ANIMS. PILOTETA! {¿NHola, em dic Tuca, i sóc una pilota de molts colors. Un dia els nens del pati deI'escola ijo vam fer un excursió a la muntanya. Ens acompanyava el professorMartí. Quan vam arribar, els nens van veure una cistella. Es van posar a jugaramb mi. Els nens em tiraven amb totes les seves forces, peró no hi haviamanera que entrés. En un moment donat un nen, sense voler, em va tirar riuavall. Semblava infinit fins que una branca em va aturar. Un nen que m'haviaseguit em va agafar, peró quan va veure que estava descolorida i desinfladaem va tirar a la brossa. Dos dies després estava molt debilitada, peró una nenaem va agafar. La nena i el seu pare em van cuidar. Em posaven una crema, ijatornava a tenir colors. La nena es deia Maria. Em portava a I'escola i quantirava a la cistella, les ficava totes. La Maria m'ha canviat la vida. Ara la Maria jas'ha fet gran, peró encara em fa servir, i és jugadora de básquet professional.

r¿:É.Xocolata!!!

Hi havia una vegada un nen molt trapella. Es deia Antoni peró tothom li deiaxo@, perqué li encantava la xocolata: amb ametlla, blanca negre amb llet...sempre somiava que el cole fos de xocolata, per menjar'se'|. Ja sabeu, si voleuque desaparegui el cole, ja no cal tanta violéncia. Doncs mireu fa molt detemps anava amb mi a P-3, i sempre m'estava espatllant el dia. Per aixó aramolta gent diu que sóc initant, ToT PER culpA SEVA! La primera vegada que

el vaig veure ja creia que aquest "tio" em portaria més de un mal de cap. El diaabans de comengar el cole, és a dir el dia de reunió, em va llengar el seu gelat

al meu pantaló. Ara que ja anem a 5é, és igual o més de pitjor, perqué a vingutun nen nou que es igual de pesat que en xo@. Es diu pau peró en Xoco li haposat Café de renom, peró crec que aquesta parida és de un chiste que ens vaexplicar un profe. Els dos fan una parella mortal. Em sembla que al néxia ésvan donar un cop al cap perqué estan massa malament del cap. Si us penseuque no és per tant, l'altra dia donaven pa als coloms, si és molt normal i és unamica raro que li donguin uns nens peró bé no pasa res, a lo que anávem perólo que no era normal, és que havans de que els coloms s'emportessin el menjara la boca LES ESPANTAVEN!, Odio Aquest "tios".

El pare den Xoco treballa a la famosa fabrica de cervesa "BURBUJAS' ¡ un diava donar un xarrup i és va posar com una moto i, @m és normal em va llengarel bocata, perÓ el pitjor de tot és que era de fuet i la mare només m'en fa un almés!!!

Ara el que més em preocupa és que els seus pares s'han anat de creuer senseell, I coM M'EL TREURE DE soBRE??ll.lsveritat és que no m'estranya, amblo de tossut que és i els problemes que dona. Peró a mi tan se val és el seu fillno?, DONS QUE sE L'EMPORTIN!. Peró imagineu el que em pot caure de lesseves'historietes" i pallassades amb les seves "merdetes' de chiste, sense elsseus pares. En fi, espero que a lr de la ESo no anem junts perqué si no, tindré2 anys més de mala sort, adéu. Ah per cert enviume "mails' que tinc la carpetad'entrada vuida, AJUDEUME SI US PLAU I sI No Us PLAU TAMBÉ! Grácies.

Fi

5"c

EIGilMGDEffi$Mffi$Hi havia una vegada un circ d'unes rates que actuaven. El pallasso era I'amo

de les rates. Ell és qui havia tingut la idea de qué les rates actuessin. Un dia

que feia molt de fred uns nens que es deien Joan Saurí i Andreu, van entrar a

una cabana i van decidir entrar. Quan van entrar I'Andreu va trepitjar alguna

cosa, i un cotó de sucre va sortir disparat per canó. Aleshores van comengar a

disparar-se cotó de sucre. Van sentir un soroll i van anar a veure qué era i van

veure un petit circ de rates on unes rates musicals van comengar a tocar. La

rata trapezista va saltar i quan va caure va desaparéixer. L'Andreu i en Joan

Saurí al.lucinaven papallones, llavors el cuidador va dir: benvinguts al circ de

les rates! Trrrrrtantum! van anunciar les rates del tambor i les de la trompeta:

tantuan tatatatata tatatatatata! El cuidador els va preguntar: us ha agradat? Els

nens van contestar que si, els havia agradat molt i que tornárien un altre dia. Es

diu que en Joan Saurí i I'Andreu van avisar als seus amics i un altre dia van

tornar i sempre s'ho passaven igualde bé.

[¿A

Una vida nova

La Gina era una nena de deu anys. Era simpática i amable, peró sempretenia un punt de tristesa dins seu. No tenia germans peró tenia uns pares quel'estimaven molt. Tots tres vivien en una casa petita i lletja. No tenien moltsdiners peró amb el sou el seu pare en tenien prou.

Un bon matí de primavera la Gina es va llevar i en obrir la porta va veureun paisatge preciós: els ocells cantaven itots els arbres brotaven amb les florsmés boniques.

La Gina se sentia felig i tot jugant va arribar el vespre. Eila estavaimpacient esperant el seu pare. Cap a les nou de la nit la Gina va veure el seupare que arribava cansat i trist.

Aleshores en arribar la nit... La noieta es va acostar a ra porta deI'habitació dels seus pares i va sentir veus. La mare deia:

_Peró com pot ser que hagis perdut la feina?

-No ho sé, perÓ el problema és com sobreviurem, no tenim diners!. Va dir elpare.I la mare va respondre:

-crec que pel bé de la Gina... L' hauríem de portar en un orfalinat.

A la Gina li va fer un batec fort el cor. El pare respongué:

_ Sí, jo també ho crec.

AixÓ va ser l 'únic que va sentir la Gína, perqué en aquell instant va agafar labicicleta i va voler anar a donar un vol.

Mentre agafava la bicicleta amb forga, endinsada en els seus pensamentsno es va adonar que la bicicleta es descontrolava i la portava vers a un altrecamí. Ella al cap d'una estona es va adonar que ja era massa tard. s' haviaperdut !

Passades unes hores llargues va aixecar el cap. I el que va veure eraindescriptible. Hi havia un petit poblat situat en una selva immensa. Els arbreseren gegantins i plens de flors precioses. Tot el cel estava envoltat d' ocells iaus paradisíaques.

La Gina baixá de la bicicleta, el seu cap no parava de fer-se preguntessense saber-ne resposta. Finalment es va endinsar en el petit pobtat. La gentestranyada la miraven amb desconfianga, els més petits fins i iot tenien por.

Aleshores una nena de nou anys se ri va acostar. I li va dir:

_Hola, em dic Amni i tu com et dius? D'on vens?

I la Gina respongué:

-Jo, jo ...em dic Gina i no sé pas com he vingut, només sé que la bicicleta esva desviar.

Uns instants després les dues noies ja eren amigues. L'Amni, l i ensenyavaamb molt de gust totes les meravelles que les envoltaven, en les quals la Ginamai s'havia fixat. Totes dues van compartir una bella estona juntes.

La gent ja va comengar a apreciar la Gina ,parlaven amb ella i fins i tot laconvidaven a les seves cases.

Ella se sentia felig envoltada de gent i amics, abans no podia sentiraquesta felicitat, ja que només es comunicava amb els seus pares.

A mida que passaven els dies la Gina era més felig i alegre. Peró arribá undia que necessitá parlar amb els seus pares. Ella els estimava molt i va agafarla bicicleta per explicar-los qué pensava fer, viure en el poblat. I així ho va fer.

La bicicleta novament la va portar cap a casa seva. En arribar va trucar a laporta i va obrir el seu pare el qual la va abragar i la va fer passar cap a casa.Ella els va explicar els seus projectes i tots dos, el pare i la mare hi van estar d'acord. Peró aixó sí, es van continuar veient d'en tant en tant.

La Gina ara ja més tranquil' la es va acomiadar dels seus pares, va agafarla bicicleta i va desaparéixer en una série de caminets.

En tornar al poblat va abragar a tothom. Estava contenta i orgullosa de símateixa. Ara ja podia comengar una vida nova.

//

La dona de camp i la dona de la ciutat A; \>,

Hola em dic Josefina. La meva vida sempre ha estat dedicada al campi sempre ho estará. La ciutat no m'ha agradat mai. Quan estic cultivant em fixoen la ciutat des dels meus camps i penso: - Quin horror, quina quantitat defum!- Peró per altre banda tenia ganes de provar de viure-hi.

A mi mai m'han agradat aquelles senyoretes que tenen la seva casaaquí, és a dir, al poble. Es comporten com unes auténtiques maleducades! Ensfan sentir inferiors perqué sempre van molt ben vestides i nosaltres amb laroba del camp.

El cap de setmana passat em vaig trobar a una jove noia de ciutatdavant de casa meva. Em va preguntar que sijo sabia on era la urbanització ElMar. És una de les urbanitzacions mes prestigioses de tot el poble. Li vaig dirque sí i la vaig portar fins a la seva casa. En arribar-hi em va dir que si algundia necessitava alguna cosa, que no dubtés en venir a la seva urbanització.(sempre que fos estiu, que és quan ve a aquesta casa, és clar) Abans demarxar li vaig preguntar a la Farners (que així és com es diu) si volia fer unintercanvi. Aquest era canviar-se la vida durant una setmana, és a dir laFarners viure una setmana al camp i jo una setmana a la ciutat. A ella li vasemblar bé perqué ella també tenia curiositat per saber com es vivia al camp.

La setmana de I'intercanvi va arribar, i I'intercanvi també. Estava tantemocionada!

Un cop em vaig instal'lar a la casa de la Farners vaig veure que notenia cap animal del qual haver-me de preocupar. Peró també vaig observarque no tenia la tranquil'litat que tenia a la meva casa. Allá no passava ni un solcotxe. Per altre banda la casa tenia una dona de la neteja que netejava la casatres vegades la setmana. No tenia cap preocupació. De sobte vaig tenir unpressentiment. Vaig recordar que jo abans de venir aquí, jo treballava al camp iem vaig preguntar de qué treballava ella abans de fer I'intercanvi. La vaig trucari em va dir que ella era dissenyadora de moda per les models famoses.Corrent, vaig anar a treballar peró jo no estic feta per aixó (vaig pensar) lesidees no em venen alcap!

La Farners es trobava en la mateixa situació que jo peró tot al revés.L'únic que teníem en comú era que a les dues ens costa el treball de I'altre. LaFarners el trobava molt tranquil'la en aquell establiment per part dels cotxes,perqué els animals no callaven ni sota I'aigua. Ella mai no havia netejat la casa,aixó vol dir que era la primera vegada que ho feia i us puc assegurar que ellaés un auténtic desastre fent aquest tipus de coses.

Un cop acabada la setmana, les dues, teníem ganes de tornar a lanostra casa encara que tampoc havia estat tant malament viure unaexperiéncia tant diferent com aquesta.

La Farners, en tornar a casa, es va adonar de que ella vivia ambmolt de soroll ique volia tomar en el poble. Ara la seva casa de I'estiu no era ladel poble sinó la seva casa de la ciutat. Jo vaig ensenyar-li a cultivar tot tipusde verdures i hortalisses. També li vaig ensenyar tots els llocs que es podenvisitar i disfrutar del poble. I per últim els llocs on poder comprar menjar o altrescoses.

De tant en tant, la Famers va a visitar la seva antiga ciutat i sempreque hi va passa per davant del que en un temps va ser la seva casa. Estavamolt felig amb la seva casa d'abans peró ara encara ho és més.

FI

{¿c

LA PILOTETA

Aquesta história no és de mágia ni de tresors, tampoc de guerrers valents ni debruixes, és I'história d'un somni...

Ja fa alguns anys darrere, en una escola de Mataró, plena de nens i nenes moltentremaliats, una piloteta entre totes es sentia diferent i sola; i és que aquellapiloteta estava en el cistell de les pilotes de básquet. Ella era diferent, petitona,i les altres moltíssim més grosses. Cada dia esperava amb il.lusió que algújugués amb ella peró aquell dia mai no arribava...

Un dia un nen va tirar el cistell de les pilotes al terra i la piloteta va sortirrodolant i saltant cap al pati de sorra. Ningú no es va adonar que la pilotetaestava perduda i morta de fred. Aquella nit va ser la pitjor de totes les nits jaque plovia tant i feia tant de vent que la piloteta no Va parar quieta ni unmoment. Alfinal, quan la nit es va acabar, la piloteta estava xopa i molt bruta.

A les 11 va xiular el timbre i el pati, on minuts abans es podia sentir unmosquit, es va convertir en un camp de batalla. Uns nois van veure la pilotetaplena de fang i li van comengar a donar cops de peu fins que al final es vancansar i la van deixar encara més destrossada i amb molta por.

Des de no gaire lluny un nen petit, en David, que era molt tímid, estavaobservant el que havia passat i es va apropar a la piloteta i la va agafar ambmolta cura:- A partir d'ara tu serás la meva amiga, li va dir ple de il.lusió.

La piloteta també estava molt contenta de que algú I'agafés amb carinyo, per fiun nen volia jugar amb ella, així es va deixar acaronar per aquelles petitesmans tan tendres.

Aquell dia en David tenia moltes ganes d'arribar a la seva casa ijugar amb lapilota verda i petita que s'havia trobat.

Quan es va acabar el "cole" i tots els nens anaven a casa, en David va ser elprimer en sortir de la classe per arribar lo més avíat possible.

Din, don!... Din, don!...No podia esperar més, estava molt impacient...Per fi lamare li va obrir la porta.

j -Hola fill, que tal ha anat el cole avui? Li va preguntar la mare com cada dia.

-Molt bé mama. Saps qué? M'he trobat una pilota a I'hora del pati. Tot contentla va treure de la motxilla i se la va ensenyar.

La mare la va veure i li va dir:

-Saps que aixó és una pilota de tenis?

-No, va dir en David. I com es juga?, Els nens podem jugar?, Es difícil?, Jopodria fer-ho?

Mentres en David feia totes aquestes preguntes, la mare mirava la carad'alegria, il'lusió i esperanga del seu fill i li va comengar a explicar com esjugava a aquest esport.

A la nit amb el seu pare van decidir que aprendria a jugar i dos cops a lasetmana sortien amb la piloteta i moltes ganes.

En David, amb el temps, va aconseguir ser molt conegut i guanyar moltspremis. En tots els seus viatges i torneigs mai s'oblidava de portar en la sevabossa aquesta petita pilota, la seva primera pilota de tenis.

Autor: Dedicat als nens que tenen somnis i s'esforcen per fer-los realitat.

F¡