Tema 41. Rois de Corella. Jaume Roig

Tema 41. La narrativa en prosa i en vers dels segles XIV i XV. Jaume Roig. Joan Rois de Corella

0.- Introducció

1.- Context històric

2.- Aspectes generals de la narrativa en pros i en vers dels segles XIV i XV

2.1.- El Lai

2.2.- El fabliau

3.- El cercle literari de Bernat de Fenollar

3.1.- Bernat Fenollar

3.2. Obres més destacades del cercle literari de Bernat Fenollar

3.3. La denominació d’Escola Satírica Valenciana

4.- Jaume Roig

4.1. Dades biogràfiques

4.2. Espill o Llibre de les dones

4.2.1. Estil i llenguatge

4.2.2. Contingut

4.2.3. Les dones descrites a l’Espill

4.2.4. El propòsit autorial de l’Espill

4.3. Arrels i evolució del discurs misogin

5.- La tertúlia de Berenguer Mercader

6.- Joan Rois de Corella6.1. Dades biogràfiques6.2. Producció literària

6.2.1. Obres religioses

6.2.2. Obres amoroses

6.2.3. Obres mitològiques

6.2.4. Peces de circumstàncies

6.3. Crítica literària, fonts de l’obra corelliana i trets específics

7.- Conclusions

Bibliografia


0.- Introducció

En la literatura catalana dels segle XIV i XV hi conviuen, per una banda, la literatura moral i religiosa i, per una altra, el naixent Humanisme. Emergeix una literatura creada per una classe social punyent, la burgesia, que imposa una nova visió del món i que al mateix temps divergeix dels tòpics imperants fins aquell moment.

1.- Context històric

Durant aquests segles Barcelona va perdre l’hegemonia del comerç davant València, que esdevingué nucli econòmic i cultural de la corona. A l’àmbit rural, la noblesa va enfortir les exigències envers els camperols, cosa que ocasionà les revoltes dels pagesos de remences, que gaudint del favor de la monarquia, van aconseguir la llibertat.

Durant el segle XIV, sota la protecció de Pere el Cerimoniós (1336-1387), es va crear la Cancelleria Reial, que contribuí a fixar un model de llengua escrita que permetria la desoccitanització lingüística de la poesia i el conreu d’una prosa uniforme per part dels autors catalans. La mort sense descendència de Martí l’Humà (1396-1410) i la tria al Compromís de Casp (1412) d’una dinastia no catalanòfona, obrí una escletxa lingüística, ja que el català havia de compartir la condició de llengua cortesana amb el castellà: l’aristocràcia a llarg termini va acabar adoptant-lo com a llengua de cultura.

Amb el rei Alfons el Magnànim (1416-1458), la corona d’Aragó va assolir la seva màxima expansió mediterrània, cosa que va permetre als autors posar-se en contacte amb el naixent Humanisme italià.

Ferran el Catòlic (1479-1516), casat amb Isabel de Castella, heretà un regne esgotat econòmicament i amb importants conflictes per resoldre. Desplegà una política orientada a afavorir el redreçament de Catalunya, tot i que també hi va haver aspectes negatius, com ara la introducció de la Inquisició castellana, l’expulsió dels jueus i una castellanització general de la cort.

2.- Aspectes generals de la narrativa en pros i en vers dels segles XIV i XV

Les mostres narratives més antigues en llengües romàniques van rebre el nom a casa nostra com a noves rimades, d’origen occità, eren versificades i s’estructuraven en forma de versos isosil·làbics, generalment octosil·làbics, disposats en parelles de la mateixa rima.

Més tard, van néixer les codolades, composicions escrites en versos alternats de 4 i 8 sil. Ambdues gaudiren de popularitat durant els segle XIII i XIV. De fet, la codolada perviu en la trad. Oral mallorquina.

A partit del XIV, a nivell temàtic, la lite pren com a eix l’esdevenir humà front l’hegemonia del teocentrisme. Preludi de l’arribada del Renaixement. Com a referent, troba el Decameró de Boccaccio, traduït al català anònimament l’any 1429. A més, el mateix any, la traducció de la Divina Comèdia, de Dant, va tenir un gran influx en els recursos narratològics de les obres


creades a casa nostra. Durant aquest període, la noblesa i el clergat van perdre definitivament el control de la literatura.

En la lite de l’època, els narradors abandonen els ideals del món cortesà i cavalleresc. El tractament de l’amor evoluciona i es passa de les rígides convencions de l’amor cortès a un tractament desinhibit de les relacions afectives, entronitzant la visió burgesa del món. També es desenvolupa una sàtira social del gust de la burgesia. D’una banda, la dona, idealitzada en la lite dels trobadors, esdevé motiu de crítica per mitjà de la misogínia. D’altra, l’anticlericalisme també cobra una importància cabdal. El món fantàstic i meravellós ara s’humanitza. Els autors incorporen referències de coordenades d’espai i temps: ara, la geografia i l’onomàstica són conegudes pels lectors.

A França, durant el XIII i XIV prenen forma dues manifestacions novel·lesques que tindran reflex en la lite catalana: el lai, de caràcter cortesà i al·legòric i d’ambient meravellós, i el fabliau, d’assumpte plaent, humorístic o groller.

2.1.- El Lai

Designa composicions amb caràcter meravellós o amorós. Solen ser narracions escrites en octosil. Apariats entre el centenar i els dos milers de versos. Relaten fets meravellosos i cortesos esdevinguts en un jardí o verger encantat. El protagonista, procedent del món quotidià, és traslladat a un ambient fabulós i al·legòric. Els primers que trobem en terres catalanes daten del s.XIV. En són exemples: La Faula de Guillem de Torroella, un dels més coneguts i Fraire de Joi e Sor de Plaser, anònima.

- La Faula: és una narració de 1268 octosíl·labs apariats, escrits en primera persona i protagonitzada pel mateix Guillem, que explica com un dia, passejant per les costes de Sóller, va pujar accidentalment a una balena que el va conduir a una terra llunyana, plena d’animals amb capacitat de parlar. En la narració apareixen personatges de la matèria de Bretanya (Artús, Morgana). Els animals i Morgana i Artús fan els seus parlaments en francès. La resta de la composició és en català.

- Fraire de Joi e Sor de Plaser: narració anònima de 850 octosíl·labs apariats. És la recreació de La bella dorment, enriquit amb altres motius folklòrics. La protagonista, Sor de Plaser, filla de l’emperador, mor sobtadament mentre menja. Els seus pares la reclouen en una torre situada en un bell verger on ningú, llevat dels pares, té accés.

2.2.- El fabliau

Els fabliaux es presenten versificats en octosíl·labs apariats i tracten assumptes divertits, lliures i obsens. Protagonitzats per personatges burgesos, pagesos, juristes i clergues. Mostren conflictes amorosos on els marits són burlats, les dones són adúlteres i els amants recompensats. Va tenir un èxit notable entre l’artistocràcia. A Catalunya, va arribar de la mà de Guerau de cabrera. La majoria van ser redactades entre la segona meitat del segle XIV i començaments del XV. En són exemples: els Planys del cavaller Mataró i Llibre de fra Bernat .


- Planys del cavaller Mataró: d’autor anònim, tracta amb intenció paròdica temes de la lite cortesa com el debat entre clergues i cavallers per saber quin d’ells posseeix més i millors qualitats com a possible amants d’una dama. Clara actitud anticlerical i to irreverent.

- Llibre de fra Bernat: de Francesc de la Via, té un alt to anticlerical. Presenta la lleugeresa moral d’una monja. Descriu escenes escabroses, amb metàfores sexuals preses del món de les armes i la cavalleria.

3.- El cercle literari de Bernat de Fenollar

A la València del XV es construïren diferents cercles de creació literària, on s’hi celebraven tertúlies. A casa de Bernat Fenollar, es reuní un cenacle de gent burgesa, les produccions literàries de les quals s’acostaven a la sàtira i al llenguatge col·loquial.

3.1.- Bernat Fenollar

Nascut pels volts de 1438 (segons Martí de Riquer). Per a ell, la poesia només tenia sentit si es plantejava en forma de diàleg entre amics. Quan era jove, va mantenir diàleg poètic amb Ausiàs March i amb Joan Roís de Corella.

La tertúlia literària de Bernat Fenollar va començar a funcionar al voltant de l’any 1474. Va tenir una gran convocatòria. Va escriure poemes de caràcter satiricoamorós amb Joan Moreno, Jaume Gassull, Pere Vilaspinosa i Narcís Vinyoles, entre altres. Enllestí obres de caràcter religiós amb Joan Escrivà i amb Pere Martines.

Els literats del seu entorn es van apartar de la producció ausiasmarquiana, ja que enfocaven l’amor des d’un vessant paròdic i satíric. Les seves produccions no tenen afany moralitzador, sinó que estan orientades a l’entreteniment. Les obres d’aquest cercle van tenir un gran èxit popular.

3.2. Obres més destacades del cercle literari de Bernat Fenollar

- Lo procés de les olives: narració en octaves en forma de discussió entre Bernat fenollar i Joan Moreno sobre les aptituds dels vells i dels joves per a les relacions amoroses. Tingué repliques posteriors.

- Lo somni de Joan Joan: obra en codolades escrita per Jaume Gassull. És una mena de continuació de l’anterior. Unes dones, assabentades de les discussions de l’obra Lo procés de les olives, discuteixen també sobre si són millors amants els joves o els vells i es busquen un defensor, Misser Artés.

3.3. La denominació d’Escola Satírica Valenciana

Segons Salvador Jàfer (1988), hi ha hagut nombrosos intents d’agrupar sota un nom comú els autors citats. L’aparent coherència literària entre els membres va fer que Milà i Fontanals, l’any 1865, proposés la denominació d’Escola Valenciana, que seria Satírica. Però no tothom opina així. Antoni Ferrando, apuntava que la denominació era desorientadora.

4.- Jaume Roig



Va néixer a València durant els primers anys del segle XV i estudià medicina i arts a Lleida i a la Sorbona (París). El 1434 apareix documentat amb el títol de “mestre” i en funcions d’examinador de metges de València. Va ser metge de la reina Maria de Castella, dona d’Alfons el Magnànim.

Es mogué sempre en els cercles de la burgesia. L’any 1460 inicià la redacció de l’ Espill o Llibre de les dones, la seva obra més important.

4.2. Espill o Llibre de les dones

És sens dubte el text de contingut misogin més conegut i rellevant de la historia de la lite. Catalana .

4.2.1. Estil i llenguatge

Narració escrita en vers que consta de 16359 versos de 4 sil. Segons l’autor, l’obra està escrita en noves rimades partides, ja que en comptes de tenir vuit sil cada vers en té 4. Aquest número té un valor central a l’obra, ja que s’articula en quatre llibres, dividits alhora en quatre parts cadascun. El llenguatge combina la imitació de l’estil eclesiàstic formal amb la flexibilitat i la popularitat, que ajuda a accentuar el caràcter satíric de l’obra. Les facècies o les gràcies no s’han de buscar en els seriosos continguts doctrinals, sinó en els comentaris sobre les dones, mitjançant una exagerada crítica, amb anècdotes que pretenien entretenir i provocar el somriure. Per aquest propòsit s’inspira en els fabliaux i exempla, amb l’atac al matrimoni.

4.2.2. Contingut

- Contingut: L’Espill comença amb una consulta en què Jaume Roig endreça l’obra a Joan Fabra, per tal que la revisi, i li dedica a Baltasar Bou amb l’objectiu de prevenir-lo sobre els perills que comporten les dones.

- Prefaci: Integrat per quatre parts. Aquí en narrador manifesta des de la vellesa com de desgraciats han estat els seus anys de vida per culpa de les dones. Cal no confondre el narrador amb Jaume Roig, ja que l’Espill no és una novel·la autobiogràfica. L’objectiu del narrador és adoctrinar Baltasar Bou i a la resta de joves que es lliurin a l’amor i ho fa amb la seva experiència amb les dones.

- Llibre primer: Tracta de “sa fadrinea e joventut”. Integrat per quatre parts, en la primera, ensopega amb la primera dona cruel de la seva vida, la seva mare ja que, quan el seu pare mor, aquesta el fa fora de casa. Després comença una etapa militar al servei d’un cavaller bandoler, però ha d’abandonar per culpa de la gelosia de la dona d’aquest. Torna a València, però la seva mare no l’acull. A la segona i tercera parts, que transcorren a París, el prota recorre món i arriba fins a França, on es desplega una intensa activitat militar com a mercenari i guerrer, prenent part a la Guerra del Cent Anys. Aquest període és farcit de breus episodis que expliquen històries protagonitzades per dones i als quals s’entreveuen les fetilleries q duen a terme i el seu cinisme. A la quarta part, es produeix la tornada a València, una vegada s’ha enriquit, ha aconseguit diners i inicia així una vida burgesa.


- Llibre segon: “De quant fon casat”. S’hi expliquen les quatre experiències matrimonials del prota i aquestes corresponen respectivament a cada una de les quatre parts del llibre.

- Llibre tercer: “De la lliçó al Salamó”. En la primera part, el narrador, en somnis rep l’aparició de Salamó, un rei que tingué 700 dones i 300 concubines, i aconsella el protagonista que no es torni a casar. Com a prova de la perversitat de les dones, Salamó li explica tot un seguit d’exemples de la història sagrada i de la profana. En la segona part, salamó increpa el protagonista per no penedir-se dels seus errors i li recomana uns consells per evitar la temptació. Es tracta el tema de la Immaculada Concepció. En la tercera, Salamó ordena q el prota serveixi Déu i en la quarta es refuten els principals motius profeministes: l’enumeració de dones virtuoses es talla de soca-rel amb la justificació que Déu va fer la dona per procrear.

- Llibre quart: “de enviudat”. Ens mostra la reflexió del prota després del parlament de Salamó. A la segona part, el prota és un venerable ancià i diu haver passat penúries a causa de la maldat del gènere femení. En la tercera part, es penedeix si ha dit alguna falsedat sobre les dones i a favor d’elles diu que entre totes, només n’ha coneguda una de virtuosa, Isabel Pellisser, que va morir deixant desconsolat el seu espòs, Jaume Roig. Només per ella, li plau al prota signar la pau amb les dones. A la quarta part, prega a la Mare de Déu i demana que li siguin preses en compte les penúries passades amb les dones. L’obra s’acaba amb un darrer advertiment al nebot perquè s’aparti de les dones i sigui devot de la Mare de Déu.

4.2.3. Les dones descrites a l’Espill

El protagonista es proposa blasmar dones de tota mena (donzelles, casades, beguines, monges i vídues). La crítica a les monges és ferotge. Les acusa d’alcavotes, fetilleres, luxurioses i prostitutes. La finalitat és il·lustrar en detall la maldat femenina, anunciada al prefaci.

4.2.4. El propòsit autorial de l’Espill

Una bona part de la lite medieval es caracteritza per tenir una finalitat didàctica orientada a l’ensenyament i l’alliçonament humà. Jaume Roig barreja la moralitat amb la comicitat i conjuga l’estil elevat, propi del didactisme, amb un estil pla farcit de col·loquialismes i vulgarismes.

L’autor desplega tota una sàtira anticlerical: presenta els representats de l’estament religiós amb un allau de comportaments depravats i impropis (s’observa amb la novícia, la quarta esposa del jo literari, que descriu en un parlament la quotidianitat en els convents, impròpia de la vida del clergat. Per exemple, una monja vella li va ensenyar fetilleries, afer avortaments i a reconstruir la virginitat, assegurant-li que no era pecat).

Com a metge, a banda de recollir algunes malalties i remeis existents en la medicina del seu temps, l’obra es fa ressò de la malaltia de l’amor hereos, és a dir, l’enamorament, al qual Roig aconsella no caure perquè comporta la relació amb una dona, font inesgotable de conflictes. Per al seu guariment, Roig només prescriu la castedat.

4.3. Arrels i evolució del discurs misogin


La font de la qual beu tota la literatura de tradició misògina és el mite bíblic de la creació de la dona a partir de l’home i la caiguda d’aquest en el pecat a causa de la supèrbia d’Eva, vinculada al dimoni. Trobem fonts, però, al llarg de la història. Al segle XIII Vicent de Beauvais escriu un tractat pedagògic De euditione filiorum nobilium, i segrega l’ensenyament adreçat als nens (temes científics) de l’adreçat a les nenes (feines de casa i obediència al mascle). El tema de la misogínia es popularitza a partir del segle XIII. La peça primerenca és el Chastie-Musart, que blasma les dones per provocar el somriure i acaba amb una retractació a favor de les dones bones i de la Mare de Déu. Però les obres que més fama van assolir van ser les Lamentationtes de Matheolus i el Roman de la Rose de Jean de Meun. Al segle XIV es multipliquen les mostres, sobretot en vulgar, perquè el tema agrada i s’ha fet molt popular. El més conegut és Boccaccio que consolida la típica enumeració de víctimes il·lustres del sexe femení amb les obres Corbaccio i De mulieribus claris.

La nostra literatura presenta exemples de la literatura misògina, com Llibre de les dones i el Terç Crestià de Francesc Eiximenis, el Libre de fra Bernat de Francesc de la Via, entre d’altres.

No obstant, també es troba literatura que defensa el sexe femení: el Triunfo de les dones de Rois de Corella o la Vita Christi de sor Isabel de Villena, com a reacció a l’Espill.

5.- La tertúlia de Berenguer Mercader

Al llarg del segle XV es van formar a València diversos nuclis d’escriptors que es reunien i conversaven sobre literatura. D’aquí sorgir la ben anomenada valenciana prosa. Les característiques d’aquest estil són l’artifici, l’ampul·lositat, l’afectació i la inspiració en la sintaxi llatina.

Dintre dels nuclis que van conrear l’anomenada valenciana prosa, cal fer esment a la tertúlia dels autors que es reunien a casa de Berenguer Mercader. Una tertúlia eminentment aristocràtica, que comptà amb la presència del poeta Joan Rois de Corella. Al voltant d’aquest grup es va escriure el Parlament en casa de Berenguer Mercader (abans del 1471). Hi ha una introducció de Rois de Corella i després s’hi recullen les faules ovidianes, aportades per cadascun dels contertulians (Berenguer Mercader, Joan Escrivà, Guillem Ramon de Vilarrassa, Lluís de Castellví i Joan de Próixita).

6.- Joan Rois de Corella


Neix segurament a Gandia entre el 1433 i el 1443. Va despuntar des de ben jove com a

escriptor i va rebre elogis del Príncep de Viana. Corella va rebre els títols de cavaller i mestre

en Teologia. Mor a Valènci l’any, 1497.

Escriptor valencià, una de les més grans figures dins de la literatura catalana dels segle XV. Va

estar relacionat amb Ausiàs March i amb altres escriptors dels cercles literaris de València.

6.2. Producció literària


La seva obra abasta tant la prosa com el vers i combina temes religiosos i profans, amb un

llenguatge culte i elegant. Pot considerar-se’l pont entre la cultura medieval i la nova etapa del

Renaixement. Seguí els aires classicitzants introduïts per Bernat Metge i cantà l’amor d’una

manera molt diferent a la de March.

Estilísticament, la seva obra és rica en imatges i ambientacions escèniques amb un clar desig

de renovació, que es veu sobretot en el tractament de la natura.

La seva poesia no presenta complexitat estilística o formal i s’acosta a la musicalitat del vers

italià (decasíl·labs amb rimes suaus). La poesia amorosa, però, segueix una línia molt personal.

En la prosa, trobem dues direccions: una amb obres inspirades pels clàssics i una altra amb

temes bíblics. Ambdues presenten un clar sentit moralitzador.

La llengua presenta gran quantitat de neologismes, hipèrbatons i sintaxi llatinitzada (verbs al

final de les frases).

Martí de Riquer proposa un estudi de la producció corelliana classificant-la en quatre grans

blocs: obres religioses, obres amoroses, obres mitològiques i peces de circumstàncies.

6.2.1. Obres religioses

La producció religiosa és considerable, però, deixant de banda la seva versió del Cartoixà i la

dels Salms, no tenen l’alçada que es podria esperar d’un mestre en teologia. Dins aquest grup,

trobem obres com: La vida gloriosa de santa Anna (dilatada biografia de la mare de la Verge

Maria), la Història de la gloriosa santa Magdalena (que segueix essencialment la Llegenda

Aurea de Jaume Varazzo), La història de Josef, fill del gran patriarca Jacob (amplificació dels

capítols del Gènersi q narren els fets de Josep), El cartoixà (traducció de la Vita Christi que va

escriure Ludolf de Saxònia, assolí un èxit fabulós) i El Psalteri (traducció de salms sobre el text

de la Vulgata, amb cultismes procedents del llatí).

6.2.2. Obres amoroses

Aquest grup comprèn obres escrites tant en prosa com en vers, i són marcades per la temàtica

amorosa. Entre d’altres podem citar les següents: la Balada de la garsa i l’esmerla (descriu

d’una manera directa el sentiment d’impotència que sent l’amant quan no és correspost per

l’amada); la Tragèdia de Caldesa (s’hi descriu una infidelitat amorosa. El to és de denúncia i

lamentació per l’engany de la dama, que és maleïda i menyspreada pel poeta); Poesies a

Caldesa (poesies referents a la traïció i a la infidelitat de Caldesa, la defineix com una dama

galant, però de cor fals. En un primer moment l’actitud és dolguda i trista, però és substituïda

pel sarcasme i la sàtira. I l’Epistolari amb el príncep de Viana, es tracta de la correspondència

que va mantenir amb el príncep entre el juliol de 1458 i el juliol del 1459, en què el tema del


debat és el d'haver de triar entre dues dames, una que estima i no és corresposta i, l'altra que

és desitjada però que en canvi no estima.

6.2.3. Obres mitològiques

Es tracta d’obres de caire mitològic, amb gran influència de les Metamorfosis i les Heroides

ovidianes. És en les proses mitològiques on Corella es llueix com a escriptor i on la mostra

literària està més marcada per l'estil. Algunes de les obres d’aquesta temàtica són: les

Lamentacions de Mirra e Narciso e Tisbe, una trilogia que recull tres dissortats amors que

Corella compara amb el seu propi fracàs amorós; la Història de Biblis, qui s’enamorà de Cauno,

germà seu, Corella conserva la intenció dels versos, però actualitza diferents detalls a la

realitat quotidiana del s.XV. Ovidi dedica dos-cents versos a la història de Biblis, en canvi,

Corella en fa 235 ratlles. La Història de Jason e Medea, on tota l’obra és posada al llavis de

Medea, que explica la ingratitud de Jason per donar exemple a les dones. I la Història de

Leànder i Hero, escrita en prosa, però amb intercalacions de versos estramps.

6.2.4. Peces de circumstàncies

Seguit de peces que Corella va escriure per circumstàncies diverses. Entre elles podem

destacar: El Triunfo de les dones. Es tracta d’un llarg parlament de la Veritat, personatge

al·legòric, en defensa del sexe femení. Obra a contracorrent de la misogínia de l'època, fou

escrita com a conseqüència de la polèmica suscitada pel Maldezir de mujeres de Pere

Torroella. Cal mencionar dos epitafis breus. Un en prosa, dedicat a la Sepultura de mossèn

Francí d'Aguilar. L'altre, en vers, dedicat al cavaller Perot de Penarroja. Tots dos cavallers

valencians morts en la guerra de Granada.

6.3. Crítica literària, fonts de l’obra corelliana i trets específics

La crítica ha lloat la poesia de Corella per la novetat que suposa, però ha criticat durament la

prosa boccaccesca. Lola Badia distingeix dintre la producció de Corella entre dos tipus de

poesia: la pròpiament dita, emparentada amb la teologia i en aquest cas amb les metemorfosis

ovidianes; i la vulgar poesia, relacionada amb les recreacions dels contertulians de Berenguer

Mercader, entesa com un exercici per evitar l’oci i relacionada amb nocions com l’harmonia,

l’elegància i l’elevació d’estil.

Les principals fonts de l’obra corelliana són Ovidi i Sèneca per a les proses mitològiques.

L’interès de Corella pels dos autors clàssics era un símptoma humanístic innovador introduït

per Bernat Metge. Pel que fa als clàssics més contemporanis, cal destacar, sobretot, Boccaccio,

http://ca.wikipedia.org/wiki/Boccaccio


de qui imitarà les tècniques de la narrativa sentimental. Segueix la línia de l’exaltació de la

poesia, amb el propòsit de titllar de “diabòlica” la teologia pagana.

7.- Conclusions

Jaume Roig i Rois de Corella, doncs, són els màxims exponents de la narrativa catalana en

prosa i en vers del segle XV. La producció literària d’amdós demostra que hi havia una constant

ebollició literària a la Corona d’Aragó i en particular al Regne de València.

Paradoxalment, la producció literària d’aquests autors culmina el període daurat de les nostres

lletres, ja que els esdeveniments polítics derivats de la unió amb la corona castellana,

propiciaran una progressiva substitució lingüística. Caldrà viure l’agonia de tres segle durant

l’Edat Moderna fins que arribi l’oda La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, que marcarà el

tret de sortida cap a la recuperació literària del país.

Bibliografia

RIQUER, M (1980). Història de la literatura catalana. Barcelona: Editorial Ariel.

BADIA, L. (1988). De Bernat Metge a Joan Roís de Corella. Barcelona: Quaderns Crema.

Documents

Tema 41. Rois de Corella. Jaume Roig