ANTOLOGIA DE FRAGMENTS DE L'ENEIDA

Llibre I

El relat comença in media res, quan Eneas i els seus seguidors porten ja set anys

vagant pel mar després de la caiguda de Troia.

1. Invocació a la Musa; raons per les quals els troians estan perduts al mar (versos 1 - 33)

Canto les armes i l'home que de les costes de Troia va arribar el primer a Itàlia, fugitiu pel fat,

i a les platges lavínies1, sacsejat per mar i per terra per la violència dels déus a causa de la tenaç ira

de la cruel Juno, després de molt sofrir també en la guerra, fins que va fundar una ciutat i va portar

els seus déus al Laci2; d'aquí el poble llatí i els pares albans3 i les muralles de l'alta Roma.

Explica-me'n, Musa, les causes: ofès quin numen o dolguda per què la reina dels déus va

empènyer un home d'insigne pietat a sofrir tantes penes, a fer front a tantes fatigues. Tan gran és la

ira del cor dels déus?

Hi va haver una antiga ciutat que van habitar colons de Tir4, Cartago, enfront d'Itàlia i lluny de

les boques del Tiber, rica en recursos i violenta en la passió per la guerra; es diu que Juno la va

tenir en gran estima per sobre de totes les terres, més fins i tot que Samos 5. Allí tenia les armes, allí

el seu carro; la deessa pretén i intenta ser la reina dels pobles, si els fats hi consenten.

Però havia escoltat que vindria una estirp de la sang troiana que un dia hauria de destruir les

fortaleses tíries; per a ruïna de Líbia6 vindria un poble poderós i orgullós en la guerra; així ho

filaven les Parques. Això temia la filla de Saturn i recordava una altra guerra que davant Troia va

emprendre en favor de la seva estimada Argos; i encara no li havien sortit del cor les causes de

l'enuig ni l'agut dolor; en el fons de la seva ànima clavat segueix el judici de Paris i l'ofensa de la

seva bellesa menyspreada7 i l'odiat poble8 i els honors al raptat Ganimedes9. Més i més encesa per

tot això, agitava per tot el mar els troians, els pocs escapats dels dànaus10 i del cruel Aquil·les, i els

retenia lluny del Laci. Sacsejats pels fats vagaven ja molts anys donant voltes per tots els mars. Tan

gran empresa era fundar el poble de Roma.

1 De Lavínia, nom poètic d'Itàlia.2 Regió del centre d'Itàlia, la ciutat més important de la qual era, i és, Roma.3 D'Alba Longa, ciutat del Laci d'on eren originaris Ròmul i Rem, i per tant els romans.4 Tir va ser una important ciutat fenícia que va fundar diverses colònies al Mediterrani Occidental.5 Illa grega on hi havia un important centre de culte a la deessa Hera, la Juno dels romans.6 Líbia no fa referència aquí al país actual sinó al nord d'Àfrica colonitzat pels cartaginesos.7 Recordem que, al cèlebre judici de Paris, Juno havia competit per la poma d'or que el príncep troià va concedir

finalment a Venus.8 Juno odiava també els troians per ser descendents de Dàrdan, fruit dels amors adulters de Júpiter i Electra.9 Ganímedes era un jove príncep troià que va ser segrestat per Júpiter perquè fos el seu coper.10 El grecs.

Per ordre de Juno, Èol, déu dels vents, llança una forta tempesta contra la flota

troiana. Quan algunes naus ja s'han enfonsat, Neptú, déu dels mars, se'n compadeix i

ordena als vents aturar l'atac. D'aquesta manera els vaixells supervivents arriben a la

costa africana i ancoren en una gran badia, envoltada de boscos.

Júpiter prediu a Venus, mare d'Eneas, la glòria dels troians (versos 223 - 304)

I havien ja acabat quan Júpiter des de l'alt de l'èter, mirant el mar ple de veles i les terres que

s'estenen i les costes i els amples pobles, així es va aturar al cim del cel i va clavar els ulls en els

regnes de Líbia. I mentre regirava en el pit aquestes cuites, afligida i amb els brillants ulls plens de

llàgrimes, se li dirigeix Venus:

«Oh, tu que governes amb poder etern els afers humans i divins i atemoreixes amb el raig.

Quin delicte tan gran han pogut cometre contra tu el meu Eneas i els troians que, després d'haver

patit tantes pèrdues, veuen tancar-se l'orbe sencer de les terres per Itàlia? Cert és que vas prometre

que d'aquí a un temps de la sang de Teucre11 en sortirien els romans, els cabdills que sota el seu

poder tindrien el mar i totes les terres. Quin pensament, pare meu, t'ha fet canviar? Només això en

veritat em consolava de la caiguda de Troia i de les seves tristes ruïnes, compensant uns fats

adversos amb uns altres; però ara la sort persegueix igual uns homes que tantes desgràcies han

sacsejat. Quin termini marques, rei sobirà, a les seves fatigues? Antènor12, després d'escapar

d'entre els aqueus, va poder arribar als golfs d'Il·líria i entrar fora de perill en el regne dels liburns

i superar les fonts del Timau, d'on baixa entre el vast rugit de les muntanyes per nou boques com un

mar desfermat i colpeja els camps amb sonores aigües. Va poder per fi fundar la ciutat de Patavi i

les seus dels teucres13 i va donar un nom al seu poble i va clavar les armes de Troia; ara descansa

tranquil en plàcid repòs. I nosaltres, la teva estirp, als quals concedeixes l'alcàsser del cel, ens

veiem abandonats amb les naus perdudes - ¡terrible! - i se'ns aparta de les costes d'Itàlia per

l'enuig d'una sola deessa. És aquest el premi a la pietat? Així ens reposes en el tron?»

El pare dels déus i dels homes, somrient-li, amb el rostre amb el qual asserena el cel i les

tempestes, va besar els llavis de la seva filla, i després li diu:

«Deixa aquesta por, Citerea14, que el fat dels teus et roman intacte; veuràs la ciutat i les

promeses muralles de Lavini15 i portaràs ben amunt, fins als estels del cel, el magnànim Eneas: No

ha canviat la meva opinió. Te'n parlaré, ja que aquest neguit et devora, i anant més enllà en les

meves explicacions, et revelaré els secrets del destí: aquest et lliurarà a Itàlia una gran guerra i

11 Heroi grec, progenitor de la família reial troiana.12 Noble troià, un dels pocs a qui els grecs van perdonar la vida. Segons una llegenda va emigrar a Itàlia on va fundar

la ciutat de Patavi (act. Pàdua).13 Una altra forma de referir-se als troians, descendents de Teucre (veíeu nota 12).14 Sobrenom de Venus, per l'illa de Citera, al sud de Grècia.15 La ciutat que Eneas fundarà a Itàlia.

colpejarà pobles ferotges i imposarà als seus homes lleis i muralles, fins que el tercer estiu el vegi

regnant al Laci i passin tres hiverns des de la derrota dels rútuls. Quant al seu fill Ascani, al qual

ara es dóna l'àlies de Iulus16 (era Ilus mentre la força d'Ílion es mantenia), ha de complir en el

poder trenta anys, i traslladarà el seu regne de la seu de Lavini, i fortificarà Alba Longa amb fortes

muralles. Aquesta serà governada durant tres-cents anys complets per la raça d'Hèctor, fins que

Ília, sacerdotessa de família reial, prenyada de Mart, donarà a llum una fillada de bessons.

Després, content sota el ros mantell d'una lloba nodrissa, Ròmul es farà càrrec del poble i alçarà

les muralles de Mart i donarà als romans el seu nom. A aquests no els poso límits ni en el temps, ni

en l'espai: els he confiat un imperi sense fi. I fins i tot l'aspra Juno, que ara fatiga de por el mar i

les terres i el cel, canviarà d'opinió per a bé, i vetllarà amb mi pels romans, amos del món i poble

togat. Així ho tinc decidit. Amb el decurs dels lustres arribarà un temps en què el casal d'Assàrac17

sotmetrà Ftia i la il·lustre Micenes i manarà en la vençuda Argos18. D'aquest bell llinatge, naixerà

troià Cèsar, que ha de portar l'imperi fins a l'Oceà i la seva fama als astres, amb el nom de Juli,

que li ve del gran Iulus19. L'acolliràs, segura, tu en el cel quan arribi carregat amb les despulles

d'Orient; també ell serà invocat amb vots. Amb el fi de les guerres més suaus es faran els aspres

segles: la canosa Fe, i Vesta i Quirí amb el seu germà Rem donaran lleis, i seran tancades les

sangonoses portes de la Guerra amb ferro i baldes reforçades i, dins, l'impietós Furor, assegut

sobre les cruels armes i lligat amb cent nusos de cadenes a l'esquena rugirà de forma esgarrifosa

amb la seva boca ensangonada20.»

Això li diu, i des del cel envia el fill de Maia21 perquè les terres i els nous alcàssers de Cartago

s'obrin i acullin els teucres; perquè Dido, desconeixedora del fat, no els rebutgi de les seves terres.

Vola aquell pel cel obert amb l'impuls de les seves ales i es presenta ràpid a les costes de Líbia. Tot

seguit compleix les ordres i rendeixen els púnics el seu fer cor perquè el déu ho vol, i entre els que

més, la reina espera els troians amb ànim serè i benigna voluntat.

L'endemà Eneas marxa a explorar el territori amb Acates. Troben una caçadora

semblant a la deessa Diana que els diu que són a prop de la ciutat de Cartago i els

explica la història de la reina Dido: era originària de la ciutat fenícia de Tir, d'on havia

hagut de fugir després que el seu germà Pigmalió, matés el seu marit, el rei Sique, i es

convertís en tirà. Dido i els seus seguidors es van establir a la costa africana on, amb

16 Els fill d'Eneas rés anomenat indistintament Ascani i Iulus.17 Rei de Troia, avi d'Anquises. El casal d'Assàrac són els romans, els seus descendents.18 Ftia és una regió de Grècia; Micenes i Argos eren ciutats gregues.19 Virgili vincula aquí la família Júlia, a la qual pertany August, amb la d'Eneas, per la semblança dels noms Juli i

Iulus.20 Aquestes últimes línies fan referència al paper d'August com a pacificador de Roma, després de la guerra civil que

va mantenir amb Marc Antoni i Cleòpatra.21 El déu Mercuri, fill de Júpiter i de la nimfa Maia, missatger dels déus.

permís dels libis, van fundar la ciutat de Cartago. Protegits per una boira, Eneas i

Acates entren a la ciutat i l'heroi s'entrevista amb Dido que els ofereix hospitalitat. Per

celebrar l'arribada dels troians, Dido invita Eneas i els nobles troians a un banquet de

benvinguda.

3. Banquet de Dido per als troians i relat del cavall de fusta (versos 723 – 756).

Tan aviat es va descansar en el banquet i es van desparar les taules, disposen grans crateres i

coronen els vins. El xivarri omple la mansió i ressonen les veus pels amplis salons; llànties enceses

pengen dels daurats enteixinats i les torxes derroten la nit amb les flames. Va demanar en aquest

moment la reina una pesada copa d'or i gemmes i la va omplir de vi pur, com Bel 22 i tots des de Bel

solien fer; després es va fer el silenci a la sala:

«Júpiter, ja que diuen que tu dictes les lleis de l'hospitalitat, tant de bo permetis que sigui

aquest un dia alegre per als tiris i els fugitius de Troia, i que d'ell se'n recordin els nostres

descendents. Que ens acompanyin Bacus, dispensador d'alegria, i la benigna Juno; i vosaltres,

tiris, celebreu aquesta reunió amb alegria.» Així va parlar i va libar sobre la taula l'ofrena de vi i,

feta la libació, amb la punta dels llavis va ser la primera en provar-lo; després va invitar Bítias23, i

ell sense dubtar-ho es va empassar la copa escumejant i es va banyar amb l'or massís; després van

beure els altres prínceps.

El cabellut Iopas fa sonar la cítara daurada com li va ensenyar els gegantesc Atlant. Canta

aquest la lluna errant i els eclipsis del sol, l'origen del gènere humà i dels animals, de l'aigua i del

foc, Artur i les plujoses Híades i les dues Ósses24, per què a l'hivern els sols s'apressen tant a banyar-

se en l'Oceà o per què són curtes les nits d'estiu; redoblen els seus aplaudiments els tiris i els troians

els segueixen.

La infeliç Dido passava la nit en converses variades, i bevia un pesat amor,

preguntant moltes coses sobre Príam25, moltes altres sobre Hèctor26; ara amb quines armes s'havia

presentat el fill de l'Aurora, ara com eren els cavalls de Diomedes, ara per la figura d'Aquil·les:

«Vinga, hoste meu», va dir, «explica'n des del principi els paranys dels dànaus i les desgràcies dels

teus i el teu peregrinatge; ja que aquest és el setè estiu que et veu vagar per totes les terres i mars.»

22 Avantpassat de Dido i dels fenicis.23 Un cartaginès.24 Tots són astres: Artur és l'estrella més brillant de la constel·lació del Bover (i la més brillant de l'hemisferi nord); les

Híades són un cúmul d'estels dins la constel·lació de Taure; les dues Ósses són l'Óssa Major i l'Óssa Menor.25 Rei de Troia, sogre d'Eneas.26 Fill de Príam, el millor guerrer troià, mort en combat per Aquil·les.

Llibre II · versos 1 – 249

Tots van callar i atents mantenien la mirada; després el pare Eneas així va començar des del

seu alt llit: «Manes recordar, reina, un dolor innombrable: com els dànaus van destruir les riqueses

i el miserable regne de Troia, i tragèdies que jo mateix he vist i de les quals vaig ser part important.

Qui dels mirmidons o dels dòlops o quin soldat del cruel Ulisses contindria les llàgrimes en narrar

tals fets? I ja la humida nit baixa del cel i els estels en caure conviden al son. Però si tan gran és

l'ànsia de conèixer la nostra ruïna i escoltar en poques paraules la darrera fatiga de Troia, encara

que l'ànim s'estremeix en recordar-ho i fuig del plor, començaré:

«Descoratjats per la guerra i rebutjats pel fat, els caps dels dànaus en passar ja tants anys,

aixequen amb l'art divina de Pal·las27 un cavall com una muntanya, teixint els seus flancs amb

taulons d'avet; el fan passar per un vot pel retorn; així la notícia s'estén. D'amagat tanquen aquí en

el fosc flanc uns guerrers escollits a sort i fins al fons omplen les enormes cavitats de la panxa amb

homes armats. Enfront està Tènedos, illa de ben coneguda fama, rica en recursos quan el regne de

Príam es mantenia dempeus, avui només un golf i un port del qual els vaixells desconfien:

traslladats aquí s'oculten en la platja deserta; pensem que se n'havien anat i es dirigien a Micenes

amb el vent. Així tota Troia es va veure lliure per fi d'un llarg dolor; s'obren les portes, dóna gust

passejar contemplant les tendes dels doris i veure el lloc desert i la platja buida: aquí acampava la

tropa dels dòlops, aquí el cruel Aquil·les; aquí hi havia el lloc dels vaixells, aquí solien lluitar en

formació.

«Uns contemplen bocabadats el fatal regal de Minerva, sorpresos de la grandària del cavall,

i Timetes és el primer que ens encoratja a portar-lo dins els murs i posar-lo al capdamunt, ja per

engany, ja perquè que així ja ho volien els fats de Troia. Però Capis i els de millor opinió en la

ment ens manen llançar al mar el parany i estrany present dels dànaus i calar-li foc per sota, o

perforar els buits de la seva panxa buscant-hi amagatalls. Dubtosa entre dos parers es divideix la

gent. I Laocoont, al capdavant de tots, baixa enfurismat des dalt de la fortalesa seguit de gran

companyia, i de lluny crida:

“Quina bogeria tan gran, pobres ciutadans! Penseu que l'enemic se n'ha anat? O creieu que els

dànaus poden fer regals sense paranys? Així coneixem Ulisses? O tancats en aquesta fusta estan

ocults els aqueus, o contra les nostres muralles s'ha aixecat aquesta màquina per espiar les nostres

cases i caure sobre la ciutat des de dalt, o algun altre engany s'amaga: teucres, no us fieu del cavall.

Sigui el que sigui, temo els dànaus fins i tot quan fan regals.”

«Tan bon punt va parlar va disparar amb gran força una enorme llança contra el costat i

contra el ventre corb de taulons. Aquella s'hi va clavar vibrant i, colpejat el ventre, les coves van

ressonar i les cavitats van llançar un gemec. I, si els fats dels déus i la nostra ment no haguessin

27 Sobrenom de la deessa Minerva.

estat contra nosaltres, ens haurien portat a perforar els amagatalls dels argòlides28, i encara

s'alçaria Troia i romandries al capdamunt, fortalesa de Príam.

«I vet aquí que amb gran cridòria els pastors dardànides arrossegaven davant del rei un jove

desconegut amb les mans lligades a l'esquena, que s'havia lliurat als que el van trobar per

preparar tot això i obrir Troia als aqueus29, confiat d'ànim i disposat a ambdues tasques, ja a

dirigir els seus enganys, ja a marxar a una mort segura. De tot arreu acudeix la joventut troiana

amb ganes de veure'l i competeix a burlar-se del pres. Escolta ara els paranys dels dànaus i pel

crim d'un coneix-los a tots, perquè quan a la vista de tothom, torbat i sense armes, es va aturar i va

mirar amb els ulls les tropes de Frígia:

“Ai! Quina terra ara -va dir-, quins mars em poden guardar o què queda per fi per a mi,

desgraciat, que no tinc ni tan sols un lloc amb els dànaus i a més els hostils dardànides 30 reclamen el

meu càstig amb sang?” Amb aquest lament va canviar els nostres ànims i va aplacar tots els nostres

ímpetus. Li demanem que expliqui de quina sang ve, i què el porta; que ens digui quina és,

presoner, la seva garantia.

“Et diré, sí, tota la veritat a tu, rei, passi el que passi -va dir-, i no negaré que sóc de la gent

d'Argos. Això primer i, si Fortuna va forjar un Sinó desgraciat, que no el faci també, malvada, fals i

mentider. Pot ser que, parlant, hagi arribat a les teves oïdes el nom i la fama gloriosa de Palamedes31

fill de Bel, a qui els pelasgs32, tot i que era innocent, van enviar a la mort amb paranys, amb falses

proves, perquè vetava les seves guerres, i avui el ploren privat de la llum. El meu pare, en ser pobre,

em va enviar a ell, com a acompanyant seu i proper en la sang, aquí a la guerra des dels primer any.

Mentre incòlume estava en el poder i tenia força en les reunions de reis, també nosaltres

aconseguíem algun nom i honra. Tan bon punt l'enveja del trampós Ulisses (no parlo de res estrany)

el va llançar de les ribes del dia, jo arrossegava afligit la vida en tenebres i plor i en el meu interior

m'indignava la mort de l'amic innocent. I no vaig callar, boig, i, per poc que el fat volgués, si alguna

vegada tornava vencedor a Argos, la meva pàtria, vaig jurar que seria el seu venjador i un odi amarg

vaig moure amb les meves paraules. D'aquí el pendent primer del meu mal, d'aquí sempre Ulisses a

aterrir-me amb nous crims, d'aquí a llançar veus ambigües al poble i a buscar guerra a propòsit. I no

va parar, així, fins que amb ajuda de Calcant33... però per què dono voltes en va a tanta amargor o

per què em detinc? Si en una mateixa fila teniu tots els aqueus, ja heu escoltat bastant, compliu ara

mateix el càstig; que així ho voldria el d'Ítaca34 i en molt us tindrien els Àtrides35.”

28 Una altra forma de referir-se als grecs, per la ciutat d'Argos.29 També els grecs.30 Els troians, descendents de Dàrdan (veíeu nota 8)31 Cabdill grec. Ulisses, gelós dels seus èxits, el va acusar de negociar amb els troians i va amagar or a la seva tenda

com a prova. Els grecs van creure l'engany i Palamedes va ser condemnat a mort per traïdor.32 Els grecs.33 Endeví de l'exèrcit grec.34 Ulisses, rei d'Ítaca.35 Els reis grecs Menelau i Agamèmnon, fills d'Atreu.

«Però ja cremem per saber i investigar les causes, ignorants de crims tan grans i de l'ardit

pelasg. Tremolós prossegueix i parla amb pit fingit: “Sovint els dànaus van anhelar preparar la

fugida, abandonant Troia, i deixar esgotats una guerra tan llarga. Tant de bo ho haguessin fet! Sovint

en el mar els va frenar la dura tempesta i l'Austre36 els va frustrar la partida. I just quan ja aquí teixit

de taulons d'erable s'alçava el cavall, per tot el cel van ressonar els núvols. Intrigats enviem a

indagar l'oracle de Febus37 Eurípil, el qual ens porta aquestes tristes paraules del seu temple: 'Amb

sang vau aplacar el vent i matant una verge38, dànaus, el dia que vau venir a les costes ilíaques; amb

sang heu de procurar la tornada i amb el sacrifici d'una ànima d'Argos.' Quan aquesta veu va arribar

a les oïdes del poble, es van suspendre els ànims i un gelat tremolor va recórrer el profund dels

ossos, a qui designaven els fats, a qui demana Apol·lo.

“En això el d'Ítaca amb gran enrenou arrossega Calcant l'endeví al centre; li demana que

aclareixi quina és la voluntat dels déus. I molts ja em cantaven a mi el cruel crim del trampós, i en

silenci veien el que anava a venir. Deu dies calla aquell i amagat es nega a assenyalar ningú amb la

seva veu i exposar-lo a la mort. Per força, per fi, empès pel d'Ítaca amb grans crits, trenca d'acord

amb ell el seu silenci i m'envia cap l'altar. Van estar tots d'acord i, allò que cadascú es temia per a si,

convertit en la ruïna d'un de sol, ho van suportar. I ja havia arribat el dia nefand. Ja se m'havien

disposat les farines salades i les cintes entorn de les meves temples. Vaig escapar de la mort, ho

confesso, i vaig trencar les cadenes i en la foscor de la nit em vaig amagar entre els joncs d'un llac

fangós mentre es feien a la mar, si per ventura ho feien. I ja no tinc cap esperança de tornar a veure

l'antiga pàtria, ni els dolços fills o el pare enyorat, als quals aquells potser facin pagar la meva

fugida i expiaran la meva culpa amb la mort. Per això, pels déus i els númens que saben la veritat,

per la fe sense tara, si és que en queda alguna entre els mortals, et suplico, compadeix-te de fatigues

tan grans, compadeix-te d'un cor que pateix el que no es mereix.”

«Per les seves llàgrimes li salvem la vida i ens ens compadim a més. Príam mateix és el

primer en ordenar llevar les esposes i les atapeïdes lligadures i així li diu amb paraules d'amic:

“Siguis qui siguis, oblida des d'ara els grecs que vas deixar; seràs dels nostres i digues-me la veritat,

que et pregunto: per què van aixecar aquesta mole del cavall imponent? Qui ho va idear o què

pretenen? És algun vot? És tal vegada algun artefacte guerrer?”

«Havia dit. I aquell expert en paranys i en l'ardit pelasg va aixecar els seus palmells lliures

de cadenes als estels: “A vosaltres, flames eternes, i al vostre numen inviolable per testimonis us

poso -diu-, i també a vosaltres, altars i nefandes espases dels quals vaig poder fugir, i cintes dels

déus que vaig portar al sacrifici: permeteu-me trencar els sagrats juraments dels grecs, permeteu-me

odiar aquests homes i posar tot en clar, tot quant oculten. Que no em lliga cap llei de la pàtria. Tu

36 El vent del sud.37 El déu Apol·lo.38 Els grecs havien sacrificat la princesa Ifigènia, filla del rei Agamèmnon, per poder arribar a Troia.

només mantingues les teves promeses i si, Troia, et salves, respecta la paraula si et dic veritat, si et

lliuro coses importants. Dels dànaus tota l'esperança i la fe de la guerra empresa van residir sempre

en l'ajuda de Pal·las. Ara bé, des que Ulisses l'inventor de crims i el fill de Tideu 39 van gosar treure

el fatal Pal·ladi del temple consagrat donant mort als guardians de l'escarpada fortalesa, van robar

la sagrada imatge i amb mans tacades de sang es van atrevir a embrutar les cintes beneïdes de la

deessa, des d'allò van baixar les esperances dels dànaus, trencades les forces, girada la voluntat de la

deessa. I amb prodigis no dubtosos va donar senyals d'això Tritònia. Amb prou feines van col·locar

l'estàtua al camp: flames brillants van cremar en els seus ulls encesos i una suor salada va caure dels

seus membres i tres vegades sola es va alçar (sorprèn dir-ho) del terra amb el seu escut i agitant la

llança. S'apressa Calcant a dir que provem la fugida per mar i que Pèrgam40 no pot obrir-se a les

fletxes argòliques si no busquen de nou auguris a Argos i una altra vegada porten amb el mar i les

corbes naus el numen que un dia van portar. I ara que amb el vent han buscat la pàtria Micenes,

tracten de guanyar-se armes i déus i arribaran d'improvís, solcant el mar de nou; així veu el futur

Calcant. Advertits van aixecar aquesta estàtua pel numen ferit, pel Pal·ladi, per expiar el crim

funest. I va manar Calcant construir aquesta immensa obra i, teixint els taulons, aixecar-la fins al

cel, perquè no pogués entrar per les portes ni travessar les muralles, ni protegir el vostre poble sota

el seu antic poder. Doncs si la vostra mà violés el do de Minerva, una gran maledicció cauria sobre

el regne de Príam i sobre els frigis (els déus la tornin abans contra ells). Si, al contrari, per les

vostres mans pugés fins a la vostra ciutat, Àsia cauria en guerra terrible sobre les muralles de

Pèlops41, i aquesta seria la sort reservada als nostres néts.”

«Resultava creïble la cosa amb tals insídies i l'ardit del perjur Sinó, i va capturar amb

paranys i llàgrimes els qui ni el Tidida, ni Aquil·les de Larisa, ni deu anys, ni milers de vaixells van

aconseguir domar. En aquest moment un nou prodigi molt més terrible apareix davant dels

desgraciats i torba els seus pits confiats. Laocoont, elegit a sorts sacerdot de Neptú, degollava un

gran toro en l'altar ritual. I heus aquí (m'estremeixo en explicar-ho), dues grans serps d'anells

immensos es llancen al mar des de Tènedos per la tranquil·la profunditat i busquen la costa a la

vegada; els seus pits s'aixequen entre les onades i amb crestes sangonoses treuen el cap de l'aigua,

la resta es dibuixa en el mar i retorça els seus lloms enormes en un remolí. Sona la xiulada en la

sal escumejant, i ja arribaven a terra i injectats els seus ulls ardents en sang i en foc, es llepaven

les boques sibilants amb les llengües vibrants. Escapem empal·lidits davant la visió. Aquelles en

ruta precisa busquen Laocoont, i primer envolten amb la seva abraçada els petits cossos dels dos

fills i a mossegades els devoren els pobres membres; s'abalancen després sobre aquell que venia en

39 L'heroi grec Diomedes. Ell i Ulisses van entrar una nit a Troia i en van robar l'estàtua de Minerva, el Pal·ladi, ja que un oracle afirmava que la ciutat no seria conquerida mentre la imatge fos a dins.

40 La ciutadella de Troia.41 Mític rei grec.

la seva ajuda amb les fletxes i abracen el seu cos en monstruosos anells, i ja en dues voltes el tenen

pres envoltant-li el coll amb els cossos coberts d'escates, i treuen per damunt el cap i els alts colls.

Ell amb les mans tracta alhora de desfer els nusos, amb les cintes tacades de sang seca i de negre

verí, alhora llança al cel crits esgarrifosos, com els brams quan el toro escapa ferit de l'altar

sacsejant del coll la destral que ha errat el cop. S'escapen després els dracs bessons cap a l'alt

santuari i busquen l'alcàsser de la cruel Tritònide42, i s'amaguen sota els peus i sota el cercle de

l'escut de la deessa.

«Llavors va ser quan una nova paüra s'introdueix als pits tremolosos de tots i es diu que

Laocoont havia pagat el seu crim, per ferir amb la seva llança la fusta sagrada i arribar a clavar

en el seu llom la llança assassina. Criden que cal buscar un lloc a l'efígie i guanyar-se el numen de

la deessa. Trenquem els murs i obrim les muralles de la ciutat. Tots disposats posen rodes als peus,

i estenen al seu coll sogues d'estopa; travessa els murs l'enginy fatal, prenyat d'armes. Al seu costat

els joves i les donzelles canten himnes i gaudeixen quan poden tocar una corda amb la mà; entra

aquell i llisca, amenaçador, fins al centre de la ciutat. Ai, pàtria! Ai, Ilió, casa de déus, i murs

dardànides, famosos en la guerra! Quatre vegades just en el llindar de la porta es va detenir,

quatre vegades van ressonar les armes dins la panxa. No obstant això, insistim inconscients i en

cec frenesí col·loquem el monstre funest a la sagrada ciutadella. Encara llavors Cassandra43, a qui

per mandat del déu els teucres no creien, va obrir la boca per mostrar-nos el futur destí. Pobres de

nosaltres! Aquell era el nostre últim dia.

De nit els guerrers amagats dins del cavall surten, maten els guardes i obren les portes

de Troia a l'exèrcit grec. Hèctor s'apareix en somnis a Eneas i l'adverteix del perill.

Eneas es dirigeix al combat: els grecs massacren els troians; el palau de Príam és

saquejat i el rei és mort per Pirros, fill d'Aquil·les. Eneas troba Hèlena al temple de

Vesta; el primer instint l'empeny a voler matar-la, però Venus se li apareix i li demostra

que Troia cau per la voluntat dels déus i no per culpa d'aquella dona. Eneas torna a

casa a buscar la seva família, però el seu pare es nega a abandonar la ciutat.

4. Anquises interpreta l'aparició d'un cometa com el senyal diví que els troians han d'abando-

nar Troia. Eneas fuig però perd la seva esposa, Creüsa, pel camí (versos 692 – 804)

«Amb prou feines havia parlat l'ancià, i amb sobtat fragor va tronar per l'esquerra i un estel

de cua amb una gran llum va caure veloç del cel entre les ombres. El vam veure creuar sobre les

teulades i anar a ocultar-se brillant en els boscos de l'Ida assenyalant camins; deixa un llarg solc

42 La deessa Minerva.43 Filla de Príam a qui Apol·lo havia concedit el do de la providència però la va maleir perquè mai ningú cregués les

seves profecies.

de llum al seu pas i fumeja profusament el lloc amb un fum de sofre. Per fi vençut, s'alça el meu

pare cap a les aures i parla als déus i adora el sant estel: “Ja no hi ha cap impediment; et segueixo

i on em porteu estaré, déus de la meva pàtria. Salveu la meva casa, salveu al meu nét. Aquest senyal

és vostra i Troia està en els vostres designis. Em rendeixo i no em nego, fill, a acompanyar-te.”

«Això va dir, i ja per la muralla se sent el foc més clar i més a prop es regiren les flames de

l'incendi. “Anem-nos-en llavors, pare estimat, puja't a les meves espatlles, que jo et portaré sobre la

meva esquena i no em pesarà aquesta càrrega; passi el que passi, un i comú serà el perill, per tots

dos una serà la salvació. Que vingui amb mi el petit Iulus i que la meva esposa ens segueixi les

passes. I vosaltres, serfs meus, pareu esment a quant digui: A la sortida de la ciutat hi ha un túmul i

un vellíssim temple abandonat de Ceres i al seu costat un antic xiprer que la pietat dels nostres pares

va guardar molts anys. Cadascun pel seu costat arribarem tots a aquest mateix lloc. Tu, pare, pren

els objectes sagrats i els Penats44 de la família; jo no puc tocar-los sortint d'una guerra tan gran i de

la recent matança, fins que em purifiqui en un riu viu.”

«Dit això, em poso un mantell sobre les amples espatlles i el coll ajupit i al damunt la pell

d'un ros lleó, i prenc la meva càrrega; de la meva dreta s'agafa el petit Iulus i segueix el seu pare

amb passes no iguals; darrere ve la meva esposa. Avancem per ocults camins i fins a l'aire

m'espanta ara a mi, a qui tots els grecs junts al davant ni totes les seves fletxes podien fer por,

qualsevol soroll m'alerta d'igual manera tement alhora pel company i per la càrrega. I ja estava

prop de la porta i semblava haver salvat tot el camí quan de sobte el so repetit d'unes passes

m'arriba a les oïdes, i el meu pare mirant entre les ombres: “Fill -exclama-, fuig, fill meu,

s'apropen. Puc veure els seus escuts ardents i els seus brillants bronzes.”

«En aquest moment no sé quin numen gens favorable es va apoderar de la meva confosa i

espantada raó. Doncs mentre segueixo corrent camins apartats després de sortir dels carrers

coneguts, pobre de mi, Creüsa la meva esposa va quedar enrere, no sé si pel fat o si es va equivocar

de camí o si cansada es va asseure. Mai després la van tornar a veure els meus ulls. I no vaig mirar

enrere per si es perdia ni li vaig parar esment fins que arribem al túmul de l'antiga Ceres i al lloc

consagrat a ella.

«Aquí, reunits tots finalment, només es va trobar a faltar ella i va desaparèixer davant del seu

fill, del seu espòs i dels seus companys. A qui no vaig acusar, embogit, de déus i homes, o què vaig

veure més cruel en la ruïna de la meva ciutat? Encomano Ascani i el meu pare Anquises i els

Penats teucres als companys i els amago en una oculta vall, i jo me'n torno a la ciutat i cenyeixo de

nou les meves armes brillants. Decidit està: Tornaré a passar tots els riscos i a recórrer tota Troia

de nou i de nou a llançar la meva vida als perills. Recorro primer els murs i els foscos llindars de

la porta per la qual havia sortit i torno sobre les meves passes buscant en la nit amb els meus ulls

44 Déus de la casa-

les petjades que deixem; l'horror s'apodera del meu pit i fins i tot el propi silenci m'espanta. Torno

de nou a casa per si de cas havia encaminat cap a allí les seves passes: els dànaus havien entrat i

l'ocupaven sencera. El foc grimpa voraç a les bigues més altes amb el favor del vent; apunten per

damunt les flames i la calor s'agita en l'aire.

«Prossegueixo i arribo una altra vegada a la casa de Príam i a la ciutadella; al recinte de

Juno, Fènix i el cruel Ulisses, elegits guardians. Aquí s'amuntega de tot arreu el tresor de Troia,

saquejat en l'incendi dels temples, i les taules dels déus i els craters45 d'or massís i la roba dels

vençuts. Al voltant estan en llarga fila els nens i les mares espantades. Fins i tot em vaig atrevir a

cridar entre les ombres i vaig omplir els carrers de la meva veu i afligit, repetint Creüsa, una

vegada i una altra la vaig cridar en va. Buscant i corrent sense parar entre els edificis, es va

presentar davant els meus ulls l'ombra de la mateixa Creüsa, la seva figura infeliç, una imatge

major que la que tenia. Em vaig quedar aturat, el meu cabell es va estarrufar i la veu es va clavar

a la gola. Llavors va parlar així i amb aquestes paraules em va alliberar del neguit:

“Per què t'obstines a lliurar-te a un dolor insà, oh dolç espòs meu? Aquestes coses no

succeeixen sense que hi intervingui la voluntat divina; ni t'ha estat concedit portar Creüsa amb tu, ni

així ho consent el sobirà de l'Olimp. T'espera un llarg exili i llaurar el desert del mar, i arribaràs a la

terra d'Hespèria46 on l'etrusc Tíber flueix amb suau corrent entre els fèrtils camps dels homes. Allí

t'aniran bé les coses i tindràs un regne i una esposa reial; guarda les llàgrimes per la teva estimada

Creüsa. No veuré jo la pàtria orgullosa dels mirmidons o dels dòlops, ni aniré a servir a les matrones

gregues, nora com sóc de la divina Venus i descendent de Dàrdan; em deixa en aquests llocs la gran

mare dels déus. Adéu ara, i guarda l'amor del nostre fill comú .”

«Després que em va dir això, em va abandonar plorant i volent parlar encara més, i va

desaparèixer cap a les aures subtils. Tres vegades vaig intentar posar els braços entorn del seu

coll, tres vegades va fugir de les meves mans la seva imatge, abraçada en va, lleugera com el vent i

en tot semblant a un somni fugitiu. Així per fi, consumida la nit, torno amb els companys.

«I sorprès trobo allí que una gran munió de nous amics hi havia acudit, dones i homes, la

joventut reunida per a la marxa, una gent digna de llàstima. De tot arreu van acudir preparats

d'ànim i de recursos per partir cap a la terra que jo triés allèn el mar. Sorgia ja Llucifer a la part

alta dels cims de l'Ida i ens portava el dia, i els dànaus tenien ocupats els llindars de les portes i no

quedava ja esperança d'ajuda. Me'n vaig anar i vaig buscar les muntanyes amb el meu pare a

l'esquena.

Llibre III

Eneas continua els relat del seu viatge: després d'abandonar Troia amb naus, arriben a

45 Vas gran que s'usava per barrejar el vi i l'aigua en els banquets.46 Itàlia.

Tràcia, o s'assabenten que el rei del país ha mort un fill de Príam que s'hi havia

refugiat. A Delos l'oracle Apol·lo els revela que han de dirigir-se a la terra d'on ha

sorgit la seva raça. Anquises creu que és l'illa de Creta; allí funden una nova ciutat

però són víctimes d'una pesta i un somni revela a Eneas que la terra que busquen és

Hespèria (Itàlia). A les illes Estròfades s'enfronten a les harpies, una de les quals els

vaticina que hauran de passar fam abans de poder fundar una ciutat. Continuen el

viatge fins l'Èpir, on sóc acollits per Hel·len, fill supervivent de Príam que els recomana

un itinerari per arribar a Itàlia. La flota segueix el viatge i arriba a l'illa de Sicília.

5. Els troians troben Aquemènides, company d'Ulisses, i veuen els ciclops (versos 588 – 681)

«I ja s'alçava el nou dia amb els primers rajos d'orient i ja l'Aurora havia retirat del cel la

humida ombra, quan de sobte des del bosc avança cap a la platja consumida de fam l'estranya

figura d'un desconegut amb aire llastimós que estén les mans, suplicant. L'observem: brutícia

terrible i barba crescuda, la roba cosida amb espines; però, d'altra banda, un grec i d'aquells que

un dia es van allistar contra Troia en l'exèrcit patri. I ell quan va veure al lluny vestits dardanis i

les armes de Troia, aterrit per la visió es va aturar una miqueta i va frenar la marxa; al punt es va

llançar de cap a la platja entre plor i súpliques:

“Poso per testimonis els estels, els déus i aquesta llum del dia que respirem: porteu-me amb

vosaltres, teucres, a no importa a quines terres. Amb això em conformo. Sé que vaig ser de la flota

dels dànaus i confesso haver marxat en to de guerra contra els Penats de Troia. A canvi, si és tan

gran l'ofensa del meu crim, llanceu-me a les aigües i enfonseu-me en el profund del mar; si moro,

sempre serà millor fer-ho per mà d'homes.” Havia dit, i es quedava prostrat de genolls abraçat als

meus genolls. L'animem a dir-nos qui era, de quina sang venia, al fet que ens expliqués quina havia

estat la seva fortuna. El propi pare Anquises sense dubtar-ho molt ofereix la mà dreta al jove i

augmenta amb aquest gest la seva confiança. Ell, deixant per fi la seva por, parla d'aquesta

manera:

“Ítaca és la meva pàtria, company de l'infortunat Ulisses, de nom Aquemènides, que vaig

marxar a Troia per la pobresa del meu pare Adamast (i tant de bo hagués conservat aquesta

fortuna!). Aquí, mentre tremolant deixen els cruels llindars, em van abandonar els meus companys

sense reparar en la vasta caverna del ciclop. Habitada de sang corrompuda i menges cruents, sense

llum al seu interior, enorme. I ell, altíssim, toca els alts estels (que els déus apartin de les terres

pesta semblant!) i a ningú resulta fàcil veure'l ni és fàcil escoltar-lo; s'alimenta de les entranyes dels

desgraciats i de la seva negra sang. Jo mateix l'he vist quan va picar contra les roques els cossos de

dos dels nostres, capturats per la seva enorme mà, tendit enmig de la cova, i es van inundar els

llindars amb la sang escampada; l'he vist quan devorava els membres coberts de negra sang i

tremolaven tebis encara entre les seves dents. Però no va quedar sense càstig ni Ulisses ho va

consentir, ni en tan compromesa situació es va oblidar el d'Ítaca de si mateix. Doncs quan, sadollat

de menjar i ofegat en vi, va reclinar el vençut coll i es va tombar per la cova, immens, vomitant en

son les restes i bocades banyades en vi sangonós, supliquem nosaltres als grans déus i sortejant la

comesa de cadascú a una i a la seva al voltant ens despleguem, i amb una aguda punta li perforem

l'enorme ull, l'únic que s'ocultava sota el feréstec front, de la grandària d'un escut d'Argos o del llum

de Febus, i vam venjar per fi, contents, les ombres dels nostres companys. Però fugiu, desgraciats.

Fugiu i talleu la maroma de la platja. Que així i tan grans com aquest Polifem que en un antre

balmat tanca ovelles llanudes i els muny les mamelles, altres cent Ciclops terribles habiten

escampats aquestes corbes riberes i vaguen pels cims de les seves muntanyes. Tres vegades les

banyes de la lluna s'han omplert de llum des que arrossego la vida en les selves i en les coves i caus

que les feres deixen i des d'una roca observo els Ciclops gegants i tremolo al soroll de les seves

passes i a les seves veus. Pobre aliment m'ofereixen les branques, baies i cireres silvestres dels

roquissars, i les herbes em nodreixen amb les arrels arrencades. En recórrer aquests llocs vaig veure,

per vegada primera, que una flota arribava a aquestes costes, la vostra. I, anés com anés, a ella m'he

rendit, content d'haver escapat d'un poble nefand. Vosaltres millor cobreu-vos aquesta vida amb la

mort que us plagui.”

«Amb prou feines havia parlat quan a la part alta de la muntanya descobrim el propi

Polifem, pastor dels seus bestiars, movent-se amb el seu vast cos en direcció a les conegudes

riberes, monstre horrible, informe i gegantesc, a qui havien llevat l'ull. Un pi tallat governa les

seves passes i els serveix de suport; el segueixen les ovelles llanudes, que era aquest el seu únic

plaer i el consol de la seva desgràcia. Tan bon punt va tocar les aigües profundes i va arribar al

mar, va rentar la líquida sang del seu ull travessat fent cruixir les dents en un gemec, i camina ja

enmig de les aigües sense que les ones mullin els seus alts costats. Així que nosaltres accelerem la

fugida tremolosos, acollint merescudament el suplicant, i en silenci tallem les cordes i ens llancem

al mar obstinats en un combat de rems.

«Es va adonar, i va encaminar els passos cap al so de les veus. Quan per fi es queda sense

poder aconseguir-nos amb la seva mà ni és capaç d'igualar les onades jònies amb els seus passos,

llança un crit terrible amb el qual el mar i totes les onades es van agitar i va tremolar del profund

la terra d'Itàlia i l'Etna va bramar per les seves corbes cavernes. I a la seva crida acudeix corrent

dels boscos i els cims la raça dels ciclops al port i omplen les riberes. Allí dempeus els veiem en va

amb el seu feréstec ull, els germans de l'Etna tocant el cel amb els seus alts caps, horrible aplec:

com les aèries alzines o els xiprers de fruits cònics s'alcen amb la copa elevada, alta selva de

Júpiter o bosc sagrat de Diana.

Després d'abandonar Sicília, els troians arriben a Drèpanum, on mor Anquises. Eneas

acaba aquí el relat dels seus viatges.

Llibre IV

Venus, que no vol que Eneas arribi a Itàlia per por de les guerrers que haurà de lluitar,

té els seus plans: ordena a Cupido que es faci passar per Iulus i inflami el cor de Dido

amb un amor per Eneas. La reina, tot i l'amor que encara sent pel seu difunt marit,

s'enamora bojament d'Eneas i ell sembla compartir el sentiment. Durant una cacera,

Eneas i Dido són forçats per una tempesta a buscar refugi en una cova i fan l'amor.

Ella considera que després d'allò ja són un matrimoni i invita Eneas a quedar-se a

Cartago amb ella. Iarbas, un rei libi que havia recolzat Dido quan va fundar Cartago,

es queixa a Júpiter que ara la reina prefereixi Eneas com a marit, tot i que ell li havia

demanat la mà abans

6. Mercuri ordena a Eneas que abandoni Cartago, però Dido ho descobreix (versos 219-392).

A qui amb tals paraules orava abraçat als seus altars va prestar orella el Totpoderós i va dirigir

els ulls a les muralles reials i a uns amants oblidats de millor fama. Llavors parla així a Mercuri, i

així ho ordena: «Vinga, ves, fill. Convoca els Cèfirs i deixa't caure amb les ales i parla al cabdill

dardani que avui es demora a la tíria Cartago, sense veure les ciutats que li reserva el fat, i porta-li

les meves paraules per les ràpides aures. Que no ens ho va prometre així la seva bellíssima mare,

ni el va salvar per això dues vegades de les armes gregues; hauria de ser per contra qui governés

una Itàlia prenyada de poder i de l'estrèpit de la guerra, origen d'una raça de la noble sang de

Teucre, i donaria les seves lleis al món sencer. Si la glòria de futur tan gran no l'encén, ni el fa

posar-se a la tasca la seva pròpia honra, deixarà Ascani el seu pare sense l'alcàsser romà? Quina

trama o amb quina esperança es deté en un poble enemic, apartant els seus ulls de la descendència

ausònia i els camps lavinis? Que es faci a la mar! Això és tot, i aquest el meu missatge.»

Havia parlat. Es disposava aquell a obeir l'ordre del seu august pare, i primer lliga els

talessis47 d'or als seus peus perquè el portin lleuger amb les seves ales bé sobre el mar, bé sobre la

terra, amb la ràpida brisa. Pren llavors la vara: amb ella evoca les pàl·lides ànimes de l'Orc 48, unes

altres les envia al trist Tàrtar, dóna i lleva els somnis i obre els ulls en l'hora de la mort. Confiat en

ella condueix els vents i traspassa els núvols tempestuosos. I ja volant albira el cim i l'escarpada

vessant del dur Atlant49 que sosté el cel sobre les espatlles, d'Atlant, que la pluja i el vent assoten

amb freqüència el seu cap ple de pins cenyit de negres nuvolades, la neu caiguda li cobreix les

47 Sandàlies alades.48 El món d'ultratomba; una de les funcions de Mercuri és conduir les ànimes dels difunts al món dels morts.49 Tità que es va enfrontar a Zeus i va ser castigat a sostenir la volta del cel sobre les seves espatlles; aquí se l'identifica

amb la serralada de l'Atles.

espatlles i rius baixen de la seva barbeta d'ancià i la seva espantosa barba s'estarrufa pel gel. Aquí es

va detenir, en primer lloc, sostenint-se el Cileni50 en les seves ales iguals; d'aquí es va llançar amb

tot el seu cos a les ones, semblant a l'au que baixa vola sobre els mars, ja per les platges, ja pels

penya-segats plens de peixos. No d'altra forma volava entre les terres i el cel cap a la sorrenca costa

de Líbia i tallava els vents el nascut de Cilene que venia del seu avi matern.

Quan va tocar amb les alades plantes les cabanyes, va albirar Eneas fundant fortaleses i

construint noves cases. Tenia l'espasa esquitxada de ros jaspi i resplendia amb una capa de porpra

tíria penjada de les espatlles, presents que l'esplèndida Dido li va fer i havia brodat la tela amb fil

d'or. I de seguida l'aborda: «Ara et dediques a plantar els fonaments de l'alta Cartago i, complaent

amb la teva esposa, construeixes una bella ciutat! Oblides, ai, el teu regne i els teus propis deures.

El propi rei dels déus des de l'Olimp lluminós m'envia, el que governa cel i terra amb el seu

numen; ell mateix m'ordena portar-te aquestes ordres per les ràpides aures: quines trames o amb

quina esperança gastes el temps a les terres líbies? Si no aconsegueix moure't la glòria de futur tan

gran, mira com creix Ascani i respecta les esperances del teu hereu Iulus, a qui es deuen el regne

d'Itàlia i la terra romana.»

Després de parlar d'aquesta manera el Cileni va deixar el seu aspecte mortal sense esperar

resposta i va desaparèixer dels ulls, lluny, cap a l'aura tènue. Així que va emmudir Eneas, perplex

per la visió, i els cabells se li van estarrufar d'espant i se li va clavar la veu en la gola. Encès està per

preparar la fugida i deixar tan dolces terres, atònit pel poder de tal consell i ordre dels déus. Ai! Què

fer? Amb quines paraules gosarà abordar avui la reina embogida? Com començar a parlar? I

divideix l'ànim veloç aquí i allà i el porta a parts ben diferents i tot discorre. Entre totes, aquesta li

va semblar l'opinió més prudent: crida Mnesteu i Segest i el valent Serest, que disposin amb

discreció la flota i reuneixin els companys a la platja, que preparin les armes, dissimulant quina és

la causa del canvi de plans; ell mentrestant, ja que la bona Dido no en sap res i no espera que es

trenqui amor tan gran, tractaria de trobar la millor ocasió per parlar-li, la manera millor per a les

seves intencions. Ràpidament tots obeeixen alegres les seves ordres i s'apressen a executar-les.

Però la reina - hi ha algú que pugui enganyar un enamorat? - va pressentir el parany i va ser la

primer en endevinar el següent pas, temerosa perquè tot anava bé. La despietada Fama51 va explicar

a l'apassionada que s'estava preparant la flota i disposant la seva partida. Embogeix privada de la

raó i recorre encesa tota la ciutat com una bacant52 excitada davant el començament dels seus ritus,

quan l'estimulen en sentir les orgies triennals a Bacus i la flama el nocturn Citeró amb el seu clam.

Increpa finalment Eneas amb aquestes paraules.

«És que creies, pèrfid, poder ocultar un crim tan gran i marxar-te en silenci de la meva

50 Mercuri, que havia nascut a la muntanya de Cilene.51 Deessa que personifica la fama i els rumors.52 Dona seguidora de Bacus, déu del vi i del frenesí.

terra? Ni el nostre amor, ni la destra que un dia et vaig lliurar, ni Dido que s'ha de portar una

horrible mort et retenen? Per què, si no, prepares la flota a l'hivern i t'apresses a navegar per alta

mar entre els Aquilons53, cruel? És que si no busquessis terres estranyes i llars desconeguts i

l'antiga Troia seguís dempeus, hauries d'anar a Troia en les teves naus per un mar tempestuós? És

de mi de qui fuges? Per aquestes llàgrimes meves i per la teva destra (que no m'he deixat,

desgraciada de mi, un altre recurs), per les nostres noces, per l'emprès himeneu54, si alguna cosa bé

vaig merèixer de la teva part, o una mica de la meva et va resultar dolça, tingues pietat d'una casa

que s'esfondra, t'ho prego, i abandona aquesta idea, si hi ha encara lloc per a les súpliques. Per la

teva culpa els pobles de Líbia i els reis dels númides m'odien, en contra tinc els tíris; també per la

teva culpa vaig perdre el pudor i allò amb què sola caminava als estels, la meva fama primera. A

qui m'abandones moribunda, hoste meu (que només això et queda del teu antic nom d'espòs)? Què

puc esperar? Tal vegada que el meu germà Pigmalió arrasi les meves muralles o que el getul

Iarbas em porti presonera? Si almenys hagués rebut de tu algun fill abans de la teva fugida, si

algun petit Eneas em jugués al pati, que et portés d'alguna manera en el seu rostre, no em veuria

llavors d'aquesta manera atrapada i abandonada.»

Va dir. Ell no apartava els ulls dels mandats de Júpiter i amb prou feines ocultava el dolor en

el seu cor. Respon per fi en poques paraules: «Jo a tu mai et negaré que siguis mereixedora de tot el

que puguis dir, reina, ni m'avergonyirà recordar-me d'Elisa55 mentre de mi mateix tingui memòria,

mentre un hàlit governi els meus membres. Poc afegiré en la meva defensa. Ni jo vaig tractar

d'ocultar la fugida amb una estratagema (no t'ho inventis), ni mai et vaig oferir les torxes d'espòs o

em vaig comprometre a tal pacte. Jo, si els meus fats em permetessin guiar la vida segons els meus

desitjos i buscar les meves pròpies preocupacions, habilitaria primer la ciutat de Troia i les dolces

relíquies dels meus, en peus seguirien els alts estatges de Príam i per la meva mà hauria aixecat de

nou Pèrgam per als vençuts. Però heus aquí que Apol·lo Grineu em van ordenar marxar a la gran

Itàlia, a Itàlia les sorts lícies; aquest és el meu amor, aquesta la meva pàtria. Si a tu, fenícia, les

muralles de Cartago i la vista d'una ciutat líbica et retenen, per què, digues, et sembla malament

que els teucres s'estableixin en terra ausònia? També nosaltres podem buscar regnes llunyans. A mi

la tèrbola imatge del meu pare Anquises, cada vegada que la nit cobreix la terra amb les seves

humides ombres, cada vegada que s'alcen els astres de foc, en somnis m'adverteix i m'espanta; i el

meu fill Ascani i el dany que faig a la seva preciosa vida, a qui deixo sense regne a Hespèria i sense

les terres del fat. Ara, a més, el missatger dels déus manat pel propi Júpiter (ho juro pel teu cap i

pel meu) em va portar per les aures veloces els seus mandats: jo mateix vaig veure el déu entrar en

aquests murs sota una clara llum i vaig beure la seva veu amb aquestes orelles. Deixa ja

53 Vents del nord.54 Cançó de noces.55 Un altre nom de Dido.

d'encendre'm a mi i a tu amb les teves queixes; que no vaig a Itàlia per la meva voluntat.»

Fa estona el mira mentre parla amb mals ulls, els regira aquí i allà, i tot ho recorre amb

silenciosa mirada i esclata així finalment: «Ni una deessa va ser l'origen de la teva raça ni

descendeixes de Dàrdan, pèrfid, que va ser el Caucas estarrufat de durs penyals qui et va

engendrar i les tigresses d'Hircània et van oferir les seves mamelles. Doncs, per què dissimulo o a

quines faltes majors em reservo? És que es va estovar amb el meu plor? Va baixar per ventura la

mirada? Es va rendir a les llàgrimes o va tenir pietat de qui tant li estima? Què posaré per davant?

Si ja ni la gran Juno ni el pare Saturni contemplen això amb ulls justos! No hi ha lloc segur per a

la lleialtat. Llançat a la costa, el vaig recollir indigent i vaig compartir, boja, el regne amb ell. Vaig

salvar la seva flota perduda i els seus companys de la mort (ai, les fúries enceses em tenen!), i ara

l'àugur Apol·lo i les sorts lícies i fins i tot el missatger dels déus, enviat pel propi Júpiter li porta

per les aures horribles ordres. És, sens dubte, aquest un treball per als déus, aquesta cura inquieta

la seva calma. Ni et retinc ni haig de desmentir les teves paraules: vés-te'n, que els vents et portin a

Itàlia, busca el teu regne per les onades. Espero confiada, si alguna cosa poden les divinitats

piadoses, que trobaràs suplici entre els penyals i que repetiràs llavors el nom de Dido. Des de lluny

et perseguiré amb negres flames i, quan la freda mort privi aquests membres de la vida, com una

ombra al teu costat estaré pertot arreu. Pagaràs la teva culpa, malvat. Ho sabré i aquesta notícia

m'arribarà fins als Manes56 profunds.»

Amb aquestes paraules dóna la conversa per acabada i, afligida, s'aparta de les aures i

s'allunya, i s'amaga de totes les mirades, deixant a qui molt dubtava de por i molt es disposava a dir.

La recullen els seus servents i aixequen el seu cos sense sentit del jaç de marbre i el col·loquen en el

seu llit.

Quan es despertar del desmai, Dido envia la seva germana Anna perquè pregui a Eneas

que retardi la partida però l'heroi es mostra inflexible. Dido diu que una fetillera li ha

recomanat preparar una foguera per cremar els records d'Eneas. Quan surt el sol, Dido

veu que la flota troiana ha partit i es prepara per suïcidar-se.

7. Suïcidi de Dido (versos 630 – 705).

Això diu, i a totes parts dirigia el seu ànim, buscant trencar al més aviat possible una llum

odiada. I llavors va parlar breument a Barce, nodrissa de Siqueu, ja que la negra cendra tenia la seva

a l'antiga pàtria: «Crida aquí la meva germana Anna, benvolguda nodrissa meva. Digues-li que

s'apressi a rentar-se el cos amb aigua del riu, i que porti amb ella els animals i les víctimes

prescrites. Que vingui així, i tu mateixa cenyeix-te les temples amb les ínfules santes. El sacrifici a

56 Esperits dels difunts.

Júpiter Estigi que vaig començar i vaig disposar segons el ritu, tinc intenció de complir-lo i acabar

així amb les meves cuites lliurant a les flames la pira del dardani.»

Així diu. I ja apressava l'altra el pas amb senil afany. Però Dido, enfuriada i trèmula per la

seva empresa tremenda, girant els ulls en sang i cobrint les tremoloses galtes de taques i pàl·lida

davant la mort propera, irromp a les habitacions de la casa i puja furibunda a la pira elevada i

desembeina l'espasa dardànida, regal que no era per a aquest ús. En aquest moment, quan va

contemplar les robes d'Ilió i el jaç conegut, en breu pausa de llàgrimes i records, es va recolzar en el

divan i va proferir les últimes paraules: «Dolces peces, mentre els fats i el déu ho permetien, acolliu

aquesta ànima i lliureu-me d'aquestes angoixes. He viscut, i he complert el curs que Fortuna m'hi

havia marcat, i ara anirà sota terra la meva gran imatge. He fundat una ciutat il·lustre, he vist les

meves pròpies muralles, vaig imposar un càstig a un germà enemic després de venjar el meu espòs:

feliç, ah!, massa feliç hauria estat si només els vaixells dardanis mai haguessin tocat la nostra

costa.»

Va dir, i, la boca pegada al jaç: «Morirem sense venjança, però morim», afegeix. «Així, així

em plau baixar a les ombres. Que el troià cruel devori aquest foc amb els ulls des d'alta mar i es

porti amb si la maledicció de la meva mort.» Havia dit, i entre tals paraules la veuen les serves

vençuda per l'espasa, i el ferro escumejant de sang i les mans esquitxades. S'omplen de crits els alts

atris: embogeix la Fama per una ciutat sacsejada. Els sostres ressonen de laments i dels gemecs i els

xiscles de les dones, l'èter de crits horribles, no d'una altra manera que si Cartago sencera o l'antiga

Tir caiguessin davant l'assetjament de l'enemic i flames embogides s'agitessin per igual en les

teulades dels déus i dels homes.

Ho va sentir la seva germana sense alè i en tremolosa cursa espantada, ferint-se la cara amb

les ungles i el pit amb els punys, s'abalança i crida l'agonitzant pel seu nom: «Així que això era,

germana meva? Amb paranys em requeries? Això em reservaven aquesta pira, aquests focs i

altars? Què lamentaré primer en el meu abandó? Menysprees en la teva mort la companyia de la

teva germana? M'haguessis convocat a un sinó igual, que el mateix dolor i la mateixa hora ens

haurien portat a ambdues. He aixecat això amb les meves mans i amb la meva veu he invocat els

déus patris per faltar-te, cruel, en la teva mort? Has acabat amb tu i amb mi, germana, amb el

poble i els pares sidonis i amb la teva pròpia ciutat. Deixeu-me, li rentaré les ferides amb aigua i,

si camina errant encara, el seu últim alè amb la meva boca l'haig de recollir.»

Dit això havia pujat els alts graons, i donava calor a la seva germana mig morta amb

l'abraçada del seu pit entre lament i amb el seu vestit assecava la negra sang. Va caure aquella

tractant d'alçar els seus pesats ulls de nou; va gemegar la ferida en el més profund del seu pit. Tres

vegades recolzada en el colze va intentar aixecar-se, tres vegades va defallir en el jaç i va buscar

amb la mirada perduda la llum a la part alta del cel i va gemegar profundament en trobar-la.

Llavors Juno totpoderosa, apiadada d'un dolor tan llarg i d'una mort difícil va enviar Iris des

de l'Olimp a alliberar l'ànima lluitadora i els seus lligats membres. Que, com no era reclamada pel

fat, ni es perdia en la mort, la desgraciada abans d'hora i presa de sobtada bogeria, encara no li havia

tallat Prosèrpina57 el ros cabell del cap, ni l'havia encomanat a l'Orc Estigi. Iris per això amb les ales

de safrà cobertes de rosada vola pels cels arrossegant contra el sol mil colors diversos i es va detenir

sobre el seu cap. «Recullo aquesta ofrena a Dis58 com se m'ordena i t'allibero d'aquest cos.» Això

diu i talla un floc amb la destra: al temps tot calor desapareix, i en els vents es va perdre la seva

vida.

Llibre V

Els troians veuen de lluny la foguera de Dido i els cors se'ls omple de funestos

pressentiments. Arriben a Sicília, a la cort del rei Acestes, i celebren uns joc funeraris

en honor d'Anquises. Juno embogeix les les dones troianes que calen foc a les naus,

però Júpiter salva la flota amb una pluja. Eneas, per consell de l'ancià Nauteu, funda

la ciutat d'Acestes i la pobla amb els troians que no poden seguir el viatge. De nit,

Anquises se li apareix en somnis i li diu que, quan arribi a Itàlia, vagi a visitar la

Sibil·la de Cumes: ella l'ha de guiar fins als camps Elisis, al món d'Ultratomba, on ell li

mostrarà el futur que els déus els tenen reservats a ell i al seus descendents.

Llibre VI

Els troians reprenen el viatge i arriben per fi a la costa de Cumes. Eneas va a visitar la

Sibil·la.

8. Oracle de la Sibil·la. Eneas li sol·licita baixar a l’Infern (versos 42 – 148).

El flanc immens de la roca eubea s'obre en un antre al qual porten cent àmplies entrades, cent

boques, per on surten sengles veus, respostes de la Sibil·la59. Havien ja arribat al llindar quan diu la

verge: «És el moment de buscar els fats. El déu, heus aquí al déu!» Mentre això deia davant de la

porta, de sobte, ni el seu gest ni el color ni la composta cabellera eren ja iguals; el pit anhelant

s'infla de ràbia i el fer cor, i sembla més gran i no sona com a mortal, perquè està inspirada pel

numen del déu, ja més a prop.

«Dubtes en els teus vots i pregàries, troià Eneas? Dubtes? Doncs bé, no abans han d'obrir-se

les grans boques d'aquesta atònita casa.» I dit això va callar. Un gelat tremolor va córrer pels durs

ossos dels teucres, i treu el rei les pregàries del profund del pit: «Febus, que sempre et vas apiadar

de les pesades fatigues de Troia, que vas dirigir la mà i les fletxes dardànies de Paris contra el cos

57 Deessa dels morts, esposa de Plutó.58 Un altre nom de Plutó, déu dels morts.59 Sacerdotessa d'Apol·lo, d'edat avançada, que tenia el poder de predir el futur.

de l'Eàcida. A tants mars que circumden grans terres em vaig fer sota la teva guia i fins als

apartats pobles dels masils i els camps que s'estenen enfront de les Sirtes60: per fi, abracem ja les

fugisseres riberes d'Itàlia. Que només fins a aquí ens hagi seguit la mala fortuna de Troia! Que just

és que també vosaltres perdoneu la raça de Pèrgam, tots els déus i deesses, als quals va destorbar

Ilió i la glòria sense igual de Dardània. I tu, santíssima vident, sabedora de l'avenir, concedeix als

teucres i als seus déus errants i als agitats númens de Troia (i no demano regnes no deguts als meus

fats) instal·lar-se al Laci. Llavors consagraré a Febus i a Trívia61 un temple de sòlid marbre i uns

dies de festa amb el nom de Febus. També a tu t'espera en el nostre regne un gran santuari: doncs

aquí dipositaré jo les teves sorts i les secretes destinacions anunciades al meu poble. I et

consagraré, mare, homes escollits. Només no confiïs els teus vaticinis a les fulles, que no volin

torbats joguines dels ràpids vents; que els cantis tu mateixa et prego.»

I aquí va cessar de parlar. Però sense sotmetre's encara la vident de Febus vaga terrible per

l'antre com una bacant, per si pot sacsejar-se del pit el déu imponent62, i tant més aquell fatiga la

seva boca rabiosa, domant el fer cor, i la rendeix sota el seu pes. I llavors es van obrir les cent

enormes boques de la casa espontàniament i porten per l'aire les respostes de la vident:

«O, tu que ja has esgotat els grans perills del pèlag (encara que falten els més greus de la

terra), els dardànides arribaran als regnes de Lavini (treu aquesta cuita del teu pit), i també

voldran no haver-hi arribat. Veig guerres, horribles guerres, i el Tíber escumejant de la molta sang.

No et faltaran els campaments doris, ni un Símois, ni un Xant; ja un altre Aquil·les ha nascut al

Laci, fill també aquest d'una deessa, i Juno, l'aflicció dels teucres, no caminarà lluny tampoc quan

tu siguis suplicant en la desgràcia. ¡Quins pobles o quines ciutats d'Itàlia no hauràs provat amb els

teus precs! La causa de tan gran mal, de nou una esposa, hoste dels teucres, i de nou un matrimoni

foraster. No cedeixis tu a aquests mals i fins a segueix avançant ple de valor per on et permeti la

teva Fortuna. Primer una ciutat grega (mai ho creuries) haurà d'obrir-te el camí de la salvació.»

Amb tals paraules de l'interior del temple la Sibil·la de Cumes anuncia horribles enigmes i

ressona en l'antre, embolicant en tenebres la veritat: Apol·lo sacseja les regnes de la seva bogeria i

clava agullons en el seu pit. Quan va cessar el furor i va callar la boca rabiosa, comença l'heroi

Eneas:

«No em presentes, verge, el rostre de cap fatiga nova o inesperada; tot ho he provat i en el

meu pit abans ho he recorregut. Només això et demano: com aquí està -es diu- la porta del rei

infernal i la tenebrosa llacuna que cenyeix l'Aqueront, arribar a la presència del meu benvolgut

pare i que toqui el seu rostre; que em mostris el camí i m'obris les sagrades portes. Jo el vaig

rescatar, entre les flames i els milers de dards que ens seguien, sobre les espatlles i el vaig lliurar

60 Dues zones de baixos, molts perillosos per a la navegació, situats a prop de la costa africana.61 Sobrenom de Diana.62 No és la Sibil·la qui prediu el futur, sinó el déu Apol·lo que sotmet la dona i parla per la seva boca.

de les mans de l'enemic; ell, seguint el meu camí, suportava tots els mars amb mi i totes les

amenaces del pèlag i del cel, sense alè, més enllà de les seves forces i de la sort dels seus anys. I

més encara, ell també en els seus precs m'ordenava que acudís a tu com a suplicant i arribés a la

teva porta. Et suplico que et compadeixis del fill i del pare, ànima (doncs tot ho pots i no en va

Hècate63 va posar els boscos de l'Avern a la teva cura), si és que va poder Orfeu conjurar els

Manes de la seva esposa valent-se de la cítara tràcia i les cordes canores, si Pòl·lux va rescatar el

seu germà amb una altra mort i va i torna tantes vegades per aquest camí. I Teseu? I què vaig a dir

del gran Alcida64? També la meva estirp ve de Júpiter suprem.»

Amb tals paraules resava i abraçava els altars, quan la vident va començar a dir això: «Nascut

de la sang dels déus, troià fill d'Anquises, fàcil és la baixada a l'Avern: de nit i de dia està oberta la

porta del negre Dis; però fer marxa enrere i escapar a les aures del cel, aquesta és l'empresa,

aquesta la fatiga. Uns pocs els quals va estimar el just Júpiter o el seu ardent valor els va treure a

l'èter, ho van aconseguir fills de déus. Al mig els boscos tot ho ocupen, i la llera del Cocit65 ho

envolta en negra corba. Però si ànsia tan gran nia en el teu pit, si tan gran desig de solcar dues

vegades els llacs estigis, de veure la negror del Tàrtar dues vegades i et plau emprendre una fatiga

insana, escolta primer el que has de fer. En un arbre espès s'amaga la branca d'or en les fulles i en

la tija flexible, segons es diu consagrada a Juno infernal; tot el bosc l'oculta i la tanquen les

ombres en valls fosques. Però no es permet penetrar en els secrets de la terra sinó a qui ha tallat

primer els plançons de l'arbre de daurats cabells. La bella Prosèrpina va determinar que se li

portés aquest present. Quan s'arrenca el primer no falta un altre d'or i la tija del mateix metall fa

fulles. Així que busca atentament amb els teus ulls i, quan la trobis, agafa-la amb la mà segons el

ritu, doncs pel seu gust i fàcilment haurà de seguir-te, si els fats et criden; ni amb totes les teves

forces d'una altra manera podries vèncer ni arrencar-la amb el dur ferro. »

La Sibil·la diu a Eneas que abans d'entrar al Tàrtar cal que enterri un company seu,

Misé, que ha mort mentre ell era fora. Eneas enterra Misé i troba la branca daurada.

Torna a la cova de la Sibil·la i fa els sacrificis que ella li ha prescrit. Quan surt el sol

una remor anuncia que s'ha obert l'entrada a l'Avern. Eneas i la Sibil·la hi entren; en el

seu recorregut troben una sèrie de monstres mitològics i les personificacions dels Mals,

les Passions i els Somnis.

63 Deessa de la bruixeria.64 Tots aquests herois són coneguts per haver davallat al món dels morts: Orfeu hi va anar per recuperar la seva

estimada Eurídice; Pòl·lux, fill de Zeus, va compartir la immortalitat amb el seu germà bessó, Càstor; Teseu va voler raptar Prosèrpina (veíeu nota 58); Alcida és Hércules, que va capturar Cèrber, el gos de tres caps que guarda l'entrada de l'Orc.

65 Un dels rius del món subterrani.

9. Eneas i la Sibil·la veuen Caront, el barquer dels morts (295 – 330)

D'aquí el camí que porta a les aigües de l'Aqueront66 del Tàrtar. Tèrbol aquí de llot i del vast

avenc un remolí bull i gira en el Cocit tota la sorra. Un horrible barquer cuida d'aquestes aigües i

dels rius, Caront, de brutícia terrible, a qui una llarga canície descurada sobre el mentó, els seus ulls

són flames fixes, brut penja nuat de les seves espatlles el mantell. Ell amb la mà empeny una barca

amb la perxa i governa les veles i transporta els morts en l'esquif rovellat, ancià ja, però amb la

vellesa crua i verd d'un déu.

Cap a aquestes riberes corria tota una multitud escampada, dones i homes i els cossos privats

de vida de magnànims herois, i nois i noies solteres, i joves col·locats a la pira davant la mirada dels

seus pares: com totes aquestes fulles en les selves amb el fred primer de la tardor cauen arrencades,

o totes aquestes aus que s'amunteguen cap a terra des d'alta mar, quan l'estació freda les fa fugir

allèn el pont i les llança a terres assolellades. Dempeus demanaven creuar els primers i estenien les

mans desitjosos d'arribar a l'altra riba. Però el trist mariner acull aquests o aquells, però a uns altres

els manté allunyats en la sorra de la platja. Així doncs, Eneas, sorprès i emocionat pel tumult:

«Digues-me, verge -exclama-, què vol la gentada de la riba? Què busquen les ànimes? Amb quin

criteri unes deixen les riberes mentre unes altres solquen les lívides aigües amb els seus rems?»

Així li va reposar la longeva sacerdotessa en poques paraules: «Fill d'Anquises, descendent

ben cert dels déus, estàs davant les aigües profundes del Cocit i la llacuna Estígia, per la qual

temen jurar els déus i enganyar el seu numen. Tota aquesta munió que veus és una pobra gent

sense sepultura; aquell, el barquer Caront; aquests, els quals porta l'aigua, els soterrats. No es

permet creuar les ribes horribles i els roncs corrents sinó a aquell els ossos del qual descansen

degudament. Vaguen cent anys i donen voltes al voltant d'aquestes platges; només llavors se'ls

admet i arriben a veure les anhelades aigües.»

Eeneas i la Sibil·la demanen a Caront que els permeti embarcar. Aquest es nega a

deixar pujar dos vius, però quan veu la branca daurada que porta Eneas, accedeix a

portar-los a l'altra riba.

10. Eneas i la Sibil·la travessen la porta del Tàrtar, vigilada pel gos Cèrber (versos 417 – 425).

El gegant Cèrber fa ressonar amb el seu lladruc triple aquests regnes, tombat immens davant

de la gruta. La vident, en veure que ja estarrufava els colls plens de serps, li llança una coca

soporífera de mel i fruites medicinals. Ell, obrint les tres goles amb gana rabiosa, l'agafa al vol, i

relaxa els seus gegantescs membres estirat al terra i s'estén enorme per l'antre. Es llança Eneas a

66 Un dels rius del món subterrani.

l'entrada, sepultat el guardià en el son, i abandona ràpid la riba del riu sense retorn.

Eneas i la Sibil·la continuen el seu recorregut pels indrets on hi ha les ànimes dels que

han mort prematurament: infants, innocents condemnats a mort, amants suïcides, joves

caiguts en combat...

11. El camp dels plors: Eneas es troba amb l'ànima de Dido (versos 440 – 476)

No lluny d'aquí s'estenen cap a totes parts les Planes del Plor; amb aquest nom les anomenen.

Aquí aquells que el dur amor va devorar de cruel consumpció oculten senderes amagades i un bosc

de murta els embolica; ni en la mort els deixen les seves cuites. Per aquests llocs distingeix Fedra i

Procris i la trista Erifila mostrant les ferides del seu cruel fill, i Evadne i Pasífae; Laodamia les

acompanya i Cèneu, mosso un dia i avui dona de nou, tornada a la seva antiga figura per obra del

destí67. Entre totes elles la fenícia Dido, recent encara la seva ferida, caminava errant per la gran

selva; l'heroi troià quan va arribar al seu costat i la va reconèixer fosca entre les ombres, com qui a

principis de mes veu o creu haver vist la lluna alçar-se entre els núvols, va abocar llàgrimes i li va

parlar amb dolç amor:

«Infeliç Dido, així que era certa la notícia que em va arribar que havies mort i buscat el final

amb l'espasa? Vaig ser llavors jo, ai!, la causa de la teva mort? Juro pels astres, pels déus i per la

fe que hi hagi en el profund de la terra; contra el meu desig, reina, em vaig allunyar de les teves

costes. Que els mandats dels déus, que ara em forcen a anar entre ombres, per llocs desolats i una

nit tancada, em van obligar amb el seu poder, i no vaig poder creure que amb la meva marxa et

causés un dolor tan gran. Detingues-te i no t'apartis de la meva vista. De qui fuges? Pel fat, això és

l'últim que puc dir-te.»

Amb tals paraules Eneas tractava de calmar l'ànima ardent de feréstega mirada, i vessava

llàgrimes. Ella, amb els ulls clavats al terra, seguia d'esquena sense que el discurs emprès mogués

més el seu rostre com si fos de pedrenyera dura o de roca marpèsia. Se'n va anar per fi i hostil es va

refugiar a l'ombrós bosc on el seu espòs primer, Siqueu, comparteix les seves cuites i iguala el seu

amor. Eneas per la seva banda emocionat amb el succés desagradable i mentre s'allunya, la segueix

des de lluny plorant i se'n compadeix.

Mentre caminen Eneas es troba amb els esperits dels seus difunts companys troians. A

continuació arriben al Tàrtar, que es presenta com una ciutat envoltada per una

67 Tots aquests personatges tenen en comú haver estat desventurats en l'amor: Fedra, esposa de Teseu, es va suïcidar per amor del seu fillastre Hipòlit; Procris, esposa del rei Cèfal d'Atenes, va morir de gelosia; Erifila va ser morta per un dels seus fills perquè amb la seva cobdícia havia provocat la mort del seu marit; Evadne es va llançar sobre la pira funerària del seu marit; Pasifae va enamorar-se d'un toro i va engendrar amb ell el Minotaure; Laodàmia es va suïcidar quan li van dir que el seu marit havia mort a Troia; Cèneu va ser estimada per Posidó a qui va demanar que la convertís en un guerrer poderós i va morir en combat contra els centaures.

muralla triple i pel riu Flegetont. Eneas sent els crits dels condemnats que són

torturats. Finalment arriben al palau de Plutó i de Prosèrpina, i Eneas diposita la

branca d'or a la porta, com a ofrena a la deessa.

Seguint per un camí arriben als Camps Elisis on Eneas veu com gaudeixen les ànimes

dels virtuosos: uns s'exerciten en la palestra, altres cantes i ballen, i altres celebren

banquets. A la vall del Lete troben Anquises. Eneas intenta abraçar-lo però l'ombra

s'esvaeix als seus braços. Els tres pugen a un turó des d'on Anquises mostra a Eneas les

ànimes dels que estan cridats a ser els seus futurs descendents: els romans.

12. Anquises mostra a Eneas els esperits dels futurs romans, com August (versos 788 – 807).

«Gira cap a aquí els ulls, mira aquest poble i els teus romans. Aquí, Cèsar i tota la progènie

de Iulus que ha de néixer sota el gran eix del cel. Aquest és, aquest és l'home que sovint escoltes

t'ha estat promès, August Cèsar, fill del diví, que fundarà els segles d'or de nou en el Laci pels

camps que un dia va governar Saturn, i portarà l'imperi fins als garamants68 i els indis; s'estén la

seva terra allèn els estels, allèn els camins de l'any i del sol, on Atlant portador del cel fa girar

sobre les espatlles un eix guarnit de brillants astres. Davant la seva arribada, ara ja s'horroritzen

els regnes caspis amb les respostes dels déus i la terra meòtia69, i s'estremeixen les set boques

tremoloses del Nil. Ni àdhuc Alcida70 va recórrer tanta terra, bé que clavés una fletxa a la cérvola

de potes de bronze o posés pau en els boscos d'Erimant i fes tremolar Lerna amb el seu arc; ni el

que victoriós porta els jous amb regnes de pàmpols, Líber71, baixant tigres de l'elevat cim del Nisa.

I encara dubtem a estendre el valor amb gestes, o la por ens impedeix quedar-nos a la terra

d'Ausònia?

Anquises comença a parlar dels reis de Roma: Numa Pompili, Ancus Marci, Tul·li

Hostili i els dos Tarquinis; parla també de Brutus i dels principals personatges de la

República i menciona les guerres civils.

13. Anquises anuncia quina serà la missió dels romans (versos 847 – 853)

Uns altres forjaran amb més gràcia bronzes animats (no ho dubto), trauran rostres vius del

marbre, diran millor els discursos, i traçaran els camins del cel amb el compàs i descriuran l'orto

dels astres72: tu, romà, pensa a governar sota el teu poder els pobles (aquestes seran les teves arts),

68 Poble bereber de l'interior de Líbia.69 Regió al nord del Mar Negre.70 Hèrcules; a continuació es fa referència a glun dels seus treballs.71 Déu del vi, que va recórrer el món per ensenyar el cultiu de la vinya.72 Parla dels grecs i de les arts en què són experts: escultura, oratòria, astronomia, etc.

i posar normes a la pau, perdonar els sotmesos i abatre els superbs73.»

14. Anquises revela el destí de Marcel, el nebot d'August (versos 863 – 886)

«Qui és, pare, aquell que així acompanya el caminar de l'heroi74? El seu fill o algun de la

gran estirp dels seus néts? Quin estrèpit forma el seu seguici! Quina grandesa hi ha en ell! Però

una negra nit de trista ombra vola entorn del seu cap.»

Aleshores el pare Anquises sense contenir les llàgrimes va reposar: «Ai, fill! No preguntis pel

que és motiu de dol per als teus; els fats el mostraran només a les terres i no consentiran que visqui

més75. La descendència romana us semblaria massa poderosa, déus, si hagués comptat amb aquest

present. Com s'omplirà de gemecs d'homes el camp aquell al costat de la gran ciutat de Mart! I

quins funerals veuràs, Tiberí, quan passis llepant el túmul recent! Cap fill del poble troià farà

arribar tan lluny les esperances dels pares llatins, ni es vanarà tant la terra de Ròmul mai amb cap

dels seus descendents. Ai, pietat! Ai, fe dels antics i destra invicta en la guerra! Ningú li hauria

sortit a l'encontre armat impunement, bé que fos a peu contra l'enemic, bé que agullonés amb els

esperons els flancs de l'escumejant cavall. Pobre noi, ai! Si pots trencar un aspre fat, tu seràs un

Marcel. Doneu-me lliris a mans plenes, que haig de cobrir-lo de flors de porpra i satisfer l'ànima

del meu nét almenys amb aquests presents, i complir una ofrena fútil.»

Eneas surt de l'Avern per les portes de plata. Després de tornar amb els seus, naveguen

fins a un port de Caieta.

Llibre VII

Eneas enterra la seva dida, Caieta. La flota arriba a la desembocadura del Tíber i

remunta el riu fins arribar a Laurent, on regna el rei Llatí. Els laurentins reben els

troians amb hospitalitat, ja que uns oracles havien predit la seva arribada. Després

d'entrevistar-se amb Eneas, Llatí li ofereix la mà de la seva filla, Lavínia.

Juno, gelosa dels èxits dels troians envia la fúria Alecto perquè provoquí en la reina

Amata, esposa de Llatí, un odi vers els troians; després va a la cerca de Turn, rei dels

rútuls i antic promés de Lavínia. Incitat per la deessa, Turn convoca el seu poble a les

armes.

Mentrestant Alecto provoca una batalla entre troians i llatins que acaba amb la mort

del pastor reial, Tirros. Amata incita a Llatí a declarar la guerra als troians però ell

s'hi nega adduint els pactes que acaba d'establir amb Eneas. Juno obre les portes del

73 Virgili expressa aquí la convicció dels romans de ser el poble elegit pels déus per governar el món.74 M. Claudi Marcel, general romà de la Primera Guerra Púnica, de qui acaben de parlar.75 Marcel, fill d'Octàvia, la germana d'August, va morir sobtadament als disset anys. La seva mort va ser un cop molt

dur per a August, que li tenia gran estima i havia pensat en ell com un possible successor.

temple de Janus i força la guerra. Turn conduirà els exèrcits recolzat per Mezenci, rei

dels etruscs, i per Camil·la, filla dels rei dels volscos.

Llibre VIII

Turn crida els llatins a la guerra i Eneas veu inevitable el combat. El déu Tíber se li

apareix ens somnis i li aconsella buscar l'ajuda de Evandre, un exiliat arcadi que havia

fundat una ciutat al Palatí. Eneas encapçala una ambaixada a Pal·lanteu on són rebuts

pel jove príncep Pal·lant i per Evandre. Els dos cabdills estableixen una aliança i

Evandre mostra a Eneas els llocs on s'aixecarà Roma.

Mentrestant Venus demana a Vulcà que fabriqui unes armes per a Eneas. Evandre

acomiada Eneas i li ofereix una tropa de dos-cents genets encapçalats per Pal·lant;

també li recomana buscar una aliança amb Tarcont, rei enemic de Mezenci. Venus

entrega a Eneas les armes de Vulcà, entre les quals hi ha un escut en què hi ha

representades les futures gestes dels romans.

Llibre IX

Mentre Eneas és fora, Turn, incitat per Juno, ataca els troians i els obliga a refugiar-se

al campament. A continuació cala foc a la flota però la deessa Cibele, com les naus

havien estat construïdes amb fusta del mont Ida (que li està consagrat), les transforma

en nimfes marines.

15. Història de Nis i Euríal (176 – 502)

Nis era el guardià d'una porta, guerrer acèrrim, fill d'Hírtac, a qui l'Ida abundós en caceres

havia fet company d'Eneas, ràpid amb la llança i les lleugeres sagetes; al seu costat hi havia el

company Euríal, el més bell dels enèades i de tots els qui vestien les armes troianes, un noi que duia

a les galtes encara no afaitades els senyals de la primera jovenesa. Els unia una sola estimació i

solien córrer junts al combat; també ara estaven apostats junts fent guàrdia de la porta.

Nis li diu «¿Són els déus que infonen en el cor dels homes aquest ardor, Euríal, o de l'ardor

de la pròpia passió cadascú s'en fa un déu? Fa estona que el cor m'impulsa a llençar-me a la lluita

o a alguna empresa grandiosa, i no pot acontentar-se amb aquesta plàcida quietud. Ja veus com

estan de confiats els rútuls: a penes brillen algunes fogueres; jeuen relaxats pel son i el vi, tots es

voltants estan en silenci. Escolta, doncs, el que projecto, els plans que sorgeixen ara del meu ànim.

Tothom el poble i els dirigents, reclama que es faci venir Eneas i li siguin enviats missatgers que

l'informin amb exactitud. Si em prometen la recompensa que demano per a tu , ja que a mi em

basta la glòria de l'empresa, crec que al peu d'aquell turó puc trobar el camí que mena als murs i

la ciutat de Pal·lanteu.»

Euríal resta atònit, colpit pel gran desig de glòria i alhora adreça a l'ardent amic aquestes

paraules: «No vols, doncs, prendre'm per company en les empreses més importants, Nis? Haig de

deixar-te sol davant de tan grans perills? No em va educar així el meu pare Ofeltes, avesat a la

guerra, quan em va criar entre el terror d'Argos i les fatigues de Troia, ni m'he portat així amb tu

des que segueixo el magnànim Eneas i els seus fats extrems. Hi ha aquí un cor que menysprea la

llum i que creu que aquesta glòria que cerques bé pot pagar-se amb la vida.»

Nis li respon: «En veritat no temia això de tu i no seria just; així em retornin triomfant al teu

costat el gran Júpiter o qualsevol déu que contempli aquesta missió amb ulls benignes. Però si

algun déu o la mala sort (com saps que sovint ocorre en tals perills) m'arrossegués al desastre,

m'agradaria que tu sobrevisquessis, ja que per edat ets més digne de la vida. Que hi hagi qui em

doni sepultura després de treure'm del combat o de pagar un rescat, o, si Fortuna ho impedeix, com

fa sovint, que em fes ofrenes funeràries en absència i adornés la meva tomba. I per no ser causa

d'un dolor tan gran per a la teva mare, la pobra, l'única entre moltes que valenta t'ha seguit a tu, el

seu fill, sense preocupar-se de les muralles del gran Acestes.» Però l'altre diu: «Ordeixes en va

arguments estèrils, ja que la meva opinió no cedeix i és inamovible. Afanyem-nos.»

Parla i al mateix temps desperta els sentinelles. Aquests els relleven i compleixen els torns; ell

mateix, deixant el lloc, acompanya Nis i surten a la recerca del seu rei. Per totes les terres els altres

animals guarien els neguits amb el son i els cors oblidats de fatigues; els primers cabdills dels

teucres, la joventut escollida, celebraven consell sobre assumptes importants del regne, què farien i

qui seria ara el missatger d'Eneas. S'estan drets enmig del pla i del campament recolzats en les

llargues llances i amb els seus escuts. Llavors Nis i amb ell Euríal sol·liciten, plens de confiança,

ser admesos sense demora, que l'assumpte era important i la interrupció valia la pena. Iulus és el

primer que els rep, nerviosos com estaven, i mana parlar a Nis.

Així llavors el fill d'Hírtac diu: «Escolteu amb benevolència, amics d'Eneas, i no jutgeu pels

nostres anys el que portem. Han callat els rútuls vençuts pel vi i el son. Nosaltres mateixos hem vist

per al nostre plan un lloc que s'obre en un encreuament davant de la porta de mar. Han cessat els

focs i una negra fumera s'aixeca fins al cel. Si ens permeteu aprofitar aquesta fortuna per buscar

Eneas i les muralles de Pal·lanteu, ens veureu aviat tornar carregats amb el botí d'una gran

matança. El camí de la nostra marxa no ens pot enganyar, perquè en les nostres habituals caceres

hem vist les primeres cases entre valls fosques i hem explorat tot el riu.»

Llavors Aletes, madur d'esperit i carregat d'anys: «Déus de la pàtria que teniu Troia sempre

sota el vostre poder! No voleu destruir per complet els teucres si doneu així ànims i cors tan

decidits als nostres joves.» I dient això estrenyia les espatlles i els braços de tots dos, i regava de

plor el rostre i les galtes. «Quina recompensa, guerrers, serà prou digna per recompensar-vos per

aquesta gesta? La millor de seguida us la donaran els déus i vosaltres mateixos: la resta us la

pagarà aviat el piadós Eneas, i Ascani, que encara és jove, mai oblidarà mèrits tan grans.»

«Jo, per la meva banda -afirma Ascani-, que tinc totes les esperances en el retorn del meu

pare, us juro, Nis, pels grans Penats i el Lar d'Assàrac i el temple de la canosa Vesta: poso la meva

confiança i la meva fortuna als vostres cors. Busqueu-me el pare, retorneu-me la seva presència;

res serà trist si el recupero. Us donaré dues copes plenes de relleus, acabades en plata, que el meu

pare va prendre després de la derrota d'Arisba, amb dos trípodes iguals, dos grans talents d'or, un

crater antic que em va donar la sidònia Dido. Ara, si m'és permès de conquistar victoriós Itàlia,

apoderar-me del regne i decidir el repartiment del botí, ¿vas veure amb quin cavall anava Turn i

amb quines armes, tot d'or? Doncs aquest cavall i el seu escut i el seu plomall vermell, són ja el teu

premi, Nis, sense necessitat de sorteig. El meu pare per la seva banda et donarà dotze dones ben

triades i dotze captius, tots amb les seves armes, i a més el camp que posseeix el mateix rei Llatí. I

quant a tu, respectable noi que ets gairebé de la meva edat, t'acullo ja amb tot el cor i t'abraço com

a company de totes les fatigues. No haig de buscar cap glòria sense tu en les meves empreses: tant

en la pau com en la guerra, en tu residirà la meva major confiança de paraula i d'obra.»

A qui diu això replica Euríal: «Mai arribarà el dia que em vegi indigne d'una empresa tan

àrdua; només que no ens doni l'esquena la sort favorable. Però, per sobre de tots els regals, et

demano només això: tinc la mare, de l'antiga estirp de Príam, a qui, desgraciada, ni el país d'Ilió,

ni les muralles del rei Acestes no van poder retenir quan va partir amb mi. La deixo jo ara sense

que en sàpiga res, de tot aquest risc, i sense acomiadar-me (poso la nit i la teva destra per

testimonis), ja que no podria suportar les seves llàgrimes de mare. Així que tu, t'ho prego, consola-

la en la desgràcia i ajuda-la en la solitud. Permet-me portar aquesta esperança i amb major

audàcia faré front a tots els perills.»

Amb el cor estremit van abocar llàgrimes els dardànides, i el bell Iulus més que els altres,

perquè aquesta imatge del la pietat del seu pare li va oprimir l'ànim. Diu així llavors: «Tingues per

concedit tot el que sigui digne de la teva gran empresa. Ja que ella serà com la meva mare i només

li faltarà el nom de Creüsa, i no li espera petita recompensa per haver engendrat un fill com tu.

Sigui quin sigui el desenllaç de la teva gesta, juro pel meu cap, pel qual abans solia jurar el meu

pare: tot el que t'he promès si tornaves amb èxit quedarà per a la teva mare i tota la seva família.»

Així parla entre llàgrimes; al mateix temps es lleva de l'espatlla l'espasa d'or que havia forjat

Licàon de Cnossos amb art admirable, amb la beina d'ivori que li donava rapidesa. A Nis Mnesteu li

dóna una pell, despulles d'un lleó espantós, i el fidel Aletes li canvia l'elm. Es posen en camí

immediatament, ben armats; al mateix temps que marxen, al costat de les portes els acompanya amb

els seus vots tot el grup de cabdills, joves i vells, així com el bell Iulus fent gala abans d'hora d'ànim

i cura d'home madur, els donava molts encàrrecs per al seu pare; però les brises ho dispersen tot i ho

lliuren sense sentit als núvols.

Surten, creuen els fossats i es dirigeixen al camp enemic entre les ombres de la nit, però abans

seran causa de mort per a molts. Els veuen estesos a l'herba pel vi i el son: carros dempeus a la

platja, homes entre rodes i arreus, les armes pel terra i entre les copes. El fill d'Hírtac és el primer en

parlar: «Euríal, és el moment d'atacar, l'ocasió ens hi convida. Per aquí està el camí. Tu, perquè

cap grup pugui alçar-se a les nostres esquenes, vigila i observa des de lluny; vaig a sembrar la

mort i a obrir-te amb això una ampla sendera.»

Així parla i refrena la seva veu al mateix temps que ataca amb l'espasa l'orgullós Ramnes, que

estirat sobre uns tapissos, roncava amb tota la força del seu pit, ell que era rei i alhora apreciat àugur

del rei Turn, encara que no va poder lliurar-se de la mort amb els seus auguris. Acaba al seu costat

amb tres servents que jeien tranquils entre les seves armes i amb l'escuder de Rem i amb l'auriga

sota els seus propis cavalls sorpresos, i talla amb l'espasa els colls penjants. Després li arrenca a

l'amo mateix el cap i deixa el seu cos sagnant a borbollons; la tèbia terra i els jaços es xopen de

negra sang. I fa el mateix amb Làmir i Lamus i amb el jove Serrà, de bella figura, que havia jugat

molt aquella nit i jeia amb el cos vençut pel vi: afortunat ell si hagués continuat el joc tota la nit i

l'hagués fet durar fins a trenc d'alba; com un lleó famolenc movent-se entre cledes plenes d'ovelles

(com li demana la furiosa fam), devora i arrossega el tendre bestiar mut d'espant i rugeix amb boca

cruenta.

No menor va ser la matança d'Euríal; també ell s'encén amb un furor i es llança enmig d'un

gran grup anònim, els desprevinguts Fadus, Herbès, Abaris i Retus; a Retus, que despert i veient-ho

tot, s'ocultava ple de por darrera d'una cratera, li va clavar l'espasa al pit fins a l'empunyadura quan

s'incorporava, i la va treure plena de mort. Vomita l'altre una ànima de porpra i en morir escup el vi

barrejat amb la sang. Ell prossegueix la seva boja matança. Es dirigia ja cap al grup de Messap; allí

veia com s'apagaven els focs i els cavalls lligats segons el costum pasturaven a l'herba, però Nis,

quan s'adona que l'excés de sang i l'ànsia l'arrosseguen, li parla així: «Deixem-ho -diu-, ja que

s'apropa la perillosa llum del dia. Ja han tingut prou càstig, un camí s'obre entre els enemics.»

Abandonen nombrosos objectes de plata massissa dels soldats, i armes i craters, així com bells

tapissos. Euríal pren els arreus76 de Ramnes i un baldric77 de plaques d'or, presents un dia que el

riquíssim Cèdic va enviar a Rémul de Tíbur, quan el va fer hoste seu malgrat la distància; ell en

morir els va lliurar al seu nét perquè els tingués; després de la seva mort el van prendre els rútuls en

la guerra i en el combat: l'agafa i se'l penja a l'espatlla inútilment poderosa. Després es posa l'elm de

Messap, còmode i adornat de plomall.

Surten del camp i busquen llocs segurs. Caminaven entretant genets enviats com a

avantguarda de la ciutat llatina, mentre la resta de la tropa acampava al pla, i portaven notícies al rei

Turn. Eren tres-cents homes, tots amb escuts, i Volcent n'era el comandant. I ja s'apropaven al

campament i arribaven als seus murs, quan veuen de juny els dos joves que trencaven per un camí a

76 Ornaments del vestit.77 Banda que aguantava la beina de l'espasa, que es duia en torn del cos, des de l'espatlla dreta fins al costat esquerre.

l'esquerra, i l'elm va trair al descurat Euríal en l'esmorteïda llum de la nit i va refulgir tocat pels

rajos de la lluna. No va passar inadvertit; Volcent crida des de la columna: «Quiets, soldats! Quina

és la causa de la vostra sortida? De qui sou soldats i a on us dirigiu?»

Ells no van respondre, sinó que es van ficar corrent al bosc i es van confiar a la nit. Es llancen

els genets a les senderes conegudes aquí i allà, i envolten de guàrdies tots els accessos. Era una

selva estarrufada d'alzines negres, esbarzers, i espessos matolls que omplien pertot arreu; només una

sendera brillava entre ocults camins. Les tenebres de les branques i el pesat botí destorben Euríal i

el temor l'enganya amb la direcció del camí.

Nis escapa, imprudent ja s'havia allunyat de l'enemic i dels llocs que després es van anomenar

Albans, del nom d'Alba (on el rei Llatí tenia les seves pastures); es va aturar i en va va buscar l'amic

absent: «Pobre Euríal, on t'he abandonat?, Per on he de seguir-te?» Recorrent de nou el difícil

camí de la selva enganyosa, observa les petjades recents i les segueix cap a enrere i erra entre els

esbarzerars silenciosos. Sent els cavalls, sent l'estrèpit i els senyals dels qui el persegueixen, i no

passa molt temps, quan un clam arriba a les seves oïdes i veu Euríal, a qui enganyat pel terreny i la

nit, i atordit per l'inesperat tumult, el grup ha capturat i se l'emporta, encara que intenta escapar

inútilment.

Què pot fer? Amb quines forces intentaria rescatar el jove, o amb quines armes? S'ha de

llançar a morir entre les espases guanyant amb ferides una mort bella? Ràpid branda la llança,

doblega el braç i, mirant l'alta Lluna78, li prega d'aquesta manera: «Tu, deessa, acudeix en la nostra

ajuda en aquest tràngol, glòria dels astres i guardiana dels boscos, filla de Latona79. Si el meu pare

Hírtac va portar per mi algun present fins als teus altars; si els vaig augmentar jo en les meves

caceres o els vaig penjar del teu temple o els vaig clavar en els teus sagrats sostres, concedeix-me

dispersar aquest grup i guia els meus trets per l'aire.»

Va parlar, i va llançar el ferro amb tota la força del seu cos. La llança voladora esquinça les

ombres de la nit i es clava a l'esquena de Sulmó, es trenca i amb la fusta partida, li travessa el cor.

Aquest, gelat, es regira vomitant un riu de sang calenta del seu pit, i copeja els seus costats amb

llargs espasmes. Miren al seu al voltant. Encara més enfervorit, heus ací aquí que sospesava una

altra llança a l'altura de l'orella. Mentre corren confosos, l'asta arriba xiulant a les temples de Tagus

i es clava tèbia en el cervell travessat.

Embogeix el feroç Volcent sense poder veure qui llança els trets, i sense poder llançar-se

sobre ell per desfogar-s'hi. «Però tu pagaràs amb la teva sang calenta la mort d'aquests dos», va

dir, i al temps empunyant l'espasa marxava contra Euríal. Llavors Nis, fora de si, crida aterrit i ja no

aguanta més amagat en les tenebres, ni pot suportar un dolor tan gran:«A mi, a mi, que sóc qui ho

ha fet! Gireu contra mi les armes, rútuls! Meu ha estat el pla; aquest no ha gosat ni ha pogut fer

78 Diana, deessa de la lluna i de la caça.79 Deessa, mare de Diana i d'Apol·lo.

res; el cel i els astres que ho saben són els meus testimonis; ell només va estimar massa un infeliç

amic.»

Tals crits feia, però l'espasa impulsada amb força traspassa les costelles i trenca el blanc pit.

Euríal cau ferit de mort, la sang corre pel seu bell cos i el seu coll es doblega sobre les espatlles:

com quan la flor encarnada, tallada per l'arada, es panseix i mor, o com la rosella inclina el cap sota

el pes de la pluja. Però Nis es llança al mig i entre tots busca només Volcent, només es fixa en

Volcent. Els enemics l'envolten i l'assetgen de prop pertot arreu. No recula per això i fa girar

l'espasa llampegant, fins que la va clavar de front a la boca del rútul que cridava i, ferit de mort, va

llevar la vida al seu enemic. Es va llançar llavors sobre el seu amic exànime, crivellat per les

espases, i allí va descansar per fi amb plàcida mort.

Afortunats tots dos! Si els meus versos tenen algun poder, mai cap dia us esborrarà del temps

memoriós, mentre la casa d'Eneas habiti la roca inamovible del Capitoli i el pare romà mantingui el

seu poder.

Els rútuls vencedors es fan amb el botí i les despulles i porten plorant al campament Volcent

sense vida. No va ser menor el dol al camp quan van trobar Ramnes exsangüe i tan gran matança

dels millors, i Serrà i Numa. Una gran multitud es forma davant els seus cossos i els homes mig

morts i el lloc recent de tèbia mort i els rius escumejants plens de sang. Reconeixen entre ells les

despulles i el casc lluent de Messap i els arreus recuperats amb tanta suor.

Ja l'Aurora primera abandonava el llit safrà de Titonos i regava les terres amb el nou dia. Amb

el sol ja escampat, visibles les coses per la llum, Turn crida els seus homes a les armes revestit ell

mateix amb armes: formen columnes de bronze per al combat, cada comandant les seves, i agusen

les seves ires amb diverses consignes. Claven fins i tot els caps d'Euríal i Nis en llances (lamentable

espectacle), i les segueixen amb gran cridòria. Els durs enèades van disposar la seva línia a la part

esquerra dels murs (la dreta la cenyeixen les aigües), i ocupen els enormes fossats i es col·loquen a

les altes torres, tristes; commovien els desgraciats els rostres clavats dels seus homes, tan coneguts,

regalimant negra sang.

Volant entretant amb les seves plomes, Fama la missatgera corre per la ciutat atemorida i

arriba a les oïdes de la mare d'Euríal. De sobte la calor va deixar els seus ossos, desgraciada, el fus

se li va escapar de les mans i van caure els cabdells. Surt corrent la infeliç i amb alarits de dona

arrencant-se el cabell, fora de si, busca els murs i les primeres files, i no es fixa en els homes, ni en

el perill, ni en els trets, i omple llavors el cel amb el seu lament: «Així t'he de veure, Euríal? Ets tu,

el darrer repòs dels meus anys, i has pogut deixar-me sola, cruel? I quan et van enviar a perills tan

grans, no es va permetre a la teva mare parlar-te per última vegada? Ai! Jeus en terra estranya

com a botí dels gossos llatins i dels voltors. Tot i que sóc la teva mare, ni t'he pogut fer les

exèquies, ni t'he tancat els ulls, ni t'he rentat les ferides, ni t'he cobert amb la tela que t'estava

teixint a tota presa, de dia i de nit, i en el teler consolava les meves penes de vella. On t'he de

buscar? Quina terra guarda ara el teu cos, els teus membres lacerats i el teu cadàver esquinçat?

Això és tot el que em portes de tu, fill meu? Això és el que he seguit per mar i per terra?

Traspasseu-me, si us queda encara pietat; dispareu contra mi totes les fletxes, rútuls, mateu-me la

primera amb l'espasa; o tu, gran pare dels déus, tingues pietat i soterra aquest odiat cap al Tàrtar

amb el teu raig, ja que no puc acabar amb aquesta vida cruel de cap altra manera.»

Els ànims són commoguts per aquests gemecs, un trist lament brolla de tots i s'entorpeixen les

forces de cara al combat. Com que la dona inflamava la pena de tots, Ideu i Àctor, per ordre

d'Ilioneu i de Iulus, que vessava moltes llàgrimes, l'agafen i la porten en braços a casa.

El combat és aferrissat i molts guerrers resulten morts. Ascani lluita amb valentia i

matà Numà. Els troians Pàndar i Bícias, que vigilaven una de les portes, repten els

rútuls a entrar al campament. Turn mata Bícias i condueix les tropes dins del

campament dels troians. El déu Mart intervé donant ànims als troians. Turn mata

Pàndar però és envoltat pels troians i ha de llançar-se al Tíber per salvar la vida.

Llibre X

Júpiter convoca l'assemblea dels déus on Venus es queixa de la situació dels troians i

critica les estratagemes de Juno; aquest acusa Venus i els troians de ser els

responsables de tot el que passa.

L'endemà els rútuls reprenen el combat. Eneas, que ha aconseguit nous aliats entre els

ligurs i els tirrens, arriba amb una flota de trenta vaixells. Les nimfes que havien estat

els seus vaixells l'informen de la situació a terra. Eneas fa desembarcar les tropes i les

disposa en formació de combat; Pal·lant i els dos-cents genets arcadis estan entre ells.

16. Batalla entre rútuls i arcadis. Mort de Pal·lant (versos 362 - 509)

Però en una altra part, per on un torrent arrossegava rodant moltes pedres i arbustos arrencats

de la riba, Pal·lant va veure que els arcadis, no acostumats a aguantar atacs a peu, donaven

l'esquena als llatins que els perseguien perquè la difícil naturalesa del lloc els havia fet desmuntar

dels cavalls; ell, com a últim recurs en situacions desesperades, intenta encendre'ls el valor ara amb

precs, ara amb amargues paraules: «Cap on fugiu, companys? Per vosaltres, per les vostres gestes,

pel nom del nostre rei Evandre, per les guerres que hem guanyat, per la meva esperança d'igualar

la glòria del pare, no confieu en la fugida. Cal obrir amb l'espasa un camí entre els enemics. Per

on més densa és la munió de soldats, per aquí us crida la pàtria sagrada amb el vostre cap

Pal·lant. Cap poder diví ens assetja, som mortals atacats per un enemic mortal; tenim la mateixa

força i les mateixes mans. Mireu: el mar ens tanca amb la gran barrera de les seves aigües i ja no

hi ha terra per on fugir. Anirem cap al mar o cap a Troia?»

Això diu, i es llança enmig de l'atapeït grup d'enemics. Lagus és el primer que li fa front,

enviat per fats injustos. Li dispara una javelina, mentre arrenca una roca de gran pes, i l'hi clava allà

on l'espinada separa les costelles, i li arrenca l'arma clavada als ossos. Hisbó no aconsegueix

sorprendre'l encara que ho intenta; perquè Pal·lant se li avança quan corria enfuriat per la cruel mort

del company, i li clava l'espasa en el pulmó inflat. Cerca després Esteni i Anquèmol de l'antiga

estirp de Retus, el qual va gosar profanar el llit de la seva madrastra. També vosaltres, bessons, vau

caure en les planes rútules, Larides i Tímber, fills de Daucus, tan semblants que ni els seus els

distingien i aquest confusió feia gràcia als seus pares; però avui Pal·lant us ha distingit de forma

cruel. Doncs a tu, Tímber, l'espasa d'Evandre t'ha arrencat el cap; a tu, Larides, et busca la teva

destra tallada; els dits s'estremeixen moribunds i encara empunyen el ferro.

Als arcadis encesos per l'arenga i les glorioses gestes que contemplaven del seu heroi, el dolor

i la vergonya els armen contra els enemics. Aleshores Pal·lant travessa Reteu que escapava en carro

pel seu costat. Això i només això va servir de treva a Ilos; perquè contra Ilos havia disparat des de

lluny la forta llança el camí de la qual Reteu va interceptar, quan fugia de tu, òptim Teutras, i del teu

germà Tiris; cau del carro i trepitja mig mort els camps dels rútuls amb els talons. I com el pastor

per pròpia decisió, quan s'aixequen els vents a l'estiu, encén focs dispersos en els boscos, i l'horrible

exercit de Vulcà80 s'apodera dels espais del mig i s'estén pels amples camps, mentre el pastor,

victoriós, s'asseu a contemplar les flames triomfants: no d'una altra manera tot el valor dels

companys s'aplega en la teva ajuda, Pal·lant

Però Halès, valent en la guerra, es llança contra ells i es protegeix amb les seves armes. Acaba

així amb Ladó, Feres i Demòdoc; amb la brillant espasa li talla la destra a Estrimoni, que la llançava

contra la seva gola; amb una pedra fereix el rostre de Toant i dispersa els seus ossos barrejats amb

els cervell ensangonat. El seu pare, preveient el destí, havia ocultat Halès als boscos; quan l'ancià va

tancar els ulls profètics amb la mort, les Parques van posar les mans damunt del fill i el van

consagrar a les armes d'Evandre. Contra ell es dirigeix Pal·lant, que primer va pregar així: «Ara,

pare Tíber, dóna a aquesta ferro que penso llançar fortuna i un camí a través del pit del dur Halès.

La teva alzina tindrà aquestes armes i les despulles d'aquest home.» El va escoltar el déu; mentre

Halès protegia Imàon, ofereix, infeliç, el seu pit inerme a la llança arcàdia.

Però Lausus81, notable participant de la guerra, no deixa que les seves tropes s'espantin per

una mort tan destacable: mata primer Abant, nus i obstacle en el combat, que li feia front. Cauen els

fills d'Arcàdia, cauen els etruscs i vosaltres, teucres que amb vida vau escapar dels grecs.

S'enfronten els exèrcit amb cabdills i forces igualades; els últims empenyen els primers i la multitud

no deixa que es moguin ni mans ni armes. Els insta i els anima d'un costat Pal·lant i de l'altre

80 Vulcà és el déu del foc i el seu exèrcit són les flames.81 Fill del rei etrusc Mezenci.

Lausus. Els dos no es porten molts anys de diferència i són d'aspecte distingit, però la Fortuna els

havia negat el retorn a la pàtria. No obstant això, el sobirà del gran Olimp no va tolerar que

s'enfrontessin; el destí els espera de seguida en mans d'un enemic més poderós82.

Entretant la divina germana de Turn83 li aconsella rellevar Lausus, i ell talla el centre de les

línies amb els seu veloç carro. Quan veu els seus homes: «És hora de deixar el combat; jo sol faré

front a Pal·lant, Pal·lant és cosa meva. Com m'agradaria que el seu pare estigués d'espectador!»

Això va dir i els seus companys van sortir del camp, com se'ls havia manat. I, en retirar-se els

rútuls, el jove se sorprèn de l'orgullosa ordre, observa Turn i recorre amb els ulls el seu cos enorme,

l'examina de lluny amb una mirada ferotge, i respon les paraules del rei amb aquest paraules: «Jo

seré celebrat per aconseguir despulles opimes o per una mort gloriosa; amb les dues sorts es

conforma el meu pare. Estalvia't les amenaces.»

Avança seguidament cap al centre del camp; la sang corre gelada per les entranyes dels

arcadis. Turn ha saltat del carro, es disposa a fer-li front de peu, i com salta el lleó quan veu des

d'una alta talaia un toro que s'apresta al combat, així és l'aspecte de Turn mentre avançava. Quan

Pal·lant va creure que aquest estava a l'abast de les seves llances, ataca primer, per si la sort

emparava l'audaç tot i la desigualtat de forces, i prega així al cel immens: «Per l'hospitalitat del

meu pare i les taules de què vas ser hoste, Alcida84, et prego que m'assisteixis en aquesta gran

empresa. Que Turn em vegi llevar-li moribund les armes plenes de sang i en morir en els seus ulls

hagin de suportar la meva victòria.»

Alcida va sentir el jove i va ofegar un gran sospir en el fons del seu pit i va vessar llàgrimes

d'impotència. Llavors el seu pare li parla amb paraules d'amic: «Cadascú té fixat el dia, el temps de

la vida és breu i irreparable per a tots; però al valor li correspon perllongar la fama amb gestes.

Molts fills de déus van caure als peus de les altes muralles de Troia i entre ells va morir també

Sarpedó85, la meva pròpia descendència; també els fats criden Turn i li arriba al final del temps

concedit.» Així diu i aparta els seus ulls dels camps dels rútuls.

Pal·lant per fi dispara amb gran força la seva llança i treu de la beina l'espasa lluent. Aquella

cau volant on la part superior de la cuirassa protegeix l'espatlla i, obrint-se camí entre les vores de

l'escut, arriba mossegar finalment el gran cos de Turn. Turn al seu torn branda llarg temps la fusta

que acaba en punta de ferro i la llança contra Pal·lant, i exclama així : «Mira si la meva arma no és

més penetrant!» Havia dit, i amb cop vibrant la punta traspassa pel centre l'escut, tantes capes de

ferro i de bronze, envoltades tantes vegades per una pell de toro, i perfora la barrera de la cuirassa i

el noble pit. Pal·lant arrenca en va l'arma calenta de la ferida: pel mateix camí s'escapen la sang i la

82 Pal·lant morirà aviat a mans de Turn. Lausus serà mort més endavant per Eneas.83 La nimfa Juturna, germana i auriga de Turn. Havia estat estimada per Júpiter que li havia concedit la immortalitat i

el domini de les fonts.84 Hèrcules havia estat hoste d'Evandre quan un dels seus treballs el va portar a Itàlia.85 Sarpedó de Lícia era nét de Júpiter. La seva mort, a mans de Pàtrocle, és narrada a la Ilíada.

vida. Va caure sobre la ferida, les seves armes van ressonar sobre seu, i en morir besa la terra

enemiga amb la boca ensagnada.

Turn alçant-se damunt seu: «Arcadis -diu- recordeu les meves paraules i porteu-les a

Evandre: li retorno Pal·lant com se'l mereix. Si valen res l'honor d'un sepulcre i el consol de

sepultar-lo, l'hi concedeixo. No li costarà poc l'hospitalitat d'Eneas.» I així que va haver parlat va

aixafar amb el peu esquerre el mort i li va arrabassar el pesat baldric amb aquest crim gravat: un

grup de joves horriblement assassinats alhora en la nit de noces i els llits de sang86, que Clonus, el

fill d'Èurit, havia treballat en or gruixut; amb aquesta despulla passeja Turn triomfant i gaudeix de

tenir-lo. Cor dels homes que ignora el destí i la sort futura, i no sap mantenir la modèstia quan

l'ocasió li és favorable! Un dia vindrà en què el gran Turn desitjarà haver cobrat un bon rescat per la

vida de Pal·lant i odiarà aquestes despulles i aquesta hora.

Però els companys de Pal·lant, entre llàgrimes i gemecs, s'emporten el cos sobre el seu escut.

Ai, tu, que tornaràs al teu pare amb gran glòria i dolor! Aquest dia és el primer que t'ha lliurat a la

guerra i el mateix que se t'emporta, i deixes, no obstant això, munts immensos de rútuls.

Quan Eneas rep la notícia de la mort del seu amic, provoca una gran matança entre els

enemics. Juno, preocupada per Turn, l'allunya del combat, amb permís de Júpiter, fent-

lo perseguir una ombra amb la forma d'Eneas.

Mezenci s'enfronta a Eneas però és ferit i es retira del combat. Lausus pren el relleu del

seu pare, però és mort per Eneas. Mezenci torna al combat per venjar el seu fill però

també és mort per Eneas.

Llibre XI

Eneas dedica un trofeu a Mart amb les despulles de Mezenci. A continuació el cos de

Pal·lant és enviat a la ciutat d'Evandre en mig d'una gran comitiva. A petició dels

llatins, s'acorda una treva de dotze dies.

Els llatins reben notícies del rei Diomedes, a qui havien demanat ajuda, però ell es

nega a recolzar-los. Llatí proposa fer les paus amb els troians però Turn es mostra

partidari de continuar la guerra. Aleshores els arriben notícies que els troians estan

atacant la ciutat en dos grups.

Turn distribueix les seves tropes en dos grups i posa la cavalleria sota les ordres de

Camil·la i Messap. Durant la batalla, Camil·la cau travessada per una llança; la seva

mort provoca una desbandada de volscos i rútuls i Turn corre en auxili dels seus. Quan

es fa de nit els dos exèrcit acampen al voltant de la ciutat.

Llibre XII

86 Al baldric hi ha representada una escena del mite de les Danaides, le cinquanta filles de Dànaus, que van matar els seus marits la nit de noces per ordre del pare; només una, Hipermestra, va perdonar la vida al seu.

Turn considera que la situació del seu exèrcit no és favorable a causa de les últimes

derrotes, i proposa resoldre el conflicte amb un duel entre ell i Eneas. Els dos exèrcit

acorden una treva i els dos cabdills es preparen pel duel. Juturna, la germana de Turn,

exalta els ànims dels llatins contra els troians i simula un fals prodigi perquè l'augur

Tolumni llanci una fletxa contra els troians. La treva es trenca i s'inicia un combat.

Eneas és ferit per una fletxa i s'ha de retirar del combat. Turn aprofita per matar una

gran quantitat de guerrers troians.

Venus guareix la ferida d'Eneas amb unes herbes del mont Ida. L'heroi torna al combat

per cercar Turn però, en no trobar-lo, decideix atacar la ciutat. Els troians calen foc a

les muralles i es preparen per assaltar-les. La reina Amata creu que tot està perdut i es

penja. Turn troba Eneas i li proposa de nou batre's en duel. Eneas accepta.

17. Combat final entre Eneas i Turn (versos 887- 952)

Eneas segueix atacant i branda la seva llança gran com un arbre, i parla així amb ànim

ferotge: «Què és el que ara t'entreté? Per què et fas enrere, Turn? No hem de córrer en una cursa;

hem de lluitar cos a cos amb les terribles armes. Converteix-te en tot el que vulguis i reuneix tot el

valor i els trucs que puguis; toca els astres altíssims amb les teves ales, si vols, i reclou-te amagat

en els abismes de la terra.» L'altre, sacsejant el cap, diu: «No m'espanten les teves paraules

enceses, arrogant; els déus m'espanten i Júpiter que m'és contrari.»

I sense dir res més posa els seus ulls sobre una pedra enorme, una antiga i enorme pedra que

estava tirada en el pla, col·locada com a fita en el camp per evitar querelles pels sembrats. Amb

prou feines podrien aguantar-la sobre les espatlles dotze homes escollits, musculosos com avui els

produeix la nostra terra; l'heroi la va alçar amb mans tremoloses i la brandava contra el seu enemic,

alçant-se tant com podia i prenent embranzida. Però no es reconeix a si mateix, quan avança

corrent, ni quan aixeca i branda l'enorme pedra amb les mans; els seus genolls vacil·len, una

esgarrifança li qualla la gèlida sang.

A més la roca llançada en el buit pel guerrer ni va recórrer tota la distància ni va complir el

cop. I com en un somni, quan de nit el lànguid repòs ens tanca els ulls, ens sembla que volem

emprendre en va ansioses curses i a meitat dels esforços sucumbim extenuats; la llengua no es pot

moure, no ens basten les habituals forces del cos i no ens surten la veu ni paraules. D'aquesta

manera a Turn, que busca amb valor una sortida, la deessa cruel li nega l'èxit. Donen voltes llavors

en el seu pit sentiments variats; contempla els rútuls i la ciutat i vacil·la de por i l'estremeix la mort,

i no veu com pot escapar o amb quina força pot atacar l'enemic, ni tampoc veu el seu carro ni la

seva germana l'auriga.

Mentre vacil·la, Eneas branda el dard fatal, calculant l'ocasió amb els ulls, i amb tot el seu cos

el dispara des de lluny. Mai vibren així les pedres que llança la catapulta mural ni esclaten els trons

amb raig tan terrible. L'asta vola com un negre remolí, portant un cruel final, i estripa les vores de

la cuirassa i l'últim cercle del sèptuple escut; xiulant li travessa la cuixa. El gran Turn, doblegant els

genolls, cau ferit a terra. S'alcen gemegant els rútuls i al voltant ressona tota la muntanya i els

boscos profunds retornen el ressò. Ell, suplicant des del terra, li tendeix els ulls i la destra implorant,

i diu: «Ho he ben merescut, i no me'n penedeixo; aprofita la teva sort. Tanmateix, si tens

compassió d'un pare desgraciat (també tu vas tenir el teu pare Anquises), et prego que tinguis

pietat de la vellesa de Daune i em retornis als meus, encara que només sigui el meu cos privat de

vida. Has guanyat i els ausonis m'han vist estendre les mans, vençut; teva és Lavínia per esposa, no

portis el teu odi més enllà.»

Eneas, ferotge sota les seves armes, es va aturar girant els ulls i va frenar el cop de la seva

destra; i ja més i més aquestes paraules havien començat a inclinar els seus dubtes cada vegada més,

quan va aparèixer a la part alta de la seva espatlla el desgraciat baldric i van relluir les corretges de

Pal·lant amb els coneguts tatxons del noi, a qui Turn havia abatut i vençut amb una ferida, i portava

a les seves espatlles el trofeu enemic.

Ell, quan se li va fixar en els ulls aquell botí, record d'un cruel dolor, encès de fúria i amb una

terrible ira: «I tu pretens escapar ara revestit amb les despulles dels meus! Pal·lant t'immola amb

aquest cop, i Pal·lant es venja en la teva sang criminal.» Així dient li enfonsa furiós l'espasa en ple

pit; a ell se li afluixen els membres de fred i se li escapa la vida amb un gemec, dolorós, a les

ombres.