Text i context

Text i context.

Text és la unitat lingüística comunicativa fonamental, producte de l’activitat verbal humana, que posseeix sempre caràcter social; està caracteritzada pel seu tancament semàntic i comunicatiu, així com per la seua coherència profunda i superficial deguda a la intenció (comunicativa) del parlant de crear un text íntegre, i a l’estructuració per mitjà de dos conjunts de regles: les pròpies del nivell textual i les del sistema de la llengua.

El context extralingüístic és el conjunt d’elements extralingüístics que condicionen la producció i la interpretació del text (persona, temps, espai, coneixements, informacions implícites, ambient sociocultural...). En canvi, el context lingüístic o cotext és el conjunt d’elements lingüístics que acompanyen una part del text, és a dir, l’entorn lingüístic immediat respecte a una part en concret del text.

Exemples.

“Hi ha un cotxe aparcat a l’entrada del garatge!” pot tenir diverses interpretacions segons en quin context en pronuncie: No puc entrar al garatge. No puc eixir del garatge. Avise la grua ara mateix.

El cotext contribueix a delimitar el significat de les paraules i oracions: No vaig poder arreglar la roda punxada perquè no vaig

trobar el gat. No vaig poder dormir en tota la nit perquè se m’havia

escapat el gat.

1. Àmbit d’ús. 2. Gènere. 3. Tipologia textual i finalitat. 4. Canal. 5. Variació lingüística. 6. El text com a acte de parla. 7. Veus del discurs.

1. Àmbit d’ús. És el conjunt de situacions socials en què és

usada la llengua, és a dir, el context comunicatiu en què apareix un discurs. Periodístic: propi dels mitjans de comunicació. Acadèmic: propi de les institucions educatives i

de la investigació. Literari: en què predomina la funció estètica. Administratiu: propi de les institucions

públiques i de les seues relacions amb els ciutadans.

Col·loquial: propi de les relacions interpersonals entre amics, companys, familiars...

Milers de persones s'apleguen a València en la manifestació del Nou d'Octubre. Durant la processó del matí, s'ha penjat una estelada a la plaça de l'ajuntament de València. Milers de persones s'han aplegat a València per a manifestar-se amb motiu de la diada del Nou d'Octubre. Tot i que a mig recorregut ha començat a ploure fort, cosa que ha portat que alguns participants marxessin, la majoria de manifestants ha aguantat sota la pluja fins al final de la manifestació. La Comissió 9 d'Octubre ha triat enguany el lema 'Pels nostres drets, pel nostre país' per a denunciar la política del PP contra la llengua i els drets socials. Endavant, Maulets i CAJEI s'han manifestat sota el lema 'Els Països Catalans decidim independència'.

Sindicats i Educació miren d’acostar posicions respecte l'assignatura de ciutadaniaEducació s’ofereix a pactar unes noves instruccions que matisin com s'ha d'impartir.Representants sindicals i d’Educació es troben reunits des de les onze del migdia en el marc de la junta de portaveus de la mesa sectorial d’educació i miren de desencallar el conflicte originat per l’obligació d'impartir ciutadania en anglès, que ha motivat la mobilització de bona part de la comunitat educativa valenciana. Jaume Llopis (STEPV) explica que la Generalitat s’ha ofert a pactar unes noves instruccions que matisin com s’ha d’impartir l’assignatura.

Educació per a la ciutadania.

El programa d’educació per a la ciutadania té per objectiu promoure el desenvolupament dels valors democràtics, afavorir el coneixement dels drets humans, l’educació per la pau i la solidaritat, impulsant la participació i el compromís dels joves a la societat.

Cada dia estava més cansada. Els nens, quan entrava al pis, els trobava moltes vegades adormits. Els havia estès una flassada per terra al menjador, amb dos coixins, i els trobava adormits, de vegades molt acostadets i el nen amb un braç passat damunt de la Rita. Fins que no els vaig trobar més adormits i la Rita, tan petitona, feia hiiii... hiiiii... hiiiiii... i es miraven amb el nen i el nen es posava un dit davant de la boca i li deia, calla. I la Rita tornava amb aquella mena de riure, hiiiii... hiiiii... hi... un riure molt estrany. I vaig voler saber què passava. Un dia vaig córrer més i no em vaig aturar enlloc i vaig arribar una mica més d'hora, vaig obrir la porta del pis com si entrés a robar, aguantant-me la respiració mentre feia girar la clau al pany. La galeria era plena de coloms i també n'hi havia al passadís i els nens no eren enlloc…

http://www.uoc.edu/serveilinguistic/llenguatge/documentacio/doc/acta2.pdf

http://www.uoc.edu/serveilinguistic/llenguatge/documentacio/doc/certificat_tif_1.pdf

- Malparit! –s’enutjà Nevera-. Ens has fet treballar per quatre xavos en un assumpte que ens podria costar un grapat d’anys a l’hotel.- Bé –digué el detectiu a Barrera i Trilita-, ja sabeu per què el buscaven.- Aquest tio és un inconscient –féu Barrera assenyalant Culata-. Ha posat mitja humanitat en perill per omplir-se les butxaques. Et denunciaré.

Activitat sobre l’àmbit d’ús.

Classifica els gèneres següents dins dels àmbits d’ús especificats en la graella.notícia, decret, examen, novel·la, entrada de diccionari, entrevista, poema, instància, conte, exposició oral, acta de reunió, resum, article d’opinió, assaig, certificat, columna

acadèmic periodístic literari administratiu

2. Gènere. El gènere literari és un model estructural definit històricament per uns

elements marcats i fixos que han anat evolucionant segons l’època i el lloc. La classificació tradicional dels gèneres es deu a Aristòtil, filòsof grec del

segle IV aC. D’acord amb la manera de representar la realitat, els mitjans emprats, el tipus de tema i les relacions de l’autor amb el receptor i d’aquest amb l’obra, distingeix entre èpica, lírica i dramàtica. Dins de la dramàtica, hi trobem la tragèdia, el drama i la comèdia. Èpica: narració de fets històrics des d’una perspectiva heroica. Lírica: poesia en la qual predominen la subjectivitat, els tons afectius,

sentimentals i emotius. Tragèdia: composició teatral d’estil elevat que representa una acció

seriosa i greu i en què el protagonista és endut cap a la catàstrofe per una passió o per la fatalitat.

Drama: composició teatral considerada un gènere mixt entre la tragèdia i la comèdia, i en la qual l’acció s’imposa a la narració.

Comèdia: composició teatral caracteritzada pel desenllaç feliç i per la seua intenció, generalment crítica, moralitzadora o satírica.

Aquesta classificació dels gèneres es mantingué intacta fins al Romanticisme, època en què van nàixer noves formes de textualització literària. A partir d’aquest moment es produeix una ruptura formal, una transgressió de les normes clàssiques i, per tant, els gèneres van tendir a barrejar-se.

Modernament els gèneres han evolucionat cap a una classificació més simple: Poesia: és el gènere literari mitjançant el qual s’expressen els

sentiments, les experiències emocionals, tot allò que pertany al món personal i íntim de l’autor o autora. Es val d’un llenguatge complex i elaborat, i el significat no hi és evident.

Narrativa: consisteix a explicar uns fets reals o ficticis que s’han produït en un espai i en un temps determinat.

Teatre: és un fet social de caràcter espectacular, o més concretament un art espectacular, perquè la recepció es produeix d’una manera col·lectiva. Un art espectacular que, a més, es caracteritza, a diferència d’altres, per la presència efectiva i directa de l’ésser humà, per la presència de la paraula i per la presència de la faula o relat.

Assaig: resultat d’un individu capaç de reflexionar sobre les coses del món mitjançant criteris racionals, no dogmàtics, que es caracteritza per la llibertat de pensament i la voluntat de traslladar al text el mateix procés per on passa la ment per a elaborar l’assaig en qüestió.

L’Elionor.

L'Elionor tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar. Aquestes coses queden  enregistrades a la sang per sempre.

Duia trenes encara i deia: "sí, senyor" i "bones tardes". La gent se l'estimava, l?Elionor, tan tendra, i ella cantava mentre feia córrer l'escombra. Els anys, però, a dins la fàbrica es dilueixen en l'opaca grisor de les finestres, i al cap de poc l'Elionor no hauria  pas sabut dir d'on li venien  les ganes de plorar ni aquella irreprimible sensació de solitud.

Les dones deien que el que li passava era que es feia gran i que aquells mals es curaven casant-se i tenint criatures. L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia  predicció de les dones, va créixer, es va casar i va tenir fills. El gran, que era una noia, feia tot just tres hores que havia complert els catorze anys quan va posar-se a treballar. Encara duia trenes i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".

3. Tipologia textual i finalitat.

Descriptiu. Narratiu. Expositiu o explicatiu. Argumentatiu. Instructiu. Conversacional. Retòric.

El concepte de tipus de text es basa en la funció o intenció comunicativa dels parlants.

Entre les diferents tipologies, cal destacar la proposada pel lingüista J. M. Adam, que classifica els textos, segons la intenció comunicativa bàsica, en cinc tipus: el text descriptiu (descriure) el text narratiu (narrar) el text argumentatiu (argumentar) el text explicatiu (explicar) el text conversacional (dialogar)

Seqüència textual. Una de les principals objeccions que es fa a les

tipologies és que difícilment es troben textos que es puguen encabir només en algun dels tipus. Per això Adam introdueix el concepte de seqüència, entesa com una unitat de significat dins del text, d’extensió variable, que es caracteritza perquè expressa una funció comunicativa determinada. El concepte de seqüència dóna compte del fet que els textos són unitats complexes que poden incloure parts diferenciades per la funció comunicativa.

Així, doncs, és important tenir en compte que en la realitat rarament es troben textos purs, textos que es poden adscriure plenament a un tipus o altre, sinó que, de vegades, un text d’un tipus determinat tindrà trets d’un altre tipus o inclourà seqüències textuals variades. En aquests casos, serà la funció comunicativa predominant aquella que ens permetrà classificar un text determinat en un tipus o en un altre.

Gènere textual.

Semblant al gènere literari, amb aquest concepte agrupem textos que presenten unes característiques formals determinades, socialment reconegudes. Per exemple, les cartes, les ressenyes, els informes, les receptes de cuina, els anuncis…

4. Canal (o mode).

És el mitjà pel qual es transmet i ens arriba un text. Pot ser:

Oral: recepció auditiva. Escrit: recepció visual.

Elements a tenir en compte: Temps i espai de l’enunciació. Grau d’espontaneïtat / preparació prèvia. Grau d’interacció del missatge.

5. Variació lingüística.

La llengua no l’usen igual tots els individus que pertanyen a una societat, fins i tot un mateix individu pot utilitzar la llengua de manera diferent en diferents contextos.

Variació lingüística: dóna compte de les diferències derivades dels usos diversos que qualsevol llengua presenta.

Tipus de variació lingüística.

Diacrònica o històrica (temps): cronolecte.

Diatòpica o geogràfica (lloc): dialecte. Diastràtica o social (grup social):

sociolecte o argot. Diafàsica o funcional (àmbit d’ús):

registre.

Variació: fenomen pel qual una llengua és diferent segons l’època, el lloc i el grup social que la parla.

Varietat: ús específic que es fa d’una llengua d’acord amb la procedència geogràfica, històrica o social dels parlants o la funció comunicativa i que es caracteritza per una determinada concurrència de variants lingüístiques.

Variant: una expressió diferent d’una altra per la forma, és a dir, fa referència a les diverses formes que pot adoptar una unitat lingüística.

Diacrònica o històrica (temps): cronolecte.

Dóna compte de les maneres distintes de parlar segons el moment històric.En la nostra llengua podem distingir cinc etapes: català preliterari (s. VIII-XIII). català medieval (s. XIII-XV). català de la Decadència (s. XVI-XIX). català de la Renaixença (s. XIX i primer quart del

s. XX). català actual.

Diatòpica o geogràfica (lloc): dialecte.

Configura unes maneres de parlar afins entre grups que conviuen per proximitat geogràfica.

Dialecte: terme originari de la Grècia clàssica. Elements que permeten l’adscripció d’un dialecte a una

llengua determinada: les afinitats estructurals, la intercomprensió, la consciència lingüística i la tradició històrica i literària.

No té cap connotació pejorativa. Les varietats dialectals són les modalitats parlades en

l’àmbit territorial d’una llengua. Es caracteritzen pel fet de posseir alguns trets fonètics, morfològics, sintàctics i lèxics diferencials.

Ningú no parla “la llengua”.

Els dialectes geogràfics del català.

Bloc occidental. Català nord-occidental. Valencià.

Valencià septentrional.

Castellonenc. Valencià apitxat. Valencià meridional. Alacantí.

Bloc oriental. Rossellonés o català

septentrional. Català central. Balear. Alguerés.

Diastràtica o social (grup social): sociolecte o argot.

Es produeix en grups de parlants socialment afins que generen una fraseologia i unes maneres expressives significatives per al grup.

Aspectes: l’edat, el sexe, l’hàbitat o la professió.

Diafàsica o funcional (àmbit d’ús): registre.

La llengua presenta unes característiques lingüístiques relatives a un àmbit o context d’ús determinat.

Tres factors bàsics: Camp: tema general o específic de què tracta la

comunicació. Mode: canal oral o escrit de la comunicació. To: nivell de formalitat del text.

El propòsit de la comunicació.

Vulgar Col·loquial Estàndard Culte

Camp quotidià quotidià general especialitzat

Modeoral

espontanioral

espontaniescrit / oral

no espontaniescrit / oral

no espontani

To molt informal informal formal molt formal

Tipus de registre: Col·loquial Estàndard Administratiu Literari Científic

Activitats.1. Llegiu el text següent i digueu a quin registre pertany.

“ Es lliga l’hòstia de fàcil, m’havia dit el malparit del Miqui. I jo que sí, que vaig entrar al Cafè de la Mirada llambregant a banda i banda, amb ganes de gresca, o sigui amb bones intencions, cardar i tal (...) Però jo tranquil, només em vaig cagar en el Miqui i prou. De moment, només això. Però és que m’emprenya que em tractin com si fos transparent. Vaig seure a la primera taula buida que vaig trobar i ja em vaig enrabiar com una mona perquè l’indocumentat ambientador de sala havia punxat la merda de Heroin com si allò fos la Factory i aquells cabrons ens estiguessin invitant a tots a la Perdició Directa Intravenosa. És que a mi, sentir la Velvet em fa venir vomitera.”

Jaume CABRÉ, Viatge d’hivern (2000).

A) literari

B) estàndard

C) col·loquial

D) científic

2. A quina varietat lingüística correspon la definició següent?“Varietat lingüística que, per un procés espontani o dirigit, ha assolit un alt grau d’anivellació, codificació, confluència i acceptació social; en què han estat eliminades al màxim les diferències dialectals i que utilitzen normalment, en els diversos registres i nivells, els membres d’una comunitat.”

3. Llegiu el text següent i digueu de quina varietat dialectal es tracta.“El padrí de cal Pambarra era el vell més vell de Vacalforges, un poblet de pagès on la gent madura a trenta anys i la resta de la vida se la passen recordant la joventut. El padrí de cal Pambarra, però, tenia noranta-no-sé-quantes més anyades i era el vell més jove de tota la comarca. Anava cada dia al tros a podar les branques seques dels presseguers, a collir pomes, a plegar cargols entre l’alfals... Molts joves li envejaven la cara rosada i la manca de gepa.-És que lo tros me done la vida, coi!I no hi havia ningú que el deturés. Un cop s’havia embolicat la faixa negra agafava la mangala i, cames tin-te-no-caiguis, cap a pasturar!(...)“-Sóc massa coses, xiquet...Lo noi de cal Setrill ha començat a recordâ’m que quan vai nàixer ja era fill i germà després hai set primer lo promès i després l’home de la meua dona: en casâ’m ja vai començar a ser moltes més coses com ara cunyat, parent...”

BARCELÓ, Miracles i Espectres (1977). A) de la balear B) de la valenciana C) de la nord-occidental D) de la rossellonesa

4. Què són les “varietats funcionals o registres”? Són aquell conjunt de trets lingüístics que

caracteritzen la manera de parlar d’una zona del domini lingüístic, d’una època o generació o d’un determinat grup social.

Són els usos lingüístics condicionats per la situació comunicativa. Cada situació comunicativa requereix, unes determinades formulacions lingüístiques, independents de la identitat del parlant.

Són els usos lingüístics d’una col·lectivitat condicionats per l’origen dels parlants, el seu nivell d’estudis, o bé segons el grup social amb el qual es relacionen.

Són les diferents maneres de parlar de cada època, condicionades segons els canvis lingüístics produïts pel pas del temps.

6. El text com a acte de parla.

Acte locutiu. Acte de significat. Acte il·locutiu. Acte perlocutiu.Principis de cooperació conversacional:

Màxima de quantitat. Màxima de qualitat. Màxima de rellevància. Màxima de manera.Implicatura conversacional.

Tot acte de parla està conformat alhora pels següents actes: acte locutiu: construcció d’un missatge

amb elements fònics o gràfics. acte de significat: informació que el

missatge transmet. acte il·locutiu: intencionalitat de l’emissor

sobre el receptor. acte perlocutiu: reacció favorable del

receptor.

Exemple. No faces les coses a la lleugera, que qui

trenca el vidre, el paga. Acte locutiu: No faces les coses a la lleugera,

que qui trenca el vidre, el paga. Acte il·locutiu: amenaça. Acte perlocutiu: pot ser fer cas per temor a

l’amenaça, actuar amb més prudència o no fer gens de cas.

Principis de cooperació conversacional.

Perquè els discursos es transformen en actes de parla cal tenir en compte els principis de cooperació conversacional (Paul Grice, 1975), és a dir, les condicions mitjançant les quals els parlants han d’actuar per tal d’assegurar l’èxit de la comunicació.

Els principis de cooperació conversacional es basen en quatre màximes que han de respectar els participants en la comunicació: màxima de qualitat. màxima de quantitat. màxima de rellevància o pertinença. màxima de manera.

màxima de qualitat: allò que es diu ha de ser cert. No hem de dir allò que no sabem o creiem fals. Hem de dir el que creiem vertader.Ex. –Per favor, on hi ha una farmàcia?

a –A la propera cantonada, a mà dreta.b –No ho sé. Tinc pressa, perdone.

màxima de quantitat: cal donar el grau just d’informació en funció de la situació comunicativa, sense passar-se’n ni fer-hi curt.Ex. -Saps com es diu el nou company de

classe?a -Marc.b -Sí.c -Sí, es diu Marc. El seu pare té una botiga de queviures i cada dia li prepara un entrepà de pernil per esmorzar.

màxima de rellevància o pertinença: la contribució de l’emissor ha de ser adient al discurs. Hem de donar informacions relacionades amb el tema de què estem tractant. No hem de dir coses que no hi tinguen res a veure.Ex. –Creus que és una bona idea anar a

rebre els teus pares a l’aeroport?a –Doncs, la veritat és que no gaire.b –Cada vegada m’agrada més el

“Força Barça”.

màxima de manera: el discurs de l’emissor ha de ser clar, precís, metòdic i ordenat per tal que el discurs resulte eficaç. Hem d’evitar l’obscuritat i l’ambigüitat en l’expressió i hem de ser breus i ordenats.Ex. a –M’agradaria que, si pots, vingues a

veure’m. b –M’agradaria que vingueres a

veure’m… ja saps, …si pogueres, …el cas és que, potser sí, o potser no, tampoc no sé si vols, en aquest cas, vindre a veure’m.

Si es transgredeixen les màximes conversacionals és perquè emissor i receptor comparteixen implicatures o perquè es pretén conferir ironia a l’acte comunicatiu. El concepte d’implicatura conversacional dóna compte de les transgressions d’aquest sistema ideal.Ex. –Vols portar-me les sabatilles? Em fan mal els peus.

–Me’n vaig a dutxar.

7. Veus del discurs.

Autor real / lector real. Autor model / lector model. Locutor / enunciador / alocutari.

Altres aspectes a tenir en compte: Pressuposicions. Coneixements enciclopèdics. Referències textuals.

Les veus del discurs, que expliquen la complexitat de l’emissor i el receptor, inclouen diferents versions del jo i el tu: autor real (persona que escriu el text) / lector real

(cadascun de nosaltres quan el llegim). autor model (la representació mental, encertada o

no, que el lector real es fa de l’autor a través de la lectura del text) / lector model (la imatge mental sobre el lector amb què l’autor real redacta el text).

locutor (és aquell que parla, que ens transmet el text) / alocutari (és el destinatari implícit en el text); en els textos narratius el locutor se sol denominar narrador i l’alocutari narratari.

enunciadors (les altres veus que parlen en discurs directe o reportat).

Autor model / lector model.

Autor real / lector real.

Ofèlia Dracs: fou un col·lectiu literari català. Estava format per un nucli fix d’escriptors (Joan Rendé, Joaquim Carbó, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Joaquim Soler, Jaume Cabré, Vicenç Villatoro i Josep Albanell) i d’altres d’esporàdics (Isidre Grau, Quim Monzó, Josep Maria Illa, Xavier Romeu, Margarida Aritzeta, Assumpció Cantalozella i Roser Vernet) que va apostar per aprofundir en la literatura de gènere (eròtica, de misteri...), considerant que la literatura catalana també tenia dret a gaudir d'aquest tipus de narrativa com qualsevol altra llengua del món. Darrere del col·lectiu d’escriptors Ofèlia Dracs s’hi amaguen les inicials dels membres fundadors: Miquel Desclot, Carles Reig, Josep Albanell, Jaume Cabré i Joaquim Soler.

Lector real: qualsevol de nosaltres si el llegim, siga quina siga la nostra condició.

Altres aspectes de les veus del discurs.

En la majoria dels intercanvis comunicatius, el text lingüístic no recull de manera explícita tota la informació que l’emissor vol transmetre, sinó que es deixa que el receptor la deduesca a partir dels seus coneixements de la llengua i del context.

Les raons que justifiquen l’ús de l’implícit són diverses: El principi d’economia del llenguatge. L’existència d’un conjunt important de tabús. L’implícit permet fer afirmacions sense assumir la

responsabilitat d’haver-les fet. Tota la informació explicitada es converteix en tema de

possibles discussions.

Pressuposicions.

Són aquelles que deriven directament dels significats de les paraules i no de factors contextuals o situacionals. Per tant, la pressuposició o implicació convencional és una inferència inscrita en l’enunciat independentment dels contextos enunciatius en què puga aparéixer.

Els elements lingüístics amb valor pressuposicional són diversos:

Els verbs factius i contrafactius, que pressuposen la veritat o la falsedat de la completiva que introdueixen. Ex. Maria sap “que Joan és metge”.

Els verbs subjectius (confessar, assassinar, ajusticiar…), que impliquen un judici de valor sobre la completiva. Ex. Confesse que m’agraden les telenovel·les.

Verbs o marcadors aspectuals (deixar de, també, continuar, de nou…). Ex. El Vila-real ha guanyat de nou el Barça al Camp Nou.

Les nominalitzacions. Ex. L’actuació de Sopa de Cabra. El SN definit, que pressuposa l’existència o unicitat del referent. Ex.

No m’agrada el rei de França. Les interrogacions parcials. Ex. Quan vas anar a París? Els epítets no restrictius i les oracions de relatiu explicatives amb el

mateix valor. Ex. Les revistes del cor estan plenes d’històries sobre els elegants membres de l’aristocràcia.

Els adjectius que indiquen la pertinença a una classe diferent d’altres dins d’un mateix grup de referència o les oracions de relatiu especificatives amb el mateix valor. Ex. He comprat roses roges.

Coneixements enciclopèdics. Els coneixements enciclopèdics i el concepte de

marc, que remet a aquelles dades que posseeixen l’emissor i el receptor, les quals permeten construir i interpretar un text correctament i amb un esforç cognitiu mínim. coneixements enciclopèdics: conjunt de referències

culturals en el sentit més ampli del terme. marc: aspecte del concepte “coneixements enciclopèdics”

que designa determinades situacions estereotipades comunament acceptades. Per exemple, el marc platja activa una sèrie de referències que ens fa imaginar un conjunt d’elements lligats a una situació que qualsevol de nosaltres podem viure quan anem a la platja a l’estiu: tovallola, sorra, para-sol, bronzejador, protector solar...

guió: la seqüència d’accions que es troba inclosa dins el marc.

Referències textuals. Qualsevol tipus de relació que un text presenta amb altres textos. Les més

habituals són: relacions hipertextuals: un text pot partir d’un text anterior i conferir-li

les transgressions necessàries perquè siga considerat diferent del text A, o hipertext, del qual parteix. Aquest text B o resultant s’anomena hipotext. Per exemple, el recull Contes per a nens i nenes políticament correctes de l’autor James Finn, que reescriu contes tradicionals incorporats als nostres coneixements enciclopèdics.

relacions metatextuals: en algunes ocasions, un text pot incloure comentaris d’altres textos que, si no són coneguts pel lector, dificultaran la comprensió global del text. Per exemple, si un professor ens compara el personatge del Curial amb el del Tirant haurem de tenir un coneixement mínim de tots dos personatges, perquè la recepció siga l’adequada.

relacions intertextuals: un text pot inserir un fragment o un text sencer provinent d’un altre autor i que, en incloure’l al nou text, passe a formar-ne part.

relacions paratextuals: elements paratextuals, com ara títols, remeten sovint a altres textos amb els quals mantenen diversos graus de relació, o simplement són utilitzats com a element d’afinitat ideològica, d’admiració o de mestratge. Per exemple, l’epígraf “La carn vol carn” que apareix al poema Els amants de Vicent Andrés Estellés, en una clara al·lusió a Ausiàs March.