El misteri dels

Netejahabitacions

INICI: Mercè Anguera NUS: Escola El Solell (3r A) DESENLLAÇ: Escola Puig d’Agulles (3rC)

Si plou, el diumenge és menys diumenge. Si plou no es pot sortir a jugar fora. Si plou una mica no passa res, però si plou tot el cap de setmana sense parar ni un moment la mare es posa de mal humor i se’n recorda del meu armari desendreçat. “Mireia, t’has d’endreçar l’armari!” “Mireia, t’has d’endreçar l’armari!!” “Mireia, t’has d’endreçar l’armari!!!” “Mireia, t’has d’endreçar…” L’armari, ja ho sé! La mare només pensa en el meu armari, quan està de mal humor! Trobo que és injust: com que el meu armari és meu, suposo que el puc tenir tan desendreçat com vulgui. I , a més a més, endreçar-lo fa mandra. Només ho faig quan estic molt però molt i molt avorrida i no tinc res millor per fer , i quan la mare està molt però molt i molt enfadada… com aquell diumenge a la tarda. O sigui que m’hi vaig posar. No em quedava cap més remei! El portasol em va caure als peus tan bon punt vaig obrir la porta, com si m’hagués estat esperant. Una pilota vermella, llisa, dura i brillant, de la mida d’una taronja petita o una mandarina grossa .La veritat: em va fer mal. Vaig pensar una paraulota, però no la vaig dir (mai no s’han de dir paraulotes!), i em vaig ajupir a recollir-la. De seguida vaig notar que no era una pilota qualsevol. De fet, no ho era, una pilota, de cap manera , però jo això encara no ho sabia… Pesava molt i desprenia una caloreta suau. Li vaig donar una volta, i a la banda de darrera vaig veure que hi havia un botó petit i un foradet amb lletres al voltant. Les lletres deien: “The sun is IN”. A l’escola fem anglès, i per això sé que vol dir “IN”. També sé què vol dir “sun”, però sobretot sé què vol dir “IN”, que és el contrari de “OFF”, diu la nostra “teacher”. O sigui que vaig pensar que la piloteta aquella estava engegada, i que per això la notava tèbia. I feia un sorollet estrany, que semblava música però no ho era. Més aviat recordava el soroll de la platja a l’estiu. Però com que no vaig trobar la manera de pujar el volum, no ho puc assegurar. A casa som molt de reciclar i d’estalviar energia, i per això em renyen sempre si em deixo encès el llum del lavabo. O sigui que vaig pensar que el primer que calia fer era apagar la piloteta i després tornar-la a desar dins l’armari, però més cap al fons, perquè no tornés a caure . I vaig prémer el botó petit. Però allò no es va apagar, al contrari: va brunzir més fort, va escalfar-se encara més, i les lletres van canviar. The sun is OFF, posava ara, i l’OFF era de color daurat. I llavors… La pilota va anar fent-se cada cop més i més gran, i va començar a tremolar i a botar per l’habitació.

Donava cops per tot arreu: cop al prestatge, cop a l’escriptori cop.. va donar-ne un molt fort a l’armari...les portes es van obrir i quasi bé tot el que hi havia dins va caure pel terra. - Oh! Oh!...Necessito l’escombra perquè pujarà la mare i no vull que vegi això! Mentrestant, vaig sentir que la mare ja pujava les escales. Cloc! Cloc! Cloc!...Clooc! - Què puc fer? Ja està aquí! Això és massa! Estic estressada! Rrrras,...rrrraaas,...ras,ras,ras... Vaig a la porta i això...això no és la mare. - Galtones! M’havies espantat! - Hauries d’ajudar-me. Em podries anar a buscar una escombra? El galtones m’ha entès, ho amagaré a sota del llit. Ara ja no estic sola.

- Però, què em portes? Ara no puc jugar amb el teu os!. No veus que tinc feina!...Ningú m’entén, ni tan sols tu! - Mireia, ja has acabat? La mare va obrir la porta i... - Comptaré fins a cent –va dir la mare- un, dos, tres, quatre,...vint-i-sis...” Jo, mentre la mare no parava de comptar (ara no sé que li havia agafat amb les matemàtiques), vaig començar a donar cops de puny a la pilota que se n’havia anat cap a la finestra que amb el corrent d’aire s’havia obert de bat a bat. Pum! Paf! Pof!...Pum! Cada cop era més gran i es resistia sortir a fora...

- MI-RE-IAAAAA!!!... Aquell crit el vaig sentir pel cap, per les cames, pels braços...

El crit de la mare va fer caure el Portasol per la finestra. Em vaig quedar blanca, si queia a sobre d'algú li podia fer molt de mal. Em vaig apropar a la finestra i vaig veure com el Portasol explotava i es trencava en trossets petits.

Vaig baixar corrent per les escales i la mare em va dir: - On vas Mireia? I vaig contestar: - Vaig a buscar la meva joguina que ha caigut per la finestra! La mare va baixar també per veure quina joguina era. Quan la meva mare i jo ja érem a baix vam veure que en el jardí el portasol estava trencat en milers de trossets.

En veure tot aquell desordre la mare es va enfadar moltíssim. Vaig agafar tots els troços del Portasol per què la mare estigués més contenta. Els vaig pujar a la meva habitació i el vaig intentar muntar. No ho vaig aconseguir. De cop, em vaig espantar perquè hi havia uns bitxets molt petits que caminaven per l'habitació. Em vaig adonar que eren petits Portasols i que a poc a poc anaven netejant la meva habitació. - Que amables! M'han netejat l'habitació!

Quan la mare va obrir la porta va veure l'habitació endreçada i es va posar molt contenta. Encara no sé que són els Portasols però des d’aquell dia sempre recullen les meves coses. FI