TEMA 15. LA SOLUCIÓ PACÍFICA DE CONROVÈRSIES INTERNACIONALS 1. Concepte i regulació de les controvèrsies. En les relacions entre l’Estat i altres subjectes de Dret internacional es poden crear tensions que posin en perill el manteniment de la pau. Les causes que originen les crisis internacionals poden ser de diversos tipus. Així, en les crisis internacionals creades per les accions o omissions dels propis subjectes de internacionals distingim 3 moments principals: 1. Situació: la crisi no s'ha produït encara, però es troba en estat potencial, fins i tot latent. 2. Conflicte: discrepància entre subjectes de D.I. que pot incloure l’actuació d’un d'ells contra un altre. 3. Controvèrsia o diferència: quan una de les dues parts fa valdre davant les altres pretensions oposades, o quan una d’elles pretén aconseguir de l’altra una pretensió a la que aquesta última no es sotmet. Però aquests tres moments no es donen sempre de forma necessària, ja que en qualsevol moment es pot iniciar la pràctica dels mecanismes per arreglar les controvèrsies de manera pacífica. En Dret internacional els mecanismes son molt dèbils, tant que no existeixen mecanismes imperatius de solució de controvèrsies: • Principi de solució pacífica de controvèrsies: és un mecanisme de comportament, no de resultat. Els Estats han d’intentar buscar una solució, tot i que no és obligatori [Resolució 2625 (XXV)]. • Principi de llibertat d’elecció dels mitjans: Art. 33 de la Carta N.U.: els Estats podran acudir lliurement a qualsevol dels mecanismes de solució de controvèrsies previstos a la Carta. Això es deriva del principi de la sobirania dels estats � Els Estats comuniquen si volen resoldre la controvèrsia i com la volen resoldre. El Tribunal Permanent de Justícia Internacional va definir el concepte de diferència o controvèrsia com “un desacord en un punt de dret o de fet, és a dir, una contradicció de tesis jurídiques o d’interessos entre dos o més subjectes de DI”. Perquè existeixi una diferència internacional, és necessari que la mateixa hagi estat fixada per les parts mitjançant converses directes, actes unilaterals o altres medis capaços de delimitar el seu veritable contingut, i que aquest objectivament sigui identificable. Tipus de controvèrsies: 1. Diferències jurídiques: aquelles susceptibles de ser solucionades aplicant el dret vigent. 2. Diferències polítiques: aquelles basades en una pretensió, la solució de la qual requereix una modificació del dret vigent. Tradicionalment es distingien dos mitjans de solució de controvèrsies, els pacífics i els no pacífics. Existeix també una segona distinció entre els mitjans diplomàtics i els jurídics: • Mitjans diplomàtics: intervenen els òrgans normals de les relacions internacionals (agents diplomàtics, ministres d’Afers Exteriors, etc). Cal destacar les negociacions diplomàtiques, els bons oficis i la medicació. També s’inclouen les comissions d’investigació i de conciliació. La funció principal d’aquests mitjans no és resoldre directament la controvèrsia, sinó facilitar la solució mitjançant l’acord entre els Estats interessats. • Mitjans jurídics: l’arbitratge i la solució judicial ���� les parts es sotmeten voluntàriament a un òrgan judicial, creat ad hoc en l’arbitratge, o a un òrgan preexistent en la solució judicial. Té com a funció principal la solució de la diferència sobre la base del D.I.

2. Els mitjans diplomàtics. Les negociacions són el mitjà més utilitzat pels Estats i el més important a la pràctica. Els mitjans diplomàtics es caracteritzen per: • Els Estats part tenen a les seves mans la decisió final. • La decisió no té perquè basar-se en el Dret internacional. • En cas d’arribar a una solució, aquesta es plasmarà en un tractat internacional que, en principi, serà obligatori. Mecanismes previstos a l’art. 33 de la Carta N.U.: 1. Negociacions: és el mètode més antic i més utilitzat d’arranjament de controvèrsies. Consisteix en la trobada directa de les parts per tal d’arribar a un acord. Es realitza a través dels serveis diplomàtics o bé en el si d’una conferència internacional convocada de manera expressa. No es tracta només d’un mètode de solució de controvèrsies, sinó també de prevenció. Es tracta d’un mecanisme ràpid, discrecional, no subjecte a formalismes, bastant informal i, fins i to, secret, que concedeix un ampli marge de maniobra als Estats, els quals només es troben limitats per l’obligació de negociar de bona fe. Les negociacions diplomàtiques directes es duen a terme a través dels mètodes diplomàtics normals: converses directes, intercanvi de notes diplomàtiques, intercanvi de propostes, etc., i finalitzen amb unes declaracions comuns o, generalment, per acords entre les parts. Durant la negociació de la Resolució 2625 (XXV), es va confirmar que els Estats no tenen l’obligació de negociar. 2. Bons oficis: es caracteritzen per la intervenció d’un tercer subjecte de D.I. en la solució de la controvèrsia. Aquest tercer es limita a ser un simple intermediari que no formula cap solució, sinó que actua amistosament per tal de que les parts enfrontades arribin a un acord mitjançant una intervenció discreta. 3. Mediació: també intervé un tercer, que pot ser una O.I., el president d’un Estat, la Santa Seu, etc., a més de posar les parts en contacte, intenta persuadir-les perquè arribin a una solució, a vegades inclús proposant solucions a mode de consell i mai amb caràcter obligatori, ja que son els Estats els que controlen la decisió final. 4. Conciliació: també intervé un tercer, el qual proposa una solució no obligatòria. La diferència entre la mediació i la conciliació és que la conciliació es més formal i menys flexible, mentre que la mediació es més dinàmica i menys informal. La missió de les Comissions de Conciliació és triple: • Determinació dels punts de fet. • Fixació dels punts de dret. • Informe de la Comissió amb una proposta de solució de la controvèrsia. 5. Comissions d’investigació: tenen per objecte l’establiment de la materialitat dels fets, l’origen de la diferència. Les Comissions es constituiran per mitjà d’un Conveni especial entre les parts litigants. Entre les regles de funcionament cal destacar: • Caràcter contradictori de la investigació. • La Comissió podrà traslladar-se temporalment als llocs que consideri oportuns per aconseguir informació. • La Comissió té el dret de sol·licitar les explicacions i els informes que estimi convenients. • Les deliberacions seran secretes. • L’informe limitat a la comprovació dels drets no té caràcter de sentència arbitral. Els mitjans jurisdiccionals: l’arbitratge, la solució judicial i el T.I.J. Els mitjans jurisdiccionals es caracteritzen per: 1. La intervenció d’un tercer imparcial. 2. La competència del tercer es basa en la voluntat de les parts.

3. La naturalesa contradictòria del procediment. 4. La solució es basarà en el D.I. Excepcionalment, podran basar-se en criteris d’equitat. 5. La naturalesa obligatòria de la decisió. 6. La solució és proporcionada per juristes. L’arbitratge dóna més llibertat als Estats, ja que l’òrgan arbitral es creat ad hoc. A més, normalment les parts poden configurar el procediment, fet bastant apreciat ja que, per contra, no poden intervenir en la decisió judicial, la qual és obligatòria. 3. L’arbitratge. Es tracta d’una institució jurídica internacional de gran tradició històrica. El naixement de l’arbitratge tal i com ara l’entenem s’inicia amb el Tractat de Jay entre Gran Bretanya i EE.UU. el 1794, pel que s’intenten solucionar els conflictes derivats de la independència americana. L’arbitratge en Dret internacional està al mateix nivell que la solució judicial. Constitueix un mitjà de solució de diferències entre subjectes internacionals en el que intervé un tercer independent al que les parts, d’acord comú, han investit la facultat d’adoptar, després d’un procediment contradictori, una decisió basada en el dret i jurídicament obligatòria per les mateixes. Així, és essencial el consentiment de les parts en la controvèrsia perquè el Tribunal o Comissió Arbitral es constitueixi i emeti una sentència obligatòria per les parts. L’arbitratge ha de ser voluntàriament acceptat, i cap Estat pot ser obligat a sotmetre’s al judici arbitral. Les parts manifesten la seva voluntat de 3 maneres: A priori: 1. Clàusula compromissòria: continguda en un tractat. S’estableix l’obligació de recórrer a l’arbitratge per a la solució de las diferències que puguin sorgir. 2. Tractat d’arbitratge: les parts es comprometen a recórrer a l’arbitratge per a la solució de totes les diferències que puguin sorgir entre elles, o bé les de determinada naturalesa. A posteriori: 3. Compromís arbitral: Acord Internacional, únic entre les parts, que, normalment, es plasmarà en un tractat. És posterior al naixement del litigi i està destinat a resoldre’l. Procediment: el procediment depèn de la discrecionalitat de les parts, però hi ha d’haver una fase oral i una altre escrita amb mitjans de prova. Laude arbitral: la decisió ha de ser obligadament escrita. Constarà d’una part relativa als fets, una altre relativa al dret, i una dispositiva ���� solució de la controvèrsia. La decisió s’adopta per majoria, i les opinions contràries s’emeten a mode de vot particular. Aquesta sentència produeix efecte de cosa jutjada per la qual cosa no cap recurs d’apel·lació, per la qual cosa aquesta decisió és obligatòria i definitiva. Però que el laude sigui definitiu no significa que no es puguin interposar altres recursos, tot i que molt limitats: • Recurs d’interpretació: es presenta quan alguna part de la sentència resulta ambigua (art. 82 del Conveni de l’Haia). • Recurs de revisió: en el cas de que apareguin fets nous després d’emesa la sentència i que, d’haver-se conegut, podrien haver influït en la decisió. El termini per interposar aquest recurs es determina en el compromís (art. 83 del Conveni de l’Haia). • Recurs de nul·litat: art. 35 Regles Models de procediment - Resolució 1262 (XII). L’òrgan arbitral: La designació dels àrbitres és un dels drets de que gaudeixen les parts en un arbitratge, tret que hagin convingut una altre cosa al respecte. Per regla general, es tracta d’un òrgan temporal ad hoc. Respecte dels òrgans arbitrals temporals en distingim 3

tipus: 1. Àrbitre únic ���� format per un Cap d’Estat. 2. Les Comissions Mixtes. 3. El Tribunal Arbitral, format generalment per tres membres: un designat per cada part i el tercer de comú acord entre ells. El Tribunal Permanent d’Arbitratge és l’òrgan més important d’arbitratge. Es caracteritza per: • Tenir com a objectiu facilitar el recurs immediat a l’arbitratge. • Té seu a l’Haia. • Conté una llista d’àrbitres de la qual s’escullen els membres del respectiu Tribunal. Les parts escullen els àrbitres que creguin oportuns d’entre els continguts a la llista del Tribunal. Es tracta d’un sentència obligatòria per les parts, contra la qual no cap recurs de cassació ni de reposició, ja que no existeix òrgan superior. No obstant, caben tres tipus de recursos contra la mateixa: d’interpretació, de reforma i de revisió. 4. La solució judicial. L’art. 33 de la Carta de les N.U. inclou entre els mitjans pacífics de solució de controvèrsies la denominada solució judicial. Es tracta d’un mecanisme de naturalesa jurídica, caracteritzat per la intervenció d’òrgans composats per jutges plenament independents de les parts controvertides. Normalment exerceixen les seves competències de forma permanent a través d’un procediment judicial de caràcter contradictori, i resolen la diferència mitjançant sentències que tenen sempre caràcter obligatori per a les parts en litigi. Així doncs, aquest mètode s’assimila bastant al mecanisme bàsic de solució de controvèrsies empleat en els ordenaments jurídics estatals: el recurs als tribunals de justícia: 1. Introducció del criteri d’objectivació i d’allunyament de les parts en la solució de les controvèrsies. 2. Paper essencial de la Comunitat Internacional ���� Tribunal Internacional. 3. Afavoreix l’eliminació progressiva de criteris polítics en el procés d’arranjament de la controvèrsia ���� Principi de l’imperi del Dret en les relacions internacionals. 4. Incrementa la confiança dels subjectes en el sistema jurídic i en els mecanismes de solució de controvèrsies. 5. Instrument al servei dels Estats ���� Mecanisme ampli que garanteix la correcta aplicació del Dret internacional en benefici de la Comunitat internacional. Els tribunals internacionals presenten una gran autonomia entre sí, i no s’insereixen en un sistema únic i jerarquitzat en termes jurisdiccionals que permeti una relació formalitzada entre ells. La seva competència no és automàtica, sinó que després de la seva creació precisen de declaracions expresses de voluntat dels Estats per les que se’ls reconeix la competència de resoldre litigis en el que tal Estat sigui part. Les seves sentències són merament declaratives i manquen d’efecte executiu, pel que el destinatari gaudeix d’un ampli marge de discrecionalitat a l’hora d’escollir la forma en que dóna compliment a les sentències. El principal impuls per a la instauració d’una jurisdicció internacional d’abast general es produeix després de la Primera Guerra Mundial, al contemplar-se en el Pacte de la Societat de Nacions la creació d’un Tribunal Permanent de Justícia Internacional (1920), després de que l’A.G.N.U. aprovés el projecte d’Estatut del T.P.J.I. Després de la Segona Guerra Mundial, la Conferència de San Francisco va incloure a la Carta de les Nacions Unides els articles 7 i 92: a. Article 7: les N.U. estableixen com a òrgan principal de l’Organització una Cort Internacional de Justícia. b. Article 92: la Cort Internacional de Justícia és l’òrgan judicial principal de les Nacions Unides, que funciona de conformitat amb l’Estatut annex a la Carta.

Tot això ha tendit a reforçar i garantir l’estabilitat i acceptació internacional del T.I.J., l’òrgan judicial bàsic de la Comunitat Internacional, i, al mateix temps, poden sotmetre’s a ell qualsevol tipus de litigis relatius a l’aplicació o interpretació del Dret internacional, estiguin o no vinculats amb la O.N.U. Els Tribunals internacionals han reduït el seu àmbit d’aplicació a matèries molt específiques, en particular la protecció dels drets humans i l’aplicació del Dret específic creat per les Organitzacions regionals d’integració En les últimes dècades han aparegut una sèrie d’organismes jurisdiccionals internacionals: 1. Sales ad hoc i Sales especials. 2. Nous tribunals internacionals, tant universals com regionals. 3. Aparició dels tribunals penals internacionals: • Ad hoc: Iugoslàvia i Ruanda. • Permanents: Cort Penal Internacional. Actualment, la jurisdicció internacional ha superat la dimensió interestatal després de la incorporació dels nous tribunals penals dirigits a garantir que també els individus respectin les obligacions derivades del Dret internacional. 5. El T.I.J. El naixement del T.I.J., amb seu a l’Haia, està lligat al de l’Organització de les N.U., de la qual es l’òrgan judicial principal des del 1945, quan va ser adoptat per la Conferència de San Francisco. L’Estatut és part integrant de la Carta de les Nacions Unides. Organització del tribunal. Es tracta d’un tribunal d’actuació permanent. El componen 15 membres que formen un cos de magistrats independents, l’elecció dels quals es realitza a l’Assemblea General i al Consell de Seguretat de les N.U., de manera que cada candidat ha d’obtenir la majoria requerida dues vegades. La duració del mandat dels jutges és de 9 anys i és renovable. Existeix també la figura del jutge ad hoc, prevista per als casos en que no hi hagi cap jutge amb la nacionalitat dels Estats litigants. El president és escollit cada 3 anys, i és el representant del tribunal: dirigeix els treballs, els serveis, els debats i les visites. Gaudeix del vot de qualitat en cas d’empat. Podrà ser substituït pel vicepresident en certs casos. La secretaria del tribunal està formada per un Secretari, el Secretari adjunt i els funcionaris. El Tribunal pot funcionar en Ple, en sales especials, o en sales de procediment sumari. El més normal és que exerceixi les seves funcions en sessió plenària, és a dir, amb l’assistència de tots els magistrats o, com a mínim, amb un quòrum de 9. La iniciativa pot sorgir del propi Tribunal o de les parts fins al final del procediment. La competència del TIJ. La jurisdicció internacional es voluntària, té una base consensual. El T.I.J. no pot conèixer d’un assumpte si els Estats part no han acceptat la seva competència. 1. Competència contenciosa: fundada en el consentiment dels Estats: • Competència ratione personae: a. Els Estats part en l’Estatut del T.I.J. Dins d’aquests distingim dos grups: - Els Estats membres de les N.U. - Els Estats que han complert les condicions que determina l’A.G.N.U. b. Els Estats que no siguin part en l’Estatut del tribunal. • Competència ratione materiae: el Tribunal és competent per totes les controvèrsies que li siguin encomanades pels Estats part en les mateixes.

2. Competència consultiva: facultat per emetre dictàmens sobre qualsevol qüestió jurídica. Els Estats no estan legitimitats per sol·licitar opinions consultives a la Cort, ja que és exclusiu de l’A.G.N.U. i del Consell de Seguretat. 3. Competència del Tribunal: els tribunals són amos de la seva pròpia competència, i la decisió d’aquesta no pot dependre de les parts. El procediment del TIJ. 1. Inici: mitjançant la presentació d’una demanda o bé la presentació d’un compromís. Un cop iniciat el procediment es nomena a un agent, que serà el vincle entre les parts i el T.I.J. Tots els actes es comunicaran a les parts a través dels agents. 2. Fase escrita: el T.I.J. fixa els terminis i l’ordre dels escrits; en el cas del compromís, seran les parts qui els estableixin. Per tant, en aquesta fase les parts hauran de presentar els fets, el dret que invoquen i les seves conclusions. 3. Fase oral: escolta dels testimonis, els perits, els advocats, etc. En aquesta fase es podran demanar precisions i fer preguntes. A més, hi ha una última intervenció dels agents en la que llegeixen les seves conclusions. 4. Deliberació: és secreta i privada. S’adopta una decisió per majoria i, en cas d’empat, decidirà el president del T.I.J. Durant el procediment poden sorgir procediments incidentals que suspenguin el procés. 5. Sentència: ha de ser motivada i adoptada per majoria. En la sentència han de constar: les parts, els fets, el dret aplicable i la decisió. La sentencia ha de ser llegida en sessió pública, es obligatòria, i ha de ser definitiva per les parts. L’únic recurs possible és el recurs de revisió. El termini per presentar aquest recurs es de 10 anys després d’emetres la sentència, i s’ha d’interposar en els 6 mesos que segueixen al coneixement d’aquest nou fet. Els Estats estan obligats a complir aquesta sentencia i si no la compleixen l’altre Estat ha d’acudir al Consell de Seguretat perquè s’adoptin les mesures necessàries per a l’execució de la sentència. 6. La solució de controvèrsies a les O.I. L’aparició de les organitzacions internacionals a l’escena internacional ha introduït nous mecanismes de solució, matisant els ja existents. Ara bé, aquesta proliferació d’O.I. ha propiciat també l’aparició de noves diferències internacionals. En la solució de controvèrsies, però, no només intervenen els interessos dels Estats part de la mateixa, sinó també els de la institució que gestiona el règim. De fet, l’objectiu de la solució no és determinar la responsabilitat d’un Estat, sinó assegurar el bon funcionament de l’organització. La majoria dels mitjans de solució utilitzats pels Estats estan oberts a les O.I., les quals n’estan fent un mal ús, tant en les controvèrsies amb d’altres O.I. com amb tercers Estats. Diferències susceptibles de solució en les O.I. La continuïtat de l’existència de les organitzacions ha permès abordar, a més de les diferències en sentit estricte, altres incidències protagonitzades pels Estats: situacions, problemes o qüestions. S’intenta evitar així que s’arribi a l’estadi en que la pretensió d’un Estat troba l’oposició d’un altre; en aquest sentit, es pot dir que el tractament de les diferències per les O.I. cobreix tant la solució com la prevenció. En quant als subjectes de la diferència, les organitzacions presenten dues particularitats: • La possibilitat de solució no queda reservada només als Estats membres, sinó també als no membres ���� expedient d’autorització a l’efecte d’un òrgan de l’organització. • Tractament de diferències multilaterals, en les que s’oposen les pretensions de tres o més Estats, intentant acomodar els interessos en el respecte del tractat constitutiu. En quant a l’objecte de la diferència, la major o menor cobertura del règim de solució

dependrà de l’abast de les funcions i competències de l’organització: clàusules genèriques de solució de les diferències (Nacions Unides i organitzacions regionals de cooperació general), i disposicions de solució de les diferències relatives a l’aplicació o interpretació del tractat constitutiu (organitzacions universals i regionals de cooperació sectorial). La solució de diferències no té en les organitzacions internacionals un sentit exclusivament pacificador, sinó que constitueix un mecanisme d’ajust del règim de cooperació que complementa l’acció dels processos de decisió ordinaris, de manera especial en les organitzacions sectorials. L’adaptació dels mitjans de solució tradicionals. La pràctica de les O.I. ha donat acollida a una sèrie de mitjans tradicionals de solució de diferències adaptats per potenciar l’acció de l’interès de la pròpia organització. Aquestes adaptacions es projecten bé sobre els mitjans diplomàtics, bé sobre els mitjans jurisdiccionals. En els dos supòsits l’organització facilita la solució de la diferència, però no la dicta. a. L’adaptació dels mitjans diplomàtics: fòrums de contacte entre les parts en conflicte i per a la discussió d’aquesta pels Estats membres. Els debats celebrats a la seu de l’organització poden constituir negociacions. A més, en les negociacions existeixen les anomenades consultes, les quals tracten problemes abans que cristal·litzin en diferències stricto sensu. En alguns casos es tendeix a institucionalitzar-les, creant uns mecanismes de consulta b. L’adaptació dels mitjans jurisdiccionals: es preveuen mecanismes arbitrals en tractats internacionals i en textos que inclouen aquest procediment en seu de les O.I. La solució institucional. La solució de la diferència s’aconsegueix mitjançant un acte jurídic atribuïble a l’organització com a tal. En aquet sentit, es parla de solució interna, és a dir, aconseguida per la pròpia organització sense necessitat de recavar el consentiment dels Estats part en la diferència ni en la decisió d’un tribunal exterior. Existeixen dues variants, en funció dels òrgans que operin: a. Per un òrgan polític: es dóna en certes organitzacions de cooperació econòmica, i es tracta d’un mitjà eficaç per aconseguir la ràpida solució de les diferències d’aquesta naturalesa amb base a un ajust d’interessos. b. Per un òrgan jurisdiccional o quasi-jurisdiccional: per decisió d’un tribunal especial de l’organització, o bé mitjançant la intervenció d’òrgans quasi-jurisdiccionals per la seva composició o les seves funcions. Aquesta via de solució es freqüent en les organitzacions regionals d’integració econòmica. TEMA 16. LA RESPONSABILIDAD INTERNACIONAL 1. Concepte de responsabilitat internacional (819-825): Comissió de fets internacionals il·lícits: El fet que un estat generador de responsabilitat internacional pot representar tant una lesió directa dels drets d’un altre estat com un perjudici causat a un particular estranger. Les conseqüències d’un acte il·lícit tradicionalment serien: 1. L’origen de la responsabilitat internacional constitueix el fet internacionalment il·lícit com a fet que infringeix el D.I 2. La relació nova sorgida amb ocasió de la comissió d’un fet internacionalment il·lícit és una relació d’estat a estat. No es conceben, doncs tercers estats 3. Relació bilateral, directa, entre l’estat titular d’un dret subjectiu lesionat pel fet il·lícit i l’estat al que se li atribueix aquest fet. No és possible una acció basada en la titularitat d’interessos no elevats formalment a drets subjectius.

4. Les conseqüències de tot fet que origina una relació de responsabilitat així configurada, es tradueix en termes generals en una obligació de reparar a càrrec de l’estat al que el fet és atribuïble. Ara bé degut a l’augment de tecnologies, l’aparició de moltes O.I., etc fa que hi hagi noves tendències que apunten a responsabilitat internacional: 1. L’admissió d’una responsabilitat objectiva o per risc derivades d’accions comeses en un principi no prohibides, però potencialment generadores de danys a tercers. 2. La irrupció de nous subjectes actius i passius. 3. L’acceptació d’obligacions erga omnes, correlatives a drets subjectius públics o sense titular determinat, el compliment de les quals podrà ser exigit per qualsevol estat. 4. El reconeixement de diferents règims de responsabilitat en funció precisament de la diferent naturalesa de l’obligació internacionalment violada. (reparació strictu sensu) Tot això comporta que s’hagi de dur a terme un procés de codificació. I de fet el si de les N.U es va emprendre un ambiciós procés de codificació de la responsabilitat dels estats. 2001: text definitiu d’un projecte d’articles sobre “prevenció del dany transfronterer resultant d’activitats perilloses” 2002: “responsabilitat internacional en cas de pèrdua causada per un dany transfronterer resultant d’activitats perilloses” 2006: projecte de principis sobre l’assignació de la pèrdua en cas de dany transfronterer resultant d’aquest tipus d’activitat. Concepte de fet internacionalment il·lícit: tot fet internacionalment il·lícit genera la seva responsabilitat internacional. Cap estat pot evadir-se de la responsabilitat que sorgeix d’una acció il·lícita des del punt de vista dels principis generals del D.I. 2. L'element objectiu: crims i delictes internacionals. Elements de la violació. L’element del fet internacionalment il·lícit consisteix en que el comportament atribuïble a l’estat constitueix una violació d’una obligació internacional al seu càrrec. a. La violació de l’obligació: violació d’una obligació internacional, entenent per obligació l’exigibilitat d’una conducta d’acció o omissió imposada per la norma de Dret. b. El dany: tot i acceptant que el dany, sobretot l’econòmic, pot ser un factor decisiu a l’hora de mesurar l’abast de la responsabilitat i que en certs casos no fa falta només el comportament per que hi hagi violació d’una obligació internacional sinó que es requereix un esdeveniment exterior de caràcter perjudicial, així que el dany es comprèn dins l’element objectiu del fet internacionalment il·lícit. c. La qüestió d’abús de dret: exercici desmesurat d’un dret subjectiu per part del seu titular. El factor temporal. a. Condició d’estar en vigor l’obligació: la regla bàsica és que la norma estigui en vigent per l’estat en el moment en que aquest realitza l’acte. Els actes no comportaran una càrrega retroactiva de responsabilitat. Així que s’aplica el principi intertemporal. En els fets continus, hi haurà violació de l’obligació en el que es refereix al període, el qual, trobant-se la obligació en vigor respecte de l’estat, es desenvolupi el fet. b. Moment i duració de la violació de l’obligació: en els fets estatals que es prolonguen en el temps hi ha les següents regles: 1. En els fets continus, la violació de l’obligació s’estén durant tot el període en el qual el fet continua i segueix contraient l’obligació.

2. En els fets que constitueixen una violació de prevenir un esdeveniment determinat, s’estén durant tot el període en el que aquest continua i es manté la seva falta de conformitat amb l’obligació. 3. En els fets integrats per una sèrie d’accions o omissions es suficient per constituir el fet il·lícit, s’estén durant tot el període que comença amb la primera de les accions de la sèrie. Violacions greus d’obligacions contretes en virtut de normes imperatives de Dret internacional general (Crims internacionals). Crim internacional: fet internacionalment il·lícit resultant d’una violació per un estat d’una obligació internacional tant essencial per la salvaguarda d’interessos fonamentals de la comunitat internacional que la seva violació està reconeguda com a crim per aquesta comunitat en el seu conjunt. 3. Les circumstàncies excloents. Causes d’exoneració i modificació de la responsabilitat internacional. És possible que en determinades circumstàncies es doni l’exoneració de la responsabilitat internacional del comportament de l’estat, i es veu exempt d’il·licitud. Un fet d’un estat que estigui en principi en contradicció amb una obligació internacional contreta per ell respecte un altre estat, però que hagi estat realitzat en aplicació d’una mesura legítima segons el DI contra aquest altre estat a conseqüència d’un fet internacionalment il·lícit d’aquest últim, però, en raó de tal circumstància excepcional la il·licitud, i serà una contramesura. Poden haver situacions on es doni que no hi ha responsabilitat internacional i tot i així ser un acte il·lícit (igual que les causes de justificació en dret penal). Pel que fa al consentiment de l’estat perjudicat, si el consentiment intervingués a posteriori de la realització del fet, equivaldria a una renuncia de l’estat al seu dret de la reparació o a la acció conduent a obtenir-la. La força major seria un altre tipus de causa de exoneració, com també el perill extrem. Per una altra banda tindríem la legítima defensa, que s’hauria d’admetre però amb condicionaments estrictes, com ara la resposta a una agressió actual, el caràcter provisional, la subordinació al control del CS, etc. Com també tenim l’estat de necessitat que també té uns requisits per a poder-se donar, com per exemple, que el fet sigui l’únic mode de salvaguardar un interès essencial de l’estat respecte el qual la obligació existeix i que l’estat autor del fet no hagi contribuït a que sobrevingui l’estat de necessitat. 4. L'obligació de reparar per actes lícits. El règim particular de la responsabilitat per actes no prohibits pel Dret internacional. Pel que fa a la responsabilitat internacional hi ha dos plans, per una banda la responsabilitat per acte il·lícit, i per un altre la responsabilitat sense fet il·lícit o per risc. La responsabilitat sense fet il·lícit o per risc, s’admet sobretot en sectors com l’exploració espacial, la utilització d’energia nuclear o les activitats susceptibles d’afectar el medi ambient. Algunes vegades les regles es limiten a estipular una cooperació en el camp de la prevenció de fets nocius, en altres, aborden específicament la qüestió de reparació de danys. Per una altra banda, aquestes regles de vegades es refereixen a una responsabilitat internacional, i d’altres a responsabilitat civil amb arreglo al dret intern.

Risc: aquell que implica una alta probabilitat de produir un dany transfronterer sensible i una baixa probabilitat de causar un dany transfronterer catastròfic. Prevenció: els estats hauran d’adoptar totes les mesures necessàries per prevenir o, en tot cas minimitzar el risc de causar-lo. A més si existís la possibilitat que es pogués produir un transfronterer, l’estat d’origen té l’obligació d’informar abans de l’inici de l’activitat als estats que puguin resultat afectats per ella i no podran autoritzar l’activitat de que es tracti abans de rebre, en un termini no més gran de 6 mesos, la resposta de l’estat que pugui resultar afectat. Tot acte il·lícit comportaria l’obligació de reparar, un acte no prohibit només comportaria tal obligació si causés un perjudici. Així doncs, podríem dir que el dret consuetudinari no ofereix suficient protecció davant de les conseqüències damnificants de certes activitats Les regles de prevenció tenen en funció de l’objectiu impedir o minimitzar les pèrdues o danys resultants de que es tracti o fins i tot reparar. Finalment cal tenir present que segons la Carta de les Nacions Unides i conforme amb els dret internacional, els estats tenen el dret sobirà d’explotar els seus propis recursos en aplicació de la seva pròpia política mediambiental i l’obligació d’assegurar que les activitats que es portin a terme dins de la seva jurisdicció o sota el seu control no perjudiquin al medi d’altres estats o zones situades fora de tota jurisdicció nacional. Per una altra banda, s’està pensant en la creació de fons d’indemnització finançats per la industria o per l’estat per proporcionar una indemnització suplementària en cas que els recursos financers de l’explotador no fossin suficients per cobrir les pèrdues patides com a resultat d’un incident. 5. L'element subjectiu: l'Estat. Elements del fet internacionalment il·lícit. Al·ludeix a la presència d’una conducta activa o passiva i a la possibilitat d’atribuir aquesta conducta, en funció de certes circumstàncies, a un determinat subjecte de DI. 1. Comportament dels òrgans estatals. L’acte pel qual cap declarar a l’estat internacionalment responsable pot consistir, bé en un fet instantani o bé en una cadena de fets constitutiva d’un procés en el què solen intervenir varis òrgans de l’estat. L’art 4.1 del projecte d’articles de la C.D.I. considera per això atribuïble a l’estat tot fet d’un òrgan seu qualsevol que sigui la seva posició en l’organització de l’estat. És indiferent per la resta, la naturalesa de les funcions exercides per l’òrgan (art. 4.1) o el caràcter internacional o intern d’aquestes funcions. Se supera així la vella tesi què l’estat només es responsable pels fets dels òrgans encarregats de les relacions exteriors. “Un estat és responsable pels fets dels seus dirigents, ja pertanyin a les branques legislativa, executiva o judicial del govern, sempre que hagin realitzat tals fets en qualitat oficial.” A més de respondre pels fets dels seus òrgans stricto sensu actuant en el marc de les seves competències, l’estat respondrà també: Per la conducta d’entitats públiques territorials o unes altres entitats que estiguin facultades pel dret intern de l’estat per exercir atribucions del poder públic. a. Per la conducta d’òrgans posats a disposició de l’estat per un altre estat o per una organització internacional. b. Per conducta d’òrgans d’estat o de persones o entitats facultades per exercir atribucions del poder públic que actuïn excedint-se en la seva competències.

2. Comportament sota la direcció o control de l’estat. Comportament d’una persona o grup de persones si aquesta persona o grup de persones actua de fet per instruccions o sota la direcció o el control d’aquest estat a l’observar aquest comportament. S’exigirà un control efectiu. 3. Fets dels particulars. Els comportaments dels particulars no es consideren com a fets de l’estat excepte els del punt anterior. Pel que fa al comportament dels particulars en sentit estricte, la regla general, és la no atribució dels mateixos a l’estat tot i que no significa que l’estat no pugui resultar responsable per la seva passivitat o falta de diligència en la prevenció o repressió de tals comportaments: en aquest cas, s’estaria vulnerant una obligació internacional de vigilància i protecció. 4. Fets realitzats per moviments insurreccionals. Els insurrectes poden incórrer per si mateixos en responsabilitat internacional. No obstant l’estat no quedaria exempt de responsabilitat pels fets dels seus propis òrgans consistents en deixar de complir les obligacions de vigilància prevenció i repressió. 6. Altres supòsits de responsabilitat. Altres supòsits de responsabilitat. Responsabilitat internacional de l’individu: hi ha la possibilitat que els individus tinguin la capacitat per contraure responsabilitat internacional per fets il·lícits i en contret tenen la possibilitat de la seva incriminalització internacional, ara bé, només a través de l’estat. Tradicionalment hi havia una sèrie de delictes, comesos pels individus (tràfic d’esclaus, genocidi, crims de guerra, etc.) que eren delictes que podien ser comesos per individus. Però els individus, a l’hora de ser sancionats, eren sancionats d’acord amb els tribunals interns i no pels tribunals internacionals. Molta gent deia que en aquest context. No es podia parlar clarament d’un cas de responsabilitat internacional, ja que l’individu se sotmetia al dret intern. Actualment, s’ha produït un canvi. Al 1993 es creia el tribunal per la ex Iugoslàvia, Ruanda’94, tribunal internacional al ’98, etc. En aquests casos sí que hi ha clarament uns tribunals internacionals que coneixen de la responsabilitat dels individus. Es podran imputar als individus: 1. Els crims de guerra: assassinats, maltractaments, treballs forçosos, mals tractaments als presoners de guerra, execució de reus… 2. Contra la pau: preparació, desencadenament i prossecució d’una guerra d’agressió o en violació dels acords internacionals. 3. Contra la humanitat: assassinat, extermini, reducció a l’esclavitud, deportació o qualsevol altre tracte inhumà comès contra la població civil abans o durant la guerra, persecucions per motius polítics, religiosos o racials… 4. El genocidi: ja sigui comés en temps de pau o en temps de guerra és un delicte de dret internacional. Seria genocidi qualsevol acte perpetrat amb la intenció de destruir total o parcialment un grup nacional, ètnic, racial o religiós com a tal. 5. El terrorisme internacional: violència que posa en perill o causen la pèrdua de vides innocents o comprometen la llibertat de les persones. S’estan fent molts treballs per arribar a una reglamentació satisfactòria. Responsabilitat de les OI: s’ha de diferenciar la responsabilitat dels dret intern i la responsabilitat internacional. S’estableix que tot fet internacionalment il·lícit d’una OI genera la seva responsabilitat internacional. Les conseqüències del fet il·lícit en les OI són dues: 1. La nul·litat: pot plantejar-se sobretot amb els actes normatius de les OI 2. La responsabilitat: sorgeix en diferents supòsits: a. Trencament per l’OI d’un tractat conclòs amb un estat o una altra OI. b. Derivat d’activitats operacionals.

c. Responsabilitat per risc. d. Relacions entre OI i els seus funcionaris i agents. e. En acords de seu I altres destinats a regir les activitats d’una OI en el territori d’un estat En quins casos pot haver responsabilitat internacional? Qualsevol OI pot incomplir un tractat, una norma, etc. Amb això incorre en responsabilitat. Hi ha uns supòsits concrets en què es pot parlar de responsabilitat de les OI, com és el cas de les activitats de risc (agència atòmica) o el cas en que les OI efectuen determinades activitats en territoris. 7. Els Tribunals Penals Internacionals. Els tribunals penals internacionals. El T.P.I., creat en el 1998, és un instrument de protecció indirecta dels drets humans i encarregat de la responsabilitat de l’individu. Aquest tribunal s’insereix en el sistema de les Nacions Unides, ja que va ser creat pel Consell de Seguretat. Als anys 20, amb el Tractat de Versalles, ja va haver-hi un intent de crear un tribunal penal. Les Nacions Unides, després de les experiències dels tribunals de Nuremberg i Tòquio, van requerir de la Comissió de Dret internacional la creació d’un Codi de delictes contra la pau, creat el 1996. Constitueix la base del tribunal penal internacional. El T.P.I. és un tribunal creat a través d’un tractat constitutiu, pel que permet les opinions dels Estats, a diferència de tribunals de l’Ex-Iugoslàvia o el de Ruanda, creats mitjançant resolució del Consell de Seguretat, del qual són subsidiaris. Tots dos persegueixen delictes de genocidi, crims de lesa humanitat, comesos en el territori nacional, contra persones naturals, sense importar-ne el càrrec, l’única diferència és la competència temporal: Iugoslàvia-1991, Ruanda-1994. Aquests tribunals vinculen a tots els Estats ���� obligació de col·laborar amb el Tribunal. Són tribunals ad hoc, és a dir, que a la llarga desapareixeran. La Cort o Tribunal Penal Internacional. Creat per l’Estatut de Roma. És un organisme especialitzat de les Nacions Unides de jurisdicció permanent al que, en principi, estan obligats tots els Estats membres. Estructura: •••• Presidència: presidents i vicepresidents ���� condició de magistrats. •••• Seccions judicials: òrgans deliberants de la Cort ���� decisions judicials. N’hi ha tres: la secció de qüestions preliminars, la secció de primera instància, i la secció d’apel·lacions. •••• La fiscalia: òrgan separat de la Cort ���� rebre informació sobre els fets dins de la competència del Tribunal. Duu a terme les investigacions necessàries per conduir una persona al processament penal davant la Cort. •••• Assemblea dels estats parts. En aquest tribunal existeix la paritat entre homes i dones, no hi pot haver més de dos magistrats de la mateixa nacionalitat ���� representació de tots els sistemes jurídics del món. Però també presenta una sèrie de problemes: •••• La jurisdicció del tribunal és subsidiària a la dels Estats. •••• Complementarietat, subsidiarietat y especialitat. •••• La Cort es limita a conèixer de les causes especialment greus. Competències del Tribunal: •••• Ratione personae: el tribunal és competent pels crims comesos en territoris, o per nacionals (independentment del càrrec que ocupés), de qualsevol Estat que hagi ratificat el tractat constitutiu del Tribunal. •••• Ratione temporis: principi d’irretroactivitat ���� Delictes comesos a partir del 2002. •••• Ratione loci: crims comesos en el territori dels Estats membres de la Cort. El Consell de Seguretat, però, és competent per remetre qualsevol assumpte, independentment de que l’Estat sigui membre o no. •••• Ratione materiae: coneix de 4 tipus de crims:

a. Genocidi: extermini d’un determinat grup social. b. Crims de lesa humanitat: assassinat, extermini, esclavatge, tortura, violació, etc., comesos dins d’un atac global. c. Crims de guerra. d. Crims d’agressió individual. Podran iniciar el procediment davant del Tribunal: qualsevol Estat part respecte de qualsevol nacional; el Consell de Seguretat, tant d’un Estat part com d’un Estat no part; el fiscal d’ofici. El Consell de Seguretat, en qualsevol moment, i amb el consentiment dels 5 membres permanents, podrà paralitzar un qualsevol processament en un màxim de 12 mesos. El procediment acaba en una sentència obligatòria, que establirà una de les quatre modalitats de pena: •••• Reclusió màxima de 4 anys. •••• Reclusió o perpetuïtat, quan ho requereixi la gravetat del crim. •••• Multa. •••• Decomís dels productes. L’import de les multes i del decomís s’inseriran en un fons fiduciari que servirà per a reparar els danys soferts per les víctimes. El finançament del Tribunal podrà donar-se a través de les Nacions Unides per mitjà de les aportacions obligatòries dels Estats o bé per aportacions voluntàries dels mateixos. 8. Conseqüències del fet internacionalment il·lícit: la reparació. Conseqüències del fet internacionalment il·lícit: la reparació. Si analitzem el contingut de la responsabilitat trobem que és respecte subjectes actius com passius del fet internacionalment il·lícit (estats, organitzacions internacionals i altres ens), pel que fa a la relació, deixa de ser no només serà bilateral sinó que fins i tot pot trobar-se una responsabilitat erga omnes. Hi haurà sempre primacia del dret internacional sobre el dret intern. En dret internacional ens movem en el cas de la reparació, no de la sanció. El dany causat a un subjecte de Dret amb la comissió del fet il·lícit és el que en general dona lloc a la obligació de reparar. L’estat responsable està obligat a fer cessar el fet il·lícit, com també, a reparar íntegrament el perjudici causat per aquest fet, comprenent per perjudici tot dany tant material com moral causat. Si el que està en joc és un perjudici patrimonial la reparació serà d’acord amb els danys patits, si el que està en joc és un perjudici amb caràcter no patrimonial hi haurà una responsabilitat especial anomenada satisfacció. Tipus de reparació: 1. Indemnització: no només s’indemnitzen els danys comesos, sinó els dans que en un futur es produiran. Tendeix a cobrir, en principi, quantitativament, a més del degut per equivalència, el rescabalament dels danys patits que no hagin estat reparats per el pagament en efectiu. 2. Restitució: opera especialment en el camp dels danys patrimonials causats pel propi estat. Esborra totes les conseqüències del fet il·lícit. L’estat responsable estarà obligat a la restitució, a restablir la situació que existia abans de la comissió del fet il·lícit això sí en la mesura que això sigui materialment possible. Però com gairebé mai és possible es crea una restitució imperfecta. 3. Satisfacció: és la forma adequada de reparació dels perjudicis no materials (morals, per exemple, disminuir el prestigi de l’estat ofès). Aquí s’inclouen una sèrie de prestacions com la presentació d’excuses, el càstig dels culpables, el pagament d’una suma simbòlica, i fins i tot la verificació, per una instància imparcial internacional del caràcter il·lícit del fet. Sen poden donar més d’una alhora.

A tot això cal afegir la determinació del contingut de la reparació. El general la reparació ha de regir-se per la regla de la proporcionalitat, és a dir, que s’haurà d’ajustar en tot el possible a la entitat del dany, això és que no sigui inferior ni superior a aquest. La naturalesa i les circumstàncies de la violació de la obligació, l’origen i el contingut de l’obligació violada, el caràcter principal del comportament, la índole directa o indirecta de la responsabilitat, la qualitat de l’òrgan responsable, etc. Seran element que deurien tenir-se en compte alhora de ponderar en cada cas, la forma i el grau de responsabilitat internacional. TEMA 17. EL PRINCIPI DE PROHIBICIÓ DE L’ÚS DE LA FORÇA. 1. Evolució històrica del principi de prohibició de l’ús de la força. La guerra va ser admesa durant segles com a mitjà de solució de conflictes entre Estats, tant és així que el D.I. va dividir-se entre el Dret de la pau i Dret de guerra. Durant el s. XIX la guerra es concep com un atribut de l’Estat al que pot recórrer, en una societat que manca de mecanismes centralitzats que tinguin l’exclusiva d’imposar el respecte del dret mitjançant la coacció, com a mitjà per assegurar la seva conservació. Es considera que la guerra és una relació entre “nacions civilitzades”, de manera que entre els bel·ligerants s’apliquen regles que tracten d’evitar danys innecessaris. Durant el s. XX es va registrar una evolució en les relacions internacionals en virtut de la qual es va aconseguir una progressiva limitació de les possibilitats que tenien els Estats de recórrer a la força armada. D’aquesta manera es va dir que s’havia produït una “abolició de la competència de guerra” que el D.I. reconeixia als Estats: - 1907: Conferència de L’Haia. - 1913-1914: Pactes Bryan. - 1919: Pacte Societat de Nacions. - 1928: Pacte Briand-Kellog. - 1945: Article 2.4 Carta de les N.U. - 1970: Resolució 2625 (XXV). - 1988: Resolució 42/22. La segona convenció adoptada per la Conferència de la Pau de L’Haia de 1907 relativa a la prohibició de l’ús de la força per cobrar els deutes contractuals constitueix la primera fita significativa en el desenvolupament de la prohibició de l’ús de la força en les relacions internacionals. El Conveni estableix el compromís de no recórrer a la força contra un país deutor, excepte que aquest no accepti la solució del conflicte mitjançant l’arbitratge. Els Pactes Bryan (1913-1914) són una sèrie d’acords entre els EE.UU. i altres països que establien la creació d’una Comissió Internacional perquè elaborés un informe sobre la situació internacional abans de que es produís cap acció. El Pacte de la Societat de Nacions no prohibia la guerra, sinó que pretenia impedir que arribés a produir-se o, en tot cas, s’endarrerís al màxim. L’article 12 del Pacte estableix que els seus Membres es comprometen a resoldre les seves controvèrsies per mitjans pacífics (arbitratge, examen del Consell) i, a més, convenen “en que en cap cas hauran de recórrer a la guerra abans de que hagi transcorregut un termini de tres mesos després de la sentència dels àrbitres o de la decisió judicial o del dictamen del Consell”. De manera que el Pacte, més que prohibir la guerra, establia una “moratòria de guerra”. D’altra banda, si el Consell considerava que es tractava d’un assumpte que pertanyia a la competència interna, es produïa una “fissura” del Pacte o situacions en que els membres podien legalment recórrer a la guerra. El Pacte general de renúncia a la guerra firmat a París el 27 d’agost de 1928, el Pacte Briand-Kellog, és un tractat multilateral que estableix en el seu article 1 que les Parts “condemnen recórrer a la guerra per arreglar les diferències internacionals i renuncien a ella com a instrument de política nacional en les seves relacions mútues”. A més, l’article 2 estableix el compromís de que les Parts resoldran les seves controvèrsies per mitjans pacífics.

Quedaven, per tant, fora de la prohibició la legítima defensa, les mesures de seguretat col·lectiva i les represàlies. Quasi tots els Estats que aleshores formaven part de la comunitat internacional van ratificar o es van adherir al Pacte de París. Tot i això, la carència de mecanismes institucionals que garantissin el compliment de l’obligació de renúncia a la guerra, no va poder evitar que acabés esclatant la Segons Guerra Mundial. La Declaració sobre la millora de l’eficàcia del principi de prohibició de l’ús de la força, la Resolució 42/22 de 1988, posa èmfasis en la prohibició de certs usos de la força: - Instigació a l’ús de la força. - Ajuda per iniciar certs usos de la força. - Organització i suport d’actes paramilitars. - Suport d’actes terroristes… 2. L’article 2.4 de la Carta i la Resolució 2625 (XXV). Després de la Segona Guerra Mundial, al crear-se les N.U., la Carta de l’organització proclama que aspira “a preservar a les generacions futures del flagel de la guerra”. A més, ’article 2 consagra la prohibició de l’ús de la força. Però la norma té una formulació més completa que el Pacte Briand-Kellog, per quant no es refereix exclusivament a la guerra sinó a l’ús de la força i, a més, la prohibició comprèn no sols aquest, sinó també l’amenaça de l’ús de la força. El principi de prohibició de l’ús de la força es situa en el marc d’altres principis també regulats a l’article 2 de la Carta, com són el principi d’arranjament pacífic de les controvèrsies i el principi de la seguretat col·lectiva. El Consell de Seguretat té la potestat de decidir mesures coercitives pels Estats que violin el principi de prohibició de l’ús de la força. Tot i això, donat que es tracta d’una norma completa i independent, la prohibició subsistirà sempre. Però existeix un dubte sobre quines modalitats de força es consideren prohibides. Trobem dues posicions al respecte: 1. “Els membres estan obligats a abstenir-se de l’ús de la força en qualsevol forma”. Es tracta d’una interpretació excessivament àmplia, per quant en base a ella la Carta prohibiria també qualsevol mesura coactiva com les mesures de caràcter econòmic, la interrupció de comunicacions i, inclús, les de caràcter polític com la ruptura de relacions diplomàtiques. 2. S’entén el terme “força” amb la significació de “força armada”. Així, la Carta expressa que “no s’usarà de la força armada sinó en servei de l’interès comú”. Tant és així que és ratificat en els treballs preparatoris de la Carta, com ara la Conferència de San Francisco. Però no s’ha d’entendre que el D.I. admeti en tots els casos els mitjans de pressió econòmica o política, sinó que en tot cas la seva il·licitud derivarà de la violació del principi que prohibeix la intervenció, no del principi que prohibeix l’ús de la força. La Resolució 2625 (XXV) de les N.U. considera algunes modalitats de l’ús de la força que s’han estès en les últimes dècades: - Organització de bandes armades. - Suport a la guerra civil o al terrorisme: Donat que el principi prohibeix als Estats l’amenaça o l’ús de la força en les seves “relacions internacionals”, però no comprèn els supòsits d’ús de la força en les guerres civils i conflictes interns. Segons la Sentència de Nicaragua de 1986, la norma que prohibeix l’ús de la força constitueix un “principi de dret internacional consuetudinari”, per quant no està sotmesa a les normes de caràcter institucional que estan convencionalment establertes a la Carta i, en particular, “a les disposicions relatives a la seguretat col·lectiva o als mitjans i contingents que hauran de posar-se a disposició en virtut de l’article 43 de la Carta”. La importància del principi de la prohibició de l’amenaça o l’ús de la força en el D.I. contemporani fan que es consideri una norma imperativa de D.I. general o norma de ius cogens, tal i com declara la Comissió de Dret Internacional de les Nacions Unides.

Una “violació greu” de la prohibició de l’ús de la força es defineix con un fet internacionalment il·lícit que es predica de les obligacions emanades de normes imperatives de D.I. general o de ius cogens i la violació de les quals té conseqüències específiques. El terrorisme internacional ha adquirit recentment una dimensió mundial i ha donat lloc a actes que causen danys massius a la població civil, de manera que constitueix una amenaça a la seguretat dels Estats tant o més greu que la guerra en el passat. El principi de prohibició de l’ús de la força, tal i com es troba recollit a la Carta de les N.U. no ofereix una resposta eficaç contra aquesta nova amenaça, per quant ens trobem davant del que alguns autors han qualificat com “la privatització de la guerra”. 3. L’agressió. El fonament jurídic de la guerra d’agressió està establert en el Capítol VII de la Carta de les N.U. L’inici d’una guerra d’agressió és un crim estipulat en el Dret internacional consuetudinari com qualsevol guerra que no sigui d’autodefensa o sancionada per l’article 51 de la Carta. Serà competència del Consell de Seguretat determinar l’existència de qualsevol acte d’agressió i “recomanar” o decidir es mesures a prendre per mantenir la pau i la seguretat internacionals (article 33). El primer pas de la comunitat internacional per aconseguir la prohibició de la guerra d’agressió va ser la firma del Pacte Briand-Kellog, que va prohibir la guerra com a mitjà de la política. L’article 2.4 de la Carta de les N.U. expressa: “Els Membres de l’Organització, en les seves relacions internacionals, s’abstindran de recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol Estat, o en qualsevol altra forma incompatible amb les Propòsits de les Nacions Unides”. El 14 de desembre de 1974, l’Assemblea General de les Nacions Unides va acordar la Resolució 3314 (XXIX), la qual defineix en el seu article 1 l’agressió entre Estats com a subjectes de Dret internacional. L’agressió és un ús qualificat de l’ús de la força reconegut com a crim internacional, per quant implica la violació d’una norma de ius cogens, que viola els principis fonamentals de la comunitat internacional. L’article 2 diu: “El primer ús de la força armada per un Estat en contravenció de la Carta constituirà prova prima facie d’un acte d’agressió, encara que el Consell de Seguretat pot concloure, de conformitat amb la Carta, que la determinació de que s’ha comés un acte d’agressió no estaria justificada a la llum d’altres circumstàncies pertinents, inclús el fet de que els actes de que es tracta o les seves conseqüències no són de suficient gravetat”. L’article 3 defineix els actes d’agressió com qualsevol dels actes següents, independentment de que hi hagi o no declaració de guerra: a. La invasió o l’atac per les forces armades d’un Estat del territori d’un altre Estat, o tota ocupació militar, encara que temporal, que resulti d’aquesta invasió o atac, o tota annexió, mitjançant l’ús de la força, del territori d’un altre Estat o de part d’aquest. b. El bombardeig, per les forces armades d’un Estat, del territori d’un altre Estat, o l’ús de qualsevol arma per un Estat contra el territori d’un altre Estat. c. El bloqueig dels ports o de les costes d’un Estat per les forces armades d’un altre Estat. d. L’atac per les forces armades terrestres, navals o aèries d’un altre Estat, o contra la seva flota mercant o aèria. e. La utilització de forces armades d’un Estat, que es troba en el territori d’un altre Estat amb l’acord de l’Estat receptor, en violació de les condicions establertes en l’acord o tota prolongació de a seva presència en aquest territori després d’acabat l’acord. f. L’acció d’un Estat que permet que el seu territori, que ha posat a disposició d’un altre Estat, sigui utilitzat per aquest altre Estat per perpetrar un acte d’agressió contra un tercer Estat. g. L’enviament per un Estat, o en nom seu, de bandes armades, grups irregulars o mercenaris que duguin a terme actes de força armada contra un altre Estat de tal gravetat que siguin equiparables als actes abans enumerats, o la seva substancial participació en tals actes.”

Però aquesta resolució no és vinculant pel Dret internacional. La doctrina de nulla poena sine lege significa que en absència de lleis vigents sobre agressió, no poden existir penes per actes que violen els principis. 4. Excepcions al principi de prohibició de l’ús de la força. Les diferents resolucions adoptades per l’Assemblea General de les Nacions Unides consoliden el principi de lliure determinació dels pobles com una norma de Dret internacional consuetudinària. Aquest principi inclou el dret dels pobles colonials a emparar l’ús de la força per lluitar contra la metròpolis. El problema que es planteja és en quina mesura un tercer Estat pot ajudar els pobles. Diferenciem dues postures: 1. La majoria dels Estats eren favorables a aquest tipus d’ajuda mitjançant l’enviament d’armes, diners i tropes als pobles colonials en conflicte amb la metròpolis. 2. EE.UU. i les grans potències colonials eren contràries a ajudar-los. Es va arribar a un acord transaccional, intermedi, segons el qual els tercers Estats podien enviar armes, diners i instructors militars, però no tropes. A la pràctica, però, tot i no ser reconeguts com a tropes, els Estats han enviat mercenaris. L’article 51 de la Carta de les Nacions Unides contempla la legítima defensa, distingint entre legítima defensa individual i col·lectiva. Perquè es pugui donar la legítima defensa s’han de donar tres requisits: 1. Actual: l’altre Estat ha d’estar atacant en el moment en que es produeixi la resposta. 2. Proporcional: dirigida a neutralitzar l’atac de l’altre Estat. Cessament en que hagi finalitzat l’ofensiva de l’altre Estat. 3. Posar-ho en coneixement del Consell de Seguretat, que és qui té el consentiment de l’ús de la força a nivell internacional i podrà obligar en qualsevol moment el cessament de tals accions. La doctrina ha intentat harmonitzar el principi de prohibició de l’ús de la força en els casos de conflictes armats i accions estatals en que s’ha fet ús de la força armada basant-se en diversos arguments: 1. Concepció àmplia de la legítima defensa en supòsits d’atac armat o de denegació il·legal de l’exercici legítim dels drets. 2. S’admet l’ús de la força sempre i quan no vagi en contra de la integritat territorial o la independència política de qualsevol Estat, o en qualsevol altra forma incompatible amb els Propòsits de les N.U. El problema de l’existència d’excepcions al principi general de prohibició de l’ús de la força radica en demostrar que aquestes es basen en normes de Dret internacional públic. Alguns autors han considerat que les excepcions existeixen en els supòsits: a. L’ús de la força pels M.A.N.: l’ús de la força per part dels pobles no pot ser considerat com atemptatori a la prohibició general de recurs a la força si ens trobem davant d’una resposta a la vulneració d’un dret fonamental, ja que el poble com a tal actua en legítima defensa. b. Les intervencions de caràcter humanitari i la responsabilitat de protegir: el Consell de Seguretat ha considerat l’existència d’un “dret o deure d’ingerència humanitària” en casos extrems que es considerin “amenaces a la pau”, els quals necessitaran el recolzament d’una resolució del propi Consell. Condicions: - Situació de violació greu, massiva i reiterada dels D.D.H.H. fonamentals. - Reiterats intents del C.S. de posar fi a la situació sense obtenir resultats. - Demostrat que eren inútils tots els intents de solució diplomàtica. - L’ús de la força ha de realitzar-lo un conjunt d’Estats. - No oposició de l’ús de la força per part de la majoria de membres de les N.U.

c. La protecció dels ciutadans i dels interessos nacionals: amb l’entrada en vigor de la Carta de les N.U., la Cort Internacional de Justícia va declarar que “només es podia considerar el dret d’intervenció com la manifestació d’una política de força que havia donat lloc a greus abusos en el passat i que no podria trobar lloc en el dret internacional”. d. Les represàlies contra usos de la força que no siguin un atac armat: La Cort, en la Sentència de Nicaragua de 1986, va arribar a la conclusió que “en el dret internacional actualment vigent, els Estats no tenen cap dret de resposta armada col·lectiva a actes que no arribin a constituir un atac armat”. Segons la Resolució 2625 (XXV) “els Estats tenen el deure d’abstenir-se d’actes de represàlia que impliquin l’ús de la força”, i hauran de recórrer a mesures de caràcter diplomàtic, polític o econòmic davant dels Estats que infringeixin el principi de prohibició de l’ús de la força mitjançant accions que no arribin a constituir un atac armat. 5. La legítima defensa. La noció de legítima defensa s’ha desenvolupat com una excepció al principi de prohibició de l’ús de la força. Segons el D.I. consuetudinari la legítima defensa de l’Estat agredit ha de ser una resposta immediata, necessària i proporcional a l’atac. En un famós cas, Daniel Webster va afirmar que per admetre la legítima defensa s’ha de demostrar “la necessitat immediata i imperiosa de defensa pròpia, que no permeti una altra elecció ni deixi temps per deliberar”. Posteriorment, la Cort Internacional de Justícia va declarar que “el sotmetiment de l’exercici del dret de legítima defensa a les condicions de necessitat i proporcionalitat és una norma de dret internacional consuetudinari”. La Carta de les N.U., al consagrar el principi de prohibició de l’ús de la força, paral·lelament inclou l’excepció de que els Estats poden recórrer a ella en legítima defensa (art. 51). Es tracta d’un sistema que parteix dels principis generals de conformitat amb els quals h d’actuar l’Organització de les N.U. i els seus membres, i delega al Consell de Seguretat la responsabilitat de decidir si en un cas concret existeix una amenaça a la pau, un trencament de la pau, o un acte d’agressió i quines mesures s’hauran d’adoptar per mantenir o restablir la pau. S’admet que en situacions crítiques el Consell de Seguretat no pugui adoptar tals decisions, donat que per ser aprovades requereixen el vot favorable de tots els seus membres permanents. La determinació de la noció “atac armat” la trobem a l’article 2 de la Resolució 3314 (XXIX), que diu: “El primer ús de la força per un Estat contrari a la Carta constituirà prova prima facie d’un acte d’agressió, encara que el Consell de Seguretat pogués concloure que tal determinació no estaria justificada per tractar-se de fets de poca gravetat”. Aquesta disposició admet la legítima defensa anticipada, ja que reconeix que en alguns casos el primer ús de la força no sigui un acte d’agressió. En aquest supòsit l’ús de la força només es podria justificar davant d’un atac imminent. La Sentència de Nicaragua de 1986 fa referència a l’ús indirecte de la força i diu que per atac armat s’ha d’entendre “no només l’acció de forces armades regulars d’una part o altra d’una frontera internacional”, sinó també l’enviament de bandes armades, grups irregulars o mercenaris tal i com recull l’article 3 de la Resolució 3314 (XXIX). L’article 51 de la Carta estableix dues condicions addicionals a l’exercici del dret de legítima defensa que obliguen als Estats membres de les N.U.: 1. Deure d’informar: les mesures preses pels Estats membres en exercici del dret de legítima defensa seran comunicades immediatament al Consell de Seguretat. A la pràctica, però, són els Estats víctimes de mesures de força que al·leguen estar emparades en aquest dret els que denuncien la situació. 2. La legítima defensa té un caràcter provisional i subsidiari respecte de l’acció del Consell de Seguretat: correspon al C.S. decidir si s’han adoptat les mesures necessàries. La subsidiarietat no exclou que el C.S. adopti mesures que es desenvolupin simultàniament amb la legítima defensa.

Les referències al dret de legítima defensa contingudes en les resolucions del Consell de Seguretat i l’aprovació de la reacció armada per part dels països de l’Aliança Atlàntica, organitzacions internacionals i gran part de la comunitat internacional equivaldria a una acceptació d’aquesta extensió del dret de legítima defensa reconegut a la Carta de les Nacions Unides. La doctrina s’ha plantejat recentment si s’hauria d’estendre la noció d’atac armat a les greus accions terroristes d’abast massiu conseqüència d’una nova modalitat de terrorisme global, hiperterrorisme, a les que els Estats podrien respondre en l’exercici d’una nova modalitat del dret de legítima defensa. De ser així, a més dels requisits exigits per la doctrina tradicional de la legítima defensa, seria necessària en aquests casos una resposta multilateral i una àmplia aprovació de la comunitat internacional. Segons l’article 51 de la Carta, la legítima defensa pot ser individual o col·lectiva. La legítima defensa col·lectiva no requereix de l’existència prèvia d’un tractat que contempli aquesta eventualitat i, encara menys, que existeixi un grup constituït d’Estats que actuen solidàriament. El T.I.J., en la Sentència de Nicaragua de 1986, va considerar que en la legítima defensa col·lectiva havien de concórrer dues condicions: 1. Que l’Estat en benefici del qual s’exercirà el dret de legítima defensa “declari que ha sigut víctima d’un atac armat”. 2. Que l’Estat que es consideri víctima d’un atac armat sol·liciti l’ajuda dels altres. TEMA 18. MECANISMES D’EXIGÈNCIA DEL COMPLIMENT DEL DIP 1. La protecció diplomàtica. La protecció diplomàtica consisteix en la “invocació per un Estat, mitjançant l’acció diplomàtica o altres mitjans de solució pacífica, de la responsabilitat d’un altre Estat pel perjudici causat per un fet internacionalment il·lícit d’aquest últim a una persona, física o jurídica, del primer, amb la finalitat de fer-la efectiva”. De manera que està directament relacionada amb la protecció dels drets humans. Es persegueixen diverses finalitats: a. Prevenir la violació de les normes internacionals relatives als estrangers. b. Fer cessar una activitat de caràcter il·lícit. c. Obtenir una reparació. El particular té com a principal via de reclamació l’ordenament jurídic intern de l’Estat autor del fet il·lícit. En cas de no ser efectiva, excepcionalment podrà acudir a instàncies internacionals, com el Tribunal Europeu de Drets Humans. Però, per norma general, un cop esgotats els recursos interns, no cap altra via de reclamació, i és aquí on entra en joc la protecció diplomàtica. La protecció diplomàtica és un dret propi de l’Estat i és un principi essencial del Dret internacional. Un cop l’Estat hagi iniciat la protecció, el particular no estarà legitimat per renunciar-hi o per fer desistir l’Estat, ja que el dret a renunciar pertany a l’Estat, i no pas al particular. El Conveni de Roma de 1950, però, estableix un sistema propi de protecció per als seus Estats part, diferent de la protecció diplomàtica. Però no existeix cap norma de D.I. que obligui l’Estat a exercir el deure de protecció diplomàtica, ja que, segons el T.I.J., “és el seu propi dret el que l’Estat està fent valdre”, i “és l’Estat l’únic facultat per decidir si concedirà la seva protecció, en quina mesura ho farà i quan hi posarà fi.” Es planteja així el problema de la possible indefensió del particular l’Estat del qual renunciï a exercir la protecció diplomàtica. En aquests casos, el legislador pot imposar a l’Estat l’obligació de protegir els seus ciutadans a l’estranger. Normalment es recorrerà a les gestions diplomàtiques oficials ���� presentació d’una reclamació formal. Si no s’obtingués una resposta satisfactòria d’arranjament directe, es pot

recórrer als diversos mitjans de solució de controvèrsies: negociació, mediació, conciliació, arbitratge i, fins i tot, l’acció judicial si les parts així ho han estipulat ���� principi de llibertat d’elecció dels mitjans de solució de controvèrsies. Ara bé, l’ús de la força, prohibit per l’article 2.4 de la Carta de les N.U., no és un mètode vàlid per fer valer el dret a la protecció diplomàtica. Requisits per exercir la protecció diplomàtica: 1. Nacionalitat de la reclamació: només el vincle de nacionalitat entre l’Estat i l’individu concedeix el dret a la protecció diplomàtica: a. Quan el perjudicat sigui nacional de l’Estat. b. No nacionals: acords particulars entre Estats ���� representació internacional. c. Apàtrides i refugiats amb residència legal i habitual a l’Estat. Es plantegen problemes en els casos de: • Doble nacionalitat: un Estat no pot protegir una persona que tingui també la nacionalitat de l’Estat davant del qual es reclama. • Continuïtat de la nacionalitat: la persona ha d’estar en possessió de la nacionalitat de l’Estat reclamant tant en el moment en que es produeix el fet il·lícit, com en el moment de la presentació de la demanda. • La nacionalitat de les persones jurídiques: el criteri més acceptat és el del lloc de la constitució, que coincideix generalment amb el del domicili social. També s’exigeix el principi de continuïtat de la nacionalitat. 2. Exhauriment dels recursos interns. 3. Conducta correcta de la persona a favor de la qual s’exerceix la protecció: “mans netes” ���� que la persona protegida no hagi provocat la situació de perill. Mecanismes de protecció a les inversions estrangeres: Mitjançant sistemes d’assegurances públics, els Estats asseguren sota certes condicions les inversions dels seus nacionals a l’estranger per riscos no comercials. A més, els particulars inversors també poden recórrer a l’arbitratge, i l’Estat nacional del particular només exercitarà la protecció diplomàtica o formularà una reivindicació en el cas que l’Estat al que es reclama no compleixi la Sentència arbitral. 2. Les mesures d’autotutela. A diferència del dret intern, el D.I. no coneix la jurisdicció obligatòria. El nucli originari de la disciplina de l’aplicació forçosa el trobem en certes regles permissives que autoritzen l’Estat lesionat a reaccionar davant de l’infractor. El desenvolupament de la Comunitat Internacional i l’expansió dels àmbits de reglamentació jurídica han contribuït a l’aparició d’una nova gama de mesures. Les mesures d’aplicació forçosa: L’aplicació forçosa comprèn el “conjunt de mesures de pressió previstes pel Dret internacional en ordre al compliment efectiu de les seves regles”. La noció d’aplicació forçosa apareix delimitada per tres factors: 1. L’objectiu: assegurar l’observança de regles jurídiques en un sentit ampli, és a dir, abastant no només regles d’obligat compliment, sinó també totes aquelles regles incorporades en textos no vinculants, però la producció dels quals apareix contemplada per regles jurídiques en sentit estricte. 2. Els mitjans utilitzats: són mesures de pressió ���� permet distingir l’aplicació forçosa de certes activitats de foment de l’aplicació del D.I. 3. La reglamentació jurídica: sol trobar-se en Tractats internacionals o en resolucions d’organitzacions d’aquest caràcter. En qualsevol cas, l’aplicació forçosa implica l’existència d’una pressió jurídicament organitzada que impedeix confondre-la amb la influència genèrica de l’opinió pública o amb les coaccions exercides al marge del Dret mitjançant, per exemple, el recurs irregular a la força armada.

Es poden distingir diversos grups de mesures atenent a diferents criteris, però el més important de tots és l’índole de les mesures, que ens ajuda a diferenciar entre: •••• Observació: es confia en procediments d’informació que dificulten la transgressió per inadvertència, operen com a factor de dissuasió, i faciliten la valoració jurídica de les conductes. Es consideren a vegades com a mesures de garantia. •••• Reacció: ofereix dues varietats: les contramesures i la reacció institucional, amb les que es tracta de donar resposta a la desviació ja consumada, procurant la seva correcció per part del subjecte que patirà els danys. Les contramesures El terme contramesura fa referència a un conjunt de mesures descentralitzades, és a dir, a un “conjunt de mesures que l’Estat perjudicat per un fet internacionalment il·lícit pot prendre contra l’Estat que l’ha perpetrat” per tal de restaurar el respecte del Dret i induir a l’Estat infractor a complir amb les responsabilitat que es deriven del fet il·lícit. L’Estat lesionat només podrà adoptar mesures contra l’Estat responsable d’un fet internacionalment il·lícit amb l’objecte d’induir-lo a cessar l’activitat il·lícita i a reparar el perjudici causat. Existeixen dues classes de contramesures: a. Retorsió: ús de mitjans lícits, tot i que perjudicials pel subjecte infractor o, en el cas de l’Estat, pels seus nacionals. b. Represàlies: mesures de coerció, derogatòries de les regles ordinàries del Dret de Gens, preses per un Estat a conseqüència d’actes il·lícits comesos per un altre Estat, amb la finalitat d’imposar a aquest últim, per mitjà d’un dany, el respecte del Dret. La facultat per adoptar-les correspon al subjecte lesionat per la infracció, tot i que excepcionalment també podran reaccionar altres subjectes. Sobre la consideració d’Estat lesionat per un fet il·lícit, la Comissió de Dret Internacional distingeix entre: 1. Obligacions bilaterals: el lesionat i legitimat per adoptar contramesures és l’Estat davant del qual es té l’obligació violada. 2. Obligacions davant un grup d’Estats o davant de la Comunitat Internacional: la violació de la qual afecta especialment a un Estat, que seria el subjecte lesionat legitimat per adoptar contramesures. 3. Obligacions integrals: la seva violació dóna dret a totes les parts implicades a suspendre el compliment del tractat, no només respecte de l’Estat lesionat, sinó respecte de tots els altres Estats. Per tant, es consideren lesionats tots els Estats que són part en el tractat. Les represàlies estan sotmeses a una sèrie de condicions d’exercici: •••• Han d’estar dirigides exclusivament contra l’Estat autor del fet il·lícit davant del que es reacciona. •••• L’Estat lesionat ha d’haver convidat a l’Estat autor del fet il·lícit a posar fi al seu comportament o a reparar el dany causat. •••• Els efectes d’una contramesura han de ser proporcionats als danys patits, tenint el compte la gravetat del fet il·lícit i els drets implicats. •••• La contramesura ha de tenir la finalitat d’incitar a l’Estat autor del fet il·lícit al compliment de les obligacions internacionals que li pertoquen. •••• La contramesura ha de cessar en el moment en què l’Estat responsable compleixi les seves obligacions. Per ser lícites, les represàlies han de respectar certs límits. En general, estan prohibides les contramesures que violen obligacions de ius cogens, la qual cosa implica la prohibició: •••• De les represàlies armades ���� principi de prohibició de l’ús de la força. •••• De contramesures que deroguin obligacions de protecció dels drets humans fonamentals.

•••• De contramesures que deroguin obligacions de caràcter humanitari que prohibeixin qualsevol mena de represàlia contra les persones per elles protegides. Però l’adopció de les contramesures no eximeix del compliment de les obligacions internacionalment imposades. 3. Els procediments institucionalitzats. La reacció institucional comprèn les mesures de pressió adoptades per una O.I. en el marc de les seves competències, amb l’objecte de “restaurar el respecte del Dret o incitar al compliment de regles no obligatòries emanades de la pròpia OI”. La reacció institucional presenta 3 grans variants: 1. La sanció social: té lloc en els casos en què s’ha produït un fet que desatén una recomanació de la O.I. ���� expressions de censura que les O.I. dirigeixen contra un o varis Estats membres. Suposen l’existència d’un grup social capaç de reaccionar davant la “conducta asocial” dels seus membres. 2. El poder disciplinari: comprèn tant els funcionaris com els Estats membres de la O.I., conduint a 3 tipus de mesures previstes als Tractats constitutius de les O.I. que, si bé per un costat perjudiquen l’Estat que queda marginat, per l’altre poden debilitat la O.I. que les adopta: •••• Revocació d’un manament confiat per la O.I. •••• Suspensió de drets total o parcial. •••• Exclusió de la Organització ���� retirada forçosa o expulsió. 3. El poder de coerció: adopció de mesures coactives en defensa del Dret que tant poden ser adoptades per la O.I. com pels seus Estats membres. Trobem tres modalitats: •••• Aïllament de l’Estat infractor. •••• Imposició de sancions econòmiques. •••• Recurs a la força armada. El Capítol VII de la Carta de les Nacions Unides faculta a l’O.N.U. a disposar de, pràcticament, totes les mesures existents. Les mesures d’aquest capítol estan disponibles per reaccionar en cas d’amenaces contra la pau, trencament de la pau o actes d’agressió, i no pas davant de qualsevol fet il·lícit. L’únic supòsit d’habilitació expressa del Consell de Seguretat per tal que intervingui davant la perpetració d’un fet il·lícit de diferent naturalesa és en el cas de que hagi recaigut sentència condemnatòria del T.I.J. i, tot i així, el Consell només actuarà “si ho considera necessari”. La indeterminació del concepte amenaça jurídica ha permès al Consell de Seguretat elaborar un ampli catàleg de violacions del Dret internacional, com ara el terrorisme internacional o les violacions de drets humans. És freqüent que les O.I. de cooperació econòmica sovint estiguin facultades per imposar sancions d’aquest tipus a l’eventualitat de que un Estat membre incompleixi obligacions derivades de la seva pertinença a l’Organització. Major, però, és el problema que presenten les O.I. que han estat autoritzades pels seus Estats membres a utilitzar mesures coercitives que impliquen el recurs a la força armada ���� només poden ser conformes al D.I. Mesures del Consell de Seguretat. La Carta de les Nacions Unides distingeix entre: A. Diferències que posin en perill la pau i la seguretat internacionals � Cap.VI (art. 33-38). 1. Hi ha una controvèrsia i els Estats han de buscar una solució a través de: negociacions, bons oficis, mediació, comissions d’investigació o de conciliació, arbitratge, etc. 2. Si no s’arriba a una solució intervindrà el Consell de Seguretat. Poden sotmetre la situació al Consell: l’A.G.N.U., el secretari general, els Estats membres o bé Estats no membres, que siguin part de la controvèrsia, i que es comprometin a respectar les obligacions sobre solució pacífica de controvèrsies previstes per la Carta.

3. El Consell de Seguretat procedeix a l’estudi de la controvèrsia. 4. Obertura del debat per plantejar possibles solucions. El C.S. pot investigar els fets. 5. El Consell de Seguretat procedeix a: •••• Deixar que les parts escullin un mitjà de solució d’entre els previstos a l’article 33 de la Carta de les N.U. •••• Imposar a les parts una solució concreta. •••• Recomanar a les parts alguna solució en particular. Si res d’això funcionés, es passaria a aplicar el Capítol VII de la Carta, que implica mesures més dràstiques. B. Diferències que impliquin una amenaça, un trencament de la pau o un acte d’agressió: • Capítol VII (arts. 39 a 51). • Capítol VIII (arts. 52 a 54). 4. Els capítols VII i VIII de la Carta. L’art. 24 de la Carta de les N.U. estableix al Consell de Seguretat com el responsable del manteniment de la pau i la seguretat internacionals. A tal fi, el C.S. té potestat per investigar si una controvèrsia és susceptible de posar en perill aquest manteniment. El C.S. també pot determinar l’existència de tota amenaça a la pau, trencament de la mateixa o acte d’agressió, i recomanar o decidir les mesures a adoptar. Segons l’art. 40, el Consell podrà adoptar mesures provisionals, tot i que no és obligatori. Les mesures podran ser: 1. Article 41: mesures que no impliquin un ús de la força (interrupció de relacions econòmiques, comunicacions, o ruptura de relacions diplomàtiques). 2. Article 42: mesures que impliquin un ús de la força. En el cas de no arribar a una solució amb l’article 41, es pot exercir la força necessària per aconseguir la retirada de l’Estat invasor. Però, com es duen a la pràctica aquests poders del Consell de Seguretat? Qui aplica aquestes mesures de força? • Article 43 : les Nacions Unides ���� els Estats membres de les N.U., mitjançant convenis especials, posaran a disposició del C.S. les forces armades necessàries per al manteniment de la pau. • Article 48: els Estats Membres ���� Aprovació de resolucions del Consell de Seguretat. • Article 53: les Organitzacions internacionals regionals (p.ex: O.T.A.N.). Capítol VIII de la Carta: L’acció dels organismes regionals. El Consell de Seguretat podrà utilitzar aquests organismes per aplicar mesures coercitives sota la seva autoritat, però no s’aplicaran mesures coercitives en virtut d’acords regionals o per organismes regionals sense autorització del Consell (art.53). Mesures autoritzades per les Nacions Unides: Si el Consell de Seguretat, per falta d’unanimitat entre els seus membres permanents, deixa de complir amb la seva responsabilitat de mantenir la pau i la seguretat internacionals en tot cas en que resulti haver-hi una amenaça a la pau, un trencament de la pau o un acte d’agressió, l’Assemblea General examinarà immediatament l’assumpte, amb la finalitat de dirigir als membres recomanacions apropiades per a l’adopció de mesures col·lectives, inclús l’ús de forces armades quan fos necessari. En els darrers anys, les resolucions adoptades pel Consell de Seguretat han passat a desenvolupar funcions qualificades de “funcions casi governamentals” que, en tot cas, excedeixen del marc previst als articles de la Carta dedicats a la potestat coercitiva del C.S. No es pot afirmar, doncs, que en aquests casos el Consell hagi adoptat mesures d’acord amb les disposicions de la Carta, encara que a la majoria de les resolucions s’ha inclòs una referència genèrica al Capítol VII. En virtut de l’article 48 de la Carta, qualsevol membre del Consell de Seguretat podrà exercir l’acció requerida per dur a terme les decisions del mateix.

L’art. 106 disposa que, mentre no entrin en vigor els convenis especials previstos a l’art. 43, els membres permanents del Consell celebraran consultes entre sí i amb altres membres de l’Organització, amb la finalitat d’acordar en nom d’aquesta l’acció conjunta que fos necessària per mantenir la pau i la seguretat internacionals. La Carta, doncs, no exclou l’adopció de mesures coercitives independents dels mitjans previstos al Capítol VII. Mentre el C.S. ha ampliat els casos d’autorització de l’ús de la força que s’estenen a la legítima defensa de les forces participants, la protecció de les operacions de manteniment de la pau i el subministrament de l’ajuda humanitària són objecte d’un control cada cop més estricte i impliquen a la pràctica un menor ús de la força armada, que no sempre és necessària pels fins que es volen obtenir. 5. La pràctica de les N.U.: les forces de manteniment de la pau i altres mecanismes. A vegades, en els casos de conflictes internacionals importants, les grans potències veten les decisions del Consell de Seguretat, de manera que aquest queda bloquejat i no pot actuar. Als anys 50 els països occidentals, encapçalats pels Estats Units, amb la Resolució 377 (V) ���� Unió Pro Pau van atribuir-se competències. Per aquest motiu la Unió Soviètica es va oposar a la resolució i sempre ha declarat la seva oposició a finançar els cascos blaus, els quals estan finançats per un pressupost particular. Es tractava d’una solució pràctica, de manera que davant de situacions complicades el Consell de Seguretat no pogués actuar. Però què es pot fer en aquestes situacions per no violar excessivament la Carta de les Nacions Unides en matèria de manteniment de la pau i la seguretat internacionals. La solució que es va trobar va ser l’adopció d’aquesta resolució, tot i que ha estat molt criticada jurídicament, ja que es considera que viola la Carta a favor de l’Assemblea General. A la pràctica la Unió Pro Pau s’ha implementat amb els “cascos blaus”, O.M.P. (operacions de manteniment de la pau). Es van començar a enviar als anys 50 al Congo, als anys 60 a Xipre, al Canal de Suez, etc. En teoria són operacions temporals, tot i que poden ser-hi durant anys. Però per enviar les O.M.P. és necessari el consentiment de l’Estat, com en el cas de Croàcia, o el cas de Sudan. El Consell de Seguretat les ha tolerat als llarg dels anys i mai s’hi ha oposat, ja que es considera que aquestes forces de pacificació no tan sols intervenien entre les parts, sinó que al ser forces no ofensives tenien l’objectiu de pacificar els conflictes Podríem distingir diverses etapes en l’evolució dels cascos blaus, però la més important es va produir a finals dels anys 80, amb les actuacions properes al Pròxim Orient. S’enviaven tropes d’interposició que no feien res més, no tenien altra missió. Però a finals dels anys 80, amb la caiguda pràcticament total de la U.R.S.S, es produeix un canvi quantitatiu, ja que les O.M.P. es situen per tot el món, així com un canvi qualitatiu, per quant ja no només es dediquen a pacificar, sinó que se’ls hi encomanen noves tasques: • Fiscalització dels procediments electorals (Sàhara). • Preparació i entrenament dels cossos de policia ���� UNMIH. • Mesures de caràcter humanitari. • Casos de Somàlia ���� OMOSON. Els cascos blaus, en general, són forces neocolonialistes que poden actuar a tot el món, tant en conflictes interns com en conflictes internacionals. TEMA 19. L’ESTAT I L’ESPAI. 1. L’espai terrestre. El territori és la base física o espacial en la que un Estat determinat exerceix la seva autoritat i, per tant, els seus poders i competències. La importància del territori, en tant que

representa un des elements essencials per a l’existència de l’Estat, determina que les competències territorials resultin d'especial rellevància per a la vida de l’Estat i, per tant, per al propi joc de les relacions internacionals. La teoria de la competència considera, en termes generals, el territori estatal com el límit de les competències estatals i l'àrea geogràfica d’aplicació de les mateixes. Aquesta teoria exigeix definir les característiques fonamentals de les competències que l'estat exerceix sobre el seu territori conforme al dret internacional. Així, el territori estatal comprèn, no només el territori terrestre pròpiament dit, sinó també les aigües que s'hi troben (rius, llacs, llacunes, aigües subterrànies), així com certs espais marítims adjacents a les seves costes (aigües interiors i mar territorial) i l'espai aeri subjacent al territori terrestre. La configuració del territori estatal troba el seu ple reconeixement en el Dret internacional consuetudinari. Encara que és el territori de l'Estat el que determina la base de l'exercici de les competències territorials, hem de recordar que les competències de l'estat poden tenir també una base extraterritorial. Així, basant-se en els principis de “protecció de l'estat” o “d’universalitat”, els Estats dicten normes d’abast extraterritorial per protegir alguns dels seus interessos fonamentals. Modes d'adquisició de la competència territorial: 1. Originaris: quan el territori sobre el que s'estableix la competència NO està sotmès a la d'un altre Estat, tractant-se doncs d’una terra nullius. Dos tipus: a. L’ocupació: adquisició d'un territori nullius basada en la presa de possessió efectiva del mateix i acompanyada de la intenció d'adquirir sobre ell la competència territorial. b. L’accessió: títol per estendre la competència a aquelles formacions terrestres que hagin crescut del propi territori de l’Estat, ja sigui per causes naturals, ja sigui per l’activitat de l'home. Es considera, generalment, que l’extensió és automàtica. 2. Derivatius: aquells que actuen sobre un territori que està sotmès a la competència d'un altre territori en el moment en que s'estableix la competència d'un nou territori. Dos tipus: a. Cessió: acord entre dos o més Estats amb la finalitat de dur a terme una transferència territorial mitjançant la renúncia per part de l’Estat cedent a favor de l’adquisició per un altre Estat. b. Conquista: transferència al guanyador de part del territori de l’Estat vençut a l’acabar una guerra. Perquè fos considerada vàlida era necessari: que s’hagués acabat el conflicte armat, que es produís una ocupació efectiva, i que a l’Estat guanyador se li atorgués un animus possidendi. Actualment és una figura condemnada pel Dret internacional contemporani ���� principi de prohibició d'amenaça o ús de la força. Trobem altres modes d’adquisició com: •••• Prescripció adquisitiva: quan un Estat ha pres possessió d’un territori que pertany a la sobirania d’un altre Estat, passa el temps i no es produeixen actes de protesta, l’ocupació efectiva consolidaria el títol. •••• Principi d'efectivitat: aquest principi perd tota significació i rellevància en els casos de territoris de han estat subjectes a dominació colonial. Les competències que corresponen a l’Estat sobre el seu territori es caracteritzen per: • Plenitud: l’Estat pot exercir amb absoluta discrecionalitat el conjunt de funcions pròpiament estatals de naturalesa, bàsicament, legislativa, executiva i judicial. • Exclusivitat: l’Estat exerceix les seves competències dins del seu àmbit territorial, amb exclusió de la intervenció d’altres Estats.

Ara bé, l’exercici de les competències estatals comporta una sèrie d’obligacions i límits recollits en normes generals de Dret internacional. Es pretén garantir els drets del altres Estats sobre els seus respectius territoris: • Principi d'igualtat sobirana: tot Estat ha de respectar la personalitat dels altres Estats, sent inviolables la integritat territorial i la independència política. • Evitar causar perjudicis a altres Estats i a la Comunitat Internacional per les activitats realitzades des del deu propi territori. 2. Límits del territori El territori estatal es caracteritza per tenir uns límits precisos i fixes, a l’interior dels quals l’Estat exerceix els seus poders i competències. L’àmbit de l’exercici de les competències estatals dins del territori de l’Estat requereix, per tant, una delimitació d’aquest mitjançant el traçat de fronteres. La frontera representa doncs “el límit del territori d’un Estat, la línia determinant on comença i acaba el territori dels Estats veïns”. Les fronteres podran ser terrestres, marítimes i aèries. A més, s’ha de precisar que la frontera no només delimita el territori de dos Estats, sinó també el d’un sol Estat amb altres espais internacionals. Cal mencionar que la frontera es presenta, no només com la línia de separació entre sobiranies territorials, sinó també com la línia o zona de contacte entre territoris i poblacions veïnes. La frontera i els criteris per a la seva delimitació. La dimensió que destaca en la figura de la frontera és la de línia de limitació per a l’exercici de les competències estatals, és a dir, la línia de delimitació dels respectius àmbits territorials dels Estats. Segons el T.I.J., “definir un territori significa definir les seves fronteres”. El traçat de les fronteres estatals es realitza a través d’una operació complexa en la que s’han de distingir 2 fases principals: 1. Fase de delimitació: de naturalesa política i jurídica, en virtut de la qual els Estats implicats fixen –a través normalment d’un tractat internacional– l’extensió espacial dels seus respectius poders estatals conforme a uns determinats criteris. 2. Fase de demarcació: de naturalesa estrictament tècnica i, en virtut de la qual, es procedeix a executar materialment i sobre el terreny la delimitació anteriorment formalitzada, intervenint a tal efecte les denominades Comissions de demarcació. Per al traçat de les fronteres se sol recórrer a una sèrie de criteris, entre els quals cal destacar: •••• Els límits o fronteres naturals, que són aquells basats en un element geogràfic. •••• Els límits basats en elements tècnics, com és el consistent en agafar dos punts geogràfics precisos sobre el mapa i traçar entre ells una línia recta que serveixi de frontera. •••• Poden utilitzar-se com a línia per a la frontera límits preexistents. •••• A vegades s’utilitzen com a límits les antigues divisions administratives o els tractats fronterers establerts per les potències colonials. Ara bé, amb independència dels criteris o procediments que s’hagin seguit per al traçat d’una frontera, una vegada que aquesta ha estat establerta, regeix, amb caràcter summament ferm, el principi d’estabilitat de les fronteres. La jurisprudència internacional ha insistit en repetides ocasions en el caràcter estable i permanent de les fronteres ja establertes. Les fronteres espanyoles •••• La frontera amb França: els límits de la frontera occidental hispano-francesa estan establerts en el Tractat de Baiona de 1856. •••• Les fronteres amb Portugal: estan establertes de manera general pel Conveni de Lisboa de 1864. •••• La frontera amb Gibraltar: està establerta a l’article 10 del Tractat d’Utrecht de 1713.

•••• La frontera amb Andorra: no sembla possible saber de l’existència d’un tractat de límits. •••• Les fronteres amb el Marroc: hem d’acudir al Tractat de Pau i Amistat firmat entre Espanya i el Marroc el 1860. 3. Règims territorials específics. Modificacions del contingut de la competència territorial. En principi, partim de la idea de que l’Estat té sobirania plena. No obstant, la pràctica internacional ens ofereix certs supòsits particulars de modificacions del contingut de la competència territorial, en virtut dels quals un Estat consent importants limitacions a les seves competències sobiranes a favor d’un altre o altres Estats, o d’una o vàries Organitzacions Internacionals. Això es produeix sempre amb caràcter transitori o provisional, i no comporta una pèrdua de sobirania de l’Estat territorial. Aquests casos són: 1. Cessions d’ús: el canal de Panamà és un exemple, ja que té limitada la seva sobirania. Hi ha una cessió d’ús per als EE.UU. 2. Arrendaments. 3. Cessió en administració: Xipre és un exemple. 4. Condomini: es tracta d’un règim pel qual dos o més Estats decideixen exercir les seves competències sobiranes sobre el mateix territori de manera compartida. 5. Protectorats: l’Estat protector assumia fonamentalment la representació internacional del protegit. 6. Territoris sota l’administració internacional: territoris on la gestió del poder públic és exercida transitòriament per una o varies organitzacions internacionals. Ex: Kosovo està sota l’administració de la U.E. 7. Utilització de bases militars en territori estranger. 8. Territoris neutralitzats: són zones on un Estat no pot establir fortificacions ni realitzar certes activitats militars. 9. Ambaixades, consolats. 10. Zones internacionals dels aeroports. 11. Zones d’exclusió aèria. En aquests, doncs, l’Estat veu limitada la seva sobirania. Relacions de veïnatge i règims fronterers. Com hem dit anteriorment, la frontera se’ns presenta no només com una línia de separació entre sobiranies territorials, sinó també com una línia o zona de contacte entre territoris i poblacions veïnes. L’existència de la frontera com una línia de separació entre les respectives sobiranies territorials no impedeix que certes activitats exercides en un costat de la línia fronterera deixin sentir els seus efectes i conseqüències sobre l’Estat veí. Per aquest motiu, i davant d’una realitat com aquesta, adquireix importància la regla del bon veïnatge, per la qual un Estat està obligat a impedir en el seu territori l’exercici d’activitats que puguin causar perjudicis en un Estat veí. El fenomen del veïnatge suscita relacions de cooperació transfrontereres que es projecten sobre un espai físic que es concreta en la frontera i en una zona frontera per la que s’estableix un règim convencional o legal especial, i en la que es determinen els participants o beneficiaris d’aquest concret règim fronterer. Àmbits materials de la cooperació transfronterera: a. Cooperació duanera: es pretén una simplificació de les formalitats duaneres i de la vigilància en els passos fronterers. b. Vies de comunicació: creació de ponts internacionals, túnels i carreteres, així com l’establiment de línies i estacions internacionals de ferrocarrils. c. Assistència mútua i gestió de serveis públics: orientada a la cooperació en matèria d’higiene, seguretat d’instal·lacions nuclears i serveis d’aigües. d. Ús i aprofitament comú dels espais fronterers amb els seus respectius recursos.

e. Protecció del medi ambient. f. Cooperació en els ordres cultural, educatiu, d’investigació, etc. g. Desenvolupament regional i ordenació del territori: planificació d’una política global i comú d’administració dels territoris fronterers. 4. L’espai aeri Els avenços tècnics en el domini de l’espai aeri i la importància adquirida per l’aviació comercial han suscitat un creixent interès dels Estats per protegir la seva seguretat nacional i els seus interessos econòmics, i han motivat la necessitat de regular jurídicament les diferents activitats que els Estats comencen a desenvolupar a l’espai. La regulació jurídica internacional de l’espai aeri parteix del reconeixement de la sobirania de l’Estat sobre l’espai aeri subjacent al seu territori, per damunt dels objectius de llibertat defensats històricament per certs sectors doctrinals i per alguns Estats en benefici dels seus interessos comercials i estratègics. Ni la Convenció de París de 1919 ni la vigent Convenció de Chicago de 1944 contenen una definició i una delimitació expressa de l’espai aeri. Si bé, d’acord amb les seves disposicions, es pot arribar a la conclusió que l’espai aeri té la mateixa extensió longitudinal que la suma del terrestre i del marítim sotmès a la sobirania estatal, abastant la terra, les aigües interiors i el mar territorial. Avui en dia encara subsisteix la qüestió de determinar el límit vertical de l’espai aeri, és a dir, la delimitació entre l’espai aeri i l’espai ultraterrestre, cosa que no ha pogut impedir que ambdós espais hagin estat perfectament definits pel que fa al seu règim jurídic: l’espai aeri subjecte a sobirania estatal plena i exclusiva, i l’espai exterior o ultraterrestre dominat pel principi de no apropiació nacional. Règim jurídic de l’espai aeri. Sobirania de l’estat i llibertat de l’aire. a. Sobirania estatal sobre l’espai aeri: dues postures doctrinals contràries: •••• Res nullius: l’espai aeri no és susceptible d’apropiació ���� llibertat de navegació. •••• L’Estat subjacent és el titular exclusiu de la sobirania sobre l’espai aeri que es troba sobre el seu territori. Aquesta posició és la que preval en el Dret internacional. b. Règim de navegació aèria i tràfic comercial: llibertats de l’aire i bilateralisme. Conforme al principi de sobirania dels Estats sobre l’espai aeri s’articula el règim jurídic de navegació aèria i de tràfic comercial. Els serveis aeris internacionals no regulars podran penetrar o sobrevolar el territori d’un Estat i fer-hi escala sense fins comercials ���� no requereix un permís previ. En canvi, els serveis aeris regulars no podran explotar-se dins o sobre el territori d’un Estat contractant, excepte amb un permís especial. En aquest sentit, és destacable la Convenció de Chicago de 1944, com a conseqüència dels interessos econòmics tan importants que genera l’aviació comercial internacional i, per tant, de les diferents posicions mantingudes pels diversos grups d’Estats en torn a les 5 llibertats de l’aire defensades pels Estats Units: les dues primeres representen llibertats de trànsit, i les altres tres llibertats de trànsit com una dimensió autènticament comercial. Aquest règim suposa, en definitiva, que la sobirania de l’Estat sobre el seu espai aeri és exclusiva, en el sentit que l’Estat subjacent podrà negar l’accés d’aeronaus de tercers Estats, podent només exercir les seves llibertats sobre la base d’un permís previ de l’Estat, formalitzant així acords bilaterals en els que es puntualitzen les condicions especifiques en que aquestes llibertats hauran de ser practicades. c. Sobirania estatal i zones prohibides: cada Estat contractant pot, per raons de necessitat militar o de seguritat pública, restringir o prohibir uniformement els vols d’aeronaus d’altres Estats sobre certes zones del seu territori (zones prohibides). Aquestes zones prohibides hauran de ser d'extensió i situació raonables.

d. Règim de navegació aèria sobre certs espais particulars: exclusivitat amb que l’Estat pot exercir la seva sobirania sobre l’espai aeri ���� Conveni sobre el Dret del Mar de 1982; si bé per mar territorial els tercers Estats gaudeixen d’un dret de pas innocent, aquest només regirà pels bucs, i no pas per les aeronaus. e. Mitjans per facilitar la navegació aèria: la Convenció de Chicago inclou una detallada regulació sobre les condicions que s’han de complir respecte de les aeronaus: equips de ràdio, restriccions sobre la càrrega, llicències, etc. TEMA 20. EL DRET DEL MAR (I).

1.

Evolució del Dret del Mar. El Dret del Mar clàssic es basava en l’acceptació generalitzada per la Societat Internacional des de finals del s. XVIII del principi de llibertat dels mars. Conforme a aquest principi es qualificava el mar com un “res communis omnium” que impedia que fos objecte d’apropiació i possessió. De manera que l’espai marí no sotmès a la sobirania estatal i denominat genèricament “alta mar”, tot el que quedava fora de les reduïdes aigües interiors i mar territorial, gaudia d’un règim de llibertat d’ús pel principi del “mare liberum”, exercint cada Estat la jurisdicció exclusiva sobre els bucs del seu pavelló. Les primeres matisacions i revisions del principi de llibertat dels mars van sorgir al s. XIX, arran de la denúncia de certes pràctiques abusives que es van resoldre per la via consuetudinària o convencional sense alterar substancialment el contingut i simplicitat tècnica d’aquest principi. El 21 de febrer de 1957 es va convocar la 2ª Conferència Internacional (la 1ª va ser el 1930) per codificar el Dret del Mar. Va tenir lloc a Ginebra del 24 de febrer al 27 d’abril de 1958. Tot i la falta de culminació del procés codificador que hi havia als anys 60, els 4 convenis de Ginebra de 1958 van entrar en vigor en un curt espai de temps: • Conveni sobre l’Alta Mar – 30 de setembre de 1962. • Conveni de la Plataforma Continental – 10 de juny de 1964. • Conveni del Mar Territorial i a Zona contigua – 10 de setembre de 1964. • Conveni sobre la Pesca i conservació dels Recursos Vius de l’Alta Mar – 20 de març de 1966. Espanya es va adherir a aquests 4 convenis el 25 de febrer de 1971, entrant en vigor el 27 de maç del mateix any. En aquests 4 convenis, en primer lloc, es destaca la inexistència d’un acord sobre l’extensió del mar territorial, però va quedar clar el rebuig definitiu del límit de les 3 milles, i la tendència a l’extensió dels drets de l’Estat riberenc, el reflex del qual va ser el significatiu recolzament rebut per la proposta d’un límit de 12 milles pel mar territorial.

En segon lloc, es forma un nacionalisme marítim per part dels Estats en desenvolupament i recentment descolonitzats. La 3ª Conferència sobre Dret del Mar. Els Convenis de 1958 tenien llacunes jurídiques molt apreciables i no regulaven sistemàticament i satisfactòriament certes matèries. De manera que, el 30 d’abril de 1982 es va aprovar a través d’aquesta 3ª Conferència la “Convenció de les Nacions Unides sobre Dret del Mar” per majoria de 130 vots a favor, 4 en contra (Estats Units, Israel, Turquia i Veneçuela) i 17 abstencions, entre les quals es troba Espanya. Espanya perdia molt amb aquesta Convenció, ja que té una flota marina de pesca molt gran que li costa molts diners mantenir donat que no pot pescar amb la mateixa llibertat que abans. A més, es perd la Zona Econòmica Exclusiva, es redueix el nivell estratègic, etc. Pràcticament l’únic que ha guanyat és l’ampliació de la Plataforma Continental a 200 milles. Aquesta Convenció va entrar en vigor el 16 de novembre de 1994, després de ser ratificada per l’Estat que feia 60, xifra necessària per a l’entrada en vigor. 2. Les aigües interiors. L’autoritat exercida per l’Estat riberenc en el seu espai marítim adjacent ve determinada essencialment per la noció de sobirania, pel “ius imperium” de l’Estat riberenc sobre aquell espai amb la finalitat de protegir un conjunt d’interessos de diversa classe. La sobirania de l’Estat riberenc sobre les seves aigües interiors i territorials es tradueix en l’exercici del seu poder de coerció en aquelles aigües: Distinció entre les aigües interiors i les aigües territorials. Tant el Conveni sobre el Mar Territorial de 1958 com la Convenció de 1982 defineixen les aigües interiors per exclusió: “s’entén per aigües interiors les aigües marines o no continentals que tenen el seu límit exterior en el mar territorial i l’interior en terra fema”. La diferència essencial radicava en que l’Estat riberenc, excepte ús o conveni en contra, pot rebutjar l’accés a les seves aigües interiors dels bucs estrangers. Es considerava però situació excepcional la situació de perill, en tant que en el mar territorial els bucs estrangers gaudeixen d’un dret de “pas innocent” que inclou l’ancoratge si així ho exigeixen un perill o força major. A més, la doctrina es mostra unànime en recollir la possibilitat d’exercir o no el dret de pas innocent con la distinció jurídica clau entre ambdós espais. La raó principal per la que els Estats riberencs han controlat rigorosament l’accés a les seves aigües interiors és que aquestes aigües es troben en íntima relació amb la terra, i per tant permeten un ràpid accés a ella, amb els riscos consegüents per a la seva seguretat. Per tant, l’Estat riberenc exerceix gairebé sense límits les seves competències sobre les aigües interiors, de la mateixa manera que sobre el seu territori terrestre, i pot reservar-les exclusivament per a la pesca dels seus nacionals i la navegació de bucs de la seva bandera. Dins la categoria d’aigües interior també poden quedar compreses “in extenso”, no solament els ports i les badies les costes de les quals pertanyin a un sol Estat, sinó també els llacs i rius no internacionals. Es consideren igualment aigües interiors els anomenats “mars interiors”, sempre i quals les seves vores pertanyin a un sol Estat, i l’amplada de l’Estret o pas d’accés al mateix no superi el doble de l’amplada del mar territorial. • Badia: penetració del mar a la costa, que tingui limitada extensió. • Golf: penetració del mar a la costa de menor extensió. De totes maneres, a la pràctica s’utilitzen ambdós termes indistintament. • Rius: la línia de base des d’on es mesuri el mar territorial serà una línia de baixa mar de les seves vores. • Ports: les construccions portuàries permanents més allunyades de la costa es consideraran part d’aquesta als efectes delimitadors.

Respecte del règim jurídic de les aigües interiors, s’haurà de recórrer generalment al dret intern per conèixer la seva regulació concreta, excepte els punts particulars que hagin sigut objecte d’un acord internacional. • Buc de guerra: pertany a les forces armades d’un Estat i porta els seus símbols exteriors distintius. Es troba sota el comandament d’un oficial designat pel Govern de l’Estat, i la seva dotació es troba sotmesa a la disciplina militar. En temps de pau, l’entrada de bucs de guerra estrangers als ports queda sotmesa a certes condicions, i cada Estat és lliure d’imposar les seves. En temps de guerra, als ports dels Estats neutrals es requereix sempre una prèvia autorització, excepte en cas de perill de destrucció del buc. També l’Estat pot negar l’entrada, si bé com a excepció es permet en els casos d’arribada forçosa per avaria del vaixell, excepte si la legislació interna disposa una altra cosa. • Bucs mercants estrangers: per raons sanitàries o d’ordre públic, els Estats no els solen prohibir l’accés als seus ports. Els bucs mercants tindran l’obligació de respectar les lleis i reglaments de l’Estat al port del qual arriba durant la seva estància. 3. El mar territorial. L’Estat riberenc té sobirania sobre el seu mar territorial. En el Conveni del Mar Territorial de la Conferència de 1982 s’indueix que l’extensió del mar territorial, inclosa la Zona contigua, no pot sobrepassar les 12 milles. A la 3ª Conferència es va acordar, finalment, una extensió màxima de 12 milles (una mica més de 22 Km.) per al mar territorial, amb independència de l’extensió de la Zona contigua. L’amplada de 12 milles constitueix ja una regla consuetudinària en virtut de la pràctica estatal concordant, inclús dels Estats més oposats en el seu origen. Així, excepte acord en contra, els Estats adjacents o amb costes situades cara a cara no podran estendre el seu mar territorial més enllà d’una línia mitja determinada de tal manera que tots els seus punts equidistin dels punts del mar territorial de cada Estat; la presència de drets històrics o altres circumstàncies especials podrà fer inaplicable aquesta disposició i obligar als Estats implicats a delimitar el seu mar territorial de manera diferent. Des d’on es mesura exactament aquesta amplada? La línia de base normal des d’on s’ha mesurat generalment el mar territorial és “la línia de baixa mar al llarg de la costa”, és a dir, aquella que segueix el traçat actual de la costa en marea baixa. Espanya s’inclina per mesurar l’amplada del mar territorial, si no s’estableixen límits de base rectes, des de la línia de baixa mar escorada, o línia de baixa mar més baixa de totes, que es produeix en els equinoccis d’hivern i tardor. Quines són les línies de base o límit interior del mar territorial? Es regulen les línies de base rectes com a excepció a la línia de baixa mar com a límit interior normal del mar territorial ���� podrà utilitzar-se excepcionalment aquest nou sistema consistent en el traçat de línies rectes que uneixen els punts de referència apropiats de la costa quan aquesta tingui profundes obertures, o hi hagi una franja d’illes al llarg d’ella situades en la seva proximitat immediata, podent tenir-se en compte només pel traçat de determinades línies els interessos econòmics de la regió si la seva realitat i importància estan demostrades per un ús perllongat de les aigües. La validesa jurídica d’aquest traçat depèn de si es compleix: • Les línies rectes no poden apartar-se de la direcció general de la costa. • Les línies rectes no poden traçar-se cap a o des d’elevacions que emergeixin de la baixa mar, excepte si s’hi han construït fars que es trobin constantment sobre el nivell de l’aigua. • El traçat no pot aïllar de l’alta mar o Z.E.E. el mar territorial d’un altre Estat. • La delimitació s’haurà de publicar en cartes marines, i l’Estat riberenc els donarà l’adequada publicitat. Com a casos particulars a efectes delimitadors poden citar-se les illes i les elevacions o fons que emergeixin en baixa mar:

• Illa: extensió natural de terra envoltada d’aigua, que es troba sobre el nivell del mar en plenamar; no ho són les roques no aptes per viure. • Elevacions o fons que emergeixen en baixa mar: després queden submergits en plenamar ���� no tindran mar territorial propi. La regulació del mar territorial. Establerta al Conveni de 1958. El règim jurídic del mar territorial ve determinat pel principi de sobirania de l’Estat riberenc sobre aquelles aigües, matisat per certes restriccions o excepcions fonamentals en el principi de llibertat de comerç i navegació, sent l’excepció més important el dret de “pas innocent”. El dret de pas pel mar territorial comprèn la navegació lateral de pas o trànsit, i perpendicular d’entrada o sortida pel mateix, havent de ser el pas “ràpid i ininterromput”, abastant també el dret a “detenir-se i fondejar”, en tant que incidents normals imposats per la navegació o a causa de força major. El pas es presumeix “innocent” mentre “no sigui perjudicial per a la pau, el bon ordre o la seguretat de l’Estat riberenc”; addicionalment, s’exigeix als submarins que naveguin en superfície i mostrin el seu pavelló perquè el seu pas pugui qualificar-se d’innocent. Entre les novetats de la nova Convenció de 1982 destaca la llista tancada d’actes no innocent, que comprés 12 possibilitats a les que haurà d’abstenir-se l’Estat riberenc de qualificar com a no innocent el pas pel seu mar territorial d’un buc estranger. A més, l’ordenació del pas també es sotmet a una llista tancada de matèries que poden ser objecte de les lleis i reglaments dictats a aquest fi, excloent tot allò relacionat amb el disseny, construcció, dotació o equip de bucs estrangers. 4. La Zona contigua. L’anomenada Zona contigua està recollida a l’article 24 del Conveni sobre el Mar Territorial i la Zona contigua, que la defineix com “una zona d’alta mar contigua al mar territorial” on l’Estat riberenc exerceix la seva vigilància necessària per prevenir o perseguir les violacions de les seves reglamentacions duanera, fiscal, d’immigració i sanitària que puguin cometre’s o s’hagin comès en el seu propi territori o en el seu mar territorial. La Zona contigua es configura així com un nou espai per a la protecció de certs interessos de l’Estat riberenc en una extensió de mar més àmplia que manté la naturalesa jurídica de les aigües de la zona com a alta mar evitant que l’Estat riberenc recorri en defensa dels seus interessos i expansions unilaterals del seu mar territorial. L’amplada de la zona contigua no es pot estendre més enllà de les 12 milles, comptades des de la línia de base des d’on es mesura l’amplada del mar territorial. La seva extensió no podia sobrepassar, sumada a la del mar territorial, les 12 milles, tot i que la Convenció de 1982, que ha mantingut el nucli d’aquesta institució en termes gairebé idèntics, ha modificat, en canvi, la seva extensió com la naturalesa jurídica de les seves aigües. L’article 33.1 de la Convenció preveu que “la Zona contigua no podrà estendre’s més enllà de 24 milles marines, comptades des de les línies de base a partir de les quals es mesura l’amplada del mar territorial”. Aquesta ampliació és conseqüència de la nova amplada del mar territorial, fixada en un màxim de 12 milles, la qual cosa es tradueix en que si els Estats fixen aquest límit màxim, es quedarien, a la pràctica, sense Zona contigua. D’aquí l’ampliació de l’amplada màxima permesa a les 24 milles. Pel que fa a la naturalesa jurídica de la Zona contigua, observen que en el Conveni de 1958, on l’anomenada Zona es qualificava expressament d’alta mar, el seu règim residual quedava inspirat pel principi de llibertat dels mars, propi d’aquell espai. Però la Convenció de 1982, a l’autoritzar l’establiment per l’Estat riberenc d’una zona econòmica exclusiva de fins a 200 milles, mesurades des de les línies de base també utilitzades per fixar l’amplada del mar

territorial, impedeix ja que la Zona contigua formi part de l’alta mar, sent el seu règim residual el de la zona econòmica exclusiva amb la que es sobreposa. A Espanya, resultava oportú que s’instaurés una Zona contigua de 12 milles per completar l’amplada de 24 milles del mar territorial i Zona contigua que avui autoritza el Dret internacional, amb l’objectiu, sobretot, de contribuir més eficaçment a la repressió del contrabandisme. 5. Els estrets d’interès internacional. El T.I.J., en el cas de l’estret de Corfú (fons), considerava que un estret és tot aquell pas que “posa en comunicació 2 parts de l’alta mar” i que “és utilitzat als fins de la navegació internacional”. El pas innocent dels bucs estrangers no pot ser suspès en els estrets que s’utilitzen per a la navegació internacional entre una part de l’alta mar i una altra part de l’alta mar, o en el mar territorial d’un Estat estranger. Són 3 els elements rellevants de la noció d’estret internacional: 1. Geogràfic: un estret es defineix com una part del medi marí on es contrau el mar, que constitueix un pas natural entre 2 àrees de l’anomenat medi i que, al mateix temps, separa 2 àrees terrestres properes. Té rellevància jurídica el fet que es tracti d’un pas natural i no artificial que connecti 2 àrees que qualifiquen d’alta mar. 2. Funcional: exigeix essencialment que es tracti d’una via de comunicació utilitzada per a la navegació internacional. Es limita exclusivament a que es donin les condicions geogràfiques mínimes perquè l’estret pugui utilitzar-se per al tràfic internacional. De manera que no és precís que la via de pas sigui “indispensable o necessària per a la navegació marítima pacífica, sinó també, eventualment, una ruta útil o convenient” sense més, i que es faci servir efectivament com a tal. 3. Jurídic: que les aigües formin part del mar territorial d’un o varis Estats, és a dir, a efectes jurídics només pot considerar-se com a estret aquell on el mar territorial d’un o més Estats riberencs no deixa extensió alguna d’alta mar per a la lliure navegació a través de l’anomenada via. En cas contrari, hi hauria un canal d’alta mar al llarg de l’estret que faria desaparèixer la peculiaritat d’aquestes aigües. La Conferència de 1958 va elaborar un llista de 33 estrets internacionals, considerant una hipotètica amplada màxima uniforme de 12 milles per al mar territorial. També va incloure aquelles vies de pas que en algun punt del seu recorregut arribaven a una amplada no superior a les 26 milles. Pel que fa al règim jurídic, es va permetre a l’Estat riberenc impedir el pas pels estrets internacionals situats al seu mar territorial de bucs estrangers que contravinguessin les seves lleis i reglaments dictats a l’efecte, o casessin perjudicis contra la pau, el bon ordre i la seguretat d’aquest Estat. Després del fracàs definitiu de la proposta d’un mar territorial de 3 milles, l’any 1958, les potències marítimes es van disposar a assumir, a partir de 1967, l’extensió de 12 milles per al mar territorial a canvi de l’acceptació pels Estats riberencs d’un nou concepte desconegut en el Dret vigent: la lliure navegació o trànsit pels estrets internacionals. La 3ª Conferència va ser l’escenari d’un enfrontament entre dues posicions clarament delimitades: • Els Estats riberencs defensaven la seva sobirania sobre el mar territorial, així com una política exterior activa en pro de la seva seguretat i integritat territorials. Recolzaven la “unitat de règim jurídic per al mar territorial i els estrets internacionals inclosos en el mateix”. • Les potències marítimes va proposar una “dualitat de règims, segons es tracti del mar territorial o dels estrets internacionals”: al temps que mantenien la regla del pas innocent per al mar territorial, la substituïen en els estrets internacionals pel principi de lliure pas en el trànsit.

La Convenció de 1982 recolzarà la tesi de la dualitat de règims al mar territorial i els estrets internacionals defensada per les potències marítimes. Es manté excepcionalment el règim del pas innocent: 1. En els estrets que uneixin l’alta mar o Z.E.E. amb el mar territorial d’un Estat estranger. 2. en els estrets formats per una illa del propi Estat riberenc i el continent, si existís una ruta alternativa en iguals condicions hidrogràfiques i de navegació pel costat de l’alta mar o Z.E.E. A la resta d’estrets utilitzats per a la navegació entre part de l’alta mar o d’un Z.E.E. i una altra part de l’alta mar o Z.E.E., se’ls aplicarà el règim de “pas de trànsit” per a tots els bucs i aeronaus, definint-se aquest pas com “la llibertat de navegació i sobrevol exclusivament per als fins del trànsit ràpid i ininterromput per l’estret”, i les rutes i esquemes de separació del tràfic que fixi a l’estret l’Estat o Estats riberencs hauran de comptar amb l’aprovació de l’organització internacional competent. Estrets sotmesos a règims especials: • Els estrets turcs (Bòsfor i Dardanels). • L’estret de Magallanes. 6. Les aigües arxipelàgiques. La postura decidida dels Estats arxipelàgics principals, Filipines i Indonèsia, i l’accés a la independència a partir de 1960 d’un nombre considerable d’Estats assentats sobre arxipèlags, va potenciar socialment i va incrementar la possibilitat de donar caràcter de naturalesa jurídica a aquest fenomen geogràfic. Molts Estats arxipelàgics han realitzat, mitjançant actes unilaterals, una reivindicació arxipelàgica, consistent en reclamar la sobirania sobre les terres i aigües tancades mitjançant un traçat de línies de base rectes o altres sistemes que duguin a qualificar el conjunt d’aigües i terres de l’arxipèlag com un tot o unitat. L’Estat arxipelàgic es defineix com el “constituït totalment” per un o varis arxipèlags, i que pot incloure altres illes. Per “arxipèlag” s’entén “un grup d’illes, incloses parts d’illes, les aigües que les connecten i altres elements naturals, estretament relacionats entre sí, i que tals illes, aigües i elements naturals formin una entitat geogràfica, econòmica i política intrínseca, o que històricament hagin estat considerats com a tal”. Les conseqüències estratègiques que es deriven de la reivindicació arxipelàgica van portar les potències marítimes a exigir, com a condició per a la seva acceptació, l’exclusió dels arxipèlags d’Estat dels seus beneficis, condició que van assumir els Estats arxipelàgics que desitjaven aconseguir un reconeixement jurídic internacional definitiu de la seva pretensió. El consens convencional pel que es discrimina els arxipèlags d’Estat perjudica els interessos espanyols en relació amb l’arxipèlag de Canàries. En principi, la delimitació de l’Estat arxipelàgic es sotmet a dues condicions objectives o numèriques que, indirectament, matisen i restringeixen l’anterior definició: 1. L’Estat arxipelàgic podrà traçar les seves línies de base arxipelàgiques rectes, seguint el contorn més extern de l’arxipèlag, sempre i quan la proporció entre aigua i terra es trobi entre les relacions 1x1 i 9x1. 2. Els segments o línies de base rectes no podran excedir de 100 milles de longitud, excepte un 30% del total dels segments, que podran sobrepassar el límit fins a 125 milles. Les amplades del mar territorial, la Z.E.E., la Zona contigua i la plataforma continental de l’Estat arxipelàgic es mesuraran des de les línies de base rectes traçades. Les aigües tancades per les línies de base rectes, no són aigües interiors ni tampoc territorials, doncs es regulen en un part separada i independent de la dedicada al mar

territorial, ja que és a partir de les línies de base des d’on es mesura el mar territorial. Sembla, doncs, convenient la creació d’un nou concepte, un “tertium genus”. Les aigües arxipelàgiques haurien de respondre a un règim jurídic que afirmés la sobirania de l’Estat arxipelàgic sobre aquestes aigües sense el caràcter absolut que aquesta sobirania té en el cas de les aigües interiors, fent més estricte el dret de pas innocent i més rigoroses les regles de pas per a cert tipus de bucs, per exemple. En principi, també s’afirma la sobirania de l’Estat arxipelàgic sobre les seves aigües arxipelàgiques, però subjectant-la a 3 classes de restriccions: 1. Obligació per part de l’Estat arxipelàgic de respectar “els acords existents amb altres Estats, els drets de pesca tradicionals i altres activitats legítimes dels Estats veïns immediatament adjacents a certes àrees situades en aigües arxipelàgiques”. 2. Les altres dues restriccions es refereixen a: • El pas innocent. • El lliure pas en trànsit pels estrets internacionals. L’Estat arxipelàgic podrà fixar “vies marítimes” i “dispositius de separació del tràfic”, sempre d’acord amb la organització internacional competent. També pot establir “rutes aèries”. TEMA 21. EL DRET DEL MAR (II). 1. La zona econòmica exclusiva La zona econòmica exclusiva és una àrea situada fora del mar territorial, tot i que adjacent a aquest. Està subjecta a un règim jurídic específic que permet als diversos Estats, entre ells els riberencs, exercir sobre ella determinats drets i llibertats. Tot i ser un concepte distingit del mar territorial, la medició de la seva amplada es realitza a partir de les “línies de base a partir de les quals es mesura l’amplada del mar territorial”. Les 200 milles marítimes, amplada màxima permesa, comprenen ambdues tant la Z.E.E. com el mar territorial. A més, la zona econòmica exclusiva, a dia d’avui, no pot ser considerada una parcel·la d’alta mar amb característiques especials, per quant difereix d’aquesta en el règim jurídic, les mesures d’aplicació de la llei, així com el règim d’exploració i explotació dels recursos. Finalment, trobem també certes diferències entre la Z.E.E. i la plataforma continental. Es tracta de dues institucions que recauen simultàniament sobre un mateix espai físic en el que els Estats riberencs pretenen exercir la seva sobirania econòmica. Per aquest motiu es poden distingir dues tendències: a. Unitat de les institucions: la Z.E.E. absorbeix el concepte de plataforma continental. La unificació d’ambdues nocions és, de moment, difícilment practicable perquè: •••• El concepte de plataforma continental es troba codificat des de la Convenció de 1958. •••• L’Estat riberenc té sobre la plataforma uns “drets de sobirania” clarament reconeguts. •••• La tendència de la plataforma continental ha estat ampliar-la fins a “la vora exterior del marge continental”. •••• Els drets de l’Estat riberenc sobre la Z.E.E. es refereixen als recursos naturals, tant vius com no vius, de les aigües suprajacents al llit i del llit, i el subsòl del mar. b. Dualitat de les institucions: separació dels dos conceptes. És la més viable. A més, la Z.E.E., ha estat definida com “una institució nova, de nova zona sui generis amb un estatut internacional propi”. Els drets de l’Estat riberenc sobre la Z.E.E. Parlem de “drets de sobirania”, referents als recursos naturals, i de “drets de jurisdicció”, per a la resta d’àmbits. Hi ha un intent d’exercici de competències sobiranes referides al terme “exclusivitat” sobre tots els recursos naturals de la Z.E.E.:

• Establiment i utilització d’illes artificials, instal·lacions i estructures. • Investigació científica marina a la Z.E.E. • Protecció i preservació del medi marí a la Z.E.E. Els drets de tercers Estats a la Z.E.E. Diferenciem bàsicament tres grups: 1. Generalment: llibertat de navegació, sobrevol i estesa de cables i canonades submarines, tot i que el seu exercici està limitat pels drets reconeguts a l’Estat riberenc. A més, gaudeixen de la llibertat d’accés a la pesca sota determinades condicions. 2. Estats privats de litoral o amb característiques geogràfiques especials: Estats riberencs, inclosos els de mars tancats o semitancats. Es preveu la cooperació per permetre als Estats sense litoral participar de l’explotació dels recursos de les Z.E.E. afectades. 3. Estats desenvolupats sense litoral: dret a participar en l’explotació dels recursos vius en les Z.E.E. dels Estats riberencs desenvolupats de la mateixa regió o subregió, tenint en compte determinades circumstàncies. Reglamentació espanyola sobre la Z.E.E. La Z.E.E. espanyola s’estén fins a una distància de 200 milles nàutiques, comptades a partir de les línies de base des de les que es mesura l’amplada del mar territorial. Espanya ha realitzat una sèrie de reivindicacions sobre la seva Z.E.E.: • Els drets sobirans sobre els recursos naturals del llit i el subsòl marins. • La competència de reglamentar la conservació, explotació i exploració dels recursos. • La jurisdicció exclusiva per fer complir les disposicions pertinents. • Qualsevol altra competència que el Govern estableixi de conformitat amb el D.I. A més, la llei espanyola és molt restrictiva pel que fa a la llibertat de pesca i a les llibertats de navegació, sobrevol i estesa de cables submarins dels bucs i aeronaus de tercers Estats. Després de l’adhesió d’Espanya a la C.E., la nostra Z.E.E. es troba plenament sotmesa a l’anomenada “política pesquera comuna”, que regeix entre les 12 i les 200 milles d’aigües dels Estats membres sota el principi bàsic del lliure accés sense discriminació dels pesquers de qualsevol Estat membre a les aigües d’un altre Estat membre. La C.E. és també l’encarregada de la negociació i celebració de tot nou acord pesquer. 2. La Plataforma continental Convenció de 1982: la Plataforma Continental d’un Estat riberenc comprèn el llit i el subsòl de les àrees submarines que s’estenen més enllà del seu mar territorial i al llarg de la prolongació natural del seu territori fins a la vora exterior del marge continental, o bé fins a una distància de 200 milles marines, comptades des de les línies de base a partir de les quals es mesura l’amplada del mar territorial, en els casos en que la vora exterior del marge continental no arribi a aquesta distància. Donat que l’extensió de la zona econòmica exclusiva és també de 200 milles, és evident que ambdós espais coincideixen i se sobreposen, excepte en el cas dels Estats riberencs amb plataforma ampla. Delimitació de la plataforma. La regla general de delimitació és l’acord directe entre els Estats afectats, ara bé, “a falta d’acord, i excepte que circumstàncies especials justifiquessin una altra delimitació, aquesta es determinarà per la línia, els punts de la qual, siguin tots equidistants dels punts més propers de les línies de base des d’on es mesura l’extensió del mar territorial de cada Estat”. Segons el Conveni de 1958, són “circumstàncies especials” l’extensió i configuració de les costes, la presència de característiques especials en elles, l’estructura física i geològica i el principi d’equitat, així com els illots, illes i arxipèlags, que poden plantejar greus problemes en la delimitació de la plataforma entre Estats veïns. La presència d’illes o arxipèlags més enllà de la línia equidistant imaginària traçada a partir de la terra ferma de 2 o més Estats oposats o adjacents sembla perjudicar els interessos

econòmics de l’Estat que pateix la presència del territori estranger, així doncs, es tracta d’una circumstància que mereix la correcció del principi d’equidistància mitjançant la introducció de principis equitatius a través del Dret internacional. L’acord entre els Estats és el primer i principal component de la norma delimitadora, seguit del segon component, la regla de la delimitació equitativa, que a la vegada està dotada dels següents elements: 1. Principis equitatius: principis fonamentals que orienten el procés delimitador per assolir un resultat equitatiu. 2. Circumstàncies rellevants: derivades dels principis, i que poden ser: a. Geogràfiques: les de major pes. b. Socials: agrupen circumstàncies històriques, polítiques i econòmiques. c. Mètodes pràctics: determinar el millor mètode o combinació de mètodes aplicable en cada cas. S’ha de concloure, així doncs, que la regla d’equidistància, establerta com a prioritària respecte de les circumstàncies especials en el règim convencional de 1958 ha estat posteriorment substituïda en les seves funcions per l’ús dels principis equitatius. Els drets de l’Estat riberenc sobre la Plataforma Continental L’Estat riberenc exerceix els seus drets de sobirania sobre la Plataforma als efectes de l’exploració i explotació dels recursos naturals (minerals, recursos no vius i vius “d’espècies sedentàries”). Aquests drets tenen per a l’Estat un caràcter sobirà, exclusiu i inherent en el sentit de que “són independents de la seva ocupació real o fictícia”, així com de “tota declaració expressa”. Per drets exclusius entenem: • Construir, autoritzar i reglamentar la construcció, operació i utilització d’illes artificials, instal·lacions i estructures sobre la plataforma continental, així com establir zones de seguretat entorn a elles. • Autoritzar i regular les perforacions que, amb qualsevol fi, es realitzin a la plataforma continental, sense oblidar l’explotació del subsòl mitjançant l’excavació de túnels. Existeix, però, una superposició dels règims de la plataforma continental i la Z.E.E., conseqüència directa de la seva idèntica extensió en la majoria dels casos. Aquesta coincidència és beneficiosa pels Estats sense plataforma o amb plataforma escassa, ja que no fa dependre de la circumstància geogràfica l’exercici dels seus drets econòmics sobre els recursos vius i no vius del llit i el subsòl marins adjacent a les seves costes, al atorgar-los la Convenció iguals drets. Limitacions a l’exercici dels drets i obligacions de l’Estat riberenc. Els drets de l’Estat riberenc tenen una sèrie de limitacions: a. No afectar al règim de les aigües suprajacents i de l’espai aeri sobre aquestes aigües. b. No impedir injustificadament la navegació ni altres drets i llibertats dels altres Estats. c. No impedir l’estesa ni la conservació de cables o canonades submarines a la plataforma, encara que quedin subjectes “al consentiment de l’Estat riberenc”. 3. L’alta mar. El Conveni sobre l’Alta Mar va ser el fruit de la Conferència de Ginebra de 1958. S’entén per alta mar totes aquelles parts del mar que no formen part del mar territorial o de les aigües interiors. La 3ª Conferència sobre Dret del Mar, a més, en va excloure la Z.E.E. i les aigües arxipelàgiques. Els fons marins i oceànics fora de la jurisdicció nacional, així com el seu subsòl i corresponents recursos, són considerats “patrimoni comú de la Humanitat”. L’alta mar té una sèrie de principis i llibertats: a. Llibertat dels mars: pel que fa a via de comunicacions és un bé comú o res communis. b. Igualtat d’ús: ha d’estar obert a tots els Estats, tinguin o no litoral marítim. c. No interferència: no pot ser objecte d’apropiació exclusiva o sobirania d’un Estat.

d. Submissió al D.I.: el seu ús i gaudi ha d’estar sotmès a una reglamentació jurídica internacional. El Conveni de Ginebra de 1958 sobre l’Alta Mar, així com els principis generals de Dret internacional, recullen una sèrie de llibertats que seran exercides per tots els Estats, havent considerat abans els interessos dels altres Estats en el seu exercici de la llibertat del mar. La reglamentació es completa a través de la imposició d’unes limitacions, que van dirigides a salvaguardar els interessos generals i la possibilitat de que tots els Estats puguin gaudir de forma igual de les llibertats: 1. Llibertat de navegació: tots els Estats tenen dret a que naveguin en alta mar els bucs que duguin la seva bandera ���� sotmetiment a la jurisdicció exclusiva de l’Estat. Limitacions a la llibertat de navegació: • Es pot retenir el buc o aeronau que estigui en mans de pirates en alta mar, o en qualsevol altre lloc no sotmès a la jurisdicció de cap Estat. • La repressió de pràctiques odioses, especialment el tracte d’esclaus, justifica la limitació del principi de no interferència mitjançant el dret de visita per bucs de guerra. S’inclouen també el tràfic il·lícit d’estupefaents i substàncies psicotròpiques. • En el cas de que un buc estranger hagi infringit les lleis i reglaments de l’Estat riberenc, es pot exercitar el dret de persecució. 2. Llibertat de Pesca: tots els Estats tenen dret a que els seus nacionals es dediquin a la pesca en alta mar, a reserva de: • Les seves obligacions convencionals. • Els interessos i drets de l’Estat riberenc que s’estipulen a la Convenció. • Les disposicions sobre la conservació dels recursos vius d’alta mar. 3. Llibertat d’Utilització del llit del mar: per estendre cables o canonades submarines: • No se’n pot impedir l’extensió ni que es procedeixi a la seva conservació. • L’extensió de nous cables o canonades implica la necessitat de reparar-los. • Els Estats dictaran la legislació oportuna per perseguir els culpables del deteriorament o les ruptures causades voluntàriament o per negligència culpable. • Indemnització de les pèrdues causades. No actua a la plataforma continental. 4. Dret a sobrevolar l’alta mar: per part de les aeronaus de tots els Estats. El Conveni no desenvolupa aquesta llibertat excepte en allò relatiu al dret de captura en els casos de pirateria aèria. Garanties del dret de navegació i obligacions dels Estats. La competència exclusiva de l’Estat del pavelló en alta mar sobre els seus vaixells té com a contrapartida una sèrie obligacions: a. Seguretat dels vaixells: l’Estat ha d’adoptar les mesures necessàries per garantir-ne la seguretat, especialment respecte: •••• La construcció, l’equip i les condicions de navegació. •••• Les dotacions dels bucs i condicions de treball. •••• La utilització de senyals, manteniment de les comunicacions i prevenció d’abordatges. b. Assistència al mar: els Estats obligaran als capitans dels bucs que naveguin sota la seva bandera que, sempre que no impliqui un greu perill per al buc, prestin ajuda a tot buc que ho requereixi, sobretot en cas d’abordatge. c. Protecció de cables i canonades submarines: l’Estat, en la seva legislació interna, penalitzarà els desperfectes que els vaixells dels seu pavelló causin voluntàriament o per negligència culpable. d. Persecució del tràfic d’esclaus: castigar els bucs que, sota la seva bandera, es destinin a tal fi, així com alliberació “ipso facto” de tot esclau refugiat en un buc, sigui quina sigui la seva bandera. e. Lluita contra la contaminació dels hidrocarburs, i les transmissions no autoritzades. 4. Els fons marins i els acords posteriors a la Convenció de 1982. Es consideren fons marins els abismes marins i oceànics i el seu subsòl, fora dels límits de la jurisdicció nacional, és a dir, fora de les plataformes continentals dels Estats, rocs en

nòduls polimetàl·lics, coure, zinc, plata, or i platí; restes de ferro i manganès dipositats a les vores dels volcans submarins inactius amb un alt contingut de cobalt; i uns nous microbis descoberts que, seguint la Convenció de les N.U. sobre Dret del Mar de 1982, és designat com “la Zona”. Delimitació de la Zona. A la Convenció de 1982, la delimitació de la Zona depèn, lògicament, del límit exterior de les plataformes continentals dels Estats riberencs. Per tant, són els Estats riberencs els que fixen l’extensió de les seves respectives plataformes en exercici de la seva jurisdicció. L’única exigència requerida és que el límit exterior s’indiqui en cartes o llistes de coordenades degudament publicades, i que es dipositin a la Secretaria General de l’O.N.U. En principi, l’extensió habitual de les plataformes continentals dels Estats serà de 200 milles comptades des de la línia de base del mar territorial, però la Convenció de 1982 admet una extensió màxima de 350 milles marines per al cas de plataformes geològiques que superin les 200 milles. El règim jurídic internacional de la Zona. El marc jurídic dels fons marins internacionals venia teòricament establert pels dos principis bàsics, després de l’acció normativa de les Nacions Unides i la negociació i posterior adopció de la Convenció de 1982: que la Zona constitueix “Patrimoni comú de la Humanitat”, i que la seva utilització és “en benefici de la Humanitat”. El valor d’aquestes fórmules generals depèn del caràcter i assoliment del seu desenvolupament. Per això s’han d’analitzar de forma consecutiva les resolucions de l’AGNU: 1. Acció normativa de les Nacions Unides: el 1970 es va adoptar per consens la “Declaració de Principis reguladors dels fons marins i oceànics i el seu subsòl, fora dels límits de la jurisdicció nacional”. Aquesta Declaració consagrava la Zona i els seus recursos com a “Patrimoni comú de la Humanitat” sota els següents principis: • Exclusió de la sobirania i de la seva apropiació. • Reserva exclusiva per a fins pacífics. • Establiment d’un règim internacional perquè l’exploració de la Zona i l’explotació dels seus recursos sigui en benefici de tota la Humanitat, amb la consideració especial dels països en desenvolupament. 2. Patrimoni comú de la Humanitat i Utilització en benefici de la Humanitat: per “Patrimoni Comú de la Humanitat” s’ha d’entendre l’exclusió de sobirania o de propietat per part dels Estats o de particulars, així, la Zona i els seus recursos són Patrimoni Comú de la Humanitat i “tots els drets sobre els seus recursos es confereixen a la Humanitat en els seu conjunt, en nom del qual actuarà l’Autoritat”. Aquest principi suposa també una tendència a la igualtat compensatòria de les desigualtats dels Estats a través de criteris equitatius. De manera que totes les utilitzacions i utilitats possibles de que sigui objecte la Zona i els seus recursos hauran de ser en benefici de tota la Humanitat. 3. Autoritat dels fons marins internacionals: els Estats van acceptar la creació d’una O.I. com a mitjà mitjançant el qual s’organitzés l’aplicació i eficàcia de la normativa convencional i dels seus principis inspiradors. 4. Gestió dels recursos minerals de la Zona: aquest àmbit es centra, en primer lloc, en fixar quin és el sistema d’apropiació dels nòduls polimetàl·lics i, seguidament, discernir de quina manera els efectes de l’explotació minera poden servir al creixement equilibrat del comerç internacional d’aquests productes bàsics. 5. El Tribunal Internacional de Dret del Mar. Es tracta del primer tribunal especialitzat d’àmbit universal. Va ser creat per la Convenció de les N.U. sobre Dret del Mar de 1981 per resoldre controvèrsies de diferent naturalesa que

poguessin sorgir com a conseqüència de l’aplicació de la Convenció o d’altres normes internacionals amb els mateixos objectius. El T.I.D.M. té seu a Hamburg, tot i que pot celebrar sessions en qualsevol altre lloc que estimi convenient. Per facilitar el desenvolupament de les seves funcions se li ha reconegut personalitat jurídica internacional, i està protegit per L’Acord sobre privilegis i immunitats del Tribunal Internacional del dret del Mar, de 23 de maig de 1997, que va entrar en vigor el desembre de 2001. El Tribunal està integrat per 24 jutges, escollits pels Estats part de la Convenció. Els candidats han de ser especialistes en dret del Mar. La composició del Tribunal ha de garantir la presència dels diferents sistemes jurídics del món i respectar el principi de repartiment geogràfic equitatiu. Ha de tenir-se en compte que no pot formar part del Tribunal més d’un nacional del mateix Estat part. L’Estatut del Tribunal contempla igualment la figura del jutge ad hoc, que podrà ser designat per tot Estat part en una controvèrsia que no compti amb un jutge electe de la seva nacionalitat al tribunal. Els jutges són escollits per un període de 9 anys, es renoven per terços cada 3 anys, i són càrrecs renovables. Els jutges designen al President i el Vicepresident, que exerciran aquest mandat per períodes de 3 anys. A més, el tribunal pot designar el seu propi Secretari, que ha de residir a la seu del Tribunal i serà el cap de la secretaria. En virtut de la Convenció i de l’Estatut del T.I.D.M., podran constituir-se 4 tipus de Sales: 1. Sala de controvèrsies dels Fons Marins: integrada per 11 jutges escollits per la majoria del tribunal per un període de 3 anys. S’ocupa exclusivament de les qüestions relatives a la Zona Internacional dels Fons Marins i a les mesures d’explotació de la mateixa. 2. Sales especials: són sales de caràcter permanent, integrades per un mínim de 3 jutges, que jutgen categories específiques de controvèrsies. 3. Sales Ad Hoc: es constitueixen a instància de les parts interessades en una determinada controvèrsia. Estan composades per 3 membres del Tribunal, tot i que tindran una important capacitat decisòria els Estats parts en la controvèrsia. 4. Sala de procediment sumari: de constitució anual, està integrada per 5 jutges, i té com a finalitat accelerar la resolució de l’assumpte. Pel que fa al sistema d’atribució de jurisdicció al T.I.D.M., ha de destacar-se que aquest tribunal no gaudeix de competència automàtica per la simple aplicació de la Convenció de 1982. Coexisteix amb un sistema d’arranjament polític i també amb altres mecanismes d’arranjament judicial i arbitral. El T.I.D.M. comparteix competència material i jurisdiccional amb el Tribunal Internacional de Justícia (T.I.J.). El T.I.D.M. només podrà exercir la seva jurisdicció respecte d’aquelles controvèrsies en les que siguin part Estats que li hagin atribuït la competència general amb caràcter previ o que se li reconeguin per al cas concret. El T.I.D.M. gaudeix de competència contenciosa i de competència consultiva. Pel que fa a la competència contenciosa, pot conèixer de: a. Controvèrsies relatives a la interpretació o aplicació de la Convenció o de l’Acord. b. Controvèrsies relatives a la interpretació o aplicació d’altres acords internacionals relacionats amb la finalitat de la Convenció. c. Controvèrsies relatives als fons marins. d. Controvèrsies relatives a la ràpida alliberació del buc que porta bandera d’un Estat part, així com de la seva tripulació, que han estat retinguts per una altre Estat part. La competència contenciosa ha de venir referida a controvèrsies que sorgeixin entre dos Estats, tot i que en el cas de les controvèrsies relatives a la Zona Internacional dels Fons Marins, poden donar-se entre dos Estats part, entre un Estat part i l’Autoritat de Fons Marins o l’Empresa, o entre un particular i l’Autoritat, l’Empresa o un altre Estat part.

Pel que fa a la competència consultiva, la Sala de Fons Marins pot emetre un dictamen relatiu a aquestes qüestions a petició de l’Assemblea o del Consell de l’Autoritat dels Fons Marins. El T.I.D.M. podrà exercir també una reduïda competència prejudicial. TEMA 22. ALTRES ESPAIS D’INTERÈS COL·LECTIU 1. Els cursos d’aigua internacionals. El concepte de riu internacional neix amb el desig d’assegurar la navegació x aquells rius les aigües dels quals corren pel territori de 2 o més Estats o són fronterers entre ells. L’Acta final del Congrés de Viena (1815), estableix que “els Estats de les potències que es troben separats o travessats x un mateix riu navegable, s’obliguen a regular de mutu acord tot allò relatiu a la navegació d’aquell riu i anomenaran comissaris q es reuniran com a molt tard 6 mesos després d’haver finalitzat el Congrés i adoptaran com a base dels seus treballs els principis del Conveni.” A partir d’aquest article el concepte de riu internacional és tot aquell riu navegable que travessa o separa els territoris de 2 o més Estats. Els rius internacionals formen una frontera entre Estats o creuen aquestes fronteres. L’objectiu és establir un règim que reguli la navegació per aquests rius. Els principals usos dels cursos d’aigua x fins diferents de la navegació són els usos agrícoles, els usos econòmics i comercials i els usos domèstics i socials. La regulació jurídica dels usos dels cursos d’aigua internacionals es duu a terme amb convencions bilaterals o multilaterals específiques x cada supòsit, i concertades entre els Estats riberencs interessats. L’única Convenció General adoptada en la matèria és la de Ginebra, relativa a l’aprofitament de les forces hidràuliques que interessen a varis Estats. En l’àmbit de les organitzacions regionals interessa destacar la Declaració panamericana de Montevideo, relativa a la utilització dels rius internacionals amb fins industrials i agrícoles, i la Carta Europea de l’Aigua, adoptada pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa. En ambdós textos hi ha la idea de la comunitat d’interessos dels Estats riberencs i la necessitat de cooperació. Els principis bàsics reclamats a Montevideo són els de sobirania territorial i respecte a la integritat territorial dels Estats, mentre que a la Carta Europea de l’Aigua s’estableix que l’administració dels recursos hidràulics hauria d’inscriure’s en el marc de la conca natural, i la resolució de mutu acord entre les Estats dels problemes internacionals que poden plantejar les utilitzacions de l’aigua per salvaguardar l’aigua tant en qualitat com en quantitat. L’Institut de Droit International va reconèixer q els Estats riberencs d’un mateix riu tenen entre sí una dependència física permanent q excloïa la idea d’una sencera autonomia de cada un d’ells sobre el tram de la corrent natural que és objecte de la seva sobirania. Aquesta idea i aquestes regles estan dirigides a prohibir la utilització dels rius internacionals per un Estat riberenc quan amb això es causés un perjudici greu del seu aprofitament en un altre Estat riberenc, i a recomanar la creació de comissions comunes permanents entre els Estats riberencs. L’Assemblea General, mitjançant Resolució, ha adoptat la Convenció sobre el dret dels usos dels cursos d’aigua internacionals per fins diferents de la navegació que encara no ha entrat en vigor. Els canals internacionals són vies d’aigua, creades artificialment, que posen en comunicació dos espais marítims i que estan sotmesos a un règim internacional. Queden exclosos els estrets marítims, formats de manera natural, i els canals construïts per posar en contacte dos cursos d’aigua o conques hidrogràfiques, que son objecte del Dret dels cursos d’aigua. L’interès de tercers Estats a la navegació per certes canals, estratègicament situats, és el motiu bàsic que explica la creació de règims internacionals particulars que tenen en

comú la possibilitat d’exercir en ells la lliure navegació, encara sotmesa a diferents condicions. Entre els principals canals poden destacar, El canal de Suez que travessa territori egipci i va ser construït per iniciativa francesa, el canal de Panamà que connecta l’Oceà Atlàntic i el Pacífic. El canal de Kiel: comunica el Mar Nord amb el Mar Bàltic i està obert a tots els bucs de totes les nacions que es trobin en pau amb Alemanya. 2. Les zones polars. Els territoris polars són espais compresos entre els 2 pols i els 66º i 33’ latitud nord (Zona Àrtica) i els 60º latitud sud (Zona Antàrtica). Es pot fer una distinció entre les 2 zones: mentre l’Àrtic és una regió marítima gelada, l’Antàrtic és una terra coberta per una gran capa de gel. El problema jurídic principal és si són aplicables a aquestes regions els mitjans relatius a l’adquisició de la sobirania territorial i l’ocupació efectiva. 1. ZONA POLAR ÀRTICA: La zona polar àrtica és estratègica, és una massa de glaç menys aprofitable que l’Antàrtica, i està entre les dues superpotències. Hi ha gas i petroli i una gran via de comunicacions. El sistema de sectors és com es distribueix les zones de l’Àrtic que pertanyen als Estats, però només hi estan d’acord Canadà i Rússia, ja que la resta de països s’hi oposa. Per la Regió Àrtica s’ha utilitzat l’anomenat “principi dels sectors”, formulat x primera vegada x un senador canadenc, i consistent en atribuir a cada Estat amb litoral a l’Oceà Glacial Àrtic, la sobirania sobre totes les terres compreses en un triangle la base del qual està formada per les costes dels Estats, el vèrtex és el Pol Nord i els costats els meridians que passen pels dos extrems del litoral de cada Estat. A partir d’aquesta teoria, es projecta la sobirania dels riberencs sobre totes les terres i illes situades dins del seu sector, però en cap cas sobre les aigües i gels del mateix. Actualment el desenvolupament tècnic i l’interès dels riberencs ha possibilitat que tots els territoris d’aquesta regió estiguin sotmesos a la sobirania dels diferents Estats àrtics, no existint conflictes al respecte. En quant als espais marins i les formacions de gel de l’Àrtic més enllà del mar territorial, zona contigua, plataforma continental i zona econòmica exclusiva dels riberencs, queden subjectes al règim propi dels espais comuns o d’interès internacional, formant part concretament de l’alta mar i de la Zona internacional dels fons marins i oceànics d’acord amb la Convenció de 1982 sobre el Dret del Mar i la pràctica dels Estats al respecte. Totes les aigües interiors també estan regulades, a cadascuna de les illes s’aplica la normativa referent a l’alta mar i la zona econòmica exclusiva, i el principi de sectors és allà però la comunitat no hi està d’acord. 2. ZONA POLAR ANTÀRTICA: A l’Antàrtica hi ha minerals i petroli. Un dels problemes és la seva delimitació. Segons l’art. 6 del Tractat Antàrtic, el seu límit és 60º sud. Hi ha altres que volen criteris més amples, el criteri del front polar o convergència antàrtica, és el límit proposat pels països amb menys poder. Al “Polar Front” arriba un moment que la temperatura passa del 8º a 0º, és el lloc fins on arriba el fred, i volen dir que el límit de l’Antàrtica sigui aquest. Les potències pesqueres, Noruega i Japó, diuen que només volen que sigui la superfície terrestre. Un altre criteri és el dels 66º 33’, més restrictiu, és el punt intermedi entre els 60º i la superfície terrestre. Un altre problema que hi ha és l’atribució de sobirania, cadascú defensa criteris diferents: n’hi ha que defensen la posició geogràfica, altres països que defensen el seu descobriment (França, Gran Bretanya, Noruega), països que defensen l’ocupació simbòlica i països que defensen la distribució per sectors. Hi ha diferents teories:

• Teoria del control: exercitat pel poder administratiu sobre zones desèrtiques des d’una possessió allunyada de dites zones. • Teoria dels sectors: sobre la base de la qual es pretén el repartiment entre els Estats que es troben al veïnatge de les terres polars en condicions geogràfiques determinades. • Teoria dels quadrants: consisteix en una combinació de la noció geogràfica del quadrant - a l’Antàrtica distingeix el Sud-americà, Pacífic, Australià i Africà, corresponents a diferents parts del món, amb la noció del sector. En el Tractat sobre l’Antàrtica s’estableix que “és d’interès de la Humanitat que l’Antàrtica no arribi a ser escenari o objecte de discòrdia internacional”. Entre els compromisos i objectius fonamentals que es recullen al Tractat destaquen: 1. Fins pacífics ���� prohibició de tota mesura militar (excepte investigacions). 2. Cooperació internacional ���� intercanvi d’informació, personal científic, observacions i resultats. 3. Prohibició de les explosions nuclears i l’eliminació de deixalles radioactives. 4. Els Estats part hauran d’estar informats de tota activitat realitzada. 5. Solució pacífica de les controvèrsies ���� en cas contrari es transmetrà al T.I.J. 6. Cap disposició del Tractat s’interpretarà com una renúncia als drets de sobirania territorial o de reclamacions territorials. 3. L’espai ultraterrestre. Concepte i delimitació de l’espai ultraterrestre. L’òrbita geostacionària. Sobre la qüestió de la determinació de les fronteres entre l’espai aeri i l’espai ultraterrestre, existeixen diverses teories que parteixen de criteris diferents: • Científics: on acaba l’atmosfera o en el límit del camp gravitatori terrestre. • Funcionals: l’altura en la que és possible el vol a l’atmosfera d’una aeronau, o bé el punt més baix de l’òrbita al voltant de la Terra d’un satèl·lit artificial. • Zones: l’espai aeri posseeix un límit màxim de 90, 100 o 110 km d’altura. Òrbita geostacionària: es situa a 35.871 km sobre la línia equatorial de la Terra i a ella el període de rotació d’un satèl·lit artificial és sincrònic, la qual cosa permet a un satèl·lit artificial aparèixer estacionari en el cel quan és vist des de la Terra. No és un recurs il·limitat, per això es persegueix articular un règim equitatiu per a la seva utilització. Els grans principis que regeixen el Dret de l’espai ultraterrestre estan definits en el Tractat General sobre l’Espai Ultraterrestre de 1967: 1. Llibertat i igualtat d’exploració i utilització de l’espai ultraterrestre dels Estats. 2. No apropiació: no pot ser objecte d’apropiació nacional per reivindicació de sobirania, ús o ocupació, ni de cap altra mena. 3. Utilització per fins pacífics: es prohibeix la col·locació en òrbita d’armes nuclears i de qualsevol altre tipus d’arma de destrucció massiva. 4. Imputabilitat de responsabilitat als Estats per les activitats que realitzin a l’espai ultraterrestre els seus organismes governamentals o no governamentals. 5. Cooperació i assistència mútua a les referides activitats. 6. Subordinació al D.I.: “els Estats parts hauran de realitzar les seves activitats d’exploració i utilització de conformitat amb el D.I., inclosa la Carta N.U.”. Les persones i els objectes a l’espai ultraterrestre: •••• Jurisdicció i control: d’acord amb el Tractat sobre l’espai ultraterrestre de 1967, l’espai ultraterrestre, inclús la Lluna i altres cossos celestes, és considerat com a Patrimoni Comú de la Humanitat, no podent ésser objecte d’apropiació nacional. Els Estats part en el registre dels quals figuri un objecte llançat a l’espai ultraterrestre retindran la seva jurisdicció i control sobre aquell objecte, així com sobre tot el personal que vagi en ell i, a més, el dret de propietat d’aquests no serà alterat mentre romanguin a l’espai, ni al seu retorn a la Terra.

•••• Registre d’objectes: és necessari identificar els objectes espacials llançats a l’espai i per tant a l’Estat responsable del llançament per tal de poder exigir la responsabilitat dels Estats pels danys causats pels seus objectes espacials. Quan no hagi estat possible la identificació d’algun objecte, l’Estat afectat pel dany podrà demanar assistència als altres Estats perquè l’ajudin en la identificació. Cooperació internacional i aplicacions de la tecnologia espacial: a. Telecomunicació per satèl·lit: establir una xarxa única de telecomunicacions ���� Resolució 1721 (XVI) de l’A.G.N.U. de 1961: “totes les nacions del món haurien de poder comunicar-se per mitjà de satèl·lits sobre una base mundial i no discriminatòria”. b. Televisió directa per satèl·lit: es planteja si un Estat té dret a emetre o deixar de fer-ho en el territori d’un altre Estat sense el consentiment d’aquest últim, o bé si, per contra, és necessari el consentiment previ de l’Estat receptor. c. Teleobservació de la Terra: planteja diverses dificultats jurídiques i de sobirania. Les activitats de teledetecció han de ser realitzades en benefici i en interès de tots els països. En el Tractat sobre l’espai ultraterrestre de 1967 es disposa que els Estats part seran responsables internacionalment de les activitats nacionals que realitzen a l’espai ultraterrestre, incloses la Lluna i altres cossos celestes, els organismes governamentals o les entitats no governamentals i concretament dels danys causats per objectes llançats a l’espai ultraterrestre. Aquestes regles generals han trobat un ampli desenvolupament al Conveni sobre la responsabilitat internacional per danys causats per objectes espacials de 1972, que estableix tres supòsits de responsabilitat: a. Responsabilitat absoluta: danys causats per un objecte espacial a la superfície de la Terra o a les aeronaus en vol. b. Responsabilitat per culpa: dany fora de la superfície de la Terra i afecti a un objecte espacial d’un Estat de llançament o a les persones o als béns a bord del mateix, sent causat per un objecte espacial d’un altre Estat de llançament. c. Responsabilitat solidària: quan dels danys soferts per un objecte espacial d’un Estat de llançament, causats per un objecte espacial d’un altre Estat de llançament, es derivin danys per un 3r Estat, seran responsables els 2 primers Estats. Un Estat quedarà exempt de responsabilitat absoluta si pot demostrar que els danys són total o parcialment resultat de negligència greu o d’un acte d’omissió comès amb la intenció de causar danys per part d’un Estat demandant o de persones físiques o morals a qui aquest últim Estat representi. L’Estat que hagi patit danys, podrà presentar per via diplomàtica una reclamació d’indemnització per tals danys a l’Estat de llançament TEMA 23. LA PROTECCIÓ INTERNACIONAL DEL MEDI AMBIENT I DEL PATRIMONI CULTURAL. 1. Evolució i desenvolupament. El medi ambient humà és el resultat de la interacció de la Humanitat amb la naturalesa. El Medi ambient forma una escala mundial on els seus elements: aigua, aire, terra i fauna es troben repartits per arreu i tot i així mantenen una estreta relació, proporcionant a la Biosfera un equilibri necessari per que les diferents formes de vida es mantinguin i es desenvolupin. L'alteració d'un dels element afecta a l'equilibri global i pot ser molt perjudicial per qualsevol forma de vida i fins hi tot deteriorar la qualitat de vida dels Humans. En aquest context s'ha desenvolupat el Dret Internacional del Medi Ambient el qual s'ha de definir com el sector de les normes del ordenament jurídic internacional que te per objectiu la protecció del medi ambient. No existeix una definició universalment acceptada. En l'informe de la CDI, 2004, p.171, s’ estableix que el medi ambient comprèn: recursos naturals (tant abiòtics com biòtics tals com

aigua, aire, terra, fauna, flora...), la interacció entre els recursos naturals i per últim els aspectes característics del paisatge. La intenció de les normes internacionals en aquest àmbit, des de un principi, sempre ha sigut combatre la contaminació mediambiental. Històricament el Dret Internacional del medi ambient es remunta fins als finals del s. XIX, a partir d'aleshores es comencen a adoptar tractats internacionals destinats a la protecció de formes de vida salvatge i molt més tímidament la protecció de rius i àmbits marins. Després d'alguns avenços en el període de entre guerres el cert es que la carta de les un no inclou disposicions sobre la protecció medi ambiental, ha de ser al 1949 quan l'ECOSOC convoca una conferència de les un sobre la conservació i utilització de recursos on s'ho dona el primer gran impulsa favor del medi ambient. Cada cop s'incrementa mes el nombre de tractats sobre el tema fins arribar a la Conferència de la Biosfera al 1968 per la UNESCO on s'obra el camí per la protecció a escala mundial del medi ambient. Aquesta protecció a escala mundial no es fa realment efectiva fins a la Conferència sobre el Medi Humà celebrada a Estocolm al 5 de juny fins al 16 de juny del 1972. En aquesta conferencia s'hi aprova la Declaració sobre el Medi Humà (carta Magna del ecologisme universal) on descriu de forma àmplia l'entorn ecològic humà i anuncia el principi programàtic mediambiental. A més en aquesta conferència s'aprova el PNUMA (Pla d'acció per el medi humà) que te les bases institucionals a la Resolució de l’Assemblea General 2997 (XXVII). Durant les ultimes dècades la protecció del medi ambient s'ha desenvolupat partint de la sobirania del estats, de manera que cada territori ha de seguir les seves pròpies mesures mediambientals. (crítica: Si no es vol protegir, no obligació). I és durant aquestes dècades quan s'intenta, de forma molt tímida, protegir de forma expressa el dret humà a gaudir d'un medi ambient sa. 2. Codificació i característiques de les normes del medi ambient: El Dret Internacional sobre el medi ambient te unes característiques molt especials, una de les quals és molt rellevant. Es tracta de la importància de la formulació de texts normatius de valor no estrictament obligatoris (soft law). Hi ha qüestions molt importants que encara no estan regulades per tractats internacionals específics, son objecte de texts simplement recomanatoris com la protecció del sòl, la ordenació del medi ambient i la protecció de regions o de ecosistemes determinats de importància global. Un altre característica del Dret Internacional és el paper molt rellevant de la acció de les OI en la seva formulació, aplicació i adaptació. En el desenvolupament del dret internacional sobre el medi ambient apareix l'acció de la ONU a través del PNUMA i de les seves OI però també es molt important l'acció de la OMI, la OMS, FAO, UNESCO i la OIT. A partir del 1972 s'ha incorporat a la política de la CEE una vertadera política comunitària mediambiental. Per dur a terme totes les accions encaminades a preservar el medi ambient s'han dut a terme per mitjà de programes d'acció i un elevat nombre d'actes normatius, especialment Directives relatives a tots els aspectes de la preservació mediambiental. Després de incloure a l'Acta única Europea dins el tractat de la CEE d'un apartat (el VII) relatiu al Medi Ambient, el Tractat sobre la UE (Maastricht i Amsterdam) ha reforçat la constitucionalització de la política mediambiental comunitària a traves de les modificacions introduïdes en els articles 2 i 3 i el propi títol VII del Tractat de la CEE. Per el que fa a la resta de reglamentació cal dir que el nucli mes important de normes internacionals mediambientals es de naturalesa convencional, es a dir, que esta inclosa dins de tractats específics orientats a la protecció del medi ambient o en qualsevol altre. Aquestes

normes convencionals presenten certs caràcters, com són els basats en informacions proporcionades per els estat, importants per l'aplicació i el procediments a tenir en compte. S'ha de destacar també la participació de les ONG en la elaboració de diferents acords internacionals. El dret internacional relatiu al medi ambient es plenament eficaç en última instància per mitjà d'un dret intern dels estats. Cal destacar doncs el paper de les ONG en interioritzar els problemes climàtics. Es notable el conjunt d'instrument internacional dels que disposa el Dret Internacional, però per l'estudi del medi ambient cal començar per els principis i normes generals i després s'han d'estudiar possibles solucions jurídiques tenint en compte els instrument que el Dret Internacional ens ofereix. 3. Principis rectors de la protecció del medi ambient: • El principi sic utere tuo tu alienum non laedas, segons el qual els Estats poden actuar de manera que no es realitzin activitats que causin danys sensibles, de naturalesa mediambiental o altres, per sobre de les fronteres contra tercers estats, ja sigui per l'activitat de persones o per ells pròpiament • El principi general segons el qual no esta admesa cap pràctica que per el mer fet de que un Estat la realitzi o hagi autoritzat tal acció a tercers, ja sigui sota les seu territori o sota la seva jurisdicció o control, sigui licites però representin una perillositat per a tercers Estats o per al medi ambient en general. Si es produís al perjudici seria l'Estat qui hauria de reparar els danys, mediambientals o altres, que s'originin per tal activitat • Les negociacions com a mitjà mes adequat per resoldre tota classe de conflictes per arribar a una solució. Per entendre la dificultat que presenten les relacions internacionals i les negociacions, aquestes últimes com a reflex clar de la necessitat de quòrum per actuar a nivell internacional, observem com n'és difícil que un Estat reclami a un altre Estat la reparació de danys produïts sota una acció emparada per la llei, ja siguin jutjats internacionals o àrbitres. Fixem-nos també en que només existeix un cas que mitjançant un tractat multilateral els Estats hagin acceptat un règim de responsabilitat internacional absoluta, que els imposa la obligació de reparar danys materials al marge de la violació de una obligació internacional. (Art.2 del Conveni de responsabilitat internacional per danys causats amb objectius espacials del 29 de març del 1972). • Quan per accidents produïts en instal·lacions es realitza una contaminació en terrenys transfronterers i aquestes instal·lacions son propietat de particulars, la responsabilitat es canalitza cap al explotador deixant al marge l'Estat. A la realitat la tècnica de concloure convenis internacionals sobre responsabilitat civil per danys causats per hidrocarburs o per accidents nuclears pateixen de la política de desinternacionalitzar els litigis sobre responsabilitat per danys mediambientals. • Els Estats disposen de molt reduïdes possibilitats de recórrer a contramesures en reciprocitat per fer respectar normes mediambientals, que manquen casi sempre de naturalesa sinal·lagmàtica. • El Dret Internacional general ha evolucionat imposa als Estats, en el supòsit d’accidents que causen o poden causar danys transfronterers importants, dos classes de obligacions: 1. La Obligació, que te l'Estat ( estat que comprèn el territori, jurisdicció i control) en el que es produeix un accident, de informar immediatament a tots els possibles afectats. 2. La obligació que s'imposa a l'Estat i als tercers de cooperar en les feines de urgència destinades a minimitzar els danys. • El Dret Internacional esta incorporat per principis generals que imposen als Estats obligacions destinades a prevenir la producció de danys mediambientals i a fer plenament eficaç el seu deure programàtic d'actuar individual i conjuntament per conservar el medi ambient i d'utilitzar els recursos naturals d'acord amb la cerca del desenvolupament sostenible. • Principis de cautela i precaució, segons el qual la absència de certesa científica entorn a la producció dels danys mediambientals no justifica la no adopció de mesures preventives.

4.La protecció internacional dels espais i recursos: El principi numero 24 de la Declaració de Río estableix que: “La guerra es, per definició, enemiga del desenvolupament sostenible. En conseqüència, els estats haurien de respectar el Dret Internacional proporcionant protecció al medi ambient en èpoques de conflicte armat i cooperar per intentar provocar el millorament segons sigui necessari”. Per la seva part la Resolució de l’Assemblea General 47/37 del 25 de novembre de 1992 sobre la protecció del medi ambient en temps de guerra afirma que la consideracions mediambientals constitueixen un dels elements que tenen que tenir-se en compte alhora de l’anàlisi del compliment dels principis jurídics aplicables als conflictes armats i que la destr4ucciodel medi, no pot ser justificada per la necessitat militar i feta sense cap tipus de fre, es contraria al Dret Internacional en vigor. Existeixen normes de protecció general del medi ambient, recollides a l'art. 35.3 del Protocol I de Ginebra segons el qual esta prohibits els atacs contra el medi ambient natural que causi n danys extensos, greus i permanents. Al article 55.2 s'hi prohibeix les represàlies al medi ambient natural. La importància d'aquestes regles la trobem en els atacs al medi ambient: 1. Utilització d'armes nuclears, poden causar molts danys al entorn. El tribunal internacional no prohibeix l’ús d'armes nuclears, però si que diu que s'ha de tenir en compte el factor medi ambient a l'hora d'emprar aquest tipus d'armament. Al no ser una norma obligada i imperativa, els estats tenen molta capacitat de maniobra per tal d'emmascarar les seves activitats. 2. Per la protecció mediambiental son rellevants altres convenis internacionals sobre el desarmament, control i prohibició de la utilització de armaments no aplicables en principi a les armes nuclears. L'art. 23 a del reglament Annex al IV Conveni de la Haia de 18 d'Octubre del 1907, relatiu a les lleis costums de la guerra terrestre, segons el qual esta especialment prohibit utilitzar verí o armes verinoses. Al protocol de Ginebra del 17 de junt del 1925 apareix com al dret consuetudinari sobre els gasos lacrimògens i herbicides i la seva prohibició. La protecció del medi ambient contra tècniques militars arriba al seu major grau al Conveni del 10 de desembre de 1976 relatiu a la prohibició de d’utilització de tècniques de modificació ambiental amb fins militars o hostils.(art 1.). La protecció del patrimoni cultural, des de parcs a infraestructures, en temps de conflicte armat és l'objectiu de la Convenció de la Haia del 1954 i els seus protocols. Persegueixen també aquest objectiu determinades normes del Dret Humanitari: Conveni IV de L'Haia de 1907 i Conveni IX. 5. L’Atmosfera A escala global s'ha de destacar la adopció al 22 de març de 1985 a Viena de la convenció per la protecció de la capa d'ozó, que serà el conveni-marc que obliga a les parts a prendre totes les mesures possible de cara a protegir la salut humana i el medi ambient contra els efectes adversos que derivin de les activitats humanes practicades i que modifiquin la capa d’ozó. També s'hauran de realitzar observacions sistemàtiques intercanviar informacions sobre els perills que afectin a la capa d’ozó. En un annex de la convenció s'hi determina quins productes químics i composicions son les que produeixen un efecte advers a la capa d’ozó. A aquesta convenció se li afegeix el 16 de setembre de 1987 el protocol anomenat Protocol de Montreal, relatiu a les substàncies que esgoten la capa d’ozó. S'hi estableixen limitacions i prohibicions concretes a d’utilització de materials que continguin aquests tipus de substància.

El consum de les industries de cada territori dels materials que contenen substàncies ja comentades es limitat, encara que en països en via de desenvolupament, al ser especial i tenir una capacitat determinada, se'ls permet un 10% mes de consum que als països desenvolupats. El nivell per al 1998 dels països desenvolupats suposa una reducció del 50% del que es consumeix fins al moment, la qual cosa suposa un esforç gegantí per anys estats i alhora suposa un allau de discrepàncies i critiques rellevant. Hi han estats membres que no redueixen el consum als nivells exigits i així ho anuncien. Cal dir que la CE esta dins, forma part, de l Convenció de Viena i en el Protocol de Montreal. Amés s'ha de tenir clar que la finançament per reduir el consum d'aquets elements consta d'una certa despesa, la qual es finançada per el Fons per al Medi Ambient Mundial gestionat conjuntament amb el BIRD, PNUD i PNUMA. La protecció del clima global davant el escalfament de l'atmosfera es una exigència plantejada degut a l'incontrolada emissió de gasos a la atmosfera d'efecte hivernacle. La font d'aquests gasos son la combustió de industries i de vehicles de motor. Es regula aquesta emissió amb la Conferència de Rio de Janeiro del 5 de juny de 1992 que te l'objectiu concret de protegir la capa d’ozó degut que els campis del clima a la Terra son una preocupació de tota la Humanitat, els estats part (mes de 60) han d'ajudar en pal·liar l'efecte negatiu de les combustions, reduint-les. Es realitza el Protocol de Kyoto al 10 de desembre de 1997 segons el qual s'obliga a la reducció de les emissions de gas individualment o conjuntament, la qual cosa comporta que es pugui realitzar negociacions entre les parts per reduir en el total les reduccions però un augment d'unes de les parts amb al contraposició de la part que redueix el seu propi total d'una forma mes elevada que l’incrementa de l'altre. 6. El Medi Marí. a. Principis i normes Generals: Davant la específica característica que posseeixen els mars en relació la seva indefensió als danys que la contaminació els pot causar, tant a ells com a les especies vives que en habiten, s'adopten accions internacionals com a mode de protecció d'aquest medi (que compren des d'alta mar, litoral i platja). La contaminació del mar pot originar-se a traves d'una gran diversitat d’activitats i fonts. Pot produir-se des de la terra, des de l'aire i des dels fons marins (per activitats allà dutes a terme). Per altra banda les substàncies contaminants poder ser molt diferents encara que el petroli és un dels majors problemes, degut especialment als accidents periòdics, així com la contaminació produïda per les substàncies radioactives que s'introdueixen al medi del mar. La majoria dels Estats han dictat normes internes protectores davant la contaminació marina; en algun cas inclús s'han creat zones de jurisdicció marina en matèria de lluita contra la contaminació. Des d'una perspectiva general , el principi numero 7 de la Declaració d'Estocolm estableix: Els Estats haurien de prendre totes les mesures possibles per impedir la contaminació dels mars per substàncies que poden posar en perill la salut de l'home, danyar el recursos vius i la vida marina, menyscabar les possibilitats de “esbargiment” o entorpir altres utilitzacions legitimes del mar. Una primera expressió convencional de obligacions generals dels Estats en aquesta mataria es troben en els articles 24 i 25 del Conveni de Ginebra sobre l'Alta Mar i en l'art. 5 apartat 7è del Conveni de Ginebra sobre la Plataforma Continental, ambdós del 29 d'abril de 1958. Ara bé, com a col·limació de tota la evolució del Dret Internacional apareix el Conveni de Montenegro Bay de 1982. Aquest Conveni, a la seva part XII, estableix la Protecció i preservació del medi marí i en l’article 193 la següent norma general: Els Estats tenen la obligació de protegir i preservar el medi marí. La importància de la lluita contra la contaminació es reflexa en les obligacions dels Estats a dictar lleis i reglaments, en superació amb les OI competents, per prevenir reduir i controlar

tota forma que afecti a qualsevol espai marí. Amés s'estableix la obligació de fer publiques les investigacions en el camp sobre els efectes i focus de dany i contaminació. b. Convencions especials específiques: El Conveni de Montenegro Bay (art. 37) s'autoconstitueix en marc normatiu de referència dels demes convens específics en aquesta mataria mediambiental. En efecte, existeixen una amplia gamma de tractats internacionals relatius a la protecció del medi marí contra la contaminació, dotats de contingut i àmbits de vigència variables. Tipus: 1. De protecció Global: Engloba tots els espais marins internacionals i protegeixen també la Alta Mar, o algunes zones d'ella. Subtipus: •••• Sobre prevenció de la contaminació. •••• Sobre intervenció a l'Alta Mar amb fins d’autotutela. •••• Convenis relatius a la responsabilitat civil per danys causats per la contaminació. 2. De protecció Regional: Es refereixen a la protecció de àrees marines limitades. Importants en lo referent a l'adaptació que es fa de les disposicions a les característiques de cada mar i permeten la creació d'organismes de cooperació regional. Subtipus: •••• El referents a contaminació per certes substàncies o provinents de certes fonts. •••• Els que abasteixen tot tipus de contaminació i tota font per a la zona considerada. •••• Els convenis-marc regional. 7. Els cursos d'aigua internacionals: La utilització de les aigües dels rius i llacs internacionals, amb finalitats de qualsevol tipus, inclòs per el desaigua de refrigeradors de centrals nuclears o tèrmiques i per al vestiment de desfets industrials o urbans, s'han intensificat enormement en les ultimes dècades, originant-se així problemes de contaminació transfondre-la inclòs per als mars, a vegades extremadament greus. S'han creat mecanismes internacionals d’abast global en aquesta matèria, sent pràcticament sempre de caràcter recomanatori. Aquests instruments són: •••• La Carta Europea de l'Aigua: 6 de maig de 1968 per el Comitè de Ministres del Consell d'Europa. •••• Les Resolucions del IDI adoptades a la sessió de Salzburg al 1962. •••• Les Recomanacions del Pla d'Acció d'Estocolm núm. 51 i 52). •••• Resolucions de la Conferència del Mar del Plata sobre la gestió dels recursos d'aigua al 1977. La principal directiu general en aquesta mataria va ser anunciada a la Recomanació numero 51 de la Conferència d'Estocolm: “Els estats hauran de considerar que l'objectiu fonamental de totes es activitats que utilitzin o aprofitin recursos hidràulics, des del punt de vista del medi ambient, serà assegurar el millor aprofitament de l'aigua i evitar la seva contaminació a cada país”. Es pot considerar que la norma que cal aplicar en aquesta mataria és “el principi sic utere tuo”, que equival al de la no utilització perjudicial del propi territori. El principi “ sic utere tuo” significa la obligació d'emprar la diligència deguda per impedir que es causin danys apreciables o sensibles transfronterers. Taxant a banda aquest principi, els llocs ,mes importants per conèixer es tendències principals del Dret Internacional en aquest àmbit son: 1. El Conveni-marc de codificació i desenvolupament progressiu de la mataria, realitzat per la CDI de les N.U que culmina al 21 de maig de 1997 a la “Convenció sobre el Dret dels usos dels cursos d’aigües internacionals per fins diferents a la navegació”, està inspirat en tres principis: •••• Utilització i participació equitativa i raonable. •••• Prohibició de causar danys sensibles. •••• Obligació general de cooperació.

Alhora el conveni-marc imposa unes obligacions procedimentals d'informació, notificació, consultes, negociació, etc i un sistema de solució de controvèrsies que dona gran rellevància a la investigació dels fets. 2. La Convenció sobre la protecció i utilització de cursos d’aigües transfronterers i de llacs internacionals és impulsada a Hèlsinki al 17 de març de 1992, conté els principis mes avançats en mataria de protecció mediambiental, imposa a les parts obligacions de prevenir, controlar i reduir qualsevol efecte advers sensible per el medi ambient que sigui resultat de campis en l'estat de les aigües transfrontereres i que sigui causat per una actuació humana. Alhora estableix la obligació de que els Estats riberencs han de celebrar acords de cooperació sobre el tema i crear comissions mixtes per aplicar les mesures pertinents. 8.La diversitat biològica La Convenció sobre la Diversitat Biològica va ser adoptada a Nairobi el 22 de maig del 1992 i oberta a la firma a Rio de Janeiro el 5 de juny de 1992 durant la Conferència sobre el medi ambient i desenvolupament. En aquesta conferència es parteix de la afirmació de que es interès comú de la humanitat la conservació de la diversitat biològica, es a dir: “La variabilitat d’organismes vius de qualsevol font, inclosos entre altres coses els ecosistemes terrestres i marins i altres ecosistemes aquàtics i els complexes ecològics dels que formen part...”. El conveni imposa a les parts 'obligació de adoptar mesures per la identificació i el seguiment dels components de la diversitat biològica, la conservació in situ i ex situ i la avaluació de l’impacta ambiental dels seus projectes així com per la reducció al mínim de tot impacte advers. S'introdueixen principis específics de cooperació: el de repartiment just i equitatiu, en condicions mútuament acordades, dels resultats de les activitats de investigació i desenvolupament i dels beneficis derivats de la utilització comercial i de altre indole dels recursos genètics amb la Part que aporta aquests recursos; el de assegurament i facilitació del accés a les tecnologies pertinents per la conservació i utilització sostenible de la diversitat biològica, particularment a favor dels països en vies de desenvolupament; el de participació efectiva de les activitats d0investigació; el de accés prioritari en condicions justes i equitatives als resultats i beneficis derivats de les biotecnologies basades en recursos genètics aportats per aquestes Parts; finalment el de aportació de recursos financers als països en desenvolupament, la qual cosa es realitzarà particularment a través de la FMAN. La lluita contra la desertització es un problema molt greu, s'ha examinat des d'una perspectiva global en la Conferencia de les Nacions Unides sobre la desertització del 1977, la qual elabora al respecte un primer Pla d'Acció. Aquest Pla d'Acció com a instrument parteix de la afirmació de que la desertització i la sequera son problemes de dimensió global i que per combatre'ls és necessària l'acció conjunta de la comunitat internacional. Els dos afectes esmentats, desertització i sequera, afecten al desenvolupament sostenible a través de la relacions que tenen amb importants problemes socials, tals com la pobresa, la salut, la falta de seguretat alimentària, les migracions i la malnutrició. La convenció esmentada al inici de la pregunta te un pronunciat caràcter paradigmàtic i la seva execució esta sotmès en gran mesura a l'acció futura de la Conferència de les parts, amb la ajuda del Secretariat permanent i el Comitè sobre ciència i tecnologia. Es dediquen quatre annexes a particularitzar el règim establert per determinades àrees geogràfiques; successivament Àfrica, Àsia, Llatino-amèrica i el Carib i Mediterrani del Nord. La primera conferència de les parts (Dakar, desembre de 1997) ha emfatitzat la necessitat immediata de finançar internacionalment la lluita contra la desertització, que pot venir del FMAN.

9. El patrimoni històric i cultural. La UNESCO va celebrar dos Convenis, un l’any 1954 i un altre el 1976, destinats a la protecció del patrimoni històric i cultural dels Estats. La qualificació de Patrimoni Comú de la Humanitat assegura l’augment del turisme, i implica una sèrie d’ingressos. De manera que els Estats intenten aconseguir el màxim de zones declarades P.C.H. Un altre avantatge és l’existència, a la UNESCO, d’un fons que serveix d’ajuda econòmica als països subdesenvolupats per tal de, per exemple, finançar monuments. • Avantatges: � L’augment de turisme implica més diners per als Estats. � La UNESCO ajuda, amb el seu fons, als països pobres finançant-los. Comporta obligacions. • Els Estats part en el Conveni tenen l’obligació de preservar, conservar i protegir el Patrimoni Comú de la Humanitat de cara a les generacions futures. • Procurar el màxim de recursos. P.ex: atorgar beneficis fiscals. • Crear centres nacionals d’investigació i interpretació. • Promoure estudis, investigacions científiques, etc. Fons per la protecció del P.C.H. de la UNESCO. • Aportacions obligatòries. • Aportacions voluntàries. Mecanismes de control de la UNESCO. • Sistema d’informes dels Estats: s’especifiquen les mesures adoptades i són de presentació anual a la UNESCO. • Creació de programes UNAB: té l’objectiu de proporcionar coneixement científic i protegir determinats espais importants per a la humanitat. Es fa per la reserva de la biosfera. TEMA 24. LA PROTECCIÓ INTERNACIONAL DELS DRETS HUMANS. 1. Evolució de la regulació internacional dels drets humans. Des de la segona meitat del s. XX ha aparegut un conjunt de normes dedicades a la protecció internacional de l’individu: el “Dret Internacional dels Drets Humans”. Aquests drets consten d’un element essencial: la consideració de l’individu i de la seva dignitat com un valor autònom de la Societat Internacional que, per tant, es converteix en un bé jurídic protegible en sí mateix pel Dret internacional. L’Estat és qui, en primer lloc, ha de protegir els drets dels individus sotmesos a la seva jurisdicció, competència derivada d’una obligació general que li ve imposada pel Dret internacional i, conseqüentment, controlada a través de mecanismes internacionals. Els denominats sistemes internacionals de protecció dels drets humans estan integrats per certes normes substantives. Distingim dos grans blocs: • Sistemes universals: àmbit del sistema de les Nacions Unides, especialment la O.N.U. • Sistemes regionals: vinculats amb el Consell d’Europa, l’Organització d’Estats Americans i la Unió Africana. La configuració del sistema judicial com a mecanisme principal i directament aplicable de protecció dels drets humans és completament excepcional. No existeix en l’àmbit universal un Tribunal internacional de drets humans, i en els àmbits regionals, tan sols el Tribunal Europeu de Drets Humans té competència automàtica per resoldre qualsevol demanda presentada contra un Estat integrat en el sistema. Per contra, és més freqüent el control a través de Comissions i Comitès, els quals no són òrgans judicials ni tenen capacitat per adoptar resolucions a les que es pugui qualificar de sentències.

Dins del sistema establert en una mateixa Organització Internacional coexisteixen dos mètodes: • Supòsits individualitzats de violació. • Supòsits d’investigació de situacions massives i sistemàtiques de violació dels drets humans. Però el que es persegueix no és la condemna de l’Estat infractor, sinó garantir el gaudi efectiu dels drets humans mitjançant l'adopció de mesures generals per part de la Comunitat Internacional i de l'Estat, així com la restitució del dret violat. La Conferència de San Francisco va incloure a la Carta de l’Organització de les Nacions Unides, diverses referències als drets humans. D’aquesta manera, trobem dos tipus de normes referides als drets humans: 1. Normes amb una perspectiva material (vinculada amb els propòsits de les N.U.): cooperació internacional (art. 1.3), creació de les condicions necessàries per a les relacions pacífiques i amistoses entre nacions, respecte del principi d’igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles (art. 55). 2. Normes amb caràcter institucional: defineix els òrgans competents en aquest àmbit. Sobre aquesta base s’ha desenvolupat un estàndard internacional de drets reconeguts i s’ha consolidat un complex sistema de control i protecció en matèria de drets humans, que es completa amb un programa d’assessorament i assistència tècnica en desenvolupament. 2. La Declaració Universal. La Declaració Universal de Drets Humans va ser adoptada per l’Assemblea General el 10 de desembre de 1948: • Es tracta d’una resolució de la A.G.N.U., no d’un tractat internacional. • Caràcter consuetudinari de l’acte de creació: és un costum internacional i, tot i que no és vinculant per als Estats, ha anat guanyant força jurídica amb els anys. • Aprovada per un ampli consens: sense vots en contra i només 8 abstencions (països socialistes), 45/58 vots positius i 2 absències. L’exercici dels drets que contempla aquesta declaració tan sols podrà ser limitat per llei, per protegir els drets de tercers o per satisfer “les justes exigències de la moral, de l’ordre públic i del benestar general en una societat democràtica” no podran exercir-se en contra dels propòsits i principis de les Nacions Unides i en cap cas podran interpretar-se com a base per a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats contemplats en la Declaració. L’article 29 estableix una clàusula que recull una breu declaració de deures, a l’establir que “tota persona té deures respecte de la comunitat, ja que només en ella pot desenvolupar lliure i plenament la seva personalitat”. La Declaració Universal adopta la forma d’una simple Resolució de l’Assemblea General. No obstant, la Declaració ha evolucionat permetent una certa imposició de la mateixa als Estats, especialment per via consuetudinària i en el plànol dels principis que estableix la mateixa. Tot i això, aquesta imposició és incompleta, i es refereix més als drets proclamats que a la Declaració en sí. Aquest text ha complert una funció moralitzadora bàsica, inspirant bona part dels desenvolupaments normatius ulteriors en matèria de drets humans, tant a nivell internacional com a nivell intern. El Pacte de Drets Civils i Polítics s’ocupa dels drets clàssics a la vida, la integritat, la prohibició de la tortura, la llibertat personal, la tutela judicial efectiva, les llibertats de pensament, opinió, associació i reunió, el dret a la intimitat i a la vida familiar, a la personalitat jurídica o els drets específics de les minories.

Per altra banda, el Pacte de Drets Econòmics, Social i Culturals recull el dret al treball i a el mateix es desenvolupi en condicions dignes, els drets sindicals, el dret a la seguretat social, a la protecció de la família, el dret a un nivell de vida adequat (alimentació, vestir i vivenda) i en millora constant, a l’educació i a la cultura. En tot cas, poder gaudir d’ambdues categories de drets respon a uns principis comuns d’igualtat i no discriminació, de sotmetiment a la llei i d’interpretació in bonum de tots els drets reconeguts. Es tracta d’instruments convencionals que imposen obligacions jurídiques directament vinculants pels Estats part. Però la Carta Internacional de Drets Humans, a més de la Declaració Universal i els Pactes, està integrada per una sèrie de normes específiques que van ser defensades per la Comissió de Drets Humans, per tal d’establir certs mecanismes de control i de supervisió internacional del comportament dels Estats. Els Estats assumeixen les obligacions i els deures, en virtut del dret internacional, de respectar, protegir i realitzar els drets humans: 3. La protecció convencional universal general. Els mecanismes convencionals s’han establert sobre la base de tractats internacionals ad hoc, de manera que no obliguen més que a aquells Estats que voluntàriament hagin donat el seu consentiment respecte de cada tractat en concret. Existeixen tants sistemes de control com instruments convencionals, i en cadascun d’ells la fiscalització és exercida pel Comitè corresponent. El Comitè de Drets Civils i Polítics (art. 28) és l’òrgan amb màxima competència per interpretar l’abast i el significat del Pacte i dels seus Protocols Facultatius. El componen 18 experts de gran integritat moral i competència en matèria de drets humans. L’elecció d’aquests es produeix en una Reunió dels Estats part en el Pacte, sobre la base d’una llista de candidats elaborada pel Secretari General en la que s’inclouen propostes presentades pels Estats (art. 30). El mandat de cada membre és de quatre anys, i es renova per meitats per garantir la continuïtat dels seus treballs (art. 32). Sessions 3 cops a l’any a Ginebra. Cada període de sessions és de 3 setmanes. La funció interpretativa es realitza, bàsicament, a través dels Comentaris generals, els quals constitueixen la més depurada doctrina legal del Comitè. Dins de la seva activitat de control i supervisió, diferenciem tres tipus de procediments: a. Informes periòdics: en virtut de l’article 40.1 del Pacte, els Estats tenen l’obligació de “presentar informes sobre les disposicions que hagin adoptat i que donin efecte als drets reconeguts en el Pacte i sobre el progrés que hagin realitzat en quant al gaudi d’aquests drets”. b. Denúncies intergovernamentals: es tracta de denúncies presentades per un Estat part contra un altre Estat part referides a una presumpta violació per aquest últim de les obligacions que li imposa el Pacte. c. Denúncies individuals: sistema de comunicacions individuals establert en el Protocol Facultatiu Primer. Es tracta del mecanisme de control més perfeccionat, el qual atorga un major grau de protecció al particular. Qualsevol individu pot denunciar davant del Comitè de Drets Humans una presumpta violació d’algun dels drets humans reconeguts en el Pacte. En quant al Pacte de Drets Econòmics, Socials i Culturals, aquest no crea cap òrgan de control ad hoc, de manera que s’atribueixen a l’ECOSOC les funcions de supervisió que el mateix preveu. Consta igualment de 18 experts amb un mandat de quatre anys, tot i que es tracta d’un òrgan subsidiari de l’ECOSOC i no d’un òrgan convencional en sentit estricte. El Pacte de Drets Econòmics, Socials i Culturals tan sols preveu el control basat en els informes periòdics presentats pels Estats.

Tots els Comitès, a excepció del Comitè sobre els Dret del Nen, tenen competència potencial per rebre denúncies individuals, si bé en tots els casos és precís que l’Estat atribueixi expressament competència al Comitè respectiu mitjançant una declaració facultativa. 4. La protecció no convencional universal general. Els procediments extraconvencionals, desenvolupats per la Comissió de Drets Humans, es basen en els poders generals que la Carta de les Nacions Unides atribueix a la Organització en matèria de drets humans. De manera que l’òrgan bàsic de control és un òrgan intergovernamental, polític, i no pas un òrgan tècnic. Aquests mecanismes tenen el seu origen en les comunicacions sobre violacions de drets humans rebudes a la O.N.U. des de la seva creació. Distingim dues grans categories de procediments: 1. Procediment confidencial – 1503: s’estructura en tres fases: a. Grup de Comunicacions de la Subcomissió per a la promoció i protecció dels drets humans. b. Grup de situacions de la Comissió de Drets Humans. c. La pròpia Comissió en ple. Les comunicacions poden ser presentades per qualsevol persona o grup de persones, incloses les O.N.G., que en tinguin coneixement, encara que no siguin la víctima. En tot cas, no serà precís el consentiment de l’Estat afectat per a la presentació i tramitació de la comunicació. En aquest sentit, la Comissió podrà adoptar diverses mesures: •••• Donar per acabat el procediment per no ser possible identificar una situació o haver desaparegut la mateixa. •••• Mantenir l’assumpte “pendent” durant diversos períodes de sessions a l’espera d’informació complementària. •••• Designar a un expert encarregat d’investigar la situació. •••• Decidir, en atenció a la gravetat de la situació, donar per acabat el procediment 1503 i substituir-lo per un dels procediments públics especials per països. Aquest procediment es caracteritza per la seva confidencialitat, no sent de coneixement públic més que el nom dels Estats que són estudiats. La Comissió, però, ha anat desplaçant la seva pràctica progressivament cap als procediments públics especials. 2. Procediments públics especials – 1235: aquests procediments es caracteritzen essencialment per ser públics i dur-se a terme sense necessitat del consentiment de l’Estat interessat. Trobem una sèrie de trets comuns a tots ells: •••• Indicis de l’existència d’una situació global de violació de drets humans. Aquesta situació pot estar referida a un territori concret (procediment per països) o bé a escala mundial respecte d’un tipus de dret o sota una forma de violació (procediments temàtics). •••• El control es realitza sobre la base d’una investigació “ad hoc” realitzada pels òrgans bàsics d’informació (Relators, Representants i Enviats Especials, Experts, Grups de Treball ad hoc, Grups Especials d’Experts, etc.), la principal característica dels quals és que actuen a títol d’experts. Tenen com a funció determinar i avaluar els fets que defineixen la situació per tal d’elaborar un informe en el que es formulen –a més– les oportunes conclusions i recomanacions dirigides a la Comissió de Drets Humans. Tot i això, s’han desenvolupat les anomenades accions urgents, un mètode que atorga una protecció indirecta al particular. Els òrgans bàsics d’informació poden sol·licitar en qualsevol moment a un Estat que adopti mesures cautelars de naturalesa urgent respecte d’un particular el dret del qual es troba en imminent perill de ser violat de forma irreparable. Però les accions urgents segueixen constituint un mètode de treball excepcionals.

El juny del 2006 es va crear el Consell de Drets Humans, que venia a substituir l’antiga Comissió de Drets Humans, òrgan subsidiari de l’ECOSOC creat l’any 1946. El Consell, per contra, és un òrgan subsidiari de l’Assemblea General: Els mecanismes del Consell són, pràcticament, els mateixos que els de l’antiga Comissió: 1. Procediments especials: Conjunt de mecanismes heterogenis que reben un mandat ad hoc per examinar, investigar, assessorar, vigilar i informar públicament sobre situacions de drets humans en determinats països o per temes. P.ex: visita al país afectat, no supòsits individualitzats. 2. Examen Periòdic Universal (E.P.U.). 3. Procediment Confidencial: Informes sobre els països que realitzen violacions massives dels drets humans. 5. La protecció internacional dels drets humans en àmbits específics. La O.N.U. ha pres consciència de la necessitat de procedir a un tracte individualitzat de determinats drets i d’atorgar una protecció especial a determinades categories de persones. És per això que ha elaborat una sèrie de Declaracions i Convencions “especialitzades” que es dediquen a protegir a col·lectius la situació dels quals els fa especialment vulnerables davant de les violacions de drets, com per exemple la Convenció per a la prevenció i sanció social del Delicte del Genocidi. Pel que fa a la protecció dels col·lectius, destaquen els estrangers, les dones i els nens, com la Convenció internacional sobre la protecció dels drets de tots els treballadors migrants i dels membres de les seves famílies (refugiats), la Convenció sobre els Drets Polítics de la Dona (dona) i la Convenció sobre els Drets del Nen (menor). Mereix especial atenció el tracte que es dóna al dret al desenvolupament, proclamat a la Declaració sobre el dret al desenvolupament (1986), en la qual es defineix com “un dret humà inalienable en virtut del qual tot ésser humà i tots els pobles estan facultats per participar en un desenvolupament econòmic, social, cultural i polític en que puguin realitzar-se plenament tots els drets humans i llibertats fonamentals, a contribuir a aquest desenvolupament i a gaudir d’ell”. La protecció de l’individu contra les pràctiques odioses. Es tracta del Dret internacional convencional dirigit a la prohibició i a la lluita contra determinades pràctiques odioses o danys contra la llibertat i dignitat humanes i contra la salut pública. Els Estats són qui, en aquest cas, lluiten en nom de la Comunitat Internacional. A. Esclavitud: la lluita internacional contra aquesta pràctica s’inicia amb la Declaració del Congrés de Viena de 1815. De fet, avui en dia l’esclavitud no ha desaparegut del nostre planeta, i encara es calculen en diversos milions els éssers humans que de fet encara la pateixen. B. El tràfic d’éssers humans: “tràfic de persones i explotació de la prostitució d’altres”, “tracta de blanques”, “de dones” i “de nens”. La lluita contra el tràfic d’éssers humans a nivell internacional s’inicia amb l’Acord de París de 1904 per la repressió del tràfic de blanques, i es continua en la Convenció de 1950 –que obliga als signants a condemnar el tràfic de blanques i a castigar als culpables C. La lluita contra el tràfic d’estupefaents: tal i com expressa el preàmbul de la “Convenció única sobre estupefaents” del 1961: “la toxicomania, nascuda de l’ús incontrolat d’estupefaents, és una plaga per l’individu i un perill econòmic i social per a la Humanitat”. L’inici de la reglamentació internacional el trobem en el Conveni de l’Opi, firmat a l’Haia el 1912, i es va continuar per mitjà d’una sèrie d’Acords Internacionals que culminen en el “Conveni Únic”, que va intentar unificar els diversos textos existents. A aquest darrer s’hi ha adherit la major part dels Estats del món.

6. La protecció humanitària dels estrangers. L’Estat podrà exercir algunes competències per ajudar a persones en que la seva vida o llibertat es troben amenaçades.. Destaquen quatre possibles accions: 1. L’asil territorial: entenem per dret d’asil la protecció que un Estat ofereix a persones que no són nacionals seus i la vida dels quals o la llibertat estiguin en perill per actes, amenaces o persecucions de les Autoritats d’un altre Estat o inclús per persones o multituds que hagin escapat al control d’aquestes Autoritats. L’Assemblea General va aprovar la Declaració 2312 (XXII), que declara: •••• L’asil és un dret de l’Estat derivat de la seva sobirania. •••• Poden beneficiar-se d’ell les persones perseguides (art. 14 Declaració de Drets Humans). •••• L’asil ha de ser respectat per tots els altres Estats. •••• La situació de les persones que es beneficien de l’asil interessa a tota la Comunitat Internacional. •••• Queden exclosos de l’asil els que hagin comés delictes contra la pau, crims de guerra o delictes contra la Humanitat. •••• La qualificació de les causes de l’asil corresponen a l’Estat territorial. •••• Les persones compreses entre les citades en l’article 14 de la Declaració Universal de Drets Humans i les que lluitin contra el colonialisme tenen dret a que no se’ls hi negui l’entrada en el territori dels Estats i a no ser expulsades o retornades a qualsevol altre Estat en que puguin ser objecte de persecució. •••• S’admeten com excepcions a l’admissió i a la permanència en el territori raons fonamentals de seguretat nacional o de salvaguarda de la població de l’Estat. •••• En el cas de les excepcions de la regla d’Asil, es procurarà un Asil provisional per permetre a la persona traslladar-se a un altre Estat. •••• L’Estat asilant no permetrà que els asilats es dediquin a activitats contràries als propòsits i principis de les Nacions Unides. 2. El dret d’asil diplomàtic: és una institució típica dels països llatins, tant és així que, per sobre de tot, s’ha de destacar la Convenció de Caracas de 1954 sobre Asil Diplomàtic. La Convenció de Caracas recull, en part, les experiències de la guerra civil espanyola, i designa com a llocs per acollir als asilats: • Les Legacions, enteses com “tota seu de missió diplomàtica ordinària, la residència dels Caps de Missió, i els locals habilitats per ells com habitació dels asilats, quan el nombre d’aquests excedeixi a la capacitat normal dels edificis.” • Els vaixells de guerra i les aeronaus militars: “si estiguessin provisionalment en les drassanes, arsenals o tallers per a la seva reparació no poden constituir recinte d’asil”. • Els campaments militars. La qualificació del requisit de la urgència. En el Cas del Dret d’Asil, el T.I.J. va interpretar restrictivament el requisit de la urgència. La Convenció de Caracas considera que es requereix la urgència perquè es pugui atorgar l’asil: “S’entén per casos d’urgència, entre altres, aquells en que l’individu sigui perseguit per persones o multituds que hagin escapat al control de les Autoritats, o per les Autoritats mateixes, així com quan es trobi en perill de ser privat de la seva vida o de la seva llibertat per raons de persecució política o no pugui, sense risc, posar-se d’una altra manera en seguretat”. La terminació de l’asil diplomàtic. La Convenció de Caracas reglamenta el terme final de l’asil: a. Es parteix del supòsit fonamental de que l’asil diplomàtic es concedeix pel temps estrictament indispensable perquè l’asilat surti del país amb les seguretat atorgades pel Govern de l’Estat territorial.

b. Es considera una prerrogativa de l’Estat territorial el demanar el fi de l’asil. També pot demanar la terminació de l’asil l’Estat asilant. Mentre que per l’Estat asilant és una facultat, per a l’Estat territorial és una obligació concedir-la. c. Facultat de l’Estat asilant de demanar les garanties per escrit i examinar i jutjar les condicions de perill que pot oferir la sortida de l’asilat. Es configura també com un dret territorial la possibilitat d’assenyalar la ruta d’evacuació, sempre i quant no impliqui fixar el país de destí. d. “No és imputable a l’Estat asilant la prolongació de l’asil per la necessitat d’obtenir les informacions indispensables per jutjar la procedència del mateix, o per circumstàncies de fet que posin en perill la seguretat de l’asilat durant el trajecte a un país estranger”. TEMA 25. LA PROTECCIÓ INTERNACIONAL DELS DRETS HUMANS A L’ÀMBIT REGIONAL. 1. Els Sistemes regionals. El Dret Internacional dels Drets Humans, és un dels sectors del Dret Internacional en el que el fenomen del regionalisme té una presencia més acusada. Els sistemes regionals sorgeixen en connexió amb una Organització regional, i operen entre un conjunt d’Estats que pertanyen a una mateixa àrea geogràfica. Els sistemes regionals són plenament autònoms dels sistemes universals, respecte dels quals no s’estableix cap regla de subordinació ni de primacia. Per contra, en el cas de que una presumpta violació dels DD.HH. fos comesa per un Estat sotmès tant a un sistema de control universal com a un regional, la protecció internacional podrà realitzar-se a través de qualsevol d’aquests sistemes, a no ser que el mateix assumpte ja hagi estat sotmès a un mecanisme de control amb anterioritat. Pel que fa a la protecció dels col·lectius, trobem diferents instruments de protecció: dels refugiats, de les dones i dels menors. a. ÒRGANS COMPETENTS: diferenciem dos tipus d’òrgans: • Òrgans creats en virtut de la Carta: 1. Assemblea General: coneix de qualsevol qüestió dins dels límits de la Carta i promou estudis i recomanacions a fi de fomentar la cooperació internacional en el respecte dels drets i llibertats fonamentals. 2. Consell de seguretat i secretari general: s’ocupa de la problemàtica dels drets humans en el marc de l’expansió progressiva de la seva competència. 3. Tribunal Internacional de Justícia: es pronunciar-se sobre normes relatives a la protecció dels drets humans. La Comissió de Drets Humans va actuar fins el 2006 com el principal òrgan especialitzat de les Nacions Unides en matèria de drets humans. El Programa de Drets Humans de les Nacions Unides ha comportat una sèrie de canvis en el Consell de Seguretat, per quant actualment és l’òrgan encarregat del manteniment de la pau i de la creació de tribunals penals internacionals. 4. Alt Comissionat de les N.U. pels Drets Humans: promoció i protecció dels drets humans, coordina les activitats integrades en el Programa, etc. No obstant, no gaudeix d’autonomia plena, ja que depèn del Secretari General. 5. Oficina de l’Alt Comissionat pels Drets Humans: té seu a Ginebra. S’encarrega de donar suport administratiu i tècnic als diferents òrgans creats per l’Organització en el marc del Programa de DD.HH. 6. Consell de Drets Humans: creat el 2005, és un òrgan de composició intergovernamental basat en els principis d’universalitat, imparcialitat, objectivitat i no selectivitat. Funcions: � Promoure l’educació, assistència tècnica i foment de la capacitat dels DD.HH.

� Fòrum de diàleg de qüestions a tots els drets humans. � Formular recomanacions a l’Assemblea General. � Examen periòdic: compliment dels Estats de les obligacions i compromisos en matèria de drets humans. � Contribuir a preveure les violacions de DD.HH. mitjançant la cooperació. � Elaborar un informe anual sobre drets humans. • Òrgans convencionals: són creats mitjançant un tractat autònom, tot i que són finançats per l’O.N.U. Estan integrats per experts a títol individual, són òrgans permanents, i s’encarreguen de controlar i supervisar que els Estats part compleixin les obligacions convencionals. b. ELS PROCEDIMENTS DE CONTROL. L’ACTIVITAT PROTECTORA: •••• Mecanismes convencionals: A. Pacte de Drets Civils i Polítics: 1. Sistema d’informes periòdics: obligació genèrica dels Estats de presentar informes sobre les disposicions adoptades i sobre el progrés realitzat en matèria dels drets reconeguts en el Pacte. 2. Denúncia presentada per un Estat part contra un altre Estat part: només podrà iniciar un procediment d’aquest tipus quan els Estats part hagin formulat la declaració facultativa d’acceptació de la competència del Comitè. 3. Comunicacions individuals: major grau de protecció al particular ���� qualsevol individu podrà denunciar davant del Comitè una presumpta violació dels drets humans del Pacte, amb l’única limitació de que ha de presentar-la la víctima de la violació o un representant. B. Pacte de Drets Econòmics, Socials i Culturals. •••• Mecanismes extraconvencionals: basats en els poders generals que la Carta de les N.U. atribueix a l’Organització en matèria de drets humans: 1. El procediment 1503: es caracteritza per la seva confidencialitat respecte de les comunicacions presentades, així com dels debats i les decisions. La Comissió podrà adoptar diverses mesures. 2. Procediments públics especials: es caracteritzen essencialment per ser públics i per poder establir-se i desenvolupar-se sense necessitat del consentiment de l’Estat interessat. 3. Tribunals penals internacionals: sorgeixen per respondre a greus situacions de trencament de la pau i la seguretat internacional, i tenen com a objecte garantir el respecte de les normes de Dret Internacional Humanitari i d’altres instruments internacionals que tipifiquin crims contra la humanitat. 2. El Sistema del Conveni de Roma de 1950. La protecció dels drets humans en l’àmbit europeu. El major grau de desenvolupament i perfeccionament es produeix en el marc dels mecanismes establerts en el nucli del Consell d’Europa i en l’àmbit de la Unió Europea. a. La protecció dels drets humans en el Consell d’Europea: l’Estatut del Consell d’Europa proclama que “cada un dels Membres del Consell d’Europa reconeix el principi de l’imperi del Dret” per la qual cosa qualsevol persona sota la seva jurisdicció ha de gaudir dels DD.HH. i les llibertats fonamentals. b. El mecanisme de protecció del Conveni Europeu de Drets Humans: òrgans i procediments: 1. Potenciació del model judicial: totes les funcions d’instrucció i enjudiciament li corresponen al nou Tribunal Europeu de Drets Humans. La competència jurisdiccional del nou tribunal és automàtica. Es reconeix al particular legitimació activa per presentar una demanda davant el Tribunal, que es configura com a únic òrgan de control del sistema. 2. El Tribunal Europeu de Drets Humans. ** 3. Les denuncies individuals: s’inicien sempre a instancia de part, podent presentar la demanda qualsevol persona física, ONG o grups de particulars que es consideri víctima d’una

violació o d’un dret reconegut en el Conveni o en un dels seus Protocols addicionals i que sigui imputable a un Estat part. El T.E.D.H. pot dictar sentencies condemnatòries de l’Estat i sentencies en les que es reconeix al particular el dret a una reparació equitativa. c. El mecanisme de protecció de la Carta Social Europea: òrgans i procediments. La Carta Social Europea es limita a l’estudi d’informes governamentals. Aquests informes han de ser presentats cada dos anys pels Estats part, amb indicació de les mesures adoptades en els seus respectius ordenaments interns per donar compliment a les obligacions derivades de la Carta. L’Acta Única Europea 1986 en el seu preàmbul fa referència a la protecció dels drets humans com a base ideològica del sistema d’integració. No obstant, ha sigut el Tractat de la Unió Europea de 1992 l’instrument que constitucionalitza el respecte dels drets humans. Tribunal Europeu del Drets Humans. ** El Tribunal Europeu de Drets Humans, va ser creat pel Conveni Europeu de Drets Humans de 1950 amb l’objectiu de jutjar, de forma exclusiva i automàtica, les presumptes violacions dels drets humans protegits pel Conveni o pels seus Protocols addicionals. La composició, competències i regles del funcionament del T.E.D.H. estan regulades en el Conveni Europeu de Drets Humans i en el seu Reglament de Procediment. El Tribunal té seu a Estrasburg, i en el desenvolupament de les seves funcions és auxiliat pel Consell d’Europa, que assumeix la finançament de tots les despeses derivades de les seves actuacions. El T.E.D.H. està integrat tant per jutges com per Estats part en el Conveni. Els jutges són escollits per l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa per un període de 6 anys. Els jutges exerceixen les seves funcions a títol individual, a temps complet i de forma exclusiva, garantint la independència i imparcialitat en totes les seves actuacions. El T.E.D.H. pot exercir la seva jurisdicció tant en via contenciosa com en via consultiva. El procés s’inicia sempre a instancia de part, i només pot anar dirigit contra un Estat part. La demanda pot ser introduïda per un Estat (denúncies interestatals) o per una persona física, organització no governamental o grup de particulars que es consideri víctima de la violació d’algun dels drets protegits (denuncies individuals El caràcter obligatori de la sentencia exigeix de l’Estat condemnat que adopti totes les mesures necessàries en el seu ordenament intern per donar compliment a la sentència i per procedir a la restitució del dret violat. No obstant, el Conveni contempla igualment el sistema de la reparació equitativa. 3. La rellevància de les sentències del TEDH en el dret espanyol. El T.E.D.H. pot obligar als Estats a repetir procediments, canviar la legislació, indemnitzar, així com, tal i com preveu el Protocol 14, la possibilitat d’alliberar presos. A Espanya funciona un sistema d’execució imperfecte, doncs no existeix una Llei d’Execució ja que el Tribunal Constitucional s’oposa a donar carta blanca al T.E.D.H. La Carta Europea de Drets Humans recull tots els drets civils i polítics, així com alguns de socials, i s’aplica des de fa anys al Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees. Es calcula, aproximadament, que el T.E.D.H. ha dictat unes 50 sentències en les quals era part l’Estat Espanyol, 2/3 de les quals eren condemnatòries.

TEMA 26. LES RELACIONS ECONÒMIQUES INTERNACIONALS. 1. La institucionalització del sistema econòmic internacional. Les relacions comercials constitueixen, juntament amb les relacions monetàries i la cooperació al desenvolupament, el món de les RELACIONS ECONOMIQUES INTERNACIONALS que estan regulades jurídicament segons el Dret Internacional Econòmic. En aquest tema ens ocuparà estudiar les regles jurídiques destinades a disciplinar les relacions comercials internacionals. Es tracta del component mes important de les relacions econòmiques internacionals i forma part del sector més complex del Dret Internacional Econòmic. Les regles jurídiques estan estretament vinculades a la cooperació al desenvolupament i a les relacions monetàries. En aquest capítol analitzarem les normes jurídiques que disciplinen el comerç internacional. Son molt heterogènies en funció del seu origen,naturalesa o contingut. Podem trobar des de disposicions purament juridico-internacionals, passant per disposicions de dret intern que incideixen en les relacions comercials internacionals i fins hi tot moltes normes que encara que tenen un origen juridico-internacional el seu objecte de regulació recau sobre aspectes privats de les transaccions comercials internacionals. La importància de les disposicions de dret intern son sorprenentment importants u rellevants en el marc que tractem per la seva quantitat i qualitat i per el pes dels agents econòmics privats (sobretot multinacionals). Al Dret Internacional Públic li correspon analitzar normes de naturalesa juridico-política que regulen les actuacions dels Estrats i de les organitzacions internacionals en el comerç internacional. Aquest es un camp molt complex i heterogeni, hi ha una quantitat elevadíssima de reglamentació multilateral amb les que els estats venen establint el marc generals de relacions comercials desprès de la 2G.M i que avui dia s’expressa en la OMC (Org. Mundial del Comerç). Amés, per acabar de adobar, em de sumar el fet de que en els darrers anys hagin sorgit organitzacions internacionals, universals i regionals amb competències amb la matèria comercial. Tot aquest teixit de reglamentacions i de orígens de les mateixes compon el sistema jurídic ja anomenat OMC. MARC GENERAL DE LA REGULACIÓ DE LES RELACIONS COMERCIALS. L'origen d'aquest conjunt de normes comercials multilaterals es torba als anys posteriors a la 2GM amb els acords duts a terme a Bretton Woods al 44. En aquests acords es fixen les relacions econòmiques internacionals i s’hi creen organitzacions internacionals com el Fons Monetari Internacional i el Banc internacional de reconstrucció i desenvolupament. La creació d'una organització similar en l'àmbit del comerç internacional va quedar aplaçada fins a la Conferencia de La Habana al 48. En aquesta conferència s'adopta la Carta de La Habana, un extens i ambiciós text on es preveia amés la creació de la OIC (Org. Internacional del Comerç), però el Congres dels Estats Units no la va autoritzar per ratificar. No entra en vigor la Carta de La Habana i es paralitza la creació de la OIC. Es produeix un buit jurídic en les relacions internacionals comercials que s'intenta pal·liar parcialment amb la modificació i completament de la Carta de La Habana, que un cop modificada rebrà el nom de Acord General sobre Aranzels Duaners i Comerç (GATT). Aquest acord l'adopten 23 estats i entra en vigor provisionalment l'1 de Gener del 48, en l'espera de una ratificació de la Carta de La Habana que mai ha arribat. D'aquesta manera el GATT es convertirà amb l'únic instrument jurídic multilateral de regulació de les transaccions comercials internacionals. El GATT li falta disposicions institucionals al estar prevista la OIC, tot i que les exigències funcionals van provocar el naixement d'un apartat orgànic al voltant de la Secretaria del GATT amb seu a Ginebra, que durant molts anys s'ha encarregat de gestionar la aplicació de les disposicions del Acord.

El GATT amb aquestes bases de provisionalitat i amb un element orgànic nascut des de lluny de les construccions formals ha operat fins al naixement de la OMC. La OMC suposa, mes que una successió a la GATT un metamorfosis. El GATT tindrà com objectiu principal la no discriminació, la transparència, la supressió d'obstacles i un comerç no falsejat entorn a les relacions internacionals de comerç. Aquest objectiu es fruit de la filosofia anglosaxona lliberal que els EUA i el Regne Unit li varen donar. Aquest principis i normes que apareixen com a l’objectiu del GATT s'han anat completant amb els acords i negociacions successius a nivell internacional de reduccions aranzelàries, així com l’adopció de acord complementaris al GATT. Podem dir que encara que hi ha un cert nivell de precarietat en GATT, va funcionar prou bé i en cert sentit va ser víctima del seu propi èxit. L'èxit posa de manifest la necessitat de reforçar el sistema multilateral de normes reguladores del comerç internacional amb l'objectiu de adaptar-lo a les necessitats actuals que giren en torn la mundialització del comerç i la globalització de l'economia. Aquesta transformació es realitza a la Ronda Uruguai i suposa les modificacions de la GATT i la creació de la OMC. 2. La reglamentació de les relacions monetàries internacionals. La mundialització i la globalització de les relacions econòmiques internacionals, així com les transformacions del sistema jurídic de les GATT en u ordenament jurídic unificat a arrel de la creació de la OMC, ha provocat un replantejament del problema de la solució de controvèrsies. Des de la OMC s'ha establert un sistema integrat per solucionar els litigis que es pugin plantejar al voltant de les normes de la OMC. Aquest sistema integrat es regula em l'enteniment relatiu a les normes i procediments per els que es regeix la solució de controvèrsies. L’aplicació del nou sistema compte amb dos elements: • La interpretació de les nomes d'aquest ordenament jurídic es farà en funció del apartat 2 de l'art.3 del Enteniment. • El segon element es la creació d'òrgans específics en aquesta matèria. (aquets òrgans son òrgan de solució de diferencies, el consell general de l'OMC, Òrgan permanent d’apel·lació...). 3. El sistema comercial internacional actual. Les restriccions capaces d'impedir o dificultar les transaccions internacional de mercaderies i de serveis son molt nombroses i variades, cosa que fa que resulti quasi impossible elaborar una classificació amb pretensions de exhaustivitat. Primer veurem una classificació dels obstacles al comerç internacional de mercaderies i després diferenciarem las particularitats que representen aquests obstacles quan s'apliquen en les transaccions internacionals de serveis. Els obstacles de lliure circulació interestatal de mercaderies poden tenir el seu origen en mesures estatals o en actes de caràcter privat. Les restriccions de naturalesa privada tenen el seu origen en els comportaments de les empreses dels agents econòmics privats (persones físiques o jurídiques) o dels poder públics quan s’actuï iure gestionis. A aquesta darrera categoria s'inclouen les pràctiques restrictives de la competència com l'abús de posició dominant, acords anticompetitius o la concentració empresarial. A diferència dels anteriors obstacles, existeixen d'altres de caràcter públic que tenen el seu origen en la actuació de les autoritats estatals en l'exercici de les seves competències iure imperi. Dins d'aquesta categoria cal establir la següent subdivisió: a. Obstacles aranzelaris: Les duanes com expressió econòmica de la frontera estatal tenen com a funció el control del moviment de mercaderies que entren i surten del territori estatal. Aquest control permet al Estats tenir un control sobre els fluxos d’importació i exportació de mercaderies al seu territori mitjançant instrument de protecció comercial anomenats generalment obstacles aranzelaris.

Aquests obstacles aranzelaris han sigut els mecanismes de protecció clàssics utilitzats per els estats. Els drets de duana són un impost indirecte destinat a proporcionar ingressos fiscals als estats, tot i que amb l'evolució de la societat i del concepte actualment els aranzels fan una funció mes encaminada a la protecció de la producció estatal davant la competència de les mercaderies importades. Existeixen, a més dels drets de duana, altres càrregues que son variables en quant a la seva quantia, denominació i tècnica de recaptació. Es tracta d'unes càrregues situades dins dels obstacles aranzelaris que a diferencia dels drets de duana no apareixen consignats en l'aranzel exterior dels estats. (Si ho trobeu difícil d'entendre aneu a la pag. 740). b. Obstacles no aranzelaris: Es una categoria residual en la que te cabuda tots els obstacles de naturalesa diferenciada als drets de duana. La única definició dels obstacles no aranzelaris pot ser de caràcter negatiu: és obstacle no aranzelari tota mesura pública diferent del dret de duana, generador d'una distorsió en els intercanvis internacionals. Aquest tipus d'obstacles han anat augmentant en varietat i quantitat paral·lelament a la pèrdua de capacitat proteccionista dels Estats. Per tant, avui dia, els estats exerceixen el proteccionisme mundial bàsicament mitjançant obstacle no aranzelaris. Els obstacles aranzelaris son difícils d'identificar i es molt difícil quantificar amb exactitud l'impacte negatiu que exerceixen sobre les importacions. Els obstacles aranzelaris més importants són: 1. Restriccions quantitatives: Constitueixen una limitació en la quantitat de productes que poden ser importats en el territori estatal. Es habitual que aquestes restriccions es combinin amb llicències d'importació, les quals s'han de sol·licitar als productors dels països per tal de que puguin exportar a territori estatal. 2. Obstacles tècnics: Són les restriccions al comerç internacional resultants de les divergències entre les reglamentacions estatals en relació la comercialització i la producció de les mercaderies. Aquestes normes s’adopten per protegir els interessos socials fonamentals com la salut pública, la vida dels animals i vegetals, la seguretat dels consumidors o el medi ambient. El criteris dels estats per adoptar aquests regles normalment van molt lligats als hàbits de producció estatal, si els altre sestats estableixen criteris diferents, serà necessari que els agents econòmics adaptin la seva producció per exportar al esmentat que posseeix una diferència en criteris. Aquesta adaptació comporta un augment del cost del seu producte i l’avantatge competitiva per les mercaderies del territori estatal a on es pretén introduir el producte adaptat. 3. Mesures de defensa comercial: Les adopten els Etats per defensar-se contra importacions deslleials o bé de importacions il·lícites. Una mesura que destaca es la Clàusula de Salvaguarda, destinada a limitar o prohibir las importacions en supòsits freus de desorganització de mercats ocasionat per un gran augment de les importacions. Un estat acorda amb un altre estat, l'importador, una reducció de les exportacions i la quantia màxima d'aquetes. Les mesures de defensa comercial contra importacions deslleials comprèn: •••• Mesures destinades a pal·liar el perjudici greu sofert per els productors nacionals en mercats d'altres països que sorgeixen com a resultat de les restriccions comercials de tercers estats. L es mesures mes conegudes d'aquest tipus són els obstacles comercials i la Secció 301 de la llei de comerç dels Estats Units. (la primera permet conèixer les restriccions comercials de tercers estats i la segons permet emprendrà mesures unilaterals de retorsió comercial contra països tercers autors de restriccions comercials. •••• Les mesures encaminades a la eliminació d'un perjudici greu que afecta als productors estatals en el mercat intern com a conseqüència de pràctiques deslleials de exportacions de tercers països. Aquestes mesures son les anomenades antidúmping, destinades a neutralitzar practiques de dumping. Es considera el dumping quan una mercaderia s'exporta a un país tercer a un preu inferior al seu valor normal en el mercat intern del país productor. (pag. 742). Els drets compensatoris constitueixen carregues pecuniàries imposades per els estats a mercaderies que es beneficien de subvencions en el país d'origen.

•••• Les empreses comercials del Estat: Generen obstacles no aranzelaris quan descriminen les importacions i donen preferència als productes estatals en les activitats de comercialització que realitzen. Dins de la categoria de empreses comercials de l'estat em de destacar els monopolis nacionals de caràcter comercial, que suposen una situació en la que les autoritats nacionals estan en condicions de controlar o dirigir els intercanvis entre Estats o bé influir sensiblement en aquests intercanvis. •••• El tributs interns discriminatoris: Son càrregues pecuniàries de naturalesa fiscal que graven a les mercaderies importades en una major mesura que als productes nacionals similars. Altres tipus de tributs son el IVA i els altres impostos indirectes, ja que la configuració nacional de aquests impostos requereix l'anomenat ajust fiscal de frontera, es a dir, el desgravament de les mercaderies exportades i el gravament de les importades. •••• Formalitats duaneres: Operacions de naturalesa duanera que poden sotmetre’s a las mercaderies en el moment de la seva importació. Es tracta de requisits i de actuacions exigides o permeses per els Estats en la seva reglamentació duanera per la aplicació dels drets de duana o per permetre que la mercaderia importada pugui sotmetre’s a algun dels denominats règims duaners econòmics. Això possibilita el retràs amb el pagament del drets de duana o la realització de transformacions de diversos tipus sense pagar aquests drets. •••• Els pagaments corrents: Transferències monetàries internacionals vinculades a operacions comercials subjacents. A més d'aquests obstacles no aranzelaris mencionats existeixen altres que cada cop son mes importants: • Restriccions comercials provocades per la propietat intel·lectual. • Evitar el comerç de mercaderies falsificades. L’ ARTICULACIÓ DE LES DISPOSICIONS MATERIALS DEL SISTEMA JURÍDIC DE LA OMC. El sistema jurídic de la OMC te com a objectiu basic instaurar un règim de comerç internacional de caràcter multilateral lliure de obstacles i de discriminació i de que derivin alguns avantatges per a tots els Estats. L’articulació actual del sistema jurídic de la OMC esta molt vinculada amb la tipologia de obstacles al comerç de mercaderies i serveis. Les normes jurídiques del sistema de la OMC estan dirigides a fer front als efectes negatius dels obstacles ja estudiats de forma proteccionista. La evolució de la GATT fins arribar a la OMC es l’expressió de la necessitat de adequació de les regles jurídiques internacionals a la pròpia evolució del instruments proteccionistes fets servir per els estats. Des de aquestes premisses estudiarem la reglamentació en funció de dos perspectives, la perspectiva formal i des de la perspectiva d'enfocar els principis, tècniques i excepcions: a. Estructura Formal: Un cop acabada la ronda de Uruguai, els sistema jurídic de la OMC queda estructurat de la seguen manera: 1. La norma Bàsica és l'Acord de Marrakech en la que s'estableix la OMC. Aquesta cord conté les disposicions institucionals referents al funcionament de la OMC. En els annexes de l'Acord figuren altres normes substantives. 2. L'Annex 1 de l'Acord de Marrakech: Conté el nucli basic de la reglamentació substantiva del comerç internacional. Aquest annex es divideix en tres subnexes, que són normes relatives al comerç de mercaderies, el comerç de serveis i aspectes dels drets de propietat intel·lectual relacionats amb el comerç. La norma bàsica general que disciplina el comerç de mercaderies es l'Acord General sobre Aranzels Duaners i Comerç del 94. Serà el GATT renovat, que mantindrà la fórmula de l'anterior GATT. El GATT dura un determinat temps com ja hem comentat, però te unes millores, i aquí en tenim una reflectida). Els Acords que reuneix el Annex 1, són molt variats (pag.746), i sobretot estenen la reglamentació al comerç de mercaderies però també a les transaccions internacionals de serveis i als aspectes comercials dels drets de propietat intel·lectual.

3. L'Annex 4 de L'Acord de Marrakech: Conte quatre acords comercials plurilaterals referents al comerç d'aeronaus civils, a la contractació publica, als productes làctics i la carn de boví. A diferencia dels acord multilaterals els estats membres de la OMC no esdevenen ipso facto parts membres en aquests tractats sinó que han de expressar mitjançant manifest el consentiment específic per a la seva conclusió. 4. L'Annex 2 y l'annex 3 de l'Acord de Marrakech: Contenen les disposicions destinades a garantir el compliment de les normes del sistema jurídic de la OMC. L'Annex 2 recull l'Enteniment relatiu a les normes i als procediments per els que es regeix la solució de diferencies i l'Annex 3 estableix en denominat Mecanisme de Examen de les Politiques Comercials. b. Principis, tècniques i excepcions: A la GATT del 1994 i en els altres acords comercials multilaterals que conformen el sistema jurídic de la OMC s'hi recullen uns principis jurídics bàsics, destinats a eliminar o reduir l’impacta dels obstacles al comerç internacional de mercaderies i serveis. Aquests principis son els següents: 1. Protecció duanera exclusiva: Suposa que els Estats membres de la OMC únicament poden utilitzar els drets de duana per protegir la seva producció, esta prohibit l’ utilització de qualsevol obstacle aranzelari. Aquest principi, que s'estableix perquè els drets de duana son la restricció comercial mes transparent, es dedueix sensu contrari del apartat 1 del article XI del GATT de 1994., segons el qual cap part contractant imposarà ni mantindrà prohibicions ni restriccions a la importació d'un producte del territori d'un altre part contractant. Aquests drets de duana son l’únic obstacle per la GATT, la qual disposa d'un mecanisme per reduir-los progressivament. Se celebren negocis multilaterals en aquest sentit i es veuen reflexes en les diferents rondes dutes a terme. En funció de quin tema es tracta en aquestes rondes i de quin sector afecten, les negociacions son molt me duradores i dures. En matèria de serveis desprès de l'impuls rebut a través de la Conferencia de Singapur, s'han desenvolupat les següents negociacions en mataria de serveis: •••• Negociacions relatives al moviment de persones físiques. •••• Negociacions sobre telecomunicacions bàsiques. •••• Negociacions en matèria de serveis financers. •••• Negociacions sobre transport marítim. 2. No discriminació: Entre productors i serveis nacionals i els proveïdors de països tercers. Aquest principi adopta en els sistema jurídic de la OMC dos variants: 2.1.- Clàusula de la nació mas afavorida: Previst a l'art. 1 del GATT de 1994, qualsevol avantatja, favor, privilegi o immunitat concedida per una part contractant a un producte originari d'un altre país o destinat a ell, serà concedit immediata i incondicionalment a tot producte similar originari dels territoris de totes les altres parts contractants o a ells destinat. 2.2.- Principi de tracte Nacional: Pretén assegurar unes condicions de competència idèntiques en el mercat d'un estat de totes les mercaderies i serveis amb independència del seu origen. El principi del tracte nacional s'estableix al art. III del GATT del 1994, que diu que les mercaderies importades no poden sotmetre’s a un tractament menys favorable que el aplicat als productes similars d'origen nacional. Un estat no podrà adoptar mesures legislatives, reglamentaries o administratives de caràcter proteccionista, que alteren les competències en el seu mercat interior amb l'objecte de afavorir la producció nacional. 3. “Least trade-distoting regulation principle”: Pretén que els Estats utilitzin les seves competències sobiranes en matèria econòmica de forma que afectin lo mínim al comerç internacional. Aquest principi no es recull al GATT però si al GATS (art VI) i a l'Acord sobre Obstacles Tècnics del comerç. Els Estats han de utilitzar les seves competències derivades de la sobirania que posseeixen de manera que en matèria econòmica afectin lo mínim possible al comerç internacional.

4. Transparència: La obligació de transparència en relació amb les normes internes referents ala producció i comercialització de mercaderies i de serveis. La obligació de transparència s'ha estès als diversos àmbits del sistema jurídic de la OMC. TEMA 27. LA COOPERACIÓ INTERNACIONAL PER AL DESENVOLUPAMENT. 1. L'acció del sistema de les NNUU en favor del desenvolupament En aquest tema s’estudia la regulació de les relacions econòmiques internacionals dins del dret internacional públic. D’una forma o altra és inqüestionable que els problemes econòmics situats en els seus respectius contextos sempre han exercit una influència en l’ordre jurídic internacional. Gran part del dret consular, bona part del dret diplomàtic i del règim dels tractats quedaria mal ambientada d’ometre els suposats econòmics, de la mateixa forma internacional de construir en cada època del sistema econòmic. Després de la II GM , es van establir les bases que deurien regir l’economia mundial. Això troba la seva expressió a la Conferència Econòmica i financera de les UN celebrades en Breton Woods en 1944 amb la creació del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional i en l’adopció posterior en 1947 de les GATT, així com en la pròpia carta de l’organització de les Nacions Unides que un dels seus propòsits es refereix a la solució de problemes internacionals amb caràcter econòmic. Pel que faria a l’organització multilateral de l’economia: • BIRD: te per finalitat la reconstrucció i el desenvolupament dels estats membres mitjançant el foment d’inversions de capital amb fins productius.(ho compleix atorgant préstecs aprovats prèviament pel BM). • FMI: estableix les normes del sistema monetari. • GATT: complementa el quadre de cooperació econòmica i financera establint els mètodes per la liberalització del comerç internacional. Els problemes econòmics de caràcter internacional troben avui dia en l’acció de les UN, des de la formulació de principis i normes que deuen regir les relacions econòmiques internacionals, a la elaboració de programes a mitjà i llarg termini per la solució o prevenció dels problemes econòmics internacionals que les mateixes originen. El sistema de les UN en les esferes econòmiques i socials. a. Solució de problemes internacionals de caràcter econòmic: art 1 paràgraf 3 Carta estableix els propòsits de les NU: “realitzar la cooperació internacional en la solució de problemes internacionals de caràcter econòmic i social. La coordinació de les activitats amb les UN es duu a terme a través d’un acord de vinculació concertat entre l’organisme especialitzat i el consell econòmic i social i aprovat per l’assemblea General. b. Es preveu el subdesenvolupament com un problema internacional. Les tasques principals de les NU seran: •••• Absència de planificació prèvia del sistema. •••• Identificació, a nivell internacional, dels problemes i les causes de subdesenvolupament. •••• La institucionalització de la cooperació internacional al desenvolupament mitjançant la creació d’un complex entramat d’òrgans subsidiaris de les NU. •••• La finançament de la cooperació a traves del sistema de les NU es fa mitjançant contribucions voluntàries dels estats membres. 2. La finançament del desenvolupament La ideologia del desenvolupament consisteix en promoure el benestar dels pobles el creixement econòmic i majors quotes de desenvolupament. Apareix doncs un nou valor que és el del desenvolupament econòmic, i amb ell el dret Internacional del desenvolupament.

En el preàmbul de la Carta de les UN expressa la voluntat política dels estats “d’utilitzar un mecanisme internacional per promoure el progrés econòmic i social de tots els pobles. Aquest sistema radica en l’Assemblea General. Es una obligació per a tots els Estats comprometre’s a prendre mesures per cooperar amb l’organització per la solució. Estratègia internacional del desenvolupament: L’assemblea general es va plantejar per primer cop la necessitat d’elaborar un pla global on s’identifiquessin els problemes del subdesenvolupament i s’elaboressin les mesures adequades per la seva superació. *Els decennis de les Nacions Unides pel desenvolupament: • Inicialment: desenvolupament igual a situació de retràs en la que es troben els països subdesenvolupats i que per sortir-s’hi han d’augmentar el creixement econòmic amb l’ajuda dels països desenvolupats. • Amb posterioritat: s’obren altres concepcions. Es fa la Declaració sobre el progrés i el desenvolupament social. • Al 1990: no quantifica els objectius de creixement a assolir, ni tampoc preveu un sistema específic d’avaluació de l’estratègia. Els elements prioritaris pel desenvolupament serien: a. L’eradicació de la pobresa i la fam b. Una nova orientació de mesures de promoció del desenvolupament: aquí a més del punt a. també s’estableix la reducció substancial de la malnutrició i la mortalitat entre els nens, la reducció considerable de la fam crònica, l’eliminació de les principals malalties relacionades amb la malnutrició. *L’establiment d’un nou ordre econòmic mundial: La seva aplicació mundial s’ha mostrat inaplicable e l’actual conjuntura política i econòmica internacional. El món està regit per un sistema que es va crear en una època en que la majoria dels països en desenvolupament no tan sols existien com a estats independents i que perpetua la desigualtat. L’actual ordre econòmic internacional està en contradicció directa amb l’evolució de les relacions polítiques i econòmiques internacionals en el món contemporani. El nou ordre econòmic mundial intenta restaurar el propi marc institucional existent per poder recolzar millor els països en vies de desenvolupament. *La formulació d’una estratègia internacional pel desenvolupament a l’inici del mil·lenni: En aquesta nova fase els treballs de NU sobre el desenvolupament dels països subdesenvolupats, es centren en dos grans àmbits: a. La participació dels països subdesenvolupats e el comerç internacional com a mitjà per promoure el desenvolupament. b. Necessitat d’adoptar un enfocament integral i interrelacional dels diversos problemes que conflueixen en la finançament del desenvolupament. Nova dimensió del desenvolupament en dret internacional públic. a. Desenvolupament i drets humans: el dret al desenvolupament: vinculació entre drets humans I desenvolupament. El progrés I el desenvolupament hauran de regir-se per la dignitat i el valor de la persona humana.

El desenvolupament és un procés global, econòmic, social, cultural i polític que tendeix al millorament constant del benestar de tota la població i de tots els individus sobre la base de la participació activa, lliure i significativa en el desenvolupament i en la distribució justa dels beneficis que d’ell se’n deriven. El dret al desenvolupament es un dret humà inalienable en virtut del qual tot ésser humà i tots els pobles estan facultats per participar.

b. Desenvolupament i medi ambient: el desenvolupament sostenible: alternativa a la noció de desenvolupament identificat amb el creixement econòmic. El punt a partir del qual

un recurs no renovable s’esgota o un recurs renovable o un ecosistema perd la seva capacitat de renovar-se o de complir les seves funcions principals en els processos biofísics. Una gran funció la fan les conferències mundials convocades per la NU. Aquests conferències estan marcant com a fil conductor la relació existent entre el desenvolupament, els drets humans i el medi ambient. 4. Sistema de Preferències Generalitzades (S.P.G.). El Sistema de Preferències Generalitzades és un instrument comercial clau de la política comunitària d’ajuda al desenvolupament. El S.P.G. és un acord comercial autònom a través del qual s’afavoreix les exportacions dels països en vies de desenvolupament cap als mercats dels països industrialitzats. La seva versió comunitària data de 1971, i ha experimentat grans modificacions en el curs del temps. Al llarg dels darrers anys s'han plantejat i negociat les revisions potser més substantives des de la seva introducció. El S.P.G. respon a una planificació decennal que s’executa en períodes de tres anys articulant a través de l'aprovació de reglaments d'aplicació trianual. Les últimes línies directrius van ser adoptades en una Comunicació de la Comissió al Consell, al Parlament Europeu i al Comitè Econòmic i Social Europeu de 7 de juliol de 2004. La finalitat d'aquestes directrius és la de garantir l'estabilitat i transparència del S.P.G. El nou S.P.G. inclou tres règims, un de general i dos especials: • Règim general: per a tots els països i territoris beneficiaris, sempre que el Banc Mundial no els consideri països amb ingressos elevats i les seves exportacions no siguin prou diversificades. Aquest règim general redueix els aranzels per a una sèrie de productes no sensibles, especificats i delimitats. Per als sensibles, també definits amb precisió, practica una reducció de 3,5 punts. • Règim especial d'estímul del desenvolupament sostenible i el bon govern (S.P.G. +): atorga, en certs supòsits, l’exempció completa del pagament d’aranzels per a tota una sèrie de productes identificats. • Règim per als països menys avançats E.B.A. (Everything but Arms): concedeix exempció total d'aranzels a tots els productes, menys les armes, originaris dels països classificats per les Nacions Unides com a països menys avançats. Els beneficis que confereix el SPG han de ser sol licitats pels importadors en el moment del despatx a lliure pràctica d'aquestes mercaderies, i que hauran d'anar acompanyades dels corresponents certificats d'origen expedits per les autoritats competents del país d'exportació. El SPG ha mostrat la seva eficiència, ja que ha promogut les exportacions a la U.E. des de països en desenvolupament i s'ha incrementat la taxa d'utilització dels tres règims inclosos en el SPG. 5. El comerç de productes bàsics. El Nou Ordre Econòmic Internacional, com a contingut específic, les mesures de promoció del desenvolupament integrades, configuren un ampli panorama de reformes institucionals reconeixent la necessitat de reformes bàsiques de les regles, els principis i les disposicions institucionals que regeixen el funcionament dels mercats mundials de productes bàsics i dels sistemes de comercialització i distribució així com de la distribució mundial de la indústria, les operacions i activitats de les empreses transnacionals i les corrents comercials, monetàries, financeres i tecnològiques internacionals.

TEMA 28: LA COOPERACIÓ INTERNACIONAL PER LA PREVENCIÓ I ATENUACIÓ DE LES CONSEQÜÈNCIES CATASTRÒFIQUES DELS CONFLICTES ARMATS. 1. El desarmament El desarmament es presenta , així, com un ingredient de primera magnitud de la seguretat col·lectiva . El Dret Internacional General de naturalesa consuetudinària , no imposa avui per avui als Estats cap limitació entorn als seus armaments La regulació convencional del desarmament afecta de manera directa i intensa als suprems interessos de poder de les superpotències i d’aquí el seu enfocament essencialment polític que es dóna a la qüestió i les dificultats existents per a arribar a acords completament satisfactoris. El èxits aconseguits de la Societat Internacional en matèria de desarmament nuclear comencen amb la firma a Moscou , el dia 5 d’agost de 1963, per la Unió soviètica , Estats Units i el Regne Unit, del Tractat de prohibició de proves amb armes nuclears en l’atmosfera, en l’espai ultraterrestre, i sota l’aigua , concloent fora de l’àmbit de les Nacions Unides. En el seu art. 1º, els estats parts es comprometen a prohibir, impedir i no realitzar explosions amb armes nuclears ni qualsevol altra classe d’explosió nuclear en cap lloc situat sota la seva jurisdicció i control. Un altre èxit d’interès és el Tractat sobre no proliferació de les armes nuclears , que té com a finalitat del tractat és la de mantenir el monopoli aconseguit per les potències nuclears, tancant així les portes del “club nuclear” a tercer estats, garantit i controlat per l’Agència Internacional d’Energia atòmica (AIEA). Altres èxits convencionals en matèria de desarmament tenen una projecció especial en quant desmilitarització totalment, o almenys desnuclearització de certes zones. En aquest ordre de coses convé distingir dos grups d’acords: Els dirigits a espais o zones que no estan sota la sobirania o jurisdicció de cap estat, i els que versen sobre territoris sota sobirania estatal.. En el ple de la Conferència del Comitè de Desarmament elaboren el tractat sobre la prohibició d’emplaçament d’armes nuclears i altres de destrucció en massa en el fons dels mars i oceans i en el seu subsòl. En el segon grup,existeix solament el Tractat per a la proscripció de les armes nuclears en Amèrica llatina , i en el que són parts tots els estats de la regió menys Argentina i Cuba, si bé Brasil i Xile, que han manifestat el consentiment en obligar-se, no consideren que el tractat hagi entrat en vigor mentre no l’acceptin tots els estats, prevalent-se del que disposa l’article 28 . Segons el tractat, els estats parts es comprometen a prohibir en el seu territori no només l’assaig, fabricació i adquisició d’armes nuclears, sinó, a més, la seva recepció , emmagatzematge o instal·lació , directa o indirectament, per mandat de tercers o de qualsevol altre manera, s’institueix , a més, un òrgan de control , que és la Organització per a la proscripció d’armes nuclears en l’Amèrica Llatina (OPANAL). 2. El dret dels conflictes armats (1063-1080): El dret dels conflictes armats es basa en grans distincions duals: Objectius militars i bens civils, per una banda, i combatents i població civil, per una altra,que formen l’anomenat Principi discriminació. Aquest principi es complementa amb un altre, no expressament recollit, però reflectit en moltes disposicions convencionals, anomenat Principi de proporcionalitat, en virtut del qual estan prohibides les accions militars els danys dels quals, clarament excedeixin l’avantatge militar específica que pot obtenir-se, és a dir, que els danys siguin innecessaris pels objectius militars establerts. En sentit ampli el terme “objectiu” designa tant a les persones, com als bens o localitats que poden ser objecte d’atac durant les hostilitats. Freqüentment es distingeix entre els objectius militars i els objectius no militars. La noció d’objectiu militar està en funció de la protecció que s’atorga a la població civil i als bens civils. No obstant, els Estats tenen la obligació de

respectar la distinció entre objectius militars i objectius no miliars , així com la de les persones que formen part de les hostilitats i els membres de la població civil, continua essent un principi fonamental del Dret Internacional en vigor”. No tota forma de guerra està permesa ja existeixen uns mètodes de guerra que estan prohibits: a. La perfídia: Segons, “queda prohibit matar, ferir,o capturar a un adversari valent-se de mitjans porfidiosos”. S’entén que constitueix perfídia “ els actes que apel·lant a la bona fe d’un adversari amb intenció de traïcionar-la, donin a entendre a aquests que tenen dret a protecció,o que està obligat a concedir-la. b. L’ús indegut d’emblemes reconeguts o signes de nacionalitat: Està prohibit l’ús indegut del signe distintiu de la Creu Roja, del emblema distintiu de les Nacions Unides, i el abús deliberat d’altres emblemes ,signes i senyals protectores internacionalment reconeguts. c. La negació de “cuartel”: d’una manera lapidària , prohibeixi “declarar que no es donarà cuartel”. d. Els atacs al enemic fora de combat: Respon al principi de que la violència només està permesa en la mesura en que sigui indispensable per a debilitar militarment al enemic, situar-lo fora de combat o mantenir-lo en poder de la part adversa. e. Els atacs a ocupants d’aeronaus en perill: estan prohibits els atacs, durant el seu descens,a aquells que es llancin en paracaigudes d’un aeronau en perill i , al arribar a Terra, hauran de tenir l’oportunitat de rendir-se abans de ser atacats. (art.42). No estan cobertes per la prohibició d’atacar als ocupants d’aeronaus en perill, establerta en l’art.42 del Protocol I de 1977 , les tropes aerotransportades (art.42.3). 3. El dret humanitari bèl·lic. El desenvolupament de les normes internacionals que regulen els conflictes armats, i en especial el Dret Humanitari Bèl·lic , seria una tasca incomplerta si no fos acompanyada de mecanismes d’aplicació que garanteixin mínimament la seva efectivitat. L’efectivitat de dites normes es pretén aconseguir a través de diverses modalitats d’execució: a. Normes internes d’aplicació: Correspon essencialment a les parts dels conflicte en qüestió, les quals haurien d’adoptar sense retard les mesures necessàries per complir les obligacions que els hi incumbeixi i haurien de comunicar-se les lleis i reglaments que adopten per a garantir la seva aplicació. b. Difusió de les normes de Dret Internacional Humanitari: Una modalitat específica d’execució del Dret Internacional Humanitari és l’obligació de contribuir a la seva difusió que assumeixen les parts contractants dels convenis internacionals incorporant-los als seus programes d’instrucció militar i fomentant el seu estudi per la població civil. c. Acció de la Creu Roja: realitza activitats humanitàries i li reconeixen un dret de iniciativa a prestar la seva col·laboració desinteressada, amb el consentiment de les parts del conflicte respectiu, que ha sigut la clau del seu dinamisme en aquest terreny. Durant els conflictes armats actua com a centre internacional d’informació sobre els presoners de guerra i , quan és necessari , sobre les persones civils i presta la seva assistència a les víctimes de la guerra mitjançant l’enviament d’auxilis i altres activitats humanitàries. d. Mecanismes internacionals de control: es va iniciar un sistema específic de control de l’aplicació de les normes humanitàries en els conflictes armats, que consistia en la designació de Potències Protectores. Les Potències Protectores són estats que no són parts en un conflicte armat. La violació de les normes internacionals que regulen els conflictes armats comporta conseqüències jurídiques que afecten als estats i als individus: 1. Responsabilitat internacional individual i responsabilitat internacional estatal: La responsabilitat dels individus coexisteix amb la responsabilitat del estat en el pla de les relacions interestatals per la violació de les normes internacional que regeixen els conflictes armats a través dels seus òrgans. 2. La repressió de les infraccions: s’aplica pels tribunals estatals d’acord amb el principi de jurisdicció universal, segons el qual les persones acusades d’infraccions greus seran

jutjades pels tribunals del lloc en el que hagin sigut detingudes, encara que el crim s’hagi comès en territori d’un altre estat, o seran entregades per al seu enjudiciament en un altre estat que ho sol·liciti de conformitat amb el principi aut dedere aut iudicare. La repressió de les infraccions del Dret Internacional Humanitari per les jurisdiccions estatals no impedeix la actuació que, d’acord amb les seves respectives normes de funcionament, poden exercir els tribunals penals internacionals ad hoc o generals. 3. La qüestió de les represàlies durant els conflictes armats: els Estats tenen el deure d’abstenir-se d’actes de represàlia que impliquin l’ús de la força”. Així, estan prohibides les represàlies contra els ferits, malalts, nàufrags, unitats i personal sanitari; contra la població civil i les persones civils; contra els bens culturals i els llocs de culte; contra els bens indispensables per a la supervivència de la població civil; contra el medi ambient natural, i contra les obres i instal·lacions que continguin forces perilloses.