Any VI — Núm. 293

Barcelona, 13 d'agost de 1927

Preu: 10 eènts

SUPLIàMLNT IL LUST RAT D'EN PATUFET

Hi havia un senyor qus així que va poder es co np.à una torre'a i un gos per gusrdir-Ia. Les rareses d'aquesta bèstia rese.-vada i poc sociab'e, interessaren tant el seu am , qae li posà un vertader afecte.

3 µ

1 •c ^!z ^ v I I

,fia

y;

^} b

Y 4

t ..

^f

T ^ t ^•

Fins ting é la pensada de tenir-lo en un retrat i, decidit a gastar L'artista tinguó to'.es les fein as por poder copçar la forma, gustel que fos, anà a trobar un pi.itor a.bima ista d mo ta a iomenada. expressió d'aquell an!ma. tirnid i poruc.

t` F

El dia co. ving.it l'obra ea'ava acabada pero al senyor no el con- —No oblidi, — que tan bon punt al g ú el mira, s'amaga a la seva

vencia. — Ja és ell, — deia — pero li manc . el seu esperit vergonyós caseta, Quedaren, que pagint el que fos, l'obra seria p 2rfecta.

•

1 aques'a vegada el client quedà satisfet del tot. La pintura representava el moment en què el go„ ruboritzat, acabavade refugiar-se en la seva estada. De retorn a casa: el senyor 'ot content anava mormolant: — Quina 1!ei de bastiola mésextraord nària...

Eüm. CCX.CIII — pàg. 258

VIROLET

Un p a s t o r e tText d'tn .1OAOUIM FECIF

Molt desil'Iusionat el detec.i.u, es-'crivi aquests descobriment a Mr. Pa-rera, que restà tot capficat. Normaamb més convicció encara defensà enQuimet. Tom no feia sinó dir: — Des-enganyis Mr. Parera, ja es ve r a r mbla feina defectuosa que feia, que Qui-'met no era un xicot recte, jo li eraamic pel fet d'ésser nebot de vostè,

Laieta i les alegres contrades de Cà-noves.

Norma tenía uns germana casadaa New-York i va rebre una carta d'ellainvitant-la a passar uns dies a la granciutat i Norma aceptà pensant queapro fi taria Testada a New-York per afer les compres de la temporada d'is -.tiu pròxima a començar. Feia tres dies

(Continuació)

, c

LT41'(/ G U

G

però havia observat en les conversesque era molt desagraït, perquè sempreparlava de què vostè era mjssa jove ino es moriria mai per ell heretar.

El detectiu declarà que el noi eramés viu que ell, car havia lograt ferfonedissos els valors sense deixar pis-ta i que humiliat es retirava. I aixíquedà clos aquell desagradable afer.

que Norma era a New-York i no haviadeixat de pensar en e. seu nebot cata-Ià, al qual estimava amb delir, major-ment que ella no sols el veia innocentsinó víctima d'un error. Per això undia que s'esqueia a passar prr davantel Banc on Quimet treballava, féu atu-rar l'auto i entrà a demanar informesd'ell.

Dibuixoa d'en MIRET

Entretant Quimet no havia deixat laseva correspondència amb Laieta queja s'havia espavilat a aprendre de lle-tra per l'afany d'escriure al seu ami-guet que no havia deixat mai d'enyc-rar. En Quimet no li deia res de la se-va derrota per no entristir-la i el seuafany era prosperar per un dia fer unviatge a Catalunya i anar a veure a

Com no podia ésser d'altra maneraels hi donaren excel •lents, no sols perla qualitat del treball, sinó per la se-va voluntat i simpatia. Era pròximal'hora de plegar i i\orma esperà a Qui-.met a la sortida, tenia necessitat dedir-li que ella no dubtava d ell. EnQuimet tingué mo ta alegria de veurela seva tieta i majorment da rebre

(.i in

tan eloqüent mestra de confiança. Enles seves investigac'.ons, Norma acudía la pensió on s'estava enQuimeti pre-guntà si en Quimet duia una vida re-gular i Ii digueren que era el méstrempat dispeser. Unicament, varendir, alguna nit ens dóna algun ensurtperquè ronda dormit pel pis: era som-'nàmbul.

Una vegada, digué la directora dela pensió, vàrem sentir soroll' a lastres de la matinada, va llevar-se elmeu marit i va sorprendre's en veureen Quimet atrafegat arreglant la gela

-dora. Una altra pensionista que alar-mat pel soroll també s'havia llevat, vafer senyal al meu marit que no dinésres i apropant-s'hi Ii va dir que no

convenia despertar-lo, que tot allò hofeia adormit. A l'endemà no es recor-dava de res.., ni vàrem parlar-n'hi, demanera que e'I no sap res d'això.

Quan Norma arribà a casa de laseva germana, aquesta l'esperava ambun telegrama del seu marit, el telegra-'ma deia:

(Continuarà)

r113

19

VIRO LE

tflrn. CCXCIII, Pá, 259

A L L E 1 SJCÅn¡,^TOS d'Fn CORNET

(Acabament) per En GUtLLBM D'OLORO

101

^tz[V

Al cap de poques hores, en CasiEixut es trobava a la 5. a Avingudadisfrutant per primera vegada a lavi--a d'una passejada sense ziga-za-gues per evitar les tavernes. Una cosali cridà l'atenció: Les farmàcies esta-ven totes plenes de gent. «Vejam sila llei seca no es prova i tots estanmalalts! pensà.

Pie de curiositat entrà en una far-màcia a la qual gairebé s"hi feia cuaal defora. Veié que tots els parro-quians presentaven la recepta i acteseguit 1'a , otecari el; servia la medi-cina en un vas. Mirà de prop les empo-lles de medicina que hi havia per lesparets i veié els rètols: «Rom Cuba»,«Ginebra Holanda», «Conyac **' B, i

així successivament.Horroritzat fugí de la infecta boti-

ga, recordant que la llei seca permetiabeure licors amb recepta! Horror! Elsapotecaris s'eren posats a taverners!

Des de llavors, es veié obligat atornar a les seves ziga-zagues cadacop que passava per una farmàcia.

Alguns dies després, passant pel

p irc de Nova-York, veié un exarlatàbque venia estilogràfiques com els seuscongèneres de la Laietana. El seu dis-curs, traduït i abreviat, venia a ésseraixi: `Comprin, comprin! La plomamés barata, i a més la casa regala...allò que hi ha dintre!»

— Què deu ésser allò que hi ha adintre? — pensà en Casi Eixut; i percuriositat en comprà una. Descarago-

là el tap i, oh sort negra! o millor d t,sort blanca! en lloc de tinta, les esti-logràfiques contenien aiguardent!

Fou tal el mareig que Ii vingué queentrà en un bar i demanà cafè calent.— El vol de primera o corrent? — féuel mosso. — Quina diferència hi hat -Home, veurà, el de primera és m^sfort... — V,nga doncs de primera, queestic tot trastornat.

Li portaren el cafè de primera i 1estranyà molt veure que era d'un co-lor molt més clar. Més aviat semblavate. Afanyós i assedegat se'l beguéd'una sola glopada i s'adonà que enlloc de cafè era rom... Cuita corrents,agafà un taxi i anà a l'hotel a ficar-seal llit abans no Ii fes 1'efectel...

Quan es despertà, queja era l'en-demà a mita tarda, sortí decidit a em-

prendre una predicació contra la be-guda, que s'havia convençut que reg..nava tant als Estats Humits com a lavella Europa. Justament era dissabtei les farmàcies, els venedors destilo -gràfiques, els de cafè de primera, elsd'orxata de raim i altres similare tejenun negoci foll.

En Casi Eixut s'enfilà en un bancel mig del parc i començà, amb veu

estentòria: — «Abaix la beguda, com-panys! No beveu, no us embriagueu,

no...1»—No pogué acabar. Es presen-tà un policemsn de la porra que, moltpolidament, l'invità a callar i el duguédavant del jutge.

Aquest li preguntà per què moviasoroll al parc, i en dir-li en Casi Eixutque era per fer deixar la beguda als

pobres embriacs, el jutge respongué,severament:

— Sàpiga, acusat, que als EstatsHumits no beu nin.,ú, perquè les lleisho tenerí prohibit. Per tant, com aculpable d'insults al poble americà,serà expulsat del territori.

I després d'una altra dutxa, l'em-barcaren cap a Barcelona.

l rn, CCXCIII--pAg. 260 'VIROLIr,T

CONTES ÅRÅBICSADAPTATS PER JOAN GOLS AMB IL.LUSTRACIONS DE JOAN G. JUNCEDA

passes més temps dejú, em moriria de1 fam!

Aleshores el vell picà *dos copsamb les mans i aparegué un criat:

— Porta'ns tot seguit el servei perrentar-nos les mans perquè vull dinarimmediatament en companyia d'aquestamic que Al'lah m'envia!

I adreçant-se a mon germà li deia:— Atansa't, atansa't, germà, i ren-

ta't com jo, les mans en aquest serveid'argent, amb aquesta aigua perfu-mada!

Mentrestant el criat havia tornat i,amb les mans buides, feia com si ambla dreta aboqués aigua al damunt deles mans del vell de la barba blanca,amb una gerra imaginària.

El vell fregava una mà amb l'altratal com si se les rentés i, finalment,fingí agafar una tovallola inexistent,del braç del criat, i seguí imitant elgest d'eixugar-se-les.

Mon germà havia quedat desorien-

tat completament i, no sabent què fer,es decidí, accedint a la insistència delvell, a fer el paper i fingir, així mateix,que es rentava les mans el msteix queell.

— De pressa! — ordenà el vell. —Pareu-nos immediatament la taula ino ens feu esperar ni un instant més.Penseu que aquest desgraciat fa moltsdies que no ha menjat!

I tot seguit començaren a entrar isortir criats; uns feien veure que este-nien les tovalles, altres fingien portarels plats, altres les botelles i els ge-rros i altres, per fi, venien caminantpoc a poquet com si portessin lesgrans plates amb el menjar i les sal-ses.

— Preneu, preneu, germà — feia elvell; —imengeutant com vulgueu; assa-cieu-vos i que sigui en nom d'Al'lah[

I mentrestant feia veure que anavaagafant el menjar, que se'l portava ala boca i masegava fent gran soroll

II I S T® R I A

amb les dents, la llengua i les galtes,talment com si mengés d'allò més agust. I anava dient a mon germà:

— Oh, mon hoste! Ma casa és tacasa, ma taula és ta taula[ Menja,doncs, tant com vulguis i no faciscompliments de cap mena! Té: Quèem dius d'aquest petan tan blanc i tanros? Em vols dir si és o no saborós ial punt?

Mon germà es reféu un xic de lasorpresa que li havia causat el paperdel vell de la barba blanca; i es decidía fer, ell també, el paperot tan bé comsapigués: Féu com si agafés de lesviandes imaginàries que hi havia a laplata inexistent del mig de la taula;féu com si se n'omplís el plat i fentveure que esbocinava un tros de pai que li clavava queixalada, exclamà:

— Evidentment, senyor! Trobo queel vostre pa és tan saborós que mai,en la .meva vida rí havia tastat d'altreque se li pogués comparar!...

I també anava mastegant i fentbona fressa amb les dents, la llenguai les galtes.

— Ja ho crec millor que no ho dius!— féu el trapella de vell. I continuà:

—Però, oh, mon hoste! Fes-te plat d'a-questa riquíssima pasta de kebebàamb mantega tan ben enrossida alforn! Fes-te'n plat i ja pots ben creureque la cuinera negra que jo tinc, laqual em costà cinc cents dinars d'or,no hi ha planyut pas ni la carn bentrinxada, ni el blat ben pelat i mòlt, niel pebre, ni el cardamom! Menja,doncs, pobre afamat! i digues-me quèet sembla son gust i son perfum[

Mon germà respongué:— En honor a la veritat he de dir»

te, bon vell, que és deliciosíssima almeu paladar i que la seva olor dilatael meu pit. Jo crec que ni els palausdels reis hom en deu menjar de mi»Llor!

I en dient aquestes paraules co-mençà a mastegar desesperadament ia empassar-se la saliva fent granscops de coll.

— Ah, quin goig em - dóna el veu-re't menjar tan a. gust! —féu el vell. -Però jo crec que les teves lloances sónun xic exagerades; perquè, aleshores,què cm diràs d'aquests pollastres ros.tits, farcits de pistatxos, ametlles,arròs, panses, canyel'a, pebre i carnd'anyell?...

Mon germà féu a grans crits:— Al'lahl... Al • lahll Quina delicia

UNA COMPLICADA

(Continuació)

VIROLET Núm. CCY CIII p 261

i quin perfum i quin sabor més excels!I quin farciment més sublim(!...

— Ja veig — féu el vell — que, enveritat, ets una persona fina i polidano obstant el teu estat miserable! Peròara vu.l jo, amb mes pròpies mans,fer-te gustar d'aquest incomparableplat d'ací!

I el vell féu el gest de confeccionaruna bola de menjar del que hi haviaen un imaginari plat del seu costat i,atansant la mà a la boca de Txakalikféu acció de deixar-li el menjar alsllavis tot dient-li:

— Té i menja, oh, el meu hoste es»timat! I dóna'm la teva opinió sobreaquest plat en el qual les albergíniesfarcides neden en mig d'aquesta ape-titosa salsa!

El meu germà féu el gest d'empas-sar-se aquella bocada de menjar i,tancant els ulls amb plaer, exclamà:

-- la Al •lah! Quina menja més su»blim! I amb quina mestria són combi-nats en ella la carn teixinada d'anyell,els pèsols nans, els pinyons, els gransde cardamom, la nou moscada, elsclaus de girofle, el cogombre, el pe-bre i les herbes aromàtiques!... la Al-laaaaah!...

— Doncs mira — insistía el vell; -no espero menys de la teva fam, queveure com t'empasses aquestes qua-renta quatre albergínies farcides quehi ha en aquesta plata!

I mon germà anà fent el gest d'a-gafar les albergínies pel mànec, unaper una i, després, pegar el gran copde coll per empassar-se-les. Mentres-tant ja començava a empipar-se ambtanta comèdia i com que la fam Pas

-setjava cada vegada mé; de valent,bé s'hauria acontentat amb un tros depa de farina de faves o de moresc!

— Senyor — féu Txakalik — us re-mercio de tot cor el vostre convit; peròcreieu-me que ja estic ben tip de vian-des i de guisats.

— Doncs bé! — féu el vell picantdos cops amb les mans. — Porteu-nosles postres! Porteu-nos de tota menade pastisseries, confitures i fruites deles més escollides!

Els criats feren la comèdia d'anari tornar com si Ilevessin els trastes dela tauleta i com si mudessin les tova-lles. En acabar, el vell reprengué laparaula:

— Ara, oh, el meu hoste estimat!Ha arribat l'hora que ens dulcificarem:Comencem per les pastisseries! No ésapetitosa fins a l'infinit aquesta pastafina, lleugera, daurada, arrodonida ifarcida d'ametlles, sucre i magrana?Aquesta sublim pasta de kataiefs! (1)Per ma vida! Tasta'n un xic!... Eh?...Què te'n sembla? El xarop, hi és o nohi és al punt? I le pols de canyella, hiés o no hi és ben espargida, pel da-

munt?... Ah! Però reserva un xic de lateva fam per aquesta excel • lent ke-nafa (2) d'aquesta plata de coure cise-llada... Mes ai! guarda, així mateix,un reconet del teu estómac per aques-ta mahal'labièh (3) a l'aigua de rosesespolvorejada amb pistatxos picats!Guarda, no gens menys, un altre re-conet per a la crema muntada i per-fumada amb aigua de flor de taron-ger!...

I el vell donava l'exemple a mongermà fingint d'agafar d'aquelles sa-boroses menges imaginàries, de por-tar-se-les a la boca amb avidesa, demoure amb delit les barres i de pegargrans cops de coll per empassar-s'ho.I Txakalik l'imitava a la perfecció, noobstant que quasi havia perdut la pa-ciència.

— Ara cal que passem a les confi-tures i a les fruites!— continuà el vell.— Ja veus que el sol problema, pertu, serà 1'escollir. Ací tens les confitu-res seques; les sucoses són en aques-tes porcellanes d'ací. Jo et recomanomolt les primeres, encar que les sego-nes em tenen, també, el cor robat!Guaita aquesta seca d'albercocs iaquesta de cedrats al sucre cristal'lit-zat i perfumat a l'ambre! I l'altra,arrodonida, de pètals de rosa i de florde taronger!... Reserva't!... Reserva't!!Creume! Reserva't per aquesta sucosade dàti.'s farcit d'ametlles i claus degirofle! Aquesta confitura, a mi, emmatarà d'un tip! Has de pensar queme l'envia cada mes un meu amicd'Al-Kahirat, puix que ací a Bagdad nola saben treballar com a l'Egipte!

—Oh! — interrompí mon germà.— Aquesta sí que depassa tots elsmeus somnis i el meu paladar es trobaen l'adoració de les seves delícies!Però, potser, el mesc s'hi sent un xicmassa...

— Ah, no! Oh, no! Per Al • ]ah! —feia el vell. — Molt al contrari: Jo tro-

(1, 2 i 3) Noms de paste Is intraduïblos.

\\ \'I

bo que aquesta accentuació de gust lifa bé! Les meves cuineres, a totes lespastisseries que en fan, me n'hi posentasses i tasses! El mesc i l'ambre sónels dos apois de la meva ànima!... Ah!Però tu oblides la fruita fresca! Vullque em facis l'honor de tastar bana-nes, figues, llimones dolces, dàtils,pomes, codonys, raïms i taronges,sense deixar les nous, avellanes iametlles tendres!...

A mon germà li feien un mal lesbarres, de tant de mastegar en l'aire,que ja no les podia fer anar! Alesho-res li digué al vell:

— Ah, senyor! Ja no puc més; jano podria empassar-me ni una petitabocada!

— Oh, amic! — féu el vell. — Peròara ve la beguda! En tot el dinar nohem begut! Noisll... — cridà als criats.— Lleveu tot aíxò i porteu-nos elsvins!

Els criats fingiren de retirar tot elque hi havia a la taula i de portar àm-fores, gerres i botelles de totes menesi, finalment, dues copes: Ei vell fingíd'omplir-ne una i la presentà a Txa-ka' ik:

— Al •lah! la Al lah! Quin vi mésexquisit! — exclamà aquest. 1 men-.trestant feia el gest d'acaronar-.se elpit de plaer, amb la mà plana.

El vell anà fent com si omplís lescopes de totes les menes de vins vellsque hi havia en les botelles imaginà-ríes fins que, mon germà fingí que co-mençava a sentir-se embriac. Llavorspensà: «Ara ha arribat l'hora queaquest vell trapella em pagui la malaestona que m'ha fet passar. I s'aixe-ca de la taula tot fent tentines; aixecàla mà ben en l'aire i... plafl! Ventàuna clatellada tan formidable al vell,que ressonà per tota la gran sala!

(Continuarà)

^ ^ ^^, ^2 ^ \ell

Mm. CCXCIII - PAg. 262

VIROLL!r

Cercant fortuna

En Tófol de Vilatrista Els seus veïns li van dirdesprés de passar revista que a ciutat sense patira sa escassa propietat hom es topava de nassosdecidí baixa a ciutat amb els diners a cabassos.pensant dur-hi millor vida I un li féu: <Guarda els primersque en la vileta ensopida. que els diners criden diners.

Arribat a Barcelonaveu a terra (tal com sona)un duro que algú ha perdut.Se'l contempla tot sorruti diu anant-se'n enllà:cJa els començo a ensopega.»

p

Veient que cap més no en troba cSi el diné crida d nés'inventa una idea nova. aviat força en tindré.>En una casa de Banca Lliga un duro en el bastóveu a darrera la tanca i tal com un pescadouna pila de dinés crida les altres monedesque li,fa bastant el pes. que estan immòbils i fredes.

Rellisca el duro i se'n val'altre diré a acompanyai en Tófol contristat diu:`Aquest adagi és molt viu!als diners criden diners,pro als pocs els criden els més!>

A l'hostal, en la nit tristasomia un capitalistaque li ofereix deu paquetsde valuosos bitlletsi li diu: <Vols el dineren argent o bé en paper.>

En Tòfol diu: En argenti I encara diu avui dia:«Vaig a canviar» amatent <Jo milionari seriarespon aquella visió si el papé hagués acceptati poc després, oh dolo[ puix no em fóra despertaten Tofol s'ha despertat abans que aquell hom tornésa la trista realitat. duent en plata eis dinés!'

7IROLET

Núm. CCXCIII _ p;. 263

CENTAURES DESMUNTABLESDesprés de la batalla, un esquadró

de cavalleria del cantó derrotat fugícamps a través a refugiar-se a la mun-tanya per no caure en mans de I'ene»mic.

El capità conduí hàbilment la sevapetita tropa a través de mil perills finsque logrà entrar en una vall estreta onja no havien de témer persecució niera probable cap emboscada.

Després de mol es hores d'anar re-muntant la vall sota una pluja gelada,obiraren al lluny un poblet munta-nyenc on decidiren arribar per pas

-sar-hi la nit.Arribaren a mitja nit al poblet.

Després de col locar sentinelles perevitar qualsevol sorpresa, el capità esdirigí a la primera caseta que trobà itrucà desaforadament per desvetllarels seus habitants.

Una velleta sortí a obrir, tota tre-molosa.

— Què volíeu, senyor?— No tingueu por, bona àvia, no

us hem de fer cap mal. Només d.-

La saviesa és com els rius: Quanmés profunda menys soroll fa.

— Quan un tenor s'adóna que perdla veu, ha d'ésser terrible!

— Mes terrible és si no se á adóna.

(de Féle Méle)

gueu-nos si hi ha al poble alguns es-tables per a recollir-nos i guarder-nosde la pluja.

— No, senyor, no n'hi ha cap.— Com pot ésser! Bé, si no teniu

estables, tindreu almenys algun co-bert, o alguna cort, perquè a l'airelliure no ens hi podem quedar!

— Tampoc n'hi ha, per vostès, se-nyor!

— Comí per nosaltres no'. — féu elcapità, enujat; — doncs per qui, ve-jam.

I dient això salti de cavall i es. di'.rigi cap a una porta que pensà queera la de l'estable o del corral de lacaseta.

La vella, mentrestant, el miravatota astorada, i exclamà:

— Ai! dispensi, senyor capità! nosabia que això es desmuntés! 1

La bona dona havia cregut que e'sgenets eren tot d'una peça amb elscavalls i per això deia que per ells nohi havia estable, perquè no creia quepoguessin passar per la portal

XE R R A IR ESEn Pau i en Pere eren els dos ho-

mes més silenciosos que hi havia sotala capa de la terra. D'ells s'explicavaaquella història que molts ja l'hansentit a dir: que caminaven un dia peruna carretera tots dos de costat, sensedir-se res, i al cap de molta estonapassaren pel costat d'un paller.

En Pere assenyalà la palla amb lanià, i demanà al seu company:

— Per què serveix?En Pau callà i fins una hora des-

prés tro contestà. Obrí llavors la bocai pronunc'à la cèlebre frase:

— Per màrfegues.Però l'altre dia en Pau i en Pere

troba.en un home més silenciós quee.Is.

Era en Joan.Tots tres seien el defora del Bar

Carola prenent sengles cerveses quanpassà un auto amb gran rapidesa.

En Pau alçè els ulls, el veié des-aparèixer entre un núvol de pols i fumi murmuré:

— Es Packard.Altre cop el silenci planà sobre els

tres companys. Sols s'o'ia el soroll deles gorges en empassar-se la cervesa.

Per fi, en Pere, deixant un moment elvas digué:

— No, H'spano.Silenci novament, passa una hora,

en passen dues, i per fi, en Joan, queha mantingut un posat sever i enujat,s'acaba la cervesa, s'alça i se'n vallençant-los al rostre aquest mot demenyspreu:

— Xerraires!

El meu marit baixarà de seguida.Es al terrat a posar l'antena

De Tit-Bits

A l'església de Sant Agustí de Lon-dres hi ha una biblioteca on tots elsfidels poden prendre els llibres quedesitgin, endur-se'ls i tornar-los quanvulguin, sense pagar res ni firmar cappapereta. Això diu molt en favor dela cultura i honradesa d'un poble. Sies fes aquí, pobres llibres í

cA tot el que jo proposo, la sograhi diu que no', ens escriu un amic.Proposeu-li que visqui amb vós.

4Estimat amic: Deixa'm deu durosi després oblida't que exis eixo. Nosóc digne de ta memòria. — Pelat.»

Sona el teIZ' on en una botiga demodes a l'Asia.

— Que demana?— Tenen mitges color de carn?— Sí, senyora: Blanca, groga, roja

o negra?

Gran concurs d'ombres xinesques

^^tll^` ^ant^• .

N.° 614 — Domènech Cint N.° 615 — Pilà Albert N.° 616 — Assumpció Soler ¡Q.° 617 — Antònia Garzo

V,úm, CCXCIII — Fsg, 264 41ROLET

AVENTURES DEL CANITA PAU SÀ5ATA

Com que tenen molta pelatota la nau va a la vela.

C ̂ . /^ I 'utí

Ha repartit molts diner.a tots els seus mariners.

I quan arriben a un porttots compren ron del més fort.

A poc, estan tots plegatsa més de negres, torrats.

ir r

vaixell comença a aná

En Sabata a l'ordre els cri

I ordenant la maniobrait esses d'ací d'allà. amb ràbia mal reprimida. diu. — Qui no apenca no cobra[

11(1 VPro un dels negres se n'hi va Faria el favor de dir I és que l'embriac papanatei li diu: — Mon capità qui dels dos hem d'obeir'?

veia u pare!! de Sabates: