XV CONCURS LITERARI

INDEX

pàgina

PRESENTACIÓ ………………………………………………… 3

ELS CONTES D’INFANTIL................................................... 5

INFANTIL 3 anys……………………………………………….. 6

INFANTIL 4 A …………………………………………………… 10

INFANTIL 4 B ………………………………………………….. 12

INFANTIL 5 A ………………………………………………...... 14

INFANTIL 5 B …………………………………………………… 16

INFANTIL 5 C …………………………………………………… 18

1r A ………………………………………………………………. 21

1r B ………………………………………………………………. 25

2n A ……………………………………………………………… 29

2n B ……………………………………………………………… 32

3r A ………………………………………………………………. 35

3r B ………………………………………………………………. 37

4t A ………………………………………………………………. 39

4t B ………………………………………………………………. 41

5è A ……………………………………………………………… 44

5è B ……………………………………………………………… 49

6è A …………………………………………………………….. 52

6è B …………………………………………………………….. 56

DIBUIXAR EMOCIONS ……………………………………….. 60

25è ANIVERSARI 1988-2013

PRESENTACIÓXV CONCURS DE CONTES

“...era un gos un poc estrany, ja què, en lloc de lladrar fent “bub-bub!” deia “gre-gal!, gre-gal!”...”

És el que passa quan deixem volar la imaginació: apareixen gossosque lladren fent “gre-gal!, gre-gal!”, micos amb bigot, lleopards que toquenla trompeta o fins i tot un super-man gras que vola cada volta que es tira unpet.

I això és el que fan els xiquets i xiquetes de la nostra escola: deixarvolar la imaginació, pensar històries fantàstiques, dibuixar escenarisimpossibles, donar vida a criatures màgiques, fabricar màquinesprodigioses.... I amb tots aquestos materials construeixen i escriuen elsrelats que ara es mostren davant dels vostres ulls: el XV RECULL DECONTES.

Feu-li una miradeta, fullegeu-lo, llegiu-lo. I igual que els nostres xiquetsi xiquetes, deixeu volar la imaginació. De ben segur que apareixerà algunacriatura fantàstica: un gos que toca el violí o un monstre que balla claqué...Qui sap. I de ben segur apareixerà un somriure en la vostra cara. Això seràel millor.

És aquesta la tasca i l'objectiu més important de la nostra escolaGREGAL: fer xiquets i xiquetes feliços, que somriuen, que se'ls il·lumina lacara quan aconsegueixen pintar un dibuix sense eixir-se'n, quan escriuen elseu nom sense equivocar-se, quan els ixen bé les sumes, quan juguenjunts al pati.

Perquè aprendre és l'aventura més emocionant i engrescadora, la queens fa viure cada moment i cada dia, la que ens fa esforçar-nos unavegada i una altra, la que al cap i la fi ens fa feliços. I la que ens fasomriure.

Enguany la nostra escola compleix 25 anys. No tinc notícies que en totaquest temps cap gos haja aprés a lladrar fent “gre-gal!, gre-gal!”. Però enl'escola Gregal he vist molts xiquets i xiquetes somriure. I vos pucassegurar que l'esforç ha pagat la pena amb escreix.

PER MOLTS ANYS, GREGAL!!!

Castelló, abril de 2014

INFANTIL 4 ANYS B

�

�

�

�

�

�

�

Hi havia a la ciutat de Nova York un multimilionari que tenia de tot. Un dia va llegir en Internet que a la selva d’Amazones existia un ésser especial i va enviar uns caçadors a buscar-lo. Quan van arribar els caçadors a la selva els animals van tindre por i es van amagar. Què era el que buscaven???..... un animal meitat tigre i meitat serp!!!!! Volien la seua pell perquè el multimilionari es l’ havia encomanat. Dins la selva hi havia un poblat on les persones entenien i parlaven tots els idiomes del món i els xiquets que allí vivien tenien la capacitat d’entendre el que deien els animals perquè sempre jugaven amb ells i volien protegir-los. Quan es van adonar que havien arribat els caçadors van tindre una idea: enganyar-los i així salvar els animals i sobre tot el tigre-serp.

Ho farien d’aquesta manera: un xiquet es disfressaria de tigre i una xiqueta de serp i s’ ajuntarien per enganyar els caçadors. Al dia següent els xiquets van anar a un clar de la selva i van fer un clot molt fondo i el van tapar amb branques i fulles. La trampa estava preparada !!!! Van avisar els caçadors que el tigre-serp estava en aquell lloc i els van enviar un missatge amb un lloro multicolor i políglota que parlava tots els idiomes del món. Els caçadors van preparar les armes i es van desplaçar amb quads per anar al clar de la selva.

Els dos xiquets disfressats estaven amagats a l’altre costat del clar i es movien i feien sorolls com si foren un tigre i una serp. La resta de xiquets esperava els caçadors prop de l’entrada i els van preguntar: “ Heu vist el tigre-serp?” I ells contestaren: “ tot recte el trobareu”. El fals tigre-serp va eixir i es va col·locar darrere de la trampa. Els caçadors van amagar els quads i van caminar en silenci i lentament cap al tigre-serp i …… plaf!!!!! Van caure a la trampa. Tots els xiquets van rodejar el clot i el xiquet i la xiqueta es van traure la disfressa.

Els homes es van sorprendre tant que no s’ho creien!! I van preguntar què volien. Els xiquets van dir que tenien que anar-se’n de la selva i no tornar mai més. Ah!! I també dir a tota la gent que el tigre-serp no existia, que era una fantasia. Així ho van prometre i se’n van anar a Nova York per a no tornar mai més. Els xiquets tornaren al poblat i van continuar cuidant i jugant amb els animals, que van estar protegits de la civilització.

I conte contat ja s’ha acabat i pel fumeral s’ha escapat.

Alumnat de 2n B Il.lustradors Pau Collado Alarcón, Aitana Nemiña Moliní, Sandra Aranda Ibánez i Lidia Medjaled.

Fa molts, però que molts anys, en un país hi havia un castell, on vivia el rei Bell. Bell era el seu cognom, però la majoria de la gent el cridava “El rei avariciós” perquè sempre era tot per a ell; les joies, els aliments, les collites... era un rei molt avariciós.

Un dia, de sobte va declarar la guerra a un altre rei i, qui guanyara, es quedaria amb totes les coses valuoses de l’altre.

El rei Bell va pensar: -“I si guanye l’altre rei?, perdré totes les coses valuoses que tinc !” Tenia molta por, seria pobre per sempre!

Al dia següent, a primera hora del matí va reunir a tots els habitants del seu poblat, els demanà que lluitaren amb ell, però els seus súbdits digueren NO, perquè si finalment aconseguien la victòria, tot seria per a ell sol.

Bell comprengué que sense l’ajut del seu poble perdria tot el que tenia , per això els va prometre que compartiria amb ells totes les riqueses.

Va arribar el dia i van guanyar la lluita i el rei va compartir amb la resta de les persones del seu regne tota la seua fortuna i tot el que havien aconseguit amb el triomf. I el rei ja no era el rei avariciós.

Jorge Balfagón Miravet

3r.-B

Quan les granotes tenien pèl , havia un alien que vivia en Saturn tot sol. El seu germà vivia en Júpiter, el trobava molt a faltar I per això el cridava cada dia.- vine germanet, estic molt sol i trist

I el seu germà sempre li contestava el mateix

- tindràs que esperar més o menys un any. Estic construint el coet.

Va passar el temps i per fi va poder viatjar a Saturn amb el seu coet. El viatge va durar una setmana perquè havia fabricat una nau molt lenta.

Quan per fi els dos germans es van trobar va estar cinc minuts abraçant-se, després es van gitar però no podien dormir de lo contents i emocionats que estaven.

El temps que van estar junts feren de tot: lluita de coixins, manualitats amb pegament, jugar a la consola, menjar llepolies, i moltes coses més.

Però va arribar l’hora d’acomiadar-se. Esta vegada van estar un hora abraçant-se. Finalmentel germà pujà al coet i marxà cap a Júpiter .

L’alien de Saturn continuava content, era millor haver passat un dia amb el seu germà que no haverestat mai.

Elsa Sánchez Cantalejo 3r. B

L’AVENTURA D’UNA GOSSETA POREGOSA En un poble anomenat Villarta vivia una gosseta xicoteta que es deia Laika, era prou poregosa i sobretot el que més li espantava eren els gossos que vivien al costat de sa casa, quan els veia es posava nerviosa i lladrava. No tenia amics i per eixe motiu va decidir anar-se’n de viatge a visitar altres llocs on seria possible conèixer nous amics per poder jugar i compartir experiències, però este viatge no seria un camí de rosses. Es va preparar un sac amb tot el necessari i sense pensar-ho va eixir cap al bosc, a penes havia eixit del poble un esquirol que estava damunt d’un arbre li va llançar una pinya que per poc li donà al cap, es va asustar i va començar a córrer, tant que sense donar-se conter es va anar cap a dins del bosc. Crec que m’he perdut! - deia Laika, però això no era el que més li preocupava ja que a la llunyania s’escoltava un udol, prompte va descobrir que es tractava d’un llop i per a evitar ser el seu sopar va començar a córrer fins que va deixar de sentir l’udol. La seua aventura era un desastre, no tenia amics nous, tenia molta fam i segons pareixia estava perduda al bosc, va pensar que el millor seria buscar refugi on passar la nit. Va trobar una cova, pareixia que la sort li somreia, però no va ser així, ja que a l’entrar es va trobar un ós dormint i sense pensar-ho va eixir sense fer soroll. Quan ja no li quedaven forces i pareixia que tot estava perdut, es va dur una agradable sorpresa al veure que els seus dos veïns, eixos gossos que tant li espantaven i que per la seva culpa tots els dies lladrava i lladrava, ara s’anaven a convertir en els seus salvadors. - Laika, on estaves? Tots t’estàvem buscant, pensàvem que t’havia passat alguna cosa, però no et preocupes ja t’hem trobat. En el camí de tornada a casa, Laika va comprendre que estava equivocada i que els gossos que tant li espantaven serien a partir d’ara els seus millors amics. A Laika li van fer una festa de benvinguda amb molts regals, van jugar tots els gossos que coneixia... es va disfressar de superherois, es van banyar a la piscina i s’ho va passar molt bé. Des d’aquell dia, mai va tindre por i es va convertir es una gosseta molt feliç amb molts amics.

ANDREA CONTRERAS 4t A

A la nostra ciutat una bona causa hem de celebrar. Ja falta poc per la Magdalena on no faltarà foc ni festa plena. Al carrer es fa la festa que per a tots està feta. Magdalena, la festa que d’alegria ens plena. Gent nova ve per gaudir dels nostres esdeveniments. La gent va a la romeria amb una gran alegria. Turistes i veïns tasten les nostres tapes i vins.

JUDIT OLMEDO 4t A

LES AVENTURES D'ÀLEX I GABRIEL

Hi havia una vegada dos xiquets molt amics que s'anomenaven Àlex i Gabriel. Un dia, van

anar cap al parc a jugar. Allà, van trobar un portal màgic que no sabien on els portaria i hi

van entrar. Una estona després, es van adonar que era un portal que els conduiria a Mart.

No sabien què fer i van fer una volta pel planeta roig a fi d'investigar el lloc. De sobte, Àlex

va cridar Gabriel:

- Mira la troballa que he descobert -digué Àlex encuriosit-.

- Crec que he trobat un alienígena.

Com que no sabien què fer en veure el misteriós ésser, es van amagar darrera d'una

pedra roja gran.

L'alienígena va descobrir Àlex amagat darrera de la roca i li va donar la mà. Com que Àlex

no sabia ben be què fer, també li va estrènyer la mà. Tot seguit, l'alienígena va aproximar-

se més als xiquets i els digué de forma amistosa: << Benvinguts, humans>>.

Els xiquets es van estranyar molt perquè el misteriós ésser podia parlar com els humans.

Poc després, Gabriel li va preguntar a l'alienígena:

- Com és que entens el nostre idioma?

- Nosaltres dominem tots els idiomes, com ara l'anglés, el castellà, el valencià... -contestà

l'extraterrestre-.

Al cap d'una estona, Àlex li va pregutnar:

- Teniu OVNIS?

- Sí que en tenim. A més a més, hi ha de diferents maneres, com ara de transport,

d'atac... -respongué l'alienígena-.

- M'agrada molt parlar amb tu, però ens hem d'acomiadar -digué Àlex-.

-Sí. És molt tard. Un altre dia espere que ens tornem a veure -afegí l'extraterrestre-.

Finalment, els personatges d'aquesta surrealista història es van acomiadar:

- Adéu, adéu. Fins aviat -van dir els dos xiquets al seu nou amic-.

-Adéu, adéu. Bon viatge -contestà entusiasmat l'alienígena-.

Víctor Blasco. 4t B

L'ESTRELA QUE NO TENIA AMIGUES

Hi havia una vegada una estrela que estava sola en tot l'univers. L'estrela s'anomenava

Alba.

Com que no tenia amigues, estava molt trista perquè sempre feia les mateixes coses: de

dia, s'amagava i de nit, donava llum a tothom.

Una nit, una xiqueta que s'anomenava Clara va passar per davall de l'estrela Alba quan

anava cap a la seua casa. Alba es va llançar a terra per fer-se amiga de Clara. Alba va

preguntar a Clara:

– Vols ser la meua amiga.

– No -va contestar Clara-.

Com podria ser l'amiga d'Alba si no eren iguals!! I Clara va seguir cap a la seua casa.

Alba, molt entristida, va pujar de nou cap al cel (encara que estava vigilant Clara). Clara

va arribar a un bosc mentre anava a la seua casa. Com que era de nit i estava fosc, va

anar per un camí equivocat i es va perdre. Alba, que estava a l'aguait, va anar a ajudar

Clara. Va il·luminar el bosc perquè Clara se n'adonara que no anava pel camí correcte.

Així doncs, Alba va baixar de nou apropant-se a Clara i la xiqueta li digué:

– Gràcies per ajudar-me. Si no hagueres aparegut, no hauria pogut arribar a casa.

Des d'eixa nit, Clara i Alba van ser les millor amigues. Al capdavall, Clara es va adonar

que també es poden tindre amigues encara que siguen diferents.

Mireia Armengol.4t B

UNA BONA ACCIÓ

Hi havia una vegada uns xiquets que es dedicaven a presentar-se a concursos. Quasi sempre guanyaven, perquè hi ha que dir que se’ls donava molt bé .Ja s’havien presentat a uns vint concursos, de qualsevol tipus. Un dia se’ls va ocórrer que es podien presentar a un concurs de dibuix. Consistia a dibuixar allò que més els agradava fer en el seu temps lliure. Pau i Sergi, els dos germans, els va parèixer una bona oportunitat per a demostrar lo bé que dibuixaven, a més el premi era poder viatjar al Japó. Es van dedicar durant dos mesos seguits a practicar dibuix, per a que el dia del concurs dibuixaren lo millor possible. Quan tan sols faltaven dos setmanes van saber qui eren els altres xiquets contra els qui anaven a competir. Pau i Sergi no els coneixien de res però segur que també eren molt bons en el dibuix. La mare de Pau i Sergi es sentia molt orgullosa per el fet de que s’aplicaren tant a participar en concursos no gens fàcils. Tan sols faltaven dos dies per al concurs, llavors Pau i Sergi es van ficar a pensar, en que si guanyaren podrien conèixer Japó amb la seva família.

Faltava mitja hora per al concurs, aleshores els va telefonar la seva àvia. Els va dir que lo important no era guanyar, només feia falta que es concentraren i ho feren lo millor possible. Pau i Sergi es van quedar més tranquils en allò que els havia dit la seva àvia.

Ja havia arribat l’hora del concurs, els dos germans van desitjar sort als altres dos participants: Carla i Joan. Els quatre es van preparar, llavors va dir Pep l’organitzador:

- Que comence el concurs!!!

Pau i Sergi van decidir dibuixar un camp de futbol i ells dos jugant allí, perquè a més a més de presentar-se a concursos els encantava jugar al futbol. També van pensar que seria bona idea dibuixar alguna cosa relacionat amb concursos, així que es van posar a dibuixar les dos coses. En canvi, l’altre grup va començar a dibuixar una pista de patinatge, ja que lo que més els agradava als dos era patinar.

Els dos grups estaven molt concentrats amb els dibuixos, dibuixaven al detall, no els faltava de res!!! La gent mirava impacient per saber quin dibuix els agradava més dels dos. Pep va mirar l’hora i va veure que tan sols els quedaven vint minuts per acabar els dibuixos. Els dos grups sabien que els quedava poc de temps així que van començar a acabar els seus dibuixos. Quan va ser l’hora va anunciar Pep:

- S`ha acabat el temps, podeu deixar de dibuixar!!!

Els xiquets van deixar els colors i tot lo que portaven a les mans. Llavors es va apropar el jutge i va estar una estona observant els dibuixos, els estava costant decidir qui havia guanyat perquè realment els dos grups es mereixien el premi.

Mentre el jutge decidia Pau i Sergi van anar a parlar amb Carla i Joan, els altres participants. Els van preguntar per a que volien el premi, Pau i Sergi van dir que el volien per a visitar Japó amb la seva família. Llavors l’altre grup els va dir que ells volien el premi per a visitar al seu avi que estava al Japó, que a més estava malalt. Al sentir allò Pau i Sergi es van quedar un poc sorpresos perquè Carla i Joan volien el premi per a alguna cosa realment important. Aleshores el jutge va dir:

- Ja hem pres la decisió!

Van fer pujar a una espècie d’escenari als dos grups per a donar-li el premi als guanyadors. Es van desitjar sort una vegada més i ja es van quedar en silenci per sentir la decisió del jutge. I en aquell moment el jutge va anunciar:

- Els guanyadors de dibuix d’aquest any són: Pau i Sergi!!! Enhorabona!!!

Els dos es van ficar molt contents i van anar corrents a abraçar als seus pares!. Quan ja estaven més tranquils es van ficar a pensar sobre lo del viatge a Japó. I van decidir que Carla i Joan deurien anar al Japó, així que van demanar silenci i van dir:

- Volíem anar al Japó, però Carla i Joan necessiten el premi molt més que nosaltres. Així que els volem donar el premi per a que puguen anar a visitar al seu malalt avi.

Tota la gent es va quedar callada i es va sorprendre amb aquella reflexió. El xiquets no sabien que dir, però gracies a Pau i Sergi podrien vora al seu avi. Van anar a donar-li el premi a Carla i a Joan i els dos es van ficar tant contents que els van donar una abraçada. Al final tots es van fer amics i des d’aquell dia anaven a jugar sempre junts, perquè no tots els dies es fa una amistat tan gran com la de Pau i Sergi. Perquè ells dos sabien el que era important i el que no, a més havien aconseguit que Carla i Joan pogueren anar a veure al seu avi.

Uns dies més tard, Carla i Joan els van escriure des del Japó, dient-los que el seu avi estava millor i que els donava les gràcies per haver-li donat el premi als seus nets.

Lucía Monforte Vicente 5º A

EL MISTERI D'ANNA Diuen les llegendes, que una vegada, en un poble molt xicotet de la ciutat de Terol,

va viure una xiqueta anomenada Anna. Anna era una xiqueta de deu anys, morena, amb monyo curt, ondulat i de color

castany. Anna era a més a més molt somiadora; el seu major somni era ser detectiu per a resoldre assassinats quan fora major, aixina que se passava tota l’estona a l’escola i a sa casa imaginant que resolia tots els casos més complicats. Però en un poble tan xicotet mai passava res que necessitare l´ajuda d´una detectiu per a resoldre’s. Aleshores, un dia com altre qualsevol, Anna va sentir en la plaça del poble que les veïnes deien que en “La Mansió del Crits”, s 'havia produït un assassinat.

Anna es va ficar molt emocionada. Mare meua-va pensar-. La Mansió dels Crits era una casa molt gran i pràcticament en ruïnes que va ser de les primeres cases que se van construir al poble. La gent sempre comentà que els seus últims propietaris sen van anar corrents perquè deien que la casa estava encantada. Encara diuen que de nit se poden escoltar les crits de les fantasmes que ara l´habiten.

Aleshores, Anna molt emocionada va anar corrent a sa casa, però quan va arribar, no la esperaven bones noticies. La mare i el pare estaven en la cuina, els dos plorant. Anna es va quedar molt sorpresa i atemorida i va preguntar:

- Que passa? Per què ploreu? La mare va respondre entre plors:

- Ay Ay, Anna, han assassinat al teu oncle Xavier. Anna, algú ha matat al pobre Xavier -i la pobre mare va arrancar a plorar més i més.

Anna va quedar molt sorpresa i entristida. El Xavier era el seu oncle preferit. Era l’únic germà del seu pare, més menut que ell. Era molt alegre i quan passava per sa casa jugava molt amb l´Anna i sempre, sempre li duia alguna coseta. Com que la seua mare no deixava de plorar, Anna es va dirigir al seu pare, que encara que portava una cara molt trista i estava blanc com la neu que cobria el poble durant tot l´hivern, pareixia molt mes tranquil que la mare.

- Pare, pots explicar-me que ha passat? -va preguntar li Anna. - De moment no sabem molta cosa Anna -va contestar el pare- Algú ha assassinat al Xavier a “La Mansió dels Crits”. - Però, com ha passat? I sobretot, perquè? -va dir Anna molt confosa.

- No ho sé filla -va respondre el pare- la policia no sap res mes de moment. Fa poquet que uns xiquets han trobat el seu cos a la Mansió i la policia al anar a la casa del Xavier i no respondre ningú ha vingut ací.

- Com que ningú ha respòs a la casa pare?- va dir Anna- I la tia Roser?. La tia Roser era la dona del Xavier. No portaven massa temps de casament i a

l’Anna no li agradava gens. Era una dona molt antipàtica i sempre pareixia amargada per

alguna cosa.

- La tia Roser no està a casa. La policia està intentant localitzar-la però de moment no saben res- va contestar el pare.

‘Què estrany...’ va pensar Anna. Aleshores, tots van anar al llit, ja que ningú volia sopar res. Anna va caure en un somni ple de malsons, quan va escoltar un soroll a la cuina. Es va alçar del llit i al arribar va veure una cosa que no tenia peus, era... UN FANTASMA!

Anna va cridar amb molta por:

- Aaaaah!! Un fantasma! Però aleshores, el fantasma es va girar i li va dir:

- Anna, per favor, no crides que et poden escoltar les pares. Soc jo Anna, el teu oncle Xavier. Anna, per favor necessite la teua ajuda, tenim que esbrinar el que ha passat.

Anna es va quedar molt sorpresa, però ja no tenia por. Era el fantasma del seu oncle preferit el que li demanava ajuda. ¡Ací podia estar el misteri que tant desitjà per a demostrar que podia ser una bona detectiu! - D’acord oncle, jo t’ajudaré a descobrir el que ha passat -li va dir molt seriosa.

- Però no li contes res als teus pares, Anna- va demanar Xavier. Anna acceptà i al minut següent l’oncle Xavier va desaparèixer. Al dia següent,

Anna es va alçar del llit i de seguida va recordar lo de la nit anterior. Molt emocionada va desdejunar ràpidament i els va dir als seus ares que s'anava a la plaça, quan en veritat s, anava a “La Mansió del Crits”. Quan va arribar va veure el seu oncle Xavier davall l'únic arbre i li va dir:

-Oncle, anem a entrar.

L´oncle li va dir que si i els dos van traspassar la porta. Una vegada dins de la mansió van escoltar a gent cridant de por. Llavors, Anna va veure unes escales i va pujar les escales com va poder, perquè estaven plenes de sang. L´oncle va pujar darrere de l´Anna i aleshores van sentir algú parlant. - Shssssss......calla! -va dir Anna.

I al donar la volta a l´escales Anna va veure a la tia Roser parlant a soles. - Tia Roser, ets tu? -va preguntar Anna un poquet atemorida.

- Anna! -va cridar la tia Roser- Però que fas tu ací?. Antes de que Anna poguera contestar el oncle Xavier se va aparèixer just tot davant

de la tia Roser i de l´Anna. La tia Roser va chillar amb molt esglai i va caure agenollada davant de les dos:

- Xavier, però com es possible això?......¡TÚ ESTAS MORT!. - Si Roser, estic mort-va respondre Xavier- però la meua anima no pot descansar en pau per lo que... ¡TU HAS FET!.

Anna va comprendre al instant lo que ha passat i dirigint-se a la tia Roser li va dir:

- Tia Roser, per què has assassinat al teu home?- Era l´home mes bo i simpàtic que coneix... Què es lo que ha passat?.

- Per la seua fortuna, Anna- va respondre Roser plorant- Al teu oncle li va tocar fa uns dies una bona suma de diners i volia compartir-la amb tu i els teus pares i a mi ¡res de res, Anna! -va dir la tia Roser ara ja plorant mes i mes. - Va ser una accident, en realitat jo no volia assassinar al teu oncle Xavier Anna.

Anna es va quedar molt entristida per tot, i dirigint-se a la Roser li va dir: - Tia, tens que anar a la policia. Només així el Xavier podrà descansar en pau i tu podràs demanar perdó per tot.

La tia Roser es va girar cap al Xavier i el va dir:

- Xavier, per favor, perdona’m per el que he fet. Estic molt arrepentida i ara aniré a la policia amb Anna i pagaré per tot.

Aleshores, el fantasma de Xavier va desaparèixer i en el seu lloc unes lletres van quedar flotant en l´aire: ‘Et perdono, Roser.’ De seguida, Anna va escoltar una veu que li deia: “Anna, gràcies per tot. Sense la teua ajuda no haguera pogut fer-lo. Te vull molt i sempre seràs la meua neboda preferida.”

Anna, encara que estava molt trista perquè ja no veuria mes al seu oncle, aleshores estava contenta perquè l’ànima del Xavier ja podia descansar en pau.

Amaya Escudero 5º A

Açò era una vegada a la granja “Vilabona”, on vivia un estruç anomenat Tifassa. Sempre estava trist perquè en la seua granja els animals no treballaven. Només es dedicaven a menjar el que els ficava l'amo i dormien.Fins que un dia l'estruç es va cansar i va preguntar al seu amic Pere el porc, si volia fugir de la granja amb ell. Però com Pere era un malfeiner, li va dir que no.

Tifassa, que era molt valent, ho va fer igualment i se'n va anar cap a la ciutat de València. Allí es va trobar molt incòmode ja que mai havia vist tants cotxes ni edificis tan alts, però apoc a poc es va anar acostumant. En arribar es va posar immediatament a buscar treball.

A la ciutat no hi havia molts treballs, ja que estaven en crisi, però quan va trobar un de cambrer a la punta del carrer va anar a preguntar. El primer dia va ser divertit, però el segon ja començaven els problemes. Omplia el bar de plomes i això feia fàstic! Però el pitjor era que no hi anava quasi ningun client, així que el xef el va acomiadar sense pensar-s'ho massa.

L'estruç, que ara estava en l'atur, no sabia què fer: si tornar a la granja o intentar aconseguir un treball més apropiat per a ell. Com que era molt valent, va pensar que havia d'intentar-ho.

Doncs va escollir bé, perquè en dos dies aconseguí un treball de policia. Açò sí que se li donava bé. Fins i tot va rebre un munt de premis pel seu bon treball al millor policia. De vegades enyora al seu amic Pere el porc, però el seu treball li agrada molt.Si aneu a València i vos trobeu un policia amb experiència, no dubteu massa: serà l'estruçTifassa!

Miguel Balfagón, 5é B

EL TRESOR DEL FONS MARÍHi havia una vegada, a Valfyn, un poble molt menut d'Ucraïna, vivien uns xiquets moltvalents, aventurers i intel·ligents. Es deien Aaron, Marc, David, Kevin i Albert.

En aquest poble hi havia una llegenda molt antiga. La llegenda deia que fa molts anys unvaixell mercant amb molts diners es va afonar als fons del mar i ningú l'havia trobat mai.També es comentava que aquest tresor estava protegit per una estranya criatura.

Un dia, la panda d'amics, va comentar el tema de la llegenda del tresor. Llavors, vanpreguntar als seus pares. Els pares, com era d'esperar, van dir que no. Els xiquets no vanestar d'acord i protestaren dia i nit, però els pares no els van fer ni cas.

Els xiquets, molt tristos, van començar a pensar en com podrien anar a buscar el tresor.David, el més impulsiu de tots, va dir que podrien anar bussejant. Aquesta idea es vadescartar. Aaron va proposar construir una petita barca i anar-hi. Van estar tots d'acord.Van començar a treballar als cinc minuts i, al cap d'una setmana, la barca ja estavaacabada.

Al dia següent, van començar l'aventura. Van tindre que anar-se'n a primera hora per aquè els pares no els impediren fer el viatge.

Van navegar moltes hores, fins que, a la fi, van arribar al mig de la mar.El que no va pensar Aaron era com bussejarien fins al fons. Marc va ser previsor i , abansde salpar, va agafar unes bombones d'oxigen.

El primer xic en bussejar va ser Kevin; després, Albert; a continuació d'aquest, Marc idesprés els que faltaven.

Bussejaren i bussejaren fins que van trobar el vaixell. També van vore la criatura queprotegia el tresor.Aleshores, pujaren a la superfície i Kevin i Albert van preparar una xarxa amb algues iroques que hi havien el mar. Es van capbussar una altra vegada. Kevin i Albert es van amagar rere una pedra enorme, mentre que David, Marc i Aaronfeien d'esquers.

Quan la criatura va anar a per David i companyia, Kevin i Albert van llançar la xarxa i vancaçar la criatura. Després, van anar a pel tresor.

Els xiquets van saber que la llegenda era certa. Però, ara hi ocorre una altra cosa.......

Podran tornar els xiquets a casa???

Aaron Galera Sorní6é A

JORDI I EL ROBOT INTEL LIGENT·

Hi havia una vegada un xic que es deia Jordi. A Jordi, les matemàtiques no se lidonaven molt bé. Sempre treia notes dolentes com un tres, un quatre, un cinc.....

Un dia va anar a sa casa un robot molt intel·ligent. Al principi Jordi no l'entenia però,al cap d'un temps, va aconseguir posar-li l'idioma castellà.

El robot li va obligar a fer els deures de matemàtiques perquè, com no els entenia,no els feia.

Al cap d'una hora va acabar els deures però els tenia tots malament. El robot li vaesborrar tots els deures i li va dir:

- Tens que fer-los de nou. Jo te l'explicaré, però els has de fer tu.Quan ja els entenia, es va posar a fer tots els problemes. Va acabar prou més

prompte. El robot se'ls va corregir i ... estaven quasi perfectes!! Només en tenia unesquatre errades.

Al dia següent, quan va anar al col·legi, el professor no s'ho podia creure. Elprofessor deia que havia usat la calculadora i, per això, el va castigar sense eixir al pati.Jordi insistia i insistia dient la veritat, que ell havia fet els deures, que no havia utilitzat lacalculadora i que havia un robot molt intel·ligent que li explicava els deures.

El professor li va posar una nota a l'agenda que deia:” Jordi ha fet els deures ambla calculadora. Ell diu que no i , el que més m'ha impressionat, és que diu que un robotl'explica els deures”.

A l'arribar a casa Jordi li va donar la nota del professor a sa mare. Ella es vaenfadar molt però, aleshores,va eixir el robot.

Al principi, la mare de Jordi es va espantar però, després, es va relaxar i va deixarque el robot visquera a la seua casa.

El robot li va explicar que ell venia d'un món llunyà per ajudar a Jordi a queaprenguera matemàtiques. La mare de Jordi ho va entendre tot, se'n va anar a parlar ambel professor i li va dir:

- El meu fill no ha utilitzat la calculadora i no t'ha dit cap mentida. A la nostra casaviu un robot que li ajuda amb els deures de matemàtiques.

- No m'ho crec. Fins que no ho veja, no m'ho creuré.- Va respondre el professor.- D'acord, si vols ara mateix el cride per telèfon perquè vinga.La mare va telefonar al robot i li va dir que vinguera. El robot va aparéixer i va dir al

professor:- Per què no t'ho creus? Jordi és molt intel·ligent, el que passa és que tu no

l'explicaves bé les activitats de matemàtiques.- Ho sent, és que resulta molt estrany que un robot ensenya a un xiquet.Des d'aquell dia, el professor va confiar en Jordi.

Quan va arribar l'època dels exàmens, el robot el va preparar per a que traguera totexcel·lents i ni només en matemàtiques, sinó en totes les assignatures per a que Jordiguanyara una beca per als seus estudis i per a que la seua mare i el professor estiguerensatisfets d'ell.

La setmana dels exàmens Jordi estava molt nerviós, però, al mateix temps, segurd'ell perquè el robot sempre li deia: “ Jordi, eres molt intel·ligent, vas a treure les millorsnotes de la teua classe”.

Jordi va fer tots els exàmens i ,quan van donar les notes als seus companys, quasitotes eren: cincs, sisos, alguns tresos i quatres...

Jordi va pensar:” Si ells han tret aquestes notes..... jo vaig a treure una pitjor” Però... el professor li va somriure; li va donar les seues notes, les va mirar i .....

totes les notes eren un deu!!!!!

Quan va arribar a casa va ensenyar les notes al robot. Jordi i la seua mare estavencontentíssims.

Gràcies al robot havia tret tot deus i , al final del curs, tot serien excel·lents.Però, hi havia un problema. Tenia suspesa la primera avaluació de matemàtiques.Va parlar amb el professor i van acordar fer una altra vegada els exàmens de la

primera avaluació.Com els va aprovar amb un deu, va guanyar una beca per anar a l'institut privat per

a superdotats!

Ara Jordi té 22 anys i està a la universitat de matemàtiques i .... és el mésintel·ligent dels alumnes i dels professors!

Raquel Vilar Amorós6é A

LA FESTA DE MARTA

Havia una vegada una xiqueta que es deia Marta i tenia 12 anys. A ella li agradava molt els disfrasos y la moda

Els seus pares per la nit ,quan estaen sopant li van dir:

-Demà dissabte ta mare i jo ens anem de viatje perquè es el nostre cinque aniversari

-Te quedaras amb la teua iaia-va dir la mare

-val....Però quin dia torneu?

-El dimarts.-va dir la mare y el pare

Marta pensativa se li va ocurrir una idea fantastica i va telefonar a la seua amiga Sara:

-Sara,demà els meus pares sen van de viatje

-Estàs pensant lo mateix que jo?-va dir Sara

-Crec que si. Demà quan se aniran preparare tot per a organisar una festa de disfraços i cridare a tots de classe.

-Demà per la matí sobre les onze anire a la teua casa per ajudarte-va dir Sara

-Fins demà.

Ja era dissabte, va anar Sara a ajudarla i quan ja era de vesprada ja van anartots de classe.

Les xiques anaen de princesa, de cat woman, de bruixa....Els xics de spiderman, batman...etc

Pero hi havia un xic alt que anae de dectectiu i no el coneixie i li va dir Marta:

-Hola , ens coneixem?

-Si

-Jo a ti no -va dir Marta

-No et creuras qui soc

Es va llevar el disfraç y sabeu qui ere....el seu pare

-Marta no puc confiar en tu, dic que em vaig de viatje i tu sols penses organisar una festa , aixina ara estas castigada

Marta va pendre que encara que els seus pares no estiguen en casa que antes de preparar una festa te que demanar permis.

NATALIA ESTRADA EDO 6É B

EL MISTERIÓS CAS DEL ROBATORI AL GREGAL

El col·legi Gregal estava hui de festa; celebràven el vint-i-cinqué aniversari del'escola i tots els alumnes estaven ballant al pati, com tots els aniversaris del Gregal.Però tots, tots no, hi faltaven els profesors de tercer, Albert i Laura, que esstavenmalalts.Al dia següent, al director li havien furtat les claus del seu cotxe, però, ell pensavaque les havia perdut, així, que va decidir no dir-lo a ningú perque ell, tenia de repost.Al dia següent li van furtar el seu ordinador portàtil, i aixó, si que li va exclamar, així,que va decidir dir-lo a la policia. La policia va investigar, però no va trobar resinteresant.A la clase de tercer de primària, hi ha un alumne que es deia Josep, era molt llest, isepre s'adonava del que pasava al col·legi. Com era d'esperar, s'en va adonar delrobatori, ell, va decidir que trobaria al culpable, per això, es va posar a investigar.Va estar pensant com fer-lo i, va cridar al seu millor amic, Hector per a que l'ajudara.-Aquesta vesprada, a les huit, anirem a la porta del col·legi, i si veiem alguna cosasospitosa, tindrem una pista molt valiosa.Van pasar les hores, i a les huit, Josep i Hector van vore el cotxe del directorapropant-se.-Josep, no hens anirem ja, portem ja dues hores ací i no hem vist res sospitós, sols elcotxe del director...-D'acord, però demà seguirem investigant.A l'endemà, el director, trovava a faltar alguna cosa, però, no savia el que.A el profesor suplent de tercer, li va arrivar un misatge que deia que hui no tocavainformàtica, que farien pati.Ell, ho va comunicar als seus alumnes.Josep va aprofitar l'hora d'informàtica per interrogar al director:-M'han furtat les claus del meu cotxe, el meu ordinador i alguna cosa que trobe afaltar...-No serà el mòbil, hui no li ha sonat la seua alarma...-Si, el meu mòbil!!!!Josep, va estar una estona pensant a l'hora del pati, i per fi...-Ostres!-Hector, acompanya'm ya se qui es el lladre i perque li furta al director!Van pujar a l'aula d'informàtica ràpidament, i efectivament, Laura estava a l'ordinadordel director que hi ha a l'aula d'informàtica.De seguida van cridar a la policia per telèfon.-Quedes arrestada, Laura Olms!-Per què?-Per entrar a l'ordinador del director i pujar-te el sol!-Com l'has sabut?-Molt fàcil, va dir Josep, primer, vas furtar-li les claus del cotxe per passardecapercebuda pel carrer. De segon, li vas furtar l'ordinador portàtil, però, et vasadonar de que no podies pujar-te el teu sol amb eixe ordinador. A continuació, li vas

furtar el mòbil per a tindre via lliure a l'aula d'informàtica i així pujar-te el sol, però,t'em pillat amb les mans a la massa!-N'estaràs una bona temporadeta a la pressó!-Moltes gràcies, Josep i Hector!-De res.-Cas terminat!

JAVIER ARANDA IBAÑEZ 6é B

“Jo vull un coet amb molt de foc, per a eixir a l'espai exterior. L'astronauta vol anar a Júpiter, però es va marxar a un altre planeta, a Mart, que és el més calent; però jo vull que es marxe a un altre, a Neptú, que és molt fred. L'astronauta surt del coet amb una corda llarga i es perd allà dalt a l'espai. S'ha quedat sense combustible. Ell es torna a la Terra, li quedava bateria al coet. Volant, veu una estrela fugaç que va molt ràpida ! ”

Bé pot ser el guió de “Graviti”!

1

3

1r B

4

1r A

6

7

8

CARNESTOLTES MOGUTPer motiu del 25 aniversari del C.E.I.P GregalPau Hita Bou. Castelló de la Plana.

El dia 28 de febrer d'aquest 2014 hasigut el dia més mogut de tot el cursdel C.E.I.P. Gregal de Castelló de laPlana. Aquesta vesprada tots elsxiquets i xiquetes han vingut des decasa o des del menjador disfressats.

Aquest any el tema ha sigut alvoltant dels vint-i-cinc anys del'aniversari d'aquesta escola. Peraquest motiu els alumnes han portatdisfresses recordant alguns dels anysanteriors: els alumnes de l'etapad'Infantil s'han disfressat de l'univers(2002), els alumnes de primer dePrimària de la pel·lícula del Rei Lleó(2010), els de segon de Primària de laprehistòria (2005), els de tercer delsoficis (2011), els de quart del circ(2007), els de cinqué de tribusurbanes (2008) i els de sisé depersonatges de còmics (2006).

En primer lloc, al voltant de les 15:15hores va començar l'eixida dels xiquetsd'Infantil pel carrer Riu Navia.

Al seu pas s'incorporaren darrere elsalumnes de Primària. D'aquestamanera, tots junts, a les 15:30 horessortiren formant la desfilada decarnestoltes. El recorregut va ser alvoltant dels edificis d'Infantil iPrimària. Tots els pares volien guardarper al record fotos dels seus fills ifilles.

A continuació, al voltant de les 16:10hores entraren tots al pati de Primàriaformant grups. També ho varen feraquells pares i familiars que s'haviendisfressat, encara que molts van entrarsense disfressa. Per alegrar més lafesta es va fer animació musicalal·lusiva molt divertida.

Finalment, el ninot del Reicarnestoltes, després d'haver-se passatper les diferents aules el dimecres idijous, i haver participat a la desfiladaamb tots els xiquets fou cremat seguintla tradició.

Pau Hita Bou 5è B

9