Gemma Lienas

labutxaca

Aquest document ésun extracte de l’obra

www.gemmalienas.com

El final del joc

Tenia sis anys, però encara no m’havia fet gran, enca-ra no havia decidit morir-me per anar al cel, el dia

que la mamà em va anunciar que havíem perdut el papà. Després de dir-m’ho, es va mocar i va tancar els

ulls. Em vaig adonar que els tenia molt vermells. ¡Po-brissona! Vaig alçar-me del sofà i vaig córrer a fer-li unpetó. No ploris, vaig dir-li; ja veuràs com el trobarem.La mamà va moure les parpelles. Dues llàgrimes rodo-nes i brillants li penjaven de les pestanyes. Les llàgrimeses van anar aprimant i allargant, i allargant i aprimant,fins que es van deixar anar, van rodolar-li per les galtes,fent un caminet, i van caure-li des de la barbeta fins alsmeus genolls. ¡Splash! Eren calentones. La mamà em vaesbullar els cabells, em va fer un petó a la punta del nasi em va demanar que m’entretingués una estona veientla televisió, que anava a estirar-se perquè no es trobavabé. ¡Toma! ¿Com era que em donava permís? Si portavatot el dia veient la caixa tonta... La caixa tonta és la ma-nera com el papà anomena la tele. A la mamà, la caixatonta li agrada molt, però no vol que m’hi passi gaireestona al davant. Diu que els nens tenen coses millors afer que enganxar el nas a la tele... per exemple, fer papi-

9

roflèxia. Papiroflèxia és difícil de dir, però més de fer. Ala mamà li encanta practicar-la amb mi.

Content de poder continuar flipant amb la tele,vaig cridar ¡olééé! Vaig cridar-ho per dins, sense fer so-roll, perquè —m’ho ensumava— més em valia no fer-me notar. Si la mamà no duia el compte de les horesque m’havia amorrat a la televisió, era perquè algunacosa no girava a l’hora... És clar, ¡pobra mamà!, estavaamoïnada perquè havíem perdut el papà. Jo, en canvi,no ho estava gens: el trobaríem, segur. A la nostra famí-lia sempre hem estat una mica despistats. Jo, el que mésde tots. Un dia, en una excursió, vaig extraviar l’anorac,i la mamà es va enfadar molt perquè era nou. Algun diano sabràs on has deixat el cap, em va dir. I també: ¿comli has pogut fer això, a la mamà?, un anorac tan bonic ique valia tants diners, i que et penses que els regalen,els diners. Després va renyar el papà, que sempre seràsigual, un mà foradada, i al capdavall, mira de què t’haservit, una peça de roba tan cara, i ja l’ha perdut... Moltsovint li diu mà foradada, però jo he comprovat que elpapà no hi té cap forat, a les mans. A l’estiu, vam tro-bar l’anorac fet un manyoc a l’armari de les sabates. Enaixò de perdre-ho tot m’assemblo al meu pare, quetambé és un perdedor de coses de campionat. A ell, noli fa gaire gràcia que la mamà li clavi un escàndol per-què no sap on ha deixat les ulleres o les claus de casa.Diu que ja és gran perquè el renyin, ¿eh?, Amanda, jasóc grandet, diu. I la mamà li respon que ho demostri.

Em vaig asseure al sofà i em vaig oblidar del papà,perquè començava una pel·lícula de guerra. Era de dosgratacels iguals i d’uns avions que volaven pel cel. I totd’una, ¡crash!, un dels avions s’estavellava contra un dels

10

edificis. ¡Ei! ¡Quina punteria, el pilot! Havia encertat la torre de ple. Tenia tanta punteria com jo quan jugo acapturar cucs amb la meva videoconsola. Un altre avióvenia volant i, ¡crash!, contra l’altra torre. Sortia moltfum per les finestres i es veia la gent del carrer que cri-dava i corria. Em vaig posar a fer els bombers: ¡aaaaaaa-auuuuuuuuuuuuuu! I, com que era una emergència,vaig circular per damunt de la taula baixa del davantdel sofà. Aleshores, una de les torres, ¡uaf!, va esfondrar-se, com el meu joc de lego quan l’encaixo malament.¡Toma! Vaig engegar l’ambulància, perquè segur que hihavia molts ferits i em necessitaven: pipo-pipo-pipo.¿Què fas, Adrià?, va preguntar la mamà des del llit.Vaig aturar uns instants l’udol per dir-li que anava asalvar els ferits d’una pel·lícula de guerra. Aleshores va sonar el telèfon i la mamà es va presentar a la sala atot gas; ella també jugava a les ambulàncies. Vaig des-connectar la sirena de la meva perquè la mamà haviadespenjat el telèfon i em feia un gest demanant-me si-lenci, mentre deia: ¿sí? Vaig aparcar-me per continuarmirant la pel·lícula, que era de caure de cul a terra, per-què ara s’enfonsava la segona torre. ¡Uaf! Avall. Polse-guera. I la mamà cridava i es mirava la tele amb els ullsmolt sortits, més interessada en la meva pel·lícula deguerra que en la seva conversa telefònica. ¡Marededéu!¿N’estàs segura?, deia amb una veu molt prima i estra -nya. Vaig allargar l’orella pensant que potser aquelles ex-clamacions volien dir que ja havia aparegut el papà.Però no. Es veu que no. La mamà feia: sí, sí, tens raó.Ho acabo de veure amb els meus propis ulls: la segonade les torres bessones ha caigut. Aleshores la mamà esva deixar anar sobre el sofà, com un sac de patates, com

11

jo quan jugo a desmaiar-me. Però no és possible, ha deser forçosament un malson... deia. Per fi, va penjar ise’m va quedar mirant. Adrià, va dir-me molt seriosa,això que acabes de veure no és una pel·lícula. Això ésde veritat: han atacat les Torres Bessones de Nova York.¿Nova York d’Amèrica?, vaig preguntar. Sí, va dir, dosedificis iguals, o sigui, bessons, de Nova York. Em vaigposar guenyo per demostrar-li que no m’ho acabavad’empassar. ¿Ah, no? ¿No era una pel·lícula? ¿Segur?Ostres, doncs ho semblava ben bé. L’atac era tan... tanbo, que semblava una pel·lícula.

Aquell vespre me’n vaig anar a dormir pensant queno era gens fàcil saber quan una cosa era de debò iquan era de mentida. L’endemà al matí, però, ja no emrecordava gaire de tot això. La Paqui es va passar l’esto-na fent-me moixaines i dient que era una pena, que erauna pena tan gran, ¡ai, ai, ai! Jo no sabia si estava tristaperquè havien destruït les Torres Bessones de NovaYork o perquè el papà s’havia perdut. Al cap d’una esto-na vaig entendre que era pel papà. Li vaig dir que nos’hi encaparrés gaire, que sortiria quan menys el bus-quéssim. La Paqui em va mirar d’una manera molt es-tranya, mentre jo li agafava d’una revolada el pal de fre-gar. El vaig cavalcar i em vaig allunyar pel passadís. Totd’una vaig tenir una idea ben gansa. Vaig fer girar el cavalli vaig galopar cap a la Paqui. ¡Ja ho tinc!, vaig cridar, po-sarem un anunci al diari, com quan la tieta va perdre elgosset. ¿Te’n recordes? Només haurem de dir: s’ha per-dut un pare, molt simpàtic. Es diu Toni. És una micadespistat. Si el trobeu, no cal que ens el torneu lligat.La Paqui em va agafar pel cinturó i em va arrossegarcap a ella mentre deia: ai, vine aquí, vine aquí, que et

12

menjo. Vaig sospirar carregant-me de paciència. Aquestés el famós crit de guerra que la Paqui amolla segonsabans d’estrènyer-me contra la seva pitrera i ofegar-mea petons. Ho va fer. Em va alliberar quan començava afaltar-me l’aire, i vaig poder-li notar els ulls entelats.¿També volia plorar, com la mamà? No vaig ser a tempsde preguntar-l’hi, que ja m’estava dient: ai, el meu nen,sort que encara ets petit i no entens res de res, si sabes-sis... ¿Si sabés què? La vaig mirar amb ulls de làser, unsulls de dibuixos animats, que et perforen el cervell, ¡ta-tatatà! ¡Ostres! ¿Què era el que ella sabia i jo ignorava?¿I per què no m’ho explicava? ¡Jo era petit, però no eraimbècil!

A partir d’aquell moment, vaig començar a obser-var la mamà per esbrinar si amagava un secret o no.Aviat em vaig adonar que sí, que en tenia un. Ho vaigsaber perquè parlava sovint per telèfon. Això no repre-sentava cap novetat; sempre ho fa. Ara, però, parlavamolta més estona i amb veu molt fluixeta, misteriosa.Jo m’entretenia a jugar amb el meu supercotxe telediri-git ben a la vora del telèfon. El cotxe s’enredava amb lescames de la mamà, que em demanava que me n’anés ajugar a la meva habitació. Altres vegades, intentava en-xampar-la per sorpresa. Entrava a la sala corrent comun boig i... ¡patapam! Però ella, així que em tenia al da-vant, tallava la conversa o abaixava encara més la veu.De manera, doncs, que existia un secret, compartit perla mamà i la Paqui, del qual jo estava exclòs. ¡No hi ha-via dret! És clar que no entenia res de res, si ningú nom’ho volia explicar...

Em vaig convèncer que l’avorriment portaria lamamà a fer-me alguna confidència, ja que ens passàvem

13

els dies sense sortir de casa, que era com si s’haguésoblidat que a fora hi havia carrers i botigues. Perquè noens movíem del pis ni per anar a buscar el pa, ni peranar a veure l’àvia, ni per anar a jugar al parc... Eren elsúltims dies de vacances i els malgastàvem de la maneramés poca-solta. Jo, mirant la tele més que mai a lameva vida. Ella, estirada al sofà o al llit. O penjada altelèfon i parlant. O, si l’aparell estava mut, repenjant-hila mà al damunt. La mamà era un pistoler de l’Oestamb les mans a les cartutxeres. ¡Ring, ring! ¡Bang, bang!Jo he estat més ràpida, foraster. ¡Quina manera mésbèstia d’acabar les vacances!, em deia. I l’únic consolera saber que faltava menys per tornar a veure la Jenny.Però el secret, a la mamà, no se li escapava ni per equi-vocació i, en canvi, continuava amb la seva cara deprincesa trista. De vegades, la fa. Quan tenia quatre ocinc anys, no sabia per què, però ara ho sé; una tarda alcol·legi ho vaig entendre. Va ser quan la senyu ens vaexplicar el conte de la princesa de la lluna. ¡Toma! Nosé com no hi havia caigut abans... La princesa de la llu-na era la mamà. L’havien expulsada de la lluna uns do-lents —ara mateix ja no recordo quins— i no podiatornar-hi. Com que no té reialme, de vegades, estàmoixa. Sovint, la Jenny em pregunta com puc estar-netan segur, que és la princesa de la lluna. I jo li demanosi no s’adona que és bonica com una princesa. La Jennydiu que sí, que és veritat. I, a més, li dic si no veu queés com el dibuix de la princesa del conte. I la Jenny diuque tinc raó. La mamà té una pell molt blanca, tanblanca com la lluna. Gairebé transparent. I suau comles pólvores de talc. I té dues estrelles blaves als ulls.Això de les estrelles no m’ho invento; l’hi vaig sentir

14

dir una vegada al papà. I els llavis, gruixuts i moltpàl·lids. I les celles i els cabells, rossos, tant que gairebésemblen de plata, fets amb la llum de la lluna. I es moucom una princesa... O sigui, no camina com les perso-nes, sinó que gairebé sembla que voli a un pam de ter -ra. Com si no li calgués repenjar els peus a les rajoles.Potser no li cal... I va a poc a poc a fer les coses —emsembla que les princeses no tenen mai pressa—, no pascom jo, que sóc una mica barrim-barram. ¿Està clar ono que és la princesa de la lluna?

El dissabte a la nit van trucar i ens van fer una bro-ma. La mamà va despenjar el telèfon i deia: digui, di-gui. Però es veu que ningú no contestava. La mamà esva posar enravenada, talment un paraigua, i em va diramb la seva millor cara de princesa de la lluna que, apartir d’aquell moment, no volia que mai dels maiscontestés al telèfon. I em va preguntar si l’havia entès.Sí, que l’havia entès, però era una mala jugada. A mim’encanta agafar l’auricular i dir: digui, de part de qui,un moment, sisplau. De seguida ho vaig lligar, però; lamamà no volia que em fessin la broma de ningú-a-l’al-tra-banda. Això mateix, rei, va acceptar mentre empassava la mà pel front per comprovar-ne la tempera-tura. Vaig protestar perquè a mi les bromes m’encan-ten. Oblida’t del telèfon, va dir-me; encarregarem unapizza. ¡Ostres! ¡Una pizza! A ella no li agraden gaire. Ésel papà qui sempre les demana. Una megapizza Marga-rida o una superpizza Capri. Quan la van portar, lamamà no va poder menjar-ne ni un tros. Només plo-rava i plorava i plorava. A mi també se’m van fer fumles ganes de cruspir-me-la. Tots dos ens recordàvem delpapà, em sembla a mi. Li vaig preguntar si volia que

15

l’acompanyés al llit i em va fer que sí amb el cap. Vaigsaltar de la cadira. Em vaig posar al costat d’ella i lavaig estirar del braç per ajudar-la a posar-se dreta.Molt a poquet a poquet, vam anar caminant pel passa-dís fins a arribar a la seva habitació. Tot i no saber elsecret, em sentia molt, molt gran. La mamà em va lle-gir el pensament, em va ama nyagar el cap i em va dir:ets el meu homenet. ¡Toma! Vaig notar que creixia unsquants centímetres. Després va estirar-se al llit, i lavaig acotxar mentre em deia que, si el papà no tornava,jo podria dormir amb ella i fer-li companyia i ser l’ho-me de la casa. Mirat d’aquesta manera... Aquest pensa-ment em va fer venir gana un altre cop. Me’n vaig anara la cuina i em vaig menjar el meu tros de pizza. Però,quan ja gairebé estava acabant, vaig recordar-me de lesbromes que fa el papà amb el formatge de les pizzes.N’estira els fils. Els estira, els estira i els estira com sifossin xiclet. Després hi toca la guitarra: trang, trang,trang. I la mamà li diu amb veu molt seriosa: semblamentida, Toni, ets un porc. Diu un porc, sí; es veu queles princeses, de vegades, tampoc no són tan fines. I lipregunta si és així com vol educar-me, fent el marrà.El papà es posa nerviós, tant que, l’últim cop que vammenjar pizza, va dir que n’estava tip, d’aquella cançó, ique potser haurien de començar a trobar una solució.Jo em vaig aixecar a buscar els tovallons de paper, quepotser eren una bona solució.

Vaig deixar al plat el tros de pizza que quedava per-què se m’havia acabat la gana. Pensar en la guitarra deformatge m’havia pansit; feia massa que no veia el meupapà i el trobava a faltar molt i molt. Quan torna de laràdio, que és on treballa, sempre juga al passadís un

16

partit de futbol amb mi. O naveguem junts per Inter-net. Per exemple, el dia abans de perdre’s, m’havia en-senyat en una web com és un eclipsi de sol. Es veiamolt bé com la lluna el tapava. ¿Seràs periodista comjo, de gran?, em va demanar. Li vaig dir que sí per fer-lo content, tot i que m’estimava més ser guitarrista.Trang, trang, trang, però amb una guitarra de veritat.

Aleshores, sense voler, em van començar a caure lesllàgrimes. Volia el meu papà, volia veure’l, volia quem’agafés a collibè per baixar les escales saltant els graonsde dos en dos; volia que fes l’enfadat veient-me sortirdel llit descalç i volia que em fes caminar amb els meuspeus damunt les seves sabates perquè no em refredés;volia que em portés a la platja a fer volar l’estel; voliadutxar-me amb ell per comprovar qui tenia el Williemés llarg; volia asseure’m al seu costat a veure un docu-mental de la tele dels que tant li agraden, però que fanmorir d’ensopiment la mamà; volia sentir-li l’olor depapà, que és una olor molt diferent de la que fa la prin-cesa de la lluna; volia que tornés.

¡Uf! Vaig pensar que si la mamà em veia plorar,potser ja no em diria que sóc el seu homenet i potsertampoc mai no m’explicaria el secret. Em vaig rentar lacara a la pica de la cuina. Em vaig asseure al sofà de la sala, al davant de la tele i la vaig engegar. Em vaig re-penjar enrere i vaig mirar la pantalla i... ¡Ostres! ¡Ho es-taven fent un altre cop! ¡Estaven destruint Nova Yorkaltra vegada! ¡Mamà, mamà!, vaig cridar a plens pul-mons. Aquell crit va fer-la llevar de pet. Va entrar a lasala preguntant què li passava al seu rei. Va venir fins alsofà i se’m va agenollar al costat. Li vaig haver d’expli-car que de nou s’estaven carregant Nova York. Just en

17

aquell moment, un avió, ¡crash!, va incrustar-se contraun gratacel. El gratacel va encendre’s com una teia i lesflames van pujar cap al cel. Núvols molt negres ho co-brien tot. Aleshores van enfocar el pilot d’un delsavions. No vaig poder sentir què li deia al copilot per-què la mamà somreia mentre em deia que no, rei, queno; això és una pel·lícula. ¡I una merda!, vaig pensar;però no ho vaig dir perquè la princesa de la lluna nosuporta les paraulotes. Vaig protestar: si és... és com el que vam veure l’altre dia. La mamà em va respondreque, efectivament, era molt semblant, però aquest copno era de veritat, sinó de mentida. Era una pel·lícula.

Aquell vespre vaig anar-me’n a dormir fet un em-bolic de nou. ¿Què era veritat i què era mentida? ¿Iquan se sabia que una cosa era de veritat o era de men-tida? ¿I el meu papà s’havia perdut? ¿De veritat o dementida? ¿I quin era el secret de la mamà?

18