1 EDITORIAL

Retallades

E ls darrers mesos nosaltres, la comunitat educativa, hem estat testimonis d’una política de retallades que posa en perill l’actual model d’educació pública. A les

mesures ja aprovades, que fan perillar la qualitat de l’ensenyament a les Illes i la feina de milers de professors, hi hem de sumar la manca absoluta d’informació i l’obscurantisme practicat per la Conselleria d’Educació, que ha jugat amb la por de les retallades de cara al curs que ve, per acabar reculant en alguns aspectes com la reducció d’hores per a l’alumnat. Aquesta estratègia es pot interpretar de dues maneres: la primera, que ens estan llençant globus sonda amenaçant-nos amb retallades brutals, perquè així el personal es conformi quan patim retallades, salvatges també, però menors. La segona interpretació és que les àmplies mobilitzacions de la comunitat educativa i famílies, amb accions quotidianes diverses i contundents, manifestacions i l’ampli descontent que les seves mesures generen, els han fet veure que no podran desmantellar el sistema d’educació pública sense el consegüent conflicte i el rebuig de la societat. Perquè, quan ens volen treure els hospitals, les escoles, les beques, l’accés a la universitat, el que està en joc és el futur de la societat en conjunt. El curs que ve ja veurem empitjorar les condicions laborals i la qualitat de l’ensenyament a tots els centres i ens amenacen amb retallades encara més dures. L’argument de l’austeritat resulta una broma de mal gust quan s’està injectant una quantitat milers de vegades superior als bancs, els vertaders culpables d’aquesta crisi que ens afecta a tots. No és una qüestió de diners, sinó que es tracta de culminar un procés que ja fa anys que ha començat: l’empobriment de l’educació pública per a la seva posterior privatització. Ara més que mai estem en perill. Per això, els professors de l’IES Francesc de Borja Moll, us demanem que no ens deixeu sols, que entre tots i totes ens plantem i lluitem pel futur dels nostres fills.

Gràcies per llegir Capfico

Capfico

Edita

Comissió de normalització lingüística i

Comissió de biblioteca de l’IES Francesc

de Borja Moll.

Consell de redacció

Catalina Barceló, Maria Puigserver,

Catalina Mascaró, Marc Peris, Aina Me-

lià, Núria Rey, Catalina Penyafort i

Gemma Sanz.

Col·laboren

Departament de Física i Química; Depar-

tament de Filosofia i Cultura Clàssica; De-

partament de Música; Departament de

Geografia i Història; Departament

d’Administració i Finances; Departament

de Sanitat; Departament de Català; De-

partament de Castellà; Departament de

Plàstica; Departament de Comerç; Depar-

tament de Matemàtiques; Equip Directiu

Portada i contraportada

Marc Peris

Maquetació

Aina Melià i Gemma Sanz

2 RETALLADES EN L’EDUCACIÓ

L a paraula “crisi” s’ha convertit, en aquesta època que ens ha tocat viure,

en el pa nostre de cada dia. Cada divendres ens aixecam amb la notícia d’un nou retall, que també és mala idea per part dels senyors polí-tics, que no contents d’endur-se’n per endavant tots els nostres drets, s’entossudeixen a fotre’ns els caps de setmana. A aquestes alça-des crec que tots tenim clar que la crisi s’està utilit-zant com a excusa per fer un tomb al model econòmic i social que fins a la data s’ha conside-rat com el més adequat: l’estat social o de benes-tar europeu. De tant de repetir que la sortida de la crisi passa, ex-clusivament, pels retalls i per l’austeritat, sem-bla que el nostre deure com a ciutadans és agenollar-nos davant de les exigències europees. Doncs serà que no... els retalls, per ells tots sols, no resolen cap crisi. Ans al contrari, provoquen comiats, més atur, menor consum i més recessió. Per créixer cal invertir... sense inversió no hi ha progrés... i les millors inversions es fan, gairebé sempre, a llarg termini.

És en aquest sentit que els retalls en educació són realment preocupants. Sense cultura no progressam com a persones... i no hi ha cap cul-tura possible sense inversió econòmica i huma-na. El model que pretenen implantar ens du a unes classes estibades de nins, adolescents i joves. Menys professors, menys especialització i menys atenció. En resum, una situació injusta que allunya els nostres fills de la possibilitat

d’adquirir uns bons estudis, la qual cosa equi-val a menys oportunitats, menys futur la-boral, menys llibertat i pitjor qualitat de vida. És això el que volem per als nostres fills? Tal vegada no es mereixen res mi-llor? Deu ser que entre els treba-lladors no neixen nins intel·ligents? No hem d’oblidar que mentre els polítics retallen

en educació per als nostres, envien els seus a col·legis d’elit, on segur que no passen l’hivern sense calefacció. No ens deixem enganyar. La crisi no s’arregla des-cuidant l’educació. Com a mare no vull menys professors per als meus fills, ni menys personal docent de suport. Què passa doncs amb els nins que necessiten una atenció especial? No vull, tampoc, més alumnes per classe, ni vull sentir parlar sobre els retalls en les escoles, instituts i universitats públiques.

Iman El Yemlahi

3

Crec que com a pares és el nostre deure deixar als nostres fills un mercat laboral com a mínim igual al que nosaltres ens hem trobat. No vull haver d’explicar-los, qualque dia, que jo tenia millors hospitals, millors escoles, més drets la-borals, millor sou, més vacances,... És el moment de lluitar, de protestar de forma activa i de posar tots els mitjans al nostre abast per frenar aquestes injustícies. El que facem pels nostres fills ningú no vendrà a fer-ho. No els hem duit al món perquè els polítics de torn,

o els mercats, o la banca, o qui sigui els robi l’oportunitat de desenvolupar tot el seu poten-cial, i de ser adults amb opinió, principis i valors. Ajuntem forces, pares, alumnes i professorat per reclamar una BONA ENSENYANÇA PÚBLICA I DE QUALITAT.

Montse Pascual, mare d’una alumna de 1r ESO

4 IL·LUSIONS ÒPTIQUES

L’ésser humà, com tots els animals, posseïm òrgans sensorials per a captar informació que ens arriba en forma d’estímuls com la llum, el tacte, el so, l’acció de forces o la presència de diverses substàncies químiques. Aquesta informació passarà a ser processada i analitzada als centres nerviosos on finalment es decidirà una resposta.

El sentit de la vista és un dels sistemes sensorials que tenim més desenvolupats. Així i tot té les seves limitacions.

A continuació podràs veure una sèrie d’efectes òptics que no són com els sentim.

Ens enganen els sentits?

Quin dels dos segments té major longitud? Idò, sense tenir en compte les fletxes els segments són iguals.

Estan alineats els cercles?

I les figures següents són impossibles:

Aquest triangle s’anomena el triangle impossible, és impossible construir-lo.

Igualment la forca amb tres punxes i dues barres?

Les figures següents són reversibles:

Aquestes dues figures admeten més d’una interpretació segons la perspectiva.

L’escala, si la miram des d’un altre angle (per exemple girant el cap cap a l’espatlla dreta) s’intercanvien el fons i el primer pla i la part convexa dels escalons passa a ser còncava i al revés.

5

Què veus en aquesta imatge? Una al·lota ele-gant, guapa i jove? O una vella amb un moca-dor? Hi són les dues, cerca-les.

Mira fixament el punt negre central i veuràs com pareix que el negre s’expandeix cap a fora.

Aquesta figura sembla que es mou espontàniament. Fixa’t que es mou sempre la zona que no estam mirant directament.

6 IL·LUSIONS ÒPTIQUES

Aquest és un dels dibuixos que Escher va fer quan estudiava el camp de la perspectiva.

Molt curiós i a la vegada molt complicat.

RELATS 7

SÁHARA

Es difícil mirar al pasado pero todos en algún

momento de nuestra vida lo hacemos. Cuando

aún no había cumplido los siete años me enteré

de que en España existía una asociación que

acogían a niños un pelín más mayores que yo.

En cuanto lo descubrí (tenía mucho miedo de

que me mandaran) me recorrió por el cuerpo

una inmensa cantidad de sangre fría… Mis her-

manos mayo-

res ese verano

no estaban

conmigo y me

pareció muy

extraño ya que

ellos nunca

habían salido

del país. Cuan-

do se lo pre-

gunté a mis pa-

dres me dijeron

que se habían ido a pasar las vacaciones de ve-

rano con una familia española. ¿Cómo nadie me

lo había dicho? No tenía ni idea de todo esto, en

mi familia era la extraña ya que nunca hablaba y

nunca contaba cómo me había ido ese día la

escuela. Pasaron los meses y cuando faltaban

tan solo unas semanas para las vacaciones de

verano, mis padres me comunicaron que no iba

a pasar esos meses entre ellos. Me instalaría en

una casa española de acogida donde me

pondría las vacunas que me faltaban y me dar-

ían todas las proteínas que mi cuerpo necesita.

Al oír la noticia me quedé muerta del susto. ¡No

sabía nada hasta ahora! ¿Por qué no me lo hab-

ían dicho antes? ¿Acaso ellos eran los que ten-

que ir? No entendía nada y insistí en que mis

padres me dieran más explicaciones.

Y llegó el día. Me acuerdo como si fuera ayer,

había alrededor de unos cincuenta niños todos

allí esperando con impaciencia la llegada de unos

nuevos padres y una nueva familia. Nadie habla-

ba, sólo se oían los constantes estornudos de Mo-

hamed. A medida que pasaba el tiempo veía que

cada vez éramos

menos niños en

el aeropuerto, ya

que cada vez lle-

gaban más las

familias de acogi-

da. Pero llegó el

momento, vino

una pareja con

una niña unos

años mayor que

yo, y preguntó

por mí. Todo el cuerpo me temblaba y apenas

tenía fuerzas para levantarme de esa incómoda

silla de madera. En cuanto me vieron me dieron

un beso y me llevaron a su coche cogida de la ma-

no, y justo en ese momento aquella niña desco-

nocida me lanzó una mirada de desprecio.

Cuando llegué a su enorme casa me di cuenta de

todo lo que habían hecho mis padres por mí. Ac-

tualmente el Sáhara (mi lugar de nacimiento) no

tiene país propio ya que invadieron nuestro terri-

torio los marroquíes. Entonces toda la población

se marchó a una parte del territorio de Algeria el

país donde nos ofrecieron instalarnos. Vivimos en

un desierto donde no hay apenas vacunas y el

calor es extremo.

8 RELATS

Pasaron las semanas y ya había aprendido mis primeras palabras en la lengua española. Pero aún Marisol (mi hermana de acogida) me seguía despreciando igual que la primera vez que nos conocimos. Hice mis primeras amistades como Pepita o Carmen. Me lo pa-saba muy bien con ellas y cuando estaban a mi lado sabía que siempre seríamos amigas y nos moriríamos las tres juntas tomándonos una taza de té. Pero como siempre no falta-ba nunca Marisol… Siempre me discriminaba delante de ellas y me ofendía diciéndome que no era de la misma raza que los españo-les. Pero en los momentos más duros siem-pre has de salir adelante y gracias a mi fuerza de voluntad, hice que aquel país llamado Es-paña dejara de ser fuera de lo común para mí, cada vez estaba más ambientada en ese lugar y acabé aprendiendo la lengua a la per-fección. Cuando apenas quedaban unas se-manas para mi marcha Marisol empezó a ca-

erme bien. Quería que fuera feliz, ella lo tenía todo… Una familia que le quería, ami-gos, estudios, etc. A veces somos demasiado egoístas y tiramos la comida u otros objetos cuando en el mundo hay millones de perso-nas que se están muriendo de hambre y frío. A medida que pasaban los años me fui inte-resando mucho por la carrera de medicina. Mi único sueño era poder ser médica en el campamento de refugiados y poder ayudar a niños y adultos a combatir sus distintas en-fermedades. No deseo ganar un premio Nóbel o descubrir la solución para combatir el cáncer de colón o el de mama. Sólo deseo que este mundo sea más justo con las perso-nas más desfavorecidas… Después de mu-chos años de estudio he alcanzado mi sue-ño… ¡SOY MÉDICA!

Araceli Ballesteros. 1º ESO A

Aaaaah! No era un sueño. Cuando me levanté y abrí los ojos, todo era real. Todo aquello que pensaba que había sido un sueño era real, muy real.

Caminé por aquel pasadizo de piedras. Estaba solo, bueno lo único que estaba conmigo y me tranquilizaba era un quinqué. Daba una luz tranquilizadora.

Encontré la casa de los antiguos hombres carboneros. Me acerqué a su casa y estaba en llamas. Podía haber sido un accidente o un suicidio o quién sabe qué, lo único que no estaba en llamas era su animal, un perro.

Cogí al perro y me lo llevé conmigo. Cuando caminaba escuchaba muchas voces que pedían auxi-lio pero muchas otras que pedían silencio.

Caminé, caminé hasta que llegué a la fuente con la única intención de llenar mi cántaro; saciar mi sed. Cuando me giré el perro muerto estaba. ¿Cómo? ¿Por qué? ¿Quién había sido?

Las voces se seguían escuchando pero ahora ya no pedían auxilio, si no que pedían claramente que saliese de allí, que escapara ahora que podía.

Si alguien quería echarme de allí no lo iba a hacer, yo me hospedaba en el monasterio. Cansado, llegué a las puertas del monasterio con mi agitada respiración. Sólo pensaba en que aquello tenía que acabar. Entré a pedir las llaves de mi celda pero no había nadie para recibirme. Fui tocando celda por celda por el pasillo, con la esperanza de que alguien me dejara dormir esa noche.

Una estaba abierta, número de la puerta: 113.

Entré, una voz al oído me dijo «aquí se acaba tu historia». Todas las noches hago el mismo reco-rrido, si me ves despiértame, porque estoy soñando.

Macarena Arco Silva

SORTIDES 9

Sortida escolar a “El Corte Inglés”

El dia 2 d’abril, els alumnes de 1r d’Administració i Finances, 1r de Gestió Administrativa de l’horabaixa i PQPI Auxiliar d’Oficina, realitzaren plegats, sota la supervisió de les professores Catalina Capó i Mercedes Oliver, una visita d’interès educatiu al centre “El Corte Inglés”, situat a Avingudes.

Prèviament, abans de començar la visita, l’alumnat fou convidat al bar de l’àtic a un petit refrigeri.

Passat aquest moment, ens vàrem adreçar a una sala de conferències on se’ns va explicar de ma-nera interactiva la història del grup, així com la seva funció bàsica com a empresa distribuïdora i la seva situació en el mercat, consolidada nacio-nalment.

Aquells alumnes l’interès dels quals anava una passa més enllà, varen tenir l’ oportunitat d’aprofundir encara més i satisfer la seva curiositat sobre la cara menys coneguda de l’empresa i formularen les seves preguntes.

Passada la introducció, se’ns mostrà el centre neuràlgic in-formàtic, recol·lector de totes les transaccions que es fan entre productors, proveïdors i clients. Després d’una breu explicació sobre els elements electrònics que composen aquest departament, amb detalls tècnics informàtics que només uns pocs afortunats varen poder entendre, fórem conduïts al darrer punt de la visita.

Al departament de Recursos Humans, se’ns va explicar el funcionament intern de l’ empresa, així com la funció específica d’aquest departament i la seva necessitat a l’hora de contractar el personal òptim. Només cal lamentar que, a causa de l’horari, no poguérem contemplar els professionals en acció, ja que tots havien finalitzat el seu horari laboral.

Tanmateix, al final de la nostra visita, se’ns va obsequiar amb un petit detall, cortesia dels nostres amfitrions. Aquest obsequi va permetre els interessats gaudir de l’esdeveniment musical de Mallorca Spring durant tota la setmana de manera gratuïta, quelcom que cal agrair te-nint en compte aquests moments de crisi.

Ángel Alfonso Galdón

Tolo Gelabert

10 SORTIDES

La primera excursió de l’últim trimestre del curs ha estat tot un èxit! – Quant a la plena participació del grup de 1r d’ESO A i la participació conjunta d’aquest amb part del 1r B (ja que el nombre era limitat ). – Per la presa de notes a l’agenda, durant el tra-jecte a peu, sobre els llocs per on passàvem i/o ens aturàvem a més de l’hora concreta en què ho feien amb la finalitat d’elaborar posterior-ment una gràfica representativa de l’excursió. – Per la utilització de l’agenda, també durant les activitats realitzades al taller i/o en acabar-les. – Perquè ens ha sortit molt econòmica (18 € en total i a repartir entre la totalitat de l’alumnat). – Perquè ens ha possibilitat enregistrar d’una manera individual allò que han après a la Caixa Fòrum; i que informa la professora, entre d’altres coses, sobre aspectes metodològics a millorar sobre la matèria. – Perquè també ha permès augmentar la pròpia consciència de l’alumnat per poder fer una opi-nió personal i/o una valoració de grup, que per

cert aquesta darrera costa una mica més ja que no estan acostumats a fer-ho. Per exemple: n’A-raceli pensa que va ser una sortida que va valer la pena perquè va fer exercici físic, va descobrir coses de matemàtiques que abans no sabia i a més es va aprofitar per conèixer més el centre de Palma. I el grup format per n’Alba, na Rocio, na Marina, n’Andrea, n’Araceli, en Miquel, n’Àlex, en Joan i en Quique diuen textualment: “A tots

ens va agradar molt l’excursió, les activitats de la Caixa Fòrum varen ser molt interessants. En el Parc de la Mar ens vàrem divertir als tobogans. Vàrem veure llocs de Palma, perquè vàrem anar a peu”. Sens dubte, ha valgut la pena escoltar l’alumnat de 1r A durant la preparació de la sessió d’avaluació del segon trimestre quan deien que havien de fer més sortides extraescolars. Per a mi, la professora de Matemàtiques, ha estat un plaer. Ho compartesc amb en Pere i na Maria de Lluc que ens van acompanyar, amb algunes fotos que adjunto de la sortida.

Lluïsa Palomero, tutora de 1r d’ESO A i professo-ra de Matemàtiques dels 1rs d’ESO

VIU LES MATEMÀTIQUES – TALLER REALITZAT AL CAIXA FÒRUM

11

La nostra darrera activitat extraescolar

d’aquests curs va ser el passat dia 15 de maig, al

Parc de Tecnologies Ambientals de Mallorca,

TIRME, situat a la carretera de Sóller.

Varem sortir de l’institut a les 11h amb els nos-

tres cotxes perquè tots som majors d’edat. En

arribar vàrem observar un edifici en forma de

cub, construït amb elements reciclats i envidrat

on s’aprofitava tota la llum natural, la qual cosa

suposa un estalvi energètic.

Una vegada dins l’edifici, en l’entrada principal

ens va rebre l’encarregada de les visites. Molt

amable ens va mostrar l’exposició d’objectes,

tots fets amb materials reciclats, com per exem-

ple un sofà fet amb la part de darrere d’un cot-

xe, joguines, vaixells, cendrers, càmeres de fer

fotos i una paret tota folrada de llaunes premsa-

des de coca-cola.

Després vàrem anar al

saló d’actes on ens

varen posar un vídeo

sobre el tractament

dels residus urbans,

així com els anys que

cada producte neces-

sita per eliminar-se

completament de la

terra.

També ens varen explicar la funció de cada con-

tenidor segons els colors, cosa que ja sabíem

perquè a la nostra aula i al Borja ja ho fem fa

temps.

A continuació vàrem pujar a un tren que fa el

recorregut per tots els diferents edificis que se-

paren i reutilitzen els articles, es veien les mun-

tanyes de residus de plàstic i altres que ficaven

dins unes màquines, que ho dipositaven sobre

unes cintes transportadores on els operaris aca-

ben de seleccionar-ho. És molt important diposi-

tar els residus als contenidors que toca perquè

el treball dels operaris és molt laboriós i trobam

que no fer-ho és una falta de respecte al treball

que fa aquesta gent i sobretot a l’estiu, que hi ha

més residus i manca personal.

És molt interessant veure des del tren el procés

que segueixen els residus per ser reciclats, és

bastant impactant la quantitat que hi ha.

La visita és totalment recomanable per a tots els

ciutadans.

UTILITZAU LES 3 R: RECICLAR, REDUIR I REUTI-

LITZAR, PER PODER VIURE A UN MÓN MÉS SOS-

TENIBLE.

1r de Gestió Administrativa (matí)

SORTIDA AL PARC DE TECNOLOGIES AMBIENTALS

12 SORTIDES

EXCURSIÓ al TEATRE PRINCIPAL El passat dia 6 de març de 2012, els alumnes de l’institut Francesc de Borja Moll vam anar al Teatre Principal de Palma de Mallorca, si-tuat a prop de la plaça Major. El motiu d’aquesta excursió va ser veure dues obres de teatre relacionades amb la cultura grega i romana. En arribar al teatre ens van donar uns adhe-sius per identificar l’obra i les persones que havíem d’entrar. La primera obra que es va representar va ser la tragèdia de Sòfocles Èdip Rei. Aquesta obra dramàtica tracta del descobriment del rei Èdip d'una terrible i fatal veritat, anuncia-da per l'oracle, que s’inicia amb el seu naixe-ment i acaba amb un intens dolor que el por-ta a l’extrem d’arrencar-se els ulls.

En acabar l'obra, vam fer un petit descans per poder anar a berenar i perquè poguessin pre-parar el decorat de la segona obra que havíem de veure, Càsina, de Plaute. Aquesta comèdia tracta la història d’un res-pectable romà, Lisidam, que sent de sobte en el seu cos un tardà rejovenir i busca apagar el foc del seu amor fixant-se en la seva esclava Càsina. A causa de la gran vigilància de la seva dona Cleòstrata, Lisidam es veu en la necessitat de recórrer a un engany per aconseguir estar amb Càsina, però Cleòstrata descobrirà els plans del seu marit i organitzarà un subtil con-traatac. Així va concloure el passeig al Teatre Principal: amb una bona tragèdia i una gran rialla en els nostres records.

Danny Arguello Pérez, 1r batxillerat

13

El passat 16 de desembre, vàrem fer una sorti-da a un laboratori galènic equipat amb utillatge d’alta tecnologia, amb els alumnes de segon curs del cicle de farmàcia.

El cotitular, Joan Vicens, ens va mostrar un nou concepte de farmàcia moderna i dinàmica. La farmacèutica adjunta, Gemma Ferriol ens va fer una demostració d’elaboració de fórmules utilitzant les noves tecnologies i ens ha mostrat el programa informàtic “Magisfor”.

Aquest laboratori forma part de l’oficina de farmàcia on tants i tants anys vaig fer feina. Retrobar-me una altra vegada amb aquest bar-ri em desperta nostàlgia d’altre temps, on els sanitaris sempre procuràvem dur el cor a la motxilla, no deixar-lo mai a casa. No sé si m’explic.

La nostra tasca es pot desenvolupar de moltes maneres, gairebé tantes com persones, però per a mi l’entusiasme, la il·lusió, el fet de pen-sar que un pacient és alguna cosa més que un nom a una recepta, el fet de crear un vincle amb el pacient sense cap més interès que fer la seva vida més agradable a través dels consells farmacèutics, a través de l’escolta activa i, a través del llenguatge no verbal, dóna sentit a aquesta professió.

Quan explicam a classe als alumnes, no només transmetem conceptes i procediments, sinó que revelam la nostra actitud davant la vida, el que som, el que anam aprenent amb els anys de la vida, i encara que la experiència individu-al és insubstituïble, pens que l’alumnat pot treure molt de profit, com el que vaig treure jo quan vaig conèixer Donya Maria, cotitular de la farmàcia visitada. Record com em va impressi-onar el tracte que donava als heroïnòmans adscrits al programa de manteniment de meta-dona, l’afecte, el recolzament a les famílies, el respecte, el grau d’implicació.... per a mi va ser i serà sempre una mestra del món de la

farmàcia i de la vida. Per això vaig voler fer aquest regal als meus alumnes, i que ells, com jo al seu moment, rebessin aquest ensenya-ment tan vital, a més de l’ensenyament pura-ment professional.

És migdia. Trauré el meu cor de la motxilla i l’airejaré un poc. Ha estat un dia de moltes emo-cions. Després de dinar faré migdiada i carrega-ré altra vegada el cor a la motxilla.

Silvia Estaràs Ferragut

SORTIDA AL LABORATORI GALÈNIC DEL CARRER DELS REIS CATÒLICS

14 SORTIDES

Excursió a Pol·lèntia

Els alumnes de 1r A, 1r B, 1r C, 2n A, 2n B i 1r de batxillerat vàrem visitar la ciutat de Pol·lèntia, situada al municipi d’Alcúdia. Pol·lèntia va ser una ciutat fundada al nord de Mallorca pel general romà Quint Cecili Metel a l’actual ciutat d’Alcúdia, l’any 123 aC. A l’excursió vàrem visitar el teatre romà, el fòrum, les cases romanes i el museu. Aquell dia ens varen explicar totes les coses que hi havia i també ens varen parlar de la necròpoli. Ens va agra-dar especialment el teatre, un edifici excavat a la roca, de petites dimensions, adaptat a les ne-cessitats de la ciutat, i les domus, ubicades al barri de la Portella. Després visitàrem el museu, on hi ha les peces que han trobat a les excavacions que es fan cada estiu a Pol·lèntia. Tots els objectes es troben en bon estat; hi ha cadenetes, polseres, arracades, anells, estris de cuina, objectes per jugar i escultures.

Pedro Galipienso

DIADA CULTURAL 15

DIA DEL LLIBRE – 23 d’Abril

El passat 23 d’abril es va celebrar el dia del Llibre. Els alumnes de CFGM COMERÇ varen ser els intermediaris per a l’intercanvi de llibres de treballadors del centre (professors, personal administratiu i de serveis,...) i alumnes conjun-tament.

La persona interessada podia aportar un o més llibres que estiguessin en bon estat i els alumnes de COMERÇ li donaven un tiquet que servia perquè el dia 23 el poguessin canviar per un llibre.

El programa d’activitats que varen dur a terme els alumnes de COMERÇ fou el següent:

a. Durant la setmana anterior al dia del Llibre, es preparà la propaganda a repartir per les classes i per penjar als taulers, es confeccio-nà una pancarta grossa per penjar darrere del mostrador, es confeccionaren els tiquets, es prepararen els mostradors i prestatgeries, i tam-bé es creà un full on apareixien les següents da-des (per si perdien el tiquet):

Núm. de tiquet.

Nom i llinatges de la persona donant del llibre. Si era un alumne s’especificava el curs i lletra, si era un professor, la seva especialitat, i si eren els membres de secretaria i consergeria ho havien d’indicar.

Títol del llibre.

b. Es va repartir la propaganda i s’explicà a tots els membres del centre (alumnes, profes-sors i personal administratiu i de serveis) en què consistia aquesta activitat. En definitiva, es trac-tava de fer publicitat perquè l’activitat tengués èxit.

c. Dies abans de Sant Jordi es recolliren els llibres i es lliuraren els tiquets durant el temps de pati al rebedor de l’institut, es deter-minaren uns dies en concret. Els alumnes anota-ren el nom i llinatges de la persona al full.

d. El dia 23 d’Abril, “Dia del Llibre”, les persones que lliuraren el tiquet varen poder tri-ar el llibre que volien.

CFGM de Comerç

16 DIADA CULTURAL. SANT JORDI

El dia 23 d’abril, és la dia-da de Sant Jordi, patró de Catalunya. Com és cos-tum, les persones estima-des es regalen llibres i ro-ses, veritables protagonis-tes d’una festa marcada pel civisme i la convivèn-cia, també celebrada, ar-reu de les terres de parla catalana i en algun lloc de fora.

Tal com la vivim avui, la di-ada de Sant Jordi té una vuitantena d’anys: el 7 d’octubre de 1926 es va fer per primera vegada el Dia del Llibre, a proposta de l’editor i escriptor valencià Vicent Clavel (a partir del 1930, el Dia del Llibre es va fer coinci-dir amb Sant Jordi).

Devers el segle XV hom ja té constància d’una fira de roses per Sant Jordi, al pati i als voltants del palau de la Generalitat de Catalunya. Això fa pensar que la tradició de fer-ne present a les dames ha d’ésser força més antiga: cal tenir en compte que els primers a festivar Sant Jordi fo-ren els cavallers, paladins de l’amor cortès, base de la poesia trobadoresca.

La festa, que, naturalment, tenia l’origen en el culte a Sant Jordi (que ja es troba documentat a les terres de parla catalana a partir dels segle VIII), va anar popularitzant-se a les acaballes de l’Edat mitjana. A València va començar a cele-brar-se el 1343, i a Mallorca, el 1407; al cap d’una trentena d’anys, el 1436, la Generalitat de Catalunya va proposar-ne l’oficialitat, confirma-da el 1456. El segle XIX, amb la Renaixença, la festivitat de Sant Jordi va prendre un to més pa-triòtic.

Val a dir que el 23 d’abril també és la data de la mort de grans escriptors universals: Miguel de Cervantes, escriptor cabdal de la literatura en

llengua castellana, i William Shakespeare, mà-xim representant de la literatura en llengua an-glesa, van morir el 1616. Posteriorment, el 23 d’abril de 1981 ens va deixar un dels grans es-criptors en llengua catalana, Josep Pla.

Altres CURIOSITATS…

Sant Jordi i la princesa de Jaume Huguet.

Diu la tradició que Jordi era un soldat romà de la Capadòcia (regió de l’Àsia Menor, Turquia) que, per la seva actitud coratjosa, passà a for-mar part de la guàrdia personal de l’emperador Dioclecià. Quan el 303 Dioclecià decretà la per-secució dels cristians, Jordi li confessà que era cristià i s’oposà a dur a terme el decret, raó per la qual fou torturat i executat. La veneració de Sant Jordi, convertit de seguida en el gran màr-tir de les esglésies cristianes orientals, s’e-stengué per l’occident europeu; igual passà amb la llegenda que atribuí al cavaller Sant Jor-di la mort d'un drac esfereïdor per alliberar una princesa.

17

La veneració de Sant Jordi s’afermà amb les croades (s. XI-XIII), expedicions de cristians que pretenien expulsar els musulmans de Terra Santa. Fou alesho-res que s’adoptà com a escut d’armes la Creu de Sant Jordi, vermella sobre fons blanc, que també distingia l’hàbit dels templers, orde encarregat de protegir els pelegrins que acudien als llocs sants de la tradició cristiana. La Creu de Sant Jordi figura a les banderes de països com Anglaterra i Geòrgia, que tenen el sant de la Capadòcia per patró, com també l’hi tenen Catalunya, l’Aragó, Baviera, Bulgà-ria, Croàcia, Eslovènia, Etiòpia, Grècia, Lituània, Por-tugal, Rússia...

Creu de Sant Jordi

Segons la tradició popular, Sant Jordi era un militar romà nascut al segle III a la Capadòcia (Turquia). El sant, que estava sota les ordres de Dioclecià, va negar-se a por-tar a terme l’edicte de l’e-emperador que ordenava perseguir els cristians i per aquest motiu va ser marti-ritzat i decapitat pels seus co-etanis. Molt aviat es va co-mençar a venerar com a màr-tir a la part oriental de l’I-eri Romà i de seguida apare-gueren històries fantàstiques lligades a la seva figura.

La gesta de Sant Jordi i el drac va fer-se popular a tot Europa cap al segle IX sota el nom de Llegenda àuria i va ser recollida per l’arquebisbe de Gènova, Iacopo da Varazze, més conegut com a Iacobus de Voragine, l’any 1264, en el llibre Legenda

sanctorum. En aquesta versió, però, la gesta passava a Líbia.

La versió de la llegenda més popular a Catalunya explica que a Montblanc (Conca de Barberà) hi havia un drac terrible que causava estralls a homes i bèsties. Per apai-vagar-lo, s’escollia per sor-teig una persona que era donada en sacrifici al mons-tre. Un dia la sort va asse-nyalar la filla del rei, que hauria mort a mans de la fera si no hagués estat per l’aparició d'un bell cavaller que es va enfrontar al drac i el va matar. La tradició afe-

geix que de la sang vessada va néixer un roser de flors vermelles. Aquesta mateixa llegenda, amb lleugeres variacions, es repeteix en les tra-dicions populars d’Anglaterra, Portugal o Grècia.

Llegenda de Sant Jordi i el drac

18 DIADA CULTURAL. CONCURS LITERARI

Querido diario: Mi familia y yo nos estamos instalando en una nueva casa, en el campo. Mis padres se llaman María y Juan, también tenemos un pastor alemán, Rex. Tenía una hermana, Julia, pero ella tuvo problemas al nacer y... murió hace un mes y por esa razón nos hemos mudado, porque estar allí, no le hacia ningún bien a mi madre. Estoy muy contenta con la nueva casa, me gus-ta mucho, es muy grande, con un jardín enorme y una piscina para estos días de verano. Y por otro lado, no sé porqué pero tengo la sensación de que este es el lugar adecuado para nosotros.

– ¡Alicia, ven a por tus cosas! –gritó mi madre desde el piso de abajo. – ¡Voy!– dije. Bajé las escaleras en forma de caracol. – ¿Dónde está papá? –pregunté. – Fuera, en el jardín con Rex –respondió mi ma-dre. Salí fuera, el jardín era impresionante, grandio-so. Me fijé que a lo lejos había un árbol, muy grande y viejo. Me quedé observándolo fija-mente. – ¿Asombrada? Es un roble –dijo mi padre. Le miré. –¿Sabes? Hay muchas leyendas de magia, de fantasía sobre ellos, hay algunas que dicen que los robles tienen todas las respuestas que necesites saber, otras dicen que si eres capaz de ver mas allá de su exterior, sabrán guiarte sobre qué camino escoger. Insólito ¿verdad? – O no –dije. ¿Quién dice que son sólo historias antiguas? Puede que sea... mágico ¿no? Mi padre se rió y asintió, acto seguido entró en casa. A mí ese roble no me parecía… normal, era grande, alto y fuerte, más fuerte que cual-quier otro y sus hojas eran muy distintas a las de los otros árboles. Querido diario: Hace un mes que estamos aquí. Pero no todo es igual; mi madre está obsesionada con la limpie-za, dice que como es una casa grande hay que limpiarla muchas veces, diariamente. Mi padre siempre está ocupado en el campo, cultivando,

regando los árboles… Ahora siempre estoy ju-gando con Rex, nunca pensé que mi mejor apo-yo sería un perro antes que mi familia. Por otra parte, ese roble… cada día despierta más mi curiosidad. Sus hojas un día son verdes, otros amarillas… y su tronco va de marrón claro a ne-gro. Es un ciclo que se repite cada semana, no sé… es extraño. Esa tarde salí afuera, y me fijé que el roble tenía sus hojas rojas, era increíble, nunca lo había visto así. Me acerqué, estaba enfrente de él y se respi-raba… tranquilidad. De pronto una hoja se cayó, un segundo después se oyó un grito dentro de la casa. Cuando entré, mi madre estaba sangrando en las manos por unos cortes y mi padre estaba a su lado. Fuimos al médico de urgencia, y el doc-tor nos dijo que esos cortes no habían sido por un accidente. –Esos cortes se los ha causado ella –aclaró el doctor. – ¿Qué? ¿Por qué?– preguntó mi padre. – Parece ser que aún no ha superado la muerte de su otra hija… y al no superarlo su cerebro le proporciona ilusiones de lo que hubiera sido si ella hubiese vivido. Pero cuando esas ilusiones se acaban y vuelve a la realidad; sabe que nunca se cumplirán, y se autolesiona ella misma como un mecanismo de defensa –explicó el doctor. – ¿Qué podemos hacer? Apoyarla, ayudarla a hacerle ver la realidad y si no se ven cambios en una semana, tendrá que ir a un psicólogo y hacer terapia. De camino a casa nadie dijo ninguna palabra, mis padres iban delante mía y no se les escuchó hablar en ningún momento. Entramos en casa, y el roble volvía a tener sus hojas verdes, cuando me acerqué un poco hacia él, juraría que me es-taba mirando fijamente… El tiempo pasaba y mi madre no mejoraba, tenía muchos ataques y ca-da vez más frecuentes, ya no estábamos juntos, en familia. Mi padre abandonó mucho el campo y casi siempre estaba con mi madre, pero apenas hablaban.

PREMI DE NARRATIVA EN CASTELLÀ

19

Un día, me acerqué al roble y después de un tiempo sus hojas volvieron a ser rojas, y estaba segura de que eso significaba algo. Por un soplo de viento, una hoja cayó en mis pies, la cogí y sin apenas tocarla se rompió en dos, por la mi-tad. Entré en casa y vi a mis padres discutir como nunca antes los había visto. Decidieron separar-se. Y entonces entendí lo que quiso decir la hoja, el roble: un corazón por la mitad, una fa-milia separada. No me cabía ninguna duda: el roble era mágico, y sabía que si quería me podía comunicar con él de alguna forma. Todo era completamente diferente, a mi madre le seguían dando ataques y se negaba a hacer terapia, yo no podía ayudarla, siempre me man-daba callar. Mi padre ya no vivía con nosotras, venía de vez en cuando y pasábamos tiempo juntos. Pero realmente con quien yo pasaba más tiempo era con Rex, mi madre ya ni sabía que él existía, yo le cuidaba, le paseaba, etc. Pasaron unos días y el roble volvió a tener las hojas rojas y una se le rompió extrañamente, con rabia… Oí pequeños golpes y entré en casa corriendo con Rex detrás de mí. Cuando entré, todas las fotos estaban rotas, a posta, mi madre las había roto, no lo podía haber hecho nadie más… Seguí andando hasta el salón y vi que mi madre estaba en el suelo inconsciente con san-gre en las muñecas y cristales alrededor. ¡Mi madre se había suicidado! Llamé a una ambu-lancia y nos fuimos al hospital. Allí llamaron a mi padre que pronto ya estaba en el hospital. Tras una larga espera el medico salió y nos dijo: – Hemos retirado los pequeños cristales incrus-tados en la piel y curado las heridas, pero me temo que no ha sido suficiente, ha perdido mu-cha sangre y al parecer en la caída se dio un fuerte golpe en la cabeza y ahora ella está... está en coma. Lo siento –nos explicó el doctor. Los días pasaban y los médicos cada vez tenían menos esperanzas de que se recuperase. Yo seguía impaciente por saber si el roble me daba alguna pista de que todo esto pasaría pronto. Fui a la biblioteca cerca del campo, y busqué libros sobre los robles; encontré uno de leyen-das, me llamó la atención porque era el más grande de aquella estantería. El libro decía:

“En tiempos de magia y fantasía los robles eran el mejor amigo, guiaban los pasos del camino que se debía escoger […] También se decía que los robles cambian sus hojas de color: las verdes eran las normales, no decidían nada. Las rojas eran porque iba a ocurrir algo, puede que algo serio. Pero cuando se ponían blancas, eso signi-ficaba que todo lo malo había pasado, no había que preocuparse por nada más, que el camino ya estaba elegido…” De camino a casa estuve pensando que sólo me faltaba ver al roble de color blanco y que des-pués de ver eso, sólo habría paz. Cuando entré en casa: – ¡Alicia! ¡Mamá está bien, ha salido del coma! –dijo mi padre entusiasmado. Fuimos al hospital. Los médicos dijeron que era un milagro. Con el tiempo mi madre se recu-peró, en todos los sentidos; pero decidimos ir-nos de aquella casa tan enorme para nosotros cuatro, volver a la ciudad. Cuando ya habíamos empaquetado todas las cosas y estábamos dis-puestos a irnos, a subir al coche, me di cuenta de que las hojas del roble, ya estaban blancas. Eso significaba que el camino que habíamos es-cogido era el correcto. Querido diario: Mis padres vuelven a estar juntos y ya estamos instalados en nuestra nueva casa, en la ciudad. Es muy luminosa, no tan grande como la del campo pero lo suficiente para nosotros y para que Rex pueda correr libremente. Ya han acaba-do los tres meses de verano y el roble tenía razón; éste es el camino adecuado. Mi habitación tiene un ventanal que se dirige al jardín donde duerme Rex en su caseta, creo que está contento, que le gusta esta casa. La cocina es pequeña pero en cambio el salón es muy grande. El jardín no tiene árboles, sólo plantas, y en lugar de un roble apartado de las plantas hay un rosal de color blanco. Alicia Lema: Sólo aquel que sepa mirar más allá del exterior, será capaz de ver grandes cosas.

Andrea Utiel Heredia. 3º ESO A

20 DIADA CULTURAL. CONCURS LITERARI

PREMI DE NARRATIVA EN CATALÀ

ESTIMADA ANNA

Girona, 17-2-1994

Estimada Anna:

Et trobo a faltar. Cada dia que passa me’n re-cordo de tu, del teu preciós somriure, els teus ulls blaus brillants... Des del primer dia que et vaig veure Anna, vares entrar a la meva vida, i veig escassa la possibilitat que en tornis a sor-tir, encara que ja no estiguis al meu costat. T’envio aquesta carta per demostrar-te que ho he aconseguit. He aconseguit complir el meu gran somni, i sé que tu pensaves que mai no ho aconseguiria, però si alguna cosa he après aquest any que t’he estat perseguint, és que mai no s’ha de deixar que una persona et digui que no pots aconseguir el que vols. Aquesta és, per a mi, la major lliçó de la vida. Sé que ara estàs posant una cara de sorpresa i estàs rient. Bé, el cas és que, com ja he repetit mil vegades en aquesta carta... ho he aconseguit, Anna! Per fi, després de lluitar pel meu somni, recórrer milers de quilòmetres a la teva recer-ca. Aquesta persona rossa, ulls blaus... per fi l’he trobat. He viatjat durant mesos pels llocs més deixats d’Espanya, he investigat sobre la teva vida i, sobretot i més important, he esbri-nat on vius. Com? Sense perdre l’esperança. Simplement això, mai no rendir-se, per molt impossible que sembli, amb esforç tot s’aconsegueix Anna. I puc demostrar que això que diuen és veritat, perquè jo mateix ho he viscut. La meva mare diu que quan no vegi sor-tides als problemes, cal mirar al cel. Mirar al cel i seguir endavant. Funciona.

M’agrada la teva habitació, és molt bonica. So-bretot la teva cortina de flors taronges i gro-gues. També m’agraden tots els mobles que tens, tens un estil increïble. Veig que els teus pares t’han deixat tenir l’ordinador i la televi-sió a la teva habitació, quina sort que tens per-què el dia que els meus pares em deixin tenir aparells electrònics a la meva habitació, faré

una festa. Però el més bonic que hi ha a la teva cambra ets tu, asseguda al teu llit, llegint aquest llibre que tant t’agrada. Mem, que me’n recordi del nom... Ah, sí, “El far del sud”, no?, encara que ara des d’aquí no veig bé si és la primera o la segona part.

Ets preciosa, amb els teus cabells rossos i la te-va samarreta verda i blava. M’encanta la teva forma de vestir, bé, en realitat m’encanta tot el que fas en general.

Et deus estar preguntant com és que sé tot això de tu. Ho entendràs quan acabis de llegir aques-ta carta.

M’has de contar com et va tot, que ja fa gairebé un any que no parlo amb tu. No aconsegueixo saber el teu nou número de telèfon. Pel que sembla no el vas dir a ningú de la classe, ni tan sols a mi. Tampoc no et vaig preguntar on te n’anaves a viure. Per això ara som aquí, però ja parlarem d’aquest tema. Me’n recordo que quasi mai quedàvem junts i no venies a cap fes-ta. En aquest aspecte ets una mica antisocial. A veure si aquesta carta me la contestes, que ja te n’he enviades quatre els últims mesos, i no hi ha hagut resposta.

Espero que estiguis bé, perquè des d’aquí fora no puc saber el teu estat d’ànim, però la meva intuïció em diu que t’has tornat a barallar amb la teva germana Iris, que sempre em contaves que era un fàstic tenir-la com a germana, per-què és molt pesada, sempre volia jugar amb tu... i jo reia.. Quin temps! Veritat? Només tení-em vuit anys, que petits que érem tots dos. Aquells moments en què l’únic que ens impor-tava era la nostra amistat... i ara tu te n’has anat, lluny de mi, sense deixar-me cap dada so-bre tu. Recordo el dia que te’n vares anar, està-vem en el pati, parlant, quan et va canviar la cara. Et vaig preguntar què passava i em vas dir que te n’anaves per sempre. Em vas dir que no em preocupés per tu, que estaries bé. Jo et vaig dir que et trobaria algun dia, però tu m’ho vas

21

negar. Des del dia que te’n vas anar no vaig ser el mateix, seguia parlant amb alguns amics, pe-rò ja no era el mateix, perquè cada dia que arribava a classe veia la teva taula buida, i me’n re-cordava de tu, quan escoltaves tan atentament la professora. I de tant en tant em miraves i em somreies, això era i és el més bonic, el teu somriure

Així que vaig decidir sortir a la recerca teva en acabar el curs. Des d’aquest dia vaig començar a investigar sobre on podries estar. Em passava dia i nit buscant informació sobre tu pertot arreu. Necessitava estar al teu costat. Em sentia trist, sol, perquè havia perdut, o almenys ho pensava, una amiga que em va acompanyar en tots els meus moments més difícils. Els meus pares em deien que no et trobaria mai, però jo mai no em vaig rendir, i aquí estic ara mateix mirant des de la teva finestra. No, no et giris, perquè no em veuràs, estic massa amagat.

Ara ho entens tot, oi? Tot el que sabia de tu que estaves fent abans... era molt sospitós, jo tam-bé ho hauria pensat. He vengut a cercar-te, i gràcies a informació que vaig aconseguir sobre tu he pogut arribar aquí. No deus sortir gaire de casa teva, perquè porto aquí uns cinc mesos, i mai no t’he vist fora passejant. Et veia com anaves a classe, però veig que no tens gaire amics.

Així he pogut enviar totes aquestes cartes. Estic vivint ara mateix en una casa al carrer del cos-tat. Sort que tenc els suficients diners per poder llogar una casa per uns mesos. Vull que sàpi-gues que estic escrivint aquesta carta al teu jardí. Quines idees que tenc! De veres... Estic com una cabra... Com em vegis...

Ara Anna, ja que estic aquí i que he decidit explicar-t’ho d’una vegada, et proposo que tornis a Múrcia, amb mi. Si no ho vols, ho entendré, però vull que sàpigues que no puc estar sense tu, no sóc el mateix. Després d’aquesta llarga carta, m’acomiado de tu per un temps, ja que tenc l’es-perança que algun dia em contestis, o truquis al número del meu mòbil que et vaig deixar en l’anterior carta...

Moltíssimes salutacions del teu millor amic,

Pere

PD: Somriu, que estàs molt trista llegint aquest llibre.

22 RACÓ DELS POETES

Arribam al final de curs i és l’hora de fer balanç de les diferents iniciatives engegades des de la bibli-oteca per tal de fer arribar la poesia a tots els que voltam pels passadissos del centre.

No hem complit les expectatives que ens havíem marcat al principi, esperàvem descobrir tots aquests poetes anònims que sabem que estudien a l’IES Francesc de Borja Moll.

No desesperam d’aconseguir-ho si no enguany, el curs que ve, amb una altra temàtica, amb un altre pretext.

El cercle, però, s’ha de tancar i aquí us volem fer arribar els poemes del mes d’abril, maig i juny.

Finalment, us volem desitjar un màgic i poètic estiu!

POEMES D’ABRIL

SANT JORDI

Sant Jordi és patró

de la meva terra

i al drac maleït

declara la guerra;

el brau cavaller,

cobert tot d’acer,

travessa la serra.

El sol, que l’ha vist,

del sant s’enamora,

li envia sos raigs

com si fos l’aurora;

aurora d’abril

que espera gentil

ma reina i senyora.

El drac a un castell

la té segrestada,

ja fa dos-cents anys

i és fresca i gemada;

son escarceller

no té un os sencer,

morta la mirada.

Sant Jordi, gloriós,

no val pas la pena,

no mateu el drac

que tot just alena;

si us veu, com un sol,

sabrà emprendre el vol,

ma pàtria serena.

Ernest Moliné i Brasés

23

.

DESIG

Mor el jorn. Quina essència

d’abrilenca frescor!

Tot el camp és verdor,

tot el cel transparència.

El crepuscle diví

ha nimbat la muntanya.

Del primer serení

l’herba fina ja es banya.

Pel camí, sota un lent

desvetllar-se d’estrelles,

fressejant i rient

han passat cinc donzelles.

Entonaven cançons

de gentil primavera.

Són de plata els aubons,

pal·lideix l’olivera.

S’allunya l’estol...

–clar abril, jovenesa!–

Jo venia tot sol

amb la meva tristesa.

Las de tant de sofrir,

el meu cor defallia.

Oh Déu meu, jo voldria

estimar i morir!

Miquel Ferrà.

POEMA DE MAIG

Tristeses del maig

L’amable ventijol de primavera

passa pels arbres novament florits.

Mes al seu bes de tremolor lleugera

resten els ulls de l’ànima adormits.

Llavor d’anhels i d’esperances vola

del pol·len jove amb els alats perfums.

Però aquest aire pensatiu endola

una polsina de records difunts.

Jorns esfullats pels aires en bonança

on mos ensomnis envolar-se he vist!

Mon cor s’anega amb la desesperança

d’aquest cel dolç i sonrosat i trist.

On és avui la música divina

que jo escoltava amb l’esperit suspès?

Al ventolí de cap al tard qui fina

dansen les fulles qui no diuen res.

La Primavera amb l’aire d’una estranya

me veu errar com un desconegut.

Una ombra pensativa m’acompanya,

i és el fantasma de ma joventut.

Miquel Ferrà.

24 RACÓ DELS POETES

POEMA DE JUNY

CANÇÓ NOVA DELS SEGADORS

Segadors de Catalunya,

apreneu-ne, de segar;

que en vénen de terra llunya

i us en volen ensenyar.

Cada un d’ells és cap de colla,

no sent ordres ni parers,

i passa a matadegolla

sense que el deturi res.

Vinga l’eina

i a la feina;

si algú cau, que Déu l’ajut!

La segada

començada...

qui gemega ja ha rebut.

Segadors, no vulgueu ara

que us vinguin a dar lliçons;

no haveu d’abaixar la cara

per ardits ni braus minyons.

Tot l’any pensem amb desfici

que us arribi el mes de juny;

puix es tracta de l’ofici,

segadors, la falç al puny.

Vinga l’eina

i a la feina;

si algú cau, que Déu l’ajut!

La segada

començada...

qui gemega ja ha rebut.

La falç és fina i brillant,

el mes de juny ha arribat;

s’ajeu l’espiga pesant;

els molins demanen blat.

Hermoses tendres roselles

als camps donen vius colors;

ni per tendres ni per belles

vos destorbin, segadors.

Vinga l’eina

i a la feina;

si algú cau, que Déu l’ajut!

La segada

començada...

qui gemega ja ha rebut.

Conrad Roure i Bofill

BIBLIOTECA 25

CONCURS LITERARI DE PRIMAVERA

Ja tenim els guanyadors del Concurs de primavera convocat des de la biblioteca del centre, i tal

com els havíem promès ho publicam a la revista Capfico.

Enhorabona als guanyadors!

Inici A.

El fred era viu. Faltaven cinc minuts per les dotze de la nit, vaig encendre un cigar-ret i em vaig asseure a una pedra, tacada de verdet, a esperar anau a saber què. Els llu-mets dels pobles del Pla esquitxaven la foscor i fins i tot em semblava sentir les músiques dels balls de bot, el xap-xap monòton de les ximbombes i l’olor de les soques d’ametler dels foguerons que cremaven les pors de l’hivern i escalfaven glosadors, ximbombaires i passavolants.

I aleshores vaig veure l’halo grogós que avançava pel coster entre les oliveres. Així, doncs, el llibre tenia raó: com cada nit de Sant Antoni, els espectres del passat acudien a la cita.

No tenia por, sinó una mena de desassossec que m’eriçava els pèls del clatell i m’estremia la carcanada. Em vaig aixecar i m’hi vaig acostar. L’halo groc creixia, esdevenia una llum forta i al bell mig s’hi distingien unes figures...

26 BIBLIOTECA

1a història.

A poc a poc em vaig acostar a l’halo. Era impressionant contemplar allò tan de prop. Vaig començar a sentir que les cames em tre-molaven i el cos em pesava de cada vegada més, fins que vaig perdre el coneixement.

No vaig ser capaç de saber quant de temps havia passat. Em vaig despertar davant de la tomba de Sant Antoni Abat. No sabia què fer, ni per què era allà.

Em vaig incorporar com vaig poder, vaig treure de la meva butxaca el llibre, el vaig obrir just per on l’havia deixat. L’halo grogós s’havia transformat en vermell i això em va permetre continuar llegint per saber com continuava la història i saber què és el que estava passant.

Tot d’una vaig sentir uns lladrucs de lluny, que a poc a poc es van fer més propers. Vaig tancar el llibre d’un cop, els lladrucs esta-ven cada vegada més a prop, però no podia veure cap animal, només els sentia.

Una llum va il·luminar la tomba de Sant Antoni Abat, un boira de color vermell en va aparèixer, es va obrir i em vaig sorprendre quan va aparèixer un home vell, de barba blanca, d’aspecte bondadós... Estava al damunt de la tomba, suposadament era Sant Antoni Abat.

Em va lliurar un paper: era una mena de missió. La nota deia: “Troba els esperits dels animals perquè puguin descansar en pau. Els té el dimoni amagats a la seva tomba. Si ho acon-segueixes, seràs feliç tota la teva vida”. Em vaig quedar pensant perquè ja els havia sentit però no sabia per què no els veia. I em vaig adonar que eren esperits. Ara sí que tenia por, estava aterrit i les cames tornaven a tremolar-me, pe-rò vaig trobar forces per no tornar a desmaiar-me.

Vaig tornar a obrir el llibre per saber on era la tomba del dimoni i la vaig trobar. El llibre també explicava com de malament s’havia por-tat el dimoni amb Sant Antoni. El dimoni s’havia

endut els esperits amb ell per fer patir Sant An-toni, ja que aquest sempre l’havia vençut.

I em vaig decidir a trobar la tomba i a la fi vaig arribar-hi. Quan la vaig tenir al davant em vaig acovardir ja que tot el que estava passant semblava surrealista i a més jo no era conegut per ser gaire valent. Però em vaig armar de valor, em vaig plantar davant de la tomba i em vaig aju-pir per obrir-la, però va ser una empresa impos-sible, no tenia força suficient per aixecar-ne la làpida.

Vaig treure de la butxaca el meu telèfon mòbil i vaig trucar al meu amic. Li vaig explicar el que passava i que necessitava la seva ajuda. És increïble com va començar a riure’s del que jo li explicava, però em va dir que, per curiositat, vendria a ajudar-me. I així ho va fer. Passats deu minuts ja era amb mi i va començar a tremolar de por, encara que ell deia que era de fred, però bé, l’important en aquell moment era intentar obrir la tomba i alliberar els esperits d’aquells animals.

Entre els dos vàrem tenir valor i força su-ficients per obrir la tomba i, de sobte, van co-mençar a sortir ombres d’animals que quan toca-ven el terra es transformaven en animals de veri-tat. Mentrestant el dimoni intentava tancar la tomba, però vàrem aconseguir treure’ls a tots a l’exterior. Quan ja estaven tots fora, tancàrem la tomba totalment i es va sentir un crit tan fort com un tro. Era el dimoni que havia estat vençut una altra vegada per Sant Antoni. Després vàrem tornar a la tomba de Sant Antoni per explicar-li el que havia passat, però la seva tomba ja estava tancada i, per fi, descansava en pau.

Aquella era l’última nit que apareixeria l’halo grogós i els esperits, i jo ja no tendria por de sortir al carrer la gran nit de Sant Antoni.

Jesica Toro Guerrero (1r d’ESO A)

27

2a història.

...molt rares. Tenien forma de roses i altres forma de llibreta. Em vaig espantar tant que vaig telefonar al shèrif i va venir de segui-da. Em va preguntar què ocorria i li vaig dir que havia vist uns fantasmes que tenien forma de flors i algunes de llibre. Es va posar a riure a gust. Em va dir que hauria d’anar a un psiquià-tric i se’n va anar rient.

L’endemà vaig anar al poble, vaig vigi-lar una mica i vaig veure la meva millor amiga, na Marga, i li vaig contar el meu secret. Em va creure. Va dir que m’ajudaria.

Em vaig sentir molt content i orgullós de tenir na Marga al meu costat.

Vàrem anar al lloc on havia vist els fan-tasmes o el que fos que vaig veure i vàrem es-tar tot el matí cercant proves fins que... vàrem trobar unes pols màgiques. Per curiositat vaig ensumar-les.

I res! Vaig pensar per un moment posar-me’n un pessic en el cap i ho vaig fer. De sob-te va venir una ventada i va endur-me’n. El re-molí es va aturar després d’una estona. Em vaig trobar en el desert. Davant meu hi havia una caseta feta de fusta i a la seva vora hi ha-via un pou ple de xocolata. Per segona vegada vaig veure una llumeta dins la caseta i aquesta vegada il·luminava molt més que abans. Tenia tanta curiositat que vaig acostar-m’hi un poc i vaig obrir la porta.

Darrere la porta em va sorprendre una rosa amb ulls, boca i cos. Em vaig emocionar molt però, per altra banda, estava espantat. La rosa va començar a parlar i em va demanar que em tranquil·litzàs. Li vaig dir que les meves

intencions eren pacífiques i ella em va creure. Em va demanar què nomia i li vaig dir Tomeu. Ella nomia Maria Pau i tenia 26 anys.

Va afegir que el seu ADN és amor i que vivia a Sant Antoni. Em va oferir un tassó d’-aigua, li vaig agrair de tot cor encara que no en volia. Després em va voler mostrar la seva casa i vaig acceptar encantat.

Em va contar que era viuda i que no po-dia explicar el seu secret a ningú. Vaig veure la seva habitació i era molt bonica. Després em va mostrar les golfes. Hi havia molts de quadres i al final del passadís hi havia una caixa que duia un cartell de “No la toqueu!”. Per curiositat la vaig obrir i vaig veure el shèrif, el vaig convidar a sor-tir-ne i li vaig explicar tot. Va comparèixer na Maria Pau i em va dir que l’havia .

De sobte va retornar la ventada com un cap de fibló i em vaig trobar a l’hospital amb na Marga. Tenia sang en el cap. I em va dir que m’havien trobat en una roca verdosa als afores del poble amb un cigarret en la boca.

Yassin El Yemlahi (1r d’ESO A)

28 BIBLIOTECA

Inici B.

A casa segué una estona a la seva butaqueta a pensar, a fer plans. De fet, es deia, l’havia ma-tat ella, si és que els pensaments poden matar. Algú li havia estalviat la feina i el risc. Pel que fa a fer plans, se sentia perduda. Ella no sabia res de res de la situació de l’Òscar. Ni tan sols sabia si ell, que treballava a una companyia d’assegurances, tenia una assegurança de vida. Ignorava què li pagaria l’empresa en concepte de viduïtat, si bé havia sentit a dir que les pen-sions solen ser baixes. A més li semblava de mal gust telefonar tan de pressa a l’empresa per preguntar-ho.

Ja li dirien alguna cosa. Fins i tot era estrany que encara ningú no hagués fet cap passa, perquè ja devien saber-ho. Potser ho havien fet, mentre ella era fora. Ni l’amic, el millor amic, havia badat boca. El que no faria seria telefo-nar-li ella, com si de debò fos el seu millor amic. Que s’espavilàs!

1a història.

De sobte la dona s’aixecà de la butaqueta i va anar al supermercat. Quan estava agafant la frui-ta, veia tots els cartells i li recordaven el que estava pensant quan pensava en la història de l’Òscar. Va sentir l’impuls de deixar la fruita i tornar a casa.

Va agafar l’agenda de l’Òscar i la va llegir. En el darrer minut, quan ja havia perdut l’esperança, va trobar un nom: Pedro. Va estar una estona mirant-lo. De què li sonava? Per què aquest nom apareixia a l’agenda?

A l’endemà agafà la seva bossa i anà a la fei-na de l’Òscar. Va entrar-hi tapada amb una bufanda fins a la boca i la caputxa de la dessuadora posada. Va entrar a l’oficina i va preguntar per Pedro.

L’home de la recepció li va dir que Pedro ha-via deixat de treballar allà feia uns quatre mesos i ella va demanar si sabia on podia trobar-lo. L’home li va dir que cada matí prenia el cafè en el bar del car-rer que si hi anàs en aquell moment, segurament el trobaria. La dona va córrer fins al bar, va entrar i va cridar “Pedro”, aleshores un home es va aixecar, li va dir que ell es deia Pedro i li va demanar si la podia ajudar en qualque cosa. De sobte, la dona va recor-dar de què el coneixia. Ella l’havia vist una vegada amb l’Òscar. Va preguntar-li si l’Òscar tenia una asse-gurança de vida i a qui deixava els diners en cas de mort. Com que ell no en sabia el nom, li va dir que els deixava a Estela Miró Post. A ella li va sortir una rialla maligna i sense dir res més se’n va anar cap a casa seva.

A l’endemà va començar a planejar-ho tot, va escriure una llista en què descrivia totes les passes que seguiria per matar l’Òscar i que ningú la pogués descobrir.

Punt primer. El mataré amb verí.

Punt dos. Estaré al més prop d’ell possible.

Punt tres. Ho faré en públic.

Punt quatre. Aniré a un lloc on es pugui en-verinar ell mateix.

Una vegada acabat d’escriure això, va pensar que ho faria en un supermercat en el departament de verí per a rates. Ella afluixaria la tapa d’un pot del verí més perillós i li cauria al damunt.

Tres dies després va dir a l’Òscar si el podia acompanyar. L’Òscar va dir que sí, que podia anar-hi. Tot el pla anava bé, ells estaven en el departa-ment del verí per a les rates, ell va agafar el pot i va dur a terme l’assassinat perfecte.

Uns dies més tard, varen trucar a casa i li va-ren dir que l’Òscar li havia deixat els diners de les assegurances de vida. Aquella mateixa tarda va anar al banc i va descobrir que només li havia deixat 150 euros. Es va enfadar molt.

Va fer les maletes i se’n va anar per sempre de la ciutat. Cinc mesos després l’esperit de l’Òscar la perseguiria de per vida, fins i tot després de mor-ta. I així va ser com va pagar Estela Miró Post el seu crim.

Nerea Bilbao Roldan (1r d’ESO A)

RACÓ DE LES MATEMÀTIQUES 29

ɸ, un gran nombre

Els alumnes de 4t d’ESO A han fet un treball sobre un nombre molt especial, el nombre d’or ɸ. Han trobat aquest nombre al nostre cos, a la natura, la pintura, l’escultura, l’arquitectura i als objectes més senzills de la vida quotidiana i ho han plasmat en unes cartolines que podreu veure exposades al segon pis. A més s’han convertit en conferenciants per un dia exposant el treball als seus companys i enregistrant-ho en vídeo.

En definitiva, han vist com les matemàtiques són presents a tot arreu. Animau-vos a veure-ho tots i veniu a visitar l’exposició.

Moltes gràcies grup de 4tA! Un treball fantàstic!

Bàrbara (Matemàtiques

30

31 31

32 POESIA EN LLENGUA CASTELLANA

Un sueño

Soñé que era una de las capitanas

de un barco de ilusiones,

navegaba por un mar de lágrimas

lleno de sentimientos y emociones.

Conocí lo que era el amor,

vi pasar por mi lado un día

a la persona que me robó el corazón,

y prometí amarle y serle fiel toda mi vida.

Surqué los mares con mi príncipe,

y vi cómo de dentro de mí salió

la luz de un nuevo amanecer

que algún día para mí llegaría a ser grande.

Juntos descubrimos mundos

donde las nubes eran de algodón de azúcar,

y había duendecillos mágicos

a los que les encantaba bromear.

Mi hijo se hizo mayor

y vio como mi príncipe y yo no dejábamos de soñar,

y decidió ser soñador

y así su amor encontrar.

Llegó el momento

de a nuestro mozo dejar,

y aunque para él fue violento

al final él solo aprendió soñar.

Lucía Jaume Lamela, 3r ESO A

Una sonrisa

Es preciosa y maravillosa

Sonreír es fácil también difícil

Cuando te enfadas, una sonrisa

se olvida de todo.

Una sonrisa, me siento muy feliz

me cambia el humor

puede infectarse a los otros

lo más importante de mi vida.

Tomando Sol de la primavera,

siento sonrisas por todas partes:

un ángel está a mi lado

sonrisas de los niños

como un ángel sincero

sonrió el Sol, se iluminó la Tierra

luna, la sonrisa del cielo

sonrisas entre amigos

sonrisas entre familias

Si tienes ojos de descubrir

serás feliz toda tu vida

Hoy has sonreído a los otros?

Si quieres ser feliz, sonríete!

Min You, 3r ESO A

COMISSIÓ DE MEDI AMBIENT 33

Us presentam en Borjanet, un personatge creat per alumnes del nostre centre, per iniciativa de la

comissió ambiental i amb la supervisió del departament de plàstica.

En Borjanet representa l’esperit medi ambiental i estarà present, d’una manera o una altra, en totes

les activitats que tenguin per objectiu fomentar el respecte per la natura i la cura de l’ambient que

ens envolta.

De moment ens ha servit per a retolar els contenidors de residus del pati, dels passadissos i de les au-

les. En Borjanet en diferents colors ens ajuda a identificar els tres tipus de contenidors, recordau:

blau = paper; groc = envasos; marró = restes d’aliments.

NOTÍCIES

El passat dia 21 de juny s’entregaren els premis extraordinaris de Formació Professional. Entre els guardonats hi ha 2 alumnes nostres: Miren Josuna Iglesias Gómez del CFGS Laboratori i Diag-nòstic Clínic i Aurora de la Paz Ferrer Pérez del CFGS Assessoria d’Imatge.

ENHORABONA!!!

Per primera vegada en la història del nostre Institut, hem presentat el nostres propis programes Leonardo da Vinci i Erasmus i ens han concedit 6 beques Erasmus i 12 beques Leonardo da Vinci per als nostres alumnes.

COMUNICATS DE L’EQUIP DIRECTIU

34 INFORMACIÓ DE L’EQUIP DIRECTIU

Abans, vull fer constar que la referències “al·lot” i “senyor” es fan per diferenciar els personatges i en cap cas, els sexes. L’al·lot podria ser una al·lota i el senyor, una senyora.

Una al·lota estava esperant a l’aeroport que sortís el seu vol; com en-cara faltava temps, va decidir comprar un llibre i un paquet de gale-tes. Es va seure a la sala d’espera i es posà a llegir.

Dos seients més allà, deixant-ne un de buit, es va seure un senyor que obrí una revista i també es posà a llegir. Entre ells va quedar un pa-quet de galetes.

Quan l’al·lota va agafar la primera galeta, el senyor també en va aga-far una. L’al·lota es va enfadar, no digué res, però va pensar “quina persona més descarada, ja és que no vull armar renou, perquè si no, li diria de tot”.

Cada vegada que l’al·lota agafava una galeta, el senyor també n’a-gafava una altra. Això l’indignava tant que no aconseguia concentrar-se en la lectura ni a reaccionar.

Quant tant sols va quedar una galeta a la bossa, el senyor la va xapar i en deixà mitja dins el paquet.

“Ah no! Això ja és massa!” (va pensar). Començà a bufar de ràbia, tan-cà el llibre, recollí les seves coses i de manera airada, s’adreçà a la zo-na d’embarcament.

Quan es va seure dins l’avió, obrí la bossa que duia i, sorpresa! Allà estava intacte el paquet de galetes que havia comprat. “Quina vergo-nya! Havia oblidat que havia posat les galetes dins la seva bossa. El senyor havia compartit les seves, amb naturalitat i sense enfadar-se”. Ja no hi havia temps de donar explicacions ni demanar disculpes. Però sí per pensar.

Quantes vegades traiem conclusions sense tenir ni cercar tota la infor-mació?

Quantes coses no són exactament com pensam, de les persones que ens envolten?

PETIT CONTE

Página 35 Título del documento

Página 36 Título del documento

Página 37 Título del documento

REDACCIÓ DE LA REVISTA Capfico

Agraïm la col·laboració a totes les persones que ens heu fet arribar material per poder publicar

aquest segon número de la revista del nostre institut. La participació ha augmentat respecte de

l’edició anterior. Esperem que segueixi així!

Per fer-nos arribar les vostres col·laboracions ho podeu fer via mail: revistacapfico@gmail.com