Els plets de lesaigüesd’Esporles

Els Plets de lesaigüesd’EsporlesCaterina Valriu - Lurdes Noguera

Col·lecció Contes de La Serra, 1

AC

OLO

REI

X

EDICIÓ: Ajuntament d’EsporlesAUTORA: Caterina ValriuIL·LUSTRADORA: Lurdes Noguera DOCUMENTACIÓ: Antoni Manuel GorriasDISSENY: Osloestudi.esIMPRESSIÓ: EsmentDL: PM 1044-2013

Aquest conte ha estat imprés a Palma el 16 de novembre de 2013 amb paper reciclat Cyclus print.

Contes de La Serra

Els Plets de lesaigüesd’EsporlesCaterina Valriu - Lurdes Noguera

Col·lecció Contes de La Serra, 1

A ra fa 250 anys tingué lloc a Esporles un episodi el record del qual s’ha mantingut a la memòria del nos-tre poble: “el dia 4 de març del 1763, el monjo Agustí

Lloret, acompanyat de l’escrivà de la Reial Audiència, anà a executar la sentència i per tant a col·locar la reixa de l’avenc, fou rebut a pedrades per les dones de la vila. Fet que pro-vocà que el monjo cistercenc Agustí Lloret s’hagués d’aixe-car els faldons i emprendre la fugida a corre-cuita,”...algunas mujeres de la villa les rehian, disiendoles que por mucho que tapassen la agua bolberian a darle el curso por el torrente...”

Els “plets de les aigües” d’Esporles no començaren ni, dis-sortadament, acabaren amb els tragicòmics fets que, amb les anteriors paraules, ens recorda l’estudiós històric Anto-ni Gorrias. L’element central de les disputes és, òbviament, l’aigua, la importància vital de la qual no cal explicar. Doncs bé, una part de les aigües de pluja que cauen a la Vall de Superna, s’infiltren i tornen sorgir a la superfície a la Font Major de la Granja. Aquestes aigües eren utilitzades, secu-larment per beure, rentar, regar i moure molins, i el cabal restant s’abocava a l’anomenat Avenc des Frares, poc abans d’arribar a Esporles, des d’on circulaven, subterràniament, fins brollar un altre pic, més avall, a la font d’en Baster. Des d’aquest ullal es conduïen fins Ciutat i, pel camí, s’anaven aprofitant també fins que s’abocaven, finalment, a Sa Riera, devora la Plaça de la Reina, a Ciutat.

La història de l’aigua de la Font Major de la Granja i d’en Bas-ter ha estat, des dels seus orígens al segle XIII, de discussió i conflicte per una propietat i gestió del recurs no sempre sotmeses a l’interès general. Des del segle XV es configura-rà el control que el Monestir de la Real tendrà sobre l’aigua de la sèquia fins el segle XIX. I Esporles serà durant molts d’anys, i amb més o manco intensitat, un actor principal front al poder de La Real, en lluita per poder captar i utilit-zar part d’unes aigües de vital importància per al poble, que les veia passar sense poder-les aprofitar abastament.

El valor simbòlic dels plets de les aigües es concreta en tres aspectes bàsics. En primer lloc, la importància del pro-pi element, l’aigua, la relativa abundància de la qual explica el naixement d’Esporles, a l’entorn de la confluència de tres torrents, i la presència d’innombrables testimonis materials de la seva captació, magatzematge i distribució. En segon, el paper cabdal de la dona, que en diverses ocasions de la història d’Esporles ha estat protagonista en la defensa dels interessos col·lectius. Finalment, la reiterada voluntat del nostre poble per tractar de fer front als abusos i l’arrogància del poder.

La identitat d’una comunitat es basa, entre altres aspectes importants, en la seva capacitat per mantenir i recrear els records de la seva història. I és per això que ens ha semblat oportú de fer-ho, en aquest cas, convertint en conte, gràci-es a Caterina Valriu, aquell vell conflicte de les aigües, avui feliçment superat. Caterina Valriu és mestra, doctora en fi-lologia, professora de la UIB, experta en literatura infantil i juvenil, contacontes i autora de nombrosos relats i treballs. Caterina ha sabut captar l’essencial dels fets i, amb el su-port de la seva fantasia i l’inestimable complement de les il-lustracions de l’artista esporlerina Lourdes Noguera, elabo-rar un conte que farà que tots, i especialment els més joves, gaudim amb la recreació d’aquest fragment de la història concreta que ens pertoca. Aquest ha estat el nostre desig; ara només resta llegir i deixar anar la imaginació...

Esporles, novembre de 2013

Miquel Ensenyat RiutortBatle d’Esporles

E l fil conductor d’aquesta obra és la gestió de l’aigua en un moment determinat de la nostra història; en aquest cas, el d’Esporles en el segle XVIII, però les

disputes per aconseguir el control de l’aigua daten de l’èpo-ca de la dominació islàmica i són constants i continuades en el temps, fins avui dia.

Des del segle XIII, quan es controla l’aigua de les fonts, amb total coneixement de l’origen comú del bé, passant per la lluita per desvincular la font Major de la font d’en Baster, cosa que s’aplica en el segle XXI i que no es qüestiona fins el segle XIX. L’aigua de la font Major és arrendada per l’ajun-tament de la Vila; les altres, les de na Bastera, se segueixen gestionant per la Comunitat de Regants de la sèquia d’en Baster.

Avui en dia el control de la gestió d’un bé escàs, com l’ai-gua, fa que fins i tot grans multinacionals, com l’empresa Agbar, entrin a les Balears per gestionar l’abastament de més de vint-i-cinc municipis. L’aigua, fins i tot tractada per les depuradores, és aprofitada per al reg i això es fa a través de “comunitats de regants”: com en el segle XIX. També es preparen grans obres relacionades amb l’aigua depurada, com, per exemple, el projecte de camp de golf i oferta com-plementària de Son Aversó, basat en l’aprofitament de les aigües depurades d’Esporles. El cas que es relata en el conte és un exemple paradigmàtic del conflicte esmentat en el primer paràgraf: la lluita pel control de la gestió de l’aigua.

Antoni Manuel Gorrias

E n algunes ocasions havia sentit parlar d’aquesta part de la nostra història, principalment de la valentia de les dones del nostre poble a l’hora de fer valer els

seus drets enfront dels frares del Monestir de la Real.

Quan el batle me va proposar fer les il·lustracions d’aquesta edició me vaig documentar llegint la comunicació escrita per Antoni Gorrias sobre els fets històrics que van passar al nostre municipi en relació al tema de les aigües. I, posteri-orment, vaig començar a fer feina a partir de la narració de Caterina Valriu.

El meu objectiu era fer unes il·lustracions atractives, amb per-sonatges i accions fidels a la narració. Així com també incloure alguns indrets del poble fàcilment identificables pels lectors, com el Castellet, la Granja o algun pont del torrent.

Voldria donar les gràcies a Caterina Valriu, autora del text, amb qui vaig acordar les escenes més adients per a ser il-lustrades, pels seus consells i les seves aportacions.

I també un agraïment especial a Rafel Joan, que me va faci-litar documentació i els seus coneixements sobre el vestuari de l’època i resolgué alguns dubtes que se’m van plantejar a l’hora de fer els dibuixos.

Després d’un parell de mesos de feina conjunta, la publica-ció d’aquest treball és una realitat que servirà per a donar a conèixer als més joves, d’una manera lúdica i divertida, un fragment de la història del nostre poble.

Lurdes Noguera

Els plets de lesaigües

d’Esporles

Els plets de lesaigües

d’EsporlesEls Plets de lesaigüesd’Esporles

1

Les cigales cantaven per dins la garriga amb un ric-ric que ressonava esmolat i monòton. L’aire era un baf calent que s’aferrava a la pell, les mosques brunzien volta que te volta sense descans. El cel del migdia de setembre era blanquinós, lletós, espès. Només prop del torrent era pos-sible tenir una mica de frescor, fugir de l’encalç de la calor. Per això —i per moltes altres coses— tota la riba del torrent, d’un cap a l’altre del terme d’Esporles— era el lloc preferit per n’Aina i en Bernat a l’hora de jugar. N’Aina just tenia deu anys, però era espavilada i decidida com una guineueta; el seu germà en tenia set, viu com una espurna i àgil com una llebre. Però aquestes setmanes de forta sequera no només eren jocs el que ocupava el temps dels dos germans:

—Tenim una missió, Bernat! —li havia dit n’Aina al seu germà amb posat seriós.

—Una missió? I això què vol dir, Aina? —demanava ell intrigat.

—Una missió és una tasca important, una feina especial. M’ho ha dit mon pare —responia ella fent-se la interessant.

—I quina és la nostra missió, això tan important? —en Bernat badava uns ulls com a salers.

—Hem de vigilar en Tòfol!—En Tòfol, el siquier?—Ell mateix. I quan el vegem entretingut, despistat, que

se’n va a caçar amb els filats o —encara millor— que fa una becada, hem d’avisar mon pare tot d’una.

I així ho feien, des de feia algunes setmanes. A vegades en Tòfol, amb el sarró a l’esquena i les espardenyes enfanga-des, se n’anava a una taverna de la vila per beure unes her-bes seques. Llavò, en Bernat —cametes me valguen— corria a avisar son pare. I son pare, amb la seva aixada, anava de pressa cap a la síquia per desviar el curs de l’aigua i que la gent de la vila se’n pogués servir, ni que fos per una estona. Els parroquians de la taverna sabien que havien d’entretenir en Tòfol tant com poguessin, explicant-li xafarderies, con-

tant-li alguna història picardiosa o convidant-lo a una ronda darrere una altra, tantes com fessin falta. Quan més temps la síquia estàs sense vigilància, més temps els esporlerins aprofitarien l’aigua.

I és que el problema venia de temps molt enrere. —De feia més de cent anys? —me demanareu—, i jo vos diré:—Més, més de cent! —Més de dos-cents? —Més, encara més!—Idò? Idò treis comptes. Ja se’n parlava l’any 1356 i quan

en Tòfol feia de siquier i n’Aina i en Bernat l’espiaven era el 1737. Mirau si ja havia plogut, entre un any i l’altre. Havien passat segles i encara hi havia problemes entre la vila d’Es-porles i el monestir de La Real per a l’ús de l’aigua que sorgia de la Font Major de la possessió de La Granja. Els monjos de La Real s’emparaven en lleis antigues que deien que les aigües eren seves, perquè després de la Conquesta del rei Jaume I, un cavaller molt principal que nomia Nunó Sanç els havia donat l’alqueria per a establir-hi un monestir. Hi havien estat pocs anys, perquè després els havien enviat a La Real, però encara volien ser els amos de les aigües fres-ques i cristal·lines que naixien ufanes d’aquella font. I això els esporlerins no ho podien consentir de cap manera. Si la vila tenia set, si havien de menester aigua, trobaven ben just que la que naixia abundosa dins el seu terme pogués ser per al seu ús. I per això, no feien cas d’ordres, ni de bans, ni de pro-hibicions o advertències o amenaces i es jugaven el tot per tot per aconseguir una mica d’aigua per a les cases, per als petits hortets, per abeurar els animals o regar les alfabre-gueres que allunyaven els moscards.

En tornar de la taverna —amb les orelles vermelles i una mica més content del compte— en Tòfol trobava que l’ai-gua de la síquia no anava cap a l’Avenc dels Frares, sinó cap a la vila i la rectoria.

—Recoranta misses cantades! —s’exclamava— Ja la m’han

tornada a fer. Grans belitres, noninguns, pocavergonyes! Cada dia la mateixa endemesa!

D’un tros enfora, la gent reia de l’empipada del siquier. En Tòfol tornava a girar la resclosa. I és que les ordres eren ben clares i ell les havia de complir: l’aigua havia d’anar cap a l’Avenc dels Frares i d’allà cap a La Real. Per això el pagaven cada dissabte, per això li donaven estada dins aquell casetó minúscul on tenia les seves quatre coses. Per això era el si-quier, el vigilant del curs de les aigües, una autoritat!

2Mentre tant, a La Real, l’abat es queixava de la poca

aigua que els arribava.—No pot ser! Aquest rajolí que arriba aquí és un no res.

Segur que a La Granja surt un bon bram d’aigua i a La Real n’arriben quatre gotes! Els esporlerins són vius com a mos-teles i el nostre siquier és un bàmbol. Que dic un bàmbol, un badoc, un tros de carn batiada, un tranquil! —la panxa gros-sa del pare abat pujava amunt i avall fent ballar el cordó de l’hàbit mentre cridava d’un cap a l’altre del claustre, trencant la pau d’aquell lloc de recolliment.

L’abat pensà d’enviar un dels seus monjos acompanyat de quatre homes. Tenien ordres de desviar les aigües des de La Granja cap a l’Avenc del Frares i d’evitar que anàssin cap a la síquia del Rector per abastir el poble. Trià el germà Nofre, perquè era alt, malcarat, amb les celles sempre arru-fades i amb els dits com a macetes, una galtada seva devia deixar marcats cinc cops blaus a la cara. El monjo hi anà amb quatre dels servents més esforcegats. Desviaren el curs de l’aigua, però quan tornaren a passar pel poble, varen rebre insults de la gent i els tiraren aigua bruta des de les finestres més altes. Al cap d’una estona, l’aigua tornava a fluir cap a la sèquia del poble, en Tòfol —empegueït per haver hagut de mester ajuda per fer la seva feina— no gosava sortir de ca seva. L’endemà hi tornaren els de La Real i feren la mateixa endemesa. De tornada, volà qualque tros de teula que els va fer alguna nafra a la closca. El tercer dia, cap dels homes ni el germà Nofre no hi volien anar. Però l’abat els va fer obeir.

N’Aina i en Bernat els vigilaven amagats darrere uns po-llancres i donaren avís. Quan, feina feta, els homes i el mon-jo —de tornada a La Real— travessaven Esporles, les dones i alguns infants ja grandets els sortiren a camí.

—Fora d’aquí, arruix! —cridaven.—No volem frares! Ni servents dels frares! Lladres més

que lladres!—Avall frares! Avall frares! —era el crit que ressonava

d’un cap a l’altre de la vila.—Els lladres sou voltros! —digué amb mala cara el germà

Nofre.

No ho havia acabat de dir quan una pedra li xiulà ran d’una orella. Llavò una altra li tomà la caputxa. Les dones reien i feien befa del frare amb el cap pelat.

I ben macats per tantes pedrades, el monjo i els seus acompanyants sortiren del terme i —cametes me valguen— cap a La Real, a contar la feta al pare abat.

3L’abat treia fum pels queixals de tan enfadat com estava:—On s’és vist mai! —bramava— riure’s d’un home de

Déu! Fer burla i insultar amb paraules grolleres els meus enviats! Apedregar-los! Són una tropa de pocavergonyes, de desenfereïts, de barruts! No els cediré ni una gota de la meva aigua, ni una gota! Hi hauré d’anar jo, a veure si ten-dran nassos d’acarar-se amb mi!

I decidí que aniria ell en persona a guardar el curs de la font. Amb tres monjos que l’acompanyarien. Però, però... això sí, no volia passar penalitats. Hi aniria, però com un pare abat, no com un monget llec qualsevol. I manà al seu domèstic que ho preparàs tot per partir cap a Esporles:

—Vull quatre mules!—Quatre mules pare abat? Tantes?—Sí! Hem de dur un llit.—Un llit? No basta una màrfega? Haurem de jeure davall

un garrover.—Un llit he dit. Amb vànova cotonada, i flassades, llençols

de fil i coixins de plomes!—Però vossa reverència...—I un fogó, i olles i casseroles, i paelles i xicres i escu-

delles. I un ast!—Però...—I vi i mistela. I brou de gallina, una cuixa de moltó

i perdius. Un enfilall de botifarrons. Quartos embetumats i quemullars i fruita confitada. Coques raïssones. Patates i pa

de xeixa! I codonyat i torró, que aviat serà Nadal i neules!—Però, vossa paternitat... i que no feis llarg?—Tot això he dit. I un missal, mitja dotzena de rosaris

i una taula escriptori, un quinqué. I plomes i tinta i quatre hàbits per si m’embrut i mariol·los i un orinal i...

El domèstic se n’anà remugant a les totes:—Sí, i tot el monestir en pes, que podem dur: el claustre

i l’altar major i les capelles i els retaules, l’orgue de l’església i la foganya de la cuina i el dimoni i tot, que ens faci companyia!

Partiren cap a Esporles i els hauríeu d’haver vist! Carre-gats a més no poder, amb el pare abat davant davant, tan abrigat que semblava un matalàs amb peus. La gent reia en veure’ls passar i se sentia algun crit d’Avall frares! que era la consigna de rebuig entre la gent del poble.

S’instal·laren just a l’entrada de la possessió de La Gran-ja, davall un garrover gros. El majoral, de nom l’amo en Joan Morei i el seu fill en Miquel, gosaren dir-los que allà no hi po-dien estar, però, l’abat els va fer callar i els amenaçà amb les penes de l’infern. I en voleu de trui: foc i greixoneres amunt i avall per al dinar de l’abat, muntar el llit, compondre les flassades, posar plana la taula escriptori, endreçar el missal i els pergamins, i la tinta, encendre el llum del quinqué... I el pare abat, malsofrit, que no li feien res bé: el brou era fred, el llençol tenia rues, la tinta es mig congelava amb la gelor del desembre, la piuladissa dels ocells el marejava, la remor de l’aigua li feia maldecap, les pedres el feien travelar, la rosada el constipava, l’oratge li feia fer atxems... A la nit, els cans del majoral no deixaren de lladrar ni un minut, inquiets per aquells estadans inoportuns.

No hi passaren més de vint-i-quatre hores, ben aviat se’n cansaren. Tornaren a carregar tots els embalums i cap a La Real. Encara no havien sortit del terme d’Esporles que en Joan i n’Aina ja havien donat avís i l’aigua tornava a córrer alegre cap al poble en comptes d’anar a avencar-se a l’Ullall dels Frares.

Al migdia un saig amb levita posada, barret, tambor i cor-netí, enviat pel monestir, llegia un ban a la plaça d’Esporles:

—Es fa saber que no es pot tocar per res l’aigua de la síquia ni desviar el seu curs, sota pena de 50 lliures a l’in-fractor!

Ho recitava en veu ben alta, i ho repetia a cada canto-nada del poble, amb redoble del tambor i toc de corneta. El al·lots més atrevits li feien jutipiris i un de ben trapacer li va fer la traveta fins que va caure de morros. Se n’anà del poble més cremat que un misto. L’endemà, les autori-tats manaren que fossin detinguts el majoral de La Granja —l’amo en Miquel Morei— i el seu fill Joan, acusats de desviar el curs de les aigües i de malmenar l’abat de la Real i els seus monjos.

La gent cada vegada anava més coenta i per paga no queia ni un ruixim de pluja i la sequera ho assolava tot.

4Passaren més de vint anys i el conflicte entre La Granja,

Esporles, La Real i l’Ajuntament de Palma que també s’apro-fitava de les aigües de Na Bastera i mai no en tenia prou encara era viu, i reverdia els anys de sequera. Quan més els esporlerins demanaven aigua, més aspra era la resposta de les autoritats: bans, amenaces, multes, lleis i resolucions, sentències. Però ells seguien desviant el curs de l’aigua cada vegada que el siquier badava una mica. En Tòfol havia tornat vell i cada vegada era més fàcil distreure la seva vigilància, o potser ho feia a posta i ja estava més de part de la gent del poble que dels seus contraris? Mai no ho sabrem.

Ara ja no eren n’Aina i en Bernat els qui vigilaven les anades i vingudes del siquier, sinó els seus fills, en Bernadí i n’Agnès. Els dos cosins, com havien fet de petits son pare i sa mare, donaven avís en veure el siquier descuidat i el padrí anava a girar la resclosa. El batle d’Esporles no feia gens de cas a les ordres que li arribaven de part del governador. Per això, un dia del més de març de 1763, l’abat decidí enviar el seu monjo més abrinat, el germà Agustí Lloret, i va afegir a la comitiva un ministre de la vara, un escrivà i un ferrer que duia una reixa per col·locar a l’avenc i impedir així l’accés de la gent. Però es repetí la mateixa història, després de fer anar l’aigua cap a l’Avenc dels Frares i ja de tornada, les esporle-rines reberen la comitiva a pedrades. Els homes que acom-panyaven el monjo anaren per abraonar les dones, però de darrera un cantó en sortiren un estol més amb els davan-tals plens de còdols i un reguitzell d’al·lots que duien fones i tenien bona punteria! Ara ferien un braç, i al moment una espatlla. A un li inflaren els morros, a l’altre li feren un brave-rol. Començaren a córrer i les dones darrera, als homes els

queien tantes pedres a damunt que ja eren com a calabruix. El germà Agustí —per poder córrer sense noses— s’hagué d’aixecar els faldons de l’hàbit i mostrà unes cames tortes i unes cuixes peludes que feren esclafir de riure totes les do-nes, joves i velles:

—Frare tort! Frare pelut! —li deien entre rialles i crits—Corr, corr, que si t’agafam te mostrarem les nostres,

de cuixes! Vols julivert o colflori? —i mentre deien això al-gunes de les més atrevides s’aixecaven les faldetes— O t’estimes més un manadet de bledes? —li demanaven amb rialles grasses.

—No, no va de figues! Donau-li pastanaga! —cridava una altra—. O porro!

El monjo i els seus acompanyants arribaren així com pogueren a La Real. Anaven nafrats, suats, rebentats, cap-cots, empegueïts, humiliats, arrossegant les espardenyes

i amb la roba feta benes. Contaren la feta a tota la comunitat. L’abat feia flamada contra tothom: el batle d’Esporles i el rector, don Antoni Pasqual, i contra els homes i dones de la vila, els nins, les nines i fins i tot els infants d’uè, els cans i els moixos. Donà part a governador. Pocs dies després foren detinguts en Julià Rosselló i el seu germà Joan, i també en Francesc Ferrà, de malnom Vidal, acusats de desobedièn-cia i burla a l’autoritat.

Tres anys després tornà a succeir el mateix, aquesta vegada hi va anar l’abat en persona, i també fou acomia-dat a pedrades per les dones de la vila. N’haguéssiu vist, de corregudes! Monjos amb l’hàbit aixecat fins als genolls, que fugien tan de pressa com podien i una pluja de macs que obria nafres a les closques tonsurades. L’endemà, una dotzena de soldats comandats per un caporal que parlava foraster arribaren ben formats a Esporles. Aquesta vegada s’endugueren el batle i tots els regidors, acusats de desobeir

l’ordre de no desviar l’aigua i de negar-se a pagar la multa que els imposaven. Els engrillonaren com si fossin malfactors i no hi valgué que el rector i el senyor de La Granja els vol-guessin defensar. Els lliuraren al batlle reial, qui manà que els tancassin en un calabós de Ciutat, brut i fosc, i allà hi passaren una partida de setmanes. Hagueren de pagar una multa ben salada, però tanmateix fou debades.

Cada vegada que el poble necessitava aigua, no hi valien siquiers, ni abats, ni monjos, ni governadors, ni lleis antigues, ni documents de Madrid, ni amenaces ni càstigs. Tot el po-ble s’unia per fer que l’aigua fluís, lliure neta i juganera, des dels últims molins de La Granja cap a la síquia del rector i d’allà al safareig de Sa Comuneta, i per sobre de Badaluc cap al poble on es regaven els horts i en prenien les cases, i cap a l’hortet de la Rectoria i d’allà a l’Abeurador per seguir per una síquia que passava per Ca l’Amet fins a la Vila Nova i —si en quedava una micona— s’abocava al torrent de Sant Pere. Així, els horts fruitaven, es rentava la roba, jugaven els infants, s’abeuraven els animals i tota la vila s’omplia de vida, oblidada la set i la sequera.

5Passaren els anys, més de cent i més de dos-cents, i les

disputes s’anaren encalmant, però no es resolgueren del tot. Ara ja no eren a pedrades, però l’aigua és sempre un bé preuat i és difícil acordar qui i com l’ha d’usar.

En Tòfol Siquier seia al sofà i —mentre berenava d’una llesca de pa amb xocolata— escoltava la conversa entre son pare i sa mare:

—Avui he tornat fer una estona de feina a l’arxiu de l’Ajunta-ment i hi he trobat encara més documentació dels plets entre Esporles i La Real per l’aigua de La Granja. Saps que n’hi va haver de discussions, edictes i sentències!— deia en Toni.

—Sempre n’he sentit parlar, per la Vila, però està bé saber exactament què va passar. Paper a paper, document a document, ho arribarem a aclarir fil per randa.

En Tòfol sabia que a son pare i sa mare els agradava es-brinar la història del poble, i d’això de les llargues bregues per l’empriu de l’aigua de les fonts n’havia sentit campanes. Però s’acabà la xocolata i després el pa i decidí anar a cercar la seva amiga, n’Aina Agnès. On la trobaria? A la biblioteca, ben segur, aquell era un dels seus llocs preferits. No s’equi-vocà, tot d’una la va veure, tan embambada llegint que no se’n temé de res fins que ell li estirà les trenes i li va fer alçar els ulls de la pàgina que llegia. Li proposà d’anar a jugar una estona prop del torrent, però ella no volia deixar el llibre. Així que el va treure en préstec i cap al torrent s’ha dit, pel camí les bicicletes brunzien com a abelles. S’aturaren prop d’on pasturaven na Lluenta i na Boscana, dues someres mallor-quines que tenien la tasca de netejar el torrent de les herbes que hi creixien. I la feien ben de gust, omplint-se la panxa tothora de l’herbei gustós i fresc. Amb elles no calien herbi-cides, ho duien ben net!

Cercaren una ombra, i es fixaren que no gaire lluny hi havia dos monjos amb l’hàbit de La Real que conversaven tranquil·lament mentre prenien la fresca. En Tòfol —que era una mica peresós amb les lletres— li demanà a l’amiga que li llegís un poc. I vet aquí que ella li llegí unes pàgines del llibre, i justament —heu de creure i pensar i pensar i creure- parlaven d’unes disputes entre la gent d’Esporles, un estol de monjos bernats amb el seu abat, un siquier una mica dis-tret i les autoritats, tots barallant-se per fer anar l’aigua cap a un costat o cap a l’altre. En Tòfol reia: bregues per l’aigua a ca nostra, bregues per l’aigua al llibre de n’Aina...

Amb això, veren els dos monjos que s’aixecaven amb una revinglada, s’espolsaven els hàbits, els s’arromangaven part damunt els genolls i arrencaven a córrer —cametes me valguen— pel camí cap a la sortida del poble, talment com

si duguessin un coet dins el cul. El Tòfol pensà: “—Com pot ser mai, les esporlerines els tornen a apedregar? Una altra vegada, en ple s.XXI?”. Però no, no eren les esporlerines, era un nigul immens de moscards que —en un cop descuit- els havia envoltat, els havia omplert de picades i ara enca-ra els perseguia amb traïdoria. Quan se’n temeren del què succeïa, n’Aina Agnès i en Tòfol arrencaren a córrer cap a l’aigua que baixava pel torrent, cercant fugir de les fiblades dels moscard enfurits, no fos cas que també n’hi hagués per a ells. Just es tragueren les sabates. La nina, en veure el seu amic que tenia una picada al braç, féu un cocó amb les mans i l’esquitxà amb tota la força una vegada i una altra, ruixims d’aigua fresca li regalimaven de dalt a baix. Ell s’hi tornà, amb les dues mans, colpejant l’aigua amb força per alçar uns bons esquitxos. Aigua cap als cabells de n’Aina Agnès, xaragalls i roba xopa. Esquitxades. Rialles i giscos, frescor que encalmava la pell encesa.

De cop, es miraren als ulls i endevinaren que havien tin-gut el mateix pensament: Aquestes són les millors bregues de l’aigua! Les úniques que volem a Esporles!

A la vorera del torrent, mentre na Lluenta s’ho mirava tranquil·la, na Baldufa assaboria un manat de fulles —o eren fulls?— blancs amb línies negres i no verds com els que menjava cada dia. Els trobà ben gustosos.

Fi

AC

OLO

REIX

Contes de La Serra