Biel Mesquida. Entrevista alcarismàtic escriptor i assagistamallorquí.

Polític benjamí. El testimoni deldiputat més jove del Parlament durantla República, l’olotí Antoni Dot.

Tocant el cel. Amb l’ajut de Ryanair,l’aeroport de Girona s’ha convertit enun dels més importants de l’Estat.

Núm.1917. ■ Del 21 al 27 de novembre del 2008. ■ AnyXLIII. www.presencia.cat

Castigant el cosPlantar cara a l’anorèxia i a la bulímia

L’enemicés al plat

6 • PRESÈNCIA • Del 21 al 27 de novembre del 2008

DOSSIER L’ENEMIC ÉS AL PLAT

ANNA AGUILAR

ón la tercera malaltia cròni-ca més freqüent a l’adoles-

cència. Es coneixen com a tras-torns de comportament alimen-tari (TCA) i es calcula que un20% dels adolescents tenen unrisc important de patir-ne un.Estem parlant de l’anorèxia ner-viosa, de la bulímia nerviosa idels trastorns de comportamentalimentari no especificats (TCA-NE). Malalties psicosomàtiques,considerades trastorns mentals,de les quals un 44% dels casosevolucionen satisfactòriament,un 27% presenten símptomes amitjà i llarg termini, un 23%evolucionen cap a la cronicitat iun 6% acaben amb la mort.

«El TCA és un trastorn psi-quiàtric amb unes conseqüèn-cies nutricionals –malnutrició odesnutrició– que el compliqueni el fan diferent. És un trastorngreu, perquè no n’hi ha d’altresen els quals per raons intrínse-ques hi hagi risc de mort.» JosepToro, metge psiquiatre i psicòlegclínic, és l’autor d’El cuerpo comoenemigo (Ed. Martínez Roca,2000). Segons ell, «estem par-lant d’un trastorn que cursa sen-se consciència de malaltia». Pri-mer entrebanc. I segon: la reti-cència del pacient a col·laborar.«La desmotivació total per alcanvi converteix els TCA en unamena d’excepció entre la majo-ria de patologies psiquiàtriques.Una pacient anorèctica no volcurar-se, el que vol és no aug-mentar de pes.»

El pànic a guanyar pes o a con-vertir-se en una persona obesa,el rebuig a mantenir un pes cor-poral igual o per sobre del valormínim normal per l’edat i l’alça-da (fet que porta a tenir un pescorporal d’almenys un 15% in-ferior al que seria normal), l’alte-ració de la percepció del cos i lapresència d’amenorrea (absèn-cia d’almenys tres cicles mens-truals) són els criteris de diag-nòstic de l’anorèxia nerviosa re-collits al manual DSM-IV.

Una malaltia, l’anorèxia ner-viosa, que a casa també fa encen-dre senyals d’alarma: un ús in-

S

Una fulla d’enciam pot convertir-se en una immensa font decalories per a una persona anorèctica. / FOTOLIA

Un 20% dels adolescents tenenun risc important de patir

anorèxia o bulímia nerviosa,trastorns mentals que

transformen el fet de menjaren un autèntic calvari

Del 21 al 27 de novembre del 2008 • PRESÈNCIA • 7

Vanesa Sañudo (Madrid,1981) té bulímia nerviosa.Va començar als 17 anys.Un primer vòmit esporà-dic es va convertir, al capde cinc anys, en afarta-ments i vòmits diaris. Laseparació dels seus paresva acabar d’agreujar la si-tuació. «M’havia de res-ponsabilitzar de tot: de lameva germana, de casa...,i l’afartament era comanestesiar-me de la reali-tat que no volia veure.Després vaig intentar ta-par la bulímia amb el con-sum de substàncies estu-pefaents, i encara emcreava més ansietat.» El

23 d’abril passat va in-gressar a l’Institut de Tras-torns Alimentaris de Bar-celona, on continua eltractament. «Ho passesmalament, tens pord’agafar pes, hi ha recai-gudes, però és el millorque podia haver fet», diu.«Amb la bulímia et canvial’humor, et tornes irasci-ble... És un infern. Si novols curar-te, per a la fa-mília és desesperant.»

La superaciópersonal

justificat de dietes restrictives–gairebé el 50% de les personesamb TCA han començat ambuna dieta–, un sentiment de cul-pabilitat per haver menjat, aixe-car-se de taula i anar al lavabodesprés de cada ingesta, perdreàpats, voler menjar sol/a, practi-car el vòmit autoinduït o utilit-zar laxants i diürètics per tal decontrolar el pes, practicar exerci-ci de manera desmesurada, pre-sentar un estat d’ànim depressiui irritable amb canvis d’humorconstants, tendir a l’aïllament...La llista de senyals és llarga, peròno per això l’anorèxia és més fà-cil de descobrir.

«És una malaltia d’evoluciómolt lenta. No et fas anorècticad’un dia a l’altre», co-menta Maria Luque,psicòloga clínica icoordinadora de launitat de TCA de Mú-tua de Terrassa. «Perser anorèctica cal te-nir una sistematitza-ció tremenda, perquèaconsegueixen treba-llar-se la ment i el cosde tal manera queaquest ja no els dónasenyals de gana. Aixòno és possible en undia, sinó a based’anys.» La malaltia acostuma aincubar-se durant temps, peròtambé es donen casos d’apari-cions força sobtades. MontseSánchez, directora de l’Institutde Trastorns Alimentaris (ITA),ho confirma: «Abans el TCA co-mençava d’una manera més in-sidiosa, més lenta. Avui en dia ettrobes noies molt joves que de-buten d’una manera molt brus-ca i que requereixen hospitalit-zació en poc temps. Estem in-gressant pacients que potser hancomençat fa quatre mesos.»

El salt a la bulímiaDe l’anorèxia a la bulímia no hiha gaire. «Hi ha moltes noies quedebuten en els TCA amb unaanorèxia i al cap dels anys vanpassant a una bulímia», diu Sán-chez. El doctor Toro ho quantifi-ca: «En entre un 10 i un 20% dels

casos, l’anorèxia nerviosa esconverteix en una autèntica bu-límia nerviosa.» A Catalunyas’estima que un 1% de la pobla-ció general pateix anorèxia, queentre un 2 i un 3% tenen bulímiai que els TCANE afecten el 5%.En nombres absoluts i pel que faa la franja de nois i noies de 12 a18 anys, a Catalunya la preva-lença és d’uns 2.000 casos d’ano-rèxia, uns 3.000 de bulímia i uns20.000 de TCANE.

Tot i que avui en dia hi ha méscasos de bulímia nerviosa qued’anorèxia nerviosa, la primeraresulta força més difícil de detec-tar. «El pacient bulímic pot ser-ho sis, vuit, deu anys de la sevavida sense que ningú ho sàpiga,

si no és que ho acabaconfessant o que algúel troba en un acte pro-pi del bulímic: durantun afartament, vomi-tant, etcètera», diu Jo-sep Toro. I hi afegeix:«A més a més, com quea una persona bulími-ca no li veus noméspell i ossos, no desper-ta tanta alarma, tot ique, pel que sabem, elgrau de patiment sub-jectiu és igual o pitjorque el de l’anorèxia.»

Un dels criteris per diagnosti-car la bulímia nerviosa és la pre-sència d’afartaments recurrents.Un afartament es caracteritzaper la ingesta en poc temps (perexemple, en un parell d’hores)d’una quantitat d’aliments su-perior a la que la majoria de lespersones menjaríem en aquellperíode i per la sensació de pèr-dua de control sobre la ingestad’aliments. També és propi de labulímia nerviosa tenir conduc-tes compensatòries inapropia-des per tal de no guanyar pes (vò-mit, ús excessiu de laxants, diü-rètics o altres fàrmacs, dejuni iexercici excessiu). Els afarta-ments i les conductes compen-satòries es produeixen, de mitja-na, dos cops per setmana durantun període mínim de tres mesos.

I per si encara no fos proucomplicada la detecció d’aquest

Vanesa Sañudo, disposada a superar la bulímia. / A.A.

8 • PRESÈNCIA • Del 21 al 27 de novembre del 2008

DOSSIER L’ENEMIC ÉS AL PLAT

Un grup de pacients del’Institut de Trastorns

Alimentaris de Barcelona,en una sessió de teràpia.Amb una recuperació de

pes moltes vegades no n’hiha prou, s’ha d’anar més

enllà. / THOMAS WILHELM(INSTITUT DE TRASTORNS

ALIMENTARIS)

Del 21 al 27 de novembre del 2008 • PRESÈNCIA • 9

10 • PRESÈNCIA • Del 21 al 27 de novembre del 2008

DOSSIER SEGUIMENT

ballar la vessant psicològica iajudar la pacient a funcionar to-ta sola.» Però, per què es canalit-za un problema psicològic en elmenjar? «Perquè, a diferènciad’altres aspectes de la seva vida–no estar a gust amb elles matei-xes, dificultats de relació amb lagent, autoexigència professio-nal, etcètera–, creuen que l’ali-mentació, en el cas de l’anorèxia,és una cosa que sí que podencontrolar.»

Per a la coordinadora de la uni-tat de TCA de Mútua de Terrassa,un trastorn d’aquest tipus és unamalaltia amb una entitat pròpia,«amb uns problemes seriosos derelació amb el propi cos» que de-semboquen, bàsicament, en unaimportant qüestió de percepciócorporal, sobretot en el cas del’anorèxia nerviosa. «Per desgrà-cia, la distorsió de la pròpia imat-ge és l’últim símptoma que des-

tipus de malalties, hi ha –en claratendència ascendent i cada vega-da entre població més adulta– elstrastorns de comportament ali-mentari no especificats (TCA-NE). En aquest tercer grup deTCA s’inclouen les malalties quetot i reunir algunes característi-ques de l’anorèxia o de la bulí-mia no es poden considerarexactament com a tals.

Ni capricis ni manies«Els problemes alimentaris no-més són la punta de l’iceberg,l’expressió de conflictes perso-nals més profunds d’autoestima,d’inseguretat, de tolerància a lafrustració, etcètera.» Per a Sán-chez, un TCA no es cura nomésaugmentant uns quilos a la bàs-cula. «Fer que una persona gua-nyi pes és molt fàcil, i més enl’adolescència, però no pots con-formar-te amb això. Has de tre-

apareix. Es veuen el seu cos so-bredimensionat, i no t’estan en-ganyant quan et diuen ‘Em veiggrassa’, perquè realment elles esveuen molt per sobre de com es-tan.» No es tracta ni de capricis nide manies. «És molt fàcil que al-gú de l’entorn, sense entendreque s’està davant d’una malaltia,digui: ‘Aquesta nena, amb un pa-rell de bufetades, l’hauríem curata temps’», comenta Luque. «Peraixò la nostra primera feina mol-tes vegades és convèncer-les pri-mer a elles mateixes que deixinde banda el sentiment de culpa.»

De la dieta a l’ingrés«Les pacients amb anorèxia co-mencen amb una dieta restricti-va que es porta a terme de duesmaneres: eliminant molts pro-ductes de la dieta –acostumen aser els més calòrics: dolços i hi-drats de carboni– o bé menjant

Vigorèxia iortorèxiaHi ha qui els considera tras-torns mentals i els classificadins els TCANE i qui no. Enqualsevol cas, la vigorèxia ésun trastorn que es manifestaamb un gran desig de gua-nyar massa corporal. Qui elpateix (normalment homes)té pensaments obsessius so-bre el seu cos: es veu dèbil ipoc fibrós quan realment ca-da vegada és més musculós,a causa d’una pràctica exage-rada d’exercici físic i una alte-ració de la seva alimentació.L’ortorèxia es defineix comuna preocupació patològica,sovint amb un trastorn psí-quic de fons, per un menjarescrupolosament sa, la qualcosa porta a menús restric-tius. A diferència de l’ano-rèxia i la bulímia nervioses, elproblema no és la quantitatde menjar sinó la qualitat.

Un dels àpats al menjador de l’Institut de Trastorns Alimentaris i sessió de control mèdic al mateix centre. / THOMAS WILHELM (ITA)

Del 21 al 27 de novembre del 2008 • PRESÈNCIA • 11

de tot però en quantitats moltpetites», explica la directora del’ITA. Amagar trossos de menjar(sota el tovalló, a terra, a les but-xaques, etcètera) i enginyar-semil i una maneres per evitar elconsum de calories, es conver-teix en un hàbit quotidià.

Manifestar alteracions con-ductuals importants, descontrolalimentari, canvis psicològicsnotoris, crisis freqüents d’ansie-tat i un estat molt depressiu queen alguns casos va associat alconsum d’alcohol o drogues,són símptomes que, acompa-nyats d’un evident estat de des-nutrició, fan necessari un ingréshospitalari. El 2007, a l’ITA(www.itacat.com) van atendre1.403 pacients, dels quals 533 hovan ser en règim d’hospitalitza-ció o a l’hospital de dia. «Quanvénen estan molt malament.Portar-les aquí significa viure au-

tèntics drames familiars, perquèes disparen culpes els uns als al-tres», comenta la directora del’ITA. «La nostra funció és ajudarels pares a prendre aquesta deci-sió, ja que el primer que et diuenés: ‘El meu fill o la meva filla desque està així no és el que era.’ I ésveritat, a part dels canvis morfo-lògics, el que més modificaaquesta malaltia és el caràcter.»

Quan es tracta d’un pacientmenor d’edat, l’última decisióper fer un ingrés hospitalari la te-nen els pares. Ara bé, quan estracta d’una persona adulta, siaquesta es nega a ser hospitalit-zada, la situació és força més vio-lenta: no s’hi pot fer res. Tot i ai-xí, en casos d’extrema gravetat esfan ingressos no voluntaris senseel seu consentiment a partird’una ordre judicial. «Un 80 percent dels adults ingressen moltrebotats, perquè molts vénen em-

pesos per la família. Per a ells ésun moment de ruptura general,tant amb els familiars com ambla seva vida laboral, molts delsquals la tenen més o menys nor-malitzada», explica Sánchez.

Cap a la curacióLa mitjana de temps d’un ingréshospitalari per TCA és llarga,d’uns vuit mesos. «D’aquestsn’estan hospitalitzats quatre ocinc, durant els quals comencena anar a casa i fan sortides diàriesi de cap de setmana –acompa-nyats o no–.» A l’ITA, com a al-tres centres sanitaris especialit-zats en TCA, es treballa a partir deteràpies grupals i individualsportades per equips multidisci-plinaris de psicòlegs i psiquia-tres. El treball psicològic és diari iconstant. «Aquí no volem que lapacient sigui un subjecte passiu,sinó que sigui actiu. Per això no

Els webs definits com a pro-ana i pro-mía, apologistes del’anorèxia i la bulímia respec-tivament, han crescut un470% en els últims dos anys.El 2007, l’ACAB va rebre a laseva adreça electrònica(acab@acab.suport.org) 80denúncies de webs, blocs ifòrums que induïen als TCA.Les persones proanorèctiqueso probulímiques –autodeno-minades princeses o princesesde porcellana– escriuen reco-manacions pernicioses a in-ternet del tipus: «Si vols men-jar, agafa fotos de gent queadmires per estar prima i mi-ra’t al mirall, compara’t i bus-ca set errors al teu cos.» Oara: «Pren un glop d’aiguaper cada mossada de menjar,així t’ompliràs abans.» Co-mentaris com aquests induei-xen a la cronificació.

Apologia demalalties

12 • PRESÈNCIA • Del 21 al 27 de novembre del 2008

Hipotèrmia, hipotensió,anèmia, deshidratació,pedres al ronyó, alcalosimetabòlica, càries dental ialteracions endocrines,són alguns dels proble-mes físics que acostumena patir les persones quetenen un TCA. També sesolen donar significativessituacions d’osteoporosi.«Ens trobem moltes noiesque tenen uns ossos comde dones postmenopàusi-ques», diu la psicòloga clí-

nica Maria Luque. A mésd’irregularitats mens-truals, les dones amb TCAtambé presenten un riscelevat d’infertilitat, avor-taments i complicacionsfetals diverses en casd’embaràs.

Per la multiplicitat d’as-pectes biològics, psicolò-gics, familiars i sociocultu-rals que predisposen, des-encadenen i mantenen unTCA, no es pot dir queaquestes malalties esti-guin vinculades només ala moda. «Dir que és lamalaltia de les models ésridícul, perquè la banalit-za», diu Montse Sánchez.

Danyscol·laterals

la veuràs ni al llit ni tot el dia enpijama», comenta la directorade l’ITA. I, efectivament, com-provem que és així passejant pelcentre que tenen a Barcelona.

De mica en mica, se les ense-nya a menjar de tot. «Noies quearriben amb un pes molt baix, decop no les pots introduir en unadieta molt forta, però des del pri-mer dia incorporem tots els ali-ments.» A l’ITA no creuen queels avenços d’una pacient es pu-guin mesurar i recompensar apartir de les quantitatsd’aliments ingerides.«Crec que és un error–diu Montse Sánchez–;per a nosaltres el menjarno és ni un premi ni uncàstig.»

Quan es començaqualsevol tractament,«en el moment que lespacients comencen amenjar adequadament,encara que no hi hagiuna recuperació ponde-ral, la seva sensació ésque el pes se’ls ha dispa-rat moltíssim en pocsdies», comenta la coordinadorade la unitat de TCA de Mútua deTerrassa. Pujar a la bàscula és unaprova de foc. «Normalment lesacostumem a pesar un cop persetmana. Aquell dia per a elles éshorrorós, pateixen moltíssimperquè tenen la impressió quehan recuperat molts quilos.»«Per a elles és molt dur fer uncanvi radical de mentalitat i decop i volta començar a guanyarpes, és a dir, fer exactament elcontrari del que han estat fentdurant anys!»

Quants quilos es consideraque han de poder guanyar? «Sil’objectiu prioritari és la recupe-ració ponderal, amb mig quiloper setmana en tenim prou. Sin’hi ha més, millor, però tampocinteressa que hi hagi una recupe-ració inicial molt forta, ja quedesprés s’espanten.» Per això enmolts casos el pes que es vol asso-lir s’acaba pactant. «Quan tenimles pacients motivades, que ésbàsic per poder treballar ambelles, el nostre objectiu és acon-

seguir una funcionalitat, no elpes que voldrien els pares.» Elrisc que existeix sempre, però, ésque amb una petita millora jadeixin el tractament. «Ens hi tro-bem molt; és un tipus de trastornen què hi ha molt abandona-ment. Milloren fins on es veuencapaces d’arribar i ho deixen.»

Ajuda per avançarMentre s’intenta superar unTCA, hi ha recaigudes, normals,comprensibles i, segons Sán-

chez, «agraïdes, perquè for-men part del procés deltractament». No s’hand’entendre mai com un fra-càs. «El moment més pro-bable de la recaiguda ocor-re durant el primer anyd’alta, encara que pot sor-gir durant els cinc anys pos-teriors si es produeix una si-tuació d’estrès intensa os’origina un canvi radicalen la forma de vida del pa-cient», comenta la psicòlo-ga clínica Rosa Calvo, pio-nera del tractament delsTCA a l’Estat espanyol i au-

tora d’Anorexia y bulimia. Guíapara padres, educadoresy terapeu-tas (Planeta, 2002).

Fan falta guies, llibres, xerra-des, programes de prevenció...És a dir, informació. Grupsd’ajuda mútua per a pares, hos-pitals, hospitals de dia, pisos tu-telats... En definitiva, recursos.Informació i recursos, aquestssón els dos puntals que calen ales famílies que conviuen ambalgun TCA. Emilia Barnés, mared’una noia que va tenir anorèxiadurant quasi set anys i va arribara pesar 35 quilos, ho sap prou bé.«Va ser el 1988 i en aquella èpocaem vaig trobar molt perduda.»Ara, superat aquell capítol, aju-da altres pares a l’Associaciócontra l’Anorèxia i la Bulímia(ACAB). «Costa molt entendreaquestes malalties. Et comencesa plantejar què has fet malamentmentre veus com la teva filla ca-da vegada s’aïlla més, i això t’an-goixa molt, però hem de pensarque el cervell és un òrgan quetambé pot tenir disfuncions.»

Un TCA acaba causant problemes físics. / ITA

DOSSIER L’ENEMIC ÉS AL PLAT

Del 21 al 27 de novembre del 2008 • PRESÈNCIA • 13

L’assessoramentde l’ACAB

Des dels 7 anysfins als 50«Si comparem les pacients quetenim ara amb les que vèiem favint anys, la tendència és quel’edat en què comencen els TCAbaixi», diu el psiquiatre Josep To-ro. Què ha fet reduir la mitjana?«L’aparició molt esporàdica, peròaparició, de casos prepuberals.»A la unitat de TCA de l’HospitalClínic de Barcelona, en els últimsdeu anys han assistit mitja dotze-na de nens i nenes de 7 i 8 anysamb anorèxia nerviosa. Tot i quela majoria dels TCA es desenvolu-pen en la pubertat i l’adolescèn-cia (dels 12 als 18 anys), la franjad’edat de les pacients –la majo-ria, en una proporció de 9 a 1,continuen sent dones– s’ha anatampliant tant per sota com persobre. Pel que fa a la poblacióadulta, «són casos que s’han anatarrossegant des de l’adolescènciai que potser no s’han curat mai»,comenta Montse Sánchez, direc-tora de l’ITA. «Després d’un trac-tament, pacients de més de 30anys, i fins i tot de 50, et diuen:‘Ara començo a viure.’»

L’any 2007, el telèfon 902 116986 de l’Associació contra l’Ano-rèxia i la Bulímia (ACAB) va rebre2.491 trucades de persones quedemanaven informació sobre al-gun TCA. «El 47% de les perso-nes que acudeixen a nosaltressón casos no diagnosticats, i elprimer missatge de la nostra as-sociació és acollir i desangoixar»,comenta Isa Piédrola, gerent del’ACAB (www.acab.org). Segonsella, «com més aviat es pugui ferun diagnòstic precoç d’aquest ti-pus de malalties, més garantiesde recuperació hi haurà». L’activi-tat de l’ACAB es concreta en dife-rents programes d’informació,sensibilització i ajuda a famílies imalalts. I també de prevenció enescoles i instituts: «Els especialis-tes diuen que la tasca preventivas’hauria de fer sobretot a primà-ria, que és quan es fonamentenels valors de la persona.» Una bo-na autoestima, seguretat, imat-ge, bons hàbits alimentaris...

El 2007, IsabelleCaro, una noia

anorèctica francesa,va ser la protagonista

d’una polèmicacampanya

publicitària contraaquest tipus de TCAper a la firma Nolita.El seu cos esquelètic

ens hauria de ferrumiar. / EFE