Àngels i la bruixetaEstrella Ramon

Il·lustracions de Mabel Ramos

7

Em dic Àngels, però no sóc cap angelet

Em dic Àngels, però segons la meua iaia sembla que, malgrat el nom, sóc un dimoni escuat.

Tinc vuit anys i mig, pigues a punta pala, una màquina d’escriure vella, set nines, molts de contes –però no tants com voldria–, una amiga molt amiga que és diu Cinta Pinyol d’Oliva, un amic –el Pau Martí– i que m’agrada un munt, una enemiga a mort, l’Anna Mateu Cul de Fideu, una germana de deu anys prou

8

insuportable amb uns peus enormes –en gasta un 39!!!– i una mare estalviadora que si mai es decideix a comprar-nos roba, és tres talles més gran de la que ens cal –“així ampleta”, segons ella– i que, quan ens la fa posar, la vora de dins dels pantalons ens arriba als genolls i els jer-seis semblen camises de dormir de llana.

Sembla que nosaltres –ma mare, Big Foot i jo–, tant si hi ha crisi com si no, sempre anem escuradíssimes de diners.

La mare està pagant la hipoteca del pis, que ben bé encara no he aclarit què és, però que, segons la set-ciències de la Marta, ma germana la dels peus immensos, val un ull de la cara i a més no s’acaba mai.

Quan érem menudes –ara ja som fadrines–, la Marta i jo jugàvem que la hipoteca era una hipo-pòtamus-teca i que, quan l’acabaríem de pagar, ens

9

10

regalarien un hipopòtam menudet que viuria a la galeria de la cuina.

Una idea molt divertida, veritat?Ja veieu, això de ser fadrina és un

rotllo. Només serveix, d’una banda, per a manar-te una pila de coses que et moles-ten d’allò més, com ara anar a comprar el pa, baixar el fem, parar taula, agranar... I, d’una altra banda, perquè no t’inventes res d’especial, ja que un dels privilegis de ser fadrina és que t’hauries d’avergo-nyir de quasi totes les coses divertides del món: jugar als bassals els dies de pluja, sortir d’escola corrents i cridant, posar malnoms a la gent, escriure amb el dit a la pols dels cotxes aparcats.

De tota manera, i tornant a l’as-sumpte dels diners, em sembla que, ni que ens sortissen per les orelles, faríem la mateixa cosa. Això de l’aprofitament i de no llançar mai res és una mania perse-cutòria de la mare.

11

12

Ja tremole pel dia de la Comunió. La farem l’any que ve, la Marta i jo, jun-tes per allò d’estalviar-nos un convit, i la mama és capaç de comprar-nos un ves-tit de núvia a cadascuna –ben amplet– i així, si mai ens casem, encara serem a temps d’aprofitar-lo.