MÒDUL I1.1 Conceptes bàsics sociològicsSociologia (definició). Ciència (1) que estudia els fenòmens socials (2).

1. Ciència entesa com un estudi sistemàtic i metòdic d’un determinat camp de la realitat. Té un mètode propi.

2. Fenomen social: fets que impliquen un gran número de persones relacionades entre si per qualque vincle determinat.

Camp de la realitat és un anàlisi sociològic (no implica intervenció)No és una ciència pràctica (no intervé en casos concrets). Tampoc no és una ciència aplicada, sinó que pretén analitzar i reflexionar.Per això cal distingir entre el fenomen...

- SOCIAL: tot component o fenomen que sorgeix dins la societat- SOCIOLÒGIC: anàlisi d’aquest fenomen social.

Un exemple de fenomen social és el conflicte a Son Gotleu (la TV ens ho va mostrar tal i com va succeir) i l’anàlisi seria les dades que s’han aportat de caràcter sociològic, causes, conclusions...

Objecte d’estudi. És el seu camp d’estudi: allò que tracta i del que s’ocupen les persones que fan feina dins aquest àmbit.En aquest cas, l’objecte d’estudi és la societat: els fenòmens socials, relacions entre grups socials, l’estudi de les institucions socials que tenen influència damunt els grups socials.Hem de cercar rigor científic: publicacions.

Mètode: “Modus operanti”. Uns procediments (1) per arribar a uns resultats. El mètode determina l'àrea (psicologia, sociologia, pedagogia...)

1. Procediments inclou:a. principis teòricsb. procediments: formes concretes de fer les cosesc. mesuresd. formes d’analitzare. instruments: gravadora, prismàtics...

Problemes que presenta la sociologia PLURALITAT: de perspectives REFLEXIONALITAT: problemes que sorgeixen quan reflexionam sobre nosaltres

mateixos: perdem objectivitat. Presenta biaixos (sesgos en castellà) (1)o (1). Variables que invaliden els resultats: antropocentrisme...

NIVELL DEFINITORI: Nivell microsociològic i macrosociològic.o Microsociològic: relació social directe entre dues persones. Casos concrets.o Macrosociològic: la persona es posa en relació en tot un sistema global que és

l’estructura social.

Aplicacions de la sociologia. A Espanya és molt poca i l’idea que es te són les enquestes d’opinió; però te moltes altres feines. Treballa en camps com la investigació científica, assessoria política, assessoria tècnica (pel ministeri, empreses de publicitat...) a l’ensenyança on pot aportar variables sociològiques que puguin ajudar dins l’aula.

- SOCIOLOGIA DE L’EDUCACIÓ –Objecte d’estudi. anàlisi metòdic i sistemàtic dels processos, institucions i fenòmens educatius des del punt de vista sociològic.

Nivell macrosociològic: estudia les relacions del sistema educatiu amb la societat (exemple: fins a quin punt els canvis que es produeixen en la societat, repercuteixen en el sistema educatiu).

Aquesta perspectiva vol contextualitzar la realitat i saber quins grups socials i per quins mecanismes es configura l’estructura del sistema educatiu, la seva divisió en cicles, els continguts de cada cicle...Estudia quatre grans temes:

1. L’origen social dels sistemes educatius2. Les funcions de l’educació3. Les relacions entre el sistema educatiu i l’estructura social4. Les relacions entre el sistema educatiu i l’estructura econòmica

Nivell micrisociològic. És el que succeeix en els centres educatius i en les aules. És el nivell de la interacció (el podem anomenar “sociologia del centre escolar”). Estudia les relacions entre els diferents estaments escolars, la dotació del professorat així com les subcultures de l’alumnat i aspectes rellevants de l’estructura social.La sociologia serveix al professorat per comprendre i actuar damunt un context social, No són coneixements molt aplicables, però ens serviran per fer un canvi d’actitud, una certa controlabilitat (1) sobre els alumnes.

1. controlabilitat entesa com una visió integradora (ens tranquil·litzarà, sabrem el que vol la societat de nosaltres)

1.2. Mètodes d’investigacióVeure fotocòpies.

Mètode científic és una forma d’abordar la realitat objectivitat.Cal recalcar que hi ha moltes formes d’apropar-nos a la realitat sense ser científic (teologia...)Parteix de dades medibles intel·ligibles (al manco per a la comunitat científica) i comprobable.Podem definir ciència com un estudi metòdic i sistemàtic d’un fenomen.Existeixen 3 grans fases del mètode científic:

1. Formulació d’hipòtesi o objectius- Es formula el problema a estudiar - Es dirigeix la investigació i s’especifiquen les preguntes claus a investigar durant

l’estudiUna hipòtesi és una predicció sobre un fenomen determinat que requereix demostració. Partim d’una hipòtesi cercant la seva refutació o confirmació: són els estudis confirmatoris.La hipòtesi s’expressa amb una frase que mostri una relació operativa i comprovable entre variables. Es formula la frase de forma enunciativa i ha de contenir proposicions susceptibles de ser mesurades.Ex: la classe social influeix en el rendiment escolar (2 proposicions: classe social i rendiment)Els objectius cerquen explorar un determinat fenomen de forma més oberta que la hipòtesi atenent a una sèrie de variables: és l’estudi exploratori.Cal tenir en conte que l’estudi confirmatori (hipòtesi) parteix d’una relació entre les seves variables i l’estudi exploratori no.És en l’estudi exploratori on es fa la revisió teòrica i bibliogràfica (es miren els estudis previs que hi ha del tema, s’entra en una teoria en concret dins un cos conceptual (1)1. Cos conceptual: conjunt de conceptes específics d’allò que estudiarem. També es fan

observacions sistemàtiques que són observacions del fenomen sense seguir cap mètode. És una primera toma de contacte. Es coneix com AD LIBITUM (sense límit). Aquesta fase ens proporciona una pluja d’idees. És una informació que hem de tenir en compte per no cometre errors en la recollida de dades.

2. Comprovació d’hipòtesi / objectiusEs desenvolupa el disseny de la investigació i el seu procés. S’aborda el mètode, procediments, tècniques, etapes de recollida de dades i el forma com es fa.Es duu a terme el treball de cap (recollida de dades en si). S’analitzen aquestes dades informàticament i s’expliquen en funció de la teoria de la que hem partit en un principi.

3. Publicació dels resultatsPot donar-se a:- la comunitat científica a través de revistes especialitzades- la resta de població: mitjans de comunicació, sistema escolar...Amb tot això es pretén contribuir en el procés acumulatiu de la ciència i així fer, per exemple, un manual.

Estructura del projecte d’investigar1- introducció: s’exposa l’estat actual del tema que s’investigarà. Es duu a terme amb una

recerca bibliogràfica, amb unes teories principals.2- objectius – hipòtesi: el que ens proposam (pot estar situat al final de la introducció)3- mètode: per decidir coses molt concretes com el procediment (lloc d’estudi, interval

temporal d’estudi, subjectes d’estudi, tipus de mostreig, mètode de registre, tipus de mesures a registrar, tècnica d’anàlisi de dades, instruments i materials...)

4- resultats: només s’exposen, no es comenten5- discussió – conclusió: com interpreta la persona que ha fet la investigació els resultats.

Ha d’estar íntimament vinculada a la introducció (on hi ha l’exposició de la teoria)

1.3.Teories Fotocòpies.

MÒDUL II

2.1.Socialització de l’individuProcés de socialització. Definició i concepteL’absència de determinisme instintiu en relació al medi ens exigeix un període d’aprenentatge que ens permeti adaptar-nos a ell. D’altra banda el llarg període de d’infància també explica aquesta necessitat, que en termes biològics s’anomena altricitat.El determinisme instintiu és la codificació genètica heretada que dicta el nostre comportament. Per exemple, els rèptils estan molt determinats i les aus no tant (aprenen dels sorolls dels progenitors)Els mamífers estan menys determinats genèticament i dins ells hi ha una gran escala: hi ha moneas més determinades que altres.En els humans hi ha molt poca determinació: estam a l’extrem d’indeterminisme genètic.La altriciatat és l’estat en que neixen alguns animals de manera immadura: necessiten la influència del medi per acabar el seu desenvolupament. Això es dóna en molts animals.En el cas de l’home parlam d’altrialtat secundaria (naixem amb el cervell sense acabar de formar, encara ha de créixer). Degut a l’altriciatat i a un retard maduratiu, se’ns imposa de forma obligada ser educats i ser socialitzats.

Predisposició a la socialització o socialitatAquesta predisposició té la seva pròpia temporalitat. És una seqüència de conductes que se van aprenent de forma paulatina, d’acord amb la psicobiologia del subjecte, amb els continguts de la socialització i els seus agents.Tot això és degut al procés de mielinització que no acaba fins als set anys.La socialització és, al cap i a la fi, un procés a través del qual aprenem a ser membres d’una societat interioritzant els elements socioculturals del medi ambient com poden ser les creences, les normes i els valors per aprendre un determinat rol.

4 conceptes en socialització1. L’aprenentatge es dóna durant tota la vida: implica TOT el cicle vital2. És una adaptació a un grup social concret: es dona mitjançant agents socialitzadors

significatius (importància que te per nosaltres aquells qui estimam)3. Aprendre normes, pautes de conductes i valors

4. Col·labora en la construcció del propi jo (la pròpia personalitat)Hem de veure la socialització en el seu context més global de la societat, com un marc general de les relacions socials, i que està fortament vinculada a altres àmbits socials com l’economia, la política o el poder. S’ha de veure com un procés dialèctic i sempre inacabat de la construcció social de la realitat i no com una pura experiència psicològica i individual.La realitat no és objectiva, la construïm. Hi ha moltes realitats que poden ser objectes o subjectives (com per exemple el valor de la dona...)

Procés de socialitzacióLa socialització és una introducció ampla i coherent d’un individu dins un món objectiu: la cultura d’una determinada societat.Aquesta socialització té dos orígens:

SOCIALITZACIÓ PRIMÀRIA: al llarg de la infància d’un individu dins una estructura familiar. Té la funció d’adquirir i interioritzar les normes bàsiques del funcionament de la societat com puguin ser els ritmes vitals (alimentació, son, control corporal, creences elementals (1), i la primera experiència d’afecte)

(1) Entenem per creences elementals el o sentiment de transcendènciao bondat dels altreso solidaritat...

Característiques de la socialització primària

1. És la més important: tota socialització posterior haurà de tenir una semblança a ella2. Interioritza lo general a través del filtre de la particularitat: serà un procès

mediatitzat per agents socialitzadors concrets (família...). Aquests agents s’anomenen altres significants, ja que són persones amb un significat especial, concret, que donen un caràcter particular a tot allò que mostren al nin, seleccionant els aspectes més rellevants en funció de l’estructura social (classe social, gènere...) o en base a la seva pròpia biografia

3. Afectivitat: és un pur fenomen cognitiu. La càrrega emocional possibilita la formació d’altres significants (persones amb les que tenim un vincle afectiu) el que possibilita l’intercanvi de significats culturals. Amb l’afectivitat el mestre es pot convertir amb un model per a l’alumne. L’afecte és un mediador important.

4. Identificació: té un doble significat:a. per una part, l’altre significant es converteix en un model per ser imitat i obert

(en comportaments i valors)b. d’altra banda, gràcies a la relació afectiva que podem establir amb l’altre

significant, puc identificar-me, però som capaç de interioritzar tots els seus missatges fins al punt que construeixin la seva pròpia personalitat.

S’ha de tenir en conte, però, que aquest procés d’identificació no és mecànic ni unilateral: implica una dialèctica (1) entre la identificació que exigeixen els altres i la meva pròpia auto identificació, amb resultats distints segons el moment i desenvolupament dels subjectes.

(1) dialèctica: implica una confrontació, un conflicte- Aquesta identificació té un caràcter social: s’assumeix el rol que s’imposa i aquest s’ha

d’acoplar a un sistema o context social. Així es forma s’altre generalitzat: la formació dins la consciència del nin dins l’abstracció progressiva que va del rol particular al rol general: procés de generalització.

- Els continguts d’una socialització primària varien d’una cultura a una altra. Per exemple el llenguatge en relació als conceptes d’inferència. Això es degunt a la complexitat de pensament que implica el llenguatge alhora de assumir esquemes motivacionals i cognitius que configuren els programes de conducta i faciliten l’elaboració teòrica dels resultats.

- La forma interrogativa (per exemple preguntar al nin “què te pareix?”, “estàs d’acord?”, “què milloraries?”) és molt important per que els nins facin elaboracions cognitives.

- Esquemes motivacionals: és important que els pares transmetin a través del llenguatge la transcendència de l’acte

El mon que es forma durant la socialització primària (si s’ha desenvolupat durant la normalitat) té un caràcter de fermesa i de claredat perquè ens ha estat donat de forma natural i no l’hem triat (per això el nin no ho percep com arbitrari).

SOCIALITZACIÓ SECUNDARIA: - Es posterior a la primària- En aquesta el nin incorpora noves habilitats, noves formes de comunicar-se i nous

intercanvis socials (relació entre iguals...)- Durant la socialització, secundaria s’adquireix el coneixement específic de rols, dels

seus vocabularis i s’adquireixen elements no explícits o informals d’aquests conjunts de nous significats.

El rol és l’execució d’un patró actitudinal comportamental adient a una situació social específica: el paper que esperam que una persona desenvolupi d’acord amb el seu status i sempre dins una interacció social (solem parlar d’actors i receptors)

- Pressuposa una realitat resultant de la primera amb la qual vol encaixar i aconseguir coherència

- La afectivitat ja no és tan important com a la primària. No es precisa més afectivitat i identificació que la normal

- Els altres significants ja no semblen tan representants de la realitat, sinó com a representants de significats institucionals específics

- Aquests agents de la socialització secundaria suposen un alt grau d’anonimat i són fàcilment intercanviables

La conseqüència més important de tot això es que els continguts de la secundaria tenen una inevitabilitat (no són evitables) subjectiva molt menor que els continguts de la primària.D’aquí que el caràcter de realitat d’aquests continguts hagi de ser reforçat amb tècniques específiques (1) perquè el nin els senti familiars, perquè els pugui interioritzar millor.

(1) tècniques específiques: tècniques didàctiques, pedagògiques... (específiques)Una diferència en el contingut entre la primaria i la secundaria és que els agents primaris transmeten criteris particularistes i d’aquests criteris deriven valors afectius. La secundaria transmet criteris universalistes (generals) i d’aquests deriven valors cognitius. En els darrers anys, degut a canvis socials que afecten a la família, es difuminen els límits entre escola i família. Cada vegada la educació infantil passa a ser un agent primari degut a la incorporació de la dona al treball fora de casa i també a la pèrdua de la vinculació amb la família extensa.La televisió i sobretot els DVDs destaquen com a agent de socialització important, casi primari, degut a que poden transmetre valors i normes juntament amb la quantitat d’hores que els nins passen davant el televisor.A la majoria de casos, la socialització és un procés lineal i únic: en altres, com el cas dels immigrants i les minories ètniques o les persones que sofreixen processos bruscos de mobilitat social és necessària una re socialització amb els costums i creences.

2.1. Funció social de l’escolaConcepte de funció

1. designa la responsabilitat d’una persona que ocupa un lloc o practica una professió2. sentit matemàtic quan inferim relacions de dependència3. sentit biològic que està en l’origen del funcionament en sociologia i antropologia

La funció social és la contribució que aporta un element al conjunt del qual forma part.En educació, la funció social de l’escola és vincular l’individu a la societat.Hi ha dos tipus de funcions:

1. Funcions manifestes: funcions conegudes e intencionades per part del participants d’un grup específic d’una determinada activitat social. En el cas de l’educació aquestes funcions manifestes són les educativo-formatives

2. Funcions latents: conseqüències desconegudes pels seus propis participants d’una determinada activitat social. Són les funcions que no interessa fer públiques perquè estan al servici de determinats sectors. Només mostren la seva claredat quan s’analitzen per descobrir el seu caràcter històric. Al cap i a la fi és polític.

Les funcions latents de les activitats socials ofereixen gran part de les explicacions que envolten els fenòmens socials.Cada una de les funcions, atribuint-la a l’escola, es vinculen íntimament a la institució a la qual es subordina: família, religió, economia, cultura, política... no es poden entendre al marge de les funcions que per elles desenvolupa l’escola.Això es degut a que l’escola és sensible a aquests factors i els potencia.L’escola té una funció conservadora de reproduir un determinat model, però també ha de canviar acompanyant a la societat. Aquest canvi és inherent a qualsevol institució social.La tensió entre reproducció i canvi asseguren la permanència històrica; tensió que en un primer moment és resistència als canvis , en un segon lloc és oposició i en un tercer es dóna el canvi.Funcions socials de l’escola

- Guàrdia i custòdia dels més joves: Amb la creació dels estats nacionals (s. XV – XVI), es va requerir el recolzament de la població per crear una nova organització sociopolítica centralitzada i burocratitzada en lo social. L’Estat de dret pretén controlar la població a canvi d’oferir-li una sèrie de llibertats que se resumiran en ser un subjecte de dret. Un exemple és els Reis Catòlics amb la seva intenció de uniformitzar, centralitzar el territori espanyol. Es tenen uns drets i unes obligacions:

- Drets: ser jutjat per un element neutre (Estat)- Obligacions:

o responsabilitat en els seus acteso normes de comportament i moralitat públiques: requereix temps i educació

(uniformització de la població en qüestió de cultura i creences. L’educació serà control, vigilància, conversió i assimilació amb violència física o simbòlica)

L’Estat també va veure que havia d’intervenir si volia aconseguir uns resultats a llarg termini damunt la infància, perquè amb el pas del temps aquesta uniformitat s’instauri de forma no disruptiva i naturalitzada (per aconseguir l’objectiu de l’Estat).Però no és fins el s. XIX que es pretén uniformitzar de manera més general com medi de control. A aquest segle la majoria de població era analfabeta. La Revolució Industrial va capgirar Europa i la gent es va veure obligada a formar-se per fer les feines que s’ofereixen. Així el sistema educatiu vol ser sobretot una forma de guàrdia i custòdia dels més joves mentre els seus pares són al seu lloc de feina. Així i tot hi accedia poca gent a l’educació.Podem parlar de tres tipus d’infància i tractament educatiu:

1. La noblesa: internats... Ensenyament de noblesa corporal, moral... (exemple: La Pureza)

2. Classe obrera: destinada als fills de les classes populars. S’ensenyaven coneixements relacionats amb les seves futures professions manuals (exemple: cases de misericòrdia, Agustines...)

3. Nova burgesia: (comercial, industrial, urbana). Un exemple són els Jesuïtes que tenen un sistema d’educació determinat en el qual cerquen la noblesa de comportament interior a través de l’esforç individual.

Al cap i a la fi, les tres formes d’educació arriben a confluir al sistema jesuític (present encara a l’educació d’avui). Però la uniformització completa de l’educació o els tractaments educatius no arriba fins l’any 1970 amb la Llei d’educació general d’educació que intenta uniformitzar continguts i mètodes a tota la població espanyola.Actualment hi ha un grau d’uniformitat que impossibilita l’atenció diferenciada a les diferents infàncies.

En principi la igualtat està assegurada, però no arriba a ocorre ja que hi ha diferents punts de partida (origen, classe social...) i diferents punts d’arribada (diferents itineraris, fracàs escolar...)La coexistència d’una xarxa privada paral·lela a la pública reflecteix dos tipus de clientela amb diferents projectes de vida, diferents formes de socialitzar-ne i diferents expectatives.La funció de guàrdia i custòdia tant de la infància com de la adolescència ja està plenament integrada: les escoles tenen la necessitat d’ampliar l’educació obligatòria als 16 anys.

Funció de cohesió social i creació – construcció d’identitats nacionalsUna vegada que es consolida la institució escolar, aquesta contribueix a la construcció i manteniment de les identitats nacionals en base a :- la llengua- els territoris- els símbols culturals

Aquest dos processos (la constitució de les nacions i la institució del sistema educatiu) tenen en comú el desig d’homogeneïtzar i centralitzar les polítiques educatives en qüestió d’agents, continguts i procediments. L’educació ha de uniformitzar el grup social (normes de comportament) però també ha de diversificar per dirigir als alumnes cap a diferents ocupacions laborals. Per fer això, el sistema educatiu ha creat dues vies: educació primària i educació secundaria.

- Educació primària: pretén uniformitzar a través de la llengua estàndard, de la lectoescriptura, del càlcul matemàtic, història... valors i pautes de comportament...

- Educació secundaria: ja pretén diversificar la gent cap a diferent ocupacions laborals: diferents especialitats (branques de cert prestigi social...) ciències, lletres, art...

Així, unificació i diversificació conviuen conviuen durant l’educació sense conflicte.Actualment, vivim dins la globalització i la interculturalitat. Això difumina les fronteres i la identitat (identitat nacional: etnocentrisme i visió particularista).La Globalització ens dóna una visió global i comporten identitats supranacionals (per damunt el concepte de nacional).

La formació pel treball i la distribució de posicions socialsA l’Edat Mitjana fins la Revolució Industrial hi havia un sistema de gremis on els pares ensenyaven als fills. Amb la Revolució Industrial la família deixa de fer aquestes funcions i l’ensenyament es desplaça a l’escola: és aquí on es separa educació i treball.A partir d’aquest moment, l’escola ha d’aportar coneixements socials i laborals a la nova societat industrial.Aquestes dues funcions són:

- socialitzar: per la capacitació laboral (potenciar la optimització laboral. Actituds i normes que potencies fer una determinada feina. Són la competència, autonomia, consciència, sumissió, puntualitat, responsabilitat...

- certificar: distribució de posicions socials. Expedició de certificats i títolsL’escola ha assumit un caràcter legitimitzador de instrument meritocràtic (ascendir gràcies als mèrits personals) per assegurar la igualtat d’oportunitats mitjançant la mobilitat social però també ho pot fer com a instrument de reproducció d’una determinada estructura social on els únics beneficiats seran els que tenguin més avantatges socials de partida.

Funció socialitzadora per la capacitació pel treballA la pràctica la funció més important de l’escola és la formació dels joves per la seva incorporació al món laboral. Molts de pares, a l’hora de triar un centre escolar ho fan en funció de les expectatives que tenen damunt els seus fills, perquè puguin tenir una determinada ocupació laboral (relacionat amb la classe social). Hi ha un consens sobre els continguts, procediments i processos cognitius a desenvolupar. Tot aquest consens és acumulatiu: el que es

dona a un determinat nivell educatiu serà la base per fonamentar els següents nivells educatius (si no tens la base, a més, dificulta adquisició dels nivells posteriors).Això és així perquè es forci al màxim la capacitat de mèrit.Aquesta intenció (la capacitació pel treball) es va consolidar en els anys 50 – 60, i a partir dels 70 (amb la Llei General d’Educació) quan l’educació va passar a ser obligatòria. Amb això i amb el pas del temps el sistema educatiu s’ha anat sobresaturant. Cal recalcar que als anys 50 – 60 qui estudiava tenia feina, però avui això no passa. Avui són importants els procediments (aprendre a aprendre) i les actituds per capacitar als joves per la feina.Cal recordar que avui que un títol:

- no implica més habilitats professionals ni enriquiment personal- no implica més coneixements- no suposa més productivitat- no implica més promoció social

D’aquí sorgeixen dues postures:1. postura marxista: qüestiona el perquè de l’educació . El sistema educatiu s’imposa

com una forma de control social i per controlar valors del sistema capitalista (pretén preservar la posició dels que més tenen) que inculca, pel sistema educatiu, valors com la obediència, disciplina o respecte a l’autoritat en lloc de proporcionar una òptima qualificació per fer una feina en concret.

2. postura credencialista: un títol només serveix com a moneda de canvi al mercat laboral i com extensió en el mercat de les posicions socials. Els títols, més que coneixements específics d’una matèria, ens indiquen elements de caràcter psicològic i disposicions personals com puguin ser la capacitat d’esforç, la disciplina, assumir una jerarquia o tenir sentit de la organització. Aquests dos elements són necessaris per dur a terme qualsevol feina.

Les capacitats cognitives i les qualificacions concretes s’aprenen en el lloc de feina. El personal es selecciona en funció de la seva capacitat per ser format i qualificat. Tot a canvi d’un títol, una prova objectiva, un credencial.El títol és un bitllet d’entrada a determinats espais socials reservats a grups de controlen l’accés a les posicions més privilegiades.

Certificar per la distribució de les posicions socialsDesprés de la 2n Guerra Mundial, s’imposa molt el model americà de l’Estat del benestar que té una visió molt igualitària de les posicions socials com a punt de partida. Les posicions socials no han de recaure damunt les propietats, per herències i patrimoni o per títol nobiliari, sinó que l’escola ha de ser la seleccionadora i la que assigni les posicions socials partint de la igualtat. El filtre que adopta és la meritocràcia on l’estatus adquirit per mèrits s’imposa per damunt l’estatud adscrit (donat per origen).La ideologia meritocràtica distribueix segons el medi i distribució i no segons la afiliació arbitraria.L’educació formal és el medi principal per adquirir aquestes codificacions i tot individu té la possibilitat d’accedir-hi (depenent de les seves preferències i capacitats).Aquestes capacitats intel·lectuals es distribueixen per igual en tots els grups de la població.

2.3.Estratificació social fotocopies

2.4.Sexe, gènere i educacióHomes i dones són diferents per la seva configuració biològica en termes de sexe i això origina comportaments diferents ja que el seu paper en la reproducció de l’especie es també diferent. Tot això té un cert component cultural.El rol de la dona a les diferents societats te associades normes de comportament que van més allà de lo que és estrictament reproducció.

Els rols són socialment construïts i es transmeten en el procés de socialització: gènereSexe (biologia): mascle / femella socialització (rol – gènere) : masculí / femeníCom tots els rols, tenen associats un determinat nivell de poder social que en general i en quasi totes les societats es inferior a la de l’home convertint les diferències en desigualtats.És fàcil atribuir la gran majoria de comportaments diferents entre els sexes en el procés de socialització, o sigui, a un context històric determinat. Però també en primer lloc hem d’atendre a les diferències ideològiques degut a les exigències de la reproducció i subsistència de l’espècie.Per exemple, els homes en el medi natural, solen assumir l’exploració i la defensa del territori i a la caça major, mentre que les dones es dediquen a recolectar aliment a les proximitats de les cases o a la cura dels fills i de la casa: neteja, ordre...Durant milions d’anys d’evolució, els cervells han anat configurant-se i generant diferències necessàries per tenir una major eficiència reproductora i de subsistència.Tot està relacionat amb el context en el que ens hem desenvolupat. Per exemple a Àfrica hi havia pocs recursos i molt dispersos i amb molts de depredadors: cosa que configura la nostra naturalesa.Durant aquest milions d’anys s’han generat diferències anatòmiques clares entre homes i dones com per exemple el cos callós (connexió dels dos hemisferis dels cervell) que és més gruixat en les dones, per això la dona té una connexió més holística de les coses. L’hipotàlam (estructura més primària del cervell, amb funció de regular i controlar el comportament emocional i sexual) també és diferent ja que en els homes és el doble que en les dones.A nivell de funcionalitat del cervell, les diferències anatòmiques són molt més difuses. Algunes diferències conductuals i, en cert fonament biològic, són:

- les dones tenen més bona capacitat intuïtiva, més fluïdesa verbal, menys habilitats espacials i diferències en la orientació de les conductes agressives (l’home utilitza més la violència física i les dones la verbal)

La constitució d’identitats entre homes i dones no es pot considerar q sigui un procés de socialització que actua damunt una tabula rassa, sinó una interacció en les funcions d’una estructura cerebral ja establerta.La socialització durant els primers anys de vida i durant la pubertat (increment hormonal) construeix models de comportament que queden molt arraigats i que són mals de canviar.També s’ha vist que si durant el període fetal d’un infant, s’han donat a la mare hormones (a causa d’una malaltia endocrina...) els fills sufreixen crisi d’identitat de gènere.Però així i tot, a pesar de la força de la biologia, a nivell social i cultural, podem constatar que la qüestió de gènere és molt flexible, que no necessàriament un sexe té un rol determinat com és el cas de les dones que s’han incorporat al món laboral i això ha capacitat el que pareixia quasi immodificable: el model de família patriarcal.Això ens demostra la importància de la socialització i la cultura per fer front a la biologia.

La socialització per la igualtat s’han anat desenvolupant al llarg del s. XIX en els països occidentals, passant l’escolarització obligatòria gratuïta, mixta i amb currículums unificats (això es va donar a partir de 1970 a Espanya amb la Llei General d’educació.Als darrers anys s’ha creat un fenomen inesperat: la feminització de les etapes educatives post obligatòries. S’han equiparat els sexes, però el femení sobresurt en el batxillerat i en la universitat. A més, s’ha vist que les nines tenen millor rendiment a quasi totes les àrees; rendiment que es va aguditzant i millorant amb l’edat. La possible causa d’això és que les nines han desenvolupat una sèrie de característiques que estan més amb consonància amb les exigències de l’escola. Un estudi a Granada (als suburbis) de l’any 2000 amb famílies de classe baixa va mostrar com les pràctiques de socialització familiar afectaven al rendiment: els pares delegaven responsabilitats a les nines i els feien participar dels problemes familiars (pot ser així desenvolupaven tècniques de responsabilitat i autocontrol). Una altra hipòtesi es que les nines tenen una gran capacitat lingüística: el llenguatge és l’eina del pensament i les nines el tenen més dialèctic (matisat), més pausat (estructurat) i més reflexiu.

Hi ha una sèrie de factors que han incitat a les nines a invertir molt d’esforç en les activitats escolars com la difusió de les idees feministes damunt la igualtat d’oportunitats per accedir a la feina i la independència econòmica amb l’home.Les famílies inciten, en general a que les nines estudiïn (igual que els nins).La qüestió de gènere és una combinació de factors (la institució escolar és un dels més importants per capgirar les coses ja que és una de les institucions menys hostils cap a la igualtat entre sexes). Si canvia el rol de la dona, canvia automàticament el model tradicional de família patriarcal, almenys en les seves formes més radicals.

Sexisme i currículumActualment es fan estudis per aconseguir una mateixa coeducació, entesa com una educació que no estableixi relacions de domini d’un sexe damunt un altre. Hi ha dues línees d’investigació:

currículum manifest: estudia els materials didàctics i s’observa que hi ha una imatge molt estereotipada dels sexes (dona: àmbits domèstics, ocupacions restringides..., homes: domini de la resta d’àmbits tradicionals...) Cal recalcar que dins el currículum escolar sempre hi ha hagut una cultura androcèntrica (l’home –mascle- al centre): per exemple literatura majoritària d’homes...

El currículum ocult: hi ha molts d’estudis dels anys 80 i 90 on s’observa una constant a les aules on els professors interactuen més amb els nins que amb les nines

A pesar de tot això, les nines tenen millor rendiment, malgrat aquest fets poden afectar l’autoconfiança de les nines per enfrontar-se als rols masculins. Dins el currículum ocult hi ha un sèrie d’expectatives del professor cap als seus alumnes. S’espera que els nins (mascles) siguin competents, creatius, agressius, i un poc rebels, mentre que les nines siguin ordenades, poc ambicioses, pacífiques i passives. Quan un individu es desvia d’aquest comportament esperat, el professor ho valora negativament.En definitiva, a pesar de tot això hi ha més coses positives que negatives: ha desaparegut, al manco formalment, les diferències entre els nins i les nines. Els professors són un col·lectiu molt sensibilitzat amb aquest tema, amb el que podem afirmar que l’escola proporciona l’experiència més important d’igualtat dins els sistema social, però considerar que la qüestió de gènere és un tema superat pot suposar un perill on la classe política no estigui sensibilitzada amb el tema i no prengui les mesures necessàries amb la igualtat de gènere (pot suposar una regressió).

Educació interculturalLes societats multiculturals venen determinades pel fenomen migratori: hi ha uns gran varietat de comunitats culturals. Des del sistema educatiu, aquesta diversitat es tracta des de l’educació intercultural que és la resposta pedagògica a aquest fet. L’escola tradicional ha estat sempre assimilicionista, uniformadora de diversitats de tot tipus, amb una cultura comú que inclou llenguatge, identitats, valors i pautes de comportament partint de la premsa que l’educació o sistema educatiu transmet la cultura per excel·lència, la cultura de veritat.Amb la educació intercultural no hi ha estratègies pedagògiques encertades en sí mateixes i que serveixin per tots els contexts. En primer lloc perquè parlam de multiculturalitat: educar des de la diversitat , des de la especificitat. L’objectiu final de l’educació intercultural depèn molt dels factors socials i polítics en que s’ha d’enfrontar l’immigrant, fins i tot més que la intervenció que fa l’escola.Juntament amb la condició d’immigrant hi ha la qüestió de la classe social, ja que la majoria són de classe social baixa.Què pot fer l’escola per tractar la multiculturalitat?

1. donar una igualtat d’oportunitats educatives i socials a tots2. respectar la diversitat cultural i les seves manifestacions

A l’actualitat hi ha 3 formes d’abordar la multiculturalitat:1. assimilacionisme: pretèn integrar a les minories ètniques a una escola comú, donar la

mateixa cultura de base a tothom per potenciar la igualtat d’oportunitats a la societat. Per aquest tipus d’escola secunden, minimitzen la promoció de la diversitat cultural:

s’han de transmetre uns valors que siguin útils per incorporar-se en el mon laboral i social que ens tocarà viure. Pot derivar en una escola insensible a la diversitat i allunyada de les condicions de partida dels alumnes immigrants. Pretén la aculturació: s’imposa la cultura escolar oficial (la del grup dominant) per damunt qualsevol cultura ètnica.

2. multiculturalista: l’escola ha de ser un espai de desenvolupament i expressió de les diferents cultures. Tothom té dret a expressar la seva cultura i les seves pautes de comportament que li indiqui el seu bagatge cultural. Això suposa una certa institucionalització de la condició de minoria en detriment de la cultura del país receptor.

3. Interculturalista: es reconeix que lo cultural és un fenomen interactiu allà on no es pot minimitzar cap cultura en detriment d’una altra. S’entén dins un marge d’igualtat estricta. Això ens suposa eliminar certs continguts i procediments de la cultura majoritària per afegir el de les cultures minoritàries, Implica el Ministeri d’educació, la Conselleria d’educació, el govern autonòmic, la direcció del centre i al professor de forma molt important i fonamental. Avui això és una utopia, però hem de caminar en aquesta direcció.

A partir d’aquestes tres perspectives, en sistema educatiu té tres formes d’abordar la diversitat cultural:

1. (Relacionat amb l’assimicionalisme) L’educació intercultural es veu com una compensatori de una dificultat sociocultural. La diversitat s’equipara a una deficiència i la intervenció que es fa vol tenir un valor terapèutic. Aquesta perspectiva redueix l’educació intercultural a una sèrie d’activitats didàctiques només dissenyades per les minories. Amb això el nin es pot sentir infravalorat culturalment, cosa que pot afectar a la seva autoestima amb una disjuntiva a renunciar a les seves rels culturals o bé a fer una resistència conflictiva davant la cultura oficial.

2. (Relacionat amb el multiculturalisme) Veu l’educació intercultural com una recreació d’estereotips. Tenim la tradició de relacionar educació intercultural amb jornades festives reinvindicatives i desconnectades del currículum ordinari.Te uns avantatges: apertura simbòlica del centre a les diferents expressions culturals. Els alumnes es senten protagonistes, també hi poden participar les famílies i això reforça el vincle família-escola.També té uns desavantatges: les celebracions que es fan recreen estereotips i donen una visió folklòrica i antiquada que els allunya de la modernitat de la cultura actual. També es recreen, a vegades, les deficiències del tercer món i es pot donar el missatge de que són cultures que no saben prosperar i poden quedar-nos amb sentiment paternalista assitencialista.

3. (Relacionat amb l’interculturalista) Educació intercultural vista com un eix transversal. L’educació intercultural s’ha de fer per TOTS els alumnes (no només pels immigrants) i ha d’estar a totes les matèries del currículum. Això s’ha de desenvolupar des del PEC fins a les programacions d’aula i fins i tot a escoles sense immigrants per potenciar actituds positives de respecte de superació de prejudicis, de millorar l’auto concepte personal i cultural. També potenciar la convivència intercultural amb la resolució conjunta de conflictes, etc...

2.5.Educació i treball fotocòpies

MÒDUL III

3.1.FamiliaA les societats modernes observam un procés de desfamiliarització o ruptura familiar. Veim que el progrés tècnic i industrial a anat generant institucions que fan les funcions que antigament

feia la família i que l’entramat institucional te molta semblança a la família extensa (guarderies, escoletes, educació primaria, sanitat...)Aquest procés de desfamiliarització de la societat comença amb el període industrial al s XIX on sorgeixen noves feines (a les fàbriques...) d’on surten els salaris. El coneixement que els pares passaven als fills ja no serveixen, la xarxa de contactes de la família per cercar feina pels fills tampoc.La progressiva urbanització i la millora de les xarxes viàries ha ajudat també a rompre els vincles amb la família extensa.D’altra banda, tota la urbanització juntament amb la globalització ha fet que la gent cada vegada més vegi la cultura tradicional com inservible en aquest nou medi urbà i globalitzat.La socialització també era a càrrec de la família, però cada vegada més, es delega en escoletes. En seguretat col·lectiva passa el mateix: hi ha la Seguretat Social, els cuidats dels malalts, de la gent major (amb centres de dia, hospitals...).La família en general, va rompent tots els seus vincles: passam a ser un model de família nuclear (pares i germans) i una unitat de consum (i no de producció com abans); és una família orientada a la criança –alimentació, neteja...- (i no de socialització, que es deixa en mans del professorat).Tot això en un context sociològic pareix ser el resultat d’un tipus de producció capitalista. Això ha donat diferents estructures familiars: monoparentals (un sol pare) com el cas de les mares solteres, els divorcis, in vitro, adopcions...Totes aquestes formes estructurals han derivat en diferents formes de socialització primària que abans estava relacionada amb els pares actualment ho fa la institució educativa i la típica socialització secundaria va entrant dins el terreny de la primera (el nou ritme de vida, la infància de 0 a 6 anys d’ara...) Una vegada que la infància l’institucionalitza; es concep com un procés com un procés de disciplina i de desenvolupament de les predisposicions acadèmiques a part de les que també la predisposen actitudinalment i també per tenir èxit escolar. Tot això, avui es fa de forma molt burocratitzada com són els exàmens, els mèrits, etc.Evidentment tot això es fa deixant de banda els procediments tradicionals que utilitzant el vincle de l’afecte, la disciplina, etc...Actualment veiem que hi ha dos models de família en funció de com es concep l’educació:

- Model tradicional: model patriarcal. És el model propi de les classes populars tradicionals vinculades principalment al medi rural. Els principals objectius eren:1. Inculcar el principi de carència: fer creure als nins que vivim en un estat de carència

de recursos i no han d’exigir, de ser capritxosos...2. Se’ls ha d’educar en bons modals. Educar en les seves formes més superficials. Han

de respec de tar l’ordre establert.3. L’objectiu escolar estava en segon lloc. No hi havia expectativa de promoció a

través dels estudis i en tot cas, creient que per tenir èxit escolar, el procediment educatiu més bo era el càstig.

El principi de carència i el principi d’autoritat són principis adaptatius de les classes més subordinades per adaptar-se a la classe dominant ja que no es concep la mobilitat social dins la estratificació social. A un nivell més concret, les creences familiars que hi ha per davall aquest model educatiu són:

1. No emfatitzen els aspectes psicològics de determinades situacions (per exemple jugar ho consideren una cosa sense importància)

2. Veuen les diferències interindividuals amb criteris innatistes (si un neix així, serà així per sempre)

3. Tenen baixes expectatives d’influència damunt el desenvolupament4. No donen ajuda contingent al nin (de forma immediata a la demanda i s’adapta a l’edat

madurativa del nin)Aquest model d’educació pareix que està en crisi. El principi d’aquest tipus d’autoritat es qüestiona des de l’àmbit educatiu, polític... Aquest model es confronta amb la nova estructura de les relacions socials, sobretot degut a la importància que es dóna al capital escolar de la posició social de les famílies.

MODEL DISCIPLINARI NORMALITZADOR: és el model propi dels pares que han aconseguit llocs de feina de classe mitja i posen tots els seus medis perquè els seus fills, a través del sistema escolar, pugin socialment. A això ho aconsegueixen fomentant unes qualitats idònees que permetin acumular capital escolar (part quantitativa i qualitativa que va aportant el sistema escolar)Els dos objectius d’aquestes famílies són:

1. Intenten formar un caràcter fort, que sigui capaç d’autocontrol i autodisciplina. La idea fonamental es que el nin sigui capaç de demorar el plaer

2. Els volen inculcar el desig de bens culturals que consideren legítims i que no són estrictament acadèmics, sinó que en cerquen d’altres que són valorats, alabats pel sistema educatiu com la lectura, l’oci cultural, etc

També els inculquen els bens de salut com són una alimentació sana i el deport ja que tenen la creença que influirà en el seu desenvolupament cultural.El mètode que utilitzen és el disciplinari (perquè volen inculcar autodisciplina i perquè es duu a terme amb un sistema de sancions rígides, no negociables que el nin no ha de percebre com arbitràries) i normalitzadora (perquè suposa la idea de norma i serà entre dues línees molt primes i si el comportament es surt d’aquí ja ho consideren com a desviació que s’ha de rectificar constantment. Tot això ho aconsegueixen amb una vigilància contínua del comportament del nin, amb un codi de sancions i amb una feina constant d’inculcació dels principis de comportament a través del diàleg i del raonament (“relació de confiança”)Aquest tipus de comportament parental s’acopla al sistema escolar de la següent manera:

1. És una eina de dominació que es basa en unes regles impersonals que s’apliquen més allà de l’ humor del professor

2. És un sistema de control continu i amb sancions constants que cerca l’autodisciplina i les metes i finalitats a llarg plaç

3. A l’escola hi ha un sistema de jerarquització dels subjectes en funció de la seva adquisició dels bens culturals que els prepara per la competició i un sistema de crèdits

El tipus de creença que tenen aquestes famílies són:1. Emfatitzen els aspectes psicològics de determinades situacions2. Veuen les diferències interindividuals o ente persones amb criteris ambientalistes3. Tenen unes altres expectatives de influir per damunt el comportament del nin i per això

els estimulen més. Donen ajudes contingents als nins (escala de Home)

MODEL DE TRANSICIÓ. Entre els dos models anteriors. Els pares són conscients de la importància de l’educació, però això els crea una incoherència amb l’idea d’infància que tenen. No acaben d’acceptar que la infància sigui una etapa molt taxada de la vida adulta sinó que la veuen com una etapa lúdica. A més no sempre volen sacrificar el plaer davant l’activitat escolar.Cal dir que no hi ha situacions clares de models de família: cada una es posiciona al mig, més a prop d’un model que d’un altre.Un problema que trobam es que molta classe mitja no professional veuen que els títols escolars no els han servit massa a l’hora d’accedir al mercat laboral (classe mitja no especialitzada) i veuen que han estat més útils les relacions socials i els contactes, cosa que fa que no creïn als seus fills les expectatives necessàries per crear capital escolar.Un altre problema és que malgrat siguin famílies de classe mitja professional (amb estudis), no tenen temps per dedicar als seus fills i per dur a terme el model disciplinari com toca.El grup no professional pensa que la manera de donar un estatus als seus fills és seguir els seus passos.El model ideal és disposar d’un cert capital cultural i d’un mínim de temps qualitatiu per atendre als fills.

Estils parentals relacionats amb la socialitzacióEncara que no estiguin directament relacionats amb l’educació, es sap que correlacionen amb el rendiment escolar i el comportament dins l’aula. Aquests estils parentals solen anar relacionats a classes socials.Baumrind dóna 3 tipus:

1. model parental autoritari: tenen poques demostracions d’afecte cap als fills i uns alts nivells de control damunt ells. Consideren molt poc les peticions dels seus fills i no responen a les seves demandes. No hi ha una interacció bidireccional. Són pares que tenen molt baixes les expectatives respecte a la capacitat madurativa del nin i referent a la seva capacitat moral i intel·lectual. Tenen els seu fill per vehicular el seu desig autoritari.Dins la primària els fills solen patir inhibició, ser introvertits, temerosos, malhumorats, irritables, hostils, vulnerables, poc sociables ...Durant la adolescència, són nins reactius a l’afecte: es revelen.

2. model parental democràtic: els pares demostren interès per les necessitats del nin, s’ajusten a les seves demandes (atenció, afecte...), mostren un grau important de control damunt el comportament del nin emprant sobretot el raonament. El control damunt els comportament del nin es fa emprant més l’alabança i retirant-li si no ho fan bé (reforç positiu o negatiu) i fan poc ús (excepte en casos extrems) del càstig.

3. model permissiu: pares amb un nul o escàs control parental. La seva característica principal és la permissivitat cap la conducta del nin. Aquest control tan escàs es combina amb una baixa demanda madurativa del nin ja que tampoc s’impliquen en la seva criança. Tenen un estil de comunicar-se unidireccional. No tenen quasi en conte el que diu el nin i cap al seu procés educatiu. Aquest model pot tenir uns efectes negatius tant com l’autoritari (sobretot a l’adolescència)

3.2.L’escola com agent socialitzadorL’escola és sobretot una institució socialitzadora.Una institució és un conjunt de normes de relacions, de posicions fixades socialment entorn a qualque necessitat fonamental de la vida (sanitat, educació...)Si deim que l’escola té una funció socialitzadora sembla que posam en segon lloc lo que se considera bàsic de l’escola: el món de les paraules, idees i la transmissió de continguts. L’escola, a part de continguts, també pretén introduir als nins procediments i actituds (normes...)Fonamentalment es pretén entendre l’escola com un àmbit d’experiència, de pràctiques vitals concretes on hi ha elements com el currículum ocult, les relacions socials, els mètodes de feina... pasen a ser lo fonamental perquè és el que explica la formació com la seva feina més important. Pretén explicar que el sistema escolar configura identitats i organitza comportaments en base al procediment que utilitzen les institucions adultes.La socialització escolar és l’adquisició del valors bàsics de la societat i també l’acceptació de una ubicació particular dins la divisió social del treball (té una funció classificadora-vehiculadora). Aquesta funció es realitza ja a l’educació primària amb el rendiment com a element central de l’experiència escolar.L’experiència escolar i els seus efectes van més allà de la família i és la primera subjecte d’un diferenciació d’estatus per criteris extrabiològics, allà on els mèrits o resultats dels treballs tendran aquesta funció classificadora.

El primer contacte amb la institució escolar entrena als nins per la societat organitzada. Com socialitza l’escola? mitjançant l’estructura que té un caràcter experimental. Donarà accés als nins a significats culturals. Aquests elements culturals socialitzadors són:

Un professor únic per classe: facilita transferir de la relació/identificació familiar (dels pares) a una altra figura adulta (el professor) qui representa a la societat. Pasam d’una relació d’afecte a una relació institucional (es la primera experiència de la societat): un sol professor suposa una convivència més afectiva, més profunda, el que fa que aquesta primera vivència no sigui traumàtica pel nin. És un procés gradual fins arribar a secundaria on la relació afectiva és pràcticament inexistent o s’acosta més a relacions formals.

Hi ha un sistema d’estatus: a classe es dona una diferenciació de l’alumnat que es presenta i que el nin accepta com a legítima. Aquesta diferenciació es basa en el rendiment i el nin ho perceb com a legítim per els següents motius:

o el grup es homogèni: tots tenen la mateixa edato tots fan la mateixa tasca: això aporta un caràcter competitiu però basat amb la

meritocraciao hi ha una dicotomia ben clara entre el professor com a figura d’autoritat i el

conjunt d’alumnes com a figura de sumissió: afavoreix l’ordreo hi ha unes regles d’avaluació, d’aplicació general sense consideracions

particulars: els nins aprenen a ser tractats com a sers genèrics i a ser classificats, així doncs, els resultats els semblaran naturals i inevitables.

Amb tot aixó veim que el rendiment té una doble vertent:1. per una part cognitiva: dirigida a la producció de resultats 2. i, per una altra part, una vertent moral: dirigida a l’acceptació de normes i té com a

referent la conformitat amb la cultura adulta i el professor és el seu màxim representant.En resum, les experiències de la presió del rendiment tenen a veure amb l’aprenentatge d’un model de relacions socials que s’organitza damunt aquestes coses:

1. obligatorietat de fer les coses adequades a les circumstàncies de l’escola i també de la seva importància intrínseca segons l’opinió dels adults. Així el nin té l’accés a determinats significats culturals com és el treball i la productivitat (des de l’autoritat capitalista).

2. la competitivitat i l’individualisme on un ha d’estar per damunt els altres3. el reconeixement de l’autoritat

“Així doncs, l’educació primària socialitza i selecciona en un procés que consisteix en la emancipació de la identificació emotiva que se te amb la família que també te fa assimilar uns valors que te marquen com a superiors als de la família, també te diferencia segons el teu rendiment i al cap i a la fi, funciona com una selecció de recursos humans en funció de l’estructura que necessita la societat adulta”Tot això suposa la reestructuració de la personalitat de l’alumne que ve d’un sistema familiar i entra dins el sistema escolar i fa que el nin sàpiga estar en el mon, conviure, ser formal...

3.3.La socialització com a forma de treballEls trets més importants de l’estructura escolar que es relacionen amb la socialització com a força de treball són el següents:

1. Obsessió per l’ordre i l’autoritat 2. S’aprèn a assumir categories, part d’un món impersonal i burocratitzador3. Se’ls ensenya a renunciar en el control dels continguts de la seva feina, contingut triat

pels seus superiors. S’aprèn també a renunciar al control del procés de la seva feina, o sigui, no controla la seva metodologia: importa únicament la nota o el títol (provoca desinterès per la feina)

4. El nin aprèn que hi ha una contraposició entre treball i activitat lliure (a EI se’ls ensenya que el treball és més important que el joc. La feina, seguint les ordres del professor, marca el temps, l’espai, els instruments de feina...)

5. Tant l’espai com el temps o els instruments de feina no els pertany. El temps és un recurs per organitzar l’activitat de l’alumne, un temps que es mesura d’una forma molt precissa amb minuts. El temps és productivitat.

6. Aprenen, també, una estratificació de la feina. A tota feina existeix una base –de personal- molt nombrosa que ha d’acceptar les decisions del altres. Hi ha uns pocs a la direcció, una minoria que prenen decisions i que se’ls exigeix autonomia i iniciativa. Hi ha llocs entremitjos que tenen una certa autonomia i que se’ls demana fidelitat i formalitat.Com es du tot això a terme dins l’escola? Quina és l’analogia exacta del món laboral i escolar? Això es a través de la diferenciació vertical o a través dels diferents nivells que té el sistema escolar, En els darrers anys d’escolarització obligatòria –ESO- es demana als alumnes submissió. A batxillerat solen oferir una ensenyança més oberta,

menys disciplinària on importen molt els resultats de la feina pròpia (està més valorada pels professors). La universitat sol educar més en un règim de més autonomia, optativitat, amb més treballs personals...Cada nivell educatiu suposa una forma de fer les coses. També podem observar una diferenciació horitzontal on hi ha diferents formes de socialitzar a alumnes que tenen diferents procedències socials o diferents expectatives: tot això segons la titularitat del centre, on estigui l’alumne (mòdul o batxiller), l’efecte pigmalió... . Dins una mateixa aula hi ha diferents grups de rendiment.

7. Es constitueix un individu aïllat: es crea una competència entre els alumnes en base a les seves qualificacions i sembla ser que l’escola a vegades no desitja la solidaritat grupal. Això crea una certa consciència d’individualitat i també es reflecteix a les notes.Les avaluacions teòricament serveixen per saber l’estat de coneixement que sempre puntuam, quan aquest estat es podria avaluar com a procés i no puntuar. Podríem avaluar el procés per adquirir el coneixement, és una intervenció individualitzada a través a través d’una qualificació que permet jerarquitzar als alumnes. L’avaluació sembla més classificació de l’alumnat més que un diagnòstic del seu estat de coneixement.

3.4.Relació escola - famíliaSegons Subirats, hi ha tres tipus d’escola amb funció de:

- el seu grau d’implantació en el territori- segons l’acceptació de la diversitat del territori- el nivell d’identificació de la comunitat amb aquell territori

Segons aquest tres factor, hi ha aquest tipus d’escola: 1. Escola barri: són centres amb una bona identificació territorial però amb un baix nivell

de identificació dels seus components amb el seu Projecte Educatiu. Acullen tot tipus d’alumnes (de la zona) però no tenen un Projecte educatiu suficientment definit que serveixi per identificar al centre i al conjunt de la comunitat educativa que hi fa feina.

2. Escola utilitària: té un baix nivell d’implicació al territori i també hi ha un baix nivell d’identificació dels seus comportaments amb el seu Projecte Educatiu. Són escoles públiques o privades. Es trien per proximitat amb la casa o amb la feina o bé perquè són gratuïts o, potser perquè no ho són (i així és distingeixen del gratuïts). En qualsevol cas, és una escola recurs i com manco problemes plantegi a qualsevol dels seus components, millor.

3. Escola identitària: són escoles amb una forta identitat però que no es vincula en l’entorn social on s’ubica. La seva capacitat d’atracció és una bona atracció del seu Projecte Educatiu i la garantia d’un homogeneïtat social d’alumnes i pares. El seu Projecte Educatiu està molt definit gràcies a una bona direcció del centre i la homogeneïtat social s’aconsegueix per una sèrie de filtres que garanteixen l’estratificació i segmentació social.

4. Escola comunitat: són centres molt implantats al territori amb una bona acceptació de la diversitat social i amb molta identificació dels seus components amb el projecte educatiu. Volen servir a la comunitat on estan integrats i són un nu essencial de la xarxa social.