SímptomaGener de 2014, número 1 Jaume Clotet Caballé / Pol olivé busquets / arnau Giralt ballbé

Un recorregut sobre la violència planificada

Indaguem en els conceptes que giren entorn al poder i la repressió

Aquesta repressió violenta pertany al sistema hegemònic

La violència com un recor-regut visual en l’imaginari col·lectiu

Google. 1984 al teu smart-phone

A través de les pròpies qualitats que presenta la imatge com a eina de repre-sentació visual col·lectiva (pàg. 2), es consolida el concepte de violència. Pot servir-nos aquest mateix recurs per con-struir una representació sintètica del que representa la violència en el nostre imag-inari?

PÀGINES 6-7

El fundador de Wikileaks, Julian As-sange, va presentar el dimecres 3 de de-sembre de 2014 al Círculo de Bellas Ar-tes de Madrid el seu últim llibre, Cuando Google encontró a Wikileaks (Clave Intelectual, 2014), en el que realitza una demoledora crítica al gegant d’internet.

PÀGINA 5El sistema de poder econòmic i polític actual obeeix i crea una forma de violència planificada, emmarcada i gestionada dins del mod-el de cohesió social. El poder és un òrgan de repressió i, amb el temps, ha anat desenvolupant, cada cop més, uns mecanismes psi-co-polítics, on, ja no únicament es governa les formes de vida (bio-poder), sinó que es gestiona l’economia del desig i la pulsió mental. Connectem conceptualment teòrics com Foucault i Lefevbre combinats amb treballs audiovisuals de Zizek i Farocki.PÀGINA 3

En el següent número de Símptoma trac-tarem la societat de l’espectacle. Envia’ns la teva proposta a:propostes@simptoma.catTwitter: @simptomadiariFacebook: Símptoma diariwww.simptoma.catLògica de treball, metodologies, punts clau, apunts bàsics: PÀGINA 2 Bibliografia: PÀGINA 8

Símptoma pretén generar les bases per a la posterior investigació, engresca’t a desenvolupar el teu recopilatori!

2 | PolítiCa i Cultura

L’editorial

Apunts bàsics

El treball que es planteja a Simptoma busca encetar un qüestionament directe a les visions dominants i de les representacions sobre la realitat hegemònica, per tal de poder iniciar un replantejament de les ma-

neres de mirar i de la conceptualització d’aquestes (en definitiva, de com entendre’ns com a subjectes socials en el món que ens rodeja).

En aquesta investigació, el format de diari adquireix una important i interessant rellevància. L’elecció d’aquest tipus de presentació està intimament vinculada amb el concepte del de-tournement, que parla sobre la possibilitat artística i política d’apropiar-se d’algun objecte generat pel capitalisme i el sistema polític hegemònic i, distorsionar el seu significat i el seu ús origi-nal per tal de generar un efecte crític.

Pel que fa a aquest número en concret, que és el primer dels que seguiran, i sota aquesta premisa de format, doncs, hem estructurat una sèrie de contingut entorn a la violència planificada i dirigida pel sistema capitalista dominant al nostre context. El contingut, la metodologia i les teories acadèmiques es barrejen i confonen en aquest diari, diari que es concep com un espai obert, que obre per-spectives i que busca generar reverberacions entre imatges i tex-tos; tot per tal de crear turbulències davant les maneres de mirar.

Així doncs, en aquest primer número hi trobareu vinculacions entre a violència, el poder dominant, la biopolitica i la gestió de la quotidianitat; articles escrits per nosaltres o directament textos citats dels que ens hem apropiat perquè tenien importància en el tema, seguin amb la lògica inicial de principis d’investigació.

Per tant, per introduïr-vos en la temàtica de la cultura visual us deixem amb aquests fragments:

quan Parlem de rePresentaCió visual, indiscutiblement abor-dem el tema de la construcció de la realitat a partir de les imatges. És a dir, que la institució que produeixen el conjunt d’imatges que consumim, no necessàriament va de la mà de la pròpia realitat, sinó que n’és una mera representació.

És precisament en la nostra matèria, la cultura visual, on el paper de la imatge adquireix la condició d’entitat dominant. Amb aquesta condició, el potencial de construcció de realitat es multiplica traspassant notablement les propietats del text, i som nosaltres com a societat qui hem atorgat aquest poder al fenòmen visual en el context contemporani.

Tal com hem vist en els altres punts, acceptem la realitat a través de l’imaginari col·lectiu. Sobre aquesta premisa, el sistema dominant es serveix d’aquest factor i del potencial de la imat-ge per desenvolupar un sistema de cohesió social i individual, i per formalitzar qualsevol entitat. Per tant, hem d’entendre que la mirada mai és una cosa inocua, ni purament individualitzada, sinó que forma part d’un imaginari construït a partir de la pròpia cultura, i per tant en aspectes polítics i ideològics.

no sense Generar Confusions, la mirada s’ha instituit com una pràctica cultural lluny de tenir un caràcter individual. Al voltant de la imatge hi ha un gran contingut significatiu, i la resta del nostre entorn hi interactua constantment.

Amb aquest cercle de feedback o retroalimentació i amb la imatge com a element central, podem plantejar-nos questions so-bre la manera que afecten aquests elements, sobre què implica i com es construeix el teu “jo”.

L’acte de veure s’institueix en la nostra cultura, com bé hem vist, com un acte social. A més però, trobem que és una activitat que genera reciprocitat i es retroalimenta. És d’una rellevància notable la valoració que es fa en el mon actual del fet de ser vis-tos, de jugar un paper, tenir protagonisme en l’esfera social, com a reacció directa i instantània d’aquesta mirada que comentàvem amb anterioritat, que té un caràcter principalment col·lectiu.

Certament, no existeix una sola imatge que no impliqui, si-multàniament, mirades, gestos i pensaments. Depenent de la situ-ació, les mirades poden ser cegues o penetrants; els gestos, bru-tals o delicats. Els pensaments; inadequats o sublims. Però, sigui com sigui, no existeix tal cosa com una imatge que sigui pura visió, absolut pensament, o simple manipulació. És especialment absurd intentar desqualificar algunes imatges sota l’argument de que aparentment han sigut “manipulades”. Totes les imatges del mon son el resultat d’una manipulació, d’un esforç voluntari en el que intervé la mà de l’home (fins i tot quan aquest sigui un arte-facte mecànic). Només els teòlegs somien en imatges que no han sigut produïdes per la mà de l’home.

La qüestió és, més aviat, com determinar, cada cop, en cada imatge, que es allò que la mà ha fet exactament, com ho ha fet i per què, amb quin propòsit tingué lloc la manipulació. Par a bé o per a mal, usem les nostres mans, assestem cops o acariciem, construïm o destruïm, donem o agafem. Davant de cada imatge, el que hauríem de preguntar-nos és com (ens) mira, com (ens) pensa i com (ens) toca a la vegada.

HARUN FAROCKI

Cineasta Alemany

EL NOSTRE PRIMER NÚMERO

ENTORN ALS ESTUDIS DE LA CULTURA VISUAL

La representació visual El sistema hegemònic

‘Una comunitat que no es basa en idees d’unitat i consens, sinó en una

xarxa d’obligacions intel·lectuals, en l’oportunitat de traballar junts pensaments incomplets, en la que podem questionar la pròpia natu-ralesa de “l’estar junts”’

Marquard Smith

‘L’assumpte és tornar a mirar com si fos la pri-mera vegada, però sense

descartar allò après al llarg del camí de l’experiència i de la vida’

Alfonso Armada

‘Els estudis de la cultura visual constitueixen un camp teòric i metodològic

que respon a un debat iniciat als anys 79 que reclama apropar-se a les pràctiques de la visió, els mitjans i les representacions visuals des d’una perspectiva cultural. Aquest debat no respon a la prob-lemàtica d’una sola disciplina, sino a una conjuntura intel·lectual en la que, per influència dels plant-ejaments post-estructuralistes, es revisa l’epistemologia i metodolo-gia de diverses disciplines, donant lloc a un nou camp de coneixement híbrid, polimorfològic i adisci-plinar’

Fernando Hernández

‘Es presenten gran quantitat de casos aparentment inconnexos i en realitat el

que es fa és generar reverberacions entre els casos... Dissenyar sistemes de reverberacions entre imatges, generar alguns vincles encara que siguin ambigus però que algú els pogués agafar per allí’

Antonio Gagliano

El caràcter col·lectiu de la mirada L’acte de veure i ser vistos

CitemMetodologia de treball

PolítiCa i Cultura | 3

La violència planificadaUN RECORREGUT EN EL SISTEMA

La violència es pot desenvo-lupar en dues formes (sense necessitat d’excloure’s): d’una manera natural –fruit d’un

comportament animal, on es gestiona la supervivència entre essers vius- i d’una manera lògica –que respon a un pla, a una planificació-.

El sistema de poder econòmic i polític actual obeeix i crea una forma de violèn-cia planificada, emmarcada i gestionada dins del model de cohesió social. Entorn al desenvolupament del poder, Foucault n’analitza dues primeres formes: en prim-era instància, el poder ni es transfereix ni es retorna, sinó que “s’exerceix i només ex-isteix en acte”; en segon lloc, el poder no és un manteniment i una prorroga de les rela-cions econòmiques, sinó que, originalment, és “una relació de força en si mateixa”.

Segons Foucault el poder és, essencial-ment, allò que reprimeix. Reprimeix la naturalesa, els instints, una classe, a indivi-dus. Trobem una explicació més extensa a La vida cotidiana en el mundo moderno de Henri Lefebvre: “tota societat que contin-gui, en una part, penúria i no abundància, i, en l’altre banda, predomini d’una classe (que posseeix i administra, que explota, que organitza, que capta en benefici propi la major part possible de plus-treball social, tant per un consum santuari, com per l’acu-mulació, com per la dominació de les dues formes), tota d’aquest tipus s’ha sostingut pel doble mitjà de la persuasió (ideologia) i de la coacció (sancions, lleis i codes, tri-bunals, violència declarada, tropes arma-des, policia, etc.). Tota societat de classes (i encara no se’n coneixen d’altres) és una societat repressiva”.

El poder és un òrgan de repressió i, amb el temps, ha anat desenvolupant, cada cop més, uns mecanismes psico-polítics, on, ja no únicament es governa les formes de vida (bio-poder), sinó que es gestiona l’econo-mia del desig i la pulsió mental. Aquest model psico-polític el podríem vincular

amb la societat sobre-repressiva descrita per Lefebvre, on el poder orienta la apropiació de la repressió, de forma aparentment in-ofensiva, mitjançant el joc de les coaccions cap a la vida ‘purament’ privada, la família i el rol de cadascú; el sistema “concep la llibertat de tal manera (espiritual, ideal) que la repressió no es veu destorbada”. El mod-el es basa en les tasques repressives dels petits grups (la família, l’escola...), però sobretot busca incidir en la consciencia de cada subjecte. Lefevbre vincula aquesta au-to-repressió amb la ideologia protestant, on les funcions repressives subtils pretenen/busquen que “cada un porti dins seu el seu propi Déu i la seva raó; que cadascú és con-verteixi en el seu propi sacerdot i s’encarre-gui de reprimir els seus desitjos i de conte-nir les necessitats”.

Així doncs, estem immersos i en un com-plex entramat del sistema homogeneïtzador (com diu Foucault, el poder és la continu-ació de la guerra amb altres mitjans), on s’insisteix constantment en una apologia de la por -por a allò inesperat, por a l’altre, por a la por- que, sumada a la vigilància, provoquen que el subjecte contemporani no s’atreveixi a endinsar-se en situacions de-sconegudes.

Davant d’aquest context, és interessant

el posicionament (radical) que proposa el filòsof Slavoj Zizek, que construeix direct-ament una crítica al sistema capitalista. Per Zizek, aquest sistema econòmic i polític, genera una violència objectiva i aquesta, acaba fundant una violència subjectiva. És a dir, la violència que exerceix un subjecte identificable (que visualitzem i se’ns mos-tra) és producte de la violència sostinguda pel poder. Entorn a aquesta relació d’acte individual fruit de l’acte de poder, Zizek destaca dos fronts importants de vincu-lació, les ideologies i les fantasies. Segons el filòsof, les fantasies “no són només un assumpte privat de les persones, són la matèria central amb les que es fa les nostres ideologies”.

Tots aquests conceptes els amplia mit-jançant una comparativa amb la pel·lícula Taxi Driver, on construeix una narrativa analítica conceptual-visual molt interes-sant; “la espantosa exteriorització de la vi-olència (matances produïdes dins l’esfera social) és la reacció davant la impenetrabil-itat i la confusió del capital global”. El seu estudi acaba amb la teorització del suïcidi del protagonista de Taxi Driver: “deixant clar que tota aquesta violència (les matanc-es) era bàsicament suïcida...d’alguna mane-ra estava en el bon camí: hauries de poder exterioritzar la violència i dirigir-la cap a tu

mateix, però d’una forma concreta, cap a allò que a tu mateix t’encadena, cap a allò que t’encadena a la ideologia dominant”. Seria interessant, doncs, encetar un procés de subjectivitat revolucionària per mirar d’incitar la desvinculació amb el sistema dominant repressiu.

En la línia d’aquesta actitud ‘alternativa’ i de treballs visuals entorn a la crítica de la violència homogeneïtzadora, és molt inter-essant el treball del cineasta Harun Faroc-ki. En el seu documental El fuego inextin-guibe, Farocki llegeix un text escrit per un vietnamita, on s’hi relata la visió del terror del napalm (combustible que produeix una combustió més duradora que la gasolina) i dels crims comesos per l’imperialisme americà en el seu país. Després de llegir el text, el cineasta mira a càmera i diu ‘Com podem mostra’ls-hi el napalm en acció i com podem mostra’ls-hi les ferides que produeix?’, ‘Podem oferi’ls-hi una suay percepció de com funciona el napalm. Un cigar crema a 400 graus, el napalm a 3.000 graus’; agafa un cigar i l’apaga al seu braç nu.

4 | PolítiCa i Cultura

Cartes al lector

A dalt: Roto (Andrés Rabago Garcia), dibuixant principalment d’”El país”, sobre l’instauració de la por.

A baix: Roto (Andrés Rabago Garcia), dibuixant principalment d’”El país”, sobre l’instauració de la por.

“Com el revolucionari, l’humor-ista assumeix a brutalitat del món i li respon amb major bru-talitat. Tanmateix, el resultat de

la seva acció no és transformar el món, sinó fer-lo acceptable convertint la vi-olència, necessària per a qualsevol acció revolucionària, en riure; i de pas, també, guanyant bastants diners. En resum, com tots els bufons de tots els temps, jo era una espècie de col·laborador. Li evita al món revolucions doloroses i inútils, ja que l’arrel de tots els mals era biològica i independentment de qualsevol transfor-mació social imaginable; establia la clare-dat, prohibia l’acció, eradicava l’esper-ança; el meu balanç no tenia gaire gràcia”

DANIEl, ProtAGoNIStA DE lA PoSSIbIlItAt D’uNA IllA, DE MIchEl houEllEbEcq

L’elecció d’aquest tema per al Projecte Final de Master, té com argument, que l’obser-vació del fenomen okupa/an-

tisistema a nivell internacional, ens ensen-ya que amb unes bases socials, culturals i ideològiques semblants, el comportament dels membres d’aquests col·lectius són diferents en funció del país o de la ciutat on desenvolupen les seves activitats. Així, va semblar interessant estudiar quines me-sures o polítiques públiques de seguretat, poden ser aplicades “a” ó “amb” aquest col·lectiu a casa nostra (en concret al districte Gràcia), que influeixin en el seu comportament col·lectiu. Com exemples extrems, ens trobem a Itàlia o Grècia on els antisistema es comporten, i com a tals són tractats, com vàndals i delinqüents i es genera molta violència. En aquests països el fenomen és considerat, amb matisos, un problema d’ordre públic.Per altre costat, podem trobar el cas de Christiania a Co-penhaguen (Dinamarca), on un barri és autogestionat pels propis okupes que per altra banda creen molts pocs problemes a les autoritats del “sistema”.

Després trobem casos intermedis com Alemanya o Espanya on hi ha una políti-ca, no generalitzada de contenció, que podríem definir d’acceptació o compren-sió social, però de control policial i judi-cial de les activitats d’aquests col·lectius. En aquest treball, volem veure quin és el model social i jurídic que ens permeti orientar polítiques públique sobre aquests grups, que evitin un deteriorament de la convivència col·lectiva sense deixar que la tolerància es converteixi en impunitat i per tant en injustícia.

Com ja s’ha esmentat abans, a Espan-ya, especialment a Barcelona i en concret al districte de Gràcia, el fenomen okupa/antisistema es manté en una posició inter-mèdia entre les societats o autoritats que el consideren un focus de violència i inse-guretat ciutadana i els que consideren que són una manifestació d’una realitat social integrable a un “sistema”.

Gràcia és el districte de Barcelona amb el nombre d’okupacions més elevat, que sobrepassa en molt la mitjana que es dóna a d’altres districtes. La raó d’això es troba en la particular distribució urbanística de la Vila i en l’ampli associacionisme veïnal que a la fi, veu amb una certa simpatia els moviments com el de l’okupació, autoges-tionaris i contestataris. Aquesta acumu-lació de cases okupades però, unida a l’ex-istència de molts altres locals no okupats, entre Ateneus independentistes i els anom-enats “locals alternatius”, fan de Gràcia un lloc de Barcelona d’especial ressonància del que es coneix com a “moviments an-tisistema”.

És d’aquesta manera com aquests col·lectius utilitzen la ciutat de Barcelona, dins l’àmbit de les mobilitzacions, per tal d’intentar concentrar el major nombre de persones possibles afins a la mobilització en sí. Aquest fet propicia que, en algunes ocasions com protestes de caire antifeix-

ista, contra l’especulació immobiliària o d’altres, es reuneixin un nombre de per-sones que no necessàriament formin part del col·lectiu convocant però sí que simpa-titzin amb la causa i on les cases okupades de Gràcia tenen un paper rellevant a l’hora de dissenyar estratègies. D’aquesta mane-ra, els col·lectius antisistema fan extensi-ble la seva reivindicació a altres sectors de la societat.

Aproximadament en 1 de cada 4 mo-bilitzacions hi ha incidents que van des de pintades o petits danys a agressions a membres dels cossos policials, en els que el moviment okupa/antisistema, focalit-zen la personificació del “poder establert o sistema”. En les manifestacions on el volum de manifestants és important, al-guns dels seus membres aprofiten l’anon-imat i la impunitat que proporciona la massa per produir danys, principalment, a la via pública, edificis oficials o en establi-ments contraris a la seva ideologia com entitats bancàries, ETTs, immobiliàries, etc. Aquesta expressió violenta d’una for-ma de pensar, de sentir i fins i tot de vi-ure, és la que les polítiques públiques de seguretat han de contribuir a disminuir o canalitzar.

1ª fase. Creació d’un clima procliu al rebuig de qualsevol mena d’ocupació il·-legal d’habitatge evitant en tot moment la menció al moviment okupa.

2ª fase. Generació de debat polític so-bre l’ocupació d’habitatges

Aquesta fase implica l’aplicació si-multània de diverses subestratègies o tàctiques que hauran d’aplicar difer-ents actors. Aquests no han de conèixer necessàriament la totalitat del pla, però la seva activitat ha de ser supervisada i con-trolada - sense matisos - pels qui tenen consciència del pla global, sobretot per controlar els temps i reaccionar front a possibles desviacions de les previsions.

3ª fase. Aparició d’un nou marc norma-tiu.

Com tota publicació d’una llei d’aques-ta importància, cal fer l’avís públic de la seva aplicació immediata. Realment, s’es-perarà una mica per donar temps als que per diferents motius, abandonin individ-ualment les okupacions il·legals i es des-marquin del moviment antistema.

4ª fase. Atac al cor de Sherwood i de-tenció o descrèdit dels possibles Robin

Hoods. A més protestes, més detencions, fins

acabar amb el poc suport del que disposin, sobretot si comproven els “privilegis” que es poden aconseguir amb una adequada integració al sistema, sense renunciar a al-guns dels postulats que els inspiren.

5ª fase. Manteniment i control de la situació.

DAVID PIQUÉ I BATALLÉComissari general de coordinació territorial dels mossos d’esquadra

PolítiCa i Cultura | 5

Google o 1984JULIAN ASSANGE PRESENTA EL SEU LLIBRE

Julian Assange, fundador de Wikileaks, que es troba exil-iat des de fa més de dos anys a l’Embaixada d’Equador a Lon-

dres, on rep asil polític per evitar una possible extradició a Estats Units, va presentar el dia 3 de desembre de 2014 el seu nou llibre, Cuando Google en-contró a Wikileaks (Clave Intelectual, 2014), en el que realitza una demoledo-ra crítica al gegant d’internet.

Aquest llibre és la resposta d’As-sange al llibre The New Digital Age (Vintage, 2013), escrit per Eric Schmidt – president de Google fins el 2011 – i Jared Cohen, avui director de Google Ideas, el lobby de l’empresa. En aquest text, segons denuncia Assange, es ter-giversen les seves declaracions en la trobada que Schmidt i Cohen van man-tenir amb el periodista australià durant el seu arrest domiciliari a Norfolk (An-glaterra), i en les que “van parlar dels problemes als que la societat ha de fer front i de les solucions tecnològiques que podia oferir la xarxa global”.

De la mateixa manera, tot i que As-sange recorda que va ser una “xerrada amistosa”, el llibre de Schmidt i Cohen es serveix d’aquests testimonis del fun-dador de Wikileaks per assegurar que aquest tipus d’or-ganitzacions són perilloses, així com personatges com el propi Assange o Edward Snowden. Per això, demanen que la publicació de secrets sigui super-visada per un organisme depenent del govern d’EEUU.

Aquest llibre és l’última publicació d’Assange, qui des del 2007, quan va fundar Wikileaks, ha anat publicant i denunciant mitjançant filtracions in-formació important. Juntament amb Edward Snowden han aconseguit reve-

En l’exercici de la política és de vital rellevància que es dugui a terme allò de-cretat. Per aquest motiu en

absolutament tots els sistemes polítics es troben tres components del poder (en major o menor mesura):

La força: La qual té com a me-canisme principal l’existència d’una amenaça, i el seu objectiu és generar por. Un bon exemple en seria la col·lo-cació d’un radar a les carreteres.

La influència: Eina principal de la qual és la persuasió, s’exerceix per convenciment. Seguint amb la mateixa temàtica, podríem trobar com a exem-ple un anunci de velocitat.

L’autoritat: Es fonamenta amb l’ex-istència d’una autoritat reconeguda i en la confiança cega en aquesta perquè sabem que qui disposa coneix la forma de fer-ho bé. Per exemple, un metge amb el tabac.

Per altra banda, per exercir aquest poder de forma reconeguda i accepta-da (fet que anomenem legitimitat), Max Weber ens proposa tres mecanismes o fonts de legitimitat:

Tradicional: Allò que s’ha fet sem-pre, que no es posa en questió per aquest mateix motiu.

Carismàtica: Otorga legitimitat a partir de l’existència d’un líder indis-cutible.

Racional-legal: La legitimitat en aquest cas té com a font un procés ra-cional. S’obté pel reconeixement que és la millor opció possible, perquè s’ha pres amb la millor manera possible de prendre les decisions. Es trasllada aquest procés a un protocol legal.

lar el poder real que té Google i com l’utilitza. Google és el buscador més utilitzat d’internet – a més d’oferir al-tres serveis – , i utilitza cookies a les seves pàgines i aplicacions que, de ser acceptades – les has d’acceptar per utilitzar les pàg –, violen la teva inti-mitat. Registren direcció IP, des d’on et conectes, quan… i dades de l’estil, que de ser recolectades anònimament

podrien no suposar un gran problema, però Google les classifica dins del teu compte de Google i, a part d’utilitzar les teves dades i vendre-les a empreses de publicitat per oferir-te una publicitat que sigui adient als teus gustos i a les teves recerques, també les dóna, segons va filtrar Snowden, a diverses agències de seguretat Nord-Americanes. Google no és, ni de molt menys, l’única empre-sa que fa això. Facebook també, entre moltes altres.

No és difícil, doncs, fer la com-paració del titular. Google és, en certa manera – i més del que pot semblar, per molt demagoga que pugui semblar l’ex-pressió – el Gran Germà de 1984 que ens explicava George Orwell. Un siste-ma tan integrat, i amb tants beneficis, que fa que costi de veure-li els errors, que fa que quan els veus i saps el que fa Google amb la teva informació segueix-

is utilitzant els seus serveis.

Tot i això, des de les filtracions de Wikileaks i Edward Snowden ha aug-mentat el nombre de gent preocupada

per la protecció de la seva privacitat vir-tual i han crescut en nombre i en volum les associacions pro-llibertat d’internet, a més d’impulsar-se reformes legisla-tives sobre el control dels grans gegants sobre internet. Haurem d’esperar per a veure com es resolen aquestes discu-sions i esperar que aquests nuclis de resistència no acabin sucumbint al Gran Germà com va fer Winston Smith.

No és difícil, doncs, fer la comparació del titular. Google és, en certa manera – i més del que pot

semblar, per molt demagoga que pugui semblar l’expressió – el Gran Germà de 1984 que ens ex-

plicava George Orwell.

Sobre el poder i la legitimitat

EL TOTXO TEÒRIC

6 | PolítiCa i Cultura

El gest que funda dret mai pertany al dret que funda, és exteriorAQUEST GEST POT TENIR UNA NATURALESA VIOLENTA

MAPA GENEALÒGIC

Imaginari Col·lectiu

Segons Foucault, “les relacions de poder, tal com funcionen en una societat com la nostra, tenen essencialment per punt

d’ancoratge certa relació de força esta-blerta en un moment donat, històricament identificable, en la guerra i per la guerra. I si bé és cert que el poder polític deté la guerra, fa regnar o intenta fer regnar una pau en la societat civil, no ho fa en abso-lut per a neutralitzar els efectes d’aquella o del desequilibri que es manifestà en la seva batalla final. En aquesta hipòtesis, el paper del poder polític seria re-inscriure perpètuament aquesta relació de força, per mitjà d’una espècie de guerra silenciosa, i re-inscriure-la en les institucions, en les desigualtats econòmiques, en el llenguat-ge, fins i tot en els cossos d’uns i d’altres”.

Partint d’aquestes directrius i amb l’objectiu de generar un mapa genealògic visual de les idees tractades en aquest número, obrim diverses vies intercon-nectades. Trobem els següents conceptes: Monarquia absolutista, dictadura, impe-rialisme, colonització, guerra orient-oc-cident (la gestió/rivalitat contra l’altre), la repressió amb orígen religiós (a occi-dent: la inquisició, etc.), la revolució, la repressió per part del poder hegemònic, el propi poder que funda dret...

En la pàgina següent la geneologia dóna més importància al fet religiós (les batalles de les croades entre musulmans i cristians), i com s’ha seguit esdevenint aquest conflicte en algunes de les guerres actuals.

Totes aquestes connexions han incidit en l’imaginari col·lectiu a través de la cul-tura popular, que ha domesticat i quotidi-aneïtzat fets que tenien un orígen violent i bàrbar.

PolítiCa i Cultura | 7

El gest que funda dret mai pertany al dret que funda, és exteriorAQUEST GEST POT TENIR UNA NATURALESA VIOLENTA

MAPA GENEALÒGIC

Imaginari Col·lectiu

8 | PolítiCa i Cultura

bal, Mieke. El esencialismo visual y el objeto de los estudios visuales. Estudios Vi-suales, 2, 11-49. 2004.

e. KorstanJe, Maximiliano. Seis Reflexiones Marginales, En respuesta a S. Zizek. Nómadas. Revista Crítica de Ciencias Sociales y Jurídicas, núm. 30, 2011 [en línia] < http://pendientedemigracion.ucm.es/info/nomadas/30/maxkorstanje_2.pdf> [Consulta: 28 desembre 2014].

faroCKi, Farun. Desconfiar de las imágenes. Caja negra editora, Buenos Aires, 2013. [PDF en línia] <http://monoskop.org/images/c/c9/Farocki_Harun_Desconfiar_de_las_imagenes.pdf> [Consulta: desembre 2014]

fouCault, Michel. Defender la sociedad. Fondo de cultura económica de Ar-gentina. Buenos Aires, 2000. [En línia] <http://primeraparadoja.files.wordpress.com/2011/03/1976-defender-la-sociedad.pdf> [Consulta: desembre 2014].

GaGliano, Antonio. Artist talk, Arts coming. 2013 [Enregistrament de vídeo] [En línia] <http://vimeo.com/52821227>

Hernández, Fernando. Elementos para una génesis de un campo de estudio de las prácticas culturales de la mirada y la representación. Visualidades, 4, 12-62. 2006.

HouellebeCq, Michel. La posibilidad de una isla. Alfaguara, 2005. ISBN: 9788420469140

lefebvre, Henri. La vida cotidiana en el mundo moderno. Alianza editorial. Madrid, 1972.

moxey, Keith. Los estudios visuales y el giro icónico. Estudios Visuales, 6, 7-27. 2009.

Piqué i batallé, David. El fenomen okupa/antisistema circumscrit al districte de Grà-cia (Barcelona), com a factor de risc per a la convivència i potencial focus de percepció d’inseguretat. Polítiques públiques de seguretat aplicables per evitar que esdevingui un problema d’ordre públic o delinqüencial i conseqüentment de solució únicament policial. (2009)

sCHroeder, Barbet. El abogado del terror [Enregistrament de vídeo]. 2007. Doblat al espanyol de la versió original Francesa.

smitH, Maquard. Los estudios de cultura visual como estudio de los modo de hacer. Estudios Visuales, 3, 153-184. 2006.

WeiWei, Ai. Never sorry [Enregistrament de vídeo]. 2012. [En línia] <https://www.youtube.com/watch?v=QAADXK9MeOU>

zizeK, slavoj. Taxi driver i la violència, Guia perversa de l’ideologia. [Enregistra-ment de vídeo]. 2006. <https://www.youtube.com/watch?v=Ocysa_cYtr4> [Consulta: 23 desembre 2014].

Bibliografia Informacions d’interès