SUMARIJOAQUIM FOLCH I TORRES, EL CENTENARI DE GOYA : FLAMA, ARRAN DELCENTENARI D'ALBERT DURER : JOAN SACS, JOAQUIM MIR O DE LA PINTURA

CARLES CAPDEVILA, MANOLO HUGUÉ : RAFAEL BENET, LA NOVA FA-BRICA "MYRURGIA" D'ANTONI PUIG-GAIRALT : R. B., HOTEL EN UNA PLATJA: R. B., LA PINTURA DE JOAN SERRA : MAGI A. CASSANYES, WASSILY KAN-DINSKY : MARIUS GIFREDA, COMENTARIS A LA TASCA DE "ENSEMBLIER" :R. B., JOAN REBULL : SEBASTIA GASCH, EL CIRC : JUST CABOT, EXPOSI-

CIONS : NOTICIARI

JUNY 1928 ANY I 2 PESSETES

CALVET0

HIJOAGENTS

EDUANA

TRANSPORTS

INTERNAc

BARCELONA IPASSEIG DE COLON, a<. TEL. 7 46 A. o

S U C U KSALS: NPORTBOU A

1 LCERBERA

(P. O.) S

Un dels ponts de la Companyia dels Ferrocarrils Andalusos lliurats per la casa

"FILL DE MIQUEL MATEU"

FERROS CERS TUBSMAQUINARIA UTILLATGE

Fill de Miquel MatenSuministre de Jàsseres, Armadures, Columnes, Pals, Ponts,Cobertes, etc. Es faciliten gratuitàment tota mena

d'estudis tècnics per a

C0JSTflUCCIONS METAL LIQtJESQuinzenalment són publicades notes d'existència , que hom tramet

amb tota regularitat a qui ho sol'liciti

íti e1s, 3 m a BARCELONACASES A VALENCIA, MADÍt BILBAO

]MISTERIA.^^^&NÂMERA5

Termosifons perfeccio-nats combinats amb lacuina amb despesa nul'la

CalefaccionsSalamandres

1 EstufesCUINES: infinitat de models

Diputació, 415 al 428

BARCELONA < Hospital, 87Tel. 340 S. P. i 3380 A.

MADRID, Sucursal Es Telèeon^ 15'812

Magatzems de Vidres i Cristalls plans

V. García SimónVIDRIERES ARTÍSTIQUESFÁBRICA DE MIRALLSCristalls gravats i corbats(secció de marcs i motllures)

Rambla Catalunya, 29 - Magatzems. París, 138Telèfon 3870 A.

BARCELONA

i

MOBLEScl'A lta

(1ualitat

d'Art i

de Fantasia

A n t i g u fitats

OBJECTESd'Art i de

Fantasia per

a DecoracióObjectes per

a p^ esents

JOitX IWSQIÆTSMestre Ebanista - Tapicer - Deeo rador

Estudi, Tallers, Exposició i Sales pera Exposicions d'Art i Belis Oficis

Passeig de tracia, 3(j - Tel. i3H A. - Barcelona

AND

s

L

A

N

CIMEN

YURT

AR1'1FIC

AL

II

Edifici de la Companyia Telefònica Nacional a Madrid

500000 rrONIES DE• Il7)Ll■1rTá/'■^k r

MARCA QUE SER I X DE 'TIPUS PER ALSPORTLANDS ESPANYOLS

BARCELONA MADRIDPASSEIG DE GRACIA, 45, pral. MARQUES DE CUBAS, i, pral.^^ DIRECCIO TELEFONICA 1 TELEGRÁFICA: f/ ,S L ^J 111 D ^^

GASETAAIRQUITETUIIA, ESCULTURA, PINTURA, BELLS OFICIS, CINEMAANY 1. NÚMERO 1 REDACCIÓ r ADnNisrsnctó: REVISTA MENSUAL

SEGONA ÉPOCA VIA LAIETANA, 3 7 , 4 .' DESPATX 38 - BARCELONA JUNY 1928DIRECTOR - PROPIETARI

NARIUS GIFREDAART ART

ANTICABONAMENT MODERN

JOAQUIM FOLCH I TORRES Un any: Barcelona 1 7 pres. Península 18'— ptes. RAFAEL BENETUn trim.e » 6 » » 6'5o »América Llatina: un any. . . . . 21'— »Altres països: » a . . . . . 24 '— »

Números extraordinaris inclusius. Interdita la reproducció d'Articles i Il • lustracions. Copyright GASETA DE LES ARTS

Havent-se fusionat -'La Ciutat i la Casa" amb "Gaseta de les Arts ", els anticssubscriptors de la primera rebran des d'ara "Gaseta de les Arts" (Segonaèpoca). Aquesta fusió de les dues revistes, ha estat aconsellada per lescircumstàncies, l'aprofitament de les quals ens ha conduït a la publicacióde "Gaseta de les Arts" (Segona època). Creiem així servir d'una manera

eficient les necessitats de la curiositat artística de casa nostra

_El Centenari de Goya

S'ha celebrat recentment a Madrid, organitzada pelMuseu del Prado, una exposició d'obres de Goya,procedents en sa majoria de col-leccions particulars nia

-drilenves, excepció feta del quadro de la Col-leccióCambó, que, autoritzats pel seu propietari, avui re-produïm, i que hi fou enviat a instàncies de la Co-missió organitzadora.

L'exhibició celebrada al Museu del Prado reuniatres nuclis, consistents en les pintures, que eren ex-posades a la planta principal de l'edifici, a les aleslaterals itnmecliates a aquelles on són instal-lades lesobres propietat del Museu ; els cartons per a tapisse-ries, reinstal-lats magníficament en les sales de la plan-ta baixa destinades a l'Escola Espanyola i Francesa,i en els dibuixos, instal•lats en el pis superior.

L'aplec considerable d'obres de Goya que posseeixel Prado, que són en nombre de noranta vuit, suma-des a les noranta dues obres aportades pels colleccio-

nistes, més l'extensíssima col•lecció de dibuixos, onfiguren les sèries més famoses, formen un conjuntconsiderable de pintura del mestre, mai reunit finsara, i donen una idea completa i altíssima de la sevapersonal'tat, atnb tots els aspectes més ressortints dela mateixa.

l s davant d'aquest conjunt de l'obra de Goya quesuara la crítica universal ha renovat l'espectacled'aquest esperit portentós, que representa a les aca-balles de la gran tradició artística espanyola, un casde reserva del geni nacional. Una reserva del geni na-cional que en produir-se, determinà en la societat cultai aristocràtica del seu temps, una reacció veritablecontra l'art correcte de Mengs, que privant en laCort, inundà els salons dels cortesans, portant el gustenvers corrents estrangers ; apartant el sentit del cor

-rent pictòric tradicional espanyol, que tants gransmestres ha produït.

2

G ASETA DE LES ARTS

Cal tenir present que aquesta reacció que en favorde l'art del país es produí entorn de Goya, fou no sols

un acte d'acatament a eles portentoses qualitats delgeni, sinó — i molt vigorosa — una reacció en sentitnacional. Un esperit és prou per a moure un poble, siel geni actua, com en el cas de Goya, de veritable cor ;ço és, que les seves creacions magnífiques siguin lafloració d'una realitat nacional, i tinguin les arrels en-fonsades en el tou de l'obscura però fecunda matèriapopular ; que sigui, en fi, l'òrgan pel qual s'elevin al'alta categoria d'obra d'art (que la societat açatsrefinada de l'època goyesca estava en condicionsde fruir), les pures essències de la vida real i actua

-líssima del país.Gova fou el verb d'una realitat poc majestuosa,

però plena de castís i de gràcia original. En l'Espa-uva decadent de Carles IV el popular triomfava evi-dentment damunt el culte. L'Espanva clàssica, terrade genis i d'ignorància, terra que en determinadesèpqques els seus magnats seguiren la política de laignorància, havia acabat els genis ; sols li quedava elpopular castís. De l'Europa sàvia, de la França . quesembrava la revolució, en aquella llora, l'aristocràcian'havia après un xic la depravació elegant, que solsuna profundíssima tradició religiosa contenia. Goyaelevà a la superior categoria espiritual i intel-lectualde l'art l'ílic que restava i promogué per aquí unaveritable restauració de l'esperit nacional, que si norepercudí en la vida política, ajudà indubtablementa afirmar els caràcters i a mantenir-los nets de totaestrangeria, valoritzant amh ell tots els productes queen l'ordre de les arts i de les lletres es manifestava,lliurant -los de les grisors d'un academicisme provin

-cià i d'un romanticisme aigualit.Així es comprèn l'acollida cordial que la societat

del temps féu a l'artista. En ell es retrobava no solsel màgic pintor, sinó el plasmador i categoritzadorde la cosa viva. Penetrant instintivament les realitats,sabé atreure amb el màgic prestigi de la seva pintural'atenció i el gust de tots envers elles. A tots encoma-nà una mica de poble, i les altes daries que retratàtenen en la vívida realitat de les efígies un tic deldesgaire popular, i fou de bon to la «majeria», i pro-duí així com una mena de parallel a aquell movimentcortisà de França, que s'enternia envers les rustici-tats pastorils, portant en l'aristocràcia espanyola ungust de «populachería» graciosa i picant.

Lii fou el pintor d'una ètoca, però l'època; en bonapart, si es mira amb detenció el material documentali artístic abundós que ens resta de la seva vida i delseu temps, fou un xic feta per ell. 1 per això el seutemps es sent en la seva pintura cl 'una manera tanprofunda, i vista així en son gran conjunt, sembladesprendre's d'ella com una bavor orgànica de rea-litat, dins la qual gestos i positures s'aguanten enl'alada indecisió del viu, plena che possibilitats delsnous gestos i positures que l'infinit de la vida com

-porta.Ningú no lia arribat, com ell, a ésser tant un artis-

ta de la seva realitat. Repasseu els mestres savis iidealistes de la Renaixença italiana ; mireu els mes-tres holandesos profundint una realitat genérica i totacircumstancial i anecdòtiça ; observeu els paradisíacsfrancesos que viuen en el tuón poètic (le les ideals ga-lanies i de les mitologies galants ; mireu el cru rea-lisme, esgarrifós de cru, del gran Velàzquez, tot en-tonat i contingut dins unes normes de pintura cor

-tisana, i veureu com aquesta palpitació de la realitatsocial, ningú com Gova no l'ha copsada, ningú comell no 1'ha objectivada i feta eterna en la pintura.

Cap propòsit d'aixà en el genial instintiu, segura-ment, no lii liavia. Ignorant ell mateix, cons l'esferasocial d'on procedia, cap predisposició inteldectual nobi ha en la força generosa i màgica dels seus pin-zells. Un esperit amb eines. Uns ulls que veuen lavida i una passió inelludihle per a plasmar-la. Així lapellícula del seu temps us passa davant dels ulls. Lesmajestats reials, les clones fines, els militars, els no-bles, els escriptors i les actrius ; tota la societat altade l'hora, posa al seu davant, com ell es posa clavantles realitats de la vida popular per a dir-les anió elpinzell o per a caricaturitzar-les, fent millor, anlbaquestes obres, feina d'ironista que de moralista. Pas

-sen les hores negres de la invasió napoleònica també,i aquella trista realiat la trobeu expressada amb unescalf che veritat terrible com en el quadro dels afu-sellaments que hi ha al Prado.

Resumint un aspecte de la seva personalitat po-derosa i complexa, podem dir que Goya fou el sis-mògraf meravellosament colorit, de la realitat del seutemps.

JOAQUIM FOLCH I TORRES

G ASETA n Is I, r s A RTS

F. GOYA I LUCIENTES

ADOR I PSIQUIS. — Col lecció Francesc d'A. Camb5

BARCELONA (Foto Serra)

4 G A S 1,, T A DE LES S A RTS

ALBERT DURER

Verge coronada per dos àngels

ALBERT DURER

Malenconia

ALBERT DURER

Verge sentada al peu d'una moral la

Arrasi del Centenari (.I'Allbei•i DurerA Nuremberg lli ha la casa d'Albert Durer, i per

poca cosa que sigui la casa i el petit museu que billa en ella amorosament installat, cada cop que visitola ciutat famosa, no sé estar-me d'entrar-hi una es-tona. Una mica de bavor en queda d'aquell homeque imagino dolç, com un bon obrer medieval ple debelles frisances, rumiant noves i belles maneres defer, croquisant els seus gravats únics, treballant pa=cient en els seus quadros escassos i avui tan recercatspel món, que és potser un dels pintors antics que méses paga. Albert Durer sona encara a Edat Mitja, aaquella edat mitja dins la qual en els països del Nords'inicia tardana, com la primavera natural, la prima-vera de la renaixença. En Albert Durer •es trobenles primeres poncelles, es troben, sobretot, els pri-mers batecs d'aquest humanisme naturalista que fouel germen substanciós i fecund del romanticisme. Ésell, l'Home de les grans barbes i els ulls clars, elprimer gòtic que s'enterní amb el paisatge, i fent camíd'una ciutat a l'altra de l'Europa, dibuixà els enci-sos d'un tros de món sota el cel, espigat de siluetesde castells i cabanes i turonets boscats. És l'altre Leo-nard que, des de la terra nòrdica, mirava atentamentles flors i les fulles i el brancar de l'arbre i el dibui-xava amb una atenció minuciosa tota palpitant, ambuna precisió sense sequedats, amb una incisiva pro-funditat verista. Greu, les seves obres de pintura lesconeixereu per llur massissor de pensament, d'unpensament latent al llarg de les jornades inacabablesde treball (le pintor de retaules. Virior de pensamentque la sentiu colar com un riu constant i remorós dedalt a baix de l'obra escarrassada i forta, feta ambaquell acer 'de la inspiració immòbil i tranquilla queresisteix tots els embats deis temps amb una digni

-tat impertorbable.L'obra de Durer i la vida de Durer són dues co-

ses belles, cola dues flors d'història que s'obren enaquell jardí d'arquitectura medievalesca que és la bellaciutat de Nuremberg. Ciutat de remors íntims i de be-lles perspectives, amb cases afuades de teulada enor-me, amb façanes austeres, on s'obren finestretes i mi-radors inoblidables, que avancen com encuriosits amirar la carrera.

Diuen se l'estimava, la seva ciutat. Rodava el móni tornava al Born. En va li oferien a les ciutatsper on passava, situacions magnífiques si lit preniaciutadania. En va l'encís d'Itàlia el va prendre untemps fent-li sentir la dèria dels nous camins que enla terra daurada l'art obria. Ell tornà a Nuremberg.La flor del seu art, cons la de la seva vida, tenienl'arrel enfonsada en la bella ciutat. A l'ombra delcastell altiu i malencònic, de les teulades agudes deles cases que llepa el riu saltant de les preses delsmolins bataners, ell es sentia a pler, i l'ànima (lel'artista es sentia així nodrida per l'única saba queha produït les grans floracions espirituals de la his-tòria, ço és, la saba de la terra pròpia.

Des d'ella el seu nom cresqué. Des d'ella l'obraseva va escampar-se pel món. Des d'ella han partit, através de l'espai i dels temps, els seus dibuixos, lesseves pintures i els seus gravats. Els museus d'arreud'Europa cerquen ni que sigui un tros, de la sevapintura, i el pagarien a preus altíssims. Ara mateix,un bocí de taula autèntic, del mestre, se'l disputen elsniés poderosos coileccionistes d'Europa i d'Amèrica, auns preus que fan escruixir. Si això és la glòria, béli bastà al gran mestre la petita i amada ciutat per aassolir-la, i diríem encara que en l'obra seva, la ciu-tat de Nuremberg hi deixà un perfum de gòtic, queencara sentina avui en les flors immarcescibles del seupinzell .

FLAMA

G A S F, 'I' A DE LES S ARTS

Retrat de Joaquim Mir

Joaquim 11 u•

o De la Pintora

AI, MESTRE AMADEU VIVES

Avui Joaquim Mir es troba en el moment més cons-cient i més fèrtil de la seva ja llarga història artís-

tica. És probable, però, que bona part dels seus ad-miradors enyorin els avatars que precediren aquestaque sembla definitiva manifestació del pintor. Quantsu ' hi haurà, d'aquests .admiradors, que consideren llurJoaquim Mir aquell del lirisme literari de la sèrie ma

-llorquina que culmina en la Cala Encantada! Quantsn'hi haurà, d'altra banda, que preferiran el Mir pos-terior, el del lirisme colorístic i del color amosaicat !I qui sap si encara resten admiradors exclusivistes delJoaquim Mir debutant, d'aquell Mir influït per Casesi Rossinvol ! .. .

A tots aquests admiradors exclusivistes de les pre-cedents etapes del paisatgisine de Joaquim Mir, els

sobra raó en admirar el que admiren, perquè en totaocasió, ja en debutar, Mir fou sempre un pintoràs,un pintor innat, de la mena espontània i fugada depintors que allí on posen l'ull posen seguidament lapinzellada, i que allí on posen la pinzellada, posen,ipso-facto, la veritat--la veritat pictòrica : llur perso-nal veritat pictòrica. Segurament que si bé els admi-radors de les fases anteriors de l'evolució de JoaquimMir es troben en desacord respecte de quina de lesesmentades tres fases és la millor, es trobaran, percontra, ben d'acord en decidir que l'actual quarta faseés la pitjor—si és que no convenen que Joaquim Mirestà en decadència : que això no val de bon tros allò,i que ells ja feren bé cie proveir de fervor o de telespertocants a la primera, a la segona o bé a la tercerade les etapes del pintor.

És que, en ço referent a l'apreciació de la pintura,activitat delicada, i tan subtil com transcendent,aquests suposats admiradors no atenyeren encara lai,nici.ació, sinó que es troben en un dels momentsd'aquests procés d'iniciació, moment que la majoriano podrà, no sabrà o no voldrà salvar—moment, doncs,de probable estacionament i limitació. Aquests admi-radors de Joaquim Mir sempre més sospiraran peraquells paisatges grisos o assolellats a la \Vhistler, peraquells Gorgs Blaus i Cales Encisades, sentits a lamanera més literàriament romànt ;ca i pintats com unnacre—o bé per als paisatges de tons vius i contras-tats, de colors primaris exaltats per la juxtaposicióde taques amosaicades, com els colors de les llampantscatifes de retalls que encisaren les nostres àvies. Cadaun d'aquests grups d'admiradors d'una determinadafase de i" evolució de Joaquim Mir es troben, respectede ','obra d'aquest artista, en la mateixa situació d'es-perit que per respecte al paisatge. a l'objecte a pintar,es trobava en cada una d'aquelles fases el pintor. Sinóque el pintor accionava personalment, ingènitament, defora a dintre : aspirava. I després reaccionava de din-tre a fora, bo i creant : respirava ; vivia de>.niúrgica-ment l'objecte pictòric. Mentre que per la seva bandal'admirador limitat de Joaquim Mir només feia queaspirar—i només volia o només podia aspirar ço queuna vegada per totes l'artista li havia fet olorar. Elpintor i els seus admiradors estaven en momentsd'orientació que en si mateixos, fins que no han acon-seguit llur orient, són gairebé sempre moments de des-orientació. Hi ha pintors, hi ha públics, hi ha àdhucllargs períodes històrics de desorientació ; encara quedurant aquests períodes floreixin grans artistes ; en-cara que entre aquells públics es trobi gent intelli-gent ; encara que el pintor expressi els seus senti-ments desorientats amb molt talent. ¿ Qui dubtaràque en la llarga decadència que significa eil bizanti-nisme es produïssin artistes gairebé genials del sim-ple decorativisme que informa l'art bizantí? ¿ Ni quidubtarà del talent ni d'una certa predisposició per ala contemplació de la pintura a l'allau dels princi-pals agiotistes i agiotats que fan mans i màneguesper a fer passar les beneiteries Inés disgracioses i bui-des com la darrera paraula de l'art ? ¿ I què direm deltalent dels mateixos caps de turc de l'agiotatge,d'aquests Picassos i sub-Picassos en pruïja d'inven-

a G ASETA D r 1, r S A R 'r s

<La Pahissa d'En Magí> JOAQUIMII IR Col'lecciú F. Cambó (Foto Serra)

«Novembre, JOAQUIM MIR Co1'lecció Amat, — Barcelona (Foto Serra)

G ASETA I) I, I, I; S A RTS 7

ció, dels quals no n'ha de passar a la posteritat resmés que la llur psicologia de l'arribisme, de la ba-nalitat o de la ceguera?

Però tots aquests petits talents : la més impres-sionant traga decorativista, el més perfecte xarlatanis-me, l'arribisme més astut, la ceguera més ingènuano podran fer res per a la cristal.lització de l'obrad'art—ans n'obstacularitzaran la seva gestació, si percas són vicis prou poderosos i generals per a iniciaruna decadència.

El.mateix Joaquim Mir de la Cala Encisada o del'etapa amosaicada que els admiradors d'aquests dosgèneres de paisatge es trobaven en un moment crí-tic, atrevit, de l'evolució artística : per poc més queEn Mir s'hi hagués entretingut hi hauria perdurati s'hi hauria ofegat. Sortosament, ell és fort i d'unagran potència especuladora, enc que sols ho sigui ins-tintivament. Gràcies a tals virtuts, Mir pogué un diao altre adonar-se de la gran quantitat de ficcions queniaven en la seva pintura : sabé delatar ço que hi ha-via de fals lirisme o de lirisme apictòric. ço que hihavia de farsa, ço que lii havia de negativament pue-ril. I pogué desfer-se'n, sense passar per cap - crisid'aturament ; i sabé desfer-se'n sense considerar el bonpúblic babau que 1 = prenia les teles a pes d'or. Aixòés bell ; aquest moment de l'evolució de Joaquim Mirés el que ens revela de cos enter la força que ja entre-llucàvem al través de la seva tanmateix admirabledivagació colorística.

Tots o gairebé tots els qui conreem la pintura ha-vem passat per aquests anys de divagació ; anus dejoventut, anys dels mils volers imprecisos, dels mi-ratges exorbitants de coses insignificants, anys de fe-bre i de fantasmagories febriscitzants. El món no se'nspresenta clar, no el veiem bé, no en sabem copsar laseva grandesa. Déu és absent de nosaltres : la libi

-do ens posseeix més acaparadorament del que enspensem.

A.leshores l'artista innat, que té dintre seu totesaquelles i moltes altres coses que li bullen i que hand'ésser un cha o altre saborosament condimentades,esclata en alguna impaciènc , a paroxista, desencaixa

-da, desmesurada, fantàstica. exorbitant...—perquè enl'enfebr.ament de l'hora artista no té altre discernimentque aquest de l'extraordinari, no coneix altra mesuraque l'excés. Sap el vent i no sap el torrent. Pressentla paraula divina que li ha estat concedit de pronun-ciar, però no sap encara quina és : trasposa la gran-desa d'aquella paraula en paraula sonada, en parau-lada ; tradueix al peu de la lletra, arran de terra, aquellpressentiment de grandesa. Té la realitat davant delsulls a tota llora del dia i de la n, t i no la veu—la té afrec de dits i no la sent. I si la veu l'avorreix, no lidiu res ; i per a què li digui quelcom 1'lia de fer glos-sar per la xerrameca literària : l'ha de disfressar pertal que el pugui enganvar ; l'ha de guarnir imaginati-vament per tal que posseeeixi algun prestigi que lafaci passadora. Aleshores voldríem fer una pinturamusical o poètica, o bé una música pictural, o una li-teratura pictórica... i així per l'estil, bo i perllongantal través de les edats aquest xarampió artístic ques'anomena la invasió dels gèneres. De vegades l'en-

terboliment de la intelligència i l'anarquia dels sen-ti.ments són tan pronunciats que l'artista incipient noen té prou d'extravagar pels terrenys que no li per-teneixen, sinó que d'aquesta inadequada esfera d'ac-ció en limita voluntàriament el camp d'operacions ;i aleshores només troba motius de contemplació artís-tica, per exemple : en l'evolució de les èpoques pretè-rites, o en determinats aspectes de la vida moderna,àdhuc en una premeditació de la vida futura, la qualno ha existit mai i que quan existeixi serà completa-ment distinta del que ell s'imagina ; fins es dóna elcas de l'artista que va a pouar en els propis incons-cient i subconscient (que no interessen a ningú mésque a ell mateix) motius sense forma ni existència, elsquals plasmarà de bona fe, i que ens oferirà amb elmateix noble orgull de l'art ; sta genial que en les se-ves pintures o escultures ens pot oferir quelcom desubstancial.

És clar que lii ha graul de paroxisme en aquestaneurosi del candidat a artista o de l'artista tantejant :modernament, d'ençà de Gauguín, s'han donat els ca-sos més manicomials ; però val a dir que només en elsesperits més febles, i per tant més suggestionables,niés suggestionats per la palica gitanesca dels agio-Listes. Toaquim Mir no caigué mai en aquests lamen-tables bizantinismes, ni mai féu gras el brou dels agio-tistes, ni el cabotinisme de gran estil dels Picassos ialtres rofilelt.rs no el commogué. Joaquim Mir, queés, per damunt de tot, pintor, sofrí l'inevitable pe-ríode de tanteigs i divagacions amb magnificència degran senyor de la paleta, per manera que, a desgratde la desorientació plàstica produí obres d'un lirismecolorístic certament vague, incorpori, genesíacamentretirià, però de la mateixa condició pictòrica que l'artdel gran Turner. Hi ha ja en aquest lirisme colorísticuna gran quantitat de realitat, però és una realitatidealitzada, falsejada per 1'ensomni, per la voluntatde recrear, enc que sigui fictíciament, un món millorque el món que Déu creà : és una realitat falsejadaper la ceguera o per la miòpia de l'enteniment, unarealitat escassament copsada per una consciència rudi-mentària o bé ofuscada.

Quan Joaquim Mir sent l'enteniment i la conscièn-cia deslliurats d'aquelles teranyines i s'encara amhl'objecte amb la mateixa ingenuïtat que la cambra obs-cura, aleshores és quan tota la seva prodigiosa sensi-bilitat és verament somoguda i exaltada a la compren-sió de les valors eternes de] vital ; aleshores és quanentén la sitnplicitat i el candor encisers del món ex-exterior. — Només un esguard fonamentalment in-genu pot copsar la ingenuïtat angèlica de la Natura-lesa ! — Si aquest benaventurat contemplador és entalc casos raríssims un artista exercitat, perfecte, unartificiador de la pròpia emoció artística, aquest ar-tista podrà aleshores transmetre a tot el gènere humàd'ara i de temps a venir aquell encís impagable. TMir és en aquest sentit l'encarnació de la traga : allíon posa l'ull allí posa la pinzellada—i allí on posa lapinzellada allí neix radiant i adorable la veritat artís-tica que, de guaitar-la només, ens eleva a un Empí.reu (le certeses inefables.

JOAN SACS

8 CASETA T) E LES ARTS

Els Torejadors MANOLO i Poto Galerie Simon)

Manolo Hlu uéA cinquanta sis anvs, després d'una absència de

vint-i-set interrompuda per una curta estada circums-tancial, aquest escultor fill d'un barri antic de Barce-lona, lia vingut a fer-nos la primera exposició im-portant de les seves obres. El cas no té precedents, idifícilment podrà repetir-se. Hugue ha tornat de Fran-ça amb una ombra d'emoció i potser no tan escèpticde quan va anar-se'n, i torna voltat de les seves es-cultures, aureolat d'una fama europea d'artista mo-dern i original.

La seva quasi autobiografia redactada per Josep Plallaurà estat ben oportuna ; els joves, i sobretot el pú-blie, tenien pocs antecedents de la personalitat d'aquestgran artista barceloní ; en algunes exposicions locals,havíem pogut admirar-li unes quantes obres, i en co-neixíem d'altres per reproduccions publicades en re-vistes, però la figura de l'autor, tot i essent-nos tanpròxima, semblava llunvana i incerta ; el seu nomapareixia sovint en les converses de taller o en elsrotllos de professionals i amateurs coli una resplendorfugaç ; el seu ermitatge a Ceret tenia un aire llegen-dari ; l'anècdota l'anava circumdant i recloint dintreuna formació eriçada d'excentricitat i de fantasia, d'hu-militat rebel i d'ironia amarga, que esfumava el seu

perfil d'artista. El llibre i l'exposició ens l'han rein-tegrat cómpletament dintre un contorn perfectamentliunià i equilibrat.

Hugué, adolesceiv indisciplinat, imaginatiu, es for-ma com un autodidacte en el remolí de la vida barce-lonina que seguí a l'Exposició ; la Barcelona de finalde segle, fatxenda i amiga de passar-se-la bé, la Bar-celona dels borsistes de fortuna, dels valents pinto-rescos i conservadors dels tenors i dels toreros decrit li va deixar un séc profundíssim. L'ociositat delsseus primers anys és plena de fantasia ; la despropor-ció entre la seva voluntat i els seus somnis es resoliaen l'actitud amablement cínica de la gent que s'esti-ma més fer riure que fer plorar. Seria curiós de referel carií del seu pensament en les hores errívoles, quanel seu divagar es convertia en marriment, quan unsneguits estranys venien a interposar-se entre els seusabandons més sorollosos. z En quines escapades senti

-mentals devia caure de vegades, en sortir a la lnatina-da d'un envelat de festa major, a la claror tímida del'alba, quan les herbes prenen la dutxa matinal i elsarbres es renten la cara? ¿ Quin divagar dolcíssim itrist després d'una sessió adversa a la taula d'un ca-tau ? ¿ Com devien circular els catíi tols de la seva ima-

G A 5 E'r A 1) r. i. i A R'rs 9

MANOLO: Autoretrat. — (Foto Galerie Simonj

ginació aventurera en els moments d'abstracció entrela fumera masticable d'una sala de billars? hes con-lidències inconfessables, recollides en un recó de ca-fetí o provocades per la confiança que inspira una pas

-sejada crepuscular, devien caure en el seu cor d'adoles-cent i d'artista en eclosió com gotes d'alcohol. La pri-mera esgarrifança de l'art el va trobar desengan yat demoltes coses, però net cl'ambicions corruptores. Deviatenir més fe en l'art que en l'amor ; d'això n'haviabegut en tots els vasos i en totes les cantines, i potseral capdavall sempre lii trobava el mateix regust amar-gant i el desig era fàcilment saciable ; l'art, en canvi,era una cosa m_raculosament pura, que amb la sevahumilitat nativa li devia semblar gairebé inaccessi-ble per a ell.

Aquells contactes primers, aquells contactes que so-vint devien repugnar-li, però als quals després tor-nava amb més delit per negar-hi coses que el tortu-raven, no havien d'esborrar-se-li mai del tot. Avuimateix, després -d'llaver viscut tan intensament i enambients tan distints, encara se li descobreixen. Elseu retrat que tinc davant, amb unes lletres mas-sisses al peu que diuen «Manolo», aquest noma mateix,tenen tot l'aire d'algun dels seus admirats d'.aquellaèpoca. Els que no tenen antecedents, diuen que fa elposat de camperol, de petit propietari rural. No éspas això ; a mi em recorda l'estampa d'un possible xa-ponista famós una mica xacrat ; podria ésser un su-pervivent d'aquells professionals de la valentia, gentd'ordre que tenien una devoció predilecta i anaven ambbotines de baieta amb punteres de xarol ;d'aquells ho-

nies tèrbols, persones per fer un favor a qualsevoli fer-se càrrec de moltes coses que l'altra gent no llientén res, mans de plata per arreglar uns popets upreparar un romesco d'aquells que euibutllofen la bocai escalfen les orelles.

A que- t barcelonisme coent i xiroi, una mica sala-brós de 'aire del port, ha estat el gra de pebre quel'lia preservat de la corrupció parisenca. En 1901, quanva marxar a París, a Barcelona ja havia esclatat elinodernisine. Ell havia viscut en la rara promiscuï-tat de sentiments, d'idees i de tendències que alesho-res existia a Barcelona ; tothom parlava, però pingóno estava gaire segur del que volia ; tirar al dret, id'això no se n'estava ningú, volia dir anar a les pal

-pentes. Tothom, fins els realistes rabiosos, eren ro-màntics ; Manolo, però, s'havia format en un ambientmolt més romàntic, i el romanticisme intel-lectual li es-tiuiulava la ironia més que l'activitat. Barcelona eraun reflese de París, i quan ell va arribar-hi s'acabavad'incubar allò que després se n'ha dit l'avantguar-ciisme.

Aquesta situació era Inagnífica per lluir les sevesreserves formidables d'esprit, d'enginy, d'agudesa,però no el devia satisfer gaire ; des del punt de vistade l'art, ni allò li devia acabar d'agradar ni teniaprou confiança en ell mateix. L'art, aquella cosa mi-raculosament pura, tan llunyana i inaccessible, allí eracom aquí. Per això l'amistat ama literats, especial-ment la intimitat amb el fundador dic l'escola romana,lluvia d'ésser per ell un preciós refugi. Per aquellcamí és per on troba el seu ; l'ombra de Móreas elprotegeix i el guia ; el seu esperit, essencialment me-diterrani, aquells sentit d'equilibri i de vida après alpeu de Montjuïc, s'esmola amb la paraula magistral iamiga del poeta. La invasió de l'art negre, el cubisme,totes les deformacions del post- impressionisme, no elconquisten. S'ho mira, n'espia el procés, en cerca elsantecedents i n'indaga la raó sense trobar-hi el con-venciment. En el fons aquella ebullició l'espanta, ipotser Inés s'estima l'ociositat, el treball sense com-promís, que l'adhesió a aquella croada caòtica que noté la fortuna de suscitar -li una fe.

Devia ésser per l'any 1900, que a casa els Pitxotvàrem tenir ocasió de veure unes coses de Manolo. Re-cordem una testa femenina, de tirat deliqüescent, mo-dernista, amb una boca carnosa, expressiva, un lòbulnasal molsut. Aquella figura, que aleshores era moltelogiada, devia representar un bon moment de l'ar-tista en aquella època. Pel record d'aquella obra su-posem cap on devia anar als primers an ys de París,o més ben elit, on es devia aturar. Els dubtes sobrel'art de Rodin s'accentuaven amb el descobriment delsgètics i sobretot amb el dels grecs i dels egipcis. Ésaleshores que el destí de l'artista va decidir-se. Elpòsit irreductible de barcelonisme, de mediterranis

-me, l'havia preservat, li Havia donat temps d'espe-rar ; la paraula benèfica de poeta l'havia fertilitzatla llicó dels antics havia determinat la florida.

Aleshores deixa París i se'n va a Ceret, i completai millora, en sentit de puresa, la reacció dels que l'ha

-vien precedit en el camí. Veu la realitat segons unsritmes Len precisos i harinòni.cs ; intensifica la vida en

10 Cr A S F, T A DE LES A R TS

sentit de profunaitat ; és intens i reticent. No es refiamai d'una contorsió ni de l'efecte d'un element voleia

-dís ; tot hi és recollit i concentrat, i per això de ve-gades el conjunt té un aire una mica monstruós, comsi una pressió interior posés en tensió excessiva laforma de les figures. La qualitat externa capital del'obra de Manolo és la gràcia ; aquesta gràcia, però,és tan poc artificiosa, està expressada anib tanta aus-teritat, que segons per qui és difícil descobrir-la. Peral,malgrat les formes matusseres, a despit de l'excés dediàmetres, a desgrat de totes les aparences adverses,l'obra de Manolo té una gràc`a imponderable, unagràcia ruda, cenyida, greu com una dansa religiosa,que cal saber-la mirar sense preocupacions acadèmi-ques. Aquesta gràcia neix del ritme, de la correspon

-dència dels volums i no de l'expressió de les figures ;en aquest sentit ha anat niés enllà, més a la mateixafont que els gòtics, i per això també és Inés modernque els que per arribar a aquest fi han descartat lavida.

Manolo ha hagut de parlar molt per viure, però ésque s'ha estimat més parlar que treballar en va o sen-se convicció. Ell, com molts que sembla que tinguinl'ànima estesa contínuament a la finestra, ha viscutuna vida interior més púdica i més intensa del quemolta gent es pensa. Sense aquest fre, sense aquest

alt concepte de la bellesa, la seva habilitat li hauriaproporcionat tantes solucions com hauria volgut ; peròpreferia esquitllar-se en la ironia, desfogar-se en elgoig de la contemplació o en l'espurneig de la conver-sa, que perdre's en una fertilitat sense médula.

L'art de Manolo és ple de reflexió, producte dellargues meditacions. La solada de les seves figuresés racial ; són temes vells modernitzats per l'art. Lesseves figures femenines tenen una arquitectura queens és familiar : damunt d'aquests elements ètnicsl'artista hi ha realitzat un elevat concepte plàstic. Enaixè més que en altres coses, Manolo dóna fe del seuorigen. Vint-i-set anys endarrera, quan encara no s'ha

-via mogut de Barcelona, feia modernisme, i ell ma-teix confessa que no havia sabut veure ben bé què el

voltava. A través dels anys i de les vicissituds, guaudesprés de meditar i observar els grans models, tiràal dret amb convicció, equipat amb un concepte clar,independent de l'instant, però lligat amb els orígensniés purs de la tradició plàstica, torna a casa espiri

-tualment, i acaba tornant-hi corporalment. El plet deManolo en I'escultura és molt semblant al de Cezanneen la pintura ; com més remunten la tradició niés esseparen de les boires del nord i més s'acosten a l'har-monia i a la plàcida i vivent robustesa mediterrànies.

CARLES CAPDEVILA

Dansarina espanyola MANOLO (Foto Galerie Simon) Dona agenollada MANOLO (Foto Galerie Simon)

Ordenació de Serveis (Esquema de M. iMaisonnier)

G A S I; T A DF 1. r ;, ARTS II

La tiova Fàbrica "lliv rur ;ia" de 1'arquii,ect,e

Aníouii Puig-Gairali

El meu estimat i admirat amic Antoni Puig-Gairaltha terminat els plans de la nova fàbrica de perfume-ria Myrurgia, dels quals volem donar-ne un estudials lectors de GASETA DE LES ARTS.

Per les soles reproduccions d'aquests plans queacompanyen el text, els lectors es faran perfecte càr-rec de la tònica d'aquesta construcció : Puig-Gairalt,en el moment que l'arquitectura catalana ha provat laseva «retirada), vers la repetició més o menys afor-tunada dels tipus històrics o dels tipus folklòrics, téla valentia d'ésser el primer de portar l'art de cons

-truir pels camins del racionalisme : ha retornat a l'ar-quitectura la seva noble natura feta de sensibilitat ma-temàticament definida. L'estil, per al nostre arquitec-te, depèn del material i de la tècnica ; concorda be-llament de dintre a fora les seves construccions, do-tant les estructures d'un plasticisme assenyat.

De temps Puig-Gairalt venia recercant l'essènciaarquitectural. Fou en aquell moment en qué s'iniciàla «retreta» entre els artistes de la construcció quePuig terminava la carrera : aquell moment de reacciócontra les bestieses del «modernisme» del cop de fuet,quan els arquitectes d'ací cercaven la panacea en elsmòduls de Vitruvi o de Palladio. Antoni Puig-Gairaltféu els seus projectes escolars o post-escolars seguintels tipus històrics cel renaixement italià. Prompte esdonà compte que en fer-se de «moda» el retorn alsestils clàssics, gran part dels nous cultivadors delsmateixos ens els farien avorribles. L'arquitectura ana-va esdevenint escenografia, i sovint escenografia do-

lenta : calia anar a l'entranya del problema i calia re-soldre la integritat del problema arquitectònic.

Per un moment A. Puig-Gairalt es situà en un plade recerca amb el seu projecte de Teatre Municipal,fet conjuntament amb el seu germà Ramon. Més aviataquest projecte de Teatre, amb tots els grans proble-mes que s'hi resolien, era per la seva plasticitat conaun retorn al desvari arquitectural de la fi de segle. Undesvari arquitectural que a la vegada portava en ger-men la salut : un desvari arquitectònic amb un inicide formes cúbiques i prismàtiques, cares a Otto Wagneri Olbrich. Aquest teatre fou una mescla d'origiaaa-lisn iL' i de submissió. Després de Gaudí, els germansPuig-Gairalt, amb aquest projecte de teatre, feien elprimer raonat esforç per a deslliurar-se dels estils, ésclar que aquest esforç portava aparellades moltes im-pureses.

Amb les cases de Sabadell i Sarrià, i amb les ca-ses de lloguer del carrer Ample i de la Granvia Laie-tana, l'arquitecte, basant-se d'una manera racional—nopas exterior—en el nostre folklore i en els tipus méssenzills renaixencistes primitius, anà deslliurant-sed'impureses. Seguia el nostre arquitecte en aquestaetapa del seu camí, potser sense saber-ho, la trajee7tòria iniciada a Anglaterra per les idees dels Ruskini W. Morris—primers plasmadors de les quals forenels arquitectes Richard Norman Shaw i C. F. A. Voy-sey—i superades a Alemanya per Henri Tessenow, eldelicat artista i humil arquitecte, clarivident construc-tor de la ciutat jardí d'Hellerau.

A. Puig-Gairalt, per a retrobar ]'essència pura del'arquitectura—per a despullar l'art de la construccióde tot pintoresc i de tot intensic'isme innadequat—hahagut de trobar-se, com els berlinesos Hans Poelzingi Bruno Taut, conversos al «plasticisme» de «rapport»matemàtic preconitzat per Le Corbusier, amb el pro-blema essencialment pràctic de construir una fàbrica.Ací on s'han construït fàbriques en estil gòtic, eixiramb dignitat de la comanda no era tan fàcil com enaltres països, on les antigues construccions fabrils an-tihigièniques i molt sovint lletges, es van suplint pertipus optimistes d'arquitectura, basats en les premisesenginverils.

Puig-Gairalt ha dotat d'aquell superflu necessaria l'home civilitzat, de què ens parla Le Corbus i er, laseva construcció fabril, al qual superflu té dret totaarquitectura utilitària i niés encara una fàbrica deperfums.

«Le décor—diu l'autor de Vers v,ie u rchitecture-est. le superjluu nécessarre, quuan luu;i du. Pausan, et la

12 GASETA DE LES s ARTS

troportion est le superflu nécessaire, quuanntuoia del'1:omiia• cultivé.» En els projectes per la nova fàbri-ca Mirúrgia, Antoni Puig-Gairalt ha aconseguit arri-bar a la proporció pura, a la correspondència mate-màtica de plens i buits, subratllada en certs llocs ambuna aplicació raonada—sòbria—de motlluratges sim-ples i aguts.

Des de que l'arquitecte prengué la comanda dela nova fàbrica per a Mvrurgia, la idea d'aquestaconstrucció ha passat per les següents etapes projec-tistes :

(a) Engrandiment de l'antiga fàbrica. (b) Nova fà-brica damunt una planta regular. (c) Projectes defini-t`us per al terreny actual.

La idea de l'engrand` ment fou aviat abandonadagairebé es pot dir que l'arquitecte començà la sevafeina de projectista en l'etapa b.

El primitiu projecte fou concebut d'una manera si-mètrica, desenrotllant-se damunt plantes de perfecteenllaç axial : era un projecte en part en els seus al-çats més o menys folklòric. Poc a poc s'inicià ja enels alçats d'aquLst pla primit ;u l'evolució vers, laplàstica neta de tot pintoresc.

Tant el director de Myrurgia, el nostre artistaEsteve Monegal, com l'enginyer químic de la fàbri-ca, M. Maisonnier collaboraren d'una manera eficaçamb l'arquitecte. Primerament, Puig-Gairalt demanàuna ordenació de serveis per al funcionament de lafàbrica ; M. Maisonnier féu aquest esquema que pu-bliquem ací i que és la base en la qual s'ha recolzatl'arquitecte per a resoldre el seu programa integral.

En el primitiu projecte, l'arquitecte ja havia con-cebut una gran sala central construïda amb armadu-ra de ferro de 20 in. en quadre. Per haver escollitl'actual terreny situat en els carrers de )Mallorca, Nà-pols i Provença—la superfície del qual é-, aproxima-dament, una tercera part d'una illa de l'Eixampla

—aquesta gran sala, degut a la forma d'aquest nou ter-renv, té, en el projecte definitiu, les dimensions der6 in. per 28 m. Les encavallades triangulades ambdent de serra formen tres naus de coberta, amb lesquals es resol la ililum_nació de la sala. Aquesta ar-madura no té cap apoi inferior intermig.

Aquest canvi de terren y obligà l'arquitecte a ferun projecte nou, ja que tingué d'adaptar els serveisa la nova forma del solar, mantenint íntegres les su-perfícies fixades per a cada secció.

Tractant-se d'una fábrica de perfumeria, conside-rada com a laboratori, no precisa construir-la en àreesindustrials. Calia, però, acceptat el nou terreny, adap-tar la construcció a les lleis d'altura de les edificacionsd'Eixampla. Calgué disposar aleshores els edificis par-cials de manera que complissin amb aquestes lleis ;aquesta adaptació situà la sala de màquines en elrectangle interior corresponent a l'altura màxima de

5'5o m., restant emplaçades les altres edificacions din-tre la zona de màximes altures. Tant per aquest mo-tiu, com per a la nivellació de l'edifici—el qual ha d'as-

sentar-se en un terreny que té un desnivell de 4 ni. enel carrer de Nàpols des del carrer de Provença a Ma-llorca—calgué solucionar la planta d'una manera asi-mètrica. Acceptat el punt de nivellació general oncorrespon el pòrtic d'entrada dels camions i carruat-ges, fou portada a terme la nivellació del conjunt se-guint una ordenació eficient, és a dir, pensant anibels serveis. També es resolgué el problema de nivellsinteriors pensant amb aquelles seccions que convé si-guin a nivell per a poder transportar d'una a l'altraels productes amb carretilles.

Tota la planta baixa és edificada llevat del pasnecessari a les entrades de pruneres matèries i a lasortida dels productes elaborats ; així no es perd unpam de terreny. Aquest principi econòmic porta apa-rellats dificilíssims problemes d'illuminació i venti-lació. Tots els locals dels baixos lían d'estar unitsuns als altres ; cal, però, il-luminar-los i airejar-los, il'arquitecte ho fa per mitjà de palis penjats, que defet separen els quatre edificis principals de Myrurgia.

Tots aquests i altres problemes no es resolen en

un dia ; l'arquitecte, com el poeta, abans d'arribar ala concepció definitiva, té també els seus temps de ges-tació. Ve un moment, però, que—sense tenir-ne plenaconsciència—l'artista es sent pletòric de les formesnoves. I ve el miracle de la concepció : les formesnaixen de la inert de l'artista, si no definitives, comuna base per especular -hi el definitiu.

Així, l'arquitecte Puig-Gairalt concebia l'estructu-ra de la nova fàbrica. Era en les muntanyes de Coll

-sacabra, reposant a l'ombra dels arbres i en un fullde bloc dibuixava la planta i l'alçat, que amb poquesdiferències és el que apareix en el projecte definitiu.

A base d'aquest bocet l'artista posà els punts desosteniment de l'ossatura, va afinar el coordinamentde les necessitats pràctiques de la fàbrica amb les ne-cessitats d'estructura : adaptà i afinà les superfíciesde cada servei a les estructures que els han de con-tenir.

Se li presentà aleshores el solucionar amb quinsmaterials construirà l'obra.

El ciment armat l'atrau, però a Barcelona encaraés més econòmic el construir amb obra—els nostrespaletes fan meravelles en llur ofici—. El ciment ar-mat no és encara una necessitat barcelonina en lamajoria dels nostres tipus constructius. Les construc-cions concrecionades, si un dia han de desaparèixer,són caríssimes d'aterrar-les. Per a la construcció (lela fàbrica Myrurgia, situada en terrenys de l'àreaciutadana, el Inés indicat és una estructura metàl.lica.

A. Puig-Gairalt adoptà, doncs, una ossatura depeusdrets, de jàcenes de peudret a peudret i bigue-tes intermèdies. I a dalt dels peusdrets les armadu-res de dent de serra.

Adaptà aleshores les mides de les obertures d'il-luminació a les finestres metàl-liques fabricades ensèrie—per cert que després de la bella literatura ques'ha fet amb la standardilzació, cal dir que, en aquestcas, un manyà de Barcelona ofereix construir aques-tes finestres a més bon preu que la fàbrica producto-

(J A s F. T A DE LES s ARTS r^

ra estrangera. Aquestes obertures metàlliques seria-des, de mides unides entre elles per mitjà de ferrosT, són enganxades a l'ossatura general per mitjà deferros angle, i aquests trams de finestra a cont.nua-ció els uns dels altres fornien els grans finestrals defaçana.

Calia evitar el fimbreig d'aquestes grans super-fícies de finestres metàl .liques, i es disposaven unesU suplementàries en els terços dels espais entre elspeus drets de façana, els quals de pas permeterendisminuir les seccions de les jàcenes de façana quesostenen els embigats dels pisos.

La superfície fixada per a magatzems donava unalongitud cle planta que una vegada distribuïdes lescruïlles d'entramat donaven una separació de peus•drets de 9'3 5 in. Les finestres seriades de o'997 m.d'amplada acoblades de 9 en ó, més les dues U de re-forç, deixaven un petit espai a cobrir fins a arribara la biga Grey ; problema que es solucionà per mitjàd'unes planxes de metall disposàdes de manera quepermeten la unió d'una finestra amb l'altra, recobrintla biga Grey. Plàsticament, aquesta solució, junt anibles U intermèdies, modulen l.a gran superfície vi-trada, donant una lleugera vibració a aquests espaislongitudinals.

L'arquitecte anà afinant les correspondències ciela fabricació, de l'estructura i de les resultants plàs-tiques interiors i exteriors. Així, amb una planta queles necessitats han fet irregular, l'artista ha donatun bell alçat en el qual els volums tot interseccionant-se, canten com Paul Valery vol que canti l'arquitec-tura : amb aquell cant d'una proporció justa, serenai joiosa.

L'ordenació general dels plens i buits de les fa-çanes en sentit horitzontal, que dóna a tota la cons-trucció un gran aplom, s'interromp en arribar alxamfrà d'entrada a les oficines—unió de la fàbricaamb l'exterior per a la seva vida de relació—, adqui-rint un caràcter menys dòric, sense perdre, però, launitat. En aquest cos d'edifici, que és com un eixvertical del conjunt, bi ha emplaçades l'entrada i lagran escala de la direcció i serveis anexes ; per aixles obertures que corresponen a la fàbrica s'interrom-

pen tot just traspassada l'aresta del xamfrà, restantconcentrades les portes d'entrada i els finestralsde l'hall en un ritme diferent — tercera veu d'unafuga — el qual acorda en una liarmonia preconcebu-da el canvi necessari dels nivells interiors.

El pòrtic d'entrada de servei de fàbrica — claud'unió de l'edifici principal amb els anexes — fa decontrapès a la façana del xamfrà. Aquest pòrtic és deveritable utilitat per als dies de puja, tant pel per-sonal com pels serveis de càrrega i descàrrega demercaderies. El terrat superior d'aquest pòrtic, encas d'incendi, podrà ésser utilitzat per al desallotja-ment de la gran sala del primer pis.

El motlluratge d'aquest edifici industrial és d'unagran sobrietat : els trencaaigües de les finestres, lesmotllures afuades de terminació general—les qualsdonen una major visualitat a la barana tubular—la de coronament del volum central del xamfrà, úni-ca motllura volada plana per a produir un ferm bati

-ment a la part superior.Les pilastres del portal del carrer de Mallorca, amb

les arestes acusades per uns sortints discretíssims,donen al vuitavat un record de les estries, la qualcosa es repeteix en la planta de la xemeneia.

A. Puig-Garalt, que de temps ve estudiant lesmotllures a base de plans, sembla que ha volgut aco-miadar-se de les grans coronises amb l'atrevit corona-ment de la casa que actualment està terminant -se enla Via Laietana.

Aquest nostre arquitecte, que cada dia va depu-rant les seves formes, portant -les vers el laconisme,en la construcció de l'edifici industrial de Myrurgiaha arribat a la màxima simplicitat. Ben segur queen les futures construccions domèstiques ciutadanesPuig-Gairalt recollirà el fruit d'aquesta memorableconstrucció. Com, però, resoldrà les seves cases futu-res ? El seu talent i la seva sensibilitat ja ho deuenpressentir.

RAFAEL. BI:NL'r

MANOLO, Gravat (Col'Iecci6 Sala Parés)

r

t4 ^ -

11•11Projecte de la lnl• kà de Perfums

MYR U 1t[^Á, S. A.Per l'arquitecte PNV[ PUIG- GAL RALT

Í

+^rnaGi.^ s. a

SA

i

i

r /

^vJ

__

.

-° k_ - 3n-- - III I1^__ ^\

- ____ ___ Íw

r I^ /1 \^ 4

-- ___aae^®ecuas®saga

a Il,̂,II k,,̂,®a6ke@9@^^IIre^^@9@Iéó@ i¡ s^g^

ii

élÍtlJi!IIIIIti°FI^ Ifi! 98 e:a

16 GASE'1'A 1) L, I. r.S AR'rs

JOSEP TORRES i JOSEP LLUIS SERT

Maqueta d'un Hotel en una platja (Foto-estudi Sala). — Del concurs organitzat per l'Associaciú d'Arquitectes de Catalunya

Hotel en una platjaper JOSEP TORRES i TOSEI' LLUÍS SERT amb la col - laboració tècnica de JOAN B. SUBIRANA

SALUTACIO A LE CORBUSIER

En el número de La, Ciutat i la Casa dedicat aArt Nou (número 5), primer número monogràfic pen-insular dedicat a l'arquitectura nova, en la qual escomentava especialment la concepció de Le Corbusieri d'A. Perret, jo havia denunciat la manca d'inquie-tud de la nostra terra quant a l'arquitectura. Deiatambé—i aquesta fou la denúncia més greu—que des-coneixia que entre les generacions escolars i pot-es-colars existís un estat d'esperit parell al que existiaen els nuclis selectes joves d'altres països.

Poc temps vaig tardar a conèixer uns noms d'ar-quitectes joves amb un desig de renovació. Primera-ment coneguérem 1' aportació dels arquitectes JaumeMestres i Lluís Girona en els concursos per a pave-llons de la futura Exposició de Barcelona, el primerdintre unes normes «puristes», el segon més aviatseguint la lírica de Sant' Elia. Aquests projectes—nicaldria dir-ho—no foren pas tinguts en compte pelsjurats oficials, desitjosos de continuar la tradició de-corativista i escenogràfica. Més tard, A. Puig-Gai-ralt, dintre el seu bon sentit arquitectònic de sem-

pre, iniciava una actitud ben resolta quant a moder-nitat, amb els seus projectes per a la fàbrica Myrur-gia, i, finalment, els joves estudiants d'arquitecteJosep Torres i Josep Lluís Sert, han volgut donaruna nota ben sana amb llurs projectes i maquetaper a un hotel en una platja, amb el qual han con-corregut al concurs obert per l'Associació d'Arqui-tectes de Catalunya (k).

Per aquests projectes ens creiem amb dret a po-der saludar Le Corbusier dignament : lleus acíaquells ulls que no veien, que han recobrat el sentitde la vista i la claredat.

Car aquest hotel ha estat concebut tenint en comp-te les necessitats d'una platja d'estiueig d'avui dia :Optimisme. L'estructura lla estat pensada en cimentarmat, amb sostres de llosa amb nervis i peusdretsper a poder obtenir gran longitud de finestra, que es

(`) Ens cal des d'ací donar les gràcies més efusives a la Junta de l'Associaciód'Arquitectura de Catalunya, que ha donat el seu permís per a la reproducció de la—aqueIa i de l'interior que publiquem ací. — N. de la R.

In

Ee

G A .5 1? 'r _t D E, I, I s A R T S 17

com clir una visió del mar el més amplia possible :Paisatgisme. S'ha suprimit tota paret de càrrega. ^

El carí'tcter obert que té tot l'edifici el fa apro-piat per a qúè els banyistes es puguin passejar perl'interior amb la mateixa indumentària de platja.Els autors d'aquest projecte han considerat indispen-sable ordenar un important servei de bar, el qual tin-drl cura dels seus clients en l'interior i en l'exterior_

I,a planta baixa consta : d'un gran hall central, en { t --el qual en un ruecó hi lia projectada una saleta queserveix alhora de pas a la sala de jocs, solament se-parada de l'interior per una diferència de nivell. . • 1

Consta també d'un menjador doble, un a recer i 1

l'altre en la terrassa, comunicant-se ambdós per unaescala. z - -, jai

Té també garatges oberts, closos amb tanca me-tàllica. Casetes de banv per als qui solament utilitzinel restaurant, i emplaçaments per al servei.

En la planta del pis s'ha adaptat la disposició — ---al.largada (le la planta, disposant així les habitacions

alineadas, totes amó la mateixa orientació. Aquestes Hall de L'Hotel (Foto Estudi Sala)

habitacions tenen comunicació amb la platja per unagaleria i una escala exterior. Cada habitació té el que a casa nostra farà la nova arquitectura, filla deseu bany. l'esperit nou i de les normes eternes.El terrat s'ha cobert amh un velàrium.Saludem amb aquesta construcció senzilla el camí R. B.

Paisatge JOAN SERRA Col lecciú Sala Parés (Foto Serra)

I8 C ASETA D F LES s A RTS

La pintura ole Joan Serra i I'aVtI iiteelul'a Hoya

JOAN SERRA: Bodegó. Col'lecció Sala Parés (Voto Serra)

Hi ha una pintura rica de matèria, luxosa, i unapintura austera. La primera és—quan és bona—a niésd'expressiva, sumptuosa. La segona és únicament ex-pressiva—la qualitat s'ajusta al seu fi expressiu i noté cap altra derivació d'ordre sensorial.

La pintura que practica Joan Serra es pot cata-logar entre la nena de pintura amb derivacions versl'hedonisme. És la pintura pictòrica a la manera delsvenecians, dels espanyols i dels holandesos.

Aquests dies, després de tornar a considerar lesidees arquitectòniques de Le Corbusier, dubtàvem desi aquesta mena de pintura sumptuosa podria teniraplicació—de la manera raonada que l'arquitecte iteoritzador disposa les obres d'art en els seus inte-riors—en les cases de l'avenir.

Meditat amb atenció aquest problema, cree queaquesta pintura pictòrica de la mena de la de JoanSerra, no tan solament podrà tolerar-se en els inte-riors de la casa pensada com una harmonia pura-ment numeral, sinó que aquesta pintura serà unacompensació per a l'esperit nostàlgic de blana qua-litat.

En les cases de l'avenir els quadros, com els ka-kémonos a la Xina, no es mostraran amb abundàn-cia. Le Corbusier construeix unes melles de biblio-teques de quadros, per a poder canviar sovint elspocs mostrats. Un quadro, diu Le Corbusier, és undiscurs : cada un ens fa pensar a la seva manera.Massa quadros en un interior són un desordre per al'esperit, el qual a la fi ha de terminar per sentir elcansanci i per distreure l'atenció que mereix cadaobra en si. A inés, massa quadros damunt un mur,destrueixen les relacions matemàtiques de l'arquitec-tura i treuenbellesa al mur. La nuesa del mur en

l'interior necessita uns pocs quadros ben situats, ésa dir, que cantin en el mur com els ben relacionatsbuits de les finestres fan cantar les façanes.

De la mateixa manera que en els interiors de LeCorbusier hom admet les catifes flonges (le qualitat,hom pot admetre, si izo trenca les relacions arqui

-tectòniques, un quadro de rica qualitat.Malgrat tot, sabem amb el gran arquitecte consi-

derar les obres d'art—les obres que han estat infan-tades per la passió--per damunt de tota cosa decora-tiva, i deslligar-les quan convé de tota relació arqui

-tectònica.Tant com les relacions matemàtiques, tant com la

divina proporció, els nostres temps tenen una ideadel confort, un concepte del confortable que va desde l'empíric al sentiment més exigent (le les quali-tats. Els cristalls de les nostres grans finestres, perexemple, deuen ésser clars com un vidre de multi

-plicar. Tot ho exigim precís i ben acabat ; per això,com a compensació, els nostres sentits necessiten al-gun motiu per a deixar-s'hi anar.

Un Chardin, damunt d'una paret d'interior mo-derníssim, no ens faria cap mal. A Inés a més, LeCorbusier es complau a deslligar completament la pin-tura i l'escultura de l'arquitectura, tot i sometent elseu emplaçament a un ritme. La pintura i l'escultura,ha dit el gran arquitecte, pot disposar d'altres mit-jans expressius, que el de les simples relacions de laproporció.

Hi ha en les bones pintures de tots els temps al-guna cosa que les fa actuals : quan una pintura noté aquesta actualitat és que li manca l'etern de lesobres realment belles.

Sense voler dir que nosaltres hàgim de fer unapintura circunstancial, havem, però de fer-la d'avuiper a què esdevingui eterna. Joan Serra, eixit del ce-zannisme, ara va atenyent per a les seves realitzacionspictòriques aquell grau de confortable que exigeixenels sentits ben esmolats—un grau de confortable com

-pensador.L'obra de Serra no solament pot ésser emplaçada

en els interiors onaci.eli régilne o contemporanis—con-temporani en el sentit de contemporanitzador—sinóàdhuc en els interiors que dóna i donarà l'arquitectu-ra nova. La pintura de Serra no és solament sensual—en el sentit modern que ;tonem a aquesta paraula—sinó que per endavant fou estructurada—plàstica, rít-mica.

Pintures joioses, instintives i alhora pensades ; in-telligents.

Podem adquirir per al nostre armari classificador(le la pintura, unes quantes teles de Joan Serra, ambla seguretat que sovint les emplaçarem, amb l'ordrenecessari, damunt els nostres murs.

R. B.

sx:

o

R

G ASETA DE LES A RTS 19

Cosa lírica, i9ir R-ASSILY KANDINSKY (Col'leccib van Tak Poortalief)

UTassily t andinshyDas ist sclzòn, was einer inneren seelisclien.Notwendigkeit entspringt.

KA NI) INSKY

En les produccions de les arts de la Forma detots els països i de tots els temps, hom pot consta-tar cola a generadors d'aquesta activitat artístico-es-tètica dos impulsos o factors als que qualificarencona imitatiu l'un, així cona d'absolutament prodiic-

1 i. II. l'altre.Des les produccions dels artistes dels pobles pri-

mitius i prehistòrics fins a les dels de les més altescultures, és albiradora l'empremta dels esmentats fac-tors, que ara porten a copiar ço que ens ofereix laNatura, ara a crear quelcom inexistent, que donat queen sentim la manca i alhora la necessitat per a l'acti-

vitat anílnica, ens >nanifèsta palesament com és ori-ginat per una voluntat metafísica que pot evolucionar

des del demonisme més elemental fins al més abstrac-te esteticisme.

En ço que pertoca a l'activitat dels dits factors,aquesta no ha estat sempre igual ; unes vegades hadominat 1' i i;i i l al iiu, altres, per contra ha estat el pro-

duct.iu el factor que ha condicionat l'actuació d'aques-ta branca de l'expressió estètica. Sempre, però, quel'obra d'art ha volgut satisfer del tot allò que laPsiquis humana instintivament demana o bé exigeixd'ella, sempre ha portat inclosos al dins seu aque s

20 G As1 TA i)E i,i.s ARTS

clos impulsos o factors incitatius, si bé, però, no pasd'una guisa passiva, ans al revés, en tenses i tivantsrelacions.

Un d'aquests dos factors, l'imitatiu, ha dominatdurant llargs mililenis, vientre que l'altre, el produc-tiu, pel cap dalt, s'exterioritzava secundàriament comtendència vers ço que hom diu csit:l, ben sovint defaisó inconscient, i considerat sempre corn una coac-ció, molestosa per l'inexplicable, de l'imitatiu, el qualdurant el passat segle XIX assolí una tan extraordi-nària primacia, que va arribar a anullar del tot, al-menvs en intenció, el j5roductiu. En tot aquest tempsla producció pictòrica s'esforçà a no ésser res més queuna mera reproducció de l'ofert per la Natura, 1 aques-ta reproducció, segons el inés o menys encert en asso-lir-la, era la que condicionava absolutament la valorde l'obra.

Aquesta llarga, massa llarga, i exclusiva, massaexclusiva, postergació del firoductitt, havia d'aportarniecessàriatent una reacció rehabilitadora d'aquest,car, com deia Martí Luter, «l'esperit humà és igualque un pagès embriac a cavall, que encara no acabade caure d'una banda, que ja torna a caure cap a l'al-tra». Així fou, en efecte, no sense que, però, donat que«la Natura no fa salts », deixés de passar pels dife-rents graus d'una evolució que donà lloc a manifesta-cions massa híbrides i confoses, com fou, per exem-ple, el cas en l'Impressionisme, el qual, mentre ne

-gava d'una banda el valor de l'imitatiu i donava im-puls conscientment al desenrotllo d'un inconscient,factor creador que es relacionava amb un temnpera-,nent artístic An el qual es basava essencialment lavalor de l'obra, alhora que sotmetia aquest a la méscrassa imitació, privant -lo així de tota manifestacióautònoma.

Més gros fou, encara, l'erro en el cas del Cubis-me («el equívoco cubismo», com escrivia l'Ortega iGasset), ja que aquest es pensava crear i fer obraplàstica pura, quan no feia altra cosa que estilitzarfreda, esquemàticament i, pitjor encara, superficial-ment els objectes usuals, o bé els destruïa, i desprésen disposava els fragments «segons les lleis d'una.geometria sublim », que no eren de fet sinó unes re-gles de matemàtiques elementals, i això acompanyatdels acostumats escarafalls : pintura Pura, dura crea-ció de l'esperit, etc. ¿ No els sembla, llegidors, queuna creació pura de l'esperit ha d'ésser quelcom demés que no pas trencar vaixella i arranjar-ne des-prés els fragments d'una faisó que no desplagui unull refinat? El judici aquest, que està motivat pelbaix nivell en què ha caigut el Jnbis,ne, a excepciódels Gleizes, no el modifica pas el Cubisme Poètic,expressió aquesta tan lamentable com ridícula, ja quesi els panegiristes del Cubisiue, P. Reverdy, per exem-ple, sempre han qualificat aquest de poesia plàstica,aquesta expressió de C ubisine fioè1 ic no fa altra cosaque trair el desconeixement del inés elemental, carno és sinó isna tautologia idèntica a com si es digués,per exemple : terra terrossa, aigua aquosa, arbre ar-bori, etc.

Abandonant ara totes aquestes minúcies, que notenen altra valor que el merament momentani i cir-

JERS'A^rO

cumstancial, passem a l'afirmació, que ens upar in-contestable, de què allà on el factor' hroduc1 iu. es vadesplegar anib més força i inés net d'impureses fouen el moviment dit Expressionista, el qual assolí enels països nòrdics; la floració més corprenedora i emo-cionant, tan corprenedora i emocionant, que una tar-dana, lleugera i superficial influència d'aquests cor

-rents expressionistes en algun aspecte de l'Escola deParís, ha estat presa per aquells que miren el móraper un forat com el començament d'una gran èpocapoètica.

No ha de sorprendre el que aquest Expressionismeflorís més esponerosament que en cap altre lloc enaquests països nòrdics, tant germànics com eslaus,car de tots temps, l'art, en aquest cas la 'pintura,d'aquesta part d'Europa, més s'ha caracteritzat perésser una expressió de l'íntim, una confessió de l'aní

-mic individual, que no pas per ésser el fruit d'unacomplaença sensual en l'exterior, i com això implicala necessitat, per a copsar en aquell art d'una espiri

-tualitat inés elevada, d'una espiritualitat que aspiria quelcom més que no a simples carícies visuals, aixòens revela també la causa de la tan vulgar i correntincomprensió del susdit art. Com diu Max Rapliael,«l obra germànica de les arts figuratives té més ten-dència envers una impressió, que per a què sigui cop-sada necessita un òrgan anímic complex i general, queno pas envers una racional legibilitat òptica», talcom la concebeixen els pobles llatins. Com exempled'aquesta disparitat de concepció retreu el mateixMax Raphael Cezanne i Van Gogh, a propòsit delsquals escriu el següent : «El francès del Sud lluitàtota la seva vida per l'asserenada, legiferada repre-sentació del seu món, i l'holandès transposà les for-mes reals dels objectes, i fins l'espai mateix en fla-mejants valors de desenrotllament i moviment. Ce-zanne cercava el quadre, és a dir, la immòbil i equi-librada substantificació de la realitat, i Van Gogh,l'ardent i directa vivència de la seva ànima.»

La base de les visions de Van Gogh, però, erael món empíric o exterior, com persisteix a ésser

-ho encara per a molts d'afiliats de l'Expressionisme,si bé, però, aquesta tendènc = a porta inexorablement,com escriu Friedric Mürker, « al complet abandó dela realitat objectiva : al joc d'inobjectives línies i co-lors, com és el cas de la pintura absoluta de Kan-dinsky»

Ningú, eu efecte, abans que aquest artista, ni enla mateixa mesura que 110 lla fet ell, no ha despullatla pintura de tot lligam o de tot llastre material. Sihom contempla les seves obres, hom albira com lí-nies que són forces, com creia Van de Velde, creuenel camp representatiu en tant que colors que són sen-timents-transposicions cromàtiques de crits d'angú-nia unes vegades, de joia altres, o bé de tot aixòque no es capeix, però que hom sent, fan palpitar, fanflamejar tot anorreant -la a la superfícies sobre la qualestan representades aqueixes sublims obres de l'artinés depurat, en les quals un gran esperit ens ofereixla visió de les seves experiències místiques.

L'impuls imitatiu no és eu elles, però, tan abso-

G A S F 'I' .A 1) Is I, L S A RTS 21

1VASSILI IBAN DINSK V

Angles accentuats, 1g 5 (Col'Ieccií Schwarz, Charlottenburg) Dins el quadrilàter negre (Col'iecció Rubin, Berlín)

lutament anorreat com sembla al primer esguard, sibé, i aquesta és una dada importantíssilna per a lavalorització d'aquesta radical transmutació de les va-lors que representa l'aparició en el camp de la pin-tura de l'obra de Kandinsky, aquest li ha donat unaltre sentit, una nova significació, car si fins arala inlitaci.ó es dirigia envers l'exterior, en el cas queestem comentant es dirigeix, per contra, vers l'in-terior. Dit d'una altra guisa, si a la vella imitacióhom la podia qualificar d'elwipírica, a aquesta queKandinsky ha estat el primer de plasmar-ne la visió,hom la pot definir com imitació t ranscennadennntal.

Com que en la seva autobiografia ja ha explanatel propi artista el seu desenvolupament, i d'una faisótan extensa corn encertada, és per això que no dona-rem ara un anàlisi detallat de les diferents etapes iperíodes de la seva producció. Preferint donar als lle-gidors d'aquesta revista un esbós biogràfic sumari.

Wassily Kandinsky, escriptor i pintor, com a talel primer que va despullar la pintura de tota relacióamb l'objectivitat, nasqué a Moscou l'any i866. Enla Universitat moscovita estudià Economia Nacionali Estadística, i fou nomenat «attaché» de la Facultatde Dret. A l'edat de 3o anys abandonà la ciència, 1,volent esdevenir pintor, es dirigí a Munic, on foudeixeble de Franz von Stuch. De d'any 1908 a l'any1911, en el curs dels quals anà despullant gradual-ment les seves obres de ço ,naterial, Kandinsky patídoblement : interiorment, per causa de la forta ten-sió espiritual, i exteriorment, per l'hostilitat i la in-comprensió que el voltaren. El primer que es posà alseu costat fou Franz Mal.c—el malaguanyat i genial

que morí a la guerra— ; plegats feren aparèixer elBlau.? R'eiler, i ensems fundaren el grup del mateixnom, del que també formà part Paul Klee. Fou enaquest període quan publicà el llibre Sobre 1'es^iiri-tual en la / iiiiiva, el qual en un sol hivern assolí tresedicions, quan es relacionà amb el grup berlinés delStui'm, el qual edità un àlbum de reproduccionsd'obres seves, alllora que l'editor Piper de Munic,oferí al públic un volum de poesies originals illus-trades amb gravats al boix del mateix Kandinsky.Amb motiu de la guerra tornà a Moscou, on l'any191$ hi aparegué l'Autobiografia que ja hem men-cionat. Més tard, el 1920, fou nomenat professor deCiència de l'Art a la Universitat. A les darreries del'any 1921 retornà a Aleman ya, on avui està esta-blert com a professor de la Baiílzan>is de Dessau, ondesplega una gran activitat, sigui com a pedagog,sigui corn a pintor i escriptor.

WWilhelm Hausenstein, en l'obra Die bilende Kwnstder Cegeurnxart, subratlla l'esperit eslau de Kandins-kv dient : «el darrer fonament de la pintura kandins-liana, aix que en les seves creacions en sentimla riquesa, és aquella meravellosa ànima russa que ésalhora mística i radical, alhora dialècticament pedanti ingènuament inconscient, que ara és excessivamentindividualista, subjectiva fins al Nihilisme, i incom-parablement objectiva, al mateix temps que medita-tivament reservada i plena del més extrem abandó,fermc fins el fanatisme i eixelebrada fins a la feblesa.Kancíinsky és anib tota seguretat la niés gran i fortarevelació d'aquesta ànima entre els moderns artistesrussos de la forma». M. A. CASSANYES

22 ( A S I? T A 1)E I, C S A RTS

Coineiitairis a la tasca de « ensemblier »

La passada Exposició de les Arts Decoratives deParís, del 1925, va ésser una monjoia remarcable iuna lliçó profitosa per a tot aquell que practiqui elram d'agençament d'interi.;rs.

D'aleshores ençà, ha plogut molt, i cal, per tant,cuidar la nova brotada, que contínuament va sortint,en el jardí variat i perdedor del terreny «decoratiu».

Potser, tres anys són pocs per situar-nos en unbon punt d'albir que permeti divisar clarament laperspectiva que oferia 1'esn1entada Exposició. Però,cal recordar que aquest important certamen era unacristallització de les provatures elaborades a comen-çaments de segle pels Gallé, Grasset, Gaillard, La-bique, etc., com a primeres temptatives per la crea-ció d'uns mobles que trenquessin els motllos delsestils consagrats.

Amb això de «trencar motllos» s'ha d'anar ambmolta cura. El modernisme de finals de segle és unbon exemple de trencadissa. Tots recordem prou bécons s'esplaia la fantasia en aquesta època. I així comen altres llocs, aquest xarampió ha deixat pocs se-nvals ; a Paris, posem per cas, en algunes estacionsdel metro ; en la nostra malaurada Barcelona ens hadeixat l'espectacle de l'Eixampla i el salonet de rebreque hem de suportar encara per respecte als nostrespares.

Corn que a Barcelona hem donat, i probablementseguirem donant, proves de provincialisme respectea París, és molt natural que comencem a intentar lanostra «trencadissa» quan en la capital de França ésja un fet consumat. I per això creiem oportú el par-lar-ne i demanem als nostres aguts crítics llur valuosacollaboració per a orientar en el millor camí possibleles noves tenclències decoratives.

Amb una cosa tan viva i tan formosa com és el «ma-quinisme», lis ha el perill de caure en un altre mo-dernisme. El de l'estructura i l'horitzontal. Si bé elmodernisme de fa 30 anys, de tan poca-solta que era,avui dia ens fa riure, l'actual, de tan cerebral quevol ésser, ens pot fer plorar.

Sortosament, la depuració del post-maquinismesembla que ay a per, bon camí. Però les provatures állò-giques i les «pensades cerebrals» furguen encara, ambinsistència aclaparadora, el bon sentit de 1' «ensem-blier» .

No cal pas recordar, de tan sabudes, les normespreconitzades per l'Esperit Nnuvveaii, fogar del ma-quinisme. El programa és engrescador en una ciutatcclii la nostra, feta amb adornaments tan «artístics»,que són l'orgull de llurs propietaris i l'esplai fanta-siós de llurs autors.

Només de fer entendre als nostres decoradors ellesna de Le Corbusier, «Art decoratiu sense decora-ció», ja seria una tasca profitosa.

I no és pas l'entusiasme incondicional a la ideo-logia nova el que ens fa parlar així, sinó més aviatla fatiga de visió que ens produeix l'estada en elsnostres interiors. Tenim un pòsit d'enfarfec folklo-rista que ens cohibeix l'esperit, quan projectem ladecoració d'un interior. Però, cal també no deixar-seseduir per totes les troballes d'avantguarda, com, perexemple, la creació del moble estandarditzat.

Es evident que les lleis fonamentals d'utilitat enun moble són iguals pertot arreu. Així, l'alçada d'unsseient pràctic lla estat, és i serà—mentre no variemla manera de seure—al voltant dels q.o centímetres ;els graons d'una escala, es procura complir amb la lleidels 64 centímetres, però això establert, hi lla demésla fisonomia del moble, que necessàriament haurà d'és-ser diferent segons la localitat on se situa. Per bonicque sigui el noble «standard»., no creiem que asso-leixi el mateix èxit de convivència amb els altres ob-jectes d'un interior de Suècia i els d'un altre a laCóte Azur.

La utilitat en el moble és com el càlcul matemàticen arquitectura. Així com s'ha dit que l'arquitecturacomença allí on fineix el càlcul, la tasca superior de1' «ensemblier» ha de començar allí on fineix la utili-tat de l'objecte, però no decorant una «utilitat», sinócreant una utilitat bella per si mateixa.

Una construcció que no segueixi els principis fo-namentals de l'Estàtica, segurament caurà. Un mobleque no sigui útil, també caurà, perquè a la llarga eltirarem pel balcó.

Un edifici que sols compleixi les lleis del càlcul,pot devenir heli com a plasmació que és d'un raona

-ment matemàtic, si no es decora, no arribarà mai aésser lleig ; el pitjor que li pot passar és que sigui«indiferent». Però, ultra complir amb les condicionsd'equilibri, resistència i utilitat, pot tenir aquell es-tat de gràcia que lis ha en les bones obres arquitectò-niques, i ésser alguna cosa més que una lògica ma

-nifestació d'estrucura. El mateix podríem dir d'unmoble que sols sigui útil.

«: :}: :k

kesumint : La nostra orientació no segueix ni elfolklore incondicional ni l'avantguar (h isme intransi-gent. L'encert creien) que està en manifestar la nostravisió—sincera d'emoció per mitjà de l'assimilació deles formes conegudes, perqu en devingui una conti

-nuïtat viva de sensibilitats que assenyalin el sentitevolutiu del nostre art.

MARIUS GII'REDA

Alt relleu JOAN REBULL (Escultura monumental) Retrat del fill de l'artista JOAN REBULL (Col'Iecció Merli)

dpy^

1f

i

Gr A .S l,, T A D F LES A RTS 23

Joan licbull

Joan Rebull, des de les seves primeres obres, ens

anuncia que tenia un instint veritable d'escultor. Méstard aquest instint s'anà controlant i terminà per tro

-bar la direcció escaient. Ací i fora d'ací, l'escultura

havia perdut el sentit, el qual poc a poc va retrobant

-se. Joan Rebull és dels qui han contribuït anib més

eficàcia a aquesta vertebració, és dels qui lean sabut

plantejar-se com cal el problema del seu ofici d'una

manera substancial.Rebull no ha intentat mai refer els antics, car, com

ells, ja posseïa el bon instint d'escultor : ell sap per-

fectament que escultura és línia que arquitecturitza,

que emmarca i aploma els volums ; sap ben bé que

una escultura, des de totes els punts de vista, ha de

pcsseir diversos punts d'agudesa que limitin el bloc

de la imatge en l'espai.Un d'aquests dies el nostre escultor era sorprès

de trobar el que ell volia—de trobar el seu sentit es-

cultòric—en aquests relleus admirables provinents deles torres funeràries de Palmira, actualment al Mu-

seu del Louvre. Aquests relleus greco-romans orien-

talitzats, tributaris de la Síria semítica ; aquests re-

lleus en els quals el cisell, ha procurat deixar els sel.is

punts de sotura ; açluests relleus que són la profecia

de Bizanci. Això—deia davant l'alta qualitat escul-

ti)rica d'aquests relleus, d'una geometria que acusa

més la vida—, això—deia, diu—voldria fer.(Sté aeiz a la ftrigiaa 29).

24 r, A s r T A D P, i, t; S A RTS

El Gire 4..

En pocs dies hem vist los films importants. Elcllagial, de Buster Keaton, i El circ, de Charles Cha-plin. Dos films que cal citar com a exemples en ana-litzar les dues maneres d'expressió cinematogràficacapitals : la plàstica i l'expressiva.

Buster Keaton i Charles Chaplin. Els dos polsoposats. Dues valors antitètiques amb un denomina-dor comú d'intensitat.

L'un, Buster ICeaton, fred, impassible, desinfectati esterilitzat. Incolor, inodor i insípid : gairebé mine-ral. Creador excels d'una poesia plàstica que viu úni-cament per les qualitats sumptuosament fotogèniquesdels seus elements. Fotogènica del tipus de Keaton,fotogènica de la cara de Keaton, fotogènica de la mus-culatura de ILeaton. Buster heaton : objecte impassi-blement plàstic que s'enllaça amb la botella, .amb eltelèfon, amb el volant, amb el bidet, amb la pipa,amb el revòlver, objectes tan obsesionantment foto-gènics com ell. Plasticitat absoluta, pura, crua, neta.Oh, la netedat insubornable de les pellícules asèpti-ques de Keaton ! Plasticitat absoluta, pura, crua, neta.DESHUMANITZADA.

Films, els de Buster, geomètrics, essencialmentgeomètrics, gairebé mecànics. Recordeu Les tres edats.A Inés del ritme interior del film—successió ordena-da d'imatges—hi ha un ritme exterior de situacions—repetició simètrica, en cada edaf, dels esdeveni-ments ocorreguts en les altres—i, àdhuc, un ritmeque guia els moviments dels personatges, que esmouen amb gestos matemàticament ajustats com elsde protagonista de ballet. Recordeu Les tres edats..1 Les se! I El cold>gial. 1 tots els films deBuster heaton...

Charlie Chaplin, per contra, és el titella treballatper totes les metzines sentimentals. El ninot eterna-ment derrotat qui, sota uns delrors d'una bonhomiaprimària i inefable, amaga els conflictes interiors méscomplexes. Aquesta vida interior s'exterioritza, enChapl:n, per niitjans adequats. En possessió d'unaImiscara d'una expressió anímica quintaessenciada— «d'una estranya llatinitat ; parenta d'aquells re-trats del setzè ; Enric III, Francesc I, qui més enca-ra?», digué Louis Delluc—, Chaplin se'n serveix ad-mirablement i n'esgota totes les possibilitats. Escri-

via recentment el cineaste huñuel que l'expressió deheaton és tan modesta com la d'una botella. La deChaplin, per contra, és múltiple, infinitesimal. Apa

-rentment impassible, sense cap contracció, la màsca-ra (le Chaplin arriba a un expressionisme en profun-ditat terrible, a un patetisme extraordinari amb lasola ajuda de múltiples iivai:ces, de matisos infinits.

Introduïen -nos, però, en El circ.Aquest film recentíssim de Charlie, que ha corre-

gut ja l'Amèrica i mitja Europa, no ha caminat, consaltres vegades, .amb l'aurèola de l'aprovació incondi-cional dels crítics. Molts han considerat aquest filmcom a realitzat en una època dolenta del gran crea-dor. Ens trobem, han dit, enfront d'un passatger es-troncament de la intuïció creadora del formidable ar-tista, en moments de momentània minva de la sevaprodigiosa inspiració. Alguns, el gran teoritzador Le-vinson entre ells, han vist en El circ una repeticióinlassable i molt sovint mecanitzada de tots els trucsque han servit a Charles Chaplin per a realitzar elsseus films anteriors. «Charlot plagaire de Cliarlot,c'est Lucullus dinant chez Lucullus», ha dit el citatLevinson.

Aixà, però, que lla estat unànimement conside-rat com un defecte, no serà potser una virtut? IVIal-grat aquestes insinuacions desfavorables de la críti-ca, El circ lea tingut un gros èxit de públic. El pú-;)Iic ha rigut. I és que, en realitat, ens trobem da-vant l'aplicació rigorosa del procediment standar-ditzat que tan exeellents resultats ha donat en elcamp (le la cinematografia americana. Procedimentpara l.lel a l'adoptat per totes les indústries.

De la mateixa manera, en efecte, que la indústria(autos, avions, màquines), a còpia de purificar, (lepolir, d'eliminar el superflu ha arribat a un tipusún:c, un tipus ideal, un tipus standard, on no hi man-ca ni lii sobra res, tipus perfecte de prodigiosa miseun IuiuI que satisfà plenament les necessitats uni-versals que ha de satisfer, el cinema, art internacio-nal, ha anat triant lentament els mots del seu llen-guatge i els lla polit, i els ha purificat, i els ha des-posseït de superflu, fins a trobar el tipus ideal, finsa fer-ne uns mots fixes, invariables, que, en vista dellurs excel.lents resultats, ha anat repetint inlassable-

— --_ (. A S E T .A DE LES s A RTS2c

ment. Frases fetes, diríem. Llocs comuns. «L'stan-dard és l'aristocràci:a del lloc comí)), digné Le Cor

-husier en certa ocasió.Chaplin no ignora res de tot això. Des del comen-

çament de la seva carrera, que s'ha esforçat a apli-car certs trucs de reaccions segures en l'espectador,primer ; a polir-los i perfeccionar-los constantment,després. En unes declaracions seves que corren tempsha per totes les publicacions internacionals, i en lesquals ell explica el seu mètode de treball, Chaplinafirma que tot consisteix a conèixer algunes veritatssimples sobre el caràcter de "home i a fer-ne un úsinsistent. Així, ell afirma haver trobat un bon nom

-bre de trucs primaris que produeixen automàticamentla hilaritat de l'espectador : el personatge important,policia de preferència, que es troba en una situaciódifícil o ridícula ; l'entestament d'aquest personatgea voler conservar el seu aspecte digne en aquests mo-ments desairats ; el contrast físic entre els personat-ges : el tipus immens i imponent de totes les pellícu-les de Chaplin—oh, la impressionant, la gegantinacorporeïtat de Mach Swain—al costat del seu cos es-tricte, per exemple ; l'enipleu constant de la sorpre-sa i cíe l'inesperat : fer tot el contrari . d'allò queel públic es creu que ha d'esdevenir. 1 així fins a15nfiuit. Aquests trucs, que en El circ han tingutja una aplicació rigorosa i absolutament perfecciona-da, lían fet parlar de repetició i d'amanerament. Elpúblic, però, els ha rigut tant o més- intensamentque en els films anteriors del gran cineaste. Decisivaeficàcia del tòpic sublimat.

S'ha dit també que El circ, tècnicament, no ensaportava res de nou, que Chaplin havia emprat unatècnica perfectament antiquada. La tècnica, però, enels fi lias de Chaplin, no és una fi, sinó un mitjà ;millor dit, és una de les tantes rodes de l'engranatgedel film. Està molt bé que, en èpoques de recerquestècniques, el procediment passi al davant de tot, esconverteixi en fi. Està rnolt bé que el film europeu,ansiós de millorament tècnic, àvid de superació, hosupediti tot a les especulacions tècniques. 1 no ens ha

d'estranvar que els Man Ras•, els Léger, els Chomette,engendrin pellícules on anècdota i assumpte, repre-sentació i figuració, han estat posats al servei deles especulacions abstractes, pures o absolutes. En elcas de Chaplin, però, aquestes. preocupacions cons

-tituirien un seriós entrebanc. Aprofitant-se de troba-lles tècniques ja resoltes, Chaplin les fa servir de

simple suport per a bastir-hi la seva farsa, per a do-nar lliure curs a la seva formidable inspiració.

És clar que els anys no passen en va. El arc,a niés, fou, començat, interromput i reprès diversesvegades. Tot, degut a les múltiples petites compli-cacions domèstiques que abassegaven intensamentl'atenció de Chaplin en aquells moments.

El circ, per consegüent, potser no té el patètic ob-sessionant i torbador de La faldera d.c 1'cr. El circ,potser no té tampoc la divina inspiració, fresca i es-pontània, ardent i jovenívola, dels dotze films de lafamosa sèrie d'El r;:.ili-G de dollur-s de la Mutual FilinCorporation : Cliarlol músic (»tota la desesperació delstzigans», digné Delluc), Chai1lot en el balmi,cari, Cl:ar-lol enrigrant, Cha n il bomber («a tot vapor : un va-por, però, per a paravent de laca via Shakespeare»,digué encara Delluc), Clia^lot patisiudor, Charlot i1'rsurer («el més bell ballet del segle », digué un granpintor). El circ potser no té, tampoc, l'entrann ge-nial, la fuga jovial, dels films fets per compte de laFirst National : Una vida de gos, Un dia de laer,Charlol soldat, Un idilli als camps...

Charles Chaplin, però, no ens produeix la im-pressió d'una deplorable senectud, ni ens dóna lasensació de l'artista acabat. I, sobretot, no ens ofe-reix l'espectacle tristíssim dels darrers films de Dou-glas I' airbanks i de Mary Pickford. A desgrat delsseus defectes, El circ pot ésser considerat com una deles millors pellícules que veuen la llum actualment.1 molt superior, és clar, a totes les màquines impo-sants i esgarrifoses, complicades i confuses, que, ambel nona de Film Art, ens arriben sovint amb gran es-trèpit.

SEBASTIÀ GASCH

Paradís perdut. — Xavier Nogués Estiu. — Manuel 1 ltnnbert

Esnialis

sobre

vidre de

CRESPO

Originals

de

Nogués i

Humberl

Tres artistes de cinema. — S. Vogués ( Foto Godés)

26 G A s r 'r A DE LES s A RTS

EXpoLIC.IoNs

Dibuix. — P. Camps Ribera (Foto Antonietti) Dibcix. —:E. Bosch-Roger

o

Paisatge. — Rafael Llimona (Foto Serra) Paisatge. — Rafael Llimona (Foto Serra)

C ASETA DE L E S A RTS 27

Exposicions

A tall de curiositat es podria escriure un assaigamb un títol com «Dels perjudicis de l'excés de fan-tasia en les arts áplicades», anib unes illustracionwque serien el seu complement indispensable. Natu-ralment que la fantasia és perillosa quan, cona ja s'in-dica, és excessiva, i, per torna, va acompanyada de]mal gust.

La utilitat d'un assaig així, apressem -nos a dir-ho, no creiem que sigui gaire gran ; ja hem dit quefóra un assaig curiós i res sués. No cal que ningú sis-tematitzi les troballes de] mal gust. Ben a la vistales tenim, una pila de vegades cada cija, sense bus-car-les.

Pera, en compensació, veiem també cada cija conacreix el nombre i la qualitat dels cultivadors de lesarts aplicades, que uneixen el major bon gust a latècnica usés exigent, i, si aquestes dues condicionsno es troben reunides en una sola persona, la col•la-boració, cons en el cas dels esmalts sobre vidre d'EnCrespo, originals d'En Nogués i de N'Humbert, ésla que }ho salva.

En la darrera exposició d'esmalts d'En Crespo,a les Galeries Laietanes, hom ha tingut una confir-mació més del seu domin, tècnic i che l'encert delsseus dos illustres collaboradors, els quals han tin-gut en comete les exigències de] material que haviende decorar, puix que no tot el que és bo per a ésserpintat ho és per a ésser traslladat al vidre. Un altreencert de les peces exhibirles, i dels més dignes d'es-ment, és la simplicitat de les formes geomètriquesdels objectes exposats, fugint de l'excés de fantasia,els perills del qual, en una matèria que dóna tantesfacilitats a l'enfarfec i al recargolament cona és el vi-dre, troben en aquest un amplíssim camp d'excessos.

Parlar de l'art d'En Nogués i del de 1'Humbert,és gairebé sobrer, en aquesta ocasió almenys ; noméscal insistir sobre llur perfecta adequació a les condi-cions — i no pas únicament materials, potser — queposa l'ofici d'esmaltador de vidres, i cona Crespo sapjugar amb aquestes condicions i vèncer les dificultats,sovint molt grosses, d'ordre tècnic.

A la Pinacoteca hem pogut veure unes quantesteles—paisatges, un retrat. un estudi de flors i unnu—de Rafael Llimona. El temps no ha passat enva per aquest pintor ; ha posat al servei ele la sevasensibilitat indiscutible un major domini de la tèc-nica, i, a] mateix temps, sembla haver trobat unaexpressió més adequada a la seva sensibilitat tan afi-nada. Ou, a la nostra manera de veure, es traslluei-xen més aqueixes adquisic ns, on es complementen

més, és en els paisatges, per on passa un suau cor-rent líric que salva alguns fragments no ben pre-

cisats.Cal remarcar, sobretot, el nu col.locat en lloc d'ho-

nor, obra concebuda amb ]loable propòsit i de reeixi-da realització. L'autor ha volgut resoldre-hi una sè-rie d'acords de color, che jocs de matisos, com volent

-se crear dificultats per assajar les forces i vèncer-les.

Res de comú no uneix els noms de Bosch Rogeri (le Camps Ribera, sinó, ultra l'amistat, el fet d'ha-ver exposat junts.

Bosch Roger és, diguem -leo per entendre'ns depressa, un «fauve». Es un sintètic, que redueix elselements d'expressió al que tenen de més essencial,atent sobretot a la intensitat de la pintura més quea la riquesa de la matèria. Potser trobaríem que, enl'esquematització de la pintura, Bosch Roger negli-geix un.a mica les tonalitats delicades, les transpa-rències, els matisos. Qui sap si això és degut úni-cament a la seva manera ràpida de pintar ; volem dird'home que copsa tot seguit l'essencial del tema queté davant deis ulls i el plasma de seguida. amb segu-retat, sense vacil]acions. Per això, potser, els seusolis semblen enllestits massa de pressa, sense treurede la matèria totes les riqueses i possibilitats que po-den treure-se'n. Per(i aconsellar-li que ho faci, i ellseguir el consell, potser no fóra cap bona acció. Hiha dues menes d'artistes, en termes generals : els deprimer raig i els que insisteixen, com hi ha també,en literatura, escriptors de primer raig i els que re-toquen indefinidament. Els d'una categoria són di-fícilment reductibles a l'altra, i vire-versa. Les obresde Bosch Roger, de primer raig, tenen una esponta-neïtat i una frescor admirables, un to elegíac, moltactual, que no els ve solament dels temes : paisat•ges de suburbis o bé alguna figura socialment mo-desta. (A França, per exemple, hi ha un parentiuevident entre la pintura d'un Vlaminck o d'un Utri-]lo amb la part més característica de la literaturad'un Salomon o d'un Careo. Però aquest parentiu noés sinó un índex ; no es tracta pas d'influències. Vo-lem dir que la pintura d'En Bosch Roger pot ésserobjecte—qui n'està lliure, Déu meu !—de molts co-mentaris literaris ; pera, per sort seva, ella no portacap nieva de tara literària.)

El fet d'haver seguit molts camins, d'haver pro-vat moltes coses, no és, en ell mateix, cap desavan-tatge : hom exercita el seu temperament i les seves

28 1, A S I: T A DE LES A R T S

facultats, i això és Inés aviat un avantatge. Ve, però,un moment en el qual cal decidir-se. El fet de noHaver dubtat mai, correlativament, no és pas una ca-racterística massa afalagadora.

Camps Ribera, pintor inquiet, que ha provat mol-tes maneres i moltes escapades a la recerca del seucamí, no sembla haver-se fixat encara, per bé que elconjunt de la seva recent exposició de la Sala Paréssigui, si la memòria no ens enganya, el de mésunitat. Temptatives cubistes. influències nonellianes,reminiscències impressionistes, són les notes sobre-sortints de la Història artística de Camps Ribera, pin-tor més reflexiu que espontani, o, almenys, d'un con-trol vigorós sobre l'espontaneïtat. No és pas un pin-tor de fuga i que s'abandoni, sinó que vol fer unapintura calculada, no gens lírica, asèptica diríem. .

l s una posició, aquesta, que té un perill : l'ei-xarreïment.

És, però, una posició Honrada, perquè no dónagens de pressa a la facilitat ni cultiva el «trompe-l'wil».

Si en ressenyar una exposició cal, corn semblacostum defensable, fer comparacicns anib altres exposicions del mateix pintor, no dubtem gens a asse-nvalar un evident progrés aconseguit per Camps Ri-bera, el qual, en les obres que ara exposa, se'nsmostra amb una paleta més clara i més entonadaque abans i tan preocupat de la construcció comsempre.

JUST CABO'!'

(Cbtixrradó de la pixa .j)

I realment és això el que el nostre artista fa :mireu, si no, aquest relleu derivat del «Morcòfor»clàssic, en el qual s'accentua amb el seu linealismeel sentit plàstic travat per la intel.ligència. Ací tenimaquest relleu, ben agradable malgrat no fer cap con-cessió.

Però Rgbull és ben difícil che catalogar, car si acísembla caminar fins al punt cl'ariibada de les cara-vanes de la Pèrsia i l'India, en altres obres el seuinstint s'agermana amb el sentiment dels grans es-cultors egipcis de la IV dinastia. El realisme i llurviva duresa sembla reviure en les seves pedres apretadesd'intensitat. Altres vegades—com ïa notar Josep F.Ràfols—sap fer néixer de les seves mans la finesagoticista bategant de vida, germana de la dels àn-gels i els éssers acabats d'eixir de la mà de Déu,que decoren la façana de la catedral d'Orvieto.

Altres vegades, com en aquest bust admirable delseu fill, un honl sembla veure els escultors de Ver-salles perdre tota llur compostura per a esdevenirúnicament vivents com els coptes.

Joan Rehull, esperit complex, però personal entots els seus desdoblaments, té de vegades la mateixasobrietat de la vida primària i altres poderosos refi-naments expressius.

Avui el nostre amic parteix la seva vida entreParís i Barcelona. Ací treballa actualment en alguns

retrats, els. quals afirmen ja de bon començament elseu bon sen y escultòric.

Tota l'obra robusta o refinada de Rebull és sem-pre continguda : la seva intensitat no s'esbrava maifora del bloc, definint-se, gairebé matemàticament,dintre el mateix. La seva sensibilitat no és cleligiies-cent ; no embolcalla mai certs límits dels volumsamb el modelatge. Però la seva voluntat formal ésben lluny del inanerisme.

R. B.

Noticiari.LE CORBUSIER I PLATOS. — Les conferències de Le

Corbusier a Barcelona, les quals han estat a bastament res-senyades per la nostra premtia diària, han vingttt a actua-litzar la doctrina platònica ole l'ordre, número i ritme—no-ble preocupació matemàtica cine l'agut autor ole fers une

arcritcclncc ha restaurat en les construccions típiques delstemps nous. Es la idea eterna ole l'harmonia revestint -sealtra vegada amb l'eterna idea de la utilitat.

DOMINGO, A PARIS. — El nostre estimat Francesc Do-mingo—el pintor de les essències reals—ha marxat altravegada a París.

JOAN MIRÓ CHEZ GEOR(ES BERNHEIM. — Els es-tats de presomni i de sotnni, plasmats cada vegada ambniés automatisme pel nostre Joan Miró, foren mostrats dar-rerantent en la tnaguífica galeria parisettca del FaubourgSaint-Honore, diez Georges Berniteim.

PER EXCÉS D'ORIGINAL no podent publicar en aquestnúmero l'article de Manuel Alcántara sobre el pintor Ma-rian Pidelaserra, ni el comentari a les exposicions «Agru-pació d'Escultors», Vidal -Uumà, Soler-Jorba, etc.

CONFERÈNCIES D'ART. — Bon rendiment poden do-nar les conferències que sobre temes d'art antic i modern]tan donat aquests dies a Figueres els crítics senyors J. Du-ran Sampere, Feliu Elies, Rafael Benet i Salvador DalíTambé cal assenyalar el curset que sobre art contempo-rani ha donat a l'Associació Artística i Literària de Mataróel nostre Rafael Benet.

També havem de recollir ací la vibració del mítingavantguardista en El Centaure de Sitges, en el qual par-laren J. V. Foix, Magí A. Cassanyes, Sebastià Gasch, Sal-vador Dalí, Sànchez-Juan, Josep Carbonell i Lluís Mturtanya.

RETORN DE LLUIS' GRANER. — Saludem amb ale-gria el retorn a la terra de] pintor Lluís Graner.

EXPOSICIÓ A FIGUERES. — Amb Inotiu ole les festesde la Santa Creu ha estat oberta en el Casino Menestralde Figueres una Exposició d'art. Obres d'artistes giro-iiins, entre les quals cal assenyalar les escultores de Ma

-nolo, les pintures de Vayreda pare i fill, les de MallolLlavanera i Dalí.

-±- LLL/LLLZLLLCLL

LLL'

1..

¿LLL.

LLL

L L L & Z LL'/

LLLL ¿'L.L ¿ - L • ¿

IL L1

Z L ¿ °-1.•:LL4

• L • • ; Lc

/LLL¿ . ¿_. I_ : ¿. 4. ¿

• ¿. ¿_ . 1.• ¿LLL

ilil

el

present

reflexa

la

personalitat

del

donador

URALITA, S. A.sucursal de luxe

passeig de gracia, 90

presenta les seves gransexclusives d'art:

plateria d'art perl'artista danès georg

jensen

cristall gravat deo rref o rs

p orcellanes decopen haguen

ZLL, LLLLLLLLLL LLL'L : L4LLL'LZ -L4LL ZLh. 2_/

/.'z "L - Z.ZZL-e :L4z CL ¿L

'Z "d. ZLL'. .LLL'L LLC LiLLL.L ¿ .fL ¿ - ¿-L'-'- &• LI L-

L. ¿zZZ..zLLILLLzL.4 LL¿LLL .LLLLLLh-4 'LLL LLL'L'-'.L'L. ¿LL¿, ¿ :•L LL?- ¿LLL -4'LL4¿hLL ¿ L'/.......... -.Li• .:z

LL

i ¿

ZZL LL

Rajoles - Ceràinicaa

CASIMIR VICENS

TALLERS, 72BARCELONA

r^ i ^ p 1^I^111>^I^>l^illlflff^llf^11>III^11111 _

6.CALLEt' DE SANTA ELENA.6 Éi ^1\ _^ BARCELONA 1

ij&JY/IIJL?JS -

(.(I/1s/niccíón l/ !/,PCl7% cc/o t 1

F TEUMIO.R84A. i,

.^. i 1 111^1^1[11111)1(I1^1111)I11^1IIII111111^I11111111111^111^lllll II I^r,^

MARBRES & PEDRESFranzi HC Ì'ÌiUIÌWs !J C. m

e(CASA FUNDADA EN 1868)

BARCELONAEDESPATX 1 TALLEF2S:

Àl, Bey, 37 - Tel. S. P. 395FABRICA DE SERRAR A HOS-

PITALET DEL LLOBREGAT

SUCURSAL A MADRID: ALCANTARA, 17

Josep M.a JorÍánARQUITECTE

Fábrica i Despatx•

Rolancla, io (Sans)

Teléfon 4 99 H.

VIGASG <E: m CP-TTA

DE CEMENTO ARMADO PATENTADAS

Existèiicia en pals (le ciment armatper a tanques cle solars i terrenys

amb embá o amb

espina artificial

F. FUSTER 1 FABRAENGINYER

Ascensors urbansi industrials. Munta

-cargues per a totesles potències. Munta

-plats. Polipastos iElevadors en general

CLARIS, 28 - TEL. 1930 S. P. - BARCELONATelegrames FUSTER

CalefaccionsVentilacionsProduccionsd' aigua calentaHumefacció per -a Fàbriques

JACOB SCHNEIDER y'

JORHI & i MBWRTLLUVIA, 19 - BARCELON:%

XAPES PERFORADES

PER A ORNAMENTACIÓAPLICACIONS

proteccions cI'ascensors, Reixes, Enreixats, Can-

celles, Glorietes, Sòcols, Taquilles, Gelosies,Aparells de Calefacció i de Ventilació elèctriques

Iculculany

it 11!!

TUBERIA DEGRES E MO-SAIC DE GRESCERÁMI C

P FZ 1 N C E S A, 58

BARCELONA

CONSTRUCCIONS DE TEULADESESPECIALITAT EN XALETS SUÏSSOS

1 MANSARDES

PRESSUPOSTOS

AUGUSTE ROCHATCarrer de París, 135

(Abans Indústria)

BAL RCELON A

LLLCTRICITATInstal'Iacions GeHerals

Llum, Força, Timbres.Instal'lacíons de luxe ísenzilles. Parallamps, etc.Especialitat ram d'obres.Bombes Bloch. Projec-tes i pressupostos gratis.

S. CODINA

Passeig de Gràcia, 102Rosselló, 236 - Telèf. 687 G.

BARCELONA

E. F. ESCOFET & C A. i S• EN C.a

B A R C E L O N A

o'm Oficines: Ronda de la Univer-sitat, 20 - Telèfon 744 A. = Fàbrí-

M O S A I C S H I D RAU LI C S ques: Carrer del Gasòmetre (S. M.)LLOSETES DE GRANET Telèfon 805 S. M..DE MARBRE • PAVI-

z MENTS DE VORERESPAVIMENTS CONTINUS

"UNITAS"CONGLOMERATS DESURO : UNIC ISOLAMENT RACIONAL PER A ANUL • LAR ELSEFECTES DE LES TEMPERATURES EXTERIORS : LA HUMI-TAT, EL SOROLL 1 LES TREPIDACIONS 1 VIBRACIONS

Instal-lacions completes en: EN LA C ON S T R U C C I O:Cambres Frigorífiques, EdificisXalets, 111ansardes, Soterranis "THERMOSTAT"

COL LOCADOR DE MOSAICS IPAVIMENTS DE TOTES CLASSES

OCHOAMobles de qualitat

Preus sense competència

per ésser fabricació própia

MIQUELDONATE

BARCELONAEXPOSICIÓ & VENDA:

PELAYO, 5oTallers: VALLDONCELLA, 6 - Teléf. 5o64 A.

41 AGt'TZEM:SUGRAÑES, 45, 2.°", 2. a SANT CRIST, 24

BARCELONA (SANS)

Fàbrica de Cimentsi Calç a Surroca(Sant Joan de les Abadesses)

Fàbrica de Guix aCampdevànol - Ripoll

VIDU. DE

RAMON PETIT& SALA

ES 1 U C -ID 01?

Filis de Ramon Benet

MAGATZEM I DESPATX:Nàpols,144-Tel. S. P. 456

BARCELONA

Roca/ort, ro8(xamfrà Consell a'e ('ent)

Teutón ioycj H.

BARCEL O 1VA

IMLIIattIIIMLiTallers:

Carrer En-tença, n. OS

33 al 41

J ,,O v ERS^

Qf,.

tšaiì e es, Lavabos, 11/atel s .Y, ele

Despatx:Ronda dela Univer-sitat, n.° 9

ACABA DE SORTIREL PRIMER VOLUM DE

ELSPRIMITIUSCONTINUACIÓ DE LA SÈRIE D'ESTUDIS SOBRE

LA PINTURA MEDIEVALCATALANA

PER

Mn. Josep Gudiol i Cunill, Prev.

CONSERVADOR DEL MUSEU EPISCOPAL Ds VIC

S. BARRALLIBRERIA ANTIGA I MODERNACANUDA, 45 BARCELONA

Josep albertpelayo, 44, primer pis

IÎ

.o..;:

vesteix la mésselecta joventut

barcelona

RAMON SUNYERJOIES, ESMALTS I ARGENTERIA

CASA FUNDdD4 EN 1835

Cortó C*talanes, 66o . Te1ifon 8i5 S. P.

BARCELONA

Tota la producció dels pintors

Rafael BenetManuel Humbert

Ignasí MallolJoan Serra

Oriol SisquellaFrancesc Vayreda

la trobareu sempre a la

S. L. PARESPetritxol, 3 :: Tel. 5 52 ; 4.

niRCELONÁ

l ^, r9^$tRp,

' 1'IYPU fl GI A"113 arc etor\a.

A. LÓPEZ LLAUSAS, imp.Diputació, 95, Barcelona