Embed Size (px)
Citation preview
Cultura popular
La sardanaLa sardana és la dansa més popular del Principat de Catalunya. La ballen un indeterminat nombre de balladors agafats per les mans, formant una rodona.L’orquestra que interpreta les sardanes s’anomena cobla. Malgrat que els seus instruments han anat canviant la cobla té un instrument que és cararacterístic i que no falta mai en el seu grup la Tenora, instrument construit en fusta de ginjoler.A partir del sXIX amb el moviment cultural de la Renaixença, al sardana va esdevenir expressió de catalanitat, i aquesta simbologia arribà a convertir la sardana en la dansa nacional de Catalunya.
La tenora
Manifestacions més singulars del folklore català.
El castellEls Castellers són una forma de festa popular de tradició a Catalunya, amb un origen molt antic, i que avui dia es
viu amb més força que mai. Consisteix en la construcció de torres humanes que simbolitzarien altes edificacions o castells. Els participants castellers es van col·locant a sobre de les espatlles dels altres fins a una determinada alçada. Els castellers s'organitzen en colles. Sol haver-hi una colla per població, tot i que, sovint, trobem molts pobles i ciutats amb més d'una agrupació. Les actuacions castelleres es donen en determinades dates, diades especials anuals de sants o festes majors de pobles. Tanmateix, es fan convocatòries extraordinàries com ara els Concursos de Tarragona, que es fan cada dos anys. La zona amb més activitat castellera està situada a les comarques frontereres entre les províncies de Tarragona i Barcelona, tot i que de colles castelleres n'hi ha a tota Catalunya, arribant fins a les Illes Balears i a alguns indrets de fora d'Espanya, com ara Chile o Brasil.
Gegants cap-grossos i bestiari
El gegant més antic és documentat de l’any 1424, d’una processó de Corpus a Barcelona. La figura de la geganta no la trobem citada fins al 1557, també a la processó de Corpus de Girona. Les desfilades de gegants encapçalaven les diades de Corpus guarnits representaven a personatges històrics o llegendaris.
Els nans o cap-grossos, abans anomenats gegantons, eren comparses dels gegants i ballaven i amenitzaven la desfilada. El més antic el lligamosques d’Olot, que empaita les mosques amb un fuet. El folklorista Joan Amades assenyala que la documentació més antiga que es refereix a cap-grossos és del 1589 a València. Al Principat de Catalunya no s’en troben documentats fins al primer terç del s.XIX.
El bestiari. Té una llarga tradició a Catalunya. Els seus orígens també cal cercar-los a les processons de Corpus. De tot el bestiari cal destacar el drac diabòlic i l’àguila coronada.
Actualment hi ha censats prop de setanta dracs.
L’Àguila és el símbol de l’elevació de l’esperit. Actualment la més antiga que encara balla és la de la Bisbal de l’Empordà, del 1770. L’Àliga coronada representava a les ciutats distingides amb privilegi reial. En certes viles solíen dur un pom blanc de flors o un colom blanc al bec. En les seves actuacions només balla en amples giravolts, noble i cerimoniosa.
A Barcelona a més a més hi havia la Cucafera o Tarasco, bèstia que viu a les aigües tèrboles i a les boires dels aiguamolls, que terroritza la població devorant les joves donzelles
L’Àguila reial Cucafera o TarascoLo Marraco
El foc: Fallaires, Diables i trabucaires.
El foc sempre ha format part del ritual de purificació i de renaixement i a més a més aplega la comunitat a la festa.
Els Fallaires: La nit de Sant Joan porten el foc corrent muntanya avall; celebre el ritual del foc, a llocs com: Canigó, a Boí, a Santa Magdalena (de la Pobla de Segur) o al Far (d’Isil), i a la nit de Nadal a Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola.
Els diables: Són els encarregats de la pirotècnia pels carrers. Els balls de diables són esmentats al s.XVI. Els diables actuals animen correfocs i actuen en les activitats festives de pobles i ciutats. El correfoc antigament es coneixia com a ball de diables i és el ritual de balls i sons generats per les colles de diables.
El ball de diables o correfoc: L’element cabdal és el drac, animal que representa el mal, el pecat (drac amb molts caps), del diables, de la bestialitat o de la fortalesa. També hi desfilen la diablessa, l’àngel dimonis, encenedors, i els timblers i el grallers.
Els trabuciares: Components d’un grup creat al s.XVII al Solsonès, per donar relleu a les festes amb trabucades a salba “galejadors”, sovint acompanyen les Caramelles. Acutalment participen a les festes majors, desfilen davant de la processó de Corpus i formen part del protocol de recepció de personalitats.
Calendari bàsic de festes i tradicionsEl calendari és vinculat estretament a les quatre estacions de l’any: el cicle de tardor, el d’hivern, el de la primavera i el d’estiu.
CILE DE TARDOR.
Castanyada. Castanyes, moniatos i panellets. Rtiual del qual s’en té constànica des de finals del sXVII, deriva dels antics àpats funeraris. Se celebra el 31 d’octubre, a la vespra de Tots Sants dia dels difunts (1 novembre)
CICLE D’HIVERN.
El Nadal, és l’època d’advent segons la litúrgia cristiana, temps d’espera. El costumari indica que el Nadal era temps de reunió de la comunitat familiar, al voltant del foc. El tió de Nadal és la síntesi dels antics ritus de la llar, que simbolitza le foc nou. Actualment és un ritual dedicat als infants i consisteix en picar el tió tot recitant una cantarella i el tió “caga” llaminadures i regals.El pessebre ha de durar de Santa llúcia fins a la Candelera. El paisatge que reprodueix la ruralia catalana. També hi ha la tradició dels pessebres vivents i de les fires de pessebres, com Santa Llúcia a BCN.El dia de Nadal, 25 de desembre, és tradicional l’àpat de Nadal, que reuneix a dinar tota la família; el menú comença amb escudella i carn d’olla, després el rostit i acaba amb neules i torrons.El dia de Sant Esteve, el 26 de desembre, l’àpat tradicional són els canalons fets amb els sobrants dela carn del dia de Nadal.L’home dels nassos: El dia 31 de desembre, és el dia que surt al carrer l’home dels nassos, que té tans nassos com dies té l’any.La nit de reis: A la vespra del 6 de gener adoració dels reis o mags descrita a l’Evangel. Cal destacar les cavalcades a les poblacions.Carnesoltes: Data variables del mes de febrer: Festa no cristiana, però tolerada, i el seu protagonista és el Rei Carnestoltes, és sinònim de disbauxa, de llicències i d’excessos, d’inversió social i llibertinatge. En aquesta festa hi perdura la pràctica de disfressar-se, emmarcarar-se o cobrir-se les cares amb màscares. Finalment el Dimecres de Cendr, inici de la Quaresma, quan comença el dejuni i la penitència per tots els excessos anteriors
CICLE D’HIVERN.
Comença al dia 25 de març, inici de la primavera, i acaba amb solstici d’estiu, per Sant Joan el dia 24 de juny.
La Quaresma: Sinònim d’austeritat, tristesa, abstinència i penediment, segons la iltúrgia cristiana. La Quaresma comença el Dimecres de Cendra i conclou amb el temps de Passio i la Setmana Santa.
La Passió: La segona setmana de la qual és la Setmana Santa, comença amb el Diumenge de Rams i es corona amb la Pasqua i Florida o de Resurrecció. També inici de fires del Ram.
Pasqua Florida: És tradicional sentir el retruny dels trabucs i el cant de les Caramelles.Les colles caramellaires i visiten les cases i masies davant les quals canten; és tradició que sel’s obseqüiï amb llaminadures o queviures. Hi ha molts llocs que s’hi fan desfilades de trabucaires, el ball de bastons, de cascavells i de cintes.
La mona de Pasqua: És una coca o pastís, generalment guarnit d’un o més ous durs, o bé d’ous de xocolata, que es menja per la festa de Pasqua Florida i que els padrins regalen als seus fillols.
La Diada de Sant Jordi: 23 d’abril, és el dia dels enamorats i el dia de la rosa i del llibre. Aquesta celebració neix de la llegenda de Sant Jordi. Aquest sant és el patró de Catalunya; considerat protector del blat i de l’ordi.
La Mare de Déu de Montserrat: 27 d’abril coneguda com la Moreneta és patrona de Catalunya; duu el nom de la muntanya emblemàtica de Montserrat.
El Corpus: Data variable, és el dia de l’adoració de l’Eucaristia, segons la litúrgia cristiana. També
s’hi troben elements pagans com l’ou com balla, derivat d’un antic ritual de primavera. D’aquest
cicle és la Patum de Berga.
CICLE D’ESTIU.
La nit de Sant Joan: És la nit del foc: es cremen barraques al Priorat i a les Terres de l’Ebre, s’encenen fogueres arreu de Catalunya. El foc de Sant Joan és sagrat.
Les revetlles: Són l’acte festiu més festiu més popular dels vespres de Sant Joan, de Sant Pere (29 de juny) i de Sant Jaume (25 de juliol). Es fa en espais públics, als carrers o a les places, que es decoren amb garlandes de fanaletsi s’hi fan balls a l’aire lliure o sota l’envelat; la menja tradicional són les tipiques coques de pinyons i fruites confitades i les de llardons.
La festa major: el concepte de festa major és sinònim de participació, d’esbarjo, de cavalcades i comparse, de focs i de balls, d’actes lúdics per als grans i per als més petits… És, també,la gran diada d’una vila o ciutat i s’inicia oficialment amb el pregó o ban que s’acostuma a realitzar des del balcó de l’ajuntament, a la Plaça Major.
Gastronomia
PLATS TIPICS GENERALS
La nostra alimentació primordial es basa en la triologia mediterrània: Blat, vinya i olivera:però també en la primerenca, amb el porc i el corder, el llard, la llet i els formatges… Hom sol considerar tipicament catalans certs menjars, com el pa amb tomàquet, les torrades amb oli fregades amb all, la botifarra o llonganissa amb seques, l’escudella i la carn d’olla, l’escalivada, les faves, el sofregit i la picada, l’allioli, el romesco, el xató, la samfaina, les postres de músic, mel i mató, la crema…
PLATS LOCALS QUE S’HAN ESCAMPAT ARREU.
Hi ha una sèrie de plats locals que s’han escampat arreu de la geografia: el suquet de peix i el pollastre amb escamarlants, plats empordanesos; l’oca amb peres o amb naps, els arrossejats i l’arròs o dels fideus a banda, de les Terres de l’Ebre; els romescos, les cassoles de tros de la Terra Ferma… Alhora hi ha àpats circumscrits a un espai i a un temps que han adquirit rellevància en el calendari popular, com una festa i un ritu gastronòmic: xatonades, calçotades, cargolades, boletades…
CALENDARI GASTRONÒMIC FESTIU
El calendari de la cuina popular també és marcat per les estacions i els calendaris agrícola i ramader i, al seu torn, per les fires i festes anyals.
http://www.festes.org/index.php
http://www.firesifestes.com/
http://www.cccc.cat/
