Bases anatomiques i fisiologiques de l'esport

Bases Anatòmiques i Fisiològiques de l’exercici Curs de Tècnic d’Esports IES del CAR de Sant Cugat 1er Nivell

1

LA CÈL·LULA DEFINICIÓ És la unitat mínima d’un organisme, capaç d’actuar de manera autònoma. Tots els organismes vius estan formats com a mínim d’1 cèl·lula.

• Bactèries i els protozous, són cèl·lules úniques (éssers unicel·lulars) • Els animals i les plantes estan formats per milions de cèl·lules (éssers

pluricel·lulars)

GENERALITATS No hi ha una forma única de cèl·lula sinó que trobem de molt diverses, depenent:

• Del lloc que ocupen dins l’organisme • De la funció que realitzen

TIPUS I MIDES Cèl·lules Animals.- Tenen membrana, citoplasma, nucli i

orgànuls Cèl·lules Vegetals.- A més de membrana tenen paret

cel·lular i un pigment verd anomenat clorofil·la Cèl·lules dels Bacteris (Procariotes).- Es diferencien de

les animals i vegetals perquè no tenen nucli, però si material nuclear.

IMPORTANT!! Només tenen nucli les cèl·lules eucariotes.

Cèl·lules eucariotes

Cèl·lules procariotes


2

Pel que fa a la mida, també podem dir que no hi ha cap estàndard i que la majoria de cèl·lules seran de tamany microscòpic, encara que podem distingir algunes a ull un, per exemple l’ou d’una gallina 3cm o la neurona d’una balena 30 cm.

Vida independents, capacitat de creixement i de reproducció són característiques fonamentals de les cèl·lules.

Per poder conèixer el funcionament del cos humà, el seu desenvolupament, com envelleix i per què sorgeixen determinades malalties, és imprescindible conèixer i estudiar les cèl·lules que el formen. ESTRUCTURA CEL·LULAR Fins el 1934, amb la descoberta del microscopi electrònic es creia que totes les cèl·lules tenien la mateixa estructura Estructuralment, la cèl·lula es divideix en:

• Membrana cel·lular o Membrana Plasmàtica, • Citoplasma, • Nucli i • Orgànuls

Membrana Cel·lular/Plasmàtica És l’estructura externa que envolta la cèl·lula però a més està enganxada amb diverses parts internes, la qual cosa vol dir que aquesta membrana externa no es pot desenganxar de la part interna. La membrana plasmàtica està formada per una doble capa de lípids a les quals s’insereixen molècules de proteïnes. Les cèl·lules vegetals, a més d’estar envoltades per la membrana plasmàtica tenen una altra capa rígida de cel·lulosa anomenada PARET CEL·LULAR. Les funcions de la membrana són dues:

• Per una banda donar forma a la cèl·lula i limitar el seu tamany • Seleccionar i transportar aquelles substàncies que entren o surten de

la cèl·lula i que són necessàries o perjudicials per mantenir la seva activitat

Citoplasma És el medi cel·lular comprès entre la membrana i el nucli de la cèl·lula. Distingim dues parts:

• Hialoplasma. Líquid viscós format en un 75-80 % d’aigua i la resta són proteïnes, sals minerals, glúcids, lípids i àcids nucleics. Al seu interior es realitzen nombroses reaccions químiques.

• Orgànuls. Són petits òrgans d’estructura i tamany divers que fan funcions especialitzades


3

Nucli És l’orgànul més gran de la cèl·lula. La majoria de les vegades el trobarem centrat a la cèl·lula però també el podem trobar desplaçat. També és habitual trobar-ne només un però de vegades podrem trobar-nos dos. Les funcions més importants són dues:

• Dirigir i provocar les reaccions bioquímiques que es produeixen als orgànuls i al citoplasma.

• Contenen els factors hereditaris i marquen els complexos de divisió cel·lular.

ORGANITZACIÓ DELS ÉSSERS PLURICEL·LULARS 1) Les cèl·lules d’un mateix tipus s’agrupen formant teixits; trobem exemples en el teixit muscular (format per cèl·lules musculars), teixit nerviós (format per cèl·lules nervioses) o teixit de la pell Cèl·lules de la pell Cèl·lules musculars Cèl·lules Nervioses 2) Els teixits d’un o diversos tipus s’agrupen formant òrgans 3) A la vegada, els òrgans s’agrupen formant sistemes o aparells; aparell circulatori, aparell respiratori, sistema nerviós, aparell reproductor Resum.-

• Teixit (conjunt de cèl·lules del mateix tipus) • Òrgan (conjunt de teixits d’un o més tipus) • Aparell o Sistema (conjunt d’òrgans)


4

Esquema per estudiar


5

SISTEMES I APARELLS: ESTRUCTURA I FUNCIONS APARELL CIRCULATORI Funció.- L’Aparell Cardiovascular és l’encarregat de repartir la sang per tot el cos. Estructura.- L’aparell cardiovascular està format pel cor i els vasos sanguinis. Els vasos sanguinis Les Venes Les venes són conductes sanguinis que condueixen la sang des dels capil·lars fins el cor (aurícula dreta). A l’interior de les venes hi ha les vàlvules semilunars que impedeixen el reflux de la sang i afavorint el recorregut de la sang cap el cor. Les venes estan formades per tres capes:

• Externa • Mitjana • Interna

Les principals venes de l’organisme son:

• Vena pulmonar • Vena porta • Vena jugular • Vena femoral • Vena cava superior • Vena cava inferior

Les artèries Són els conductes que porten la sang des del cor cap a la resta dels teixits, excepte les artèries pulmonars que transporten anhídrid carbònic als pulmons. Aquesta sang està enriquida amb oxigen ja que aquesta sang ha passat prèviament per la circulació menor o pulmonar. Les principals artèries de l’organisme són:

• Artèria aorta • Artèria caròtida • Artèria radial • Artèria braquial

http://www.iqb.es/diccio/a/arterias.htm


6

• Artèria humeral • Artèria subclàvia • Artèria femoral • Artèria coronària

Les artèries coronàries són les que subministren la sang directament al cor. Si es produeix algun tipus d’anomalia funcional o permanent d’una artèria coronària pot donar lloc a una angina de pit (en el primer cas) o fins i tot a un infart de miocardi (s’ajunten les dues artèries) Esquema per estudiar

http://www.healthsystem.virginia.edu/UVAHealth/adult_cardiac_sp/arteries.cfm


7

EL COR El cor és la bomba que fa que la sang, plena d’oxigen, nutrients i substàncies, circuli a través dels conductes gràcies als seus impulsos. El cor està situat a una cavitat delimitada pels pulmons, diafragma, estèrnum i columna vertebral i pesa uns 5 gr. per quilo de pes, és a dir, persona de 70 Kg tindrà un cor d’uns 350 gr. Estructuralment, el cor té tres capes:

• Endocardi és la part més interna i revestiment de aurícules i ventricles i es troba en contacte directe amb la sang.

• Miocardi és la capa intermitja del cor i l’encarregada de proporcionar els impulsos nerviosos. Trobem dos tipus de musculatura (de treball i de conducció específica). La de treball és la que rep les instruccions per realitzar la sístole i diàstole. La de conducció específica té 4 elements importants

• Pericardi és la capa més externa del cor i a la vegada està dividit en pericardi serós i pericardi fibrós. El pericardi serós és una membrana formada per dos capes (parietal i visceral) separades per una fina capa de líquid pericàrdic. Si tenim un traumatisme o un “derrame” es produeix l’anomenada PERICARDITIS. El pericardi fibrós està situat per fora del pericardi serós.

Per al seu estudi, el cor presenta una part superior (on trobem les aurícules), una part inferior (on trobem els ventricles), una part dreta (aurícula i ventricle drets) i una part Esquerra (aurícula i ventricle esquerre).


8

Diferenciació

• A les aurícules arriben venes i dels ventricles surten artèries. • Les aurícules tenen una paret muscular fina mentre que els ventricles

tenen paret muscular gruixuda. • Les aurícules tenen paret interior fina i els ventricles paret interior

rugosa. Atac Cardíac

http://www.nlm.nih.gov/medlineplus/spanish/ency/esp_imagepages/1056.htm

http://www.nlm.nih.gov/medlineplus/spanish/ency/esp_imagepages/1097.htm


9

Anatomia del cor Fent un estudi més acurat del cor podem dir que: Aurícula dreta.- Presenta tres orificis d’entrada per; vena cava inferior, “seno” coronari i vena cava superior. Les 2 primeres presenten 2 vàlvules d’entrada (vàlvula d’Eustàqui i Thebesi), mentre que la cava superior fa entrar la sang per la pròpia acció de la gravetat. L’aurícula dreta presenta una vàlvula aurículo-ventricular que impedeix el reflux de la sang cap enrera (vàlvula trícuspide, perquè té 3 cúspides o valves). A la paret auricular hi ha una membrana (de Botal) que si es perfora pot donar lloc a “soplos”.

Aurícula esquerra.- Presenta 4 orificis (2 al costat dret i 2 a l’esquerre) que corresponen a les venes pulmonars. No necessiten cap vàlvula perquè provenen de trajectòries obliqües superiors. L’aurícula esquerra també té una vàlvula aurículo – ventricular que té 2 valves i que rep el nom del vàlvula bicúspide o mitral. Ventricle dret.- Presenta base superior, paret posterior i paret anterior. A la base superior trobem 2 vàlvules (tricúspide i sigmoidea). La primera comunica aurícula dreta amb ventricle dret i l’altra ventricle dret amb artèria pulmonar. A la paret posterior on s’origina el múscul papilar dorsal que s’inseria a la part posterior de la vàlvula tricúspide. A la paret anterior on s’origina el múscul papilar ventral i s’insereix a la part més anterior de la vàlvula tricúspide. Aquests músculs permeten el funcionament de la vàlvula tricúspide a la sístole i la diàstole. Ventricle esquerre.- Presenta base superior, paret anterior i paret posterior. A la base superior trobem un orifici d’entrada (bicúspide o mitral) i un de sortida a l’artèria aorta (sigmoidea). La vàlvula bicúspide està connectada als músculs papilars del ventricle esquerre. Entremig dels ventricles existeix un “tabique” que és molt gruixut i musculat a la part inferior i molt estret i membranós a la part superior. En aquest “tabique” es podria donar (molt rarament) algun tipus d’orifici interventricular, perillós per la vida que necessitaria intervenció quirúrgica.


10

VASOS SANGUINIS: CIRCULACIÓ MAJOR I MENOR CIRCULACIÓ MENOR O PULMONAR L’artèria pulmonar rep la sang del ventricle dret procedent de l’aurícula dreta procedent de la sang de les venes caves (superior i inferior) i la dirigeix cap els pulmons per oxigenar-la i tornar-la a través de les venes pulmonars a l’aurícula esquerra. CIRCULACIÓ MAJOR De l’aurícula esquerra, la sang passa al ventricle esquerre i des d’aquest punt és expulsada (oxigenada) a l’artèria aorta, resta de venes, capil·lars i retorn al cor per tornar a fer el circuit. http://www.zonamedica.com.ar/categorias/medicinailustrada/sistemacircula/esquema de la circulacion.htm

http://www.proyectosalonhogar.com/Diversos_Temas/Circulacion.htm


11

APARELL RESPIRATORI Funció.- La funció de l’aparell respiratori és l’intercanvi de gasos a l’interior dels pulmons mitjançant els moviments d’inspiració (ingressar oxigen) i expiració (expulsió de CO2). Obtenció d’oxigen i eliminació de CO2. Estructura.- L’Aparell Respiratori està dividit en dues parts:

• Vies respiratòries (foses nasals, faringe, laringe, tràquea i bronquis i bronquiols ).

1) Les foses nasals són 2 cavitats que s’obren pas pel nas. En passar l’aire per les foses nasals, aquest s’escalfa i s’humiteja. 2) La Faringe és una cavitat que comunica foses nasals amb laringe. Comunica aparell respiratori amb digestiu. Per tal que les vies respiratòries romanguin tancades durant el procés de deglució dels aliments, a la faringe es forma un plec anomenat epiglotis impedint que els aliments passin al sist. respiratori 3) La Laringe és una cavitat que conté les cordes vocals. 4) La Tràquea és un tub que condueix l’aire cap els bronquis. 5) Els bronquis són conductes amb ramificacions cap els pulmons. 6) Els bronquiols són les ramificacions dels bronquis i acabats en els alvèols.

• Pulmons. Dins d’aquests es trobem milions de sacs anomenats 7) alvèols. En aquest es produeix l’intercanvi de gasos, és a dir, entra l’oxigen i surt el CO2.

• 8) Diafragma. És un múscul que es troba sota dels pulmons i el seu moviment permet la respiració

http://www.xtec.es/~rvillanu/respiratori/respiratori.htm

1

2

3

4

6

5

7

8


12



13

APARELL DIGESTIU Funció.- La funció de l’Aparell digestiu és la de transformar els aliments en substàncies nutritives simples perquè el nostre organisme pugui assimilar-les i transportar-les per tot el cos. Aquesta transformació s’anomena DIGESTIÓ. Estructura.-

L’Aparell Digestiu està format per:

• Tub Digestiu (Boca –amb les dents i la llengua- , Faringe –tub que comunica la boca amb l’esòfag -, Esòfag , Estómac – conducte que porta els aliments cap a l’estómac- , Estómac – és una dilatació del tub digestiu i és l’espai on té lloc el procés digestiu. Trobem 2 vàlvules; una d’entrada (càrdias) i una altra de sortida (pílor) -, Intestí Prim – amb 8 metres de llarg i subdividit en 3 trams (“duodeno”, “yeyuno”, “íleon”) , les substàncies digerides passen a la sang- i Intestí Gruixut – té 1 m. i es comunica amb l’exterior a través de l’anus-)

• Glàndules Digestives (Glàndules

salivars – produeixen la saliva -, Glàndules gàstriques – produeixen els sucs gàstrics -, pàncreas – produeix el suc pancreàtic i l’aboca a l’intestí prim - , fetge – produeix la bilis, un suc digestiu que s’aboca a l’intestí prim - Glàndules intestinals – envoltant l’intestí prim i produeixen sucs intestinals -)

càrdias

pílor

Glándulas Salivales

Faringe


14

Esquema per a estudiar


15

APARELL REPRODUCTOR Funció La funció és crear nous éssers vius a partir dels ja existent. Els éssers humans, al igual que els animals fem la reproducció sexual i per això és necessari dos sexes; masculí i femení. A diferència de la resta de Sistemes i Aparells, l’Aparell Reproductor és diferent en homes i dones degut a que tenen funcions diferenciades:

• L’Aparell Reproductor masculí produeix les cèl·lules sexuals masculines (espermatozous)

• L’Aparell Reproductor femení produeix les cèl·lules sexuals femenines (òvuls). A l’interior dels òvuls es produeix la fecundació

Estructura Aparell Reproductor Masculí està format per:

• 1 Testicles (produeixen espermatozous)

• 2 Conductes deferents • 3 Penis (òrgan reproductor. Té dues

funcions: expulsar semen i orina. El semen només es podrà expulsar amb el penis en erecció)

• 4 Vesícules seminals (produeixen el líquid seminal per on els espermatozous podran desplaçar-se)

• 5 Pròstata (produeix el líquid prostàtic. Barrejat amb el líquid seminal i els espermatozous constitueixen el semen)

Aparell Reproductor Femení està format per:

• A Ovaris (la seva funció és produir els òvuls)

• B Trompes de fal·lopi (són conductes que comuniquen l’ovari amb l’úter)

• C Úter (també denominada matriu. És la cavitat on es desenvoluparà el nou ésser)

• D Vagina (comunica l’úter amb l’exterior)

• E Vulva (són uns petits plecs de pell que protegeixen l’entrada de la vagina i el clítoris)

1

2

3

4

5

A

B

C

D

E


16



17

APARELL LOCOMOTOR Funció És l’encarregat del moviment del cos. Estructura Està format per:

• Ossos. Són unes peces dures i poc flexibles que tenen com a funcions principals

1) Donar forma al cos 2) Protegir òrgans importants 3) Fer possible el moviment

El conjunt d’ossos formaria l’esquelet i podem trobar de diferents formes i tipus

• Músculs. Són la carn del cos. Trobarem de diversos tipus i realitzaran diferents funcions. Generalment acabaran en unes fibres anomenades tendons per on es fixaran als ossos.



18

ELS OSSOS; FUNCIÓ, CLASSIFICACIÓ, MOVIMENTS ARTICULARS. LES ARTICULACIONS; CLASSIFICACIÓ I MOVIMENTS ELS OSSOS Funció Són unes peces dures i poc flexibles que tenen com a funcions principals:

• Donar forma al cos • Protegir els òrgans més sensibles del nostre cos • Produir el moviment

Classificació Podem classificar els ossos de la següent manera: • Ossos del Cap. Aquí trobem els ossos del

crani (que protegeixen l’encèfal) i els ossos de la cara (tot units entre ells excepte el maxil·lar interior)

• Ossos del Tronc. Aquí trobem els ossos

de la columna vertebral (33 peces que es troben unides. Subjecta el crani i les costelles i està unida a les extremitats inferiors. Dins de la columna vertebral està la medul·la espinal) i els ossos del tronc (12 parells de costelles que es troben unides a la columna vertebral per darrera i per davant a un os allargat anomenat estèrnum. La funció de les costelles és protegir els pulmons i el cor)

• Ossos de les Extremitats. Distingim

ossos de les extremitats superiors (s’uneixen al tronc mitjançant l’omòplat i clavícula) i ossos de les extremitats inferiors (s’uneixen al tronc mitjançant la pelvis).

Segons la seva forma, els ossos es classifiquen en:

• Ossos llargs • Ossos curts • Ossos plans • Ossos irregulars


19

Estructura d’un os llarg

• Diàfisis: la part allargada de l’os • Epífisis: els dos extrems de l’os • Metàfisis: unió de la diàfisi amb les epífisis. Al nen,

aquesta part és cartilaginosa mentre que a l’adult ja és sòlida.

• Cartílag articular: és una fina capa de cartílag que cobreix les epífisis on l’os s’articula amb altre os. El cartílag redueix la fricció i absorbeix els traumatismes i vibracions.

• Periosti: membrana que envolta la superfície de l’os que no envolta el cartílag. És també un punt d’inserció de lligaments i tendons.

• Cavitat medul·lar: es un espai cilíndric situat a la part central de l’os (a la diàfisis) i on es troba la medul·la òssia groga

• Endosti: membrana que envolta la cavitat medul·lar


20

LES ARTICULACIONS És l’element que uneix 2 ossos i els posa en moviment. Per realitzar aquest procés són necessaris l’os (element actiu estàtic), l’articulació (element actiu bisagra) i el múscul (element actiu dinàmic) Classificació Les articulacions tenen tres tipus d’unió:

• Sinàrtrosis (fixes).- Els ossos que la formen no es mouen. Exemples són els ossos del cap o de la pelvis. La seva unió és os a os. No tenen càpsula, ni lligaments, ni elements auxiliars. Trobem 3 tipus d’articulacions sinartrosiques: sinfibrosis, sincondrosis, sinostosis.

• Diartroanfiartrosis (semimòbils).- Els ossos que la formen es mouen

una mica. Entre les superfícies òssies hi ha un disc que “amortígua” Exemples són les vèrtebres de la columna. Es mantenen unides per un cartílag elàstic.

• Diàrtrosis (mòbils).- Els ossos que la formen es poden moure

bastant lliurement. Són les articulacions que intervenen en el moviment. Exemples són les articulacions del genoll, l’espatlla o colze. Es troben rodejades per lligaments que subjecten els ossos. Les parts que podem distingir en aquestes articulacions són:

1) Superfície articular. Són les parts d’unió dels ossos. 2) Cartílag hialí. És un tapís de les superfícies articulars per evitar

mals. 3) Càpsula articular. És una membrana que cobreix tota la

articulació. 4) Membrana sinovial. És el tapís interior de la càpsula. Li arriben

molts vasos sanguinis i aquí és on es produeixen els processos de fagocitació, neteja i lubricació de l’articulació. Quan els genoll s’inflama és que hi ha lesió.

5) Lligaments. Són elements de subjecció i reforç de l’articulació. 6) Fibrocartílags. Són elements fibrosos i/o cartilaginosos que

permeten millorar la unió articular. Exemples: meniscos (al genoll) i rodets (a l’espatlla)


21

Articulacions Diartrosiques

TIPUS EIX DE MOV. FORMA MOVIMENT EXEMPLE D’ARTICULACIÓ

Artrodia 0

Lliscament Carpianes (ma)

Tròclea 1 Transversal

Flexoextensió Húmer-Cúbit

Trochus 1

Vertical

Rotació Radi-Cúbit Superior

Condidos 2

Anteroposterior i Transversal

Abduc.–Adduc Flexoextensió

Metacarp-Falàngica

Encaje recíproco

2 Anteroposterior

i Transversal

Abduc.–Adduc Flexoextensió

Metacarp del dit polze

Enartrosis

3 Vertical,

Horitzontal i Anteroposterior

Rotació Flexoextensió Abduc.-Adduc

Espatlla o Maluc

Ruano & Lloret. Apunts de l’assignatura. Anatomia I. INEFC Barcelona, 1994


22

ESQUELET; CAP, COLUMNA VERTEBRAL, CAIXA TORÀCICA, EXTREM. SUPERIOR I INFERIOR L’esquelet humà consta de 208 a 210 óssos repartits de la manera següent: El crani, que protegeix l’encèfal, els ulls i les oïdes té ................. 29 La columna vertebral, amb totes les vèrtebres té ....................... 32 La caixa toràcica protegeix el cor i els pulmons i té.................... 25 L’arc pectoral, els ossos dels braços i les mans sumen............... 64 La zona lumbar, les cames i els peus reuneixen un total de........ 62 CAP El crani està format pel:

• crani cerebral o neuro-carni . És la cavitat que protegeix l’encèfal. Està constituït per 8 ossos: 1 frontal, 2 temporals, 2 parietals, 1 occipital, 1 esfenoides, 1 etmoides

• esquelet de la cara format pels 16 ossos de la cara: 1 frontal, 2 malars, 2 lacrimals, 2 nasals, 2 cornets, 2 palatins, 1 vòmer, 1 esfenoides, 1 etmoides, 1 maxil·lar superior, 1 maxil·lar inferior

Parietales

Occipital

Temporales

Frontal

Vista zenital del cap


23


24

http://icarito.latercera.cl/icarito/2001/805/pag2.htm

http://www.edufuturo.com/educacion.php


25

COLUMNA VERTEBRAL Es tracta d’un conjunt de peces superposades amb forma de con, de manera que les superiors són molt més petites que les inferiors. A més, per dintre, aquestes peces tenen un conducte més gran a la part superior i més estret a la part inferior al qual queda allotjada la MEDUL·LA ESPINAL, la qual permetrà la mobilitat del cos.

Columna Vertebral Medul·la Espinal

Funcions de la Columna Vertebral

• Protecció de la medul·la espinal i donar flexibilitat al tronc. • Permetre els moviments del tòrax en totes direccions. • Suportar el pes del cap, les extremitats superiors i el tronc. • Subministrar insercions a diferents grups musculars. • Amortir l’acció dels impactes per disminuir el risc de lesió.

Visions de la Columna Vertebral


26

Distribució de les Vèrtebres

• 7 cervicals • 12 toràciques o dorsals • 5 lumbars • 5 sacres • 3 a 5 vèrtebres del còccixs. Estan soldades i no es poden separar. És

l’antiga cua dels primates. CAIXA TORÀCICA Està formada per les costelles, els cartílags costals i l’estèrnum. Tenim 12 parells de costelles, de les quals només les 7 primeres s’uneixen directament a l’estèrnum mitjançant els cartílags costals (7 unions de cartílag). Els parells 8, 9 i 10 s’uneixen entre ells abans de fer-lo a l’estèrnum (unió 8), mentre que l’11 i la 12 queden lliures. Les costelles són ossos que poden trencar-se fàcilment per un traumatisme directe però queden soldades sense cap mena de tractament en 6 setmanes. El trencament múltiple de costelles pot provocar sang al tòrax (hemotòrax) o entrada d’aire per lesió al pulmó (neumotòrax)

Podem considerar l’estèrnum com una espasa formada per tres parts que només es calcifiquen quan s’arriba a edat adulta. La part superior (el mànec de l’espasa) està unida a les clavícules i les 2 primeres costelles. La part central (cos de l’espasa) queda connectada per les costelles 3ª a 7ª i la part inferior (punta de l’espasa) queda solta (apèndix xifoides)

costelles

esternum

Cartílags costals


27

EXTREMITAT SUPERIOR Clavícula, Escàpola o Omòplat, Húmer, Radi i Cúbit a més dels ossos propis de la mà formen l’extremitat superior. La Clavícula és un os allargat que uneix l’estèrnum amb l’Omòplat i s’articula també amb cartílag costal. L’Omòplat és un os pla de forma triangular. La part més elevada rep el nom d’acròmion (part final de l’espina de l’omòplat i que moltes vegades es trenca per traumatismes). Apòfisis coracoides i escotadura són elements importants. L’Húmer és l’os més llarg del braç. Distingim el cap de l’húmer a la part superior i una base més o menys triangular. A l’húmer s’insereixen diferents músculs. El Radi és l’os més extern des de posicó anatòmica i el trobem a continuació del dit polze (en posició anatòmica). El Cúbit és l’os més fràgil i el trobem a la part interna des de posició anatòmica. Carp, metacarp i falanges formen l’esquelet de la mà.

EXTREMITAT INFERIOR

Maluc, Sacre, Fèmur, Tíbia, Peroné i ossos del peu formen l’extremitat inferior. El Maluc està format per 2 ossos coxals (dret i esquerre) + el sacre. Aquests dos ossos coxals estan formats per Ilion, Isquion i pubis i ambdós estan units per la sínfisis púbica (és un cartílag d’unió). El sacre és la base de la columna vertebral. El Fèmur és l’os més llarg del cos humà. La seva part superior forma juntament amb el maluc l’articulació cocxofemoral, mentre que la epífisis distal forma l’articulació del genoll juntament amb tíbia i peroné. A la part anterior de la Tíbia hi ha l’espina (espinilla) de la tíbia, una part molt marcada i molt enervada on els cops són molt dolorosos. El Peroné és l’os intern de la cama. És molt més prim que la tíbia i per això si patim una lesió de tíbia i ens incorporem de peu, seguidament ens fracturarem el peroné.

http://www.planetarios.com/spanishanatomia-a.htm

http://www.planetarios.com/spanishanatomia-a.htm


28

TEIXIT MUSCULAR ESTRIAT I TEIXIT MUSCULAR ESQUELÈTIC; CARACTERÍSTIQUES Els músculs són els elements dinàmics de l’ésser humà Dins de la musculatura podem diferenciar dos tipus:

• Musculatura voluntària o Musculatura estriada. És la pròpia de l’aparell locomotor o Musculatura cardíaca. Per la seva textura és voluntària perquè

és estriada

• Musculatura involuntària o Musculatura cardíaca. Per la seva funcionalitat és involuntària

perquè no la podem moure o parar quan nosaltres vulguem o Musculatura llisa. La trobem als diferents òrgans digestius i

vísceres MUSCULATURA ESTRIADA Classificació Es pot classificar:

• Segons la forma del múscul. • Segons l’origen. • Segons la forma dels tendons. • Segons els ventres musculars. • Segons la seva biomecànica

1) Segons la forma del múscul

• Llargs.- Longitudinalment són més grans que transversalment. Exemple. El bíceps. • Amples.- Transversalment són més grans que longitudinalment. Exemple. L’abdominal. • Curts.- Exemple. Els músculs dels dits.

2) Segons l’origen

• Monocefàlics.- 1 sol cap d’origen. Exemple. Sartori • Bicefàlics.- 2 caps d’origen. Exemple. Bíceps • Tricefàlics.- 3 caps d’origen. Exemple. Tríceps • Tetracefàlics.- 4 caps d’origen. Exemple. Quadríceps

3) Segons la forma dels tendons

• Peniforme.- Terminació del tendó en forma de fulla. • Semipeniforme.- Terminació del tendó en forma de mitja fulla.


29

4) Segons els ventres musculars

• Monogàstrics.- Un sol ventre muscular. Ex.: Bíceps • Digàstrics.- Dos ventres muscular (un darrera de l’altre). Ex.:

Omoideo del coll • Poligàstrics.- Consta de diversos ventres musculars. Ex.: Recte

abdominal 5) Segons la seva biomecànica

• Protagonistes.- Són els músculs que fan l’acció i el cansament dels quals implicarà que no podrem seguir realitzant el moviment. Si el múscul protagonista es fatiga s’acaba el moviment.

• Agonistes.- Són músculs que realitzen una determinada acció però que la seva fatiga implicarà pèrdua d’efectivitat però no implica acabar l’acció. Si el múscul agonista es fatiga es perd efectivitat.

• Antagonistes.- Són els músculs que s’oposen a l’acció del múscul protagonista.

• Fixadors.- Són els músculs que actuen sobre les articulacions que volem estabilitzar durant l’acció.

• Bloquejadors.- Són els músculs que actuen anul·lant l’acció de determinades fibres d’un múscul que no volem que intervingui en l’acció.

ÒRGANS AUXILIARS DELS MÚSCULS Són aquells que faciliten les funcions dels músculs. Trobem Aponeurosis Musculars És una capa de teixit conjuntiu que envolta el múscul Bosses Seroses Són una mena de coixí de teixit greixos que facilita el Lliscament dels tendons musculars quan passen per la superfície rugosa d’un os. Corredors Osteofibrosos Són túnels que faciliten el Lliscament dels tendons musculars a nivell de canell i turmell. Vaines Sinovials Envolten els tendons musculars al seu pas pels corredors osteofibrosos


30

CARACTERÍSTIQUES DEL TEIXIT MUSCULAR Els músculs estan recobert d’una capa que els envolta denominada Aponeurosis Muscular. Si fem un tall transversal d’un múscul observem:

http://www.iessuel.org/salud/ssvv/muscu3.htm


31

Resum MÚSCUL: Format per FIBRES MUSCULARS (recobertes per ----------) i dividides en MIOFIBRILLES (recobertes de ------) dividides en MIOFILAMENTS d’actina i miosina

http://www.monografias.com/trabajos14/miofibrillas/miofibrillas.shtml#ESTRU


32

LES FIBRES MUSCULARS / INTRODUCCIÓ ALS ASPECTES BIOQUÍMICS I BIOMACÀNICS DE LA CONTRACCIÓ MUSCULAR LES FIBRES MUSCULARS; ASPECTES BIOQUÍMICS Els miofilaments, a diferència de les fibres musculars o les miofibrilles no estan recoberts sinó que estan en contacte directe amb el citoplasma (líquid) de la fibra muscular denominat SARCOPLASMA (que conté d’ATP –adenin tri fosfato – i PC – fosfo creatina – , enzims, lípids, ...). La contracció d’una fibra muscular requereix de la contracció de totes les seves miofibrilles. Les miofibrilles es troben ocupant la fibra muscular longitudinalment, però compartimentada, i estan agrupades en feixos (“haces”) que presenten una alternància de franges obscures (A) i franges clares (I) Els miofilaments estan formats per 2 proteïnes:

• Actina (miofilaments prims o bandes transversals clares o bandes I). A més trobem 2 proteïnes més que intervenen en la regulació de la contracció muscular: troponina, troponiosina

• Miosina (miofilaments gruixuts o bandes transversals obscures o bandes A)

Banda A obscura Banda I clara

Línia Z

Filament Prim Actina

Filament Gruixut Miosina

SARCÒMER

Línia M Línia Z

Zona H

Imatge augmentada al microscopi x 26,000


33

Els miofilaments d’una miofibrilla no abarquen tota la extensió longitudinal de la fibra muscular sinó que estan agrupats en compartiments anomenats sarcòmers. Dos sarcòmers es divideixen per les línies Z a les quals es fixen els miofilaments prims (d’actina) i es projecten cap els dos extrems. Cada miofilament de miosina té una part anomenada pont per la qual interactua amb l’Actina i produeixen contracció. Els miofilaments prims i gruixuts interactuen a la banda A del sarcòmer. Al mig d’aquesta banda hi trobem la Zona H TIPUS DE FIBRES MUSCULARS Trobem 3 tipus de fibres musculars esquelètiques, depenent del tipus de miosina que tingui el sarcòmer: vermelles, blanques i intermitges. Fibres vermelles, tipus I, Fast Twich o de contracció lenta Són fibres petites i amb gran quantitat de mioglobina (que precisament és vermella) i nombroses mitocòndries. L'oxigen és fonamental per aquest tipus de fibres. Es tracta d'un tipus de fibres que no aporten gran quantitat de força ni velocitat de contracció però si tenen molta resistència a la fatiga. Els futbolistes tenen músculs als quals predomina aquest tipus de fibra. Fibres blanques, tipus II, Slow Twich o de contracció ràpida Són fibres d'un diàmetre superior al de les fibres vermelles i tenen menor quantitat de mioglobina i mitocòndries. En aquest tipus de fibres la línia Z és més petita que a les fibres vermelles. Solen escurçar-se més ràpidament i que aporten gran quantitat de tensió muscular. Predomina en esportistes que realitzen activitats on la capacitat de velocitat és més important que la resistència. Fibres intermitges, tipus IIa Presenten característiques similars a les altres dues però superficialment s'assemblen més a les fibres vermelles. Tenen un número de mitocòndries semblant al de les fibres vermelles però la línia Z és similar al de les fibres blanques.


34

ENTRENAMENT DELS TIPUS DE FIBRES La distribució i proporció del diferents tipus de fibres al nostre organisme ve determinat genèticament. A mesura que arribem a l'etapa de vellesa es perden fibres de contracció ràpida. Tot i això és possible modificar la funció de diversos tipus de fibres mitjançant programes d'entrenament específics.

Fibres vermelles

Fibres lentes Fibres tipus I

Fibres intermitges Fibres tipus IIb

Fibres blanques Fibres ràpides Fibres tipus IIa

Resistència fatiga Alta Intermitja Baixa Diàmetre Petit Mitjà Gran Vel. Contracció Lenta Ràpida Ràpida

Metabolisme Oxidatiu, Aeròbic Glucolític, Oxidatiu, Aeròbic Glucolític, Anaeròbic

Mitocòndries Alta Alta Baixa Tipus contracció Sostinguda, Lenta Ràpida Ràpida Força Baixa Intermitja Alta

L’ÀCID LÀCTIC

Es tracta d’un component orgànic que el produeix el cos de cada persona. A més de ser un producte que sorgeix com a resultat d’una elevada càrrega d’exercici, també és el combustible utilitzar per fer-lo. Es troba als músculs i a determinats òrgans com el fetge encara que com més fàcil es fa l’anàlisi és a través de la sang.

D’ON PROVÉ L’ÀCID LÀCTIC

La principal font de lactat és la descomposició del glucògen (PIRUVAT). La descomposició del glucògen produeix energia. Moltes vegades ens referim a aquest procés com energia anaeròbica perquè utilitza poca quantitat d’oxigen. Quan el glucògen es descompon més, produeix més energia i llavors diem que aquesta energia és energia aeròbica (perquè utilitza més oxigen). Si el glucògen no es descompon (i no es transforma en energia aeròbica o anaeròbica), generalment es converteix en àcid làctic PER QUÈ ES PRODUEIX L’ÀCID LÀCTIC? Quan es produeix la descomposició d’energia (piruvat), la cèl·lula muscular tracta d’utilitzar-lo per produir energia aeròbica, però si la cèl·lula no té la capacitat per utilitzar tot el piruvat produït, químicament es converteix en àcid làctic. (és el sobrant). Amb l’entrenament les cèl·lules poden arribar a utilitzar més piruvat per produir més energia aeròbica i menys àcid làctic.


35

QUAN ES PRODUEIX L’ÀCID LÀCTIC?

Quan descansem, conduïm, també estem produint lactat però a nivells molt baixos. Realment es produeix el lactat quan realitzem càrregues de treball mitjanament intenses i sobretot quan estem entrenant.

A ON VA AQUEST ÀCID LÀCTIC? El lactat és una substància molt dinàmica que viatja lliurement pel nostre cos. En primer lloc, quan hi ha un excés de lactat a un múscul, intentarà sortir i entrar a un altre múscul proper a través del flux sanguini o l’espai intracèl·lular. En segon lloc, si el lactat és acceptat per un altre múscul probablement podrà ser convertit en piruvat per poder produir energia aeròbica (l’entrenament incrementa els enzims que converteixen el piruvat en lactat) En tercer lloc, pot anar al fetge i reconvertit novament en glucògen. Això és un fet evident de la gran mobilitat que té el lactat al nostre organisme.


36

PRINCIPALS GRUPS MUSCULARS DE LES GRANS REGIONS ANATÒMIQUES (extremitat superior) CLASSIFICACIÓ FUNCIONAL DELS MÚSCULS DE L’ESPATLL

ARTICULACIÓ FUNCIÓ NOM DEL MÚSCUL Esternomastoideo Ascendents Trapezi Acromi-clavicular i Angular de l’omòplat Esternocostoclavicular Pectoral menor

MÚSCULS Descendents Romboide DE Subclavi

L’ESPATLLA Anteversors Pectoral major Serrat lateral Dorsal ample Retroversors Sobrescapular Escàpulo-humeral Rodó major Abductors Deltoides Adductors (els retroversors) Rotadors

inversos (retroversors + abductors)

Supraespinal Rotadors Infraespinal Rodó menor

Podem considerar d’aquest grup de músculs com a més importants per al seu estudi:

• Trapezi • Pectorals (major i menor) • Serrat • Deltoides • Dorsal


37

MÚSCULOPECTORAL MENOR

Trapezi S’origina a la línia de l’os occipital, a les vèrtebres cervicals i a les vèrtebres dorsals. Es dirigeix cap als costats per insertar-se a la part superior de la clavícula, espina de l’escàpola i acromion. L’acció si pren com a punt fix l’origen és l’elevació de l’espatlla (típic exercici d’elevacions al gimnàs). L’acció si pren com a punt fix la inserció és inclinació del cap al costat de contracció i/o provocar rotació contralateral. També és elevador del tronc. És un múscul molt important a les accions trepadores.

Pectoral Major

Té tres porcions d’origen: clavícula (a la part més propera a l’estèrnum) a les costelles i lligaments costals (7 primeres) i abdominal (part superior del recte de l’abdominal). Les tres parts d’origen es dirigeixen cap al braç per insertar-se a l’húmer. L’acció principal agafant com a punt fix l’origen és l’ anteversió dels braços, és a dir, portar-los endavant.Secundàriament ajuda a l’adducció (ajunta el cos al braç) i a la rotació interna del braç, si prenem com a punt fix la inserció. Terciàriament és un múscul que contribueix a la respiració.

Pectoral Menor S’origina a la cara externa de les costelles 3, 4 i 5 i s’inserta a l’omòplat (apófisis coracoides; que és l’os que sobresurt si ens toquem amb la mà pe sobre de la clavícula) L’acció més important, agafant com a punt fix l’origen és la de descens de l’espatlla. Secundàriament és respiratori.

APÒFISIS CORACOIDES


38

Serrat lateral

El seu origen el tenim a les 9 primeres costelles i els seus cartílags costals. Abraça la parrilla costal i es dirigeix cap enrera per insertar-se a l’omòplat.L’acció d’aquest múscul és complementària del pectoral major, és a dir, també és un múscul anteversor. També és un múscul respiratori que contribueix a la elevació de la parrilla costal.

Deltoides És un múscul que té el seu origen a l’espina de l’omòplat (escàpola), a l’acòmion (punt més sobresortint de l’espina) i part distal de la clavícula. A partir d’aquests tres punt d’origen va a insertar-se a l’húmer, just per sota de la diàfisis superior, a la “V” deltoidea. El Deltoides és un múscul que té una important acció d’abducció prenent com a punt fix l’origen. Es diu que és un abductor pur.

Dorsal Ample

Presenta 4 porcions d’origen: vertebral (de 7ª a 12ª dorsal + 5 lumbars + sacre), ilíaca (cresta ilíaca del maluc). Aquestes dues porcions formen el lligament lumbodorsal o lumbosacro. La 3ª porció és la costal 3 o 4 darreres costelles i la 4ª és la porció de la part inferior de l’omòplat. Totes aquestes porcions van a insertar-se al braç (canal bicipital). L’acció principal és la de retroversió (portar el braç cap enrera) i cap al costat (abductor forçat). Secundàriament és rotador. Si agafem com a punt fix la inserció és capaç d’elevar la columna i girar-la.


39

MÚSCULO PECTORAL MENOR DORSAL

ANCHO

CLAVÍCULA

ACROMION

OMBLIGO

ARTICULACIÓ CLASSIFICACIÓ NOM DEL MÚSCUL Braquial Anterior Ventrals (per devant) Bíceps Braquial Colze Tríceps Braquial Dorsals (per darrera) Anconeo

Braquial Anterior S’origina a la part central de la diàfisis

humeral i es dirigeix a insertar-se a l’apòfisis coracoides del cúbit. L’acció fonamental és la de flexió de braç. És un flexor pur. És el flexor més potent. És un múscul que queda cobert parcialment pel múscul bíceps.

CLASSIFICACIÓ FUNCIONAL DELS MÚSCULS DEL BRAÇ


40

Bíceps Braquial Té dos caps d’origen; per un costat trobem el cap llarg i per altre el cap curt. El cap llarg s’origina a la cavitat glenoidea (sota la punta de l’espina de l’omòplat) i el cap curt s’origina a la punta de l’espina de l’omòplat (apòfisis coracoides) El bíceps s’inserta a l’húmer (a la tuberositat bicipital). El tendó d’aquest múscul envia una prolongació que és perceptible si fem flexió de l’avantbraç sobre el braç i que rep el nom de “Lagarto Fibroso” (Lacartus Fibrosus) Té 2 accions importants; per una banda és flexor de l’avantbraç sobre el braç i per altra és supinador.

Tríceps Braquial Té 3 caps d’origen: bast extern, bast intern i porció llarga del tríceps. El bast extern s’origina a la cara posterior de l’húmer, el bast intern s’origina a la cara interna de l’húmer i la porció llarga s’origina sota la cavitat glenoidea de l’omòplat. Els 3 caps s’inserten a al tendó del tríceps. L’acció del tríceps és la extensió de l’avantbraç.

Anconeo És un múscul molt petit que s’origina a la cara posterior de l’húmer i s’inserta al cúbit. L’acció és extensió del braç però fonamentalment és un múscul tensor de la càpsula de l’articulació del colze i evita que sigui pessigada a les accions de flexió – extensió del braç.


41

CLASSIFICACIÓ FUNCIONAL DELS MÚSCULS DE LA CAMA

ARTICULACIÓ FUNCIÓ NOM DEL MÚSCUL Anteversors Psoas-Ilíac Pectini Rotador Gluti Menor Abductor Gluti Mitjà Gluti Major Maluc Retroversors Tensor de la Fàscia Lata Add. Mitjà Add. Menor Adductors Add. Major Recte Intern Obturador Extern Rotadors Externs Obturador Intern Quadrat Crural

Psoas-Ilíac Té dues porcions; la porció del múscul psoas que s’origina a la columna vertebral lumbar i s’inserta al fèmur (trocànter menor del fèmur) i la porció del múscul ilíac que s’origina a la cara interna del còccixs i s’inserta al tendó del múscul psoas. L’acció principal és la d’anteversió de la cuixa i per això és un múscul fonamental a la marxa, cursa i salts.

Gluti Menor

S’origina a prop de la línia semicircular anterior del còccixs i es dirigeix cap al fèmur per insertar-se a la part superior del trocànter major. És un múscul profund que està cobert pel Gluti mitjà. La seva acció és la rotació interna i secundàriament és abductor.


42

Gluti Mitjà S’origina entre les línies semicirculars anteriors i posteriors del còccixs, cresta ilíaca i espina ilíaca i s’inserta a la porció lateral del trocànter major del fèmur. Està cobert totalment pel Gluti major. L’acció agafant com a punt fix el còccixs és l’abducció de l’articulació coxofemoral i secundàriament rotador. Si prenem com a punt fix el fèmur fixa la pelvis i intervé en el moviment de la marxa de l’ésser humà.

Gluti Major

S’origina a la cresta ilíaca, al lligament sacrociàtic major i sacre i passa fent un gir per davant la cama per insertar-se al fèmur (cresta intertrocanterea). Cobreix a Gluti mitjà i menor i contribueix a donar forma a la natja. Les accions que realitza si prenem com a punt fix l’origen és retroversor de la coxofemoral i si prenem com a punt fix la inserció contribueix a l’efecte basculant de la cama al moviment de marxa.

Tensor de la Fàscia Lata No té cap classificació de múscul específic. S’origina a la part superior de la cresta ilíaca i forma un cos muscular petit que està cobert per una aponeurosis que continua cap al fèmur per insertar-se amb les aponeurosis de Gluti mitjà i major formant la CINTILLA ILIOTIBIAL DE MAISSIAT. La seva acció és fixador.


43

Adductor Major

S’origina a l’isquion i es dirigeix a insertar-se a la diàfisis del fèmur. La seva funció principal és la d’adducció és a dir, ajuntar.

Abductor Major


44

MÚSCULS DE LA CUIXA FUNCIÓ NOM DEL MÚSCUL

Quadríceps Extensors Sartori Popliti Flexor Isquiotibial

Quadríceps

Es tracta d’un dels músculs més potents del cos humà i el més important pel que es refereix a la marxa, cursa i salt. Està format per 4 caps d’origen que s’inserten a un tendó comú (el tendó del Quadríceps). Aquest tendó s’inserta a la base de la ròtula però les fibres superficials es desplacen per davant de la ròtula per insertar-se a la tíbia (lligament rotulià). Els 4 caps tenen el seu propi nom: Crural, bast intern, bast extern i recte anterior del Quadríceps.

• Crural.- Està recobert dels altres tres i s’origina a la diàfisis del fèmur (part mitja superior) i s’inserta al tendó del Quadríceps.

• Recte anterior.- És biarticular, és a dir, que passa per 2 articulacions (maluc i genoll). S’origina a la espina ilíaca antero-inferior i s’inserta al tendó del Quadríceps

• Bast Extern.- S’origina a la part exterior del fèmur (epífisis) i s’inserta al tendó del Quadríceps.

• Bast Intern.- S’origina a la part interior del fèmur (epífisis) i s’inserta al tendó del Quadríceps.

L’acció del conjunt del Quadríceps és la extensió de la cama però el recte anterior és flexor del maluc.


45

Sartori S’origina a l’espina ilíaca anterosuperior i es dirigeix per insertar-se a la tíbia. Al igual que el recte anterior, es tracta d’un múscul biarticular. Té una trajectòria sinosoidal (en forma de “S”). L’acció del Sartori, si prenem com a punt fix l’origen és un extensor i si prenem com a punt fix la inserció és flexor del maluc.

Popliti

És un múscul poc important i que fa de reforç a la càpsula de l’articulació del genoll. S’origina al còndil extern del fèmur i s’inserta a la part de darrera del genoll, a la tíbia. L’acció fonamental és la de flexió de la cama, tal i com ens mostra la il·lustració.

Isquiotibial Es tracta dels músculs posterior de la cama: semimembranós, semitendinós i bíceps femoral.

• Semimembranós.- S’origina a l’isquión, deixa anar una primera porció membranosa i després altra porció muscular que acaba insertant-se amb una ramificació triple (2 d’elles a la tíbia –part interna i part externa- i altra al còndil del fèmur). L’acció més important és la de flexió de la cama però secundàriament també és rotador intern.

http://www.sportraining.net/


46

• Semitendinós.- Meitat múscul i meitat tendó. S’origina a l’isquió i s’inserta a la tuberositat tibial interna. Con acció principal és flexor de la cama i també és un rotador intern, secundàriament.

• Bíceps Femoral.- Té dos cap d’origen. Un dels caps s’origina a l’isquió i l’altre a la línia aspra del fèmur (diàfisis). Ambdós caps s’ajunten per insertar-se al peroné. És el múscul més potent de la part posterior de la cama i és un flexor que secundàriament també fa la funció de rotador extern de la cama.


47

CONCEPTES BÀSICS DE BIOMECÀNICA / INTRODUCCIÓ A LA BIOMECÀNICA DEL MOVIMENT HUMÀ La Biomecànica és la ciència que estudia el moviment dels éssers vius. És l’anàlisi del fet biològic prenent com a referència les lleis de la mecànica No tots els anàlisis biomecànics són de tipus esportiu El principal element de la biomecànica és la OBSERVACIÓ i després la OBJECTIVITZACIÓ L’anatomia té dos grans pilars fonamentals:

• La mecànica • L’anatomia funcional i la fisiologia

TIPUS DE BIOMECÀNICA Biomecànica General És l’agrupació de tots els conceptes biològics, físics i matemàtics necessaris per al desenvolupament de qualsevol biomecànica específica. Sempre s’ha d’expressar qualsevol concepte mitjançant fórmules matemàtiques. Ex.: Treball possible

Rendiment = x 100 % Treball efectuat Aquest concepte (rendiment) pertany a la biomecànica general, al igual que els conceptes de força, cadena cinemàtica, ... Biomecànica Específica Es pot diferenciar per l’objecte d’estudi en:

• Biomecànica humana • Biomecànica animal • Biomecànica comparada

1) Biomecànica humana Estudia el moviment dels homes – dones. Dintre d’aquesta també trobem dos tipus:

• biomecànica humana externa • biomecànica humana interna (cardíaca, osteomuscular)

2) Biomecànica animal Estudia el moviment dels animals.


48

3) Biomecànica comparada Es tracta de comparar la biomecànica humana i animal, així per exemple, per analitzar un salt de llargada es fa una comparativa entre el salt d’un atleta i el d’un animal (un tigre per exemple). La biomecànica específica també es pot diferenciar per l’objectiu d’estudi en:

• biomecànica industrial. Estudi biomecànic adaptat a la indústria, per exemple, per fer cadires més còmodes i adaptades

• biomecànica esportiva. Estudi biomecànica adaptat a l’esport per millorar el rendiment esportiu

• biomecànica terapèutica. En aquest tipus de biomecànica és més important la funció que la estructura, per exemple, pròtesis

RELACIÓ DE LA BIOMECÀNICA AMB ALTRES CIÈNCIES Amb l’anatomia.- La seva relació no és tant per les parts de que es compon l’organisme sinó per la funció que fan aquestes parts (extensió ,flexió ,rotació, adducció, ...) Amb la física.- La relació amb aquesta ve determinada per les fórmules que després aplicarem. Amb la matemàtica.- Ens ajudarà a fer una ordenació de les dades observades i tractament d’aquestes – estadística – i en quant a treure resultats posteriors – conclusions –. Amb la fisiologia.- Ens permet conèixer elements funcionals de l’estructura anatòmica. EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE LA BIOMECÀNICA La primera persona coneguda que es va atrevir a fer un estudi profund de l’ésser humà (deixant de banda les primeres civilitzacions, que ja ho havien fet abans -egipcis, ..) va ser Leonardo Da Vinci, realitzant estudis de medicina i anatomia i formulant diverses teories sobre el sistema ossi, muscular, circulatori, nerviós, .. Però Da Vinci era també enginyer i arquitecte i això li va portar a ajuntar les dues ciències i li va permetre veure l’anatomia com la veu un enginyer. Aquest podem dir que és l’origen de la biomecànica. Da Vinci es va interessar en el vol dels ocells i va fer un estudi per esbrinar com podien fer-ho. Al 1869 BORELLI determina per primera vegada el Centre de Gravetat i busca una fórmula per calcular-lo. Diu que el C.G. és el punt d’aplicació del vector pes. Quan fem qualsevol tipus d’estudi biomecànic, lo primer que hem de fer és determinar el C.G. i la seva trajectòria.


49

Al 1836 els germans WEBER fan la 1ª descripció de la marxa humana, degut a que aquest serà la base dels moviments de desplaçament. Al 1883 MAREY fa una descripció de la fotografia Cronocíclica. Aquest fet és molt important perquè permet objectivar el moviment que volem estudiar. BRAVE i FISHER fan una nova descripció de la marxa humana i fan una descripció de la segmentació del cos humà. Hem de segmentar i estudiar que fa cada part. BERSTEIN millora la fotografia cronocíclica ABALAKOFF inventa el concepte de dinamometria. És l’aplicació del concepte força a la biomecànica. La 1ª menció que fa referència directa al concepte biomecànica és al 1960 (Congrés de Leipzig). De la biomecànica s’encarreguen els enginyers, els metges i els professionals de la Educació Física. L’ESSER HUMÀ VIST COM UN SISTEMA. LES CADENES El primer que s’ha de fer és segmentar el cos. Ho podem fer des de 2 punts de vista:

• Segmentació en cadenes òssies.- Direm cadena òssia al conjunt d’ossos que formen part del tronc o les extremitats. Així doncs, tindrem 3 cadenes òssies:

o Cadena òssia de l’extremitat superior (omòplat, húmer, radi, cúbit i ossos del canell)

o Cadena òssia del tronc o Cadena òssia de l’extremitat inferior (maluc, fèmur, tíbia,

peroné, ossos del turmell)

• Segmentació en cadenes cinemàtiques.- Direm cadena cinemàtica al conjunt d’ossos, articulacions i músculs que actuen en un determinat moviment. Podem diferenciar entre:

o Cadena cinemàtica oberta. Aquella que el moviment s’efectua sense resistència (externa) en contra. Ex.:

o Cadena cinemàtica tancada. Aquella que el moviment està limitat per una resistència invencible. Ex.: cop de puny a la paret

o Cadena cinemàtica frenada. Aquella que el moviment té una resistència (externa) que es superable. Ex.: halterofília

Mentre que les cadenes òssies són sempre les mateixes, les cadenes cinemàtiques són variables.


50

Similituds i diferències entre les cadenes superior i inferior Similituds

- Les dues tenen un eix de flexió al mig - Les dues tenen tres segments ossis - Les dues tenen un primer os llarg i després dos ossos curts - Les dues tenen a la part final ossos petits - Les dues queden unides al tronc mitjançant una articulació enàrtrosis

(una esfera que s’introdueix a una cavitat) Diferències

- La extremitat inferior té més resistència que la superior (perquè ha de suportar més pes)

- L’húmer s’introdueix 1/3 a l’omòplat mentre que el fèmur s’introdueix per complet.

- En relació al punt anterior, l’extremitat superior té més mobilitat i menys resistència i l’extremitat inferior al contrari.

- Pel que fa als ossos petits (capto – mà i tars – peu) succeeix el mateix. Els de la mà tenen més mobilitat i són menys resistents. Els del peu tenen menys mobilitat i són més resistents.

Cadena òssia del tronc Requereix un apartat apart. Té una estructura estable però permet la mobilitat. Gràcies a la forma de “S” de la columna vertebral i als discos intervertebrals les carregues són amortides. La cadena del tronc té la missió de repartir el pes per igual a les dues extremitats inferiors. Les càrregues que hem de suportar poden arribar a través de la pròpia columna vertebral (portar a sobre un company, fer castellers, ...), del cap (portar objectes com les dones africanes) o de les extremitats superiors (quan agafem qualsevol objecte) LES PALANQUES Definició Una palanca és una màquina simple que donat un punt de suport (o fulcre) i aplicant una força (o potència) és capaç de vèncer una força (o resistència). Sense un punt de recolzament no hi haurà palanca. Estructura de la palanca 1) Fulcre.- És l'eix de pivot o rotació. En l'ésser humà, el fulcre és l'articulació.


51

2) Braç de potència.- És la porció de la palanca que va des del punt de pivot (fulcre) fins a punt l'aplicació de la força. 3) Braç de resistència.- És la porció de la palanca que va des del punt de pivot (fulcre) fins a la resistència Llei fonamental de la palanca

Potència x Bp = Resistència x Br Això vol dir que si jo he de vèncer una resistència de 25 Kg., quina força hauria d'aplicar? 10 cm 5 cm Si apliquem la fórmula tindrem: X · 10 = 25 · 5 X = (25 · 5) / 10 X = 12,5 TIPUS DE PALANQUES 1ª Classificació. Palanques de 1er gènere Quan el punt de recolzament, rotació (fulcre) es troba entre la potència i la resistència. (bp = br) També reben el nom de palanques d'EQUILIBRI

FULCRE

RESISTÈNCIA POTÈNCIA

Braç de potència

Braç de resistència

25 Kg


52

2ª Classificació. Palanques de 2on gènere Quan el punt d’aplicació de la força resistència es troba al mig. A totes les palanques de 2on grau el braç de resistència ha de ser menor que el de potència, per definició i per necessitat absoluta. (bp > br) També reben el nom de palanques de FORÇA 3ª Classificació. Palanques de 3er gènere Quan el punt d'aplicació de la força potència es troba al mig. A totes les palanques de 3er grau el braç de potència ha de ser menor que el de resistència per definició i per necessitat absoluta. (bp < br) També reben el nom de palanques de VELOCITAT Alguns exemples:

1er gènere x · 6 = 30 · 6 x = 180 / 6 x = 30 Kg

2on gènere

x · 5 = 20 · 1 x = 20 / 5 x = 4 Kg

3er gènere

x · 1 = 20 · 5 x = 100 / 1 x = 100 Kg

Palanca 1er gènere Palanca de 2on gènere

Palanca de 3er gènere


53

LA SANG: COMPONENTS I FUNCIONS / EL COR: ANATOMIA I FISIOLOGIA LA SANG Conjuntament amb la limfa i els líquids intersticials, formen el medi intern del cos humà. La quantitat de sang que té una persona està relacionada amb la seva edat, pes, sexe i altura, tot i que es considera que una persona adulta té entre 4,5 i 6 litres de sang. Tots els òrgans del cos humà funcionen gràcies a la sang (és la benzina) que circula per les artèries, venes i capil·lars. COMPOSICIÓ La sang està formada per diversos elements: Glòbuls vermells / hematies / eritròcits Són les cèl·lules més abundants a la sang i l’hemoglobina és la responsable del seu color vermell. Es formen dins de la medul·la òssia dels ossos de l’esquelet i són alliberats cap el torrent sanguini. La seva funció és la de transportar l’oxigen perquè les cèl·lules puguin respirar i eliminar els residus d’aquesta activitat cel·lular (anhídrid carbònic) Glòbuls blanc o leucòcits Es formen uns a la medul·la òssia i altres al sistema limfàtic (bazo i ganglis) La seva funció és protegir l’organisme de diferents tipus de microbis. Quan es detecta una infecció, el número de leucòcits augmenta per millorar les defenses. Plaquetes o trombòcits Són les cèl·lules sanguínies més petites. Es formen a la medul·la òssia La seva funció és intervenir quan es detecta un trencament d’algun vas sanguini per tallar l’hemorràgia. Plasma És un líquid compost d’aigua, sals minerals i altres substàncies necessàries per al funcionament normal de l’organisme i on es troben nedant les cèl·lules sanguínies (glòbuls vermell, glòbuls blancs i plaquetes) Entre les substàncies importants que hi ha al plasma trobem les següents:

o Albúmina. És una proteïna que ajuda a mantenir al plasma la proporció de l’aigua.


54

o Globulines. Anticossos encarregats de la defensa de l’organisme. La disminució comportarà una baixada de defenses.

o Factors de Coagulació. Són imprescindibles per a evitar hemorràgies. L’absència d’algun factor pot ser perillós.

o Altres proteïnes. Transporten substàncies per al normal funcionament de les cèl·lules.

FUNCIÓ Les principals funcions de la sang són:

• Respiratòria.- Transport de l'oxigen des dels pulmons fins els teixits i l’anhídrid carbònic des dels teixits fins els pulmons

• Nutritiva.- Transport de les substàncies nutritives des de l'intestí fins els dipòsits i els teixits

• Excretora.- Arrossega els residus del metabolisme cel·lular • Immunitària.- Acció dels glòbuls blancs i anticossos • Regulació hormonal.- Transport de les hormones de les glàndules

endocrines fins els òrgans on actuen • Regulació de l'equilibri hidroelectrolíquid.- Pel continu bescanvi

de líquids intra i extracel·lular • Regulació tèrmica.- De la pressió arterial, de l'equilibri àcid/base, de

la pressió osmòtica.


55

NEURONA I RECEPTORS NERVIOSOS / SIST. NERVIÓS CENTRAL I SIST. NERVIÓS PERIFÈRIC LA NEURONA Les neurones són les cèl·lules nerviosos. La unitat bàsica del sistema nerviós és el neurones i es diferencia de les altres cèl·lules del cos humà perquè no es pot reproduir. Això explica perquè una lesió cerebral és irreversible. Totes les neurones són diferents, encara que totes comparteixen certes característiques esctructurals. Totes les neurones estan formades per un cos central on està situat el nucli i una o vàries estructures ramificades anomenades axó i dentrites. Dentrites Les dentrites són una ramificacions molt curtes i amb forma de ramificació d'arbre. A més, són les encarregades de la recepció dels estímuls externs. Axons Les altres terminacions són més llargues i tenen forma cilíndrica (generalment només 1). És l'encarregat de la transmissió de les senyals del cos cel·lular cap a les altres cèl·lules. Cilindroeix o axó. Tenen una doble missió:

1) Connectar les neurones entre sí (sinapsis), mitjançant senyals elèctriques i químiques mitjançant els botons sinàptics (i els neurotransmisors) de les terminacions de l'axó connectades a les dentrites. 2) Unir-se amb altres axons donant forma al nervis.

Sinapsis Axó botó sinaptic neurotransmisor Mitjançant senyals elèctriques i químiques dentrita Al cervell es poden arribar a produir fins a 100 bilions de sinapsis


56

ELS RECEPTORS NERVIOSOS Els receptors nerviosos ens permeten analitzar tot el que està succeint tant fora com dins del nostre cos. Els receptors porten a terme la transducció, és a dir, la transformació de l'energia que reben amb impulsos nerviosos. Trobem tants tipus de receptors com formes d'energia: 1) Termoreceptors 2) Electroreceptors 3) Fotoreceptors SISTEMA NERVIÓS CENTRAL La funció del sistema nerviós consisteix en rebre els estímuls de l'exterior i de l'interior de l'organisme. organitza-la i produir la resposta correcta. El Sistema Nerviós està format per dos subsistemes amb funcions diferenciades:

• Sistema Nerviós central (o voluntari). Intervé a les funcions de relació, sensibilitat i moviment.

• Sistema Nerviós perifèric (o involuntari o euro-vegetatiu). Regula les funcions vegetatives (circulació, respiració, digestió ....) i la resta de funcions involuntàries del nostre organisme.

El sistema nerviós central està format per: Medul·la Espinal i Encèfal Medul·la Espinal (transparència 46) És la continuació del Bulb Raquidi. És de color blanc i la trobem dins de la columna vertebral. Té una mesura aproximada com un dit d'ample i uns 45 cm de llargada. D'aquí surten milers de nervis que connecten amb cada ull, orella, llengua, múscul, ... amb una extensió (si posèssim un nervi darrera de l'altre) de 150 milions de kilòmetres. La medul·la espinal arriba fins a la 2ª vèrtebra lumbar on es ramifica i es prolonguen cap el còccixs on s'agrupen en un gran número de terminacions nervioses anomenades cua de cavall. Encèfal Està format per: cervell, cerebel, bulb raquidi, pont de varolio. Cervell És l'òrgan que controla l'activitat fisiològica i interpreta els impulsos generats en contacte amb el nostre entorn. Conté els centres nerviosos del pensament, la personalitat, els sentits i el moviment voluntari. Pesa al voltant de 1.350 gr. en l'home i una mica menys en la dona.


57

Cerebel Regula la coordinació de l'activitat muscular, el to muscular i l'equilibri. El cerebel rep fibres de la "corteza cerebral" per tal de cooperar entre ambdues estructures, rep informació de músculs i articulacions que assenyalen de manera contínua la posició del cos i finalment també rep impulsos de l'oïda per informar de la posició del cap

Bulb raquidi És la continuació de la medul·la espinal, que es fa més gran al penetrar dins del crani. Regula el cor, la respiració, l'activitat sexual, la masticació dels aliments i els estornuts. Una lesió al Bulb Raquidi significa la mort immediata perquè actua sobre el cor (aturada cardio-respiratporia). Ex.: Toc de gràcia als braus o cop entre les orelles per matar els conills.

http://www.auxilio.com.mx/manuales/cerebro.gif

http://usuarios.tiscali.es/monthegreat/CEREBRO1.gif


58

SISTEMA NERVIÓS PERIFÉRIC Controlen els òrgans i sistemes vitals de manera involuntària. Aquest sistema actua per mitjà de 2 vies que són oposades:

• Sistema Nerviós simpàtic • Sistema Nerviós parasimpàtic

Sistema Nerviós Simpàtic Format per ganglis (un a cada costat del cos) dels quals es desprenen uns nervis, la funció dels quals és estimular els diferents òrgans als quals arribem. La distribució de ganglis és la següent:

• 8 cervicals • 10 o 12 dorsals • 5 lumbars • 5 sacres

Sistema Nerviós Parasimpàtic Els centres reguladors d'aquest sistema els trobem a nivell encefàlic i a nivell de plex solar. Si la funció del simpàtic és estimular, la funció del parasimpàtic és relaxar o inhibir.


59

ALIMENTACIÓ EQUILIBRADA; COMPONENTS, NECESSITATS ENERGÈTIQUES I PRINCIPIS INMEDIATS COMPONENTS DE LA DIETA L’alimentació és la forma de proporcionar a l’organisme les substàncies bàsiques per al manteniment de la vida. Es tracta d’un procés voluntari i conscient: la persona escull un aliment i el pren. La nutrició és el conjunt de processos mitjançant els quals l’organisme transforma y utilitza les substàncies que hi ha dins dels aliments que prenem. La dieta és el conjunt d’aliments que ingerim habitualment i que ens permet mantenir-nos en uns nivells saludables i capacitat de treball. La dieta mediterrània, pròpia dels països de Sud d’Europa és una de les més saludables i riques. D’entre els seus components destaquen:

• Fuites i verdures • Oli d’oliva • Cereals • Llegums • Productes làctics • Ous • Peix • Carn • Vi negre

La Piràmide Alimentària ens ajudarà a entendre les quantitats recomanades d’aquests components:

Una bona dieta no pot suplir un mal entrenament o una condició física dolenta però una alimentació dolenta pot posar en perill el rendiment i la tècnica d’un esportista ben entrenat.


60

Els nutrients són totes les substàncies incloses als aliments. Els nutrients essencials són aquells que l’organisme no els pot sintetitzar, és a dir, no són de consum obligatori a la ingesta diària. Els nutrients que aporten energia són:

• Hidrats de Carboni / Carbohidrats (Entre el 50 – 55 % a la dieta) • Greixos / Lípids (inclosos entre el 30 – 35 % a la dieta) • Proteïnes (inclosos entre el 10 – 15 % a la dieta)

NECESSITATS ENERGÈTIQUES Evidentment, les necessitats dietètiques i energètiques vindran determinades per diversos factors:

• Període de Competició • Edat • Tipus d’Esport • Intensitat de l’esforç • Grau d’entrenament • Al·lèrgies o intoleràncies

La quantitat d’energia que aporten els aliments es mesura en Kilocalories. Les necessitats energètiques bàsiques queden cobertes amb els hidrats de carboni i els lípids o greixos. Taula de kilocalories dels aliments

FRUTAS Kilocalorías Proteínas Lípidos Hidratos de Carbono

Aguacate 232 1,9 23,5 3,2 Albaricoque 52 0,4 0,1 12,5 Cereza 48 0,8 0,1 11,7 Ciruela 36 0,5 0,1 8,9 Fresa 27 0,9 0,4 5,6 Granada 62 0,5 0,1 15,9 Limón 14 0,6 0 3,2 Mandarina 41 0,7 0,4 9,1 Manzana 45 0,2 0,3 10,4 Melocotón 30 0,8 0,1 6,9 Melón 30 0,8 0,2 7,4 Mora 35 1 0,6 6,5 Naranja 53 1 0,2 11,7 Piña 55 0,5 0,2 12,7 Pera 38 0,7 0,1 2 Plátano 85 1,2 0,3 19,5 Sandía 15 0,7 0 3,7 Uva 61 0,5 0,1 15,6

http://www.sabormediterraneo.com/


61

Les necessitats energètiques vindran condicionades pel consum diari individual d’energia i dependrà de:

• Energia Basal. Energia que necessita el nostre organisme per respirar, bategar el cor i les accions metabòliques involuntàries.

• Energia consumida per l’activitat física. És molt difícil fer el càlcul però la OMS ha determinat que aquesta necessitat és de 50 Kcal. per quilo de pes de la persona. Ex.: individu de 60 kg. = 3000 Kcal.

PRINCIPIS IMMEDIATS Els principals són els Hidrats de carboni, els greixos i les proteïnes Hidrats de Carboni o Glúcids Els hidrats de carboni també s’anomenen glúcids o sacàrids perquè tenen sabor dolç. Es divideixen en:

• Monosacàrids. Són els més simples. Ex.: glucosa o dextrosa (sucre de raïm) i fructosa (sucre de canya)

• Disacàrids. És la unió de dos monosacàrids. Ex.: Maltosa, Sucre (fructosa i glucosa), lactosa

• Polisacàrids. Composat per la unió de molts monosacàrids. Els hidrats de carboni són el combustible immediat de l’organisme. És el primer dels principis immediats que s’utilitza per obtenir energia. Un gram de HDC proporciona 4 Kcal. Una dieta rica en HDC és un dels principis nutricionals més importants que ha de seguir un bon esportista perquè proporcionarà una quantitat de glucógen muscular emmagatzemat .Els HDC són absorbits directament per l’intestí, passen al fetge que l’emmagatzema en forma de glucògen i el transforma en glucosa per distribuir-lo a tot l’organisme. Bàsicament l’obtenció dels hidrats de carboni es realitza a través de fècules, pasta, arròs i sucres. Lípids o greixos Una de les principals característiques és que són indissolubles en aigua. Un gram de greixos proporciona 9 Kcal. El principal constituent dels lípids són els àcids grassos i els podem dividir en:

• Saturats o d’origen animal. • No saturats o d’origen vegetal. Tenen una gran importància perquè

l’organisme no els sintetitza. Ex.: àcid linoleic (essencial per al creixement)

Dintre dels àcids grassos d’origen vegetal, sembla clar que l’oli d’oliva té una gran importància i que ajuda a no dipositar-se greix a les parets arterials (prevenint l’ateroesclerosi)

simples

complexos


62

Proteïnes Trobem de dos tipus:

• Origen animal. Carn, ous (clara), peix, iogurt, lactis • Origen vegetal. Llegums, cereals, fruits secs, pa

Les proteïnes estan formades per aminoàcids i en trobem de dos tipus:

• Aminoàcids essencials. És precís rebre’ls amb els aliments perquè el nostre organisme no els fabrica.

• Aminoàcids no essencials. El nostre organisme si els fabrica.

Les proteïnes són l’únic nutrient que el nostre cos no emmagatzema, la qual cosa vol dir que la ingesta és obligatòria. Els aminoàcids tenen una vida circulant de 4 hores dins del nostre organisme. Els aminoàcids són reabsorbits mitjançant aparell digestiu i passen a la sang i transportat a les cèl·lules musculars. En cas d’un excés de proteïnes, s’emmagatzemen al fetge o al ronyó (provocant un sobrecàrrega a les funcions hepàtiques o renals i incrementant la producció d’àcid úric). A més, aquest excés pot provocar una conversió de la proteïna excedent:

1) En hidrat de carboni (cap problema perquè serà font energètica) o 2) En greixos (augment del greix corporal i conseqüentment una pèrdua de

massa muscular). ELS MICRONUTRIENTS Vitamines Són classificades en funció de les lletres de l’alfabet, encara que trobem una altra classificació:

• Vitamines Hidrosolubles. Solubles en aigua. • Vitamines Liposolubles. No solubles en aigua.

Les vitamines són necessàries pel normal creixement i desenvolupament de l’organisme i juguen un paper fonamental sobre l’estat de salut de les persones. La seva importància creix amb l’activitat física ja que intervenen directament als processos d’adaptació a l’entrenament i recuperació posterior. Les vitamines estan incloses de manera normal a la dieta i només en casos especials d’enfermetat i amb prescripció mèdica pot ser necessari un aport suplementari. Les vitamines més importants són de la A fins a la E i la K. (A, B, C, D, E, K) Les vitamines les trobem sobretot als aliments crus i quan es cuinen perden moltes d’aquestes. És per això que hem d’anar alternant aliments cuits i preparats amb aliments crus. Sobretot les trobem a la fruita i la verdura.


63

Minerals Es tracta de components químics inorgànics com: ferro, calci, potassi, ... Es pot fer una primera classificació d’uns 26 elements químics dividits entre:

• Macroelements (11) • Microelements o oligoelements (15)

Podem fer una segona classificació en funció de la seva activitat a l’organisme:

• Els que ja tenen una activitat concreta a l’organisme i els seus nivells d’ingestió ja estan prescrits: ferro, calci, fòsfor, magnesi, ...

• Els que s’han establert unes necessitats concretes per l’organisme: sodi, potassi, clor, ...

• Nous oligoelements que semblen tenir alguna funció per l’organisme: silici, níquel, estany, ..

• Elements contaminants i que per tant s’haurien d’eliminar de la dieta: mercuri, alumini, plom,...

Utilització metabòlica durant l’exercici Si augmenta la intensitat de l’exercici, sobretot l’exercici de curta durada, el principal combustible utilitzat és el que prové dels hidrats de carboni. A mesura que disminueix la intensitat i augmenta la durada, la font més important de combustible serà la dels greixos. És important als entrenaments dels esports de resistència que la dieta aporti la quantitat suficient d’hidrats de carboni per mantenir la glucèmia als seus valors normals. http://diabetes.niddk.nih.gov/spanish/pubs/eati


64

NECESSITATS DIETÈTIQUES I D’HIDRATACIÓ EN LA PRÀCTICA DE L’ACTIVITAT ESPORTIVA NECESSITATS DIETÈTIQUES La dieta és com, què i quant tipus d’aliments s’han de prendre diàriament per satisfer les necessitats nutritives de cada persona. Les necessitats dietètiques dependran de molts factors. La dieta més elogiada i més sana, segons diversos estudi es la dieta mediterrània: Aquesta dieta consisteix en menjar una gran quantitat de productes molt variats, alguns d’ells amb moderació, suprimir la sal i substituir-la per condiments naturals, utilitzar l’oli d’oliva i menjar molts aliments d’origen vegetal. Els aliments d’origen animal (carns i peixos) els consumirem amb moderació. Però a més, s’ha de realitzar algun tipus d’activitat física moderada per mantenir el to muscular i fer treballar el cor.

ALIMENTACIÓ EL DIA DE LA COMPETICIÓ Dieta pre-competitiva És necessari saber, quan fem una dieta pre-competitiva que:

• S’hauria de prendre els aliments 4 h abans de la competició (a les 4 h els aliments ja no estan a l’estómac)

• Els esportistes que la seva modalitat esportiva duri més de 30’ haurien de prendre entre el 80 – 90 % en forma d’hidrats de carboni (patates, arròs, pa, pasta) per augmentar la quantitat de glucògem muscular

• Pobre en greixos, proteïnes i fibra

http://www.sabormediterraneo.com


65

• Evitar menjars copiosos • L’impacte de la competició pot provocar dificultats digestives. Així

doncs, evitarem menjars molt condimentats i que produeixin gasos. Els esportistes han d’ingerir només els aliments que ells tinguin confiança.

• La hidratació és molt important i serà a base de sucs de fruites o begudes isotòniques. Evitar aigua de l'aixeta i la llet sencera.

• S’ha de recordar que una bona l’alimentació no substituirà un mal entrenament.

• Les proteïnes no constitueixen una font d’energia durant l’exercici i no són recomanables com a suport extra (només com a efecte placebo).

Si la competició és al matí: • Feu un esmorzar variat, amb productes bàsics, com la fruita i cereals

tipus muesli. Si la competició és a la tarda:

• A més de l'anterior, la ingesta principal ha de ser molt digerible, a base d'hidrats de carboni, poques proteïnes i s'han d'evitar els greixos (retarden el buidat gàstric) i els llegums, perquè són flatulents.

Si la competició és a última hora de la tarda: • A més de l'anterior, feu un piscolabis mitja hora abans de la

competició a base d'hidrats de carboni. Per exemple: suc de fruita i galetes.

Alimentació durant la competició

• Intentar prendre HDC (hidrats de carboni) d’elevat índex glucèmic tant durant l’exercici com al descans (si hi ha)

• Començar la ingesta després de realitzar l’exercici • Podem prendre els aliments de forma sòlida (fruita, comprimits

energètics, ...) o líquida (sucs, preparats, ...). És millor aquesta darrera perquè a més de ser de més fàcil absorció hidrata.

Dieta post-competitiva No pretendrem fer una recepta però si donar pautes. Així doncs:

• Serà molt important rehidratar-se. Beure aigua amb sucres i/o sals minerals amb concentracions d’aquestes no molt grans i sucs (de tomàquet = ric en potasi).

• Menjar durant les 3 hores següents a la competició • Intentar prendre aliments rics en hidrats de carboni (arròs, pasta, pa,

patates, ...), intentant consumir d’entre 8 – 10 gr. per quilogram de pes de l’esportista en les 24 h següents a l’esforç.


66

• Evitar àpats rics en greixos i/o proteïnes degut a que són molt més difícils d’assimilar durant les 6 h següents a l’exercici. (veure transparència)

ERRORS ALIMENTARIS DELS ESPORTISTES

• Una insuficient aportació d'aigua i electròlits. Les pèrdues durant l'activitat física són molt altes i cal reposar-les, malgrat que no existeixi la sensació de set. Les begudes més indicades són les isotòniques i també els sucs de fruita barrejats amb aigua mineral sense gas.

• No respectar el temps necessari entre la ingestió dels aliments i la pràctica de l'activitat física. Aquest temps és variable; depèn de la quantitat d'aliment ingerit, però oscil·la entre 1 1/2 a 2 h.

• Realització de l'esforç físic en dejú. També és incorrecte. Existeix el risc d'hipoglucèmia post-esforç.

• Mantenir una dieta desequilibrada en relació al percentatge d'hidrats de carboni, greixos i proteïnes. El percentatge adequat és d'un 60% en els primers, d'un 25% en els segons i d'un 15% en els últims.

• Realitzar ingestes energètiques insuficients a fi d'obtenir millors marques (gimnàstica rítmica) o excessives (halterofília i llançament de pes). Pot conduir, a llarg termini, a greus repercussions sobre la salut.

• Intentar compensar dietes monòtones o desequilibrades amb una ingestió exagerada de vitamines i minerals. Una dieta variada aporta totes les necessitats diàries, inclòs en esportistes. Malgrat això, es recomanable que la persona que practica esport amb freqüència i intensitat altes, es faci analítiques de sang periòdiques per descartar l'existència de dèficits susceptibles de ser corregits (ferro i calci, principalment).

• El consum excessiu de proteïnes en "els culturistes". Tan nociu és el dèficit de proteïnes com l'excés. Aquest últim, pot provocar sobrecàrregues renals i alguns estudis ho relacionen amb una gran incidència d'arteriosclerosi a l'edat adulta.

• Consum de substàncies perilloses amb l'objectiu de millorar el rendiment esportiu. Dintre d'aquest grup, hi trobem els esteroides anabolitzants, les amfetamines, etc. Existeixen, tanmateix, un gran nombre de substàncies que, sense ser nocives ni perilloses, poden millorar el rendiment esportiu (carnitina, ginseng, antioxidants, etc.).

RECOMANACIONS DIETÈTIQUES

• És important una bona hidratació (aigua i minerals). • Respecteu el temps d'espera abans i després entre la ingesta i

l'esforç físic. • No practiqueu cap esport en dejú.


67

• Mengeu a poc a poc. • Cal respectar les característiques individuals, que són: la gana,

l'acceptació dels aliments i la sacietat. • Manteniu el pes ideal. Aquest depèn de la constitució de la persona i

de l'esport que practica. • Feu una dieta variada: incloeu-hi fruites, verdures, pa integral,

cereals, llet, formatge i iogurt; carns, aus, peix, ous i llegums. Les ingestes han de ser lleugeres i nutritives.

• Reduïu els greixos a un 25% de l'ingrés calòric diari total. Escolliu carns magres, peix i aus, així com llegums com a font de proteïnes i modereu la mantega, la crema de llet, la margarina i el llard i aliments elaborats amb aquests productes. Escolliu les coccions a la brasa, al forn o els bullits.

• Consumiu aliments rics en carbohidrats complexos i fibra. Escolliu aliments com el pa i els cereals integrals, la fruita i les verdures.

• Eviteu l'excés de "sucre refinat". Disminuïu el consum dels caramels, els pastissos. El motiu es la hipersecreció d'insulina amb el conseqüent esgotament de les reserves de glucosa.

• Demaneu consell a l'especialista en medicina esportiva abans de prendre substàncies amb el objectiu de millorar el rendiment esportiu.

ÉS IMPORTANT ESMORZAR L'esmorzar és el primer àpat del dia en què el nostre organisme rep aliment després de moltes hores de dejuni. L'esmorzar ens ha de proporcionar energia i nutrients per a tot el matí que, en general, és quan fem la major activitat del dia. S'ha observat que esmorzar correctament millora el rendiment físic dels adults, esportistes i nens. Recomanación per a un bon esmorzar

- Cal que l'esmorzar aporti el 25% de les calories diàries. Per tant, si no realitzem un esmorzar complet serà molt difícil equilibrar la dieta -calories i nutrients- a la resta del dia.

- Cal disposar d'un temps, per esmorzar amb calma. Amb 7 o 10 minuts, generalment, n'hi ha prou. És convenient tenir-ho en compte i preveure- ho en l'horari, de la mateixa manera que es fa a l'hora d'anar a dormir.

- Cal distribuir els diferents àpats al llarg del dia. Així, si des de l'hora de llevar-nos fins a l'hora de dinar passa molta estona, pot ser convenient esmorzar en dos moments diferents: abans de sortir de casa i a mig matí.

- En un esmorzar no hi poden faltar els lactis (llet, iogurt o formatge), la fruita i els cereals (pa, torrades, coca o cereals). També és convenient l'oli i algun embotit magre, formatge o tonyina, per acompanyar el pa. En cas d'intolerància a la lactosa cal substituir la llet per iogurt o formatge.


68

- Per tant, podem respondre la pregunta de l'anunciat dient que l'esmorzar és un àpat important per estar en plena forma.

- També contribueix a aconseguir l'aportació de nutrients diaris recomanats. La ingesta d'aliments en la quantitat i varietat adequades, a primera hora del matí, ens evita de "picar" entre hores i el consum de gominoles i llaminadures.

Esmorzars tipus: a) Llet amb cacau Pa de pagès amb tomàquet, oli d'oliva i pernil salat o cuit Suc de taronja natural b) Llet amb cafè Torrades amb oli d'oliva i formatge Taronja c) Llet amb muesli o coca casolana o de forn (a 1ª. hora del matí) Entrepà de formatge o tonyina (a mig matí) Suc de fruita natural a mig matí HIDRATACIÓ EN LA PRÀCTICA ESPORTIVA La hidratació, possiblement sigui l’element de la dieta que més atenció requereix per part d’un esportista ja que amb l’augment del metabolisme es perd una gran quantitat de líquid a través de la suor i d’altres mecanismes. És fonamental veure aigua, malgrat no es tingui set perquè quan notem la sensació de set, el nostre organisme ens està fent arribar un senyal d’alerta de que existeix una deficiència de líquids (al voltant del 2%), la qual cosa pot provocar una baixada del rendiment. És per aquest motiu que mai hem d’esperar a tenir set per veure líquids. Hem de reposar contínuament els nostres dipòsits de glucògen (per exemple afegint carbohidrats a l’aigua). La ingestió de líquids ha de distribuir-se al llarg del dia i s’ha de fer especialment abans, durant i després dels corresponents entrenaments. El color fosc i olor de l’orina és un indicador de que tenim una mala hidratació. A la majoria de pràctiques físiques, amb la ingestió d’aigua és suficient per reposar les necessitats corporals. Malgrat això, sota determinades condicions ambientals (temperatures elevades) i de durada de l’activitat (partits de llarga durada de tennis 3 o 4 h), i tenint en compte la intolerància que pugui tenir la persona, podrien ser beneficioses begudes amb electròlits o carbohidrats. La preparació d’aquest tipus de beguda la podem fer nosaltres mateixos però tenint en compte que posarem aproximadament 6 gr. de glucosa o sucre per cada 100 ml d’aigua. A més, se li pot afegir una mica de sal per la possible pèrdua de sals minerals a través de la suor.


69

(1 sobre de sucre pel café conté 8 gr..) Comentar que la pràctica realitzada per alguns esportistes basada en la restricció de líquids i la utilització de vestits, maillots, monos, ... amb l’objectiu de suar més i perdre pes, pot ser perillosa per a la salut i produeix pèrdua de rendiment. A més, d’aquesta manera només aconseguirem perdre aigua amb el conseqüent engany de pèrdua de pes perquè es recuperarà quan tornem a beure aigua.


70

ADAPTACIONS FUNCIONALS A L’ACTIVITAT FÍSICA I ESPORTIVA: Ap. CIRCULATORI I RESPIRATORI APARELL CIRCULATORI / CARDIOVASCULAR Concepte inicial La resistència càrdiorespiratòria està relacionada amb la capacitat que té el nostre organisme per transportar la quantitat suficient d’oxigen per satisfer les necessitats dels músculs actius. Transport i subministre d’oxigen són funcions compartides pel sistema cardiovascular i respiratori. El funcionament del sistema de transport té a veure amb el “gasto cardíaco” i per la diferència arteriovenosa d’oxigen: Gasto cardíaco = volum sistòlic x freq. cardiaca Indica quanta sang amb oxigen es bombejada pel cor a cada minut Diferència arteriovenosa = dif.a-vO2 (diferència entre la sang arterial i venosa) Indica quant oxigen és extret de la sang pels teixit

VO2 = VS x FC x dif.a-vO2 Amb l’entrenament es produeixen nombrosos canvis al sistema de transport que permeten a l’organisme funcionar de manera més eficaç. A continuació mostrarem quines són aquestes adaptacions. VO2 max: Potència Aeròbica És la millor manera de mesurar en laboratori la resistència càrdiorespiratòria. Es tracta del ritme més alt de consum d’oxigen durant la realització d’exercicis màxim. En el moment en que incrementem aquest nivell d’exercici, el nostre consum s’estabilitzarà o baixarà lleugerament. Quan s’arriba a aquesta estabilització de consum d’oxigen significarà que el final de l’exercici està proper perquè no podrem continuar subministrant oxigen als músculs amb tanta fluidesa. Així doncs, l’VO2 màx és un indicador del nivell d’esforç que podem aguantar. A partir d’aquí utilitzarem les reserves anaeròbiques (però aquestes són més limitades) Amb un entrenament de resistència als 6 mesos es poden aconseguir resultats d’increment mitjà del 20% Augment del tamany del Cor (Cor d’atleta) Les adaptacions del cor són conseqüència de la hipertròfia de les parets del miocardi (cor), en especial del ventricle esquerre (que expulsa la sang a


71

l’artèria aorta per repartir-la a tot l’organisme). A més augmenta en pes i al igual que qualsevol múscul esquelètic, també augmenta el seu tamany general. Rep aquest nom perquè és més freqüent als atletes que efectuen activitats de resistència prolongades. Si l’atleta o esportista abandona els seus entrenaments també el volum del miocardi disminuirà, no hem d’oblidar que és un múscul. Volum sistòlic Amb l’entrenament es produeix un increment. Inclús en repòs, el VS és major després d’haver fet un programa d’entrenament. Això ve bastant determinat pel fet d’augment de tamany del cor. El cor es pot emplenar més i expulsar (sístole) més sang degut a que les parets són més elàstiques. Però també és important recordar que el VS no solament depen del nivell d’entrenament i com a conseqüència de la grandària del cor sinó també del volum corporal total de la persona. Així doncs, quan comparem volums sistòlics haurem de tenir en compte també aquest factor. Freqüència Cardíaca Nombrosos estudis han determinat que la valoració de la Freqüència Cardíaca en repòs i durant l’exercici són uns bons paràmetres per determinar la intensitat amb la que treballa el cor. PRÀCTICA DE PRENDRE’S LES POLSACIONS. SENSE PULSÒMETRE 1) Freqüència Cardíaca de Repòs És la freqüència cardíaca que tenim quan estem relaxats i asseguts (per exemple). Es redueix notablement amb l’entrenament. Estudis han demostrat que amb entrenaments de resistència es millora - rebaixa aproximadament 1 polsació/minut per setmana. No hem de confondre aquesta adaptació a l’activitat física i baixada de les polsacions amb la bradicàrdia què és un terme mèdic que ens indica una freqüència cardíaca inferior a 60 batecs/minut. 2) Freqüència Cardíaca Màxima

FCmax = 220 – edat Fòrmula General Hi ha variació segons sexe

Queda invariable o es redueix lleument amb l’entrenament.


72

3) Recuperació de la Freqüència Cardíaca Després de fer un esforç, el ritme cardíac encara triga un temps en estabilitzar-se i tornar a la freqüència cardíaca de respòs. Aquest periode s’anomena període de recuperació de la freqüència cardíaca. En persones entrenades aquest període es redueix i la recuperació (de la FC) és més ràpida. Augment de VMC VMC (volum minut cardíac). Correspon a la quantitat de sang que el cor expulsa a les artèries cada minut. En repòs, aquest índex és d’entre 5 – 6 litres repartit de la següent manera: 4 % pel cor, 15 % pel sistema nerviós i 20 % pel sistema visceral, l’altre 60 % aproximat és pels músculs i teixits. Durant exercicis intensos, els músculs reben del 80 al 90 % del flux de sang i el VMC augmenta de 5 fins a 25 litres per minut i a un atleta fins i tot pot arribar fins a 30 – 40 litres. Tensió arterial Durant l’activitat física la tensió arterial augmenta perquè els vasos sanguinis augmenten ràpidament el seu volum. Si parlem del cor d’una persona entrenada, aquest cor augmenta el seu tamany, elasticitat i per tant el volum sistólic (quantitat de sang que arriba per ser expulsa). Aquest augment de la pressió arterial també comporta proveir al múscul de gran quantitat d’oxigen. En resum, el dèficit d’oxigen a l’inici d’un exercici no és per qüetions circulatòries sinó degut al metabolisme anaeròbic que realitza el múscul. La tensió arterial en repós es redueix amb l’entrenament de resistència en persones amb hipertensió arterial. Volum sanguini Amb l’entrenament augmenta el volum sanguini. Aquest increment és degut, fonamentalment, a l’augment de plasma sanguini per dos motius principals:

• Augment d’alliberament d’hormona antidiurética (ADH). Provoca que els ronyons retenen aigua i augmenta el plasma sanguini (fonamentalment glucosa, electròlits, ...).

• Increment de proteïnes al plasma, fonamentalment, albúmina. Glòbuls vermells Durant els primers moment i a la part mitja de l’activitat es produeix un augment a la concentració del nombre d’eritròcits (glòbuls vermells) produït per l’acumulació de la sang als teixits. Un cop finalitzat l’exercici i reposat


73

l’organisme mitjançant una bona hidratació, els valors inicials tornen als seus nivells normals. Hematòcrit = concentració de glòbuls vermells en sang Amb l’exercici augmenta el volum sanguini i de plasma total. El volum total de glòbuls vermells augmenta però l’hematòcrit és lleugerament inferior perquè hi ha més volum total.

5,8 litres 5 litres (volum)

2,4 2,2

(glòbuls vermells) (glòbuls vermells) 41 % 44 %

Volum de plasma, Volum sistólic i VO2 max. En persones entrenades augmenta el volum de plasma, en conseqüència augmenta el volum de sang que arriba al cor (augmenta el volum sistòlic) i en conseqüència afecta al consum del nivell d’O2. Si tenim més sang al cor = més oxigen disponible pels músculs actius i un augment del VO2max. Concepte de glucèmia És la quantitat normal de glucosa en sang que resulta de la proporció de glucosa que entra i la que surt per ser utilitzada pels teixits. A la pràctica d’exercici perllongat es produeix una hipoglucèmia perquè el consum de glucosa augmenta. Llavors el fetge ha d’alliberar glucosa provinent del glucògen retingut en reserva.


74

APARELL RESPIRATORI Efectes de l’activitat física sobre l’aparell respiratori

• Volum Pulmonar • Freq. Respiratòria • Ventilació Pulmonar • Difusió Pulmonar • Diferència Arteriovenosa

1) Volum Pulmonar En general, volum i capacitat dels pulmons varien poc amb l’entrenament. La Capacitat Vital (quantitat d’aire que es pot expulsar després de fer una inspiració màxima) augmenta lleugerament. El Volum Residual (quantitat d’aire que no pot expulsar-se dels pulmons) es redueix lleugerament. El Volum Oscil·lant (quantitat d’aire que entra i surt dels pulmons durant la respiració) pot augmentar amb nivells màxims d’exercici 2) Freqüència Respiratòria Després d’un període d’entrenament, la freqüència respiratòria baixa 3) Ventilació Pulmonar Hi ha dos factors que intervenen en l’augment de la ventilació pulmonar amb l’exercici:

• Major volum oscil·lant • Major freqüència respiratòria en l’exercici màxim

4) Difusió Pulmonar És l’intercanvi de gasos als alvèols. Augmenta amb la realització d’exercicis màxims. Augmenta el flux sanguini, la sang que arriba als pulmons i en conseqüència l’intercanvi de gasos és major. També augmenta perquè augmenta la ventilació pulmonar. 5) Diferència Arteriovenosa Contingut d’O2 que hi ha a les artèries i les venes. El contingut d’O2 que hi ha a les artèries varia molt poc amb l’entrenament. La diferència arteriovenosa augmenta amb l’exercici degut a que hi ha un menor contingut d’O2 a la sang venosa barrejada, és a dir, que la sang que torna al cor perquè és utilitzat pels músculs.


75

ADAPTACIONS DE L’APARELL LOCOMOTOR; REGULACIÓ DE L’ACTIVITAT MUSCULAR CONCEPTE DE VIES ENERGÈTIQUES Entre un 60-70% de l’energia muscular humana és degradada en forma de calor. La resta d’aquesta energia és utilitzada per realitzar altres tasques mecàniques (de moviment) i activitats cel·lulars. La nostra energia, com vam veure al capítol d’Alimentació, prové dels principis immediats (carbohidrats, greixos, proteïnes, ...).

Carbohidrats i proteïnes = 4 Kcal/g Greixos = 9 Kcal/g

Aquesta energia és emmagatzemada per facilitar la formació d’ATP (adenosin trifosfato) que és la molècula a partir de la qual podem utilitzar energia per realitzar diverses funcions metabòliques i per a la contracció muscular. L’ATP ha de ser sintetitzat contínuament perquè no hi ha al múscul un dipòsit d’aquesta substància. L’ATP és pot general a partir de 3 sistemes energètics:

• ATP – CP . Aquest sistema es produeix sense oxigen i la principal funció és mantenir els nivells d’ATP. És la energia immediata que s’utilitza en moviments ràpids. Ex.: remat de cap, xut de falta, servei de tennis, primeres repeticions amb peses

• Sistema Glucolítico anaeròbico. És la energia que s’utilitza als minuts inicials d’exercici.

• Sistema oxidatiu. Obtenció d’energia a través de la degradació de la glucosa o d’àcids greixos en presència d’oxigen.

VIES ENERGÈTIQUES ANAERÒBIQUES La primera via energètica utilitzada és l’ATP, encara que aquesta només ens permetrà fer exercicis de molt poca durada (encara que la intensitat sigui molt alta). A continuació la via energètica que es posa en funcionament per mantenir els nivells d’ATP és la de la fosfocreatina. Aquests dipòsits de fosfocreatina a l’organisme també són limitats. Així doncs, aquesta energia permet fer esforços no superiors als 10 – 12”. Ex.: un sprint 100 m., un contraatac en bàsquet, .. Després d’aquests 10 – 12” entra en funcionament la via de la glucólisis aeròbica. Aquesta via utilitza:

• glucògen emmagatzemat als músculs i al fetge • glucosa sanguínia


76

Aquestes reserves de glucosa també es troben al nostre organisme però també de manera limitada. Tot i això, es poden augmentar aquestes reserves mitjançant entrenament i dietes riques en carbohidrats. Quan més glucógen trobem al múscul més temps podrem aguantar esforços de intensitats moderades. La següent via en utilitzar-se és la de la glucólisi anaeròbica. Aquesta via porta a la formació d’àcid làctic que ens permet que els processos de generació d’energia no s’aturin i que es pugui realitzar exercici de intensitat elevada durant un temps prolongat. El problema és que arriba un moment en que la concentració d’àcid làctic al múscul és tan gran que la contracció muscular es fa dificultosa, la qual cosa ens obligarà a aturar la intensitat de l’exercici. Aquest àcid làctic ha de ser expulsat de l’organisme mitjançant diversos processos metabòlics a la pròpia musculatura i al fetge principalment. La glucólisi anaeròbica és la via metabòlica principal durant exercicis amb una durada d’entre 15” a 3’ a màxima intensitat. VIES ENERGÈTIQUES AERÒBIQUES Glucosa i greixos es poden matabolitzar en presència d’oxigen per produir energia. Els greixos produeixen més energia que els carbohidrats però també requereixen d’un procés més lent perquè necessiten més aport d’oxigen. L’energia produida per l’oxidació d’una àcid gras variarà en funció de la composició química d’aquest àcid gras però normalment és major que l’energia produida per la oxidació de la glucosa.

APT muscular

Fosfocreatina muscular

Glucólisi Anaeròbica

Oxidació de glúcids

Oxidació de lípids

DURADA 2 – 3” 10 – 12” 3 – 5’ 60 – 90’ Hores INTENSITAT Màxima Molt alta Alta Mitjana Baixa % FCmax 100 % 100 % 90 – 100 % 70 – 90 % > 70 % % aeròbic 0 – 1 % 5 – 10 % 50 – 65 % 90 – 98 % 98 – 100 %

Símil econòmic Cèntims € Bitllets € Caixer Automàtic

Finestreta Banc

Préstec Personal

Utilització de les diferents vies energètiques durant un exercici continuat de màxima intensitat


77

Cèl·lula • Definició ........................................................................................ 1 • Generalitats .................................................................................. 1 • Tipus i mides .................................................................................. 1

Estructura Cel·lular .................................................................................. 2 Organització dels éssers pluricel·lulars .................................................... 3 Esquema per estudiar .............................................................................. 4 Sistemes i aparells: estructura i funcions Aparell circulatori ...................................................................................... 5

• Funció ............................................................................................ 5 • Estructura ....................................................................................... 5

Esquema per estudiar ............................................................................... 6 El Cor ........................................................................................................ 7

• Anatomia del cor ............................................................................ 8 Circulació major i menor ........................................................................... 10 Aparell respiratori

• Funció ............................................................................................ 11 • Estructura ...................................................................................... 11

Esquema per estudiar .............................................................................. 12 Aparell digestiu


Esquema per estudiar .............................................................................. 14 Aparell reproductor

• Funció ............................................................................................. 15 • Estructura ....................................................................................... 15

Esquema per estudiar ............................................................................... 16 Aparell locomotor


Esquema per estudiar .............................................................................. 17 Els ossos: funció, classificació, moviments. Les articulacions: classificació i moviments Els ossos .................................................................................................. 18

• Funció ............................................................................................ 18 • Classificació ................................................................................... 18 • Estructura d’un os llarg .................................................................. 19

Les articulacions ....................................................................................... 20 • Classificació ................................................................................... 21 • Taula .............................................................................................. 21

Esquelet, cap, columna vertebral i caixa toràcica, extremitat superior i inferior L’esquelet ................................................................................................. 22 Cap ........................................................................................................... 22 Columna vertebral .................................................................................... 24

• Funcions de la columna ................................................................. 24 • Visió de la columna ........................................................................ 24 • Distribució de les vèrtebres de la columna .................................... 24


78

Caixa toràcica ........................................................................................... 25 Extremitat superior .................................................................................... 26 Extremitat inferior ...................................................................................... 26 Teixit muscular estriat i teixit muscular esquelètic: característiques Musculatura estriada ................................................................................. 27

• Classificació .................................................................................. 27 o Segons la forma ................................................................. 27 o Segons l’origen ................................................................... 27 o Segons la forma dels tendons ............................................ 27 o Segons els ventres musculars ............................................ 28 o Segons la biomecànica ....................................................... 28

Organs auxiliars dels músculs .................................................................. 28 Característiques del teixit muscular ......................................................... 29 Resum estructura muscular ...................................................................... 30 Les fibres musculars: aspectes bioquímics i biomecànica de la contracció Aspectes bioquímics ................................................................................. 31 Fibres ràpides, intermitges i lentes ........................................................... 32 L’Àcid làctic ............................................................................................... 33

• D’on ve l’àcid làctic? ....................................................................... 33 • Per què es produeix l’àcid làctic? ................................................... 33 • Quan es produeix l’àcid làctic? ....................................................... 34 • A on va l’àcid làctic? ....................................................................... 34

Principals grups musculars de les gran regions anatòmiques Classificació funcional dels músculs de l’espatlla ..................................... 35

• Trapeci, pectoral major i menor ..................................................... 36 • Serrat lateral, deltoides i dorsal ample .......................................... 37

Classificació funcional del músculs del braç ............................................ 38 • Braquial anterior ............................................................................ 38 • Bíceps braquial, tríceps i anconeo ................................................ 39

Classificació funcional dels músculs de la cama ..................................... 40 • Psoas-ilíac, gluti menor ................................................................. 41 • Gluti mitjà, gluti major, tensor de la fascia lata .............................. 41 • Adductor major, abductor major ..................................................... 42

Classificació funcional dels músculs del cuixa .......................................... 43 • Quàdriceps .................................................................................... 43 • Sartori, popliti, isquiotibial .............................................................. 44

Conceptes bàsics de biomecànica. Introducció a la biomecànica humana Tipus de biomecànica ............................................................................... 46 Relació de la biomecànica amb altres ciències ......................................... 47 Evolució històrica de la biomecànica ........................................................ 47 L’ésser humà vist com un Sistema. Les Cadenes .................................... 48 Les palanques .......................................................................................... 49 La Sang: funció i composició. El Cor: anatomia i fisiologia La sang ...................................................................................................... 52

• Composició ..................................................................................... 52 • Funcions ....................................................................................... 53


79

La Neurona i els receptors nerviosos: Sistema nerviós central i sistema nerviós perifèric La neurona ............................................................................................... 54

• Estructura ....................................................................................... 54 • La Sinapsis ..................................................................................... 54

Receptores nerviosos ............................................................................... 55 Sistema nerviós central ............................................................................. 55

• Medul·la espinal i encèfal .............................................................. 55 Sistema nerviós perifèric ........................................................................... 57

• Sistema simpàtic ............................................................................ 57 • Sistema parasimpàtic ..................................................................... 57

Alimentació equilibrada; components, necessitats energètiques i principis immediats Components de la dieta ............................................................................ 58

• Piràmide alimentària ...................................................................... 58 Necessitats energètiques .......................................................................... 59 Principis immediats .................................................................................... 60

• Carbohidrats o hidrats de carboni .................................................. 60 • Greixos o lípids .............................................................................. 60 • Proteïnes ....................................................................................... 60 • Vitamines ....................................................................................... 61 • Minerals ......................................................................................... 62

Utilització metabòlica durant l’exercici ...................................................... 62 Necessitats dietètiques i d’hidratació en la pràctica esportiva Necessitats dietètiques ............................................................................. 63

• Dieta pre-competitiva ..................................................................... 63 • Alimentació durant la competició ................................................... 64 • Dieta post-competitiva ................................................................... 64

Errors alimentaris dels esportistes ........................................................... 65 Recomanacions dietètiques ..................................................................... 66 Hidratació a la esportiva ........................................................................... 67 Adaptació funcional a l’activitat física i esportiva; aparell circulatori i aparell respiratori Aparell cardiocirculatori ............................................................................ 69

• Concepte inicial ............................................................................. 69 • VO2max. Potència Aeròbica ........................................................... 69 • Augment del tamany del cor ........................................................... 69 • Volum sistòlic ................................................................................. 70 • Freqüència cardíaca ..................................................................... 70 • Augment VMC ............................................................................... 71 • Tensió arterial ................................................................................ 71 • Volum sanguini ............................................................................... 71 • Glòbuls vermells ............................................................................. 71 • Volum plasma, volum sistòlic i VO2max ........................................ 72 • Concepte de glucèmia ................................................................... 72

Aparell respiratori ..................................................................................... 73 • Volum pulmonar ............................................................................ 73 • Freqüència respiratòria .................................................................. 73


80

• Ventilació pulmonar ....................................................................... 73 • Difusió pulmonar ............................................................................ 73 • Diferència arteriovenosa ................................................................ 73

Adaptacions de l’aparell locomotor; regulació de l’activitat muscular Concepte de vies energètiques ................................................................ 74

• Vies energètiques anaeròbiques ................................................... 74 • Vies energètiques aeròbiques ........................................................ 74

BIBLIOGRAFIA Wilmore, J. & Costill, D. “Fisiología del Esfuerzo y del Deporte”. Paidotribo, Barcelona, 2004. FORTEZA, K.,COMELLAS, J.,LÓPEZ, P “El entrenador personal”. Hispano Europea. 2004 GARCÍA, J.M., NAVARRO, M., RUÍZ, J.A. “Pruebas para la valoración de la capacidad motriz en el deporte. Evaluación de la condición física”. Gimnos. 1996 PERELLó, I., RUÍZ, F.C., RUÍZ, A.J., CAUS, N. “Temario para la preparación de oposiciones de educación física” Vol. II. Mad. 2003 PALACIOS, N., ROMÁN, J.S., “Guía práctica de alimentación para deportistas”. Consejo Superior de Deportes. 1996 RUANO & LLORET “Apuntes Anatomía Humana I y II” INEFC Cataluña centro de Barcelona. 1994 – 1996. * Pàgines web consultades http://www.trampolin.org.do/educativo/serhumano/huesospierna/default.htm

http://www.iessuel.org/salud/muscular.htm

http://www.ediets.com.es/

http://diabetes.niddk.nih.gov/spanish/pubs/eating_ez/

http://www.dietas.com/calduladoras

http://www.tuotromedico.com/temas/

http://www.actividadfisica.com

http://www.bsburgos.org/

http://www.iqb.es/

http://www.sportraining.net/

http://www.proyectosalonhogar.com/Diversos_Temas/Circulacion.htm

http://iibce.edu.uy/uas/neuronas/abc.htm#Forma

http://www.educaciontecnologica.cl/palancas.htm

Sports

Bases anatomiques i fisiologiques de l'esport