Relacions2.0:undocumentalsobrerelacionsadistància

RESUM El documental "Relacions 2.0" pretén fer una comparació entre les relacions a

distància actuals que es mantenen mitjançant videoconferències, xats, i xarxes

socials amb la correspondència epistolar tradicional. Per a fer-ho el realitzador

compara la seua relació a distancia amb la relació a distància que mantengueren els

seus pares 30 anys enrere. Tot i el pas del temps, el contingut a comunicar és el

mateix en una relació a distància, però no ho és el mitjà, ja que aquest ha canviat

amb les noves eines comunicatives d’Internet.

PARAULES CLAU: comunicació, xarxes socials, Skype, Facebook, e-mail, cartes tradicionals. Mari Carmen Redondo Oltra Directora del programa Telegrafies Universitat Politècnica de València Campus de Gandia Paraninf 1 mareol@upvnet.upv.es Eugeni Alcañiz Alberola Periodista i realitzador Sueca Televisió C/Sequial 3 shinxenius@hotmail.com

Mari Carmen Redondo Oltra és titulada en Comunicació Audiovisual pel Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València. Recentment ha finalitzat els seus estudis dins el Màster de Postproducció Digital amb un treball d’investigació sobre els formats de video HD en la postproducció com a tesinal final de màster. Actualment treballa com a tècnic superior responsable del programa de televisió Telegrafies 2.0, on coordina un grup nombrós d’estudiants que fan possible cada temporada des de fa 6 anys. Aquest programa s’emet setmanalment en TeleSafor i UPV Televisió. Junt a Eugeni Alcañiz i altres companys de professió realitza projectes audiovisuals com documentals, curtmetratges, videoclip o d’altres.

Eugeni Alcañiz Alberola és titulat en Comunicació Audiovisual pel Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València. El documental “Relacions 2.0” ha sigut la seua tesina final dins del Màster de Postproducció Digital. Actualment treballa com a periodista, realitzador i creador de continguts en la televisió local Sueca Televisió. També ha treballat com a guionista per a televisió (Monbòrik) i teatre (Maduixa Teatre). Dins dels seus projectes personals s’hi troba el gènere del documental però sobretot el fals documental, terreny que experimenta sovint a les seues obres.

Relacions 2.0: un documental sobre relacions a distància

1. Introducció. L'origen de la idea.

Durant el curs acadèmic 2009-10 del màster en Postproducció Digital impartit al Campus de Gandia, a Eugeni Alcañiz, un dels realitzadors d'aquest projecte, li van concedir una beca per a continuar estudiant un any a Bogotà. Allí es va matricular d'una assignatura anomenada Documental de Ensayo, on el treball final era realitzar un documental individualment. Una vegada allí el realitzador no disposava de càmera videogràfica ni d'estació de muntatge per a l'edició, només podia disposar de les càmeres de la universitat durant una setmana.

Començava la recerca d'una bona idea. Per a inspirar-se va fer un visionat de documentals d'assaig que utilitzen estratègies epistolars com per exemple Sans Soleil de Chris Marker o News from Home de Chantal Akerman. Aleshores el nostre realitzador va recordar que tenia les cartes que els seus pares s'enviaren durant el servici militar entre l'any 1978 i 1979. Amb el contingut d'estes cartes i recordant que sí que tenia una càmera videogràfica, la càmera web del portàtil, naix la idea de realitzar un documental que comparara les relacions de parella a distància de fa 30 anys amb les relacions actuals.

Per a dur-la endavant, només necessitava dos càmeres web, un escàner per a digitalitzar les cartes i una càmera fotogràfica. En quan a la relació antiga, el nostre realitzador ja la tenia, la dels sues pares, però ara li calia una relació a distància actual com a fil conductor de la pel·lícula. Va decidir que el protagonista seria ell mateix i li va proposar a la seua antiga parella que es fera passar per la seua novia de nou, ja que amb ella tenia un passat recent què li seria molt útil per a il·lustrar el documental i així fer-lo més realista.

2. Documentació

Les tasques de documentació sobre aquest projecte han estat diverses, entre les quals destacarem dues vies: la via de comunicació epistolar i la via de comunicació on-line.

En quan a la via de comunicació tradicional per carta, es van llegir, estudiar i analitzar no només les més de 500 cartes que es van enviar i rebre els pares del realitzador durant un any que durava el servei militar, sinó també les cartes d’altres parelles que també estaven en la mili i que no tenien ninguna relació amb la família del realitzador. En aquestes cartes bàsicament es feia una crònica de les activitats del dia a dia de cadascú: les del pare parlaven sobretot de cóm era fer la mili, el temps perdut sense fer res, els companys que allí fas, el compte enrere per als dies de lliurament, i per part de la mare la recerca d'un primer treball, els anhels per rebre carta o per parlar per telèfon, els quefers de la vida quotidiana, etc... Una de les coses que més va sorprendre al nostre realitzador fou descobrir la vida sexual dels seus pares llegint les cartes. Un fill mai espera assabentar-se de les relacions sexuals entre els seus pares i menys per carta, es tracta d'un pudor generacional. Però al llegir les cartes va descobrir que tot i la diferència generacional, els desitjos i les necessitats eren les mateixes i de com aquell "intrusisme" en la vida privada dels seus pares quan festejaven el van ajudar a conèixer-los una mica millor.

Altra de les curiositats fou l'expectació i els anhels que podia desencadenar rebre o no rebre carta. Fa 30 anys la puntualitat del servei de correu no era del tot eficaç i la majoria de vegades les cartes arribaven als seus destinataris amuntonades i desordenades. Aleshores, calia ordenar-les cronològicament per la data del mata-segell abans de llegir-les per a no perdre cap detall dels fets, tot i que la majoria d'ells ja estaven desfasats.

Cal senyar-lar també el be de luxe que era disposar de telefon a casa. A les cartes es narra que de tant en tant es feien trucades telefòniques

Fig 1: Les 500 cartes de correspondència enviades durant el servei militar

però per a fer-ho havien d'estar al mil·límetre coordinats, a la distància esclar, i les instruccions se les donaven per carta. Per exemple, ella havia de buscar una cabina o el telèfon d'algun familiar per a telefonar a la centraleta de la caserna un dia a un hora determinada i des d'allí ja li passaven amb ell que estava pacientment esperant. Açò no sempre era possible degut als imprevistos de les maniobres del servei militar i de vegades podia ser motiu de discurssió entre parelles.

I ara canviant de vessant, ens trobem amb la comunicació on-line. Aquesta via no tan desconeguda per nosaltres i actualment la més utilitzada. Per a documentar-nos sobre aquesta via de comunicació no ens calia molt més que basar-nos en la pròpia experiència per assabentar-se que actualment allò que destaca en les noves formes de comunicar, en concret en les formes basades en comunicació on-line, és la immediatesa i la rapidesa. Correu electrònic, xarxes socials, missatgeria instantània als telèfons intel·ligens, etc un fum de possibilitats d'estar sempre connectats, sempre disponibles en qualsevol racó del món que dispose d'Internet. Converses breus i directes, molta informació en poques paraules, tags o paraules claus, post o publicacions, trending toppics o temes del moment, un fum de vocabulari anglosaxó que s'incorpora dia a dia en les nostres vides quotidianes quasi sense adonar-nos.

Si les cartes tradicionals eren una cara de la moneda, l'altra ho serien les videoconferències a través de programaris com Skype, un dels més utilitzats per a comunicar-se des de diferents parts del món. Un dels realitzadors es troba a més de 8000 km de distància de la seua parella, i aleshores es comunica amb ella mitjançant videoconferències quasi diàriament, i també amb correu electrònic. També fan ús de les xarxes socials com Facebook per a compartir fotografies i comentaris. Les interfícies de pàgines web en les quals es navega també tenen molt a dir en aquesta fase de documentació, ja que gràcies a les múltiples funcions dels ordinadors, quan es mantenen converses on-line també s'estan realitzant moltes més accions en altres aplicacions o en pàgines web. La conversa gaudiria del primer grau d'atenció però no de l'únic de l'usuari. Les cartes gaudien de l’exclusivitat del moment tant per a escriure-les com per a llegir-les. Amb la comunicació on-line, es prioritza l’atenció segons els interessos de l'usuari. Per això els missatges son menys elaborats, més directes i esquemàtics per tal de no perdre l'atenció.

3. Comparació de les diferents vies de comunicació.

Cartes o Skype? Segons els pares del realitzador, "Skype és millor però les cartes no estan mal perquè sempre queden"

Després de realitzar el documental ens hem adonat que òbviament les diferències en quan a la forma de comunicar d'ahir i de hui són molt més nombroses que les semblances La principal i única semblança és que tot i el pas imparable de la tecnologia, el contingut a comunicar no ha canviat, és a dir, les parelles separades per la distància tenen les mateixes preocupacions ara que fa 30 anys i parlen, es preocupen i discuteixen sobre els mateix temes: la rutina del dia a dia de cadascú, la feina, els estudis, la família, els amics, els somnis i desitjos de cadascú, etc. Inclòs les discussions entre les parelles es donen en ambdós casos.

En quan a les diferències, la comunicació on-line està basada en un continu goteig d’informació al llarg de molts missatges amb poca informació, per contra, les cartes solen ser bastant extenses però menys nombroses pel propi procés d'elaboració que portava escriure una carta. Com es parla al documental, les cartes sempre queden ací per a tornar a rellegir o per a la posteritat i a més estan concebudes per a no ser llegides al moment. Les cartes estan fetes amb una voluntat, i aquesta voluntat siga amb bones intencions o no, sempre queda ací gravat. Les cartes estimulen la imaginació del lector, el lector ens imagina, no cal que ens veja físicament per a creure que estem ací. En canvi les converses on-line són efímeres, tot i que es puguen gravar i arxivar al nostre ordinador, i ens mostren tal i com som en eixe precís moment. Les cartes ara serveixen com a document històric, en canvi les videoconferències que no son gravades es perden. Tal vegada en un futur, els correus electrònics, les publicacions als murs, els blocs, etc substituiran eixa funció documental que tenen ara les cartes.

4. Procés de creació

El procés de creació d'aquest documental es va donar entre Bogotà, Sueca i Gandia al llarg d'un any. El primer muntatge va veure la llum a Bogotà però

en tornar el realitzador Eugeni Alcañiz a Espanya va decidir canviar algunes escenes i seguir amb la investigació ja que disposava de més material i de més temps.

4.1. Primer muntatge a Bogotà

4.1.1. Recerca de les cartes: Lectura de les 500 cartes.

4.1.2. Guió: Escriptura de les converses i selecció dels fragments de cartes significatius.

4.1.3. Rodatge: Gravació de les videoconferències.

3.1.4.Postproducció: Primera versions de les animacions i mutatge.

Fig 2: Fons de la primera escena

4.2. Segon muntatge a Espanya

4.2.1. Recerca d'arxiu: Recerca de les imatges videogràfiques d'arxiu sobre els protagonistes del documental

4.2.2. Gravació d'escenes: Nova gravació per a millorar les escenes anteriors i gravació de noves propostes.

4.2.3. Postproducció: Muntatge definitiu de les videoconferències totalment sincronitzades.

4.2.4. Animacions Flash: aplicació de tècniques d’animacions tradicionals, rotoscòpia amb el programari de tractament d'imatges vectorials

5. Difusió i visibilitat

Aquest projecte documental va ser estrenat el 16 d'octubre de 2011 al CM Bernat i Baldoví de Sueca, ciutat natal dels realitzadors. A l'estrena van assistir més de 300 persones que ompliren de gom a gom el pati de butaques. En la recepció, una catifa roja et donava la benvinguda acompanyada d'un divertit photocall feia esbrinar als espectadors que aquell documental que estaven a punt de veure no es tractava d'un documental típic, sinó més bé d'un documental atrevit i diferent.

Fig 3: Abans i després d'una imatge vectoritzada

Per a garantir que l'estrena fóra un èxit esperat i anunciat, el goteig sobre informació i novetats fou constant des del mes de juliol a les xarxes socials. Es va crear una pàgina de Facebook anomenada "Relacions 2.0" dedicada a difondre les últimes notícies sobre el documental: fotografies del procés de creació, enquestes, muntatges d’escenes, dissenys de les animacions, etc...

Aquesta nova pàgina es va compartir des dels perfils de cada realitzador a tots els seus contactes, i a partir d'aquest moment qualsevol informació rellevant respecte al documental seria publicada en aquesta pàgina. Actualment a 90 persones els agrada aquesta pàgina:

Fig 5: Pàgina de Facebook de Relacions 2.0

https://www.facebook.com/pages/Documental-Relacions-20/215565401836106?ref=pb

Fig 4: Photocall amb els directors Eugeni Alcañiz i Mari Redondo

Fig 6: Esdeveniment creat al Facebook

Setmanes després es va crear un esdeveniment per a difondre l'estrena del documental.

Durant el mes de d'agost es realitza un tràiler sobre el documental i es penja al Youtube donant-li difusió no només a través de Facebook sinó també per correu electrònic.

Fig 7: Tràiler del documental "Relacions 2.0" http://www.youtube.com/watch?v=mRhel6sf7As

Al mes de setembre, es dissenya el cartell i s'envien les primeres notes de premsa.

En quan a la visibilitat en premsa, "Relacions 2.0" ha aparegut en la premsa escrita a Levante i Las Provincias ambdós edició de la Ribera, a setmanaris locals i revistes comarcals com Suheca.com o Informació de la Ribera. També ha tingut cabuda a la televisió, Canal 9 va dedicar un espai dins « La Revista » per

Fig 8: Cartell del documental "Relacions 2.0"

promocionar l'estrena, també la Televisió de la UPV va dedicar un reportatge així com Tele7 Safor. En la ràdio, ho va fer Cadena Ser amb "A vivir que son dos días" Comunitat Valenciana on va entrevistar a un dels realitzadors moments abans de l'estrena oficial.

6. Conclusions

Amb Relacions 2.0, hem aconseguit una peça audiovisual que traspassa les barreres entre realitat i ficció. Es tracta d'un treball molt difícil de catalogar i este era un dels nostres objectius. Si busquem una característica exclusiva del documental, no en té cap. Qualsevol tret dels documentals pot ser utilitzat per les pel·lícules de ficció, i al mateix temps els documentals es nodreixen de les estratègies de la ficció. Hem creat un fals documental, on l'espectador creu, durant pràcticament tota l'obra, que allò que es conta és cert quan realment és una ficció interpretada per dos actors.

Com suposàvem, havem comprovat que les relacions a distància no han canviat tant com era d'esperar. Després d'investigar, llegint les cartes i parlant amb gent que manté o ha mantes una relació a distància ens hem adonat que tal volta sí que han canviat un poc, però només la forma de comunicar-se. Gràcies a les noves tecnologies, els mitjans de comunicació interpersonals han evolucionat molt de pressa en els últims anys. Ara es pot estar en contacte permanent a través d'internet i de la telefonia mòbil, i abans calia esperar dies o setmanes per rebre alguna carta. Però açò no ha fet que el missatge canvie, les preocupacions i els temes de les converses son molt semblants.

La intenció és difondre el documental per diversos festivals, sobretot a festivals de documentals i també en aquells que tenen seccions de nous llenguatges i formats, així com festivals d’animacions o de cine universitari. Per últim també en congressos, publicacions i investigacions relacionades amb el món de la comunicació 2.0 ja que el documental es troba allotjat al canal Youtube des del dia de l’estrena.

Bibiografia

BRESCHAND, JEAN (2004) El documental. La otra cara del cine. Barcelona. Ediciones Paidós.

BROWNE, STEVE E (2007) Postproducción en Alta Definición. Edición y finalización del vídeo en HD. Título original: High definition postproduction- editing and Delivering HD Video- Escuela de Cine y video. Producciones Escivi.

CUEVAS, EFRÉN i MUGUIRO, CARLOS (2002) El hombre sin la cámara. El cine de Alan Berliner. Madrid. Ediciones Internacionales Universitarias.

FERNÁNDEZ CASADO, J.L y NOHALES, T. (1999) Postproducción digital. Cine y video no lineal. Producciones Escivi.

GEORGENES, CHRIS (2010). How to cheat in Adobe Flash CS5. Elsevier. Burlington

JACKSON, CHRIS (2008). Flash + After effects. Elsevier. Burlington.

KAUFFMAN, SAM (2009) Edición de vídeo con Avid Media Composer. Título original: Avid Editing. Fourth Edition. Edición Anaya

LARA, ANTONIO (2005). El cine ha muerto, larga vida al cine: pasado, presente y futuro de la postproducción. Madrid. Plaza edición.

NAFICY, HAMID (2001) An Accented Cinema: Exilic and Diasporic Filmmaking. Nueva Jersey, Princeton University Press.

SCHLENKER, Juana. (2009) La difícil tarea de documentar: Sans soleil y News from home, dos propuestas poco ortodoxas de representación. Bogotà. Antípoda. Revista de Antropología y Arqueología.

STATEN, GREG i BAYES, STEVE (2008). Edición de vídeo con Avid. Madrid. Ediciones Anaya Multimedia

WEINRICHTER, ANTONIO (2007). La forma que piensa: tentaivas en torna al cine-ensayo. Gobieno de Navarra, D.L. Pamplona.

WEINRICHTER, ANTONIO (2004) Desvíos de lo real. El cine de no ficción. Madrid. T&B Editores.

WILLIAMS, RICHARD. Kit de supervivencia del animador. Faber and Faber. London.

Filmografia

16 memorias. 2008. Documental. Dir: Camilo Botero Jaramillo

A conversation with Harris. 1990. Documental d'animació. Dir: Sheila Sofian

A Scanner Darkly. 2006. Animació. Dir: Richard Linklater

American Pop. 1981. Animación. Dir: Ralph Bakshi

As I Was Moving Ahead Occasionally I Saw Brief Glimpses of Beauty. 2000. Documental. Dir: Jonas Mekas

Catfish. 2010. Documental. Dir: Henry Joost i Ariel Schulman

F. for fake. 1973. Documental. Dir: Orson Welles

Fire and Ice. 1983. Animación. Dir: Ralph Bakshi

News from Home. 1977. Documental. Dir: Chantal Akerman

Nobody's Business. 1996. Documental. Dir: Alan Berliner

Operation Lune. 2002. Documental. Dir: William Karel

Sans Soleil. 1983. Documental. Dir: Chris Marker

Snow White and the Seven Dwarfs. 1937. Animació. Dir: David Hand

Tarnation. 2004. Documental. Dir: Jonathan Caouette

The Family Album. 1986. Documental. Dir: Alan Berliner

The Lord of the Rings. 1978. Animació. Dir: Ralph Bakshi

Un instant en la vida aliena. 2003. Documental. Dir: José Luis-Linares i Javier Rioyo

Un tigre de papel. 2007. Documental. Dir: Luis Ospina

Waking Life. 2001. Documental d'animació. Dir: Richard Linklater

Wide Awake. 2006. Documental. Dir: Alan Berliner

Wizards. 1977. Animació. Dir. Ralph Bakshi