“Projectes i Oportunitats per a la Barcelona del 2020”

Maig 2013

2

“Projectes i Oportunitats per a la Barcelona del 2020”

Maig 2013amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona

Presentació: Sr. Jacint Borràs 5

Entrevista: Sra. Patricia Gabancho 9 Sr. Xavier Trias 11

3

4

5

PRESENTACIÓBé, bona tarda a tothom. Moltes gràcies per la vostra presència i moltes gràcies també a totes les personalitats que avui tenim en aquí i que ens ajuden a què aquest acte tingui encara més relleu.

Aquesta conferència de “Projectes i oportunitats per a la Barcelona del 2020”, amb l’Alcalde Trias, ens podrà explicar els projectes de futur immediat de la ciutat, i els grans reptes i oportunitats que això ens brinda, sota les incisives preguntes de la Patricia Gabancho.

Jo no haig de dir res més, sinó que quan ells vulguin, poden optar per començar aquest debat. Moltes gràcies.

Jacint Borràs President de la Fundació Fòrum Barcelona

6

7

“Projectes i Oportunitats per a la Barcelona del 2020”

Maig 2013amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona

Entrevista: Sra. Patricia Gabancho 9 Sr. Xavier Trias 11

8

9

PATRÍCIA GABANCHO i GHIELMETTI • Va néixer a Buenos Aires. Viu a Barcelona des del 1974.

• És periodista.

• Col.labora habitualment en les principals tertúlies de ràdio i televisió, i publica a Ara i Nació digital. A el País publica cada mes articles sobre Barcelona.

• És autora d’una vintena llarga de llibres de no ficció sobre cultura, història, urbanisme, sociologia i política de Catalunya.

• Entre aquests llibres n’hi ha dos que han esdevingut “clàssics”:

- El preu de ser catalans – sobre el mercat cultural a Catalunya

- Crònica de la independència – assaig de periodisme ficció que va ser el llibre més venut en el seu gènere el Sant Jordi de 2009.

- Entre els últims títols que ha publicat hi ha:

- Full de ruta. Les 140 preguntes bàsiques de la independència.

- La néta d’Adam, novel.la gairebé biogràfica que va guanyar el premi Prudenci Bertrana l’any 2012.

10

XAVIER TRIAS I VIDAL DE LLOBATERA• Xavier Trias va néixer a Barcelona, el 5 d’agost de 1946.

• 1970 Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la UB , es va especialitzar en Pediatria.

• 1981 Cap del Servei d’Assistència Hospitalària del Departament de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya

• 1983-1984 Director general d’Ordenació i Planificació Sanitària

• 1984-1988 Director general de l’Institut Català de la Salut

• 1988-1996 Conseller de Sanitat

• 1996-2000 Conseller de la Presidència i portaveu del Govern

• 2000-2003 Diputat a Corts per CiU, va ser el president i portaveu del Grup Parlamentari Català i president de la Comissió de Ciència i Tecnologia al Congrés dels Diputats

• Des del 14 de juny de 2003 és regidor a l’Ajuntament de Barcelona, i des de l’1 de juliol de 2011, alcalde de la capital de Catalunya.

11

“L’obsessió d’un alcalde (jo crec que la de qualsevol alcalde), però de l’Alcalde de Barcelona en un moment

com l’actual ho ha de ser, és la de crear llocs de treball. Per tant, la nostra aposta és ajudar als emprenedors i

lluitar al màxim perquè es creïn llocs de treball, perquè apareguin inversions, perquè siguem capaços de tirar

coses endavant. ”Patricia Gabancho - Molt bé, doncs optem per començar el debat immediatament. De fet no serà un debat, serà una exposició. El Sr. Trias com ja sabeu, és Alcalde de Barcelona des de fa 2 anys, per tant està a la meitat del seu mandat. És un bon moment per fer balanç i per – com que encara queda mig mandat més -, fer algun projecte de futur. Aquest any 2013 hi haurà coses tant emblemàtiques com la inau-guració del centre cultural del Born i acaba de tornar d’Estats Units, - és a dir que és un alcalde prou actiu i que porta prous coses a les butxaques com perquè ara tin-guem el plaer de ser-ne partícips a partir de les preguntes que jo li faré (preguntes i comentaris i respostes que ell donarà). I a més té una cosa al seu favor i és que no s’enrotlla. És a dir, és una persona molt pragmàtica i a més a més és una persona d’idees clares que les explica amb poques paraules. I això permetrà que puguem anar saltant d’un tema a un altre, anar-los enllaçant.

Xavier Trias :

12

Com sabeu els alcaldes passen, la ciutat queda. La ciutat és això que sempre està en marxa – algunes vegades acompanyada per algun alcalde, algunes vegades més deixada de banda pels seus propis regidors i alcaldes. En aquest cas, jo crec que Barcelona i l’Alcalde Trias tenen una molt bona relació.

La primera pregunta, Sr Trias, vostè esperava que la ciutat tingués tant poc sentit de l’humor, que es creés una polèmica a l’entorn d’una banalitat tant simpàtica com que Colom aparegués un dia amb la samarreta del Barça?

Xavier Trias - Primer donar les gràcies a en Jacint Borràs, i a la Fundació; do-nar les gràcies a la Patricia Gabancho que hagi acceptat aquest plantejament que podríem fer una conferència explicant què ha passat aquests dos anys o sotmetre’ns a una mena de tertúlia que evidentment és diferent a les normals perquè ho fem amb una periodista que és incisiva; s’equivoca si es creu que no m’enrotllo, perquè jo no m’enrotllo però m’embolico. La veritat de tot això és que si que jo crec que s’ha perdut una mica el sentit de la proporció. Jo sem-pre dic que quan convertir la política en una passió de partit de futbol, és una equivocació. La veritat és que no m’esperava aquesta resposta així per moltes raons (pel tracte que donem nosaltres al Club Esportiu Espanyol, entre d’altres). Jo sóc conscient que em van fer en un moment donat una mala passada que va generar una certa situació envers l’Espanyol difícil, que ja m’he disculpat dife-rents vegades...

P.G.- Què era? Una frase perduda que se li va escapar?

X.T.- No, no era una frase. Era una conversa privada amb un amic i que desgra-ciadament jo crec que es va equivocar, la va gravar. Nosaltres no li vam acceptar que la difongués, i desgraciadament, doncs el que passa avui en dia, que les xar-xes són una temptació i la va posar a la xarxa i això m’ha creat molts problemes (d’una persona que és amiga meva i que per tant, li tinc un gran efecte). No ho va fer amb la malícia de perjudicar. Però escolta jo m’he disculpat diferents vegades d’això, la veritat és que això no és res més que una qüestió comercial. Jo sempre ho dic: això no ho hem fet amb la intenció de ferir a la gent de l’Espanyol que mereix tot el meu respecte, sinó que això és una operació comercial de la casa Nike. No és ni del Barça. Això es una operació comercial de la casa Nike que li va semblar que aquesta era una bona idea. La veritat és que no és que hagi sigut una bona idea per ells, ha sigut la millor idea de la seva vida perquè això és una cosa que s’ha convertit en una explosió a tots llocs. I bé, a mi em sap greu que amb això l’Espanyol s’hagi ofès perquè insisteixo, nosaltres tenim un tracte molt especial amb l’Espanyol com a Ajuntament. I intentem ajudar-los al màxim dins les dificultats que pateixen.

P.G.- Alcalde, no ens enganyem. Tota l’oposició municipal, l’ha criticat. És a dir, no era un problema de vostè amb el club de futbol Espanyol sinó el que s’ha fet pal·lès és que cada vegada que hi ha una decisió polèmica o no, o que hi ha

13

una decisió presa per l’Alcaldia, l’oposició sembla que es rabegi a fer-li notar que vostè no té la majoria, que vostè està en minoria, que està sol i que no li donaran ni aigua.

X.T.- És que és veritat. No sé si em donaran aigua o no perquè de tant en tant hi ha qui me’n dona. Aquesta és la veritat, també. Però és veritat que hi ha un interès en demostrar una cosa que és real: que tinc 14 regidors. I per tenir majoria n’has de tenir 21. Això vol dir que estàs en minoria i això vol dir que hi ha ocasions que t’ho fan sentir. I és el joc. Jo sempre dic que davant d’una situació així, s’ha de tenir infinita paciència.

P.G.- I infinita capacitat de diàleg, també...

X.T.- Segon, diàleg al màxim malgrat hi ha ocasions que ja es veu que no arribarem enlloc amb el diàleg... I inclús hi ha cops que intenten que passin coses que jo crec que no tenen sentit. El joc democràtic exigeix coses que són una mica sense sentit i que portar-les a segons quin extrems, jo crec que és una barbaritat. Però escolta’m, estem en aquest joc i jo el jugo de la millor manera possible. Aquesta és la veritat. A mi el que m’interessa és veure si nosaltres podem fer les coses o no les podem fer.

P.G.- Aquesta és la pregunta?

X.T.- En el moment actual jo puc dir que nosaltres estem sent capaços. Aquesta és la veritat. Amb dificultats, perquè evidentment jo crec que mai fas el que vols (ni quan tens majoria absoluta i quan ets un bon alcalde), però el que si que jo crec és que tenim una línia clara del què s’ha de fer a la ciutat de Barcelona. I jo crec que canviem i transformem la ciutat de Barcelona. Se’ns dirà: “No a la velocitat que tu voldries”, home, és que amb la que plou és impossible.

P.G.- No, però és que a vostè se li suma la minoria, amb la crisi, diguem.

X.T.- Bé, però la minoria no m’impedeix fer les coses, gràcies a Déu. Se’m podia haver impedit fer les coses si no se m’hagués donat suport a les inversions per part del PP, en aquests moments. Llavors si que m’hagués trobat amb una gran dificultat de no poder invertir 300 i pico milions d’euros. Però en canvi, com que m’han donat suport a això, no tinc l’excusa. Els puc gastar més d’una manera o més d’una altra però no tinc excusa per dir que no puc fer les coses. Ara podem fer moltes coses, aquesta és la veritat. Farem moltes coses i jo crec que tenim una línia molt clara de què s’ha de fer en aquests moments. Per tant, jo sempre dic que tenim el tren a la via i amb una bona posició per arribar a la meta bé.

P.G.- Quina és la meta?

X.T.- La meta no és una meta de 2 anys. Jo sempre dic que un s’ha de posar ob-jectius que no poden ser a curt termini (a curt termini les coses les veus des d’una

14

perspectiva de la immediatesa). Jo crec que s’han de posar objectius a mig i a llarg termini. L’obsessió d’un alcalde (jo crec que la de qualsevol alcalde), però de l’Alcalde de Barcelona en un moment com l’actual ho ha de ser, és la de crear llocs de treball. Per tant, la nostra aposta és ajudar als emprenedors i lluitar al màxim per-què es creïn llocs de treball, perquè apareguin inversions, perquè siguem capaços de tirar coses endavant.

Segona cosa: Com ajudem a la gent que no pot seguir? Perquè la realitat és molt dura. Per tant, hi ha una segona vessant importantíssima que és com ajudem a la gent que no pot seguir. Nosaltres tenim una manera de fer això que és recolzant-nos en el tercer sector. Hi ha gent que això no li agrada. A mi m’agrada. Ho he fet tota la vida. Recolzant-nos en el tercer sector, donant confiança en el Tercer Sector (que vol dir la societat civil – especialment aquella que no té finalitats lucratives lligada a fundacions, entitats). Això per mi és molt important. I hi ha una cosa importantíssima en aquests moments a la nostra ciutat: Ser capaços amb els anys de crear un parc d’habitatge de lloguer a preu social.

P.G.- La gran mancança de Barcelona...

X.T.- Si, si. I això no es fa en 2 dies.

P.G.- Però s’hauria pogut fer en 30 anys.

X.T.- Jo és una crítica molt dura que faig. Jo dic: “Escolta, nosaltres hem transfor-mat i hem requalificat des de l’Hospital del Mar fins al Besòs. I no hem fet un parc d’habitatges de lloguer a bon preu?”

P.G.- No, s’han fet habitatges socials de compra

X.T.- S’han fet habitatges socials de compra per tant, hem venut l’habitatge. I jo crec que aquest és un gran disbarat. És un plantejament equivocat. És un plantejament d’una filosofia d’una determinada època, d’un plantejament (jo crec), especulatiu. Tot ho havíem de fer a través d’això, de requalificacions. Havíem de fer La Sagrera. Havíem de fer Sants. Havíem de fer Can Ricard. Havíem de fer no sé què. Havíem de fer no sé què altre. Tot, tot, tot ho fèiem així. I de cop i volta ens trobem que això no es pot fer així perquè econòmicament això no és sostenible (perquè aquest plan-tejament s’ha enfonsat). Aquest paradigma de que tu eres tonto si no compraves totxo i que t’havies de vendre l’empresa i comprar totxo perquè es doblaria.. S’havia entrat en una espècie de bogeria col·lectiva que semblava que no tindria aturador i ens hem aturat de cop.

P.G.- Una part d’aquesta bogeria l’estem pagant amb desnonaments. Vostè sap perfectament que a Ciutat Meridiana, li diuen “Villa deshaucio”? És a dir, és una zona on ha arribat molta immigració. Com que no hi havia lloguer social, aquesta gent s’ha vist abocada a comprar pisos (a vegades pisos petits, de po-

15

ques condicions, que no els haurien comprat altrament). Ara no poden pagar i els estan desnonant. Què fem?

X.T.- No, no! Expliquem la veritat. No són només els de Ciutat Meridiana. Aquí ha passat una cosa: a Catalunya en els últims 15 anys va venir un milió i mig de perso-nes que es guanyaven relativament bé la vida; amb ocupacions en la construcció on inclús es podien cobrar 3000 euros mensuals. I aquesta gent compra pisos a la Meridiana, i els que estaven a la Meridiana que es venen els pisos a un preu desor-bitat, es compren pisos a Sant Martí o no sé on. Resultat: desnonats tots.

P.G.- Home, és dramàtic.

X.T.- És un drama immens que tenim en aquesta ciutat.

P.G.- Què pot fer-hi l’Ajuntament de Barcelona?

X.T.- Escolti, nosaltres fem de mitjancers i trobem solucions. És a dir, nosaltres pri-mer estem construint i posem pisos per donar resposta en aquesta situació.

P.G.- Però aquests pisos són temporals...

X.T.- Donem pisos temporals fins que trobem una solució definitiva. No ens quedem en dir: “Escolta, li donem una solució temporal i després el fem fora”. No, no! Per això nosaltres necessitem a la força, el crear aquesta massa de parc d’habitatge de lloguer social. Quan nosaltres diem: “Comprem els pisos de REGESA i els posem al servei del ciutadà”. Perquè fixi’s. Nosaltres hem fet pisos públics que els volem llogar a 800 euros. Com llogues això a 800 euros o a 600 euros? No, no pot ser. Es impossible. I és veritat que com ho fem amb el cost que tenen? Nosaltres hem de buscar de quina manera ajudem econòmicament en aquesta situació. I aquest és una mica el canvi que estem fent, que és aplicar molts més diners al que és acció social.

P.G.- Com s’equilibra el fet de clar, tu no pots deixar (com vostè molt bé diu), la gent despenjada sense ocupar-se’n (per tant calen polítiques socials en aque-lla gent que no pot seguir), però alhora invertir en l’economia. És a dir, el pro-blema de la política social és que pàl·lia un drama i per tant és necessària i imperativa, però no ajuda al creixement. Llavors, com s’equilibra?

X.T.- No, no és segur. Les polítiques socials...

P.G.- Em refereixo a aquestes de suport social directe, no a les d’educació.

X.T.- Hi ha polítiques socials que creen activitat econòmica. Hi ha cops que la gent es creu que atendre la gent gran no crea activitat econòmica. I si que en crea. Es-colta, la Fundació Arrels, a més d’atendre la gent, crea activitat econòmica. Això

16

ens ho hem de ficar al cap. És a dir, és un multiplicador, tot això. I per tant, l’invertir socialment, a demés de crear una cosa bàsica que és la convivència...

P.G.- I la cohesió social...

X.T.- ... i la cohesió social. Però a demés no és veritat que no crea riquesa. Jo els dic a la gent del Tercer Sector: “Heu de fer els números per ensenyar-los”. Aiixò és una explosió econòmica. Hi ha cops que invertir en projectes socials, és el millor que es pot fer en determinats moments. Ara bé, jo dic: “Escolta, això no treu que nosaltres tinguem unes facilitats i ajudem. I tenim una visió de quins són els nínxols, quins són els aspectes econòmics que ens llençaran econòmicament en el futur”. Jo sempre dic: “Qui ens traurà de la crisi?. Qui ens pot treure d’aquesta situació de crisi econòmica?”

P.G.- No em dirà que els turistes...

X.T.- No, no, no, no! Barcelona i la seva àrea metropolitana. També els turistes que és el 16% del Producte Interior Brut.

P.G.- D’això em queixo

X.T.- No, no, no es queixi d’això perquè si se n’anessin els turistes, aquesta ciutat cauria en una catàstrofe econòmica increïble.

P.G.- També em queixo d’això

X.T.- Doncs vagi’s queixant, però hem de donar solucions. Vostè vagi’s queixant, però a la vida has de saber a què jugues. Nosaltres tenim una gran sort en aquesta ciutat, que juguem amb moltes coses a la vegada. Nosaltres som una ciutat que ha sigut industrial (continua sent industrial). Avui la Zona Franca ens avisa d’una inversió de 50 milions d’euros per una empresa que es diu Consum que fa una gran aposta. Això és molt important. Agroalimentària. Nosaltres tenim indústria. Tenim comerç. Tenim servei (podem vendre serveis i explicar els serveis que donem en aquesta ciutat). Tenim turisme (que és el 16% del Producte Interior Brut). Tenim lo-gística...

P.G.- Amb alguna infraestructura que falla...

X.T.- Podem plorar. I hem de protestar i dir que ens han d’arreglar coses però una ciutat que té una ampliació del port com la que tenim, un aeroport com el que tenim, una Zona Franca com la que tenim, un Mercabarna com el que tenim, una Fira com la que tenim, pots dir: “La solució definitiva de la sortida dels trens no la tenim”. I dic: “Però la tindrem”. Però tenim ja la temporal. Per tant, ara nosaltres podem ja treure les mercaderies. Per tant nosaltres hem de canviar el xip i dir: “Ens falten coses”. És veritat. Hem de protestar per les coses que ens falten. És veritat. Però

17

el que hem de fer és impulsar la ciutat endavant. No ens podem quedar en: “Oh! Quina pena!”. No, no, no! No és veritat. Hi ha molt poques ciutats en el món que tinguin els elements que tenim ara.

I juguem una altra aposta que ens pot revolucionar la ciutat que és la consecució del congrés dels mòbils i ser la capital dels mòbils. I una aposta - que hi ha gent que se’n riu – que és tot el tema de la ciutat intel·ligent, que és explosiu. És explosiu. Això és una cosa que la gent no entén. Això ens comportarà inversions a la nostra ciutat i ens posarà a primera fila d’una revolució que si la fem bé (es pot fer molt ma-lament), servirà a demés per a donar servei i resposta a la gent i que la gent visqui millor. Fixi’ns avui i és que em va bé perquè aquest migdia em venen uns senyors que diuen: “Senyor Trias, el vam veure a vostè a Los Angeles, vam veure una foto seva. I escolti’m, hem pres la decisió després de donar voltes per tot Europa, que el lloc on ens instal·lem és a la ciutat de Barcelona”.

P.G.- Molt bé. El sector de coneixement és important, ja que som en una uni-versitat, celebrem-ho.

X.T.- Són bombes, però ara aquest. Ve CISCO. Ve l’altre. Si nosaltres creem un ambient bo perquè vingui aquesta gent, si que és important. Això ens dóna sor-tida a llicenciats. La gent diu que una de les decisions de perquè venen aquí és perquè aquí tenim coneixement. Per això també necessitem el turisme. El turisme pot donar sortida a gent que encara no té aquest grau de coneixement. No ens enganyem, qui es cregui que la construcció agafarà l’empenta que tenia, no és veritat.

P.G.- No, esperem que no.

X.T.- No és veritat. Per tant, escolti’m, hem de buscar aquest nínxols que ens donen feina a gent menys formada (que de totes maneres hem de formar), però escolti, nosaltres necessitem sortir d’aquesta situació tant difícil que tenim.

P.G.- Escolti, ara que no ens sent ningú. És veritat que a Nova York va portar una samarreta del Barça?

X.T.- Si, no a Nova York...

P.G.- A tot arreu?

X.T.- A tots els llocs on vaig.

P.G.- És això...

X.T.- Això fa enfadar molta gent, però miri, també diré una cosa. No porto una sama-rreta del Barça.

18

P.G.- No, és per si és el que tenim de millor per lluir

X.T.- Porto una samarreta del Mesi signada.

P.G.- És pitjor del que em pensava!

X.T.- No ens equivoquem, no. La gent vol la samarreta del millor jugador del món. Porto una altra cosa a tots els alcaldes que he anat a visitar. Els he regalat un llibre.

P.G.- Ah!

X.T.- I els he regalat el llibre dels tres germans Roca que han escrit (que és pre-ciós, que és un llibre meravellós), que a demés han tingut la gentilesa a dedicar-lo a nom de cadascun dels alcaldes (al Sr. Bloomberg, amb tot l’efecte...). És clar, escolta, fixa’t! Amb això fem ciutat i fem país. Perquè fem una aposta no només de ciutat, sinó també de país. El millor restaurant del món. L’Alcalde de Barcelona regala el llibre del millor restaurant del món que no està a Barcelona (però jo els explico que està a 35 minuts del Tren d’Alta Velocitat de la ciutat de Barcelona). I això jo crec que és molt important i que ens genera orgull també de capital. Aquesta és l’altra gran aposta: l’aposta de ser la capital de Catalunya, d’exercir de capital de Catalunya. No dedicar-nos a fer la competència a ningú. No aprofi-tant-nos del territori, sinó estar al servei del territori. Això jo crec que és molt però que molt important.

P.G.- Això ja és un canvi.

X.T.- Això és un canvi molt important. Fixi’s que a mi em convida l’Alcalde de Giro-na a inaugurar el Temps de Flors. Però a més a més, jo li dic: “No, no, no! Vingui a presentar-lo a Barcelona!”. I el presenta a Barcelona. I et trobes amb la sorpresa que vas a inaugurar (no sorpresa, però podria ser sorpresa), que al Temps de Flors a Girona, em passo tot el matí saludant a gent de Barcelona. Tot el matí (perquè mig Barcelona estava a Girona).

P.G.- Gràcies al Tren d’Alta Velocitat

X.T.- Gràcies a una revolució que és el Tren d’Alta Velocitat. La gent es creu que el Tren d’Alta Velocitat és anar a Paris (que no està mal), però anar a Paris amb el Tren d’Alta Velocitat, quan funcioni tot i tal i tal, seran 4 hores i pico. Tens el dubte de si no és millor agafar l’avió. Però anar a Montpeller, anar a Tolosa, anar a Perpinyà, anar a Figueres... això és la gran revolució! Això és una revolució tremenda. Anar a Girona amb 35 minuts!

P.G.- O sigui que ara tenim un país encara més petit.

X.T.- Tu pots anar a sopar al celler de Can Roca i tornar.

19

P.G.- No hi ha trens! Has d’anar a dinar

X.T.- No, no, ja ho sé! Has d’anar a dinar perquè quan els dic això, tens raó que diuen: “No, però és que l’hora de tornar...”. Hem de ser capaços de dir-los que si es genera negoci, el posaran el tren.

P.G.- La RENFE fa coses molt rares.

X.T.- Amb això del Temps de Flors van posar trens a punta pala perquè va ser un èxit clamorós! Han fet quantitat de diners la RENFE amb això!

P.G.- Senyor Alcalde, senyor Alcalde... Tenim per una banda polítiques socials sòlides, per una altra banda tenim coneixement (del turisme ara en parlarem un moment), però queda la quarta pota que tot alcalde somia d’alguna manera, que és deixar una empremta en pedra.

X.T,- La gent igual no entén les meves empremtes. La meva empremta és que la gent visqui bé. Jo inauguraré un munt de coses que ni tant sols he dissenyat. Jo inauguraré un museu del Hub. Jo inauguraré uns encants que seran sorprenents. Inauguraré doncs el Born. Inaugurarem i estem construint el Mercat de Sant Antoni, coses que jo recolzo.

P.G.- La ciutat ja és una continuïtat i està bé. Però deixi’m parlar-li d’un repte: Glòries

X.T.- Glòries. Això si que ho arreglarem

P.G.- Glòries perquè? Perquè no hauria estat una bona ocasió de tornar el de-bat de Glòries a la ciutat ja que hi ha molts arquitectes que s’estan pronunciant per l’opció plaça i (fins i tot n’hi ha que s’estan pronunciant per de moment deixar l’anella viària enlairada) i dir: “Tornem-nos a pensar el projecte”. És veritat que és un projecte que existeix de fer un gran parc pactat amb els veïns. Això no sempre és garantia d’equanimitat.

X.T,- No, però és igual. A la vida el que no pots fer és estar enganyant a la gent.

P.G.- Per això li pregunto perquè no es torni a plantejar.

X.T.- En el 2007, tots ens vam reunir, vam signar amb els veïns que tiraríem l’anella. Llavors jo crec que el que no pots fer és cada dos dies...

P.G.- No són dos dies, senyor Alcalde, és un canvi de govern!

X.T,- Els veïns continuen volent que es tiri l’anella. És un canvi de govern però a l’any 2007 jo ja vaig votar a favor de tirar l’anella. Nosaltres (jo fa 8 anys que he

20

estat a l’oposició) i sempre he explicat el mateix: la plaça pitjor que tenim, és la de les Glòries. Jo feia broma, deia: “Digui’m una cosa horrorosa!” : “La plaça de les Glòries”. Vam dir: “Ho tirarem”. Jo vaig dir: “Quan guanyi, ho tirarem”. Jo ho he dit, això.

P.G.- Però tirar l’anella, vol dir fer el túnel...

X.T.- Tirar l’anella vol dir fer el túnel.

P.G.- S’ha de passar la Gran Via per sota.

X.T.- Haurem de fer això. Vol dir fer el que estem fent (que és un concurs d’idees per veure com queda) i jo sóc dels que crec que fer un parc, no està malament, si no que està molt bé. Hi ha gent que diu: “No, no, no! És que hem de posar-hi mol-tes cases”. Fer una bona zona verda en una ciutat que no té tantes zones verdes doncs no està malament...

P.G.- És una zona molt inconnexa, molt mal dibuixada...

X.T.- ...una zona complicada... Jo crec que és complicada però ara també diguem-ne la veritat...

P.G.- Una plaça li donaria un punt de centralitat. Jo defenso el que seria una plaça, no sé si s’ha notat.

XT.- No, no, ja! Però jo defenso un parc.

P.G.- Guanyarà vostè.

X.T.- Jo crec que si que guanyaré però per una cosa especial. Jo crec que hi ha cops que com que això de la plaça de les Glòries ha sigut un debat una mica es-perpèntic, la veritat és que la gent acaba perdent el sentit del que hi ha. Tu tens la Torre Agbar, tu tens un edifici (que ha costat molts diners però que és espectacular) que és l’edifici del Museu Hub, que la gent només veu la grapadora (aquella cosa que és el més lletget però que està allà), però aquest edifici és magnífic. Tenim els Encants que jo crec que hi ha pocs països en el món que siguin capaços de fer un Marché de Puces amb unes teulades que són espectaculars; però al cantó hi ha el Teatre Nacional, hi ha l’Auditori. Escolta’m! Això és un eix que l’hem de saber ex-plotar. El que hem de fer ara i que tenim obligació de fer, és donar força a això. I la veritat és que jo crec que hem de fer-hi un parc. Un magnífic parc, que serà bonic. I jo inclús somio perquè jo tanco els ulls i penso: Escolta, i el Cap d’Any allà... amb la torre aquesta il·luminant-se i encenent-se, amb un parc i la gent gaudint del parc... doncs això és una meravella. Això és una meravella! Diuen: “No, no! És que s’hi ha de posar edificis!”. Jo dic... “Calma, tranquil·litat...”. Tenim un problema que és el cost d’una obra d’aquest tipus (això és veritat). Té un cost i per tant ho hem de fer

21

amb intel·ligència. I ho hem de fer amb fases perquè no podem gastar-nos tots els diners amb una cosa i no fer les coses necessàries. Però jo crec que ho tenim ben encarrilat. I això que la gent diu... “No es presentarà ningú...”. Doncs veurem com ens ho fem perquè es presenta un munt de gent, una barbaritat. Em sembla que són 35 grups importantíssims de tot el món (molts d’aquí).

P.G.- Tal i com està la professió arquitectònica, no ho deixaran córrer.

X.T.- Bé, però no parlo de gent jove que comença (que també), sinó que ens trobem amb gent de despatxos d’arquitectura potentíssims. A veure què s’inventen! Hi ha gent que diuen: “Escolta, és que hauria d’haver deixat que no es tirés a terra”. I dic: “Però si m’he presentat a les eleccions dient que ho tiraré...”. No només això sinó que els que estaven abans, van dir que ho tirarien

P.G.- No, no! Tothom hi està d’acord i els veïns també estan d’acord. X.T.- Tothom diu: “Ho hem de tirar”. Llavors surt un arquitecte i diu: “Jo no ho tiraria”. I jo dic: “una abraçada, però no em desmadris això, ara”. Perquè això ja havíem quedat que ho tiràvem! Ara hi ha algun partit que també! Diuen: “Escolta’m! Havíem dit que ho tiraríem però potser que no ho tirem”. I jo dic: “Carai! No se’t podria haver ocorregut fa 5 anys, això?”.

P.G.- Escolti, no ens quedem encastats a les Glòries. Parlem un moment de Ciutat Vella i del Turisme.

X.T.- Molt important

P.G.- Aquí hi ha un difícil equilibri. És veritat. Tothom reconeix que sense turis-me Ciutat Vella estava degradada. I estava a punt de caure en una degradació perillosa. El turisme li ha donat una vida extraordinària, però també és veritat que molts veïns pateixen. És a dir, que hi ha un desequilibri. Tot el turisme de Barcelona passa per Ciutat Vella, és impossible que no hi passi perquè és el que volen. Les Rambles sobretot ja no pertanyen als barcelonins. No ens hi trobem bé. Què fem?

X.T.- Bé, jo crec que primer hem de dir les coses de debò. Hi haurà gent que invertirà a Les Rambles. Hi ha comerços. Hi ha empreses que faran grandíssimes inversions a Les Rambles, i per tant, Les Rambles poden anar tenint una transformació important. El que no se n’aniran són els turistes de Les Rambles. A Les Rambles s’hi ha de posar ordre. Tenim aquells cubs, aquella espècie de trasters que s’han posat al mig de Les Rambles que jo crec que allò no té sentit, i que està pendent de sentència.

P.G.- Els quioscos...

X.T.- Bé, no són quioscos...

22

P.G.- Uns artefactes?

X.T. Uns artefactes que no sé on s’han inventat. Una cosa estranya. Estan allà al mig i jo crec que això no té sentit. S’ha de posar ordre. Jo crec que anem posant ordre a Les Rambles. Ara bé, és un lloc de gran afluència de gent, aquesta és la veritat. Un lloc atractiu que genera un turisme massiu i que jo crec sincerament que aquest turisme no desapareixerà. Tot turista que ve a Barcelona vol passar per Les Rambles.

P.G.- Sagrada Família i Rambles és inapel·lable

X.T.- Bé, jo crec que s’han de fer mecanismes perquè la circulació sigui lògica (per exemple a la Sagrada Família). Jo crec que es poden fer encara més coses envers la Sagrada Família per millorar la circulació. També ens passa amb el Parc Güell. Hem de trobar la manera de tranquil·litzar el Parc Güell. Jo crec que el sistema (que hi ha gent que també botzina), de pagament tal i com el farem de manera que la gent del país no hagi de pagar buscant una solució intel·ligent que no sigui contra-dictòria amb el que diu la Unió Europea, això dóna possibilitats. Nosaltres el que no hem de fer és que els turisme se’ns degradi. Nosaltres fem aquesta aposta cada dia més potent que és aquest turisme lligat a congressos, a esdeveniments, a coses que generen un turisme que no és aquest turisme de comiat...

P.G.- Encara hi són...

X.T.- Si, però menys. Crec que anem tenint un turisme molt important encara que a més de congressos, de compres, de...

P.G.- Si, però què fem amb un espai tant emblemàtic de Barcelona, tant es-timat pels barcelonins com era el Mercat de la Boqueria que cada vegada més sembla un aparador turístic en el sentit que estan per servir sucs i fruita picada?

X.T.- Però això digues-los als comerciants de la Boqueria! Digues-los que no ven-guin sucs!

P.G.- No li podem dir que no. El problema del turisme és que va marcant el co-merç de la ciutat, el tipus d’oferta que s’hi fa. És a dir: va canviant la fisonomia de la ciutat

X.T.- El que seria dramàtic seria que tanqués el Ripoll, que tanqués la Puri, o que tanqués o que tanqués... podria dir molts. Això si que seria un drama. Però que això convisqui amb el consum, doncs no és un error, perquè això fa que aquesta gent aguanti situacions inclús difícils. La Boqueria ha viscut uns moments amb totes les obres de la Gardunya, que dius: “Ostres, què podria passar!” I en can-vi...

23

P.G.- Acabarem amb la Gardunya? X.T.- Oh! I tant! Acabarem i bé!

P.G.- En aquest mandat?

X.T.- Sí, home sí! Si que acabarem la Gardunya! Després tocarà fer més coses perquè la Gardunya no és fer una plaça. Després hem de fer habitatge. Nosaltres farem habitatge i després necessitem fer l’Escola Massana que s’ho mereixen. És a dir, no podem tenir l’Escola Massana en la situació en què la tenim. I aquesta és una altra aposta que nosaltres tenim. Tot això... ho farem!

P.G.- I la única manera que tenim d’aprofitar els grans edificis històrics de Bar-celona, de Ciutat Vella, és deixa-hi fer hotels, altra vegada?

X.T.- No, no! Jo crec que molts edificis, no. Algun edifici, si. Hi ha un exemple que és claríssim que és al carrer Lledó. L’hotel que s’ha fet ara que a més és una exhibició perquè l’ha restaurat el Moneo i ha posat al descobert la mura-lla roman. I jo crec que és una demostració que si les coses es fan bé, és una aposta molt positiva el turisme per la ciutat Ara bé, si tu em dius: “A qualsevol lloc es pot fer?” No.

P.G.- I caldria canviar el programa d’usos per permetre nous hotels a Ciutat Vella?

X.T.- Si. Jo crec que nosaltres estàvem en una situació negativa. A Ciutat Vella crec que durant alguns anys s’ha permès una cosa que jo crec que és una equivocació, que és la multiplicació d’apartaments turístics al·legals (com a mínim), creant una situació de bogeria.

P.G.- Els veïns es queixen

X.T.- Això es una bogeria. Això és una bogeria. S’hi ha de posar ordre, aquí. La única manera de posar ordre, és marcar unes línies clares que no són unes línies de dir: “Es prohibeix tot” sinó de posar-hi sentit comú (que no és molt comú, el sentit comú). És trobar aquells mecanismes que permetin que una ciutat es des-envolupi però amb ordre. Aquest és un gran repte perquè quan les coses s’han creat sense cap ordre, posar-ho en solfa és molt difícil. Fixi’s! El Senyor Joan Clos, ja en la seva època de tinent d’alcalde, va fer una cosa que va ser espectacular. El que va ser va ser tancar un conjunt de pensions, pensionetes, que no tenien res... que eren un desastre des de tots punts de vista. Què ens ha passat? Ens tanquen les pensions i aquí es comencen a multiplicar apartaments turístics i ens comencen a aparèixer pisos sobreocupats. I això és molt fotut i molt greu i això nosaltres ho hem de normativitzar. I hem de trobar aquest equilibri entre els que hi viuen i els que ho gaudeixen.

24

Hi ha una cosa que és important que ens afecta d’una manera greu i que jo estic absolutament en desacord: la manca de participació nostra coma Ajuntament, a participar en l’IVA que genera el turisme. És a dir, nosaltres als turistes de la ciutat de Barcelona, l’any passat, van fer una despesa en targeta de crèdit de 2.300 mi-lions d’euros (el doble que a Madrid). L’IVA d’això, se’l queden a Madrid.

P.G.- Entre altres coses

X.T.- Nosaltres no veiem ni un duro. Escolta, jo no vaig en el Montoro i li dic: “Escol-ta, jo vull més diners”. No! Jo li dic una cosa diferent. Li dic: “Sobre la nova riquesa que creï”, vull participar-hi.

P.G.- Em sembla molt bé.

X.T.- Com a mínim, això. Després ja discutirem el demés. Enlloc d’això, saps què em fan? Doncs apugen l’IVA de les coses. I això em costa 74 milions d’euros a l’Ajuntament. Una broma, de mal gust.

P.G.- Acostumen a passar aquestes coses, parlant amb el ministre Montoro

X.T.- Però no és perquè sigui el Ministre Montoro. Podria ser un altre i ens faria el mateix. Perquè no hi ha aquesta sensibilitat. La gent es creu: “Escolta, tu et vols quedar...” No, no! Jo sé perfectament quina és la situació econòmica d’Espanya en aquest moment. És de catàstrofe. La situació de Catalunya doncs d’una altra catàstrofe. Jo ja sé que aquesta és la situació i que és molt difícil que em donin coses. Dic: “No, no! Si jo no et demano, que em donis coses. Jo et demano que sobre la nova riquesa que creo...”. I jo crec que en això tenen obligació de donar-nos resposta perquè després tindrem una obligació si ens donen això. Com fem re-caure això sobre la gent que té la pressió del turisme? Com nosaltres els premiem? Perquè si la gent de Ciutat Vella, gràcies al turisme, veu que les coses li milloren, doncs igual estan contents!

P.G.- Doncs aquest és el punt. Fins ara no hi havia aquest equilibri.

X.T.- Bé, hi ha una cosa que jo explico. Gràcies a que el Port de Barcelona va bé, gràcies a què el Port de Barcelona té turisme, nosaltres estem fent l’Escola Meridia-na (perquè el Port de Barcelona ens dona diners a nosaltres i hem decidit invertir-lo a Ciutat Vella).

P.G.- Alcalde, hi ha preguntes del públic i li voldria fer dues preguntes abans de donar-los la veu: Una és pel Born. És a dir, el Born em sembla que serà una de les estrelles del mandat perquè és un equipament nou, perquè és un equipa-ment llargament esperat, perquè és un equipament salvat també per la pressió ciutadana (és a dir, en algun moment s’havia dubtat sobre si posar-hi o no la biblioteca o si mantenir les ruïnes de 1714 a la vista ).

25

X.T.- Es va prendre la decisió, de fer la biblioteca. El que passa és que al fer el forat, van sortir aquí totes les ruïnes del món. I llavors es diu: “Ep! Això s’ha de mantenir!” Jo crec que ha sigut un encert i tindrem un centre espectacular. Jo crec que ha quedat espectacular i crec que és una bona decisió de millorar tots els carrers del voltant (ahir m’hi vaig estar passejant), i jo crec que queda una cosa de meravella. És bonic. Jo crec que la gent ho gaudirà. Li hem de donar vida. No consisteix en què sigui un museu que hem de veure. Li hem de donar vida (això jo crec que és molt important), obrir-lo a la gent, al barri, al districte. I jo crec que serà una peça que la gent vindrà a veure, el Born.

P.G.- Perquè és molt singular!

X.T.- És que és un espectacle, això! La gent es quedarà sorpresa quan vegi això! La gent s’enamorarà del Born. Ara, li hem de donar activitat. Si només és anar a veure les ruïnes i tal...

P.G.- Li puc assegurar que està programat per diversos mesos

X.T.- Fem feina i feina...l farem unes festes i farem un conjunt d’esdeveniments per celebrar la commemoració dels 300 anys del 1714 però jo crec que hi ha una altra cosa que no és només això. Ho hem d’obrir en el barri, que la gent ho gaudeixi, que la gent hi passegi, que hi hagi restaurants, que la gent hi pugui fer consum. No és un exercici només intel·lectual.

P.G.- Ja que estem parlant del 1714, veurem algun dia Barcelona a l’Associació de Municipis per la Independència?

X.T.- Bé, si la gent ho vota a favor, si.

P.G.- Quina gent?

X.T.- Els que composem el municipi. Jo sempre dic: “Escolta, si fem aquesta vota-ció, no la podem perdre”. Seria lamentable, trist, penós, que es perdés aquesta votació. Per tant, jo dic alerta, en aquest que sempre empeny perquè fem la votació que és el Senyor Portabella... Jo sempre li dic: “Suma, i quan vegis que guanyem, votem!”. Jo votaré a favor i tota la nostra gent votarà a favor.