Apunts curs Islam Polític

David Meseguer

ISLAM POLÍTIC: PASSAT PRESENT I FUTUR

Mail: [email protected] TwiCer: @davidmeseguer Web. www.davidmeseguer.com

21 de gener de 2015

Sessió 1: Estat Islàmic (Daesh) i radicalització

Islam polí0c: passat, present i futur

h9p://www.ny0mes.com/video/world/middleeast/100000003240417/the-‐evolu0on-‐of-‐isis.html


Daesh son unos 0pos radicales que se amparan en el islam para acceder al poder. Su visión es más apocalíp0ca que religiosa. Es un asunto que 0ene que ver más con el poder y la locura.

Javier Espinosa, periodista de El Mundo

Un estat les accions del qual són les que ens arriben no pot tenir el qualifica0u d’islàmic, encara que ells se l’adjudiquin.

Dolors Bramon, professora de Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat de Barcelona


La majoria de persones mortes per Estat Islàmic són musulmans.

En cada acció propagandís0ca, Estat Islàmic viola la pràc0ca totalitat de les Convencions de Ginebra.


Estat Islàmic (Daesh)

1. Conceptes: jihadisme, wahabisme, salafisme, sharia

2. Origen: invasió de l’Iraq per part dels EUA i aliats 3. Guerra de Síria: expansió, combatents, enemics 4. Organització: el califat i la seva organització 5.  Finançament i armament 6. Propaganda i captació 7. Com fer-‐li front: l’acció militar és la solució?


1. Conceptes: jihad, wahabisme, salafisme, xaria

YIYAD: Lucha en defensa del islam. Forma parte de las obligaciones religiosas cuando es convocada por los teólogos; algo que sólo debe hacerse si la prác0ca de la religión en los territorios de mayoría musulmana es amenazada en su esencia. Se emplea también para el esfuerzo intelectual en defensa de la fe musulmana. (Del árabe yihad, y ésta del verbo yahada, esforzarse; el término yihad es masculino en árabe, aunque se usa habitualmente en femenino en castellano).



WAHABISMO: La corriente wahabí es la más poderosa de las corrientes fundamentalistas del islam y, de lejos, la más severa. Aunque pertenece a la rama suní y pretende ser simplemente la ‘interpretación correcta’ del islam, este movimiento estuvo a punto de ser declarado oficialmente una secta hereje por los pres0giosos teólogos egipcios a principios del siglo XX. El movimiento fue creado alrededor de 1745 en Arabia central por el predicador Abd al Wahab. Perseguía especialmente el consumo de vino y tabaco, el juego, la ostentación material y la veneración de todo santuario excepto la Caaba. Imponía unas normas sociales y sexuales restric0vas, desconocidas hasta entonces. Desde el momento de su fundación, los seguidores de esta secta elevaron a la familia de Ibn Saud al rango de líderes polí0cos e intentaron desgajar Arabia del imperio otomano al que pertenecía en aquella época.



SALAFISMO: m. Movimiento salafista, rama fundamentalista del islam que predica una aplicación estricta y excluyente de las normas religiosas, supuestamente similar a la vigente en las primeras décadas del islam, y que rechaza toda forma de religiosidad popular que no corresponda a una interpretación literal del Corán y las obras teológicas de su preferencia (Derivado de salaf, predecesor, término aplicado a la primera generación de musulmanes). SHARIA: f. Legislación islámica, basada en el Corán, las tradiciones sobre la vida del profeta (hadith) y las interpretaciones realizadas durante siglos. Hoy en vigor en Arabia Saudí y, en menor medida, en Irán, Sudán y la parte norte de Nigeria. (Del árabe shara’a, señalar el camino).


2. Origen: invasió de l’Iraq per part dels EUA i aliats

Ges]ó de l’ocupació

Tortures a les presons Marginació sunnites Insurgència i Al-‐Qaida


3. Guerra de Síria: expansió, combatents, enemics


Qui combat contra l’Estat Islàmic?

Forces kurdes Règim sirià i Hezbollah

Milícies cris0anes

Oposició siriana

Jabhat al-‐Nusra = Al-‐Qaida

Govern iraquià

Coalició liderada pels EUA


4. Organització: el califat i la seva organització


4. Organització: el califat i la seva organització


5. Finançament •  Donacions petromonarquies: Aràbia Saudita, Qatar… •  Producció de petroli •  Recaptació d’impostos: residents, mercaderies… •  Diner líquid ob0ngut amb assalts als bancs •  Pagament rescats

Armament


6. Propaganda i captació



Jawad al-‐Tamimi, expert en jihadisme: “L’èxit de captació d’Estat Islàmic resideix en la ideologia que han construït basant-‐se en una narra0va històrica que defensa que el món musulmà havia entrat en decadència perquè no hi havia un califat on s’apliqués la xaria, la versió més estricta de la llei islàmica”. “Estat Islàmic sempre emfa0tza en els seus missatges propagandís0cs la necessitat de crear un califat i la lluita global per establir l’autoritat de la llei islàmica en tots els països musulmans”. Malgrat això, Al-‐Tamimi no dubta que una minoria dels combatents que viatgen a Síria o l’Iraq “se senten desil·∙lusionats en haver de lluitar contra altres musulmans”.



Gabriel Garroum, expert en Estat Islàmic

“Estat Islàmic fa propaganda per captar noies a Occident. Els fa veure que viuen sense possibilitats socials i que amb EI 0ndran el reconeixement merescut per garan0r el manteniment de la comunitat gràcies a la procreació de combatents”. "Les dones reclutades solen ser noies molt joves, amb un ambient familiar, social i econòmic complicat. Són l’esglaó més feble de la família, perquè estan en un període de construcció de la personalitat." "No tenir un clar ideas de vida i també la diycil situació econòmica a Espanya fa que aquest 0pus d'adolescents sguini blanc fàcil per a les xarxes de reclutament jihadista", Els reclutadors juguen amb el missatge que en un Occident decadent no hi ha perspec0ves i avenços per als musulmans. D’altra banda, en el califat 0ndràs un millor futur i una missió en la teva vida".


7. Com fer-‐li front: l’acció militar és la solució?

•  Incorporar els sunnites: El govern iraquià ha de tancar les ferides de la minoria.

•  Tallar les vies de finançament

•  Control fronterer

•  Contrarestar el missatge radical

•  Actuar a les xarxes socials per lluitar contra la propaganda

David Meseguer



Febrer de 2015

Sessió 2: Islam políLc i “revoltes àrabs”



Revoltes àrabs

1. Procés de descolonització 2. Caracterís1ques règims àrabs 3.  L’islam polí1c. U1lització i repressió 4. Antecedents: revoltes anteriors que no van quallar 5. Tunísia: Mohamed Bouazizi


1. Procés de descolonització

Tractats: Sykes Picot (1916) Sèvres (1920) Lausana (1923)





“Les descolonitzacions dels països àrabs, amb independència del vincle de cada unitat territorial amb la metròpoli i algunes situacions excepcionals com la guerra d’Algèria, van compar1r tota una sèrie de caracterís1ques comunes: •  Les ex-‐colònies van mantenir una situació de dependència

econòmica efec1va respecte la metròpoli, plasmada en acords entre governs, en el manteniment d’empreses i concessions occidentals o en inversions creuades, amb més pes dels operadors financers occidentals durant els primers anys d’independència.

•  Manteniment de la metròpoli com a referència cultural de

l’establishment. •  Establiment d’un sistema educa1u bilingüe oficial o de facto. •  Incorporació formal d’una par del dret penal, civil, mercan1l i

processal europeu.



• Acceptació per una part significa1va de l’establishment de molts països de dues pautes de comportament: l’occidental a Occident i l’àrab-‐musulmana tradicional a casa. • Aparició de moviments d’inspiració religiosa dirigits a recuperar la tradició –real o imaginada– en l’àmbit de la polí1ca, el dret, la vida pública i la privada. Els Germans Musulmans, organització fundada a Egipte per Hassan al-‐Bana el 1928, fou la més important. • Tendència del règims a conver1r-‐se en dictadures, promoure el nepo1sme i crear circuits de corrupció a gran escala”. (Albert Garrido, La sacudida árabe.Icaria. 2013: 30-‐31)


2. CaracterísLques règims àrabs

•  Dictadures autoritàries i hereditàries.

•  Par1t únic: simulacres electorals

•  Repressió dissidència polí1ca

•  Corrupció: clans familiars i oligarquies •  Socialisme: reforma agrària, subsidis…

•  Repúbliques àrabs, però no islàmiques: nacionalisme àrab convivència entre sectes, però marginació no àrabs.

•  Educació universal: analfabe1sme quasi inexistent


2. CaracterísLques règims àrabs

•  Accés als serveis bàsics. •  No llibertat expressió i censura: mitjans de comunicació

controlats pel règim.

•  Enemic exterior: estat d’emergència per major control de la població.

•  Connivència d’Occident: interessos econòmics energè1cs, turís1cs, control terrorisme islamista i immigració.

•  Atur, sobretot entre el jovent: impossibilitat d’ascens social, frustració, dignitat.


3. Islam políLc: uLlització i repressió

Después de la muerte de Mahoma se hizo el redactado de la Suna (comportamiento tradicional), una recopilación de frases, pautas de conducta y otras enseñanzas del profeta. El Corán y la Suna cons1tuyen la Sharia o Ley islámica palabra que significa camino, vía: es la norma que se debe seguir para conseguir la salvación. 5 preceptos Sharia: -‐ Shahada o profesión de la fe -‐  Rezar 5 veces al día -‐  La limosna -‐  Ayuno durante el Ramadán -‐  Peregrinación a la meca


3. Islam políLc: uLlització i repressió

Consideran que la influencia occidental es materialista y seductora, corrupta, decadente e inmoral; por todo esto, es preciso enfrentarse a ella. -‐  Túnez: Ennahda -‐  Argelia: Frente Islámico de Salvación -‐  Egipto: Hermanos Musulmanes -‐  Turquía: Par1do Jus1cia y Desarrollo


4. Antecedents: revoltes anterior que no van quallar

•  Revolta del pa o del cuscús a Tunísia (1984)

•  Protestes empresa tèx1l a Mahalla: vaga general (Egipte 2008)

•  Protestes conca minera Gafsa (Tunísia 2008)

•  “Revolta verda” a l’Iran (2009)

•  Campament de la dignitat a Gdeim Izik (Sàhara Occidental 2009)

David Meseguer



Febrer de 2015

Sessió 5: La revolta tunisiana



Cronologia dels fets

17 de desembre de 2011: Mohammed Bouazizi es crema a Sidi Bouzid i comencen les primeres protestes populars a la regió



28 de desembre: Visita de Ben Ali a l’hospital en un intent d’apaivagar els ànims. El govern promet 300.000 llocs de treball. 4 de gener: Mor Mohammed Bouazizi i les protestes són cada cop més intenses i arriben a la capital. Primers morts. 14 de gener: Encara que ha intentat salvar la presidència des0tuint ministre de l’Interior, acaba marxant i fugint cap a l’Aràbia Saudita.



15 de gener: Mohammed Gannouchi president interí, però ràpidament assumeix el càrrec Fouad Mebazaa. Disturbis, saquejos, desplegament de l’exèrcit. 17 de gener: S’anuncia un govern transitori d’unitat nacional amb l’objec0u de celebrar eleccions en un termini de 60 dies. Encara molt càrrecs del RCD i con0nuen les protestes. 18 de gener: Mohammed Gannouchi i Fouad Mebazaa abandonen el RCD, però els manifestants no volen cap polí0c de l’an0c govern a l’execu0u.



27 de febrer: Dimiteix Mohammed Gannouchi com a primer ministre i en els successius dies ho faran més ministres. Assumeix el càrrec Beji Caid Essebsi. 23 d’octubre: Eleccions Assemblea Cons0tuent Ennahda, par0ts laics Congrés per la República (progressista), EXakatol (socialdemòcrata) i Par0t Republicà (centrista, fruit de la fusió del Par0t Progressista Democrà0c amb altres forces menors). Mustafà Benjaafar, de EXakatol, com a president de la mateixa i Moncef Marzouki, com a president provisional de la República.



26 de febrer de 2014: S’aprova la Cons0tució, la “més avançada

Ar0cle 1: "Tunísia és un Estat lliure, independent i sobirà, l'islam és la seva religió, l'àrab la seva llengua i la República el seu règim” Llibertats d'expressió, associació, vaga, el lliure accés a la informació i el conjunt dels drets humans recollits en moltes cons0tucions europees. És manté pena de mort. Dona i l'home, són "iguals davant la llei sense discriminació".



Octubre -‐ Novembre 2014: Eleccions parlamentàries i presidencials

Beji Caid Essebsi guanya les primeres eleccions presidencials lliures de Tunísia, superant al seu rival i 0tular Moncef Marzouki, amb 55,68 per cent dels vots, els resultats oficials. Essebsi, 88, era un ex funcionari de l'administració de Ben Ali, però es va reinventar a si mateix com a tecnòcrata i els seus seculars Nidaa Tounes (Convocatòria de Tunísia) par0t es va beneficiar de la reacció contra el primer govern islamista post-‐revolta del país.

David Meseguer



25 de febrer de 2015

Sessió 6: La revolta egípcia



Origen dels Germans Musulmans

-‐  Hasan al Bana funda la cofraria el 1928.

-‐  Fer front a la tutela britànica: restauració del califat, panislamisme i tornada als orígens.

-‐  Canviar ordre cons0tucional: dels estats laics a república islàmica.

-‐  Enemics del monarca Farouq i del panarabisme i socialisme durant l’època de Nasser.



2006: Malgrat exisi0r una Llei d’Emergència que prohibia tot 0pus de protestes es registren 115 vagues en tot el país en demanda de llibertat salarial i salaris i condicions laborals dignes. Mahalla. -‐ Ac0visme pren força. Comença a tenir força als entorns rurals. Importància de les xarxes socials.

2008: Vaga a Mahalla, neix el moviment 6 d’abril 2009: Discurs d’Obama a El Caire. Operació ‘Plom fos’ d’Israel a Gaza i manifestacions a Egipte



2010: Mort de Khaled Said a causa de la repressió policial. Protestes s’estenen per tot Egipte. Atac a una celebració copta durant la celebració de l’Any Nou. 14 de gener 2011 Ben Ali abandona Tunísia i les protestes s’estenen per una gran quan0tat de països àrabs. 25 de gener 2011: primera gran manifestació. Dia de la Ira 28 de gener 2011: Divendres de la ira. El Baradei torna de l’exili per unir-‐se a les protestes. S’omple Plaça Tahrir



1 de febrer 2011: La marxa del milió de persones recorre els carrers de El Caire. Més repressió h`ps://www.youtube.com/watch?v=4k0_9Y1XaC8 10 de febrer 2011: Discurs de Mubarak i delega les responsabilitats de govern en el vicepresident Omar Suleiman. 11 de febrer 2011: Defini0vament abandona el càrrec i marxa al balneari de Sharm el-‐Sheij, el general Tantawi pren el control del país



Novembre 2011: Eleccions parlamentaries que tenen com a objec0u redactar una nova cons0tució i convocar les eleccions presidencials. Maig 2012: Primeres eleccions presidencials democrà0ques en la història d’Egipte. Guanya el líder dels Germans Musulmans Mohammed Moursi. June 2013: Moviment Tamarod organitza protestes an0-‐germans musulmans per tot el país. Juliol 2013: Cop d’estat militar aprofitant pressió popular i Morsi és enderrocat



Gener 2014: Referendum cons0tucional on s’aprova la carta magna amb un 98,15% (Només 36% par0cipació) Maig 2014: El general Al-‐Sisi guanya les eleccions amb un 96,9 % dels vots

David Meseguer



4 de març de 2015

Sessió 7: La guerra de Líbia



Règim de Gaddafi

-‐  Gaddafi lidera un cop d’estat contra el rey Idris el 1969.

-‐  Postura an0-‐israeliana: creació grup palesD Setembre Negre i atac a JJOO Munic el 1972

-‐  Revolució popular 1973-‐1977. El Llibre Verd i la Yamahiriya: El fonament d'aquest sistema és nacionalisme àrab + Estat del benestar + democràcia directa o poder popular socialista + sistema moral islàmic.

-‐  Atemptat de Lockerbie el 1987


Règim de Gaddafi

-‐  Repressió contra part de l’exèrcit que planejava cop d’Estat el 1993 a Misrata i contra els islamistes a Bengasi el 1995

-‐  Del panarabisme al panaafricanisme. Atemptats 11S de 2001 procés de relegi0mació mundial.

-‐  2006: Tret de les llistes de terrorisme. Millora relació amb Occident, capitalisme, empreses estrangeres.

-‐  17 de febrer de 2011: Esclata la revolució a Bengazhi


Cronologia Guerra de Líbia

-‐  26 de febrer de 2011, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va emetre la Resolució 1970 adver0nt Muammar al-‐Gaddafi que els mitjans de repressió u0litzats podria considerarat com a crim de lesa humanitat.

-‐  27 de febrer de 2011: Consell Nacional de Transició (CNT)

-‐  El 17 de març de 2011 el Consell de Seguretat mitjançant la Resolució 1973


Establiment d'una zona d'exclusió aèria autoritzant als Estats membres de l'ONU l'ús de «totes les mesures que siguin necessàries» per protegir la població civil de Líbia

Cronologia Guerra de Líbia


Cronologia transició

-‐  Març – Abril 2011 contraofensiva de les forces Gaddafistes. Setge de Misrata.

-‐  Agost de 2011: Cau Tripoli i Gaddafi s’amaga a

Sirte.

-‐  Octubre de 2011: Gaddafi és capturat i assassinat a Tripoli.

-‐  Juliol de 2012: Eleccions legisla0ves: victòria islamista

-‐  Setembre de 2012. Assalt al consulat EUA de Bengasi


Esclat d’una nova guerra •  2014: El general Khalifa Haqar llança l’Operació

Dignitat contra els grups jihadistes de Bengasi i l'est del país, entre ells Ansar al-‐Sharia, pròxim a Al-‐Qaida.

-‐  Les milícies islamistes de Misrata, agrupades en la coalició Alba Líbia, van atacar a les brigades de Zintan, d'ideologia més liberal i alineades amb Haqar, per arrabassar el control de Trípoli.

-‐  Eleccions generals 2014: Execu0u escollit i reconegut per la comunitat internacional.


Esclat d’una nova guerra

-‐  2014: Irrupció de l’Estat Islàmic

David Meseguer



11 de març de 2015

Sessió 8: La guerra de Síria



Règim dels Assad

-‐  El 1963 el Par0t Baaz pren el poder a Síria. 300.000 kurds sense nacionalitat, moviments de població per assimilar els kurds.

-‐  El 1971 Hafez al-‐Assad s’erigeix en el president de

Síria.

-‐  Estretes relacions amb la URSS.

-‐  Com s’organitza el Baaz? Repressió i corrupció

-‐  El 1982 es produeix la massacre de Hama contra els Germans Musulmans.


Règim dels Assad

-‐  Ingerència: Guerra del Líban (1975-‐1990 / Conflicte kurd (1984 – Actualitat)

-‐  Baixar al-‐Assad pren el poder el 2000: procés d’obertura.

-‐  Repressió contra la revolta kurda de Qamishli el 2004

-‐  Març de 2011, esclata la revolució siriana: fets de Daraa. Les protestes s’escampen per tot el país.

-‐  De revolta a Guerra civil.



Guerra Civil -‐  Règim vs Exèrcit Sirià Lliure.

-‐  Padrins de l’oposició. Qatar, Aràbia Saudita, Turquia: radicalització i sectarització.

-‐  Juliol 2012: Revolució dels kurds a Síria i la guerra arriba a Alep i Damasc

-‐  2013: Irrupció de l’Estat Islàmic

-‐  Agost de 2013, atac amb armes químiques a la perifèria de Damasc


Qui lluita a Síria?

Forces kurdes Règim sirià i Hezbollah

Milícies cris0anes

Oposició siriana

Jabhat al-‐Nusra = Al-‐Qaida Coalició liderada pels EUA


Revolució Kurds Síria -‐  Juliol de 2012: Agenda pròpia, ni règim ni oposició.

-‐  Dues forces polí0ques majoritàries: Par0t de la Unió Democrà0ca (PYD) – Consell Nacional Kurd (Barzani + Talabani).

-‐  Cons0tució: reconeixement llengües autòctones, drets de la dona, creació estructures d’estat.

-‐  Lluita contra l’Estat Islàmic des de es0u 2013.

-‐  Kobane: implicació coalició internacional

David Meseguer



25 de març de 2015

Sessió 10: El conflicte al Iemen



De la reunificació a la primavera

-‐  El 1990, reunificació entre el Iemen del Sud marxista i el Iemen del Nord prooccidental. 25 milions d’habitants: 53% sunnites, 47% xiïtes (tribu zaidita, hu1s)

-‐  Ali Abdulah Saleh president de Iemen del Nord des de 1978 i des de 1990 del Iemen després de la reunificació.

-‐  Equilibri entre els EUA i l’Iran.

-‐  El 16 de gener de 2011 les protestes arriben a la Universitat de Sanà.


Divisió del Iemen


Cap a la guerra Civil -‐  Abdulah Saleh abandona finalment el poder el

novembre de 2011 i renuncia el 2012.

-‐  Eleccions el 2012 amb boicot dels hu1s. Accedeix a la presidència de Abd-‐Rabbu Mansour Hadi amb el repte de conduir la transició del país.

-‐  Augment de les protestes an1governamentals dels hu1s i Al-‐Qaida al Iemen guanya força i territoris.

-‐  Govern recolzament Aràbia Saudita / Hu1s suport de Teheran.


-‐  Ofensiva militars dels hu1s amb el suport d’alguns membres de l’exèrcit. Prenen Sanà i avancem cap al sud.

-‐  A Adén hi ha refugiat el president Mansour Hadi amb el seu execu1u.

-‐  Ambdues parts estan enfrontades amb Al-‐Qaida

-‐  hcps://www.youtube.com/watch?v=FJyyNdUOjU8

Guerra civil


7KKURDISTA

NUNCO

NFLICTO

AÚNSINRE

SOLVER

ZA

ZP

IKA

GA

RA

ren

aldi

zkar

ia 8

09

ZK

.20

14

ko u

ztai

lakk

27

01_Azala_7K809_2 2_7k 2011 13/08/14 13:02 Página 1

2 zazpika

3 Maddalen Iriarte

5 Amagoia Mujika

Reportajes8 PKK, 30 años en las montañas

David Meseguer

18 El auge del consumo colaborativoJulene Larrañaga

28 Euskal Herria’s SketchcrawlAmaia Ereñaga

26 Iban, los guerreros de la junglaAitana Muñoz - Diego Zapatero

Entrevistas14 Diego Luna

Iratxe Fresneda - Conny Beyreuther

Argitaratzailea:Baigorri S.A.Editorea:Mariasun MonzonErredakzioa:Pello GuerraAmaia EreñagaDiseinua:Eneko NapalArgazkigintza:Conny Beyreuther

Commission Paritaire:0307 U 81405Egoitza: Portuetxe, 23 -2.Ae-posta: [email protected]: 943 316999

Suplemento dominical de GARA.Le magazine de GARA.GARAren 4.412 zenbakia

ZAZPIKAFotografía de Portada:

David Meseguer

Luma berrien aztarnak26 Kalkidan

Gorka Bergaretxe

Miradas4 Iruditan Ahmad Gharabli

42 Cine Louis de Funès

44 Literatura Calixthe Beyala

46 Musika Hannah Williams

48 Arquitectura El color no es un juego

53 Psicología Estudios sobre el cerebro

59 Osasuna La locura de la delgadez

60 Motor Paso al autobús eléctrico

01_Azala_7K809_2 2_7k 2011 13/08/14 13:02 Página 2

Texto y fotografía: David Meseguer

Se cumplen tres décadas desde que el Partido de los Trabajadores del Kurdistán (PKK) decidió

tomar las armas para luchar por el reconocimiento de los derechos del pueblo kurdo en Turquía.

Cerca de 45.000 muertos, miles de desplazadosy el encarcelamiento de Abdullah Öcalan

han marcado un conflicto que aún hoy sigue sin resolverse.

30 AÑOS EN LAS MONTAÑASPKK

acciones armadas realizando ataques contra interesesturcos en países como Francia y Bélgica. «Conocí a Apo (tío, en kurdo) en los campos de la

guerrilla en Siria durante los 80. Allí hacíamos ins-trucción militar e ideológica. Sus discursos políticoseran muy profundos, podías pasarte horas escuchán-dole», señala Haj Abdo desde el salón de su casa en Ke-fer Sefre, en Kurdistán Occidental, mientras muestrauna foto en la que aparece con Apo, apelativo afectuosocon el que los kurdos nombran a Abdullah Öcalan.Como Haj Abdo, antiguo combatiente ahora desmo-

vilizado, cientos de hombres y mujeres de las cuatropartes de Kurdistán acudieron a Siria y Líbano paraengrosar las filas de una guerrilla que ya había comen-zado a desplazar unidades a Kurdistán Norte para lu-char contra el Estado turco. El 15 de agosto de 1984 elPKK lanzó un ataque en Eruh y Semdinli, provincia deHakkari, en el que un gendarme falleció mientras quesiete soldados, dos policías y tres civiles resultaron he-ridos. La revolución kurda armada había comenzado.

Años de tierra quemada. Las desigualdades socialesy económicas existentes entre Kurdistán Norte –conun nivel de desarrollo mucho menor y falto de inver-siones estatales– y el resto de Turquía provocó granapoyo de la población local hacia la guerrilla, que lu-chaba por el reconocimiento del pueblo kurdo y unsistema más justo y equitativo. La defensa de la igualdad de género en Oriente Me-

dio, marcadamente patriarcal, llevó a muchas mujeresa abandonar sus hogares y unirse a la guerrilla.Bajo la presidencia de Turgut Özal, que anunció un

importante paquete de reformas de cara a la cuestiónkurda, se produjeron las primeras conversaciones en-tre Ankara y el PKK, que proclamó un alto el fuego el20 de marzo de 1993. La muerte de Özal en abril deese mismo año provocó que el paquete de reformasnunca llegara a presentarse, por lo que la guerrillarompió la tregua.Para contrarrestar la creciente fuerza del PKK en

Kurdistán Norte, entre 1992 y 1995 el Ejército turco

9zazpika

Los kurdos no tenemos amigos, solo las monta-ñas». Este viejo proverbio kurdo sintetiza a laperfección cómo han sido los 30 años transcu-rridos desde el momento en que el Partido de

los Trabajadores del Kurdistán (PKK) comenzó su re-volución armada en agosto de 1984. Constituida de forma oficial en 1978 tras la celebra-

ción del primer Congreso en Lis, provincia de Diyar-bakir, la organización política liderada por AbdullahÖcalan, de base socialista y marxista-leninista, naciócon el objetivo de luchar por los derechos culturales ypolíticos de los cerca de catorce millones de kurdosque viven en Turquía y conseguir la creación de unEstado kurdo independiente. La represión ejercida por el Estado turco y los lobos

grises –paramilitares ultranacionalistas turcos– sobreel PKK a finales de los 70 y principios de los 80 alcanzósu punto álgido tras el golpe de estado del 12 de sep-tiembre de 1980. En ese momento, todas las organi-zaciones políticas de Turquía se convirtieron en obje-

tivo de la dictadura militar, que en poco tiempo en-carceló a medio millón de militantes políticos, muchosde ellos miembros del PKK. «Ante esta coyuntura decidimos retirarnos a Siria

y el Líbano para estructurar mejor la organización ysentar las bases de la futura guerrilla», recuerda CemilBayik, cofundador del PKK y actual copresidente dela Unión de Comunidades de Kurdistán (KCK). Fue enSiria, concretamente en la ciudad de Daraa, donde secelebró el segundo Congreso del partido en agosto de1982 y se tomó la decisión de apostar por la lucha ar-mada, por lo que en cuestión de tiempo había que re-gresar a Turquía para combatir. Para entrenar a susmilicianos, la guerrilla estableció bases militares enSiria y Líbano, siendo su centro de entrenamiento delValle de la Bekaa uno de los más importantes. El PKKtomó partido en la guerra civil libanesa prestando suapoyo militar al bloque prosirio.Por aquella época el PKK, que contaba con muchos

militantes instalados en países europeos, exportó sus

8 zazpika

En Qandil, losguerrilleros mantienen

una relación muyestrecha con la

población local, que seha visto afectada enmuchas ocasiones porlos bombardeos de la

aviación turca.

Guerrilleros en lasmontañas de Qandil, enKurdistán Sur. Está

escarpada cordillera haservido de refugio parael PKK desde finales delos 90. Se estima que enla actualidad la guerrilla

cuenta con 5.000combatientes.

Mármara, con un régimen de visitas muy estricto.

La vida en las montañas. En septiembre de 1999 elPKK declaró un alto el fuego unilateral que se exten-dería hasta 2004. En ese periodo de tiempo la guerrillaretiró sus tropas de Turquía y aprovechó para esta-blecer bases en diferentes puntos de Kurdistán Sur,siendo Qandil, en la frontera con Kurdistán Este lamás importante y donde actualmente residen susprincipales mandos.«Aunque no combatíamos en Kurdistán Norte, los

primeros años en Qandil estuvieron marcados por laguerra contra los peshmerga de Massoud Barzani yJalal Talabani», destaca Ahmet, un guerrillero origi-nario de Hakkari que regula el tráfico en la entrada alvalle con un gran retrato de Öcalan presidiendo la la-dera de una montaña.La tregua unilateral de la guerrilla no fue secundada

por el lado turco, que en numerosas ocasiones lanzóataques de castigo sobre Qandil. Este hecho y la falta

de voluntad negociadora por parte de Ankara llevaronal PKK a retomar la lucha armada en junio de 2004. Entre 2004 y 2009 los combates en Kurdistán Norte

entre la guerrilla y el Ejército turco, así como las in-cursiones áreas y terrestres turcas en las bases del PKKen Kurdistán Sur, dejaron centenares de muertos enambos bandos. «Cuando te unes a la guerrilla eresconsciente de que cada día será peligroso. El miedono existe para nosotras», cuenta Akhin, miliciana delPKK durante trece años y, ahora, jefa del ala femeninade la Policía en Afrin. «He vivido situaciones muy peligrosas en Kurdistán

Norte, pero si una cosa nos inquietaba era el zumbidodel rotor de los helicópteros Cobra turcos sobre nues-tras cabezas», puntualiza Akhin.Pese a las extremas condiciones de la clandestinidad

en las montañas, la inmensa mayoría de milicianosdestacan una vida de plena armonía con la naturaleza.«En ocasiones, debido a las bombardeos de la aviaciónturca hemos tenido que pasar hasta dos semanas es-

11zazpika

desarrolló nuevas estrategias de contrainsurgencia:para acabar con las diferentes bases logísticas de laguerrilla, deforestó miles de hectáreas y destruyó másde 3.000 aldeas kurdas como castigo a su colabora-cionismo con el PKK, causando alrededor de 2 millo-nes de refugiados y desplazados. «Los militares turcos llegaron al alba y nos obligaron

a abandonar nuestra casa. Apenas tuvimos tiempopara coger algunos enseres. Quemaron todo el pue-blo», explica Rojbin, una joven kurda de 31 años, ori-ginaria de una aldea cercana a Silvan, en la provinciade Diyarbakir. «Nunca más pudimos volver. Comomuchos de nuestros vecinos, nos instalamos en el ba-rrio de Baglar de Diyarbakir», cuenta la joven. En la capital histórica de Kurdistán Norte viven de-

cenas de miles de desplazados que tuvieron que aban-donar forzosamente su hogar durante los años de tierraquemada. En distritos como Diyarbakir Sur o Baglar,donde existe un gran apoyo a la guerrilla, residen mu-chas familias desterradas de sus aldeas de origen.

En muchas de las villas que las fuerzas guberna-mentales dejaron en pie se implantó el sistema deguardias rurales, un método de contrainsurgencia queaún hoy sigue vigente. Pastores y agricultores localesarmados por Ankara a cambio de un sueldo a fin demes tienen la función de impedir que la guerrilla actúeen su territorio. En la actualidad, se calcula que haycerca de 80.000 paramilitares que se convertirán enun auténtico problema para el Gobierno turco si fi-nalmente se resuelve el conflicto. En 1998 las presiones de Turquía provocaron que el

PKK y su líder Abdullah Öcalan abandonaran Siria.Tras un periplo por diferentes países, el 15 de febrerode 1999 Öcalan fue detenido en Nairobi en una acciónconjunta de los servicios secretos norteamericanos yturcos. El líder será condenado a pena de muerte, perola sentencia será conmutada por cadena perpetua trasla abolición, en 2002, de la pena capital en Turquía.Actualmente, Öcalan cumple condena en la isla-prisiónde máxima seguridad de Imrali, ubicada en el mar de

10 zazpika

El PKK cuenta concentenares de mujeresen sus filas. En laimagen, varias

guerrilleras kurdasdurante la fiesta delNewroz celebrada enDiyarbakir en 2010.

Cementerio que laguerrilla kurda tiene enQandil. En él descansandecenas de milicianosoriginarios de las cuatropartes de Kurdistán.

En los últimos años, el PKK ha abandonado su orien-tación marxista-leninista y ha cambiado su ideal deconstruir un Estado kurdo independiente por conse-guir importantes cuotas de autonomía en las cuatropartes de Kurdistán para desarrollar el proyecto deConfederalismo Democrático promulgado por Öcalan.La guerra de Siria iniciada en 2011 ha permito al

Partido de la Unión Democrática, afín ideológica-mente al PKK, liderar la gestión de un autogobiernoal margen de la siria y el régimen de Bashar al-Assad.Consciente de la importancia de asegurar el controlde Kurdistán Occidental, el PKK ha enviado centena-res de milicianos y mandos que en la actualidad com-baten en las filas de las Unidades de Protección Po-pular (YPG) para defender el territorio del EstadoIslámico.Pese a la muerte a tiros de tres activistas kurdas en

París en enero de 2013, entre ellas la cofundadora delPKK Sakine Canzis, en marzo de ese año la guerrillahace una fuerte apuesta por relanzar el proceso de

paz. En primer lugar, libera a ocho rehenes turcos, en-tre ellos seis militares; y el día 21, coincidiendo con lacelebración del Newroz, el nuevo año kurdo, Abudu-llah Öcalan proclama una nueva tregua unilateral yla retirada de los guerrilleros de territorio turco.Con cerca de 45.000 muertos sobre la mesa, 18.000

de ellos civiles, y con las elecciones presidenciales ala vuelta de la esquina, el ejecutivo de Erdogan ha lan-zado una propuesta de marco legal que regule las con-versaciones entre el Gobierno central y la guerrilla.Ankara también se ha comprometido a dar pasos enel ámbito de la seguridad y los derechos humanos, asícomo en aspectos socioeconómicos y culturales kur-dos. Además, prevé medidas para la reinserción de losguerrilleros que deseen abandonar las armas. En relación a la propuesta del Gobierno turco, la

postura de Cemil Bayik es clara: «O Ankara contribuyea conformar los términos del alto el fuego y comienzalas negociaciones o utilizaremos nuestro legítimo de-recho de autodefensa».

13zazpika

condidos en profundas cuevas. Si se nos acababan lasprovisiones, el monte nos proporcionaba víveres parasubsistir», relata Cudi, un guerrillero que en la actua-lidad reside en Qandil.

El proceso de paz. En 2009 el Gobierno del primerministro islamista Recep Tayyip Erdogan y el PKK co-menzaron una serie de conversaciones en la capitalnoruega, conocidas como el Proceso de Oslo. Comogesto de buena voluntad, la guerrilla declaró unanueva tregua unilateral en abril de ese año, un mesdespués de los excelentes resultados electorales delpro kurdo Partido de la Sociedad Democrática (DTP)en los comicios locales. En diciembre, el gobierno islamista del Partido Jus-

ticia y Desarrollo (AKP) realizó una gran operacióndeteniendo y encarcelando a miles de políticos kurdosacusados de formar parte de la Unión de ComunidadesKurdas (KCK), la sección urbana del PKK según la Jus-ticia turca. Desde ese momento y hasta la actualidad,

más de diez mil personas, entre políticos, activistas,sindicalistas y periodistas, han sido detenidas acusa-das de formar parte del KCK. Debido a la atmósfera de represión, el PKK decidió

poner fin a la tregua en mayo de 2010 y el Proceso deOslo salta por los aires en junio de 2011, después de lamuerte de 13 soldados turcos en Lice, provincia de Di-yarbakir.En su intención de ganarse el favor de la minoría

kurda, Ankara ha puesto en marcha iniciativas comoTRT6, un canal público de televisión en lengua kurda;y recientemente ha permitido la enseñanza del kurdoen centros privados. Medidas consideradas innecesa-rias por el prokurdo Partido Paz y Democracia (BDP)y el PKK. «Cambiar la concepción del Estado-nación en Tur-

quía no es fácil, pero la lucha del PKK ha forzado, yforzará, al Gobierno a realizar algunos cambios en suforma de concebir el Estado y los pueblos que habitanen él», señala Cemil Bayik.

12 zazpika

Acto de apoyo al PKK enlas calles de Diyarbakir.En la capital histórica deKurdistán Norte vivenmiles de desplazados delas aldeas que el Ejército

turco quemó en ladécada de los 90.

Un hombre porta unretrato de AbdullahÖcalan en las calles deCindirese en noviembre

de 2012 durante lacelebración delaniversario de lafundación del PKK.

Documents

Apunts curs Islam Polític