Il·lustració: Jordi BorràsMaquetació: Xavi Iroz

Editat per: Amics de Toni Lecha

desembre del 2013, Països Catalans

2 PRESENTACIÓ

3

El 19 de juny del 2013 ens deixava en Toni Lec-ha. La notícia va colpir tothom qui el coneixia. Pel fet de ser inesperada i perquè en Toni era una persona entranyable.

Els qui hem compartit militància amb ell, a poc a poc vam anar convertint el dolor de la pèrdua en l’orgull d’haver-ne estat companys. Per a nosaltres ha estat una de les experiències més positives de la militàn-cia, haver tingut al costat algú de la vàlua humana i intel•lectual d’en Toni Lecha.

Aquestes poden semblar paraules recurrents, però qui el coneixia sabrà que no són desproporciona-des o postisses. No és casualitat que poques hores després de saber-se la notícia ja correguessin per la xarxa tota mena d’homenatges i records. Alguns d’especialment afortunats, com la imatge que el jo-vent d’Arran va difondre, amb un Toni, puny alçat, participant d’un acte a la plaça del Vi de Girona. No és casualitat, tampoc, que ben aviat ens organitzés-sim en comissió per tirar endavant una sèrie d’actes d’homenatge. Uns actes que no ens sortien tan sols

del sentiment, sinó que tenen ple sentit polític. I ex-plicarem el per què.

En Toni era allò que en diem un històric. A vegades se sol usar aquest qualificatiu amb ironia. Però en el cas de l’Esquerra Independentista, aquesta cat-egoria adquireix un valor especial. És un fet conegut que el nostre moviment polític, similarment a altres moviments d’esquerres, va patir un tall generacional a la meitat de la dècada del 1990. La repressió, les crisis internes i el canvi de conjuntura internacional van provocar un atzucac en les organitzacions que havien sostingut la lluita independentista durant els anys anteriors, com ara Terra Lliure (1979-1995); el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), que el 1993 havia decidit «congelar» la seva organització per integrar-se a l’Assemblea d’Unitat Popular (AUP) (1991-1997); o Catalunya Lliure (1989-1996). En aquells anys, l’emmirallament bàltic i l’esgotament de la dinàmica armada, entre altres factors, van fer que emergís una opció d’independentisme parla-mentarista, que es va articular al voltant d’ERC, par-tit en el qual es van integrar alguns quadres forjats

4

en les organitzacions esmentades.

Això va fer que la generació que va començar a militar en l’Esquerra Independentista en aquelles dates, es trobés en molts casos amb un buit, sense referents. A aquest fet se li va afegir un rebuig, so-vint present en aquesta generació, a tot allò que s’associava al vell independentisme. Un fenomen que, vist amb perspectiva, hem de considerar un er-ror. Calia foc nou, és clar, però rebutjar les experièn-cies acumulades ens condemnaria a descobrir la Mediterrània cada dos per tres, i a ensopegar amb els mateixos errors.

Els militants històrics que, com en Toni, van con-tinuar a l’Esquerra Independentista, eren pocs. Per això el seu valor és més gran. Perquè van tenir una posició lúcida en un moment de molts canvis i incerteses. I perquè la seva trajectòria els permet de valorar críticament les últimes dècades de lluita política als Països Catalans.

En Toni és fil roig. I no ho és tan sols amb

l’independentisme dels vuitanta. Ho és amb la lluita antifranquista: el seu pas pel Partit Socialista Uni-ficat de Catalunya (PSUC), per Bandera Roja i pel moviment estudiantil, sindical i veïnal, en l’època efervescent dels setanta, era tot un capital polític. Ell ens podia explicar en primera persona com s’articulava la lluita en temps de clandestinitat rigo-rosa, i això li conferia una valuosa perspectiva sobre les dinàmiques polítiques.

Tot això és el que veureu reflectit en els textos que llegireu a continuació. Però no tan sols això. Si en Toni era excepcional no és només per la seva ener-gia i per la seva constància. També el feia una per-sona rica el seu interès per les més diverses facetes de la nostra existència, des de la ciència fins a la història i l’antropologia. La màxima llatina “sóc humà i res d’humà no m’és aliè”, que Marx va escollir un dia com el seu lema preferit, també podríem aplicar-la a en Lecha. I allò que és millor: a aquest interès per conèixer se li unia l’interès per explicar, perquè també tenia un gran sentit pedagògic que embada-lia.

5

Amb aquesta introducció no volíem fer un panegíric. En Toni també tenia els seus defectes, és clar. Els podíem apreciar els seus companys i els sabien utilitzar els seus adversaris. Però entre tots els que hem compartit discussions amb ell, serà difícil trobar algú honest que us digui que la seva fou una actitud sectària, destructiva o dogmàtica. Ben al contrari; en Toni era contundent però gaudia de la confront-ació dialèctica, amb l’objectiu d’arribar a conclusions depurades per traslladar-les a la praxi.

En Toni ha estat, per a molts de nosaltres, un ex-emple de militant comunista: compromès, honest, inquiet, transmissor d’experiències i coneixements i que en la seva pràctica militant va exercir de mo-tor i lligam entre diverses expressions del moviment popular català, sempre amb l’objectiu d’unir esfor-ços cap a la consecució de la màxima igualtat dins de la màxima llibertat; és a dir, la independència i el socialisme.

Amics de Toni Lechadesembre del 2013

6

DE L’EXILI REPUBLICÀ ALS ANYS VUITANTA

Els primers passos, a l’exili. Retorn a Catalunya i

implicació en la vida política i associativa del país

7

El context històric i polític que en Toni Lecha va viure durant les primeres dècades de la seva vida el va influir d’una manera important. En Toni va néixer a la França ocupada pels nazis,

va estudiar a la universitat en un moment d’intensifi-cació de les mobilitzacions contra el franquisme i va lluitar amb els moviments veïnals a la Barcelona de la dècada del 1970. Tot aquest bagatge va reforçar la seva coherència i fortalesa.

Del 1943 al 1960En Toni Lecha i Berges va néixer a Châteauneuf-sur-Loire (al centre de França) el 14 de febrer del 1943. Fou el primer de dos germans –un nen i una nena– d’una família de refugiats republicans. La mare d’en Toni es deia Justa Berges Sallan, infermera de guerra, originària de Castillazuelo (Somontano de Barbastre, a l’Aragó) i el pare era en Narcís Lecha i Font, mestre i militar republicà, originari de Girona. Quan es van exiliar encara no es coneixien. A Fran-ça es van trobar i van formar una família. En Toni, amb la seva germana Teresa i

la seva mare, ja a Girona

8

En Toni vivia amb la seva família en una caseta an-nexa al castell de Combreux (Château de la Motte Fénelon, el castell del comte de La Rochefoucauld). Mentre els nazis tenien ocupat el castell, en alguna ocasió els seus pares havien passat menjar a la Re-sistència. D’aquella època, en Toni recordava que avisava els seus pares de l’arribada dels avions ali-ats que bombardejaven les tropes nazis de la zona. També explicava l’anècdota que va protagonitzar el dia que va agafar les monedes que li havia donat la seva mare per anar a comprar la llet i les va plantar a sota terra pensant que eren llavors d’on hi creixe-ria un “arbre dels diners”. D’aquella manera, en Toni volia ajudar a pal•liar les penúries familiars.

En Toni i la seva família van tornar a Catalunya l’any 1948. El pas per la frontera, durant el retorn de l’exili, va ser un moment dur. En Toni, amb la seva mare i la seva germana Teresa, van haver d’esperar unes quantes hores mentre el seu pare era conduït a les oficines de l’estació de Portbou, on més tard l’interrogaren. Poc temps després d’arribar a Catalu-nya, en Toni marxà a viure a Girona amb la seva tia i

el seu avi patern, a la casa de la família al carrer de la Creu. A Girona, dels sis als vuit anys va estudiar als hermanos de la Salle (els pitongus). Després, va tornar a viure amb els seus pares i la seva germana a Barcelona, al carrer Sardenya del barri de Gràcia, on continuà estudiant a la Salle. A Gràcia, en una època on els nens jugaven al carrer, a en Toni sovint se’l veia envoltat d’altres companys als quals expli-cava històries (ventis) i recreava les pel•lícules que veia els diumenges a la tarda al cinema Màxim. A meitat de la dècada del 1950 començà el batxillerat a l’institut Menéndez y Pelayo. I allí visqué les prim-eres experiències polítiques.

Del 1960 al 1980L’any 1956 la família marxà a viure al barri de Sant Andreu de Barcelona. Amb la influència del seu pare, ell i la seva germana s’aficionaren a l’excursionisme i es feren socis de l’Agrupació Excursionista Mun-tanya, on en Toni s’involucrà, especialment, en la secció d’alta muntanya. En Toni solia recordar les sortides a Montserrat. Explicava que en el trajecte

9

del tren moltes vegades topaven amb el Frente de Juventudes. Encontres que acabaven, sovint, amb llançament de material d’escalada; eines que en aquella època eren pesants i contundents...

A principis de la dècada del 1960 en Toni participà en la fundació de la comissió de cultura de l’Agrupació, dedicada a activitats culturals i de sensibilització social, i que feia les reunions als Lluïsos de Sant Andreu, una entitat que depenia de la parròquia de Sant Pacià. El rector de Sant Pacià era, aleshores, en Lluís Hernández, que anys més tard es con-vertiria en alcalde de Santa Coloma de Gramenet. En aquest mateix període en Toni i d’altres mem-bres de la comissió de cultura (els germans Castel-lanos, les germanes Serra, l’Enric Àngela...) crear-en l’acadèmia Demos, que en un primer moment s’instal•là en un centre parroquial del barri.

Als anys seixanta en Toni va cursar els estudis d’Enginyeria (a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona), on es convertí en membre destacat del Sindicat Democràtic d’Estudiants. L’any

10

1966 participà a l’assemblea de delegats universi-taris coneguda com La Caputxinada. Poc després, un Primer de Maig, fou detingut en una manifestació al barri de Torre Baró i passà per la comissaria de Via Laietana. Esperant el judici, ingressà a la presó Model de Barcelona.

En aquella època, en Toni ja militava al PSUC. El primer dia que van deixar entrar el seu pare a visi-tar en Toni a la presó, hi va anar amb un advocat conegut de la família, l’Albert Malaret. Però en Toni respongué que ja tenia advocat, concretament en Josep Soler i Barberà. En Narcís, el seu pare, no entenia gaire què passava, però l’advocat Malaret ràpidament s’adonà que qui millor podia dur la de-fensa d’en Toni era l’advocat que li proporcionava el PSUC.

En Toni també fou detingut, durant aquells anys, quan estava fent el servei militar, a Eivissa. El van arrestar a causa de la seva militància al PSUC; i això va fer que durant la resta del servei militar es-tigués en règim de càstig. Tornant del servei militar,

va inscriure’s breument al Partit Comunista Interna-cional, però n’abandonà la militància després d’una escissió. Aleshores va ingressar a l’organització co-munista Bandera Roja.

Durant la seva estada a Eivissa havia conegut la Montserrat Benet, que es convertí en la seva dona i amb la qual tingué dos fills, en Pere i la Maria.

Ja a la dècada del 1970 la família va anar a viure al barri del Carmel de Barcelona. Juntament amb la Montserrat, en Toni s’integrà a la cèl•lula del Carmel-Guinardó de Bandera Roja. Allà s’involucraren en les lluites veïnals fins el punt que en Toni arribà a ser el president de l’Associació de Veïns del Carmel. En aquells anys al Carmel, les lluites van ser sonades i, algunes d’elles, exitoses: des de les mobilitzacions de l’escola Tramuntana, passant pels conflictes per l’eradicació de les barraques de la part alta del barri, fins a aconseguir que la sortida dels túnels de la Ro-vira no fos una autopista que partís el barri, entre d’altres.

11

Durant aquells anys en Toni treballà a Cimenta-ciones Técnicas, fins que l’empresa tancà.

Del 1980 al 1987Després d’uns anys fent classes a l’Institut Flor de Maig, situat a la serra de Collserola, a mitjan anys vuitanta en Toni guanyà unes oposicions a l’Ajuntament de Barcelona, on realitzà diferents tasques fins arribar a l’Institut Municipal de Per-sones amb Discapacitat. Hi va treballar fins que es va jubilar, als 67 anys.

Coincidint amb el període de classes a l’Institut Flor de Maig, en Toni es va preparar per córrer la Mar-ató de Barcelona. Es desplaçava del barri d’Horta a l’institut, corrent els 15 quilòmetres del trajecte. Al cap d’un any d’entrenament va aconseguir –tal i com s’havia proposat– fer la marató completa.

En el camp de la vida política, cal remarcar que l’any 1979 Bandera Roja patí una greu crisi i un important grup de militants de Barcelona, de Giro-na, de Terrassa, de Sabadell, de Rubí o del sector de l’ensenyament s’incorporaren a Nacionalistes d’Esquerra (NE). En Toni en fou un. El fracàs del

Amb els seus fills, en Pere i la Maria, a finals dels anys 70

12

projecte de NE (que no aconseguí representació parlamentària ni una militància sòlida al territori) pro-vocà que en Toni i d’altres companys fundessin el Moviment d’Esquerra Nacionalista (MEN). Aquesta experiència tampoc tingué un recorregut gaire llarg. A meitat de la dècada del 1980 en Toni, amb d’altres militants del MEN, passaren a l’MDT.

En Toni va començar a militar a l’MDT al nucli d’Horta de Barcelona. Una vila que, com solia recordar, fou l’última de ser absorbida per la ciutat de Barcelona.

En Toni ajudant a fer una pintada, en l’etapa d’activisme veïnal al Carmel

14

L’INDEPENDEN-TISmE, ENTRE LA

DèCADA DEL 1980 I EL 2000

Impuls de la proposta política de la Unitat Popular

als Països Catalans

15

“Hi ha persones que lluiten un dia, i són bones. N’hi ha d’altres que lluiten un any, i són millors. N’hi ha que lluiten molts anys, i són molt bones. Però n’hi ha que lluiten tota la vida: aquestes són les imprescind-ibles.” (Bertolt Brecht)

En Toni és, de manera diàfana, un d’aquests imprescindibles. Ho és pel compromís mili-tant de les paraules de Brecht; un compromís demostrat amb fets en moments cabdals de

la nostra història, denunciant les traïcions i enganys que suposà la mal anomenada Transición Demo-crática i el Estado de las Autonomías, resistint als intents de liquidació de l’independentisme revolu-cionari a mans de l’autonomisme reformista, treba-llant fins a l’extenuació en la construcció de la Unitat Popular i participant activament en l’articulació de l’espai de Ruptura Democràtica per la Independèn-cia. En resum: essent protagonista tan discret com cabdal de les lluites polítiques i socials que, avui, fan albirar un futur de llibertat.

Però ho és, també, per les seves aportacions teòri-

copràctiques al debat polític, a les línies d’actuació, als moviments tàctics més adients a cada conjuntu-ra i al desplegament d’instruments i polítiques reals de transformació.

Tàctica i estratègia: la Unitat Po-pularEn Xavi Oca recorda que, tot i militar en la mateixa organització (l’MDT) des del 1987, no va conèixer en Toni fins el desembre del 1988, a l’Assemblea Nacional que duia per lema “Construïm la Unitat Popular”. I que la seva primera impressió va ser realment colpidora: el camarada Lecha va clavar una monumental bronca política (això sí, amb aquell to amable, sarcàstic i pedagògic) a tot un sector que es negava a acceptar el desplegament tàctic (o tàc-ticoestratègic) de la Unitat Popular i es mantenia en posicions maximalistes d’aparença ultraradical.

En Xavi Oca recorda perfectament les paraules que va utilitzar en Toni: “aquí els companys estan pro-tagonitzant la típica desviació trotskista, que con-

16

sisteix a no saber distingir entre tàctica i estratè-gia...”. Veure les cares embadalides de tots aquells companys (majoritàriament seguidors d’una “estèti-ca de combat”, amb qui en Toni, d’altra banda i en general, mantenia una fluïda relació tant personal com militant) mentre els explicava “amb carinyo” que es comportaven com una secta trotskista, no tenia preu.

Anècdotes a banda, aquella assemblea ha de ser considerada com cabdal en la història de l’independentisme d’esquerres, ja que allà es van fixar les bases programàtiques, organitzatives i de línia política del que avui és el projecte polític que ha de donar sortida als anhels de justícia i llibertat del nostre poble: la Unitat Popular.

En Toni fou un dels qui va exposar com calia recór-rer aquest camí. Més enllà de les pintades, dels cartells i de la confrontació directa amb les forces d’ocupació, l’independentisme havia d’arrelar a les fàbriques, a les associacions de veïns, als barris, als grups d’esplai i excursionistes, als grups ecologistes

i a les associacions culturals.

Recuperant el millor Gramsci, va explicar que calia construir una nova hegemonia, organitzant el poble a través de les lluites i necessitats més quotidianes. Però calia també emmarcar aquestes lluites en una línia de ruptura, englobant-les en un programa de transformació, dotant-les d’elements de referenciali-tat política i assentant així les bases d’un moviment nacional-popular que pogués encarar la lluita per la independència i la construcció del socialisme.

No repassarem aquí els principis programàtics de la Unitat Popular ni el seu desplegament organit-zatiu, estroncat en els seus inicis per la repressió de l’Estat i les seves conseqüències en forma de disseminació orgànica i febleses ideològiques i for-matives, i reprès amb força amb l’arribada del nou segle. Però hi ha algun aspecte teòric que sí que és interessant de remarcar.

Mentre una part important de l’MDT i el seu entorn consideraven, seguint la tradició més estrictament

17

leninista, la Unitat Popular com un desplegament purament tàctic (és a dir, com una simple agru-pació de forces al voltant d’un programa reivindi-catiu capaç de subvertir l’ordre social i permetre la conquesta del poder polític a nivell institucional), en Toni era dels que defensaven el seu caràcter tàc-ticoestratègic. És a dir, a més de tot això, el pro-cés de construcció de la Unitat Popular, en tant que procés d’autoorganització popular, havia de generar algunes de les estructures de contrapoder estables i perdurables que haurien de permetre, en el moment de la ruptura i amb la resta d’instruments per a la confrontació, garantir el control democràtic i popular del procés i facilitar la construcció d’una república socialista radicalment democràtica.

La Unitat Popular no era, doncs, una simple mani-obra, sinó que passava a ser l’eix vertebrador d’un projecte polític de masses. Un projecte que si, bé havia de respondre a les necessitats i reivindica-cions més immediates, també havia d’emmarcar les mobilitzacions i enquadrar les masses en la lluita per la conquesta de la independència i la construc-

ció del socialisme, de manera indissoluble.

En Toni no només va participar de manera desta-cada en aquesta reformulació adaptada a la nostra realitat nacional del concepte d’Unitat Popular, sinó que la va dur a la pràctica de manera incansable i persistent. Girona va ser l’escenari on ell va veure fructificar aquest projecte després de tants anys de lluita.

Referent estratègic i (o versus) Esquerra NacionalEls anys noranta vénen marcats, per a l’Esquerra In-dependentista, per la desfeta del 1992, la més gran operació repressiva contra el moviment i que tingué conseqüències terribles a curt termini. Aquestes conseqüències foren la impossibilitat de desple-gar el projecte de la Unitat Popular; l’opció per les “vies fàcils” per una part important de la militància (ja fos renunciant als principis estratègics, ja fos refugiant-se en el localisme o en l’activitat estricta-ment cultural i associativa); i l’atomització del movi-

18

ment (amb el conseqüent trencament generacional, despolitització, mancances formatives, desconnexió de la realitat social, i emmirallament amb experièn-cies estrangeres absolutament contraproduents per a l’independentisme català).

Per al país són els anys difícils, que en Toni va re-tratar a la revista portaveu de l’MDT La Veu, en un article que duia per títol “Hegemonia de les dretes en una nació ocupada”.

En aquest context, amb l’esgotament del projecte de l’Assemblea d’Unitat Popular (AUP), les constants opes hostils d’ERC a una militància independentista en hores baixes, la disseminació de les poques CUP i d’altres candidatures municipals, i el desolador panorama a nivell d’agitació i propaganda; un gra-pat de persones, entre elles en Toni, emprengueren una tasca engrescadora i alhora ambiciosa. Calia deixar de fer la travessia del desert i reconstruir el moviment independentista sobre dos pilars. Un, el reforçament ideològic i estratègic a través, primer, de la refundació de l’MDT com a partit revolucionari

i, després, dels intents de politització i estructuració del conjunt de l’Esquerra Independentista. I l’altre, el desplegament tàcticoestratègic de masses a través de la redinamització del projecte de la CUP.

Es tractava de no repetir errors del passat, de consolidar un nucli estratègic amb la màxima sol-idesa, capaç d’encarar la lluita ideològica tant amb l’espanyolisme autonomista o pseudofederalista i amb l’independentisme de saló, com amb el liber-alisme (tant el clarament procapitalista com el que s’amagava sota preteses formes alternatives o llib-ertàries).

Calia, doncs, un nucli estratègic que pogués di-namitzar el moviment, fer propostes d’intervenció política congruents amb la realitat pròpia dels Països Catalans. Un nucli capaç d’impulsar noves formes d’organització, de dissenyar polítiques d’aliança i, en definitiva, de garantir que el treball de base no acabaria de nou essent esterilitzat pel reformisme social o l’autonomisme federalista, o aprofitat per oportunistes sota aparença radical.

19

20

BON VIATGEPER ALS GUERRERS QUE AL SEU POBLE SÓN FIDELS

21

BON VIATGEPER ALS GUERRERS QUE AL SEU POBLE SÓN FIDELS

22

I d’altra banda, calia recosir el moviment, relligar les restes del naufragi i fer-ne una nova nau... o més aviat una nova flota, capaç d’abastar tot el territori i d’aprofitar els vents de descontentament popular per navegar, lliures de cadenes, vers els objectius de l’independentisme d’esquerres.

Durant aquells anys, en Toni va formar part de difer-ents secretariats de l’MDT, de l’AUP, de l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista (AMEI) i de la CUP; dels consells de redacció de La Veu... En Toni no tenia carnet de conduir, i durant aquells anys en Xavi Oca –amb qui va compartir responsabilitats en aquests espais– li va fer sovint de taxista mentre recorrien el país ja fos mirant d’expandir l’MDT, ani-mant a la formació de noves CUP o reunint-se amb d’altres organitzacions.

D’aquesta època cal destacar dues caracterís-tiques d’en Toni. La primera és que, tot i ser un dels ideòlegs del moviment tàctic d’Esquerra Nacional, mai va sucumbir als cants de sirena que pretenien liquidar l’independentisme combatiu, integrant-lo

23

en una ERC domesticada amb l’excusa de dotar-la de quadres amb formació política i mínimament d’esquerres (o dit d’una altra manera, de col•locar-se en l’aparell del partit o en l’Administració). En Toni va tenir molt clar que el que calia era no tan sols no renunciar o no liquidar, sinó també reforçar els principis ideològics i el nucli estratègic del movi-ment. I que, al marge que el país necessités un mo-viment tàctic conjuntural que permetés despertar del malson autonomista i conservador del binomi Pujol-Aznar, això serviria de ben poc a mitjà i llarg termini si des de l’Esquerra Independentista no s’era capaç d’oferir una alternativa de masses, un projecte de ruptura. Calia, per tant, prioritzar la construcció de la Unitat Popular.

El segon element que cal destacar és que en Toni va combinar, d’una banda, la fermesa ideològica i la de-fensa de la línia política de l’MDT amb, de l’altra, la paciència, la perseverança i la capacitat de diàleg i de treball en comú amb persones provinents d’altres organitzacions o tradicions polítiques. Sens dubte, aquestes aptituds van ser claus per a l’establiment

de nous ponts i per al desplegament del projecte de la CUP.

On en Toni va demostrar, d’una manera especial-ment efectiva, la seva capacitat política va ser en la lluita antirepressiva dels anys 1992-1996. Després de les detencions del 1992 les pressions de l’Estat espanyol i els seus col•laboradors per a posar fi a l’independentisme es van centrar en l’exigència de reinserció i de delació, una actitud política que rep-resentava la rendició del nou moviment al poder de l’Estat espanyol. En Toni va ser una de les persones que van contribuir més a desenvolupar una acció política ben estructurada contra aquesta ofensiva de promoció de la rendició en la qual, com sabem, s’hi trobaven implicats fins i tot dirigents destacats de l’ERC d’aleshores. La política contra la repressió en aquesta situació d’una gran pressió es va establir sobre la base de la unitat més estreta dels presos a través de la Comissió de Portaveus dels presos i en-causats independentistes creada el gener de l’any 1993. La seva acció es va desenvolupar damunt la reclamació de la dignitat política dels presos tot

24

reivindicant una solució política col•lectiva, i troba-va suport en un ventall polític ampli de l’àmbit de l’esquerra nacional, més enllà de l’independentisme organitzat, amb persones com Jaume Soler, Lluís Maria Xirinacs i Carles Castellanos, que en van ser els representants públics; i amb d’altres membres d’un espectre polític també divers com J.M. Cervelló, Joan Guinovart, Toni Infante, Ermen Llobet, Teresa Mas, Ramon Moragues, Carles Riera, Robert Samó i Narcís Sellas.. En Toni Lecha va ser la veritable ànima de la Comissió, un dels membres més ac-tius en la definició política de les estratègies i en les complexes negociacions que havien d’aconseguir l’acostament dels presos i una solució política digna i col•lectiva per al conjunt dels represaliats del 1992, un objectiu conclòs el mes de març del 1996.

Retornant a la primera idea del títol d’aquest apartat, què vol dir, aquest concepte d’Esquerra Nacional? Cal entendre que l’ofensiva espanyolitzadora del 1992 i les mesures neoliberals impulsades pel PSOE des de finals de la dècada del 1980 i que van escla-tar en la conjuntura de la crisi econòmica del 1993,

van conduir a una hegemonia política i ideològica de la dreta, a Catalunya, als Països Catalans i a Es-panya. Al Principat (el territori amb un nivell més alt de consciència i organització popular) aquesta he-gemonia era molt feble i si CiU aguantava al Govern era perquè des dels mitjans de comunicació s’havia presentat sempre com a única alternativa el PSOE, un partit liberal, corrupte i espanyol.

En aquest context, i des de diferents tendències, es començà a plantejar la teoria (exposada fins i tot a El Periódico per l’Oriol Bohigas, l’arquitecte oficial del PSC) que venia a dir que “si Espanya navega a la deriva i de manera irreconduïble cap a la dreta, si més no a Catalunya hi ha la possibilitat de fer una segona transició per construir un pseudoestat em-mirallat en el model socialdemòcrata”.

Des de l’independentisme, l’anàlisi que es feia era que, certament, teníem una societat (al Principat) majoritàriament catalanista i d’esquerres, però gov-ernada pels pactes entre la dreta local i l’espanyola. Efectivament; si s’aconseguia enterrar el faraó i obrir

25

la caixa dels trons, s’entraria en un nou cicle en què, d’una banda i per primera vegada, la conquesta de la independència es podria posar al centre de l’agenda política i, d’altra banda, en què la majoria social de progrés podria imposar polítiques a favor de les classes populars.

Aquest moviment no estava exempt de problemes. Per començar, aconseguir això requeria l’acord amb ERC, ICV (més tard ICV i EUiA) i, com a mínim, al-guns sectors del PSC. I a això, calia afegir-hi que en aquell moment l’Esquerra Independentista no estava estructurada ni tenia eines d’intervenció in-stitucional. La Unitat Popular era a les beceroles, i sense una sòlida organització, una bona formació i una forta capacitat de mobilització, fer pactes amb els reformistes hauria significat firmar la pròpia de-funció.

En Toni era tan conscient que el país necessitava que l’Esquerra Nacional s’imposés a l’autonomisme conservador i a la dreta espanyola, com del fet que l’Esquerra Independentista no estava en condi-

cions de jugar aquella partida. I així, la línia que es va emprendre des de l’MDT va ser, d’una banda, la de prioritzar la construcció de la Unitat Popular i la lluita ideològica en defensa de la independèn-cia, el socialisme i els Països Catalans; però alhora, anar suggerint línies programàtiques a través de La Veu (que poguessin ser escoltades o tingudes en comptes pels sectors amb més consciència social o nacional que estiguessin en disposició de participar d’aquell moviment tàctic).

El 14 de desembre de 2003 apareixia a Catalunya un document que començava dient:

“A les eleccions al Parlament del passat 16 de novembre, els catalans i les catalanes van donar a les forces catalanistes i progressistes una àmplia majoria per governar Catalunya.

Aquesta majoria d’esquerres suposa una oportunitat històrica d’obrir una nova etapa que ens ha de permetre avançar en la con-strucció d’un país de ciutadans i ciutadanes

26

lliures, que gaudeixin del benestar social, les oportunitats i les llibertats democràtiques i na-cionals més plenes.”

Es tractava del Pacte del Tinell, que suposà la for-mació del primer Tripartit, la redacció del nou Es-tatut i, en definitiva, l’obertura de la caixa dels trons i l’ocàs de l’autonomisme.

Nosaltres ho vam dir, però no hi vam ser, no hi podíem ser... I va anar com va anar. Nosaltres ens vam dedicar a preparar-nos per a l’endemà, que és l’avui; quan –ara sí– la Unitat Popular ha de ser el garant de la construcció d’una república al servei del poble. I en Toni s’ho mirarà amb el seu somriure sorneguer.

Republicanisme i Ruptura Demo-cràticaCoincidint amb la formació del Tripartit i amb l’inici dels debats al voltant del nou Estatut del Principat, l’MDT actualitzà la línia política amb una nova pro-

posta: l’articulació, més enllà de les fronteres de la Unitat Popular, d’un espai de Ruptura Democràtica. Un espai que articulés el conjunt de sectors dispos-ats a superar l’autonomisme i treballar no pas per a una nova Transició (o renúncia), sinó per a una ruptura que consistís en el ple exercici dels nostres drets polítics i democràtics com a via per a la con-strucció de la República Catalana.

En Toni Lecha participà activament en les difer-ents experiències desenvolupades en aquest àm-bit, des de la Plataforma pel Dret a Decidir fins a l’Assemblea Nacional Catalana, passant per les consultes populars per la independència. Ell era ple-nament conscient que la intervenció en espais het-erogenis socialment i política, on la petita i fins i tot mitjana burgesia disposava d’avantatges econòmics i organitzatius per imposar els seus criteris i ideolo-gia, requeria d’aliances de base amb tots els sec-tors d’esquerra, des dels socialdemòcrates fins als comunistes.

Aleshores en Toni va idear un pla: fer confluir tots

27

L’any 1990, IV Assemblea Nacional de l’MDT a Girona, amb Ermen Llobet, Ramon López i Núria Dressaire

28

aquests sectors d’esquerra sota la bandera del re-publicanisme, i en concret sota la defensa d’uns principis republicans que, com va dir Marx, “no són altres que la generalització al conjunt del poble i de la classe treballadora dels drets i principis procla-mats per la revolució francesa: llibertat, igualtat i fra-ternitat”.

Davant de l’hegemonia liberal, calia organitzar un espai popular i democràtic que omplís de continguts socials el moviment sobiranista, que garantís que la independència serviria, sobretot, per posar la políti-ca al servei dels interessos del poble, de les classes populars.

Així, una de les seves darreres aportacions a la línia política del moviment fou la d’emplaçar a difer-ents sectors progressistes del moviment sobirani-sta a l’elaboració d’unes bases constituents per a la República Catalana que, des d’una perspectiva d’esquerres, permetessin la construcció d’un Estat basat en la justícia social i la radicalitat democràti-ca.

Òbviament, la República que constituirem ben aviat no serà socialista, però sí que haurem d’aconseguir, com a mínim, que contingui d’una banda elements socialment avançats que garanteixin la igualtat i els drets socials; i de l’altra, una organització radicalment democràtica que permeti al poble dirigir realment les polítiques que condicionen el nostre destí, actual-ment segrestat pels poders econòmics, l’estat espa-nyol i la UE. És a dir: ens cal una República que ens permeti avançar dialècticament en la construcció del socialisme. Assolir ben aviat aquest objectiu serà el millor homenatge al nostre company, amic i mestre.

30

GIRoNA, LA PRImERA

DèCADA DEL SEGLE XXI

Darrera etapa. Tornada a Girona, impuls de la CUP local i implicació en el teixit ciutadà

31

En Toni Lecha visqué els darrers anys de la seva vida a Girona. En aquesta ciutat fou im-pulsor de la CUP, de diverses iniciatives de l’àmbit de la Ruptura Democràtica i també de

l’associacionisme veïnal.

Del 2001 al 2005En Toni Lecha marxà a viure a Girona durant la tardor del 2001. Els fills ja s’havien independitzat i s’instal•là al carrer de la Creu, a la casa familiar, on ja havia viscut anys enrere. Durant uns quants anys, cada dia, agafava el tren per anar a treballar a l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat de l’Ajuntament de Barcelona. Tot i viure a Girona, en Toni no va perdre mai el contacte amb Horta.

D’altra banda, el 2004, amb la seva família (la dona, els fills i els néts), llogaren una casa al poble de Corçà per anar-hi plegats els caps de setmana i els estius. Allà, al Baix Empordà, en Toni va gaudir fent excursions per les Gavarres, pels camins de Corçà i pels pobles veïns: La Bisbal, Monells i Caçà de Pel-

ràs. Aquests eren els pobles d’on provenia part de la seva família paterna: els Font i Sarradell.

A Girona, cal dir que en Toni hi aterrà quan fal-tava un any i mig perquè se celebressin les elec-cions municipals del maig del 2003. Ja implicat en l’AMEI, en Toni va engrescar una sèrie de joves de l’entorn de Maulets i del Casal Independentista El Forn per començar a donar forma a una CUP a la ciutat. Conjuntament amb en Dani Cornellà, una de les altres ànimes del projecte, van recalar en un tercer company que, des d’aquell moment i du-rant més de deu anys, seria el portaveu de la CUP de Girona: en Jordi Navarro. En Toni, en Dani i en Jordi van constituir de seguida el grup promotor de la formació i es dedicaren a preparar les eleccions del 2003. Durant els següents mesos d’altres per-sones –totes força joves– s’afegiren al projecte: en Xevi Navarro, en Guillem Terrades, en Robert Pas-tor, en Dani Pastor, la Coral Saus, en Xavier Diumé, la Rosalia Pujadas, l’Oriol Pellicer, en Lluís Sales o l’Anna Vives. L’encara més jove militància de Mau-lets també s’implicà en el primer projecte de la CUP:

32

en Biel de Montserrat, en Bernat Pèlach, l’Anna Car-abús, en Roger Verdaguer, en Joan Pujolàs, en Mar-çal Terrades... Conjuntament amb en Joan Daunis, militant històric del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), en Toni era de les úniques per-sones de més de cinquanta anys que durant aquells anys confiaven en aquell jovent per a fer política. L’independentisme tornava a reviscolar, i persones com en Toni feien de pont entre les noves genera-cions i l’Esquerra Independentista de la dècada dels vuitanta.

En aquesta etapa tothom destaca que la relació entre en Toni i en Joan Daunis fou molt bona. Provinents de les dues línies històriques de l’independentisme combatiu, van enterrar velles disputes. Després de les eleccions del 2003 –moment en què en Joan va incorporar-se a la CUP– ambdós van compartir es-pai i experiències en el si de l’assemblea local. Eren dos mestres ben avinguts.

És evident que en Toni comptava amb una dilatadís-sima trajectòria política. Les ensenyances no les

dosificava. Aquella generació de militants indepen-dentistes van aprendre a fer política amb ell. Així, durant els primers mesos en Toni proposà un parell d’idees importants. En primer terme, va explicar que, a nivell municipal, calia distanciar-se i marcar perfil respecte a ERC. No ho proposava per purisme; sinó per la necessitat que la CUP, una opció política molt poc coneguda, delimités l’espai propi. L’altra idea que va difondre resultava molt innovadora; difer-ent de les pràctiques recents de l’independentisme combatiu. Calia que la CUP local s’impliqués en el major nombre d’activitats i campanyes ciutadanes, i que els seus militants en fossin dinamitzadors. En aquest sentit, parlava de la necessitat d’una Girona activa, crítica. A principis de la dècada del 2000 la ciutat encara no comptava amb l’activisme social i veïnal que assoliria més endavant. Fou en Toni qui proposà el lema de la campanya electoral de la CUP per al 2003: “Per una Girona lliure”. Val a dir que l’expressió fou mal compresa per als militants més joves...; però cal reconèixer que estava carre-gat d’intencionalitat política i, també, de projecte de futur.

33

A mitjan dècada en Dani Cornellà havia anat a viure a Celrà. Hi organitzaria la CUP i, més tard, acabaria esdevenint alcalde del poble. Amb tot, en Toni Le-cha sempre mantingué una vinculació especial amb ell. A en Toni li agradava de dir que en Dani era un tipus decidit, sense manies, que actuava en funció d’unes conviccions fermes i que anul•lava el contrari –sobretot l’oponent intern, que sovint resulta més in-còmode– sense contemplacions. D’altra banda, en Toni respectava enormement en Jordi Navarro i en destacava les seves potencialitats com a líder polític. Malgrat que aquest darrer no provingués d’una tra-jectòria anterior de l’Esquerra Independentista (o precisament per aquesta raó) en Toni va convèncer l’assemblea de la CUP que, com a cap de llista, en Jordi era la persona adequada.

Juntament amb en Jordi Navarro i en Josep López ‘Jovani’, en Toni va ser el responsable d’impulsar la Plataforma en Defensa de les Hortes i les Ribes del Ter, a partir del gener del 2005. Llavors ja s’havien celebrat les eleccions (amb un resultats escar-ransits) i era el moment de començar a desplegar

l’estratègia d’implicació social suggerida per en Toni. Per a treballar en àmbits com aquest, va crear-se el Grup de Defensa del Territori, una secció del Casal El Forn, al qual en Toni li agradava d’anomenar “vo-calia” (probablement per influència de l’època en què havia estat implicat en l’associacionisme veïnal).

En paral•lel, com a militant de l’MDT, en Toni par-ticipava en l’organització d’actes i, especialment de les diades. Sempre atrafegat, se’l recorda carregant paperassa i l’Avui del dia, arribant al Casal El Forn, el local fosc i humit de la travessia de l’Auriga. As-segut a l’entorn d’una taula, discutia. Discutia de forma abrandada, per exemple, amb l’Esteve de Banyoles (Esteve Gràcia), de la recent constituïda Endavant-OSAN. Eren els temps del Procés de Vinaròs i es debatia de forma acalorada sobre com havia d’estructurar-se el moviment.

En Toni de seguida va copsar la potencialitat de la CUP com a organització que havia d’esdevenir ref-erencial: una organització de masses. Així, va optar perquè les sigles de l’MDT quedessin públicament

34

en un segon pla. De la seva mà (i de la d’en Ra-mon Muñoz, de Salt i de l’Eva Jiménez, acabada de tornar de Barcelona) a les comarques gironines el partit es dedicà a fer de pol estratègic, dinamitzant debats i incidint en l’extensió de l’independentisme.

Del 2005 al 2013A mitjan dècada, les tasques militants anirien en augment. Els resultats a les eleccions del maig del 2007 foren sensiblement millors i la CUP es con-solidà com una força emergent, amb gairebé el 3% dels vots emesos. Però encara no s’havia obtingut representació al consistori. En aquella contesa, la CUP de Girona s’havia col•ligat amb els Verds-Alter-nativa Verda, d’en Santi Vilanova. Les negociacions foren conduïdes per en Toni, que coneixia Vilanova de militàncies anteriors. En aquesta ocasió, en Toni tornà a posar en marxa la seva gran habilitat com a negociador polític.

Durant tota la darrera època gironina, i especialment a partir de mitjan dècada del 2000, en Toni s’interessà

enormement per les ciències històriques. S’acostà, per curiositat, a l’Associació Arqueològica de Girona. I travà coneixences amb historiadors de la ciutat, es-pecialment amb en Josep Clara i en Pere Cornellà. En Toni es mostrava molt interessat i sovint parlava d’una sèrie d’assumptes historiogràfics que el cap-ficaven: l’origen de Girona i la toponímia històrica, els límits de la civilització romana (el mur d’Adrià, el contacte entre els ibers i els romans), l’evolució institucional de les ciutats medievals (sovint parlava de les assembles urbanes, com el Consell dels 80 gironí) i, especialment, del moviment obrer i del re-publicanisme confederal i insurreccional del segle XIX.

Un dels seus projectes de futur, que no va arribar a realitzar, fou el de matricular-se a la UOC per estu-diar Antropologia i Evolució Humana. Per fi havia trobat una carrera que el convencia...

Casant passió històrica i militància, en Toni havia proposat un Aplec Republicanista Català per discutir sobre els valors del republicanisme, que no acabà

35

En el míting de Girona de l’1 de maig, l’any 2011

36

de fructificar. D’altra banda, durant la campanya en suport als imputats per la crema de les fotografies del rei, la tardor del 2007, proposà que la campa-nya se centrés en reivindicar un model republicà per al futur Estat català. Fruit d’aquella proposta i de la iniciativa d’en Toni Rico, que feia un temps s’havia incorporat a la CUP de Girona, sorgí la campanya “Escac al Rei, escac a Espanya”.

Entre el 2007 i el 2011 en Toni Lecha inicià dues noves singladures polítiques que el van mantenir força ocupat. D’una banda, i fruit del seu interès pel patrimoni històric i ambiental, s’implicà en la Plataforma en defensa de les Pedreres, formada per veïns del barri i per ell mateix (tot i que no hi vivia). Alguns veïns tenien un perfil socioeconòmic força elevat. En Toni tenia molta cintura política i sa-bia discutir amb tot tipus de persones, també amb persones d’aquella extracció social. Però l’àmbit no estigué exempt de discussions abrandades. Cal dir, però, que aprofità al màxim el temps en què durà aquella iniciativa. En Toni sempre repetia que les mobilitzacions i les plataformes tenien un moment

d’inici i una data de caducitat. En conseqüència, deia que el que calia fer era incidir-hi al màxim du-rant la seva existència.

D’altra banda, aquest també fou el temps en què impulsà la Coordinadora Obrera Sindical (COS) a la ciutat. Liderada per en Toni, la COS gironina en-grescà diverses persones, entre les quals l’Agustí Domènech, informàtic en una empresa de Salt. De l’Agustí en Toni en destacava la seva gran habilitat com a líder sindical.

Entre la pràctica sindical i l’interès per la memòria històrica del moviment obrer, l’any 2008 implicà una colla de sindicalistes en l’homenatge a la Isabel Vilà, la líder obrera empordanesa del segle XIX. Aquests contactes, a mitjà termini, donaren fruits: el treball en comú, les simpaties i fins i tot la militància a la CUP augmentaren entre diversos afiliats de la Intersindi-cal Alternativa de Catalunya (IAC), de la UGT o de la Confederació General del Treball (CGT). Encara en aquest eix de treball, en Toni acabaria dinamit-zant la sectorial del moviment obrer de l’Assemblea

37

Nacional Catalana. Ell, doncs, resultaria peça clau en el nou esforç de la construcció de l’espai sindi-cal nacional i de classe. Militants de l’MDT com en Manel Saragossa, que van començar a treballar en aquests espais de la seva mà, han continuat les tasques en aquest àmbit.

En aquesta època en Toni també entrà en contacte amb l’Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme, específicament amb les seves dues impulsores. La CUP i aquesta entitat coorganitza-ren diversos actes. Així mateix, en Toni fou un dels responsables que la CUP denunciés la destrucció i l’oblit de l’antic Ateneu Republicà, al carrer del Carme de Girona.

A la CUP de Girona en Toni hi feia de tot. Però s’especialitzà –com no podia ser d’altra manera– en les reunions i els contactes polítics. Una de les altres tasques que normalment assumia era fer el recull d’actes i d’accions quan tocava fer balanços per escrit o en assemblees obertes. Treballant a les barraques de Sant Nar-

cís, l’any 2010

38

Assistia a totes i cadascuna de les assemblees set-manals, els dilluns o els dimecres, segons l’època. Fins i tot ho feia al local que la CUP tingué durant una temporada a la meitat de la pujada Sant Domènec, que coincidí amb el moment en què començà a patir del genoll i en fou operat. Malgrat que tingué una bona salut fins el darrer moment, en Toni s’anava fent gran. Els seus companys de militància so-vint l’acompanyaven amb cotxe a casa, després d’interminables reunions que acabaven molt tard. Però ell continuava fent, com si els anys no li peses-sin. Se’l recorda als torns de les barraques de les Fires de Sant Narcís, servint cerveses fins a altes hores de la matinada mentre que algú li deia que ja podia marxar, que no calia que s’hi dediqués tant... O també se’l recorda sopant fins ben tard al bar Padules del carrer Nou del Teatre, tot rosegant un entrepà de truita i fent-la petar amb els companys de l’assemblea.

Just abans de les eleccions municipals del 2011 sorgí la possibilitat d’arribar a un acord electoral amb Solidaritat o amb Reagrupament. Bona part

dels contactes amb aquestes formacions, sobret-ot els inicials, tornaren a anar a càrrec d’en Toni. Quan l’entesa amb Reagrupament i amb en Carles Bonaventura estigué encarrilada, en Toni convencé l’assemblea local (que en part hi era reticent) de les virtuts polítiques d’en Carles: un represaliat de l’any 1992, independentista ferm i compromès amb els

En una acció amb l’Anna Pujolàs, en Jordi Navarro i en Carles Bonaventura

39

valors de l’esquerra i amb la pràctica sindical.

D’aquella època en Lluís Sales, militant de la CUP, recorda una anècdota significativa. Durant la prim-era convocatòria del 15-M, que omplí la plaça del Vi de gom a gom, en Toni i en Lluís s’acostaren a la mobilització. En Lluís, sabedor que en Toni solia tenir explicacions per a totes les dinàmiques polí-tiques, es trobà amb un Toni perplex, suspicaç: “No sé de què va això ni qui ho mou”. Però en general, en Toni era un lector excepcional de la realitat.

En Toni visqué l’entrada de la CUP –que fou el seu darrer gran projecte polític– a l’Ajuntament de Giro-na. En Jordi Navarro, l’Anna Pujolàs i en Carles Bo-naventura es convertiren en regidors amb l’impuls de gairebé 3000 vots. Sabem que en Toni n’estava especialment orgullós. També visqué els primers mesos de la CUP al Parlament de Catalunya i par-ticipà, en representació de l’MDT, al Grup d’Acció Parlamentària. Sostenia que CiU posaria fre al pro-cés cap a la independència i que calia mirar-s’ho tot amb un cert desapassionament. Que l’única re-

cepta per aconseguir la llibertat era treballar, trebal-lar i treballar. Allò és el que ell havia fet durant tota la seva vida i fins el darrer instant; treballar per la llibertat.