Antemi de Tral.les i Isidor de Milet: Santa Sofia de

Constantinoble

Títol: Santa Sofia de Constantinoble.

Autor: Antemi de Tral.les (Tral.les, c. 474-534) i Isidor de Milet (Milet, c. 480-537).

Cronologia: 532-537.Tipologia: església.Materials: maó i marbre;

l’interior, recobert amb mosaics.

Estil: bizantí.Localització: Istanbul –

antiga Constantinoble (Turquia).

Fitxa tècnica

Obra de la mateixa època

Sant Vitale de Ravenna(521-547)

Sant’Apollinaire in Classe de Ravenna (532-549)

Biografia dels autors

L’emperador Justinià va encarregar a Antemi de Tral.les, autor d’un tractat sobre geometria, la construcció de Santa Sofia de Constantinoble, l’únic edifici construït per aquest geòmetra i teòric nascut a Tral.les (Turquia). En aquesta magna empresa va tenir la col·laboració d’Isidor de Milet, reconegut geòmetra i arquitecte bizantí, director de l’acadèmia platònica, professor de les universitats d’Alexandria i Constantinoble i autor d’un tractat sobre l’arquitectura de les voltes.

Originàriament i malgrat les seves dimensions colossals, l’antiga basílica cristiana estava situada al costat del palau imperial i de d'hipòdrom . Aquesta ubicació evidencia l’estreta relació existent entre el poder civil i el poder religiós en l’època de Justinià.

Descripció formal

La basílica de Santa Sofia destaca per la gran cúpula central que se sosté ajustada per quatre contraforts massissos. Tant el tambor com el mur presenten un gran nombre de finestres, i el color vermell del maó aporta una visió bastant sòbria del temple, que contrasta amb la brillantor dels elements interns.

A l’interior, la basílica de Santa Sofia presenta una planta basilical de tres naus. En una fase inicial l’edifici constava, a més, d’un atri d’entrada o nàrtex, i un iconòstasi, mur en què es col·locaven les icones i que separava el presbiteri de la nau principal, ocupada pels fidels. Al centre de la nau principal hi ha quatre grans pilars que delimiten un quadrat sobre el qual s’aixeca la gran cúpula de 31 m de diàmetre i 54 m d’alçada. Aquesta estructura colossal s’aguanta sobre quatre arcs de mig punt que defineixen quatre petxines gràcies a les quals l’espai quadrat es transforma en un espai circular.

Per repartir encara més l’enorme pressió i el pes de la cúpula, es disposen dues semicúpules, una a cada extrem de l’eix longitudinal, aguantades per pilars i exedres (espais de planta semicircular) obertes a ambdós costats de les semicúpules. En alçada, les naus laterals mostren dos pisos d’arcades superposades. El pis superior funciona com una tribuna des d’on els alts càrrecs podien seguir la litúrgia. La llum aconsegueix penetrar a l’interior gràcies al gran nombre d’obertures que hi ha als murs –que no tenen una funció de suport- i a les 40 finestres radials del tambor, que dibuixen un anell lumínic sobre el qual sembla que floti la “volta celeste”, simbolitzada per l’enorme cúpula.

Entorn i integració urbanística

Tot i les seves dimensions, originàriament l’antiga basílica no només estava en harmonia amb l’entorn, sinó que a més dominava estratègicament un dels accessos a l’estret del Bòsfor. Posteriorment, els minarets i els edificis annexos, aixecats quan el temple cristià va ser convertit en mesquita, van donar al conjunt un aspecte una mica caòtic.

Funció, contingut i significat

L’any 360, segons les cròniques, es va consagrar la primera església de fusta manada construir per Constantí per guardar-hi un fragment del lignum crucis, és a dir, la creu en què va ser crucificat Jesús. Després que aquesta església de fusta es cremés el 404, Teodosi II va ser el mecenes d’una segona església dedicada a la Saviesa divina (Hagia Sophia, en grec). Es va finalitzar l’any 416, però va ser destruïda durant una revolta l’any 532. Llavors, Justinià i la seva esposa Teodora van decidir la construcció d’un nou temple de dimensions colossals com a desgreuge de la Saviesa divina i alhora per fer ostentació del poder suprem de l’emperador com a representant de la potència política i militar de l’Imperi.

Després de la pressa de Constantinoble per l'exèrcit dels turcs l’any 1453, Santa Sofia va ser convertida en mesquita, moment en què se’n van afegir els quatre minarets. A més, els musulmans van tapar amb una capa d’estuc la majoria dels mosaics i hi van afegir quatre plafons circulars amb inscripcions de l’Alcorà.

Models i influències

La basílica de Santa Sofia respon a una síntesi constructiva sense precedents entre la tradició clàssica grecollatina –planta basilical, pilars de càrrega i grandositat- i la tradició oriental –espai central coronat per una cúpula.La seva magnificència va influir enormement en altres esglésies erigides a Constantinoble en època de Justinià, com Santa Irene (segles VI-VIII), i va marcar un model que va ser reproduït a escala més petita a altres ciutats de l’Imperi.Això no obstant, l’aportació més gran de Santa Sofia a l’arquitectura es l’ús dels sistema de petxines per tal de passar de la forma quadrada de la base a la forma circular de la cúpula.

Santa Irene (s. VI-VIII)Mimar Sinan: Mesquita de Solimà (1550-1557)