Comportament Polític- PDF

7/24/2019 Comportament Polític- PDF

http://slidepdf.com/reader/full/comportament-politic-pdf 1/31

Comportament Polític

Jordi Calvet Crespo ( [email protected]). Despatx 115 Edifici Ilerdense

Horari de visita: Dijous de 13 a 14h i Divendres de 16 a 17h

· Avaluació

La tres primeres proves sumen un valor del 40 % de la nota final, repartit de la manera

següent: 15 %, 15 % i 10%. La primera i la segona avaluen, per escrit, els coneixements

sobre les lectures. El grup A respondrà proves sobre les lectures 1 i 3. El grup B, sobre

les lectures 2 i 4. El calendari de les proves coincideix amb el de les lectures, per a cada

grup (A i B). La tercera avalua l'assistència i els comentaris de cada alumne a les classespràctiques.

Una prova final de síntesi, escrita, amb un valor del 60 % de la nota final. Aquesta

prova avalua la capacitat d’analitzar, argumentar i sintetitzar el temari de l’assignatura.

· Lectures

1. BLAIS, André; MASSICOTTE, Louis; DOBRZYNSKA, Agniezska (2003), Why is

Turnout Higher in Some Countries than Others? Otawa, Elections Canada.

2. LIPSET, Seymour Martin; ROKKAN, Stein (2001) “Estructuras de división,

sistemas de partidos y alinemientos electorales” , dins de BATLLE, Albert (ed.).

Diez textos básicos de Ciencia Política, Barcelona, Ariel, 231-273 [edició original

del 1967]

3. DOWNS, Anthony (2001). “Teoría económica de la acción política en una

democracia” , dins de BATLLE, Albert (ed.). Diez textos básicos de Ciencia

Política, Barcelona, Ariel, 93-112 [edició original del 1957]

4. GUNTHER, Richard (1989). “Leyes electorales, sistemas de part idos y elites: el

caso español” , a Revista Española de Investigaciones Sociológicas, 47, 73-106.

mailto:[email protected]






· Temari

1. L’estudi del comportament polític i electoral. Les teories, metodologies i tècniques.

Les fonts de les dades. Els tipus de variables. Els tipus d’anàlisis: agregades i

individuals. Els models lineals i els grupals.

2. La participació política i electoral. Els tipus de participació política. Els models de

democràcia i l’avaluació de la participació. Les causes i les conseqüències de la

participació i l’abstenció.

3. Els sistemes electorals. Els components i la classificació. L’adopció i el canvi. Les

conseqüències en el comportament electoral. Les funcions i l’avaluació normativa.

4. Les teories de l’estructura social del comportament electoral. Les clivelles i els

alineaments electorals. L’origen històric: la Revolució Industrial i la formació de l’Estat

nacional. El procés de democratització i la formació dels sistemes de partits de masses.

Els canvis produïts per l’Estat de benestar en les clivelles i els partits.

5. Les teories de la decisió racional del comportament electoral . L’acció social i la

racionalitat econòmica. La lògica de l’acció col·lectiva. Els models espacials del vot. El

vot segons els temes (issues).

6. La cultura política. El concepte de cultura política. Les orientacions i les actituds. La

formació i el canvi de la cultura política. El civisme i el capital social.

7. Els factors contextuals del comportament electoral. La situació econòmica. Les

institucions polítiques: el sufragi i la descentralització.



TEMA 1. L’estudi del comportament polític i electoral

En l’estudi del comportament polític, s’ha de tenir en compte quatre elements principals: els

tipus de comportament, la naturalesa d’aquest, les teories que l’expliquen i l es metodologies

que s’apliquen.

1. Tipus de Comportament

El comportament polític es pot observar des de dues visions totalment diferent però que,

alhora, es complementen:

Visió Normativa = és aquella que va lligada a una interpretació de la participació com

una expressió de la ciutadania, que té un conjunt de drets i obligacions com a membre

del col·lectiu humà al que pertany.

Aquesta perspectiva també indica com han de ser les coses, és a dir, es veu el

comportament polític com “allò que s'espera dels ciutadans”.

Per això, aquí hi intervenen elements com la Igualtat i la Llibertat de participació, és a

dir, tots els individus poden participar i ha de ser voluntari i de forma responsable.

Dues mencions: (1) la visió de la democràcia tendeix al maximalisme = es pretén que la

ciutadania visqui la política i s’hi integri activament. (2) l’Abstenció és vista com un

fenomen preocupant, ja que expressa la manca de participació i confiança

Visió Empírica = consisteix en observar amb dades empíriques (reals) la participació i el

comportament polític dels ciutadans. Destaca aquí la consideració genèrica de que la

política és una activitat banal, menor i sense rellevància, fomentant una sensació

d’indiferència envers aquesta i, per tant, caient en l’anomenada alienació.

Les dues visions és complementen i, per tant, ambdues són necessàries.

Per analitzar empíricament les coses és necessari utilitzar tècniques d’anàlisi quantitatives i

qualitatives.



2. Naturalesa del comportament polític

La participació és una elecció, és a dir, es tracta d’un acte lliure i voluntari, però no sempre

conscient. És el que els economistes anomenen cost d’oportunitat .

Cada ciutadà disposa d’uns criteris per participar . És important tenir en compte que cada

teoria d’estudi utilitza un criteri determinat i el fa el centre del seu anàlisi (ex: l’afirmació

d’identitat, el càlcul material...).

Per altre banda, també és un acte col·lectiu, ja que hi ha un resultat col·lectiu (el Bé Comú) i

una activitat col·lectiva.

3. Principals Teories

No hi ha una única teoria que ho expliqui tot. Aquestes destaquen per centrar-se en uns

criteris determinats que expliquen el gruix del comportament i tenint en compte totes elles

es pot aconseguir una base teòrica. Un model no existeix, ho creen les persones com una

abstracció de la realitat.

Models Parsimoniosos = són aquells que contrasten dades, proves i indicis (s’elabora

un model amb unes dades X, després un altre model amb dades Y i, per últim, es

complementen resultats dels models).

Teories Principals = són les derivades de (1) l’estructura social i política, (2) les

d’elecció racional, i (3) de cultura cívica.

4. Metodologies

Les més utilitzades són les Metodologies Empíriques, on hi destaquen les Tècniques

Estadístiques Aplicades.

Es parteix sempre d’una teoria per explicar la causalitat (un efecte propiciat a partir de

diverses causes).

Efecte = variable dependent (fer una acció, identificar-se amb un grup) Es necessita

aquesta variable per poder estudiar un fenomen. A vegades no són estrictament un

comportament.



Causa / Predictor = variable independent (indicadors, fenòmens) És el que volem

trobar. És el factor que explica el fenomen. També es poden anomenar predictors,

exemples: indicadors de l’estructura social; el rendiment; la percepció d’un fenomen.

Les Variables: transformar els conceptes en una categoria explicativa. La naturalesa en depèn

de com es mesura i quina tècnica es pot emprar.

Tipus de mesures i variables:

Variables Continues (dins d’un interval) o bé construïdes com a tals (escales) = són

aquelles que mantenen els valors que pot prendre la variable. Aquesta continuïtat a

priori, podria no tenir final. Normalment estan acotades.

Serveixen per saber l’opinió de la gent, no parlem estrictament de comportament, sinó

que són variables que es relacionen molt amb el comportament i l’opinió pública. Les

que són continues són tot allò que pugui ser continu.

Exemples: valoració d’un polític entre 1 i 10; Edat; evolució de preus; vots que rep un

partit.

Variables Categòriques o Discretes = fan referències a les categories d’una variable i

són d’una opció o un altre. Totes elles són categories independents. Exemple: classe

social, estat civil, ideologia, situació laboral, partit polític).

o

Nominal: les més habituals, són les variables en que el nom expressa la

categoria a la qual pertany, són les més habituals i hi destaca:

Variables Dicotòmiques = són aquelles que només tenen dues

categories (exemple: Esquerra-Dret, respostes de Sí o No). Les seves

característiques són: (1) tècnicament els càlculs funcionen amb càlcul

binari. Un altre aspecte de les dicotòmiques és que (2) podem

transformar totes les variables categòriques o discretes es poden

transformar en variables dicotòmiques.

o Ordinals: són aquelles que s’ordenen en una jerarquia de major i menor i són

independents entre elles. Per tant, hi ha un element d’ordre però no són

continues (exemple: home-dona, el nivell d’estudis, les escales laborals –

exercit i funcionaris – on la jerarquia ja esta construïda).

Exemple: en una gràfica on s’observa la tendència de vot al partit de govern (en aquest cas elSPÖ austríac) com eix Y i l’atur com eix X, s’observa que la variable dependent és el vot al partit



SPÖ i la variable independent és l’atur, ja que el vot al partit pot veure’s afectat en ma jor o

menor mesura en funció de l’atur – això s’explica perquè la gent atribueix al govern la gestió

de l’economia i el fa responsable – mentre l’atur és producte d’altres variables que no són el

vot al partit SPÖ al govern.

Per tant, una primera idea és que la situació econòmica determina el vot però – segons idea –

no es pot saber qui deixa de votar al govern perquè els aturats no són tot el gruix social

d’electors.

A més, una de les regles més importants en l’anàlisi del comportament polític és que

associació no significa que hi hagi relació causa-efecte.

Metolodia a utilitzar: s’utilitzarà un o altre metodologia en funció del tipus de dades que

disposen i d’anàlisi que duguem a terme.

Tipus d’Anàlisi:

Anàlisi Macro/Agregades: Es sumen les dades de molts individus per construir

l’anàlisi.

Anàlisi Micro/Individuals: exposen casos concrets i sèries temporals (evolució en eltemps). Es mira persona per persona.

Que hi hagi associació entre els diversos fenòmens no estableix causa-efecte. Ens permeten fer

prediccions, però no tenen perquè complir-se. El límit d’aquest fenomen que es dona amb les

dades agregades, és que no es pot atribuir causalitat.

S’anomena Fal·làcia Ecològica/Grupal = a atribuir un comportament a les persones a partir

d’una dada de grup. Ex: dir que el vot al SPÖ baixa a per culpa dels aturats. S’atribueix un

comportament als individus a partir de dades de grup , és a dir, que s’atribueix un

comportament als individus d’aquell grup falsa a partir d’un comportament que no tenen

realment, perquè fem servir dades macro.

Amb les dades Micro es pot atribuir una relació de causalitat, però tenen un límit: que els

individus de la mostra representin una àrea. En aquest cas trobem la Fal·làcia Individual =

atribuir un comportament grupal a partir d’un comportament individual.



5. Tècniques

Si tenim dades macro podem fer servir generalment tècniques estadístiques aplicades de

models de regressió lineals/múltiple/de mínims quadrats, que consisteix en la relació de

canvi és constant entre variables. La relació és lineal, és una línia recta.

Exemple: taxa de canvi entre atur i vot, independent de si és positiva o negativa l’important és

que hi hagi canvi. Aquestes només es poden fer servir si la variable que volem explicar (ex: vot)

és una variable continua.

Si les dades són variables categòriques hem de fer servir tècniques de models grupals (la

variable que volem explicar és categòrica, per tant, es basen en grups que esdevenen les

categories de la variable). Aquest models grupals poden ser regressions logístiques, relacions

probabilístiques, models ordinals i anàlisi discriminant (discriminar vol dir distingir grups de

persones). A partir de variables explicatives es calcula la probabilitat de que aquella persona

tingui un comportament o un altre (voti a un o altre partit). El que fan és a partir d’una sèrie de

variables independents, coneixent el perfil de l’individu, calculen la probabilitat qu e aquella

persona voti el partit que sigui. Es calcula la probabilitat perquè els comportaments humans

són complexes, per tant no existeix la certesa absoluta.

Models Lineals.

Destaquen principalment perquè entre variables hi ha una relació lineal i, per tant, és una

recta de regressió, que pot ser lineal o múltiple . Això significa que quan la variable

explicativa/dependent incrementa és perquè la variable independent ha incrementat primer i

es produeix un creixement de ritme continu i constant.

Una norma en els models lineals és que només es pot utilitzar si la variable dependent és

continua. Per això, i tenint en compte que hi ha poques variables continues, s’utilitzen dades

agregades/macro.

Matemàticament, s’explica amb una equació:

Yi = percentatge pot al partit republicà.



Aquest depèn d’altres variables:

Variable X = factor que determina Yi. En aquest cas és la renda per càpita.

E de Èpsilon, s’anomena Error i són aquelles variables que es podrien tenir en compte per la

seva implicació en Yi però que no es té en compte perquè es vol observar l’explicació del vot

partint de la renda per càpita.

Exemple:

En les eleccions presidencials nord-americanes de 1992 trobem el percentatge vot republicà

com eix Y i la renda mitjana per càpita com eix X. A més, les dades s’observen segons el Estat i

de color vermell els republicans i els blaus demòcrates.

Una primera idea seria que la variable explicativa, renda per càpita, és un indicador de la

posició social i mostra que la tendència general és que la renda ronda els 28.000 dòlars. Així,

observem que com més renda per càpita més es redueix el vot republicà. A més, la majoria

d’Estats demòcrates són els que menys participació.

La tendència que s’observa és que a mesura que la renda incrementa el vot republicà baixa i

incrementa el demòcrata.

La constant és el valor que, segons el model que hem construir nosaltres, pren la variable de

resposta quan el predictor és igual a zero. Ens mostra que quan si la renda fos 0 el vot

republicà seria del 55%, a mesura que la renda incrementa el vot baixa.

R2 és la variació de la variable dependent explicada pel model.

N: Nombre de casos



El vot republicà YI depèn de la constant que és 52.5 menys la renda per càpita 0.0007*$ l’any

1992. Això indica que el vot republicà retrocedirà un 0.7%. progressivament la renda explica

millor el desens del vot republicà, així el 1996 ja baixa 0.9, el 2000 1.2, el 2004 1.1.

Els asteriscos són, tècnicament, els codis p-valor, que indiquen la probabilitat d’obtenir el

coeficient. En la pràctica això vol dir que indiquen la significació estadística, és a dir, que la

relació entre les variables no és deguda a l’atzar. Això també mostra la probabilitat de refusar

la hipòtesi nul·la, la que tu esperes que passi (que no hi hagi cap mena de relació entre les

variables). Així, allà on hi ha asteriscos la relació és significativa i forta...HI HA MOLTA

RELACIÓ ON HI HA ASTERISCOS, COM MÉS ASTERISCOS MÉS RELACIÓ.

No s’ha de confondre significació estadística (una cosa no és deguda a l’atzar) amb la paraula

significat genèric/significativa (ens referim a les xifres i números que té concretament un

quocient).

TEMA 2. La participació política i electoral

Esquema de tema:

1. Les preguntes bàsiques: Com? Qui? Per què? Quines són les conseqüències?

2. Els models de democràcia i l’avaluació de la participació

3.

Els tipus de participació

4.

Les causes de la participació

5.

Les conseqüències de la participació

1. Les preguntes bàsiques: Com? Qui? Per què? Quines són les conseqüències?

L’element del qual es parteix és Democràcia i La Representació política. Per tant, és la relació

entre les preferències/els desitjos dels ciutadans i les decisions preses pels representants. La

Representació política és anterior a la mateixa Democràcia.

D’aquesta manera, l’objecte que s’estudia aquí és el comportament polític dels ciutadans.

Com és participa?

Existeixen múltiples formes de participar en funció de manera com es fa (el mètode, la

intensitat, la freqüència, la iniciativa i l’esforç) i de quins ciutadans ho fan (com participen i es

defineixen).



La iniciativa la pot tenir els ciutadans (vagues) com les institucions (sindicats, l’Estat) però,

sobretot, la iniciativa és una cosa de grups, requereix organització per mobilitzar les masses.

No obstant, no existeix “el poble” com a col·lectiu organitzat, hi ha grups dins la societat que

tenen la iniciativa. A més, els períodes electorals són casos excepcionals.

Qui participa?

S’ha de diferenciar quin és l’interès que hi ha:

Interès normatiu = és aquell que es planteja “qui ha de participar?”. Per tant, es veu la

participació com una finalitat.

Interès empíric = és aquell que es pregunta “qui participa realment?”. Aquí la

participació es veu com un mitja per aconseguir alguna cosa.

L’element principal a tenir en compte a l’hora d’estudiar qui participa és l’estructura social i

política i, per tant, l’important és quin tipus de relació hi ha entre la participació i l’estructural

social i política.

Per què es participa?

Per intentar explicar el motiu pel qual la ciutadania participa s’ha de partir de la Causalitat,

que és la pregunta fonamental d’aquesta disciplina. Existeixen diverses causes i s’han d’acotar:factors individuals, col·lectius, polítics, socioeconòmics, etc.

A més, s’ha de considerar sempre que la Política s’entén un element col·lectiu per definició.

Quines són les conseqüències?

És un tema menys estudiar que el de les causes.

Hi ha diversos àmbits d’incidència:

Els individus i la relació amb la política

El debat i les decisions preses

La democràcia i les institucions de govern

I diversos tipus de respostes:

Normativa: és aquella producte d’un judici de valors

Empírica: és la que s’e

labora mitjançant una conducta efectiva



La participació no és espontània i és producte de l’aprenentatge.

2. els models de democràcia i l’avaluació de la participació

Existeixen dos models de democràcia:

Model Participatiu = és aquell que defensa la democràcia directa i té com a referents

Rousseau, Stuart Mill, MacPherson, Pateman, Barber. Elements fonamentals:

o

Democràcia Directa

o

Visió de la Societat com una sola classe o sense cap classe social

o Defensa la Igualtat Radical política, social i econòmica

o

El debat, la deliberació i la decisió col·lectiva són la base de la presa de

decisions i la implicació dels ciutadans. Sense això, la democràcia directa és

impossible.

o

La dictadura de la col·lectivitat, és a dir, s’imposa la decisió del col·lectiu

després del debat previ.

Per altre banda, aquest model rep diverses crítiques:

o Poc àmbits i instruments directes (referèndums, ILP, àmbit local)

o

Idea del Superciutadà = fa referència a la màxima participació i implicació delciutadà en la vida política que, en la pràctica real, és impossible perquè no es

pot dedicat una persona exclusivament a la política.

o

Les decisions, com afecte a tota la ciutadania o una part d’ells, requereixen

visió de conjunt, coherència i debat que no sempre hi són presents en les

eleccions directes perquè cadascú pensa per ell mateix.

Model Elitista, Pluralista i d’Equilibri = és aquell que defensa la democràcia

representativa i té com a referents Mill, Bentham, Schumpeter, Sartori i Dahl.

Elements fonamentals:

o

Democràcia Representativa

o Visió de la Societat dividida en classes socials

o No obstant, no està en contra de la Igualtat. Defensen la Igualtat jurídica i

política

o

Defensa la separació de l’esfera entre vida privada i vida pública on el centre

de l’individu és la vida privada i, en conjunt, hi ha la vida pública, que és

aquesta última voluntària.



o Es centra en la selecció dels bons polítics i governants. Aquesta és la premissa

clau.

o Aquests governants s’han de controlar i exigir que retin comptes i siguin

responsables de les seves decisions i accions.

Crítiques:

o S’ha de limitar la participació a les eleccions?

o

Realment, l’apatia i la manca de participació són elements propis dels

ciutadans tenint en compte que participar és un dret? Realment no passa res

que hi hagi un elevat nivell d’abstencionisme?

o

Infravalora l’acció dels grups i els ciutadans

o

Es requereixen canvis socials urgents: informació i formació política.

3. Els tipus de participació

Definició: Què és participació? Aquest concepte implica un comportament observable en

l’àmbit públic com intent d’inf luir en les decisions públiques. Exclou: valoracions i converses

sobre la política, participació associativa (associacions que no tenen una naturalesa ni finalitat

política), accions per aconseguir un benefici particular, exercir càrrecs públics.

Criteris i tipologies

Participació electoral i no electoral:

o

El vot com a tipus especial = És el tipus més igualitari, estableix el règim de

govern

Participació convencional (acceptada socialment: es practica de manera reiterada i

legitima (acceptat)) i no convencional (no acceptada socialment, com per ex: revoltes,

manifestacions violentes):

o Normes, lleis i legitimitat.

o

Participació: convencional, heterodoxa (no convencional), directa (boicots,

violència), il·legal, violenta (Dalton).

Participació de sortida i de veu (Hirschman). Pressió que exerceixen els individus per

influir en les decisions.

Característiques de cada tipus:

o

Capacitat de comunicar i pressionar.



o Recursos (temps, coneixements, diners), el partits serveixen per superar les

dificultats que presenten els recursos.

o Grau de conflicte

o Grau de cooperació i d’acció comuna

4. Causes de la participació

4.1. Les explicacions de la participació política

Àmbit d’afectació Factors socioeconòmics Factors polítics

Macro Desenvolupament

socioeconòmicModernització

Estructura institucional

Context polític

Meso (nivell intermedi) Recursos de grup Mobilització

Micro Característiques

socioeconòmiques

Recursos Individuals

Actituds polítiques

Característiques sòcio-econòmiques i els recursos individuals ens indiquen la posició en

l’estructura social . Aquesta posició social s’estudia a partir de:

Estatus = s’explica per tres variables: l’educació formal, els ingressos i l’ocupació

Edat // Temps = L’Edat és el cicle vital de la persona. Més adult més al centre de la

societat. En canvi, el Temps és si es disposa de més o menys temps per implicar-se i,

per tant, participar en un grau o un altre.

Tenint en compte aquestes elements, la pregunta que esdevé aquí si existeix relació entre laparticipació política i les desigualtats social. El ciutadà que participa és representatiu dels grups

d’estatus? Els estudis demostren que...

Causes sòcio-econòmiques: grupals

Associacions i civisme

Putnam (1993) defensa que és necessari un elevat grau de capital social que atorguin qualitat a

les associacions voluntàries. Aquestes associacions acostumen a estar formades per personesamb majors habilitats cíviques i tenen accés a més informació i recursos, potenciant així la



mobilització directa de caire participativa (actes esportius, solidaris, etc). Gràcies a aquestes

associacions es potencia la “vida en comú” i, en conseqüència, la participació.

Això planteja la pregunta de si realment hi ha una relació entre les associacions i les

desigualtats socials. Les associacions tenen una composició vertical (jerarquització) o

horitzontal (tracte d’igualtat), homogènies (mateix perfil social. No es compensen les

desigualtats sinó que les reforcen) o heterogènies (hi ha persones de tot tipus d’estatus).

Causes sòcio-econòmiques: sistèmiques

Tipus i grau de modernització de la societat

El desenvolupament de la societat cap a una major modernització comportant així la transició

de la societat agrícola a industrial o de serveis, tendint així al materialisme i, en conseqüència,

a la urbanització, educació, mobilitat social (classes mitjanes), densitat de les organitzacions.

Ara es tendeix a la postmodernització i al postmaterialisme. Estan canviant les prioritats.

Causes Polítiques

Actituds polítiques i subjectivitats

Almond i Verba classificaven les actituds en cognició, afecte i valoració. Consideraven que la

cultura política és una barreja d’aquests tipus de classificacions.

Les actituds polítiques denoten diversos elements:

o

Implicació = l’interès, l’eficàcia subjectiva interna (sentiment que proporciona al

ser eficaç en política, és a dir, si s’és vàlid per participar) i l’eficàcia subjectiva

externa (valoració de que no som eficaços i no ens fan cas) per la política

o

Politització = significa que una persona té una identitat o, com a mínim, una

posició convençuda davant els conflictes polítics.o

Satisfacció i confiança = en la democràcia, la gestió del govern i les institucions.

Causes polítiques: grupals

És necessiten organització per mobilitzar a la ciutadania. La clau aquí es troba en els sindicats i

els partits. Aquestes poden ser organitzacions creades des d’un centre que s’expandeix o bé

poden ser creades des de diversos nuclis que després s’uneixen.

Causes polítiques: sistèmiques

Tipus d’institucions polítiques



- Comportament: segueix la norma

- Eficàcia i força de l’Estat

- Regles de funcionament: els drets polítics, el sistema electoral i de partits

- model de democràcia: poder dividit (model consensual) o unificat (model majoritari)

Alguns exemples d’anàlisi de gràfiques:

1. Amb gràfiques que mostren la participació en funció de franges d’edat, s’observa que poden

a major edat incrementa la participació electoral. La causa que potser l’explicació d’aquest és

que, com a factor socioeconòmic, a més edat més consciencia política i entre 29 i 65 anys és un

període en el qual la gent es troba en edat laboral.

2. Un altre gràfica on apareix la participació en funció de la dimensió de població mostra que

en nuclis amb poca població (menys de 2000) és la que més participa i entre 2000 i 100.00

ronda el 85%. Aquí es pot explicar que les causes no són monocausals però té molt de pes el

factor grupal i de modernització.

3. En una gràfica de participació per autoubicació ideològica (dada micro, ja que no inclou els

que no saben situar-se o no volen fer-ho) a Espanya entre esquerra i dreta, s’observa que

l’elecció que es desenvolupa determinada per factors polítics......HA PASSAT DE DIAPO SENSE

EXPLICAR-LA EL MOLT FILL DE FRUITA

4. En una gràfica de participació política segons les actituds polítiques avaluatives. La

participació mitja és més alta quan la satisfacció és major i més ben valorats són els partits.



5. Clivelles polítiques

Segons el treball de Lipset i Rokkan de 1967 titulat Party aystems and voters alignments, hi

ha tres grans temes en aquest estudi:

1. La gènesi de les clivelles (element estructural, és un tall estructurals que separa el gruix en

dues parts)

Les clivelles s’expliquen per l’estructura social, que està formada per diferents grups i entre

els que hi ha conflictes socials. De tots els conflictes socials en destaquen dos per la

importància de les seves conseqüència:

o Revolució Industrial: conflicte entre classes i entre tipus d’economia.

Es tracta d’un canvi de sistema econòmic i social que es desenvolupa de forma

desigual en les diverses capes de la societat, generant així els conflictes

mencionats. Hi ha clara diferència d’interessos. A més, hi ha un conflicte entre

sector industrial i agrícola.

o Revolució Nacional: conflicte entre Estat i Església/esglésies i conflictes entre

nacionals (les Estats-Nació).

Els Estats es van crear per fer front a les institucions religioses durant l’Edat

Mitjana. D’aquest fet històric en derivà la creació de les nacions, dels Estats-Nació.

Per tant, en la gènesi de les clivelles l’important són els conflictes i la relació que s’estableix

entre els grups i aquests conflicte (es poden reforçar o contradir).



2. La gènesi i condicions del sistema de partits: El naixement dels sistemes de partits

Existeixen 4 clivelles estructurals social i polítiques que determinen el sistema de partits:

classe social , econòmica industrial o agrícola, centralització o nacions perifèriques, Estat contra

Església.

Durant el naixement de la política de masses les clivelles eren l’estructura social, la creació i

consolidació dels partits, condicions per exercir els drets polítics (restricció/llibertat), ampliació

de drets, el sufragi, el sistema electoral.

Condicions per exercir els drets polítics:

Legitimitat dels grups opositors (llibertat d’expressió) = si aquests grups es

consideren legítims. Tenen llibertat d’expressió? Se’ls reprimeix? Etc.

Reconeixement del sufragi als opositors (restriccions i ampliació) = A principis del

segle XX hi ha un canvi de règims representatius a règims democràtics plens amb

l’ampliació del sufragi.

Representació i sistema electoral (exclusió/inclusió i estratègia electoral) = Si en el

sistema electoral es fàcil o difícil entrar al parlament i que els nous partits puguin tenir

representació a la cambra, per tant si es obert a la representació dels nous partits, si es

inclusiu dels partits petits.

Pesos i contrapesos entre institucions. Checks and balances = Quan s’entra en el

govern no és el mateix governar en una institució que pugui decidir polítiques d’un

país que no per exemple el govern de Suïssa ja que té pesos i contrapesos amb els

cantons i no es tan fàcil governar des de les institucions.

Lipset i Rokkan, que fan un estudi comparat de les democràcies occidentals en els anys 60,

observen que els sistemes son els mateixos des de fa 40 anys i que hi ha una “congelació” en

el sistema de partits. Tenint en compte això, la pregunta que es plantegen és: Com és que es

voten els mateixos partits? No és que es votin als mateixos, sinó que el sistema de partits

degut a les clivelles és, estructuralment, la mateixa.

La formació de partits:

- Les condicions inicials - La mobilització religiosa

- La mobilització socialista - Les regles institucionals: els sistemes electorals



3. Condicions inicials: El govern representatiu i els partits de notables (de Quadres)

Durant l’època prèvia al sufragi universal, els partits no eren tal i com els coneixem avui dia ,

no tenien pràcticament militants, la política era reservada per una minoria formada pels

diputats del Parlament (abans de democratitzar-se), amb candidats de bona posició econòmicai defensaven interessos geogràficament molt acotats.

En el parlament de l’època hi havia una agregació de candidats que havien guanyat a les

seves províncies, eren candidats d’elits locals sense res que els unís: no hi havia encara

organitzacions ni partits les campanyes es basaven en el tu a tu degut a les seves limitacions.

Entre aquests candidats existien fragmentacions entre:

- Candidats liberals i conservadors

- Clivelles:

a)

Règim constitucional de la monarquia;

b)

Relacions entre Estat i religió;

c) Política comercial. (Aquestes són unes subdivisions entre liberals i

conservadors).

- Clivelles de tipus econòmic i moral, alhora.

- Dret de vot (existien divisions i pugnes pel dret de vot, en general els liberals tenien

suport per part de la burgesia i els conservadors dels aristòcrates. Per als liberals era

més important abaixar el vot a les classes baixes per comptar el suport d’aquest

segment de la població més propers al liberalisme que no pas el conservadorisme, en

canvi els conservadors volien retallar aquest vot), separació de poders, llibertat

d’expressió interessos econòmics

- Aliança entre l’Església i els conservadors, contra els liberals. L’objectiu de l’Església

es mobilitzar a la gent perquè votessin als conservadors que son els seus “aliats” i els

més propers ideològicament però no pretenen crear partit.

Els partits es creen per una necessitat, es una qüestió econòmica en el sentit de ser eficient.

Divideixen les tasques i s’especialitzen els diferents representants perquè un sol candidat no

entén de tot i per això és necessària la unió mitjançant la creació de partits en qüestions

pràctiques. Els partits si ho fan bé tenen més recursos i alhora més possibilitats de guanyar.

Els primers partits de notables, de quadres es creen el 1830 en els EEUU , encara no són tan

disciplinats però són els seus començaments. A Europa es van formar més endavant cap al1870 a Anglaterra.



4. Els partits de mobilització religiosa

- La política de secularització dels liberals: escoles (Per exemple a França fa una política

contra l’església amb l’escola laica publica i universal, expulsen als jesuïtes, empren

una política molt agressiva fins arribar a aconseguir la primera escola pública amb una

educació laica i universal demostrant la força de l’Estat) davant l’església) , dret de

família (legalització del divorci etc. atacant el nucli dur de l’església i les formes de vida

lligades a l’església), associacions religioses.

Conseqüències = Aquesta política de secularització provoca:

- Primera reacció (Elit): Davant d’aquesta fets l’Elit econòmica i política va pactar amb

els conservadors (coordinar les associacions i mobilitzar el vot)

- Segona reacció (Base): Tot això provoca unes conseqüències no esperades que va ser

la creació de la base partits. Les bases de l’església, la gent més activa de les

parròquies o associacions caritatives davant l’atac dels lliberals no tenien prou amb les

polítiques dels conservadors que se suposava que defensaven els seus interessos i a

partir d’aquí formen partits propis, des de les bases: partits demòcrates cristians i

polititzen als creients.

- Però això no passa en els països amb esglésies nacionals. Aquests processos només

es donaren als països catòlics perquè en els països protestants les esglésies són

esglésies nacionals, per aquest fet a UK o en països escandinaus, per exemple, no

existeixen partits democristians.

- Vot confessional (1920): 20-30% del vot

- Cas francès: exemple de l’absència de mobilització i per tant, de partit confessional.

Aquesta coordinació de les associacions a França van ser molt febles del fidels per

demanar el vot dels conservadors. Quan van veure que els liberals van fer una

campanya tant agressiva contra l’església va ser massa tard, les seves bases de partit

van estar poc assentades i els fidels van seguir votant als conservadors, que eren molt

més forts i que van crear partits de masses

- Cas francès: clivella confessional sense partit confessional.

- Països amb partit demòcrata-cristià: catòlics (A, B, I), NF i RFA.



Els partits de masses:

En quant a la creació dels partits de masses...

Els sistemes de partits durant el naixement de la política de masses foren:

Partits obrers, de centre, liberals i conservadors

Partits agraris

Partits nacionals i nacionalistes

Partits confessionals (catòlics/protestants)

La mobilització política:

Penetració i difusió dels partits

Ritme de la mobilització

Afiliació i vot

5. Mobilització socialista

Tant els partits religiosos com els partits socialistes són partits de masses. Tenen un procés de

creació i consolidació bastant semblant. Són partits que es formen fora de les institucions

polítiques, és a dir, partits que es formen a partir de la societat civil organitzada.

En el cas dels partits confessionals sempre que abans hi hagi una xarxa d’associacions

religioses es poden crear partits, és a dir, hi ha un element organitzatiu i capaç de mobilitzar la

població. Mobilitzar aquests col·lectius no és fàcil, hi ha una decisió de certs dirigents de

promoure la socialització política dels ciutadans, sense aquest factor humà organitzatiu no és

possible entendre els sistemes de partits.

En el cas del món socialista aquestes xarxes d’associacions prèvies són els sindicats, i en una

segona fase els activistes dels sindicats que decideixen formar partits propis (però no a tot

arreu és dóna aquest cas).

De forma paral·lela amb el món creient, els partits obrers es formen de manera bastat tardana:

abans del s. XIX quan els partits de quadres comencen a existir com a tals, els partits obrers

van aconseguir com a molt el 10% del vot. En canvi a principis del s. XX amb l’ampliació del

sufragi els partits s’enfilen cap al 35% del vot, i troben la seva època daurada després de la crisi

del 29, la postguerra de la WWII amb cotes superiors al 50%.



En general aquests partits socialistes es dirigien cap als obrers i treballadors, és a dir, buscaven

el monopoli d’aquest sector d’electors. Però no tots els partits socialistes es dirigint als obrers

industrials, en els Estats on no existia indústria o era molt minsa, és a dir, països essencialment

agrícoles és centraven en els treballadors del camp i petits propietaris. Per tant, depèn de

l’estructura socioeconòmica determinada de cada societat.

La classe treballadora urbana és el prototipus de votant dels partits socialistes. Hem de tenir

en compte la industrialització i la mecanització de la Societat. De manera general, el que

observem és que en aquesta època finals del s. XIX-XX, la indústria es mecanitza molt més

(fàbrica Ford, treball en cadena). La producció es trasllada a grans fàbriques provocant una

homogeneïtzació de la classe obrera (les tasques dels treballadors són molt semblants). Amb

aquests canvis en la forma de produir facilita la mobilització dels treballadors de les grans

fàbriques, que no pas els treballadors de diferents petits tallers (els treballadors estan

agrupats en una gran fàbrica, per tant, és més fàcil duu a terme vagues amb un resultat

satisfactori.

Un altre qüestió és el tema dels sindicats d’ofici i els sindicats de classe: a grans trets la

Revolució Industrial genera una estructura econòmica creant Societats d’Ajuda Mútua

(Mútues), més endavant aquestes evolucionen i prenen la forma de Sindicats, per reclamar

millores en les condicions laborals. Aquests sindicats d’oficis eren d’un ofici en concret cada un

(diferenciats per sectors), són sindicats controlats pels mestres d’ofici i defensaven les

condicions laborals dels seus treballadors en els seu ofici, era una funció d’accés a la professió.

Els afiliats a aquests sindicats són aquells que tenen feina fixa.

Primera Reacció: aliança entre els liberals i els Sindicats . A mesura que va augmentant el

sufragi els defensors de la causa obrera eren els liberals. El que observem és que, en general,

els Sindicats reaccionen en la lluita política amb els governs de torn, reaccionen més fortament

quan aquest governs intenten reprimir la seva feina. Per tant, aquests pacten i s’alien amb els

liberals, és a dir, mobilitzen els treballadors cap al partit liberal, a canvi de que el candidat

liberal faci polítiques en favor dels treballadors. Per tant, tampoc es creen partits polítics

propis. Els liberals eren els progressistes de l’època, i tenien el suport de les classes mitjanes

altes, defensaven l’ampliació del sufragi, però no el sufragi universal.

Segona Reacció: creació dels partits socialistes. Es creen partits socialistes amb èxit quan els

sindicats opten per deixar la aliança amb els liberals perquè entenen que són prou forts per

crear un partit propi sense aliances.



Els sindicats de d’ofici es van ajuntant com a reacció a la implantació de polítiques molt

contraries als sindicats per part dels liberals. Com per exemple el Partit Laborista al UK molt

depenent del Sindicat; un altre exemple el Partit Socialdemòcrata Alemany creat al 1875,

degut a la fusió de molts sindicats alemanys, tot i això al principi els treballadors no votaven el

partit socialista sinó que votaven liberal. Al 1880 el Parlament Alemany va permetre

empresonar líders sindicals i no permetre la publicació de la premsa obrera, després d’això el

Partit Socialista Alemany va aconseguir un 20% del vot. A Austràlia el partit laborista es va

fundar al 1890. Per tant, la segona reacció va ser possible allà on els sindicats estaven molt

arrelats en el conjunt de la població obrera.

El cas dels EUA

És un contraexemple perquè no té un partit socialista fort, com a molt van arribar al 6% dels

vots en ciutats molt concretes, però en general no n’hi havia. Això s’expli ca pels factors

culturals. Hi ha autors que diuen que els treballadors americans han estat més conservadors

que els europeus, les seves bases polítiques no es troben en les relacions feudals, però

concretament la classe obrera tenia les següents característiques:

Hi havia un sector important de treballadors en les oficines “white collar”, amb poca

consciència de classe.

També per el tema de la immigració. EUA té una gran capacitat d’absorció de gent d’arreu

del món, els que arribin allà el que volen es ser nord americans integrats. Aquests

treballadors últims en arribar no s’identificaven prou amb la resta de treballadors. Per tant

tenim diferents “nivells” de treballadors: irlandesos, italians, polonesos, etc. Per tant, la

classe obrera estava molt fragmentada.

Crítiques a l’element cultural: el sindicalisme nord americà era molt fort. Aquests sindicats

tant forts són els que donen suport a les polítiques de benestar social després de la Crisis

del 29. Però no hi ha partit polític socialista.

Formació dels sistemes de partits, es basen en la mobilització de masses. La mobilització

de masses era molt superior que no pas a Europa, aquesta mobilització és anterior a

l’Europea. Quan aconsegueixen ocupar l’espai electoral aquests partits de masses es fan

forts consolidant una xarxa de fidelitat retenint una part molt important dels electors.

Quan això es comença a donar, la mobilització de la gent humil, es dóna quan era un país

més agrícola que industrial: per tant l’espai electoral l’ocupen el Partit Demòcrata i el

Republicà, i quan es comencen a donar els sindicalismes obrers l’espai electoral ja estava

copat per aquests dos. Tradicionalment el partit Demòcrata ha sigut el partit delstreballadors i les minories ètniques i religioses.



El comportament dels ciutadans s’explica per l’oferta de partits. Els partits perfilen grups

d’electors (vots en funció de la classe social). Els partits ocupen espais electorals concrets:

l’espai electoral per als treballadors estava ocupat pel Partit Demòcrata i no per un partit

pròpiament obrer.

El vot s’ha explicat per una qüestió de clivelles organitzatives i socials.

6. Comportament dels ciutadans

El comportament dels electors no s’explica només amb les clivelles, s’han de tenir en compte

unes qüestions essencials sobre els partits i sobre l’oferta política. Quan els partís no saben el

comportament del electors, tampoc es saben si arriscar-se en promoure una llei electoral (cas

de Catalunya), però des del punt de vista de la disciplina, per als electors si que seria un bon

moment, ja que, no hi ha una majoria absoluta, i la llei seria molt més imparcial. Es molt

important fixar-se en les característiques dels partits.

Gràfic: de 1880 fins a 1920, hi ha una certa igualtat entre els partits pel que fa a la

mobilització. Hi ha una mobilització tardana dels partits d’esquerres en els països catòlics, a

causa de que els partits democristians de masses estaven per davant. Quan els partits

d’esquerres poden mobilitzar, però ho fan més tard que els partits cristians, hi ha una

tendència de que el percentatge de vot sigui baix.

En els països protestants, aquesta tendència no es dóna, perquè no tenen incidència dins de

la societat de masses i en aquests països tenen forta presència els governs socialistes.

Després tenim l’exemple dels països mesclats, on el percentatge de vots pel que fa al suport

dels partits d’esquerres augmenta una mica més, encara que hi ha certa presencia de partits

religiosos.

I per últim, la presencia de mobilització primerenca de partits socialistes en països catòlics.

Quan comença el desenvolupament de partits d’esquerres abans que l’arribada de partits

religiosos, el suport que es dóna en vots en aquests partits d’esquerres és molt més alt, pel

que fa amb els partits democristians, ja que, contra més aviat es doni la mobilització

primerenca millors resultats rebran, perquè obtindran abans un major suport que el rival

directe, si que n’hi ha.



El llibre de Lipset i Rokkan, parla de la congelació de les clivelles que porten així des dels inicis

de la democràcia, els partís s’ha arrelat en el sistema, gracies a un conjunt de votants que els

voten sempre, gracies als grups socials que representaven. Han creat xarxes de fidelització,

que es automàtica, el vot esdevenia una expressió de la pertinença de cada persona en el seu

grup (sóc obrer voto socialista, sóc practicant voto partits democristià), fins a bon punt el

comportament seguia aquestes pautes, era una comportament automàtic. S’arriba aquest

punt pel sistemes de partits, això s’explica amb el cas dels partits agraris o democristians, que

s’haurien de trobar a tota Europa, però no es així, i es troben localitzats en diversos països. En

resum, la variació es basa en composició social, però també en els partits. El comportament

dels electors esta perfilat pels partits, ja que, són ells el que decideixen a qui dirigir -se.

Organització interna dels partits de masses: els partits de masses, històricament han tingut un

paper fonamental en la socialització política. Participar en política es una cosa apresa no

automàtica per la persona, i es que algú diferent de nosaltres, ens la fa aprendre o ensenyar,

ens han de mobilitzar. La funció dels partits es formar políticament ciutadans. La gent aprèn

que és la política a traves de la vivència, es a dir, formant part del partit, d’aquí el nom de

partits de masses. Aquests partits ocupaven un espai en la vida de les persones. Militar en un

partit de masses, significava anava a les assembles dels partits sempre que pogués, i els partits

formaven seu a cada barri o ciutat, i era aquí on les persones s’ajuntaven per parlar de política

i formar-se, però també per adoctrinar-se.

També s’ensenyava a llegir, però aquesta gent només llegien la premsa del partit no una altre.

També els partits de masses, donaven serveis, hi havia una mobilització materialista per part

de l’electorat per poder obtenir aquests serveis. Els partits feixistes també van ser partits de

masses, però que al final no van tenir futur.

Què passa després de la IIGM? Un gran canvi va ser lògicament l’Estat del Benestar, que és

fruit d’un consens entre la socialdemocràcia, els democracristians, i els partits liberals i els

conservadors. És un pacte per pacificar Europa, a traves de 2 vies, (1) el creixement econòmic

del mercat, (2) els drets socials. Europa hi ha una cosa única, que és un nivell de vida molt alt,

fins que es va arribar, parlant tècnicament a la plena ocupació i a unes taxes de natalitat molt

altes.

L’estructura social canvia en gran mesura, l’aparició de la classe mitjana té una forta

incidència en aquesta societat, i és la que més gruix creix durant aquesta època, i s’iniciarà un



procés de consum per part d’aquest gruix de la societat. Aquest canvi en l’estructura social és

molt important perquè ens explica el canvi en el comportament polític i electoral.

Procés de secularització, a partir dels anys 60 baixa molt ràpidament la practica i costums

religiosos. Que va afectar amb molt importància amb els partits confessionals, i els països que

més afectats van ser, són els països religiosos.

I aquests canvis, afecten amb contundència a l’organització dels partits. Aquest és l’inici de les

teories de Kirchheimer, i la teoria del catch-all party. Inici de la visió del partit polític com a

d’empresa.

Teoria racional – Racional Choice Theory DIA 17/04/2015

La teoria del Racional Choice fou elaborada per Anthony Downs, economista nord-americà,

amb l’objectiu d’oferir un enfocament individualista del comportament electoral.

Aquest teoria parteix del concepte de Racionalitat Econòmica que explica que la societat és

producte de l’agregació d’individus i, per tant, la figura de l’individu és clau en el

comportament polític i electoral, ja que aquest, entès com la tria i l’elecció, és producte de

l’individu com ésser autònom i independent que executa una avaluació racional i econòmica

de costos i beneficis a l’hora d’escollir per un o altre candidat/partit.

Per tant, la decisió és un element determinat per l’eficiència que aportarà triar una o altre

opció política i, conseqüentment, és una racionalitat envers els mitjans que utilitzen els

individus per les seves pròpies finalitats i interessos. Per tant, la regla general per assolir un

objectiu serà la d’utilitzar aquells mitjans que siguin menys costosos i li suposen la major

eficiència possible. El que es busca, en definitiva, és l’eficiència dels mitjans.

En política, l’objectiu és escollir un candidat que s’assembli més ideològicament a l’elector i els

recursos són el judici i les valoracions.

La finalitat depèn de l’individu, en el comportament electoral és votar o no votar. Dependrà

dels mitjans per aconseguir l’objectiu. Ens interessa saber si l’individu pren la decisió cuidant

que aquesta decisió sigui eficient en els seus mitjans.

Per tant, es compara entre les ofertes dels candidats o partits, per tal de discernir aquelles

opcions més afins o més capaces d’aconseguir l’objectiu final que l’individu vol aconseguir (o al

que a l’individu li agrada). L’element clau és l’elecció entre aquestes opcions.



Un altre element important és la Informació. La informació és poder: conèixer la situació per

poder prendre la decisió que més convé de forma individual. Les persones prendran decisions

en funció de la informació de la que disposin per valorar. La qüestió, llavors, rau en com es pot

obtenir informació i quina és la més eficient. Per altre banda, s’ha de tenir en compte que la

informació és un recurs limitat. Com més límits, més ben valorat i amb major eficiència es

decidirà. Com que és limitat i escàs, s’ha d’utilitzar de manera eficient (la gent no coneix a tots

els candidats ni el que proposen realment). La informació es costosa en termes de temps

(conèixer tota l’actualitat política i social).

La campanya electoral és el major mecanisme per lluitar contra aquesta deficiència

d’informació: s’intenten apropar el màxim possible als elector per explicar quin candidat hi ha,

què proposa, com és, que ha fet mentre ha governat.

És normal al desinformació de la població per l’excés d’informació i la manca de temps per

avaluar-la tota. Per tant, qui controla la informació té el poder de condicionar l’opinió pública .

Utilitat i Maximització. La majoria de les persones tendeixen a cercar una utilitzat al fet

d’escollir i decidir per una o altre opció, per això buscaran aquella que ofereixi els màxims

beneficis possibles. En aquest cas l’utilitarisme és votar al candidat que li resulta ideal d’acord

amb les seves consideracions. La pregunta que es fa és: Quina utilitat em dona votar a

determinat partit? Per tant, l’individu intenta maximitzar la utilitat: amb la despesa que es fa

anant a votar es vota a aquell candidat que dóna més satisfacció.

Aplicacions en el comportament electoral:

1. Funcions de popularitat i el rendiment de la situació econòmica . Els electors voten

segons la situació econòmica personal, que en part depèn de la gestió del govern de

torn. Per tant, si es satisfactòria la tasca del govern, aquest serà més popular i hi haurà

majors incentius per votar-lo, en cas contrari perdrà suports.2.

El vot temàtic i el rendiment de les polítiques concretes . Els electors acostumen a

votar en funció del tema que es tracti i les polítiques específiques (issues) que es

proposin. Per tant, els temes claus d’un elector determinaran el seu vot.

3. La competència entre els partits i els espais electorals (la ideologia). Analitzar la

decisió de vots i la competència en els espais electorals per obtenir més vots. Els

espais electorals serien les clivelles o issues.



La competència electoral:

L’elector és capaç de situar-se en l’eix electoral per sí mateix.

L’elector és capaç de posicionar els partits en l’eix esquerra-dreta.

Determinar els espais i les distàncies entre electors i partits (votar el partit a menysdistància de la posició de l’elector).

Les àrees d’atracció dels partits (a qui són capaços d’atreure; el grup d’electors més

propers al partit).

Un model dinàmic i conjuntural d’explicar el vot (model que serveix per explicar els

canvis de vot segons l’actualitat de la societat).

L’estudi d’Anthony Downs envers la Informació (un recurs escàs i imperfecte)

La informació és un recurs escàs, i es per això que apareix la ideologia, que actua com a un

substitut d’un recurs molt costos com seria la informació. Això és perquè la informació és molt

costosa, és una drecera per orientar-nos sobre l’actuació dels polítics i del que pretenen fer. El

tema clau de Downs és que els electors han de triar a qui voten o a que voten, i per això es

necessita saber que ofereixen els partits.

Com el coneixement esta repartit de forma imperfecta, es donarà el paradoxa de que contra

menys coneixement, més necessària serà la ideologia, i contra més coneixement tinguem,

menys ideologia necessitarem. Racional vol dir eficient, la eficiència és un mitja, DOWNS, no et

diu si el que votaràs serà lògic o no, sinó que el teu objectiu l’haurà d’aconseguir de forma

eficient, per tant, racionalment. Després tenim la expectativa. Molts comportaments els fem

preveien que si voten a un partit farà una certa política, i així amb una altre partit. Amb

l’expectativa el que es fa és donar un vot de confiança. Al darrera d’això hi ha un altre element,

que és la incertesa del que passarà en el futur, la gent ha de prendre decisions amb les quals

no sabrà el que passarà al futur. Per això els partits també necessitaran les enquestes, persaber el que faran les persones.

Cap dels partits té un cert grau de certesa de saber el que passaran en les eleccions, només

poden fer aproximacions o idees del que pot passar.

Els partits tenen aversió al risc, quan hi ha molta incertesa i risc, decideixen no jugar però no

perdre. Un altre element que hi juga és la confiança (no de caire econòmic), però que aquesta

no s’associa a bon control del govern. Quan es trenca la confiança el sistema cau. Quan



DOWNS parla del vot, ens avisa que al ideologia no es pot canviar fàcilment, i tot això té uns

límits el de la confiança.

S’ha d’observar l’acció practica del partit per poder veure el que realitza i votar -lo o no, això

seria la manera més eficient de votar, perquè no et bases en creences o en al fe, sinó que

votes en base al que han fet.

Com es distribueix la ideologia en la societat. Quina es al distribució en una societat en les

preferències entre esquerra-dreta. I segons DOWNS, segons aquestes corbes en depèn la

formació del govern, els partits al parlament, i en definitiva l’estabilitat o inestabilitat dels

partits en el govern. A curt termini, suposem que la distribució ideològica és fixa, si això es així,

com que seguim la analogia del mercat, el partits que només podran el govern serà segons la

borda de distribució. En la lògica de la competència, hi haurà una convergència cap el centre.

També ens trobem amb un altre element, que seria el de la miopia del electorat, el electorat

no veu el que els partits fan a l’ombra d’ells.

SIMON, parla de la teoria de la racionalitat limitada, els humans som eficients fins a cert punt,

lo important és conèixer els punts en els quals som eficients. A vegades els partits no volen

créixer en vots, sinó només mantenir-se on estan. S’ha d’establir un llindar, un límit per

establir fins a quin punt la gent segueix votant a un partit.

Segons DOWNS, la gent vota en base a un paquet de coses, sinó no s’entendria com la gent pot

encara votar als partits que s’han vist afectats per casos de corrupció.

Paradoxa del vot. El comportament basic és d’anar a votar. La paradoxa és que si tu apliques

el anàlisis de DOWNS, ningú aniria a votar. Ell parteix des d’un axioma, el de eficiència, que el

ingrés marginal superi el cost marginal. El adjectiu marginal fa referencia a l’ultima unitat

d’ingrés o sinó de cost. Quan se’n va a votar és fa el mateix. Però la gent necessita al menys un

mínim d’informació per saber que votar o no. També s’ha d’analitzar el ingrés q ue es repd’això, sigui públic o privat. El rendiment de votar no només depèn d’un mateix, el benefici per

tant, serà molt difícil d’aconseguir ja que t’agradi o no, les decisions dels partits o beneficien o

perjudiquen a tothom per igual. La teoria econòmica diu, que sí un bé és públic, si nosaltres

ens guiem pels béns privats, no ens fixarem en els béns públics per lògica, no els considerarem.

Valorem el béns públics i base als béns privats que obtinguem. Des d’un punt de vista racional

a la política hi ha tot aquest factor col·lectiu, que no incentiva a anar a votar, ja que a part de

que el teu vot no decidirà el que es faci, tampoc es pot determinar el comportament dels

altres.



La política és una cosa de col·lectius. D’aquí deriva la paradoxa del vot, en termes d’eficiència

el vot no és eficient, ja que anar a votar o informar-se per anar a votar no és racional.

Tema 3 Els models lineals i els models grupals

1. Els Models Lineals

Assumeixen que hi ha una relació lineal entre variacions

Quan la variable independent augmenta/decreix de valor, la variable dependent

també.

Assumeixen que el creixement/decreixement es produeix a ritme constant.

La tècnica habitual és la regressió lineal o la regressió múltiple. Regla habitual: només es pot utilitzar si la variable dependent é continua.

Per això, es fa servir sobretot en l’anàlisi de dades agregades (macro).

Interpretar dades de les taules “regressió lineal”:

Constant: el valor que, segons el model, pren la variable de resposta quan el predictor

(el que prediu el resultat) és igual a zero (si no tinguéssim en compte aquell valor, és a

dir, de les altres variables de que depèn, quan no tenim en compte la variable). Sense

mirar la riquesa hi ha un 52,5% de vot als republicans (exemple de classe on el

coeficient era igual a 52,5, en una taula que relacionava el nivell de renda i el vot al

partit republicà).

R2: variació de la variable dependent explicada pel model. (un resultat de 0,17 equival

a un 17%, per tant, en un resultat així podem dir que la variable estudiada explica un

17% de la variació en el vot, per exemple)

N: nombre de casos.

Equació:

% vot republicà 1992 = 52,5 (constant) – 0,0007*$ per càpita 1992

Interpretació: per cada unitat que augmenti un estat en $/càpita, el vot republicà (en

aquell estat) disminuirà, de mitjana, un 0,0007%.

Si canviem la unitat: de $ a milers de $. Aleshores, per cada 1000$ d’augment d, el vot

republicà disminuirà un 0,7%.



2. Els Models Grupals

Són els més habituals per estudiar el comportament polític (regressió logística, model

lògit, model probit (probabilístic)).

Serveixen per estudiar la causalitat del comportament. Empren variables nominals o ordinals (categories diferents en les que hi ha un ordre:

nivell estudis).

Prediuen la probabilitat de pertànyer a un grup de la variable dependent (en

comparació a d’altres grups).

En canvi, no prediuen el valor de la variable dependent (al contrari del model lineal).

Regressió logística: edat i vot:

Els coeficients no s’interpreten directament.

Objecti transformar els coeficients logístics en probabilitat de passar de 0 (no vota) a 1

(vota).

Regla general: dividim el coeficient per 4 per poder-ho interpretar Un coeficient de 0.3

ho dividim per 4 i dóna un resultat de 0,0075. Per tant la probabilitat de votar és

0,03/4 = 0,0075x100= 0,75%.

Interpretació: per cada augment d’un any de vida, la probabilitat de votar augmenta

un 0,75%. Si una persona té 10 anys més que un altre té un 7,5% més de probabilitats

d’anar a votar (0,75x100=7,5%). És més probable trobar abstencionistes entre els joves

que no pas entre els més adults.

2.1. Models Grupals Multivariables

El comportament és massa complex per analitzar-lo només amb relacions bivariables.

Variable dependent o de resposta: efecte o conseqüència de la relació de causalitat.

Variables independents o predictors: caues de la relació de causalitat (d’acord amb la

teoria).

Variable de control: variables addicionals que podrien afectar la relació de causalitat.



Els Espais dels Partits

La distància entre partits és clau. Els electors voten al partit que està més a la vora. La distància

entre els partits i la posició dels electors determina l’espai electoral de cada partit.

Interessa conèixer la distribució dels electors en cada una de les distribucions. Si els partits són

eficients el que faran els partits serà maximitzar el nombre de vots, per tant la seva posició

ideològica està sotmesa a un comportament estratègic per moure’s on hi ha més possibles

electors. La posició ideològica és un mitjà per aconseguir vots. Els partits es desplacen en

funció dels seus interessos electorals.

L’estratègia dels partits serà la tendència a convergir cap a la posició mediana.

La gent no té bona informació, per això la propaganda és necessària. Qui té més pes en la

propaganda té més força.

Estratègia: Els individus fan servir els mitjans que tenen el seu abast per assolir els seus

objectius. Quan un partit fa servir la propaganda no és sincer, sinó que ho fa servir per assolir

els seus propis fins.

Les crítiques:

La ideologia i la posició de l’elector en els espais de competència electoral. Com podem saber

on se situa la gent en els espais de competència? La gent se situa gràficament en un eix que va

de l’extrema esquerra a l’extrema dreta; un altre manera és demanar que implica la seva

posició en aquest eix (ex: valors); i un altre manera és comprovar si els electors fan un ús actiu

de la ideologia, no són passius, sinó que durant l’estudi facin servir conceptes o valors

ideològics, per tant fan servir la ideologia activament. Això permet saber si la gent és coherent.

Molts ciutadans són poc capaços de donar una explicació coherent de que és la dreta i

l’esquerra.

HI ha molta gent és capaç de posicionar-se entre dreta i esquerra, però no definir ambdós

conceptes. Segurament té a veure amb l’origen de la ideologia i els valors. Més enllà de la

teoria racional, els valors provenen de la socialització política, és a dir, els valors de la gent es

formen per impregnació. Cal veure en quin medi es socialitza la gent. Per tant la política té un

component emotiu (guia emotiva que permet reconèixer esquerra-dreta, però no explicar).

Documents

Comportament Polític- PDF