EmiMax_PousContaminats

il·lustracions: Javier Carbajo

Gemma Lienas

La Galera

Aquest document ésun extracte de l’obra

www.gemmalienas.com

Els pous contaminats

Emi i Max

ELS POUS CONTAMINATS

7.OKPousCAT_Maquetación 1 06/10/11 17:03 Página 3

Primera edició: octubre del 2009

Disseny de la col·lecció: Elisabeth Tort Il·lustracions: Javier Carbajo

Edició: Marcelo E. MazzantiCoordinació editorial: Anna Pérez i MirDirecció editorial: Lara Toro

© Gemma Lienas, 2009, pel text© Javier Carbajo, 2009, per les il·lustracions© La Galera, SAU Editorial, 2009 per l’edició en llengua catalana

La Galera, SAU EditorialJosep Pla, 95 – 08019 [email protected]

Imprès a ReinbookCtra. de la Sta. Creu de Calafell, 7208830 Sant Boi de Llobregat

Dipòsit legal: B-36.194-2009Imprès a la UE

ISBN: 978-84-246-3197-0

Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicaciópública o transformació d'aquesta obra resta rigorosament prohibida i estarà sotmesa a les sancions establertes per la llei. L'editor faculta el CEDRO (Centre Espanyol de DretsReprogràfics, www.cedro.org) perquè n'autoritzi lafotocòpia o l'escaneig d'algun fragment a les persones que hi estiguin interessades.

A en Jordi, en Biel, la Itziar, la Mariona, la Isolda i en Solomon


EN BOLADEPÈL DESAPAREIX

A quell matí de diumenge, l’Emi, asseguda a laterrassa, s’entretenia llegint una novel·la men-

tre esmorzava. Estratègicament col·locada, no treiala vista de la finestra on veia la Serena, la seva ma-re, teclejar sense aturador.

Uf ! Estava tipa de tenir l’ordinador segrestat.Quan l’okupa el deixés lliure, ella es tornaria a con-nectar a Internet. Volia conèixer les activitats gratuï-tes que li oferia la ciutat durant les vacances d’estiuque acabaven de començar.

—Bon dia! La veuassa d’en Max va sonar com un tro en-

mig del silenci. L’Emi va girar el cap d’un costat a l’altre bus-

cant el seu millor amic: havien crescut junts, com-partit guarderia, ara institut, i fins i tot vivien en elmateix edifici. Eren inseparables.

–Aquí dalt!

17


L’Emi va alçar els ulls i va veure en Max traientel cap per la barana del terrat.

—Hola, Max. Què fas al terrat? —Vull provar de saltar un pis, com fan els es-

pecialistes de cinema, i com que tu vius a l’àtic hepensat...

—No en series capaç, espero! —Bé, si em treus un matalàs, per què no? Si

altres ho fan, jo també puc... Definitivament, en Max embogit. —Hola, Max, bon dia —va dir la Serena, que

havia sortit a la terrassa sense que la seva filla se n’a-donés—. Ja he acabat de l’ordinador, Emi. Moltesgràcies per deixar-me’l fins que el meu portàtil es-tigui reparat.

—De res, mare. En Max vol saltar a la nostraterrassa com els especialistes de cinema.

La cara d’en Max sobresortia per la barana inegava el que deia l’Emi.

—Max, vine a esmorzar amb nosaltres, i bai-xa per les escales com les persones, fes-me el fa-vor —va dir la Serena.

—Ara mateix.

18


En menys de trenta segons i baixant per les es-cales, és clar, en Max es va plantar a la terrassa.

—Em creies capaç d’actuar com l’home aranya? L’Emi el va mirar com dient: «Sí, noi, de vega-

des et falta un bull.»En Max va asseure’s a la taula amb la Serena i

l’Emi per esmorzar croissants i suc. Entre mos i mos,va mirar al seu voltant fins que va descobrir allò queestava buscant: en Boladepèl, el lèmming que com-partia amb l’Emi. L’animal estava estirat al sol, panxaenlaire, sobre una hamaca, totalment endormiscat.

19


—N’hi ha que viuen com reis —va dir en Maxassenyalant en Boladepèl amb la banya d’un crois-sant.

—Alguna cosa interessant al correu, mare? T’he vist teclejar sense parar.

—Doncs, la veritat és que sí. La Serena va deixar d’untar el seu croissant

amb melmelada i els va mirar fixament. Els ulls librillaven i això, com bé sabia l’Emi, significava quetenia una notícia bomba.

—El diari m’ha demanat que faci una feinamolt interessant.

—Sobre mines d’or? —va dir en Max. —Sobre espècies en perill d’extinció? —va pre-

guntar l’Emi. —Què serà aquesta vegada? Au, Serena, di-

gue’ns-ho, sisplau. —He rebut un missatge... La Serena era periodista i escrivia per a dife-

rents mitjans. Era free-lance, és a dir, que treballavapel seu compte i no pertanyia a la plantilla de cappublicació, tot i que col·laborava en unes quantes.Segons l’Emi, i en Max hi estava d’acord, aquesta

20


era una feina fantàstica ja que sempre l’enviavaa viatjar pel món i, sovint, ells l’acompanyaven.

—I? —va preguntar l’Emi. —Què diu? —va voler saber en Max. La Serena es va treure un paper de la butxaca

dels texans, el va desplegar i va llegir: «Serena, en marxa de nou! I sense perdre ni un

instant, sisplau. Necessitem que facis un reportatge so-bre el territori que ocupa el parc de Sundarbans. El marn’està inundant les terres. Aquest és un efecte del can-vi climàtic i del consegüent augment del nivell del mar.Atès que són terres que fins ara estaven al mateix nivelldel mar, s’estan inundant. Volem fotos, dades, entre-vistes als habitants... Tot el que sigui necessari per a undels teus fantàstics reportatges. L’esperem impacients!»

—Sundarbans? On cau? —va preguntar l’Emi. —Al golf de Bengala, a Bangla Desh. —Quan te’n vas, mare? —Quan estigueu preparats. —Preparats? —va cridar en Max saltant de la

cadira, mentre la Serena es petava de riure. En Boladepèl es va despertar per la gresca

que feia en Max i es va refugiar a la falda de l’Emi.

21


—Mare, de debò? —De debò, Emi. Tots dos heu tret molt bo-

nes notes, de manera que he pensat que podeuacompanyar-m’hi.

—Visca! Sí, sí! Visca! Sí, sí! —va cridar en Maxmentre ballava una mena de dansa tribal per totala terrassa.

—Bé, nois, recolliu la taula mentre vaig a par-lar amb el teu pare i la teva mare, Max. Suposo quediran que sí... —va dir la Serena sortint de la ter -rassa.

El noi es va posar de genolls i va cridar: —I si diuen que no, adopta’m! —Que pallasso que ets! Va, ajuda l’Emi a dei-

xar això net de molles abans no vinguin els coloms.Ah, i tu, filla, podries parlar amb el teu pare per-què ens aconsegueixi els bitllets? En tens tots elsdetalls al correu electrònic —va dir.

I li va lliurar el paper on hi havia imprès elmissatge.

La Serena va abandonar la terrassa. L’Emi va arrufar el nas. —Què et passa, Emi?

22


—El meu pare... Em té promès un viatge desde fa temps.

—I què passa? —Que em temo que es podria apuntar a ve-

nir amb nosaltres. En Toni, el pare de l’Emi, i la Serena estaven

separats des que ella era gairebé un bebè, però, toti que mare i filla sempre havien viscut juntes, els tresprovaven de trobar l’equilibri perquè l’Emi poguésgaudir de tots dos. Com que en Toni treballava pera una companyia aèria, sempre els aconseguia bit-llets de franc, o gairebé.

I l’Emi ho va encertar: en Toni es va incloureen el paquet cap a Sundarbans, i a la noia se li vanposar els pèls de punta perquè va intuir problemesa l’horitzó. El seu pare i la seva mare eren genialsper separat, però junts es convertien en una màqui-na de discutir. Tot i això, per més que va provar dedissuadir el seu pare, no hi va haver manera.

Al cap d’una hora, la Serena tornava amb elpermís de l’Alícia i en Cesc, el pare i la mare d’enMax, vells amics i, a més, veïns de tota la vida.

L’Emi i en Max eren al sofà del menjador, ell

23


amb un atles recolzat als genolls i ella, amb en Bo-ladepèl.

—Mare... —va dir, acariciant nerviosa el lèm-ming.

—No sé per què no m’agrada com sona «ma-re» aquesta vegada.

—El pare ve amb nosaltres. —Com?! T’he dit que li demanessis els bit-

llets, no que el convidessis —va exclamar la Sere-na sacsejant el cap. Després, va posar els ulls enblanc i va fer cara de resignació. Sospirant, va afe-gir—: D’acord, no hi pensem més. Hi anirem totsquatre. Quan sortim?

—Aquesta mateixa nit, a les nou, ens troba-rem a l’aeroport —va dir en Max.

—Mare... —Tranquil·la, filla, confia en mi. Aquesta ve-

gada no hi haurà ni mitja discussió entre nosaltres.Tots dos som adults i civilitzats.

Unes hores més tard, ja a l’aeroport, l’Alícia ien Cesc, que els havien acompanyat per acomiadar-se d’en Max, provaven d’intervenir en la discussióentre la Serena i en Toni.

24


—No viatjarem amb en Boladepèl! No i no! Ésla meva última paraula! —deia en Toni.

—Sempre has de tenir l’última paraula, oi? —contestava la Serena.

—Serena, aquesta vegada tinc raó. Un lèm-ming no pot pujar a un avió. Ho prohibeixen les nor-mes i, a més, jo em guanyo la vida amb això. Si hodeixo passar i ens descobreixen...

—Però, pare, en Boladepèl sempre viatja ambnosaltres i mai no ha passat res.

—A veure, nois —va dir en Cesc, el pare d’enMax—, ens endurem en Boladepèl de tornada a ca-sa i en tindrem cura fins que torneu.

—Si som capaços de curar epidèmies, podremcuidar el vostre lèmming.

L’Alícia provava que l’Emi accedís per les bo-nes a separar-se de la seva mascota. I, com que elpare i la mare d’en Max eren uns metges excel·lents,dedicats a treballar per Metges sense Fronteres enllocs complicats, l’Emi al final es va conformar. I enMax també, és clar.

La mare d’en Max els va donar una caixa i qua-tre paquets petits de plàstic.

25


—Apa, que hi hagi pau, que encara no heu nisortit del país i us queda molt camí. Mireu, en Cesci jo us hem preparat una petita farmaciola amb allòmés necessari per al vostre viatge. I aquestes bossesblaves són impermeables especials. Us aniran demeravella quan aparegui el monsó.

—Què és el monsó, mare? —va preguntar en Max. —Doncs la pluja que us enxamparà a Sundar-

bans, una pluja tan intensa que sembla una corti-na d’aigua. A vegades resulta molt pesada.

—Res comparat a tenir els meus pares junts—va murmurar l’Emi a l’orella d’en Max.

Per megafonia van anunciar l’embarcamentdel vol cap a Dhaka.

En Max i l’Emi es van acomiadar de l’Alícia id’en Cesc amb petons i abraçades.

—Max, porta’t bé i no facis bestieses. —Sembla mentida, pare —va dir en Max amb

veu falsa d’ofès. En Cesc va aixecar una cella i en Max es va po-

sar a riure. —D’acord. Em portaré com un angelet. Ho

prometo.

26


—Jo el vigilaré, tranquils —va dir l’Emi. —Nosaltres farem el mateix amb en Bolade-

pèl. No et preocupis, el vostre amic estarà de mera-vella amb nosaltres. Mira que bé que s’entenen enCesc i ell —va dir l’Alícia provant de tranquil·litzarl’Emi, mentre assenyalava el pare d’en Max.

En Cesc estava abraçant el lèmming mentreaquest li ensumava la barba.

Tots van tornar a acomiadar-se de tots, espe-cialment l’Emi i en Max d’en Boladepèl i, després,els quatre viatgers van desaparèixer per la porta decontrol de passaports.

I si just després d’haver passat pel control ha-guessin mirat enrere, haurien pogut veure el pare ila mare d’en Max movent-se d’un cantó cap a l’altreamb nerviosisme, buscant i rebuscant entre la gentque passava, discutint agitadament, amb la cara des-encaixada...

L’Emi i en Max haurien entès que el seu lèm-ming s’havia escapat.

27


Documents

EmiMax_PousContaminats