.

igtq el baticor de les entrades a escena esféu irresistible- i ]'obligà a retirar-se de l'es-cena, Concettina era famosa a tots els es-cenaris del món. Concettina ha estat a Bar-celona diverses vegades i ha deixat darreraseu un estol d'admiradors,

P.

Teatre Català NovetatsCOMPANYIA CATALANA

Direcció: C. Capdevila

Avui, tarda. Espaotaelos per a infants.

La Ventafocsd'En Folch i Torres.

Nit. Tertúlia Catalanista.

LA MAREDivendres. Estrena de

L'home que s'havia de morirdivertida farsa fulletonesca de JosepMaria Planes.

Es despatxa a Comptaduria.

Recordo encara una època que entre lagent més selecta del nostre món literari hihavia ei tòpic de mirar amb un cert menys-preu totes les aventuren escèniques. Es deiaque el teatre era un art inferior, i això en-cara hi ha qui ho afirma. Si no cantant, xiu-lant. Existia i existeix encara un determi-nat horror a escriure una processó de quar-tilles dividides en actes i escenes, posar-hiun títol i enviar-les a una empresa teatral.

E1 teatre fa por, i molts, que tenen pordel teatre no deixen de veure per altra ban-da, amb uns grans ulls ambiciosos, els car-tells i les guixetes dels establiments tea-trals. Jo no sé per què, però a Catalunyapassa que homes de lletres eminents, dota-díssims per tota mena de disciplines, nohan volgut saber res, no volen saber resamb els escenaris. Es que amb la porhi va barrejada la impotència o és un cassimplement de mandra o d'excessiva pre-ocupació? Sigui el que sigui, el nostre tea-tre viu una vida precària, els pocs queens hi dediquem una mica de bona fe somuna .minoria reduïda., I• , ja en el nostremón, amb l'esquer del guany, s'han intro-duït autors teatrals que no tenen méssolvència literària que la dels analfabetsaventurers. Tot això és trist, tot això faque nosaltres prediquem i no ens cansemde recomanar als nostres amics escriptorsque tenen cara i ulls, que es deixin de porsi de romanços i que provin d'escriure peral teatre. Quan algú es deixa convèncero quan algú espontàniament i seguint unimpuls natural s'embranca a tenir tractesamb l'escena, si aquest algú és una per-sona solvent, no puc negar que jo sentouna alegria gran. Perquè encara que esdigui el que es vulgui, jo tinc una fe posi

-tiva en el teatre català, i això que aquíno hi ha una societat prou feta perquè esprodueixi una novella i un teatre, esticconvençut que és un dels tòpics més gro-tescs i que avui dia ja no té cap viabilitat.

Actualment tenim d'alegrar-nas d'un fetremarcable; un bon amic nostre intenta laseva primera aventura, en el món compli-cat dels empresaris, els actors, els escenò-grafs i fins del gat, aquell gat comprome-tedor que es passeja per tots els escenarisdel món. Em refereixo a la primera obrade teatre original de Josep Maria Planesque demà s'estrena a Novetats.

Si el nostre públic i la nostra crítica esmiressin les coses amb un criteri puramenthumà i comprensiu, donarien a aquesta es-trena la importància' d'un gran esdeveni-ment. 1 això no ho dic per la qualitat del'obra, que no sóc ningú per judicar, mtampoc m'atreviria a judicar abans de l'es-trena, sinó per la qualitat de l'escriptor ipel caràcter de la comèdia.

E1 fet que un autor joveníssim intenti,amb tota la bona fe de la seva joventut,imposar-se al públic de la seva època, quanté garanties justificades i acreditades d'es-criptor, és un fet que tothom té de miraramb gran simpatia i interès. Perquè alnostre teatre, com deia abans, més que reshi falten "autors" de debò.

Amb Carme Montoriol va passar aquestany un cas també notable, que ni el pú-blic ni la crítica varen saber apreciar.

Ara és Josep Maria Planes el que demà

TEATRE NOUGran Companyia de sarsuela castellana

i catalana de G. Camarasa Sort

Avui, dijous, tarda:

El Rey que rabióNit, i cada nit:

La Legiód'honor

ens donarà a conèixer la seva farsa fulle-tinesca L'home que s'havia de morir. Aquestescriptor, company nostre, es pot dir queés entre nosaltres i en les planes de MI-RADOR que ha acreditat la seva firma i s'haguanyat una justa admiració per part demoltíssims lectors. Els seus treballs perio-dístics d'abans no l'havien "situat" encara.En el nostre setmanari s'ha trobat a el]mateix i ha trobat un estil original, intel-

ligent, clar, d'un realisme i d'un humorenvejables.

Josep Maria Planes és joveníssim, peròhi ha vegades que el seu instint d'escriptorli dóna tota la solidesa d'un que sap per-fectament de què va, d'un expert en psi-cologia, i, sobretot, en humorisme.

Els sens intervius i els seus reportatges,més que peces periodístiques, són mostresd'una literatura molt del dia, que toca moltde peus a terra i que té un arabesc d'ele-gància i de bon gust raríssim entre nosal-tres.

Jo no sé la fortuna que tindrà la sevaobra teatral, ]i desitjo el millor dels èxits,però sí que estic convençut que el tempe-rament literari de Josep Maria Planes veque ni pintat amb les exigències de l'es-cena. En Planes escriu un diàleg net iclar, molt natural, molt humà i molt just,la seva característica és sempre un realis-me velat per una dolça o una agra ga-nyota d'humor purament arbitrari i per-sonal.

En algun dels seus contes publicats úl-timament, sempre per damunt de la fan-tasia, hi ha un contacte desvergonyit isense complicacions amb la vida normal iamb totes les excèntriques i delicioses des-viacions d'aquesta vida. Les figures de laseva invenció són sentides amb carn i os-sos, amb rialla i amb extravagància a lacara. Són sentides objectivament, només elsmanca un pas perquè siguin sentides tea-tralment.

Tot això em fa creure que el teatre ésun camí natural per la seva ploma i perles seves ambicions. D'ell podem esperaruna visió viva de molts aspectes de la nos-tra existència actual, i això elaborat ambuna consciència d'humor, perquè no crecque el seu temperament el dugui mai •auna retòrica desesperadament incisiva nia un patètic volgudament espectacular. Nicrec tampoc que el seu temperament es de-canti per lirismes aguts. El seu nas d'es-criptor sempre estarà més a la vora d'uncafè, d'una clínica, d'un prostíbul o d'unmagatzem de drogues, que d'un jardí deflors i violes i romaní. Més fred; més rea-lista, més objectiu que la majoria dels jo-ves, amb una concepció de la literatura unamica esportiva i una mica de cul de cafè,jo penso que Josep Maria Pianes està des-tinat a donar-nos la farsa lleugera, gra-ciosa, picant o esqueixada de la nostra vi-da, filmada al dia d'avui i amb un objectiusa i despreocupat.

I tant de bo que l'obra que demà estre-na el nostre amic sigui ja una realitzacióperfecta de totes aquestes coses que d'ellesperem per la glòria del nostre teatre.

Josur' MARIA DE SAGARRA.

TEATRE TALI AOren Comn'nyta de vodevlt i teatre modern

Avui, dijous, tarda, a les cinc. Popular.El grandiós vodevil:

L'escàndol del 22(Une Poule d'assal)

Nit, a les 10 i quart. L'èxit:

u Misten fdelong-Brantk i (onfttèntia per a tasadas

per Visita López.Dissabte, nit. Estrena del grandiós'vo-

devil:

un;casat que ha fet el saltDiumenge, tarda i nit: «Conferència

per a Casades» i «Un marit que ha fet elsalt ».

CONZERTSTÜCKJoan Manén, el gran violinista català,

acaba d'enriquir la seva personalitat ambuna faceta inèdita. Per si no fos prou elreclam del seu màgic virtuosisme de violi-nista, doblat del prestigi de compositor hà-bil en tots els gèneres musicals, se'ns harevelat encara sota un aspecte nou : el decompletados d'una obra inacabada de Beet-hoven. Tasca ingrata i problema espinósel que s'ha plantejat.

Caldria fer dues preguntes ; primera : eranecessari acabar aquest fragment jovenívolde IBeethoven? segona: Manén ha reeixiten aquesta empresa? Al meu entendre, had'ésser negativa la resposta a la primerapregunta. La segona no pot ésser respostaen poques ratlles ; caldria veure la partituraper mesurar ]'abast del fracàs d'una ea-presa en la qual Manén no podia reeixir.

Si Beethoven és al Purgatori — Déu noho permeti, però tot podria ésser — estasegur Manén que en arribar-hi ell no s'ha-gi de sentir apostrofat pei geni iracund delmestre de Bonn per haver volgut fer pablanc d'un rosegó caigut de la seva taulaben parada?

Les carteres de tots els compositors, gransi petits, estén plenes de fragments condem-nats. Cal admirar aquests documents de cla-rividència, més nombrosos en els gransmestres que en els mediocres. 1;s heroic elgest de l'artista que esquinça un dibuix,que recobreix una tela avençada, sacrificantde vegades un treball de dies i de setma-nes, en el moment just en què un instintpoderós li anuncia que la partida és per-duda. L'espectador que protesta no ha en-tès res. El bon jugador ha previst el «mat»final amb n jugades d'anticipació. Es unapedra de toc. L'art de saber perdre no s'en-senya als Conservatoris, és una Ilástima.Cal apendre'l dels grans mestres. L'estudidels llibres d'apunts i dels fragments beet-hovenians, precisament, són una alta es-cola de consciència i de modèstia.

Es molt diferent el cas de Beethoven-Manén del cas d'un IBusoni encomanant l'a-cabament del seu Doctor Faust a FelipJarnach (un dels noms mé: i}lustres de lajove escola .aleman ya : compositor d'origencatalà que no coneïx la terra dels seus pa-• es i que nosaltres un dia haurem de rei-vindicar com a nostre). En el cas Busoni-Jarnach, com en el cas Puccini-Alfano, hiha inicialment la voluntat expressa de I'au-tor confiant l'acabament d'una obra inter-rompuda per la mort a una persona escollidaen vida. La tasca difícil d'aquests comple-tadors, en segon llac, és alleugerida pel co-neixement éxacte de les intencions comuni-cades pels autors als «executors testamenta-ris». Aquests coneixements i l'existència d'es-bossos més o menys explícits fa humana-ment possible de reeixir amb fidelitat al'esperit de l'autor. Un altre exemple chas-sic és el de Süsemeyer acabant el Requiemdel seu mestre Mozart,' les .intencions deiqual, evidentment, coneixia en molts de de.

-ta11s precisos. En tots aquests casos hi ha,ultra això, un resultat important : l'obra«acabada» pels completadors és després efec-tivament una «obra acabada» i encara : unaobra que valia la pena d'ésser acabada.

Un cas molt distint, en caní, era l'acu-dit de 'la «Columbia», ara fa dos anys,d'honorar el centenari de la mort de Schu-bert amb to.000 dòlars destinats a premiarel millor acabament de la «Inacabada». Aixòque sona com una facècia i que recorda elsbraços de la Venus de Milo s'ha d'apre-ciar en ço que té de generós optimismeuniversal, tan simpàtic, dels ianquis. Detotes maneres, la «Columbia» es va deixarconvèncer a les bones que valia més des-tinar el premi a una simfonia nova, perbé que «d'esperit schubertià». Excellentsolució ! No es pot insistir prou : la «Co-lumbia» meresqué bé de la cultura, en ge-neral, i de la música, en particular, pre-ferint ]'eclosió de cent simfonies mediocresa la profanació de l'immortal torso de Schu-bert.

Tornant al cas d'En Manén : ell ha aca-bat un fragment que resta fragment des-prés de tot. No puc fer del seu treball, in-dubtablement conscienciós, una crítica de«composició» — que és d'única que s'es-cauria — sense conèixer la partitura escri-ta por ell . No obstant puc dir que m'hasobtat a primera audició un efecte de /aussereprise que segurament no és volgut. Ensegon lloc es pot afirmar també que la re-presa tan calcada sobre ]'.exposició no res-pon a l'esperit beethoveniá, ni situant-nosen el plà de les seves obres més joves isages. Tot plegat té l'atenuant que l'expe-riment ha estat practicat damunt d'un es-bós del Beethoven adolescent; el pecat, pertant, és venial.

ROBERT GERHARD

Teatre Català ROMEACompanyia VILA.DAVÍ

Demà divendres. Funció en honor del'eminent poeta Ventura Gassol. amb mo-tiu de l'èxit del seu poema La Do'orosa.Retransmisió del poema per la Radio-Barcelona a instancies de l'autor, i per aque totes les seves amistats residents aFrança i Bèlgica tinguin el goig d'aassis-tir» auditivament a aquest magne acon-teixement. A les deu i quart, començaràla funció amb el sainet:

L'AJ10Rj BON DIPLOMÀTICRetransmisió i representació de l'excels

poema en tres actes:LA DOLOROSA

genial creació de Maria Vila i Pius Daví.L'homenatge de sublim admiració que

provoquen les representacions de La Do-lorosa podrà ésser escoltat pel romàn-tic poeta Ventura Gassol, que ha obtin-gut amb aquesta obra tan gloriós triomf.

Divendres, tots al Romea, els vostresaplaudiments seran retransmitits i escol-tats per l'autor.

De l'opereta de Lubitsch u La parada de l'amorro

COLISEUM

Maurice Chevalieri Jeanette Mac Donaid

continúen essent la millor atraccióde Barcelona, en la seva últimaproducció l'opereta cinematogràfica

x

••¿p vOZ DESO AMO"

NOTA. — Les cançons d'aquestapePlicula han estat impressionadesper Maurice Chevalier i JeanetteMac Donald, exclusivament en dis-cos "LA VOZ DE SU AMO".

El Desfiledel AmorVEGEU -LA AVUI MATEIX

Es un film sonor PARAMOUNT

• , r) •

v EL CINEMA vMúsica Cinemaogràhca ',AMB PRETEXT DE BENHUR PANORAMA

Les línies d'evolució de la música i delcinema, en llur independent i respectiu des-envolupament històric, acaben d'interseccio-nar-se, n aquest fet estètic . afecta ensems lahistòria d'aquestes dues activitats artísti-ques.

En un trebàll sobre un assumpte parell alque fa l'objecte d'aquestes ratlles, d'ammi-nent aparició en Gaseta de les Arts, parlemd'aquest esdeveniment 'com d'un fenomende digestió; talment com si el cinema s'ha

-gués incorporat la música a la seva subs-tància, però la imatge, per bé que sugges-tiva, no és del tot exacta, puix que la di-

gestió implica una absorció completa man-tenint el subjecte la seva integritat inicial,i en canvi aquí estem veient com l'aliment, .la cosa que es tracta d'incorporar, modifical'estructura, la morfologia del subjecte. Elcinema es modifica en vivificar-se i trobarnoves raons de vida, en entrar en contacteamb gla música o amb el so, , per parlar entenmes més genèrics.

. Hem sentit locomotores en xarxa i l'es-trèpit dels trens, mentre aquests romanienmés enllà de la pantalla. 1 hem llegit enels rostres ansiosos de Louise 'Brooks i Ri-chard Arlen aquests sucéessos que ens arri-baren en un llenguatge sonor. Chaplin enUna dona de París ens fa assistir a la sor-tida d'un tren, esdeveniment que decideix

-del destí de la protagonista, fent-nos veureel refièx de les finestres illummades damuntles parets de l'andana. Amplificació genialde la pantalla que ara podem superar.

Avui el cinema sonor és encara, i detryolt. més cinema que música, perquè l'e-volució històrica no pot intervertir 1 ordredels termes. Tothom parla de 'l'evolució delcinema, que ara ha esdevingut sonor. ¿Perqüò' no •parlar també de l'evolució de la mú-sica esdevinguda específicament cinemato-gràfica? Som lluny d'aquesta perspectiva;res més cert, però ,l'ori ;ntació es fixada.Manquen homes de talent, i res més.

La destinació de la música marca i con-diciona la seva forma. Sense voler indagarsi l'home primitiu cantà i després ballà, oballà abans de cantar, és obvi que la sevadestinació coreogràfica ha importat enorme-ment en l'evolució de la musica ; aquestadestinació pot veure's àdhuc en l'obligatMinuet de tota simfonia clàssica. La sevadestinació al teatre, ja sabem com ha con-dicionat les formes musicals en un Glucko en un Mozart. El motiu conductor de1'estética wagneriana, fruit d'una preocupa-ció estrictament dramàtica, o més exacta-ment escènica, que ha infiuït en Ta músicaeuropea quasi fins avui, és un exemple tí-pic del que diem.

¿Per que, doncs; la música destinada atcinema no ha de revestir igualment fonmes

ESPECIALITATBN LA MIDA

Jaume I, tiTelèf. 1 1 655

particulars les caracterfstiques de ,les qualsno podem ara ni tan sols preveure?

Perspectives sonores. S'ha parlat d'aixòja bastant. Hi ha en el nou material unaperspectiva d'una valor plàstica incontesta-ble, però d'una significació espiritual nulla.El món de l'esperit, seguit igualment peruna perspectiva, marca amb intensitats lajerarquia dels valors. Els pietosos artistesmedievals pintaven o esculpien el Crist moltmés gros que els sants que el voltaven, iaixí el cinema pot emprar els primers plansper marcar intensitats espirituals.

Hi haurà, doncs, primers plans sonors.Fortíssims, motius conductors amb efectescontrapuntístics. El contrapunt en el cinemaés la sobreimpressió.

El diàleg — tota la música beethovenianaés sota el signe del diàleg — en el oinemapot trobar una illustració sonora i visualsincròniques de la més alta significació. Elsfossos, la penetració mútua de les melodies,el tancament de l'iris, la cessació a pleretd'un motiu i tantes modalitats músicals fà-cils de preveure, difícils de determinar d'u-na manera precisa, tot fa augurar a la mú-sica post-wagneriana, abans d'ahir amb elpoema sisnfònic, .ahir amb el ballet, avuiamb el cinema, una revifalla incalculable.

Ballet, teatre, òpera : formes caduques,superades pel cinema?

Vegeu els ninotets sonors de la Para-mount, •i dieu si exagerem. Podem ja pas-sar-nos dels titelles de Podreca. Els enyo-ràvem ; ara els podem oblidar. L'art, unesforç de l'esperit per fer-se mestre de lamatèria. Arribar a dotar aquesta d'una duc-tilitat indefinida, fer-la dansar a plaer. Elsninotets de Max Fleixer canten i ballen isospiren per un Strawinski que els prefe-reixi a la P.avlova, i que inauguri amb ellsl'etapa de la música cinematogràfica.

JOSEP PALAU

Havíem promès als nostres lectors queen aquest número publicaríem el programai la data de la sessió pròxima de cinemaMIRADOR. Perd, per causes en les quals notenim res a veure, el cinema Rialto, ons'havien celebrat totes les nostres sessions,ha tancat les seves portes. '

Davant aquesta dificultat, la solució dela qual no és qüestió d'ésser resolta amb elpoc temps que voldríem, ens veiem obligatsa ajornar novament la sessió que havemd'anunciar.

De totes maneres, estan començades a he-res d'ara Lles gestions encaminades a podercelebrar les nostres sessions en un altrelocal, i esperem que donaran resultat. Noés probable, però, que puguem celebrar •lasessió abans de Pasqua.

Preoisament aquests dies 'havíem rebut elfilm d'avantguarda La Pene, realitzat perGeorges Hugnet, jove escriptor francès delqual L'O^inió havia publicat alguns arti-cles i que, per tant, no és completamentdesconegut a casa nostra,

La Pene és unfilm dels pròpiament ditssobrerealistes, dins del gènere d'Un chienandalou, i esperem que despertará interèsentre els assistents a les nostres sessions,obertes a totes les manifestacions d'aquestnou art que és el cinema.

Esperem que els nostres amics es farancàrrec de les circumstàncies que ens hanobligat a aquest nou i més greu ajorna-ment de la nostra sessió, i ens creuran siels diem que qui més se'n plany som nos-altres mateixos.

igual com aquest, però sí que creiem queell conté prou coses estimables per a reco-manar-lo i fer injusta tota aquella críticanegativa a què alludíem, i sobretot no hi hadret a no saber apreciar ai nb entusiasme al-guns moments de Ben-Hur i després pon-derar un film artístic de la categoria deVolga Volga. A desgrat de totes les barbes

FRED NIBLO

i de tota la suor, de tat el realisme i àdhucexactitud arqueològica de les escenes dé lesgaleres del film de Turjanski, no podemequiparar-les ni de lluny amb les escenes delBen-Hur, on s'afirma tota la intelllgénciade l'autor d'El signe del Zorro i de Marga-

rida Gautier. La referència als cops de mas-sa — referència que el moviment de la mà-quina marca i accentua —, del vogar delsgaleots, 1'espléndida figuració cinematogrà-ica, gens de guardarropia d'alguns compar-ses que senten de veritat 1a fatiga i la set,fan d'aquests moments, moments bons atct ésser-ho.

No podem estendre'ns, però hi ha unfragment d'aquest film que és únic ara comara i no volem passar-lo en silenci : 1a car-rera de les quadrigues, precedida d'unesquantes escenes animades amb un incon-testable accent de puixança i majestat. Grà-cies als secrets del muntatge i a la presade vistes, 'Fred Niblo ens ha donat unaversió d'aquest espectacle engrescadora. In-

sistirri sobre aquest fragment perquè és tí-pic i capaç per ell sol de convèncer el mésaferrissat escèptic en matèria de cinema.Massa s'equipara l'espectacle cinematogrà-fic amb l'espectacle real amb el fi de des-acreditar la vàlua artística del primer. Comno compendre que no tenen res a veure?Ja ho sabem que el quediem és vell, peròniés vells i arrelats són els prejudiois quesenyalem. L'espectacle real d'una cursa éscondicionat, el• mateix que en el teatre, perun únic punt de mira, sistema de referèn-cia de totes les visions. En canvi, el cinemaens fa participar d'una manera efectiva end'espectacle, per la mobilitat amb què faparticipar 1a nostra mirada que s'identificaamb la cambra mòbil i interpreta mitjan-çant la determinació de l'ordre i durada de

eles vistes, l'espectacle, de la mateixa faisóque el pintor interyreta, gràcies a un treballde selecció, el paisatge que té a la vista.

En la interpretació de Ben-Hur es resu-meix un dels caires més satisfactoris delcinema americà.

¿Farem abans d'acabar una requisitòriadels defectes de la cinta, començant per lesdeplorables escenes bíbliques i acabant perles escenes tecnicolor? No, l'espectacle ésaquí massa desintegrat, per voler creure en

una unitat que no existeix. Ben-Hui inte-gralment és un monstre, però en podemfàcilment extreure aquells trenta o quaran-tan minuts completament satisfactoris. Araels hem tornat a veure i no canviem pas

d'opinió.M. MARIBEL

Acció Cultural Cinegràfica

Josep Miquel Duran, director del CinemaLatin de París, del qual hem parlat altresvegades i que cooperà amb nosaltres a es-tablir els programes de les nostres prime-res sessions de cinema, és a Barcelona desde fa alguns mesos, durant els quals ha es-tudiat la viabilitat d'un projecte que acabade pendre forma en un manifest on exposaels propòsits que pensa realitzar.

Miquel Duran proposa la creació d'unaimportant entitat que sota el nom d'AccióCultural Cinegràfica portarà a terme unprograma les línies generals del qual anun-cia. A París havia creat un moviment afavor del ((Repertori de Films Clàssics id'Avantguarda», iniciativa que assolí èxitentre el públic més especialitzat i per tantmés exigent.

Transportant ara a casa nostra aquestainiciativa •i altres de paralleles, En Duranes proposa, mitjançant l'esmentada assooia-ció, no sols donar a conèixer films que en-caixin en el seu programa, sinó tumbé fil

-mar-ne d'originals. Donat, naturalment, l'es-tat d'aquestes coses aquí, caldrà al principirefiar-se de la producid estrangera.

Les escases possibilitats de què, en l'organització comercial del cinema, disposenels films culturals, d'avantguarda i de re-cerca oi-nematogràfica, justifiquen de sobresla creació d'una entitat destinada a afavorirla produoci6 d'aquelles menes de films, comtambé la justifica la idea de crear una cine-mateca, o museu del film, qüestió que araés debatuda per la premsa de tot el món.

Aquests són, a grans hrets, els projectesd'En Miquel Duran, als quals, per coinci-dir amb punts de vista defensats des d'aques-tes pàgines, hem de prestar el nostre ajut.

Fels infants en el cinemaCom que en l'espectaclé de la cinta d'A.

Werker, Fills del fiecat, hem pogut veureel ipúblic enternir-se de debó i viure esto-nes d'emoció; ens preguntem per qué laCinaes ha menyspreat aquest fil¢» originalque almenys tenia, si no altres, l'avantatged'introduir una nota de varietat en la mo-nótona1 uniformada successió d'històriescinematogràfiques, a base de dancings, noiesredimides, acastigadorsa, etc,

Fills del pecat s'ha estrenat als cinemesde tercera categoria. L'acció del film té lloctota ella en un orfelinat, mica més micamenys com les primeres pàgines d'OliverTwist; i tot el film quasi en la seva •inte-gritat ni coneix altres intèrprets que cria

-tures, i és bo de debò l'espectacle d'aquestamainada vivint i gesticulant davant la ca-mera que registra els seus gestos.

El •rostre de l'home, en la seva vida quo-tidiana, és monòton. L'educació, la utilit-zació cómoda del llenguatge, el porten jaen l'adolescència a prescindir de tota la ma-tisada expressivitat de des reaccions faciails.En canvi els nens, és una observació òbvia,ofereixen una expressió facial d'una espon-taneïtat i varietat inexhauribles. Per aixòal cinema silent fan tan bon paper.

Fills del pecat, jugat com dèiem quasiexelusivaiment 'per nens, té una primera partmolt bona, plena d'una sèrie de trets dejusta psicologia infantil.

El final, excessivament providencial, 'es-guerra aquest film original i simpàtic.

La reaparició en des pantalles dels cine-mes barcelonins de la grandiosa cinta Ben-Huy, per si sol podria justificar la inserciód'aquestes ratlles en una pàgina que volinspirar-se sempre en l'actualitat cinemato-gràfica ; per altra banda no oreiem inútilrevenir de tant en tant sobre temes vellsper a fer-ne la revisió en la perspectiva his-tòrica. A més a més, Ben-Hur vingué al món abans queMIRADOR, i sobre aquest filmque tants comentaris ha sus-citat, nosaltres no havíem es-merçat fins avui ni una gotade tinta.

Dins l'era pre-sonora del ci-nema ha batut el rècord delsèxits, i això, que pot semblaruna consideració poc artísti-ca, és en canvi una constata-ció social important. Volemsaber, a fi de documcntar-nossobre les necessitats espiri-tuals — tothom té les seves

—de les nostres multituds, qui-na mena d'espectacles, quinapeculiar sensibilitat són capa-ces de satisfer aquestes mas-ses. Heus ací un problema depsicologia per a tot produc-tor, ja que al cap i a la tila seva preocupació dominantés la d'arribar a confeccionarun espectacle que ell anhelacapaç d'interessar un majornombre de persones. Ben-Huren aquest sentit és un espec-taele típic,

Fred Niblo .s'ha conquistatd'aquesta feta, una pauta illi-mitada de confiança. Ha sa-but fer batre els cors a l'uní

-son d'un moviment de fantàs-tica suggestió el mateix quevessar les llàgrimes d'un sensfi de gent, sense distinció desexes, que consti. Ha sabutfer-nos quedar bocabadats da-vant d'escenes d'una grandesai verisme imponent i amb un ocell i els ti-rabuixons de May Mac Avoy ha pogut mou

-re els nostres llavis al somriure ; ens hementernit i ens 'hem crispat de ràbia . I tot-hom sortia del local amb l'íntima satisfae-ció que aquest cop almenys no l'havien en-redat.

Oposant-se a aquest èxit exorbitant, bonapart de la crítica no trobà prou adjectiusper adesacreditar una cinta, d'èxit de laqual era justament als seus ulls el pitjorescàndol. Sempre 'hi ha hagut una tose degran efecte consistent a menysprear la plebsi apartar-se de la popularitat, Chaplin, Dou-glas 'Fairbanks, Mary Pickford, aquestescoses tan saboroses de la nostra época tris-ta, han estat reconegudes pels vailets dequinze anys imolt abans que dels avençats in-tellectuals. La popularitat que unacosa obténo constitueix sistemàticament una objeccióen contra d'ella. Costa poc insultar un ho-me, el que costa més és polvoritzar la sevaobra i el seu prestigi amb . l'arma d'una crí-tica severament objectiva.

Poques persones probablement han vistamés cops el Ben-Hur que nosaltres. La sevaestrena aquí coincidia amb un reviscolamenten nosaltres de la passió cineòfila i la cintade Fred Niblo ens oferia cada nit un vastcamp per experimentar les nostres opinionsi suposicions. No anem pas a dir que con-siderem Ben-Hur un bell film, no, això no;no coneixem un altre film que sigui tan des-

LES NOSTRES SESSIONSSón molts els que ofereixen

APARELLS SONORSper a pel • Ifcules sincronitza-des i parlades.

Un sol és pràctic a les Em-preses:

Orpheo-Sincrònîc

ó s imperdonable adjectivarcuan l'exposició d'uns valors basta per a convèncer...

PICCADI LLYamb ANNA MAY WON, GILDA GRAYi JAMESON THOMAS.

Producció SONORA B. I. P.

REDENCIÓNamb CORINNE GRIFFITH i EDMOND LOVE

Producció Gran Luxor Verdaguer SONORA (First National)

AVUI, GRANDIÓS ÈXIT AL T 1 V 0 L 1

pel seu limitat preu, per lafacilitat en el seu maneig, peradaptar-se a tota classe demàquines, per a projecció Per

banda i disc.

D emaneu, tot seguit, cordicions i equipeu els vostres sa-lons d'espectacles amb aquestaparell i fareu grans recau -

dacions,

Agents Exclusius

Cinematográfica "ASTREA", S. A,

Rambla de CanaIEtes, 6. • BARCELONA

Telèfon 12833

DE L'ARQUITECTURA MODERNA?'F. Folguera nyala ja el predomini del problema formal,

que en l'època actual havia arribat a desei-Es de fa temps el desig d'una major sim- xir-se del constructiu en composicions que

plicitat en l'arquitectura de tots els països cal veure com a desviacions originades percultes. De cada dia guanya terreny la ten- una cultura més reflexiva que creadora, dedència que defuig completament de vestir tan qual arrenca, en un moment de netaels edificis amb una estructura simulada en virada, la nova arquitectura, prometedoradesacord amb el seu sistema constructiu, i de més bells resultats, reprenent la substan-posa a primer i quasi únic terme de la com- sial tradició de la història, que és la d'ésser

ANDRE LURçAT. — Casa de Mr. Bomsel a Versalles

A. PUIG GAIRALT. — Fábrica, «Myrurgia S. A.»

En el nostre país, terra de fàbriques, noteníem, encara, l'exemplar adient a la mo-derna construcoió fabril. La casa Myrurgiaha Inaugurat la sèrie amb tota esplendidesa,la qual esperem que serà continuada pels.nostres fabri•çants ; i així, potser, acabaremd'una vegada amb es fàbriques «estilísti-ques)).

En assimilar-se, Puig - Gairalt, les novestendències arquitectòniques no ha renunciata les característiques constructives .i plàs-tiques de la nostra latitud.

Precisament ara recordo una conversa quevaig tenir amb Le Corbusier, amb un exem-plar al davant de Gaseta de les Arts, onera reproduït el projecte d'aquesta fàbrica.A la ponderada i harmònica composició d'a-questa façana que reproduïm l'arquitectesuís hi oposava el seu rigorisme dogmàtic.Podríem dir, per fer una mena de frase:que el racionalisme esterilitzat s'oposava alplasticisine emotiu.

En l'estructura la fàbrica Myrurgia se-

tegérrim patrici. El que, veritablement, de-nigrarà la memòria de Pi i Margall serà elpropi monument projectat. D'això s'hau-rien d'adonar els de la comissió gestora, ino del canvi d'emplaçament.

Però és possible que s'intenti empastifarels nostres carrers amb una altra .atzagaiadaescultòrica? Coneixeu, barcelonins, aquestprojecte? Per què no s'exhibeix ,pública-ment? I perquè, valga'm Déu!, tenim tanmala sort «monumentalista» en un país onhi ha tants remarcables escultors? Lamentohaver de parlar així de l'obra d'un artistaque en altres ocasions ha 'produït obresapreciables. Però, a més de la sinceritatm'hi obliga la transcendència de la qües-tió. Per honorar dignament la memòria dePi i Margall o, si més no, pel bon nom dela nostra escultura, cal, ara que hi som atemps, rebutjar aquest projecte i, tot seguit,substituir-lo per un altre que en sigui dig-ne. Es solució cara, però també urgent.

MÀRIUS GIFREDA

Reproduccions d'Art Escultòric)ate•

LA VENUS GENITRIX i centenars d'altresreproduccions directes de l'estatuària clàssica, grega ollatina i motius ornamentals de tots els estils i èpoques,constitueixen les nostres galeries d'art. Disposem d'ex-tenses colleccions de bustos, estàtues, imatges, relleus,làmpares, aplics, pedestals, &, i articles per a la decora-ció de jardins, tals com gerros, testos, bancs, brolladors, &,per harmonitzar en cada cas amb el caràcter del conjunt.

LENA, S. A.asa r^

VENUS GENnn \ ROSSeIIÓ, L3^ (just P. de Gracia) . arce onaMuseo del Louvre (Pare)

ArtAntiM YO E Archs, 6

Entresol

Tel. 22659i Modern 1BIIII^IIII■IIII^IIII■ill■Il1101111^1111^11^^^u^^^iia^im^iiii^im^un^^m^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^„•...._... _, ._...._...._...._.

deVda. Josep RibasMOBLES 1 DECORACIÓt

tCASA FUNDADA L'ANY 1850

"u D000a^ OD0000b

Consell de Cent, 327 i 329. Telèfon 14657.-BARCELONA

• , Ii) L

LES ARTS \. DISCOSACTUALITATS

¿QUE PENSEU DISCOS

A. PUIG GAIR/1L T. — Escala de la fábrica«Myrurgia S. A.,i

ble existència. 1, naturalment, si aquestestil era d'un gòtic rabiós els plens de lafaçana es menjaven els buits i els obrerstreballaven a les palpentes. Tot abans queperjudicar 'la puresa de l'estil, que tan ge-nero3ament «dignificava)) la construcció.

Seguint la •elaoió, ara ens trobem ambla justa reivindicació de la fàbrica. I mésencara, amb una absorbent preponderanciadels seus atributs austers sobre els estils ar-tístics. I de tal manera que fins ja ha ob-tingut la consagració de la Moda. La ven-jança ha estat, doncs, sorprenent.

gueix da construcció combinada del ferro imaó. No és, doncs, un camoaflage del ci-ment armat. En les llargues obertures de lafaçana les jàsseres estan sostingudes peruns peus drets de ferro visibles a l'exterior.Puig - Gairalt ha entès clarament que lanova estètica arquitectònica no és sols ex-pressada per l'aplicació de nous materials.La distribució interior obeeix, racionalment,a les necessitats de la fabricació. Una llumabundant envaeix totes les dependències; .iallí on això fóra dificultós, l'existència d'unspatis penjats ho soluciona. En la sala prin-cipal de grans dimensions, amb coberta me-tàllica de dents de serra, no hi ha cap ele-ment sustentant que destorbi 8a utilitzacióde •1'espai.

L'escala d'accés als despatxos per on hande .passar els visitants i clients és d'un bongust remarlcable. Doble tram de marbreamb 'barana de tub metàll'ic fins arribar auna galeria superior. Magnificència sensedecorativismes superflus.

L'enhorabona, doncs, a l'arquitecte direc-tor, al seu collaboradar de la part decorati-va el pintor Ignasi M,allol; i, el nostreagraïment al director de la fàbrica, senyorEsteve Monegal, i al erent senyor XavierSerra, per haver emprès la construcció dela nova fàbrica Myrurgia amb responsabili-tat estètica de bon civ^adà.

una de les actualitats escultòri-ques més deplorables d'anotar és la possi-bilitat que es realitzi un antic projecte demonument de l'escultor Blay 'per honorarla memòria de Pi i Margall.

Sembla que es tracta de substituir lafont terminal del Passeig de Gràcia dedi-cada a Minerva per aquest monument.

Amb tot i que la 'filla de Zeus ens mereixtota mena de respectes, preferim donar ellloc al nostre Pi í Margall. Els iniciadors ipropulsors del monument no han vist ambbons ulls el canvi del seu primitiu emplaça

-ment perquè creuen que és una maniobradels contraris a gla ideologia .pi-i-margallianaper a així aminorar la importància del mo-nument.

Deixant de banda aquestes possibles ma-les intencions, concretem -nos a 1a qüestió.

Primerament, els iniciadors del projectehan de reconèixer que la cruïlla del Pas

-seig de Gràcia i Diagonal no és un lloc apropòsit per a un gran monument. El cri-teri modern de l'urbanisme ho aconsella.En la nova situació acordada, evidentment,la construcció serà menys visible, però noel suficient per a mitigar ,1 homenatge a I'in-

posició arquitectònica les valors que finsara havien estat tingudes roen a neutres,com per exemple : el cub, ]'angle recte, lesarestes, la repetició, el ritme, etc. El triomfd'aquesta manera de veure l'arquitecturaja quasi no és matèria opinable. Jo crecque el gust d'aquesta simplicitat ara quasilimitada a les formes geomètriques més ele-mentals derivades del pla ha de sofrir unaevolució condicionada per la, troballa de jocsde proporcions d'acord a la sensibilitat denous moments i per les possibilitats formalsdels nous materials i sistemes constructius,però estic convençut que després del mo-ment actual no tornarem a la 'imitaoió delsestils 'històrics, i menys a la repetició lite-ral de les seves formes decoratives, nomésexplicable a base d'una cultura passiva re-colzada en l'erudició, formal de l'art passat,descurada de trobar una expressió pròpia,i passant per alt la lliçó més albiradora dela 'història segons la qual totes tes èpoquesvives han .bastit llurs monuments d'una ma-nera pròpia .arribant a les màximes possibi-litats que els oferia la seva_ técnica. Latècnica d'avui que transforma la nostra ma-nera de 'viure ofereix als nostres edificis so-lucions molt més directes i elegants al pro-blema constructiu i a tots els problemes deconveniència del viure modern : illuminació,visualitat, confort, higiene, repòs, etc., iamb elles noves proporcions, incompatiblesamb les deis estils històrics, basades sem-pre en les naturals limitacions dels mate-riale i de les tècniques constructives, enea-ra que una educació, bona part convencio-nal, ens hi faci veure, a través de les se-ves obres mestres, veritables troballes definor i de sensibilitat, que tots hem aprèsd'admirar. Uns materials nous, unes tèc-niques noves i unes necessitats també no-ves forçosament han de donar camí a lasensibilitat dels artistes actuals per a tro

-balles que ens curin de l'enyor d'altres for-mes que la raó proscriu d'un ús actual.

Evidentment que no n'hi ha prou ambdespullar les estructures tècniques de totaficció decorativa i deixar traspuar sensel'artifici d'una composició subtil la solucióutilitària de la casa o l'edifici, però la va-lor estructural de la casa o l'edifici i llurconveniència sota el romanament de la hi-giene el confort i el tràfec de la vida ha-vien estat tan negligides, que cal estimarcom a justa una reacció en sentit contrari.

Finalment faig constar la meva opinióque el repòs en les formes geomètriquespures, característic de l'arquitectura nova,en aquest moment em sembla la conseqüen-cia natural del triomf de la tècnica actual,que allibera l'arquitectura de l'obsessió deles formes constructives elementalment ar-ticulades fins on les estructures més humilsdels estils passats, per renovar l'arquitec-tura a base de nous principis formals. 1això fio estimo un guany tan definitiu comhagin pogut representar en èpoques ante-riors les aportacions de les cultures vivesdel passat, incorporant, per exemple, el pro-blema formal al constructiu carn féu el re-naixement respecte del gòtic, que cal con-siderar com un estil fonamentalment tèc-nic, i donant major importància a l'arti-culació de les formes, sobretot en l'arqui-tectura dels interiors en el barroc, que se-

MOBILIARI D'ART

BUSQUETSDecorador, mestre ebenista í tapis-ser. Objectes d'art i de fantasía per

a obsequis. Sales d'Ea-posicíons de Belles Arts.

hael# de Gràcia, 3*. Telèfon 16285BARCELONA

SARSUELES

La revifalla que es nota avui en la sar-suela porta un aument considerable en Saproducció de discos d'aquest gènere; les es-trenes de noves produccions dels autors mésconeguts es segueixen contínuament i ambtanta intensitat, que no s'aguanten llursobres ni el temps necessari perquè el públicpugui conèixer-les. D'aquesta ratxa, el disc,que ho recull gairebé .tot, pot després servircom a referència perquè passat algun tempses recordin les obres que s'ho valguin.

Amb tot i això, el fet que els editors re-cullin poques vegades en edicions completesaquestes obres que van apareixent ara, noaprofitant la popularitat que sempre porten,vol dir molt poc a favor d'elles. Aquestesedicions completes més aviat es dediquen ales obres del repertori antic, amb el qual éssegur anar a l'èxit. Aquest mes els quatrediscos de Gramòfon dedicats a la sarsuelade Fernández Caballero, La Viejecita,i els deRegal, que contenen Marina, són bona pro-

va del que venim dient. Les cases editoresno planyen mitjans per .tal que l'edició siguiperfecta i confien la interpretació a les pri-meres figurés de l'art líric i no sols de lasarsuela, sinó que artistes dels escenarisd'òpera, com la Capsir, Mardonés, Lázaro,són cridats a omplir .aquests discos.

En altra crònica ja parlàvem del que enssemblava ara la música de Fernández Ca-ballero a propòsit de l'enregistrament d'unaaltra obra d'aquest autor. A 1a partitura deLa Viejecita es troba una sinceritat de pro-cediment força estimable, el mateix frag-ment de l'ària del segon acte, tantes vega-

des escoltat, no us fatiga si el sentiu cantarnovament per la veu de la senyora Melo,amb una gràcia molt ben trobada. En can-vi, la dita òpera Marina, tot i l'esforç delsintèrprets, apareix vetusta i amb poca ans

-piració, a estones desplaçada de la tradiciólírica espanyola, puix Arrieta no va deixarmai les formes de l'operística italiana.

De les obres d'ambient andalús, que tant

aviat van a l'espanyolada, El alma de lacopla sembla sortir-se'n en eI sentit que s'a-

lguanta perfectament, i això és eonseguït per'amenitat del llibre i de .la música. A mésa més, confiar la interpretació als mateixosartistes del «cante jondo» és un encert pera conservar l'ambient i una seguretat de nocaure en les truculències habituals dels ar-tistes de sarsuela. Conseguir una 'audiciódesproveïda d'aspror, enregistrant veus tan

intenses i amples cam les de Pena Guerrni-ta, i d'altres «cantaores», és un èxit per alseditors d'aquests discos, que poden figurar

junt amb la sèrie d'enregistraments de «Can-tos flamencos» que d'un temps ençà ve fentla Companvia del. Gramòfon.

J.G.•••La Viejecita (Fernández Caballero i Eche-

garay). M. Melo, Isaura, Gorgé, Vidal, Cor-nada i d'altres, dirigida pel mestre Gelabert.Cia. del Gvamòfon. AF 302, 303, 304. 305•

Marina (Arrieta). Ldzaro, Cal r-:Mando-nés i d'altres. Regal. RS 6507.

El alma de la copla (Quintero i Guillén).Pena, Adamuz, Guerrita, etc • Cia. del Gra-mòfon. AE 2 976, 77, 78 , 7'9•

fidel a unes tècniques i a una sensibilitatnetament actuals segons l'exemple de totesles èpoques amb fesomia pròpia que els es-tilistes ens proposen com a models a accep-tar d'una manera servil.

Sixte Illescas

Crec que tenim de viure l'època que enspertoca, sense voler avançar-la ni endarre-nr-la, la qual cosa parta corn a conseqüèn-cia que ni ens tenim de limitar a copiarel que feien els nostres avantpassats (cosamòlt generalitzada si ens dediquem a con-templar les de vegades encertades adapta-cions d'edificis que en diuen d'estil barroc,renaixehent, gòtic, etc.), ni crear un artnou pel sol fet d'ésser-ho (Exposició d'artsdecoratives de París), ja que cauríem en elmateix defecte que els que pocs anys abansfeien «modernisme.

:s clar que el més còmode és copiar l'es-til que més s'adapti .a les necessitats de lavida moderna de la nostra època; mes,com és natural, surten tot seguit els incon-venients i dificultats, degut al fet que aquellestil era per a complir unes altres necessi-.tats, satisfer unes .altres aspiracions, o, mi-llor dit, era de l'època a què pertanyia, ialeshores no tenim més remei que dissimu-lar i tapar tots els inconvenients, sacrificantno solament la part econòmica, sanó la pràc-tica, sols per conservar el que en diuen be-llesa estètica ; així veieren la majoria de lesbotigues de Barcelona amb columnes, fri-sos, carteles de guix, pedra artificial, quealgunes vegades són figurades i altres enforma de revestiment, sols serveixen per afer nosa, ier conservar, aixà sí, l'efecteestètic; en façanes trobem uns intercoium-nis ,proporcionats segons Vitrubi, que fanque degut al massís que ocupen, el propie-tari no pugui llogar les tendes, continuant

-se d'altres vegades en els pisos, en formade superposició d'ordres que resulten mi-

grats i ridículs, degut a les alçades imposa-des per l'Ajuntament.

Fer una arquitectura nova, adaptada a lavida moderna, és clar que salva totes lesanteniors dificultats, ja que econòmicamenti 'pràcticament s'adaptaran els nous mate-rials i les noves estructures al problema ques'hagi de resoldre. Mes això proporcionauna sèrie d'estudis, recerques i mals de capque crec que tots tenim el mateix deure de

tenir-los per arribar a obtenir la veritablearquitectura dels nostres temps.

Josep M Ribas i Casas

Fugint dels extremismes, el millar enella considero que és la decoració adequada,però no puc estar gens d'acord amb les

formes arquitectòniques emprades, sobretottenint en compte la nostra raça llatina pura-ment mediterrània.

Víctimes dels NervisMoltes persones no saben dominar-

se i són víctimes dels seus nervis.La sang viciada i el cos debilitat

per falta de descans i excés de tre-ball, són causa de la irritabilitat ner-viosa que tants mals engendra.

Totes les persones tedioses i 'lassespoden recobrar el seu vigor prenent

l'enèrgic reconstituent Fosfo-Glico-Kola Domènech.

Aquest producte, que recomanen els.metges ,per la seva científica fórmula,dóna a 'l'organisme els elements ne-cessamis per a una ràpida tonificació.

RAMON BES C.A

¡iaquinària, Tipus, Filetatgede bronze, Tintes i utillatge

per les Arts Gràfiques

A^dlors,1,1 VIa laiotaea, 4. BARCELONATelèfoc 15524 - Apartat 6%Dlreccib telegràfica DANIBES

— Que és 'boig aquest home? Està xer- — Es agradable el golf, oi?rant mentre esquila l'ovella. —Tant se me'n dóna. Jo hi jugo perquè— Es que abans d'immigrar feia de bar- el metge m'ho ha receptat.ber al seu pafs.

(Passing Show.) (Londonq Opinio,yn^.)

U

— Ahir sí que vaig trobar una bona gan-ga.., un telèfon Lluís XV...

— I estàs segura que és autèntic?

(Ric et Rac.)

— Jo havia deixat aquí el aneu cotxe i arano l'hi trobo.

— Que no 'ho sabeu que això dels estru-ços s'empassen tot el que poden arreplegar?

(The Humorist,)

Exposició de Barcelonade 1930

OBERTURA DEL RECINTE

Dies feiners, a les deu del matí Dies festius, a les nou del matí

TANCAMENT DEL RECINTE

Dies feiners, a les nou de la nit Dissabtes, vigílies dies festiusf dies festius, a les deu de la uit

PREUS D'ENTRADA

Dies feiners, 1'05 ptes. Dies festius, 1'05 ptes.NOTA : En aquestspreus va inclòs l'impost de Protecció a la ''Infància,

Palau Nacional Pavelló Reial

Obert cada dia, des de les deu Obert cada dia, de deu a una del

del matí a les quatre de la tarda. mati i de tres a set de la tarda.

Entrada t'os Ates. Entrada gratuita.

Palau de I'Art Modern Palau de les Missions

Obert des de les deu del mati fins Obert cada dia, de deu a una d&•

a les quatre de la tarda. matí i de tres a vuit de la tarda.

Entrada gratuita. Entrada : o'so ptes.

El públic podrà contemplar cada diales fantàstiques iliuminacions i elsjocs d'aigua.

Dies feiners, d'onze a una del ma-tí i de quatre a sis tarda. Diesfestius, de deu a una del mati ide quatre a sis torda.

Brollador lluminós i cascades en com-binacions alternades.Cada dia, de sis a vuit del vespre.

(iran Parc d'Atraccions

AVUI DIJOUS, dia 3, a les cinc de la tarda

Audició de Sardanes a la Plaça dels Reis, entre els Palaus ReinaVictòria Eugènia i Alfons XIII.

ENTRADA D'AUTOMOBILS AL RECINTE

Dies feiners . . . . . . . . . . . . . . 4 pessetesDics festius . . . . . . . . . . . . . . . z n

NOTA : Els passis gratuits d'entrada al recinte són vàlids fins a nou avís.

"ORTOPEDIA MODERNA"Fill de B. CARCASONATaller 1 despatx: ESCUDILLERS BLANCS, 8. • Telèfon 11616

Casa fundada en 1875

Braguers Reguladorsper a retenció absoluta de la trencadura.— Faixes de totes menes

Faixa-cotilla abdominal.— Models modernsCotilles Ortopèdiques

per a guarir o corregir les desviacions de l'esquenaMés de cinquanta anys de pràctica són la millor garantia

Subscriviu-vos a M I R A D 0 RSETMANARI C4TALA

Pslal, 62. • BARCLLONA

BUTLLETf DE SUBSCRIPCIÓ

En

que viu a

carrer __.— n,' — se subscriu a MIRADOR

pel preu Fixat de 2'50 Ates. trimestre.

de de 19—

slgeatsra

— Vés, digues que et pusin una mica demostassa en aquest sandvitx.

(Judge•)

— Ara no sé si això és, una bèstia negrara611ada de blanc o una de blanca ratlladade negre.

(Lustige Kolner Zettung.)

Anunciar_ a

MIRADORés donar a conèixer

: un producte =_ pertot—Catalunya

AIGUADE ROCALLAURA

La deu més rica del món

Si vosté pateix d'Albaminórla, LNlisls4rlea (resi de pedra), Bronquitis paru-gsl^aioses, Nefritis erònloa, es curarà

radicalment amb

AIGUA DE ROCAIIAURAS'expèn

amb ampolles de litre i de mig litrei en garrafons de vuit litres

Dlstribnldors generala

FORTUNY, S. A.

CAa11U1 HOSPITAL, 32, Y SALNEI16N, 113

Laietana, 18, pral., B

Director

Carles Ossorio

Autoritzacions per

a noves indústries

Noves instal')acione

, canvis i trasllats

Certificats de

productor nacional

Contribució industrial

territorial, utilitats

Expedients de protecció

de l'Estat

Representant especial

a MADRID

Llits daurats i de ferro : Mobles de metallParasols, Cadires, Bancs i altres articlesper a Jardí i Platja : Material sanitari, etc.

Urde despatx de la Fàbrica:

` Balmes, 2. -BARCELONA

Societat Espanyola de Carburs MeIaI'IicsCorrsuc Apartat 15* l4allorca, 234 refet•. 71113

Telex.: "c4RMUaos° BARCELONA

CARBUR DE CALCI, Fàbriques a Berga (Bascàona) i Car-

cubion (Corunya) :: OXIGEN q9 °%, DE PURESA, 'Fàbriquesa Barcelona i València :: ACETILEN DISOLT, 'Fàbriquesa Barcelona, Madrid i València :: FERRO MAGNESIFERRO-SILICI :: SOCARRIMAT i SEGAT de fils i pesse.seda, cotó i altres teixits :: CALEFACCIÓ INDUSTRIALde laboratoris i domèstica :: GENERADORS, BUFADORS.

ÍANOMETRES, alaterials d'aportació per IeSOLDADURA AUTOGEN A

Pressupos#us, estudis, consultes i assaigs, gratis

SUBSCRIVIU-VOS A LA

Gaseta de les Arts

DIRECTOR: Màrius Gifreda

:ART ANTtc: Joaquim Folch i Torres. — AST MODERN: Rafael Benet

ABONAMENT —Un any: Barcelona, 17 pessetes; Península, 18 pessetes.Un trimestre: Barcelona, 6 pessetes; Península, 6'50 pessetes.

Redacció i Administració: VIA LAVETANA, 37 - BARCELONA

Demaneu

E1 millor Laxant = Purgant

Pastilles ASPAIME

Ctarom radicalment la TOSperqu. combaten les seves csasea

Catarros, ronquera, angines, laringitis, bronquitis, tuberculoslpulmonar, asma, t Iotes les afecelona, en general, de la gola, bron-quis, 1 pulmons. — Les Pastilles ASPAIME són les recepta

-des pels metges. — Les Pastilles ASPAIME són les preterldespela paclents.—Les Pastilles ASPAIME es venen a UNAvesseta 1s capsa en les princlpds farmàcies 1 drogueri•t.

1Fspecia1ifat Formac uliea del Laboraron SORA TAROCarrer del Ter, le, Telèfon 60791 BARCELONA

Poble Espanyol

Obert cada dia, des de les deu delmatí a les nou del vespre. Dissab-te, vigílies de dies festius i diesfestius, obert fins a dos quarts dedeu de la vetlla.

Entrada ordinària : t,o5 ptes.

67s altres Palaus oberts al públic po-drdn ésser visitats cada dia, dedeu a una del mati i de tres avuit de la tarda.

IMP. LANIOTIPIAReu CATAt.a, 115-&acckpin