Upload
others
View
7
Download
0
Embed Size (px)
Citation preview
Canvi semàntic i gramaticalització dels verbs metre i posar: un acostament segons la semàntica
cognitiva diacrònica
Jaume Pons Conca
Departament de Filologia Catalana
Facultat de Filosofia i Lletres
Institut Superior d'Investigació Cooperativa IVITRA
Canvi semàntic i gramaticalització dels verbs
metre i posar: un acostament segons la semàntica
cognitiva diacrònica
Jaume Pons Conca
Memòria presentada per aspirar al grau de
DOCTOR PER LA UNIVERSITAT D'ALACANT
MENCIÓ DE DOCTOR INTERNACIONAL
DOCTORAT EN TRANSFERÈNCIES INTERCULTURALS I HISTÒRIQUES A
L'EUROPA MEDIEVAL MEDITERRÀNIA
Dirigida per:
Prof. Dr. Josep Martines Peres (Universitat d'Alacant)
Tesi doctoral desenvolupada gràcies a les ajudes per a la contractació de personal
docent investigador en formació de caràcter predoctoral dins del programa
VALi+d de la Generalitat Valenciana, amb la referència ACIF/2015/335.
Agraïments
En primer lloc, vull agrair al prof. Josep Martines la confiança que m’ha
demostrat a cada moment, així com el fet que m’haja transmès la passió per la recerca.
Aquesta tesi doctoral, sens dubte, és conseqüència directa de les classes que em va fer:
gràcies per fer de la Universitat un reducte de reflexió. Igualment, vull agrair al prof.
Vicent Martines, director de l’ISIC-IVITRA, les oportunitats i la proximitat que ha
tingut durant tot aquest temps. Al professor Antonio Cortijo Ocaña, per fer-me sentir
com a casa tan lluny de casa. A Maribel Guardiola i a Eduard Baile, per fer que la
docència siga un joc i un còmic de mil colors. Carles Segura, Sandra Montserrat,
Andreu Sentí, Vicent Beltran, Anna Esteve, Enric Balaguer, M. Àngels Francés i Hècor
Camara, per unes paraules, per un somriure, per un cafè.
No vull oblidar els meus companys: gràcies a Elena Sánchez, Caterina Martínez,
Josep Vicent Garcia, Vicent Vidal, Irene Mira i Ximo Cano. Sense vosaltres res no
hauria estat possible. Mereix un esment a banda el prof. Jordi Antolí. El teu cervell
enlluerna. El teu cor deixa cec. Moltes gràcies a Charo, per la seua alegria. Moltes
gràcies a Julia, per les claus, per la calefacció, per fer de la universitat una llar.
Finalment, no puc deixar de referir-me a totes aquelles persones que han estat al
meu costat més enllà de l’àmbit acadèmic. Gràcies a Sílvia, Soraya i Marc per les
converses transoceàniques, per un sopar amable, per un concert, per una excursió. A ma
mare, per ensenyar-me a relativitzar. A Albert, per una conversa còmplice. A Joan, per
fer-me viure. A mon pare, pels oasis de serenor. A Irene, per fer que tinga fam del món,
per fer que res signifique tot.
Resum
En aquest estudi s’analitza l’evolució diacrònica dels verbs metre i posar. Més
concretament, se’n defineix l’estructura semàntica i els processos de gramaticalització
més importants que han experimentat. La investigació tracta un tema nou en la recerca
sobre la sintaxi i la semàntica històrica del català i ofereix una resposta a una
singularitat d’aquesta llengua dins la major part de les llengües romàniques: el verb
metre, ben viu durant el període medieval, experimenta una davallada sobtada des de
començaments del segle XV. Alhora, el verb posar, amb uns usos fins aleshores més
restringits, comença a assumir-ne els significats. Aquesta tendència no coincideix amb
l’observada en llengües veïnes en les quals perviu actualment el verb metre. L’estudi es
fonamenta en les dades obtingudes d’un corpus informatitzat, el CIMTAC, que
incorpora textos del català antic, modern i contemporani. A l’hora d’estudiar el canvi
lingüístic s’han fet servir teories actuals que ofereixen una bona resposta als fenòmens
observats. En aquest sentit, s’ha adoptat un marc teòric pres de la Lingüística Cognitiva
i de la Gramàtica de Construccions; en concret, s’ha aplicat la Teoria de la Inferència
Invitada (Traugott i Dasher 2002; Traugott 2012) i els conceptes de subjectivació
(Traugott i Dasher 2002) i intersubjectivació (Narrog 2012; Nuyts 2001; 2005). Així
mateix, s’han tingut presents els diferents estudis sobre gramaticalització (Traugott i
Trousdale 2013; Lehman 1995, Haspelmath 1998; 2004; Garachana 2015; 2017) i
l’auxiliarització dels verbs (Heine 1993; Langacker 1995). Podem sintetitzar les
aportacions concretes d’aquesta recerca en les següents:
a) Els verbs de moviment bàsics com ara metre i posar, seguint la tendència ja
estudiada per Montserrat (2007) amb venir i arribar, són la font conceptual per a
la gènesi de perífrasis verbals que expressen nocions aspectuals (com ara el
canvi d’estat o la incoativitat), més abstractes i esquemàtiques.
b) El triomf de posar sobre metre potser s’ha d’explicar atenent a les restriccions
semàntiques i pragmàtiques que pesaven sobre el segon. En un futur caldrà
esbrinar la influència que hi pogueren tenir altres sinònims (sobretot, ficar).
c) La combinació de les eines teòriques de la Semàntica Cognitiva i la Pragmàtica
amb l’anàlisi de l’ús lingüístic reflectit en els corpus textuals digitalitzats és una
via d’estudi del canvi lingüístic de molt de rendiment.
Abstract
This study analyzes the diachronic evolution of the verbs metre and posar. More
specifically, it defines their semantic structure and the most important
grammaticalization processes they have undergone. The research deals with a topic that
is new in the investigation about historical syntax and semantics of Catalan and
provides a response to a peculiarity of this language compared to most Romance
languages: the verb metre, very alive during the medieval period, experienced a sudden
decline since the early 15th century. At the same time, the verb posar, which had more
limited uses at the time, started to assume its meanings. This trend does not match the
one observed in neighboring languages, where the verb metre still survives at present.
The study is based on the data collected from a computerized corpus —CIMTAC—
which incorporates texts from old, modern and contemporary Catalan. For the purpose
of studying linguistic change, we utilized current theories which offer a good insight
into the phenomena under study. In this respect, a decision was made to use a
theoretical framework linked to Cognitive Linguistics and Constructions Grammar;
more precisely, we applied the Invited Inferencing Theory (Traugott & Dasher 2002;
Traugott 2012) along with the concepts of subjectivization (Traugott & Dasher 2002)
and intersubjectivization (Narrog 2012; Nuyts 2001; 2005). Attention was also paid to
the various studies dedicated to grammaticalization (Traugott & Trousdale 2013;
(Lehman 1995, Haspelmath 1998; 2004; Garachana 2015; 2017) and to the
auxiliarization’ of verbs (Heine 1993; Langacker 1995). The specific contributions
made with this research can be summarized as follows:
a) Along the lines of the trend already examined by Montserrat (2007) with venir
and arribar, basic motion verbs such as metre and posar represent the
conceptual source for the genesis of verbal periphrases that express more
abstract and schematic aspectual notions (e.g. change of state or incoativity).
b) The triumph of metre over posar perhaps must be explained in relation to the
semantic and pragmatic restrictions suffered by the former. In the future, it will
be necessary to elucidate the possible influence exerted by other synonyms
(especially ficar).
c) The combination of the theoretical tools provided by Cognitive Semantics and
Pragmatics with the analysis of linguistic usage reflected in digitized textual
corpora can become a very fruitful way to study linguistic change.
Índex
Introducció ...................................................................................................
1. Presentació ...........................................................................................
2. Justificació, objectius i hipòtesi ..........................................................
3. Estructura ............................................................................................
4. Metodologia i corpus ...........................................................................
Capítol 1. Marc teòric ....................................................................
1. La teoria de la inferència invitada [Invited Inferencing Theory of
Semantic Change (TIICS)] ........................................................................
1.1. Inferència invitada, metonímia i context pont ....................................
1.2. Subjectivació i intersubjectivació en la TIICS ....................................
2. Gramaticalització, auxiliarització i constructivització ………………..
2.1. La teoría de la Gramaticalització …………………………………....
2.2. Verbs auxiliars i gramaticalització …………………………………..
2.2.1. Concepte de [VERB AUXILIAR] ………………………………..
2.2.2. Criteris d’identificació dels verbs auxiliars ………………….
3. La Gramàtica de Construccions [Construction Grammar] ....................
3.1. Introducció ..........................................................................................
3.2. Contribucions de la Gramàtica de Construccions ...............................
3.2.1. Sign-based Construction Grammar (SBCG) ...........................
3.2.2. Cognitive Construction Grammar .............................................
3.3. El procés de construccionalització .......................................................
4. La modalitat de l’acció i les situacions denotades
......................................................................................................................
5. Funcions semàntiques dels arguments i els adjunts verbals
.......................................................................................................................
1
1
2
4
5
12
14
14
19
23
23
26
26
28
30
30
32
32
33
35
38
41
Capítol 2. Estructura semàntica dels verbs posar i metre .............
1. La inferència invitada i la gènesi de significats nous dels verbs metre i
posar ............................................................................................................
1.1. Introducció ............................................................................................
1.2. La inferència invitada en els significats dels verbs metre i posar .......
1.3. Nuclis semàntics dels verbs metre i posar ............................................
1.4. Freqüència dels significats dels verbs metre i posar ...........................
2. Estructura semàntica dels verbs metre i posar .......................................
3. Conclusions ................................................................................................
Capítol 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar ................
1. Definició de perífrasi verbal .....................................................................
1.1. Introducció ……………………………………………………..……
1.2. Criteris per a la definició de perífrasi verbal …………………………..
1.3. Origen i fixació de <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>
……………………………………………………………………….
2. Caracterítzació de <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>
......................................................................................................................
2.1. Caracterització sintàctica ……………………………………………
2.2. Caracterització semàntica …………………………………………...
2.2.1. Valor aspectual: perífrasis de fase inicial i perífrasis inceptives
ingressives …………………………………………....................
2.2.2. Impersonalització del verb …………………………………...
2.2.3. Restriccions de l’infinitiu ……………………………………
3. Les perífrasis verbals i la Gramàtica de Construccions ……………...
3.1. Introducció ………………………………………………………….
3.2. Esquematicitat ………………………………………………………
3.3. Productivitat ………………………………………………………...
3.4. Composicionalitat …………………………………………………...
48
50
50
51
52
66
71
171
179
181
181
182
182
193
193
196
196
198
200
211
211
212
213
214
4. Gramaticalització de <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>
……………………………………………………………………………
4.1. Les fases d’auxiliarització …………………………………………..
4.2. Gramaticalització i unidireccionalitat ………………………………
4.2.1. Abstracció del verb finit ……………………………………..
4.2.2. Subjectivació i canvi semàntic del verb finit ………………..
4.2.3. Descategorització i reanàlisi sintàctica ………………………
5. Les construccions de moviment causat i la gènesi de la perífrasi
incoativa ………………………………………………………………...
6. Les perífrasis per analogia ......................................................................
6.1. L’analogia ............................................................................................
6.2. <Metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu> .............................
6.3. <Ficar-se a + infinitiu>........................................................................
7. Conclusions ................................................................................................
Conclusions ..................................................................................................
Bibliografia ....................................................................................
Annex I: Referències de les obres del Corpus Informatitzat
Multilingüe de Textos Antics i Contemporanis (CIMTAC)
citades .............................................................................................
Annex II: Referències de les obres del Corpus Informatitzat
del Català Antic (CICA) citades
..........................................................................................................
Annex III: Referències de les obres del Corpus OVI
dell'Italiano Antico citades .......................................................
Annex IV: Significats nous dels verbs posar i metre extrets del
Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana (DDLC) ..........
217
217
220
221
223
226
234
242
242
243
246
249
263
284
298
308
311
313
INTRODUCCIÓ
1
Introducció
Índex de l’apartat
1. Presentació
2. Justificació, objectius i hipòtesi
3. Estructura
4. Metodologia i corpus
***
1. Presentació
El verb metre era molt prolífic en català antic i abraçava bona part dels sentits
actuals de posar. El segle XV va suposar un trencament en relació a la freqüència i als
usos d’aquests dos verbs. En el present estudi analitzem, d’una banda, l’estructura
semàntica dels verbs metre i posar, i, d’una altra, alguns dels processos de
gramaticalització que han experimentat aquests verbs des d’una perspectiva diacrònica.
Com s’explicarà en epígrafs posteriors, la Lingüística de Corpus —més concretament,
el CIMTAC i el CICA— ens proveeixen els exemples necessaris.
El verb metre ha experimentat en català un retrocés remarcable que començà en
la primera meitat del segle XV (Pons 2015). Alhora, un altre verb semànticament
proper, posar, va augmentar els seus usos i significats. Fins llavors, metre havia assumit
en català un ventall ampli de significats provinents del verb de moviment
MĬTTĔRE, ’enviar’, que ja en llatí tardà va esdevenir un verb locatiu. Aquest canvi es
degué engegar arran un procés metonímic pel qual, entre tots els elements de l’esquema
d’imatge del verb de desplaçament MĬTTĔRE, es va focalitzar en la DESTINACIÓ.
Actualment la presència del verb metre es redueix a uns quants derivats en què encara
es pot entreveure el significat originari (admetre, permetre, remetre, etc.), i a “uns pocs
casos de frases fetes o locucions estereotipades en certs dialectes” (DCVB, s. v. metre).
La lexicografia continua incloent metre com si es tractés d'un verb d'ús corrent, cosa no
INTRODUCCIÓ
2
confirmada pels corpus, fins ben tard —vegeu l'útil Tresol lexicogràfic valencià, de
Guardiola (2018)—.
Així, doncs, la substitució dels usos i significats de posar i metre dibuixen un
canvi gradual que gairebé va suposar la desaparició de metre en els segles
immediatament posteriors i posar (< ll. PAUSARE, ‘aturar’) es va convertir en el verb
prototípic per a expressar significats i nocions que fins aleshores s’havien expressat amb
metre. La intensitat d’aquest procés sobta encara més si es té en compte que els
paral·lels de metre eren i són ben vius en la majoria de les llengües romàniques.
2. Justificació, objectius i hipòtesi
Com s’acaba d’apuntar, en aquest estudi s’analitza l’evolució semàntica de dels
verbs metre i posar en català i els processos de gramaticalització de què formen part.
Aquesta investigació es fonamenta en la Lingüística de Corpus, atès que totes les dades
han estat extretes dels corpus CIMTAC i CICA, com tot seguit s’explicarà. A més a
més, aprofitem les eines teòriques que ens forneix la Lingüística Cognitiva, que
considerem pertinent en la mesura que:
a) Forneix eines d’anàlisi com ara la Teoria de la Inferència Invitada (Traugott i
König 1991; Traugott i Dasher 2002; Traugott 2012), que situa la inferència
abductiva, un mecanisme pragmaticodiscursiu, en el centre del canvi
lexicosemàntic o els conceptes de subjectivació i intersubjectivació, desplegats
amb matisos diversos per Traugott (2010), Nuyts (2005) o Narrog (2012).
b) Ofereix recursos per a explicar el procés de gramaticalització de les perífrasis
aspectuals incoatives amb els verbs metre i posar. Hem tingut presents els
estudis que tracten aquest tema en altres llengües (Verroens 2011; Comer i
Engheles 2017; Pereira 2013), els diferents estudis sobre gramaticalització
(Bybee 2003; Bybee, J., R. Perkins i W. Pagliuca 1994; Traugott i Trousdale
2010; Garachana 2015), i l’auxiliarització dels verbs (Heine 1993; Langacker
1995; Soares da Silva 1999). La Teoria del Prototip, segons la formulació de
Geeraerts (1997) ha estat molt útil per a organitzar la polisèmia i el procés de
canvis semàntic de tots dos verbs.
INTRODUCCIÓ
3
S’han aprofitat també els estudis sobre la distribució dels papers semàntics (Bel
2002) i en l’aspecte lèxic, la classificació dels verbs segons l’aktionsart (Vendler
1957; Pérez Saldanya 2002).
c) Alguns conceptes de la Gramàtica de Construccions —construcció,
composicionalitat, esquematicitat, productivitat— han estat molt profitosos per a
analitzar el canvi semàntic i els processos de gramaticalització dels verbs metre i
posar (Golberg 1995; 2003; 2006: Traugott i Trousdale 2013).
Tenint en compte aquestes consideracions, els objectius específics d’aquesta
recerca són els següents:
a) Definir l’estructura semàntica dels verbs metre i posar. Partint de l’esquema
locatiu bàsic es descriuran quins són els significats que han adquirit
diacrònicament. A més a més, tenint en compte les diverses inferències que
s’han pogut disparar partint d’aquests esquemes bàsics, s’establiran nou nuclis
semàntics. Aquesta tasca ens permetrà de comprovar la freqüència i l’evolució
dels usos de tots dos verbs. S’analitzarà, en cada significat, quins són els papers
semàntics que hi ha i com s’hi distribueixen sintàcticament.
b) Analitzar la gènesi de les perífrasis aspectuals incoatives <metre’s a + infinitiu>
i <posar-se a + infinitiu>. Més concretament, es descriurà el procés de
gramaticalització de la construcció, l’auxiliarització del verb no finit, així com
els diferents processos de reanàlisi sintàctica i semàntica dels elements de la
construcció.
Al capdavall, amb aquesta investigació volem esbrinar quins són el mecanismes
i, en la mesura del possible, els motius pels quals desapareix un verb molt prolífic en
català antic, metre, i un altre, que fins llavors havia tingut uns significats més restringits,
posar, augmenta els usos. Així mateix, volem explicar quins són els principals
processos de gramaticalització que han experimentat ambdós verbs, amb una especial
atenció a la gènesi de la perífrasi aspectual incoativa. Per tal d’aconseguir-ho, s’ha fet
una anàlisi diacrònica —segles XIII-XVIII— basada en un estudi de corpus lingüístics i
s’han aplicat teories lingüístiques com les esmentades succintament, que ofereixen una
via possible d’explicació al canvi lexicosemàntic i a la gramaticalització dels verbs
metre i posar.
INTRODUCCIÓ
4
3. Estructura
Per tal d’aconseguir els objectius exposats en l’epígraf anterior, hem dissenyat
un estudi organitzat en tres capítols:
a) En primer lloc, en el capítol 1 s’estableix el marc teòric que s’ha fet servir. Més
concretament, es defineixen: 1) la Teoria de la Inferència Invitada (Truagott i
Dasher 2002; Traugott i König 1991; Traugott 2010) i els conceptes de
subjectivació i intersubjectivació —parem una especial atenció a les definicions
de Traugott (2010), Nuyts (2001; 2005) i Narrog (2012; 2014), 2) el concepte de
gramaticalització (Bybee 2003; Bybee,. Perkins i Pagliuca 1994; Traugott i
Trousdale 2010; Garachana 2015) i auxiliarització (Heine 1993; Langacker
1995; Soares da Silva 1999), 3) conceptes de la Gramàtica de Construccions,
com ara construcció (Traugotti i Trousdale 2013), freqüència,
composicionalitat, productivitat i esquematicitat (Goldberg 1995; 2003; 2006),
4) la modalitat de l’acció i les situacions denotades (Vendler 1957; Pérez
Saldanya 2002) i 5) les funcions semàntiques (Bel 2002) que apareixen en els
esquemes locatius bàsics dels verbs metre i posar i en la resta de significats, en
què aquests mateixos elements es projecten metafòricament o metonímica.
b) En el capítol 2 es descriuen les estructures semàntiques dels verbs metre i
posar. Com s’ha dit, aquesta recerca es basa en un estudi de corpus gràcies al
qual s’han pogut classificar un total de 3424 exemples dels verbs —amb un
valor lèxic ple— estudiats entre els segles XIII i XVIII. En aquest capítol
s’expliquen quines han estat les projeccions semàntiques que han fet possible
l’ampliació de les estructures semàntiques dels dos verbs que, inicialment, tenen
un esquema locatiu. A més a més, amb l’objectiu d’organitzar els significats,
s’han establert nou nuclis semàntics.
c) En el capítol 3 s’analitza la gènesi i l’evolució de les perífrasis incoatives
aspectuals de què els dos verbs han format part. En primer lloc, hi ha una
definició del concepte perífrasi verbal atenent a criteris sintàctics, semàntics i
aspectuals. En segon lloc, s’han caracteritzat sintàcticament i semàntica les dues
perífrasis estudiades. En aquest tercer capítol s’apliquen també conceptes de la
Gramàtica de Construccions, com ara el de productivitat, esquematicitat i
INTRODUCCIÓ
5
composicionalitat, d’una gran importància per a explicar el procés de
gramaticalització de les perífrasis. Finalment, es comprova en quina mesura unes
altres hipòtesis —hipòtesi de les construccions de moviment causat i hipòtesi de
l’analogia— són vàlides en la gènesi d’aquestes construccions.
4. Metodologia i corpus
4.1. Introducció
El present estudi es fonamenta en les dades obtingudes mitjançant diferents
corpus lingüístics informatitzats. La major part de les ocurrències recuperades provenen
del CIMTAC. Malgrat això, també s’han fet servir altres corpus com el CICA, també
per al català antic; el CORDE per a l’espanyol antic o el corpus OVI per a l’italià antic.
Per tal d’obtenir una representativitat de les dades més gran, s’ha constituït un
microcorpus per a cada segle estudiat. Això ens ha permès d’inserir, per a cada cas, un
nombre proporcional de textos tenint en compte aspectes com la tipologia textual. Cal
destacar que en català hi ha diversos treballs que analitzen els avanços més recents de la
Lingüística de Corpus. Destaquem els de Sánchez (2018), Antolí (2018), Martines i
Sánchez (2014) i Sánchez i Antolí (2014). Sánchez (2018, 90), seguint Sinclair (2005),
defineix un corpus de la següent manera:
[Un corpus és] un recull de textos —o fragments de textos— en format
electrònic que han estat seleccionats seguint criteris externs a fi de
representar, en la mesura del possible, una llengua o una varietat de llengua,
amb l’objectiu de fornir de dades per a la recerca lingüística.
D’acord amb les darreres tendències en la disciplina (Sinclair 2005;
Stefanowitsch 2017), Sánchez (2018, 90) estableix tres característiques distintives del
concepte:
a) Autenticitat: les mostres lingüístiques que s’hi inclouen han d’haver estat
creades amb una finalitat comunicativa. Les dades en cap cas poden ser creades
a propòsit ni introduïdes arbitràriament per la intuïció del compilador.
b) Gran extensió: no hi ha unanimitat en l’extensió dels corpus perquè siguen més
representatius. Com assenyala Sánchez (2018, 91), «la tendència [...] és crear
INTRODUCCIÓ
6
corpus cada vegada més extensos». Sánchez (2018, 91) analitza l’impacte de les
noves tecnologies pel que fa a la Lingüística de Corpus i observa que el fet que
les tecnologies actuals permeten «una adquisició i emmagatzematge de dades
pràcticament il·limitats, ha obert la possibilitat de constituir corpus infinits»
c) Representativitat: aquest concepte fa referència a les categories dels textos que
conformen un corpus. Està estretament relacionat amb el concepte equilibri, que
es refereix a la proporció en què els textos de cada categoria s’han d’incloure.
Com ja s’ha dit, la principal eina metodològica d’aquesta investigació és el
Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i Contemporanis (CIMTAC), els
textos del qual estan classificades en: 1) cientificotècnics, 2) literaris, 3) historiogràfics,
4) jurídicoadministratius, i 5) religiosos i morals. En relació al concepte d’equilibri, les
proporcions, en nombre de paraules, que s’han introduït per a cada segle són les
següents:
Tipologia Percentatge de paraules
Cientificotècnic [10-16%]
Literari [21-27%]
Historiogràfic [37-46%]
Juridicoadministratiu [23-28%]
Religiosos i morals [7-16%]
Taula 1. Percentatges de les tipologies textuals
Observem que: a) els textos cientificotècnics contenen un gran nombre
d’exemples dels verbs metre i posar. No obstant això, els significats a què es refereixen
són molt limitats, per la qual cosa se n’ha limitat el nombre de paraules al voltant del
10%, b) els textos literaris fan usos que no sempre es corresponen amb els usos reals de
la llengua, ja que en moltes ocasions es pretén una voluntat estètica basada,
precisament, en usos nous allunyats dels habituals, c) els textos historiogràfics i
juridicoadministratius són els que contenen una varietat més gran de significats. Són
molt útils, a més a més, perquè sovint reporten fragments en estil directe, d) els textos
religiosos i morals són molt més abundants durant el període medieval, per la qual cosa
la distribució del nombre de paraules és bastant desigual.
INTRODUCCIÓ
7
4.2. El Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i Contemporanis
(CIMTAC)
La principal eina metodològica és el CIMTAC, constituït al si de l’Institut
Superior d’Investigació Cooperativa IVITRA (ISIC-IVITRA) de la Universitat
d’Alacant, corpus en la constitució del qual hem col·laborat activament. Es tracta d’un
metacorpus integrat per diversos corpus que compta amb textos que van des del segle
XI fins el XIX. Per a la realització d’aquesta investigació es prendran com a punt de
partida els textos que conformen el Corpus del Català Antic i el Corpus del Català
Modern.
L’ús del CIMTAC és adient en la mesura que: a) inclou una gran quantitat de
textos del període que s’analitza, b) cada text està desat amb metadades que permeten
establir diferents criteris de cerca, c) els textos poden ser seleccionats manualment
d’acord amb els interessos de l’investigador per a constituir microcorpus que oferisquen
dades el més representatives possible atenent als objectius concrets, i d) l’eina
informàtica és capaç de processar la informació dels textos seleccionats de maneres
diferents que són molt profitoses per als estudis lingüístics. Destaquem les
característiques d’aquest corpus:
a) Està constituït pel corpus relatiu al període medieval, que compta amb 4.886.434
paraules, i relatiu al català modern, que conté 267 obres i 5.894.935 paraules.
Per consultar-ne l’estat exacte, vegeu els articles d’Antolí (2018) i de Sánchez
(2018).
b) Durant el processament informàtic de cada text, es desen diferents metadades
referides, entre d’altres, a l’autor, l’any i el lloc d’origen i la tipologia textual.
c) Les metadades de les obres permeten establir diferents criteris de cerca que
faciliten informació relacionada amb la variació diatòpica, diacrònica, diafàsica i
diastràtica —vegeu la relació que estableix Montoya (2009) entre tipologia
textual i la variació diafàsica i diastràtica en català antic—. La selecció manual
d’obres d’acord amb els interessos concrets de la investigació possibilita
constituir microcorpus equilibrats i ajustats a les hipòtesis de treball, de manera
que els resultats que s’hi obtenen descriuen els fenòmens lingüístics de manera
més representativa.
INTRODUCCIÓ
8
d) El CIMTAC, mitjançant el programa informàtic Metaconcor2, té la capacitat
d’efectuar cerques lematitzades i cerques per categories gramaticals. D’una
banda, les cerques lematitzades, en aquest estudi concret, han facilitat l’obtenció
de tot el paradigma flexiu dels verbs metre i posar. A més a més, per a l’estudi
diacrònic dels significats semàntics dels verbs, s’han fet cerques de formes
lematitzades creuades amb alguns dels criteris de cerca explicats en l’epígraf
anterior. D’una altra banda, les cerques per categoria han estat molt profitoses a
l’hora de recuperar els 147 exemples que finalment s’han considerat com a
ocurrències de construccions perifràstiques.
Cal destacar que el CIMTAC ofereix la possibilitat de combinar processos de
lematització i categorització. Així, per exemple, la majoria de les construccions
perífràstiques s’han localitzat amb la cerca dels verbs lematitzats —#metre/#posar—
seguits de la preposició a i seguits d’un verb en infinitiu —<Vi—, és a dir, amb
l’expressió —<#metre/#posar a <Vi>—. En altres casos, com en l’anàlisi de les
construccions de règim verbal expressat amb infinitiu (capítol 3), la variació de
preposicions ha fet que la cerca més productiva haja estat <—#metre/#posar <Pp <Vi>.
La classificació de les ocurrències sempre requereix una revisió. Els processos
de lematització i categorització faciliten l’obtenció immediata d’un gran nombre
d’exemples que, a més a més, com s’ha dit, es poden adequar a diferents criteris de
cerca. No obstant això, les eines informàtiques no s’ajusten a criteris semàntics, de
manera que algunes de les ocurrències que recuperen s’han de desestimar. En el cas
concret dels verbs metre i posar, les cerques s’han hagut de completar amb diversos
processos de desambiguació:
- S’han desestimat 428 casos en els quals s’ha confós la conjunció adversativa
mes amb el participi masculí singular del verb metre.
- S’han desestimats 187 casos en els quals s’ha confós el substantiu mesos
‘cadascuna de les dotze parts de l’any’ amb el participi masculí plural del
verb metre.
- En l’anàlisi de les construccions perifràstiques, s’han desestimat tots aquells
casos en els quals s’ha confós un substantiu amb un verb, com ara metre en
ver o metre en poder.
INTRODUCCIÓ
9
En altres ocasions, com s’ha avançat, el CIMTAC ha recuperat expressions
compostes que són idèntiques formalment però que difereixen en el significat. El cas
més paradigmàtic ha estat el de la confusió entre construccions perifràstiques i
construccions que no poden ser considerades com a tals atenent criteris semàntics —
vegeu, en el capítol 3, els exemples que s’han exclòs a l’hora d’analitzar les perífrasis
incoatives—. En les primeres el verb funciona com a auxiliar, mentre que en les segones
el verb encara conserva el contingut semàntic d’algun dels significats descrits en
l’estructura semàntica (capítol 2). D’acord amb aquesta distinció, no s’han considerat 37
exemples.
A banda dels resultats obtinguts mitjançant la recuperació directa de les cerques
d’expressions lingüístiques concretes, se n’han afegit d’altres que, tot i ser útils per a
explicar un fenomen, no s’adequen als criteris formals de cerca. Així, per exemple, amb
la cerca <#metre/#posar a <Vi> no s’han pogut recuperar aquelles construccions
perifràstiques que tenen un element parentètic. Aquests exemples sí que apareixen amb
la cerca lematitzada del verb, d’on s’han pogut recuperar.
Finalment, cal indicar que el CIMTAC ja ha estat utilitzat en estudis anteriors. Entre
d’altres, ha servit com a base metodològica de diferents tesis doctorals —Antolí (2015)
o Martines Llinares (2017)—.
Per a una explicació detallada sobre el funcionament i les característiques del
CIMTAC, consulteu els articles de Martinesi Sánchez (2014) i Sánchez i Antolí (2014).
4.3. Caracterització de les definicions
En el capítol 2 es descriuran els significats que els verbs metre i posar han
assolit en català diacrònicament. Per a aquestes descripcions s’ha seguit el model del
Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana (DDLC), que incorpora una definició
semàntica i un patró sintàctic. Fem notar que:
a) Les definicions descriuran el valor semàntic i incorporaran el patró sintàctic més
prototípic.
b) En cas que el DDLC remeta a un altre verb, aquesta remissió s’explicitarà amb
un superíndex.
c) Alguns dels significats que apareixen al DDLC són significats actuals que no
hem aconseguit testimoniar durant el període medieval ni en català modern. En
INTRODUCCIÓ
10
canvi, s’han afegit d’altres significats que no contempla aquest diccionari
descriptiu del català actual.
d) En cas que el verb tinga o haja tingut el significat descrit, s’exposarà un exemple
amb aquesta accepció. L’exemple seleccionat no serà necessàriament el primer
cronològicament, sinó aquell que il·lustre de manera més clara l’accepció
concreta. Per a saber quan es localitza un exemple per primera vegada consulteu
la taula 5 del capítol 2.
e) Després dels exemples hi haurà una explicació per a cada significat. En alguns
casos s’incorporaran esquemes en què s’explicaran de manera gràfica els trets
dels elements que intervenen en la situació denotada per cada accepció concreta.
4.4. Altres corpus
Com ja s’ha dit, s’han fet servir uns altres corpus per a completar la informació
obtinguda del CIMTAC:
- Corpus Informatitzat del Català Antic (CICA): ha aprofitat per a completar
el nombre d’exemples obtinguts pel CIMTAC per al període medieval. A les
hores d’ara aquest corpus no permet fer cerques per categoria ni lematitzar,
tot i que disposa de comodins de cerca que faciliten la localització de les
expressions lingüístiques que es pretenen estudiar.
- Corpus Diacrónico del Español (CORDE): incorpora textos en espanyol des
del període medieval fins el 1975.
- Corpus OVI dell’italiano antico: hem aprofitat aquest corpus per a veure
significats i estructures medievals paral·leles amb l’italià. Aquest corpus es
pot consultar en la pàgina: http://gattoweb.ovi.cnr.it.
CAPÍTOL 1. Marc teòric
12
CAPÍTOL 1
Marc teòric
Índex del capítol
1. La teoria de la inferència invitada [Invited Inferencing Theory of Semantic
Change (TIICS)]
1.1. Inferència invitada, metonímia i context pont
1.2. Subjectivació i intersubjectivació en la TIICS
2. Gramaticalització, auxiliarització i constructivització
2.1. La teoría de la Gramaticalització
2.2. Verbs auxiliars i gramaticalització
2.2.1. Concepte de [VERB AUXILIAR]
2.2.2. Criteris d’identificació dels verbs auxiliars
3. La Gramàtica de Construccions [Construction Grammar]
3.1. Introducció
3.2. Contribucions de la Gramàtica de Construccions
3.2.1. Sign-based Construction Grammar (SBCG)
3.2.2. Cognitive Construction Grammar
3.3. El procés de construccionalització
4. La modalitat de l’acció i les situacions denotades
5. Funcions semàntiques dels arguments i els adjunts verbals
CAPÍTOL 1. Marc teòric
13
CAPÍTOL 1. Marc teòric
14
1. La teoria de la inferència invitada [Invited Inferencing
Theory of Semantic Change (TIICS)]
Índex de l’apartat
1. La teoria de la inferència invitada [Invited Inferencing Theory of
Semantic Change (TIICS)]
1.1. Inferència invitada, metonímia i context pont
1.2. Subjectivació i intersubjectivació en la TIICS
***
1.1. Inferència invitada, metonímia i context pont
Traugott i Dasher (2002), en la seua Invited Inferencing Theory of Semantic
Change; TIICS) situen la inferència invitada [Invited Inferencing] com a motor
principal del canvi semàntic, que s’ha d’entendre com a «resultat d’un procés pel qual
una expressió lingüística genera un valor semàntic nou» (Antolí i Sentí 2014, 161). El
canvi semàntic s’ha de produir necessàriament en l’ús (Traugott 2010), ja que és en
aquest context on es pot produir una negociació del significat entre l’emissor i el
receptor. D’aquesta manera, el canvi lexicosemàntic s’entén com al «resultat de les
inferències que fa el receptor partint del missatge del locutor i afavorit pel context
comunicatiu concret» (Antolí 2017, 19).
Per a Traugott (2012) els símbols lingüístics consten de dos significats: d’una
banda, el significat estrictament codificat. Aquest significat s’ha de relacionat amb el
significat lexicalitzat i és independent del context. D’una altra banda, el significat
pragmàtic, que és aquell que aquest mateix símbol lingüístic pot adquirir atenent al
context comunicatiu concret en què es fa servir. Autors com Langacker (2000, 206) o
Burridge i Mulder (1998) s’han referit a la impossibilitat del llenguatge de referir de
manera exclusiva el significat estrictament lingüístic i han relacionat aquest fet amb la
impossibilitat de destriar un enunciat realitzat per un emissor del seu propi punt de vista.
CAPÍTOL 1. Marc teòric
15
El segon dels significats tradicionalment s’ha anomenat implicatura. Traugott
(Traugott i Dasher 2002; Traugott 2010) opta pel terme inferència perquè, com aclareix
Antolí (2017, 21), «aquest altre terme focalitza el paper del context en el canvi
semàntic, que fa possible una interpretació no convencional del constructe». Així,
doncs:
L’inici del canvi semàntic és de natura inferencial i està connectat amb els
processos cognitius del llenguatge i de la conceptualització humana. L’oient
infereix un nou sentit pragmàtic que es desprèn del context perquè es
produeix un mecanisme cognitiu de projeccions semàntiques (Sentí i Antolí
2014, 161).
Aquesta doble polaritat de les expressions lingüístiques comporta que l’emissor
puga produir expressions que, contextualment, poden adquirir un significat ambigu.
Aquest significat nou pot haver estat generat de manera més o menys conscient per
l’emissor i pot ser descodificat de diferents maneres pel receptor: l’aparició d’un
significat nou depèn d’aquests dos elements de l’esquema comunicatiu però, la seua
participació pot ser diferent:
a) La inferència pot ser l’objectiu darrer que persegueix l’emissor. Tenint en
compte els diferents aspectes que caracteritzen el receptor, el locutor emet una
expressió lingüística que, de manera sospesada i voluntària, pretén evocar un
significat extralingüístic en el receptor. D’aquesta manera el locutor «evokes
implicatures and invites the addressee/Reader to infer him» (Traugott i Dasher
2002). En aquesta situació, el locutor és qui té un paper més important a l’hora
d’engegar el canvi lingüístic:
The chief driving force in processes of regular semantic change is pragmàtic:
the context-dependency of abstract estructural meaning allows for change in
the situations of use, most particularly the speaker’s role in strategizing this
dynamic use (Traugott i Dasher 2002, 24).
b) En d’altres ocasions és el receptor qui, sense una voluntat de l’emissor, infereix
un significat extralingüístic.
c) Finalment, una inferència pretesa pel locutor pot no realitzar-se si el receptor no
compta amb la informació o els coneixements necessaris per a construir-ne el
significat.
CAPÍTOL 1. Marc teòric
16
Siga com siga, el fet que es dispare una inferència invitada en un determinat
context comunicatiu és possible gràcies a la proximitat dels valors semàntics inicials i
finals. En aquest aspecte, cal situar la metonímia com al principal motor del canvi
lexicosemàntic, en la mesura que és el mecanisme que permet establir connexions entre
valors o dominis conceptuals propers: «hoy día se reconoce en la LC [Lingüística
Cognitiva] que el funcionamiento de las implicaturas está a menudo guiado o facilitado
metonímicamente» (Barcelona 2012, 143). En aquest aspecte, autors com Barcelona
(2003; 2012) i Panther i Thornburg (1998; 2003a; 2003b; 2007) han atorgat a la
metonímia un paper pragmaticodiscursiu que va molt més enllà de la funció literària
amb què ha estat associada tradicionalment i l’han definida com a un esquema
inferencial natural.
La metonímia com a mecanisme pragmaticodiscursiu s’ha de relacionar amb els
efectes de prototipicitat descrits per Geeraerts (1997) i amb el canvi lexicosemàntic, que
té a veure amb l’estructura prototípica del significat, ja que els significats canvien i
s’estructuren segons dos mecanismes bàsics: la metàfora i la metonímia. Aquestes
associacions conceptuals són possibles perquè les categories no tenen unes fronteres
nítides, sinó uns límits difusos que permeten conceptualitzar com a semblants elements
de diferents categories o fer esdevenir nuclears membres d’una categoria que
anteriorment eren perifèrics. En el present treball es farà menció de manera repetida al
terme prototipicitat. D’acord amb Geeraerts (1997) la conceptualització humana te a
veure en la no-igualtat i no-discrecionalitat en l’àmbit de l’extensió i la intensió del
significat. En català, els efectes de prototipicitat han estat aplicats per diversos autors,
entre els quals cal destacar Martines (2000) i Montserrat (2004). Prenem aquest
esquema de Montserrat (2004):
Figura 1. Efectes de prototipicitat
CAPÍTOL 1. Marc teòric
17
En primer lloc, la no-igualtat en l’extensió —efecte prototípic 1— té a veure
amb la representativitat que un element assumeix en una categoria conceptual. Aquestes
categories s’organitzen en elements més nuclears i prototípics i elements perifèrics. La
representativitat és gradual i pot variar al llarg del temps i un membre nuclear pot
esdevenir perifèric i a l’inrevés. En segon lloc, la no-igualtat en la intensió —efecte
prototípic 2—té a veure amb l’agrupació de sentits per semblança de família i en
estructura radial —segons nodes que aglutinen sentits emparentats segons connexions
metafòriques o metonímiques—. La no-discrecionalitat en l’extensió —efecte prototípic
3— té a veure amb la manca de fronteres estables i perfectament definides de les
categories. El fet que les categories tinguen unes fronteres difuses permet que elements
nous s’integren en una categoria. Finalment, la no-discrecionalitat en la intensió —
efecte prototípic 4— té a veure amb el fet que un element pot ser incorporat com a
membre d’una categoria sense tenir tots els trets que la defineixen: aquesta pertinença a
una categoria depèn de factors de caire enciclopèdic.
En canvi, la metàfora és un altre mecanisme de cognició pel qual un domini
conceptual es representa en termes d’un altre. La principal motivació de les projeccions
metafòriques està en la base experiencial dels parlants i en la «percepción que hacemos
de un parecido [...] entre dos dominios» (Soriano 2012, 99). La metàfora, com a
mecanisme del canvi lexicosemàntic, ha rebut una atenció més gran que la metonímia
tradicionalment (Gibbs 1994; 2008; Kövecses 2002; Lakoff 1993; Lakoff i Johnson
1980; Lakoff i Johnson 1999). Des d’un punt de vista diacrònic, les metàfores
conceptuals són resultat de tot un seguit de petits canvis que es basen en una relació de
contigüitat, és a dir, en metonímies. Autors com Barcelona (2000), Radden (2000) o
Soriano (2012) situen el pensament metonímic en el procés d’aparició d’una metàfora
conceptual.
Com s’ha explicat, l’aparició d’un nou significat és conseqüència d’un procés de
negociació entre l’emissor i el receptor. Aquest procés s’ha de relacionar, doncs, amb
els conceptes de subjectivació [subjectivity] i intersubjectivació [intersubjectivity], que
s’explicaran en l’epígraf següent. El resultat final d’aquesta negociació pot ser molt
diferent atenent com participen el locutor i el receptor. En alguns casos, l’emissor pot
generar un significat ambigu que el receptor pot identificar amb el significat més
convencional o amb un altre de nou que és inferit en el context comunicatiu concret.
CAPÍTOL 1. Marc teòric
18
Aquests contextos ambigus reben el nom de context pont [bridging context] i són els
millors exemples per a constatar, des d’una visió diacrònica, el canvi semàntic.
Ja s’ha explicat que el canvi semàntic ha d’esdevenir en l’ús. En aquest aspecte,
no sempre és fàcil de detectar quan està esdevenint. En estudis diacrònics com el
present no es disposa d’una gran quantitat de textos en els quals es puga seguir la
negociació d’un nou significat en ‘una situació amb un emissor i un receptor la
intervenció dels quals hi faça referència. En aquest sentit, els textos dialogats són els
que millor expressen aquesta situació, ja que un emissor fa ús d’una expressió
lingüística i un receptor, amb la seua intervenció posterior, pot fer explícit si l’ha
interpretada amb el significat més convencional o si, per contra, ha inferit un significat
nou.
Traugott i Dasher (2002, 17) no limiten aquesta transmissió d’informació al
canal oral i entenen que el receptor d’un text escrit, un reader [lector] també té la
capacitat d’inferir nous significats:
Essential in these activities are (at least) a speaker/writer (SP/W) and an
addressee/Reader (AD/R) [...] we conceptualize the Reader as an active
participant who not only reads passively but also actively makes inferences
and may begin to exploit these inferences in a way similar to those of the
writer.
A l’hora d’analitzar els diferents significats de l’estructura semàntica dels verbs
metre i posar s’ha pogut constatar aquest procés: en molts casos la informació que
apareix en un text antic pot ser interpretada, per un lector contemporani, de manera
ambigua. Una visió diacrònica és adequada per a comprovar si aquestes inferències que
pot fer un lector contemporani han acabat consolidant-se en significats nous o no. Per
exemple, no hem trobat cap text dialogat en què es negocie el significat locatiu
d’ambdós verbs amb la noció de canvi d’estat. No obstant això, sí que hi ha fragments
que, des d’una visió actual, i sabent els significats que els verbs metre i posar han
assolit diacrònicament reflecteixen una ambigüitat que, igualment, es devia reproduir
oralment en situacions comunicatives pretèrites.
CAPÍTOL 1. Marc teòric
19
1.2. Subjectivació i intersubjectivació en la Invited Inferencing Theory of
Semantic Change
En l’epígraf anterior s’ha descrit el canvi semàntic com la convencionalització
d’un significat extralingüístic inferit en un context comunicatiu concret. Perquè una
inferència puga ser, ha d’haver-hi: 1) d’una banda: un emissor que emeta una expressió
lingüística amb un significat semàntic i un significat extralingüístic —i, per tant,
negociable— inherents i, 2) un receptor que atorgue a aquesta expressió lingüística un
significat més o menys allunyat del significat convencional.
En la negociació d’un nou significat intervenen, doncs, aquests dos elements. No
obstant això, la manera com ho fan no aïlladament, sinó atenent a diferents factors com
ara la relació que mantenen entre ells o el context comunicatiu concret. Per a Traugott
(2010, 35), aquesta negociació té a veure amb la subjectivació [subjectification] i la
intersubjectivació [intersubjectification], que descriu així:
a) Meanings are recruited by the speaker to encode and regulate attitudes
and beliefs (subjectification, and)
b) once subjectified, may be recruited to encoden meanings centred on
the addressee (intersubjectification).
Així, doncs, no pot haver-hi intersubjectivació sense subjectivació. En primer
lloc, la subjectivació fa referència al procés pel qual un locutor codifica una expressió
lingüística atenent al seu propi punt de vista o creences. En segon lloc, una vegada
codificada, el locutor pot projectar-la sobre un receptor. Aquesta projecció no és
arbitrària, sinó que es fa considerant allò que el punt de vista del locutor pot tenir en
comú amb el que es considera que pot mantenir el locutor. Traugott i Dasher (2002,
225) descriuen aquesta seqüència:
Non-/less subjective > subjective > intersubjective
Amb els verbs metre i posar, per exemple, l’aparició del pronom reflexiu se és el
resultat d’un procés d’intersubjectivació. En un primer moment hi ha una construcció
definida per un subjecte agent que fa estar un TRAJECTOR prototípicament inanimat en
un punt on no era. Les limitacions pel que fa al TRAJECTOR van desapareixent fins al
CAPÍTOL 1. Marc teòric
20
punt que el subjecte lògic s’hi pot identificar. Hi ha un procés d’intersubjectivació en la
mesura que: 1) es parteix d’una estructura subjectiva, 2) hi ha un procés de
subjectivació en la mesura que el locutor interpreta que una entitat humana pot ser
desplaçada per ella mateixa. D’aquesta reorganització dels arguments del verbs es pot
inferir un major grau d’agentivitat del subjecte lògic i 3) la identificació del subjecte
lògic amb el PACIENT és codificada i projectada sobre un receptor que es considera que
està capacitat per a descodificar aquest punt de vista. D’aquesta manera, el receptor
acaba interpretant un major grau d’agentivitat en una construcció amb el pronom
reflexiu se que en una construcció en què el subjecte lògic no es correspon amb el
PACIENT.
L’ús del pronom reflexiu pot fer-se a la vora d’una perífrasi amb un valor
deòntic que afavoreix la interpretació agentiva del pronom. En el següent exemple,
s’adverteix sobre la conveniència de no caure en aquest amorós ans dolorós camí.
D’una banda, el fet que hi haja una recomanació, que s’emfasitza amb el quantificador
molt implica que aquella entitat a la qual s’adreça el consell tinga la potestat de decidir
si el segueix o no. D’una altra, aquest poder de decidir fa que s’inferisca una certa
capacitat agentiva del subjecte lògic:
(1) E, si ab dret juyhí serà esguardat lo cas següent, jatsia que seran molts
aquells qui diran que ells voldrien que axí·ls prengués de les sues amors,
emperò, sabent la certenitat de les penes de les quals aquella dolçor
amarga és tota plena, e no havent certenitat de la fi si serà pròspera o
adversa, se deurien molt guardar de metre’s en aquest amorós ans
dolorós camí (Curial [XVa], 43, 7).
Pel que fa a l’emissor, l’expressió lingüística que utilitza de manera més o
menys conscient també pot denotar un major o menor grau de subjectivitat:
Synchronically, SP/W selects not only the content, but also the expression of
that content [...] In the dynamic production of speech or writing, lingüístic
material may be used in novel ways to express that subjectivity. Selection
from the gramatical repertoire may be conscious or unconscious (Traugott i
Dasher 2002, 20).
En aquest sentit, Finegan (1995, 1) parla de l’empremta del parlant [speaker’s
imprint] en la mesura que la selecció d’una forma duu implícit el punt de vista que el
parlant adopta en el discurs. En la mateixa direcció, Stubbs (1996, 1) ja havia afirmat
CAPÍTOL 1. Marc teòric
21
que «whenever speakers (or writers) say anything, they encode their point of view
towards it».
Nuyts (2005)1 defineix la intersubjectivitat parant especial atenció als
coneixements compartits per un grup de parlants. Aquest punt de vista difereix de la
teoria de Traugott i Dasher (2002) en la mesura que la relació que mantenen l’emissor i
el receptor i les expressions lingüístiques que s’originen d’acord amb aquesta relació
queden en un segon pla:
An evaluation is subjectivity if the issuer presents it as being strictly his/her
own responsability; it is intersubjectivity if (s)he indicates that (s)he shares it
with a wider group of people, possibly including the hearer (Nuyts 2005,
14).
Anteriorment, Nuyts (2001) ja s’hi havia referit per explicar la noció de
subjectivitat aplicada a la modalitat epistèmica. Per a Nuyts (2001, 393), hi ha
subjectivavió quan el parlant, de manera independent, «knows (or has acces to) the
evidence and draws conclusions from it», mentre que hi ha intersubjectivació quan
aquest coneixement és compartit per un grup de persones que «share the same
conclusion based on it».
Aquest punt de vista és profitós per a explicar el canvi semàntic en l’estructura
semàntica dels verbs metre i posar. Com s’explicarà en el capítol 3 els primers
exemples de construccions perifràstiques amb un valor incoatiu estan associats, encara,
a un espai físic concret en què es desenvolupa una acció prototípica. El verb en infinitiu
que selecciona la perífrasi és, en aquests primers casos, un verb que designa una situació
durativa que s’identifica, gràcies als coneixements enciclopèdics compartits, amb un
espai físic concret. Aquests contextos són del tipus: posar-se en la taula / posar-se a
menjar; posar-se en el llit / posar-se a dormir.
Finalment, Narrog (2012; 2014) s’ha referit a la importància del discurs en els
processos d’intersubjectivació. Martines (2015, 96) descriu aquesta aportació en relació
a la subjectivació i la intersubjectivació:
[Narrog] has dug further into this notion of intersubjectification, He proposes
a distinction among three main types of semantic change: speaker-
orientation (subjectification), hearer-orientation (or intersubjectification) and
textual/discourse orientation.
1 En català, Martines (2015) ha fet servir la teoria de la intersubjectivació segons Traugott i Nuyts per
a explicar el valor evidencial del condicional en català antic.
CAPÍTOL 1. Marc teòric
22
CAPÍTOL 1. Marc teòric
23
2. Gramaticalització, auxiliarització i constructivització
Índex de l’apartat
2. Gramaticalització, auxiliarització i constructivització
2.1. La teoría de la Gramaticalització
2.2. Verbs auxiliars i gramaticalització
2.2.1. Concepte de [VERB AUXILIAR]
2.2.2. Criteris d’identificació dels verbs auxiliars
***
2.1. La teoria de la Gramaticalització
La gramaticalització és un procés gradual pel qual un element perd
característiques lèxiques per a expressar continguts més gramaticals. El terme va ser
emprat per primera vegada per Antoine Meillet (1912, 131) per a referir-se a
«l’attribution du caractère gramatical à un mot jadis autonome». Autores com
Garachana (2015, 4) diferencien entre la gramaticalització primària, que condueix «del
plano léxico al gramatical» i gramaticalització secundària, que suposa «un movimiento
dentro de lo gramatical desde lo menos hasta lo más gramatical».
La gramaticalització comporta tot un seguit de canvis semàntics i sintàctics que
permeten de constatar el canvi semàntic. El mateix Meillet (1948, 130-148) situa la
gramaticalització com un element central en l’anàlisi del canvi lingüístic.
D’una banda, tradicionalment el concepte ha estat analitzat atenent especialment
als canvis sintàctics i morfosintàctics (Lehman 1995, Haspelmath 1998; 2004), i s’ha
entès com un procés basat en la reducció o l’increment de la dependència de l’estructura
del signe lingüístic: «Grammaticalization of a lingüístic sign is a process in which it
loses in autonomy by becoming more subject to constrains of the lingüístic system»
(Lehman 1995, 155). D’una altra, també hi ha hagut diversos acostaments que situen la
semàntica (Heine, Claudi i Hünnemeyer 1991; Bybee, Perkins i Pagliuca 1994) en un
primer nivell. De fet, com indica Garachana (2015, 6), ambdós enfocaments són
CAPÍTOL 1. Marc teòric
24
paral·lels: «en los procesos de gramaticalización el cambio semántico va acompañado
de una modificación morfosintàctica». Com indiquen Traugott i Trousdale (2013, 105),
són pocs els estudis que han explicat la gramaticalització des del punt de vista de la
pragmàtica. En aquest sentit, cal destacar els treballs d’autors com Sweetser (1988) o
Brems (2011), en què mecanismes pragmaticodiscursius com les inferències invitades
—aquests autors empren el terme implicature [implicatura]— o la metàfora i la
metonímia —necessàries per a codificar les implicatures— assoleixen un paper
indispensable en qualsevol procés de gramaticalització.
La formació d’una construcció gramatical, doncs, comporta tot un seguit de
canvis que afecten els diferents nivells de descripció gramatical. En el cas de les
perífrasis amb els verbs metre i posar en català antic, tots dos verbs perden alguns dels
trets semàntics que els caracteritzen. Els verbs, com s’explicarà tot seguit, esdevenen
verbs auxiliars mitjançant un procés de buidament lèxic que condueix a l’expressió de
nocions més abstractes relacionades amb l’aspecte. En aquest sentit, com assenyala
Garachana (2015, 5), «los mecanismos de cambio semántico dentro de la
gramaticalitzación son, siguiendo la estela de la Lingüística Cognitiva, la metáfora y la
metonímia, principalmente». D’acord amb això, i des d’una perspectiva sincrònica, hi
ha, d’una banda una projecció metafòrica per la qual s’associen conceptualment els
elements de dos dominis amb diferents graus d’abstracció: com en qualsevol procés de
conceptualització, es tendeix a projectar un domini o part d’un domini [+TANGIBLE]
sobre un altre [+ABSTRACTE]. D’una altra, des d’un punt de vista diacrònic, el procés de
gramaticalització de les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>
s’explica mitjançant processos inferencials que en contextos comunicatius concrets
permeten de relacionar els diferents elements dels dos dominis conceptuals a partir
d’una relació semàntica de contigüitat.
Com s’explicarà en el capítol 3, aquestes perífrasis no tenen, en alguns dels
primers casos documentats, el valor incoatiu que se’ls ha atorgat tradicionalment. En
aquests exemples, tant amb el verb metre com amb posar, el que denota la situació és
un canvi d’estat, i es perceben uns trets concrets: 1) hi ha un blanqueig del contingut
lèxic del verb auxiliar, però encara conserva alguns trets semàntics que permeten
d’associar la situació amb un marc conceptual que es correspon amb un esquema
[+FÍSIC], 2) una acció no s’engega de manera independent; hi ha sempre una seqüència
d’accions explícita i, fins i tot, acotada per adverbis temporals. El pas de la primera a la
CAPÍTOL 1. Marc teòric
25
segona situació suposa el tall abrupte de la primera i l’existència de la segona (capítol
3).
Els verbs metre i posar es feien servir, ja en català antic, per a expressar la noció
de canvi d’estat, que possibilita les dues fases que ara s’han descrit. Gràcies a aquesta
noció és possible que tots dos verbs arriben a assolir un valor aspectual incoatiu. És en
aquest sentit que intervé la inferència invitada: només des del moment que els verbs són
usats per a expressar el trànsit entre dues situacions es pot inferir que, perquè una
situació puga existir, ha de començar a existir. Dit d’una altra manera, la noció
d’incoativitat només és possible gràcies a la focalització del moment inicial d’una
situació molt més ampla. Com s’ha dit, en el capítol 3 s’incidirà en aquesta qüestió.
Ja hem assenyalat que els processos de gramaticalització afecten els diferents
nivells de descripció gramatical. Seguint Garachana (2015, 6), fem notar que «en los
procesos de gramaticalización el cambio semántico va acompañado de una modificación
morfosintáctica. Cambio semántico y modificación de la estructura de constituyentes, o
reanálisis, son dos puntales básicos de la gramaticalización».
En l’epígraf següent s’explicarà que, en estats de gramaticalització molt
avançats, alguns auxiliars queden reduïts a morfemes o, fins i tot, desapareixen. En el
cas de les perífrasis amb els verbs metre i posar no s’arriba a aquest extrem. No obstant
això, ambdós verbs, en formar part de la construcció perifràstica, sí que estableixen una
xarxa de dependències sintàctiques amb d’altres elements de la construcció.
A més a més, com indica Garachana (2015, 10), en els processos de
gramaticalització hi ha reanàlisis en els diferents elements de la construcció. L’autora
descriu la reanàlisi com «un parámetro de cambio gramatical consistente en la
reorganización formal, semántica y fonológica de la construcción gramaticalizada, que
no siempre tiene una manifestación externa».
De manera resumida, hi ha reanàlisi en la mesura que 1) el verb auxiliar perd el
seu contingut lèxic i passa a expressar altres nocions més esquemàtiques. Si es
considera la categoria dels verbs auxiliars com una categoria diferenciada dels verbs en
general, hi ha un canvi de categoria. Si no, estaríem davant exemples de
gramaticalització secundària, ja que, a pesar de no haver-hi un canvi categorial, sí que hi
hauria l’assoliment de funcions més gramaticals per part dels verbs metre i posar en
funcionar com a auxiliars, 2) la preposició que es fa servir per a expressar el valor
locatiu bàsic de tots dos verbs és, prototípicament, la preposició en. El pas de en a a,
doncs, implica una reanàlisi semàntica per la qual valors prototípics de la preposició a
CAPÍTOL 1. Marc teòric
26
—finalitat, destinació— fan que siga més coherent amb el significat conjunt de la
construcció perifràstica. No hi ha reanàlisi sintàctica en la mesura que es manté, en els
dos casos, una preposició, i 3) els esquemes locatius bàsics dels verbs metre i posar
tenen un complement preposicional que s’identifica amb la DESTINACIÓ. Mitjançant
diverses reanàlisis semàntiques, aquest complement arriba a incorporar un element
nominal que denota una situació que s’identifica amb un procés duratiu. L’aparició de la
forma no personal en la perífrasi s’ha d’entendre, en aquest sentit, com la utilització
d’una forma adient per a introduir aquesta mena de processos. Així, doncs, la utilització
de l’infinitiu també ha de ser considerada com a resultat de reanàlisis semàntiques que
impliquen, en últim terme, una reanàlisi sintàctica i un canvi de categoria gramatical.
La formació de la construcció suposa la seua incorporació en un paradigma més
gran, el de les perífrasis verbals. Aquest procés ha estat descrit per Lehman (1995) amb
el nom de paradigmatització [paradigmatization].
2.2. Verbs auxiliars i gramaticalització
2.2.1. Concepte de verb auxiliar
En els verbs metre i posar el procés de gramaticalització més evident és el de la
inclusió d’ambdós verbs, que esdevenen auxiliars, en construccions perifràstiques amb
un valor incoatiu. Els verbs auxiliars són, de fet, un dels dominis centrals de la
gramaticalització. Langacker (1991, 238) associa la tradicionalment considerada pèrdua
de significat amb un grau major d’esquematicitat i afirma que els auxiliars són verbs
«whose conceptual content in the objective axis is limited to a fuly schematic process».
Com s’explicarà en el capítol 3, el procés de gramaticalització que descriu l’aparició de
les perífrasis incoatives amb els verbs metre i posar s’ajusta a aquesta descripció:
ambdós verbs perden el seu contingut lèxic en un procés de dessemantització o
buidament semàntic ([bleaching], Traugott 1988) per a passar a expressar continguts
aspectuals molt més abstractes.
Per a Langacker (1991), els verbs auxiliars compleixen les característiques
següents: 1) són verbs que fan referència a una relació temporal complexa en què els
elements que hi són es distribueixen d’una determinada manera en una seqüència
temporal, 2) el seu contingut es limita a la concepció d’un procés, a diferència dels
CAPÍTOL 1. Marc teòric
27
verbs plens, que tenen un contingut lèxic més específic i 3) com s’ha dit, els auxiliars
expressen nocions abstractes amb un grau major d’esquematicitat.
Heine (1993) també s’ha centrat en la gramaticalització dels verbs auxiliars.
D’acord amb aquest autor, els auxiliars constitueixen una categoria ambigua en la
mesura que no tenen característiques pròpiament lèxiques ni gramaticals. Com
assenyala Soares da Silva (1999, 539) «todo o trabalho de Heine aplica-se então a
demostrar que os auxiliares são produtos da gramaticalização e de forças cognitives
(metafóricas e metonímicas) que nesta actuam». Heine (1993, 58-69) estableix set fases
que defineixen el procés pel qual un verb esdevé auxiliar:
I. El verb presenta un contingut lèxic ple amb un complement.
II. El complement, que encara pot estar representat per un element nominal,
passa a designar una situació dinàmica. El complement pot ser expressat:
1) amb una forma no nominal del verb, això és, amb l’infinitiu, amb el
gerundi o amb participis, 2) un sintagma nominal completiu.
III. Algunes restriccions tendeixen a desaparèixer i el verb adquireix una
funció esquemàtica. El complement ja només pot ser una forma no
personal del verb i no una forma completiva.
IV. El verb pateix un procés de reanàlisi i descategorització.
V. El verb perd alguna de les seues propietats sintàctiques.
VI. El verb perd totes les propietats sintàctiques i esdevé, des del punt de
vista morfològic, un element gramatical. En aquesta fase el complement
ja és concebut com a verb principal.
VII. El verb, finalment, és considerat un marcador gramatical. En llengües
com el català, per exemple, les desinències personals del futur simple són
afixos monosil·làbics que pràcticament ja no són apercebibles perquè han
experimentat totes les fases anteriors i apareixen fossilitzats amb el verb
principal. Soares da Silva (1999, 542) indica que «o ponto-final da cadeia
de gramaticalização é um morfema zero, isto é, o auxiliar em questão
sofre uma erosão tal que deixa de existir fisicamente».
CAPÍTOL 1. Marc teòric
28
2.2.2. Criteris d’identificació dels verbs auxiliars
La classificació dels verbs auxiliars es pot establir atenent a criteris diversos —
morfològics, sintàctics o semàntics—. Com en altres casos, la categoria té fronteres
difuses i no delimitades, per la qual cosa és adient parlar en termes de prototipicitat.
Seguint Soares da Silva (1999, 539), els verbs metre i posar funcionen com a verbs
auxiliars en la mesura que en les perífrasis s’observa:
- L’absència d’elements completius. Com s’ha explicat i es detallarà en el
capítol 3, els verbs metre i posar tenen casos amb oracions o elements
completius. No obstant això, les perífrasis incoatives amb aquests verbs
seleccionen verbs en infinitiu i, d’acord amb la fase III descrita per Heine
(1993), les completives ja no hi apareixen. Per a Lamiroy (1994, 72) aquest
és el tret que defineix tots els auxiliars: «indépendamment du degré plus ou
moins avancé de grammaticalisation, ils présentent tous une propriéte
formelle commune —l’absence de complétive».
- L’existència d’un únic subjecte. Les perífrasis constitueixen una única
construcció. D’una banda, el subjecte gramatical és el subjecte de tota la
construcció i morfològicament ha de concordar amb el verb auxiliar, que és
l’única forma personal. D’una altra, el subjecte lògic ve determinat pel verb
en infinitiu, que és el que aporta el contingut lèxic. Igualment, s’entén que el
subjecte lògic és el mateix per als dos verbs i no hi ha possibilitat que
l’auxiliar puga referir-se a un subjecte lògic diferent de l’auxiliat.
- La pèrdua de significat lèxic. El verb auxiliar projecta elements presents en
l’esquema d’algun dels significats plens. Aquesta projecció condueix a un
esquema nou molt més abstracte en el qual s’expressen nocions relacionades,
en el cas dels verbs metre i posar, amb l’aspecte. Així, doncs, a pesar que la
projecció és resultat de la transposició d’un verb amb un contingut lèxic ple,
aprofita per a expressar nocions més procedimentals i menys lèxiques.
Per contra, els verbs metre i posar no s’ajusten a la categoria dels verbs auxiliars
en l’aspecte que, com s’explicarà en el capítol 3, 1) poden aparèixer en oracions en veu
passiva i, 2) sí que admeten la negació, tot i que no és molt habitual.
CAPÍTOL 1. Marc teòric
29
CAPÍTOL 1. Marc teòric
30
3. La Gramàtica de Construccions [Construction Grammar]
Índex de l’apartat
3. La Gramàtica de Construccions [Construction Grammar]
3.1. Introducció
3.2. Contribucions de la Gramàtica de Construccions
3.2.1. Sign-based Construction Grammar (SBCG)
3.2.2. Cognitive Construction Grammar
3.3. El procés de construccionalització
***
3.1. Introducció
El terme Gramàtica de Construccions [Construction Grammar] va ser encunyat
per Fillmore. En termes general, considera que una construcció és una correspondència
convencional entre forma i contingut: «constructions may specify, not only syntactit,
but also lexical, semantic, and pragmatic information» (Fillmore, Kay i O’Connor 1988,
501). Actualment encabeix nombroses teories que s’allunyen d’un enfocament
estrictament estructuralista del llenguatge i que comparteixen el fet de concebre les
construccions gramaticals com a les unitats bàsiques d’anàlisi del llenguatge.
Tot i la gran quantitat de perspectives que s’hi han aportat, podem exposar els
criteris següents, d’acord Traugott i Trousdale (2013, 3). Considerem que aquesta
caracterització és la que ofereix millors solucions a l’hora d’analitzar construccions com
les del capítol 3, en la mesura que constitueix una definició integradora que no deixa de
banda cap nivell de la llengua:
a) La unitat bàsica de la gramàtica és la construcció, que ha de ser entesa com la
combinació de forma i significat.
CAPÍTOL 1. Marc teòric
31
b) L’estructura semàntica i l’estructura sintàctica estan interrelacionades i no poden
ser analitzades per separat.
c) La llengua és una xarxa de nodes i connexions entre nodes i s’estructura al
voltant de relacions taxonòmiques més o menys predictibles d’acord amb el grau
de prototipicitat dels elements de les construccions.
d) La variació lingüística i dialectal es pot explicar segons principis generals dels
processos cognitius i factors que afecten construccions específiques. Els
mecanismes bàsics de la variació —i, doncs, del canvi semàntic— són la
metàfora i la metonímia i tenen a veure amb els efectes de prototipicitat de
Geeraerts (1997), els factors enciclopèdics, la polisèmia i la
construccionalització.
e) Les estructures de la llengua es formen amb l’ús. El símbol lingüístic està format
per un significat codificat i un significat negociable en cada situació
comunicativa concreta.
Són molts els autors que han definit el concepte de construcció com la
combinació de forma i significat. Aquest emparellament permet d’analitzat les
construccions atenent als diferents nivells del llenguatge en la mesura que s’hi recullen
els aspectes sintàctics (sintaxi, fonologia, morfosintaxi) i el significat semàntic i
pragmàtic. En una construcció, doncs, tots els aspectes estan integrats, de manera que
el llenguatge s’entén com una capacitat no modular. En aquest sentit, la proposta més
integradora és la de Traugott i Trousdale (2013), que aixopluga diferents perspectives.
Des de les primeres aportacions de Fillmore i l’escola de Berkeley, han estat
moltes les investigacions que s’hi han anat sumant. Més enllà d’estudis concrets com
ara «head structures, left dislocations, landmark, direction and magnitude» (Traugott i
Trousdale 2013, 4), aquests primers estudis es caracteritzen per la cerca de propietats
universals del llenguatge i suposen una aportació a la gramàtica de construccions en la
mesura que a) amb l’objectiu de trobar aquests trets universals, s’ocupen de la
idiosincràsia dels idiomes i de les expressions que conformen la llengua i b) ens
forneixen moltes de les eines necessàries per a fer un acostament cognitiu del
llenguatge, com ara la teoria dels marcs semàntics [framework] (Fillmore 1988) o els
esquemes d’imatge. Les teories o les escoles que més transcendència han tingut dins la
Gramàtica de Construccions han estat sintetitzades per diversos autors, com ara
Traugott i Trousdale (2013) o Fried i Boas (2005).
CAPÍTOL 1. Marc teòric
32
3.2. Contribucions de la Gramàtica de Construccions
Les línies d’investigació que s’han desenvolupat dins del paradigma teòric de les
Gramàtica de Construccions són molt nombroses. No obstant això, com assenyala
Gonzálvez Garcia (2012, 252), «estas variaciones deben considerarse como variaciones
de un mismo tema construccionalista». En la present investigació s’aplicaran alguns
dels conceptes desenvolupats dins l’anomenada Sign-based Construction Grammar,
amb Langacker (2005) com a màxim representant i d’altres desenvolupats dins la
Cognitive Construction Grammar, amb els treballs de referència de Goldberg.
3.2.1. Sign-based Construction Grammar (SBCG)
El Sign-Based Construction Grammar (SBCG) és un model desenvolupat a la
mateixa universitat de Berkeley. De la mateixa manera que amb els estudis de
Fillmore, l’objectiu principal és la identificació de les propietats universals del
llenguatge. Aquesta teoria, amb autors com Boas parteix del concepte de “signe” de
Saussure, que inclou forma i significat. Ara, però, la correspondència s’estableix entre
l’estructura semàntica i l’estructura fonològica. Langacker2 (2005, 164) ho resumeix
així:
The theory’s central claim is that lexicon and grammar form a continuum
consisting solely of assemblies of symbolic structures. A symbolic structure
is simply the pairing of a semantic structure and a phonological structure
(its two poles). Semantic structures consist of both conceptual content and
the construal imposed on that content.
Així, doncs, aquest model està descrit bàsicament pels dos pols descrits, tot i
que altres representants de la SBCG, a diferència de Langacker, sí que incorporen la
sintaxi en la definició de construcció, com ara Sag, que analitza la representació de
laughed (Sag 2012, 75) des d’un punt semàntic, fonològic i sintàctic.
2 Capítol de llibre. Grammatical constructions editat per Fried i Boas
CAPÍTOL 1. Marc teòric
33
3.2.2. Cognitive Construction Grammar
Aquest corrent recull treballs de referència com els de Goldberg (1995, 2006) o
Lakoff (1987). Goldberg (1995) para especial atenció a l’estructura argumental de les
construccions, que són definides (Goldberg 1995, 4) com a combinacions de forma i
significat en què alguns aspectes de la forma i alguns aspectes del significat no deriven
directament de la suma exacta de les propietats dels components de la construcció ni
de cap altra construcció preexistent. Aquesta definició coincideix amb la de Fillmore,
Kay i O’Connor (1988, 51) o Lakoff (1987, 465): «Grammatical constructions in
general are holistic, that is, that the meaning of the whole construction is motivated by
the meaning of the parts, but is not computable from them».
Antolí, seguint Gon (2012, 262), adverteix que uns dels criteris de
definició del concepte “construcció” ha estat, precisament, la idiosincràsia o no dels
elements que s’hi combinen:
D’una banda, hi ha una definició més restrictiva, segons la qual l’expressió
lingüística, perquè siga construcció, ha de tenir en certa mesura un caràcter
idiosincràtic, és a dir, no pot ser sols el resultat de la suma de les propietats –
de la forma o del significat– dels elements que l’integren (Antolí 2015, 59)
Com el mateix Antolí indica, cap de les definicions d’aquests autors afirma de
manera concloent que pugen existir construccions amb un significat no idiosincràtic.
D’acord amb aquesta segona definició, una construcció és una expressió lingüística
caracteritzada per una freqüència d’ús alta i que pot ser «semànticament composicional
i transparent» (Antolí 2015, 60).
En aquest sentit, alguns autors atorguen a l’analogia un paper rellevant en la
gènesi de moltes perífrasis. En el cas que ens ocupa, les construccions perifràstiques
amb valor incoatiu de les quals formen part els verbs metre i posar diacrònicament en
català, formen part d’un paradigma o esquema més general. Per a alguns autors com
Verroens (2011), el paradigma general que permet que alguns verbs locatius o de
moviment participen en construccions d’aquesta mena ve determinat per la construcció
amb el verb commencer. Doncs, bé, aquest verb, també en català, és un bon exemple
de construcció composicional i transparent, en la mesura que el significat de
CAPÍTOL 1. Marc teòric
34
<començar a + infinitiu> és totalment transparent respecte del significat no
composicional del verb.
Goldberg introdueix el tret de la freqüència a l’anàlisi de les construccions i
considera que s’ha de tenir més present que d’altres com la predictibilitat: «[les
construccions] are stored as constructions even if they are fully predictible, as long as
occur with sufficient frequency» (Goldberg 2006, 5). En aquest sentit, Traugott i
Trousdale (2013, 5) avisen que aquest tret pot ser problemàtic en la mesura que no
sempre es disposarà de corpus suficientment grans com perquè la freqüència puga ser
estudiada de manera representativa. És per això que Clark i Trousdale (2009, 38)
parlen d’una categoria «gradual and relative, not categorial or universal». De fet, no
sols la freqüència és un tret gradual, sinó que cadascun dels possibles trets de definició
de les construccions ho són: «la no-composicional no és un tret binari, sinó gradual,
fins al punt que qualsevol expressió, interpretada en el context en què fou enunciada, té
un sentit no composicional en alguna mesura» (Antolí 2015, 60).
Si considerem els criteris que s’han avaluat, les dues possibles definicions de
construcció es defineixen, gràficament, de la manera següent:
1 2
Freqüència - +
Idiosincràtic + -
Composicional + -
Predictible - +
Taula 1. Definició de construcció
Gonzálvez García (2012, 265) afirma que tots dos models són compatibles: el
primer és important a l’hora de descodificar una construcció, mentre que el segon és
més rellevant a l’hora de la codificació i fixació, ja que com han indicat diversos autors
(Traugott i Dasher 2002) la freqüència afavoreix el canvi semàntic.
Una altra de les aportacions de Goldberg (2003, 2006) és que una construcció ho
és sempre que hi ha un emparellament de forma i significat, independentment de la
complexitat formal. Per a l’autora una construcció pot tenir diferents graus de
complexitat morfosintàctica iinclou «morphemes, words, idioms, partially lexically
filled and fully general linguistic patterns» (Goldberg 2003, 19).
CAPÍTOL 1. Marc teòric
35
3.3. El procés de construccionalització
Traugott i Trousdale (2013, 91-93) defineixen les fases que dibuixa el procés de
construccionalització:
a) Innovació: l’emissor emet una expressió lingüística que conté una construcció
que, en un determinat context comunicatiu és ambigua. Dins d’aquesta primera
fase tenen conceptes que s’han explicat anteriorment, com ara els context pont o
les inferències invitades, motivats, alhora, per d’altres com la subjectivació i la
intersubjectivació.
b) El receptor pot esdevenir emissor en un altre context comunicatiu. Aquest nou
emissor ja ha estat exposat a un nou significat no convencional de la construcció,
que s’ha pogut generar mitjançant un procediment associatiu. En aquesta segona
fase, de mode més o menys conscient, l’emissor reprodueix aquest significat no
convencional.
c) Com a conseqüència d’un ús reiterat de la construcció no convencional, aquesta
es rutinitza i es convencionalitza.
d) La construcció rutinitzada suposa una reanàlisi morfosintàctica i semàntica que,
en consolidar-se, constitueix una micro-construcció. En el cas dels verbs metre i
posar en català antic, per exemple, la fixació del pronom reflexiu se en alguns
significats plens o en algunes construccions gramaticalitzades constitueix una
micro-construcció convencionalitzada. Aquesta variació morfològica denota que
els parlants han assumit que el TRAJECTOR que caracteritza l’esquema locatiu
bàsic d’aquests verbs pot ser, a més d’un objecte [+TANGIBLE] desplaçat per un
subjecte lògic, una entitat animada amb una certa capacitat agentiva que es
desplaça a ella mateixa. Així, doncs, aquest canvi semàntic, acceptat i
convencionalitzat pels parlant, suposa una nova micro-construcció.
e) Les noves micro-construccions poden arribar a constituir subesquemes dins de
l’esquema general. Com s’ha dit, per exemple, el pronom reflexiu se apareix, en
els verbs metre i posar, en diferents verbs amb contingut lèxic ple i en
construccions que expressen un significat aspectual. Tots aquests casos que
incorporen el pronom reflexiu dibuixen un esquema més específic dins de
l’esquema general dels verbs.
CAPÍTOL 1. Marc teòric
36
f) Finalment, algunes formes d’aquests subesquemes poden desaparèixer per un ús
donat freqüent.
CAPÍTOL 1. Marc teòric
37
CAPÍTOL 1. Marc teòric
38
4. La modalitat de l'acció i les situacions denotades
La modalitat de l'acció es refereix a la categoria que expressa al transcurs intern
denotat per una acció i també rep el nom d’aspecte lèxic o aktionsart. Es tracta d’una
categoria propera a la de l’aspecte, tot i que aquesta segona aporta un contingut
[+procedimental] i [lèxic]. Pérez Saldanya (2002, 2602) explica els matisos entre
ambdues categories:
Certament totes dues categories fan referència a la temporalitat interna de la
situació designada, però ho fan de manera diferent i estableixen oposicions
diferents. Si l’aspecte és una categoria gramatical associada a la flexió del
verb (o a perífrasis molt gramaticalitzades), la modalitat de l’acció és una
categoria eminentment lèxica, una categoria associada bàsicament al
significat del predicat verbal. Si l’aspecte és una categoria subjectiva (una
categoria de punt de vista), la modalitat de l’acció és una categoria objectiva,
referida al tipus de situació designada.
Basant-se en la proposta inicial de Vendler (1957), Pérez Saldanya (2002, 2604)
distingeix entre estats, activitats, realitzacions, esdeveniments puntuals i assoliments.
D’aquesta manera les situacions denotades per un element lingüístic s’organitzen en un
esquema jeràrquic que té en compte el grau de dinamicitat, la durada i el caràcter
culminatiu o no culminatiu de l’acció:
Figura 2. Aspecte lèxic
La modalitat de l’acció pot tenir o no un significat composicional, depenent de si
el verb es combina amb altres elements. Pérez Saldanya (2002, 2602) diferencia dos
CAPÍTOL 1. Marc teòric
39
nivells: «el nivell estrictament lèxic, identificat amb el significat del radical verbal iel
nivell oracional i discursiu en què s’insereix el verb».
Per a l’anàlisi de la modalitat de l’acció en l’estudi de les perífrasis verbals
incoatives amb els verbs metre i posar se seguirà l’esquema plantejat per Saldanya. Així
mateix, es pararà especial atenció a la composicionalitat en aquells casos en els quals els
verbs en infinitiu de les perífrasis estiguen acompanyats d’altres elements nominals.
CAPÍTOL 1. Marc teòric
40
CAPÍTOL 1. Marc teòric
41
5. Funcions semàntiques dels arguments i els adjunts verbals
Els verbs són l’element central de les oracions. Del seu contingut lèxic depèn la
participació d’altres participants que poden ser requerits —arguments— o aportar una
informació no necessària que constitueix una nova predicació —adjunts—:
(2) Buylla tot, que sia cuyt. E puys asabora-ho de sal e de salsa he de agror e
de dolsor. E quant serà levat del ffoch, si no és espès a ta guissa, mit-hi
hous debatuts. E en aquesta sosengua deu aver més canyella que altra
salsa (Llibre de Sent Soví [XVa], 143, 22).
La situació descrita per l’exemple anterior ha estat descrita en el capítol 2 amb el
significat 24a. En l’esquema d’aquest significat ha d’haver-hi, necessàriament, un
subjecte prototípicament agentiu —en un text instructiu com aquest, el destinatari dels
consells— que faça estar un objecte [+FÍSIC] en un lloc on no era anteriorment. En
aquest cas, aquest objecte es correspon amb els ous i el lloc o l’espai final amb l’estri de
cuina que s’empra per a fer la recepta, que apareix representat pel pronom feble hi.
Aquests elements són indispensables perquè són exigits pel propi contingut lèxic del
verb isi en mancara algun l’oració resultaria agramatical o ambigua. No obstant això, no
tots els sintagmes que apareixen en l’exemple són necessaris. Així, el complement
predicatiu debatuts es pot ometre sense una altra repercussió que no siga canviar
l’extensió del substantiu ous. En aquest sentit, debatuts constitueix una segona
predicació que aporta una informació nova però que, en cap cas, és una informació
requerida pel significat del verb: mit-hi ous i que estiguen batuts. Els primers
participants, doncs, són arguments del verb, mentre que la resta de complements que
poden ser prescindibles són adjunts.
Així, doncs, els verbs configuren una estructura argumental que «dóna compte
del nombre d’arguments i de les relacions de significat que hi estableixen» (Bel 2002,
1080). Aquestes relacions reben el nom de funcions semàntiques —o papers
semàntics— i són una «propietat lèxica, idiosincràtica, dels perdicats» (Bel 2002, 1080).
En un enunciat cal diferenciar entre la funció semàntica de cadascun dels participants
implicats en la situació denotada pel verb de la funció sintàctica que desenvolupa el
sintagma en el qual s’insereix:
CAPÍTOL 1. Marc teòric
42
(3) Vilanova, donzell, en la ciutat de Barcelona, lo qual morí de proplexia,
que no li durà lo mal sinó 44 hores, ço és de les set hores del disapte de
matí, que li començà lo mal, fins a les tres del dilluns de matí, que donà
l’ ànima a Nostre Senyor. Ý fou son mal de la manera següent: és a saber
que lo dit disapte de matí, dia que ere de Santa Catarina, se llevà del llit
molt sà i bo, tant quan may fos estat, ý estant dient orations, aprés que
fou vestit, que les estave mostrant a un patge, ý se ·n volie anar a l’ offici
de Santa Catarina, pensà caure en terra sinó per lo dit patge, que ·l
sostingué ý ajudà fins a sentar -lo damunt lo llit, que li vingué com una
torba de cap, ý aquí matex vingué a llesiar -se de la llengua en no poder
parlar ni declarar lo que volie dir, ý també algun poc de tot lo costat dret,
perquè no podie alçar bé lo bras, encara que ell deye no·s sentie mal
algú, ý ni que li feye mal lo cap ni res de sa persona. Fou posat al llit en
la hora matexa, ý vengut encontinent un metge (Perot de Vilanova
[XVIb], Memòries de Perot de Vilanova, 79, 23).
(4) Aprés, les monjes a les quals per la mare prioressa serà manat, llaven lo
cos de dita defuncta. Aprés, visten -li lo àbit ý cinguen -li la correja. ý
adobada que sia segons lo temps expedirà, posen-la en lo llit. Aprés, les
monjes totes congregades per manament de la prioressa, ordenadament
estiguen entorn del llit de dita defuncta (Constitucions del convent de
Sant Josep [XVI], 106, 32).
En els dos casos anterior, per exemple, la situació denotada pel verb posar és la
mateixa. El verb assumeix, en ambdós casos, el mateix significat i demana, per tant, la
mateixa estructura argumental. Hi ha, en els dos casos, una entitat animada que fa estar
una altra entitat —el significat lèxic de llit demana de manera més prototípica una
entitat animada, tot i que no necessàriament ha de ser així— en un lloc concret on no
era.
No obstant això, des del punt de vista sintàctic, aquests mateixos papers
semàntics apareixen en sintagmes diferents: en el primer cas, la utilització de la veu
passiva fa que el subjecte lògic (1) de l’oració perda rellevància fins el punt que, en
casos com aquest, no es fa explícit. En les oracions en veu passiva el subjecte de
l’oració en veu activa és desplaçat a l’última posició i, quan no s’omet, va introduït per
la preposició per. La passivització és, de fet, un recurs emfàtic pel qual l’objecte directe
d’una oració activa rep una major atenció com a conseqüència d’un procés de
focalització. Aquest objecte directe es correspon, en aquest cas, amb l’entitat que és
traslladada (2) i, en l’oració en veu passiva, ocupa la posició del subjecte gramatical.
Finalment, el complement preposicional (3) és exigit en ambdós casos i no hi ha
variació pel que fa a la funció sintàctica:
[el malalt] (1) fou posat al llit (3) [per algú] (2)
[les monges] (2) posaren-la (1) en lo llit (3)
CAPÍTOL 1. Marc teòric
43
Cal indicar que no existeix una tipologia definitiva pel que fa a la classificació
dels papers semàntics dels arguments verbals. Els autors que més hi han incidit han estat
Jackendoff (1972), Gràcia (1989), Demonte (1990) o Valin i LaPolla (1997). Com
assenyala Bel (2002, 1081), basant-se en la teoria del prototip i en la seua aplicació
sobre aquesta categoria per part d’autors com Dowty (1991) o Palmer (1994), «la millor
manera de definir-les és fent ús de descripcions graduals i no discretes». Ara, en la
present investigació, es farà servir la tipologia que estableix aquesta autora (Bel 2002,
1081). D’acord amb això, definim els papers semàntics següents:
a) AGENT: entitat animada que instiga, normalment de manera voluntària, una acció
o esdeveniment:
(5) E quant lo rey en aquela ciutat en què manava fer lo palau fo vengut,
él, ausín dir tot so que Tomàs avia fet del seu trezaur, lo qual li avia
liurat per lo palau a bastir, per què Sent Tomàs e·l batle féu metre en
una càrcer mot vilment, per so que, vius escorxatz, los fesés cremar
(Vides de Sants Rosselloneses [XIIIb], 58, 23).
b) CAUSA: entitat que provoca una acció sense que comporte voluntat per part del
causant:
(6) Cor a mi contà Amòniu, monge del meu monestir, lo qual tu coneguist
ben, lo qual monge avia aüda muyler la fila de Valeri, avocat d’esta
ciutat. ·I_a· vegada ac ·I· macip qui gordava bestiar, lo qual era molt
simple e humil; e con en la casa del avocat se fos mesa gran
mortaldat, lo macip fo malaut a la mort, e morí; e resuscità, e féu venir
son senyor, e dix-li: «Yo són estat en lo cel, e aquí hé conegut qui deu
morir d’esta casa» («Diàlegs» de sant Gregori [XIIIb], 155, 10).
c) TEMA: Entitat que és objecte d’un desplaçament o canvi de lloc:
(7) Él venc malautia e acostà ·s a la fin; e cant los frares viren que a
la fin s’acostava, ajustaren-se totz devant él, cor él tenien per
sant, als cals él, affligit e espaordit, fo forçat de declarar e
manifestar los seus fetz, per los cals él devia morir e ésser liurat
al enamic de Déu: «Cant yo ·m feyia dejunar ab vosaltres, yo
menjava amagadament; he ara veus que són liurat al drac per
devorar, qui ab la sua coua m’à les mans e ·ls peus ligatz, e ·m
met lo seu cap dins la mia boca e absorbex lo meu esperit, e ·l
me arranca de les mies entràmenes.» («Diàlegs» de sant Gregori
[XIIIb], 172, 8).
CAPÍTOL 1. Marc teòric
44
El terme tema és l’emprat en la classificació de Bel (2002, 1080) que ara es té
com a punt de referència. No obstant això, en el present treball, s’ha optat pel terme
TRAJECTOR, ja que, a nostre parer, expressa de manera més específica el tipus de TEMA
concret que contenen els esquemes locatius bàsics dels verbs metre i posar, així com les
projeccions metafòriques que se’n deriven.
d) PACIENT: entitat afectada per l’estat o acció descrits pel predicat, que n’és el
resultat o que sofreix un canvi d’estat:
(8) Plaerdemavida prestament donà dels genolls en la dura terra e féu -li
infinides gràcies. E lo moro se despullà hun albornuç que vestia e
donà ·l a Plaerdemavida. E los dos se n’ anaren en hun loch qui prop
de Túniç stava, qui ·s nomenava Rafal. Com la filla del moro véu la
donzella axí jove e de tan gentil delicadura, tota despullada, pres -li
molt gran compassió. E lo pare li pregà li fes tota aquella millor
companyia que pogués e li dix:
(9) —Sàpies, ma filla, que aquesta és filla de aquella senyora qui·m posà
en libertat. E per la bona companyia que ·m féu e la gràcia que d’ ella
aconseguí, en aquesta li vull retre les gràcies (Joanot Martorell [XVb],
Tirant, 1097, 4).
e) META: entitat (animada) que rep alguna cosa derivada de l’acció denotada pel
predicat:
(10) E manvés lavà ·s sant Pere e aquel altra dicípol e coregren al
moniment abdós, mas sant Johan corria més que sant Pere e per so
vench primer al moniment. E enclinà-se e víu lo sudari que fon posat
sobre·l cap de Jesús a part, plagat, e aprés entrà-y sant Johan e víu-ho,
e no entenia l’Ascriptura que disia que devia rasucitar d’entre los
morts (Les edats i l'epístola de Jesucrist [XIVb], 242, 12).
f) BENEFACTIU: entitat animada que obté el benefici de l’acció expressada pel
predicat:
(11) Et axí mateix tramès manament als prohòmens de Montpeler que no li
contrestassen la possessió; e assò los manà en pena de tració, que ell
no volia haver desamistat ab lo rey de Ffrança, et que estegren tuyt ab
bon cor, que ell entraria en Ffrança, et que sabessen que tal deute et
fermetat havia ab lo rey de Ffrança que tantost ho auria ell del rey de
Ffrança. Et axí los prohòmens de Montpeler, greu que·ls fo, agueren
obehir lo manament de lur senyor lo rey de Mallorcha, et majorment
CAPÍTOL 1. Marc teòric
45
per la bona esperança que ell los mès (Ramon Muntaner [XIVa],
Crònica, 80, 2).
g) EXPERIMENTADOR: entitat animada que és afectada per estats psicològics,
sensacions, emocions, etc.:
(12) En la dolor d’amor delit pot ser / si ab aquell ira embolta no·s met; /
essent lo cas, lladoncs dolor tramet / contra qui cau tot lo seu gran
poder, / e tant com pus amor és gran e bell, / tant sa dolor és major e
pus fort: / en lo cos sa tota enfecció és fort, / i en lo malalt no entén
què·s prenga en ell (Ausiàs March [XVa], Poesies, 99, 86).
h) ORIGEN: entitat des d’on es desplaça l’objecte afectat pel predicat:
En la majoria dels casos l’ORIGEN no apareix de manera explícita, sinó que es
pot inferir pel context o no té cap repercussió. Sovint no fa referència a un espai o a un
estat en concret, sinó que s’han d’inferir per oposició a l’espai o estat final que denota
l’acció del verb. En aquesta mesura, els verbs metre i posar funcionen de la mateixa
manera:
(13) Item, statuhim e ordenam que sia feta altra capça de justícia, en la
qual sien mesos los noms dels hòmens de la dita vila ydòneus, àbils e
sufficients al dit offici que no sien de paratge, los quals scrits en
sengles cèdules o troços de pregamí [sic] sien enclosos e mesos en
sengles redolins de cera de egual pes e forma, de una matexa color, e
posats dins la dita capça, la qual sia sagellada ab los sagells damunt
dits e mesa dins la dita caxa (Algezira [XVa], 163, 22)
(14) E per rahó de la dita mort han fermat de dret en poder de vostre regent
la cancelleria, e demanat guiatge e altres coses en la dita vostra letra
contengudes, dients e afermants que si lo dit guiatge d’alscuns altres
crims de què són inculpats, exceptada la dita mort, los és atorgat, se
metran en poder nostre o vostre (Epistolari de Ferran I d'Antequera
[XVa], 382, 18).
El primer dels exemples denota una situació en la qual es produeix un
desplaçament físic d’un objecte [+TANGIBLE]. La DESTINACIÓ d’aquest objecte és dins la
caixa, que es correspon, igualment, amb una entitat [+FÍSIC]. Com s’observa, en
l’esquema que determina el contingut lèxic del verb alguns elements reben més atenció
que uns altres. En aquest sentit, com en la majoria dels significats que es descriuran en
el capítol 2, l’element sobre el qual se sol dipositar l’atenció és la META o la
DESTINACIÓ. Tant és així que, en exemples com aquest no hi ha un ORIGEN explícit, que
CAPÍTOL 1. Marc teòric
46
només es pot inferir per oposició amb la DESTINACIÓ: si l’espai final es correspon amb
dins de la capça i el significat del verb es refereix al fet que una cosa és desplaçada d’un
lloc a un altre, el receptor d’aquesta informació interpretarà que el TRAJECTOR parteix
d’un espai inicial diferent del final, és a dir, de fora de la capça.
En el segon exemple hi ha un grau més alt d’abstracció i ja no es correspon amb
l’esquema locatiu bàsic del verb metre. En aquest cas, una entitat [+ABSTRACTE] com
poder és conceptualitzat, per mitjà de la projecció de l’element DESTINACIÓ de
l’esquema locatiu, com una entitat [+FÍSIC]. De la mateixa manera que en el cas anterior
i entenent a aquesta correspondència entre dominis amb diferents graus d’abstracció,
l’única manera de saber l’ORIGEN de l’esquema és per oposició a l’estat final: si algú
passa a estar en poder d’una determinada cosa vol dir que abans no ho estava.
i) DESTINACIÓ: lloc cap al qual es produeix un desplaçament:
(15) Dijous, a 6 de giner 1611, dia dels Reys, a les tres hores del matí
morí, en lo seu col·legi de Corpus Christi, lo il·lustríssim ý
excelentíssim señor don Joan de Ribera. Ý ·l posaren en un túmulo
davant la capella de sent Mauro. Ý lo divendres, a 7 de dit, anaren les
parròchies ý ·ls monastirs a dir un respons. Ý lo disapte li posaren una
palma ý una guirnalda a la mà dreta, ý ab una mitra de tafatà blanc, ab
lo bàculo en la mà esquerra, ý vestit de blanch, ab scarpins blanchs. Ý
·l posaren en un atahüt forrat de vellut negre (Pere Joan Porcar
[XVIb-XVIIa], 140, 2).
47
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
48
CAPÍTOL 2
Estructura semàntica dels verbs posar i metre
Índex del capítol
1. La inferència invitada i la gènesi de significats nous dels verbs metre i posar
1.1. Introducció
1.2. La inferència invitada en els significats dels verbs metre i posar
1.3. Nuclis semàntics dels verbs metre i posar
1.4. Freqüència dels significats dels verbs metre i posar
2. Estructura semàntica dels verbs metre i posar
3. Conclusions
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
49
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
50
1. La inferència invitada i la gènesi de significats nous dels
verbs metre i posar
Índex de l’apartat
1. La inferència invitada i la gènesi de significats nous dels verbs metre
i posar
1.1. Introducció
1.2. La inferència invitada en els significats dels verbs metre i posar
1.3. Nuclis semàntics dels verbs metre i posar
1.4. Freqüència dels significats dels verbs metre i posar
***
1.1. Introducció
Els verbs metre i posar han abraçat en català una gran quantitat de significats. El
verb metre era molt prolífic en català antic però va experimentar un retrocés remarcable
que començà en la primera meitat del segle XV i que el relega, únicament, a uns pocs
derivats (admetre, permetre, remetre, etc.) i a “uns pocs casos de frases fetes o
locucions estereotipades en certs dialectes” (DCVB, s. v. metre) en català contemporani.
És en el mateix segle XV que posar, un altre verb semànticament proper que tenia uns
usos més restringits, augmenta els significats i assumeix bona part dels sentits que fins
aleshores s’havien expressat amb el verb metre.
L’evolució semàntica d’aquests dos verbs en català és molt interessant en la
mesura que 1) des d’una perspectiva diacrònica, tant l’un com l’altre constitueixen una
estructura semàntica extensa i coincident en alguns casos i han generat construccions no
gaire ateses en la recerca i, 2) el verb metre, que com s’ha dit era totalment funcional
durant el període medieval, pràcticament ha desaparegut en català, a diferència de
moltes altres llengües romàniques en les quals encara és ben viu (espanyol: meter;
francès: mettre; occità: metre; italià: mettere; portuguès: meter).
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
51
És per això que, tenint en compte aquesta anàlisi contrastiva, és adient un
acostament que situe en un primer pla la semàntica pròpia dels verbs i pose a prova la
hipòtesi d’una interferència lingüística. Com s’explicarà, tots dos verbs tenen esquemes
locatius semblants que comparteixen elements: punt d’ORIGEN, DESTINACIÓ o META i
TRAJECTOR (i trajectòria o moviment). Tot i això, el verb metre té més restriccions
semàntiques, sobretot pel que fa al component de la DESTINACIÓ. Aquesta diferència ens
ha permès de constatar que les restriccions semàntiques de l’esquema locatiu bàsic del
verb metre fa que siga un candidat menys productiu que posar per a projectar-se i
expressar nocions més abstractes, la qual cosa és un bon punt de partida per a donar
resposta a l’evolució dels usos d’ambdós verbs.
Val a dir que en els dos casos, a més d’una xarxa àmplia de significats plens, són
molt nombroses les estructures amb un grau de fixació alt, representades principalment
per perífrasis verbals i unitats fraseològiques (col·locacions, locucions, fórmules i
parèmies) més o menys saturades. En el present estudi ens limitarem a fer una
descripció dels significats que els verbs han assumit diacrònicament i analitzarem la
gènesi de les perífrasis incoatives <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>; no
tractarem, doncs, les unitats fraseològiques, que seran un objecte recerca independent
que s’explorarà en futures investigacions.
1.2. La inferència invitada en els significats dels verbs metre i posar
Com s’ha indicat anteriorment, la inferència és un mecanisme
pragmaticodiscursiu essencial per a explicar el canvi lexicosemàntic. Els verbs metre i
posar van esdevenir, en català antic, verbs locatius amb esquemes gairebé idèntics que,
a força de projeccions, van generar la resta de significats nous de l’estructura semàntica:
d’una banda, el verb MĬTTĔRE ‘enviar’ havia esdevingut, ja en llatí tardà, un verb locatiu
(Du Cange, s. v. mittere). Com qualsevol altre verb de moviment, MĬTTĔRE presentava
un esquema d’imatge descrit per un punt d’ORIGEN, un camí o trajectòria, un TRAJECTOR
i una META o DESTINACIÓ (Langacker 1987). Aquest canvi, doncs, s’explica mitjançant
un procés metonímic del tipus la PART-TOT [event-subevent] (Geeraerts 2010, Martines
2015b) pel qual, entre tots els elements de l’esquema físic, es va focalitzar en el darrer,
la META o DESTINACIÓ.
D’una altra banda, el verb posar prové del llatí PAUSARE, ‘aturar’. En alguns
derivats (reposar) i en algunes accepcions (1a, 1b, 2a i 2b, 3) encara es percep aquest
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
52
valor inicial. De la mateixa manera que amb l’evolució de MĬTTĔRE, és la focalització
de la DESTINACIÓ la que origina el seguit de sentits posteriors: el fet que algú o alguna
cosa s’ature en un lloc pot disparar la inferència metonímica (causa-efecte) que es trobe
en un nou lloc on abans no era.
Com s’ha dit, el símbol lingüístic consta d’un significat codificat i un altre que
depèn de la situació comunicativa concreta (Traugott 2012; Langacker 2000; Burridge i
Mulder 1998) i que és, per tant, negociable en el context. En la negociació del significat,
doncs, intervenen l’emissor, el receptor i els diversos condicionants pragmàtics de cada
situació, de manera que entren en joc processos de subjectivació i intersubjectivació.
Com a conseqüència, els significats existents poden interpretar-se de manera diferent i
arribar a convencionalitzar-se. En el cas dels verbs metre i posar, l’esquema locatiu
bàsic descrit és l’ORIGEN de la resta de significats. Com s’observa, l’esquema inicial
s’identifica amb uns espais físics i un TRAJECTOR que és, prototípicament, una entitat
[+TANGIBLE]. La projecció d’aquest esquema genera significats que expressen nocions
amb un nivell més alt d’abstracció, la qual cosa s’ajusta als principis de la cognició
humana, que tendeix a conceptualitzar dominis més abstractes partint dels elements de
dominis [+FÍSIC] i [+CONEGUT].
L’estructura semàntica dels verbs metre i posar, doncs, s’explica com a
conseqüència de diverses projeccions metonímiques i metafòriques engegades per les
inferències que produeixen els parlants en un acte comunicatiu concret. En aquest
procés, no tots els elements de l’esquema es perfilen de la mateixa manera. En el cas
dels dos verbs estudiats, l’element que de manera més freqüent rep una atenció més
gran és la DESTINACIÓ o la META. Les inferències que es disparen des del fet de ‘fer estar
una cosa on no era’ són diverses i expressen valors vinculats amb la ingressivitat,
incoativitat, la finalitat, l’addició o la transferència.
1.3. Nuclis semàntics dels verbs metre i posar
L’estudi diacrònic dels verbs metre i posar permet de destriar diferents nuclis
semàntics que són resultat de la projecció semàntica dels constituents de l’esquema
locatiu bàsic dels verbs. En molts casos tots dos verbs comparteixen significats i, per
tant, estan presents d’una manera bastant homogènia en els dits nuclis. En canvi, en
d’altres ocasions un dels dos verbs representa gairebé la totalitat dels exemples que es
recullen en algun dels nuclis. Les causes, com tot seguit es detallarà, són les següents: a)
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
53
raons etimològiques, és a dir, els sentits que ja tenien aquests verbs en llatí, això és, en
estadis evolutius previs, b) restriccions semàntiques dels elements de l’esquema locatiu
bàsic ic) l’abast desigual d’aquestes projeccions com a conseqüència directa de les
restriccions semàntiques d’algun dels elements de l’esquema bàsic. D’acord amb això i
segons els plantejament de la teoria del o prototip de Geeraerts (1997) i, específicament,
d’acord amb l’estructuració radial dels significats —organitzats en nuclis per semblança
de família—, els nuclis al voltant dels quals s’organitzen les estructures semàntiques
dels verbs metre i posar són els següents:
NUCLI I: SIGNIFICATS VINCULATS AMB METRE / POSAR ‘ATURAR-SE,
CESSAR DE MOURE'S O D'ACTUAR’ (DCVB, S. V. POSAR)
Com s’ha avançat, els significats d’aquest nucli semàntic apareixen gairebé de
manera exclusiva amb el verb posar i provenen directament de l’ètim llatí PAUSARE,
‘aturar’. En aquest nucli també s’ha inclòs el significat 3 que, tot i no originar-se
directament d’aquest ètim llatí, té una clara proximitat semàntica amb els valors més
prototípics del nucli semàntic. Per això el significat 3 també té ocurrències amb el verb
metre, al qual no és inherent la noció de repòs o pausa. Com més tard s’explicarà, el
verb PAUSARE, que en llatí clàssic tenia uns significats molt restringits, assoleix en llatí
vulgar pràcticament tots els sentits de PŌNĔRE, que en català actual, com es detallarà en
la descripció del significat 4a, s’ha reservat a usos i contextos molt concrets.
L’esquema del verb PAUSARE compta amb tots els elements que defineixen un
esquema locatiu: un TRAJECTOR experimenta un DESPLAÇAMENT fins a arribar a una
DESTINACIÓ on cessa el moviment. S’hi generen, en molts casos, construccions ergatives
en les quals el subjecte gramatical es correspon amb l’objecte lògic. Aquesta
correspondència comporta una reanàlisi sintàctica que s’expressa sovint amb un pronom
reflexiu, tot i que no sempre és necessari. El TRAJECTOR és, prototípicament, animat i té
una capacitat agentiva alta, tot i que hi ha casos en els quals no és així:
(1) Un dia se rancà un gran troç de roca d’aquel pug qui alteja sobre lo seu
monestir; la qual, casén per lo costat del mont, tost mostrava lo peril del
derrocament de tot lo monestir e la mort de totz los frares. E con lo sant
hom la víu desobre venir, nomenan en sa veu sovén lo nom de Jesucrist,
féu-li en contra lo seyal de la creu, e axí va-la fer posar, mentra que
cahia, sus en lo costat pres del monestir, segons que diu lo religiós baron
Lorenç (Diàlegs 11, 32).
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
54
Un dels elements que perfilen l’esquema locatiu bàsic dels verbs posar i metre és
l’ORIGEN de què es parteix. En l’esquema espacial que dibuixa el verb PAUSARE també
hi és, encara que no sol aparèixer de manera explícita. De fet, a nostre parer, la
peculiaritat dels significats del verb posar que s’encabeixen dins d’aquest nucli
semàntic és, precisament, que només la DESTINACIÓ és perfilada:
Figura 1. Nucli semàntic 1
Esquema locatiu de PAUSARE
a ORIGEN
b TRAJECTOR
c Desplaçament
d META o DESTINACIÓ
Taula 1. Nucli semàntic 1
Com s’explicarà més tard —vegeu la descripció del significat 4a—, els
significats posteriors derivats de la noció inicial de pausa o repòs són possibles com a
conseqüència d’un canvi de focalització dels elements de l’esquema locatiu heretat del
llatí. En alguns casos, el punt de partida sí que apareix de manera explícita, encara que
no és l’element de l’escena perfilat:
(2) Disapte, a 3 de juny 1600, entre onse y dotse hores de migjorn, venint lo
rector de Sent Steve, dit Scholano, de Sant Salvador, de oir lo sermó del
Corpus de frare Cabanelles, y venint per la plaça del Mestre Racional,
prop de l’Almodí, caygué un pardal de la teulada de l’Almodí novell y
posà·s damunt lo barret del dit rector, sens ell adonar-se·n, ni sentir-lo, y
molts mirant-lo. Y saludant a hú que·l saludava, posant la mà al barret,
tocà lo pardal y se·n bolà y se n’entrà per una de les finestres de casa
Bertran y posà·s damunt lo cap de la filla de Bertran. Y ellà posà·s la mà
al cap per veure lo que era: tocà lo pardal, lo qual bolà y se·n tornà a la
teulada de l’Almodí (Pere Joan Porcar [XVIb-XVIIa], 108, 4).
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
55
En exemples com l’anterior hi ha un complement explícit, de la teulada de
l’Almodí novell, que constitueix el punt de partida i, alhora, la DESTINACIÓ del
TRAJECTOR, un pardal. S’ha seleccionat aquest fragment perquè s’hi descriuen un total
de tres moviments —1) de la teulada al barret del rector, 2) del barret del rector al cap
de la filla de Bertran i, 3) del cap de la filla de Bertran a la teulada—, la qual cosa no és
habitual amb aquesta accepció del verb posar. En l’escena, doncs, es dibuixa un
moviment circular en tres etapes delimitades. És això mateix el que demana l’aparició
de complements que ajuden a delimitar quins són els diferents punts de partida i les
diferents DESTINACIONS:
Figura 2. Posar ‘aturar’
NUCLI II: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘FER ESTAR UNA COSA
ON NO ERA’ (-DIMENSIÓ INTERIOR)
Els verbs metre i posar expressen, en primer lloc, el desplaçament d’un TEMA o
d’un TRAJECTOR cap a una altra posició (Margetts i Austin 2007; Pinker 1989; Enghels i
Comer 2017; Cifuentes 1999). En algunes llengües com l’espanyol, en què els dos verbs
conviuen, la diferència entre meter i poner s’ha explicat mitjançant la categorització
dels verbs locals estatius transitius i els verbs direccionals interiors transitius (Cifuentes
2004). En català antic aquesta diferència permet també descriure els usos de metre i
posar, encara que el tret de direccionalitat interior no sempre és definitiu. Com es veurà
tot seguit, el verb metre, en català antic, no sempre delimitava una DESTINACIÓ amb el
tret de dimensió interior, que, d’una altra banda, és la DESTINACIÓ més prototípica.
Algunes de les accepcions que s’han inclòs en aquest nucli semàntic són molt properes
a d’altres que s’han classificat en el nucli semàntic IX: l’única diferència és,
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
56
precisament, que en aquest segon nucli la DESTINACIÓ té unes majors restriccions quant
a la configuració física.
NUCLI III: SIGNIFICATS VINCULATS AMB METRE / POSAR ‘PROCURAR
UNA COSA A QUALCÚ; FER QUE LA TINGUI (DCBV, S. V. DONAR)
Els significats 12-18c tenen en comú que comparteixen o provenen d’un
esquema de transferència semblant al del verb donar, el verb de transferència per
excel·lència. Aquest esquema està descrit, prototípicament, per un subjecte agentiu que
transfereix a algú alguna cosa. Hi ha, doncs, un TRAJECTOR —que sol representar una
entitat [+TANGIBLE] i que, sintàcticament, ocupa el lloc de l’objecte directe— i una
META —que es correspon amb una entitat [+ANIMADA] que té la funció d’objecte directe
i que és el receptor d’allò que es transmet—. D’aquesta manera, la majoria dels
contextos en els quals els verbs metre i posar assumeixen alguns dels valors que
s’ajusten a aquest esquema contenen oracions amb dos objectes. Aquesta estructura està
marcada per la predeterminació lèxica d’aquest verb ditransitiu. Comer i Enghels (2017,
904) destaquen també el valor de transferència que assumeix el verb poner en espanyol:
«además de su significado prototípico locativa, la semántica de poner se extiende hacia
el campo de la transferencia».
Respecte dels verbs locatius metre i posar, l’element de l’esquema que
experimenta un canvi més visible és la DESTINACIÓ, que mitjançant projeccions
semàntiques, és concebuda, ja no com un espai físic, sinó com un DESTINATARI. En la
majoria dels significats descrits fins ara, la META representava un espai físic amb
característiques diverses. Ara però, allà on el TRAJECTOR finalitza el seu desplaçament
és una entitat [+ANIMADA], que normalment s’associa amb persones. Així mateix, també
pot haver-hi diferències quant al punt d’ORIGEN: 1) en molts casos és un espai físic. El
TRAJECTOR inicia el desplaçament des d’un lloc, que pot ser explícit o no, per a acabar
en possessió d’un DESTINATARI, b) en altres casos el punt d’ORIGEN no és un espai físic,
sinó que únicament indica que allò que es transmet és possessió del subjecte agent.
D’aquesta manera les reminiscències locatives resten desdibuixades i es focalitza en el
fet que, perquè algú puga transferir una cosa, primer ha de tenir-la. En aquest sentit,
mitjançant una nova projecció, una categoria abstracta com la [POSSESSIÓ] és concebuda
metafòricament a partir d’un domini conceptual [+FÍSIC], [+TANGIBLE]:
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
57
Figura 3. Nucli semàntic III
Esquema locatiu Esquema de transferència
a ORIGEN: espai físic ORIGEN: espai físic / possessió I
b TRAJECTOR TRAJECTOR
c Desplaçament Desplaçament o Moviment
d META: espai físic META: DESTINATARI / possessió II
Taula 2. Nucli semàntic III
En els paràgrafs anteriors s’han descrit els paràmetres que permeten identificar
alguns dels significats dels verbs metre i posar amb un esquema de transferència is’han
concretat quines són les característiques més habituals. No obstant això, moltes de les
restriccions semàntiques que determinen aquest esquema general poden anar atenuant-
se, la qual cosa dóna pas a estructures amb elements menys prototípics. En aquest sentit,
hem inclòs significats que: a) en relació al subjecte, poden denotar una capacitat
agentiva menor, b) en relació al TRAJECTOR, poden incloure elements [+ABSTRACTE] i,
c) en relació al DESTINATARI, pot referir-se a una entitat no animada. Concretament, en
la següent graella hi ha la caracterització dels significats dels verbs metre i posar
inclosos en aquest nucli semàntic atenent a aquests criteris:
Subjecte Objecte Directe
(TRAJECTOR)
Objecte Indirecte
(META)
12a [+AGENT] +++ [+TANGIBLE]
--- [+ABSTRACTE]
[+ANIMAT]
12b [+AGENT] [+TANGIBLE] [+INANIMAT]
13a [+AGENT] [+TANGIBLE] +++[+ANIMAT]
---[+INANIMAT]
13b [+AGENT] [+TANGIBLE] [+ANIMAT]
13c [+AGENT] [+TANGIBLE]
--- [+ABSTRACTE]
[+INANIMAT]
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
58
14a +++[+AGENT]
--- [-AGENT]
[+ABSTRACTE] [+ANIMAT]
14b [+AGENT] [+ABSTRACTE] +++[+ANIMAT]
---[+INANIMAT]
14c [+AGENT] +++[+TANGIBLE]
---[+ABSTRACTE]
[+ANIMAT]
15a [+AGENT] [+ABSTRACTE] [+ANIMAT]
15b [+AGENT] [+ABSTRACTE] +++[+ANIMAT]
---[+INANIMAT]
15c [+AGENT] [+ABSTRACTE] [+ANIMAT]
16 [+AGENT] [+ABSTRACTE] [+ANIMAT]
17 +++[+AGENT]
---[+AGENT]
[+ABSTRACTE] [+INANIMAT]
18a [+AGENT] [+ABSTRACTE] [+INANIMAT]
18b [+AGENT] +++[+ABSTRACTE]
---[+TANGIBLE]
[+INANIMAT]
Taula 3. Significats del nucli semàntic III
NUCLI IV: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘POSAR EN ESTAT
D'USAR-SE, D'APLICAR-SE, D'ACTUAR O D'ACOMPLIR UNA FINALITAT’
(DCVB, S. V. PREPARAR)
De la mateixa manera que en el nucli semàntic anterior, la META o DESTINACIÓ
és l’element de l’esquema que és té més diferències respecte dels esquemes locatius
bàsics dels verbs metre i posar. Hem definit dos tipus de construcció atenent als
complements exigits i no exigits que apareixen en els contextos en què els verbs
analitzats adquireixen significats vinculats amb l’expressió d’una finalitat:
a) D’una banda, en alguns casos continua sent necessària una DESTINACIÓ que
s’identifica amb un element locatiu. En aquesta construcció, mitjançant un altre
sintagma o fins i tot una oració posterior —vegeu l’exemple del verb posar per a 19b—,
la finalitat es fa explícita. En aquesta mena de contextos, com s’explicarà en el capítol 3,
hi ha construccions de moviment causat. Com s’inclou en la definició, hi ha un canvi
d’estat o la preparació d’alguna cosa, que es disposa d’una determinada manera per a
acomplir una finalitat. Aquesta preparació és la conseqüència del desplaçament o del
moviment del TEMA, que per a estar en un estat de preparació, ha de passar per un
moviment o desplaçament més o menys metafòric causat per un subjecte agent.
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
59
En alguns casos, el fet de compartir models cognitius idealitzats possibilita que,
tot i que la finalitat no hi aparega, es puga inferir d’una manera nítida a partir del
significat contextual d’algun o alguns dels elements:
(3) ESCOLÀ / No he estat més prest posible, / perquè em fet un combregar.
/ VETLÒRIA / Sols que no sia estat mort / que tengues a altre part. /
ESCOLÀ / Dexem-mos de més rahons. / Posa taula y soparem. /
VETLÒRIA / No cals alsar tant la veu /que aquí tench un alojat. / (Posa
se taula.) / ESCOLÀ / Que serà es mort que tu em deyes / que tens aquí
allargat? / VETLÒRIA / Brava cosa! Tu què·t pensas, / que sia jo
sacristà? / ESCOLÀ / Dexe’t de revolterias / y treu prest de què menjar. /
VETLÒRIA A ballar ses seguidillas, / ell ja porem comensar. / (Se
asseuen a la taula ab un pollastre, pa vi y fruita.) / ESCOLÀ / Es
pollastre està polit; /ell com que sia daurat. / La matexa destraleta /sou
per fer un bon cuinat (Entremès de ne Vetlòria [XVIII], 372, 10).
El vers en què apareix el verb posar la primera vegada té dues oracions
coordinades per la preposició copulativa. S’hi estableix una seqüència d’accions en què
no es pot invertir l’ordre sense variar-ne el sentit: sopem i posarem taula. Observem que
la utilització de diferents temps verbals —present per a la primera oració i futur per a la
segona— no deixa marge de dubte a la interpretació cronològica de la seqüència. La
segona de les situacions, malgrat que es presente com una oració independent al mateix
nivell sintàctic que la primera, amaga una finalitat que es desprèn del significat de posar
taula.3 Així, l’oració composta es pot parafrasejar emprant una conjunció de finalitat:
posa taula perquè sopem.
Més tard, la mateixa expressió torna a aparèixer: na Vetlòria, seguint les ordres
de l’escolà, para taula. En aquest segon cas no hi ha cap altre sintagma ni oració que en
determine la interpretació. Uns versos després, l’escolà exigeix, ja amb la taula parada,
que na Vetlòria traga menjar a la taula. Aquesta informació no és una informació
aïllada, sinó que connecta cognitivament amb l’escena descrita per la situació descrita
en la segona ocasió que apareix l’expressió posar taula. Igualment, el pollastre, el pa, el
vi i la fruita connecten amb el fet que s’haja parat taula i completen la idea de finalitat:
la taula ha estat parada per a ingerir tots aquests aliments.
b) En d’altres ocasions el sintagma que expressa la finalitat sembla que no és un
tercer element que s’infereix o complementa la informació que dóna una construcció de
moviment causat com la descrita en paràgrafs anteriors. Com s’explicarà més
3 En català antic el més habitual és l’expressió parar taula ‘posar alguna cosa en disposició de
funcionar, de servir a un fi’ (DIEC2, s. v. parar, 8).
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
60
detalladament en el capítol 3, la finalitat es pot entendre com la projecció d’un element
constituent de l’esquema locatiu, la DESTINACIÓ. En altres casos la interpretació pot ser
ambigua:
(4) E ayxí mateix, dit dia, tots los dessús dits nomenats fitaren la senda que
va del maset de Herbadós per la foya de la Noguera al maset d’en
Gradull, que huy és de Joseph Forés de Vadenes, e fins lo saulonaret
que està damunt dit mas d’en Gradull. Y tornant al barranquet a les dos
fites que posaren per a designar la entrada de dita senda, passades dites
dos fites, pugant amunt, a 4 passes envés del mas d’en Llobet posaren
dos fites, la una al tenor de la altra, tenint la senda de amplària en dit
puesto 6 passes (Thomàs Molés [XVIIIb], Molí més alt, 80, 28).
NUCLI V: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘JUDICAR UNA COSA,
FORMAR-NE UN CONCEPTE DETERMINAT’ (DCVB, S. V. CONSIDERAR)
Els significats d’aquest nucli semàntic tenen en comú que impliquen una
valoració subjectiva d’un subjecte lògic agentiu. Aquesta valoració sol provenir d’una
entitat humana el judici de la qual es considera com a argument d’autoritat i sol
comportar un procés cognitiu més o menys explícit.
Els exemples que se n’han recuperat no són massa nombrosos: el verb metre
apareix únicament en 17 exemples amb algun dels significats que s’hi encabeixen,
mentre que el verb posar ho fa en 302 casos, entre els quals hem localitzat estructures
amb un nivell de fixació elevat:
(5) He aquells que me avían amenat me digueren: “Ell te cové [anar e
passar aquest pont]; [tan]tost com tu yssiràs, lo vent que és dedins lo
fluvi te buffarà e te gitarà dedins aquest fluvi, he nostres companyhons
que hy són te pendran he te cabussaran dedins lo pus pregon. Mas ell te
cové passar he reguardar davant quina via ha lo pont.” E aquell avia en
sí tres coses que molt fan duptar. La primera que era glassat he stret; e
posat per cas que fos ample prou, a penas s’ í poguera hom tenir desús.
La segona era tan alt que era molt a duptar e era terribla cosa a
reguardar la terra. La tersa era que lo vent hy corria tan fort que nengun
no ho paria pensar lo brug que aquí se fahia (Ramon Perelós [XIVb],
Viatge d’en Ramon de Perellós al purgatori de Sant Patrici, 162, 18).
Els significats d’aquest nucli semàntic es caracteritzen per tenir un grau
d’abstracció molt elevat. La projecció conceptual dels elements no és tan apercebible
com en els significats que integren la resta de nuclis i, en ocasions, els elements tenen
unes característiques que difereixen bastant de les habituals. En aquest sentit, observem
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
61
que el verb posar expressa amb més facilitat nocions més abstractes. Com ja s’ha dit,
això ocorre perquè, a diferència del verb metre, no arrossega cap restricció semàntica
quant a la direccionalitat o la DESTINACIÓ.
NUCLI VI: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘UNIR QUALQUE
COSA A ALLÒ QUE JA EXISTEIX, PER COMPLETAR-HO O AUGMENTAR-
HO’ (DCVB, S. V. AFEGIR)
Els significats 24a-24d tenen en comú la noció d’addició. L’esquema locatiu
bàsic de què parteixen la majoria dels significats dels verbs metre i posar no entra en
contradicció amb aquesta noció, que, en canvi, especifica encara més el sentit del verb
quant a la delimitació de la DESTINACIÓ. En els exemples que s’hi recullen, un
TRAJECTOR continua essent desplaçat a un lloc on no era però, ara, a més a més, s’aporta
una altra informació per a la descripció d’aquesta DESTINACIÓ, ja que, prèviament a la
incorporació del TRAJECTOR, aquesta DESTINACIÓ ja existeix i posseeix alguna cosa —
generalment representada per una entitat tangible—a la qual és afegit el TRAJECTOR.
Figura 4. Nucli semàntic VI
Esquema d’ADDICIÓ
a [ORIGEN]: espai físic
b TRAJECTOR: [+TANGIBLE]
c [DESPLAÇAMENT]
d META: espai físic
Taula 4. Nucli semàntic VI
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
62
En aquest esquema, a més a més, la noció d’addició implica que el focus
d’atenció se situe en la DESTINACIÓ. És per això que en la graella anterior els elements
que no són perfilats apareixen entre claudàtors.
Aquests significats són molt freqüents en tractats cientificotècnics. Més
concretament, són molt nombrosos en tractats de cuina. De fet, s’han hagut d’eliminar
exemples d’obres en què gairebé la totalitat dels casos tenien aquesta accepció, per tal
de no afectar la representativitat de les dades.
Els textos instructius són els més adients per a localitzar i explicar aquesta mena
d’exemples, ja que estableixen seqüències cronològiques molt ben definides i ordenades
d’acord amb el tarannà didàctic que se’ls pressuposa. Com s’ha dit, la idea comuna dels
significats que s’han inclòs en aquest nucli semàntic és que la DESTINACIÓ ha de ser: a)
una entitat que existeix prèviament a la incorporació que suposa el moviment del
TRAJECTOR i b) una entitat que continga elements culturalment relacionats als descrits
pel TRAJECTOR per tal que s’hi puguen combinar:
(6) I luego que los fetges seran mig cuits, li mesclaràs les vèrtoles i deixa-lo
acabar de coure. I, cuit que serà, lo posaràs dins de una olla, i luego li
aixataràs un poc de aoli ab un poc de aigua; i posa-li un parei de fulles
de llorer (Fra Francesc Roger [XVIIIa], Llibre de cuina menorquina,
131, 17).
NUCLI VII: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘FIXAR QUELCOM
FENT-HO ENTRAR PER LA PUNTA’ (DCVB, S. V. AFICAR)
Els verbs metre i posar tenen, en alguns contextos, significats semblants als que
s’expressen amb el verb ficar en català contemporani. Aquest verb, en català medieval i
en bona part del període del català modern té uns significats molt restringits, vinculats
amb un caràcter emfàtic o intensiu, que, com s’explicarà en el capítol 3, a vegades
s’usen en esquemes que denoten una aproximació sobtada de dues entitats o per a
expressar, de manera hiperbòlica, enunciats en les quals destaca una funció poètica.
El verb ficar prové del llatí vulgar FĪCTIARE i significa en origen i a l’edat
mitjana, ‘fixar quelcom fent-ho entrar per la punta’. L’esquema espacial és semblant als
dels verbs metre i posar, ja que tots tres comparteixen els elements més habituals dels
esquemes locatius: un ORIGEN, un TRAJECTOR, un CAMÍ i un DESPLAÇAMENT i una META
o DESTINACIÓ. De la mateixa manera que ocorre entre els verbs metre i posar, l’element
que diferencia més clarament el significat prototípic del verb ficar és el darrer, això és,
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
63
la META o DESTINACIÓ. Així, si abans s’ha assenyalat que el mateix contingut lèxic del
verb metre exigia una DESTINACIÓ que en la majoria dels casos implica una dimensió
interior que no demana el verb posar, ara, la DESTINACIÓ del verb ficar té també
característiques específiques. D’acord amb la definició, és el TRAJECTOR, un objecte
punxegut, el qui determina en bona mesura com ha de ser la DESTINACIÓ: una entitat
amb la capacitat de fixar aquest objecte punxegut. Les representacions prototípiques
dels verbs posar, metre i ficar, atenent a la DESTINACIÓ, són les següents:
Figura 5. Destinació dels verbs posar, metre i ficar
Aquestes restriccions predeterminades pel tipus de TRAJECTOR van desapareixent
a poc a poc, fins el punt que l’estructura semàntica del verb ficar, en català actual,
incorpora molts dels significats que tradicionalment s’han expressat amb el verb posar.
Observem que hi intervenen processos de subjectivació i intersubjectivació que
provoquen que verbs que inicialment tenen un sentit més intensiu van generalitzant-se.
Així, el verb ficar passa, per exemple, a expressar significats molt propers als de metre i
ja en el segle XVIII la DESTINACIÓ, en molts casos, té característiques diferents de
l’esquema descrit anteriorment:
(7) És Ovidi un burinot, / és Marcial un sylvestre, / y si acàs vol fer de
mestre / Homero serà un janot. / Fícan-se tots dintre un clot / y no
traguen més lo nas; / puix ab tal ordre y compàs, / tanta perfecció y
nivell, / vuy ordena Mirambell / tot lo jardí del Parnàs (Narcís Julià
[XVIIIa], Parnàs català, 35, 1).
En aquest cas, ja no hi ha un objecte punxegut, sinó un conjunt de persones que,
d’acord a l’opinió que l’autor en té, haurien de quedar reclosos en un clot. Aquesta
DESTINACIÓ, ben delimitada i amb una dimensió interior clara, és la més prototípica de
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
64
l’esquema bàsic locatiu del verb metre, tot i que també és possible amb el verb posar,
amb un nombre menor de restriccions. En altres ocasions el TRAJECTOR és una entitat
amb una capacitat agentiva plena que decideix entrar, igualment, en una DESTINACIÓ
semblant a la descrita en l’exemple anterior. Aquest esquema, novament, es correspon
amb d’altres idèntics que fins a les hores s’havien fet servir amb els verbs metre i posar:
(8) Deyen los mundans –que este epíteto se’ls deu donar-, que eixes
planees no corresponien ab la doctrina y Escritures Sagrades, y que això
eren jocorreries, simplees y poca política. Avien pegat molts d’estos en
fer menyspreu del venerable pare, y vent que es ficava en los bodegons
y posilgues de la gent pobraça (algo derramada y, a més, careixia de
doctrina) encara abultaven més la murmuració y el nomenaven
“predicador dels velitres” (Leopold Ignasi Planells [XVIIIb], Vida del
Pare Esteve, 34, 14).
En el capítol 3 s’incidirà en algunes de les particularitats del verb ficar. Ara, en
aquest epígraf, se n’han destacat aquelles que han permès de classificar alguns dels
exemples dels verbs metre i posar dins d’aquest nucli semàntic. Com es veurà més
avant, s’han establert diversos significats —25-28— que s’ajusten a diferents valors
semàntics i estructures expressades prototípicament pel verb ficar.
NUCLI VIII: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘DONAR PRINCIPI
(A UNA ACCIÓ, A UN ESTAT)’ (DCVB, S. V. COMENÇAR)
En el capítol 3 s’explicarà la gènesi i l’evolució de les perífrasis <metre’s a +
infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>, estructures gramaticalitzades que assoleixen, des
del segle XV, un valor aspectual ingressiu, en primer lloc i incoatiu. Aquestes perífrasis
de fase de moment inicial han estat àmpliament explicades tant en català antic com en
català contemporani.
No obstant això, els verbs metre i posar tenen alguns significats lèxics plens que
s’han de vincular amb un valor de començament d’acció. Com s’explicarà més
detalladament en el capítol 3, el valor incoatiu —ja siga en les perífrasis, ja siga amb els
valors plens dels verbs— no és desprèn directament del valor semàntic que els verbs
tenen etimològicament, sinó que s’ha de justificar prenent com a punt de partida la
noció de canvi d’estat, que és possible gràcies a la transposició metafòrica dels elements
que constitueixen els esquemes locatius inicials dels verbs estudiats. Un cop engegada
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
65
aquesta noció, la incoativitat s’ha d’entendre com la focalització del moment inicial de
la situació completa descrita pel canvi d’estat:
Figura 6. Noció d’incoativitat
NUCLI IX: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘FER ESTAR UNA
COSA ON NO ERA’ (+DIMENSIÓ INTERIOR)
Com s’ha dit, el verb metre té més restriccions semàntiques que no posar.
Aquestes restriccions, a nostre parer, expliquen que aquest segon verb es projecte amb
més facilitat i augmente els usos, la qual cosa constitueix un argument per a explicar les
evolucions d’ambdós verbs. L’element amb més restriccions és, prototípicament, la
DESTINACIÓ, ja que, llevat d’alguns pocs casos, el tret perfilat és la dimensió interior.
Aquesta diferència bàsica entre els verbs metre i posar es percep també en la utilització
de la preposició:
D’una banda, s’observa una tendència a distingir la situació (associada a la
preposició en) de la direcció (associada a la preposició a), si bé aquesta
distinció és molt menys estable que en castellà. D’una altra banda, sembla
que la preposició a localitza per referència a un punt, però sense atendre a les
dimensions d’aquest; en canvi, en indica una relació espacial d’interioritat,
de manera semblant a la preposició dins. Aquesta distinció pot explicar en
part la distribució d’aquestes preposició (Sancho Cremades 2002, 1732)
Talmy (1991; 2000) estableix dues tipologies de llengües atenent a la manera
com és expressat el moviment en els verbs de moviment: les verb-framed mark, com el
català, en què el camí es fa explícit pel mateix contingut lèxic del verb iles satellite-
framed mark, com l’anglès, en les quals el camí s’ha de fer explícit per mitjà d’altres
constituents que anomena satèl·lits; en canvi, en aquest tipus de llengües amb satèl·lit,
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
66
els verbs incorporen la manera com es duu a terme el moviment: en les llengües
romàniques, al seu torn, la manera és expressada adverbialment. Així, per exemple, en
verbs com entrar o eixir el camí és expressat pel verb mateix. En aquest sentit, es poden
establir equivalències entre verbs de moviment i verbs locatius com metre, en la mesura
que en ambdós casos la direcció del moviment—verbs de moviment— i la direcció del
desplaçament —verbs locatius com metre— és inherent al camí o trajectòria.
D’acord amb les dades de la taula 5, observem que el verb metre és el que s’usa
amb més freqüència quan el moviment s’adreça a una DESTINACIÓ amb una dimensió
interior. Entre els segles XIII i XV hem classificat 238 exemples de metre dins d’aquest
nucli semàntic, la qual cosa constitueix un 26,154% dels casos. Durant aquests mateixos
segles el verb posar no té una concurrència tan elevada —71 casos—. El nombre de
casos però, augmenta considerablement —165 casos entre els segles XVI i XVIII—en
els segles posteriors, quan el verb metre ja ha desaparegut.
1.4. Freqüència dels significats dels verbs metre i posar
metre posar
S.XIII S.XIV S.XV S.XIII S.XIV S.XV S.XVI S.XVII S.XVIII
1a 0 0 0 37 22 31 23 4 0
1b 0 0 0 9 1 0 0 0 0
2a 0 0 0 0 1 0 1 4 0
2b 0 0 0 4 0 0 0 0 0
3 6 1 2 3 4 3 1 2 0
4a 22 8 11 23 32 85 43 43 11
4b 1 6 15 7 11 16 15 7 0
4c 0 9 7 7 22 19 8 5 8
4d 0 1 2 8 0 1 0 0 0
5a 63 53 46 18 4 51 26 38 8
5b 6 0 19 0 3 1 2 8 2
5c 4 5 7 3 2 10 11 16 16
6 0 0 1 0 0 0 0 0 35
7a 7 0 0 0 0 3 2 11 0
7b 0 1 0 0 0 1 2 3 4
7c 1 0 0 1 0 0 3 0 0
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
67
8a 2 0 1 0 0 0 0 0 0
8b 4 0 0 0 0 0 0 0 0
8c 0 7 2 0 0 0 0 0 2
8d 0 0 1 0 0 0 1 5 0
9a 0 0 2 0 0 0 0 0 2
9b 18 6 9 0 0 0 0 3 0
9c 0 3 0 0 0 0 0 0 0
10 1 1 2 2 18 12 17 24 3
11 27 14 8 15 10 9 21 41 2
12a 4 3 0 0 2 0 1 4 64
12b 0 3 0 0 0 6 1 3 7
13a 0 4 1 4 3 5 7 15 8
13b 1 2 1 0 0 7 4 3 0
13c 0 0 1 0 0 0 1 5 0
14a 1 24 6 16 17 5 3 3 0
14b 1 0 1 6 3 2 1 0 0
14c 1 0 0 0 0 0 0 0 0
15a 16 1 0 7 5 10 8 10 32
15b 0 0 0 0 10 2 1 3 4
15c 1 0 0 0 0 0 0 0 0
16 4 1 0 11 4 7 6 8 0
17 0 0 1 0 2 2 1 1 8
18a 9 9 4 4 3 8 3 4 5
18b 10 11 0 0 2 0 1 2 2
18c 0 0 1 0 0 0 1 1 8
19a 18 5 2 17 20 0 1 7 2
19b 6 3 2 7 20 2 15 34 18
19c 0 1 0 2 4 0 1 0 0
19d 2 0 0 0 0 0 1 0 2
19e 0 1 0 0 1 1 1 1 2
20a 3 5 0 3 1 1 1 0 6
20b 13 6 3 0 0 0 2 4 0
20c 0 2 2 0 0 3 3 3 0
21a 1 0 0 97 36 26 17 5 0
21b 9 3 2 14 21 23 19 12 5
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
68
21c 0 0 0 0 1 0 0 1 1
22a 0 0 0 2 0 1 1 0 0
22b 0 0 0 0 4 0 0 0 0
22c 0 1 0 1 0 1 1 0 1
23a 0 0 0 0 0 6 1 0 0
23b 0 1 0 0 1 3 1 0 0
24a 0 0 0 12 1 4 6 12 5
24b 1 0 0 4 0 0 0 0 2
24c 8 3 0 11 6 6 38 47 56
24d 6 2 0 2 2 0 1 0 3
25a 7 2 2 0 3 2 5 9 3
25b 2 0 0 0 0 0 0 0 0
26 1 0 0 0 6 2 1 5 0
27a 0 0 0 0 2 1 1 0 0
27b 0 0 0 0 0 0 0 0 9
28 0 0 0 0 0 0 1 3 78
29 0 0 1 0 0 1 1 3 0
30 0 0 4 0 0 0 0 0 0
31 0 1 0 0 0 0 0 0 0
31b 0 1 0 0 0 0 0 0 0
32 0 0 0 0 0 0 1 2 6
33 6 0 0 13 22 3 2 3 0
34a 15 31 18 6 5 16 33 41 33
34b 0 0 3 0 0 0 0 0 0
35a 12 23 3 3 5 6 4 3 7
35b 3 16 2 3 2 2 1 1 2
36a 23 54 1 1 2 1 1 1 2
36b 1 24 0 2 8 8 9 14 12
37 3 1 0 0 0 1 1 0 0
38a 2 0 0 0 0 0 0 0 0
38b 1 1 1 0 0 0 0 0 0
TOTAL 353 360 197 385 354 416 386 487 486
Taula 5. Classificació per significats i segles dels verbs metre i posar
Total exemples 3424
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
69
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
70
2. Estructura semàntica dels verbs posar i metre
NUCLI I: SIGNIFICATS VINCULATS AMB METRE / POSAR ‘ATURAR-SE,
CESSAR DE MOURE'S O D'ACTUAR’ (DCVB, S. V. POSAR)
1a. [N1 V a/en N2] Instal·lar-se temporalment [en una casa, en un establiment, en
una població]2:
Lo qual maligne esperit con s’envespria e vesés la hora secreta als homes,
anava, en semblança d’alcun peregrín, cercan entorn la ciutat e les places, e
cridava: “O lo sant hom Fortunat! Veus què ha fet: un hom pelegrín ha gitat
de son ostal; e quir ún pusqua posar, e en la ciutat d’él no trop ostal ún
pusqua posar» («Diàlegs» de sant Gregori [XIIIb] 35, 5).
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb metre amb aquest significat
En primer lloc, cal destacar que només el verb posar assumeix aquest significat
en català antic i no metre És un dels més freqüents en el segle XIII i deriva directament
del significat del verb en llatí PAUSARE. En algunes obres com El llibre dels fets apareix
amb una freqüència molt elevada: de les 24 ocurrències recuperades pel CIMTAC amb
la cerca <#posar>, 9 corresponen a l’accepció 1a del verb. També s’hi ha localitzat 3
exemples del substantiu deverbal posada ‘casa o lloc on algú està no contínuament, sinó
temporalment, anant de camí o passant-hi un temps relativament curt’, (DCVB, s. v.
posada) que s’hi ha de relacionar. La resta de casos del verb posar es
refereixenmajoritàriament, a significats relacionats amb aquest mateix nucli semàntic.
Aquesta tendència coincideix amb l’observada en molts textos del segle XIII, en els
quals el verb metre té una estructura semàntica molt més àmplia que el verb posar,
menys polisemitzat.
Juntament amb els propers dos significats, 1a constitueix el nucli semàntic
relacionat amb posar ‘aturar-se, cessar de moure’s o d’actuar’, que, com ja s’ha
explicat, no és present en l’estructura semàntica del verb metre. L’ús d’aquesta acepció
decreix molt ràpidament a partir del segle XVI, fins el punt que en els segles XVII i
XVIII ja no se’n localitzen ocurrències.
De la mateixa manera que en gairebé tots els significats d’ambdós verbs, hi ha
presents diferents elements d’un esquema locatiu. En aquest cas concret, per exemple,
hi ha un TRAJECTOR, el peregrí, que cerca una DESTINACIÓ, per la qual cosa es pot
interpretar que parteix d’un altre lloc o ESPAI INICIAL. No obstant això, en aquest cas
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
71
s’ha considerat que (1a) forma part del nucli semàntic I perquè la noció de pausa o repòs
és la que ara es perfila.
1b. [N1 V (de/en N2)]; [N1 V de Vinf2i] [Algú, un animal]1
interrompre temporalment [un seu moviment, una activitat]2 per tal
d'alliberar-se del cansament que li ha provocat:i
Oh sènyer sant e beneit! Vós sabets que a les festes lo senyor de la casa
mana a sos deixebles que no facen faena e que·s posen e que colguen; e
doncs nós, Sènyer, per honor d’aquesta festa, la qual havem per
l’atrobament de vostre ésser, direm als nostres membres que ells colguen e
en àls no sien sinó en contemplació vostra. (Ramon Llull [XIIIb], Llibre de
Contemplació, 0, 99).
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb metre amb aquest significat
Aquest sentit també és assumit únicament pel verb posar i prové del mateix ètim
llatí. No obstant això, ara no és necessari cap dels elements característics dels esquemes
físics dels verbs que dibuixen un desplaçament. Sens dubte, 1b és el sentit que més
focalitza en la noció de pausa o repòs, ja que no demana una DESTINACIÓ, que, com en
1a, s’identifica amb un dels elements d’un esquema locatiu. La construcció que s’hi
genera s’acosta a les construccions ergatives: d’una banda, el subjecte gramatical, aquell
que posa, es correspon amb l’objecte lògic. D’una altra banda, en la majoria de
construccions ergatives aquest subjecte gramatical assumeix més fàcilment el paper
d’objecte lògic perquè és una entitat inanimada. Ara però, el mateix contingut semàntic
del verb demana una entitat animada a la qual s’atribueix un grau més alt d’agentivitat
en relació a aquestes construccions ergatives prototípiques.
En aquest capítol s’han triat exemples representatius que il·lustren d’una manera
clara la situació expressada per l’infinitiu. En aquest aspecte, sempre que ha estat
possible, s’han seleccionat exemples com l’anterior, en els quals un sinònim o un
element lingüístic concret contribueix a delimitat el significat de l’element analitzat. En
aquest cas concret, el verb colgar ‘Ajaçar, ajeure en general’ (DCVB, s. v. colgar) ajuda
a la interpretació del significat que el verb posar.
En català actual hi ha, per a expressar aquest valor, el derivat reposar. En llatí el
prefix re- està vinculat amb una idea de reiteració que s’hi pot aplicar: reposar fa
referència a una pausa llarga, la qual cosa es pot relacionar, per la durada, amb el fet de
reposar ‘descansar’ es pot entendre com la reiteració d’un seguit de pauses breus. Com
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
72
s’observa, reposar no vol dir ‘tornar a posar’, sinó ‘descansar’, de manera que hi ha un
abans en la subjectivació.
En català antic, ambdós verbs, posar i reposar coexistien. El valor del segon
està més determinat pel significat del prefix, per la qual cosa, amb aquest significat, és
molt més freqüent que el verb posar, que compta amb una estructura semàntica molt
extensa. El verb reposar apareix, en el segle XIII, amb una freqüència especialment alta
en obres religioses i morals, en contextos en els quals algú mor i es reuneix amb Déu o
per a referir-se, no tant a un descans del cos (9), sinó de l’ànima (10):
(9) E ans que Sent Joan morís, per alcuns dies, co una femna fesés un mot
greu pecat, e a negú no·s volgés confesar, Sent Joan li dix que almeyns
que·l fesés escrivrén,per so cor ela sabia d’escriure, e que·l li aportàs
sagelat, e enaprés él pregaria Déus per ela. Per què ela mantenent
escrisc lo pecat, e diligentment lo sagelà, e aprés ela lo liurà a Sent
Joan. E aprés pocs dies Sent Joan fo malaute e·s repausà ab Nostre
Seyor (Vides de Sants Rosselloneses [XIIIb], 202, 7).
(10) E qui per lo quart mou vol contemplar haurà’n plaer, car l’entel·lectual
contemplació és sobirana a donar profit e plaer, e pot per una raó passar
en altra; e com hom haurà ujament en negú d’aquestes quatre mous,
pot-se hom mudar en altre mou per revenir e per posar, car l’ànima se
reposa moltes vegades com en son remembrar e entendre e voler muda
les coses remembrades enteses e volgudes (Ramon Llull [XIIIb], Llibre
de Contemplació, 0, 7226).
Tot i això, també apareix sense aquestes connotacions religioses en textos com
El llibre dels fets (8), o els Diàlegs de Sant Gregori (2). Com es pot observar en els dos
exemples anteriors, el verb reposar conserva en alguns casos, encara en el segle XIII,
les grafies etimològiques del diftong –au. A més a més, el verb apareix en construccions
pronominals que no s’han mantingut en català contemporani ( DIEC2, s. v. reposar).
2a. [N1 Vpron (a/en/sobre N2)] (N1[ocell, objecte volador]) [Un ocell, un objecte
volador]1 situar-se [sobre un lloc]2 cessant de volar:
E éls, com oïren asò que·l rey Arodes los avia dit, isqueren aytantost de
Jerusalem. E l’estela los aparec, la qual viren en orient, que estave aturada
sobra Judea, e aquela ora moc-se entrò que·s posà sobra lo loch on era
l’imfant (Edats i epístola de Jesucrist [XIVb], 38, 6).
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb metre amb aquest significat
En l’explicació de significats posteriors s’incidirà en les diferències principals
entre els significats vinculats als nuclis semàntics I i II. Ara, però, cal referir-se a una
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
73
característica de 2a quant a un dels elements de l’esquema del verb posar amb aquesta
accepció, el DESPLAÇAMENT. Anteriorment s’ha comentat que un dels trets que
comparteixen els diferents valors del verb posar que s’han incorporat al primer dels
nuclis semàntics establerts és que la major part dels elements de l’esquema locatiu es
desdibuixen i la DESTINACIÓ rep gairebé tota l’atenció. Efectivament, en 2a el més
important també és aquest element: en exemples com l’anterior, el que realment importa
és que l’estel, després d’un recorregut, acaba reposant sobre el portal de Betlem.
Ara bé, encara que el desplaçament no reba el mateix grau d’atenció que la
DESTINACIÓ, cal destacar-ne una peculiaritat: en tots els casos té, inherentment, una
manera determinada de succeir, que és volant. En anglès, processos semblants han estat
tractats per Traugott i Trousdale (2013). En una anàlisi de cas analitzen el funcionament
del que anomenen way-costruction, en les quals la manera com esdevé un moviment
adquireix una major importància en detriment d’altres elements anteriorment
prototípics, com ara el CAMÍ o la TRAJECTÒRIA. En el cas que ara ens ocupa no hi ha, a
diferència d’aquest estudi de cas, cap transformació en l’estructura de la construcció, tot
i que, com s’ha dit, cal destacar el fet que la TRAJECTÒRIA implique una manera
concreta de portar-se a terme, ja que no és habitual amb cap dels dos vebs.
2b. [N1 V N2] [N2 Vpron/V] (N1[humà, cosa]; N2[animat, vehicle, cosa en
moviment]) [Algú, una cosa]1 interrompre el recorregut de [algú, un animal,
un vehicle, una cosa en moviment]2 i fer que resti quiet en un punt:ii
Un dia se rancà un gran troç de roca d’aquel pug qui alteja sobre lo seu
monestir; la qual, casén per lo costat del mont, tost mostrava lo peril del
derrocament de tot lo monestir e la mort de totz los frares. E con lo sant
hom la víu desobre venir, nomenan en sa veu sovén lo nom de Jesucrist,
féu-li en contra lo seyal de la creu, e axí va-la fer posar, mentra que cahia,
sus en lo costat pres del monestir, segons que diu lo religiós baron Lorenç
(Diàlegs 11, 32).
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb metre amb aquest significat
Relacionat amb aquesta accepció, hem localitzat la locució posar discòrdia, que
apareix amb molta freqüència en el Dotzè del Crestià. Crida l’atenció que adquireix,
segons el context, dos significats contraris.
D’una banda, prenent com a punt de partida la noció de pausa, el verb posar
significa ‘Cessar, deixar d’existir un estat de discòrdia, de desorde’ (DCVB, s. v. posar,
2):
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
74
(11) Un gran sarraý demanà de consell una vegada en Túniç a un crestià
religiós si seria peccat posar discòrdia entre aquells sarraÿns qui regien
la dita ciutat. E la rahó per què duptava sí fo aquesta: —Car, dix lo
sarraý, los regents les comunitats són comunament, o per la major part,
dolents. E, si tots sa acorden, consenten-sa a ffurtar a la comunitat ço
que·s volen; e jutgen dels malsfaytors axí com se volen; e exalcen qui·s
volen e derroquen qui·s volen, mas, si y ha discòrdia entre ells, la hú ha
pahor que no fos acusat per l’altre, e per tal cascú se guarda de ffer mal
a la comunitat (Francesc Eiximenis [XIVb], Dotzè del Crestià, 173,5).
En aquest context, els dirigents sarrains estan enfrontats entre ells i un altre
sarraí dubta si és convenient posar pau entre ells, ja que en aquest aparent estat de
discòrdia els dirigents tenen desavinences que repercuteixen més beneficiosament sobre
la comunitat que si estiguessen avinguts, ja que en aquest cas es “consenten a furtar”. És
per això que el sarraí pregunta al religiós cristià si seria pecat el·ludir l’acció de posar
pau entre els senyors musulmans.
D’una altra banda, i en la mateixa obra, hi ha diversos exemples de l’expressió
posar discòrdia ‘crear un estat de desavinentesa entre dues o més persones’, que
s’ajusta amb la lectura que es faria des de la perspectiva del català actual:
(12) E podem nós ajustar les següents rahons al dit propòsit. La primera és
que l’om posat en bona concòrdia ab son prohysme viu en caritat, e sens
aytal concòrdia l’om viu en gran peccat. Axí matex, que entre los
concordants en bé habita Déu en lo mig e·ls ou de lurs pregàries, axí
com dix lo Salvador, Mathei, e·ls exalça fortment, e puys los dóna la
sua eternal pau en lo seu regne. E los bregosos e rencorosos hahira Déu
sobiranament, e aquells qui posen discòrdia entre los prohysmes,
segons que legim Proverbiorum sexto, e a la fi los aterra Déu fort
lejament (Francesc Eiximenis [XIVb], Dotzè del Crestià, 170,1).
En aquest segon cas no hi ha la noció de pausa i l’expressió posar discòrdia
denota un canvi d’estat. Com s’explicarà més tard, conceptes abstractes com [discòrdia]
són entesos com a elements [+FÍSIC], [+CONEGUT], [-ABSTRACTE] a partir de diferents
projeccions que permeten a verbs locatius com posar esdevenir eines adequades per a
l’expressió de la noció de canvi d’estat. Amb el segon dels significats, l’expressió
mettere discordia és bastant freqüent en italià antic: el corpus OVI recupera un total de
17 ocurrències amb el verb mettere lematitzat en la cerca <Lmettere discordia>.
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
75
3. [N1 V (N2)] Posar [algú difunt]2 allà on ha de romandre permanentment:iii
E Josep gardà·l e víu gran claradat, e tota la cassa que fo plena de nobles
odors, e dix:
-Maestra, ést tu Elies?
Dix-li Jesús:
-Jo no só Elies, ans sóm Jesucrist, aquel que tu soterist.
Dix-li Josep:
-Si tu ést Jesucrist, trau-m’ich e mostre·m lo moniment on jo·l posé e
creuré-ó.
E tantost Jesús lo près per la mà, e trasc-lo de la cassa, e amenà·l al
moniment on lo mès. E mostrà-li lo drap e·l susari en què l’avia enbolcat, e
adonchs conec Josep que era Jesucrist, e dix-li:
-Beneït ést tu! Qui ést tu qui ést vingut en lo nom de Déu? (Les edats i
l'epístola de Jesucrist [XIVb], 239, 11).
Nós veem que l’home mort qui s’era gras e gros e roig e fresc, que en una
poca d’hora lo metrà hom dejús la terra, e soterrar-l’ha hom per tal que no
dó pudor a les gents (Ramon Llull [XIIIb], Llibre de Contemplació, 0, 961).
Pel que fa a posar, aquest significat del verb és el que menys té a veure amb la
noció de pausa o repòs, que constitueix el primer nucli semàntic de l’estructura
semàntica del verb. No obstant això, s’ha classificat en aquest apartat per la proximitat
semàntica que la idea de la mort, entesa, en alguns casos (13), com a repòs espiritual, té
amb aquesta altra de pausa o repòs. A més a més, tot i que no hem pogut localitzar
exemples tan clars per a afegir un nou significat a l’estructura semàntica, sí que hi ha
alguns casos en els quals es pot interpretar un significat proper al descrit en 1b:
(13) Disapte, a 9 de dehembre 1600, entre quatre y cinch hores de la
matinada, morí una beata de la Orde de Sent Francés que es deya sor
Agullona, que lo patriarcha il·lustríssim la tenia en una de les sues
cases, prop del Col·legi. Y molts dies ans que morís, lo il·lustríssim, ab
los dos bisbes que tenia en palàcio, la vissitaven molt a menut y estaven
ab ella la mayor part de la nit. Y lo virey, compte de Benavent, la
vissità, y moltíssimes persones de títol. Y lo il·lustríssim patriarcha la
féu posar en la sua carroça y, acompanyat ab los bisbes, la portaren al
monastir dels Capugins, fóra lo portal de la Trinitat (Pere Joan Porcar
[XVIb-XVIIa], Dietari de Pere Joan Porcar I, 113, 7).
Els elements de l’escena afavoreixen una interpretació locativa que no
coincideix amb el descrit per al sentit 1b, en el qual l’únic element exigit és un subjecte
gramatical amb una certa capacitat agentiva que és, alhora, l’objecte lògic de l’acció.
Així, doncs, la presència del complement preposicional en la carroça suposa la
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
76
incorporació d’un element que no s’ajusta o no és exigit en l’esquema d’1b. Igualment,
l’complement directe s’expressa mitjançant el pronom feble la i no es correspon, com
en els exemples anteriors, amb el subjecte gramatical, el comte de Benavent, que és
sobre qui recau tota la capacitat agentiva de la situació. Finalment, aquesta capacitat
agentiva és difícilment atribuïble a l’objecte lògic, en la mesura que en aquest cas es
refereix a una entitat inanimada, una morta.
La interpretació del verb posar depén, en aquest context, de la interpretació del
verb fer. Si s’entén que l’acció recau sobre la morta, sentits com els d’1b són més fàcils
de percebre. Per contra, si el verb fer s’entén com una ordre donada a un destinatari no
explícit perquè s’encarregue de canviar el cos de la morta de lloc, l’esquema físic
s’ajusta millor a la situació.
Pel que fa al verb metre, aquest és l’únic dels significats que té dels que han estat
classificats dins del nucli semàntic I, la qual cosa és indicativa que l’accepció 3 n’és la
menys representativa. Hem localitzat 9 casos en els segles XIII, XIV i XIV. En els dos
casos que s’han emprat per a exemplificar 3 apareix el verb metre i en ambdós hi ha un
esquema locatiu. En el primer cas, un cos és soterrat dins d’un monument ‘Sepulcre,
tomba’ (DCVB, s. v. monument, 3). En el segon, un cos és soterrat dejús la terra.
A l’hora de descriure un significat cal tenir present que hi poden conviure
diferents nocions. Ara, en el cas de metre, a pesar que es pot percebre una idea de repòs
o pausa, l’esquema correspon a un esquema físic. Més concretament, en tots dos casos
hi ha molt present una altra de les nocions que s’han pres en consideració per a
organitzar l’estructura semàntics dels verbs posar i metre: la de la direccionalitat
inherent al desplaçament, que hem descrit com [+DIMENSIÓ INTERIOR]. En aquest sentit,
aquesta accepció del verb metre ha estat classificada dins d’aquest nucli semàntic a
causa de la proximitat semántica amb alguns usos del verb posar que, per les raons que
s’han explicat anteriorment, finalment s’hi han inclòs.
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
77
NUCLI II: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘FER ESTAR UNA COSA ON
NO ERA’ (-DIMENSIÓ INTERIOR)
4a. [N1 V N2 a/en N3] Fer ésser [un objecte, algú]2 [en un lloc determinat]3 on no
era:
Et tantost con sien recullits, nós muntarem en les galeas; et con haurem
donada part a la nuyt, axí que sia de mija nuyt a avall, les galeas posen-nos
a la plaja de la Gatuna, a ponent, en tal manera que les galeas pusquen
fer·II·viatges ans de l’alba (Ramon Muntaner [XIVa], Crònica, 126, 27).
Diu Tito Lívio... lo libre sisè dècada tercera... fonc aportat als monts
Pirineus, en una ciutat dita Ampúrias ý que de allí, mesa la gent en terra,
les naus feyen cap al port de Tarragona ý allí se n’anà a peu a Tarragona,
ont feren cap tots los confederats de aquella provincia (Lluís Ponç d’Icard
[XVIa], Llibre de les grandeses de Tarragona, 136, 25).
El signficicat 4a és un dels més freqüents per a posar i metre en català antic. És,
a més a més, el que dibuixa l’esquema locatiu bàsic d’ambdós verbs, que és, alhora,
l’esquema de què parteixen una gran quantitat de projeccions semàntiques que fan
possible que ambdós verbs expressen nocions més abstractes.
a) D’una banda, per arribar a l’esquema locatiu de posar, cal recuperar l’ètim
llatí PAUSARE, que constitueix el nucli semàntic anterior. Com s’ha explicat, aquest
verb, en llatí clàssic, té uns valors molt més restringits que els que té el verb posar
durant el període medieval o en català actual. Aquests sentits estan relacionats,
únicament, amb la idea de pausa o repòs. Com s’ha explicat, per a expressar aquesta
noció, el focus d’atenció recau sobre la DESTINACIÓ i altres elements característics de
qualsevol esquema locatiu queden desdibuixats. Doncs bé, el fet que el verb posar
finalment puga adquirir l’esquema locatiu que descriu 4a és conseqüència de l’activació
de la resta d’elements de l’escena. Així, doncs, els elements que constitueixen
l’esquema que ara es descriu són els mateixos que hi ha en l’esquema descrit pel
significat original de PAUSARE, tot i que el grau d’atenció que reben en cadascun dels
casos és diferent:
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
78
Posa ‘aturar-se,
cessar de moure’s o
d’actuar’
Posar ‘fer estar
una cosa on no
era’
Taula 6. Posar (4a)
No sols hi ha una diferència destacable quant a l’ORIGEN, sinó que la resta
d’elements també reben una atenció diferent. Pel que fa al desplaçament, cal destacar
que en el primer dels esquemes, posar ‘aturar-se, cessar de moure’s o d’actuar’ és,
igualment, un element secundari. A més a més, com s’ha explicat, en alguns casos
presenta la peculiaritat que una manera —volant— és inherent al DESPLAÇAMENT. En
l’esquema locatiu, per contra, hi ha, en el cas del verb metre, el tret inherent de la
direccionalitat interna, que no necessàriament afecta el verb posar, amb un nombre
menor de restriccions en aquest aspecte.
Finalment, en relació a la DESTINACIÓ, aquesta és l’element que rep una atenció
major en ambdós esquemes. En els significats relacionats amb el nucli semàntic I, la
DESTINACIÓ rarament és un estat o pertany a dominis conceptuals que no denoten un
esquema físic —llevat d’expressions que s’hi poden interpretar, com ara posar
discòrdia—. Per contra, molts dels significats del nucli semàntic II, prenent com a punt
de partida significats locatius com 4a, sí que arriben a projectar DESTINACIONS que
expressen nocions més abstractes.
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
79
El verb PAUSARE, ja en llatí vulgar, assumeix tots els significats del verb
PŌNĔRE,4 que en català actual, a diferència d’altres llengües properes com el castellà, ha
quedat restringit a usos i contextos molt concrets que s’han mantingut fins a les hores
d’ara. Ocasionalment, el verb pondre pot expressar alguns dels significats del verb
posar descrits en aquest capítol, com ara alguns valors semblants als descrits en 15a:
(14) Dit dia a resolt lo Concell conduir per son advocat al doctor Joseph
Lleopart, de la Seu de Urgell, al qual donarà avís lo síndich Teixidor de
esta conducció, la qual li correrà des del dia 21 de desembre primer
vinent en avant y li corres pondrà la Vall per sa conducta acostumada,
que són 10 lliures per any (Diplomatari de la vall d’Andorra [XVIIIa-
XVIIIb], 176,15).
Tot i això, els dos significats del verb pondré en català actual, això és, pondre
‘una femella d’animal ovípar, especialment d’ocell, fer (els ous)’ (DIEC2, s. v. pondré
1) i pondre ‘un astre, passar a sota l’horitzó’, són també els més habituals en català antic
i en català modern:
(15) En temps fort breu / fon regirada / he capgirada: / féu-se senyora. / Per
la penyora / que·n mi avia / tant s’atrivia! / Puys fon parida, / lleva’s la
brida, / la regna·s cala: / torna’s ququala / he cadernera. / Gualina era
/que tostemps calla, / mas, en la palla / com ha post l’ou, / tothom la
hou; ella·l festega, / tant lo menega, / trencat lo’s beu (Jaume Roig
[XVb], Spill, 0, 5217).
(16) REMIRO / Perquè y és a·n cope goches / si com un ramat de cabras /
(arranca lo sabre) / vénen soldats per la prendrer / jo sols los daré que
entendrer; / ja veureu quins cops de sabras. / AFRÀNIO / Suposat sa
altesa vol / que no estigam més assí, / procurem a fer camí / antes que se
ponga·l sol. (Se’n van y toca la música) (Comèdia del rei irritat
[XVIII], 481, 5).
En obres que fan ús d’un llenguatge col·loquial, hem pogut localitzar algunes
expressions lexicalitzades provinentns del castellà. Aquestes obres pertanyen a la
segona meitat del segle XVIII i les interferències lingüístiques són freqüents. En aquest
cas, hi ha l’expressió quita y pon ‘adorno, generalmente de lana de colores y con borlas,
que suele ponerse en la testera de las cabezas del ganado mular y de carga’ (DRAE, s. v.
quitapón).
4 Segons el DCBV, posar va adquirir en llatí tardà els sentits que fins aleshores s’havien expressat
amb el verb PŌNĔRE). El DCECH (s. v. poner) assenyala que PŌNĔRE, tant en català com en
gal·loromànic ha estat «restringido a la ac. ‘poner huevos’ y alguna más, sustituyéndolo en general
por MITTERE o PAUSARE» (DCECH, s. v. poner).
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
80
(17) Y també estan ya de abús /els refillols en lo cap. / Portaràs la post al
forn / y ballant la ventureta, / guañaràs al quita y pon, / pues les gràsies
de bestreta / sols per a serts hòmens són. / Ni sàtires, ni matraques, / ni
coloquis, ni romansos, / crítiques, ni bous ni baques, / daran a la moda
alcansos,/ però ya les currutaques (Canya i cordell [XVIII], 311, 47).
b) Pel que fa al verb metre en català antic, recordem que prové de l’ètim llatí
MĬTTĔRE, que en llatí clàssic té el significat ‘enviar’. Prové, doncs, d’un verb de
moviment en què, de manera semblant a l’esquema locatiu que finalment assoleixen els
dos verbs, un TRAJECTOR és desplaçat des d’un punt d’ORIGEN a una META o
DESTINACIÓ. Novament és aquest element sobre el qual es focalitza per poder engegar la
resta de significats que es recullen en l’estructura semàntica del verb: la definició de
l’esquema locatiu —que és l’esquema que prenem com a punt de partida per a explicar
els significats de metre en català antic— inclou una META o DESTINACIÓ que, en última
instància, és la raó de ser del desplaçament del trajector. A més a més, aquest element és
el que més inferències dispara, de manera que és el que possibilita l’expansió de
l’estructura semàntica del verb metre, de la mateixa manera que passa amb el verb
posar.
Pel que fa al verb metre, el significat 4a també és un dels més freqüents, a pesar
que se n’han localitzat menys exemples que amb posar. A diferència d’aquest segon
verb, metre té restriccions semàntiques relacionades amb la direccionalitat inherent al
moviment, la qual cosa fa que aparega més vegades en contextos en què el verb
assumeix algun dels valors vinculats amb el nucli semàntic (3), en el qual els exemples
de posar són més escassos.
Aquestes restriccions fan que l’estructura semàntica del verb metre estiga plena
de matisos que no trobem en la de posar, que no té un grau tan alt d’especificitat. Així,
l’estructura del verb posar recull una gran quantitat d’exemples amb un esquema locatiu
la DESTINACIÓ del qual pot ser representada pràcticament per qualsevol element físic.
No ocorre el mateix al verb metre, les limitacions semàntiques del qual l’obliguen
gairebé sempre a anar acompanyat de complements que es refereixen a un espai ben
delimitat dins del qual és possible inserir el TRAJECTOR. Les preposicions que
introdueixen aquesta mena de complements acostumen a ser en i dins, que s’adeqüen al
contingut lèxic del verb.
La direccionalitat de metre suposa més restriccions semàntiques a mesura que
s’avança en l’eix cronològic. Tot i que, d’acord amb els resultats obtinguts pel
CIMTAC, els significats que denoten una direccionalitat interior han estat sempre els
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
81
més nombrosos del verb metre, són relativament freqüents els casos en els quals metre
apareix en contextos com els que han aprofitat per a representar 4a. En l’exemple que
s’ha fet servir amb el verb metre, la terra és un espai ampli i no delimitat, per la qual
cosa el canvi de lloc de la gent de la nau és un canvi no marcat per la direccionalitat
interior. Igualment, hi ha altres exemples en els quals l’ús d’una preposició diferent a les
esmentades anteriorment denota la representació d’una situació sense les resticcions
més habituals del verb metre respecte de la DESTINACIÓ:
(18) Per què Làquesis, al nom de Curial, no menys que Píramus al nom de
Tisbes, obrí los hulls e, obrint los braços, alargà lo coll; e sa mare besà-
la moltes vegades. Mas, com Làquesis se trobàs enganada e no sabés
cobrir la sua passió, dix:
—¿On és?
La mare respòs:
—Filla mia, ací és, e diu que si no t’esforces ell és mort.
Prengueren-la tantost e meteren-la sobre un llit. (Curial [XVa], 86, 37).
Aquests exemples són escasossos amb el verb metre: el CIMTAC recupera
únicament 5 exemples de metre acompanyat de la preposició sobre. Aquesta mateixa
construcció és molt més freqüent amb el verb posar, del qual se n’han recuperat 57
exemples.5 A més a més, en alguns dels casos de metre sobre la preposició adquireix un
significat emfàtic que descriu una aproximació intensiva que es pot relacionar amb la
direccionalitat interior:
(19) Et con hac dit lo laus, axí con la senyera de sent Pere se levà,
començaren tuyt a cridar Salve Regina. Et fahia bell temps et clar, que·l
món·I·núull no havia; e, axí con la senyera se levà, un núull se mès
sobre nós, et va·ns cobrir tots d’aygua axí con estàvem agenoylats; et
durà aytant com la Salve Regina durà a cantar. Et con açò fo fet, lo ceel
tornà axí clar con abans era, et tuyt agem gran goig (Ramon Muntaner
[XIVa], Crònica, 440, 16).
El valor d’aproximació intensiva s’expressa, amb el verb metre, també amb
altres preposicions:6
(20) Per què tantost anà a pendre lo cavall del cavaller, e, axí com mills
pogué, ab la donzella que li ajudà, meteren sus lo cavaller, e
5 Les expressions emprades per a recuperar aquests exemples han estat <#metre sobre i #posar sobre,
de manera que no s’han inclòs els casos en els quals hi ha un element entre el verb i la preposició.
6 En català antic el significat més habitual de sus és ‘amunt, dalt’ (DCVB, s. v. 1. sus). En aquest
exemple, però, significa ‘prop, a la vora’ (DCVB, s. v. 2. sus).
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
82
demanaren-li si havia allí prop algun loch on poguessen albergar.
Respòs lo cavaller:
—Sí, ací prop ha una abadia de monges, d’on yo partí encara aquesta
matinada (Curial [XVb], 159, 7).
4b. [N1 Vpron a/en N2] [Algú, un animal, un objecte mòbil]1 passar a estar [en un
lloc determinat]2:
A la·3a·part, que diu que és candela de honor per fruïció de caritat, per ço
diu honor, car la candela se pose en taula de grans reys, que degun cavaller
no s’í pose, e encara sobre l’altar (Sermons de Sant Vicent Ferrer [XIVb],
87, 20). E prengueren les lances e anaven-se·n per una·viyna a ensús. E los
dits·III·hòmens isqueren-los a denant per lo camí e lexaren-se córrer a éls. E
lo dit en Fferrer, frare seu, mès-se denant él, per ço com era mayor ab
lança, e defenia·s d’éls, e astegava·s ab aquels ab la lança (Clams i crims en
la València medieval [XIIIb-XIVa], 135, 11).
De la mateixa manera que en 4a, la situació expressa el desplaçament d’un
element des d’un punt d’ORIGEN a una META o DESTINACIÓ. A diferència del cas
anterior, però, ara el subjecte i el complement directe al·ludeixen a una mateixa entitat,
per la qual cosa, com s’observa en els dos exemples, apareix el pronom es. Com es
descriurà en el capítol 3, la reanàlisi del pronom es pot relacionar amb un procés de
subjectivació pel qual el receptor pot inferir una certa capacitat agentiva en el subjecte
lògic de l’oració pel fer que es corresponga amb TEMA o TRAJECTOR.
Aquest significat és semblant a d’altres que formen part del nucli semàntic 9. No
obstant això, d’acord amb la definició la DESTINACIÓ que es descriu en aquest esquema
no té cap restricció pel que fa al tret de la dimensionalitat interior, per la qual cosa cal
classificar significats com els de 4b en aquest nucli semàntic.
4c. [N1 V N2 a/en N3] Fer tocar [una part del cos]2 [amb una superfície]3:
Y per a què totas las sobre ditas cosas tingan sa major validitat y firmesa
espontàneament juro in forma sacerdotali, posant la mà dreta en lo pit, que
contra las demunt ditas no faré ni vindré per ninguna causa, motiu ni rahó sí
que aquellas tindré sempre per fermas y agradables (Manual d’un notari de
Reus [XVIIIb], 375, 9).
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
83
E trobaràs l’àngel Xerubín qui garda la porta de paradís e té en la mà huna
aspasa de foc resplandent qui tala de dues parts […] e l’àngel dix-li:
-Per què véns?
E sed raspòs:
-Mon para Adam m’envià a tu, qui és ugat de viura, e prega·t que li trametes
de l’oli de misericòrdia que Déu li promès con lo gità de paradís.
E dix-li l’àngel:
-Mit lo teu cap dins la porta e garda so que y veuràs.
E Sed mès-lo-y e víu dins moltes maneres d’arbres, e d’oucels, e de
nobleses, que no serien racomtades per boca d’ome (Les edats i l'epístola de
Jesucrist [XIVb], 178, 14).
En aquest significat hi ha un esquema determinat per un subjecte agentiu que
desplaça una part del cos —TRAJECTOR— fins a fer-la tocar amb alguna cosa —
DESTINACIÓ—. Aquesta condició fa que el TRAJECTOR no puga desplaçar-se de manera
independent sense la participació del subjecte agentiu, que no en cap cas pot ser a una
distància gran. El punt d’ORIGEN, que s’ha d’identificar amb una determinada posició
diferent de la que la part del cos desplaçada té en aconseguir la DESTINACIÓ, tampoc no
té gaire rellevància ja que es focalitza en el moment en què el TRAJECTOR arriba a la
DESTINACIÓ:
Figura 7. Posar i metre (4c)
En alguns casos, com el que ara s’ha fet servir amb el verb metre se’n fa un ús
metafòric: a pesar de la preposició dins, no interpretem que el cap s’insereix en
l’interior de cap element —i, menys encara d’una porta, que no té dimensió interior—
sinó que s’hi aproxima. En l’escena, seguint les recomanacions de l’àngel, Sed
aproxima el seu cap —TRAJECTOR— a la porta del paradís —DESTINACIÓ— per
contemplar tot el que s’hi amaga. L’escena es correspon, doncs, amb un esquema
d’aproximació en el qual, mitjançant aquest valor lèxic del verb, s’indica un acostament
de manera emfàtica o intensiva (cf. supra amb sus i sobre).
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
84
Com s’explicarà en el capítol 3, aquesta accepció està relacionada amb la
locució verbal <metre mà a + substantiu / infinitiu>, que és molt freqüent des del segle
XIII.
(21) E, quant los veem venir, dix cada·i·a l’altre: “Ara és meylor lo conseyl
que acordam que no era de primer.” E metem mà a·iii·guaytes fer; la
una guayta sí era als genys e a les cledes, la altra sí era contra la porta
de Barbelec, que és prop del castell que nós donam al Temple, la terça,
contra la porta de Portupí. E cascuna era de·c·cavals armats (Jaume I
[XIIIb], Llibre dels Fets, 96, 18).
De fet, aquesta col·locació, combinada amb un verb en infinitiu, es presentarà en
el capítol 3 com un precedent important de les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i
<posar-se a + infinitiu> amb un valor aspectual incoatiu.
4d. [N1 V N2 a/en N3] Fer tocar [un objecte, una superfíe, un element]2 [una part
del cos]3:iv
E ún que anàs Libertí, per amor d’Onorat sobre dit, digne d’onor, solia
portar tostemps en lo seu sinc una cauceta d’él. E axí con anàs, esdevenc-se
que·I_a·fembra portava lo cors d’un seu fil mort; la qual, con víu lo
servidor de Déu, encesa d’amor de son fil, tenc la bèstia d’él per lo fren
[…] Mas, a major glòria de Déu vencé pietat aquel cor de virtut. Lo qual fo
fort, per ço cor fo vençut; cor no fóra cor de virtut si pietat no·l agués
vençut. E axí avalà de la bèstia e ficà los yonels en terra, e estès les mans al
cel, e trasc la cauceta del sinc, e posà-la sobre lo pitz del enfant mort; e, él
oran, tornà la ànima al cors; e près-lo per la man e reté·l viu a la mare
ploran («Diàlegs» de sant Gregori [XIIIb], 14, 4).
És veritat que Tirant tenia lo cavall molt pus lauger que l’altre e mostrava·s
molt millor a parer de les gents. Acostaren-se molt prop lo hú de l’altre, e
Tirant li tirà una estocada ab la spasa dejús lo braç que li féu una gran
nafra. Com Tirant véu que perdia molta sanch, mès prestament la spasa en
la mà de la regna e tragué la acha e començà·l a soptar de colps molt fers
(Joanot Martorell [XVb], Tirant, 296, 1).
De la mateixa manera que en el cas anterior una part del cos conflueix amb un
objecte. Ara però, l’esquema té algunes variacions: 1) El TRAJECTOR s’identifica amb un
objecte [+TANGIBLE] que és dipositat en una DESTINACIÓ, 2) aquesta DESTINACIÓ és una
part del cos i 3) En 2c el subjecte agent és el posseïdor del TRAJECTOR. En 2d, per
contra, el subjecte agent desplaça un TRAJECTOR independent. És la DESTINACIÓ la que
està representada per una extremitat d’una entitat humana que en cap cas no es
correspon amb el subjecte lògic ni amb el subjecte gramatical de l’escena.
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
85
En 2c sempre es fa referència a un contacte superficial, que en la majoria dels
casos és expressat amb les preposicions en i sobre. Com en 4c, la part del cos a la qual
arriba el TRAJECTOR no és una entitat independent, sinó que depèn sempre d’una entitat
humana. En 4d, aquesta relació s’ha explicitat mitjançant un complement preposicional
introduït per la preposició de —del enfant mort / de la regna— que fa referència al
posseïdor. L’esquema del significat 2d és el següent:
Figura 8. Posar i metre (4d)
5a. [N1 V N2 ADV3] [N2 Vpron ADV3] Fer estar [una cosa, algú]2 [en una
determinada situació]3:
Et enaprés lo dit loch tinent, de consell del dit en Lorenç Cima, manà e féu
posar lo dit Bonanat al turment de la corda sens pedra (Clams i crims en la
València medieval [XIIIb-XIVa], 213, 17).
E a la hora de la mijanit lo rey partí e posà·s dins lo bosch, que per negú
dels moros no fon vist. E ans del dia, Almedíxer près les caçoles del greix
que fet havia e, en la hora de l’alba, ell ixqué del castell e posà les dites
caçoles les unes prop de les altres, e mès-hi foch. E com foren enseses,
cerquà que lo vent anàs devers los bous e, com la olor plegà a ells, fogiren
ab molt gran fúria e passaren per mig del camp lansant tendes e nafrant
hòmens e cavalls (Joanot Martorell [XVb], Tirant, 1210, 27).
Els casos dels verbs posar i metre que s’han classificat en aquest significat són
molt nombrosos. Un canvi de lloc —significat 4a— pot comportar, en ocasions, un
canvi de situació com els que ara s’han emprat com a exemples. Alhora, un canvi de
situació pot descriure un canvi d’estat,7 que és una noció cabdal per a entendre el valor
incoatiu que assumeixen ambdós verbs, d’una banda, en alguns significats lèxics plens, i
d’una altra, com a auxiliars en construccions perifràstiques:
7 Pérez Saldanya (2002:2605) es refereix a tres característiques que defineixen els estats: “a) són
situacions homogènies que es mantenen estables en períodes limitats o il·limitats de temps, b) estan
mancats d’estructura temporal inherent (no presenten fases diferents de desenvolupament), i c)
prototípicament, no poden ser controlats per un agent.”
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
86
(22) Tirant, com a virtuós capità, lo següent dia tramés per los il·lustríssims
reys e duchs e noble cavalleria que a la sua tenda vinguessen, que aprés
la missa volia tenir consell sobre lo fet de la splicada embaxada. E tots,
com de infinida amor amaven lo virtuós Tirant, prestament foren tots a
la sua real tenda. E hoïda la missa, cascú asseyt segons son grau, posat
silenci en lo consell, lo virtuós Tirant féu principi de semblants
paraules:
-No ignoren les senyories de vosaltres, molt il·lustres e magnífichs
senyors e germans meus, la embaxada tramesa per lo soldà e lo Gran
Turch demanant-nos pau e treva (Joanot Martorell [XVb], Tirant lo
Blanch, 1401, 13).
El canvi de situació o el canvi d’estat que se’n desprèn no sols repercuteix
entitats tangibles, sinó que pot afectar conceptes més abstractes com ara consell, que
assumeix el paper semàntic de PACIENT. En aquest exemple, el consell, concebut com
una entitat [+FÍSICA], és sotmès a un canvi en la seua situació que és interpretat com un
canvi d’estat —s’estableix el silenci en una situació sorollosa—. Els exemples que es
recullen sota aquesta accepció del verb es refereixen a situacions com l’anterior i es
relacionen amb la noció de canvi d’estat, entès com un canvi inherent a un canvi en la
situació d’algú o d’alguna cosa. En aquest sentit, diferenciem aquest valor dels de 6a, en
els quals un subjecte no agentiu experimenta un canvi d’estat gairebé sempre fisiològic
de manera incontrolada i sobtada. En 5a, per contra, hi ha també un PACIENT, però no
sol ser un subjecte animat. Les construccions més comunes per a representar aquesta
accepció inclouen un element nominal, que pot anar precedit o no de preposició. Més
concretament, és molt freqüent la construcció amb un participi seguit de substantiu. Per
contra, en 6a, l’estructura prototípica, com tot seguit s’analitzarà, està formada per un
verb seguit d’un adjectius qualificatiu especificatiu. Finalment, cal destacar que els
canvis d’estat també poden referir-se als processos impersonals descrits per canvis
meteorològics que també inclouen un element nominal. Aquestes construccions
apareixen al segle XVII i amb una freqüència més gran des del segle XVIII:
(23) El cullir olivas vol poca dificultat, y més en haver-i esplet y el lloch està
net y ben axermat. El mayoral que las fasse surtir dematí, y que no haje
menester avisar si veu el temps tremudat y se vol posar de aygua,
perque en tal cas és necesari fer-las posar a cullir camins, seregays y
torrents y tots aquells paratjes qui perillan que la aygua se’n dugue las
olivas y si és necesari fer 4 o 6 talls de ellas per replegar lo que és de
perill (Montserrat Fontanet [XVIIIa], Art de conró, 183, 9).
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
87
Un cop establerta aquesta diferència, cal dir que el verb posar ha esdevingut un
verb idoni per a expressar canvi d’estat. El verb metre, en català medieval, expressava
igualment valors que s’hi acostaven. No obstant això, en cap cas arriba a expressar
valors com els que es descriuen en el significat 6. D’acord amb les dades recuperades
del CIMTAC, el verb metre, en consonància amb la resta d’usos, dibuixa una caiguda
no gaire accentuada d’aquest significat. Amb tot, en obres de la segona meitat del segle
XV, com ara Tirant lo Blanch, els canvis d’estat s’expressen majoritàriament amb el
verb posar, que dibuixa un camí contrari i n’augmenta els usos.
Com ja s’ha explicat, arran d’una projecció semàntica, l’esquema bàsic locatiu
del verb es pren com a punt de partida per a expressar nocions més abstractes i amb un
grau d’esquematicitat major. En aquest cas concret, els espais inicials d’aquest esquema
locatiu, que s’identifiquen amb l’ORIGEN i amb la DESTINACIÓ, han estat concebuts com
a ESTATS, de manera que un TRAJECTOR, amb el paper semàntic d’EXPERIMENTADOR o
de PACIENT, canvia d’un espai I a un espai II. El verb posar, així com el verb metre en
català antic, és un verb de canvi d’estat. Segons Ramos (2002, 1984), «es tracta de verbs
que indiquen un procés segons el qual es passa d’una propietat (o estat) a una altra». Hi
ha, doncs, una projecció semàntica entre un domini conceptual [+FÍSIC] i un altre de
[+ABSTRACTE]. Tots els elements que constitueixen l’esquema locatiu són projectats.
S’hi estableix la correspondència següent:
Figura 9. Posar i metre (5a)
Esquema locatiu bàsic de metre i posar Esquema per a la noció de canvi d’estat
ORIGEN ESTAT I
META ESTAT II
DESPLAÇAMENT Canvi d’estat
Taula 7. Posar i metre (5a)
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
88
Val a dir que aquestes projeccions es basen en inferències pragmàtiques que els
parlants elaboren en contextos discursius. Així, el fet de fer ser una cosa on no era,
fàcilment pot disparar la inferència que aquesta cosa ha canviat de lloc; hi segueix una
metàfora bàsica —Lakoff i Johnson 1980— que permet conceptualitzar els estats com a
lloc. Les projeccions que ara s’han explicat, doncs, són els mecanismes que possibiliten
el canvi de significat que emergeix en inferències que, en un context concret,
produeixen inerpretacions ambigües.
Atenent a la classificació aspectual, cal dir que no tots els verbs de canvi d’estat
són igual. Metre i posar, com es desenvoluparà més tard, es refereix a la fase inicial
d’una situació. Per contra, hi ha altres verbs de canvi d’estat com ara quedar-se que
focalitzen el moment final.
En el capítol 3 s’explicarà la gènesi de les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i
<posar-se a + infinitiu>, que han estat classificades com a perífrasis incoatives. Per a
alguns autors, com Verroens (2011), l’origen d’aquestes perífrasis s’expliquen per una
analogia amb una construcció predeterminada pel verb començar, que és, d’acord amb
aquest autor, la que estableix la noció de començament d’acció i proporciona una
construcció més general que possibilita l’analogia de construccions menys
esquemàtiques. Com ja es detallarà, al nostre parer, tot i que aquesta construcció més
general pot contribuir a una expansió i una fixació més ràpida de les perífrasis amb els
verbs metre i posar, aquests dos verbs tenen els elements necessaris per a engegar per
ells mateixos el valor aspectual que caracteritza la perífrasi.
En aquest camí, la noció de canvi d’estat és imprescindible perquè els verbs
metre i posar puguen assolir un valor incoatiu, en la mesura que és el resultat de la
focalització d’un dels moments interns, l’inicial, que descriuen tota la situació. Com
s’explicarà, un canvi d’estat comporta el pas d’una situació a una altra. Aquest trànsit no
es refereix de manera particular a cap dels moments interns de la situació, sinó a la
totalitat: la situació denotada per l’estat I s’interromp per a realitzar-ne una altra, la
denotada per l’estat II. És, doncs, la focalització en el moment inicial de la nova situació
la que engegarà el valor incoatiu que assumeixen els verbs metre i posar tant en
construccions perifràstiques com en alguns signficats plens que es detallaran en el nucli
semàntic VIII.
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
89
5b. [N1 V N2 ADJ3] [N2 VPRON ADJ3];[N1 V N2 ADV3] [N2 VPRON ADV3] Fer
estar [una cosa, algú]2 [en una nova posició]3 [Algú, una cosa]2 començar
a estar [en una nova posició]3
Y després se apartarà la caldera del foch y se brufarà ab aygua fresca, y se
posarà de costat y tapada per conservar el vapor, y se dexarà estar axí fins
que se aclaresca (Tractat del salitre [XVIIa], 122, 13).
haguem nostre acort con faríem, si els sarraïns venien; e aguem per conseyl
que tinguéssem nostres talayes, que, enans que éls vinguessen, que u
sabéssem nós en la vila. E nós dixem-los que·ls mostraríem una manera
d’on los porien vençre: que a la part on éls dreçarien les veles, que nós
no·ns acostàssem a la mar, los cavallers ni aquels qui eren bons a ops de fer
batayles, e que·ns metéssem en celada en la drecera on ells devien venir, e
que·ls donàssem hòmens a caval d’aquels qui no haurien cavals armats, e
ab éls que anassen hòmens de peu, tro a·ii·mília, e aquests que faessen
semblant de vedar-los la terra (Jaume I [XIIIb], Llibre dels Fets, 121, 12).
Molts dels significats que s’han inclòs en aquest primer nucli semàntic estan
molt reacionats i la classificació és difícil d’establir: els exemples poden incloure’s en
més d’un significat. En aquest cas, per exemple, un canvi de situació és fàcil de
relacionar amb un canvi d’estat i molt difícil de destriar d’un canvi de lloc. D’una
banda, s’hi han inclòs els exemples que, com en el primer cas, tenen locucions
adverbials que, sense suposar un desplaçament o un canvi de lloc, sí que indiquen una
modificació en l’aspecte exterior d’un objecte [+FÍSIC]. Igualment, en aquest mateix
exemple hi ha un participi adjectiu que també té la capacitat de referir una modificació
d’aquesta mena. D’una altra banda, com es pot observar en l’exemple que il·lustra
metre, un substantiu precedit de preposició es comporta, en ocasions, com un sintagma
adjectiu que dibuixa, de manera semblant, un canvi en l’aparença externa d’un objecte,
sense comportar un canvi de lloc. Aquest cas no és l’únic en el qual un col·lectiu és
conceptualitzat en termes d’una única entitat. En aquest context en concret, una
esquadró adopta la posició més adequada per a esperar l’enemic.
5c. [N1 V N2 a N3] (N2[cosa, animat]; N3[acció, procés, tractament,
substància]) Fer rebre a [una cosa, algú]2 els efectes [d'un procés, d'un
tractament, d'una substància]3:v
Si vols aperellar cabrit en ast ab la pell, escalda lo cabrit e soblima-lo; puys
trau-ne so que té en lo ventre, e mit-lo en ast; puys fercex-lo e posa·l al foc
(Llibre de Sent Soví [XVa], 105, 4).
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
90
Segons que recompte Pere Alfons, dos ciutadans anaven en romiatge e un
aldeà féu companyia ab ells axí en lo menjar con en les viandes.
Esdevench-se que totes les viandes los foren fellides, sinó que trobaren
farina, de què faeren un pa, lo qual pa meteren a coure demunt les brases.
E axí con lo dit pa se cohia, la un ciutadà dix a l’altre:-Aquest aldeà menge
molt e axí no haurem assats tots tres de aquest pa (Recull d'exemples
[XVa], 128, 1641).
Aquestes estructures es caracteritzen per tenir un subjecte agentiu que sotmet un
TRAJECTOR, generalment inanimat, als efectes d’un procés duratiu que pot ser
culminatiu o no culminatiu. El TRAJECTOR assumeix el paper semàntic de
PACIENT/EXPERIMENTADOR i experimenta la situació denotada pel complement
preposicional. Sintàcticament, el trajector ocupa sempre el lloc d’complement directe,
mentre que el procés és determinat per un complement preposicional. Com s’explicarà
en el capítol 3, aquest complement ha de ser considerat com un argument del verb, és a
dir, com un complement de règim, en la mesura que si no l’oració queda incompleta o
canvia de significat: *puys fercex-lo e posa·l / *lo qual pa meteren. Aquest complement
preposicional és, doncs, exigit pel mateix contingut lèxic del verb i pot estar format per
1) una preposició seguida per un substantiu amb una capacitat modificadora —foc,
aigua, vent, sol— o per una preposició més un infinitiu.
En aquest segon cas, cal ressaltar que els infinitius són instruments idonis per a
expressar processos que tenen una durada, com els que caracteritzen el significat 5c. No
obstant això, el complement amb infinitiu no deixa de ser un argument exigit pel
contingut lèxic del verb i la construcció no ha de ser concebuda com una perífrasi amb
valor aspectual per les raons següents: 1) el fet que siga un complement exigit demostra
que el verb no està desemantitzat, per la qual cosa no pot estar funcionant com a
auxiliar. No hi ha reanàlisi ni descategorització i els verbs metre i posar conserven un
sentit lèxic ple idèntic al que tindrien seguits d’un element nominal i 2) el tipus
d’infinitiu té unes limitacions marcades, precisament, pel significat ple del verb. Com
s’ha dit, no qualsevol infinitiu encaixa en aquesta construcció: només aquells infinitius
que puguen identificar-se amb un procés duratiu i amb una influència modificadora
respecte del TRAJECTOR són els candidats per a formar-ne part: posaren el pa a estudiar
(?).
Hi ha alguns contextos menys prototípics. Per exemple, en el cas següent, el
verb en infinitiu és vendre, que no expressa, de primeres, processos com els referits
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
91
anteriorment, modifica l’estat d’un TRAJECTOR PACIENT que no veu modificada la seua
aparença externa, sinó el seu estat, ja que passa de no estar a la venda a estar a la venda:
(24) P. de Raphals conparech en cort, demostrant que Johan Martínez de
Deça à una capa de bifa groga. L’aq per·XVI·sols, la qual li promés
traure dinç cert temps, dinç lo qual no la tragué. La qual capa posà a
vendre públicament e fo venuda per·XVI·sols a·n P. Blanch (Llibre de
Cort de Justícia de Cocentaina [XIIIb], 146, 30).
Pel que fa a la tipologia textual, els verbs metre i posar apareixen amb aquest
sentit, amb la mateixa intensitat, en molts tractats cientificotècnics de temàtica culinària
o agrària. En el capítol 3 s’incidirà en les característiques definitòries del significat 5c
per tal de diferenciar-lo de les construccions perifràstiques d’inici de fase en què
comencen a entrar els verbs posar i metre sobretot, a partir de la segona meitat del segle
XV. L’esquema gràfic que defineix aquest valor semàntic és:
Figura 10. Posar i metre (5c)
6. [N1 V N2 ADJ3] [N2 Vpron ADJ3]; [N1 V N2 ADV3] [N2 Vpron ADV3] Fer
començar a tenir [un determinat estat]3 a [algú, una cosa]2 [Algú, una
cosa]2 començar a tenir [un determinat estat]3:
-No anem fent la gatacumba, que yo no sufrixch puses. Qui no vullga
pedre no jugue, perquè yo en un carrer d’hòmens no.n tinch prou per a
un rentadents y encara. Ya l’avise, domprés no.m vinguen en si foren o
no foren. No em vagen tocant la guitarreta, perquè en sé encaixar de
bones. Hasta ara ningú m’a dit: Perot, vols còrrer? Conque, si volen
acertar-ho, cadascú passe a son camí; y lo que no t’ages de menjar,
deixa-u cremar.
Pep de Quelo, només de oir açò y pensar que s’acabaria el cuento com el
ball de Moixent, (com era curt de gambals) es possà groch com un pa de
cera (Lluís Galiana [XVIIIb], Rondalla de rondalles, 209, 2).
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb metre amb aquest significat
En la descripció del significat 5a s’ha parlat de la noció de canvi d’estat
vinculada als verbs metre i posar i s’ha explicat per què s’hi ha inclòs els exemples en
els quals s’expressa un canvi de situació a partir del qual s’infereix un canvi en l’estat
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
92
d’un PACIENT que s’identifica amb un element nominal que en la majoria dels casos és
una entitat inanimada — EXPERIMENTADOR —. Aquesta mena de construcció és molt
freqüent, en català antic, amb els dos verbs estudiats. En català modern també ho és per
a posar, que des del segle XVIII expressa, igualment, procesos no intencionals que
afecten, en la majoria dels casos, un PACIENT animat —un EXPERIMENTADOR—, i que es
refereixen, generalment, a canvis sobtats fisiològics que són percebuts per un
observador mitjançant algun dels sentits.
Construccionalment, el més freqüent, com en els exemples que representen
l’accepció, és que hi haja un verb seguit d’un adjectiu o una construcció que és
equivalent. En molts casos, entre els dos elements, s’insereixen elements que es
refereixen o que modifiquen l’adjectiu. El més freqüent són els adjectius qualificatius
especificatius que no admeten una gradació. Tot i això, hi ha casos en què aquest
element apareix precedit d’un quantificador:
(25) Pos senyors, este pardal era un home de certes condicions, perquè
havent-se equillotrat en una gica (poro que gica!) es vingué a possar tan
lelo en ella que cada nit anava jano-jano tres o quatre llengües sols per
besar l’anella de sa casa y se’n tornava molt content de que havia pegat
la morradeta sense que ningú ho sabera. Y encara els diré més, que.l dia
de la nóvia no.s volgué jitar en ella per no jafar-li les randes ni espalar-li
la camisa (Lluís Galiana [XVIIIb], Rondalla de rondalles, 207, 28).
L’adjectiu, en d’altres ocasions, apareix percedit de preposició. En el següent
exemple recuperat pel CIMTAC apareix l’expressió de quadrat, que no és gens
freqüent. El DCVB aprofita també l’obra de Lluís Galiana per a referir-s’hi. D’acord
amb aquest diccionari, de quadrat denota l’actitud que adopta algú ‘altiu i enèrgic, en
actitud de resistència o d’intransigència’. Malgrat que dita actitud pot vincular-se amb
una certa càrrega agentiva, pel context es destria que és, més aviat, una reacció
instintiva davant un estímul explícit —dir matràs i encendre’s ella—:
(26) Y girant-se a la cunyada, tan repantigat que pareixia ell y atre no, unflat
com un cuiro y en tantes reverendes com un pare de província, proseguí
d’esta manera:
-Y vosté, per què ha de pendre el cel en les dents ara y adés, fabricant
castells en l’ayre, sense haver de què ni per a què? Parla més que fetge
en brases, pensant-se menejar molta raó y, si s’espulga bé la cosa, més
puja el matràs que la ballesta.
Dir matràs y encendre’s ella com un lluquet, possar-se de quadrat, fer
anses de cànter y pujar-se’n-li la sanch al cap, tot va ser hu (Lluís
Galiana [XVIIIb], Rondalla de rondalles, 196, 28).
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
93
Com s’ha descrit, aquesta construcció conté, prototípicament, un
EXPERIMENTADOR que no té cap capacitat agentiva sobre la situació que l’afecta. En
alguns casos, però, allò que canvia d’estat ja no és una entitat animada. El pas de
[+ANIMAT] a [+INANIMAT] suposa un canvi considerable en la construcció. No obstant
això, en ambdós casos el PACIENT/EXPERIMENTADOR té una característica comuna: és
una entitat, animada o inanimada, que per les seues pròpies qualitats pot experimentar
un canvi d’estat.
(27) Y la rahó és valent perque una olivera que múdan, tallar-la y tallar-li ses
brancas, y luego posar-la dins el clot nou, fet de poch temps, y per
ventura axut no pot anar bé perque està dessustada a causa de la rama
que mantenia, y per forsa ha de pasar trist si viu. Però si la olivera ha
temps que no té brancas se posa pingüe y en molta sabe, si té el clot fet
ha molt, el troba abeurat, fresch, y ya ha pres conró y esto és lo que sé,
he provat, y reisque bé (Montserrat Fontanet [XVIIIa], Art de conró,
192, 16).
En l’exemple anterior apareixen coordinats, al mateix nivell sintàctic, l’adjectiu
pingüe ‘abundós’ (DCVB, s. v. pingüe) i el sintagma preposicional en molta sabe, que
equival a un sintagma adjectival. Hi ha molts exemples semblants i són profitosos
perquè ajuden a entendre com s’arriba a l’estructura <posar + adjectiu>: 1) un element
es fa ser allà on no era, 2) arran d’una projecció metafòrica, un estat és representat com
un lloc i, projectant l’esquema inicial completament, és possible passar d’un estat a un
altre. En aquest segon esquema, conceptes [+ABSTRACTES] són concebuts
metafòricament com a elements [+TANGIBLES]. La preposició locativa en, la més
freqüent en l’esquema locatiu, roman també en l’expressió dels ESTATS, ja que són
concebuts com a llocs i 3) l’expressió de determinats ESTATS és pot dur a terme amb
alguns adjectius, de manera que <posar en + [estat]> passa a <posar + adjectiu>.
Abans s’ha comentat que el PACIENT de les construccions que expressen el
significat 6a comparteixen el tret que, animats o no, tenen unes qualitats pròpies que
permeten que puguen experimentar canvis que es perceben amb algun sentit. Les
entitats no animades que no s’ajusten a aquesta descripció poden experimentar un canvi
d’estat però, a diferència dels casos que s’han fet servir fins ara, necessiten un subjecte
lògic agentiu que l’engegue:
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
94
(28) La demandant és la filla primogènita dels difunts, que com que no hi ha
fills barons, és l’hereva. Els demandats van fer fora de casa Teresa, que
està malalta. Per aquest requeriment els demana que o bé deixin la casa
o bé paguin per viure-hi. Si no ho fan així, posarà la casa a la venda i
els portarà a la Reial Audiència per haver-la privat d’aliments tot i estar
malalta (Manual d’un notari de Reus [XVIIIb], 421, 25).
Pel que fa a la tipología textual, s’han localitzat un major nombe de casos de 6ª
en textos literaris humorístics, que aprofiten estructures com aquestes, que denoten un
esdeveniment sobtat, com a recursos amb una gran capacitat expressiva. Concretament,
s’ha localitzat una gran quantitat d’exemples en l’obra Rondalla de rondalles.
Igualment, també s’han recuperat molts casos procedents de tractats cientificotècnics,
com ara l’Art de conró. En aquest segon cas, hi ha molts elements naturals que
s’adeqüen a les característiques que s’han explicat anteriorment.
7a. [N1 V N2 (a N3)] [Algú]1 ubicar permanentment [una construcció]2 [en un lloc]3:
Fonch celebrat Consell de Cent Jurats, en lo qual fonch conclòs que fessen
advocat de la ciutat misser Gaspar Vilana, e que alt sobra la volta de la cort
del vaguer, vers la plaça del Blat, fos feta e posada una gran ymage de
sancta Eulàlia (Jaume Safont [XVb], Dietari o Llibre de Jornades, 101,
14).
E quan venia, a la nuyt, a les congaytes, venia cada·i·a la cinquena nuyt al
fenèvol guaytar cavallers e escuders a peu. E metem aquí aquels mantels,
per ço que més prop fóssem de Don Bernat Guillem. E·i·divenres havíem
nós menjat, e envià·ns a dir la nostra companya que lexats nos havien los
mantels, e que y enviàssem companya que·ls gordassen (Jaume I [XIIIb],
Llibre dels Fets, 165, 17).
La situació denotada pels verbs metre i posar en aquesta mena de context
condueix a un esquema físic: allò que es construeix de manera permanent és una entitat
[+FÍSIC] que s’ubica en un lloc. Aquest esquema té, prototípicament, un subjecte agentiu
que estableix una construcció en un espai físic on no era. Les correspondències que hi
ha amb els esquemes locatius bàsics dels verbs són diferents de la majoria dels
significats, en la mesura que, a pesar de correspondre’s amb un esquema que remet
inequívocament a un espai, no hi ha un punt d’ORIGEN, o si més no, un punt d’ORIGEN
amb característiques locatives.
Fins ara, els complements preposicionals que s’han descrit es corresponen amb
el paper semàntic de META o DESTINACIÓ. Ara, aquesta interpretació també és possible,
ja que, com s’ha dit, la situació descriu un espai físic. En aquest sentit, la transposició
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
95
de l’esquema locatiu queda incompleta perquè no hi ha un ORIGEN des del qual un
TRAJECTOR parteix. Aquesta fet es pot entendre com la focalització en un dels elements
de l’esquema, la META o DESTINACIÓ: de tota la situació que dibuixen els esquemes
locatius dels verbs metre i posar, l’element perfilat és precisament la META o
DESTINACIÓ i la resta poden quedar relegats a un segon pla o fins i tot desaparèixer.
No obstant això, per a explicar aquest significat, possiblement convé un canvi de
perspectiva, atenent, novament, a la noció de canvi d’estat. D’aquesta manera, el
complement preposicional es correspon, semànticament, amb un PACIENT que té un
canvi percebible mitjançant un estímul visual: la ubicació d’una construcció en un lloc
implica un canvi en aquest lloc, marcat pel pas de la inexistència a l’existència de la dita
construcció.
Aquest significat, doncs, té trets compartits amb aquells significats que tenen un
esquema físic pròpiament dit, però també amb aquells en els quals hi ha la noció de
canvi d’estat:
Espai locatiu ORIGEN TRAJECTOR [+FÍSIC] META
Canvi d’estat ESTAT I TRAJECTOR [-FÍSIC] ESTAT II
Taula 8. Posar i metre (7a)
a) En primer lloc, té un complement preposicional que introdueix una informació
locativa i que, per tant, afavoreix la interpretació de l’esquema físic. Aquesta
informació es tendeix a identificar, per una projecció metafòrica, amb el paper
semàntic de META.
b) En segon lloc, el TRAJECTOR és [+FÍSIC], com en els esquemes locatius
prototípics. Aquest element es correspon amb la construcció, amb allò que
s’ubica permanentment.
c) No hi ha un DESPLAÇAMENT o un MOVIMENT que s’identifique amb un esquema
físic, sinó amb un altre de metafòric. Aquesta construcció permanent no parteix
d’un lloc concret ni és desplaçada, sinó que passa de no existir a existir.
Fem notar que en aquells exemples en els quals hi ha la noció de canvi d’estat hi
ha sempre un PACIENT, que sovint és un EXPERIMENTADOR i que és l’única referència
mentre dura la situació o les situacions descrites en el canvi d’estat. Per exemple, si per
aquest cas concret s’interpreta que és la ubicació la que experimenta un canvi d’estat, la
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
96
ubicació és en tot moment la mateixa, malgrat que l’estat en què es trobe siga diferent
en el moment inicial i el moment final.
Aquest significat no és l’únic que té alguns elements propis de l’esquema locatiu
i, alhora, un PACIENT que s’identifica amb la informació aportada pel complement
preposicional i sobre el qual es pot descriure una modificació o un canvi d’estat. Com es
veurà, altres accepcions com 21b o 21c també tenen aquesta particularitat.
Abans s’ha dit que els verbs metre i posar solen tenir, en assumir aquest
significat, un subjecte agentiu. No obstant això, hi ha casos en què no és així. Per
exemple, en el que s’ha fet servir amb el verb metre, és difícil atorgar un paper directe
al rei en la construcció d’aquesta construcció bèl·lica i s’ha de considerar que la
utilització de la primera persona del plural fa referència a tot un col·lectiu constituït pels
integrants del bàndol que representa.
En altres ocasions, com en l’exemple que s’ha usat amb el verb posar, hi ha una
construcció en veu passiva, amb alguna de les formes del participi i la reorganització
dels arguments verbals trenca amb la correspondència entre el subjecte gramatical i el
subjecte lògic.
Finalment, també hi ha exemples amb un grau més o menys alt d’ambigüitat en
els quals el TRAJECTOR es pot interpretar com una construcció [+FÍSIC], però també com
una entitat no tangible:
(29) Animae eorum requiescant in pace, amen. Dit any 1779 los Amigos del
País posaren duas escolas, una de dibux, cuyo mestre era el senyor
Muntaner, prevere, en la sala dels perayres y la altre, a la Universidat,
de mathemàtica, ab dos mestres: el qui dictava, el pare fra Miquel de
Petra, caputxí, y el qui esplicave, el senyor don Antoni Desbrull y Boïl
(Tomàs Amorós [XVIIIb], Memòries d’un impressor, 85, 7).
En aquest fragment, el substantiu escola pot referir-se a una construcció, però
també, de manera més abstracta, es pot referir a una institució. El fet que tot seguit
s’especifiquen dues referències físiques on s’estableixen les escoles afavoreix una
situació espacial en què les escoles han de ser elements físics, però, la segona
interpretació també és possible.
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
97
7b. [N1 V N2 a N3] [N2 Vpron a N3] (N1[humà]; N2[humà]; N3[lloc]) [Algú]1
instal·lar permanentment [algú altre]2 [en un lloc]3 [Algú]2 instal·lar-se
permanentment [en un lloc]3:
Y encontinent y poch aprés la dita madona Joana Sol fonch y és estada treta
y manada treura de la stàntia fora de vista dels turments y posada y
aportada en la casa del hospital de la present vila de Sabadell, a una stàntia
que treu finestra sobra la capella de sant Hyaçinto (Condemnades per
bruixes [XVIIa], 105, 30).
Sí que a pochs de temps lo senyor rey d’Aragó entrà en Castella ab pocha
companya, et anà en·III·dies et en·III·nits ben·VIII·jornades, et anà là hon
eren los·II·fills de l’infant En Fferrando, et près-los e los se·n manà e·l
regne de València, e·ls mès e·l castell de Xàtiva, on los féu nudrir axí con
tanyia a fills de rey (Ramon Muntaner [XIVa], Crònica, 81, 23).
El significat expressat en 7b és molt proper als d’altres exemples i, en alguns
casos, com en el que ara s’ha fet servir amb el verb posar, la interpretació pot resultar
ambigua pel que fa si l’estada en un lloc on algú és desplaçat és interpretada com a
transitòria o permanent. En aquest esquema la transposició dels elements de l’esquema
locatiu bàsic dels verbs metre i posar no és difícil de percebre: un trajector és desplaçat
per un subjecte lògic des d’un espai físic inicial —META—a un altre de final —
DESTINACIÓ—. Com s’ha dit, aquest segon element, en 7b, té la particularitat que
representa un lloc en el qual s’especifica que l’EXPERIMENTADOR passarà un període de
temps llarg. En aquest sentit, l’exemple amb el verb metre és més il·lustratiu, en la
mesura que s’explicita com fou l’adopció dels fills de l’infant en un castell i s’hi detalla
que foren nodrits com a fills, la qual cosa fa pensar en una estada llarga que es
correspon amb un temps de desenvolupament dels mencionats fills. En l’exemple amb
posar l’hospital i la circumstància que s’expressa també remet a un espai temporal
prolongat però, s’associa, possiblement, amb un interval més curt. Els exemples que
hem localitzat no són gaire nombrosos, i tot i que el verb metre apareix primer amb
aquest valor, és el verb posar el que té més casos a mesura que avança el temps.
7c. [N1 V N2] (N1[humà]; N2[establiment, habitatge, espai]) Muntar [un
establiment, un habitatge, un espai]2 amb tot el necessari per a oferir els
serveis corresponents:vi
E quant éls viuren la host del rey venir a Maon, qui és bon port, vengren
tots aquí ab lurs armes, a peu e a cavayl, ab lo seyor de la yla, qui és sarraý
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
98
e s’ apela “moxerif”. E quan lo rey fo dins lo port ab tot son navili, fóu
manament a tots ceyls de la sua host, que nuyl hom no devalàs en terra
meys de son cumiat. E él fó posar una tenda en una yleta qui és en lo port
de Maon, e aquí él devalà e estech, e fóu aparelar de menyar; e cascuns dels
barons feeren aquí parar lurs tendes prop del rey, e devalaren en terra e
acompayaren lo rey (Bernat Desclot [XIIIb], 67, 11).
E, quan nós hoïm que nostres eren, plagué·ns molt; e anam-nos-en al pug e
metem nostra tenda e·l pla, dejús la vila; e albergam alegrament e pagada
ab aquels qui eren venguts de la celada e ab los nostres (Jaume I [XIIIb],
Llibre dels Fets, 191, 2).
En primer lloc, només s’han trobat dos casos d’aquesta accepció, una amb el
verb posar i una altra amb el verb metre. En tots dos casos els verbs assimilen el
significat del verb parar ‘muntar un establiment, un habitatge, un espai, amb tot el
necessari per a oferir els serveirs corresponents’ (DDLC, s. v. parar). L’esquema és
idèntic al descrit en 7a, tot i que ara la construcció és efímera i es correspon amb un
habitatge que es pot muntar i desmuntar de manera ràpida per a oferir uns serveis
concrets. L’únic cas que s’ha localitzat pertany al Llibre dels fets, una crònica en la
qual, entre d’altres coses, s’expliquen les activitats bèl·liques del rei en Jaume. En
aquest context, en què els exèrcits estaven en una campanya itinerant permanent, és on
apareix aquest significat.
El verb més habitual per a expressar aquest significat és, en català antic, el verb
parar. Acompanyat del substantiu tenda, les obres en les quals apareix més
freqüentment són el Llibre dels fets —8—, la Crònica de Bernat Desclot —4—, Tirant lo
Blanch —18— i Curial e Güelfa —3—. En contextos com els següents apareixen altres
construccions efímeres com cabanes o ramades ‘conjunt de branques amb què es
cobreix o s’adorna una construcció, un conducte’ que no deixen marge d’interpretació:
(30) E atendaren-se sí prop de la ciutat que·ls manganels traÿen en la host; sí
que la tenda del chomte En Nuno e del Espital traucaren tota. Quant
agren aquel jorn del dimercres lurs tendes parades e agren cascuns
feytes cabanes e ramades en què albergassen, e feeren venir de la mar
pa, e vin, e civada e tot ço que agren mester, e desgarniren-se e
menyaren, e reposaren aquel yorn (Bernat Desclot [XIIIb], Crònica,
108, 20).
8a. [N1 Vpron a/sobre/cap a N2] (N1[humà]; N2[humà, objecte]) Llançar-se [sobre
algú, sobre un objecte]2
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb posar amb aquest significat
Reposat havien los cavallers per una gran stona, com Curial viu gran pols
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
99
de gents qui venien per lo camí fort cuytadament; per què dix:
—Cavaller, yo veig gran pols e pens que sien gents qui vénen vers
nosaltres, e, si abans que ells atèngan no venjats vostre cavall, pens-me que
us serà tolta avinentesa de fer-ho, si ells se meten entre nós (Curial [XVa],
151, 16).
En aquest cas els elements que descriuen la situació fan referència a elements
percepibles i que es corresponen amb entitats físiques: un subjecte agentiu parteix d’un
espai inicial —ORIGEN— per a, després d’un moviment o desplaçament, aproximar-se
de manera intensiva a una DESTINACIÓ que també es correspon amb una entitat animada
—META— i contra la qual es lluita. És per això que 8a ha estat classificat dins d’aquest
nucli semàntic, encara que l’expressió emfàtica que descriu aquest valor semàntic es
podria relacionar amb la dimensió interior que caracteritza el verb metre: la situació no
denota, evidentment, que algu entre dins de ningú altre, però la velocitat, la virulència i
la sobtadesa amb les quals esdevé, implica un ús intensiu del verb metre que, com
dèiem, es podria relacionar amb el nucli semàntic IX. En aquest sentit, és indicatiu que
no s’hagen localitzat exemples amb el verb posar.
8b. [N1 V (contra/amb N2)] [N1+2 V] [Algú, un animal, un col·lectiu]1 enfrontar-
se [amb un adversari, amb un col·lectiu adversari]2 amb la voluntat de
provocar-li un dany físic [Dos adversaris, dos col·lectius
adversaris]1,2 enfrontar-se amb la voluntat de provocar-se un dany físic:vii
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb posar amb aquest significat
E ab·i·trebeyl que feÿa ab uns moços donaren-li d’una teula en lo
cap·i·d’aquels qui d’aquels qui jugaven a aquel joch contra él, que él los
partí que fossen los·i·d’una part e él de l’altra, e él mès-se ab aquels qui·l
combatien en·i·pug en semblança de castel, e él fo ferit aquí e per aquel
colp morí ((Jaume I [XIIIb], Llibre dels Fets,18,17).
Com en el cas anterior, aquest significat apareix només en contextos bèl·lics i es
refereix al fet que dues entitats animades topen violentament amb la intenció de produir-
se dany físic. 8b s’ha de relacionar amb 8a en la mesura que n’és la conseqüència: dos
TRAJECTORS animats es desplacen per trobar-se —8a— amb la intenció de fer-se mal —
8b—. L’esquema complet d’aquests dos sentits és el següent:
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
100
Figura 11. Metre (8b)
8c. [N1 V N2 entre N3] [N2 Vpron entre N3];[N1 V N2] (N1[humà]; N2[cosa, humà];
N3[cosa, humà]) Posar [algú]2 [entre dues coses, entre dues persones]3
[Algú]2 posar-se[entre dues coses, entre dues persones]3:viii
En açò, vostés m’entenen, passava pel carrer un oncle seu y oint tanta
algaçara y que pareixien moros en taverna, va, torna y, què fa? Es fica en
un punt prest y sense dir oste ni moste, de primeres a primeres agafa unes
samugues y tip per ad, top per allà, féu una entrada de pavana que deixen-
ho estar, perquè si no s’aguera possat ell de per mig, a l’ora d’ara bé estaria
el matrimoni podrint terra, y no u sé yo. Poro els féu caure de son ase y Déu
volgué que no s’acabara tot en un dia (Lluís Galiana [XVIIIb], Rondalla de
rondalles).
E lo dit Johan Calbet, burlant, dix-li: “Què és açò, que no fas sinó anar hí
venir?; qualque relma t’ich fa venir?”. E lo dit Miquell Civera responent e
dix: “Com, jo no hic puch anar hí venir?”. E lo dit Johan Calbet dehie-li sí,
hí encara tres o quatre vegades lo dit Miquell dix al dit Johan: “E com, no
hic puch anar hí venir?”. E dix lo dit Johan: “Sí, car ço que t’é dit, burlant
t’ó he dit”, en_tant, que ells se enruhmaren, e la hú deçà e l’altre delà
sblanquehiren-se e desnudaren-se de color en la cara. E ella, testis, vehent
açò mès-se enmig d’ells e dix-los: “Jóvens sou, anau-vos-ne en bona hora,
no hajau qüestió!”. E axí se·n anaren (Processos de Crims del segle xv a
Lleida [XVb], 75, 14).
En el cas anterior la DESTINACIÓ descrivia una entitat física comuna a dues
entitats humanes. En aquesta ocasió, un subjecte agentiu se situa en el lloc que ocuparia
aquesta DESTINACIÓ comuna, sense deixar que arribe això arribe a ser. Així, si en 8b
dues entitats humanes s’adrecaven amb determinació cap a un mateix punt que
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
101
constituïa la DESTINACIÓ ara, un subjecte animat ocupa aquesta posició i actua com a
repulsor dels vectors espacials d’aquestes dues entitats humanes:
Figura 12. Posar i metre (8c)
En els exemples anteriors hi ha una subjecte agentiu que se situa de tal manera
que dues forces representades per dues entitats humanes no puguen arribar a col·lidir. A
aquest subjecte, malgrat que no siga explícit, se li pressuposa una força de repulsió o de
resistència que ature una embestida virulenta. En altres ocasions però, també pot ser un
objecte el que se situa entre dues entitats abstractes que exerceixen una pressió forta
sobre ell:
(31) Donchs, lo primer enemich per lo qual nos devem armar és considerant
lo loch on habitam; e lo loch és aquest món que està posat entre dos
contraris: la glòria celestial que està dalt, e infern que està baix (Vicent
Ferrer [XIVb], Sermons, 261, 19).
8d. [N1 Vpron a/en N2] (N1[obstacle]; N2[procés, acció]) [Un
obstacle]1 ésser un destorb [per l'evolució d'un procés, per la realització
d'una acció]2:ix
¿Com sofriu que entre·ls raigs de vostra vista / i d’esta que us adora, / lo
núvol del desdeny s’hi pos, senyora? (Francesc Vicenç Garcia [XVIIa],
Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir Santa Bàrbara, 60, 3).
Lo rey manà als feels que·s metessen entre los cavallers e no·ls
lexassen pus combatre; e devallà del cadafal molt cuytadament, e
anà a Aznar e manà-li que no combatés pus (Curial [XVa], 234, 14).
Els exemples que s’han localitzat d’aquest significat són molt escassos.
L’esquema gràfic que hi correspon és molt semblant amb el significat anterior. De fet, el
significat expressat en 8d segueix un esquema general i el de 8c és una especialització
d’aquest significat. A pesar d’això, s’ha considerat aquesta disposició en la mesura que
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
102
en 8c apareixen els mateixos elements que en els significats precedents. En el cas amb
el verb posar, el núvol del deseny és usat metafòricament i amb connotacions negatives,
per a expressar un entrebanc amorós entre dues persones. En el segon cas, són els fidels
del rei els que s’utilitzen a consciència per entorpir l’activitat dels cavallers.
9a. [N1 V (a favor de N2/en favor de N2/per N2/per a N2) (prop
de N3/davant N3/amb N3/a N3)] (N1[humà];N2[humà];N3[humà]) Fer gestions
[davant d'algú que té poder]3 perquè actue [en favor d'algú altre]2:x
Y per lo que esta donació puga excedir de la suma y quantitat de sinch-
cents florins de or, y en lo que accediria a esta no puga revocar-se la
incinuo y vull sia incinuada a l’ilustre corregidor de la ciutat de Tarragona,
o al superior que convinga, als quals suplico que en ella se dígnian enter
posar sa authoritat y judicial decret a fi de que tinga tanta forsa y valor com
si fos feta y firmada devant de superior o de llegítim magistrat constituhint
per so en procuradors meus a tots los escribans jurats de las cúrias de dits
superiors, que vuy són y per temps seran, per demanar y obtenir dita
incinuació (Manual d’un notari de Reus [XVIIIb], 151, 15).
Mes prech Déu que·m dó gràcia que en altre tal cas com aquest que tenim
entre mans, en lo qual per créxer ma honor vos metets, vos pusca yo
socórrer e servir (Curial [XVa], 111,17).
Els exemples que s’han localitzat amb aquest sentit no són nombrosos per a cap
dels dos verbs Aquest esquema comparteix alguns trets amb d’altres sentits com ara
14b, en el qual un subjecte agentiu es comporta d’una determinada manera davant
d’algú que pot repercutir de manera beneficiosa. Així, doncs, aquest comportament està
condicionat per un judici previ del subjecte lògic sobre la percepció que aquell que ha
d’intercedir-hi en puga tenir.
L’exemple amb metre s’ajusta perfectament a la situació descrita: hi ha un
subjecte agentiu que, per tal d’aconseguir la gràcia de Déu, actua d’acord amb els
principis cristians. A canvi, espera que aquesta entitat, amb un poder il·limitat, el
recompense fent que agumente el seu honor. En l’exemple amb el verb posar hi ha
també un procediment semblant i el valor semàntic que adquireix el verb és molt proper.
En ambdós casos hi ha verbs, en oracions precedents, que introdueixen una petició
explícita que es considera legítima d’acord amb el comportament o les accions del
subjecte lògic. En el primer cas, hi ha el verb suplicar, mentre que en el segon hi ha
pregar.
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
103
9b. [N1 Vpron en N2] (N1[humà]; N2[afer]) Implicar4a
-se: [N1 V N2 en N3] [N2
Vpron en N3] [Algú, una circumstància]1 introduir [algú, una institució]2
[en una situació de conflicte, en una situació compromesa, en un acte
delictiu]3 [Algú, una institució]2 introduir-se [en una situació de conflicte,
en una situació compromesa, en un acte delictiu]3:
MORLÀ: Puix no ho deixe per això; / jo li prestaré un esclàfit / que lo dia
de Tots Sants / desbudellà moltes atxes. / ARGUIX: So Morlà, anem a
plaer: / a què es fica entre nosaltres? / Vaja-se’n a Sent Domingo / i fique’s
entre aquells frares / i podrà cantar a cors / los dumenges lo Rosari, / i no es
pose allà on no el criden, / que és voler moure cisanyes (Pere Jacint Morlà
[XVIIa], Poesies i col·loquis, 222, 11).
Lo senyor rey de Mallorcha vench al senyor rey d’Aragó et pregà·l que li
digués ço que entenia de fer, et que, si li plahia, que ell iria ab ell en tot
loch ab tot son poder. E ell respòs-li:
-Frare, yo no vull que en aquest viatge vós anets, mas que romangats et que
us prenats guarda et cura de nostra terra. Et axí mateys prech-vos que no us
pes con yo no us dich ço que entén de fer; que per çert, frare, si ha persona
e·l món a qui yo degués descobrir mon cor, yo·l descobriria a vós, mas no
és mon enteniment que, salvant Déu, que nuyl hom sàpia mon cor d’aquest
viatge. E axí encara vos prech que no us sàpia greu. E axí mateix no vull
ajuda ne secors de hom del món, sal de mos vassalls et sotsmeses.
Et sobre açò lo rey de Mallorcha, ab greu que li sabé, no se·n mès més
sobre ell ((Jaume I [XIIIb], Llibre dels Fets, 90, 22).
En d’altres ocasions, el subjecte lògic pot decidir de manera agentiva d’implicar-
se en una situació o veure-s’hi implicat. Aquest subjecte amb un grau diferent
d’agentivitat, s’ha d’identificar amb un TRAJECTOR amb capacitat de modificació sobre
la DESTINACIÓ, que és concebuda com una entitat [+ABSTRACTE] no constituïda
definitivament. És en aquest sentit que la implicació del TRAJECTOR pot contribuir a
constituir-la de manera més o menys adequada als interessos de la resta d’entitats
animades que estan implicades en la situació. En el primer cas, per exemple, la petició
explícita que Morlà deixe d’implicar-se en un afer aliè porta a la interpretació que, per a
qui fa aquesta petició, allò que la participació de Morlà comporta no és ben considerat.
En el segon cas, després de l’exposició del frare, és el rei mateix qui denega la seua
participació en l’afer de què el frare pretén fer-lo partícip.
9c. [N1 Vpron amb N2] [N1+2 Vpron] (N1[humà]; N2[humà]) [Algú]1 relacionar-
se [amb algú altre]2 [Diverses persones]1,2 relacionar-se:xi
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb posar amb aquest significat
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
104
Que com molts fraus e engans sien estats feyts per alcuns hòmens e
fembres qui s’entrametien en manera de coredors o coredrius de affermar o
metre ab senyors, ço és a saber, escuders, nodrices, serventes, troters e
altres misatgers per los quals demanaven e prenien grans salaris de cascuna
de les parts, e per occasió e cobdícia dels salaris per més a aver tractaven e
a acabament aportaven, per falses induccions que aquells misatges feÿen
exerir d’aquells ab qui s’eren affermats e metien ab altres senyors (El
manual de consells de Gandia a la fi del segle XV [XVb], 362, 10)
Els exemples que s’han trobat per a aquest sentit són molt escassos i només amb
el verb metre. En aquest sentit, hi ha un subjecte animat que, metafòricament, se situa al
costat d’algú amb qui comparteix interessos o de qui espera alguna cosa. Aquest
posicionament comporta una implicació amb algú que, alhora, pot suposar la
desimplicació amb algú altre, com es desprèn del sintagma preposicional ab altres
senyors. En aquest sentit la DESTINACIÓ es correspon amb una entitat humana —
META— i el desplaçament és un desplaçament metafòric pel qual una altra entitat
animada s’hi relaciona i passa a tenir més coses en comú. Com en molts altres
significats, l’element que rep una major atenció és la DESTINACIÓ —META—. L’ORIGEN
mai no és explícit, però s’ha d’interpretar com un estat inicial en què TRAJECTOR i META
no mantenen cap relació o mantenen una relació menys estreta que en el moment final.
A pesar del que s’ha dit, 9c es correspon amb una projecció amb un grau alt
d’abstracció metafòrica, els mitjans per a comunicar-se en el passat eren molt més
restringits que no en l’actualitat, de manera que un acostament d’afinitats podia tenir
l’origen, en moltes ocasions, en un acostament [+FÍSIC] dins d’un marc espacial.
10. [N1 V N2 a N3] Fer cobrir amb [una peça de vestir, un complement]2 [una part
del cos d'algú, algú]3:
E dien sant Mateu e sant March que feren huna corona d’espines e
posaren-la li en lo cap. E aquí se complí alò que dix Salamó rey: “Exits,
files de Jerusalem, e vagats corona d’espines que·m posaren en la sinagoga”
(Les edats i l'epístola de Jesucrist [XIVb], 158, 11).
E era ab nós Don Examèn de Foces e Don Ferrando Péreç de Pina e Don
Fortuny Lópeç de Sàdava; e entre la nostra companya e de Don Pero
Corneyl e Don Examèn de Foçes érem tro a·xvii·. E Don Fortuny Lópeç no
havia sinó una barbuda que·s mès en la testa e una garnatxa que·s vestí
e·i·mul en què cavalgavae una lança que tenia (Jaume I [XIIIb], Llibre dels
Fets, 202, 28)
Aquest significat és comú als verbs posar i metre i en alguns casos ambdós
verbs apareixen com a sinònims:
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
105
(32) [96] “calçar guants" per "mettre" o
posar -se guants” (Regles d'esquivar vocables [XVb], 115, 2).8
Com s’ha introduït, el verb ficar —i les seues variants formals— té uns sentits
molt restringits en català antic. No obstant això, l’estructura semàntica s’expandeix amb
el pas dels segles. En aquest sentit, el segle XVIII és, sens dubte, el moment d’eclosió
màxima d’aquest verb, que assumeix, en molts casos, alguns dels valors semàntics del
ja inexistent verb metre, i del verb posar, que fins aleshores havia assumit gairebé tots
els significats d’aquest mateix verb de manera exclusiva. Per al sentit que ara s’analitza,
per exemple, recuperem el cas següent:
(33) Bé pots, Maysella, surtir, / que descansats parlarem, / perquè estorvo no
tendrem / qui mos puga impedir. / Vine prest, que locutorio / havem de
tenir los dos, / qu·és mort ton marit jelós. /Surge prest de reposorio. /
(Surt Putifar, ben abossat y capell ben aficat.) (Entremès dels sacristans
burlats [XVIII], 346, 22).
Com es pot observar, l’expansió de l’estructura semàntica del verb ficar no es
tradueix únicament en una ampliació dels valors semàntics, sinó que implica també la
participació del verb en construccions que dibuixen un esquema diferent al que s’ha
descrit anteriorment per a aquest verb: en exemples com aquest és la DESTINACIÓ la que,
després del desplaçament d’un TRAJECTOR que tampoc no s’ajusta al TRAJECTOR
prototípic que exigeix el verb ficar —un objecte punxegut—, queda inserida o
delimitada per aquest TRAJECTOR:
Figura 13. Posar i metre (10)
11. Davant alguns noms, que poden anar precedits de preposició, equival al
significat verbal del nom esmentat:
Per ço, volent cumplir la voluntat de dit testador y posar en pràctica los
pios sufragis per ell ordenats y disposats en dit son últim y calendat
testament en dit nom (Manual d’un notari de Reus 372, 11). Molt car e molt amat primogènit: Per la ciutat de Barchinona e lo capítol de
8 Sobre els criteris de composició i l'autoria de les Regles, vegeu, sobretot, Ferrando (2011) i Colón i
Ferrando (2011).
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
106
la Seu de aquella nos fon tramesos misagers suplicants-nos volguésem
reservar del fet del sagramental e de mossén Rambau de Corbera, la qual
cosa nós no havem volgut atorgar, ans expressament les havem dit que vós
al vostre consell les farets mera justícia, oferint-los de scriure-us-en. E per
ço vós trametem la present, manant que segons nostra offerta ho metats en
execució. E haja-us, molt car e molt amat primogènit, lo Sant Spirit en sa
contínua protecció et guarda (Epistolari de Ferran I d'Antequera [XVa],
115, 7).
En el capítol 3 s’explicarà la gènesi i l’evolució de les perífrasis incoatives amb
els verbs metre i posar. En aquesta mena de construccions, ambdós verbs estan
sotmesos a un procés de descategorització pel qual acaben esdevenint verbs auxiliars
que perden el seu contingut lèxic ple per a passar a expressar nocions més abstractes
relacionades amb l’aspecte. El cas que ara ens ocupa és semblant en la mesura que el
verb tampoc no té un significat lèxic tan percebible com en altres usos i és el
complement nominal qui aporta el significat lèxic. Des d’un punt de vista sintàctic, el
verb i el substantiu constitueixen una unitat amb un grau de fixació no tan alt com en el
cas de les perífrasis però major al que assumeixen en combinar-se amb altres elements
nominals quan mantenen un significat lèxic ple. Com que constitueixen una unitat
sintàctica, aquestes construccions es poden substituir per un únic element, un verb amb
significat ple. En els dos casos que s’han fet servir com a exemple, els verbs practicar i
executar.
En tots aquests casos apareixen substantius com pràctica o execució que,
combinats amb els verbs metre i posar, determinen que una acció comença a portar-se a
terme des d’un moment concret. D’acord amb això, aquest significat podria haver estat
classificat en el nucli semàntic VIII. No obstant això, hem considerat que és el
substantiu qui engega un possible valor incoatiu, en la mesura que el valor semàntic de
substantius com execució o pràctica denoten una situació durativa que es projecta en el
futur. Al nostre parer, els verbs metre i posar es combinen, com en tants altres casos,
amb elements nominals [+ABSTRACTE] que són concebuts metafòricament a partir de
l’esquema locatiu bàsic d’ambdós verbs. Dit d’una altra manera, posar o metre algú en
la pràctica o en la execució no deixa de denotar un DESPLAÇAMENT que té per
DESTINACIÓ un domini conceptual abstracte amb els trets definitoris descrits.
Sintàcticament, cal afegir que a la vora de la unitat que constitueixen el verb i el
substantiu ha d’anar necessàriament un altre sintagma o oració en què s’especifique allò
que s’ha de començar a fer. En el primer cas, los pios sufragis; en el segon, que es
volguésem reservar del fet del sagramental e de mossén Rambau de Corber. Aquest
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
107
sintagma o oració depèn exclusivament del valor semàntic del substantiu, de manera
que també es pot considerar que constitueixen una unió, en aquest cas, semàntica. Si es
té en compte el verb, d’una banda, i el substantiu i el complement, d’una altra, la
transposició de l’esquema locatiu és molt més percebible. En una construcció com
posar-se en pràctica dels consells es pot fer la interpretació que hi ha un subjecte que
metafòricament es desplaça i passa de no estar practicant els dits consells a estar fent-
ho. En aquest esquema el verb adquireix un significat ple i el complement preposicional
i l’altre complement es refereixen, com dèiem, a una DESTINACIÓ abstracta projectada a
partir dels elements que constitueixen l’esquema locatiu bàsic.
Gràficament, el fet que el substantiu tinga alhora una unió amb el verb —
sintàctica— i amb el complement posterior —semàntica—, es pot representar de la
manera següent:
Figura 14. Posar i metre (11)
Finalment, moltes d’aquestes construccions provenen directament del llatí, com
ara mittere en opera (DuCange, s. v. mittere) i es conserven també en altres llengües
romàniques. Així, per exemple, el corpus OVI per a l’italià antic recupera 47
ocurrències per a l’expressió <#mettere opera> amb l’opció de cerca interrompuda —
amb una distància màxima de 10 mots entre el verb lematitzat i el substantiu opera—.
NUCLI III: SIGNIFICATS VINCULATS AMB METRE / POSAR
‘PROCURAR UNA COSA A QUALCÚ; FER QUE LA TINGUI (DCBV,
S. V. DONAR)
12a. [N1/Vinf1i V N2/Vinf2 (a N3)] (N1[humà, fet, circumstància]; N2[benefici, cosa];
N3[humà]) [Algú, un fet, una circumstància]1 posar a disposició
[d'algú]3 [un benefici, una cosa útil, una cosa necessària]2:xii
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
108
La qual venda fen ayxís com millor dir y enténdrer se pot, extrahent las
ditas cosas venudas de nostre domini y poder, y posam aquellas en mà,
domini y poder dels expressats compradors y dels seus, prometent entregar-
los possessió corporal, real, actual o quasi de ditas cosas venudas, ab
facultat que de sa pròpria authoritat se la pugan péndrer ab clàusula de
constitut y precari, cessió y mandato de tots drets y accions, en virtut dels
quals drets cedits pugan demanar la penció del sobre dit censal (Manual
d’un notari de Reus [XVIIIb], 337, 21).
On, com moltes de vegades los ayam citats e amonestats per nostres cartes,
e re no n’agen vulgut fer en fadiga e en defaliment..., dam licència al dit n’
Esteve Adam de penyorar tot ço que él pusca atrobar d’omes de Requena,
la qual penyora o penyores que él farà, meta en poder d’en P. de Libià,
justícia de València, e que él que les tinga de manifest e a dret, dentrò los
ditz hòmens de Requena ajen satisfeit e feit retre al dit Esteve Adam ço que
li tolgren e feit compliment de justicia (Clams i crims en la València
medieval [XIIIb-XIVa], 32, 29).
En algunes ocasions els verbs metre i posar apareixen en estructures amb un
grau de fixació seguits de la preposició en i substantius com poder, mà o domini.
Aquestes estructures s’usen per a indicar un canvi de possessió i s’han inclòs dins
d’aquest nucli semàntic perquè es refereixen a una transferència en la qual una entitat
generalment abstracta, canvia de posseïdor. En aquest esquema hi ha, doncs, un
posseïdor inicial —que pot ser explícit o no—, que es correspon amb el punt d’ORIGEN,
un posseïdor final —un DESTINATARI— i un DESPLAÇAMENT metafòric, en la mesura
que un TRAJECTOR —allò susceptible de ser posseït— canvia de mans.
12b. [N1 V N2 a/en/sobre/damunt N3] (N1[humà]; N2[cosa material, humà];
N3[lloc]) [Algú]1 deixar [una cosa material, algú]2 [en un lloc segur, en un
lloc provisional, en el lloc que li correspon]3 per un temps més o menys
llarg:xiii
E ab consell dels prohòmens mercaders e moliners qui ussen contínuament
en l’almodí de la ciutat, ço és a saber, los departiments dels lochs on possen
los blats qui en aquell seran messes, perquè a avant contrast no y pogués
néxer enfre lo comprador de les rendes del almodí e los bons hòmens qui
metran o posaran lurs blats en lo dit almodí (El manual de consells de
Gandia a la fi del segle XV [XVb], 83, 23).
Encara hordenaren que null hom privat ne estrany, de qualque condició o
ley serà, no gós traure nengun blat fora lo terme de la ciutat. E qui
contrafarà que perda tot lo blat e que pach per pena·LX·sous, et cètera.
Encara hordenaren que tot lo blat que serà aportat e mès en l’almodí, en
sachs o en orons, per qualsevol persona, que a·quell preu que l’aurà
començat a vendre sie tengut de vendre tot lo blat e no·l gós tancar ni fer
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
109
estar de vendre, ne pujar a major preu, mas que·l puscha baxar de preu (El
manual de consells de Gandia a la fi del segle XV [XVb], 85, 11).
La idea de proporcionar està relacionada amb la de dipositar. En casos com
aquest un objecte tangible és dipositat en un espai físic amb el qual estableix una relació
cognitiva. Com s’observa en els exemples, és fàcil d’establir una connexió entre un
almodí, ‘casa on estaven depositats i eren venuts el blat i altres cereals’ (DCVB, s. v.
almodí), que constitueix la DESTINACIÓ, i el blat, que es correspon amb el TRAJECTOR.
La noció de transferència està present en la mesura que un subjecte agentiu dóna alguna
cosa que posseeix. Hi ha diferències respecte del cas anterior pel que fa a la
DESTINACIÓ: 1) la DESTINACIÓ es correspon, com en la majoria dels casos de l’estructura
semàntica d’ambdos verbs, amb un espai, per la qual cosa l’esquema locatiu és més
present que en 12a, i 2) la DESTINACIÓ no és, almenys de manera directa, un
DESTINATARI humà que complete l’esquema prototípic de la noció de transferència. No
obstant això, de la mateixa manera que és fàcil d’establir connexions entre el
TRAJECTOR i la DESTINACIÓ, també és possible d’establir-ne entre la DESTINACIÓ i un
possible DESTINATARI BENEFACTIU final. En aquests dos casos, per exemple, el blat no
es diposita sense cap raó en un almodí, sinó que, en última instància, s’hi està dipositant
únicament de manera temporal perquè acabe en mans d’un altre posseïdor, un
comprador. D’aquesta manera, l’almodí esdevé DESTINACIÓ, en la primera part de
l’esquema, i punt d’ORIGEN d’un esquema posterior que sí que conté un DESTINATARI
BENEFACTIU que completa la noció de transferència.
13a. [N1 V N2 (a/en N3)] (N2[accessori]; N3[animal, objecte]) Dotar [un animal, un
objecte]3 de [un accessori]2:
Et manà al cavallerís que hagués apparallats et ençellats ab les çelles d’En
Domingo de la Figuera los III cavalls, et que al I metés la çella de trossa
(Ramon Muntaner [XIVa], Crònica 177, 19).
En la ciutat de Teuconita,·I·artiaca desijave molt ésser bisbe, per la qual
rahó ell procurà la mort al bisbe qui ladonchs ere per aital manera: que ell
féu metre una gran mola de pedre demunt la porta de una capella on lo
bisbe acustumave quescun jorn entrar per fer oració a la verge
Maria. Sdevench-se un jorn que·l bisbe entrà en la dita capella per fer la
oració acustumade a la verge Maria, en la qual ell havie gran devoció e, axí
con lo bisbe obrí la porte de lla capella e volch entrar dedins, la mola li
caygué demunt lo cap per manera que de continent lo bisbe morí (Recull
d'exemples [XVa], 66, 5).
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
110
Aquest esquema s’ajusta perfectament amb l’esquema general de transferència,
amb l’únic matís que el destinatari no és, com passa en la major part dels casos, una
entitat humana, sinó un animal, o, en alguns casos, un objecte. Hi ha un altre matís pel
que fa a l’ORIGEN: el punt de partida d’un esquema de transferència sol tenir una entitat
humana que és concebuda com a posseïdora d’allò que es transfereix. Ara, com en
l’exemple amb posar, aquesta entitat també és la posseïdora, però està impossibilitada
per a fer ús d’allò que descriu el TRAJECTOR. De la mateixa manera, en l’exemple amb
el verb metre, es pot interpretar que algú està en possessió d’una mola ‘Pedra de sílex;
pedra grossa’ (DCVB, s. v. mola, 7) però, és difícil que en puga fer un ús propi. Aquests
TRAJECTORS comparteixen, doncs, que tenen una vinculació amb la DESTINACIÓ en la
mesura que el contingut lèxic d’ambdós elements permet d’inferir una connexió
conceptual que no és possible amb el subjecte lògic.
D’acord amb la definició, s’hi han inclòs aquells casos en què un objecte rep un
accessori que en modifica l’aparença, com s’observa en l’exemple amb metre. En aquest
cas, un objecte inanimat és concebut com el DESTINATARI.
13b. [N1 V N2 a/en N3] (N2[qualitat]; N3[element]) Dotar [un element]3 de [una
qualitat]2:
Entre los antichs philòsoffs fo gran qüestió què era la ànima; e dix Nasica
que·l cor; Empèdocles, la sanch; altres digueren que una part del cervell
tenia lo principat de la ànima; altres, que·l loch e cadira de la ànima eren en
lo cor; altres, en lo cervell; Zenon dix que la ànima era foch; Aristòxenus,
armonia de sons; Xenòcrates, nombre; Plató, fenyé triplicitat en la ànima,
lo principat de la qual, ço és la rahó, posà en lo cap, e les dues parts, ço és
ira e cupiditat, volgué separar, posant ira en los pits e cupiditat dejús les
entràmenes (Bernat Metge [XIVb], Lo somni, 72, 1).
Los cavallers foren posats en lo món per tal que tenguessen lo món en pau;
mas los hòmens qui més de guerres e més de treballs meten en lo món,
veem que són los cavallers; car cavallers, Sènyer, aucien los hòmens e
despoblen les ciutats e·ls castells, e talen los arbres e les plantes, e
desmariden les fembres, e roben los camins. E doncs, Sènyer, qui és en lo
món qui tant de mal faça com cavallers? (Ramon Llull [XIIIb], Llibre de
Contemplació, 0, 1466).
En aquest cas, un element que se sol correspondre amb una entitat [+FÍSIC] és
dotat d’un element més abstracte. En l’exemple amb el vern posar, un cap —
conceptualitzat a partir d’una metonímia del tipus CONTENIDOR per CONTINENT dins de
la tipologia general del TOT per la PART com a llar del raciocini— és dotat de rahó. En
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
111
el segon cas, són els cavallers els que doten un element d’unes dimensions molt més
grans, el món d’uns altres elements igualment abstractes —guerres i treballs—.
Aquest sentit s’ha inclòs dins d’aquest nucli semàntic perquè té tots els elements
que caracteritzen l’esquema de transferència. No obstant això, no tots apareixen amb la
mateixa intensitat ni tenen un grau d’abstracció idèntic en relació a l’esquema locatiu
bàsic dels verbs:
a) Pel que fa a l’ORIGEN, és l’element menys definit. En el primer cas, amb el verb
posar, el fet que una qualitat s’atorgue a una entitat es basa en una consideració
subjectiva del filòsof. En aquest aspecte, exemples com aquest podrien ser
classificats en el nucli semàntic V, tot i que no ha estat així perquè la resta
d’elements sí que s’ajusten a l’esquema general de transferència. En el segon
cas, no hi ha cap judici subjectiu, sinó les conseqüències d’una manera concreta
de procedir per part dels cavallers.
b) Pel que fa al trajector, com s’ha dit, es correspon amb una entitat [+ABSTRACTE],
la qual cosa comporta que el camí o la trajectòria tampoc no remeten a un espai
físic.
c) No hi ha excessives limitacions pel que fa al DESTINATARI. En el primer cas es
correspon amb una entitat inanimada que pertany a una altra que sí que ho és. En
el segon, al seu torn, hi ha una entitat no animada, el món, que s’identifica amb
el posseïdor final de la qualitat.
13c. [N1 V (a/en N2)] (N1[cosa, element, situació]; N2[lloc, àmbit]) [Una cosa, un
element, una situació]1 passar a estar present [en un lloc, en un àmbit]2:xiv
Per la gran fam que ens aspera y per las grans malaltias que córan que lo
mal gros se posà a St. Pera Pescador y ha morta molta gent (Joan Guàrdia
[XVIIa-XVIIb], Diari de Joan Guàrdia, 105, 4). —D’aquell qui veig jaure, e crech que sia mort, no dich res; mes aquest, qui
és viu, és lo pijor e pus descortès cavaller que vós véssets jamés; e axí, per
vostra mercè, desliurats-vos-en, e aquesta mala costuma sie toltad’aquesta
encontrada.
La donzella, qui germana era del cavaller, corre als scuders,
dient:
—Lexats, mals hòmens, les armes e lo cavall, e dat ça les robes del
cavaller, car, certes, huy és lo jorn que serà tolta la mala costuma que
aquests falsos cavallers ací havían mesa (Curial [XVa], 133, 11).
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
112
Aquest significat no s’ajusta exactament a l’esquema de transferència en la
mesura que no hi ha un subjecte agentiu que transpasse una cosa que posseeix a algú o
alguna cosa. Més aviat, hi ha un subjecte lògic que és la CAUSA del predicat. En el
primer cas aquest subjecte no hi és i, en el segon, la CAUSA dels mals costums és
l’arribada dels cavallers.
No obstant això, sí que hi ha elements en comú que han fet que 13c s’incloga en
aquest nucli semàntic. Vertaderament, aquest valor semàntic podria haver estat
classificat en diferents nuclis semàntics en la mesura que es perceben diverses nocions.
D’una banda, és evident un esquema físic. D’una altra, hi ha la noció de canvi d’estat, ja
que l’estat de N2 queda modificat per l’arribada de N1. Finalment, el fet que un
determinat espai incorpore un determinat estat o situació a l’estat o situació que ja té de
manera inherent, també té a veure amb la noció d’addició, que connecta semànticament
amb la de transferència: si algú dóna a algú altre una cosa, aquesta cosa és afegida a les
que ja posseeix el DESTINATARI.
Malgrat aquestes consideracions, per a definir aquest significat cal fer una
mirada conjunta al TRAJECTOR, a la DESTINACIÓ i a la incidència del primer element
sobre el segon. En aquest esquema el subjecte lògic és, en moltes ocasions, el destí, que
atribueix o transpassa un N1[cosa, element, situació] a un territori. Fem notar que N1 té
quasi sempre connotacions negatives, encara que no sempre ha de ser així.
De tots els elements de l’esquema, doncs, l’únic que té unes propietats [+FÍSIC]
és la DESTINACIÓ, a pesar que tampoc no és la DESTINACIÓ prototípica dels esquemes
locatius bàsics dels verbs metre i posar: la grandària de l’entitat que representa la
DESTINACIÓ d’aquests verbs acostuma a ser petita o mitjana i té, en la majoria dels
casos, un perímetre o una delimitació espacial ben definida. En aquest significat, per
contra, es fa referència a una extensió àmplia i sense delimitacions intrínseques.
A més a més, a aquesta DESTINACIÓ se li pressuposa unes certes característiques
prèvies que es veuen alterades per l’efecte que hi exerceix el TRAJECTOR. És en aquest
sentit que s’ha considerat que en 13b hi ha un esquema de transferència, ja que una
força externa —el destí o les conseqüències d’alguna cosa— dóna o atorga una nova
propietat a l’entitat que es correspon amb la DESTINACIÓ, que en aquest aspecte, a pesar
de no ser una entitat animada, és una mena de BENEFACTIU.
Pel que fa a les característiques prèvies que té la DESTINACIÓ abans
d’experimentar els efectes del TRAJECTOR, es tendeixen a interpretar com a antitètiques
d’allò que denota aquest últim. En el cas que s’ha recuperat amb el verb posar, per
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
113
exemple, es tendeix a interpretar que abans que la malaltia s’instal·lés en el territori, la
gent gaudia d’una bona salut. De la mateixa manera, en l’exemple amb metre, l’arribada
de la mala costuma dispara la inferència que abans es procedia contràriament, amb bons
costums. Aquesta oposició fa, alhora, que l’establiment d’allò que comporta el trajector
siga concebut com un triomf que venç l’oposició de la qualitat, situació o elements
antitètics, que desapareixen en favor del primer. Gràficament, descrivim el significat
13c de la següent manera;
Figura 15. Posar i metre (13c)
a META: element d’una gran extensió i sense fronteres físiques intrínseques
b Qualitat, situació o tret que posseeix la DESTINACIÓ abans que es manifeste l’efecte que
representa el TRAJECTOR
c Qualitat, situació o tret que comporta l’arribada del TRAJECTOR a la DESTINACIÓ
d b va desapareixent a poc a poc a mesura que c s’hi va fent present. Ambdós elements es
conceben com a antitètics
Taula 9. Posar i metre (13c)
14a. [N1 V N2 en N3] N2[sensació, sentiment, qualitat]; N3[animat,
esperit]) Infondre1: [Algú, una situació]1 produir [un sentiment, una
sensació, un efecte]2 [sobre algú]3:
Soterraren-lo [a Francisco Tallada] diumenge, a 3 de dit febrer, dia de sent
Blay, a les onse hores, en lo vàs dels Canonges de la Seu. Y portava la cara
tapada ab un vel perquè, quisà per lo tant temps que era mort, faria la cara
algun moviment. Portava garlanda damunt del pit de flors de verge. Lo que
més posa espant a una persona de ses parts, ésser tan gentil home y
studiant, y haver estat alguns anys en Roma, y molts, tenir tan gran do de
nostre Señor (Pere Joan Porcar [XVIb-XVIIa], Dietari de Pere Joan Porcar
I, 197, 21).
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
114
Lo terç consell principal del dit Satirus en esta matèria sí fo que l’hom
infortunat deu amagar sa fortuna, car amagant-la amaga son mal; e
manifestant-la met cor als altres de ffer-li pijor, e fa goig a sos enemichs e
no fa sinó mal a ssí mateix (Francesc Eiximenis [XIVb], Dotzè del Crestià,
229, 14).
En aquest cas, allò que es transfereix és un sentiment o una sensació. Així,
doncs, el TRAJECTOR s’ha de relacionar amb un element [+ABSTRACTE] que afecta un
PACIENT humà amb capacitat per a sentir-ne els efecte, és a dir, un EXPERIMENTADOR.
Es tracta de processos no volitius que manifesten el seu efecte sobre el DESTINATARI. El
fet que siguen processos no controlables fa que, en la majoria dels casos, no s’explicite
un subjecte humà lògic amb la capacitat de transferir de manera voluntària un
determinat sentiment. En la majoria dels casos, aquest sentiments neixen com a
conseqüència o efecte d’una acció, com en els exemples que s’han fet servir. En el
primer, amb el verb posar, no hi ha cap entitat humana que aparega a prop del verb, i
l’espant procedeix o es genera directament del fet de ser algú tan gentil home y studiant,
y haver estat alguns anys en Roma. En el segon, sí que hi ha una entitat humana però
l’ànim per a actuar d’una manera a què es refereix metre cor depèn d’una conducta que,
d’acord amb el consell d’Eiximenis, no s’ha d’adoptar per no fer veure als enemics que
no es té bona fortuna.
14b. [N1 V N2 en N3] (N1[humà]; N2[sentiment]; N3[humà, cosa]) [Algú]1 posar [un
sentiment]2 [en algú, en una cosa]3:xv
Per què moltes vegades, axí con sant senyor, et bon, et graciós, et ple de la
santa fe cathòlicha, comfessà et combregà, et fo periolat, et hac tots los
sagraments de santa Esgleya; et con tots los hac reebuts ab son bon seny et
ab sa bona memòria, encrohà ses mans, et abrassà la santa creu et posà lo
seu sperit en les mans de nostre senyor ver Déus Jesuchrist (Ramon
Muntaner [XIVa], Crònica 610, 14).
E sí·s partí mantinent de laÿns e cavalcà per mig la forest tot lo yorn an tal
menera que no tanch via ni sander, car pansà molt an sa vida e an son afer e
molt sa panadia dels pecats que avia fets perquè él as astat gitat de l’alte
cavalaria qu’él avia vista an son sopni, so as, una cosa d’on él astave fort
dolent an son cor, qu’él avia por que no cuagués an perdició. Mas per so
con él à mès an Déu tota s·asperanse ab Jesucrist, cuydé él vanir en aqal
loch d’on él as astat gitat e ferà compaya als altras (Questa del sant grasal
[XIVb], 267, 10).
En aquest sentit hi ha algú que diposita en algú altre un sentiment. A diferència
del cas anterior, no és el DESTINATARI qui experimenta els efectes d’aquests sentiments,
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
115
que es corresponen sempre amb substantius com esperança o fe. El DESTINATARI és, en
canvi, un dipositari a qui es pressuposa una capacitat de gestió o una capacitat de
resolució major que aquell que cedeix o diposita el sentiment. Malgrat que aquesta
valoració mai no és explicita, es pot inferir: 1) d’una banda, que algú que s’encomana a
algú altre hi té dipositades unes expectatives positives, i 2) la incapacitat del subjecte
lògic per a acomplir amb èxit una determinada funció o objectiu, per la qual cosa ha de
confiar la seua sort a algú altre. D’acord amb aquesta definició del DESTINATARI, aquest
es correspon sempre amb una entitat amb un poder resolutiu gran. En aquest sentit, no
hi ha millor candidat que Déu, que és qui apareix més habitualment com a DESTINATARI
dipositari amb aquesta accepció dels verbs.
En aquest esquema, doncs, hi ha una transferència en la mesura que algú confia
un sentiment propi a algú altre. Ara bé, aquest sentiment es correspon amb un substantiu
el significat lèxic del qual fa referència a una entitat [+ABSTRACTE] que no es deixa de
posseir en cap moment. La transferència d’un sentiment no és unidireccional i completa,
com en el significat 14b, sinó que s’ha d’interpretar com una cessió a partir de la qual
s’espera obtenir alguna altra cosa, també [+ABSTRACTE], com ara el favor o la gràcia,
per part d’un destinatari que, vist des d’aquesta perspectiva, esdevé també ORIGEN d’una
segona transferència. Gràficament, descrivim un esquema d’anada i tornada en què un
TRAJECTOR experimenta un desplaçament doble i una transformació:
Figura 16. Posar i metre (14b)
14c. [N1 V N2 (a N3)] (N1[humà]; N2[sacrifici, obra, cosa]; N3[divinitat,
sant]) [Algú]1 dedicar [un sacrifici, una obra, alguna cosa]2 [a una divinitat,
a un sant]3, amb l'objectiu de regraciar-lo o d'aconseguir alguna cosa:xvi
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb posar amb aquest significat
Benedicció e glòria, senyor Déus, sia donada a tots aquells e aquelles qui
vos adoraran e us contemplaran ab aquesta obra, e qui per mi, pobre
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
116
pecador, viciós, culpable, mesquí, en lo qual no són los béns que nós deïm
que són en mi, los quals havem dits per tal que l’obra·n parega e·n sia pus
enamorada e que·n sia més contemplada, vos pregaran, e qui a avant
metran esta Obra de contemplació a glòria e a llaor de vós, qui sóts nostre
honrat senyor Déus Jesucrist. Amen (Ramon Llull [XIIIb], Llibre de
Contemplació, 0, 7389).
Amb aquest significat només s’ha pogut recuperar un exemple, amb el verb
metre, en el segle XIII. Més concretament, s’ha trobat en el Llibre de Contemplació de
Ramon Llull, un llibre religiós que facilita la inserció d’aquest valor: amb aquest sentit,
un subjecte agentiu dóna, com a ofrena o com a acte de pregària o veneració, alguna
cosa [-TANGIBLE], que assumeix el paper de TRAJECTOR a un destinatari representat per
Déu. En el cas que s’exposa, hi ha, a més a més, una correlació entre el subjecte agent
que fa la ofrena i el subjecte lògic de l’elaboració d’allò que s’ofereix. En aquest
aspecte, sembla lògic que l’ofrena implique un esforç o un sacrifici personal. En cas
contrari, aquest subjecte agent no estaria en disposició moral de demanar la gràcia o el
favor d’una entitat superior que té la capacitat d’atorgar-li’ls.
15a. [N1 V N2 a N3] (N1[humà]; N2[càstig]; N3[animat]) Imposar1a: [N1 V N2 a N3]
Fer ésser obligatòria i ineludible [una cosa, algú]2 [per a algú]3:
QUITÈRIA: / Esta és la pura veritat / que-t vull comptar / y ab brevedat. /
Que, després que tot fou creat, / creà Adam, / tant hermós y tant galan /
com pots pensar. / Hi un manament li pozà: / de que no menjàs / de un
fruyt ni lo gustàs, / sinó que pecaría / y luego moriria, / sens més tardar. / Y
luego, sens reparar, / lo va menjar. / Y de la gràcia privat quedà, / tot
despullat, / avent comès un tal pecat (Comèdia hagiográfica de Santa
Quitèria [XVII], 254, 53).
E nós dixem: “Sapiats, maestre, que no u farem, que sobre demanats gran
carta”. “E diable!-dix lo maestre. Estrayn hom sóts! Digats hoc e no·n
façats re!” e nós dixem: “Ab aquest mot que y metats, fer-ho hé, però bon
seria que y fos altre, que jo só rey, e vós sóts maestre de l’Espital”. E dix él:
“Si hi metets altre, tot será afolat, que pro hi ha de vós e de mi; que, si ho
sap lo maestre del Temple ni els frares, no·n farà res”. “Ara-dixem nós-, sia
feit (Jaume I [XIIIb], Llibre dels fets, 159, 18).
El verb posar adquireix, amb molta freqüència, el significat descrit del verb
imposar. El prefix im- s’ha de relacionar amb un valor intensiu que denota, en aquest
cas concret, la obligatorietat d’allò que s’ha de fer.
Aquest significat s’ha de relacionar, igualment, amb un esquema de
transferència. De la mateixa manera que en casos anteriors —en els quals es dota a algú
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
117
o a alguna cosa d’una qualitat (13c), d’un sentiment o emoció (14a) o, fins i tot d’una
aparença (13b)—, un element, en aquest cas una obligació, és transferida. Cal destacar
que, si en els casos anteriors la transferència del TEMA és concebuda de manera positiva
o neutra, en aquest cas, una imposició s’interpreta com a negativa.
En aquest esquema, l’obligació es correspon amb el complement directe i, des
d’un punt de vista semàntic, recau sobre un DESTINATARI que té el paper
d’EXPERIMENTADOR. En ocasions, després d’aquest esquema inicial, es pot preveure que
l’EXPERIMENTADOR esdevinga un subjecte AGENT, en la mesura que, com ara, depèn
d’ell mateix que l’obligació imposada finalment es realitze o no. En algunes ocasions
aquest complement directe està format per dues o més entitats que apareixen a un
mateix nivell sintàctic i que reben d’igual manera els efectes provocats pel verb amb
aquest significat:
(34) Altres qui posen talles e càrrech injusts, e són injusts com se fan ab frau
o ab força o ab violència o ab corrupt consell e sobornat, car com la dita
talla e càrrech se fa planament a bona fe, sens engan e sens força, en lo
qual càrrech concorren la voluntat del poble e del senyor, sens espaordir
e sobornar lo consell, justament se fa e leguda (Antoni Canals [XVa],
Tractat de Confessió 101, 5).
15b. [N1 V N2] (N1[humà]; N2[valor, condició, data]) Establir de manera
permanent [una cosa, un valor, una condició, una data]2 per a una cosa o un
fet:
Exposen que estan buscant com fer front al deute contret i que tenen un
negoci entre mans pel qual esperen obtenir benefici per tal de poder
complir amb la seva obligació. Si no surt com esperen, demanen paciència
fins al temps de la verema, data que posen com a límit per a liquidar el
deute (Manual d’un notari de Reus [XVIIIb], 458, 30).
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb metre amb aquest significat
Aquest valor del verb comparteix amb l’anterior el fet que alguna cosa es
establerta en relació a una obligació. Més concretament, aquest sentit denota la fixació
d’un punt en l’eix temporal al voltant del qual una acció esdevé de compliment
obligatori. Aquest significat presenta un grau d’abstracció gran respecte dels elements
que defineixen l’esquema locatiu bàsic del verb posar. D’una banda, el desplaçament no
es dóna entre elements que remeten a un espai [+FÍSIC], sinó que fa referència a un
domini conceptual més abstracte, el TEMPS. A més a més, no hi ha una DESTINACIÓ
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
118
prefixada cap a la qual s’encamine el TRAJECTOR, sinó que és aquest qui la determina, ja
que: 1) el TRAJECTOR s’ha d’identificar amb la data, que es desplaça per l’eix
cronològic, i 2) la DESTINACIÓ només té sentit en relació a l’existència d’un TRAJECTOR
que la delimita en cesar aquest moviment per l’eix cronològic en un punt concret que es
considera el més adequat per a l’acabament d’una acció.
Pel que fa a l’ORIGEN, és inexistent. A nostre parer, són dos els factor que hi
influeixen: d’una banda, es focalitza sobre la fixació d’un element, és a dir, en la
DESTINACIÓ o META. D’una altra, un esquema en el qual tots els elements són resultat
d’una projecció amb un grau alt d’abstracció facilita que elements poc rellevants
desapareguen o queden desdibuixats.
Com s’ha assenyalat, aquest sentit del verb posar s’ha classificat en relació a
15b perquè la fixació d’una data no té sentit si no es fa per a indicar el termini obligatori
màxim dins del qual s’ha de portar a terme una determinada acció. En l’exemple que
s’ha recuperat la data que s’estableix és el temps de la verema, que determina el punt
temporal límit abans del qual s’ha d’haver liquidat un deute.
Amb el verb metre hem localitzat la locució metre en data, en la qual el
substantiu data vol dir ‘partida o partides d’un compte que indiquen les quantitats
sortides, per oposició a les rebudes’ (DCVB, s. v. data). Aquesta locució, procedent de
l’àmbit juridicoadministratiu, no es refereix, doncs, a la fixació d’un punt temporal, sinó
al fet d’anotar i actualitzar l’estat de les entrades i les eixides econòmiques:
(35) Ítem met en data ab albarà de scrivà de ració, los quals jo havia pagats
a·n Johan d’ Albarrazí correu de mercaders de la ciutat de Ceragoça lo
qual, de manament de la dita Senyora tramís de la dita ciutat a la ciutat
de Oscha e a la ciutat de Terol, per affers de la cort, segons que·s contén
en lo dit albarà (Els quatre llibres de la reina Elionor de Sicília [XIVb],
223, 2).
15c. [N1 V N2 (en/per N3)]; [N1 V N2 per Vinf3] (N1[humà]; N2[norma, pla,
instrucció, consell, tendència, procediment, costum]; N3[acció, tasca,
feina]) [Algú]1 ajustar-se a [una norma, un pla, una instrucció, un consell,
una tendència, un procediment, un costum]2 per a la realització [d'una
acció, d'una tasca, d'una feina]3:xvii
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb posar amb aquest significat
E, passades les·iii·setmanes damunt dites, nós, qui havíem manat lo conduyt
que devíem metre en la cavalcada, exim-nos de Terol e entram-nos-en en
Aragó (Jaume I [XIIIb], Llibre dels Fets, 27,24).
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
119
Aquest significat comparteix amb 15a i 15b el fet que es fixa un procediment o
algun element que esdevé el punt de referència al qual algú o alguna cosa s’ha d’ajustar.
En 15a s’ha descrit que posar una obligació no deixa de denotar un esquema de
transferència en la mesura que es dóna o es transmet a algú una imposició. En 15b s’ha
dibuixat un esquema més específic d’aquesta accepció i s’ha comentat que posar una
data correspon, igualment, a un procés de fixació d’un punt de referència temporal al
voltat del qual una acció concreta s’ha de realitzar de manera ineludible. Ara, en 15c, en
un esquema encara més específic, s’indica la manera exacta com s’ha de procedir
d’acord amb una estratègia prefixada i atenent a uns objectius concrets. En aquest cas
concret, el rei en Jaume descriu com la cavalcada del seu exèrcit s’havia d’ajustar a un
cert itinerari preestablert.
16. [N1 V N2 (a N3)] (N1[humà]; N2[nom]) Assignar [un nom]2 [a algú, a una cosa]3:
Honorable Batlle: Jo per descàrrec de mon offci de Prior fiscal prestat,
Denunció a V. M. i a la dita present Cort que a oída mia és novament
previngut que Pere àlias Cufí, treballador de la Parròquia de las Encies,
induít per lo maligne esperit, poc tement a nostre Senyor Déu i a la Justícia
temporal, olvidat de la salut de la sua ànima, nu dubta de molts anys a esta
part cada dia ab art i inducció de l’esperit maligne, aportar i fer anar d’unes
a altres llops, i, ab ells, donar o fer donar i causar molts danys i mals a
moltes i diverses persones, de què és publicat i palesament disfamat, en tant
que, com se succeeix algun mal o dany donat per los llops, i, dient-li, ell ne
fa risa i se’n vanagloria i anomena los llops per certs noms que los té
posats (Procés d’un bruixot [XVIIa], 50, 15).
Segons que·s recompte en la Istòria d’Amich e de Mèliç, en lo temps de
Papino, rey de Ffrance, eren dos dexebles en totes coses semblants la un a
l’altre […]. E foren cascun per son camí a la ciutat de Roma per tornar-se
cristians, car no eren cristians, e encontraren-se en la ciutat de Luca. Per tal
con eren semblants en totes coses, faeren ab·II·companyia e vengueren a la
ciutat de Roma, los quals batejà lo papa e mès nom al fill del comte Mèliç e
al fill del cavaller mès nom Amich. E donà-los sengles anaps d’argent molt
semblants la un a l’altre. E despuys partiren-se de lla ciutat de Roma
(Recull d'exemples [XVa], 49, 12).
Els verbs metre i posar apareixen amb bastant freqüència amb aquesta accepció.
Amb el segon, de fet, és viu actualment. La situació que descriuen exemples com els
que ara s’han fet servir s’ajusta a l’esquema general de la noció de transferència. Des
d’un punt de vista sintàctic, es generen construccions ditransitives en les quals el
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
120
TRAJECTOR —el nom— ocupa el lloc de l’complement directe i el DESTINARARI —
aquella persona o allò que rep el nom— el lloc de l’objecte indirecte.
Com passava amb altres significats precedents d’aquest mateix nucli semàntic,
la diferència més notòria amb l’esquema prototípic és que ara allò que es transmet no és
una entitat [+FÍSIC], sinó un nom. Pel que fa a l’ORIGEN, en els esquemes de
transferència habitualment es correspon amb una entitat humana que, d’una manera més
o menys voluntària, transmet alguna cosa que posseeix a algú. En aquest cas, la
possessió no és tan clara i apareix bescanviada per una capacitat de decisió: malgrat que
un nom no es pot posseir, sí que es pot decidir per tal de ser atorgat a algú o alguna
cosa. Finalment, pel que fa a la META, com en la resta de casos d’aquest mateix nucli
semàntic, hi ha un DESTINATARI que és, prototípicament, una entitat humana que rep
aquest nom. No obstant això, el nom també pot ser atorgat a una altra entitat no humana,
a un PACIENT, que veu afectat el seu estat —de no tenir nom a tenir-ne— per l’acció del
verb:
(36) E llavors Èrcules, en títol de sa victòria, hedifficà al peu de Muntcayo la
ciutat de Taraçona, e apellà-la axí per amor de aquells qui eren de Tiro e
de Ausònia, qui l’ havien seguit. E d’ aquí devallant-se·n vers
Catalunya, estech-li dada fort batalla en Urgell, emperò ell vençé. E per
la forçor de la batalla posà nom Urgell a la terra, qui vol dir urgens
bellum ço és estrenyent batalla (Francesc Eiximenis [XIVb], Dotzè del
Crestià, 48, 18).
(37) D’ aquestes raÿls ix un arbre, al qual met nom Oració, fet a ma figura e
semblança en ma pensa e en ma devoció: la cana d’ aquest arbre és
devoció e sa color és d’ amar les branques d’ aquest arbre són veer, oir,
odorar, gustar e palpar, e los rams són de memòria, enteniment e
volentat; e les fulles són de obediència; e les flors són membrar,
entendre e amar; e lo fruyt és vostra dolça e piadosa misericòrdia
(Ramon Llull [XIIIb], Libre de Santa Maria, 170, 7).
17. [N1 Vpron a N2] (N1[producte]; N2[preu]) [Un producte]1 arribar [a un preu
determinat]2:
Josep Sales, porter reial, a instància de Macià Vall, comerciant de les
Borges del Camp, es presenta davant del notari Josep Clot i Blet per portar
la resposta al requeriment de Jacint Ciuret, veí d’Alforja, fet el dia anterior
(escriptura 49). Nega la veracitat del que explica aquest, que el preu fou
pactat en 36 rals la quartera posades les avellanes a Riudecols i a les
Borges, i que es pagà en metàl·lic en el moment de rebre-les (Manual d’un
notari de Reus [XVIIIb], 169, 38).
Aquestes dues desrahons t’as fetes, car a ella no li’n ve dan, ans te dich que
de la tua quals, tu no merexent-ho en alguna manera, per tu ha escampades,
car a aquestes no·ls pusch metre preu: solament te bast e·t deu bastar que·t
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
121
parteix d’ella com lo pecador del confessor, qui lexa pecats e
abhominacions e l’altre li dóna indulgències; car tu te’n vas rich d’onor e
de fama, e ella roman pobre de dinés e de honor, car, ab los seus diners, axí
com aquells que·t costàvan poch, l’as comprada (Curial [XVa], 278, 6).
De la mateixa manera que es pot donar a algú un objecte es pot atorgar una
qualitat o un tret. En aquest cas, allò que s’atorga és un preu. És per això que aquest
significat ha estat inclòs en aquest nucli semàntic. En l’esquema que el defineix
localitzem els participants següents:
a) Una entitat animada que estableix el preu d’alguna cosa. Observem que: 1)
d’una banda, aquesta entitat animada no ha d’aparèixer en el context
necessàriament, com en l’exemple amb posar. En aquests contextos és habitual
que s’use la veu passiva —que es relaciona amb una menor presència d’un
subjecte concret agentiu— que permet de suposar un subjecte lògic identificat
amb una institució o un organisme entre les competències dels quals hi ha la de
fixar el preu de les coses, generalment dels aliments i, 2) el procés pel qual
aquest subjecte lògic fixa un preu denota una activitat cognitiva pel qual un
objecte es valorat de manera subjectiva per a atorgar-li una vàlua econòmica. En
aquest sentit, aquest significat podria haver estat incorporat al nucli semàntic V.
b) Un PACIENT les característiques dels quals es veuen modificades per la valoració
subjectiva del subjecte lògic. Bel (2002, 1080), per exemplificar el paper
semàntic de PACIENT empra un context molt paregut al que hi ha ara amb el verb
posar: he comprat les pomes a cent el quilo.
c) Encara és possible percebre un canvi d’estat generat a partir de l’esquema
locatiu bàsic dels verbs, ja que s’hi descriu un procés pel qual es modifica l’estat
del PACIENT. En aquest sentit, es pot destriar la projecció per la qual una entitat
[+FÍSIC], com en el primer cas, o [+ABSTRACTE], com en el segon, canvien en la
mesura que integren una qualitat més a les que ja tenen prèviament.
(38) Deu pagar tot lo preu, que no·n pot ne deu retenir loysme ne fermament,
car per lo fermament que él fa con altre conpra, a lo seynor lo loysme. E
si no vol retenir la cosa, deu-ó dir. E si no u vol dir, la venda feta, passa
e deu e pot passar al conprador ab qui lo venedor se serà posat del preu,
e la venda val e ten, salvu emperò al seynor son cens e ça seynoria, e
son loysme e sa fadiga (Costums de Tortosa [XIIIb], 258, 19).
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
122
Com dèiem, posar/metre preu implica una valoració subjectiva sobre la vàlua
d’alguna cosa. Generalment aquesta entitat és una entitat [+FÍSIC], malgrat que, com
s’observa amb l’exemple amb el verb metre, també se’n poden fer usos metafòrics.
Aquesta valoració es fa atenent als diferents participants en la situació comunicativa.
Cal tenir present que té sentit posar/metre preu a alguna cosa en la mesura que s’espera
un comprador que estiga disposat a pagar aquest preu. Així, doncs, el marc cognitiu
remet a una escena en què coincideixen un venedor, com en l’exemple (30), i, malgrat
que no siga explícit, un comprador. Aquest segon participant també elabora una
valoració subjectiva sobre el valor econòmic d’allò que vol comprar. Aquest preu pot
ser coincident o no amb el que atorga el venedor. És en aquesta mena de context que
sorgeix un nou sentit —només s’ha localitzat aquest cas, amb el verb posar— pròxim a
avenir-se ‘Fer que (persones diverses) deixin de discrepar, d’ésser en discòrdia’
(DIEC2, s. v. avenir):
(39) Saigs francs e quitis deu tenir lo veguer a serviï de la cort, que sien
franchs e no servus, qui façen totz los manamentz de la cort dins la
ciutat, sens tot preu e serviï, que no·n deven aver, o·ls deu él fer sens tot
serviï, que hom no li n’és tengut de fer. Mas si defora la ciutat negun lo
volrà trametre, deu-se·n posar amb él per preu covinent (Costums de
Tortosa [XIIIb], 26, 20).
Finalment, respecte de l’exemple que s’ha exposat per al verb metre cal indicar
que és l’únic que s’ha trobat —tant en CIMTAC com en el CICA—. A nostre parer, no
és coincidència que aparega en una obra com el Curial e Güelfa, entre les peculiaritats
lingüístiques del qual s’ha destacat una gran presència d’italianismes (Ferrando 2012;
Martines 2012; Calvo Rigual 2013; Soler 2015; Soler 2017). En aquest aspecte s’ha de
destacar que aquest significat, amb el verb italià mettere, apareix des del segle XIII
(40) E pericò, dice il filosafo, che in niuno modo può l’uoimo acquistare si
grande avere, come per vendere alcuna mercantia tutto solo, perciò
ch’allora vi può l’uomo mettere tal prezzo, quant’elli vuole (Egidio
Romano [XIIIb], Reggimento de principi, 3, 2).
18a. [N1 V N2 en/a N3] [Algú]1 contribuir amb [una qualitat humana, alguna
cosa]2 [a la realització d'un projecte]3:
E asò vos dic jo per so que estia la mia alagria en vós, e la mia alegria sia
complida. E aquest és lo meu manament: que amats los uns los altres axí
com jo us é amats. Major amor no pot aver algun a altra sinó que pos la sua
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
123
ànima per él. E vós sots mos amics si féts so que jo us man (Les edats i
l'epístola de Jesucrist [XIVb], 88, 12).
Era un hom religiós qui era hom bo e de sancta vida. Aquell religiós
dementre que estava en son monestir havia moltes de temptacions, e per
diverses maneres era temptat per lo diable. Emperò ell perseverava en
bontat e en granea de santedat e virtut, pobretat e obediència; e açò faÿa car
en la perseverança que havia, metia bontat e granea de santetat, pobrea e
obediència, e metia granea de santedat, virtut e obediencia en bontat, e
enaxí dels altres, e per açò perseverava en santedat e era forts de coratge
contra lo demoni e les temptacions que havia (Ramon Llull [XIIIb], Libre
de Santa Maria, 58, 2).
Amb aquest sentit, els verbs posar i metre dibuixen un esquema en el qual un
subjecte agentiu empra una qualitat que posseeix per a l’acompliment d’un objectiu. La
correlació amb els elements que configuren els esquemes locatius bàsics dels verbs és
clara: 1) d’una banda, hi ha un TRAJECTOR que s’identifica amb una entitat
[+ABSTRACTE]. Més concretament, aquesta entitat és sempre una qualitat humana, 2)
D’una altra, hi ha un punt d’ORIGEN que fa referència al posseïdor d’aquesta qualitat, i
3) hi ha una DESTINACIÓ que s’ha d’identificar amb una finalitat, que pot tenir el paper
semàntic de CAUSA en la mesura que és l’entitat que al capdavall provoca l’acció,
encaminada a l’acompliment d’un projecte.
Observem que la qualitat denotada pel TRAJECTOR és concebuda com un element
amb el qual es poden fer transaccions: es tracta d’un element quantificable i finit que es
pot emprar, com a moneda de canvi, per obtenir alguna cosa o aconseguir un projecte.
Així, doncs, el punt d’ORIGEN està representat per una entitat humana que és, alhora,
concebut a partir de l’esquema del CONTENIDOR (Lakoff i Johnson 1980):
Figura 17. Posar i metre (18a)
Aquest significat està relacionat amb 9a en la mesura que un subjecte agentiu
actua d’una manera determinada amb la intenció d’aconseguir alguna cosa a canvi. No
obstant això, és diferent en l’aspecte que ara és algú qui decideix d’emprar o d’invertir
una qualitat que posseeix de manera directa, mentre que en 9a algú actua d’un mode
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
124
concret esperant la intervenció d’algú altre amb més poder perquè li resolga una situació
o li atorgue alguna cosa que no pot aconseguir per ell mateix.
18b. [N1 V N2 en N3] (N1[humà]; N2[diners]; N3[bé]) Invertir1a
: [N1 V (N2) (en/a/per
a N3)]; [N1i V N2 a Vinf3i] Esmerçar [diners o recursos]2 [en una activitat, en
un sector]3 per treure'n un benefici:xviii
Ell, dit Luis Gavaldà, sie cregut ab sa simple paraula del que dirà aserca
dels comptes són entre los dos; diu per so y declare que, per la descriptió
que en aquest inventari se farà dels dinés contans y deutes del dit quòndam
mossèn Pere Morell, entench cobrar y traurer-ne lo cabal que y tinch posat,
conforme apar en dits actes de companyes, que són tres mília liures y més,
entench cobrar les ganàncies y guanyables (Bernat Gendre [XVIIa],
Inventaris i encants notari de Tarragona).
Molts prínceps són qui a montiplicar la fe cathòlica matrien lurs rendes e
lur perssona e lurs gens, si avien ajuda de santa Esgleya a conquerir les
terres que à perdudes, les quals tenen a sa desonor los infaels. E si a·I·bisba
són donats·VM_a·sous de renda, a les cozes damunt dites quants ne serien
donats? (Ramon Llull [XIIIb], Doctrina pueril, 224, 9).
El sentit 18b té un esquema molt semblant al de 18a. En aquest cas però, allò
que s’inverteix amb un determinat objectiu no és un element tan abstracte com en el cas
anterior. Més concretament, es fa referència explícita a una transacció en la qual els
diners o béns materials que algú posseeix es bescanvien o s’inverteixen amb l’esperança
d’obtenir un benefici. En l’exemple amb el verb posar el context fa referència explícita
als diners i s’empra lèxic propi d’aquesta mena de transaccions. En el segon cas, no es
fa referència explícita als diners sinó a béns materials i recursos humans —lurs rendes e
lur persona e lurs gens—. Si en el primer cas el benefici és monetari —ganàncies i
guanyables—, en el segon allò que s’espera aconseguir és més abstracte —montiplicar
la fe catòlica—.
18c. [N1i V N2 a Vinf3i/en N3] (N1[humà]; N2[període de temps]) Dedicar [un
determinat període de temps]2 [a una activitat]3:
Sia a tots notori com jo, Anton Martí y Gassó, fabricant de mitjas de taler,
natural de la ciutat de Tarragona, en la present vila de Reus resident. Per
temps de dos anys del dia present en avant contadors, de grat y certa
sciència me poso per a perfeccionar-me en lo ofici de fabricant de mitjas de
teler en la mateixa vila de Reus resident present, y avall acceptant y
altrament servir-lo en lo que sia necessari en rahó de dit ofici y res menys,
convenint y prometent al sobre nomenat Felip Liberato, que durant dit
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
125
temps estaré ab ell y no me n’aniré de sa casa sens llicència sua (Manual
d’un notari de Reus [XVIIIb], 555, 5).
Altres són qui no poden oyr bé de son proÿsme, ans, com ne hoen algun bé,
trenquen les paraules e meten-se en altres noves (Antoni Canals [XVa],
Tractat de Confessió, 86, 6).
Allò que s’inverteix pot ser, novament, un element del tot abstracte: el TEMPS.
En alguns pocs casos, els verbs posar i metre es fan servir en contextos en els quals un
subjecte agentiu dedica o esmerça el temps en la realització d’una acció. Observem, per
a aquest sentit, que: 1) la finalitat que justifica usar un determinat recurs d’una manera
concreta no és tan explícita, generalment, com en els sentits 18a i 18b. En aquest cas, en
l’exemple amb el verb posar sí que s’explicita per a perfeccionar-me en lo ofici de
fabricant de mitjas de teler—, tot i que aquesta segona predicació no necessàriament ha
d’aparèixer, com en el cas amb el verb metre, i 2) el TEMPS és una entitat abstracta que
també és concebuda freqüentment com un element bescanviable. En aquest sentit,
Lakoff i Johnson (1980) han estudiat metàfores estructurals com +EL TEMPS ÉS OR+, que
associen precisament la noció que denota aquest significat: una utilització concreta del
temps de què es disposa d’acord amb unes pretensions o objectius.
NUCLI IV: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘POSAR EN ESTAT
D'USAR-SE, D'APLICAR-SE, D'ACTUAR O D'ACOMPLIR UNA FINALITAT’
(DCVB, S. V. PREPARAR)
19a. [N1 V N2 a N3] (N1[humà, fet, circumstància]; N2[humà]; N3[cosa,
situació]) [Algú, un fet, una circumstància]1 preparar [algú]2 [per a una
cosa, per a una situació]3:xix
Et si·s pot encontrar ab les·XX·galees qui aquesta gent posaren a Agosta,
combate·s ab ells, que, ab la volentat de Déu, ben los amenarà (Ramon
Muntaner [XIVa], Crònica, 216, 19).
E nós tornam a la porta de la Almudayna e dixem-los que·ns dessen ostatge
e que exissen al mur veyl e que parlassen ab nós. E tragueren-nos lo fiyl del
rey de Maylorques, qui podia haver tro·xiii·ayns, e dixeren que aquesta era
la fiança que·ns daven e que·ns hobririen la porta, e que guardàssem qui hi
metríem. E metem-hi·ii·frares prehicadors que guardassen les cases del rey
e·l tresaur, e·x·cavalers ab éls, bons e savis, tals, que ajudassen ab sos
escuders a guardar e a vetlar l’Almudayna (Jaume I [XIIIb], Llibre dels
Fets, 101, 22).
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
126
Amb aquest significat, els verbs metre i posar s’usen per a referir-se a una entitat
humana de la qual es disposa per a fer-la actuar d’una determinada manera. Aquesta
accepció és molt comuna en contextos bèl·lics o que denoten una certa estratègia. Hi ha,
en aquests casos, un subjecte agentiu que, d’alguna manera, és posseïdor d’una entitat o
entitats humanes que són concebudes com a recursos útils per a un propòsit o objectius.
En aquest esquema, doncs, hi ha un TRAJECTOR humà que és disposat en un cert lloc o
d’una determinada manera per un subjecte agentiu amb una determinada pretensió. Com
en la resta de significats d’aquest nucli semàntic, el més important o on més es focalitza
és, precisament, en aquesta pretensió, que deixa en un segon lloc la DESTINACIÓ, així
com d’altres elements de l’esquema que en la majoria dels casos no s’arriben a
explicitar.
19b. [N1 V N2 (per a N3/per a Vinf3)] (N1[humà]; N2[cosa, lloc, cosa necessària];
N3[finalitat]) [Algú]1 preparar [una cosa, un lloc, allò que és necessari]2 [per
a una finalitat]3:xx
E fonch ordonat que entorn la dita font fossen posats cent gots de vidre e
que lexassen beure absolutament tothom qui beure volguers, e signantment
los castellans e tots altres qui venien ab la dita senyora (Jaume Safont
[XVb], Dietari o Llibre de Jornades, 317, 1).
De les quals fa memòria Sent Agustí, en un seu sermó, dién que·ls gentils
crezien que Gener fos un gran duc o déus, [per] que en les kalendes éls mot
lauzaven [...]. Eren alcuns dels gentils que enaxí guardaven avuyrs, que foc
no jaquien trer de lur casa en les kalendes de Gener, ni no donaven negun
benifeyt a negun hom poderós, mas bé·n prenien dels altres qui dar-
los volien. Eren-ne alcuns qui en la primera nuyt de Gener metien
la taula ab mout beles toales, e axí la fasien estar aparelada tota la nuyt, per
so cor crezien que per tot l’ ayn esteguessen en gaugs e en convitz (Vides
de Sants Rosselloneses [XIIIb], 132, 23).
Com en el cas anterior, allò en què es focalitza és una finalitat concreta. Ara,
però, el trajector s’identifica amb un objecte, és a dir, amb una entitat no humana. Els
contextos en què els verbs metre i posar apareixen amb aquest significat són més
generals que en el cas anterior en la mesura que no sols apareixen en contextos bèl·lics o
impliquen una estratègia tan elaborada com la que es desprèn del fet de fer servir
persones amb un objectiu.
De vegades, com en els casos que s’han emprat com a exemples, la finalitat no
s’explicita de manera directa, sinó, com s’observa amb el verb posar, mitjançant una
oració coordinada en què, gràcies als coneixements enciclopèdics compartits, se situa
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
127
una acció que cognitivament s’hi relaciona. En altres casos, com s’observa amb el verb
metre, el narrador introdueix una oració explicativa —per so crezien...— que,
igualment, amaga una finalitat. En aquest cas concret es detalla com, un determinat
procediment extraordinari —parar la taula amb tota mena de luxes i detalls— es
presenta com a habitual, amb la finalitat d’aparentar i fer creure els convidats una cosa
que no és.
19c. [N1 V (N2) (a N3)] (N1[humà]; N2[aliment, beguda]; N3[humà]) Posar [aliment,
beguda]2 al plat o al vas o a disposicióxxi
[d'algú]3:xxii
Et con ell hac axí posada la primera vianda al senyor rey et acabada la
dança, ell se despuylà les vestedures que vestia, que era mantell et cot ab
penes d’arminis, de drap d’aur et ab moltes perles (Ramon Muntaner
[XIVa], Crònica, 632, 10)
Segons que recompte Pere Damià, un bisbe, havent gran set, demanà del
vin per boure. E lo coper mès tot lo vi que trobà en lo barril per tal con n’í
havie poch en la taça que·l bisbe devie boure. E axí con lo dit bisbe volie
pendre la copa per boure, un pobre li vénch devant qui li dix:
-Senyor, da·m a boure aquex vi de aquexa copa, car gran set hé. Lo bisbe,
per gran caritat, donà-li a beure tot lo vi (Recull d'exemples [XVa], 128,
2636).
Aquest significat s’encabeix en l’esquema de 19b, encara que amb un major grau
d’especificitat. En aquesta ocasió, el TRAJECTOR s’identifica amb un aliment o una
beguda que es canvia de lloc amb la finalitat concreta de fer que algú puga disposar-ne.
L’ORIGEN de l’aliment o la beguda mai no és explícit perquè el que realment és
important és la disposició final, la DESTINACIÓ, que s’identifica sempre amb un utensili
de cuina elaborat per a actuar com a contenidor d’aquest TRAJECTOR. En la majoria de
contextos l’entitat humana receptora de l’aliment o la beguda s’identifica amb una
persona d’una classe social alta. En aquest sentit, com en el primer cas, localitzem molts
verbs en participi que indiquen que un subjecte lògic que no es correspon amb el
DESTINATARI és qui prepara el TRAJECTOR perquè puga ser ingerit. Dels dos casos, el
segon descriu millor l’esquema prototípic en la mesura que es fa referència explícita al
CONTINGUT, al CONTENIDOR i al DESTINATARI que gaudeix de la preparació del
TRAJECTOR —CONTINGUT + CONTENIDOR— per part d’un subjecte lògic que, en aquest
cas, coincideix amb el subjecte gramatical.
En italià també hem documentat aquesta accepció del verb. El VCrusca (s. v.
mettere) recull les estructures mettere tavola i mettere in tavola i estableix una
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
128
diferència que també funciona en català antic: la primera significa ‘far convido’ i la
segona ‘portar le vivande in tavola’. El corpus OVI per a l’italià antic recupera
exemples dels dos sentits del verb —<Lmettere tavola>—:
(41) E quando la prima vivanda fia messa in sulla tavola, io appiccherò le
mie chiavi ch’ io porto alla cintura, alla tovaglia (Libro dei Sette Savi,
47, 9)
(42) della villa vennono a mangiare col suo marito e donne assai, e furon
tutti messi a tavola, e la donna di casa si pose all’ un capo della tavola
(Libro dei Sette Savi, 47, 9)
Finalment, el DTrecanni (s. v. mettere) també arreplega els dos sentits i els
encabeix dins d’un altre significat més general, mettere ‘In genere, far stare in un luogo,
far passare da un posto a un altro, sia spostando l’oggetto con le mani sia in altro modo’.
19d. [N1 V N2 a/en N3] (N1[humà]; N2[cosa, ésser]; N3[condició]) Posar [una cosa,
un ésser]2 [sota unes condicions determinades]3:xxiii
Anton Palau, pagès del Milà, i la seva muller Rosalia Figuerola confessen
que deuen a Pere Salvador, pagès de Vinyols, 200 lliures pel valor d’una
partida de canyella de la Xina i 25 lliures de cotó que els ha venut. Pagaran
els productes en tres mesos des de la signatura del debitori. Posa com a
aval la casa que té al Milà, al carrer Major (Manual d’un notari de Reus
[XVIIIb], 438, 37).
Fo demanat de temps e dix que avia tro a·III·setmanes, e de Sen Michel a
ençà à vist jugar com a tafur él e Sanxo Ferrer alcunes vegades, e veé él,
testimoni, que ladoncs lo dit Ferrando se despulà al dit joch e jugà les
vestidures e les mès peynora per joch, so és saber una gonela blava (Clams
i crims en la València medieval [XIIIb-XIVa], 44, 7).
En aquest sentit l’estat d’un TRAJECTOR que generalment es correspon amb una
entitat [+FÍSIC] és modificat. Aquest esquema té trets propis de l’esquema locatiu dels
vebrs metre i posar però també d’altres amb un major grau d’abstracció en la mesura
que: 1) allò que es desplaça i que s’identifica amb el TRAJECTOR és una entitat, com s’ha
dit, [+FÍSIC]. Aquest trajector pot ser de grandària diferent, com s’observa en els
exemples, en els quals els TRAJECTORS són, respectivament, la casa que té al Milà i les
vestidures, però 2) aquest TRAJECTOR no es desplaça físicament, sinó metafòrica: el seu
estat canvia i queda sotmès, com a penyora, com a garantia de l’acompliment d’un
procés —pagaran els productes en tres mesos des de la signatura del debitori i guanyar
en el joc—.
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
129
D’aquesta manera el trajector queda suspès, aturat, de manera temporal, sense
deixar d’acomplir una finalitat: garantir que un procés paral·lel a aquesta aturada
s’acompleix:
Figura 18. Posar i metre (19d)
19e. [N1 V N2 per N3] Fer tenir a [algú]2 [un paper determinat]3 en una situació:
Atrassí matex alò que profatà Job, en so que dix: “e clavaren-me e
posaren-me axí com sanyal, e environaren-me a la rador axí com gagant, e
nafraren los meus lombles” (Les edats i l'epístola de Jesucrist [XIVb], 204,
6).
En Pericó Vert, de la paròqia de Muntuyri, tastamoni, jurat, intorogat dir
veritat sobre la dita denunciació, e dix sobre aquella tan solament saber:
que·l dit jorn e ora ell sí mirave joch de taules e y travasava, e ben luny ell
hohí novajar en Bernat Vergili demunt dit ab lo dit Magaluf, e no res
menys, que hahuí que·n Bernat Vergili sí dixera: “Totom matrà testamoni
que·n Magaluf m’à lavada péra e·n posà la mà en lo coltell!” (Llibre de cort
mallorquí [XIVb], 261, 27).
Aquesta és una accepció molt poc freqüent en ambdós verbs. El DDLC la recull
per al verb posar i l’exemplifica afegint-hi el substantiu testimoni (DDLC, s. v. posar).
L’esquema que descriu aquest sentit compta amb: 1) un subjecte lògic que es correspon
amb una entitat animada i que fa estar una altra entitat animada d’una determinada
manera, 2) Un TRAJECTOR que es correspon amb aquesta segona entitat animada, i 3)
una DESTINACIÓ que s’identifica amb la posició final d’aquest trajector. Aquest
posicionament pot fer referència a un esquema [+FÍSIC], com en l’exemple amb el verb
posar, o a un altre [+ABSTRATCTE], com en l’exemple amb metre.
Tots els exemples tenen en comú que l’estat final en què es fa estar el
TRAJECTOR després d’un DESPLAÇAMENT més o menys metafòric, es pres en
consideració per altres subjectes involucrats en la situació: en el primer cas, una persona
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
130
és posada d’una manera concreta, en qualitat de senyal. En el segon cas, més metafòric,
l’opinió de totom és presentada com un argument d’autoritat a tenir en compte dins un
procés judicial més ampli.
D’acord amb la definició, hem inclòs en aquest sentit tots aquells exemples que,
a més d’acomplir les característiques que s’han detallat, permeten la paràfrasi en
qualitat de.
20a. [N1 V N2i a N3/de N3/a Vinf3i] (N1[humà];N2[humà];N3[ofici]) [Algú]1 dedicar [
algú altre]2 [a una ocupació]3:
Lo justícia criminal de aquesta ciutat té pres hun hom appellat Lorenç
Navarro, àlias Bord de N’Abelló, difamat notablement que hauria
desflorades algunes fadrines vèrgens, e, no content de açò, hauria9 liurades
algunes de aquelles a molts altres, e algunes posades a ús públich en lo
bordell de aquesta ciutat (Epistolari de la València Medieval I [XIVb], 153,
6).
Item la justícia e els juratz feeren e meteren e establiren sagristan en la
eglésia de Senta Maria de Coçentània en Berenguer de Sérvoles per est·I·an
primer vinent (Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina [XIIIb], 138, 31).
Aquest significat és bastant freqüent amb els verbs posar i metre. Deriva de
l’esquema locatiu bàsic d’ambdós verbs, i la projecció dels elements no és difícil de
percebre. En aquest cas, el TRAJECTOR és sempre una entitat animada i humana capaç de
desenvolupar una ocupació i que, sintàcticament, ocupa el lloc de l’complement directe.
En aquest esquema, a més a més, hi ha un subjecte agentiu que té un cert poder sobre el
TRAJECTOR. En els dos casos que s’han fet servir per exemplificar aquest valor semàntic
es pot observar com, de diferents maneres, el subjecte lògic, que es correspon sempre
amb el subjecte gramatical, té una capacitat de decisió sobre el TRAJECTOR, que pot ser
considerat com a EXPERIMENTADOR si es s’entén que ha d’experimentar els efectes de la
decisió que pren el subjecte lògic
Així, doncs, aquests exemples comparteixen que hi ha un subjecte agent que
aprofita una posició de força per a disposar d’altres persones d’acord amb algun
objectiu o alguna estratègia que li pot reportar alguna mena de beneficis. En el primer
cas, amb el verb posar, aquesta força es correspon amb una força física o, fins i tot, de
coacció. S’hi fa referència explícita a un abús sexual que denota l’ús de la violència i de
9 En català, el condicional evidencial ha estat estudiat per Martines (2017). Els contextos que s’hi
descriuen s’ajusten perfectament al que ara s’ha fet servir amb el verb posar.
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
131
la força per part d’un subjecte agentiu que, posteriorment —e no content de açò—,
dedica les dones a la prostitució. En el segon cas, hi ha un subjecte lògic que ocupa un
càrrec jurídic que li permet prendre decisions que s’han de respectar. És aquesta posició
determinada la que, en el cas amb el verb metre, atorga al subjecte agentiu la postestat
de decidir sobre l’ocupació d’altres persones. En aquest cas concret, són els jurats els
que decideixen qui ha d’ocupar el lloc de sagristà.
Com s’ha dit, la projecció dels elements dels esquemes locatius bàsics dels verbs
posar i metre no és difícil de percebre: hi ha un TRAJECTOR que és sempre una entitat
humana que és desplaçat, metafòricament, des d’un estat inicial —ORIGEN—en el qual
no desenvolupa una ocupació, a un altre de final —DESTINACIÓ—. Aquest desplaçament
s’ha d’entendre com la conseqüència de la intervenció d’algú amb una força o un
posicionament social superior. En alguns casos, com en el que ara s’ha fet servir amb
posar, l’ocupació no és diu directament, i és una informació locativa —en lo bordell—
la que permet d’inferir-la.
20b. [N1 V N2] (N1[humà]; N2[humà]) [Algú]1 nomenar [un càrrec]2 en benefici
propi:
Calatrava, llochtinent de general thezorer en la Corona de Aragó y senyor
del present lloch, per absèntia de senyoria, attés que jaga hagut alguns
clavaris que aquells no se ocupaven ni curaven sinó tindre tan solament
forment per al comú y que aquell los duràs fins al dia que aquell eixia de
clavari, lo que és de gran dany per al bé comú del present lloch lo haver de
provehir forment lo clavari novament possat per no tenir aquell nengun
diner del comú per no haver rebut compte y ser sempre en lo temps que los
forments estan en lo més alt preu, y per quitar de dit dany establiren y
ordenaren que de huy avant que lo clavari que hixirà a Pasqua, que tinga
obligació de provehir y mantenir y tindre cuydado de tenir lo forment
necessari en lo graner comú del present lloch (Llibre d’establiments
d’Herbers [XVIIa], 214, 11).
En Corral, ja sabets que vós anàs demanar lo trehut l’altre any a Tuniç con
lo Mostançar fo mort, qui era gran amich de nostre pare; e sabets que·l dit
trehut no·ns han tramès, ans par que·ns ho tenguen en vil. E axí és mester
que nós los ne fassam dolents et que·ls mostrem lo nostre poder; que nós
nos havem posat en cor que desposem aquest rey qui y és et que y metam
Mirabussach, son frare, rey et senyor. E complir híem justícia, et farem
gran honor tots temps a la casa d’Aragon, que puscha hom dir que nós ajam
mès rey en Tunis; per què és mester que·s fassa (Ramon Muntaner [XIVa],
Crònica, 60, 12).
Aquest sentit està estretament relacionat amb 20b en la mesura que un càrrec va
vinculat amb una ocupació concreta. Com en l’exemple anterior, hi ha un subjecte
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
132
agentiu amb la capacitat de seleccionar un candidat perquè desenvolupe una
determinada ocupació que, en aquest cas, s’associa a un càrrec concret.
En el primer cas, s’explica la necessitat de nomenar un nou clavari ‘persona que
té al seu càrrec les claus d’un lloc de confiança, especialment d’una corporació’ (DCVB,
s. v. clavari) i es detalla la raó d’aquesta necessitat: la praxis dolenta del clavari
precedent. Perquè no es tornen a repetir els errors passats, s’especifiquen les obligacions
i la manera de procedir de la persona que haja d’ocupar el càrrec. En el segon cas, el
càrrec que es pretén atorgar és el de rei de Tunísia.
Fem notar que, amb aquest sentit, hi ha una finalitat més explícita que en 20a, i
que en ambdós casos el fet de fer ocupar a algú un càrrec entra dins d’una estratègia que
repercuteix de manera beneficiosa sobre el subjecte lògic. En el primer cas, hi ha unes
obligacions assignades al càrrec de clavari que, pel context, interpretem que no deuen
haver estat ben realitzades pel clavari anterior. En aquest sentit, l’assignació d’una nova
persona a aquest càrrec n’afavorirà el desenvolupament òptim. En el segon cas, la figura
d’un rei amb un posicionament afí és la que motiva que diferents persones estiguen
interessades en el seu nomenament.
20c. [N1 V (a/en N2)] [Algú, una institució, un país]1 entrar com a membre [a una
associació, a un organisme]2:xxiv
LA ORACIÓ QUE FÉU TIRANT APRÉS QUE AGUÉ VENÇUDA LA
BATAILLA
Senyor, infinides gràcies de les moltes honors que m’às fetes he·m faç
cascun dia, no essent-ne yo mereixedor com yo sia un gran peccador […].
Per què·t plàçia, per los mèrits de la tua sacratíssima passió, me vulles dar
victòria contra tots los meus enemichs. Puix m’às dat e posat en lo orde de
cavalleria, me faces gràcia que puixca mantenir aquell a honor e glòria tua
e en augment de la sancta fe cathòlica. E no permetes, Senyor, que en
negun temps me pugua lunyar de tu perquè pugua venir a la fi per què só
creat (Joanot Martorell [XVb], Tirant, 333, 13).
Item, per tal car lo dit En Vicent Benet, en lo temps de la sua deposició, ans
e aprés, era e és apòstata, ço és, que fon mès e voluntàriament se mès en la
orde dels frares de sent Agostí, e fon vist, haüt, tengut e conegut profès del
dit orde, e enaprés, apostatan, fon vist renunciar e fugir a dit orde (Procés
de Sueca [XIVb], 129, 27).
En aquesta ocasió, una entitat [+ABSTRACTE] com una associació o un organisme
és conceptualitzat com una entitat [+FÍSIC] en la qual es pot entrar. Prototípicament, en
aquest esquema hi ha un subjecte agentiu —que és també el TRAJECTOR— que decideix
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
133
ingressar en una institució —DESTINACIÓ—. En la majoria dels exemples analitzats
aquesta institució és una ordre religiosa, com en el cas que s’ha fer servir amb el verb
metre.
La projecció dels elements de l’esquema d’aquest sentit és fàcil de percebre en
relació als que configuren els esquemes locatius bàsics d’ambdós verbs. No obstant
això, la DESTINACIÓ, que és l’element que rep una major atenció, té algunes
característiques concretes: l’ingrés del TRAJECTOR en una institució sol relacionar-se
amb un progrés o un reconeixement. El candidat, per ser acceptat, ha de reunir uns
mèrits o unes determinades característiques. En aquest sentit, l’exemple amb el verb
posar és més il·lustratiu. Només cal pensar que hi ha tractats com l’Ordre de cavalleria
de Ramon Llull que tenen la funció exclusiva de descriure’n els fonaments i els ideals i
maneres cavallerescos que han d’acomplir els candidats per a ingressar-hi. En aquest
exemple en concret, el mateix cavaller es referix explícitament a un d’aquests valors que
posseeix i pels quals ha estat seleccionat per a entrar a formar part d’una ordre de
cavallers: mantenir aquell a honor e glòria tua e en augment de la sancta fe cathòlica.
Finalment, observem que una institució està formada per les persones que ja hi
pertanyen. En aquest sentit, la valoració del candidat implica una procés subjectiu pel
qual les persones que ja són membres de la institució jutgen si el candidat reuneix o no
les característiques o els requisits necessaris per a ingressar-hi.
NUCLI V: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘JUDICAR UNA COSA,
FORMAR-NE UN CONCEPTE DETERMINAT’ (DCVB, S. V. CONSIDERAR)
21a. [N1 V N2 (a N3)] Exposar1: [N1 V N2] (N1[humà]; N2[idea, fet,
situació]) Manifestar amb una explicació [una idea, un fet, una situació]2:
Interrogat sobre la·IX_a·declaració, e dix que... ell testimoni, fo present
quant lo dit sogre seu féu e ordenà son testament, mas que no li membren
les paraules contengudes en la dita declaració segons que posades són,
salvu aytant que membra que vinclava sos béns en aquesta manera, que si
aquells devehien que dels béns aquells fossen donats a Rubert
Campdàsens·D·sols, e del sobrepús que fos donada la meytat per ànima sua,
e l’altra meytat a ses filles (Clams i crims en la València medieval [XIIIb-
XIVa], 161, 16). E proferim-vos primerament los corsos e les naus e els leyns que en
Barçalona són, per fer serviy a vós en aquesta ost honrada a honor de Déu.
E farem-ho en tal manera, que·n retenrem vostre grat per tostemps per lo
servici que ara us farem”. E per ço no y volem pus metre de les ciutats, car
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
134
no n’hi ha plus sinó Barçelona. E Terragona e Tortosa acordaren-se a la
paraula que·ls prohòmens de Barcelona dixeren (Jaume I [XIIIb], Llibre
dels fets, 63, 26).
En aquest esquema hi ha un TRAJECTOR que s’identifica amb una entitat
[+ABSTRACTA]. Més concretament, hi ha una transmissió d’informació. Així, doncs, el
punt d’ORIGEN s’ha de relacionar amb un subjecte amb una capacitat racional, és a dir,
amb una entita humana, que és posseïdora d’una certa informació que transmet a una
altra o a unes altres persones, que assumeixen el paper de DESTINATARIS. Observem que
els elements que hi ha en aquest esquema coincideixen amb els que conformen
l’esquema de la comunicació de Jakobson (1957). De fet, com tot seguit s’explicarà, el
canal de comunicació és rellevant per a acabar de definir aquesta accepció del verb i
relacionar-ne els sentits.
El verb que s’emprava en català antic per a expressar aquesta idea era posar. De
fet, només s’ha pogut recuperar un exemple per al verb metre. En altres llengües com
l’italià, el verb mettere sí que assumeix plenament aquesta accepció. Els exemples que
recullen corpus com l’OVI són molt nombrsosos:
(43) Questo et altri molti exempli potrei io mettere per fare l’ uditore docile,
sì come buono intenditore puote vedere e sapere (Brunetto Latini
[XIIIb], Rettorica, 193, 1).
En aquest aspecte cal referir-se al fet que els corpus informatitzats per a l’estudi
de la llengua antiga incorporen únicament, com no pot ser d’una altra manera, obres
escrites que, tot i poder acostar-se en major o en menor grau a l’oralitat, no representen
de la manera més fidel possible la llengua parlada del moment. Així, per exemple, en els
dos casos que ara s’han fet servir hi ha dues possibles interpretacions: 1) d’una banda, el
verb pot tenir un valor semàntic proper al de exposar. En ambdós casos hi ha dos
narradors que expliquen uns fets concrets i afegeixen o detallen informació, i 2) Com
diem, el canal de transmissió no pot ser altre, en l’estudi de textos antics, que no siga
l’escrit. Això pot portar a la interpretació que la manera en la qual s’exposen aquests
fets és escrita, la qual cosa condueix al sentit 21b.
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
135
21b. [N1 V N2 a/en N3] Escriure o estampar [un text, un signe]2 [en una superfície]3:
E aquest linatga posà sant Luch e sant Johan Damassè, mas en lo linatga
que posà sant Mateu no y ach sinó ·XIII· generacions, sagons que él posà
en lo primer capítol de son avengeli. E foren los ayns de la va adat
·DCXVII· ayns e aquesta ·XXI· generació vench huna aprés altre per dret
comta de para a fil, sagons que damont avets oït (Les edats i l'epístola de
Jesucrist [XIVb], 17, 3).
Pere Vila Plana enfamà […] en aquela carta és contengut que més ha
pagat... Vilaplana, que él no·l mès fiança, e tot ço qu’él mès fiança al dit
Pere Juver à·l-ne pagat. E diu més... que anc la manàs fer justícia, can en la
carta no mès son sagel ne fo sagelada, e jasie ço que la justícia la manàs
fer, la justícia no sabia la confessió d’en Vila Plana ne la cantitat del aver
per què Vila el mès fiança al dit Pere Juver, si ver és que la justícia lo
manàs fer (Llibre de cort d’Alcoi [XIIIb], 29, 27).
Aquesta accepció del verb podria haver estat inclosa, com a significat
independent, dins del nucli semàntic III, en la mesura que escriure un text en una
superfície suposa atorgar un nou estat o una nova qualitat a aquesta superfície. No
obstant això, com tot seguit s’aclarirà, la proximmitat semàntica amb el significat 21a,
que sí que encaixa perfectament en aquest nucli semàntic, ha fet que finalment haja estat
classificat així.
Com s’observa en els exemples dels verbs posar i metre, l’esquema està
determinat per un subecte agentiu que escriu o estampa algun senyal percebible en una
superfície susceptible de ser modificada en aquest aspecte. En el cas del verb posar hi
ha la Santa Creu, en la qual, segons el relat, Pilat va ordenar especificar mitjançant
l’escriptura la causa per la qual Jesucrist fou castigat a aquest turment. En el segon cas
és un segell el que s’estampa sobre una carta.
L’esquema de què parteix aquest significat també és l’esquema locatiu bàsic
d’ambdós verbs. Les projeccions semàntiques són diferents a les explicades fins ara:
Esquema locatiu Esquema de 21b
ORIGEN Estat I d’una superfície
MOVIMENT o DESPLAÇAMENT Procés d’escriptura
TRAJECTOR Acció d’escriure: escriptura
META Estat II d’una superfície
Taula 10. Posar i metre (21b)
En primer lloc, l’ORIGEN i la DESTINACIÓ són concebuts, metafòricament, com a
ESTATS. Més concretament, l’ORIGEN fa referència a l’estat inicial de la superfície sobre
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
136
la qual s’escriurà i la DESTINACIÓ a l’estat modificat final en el qual queda aquesta
mateixa superfície.
En segon lloc, cal diferenciar entre els elements que projecten en l’esquema final
els elements MOVIMENT o DESPLAÇAMENT i TRAJECTOR de l’esquema locatiu bàsic.
D’una banda, el MOVIMENT o DESPLAÇAMENT es correspon amb el procés d’escriptura.
Denota una situació durativa que, segons el context, pot ser culminativa —realització—
o no culminativa —activitat—. D’una altra banda, el trajector es tradueix, en el segon
esquema, en l’acció d’escriure. L’escriptura és concebuda, doncs, com allò que es
transllada d’un estat inicial a un altre final que queda modificat, precisament, per
l’efecte de l’escriptura.
Cal destacar algunes particularitats d’aquesta accepció. En primer lloc, no és
habitual que l’ORIGEN i la DESTINACIÓ —o les seues projeccions en dominis conceptuals
més abstrabtes— siguen coincidents. En segon lloc, tampoc no ho és que el TRAJECTOR
assumisca una capacitat de modificació sobre la DESTINACIÓ tan clarament. És cert que
de diferents projeccions, en ocasions, o de la combinació d’aquests elements, en
d’altres, poden aparèixer unes altres nocions que no hi ha en els esquemes locatius
bàsics dels verbs posar i metre, com ara la finalitat o la noció de transferència. Però en
cap altre sentit el trajector té una capacitat tan gran per a modificar l’aparença de la
DESTINACIÓ. Al nostre parer ambdues observacions estan relacionades: en l’esquema
espacial bàsic dels verbs metre i posar —o en els esquemes que metafòrics que se’n
deriven— el que s’expressa és el pas d’un lloc a un altre o un canvi d’estat. En aquest
cas però, el fet que l’ORIGEN i la DESTINACIÓ facen referència a una mateixa entitat força
que la interpretació se centre, ja no en un canvi espacial o d’estat, sinó en l’efecte que
un element de l’esquema produeix sobre un altre. Així, doncs, la noció de desplaçament,
projectada en aquest esquema, no és pot entendre de cap altra manera que no siga una
modificació en l’aparença de la superfície en la qual s’escriu
Com s’ha dit, el criteri per a incorporar aquest significiat, així com el següent,
dins d’aquest nucli semàntic, ha estat el de valorar la proximitat de significat que en
molts contextos té amb 21a ‘exposar’:
(44) Determinaren dar possessió a don Diego Fèlix Ortiz, per la mort de son
principal, el senyor Juseph Vallterra; la qual poccessió fonch presa per
lo senyor don Fèlix Ros, cabiscol y canonje de dita col·legial, com
apoderat de dit señor Ortiz, acte rebut per Juan Bautista Sànchiz, notari,
en 30 de janer. Y encara que esta pocesió no es devia possar així, per
no estar esta determinació feta en lo dia que es prengué dita pocesió,
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
137
que fonch el dia 30 de janer, la posse per a què conste avant y aja
memoria del dia que es prengué (Les actes capitulars de la Seu de
Xàtiva [XVIIIa], 517,17).
Són molts els exemples en els quals, com en l’anterior, es pot donar una
interpretació ambigua. Com ja s’ha explicat en la descripció de 21b, el fet que els
exemples de què disposem siguen textos, és a dir, testimonis d’ús escrit contribueixen a
una determinada interpretació. En aquest cas concret, l’autor afirma que posa la
informació relativa a la manera com s’ha procedit en l’atribució d’una herència. El canal
mitajnçant el qual ho fa és l’escrit, per la qual cosa hem classificat aquesta mena
d’exemples sota aquest significat. No obstant això, si no es para especial atenció al
canal, en contextos com aquest es pot interpretar que el verb assumeix valors semàntics
idèntics als que ja s’han descrit en 21b.
Pel que fa als usos dels dos verbs analitzats, s’han trobat bastants exemples en
ambdós casos, tot i que amb el verb posar aquest significat és més freqüent. En català
actual, el verb posar continua tenint aquest significat i sembla que no se l’està disputant
amb ficar: no en recullen aquest ús ni diccionaris normatius ni descriptius.
21c. [V N1 a N2] (N1[informació]; N2[superfície escrita]) [Una
informació]1 estar escrita [en una superfície]2:
E livaren-sa mantinent en aquela matexa ora e tornaren-se·n en Jerusalem.
E trobaren ajustats tots los·XI·apòstols ab tots los altres dicípols, e
comtaren-los com los era pres anant per la carera e com lo conegren en
trencar lo pa. E entrò así ó comta sant Luch. Glossa. E en dir que en la
carera aparech Jesucrist a aquels·II·dicípols se acorden sant Marc e sant
Luch. E dien que hun dels·II·dicípols a què Jesucrist aparech avia nom
Cleofàs, mas no posa lo nom de l’altra. E per asò dien alguns que era el
matex sant Luch, e per so com él matex ó racomta no·s vol nomenar.
Emperò diu sant Ambròs sobra sant Luc que era·I·om que aviha nom
Almeon (Les edats i l'epístola de Jesucrist [XIVb], 252, 10).
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb metre amb aquest significat
El significat 21c expressa el resultat del procés descrit pel significat anterior i és
resultat d’una metonímia, ja que es focalitza el resultat de traslladar una informació al
paper (21b). Només se n’han localitzat alguns casos amb el verb posar. Aquesta
construcció es caracteritza perquè, a diferència de la majoria de les que entren a formar
part els verbs metre i posar, és una construcció impersonal. Per al català modern, Solà
(1993, 58; 1994, 53) ha descrit estructures semblants amb els verbs posar i dir, com ara
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
138
a la sola hi posa el preu o a la pàgina següent hi diu una altra. Solà atribueix un valor
impersonalitzador al pronom hi, que assumeix aquesta funció amb verbs que
normalment han de tenir un subjecte gramatical. A més a més, es refereix a una
particularitat del temps present del verb que, com en l’exemple que s’ha recuperat, no és
un present actiu, sinó que, com dèiem, es referix a un estat: posa = estar posat.
En l’exemple que s’ha fet servir en aquesta descripció no s’usa el pronom hi, a
diferència dels que exposa Solà. En aquest segon cas el pronom no substitueix una
informació locativa, sinó que, com s’ha dit, és una marca d’impersonalització d’una
construcció d’un verb que normalment demana un subjecte gramatical. En aquest sentit,
els casos en què sí que hi ha el pronom hi, aquest és perfectament compatible amb un
sintagma que inserisca informació locativa, ja que ni els referents ni la funció sintàctica
no són els mateixos.
22a. [N1 V que Vind2/Vsubj2] (N1[humà]) Suposar1d
: [N1 V N2/que Vind2]; [N1i V
Vinf2i] Plantejar [una cosa, un fet]2 com a ver per als efectes d’una
argumentació
Mas façam una cosa: nós creem que el pols no sia re, mas quant fa vent, e
per ço és lo pols; car nós ne passam, e huy que·n som passats. Mas ara
anem al pejor e posem que ells n’agen mès lo conduyt: no ha dia al segle
que, de ii mília cargues de pa, en Múrcia no se·n mengen cc (Jaume I
[XIIIb], Llibre dels Fets 331, 1).
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb metre amb aquest significat
Aquest significat és equivalent al derivat suposar, que incorpora el prefix llatí
sub, que a més d’una idea d’inferioritat, també descriu un esquema en què alguna cosa
es pot moure de baix cap amunt. En aquest sentit, suposar implica una valoració
subjectiva per la qual allò que finalment se suposa és seleccionat entre moltes altres
coses d’acord amb aquest judici subjectiu:
Figura 19. Posar (22a)
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
139
Des del punt de vista sintàctic, el verb posar subordina una oració introduïda pel
connector que. Aquesta subordinada fa referència a una informació que, després d’un
judici subjectiu, es presenta com la més encertada per a esdevenir un punt de partida
sobre el qual començar a construir el discurs. En aquest sentit, aquesta accepció podria
haver estat inclosa en el nucli semàntic VII, ja que el verb posar s’usa per a fixar, de
manera metafòrica, un punt de referència. No obstant això, s’ha considerat el fet que,
com s’ha explicat, aquesta fixació només és possible a partir d’un procés subjectiu pel
qual un determinat aspecte es considera més rellevant, més cert o més oportú que uns
altres.
22b. [N1 V N2 com a N3]; [N1 V N2 ADJ3] (N1[humà]) Considerar que [algú, alguna
cosa]2 és [d'una manera determinada]3:
Mas per so que pus clarament vós entenats aquesta raó devets saber que
sant Mateu, que comensà a comtar lo linatga de Josep a Salamó, fil de
David, posà per avi de Josep Natan, para de Jacob; e sant Luc, que lo
comensà a comtar a Nathan, l’altre fil de David, posà per avi de Josep
Melchí, para de Elý (Les edats i l'epístola de Jesucrist [XIVb], 21, 3).
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb metre amb aquest significat
La disposició d’aquest exemples ajuda a entendre el significat de 22b, ja que un
narrador contraposa dues línies genealògiques diferents que tenen el fonament en
consideracions diferents. Aquestes consideracions són el resultat d’una valoració
subjectiva dels dos evangelistes:10
Sant Mateu Sant Lluc
David David
Salomó Natan
[...] [...]
Jacob Elí
Josep Josep
Jesús Jesús
Taula 11. Posar (22a)
10 Els evangelis mantenen un mateix fil geneàlògic fins al rei David. A partir d’aquí, Sant Mateu
continua prenent com a punt de partida Salomó, mentre que Sant Lluc pren com a punt de partida
Natan, un altre fill natural de David.
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
140
Com s’ha explicat, l’estructura semàntica del verb ficar experimenta un augment
dels significats —polisemització—, sobretot, des del segle XVIII. Alguns d’aquests
significats coincideixen plenament o parcial amb valors que tradicionalment s’havien
expressat amb el verb metre, fins al tancament del període medieval, o amb el verb
posar, durant aquest mateix temps i el període que abraça el català modern:
(45) No obstant, com tenia a la tia Bajoana penjada de l’orella i esta li
predicava tot lo dia que, ia que li venia el pic a l’escampilla, que li
botara foc, que lo que està en lo cove és peix, que no tinguera que ser
simple de panxa, que mirara que els pardals se li’n volaven ia del niu i
que prompte seria menester fer-li fumet de cansalada; que domprés
hauria d’anar a besar l’estola a algun pollós, i plàcia Déu que
l’encontrara i, per a rematxar el clau, que no es ficara en si era guapo o
no el que havia de pendre per marit, que en apagar la llum tots són
iguals (Lluís Galiana [XVIIIb], Rondalla de rondalles, 369, 8).
Aquest exemples té algunes semblances amb el que s’ha fet servir per
representar la definició en la mesura que el verb ficar ‘Intervenir indiscretament en un
assumpte d’algú altre’ (DDLC, s. v. ficar, 4) es refereix a un procés de valoració
subjectiva que ha de determinar si algú posseeix una qualitat —bellesa, expressada per
l’adjectiu guapo— o no.
22c. [N1 V N2 en N3]; [N1 V N2 (ADV3)] (N1[humà, causa]; N2[cosa, humà];
N3[ordre, manera]) [Algú, una causa]1 col·locar [una cosa, algú]2 [en un cert
ordre, d'una manera determinada]3:xxv
Si per honrrar aquella casa escriguera lo de les novenes, com se pretén, en
lo primer lloch de tots los nou, la posaren, puix ab lo ser tan principal ý tan
llustrosa aquella casa de Pinós en Catthalunya, no li faltava bon subjecte,
però ell no sols no la posà primera, mas ni la posà cap de terna, que al
Moncada, al Cervera ý a l’Anglesola fa caps ý principi de les ternes, com a
la veritat ho feren ý la de Pinós posà en segon lloch de la primera terna
conforme a tots los altres auctors que sobre assò han escrit sentenars de
anys ans que ell escrigués (Cristòfor Despuig [XVIb], Col·loquis de
Tortosa, 182, 5).
Estant enaxí la donzella en tristícia e despagament, començà·s a corrumpre
sa entenció, e no amà tant virginitat com amar solia e defallí en ella
perseverança per defalliment d’entenció; car en ço que amava virginitat per
entenció de laor, faÿa injúria a primera entenció e a segona: a primera
entenció faÿa injúria, car la virginitat devia segons dretura amar per raó de
nostra Dona e per raó de virginitat metexa, qui és major cosa en sí que en
lausor de gents; a segona entenció faÿa injúria, per ço car la metia denant a
la primera entenció, car per la segona intenció devia amar virginitat en
lausor de gents e primera en lausor de nostra Dona e en lausor de virginitat
(Ramon Llull [XIIIb], Libre de Santa Maria, 56, 3).
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
141
Aquest significat té trets compartits amb els esquemes locatius bàsics dels verbs
metre i posar en la mesura que també denota una situació en a qual alguna cosa [+FÍSIC]
o [-FÍSIC] és desplaçada d’un lloc a un altre. Com s’observa en els exemples que s’han
fer servir per als dos verbs, el més habitual és que els casos que s’han recollit en 4c
continguen usos metafòrics que expliquen la conseqüència d’una valoració subjectiva.
En l’exemple amb el verb posar, cada vegada que apareix el verb amb aquest significat
va immediatament seguit d’una justificació —un judici subjectiu— de per què s’adopta
una determinada disposició dels elements dels quals s’està parlant. Dita justificació
s’insereix mitjançant oracions causals —puix ab—, concessives —mas— o amb la
locució preposicional amb valor explicatiu conforme a. Igualment, en l’exemple amb el
verb metre, hi ha l’oració explicativa introduïda pel connector causal car.
En 22c, com s’ha dit, hi ha un esquema locatiu que pot tenir uns usos més o
menys metafòrics. La peculitaritat que té aquest significat és que el TRAJECTOR és
desplaçat, com en tots els casos de l’estructura semàntica dels verbs metre i posar, fins a
una DESTINACIÓ en la qual és integrat d’una determinada manera. Observem que 1)
d’una banda, la DESTINACIÓ constitueix una unitat formada per diversos elements, i 2) el
TRAJECTOR s’integra a aquests elements d’una determinada manera, d’acord amb una
valoració subjectiva. Aquesta valoració no necessàriament ha de ser del subjecte lògic
de la construcció, que pot adoptar una valoració aliena i prèvia com a argument
d’autoritat.
Fem notar, finalment, que el trajector ha de pertànyer a la mateixa categoria o a
una categoria propera que en permeta la classificació. Podem descriure aquest esquema,
gràficament, de la manera següent:
Figura 20. Posar i metre (22c)
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
142
Aquests exemples han de ser considerats com a precedents de les estructures del
tipus posar + adj. que documentem des del segle XVII, ja que, encara que es percep un
lloc, hi ha també una valoració subjectiva que s’acosta a la caracterització d’aquesta
mena d’estructures, en què predomina la noció de canvi d’estat.
23a. [N1 V N2 a N3] (N1[humà]; Considerar [una circumstància, una cosa,
algú]3 com a causa [d'un fet, d'un fenomen, d'una acció, d'un resultat]2:xxvi
E lo cars per vós a mi posat malament, defensant mon dret, honor hí fama,
só content-ab la ajuda de nostre senyor Déu e de la sacratíssima Mare sua,
senyora nostra, e del benaventurat cavaller mon senyor sanct Jordi-vostra
requesta a tota ultrança, a hús e costum del realme de França, acceptar
(Joanot Martorell [XVb], Tirant, 314, 20).
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb metre amb aquest significat
Els exemples que s’han localitzat amb aquesta accepció no són gaire nombrosos
i pertanyen únicament al verb posar. Aquest significat és equivalent a atribuir. En
l’esquema, un subjecte lògic que es correspon amb una entitat humana capaç d’elaborar
un judici, considera que algú és el causant d’alguna cosa. Així, doncs, hi ha un punt
d’ORIGEN que s’identifica amb una entitat humana que es veu motivat, a partir d’uns fets
o uns indicis, a emetre un judici subjectiu i atribuir-ne a algú les conseqüències. Aquest
algú té el paper de DESTINATARI i allò que rep es correspon amb una entitat
[+ABSTRACTE] que s’ha d’identificar amb el TRAJECTOR: allò que s’atribueix.
23b. [N1 V N2 (a N3)] (N1[humà]; N2[falsedat]; N3[humà]) Allevar1a:
[N1 V N2 (a/contra N3)] Dir [una falsedat]2 [d'algú]3 amb la intenció de
difamar-lo:
Comta Nicodemus en la sua istòria que·I·bon ome jueu qui era aquí, com oý
totes aquestes injúries que posaven contra Jesucrist, s’acostà a Pilat (Les
edats i l'epístola de Jesucrist [XIVb], 148, 6).
Molt magnífich mossènyer e de gran providència: Ab molt gran enuig
havem novament entès que per alguns mercaders e altres d’ aquesta ciutat
seria stat scrit a certes persones d’ aquexa ciutat, metents falsament fama
que ací són morts de pestilència e moren cascun dia·XXX·,·XXXX·e
cinquanta persones. Crehem verdaderament tals persones no han temor de
Déu ni de la correcció real. No és dubte, mossènyer molt magnífich, que tal
fama, sinistra e contra tota veritat, no haja causat molt dan e destorb al
tràffech de la mercaderia e a tot lo bé universal en moltes maneres
(Epistolari de la València Medieval II [XIVb], 94, 6).
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
143
Aquest sentit del verb connecta amb l’anterior, i les fronteres que els diferencien
no sempre són del tot clares. Per diferenciar-los s’ha tingut en compte que en 23a
únicament s’atribueix alguna cosa, sense més informació, mentre que en 23b aqueixa
atribució és contrastadament falsa o injusta o es presenta de manera emfàtica com a tal.
El matís és tan lleuger que dos exemples molt semblants han estat classificats de
manera diferent: en 23a i en 23b apareixen els adverbis malament i falsament
respectivament. L’únic criteri que ens ha permès de classificar-los en dos sentits
diferents ha estat el fet que en el segon dels exemples la informació és fàcilment
contrastable, ja que el nombre de morts que causa la pandèmia es correspon amb una
dada objectiva. Això, alhora, fa que l’adverbi falsament s’use objectivament per a negar
una informació falsa. Per contra, en l’exemple de Tirant, el que hi ha és una valoració
del cavaller difícilment contrastable, per la qual cosa no podem saber si allò que diu es
correspon o no amb la realitat. És en aquest sentit que entenem que només s’hi pot
constatar l’atribució d’un fet, però en cap cas es pot jutjar si aquesta atribució és justa o
injusta.
Aquest significat, en moltes ocasions, només és possible amb els verbs posar i
metre actuant com a verbs lleugers. Com s’observa en els exemples, realment els verbs
per ells mateixos no tenen un significat lèxic ple i és el complement directe el que
l’aporta. Aquestes construccions tenen verbs plens equivalents —injuriar, difamar—,
de manera que la utilització d’un verb de suport s’ha de considerar com una opció per a
expressar nocions vinculades amb qüestions d’èmfasi o per introduir informació
aspectual.
NUCLI VI: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘UNIR QUALQUE
COSA A ALLÒ QUE JA EXISTEIX, PER COMPLETAR-HO O AUGMENTAR-
HO’ (DCVB, S. V. AFEGIR)
24a. [N1 V (N2) (a/damunt N3)] (N1[humà]; N2[substància, objecte, cosa];
N3[producte, conjunt, cosa]) Posar [una substància, un objecte, una
cosa]2 com a complement [d'un producte, d'un conjunt, d'una cosa]3: xxvii
E matets so en la casola, e sal trida per so que la carn no·s pusque pendre a
la casola. E posats-hi los cabrits o cabrit ab tallades de cansalada amples; e
puy vaya al fforn. E quant serà rullat de la una part, girats-lo de la altra part
(Llibre de Sent Soví [XVa], 173, 8).
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
144
Home qui sia malaute per replecció, en lo qual sia offegat lo foc natural per
sobrefluïtat de viandes, fé·vii·partz pesans a asò de so que menjarà enfre·l
dia et la nit, et altres·vii·partz pesans a asò que en aquel dia metex beurà. Et
dieta·l·vii·dies, tolent cada dia·i·pes o·ii·, o més, de so que menjarà et de so
que beurà, et mit-hi una pólvora de simples qualitatz, que no sia medicinal,
ni puynent, ni constrenga natura (Ramon Llull [XIIIb], Començaments de
Medicina, 111, 32).
Com s’ha descrit anteriorment, els significats que s’encabeixen en aquest nucli
semàntic comparteixen el fet que tenen una DESTINACIÓ que, d’una banda, ha de ser
preexistent al final del moviment del TRAJECTOR, i, d’una altra, ha de contenir elements
compatibles amb els quals aquest mateix trajector es puga combinar. En els dos
exemples que ara s’han recuperat es descriuen esquemes semblants que s’hi ajusten
perfectament, ja que: 1) en ambdós casos hi ha una DESTINACIÓ preexistent. Aquesta
DESTINACIÓ se sol correspondre amb una entitat amb una grandària petita o mitjana i
amb una capacitat volumètrica que es vincula amb una dimensió interior. En el primer
cas hi ha un recipient de cuina que s’ajusta a aquesta definició prototípica. En el segon
cas, per contra, hi ha una projecció metafòrica per la qual una entitat [+ABSTRACTE], la
dieta que ha de seguir un malalt per guarir, és conceptualitzada com un CONTENIDOR i,
2) En els dos casos el TRAJECTOR es correspon amb una entitat que s’afegeix a unes
altres que ja estan situades, de manera més o menys metafòrica, en la DESTINACIÓ.
Perquè això siga possible aquestes entitats han de ser compatibles i solen formar part
dels mateixos camps semàntics i de categories semblants. En el primer cas, és un cabrit
el que s’incorpora a un recipient on ja hi ha altres aliments. En el segon, de manera
metafòrica, és una pólvora la que s’incorpora a una dieta en la qual ja hi ha altres
aliments i remeis que comparteixen la característica que són adequats per guarir un
malalt.
Finalment, pel que fa a la tipologia textual, cal dir que aquest significat és molt
freqüent en tractats cientificotècnics. Més concretament, apareix amb una freqüència
molt elevada en receptaris de cuina, fins el punt que en alguns casos suposa més del
90% dels casos en els quals hi ha els verbs metre o posar.
24b. [N1 V N2 (a N3)] Aplicar [una substància]2 [a algú, a un animal, a un
element]3:
E pren-los axí com féu al metge de Castella: Hun hom tenie mal e·l taló e
posà-li una ceba, e guarí·l. Hun altre hom fahie-li mal l’uyll, e aquest li
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
145
posà de la ceba e tragué·l-li. He que bon metge! (Vicent Ferrer [XIVb],
Sermons 39, 13).
E En Trayà dix als seus ministres:
-Pecegatz-li lo seu cors ab arpes de fere. E aprés vós li metets sal en les
nafres-. Per què Sent Ignasci li dix:
-Nosón dignes les pascions d’aquest temps-. Per què En Trayà dix als seus
ministres:
-Toletz-lo davant mi e ligatz-lo ab ligams de ferre, e gardatz-lo en una
càrcer, e no li donetz a menyar ni a beure. Aprés·III·dies vós lo fetz devorar
a bèsties salvages-(Vides de Sants Rosselloneses [XIIIb], 240, 4).
En l’accepció 24b la noció d’addició no és tan clara com en 24a. No obstant
això, aquest significat s’ha incorportat en aquest nucli semàntic perquè, de la mateixa
manera que en el cas anterior, hi ha un TRAJECTOR la META del qual rep tota l’atenció
del procés. A diferència de la majoria dels significats que deriven de l’esquema locatiu
dels verbs metre i posar, no hi ha un ORIGEN des del qual comence el MOVIMENT o el
DESPLAÇAMENT. A més a més, també hi ha diferències quant a les característiques de la
DESTINACIÓ. Adés s’ha descrit com és la DESTINACIÓ prototípica d’aquest nucli
semàntic atenent a dues consideracions. Per a aquest sentit, cal fer-ne dues de noves:
d’una banda, com en el cas anterior, la DESTINACIÓ ha de continuar existint prèviament
a la fi del moviment del TRAJECTOR. Ara, però, ja no ha de tenir uns altres elements més
o menys semblants amb els quals el TRAJECTOR puga combinar-se, sinó, generalment,
uns certs símptomes fisiològics que són apaivagats o accelerats per l’efecte d’allò que
s’aplica.
Així, doncs, s’estableix una relació cognitiva entre allò expressat pel TRAJECTOR
i allò que s’expressa mitjançant la DESTINACIÓ, que malgrat no haver de tenir uns altres
elements, sí que ha de tenir una qualitat prèvia que s’accentua o es debilita precisament
per l’efecte del TRAJECTOR:
Figura 21. Posar i metre (24b)
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
146
En l’exemple que s’ha emprat per a representar el verb posar amb aquesta
accepció observem com, coneixent unes certes propietats curatives de les cebes,
aquestes són considerades com un bon remei per a aplicar i guarir el mal de taló. En
l’exemple que s’ha fet servir amb el verb metre, altrament, l’aplicació de la sal sobre les
nafres té sentit en la mesura que es pretén causar dolor a un PACIENT EXPERIMENTADOR,
de manera que s’activen els coneixement enciclopèdics que permeten seleccionar,
atenent a aquesta finalitat, la substància més adequada i no cap altra, ja que no
s’entendria.
Finalment, una altra diferència pel que fa a la META més habitual del significat
24a és que, per definició, una substància s’aplica superficialment. En el cas anterior, tot
i no haver una restricció fixa, la DESTINACIÓ sol correspondre’s amb un objecte amb una
dimensio interior capaç d’incloure els diferents elements físics que la composen.
24c. [N1 V N2] (N1[objecte, cosa flexible, tela, part del cos articulada]; N2[objecte,
cos, part del cos, espai, humà]) [Un objecte, una cosa flexible, una tela, una
part del cos articulada]1 estar col·locat per sobre de [un objecte, un cos, una
part del cos, un espai, algú]2 fent que quede protegit o aïllat:xxviii
Aquest escut, qui és la cloveya que has llevada a la teñada bona per posar
en lo abre que vols empeltar, y aqueix ull que veus dins lo escudet, un dit
lluñy del de dalt, és lo ull que ha de tenir qualsevol escudet fasses qui ha de
trèurer y ha de ser lo abre bo, y has de fer que dit ull et caygue demunt un
altre ull allà a hont xeparàs el tronch bord y un dit lluñy de de dalt per
poder lligar y estrèñer el jonch, y veuràs també el tronch xapat a proporció
per posar aqueix escudet y que caygue lo ull de dit escudet endret de l’ull
de l’abre que empeltem (Montserrat Fontanet [XVIIIa], Art de conró, 191,
22).
E dix-nos·i·escuder: “Seyor, ferit és Don Bernat Guillem d’una segeta per
la cama”. E nós dixem: “E enviem per estopa a la ost e tragam-ne la
sageta”. E faem-ho, e nós mateix tragem-la-li e metem-li de la estopa ab
aigua e faem-li ligar la nafra ab·i·troç de camisa de·i·escuder; e, quan ach
ligada la naffra, pregam-lo que·s n’entràs a la ost, que nós hi daríem
conseyl e el estalviarem tro él fos miylorat (Jaume I [XIIIb], Llibre dels
fets, 165, 6).
L’esquema descrit en 24c és molt semblant al descrit en 24b. L’única diferència
és que el TRAJECTOR ja no s’identifica amb una substància, sinó amb un objecte flexible
—en la majoria dels casos teles o mocadors que protegeixen una nafra— que ja no
s’aplica superficialment, sinó que cobreix la totalitat de la DESTINACIÓ per a protegir-la.
De la mateixa manera que en el cas anterior, hi ha una connexió cognitiva entre les
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
147
entitats que expressen el TRAJECTOR i la DESTINACIÓ i s’hi estableix una relació de
causalitat:
Figura 22. Posar i metre (24c)
24d. [N1 V N2 en N3] (N1[humà]; N2[element]; N3[conjunt]) Incloure1a
:
[N1 V N2 (en/a/dins/entre/sota N3)] [Algú, una circumstància]1 fer
començar a pertànyer [una cosa]2 als elements que configuren [un conjunt,
una classe, un concepte]3:
On, beneit siats vós, sènyer Déus, qui tants de béns havets posats en est
llibre per tal que ab ell hom tola los dubtes e les errors qui són en lo món
(Ramon Llull [XIIIb], Llibre de Contemplació, 0, 7068).
Sènyer Déus! Enaixí com vós sóts un Déu, enaixí nós metem aquests cinc
llibres dins un nom, lo qual és Llibre de contemplació en Déu (Ramon Llull
[XIIIb], Llibre de Contemplació, 0, 33).
L’esquema d’aquest significat es correspon amb l’esquema descrit en
l’explicació del nucli semàntic. Com es pot observar, hi ha una DESTINACIÓ configurada
necessàriament per diferents elements combinables que pertanyen a una mateixa
categoria —en el primer cas, tots els bens; en el segon, els cinc llibres—. Tant el
trajector com la DESTINACIÓ poden designar entitats [+FÍSIC] o [+ABSTRACTE]. En aquest
sentit, els dos exemples seleccionats són contraris, ja que en el primer hi ha un
TRAJECTOR [+ABSTRACTE] i una DESTINACIÓ [+FÍSIC] mentre que en el segon hi ha una
DESTINACIÓ [+FÍSIC] i un TRAJECTOR [+ABSTRACTE].
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
148
NUCLI VII: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘FIXAR QUELCOM
FENT-HO ENTRAR PER LA PUNTA’ (DCVB, S. V. AFICAR)
25a. [N1 V N2 (a/en N3)] [N2 Vpron (a/en N3)] [Algú, una força]1 fer penetrar [un
objecte punxegut]2 [en un cos sòlid, en una superfície sòlida]3 fins a deixar-
l'hi fixat:xxix
E posa-li l’ast, en què serà la espatla, desús. E aprés ages lo fferciment, e
posse·l sobre l’espatle, e cobri-la ab la tella del moltó e ligua-ho ab ffill
(Llibre de Sent Soví [XVa], 103, 1).
Segons que recompte Cesarius, en aquella matexa terra de Colònia, un
diable aperegué a·I·laurador qui·s volie finar e volie-li metre un bastó de
foch per la boca, e a quescuna part que·s girave, vehia aquel diable. El
laurador conexia molt bé aquell bastó, que ere un bastó que ell havie mudat
de un troç de terra en un altre troç de terra de un cavaller qui era hom de
molt bona vide (Recull d'exemples [XVa], 41, 6).
Aquest significat es correspon amb el significat prototípic de ficar, descrit
anteriorment. S’hi han inclòs tots aquells exemples en els quals hi ha un TRAJECTOR que
representa un objecte punxegut que penetra en una superfície i que es queda fixat. Com
que els dos exemples s’ajusten al que s’ha explicat adés, ara ens limitem a dir que l’ús
dels verbs metre i posar amb aquest significat, tot i no ser el més freqüent, es bastant
habitual i s’ha mantingut amb el pas dels segles —amb el verb metre únicament en el
període medieval—. El fet que els verbs metre i posar assoliren, ja en català antic,
aquest significat, denota que eren verbs l’estructura semàntica dels qual estava en
expansió. Per contra, el verb ficar, que tenia uns usos molt limitats relacionats amb
l’esquema que ara s’explica, havia de compartir amb aquests verbs en expansió algunes
de les accepcions pròpies, vinculades amb el seu valor etimològic.
25b. [N1 V N2] [Un objecte punxegut, una arma, un projectil]1 passar per dins de
[un cos, una superfície, algú, un animal]2, foradant-lo d'un costat a
l'altre:xxx
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb posar amb aquest significat
E teníem-los nos tant a prop, que aquels qui eren ferits no leyxàvem partir
de les cordes, mas faýem-los aseure e faýem-los cobrir e puys faýem-los-ne
enviar cubertament; sí que ben feriren de·viii·tro a·ix·, sí que no·ls podíem
escudar tant, que éls les segetes no metessen entre los escuts que tenien los
hòmens (Jaume I [XIIIb], Llibre dels Fets, 156,18).
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
149
En aquest cas es mantenen tots els elements bàsics de l’esquema locatiu del verb
metre —no n’hem localitzat cap exemple amb el verb posar—: un subjecte agentiu fa
que un TRAJECTOR es desplace des d’un punt d’ORIGEN a una META. Pel que fa a
l’ORIGEN, és coincident amb l’espai que ocupa el subjecte agent. En relació al
TRAJECTOR, sempre es refereix a un objecte punxegut que s’identifica amb un objecte i
amb una intenció bèl·lics. Finalment, la META es refereix a una superfície que actua com
a eina defensiva i que queda vençuda pel projectil. La DESTINACIÓ sempre es refereix a
un espai físic diferent del que ocupa el subjecte agent. Aquest fet pot donar-se en altres
significats del verb però, a diferència del que s’observa en 25b, no sol haver-hi
restriccions en aquest aspecte. L’esquema que correspon a aquesta accepció del verb
metre és el següent:
Figura 23. Metre (25b)
26. [N1 V N2 (a/en/de N3)] (N1[humà]; N2[cos, objecte]; N3[lloc]) Fer aguantar [un
cos, un objecte]2 [d'un punt elevat]3, sense que res el sostinga per sota:xxxi
E·l rey de França exí, que·ls reebé sobre la corona de França salvament et
segura, et que no fossen a ell a alre tenguts sinó d’açò que al comte eren
tenguts; et encara, que acabaren que tots los portals tenguessen tancats,
salvant·II·, et que nul hom de la host no y acullissen menys d’elbarà. E axí
féu-los donar ben·X·penons que posassen per les portes et per los murs, en
senyal de seguretat (Ramon Muntaner [XIVa], Crònica, 266, 19).
E, quant vench altre dia, a hora de vespres, enviam a dir al rey e a Raiç
Abulhamalet, per tal que sabessen los christians que nostra era València, e
que negun mal no·ls faessen, que metéssem nostra senyera en la torre que
ara és del Temple. E éls dixeren que·ls plaÿa. E nós fom entre la rambla e·l
reyal e la torra. E, quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del
caval e endreçam-nos ves horient e ploram de nostres uyls e besam la terra
per la gran mercè que Déus nos havia feyta (Jaume I [XIIIb], Llibre dels
Fets, 240, 17).
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
150
L’esquema de penjar ‘Estar una cosa aguantada per la seva part superior, sense
res que la sostingui per sota’ (DCVB, s. v. penjar) és present en alguns casos dels verbs
metre i posar. En aquest esquema perviu, respecte dels significats anteriors, la idea de
FIXACIÓ. En els exemples que s’han fet servir per a representar aquest ús en 26, hi ha
dos objectes, respectivament —penons i nostra senyera— que, efectivament, queden
elevats sense res que els sostinga per la part inferior. Aquests objectes, a diferència de
l’esquema bàsic que dibuixa el verb ficar, es corresponen amb el paper semàntic d’un
TRAJECTOR que ja no és necessàriament un objecte punxegut capaç de fixar-se a una
superfície, sinó un objecte qualsevol [+FÍSIC] que puga queda de la manera que s’ha
especificat. En la major part dels casos el TRAJECTOR és un objecte lleuger que puga
sostenir-se fàcilment. Més concretament, el trajector es refereix, gairebé de manera
exclusiva, a penons, banderes o qualsevol mena d’estendards.
Cal dir que, a pesar que el TRAJECTOR ja no és un objecte punxegut, en moltes
ocasions la noció de FIXACIÓ és possible gràcies a la participació en l’escena d’un altre
element que permet que el TRAJECTOR quede fixat. Aquest segon element sí que ha de
ser un objecte punxegut, i malgrat que no se sol explicitar, es pot inferir fàcilment. Així,
amb l’exemple amb posar, perquè el TRAJECTOR, els penons, queden fixats a les portes i
a les parets, són necessaris altres elements que no s’expliciten en l’escena, com ara
claus. De la mateixa manera, en el segon cas, la bandera amb la senyera del rei es pot
fixar en la mesura que l’escena es completa amb un segon element —un pal— que té,
igualment, característiques semblants. L’esquema per a representar aquest significat en
els verbs posar i metre és el següent:
Figura 24. Posar i metre (26)
S’ha localitzat un exemple en el qual el verb metre, dins d’aquest esquema
general, assoleix el significat més específic de penjar ‘fer morir (algú) per estrangulació
penjant-lo amb una corda passada al voltant del coll’ ( DIEC22, s. v. penjar, 3):
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
151
E per ço con havets feit contra nós, nós fian en vós, castigar-vos n’ém en tal
manera que tothom qui tolra·ns vuuyla Xàtiva se·n guardarà per ço que nós
farem en vós”. E tantost manam als porters que·l presessen, que·l faessen
penetenciar e confessar e que·l metessen en·i·arbre (Jaume I [XIIIb], Llibre
dels fets, 274, 26).
En aquest cas el TRAJECTOR és una entitat humana que queda sostinguda a un
punt de referència fixat al terra, un arbre, mitjançant una soga. L’arbre tampoc no és un
objecte punxegut, però és fácil d’adaptar l’esquema general de ficar: les arrels i la part
no visible d’un arbre penetren el terra i s’hi ajusten intensament, sense deixar cap espai
entre ells i el terra.
En un mateix text Edats i epístoles de Jesucrist, s’han localitzat, igualment, 6
exemples de la construcció [N1 V N2 a/en N3], en la qual N1 és un subjecte agent que fa
estar algú altre —N2—, com a càstig, en una creu —N3—. Com en el cas anterior, en
aquesta penitència els condemnats eren fixats a la creu amb objectes punxeguts —
claus—, així com amb altres objectes que, malgrat no ser punxeguts —cordes—
contribueixen a aquesta idea de FIXACIÓ:
(46) -E com és dat?-dix Pilat.
Respòs Jesús:
-Moissèn e·ls profetes profataren la passió mia e la mia rasurecció.
E aquels escoltaven defora, e com oïren asò intraren cridant a gran veu,
dient:
-Sènyer, nula desònria poria éser milor que aquesta.
E dix:
-Si asò tenits en desònria, pranets-lo vós e manats-lo-us-en en vostra
cinacoga e jutgats-lo sagons la vostra ley. E éls digeren:
-La nostra ley és aital que si·I·om ira contra altra, que om li
dón·XL·meins·I·asot, e si·s fa Déu, que sia apadragat. E dix Pilat:
-Jo ja us diguí que si alò que dix era desònria, que·l prengéssets e·l
jutgàsets sagons la vostra ley.
-Nós volem-digeren éls-que sia possat en creu.
E Pilat dix:
-Certes, jo no u tenc a bo (Les edats i l'epístola de Jesucrist [XIVb], 145,
17).
27a. [N1 V N2 a/en N3] [N2 V/·Vpron a/en N3] [Algú]1 posar [alguna cosa,
algú]2 de manera que s'aguanti [sobre un suport]3 [Una cosa, una part
del cos]2 estar posada de manera que s'aguanti [sobre un suport]3:xxxii
Aprés d’ell venia Tirant posat sobre un gran pavés; e, per bé que la sua mà
stigués sens útil e profit negú e no la pogués sostenir, fon determenat la y
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
152
liguassen en un bastó ab la spasa nua en la mà (Joanot Martorell [XVb],
Tirant, 269, 30).
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb metre amb aquest significat
Els exemples que s’han localitzat amb aquest valor són molt escassos, i tots
pertanyen al verb posar. El significat 27a ha estat classificat dins d’aquest nucli
semàntic perquè en l’esquema que dibuixa es manté la noció de FIXACIÓ, tot i que hi ha
diferències amb els significats precedents.
En primer lloc, en el cas que s’exposa hi ha un subjecte agentiu —en aquest cas
la veu passiva el deixa en un segon pla i en permet l’elisió— que fa estar algú —
TRAJECTOR— sobre un suport —META—. El TRAJECTOR no és, doncs, ni un objecte
punxegut capaç de penetrar una superfície per ell mateix ni un objecte [+FÍSIC]
susceptible de ser penjat mitjançant un altre element enlloc. No obstant això, sí que
roman la noció de FIXACIÓ, i, d’alguna manera, la col·locació dels peus de Tirant per tal
de mantenir l’equilibri damunt del pavès ‘en la milícia medieval, escut llarg i oblong
que, posat a terra i sostingut per un soldat, cobria gairebé tot el cos dels ballesters durant
l’atac’ ( DIEC2, s. v. pavès) es pot relacionar amb els esquemes d’aproximació que
s’han descrit en l’explicació del nucli semàntic VII. Aquesta consideració però, no s’hi
reflecteix de manera nítida, per la qual cosa s’ha de descriure un TRAJECTOR que se
sosté en una superfície de manera diferent a com ho feia en els casos anteriors. Aquest
significat, doncs, s’allunya del significat prototípic del verb ficar i s’acosta a l’esquema
locatiu més prototípic de posar, que no té tantes restriccions pel que fa a les
característiques de la DESTINACIÓ.
27b. [N1 V (N2)] (N1[humà]; N2[planta]) Fixar a terra [un plançó, un esqueix d'una
planta]2 perquè hi arreli:xxxiii
Las figueras que he vistas millors joves, y el primer añy créxer més, són
figueras posadas dins el mes de octubre y se rahó és perque encare que a
qualsevol temps aferran, però com ninguna figuera, o casi ningun abre treu
ulls que no haje posadas rels primer, com més primerench la sembraran
més prest posarà rels y treurà més prest ulls y tindrà més temps de créxer
que las que sembrau tardanas (Montserrat Fontanet [XVIIIa], Art de conró
190, 16).
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb metre amb aquest significat
Semànticament, el significat 27b és un significat molt específic que sol aparèixer
en tractats cientificotècnics relatius al camp o a l’agricultrua. En 26 ja s’ha explicat que
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
153
la manera com un arbre s’insereix dins de la terra es pot relacionar amb l’esquema
general locatiu del verb ficar: les arrels i la part que queda sota terra en plantar un arbre
no s’identifica amb un TRAJECTOR punxegut, però, de la mateixa manera que en
l’esquema de ficar, un arbre s’insereix en una superfície a la qual queda fixada després
d’haver-ne experimentat una resistència. A més a més, l’arbre s’adapta estrictament a
aquest espai o superfície vençuts, tal com ocorre amb un objecte punxegut que s’ajusta
físicament a la DESTINACIÓ:
1. Ficar
Figura 25. Ficar (27b)
2. Posar [27b]
Figura 26. Posar (27b)
1 2
a = TRAJECTOR Objecte punxegut Element vegetal
b = DESPLAÇAMENT [+HORITZONTAL] [+VERTICAL]
c = DESTINACIÓ Superfície Superfície
d = objecte vençut Superfície’ Superfície’
Taula 12. Posar (27b)
Tot i que no s’han localitzat exemples del verb metre amb aquest significat,
durant el període medieval és ben freqüent la col·locació metre arrels ‘fixar-se
fortament qualsevol cosa (a un lloc, en l’esperit, etc.)’ (DCVB, s. v. posar), que expressa
metafòricament un esquema més específic semblant al descrit anteriorment:
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
154
(47) Encontinent que ta ymaginatió ymagina los delits que hom ha per
luxúria, himagina, fil, la sutzetat qui és en home e en fembre per
lutxúria. E sabs per què·t man assò ymaginar sobtozament? Per so que
pusques girar e enclinar ta ymaginació en altra coza per la qual pusques
oblidar lutxúria, e que en ton remembrament no pusque araygar
lutxúria; cor, con en lo remembrament luxúria met raÿls per molt ésser
membrada, per aquel araygament met raïls en la volentat per la qual és
dezirada (Ramon Llull [XIIIb], Doctrina pueril, 160, 7).
28. [N1 V N2 en N3] (N1[animat]; N2[ulls, mirada, atenció]) Dirigir4a: 4a.
[N1 V N2 (a/cap a/vers N3)] Fer anar [l'atenció, un gest, la mirada, les passes,
una part del cos]2 [cap a algú, cap a un costat, cap a un lloc, cap a una
zona]3:
Quant lo estimo y quant lo vull! / Así estpa, de çels me mata; / perquè, si
posa los ulls / la Infanta en tan belles gales, / puch ficar-me en un aljup (La
famosa comèdia de la gala està en son punt [XVIIa], 172, 37).
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb metre amb aquest significat
Els exemples que s’han aconseguit d’aquest significat són molt escassos, i
només se n’han trobat amb el verb posar. El significat 2 ha estat classificat en aquest
nucli semàntic en la mesura que el que s’expressa és una aproximació emfàtica en què,
metafòricament, els ulls o la mirada es desplacen i queden fixats, amb un valor intensiu,
en una META o DESTINACIÓ.
(48) Lo pagès lo menà al monestir de sen Beneset. E·l sant sehia denant lo
monestir, e ligia. Lo pagès dix al dit Talla: «Vet aquest Beneset de qui
yo t’é dit.» Aquest lo·s esgardà ab mala vista e ab esperit endiablat, e,
mol asprament, axí con s’avia acustumat de parlar, cridà: «Leva, leva, e
rit les coses que às d’aquest pagès.» Al crit del qual, lo sant levà sos
uyls, tolc-se de líger, e esgordà·s lo bacalar, e puys lo pagès qui estava
ligat. E, tan tost con lo sant ficà sos uyls als braces del pagès, los ligams
ab los quals era ligat se començaren a desligar pus tost que nuyl hom
no·ls pogra desligar ne trencar («Diàlegs» de sant Gregori [XIIIb], 70,
28).
Com s’ha dit anteriorment, el verb ficar forma part amb bastant freqüència
d’estructures amb usos intensius que, alhora, solen aparèixer en contextos hiperbòlics
que fan servir projeccions metafòriques. Aquesta mena de contextos apareixen amb mes
a sovint vinculats amb el sentit de la vista, però els esquemes d’aproximació també són
habituals amb l’oïda:
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
155
(49) Axí com aquell qui ab ardent cor spera oyr cosa nova, gran e inusitada,
jo, ladonchs, ab subirana atenció, postposat tot altre pensament, fiqué la
orella a ço que ells me devien dir, los quals jo vehia disceptar qui
parlaria primer. E un poch stat, Orfeu, fort graciosament, ab bon gest e
alegra cara, començà dir ço que·s segueix:
-Entre·ls volents usar de curialitat és costum que los jóvens parlen
primerament e los antichs, suplint los defalliments d’aquells, concloent
(Bernat Metge [XIVb], Lo somni, 162, 2).
NUCLI VIII: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘DONAR PRINCIPI
(A UNA ACCIÓ, A UN ESTAT)’ (DCVB, S. V. COMENÇAR)
29. En forma pronominal i davant d'un substantiu precedit per la preposició en,
denota que es comença a fer l'acció del substantiu:
Any de 1659, que és antrat ab axut y galant. Primerament lo vespra de Sta.
Ascolàstica me varen robar de la casa de la Vall duas euguas y un rosí y lo
endemà nos posàrem en serca per las petjas y los sagíram fins prop de
Vespella y en un prat las pardéram (Joan Guàrdia [XVIIa-XVIIb], Diari de
Joan Guàrdia, 111, 36). La dita Cort, senyor, s’à aturada del·liberació. Yo, senyor, a part, abans de
ma proposició hé carregats e pregats diverses singulars de la dita cort e
finalment hé trobats la major part de bona intenció, però trob que alguns del
braços fan difficultats e·s meten en dilacions e que Barcelona sic obtenir
prorrogació major dels hosts, e la Sglésia volria haver jutges no sospitosos
en esta ciutat (Epistolari de Ferran I d'Antequera [XVa], 57, 15).
Els verbs metre i posar no apareixen amb una freqüència gaire alta amb aquesta
accepció. Des d’un punt de vista sintàctic, el verb i el complement preposicional
presenten un grau de fixació més elevat que en la majoria dels significats. Cal indicar en
aquest aspecte, que malgrat que el verb no és encara un element del tot dessemantitzat,
sí que hi ha un buidament semàntic que va acompanyat d’un augment en les funcions
pragmàtiques que adquireix. Per contra, pel que fa al sintagma preposicional, és
l’element que aporta una major informació lèxica.
Aquesta mena de construccions s’assemblen a les descrites en el significat 11.
No obstant això, les hem volgudes diferenciar en la mesura que: 1) el complement
preposicional forma una unió només amb el verb, i 2) el valor incoatiu sí que deriva
únicament d’aquesta unió, i no del contingut lèxic de substantius com ara pràctica o
execució, que en combinar-se amb els verbs metre i posar necessiten un altre
complement per a completar el significat.
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
156
De la mateixa manera com s’ha descrit en el significat 11, a pesar que amb
aquest significat comença a expressar-se una noció més abstracta com la INCOATIVITAT,
l’esquema físic bàsic dels verbs encara es pot percebre. En aquest sentit, entitats
abstractes com les que apareixen als exemples que s’han fet servir —en serca, en
dilacions— es conceptualitzen, mitjançant proejeccions metafòriques, com a les entitats
prototípiques dels esquemes locatius bàsics.
Finalment, com es detallarà en el capítol 3, els verbs metre i posar, com s’està
descrivint en aquest nucli semàntic, són capaços per ells mateixos d’engegar un valor
aspectual incoatiu. Com ara es descriurà, són diversos els significats que, en major o en
menor mesura, expressen aquest valor que només ha estat estudiat en l’anàlisi de les
construccions perifràstiques però que s’ha deixat de banda quant als valors plens
d’ambdós verbs.
30. [N1 V en/a N2] (N1[humà]; N2[acció, activitat, cosa]) [Algú]1 començar a
participar [en una acció, en una activitat, en alguna cosa]2:xxxiv
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb posar amb aquest significat
Lladonchs vírats arrancar elms de cap e escuts de coll, tan
maravellosament, que, on que ells vagen, ferint passen de Bretanya se met
en lo torneig, contra lo qual los duchs de Berrí e de Barbant anaren;
encontren-se en lur venir molt asprament, axí que n’i hach molts
enderrocats (Curial [XVa], 191, 3).
Amb aquest significat només s’ha localitzat un exemple amb el verb metre.
L’esquema que s’hi descriu és idèntic al que ja s’ha descrit en la descripció del nucli
semàntic, amb la peculiaritat que la situació denotada pel substantiu, des del punt de
vista de l’aktionsart o aspecte lèxic, remet cognitivament a una activitat. Destaquem, a
més a més, que en aquest cas concret també pot haver-hi una interpretació ambigua en
l’aspecte que torneig, tot i no ser una entitat [+FÍSIC], sí que duu associat un espai
predeterminat on es puga portar a terme. D’acord amb això, aquest valor del verb també
es podria entendre atenent l’esquema locatiu bàsic del verb, que conté una DESTINACIÓ
[+FÍSIC].
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
157
31a. [N1 V N2]; [N1i V/·Vpron a/de Vinf2i] (N2[acció]) Començar sobtadament [una
acció]2:xxxv
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb posar amb aquest significat Axí que la se n’egueren menada si no que·l dit en Johan, als crits e plors
que la dita Caterina mès, ho hoý e tolch-los aquella, e al tolre donaren dos
colps al dit Johan (Clams i crims en la València medieval [XIIIb-XIVa],
210, 39).
Cal tenir present que per engegar la noció d’INCOATIVITAT hi ha, com s’ha
explicat, la focalització en el moment inicial d’un canvi d’estat. Alhora, un canvi d’estat
dibuixa una seqüència en la qual es passa de la inexistència a l’existència de la situació
denotada per l’estat final. Aquest procés no és gradual: alhora que comença a existir la
segona situació deixa d’existir la primera. És per això que, en casos com aquest,
s’expressa el començament sobtat d’una acció. Sintàcticament, el significat es correspon
amb la construcció <metre + substantiu>. Observem que en aquest significat el
significat lèxic del verb no és tan apercebible com en d’altres casos i suposa un grau
elevat d’abstracció. Així, tot i que encara es pot percebre una correlació amb els
elements de l’esquema locatiu bàsic, el verb funciona pràcticament com un verb de
suport en construccions que demanen uns types amb un grau baix de variació.
31b. [N1 V N2] (N1[animat, instrument]; N2[so]) [Algú, un animal, un
instrument]1 fer sortir [un so]2 d'ell mateix:xxxvi
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb posar amb aquest significat Ítem dix, més interrogat ell testimoni, que ha oÿt dir a na Cristòfola que la
dita na Trialls la havia menada·I·jorn a la casa del dit mossèn Asbertí e que
la havia mesa o feta, entrar en una cambra on havie un capellà, e que ella
veent lo dit capellà de continent tirà·s arrere e mès un gran crit e anà-sse·n
(El cavaller i l'alcavota [XVa], 122, 25).
Aquest sentit és menys general que 31a, i especifica que allò que es comença de
manera sobtada és un estímul que es percep auditivament. De fet, en la majoria dels
casos en què hi ha el començament sobtat d’una acció hi ha un estímul d’aquesta mena.
No obstant això, s’ha volgut diferenciar entre 31a i 31b perquè en casos com els que
s’han fet servir per a exemplificar 31a hi ha estímuls que no necessàriament han de ser
auditius, com ara plors. A més dels substantius que apareixen en els exemples
seleccionats, n’hi ha d’altres com veus o viafós:
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
158
(50) Desnunsiat fo al discret en Pere Domènech, batla rayal en Montieri sic,
que dimecras, die et anno predicto, a ora de seyn de vespres o aquan
antorn, que en Bernat Rosalló, de la vila de Montueri, sí anant per la
vila e per les plasas de aquala e quarés, matent so altas vaus, cridant
viafòs ab en Guillem Rosalló, qe·l sagia, aconsalant-lo que cridàs
viaforas per la dita pobbla (Llibre de cort mallorquí [XIVb], 291, 15).
En italià també existeixen contextos com aquest. El vocabulari de la Crusca
recull mettere strida ‘stridere [cridar]’ (VCussca, s. v. mettere), i el corpus informatitzt
OVI per a l’italià antic recupera 3 ocurrències per a la cerca lematitzada <Lmettere
strida>:
(51) [...] reina sua dama morta, con sì grande pianto del mondo; tale che, per
le strida che ella metteva, tutto quello diserto facía risonare (Tavola
ritonda [XIV], 43, 24).
32. [N1 V/·Vpron (a N2)] (N1[ésser viu, cosa, lloc]; N2[humà]) [Un ésser viu, una
cosa, un lloc que no eren visibles]1 començar a mostrar-se a la vista
[d'algú]2:xxxvii
El repesar no és sempre necesari perque si después de entrecavat no s’i
torna posar herba no és necesari repessar. Però si per abundància de temps
torna rebrotar o rebentar molta herba a las horas és bo repesar quant el blat
ya és alt y fan manadas de la herba per el bestiar (Montserrat Fontanet
[XVIIIa], Art de conró, 179, 34).
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb metre amb aquest significat
Aquesta accepció no és gaire freqüent, i només n’hem trobat exemples amb el
verb posar. En l’esquema general es descriu un canvi d’estat que es pot percebre
mitjançant algun dels sentits, en aquest cas la vista: un element [+TANGIBLE] comença a
mostrar-se a la vista. Com s’ha explicat, la focalització és un mecanisme essencial per a
entendre el canvi semàntic. Ara, per exemple, hi ha alguns elements de l’esquema
locatiu bàsic del verb que no s’han projectat, ja que el que assumeix un paper més
important és el que es correspon amb la DESTINACIÓ.
En aquest esquema hi ha un TRAJECTOR al voltant de l’existència del qual
s’organitzen tots els elements. Podem dir que el punt d’ORIGEN és un estat en què no hi
ha herba, i que l’estat final és un altre en què l’herba es pot percebre mitjançant la vista.
Ara bé, aquests elements de l’esquema només tenen sentit en la mesura que un
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
159
TRAJECTOR —l’herba— experimenta un procés de canvi intern —un creixement— que
comporta la suposició d’un estat inicial i la percepció d’un altre de final.
33. [N1 V N2 (a N3)] [Algú]1 iniciar [un afer judicial]2 [contra algú]3:
Emphiteota, ne parsoner, ne logador, ne nula altra persona que en nom d’
altre posseex, nul temps contra lo ver seynor no poden posar ne al·legar
prescripció, ne al ver seynor nul temps no nou ne pot noure (Costums de
Tortosa [XIIIb], 342,11).
Pleyt e contenzó fo entre Vicent, clamant de la una part, de Ferer de
Belveer, que dehie que l’avie ferit e...en la plaza d’Alcoy, e·l dit Ferer
defenent de l’altra. On los damun ditz meteren e composaren tot lur pleyt e
totes demandes e totes ferides e tot lur pleyt que fos estat entre éls entrò al
dia de huy, zo és a saber, en poder d’en Sancho Pérez e d’en Johan Scuder,
àrbitres eletz entre éls, e tot zo que per los damun ditz serà feyt ne dit ne
composat per dret (Llibre de cort d’Alcoi [XIIIb], 17, 2)
Aquest significat apareix amb una freqüència elevada en textos administratius.
Més concretament, en textos notarials o de processos. Està inclòs en aquest nucli
semàntic perquè s’adequa a l’esquema general de la noció d’INCOATIVITAT, encara que
és un significat molt més específic que els descrits anteriorment.
En aquest cas, el TRAJECTOR s’ha d’identificar amb una entitat [+ABSTRACTE],
generalment una denúncia. El punt d’ORIGEN és sempre una entitat humana que, al seu
parer, ha patit alguna mena de greuge. Això el motiva a emprendre accions legals contra
el causant d’aquest greuge. El procediment que s’hi descriu sempre demana la
intervenció d’una institució o una persona amb la capacitat d’emetre un judici per
determinar quina de les dues parts té la raó. Aquesta institució es correspon amb un
DESTINATARI a qui li arriba una demanda sobre la qual ha de decidir. No obstant això, la
decisió que prenga pot fer que s’inferisca un DESTINATARI final que haurà
d’experimentar les conseqüències que es deriven del judici subjectiu de la persona o
institució encarregada de decidir qui té la raó. Això, esquemàticament, implica que: 1)
el TRAJECTOR és una entitat incompleta que s’acaba de tancar amb la valoració
subjectiva de la persona que l’ha de jutjar, i 2) la META inicial es correspon amb una
entitat humana que, després d’emetre un judici, esdevé també punt d’ORIGEN en la
mesura que posa les conseqüències de la seua valoració sobre el demandant o sobre el
demandat.
En l’exemple amb metre es veu de manera explícita aquest procés pel qual algú
inicia un afer judicial lur pleyt e totes demandes i el transmet a Sancho Pérez i Johan
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
160
Scuder per tal que en puguen prendre una decisió. Aquesta tramesa es fà explícita amb
el sintagma en poder de. En el cas amb el verb posar no hi ha cap persona ni institució
que haja de jutjar. En aquest sentit, el mateix TRAJECTOR descriu implícitament bona
part del projecte judicial, i permet d’inferir que, en la mesura que algú presenta un afer
judicial com els que ara s’expliquen, ha d’haver-hi necessàriament la figura d’un jutge o
una institució que dictamine.
NUCLI IX: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘FER ESTAR UNA
COSA ON NO ERA’ (+DIMENSIÓ INTERIOR)
34a. [N1 V N2 dins/a/en N3] (N1[animat]) Ficar1a
:[N1 V N2 (a/dins/en N3)] (N1
[animat]) Posar [una cosa, algú, un animal]2 dins la cavitat [d'una altra
cosa]3
COLOMA / Ja és fora; / fins a las deu no vindrà. / (Trúcan.) /Ay,
desditxada de mi! / Cops a la porta! Han trucat! / Sens dupte serà mon pare
/ que ve a buscar lo didal / que·s deyxà sobre la taula. / BATLLE / No te
alteras, fes-lo entrar. / COLOMA / Miri, que si·l veu aquí, / sens dupte me
matarà. / BATLLE / Puig què he de fer? / COLOMA / Amagar-se. /
BATLLE / Hi ha ont? / COLOMA / Dins de aquell sach. / BATLLE / Dins
del sach no, ColoMETA! / COLOMA / Señor, la vida m’i ba / en que vostè
se amague... / (Trúcan.) / Jesús, tota estich un glas! / Ay, desditchada, si
puja / mos dias són acabats! / BATLLE / Vinga·l sach! Perquè estigas /
contenta y sens debat, / me posaràs en ell com vols. / O, quant pot lo amor
tirà! (Entremès del batlle y cort dels borbolls [XVIIIa], 254, 22).
O esposa mia, e com no·m aconpanyats en la mia dolor per compassió, pus
vets la mia amor en la dura passió! Si los infels eran conjucts en tanta
caritat que com Píramus, amador de Tisbe, donsella de Babilònia, cerqués
la sua amada, la qual fogint a una leona, lexà·s lo vel que li caygué del cap. Lo qual la dita leona faé tot sangonós, matent-lo dins la bocha, e lo dit
Píramus trobà pençant que alguna fera hagués devorada la sua esposa; aprés
de grans plos e dolorós plant, lançà·s sobre la punta de la espasa e matà sí
matex (Antoni Canals [XVa], Tractat de Confessió, 351, 1).
Com s’ha explicat, en el nucli IX s’han inclòs aquells significats en els quals el
moviment del TRAJECTOR porta implícita una direccionalitat. Esquemes com els de 34a
o 34b no són diferents dels esquemes locatius bàsics dels verbs metre i posar, però
tenen restriccions vinculades amb la dimensió interior de la DESTINACIÓ, que es
correspon, prototípicament, amb una entitat [+FÍSIC] d’una grandària que pot variar i
amb una delimitació nítida i tangible.
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
161
En l’esquema que descriu 34a sol haver-hi un subjecte lògic que fa estar un
TRAJECTOR, que s’identifica generalment amb una entitat no animada, en l’interior d’un
lloc d’una grandària petita o mitjana. No obstant això, com en l’exemple de posar, no és
impossible que el TRAJECTOR siga una entitat animada. A diferència de significats com
35a-36b, la grandària de la DESTINACIÓ fa que el TRAJECTOR reste sovint encaixat dins
l’espai que la delimita. L’esquema que fem servir és el següent:
Figura 27. Posar i metre (34a)
34b. [N1 V N2 en N3] (N1[humà]; N2[una peça de vestir] N3[algú]) [algú]1 introduir
[algú]2 [en una peça de vestir o complement]3:
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb posar amb aquest significat
Ara vets que, puys que Déus ne la verge Maria contra vós no han valgut
pregant, la mia lança e la mia spasa vos pregaran: e veurem si les obeyrets;
e d’uymés metets-vos en l’arnès, car yo defendré la veritat d’aquest prom
(Curial [XVa], 62, 32).
Semànticament, aquest significat s’acosta al descrit en 10. No obstant això, la
disposició dels elements de l’esquema és bastant diferent. Val a dir que els exemples
que hem trobat que s’ajusten a 34b són molt escassos, i que en la majoria de les
ocasions es fa servir l’esquema del significat 10. Per a la descripció d’aquest valor
s’havia descrit un TRAJECTOR que cobria la DESTINACIÓ i s’hi ajustava. El TRAJECTOR es
relacionava amb una peça de vestir que experimentava un desplaçament amb la finalitat
de cobrir una determinada part del cos, que era la que assolia el paper semàntic de
DESTINACIÓ. En aquesta ocasió, més aïna, és a l’inrevés: la DESTINACIÓ és el
complement o la peça de vestir dins la qual s’insereix un trajector, que es correspon amb
un una entitat animada completa o amb una part del cos controlada per aquesta entitat
animada. La conceptualització d’aquest element com un element amb una dimensió
interior dins del qual es pot inserir alguna cosa ha estat la raó per la qual s’ha classificat
el significat 34b dins del nucli semàntic IX:
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
162
Figura 28. Metre (34b)
Significat 10 Significat 34b
TRAJECTOR Complement, peça de vestir Cos, part del cos
META Cos, part del cos Complement, peça de vestir
Taula 13. Metre (34b)
35a. [N1 Vpron a/dins/en N2] (N1[animat, objecte mòbil]; N2[espai delimitat]) [Algú,
un animal, un objecte mòbil]1 entrar [en un espai delimitat]2:xxxviii
E gran matí ells partiren e tingueren son camí, e per ses jornades arribaren al port de la mar. E Phelip se posà dins una cambra en la nau e no·s leixà veure a negú. Com la nau fon partida e ben·CC·milles dins mar, Phelip se mostrà a Tirant. E aquell estigué lo més admirat del món de tal ventura. E puix se trobaren dins mar, fon-los forcat de tenir son dret camí deverç Portogal, e arribaren a la ciutat de Lisbona (Joanot Martorell [XVb], Tirant, 380, 16) E com fonch en lo carer, hysxen los de l’ ort de què lo batle fonch enmig de sos enemichs, que no poch fogir, de què fonch nafrat de mort e mès-se en una casa de l’ argenter e aquí·l pres lo Johan Frare e·l degolà. E aprés se meten en lo carer e dien: “Lo Spego batle és degolat! Vingua sa partida, que ací som nosaltres!”. E aquí stagueren fins al sol post. E post lo sol, se meteren en casa del Tintorer, dient que no hexirien de aquí fins la partida de lus contraris fosen fora e bandegats de Sogorp (Melcior Miralles [XVb], 70, 11).
L’esquema que dibuixa aquest significat és l’esquema locatiu bàsic d’ambdós
verbs. L’única peculiaritat que té és, precisament, la que caracteritza tots aquells
significats que s’han incorporat a aquest nucli semàntic, la direccionalitat interna. En
aquest esquema, una entitat prototípicament animada amb una capacitat agentiva
experimenta un desplaçament des d’un lloc d’ORIGEN, que no sempre és explícit, fins a
una DESTINACIÓ que es refereix a un espai —no a una superfície— amb una delimitació
[+FÍSIC] clara:
Figura 29. Posar i metre 35a
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
163
En alguns casos, malgrat que no és molt habitual, el complement que indica la
DESTINACIÓ apareix dislocat i a la vora del verb hi ha un altre complement introduït per
la preposició per ‘el lloc o allò que serveix de pas, per on es passa’ (DIEC2, s. v. per,
1a):
(52) E nostra mare, sempre que nós fom nats, envià·ns a Sancta Maria, e
portaren-nos en los braces; e deÿen matines en la església de Nostra
Dona; e, tantost con nos meseren pel portal, cantaren Te Deum
laudamus (Jaume I [XIIIb], Llibre dels Fets, 7, 15).
35b. [N1 Vpron (per/en/a/entre N2)]; [N1 Vpron ADV2] (N1[animat, vehicle];
N2[lloc]) [Algú, un animal, un vehicle]1 anar cap a l'interior [d'un lloc]2:xxxix
Axí són estats aquells com vosaltres / posats en la mar dels plers ý delits, /
ý axí tornarem promptament nosaltres, / en terra posats com los passats
altres, / tots aprés en pols serem convertits. / Cuytar donchs devem prest a
fer esmena, / de les culpes nostres a Déu eternal, / ý tostemps tement de
infern la pena, / fent ab charitat lo que Den ordena, / serem liberats del foch
infernal ( Pere Tomic [XVIa], Obra del menyspreu del món, 392, 3).
E ac-hi·I·savi comte qui dix al rey:--Senyor: vostra fila és; si bé s’à errat
contra vós, no us seria nenguna honor si vostra fila feyets auciure; mas féts-
la metra en·I·barcha, e vaja per lamar axí com Déus la volrà guiar, e viva o
muyre, e vós no·n serets axí tengut a Déu--. Lo rey la féu tantost metre en
una barcha sens govern, axí que aquela ciutat era prop de mar, e féu·la
metre en mar. E·l rey romàs fort trist e despagat tots temps de la sua vida,
ni anch, puys, no ach muller ne cosa que molt li plagués (Filla del rei
d’Hongria [XIVb], 38, 12).
Com en 35a, hi ha un subjecte gramatical que en la majoria dels casos es
correspon amb el subjecte lògic, que té la capacitat agentiva necessària per a engegar un
moviment o un desplaçament. En altres casos, com el que ara hi ha amb el verb metre,
és un vehicle tripulat per una entitat animada la que es dirigeix cap a l’interior d’un lloc.
D’aquest significat cal destacar l’element de la DESTINACIÓ que és molt propera a la que
s’ha descrit per al sentit 13c: hi ha una superífice molt extensa, sense unes fronteres
inherents, que es conceptualitza com una entitat volumètrica dins de la qual algú o
alguna cosa es pot inserir.
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
164
36a. [N1 V N2 en/dins/a N3] (N1[animat]; N3[espai tancat]) Fer entrar [algú, un
animal, una cosa]2 [en un espai tancat]3:xl
Com la reyna Morgana hohí dir tals paraules [a] lo emperador, levà·s
prestament del lit e donà dels genolls en la dura terra e suplicà·l li·n fes
gràcia de dexar-lo-y veure. E lo emperador dix que era content. Alçà-la de
terra, pres-la per la mà e, tots ensemps, anaren a l’ imperial palau. Lo
emperador la posà dins una cambra hon ell stava dins una molt bella gàbia
ab les rexes totes d’ argent (Joanot Martorell [XVb], Tirant, 808, 17).
Vist açò per lo infant N’Amfòs, se·n tornà, e vestí·s ab vestidures reals a la
forma de Catalunya, e vench a fer reverència al rey, son pare. E com lo rey
En Jaume lo véu axí venir, no esperà que lo infant plegàs a ell, ans ixquè a
rebre·l al cap de la scala, e besà·l e abraçà·l, e près-lo, e mès-lo dins la
cambra. E aquí, lo infant N’Amfòs li recità los fets de Cerdenya. E aprés,
tornà-sse·n a sa posada (Berenguer de Puigpardines [XVb], Sumari
d'Espanya, 131, 12).
Aquest esquema està caracteritzat per un subjecte agentiu que es correspon amb
el subjecte lògic que fa desplaçar un TRAJECTOR amb el paper semàntic de PACIENT fins
un espai [+FÍSIC] d’una grandària mitjana —on puga entrar almenys una persona o un
animal— i amb una delimitació espacial clara. El fet que diferencia 36a i 36b de 35a i
35b és la no correspondència entre el subjecte lògic i el trajector, ja que en els dos
significats anteriors és el subjecte lògic, que té una capacitat agentiva, qui decideix en
major o en menor mesura si realitza l’acció. Com s’incidirà en 36b, s’hi destrien tres
característiques semàntiques: 1) el TRAJECTOR té una certa agentivitat. A diferència de
36b, segueix instruccions o s’adequa a una norma, però fa l’acció per ell mateix, 2) el
període que passa reclòs en l’entitat a què es refereix la DESTINACIÓ no s’entèn com un
període especialment llarg, i 3) el TRAJECTOR pot abandonar aquest espai amb una certa
facilitat.
36b. [N1 V N2 (en/a/dins/dintre N3)] (N1[humà]; N2[animat]; N3[espai
clos]) Posar [un ésser viu]2 [dins un espai clos]3 del qual no pot sortir:xli
Y prometia que lo señor virey li donaria perdó general de qualsevol cas que
hagués fet a qui l’havia mort, si lo matador no l’havia mort per son interès
propri; però que si per inductió de altre lo avia mort, li donaria cinc_cents
ducats y assegurat, y·l tendria segret lo seu matar. Y al señor de Manises y
al don Joan y a Salelles, y a altres, los posaren en la presó (Pere Joan
Porcar [XVIb-XVIIa], Dietari de Pere Joan Porcar I, 107, 13).
De presó, però, pus que aurà a él emenat lo mal que li féu can lo près, sia
emenat axí que de son aver dón ha él tant, que faça a él jurar per home de
sa valor que, per la honta e per la desonor que li féu, plus a él no li deu
emenar, si aquel dia que sirà pres hó c’endemà, sirà jaquit; si, però, plus
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
165
serà retengut e en escaça hó en ferres hó en tàvega serà mès, hó en alguna
presó, hó serà tengut ab garda (Usatges de Barcelona [XIIIa], 61, 18).
Aquest és un significat bastant habitual d’ambdós verbs i és el resultat d’una
especialització dels elements dels esquemes locatius bàsics. L’esquema, en aquest cas,
té els mateixos elements, amb l’única diferència que la DESTINACIÓ té uns trets
prefixats. De la mateixa manera que en 36a, la DESTINACIÓ és una entitat [+FÍSIC] que ha
de ser d’una grandària mitjana i ser un espai tancat amb unes fronteres ben definides. Hi
ha tres diferències semàntiques respecte de 36a: 1) d’una banda, el grau d’agentivitat del
TRAJECTOR és nul, ja que és forçat a estar en un lloc, previsiblement en contra de la seua
voluntat, 2) d’una altre, el fet de tancar algú és concebut com un càstig, i el període de
reclusió, encara que no s’especifique, se sol identificar amb un període llarg, i 3) la
capacitat del TRAJECTOR d’abandonar la DESTINACIÓ és pràcticament nul·la.
37. [N1 Vpron per N2] (N1[animat, objecte mòbil]; N2[territori]) [Algú, un animal,
un objecte mòbil]1 passar per l'interior [d'un territori]2:xlii
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb posar amb aquest significat
E lo dit Miquel anà ladonchs a Exèricha e conparech davant la dita dona
Sanxa Exeméneç, com lo dit Garcia Sànxiç fos a Almeria, e que la pregà
que li fes tornar lo dit moltó e la dita dona féu-lo-y tornar sots aytal
condició: que·l dit Miquel promès a la dita dona que no metria ne pasaria
son bestiar per lo dit boalar o vedat (El manual de consells de Gandia a la
fi del segle XV [XVb], 142, 2).
Com s’ha indicat en l’explicació del significat 35a, la preposició per ‘indica el
lloc o allò que serveix de pas, per on es passa’. Amb el significat 37, el verb metre es
refereixen a una situació en la qual no es focalitza una DESTINACIÓ concreta, sinó el pas
per l’interior d’una superfície extensa que és alhora ORIGEN i DESTINACIÓ. Aquests
significats no són gaire habituals i, de fet, en aquest exemple pot haver una doble
interpretació: 1) d’una banda, es pot interpretar que els verbs metre i passar estan
coordinats i es fan servir com a sinònims, de manera que el complement preposicional
estaria referit a ambdós, i 2) d’una altra banda, es pot considerar que el complement
preposicional introduït amb per fa referència, únicament, al verb passar. La preposició
per és adient a molts significats d’aquest verb, i la disposició dels dos verbs afavoriria la
presència de la preposició pròpia del segon, per un criteri de proximitat contextual. En
aquest sentit s’hauria d’interpretar que el verb metre assoleix un valor proper al descrit
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
166
en 35 b i que el complement preposicional, introduït per una preposició més prototípica,
ha quedat elidit. Cal ressaltar, per a aquesta segona interpretació, que el fet que els dos
verbs apareguin coordinats indica una certa semblança o proximitat semàntica que
permet que, malgrat els matisos, els dos verbs puguen ser usats en aquest context
ambigu. Gràficament, l’esquema d’aquest significat, com s’ha dit, destaca per no tenir
una DESTINACIÓ clara, relegada a un segon pla en favor de l’expressió del CAMÍ:
Figura 30. Metre (37)
38a. [N1 Vpron amb/en/a/entre N2] (N1[humà, grup]; N2[massa, acció col·lectiva,
grup]) [Algú, un grup]1 introduir-se físicament [dins una massa de gent,
dins una acció col·lectiva, entre un grup ben determinat]2 i confondre-
s'hi:xliii
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb posar amb aquest significat
Él veé bategats e altres hòmens, lo nom dels quals no sab ni·ls conech, qui
ab lances se requerien e s’astegaven. E él, en Ferrer, mès-se entre aquels, e
en continent I d’aquels qui aquí eren, no sab qual, nafraren a él ê·l braç
d’una nafra ab lança, axí que li passà lo bras de l’altra part, e caech-li la
lança (Clams i crims en la València medieval [XIIIb-XIVa], 133,14).
En exemples com aquest, la situació remet a un esquema espacial molt proper al
que hi ha en altres accepcions com ara 4a. No obstant això, aquest significat s’ha
classificat dins del tercer nucli semàntic, atès que la multitud a què es refereix
constitueix una mena d’espai, amb un perímetre delimitat dins del qual algú es pot
inserir, de la mateixa manera que ho faria en un espai tancat. Tant és així que no s’ha
pogut localitzar cap altre exemple semblant amb el verb posar, que a diferència de
metre, no té aquestes limitacions marcades per la direcció inherent al moviment. Com
en molts altres contextos, la presència de la preposició contribueix a entendre el
significat contextual que assoleix el verb. En aquest cas, la preposició entre ajuda,
precisament, a conceptualitzar aqueixa massa de gent en termes d’un element tancat,
delimitat, dins del qual algú pot introduir-se:
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
167
Figura 31. Metre (38a)
38b. [N1 V N2] (N1[animat, substància]; N2[animat, objecte]) [Algú, un animal, una
substància]1 dissimular la presència de [algú, un animal, un
objecte]2 amagant-lo:xliv
No s’ha pogut trobar cap exemple del verb posar amb aquest significat
Con foren passat lo rafal d’en Pere Domànach, eyls sí veran tres hòmens,
qui anaven avayl ves lo dit rafal, e puys víu-los que giraven amunt, a cós
fet, tornant-se·n, e con foran al cantó d’en Simon Carboneyl, hortollà, eyls
sa materan detràs lo cantó, e con los dits Guillemó Tàpies e Pericó foren
pres del cantó,·I·poc abans detràs lo cantó sí isqué n’Arnau Domànach, del
dit loch de Muntuyri, ab l’espase treta vinent contre lo dit Guillemó Tàpies
per aquel hofendra, e aprés del dit Arnau sí hisqué en Guillemó Boreyl, del
dit loch, aytambé ab l’espase treta en contre lo dit Guillem Tàpies (Llibre
de cort mallorquí [XIVb], 246, 2).
En algun context es destria la voluntat d’un subjecte agentiu d’amagar-se d’algú.
Observem que la DESTINACIÓ, en aquest cas, té unes característiques diferents, ja que no
necessàriament ha de tenir una dimensió interior, com en el cas recuperat del Llibre de
cort mallorquí. En aquesta ocasió, un subjecte agentiu empra un element [+FÍSIC] —els
murs o les parets d’una cantonada— com a barrera visual amb una altra entitat humana.
En altres casos, s’especifica explícitament la voluntat que aquesta frontera visual
esdevinga un amagatall:
(53) E era nostre acort, que ja havíem vista Cullera, que levàssem·ii·fenèvols
que havíem a Burriana, celadament, que hom del món no u sabés; e, si
mester havia la ost fenèvols alguns, que·ls trobassen apparaylats, que
no·ls calgués cercar; e faem-los metre en·i·leny escondudament (Jaume
I [XIIIb], Llibre dels fet, 89, 1).
Com ja s’ha dit, no és necessàri un espai físic que tinga una dimensió enterior.
En aquest cas, per exemple, no identifiquem una cantonada amb un element amb
aquestes característiques. En la mateixa direcció, la preposició detràs tampoc no es
correspon amb les prototípiques per a indicar aquest tret, dins o en. No obstant això,
aquest significat ha estat inclòs en aquest apartat perquè, malgrat que en casos com
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
168
aquest puga haver una DESTINACIÓ representada per un element sense dimensió interior,
no és el més habitual, ja que, d’acord amb la definció, les entitats amb una dimensió
interior són més adequades per a protegir algú del camp de visió d’algú altre.
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
169
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
170
Conclusions
En aquest segon capítol hem descrit l’estructura semàntica dels verbs metre i
posar diacrònicament amb l’anàlisi de 3424 exemples obtinguts mitjançant el CIMTAC
i el CICA. S’han considerat aquells casos en els quals el verb té un significat lèxic ple,
raó per la qual s’han deixat de banda aquells exemples en què apareix dessemantitzat
com a verb auxiliar o de suport o formant part d’una unitat fraseològica. Les idees
principals que s’han desenvolupat són les següents:
1. La Teoria de la Inferència Invitada de Traugott i Dasher (2002) ens forneix el
marc teòric adequat per a explicar el procés de canvi semàntic. El signe lingüístic consta
d’un significat codificat i un significat contextual, de manera que la interpretació pot ser
variable. D’aquesta manera, el canvi semàntic sempre ha d’esdevenir en l’ús. D’acord
amb aquesta teoria, la inferència és un mecanisme pragmaticodiscursiu que permet fer
interpretacions noves d’un mateix significat codificat. La relació entre l’emissor i el
receptor determina en bona mesura la interpretació que aquest segon fa del missatge.
Així, doncs, els processos inferencials s’han de relacionar amb els de subjectivació i
intersubjectivació.
2. Els verbs metre i posar tenen un recorregut diferent en el temps. El primer
comença a decaure en el segle XV i pràcticament desapareix en el XVI. El segon, al seu
torn, presenta menys restriccions pel que fa a la selecció de l’element de la DESTINACIÓ.
A nostre parer, aquest fet explica que el verb posar siga encara ben viu en l’actualitat.
Les projeccions de dominis conceptuals són més prolífiques amb aquest segon verb
perquè un element sense restriccions és més rendible per a expressar nocions que
generalment s’encaminen a l’abstracció. Fem notar que el verb metre, ja desaparegut en
català, existeix actualment en moltes llengües romàniques, la qual cosa sembla que
indica que la desaparició de metre no s’ha de vincular amb una possible interferència
d’altres llengües.
3. La focalització en els diferents elements que constitueixen o que s’han projectat
a partir de l’esquema locatiu bàsic de tots dos verbs ens ha permès de classificar els
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
171
significats en IX nuclis semàntics. La distribució dels significats dels verbs metre i
posar en aquests nuclis és la següent:
Nucli
semàntic
Metre Posar
Nombre % Nombre %
I 9 0,989 150 5,967
II 403 44,286 842 33,492
III 122 13,407 392 15,593
IV 74 8,132 186 7,399
V 17 1,868 302 12,013
VI 20 2,198 218 8,671
VII 14 1,538 131 5,211
VIII 13 1,429 57 2,267
IX 238 26,154 236 9,387
TOTAL 910 100 2514 100 Taula 14. Usos dels verbs posar i metre per nuclis semàntics
D’acord amb aquestes dades fem notar que:
a) El verb posar representa gairebé tots els exemples vinculats amb el nucli
semàntic I ‘aturar-se, cessar de moure’s o d’actuar’, que prové directament de
l’ètim llatí PAUSARE ‘reposar’. Aquest és el nucli a partir del qual són possibles
la resta de significats del verb. En català antic els exemples dels significats que
s’hi encabeixen són molt nombrosos però, a mesura que avança el temps i
l’estructura semàntica del verb s’eixampla, el percentatge d’aquests usos decau.
Pel que fa al verb metre, només s’hi han inclòs 9 casos del significat 3.
b) Els exemples dels verb posar que s’han inclòs en el nucli semàntic V ‘judicar
una cosa, formar-ne un concepte determinat’ són molt més nombrosos —17
(1,868%); 302 (12,013%)—que no els del verb metre. Aquest nucli representa
un grau alt d’abstracció. En aquest sentit, la tendència observada és la d’emprar
el verb posar en contextos més abstractes. El verb posar pot remetre igualment a
contextos [+FÍSIC]. En canvi, el verb metre s’usa més freqüentment amb
significats que denoten un esquema [+FÍSIC], però no per a expressar nocions
abstractes. Com s’ha dit, la DESTINACIÓ prototípica de l’esquema locatiu del verb
té moltes més restriccions que no la del verb posar, la qual cosa facilita la
projecció d’aquest segon verb.
c) El verb metre apareix molt freqüentment —238 (26,154%) / 236 (9,387%)—
amb algun dels significats inclosos en el nucli semàntic IX ‘fer estar una cosa on
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
172
no era’ (+DIMENSIÓ INTERIOR). Com s’ha dit, les restriccions de l’element de la
DESTINACIÓ de l’esquema locatiu bàsic del verb dificulta la projecció conceptual
cap a dominis amb un grau d’abstracció major. És per això que el verb apareix,
en la majoria dels casos, relacionat amb algun significat que remet a un esquema
locatiu. Més concretament, el verb metre és, d’acord amb els resultats obtinguts,
el més prototípic per a expressar la direccionalitat interior inherent al moviment
del TRAJECTOR. Una anàlisi per segles sembla confirmar-ho: el verb metre té,
entre els segles XIII i XV, un total de 238 casos amb algun dels significats del
nucli semàntic IX. Durant aquest mateix període, el verb posar té únicament 71
casos. És només quan el verb metre desapareix que el verb posar n’augmenta els
usos —165 casos entre els segles XVI i XVIII—.
d) Pel que fa a la resta de nuclis semàntics destaquem que: a) els dos verbs
apareixen amb una freqüència semblant amb algun dels significats dels nuclis II
‘fer estar una cosa on no era’ (-DIMENSIÓ INTERIOR), III ‘procurar una cosa a
qualcú; fer que la tingui’ i IV ‘posar en estat d’usar-se, d’aplicar-se, d’actuar o
d’acomplir una finalitat’, b) els dos verbs poden expressar una noció d’addició
—nucli semàntic VI— i expressar la noció emfàtica del nucli semàntic VII ‘fixar
quelcom fent-ho entrar per la punta’. Aquesta segona noció, en català antic,
s’expressava prototípicament amb el verb ficar, que tenia uns usos molt més
restringits que no en l’actualitat, c) tots dos verbs tenen, en català antic, usos
relacionats amb un valor incoatiu. Aquests usos són importants en la mesura que
poden ser considerats com a precursors de la construcció perifràstica incoativa
que esclata en el segle XV (capítol 3).
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
173
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
174
3. Conclusions
In this second chapter, we have diachronically described the semantic structure
of the verbs metre and posar through the analysis of 3,424 examples obtained using
CIMTAC and CICA. Consideration was given to cases where the verb has a full
semantic meaning, this being the reason why we decided to leave aside the examples
where it appears desemantized as an auxiliary or supporting verb or as a part of a
phraseological unit. Below can be found the main ideas developed:
4. Traugott and Dasher’s Invited Inferencing Theory (2002) provides us with a
theoretical framework suited to explain the process of semantic change. The linguistic
sign has a coded meaning and a contextual one; hence why the interpretation may vary.
Thus, semantic change always has to materialize in usage. According to this theory,
inference is a pragmatic-discursive mechanism which allows us to make new
interpretations of a coded meaning. The relationship between the sender and the
receiver largely determines the way in which the latter interprets the message.
Inferential processes consequently need to be related to those associated with
subjectivization and intersubjectivization.
5. The verbs metre and posar have had a different evolution over time. The former
began to decline in the 15th century and practically disappeared in the 16th century. In
turn, the former had many limitations regarding the selection of the DESTINATION
element. In our view, this fact explains why the verb posar still remains alive at present.
Projections of conceptual domains are more prolific with this second verb because an
element with no restriction is more profitable when it comes to notions generally
oriented towards abstraction. Note that the verb metre, no longer used in Catalan,
currently exists in many Romance languages, which seems to suggest that the
disappearance of metre should not be linked to a possible interference of other
languages.
6. Focusing on the different elements which constitute or which have been
projected through the basic locative scheme of both verbs allowed us to classify the
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
175
meanings into 9 semantic nuclei. The table below shows the distribution of meanings
corresponding to the verbs metre and posar within these nuclei:
Semantic
nucleus
Metre Posar
Number % Number %
I 9 0.989 150 5.967
II 403 44.286 842 33.492
III 122 13.407 392 15.593
IV 74 8.132 186 7.399
V 17 1.868 302 12.013
VI 20 2.198 218 8.671
VII 14 1.538 131 5.211
VIII 13 1.429 57 2.267
IX 238 26.154 236 9.387
TOTAL 910 100 2514 100
It follows from these data that:
e) The verb posar accumulates nearly all the examples linked to semantic nucleus I
‘stop, cease to move or act,’ which stems directly from the Latin etymon
PAUSARE ‘rest.’ This is the nucleus from which the other meanings of this verb
can develop. In Old Catalan the examples of meanings fitting therein are very
numerous but, as time elapses and the semantic structure of the verb broadens,
the percentage of such uses decreases. As for the verb metre, we only included 9
cases of meaning 3.
f) The examples of the verb posar placed in semantic nucleus V ‘judge something,
develop a specific concept about it’ are much more numerous —17 (1.868%);
302 (12.013%)— than those corresponding to the verb metre. This nucleus
represents a high degree of abstraction. In this sense, the trend observed is that
of utilizing the verb posar in more abstract contexts. The verb posar can equally
refer back to [+PHYSICAL] contexts. Instead, the verb metre is more often used
with meanings that denote a [+PHYSICAL] scheme, but not to express abstract
notions. As said above, the prototypical DESTINATION of the locative scheme
associated with this verb has many more restrictions than that of the verb posar,
which facilitates the projection of this second verb.
g) The verb metre very frequently appears —238 (26.154%) / 236 (9.387%)— with
some of the meanings included in semantic nucleus IX ‘make something be
where it was not’ (+INTERNAL DIMENSION). As explained above, the limitations
CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre
176
for the DESTINATION element in the basic locative scheme of this verb hinder the
conceptual projection towards domains with a higher degree of abstraction. That
is why the verb appears, in most cases, related to some meaning which has to do
with a locative scheme. In the light of the results obtained, the verb metre is the
most prototypical one when it comes to expressing the internal directionality
inherent to the movement of the TRAJECTOR. An analysis by centuries seems to
confirm this: between the 13th and 15th centuries, the verb metre has a total of
238 cases with some of the meanings included in semantic nucleus IX. During
this same period, the verb posar only accumulates 71 cases. It is only when the
verb metre disappeared that the verb posar increased its uses —165 cases
between the 16th and the 18th centuries.
h) With regard to the other semantic nuclei, it deserves to be highlighted that: a)
both verbs appear similarly often with some of the meanings included in nuclei
II ‘make something be where it was not’ (-INTERNAL DIMENSION), III ‘provide
someone with something; allow him/her to have it’ and IV ‘place in a situation
of being used, of being applied, of acting or to achieve a purpose’; b) both verbs
can express an idea of addition —semantic nucleus VI— and convey the
emphatic notion of semantic nucleus VII ‘fix something making it enter through
the edge. In Old Catalan, this second notion was prototypically expressed with
the verb ficar, which had much more limited uses than at present; c) in old
Catalan, these two verbs show uses linked to an incoative value. These uses are
important insofar as they can be regarded as precursors of the periphrastic
construction that emerged in the 15th century (chapter 3).
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
178
CAPÍTOL 3
Gramaticalització dels verbs metre i posar
Índex del capítol
1. Definició de perífrasi verbal
1.1. Introducció
1.2. Criteris per a la definició de perífrasi verbal
1.3. Origen i fixació de <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>
2. Caracterítzació de <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>
2.1. Caracterització sintàctica
2.2. Caracterització semàntica
2.2.1. Valor aspectual: perífrasis de fase inicial i perífrasis inceptives
ingressives
2.2.2. Impersonalització del verb
2.2.3. Restriccions de l’infinitiu
3. Les perífrasis verbals i la Gramàtica de Construccions
3.1. Introducció
3.2. Esquematicitat
3.3. Productivitat
3.4. Composicionalitat
4. Gramaticalització de <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>
4.1. Les fases d’auxiliarització
4.2. Gramaticalització i unidireccionalitat
4.2.1. Abstracció del verb finit
4.2.2. Subjectivació i canvi semàntic del verb finit
4.2.3. Descategorització i reanàlisi sintàctica
5. Les construccions de moviment causat i la gènesi de la perífrasi incoativa
6. Les perífrasis per analogia
6.1. L’analogia
6.2. <Metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>
6.3. <Ficar-se a + infinitiu>
7. Conclusions
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
179
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
180
1. Definició de perífrasi verbal
Índex de l’apartat
1. Definició de perífrasi verbal
1.1. Introducció
1.2. Criteris per a la definició de perífrasi verbal
1.3. Origen i fixació de <metre a + infinitiu> i <posar a + infinitiu>
***
1.1. Introducció
Sens dubte, un dels processos de gramaticalització més visibles que afecten els
verbs metre i posar és el de la formació de les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i
<posar-se a + infinitiu>. Formalment, comencem a trobar aquestes construccions en el
segle XIV. No obstant això, no és fins un segle més tard podem parlar de construccions
perifràstiques pròpiament dites. Com s’explicarà més tard, en aquests primers exemples
el verb té encara un contingut semàntic ple i no es pot considerar que actua com a verb
de suport.
Cal tenir en compte que el concepte de perífrasi ha estat àmpliament debatut. La
naturalesa híbrida de la categoria, amb contingut lèxic i amb contingut gramatical, ha
dificultat d’establir uns límits clars i acceptats definitivament. En aquest sentit, és útil
tractar de perfilar una definició cognitivista basada en la teoria del prototip de Geeraerts
(1997). Així ho han fet autors com Gómez Torrego (1999, 3334), el qual parla de
«grados en las perífrasis verbales» o Garachana (2017, 49):
Para la definición de perífrasis verbal, focalizaremos sus principales
características formales y funcionales, a sabiendas de que estamos ante una
categoria de límites lábiles, que solo puede ser descrita en términos
graduales. Por consiguiente, en ella distinguiremos unos elementos más
prototípicos y otros más alejados del centro categorial.
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
181
1.2. Criteris per a la definició de perífrasi verbal
Per a definir el concepte de perífrasi verbal, seguim la caracterització de
Garachana (2017, 66), que considerem adient perquè atén als paràmetres sintàctics, com
s’ha fet tradicionalment, i als també semàntics. Aquesta definició general té en compte
els diferents elements i processos que defineixen les perífrasis en general. Per a la
caracterització més específica de les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a +
infinitiu>, afegim paràmetes referits a l’aspecte. Els criteris són els següents:
I. PARÀMETRES SEMÀNTICS
a) Afebliment o pèrdua de control de l’agent sobre la situació. D’acord amb això la
perífrasi pot seleccionar subjectes inanimats o esdevenir impersonal.
II. PARÀMETRES SINTÀCTICS
b) Grau de fixació formal
c) Restriccions combinatòries del verb infinitiu
d) Possibilitat de flexió verbal del verb auxiliar
III. PARÀMETRES ASPECTUALS
e) Grau d’abstracció de dominis conceptuals [+tangibles]
f) Grau alt d’esquematicitat
1.3. Origen i fixació de <metre a + infinitiu> i <posar a + infinitiu>
Els primers exemples que podem documentar en el CITMAC d’aquestes
construccions són de la segona meitat del segle XIV, tot i que les dues esclaten
definitivament en el segle XV. No obstant això, l’evolució d’ambdues perífrasis és molt
diferent, si més no en el recorregut. Mentre que la construcció amb posar és encara ben
viva en l’actualitat, la perífrasi <metre’s a + infinitiu> no va més enllà del període
medieval, de la mateixa manera que el verb metre amb contingut ple. Dels 9 exemples
de la perífrasi <metre’s a + infinitiu> extrets dels CIMTAC, només un no pertany al
segle XV. A més a més, 6 de les 8 restants es troben en una única obra, el Curial e
Güelfa. Així, doncs, constatem que la perífrasi incoativa amb el verb posar ha estat molt
més productiva en català que no la construcció amb metre.
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
182
Com s’ha indicat en el capítol 2, el model lingüístic del Curial e Güelfa ha estat
estudiat àmpliament per diversos autors, que coincideixen a destacar la presència
d’italianismes. En aquest sentit, cal destacar que la perífrasi amb el verb mettere és ben
viva en italià abans que no en català. El corpus OVI per a l’italià antic recupera un gran
nombre d’exemples en a la cerca <Lmettere a>. Entre d’altres:
(1) Di ki li Latini subitamenti mectinu a fugiri, et ià Eneas non li sicutava,
ma per pagura si havianu misu in fuga (Angelo di Capua [XIVa], 213,
12).
Malgrat això, aquesta segona compta amb alguns precedents que han de ser
considerats, com ara la construcció <metre mà a + infinitiu>, amb un valor incoatiu clar
i que és viva des del segle XIII fins al XVI:
(2) E, quan vench al·xv_èn·dia, sabem que·l rey de Túniç no vendria ni
aquel estol sobre la terra de Maylorques. E laores metem mà a conquerir
les montanyes e·ls castells que éls tenien, per nom Oloró e Polença e
Sentueri (Jaume I [XIIIb], Llibre dels Fets, 122, 9).
Aquesta col·locació acompleix els criteris de polilexicalitat, freqüència
d’aparició, institucionalització i té un cert grau d’especialització semàntica (Corpas
2001). En la llengua antiga és freqüent sense anar seguida d’infinitiu i es correspon amb
l’esquema d’imatge del verb agafar, que no assumeix cap dels sentits plens del verb
metre. Com més tard s’explicarà, construccions com aquesta no són considerades com a
perífrasis en el present estudi.
Hi ha construccions molt properes, tant formalment com semàntica, amb altres
verbs. Per exemple, mitjançant el CIMTAC i el CICA, s’han pogut obtenir un total de
26 exemples de la construcció <llançar mà a+ element nominal>. Aquesta construcció
esclata en la segona meitat del segle XVI i presenta les variants formals <llençar mà a>
i <llançar mà a>, que tenen una freqüència de 19 i 7 casos respectivament. D’una
banda, crida l’atenció que 22 dels 26 casos es documenten en obres de diferents parlars
occidentals, mentre que només 4 pertanyen a obres del català oriental. D’una altra, la
cronologia és coincident amb la de la construcció paral·lela en espanyol <echar mano
a>, que presenta una freqüència molt alta —305 casos de l’expressió <echar mano>,
sense lematitzar, en el CORDE—. Considerant tots aquests factors, hi ha la possibilitat
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
183
que que aquesta construcció, siga producte de la interferència de l’espanyol. Caldria
esbrinar-ho en futures recerques.
<metre mà a> <llençar/llançar mà a>
S. XIII S.XIV S.XV S.XVI S.XVII S. XIII S.XIV S.XV S.XVI S.XVII
10 1 4 3 0 0 0 10 2 14
Taula 1. Usos de <metre mà a> i <llençar mà a>
D’acord amb els criteris establerts en l’epígraf anterior, el CIMTAC recupera
un total de 147 exemples de construccions perifràstiques amb un valor de fase inicial
amb els verbs metre i posar entre els segles XIII i XVIII. Atenent al nombre
d’ocurrències i la distribució en el temps, s’organitzen de la manera següent:
XIV XV XVI XVII XVIII
Metre 1 8 0 0 0
Posar 2 7 9 59 61
Total 3 15 9 59 61
Taula 2. Nombre de perífrasis per segle (CIMTAC)
Hem considerat com a perífrasis aquells casos en els quals hi ha un element
parentètic que interromp la disposició habitual dels elements de la construcció. Així,
doncs, tot i que la presència d’aquest element parentètic denota un grau més baix de
fixació de la construcció, considerem que hi ha perífrasi en la mesura que a) el verb no
finit és un verb deslexicalitzat que actua com un verb auxiliar prototípic i, b) el verb
infinitiu té les mateixes característiques que les construccions sense elements
parentètics:
(3) E axí con ells degueren venir al castell per refrescar la gent e·ls
cavalls·II·hó·III·jorns, ells se meteren molt mal hordonats a entrar per la
ylla, que vijares los fo que tota Barbaria no·ls gosàs estar davant (Ramon
Muntaner [XIVb], Crònica, 135, 12).
(4) La qual dix: «Senyors, lo que jo sé és que haurà deu o dotze anys poch
més o manco, criant jo una xica filla mia de vuyt mesos, un diumenge
me·n aní a missa en la iglésia de Santa Magdalena, a_hont trobí na
Speransa Gojona, ý aprés de ésser-me senyada, viu que·s girà dos
vegades devers mi, dita na Gojona, ý aprés me digué per qui criava ý jo
li responguí que per mi mateyx; ý en continent la dita ma filla se posà
sens més a plorar ý jo li traguí la mamella ý may la volgué pendre, ý en
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
184
tot aquell dia ni la nit volgué mamar (Processos de Crims del segle xv a
Lleida [XVb], 205, 13).
Al capdavall, la possibilitat d’inserció d’elements entre l’auxiliar i el verb finit
és símptoma del mateix procés de gramaticalització i del grau progressiu de fixació de
la construcció.
Per contra, no s’inclouen en aquesta classificació alguns exemples recuperats pel
CIMTAC que, tot i semblar-se formalment a les construccions analitzades, no s’ajusten
als criteris definits anteriorment:
a) En primer lloc, no es consideren perífrasis els casos en els quals
l’infinitiu descriu un procés a què és sotmès un PACIENT11
que assumeix sempre la
funció sintàctica d’objecte directe:
(5) De quatra parts, una ha de ser de caldo de moltó y lo qualdo de moltó y
la aygua de canyella que tindràs en ynfusió li aniràs tirant de poch en
poch quant la escodelia se va fent y, quant conexeràs que té lo punt, com
la escodella blanca, la trauràs del foch y la posaràs a covar y, quant la
voldràs treura a taula, y posaràs lo sucra y la cañella, que ja està a punt
ab un plat, per sobra de la escodella y la portaràs a taula (Fra Server
d’Olot [XVIIIb], Llibre de l’art de Quynar, 43, 17).
(6) Y té las fullas semblant a las de malabart o folium yndium, y lo fruit
com una oliva, y después de talladas se pòsan a secar al sol, qual se
rotlla de la manera lo vehem (Pelegrí Estiu [XVIIIb], Tractat
d’adrogueria, 130, 15).
Com s’ha dit en el capítol 2, aquesta mena d’exemples tenen una freqüència
molt alta en texts cientificotècnics. Més concretament, són molt nombrosos en tractats
de cuina i d’agricultura. No poden ser tractats com a perífrasis en la mesura que el verb
no finit encara té un significat lèxic ple (5c), definit en el capítol 2.
Sí que es consideren perífrasis aquelles construccions en les quals el verb ha
perdut el contingut lèxic per passar a expressar, per mitjà de projeccions metafòriques o
mentonímiques, un contingut aspectual de començament d’acció. En aquests casos
l’infinitiu expressa igualment un procés, però, hi ha dues diferències respecte dels casos
anteriors: d’una banda, ja no hi ha cap PACIENT sotmès a l’acció d’un procés i, d’una
altra, el que indica la construcció és que aquest procés tot just s’inicia:
(7) Y dita vingué a mi que isqués de aquí, y jo, denuntiant, li diguí que
l’aigua era mia com sua, y m’o digué per dos o tres vegades, y jo,
11 Vegeu la classificació de les funcions semàntiques de Bel (2002: 1081)
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
185
denuntiant, [...], y després ella se posà a rentar les farrades més enllà de
l’aigua, y jo, denuntiant, vist no tenie ocupat lo puesto jo tenia, que me
n’avie treta, me n’hi torní a rentar dita llana, y vingué dita Farrera i me
gità a terra, dient-me isqués de aquí (Diplomatari de la vall d’Andorra
[XVIIIa-XVIIIb], 288, 14).
Seguint la classificació de Pérez Saldanya (2002, 2604) sobre la classificació
lèxica de les accions verbals, que ja s’ha presentat en el capítol introductori, en aquesta
mena de construcció, l’infinitiu descriu gairebé sempre una realització, és a dir, una
situació dinàmica, durativa i culminativa. Només trobem dos infinitius (covar, remullar)
que, en el context en el qual apareixen, poden denotar una situació no culminativa
(activitat). Cal afegir que totes les ocurrències són amb el verb posar i no n’hi ha cap
amb el verb metre, tot i que aquest verb també pot expressar, amb un substantiu, aquest
mateix valor semàntic. Si observem la freqüència amb la qual aquesta construcció
apareix amb un substantiu, la construcció amb infinitiu no és prototípica i apareix més
freqüentment des del segle XVIII. No obstant això, i a pesar de la baixa freqüència
relativa amb què apareix l’infinitiu, aquesta categoria gramatical és idònia per a
expressar processos amb les característiques descrites. Els infinitius de les estructures
recuperades pel CIMTAC i les obres en les quals apareixen són les següents:
Infinitiu Freqüència Segle Obra Tipologia
rostir 1 XV Joanot Martorell [XVb], Tirant Prosa de ficció
escórrer 1 XVI El llibre de mostassaf d’Elx
[XVIIa]
Jurídicoadministratiu
bullir 1 XVI Antoni de Viladamor [XVIa],
Història general de Catalunya II
Historiogràfic,
epistolari i dietari
eixugar 1 XVIII Tractat d’agricultura [XVIIIb] Cientificotècnic
covar 4 XVIII Fra Server d’Olot [XVIIIb],
Llibre de l’art de Quynar
Cientificotècnic
bullir 2 XVIII Avisos, y instrucciones per lo
principant Cuyner
Cientificotècnic
fregir 1 XVIII Avisos, y instrucciones per lo
principant Cuyner
Cientificotècnic
Secar 8 XVIII Pelegrí Estiu [XVIIIb], Tractat
d’adrogueria
Cientificotècnic
Condensar 1 XVIII Pelegrí Estiu [XVIIIb], Tractat Cientificotècnic
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
186
d’adrogueria
Escórrer 1 XVIII Pelegrí Estiu [XVIIIb], Tractat
d’adrogueria
Cientificotècnic
Escalfar 1 XVIII Pelegrí Estiu [XVIIIb], Tractat
d’adrogueria
Cientificotècnic
Remullar 1 XVIII Pelegrí Estiu [XVIIIb], Tractat
d’adrogueria
Cientificotècnic
Taula 3. Infinitius en construccions no perifràstiques
b) No han estat considerades perífrasis aquelles construccions en les quals,
com en el cas anterior, algun dels significats descrits en l’estructura semàntica de posar
és encara fàcil de percebre, de manera que no hi ha un buidament semàntic del verb no
finit. Així, per exemple, no es té en compte alguna construcció com la de (8), en què el
verb posar manté un contingut lèxic proper al significat 20a, descrit en l’estructura
semàntica:
(8) Pasà un criat del cavaller y, havent llàstima de tanta llàstima, els
socorregué y consolà, y els allargà uns pochs diners que portava, y els
digué com ho pasaven ab tanta necessitat; y respongueren que sols en lo
que el àngel pare Pere portava. Contà-li al seu amo el cas. Pasà el
caballer a veure-u y mudà de cant o de concepte, y embiava de sa casa
aliment y quant avien menester. En l’ora morí la mare y la filla es posà a
servir, y el caballer-millor a Déu!-, arrepentint-se de aquell juí y
demanant perdó a pare Pere, el venerable lo abraçà y el cavaller li fonch
gran amich, publicant sa virtut y el mal concepte ab què lo avia tengut
(Leopold Ignasi Planells [XVIIIb], Vida del pare Esteve, 38, 8).)
(9) Prou haguera valgut més a la Ciutat hagués consentit quant lo rey se
posava a partir de venir dins un any y si passat aquell no venia, que ipso
facto anàs la governació vicerègia, que en alguna manera aprovava la
intenció de la Ciutat, que ara de tot en tot és destruïda (Jeroni Pujades
[XVIIa], Dietari de Jeroni Pujades III, 137, 4).
Com es veurà en epígrafs posteriors, les perífrasis incoatives amb els verbs
metre i posar seleccionen, quasi sense excepció, infinitius que descriuen activitats o
realitzacions, és a dir, situacions duratives. Casos com (8) o (9), que no tenen un
auxiliar pròpiament dit perquè el verb finit conserva el contingut lèxic d’algun dels
significats plens del verb, tampoc no s’ajusten a les perífrasis prototípiques en aquest
sentit, ja que poden seleccionar situacions duratives però, també no duratives. Així, en
exemples com (9) es pot comprovar que el verb, amb aquesta accepció plena, pot
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
187
seleccionar situacions dinàmiques puntuals. En aquest cas, aquesta situació puntual és, a
més, no culminativa —esdeveniment puntual—.
c) No s’han considerat construccions perifràstiques les construccions del
tipus <metre en + infinitiu> i <posar en + infinitiu>, ja que parteixen dels significats
plens (18a; 18b), descrits en l’estructura semàntica d’ambdós verbs. En aquests casos
l’infinitiu és un argument requerit pel verb que assumeix el paper sintàctic de
complement de règim, la qual cosa indica que aquest verb no està funcionant com a
auxiliar:
(10) Aprés que·l rey Escariano sabé la partida del rey de Tremicén, que axí
cautelosament li era scapat, fon molt admirat com se era pogut fer, de
què li·n restà molt gran ira e dolor. E puix véu que no podia haver a ell,
posà en conquistar-li tot lo regne. E ab lo gran poder que tenia, no li
stava res davant, que ciutats, viles e castells no u subjugàs tot a sí
(Joanot Martorell [XVb], Tirant, 1119, 37).
(11) Per què·l pregàvem que él ho volgués, car d’altra manera nós no podíem
partir d’aquel loch tro que l’aguéssem. “E, quan ell ho haja feyt costar a
nós, ell no serà fora de messió, que no l’haja a metre en retener aquel
loch; e seran·ii·dans:·i·a nós, e altre a ell “(Jaume I [XIIIb], Llibre dels
Fets, 280, 16).
El CIMTAC recupera 8 exemples per a la cerca <metre + infinitiu>, sense
preposició. Aquests casos són una variació formal de l’estructura, que ara s’explica, ja
que, com en els exemples anterior i malgralt l’absència de la preposició, l’infinitiu és un
argument requerit pel verb, que continua mantenint un significat ple:
(12) Algun tirant no féu tan alta empresa / quan ell ha emprés a si lo món
sotsmetre / com féu aquell qui son voler volc metre / guanyar lo cel on
és tota riqueza (Ausiàs March [XVa], Poesies, 113, 435).
(13) E lo marit de la dita Joana qui n’havia gran despler e venia sovint a
baralla ab los dits hòmens, en tant que la dita Joana lexant lo marit se
mès estar ab la mare sua en la botiga de la casa de ell deposant. E vaent
ell deposant la mala vida de les dites Úrsola, mare e àvia, donà comiat a
la dita Úrsola que d’aquí avant no s’entremetés de ell deposant (El
cavaller i l'alcavota [XVa], 147, 27).
Ja s’ha destacat la variació de les perífrasis incoatives amb el verb metre
(Montserrat 2012; Comer i Enghels 2017). No obstant això, cal parar-hi molta atenció,
ja que, almenys en tots els casos recuperats del CIMTAC i del CICA, la construcció
amb la preposició en o amb sense preposicióno no adquireix mai el valor incoatiu al
qual s’arriba, mitjançant una reanàlisi semàntica, en la perífrasi. En moltes ocasions s’hi
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
188
percep un valor incipient del valor incoatiu, però el contingut lèxic del verb és encara
molt present, de manera que no es pot considerar que hi haja una perífrasi. Per exemple,
l’exemple (12) es correspon amb el significat 18a de l’estructura semàntica del verb, i
l’infinitiu assoleix la funció del complement de règim. Igualment, en (13), el sintagma
en la botiga de la casa acosta el el verb al significat (20a), en el qual aquesta mena de
sintagmes formen part dels arguments del verb finit, la qual cosa implica que no siga un
verb dessemantitzat i que no puga ser considerat com a auxiliar d’una construcció
perifràsitca.
d) Finalment, com hem avançat, tampoc no s’han considerat com a
perífrasis incoatives les construccions <metre mà a + infinitiu> i <metre a/en punt de +
infinitiu>, ja que, tot i que poden expressar valors semblants als de les perífrasis
incoatives analitzades, han de ser classificades com a locucions verbals. En els dos
casos s’hi contenen, alhora, les construccions <metre mà> i <metre a/en punt> que,
encara que funcionen com una unitat lèxica, estan constituïdes per un auxiliar i un
element nominal. Seguint diferents autors (Garachana 2017; Haspelmath 2000;
Martínez Atienza 2016), aquest darrer criteri és suficient per excloure construccions
com aquestes de la nòmina de perífrasis o, si més no, situar-les en la perifèria de la
categoria:
(14) E, quan vench al·xv_èn·dia, sabem que·l rey de Túniç no vendria ni
aquel estol sobre la terra de Maylorques. E laores metem mà a conquerir
les montanyes e·ls castells que éls tenien, per nom Oloró e Polença e
Sentueri (Jaume I [XIIIb], Llibre dels Fets, 122, 9).
(15) E açò, senyors molt honorables, és cosa molt luny de veritat, parlants ab
vostra honor, abans podem bé dir e averar que, sabut per vosaltres com
la dita nau era al port de Xàbea, terme de Dénia, e·s metia a punt de
incursitar, secretament donam càrrech a un nostre ciutadà, appellat
Berthomeu Dezputg (Epistolari de la València Medieval II [XIVb], 11,
51).
(16) Et que lo rey N’Amffòs qui l’havia garrejat e l’havia mès en punt de
tolre sos regnes e·ls volia donar a sos nabots, que no li atenyien tant con
ell-de què era estat molt maraveylat-, et que no paria que ab ell agués
deute negun (Ramon Muntaner [XIVa], Crònica, 359, 2).
Una vegada fetes aquestes consideracions, en els epígrafs següents es tractarà
de desenvolupar dues hipòtesis sobre la gènesi de les construccions perifràstiques amb
metre i posar i de descriure’n els processos de gramaticalització. Més concretament, es
valoraran I) la hipòtesi de les construccions de moviment causat i, II) la projecció de
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
189
l’esquema locatiu bàsic i la reanàlisi dels elements que el configuren. Breument,
aquestes dues hipòtesis es resumeixen en:
I. HIPÒTESI DE LES CONSTRUCCIONS DE MOVIMENT CAUSAT
D’acord amb aquesta hipòtesi —vegeu Comer i Enghels (2017), sobre la
perífrasi amb poner en espanyol—es diferencien tres etapes en què:
a) Es parteix de l’esquema bàsic locatiu del verb, en què hi ha un PUNT DE PARTIDA,
UN TRAJECTOR, UN CAMÍ i UNA META o DESTINACIÓ. Aquest esquema es
correspon amb el sentit [3a] que s’ha presentat en l’estructura semàntica i
sintàcticament és descrit així: [N1 V N2 a/en N3]
b) A partir d’una inferència invitada [invited inference] (Traugott / König, 1991;
Traugott / Dasher, 2002; Traugott / Trousdale, 2013), parlant/oient relacionen el
fet de canviar una cosa o algú de lloc amb una finalitat concreta ([N1 V N2 a/en
N3 per a Vi]).
c) Hi ha un canvi de focalització en els arguments del verb. Arran d’un procés
d’intersubjectivació, parlant/oient acaben posant el focus d’atenció sobre la
finalitat del desplaçament del TRAJECTOR, i la META o DESTINACIÓ experimenta
un procés d’atenuació que la fa prescindible.
Figura 1. Hipòtesi del moviment causat
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
190
1 2
a Lloc 1 Lloc 1
b EXPERIMENTADOR,
PACIENT o TEMA
EXPERIMENTADOR,
PACIENT o TEMA
c Desplaçamet Desplaçament
[+METAFÒRIC]
d Lloc 2 [+FOCUS] Lloc 2 [-FOCUS]
e Finalitat [-FOCUS] Finalitat [+FOCUS]
Taula 4. Hipòtesi del moviment causat
II. PROJECCIÓ DE L’ESQUEMA LOCATIU I REANÀLISI DELS ELEMENTS
D’acord amb aquesta segona hipòtesi, la perífrasi és el resultat de la projecció
dels elements que configuren l’esquema locatiu bàsic. Les projeccions metafòriques i
metonímiques dels elements possibilita expressar continguts més esquemàtics, més
abstractes:
Figura 2. Hipòtesi de la projecció i reanàlisi dels elements
Esquema locatiu Esquema incoatiu
a Lloc 1 Estat 1
b EXPERIMENTADOR,
PACIENT o TEMA
EXPERIMENTADOR,
PACIENT o TEMA
c Desplaçament Canvi d’estat >
incoativitat
d Lloc 2 Estat 2
Taula 5. Hipòtesi de la projecció i reanàlisi dels elements
En aquest sentit, com s’incidirà més avant, Traugott i Trousdale (2013)
atorguen, un paper molt important a dos processos que expliquen el canvi semàntic: la
neoanàlisi i l’analogització. Pel que fa al primer, fa referència a un símbol lingüístic en
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
191
canviar de significat i de funció sintàctica. En el present treball s’empra com a sinònim
el terme reanàlisi, que aquests autors deixen de banda perquè pot remetre a la idea que
una construcció existent s’analitza de nou, quan en realitat aquesta construcció és la
conseqüència del canvi. Pel que fa al segon, les construccions determinen un patró al
qual es poden adherir diferents elements que pertanyen a una mateixa categoria o que
s’aproximen, per mitjà d’una valoració subjectiva, a algun tret que és considerat
rellevant dins de la categoria. Com adverteix Antolí (2017, 20):
És el terme amb què es refereixen al concepte que d’altres han anomenat,
senzillament, analogia; la distinció, amb tot, es fa necessària a l’hora de
diferenciar entre el mecanisme (l’analogització) i la motivació (l’analogia,
que es refereix a propietats de l’aspecte o de la forma).
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
192
2. Caracterítzació de <metre a + infinitiu> i <posar a +
infinitiu>
Índex de l’apartat
2. Caracterítzació de <metre a + infinitiu> i <posar a + infinitiu>
2.1. Caracterització sintàctica
2.2. Caracterització semàntica
2.2.1. Valor aspectual: perífrasis de fase inicial i perífrasis inceptives
ingressives
2.2.2. Impersonalització del verb
2.2.3. Restriccions de l’infinitiu
***
2.1. Caracterítzació sintàcitca
Seguint Gavarró i Laca (2002, 2678), podem definir sintàcticament les dues
perífrasis de la següent manera:
A T P An N C S
metre a +
infinitiu
- + - - + - -
posar-se a +
infinitiu
- + - - + + -
Taula 6. Caracterització de <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a +infinitiu>
CLAU: A = anteposició de clític; T= transparència respecte a les restriccions seleccionals; P =
passivització; An = anàfora de complement nul; N = negació; cliticització; S= selecció d’oracions
finites.
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
193
a) L’anteposició del clític no és possible amb cap de les dues perífrasis, ja
que demanen un clític —se—, que els és inherent:
L’únic cas de perífrasi verbal en el qual l’anteposició del clític no és bona
és el de posar-se a + infinitiu: com que se ve especificat lèxicament per
posar, sembla que l’elevació d’un clític regit per l’infinitiu dóna lloc a
frases menys bones (Gavarró i Laca 2002, 2668).
Aquest primer tret coincideix amb els exemples obtinguts amb el CIMTAC, en
els quals el pronom apareix, sense excepció, en posició enclítica: observem que són
exemples del segle XVI en avant:
(17) La present història no podria tenir lo effecte que·s desitja, majorment
havent-sede referir en ella diversos fets de nostra nació ab molt més
coromull del que Hierònym Çorita, chronista de Aragó, en sos Annals
los ha relatat. Del que si bé los aragonesos se’n quexen per haver-se
occupat molt en comptar-los, té nostra nació tantbé que quexar-se de
que, ya que·s posava a scríure’ls, no·ls haja relatat de la manera que en
los archius nostres (Antoni de Viladamor [XVIa], Història general de
Catalunya I 216, 1).
(18) Ý tantost dix que volia scriure al senyor bisbe ý aprés me demanà quina
jent tenia jo en Barcelona a qui ell pogués scriure, diguí-li que tenia
criats, volgué saber com avien nom, nomení-li a vós ý a Viladamor ý
aquí matex se posà a fer-vos una letra als dos, ý demanà-vos si deyeu
missa ý mil altres preguntes que no s’acabarien may de scriure
(Epistolaris d'Hipòlita Roís de Liori i d'Estefania de Requesens [XVIa],
209, 32).
b) Pel que fa a la transparència respecte a les restriccions seleccionals, en
ambdues construccions, com s’explicarà més tard, és el verb en infinitiu el que marca
les restriccions pel que fa al subjecte seleccionat. Així, doncs, «els verbs finits de les
perífrasis es prediquen de l’oració sencera i no del subjecte de l’oració» (Gavarró i Laca
2002, 2670).
c) Les perífrasis incoatives amb els verbs metre i posar no admeten mai la
passivització.
d) L’anàfora del complement buit tampoc no és possible en cap de les dues
possibles. Com s’explicarà més avant, l’infinitiu marca el transcurs entre la inexistència
i l’existència de l’acció que denota, de manera que no es pot ometre.
e) Les perífrasis analitzades no apareixen gairebé mai en contextos
negatius. Dels 147 exemples recuperats pel CIMTAC, només en tres casos trobem la
particula negativa. A més a més, en tots tres la negació afecta el verb finit. El valor
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
194
aspectual incoatiu no té cap restricció pel que fa a la utilització de la negació, però, en
perífrasis com les que ara s’analitzen, l’infinitiu marca el començament d’una situació i
rarament s’usa per a expressar prohibicions (19) o manifestar la inexistència de la
situació determinada pel verb no finit. Sembla que és el valor aspectual propi de la
perífrasi la que condiciona aquest ús no impossible però si poc freqüent, ja que és un
tret compartit en perífrasis amb valor incoatiu, també en altres llengües. Així, per
exemple, Verroens (2011) i Franckel (1989) s’hi han referit en l’anàlisi de la
construcció paral·lela en francès <mettre à + infinitiu>.
Com s’ha explicat en el capítol 1 i com es desenvoluparà en epígrafs posteriors,
el verb en infinitu ha d’expressar necessàriament situacions duratives que, en el discurs,
poden analitzar-se com a activitats o esdeveniments. En aquest sentit, és molt més fàcil
interpretar que una situació que ocorre té una durada que no fer-ho amb una situació que
no arriba a existir. Dit d’una altra manera, la inexistència d’una situació no implica cap
durada, per la qual cosa les construccions <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a +
infinitiu> són molt més prototípiques i prolífiques en contexts positius. Els exemples en
els quals apareix la partícula negativa (18), (19), (28) i (32):
(19) Chiques, en home zelós / no os poseu a festechar, / pués sempre estareu
en guerra, / sense esperanza de pau (Col·loqui de Carles Ros [XVIIIa],
169, 41).
(20) Les altres coses que natura li ha donat en la disposició de sa persona són
moltes, i una té de vostra santedat, que no es posa a fer cosa nenguna
que no la faça molt bé; anés tan bé ab la princesa ma senyora i aguarda-
la tant, que encara que ella volgués no poria trobar cosa, segons sa edat,
que no fos per a poder se·n contentar quisvulla (Cartes triades dels
Borja [XVb-XVIa], 23, 211).
f) Com indiquen Gavarró i Laca (2002, 2679) per a la perífrasi <posar-se a
+ infinitiu>, «és possible de substituir per un clític el verb no finit i els seus
complements» (6). El CIMTAC, per contra, no recupera cap exemple de cliticització
amb el verb metre:
(21) Havent-me despertat a les sis del dematí, me n’hi só anat a dos quarts de
set, i encara s’hi ballava, bé que los més dels senyors i senyores havien-
se ja retirat a ses cases. I les de més humor i desempenyo quedaven allí
encara ballant contradanses, pasapiés i minuets, com si tot just s’hi
posassen, concloent-se la bulla a dos quarts de vuit (Baró de Maldà
[XVIIIb], Calaix de sastre, 76, 1).
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
195
Malgrat que en aquest cas no s’hi genera cap clític, el CIMTAC també recupera
alguns casos en els quals dos infinitius apareixen subordinats a un mateix verb auxiliar,
que s’omet en el segon cas:
(22) Com lo dit Pere Porter véu estes coses, se posà a plorar y cridar, dient:
«Jesús, Maria, siau ab mi, no·m desampareu» (Viatge de Pere Porter a
l'infern [XVIIa], 85, 1).
g) Les dues perífrasis analitzades, com la majoria de les perífrasis, no
seleccionen oracions finites. En ambdos casos la construcció demana un verb en
infinitiu que és idoni per a expressar el valor incoatiu que esdevé del valor
composicional dels elements.
2.2. Caracterítzació semàntica
Més avant es farà referència a alguna consideració semàntica en relació al procés
de gramaticalització i de reanàlisi que afecten els verbs metre i posar en entrar a formar
part de les construccions perifràstiques incoatives. Ara, en aquest epígraf, es tractarà
d’introduir quines són aquestes particularitats semàntiques.
2.2.1. Valor aspectual: perífrasis de fase inicial i perífrasis inceptives i
ingressives
En primer lloc, i seguint Pérez Saldanya (2002), definim l’aspecte com «una
categoria relacionada amb la temporalitat interna de la situació interna de la situació
designada i, d’una manera més específica, amb la manera com es visualitza aquesta
situació [...] i amb la part de la situació que s’assevera» (Pérez Saldanya 2002, 2576).
Des del punt de vista de l’aspecte, les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a +
infinitiu> han estat classificades com a perífrasis incoatives de fase inicial. En efecte,
atenent a la temporalitat interna de la situació definida per la construcció, en ambdós
casos l’infinitiu expressa una situació que tot just s’inicia.
D’acord amb aquesta definició, les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i <posar-se
a + infinitiu> s’han classificat en català, des dels seus orígens, com a perífrasis de fase
amb un valor incoatiu o de començament d’acció. Montserrat (2012, 651) les presenta
amb altres construccions medievals com ara <començar a + infinitiu>. En català, amb
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
196
aquest valor incoatiu, hi ha també construccions amb altres verbs que expressen un
esdeveniment sobtat, com ara trencar o arrencar.12
El valor aspectual d’aquestes
construccions és conseqüència de la focalització d’un moment molt concret de la
«temporalitat interna» i, per tal d’aconseguir que siga efectiva, s’usen verbs el contingut
lèxic dels quals puga tenir aquest component de canvi sobtat.
Gavarró i Laca (2002, 2692) estableixen diferències semàntiques entre les
perífrasis de fase inicial, en què la situació necessàriament comença a esdevenir, i les de
fase preparatòria, en les quals es focalitza el moment previ al començament de la
situació, per la qual cosa aquest pot acabar esdevenint o no. Entre d’altres, assenyalen la
visió prospectiva de les segones. En apartats anteriors s’ha explicat per què la
construcció <metre al punt de + infinitiu> és considerada una locució verbal i no una
perífrasi. No obstant això, si es té present aquest valor prospectiu, ara és el moment de
parlar-ne, ja que és la construcció amb metre que més s’hi acosta.
En aquest sentit, Narrog (2012, 278) descriu el valor prospectiu com «an
aspectual category describing the transition form a current state to some subsequent
event, which also has temporal, modal, and evidential features». La prospectivitat és una
categoria gradual i els trets definitoris que la composen també. Les tres nocions són, de
manera més o menys nítida, presents en la construcció <metre al punt de + infinitiu>:
a) L’esdeveniment expressat és posterior a la referència.
b) La construcció fa referència a la proximitat d’una acció que probablement
succeirà, malgrat no tenir-ne una certesa absoluta.
c) Al capdavall, la realització de l’acció és una hipòtesi fonamentada en algun
indici que resulta d’un procés inferencial.
Roca Pons (1958) i Yllera (1980) diferencien, en espanyol, entre perífrasis
ingressives i inceptives. Les primeres, com les formades amb els verbs metre i posar,
són perífrasis gramaticals que focalitzen el començament de l’acció, mentre que les
segones, a més d’aquest valor incoatiu, són perífrasis lèxiques que no exclouen «el
interés del hablante por la continuación de la acción» (Yllera 1980: 178). De la mateixa
12 Garachana (2017, 41) adverteix de nou sobre la dificultat d’establir uns limits clars de la categoria
[perífrasi]. Es refereix a les construccions en espanyol <romper a + infinitiu> i <echar(se) a +
infinitiu>, que en alguns casos han estat classificades com a locucions verbals.
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
197
manera, Gavarró i Laca (2002, 2695) afirmen que «mentre posar-se a + infinitiu té un
marcat caràcter puntual, començar a/de + infinitiu pot denotar una transició gradual».
Pel que fa a la semàntica del verb, Gavarró i Laca (2002) adverteixen una altra
diferència entre els verbs metre i posar, d’una banda, i començar, d’una altra, quant al
grau de variació del significat del verb en entrar en construccions com les que ara
s’analitzen. Així, mentre que començar conserva en la construcció perifràstica amb
infinitiu un valor semàntic molt proper o idèntic al que pot mantenir amb un argument
nominal,13
els verbs metre i posar projecten significats menys identificables amb els
significats lèxics plens i adquireixen significats nous amb un major grau d’abstracció i
esquematicitat.
2.2.2. Impersonalització del verb
Més avant es descriurà quins han estat els diferents itinerarie les perífrasis
estudiades d’acord amb l’agentivitat del subjecte. Ara, però, es focalitzarà en la
distinció entre perífrasis ingressives i perífrasis inceptives per a analitzar el grau
d’impersonalització de la construcció perifràstica amb el verb posar.
A mesura que avança la gramaticalització, algunes de les restriccions
semàntiques inicials van desapareixent, fins el punt que, per exemple, la construcció
aprofita per a expressar processos amb un grau alt d’impersonalització, com ara els
referits als fenòmens meteorologics. Aquest fet denota un estat avançat de
gramaticalització de la construcció, ja que un tret semàntic definitori de la construcció
inicial, la presència d’un subjecte agent, desapareix completament.
Un estudi diacrònic de les perífrasis ingressives i inceptives amb els verbs metre,
posar i començar pot aportar llum al valor aspectual exacte de les construccions. En
català, les perífrasis amb el verb començar han estat i són molt més productives que
amb el verb posar, i, per suposat, que amb el verb metre. Així, per exemple, en obres
com el Curial e Güelfa la perífrasi amb el verb començar apareix 109 vegades, mentre
que només hi ha 4 casos de <posar-se a + infinitiu> i 5 casos de <metre’s a + infinitiu>.
El nombre d’ocurrències que el CIMTAC recupera dels verbs començar i posar
durant els segles XVII i XVIII, en els quals la perífrasi incoativa amb el verb posar
13 La capacitat del verb començar d’expressar el mateix en combinar-se a un infinitiu com a auxiliar
o en combinar-se amb un element nominal és un bon exemple, com ja s’ha dit en el capítol
introductori, de l’existència d’expressions lingüístiques compostes i no composicionals.
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
198
assoleix un grau més alt d’impersonalització, és el que es pot veure en la següent
graella:
S. XVII S. XVII
posar a +infinitiu 59 61
començar a + infinitiu 175 277
Taula 7. Impersonalització de <posar-se a + infinitiu> (I)
En un 13,71% dels casos del segle XVII el verb començar expressa fenòmens
meteorològics o processos impersonals, mentre que el percentatge del verb posar amb
aquest mateix valor és del 6,77%. Per contra, en el selge XVIII el nombre de casos en
els quals el verb començar descriu situacions impersonals decreix fins a només el
3,25%, mentre que el verb posar triplica els usos (19,67%):
S. XVII S. XVII
posar a +infinitiu (+IMP) 4 (6,77%) 12 (19,67%)
començar a + infinitiu (+IMP) 24 (13,71%) 9 (3,25%)
Taula 8. Impersonalització de <posar-se a + infinitiu> (II)
En alguns casos no hi ha el subjecte agentiu prototípic dels exemples més antics
de la perífrasi amb posar, però sí altres subjectes que adquireixen el paper semàntic de
PACIENT i que suposen una passa més en el camí gradual cap a la impersonalització.
Difereixen dels exemples vists en l’epígraf anterior en la mesura que en aquests cas els
PACIENTS són el subjecte sintàctic, i no un complement preposicional exigit per la
semàntica del verb. Aquests exemples se situen, doncs, a mitjan camí entre les
construccions inicials, amb un subjecte agentiu, i les construccions totalment
impersonals que comencen a aparéixer al segle XVII i que es consoliden de manera
definitiva un segle més tard:
(23) Alguns, també al mes de juny van ab una fals y escapsen totes les
radoltes cosa d’un pam i mitg, dient que aquell mén que avien de fer les
radoltes ho posen als raïms, y ni·que·ls·o sentiu dir no·ls escolteu que
teniu segur de tenir lo vi dolent haquell any; perquè mudà lo sep de
temperamén, que com brotava per lo natural al cap de la redolta y avent-
li fet petar lo cap se posa a·brotar en aquells rebrotims que·té la redolta,
la priven de brotar d’un cap y después se posa a brotar mols caps
(Tractat d’agricultura [XVIIIb], 78, 10).
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
199
A més a més, cal destacar que, de les 4 ocurrències en les quals el verb posar té
un valor [+IMP] en el segle XVII, 3 no seleccionen directament un infinitu que descriga
un procés meteorològic, sinó que es combinen amb el verb fer + element nominal:
(24) Aquest any tot lo astiu pluvia fins que fóram a mix satembra, y aprés se
posà a fer sol, que no plogé sinó molt poch fins que fóram pasats Nostra
Senyora Candallera (Joan Guàrdia [XVIIa-XVIIb], Diari de Joan
Guàrdia, 104, 19).
(25) Lo mes de janer de aquest any fonch casi una primavera, però a la fi se
posà a fer unas geladas blancas ab un fret sec temerari y després a gibrar
de tal manera que ningú tenia memòria haver vist gebrar tant perquè se
gebrà la bassa y tots los rechs dels molins (Jeroni Cros [XVIb-XVIIa],
Diari de Jeroni Cros 179, 23).
De les dades enteriors es desprén que, durant els segles XVII i XVIII, mentre
que els usos del verb posar en la construcció perifràstica incoativa per a expressar
processos impersonals augmenten, els usos amb el verb començar disminueixen.
Aquests resultats han de ser analitzats atenent la distinció d’Yllera (1980) entre
perífrasis ingressives i inceptives: situacions impersonals com les denotades en
processos meteorològics centren l’atenció en el començament de l’acció, en el fet que hi
ha un canvi d’estat, i que una situació inexistent comença a existir. Així, doncs, el matís
ingressiu del verb posar fa que siga un millor candidat per a formar part d’aquestes
construccions.
A diferència del verb posar, la perífrasi amb metre no selecciona mai verbs que
expressen processos impersonals. A pesar d’aquesta diferència, cal indicar que el verb
metre, com a verb ple, sí que es fa servir, des del segle XIII, per a expressar
esdeveniments meteorològics:
(26) E axí con se partiren de là, soptosament se mès pluja, qui·ls tenc de la
dita yla entrò a Populònia, qui n’és luyn·XII·milers («Diàlegs» de sant
Gregori [XIIIb], 89, 10).
(27) E com se foren recuylits e·s foren meses en mar en guisa que de la
Cathalunya no·ls pogués hom veer, et l’embat se fo mès de·I·beyl garbí,
et donaren les veles et faheren la via de cap de Creus (Ramon Muntaner
[XIVa], Crònica, 273, 20).
2.2.3. Restriccions de l’infinitiu
De la mateixa manera que amb el subjecte, les perífrasis incoatives amb els
verbs metre i posar tenen algunes restriccions a l’hora de seleccionar el verb en infinitiu
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
200
que van desapareixen a mesura que avança l’estat de gramaticalització. En aquest
aparatat s’analitzara a) en quina mesura es pot percebre diacrònicament el tret [±
FÍSIC], b) quin tipus de verbs poden aparéixer com a infinitiu en aquestes construccions
i, c) quina mena de situacions, d’acord amb l’aspecte lèxic, denoten les situacions
expressades per l’infinitiu:
a) Contexts [± FÍSIC]
Les primeres construccions contenen un verb en infinitiu l’acció del qual designa
accions fàcilment identificables amb un lloc o un espai concret, com ocorre en (28) i
(29). En el segle XV el nombre de types és molt més reduït que en segles posteriors en
els quals moltes de les restriccions inicials ja han desaparegut. En aquestes
construccions inicials apareixen amb freqüència infinitius com dormir o menjar, que
remeten als llocs prototípics on es desenvolupa aquesta acció:
(28) E per ço, senyor, vos promet-dix Tirant-a fe de cavaller, que, en la
primera batailla que yo·m trobaré, yo la faré mirar als amichs e als
enemichs. Lo emperador se posà a dinar, e la emperadriu e sa filla, e lo
capità aprés de ella (Joanot Martorell [XVb], Tirant, 546, 18).
(29) E aquella nit lo capità Ypòlit féu fer molt bella guayta per la ciutat e féu
star molt ben fornida la muralla entorn de la ciutat, que negú, de tota
aquella nit, no·s posà a dormir per la molta temor que tenien dels moros
e, d’altra part, molt gran alegria per veure la batalla que Tirant daria al
stol dels moros (Joanot Martorell [XVb], Tirant, 1378, 25).
De fet, verbs en infinitiu com els que ara hem presentat (dinar, dormir)
associats amb el verb posar, són dels verbs més freqüents amb metre, que com s’ha
explicat, té una freqüència molt baixa en comparació amb posar:
(30) Ab tant, los altres cavallers se acostaren a ells; e, feta alegra col·lació, se
meteren a dormir (Curial [XVa], 116, 10).
Entre els segles XV i XVIII, l’evolució en relació a la percepció de l’espai físic
[+FÍSIC] és la següent:
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
201
Segle XV Segle XVI Segle XVII Segle XVIII
Casos % Casos % Casos % Casos %
Context
[+FÍSIC]
9 66’6% 5 55’55% 6 10’17% 7 11,48
Context [-
FÍSIC]
6 33’3% 4 44’45% 53 89’83% 54 88,52
15 100% 9 100% 59 100% 61 100%
Taula 9. Percepcío de l’espai en la perífrasi <posar-se a + infinitiu>
El fet que en les perífrasis es puga percebre un tret característic i definitori de
l’esquema locatiu bàsic, com es desenvoluparà més tard, té a veure amb la idea de
persistència semàntica (Hopper 1991), segons la qual, alguns trets semàntics o
morfosintàctiques romanen en construccions noves que són resultat de projeccios
semàntiques.
b) Classificació semàntica de l’infinitiu
En apartats anteriors s’ha especificat que els primers infinitius que selecciona la
construcció denoten una situació que és fàcilment identificable amb un context
[+FÍSIC]. Aquesta restricció, però, va desapareixen a mesura que avança el procés de
gramaticalització de la perífrasi, que arriba a seleccionar diferents tipus de verb. Així,
per exemple, des del segle XVII, la perífrasi selecciona amb una freqüència alta
infinitius que descriuen processos emocionals no intencionals. Aquesta mena
d’exemples se situen a mitjan camí entre els que contenen infinitius amb el tret
[+FÍSIC] i els que expressen processos meteorològics, en els quals la desagentització és
total. En alguns casos (18) s’han generat, fins i tot, locucions verbals amb un grau alt de
fixació:
(31) Ja estava descubert lo cas y que no y avia que negar que fra Serralta lo
avia confessat extorquí las confessions de tal manera que·s posà a plorar
y demanà que ja que lo diable lo y avia fet fer no·l tractassen infamement
y que l’emparadassen (Jeroni Pujades [XVIIa], Dietari de Jeroni
Pujades III, 89, 6).
(32) Per això yo no tinc ganes..., / és dir, ho repare tant, / que yo ganes si que
en tinc, / yo em casaria a l’instant, / però tinc por que la dona / me vixca
aixina mols añs, / perquè al cap, del mal el mich, / sí que se pasen
treballs /en la vida de fadrí, / però més pasa el casat, / si la dona li viu
molt. / Yo me pose a tremolar / cuant oixc en conversasions /«Yo ya sóc
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
202
veint añs casat(s)» / Yo me fas creus, pues no sé / com tenen tan gran
aguant (Canya i cordell [XVIII], 283, 96).
Així mateix, des del segle XVI són bastant freqüents els infinitius que expressen
processos cognitius:
(33) Dient-li també que no entenia lo gran pecat que havia comès y que,
encara que se li havia pasat lo ímpetut de la ira que axí l’havia
despenyat, encara no s’havia posat a considerar ab la rahó lo mal gran
que havia fet, devent-ne ésser causa lo poder de príncep y la magestat
imperial (Antoni de Viladamor [XVIa], Història general de Catalunya
II, 582, 23).
(34) Arribats dits srs. Concellers alla dit sr. Virey los rebe ab molt gran
compliment y se assenta sote son docer en una cadira y los srs.
Concellers se assentaren ab sas cadiras tres a cada part y axis assentats
dits srs. Concellers donaren a dit sr. Virey la ben vinguda y despres se
posaren a tractar materias de gouern per lo qual totom se isque de dita
quadra e, en auer acabat dits srs. Consellers se alçaren y sen anaren
despadintse de dit sr. Virey (Manual de novells ardits [XVIIb]57, 24).
En l’apartat anterior es remarcava una diferència entre les perífrasis incoatives
amb metre i posar en relació al grau d’impersonalització: mentre que la construcció
amb posar assumeix un alt grau de desagentivització, el verb metre només és capaç
d’expressar aquest valor amb alguns sentits plens. Ara, però, no hi ha diferència pel que
fa a si l’infinitiu pot referir-se a una situació que implique una activitat cognitiva: tots
dos verbs seleccionen infinitius que s’hi refereixen.
Cal destacar, a més a més, que tot i la baixa ocurrència de perífrasis incoatives
amb el verb metre, en un 33% dels casos la construcció es combina amb aquesta mena
d’infinitiu:
(35) Mentretant, los dos ancians se meteren a tractar matrimoni dela Güelfa
ab Boca de Far, de què lo marquès hach molt gran plaer, e·n parlà ab ella
(Curial [XVa], 107, 32).
(36) E, ab la major diligència que pogueren, se meteren a encercar si porien
saber alguna cosa d’aquells dos catius (Curial [XVa], 317, 13).
Així, doncs, la perífrasi amb metre, és la primera cronològicament, a seleccionar
verbs que impliquen aquests processos cognitius, ja que ho fa des del segle XV, a
diferència de la perífrasi amb el verb posar, que no ho fa fins un segle més tard. En
aquest sentit, potser cal cercar una explicació en construccions precedents: malgrat que,
com s’ha explicat, la construcció <metre mà a + infinitiu> conté una construcció
formada per un verb auxiliar i un element nominal que fa que no es puga classificar com
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
203
una perífrasi prototípica, aquesta estructura assumeix, ja en el segle XIII, un valor
incoatiu molt semblant al que expressaran més tardanament les perífrasis amb els verbs
metre i posar.
La classificació dels infinitius seleccionats per les perífrasis d’acord amb el que
s’ha dit, és la següent:
S.XV S.XVI S.XVII S.XVIII
Infinitius que expressen
processos emocionals no
intencionals
metre 0 0 0 0
posar 0 0 14 12
Infinitius que expressen
processos cognitius
metre 3 0 0 0
posar 0 3 11 12
Taula 10. Classificació semàntica dels verbs en infinitiu
Gonzàlez Gutiérrez (2008, 207) considera rellevant si les situacions expressades
per l’infinitiu són més o menys abruptes:
En general, expresan acciones efectuadas con movimientos bruscos: riure,
plorar y ballar, jugar, tremolar, cantar y córrer [...] Sólo una minoría de
casos aparece con acciones que indican un movimiento generalment más
sosegado: parlar, menjar, llevar, treballar y estudiar.
Alguns dels verbs que indica Gonzàlez Gutièrrez són els més freqüents
d’aquesta mena segons els resultats obtinguts pel CIMTAC. Així, per exemple, plorar
apareix 9 vegades i riure, 8. En efecte, molts dels verbs que expressen aquests processos
emocionals no intencionals suposen, no un moviment brusc, sinó un canvi d’estat brusc.
A més a més, tenen en comú que en molts casos han de ser percebuts, per un observador
de l’escena, mitjançant estímuls visuals o auditius. Així, a banda dels infinitius ja
mencionats, se seleccionen d’altres com cridar, que sempre apareix com un procés
involuntari, o bramar.
Coseriu (1976, 104) ja assenyala que nombroses perífrasis verbals de la majoria
de llengües romàniques marquen la velocitat o el grau de brusquedat de la situació, i
entre aquestes construccions situa la perífrasi en francès <mettre à + infinitiu>. Altres
autors com Peeters (1993, 39; 2005) s’hi han referit i d’altres (Verroens 2011, 66) han
analitzat amb quins adverbis —soudain, tout à coup, brusquement— i amb quina
freqüència acompanyen la construcció perifràstica amb el verb mettre en francès.
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
204
Encara més, la situació expressada per alguns d’aquests infinitius també es pot
recuperar d’alguns exemples amb els verbs metre i posar combinats amb elements
nominals. Aixi, construccions com <metre plors> o <metre crits>, que apareixen amb
una relativa freqüència durant el període medieval, esdevenen locucions amb un grau alt
de fixació i un valor composicional que cal tenir en compte com a precedents de les
perífrasis.
(37) Aquella per força se·n menaren a la porta del alberch del noble en
Goçalbo Ximèniç, senyor d’Arenós. Axí que la se n’egueren menada si
no que·l dit en Johan, als crits e plors que la dita Caterina mès, ho hoý e
tolch-los aquella, e al tolre donaren dos colps al dit Johan (Clams i crims
en la València medieval [XIIIb-XIVa], 210, 40).
El CIMTAC recupera fins i tot una ocurrència amb el verb posar. Aquesta
construcció, per tant, no és gens habitual, i el cas recuperat s’explica, molt
possiblement, per una analogia amb el verb metre:
(38) Dit dia en dita ciutat, a las nou de la nit, se mogué gran tempestat de
vents y esforçant-se axí a las dotze hores corregueren borrasca per los
migjorns las galeras de Espanya (que esta semmana eran arribadas ab
mil y doscents infants espanyols per a Milà, los quals tenen tancats a la
Draçana). Perdé·s una barca francesa groça y dos altres romperen veles y
timons y patiren gran tormenta. Ab la tempestat y chrits de estos, los
sentinelas de terra penssant que vaxells inglesos donavan al través
posaren crits de viafós (Jeroni Pujades [XVIIa], Dietari de Jeroni
Pujades III, 235, 20).
Més tard s’incidirà en la classificació descrita en aquest apartat, i es posarà en
relació amb els diferents nivells de gramaticalització de les perífrasis estudiades.
c) Aktionsart o aspecte lèxic
L’aspecte lèxic és un altre paràmetre que s’ha de tenir en consideració a l’hora
de classificar els verb no finits de les construccions. En aquest sentit, Gavarró i Laca
(2002, 2680) afirmen, per a la construcció actual amb el verb posar, que «no es combina
gairebé mai amb assoliments ni amb situacions de canvi gradual». Aquesta afirmació
coincideix amb el que s’observa per a les perífrasis amb els verbs metre i posar durant
el període medieval i amb posar en català modern.
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
205
Com ja s’ha dit, la perífrasi adquireix un valor aspectual incoatiu arran la
focalització del moment inicial d’una situació que, en origen, descriu un canvi d’estat.
Aquest començament d’acció se situa dins d’una seqüència en què una acció prèvia
deixa de realitzar-se per a donar pas a una altra de nova que, fins aleshores, s’ha de
considerar inexistent. Precisament, és el transcurs entre la inexistència i l’existència de
la segona situació de la seqüència el que determina el tarannà duratiu de l’infinitiu, ja
que no tindria massa sentit establir aquesta frontera entre una situació que tinguera
durada i que, per tant, poguera deixar de realitzar-se, i una altra que no en tinguera però
que interrompera la primera.
D’acord amb això, les construccions que ara s’analitzen es combinen, gairebé
sense excepció, amb situacions dinàmiques duratives no culminatives o atèliques
(activitats) o culminatives o tèlic (realitzacions). Comer i Enghels (2017, 917) parlen del
grau de transferència d’energia de l’infinitiu en l’estudi de les construccions causatives i
incoatives amb el verb poner en espanyol, i arriben a aquesta mateixa conclusió: de
acuerdo con su definición básica [...], las perífrasis causativa e incoativa suelen
combinarse con infinitivos dinámicos, rechazando los infinitivos estáticos (Comer i
Enghels 2017, 917).
No obstant això, trobem algun exemple en el qual l’acció designada per
l’infinitiu és un acció no durativa (39). En aquest cas, el significat prototípic de la
perífrasi obliga a atorgar-li durada a una situació que no en té, de manera que el parlant
tendeix a fer una interpretació iterativa (Pérez Saldanya 2002, 2608):
(39) Curial, no·t maravells si·m met a seure, car he caminat, e, hujada per la
longuesa del camí, no·m pusch tenir de cansament (Curial [XVa], 260,
61).
En un altre cas (40) la interpretació pot ser ambigua. Verbs com pujar poden ser
concebuts com a activitats —pujar les escales— però també com a esdeveniments
puntuals. En aquest cas concret, la preposició per, que indica la trajectòria pel lloc
indicat —les branques— i no focalitza una META, no afavoreix la interpretació com a
activitat de la situació denotada per l’infinitiu. Així, doncs, exemples com aquest
contenen situacions puntuals, a diferència de les perífrasis prototípiques, que es
combinen amb situacions duratives:
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
206
(40) Encara, que si null hom haurà àlber o ladoner, ne noguera ne res que fasa
scala a paret de son vehí que reta scala o pujador, que sia arrencat o tellat
tot, e que sien tellades les brancas per hont hom sa pogués posar a pujar
(Josep Gelabert [XVIIb], L’art de picapedrer, 196, 3).
Com s’ha dit en el capítol introductori, hi ha dos nivells d’anàlisi de l’aspecte
lèxic. De manera aïllada, la majoria dels infinitius de les construccions amb metre i
posar denoten, pel seu propi contingut lèxic, situacions no culminatives. Les
realitzacions es concentren, sobretot, en tractats cientificotèncics, i són, majoritàriament,
processos naturals que de manera inherent han de tenir un final. Constitueixen
construccions ergatives en les quals el subjecte gramatical sempre es correspon amb
l’objecte lògic: «els verbs incoatius són verbs ergatius que tenen una contrapartida
transitiva, amb un subjecte agent o CAUSA i un complement directe TEMA. Indiquen un
procés intern, un canvi d’estat» (Cuenca 2005, 288). Com s’ha dit abans, no s’han de
confondre aquestes construccions amb d’altres en les quals, tot i ser semblants
formalment, l’infinitiu descriu un procés a què és sotmés un PACIENT:
(41) Y acabades dites hores canòniques devian ser entre sis y set, y totes les
campanes de les isglésies se posaren a repicar, totes a un punt,
començant la Seu a tocar la Thomasa (Jeroni Pujades [XVIIa], Dietari
de Jeroni Pujades I, 166, 4).
Ara bé, en analitzar l’aspecte lèxic, cal atendre el possible significat
composicional que adquireixen en el context en què s’insereixen. Per exemple, el verb
llegir denota una activitat, és a dir, una situació dinàmica amb un caràcter duratiu no
culminatiu. No obstant això, en contexts concrets pot aparéixer amb altres elements
nominals que modifiquen l’aspecte lèxic:
(42) Després de haver sopat, me posí a llegir al llibret que·s diu Thomàs de
Kempis, lo capítol sinch del llibre tercer que parla «Del maravilloso
effecto del divino amor». Llegit que l’haguí (que no podia més, de
amor), dexí al llibret y me aparegué que veya altra vegada a Christo
crucificat en als meus brassos (Teresa Mir i March [XVIIIa], Rahó de
l’esperit, 57, 14).
Així, tot i que el verb llegir no ha de tenir necessàriament un final, en combinar-
se amb el substantiu llibre adquireix un caràcter tèlic i una activitat esdevé una
realització. En altres casos és la seqüència dels esdeveniments la que afavoreix una
interpretació en què una situació sense un caràcter culminatiu tendeix a interpretar-se
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
207
com una situació tèlica. En el següent exemple, el verb plorar no demana, pel seu
contingut lèxic, un acabament. No obstant això, en aquest context, hi ha una segona
situació, ben definida i diferenciada de la primera mitjançant l’adverbi temporal luego,
que pot contribuir a interpretar o a desdibuixar, si més no, la que primer s’ha presentat
seqüencialment:
(43) Lamarque, veient-se ab tanta pèrdua de tropa que va tenir a la reculada,
va fer posar foc ab una casa anomenada el Torrent, i cremaren los ferits
francesos que no podien seguir-los. I enquantrant-se als últims apuros,
per entregar-se ell i la seva divisió, se posà a plorar molt amargament.
Luego li arribà un home ab recado del reforç que li arribava, que no
s’entregués, que ja arribaven al Masnou i que dins mitja hora serien ab
ell (Miquel Feu [XIXa], Crònica de l'argenter Miquel Feu sobre la
Guerra del Francès a Girona, 435, 21).
En altres casos, una situació no culminativa s’interromp de manera més explícita
que per la interpretació derivada de la seqüència d’accions, amb un complement
circumstancial de temps:
(44) Y es posaren a jugar fins a les sinch ores de la vesprada y, en ser sinch,
digué el malalt que ya podien entrar en los contes. Y deixant-se de jugar
es posaren a pasar dits contes, y estigueren fins a la avemaria. Y tot asò
era per a fer tems (Joaquim Aierdi [XVIIb], Dietari de Joaquim Aierdi,
406, 1).
No és gaire freqüent, però l’aspecte lèxic de l’infinitiu també es pot veure
modificat per complements circumstancials de lloc. En exemples com (45), la
preposició envés marca una fita, un acabament, que atorga un final a una situació no
culminativa:
(45) Però lo virey fou savi, que ia pensà que saria treta y no volgé que ningú
se mogés, y lo enemich aribà fins a la Roca y sabé que los nostros havían
feta gran parada a Trentapasas no faïe sinó de la retraguàrdia fer
vantguàrdia, y se posà a fugir envés lo Camp de Tarragona (Joan
Guàrdia [XVIIa-XVIIb], Diari de Joan Guàrdia, 63, 35).
Tenint present l’aspecte lèxic de l’infinitiu, les 147 perífrasis analitzades a partir
de les dades recuperades pel CIMTAC es classifiquen de la següent manera:
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
208
Nivell I d’interpretació [-context discursiu]
Activitats Realitzacions
138 7
Nivell II d’interpretació [+context discursiu]
Activitats Realitzacions
80 65
Taula 11. Classificació de les perífrasis d’acord amb l’aspecte lèxic
Amb la graella anterior podem descriure les perífrasis incoatives amb els verbs
metre i posar com a perífrasis que es combinen, fonamentalment, amb verbs no finits
que es refereixen a situacions duratives no culminatives —activitats—. Un segon nivell
d’anàlisi, atenent la resta d’elements que apareixen en el context, afavoreix una
reinterpretació de l’aspecte lèxic inherent a l’infinitiu: en 58 dels casos en què l’infinitiu
expressa una activitat de manera independent hi ha una reinterpretació per la qual la
situació passa a expressar una realització.
Finalment, aquestes dades es poden relacionar amb la distinció entre perífrasis
ingressives i inceptives. Com s’ha dit, les primeres focalitzen l’atenció en el moment
inicial d’una situació, i la resta de moments interns, sense deixar-se de banda
obligatòriament, no són importants. Tenint en compte això, és coherent que, tot i que les
perífrasis analitzades puguen admetre infinitius que descriguen situacions culminatives
o activitats que esdevenen realitzacions a causa d’algun modificador contextual,
apareguen combinades, amb una freqüència molt més alta, amb situacions duratives no
culminatives, és a dir, amb activitats.
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
209
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
210
3. Les perífrasi verbals i la Gramàtica de Construccions
Índex de l’apartat
3. Les perífrasis verbals i la Gramàtica de Construccions
3.1. Introducció
3.2. Esquematicitat
3.3. Productivitat
3.4. Composicionalitat
***
3.1. Introducció
La Gramàtica de Construccions (Fillmore 1982; Lakoff 1987; Langacker 1987.
entre d’altres) esdevé una eina idònia per a l’estudi de les perífrasis verbals. Com s’ha
avançat en el capítol introductori, sota aquest paradigma s’encabeixen diferents
propostes teòriques que s’allunyen d’una visió excessivament formalista del llenguatge i
que situen les construccions gramaticals com a les unitats bàsiques d’anàlisi del
llenguatge. D’aquesta manera, el coneixement lingüístic dels parlants s’organitza en una
xarxa d’informacions relatives a la forma i la funció (Fillmore, Kay i O’Connor 1988,
501) interconnectades, el constructicó.
Les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu> són
construccions formades per un verb finit que actua com a verb lleuger i que aporta el
contingut aspectual i un altre en infinitiu que determina el contingut lèxic. Ambdós
verbs comencen a aparèixer en expressions rutinitzades amb verbs en infinitius que, a
pesar d’expressar una acció, encara deixen entreveure l’esquema físic inicial de què
parteixen metre i posar.
El tractament d’aquestes dues perífrasis com a construccions permet de
comprovar els nombrosos canvis semàntics que han suposat cadascuna de les
col·locacions noves que les han constituïdes al llarg del temps. Aquest fet, d’una altra
banda, contribueix a descobrir diferències destacables entre els dos verbs analitzats, de
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
211
manera que una anàlisi diacrònica col·lostruccional és necessària en la mesura que la
selecció del verb en infinitiu ha estat molt diferent en ambdós casos.
Ambdues perífrasis suposen la creació d’un nou símbol lingüístic, amb una nova
forma i un nou significat. Com ara s’ha dit, en les primeres perífrasis, tant amb el verb
metre com amb el verb posar, l’infinitiu seleccionat té algunes restriccions que a mesura
que augmenta el grau de gramaticalització, van desapareixent. La unió de tots els
elements de la construcció genera una expressió lingüística que constitueix una nova
expressió sintàctica i la codificació d’un significat nou. A més a més, el procés de
construccionalització comporta canvis graduals en el nivell d’esquematicitat,
productivitat i composicionalitat.
3.2. Esquematicitat
La majoria d’acostaments al concepte de perífrasi s’han fet des d’un enfocament
fonamentalment formal, i les consideracions semàntiques només han estat a l’hora de
classificar-ne el valor aspectual. La pèrdua del contingut lèxic del verb auxiliar ha estat
entesa a sovint en termes negatius, de manera que els processos de buidament semàntic
s’han interpretat, tradicionalment, com a pèrdues absolutes. No obstant això, autors com
Traugott (1988) associen aquests processos amb un major grau d’esquematicitat: el verb
ple perd part del seu valor lèxic per a assumir-ne d’altres gramaticals, i la perífrasi deixa
de tenir un significat composicional. Això, alhora, possibilita la utilització del verb en
construccions capaces d’expressar conceptes relatius a dominis conceptuals més
abstractes: «schematicity is a property of categorization which crucially involves
abstraction» (Traugott i Trousdale 2013, 13).
Els mateixos autors diferencien entre construccions amb un contingut lèxic ple
[contentful] i construccions procedimentals [procedural], de caire gramatical. En el cas
de les perífrasis, el verb no finit assumeix un alt grau d’esquematització per a expressar
nocions més abstractes relacionades amb l’aspecte, i passa de ser una construcció amb
un contingut lèxic a una construcció procedimental.
Els esquemes poden ser més o menys complexos, i més o menys abstractes, i
dins d’un esquema general poden haver altres esquemes o sub-esquemes pertanyents a
microconstruccions (Traugott i Dasher 2002; Traugott i Trousdale 2013, 15). Així, per
exemple, en el cas de les perífrasis incoatives amb els verbs metre i posar, la
caracterització semàntica del verb en infinitiu dibuixa tot un subesquema que s’encabeix
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
212
dins l’esquema del de la construcció perifràstica. A més a més, un mateix element de la
construcció pot esquematitzar-se atenent aspectes varis. Per exemple, com ja es
detallarà, el verb en infinitiu de les perífrasis estudiades es pot classificar d’acord amb
l’aktionsart, però també ofereix una informació important per a l’estudi de les perífrasis
analitza aquest element de la construcció en relació a la mena de subjecte sintàctic o
semàntic que selecciona.
3.3. Productivitat
Com s’ha dit, la construcció perifràstica amb ambdós verbs parteix d’un
esquema locatiu, físic. D’aquesta manera, un verb de moviment s’integra en una
construcció més complexa, una perífrasi. En termes de productivitat, aquesta nova
construcció resultant ha estat i és molt prolífica en català, així com en altres llengües
romàniques: una gran quantitat de verbs locatius i de moviment s’han gramaticalitzat en
aquesta mena de construccions seguint processos semblants al que ara s’està descrivint.
El CIMTAC permet, per exemple, comprovar l’evolució semàntica del verb
entrar, que passa a formar part de la perífrasi: <entrar a + infinitiu>. En aquest cas el
complement preposicional és exigit pel verb i sempre ha de ser explícit, a diferència
dels verbs que ara ens ocupen, en els quals la referència locativa pot atenuar-se. Així,
doncs, és fàcil trobar, en el cas d’entrar, una gran quantitat d’exemples amb un context
pont [bridging context], un context ambigu (46) en què pot haver-hi una doble
interpretació. Així, malgrat que l’esquema físic del verb és encara molt present, el
parlant pot inferir que entrar a un lloc comporta un canvi d’estat, i emprar els elements
d’aquest esquema físic per a projectar-los a un domini més abstracte:
(46) D’aquí avant lo rey cascun jorn cavalcava per aquelles ortes, e passava
prop casa de Fàraig; e, cuydant consolar la donzella, alguna vegada la
entrava a veure. Emperò, ella hi trobava tant enuig, que de malenconia
cuydava morir, e en tot aquell jorn no la podien fer parlar ne volia
menjar cosa alguna (Curial [XVa], 325, 8).
(47) Presentà eo ensenyà lo senyor visitador don Aureli Beneito, deà, el
establiment de dita sepultura, el que vist ý llegit, no paregué bastant per
a fer càrrec al retor ni menys demanar-li guardara a esta família el dret
de sepultura, ans bé, despachant dit Berthomeu, declarà al retor no tenia
llegítim dit establiment, de manera que sens entrar a sospesar les raons
ý motius perquè el retor imposà dret de fàbrica per la sepultura (Josep
Esplugues [XVIIIa-XVIIIb], memòries de Josep Esplugues, 153, 26).
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
213
El segon exemple, en canvi, només pot interpretar-se com una perífrasi de fase
en la que, com ocorre amb metre i posar en el segle XV, un verb desemantitzat expressa
un valor incoatiu. El fet que l’infinitiu seleccionat denote una procés mental i no una
acció amb un estímul visible –com sí que ocorre en els casos en què hi ha contexts
ambigus– determina aquesta interpretació, que és conseqüència de la transposició de
l’esquema físic d’entrar.
Traugott i Trousdale relacionen la productivitat d’una construcció amb la
freqüència: «much work on productivity is concerned with frequency» (Traugott i
Trousdale 2013, 18). Baayen (2001) i Bybee (2003) adverteixen la diferència entre type
frequency —el nombre d’expressions diferents pertanyents a una mateixa construcció—
i token frequency —el nombre de vegades en què una mateixa expressió es repeteix—.
Igualment, adverteixen que el fet que una construcció tinga un grau alt de freqüència no
és sinònim de mantenir-se al llarg del temps, mentre que, a l’inrevés, una construcció
amb una freqüència baixa pot manenir-se constant en el temps.
3.4. Composicionalitat
Per a Traugott i Trousdale (2013, 19), «compositionality is concerned with the
extent to which the link between form and meaning is transparent». Efectivament, com
més composicional és la combinació de diferents elements lingüístics, menys percebible
és el significat no composicional de cadascun dels elements. En el cas de les perífrasis
alguns elements perden o atenuen el significat no composicional a partir de una reanàlisi
per a inserir-se dins d’una construcció que expressa incoativitat.
Per a Verroens (2011), el verb mettre en francès, com es veurà posteriorment, no
aconsegueix el valor incoatiu per ell mateix. D’acord amb aquest autor, el verb mettre
s’insereix, mitjançant un procés analògic, dins d’una construcció prefixada pel verb
commencer. En el present estudi, com ja s’ha explicat, considerem que tant el verb
metre com el verb posar sí que són capaços d’assolir aquest valor de manera
independent, a partir de diferents processos semàntics pels quals es projecten
determinats elements dels esquemes dels significats plens d’ambdós verbs. Així, tot i
que l’existència d’una construcció preexistent més esquemàtica puga facilitar l’aparició
d’altres elements menys esquemàtics en la construcció, considerem que les perífrasis
amb els verbs metre i posar no serien possibles si aquests verbs no tingueren unes
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
214
determinades característiques semàntiques que possibiliten la projecció d’alguns dels
elements.
A més a més, el matís emfàtic que alguns autors han atribuït als verbs que
formen part de perífrasis ingressives ens sembla clau per a diferenciar-los del verb
començar. Així mateix, aquest matís emfàtic pot ser usat per a explicar l’aparició de
construccions perifràstiques amb verbs com metre i posar com a resultat d’una
necessitat expressiva dels parlants. Dit d’una altra manera, la construcció incoativa
<començar a + infinitiu> és, sens dubte, una construcció que ha pogut servir com a
model de construccions posteriors, però que no s’assembla a <metre’s a + infinitiu> i
<posar-se a + infinitiu> en els següents aspectes:
<començar a + infinitiu> <metre/posar a + infinitiu>
Significat composicional - +
Sentit lèxic incoatiu + -
Sentit lèxic locatiu - +
Valor emfàtic (ingressiu) - +
Taula 12. Composicionalitat de les perífrasis amb els verbs metre, posar i començar
D’aquesta manera, per a justificar el valor composicional expressat per les
estructures perifràstiques amb els verbs metre i posar, descrivim un procés de dues
direccions en la mesura que: a) la construcció més esquemàtica per a expressar un valor
incoatiu ja està prèviament definida. Aquesta construcció constitueix un esquema
[pattern matching] amb un alt grau de rendibilitat, però 2) els verb metre i posar tenen
els trets necessaris per a poder inserir-s’hi. En aquest sentit, com s’ha explicat, diferents
elements descriuen processos de reanàlisi diferents però, que s’encaminen un la mateixa
direcció, l’aspectualització, i més concretament, l’assoliment del valor incoatiu de la
construcció. Dit d’una altra manera, diferents elements enceten processos diferents però
igualment necessaris perquè el sentit global descriga aquest valor aspectual:
l’auxiliarització d’un verb ple i la reanàlisi semàntica de la preposició en són una bona
mostra.
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
215
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
216
4. Gramaticalització de <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a +
infinitiu>
Índex de l’apartat
4. Gramaticalització de <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>
4.1. Les fases d’auxiliarització
4.2. Gramaticalització i unidireccionalitat
4.2.1. Abstracció del verb finit
4.2.2. Subjectivació i canvi semàntic del verb finit
4.2.3. Descategorització i reanàlisi sintàctica
***
4.1. Les fases d’auxiliarització
Autores com Gavarró i Laca han relacionat el fet que les perífrasis siguen una
categoria híbrida amb la gramaticalització. En aquest sentit, cal recordar que la
gramaticalització és un procés no sobtat que cal analitzar des d’una perspectiva
diacrònica i que implica diferents graus que s’evidencien en diferents nivells formals
(fonològic, morfològic, sintàctic) i semàntics (pragmàtics, discursius): «la seva
naturalesa híbrida es relaciona amb el fet que es tracta d’esquemes parcialment
gramaticalitzats i que, a més, ho són en graus diferents» (Gavarró i Laca 2002, 2681).
En el capítol 1 s’han caracteritzat els verbs auxiliars i, seguint Heine (1993),
s’han descrit les fases que defineixen en el camí cap a l’auxiliarització. Analitzem, ara,
com es manifesten aquestes fases als verbs metre i posar quan formen part de les
perífrasis que s’analitzen:
I. El verb presenta un contingut lèxic ple amb un complement:
Com s’ha descrit en el capítol 2, tots dos verbs presenten una estructura
semàntica àmplia amb una gran quantitat de significats lèxics plens. Tots aquests
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
217
significats, a més a més, parteixen d’un esquema locatiu bàsic semblant en què ha
d’haver un complement locatiu.
II. El complement, que encara pot estar representat per un element
nominal, passa a designar una situació dinàmica. El complement pot
ser expressat: 1) amb una forma no nominal del verb, això és, amb
l’infinitiu, amb el gerundi o amb participis, 2) un sintagma nominal
completiu:
En català antic, els verbs metre i posar poden aparèixer desemantitzats
combinats amb elements nominals completius:
(48) E con ell los veé en aquell partit, una nit, et per mar et per terra, vench-
los a dors, et sobreprès-los en tal manera que les dites·II·galeas, ab la
xurma et ab tot quant havien foren axí servits per los cathalans, que tots
los taylaren, que no n’escaparen vius mas·XXX·qui s’eren amagats
desota. Et aquells·XXX·, pus fo jorn, que·ls trobaren vius, no·ls mataren,
que l’hom, pus és pres, no és vassallatge que hom l’alcia; mas tantost los
foren fets gamballs de ferre, et mès-los a la obra del mur et del vayl que
l’almirayl fahia fer al dit loch de Bonayre (Ramon Muntaner [XIVa],
Crònica, 592, 4).
(49) Enaxí, con al loc fossen vengutz qui à nom Effida, e esteguessen en
l’esgleya de Sen Pere, retengutz per moltes honestes persones, qui per
caritat los aturaven, la dita nodriça sua menlevà·I·capisteri a porgar
forment, lo qual lexà sobre la taula, pegament, e puxes trencat lo trobà e
partit en·II_es·parts; la qual cosa ela trobà e fortment se·n plorà, cor lo
vexel qui li era estat prestat vesia trencat. Mes Beneset, religiós e piadós
imfant, co vis la sua nodriça plorar, avén compassion d’ela e de la sua
dolor, près les partz del capisteri e, ab làgremes, él se posà en oració
(«Diàlegs» de sant Gregori [XIIIb], 44, 1).
En l’esquema locatiu dels dos verbs el complement es correspon amb el paper
temàtic de META o DESTINACIÓ, i és, prototípicament, un espai o una entitat tangible. A
partir d’una projecció semàntica, aquesta DESTINACIÓ pot passar a estar representada per
una altra entitat més abstracta, com la que hi ha ara en els sintagmes a la obra del mur o
en oració. Tots dos comparteixen que: 1) sintàcticament, són sintagmes preposicionals
que incorporen un substantiu, i 2) semànticament, aquest complement completa el
significat del verb, que no té un significat lèxic ple tan apercebible com en els
significats plens descrits en l’estructura semàntica. A més a més, el substantiu remet a
una situació dinàmica i durativa que també es pot expressar amb una forma no
impersonal del verb (a la obra = a obrar; en oració; a orar). En català, Montserrat
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
218
(2009) ha explicat processos semblants per a explicar la gènesi de la perífrasi <venir a +
infinitiu>.
III. Algunes restriccions tendeixen a desaparèixer i el verb adquireix una
funció esquemàtica. El complement ja només pot ser una forma no
personal del verb, i no una forma completiva:
La creació de les perífrasis incoatives amb els verbs metre i posar és
conseqüència de la necessitat d’expressar de manera emfàtica que una situació comença
a esdevenir. Aquesta situació, com ja s’ha dit, ha de tenir una durada. En aquest sentit,
l’infinitiu és l’instrument gramatical més prototípic per a expressar aquesta mena de
situacions. Així, doncs, malgrat que un element nominal introduït per una preposició
també pot expressar aquesta situació, s’opta per l’element més prototípic. Aquest canvi,
com s’ha dit, s’ha de situar en la segona meitat del segle XV.
IV. El verb pateix un procés de reanàlisi i descategorització:
Com s’explicarà en el següent epígraf, els diferents elements de la perífrasi
experimenten, per separat, processos de reanàlisi que s’encaminen cap a una mateixa
direcció: l’expressió global de la incoativitat mitjançant una construcció perifràstica. Pel
que fa als verbs metre i posar en aquesta mena de construccions, esdevenen verbs
auxiliars. Així, doncs, sense canviar de categoria gramatical, sí que hi ha una
descategorització en la mesura que, com es detallarà tot seguit, els verbs s’identifiquen
amb una categoria híbrida —els verbs auxiliars— amb menys propietats lèxiques i més
propietats gramaticals que els verbs plens.
V. El verb perd alguna de les seues propietats sintàctiques:
Com a conseqüència d’aquest procés de descategorització, el verb perd alguna
de les seues propietats sintàctiques. Les restriccions sintàctiques a què arriben tant el
verb metre com el verb posar no aconsegueixen descriure un procés d’auxiliarització
tan avançat com el d’altres verbs. Les restriccions sintàctiques es manifesten, sobretot,
en la incapacitat del verb auxiliar d’aparèixer en un lloc qualsevol de l’oració on sí que
podria aparèixer un verb ple. A banda d’això, observem que:
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
219
a) El verb auxiliar no pot ser negat de manera independent. La negació, com
s’ha descrit anteriorment, afecta tota la perífrasi. Com que el verb que aporta la
informació lèxica i que, per tant, remet a una situació, és el verb en infinitiu, s’interpreta
que la negació recau sobre el contingut d’aquest element.
b) El verb no pot ser substantivat. Aquesta restricció no existeix amb quan
el verb té un significat lèxic ple:
(50) Item proposà que el presbiteri així engrandit llevat lo Trassagrari seria
també bastant capàs per a poder incluir el cor, el que es podia formar
baix davant lo Altar major posant después silleria, o lo que determinaren
conforme a lo que al present se acostuma en totes les parròquies de
forma ý que el posar lo cor dalt sobre la mateixa segrestia segons ó
diuen los capítols era cosa que no estava ya en costum ni pareixia també
per a església parròquias ý més que de esta manera se omitia el fer les
tribunes que señala el perfil a una mà ý atra del presbiteri (Josep
Esplugues [XVIIIa-XVIIIb], memòries de Josep Esplugues, 59, 25).
VI. El verb perd totes les propietats sintàctiques i esdevé, des del punt de
vista morfològic, un element gramatical. En aquesta fase el
complement ja és concebut com a verb principal:
Els verbs metre i posar no arriben a un estat tan avançat d’auxiliarització.
VII. El verb, finalment, és considerat un marcador gramatical.
Els verbs metre i posar no arriben a un estat tan avançat d’auxiliarització.
4.2. Gramaticalització i unidireccionalitat
Hopper i Traugott (1993, 94) introdueixen el concepte de unidirectionality per a
descriure el procés de gramaticalització, i paren especial atenció a la descategorització,
l’augment de l’estatus gramatical i les reorganització morfosintàctica de les
construccions. En el cas concret de les perífrasis, aquest concepte es descompon en tres
parts:
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
220
4.2.1. Abstracció del verb finit
L’augment dels significats d’una unitat lèxica té a veure amb l’abstracció
(increase in abstractnes, Traugott i Heine, 1991, 4). És un principi bàsic de la semàntica
cognitiva que el parlant conceptualitza allò que no coneix mitjançant projeccions
metafòriques o metonímiques que parteixen d’un domini conceptual ja conegut. Aquest
domini de partida és, generalment, [-ABSTRACTE], [+TANGIBLE] i [+CONEGUT], i aprofita
per a expressar el que és [+ABSTRACTE], [-TANGIBLE] i [+DESCONEGUT]. En català antic,
tant el verb metre com el verb posar parteixen d’un esquema físic molt semblant, en el
qual només la dimensió interior o no de la DESTINACIÓ sembla ser un tret diferenciador:
(51) Curial e los cavallers lo y graÿren molt. Curial li féu demanar lo cors de
Càmar, e fonch per lo rey atorgat. E axí·l tragueren del corral, e molt
honorablement a casa de l’ambaxador fonch aportat, e bé embalsamat e
mirrat, ab totes les circunstàncies pertinents, en una molt rica caxa fonch
mès, e, despuys, en terra de christians aportat e ab honor sepultat (Curial
[XVa], 344, 16).
(52) E aquest, per dar-los-ho a entenent, posà aquí davant ells hun bací ab
aygua e ab cendra, e si no·l movien l’aygua no s’enterbolie e quan lo
movien l’aigua se enterbolie de la cendra (Vicent Ferrer [XIVb],
Sermons, 7,1).
Tots dos verbs poden deixar de tenir un contingut lèxic ple per a passar,
mitjançant un procés de buidament semàntic ([bleaching], Traugott 1988), a expressar
únicament nocions aspectuals com a verbs auxiliars.14
L’abstracció parteix, doncs, de realitats o dominis amb les característiques [-
ABSTRACTE], [+TANGIBLE] i [+CONEGUT]. Aquest principi explica el valor incoatiu i
ingressiu de les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>, en la
mesura que la informació aspectual és conseqüència d’una projecció metafòrica de
l’esquema físic bàsic dels verbs metre i posar, ‘fer estar en un lloc determinat, en una
nova posició, en un nou estat’ (DCVB, s. v. metre). Dit d’una altra manera: del mateix
14 La categoria [auxiliar] ha generat molta discussió. Heine (1993) la defineix com a una categoria
que expressa temps, aspecte o modalitat, que no aporta el contingut lèxic i que no selecciona ni els
complements ni el subjecte. Per a Langacker (1991) sí que hi ha un contingut però, com s’ha dit en el
capítol introductori, és reduït a l’expressió d’un procés de manera esquemàtica: «whose conceptual
content in the objective axis is limited to a fully schematic process» (Langacker 1991, 238).
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
221
mode que algú o alguna cosa canvia de lloc, posició o estat, l’acció designada pel verb
en infinitiu delimita igualment la transició entre dues accions o dos estats:
Figura 3. Del canvi de lloc al canvi d’estat
Cal destacar que cap dels significats plens dels verbs metre o posar duu implícita
una càrrega aspectual incoativa. La hipòtesi que ara exposem és que ambdues
construccions perifràstiques no expressen, en el moment de la seua gènesi, aquesta
noció que, d’una altra banda, no tarda massa a aparèixer. Per contra, tant l’un com
l’altre sí que expressen, de manera regular, la idea de canvi d’estat, derivada alhora de
la projecció de l’esquema físic bàsic (Pons 2015, 22):
(53) Fatiga seria de prolixitat enujosa recitar paraules que agreujarien les
orelles de la magestat vostra, car sol en yo pensar aquelles la mia ànima
n’està alterada, per què suplich a la celsitut vostra no les me faça dir sta
nit, car dubte·m fa que no posàssem en agonia tots los del vostre
imperial palau (Joanot Martorell [XVb], Tirant, 1409, 5).
(54) Curial, servint lo marquès, jatsia que per ell fos molt amat, tant emperò
se era enamorat lo marquès de la Andrea, sa muller, que ja no curava de
degú, ans oblidava totes altres coses; per què lo dit minyó, qui notable
entrada en casa d’aquell senyor havia haüda, per lo dit afeminat senyor
era mès en oblit, e no anava axí favorit, ornat ne a punt com fehia
d’abans que l’Andrea vengués (Curial [XVa], 46, 3).
Així, doncs, l’inici de les perífrasis amb els verbs metre i posar degué ser
possible arran de la noció de canvi d’estat. El mecanisme de la perífrasi esdevé idoni per
a expressar aquesta noció: «la idea de cambio se expresa: con los verbos denominados
de cambio o devenir, mediante perífrasis o mediante verbos derivados de adjetivos o
sustantivos» (Bermejo 1994, 47).
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
222
Malgrat que el matís, en ocasions, pot resultar molt subtil, hi ha una diferència
fonamental en el valor aspectual de les perífrasis amb els verbs metre i posar a mesura
que avança el temps. Cal diferenciar-ne dues etapes: a) la construcció no expressa
exactament començament d’acció, sinó més aïna el pas o la transició entre dues accions,
com en els exemples (55) i (57) i, b) la construcció assoleix un valor aspectual
marcadament incoatiu arran la focalització en el moment inicial de l’acció que es passa
a realitzar, com en els exemples (56) i (58):
(55) Encara deu hom portar en aytal temps tals vestedures e tals folradures,
que agen a contrastar a la fredor deffora e agen a retenir la calor natural
axí com són draps de fina lana, especialment tints en grana e folradura
feyta del gris del vayre e folradura de lebres hó de coniylls hó de fins
aynnins. E vestir-se estret en aytal temps és cosa profitosa. E en especial
deu tot hom guardar los peus e·l cap de fret, car aquests membres són
luynn del cor qui és font de calor e majorment can se pose a dormir, car
en lo dormir la calor natural va tota als membres qui són dedins (Jaume
d’Agramunt [XIVa], Regiment de Preservació de la Pestilència 61, 77).
(56) E, ab la major diligència que pogueren, se meteren a encercar si porien
saber alguna cosa d’aquells dos catius (Curial [XVa], 317, 13).
(57) Aquest és lo temps comú quasi a totes les complexions. E açò se pot fer
ab hun poch de exercici temprat. E quant vos posareu a dormir, tindreu
lo cap alt un poch e sobre lo costat dret, e aprés sobre lo squerre, e tornar
sobre lo dret; e axí finar lo dormir. Car aquesta forma de dormir millor
porta la vianda al fondo del ventrell que altra nenguna (Lluís Alcanyís
[XVb], Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència, 153, 12).
(58) No deté Déu lo castich per temor ni respecte de algú, davant del qual
cauhen los valedors qui vanament fan offertes als altres pressumint de
sos poders. Quant més cauré yo si·m pose a qüestionejar ab Ell ý
m’esforçe a usar paraules eletes; al qual en nenguna manera yo
respondria, per just que fos, ans davall de mon jutge me sotsmetria
(Jeroni Conques [XVIb], Llibre de Job, 49, 10).
4.2.2. Subjectivació i canvi semàntic del verb finit
Hi ha una segona unidireccionalitat relacionada amb l’abstracció. El procés pel
qual els verbs metre i posar passen a aportar una informació aspectual en les
construccions perifràstiques es pot identificar amb la pèrdua de part del seu contingut.
Aquest canvi no s’ha d’entendre com un canvi brusc o sobtat, sinó com una modulació
de la focalització, de manera que «el camí cap a la consecució d’una forma
gramaticalitzada és fonamentalment un camí de subjectivització» (Montserrat 2017, 38).
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
223
La noció de subjectivitat no és la mateixa en Traugott (2002; 2012) i Langacker
(1987), tot i que hi ha alguns aspectes que col·lideixen (Brisard 2006; Sentí 2013). No
obstant això, la perspectiva de Langacker (1987) ens és profitosa en la mesura que entén
que en qualsevol procés de canvi semàntic conviuen significats objectius i significats
subjectius. Per a explicar el canvi gradual pel qual uns es dilueixen i uns altres guanyen
importància, diversos autors (Traugott i König, 1991; Traugott i Dasher, 2002; Traugott
i Trousdale, 2013) han emprat la teoria de la inferència invitada del canvi semàntic
(TIICS), un mecanisme cognitiu de caire pragmaticodiscursiu. Les inferències poden ser
de naturalesa metafòrica o metonímica:
a) Les primeres ajuden a concebre un domini conceptual en termes d’un altre ja
conegut. Les perífrasis que ara estudiem no són, en aquest sentit, una excepció:
ocorre amb bastant freqüència que els verbs de moviment o verbs locatius són
usats per a expressar, com és el cas, informació temporal. Dit d’una altra
manera, la metàfora EL TEMPS ÉS ESPAI permet conceptualitzar un domini
cognitiu abstracte, el [TEMPS], amb els termes propis d’un altre més tangible,
l’[ESPAI].
b) Les segones, que reben el nom d’inferència invitada [invited inference] o
inferència discursiva, desenvolupen significats nous que es deriven del context
comunicatiu. En el cas de les perífrasis analitzades, són aquestes segones les que
expliquen el pas de la noció de canvi d’estat, inherent a alguns significats dels
verbs metre i posar, al valor aspectual de començament d’acció. Si recuperem
els exemples 55-58, comprovem que mentre que en (55) i (57) es pot entreveure
una seqüència d’accions, en (56) i (58) es focalitza directament el començament
de l’acció denotada per l’infinitiu, sense necessitat de fer explícita cap acció
prèvia. Es pretén parar atenció en el moment inicial d’una manera emfàtica,
«intensiva» (Yllera 1980, 179). D’acord amb això, establim la seqüència
següent:
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
224
1 2 3
La perífrasi indica la transició
entre dues accions. Conforma
una seqüència. No indica inici
d’acció, sinó que es passa de
no estar fent una acció a fer-
la. Aquest esquema parteix de
la noció de canvi d’estat,
derivada alhora de l’esquema
físic dels verbs metre i posar.
Arran d’una inferència
discursiva, el parlant focalitza
en una informació inherent a
l’esquema anterior: passar
d’una acció a una altra pot
dur a inferir que s’engega la
segona.
La perífrasi assoleix un
caràcter incoatiu. Ja no és
necessària una seqüència
d’accions. No importa l’acció
prèvia ni si l’acció iniciada
continua o no. Hi ha tot
l’èmfasi en el moment que
comença l’acció.
Taula 13. Gènesi de la noció de canvi d’estat
Com a resum del que s’ha exposar fins ara, la gramaticalització suposa un procés
d’abstracció, que pot ser de base metafòrica o metonímica. Per a Heine, Claudi i
Hünnemeyer (1991, 46) l’abstracció segueix l’esquema següent:
persona > objecte > activitat > espai > temps > qualitat
A més a més, la gramaticalització es pot explicar mitjançant el concepte de
subjectivització, entesa com a una modulació o un reordenament en l’atenció dels
significats objectius i subjectius (Langacker 1987). En aquest aspecte, els mecanismes
que possibiliten el canvi de focalització i que, per tant, condicionen el canvi semàntic,
són les inferències, de naturalesa discursiva.
Com podem comprovar, aquestes consideracions descriuen el que observem en
l’evolució de les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu> En primer
lloc, en exemples com (55) o (57), no s’expressa una informació locativa, sinó que els
verbs auxiliars introdueixen un valor temporal o aspectual que determina el trànsit entre
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
225
dues accions, en un primer moment, i el començament de l’acció introduïda per
l’infinitiu, més tardanament. Gavarró i Laca (2002, 2695), en aquest sentit, afirmen que
«les perífrasis de fase inicial, com que denoten l’interval de començament d’una
situació, modifiquen la constitució temporal primària de la situació a la qual s’apliquen:
denoten la transició entre la inexistència i l’existència de la situació». En segon lloc, el
procés pel qual es focalitza el moment inicial de l’acció és el resultat d’una inferència
invitada per la qual aquesta càrrega aspectual adquireix una major rellevància per al
parlant en un context discursiu.
En un estadi mitjà del procés de gramaticalització, i d’acord amb la idea de
persistència semàntica [semantic persistence] introduïda per Hopper (1991) i
desenvolupada per Traugott (2012), veiem que encara persisteixen alguns dels trets
semàntics inicials dels verbs metre i posar. Així, com s’ha dit en epígrafs anteriors, si
analitzem el verb posar, observem que, en moltes de les perífrasis recuperades de textos
del segle XV, encara és perceptible, de manera més o menys clara, l’espai on es
desenvolupa l’acció designada pel verb en infinitiu. D’aquesta manera, la construcció
perifràstica, encara que en estats avançats de gramaticalització acabe dibuixamt un
esquema molt allunyat de l’esquema locatiu bàsic del verb, no s’està de mantenir uns
trets més o menys visibles que deriven directament d’algun dels continguts plens del
verb que assumeix el paper d’auxiliar en la perífrasi.
La idea de persistència semàntica connecta amb el concepte d’intersubjectivació
de Nuyts (2001; 2014). D’acord amb aquest punt de vista la intersubjectivació «involves
the his/her indication that the evidence is know to (or accessible by) a larger group of
people who are familiar with the evidence» (Nuyts 2001, 394). En aquest sentit, partint
dels coneixements compartits, no és difícil que el receptor puga inferir l’acció
prototípica (expressada pel verb infinit) que es realitza en un espai concret.
4.2.3. Descategorització i reanàlisi sintàctica
La reanàlisi [reanalysis], també anomenada neoanàlisi [neoanalysis] (Trauggot i
Trousdale 2010, 22; Trauggot i Trousdale 2013, 21; Andersen 2001, 231), es refereix a
les noves representacions que els parlants configuren en la ment prenent com a punt de
partida un esquema preexistent [pattern matching]. Traugott i Trousdale (2013, 21)
descriuen la reanàlisi com un procés analògic pel qual un element d’un subesquema pot
ocupar el lloc d’un altre element en un esquema més ampli.
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
226
En aquest epífgraf es descriuran els processos de reanàlisi que afecten els
components de les construccions perifràstiques. Més concretament, s’explicarà I) la
descategorització i reanàlisi del verb finit fins a esdevenir un verb auxiliar i, II) la
reanàlisi semàntica de la preposició fins a arribar a expressar finalitat.
I. Descategorització i reanàlisi del verb finit
Ja s’ha assenyalat que el verb auxiliar perd alguna de les propietats que
caracteritza els verbs d’una categoria més lexical i menys gramatical, és a dir, que
experimenta un procés de descategorització:
Figura 4. Descategorització i reanàlisi del verb finit
Una d’aquestes mancances de l’auxiliar és la capacitat de seleccionar el
subjecte, que ve determinat pel verb en infinitiu. En un acostament a les perífrasis amb
els verbs metre i posar és molt adient l’estudi de l’agentivitat del subjecte en la mesura
que a) és un tret que ajuda a perfilar les tres fases de les perífrasis descrites en la taula
13, i b) suposa una de les poques diferències entre <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a
+ infinitiu>, ja que el recorregut d’ambdues és bastant diferent.
Com ja s’ha introduït en l’apartat anterior, d’una banda, pel que fa al subjecte de
la perífrasi <posar-se a + infinitiu>, les restriccions quant a l’agentivitat del subjecte
van desapareixent. En gairebé tots els casos que documentem al segle XV la construcció
demana un subjecte agent amb la capacitat de decidir realitzar una acció o no. En alguns
casos aquesta capacitat s’explicita, fins i tot, mitjançant oracions causals que contenen
la raó per la qual el subjecte decideix no portar a terme una determinada acció. En altres
ocasions hi ha una seqüència amb dues accions, el principi i el final de les quals estan
perfectament delimitats: de nou, un subjecte agent deixa de fer una acció per a
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
227
començar a fer-ne una altra. Com es pot comprovar en els següents exemples, de
vegades és un verb volitiu el que fa que s’interprete la capacitat agentiva del subjecte
lògic:
(59) Tot lo món ne vull cercar / afins que la aja trobada, / y si deu res en cap
posada, / ho procuraré a pagar. / Me vull posar a esmorzar / y després
me n’aniré, / lo ventre vull umplir bé, / que puga ben caminar (Comèdia
hagiográfica de Santa Quitèria [XVII], 229, 13).
(60) E dix ell, dit testimoni, que lo que pot dir és que en lo dia de ahir, volent-
se possar a dinar a migdia en companyia de Pere Biarnès, Joan Ribera,
Joan Badia y altres, que birbaven en un camp de arròs de Pere Ameller
en la partida de Moncofa terme de dita vila, véu que lo dit Joan Badia y
lo dit Pere Biarnés estaven repetint entre els dos, y com ell, dit testimoni,
véu que no eren cosses que casi importassen no·ls digué res, sols los
digué que callasen.
Aquesta restricció, com s’ha explicat, va desapareixent, i ja en el segle XVI, tot
i que continuem trobant perífrasis com les descrites anteriorment, n’hi ha d’altres en què
l’infinitiu pot descriure activitats cognitives o, ja en el segle XVII, processos
emocionals, la qual cosa implica un major grau de desagentització. Igualment, cal
recordar que la perífrasi amb el verb metre també arriba a seleccionar infinitius que
descriuen situacions o processos cognitius en segles anteriors.
Finalment, respecte les restriccions sobre el verb en infinitiu, cal recordar, com
s’ha demostrat en la quantificació de l’apartat anterior, que «<posar-se a + infinitiu>
[així com <metre’s a + infinitiu] es combinen gairebé sempre amb situacions que tenen
una durada, és a dir, amb activitats o esdeveniments, i que la combinació amb situacions
sense durada donen pas a oracions agramaticals o difícils d’interpretar.
Heine, Claudi i Hünnemeyer (1991, 233) descriuen algunes regularitats en els
processos de recategorització:
a) Pèrdua de la categoria gramatical: la freqüència de la perífrasi <posar-se
a + infinitiu>, que és l’única de les dues que va més enllà del segle XV, ha anat
augmentant considerablement, la qual cosa està relacionada amb l’increment de l’abast
colocacional de la construcció (Barðdal 2008; Perek 2016). Com s’ha dit, la construcció
comença amb algunes restriccions referides, sobretot, al tipus de subjecte i a la selecció
del verb en infinitiu. No obstant això, a mesura que el grau de gramaticalització és
major, aquestes restriccions van desapareixent i els types (vegeu la diferència entre type
i token que estableixen Heine, Claudi i Hünnemeyer 1991, 69), o elements susceptibles
de participar en la construcció augmenten. Tal com expliquen Traugott i Trousdale
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
228
(2013), com més gramaticalitzada està la construcció, més productiva és, ja que pot
incloure esquemes semàntics menys prototípics o més allunyats dels esquemes inicials.
El canvi semàntic entès com a una modulació dels sentits condueix a la reducció
de la independència morfològica i sintàctica del verb finit. Aquest procés sol anomenar-
se descategorització perquè, com descriuen alguns autors (Hopper i Traugott 1993,
104), el verb finit perd algunes de les propietats morfosintàctiques que defineix una
categoria major o oberta i esdevé membre d’una altra menor o tancada:
full verb > (vector verb >) auxiliary
En aquest sentit ens és útil l’aportació de Bybee, Perkins i Pagliuca (1994, 13)
que defineixen aquest mateix procés com a un augment de dependència [bondedness]
del verb auxiliar. En el cas que ara ens ocupa, tant el verb metre com el verb posar
perden el seu significat ple per a passar a expressar continguts menys lèxics i més
gramaticals, propis dels verbs auxiliars. Hi ha un augment de la dependència, ja que
ambdós han de combinar-se amb altres verbs en infinitiu que aporten el contingut lèxic.
Encara més, com indica Heine (1993, 56), la discapacitat del verb finit per a seleccionar
complements ha de ser interpretada com una conseqüència del procés del
descategorització. A diferència del verb ple, entre les propietats de la categoria
[AUXILIAR]15
, no hi ha la de poder seleccionar el subjecte o altres complements:
Otra propiedad básica de la perífrasis verbal es la capacidad selectiva del
infinitivo. Sólo él puede seleccionar complementos y sujeto en las perífrasis.
El primer verbo se encuentra inhabilitado para seleccionar, por lo que actúa
como un mero instrumento gramatical del infinitivo (Gómez Torrego, 1999,
3327-3328).
En aquest sentit Ramat (1987, 16) assenyala que l’auxiliar «must have the same
Subject as the uninflected dependent verb. In other words, although AUX in terms of
the Categorial Grammar is to be considered as ‘Operand’ (main verb), it no longer
selects its own ARG(ument)». Indica també que «no semantic restrictions are imposed
by the AUX» (Ramat 1987, 16). Aquest segon criteri de classificació o de la categoria
[AUXILIAR] no és, al nostre parer, tan definitiu com l’anterior, ja que com s’ha explicat,
15 Heine (1993) presenta aquesta categoría com una categoría prototípicament estructurada a mitjan
camí entre les categories clarament lexicals i les categories clarament gramaticals.
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
229
alguns dels trets semàntics del verb finit sí que poden ser més o menys presents i
condicionar la tria del verb en infinitiu.
b) Pèrdua en la referencialitat [referentiality]: com s’ha explicat
anteriorment, les construccions perifràstiques analitzades són el resultat de la projecció
d’un domini conceptual [+TANGIBLE] que permet expressar-ne un altre de més abstracte.
Aquesta projecció suposa l’abstracció total o parcial dels elements presents en el domini
d’origen, per la qual cosa se’n perd la referencialitat: els elements seleccionats es
projecten i configuren nous esquemes més abstractes que permeten expressar valors
[+PROCEDIMENTALS] i [-LÈXICS]. En el cas de les perífrasis, es perd la referencialitat del
valor lèxic que els verbs metre i posar assoleixen en contexts en què funcionen com a
verbs plens. Altrament, de la projecció dels elements de l’esquema locatiu dels verbs
deriva un significat aspectual incoatiu.
c) Pèrdua en la complexitat semàntica, en el significat funcional i en el
valor expressiu: el canvi d’un significat a un altre no és mai un procés brusc i, perquè
puga haver-hi una reanàlisi, són necessaris contexts pont [bridging contexts] que
pragmàticament puguen tenir una interpretació ambigua. El canvi semàntic és resultat
d’un seguit de passes [steps] per les quals, en casos com el de les perífrasis amb el verb
metre i posar, desdibuixen el significat ple dels verbs. En aquest sentit, des del punt de
vista del contingut lèxic, els valors dels verbs són molt menys complexos que quan
assumeixen un valor ple.
d) Pèrdua en el significat pragmàtic: la pèrdua de referencialitat del verb
auxiliaritzat fa que també siga menys independent des del punt de vista del significat
pragmàtic. La construcció, d’acord amb un dels principis bàsics de la Gramàtica de
Construccions, és la unitat mínima d’anàlisi. En el cas que ens ocupa, doncs, cap dels
elements pot ser analitzat per separat i el significat de la construcció és el de la suma
dels valors de cadascun d’ells més el de la construcció. Cadascun dels elements,
considerats de manera independent, no assumirien, en el discurs, gairebé cap significat
pragmàtic.
e) Pèrdua en la variabilitat sintàctica: Les perífrasis constitueixen
construccions amb un alt grau de fixació en les quals els elements que les configuren
ocupen un lloc molt concret. Malgrat que en alguns casos poden aparèixer elements
parentètics, com s’ha explicat anteriorment, no és gens habitual.
Pèrdua en la substància fonològica [phonological substance]. Les modificacions
fonològiques de les construccions apareixen en estats molt avançats de
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
230
gramaticalització. En les perífrasis <metre’s a + inifinitiu> i <posar-se a + inifinitiu>
no n’hem pogut constatar cap.
II. Reanàlisi semàntica de la preposició
Pel que fa a la preposició, no hi ha una recategorització, però sí una reanàlisi
semàntica. La preposició prototípica dels esquemes bàsics locatius dels verbs posar i
metre és en, però en les construccions perifràstiques acaba sobreposant-se la preposició
a. Com s’ha introduït, la genèsi de les perífrasis amb els verbs metre i posar es pot
explicar a partir d’una construcció de moviment causat que dispara una inferència que
explica l’aparició d’un complement preposicional que expressa finalitat, però també es
pot justificar per una transposició metafòrica d’algun dels elements que configuren
l’esquema locatiu bàsic d’ambdós verbs. Així, doncs, la preposició és un altre element
de l’esquema locatiu bàsic dels verbs que descriu un procés de reanàlisi.
Com s’ha advertit, tot i que les estructures siguen molt semblants des d’un punt
de vista formal, no s’han de confondre les construccions perifràstiques amb les que
regeixen un complement demanat per la semàntica del verb. D’acord amb això, ni en el
CIMTAC ni en el CICA s’han localitzat perífrasis prototípiques en les cerques <#metre
en + <Vi>, <#metre + <Vi>, <#posar en + <Vi> i <#posar + <Vi>, ja que tots els
exemples recuperats contenen complements de règim verbal. Tot i això, n’hi ha alguns
en els quals pot haver-hi una interpretació ambigua i que sí que s’hi acosten:
(61) Açò parech greu cosa a la jentil dona, havent paor que sa ffilla no·n fos
blasmada; mas pur pensant que honesta cosa era donar hobra que la dona
recobràs lo seu marit, guardant que ella hà onesta fi se metia en fer açò e
bona intenció, confiant que Déu li n’ ajudaria no solament de fer-ho ho
promès a la Comtessa, ans encara en pochs dies li promès de dar
compliment, ab què secretament se fes; e, segons la forma donada, en
breus dies hac l’ anell la qual cosa fonch molt greu al Comthe com se
n’ach a desexir (Giovanni Bocaccio [XVa], Decameró I, 274, 9).
En l’exemple (61) s’expressa un canvi d’estat o la transició entre dues situacions
i és la mateixa preposició en la que nega el valor aspectual incoatiu a la perífrasi. Tot i
que, com s’ha explicat amb les construccions amb la preposició a, aquestes passen per
una primera etapa en què el que s’expressa és un canvi d’estat —a partir del qual es
poden disparar diferents inferències—, ara, la preposició en, prototípica en els esquemes
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
231
locatius [+FÍSIC] fa que la projecció d’un domini [+FÍSIC] a un altre [+ABSTRACTE] no es
puga completar.
Com s’ha avançat, hi ha qui (Montserrat 2012; Comer i Enghels 2017) ha
considerat algunes d’aquestes estructures com a perífrasis de fase inicial. Per a Comer i
Enghels (2017, 911), les perífrasis incoatives i causatives amb el verb poner en
espanyol presenten diferents variants i és la que té la preposició a la que finalment
triomfa, ja que s’adequa més al significat aspectual global de la perífrasi:
De acuerdo con su significado bàsico, la preposición a expresa finalidad.
Luego, después de este periodo de competición entre tres variantes [a, en i ø]
formales, la construcción que sea más compatible con el significado global
de las perífrasis verbales causativa e incoativa, a saber la variante con la
preposición a, se hace más predominante y contribuye a la extinción de las
demàs.
Aquest canvi en la construcció, doncs, és conseqüència de a) la projecció de
l’element META o DESTINACIÓ, que és reinterpretat metafòricament com a finalitat, i b)
un procés analògic pel qual la preposició a —entre les funcions prototípiques de la qual
hi ha la d’expressar finalitat— supera la resta de possibles variants formals. Encara més,
al nostre parer, perquè la construcció puga arribar a considerar-se com a una construcció
perifràstica amb un valor incoatiu a tots els efectes, és necessària la presència de la
preposició a, de manera que la resta d’exemples, tant del CIMTAC com del CICA, no
s’han considerat.
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
232
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
233
5. Les construccions de moviment causat i la gènesi de la
perífrasi incoativa
Comer i Enghels (2017) estudien l’evolució de la perífrasi <poner a + infinitiu>
i analitzen si en la seua gènesi hi ha una construcció causativa del tipus <poner a [algú]
en [un lloc] a + infinitiu>, amb un subjecte agent que desplaça un TEMA animat fins a
una DESTINACIÓ. Segons aquesta hipòtesi, aquesta DESTINACIÓ, representada
prototípicament per un complement locatiu, acaba sent substituït per un infinitiu.
Les autores plategen una hipòtesi per a la perífrasi incoativa en espanyol, que
descomposen en sis fases. Aquestes etapes són les mateixes que hauria seguit el francès
en la perífrasi <mettre a + infinitiu> (Verroens 2011). En català la hipòtesi també seria
aquesta per als verbs metre i posar, tot i que no hem pogut trobar cap cas en el nostre
corpus per a exemplificar la construcció de la fase 6:
- Fase 1: la construcció perifràstica, en ambdós casos, parteix del sentit locatiu
dels verbs en què un subjecte agent fa estar alguna cosa (TEMA) en un nou lloc.
(62) E la conexensa de la mell és, com sia cuyta, tu pendràs de la mell e
metràs-ne en una escudela d’aygua frede, e puys aquella mell que y
auràs messa se deu trencar com a vidre (Llibre de Sent Soví [XVa], 293,
15).
(63) Tirant no y pogué satisfer, sinó que les donzelles li tenien les mans per
les burles e jochs que li feÿa, perquè no la desligàs. E com véu que se n’
anava e ab les mans no la podia tocar, alargà la cama e posà-la -y davall
les faldes, e ab la çabata toquà -li en lo loch vedat e la sua cama posà
dins les sues cuxes. Lavors la princessa, corrent ixqué de la cambra e anà
hon era l’ emperador E la Viuda Reposada tragué a Tirant per la porta de
l’ ort (Joanot Martorell [XVb], Tirant, 790, 11).
- Fase 2: el TEMA també pot ser un esser animat, que de la mateixa manera que
en la fase anterior, no té capacitat de controlar el procés:
(64) E los turchs duptaven la batalla, e tramateren lurs misatges al gallifa de
Baldach, offerrint -se de esser a son manament. Aquesta cossa plagué
molt al gallifa e als serrayns, e raberen en ffe los turchs, e tragueren -los
de aquella terra de Correstén, e meteren-los en altra terra hon
habitassen, on no·s duptassen de lur rebel·lió, e que ordonadament
pagassen cascun any cert trahut a la senyoria, e ·n tal manera los turchs
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
234
romanguessen sans sots la senyoria dels serrayns (Aitó de Gorigos
[XVa], La flor de les històries d’orient [XVa], 95, 29).
(65) Digous a ·XII· de juny, ·1521·, degollaren a Françí, saliner que estava a
les Salines, dient que era traydor al poble de València, de hon l’
acassaren de sa casa fins al foçar de sent Nicolau a coltellades, e los
capellans de sent Nicolau, per salvar-lo tragueren lo Corpus ý, ell
demanant confeçió, lo posaren en huna casa, e ·l confesaren e
combregà, e acabant de combregar lo tragué lo poble de València de dita
casa e ·l mataren, e aprés lo portaren a la plaça de la Seu, com a
desemparat, e la confraria de la sagrada Verge Maria dels Ignosents lo
soterrà ([XVIa] 23, 3).
- Fase 3: s’afegeix un complement infinitiu. Aquest canvi sintàctic pot
comportar una nova interpretació: «el agente hace el TEMA cambiar de lugar,
però al mismo tiempo le hace iniciar una actividad expresada por el infinitivo»
(Comer i Enghels 2017, 94):
(66) E a pochs de dies misser Corrall, ab tota aquella bona companya, vench
a Gerba, et près terra al castell, et aquí aveylaren los cavalls et tota
aquella gent. E·ls cavayls havien tan gran pahor dels cameyls, que de tot
sen exien com los veÿen; sí que aguérem d’acort que entre ·II· cavayls
metessen ·I· cameyl a menjar prop d’ells; sí que fo lo major trebayl del
món, emperò axí se avearen ab ells, en tal manera que ab ells ensemps
menjaven (Ramon Muntaner [XIVa], Crònica, 522, 16).
(67) Quant les galees foren reculides e luyades de terra tro a mig tret de
balesta, éls viuren ·I· almugàver qui fo romàs en terra, e ·V· cavalers
francès venien -li desobre ab lurs cavayls, e eyl, defensan e tornan atràs,
venia ves la mar, axí com ceyl qui cuydava trobar les galees aparelades
de muntar sus. En ·I_a· de les galees avia ·I· almugàver, qui era de
Tàrrega, molt valent hom, seyor de ·L· servens, e víu que aquel
almugàver, qui era seu, era en molt gran cuyta; pregà l’ almirayl que ·l
feés posar en terra per secórrer a son compayó; aytantost près la lansa e
sos darts, e la galea acostà -se a terra e eyl devalà tot sol (Bernat Desclot
[XIIIb], Crònica, 140, 11).
- Fase 4: el complement locatiu, element constituent de l’esquema físic bàsic de
metre i posar, es dilueix a poc a poc fins el punt de no ser necessari i
desaparèixer.
(68) Com l’estol aquest fo partit de Pisa, en boques de Bonayre perderen una
galea, que ferí en terra, de la qual galea escaparen vius entrò a ·LXXX·
hòmens. E lo jutge d’Arborea, qui ho sabé, tramès companya là hon la
galea era rota, et prengueren tots los dits ·LXXX· hòmens, e ab una
corda al coyl envià·ls a Bonayre a l’almirayl, que tantost los féu fer bons
gamballs, e·ls féu metre a obrar lo mur e·l vayl de Bonayre (Ramon
Muntaner [XIVa], Crònica, 593, 12).
(69) També fou capità lo areu Casademunt de Pi; també morí, y molts altras
capitans que a penas ne rastà cap sinó fou lo astudiant Tarús de Bas, que
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
235
del tot no fou tant mal com los altras, que a la veritat fóran astats tant
dolens com los de Fransa, sinó que no·ls fou consedit que públicament
gafasen la gent per aver-na rascat, però los botons que ells fèian a la
pobra gent era terror y l’arogànsia que ells portàvan. També se són
parduts y posats a traballar los uns com los altras, que en lo dia de vuy,
que contam als 10 de octubra de 1660, no se’n veu cap, y axí fins lo dia
de vuy hem pagadas las contrabusions ab tanta rigor dels castallans
(Joan Guàrdia [XVIIa-XVIIb], Diari de Joan Guàrdia, 97, 4).
- Fase 5: hi ha una reanàlisi del clític se, que passa a formar part del verb.
(70) [...] noten que no movem guerres ni batayles per dolçor de rapina o de la
despuyla, ni per hoy ni ranchor, sinó solament per amor de pau, la dita
pau vos serà donada si en vosaltres és atrobada pura e leyal
voluntat. Mas ¿per què tu, Aníbal, te mets a dir coses tan vanes, dient:
«Avet que a la dreta part està Espanya, la qual jo hé conquistade ab
molta sanch dels meus habundantment scampada, e ja veus les altres
terres nostres», les quals tu dius que ·m dónes? (Antoni Canals [XVa],
Scipió i Anibal, 61, 8).
(71) E Pere, vehent que les paraules no eren de venir a menys en tota la nit,
axí com aquell qui curava poch d’ ella dix: “Ara no pus, dona, que d’
açò yo ·m content bé, perquè fes per cortesia que nosaltres hajam de què
sopar, car a mi apar que aquest jove no deu haver sopat axí com yo m’
hé”. Cert no, dix la dona, car quant tu en mala hora venguist nosaltres
nós posàvem a sopar”. “Ara ve, donques, dix Pere, fes que nosaltres
sopem. E aprés yo dispondré en aquesta cosa en manera que tu no t’
hauràs de clamar” (Giovanni Bocaccio [XVa], Decameró, 438, 22).
- Fase 6: el valor incoatiu del verb finit es convencionalitza, de manera que pot
aparèixer combinat amb ell mateix amb un sentit lèxic ple expressat pel verb
en infinitiu. Com s’ha dit, no hem localitzat casos en català. Fem servir aquest
de la traducció a l’espanyol de l’obra Crimen y Castigo de Dostoievsky:
(72) A veces de pronto se ponía a llorar, se enfermaba a menudo y deliraba
en un estado febril. Una vez, de mañana, anunció directament que, según
sus cálculos, pronto debía estar de vuelta Rodia, que ella recordaba
cómo él, al despedirse de ella, hizo mención de que precisamente a los
nueve meses había que esperarlo. Se puso a poner todo en orden en el
departamento y a prepararse para el encuentro, se puso a arreglar la
habitación destinada a él, […] a limpiar los muebles (Omar Lobos
[trad.], 2007, Crimen y castigo, 662).
Cal resaltar que els exemples recollits en la fase 3 contenen contexts pont
[bridging contexts] (Traugott i Dasher 2002) que parteixen de la inferència invitada
[invited inference] que si un TEMA —animat o no— és desplaçat d’un lloc, pot ser
desplaçat amb una determinada intenció.
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
236
A més del tema, aquesta construcció exigeix un subjecte agent que esdevé la
causa del desplaçament del tema:16
«the causer argument directly causes the theme
argument to move along a path designated by the directional phrase; that is, ‘X
CAUSES Y to MOVE Z’» (Goldberg 1995, 152). L’esquema és completat per un tercer
argument, el camí o trajectòria:17
Figura 5. Moviment causat (Goldberg 1995)
L’atenuació del complement de lloc descrita per a la fase 4 té a veure amb el
tipus d’infinitiu exigit en la construcció perifràstica. Com s’ha exposat en l’apartat
anterior, les primeres perífrasis completament gramaticalitzades amb els verbs metre i
posar seleccionen un infinitiu que designa una acció fàcilment identificable —
intersubjectivació segons Nuyts— amb un espai físic. En aquest sentit, s’hi pot establir
una relació amb la gènesi de la perífrasi:
El punto de partida en la creación de una perífrasis se encuentra en
combinaciones de dos verbos en los que uno de ellos empieza a desdibujar
su significado y a funcionar como un verbo de soporte. Los inicios del
proceso siempre arrojan una colocación, expresión rutinizada o prefab, en la
que el futuro verbo auxiliar se combina con unas pocas formas verbales
(Garachana 2017, 52).
A més a més, l’atenuació de l’espai és conseqüència de la modulació en la
focalització sobre els elements de la construcció: ara, el focus d’atenció recau sobre un
complement infinitiu, que emergeix, alhora, d’una inferència invitada. D’aquesta
manera es deixa en un segon planol el complement espacial, intrínsec a l’esquema
espacial bàsic dels verbs metre i posar. Aquest procés, en últim terme, no deixa de ser,
doncs, un procés de subjectivació.
16 Langacker (2000, 48) denomina les construccions de moviment causat ‘construccions
energètiques’ pel fet que la participacio del subjecte descrit implica la noció de força.
17 Les construccions de moviment causat amb el verb poner han estat estudiades en espanyol per
Ignacio Pereira (2013).
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
237
Hi ha alguns contextos que ajuden a l’atenuació del complement de lloc. En
exemples com (73) s’hi pot donar una doble interpretació: a) una seqüència d’accions
entre fer los lits (I) i metre’s a dormir (II). D’acord amb això, el verb metre apareix com
un verb lleuger en una construcció perifràstica completament gramaticalitzada en la
qual el verb ha perdut tot el contingut lèxic i és utilitzat per a expressar un valor
aspectual incoatiu, i b) el complement de lloc, bàsic en l’esquema físic del verb, s’omet
en la segona oració per la proximitat de la primera, en què sí que és explícit. En aquest
cas, el verb conservaria part del contingut lèxic i estaríem davant d’una contrucció
causativa: meteren-se en los lits a dormir.
(73) —Cavallers, los fets van bé, e iran millor, si a Déus plau; e qui dirà que
pus bella donzella que la nostra és venguda al torneig, no sabrà què·s
dirà, e haurà massa a fer en sostenir ço que haurà dit; e axí, donzella,
hajats bon cor.
—Senyor —dix Festa—, puys que vostra senyoria o vol, mal que·ls pes
hauré yo a ésser la pus bella, aquesta vegada. De què ella e ells rieren
molt. Los lits foren fets, e meteren-se a dormir (Curial [XVa], 183,39).
En aquest cas concret, hi ha dos indicis pels quals la primera de les dues
interpretacions és més adient. D’una banda, la fixació del pronom se al verb és un tret
caracteritzador de la perífrasi. És cert que el clític també pot aparèixer amb el verb quan
té un significat lèxic ple, però la forma és coincident amb la construcció perifràstica.
D’una altra banda, no hi ha el pronom hi, que no s’ometia en contexts com el present en
català antic.
A pesar de tota aquesta informació, Comer i Enghels (2012) no situen la
hipòtesi del moviment causat en la gènesi de la perífrasi amb el verb poner en espanyol.
Les raons per les quals arriben a aquesta consideració són: d’una banda, perquè la
perífrasi s’haguera pogut desenvolupar a partir d’una construcció de moviment causat,
necessàriament aquesta segona mena de construcció hauria d’existir amb anterioritat.
Comer i Enghels (2012, 913) però, demostren, amb un estudi de corpus, que la gènesi
de totes dues construccions és paral·lela en el temps:
La evolución paralela (y no consecutiva) de las dos construcciones, que ya
existían ambas en el siglo 13 [...] resulta ser un primer argumento en contra
del modelo desarrollado en la[...], según el cual el uso causativo se hubiera
originado antes del uso incoativo.
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
238
D’una altra banda, Comer i Enghels (2012, 920) es refereixen a «una
competición entre construcciones con la preposición en, a y la preposición ‘cero’».
D’acord amb la hipòtesi del moviment causat, les autores al·leguen que la preposició
sempre hauria de ser a, ja que és la preposició prototípica per a expressar la finalitat que
caracteritza el significat del nou sintagma. En aquest sentit, presenten diferents
exemples en els quals hi ha construccions amb preposicions diferents de la preposició a:
(74) ‘Señor,’ rrespondyó el cantor, ‘es la más mala persona del mundo, y no
tyene cabe sy syno ladrones y rrufyanes y gente que le ponga en hazer
mal, y en muchas desonestydades, y por cyerto que anoche en la cámara
hablavan de vos.’ ([CORDE]: Anónimo, La corónica de Adramón, s.
XV)
En el present estudi, com s’ha dit en l’epígraf anterior, exemples com aquest han
estat exclosos de la nòmina de perífrasi, ja que el que hi ha és una transposició
metafòrica dels elements de l’esquema locatiu bàsic del verb, però no una
desemantització completa del verb auxiliar.
A nostre parer, les hipòtesis del moviment causat i la de la projecció metafòrica
dels elements de l’esquema locatiu bàsic no són incompatibles. D’una banda, la
semàntica dels verbs permet de fer processos inferencials pels quals una finalitat no
intrínseca acaba fent-se explícita. D’una altra, les projeccions conceptuals permeten,
igualment, expressar nocions més abstractes que identifiquen una DESTINACIÓ amb una
finalitat. En la present investigació sí que es considera vàlida la hipòtesi del moviment
causat, conseqüència d’un procés inferencial i d’una refocalització dels arguments
verbals. En aquest sentit, el problema de la preposició exposat per Comer i Enghels
(2012) deixa de ser-ho en la mesura que, com s’ha explicat, perquè hi haja una
construcció perifràstica és necessària la preposició a. No obstant això, com s’ha explicat
en els capítols 1 i 2, les projeccions semàntiques que afecten ambdós verbs són
nombroses i tendeixen sempre a expressar nocions amb un grau alt d’abstracció. A
nostre parer, és gràcies a aquestes projeccions que el parlant pot portar a terme la
refocalització dels arguments verbals. Així, doncs, combinem ambdues hipòtesis de la
següent manera:
1) S’infereix una finalitat (hipòtesi de moviment causat).
2) Es focalitza en la finalitat en detriment de l’element locatiu (hipòtesi del
moviment causat).
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
239
3) La finalitat (inferida i refocalitzada) s’identifica amb l’element de la
DESTINACIÓ, propi de l’esquema locatiu bàsic (hipòtesi de la projecció de
l’esquema i reanàlisi dels elements).
Exposem, per reforçar la hipòtesi del moviment causat, l’exemple següent (75).
Fem notar que la construcció perifràstica apareix a la vora d’un sintagma preposicional
que es refereix a un lloc. Val a dir que aquest complement no és exigit i que si s’omitís
només hi hauria una pèrdua d’informació, però en cap cas l’enunciat seria agramatical:
es posà a predicar. Així mateix, a diferència del que s’observa en l’esquema locatiu, en
aquesta situació la referència no és una DESTINACIÓ, perquè el subjecte lògic ja s’hi
troba. Tampoc no hi ha cap desplaçament. No obstant això, si s’interpreta que l’infinitiu
és conseqüència d’una projecció semàntica que pren com a punt de partida un element
locatiu, és estrany que n’aparega un altre de nou:
(75) Acabant les funcions, precedides les llicències y cumplidos, se anà
despedint y se’n vingué a son país. Entrà per lo portal de Quart, y sens
descansar ni pendre aliento, es posà a predicar en lo Mercat (Leopold
Ignasi Planells [XVIIIb], Vida del Pare Esteve, 187, 14).
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
240
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
241
6. Les perífrasis per analogia
Índex de l’apartat
6. Les perífrasis per analogia
6.1. L’analogia
6.2. <Metre a + infinitiu> i <posar a + infinitiu>
6.3. <Ficar a + infinitiu>
***
6.1. L’analogia
L’analogia és un recurs habitual del llenguatge: la repetició de patrons i
esquemes és habitual per a expressar valors que s’aproximen. Hi ha estructures
preexistents que permeten la substitució d’algun del seus elements per uns altres amb
els quals comparteixen trets que es consideren rellevants: «analogy [...] refers to the
attraction of extant forms to already existing constructions» (Traugott i Hopper 1993,
56). Aquestes estructures s’anomenen estructures de suport [supporting construction] i
la seua existència suposa que no totes les perífrasis verbals són conseqüencia del procés
de gramaticalització:
La creación de algunas perífrasis verbales permite demostrar que no todo
cambio gramatical responde a un proceso de gramaticalización. El
surgimiento de algunas perífrasis se explica por procesos de analogía, que
llevan a crear formas perifrásticas nuevas que imitan el modelo de otras
previas, que funcionan como construcciones de apoyo (Garachana 2017, 59).
En espanyol, per exemple, Garachana (Garachana 2017, 2011; Garachana i
Rosenmeyer 2011) ha descrit la creació de la perífrasi <tener de + infinitivo> com una
analogia de <haber de + infinitiu>. Com ja s’ha dit, autors com Traugott i Trousdale
(2013) situen l’analogia com un dels principals processos pels quals esdevé el canvi
semàntic.
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
242
En francès, Verroens (2011, 257) justifica l’origen de la perífrasi <mettre à +
infinitiu> mitjançant un procés d’analogia, tot i que descriu aquest procés parant
especial atenció al concepte de productivitat, explicat anteriorment. Segons aquesta
hipòtesi hi ha un verb prototípic per a expressar el valor incoatiu, commencer, que és el
verb que arriba més aviat a un grau alt de gramaticalització, i «plus la construction est
grammaticalisée, plus elle devient apte à autoriser des constructions moins schématisées
(tel se mettre à». A diferència de les perífrasis incoatives en català amb els verbs metre i
posar, Verroens sí que estableix una cronologia diferent en la gènesi de les perífrasis
amb commencer i mettre: «diachroniquement, nous observons [...] que la construction
commencer à est plus ancienne que se mettre à et figure déjà dans les premiers textes
français» (Verroens 2011, 258).
D’acord amb Verroens, doncs, la gramaticalització de la perífrasi amb
commencer, l’element més representatiu de la classe, facilita l’aparició d’altres elements
menys representatius i amb un grau menor d’esquematització:
Figura 6. Esquematització de les perífrasis incoatives (Verroens 2011)
6.2. <Metre a + infinitiu> i <posar a + infinitiu>
Cronològicament, les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>
són semblants pel que fa a l’origen. No obstant això, com ja s’ha exposat, el verb metre
com a verb lleuger forma part, a diferència del verb posar, d’altres locucions verbals
capaces d’expressar valors aspectuals molt propers al de la perífrasi.
A més a més, l’esclat definitiu d’aquestes perífrasis es produeix en la primera
meitat del segle XV, moment en què, com s’ha explicat en el capítol 2, l’ús de posar
'algú, una cosa, començar a tenir un determinat estat’ augmenta, en detriment de l’ús de
metre amb aquesta mateixa accepció. Aquesta consideració és rellevant en la mesura
que, com s’ha exposat, el valor incoatiu de les perífrasis només es pot explicar arran la
focalització del moment inicial d’una situació que expressa un canvi d’estat.
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
243
Tenint en compte aquests factors, es pot fer la hipòtesi que la perífrasi amb el
verb metre, tot i comptar amb un índex de freqüència molt més baix que la perífrasi amb
posar, és la primera capaç de generar usos perifràstics amb un valor incoatiu. A favor hi
ha el fet que, com dèiem, metre compta amb els significats plens necessaris per a
engegar-la i participa en locucions verbals que expressen valors semblants. També cal
recordar que entre els 9 exemples de la perífrasi amb el verb metre, n’hi ha 3 que
seleccionen un infinitu que expressa un procés cognitiu. Aquests infinitius, amb
l’estructura amb el verb posar, no són gaire freqüents fins un segle més tard.
D’aquesta manera, la perífrasi amb posar, pot ser concebuda com una analogia
d’una construcció de suport. Observem tres factors que l’afavoririen: a) l’analogia és un
mecanisme que es fonamenta en la reproducció d’esquemes preexistents. En aquest
sentit, la construcció substitueix un verb locatiu per un altre locatiu, b) el verb metre
pràcticament desapareix en el segle XVI, després que un altre verb semànticament
proper, posar, haja assumit bona part dels seus significats. Entre d’altres, el verb posar
gairebé monopolitza l’expressió del canvi d’estat, bàsic per a engegar la noció
d’incoativitat, des del segle XV, i c) l’expressió de les nocions aspectuals de les
perífrasis són el resultat de la projecció dels elements pertanyents a esquemes de
dominis [-ABSTRACTE]. Dels dos esquemes locatius bàsics dels verbs metre i posar, el
del segon no és tan restrictiu pel que fa a la direccionalitat, com s’ha explicat en el
capítol 2, per la qual cosa pot projectar elements sense cap mena de limitació que se’n
derive. L’absència d’aquestes limitacions fa que esdevinga molt més prolífic a l’hora
d’expressar nocions aspectuals, molt més esquemàtiques.
Una altra vegada, la distinció entre perífrasis ingressives i inceptives pot ser
profitosa per a intentar explicar per què la perífrasi amb posar és viva fins a l’actualitat i
la perífrasi amb metre no va més enllà del segle XV. Com s’ha explicat, les perífrasis
ingressives focalitzen el començament d’una situació, mentre que en les segones,
l’atenció rebuda per l’inici de la situació és el mateix que el de la resta de moments
interns. És interessant el matís emfàtic o intensiu que atribueix Yllera (1980, 179) a les
perífrasis ingressives:
En el caso de las perífrasis ingresivas ha habido una constante tendencia a
emplear nuevas formas y a sustituir perífrasis que el uso había desgastado y
privado de su fuerza intensiva. Por el contrario, con las perífrasis inceptivas
léxicas formadas por empeçar y començar, la ausencia de este carácter
intensivo ha permitido que, con preferencias según las épocas y regiones, se
hayan mantenido con más fuerza en el idioma.
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
244
En efecte, per a focalitzar un moment concret d’una situació —l’inicial—, és
necessari usar un element emfàtic que siga capaç de destacar-lo per damunt de la resta.
La força intensiva, però, va desgastant-se per l’ús, i formes noves poden substituir
l’element original. Com s’ha avançat, el caràcter emfàtic dels verbs metre i posar és un
tret diferenciador del verb incoatiu per excel·lència, començar. És per això que aquest
caràcter emfàtic pot ser pres com a argument per a defensar l’origen de les perífrasis
amb els verbs metre i posar com un procés amb un major grau d’autonomia respecte de
la construcció perifràstica amb el verb començar, nuclear en la categoria dels verbs
incoatius:
Figura 7. Incoativitat: valor ingressiu i valor inceptiu
En francès, Verroens (2011) també s’hi ha referit per a comparar les perífrasis
incoatives amb els verbs mettre i commencer: «pour renforcer l’inchoatif, le locuteur
utilisera l’élément spécifique se mettre à au lieu de l’élément général commencer à qui a
perdu de sa force expressive» (Verroens 2011, 253).
Com a resum, per a considerar la hipòtesi que <posar-se a + infinitiu> pot
haver-se generat per una analogia de <metre’s a + infinitiu>, cal tenir present:
Metre Posar
Cronologia S. [XIV] XV S. [XIV] XV
Verb amb esquema locatiu + +
Construccions precedents + -
Infinitiu 'procés cognitiu' + +
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
245
Infinitiu ‘procés impersonal’ - +
Restriccions lèxiques (restriccions aspectuals) + -
Usos dels significats plens - +
Valor intensiu - +
Taula 14. Semblances i diferències de les perífrasis amb els verbs metre i posar
6.3. <Ficar a + infinitiu>
Amb un valor intensiu o emfàtic, en català actual hi ha el verb ficar, que en
alguns dialectes comença a disputar-se alguns contexts amb el verb posar. Pel que fa a
la perífrasi amb el verb ficar. El CIMTAC recupera només dos exemples en la cerca
<#ficar a + <Vi>. Ambdós són dins la nòmina de llibres que configuren el corpus del
català modern. El CICA no en recupera cap ocurrència, per la qual cosa podem afirmar
que aquesta construcció és molt tardana en comparació amb <metre’s a + infinitiu> i
<posar-se a + infinitiu>.
El primer exemple (76) és de la segona meitat del segle XVIII i constitueix un
context pont en la mesura que la interpretació pot ser ambigua: d’una banda, es pot
entendre que ficar conserva un significat ple i que a descansar és un complement
preposicional no exigit per la semàntica del verb que constitueix una segona predicació.
D’una altra, es pot entendre que el dessemantitzat apareix combinat amb un infinitiu. En
aquest segon cas el verb funcionaria com a auxiliar i els elements formarien part d’una
construcció perifràstica amb un valor incoatiu idèntic al de les altres dues perífrasis. El
segon exemple (77) té un infinitiu que descriu una situació més difícil d’identificar amb
un esquema físic. Com ocorre amb metre i posar, aquesta construcció també és capaç de
seleccionar infinitius que denoten processos cognitius:
(76) Nos entràrem al carrer de Sant Joan i nos ficàrem a descansar a casa de
la Josefa Costa, la que, ab la sua nora, muller de Llorenç, son segon fill,
i algunes minyonetes deixebles d’esta i de sa sogra, treballaven
quiscuna ab son coixí dins de l’entrada (Baró de Maldà [XVIIIb],
Calaix de sastre, 109, 1).
(77) Mes ya oix que algun crític apasionad o no apasionad als gavachs em
replica que no és cosa tan certa que esta guerra siga la més santa, perquè
al cab és contra un emperador que digüen està batechat y també molts
dels soldats del seu exèrcit, y no pareix cosa molt santa fer-se guerra tan
cruel, tan enconada cristians contra cristians. Poc a poc: no em fique a
averiguar si són o no són batechats, lo que sí és cert que el nom d’eixe
emperador no se encontra en ningun martirolochi, en ningun cathàlogo
de sants que té aprobats y reconeguts la Yglésia (Raimundo Valcedo
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
246
[XIXa], Sermons patriòtics en valencià durant la Guerra de la
Independència, 231, 4).
El valor emfàtic que Yllera atribueix a les perífrasis ingressives justifica
perfectament per què el verb ficar és del tot apte per a formar perífrasis amb un valor
incoatiu ingressiu. Com ja s’ha indicat, etimològicament, el verb ficar prové del llatí
vulgar *FĪCTIARE i significa ‘fixar quelcom fent-ho entrar per la punta’ (DCVB, s. v.
ficar). Aquest verb és molt prolífic en català actual, però no ho era ni durant el període
medieval ni tampoc en català modern. De fet, tenia uns significats bastant restringits que
compartien, precisament, un valor d’èmfasi. La col·locació més freqüent amb el verb
ficar en català antic és ficar els genolls, en què s’observa el valor intensiu, compartit
amb altres col·locacions com ficar estepes, ficar esperons o ficar pals, que són també
molt freqüents. L’esquema del verb permet fer-ne usos metafòrics (78). D’acord a la
tipologia textual, aquest ús es documenta, sobretot, en obres de ficció en les quals
l’autor vol aconseguir un ús hiperbòlic:
(78) Lo pagès dix al dit Talla: «Vet aquest Beneset de qui yo t’é dit.» Aquest
lo·s esgardà ab mala vista e ab esperit endiablat, e, molt asprament, axí
con s’avia acustumat de parlar, cridà: «Leva, leva, e rit les coses que às
d’aquest pagès.» Al crit del qual, lo sant levà sos uyls, tolc-se de líger, e
esgordà·s lo bacalar, e puys lo pagès qui estava ligat. E, tan tost con lo
sant ficà sos uyls als braces del pagès, los ligams ab los quals era ligat
se començaren a desligar («Diàlegs» de sant Gregori [XIIIb], 70, 28).
El valor intensiu, de la mateixa manera que s’ha descrit en la descripció
semàntica del verb metre —significat 4a— també es pot traduir en un esquema
d’aproximació:
(79) Axí com aquell qui ab ardent cor spera oyr cosa nova, gran e inusitada,
jo, ladonchs, ab subirana atenció, postposat tot altre pensament, fiqué la
orella a ço que ells me devien dir, los quals jo vehia disceptar qui
parlaria primer (Bernat Metge [XIVb], Lo somni, 162, 2).
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
247
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
248
7. Conclusions
En el present capítol s’ha explicat la gènesi i l’evolució de les perífrasis
incoatives <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>. Les conclusions a les quals
s’ha arribat són les següents:
1. La gramaticalització és un procés gradual pel qual un element lingüístic perd
part del seu contingut lèxic per a expressar un contingut més gramatical. La
gramaticalització pot afectar diferents nivells de la llengua —sintaxi, morfologia,
fonologia—. Les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu> són resultat
del procés de gramaticalització que afecta de manera més clara els verbs posar i metre
en català antic.
2. Les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu> esclaten en el
segle XV però segueixen un itinerari diferent. La construcció amb el verb metre no va
més enllà del segle XV, mentre que la construcció amb posar és viva en català actual.
Tenint en compte les consideracions que s’expliquen en el punt 4, s’han analitzat un
total de 147 casos de perífrasi —9 amb el verb metre i 138 amb el verb posar—.
3. La categoria perífrasi verbal ha estat definida com una categoria híbrida, ja que
té contingut lèxic i contingut gramatical. És per això que un acostament des de la teoria
del prototip de Geeraerts (1997) és molt profitosa. D’acord amb aquesta teoria, les
perífrasis incoatives amb els verbs metre i posar s’han de considerar com a perífrasis
nuclears en la categoria. Per a la definició de perífrasi verbal s’ha seguit el model de
Garachana (2017), la caracterització de la qual té presents paràmetres sintàctics —com
s’ha fet tradicionalment— però també semàntics. A més a més, en el present estudi
s’han afegit paràmetres aspectuals relacionats amb el grau d’abstracció dels dominis
conceptuals i el grau d’esquematicitat. D’una banda, per a analitzar el funcionament
sintàctic de les construccions perifràstiques s’han seguit els criteris de Gómez Torrego
(1999) i Gavarró i Laca (2002). D’una altra, per a la caracterització semàntica s’ha
seguit Pérez Saldanya (2002), Montserrat (2012), Roca Pons (1958) i Yllera (1980).
4. D’acord amb la definició establerta de perífrasi verbal no s’han classificat com a
perífrasis: a) aquelles construccions en les quals el verb no està totalment dessemantitzat
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
249
i encara es pot identificar amb algun dels significats plens de l’estructura semàntica, b)
algunes construccions com <metre mà a + infinitiu> que, malgrat tenir un significat
aspectual proper a l’expressat per les perífrasis incoatives, han de ser considerades com
a locucions verbals (Garachana 2017; Haspelmath 2000; Martínez Atienza 2016).
5. La distinció aspectual entre perífrasis inceptives i ingressives (Roca Pons 1958;
Yllera 1980) és molt profitosa per a explicar la gènesi i el funcionament de les perífrasis
<metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>, en la mesura que:
a) Permet d’establir una diferència entre els verbs metre i posar, d’una banda, i
començar d’una altra: el matís emfàtic de les perífrasis ingressives ofereix
resposta a una necessitat expressiva dels parlants. Aquest matís no és propi de
les perífrasis inceptives, que mantenen la mateixa atenció en cadascun dels
moments interns de la situació denotada per l’infinitiu.
b) Permet de diferenciar diversos nivells quant al grau d’impersonalització dels
verbs auxiliars de construccions perifràstiques incoatives —començar, metre,
posar—
c) El valor ingressiu és coherent amb el contingut expressat per l’infinitiu de les
perífrasis amb els verbs metre i posar en relació a l’aspecte lèxic o aktionsart:
els verbs en infinitiu es refereixen en gairebé tots els casos a activitats o
realitzacions, és a dir, a accions amb una durada. En aquest aspecte, el valor
ingressiu només té sentit en la mesura que s’introdueix una situació durativa.
6. L’anàlisi semàntica del verb en infinitiu de les perífrasis estudiades és clau per a
entendre’n l’evolució: en un primer moment, les perífrasis amb els verbs metre i posar
seleccionen infinitius que denoten una situació que s’identifica amb un espai físic molt
concret, la qual cosa s’ha de relacionar amb el concepte de persistència semàntica
(Hopper 1991). Aquestes restriccions però, van desapareixent, i ambdues construccions
arriben a expressar processos emocionals o no intencionals. De fet, la perífrasi amb
metre és la primera que selecciona aquesta mena d’infinitius, ja que compta amb
construccions precedents —<metre mà a + infinitiu>— que expressen aquesta noció des
del segle XIII.
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
250
7. La Gramàtica de Construccions (Goldberg 1995, 2033 i 2006) forneix els
conceptes teòrics necessaris per a explicar les construccions perifràstiques. En el present
estudi s’han fet servir els conceptes:
a) Esquematicitat: la gramaticalització dels verbs metre i posar en la construcció
perifràstica comporta que perden la totalitat del seu contingut lèxic. Ambdós
verbs esdevenen elements que expressen nocions més gramaticals relacionades
amb l’aspecte. Tradicionalment s’ha considerat la dessemantització del verb
auxiliar com a una pèrdua de significat. Ara, però, seguint Traugott (1988) o
Traugott i Trousdale (2013), associem el procés de gramaticalització dels verbs,
no amb una pèrdua, sinó amb una transformació encaminada a expressar nocions
més abstractes i que demana un grau d’esquematicitat major.
b) Productivitat: el grau de gramaticalització d’una construcció està relacionat amb
la productivitat i la freqüència amb què apareix. En les construccions
perifràstiques s’ha constatat que, a mesura que avança la gramaticalització,
augmenta el nombre de types amb què pot aparèixer la construcció. En el cas de
les perífrasis amb els verbs metre i, sobretot posar, aquest augment dels types es
constata en el gran nombre d’infinitius diferents que el verb selecciona ja a partir
dels segles XVI-XVII.
c) Composicionalitat: aquest concepte ha estat útil per a diferenciar les perífrasis
amb els verbs metre i posar de la perífrasi amb el verb començar. Les dues
primeres doten tota l’estructura d’un significat composicional que no es
correspon amb la suma exacta de cadascun dels components. En la segona, en
canvi, el verb començar ja expressa un valor incoatiu idèntic al que expressa per
ell mateix de manera independent.
8. La gramaticalització de les perífrasis estudiades comporta l’auxiliarització dels
verbs metre i posar. La categoria [AUXILIAR] és, de nou, una categoria sense unes
fronteres ben definides, per la qual cosa s’ha d’explicar en termes de prototipicitat
(Geeraerts 1997). Seguint les fases descrites per Heine (1993), els verbs metre i posar
arriben a estats bastant avançats d’auxiliarització. Concretament, s’han constatat les cinc
primeres fases: I) el verb present un contingut lèxic ple amb un complement, II) el
complement passa a designar una situació dinàmica amb una forma no nominal o amb
un sintagma completiu, III) el verb adquireix una funció esquemàtica i el complement ja
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
251
només pot ser una forma no personal del verb, IV) el verb pateix un procés de reanàlisi i
recategorització, i V) el verb perd alguna de les seues propietats sintàctiques.
9. El concepte d’unidireccionalitat [unidirectionality] (Hopper i Traugott 1993) es
manifesta, en el cas de les perífrasis en els següents aspectes:
a) Abstracció del verb finit: els esquemes locatius bàsics dels verbs metre i posar
es projecten, sobretot metonímicament, per a expressar nocions més abstractes
relacionades amb l’aspecte. Aquesta tendència s’ajusta al principi general que la
conceptualització humana va del [+FISIC], [+CONEGUT] al [-TANGIBLE][-
CONEGUT].
b) Subjectivació i canvi semàntic del verb finit: el canvi semàntic s’ha d’entendre
com una modulació en la focalització dels elements. En qualsevol procés de
canvi semàntic hi ha presents significats objectius i subjectius (Langacker 1987).
En un context concret, els significats subjectius poden guanyar o perdre
importància (Truagott i König 1991; Traugott i Dasher 2002; Traugott i
Trousdale 2013). Per a generar la incoativitat que s’associa a les perífrasis amb
metre i posar en català és necessària la noció prèvia de canvi d’estat: en un
primer moment les perífrasis expressen, únicament, el trànsit entre dues
situacions que apareixen ben delimitades seqüencialment. Posteriorment, el
parlant infereix que, perquè hi haja un canvi de situació, la segona situació ha de
començar a ocórrer. Així, doncs, hi ha una modulació en la focalització en la
mesura que de tota la situació denotada, es para atenció tan sols al començament
de l’acció.
c) Recategorització i reanàlisi sintàctica: seguint els estudis de Traugott i Trousdale
(2010; 2013) i Andersen (2001), s’han explicat els diferents processos de
reanàlisi sintàctica o semàntica i recategorització que afecten cadascun dels
components de la perífrasi.
10. Seguint Comer i Enghels (2017), s’ha analitzat la hipòtesi que les construccions
de moviment causat puguen estar en l’origen de les perífrasis incoatives amb els verbs
metre i posar. A nostre parer, aquesta hipòtesi sí que és vàlida, ja que algun dels
problemes plantejats per Comer i Enghels (2017) desapareixen amb la definició de
perífrasi verbal que s’ha establert. En aquest sentit, la presència de preposicions
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
252
diferents de la preposició a en la construcció perifràstica sembla que és el principal
entrebanc per a aquests autors. En el nostre estudi, com ja s’ha dit, aquests casos no
s’han inclòs, ja que considerem que només es pot parlar de perífrasi quan hi ha la
preposició a. Sí que coincidim amb Comer i Enghels (2017) en el fet que ambdós verbs
tenen, en el seu esquema locatiu bàsic, elements que, en ser projectats semànticament,
poden expressar finalitat. Així, doncs, en aquest epígraf s’han combinat les hipòtesis del
moviment causat amb la de la projecció semàntica dels elements de l’esquema locatiu
bàsic.
11. Finalment, s’ha situat l’analogia com a possible generadora de perífrasis verbals
noves. S’ha arribat a les conclusions que:
a) D’una banda, la perífrasi amb el verb posar es pot explicar per una analogia amb
una construcció idèntica amb el verb metre. A pesar que aquesta segona és molt
menys freqüent i té un recorregut temporal molt breu, se situa primer
cronològicament i arriba, en el segle XV, a combinar-se amb infinitius que la
perífrasi amb posar no selecciona fins a segles més tard. Cal recordar que el
verb posar assumeix, a partir del segle XVI, tots els usos de metre, per la qual
cosa no és difícil de concebre que puga aparèixer també en l’estructura
perifràstica de què el verb metre forma part.
b) A diferència del que conclou Verroens (2011) per a la perífrasi en francès amb el
verb mettre, no considerem que, en català, les perífrasis incoatives amb els verbs
metre i posar s’hagen generat per una analogia amb la construcció amb el verb
començar. A nostre parer, les primeres expressen un valor ingressiu que no té la
perífrasi amb començar, per la qual cosa, tot i compartir un valor incoatiu,
s’originen per una necessitat expressiva que les diferencia, precisament, de la
construcció amb el verb començar, incapaç de resoldre aquesta necessitat.
c) La perífrasi incoativa <ficar-se a + infinitiu> ha estat localitzada per primera
vegada en la segona meitat del segle XVIII. El significat lèxic del verb ficar té
un caràcter intensiu marcat, cosa que fa que aquest verb siga un candidat idoni
per a entrar a formar part de la nòmina de verbs ingressius. Yllera (1980) es
refereix al fet que, com que les perífrasis ingressives es caracteritzen per un
matís intensiu, estan sotmeses de manera inevitable a un desgast relacionat amb
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
253
l’ús. D’acord amb això, es pot interpretar que el verb ficar ha reemplaçat el lloc
que el verb posar ocupava de manera exclusiva en la construcció perifràstica.
CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar
254
CONCLUSIONS
255
Conclusions
This chapter explains the genesis and evolution of the incoative periphrases
<metre’s a + infinitive> and <posar-se a + infinitive>. The conclusions reached are
listed below:
1. Grammaticalization is a gradual process through which a linguistic element loses
part of its lexical content to express a more grammatical one. Grammaticalization may
influence a variety of linguistic levels —syntax, morphology, phonology. The
periphrases <metre’s a + infinitive> and <posar-se a + infinitive> result from the
grammaticalization that more clearly affected the verbs posar and metre in old Catalan.
2. The periphrases <metre’s a + infinitive> and <posar-se a + infinitive> arose in
the 15th century but followed a different itinerary. Unlike the construction with the verb
metre, which did not survive beyond the 15th century, the construction with posar
remains alive in present-day Catalan. Bearing in mind the considerations made in
Section 4, we analyzed 147 cases of periphrasis in all —9 with the verb metre and 138
with posar.
3. The category verbal periphrasis was defined as a hybrid category because it has
both a lexical and a grammatical content. Hence why an approach from the prototype
theory formulated by Geeraerts (1997) can prove highly fruitful. According to this
theory, incoative periphrases with the metre and posar must be seen as nuclear in this
category. With regard to the definition of verbal periphrasis we followed the model
proposed by Garachana (2017), whose characterization contains syntactic parameters —
as it has traditionally been the case— but also semantic ones. Furthermore, aspectual
parameters associated with the degree of abstraction in conceptual domains as well the
level of schematicity were added in this study. On the one hand, the criteria established
by Gómez Torrego (1999) and Gavarró and Laca (2002) served to analyze how
periphrastic constructions function in syntactic terms. And on the other hand, we
followed Pérez Saldanya (2002), Montserrat (2012), Roca Pons (1958) and Yllera
(1980) for semantic characterization.
CONCLUSIONS
256
4. In accordance with the established definition of verbal periphrasis we did not
classify as such: a) those constructions in which the verb is not completely
desemantized and can still match some of the full meanings of the semantic structure; b)
several constructions such as <metre mà a + infinitive> which, despite having an
aspectual meaning close to that expressed by incoative periphrases, must be considered
verbal locutions (Garachana 2017; Haspelmath 2000; Martínez Atienza 2016).
5. The aspectual distinction between inceptive and ingressive periphrases (Roca
Pons 1958; Yllera 1980) turns out to be highly helpful when trying to explain the
genesis and operation of the periphrases <metre’s a + infinitive> and <posar-se a +
infinitive>, since it:
a) Allows us to draw a distinction between the verbs metre and posar, on one side,
and començar on another: the emphatic nuance supplied by ingressive
periphrases meets an expressive need of speakers. This nuance is not typical of
inceptive periphrases, which maintain the same attention in each one of the
internal moments of the situation denoted by the infinitive.
b) Makes it possible to differentiate a variety of levels when it comes to the degree
of impersonalization shown by the auxiliary verbs that appear in incoative
periphrastic constructions —començar, metre, posar.
c) The ingressive value is congruent with the content expressed by the infinitive of
the periphrases with the verbs metre and posar in relation to the lexical aspect or
aktionsart: the infinitives of these verbs refer in nearly every case to activities or
accomplishments, or expressed differently, to actions with a duration. In this
respect, the ingressive value only makes sense as long as a durative situation is
introduced.
6. The semantic analysis of the verb in its infinitive form included in the
periphrases examined becomes essential to understand their evolution: initially,
periphrases with the verbs metre and posar selected infinitives denoting a situation
which was identified with a highly specific physical space, which in turn needed to be
related to the concept of semantic persistence (Hopper 1991). Nevertheless, these
restrictions gradually disappeared and both constructions eventually came to express
emotional or non-intentional processes. In fact, the periphrasis with metre was the first
CONCLUSIONS
257
to select this type of infinitives, since it showed previous constructions —<metre mà a +
infinitive>— that had expressed this notion since the 13th century.
7. Constructions Grammar (Goldberg 1995, 2033 and 2006) provides the
theoretical concepts needed to explain periphrastic constructions. The concepts listed
below were used in this study:
a) Schematicity: the grammaticalization of the verbs metre and posar in the
periphrastic construction entails that they lose all of their lexical content. Both
verbs become elements that express more grammatical notions linked to aspect.
Desemantization of auxiliary verbs has traditionally been seen as a loss of
meaning. Now, however, following Traugott (1988) or Traugott and Trousdale
(2013), we do not associate the grammaticalization process undergone with a
loss but rather with a transformation aimed at conveying more abstract notions
which additionally requires a higher degree of schematicity.
b) Productivity: the extent to which a construction is grammaticalized has to do
with productivity and its frequency of appearance. It has been verified in
periphrastic constructions that, as grammaticalization progresses, the number of
types with which the constructions may appear increases. In the case of
periphrases with the verbs metre and above all posar, this increase of types
becomes evident by the large number of different infinitives that the verb
already selected from the 16th and 17th centuries.
c) Compositionality: this concept proved useful to distinguish the periphrases with
the verbs metre and posar from the one made with començar. The first two
provide the whole structure with a compositional meaning which does not
correspond to the exact sum of each one of the components. In the second one,
though, the verb començar already expresses an incoative value identical to that
this verb conveys independently on its own.
8. The grammaticalization of the periphrases under study entails the auxiliarization
of the verbs metre and posar. Once again, the [AUXILIARY] category does not have well-
defined boundaries, which is why it must be defined in terms of prototypicity (Geeraerts
1997). Following the stages described by Heine (1993), the verbs metre and posar reach
quite advanced levels of auxiliarization. More precisely, the first five stages were
CONCLUSIONS
258
verified: I) the verb has a full lexical meaning with an object; II) the object now
designates a dynamic situation with a nominal form or a completive phrase; III) the verb
acquires a schematic function and the object can only be a non-personal form of the
verb now; IV) the verb undergoes a reanalysis and recategorization process; and V) the
verb loses some of its syntactic properties.
9. When it comes to periphrases, the concept of unidirectionality (Hopper and
Traugott 1993) becomes visible in the following aspects:
a) Abstraction of the finite verb: the basic locative schemes of the verbs metre and
posar are projected, above all metonymically, to express more abstract notions
related to aspect. This trend is in keeping with the general principle according to
which human conceptualization goes from [+PHYSICAL], [+KNOWN] to [-
TANGIBLE][-KNOWN].
b) Subjectivization and semantic change in the finite verb: semantic change must
be understood as a modulation in the focalization of elements. Any process of
semantic change includes objective and subjective meanings (Langacker 1987).
In a specific context, subjective meanings may gain or lose importance (Traugott
& König 1991; Traugott & Dasher 2002; Traugott & Trousdale 2013). The
previous notion of change of state is required to generate the incoativity related
to periphrases with metre and posar in Catalan: at first, these periphrases
exclusively express a transition between two situations clearly defined in
sequential terms. Subsequently, the speaker infers that, since a change of state
has taken place, the second situation must begin to occur. There is consequently
a modulation in the focalization because attention is only paid to the beginning
of the action —and not to the whole denoted situation.
c) Syntactic recategorization and reanalysis: based on the studies by Traugott and
Trousdale (2010; 2013) and Andersen (2001), we have explained the different
syntactic or semantic reanalysis and recategorization processes which affect
each one of the periphrasis components.
10. Following Comer and Enghels (2017), attention was paid to the hypothesis
according to which caused motion constructions could be at the origin of incoative
periphrases with the verbs metre and posar. In our opinion, this hypothesis is actually
CONCLUSIONS
259
true, because some of the problems raised by Comer and Enghels (2017) disappear with
the definition of verbal periphrasis that has been established. In this sense, the presence
of prepositions other than a in the periphrastic construction seemingly constitutes the
most important obstacle according to these authors. As said above, our study did not
include such cases because, for us, one can only speak about a periphrasis when
preposition a is present. However, we agree with Comer and Enghels (2017) that both
verbs have elements in their basic locative scheme which can convey the idea of
purpose if they are semantically projected. Therefore, the caused motion hypotheses
were combined in this section with the one referred to the semantic projection of
elements included in the basic locative scheme.
11. Finally, analogy has been identified as a potential generator of new verbal
periphrases. These are the conclusions which were drawn:
a) On the one hand, the periphrasis with the verb posar can be explained by means
of an analogy with an identical construction containing the verb metre. Even
though the latter is much less frequent and has a very short evolution over time,
it appeared first chronologically speaking and eventually combined, from the
15th century, with infinitives that the periphrasis with posar did not select until
some centuries later. It must be remembered that the verb posar assumed all the
uses of metre from the 16th century, which is why one can also easily conceive
its appearance in the periphrastic structure that the verb metre forms part of.
b) Contrary to what Verroens (2011) concluded for the periphrasis in French with
the verb mettre, we do not think that incoative periphrases in Catalan with the
verbs metre and posar may have been generated as a result of an analogy with
the construction containing the verb començar. In our view, the first two express
an ingressive value which does not appear in the periphrasis with començar;
hence why, although they share an incoative value, they originate from an
expressive need which precisely distinguishes them from the construction with
the verb començar —unable to meet that need.
c) The incoative periphrasis <ficar-se a + infinitive> was first located in the second
half of the 18th century. The lexical meaning of the verb ficar has a marked
intensive nature, which is why this verb becomes a suitable candidate to be
listed as an ingressive verb. Yllera (1980) referred to the fact that, since
CONCLUSIONS
260
ingressive periphrases characteristically convey an intensive nuance, they are
inevitably subject to a wear and tear related to usage. This allows us to interpret
that the verb ficar has taken the place that the verb posar exclusively occupied
in the periphrastic construction.
CONCLUSIONS
261
CONCLUSIONS
262
Conclusions
Índex
1. Lingüística de corpus
2. Estructura semàntica dels verbs metre i posar
3. Gramaticalització dels verbs metre i posar: les perífrasis <metre’s a + infinitiu>
i <posar-se a + infinitiu>
4. Recerca futura en relació als verbs metre i posar
1. Lingüística de corpus
1.1. La lingüística de corpus és una disciplina que permet de constatar
fenòmens lingüístics diacrònicament.
L’aprofitament de corpus textuals informatitzats facilita l’estudi dels fenòmens
lingüístics. Les estratègies de cerca permeten d’acarar aquests fenòmens posant
l’atenció en tots els aspectes que són rellevants per a la investigació. Destaquem les
cerques lematitzades i categoritzades. Encara més, destaquem aquells corpus
informatitzats en què és possible combinar cerques lematitzades i categoritzades. En
aquest sentit, fem referència al Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i
Contemporanis —CIMTAC—, del qual s’han obtingut la majoria dels exemples que
s’han fet servir per a la realització d’aquesta tesi doctoral. Cal mencionar, igualment,
uns altres corpus que han completat la nòmina d’exemples i que han contribuït a una
anàlisi contrastiva amb d’altres llengües. En la present investigació, a més del
CIMTAC, s’han emprat el Corpus Informatitzat del Català Antic —CICA—, el Corpus
Diacrónico del Español —CORDE— o el Corpus OVI dell’Italiano Antico.
1.2. Per a l’optimització de la representativitat de les dades és necessari atendre
diversos paràmetres, així com la tipologia textual, la variació diacrònica, la
variació diatòpica, la variació diafàsica i la variació diastràtica.
Per tal d’aconseguir unes dades més representatives, s’ha tingut en consideració
el nombre d’obres de cada tipologia textual que s’ha utilitzat. El corpus CIMTAC, base
CONCLUSIONS
263
metodològica d’aquesta investigació, compta, a les hores d’ara, amb les tipologies
textuals i el nombre de paraules que ara s’indiquen: I) textos cientificotècnics: 383.344
paraules, II) textos literaris: 415.606 paraules, III) textos historiogràfics o cròniques:
2.607.706 paraules, IV) textos juridicoadministratius: 2.481.004 paraules, i V) textos
religiosos: 88.069 paraules.
1.3. Cal conèixer les estratègies d’explotació dels corpus informatitzats per a
obtenir dades representatives. Malgrat les diverses opcions d’aprofitament
dels corpus, hi ha casos que no es poden localitzar sense la lectura directa
de les obres.
La majoria dels corpus informatitzats tenen comodins o jòquers que són una
bona solució per a ampliar els resultats d’una cerca. Per exemple, en un corpus com el
CICA, que no està lematitzat, la cerca met% recupera una gran quantitat d’ocurrències
del verb metre. D’una banda, aquests comodins són útils en la mesura que recuperen els
exemples de bona part del paradigma flexiu del verb. D’aquesta manera, no cal fer la
cerca de cada forma i, a més a més, es redueix l’atenció a les possibles variants
ortogràfiques d’una forma concreta. D’una altra banda, una cerca genèrica d’aquesta
mena ha d’anar seguida, ineludiblement, d’un procés manual de triatge dels exemples
que són rellevants per a la investigació.
Acomplint aquestes fases s’aconsegueix una major representativitat de les dades,
ja que s’exclouen formes coincidents amb significats diferents —mes ‘participi del verb
metre’ / mes ‘dotzena part de l’any’— i s’eviten possibles errors de picatge de les
edicions de les obres o de revisió en el procés d’informatització d’un text. Les formes
coincidents es poden correspondre amb una paraula, com s’ha dit, o amb una
construcció formada per més d’una paraula. Així, cal una revisió dels resultats obtinguts
atès que els processadors informàtics no preveuen criteris semàntics. Així, per exemple,
en l’estudi del procés de gramaticalització de les perífrasis incoatives amb els verbs
posar i metre, s’han deixat de banda exemples com metre [esforços] en retenir, que
s’han obtingut amb la cerca <#metre + <Prep + <Vi>, ja que semànticament es
correspon amb una construcció de règim verbal.
Contràriament, es pot donar el cas que els corpus no recuperen tots els exemples
del fenomen analitzat. Per a descriure aquest mateix procés de gramaticalització, per
CONCLUSIONS
264
exemple, ha estat especialment difícil de preveure els elements parentètics que poden
aparèixer entre el verb auxiliar i l’infinitiu.
2. Estructura semàntica dels verbs metre i posar
2.1. L’anàlisi diacrònica dels verbs metre i posar dibuixa, en ambdós casos, una
estructura semàntica amb un gran nombre de significats i sentits.
A partir del CIMTAC i el CICA s’ha constituït un corpus amb 3424 exemples
dels verbs metre i posar entre els segles XIII i XVIII. Més concretament, s’han
classificat 910 casos amb el verb metre i 2514 amb el verb posar. Pel que fa a aquesta
diferència, cal indicar que el verb metre no perviu en català més enllà del segle XVI,
mentre que el verb posar és ben viu actualment. Aquesta nòmina d’exemples ha permès
de descriure 38 significats i 83 sentits. Entre aquests exemples no s’han considerat els
casos en què els verbs formen part d’una unitat fraseològica o apareixen dessemantitzats
com a verbs auxiliars o de suport. Finalment, cal indicar que, per tal d’aconseguir una
representativitat dels resultats major, s’ha constituït un microcorpus textual per a cada
segle. Això ha possibilitat ajustar el nombre d’obres de cadascuna de les tipologies
textuals previstes pel CIMTAC.
2.2. La teoria de la Invited Inferencing Theory of Semantic Change
desenvolupada per Elizabeth Traugott forneix el marc teòric per a explicar
els nombrosos canvis semàntics que han experimentat diacrònicament els
verbs metre i posar.
La inferència invitada és un mecanisme pragmaticodiscursiu amb el qual es
generen significats nous. Cada símbol lingüístic consta d’un significat o diversos
codificats i pot generar-ne d’altres que començaran com a valors pragmàtics (Traugott
2012; Langacker 2000; Burridge i Mulder 1998). Els primers es relacionen amb els
significats semantitzats, mentre que els segons depenen dels factors contextuals.
Aquesta doble polaritat del símbol lingüístic fa que el significat siga negociable en l’ús,
ja que hi ha expressions lingüístiques que en un context concret poden tenir una
interpretació nova o ambigua.
CONCLUSIONS
265
Les inferències invitades són possibles gràcies a la proximitat dels valors
semàntics, de manera que el canvi semàntic s’ha d’entendre com la consecució de tot un
seguit de petits canvis. La metonímia i la metàfora —enteses com a mecanismes de
conceptualització i, doncs, mitjans del canvi lexicosemàntic van més enllà del paper de
recurs literari amb què havien estat relacionades tradicionalment— assumeixen un paper
central (Barcelona 2003; 2012; Panther i Thornburg 1998; 2003a; 2003b; 2007; Lakoff i
Johnson 1980; Soriano 2012; Grady 1999).
Finalment, la negociació del significat és possible en la mesura que les
categories humanes tenen unes fronteres difuses que fan que la conceptualització dels
elements siga flexible. En aquest sentit, s’han tingut presents els efectes de prototipicitat
descrits per Geeraerts (1997).
2.3. La subjectivació, entesa com la reorganització dels elements presents en el
marc conceptual evocat per un verb, ocupa un paper central en el canvi
semàntic.
La Invited Inferencing Theory of Semantic Change d’Elizabet Traugott està
estretament relacionada amb els processos de subjectivació i intersubjectivació
(Traugott i Dasher 2002; Traugott 2010). En qualsevol procés de canvi semàntic hi ha
significats objectius i significats subjectius (Langacker 1987) a causa de la doble
polaritat del símbol lingüístic. A partir de processos inferencials, els significats inicials
es dilueixen a poc a poc, mentre que n’emergeixen uns altres de nous. Autors com
Traugott i König (1991), Traugott i Dasher (2002) o Traugott i Trousdale (2013) han
explicat com es produeix aquest canvi gradual. D’acord amb això, el canvi semàntic és
conseqüència d’un procés de subjectivació o intersubjectivació mitjançant els quals hi
ha un reordenament en l’atenció que reben els significats objectius i subjectius.
2.4. Els processos inferencials i de subjectivació han permès d’establir nuclis
semàntics nous. El nombre de significats i d’ocurrències tenen que els
verbs metre i posar per a cada nucli és molt desigual en alguns d’aquests
nuclis.
Ja en llatí tardà, els verbs PAUSARE i MĬTTĔRE esdevenen locatius. De fet, tots
dos tenen un esquema locatiu bàsic molt semblant: un TRAJECTOR és desplaçat per un
CONCLUSIONS
266
subjecte agentiu des d’un punt d’ORIGEN a una DESTINACIÓ. Les inferències
comunicatives i la redistribució en l’atenció que rep cadascun dels elements d’aquest
esquema bàsic explica l’ampliació de l’estructura semàntica dels verbs. Així, doncs,
mitjançant projeccions metonímiques i metafòriques aquests elements es reanalitzen i
atorguen als verbs significats nous.
L’element que fixa una diferència més gran entre els verbs metre i posar és la
DESTINACIÓ, ja que, semànticament, el verb posar té menys restriccions. La projecció
metafòrica dels esquemes bàsics dels dos verbs té un recorregut diferent en cada cas a
causa de la restricció del verb metre, que es caracteritza per tenir una DESTINACIÓ que
prototípicament es vincula amb una dimensió interior.
S’han pogut establir nou nuclis semàntics. La majoria són compartits per tots dos
verbs. No obstant això, l’element de la DESTINACIÓ marca diferències importants entre
els dos verbs. Com s’ha dit, el verb posar té menys restriccions. Al nostre parer, aquest
fet és determinant en l’evolució diacrònica dels dos verbs estudiats: el verb posar té una
estructura semàntica més extensa i assumeix, entre d’altres i sense cap restricció, els
significats que també pot expressar el verb metre. Per contra, el verb metre apareix amb
molts menys significats a causa de la restricció descrita.
En relació a la distribució dels exemples per nuclis semàntics cal destacar que:
1) el nucli I deriva directament de l’ètim llatí PAUSARE i no hi ha gairebé significats amb
metre, i 2) per contra, en el nucli IX són molt més nombrosos els exemples amb el verb
metre. El verb posar assumeix també aquests significats, encara que el verb més
prototípic per a expressar una direccionalitat interior és, sense dubte, metre. La
distribució detallada dels significats per nuclis semàntics és en les conclusions del
capítol 2.
3. Gramaticalització dels verbs metre i posar: les perífrasis <metre’s a + infinitiu>
i <posar-se a + infinitiu>.
3.1. La gramaticalització és un procés de canvi gradual pel qual un element
lingüístic perd una part o la totalitat del seu contingut lèxic i adquireix una
funció més gramatical.
Els verbs metre i posar apareixen gramaticalitzats en construccions
perifràstiques amb un valor aspectual incoatiu des del segle XV. En aquestes
CONCLUSIONS
267
construccions tots dos verbs apareixen com a auxiliars seguits de la preposició a i un
infinitiu, que és el que aporta el contingut lèxic de la construcció. Tradicionalment,
l’auxiliarització dels verbs s’ha interpretat com una pèrdua de significat lèxic. En el
present treball, seguint l’enfocament construccional de Traugott (1988) o Traugott i
Trousdale (2013), la dessemantització del verb s’identifica amb una abstracció dels
elements que configuren l’esquema del significat lèxic ple a partir del qual s’engega una
projecció semàntica. Aquesta projecció suposa un grau més alt d’esquematització i
permet de referir-se a nocions més abstractes. Per a explicar la gramaticalització de les
perífrasis <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>, s’han analitzat els diferents
processos de reanàlisi —sintàctica o semàntica— i descategorització que dibuixen
diacrònicament cadascun dels constituents de la construcció.
3.2. La definició de perífrasi verbal ha d’incorporar paràmetres sintàctics,
semàntics i aspectuals.
Tradicionalment, el concepte de perífrasi verbal s’ha explicat atenent de manera
gairebé exclusiva a paràmetres sintàctics. En aquest estudi, seguint la caracterització de
Garachana (2017), s’han tingut molt present altres criteris semàntics. A més a més, s’hi
han afegit criteris relacionats amb la informació aspectual que expressa la construcció.
D’acord amb aquesta definició, s’han recuperat un total de 147 perífrasis —138 amb el
verb posar i 9 amb el verb metre—. S’han deixat de banda aquells casos en què el verb
no està totalment dessemantitzat i encara es pot percebre algun dels significats plens de
l’estructura semàntica. Igualment, tampoc no s’han incorporat aquelles construccions
formades per una altra construcció prèvia constituïda per un verb i un element nominal,
com ara <metre mà a + infinitiu>, ja que, d’acord amb Haspelmath (2000) i Martínez
Atienza (2016), aquests elements s’han classificat com a locucions verbals.
3.3. Les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu> tenen un
origen semblant però una evolució diferent.
Ambdues perífrasis apareixen en el segle XV. El primer exemple localitzat per a
la perífrasi amb el verb metre és anterior al primer amb el verb posar. A més a més, el
verb metre compta amb construccions que no poden ser considerades perífrasis però que
CONCLUSIONS
268
expressen valors aspectuals relacionats amb la incoativitat o, fins i tot, amb la
prospectivitat (Narrog 2012). Tot i aquestes petites diferències, les dues perífrasis
s’originen en el mateix període. Ara bé, s’observen algunes diferències:
a) La perífrasi amb el verb metre no va més enllà del segle XV. En consonància
amb el que ocorre amb els significats plens del verb, la perífrasi desapareix i ja
no n’hi ha cap cas en segles posteriors.
b) Com s’ha dit, el verb metre compta amb construccions prèvies que expressen
valors semblants als de la construcció perifràstica. El verb posar, per contra, no
compta amb aquesta mena d’estructures. Aquest fet és un argument a favor
perquè la perífrasi amb el verb posar es puga concebre com el resultat d’un
procés analògic amb la perífrasi amb metre. Cal indicar que els dos verbs, en la
seua estructura semàntica, incorporen significats plens que expressen la noció
d’incoativitat, de manera que poden engegar aquest procés de gramaticalització
amb més facilitat que no un altre verb que no tinga aquests significats.
c) La perífrasi amb el verb metre selecciona, des del primer moment, infinitius que
no necessàriament remeten a un espai físic concret. No ocorre el mateix amb els
primers casos amb el verb posar, que sempre seleccionen infinitius que dibuixen
una situació que s’associa a un espai físic concret. Així, ja en el segle XV, la
construcció amb el verb metre selecciona verbs no finits que es refereixen a
processos cognitius. El verb posar no selecciona aquesta mena d’infinitius fins
els segles XVI-XVII.
d) La perífrasi té, inicialment, un subjecte agentiu. Aquesta restricció va
desapareixent. El camí cap a la impersonalització és diferent en ambdós casos.
El verb metre arriba a expressar processos no intencionals, però no processos
impersonals. El verb posar, per contra, sí que ho fa des del segle XVIII. La
majoria de casos que s’han localitzat tenen a veure amb processos
meteorològics.
3.4. La categoria dels verbs auxiliars és una categoria híbrida en la mesura que
presenta característiques pròpies de les categories [+LÈXIQUES] i de les
categories [+GRAMATICALS]. És per això que cal parlar-ne en termes de
prototipicitat (Geeraerts 1997).
CONCLUSIONS
269
El procés de gramaticalització de les perífrasis incoatives amb els verbs metre i
posar comporta un procés d’auxiliarització dels verbs, que perden el contingut lèxic i
passen a expressar nocions amb un grau d’abstracció més gran i, per tant, més
esquemàtiques. En aquest sentit, s’han seguit les fases descrites per Heine (1993), que
permeten classificar els verbs analitzats com a verbs nuclears de la categoria. També
s’ha tingut present la definició de la categoria [VERB AUXILIAR] de Langacker (1991) i
Lamiroy (1994).
3.5. La gènesi d’una perífrasi no és necessàriament conseqüència d’un procés
de gramaticalització. L’analogia és un recurs habitual del llenguatge que
permet d’expressar valors que es perceben com a pròxims.
L’analogia és un recurs freqüent i possibilita generar estructures noves prenent
com a punt de partida estructures preexistents, que reben el nom de supporting
constructions. En el cas de les perífrasis amb els verbs metre i posar, hem constatat que
la primera, a pesar de la poca freqüència amb què apareix, és anterior cronològicament.
A més a més, en el període en el qual ambdues perífrasis esclaten definitivament és el
mateix en què el verb posar comença a assumir molts dels significats expressat pel verb
metre fins a les hores. Així, doncs, es pot considerar que, de la mateixa manera que
expressa aquests significats, el verb posar puga formar part de les construccions en què
solia aparèixer el verb metre.
Tots dos verbs tenen significats plens amb un valor incoatiu, per la qual cosa són
igualment vàlids per a formar part d’aquesta mena de construcció. No obstant això, el
verb metre compta amb construccions precedents que, tot i que no han estat
considerades com a perífrasis, sí que expressen valors aspectuals semblants. Ens referim
a estructures com ara <metre mà a + infinitiu> o <metre al punt de + infinitiu>.
Finalment, a diferència del que considera Verroens (2011) per a la perífrasi
paral·lela francesa amb el verb mettere, descartem que les perífrasis amb els verbs metre
i posar tinguen l’origen en una analogia amb la construcció perifràstica amb el verb
començar. En aquest aspecte, cal distingir les perífrasis ingressives, que tenen un matís
intensiu que focalitza el moment inicial de l’acció, de les inceptives, que no mantenen
l’atenció en cadascun dels moments interns de l’acció (Yllera 1980). Altrament, sí que
considerem que la perífrasi incoativa amb el verb ficar, ben viva en català actual, puga
haver-se creat per analogia amb estructures preexistents. En aquest sentit, el significat
CONCLUSIONS
270
etimològic del verb ficar té un caràcter intensiu marcat que s’adequa al valor emfàtic
propi de les perífrasis ingressives.
4. Recerca futura en relació als verbs metre i posar
4.1. Els verbs metre i posar formen part, com a verb de suport, de nombroses
col·locacions i unitats fraseològiques.
En la present investigació s’ha descrit l’estructura semàntica dels verbs metre i
posar i s’ha analitzat el procés de gramaticalització més evident de què formen part,
això és, la gènesi de la construcció perifràstica. No obstant això, no s’han exposat
quines són aquestes col·locacions i unitats fraseològiques (locucions, fórmules i
parèmies), ja que el seu tractament ha de constituir un estudi independent.
4.2. Els verbs locatius i de moviment són capaços de projectar-se
semànticament per a expressar nocions abstractes.
Els verbs metre i posar són verbs que parteixen d’un esquema locatiu bàsic i que
arriben a expressar, com s’ha vist, nocions molt més abstractes relacionades amb la
incoativitat, la finalitat, la prospectivitat o el canvi d’estat. El dinamisme inherent al seu
significat lèxic els converteix en verbs aptes per a, mitjançant projeccions semàntiques,
expressar aquesta mena de nocions, que són resultat de la transposició dels elements
d’un domini conceptual menys abstracte i menys esquemàtic. Aquests verbs no són una
excepció, ja que altres verbs de moviment —anar, venir, entrar, tornar— o locatius —
ficar, clavar— també expressen, en català, valors relacionats amb l’aspecte. Així,
doncs, l’anàlisi del comportament d’aquesta tipologia de verbs constituirà una línia
d’investigació a tenir en compte en el futur.
CONCLUSIONS
271
CONCLUSIONS
272
Conclusions
Table of contents
1. Corpus linguistics
2. Semantic structure of the verbs metre and posar
3. Grammaticalization of the verbs metre and posar: the periphrases <metre’s a +
infinitive> and <posar-se a + infinitive>
4. Future research in relation to the verbs metre and posar
1. Corpus linguistics
1.1. Corpus linguistic is a discipline which makes it possible to carry out a
diachronic verification of linguistic phenomena
The study of linguistic phenomena becomes easier thanks to the exploitation of
computerized textual corpora. Search strategies permit to compare these phenomena
placing the emphasis on all those aspects which are relevant for research. Lemmatized
and categorized searches deserve a special mention. What is more, we would like to
highlight the computerized corpora where the possibility exists to combine lemmatized
and categorized searches. In this sense, we refer to the Corpus Informatitzat Multilingüe
de Textos Antics i Contemporanis —CIMTAC— [Multilingual Computerized Corpus of
Old and Contemporary Texts], from which were obtained most of the examples used to
prepare this doctoral thesis. Some other corpora also deserve to be mentioned which
have not only completed the range of examples but also helped in performing a
contrastive analysis with other languages. In addition to CIMTAC, the present research
used the Corpus Informatitzat del Català Antic —CICA— [Computerized Corpus of Old
Catalan], the Corpus Diacrónico del Español —CORDE— [Diachronic Corpus of
Spanish] or the Corpus OVI dell’Italiano Antico [OVI Corpus of Old Italian].
1.2. Optimizing data representativeness requires considering a variety of
parameters, along with textual typology, diachronic variation, diatopical
variation, diaphasic variation and diastratic variation.
CONCLUSIONS
273
The number of works belonging to each textual typology utilized was taken into
account in order to achieve more representative data. The CIMTAC corpus, which
served as the methodological foundation of this research currently includes the textual
typologies and the number of words listed below: I) scientific-technical texts: 383,344
words; II) literary texts: 415,606 words; III) historiographic texts or chronicles:
2,607,706 words; IV) legal-administrative texts: 2,481,004 words; and V) religious
texts: 88,069 words.
1.3. It is necessary to know the strategies for the exploitation of computerized
corpora so that representative data can be obtained. Despite the various
options available to exploit corpora, some cases cannot be located without
directly reading the works.
Most of the computerized corpora have wild cards or jokers which constitute a
good solution to broaden the results of a search. For instance, in a non-lemmatized
corpus like CICA, the met% search retrieves a large number of occurrences for the verb
metre. On the one hand, the aforesaid wild cards or jokers prove useful insofar as they
retrieve the examples corresponding to a large part of the flexive paradigm of this verb.
This makes it unnecessary for us to look up each form, additionally reducing the
attention to the possible orthographic variants of a specific form. On the other hand,
such a generic search must inevitably be followed by a manual process of selection of
the examples which are relevant for the research.
The completion of these stages ensures higher data representativeness, since we
exclude coincident forms with different meanings —mes ‘participle of the verb metre’ /
mes ‘twelfth part of a year’— and avoid possible typing errors in the editions or reviews
of works in the process during which a text is computerized. As said above, the
coincident forms may correspond to a word or to a construction that includes more than
one word. Thus, the results obtained must be reviewed because the computer processors
do not foresee semantic criteria. By way of example, when studying the
grammaticalization process undergone by incoative periphrases with the verbs posar
and metre, we left aside examples such as metre [esforços] en retenir, which resulted
from the search <#metre + <Prep + <Vi>, since it semantically matches a verbal regime
construction.
CONCLUSIONS
274
We may also find cases in which the corpora do not retrieve all the examples of
the phenomenon under study, though. When trying to describe this same
grammaticalization process, for instance, it was particularly difficult to foresee the
parenthetical elements that could appear between the auxiliary verb and the infinitive.
2. Semantic structure of the verbs metre and posar
2.1. In both cases, the diachronic analysis of the verbs metre and posar depicts a
semantic structure with a large number of meanings and senses.
Using CIMTAC and CICA allowed us to build a corpus with 3,424 examples of
the verbs metre and posar between the 13th and 18th centuries. More precisely, we
classified 910 cases with the verb metre and 2,514 with the verb posar. With regard to
this difference, it must be pointed out that the verb metre did not survive in Catalan
beyond the 16th century, whereas posar still remains alive today. That list of examples
made it possible to describe 38 meanings and 83 senses. Amongst such examples, we
did not consider the cases in which the verbs form part of a phraseological unit or
appear desemantized as auxiliary or support verbs. It is finally worth highlighting that a
textual microcorpus was created for each century seeking to achieve more
representative results. This made it possible to adjust the number of works belonging to
each one of the textual typologies foreseen by CIMTAC.
2.2. The postulates of the Invited Inferencing Theory of Semantic Change
developed by Elizabeth Traugott provide the theoretical framework
required to explain the numerous semantic changes diachronically
experienced by the verbs metre and posar.
Invited inferencing is a pragmatic-discursive mechanism through which new
meanings can be generated. Each linguistic symbol consists of a meaning or a variety of
coded meanings, and it can generate others that will start as pragmatic values (Traugott
2012; Langacker 2000; Burridge & Mulder 1998). While the former relates to
semantized meanings, the latter depend on contextual factors. Such a double polarity of
the linguistic symbol allows for the meaning to be negotiated in usage, since there are
CONCLUSIONS
275
linguistic expressions which may have a new or ambiguous interpretation within a
specific context.
Invited inferences exist thanks to the proximity of semantic values, semantic
change thus having to be understood as the operation of a whole range of small changes.
Metonymy and metaphor —understood as conceptualization mechanisms and,
consequently, as means for lexical-semantic change, go beyond the role of a literary
resource that they had traditionally been associated with— assume a central role
(Barcelona 2003; 2012; Panther & Thornburg 1998; 2003a; 2003b; 2007; Lakoff &
Johnson 1980; Soriano 2012; Grady 1999).
Finally, the negotiation of meaning is possible because human categories have
blurred boundaries which result in a flexible conceptualization of elements. The
prototypicity effects described by Geeraerts (1997) were considered in this respect.
2.3. Subjectivization, understood as the reorganization of the elements present
in the conceptual framework evoked by a verb, plays a key role in semantic
change.
Elizabeth Traugott’s Invited Inferencing Theory of Semantic Change is closely
linked to subjectivization and intersubjectivization processes (Traugott & Dasher 2002;
Traugott 2010). Any process of semantic change includes objective and subjective
meanings (Langacker 1987) due to the double polarity of the linguistic symbol. From
inferential processes, the initial meanings become gradually diluted while other new
ones simultaneously emerge. Authors such as Traugott and König (1991), Traugott and
Dasher (2002) or Traugott and Trousdale (2013) have explained how this gradual
change takes place. In accordance with that, semantic change results from a
subjectivization or intersubjectivization process through which the attention received by
objective and subjective meanings is rearranged.
2.4. Inferential and subjectivization processes have made it possible to establish
new semantic nuclei. The number of meanings and occurrences that the
verbs metre and posar have for each nucleus turns out to be quite uneven in
some of these nuclei.
CONCLUSIONS
276
Already in late Latin, the verbs PAUSARE and MĬTTĔRE became locative. In fact,
both of them have a rather similar locative scheme: a TRAJECTOR is moved by an
agentive subject from a point of ORIGIN to a DESTINATION. The communicative
inferences along with the redistribution in the attention received by each one of the
elements in this basic scheme explains why the semantic structure of these verbs
broadens. Therefore, metonymic and metaphorical projections serve to reanalyze these
elements and provide the verbs with new meanings.
The element which fixes a greater difference between the verbs metre and posar
is DESTINATION, since the verb posar has fewer restrictions from a semantic point of
view. The metaphorical projection of the basic schemes of these two verbs follows a
different path in each case because of the restriction existing in the metre, characterized
by having a DESTINATION prototypically linked to an internal dimension.
Nine semantic nuclei could be established, most of them shared by both verbs.
Nevertheless, the DESTINATION element reveals significant differences between these
two verbs. As mentioned above, the verb posar has fewer restrictions. From our point of
view, this fact appears as a determining factor in the diachronic evolution of the two
verbs under study: the verb posar has a broader semantic structure and assumes,
amongst others and without any restriction whatsoever, the meanings that can also be
expressed by the verb metre. Instead, the verb metre appears with much fewer meanings
because of the restriction described above.
As for the distribution of examples by semantic nuclei, it deserves to be
highlighted that: 1) Nucleus I directly derives from the Latin etymon PAUSARE and there
are hardly any meanings with metre; and 2) on the contrary, examples with the verb
metre are much more numerous in Nucleus IX. Even though the verb posar assumes
these meanings too, the most prototypical verb to express an internal directionality is
undoubtedly metre. The detailed distribution of meanings by semantic nuclei can be
found in the conclusions of this chapter 2.
3. Grammaticalization of the verbs metre and posar: the periphrases <metre’s a +
infinitive> and <posar-se a + infinitive>
CONCLUSIONS
277
3.1. Grammaticalization is a process of gradual change through which a
linguistic element loses a part or the whole of its lexical content and
acquires a more grammatical function.
The verbs metre and posar have appeared grammaticalized in periphrastic
constructions with an incoative aspectual value since the 15th century. These
constructions show both verbs as auxiliaries followed by preposition a and an infinitive,
which is the one providing the lexical content of the construction. The auxiliarization of
verbs has traditionally been interpreted as a loss of lexical meaning. In the present work,
along the lines of the constructional approach developed by Traugott (1988) or Traugott
and Trousdale (2013), verb desemantization is identified with an abstraction of the
elements that shape the scheme of full lexical meaning from which a semantic
projection is operated. This projection implies a higher degree of schematization and
makes it possible to deal with more abstract notions. With the aim of explaining the
grammaticalization undergone by the periphrases <metre’s a + infinitive> and <posar-
se a + infinitive>, we examined the different —syntactic or semantic— reanalysis and
decategorization processes diachronically shown by each one of the construction
components.
3.2. The definition of verbal periphrasis must incorporate syntactic, semantic
and aspectual parameters.
The concept of verbal periphrasis has often been explained taking exclusively
syntactic parameters into account. On the basis of the characterization made by
Garachana (2017), this study paid a lot of attention to other semantic criteria.
Furthermore, some criteria were added which have to do with the aspectual information
expressed by the construction. According to this definition, a total of 147 periphrases —
138 with the verb posar and 9 with the verb metre— were retrieved. We decided to
leave aside those cases in which the verb is not completely desemantized and the
possibility still exists to perceive some of the full meanings present in the semantic
structure. Neither did we incorporate the constructions formed by another previous
construction shaped by a verb and a nominal element, such as <metre mà a +
infinitive>, because, following Haspelmath (2000) and Martínez Atienza (2016), such
elements were classified as verbal locutions.
CONCLUSIONS
278
3.3. The periphrases <metre’s a + infinitive> and <posar-se a + infinitive> have
a similar origin but a different evolution.
Both periphrases appeared in the 15th century. The first example located for the
periphrasis with the verb metre is older than the first occurrence with the verb posar.
Furthermore, the verb metre has constructions which cannot be considered periphrases
but do express aspectual values related to incoativity or even to prospectivity (Narrog
2012). Despite these small differences, both periphrases originated in the same period.
A number of differences can be identified, though:
a) The periphrasis with the verb metre did not survive beyond the 15th century. In
keeping with the evolution suffered by the full meanings of this verb, the
periphrasis disappeared and no cases can be found in the subsequent centuries.
b) As said above, the verb metre has previous constructions which express values
resembling those of the periphrastic construction. Instead, the verb posar does
not have any such structures. This circumstance is an argument which supports
the possibility for the periphrasis with the verb posar to be conceived as
resulting from an analogical process with the periphrasis with metre. It needs to
be stressed that the semantic structure of both verbs incorporates full meanings
that express the notion of incoativity, which enables them to undertake this
grammaticalization process more easily than another verb without these
meanings.
c) From the very beginning, the periphrasis with the verb metre selected infinitives
which do not necessarily have to do with a specific physical space. This does not
hold true for the first cases with the verb posar, which always selected
infinitives drawing a situation associated with a specific physical space. Thus,
already in the 15th century, the construction with the verb metre selects non-
finite verbs referred to cognitive processes. The verb posar did not select
infinitives of this type until the 16th-17th centuries.
d) The periphrasis initially had an agentive subject. This restriction gradually
disappeared. The path towards impersonalization is different in each case. The
verb metre eventually expressed non-intentional processes, but not impersonal
CONCLUSIONS
279
ones. Instead, the verb posar actually did so since the 18th century. Most of the
cases located have to do with meteorological processes.
3.4. The category of auxiliary verbs is a hybrid one, insofar as it has
characteristics typical of [+LEXICAL] categories and of [+GRAMMATICAL]
ones. Hence the need to speak in terms of prototypicity (Geeraerts 1997).
The grammaticalization process experienced by incoative periphrases with the
verbs metre and posar entails a process of auxiliarization of these verbs, which lose
their lexical content coming to express notions with a higher degree of abstraction —
and, consequently, more schematic. In this respect, a decision was made to follow the
stages described by Heine (1993), which allow us to classify the verbs analyzed as
nuclear ones in this category. The definition of the [AUXILIARY VERB] category
developed by Langacker (1991) and Lamiroy (1994) was borne in mind as well.
3.5. The genesis of a periphrasis does not necessarily come as a result of a
grammaticalization process. Analogy is a frequently used linguistic
resource through which values perceived as close can be expressed.
Analogy is a commonly used resource which makes it possible to generate new
structures taking as a reference pre-existing structures termed as supporting
constructions. In the case of periphrases with the verbs metre and posar, it was possible
for us to check that the former, despite not appearing very often, chronologically
precedes the latter. To this must be added that the period during which both periphrases
finally became consolidated is the one in which the verb posar began to assume many
of the meanings expressed by the verb metre until then. It can thus be inferred that, in
the same way as it expressed such meanings, the verb posar might have formed part of
the constructions where the verb metre used to appear.
Both verbs have full meanings with an incoative value, which is why they can
prove equally valid to be present in this type of construction. Nevertheless, the verb
metre has previous constructions which, despite not having been regarded as
periphrases, do express similar aspectual values. Examples are structures such as <metre
mà a + infinitive> or <metre al punt de + infinitive>.
CONCLUSIONS
280
Finally, unlike what Verroens (2011) argues for the parallel periphrasis in
French with the verb mettre, we discard the possibility of periphrases having their origin
in an analogy with the periphrastic construction containing the verb començar. In this
sense, it becomes necessary to distinguish the so-called ingressive periphrases
characterized by an intensive nuance which focuses on the initial moment of the action
from inceptive ones, which do not maintain the attention in each one of the internal
moments of the action (Yllera 1980). However, we do consider that the incoative
periphrasis with the verb ficar, totally alive in present-day Catalan, may have been
created through an analogy with pre-existing structures. In this regard, the etymological
meaning of the verb ficar has an intensive nature suited to the emphatic value that is
typical of ingressive periphrases.
4. Future research in relation to the verbs metre and posar
4.1. The verbs metre and posar form part ⸺in their capacity as supporting
verbs of numerous collocations and phraseological units.
The present research work has described the semantic structure of the verbs
metre and posar, additionally analyzing the most visible grammaticalization process in
which they are involved, i.e. the genesis of the periphrastic construction. We have not
specified those collocations and phraseological units (locutions, formulas and
paroemias), though, because their treatment deserves a separate study.
4.2. Locative and motion verbs can develop a semantic projection in order to
express abstract notions.
Despite starting from a basic locative scheme, the verbs metre and posar can
eventually express as explained above much more abstract notions related to incoativity,
purpose, prospectivity or a change of state. The dynamism inherent to their lexical
meaning makes them become verbs that can use semantic projections to express such
notions, which results from transposing elements belonging to a less abstract and less
schematic domain. These verbs do not constitute an exceptional case, insofar as other
motion verbs —anar, venir, entrar, tornar— or locative ones —ficar, clavar— in
CONCLUSIONS
281
Catalan express values associated with aspect too. Thus, the analysis of the behavior
shown by this verb typology will appear as a research line worth following in the future.
CONCLUSIONS
282
BIBLIOGRAFIA
283
Bibliografia
Andersen, H. (2001) «Actualization and the (uni)directionality», dins Andersen, H., ed.,
Actualization: Linguistic Change in Progress, Amsterdam/Philadelphia, John
Benjamins Publishing Company, pp. 225-248.
Antolí, J. (2015) «L’evidencialitat en català antic: estudi de corpus i acostament segons
la gramàtica cognitiva», tesi doctoral, Alacant, Universitat d’Alacant.
[Disponible en internet: http://rua.ua.es/dspace/handle/10045/51070.]
Antolí, J. (2017) Els verbs de percepció en català antic. Els verbs veure, sentir, oir I
entendre en els segles XIII-XVI, Alacant/Barcelona, Institut interuniversitari de
filologia valenciana/Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Antolí, J. (2018) «El procés de constitució del Corpus Informatitzat de la Gramàtica del
Català Modern (CIGCMod). Objectius, criteris i avaluació», Notandum 48, pp.
3-20.
Antoli, J. i A. Sentí (2014) «La inferència en l’aflorament de valors evidencials en
català antic», Caplletra 56, pp. 157-184.
Baayen, R. H. (2001) Word Frequency Distributions, Dordrecht, Kluwer.
Barðdal, J. (2008) Productivity: Evidence from Case and Argument Structure in
Icelandic, Amsterdam/Philadelphia, John Benjamins Publishing Company.
Barcelona, A. (2000) Metaphor and metonymy at the crossroads, Berlin/New York,
Mouton de Gruyter.
Barcelona, A. (2003) «The case for a metonymic basis of pragmatic inferencing:
Evidence from jokes and funny anecdotes», dins Panther, K.U. i L. Thornburg,
eds., Metonymy and pragmatic inferencing, Amsterdam/Philadelphia, John
Benjamins Publishing Company, pp. 81-102.
Barcelona, A. (2012) «La metonímia conceptual», dins Ibarretxe-Antuñano, I. i J.
Valenzuela, dirs., Lingüística Cognitiva, Barcelona, Anthropos.
Bel, A. (2002) «Les funcions sintàctiques», dins Solà, J., M. R. Lloret, J. Mascaró i M.
Pérez Saldanya, eds., Gramàtica del català contemporani, Barcelona, Empúries,
pp. 2571-2664.
BIBLIOGRAFIA
284
Bermejo, F. (1994) «Verbos de cambio o devenir en español», dins Español para
extranjeros: Didáctica e investigación, Málaga, Asele, pp. 47-60.
Brems, L. (2011) Layering of size and type noun constructions in English. Topics in
English Linguistics, Berlin/New York, Mouton de Gruyter.
Brisard, F. (2006) «Logic, subjectivity, and the semàntics/pragmàtics distinction», dins
Angeliki, A., C. Costas i B. Cornille, eds., Subjectification: Various Paths to
Subjectivity, Berlin/New York, Mouton de Gruyter.
Burridge, K. i J. Mulder (1998) English in Australia and New Zealand: An Introduction
to is Structure, History and Use, Melbourne, Oxford University Press.
Bybee, J. (2003) «Mechanisms of change in grammaticization: The role of frequency»,
dins Joseph. B. D i D. R. Janda, eds., The Handbook of Historical Linguistics,
Oxford, Blackwell, pp. 602-623.
Bybee, J., R. Perkins i W. Pagliuca (1994) The evolution of Grammar. Tense, Aspecte,
and Modality in the languages of the world, University of Chicago Press,
Chicago.
Calvo Rigual, C. (2013) «Curial e Güelfa i Boccaccio: influències lingüístiques»
SCRIPTA, Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna 2,
pp. 310-324.
CICA = Torruella, J., M. Pérez Saldanya i J. Martines, Corpus Informatitzat del Català
Antic. [Disponible en internet: http://www.cica.cat/]
Cifuentes, J. L. (1999) «Bases sintácticas y bases semánticas de la inacusatividad en
verbos de movimiento» Revista de Investigación Lingüística, Alacant,
Universitat d’Alcanant, Departamento de Filología Española, Lingüística
General y Teoría de la Literatura, pp. 37-72.
Cifuentes, J. L. (2004) «Verbos locales estativos en español», dins Cifuentes, J. L. i C.
Marimon-Llorca, cords., ELUA. Estudios de Lingüística. Anexo 2, pp. 73-118
CIMTAC = Martines, J. i V. Martines, dirs., Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos
Antics i Contemporanis, amb la direcció adjunta de M. Àngels Fuster i Elena
Sánchez,, Alacant, ISIC-IVITRA.
BIBLIOGRAFIA
285
Clark, L. i Trousdale, G. (2009) «Exploring the role of token frequency in phonological
change: evidence from TH-Fronting in east-central Scotland» English Language
and Linguistics, vol 13(1), pp. 33-55.
Colón, G. i Ferrando, A. (2011) Les Regles d'esquivar vocables a revisió,
València/Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia
Valenciana/Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
Comer, M. i R. Enghels (2017) «La evolución de las perífrasis verbales causativa e
incoativa con poner en espanyol: Cambios de construcción y extensiones
metafóricas». Bulletin of Hispanic Studies 94(9), pp. 903-924.
CORDE = Real Academia Española, Corpus Diacrónico del Español [Disponible en
internet: http://corpus.rae.es/cordenet.html]
Corpas, G. (1996) «En torno al concepto de colocación», Euskera XLVI 1, pp. 89-108.
Corpas, G. (2001) «Compilación de un corpus ad hoc para la enseñanza de la traducción
inversa especializada» Trans. Revista de traductología 5, pp. 155-184.
Coseriu, E. (1976) Das romanische Verbalsystem, Tübingen, TBL Verlag Gunter Narr.
Cuenca, M. J. (2001 [2005]) Sintaxi catalana, Barcelona, Universitat Oberta de
Catalunya.
DCVB = Alcover, A. M. i F. de B. Moll (1985) Diccionari Català-Valencià-Balear,
Palma de Mallorca, Moll.
DCECH = Coromines, J. i J. A. Pascual (1981) Diccionario Crítico Etimológico
Castellano e Hispánico. Vol. 4, Madrid, Gredos.
Demonte, V. (1990) Detràs de la palabra. Estudios de gramática del español, Madrid,
Alianza.
DIEC2 = Institut d’Estudis Catalans (2007) Diccionari de la Llengua Catalana.
Barcelona, Edicions 62 / Enciclopèdia Catalana.
Dowty, D. (1991) «Thematic proto-roles and argument selection», Language, 67(3), pp.
547-619.
DRAE = Real Academia Española (2014) Diccionario de la lengua española (22a
edició) [Disponible en Internet: http://www.rae.es/recursos/diccionarios/drae]
BIBLIOGRAFIA
286
DuCange = Du Cange, CGlossarium mediæ et infimæ latinitatis, París.1883- 1887.
[Disponible en internet: http://ducange.enc.sorbonne.fr/doc/dia/].
Ferrando, A. (2011) «L'orientació diatòpica de les Regles d'esquivar vocables o mots
grossers o pagesívols», eHumanista 18, pp. 316-335.
Ferrando, A. (2012) Estudis lingüístics i culturals sobre Curial e Güelfa,
Amsterdam/Philadelphia, John Benjamins Publishing Company.
Fillmore, Ch. J. (1982) «Frame semantics», dins Linguistic Society of Korea, ed.,
Linguistics in the Morning Calm, Seül, Hanshin Publishing, pp. 111-137.
Fillmore, Ch. J. (1988) «The mecanisms of “Construction Grammar”», BLS 14, pp. 35-
55.
Fillmore, Ch. J., P. Kay i M. C. O’Connor (1988) «Regularity and Idiomaticity in
Grammatical Constructions: The Case of Let Alone», Language 64(3), pp. 501-
538.
Finegan, E. (1995) «Subjectivity and subjectivisation: An introduction», dins Stein, D. i
S. Wright, eds., Subjectivity and Subjectivisation: Linguistic Perspectives,
Cambridge, Cambridge University Press, pp. 1-15.
Franckel, J. J. (1989) Étude de quelques marqueurs aspectuels du français, Genève,
Droz.
Fried, M. i H. C. Boas (2005) Grammatical Constructions. Back to the Roots,
Amsterdam/Philadelphia, John Benjamins Publishing Company.
Garachana, M. (2011) «Perífrasis sinónimas. ¿Gramaticalizaciónes idénticas? Más retos
para la teoría de la gramaticalización», dins de Bustos J. J., R. Cano, E. Méndez
García, A. López, cords., Sintaxis y análisis del discurso hablado en español:
homenaje a Antonio Narbona, vol. 2, Sevilla, Universitat de Sevilla, pp. 779-
798.
Garachana, M. (2015) «Teoría de la gramaticalización. Estado de la cuestión», dins
García Martín, J. Mª, ed., Actas del IX Congreso Internacional de Historia de la
Lengua Española (Cádiz, 2012), Madrid/Frankfurt, Iberoamericana/Vervuert,
pp. 331-360.
BIBLIOGRAFIA
287
Garachana, M. (2017) La gramática en la diacronía. La evolución de las perífrasis
verbales en español, Madrird, Iberoamericana Vervuert.
Garachana, M. i M. Rosemeyer (2011) «Rutinas léxicas en el cambio gramatical. El
caso de las perífrasis deónticas e iterativas», Revista de Historia de la Lengua
Española 6, pp. 35-60.
Gavarró, A. i B. Laca (2002) «Les perífrasis temporals, aspectuals i modals», dins Solà,
J., M. R. Lloret, J. Mascaró i M. Pérez Saldanya, eds., Gramàtica del català
contemporani, Barcelona, Empúries, pp. 2663-2726.
Geeraerts, D. (1997) Diachronic Prototype Semantics. A contributions to Historical
Lexicology, Oxford, Clarendon Press.
Geeraerts, D. (2010) Theories of Lexical Semantics, Oxford, Oxford University Press.
Gibbs, R. W. (1994) The poetics of mind, New York, Basic Books.
Gibbs, R. W. (2008) The Cambridge handbook of metaphor and thought, Cambridge,
Cambridge University Press.
Goldberg, A. E. (1995) Constructions: A construction grammar approach to argument
structure, Chicago, University of Chicago Press.
Goldberg, A. E. (2003) «Constructions. A new theoretical approach to language»,
Trends in Cognitive Sciences 7, pp. 219-224.
Goldberg, A. E. (2006) Constructions at Work: the Nature of Generalization in
Language, Oxford, Oxford University Press.
Gómez Torrego, L. (1999) «Los verbos auxiliares. Las perífrasis verbales de infinitivo»,
dins Bosque, I. i V. Demontes, dirs., Gramática descriptiva de la lengua
española, Madrid, Colección Nebrija y Bello, Espasa, pp. 3323-3388.
González Gutiérrez, J. A. (2008) Las perífrasis verbales de la lengua catalana en los
siglos XVI-XX (hasta la normativización de la lengua, Tortosa, UNED.
Gonzálvez Garcia, F. (2012) «La(s), gramatica(s), de construcciones», dins Ibarretxe-
Antuñano, I. i J. Valenzuela, dirs., Lingüística Cognitiva, Barcelona, Anthropos.
Gràcia, Ll. (1989) La teoria temàtica, Bellaterra, Publicacions de la Universitat
Autònoma de Barcelona.
BIBLIOGRAFIA
288
Guardiola, M. Isabel (2018) Tresor lexicogràfic valencià (1543-1880), Alacant,
Universitat d'Alacant.
Haspelmath, M. (1998) «Does grammaticalization need reanalysis?», Studies in
Language 22, pp. 315-351.
Haspelmath, M. (2000) «Periphrasis», dins Booig, G., C. Lehman i J. Mugdan, eds.,
Handbücher zur Sprach- und Kommunikationswissenschaft = Handbooks of
linguistics and communication science, Berlin/New York, Mouton De Gruyter,
pp. 654-664.
Haspelmath, M. (2004) «On directionality in language change with particular reference
to grammaticalization», dins Fischer, O., M. Norde i H. Perridon, eds., Up and
down the cline: The nature of grammaticalization, Amsterdam/Philadelphia,
John Benjamins Publishing Company, pp. 17-44.
Heine, B. (1993) Auxiliaries. Cognitive Forces and Grammaticalization, Oxford,
Oxford University Press.
Heine, B., U. Claudi i F. Hünnemeyer (1991) Grammaticalization. A Conceptual
Framework, Chicago/Londres, University of Chicago Press.
Hopper, P. (1991) «On some principles of grammaticalization», dins Traugott, E. C. i B.
Heine, eds., Aproaches to Grammaticalization, Amsterdam/Philadelphia, John
Benjamins Publishing Company, pp. 17-35.
Hopper, P. i E. C. Traugott (1993) Grammaticalization, Cambridge, Cambridge
Textbooks in Linguistics.
Jackendorf, R. (1972) Semantic Interpretation in Generative Grammar, Cambridge,
Mass, The MIT Press.
Jakobson, R. (1960) «Concluding statement: Linguistics and poetics», dins Sebeok, T.
A. ed., Style in Language, New York, John Wiley and Sons, pp. 350-377.
Kövecses, Z. (2002) Metaphor. A practical introduction, Oxford, Oxford University
Press.
Lakoff, G. (1993) «The contemporary theory of metaphor», dins Ortony, A., ed.,
Metaphor and thought, Cambridge, Cambridge University Press, pp. 202-251.
BIBLIOGRAFIA
289
Lakoff, G. (1987) Women, fire and dangerous things. What categories reveal about the
mind, Chicago, University of Chicago Press.
Lakoff, G. i M. Johnson (1980) Metaphors we live by, Chicago, University of Chicago
Press.
Lakoff, G. i M. Johnson (1999) Philosophy in the flesh. The embodied mind and its
challange to western thought, New York, Basic Books.
Lamiroy, B. (1994) «Les sintagmes nominaux et la question de l’auxiliarité» Langages
115, pp. 64-75.
Langacker, R. W. (1987) Foundations of cognitive grammar I: theoretical
prerequisites, Standford, Standford University Press.
Langacker, R. W. (1991) Foundations of cognitive grammar II: Descriptiva
application, Standford, Standford University Press.
Langacker, R. W. (2000) Grammar and Conceptualization, Berlin/New York, Mouton
de Gruyter.
Langacker, R. (2005) «Construction Grammars: cognitive, radical and less so», dins
Ruiz de Mendoza Ibáñez, F. J. i M. S. Peña Cervel, eds., Cognitive Linguistics:
Internal Dynamics and Interdisciplinary Interaction, Berlin/New York, Mouton de
Gruyter, pp. 101-160.
Lehmann, C. (1995) Thoughts on Grammaticalization, Munich, Lincolm.
Margetts, A. i P. Austin (2007) «Three-participant events in the languages of the world:
towards a crosslinguistic typology», Linguistics 45, pp. 393-451.
Martines, J. (2000) «L’expressió de les emocions i la creativitat lèxica: “estimar”
‘amar’, entre l’eufemisme i la metàfora cultural», dins Actas del VIII Congreso
Internacional de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval, Santander,
Universidad Menéndez Pelayo, vol. 2, pp. 1221-1243.
Martines, J. (2012) «Aproximació a les novetats lèxiques i semàntiques del Curial e
Güelfa», dins Ferrando, A., ed., Estudis lingüístics i culturals sobre Curial e
Güelfa, Amsterdam/Philadelphia, John Benjamins Publishing Company, pp.
941-997.
BIBLIOGRAFIA
290
Martines, J. (2015) «Semantic change and intersubjectification: The origin of reprise
evidential conditional in Old Catalan», Catalan Journal of Linguistics 14, pp.
79-111.
Martines, J. (2015b) «Diacronia i neologia: canvi semàntic, subjectivació i representació
del pensament. El català esmar, des de ‘taxar’ fins a ‘inferir’ i ‘imaginar’ i més
enllà», Caplletra 59, pp. 221-248.
Martines, J. (2017) «El condicional com a marcador epistèmic i evidencial en català
antic: el condicional evidencial reportatiu amb verbs de dicció», Zeitschrift für
Katalanistik 30, pp. 19-51.
Martines, J. de D. (2017) Diccionari de l'obra literària d'Enric Valor. La natura
(DOLEV-Natura), tesi doctoral, Alacant, Universitat d’Alacant. [Disponible en
internet:https://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/71409/1/tesis_joandedeu_marti
nes_llinares.pdf.]
Martines, V. i E. Sánchez (2014) «L’ISIC-IVITRA i el metacorpus CIMTAC. Noves
aportacions a la Lingüística de Corpus», Estudis Romànics 10, pp. 423-36.
Martínez Atienza, M. (2016) «El tratamiento de las perífrasis verbales en gramáticas
españolas de la primera mitad del siglo XX (1905-1953)», Pragmalingüística
24, pp. 154-168.
Meillet, A. (1912) «L’évolution des formes grammaticales», SCIENTIA, Rivista di
Scienza 26(6), pp. 130-148.
Meillet, A. (1948), Linguistique històriques et linguistique Générale, París, Champion.
Montoya, B. (2009) «Tipologia textual i de registres en el català antic», dins Pérez
Saldanya, M. i J. Martines Peres, eds., Per a una gramàtica del català antic,
Alacant, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, pp. 73-85.
Montserrat, S. (2004), Evolució semàntica i gramaticalització de “venir” [segles XII-
XVI], tesi doctoral, Alacant, Universitat d’Alacant.
Montserrat, S. (2009) La semàntica diacrònica cognitiva, una aplicació a propòsit de
venir, arribar i aplegar (segles XII-XVI), Alacant/Barcelona, IIFV, Publicacions
de l’Abadia de Montserrat i Institut d’Estudis Catalans.
BIBLIOGRAFIA
291
Montserrat, S. (2012) «Les perífrasis aspectuals en el Curial e Güelfa», dins Ferrando,
A., ed., Estudis lingüístics i culturals sobre Curial e Güelfa,
Amsterdam/Philadelphia, John Benjamins Publishing Company, pp. 649-670.
Narrog, H. (2012) Modality, subjectivity, and semantic change: a cross-linguistic
perspective, Oxford, Oxford University Press.
Narrog, H. (2014) «Beyond intersubjectification: textual uses of modality and mood in
subordinate clauses as part of speech-act orientation», dins Brems, L. ed.,
Intersubjectivity and Intersubjectification in Grammar and Discourse,
Amsterdam/Philadelphia, John Benjamins Publishing Company, pp. 29-52.
Nuyts, J. (2001) «Subjectivity as an evidential dimension in epistemic modal
expressions», Journal of Pragmatics 33, pp. 383-400.
Nuyts, J. (2005) «Modality: Overview and linguistic issues», dins Frawley, W., ed., The
expression of modality, Berlin/New York, Mouton de Gruyter, pp. 1-26.
Nuyts, J. (2014) «Notions of (inter)subjectivity», dins Intersubjectivity and
intersubjectification in Grammar and Discourse, Amsterdam/Philadelphia, John
Benjamins Publishing Company, pp. 53-76.
Palmer, F. R. (1994) Grammatical Roles and Relations, Cambridge, Cambridge
University Press.
Panther, K.U. i L. Thornburg (1998) «A cognitive approach to inferencing in
conversation», Journal of Pragmàtics 30, pp. 755-769.
Panther, K.U. i L. Thornburg (2003a) Metonymy and pragmàtic inferencing,
Amsterdam/Philadelphia, John Benjamins Publishing Company.
Panther, K.U. i L. Thornburg (2003b) «Metonymies as natural inference and activation
shemas: The case of dependent clauses as independent speech acts», dins
Panther, K.U. i L. Thornburg, eds., Metonymy and pragmàtic inferencing,
Amsterdam/Philadelphia, John Benjamins Publishing Company, pp. 127-147.
Panther, K.U. i L. Thornburg (2007) «Metonymy», dins Geeraerts, D. i H. Cuyckens,
eds., The Oxford handbook of cognitive lingüístics, Oxford, Oxford University
Press, pp. 236-263.
BIBLIOGRAFIA
292
Perek, F. (2016) «Using Distributional Semantics to Study Syntactic Productivity in
Diachrony: A Case Study», Linguistics 54(1), pp. 149–88.
Pereira, I. (2013) «Construcciones de movimiento causado con el verbo poner: un
estudio de corpus», Literatura y lingüística 27.
Pérez Saldanya, M. (2002) «Les relacions temporals i aspectuals», dins Solà, J., M. R.
Lloret, J. Mascaró i M. Pérez Saldanya, eds., Gramàtica del català
contemporani, Barcelona, Empúries, pp. 2571-2664.
Peeters, B. (1993) «Commencer et se mettre à: une description axiologico –
conceptuelle», Langue française 98, pp. 24-47.
Peeters, B. (2005) «Commencer à + infinitif: les leçons de la métonymie intégrée et de
la piste métaphorique», dins Bat-Zeev Shyldkrot, H. i N. Le Querler, eds., Les
périphrases verbales, Amsterdam/Philadelphia, John Benjamins Publishing
Company, pp. 381-96.
Pinker, S. (1989) Learnability and cognition: The acquisition of argument structure,
Cambridge, MIT Press.
Pons, J. (2015) «Estructura semàntica i gramaticalització del verb posar durant el segle
XV» SIBA, Studia Iberica et Americana, Ebook/Monograph 2, pp. 18-29.
Radden, G. (2000) «How metonymic are metaphors?», dins Barcelona, A., ed.,
Metaphor and metonymy at the crossroads, Berlín/New York, Mouton de
Gruyter, pp. 407-434.
Ramat, P. (1987) «Introductory paper», dins Harris, M. i P. Ramat, eds., Historical
development of auxiliaries, Berlin/New Yotk/Amsterdam, Mouton de Gruyter.
Ramos Alfajarín, J. R. (2002) «La predicació no verbal obligatòria», dins Solà, J., M. R.
Lloret, J. Mascaró i M. Pérez Saldanya, eds., Gramàtica del català
contemporani, Barcelona, Empúries, pp. 1953-2016.
Roca Pons, J. (1958) Estudios sobre perífrasis verbales del español, Madrid, Centro
Superior de Investigaciones Científicas.
Sánchez, E. (2018) «Panorama històric de la constitució de corpus: orígens,
consolidació i expansió», Notandum 48, pp. 87-109.
BIBLIOGRAFIA
293
Sánchez, E. i J. M. Antolí (2014) «El Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos
Antics i Contemporanis (CIMTAC)», Estudios Hispánicos 22, pp. 117-121.
Sag, I. A. (2012) «Sign-Based construction grammar: An informal synopsis», dins
Boas, H. C. i I. A. Sag, eds., Sign-Based construction Grammar, Stanford, CA,
CSLI Publications.
Sentí, A. (2013) Gramaticalització i subjectivació de la modalitat en català antic. Un
estudi de corpus de les perífrasis verbals <deure + inf> i <haver (a/de) + inf>,
tesi doctoral, Alacant, Universitat d’Alacant.
Sinclair, J. (2005), «Corpus and Text – Basic Principles», dins Wayne, M., ed.,
Developing Linguistic Corpus: a Guide to Good Practice, Oxford, Oxford
Books, pp. 1-16.
Soares da Silva, A. (1999) A semàntica de deixar, uma contribuçâo para a abordagem
cognitiva em semàntica lexical, Braga, Fundaçâo Calouste Gulbenkian,
Fundaçâo para a Ciência e a Tecnologia.
Solà, J. (1993) La llengua, una convenció dialèctica, Barcelona, Columna.
Solà, J. (1994) Sintaxi normativa: estat de la qüestió, Barcelona, Empúries.
Soler, A. (2015) «El lèxic cortès i cavalleresc en curial e güelfa: mots patrimonials i
interferències culturals», Anuario de estudios medievales 45(1), pp. 109-142.
Soler, A. (2017) «Enyego d’àvalos, autor de curial e güelfa?», Estudis Romànics
[Institut d’Estudis Catalans] 39, pp. 137-165.
Soriano, C. (2012) «La metáfora conceptual», dins Ibarretxe-Antuñano, I. i J.
Valenzuela, dirs., Lingüística Cognitiva, Barcelona, Anthropos.
Stefanowitsch, A. (2017), Corpus Linguistics: A Guide to the Methodology, Inèdit.
Stubbs, M. (1996) Text and Corpus Analysis: Computer-Assisted Studies of Language
and Culture, Oxford, Blackwell.
Sweetser, E. (1988) «Grammaticalization and semantic bleaching», Berkeley Linguistics
Society. General Session and Parasession on Grammaticalization, pp. 389-
405.
Talmy, L. (1991) «Path to realization: a tipology of event conflation», dins Johnson, C.,
L. A. Sutton i R. Shields, eds., Proceedings of the 17th annual meeting of the
BIBLIOGRAFIA
294
Berkeley Linguistic Society, Berkeley, Berkeley Linguistics Society, pp. 480-
519.
Talmy, L. (2000) Toward a cognitive semantics: Vol. 1: concept structuring system,
Cambridge, MIT Press.
Traugott, E. C. (1988) «Pragmatic strenghtening and grammaticalization», dins
Axmaker, J., A. Jaisser i H. Singmaster, eds., Berkeley Linguistics Society 14:
General Session and Parasession on Grammaticalization, Berkeley, Berkeley
Linguistics Society, pp. 406-416.
Traugott, E. C. (2010) «Revisiting subjectification and intersubjectification», dins
Davidse, K., L. Vandelanotte i H. Cuyckens, eds., Subjectification,
Intersubjectification and Grammaticalization, Berlín/New York, De Gruyter
Mouton, pp. 29-70.
Traugott, E. C. (2012) «Pragmatics and language change», dins Allan, K., ed., The
Cambridge handbook of pragmàtics, Cambridge, Cambridge University Press,
pp. 549-565.
Traugott, E. C. i R. Dasher (2002) Regularity in Semantic Change, Cambridge,
Cambridge University Press.
Traugott, E. C. i B. Heine (1991) Aproaches to Grammaticalization,
Amsterdam/Philadelphia, John Benjamins Publishing Company.
Traugott, E. C i E. König (1991) «The semantics-Pragmatics of Grammaticalization
Revisted», dins Traugott, E. C. i B. Heine, eds., Aproaches to
Grammaticalization, Amsterdam/Philadelphia, John Benjamins Publishing
Company.
Traugott, E. C. i G. Trousdale (2010) Gradience, Gradualness and Grammaticalization,
Amsterdam/Philadelphia, John Benjamins Publishing Company.
Traugott, E. C. i G. Trousdale (2013) Constructionalization and Constructional
Change, Oxford, Oxford University Press.
Valin, R. D. i R. J. LaPolla (1997) Syntax. Structure, meaning, and function,
Cambridge, Cambridge University Press.
Vendler, Z. (1957) «Verbs and times», The Philosophical Review 66(2), pp. 143-160.
BIBLIOGRAFIA
295
Verroens, F. (2011) «La Construction inchoative se mettre à: syntax, sémantique et
grammaticalisation», tesi doctoral, Gent, Universiteit Gent.
Yllera, A. (1980) Sintaxis histórica del verbo español: las perífrasis medievales,
Saragossa, Universidad de Zaragoza.
BIBLIOGRAFIA
296
ANNEX I
297
Annex I:
Referències de les obres del Corpus Informatitzat Multilingüe
de Textos Antics i Contemporanis (CIMTAC) citades
Antoni Canals [XVa], Tractat de Confessió = Casanova, E., ed., Antoni Canals, Tractat
de Confessió, Universitat de València, edició no publicada.
Antoni de Viladamor [XVIa], Història general de Catalunya I = Miralles, E., ed.
(2007), Antoni de Viladamor, Història general de Catalunya, Barcelona,
Editorial Noguera.
Antoni de Viladamor [XVIa], Història general de Catalunya II = Miralles, E., ed.,
(2007), Antoni de Viladamor, Història general de Catalunya, Barcelona,
Editorial Noguera.
Ausiàs March [XVa], Poesies = Bohigas, P., ed. (2005), Ausiàs March, Poesies,
Barcelona, Barcino.
Avisos, y instrucciones per lo principiant Cuyner [XVIII] = Juncosa i Ginestà, I., ed.
(1988), Avisos, y instrucciones per lo principiant Cuyner.
. 204, segle XVIII), Barcelona,
Akribos.
Baró de Maldà [XVIIIb], Calaix de sastre = Boixareu, R., ed. (1988), Rafael d’Amat i
de Cortada, Calaix de sastre, Barcelona, Curial Edicions Catalanes.
Bernat Desclot [XIIIb], Crònica = Coll i Alentorn, M., ed. (1949-1950), Bernat Desclot,
Crònica, Barcelona, Barcino.
Bernat Gendre [XVIIa], Inventaris i encants notari de Tarragona = Companys
Farrerons, I. i M. Sanmartí Roset, eds. (2015), Bernat Gendre, El llibre segon
d'inventaris i encants del notari de Tarragona Bernat Gendre (1579-1612),
Barcelona, Fundació Noguera.
Bernat Metge [XIVb], Lo somni = Butinyà, J., ed. (2007), Bernat Metge, Lo somni. El
sueño, Madrid, Centro de Lingüística Aplicada Atenea.
Comèdia del rei irratat [XVIIIb] = Miró, R. i P. Vila, eds. (2011), «Comedia de un rey
ANNEX I
298
irritat contra sa filla per ser enamorada de un caballer, una obra del barroc
rossellones popular», dins Actes del IV Congrés d'História de Girona, "La
Girona del barroc", Girona, Institut d’Estudis Gironins, pp. 411-518.
Costums de Tortosa [XIIIb] = Massip i Fonollosa, J., ed. (1996), Costums de Tortosa,
Barcelona, Fundació Noguera.
«Diàlegs» de sant Gregori [XIIIb] = Alegre Urgell, M., ed. (2004), «Diàlegs» de Sant
Gregori, tesi doctoral, Universitat de Barcelona.
Canya i cordell [XVIII] = Martí Mestre, J., ed. (1995), Literatura de canya i cordell al
País Valencià. Els col·loquis de temàtica jocosa i satírica. Edició i estudi
lingüístic, València, Denes.
Cartes triades dels Borja [XVb-XVIa] = Batllori, M. (1998), De València a Roma.
Cartes triades dels Borja, Barcelona, Quaderns Crema.
Clams i crims en la València medieval [XIIIb-XIVa] = Diéguez Seguí, M. À., ed.
(2002), Clams i crims en la València medieval segons el «Llibre de cort reial de
justícia (1279-1321)», Alacant, Universitat d’Alacant.
Col·loqui de Carles Ros [XVIIIa] = Martí Mestre, J., ed. (2006), «Paper graciós,
discursiu, enfàtic, alusiu y sentenciós, per a desfresar-se de llaurador a les
Carnistoltes», Zeitschrift für Katalanistik 19, pp. 153-196.
Comèdia hagiográfica de Santa Quitèria [XVII] = Butinyà, J., E. Prat i P. Vila, eds.
(2000), «Comèdia hagiogràfica de Santa Quitèria», Annals de l’Institut d’Estudis
Gironins 41, pp. 191-266.
Condemnades per bruixes [XVIIa] = Ginerbra, R., ed. (2007), Condemnades per
bruixes, Granollers, Museu de Granollers.
Cristòfor Despuig [XVIb], Col·loquis de Tortosa = Duran, E., ed. (1981), Cristòfor
Despuig, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, Barcelona, Curial.
Curial [XVa] = Ferrando, A., ed. (2007), Curial e Güelfa, Tolosa de Llenguadoc,
Anacharsis.
Diplomatari de la vall d’Andorra [XVIIIa-XVIIIb] = Buyreu Juan, J., ed. (2012),
Diplomatari de la Vall d’Andorra. Segle XVIII, Andorra, Ministeri de Cultura del
Govern d’Andorra.
ANNEX I
299
El cavaller i l'alcavota [XVa] = Riera i Sans, J., ed. (1973), El cavaller i l'alcavota: un
procés medieval, Barcelona, Club Editor.
El llibre de mostassaf d’Elx [XVIIa] = Cano Ivorra, M. A., ed. (1995), El 'Llibre de
mostassaf d'Elx'. Edició crítica i estudi lingüístic, Alacant, Institut de Cultura
Juan Gil Albert.
El manual de consells de Gandia a la fi del segle XV [XVb] = Olaso, V., ed. (2005), El
manual de consells de Gandia a la fi del segle XV, València, Universitat de
València.
Entremès de ne Vetlòria [XVIII] = Serra i Campins, A., ed. (1995), Entremesos
mallorquins, Barcelona, Barcino.
Entremès del batlle y cort dels borbolls [XVIIIa] = Sala Valldaura, J. M., ed. (2007),
Teatre burlesc català del segle XVIII, Barcelona, Barcino.
Entremès dels sacristans burlats [XVIII] = Serra i Campins, A., ed. (1995), Entremesos
mallorquins, Barcelona, Barcino.
Epistolari de la València Medieval I [XIVb]= Rubio Vela, A., ed. (2003), Epistolari de
la València Medieval (I), València/Barcelona, Institut Interuniversitari de
Filologia Valenciana/Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Epistolari de la València Medieval II [XIVb] = Rubio Vela, A., ed. (1998), Epistolari
de la València Medieval (II), València/Barcelona, Institut Interuniversitari de
Filologia Valenciana/Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Epistolaris d'Hipòlita Roís de Liori i d'Estefania de Requesens [XVIa] = Ahumada
Batlle, E., ed. (2003), Epistolaris d'Hipòlita Roís de Liori i d'Estefania de
Requesens (segle XVI), València, Universitat de València.
Epistolari de Ferran I d'Antequera [XVa] = Rodríguez López, C., ed. (2004), Epistolari
de Ferran I d'Antequera amb els infants d'Aragó i la reina Elionor (1413-1416),
València, Universitat de València.
Filla del rei d’Hongria [XIVb] = Aramon i Serra, R., ed. (1934), La filla del rei
d’Hongria, Barcelona, Barcino.
Fra Francesc Roger [XVIIIa], Llibre de cuina menorquina = Vidal Mascaró, A., ed.
(1993), Fra Francesc Roger, Art de la cuina. Llibre de cuina menorquina del
ANNEX I
300
segle XVIII, Menorca, Institut Menorquí d’Estudis.
Fra Server d’Olot [XVIIIb], Llibre de l’art de Quynar = Edicions de la Biblioteca del
Palau de Peralada (1982), Llibre de l’art de Quynar, Girona, Edicions de la
Biblioteca del Palau de Peralada.
Francesc Eiximenis [XIVb], Dotzè del Crestià = Xavier Renedo, ed. (2005), Francesc
Eiximenis, Dotzè del Crestià, Girona, Universitat de Girona i Diputació de
Girona.
Francesc Vicenç Garcia [XVIIa], Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir Santa
Bàrbara = Massip, A. i J. F. Massip, eds. (1987), Francesc Vicenç Garcia,
Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir santa Bàrbara, Barcelona,
Publicacions de la Universitat de Barcelona.
Jaume d’Agramunt [XIVa], Regiment de Preservació de la Pestilència = Veny, J., ed.
(1998), Jaume d’Agramunt, Regiment de Preservació de la Pestilencia, Lleida,
Universitat de Lleida i Enciclopèdia catalana.
Jaume I [XIIIb], Llibre dels Fets = Bruguera, J., ed. (1991), Jaume I, Llibre dels fets del
rei en Jaume, Barcelona, Barcino.
Jaume Roig [XVb], Spill = Peirats, A. I., ed. (2003), Jaume Roig, Spill, València,
Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Jaume Safont [XVb], Dietari o Llibre de Jornades = Sans i Travé, J. M., ed. (1992),
Jaume Safont, Dietari o Llibre de Jornades, Barcelona, Fundació Noguera.
Jeroni Conques [XVIb], Llibre de Job = Riera i Sans, J., ed. (1976), Jeroni Conques,
Llibre de Job, Barcelona, Curial.
Jeroni Cros [XVIb-XVIIa], Diari de Jeroni Cros = Simon i Tarrés, A. i P. Vila, eds.
(1998), Jeroni Cros, Cròniques del Rosselló. Segles XVI-XVII, Barcelona, Curial
Edicions Catalanes.
Jeroni Pujades [XVIIa], Dietari de Jeroni Pujades I = Casas Homs, J. M., ed. (1975),
Jeroni Pujades, Dietari de Jeroni Pujades I, Barcelona, Reial Acadèmia de
Bones Lletres de Barcelona.
Jeroni Pujades [XVIIa], Dietari de Jeroni Pujades III = Casas Homs, J. M., ed. (1975),
Jeroni Pujades, Dietari de Jeroni Pujades III, Barcelona, Reial Acadèmia de
ANNEX I
301
Bones Lletres de Barcelona.
Jeroni Sòria [XVIa], Dietari = Diéguez Seguí, M. A., ed., Jeroni Sòria, Dietari, edició
no publicada.
Joan Guàrdia [XVIIa-XVIIb], Diari de Joan Guàrdia = Pladevall, A. i A. Simon, eds.
(1986), Joan Guàrdia, Diari de Joan Guàrdia (Guerra i vida pagesa a la
Catalunya del segle XVII), Barcelona, Curial Edicions Catalanes.
Joanot Martorell [XVb], Tirant = Hauf, A., ed. (2005), Joanot Martorell, Tirant lo
Blanch, València, Tirant lo Blanch.
Joaquim Aierdi [XVIIb], Dietari de Joaquim Aierdi = Escartí, V. J., ed. (1999), Joaquim
Aierdi, Joaquim Aierdi. Dietari, Barcelona, Barcino.
Josep Esplugues [XVIIIa-XVIIIb], memòries de Josep Esplugues = Casanova, E., ed.
(1989), Josep Esplugues, Memòries d'un capellà del segle XVIII, València,
Edicions Alfons el Magnànim/Institució Valenciana d’Estudis i Investigació.
Josep Gelabert [XVIIb], L’art de picapedrer = Miralles, J., ed. (2014), Josep Gelabert,
Vertaderes traces de l'art de picapedrer, Palma de Mallorca, Publicacions de les
Illes Balears.
La famosa comèdia de la gala està en son punt [XVIIa] = Morell i Montadi, C., ed.
(1986), La famosa comèdia de la gala està en son punt, Barcelona, Publicacions
de l’Abadia de Montserrat.
Leopold Ignasi Planells [XVIIIb], Vida del Pare Esteve = Escartí, V. J., ed. (2006),
Leopols Ignasi Planells, La "Vida del pare Pere Esteve", de Leopold Ignasi
Planells (1760), Dénia, Parròquia de Ntra. Sra. de l’Assumpció.
Les actes capitulars de la Seu de Xàtiva [XVIIIa] = Gandia Silvestre, M., ed. (2015),
Les actes capitulars de la Seu de Xàtiva (segle XVIII). Edició, tesis doctoral,
Universitat de València.
Les edats i l'epístola de Jesucrist [XIVb] = Furió Vayà, J. M., ed. (2003), «Les edats de
Jesucrist» i «L’epístola de Jesucrist», dins Evangelis del manuscrit de
Marmoutier, València, Universitat de València, treball d’investigació.
Llibre d’establiments d’Herbers [XVIIa] = Guinot Rodríguez, E., ed. (2006),
Establiments municipals del Maestrat, els Ports de Morella i Llucena (segles
ANNEX I
302
XIV-XVIII), València, Publicacions de la Universitat de València.
Llibre de cort d’Alcoi [XIIIb] = Diéguez Seguí, M. A. i C. Ferragut, eds. (2011), Llibre
de cort d’Alcoi, València, Publicacions de la Universitat de València.
Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina [XIIIb] = Ponsoda Sanmartín, J., ed. (1996), El
català i l'aragonés en els inicis del Regne de València segons el Llibre de Cort
de Justícia de Cocentaina (1269-1295), Alcoi, Marfil.
Llibre de cort mallorquí [XIVb] = Miralles Monserrat, J., ed. (1984), Un llibre de cort
reial mallorquí del segle XIV, segon volum, Institut d’Estudis Baleàrics/Editorial
Moll, Mallorca, 1984.
Llibre de Sent Soví [XVa] = Grewe, R., ed. (2004), Llibre de Sent Soví, Llibre de totes
maneres de potatges de menjar, Llibre de totes maneres de confits, Barcelona,
Barcino, 2004.
Lluís Alcanyís [XVb], Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència = López Piñero,
J. M. i A. Ferrando Francés, eds. (1999), Lluís Alcanyís, Regiment preservatiu e
curatiu de la pestilència, València, Universitat de València/Ajuntament de
València.
Lluís Galiana [XVIIIb], Rondalla de rondalles = Casanova, E., ed. (1989), Lluís
Galiana, Rondalla de rondalles, València, Edicions d’Alfons el Magnànim/
Institució Valenciana d’Estudis i Investigació.
Lluís Ponç d’Icard [XVIa], Llibre de les grandeses de Tarragona = Duran, E., ed.
(1984), Lluís Ponç d’Icard, Lluís Ponç d'Icard i el "Llibre de les grandeses de
Tarragona, Barcelona, Curial.
Manual de novells ardits [XVIIb] = Carreras i Candi, F., ed. (1916), Dietari de l'antic
Consell Barceloní, Barcelona.
Manual d’un notari de Reus [XVIIIb] = Puig Tàrrech, R., ed. (2015), El manual de
1780, de Josep Clot Blet, notari de Reus, Barcelona, Fundació Noguera.
Miquel Feu [XIXa], Crònica de l'argenter Miquel Feu sobre la Guerra del Francès a
Girona = Bohigas, J., E. Mirambell, E. Prat i P. Vila, eds. (2009), Miquel Feu, La
crònica de l'argenter Miquel Feu sobre la Guerra del Francés a Girona ciutat i
comarques, Girona, Institut d’Estudis Gironins.
ANNEX I
303
Montserrat Fontanet [XVIIIa], Art de conró = Juncosa, M. D. i C. Martínez, eds. (1979),
Montserrat Fontanet, «Art de conró», Estudis d’història agrària 3, pp. 165-196.
Narcís Julià [XVIIIa], Parnàs català = Rossich, A., ed. (1979), Narcís Julià, Una
poètica del barroc, el «Parnàs català», Barcelona, Universitat Autònoma de
Barcelona/Col·legi Universitari de Girona.
Pelegrí Estiu [XVIIIb], Tractat d’adrogueria = Vila, P. i E. Serna, eds. (2006), Pelegrí
Estiu, Receptari d'adrogueria, pastisseria, rebosteria i remeis casolans dels
segles XVIII-XIX, Girona: CCG Edicions.
Pere Jacint Morlà [XVIIa], Poesies i col·loquis = Ferrando, A., ed. (1995), Pere Jacint
Morlà, Poesies i col·loquis, València, Diputació de València.
Pere Joan Porcar [XVIb-XVIIa], Dietari de Pere Joan Porcar I = Lozano, J., ed. (2012),
Pere Joan Porcar, Pere Joan Porcar: coses avengudes en la ciutat y Regne de
València. Dietari (1585-1629), València, Universitat de València.
Procés d’un bruixot [XVIIa] = del Molar, N., ed. (1980), Olot, Procés d’un bruixot,
Aubert Impressor.
Procés de Sueca [XIVb] = Rubio Vela, A., ed. (1988), El procés de sueca. la mala vida
en una comunitat rural del trescents, Alzira, Bromera.
Processos de Crims del segle xv a Lleida [XVb] = Farreny Sistac, M. D., Processos de
Crims del segle xv a Lleida: transcripció i estudi lingüístic, Lleida, Diputació
Provincial de Lleida.
Questa del sant grasal [XIVb] = Martines, V., ed. (1993), La versió catalana de la
Queste del Saint Graal: Estudi i edició, tesi doctoral, Universitat d’Alacant.
Raimundo Valcedo [XIXa], Sermons patriòtics en valencià durant la Guerra de la
Independència = Casanova. E. i F. A. Martínez, eds. (2001), Raimundo Valcedo,
«La guerra i la paraula. Sobre els sermons patriòtics en valencià durant la guerra
de la Independència», Caplletra 31, pp. 213-240.
Ramon Muntaner [XIVa], Crònica = Ferrando, A., ed. (2015), Ramon Muntaner,
Crònica, València, Universitat de València.
Ramon Llull [XIIIb], Començaments de Medicina = Badia, L., ed. (2002), Ramon Llull,
Començaments de Medicina. Tractat d'Astronomia, Palma, Patronat Ramon
ANNEX I
304
Llull.
Ramon Llull [XIIIb], Doctrina pueril = Santanach i Suñol, J., ed. (2005), Ramon Llull,
Doctrina pueril, Palma, NEORL.
Ramon Llull [XIIIb], Llibre de Contemplació = Rubio Albarracín, J. E., ed. (1998),
Ramon Llull, El llibre de Contemplació en Déu de Ramon Llull. (Els orígens de
l'art lul·liana), tesi doctoral, València, Universitat de València.
Ramon Llull [XIIIb], Libre de Santa Maria = Domínguez Reboiras, F. i B. Garí, eds.
(1998), Ramon Llull, Das Buch über die heilige Maria. Libre de Santa Maria,
Stuttgart/Bad Cannstat, Friedrich Frommann Verlag.
Teresa Mir i March [XVIIIa], Rahó de l’esperit = Garcia Busquets, A., ed. (2013),
Teresa Mir i March, «Notícia d’una mística catalana de principi del segle XVIII:
Teresa Mir i March i la seva autobiografia espiritual», Scrpita 1, pp. 281-301.
Thomàs Molés [XVIIIb], Molí més alt = Beltran Zaragozà, A., ed. (1998), Thomàs
Molés, El valencià del segle XVIII, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca
de Cultura.
Tomàs Amorós [XVIIIb], Memòries d’un impresor = Simó, C., ed. (1983), Tomàs
Amorós, Mallorca 1740-1800: memòries d'un impresor, Palma de Mallorca,
Univeritat de Palma, Secció de Filologia Catalana.
Tractat d’agricultura [XVIIIb] = Juncosa i Ginestà, I., ed. (1998), Tractat
d'agricultura: manuscrit anònim de Porrera segle XVIII, Reus, Centre d’Estudis
Comarcal Josep Iglésies.
Tractat del salitre [XVIIa] = Mesquida Cantallops, J. A., ed. (1982), Tractat del salitre,
Palma de Mallorca, Institut d’Estudis Baleàrics.
Usatges de Barcelona [XIIIa] = Bastardas, J., ed. (1984), Usatges de Barcelona,
Barcelona, Fundació Noguera.
Viatge de Pere Porter a l'infern [XVIIa] = Pons i Gurí, J. M., ed. (1999), Viatge de Pere
Porter a l'infern, Barcelona, Fundació Pere Coromines.
Vides de Sants Rosselloneses [XIIIb] = Kniazzeh, C. S. M. i E. J. Neugaard, eds. (1977),
Vides de Sants Rosselloneses, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana.
Vicent Ferrer [XIVb], Sermons = Gret S., ed. (1977), Vicent Ferrer, Sermons,
ANNEX I
305
Barcelona, Barcino.
ANNEX I
306
ANNEX II
307
Annex II:
Referències de les obres del Corpus Informatitzat del Català
Antic (CICA) citades
Aitó de Gorigos [XVa], La flor de les històries d’orient = Hauf, A., ed. (1989), Aitó de
Gorigos, La flor de les històries d’Orient. Versió del segle XIV, Barcelona,
Edicions del Mall.
Algezira [XVa] = Lairón Pla, A. J., ed. (2001), Libre de diverses statusts e ordenacions
fets per lo consell de la vila de Algezira, València, Universitat de València.
Antoni Canals [XVa], Scipió i Anibal = de Riquer, M., ed. (1935), Antoni Canals
Scipió e Aníbal. De providència. De arra de ànima, Barcelona, Barcino.
Berenguer de Puigpardines [XVb], Sumari d'Espanya = Iborra, J., ed. (2000), Berenguer
de Puigpardines, Sumari d'Espanya, València, Universitat de València.
Constitucions del convent de Sant Josep [XVI] = Fuster, J., ed. (2002), Les
Constitucions del convent de Sant Josep de València (segle XVI), València,
Publicacions de la Universitat de València.
Els quatre llibres de la reina Elionor de Sicília [XIVb] = Anglada, M., M. A. Fernàndez
i C. Petit, eds. (1992), Els quatre llibres de la reina Elionor de Sicília a l’Arxiu
de la catedral de Barcelona, Barcelona, Fundació Noguera.
Giovanni Bocaccio [XVa], Decameró = [Traducció catalana publicada segons l’únic
manuscrit conegut (any 1429)], Barcelona: AHR, 1964.
Melcior Miralles [XVb], Dietari del Capellà d'Alfons el Magnànim = Escartí, V. J., ed.
(1998), Melcior Miralles, Memòria privada (Literatura memorialística
valenciana dels segles XV al XVIII), València, Edicions 3 i 4, pp. 55-79.
Pere Tomic [XVIa], Obra del menyspreu del món = Miralles i Montserrat, J., ed. (2006),
Pere Tomic, Antologia de textos de les Illes Balears. Segles XIII-XVI. Volum I,
Barcelona, Institut d’Estudis Baleàrics/Publicacions de l’Abadia de Montserrat,
pp. 388-392.
Perot de Vilanova [XVIb], Memòries de Perot de Vilanova = Simon i Tarrés, A., ed.
ANNEX II
308
(1991), Perot de Vilanova, Cavallers i ciutadans a la Catalunya del cinc-cents,
Barcelona, Curial Edicions, pp. 36-88.
Ramon Perelós [XIVb], Viatge d’en Ramon de Perellós al purgatori de Sant Patrici =
Miquel i Planas, R., ed. (1914), Ramon Perelós, “Viatge d’en Ramon de Perellós
al purgatori de Sant Patrici”. Llegendes de l’altra vida, Barcelona.
Recull d'exemples [XVa] = Ysern, J. A., ed. (2004), Recull d'exemples i miracles
ordenat per alfabet, Barcelona, Barcino.
Regles d'esquivar vocables [XVb] = Badia i Margarit, A. M., ed. (1999), Les Regles d'esquivar
vocables i "la qüestió de la llengua", Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, pp. 107-133.
ANNEX II
309
ANNEX III
310
Annex III:
Referències de les obres del Corpus OVI dell'Italiano Antico
citades
Angelo di Capua [XIVa], Istoria di Eneas = Folena, G., ed. (1956), Angelo di Capua,
La istoria di Eneas vulgarizzata per Angilu di Capua, Palermo, Centro di studi
filologici e linguistici siciliani.
Bruneto Latini [XIIIb], La rettorica = Maggini, F., ed. (1968), Bruneto Latini, La
rettorica, Firenze, Le Monnier.
Reggimento de principi [XIIIb] = Corazzini, F., ed. (1858), Del reggimento de principi
di Egidio Romano, Firenze, Le Monnier.
Libro dei Sette Savi di Roma [XIII] = D’Ancona, A., ed. (1864), Il libro dei sette savi di
Roma, Pisa, Nistri.
Tavola ritonda [XIV] = Polidori, F. L., ed. (1864), La Tavola Ritonda o l’Istoria di
Tristano, Bologna, Romagnoli.
ANNEX IV
311
ANNEX IV
312
Annex IV:
Significats nous dels verbs posar i metre extrets del Diccionari
Descriptiu de la Llengua Catalana (DDLC)
i Nou significat extret de “descansar” [1a] ii Nou significat extret de “aturar” [1a]
iii Nou significat extret d’ “enterrar” [1a]
iv Nou significat descrit per mi (seguint [2c])
v Nou exemple extret de “sotmetre” [1a]
vi Nou significat extret de “parar” [5]
vii Nou significat extret de “lluitar” [2]
viii Nou significat extret de “interposar” [1a]
ix Nou significat extret de “interposar” [2c]
x Nou significat extret de “intercedir” [1a]
xi Nou sifnificat extret de “tractar” [6a]
xii Nou significat extret de “proporcionar” [1a]
xiii Nou significat extret de “dipositar” [2a]
xiv Nou significat extret de “entrar” [4a]
xv Nou significat extret de “dipositar” [4]
xvi Nou significat extret d’ “oferir” [8a]
xvii Nou significat extret de “seguir” [8a].
xviii [o recursos] és afegit per mi
xix Nou significat extret de “disposar” [2c]
xx Nou significat extret de "disposar" [2b]
xxi A disposició és afegit per mi
xxii Nou significat extret de “servir” [2a]
xxiii Nou significat extret de “deixar” [9a]
xxiv Nou significat extret de “ingressar”
xxv Nou significat extret de “disposar” [3a]
xxvi Nou significat extret de “atribuir” [1a]
xxvii Nou significat extret d’ “afegir” [2a]
xxviii Nou significat extret de “cobrir” [1b]
xxix Nou significat extret de “clavar” [1c]
xxx Nou significat extret de “travessar” [3a]
xxxi Nou significat extret de “penjar” [1a]
xxxii Nou significat extret de “recolzar” [1]
xxxiii Nou significat extret de “plantar” [1a]
xxxiv Nou significat extret de “entrar” [3b]
xxxv Nou significat extret de “arrencar” [3a]
xxxvi Nou significat extret de “emetre” [3a]
xxxvii Nou significat extret de “aparèixer” [2]
xxxviii Nou significat extret de “ficar” [1c]
xxxix Nou significat extret de “endinsar” [1a]
xl Nou significat extret de “ficar” [1b]
xli Nou significat extret de “tancar” [3a]
xlii Nou significat extret de “ficar” [7]
xliii Nou significat extret de “barrejar” [3a]
xliv Nou significat extret de “camuflar” [2]