Converses Pedagogiques Miquel

7/25/2019 Converses Pedagogiques Miquel

http://slidepdf.com/reader/full/converses-pedagogiques-miquel 1/24

Conseqüències del fet multicultural a les Illes Balears. Resultats i Perspectives.

Palma, 22 de novembre de 2006

Alejandro Miquel Novajra

Antropòleg i membre del grup d’investigació Política, treball i sostenibilitat , que actualment

desenvolupa el programa R+D Globalització , legitimitat democràtica i sostenibilidad , DGICYT

SEJ2004-04197.

És un honor i un plaer poder parlar aquí, amb tots vosaltres, en l’inici d’aquestes primeres

Converses Pedagògiques. Gràcies al GREI, a la Fundació Santa María i, molt especialment, al

professor Jordi Vallespir per aquest convit.

Ja al títol de la xerrada la paraula “fet” ens introdueix en una situació de partida que no és la de fa

uns anys: la multiculturalitat no apareix com a perill, ni és plantejada en tant problema. Ni tan sols

no se’ns presenta només com a possibilitat. És una realitat social inapel ·lable que no potser

lògicament negada; refusar-la suposaria rebutjar la pròpia existència social illenca.

I, alhora, la presència, el reconeixement de multiplicitat de propostes, de valors, de formes de vida,

de relacions, de concepcions del món comporta una crida a la intervenció; el multiculturalisme i,

més profundament, l’interculturalisme s!instal·len ara com ara com a propostes pedagògiques,sistemes de convivència imprescindibles i d’intercanvi i increment de la riquesa comuna. És

quelcom volgut, desitjable i desitjat.

Però, en realitat, tot és un xic més complicat. La multiculturalitat és allò que els lingüistes

defineixen com a mot polisèmic: pot significar diverses coses; pot fer referència a nivells força

diferents de les relacions socials. I, a més a més, és un terme que ens pot parlar alhora de realitats

alternatives i de dimensions paradoxalment contemporànies de la mateixa realitat. Pot fer referència

a àmbits culturals corresponents a relacions efectivament diferents: cosmovisions, idees delmón, costums, valors estètics i ètics distints. O a percepcions que no es corresponen amb

l’existència de dites diferències: no debades és freqüent que percebem diferent allò que no ho és.

Veiem coses que no hi són. O construïm la diferència sobre bases molt distants d’allà on són. Pensin

si més no a les idees preconcebudes sobre cultures distants en l’espai i també en el temps (sovint

igualment exagerats) com ara les demostrades pel mestre Edward Said: la idea de l’Orient, tan forta,

tan clara, és la creació occidental - i en bona mesura dels valors victorians del XIX britànic- del que

mai no ha existit a l’orient real. Orient, al capdavall.. .de qui? d’on?. No oblidem que els

mediterranis som l’orient pròxim dels EUA i el sud de tota Europa...Durant segles, a més, en el

sentit negativista i pejoratiu en què parlem ara dels nostres suds i dels nostres orients.

També es pot centrar directament en la formulació de mentides que cal creure’s perquè, d’aquesta



manera, obtenim un benefici moralment no reprovable: si “donem feina” a gent a la qual paguem

menys pel mateix treball, és molt més fàcil fer-ho si ens convencem que realment els fem un favor,

doncs a casa seva ni tan sols no ho cobrarien; o quan els missatges dubtosos, però útils, sobre la

dolentia inequívoca de determinats morts que ens mostra la TV ens fan molt més lleu la visió de

l’horror i faciliten la digestió del dinar i del “mal menor” (o ineludibles “efectes col"laterals” del

més modern llenguatge). I també de forma més senzilla i aparentment (només aparentment)

innòcua, ens convencem que determinades diferències existeixen quan el dia a dia ens mostra la

seva pura invenció: no obstant, ens sentim més bé amb una reserva de diferències que, més tard o

d’hora, servirà per a alguna cosa.

Els interessos polítics sovint manegen amb eficàcia el doble missatge del multiculturalisme que

marca la diferència i, per consegüent, la diferent moral i la diferent actuació (i els drets diferents,

també) i el de la identitat unívoca de la cultura, que la nega també per a qui la reivindica separada.

O tot és uniforme o tot és diferent: depèn del què interessi en cada moment.

Sovint les diferències culturals són evidenciades des de la bona voluntat: donar suport a formes no

acords amb les nostres de fer determinades coses. El problema pot raure, i sovint rau, en què

internem alguns individus dins un marc de relacions culturals, d’idees, de costums que no

reconeixen com seus. La frase “ segones generacions” pot constituir un dels exemples: obligar, amb

bona intenció, a tenir un referent que no només no li és propi, sinó que, en realitat, coincideix amb

el nostre i no pas amb el dels seus pares o padrins. Qui no s’ha trobat a una aula, enmig d’una

classe, que -per exemple- n’Alí és interpel"lat, juganerament i amb sana intenció enriquidora, perquè expliqui alguna història del seu poble i n’Alí acaba, ploraner, arrufant el nas, rondinant alguna

cosa com “però si les històries que conec del meu poble són palmesanes, perquè Palma és el meu

poble..”?

La universal mania de construir identitats, lluny de centrar-se en la moderna proposta

individualista de la ciutadania, tendeix a agrupar els altres i a agrupar-se un mateix en marcs de

referència remarcables per història (i la identitària normalment és construïda des del present cap al

passat), estètica, suposades unitats comunes biològiques, llengües, però també dialectes, idiolectes(la parla apresa directament dels grups familiars) o idiolàlies (les formes personals d’expressió).

Unes identitats que, de vegades, busquen la defensa pròpia o aliena de la diversitat, però també

sovint l’atac a les diferents formes de cultura com a quelcom que no hauria de ser, a més, permès,

tolerat...O, si més no, no a casa nostra.

I.- Alguns exemples importants de l’ús del multiculturalisme en la història recent.

Per apropar-nos a la qüestió, fixem-nos en quatre moments, al llarg dels darrers cent anys, que

podem qualificar com a moments històrics, però també lògics. Doncs, segons la seva

contextualització temporal, i segons la seva intencionalitat i el seu objecte d’interès. Una doble



accepció i lectura sempre necessària per tal com podem veure quan neixen i amb quins altres

fenòmens i relacions se vinculen (contextual) i, alhora, també textual en el sentit que moltes de les

coses de què es parla són qüestions abordades ara com ara.

1.- L’evolucionisme i el particularisme: només una cultura o múltiples cultures.

Anys 20 del segle passat: tota una il·lusionada generació d’etnòlegs estatunidencs encunya amb

força el terme multiculturalisme partint d’una escola, fundada per Franz Boas, que rebrà el nom

genèric de particularisme històric. Tot ve de mig segle abans: entre els 50 i els 60 del XIX, una

nova disciplina, l’antropologia social i cultural, neix de la necessitat de donar resposta a dues grans

qüestions plantejades, en part, des de la Il!lustració:

1.- l’Home ja no és una joguina del destí ni la seva existència li és ja aliena: és lliure, capaç de

construir el propi món, la pròpia història.2.- Però els viatges, els descobriments, l’extensió de les regions i propostes humanes conegudes

mostren alhora la constatació de la pluralitat de societats.

En el primer cas, la constatació de la Cultura com a capacitat específicament humana; en el segon,

les cultures -així, en plural- com a evidència de la diversitat humana.

Com és possible mantenir contemporàniament ambdues idees sense contradir-se? Com es pot parlar

d’una unitat universal i, des de la idea de “civilització occidental”, reconèixer com a iguals grups

que practiquen (o es creia que practicaven) el canibalisme, que viuen organitzats en tribus i sense

estat, que tenen creences màgiques, o religions diferents, que mostren una clara primitivitat ?. I,recordin, siguin les preguntes que l’eina per donar la resposta (l’antropologia) neixen en el món que

s'auto denomina Occidental i es considera la màxima expressió de la civilització humana; un

Occident del qual, per cert, ni jo, ni la majoria de vostès, ni els nostres avantpassats ni les ciutats,

les contrades i moltes de les tradicions, coneixements, records que ens són tan familiars i

imprescindibles per viure, eren occidentals. Just si fa un parell de decennis que “ho som”...i tal

vegada no per a tothom ni pel que fa a totes les dimensions de la nostra vida....

Bé, la resposta primera és l’ Evolucionisme, un paradigma teòric que afirma que:1.- No hi ha cultures diferents aïllades o que es puguin explicar per sí mateixes.

2.- La cultura és una capacitat universal, de tots els éssers humans, i articuladora de totes les

societats (“la part més visible de la societat”, ens dirà Morgan ).

3.- Existeix un procés universal que és l’Evolució. Totes les institucions, les idees, les creences, els

instruments, les relacions van d’allò més senzill cap a allò més complex (essent la societat central

de la societat occidental d’aquell moment, la victoriana britànica, la màxima expressió de la

complexitat civilitzadora). Però -el que és més important com a resposta a la doble pregunta- això

no implica que hi hagi homes inferiors, sinó estadis inferiors de l’Evolució cultural.

4.- La Història teleològica (doncs, amb una finalitat definida i ineludible) és el centre d’interès de

l’antropologia, la que explica les variacions i la seva necessitat: els estadis evolutius d’altres (i ja



teníem el mot ben encunyat, l’altre, sempre des d’un estrany i variable nosaltres) són inferiors

perquè, comparant amb la nostra cultura i el nostre desenvolupament, ja els hem superats.

Les respostes, però, no satisferen a tothom. En primer lloc, la intenció i el convenciment de la

igualtat humana no evita el problema que dita igualtat no es produeixi de forma contemporània. És

una, universal en un sentit absolut, però variable en nivell de desenvolupament. En segon, aquesta

afirmació pot comportar ben fàcilment (i ho fa en quasi tots els primers antropòlegs) el

convenciment que qui emet la idea és èticament superior: perquè la moral també evoluciona. D’aquí

que s’arribin a justificar la idea del dret, fins i tot de l’obligació, de civilitzar els altres, la

intervenció militar, política, cultural, el colonialisme...de vegades amb una posició paternalista que

s’explica des de la certesa que, tanmateix, només se’ls dona una empenta cap al destí.

Tornem al principi d’aquest argument: davant els problemes, les contradiccions i les afirmacions

inacceptades de l’evolucionisme, tot un grup d’etnòlegs americans pren com a centre la idea dekultur alemanya (Herder i companyia, però també Von Humbolt i les seves explicacions sobre la

relativa autonomia de les diverses llengües) i agita la senyera del dret a la diferència. No, no és

tracta només ni tan sols principalment d’un argument ètic, sinó centralment d’una proposta

científica.

1.- Cada cultura té la pròpia història, els propis ritmes, els propis desenvolupaments. Pot evidenciar,

sí, un procés evolutiu: però el seu.

2.- Cada societat té uns trets característics, unes determinades institucions, creences; fins i tot

contradiccions. No se poden explicar els elements d’una cultura a partir del procés històric i lesinstitucions d’una altra.

3.- Tota cultura cal que sigui observada com un conjunt coherent i lògic. Els manlleus interpretatius

no són res més que imposicions metodològiques.

4.- No hi ha primitius; però no només en el sentit de la comuna naturalesa per a tots els humans,

sinó també pel que fa a les societats i les cultures: totes les que existeixen en un moment donat són

contemporànies i suposen formes diferents de resoldre els problemes. Cap societat “reviu” la

història ja passada d’una forma de civilització que, ara, té un grau superior .

La solució als interrogants deixats per l’evolucionisme planteja, com veurem, d’altres nous i, de

vegades, no menys atabaladors d’aquells. Alguns casos límits de les línies del corrent denominat

postmodern arriben a negar la possibilitat de qualsevol ciència objectiva, doncs cada metodologia i

cada paradigma són fills d’una forma cultural específica i no poden explicar altres (sovint, ni tan

sols la pròpia).

2.- El colonialisme i les seves relacions amb l’evolucionisme i el multiculturalisme.

Fins ara hem parlat de corrents científics dins les ciències socials que pretenen, fonamentalment,

copsar la realitat històrica i la seva diversitat. Però, diferentment dels més radicals popperians, no



puc defensar que la ciència funcioni amb un grau d’independència important respecte als processos

històrics, socials, econòmics i polítics que la contenen i que, alhora, formen part dels objectes del

seu interès. És aquella doble lectura, textual i contextual, que aconsellava fer al principi d’aquesta

xerrada.

No és aquest l’espai per entrar a analitzar les raons i les formes que va assolir el colonialisme (com

a fenomen modern on el que actualment es denomina Europa Occidental assumí la part ocupant).

Només en parlem des de la perspectiva més directament vinculada a la qüestió del coneixement,

reconeixement, negació o instigació de la multiculturalitat objecte d’aquest debat.

1- En primera instància, una lectura reduccionista de l’evolucionisme dóna suport intens a

l’ocupació i el control de regions i pobles: la justificació d’invasions, dominacions i explotacions es

basa en la idea que les metròpolis ho són per tal com han assolit nivells més alts de civilització que

els dóna el dret -i tal vegada el deure- de civilitzar els més primitius.

2.- El control de les matèries primeres i de la força de treball dels països emergents -en principi en

la colonització pròpiament dita i després amb la direcció d’empreses-, la centralització i

concentració creixent de capital, les polítiques monetàries, de préstecs i inversions de les

institucions internacionals, sovint se sustenten en una forma de multiculturalisme empresonador i

negativista: els bàrbars, els primitius, són responsables de la manca de desenvolupament i les

seves riqueses han de romandre en mans responsables. La idea de primitivisme immanent

s’acosta molt a la vella del racisme, però és més forta: no té un substrat biològic i se pot escamparamb més subtilesa. Podem veure un ús del multiculturalisme excloent, per un costat, i per l’altre

encara aquella interpretació reduccionista, utilitarista i justificant de la idea d’evolució.

3.- Les descolonitzacions i l’emergència de nous països, fonamentalment des dels 50 i 60 del segle

XX, responen des d’una altra perspectiva a aquell model paternalista: preteses cultures unitàries i

alhora diversificades molt clarament les unes de les altres (en base ètnica, religiosa, nacional)

expliquen les fronteres entre Índia i Paquistà, la construcció de l’actual Iraq (curiosament amb una

perspectiva absolutament oposada a l’anterior); o els coneguts tiralínies africans, que més aviat produeixen universos socials contraris (territoris tribals, ètnics, nacionals des d’una idea molt

diferent, xapats, interromputs, enfrontats). El resultat més palès és el de la clara dificultat territorial

i política per a què puguin constituir estats-nacions moderns; l’explicació posterior és que són estats

inviables, per la seva responsabilitat o irresponsabilitat cultural. Fins i tot (i Iraq és el cas més

evident i actual) quan, malgrat els impediments postcolonials, hi havien arribat a ésser-ho.

4.- Però no tots els colonialismes s’han resolt de la mateixa manera. En molts casos els

colonitzadors hi han quedat...com a natius privilegiats. EUA és reinventat des del Main Flowers: els

pobles preexistents són hostes tolerats només quan han deixat gairebé d’existir; els esclaus i els seus

descendents, convidats involuntaris que no arriben encara a la igualtat de consideració. Amèrica



Llatina, per països, també contempla una clara substitució poblacional, no tan intensa com l’anterior

en nombre, però si en posicions i poder. Austràlia, Canadà, recorren un camí intermedi. Àsia i

Àfrica semblen mostrar una imatge més acord amb la abans descrita. Amb l’excepció claríssima i

profunda de la República Sud-africana: l’apartheid. Com ens comenta Adam Kuper, mentre que als

casos anteriors era l’evolucionisme la base de l’excusa de la manera de actuar, aquí ho és el

multiculturalisme. Un multiculturalisme que, sorprenentment, és presentat directament com a dret.

La política de la separació entre grups poblacionals podia partir del racisme, com de fet ho fa a totes

les experiències d’ocupació i de colonització: races inferiors que no poden ni cal que accedeixin a

propietat, poder, estudis. I així funcionava en la vida quotidiana, segurament, també a Sud-àfrica.

Però pel que fa a l’elaboració del discurs i a la construcció de les lleis, els fonaments són

obertament antiracistes i explícitament multiculturalistes. W.W.W. Eiselen, un etnòleg que havia

seguit l’escola del particularisme americà, afirma en els anys 20 que la intel·ligència no varia amb la

raça”; que el color de la pell i determinats trets fisonòmics heretats biològicament no són

constitutius del que denominem raça. Que les races no existeixen com a tals entre éssers humans(justament el que pocs anys després demostraria de forma inapel ·lable la genètica molecular); i,

sobre tot, que la pigmentació diversa de la pell és, com els altres, un tret adaptatiu que no intervé en

cap nivell neuronal, intel!lecectual, de capacitat. Però la diferència hi és: en la cultura. Donat que els

afrikaans (els descendents dels bòers, els colons neerlandesos del segle XVI que s’establiren a la

zona) són tan sud-africans com els bantús (família lingüística que es sol utilitzar per agrupar gran

part dels diversos grups poblacionals originaris), ens trobem amb un problema cultural. El contacte

cultural intens i continuat, afirmava, no és bo i té com a conseqüència la indesitjable disgregació

cultural. El primer resultat són dos slogans que sintetitzen perfectament la idea: 1) no es tracta de produir europeus negres, sinó de fomentar una més alta cultura bantu. Els bantús tenen dret a

desenvolupar la pròpia cultura, i la major força de l’europea pot anar en contra de l’exercici

d’aquest dret; per tant, 2) cal aconseguir que el desenvolupament d’ambdues es produeixi per

separat.

El resultat, és clar, és un règim basat en el racisme, la repressió i la condemna a la submissió i a

l’exclusió del benestar de totes les persones de color (perquè aquí sí és correcte el terme: els cape

coloured , és a dir, les persones mestisses, també es mantenen separades i marginades), però

l’argumentació és la del dret al multiculturalisme. Allò que als EUA havia tingut com a part de lamotivació i com a conseqüència el dret a tenir la pròpia historicitat i negar els arguments de la

primitivitat dels aborígens, es converteix a Sud-àfrica en les cadenes, el fuet i les manilles de

l’opressió i l’explotació. Com més tard dirà un altre antropòleg (britànic en aquest cas) al mateix

país, separar cultura de societat no té sentit ni es justifica científicament: la cultura és només una

abstracció, i a Sud-àfrica hi ha un sistema social comú; això sí, basat en la injustícia i l’exclusió

política, econòmica i educativa de la majoria per part d’una minoria. Aquest etnòleg, Radcliffe-

Brown, tingué alguns problemes per haver fet aquestes declaracions, però situà la idea de cultura

justament on jo també sostinc que hi ha d’ésser.

Però continuem amb el tercer dels significats i ús del concepte objecte d’aquesta digressió.



3.- Les migracions actuals, el paper de les (preteses) diferències culturals i la seva importància.

Els discursos que hem vist construir-se en relació amb els processos de colonització,

descolonització o manteniment del control per part de les metròpolis (inclosos els casos de

substitució poblacional) són semblants pel que fa a les migracions. Fonamentalment les que es duen

a terme arran de la segona guerra mundial, ja que la majoria provenen de les ex-colònies i migren

cap a les ex metròpolis o, en qualsevol cas, es tracta sempre de migracions provinents de societats

supeditades a les societats s'instal·lació. Sens dubte econòmicament, però cada cop més

estatutàriament (l’estranger és fonamentalment l’estranger pobre que emigra amb intencions i

projectes laborals) i en relació amb les valoracions del que (reals o no) es consideren components

essencials i diferencials de llurs cultures.

Fixem-nos. Les migracions prèvies, com ara les que duien europeus cap a Amèrica Llatina o els

acompanyants dels colonitzadors cap a Àfrica, Àsia o Oceania, tenien la mateixa direcció de moltesde les actuals, però el sentit oposat. Ara, i de manera definitiva, es constitueixen amb un sentit únic

que implica aquella supeditació abans esmentada: unes regions exporten mà d’obra i d’altres la

importen; en mig, manca de control en el terreny dels drets dels primers i control extrem (lleis

d’estrangeria, fronteres, sistema de permisos de residència i treball, moratòries en els treballadors

dels nous països de la UE...i també -perquè és força útil- control de xarxes més o manco informals

de moviments de sense papers) de les possibilitats dels segons. No obstant aquesta unitat, es creen

models diferents de definició de l’immigrant, de les formes d’acolliment, de la manera en què es

distribueixen els moviments migratoris que depenen, si més no, de tres grans àmbits relacionals i perceptius:

A) Si ha existit una relació prèvia entre la zona d’emissió migratòria i el país de recepció actual

vinculada amb el colonialisme. No vull entrar en una anàlisi detallada, però considero convenient

recordar alguns mecanismes diferencials de colonització que, sens dubte, influeixen en les

migracions actuals de dues maneres:

1.- La intensitat o la feblesa de la relació anterior serà la base de creació de xarxes migratòries

construïdes en torn al coneixement de les lleis, de l’idioma, a la presència pre-migratòria delsmecanismes d’atracció (per exemple a través de l’exercit: recordi’s la participació important de

tropes de colonitzats en la segona guerra mundial): els de la francofonia cap a França; els de la

Commonwealth cap a Anglaterra, per exemple.

2.- La forma preferent de colonització podrà correspondre’s més fàcilment amb la s'instal"lació dels

ex colonitzats a les velles metròpolis. La integració i francesització del model Francès, escampant la

llengua, creant sistemes escolars “a la francesa”, negant -tot i que més que res formalment; cal dir-

ho tot- les pertinences ètniques o tribals i substituint-les per la idea de ciutadania entre els súbdits

colonitzats o els actuals ciutadans dels territoris d’ultramar , ajuda sens dubte a generar un model

s'instal"lació posterior molt clar. La separació, la jerarquia, la diferenciació i el manteniment de

sistemes pre-colonials d’organització per a la solució dels “problemes interns natius” del sistema



colonial britànic, també articula i modula sens dubte els mecanismes migratoris actuals de les ex

colònies. Els sistemes colonials més comercials dels Països Baixos i, en certa mesura, també de

Portugal, tampoc no són aliens als sistemes d’integració migratòria vigents en aquelles nacions fins

fa relativament poc.

B) La manera en la qual es construeix el concepte de ciutadania i el d’estranger és fonamental

alhora de privilegiar, reduir, acotar o ignorar el paper i la idea de multiculturalitat en els immigrats i

en la manera en què poden instal"lar-se en els països de recepció. Si mirem com es construïa la idea

d’estranger en l’Argentina del XIX o de les primeres dècades del XX, la possibilitat d’integració era

absoluta: l’estranger era, fonamentalment, un convidat: era el foraster en l’accepció castellana, no

pas en la mallorquina actual del terme. En els estats centrals (els receptors nets d’immigració

actuals), les lleis mateixes incideixen en definir els nivells d’estrangeria; molt clarament en el cas de

la Unió Europea: màxima (fins a la inexistència legal) en els extracomunitaris sense papers o que

han perdut els marcs de legalitat; d’estrangers amb drets reduïts al temps de residència admès, enels extracomunitaris “legals”; d’estrangeria “atenuada” en el cas dels de la Unió Europea...i amb

altres subdivisions que transcendeixen els marcs legals per continuar-se en els suposadament

culturals (grups més acceptats i d’altres rebutjats en funció de presumpcions grupals de

comportament: les ja comentades cultures-presó. Doncs, creades unes connotacions pròpies d’una

cultura, qualsevol persona integrada en ella obeirà sempre a aquelles no important quina sigui la

seva experiència vital). Dins d’Europa mateixa, les formes en què es construeix tradicionalment la

idea de sí i la de l’altre, també varien de manera més important que no sembla.

C) Segons com es construeixi el concepte de cultura nacional, per consegüent, la integració serà

més fàcil, més difícil o gairebé impossible. Si és mitjançant la idea de la continuïtat històrica, ètnica

(com en part encara funciona als països germànics), qui no sigui descendent “consanguini” d’un

dels “nostres” ho tindrà més difícil per esdevenir-n’hi. Si, per contra, la pertinència naix de la

voluntat individual o del fet d’haver nascut en el territori nacional, la qüestió sembla més senzilla.

Les lleis del ius soli -dret de sòl: qui neixi al territori hi pertany- o del ius sanguinis -dret de sang:

el fill d’un nacional és nacional- són ara com ara fonaments diferents d’adquisició de ciutadania

diferencial vigents també a països diferents de la UE. Lligar la idea de cultura com a continuïtatvinculada al grup o com a construcció individual al marge de les agrupacions d’origen, torna a

posar-nos davant la polèmica del multiculturalisme.

Com s’ha insistit sovint, els exemples de models (les realitats són molt més complexes i mixtes que

no pas els models que pretenen aplicar-s’hi) de sistemes d’integració dels immigrants actuals es

mouen, tenint en compte aquells criteris, entre la negació de la centralitat del diferencial cultural en

el pla públic fins a l’organització de tota la societat en funció de les diverses cultures d’origen i

reproducció. Se sol parlar d’un model republicà, propi de l’Estat Francès, centrat en la igualtat

d’allò públic, àmbit del qual resten excloses les manifestacions culturals i molt més les ètniques;

que se centra en la idea de ciutadania individualment exercida, sense mediacions grupals de cap



mena, articulada en torn als conceptes de racionalitat, autonomia, responsabilitat individual. I on la

ciutadania és fins i tot una salvaguarda contra la indefinició i el control familiar, tribal, grupal. El

ius soli (nascut a territori francès, francès) és el principi d’adquisició de ciutadania i d’integració.

També del model del melting pot, el gresol de cultures que hauria d’haver suposat la nova societat

del EUA: una identitat nascuda de la mescladissa. El model vigent és més aviat el de la

parcel"lació ètnica: la continuïtat de les cultures, identitats, xarxes i pertinences dels grups de

partida des migrants (sobre tot en el procés constituent americà; no tant ara); la integració laboral,

territorial, en treballs i barris ètnics; i la construcció de la ciutadania amb la paradoxa de la identitat

grupal necessària per obtenir la estatal. El model alemany, centrat en el ius sanguinis fins al final

dels 80, reconeixia la identitat alemanya fins i tot a persones que, per raons dels diversos

repartiments posteriors a les dues guerres mundials, eren alemanys i ho varen deixar de ser (doncs,

tal vegada amb tres o quatre generacions i més de separació), però la denegava a persones (turcs,

per exemple) que residien i treballaven des de feia més de vint anys o que havien nascut en territorialemany sent fills d’estrangers. O sistemes mixts de defensa del multiculturalisme intern i extern,

però alhora de la unitat de drets polítics i socials, com ara Holanda o Canadà...

Però, com dic, es tracta de models variables, canviants, amb enormes contradiccions i posicions de

vegades positives, de vegades negatives respecte al fet (o a la creació i categorització) multicultural.

Al seu sí han nascut, des de sistemes basats en la identitat oberta i no tancada (com ara Brasil, on les

definicions culturals i ètniques creixen o s’escurcen; fins i tot es redueixen als individus: dos

germans amb trets fisonòmics diferents poden ser categoritzats en grups “racials” diferents) fins a

mecanismes de neoracisme (culturalista, sovint) com és l’actual cas del creixement dels partitsfeixistes i xenòfobs a França, Alemanya, Àustria, Holanda, Itàlia, Anglaterra, EUA (emparats pel

governant Partit Republicà de forma oberta) i de règims que s’hi acosten de països encara emissors

d’emigració, o fins fa poc patidors dels mecanismes d’exclusió que ara reconstrueixen al seu sí

(Polònia, Romania, per exemple). I el nostre país no s’en allibera tampoc: el creixement

d’organitzacions nazis, de skins (els racistes, que n’hi ha d’altres), fins i tot la instal"lació

d'organitzacions de predomini blanc vingudes dels EUA no es concreten en partits electoralment

significatius perquè existeix un gran partit de la dreta que els acull, negant-ho públicament, però

afavorint en la pràctica la comoditat dels seus discursos i les seves pràctiques.El marc públicament més inclusiu és la famosa essència cristiana d’Europa; mai no trobareu res més

genuïnament europeu que la intel·lectualitat jueva (imprescindible; per exemple; per explicar la

Il!lustració i la modernitat subsegüent) o l’Alandalus...per no parlar de l’ateisme: cada cop més

pressionat arreu el món pels defensors de la seva idea terrible de democràcia global . Clar que

tindreu raó si em demanau què vol dir “genuïnament” i què i quan “europeu”. Perquè és en això que

hi estem.¨I, ja posats, què vol dir herència cristiana...

Tots aquells indicadors, causes diferencials, referències o percepcions no tenen sentit ni força

efectiva si no es contemplen en el marc del que defineix realment els processos migratoris, les lleis

que els enquadren, marginen o dirigeixen i les idees que els afavoreixen o marginen: l’econòmic. El



sistema econòmic capitalista no té com a resultat no desitjat (o efecte col!lateral) la forma en què es

duen a terme actualment les migracions; ni tan sols no només se’n aprofita. Directament les

produeix, perquè les necessita; li són inherents. La lliure circulació de capital juntament amb la

regularització de la de mà d’obra internacional, alhora que la desregularizació dels mercats de

treball, és quelcom imprescindible ara com ara per mantenir el centre de l’existència del sistema:

l’acumulació ampliada de capital basada en el treball apropiat mitjançant el sistema salarial.

Míting fora de context? No: constatació imprescindible per entendre que els models migratoris

depenen de les relacions socials de producció, dels específics models productius, de les formacions

socials històriques que ens trobem.

La crisi del model republicà no és per la seva major o menor possibilitat moral o social: la

integració individual mitjançant el treball (central en aquest model) no és pas possible amb la

desregularització, la pèrdua de drets sindicals, la precarització generalitzada dels treballs fabrils, les

deslocalitzacions (de vegades a països d’on provenen els migrants. Pitjorament de les condicions illuç que es mossega la coa: més raons per emigrar...però cap a on?), les subcontractes. La sensació

que el treball es redueix i que els immigrants competeixen per sous més baixos (quasi sempre falsa

si més no al principi del procés) afavoreix percepcions i comportaments de rebuig que articulen en

la inferioritat cultural, o en la cultura inferior dels externs, les respostes segregacionistes i de rebuig.

Les migracions familiars (els reagrupaments) són més el resultat del tancament de les fronteres que

de la poc assenyada afirmació que les lleis menys restrictives atreuen els migrants (el reaccionari i

falsà discurs de l’efecte crida): és la por al tancament de les fronteres el que fa que els immigrants

canviïn el projecte i s’assegurin la permanència, tot i precària, amb els seus allà on, al manco, podria haver possibilitat de treball. Si reculen a casa seva a l’espera d’ofertes, tal vegada les noves

lleis no els deixin tornar.

De fet, quan se’m demana (i vostès segur que fa una bona estona que l’esperen; sobre tot pel títol de

la xerrada) quin és el model migratori espanyol, si és multiculturalista o no i, en particular, com és

el balear, la resposta és immediata: el que genera una societat turística. Un model, a més, basat en

el control exterior (els tur-operadors estrangers) del centre mateix del model, el turista; construït en

torn a una escasíssima inversió i que busca i obté els beneficis i la competitivitat en la precarietatlaboral i la desqualificació; que no estira del magre sector primari que només pot sobreviure amb

salaris i explotacions encara majors; que promou una construcció desaforada i incontrolada (al

marge de la corrupció galopant, que aquí en tot cas afegiria un brou excel!lentlent per a les

relacions en negre, tan freqüents amb els immigrants en situacions límit). El model productiu

construeix el model d’emigració. Cada cop són més els economistes de totes les escoles que afirmen

que l’Estat Espanyol no hauria aconseguit mai situar la seva economia entre els primers països de la

UE sense la mà d’obra immigrant extracomunitària...i, amb molta força, la irregular. Mà d’obra

substituïble, explotable, barata, sense drets. Aquí no ha passat res excessivament diferent del que

passa a l’Estat en general.

Si traduïm aquesta esquemàtica radiografia en termes de coneixement o reconeixement cultural, la



resposta és immediata: cal remarcar diferències; hi siguin o no. La major visibilitat de l’estranger

extracomunitari facilita aquesta tasca i la consegüent segmentació: laboral i, per tant, habitacional,

educativa, d’accés a drets socials.

Des de la perspectiva identitària, a més a més, fixem-nos que l’immigrant se situa en el punt

diametralment oposat al turista; sobre tot des d’aquella perspectiva de la supeditació de la societat i

de les suposades cultures de cadascú d’ells. El nadiu (si és pot dir qui és i com és un nadiu en una

societat realment tan canviant) transforma la seva identitat, les seves imatges històriques, les seves

relacions i la seva vida quotidiana en imatge turística; de vegades es veu pressionat per la urgència

econòmica per un costat i la pèrdua dels seus referents (culturals?) per l’altre. Per raons de jerarquia

evident, no pot crear una excessiva negativitat envers el turista, el resident estranger...però es troba

amb un treballador per compte d’altri, privat de drets, sovint estigmatitzat (tot i que de vegades per

bé, amb bona intenció) per la cultura diferent; més forta si s’acompanya amb color de pell, vestits,

parles...o directament supòsits no comprovats de diferència. Però ja hi tornarem sobre això.

4.- Les confrontacions, els conflictes: les cultures diferents fan els enemics i els amics...i són les

cultures les que fan que aquells siguin irreconciliables.

Hem repassat les teories antropològiques sobre la unitat o la diversitat cultural, sobre la força de la

cultura com a realitat autònoma o la seva implicació en les relacions socials; també hem parlat de la

colonització i les construccions sobre la cultura, els drets i les diferències que havia comportat. Les

migracions ens han donat l’oportunitat de trobar més camp de discussió. Però havia esmentat a

l’inici quatre discursos. El del conflicte pot ser, tal vegada, el més intens en aquests dies.

1.- En situació de conflicte obert, del que abans es denominaven guerres (ara els eufemismes i

amagatalls ens tenen un xic confusos al respecte), el concepte nacional identificat amb cultura per

antonomàsia (és a dir, l’accepció de cultura com a domini del coneixement que cal tenir davant la

incultura, que caracteritza els ignorants, els bruts...i els altres, en general) es converteix en el centre

de tota declaració i percepció. Fins i tot Rousseau declarà que la guerra és l’únic moment en el qual

el Contracte social de la nació pot ser legítimament sospès: matar l'enemic té sentit en aquell

moment i no és èticament reprovable. Els nacionalismes, aquelles relacions imaginàries que tan bédefiniren Anderson o Hobsbwam, s!enforteixen com a idees de cultures superiors dins el marc d!un

multiculturalisme tancat, excloent i parcel·lador: la nació pròpia atorga la raó i la nega, automàticament, a

les nacions enemigues.

2.- També hi ha una altra manera d’introduir l’accepció més tancada de multiculturalisme (a cada

cultura es corresponen un seguit de trets comportamentals, perceptius, morals, que en són inherents

i constants) freqüent quan es tracta de presentar determinats conflictes com a irremeiables: és el

concepte de conflicte ètnic. Mentre les guerres dels països occidentals són per motius humanitaris,

econòmics (però sempre justs), profilàctics, les del tercer món són degudes a la brutalitat i

primitivitat dels seus participants. No és cap simplificació del mecanisme, sinó que es tracta d’un

mecanisme simplificador. Per exemple, quan un sent parlar de la guerra del hutus i tussi, o dels



senyors de la guerra, s’imagina bàrbars cruels i brutals. Abu Graib, a Iraq, o Guantànamo, o

qualsevol guerra de les conduïdes directament pels EUA ha produït més morts, més tortures, més

destrucció que qualsevol de les altres petites guerres. Però són guerres netes perquè els soldats són

nets, beuen i mengen coses civilitzades, tenen famílies com les nostres, etc. etc. El president de

qualsevol dels grans estats remarcadors de la civilització occidental és molt més senyor de la guerra

que qualsevol altre; però, culturalment, no és un ésser brutal. Efectes col·laterals, operacions de

neteja, la crueltat de terroristes que s’amaguen a una escola i són, sens dubte, responsables de la

mort dels nins que causen les bombes civilitzades que els ataquen...

Discursos quotidians per a realitats simulades i fortament cregudes.

3.- Quan aquella brutalitat inherent passa del Congo, Nigèria, Somàlia, Eritrea o Burundi, Laos,

Myanman a l’ex-Jugoeslavia als anys 90, el mecanisme de la multiculturalitat fragmentada (cultures

violentes, cultures pacífiques, etc.) necessita d’un nou artefacte: convertir els europeus (exents

d’aquella primitivitat) en monstres culturalment predeterminats. Un altre cop la lògica ètnica:

servis, croats...i bosnians musulmans. Sistemes de categorització diferents i variats (espai geogràfic,religió, llengua, alfabet, fins i tot secta dins la religió) per explicar les raons essencials que eviten

buscar les raons econòmiques, geoestratègiques que no tenen cap relació amb la cultura. No obstant,

tan aquí com allà acaben per fer real i central el què proclamen.

4.- Una clara expressió d’aquest mecanisme de categorització cultural, gairebé inamovible, la

podem trobar al que s’ha denominat pensament neoconservador i en els seus autors privilegiats. El

politòleg estatunidenc Samuel Huntington n’és un dels més coneguts. Arran de l’article del principi

dels 90 titulat El xoc de civilitzacions, que posteriorment continuà amb un llibre del mateix títol i un

debat intens i ric (doncs obligà a posar-se a escriure per contestar els seus arguments als autors mésinteressants que no s’havien preocupat de tractar el tema de manera directa) , Huntington ens mostra

una nova i definitiva visió del conflicte. Primer va ser polític i econòmic: la democràcia contra

l’estalinisme (en els seus termes, indiferenciadament comunisme) i la lliure empresa capitalista

contra la planificació estatalista. A totes dues guerres va guanyar (diu ell) la democràcia capitalista.

Però ara hi ha un conflicte diferent: el cultural. Que se centra, a més a més, en la seva màxima

expressió (diu ell): la religió. Mentre als altres conflictes hi havia possibilitat de conversió mútua,

d’enteniments, de “conversions”, a aquest la qüestió és estructural i impossible. Per al professor

Huntington hi ha quatre grans cultures-religions (o cinc, si entrem en altres nivells de detall) Laconfucianista, la Hinduista, l’animista, la Islàmica i la Cristiana (dins la qual crec que inclou de

manera subreptícia la jueva). La incompatibilitat és absoluta entre les dues darreres, representants

alhora de models civilitzadors contradictoris: bàrbar, primitiu, brutal, antimodern, irracional, a-

il·lustrat, clerical, contrari al mercat, l’Islam; modern, obert, creador de l’economia de lliure mercat,

conductor de la Il!lustració i de la democràcia, el segon: el cristià. Al marge del fet de les enormes

contradiccions i de la profunda ideologització (la religió com a centre de l’afrontament deixa,

precisament, la millor modernitat al limbe), confon capitalisme i democràcia, il!lustració i

neometafísica (els millors filòsofs de la Il"lustració i les millors interpretacions dels altres

desapareixen: com, malauradament, passa també dins l’acadèmica europea cada cop més), justifica

l’afrontament necessari i la necessària victòria per aniquilació dels suposats musulmans. El fet que



les trajectòries de l’Islam després del període colonial anessin cap a la modernitat i que els corrents

més retrògrads i abusius hagin estat promoguts, quan no inventats en bona mesura, pels mateixos

que segueixen les seves idees són qüestions absolutament ignorades. Emperò, la justificació de les

accions polític militars a l’exterior, dels mecanismes econòmics a l’interior i a l’exterior i la pèrdua

de diversitat, no ja cultural, sinó senzillament de dret d’opinió i de pensament també a l’interior dels

EUA, hi és.

Tal vegada el fet que el darrer llibre del sr. Huntington no parli dels islàmics (que ja té per derrotats

malgrat les notícies provinents de pertot arreu), sinó del xicanos, ajuda a entendre la base de la

fal!làcia i de l’oportunisme: segons els paràmetres del politòleg són cristians, de cultura occidental i

no suposen cap negació civilitzadora del capitalisme; ans, en són la base innegable, si més no, als

EUA. Fonamentalment en llurs papers de treballadors irregulars “culturalment- interessadament-

inferiors”.

II. El multiculturalisme, és una novetat històrica?

Segons el que hem vist, el multiculturalisme es presenta com a una explicació del què passa, una

justificació respecte a per què passa i és lògic que sigui així, i una anàlisi i previsió de les noves

situacions. El multiculturalisme apareix, doncs, relacionat amb el procés de mundialització, de

globalització.

I també, si recordem el que dèiem al principi, és la base d’una proposta de sistemes de convivència

dins una diversitat que abans no hi era.

Això no obstant, he de fer encara una objecció; si la primera ho era pel que feia a la complexitat i

les múltiples interpretacions i usos del concepte, aquesta s’endinsa en el terreny de l’origen, la

vigència i la intensitat.

1.- El multiculturalisme no és a) un fenomen nou. b) Tampoc no es pot plantejar vinculat només

als fenòmens esmentats: necessitat de respondre a la convivència de la unitat de capacitat

intel"

intel·lectual de tots els humans i de diversitats culturals, de vegades, extremes; com amecanisme de construcció i organització social en el procés modern de colonització; com a resultat

de les migracions de persones provinents de cultures diferents; com a intent d’explicació dels

conflictes més enllà de les necessitats d’expansió econòmica i de geopolítica. c) Tampoc no es pot

vincular al que voldria ser una articulació, una eina política de reducció de la conflictivitat

internacional, nacional, local per la presència de suposades propostes culturals, tal vegada,

inicialment antagòniques.

2.- I, per una altra banda, el multiculturalisme és inherent a tota societat. N’és la condició

essencial d’existència. I, de fet, A) com més complexa, més densa i més urbana és una societat,

més multicultural és. La reducció en aquestes societats del control i del suport del grup petit que



manté interaccions plurigeneracionals, propi de la vida agrària o de petites ciutats, dóna pas a la

pluralitat de propostes i formes de vida. Els processos que moltes vegades s!han presentat com a

unificadors culturals (com ara la globalització) palesen i permeten alhora la multiplicació de pautes culturals;

fins i tot la convivència, en els mateixos grups, de modes culturals diferents: a Nova York podem trobar una

manifestació de suport als aiatol·làs iranians on molts dels seus participants venen d!acabar els seus torns

laborals de brokers a la borsa i, tal vegada, finalitzaran la diada amb un concert de jazz a Brooklyn La qual cosa

no implica que molts dels seus col·legues a cadascuna d’aquestes activitats (tal vegada ignorants de les

altres activitats dels seus ocasionals i contextuals companys), es moguin en un ambient radicalment

oposat pel que fa a les altres:i hi podrem localitzar ortodoxes jueus, postmoderns agnòstics,

feministes actives, jugadors de rol, sindicalistes de vella empremta, rastafaris...tal vegada qualque

mormó.

B) No cal confondre multietnicitat amb multiculturalitat. I aquí les coses es tornen a complicar:

què es la etnicitat? Ja l’hem vist més o manco abans: el reconeixement, de vegades des dels propis

membres, de vegades només des de l’exterior, de vegades des d’ambdues parts, de l’existènciad’una grupalitat lingüística, estètica, de continuïtat generacional, de pertinença territorial, de

l’existència de fronteres de qualsevol mena que diferencien qui està de dins i qui resta a fora .

Kurds que es consideren un poble i ho són, si convé, també des de l’exterior. Per part de -per

exemple- el EUA: sí ho són els kurds iraquians quan Sadam ja és dolent; no abans, quan era el gran

aliat antixiita; no si viuen a Turquia, etc. Nacionalistes rupturistes de base ètnica indubtable fora, i

terroristes primitius a dins; o membres d’ètnies no reconegudes -si més no tal i com es

construeixen- a dins com a justificació de l’expulsió o la repressió (xuetes, moriscs; gitanos de

vegades; jueus al IIIer Reich, grups immigrants minoritzats i etnificats pertot arreu, etc.). Com hecomentat al principi, l’etnificació pot consistir en l’agrupació d’un al"lot fill d’un immigrant dins el

suposat (i no comprovat) grup ètnic-cultural del pare quan se sent, en tot cas, membre de la societat

-no etnificada- (de la qual ho hauria de ser indubtablement per tal com hi ha nascut). Però, el més

important és que tots ells, membres o no de suposades o reals (alhora suposades també, però

internament admeses) agrupacions ètniques, són alhora multiculturals. Sedentaris, nòmades o

immigrants que siguin.

C) Els mecanismes d’etnificació i la presència, suposició, percepció o acceptació de pertinences

a àmbits culturals diversos, tal vegada, és paral·lela, però no pas necessàriament coincident. Elsnegres estatunidencs poden plantejar la seva unitat cultural amb el neologisme d’ afroamericans, i

presentar una aparent unitat ètnica centrada en el color de pell i altres trets fisonòmics; però és

indubtable que un immigrant negre brasiler o un visitant camerunès poca relació cultural tindran

amb aquells que, alhora, mostraran un major compartiment de valors, normes, llenguatges amb els

blancs o els orientals conciutadans. I, finalment, al sí de cada agrupació es palesaran tota casta de

propostes, variacions, manlleus, etc. I, a dins, les diferències de classe situaran (en siguin o no

conscients) segments d’un grup en igualat respecte a segments d'altres.

D) La multiculturalitat de referència, en fi, pot ser contemporàniament individual i temporal.

Els individus que, en un àmbit o un període de la seva vida es regeixen segons determinats

paràmetres comportamentals, estètics, ètics, ho poden fer en altres àmbits o moments segons altres.



Penseu en les vostres vides quotidianes, que considereu possiblement normals i gens variades: feu

el mateix a una platja nudista, a l’aula de la Universitat, entre els amics quan aneu de bauxa? O si

viatgeu com a turistes (que us agradi o no, és gairebé l’única manera de viatjar, perquè tots els

nadius -i nosaltres sabem molt del tema- us rebran inclosos dins aquesta categoria), visiteu, mengeu,

feu el que denigreu en els turistes que ens visiten? Quan entreu a Internet o llegiu un llibre, no

parleu llenguatges diferents, no us moveu per universos tal vegada incompatibles des d’algunes

altres perspectives?.

Tots som multiculturals. No obstant, la immigració, sobre tot als països on la percepció de diversitat

era menor o socialment no estimulada (i el turisme ho hauria d’haver estat...però la percepció

s’articula en posicions socials i les del turisme no estimulen la del diferencial cultural com a

problema), sembla que ha introduït per primera vegada la proposta i la pràctica cultural diversa i

diferencial. I és del què parlaré ara.

III.- La percepció de la immigració com a causa de la multiculturalitat.

Però la percepció de la multiculturalitat sol produir-se des de l’espai de qui la percep i segons la

perspectiva de país receptor d’immigració. Molta de la bibliografia de les disciplines acadèmiques

que s’hi ocupen i gran part dels discursos sobre la multiculturalitat així ho demostren: resultat del

procés migratori.

En realitat el mecanisme és més aviat el contrari: la presència d’individus i grups que veiem com a

representants, portadors, reproductors de cultures diferents és el que ens impulsa a pensar-nos com

a portadors d‘una cultura pròpia i, sobre tot, unitària (Recordem: ens veiem com a europeus,com a occidentals, com a hereus tal vegada d’una cultura d’innegables arrels cristianes...quan el que

denominem univers jueu és probablement una de les màximes construccions genuïnament europees

al llarg de la història o el cristianisme mateix com a marc cultural dels països del Mediterrani nord

és impensable sense la seva històrica via magribí. I, què vol dir ser culturalment europeus?). Com

a contrapartida, la idea de pertànyer a una cultura perfectament identificable i unitària porta a la

construcció de la certesa que les alienes també ho són.

1.- Les Illes Balears: novetat multicultural?

El cas de les Illes Balears n’és un i ben evident: els nadius (qui són? des de quan o des de quines

característiques es decideix que són o no nadius?) perceben sovint la convivència amb altres formes

de pensar, de ser, de valorar, d’agradar i de desagradar arran del turisme, per una banda (més

controlable; menys agressiva, si més no fins als 90), de la primera migració peninsular forta

vinculada al turisme, per una altra i, fonamentalment, com a resultat de les migracions

extracomunitàries a partir de la segona meitat dels 80.

Clar que, en realitat, la societat illenca és i ha estat durant segles una societat en constant

construcció; també des de la vessant cultural:

1.- És (i això pot sorprendre als observadors unilineals dels resultats electorals o de determinats



comportaments socials) una societat viva, variant. És la seva una historicitat força complexa: ibera,

grega, púnica, romana, un altre cop en part púnica en part romana; visigòtica, àrab, berber, catalano-

franco-aragonesa ....I alhora contínuament balear (com ens refereixen els historiadors grecs,

romans, cartaginesos, àrabs, aragonesos, espanyols). Permanència del referent territorial (el

continent) i constant variació i mestissatge dels grups poblacionals (els continguts).

2.- I, alhora, amb la característica de la sistemàtica ruptura interna: la identitat balear com a alguna

cosa improbable, com a marc gairebé impossible davant les referències de cada illa. Les diferències

entre illes, objectives o no, constantment remarcades pels corresponents illencs, de vegades, amb

més força i a través de minces característiques (petites diferències fonètiques; elements assenyalats

del caràcter; respecte a l’honestedat o la manca d’escrúpols).

3.- Mercenaris de gairebé tothom; aliats, enemics d’àrabs, berbers, turcs, genovesos, aragonesos.

Corsaris, pirates, contrabandistes i comerciats viatgers i aventurers.

4.- Emigrants (en procés) i emigrats (definitius) a Amèrica, al nord d’Àfrica, a França, i importadors

d’estils i formes de vida externes: de vegades simbòliques i vicàries (com ara mitjançant laconstrucció de cases que mai no arribaren a ocupar els emigrats definitius).

5.- Amb constants mecanismes de generació de fronteres mòbils i portàtils: entre ciutat i part forana;

entre vila i fora vila; entre un poble i l’altre, cercant una “è” o una “é” (fins tot hi ha una cursa a

Binissalem, al Raiguer mallorquí, que rep el nom del fonema de la parla pròpia, que serveix per

diferenciar els seus naturals dels del poble veí de Sencelles) a partir de la qual es construeix tot un

univers d’identitats culturals diferents...que s’activa o desactiva en funció de les necessitats

separadores o unificadores davant un adversari comú.

6.- Amb dos forts conflictes culturals, percebuts i construïts com a culturals, que també renaixen devegades si el context ho requereix: a) el dels xuetes, antics jueus conversos que (se suposava)

mantenien el seu diferencial cultural religiós en la clandestinitat, continua ressorgint encara en

conflictes grupals, amb ocasió de matrimonis no desitjats, com a llenguatge antic d’afrontaments

polítics moderns. B) L’altre, sempre latent, de vegades admès en el context familiar o de la colla

d’amics, però a punt d’esclatar si l’ocasió ho reclama: els forasters. Un terme amb accepcions

negatives, fonamentalment a Mallorca, i que -com ja sabem- fa referència a persones vingudes de

la Península, de parla castellana, que treballen per compte d’altri...tot i que sovint, amb un

complicat mecanisme d’inclusió o exclusió gradacional, mantenint-se en fills de forasters nascuts al’illa, però que parlen en castellà a casa seva; o fills mestissos...C) Per no parlar de l’etern grup que

continua sorgint a totes les enquestes com un dels més fortament rebutjats, els Gitanos...i que en

realitat, al marge de no correspondre’s amb les negativísimes construccions culturals que s’hi solen

fer des de l’exterior, tenen a la seva vegada importants diferenciacions internes: els catalans, els

mallorquins, els andalusos, els portuguesos. I ara, els búlgars i els romanesos.

7.- I amb el canvi més important, no tant per les noves qualitats de les diferencies, sinó per la

velocitat, la intensitat i l’extensió. D’una societat agrària amb petites industries; en bona mesura

reagraritzada en valors i relacions rere la monstruosa i destructiva guerra civil que s’hi va produir

(gairebé més que de guerra caldria parlar de postguerra brutal, repressiva i continuada fins a mitjans

dels 70 amb efectes que encara perviuen amb molta més força que no es pensa) a un a societat



turística. No una societat amb turisme, sinó un món on tot gira entorn del turisme: economia, sens

dubte; però també imatges, història, narracions, identitats (defensives i reconstruïdes com a imatge

turística).

2.- La societat multicultural illenca: perquè ara?

Què passa? Per què ara? Què fa que la qüestió de la multiculturalitat (amb noms i termes variats i

diversos) es plantegi ara? Sobre tot, després d’haver comprovat com, si és quelcom inherent a

qualsevol societat moderna, ho ha estat sempre de manera particularment activa al cas illenc.

La consciència de la immanència de la pluralitat de formes de relació, de valors, de costums,

d’estètiques, de parles, de llengües i llenguatges, de visions no és unívoca: a) una és clarament

positiva: és un fenomen enriquidor; però, siguem sincers, clarament minoritària. B) L’altra és una

visió negativa; un poc o severament negativa i, admetem-ho, molt majoritària. Les altres cultures

posen en perill la nostra: només pel fet de ser aquí, d’on no són originàries. Diguin el que diguin, pel fet d’ésser-hi, ens canvien. Els altres no ens entenen; en realitat, per tal com la pensen d’una

altra manera, no ens poden entendre de cap manera. I, per tant, no ens respecten. Podem afegir la

frase ens volen imposar allò seu, les seves creences, la seva religió. Impossible sens dubte des

d’una posició d’inferioritat en drets efectius i formals, en posicions socials de supeditació, però

percebut com a realitat indiscutible. Bé, tot això (que les enquestes solen confirmar i els treballs de

camp etnogràfics analitzar amb cura en tots els seus efectes i conseqüències) al mig d’una societat

turística on cada cosa, cada idea, cada racó participa del que s’ha denominat cultura de l’encontre,

un sistema de constant reinvenció i reconstrucció de les realitats i les percepcions com a imatgeturística; desarrelant, sovint, les que es plantegen com a bases de la identitat, per generar un espai

turístic atractiu i atraient.

Tal vegada podem remarcar algunes de les raons que ens acostin a la resposta.

1.- La visibilitat. La nova gent és més diferent i fa coses més diferents. És veritat que les

diferències sobtades les havíem vist abans (amb els turistes) però és la situació legal i social de

supeditació la que permet que ara es pugui manifestar i demostrar. Fins i tot veure més clarament.

La relació social laboral amb el turisme per part del natiu (i seguim sense saber molt bé qui ho és i

qui no; quan es comença a ésser-ho i quan s’hi acaba) és de supeditació: treballa per l’oci de l’altre;desequilibri relacional que impedeix el compartiment de nivells i àmbits de l’acció.

2.- La identitat. Aquest comodí que tants antropòlegs, sociòlegs i politòlegs (a més de dirigents

polítics i de moviments socials) fan servir per explicar les accions, els afectes i els desitjos de les

persones, en realitat només se situa en primer pla quan sorgeix la necessitat de defensar-la. La

identitat és un mecanisme de reconeixement grupal prou paradoxal que, per funcionar, s’ha de negar

sempre a sí mateixa. És a dir, que per mostrar-se i defensar-se com a idèntica, invariable,

necessàriament ha de canviar, substituir elements i indicadors poc útils i incorporar d’altres que, en

un altre moment o context, tal vegada podrien ser els seus majors enemics. Però, sobre tot, ningú no

es planteja quina és la seva identitat si se sent tranquil i segur. I aquesta sensació de perill identitari

tendeix a conformar un estrany pensament en relació amb qui genera la inseguretat i el risc. A) Per



un costat, es considera que cal mantenir els altres separats. En barris, en feines, en escoles. L’efecte

potser des d’un lleu però intens procés de segregació (que ja vivim, com demostren les xifres de

distribució escolar per grups de provinença i d’habitatge; per no parlar de les laborals), a

l’apartheid o el racisme cultural, per exemple, d’un Le Pen quan diu: “tots tenen dret a la pròpia

cultura, però a casa seva”. B) Una solució seria l’adaptació: s’han de fer com nosaltres, han

d’aprendre, han d’abandonar els seus costums i adoptar els nostres. De vegades com a proposta

voluntària; de vegades, obligatòria. Però com tot parteix d’una concepció de diferències essencials i

fixes, la crida a l’adaptació se sol acompanyar amb la negació que ho facin o ho puguin fer. En la

doble accepció: que no siguin capaços i que, en realitat, no en tinguin dret. Al cap davall la nostra

identitat és nostra, és la que ens fa i no la podem deixar a l’abast dels altres; que ho són perquè

no són nosaltres. Aquest aparent embull es tradueix en una actitud molt clara: el rebuig. Que no per

ésser-ho cal que sigui total, agressiu i violent. Com succeeix quasi sempre a casa nostra...de

moment. És un rebuig suau, tranquil, sovint silenciós... fins i tot amorós.

Obligació-negació-rebuig a l’aprenentatge de llengua, costums, menjar (aprovem que els nostresfills no beguin alcohol, però trobem sospitós que els marroquins beguin només cafè; o fem cas al

metge que ens prohibeix el porc, però fem tota una història del rebuig a les dietes islàmiques) que,

naturalment no és extensiva, o no si més no de forma pública i protestada, quan parlem d’anglesos,

francesos, alemanys residents. Posicions socials; relació de supeditació un altre cop.

IV.- Alguns conceptes que ens ajudaran a entendre la complexitat del procés.

Actualment el percentatge d’estrangers (segons la definició jurídica d’estrangers, és clar) a les IllesBalears és del 18% respecte al total de la població. El 20 si afegim les estimacions de situacions

irregulars inicials ( sense papers, però més aviat sense papers per treballar i no en situació

d’irregularitat total) o sobrevingudes (persones que han perdut les condicions de presència i treball

regular per raons diverses). En aquesta xifra s’inclouen els residents europeus que tenen estatuts

legals i, com hem vist, relacionals força diferents.

1.- Ètnics i no ètnics.

Tots aquells externs els dividim en col!lectius, és veritat, però no pas tots de la mateixa classe. A)

En tenim que no són ètnics: els europeus, nosaltres mateixos, els estatunidencs, residents d’alt

nivell adquisitiu que, si no fos per la seva situació social, podrien ser inclosos en l’altra gran

agrupació. Els distribuïm per nacionalitats, tal vegada per raons, però no els apliquem aquella

accepció negativa d’ètnica, identificable al capdavall a raça, a tribu i totes aquelles denominacions

que, si es troben en els nivells inferiors dels nostres organigrames jeràrquics socials, no pinten

massa bé.

B) Altres són clarament ètnics: negres, africans, moros, marroquins, xinesos, són els termes més

freqüents. Sovint afegim que és només classificador, que no tenim intenció denigradora...però no

ens enganem: ho són denigradors i refusadors sempre, perquè són producte d’una construcció



històrica i cultural de rebuig. La demostració, a més, és que ni tan sols els factors fisonòmics més

fortament diferencials respecte a la nostra pretesa unicitat d’aspecte prevalen. Búlgars, russos,

polonesos, ucraïnesos, moldaus, tal vegada amb un nivell una mica inferior de rebuig, també se

situen en part en la etnicitat. Per no parlar del terrible sudaca, terme englobador i absolutament

discriminatori que ens serveix, per exemple, per condemnar tots els colombians quan un al!lot,

pressuposadament d’aquesta nacionalitat, es mostra agressiu i mou amb torpor les mans amb l’estil

dels Latin Kings i llueix el mocador al cap, els calçons arrossegant per terra i el gest abstrús als

llavis.

C) I, finalment, diem que uns són grups (col!lectius sol quedar més seriós) culturals, probablement

per remarcar de manera inconscient que són fills ineludibles de les pròpies pautes culturals

(negatives, empresonadores, irremeiables, que cal evitar). És clar: quan ens apliquem el terme

cultura a nosaltres l’accepció és completament diferent: la identitat, lo nostro, lo bo..o senzillament,

som persones cultes perquè hem estudiat, tenim coneixement habilitats socials, etc...sense pensar

que això ho tenim dins la nostra cultura (sigui el que sigui ja aquest terme) però som probablementautèntics rucs en pel que a fa a d’altres.

2.- La cultura: un mot que no agrada tant com es creu als antropòlegs.

El terme cultura és un altre dels ja esmentats polisèmics. Tot i el que pugui semblar, no és tan

central per a tots els antropòlegs; de fet, una de les grans divisions dels paradigmes antropològics és

justament entre culturalistes i sociologistes. Ja es pot intuir en què rau la diferenciació; però

esperem un poc per tornar-hi. Quan es parla de cultura en els contexts que hem repassat, sol serentesa com a concepció, visió del món, univers de relacions fixat, clar, diferenciat d’altres.

A) Així creiem que podem parlar de cultura àrab, islàmica, berber, equatoriana, xinesa, budista,

cristiana, indígena. En realitat barregem provinences, religions, idees fonamentalment externes.

L’exemple clàssic és parlar d’indis americans; si ens fixem, és com parlar de francesos

xinesos...però no exactament. Mentre que en el segon cas la relació no ofèn ningú, no genera espais

socials d’inferioritat justificats culturalment i, en tot cas, pensem que podria referir-se a tendències

artístiques, de filies o fòbies culturals en el sentit més restringit del terme, en el primer la qüestió

varia. De fet la denominació d’indis sempre comportà inferioritat, menyspreu, justificaciód’explotacions, espolis i genocidis. Amb el temps, però, l’indigenisme (com passà amb la negritud

en els negres estatunidencs) girà 180 graus i es convertí en un centre agregatiu de reivindicacions de

grups poblacionals que, partint d’universos culturals diferents, viuen en condicions socials

semblants. Al segle XV els conqueridors no trobaren indis, sinó quítxues, maias, maio, incas,

bororo, ranqueles, lacandons, etc, etc, que, de vegades, estaven mútuament enfrontats i arribaren a

obtenir profit (magre i temporal) de les aliances amb els europeus contra els altres “indis”. Fins i tot

quan fem esment d’una cultura de forma més acurada, més “científica” i parlem de comunitats de

valors, d’institucions, de creences comunes, de mites de creació (fixeu-vos com el mite del pecat

original actua inconscientment en la formació del sentit de culpa fins i tot en els més convençuts

dels ateus nascuts, educats, enculturats dins universos amarats de judeocristianisme) que



agrupacions plurigeneracionals (per tant el manteniment suposat en el temps) comparteixen,

reprodueixen i transformen com a membres d’una societat delimitada, en realitat no fem una altra

cosa que construir tipologies, categories, classificacions. Una constant humana, per cert. Però en

realitat totes aquestes cultures són vives, variants, canviants també dins les fronteres que hem

establert per definir-les (és el mateix una dona berber camperola de l’Atlas, que viu a un llogaret

semi aïllat, amb camins pels quals no pot transitar més que un ase...i petit, que una dona berber que,

estudiant a la Sorbona, ha descobert que l’amazig -el poble berber- no és d’origen àrab, que té una

escriptura pròpia cuneïforme allunyada de l’àrab, que posseeix llengua i història pròpia -i torneu a

relativitzar totes aquestes afirmacions en els sentits que hem anat esbrinant-? O la mateixa dona

després d’haver viscut com a esposa o com a immigrant directa (cosa que succeeix ara amb una

freqüència insospitada fa només un decenni) a França i torna per vacances, o per romandre-hi?

B) Però, com hem vist, aquest mecanisme reduccionista d’establir d’una vegada per sempre les

fronteres de cada cultura, identificant-les amb grups poblacionals constants i dotant-les decontinguts no verificats, té altres conseqüències. Convé, per tant, establir quin grau de realitat o

mera atribució tenen aquelles que considerem cultures, i fer-ho:

1.- Des de dins; per tant si els considerats membres s’hi consideren efectivament i amb quines

característiques o intensitats. L’afroamericà que intenta fugir de la identificació i de la reivindicació

interna al grup; el turista mallorquí que dissimula la seva provinença en un viatge organitzat a

centreeuropea defugint els companys de vol charter i parlant anglès amb la parella; el peruà de

fesomia indígena que nega que els seus trets ho siguin i es defineix com a ladí davant els autèntics

indígenes que “tenen un altre aspecte”...O, en un sentit més agrupat, els berbers que es neguen a seridentificats com a àrabs als espais migratoris, però també al Rif marroquí.

2.- Des de fora; just el revers del que acabem de plantejar.

3.- Si se construeixen en base a prejudicis. La idea de com han de ser ha de coincidir amb la

realitat de com són. Tot i que es produeixin constantment evidències de la contradicció. La

construcció de la imatge negativa del gitano és l’exemple més clar. En el fons, el fet que no es

comportin com s’espera, empipa. La categorització és justament el mecanisme relacional que

estableix la seguretat del comportament dels individus, del que podem esperar o témer d’ells en

funció de la mirada amb què s’hagi establert que cal mirar-los. Són múltiples les anècdotes tipus lasegüent que jo mateix vaig comprovar a un poble mallorquí amb gran concentració d’immigrants

marroquins en l’agricultura. Un pagès protesta dels moros dient que són mandrosos, que cal vigilar-

los, que s’hi ha d’estar damunt. Em consta que no en coneix gaires personalment, però també que fa

anys que té un treballador de confiança que denominarem Alí que li duu gairebé tot el treball amb

gran satisfacció per part seva. “Ai -me respon- n’Alí és una altra cosa, és més com nosaltres”.

Doncs l’única evidència que hauria de qüestionar la creença, en realitat l’enforteix.

4.- Com he dit al principi d’aquesta xerrada, sovint les construccions culturals cap a fora tenen una

funció justificativa de conductes (nostre i seves) posteriors, però de vegades són el resultat de la

resposta a aquestes imatges elaborades des de l’exterior . Reagrupaments, reetnificacions, davant la

impossibilitat d’integració o el rebuig i la segmentació. Més encara: si aneu al nord del Marroc o a



determinades ciutats de qualsevol país del Magrib, i intenteu parlar amb la gent, podreu escoltar que

l’islamisme integrista ha vingut del nord...sí, d’Europa. Els emigrats barbuts (convençuts pels

predicadors wahabbís subvencionats per Aràbia Saudí, la gran aliada antiterrorista d’EUA: vet aquí

com es construeixen les idees i les imatges contra la realitat...i funcionen) tornen amb cotxes,

diners, benestar...i es converteixen en èmuls privilegiats. L’islam magribí i, en general, tot

l’excolonial i el previ de la lluita per la independència a Àsia i Àfrica, era fortament anticlerical,

defugia la sharia i es mantenia com a substrat cultural genèric sota un component claríssim de

laïcisme..però això no es sol dir ni estudiar, ni comprovar. Si ens preocupem en seguir un mussem

dirigit a un morabit i mirem amb posicions obertes, veurem una romeria a una ermita on la truita de

patates, en tot cas, se substitueix pel cus cus o un tagim campestre.

No obstant, la mirada forçada, que vol constatar el que no hi és, en tant prové de posicions socials,

legals, consuetudinàries que ho permeten i afavoreixen, acaba per construir realitats coherents amb

la seva invenció: la profecia auto complerta.

C) Cal, doncs, entendre el concepte de multiculturalitat com a procés constant i total . Tot va

canviat, totes les propostes culturals adquireixen manlleus de les altres i se reinventen constantment.

Les migracions, a més a més, impliquen processos socials tan forts, tan intensos, que acaben per

produir mecanismes culturals reconeixibles que s’incorporen d’immediat als bagatges culturals dels

migrants. Les relacions culturals que s’estableixen als espais d’instal!lació deuen més a aquella

peripècia que no pas a les arrels. Els mallorquins emigrats a Amèrica, per exemple, que conserven

les seves cases regionals, acaben per construir una imatge pròpia esclerotitzada que no se correspon

amb les propostes i les vivències culturals de la Mallorca actual. Conec més d’un cas d’immigrants jubilats gallecs que tornaren de Suïssa per restablir-se a Galícia i, en no reconèixer-la i no

reconèixer la seva identitat diferencial conservada durant tants anys a la casa corresponent de

Berna, preferiren recular i mantenir el seu record viu entre els Alps. Però, a més, es pot definir, sigui

quina sigui la definició, la cultura mallorquina sense incorporar, primer, el turisme amb la

immigració peninsular i, després, la immigració extracomunitària? Formen part de la cultura

mallorquina en la mateixa -o, segurament, més intensa- mesura que els cossiers, els dimonis, la

sobrassada, les matances o els foners balears en les legions de Cecilio Metelo.

D) Finalment, com vérem, societat i cultura són inseparables. Els valors i les percepcionsculturals es produeixen, reprodueixen o varien en els marcs socials, en les relacions i amb les

institucions socials. La posició social dels immigrants obeeix també a marcs estatutaris legals que

determinen el que poden i el que no poden fer. Les ocupacions no són triades lliurement -com

tampoc entre els nadius, és clar- sinó que s’estableixen per llei: la situació laboral nacional és un

concepte que fa referència al grau de demanda existent per a determinats sectors i ocupacions, de

manera que si aquesta existeix per part de nacionals, primer, i ciutadans de la UE, després, els

extracomunitaris no podran accedir-hi. La identificació culturalista que solem fer entre provinences

i treballs -marroquins al camp, filipines al servei domèstic, senegalesos a la venda ambulant,

nigerians a negocis propis...- falseja una realitat regida per lleis de distribució, permisos de treballs

explícits; però també xarxes relacionals (és normal que qui treballa des de fa temps en una empresa



tendeixi a cridar els familiars o veïns disposats a emigrar, com a nous treballadors; i que l’empresari

ho reclami d’aquesta manera) i, cada cop més, subcontractacions que s’aprofiten del tercer factor, el

del marc dels drets socials, civils i polítics dels immigrants. De vegades amb els sense papers, però

amb més freqüència amb els regularitzats que viuen en precari.

Per consegüent, els diversos grups no es constitueixen tant en funció directa de suposades cultures

de partida com en relació amb una complexa i accelerada conjunció de factors que els manté en

constant reelaboració.

Conclusió

La conformació cultural illenca no és alinea a la pròpia historicitat ni a la manera en què es

constitueix ara com ara. És una societat turística, caracteritzada per una forta dependència del

control del tur-operadors exteriors. Això, al marge, o més ben dit, precisament per les

conseqüències directament econòmiques, té una importància central en la manera en què s’estableixl’específic model turístic i les formes socials de vida quotidiana. El referent, admès a alguns nivells

i refusat en altres, és el de procés cultural turístic, centrat en el fet turístic i adaptat al que

s’assenyalen (una altra cosa és que ho siguin) com a necessitats turístiques.

Aquest model econòmic, social i de referència cultural és el que estableix alhora el model migratori;

primer, trencant el procés plurisecular d’emigració illenca d’una manera molt específica; segon,

atraient la immigració peninsular (considerant les provinences dels migrants i l’esgotament

contemporani de les vies migratòries cap a les indústries del nord espanyol i centreeuropea); tercer,

pels espais que ocupen les noves migracions extracomunitàries, la generació de nous tipus detreballs i l’establiment de relacions abans desconegudes o poc desenvolupades (com ara el servei

domèstic més generalitzat o l’atenció a malalts o persones majors per part de persones alienes a la

família i contractades a l’efecte).

Tot aquest llarg, complex i sovint contradictori procés, s’especifica pel que fa a les migracions

actuals en treballs de substitució: La famosa frase “fan els treballs que nosaltres no volem fer” té

aquí més conseqüències, ja que moltes feines que conformen gran part de la identitat illenca, com

ara les del camp o les esmentades de cura dels pares o els padrins vells, són desenvolupades per

persones doblement alienes: a la família i als grups d’identitat culturalment establerta (el famósnosaltres). També en nous treballs que fins ara no havien existit, si més no, no com a treballs

públicament reconeguts (feines de la llar, masclistament definides com no treballs, però

reconvertides en treball quan es realitzen per a altres i sota salarització): servei domèstic estès a qui

mai no ho havia pensat tenir i que implica una actitud social diferent; nous negocis majoritàriament

per a immigrants i que canvien el paisatge humà i comercial (locutoris, botigues de productes

exòtics, perruqueries especialitzades en altres pentinats i cabells...però que també suposen àmbits de

tertúlia, informació, contactes diferents).

Però també coadjuven a l’elaboració de mirades diferents: observem, potser inconscientment, amb

un tarannà crític les accions quotidianes dels nou vinguts tot i que siguin idèntiques a les nostres:

protestes per música alta, per crits al carrer, perquè beuen o perquè no beuen, pel que mengen o pel



que no mengen; perquè s’aturen al carrer, perquè seuen a bancs públics. Els immigrants són qui més

ús fan dels espais públics a uns pobles i ciutats on els nadius (recordem la dificultat de determinar

les fronteres de dit terme) tendeixen a evitar-los; i ho fan, de vegades per comunicar-se, perquè hi

estan avesats, però també perquè els habitatges petits, potser sobreocupats, els empeny a cercar la

intimitat a les places, als carrers. La lògica migratòria de l’estalvi en el propi manteniment redueix

les despeses supèrflues en bars, cinemes.

I d’aquí neixen, quasi sense assabentar-nos-hi, noves formes de discriminació, però també noves

formes d’inclusió. Formes d’inclusió que depenen, com he dit, més de la metacultura migratòria, del

model d’immigració i del d’establiment que de les cultures de partida. Un exemple: durant els

darrers mesos s’ha engegat un estudi comparatiu sobre la manera en què s’estableixen els migrants.

A Almeria, a un barri determinat, s’ha detectat que els mecanismes de lloguer i adquisició de cases i

el d’escolarització tenen com a resultat una forta etnificació marroquina. Però per raons molt

diferents a les que podem trobar al Raval de Barcelona o a Lavapiés a Madrid, o a Pere Garau a

Palma de Mallorca. Allà l’etnificació és desitjada pels protagonistes: les escoles amb granconcentració de nins marroquins permeten la presència de professors de religió islàmica, de més

classes en àrab, de més professors de suport. I la concentració dels habitatges marroquins comporta

la possibilitat de més ajuda mútua, de més suport del grup. Clar que ambdues suposen alhora un fort

increment i manteniment del control grupal. Els joves marroquins, molts d’ells en realitats

almerienses i espanyols de nacionalitat, declaren tenir, desitjar i prioritzar llur identitat marroquina

(una altra cosa és que s’hagi comprovat la innovació i recreació dels factors definidors d’aquella

identitat comparats amb els dels pares i padrins).

El mateix estudi al Raval observa el mestissatge, el desig d’integració, de cohabitació. Els jovesentrevistats declaren sentir-se barcelonins, de vegades catalans o espanyols i, qui reconeix la

identitat marroquina, lluny de contraposar-la a d’altres (com fan els d’Almeria) la veuen

perfectament compatible.

Les procedències són les mateixes, però els processos migratoris i els mecanismes d’instal!lació no;

els models migratoris i les relacions socials a una i altra ciutat, tampoc. On resta, doncs, la cultura?

Com es manifesta la multiculturalitat?

Sempre, però hi ha la contrapartida. Els mecanismes d’exclusió, la idea de multiculturalisme que no

tingui present la variabilitat i la imbricació de les propostes i els grups, o fins i tot un mal entèsinterculturalisme que parteixi d’idees culturals fixades i més constructores de les realitats que

derivades d’elles, poden produir la profecia auto complerta de què he parlat fa una estona:

l’habitatge separat, l’educació excessivament segmentada i particularitzada, el treball definidor i

encapsulador, la negació de drets civils i polítics essencials, acaba per produir una etnificació

fortament negativa i la busca d’alternatives diferenciadores per part dels qui la pateixen.

I fins aquí la reflexió d’un etnòleg que no s’atreveix a anar més enllà; ara és a vosaltres, al

pedagogs, a qui pertoca continuar i, segurament, contradir-me en tot el que he dit.



Documents

Converses Pedagogiques Miquel