Any 47 2008Preu: 5,35€191

HomenAtge A grAmscicLÀssic La interpretació de Marx per Gramsci Sacristan | DiAgnÒstic Cronologia, fotografies i bibliografia. Donar calor a la flama de sempre Salvador López Arnal | eXPeriÈncies Gramsci, el príncep modern i el “nou partit” Gianmario Leoni | La qüestió nacional sarda a Gramsci Andrea Geniola | Gramsci en el bienni roig (1919-1920). La posició de l’“Ordine Nuovo” en el debat entre Soviets i els Consells de Fàbrica a Itàlia Steven Forti | DiÀLeg Antologia d’escrits de Manuel Sacristán Salvador López Arnal | FinestrA oBertA Diletantisme i disciplina Graciela Jorge

D3

PresentAció

Jo no sé si un elefant pot evolucionar.....L’any 2007 es complien 50 anys de la mort d’Antonio Gramsci, un dels pensadors i polítics comunistes més importants del segle XX, i sens dubte, un referent per al segle nouvingut. Un referent per a totes les dones i homes que volen transformar políticament una societat que no complau, per injusta i per no ser el pal de paller d’una cultura d’alliberament col·lectiu i personal. Un referent per haver estat capaç de formular la lluita per a la transformació de la realitat des de la unitat del pensament i l’acció. Des de l’amor, per la revolució.

Necessitem més que mai a Antonio Gramsci: el seu ordre, la seva disciplina, el seu vincle entre ètica i política, el seu idealisme, la seva crítica, la seva infinita voluntat. Necessitem més que mai comprendre aquest món globalitzat com ell va saber comprendre el sud del seu món.

La revista Nous Horitzons ret homenatge al polític sard, a través d’aquest monogràfic que té per objectiu últim aconseguir que tothom obri les pàgines de la seva obra política i literària i s’endinsi, a través de la lectura, en la cerca del principi de la revolució.

Hem dividit el monogràfic en tres àrees de reflexió: un article de Graciela Jorge, que com a presonera política sota la dictadura de l’Uruguai, reflexiona sobre la condició del filòsof-presoner. Una segona àrea amb reflexions de tres joves historiadors italians, i una última que analitza l’obra de Manuel Sacristán, com un dels artífex de la introducció del pensament Gramscià a Catalunya.

Davant possibles dissidents en l’intent d’aproximació a Gramsci, faig reproducció d’una carta que emet un Gramsci empresonat al seu fill Delio. Aquesta carta, sensible i tendre, és tota una lliçó sobre la força de la inteligència i de la voluntat. [Data indeterminada (1934-19379, L.C.890]

Estimat Delio,

Jo no sé si l’elefant pot (o podia) evolucionar fins a convertir-se a la terra en un ésser capaç,

com l’home, de dominar les forces de la natura i d’utilitzar-les per a les seves pròpies finalitats; no ho

sé en abstracte. Concretament, l’elefant no ha tingut el mateix desenvolupament que l’home, i per

descomptat que ja no el tindrà, perquè l’home se serveix de l’elefant, mentre que l’elefant no pot servir-se

de l’home ni tan sols per menjar-se’l. El que penses de les possibilitats de l’elefant d’adaptar les seves

potes al treball pràctic no correspon a la realitat: de fet l’elefant té com a element “tècnic” la trompa,

i des del punt de vista “elefantí” la utilitza esplèndidament per arrencar arbres, per defensar-se en certes

circumstàncies, etc. Tu m’havies escrit que t’agradava la història, i d’aquesta manera hem arribat

a la trompa de l’elefant. Jo crec que per estudiar història no cal fantasiar massa sobre el què hagués

ocorregut “si”...

(si l’elefant s’hagués alçat per donar major desenvolupament al cervell,si..., si...; i si l’elefant hagués

nascut amb rodes? Hauria estat un tramvia natural ! I si tingués ales? Imagina’t aleshores una

invasió d’elefants com les de llagostes). Ja és prou difícil estudiar la història esdevinguda, perquè

sumAri

Consell de redacció:Dolors Camats, Jesús Contreras, Núria Foj, Joan Font, Ricard Gomá, Alfons Labrador,Roger Morales, Sara ¡ Moreno, Montserrat Pi, Daniel Polo, Marc Rius, Raül Romeva.

Correu electrònic:fundacio@noushoritzons.cat

Coordinació del número:Tommaso Nencioni, Marià Hispano i Víctor Mata. Producció Cultural de Dos Punts Documentació i Cultura, s.l.

Redacció i administració:Ciutat, 708002 BarcelonaTel. 93 301 06 12

Edita:Fundació Nous Horitzons

Disseny i maquetació:Elespacio

Impremta: Cevagraf, S.C.C.L

Subscripcions:Dpt. de Subscripcions,Nous Horitzons.Tel. 93 301 06 12

Subscripció:per un any (4 números):Espanya: 21¤Resta del móm: s´afegiran les despeses de correuDispòsit legal: B-37.808/77ISSN: 0213-1366NH és membre de l'APPEC

d’una gran part se n’ha perdut tot document, com es pot perdre el temps en formular hipòtesis

sense fonament? A més, en la teva hipòtesi hi ha massa antropoformisme. Per què l’elefant havia

d’evolucionar com l’home? Qui sap si algun elefant vell i savi, o algun jove elefantet , des del seu

punt de vista, no formula hipòtesis sobre les causes per les quals l’home no té trompa. Espero una carta

teva ben llarga sobre aquest tema. Aquí no ha fet gaire fred, i, a més, enguany no estic tan exposat

al fred com els anys passats. Encara hi ha flors obertes. Aquí no hi tinc cap ocell, però al pati hi veig

sempre una parella de merles i uns gats que les assetgen per caçar-les; però les merles no sembles

preocupades i sempre estan alegres i són elegants en els seus moviments.

T’abraço,

Pare.

Marià Hispano

Tommaso Nencioni

Barcelona, febrer de 2008

8

34

28

79

76

36

88

102

124

118

cLÀssic

La Interpretació de Marx per Gramsci | Sacristan

DiAgnÒstic

Cronologia

Cronologia ressenya bibliogràfica

de les principals obres d’Antonio Gramsci

Donar calor a la flama de sempre

Salvador López Arnal

eXPeriÈncies

Gramsci, el príncep modern i el “nou partit”

Gianmario Leoni

La qüestió nacional sarda a Gramsci

Andrea Geniola

Gramsci en el bienni roig (1919-1920).

La posició de “l’Ordine Nuovo” en el debat entre Soviets

i els Consells de Fàbrica a Itàlia. | Steven Forti

DiÀLeg

Antologia d’escrits de Manuel Sacristán

Salvador López Arnal

FinestrA oBertA

Diletantisme i disciplina | Graciela Jorge

recursos

Fulls Web + Bibliografia

sumAri

cc

c

cLÀ

ss

ic

C8

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

LA interPretAció De mArX Per grAmsci

La revista Nous Horitzons va néixer l’any 1960, per la decisió del Partit Socialista Unificat de Catalunya d’iniciar la publicació d’una revista essencial-ment cultural que tindria com a finalitat analitzar la realitat catalana des d’un punt de vista marxista. Des dels seus inicis Nous Horitzons va tenir una clara voluntat d’obertura i de diàleg plural, i es va convertir en plataforma per a les noves generacions d’intel·lectuals antifranquistes. L’any 1967, la direcció del partit encarregà a una direcció de l’interior del país la responsabilitat de la redacció: el director fou el filòsof Manuel Sacristán. Una de les aportaci-ons més interessants d’aquest període fou el número dedicat a Antonio Gram-sci, amb motiu del trentè aniversari de la seva mort el 1967. Aquest monogràfic s’erigeix en un dels documents clau en la introducció del pensament del filòsof sard en la cultura marxista catalana.

Fa trenta anys Ràdio Barcelona donava la notícia de la mort d’Antonio Gramsci (el dia 27 d’abril de 1937, als quaranta-sis anys d’edat i al cap de sis dies d’haver complert condem-na sota el primer dels feixismes europeus). L’obra de Gramsci és l’origen de l’interessant marxisme italià contemporani, i hi segueix pre-sent fins i tot quan aquest es fa crític i polèmic respecte al seu veritable fundador. Gramsci és un clàssic marxista dels més ben llegits, dels menys embalsamats. Això explica la variada complexitat de la literatura gramsciana. Dels nombrosos temes proposats, i millor o pitjor resolts per aquesta abundant literatura (a la qual continua mancant, però, la base d’una

veritable edició crítica, encara en preparació), en discutirem en aquestes ratlles un de molt limitat, que no abraça gaire cosa més que la joventut del pensador i el polític: la formació del marxisme de Gramsci, es pot considerar enllestida en l’essencial a l’època de “L’Ordine Nuovo” (19019 – 1920), sis anys abans de la seva detenció1

Però no és pas forçós que aquesta limi-tació arrabassi tot l’interès a l’assumpte. Més aviat hi ha dues raons per admetre que aquest mereix consideració: primera, que seguir la formació del marxisme de Gramsci obliga a descriure un cas realment difícil de recupe-ració i reelaboració de la inspiració marxiana en un marc d’idees i creences summament desfavorables a aquesta; segona, que, com a balanç de la descripció d’una tal experiència, podem per ventura assenyalar algun important problema que ha quedat identificat i obert en l’obra de Gramsci, i no resolt en ella, probable-ment perquè tot pensador autèntic descobreix problemes més enllà de les seves solucions.

Ja l’any 1910, tot just batxiller i encara a Sardenya, Gramsci ha llegit alguna cosa de Marx – “per curiositat intel·lectual”. La puntu-alització - del mateix Gramsci – és interessant, perquè el jove es preocupa ja aleshores pel moviment social de l’època i comença d’inse-rir-s’hi. Ho farà plenament poc temps després: és un socialista relativament actiu des del 1913, al cap de poc d’haver començat els estudis superiors - interromputs després per la dedica-ció política – a la Universitat de Torí. I a partir de l’any següent serà un socialista actiu ja amb una certa responsabilitat de dirigent, sobretot a la premsa.

Però si recordem l’ambient cultural italià d’aquests anys, no és gens paradoxal que un jove socialista, revolucionari per la seva pri-mera inspiració política, no llegeixi Marx per consolidar el seu pensament revolucionari, sinó per complir intel·lectualment, “per curi-ositat intel·lectual” ; la formació de Gramsci és la de l’idealisme italià dominant a l’època. El seu autor principal, quan Gramsci cerca rigor, és Croce; també en menor mesura, Gentile2. D’aquests autors Gramsci conservarà durant molt de temps algunes modalitats unilaterals de llegir Marx.

De Croce és, per exemple, la idea que el materialisme històric de Marx no és ni ciència ni doctrina pràctica revolucionaria, sinó un conjunt de “cànons” per a la interpretació del passat. Per curiosa que pugui semblar aques-ta interpretació de Marx a un lector posterior a Lenin, és molt comprensible dins l’ambient cultural de la Itàlia de començaments de segle. D’una banda, el trivial positivisme d’autors amb una considerable vigència, com Loria3 – el qual explicava la història en clau de deter-minisme fisiològic per a acabar, òbviament, en la clàssica glorificació positivista de la dada – empenyia per reacció el jove revolucionari a buscar el camí del seu pensament en el sentit més oposat imaginable: idealisme. D’altra banda, el marxisme oficial de la socialdemo-cràcia de l’època era purament i simplement un positivisme més: mer mecanicisme eco-nomicista en la teoria i col·laboracionisme reformista en la pràctica. Era natural que, si això es prenia com a exposició correcta del pensament de Marx, un jove pensador i polític de tendència revolucionària apel·lés entusiàs-ticament algun idealisme. Unes quantes rat-lles del primer article important de Gramsci a

Manuel Sacristan (traduït per F.V.)(Madrid 1925-Barcelona 1985)Filosof i escriptor. Autor de l'obra La formación del marxismo en Gramsci.

“ L’obra de gramsci és l’origen de l’interessant marxisme italià contemporani, i hi segueix present fins i tot quan aquest es fa crític i polèmic respecte al seu veritable fundador.

Torí (IGP 31-X-1914, SG 3-7) poden il·lustrar el resultat d’aquesta situació. Aquí parla Gramsci dels “revolucionaris que conceben la història com a creació del propi esperit, feta per una sèrie ininterrompuda d’estirades aplicades a les altres forces actives i passives de la societat, i preparen el màxim de condicions favorables per a l’estirada definitiva”.

La descripció d’aquests revolucionaris és sens dubte autodescripció; i ni tan sols cal comentar l’idealisme d’aquesta història - creació de l’esperit dels revolucionaris. Amb una inco-herència poc nova en el socialisme moralista, són afegides a aquesta història les “condicions” (materials), la resta marxista que li ha comuni-cat la tradició del moviment obrer i de la qual el responsable periodista militant no pot pas desprendre’s perquè li ho imposa l’experièn-cia directa de les lluites socials. I ja en aquesta època Gramsci té bastants experiències direc-tes d’aquesta naturalesa.

Això no vol dir que al Gramsci dels anys 14 -17 li manqui tot coneixement seriós de Marx i de la seva real inspiració revolucionària. A les primeres lectures “per curiositat intel·lectual” s’hi han sumat sens dubte moltes d’altres, des del Manifest fins a –sorprenentment- alguns escrits jovenívols del creador del socialisme crític o, com se sol dir, “científic”. En aquesta època Gramsci presta atenció també a proble-

C9

C10

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

C11mes sociològics, i la seva percepció de la lluita de classes és aguda ( cfr. IGP 9-XII-1916, SG 48-53). Però el seu domini del pensament de Marx és escàs. En els textos gramscians de l’època abunden les males interpretacions (fins i tot del concepte de la plusvàlua : A16-I-1916, SG 58), i de tant en tant s’hi troben algunes estranyes combinacions de paraules que, tret que siguin errades4, són clarament sense sentit (exemple: “acumulació de modes de pro-ducció”). És clar que a Torí, sota la influència de socialistes revolucionaris amb més tradició marxista i sota la del mateix moviment obrer, amb el seu sindicat i la seva gran cooperativa, Gramsci s’esforça a assimilar elements marxi-ans al seu juvenil esquema revolucionari. En algun moment s’acosta fins i tot a la solució millor i més profunda del que serà el seu llarg forcejament amb l’obra de Marx, com s’esdevé a l’article Sofismi curialeschi (A 3-IV-1916, SG 101-102). En aquest article Gramsci es refereix a una carta rebuda (d’un company) en la qual li diu que cal preocupar-se pels enormes beneficis de la FIAT, ja que aquesta concentració pròpia del capitalisme farà possible la gran indústria i el pas al socialisme. Gramsci contesta que aquest és un vell sofisma reformista, el qual “se sap on comença i no pas on acaba”. És veritat que el proletariat està interessat en la gran his-tòria, perquè aquesta afavoreix la delimitació antagònica de les classes però, l’increment del capitalisme és condicionat per l’explotació dels obrers, i , per tant, cal oposar-se a les seves conseqüències immediates. “En resolució –conclou Gramsci-“ (el remitent de la carta) es queda amb Ricardo (...) i amb el seu fatalisme. Nosaltres, en canvi, estem amb Marx i estem disposats a contribuir al desenvolupament del capitalisme, a la concentració econòmica, a la

gran indústria, a l’ampliació de les antítesis de classe, lluitant contra els capitalistes, denun-ciant-ne els delictes, les formes d’explotació innoble, l’acumulació de riqueses individu-als...” És clar que aquestes ratlles impliquen una plausible interpretació de Marx des del punt de vista del problema que la seva obra planteja a Gramsci: la integració de l’anàlisi historicoeconòmica amb l’acció revolucionaria. El Capital –diuen implícitament aquestes rat-lles– no és solament anàlisi teòrica, sinó també praxeologia, doctrina d’acció revolucionària.

Però moments com el que acabem de recordar són ben excepcionals en el pensament del jove Gramsci. Potser per la urgència perio-dística amb què escriu, i també sens dubte per la influència d’aquells “burgesos autèntics com Garofalo i Croce” que han “deixat empremtes inesborrables” en el “desenvolupament doctri-nal del marxisme” (A 20-VII-1916, SM 203), Gramsci no pot encara seguir per aquella via, i en general, resol el seu problema amb Marx en aquesta època per mitjà de mescles sense sintetitzar del principi revolucionari–idealista i el “saber” historicoeconòmic de Marx. Un text de 1915 (IGP 13-XI, SG 7) –escrit, per cert, per comentar el Congrés d’aquell any del Partit Socialista Obrer Espanyol– és característic de la situació general del pensament de Gramsci a l’època: “Per nosaltres la Internacional és un acte de l’esperit, és el coneixement que tenen (quan en tenen) els proletaris de tot el món del fet que constitueixen una unitat, un feix de forces concordement orientat, dins la varietat de les entitats nacionals, cap a una finalitat comuna, la substitució del factor capital pel factor producció en el dinamisme de la histò-ria, la irrupció violenta de la classe proletària, fins ara sense història o només amb història

potencial, en l’enorme moviment que produeix la vida al món.” La copresència de conceptes econòmics amb una concepció de la història tan idealista que en considera fora les masses anònimes és realment difícil i grinyolant.

Quan, al final d’aquest període jovení-vol, Gramsci torna a prendre la fórmula inter-pretativa crociana per intentar definir-se a si mateix la lectura de Marx, arriba també a una combinació mecànica: Marx ha ensenyat un determinisme històric respecte al passat, però el fet que hagi creat un moviment revolucionari indica que no ho considerava així per al futur. L’any 1916 (a 44-V, SM 148) Gramsci s’atén a aquesta feble, adialèctica paradoxa de “la histò-ria, de la qual som criatures pel que fa al passat i creadors pel que fa a l’esdevenidor”5 .

Gramsci ha nascut al socialisme sobre la base de la realitat per ell coneguda –la misèria rural i minera de Sardenya- i de la inspiració culta d’uns intel·lectuals –Croce, Salvemini, Gentile, Bergson, etc...- que no són ni dirigents obrers ni intel·lectuals marxistes, sinó “sena-dors”, “burgesos autèntics”, com diu ell mateix. El positivisme mecanicista, economicista i anti-revolucionari de la interpretació socialdemò-crata de Marx6 li reforça la tendència idealista. Més endavant, el tracte amb dirigents obrers i intel·lectuals marxistes a Torí li fa sentir la necessitat d’entendre Marx d’una altra manera. El primer resultat de l’esforç per aconseguir-ho és un compromís tan mecànic com el pensa-ment dels autors a qui s’oposa: Marx fóra el científic socialista que subministra “cànons” per a la interpretació del passat. Però no és el pensador del present ni del futur, perquè, tal com ho veu la socialdemocràcia, el seu pensa-ment no és revolucionari, sinó evolucionista, d’expectativa: deixar que actuïn mecànicament

marx ha ensenyat un determinisme històric respecte al passat, però el fet que hagi creat un moviment revolucionari indica que no ho considerava així per al futur. ”

Però, n’hi ha prou amb què una revolució hagi estat feta pels proletaris perquè sigui una revolució proletària? ”

Karl Marx.

C12 C13

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

els factors interpretats per aquells “cànons”. Aquesta és la situació del marxisme en el pen-sament de Gramsci –la d’un mer magister vitae ex post- quan la revolució russa de febrer i des-prés la d’octubre sotmeten aquest esquema a una crisi.

La revolució russa de febrer confirma per a Gramsci que el pensament revoluciona-ri ha de tenir una base idealista. Interpretant els fets de febrer, Gramsci escriu unes ratlles d’importància per a la interpretació del seu pensament perquè mostren com l’aportació per ventura més fecunda del filòsof italià al pensa-ment marxista ha nascut precisament del seu idealisme, bé que s’ofereixi al mateix temps com a via per sortir-ne. Es tracta del tema de les hegemonies: “Però, n’hi ha prou amb què una revolució hagi estat feta pels proletaris perquè sigui una revolució proletària? També la guerra la fan els proletaris, i no és per això solament un fet proletari.

Perquè ho sigui cal que hi intervinguin uns altres factors, els quals són espirituals. Cal que el fet revolucionari resulti, a més de feno-men de força, fenomen moral, fet moral.” (IGP 29-IV-1917. SG 10).

El decurs de la revolució russa complica seriosament les reflexions de Gramsci. Aquest s’ha sentit des del primer moment (sobretot des de Zimmerwald) identificat amb Lenin i els bolxevics, que li mostren la primera orga-nització d’un socialisme revolucionari lliure del positivisme reformista de la socialdemo-cràcia7. Però és manifest que els leninistes són marxistes i materialistes, no idealistes. Gramsci, que esdevindrà el cap de la fracció bolxevic dins del Partit Socialista italià, es veu

obligat una vegada més –i amb una urgència més gran que fins aleshores- a reconsiderar el seu marxisme. El resultat és una nova fórmula de compromís, força més profunda, però, que les anteriors de les quals sorgeix: els “cànons” marxians no interpreten solament el passat, sinó qualsevol situació; però no han d’ésser entesos com a previsions materials de termi-nis, fases o períodes fixos, sinó més aviat com una descripció de fases o estadis la realització, dels quals pot ésser instantània, sense neces-sitat de desplegament material de la societat a través de totes aquestes fases, perquè és sufi-cient que la consciència de la classe obrera les superi: “En la revolució russa Lenin no ha tingut el destí de Baboeuf. Ha pogut conver-tir el seu pensament en força activa de la his-tòria. Ell i els seus companys bolxevics estan convençuts que realitzar el socialisme és cosa possible en qualsevol moment. Es nodreixen de pensament marxista. Són revolucionaris. I el pensament revolucionari nega el temps com a factor de progrés. Nega que totes les experiències intermèdies entre la concepció del socialisme i la seva realització hagin de tenir una manifestació absoluta i íntegra en l’espai i en el temps. N’hi ha prou amb què aquestes experiències actuïn en el pensament perquè siguin superades i es pugui anar més enllà. El que cal és somoure les consciències, conquistar les consciències.”

Aquest text és de juliol de 1917 (IGP 28-VII, SG124 ). Les conseqüències polítiques que poden derivar-se’n són típicament marxis-tes i leninistes: són en substància el politicisme característic del socialisme de Marx, intensa-ment subratllat pel leninisme. Però així com Lenin basa aquest èmfasi polític o “subjecti-vista” (el qual permet de considerar amb més

domini els retards de l’evolució econòmica, etc...) en la dada economicosocial de la crisi de l’antic règim, en la tesi de “l’anella més feble” del capitalisme mundial, Gramsci arriba preci-pitadament al mateix resultat polític del proce-diment, científicament nul i gordià, d’injectar idealisme a Marx.

El compromís és tan inestable que no resisteix a la sotragada de la Revolució d’Octu-bre. Amb aquesta s’obre la fase definitiva de la formació del marxisme de Gramsci, en la qual les pròpies dificultats i fins les més serioses deficiències de la seva formació filosòfica resul-taran a vegades ferment de descoberta (anàlo-gament com, en la fase anterior, ha nascut d’un tercer intel·lectual tan confús la fecunda idea de l’hegemonia cultural necessària a una classe per ésser políticament dominant).

Aquesta fase del pensament de Gramsci comença amb un article de títol significatiu: La revolució contra “El Capital” (IGP 5-I-1918, SG 149-153). És el seu segon article sobre la Revo-lució d’Octubre, però el primer amb veritable contingut teòric. L’article afirma que la revolu-ció dels bolxevics està feta més d’ideologia que de fets. A això segueix la frase: “es la revolució contra El Capital de Carles Marx”. Com era pre-visible, però, els esforços dels anys precedents per assimilar el pensament de Marx a la pròpia vocació socialista revolucionària han deixat un pòsit ja inesborrable en Gramsci. Això a part, com ell mateix ha escrit, els bolxevics són mar-xistes. I és important remarcar la vacil·lació amb què ho fa. Aquest notable testimoniatge de la inseguretat del marxisme de Gramsci potser és degut a la pressa periodística: aquest, en efecte, dóna no menys que tres explicacions diverses i incompatibles en les mateixes quatre pàgines. Primera: els bolxevics són fidels a la

inspiració de Marx, no pas al text literal, que es ressent “d’incrustacions positivistes”, sobre les quals es basa la interpretació socialdemòcrata, economicista, del marxisme. Segona: la revolu-ció bolxevic no entra dins l’esquema o “cànon” de Marx perquè no podia preveure la formació ràpida, anormal, de voluntat popular, deguda a la guerra. L’esquema de Marx només és vàlid per a la “normalitat” històrica. – Sembla clar que aquestes dues interpretacions són incom-patibles: en la primera és negat que la inter-pretació socialdemòcrata de Marx reculli la veritable inspiració d’aquest: en recull només les “incrustacions positivistes” presents en la “lletra”. En la segona, en canvi, és admès que la lectura economicista és la “normal”. – Però aquestes quatre pàgines encara ofereixen una tercera explicació : que el poble rus ha fet l’evo-lució “normal” en la seva consciència, amb la qual cosa s’ha complert l’esquema de Marx. Els bolxevics ho han entès i han aconseguit així una revolució – contra El Capital ?. La insegure-tat de Gramsci és, com veiem, tanta, que acaba refutant la seva pròpia espectacular frase.

Però la veritat i la franquesa amb què Gramsci viu el seu problema van tenint, com sol passar, el seu premi. En matèria d’idees la cosa estèril no sol pas ésser l’acceptació veraç dels problemes, per espectaculars que siguin els curtcircuits mentals que, davant una qüestió no resolta, produeixi la feblesa dels instruments intel·lectuals aplicats en el cas de Gramsci, el difús idealisme culturalista en què ha crescut. Només set dies després de l’article acabat de citar, Gramsci en publica un altre, amb ressò de lectures del jove Marx (fins i tot en el títol: La crítica crítica, IGP 12-I-1918, SG 153-155) , en el qual, sense que el lèxic canviï, obté un apre-ciable aprofundiment dels seus punts de vista:

[...] la revolució dels bolxevics està feta més d’ideologia que de fets. A això segueix la frase: “és la revolució contra el capital de carles marx. ”

C15“La nova generació sembla voler un retorn a la genuïna doctrina de Marx, per la qual l’home i la realitat, l’instrument de treball i la voluntat no estan separats, ans s’identifiquen en l’acte històric”. Com algunes altres felices formula-cions de Gramsci – “hegemonia”, “centre de nuament”- aquesta “d’acte històric”, com a unitat instantània dels processos de base i l’ac-ció política revolucionària és segurament una de les millors expressions amb què compta la literatura marxista per anomenar la realitat concreta contemplada per la dialèctica revolu-cionària de Marx. – Hi ha també una versió millorada de la idea del materialisme histò-ric com a conjunt de “cànons” interpretatius. I, finalment, una conclusió que és una presa de posició: els membres de la “nova generació”- és a dir, els bolxevics i, entre ells, el mateix Gram-sci, ja en la via que el portarà a la fundació del PCI- “creuen no pas que la guerra ha destruït el materialisme històric“ en provocar una “revo-lució contra El Capital”, “sinó que la guerra ha modificat les condicions de l’ambient històric normal, per la qual cosa la voluntat social, col-lectiva, dels homes ha aconseguit una impor-tància que no tenia normalment”. (Gramsci es refereix en un altre lloc –que completa això– a la “concentració” dels treballadors de la ciutat i el camp “a les trinxeres”, que ha suplert la concentració “normal” a la gran indústria). “Aquestes noves condicions són també fets econòmics, han donat als sistemes de produc-ció un caràcter que abans no tenien.” (Gramsci al·ludeix l’estatificació transitòria de la indús-tria bèl·lica i pesada.) “L’educació del proletari-at s’hi ha adequat necessàriament i ha portat la dictadura a Rússia.”

Durant tota la primera meitat d’aquell any, Gramsci torna constantment de manera

cada vegada més profunda, al tema que ver-tebra la seva evolució intel·lectual de revolu-cionari. Però ara el pren en la nova i concreta forma que li ha donat la Revolució d’Octubre: com resol el leninisme la qüestió de la interpre-tació de Marx? Quan començà a presentar-se a les socialdemocràcies europees el problema de l’adhesió a la III Internacional i – això encara a l’horitzó- el de la formació en altre cas de partits comunistes, sovintejaren les discussions sobre els “dos aspectes de Marx”, el “suposadament “místic”, o revolucionari, i el “científic”, o d’his-toriador, Gramsci intervingué repetidament en aquestes discussions. I en alguna ocasió – per primera vegada el maig de 1918 (IGP 11-V, SG 377-380 )- la discussió del tema el porta fins al llindar d’un difícil assumpte que adquirirà importància als Quaderns de la presó, no hi que-darà pas resolt ni ho és avui en la pràctica: el tema de la ideologia, el problema de si el pen-sament revolucionari ha d’ésser o no ideològic. La cadena mental que el porta fins a aquest problema, partint de la disputa sobre el Marx “místic” i el Marx “historiador”, és la següent: Gramsci rebutja amb bon sentit aquesta trivial dicotomia que, en millor dels casos, és per a ell una exageració retòrica. Però resta el fet que ell mateix, Gramsci, tendeix encara, de tant en tant, a veure “incrustacions positivistes” d’im-portància en Marx, juntament amb la bàsica inspiració revolucionària. En pocs mesos, però la voraç lectura de tot el que troba de Lenin l’ha fet caminar un bon tros. El Marx científic ja no és per ell un positivista, sinó l’investigador que ha descobert els fets bàsics d’on arrenca “l’acte històric” revolucionari. Tanmateix, com es desencadena? I, sobretot, quin factor té en el pensament de Marx la funció desencadenadora de l’acte històric? Gramsci contesta: la ideologia.

La veritat és que les ideologies són risibles quan són pura xerrameca, quan són destinades a crear confusió, a il·lusionar i a sotmetre energies socials, potencialment antagòniques, a una finalitat que els és aliena. ”

Gramsci als anys 30.

C17I tot és escriure-ho que se sent incòmode. Les seves lectures de Marx són, en efecte, ja importants, i no li permeten dubtar del caràc-ter antiideològic de l’obra i dels motius més profunds de Marx. Un reflex d’aquesta inco-moditat intel·lectual de Gramsci enfront del propi plantejament nou del problema es nota ja, per exemple en la primera aparició d’aquest plantejament, del tema de la ideologia, a l’ar-ticle darrerament citat: “Marx es burla de les ideologies, però és ideòleg com a home polític actual, com a revolucionari.” A això hi seguei-xen unes ratlles, l’emfàtic començament de les quals –indici presumible de timidesa- s’explica suficientment per la inconsistència de la resta: “La veritat és que les ideologies són risibles quan són pura xerrameca, quan són destina-des a crear confusió, a il·lusionar i a sotmetre energies socials, potencialment antagòniques, a una finalitat que els és aliena”.

L’origen idealista, i en general, l’hegemo-nia d’un idealisme culturalista i anticientificis-ta (per inèrcia molt freqüent entre els antiposi-tivistes poc previnguts) a la Itàlia de la primera meitat del segle, donen a Gramsci molt poques armes per revoltar-se amb èxit contra la supo-sada fatalitat o inevitabilitat de la ideologia en el pensament revolucionari. Però el que inte-ressa aquí és notar com un problema autèntica-ment viscut i pensat porta de veritat fins al seu estadi final. En aquest i en d’altres textos que tindrem ocasió de considerar tot seguit, Gram-sci, alçant-se amb talent bastant per damunt del seu instrumental intel·lectual, ha suscitat un dels problemes avui més actuals en el pen-sament revolucionari – el de l’ideologisme i el del criticisme- d’una manera fins i tot més clara que Lenin, malgrat que aquest comptava amb elements doctrinals sens dubte superiors.

Però abans de considerar una mica substantivament aquest problema és oportú documentar encara el moment de major madu-resa del marxisme del jove Gramsci: aquest moment és aconseguit, sota la influència ja gai-rebé única de Lenin, en l’època que precedeix a la constitució del PCI. Un article d’aquesta època (Utopia, A 25-VII-1918, SG 280-287) ho pot il·lustrar adequadament. En aquest article Gramsci es proposa refutar el retret d’utopia adreçat a Lenin pel socialdemòcrates. El retret es basava en l’argument que la societat russa no havia travessat plenament la fase de desen-volupament capitalista. Gramsci contesta amb una argumentació que coincideix totalment amb la interpretació del marxisme per Lenin en la cèlebre fórmula que veu l’essència del pensament de Marx en “l’anàlisi concreta de la situació concreta”. Gramsci escriu: “Tot feno-men històric és “individu”; el desenvolupa-ment es regeix pel ritme de la llibertat; la inves-tigació no ha d’ésser de la necessitat genèrica, sinó de la necessitat particular. El procés de causació ha d’ésser estudiat intrínsecament als esdeveniments russos, no pas des d’un punt de vista genèric i abstracte”. En la resta de l’ar-ticle enumera peculiaritats de la situació russa, les valora amb criteris suficientment marxistes i acaba resumint una altra tesi de Lenin, que es trobava ja present, en realitat, en escrits d’En-gels (àdhuc a l’Anti-Dühring), però havia estat oblidada en la tradició socialdemòcrata: que són possibles revolucions proletàries (prole-tàries en sentit estricte: modernes), el resultat directe de les quals no sigui el socialisme, sinó la garantia d’evolució ràpida cap al socialisme.

Al final de l’època de joventut i llibertat de Gramsci es registra, doncs, la superació de l’empatx amb què el filòsof i polític s’ha enfron-tat amb el text de Marx en anys anteriors. És la influència de Lenin el que ha permès que Gramsci entengui la substància del pensament de Marx. I aquesta influència és molt explica-ble fins i tot des d’un punt de vista merament teòric. En efecte, el problema doctrinal de Grams-ci ha estat el mateix de Lenin: recuperar un mar-xisme revolucionari enfront de la visió refor-mista socialdemòcrata del pensament de Marx. Àdhuc els camins seguits per aquests dos pensadors i dirigents polítics tenen un element comú: Els dos s’han recolzat per aconseguir aquesta recupe-ració en la tradició idealista; Lenin en Hegel, després de descobrir, amb l’explicable reacció de qui reacciona contra una situació d’enquis-tament del pensament socialista, que “hom no pot entendre El Capital sense conèixer La Lògica de Hegel”; Gramsci en l’idealisme cul-turalista crocià (i, en una mesura menor, en el vague biologisme que quedaria desplaçat de la filosofia europea a mitjan segle). Però Lenin i Gramsci recorren aquest camí en sentits con-traris : Lenin parteix de Marx i recupera Hegel per donar-se raó del caràcter revolucionari, en tant que dialèctic, d’aquell. Gramsci, al revés, parteix filosòficament de l’idealisme que és la seva herència cultural, i en la seva marxa envers Marx creu portar dintre seu, amb aquesta tradi-ció idealista, el principi revolucionari. Només la influència bolxevic li permet redescobrir-lo en Marx.

Aquest assumpte ja no es pot comp-tar entre els temes gramscians (i leninians) que avui ha de trobar-se de nou en primer pla en la reflexió marxista. I s’hi troba ja en realitat, de manera més o menys explícita.

tot fenomen històric és “ individu ” ; el desenvolupament es regeix pel ritme de la llibertat; la investigació no ha d’ésser de la necessitat genèrica, sinó de la necessitat particular. ”

Fitxa de presoner d’Antonio Gramsci.

C19Són nombrosos, en efecte, els autors que no veuen en els fenòmens involutius de la filo-sofia marxista dels decennis anteriors a 1956 sinó els efectes d’un “positivisme” globalment i simplísticament atribuït a “Stalin”. Per això aquests escriptors filosòfics sovint solen recór-rer novament a Hegel i a la tradició idealista. Tals són els casos, per exemple, del Lukács dels darrers anys (sobretot a l’Estètica), de Kosik, de Kolakowski, de Garaudy, de Fischer, i fins i tot de Havemann, malgrat la seva condició de científic de la natura. D’altres autors, veient –amb més raó- que el suposat positivisme de la filosofia soviètica en aquest passat pròxim no és sinó, al capdavall, un element, i probable-ment secundari, de la situació que es tracta de superar.

Són més contraris a trobar en el Hegel de la Fenomenologia la panacea de tots els mals. O en el de la Lògica. Autors tan diversos entre ells com Luporini, Della Volpe, Althusser, Schaf, etc..., coincideixen almenys en una orientació que no veu cap guany apreciable en l’apel·lació a la filosofia especulativa tradicional.

Una situació així reprodueix un dels principals aspectes de la problemàtica filosòfi-ca de Gramsci. Però no és aquest aspecte el que mereixerà aquí una breu consideració final, sinó un altre que en realitat l’absorbeix. És el

següent: Més amunt hem vist com Gramsci, després de superar, sota la influència de Lenin, la lectura positivista de Marx feta per la social-democràcia, intenta formular en què consisteix l’element revolucionari del pensament marxià; i com creu descobrir-lo en algun caràcter ide-ològic de l’obra de Marx. Hem vist també que ja la primera vegada que fa aquesta afirmació, Gramsci revela una certa inseguretat o timide-sa, provocada pel seu coneixement de la radical crítica – o “burla”, com diu Gramsci – a què Marx sotmet el fet de la ideologia. Tanmateix, Gramsci no passarà ja d’aquesta insegura solu-ció del seu problema marxià, de la seva lectu-ra de Marx. En aquest punt els Quaderns de la presó no presentaran actituds noves, sinó tan sols l’intent de consolidar aquesta interpre-tació. No és pas inútil dedicar alguna atenció a comprovar-ho.

Als quaderns escrits a la presó de Torí, Gramsci intenta documentar amb textos del mateix Marx un caràcter ideològic del pensa-ment d’aquest. Una nota del quadern VIII (Torí 1930-31, IMS 49) pot il·lustrar adequada-ment aquest punt: “Recordar la freqüent afir-mació de Marx sobre la solidesa de les “creen-ces populars” com a element necessari d’una determinada situació. Diu més o menys: “quan aquesta manera de concebre les coses tingui la força de les creences populars”, etc. Una altra afirmació de Marx diu que una convicció popu-lar té sovint la mateixa energia que una força material o una cosa semblant (...). Crec que l’anàlisi d’aquestes afirmacions porta a refor-çar la concepció de “bloc històric”, en el qual precisament les forces materials són el con-tingut i les ideologies la forma, distinció entre forma i contingut que és merament didàctica, perquè les forces materials no serien concebi-

[...] en aquest cas –“ bloc Històric ”- es tracta de la totalitat i unitat concreta de la força social, la classe, amb l’element cultural-espiritual que és consciència de la seva acció i forma del resultat d’aquests. ”

[...] la convicció gramsciana segons la qual la ideologia és l’única instància mediadora entre la força social i l’acció. ”

C18

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

bles històricament sense forma i les ideologi-es serien capricis individuals sense les forces materials”.

La idea de “bloc històric” és una altra de les afortunades encunyacions de con-ceptes a què ja hem fet referència i que són potser el fruit més permanent de l’obra teòri-ca de Gramsci: com si en el forcejament teòric Gramsci hagués aconseguit una agudització de la capacitat de percebre i anomenar l’objec-te essencial dels seus esforços. En aquest cas –“bloc Històric”- es tracta de la totalitat i unitat concreta de la força social, la classe, amb l’ele-ment cultural-espiritual que és consciència de la seva acció i forma del resultat d’aquests. El concepte –amb aquest nom o amb un altre- és sens dubte imprescindible per a un marxis-me veritablement dialèctic, que no entengui positivísticament la història com a evolució fatal i lineal dels fenòmens econòmics. Però en la mateixa presentació del concepte apre-ciem la causa per la qual Gramsci no pogué mai decidir sinó dins el dilema “ideologis-me o reformisme”. Les frases de Marx que recorda vagament i d’on parteix la reflexió de Gramsci són sens dubte del tipus de la cèlebre: “la teoria es fa força quan aferra les masses” (die Theorie wird zur Macht, wenn sie die Massen ergreift). La formació idealista culturalista de Gramsci li fa identificar “teoria”, el mot usat per Marx, amb “ideologia”, Gramsci no veu, doncs, la possibilitat que la mediació entre la força social (l’energia de la classe obrera) i la intervenció revolucionària sigui de naturalesa científica, de la naturalesa del programa crític; per ell, l’única mediació possible és una nova ideologia, l’adopció pel marxisme de la forma cultural de les religions i dels grans sistemes de creences, sintètics i especulatius, de la tradició.

En l’època anterior a la seva detenció, Gramsci ha expressat això sense objeccions. Heus aquí un exemple (A 26-VIII-1920, SM 415): els soci-alistes marxistes no són religiosos: creuen que la religió és una forma transitòria de la cultu-ra humana que serà superada per una forma superior de la cultura, la filosòfica: creuen que la religió és una concepció mitològica de la vida i del món, concepció que serà superada i substituïda per la fundada en el materialisme històric (...)”. Aquest text categòric conté –al costat de la tesi marxiana de la caducitat de la religió- dues tesis incompatibles amb la críti-ca de Marx (i d’Engels) a la ideologia: primera, l’admissió de la validesa futura de la filosofia com a visió sintètica o constructiva del món; segona, la comprensió del materialisme histò-ric com un producte cultural funcionalment idèntic a la religió, o sia, com un producte cultural ideològic.

Ja abans de la seva detenció, com ha estat dit, Gramsci ha aprofundit la seva lectura de Marx de manera suficient per saber que el pensament de Marx és essencialment crítica (“burla”) de la ideologia. Per això als Quaderns de la presó no tornarem a trobar cap afirmació tan categòrica com la transcrita de 1920. Però Gramsci no tindrà temps de sortir del dilema en què es troba. L’exigència del fiscal feixis-ta –el cervells de Gramsci havia de deixar de funcionar- no es complí, certament, al peu de la lletra. Però sí en part: la prematura mort de Gramsci impedeix saber si la inestabilitat de la seva contraposició entre ideologisme i positivisme reformista en la comprensió de Marx hauria estat superada en una praxeologia racional i concreta, crítica i antiideològica, de

Per al marxisme contemporani, la insistència en la inspiració crítica de marx i, per tant, la represa de la seva crítica de l’ideològic i l’eliminació d’especulació ideològica en el pensament socialista, és el programa més fecund que pot proposar-se. ”

C20

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

la qual estigué, d’altra banda, tan a prop, amb la seva accentuació del principi de la pràctica. En tot cas, la mort conclogué l’imponent mar-tiri del cos destrossat de Gramsci abans que la seva intel·ligència pogués fer cap més enllà en aquesta direcció. Un dels seus darrers qua-derns –potser l’últim, el XVIII (Formia 1934 o 35, IMS 47-49)- conté una nota llarga que ens el mostra esforçant-se encara per aconse-guir una solució de compromís entre la crítica marxiana de les ideologies i la convicció gram-sciana segons la qual la ideologia és l’única ins-tància mediadora entre la força social i l’acció. Val la pena recordar extensament aquesta nota. Sota el títol de Concepte d’ideologia i després d’una al·lusió implícita a Destutt de Tracy, Gramsci comença per reconèixer-se a si mateix que els clàssics dels marxisme (de la “filosofia de la pràctica”) són sobretot, com a filòsofs, crítics de la ideologia: “la ideologia” ha estat un aspecte del “sensisme”, és a dir, del materialis-me francès del segle XVIII (...). Cal examinar històricament –perquè lògicament és un procés fàcil de copsar i comprendre – com el concep-te d’ideologia ha passat de significar “ciència de les idees”, “anàlisi de l’origen de les idees”, a significar un determinat “sistema d’idees” (...), El mateix significat que ha pres el terme “ideo-logia” en la filosofia de la pràctica conté implí-citament (“implícitament és il·lusió de Gram-sci) un judici de desvalor (...)”. Però, després d’aquest reconeixement Gramsci cerca un com-promís que li permeti salvar el concepte d’ide-ologia. El resultat no és gens brillant: és una inconsistent distinció entre ideologies respec-tables i no respectables, diguem-ne, que, jun-tament amb una interessant formulació d’un tema d’Adorno8,el de la “ideologia de segon grau”, enclou el principi inevitablement acrític

de considerar respectables les ideologies pre-cisament més pures, les que constitueixen el pla suprastructural més profund de l’alienació, o sigui, les ideologies “orgàniques”, “necessàri-es”, implícites o “inconscients”. Gramsci diu el següent: “Em sembla que un element d’error en la consideració del valor de les ideologies és degut al fet (no gens casual, d’altra banda) que es dóna el nom d’ideologia tant a la suprastruc-tura necessària d’una determinada estructura com a les elucubracions arbitràries de determi-nats individus. El sentit pejoratiu del mot ha esdevingut extensiu i això ha modificat i desna-turalitzat l’anàlisi teòrica del concepte d’ideolo-gia (...). Per tant, cal distingir entre ideologies històricament orgàniques, que són necessàries per a una determinada estructura, i ideologies arbitràries (...)”.

(Diguem, entre parèntesis, que és nota-ble com l’intent de salvació de la ideologia. Intent d’inspiració idealista i culturalista, desemboca en un mecanicisme: Marx, segons això, no ha afirmat mai que una base determini unívocament (“necessariament”) una ideologia, sinó més aviat una família o classe d’ideologies: el que la base fa és limitar les ideologies possi-bles, determinar el camp de les possibilitats ide-ològiques de la formació de conceptes, etc...).

No seria erroni però sí massa parci-al, concloure un examen de la formació del marxisme de Gramsci anotant que aquest marxisme ha estat sempre problemàtic en el sentit que no ha arribat mai a situar-se fora del dilema de la crisi no resolta entre el posi-tivisme evolucionista de la socialdemocràcia i una inconsistent escapatòria per via ideolò-gica. Això seria injust perquè així oblidaríem per començar el gran nombre de conceptes valuosos que Gramsci ha aconseguit arrencar

al fecund moviment del seu pensament entre els pols del vell dilema; seria injust perquè suposaria ignorar el desenvolupament que la limitació del tema excloïa d’aquestes ratlles-; i seria injust, sobretot, perquè equivaldria també a desconèixer el valor que la presentació veraç i profunda d’un problema real. Per al marxisme contemporani, la insistència en la inspiració crítica de Marx i, per tant, la represa de la seva crítica de l’ideològic i l’eliminació d’especula-ció ideològica en el pensament socialista, és el programa més fecund que pot proposar-se. És un programa de difícil realització, perquè es troba amenaçat per dos perills: ignorar el risc de la moderna ideologia “neocapitalista” del tecnicisme i del “final de les ideologies” –que és ella mateixa la ideologia del fatalisme tecno-lògic, molt adequada per al capitalisme mono-polista–; i ésser confós amb aquesta ideologia per part de filòsofs socialistes nostàlgics dels emocionants megàlits hegelians. Però aquest és el programa de l’hora actual. I el problema a què respon aquest programa es troba expres-sat de la manera més veraç i radical en l’obra de l’home, del qual enguany commemoren el trentè aniversari de la seva mort •

Nota bibliografica

En espera de l’edició crítica de les obres de Gramsci, el lector pot recórrer a les següents edicions:

La casa Einaudi ha publicat la totalitat de les cartes i els quaderns de la presó en set volums (entre parèntesis indiquem l’any de la primera edició): Lettere dal carcere (1947), Il materialismo storico e la filosofia de Benedetto Croce (1948), Gli intellettuali e l’organizzazione della cultura (1949), Il Risorgimento (1949), Note sul Machiavelli, sulla politica e sullo Stato moderno (1949), Letteratura e vita nazionale (1950), Passato e presente (1951). La mateixa editorial ha publicat l’Ordine Nuovo (1954), Scritti giovanili (1958), Sotto la Mole (1960), volums que apleguen textos anteriors a l’empresonament de Gramsci.

Editori Riuniti han publicat Alcuni temi della quistione meridionale, que actualment ha estat inclòs dins l’antologia d’Il Saggiatore.

L’editorial Il Saggiatore ha publicat una antologia de textos gramscians amb el títol 2.000 pagines di Gramsci, a cura de Giansiro Ferrata i Niccolò Gallo, amb un pròleg del primer, en dos volums (1964).

En català ha estat publicada una selecció feta sobretot a base de textos de Gli intelltuali e l’organizzacione della cultura i Letteratura e vita nazionale, amb el títol Cultura i literatura, traducció i pròleg de J. Solé-Tura, Barcelona, Edicions 62, 1966, 304 pàg.

1 Per això els textos de Gramsci considerats aquí són quasi exclusivament escrits jovenívols. Se citen mitjançant les sigles: IGP (el diari “Il crido del Popolo”); A (l’edició piamontesa del diari “Avanti!”) ; SG (el llibre Antonio GRAMSCI, Scritti Giovanili, edició del 1958) ; SM (el llibre A. GRAMSCI, Sotto la Mole, ed. del 1960). Només per documentar la tesi que el marxisme de Gramsci en l’essencial ja és format abans de la detenció citem el llibre Il materialismo Storico e la filosofia di Benedetto Croce, ed. De 1956, amb la sigla IMS. Les citacions es componen amb la sigla del diari en què aparegué l’article citat, la data de publicació, la sigla del llibre en què ha estat recollit el text i la pàgina en què es troba al llibre: IGP 31-X-1914, SG 3-7 vol dir: article publicat a “Il Crido del Popolo” el 31 d’octubre 1914, recollit a les pàgines 3 – 7 de Scritti Giovanili.

C22

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

C23

2 La gran influència d’aquesta autora sobre Gramsci, tot quant reflecteix, en general, l’ambient cultural de la Itàlia de l’època, ha suscitat el tema del “provincialisme” de Gramsci. No fa gaire, Eugeni Garin ha criticat aquesta idea del provincialisme de Gramsci (La formazione di Gramsci e Croce, a “crítica Marxista – Quaderni”, num. 3, 1967, p, 119-133). Garin argumenta amb raó que la cultura filosòfica bàsica de Gramsci, la qual incloïa també per exemple, Bergson, no és pas provinciana, sinó característica d’una fase de la vida cultural de l’Europa del segle. A això es pot afegir, però, que tant l’idealisme culturalista crocià com el vitalisme de Bergson han resultat al capdavall una mena de provincialisme europeu, estrebades sense continuació per la via que en realitat havia d’obrir més endavant l’existencialisme.

3 No, certament, el positivisme d’un pensador tan agut com Vailati, per exemple. Però ni Vailati ni Peano –que ensenyava aquells anys a Torí– no tingueren en la vida cultural italiana de l’època la influència que exercien mediocritats positivistes tan oblidables com Achille Loria. –L’estudiant Gramsci, que alguna vegada hauria ensopegat pels corredors de la Universitat de Torí amb Peano, no sembla haver remarcat l’existència d’aquell talent renovador de la metodologia científica. La cosa no és massa sorprenent : la influència de l’idealisme crocià, després de bandejar el positivisme de la Universitat i de la cultura italianes, tingué uns efectes tan devastadors que el qui això escriu recorda haver notat encara l’any 1957 que universitaris italians de cultura, per altra part, notable no havien sentit ni tan sols els noms de Vailati i de Peano.

4 Problemes d’aquest tipus seran potser resolts pels encàrrecs de l’anunciada edició crítica.

5 Aquest cas de Gramsci pot il·lustrar com és discutible el tòpic segons el qual el principi dialèctic és obligadament i naturalment d’herència idealista. Es pot ser tan idealista com Croce i el jove Gramsci i tan poc dialèctic com aquests dos. És clar que aquí hi ha una paradoxa només si el subjecte de “som” -com es desprèn del context!- és la humanitat. En altre cas és un altruisme. Però Gramsci no enuncia cap lloc comú, sinó la tesi que els “cànons” de l’anàlisi històrica marxiana interpreten només el procés ocorregut (el passat), no pas l’esdevenir-se actual.

6 La pugna contra el mecanicisme en el pensament socialista és una constant de l’activitat intel·lectual de Gramsci: quan la socialdemocràcia deixi d’ésser la principal font de formació economicista de Marx (perquè ella mateixa deixarà de presentar-se com a marxista), Gramsci, ja a la presó, no deixarà d’escriure contra el mecanicisme en el si mateix de la III Internacional, particularment contra Bukharin.

7 Lenin, per la seva banda, comprengué de seguida que Gramsci i el seu grup (el grup de l’Ordine Nuovo ) eren l’expressió autèntica del bolxevisme a Itàlia. Al III Congrés de la Internacional (sessió del 30-VIII-1920), Lenin es determinà a donar un pas definitiu: posar el pes de la seva influència a favor de Gramsci (que estava en minoria dins del PSI): “Hem de dir clarament als companys italians que el que correspon a la política de la Internacional Comunista és la tendència de la militància de “l’Ordine Nuovo” , i no pas la tendència de la majoria actual del Partit Socialista i el seu grup parlamentari”. (vegeu G.FIORI, Vita di Antonio Gramsci, 1966, p. 159). –Amb aquesta intervenció de Lenin comença una difícil actuació de Gramsci que passa per la formació del PCI i culmina amb una operació característica d’aquest dramàtic període de la III Internacional: l’eliminació autoritària del grup extremista de Bordiga –inicialment majoritari dins del PCI- per l’acció de l’instructor Gramsci des de Viena (1923). Les persones viuen en llur època: per això, resulten cursis les presentacions de Gramsci, amb halo de novel·la rosa política, com un il·luminat que, en qüestions d’organització política, hagués anticipat en trenta anys i fins i tot superat el XX Congrés del PCUS, En el pla de la teoria, la profunda identificació de Gramsci amb el programa de Lenin es nota sobretot en dos temes que caldria sumar a l’únic tractat en aquestes ratlles: la importància teòrica donada al partit polític obrer – el “Príncep Modern”, com diu Gramsci-, i la recerca de tradicions nacionals italianes que puguin ésser assimilades a la motivació essencial dels soviets russos (és el tema dels consells de fàbrica). Sobre el punt primer, un dels més íntims coneixedors de Gramsci ha escrit: “El problema del partit, el problema de la creació d’una organització revolucionària de la classe obrera(...), està en el centre de tota l’activitat, de tota la vida, de tot el pensament d’Antonio Gramsci”. (Palmiro TOGLIATTI, Gramsci, 1955, p. 9).

8 De temes d’Adorno i també del tema de l’evolució del pensament de Marx, tan enèrgicament proposat avui per Althusser. Cfr. Els quaderns XXII i II (Formia, 1931-1933, IMS, especialment p. 76-79).

C24

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

C25

DDD

DiA

gn

Òs

tic

1894

-189

6:

a l’e

scol

a de

Nu

oro

pate

ix

un

acc

iden

t, ca

usa

su

posa

da

d’u

na

defo

rmac

ió q

ue

pati

rà

a la

col

um

na

vert

ebra

l.

1903

: ac

aba

l’esc

ola

elem

enta

l am

b qu

alifi

caci

ó m

àxim

a.

Treb

all fi

x en

el c

adas

tre,

in

terr

ompe

nt a

ixí

els

estu

dis.

En

tre

els

fun

cion

aris

de

l’Est

at

con

tact

a am

b so

cial

iste

s.

Fun

daci

ó de

la L

liga

de

Min

ers

de B

uge

rru

.

1904

: La

trop

a di

spar

a co

ntr

a el

s m

iner

s de

Bu

gerr

u i

cau

sa

tres

mor

ts. V

aga

gen

eral

a

Sard

enya

.

1905

: co

men

ça a

lleg

ir la

pre

msa

so

cial

ista

; el s

eu g

erm

à gr

an,

Gen

nar

o, li

en

via

l’Ava

nti!

de

s de

Tor

í.

1909

: A

nto

nio

Gra

msc

i ass

iste

ix

ocas

ion

alm

ent

a l’A

ssoc

iaci

ó A

nti

cler

ical

d’

Ava

ntg

uar

da.

1910

: pu

blic

a a

L’un

ione

sar

da e

l se

u p

rim

er a

rtic

le, O

prim

its

i o

pres

ors.

En

aqu

ests

an

ys

fa le

s se

ves

prim

eres

le

ctu

res

de M

arx.

Dar

rer

curs

del

lice

u.

Nov

embr

e de

191

1:

es m

atri

cula

a la

Fac

ult

at d

e Ll

etre

s de

la U

niv

ersi

tat d

e To

rí; c

ompa

rtei

x pi

s am

b A

nge

lo T

asca

, dir

igen

t del

m

ovim

ent j

uve

nil

soci

alis

ta.

1911

-191

2:

vaga

tori

nes

a de

l’au

tom

òbil,

de

dir

ecci

ó an

arqu

ista

.

Pri

mav

era

de 1

912:

en

un

sem

inar

i de

dret

rom

à co

men

ça la

sev

a am

ista

t am

b P

alm

iro

Togl

iatt

i.

Oct

ubre

191

3:

assi

stei

x a

Sard

enya

a la

ca

mpa

nya

ele

ctor

al e

n

ocas

ió d

e le

s pr

imer

es

elec

cion

s a

sufr

agi u

niv

ersa

l. P

roba

blem

ent e

n a

ques

ta

èpoc

a s’

insc

riu

a la

sec

ció

de

Torí

del

PSI

.

Oct

ubre

de

1914

: pr

en p

osic

ion

amen

t en

el

deba

t in

tern

del

par

tit s

obre

la

gu

erra

, am

b l’a

rtic

le

Neu

tral

ità

atti

va e

ope

rant

e.

12 d

’abr

il de

191

5:

darr

er e

xam

en a

la

un

iver

sita

t. A

par

tir

d’al

esh

ores

Gra

msc

i dei

xa

els

estu

dis

acad

èmic

s, p

erò

fin

s el

19

18 n

o ab

ando

na

la

idea

de

llice

nci

ar-s

e.

17 d

e m

aig

de 1

915:

va

ga g

ener

al c

ontr

a

la g

uer

ra.

24

de m

aig

de 1

915:

en

trad

a d’

Itàl

ia a

la P

rim

era

Gu

erra

Mu

ndi

al.

Set

embr

e de

191

7:

desp

rés

del m

otí o

brer

de

l 23-

26 d

’ago

st i

de

l’em

pres

onam

ent d

e ga

ireb

é to

ts e

ls d

irig

ents

soc

ialis

tes

de T

orí,

és s

ecre

tari

de

la C

omis

sió

Exe

cuti

va

prov

isio

nal

loca

l de

l PSI

.

An

ton

io g

rA

ms

ci

cr

on

oLo

giA

Oct

ubre

de

1917

: R

evol

uci

ó R

uss

a.18

-19

de n

ovem

bre

de

191

7:

part

icip

a en

la r

eun

ió

clan

dest

ina

a Fl

orèn

cia

de la

“fr

acci

ó in

tran

sige

nt

revo

luci

onàr

ia”

del P

SI,

sego

ns

Pao

lo S

pria

no

futu

r n

ucl

i del

Par

tit

com

un

ista

. Hi s

ón p

rese

nts

pe

rson

alit

ats

com

Ser

rati

, B

omba

cci i

Bor

diga

.

24 d

e de

sem

bre

de 1

917:

co

men

ta la

pre

sa d

el p

oder

pe

r pa

rt d

els

bolx

evic

s am

b l’a

rtic

le L

a ri

volu

zion

e co

ntro

il C

apit

ale

( o s

igu

i la

rev

olu

ció

que

s’h

a fe

t en

con

tra

de le

s pr

evis

ion

s m

arxi

stes

).

15 d

e ge

ner

de 1

919:

as

sass

inat

de

Ros

a de

Lu

xem

burg

i K

arl

Lieb

knec

ht a

Ber

lín.

23 d

e ge

ner

de 1

919:

C

rida

de

Len

in p

er a

la

fun

daci

ó d’

un

a Te

rcer

a In

tern

acio

nal

.

Abr

il de

191

9:

Tasc

a, T

erra

cin

i i T

oglia

tti

don

en v

ida

a la

rev

ista

L’

ordi

ne n

uovo

. Gra

msc

i n’é

s se

cret

ari d

e re

dacc

ió.

22 d

e ge

ner

de 1

891:

n

eix

a A

les,

Cag

liari

, Sa

rden

ya. Q

uar

t del

s se

t fills

d’

un

em

plea

t de

l’Est

at.

1 de

mai

g de

191

9:

surt

el p

rim

er n

úm

ero

de la

re

vist

a.

7 de

mai

g de

191

9:

fun

daci

ó de

la I

nte

rnac

ion

al

Com

un

ista

.

23 d

e m

aig

de 1

919:

Fu

nda

ció

del M

ovim

ent

Feix

ista

Ita

lià.

21 d

e ju

ny d

e 19

19:

en l’

arti

cle

Dem

ocra

zia

oper

aia

Gra

msc

i pos

a el

pr

oble

ma

de le

s co

mis

sion

s in

tern

es d

e fà

bric

a co

m

a “c

entr

es d

e vi

da p

role

tàri

a”

i fu

turs

“òr

gan

s de

l po

der

obre

r”.

Julio

l de

1919

: G

ram

sci é

s em

pres

onat

per

pr

imer

a ve

gada

. Alh

ora,

l’O

rdin

e nu

ovo

publ

ica

el

prog

ram

a de

la f

racc

ió

com

un

ista

del

PSI

.

6 de

des

embr

e de

191

9:

la s

ecci

ó to

rin

esa

del P

SI

orga

nit

za u

n C

omit

è d’

Est

udi

s pe

r al

s co

nse

lls d

e fà

bric

a, d

irig

it p

er T

oglia

tti.

Gen

er d

e 19

20:

An

ton

io G

ram

sci i

Pal

mir

o To

glia

tti s

ón r

eesc

ollit

s pe

r a

la C

omis

sió

exec

uti

va d

e la

se

cció

tori

nes

a de

l PSI

.

13 d

’abr

il de

192

0:

vaga

gen

eral

a T

orí,

que

no

s’ex

tén

a to

t el p

aís.

L’O

rdin

e nu

ovo

dón

a su

port

a la

va

ga, q

ue

no

obst

ant a

ixò

no

gau

deix

del

su

port

de

la

CG

IL n

i del

gru

p di

rige

nt

del P

SI.

24 d

e de

sem

bre

de 1

920:

da

rrer

nú

mer

o de

l’O

rdin

e nu

ovo

setm

anal

. A p

arti

r d’

ales

hor

es l’

Ord

ine

Nuo

vo

és e

l dia

ri ò

rgan

del

s co

mu

nis

tes

de T

orí.

Gra

msc

i n’

és e

l dir

ecto

r.

15-2

1 de

gen

er d

e 19

21:

part

icip

a a

Livo

rno

en e

l X

VII

Con

grés

del

PSI

. El d

ia

21, l

a fr

acci

ó co

mu

nis

ta d

óna

vida

al P

arti

t Com

un

ista

d’

Itàl

ia –

Sez

ione

ital

iana

de

lla T

erza

Int

erna

zion

ale.

G

ram

sci é

s es

colli

t en

el

Com

itè

Cen

tral

.

Gen

er d

e 19

21:

es p

ubl

iqu

en u

na

sèri

e d’

arti

cles

a l’

Odi

ne N

uovo

qu

e co

nte

nen

la f

amos

a an

àlis

i gra

msc

ian

a de

l fe

ixis

me

com

a m

ovim

ent

de c

lass

e.

15 d

e m

aig

de 1

921:

és

can

dida

t a le

s el

ecci

ons

pel P

Cd’

I. N

o en

su

rt

esco

llit.

20-

24 d

e m

arç

de 1

921:

de

spré

s de

l II

Con

grés

de

l PC

d’I

és e

scol

lit

repr

esen

tan

t del

par

tit e

n

el C

omit

è E

xecu

tiu

de

la I

II

Inte

rnac

ion

al.

Mai

g-ju

ny d

e 19

21:

part

icip

a en

els

treb

alls

de

l CE

de

la I

nte

rnac

ion

al.

Des

prés

de

la c

onfe

rèn

cia

és h

ospi

talit

zat a

la c

línic

a Se

rebr

ijani

Bor

, on

al

sete

mbr

e h

i con

eix

la s

eva

espo

sa, J

ulij

a Sc

hu

cht.

22 d

e m

aig

de 1

919:

la

dir

ecci

ó de

l PSI

dec

idei

x pe

r 10

vot

s co

ntr

a 3

l’adh

esió

a

la I

C.

12 d

e se

tem

bre

de 1

923:

en

un

a ca

rta

al C

E d

el P

Cd’

I G

ram

sci c

omu

nic

a la

dec

isió

de

l CE

de

la I

nte

rnac

ion

al

de p

ubl

icar

un

nou

dia

ri

obre

r am

b la

col

·lab

orac

ió

dels

soc

ialis

tes

d’es

quer

ra

i pro

posa

qu

e se

l’an

omen

i L’

Uni

tà. E

n la

car

ta p

arla

per

pr

imer

a ve

gada

del

tem

a de

l’a

lian

ça e

ntr

e el

s ca

mpe

rols

de

l su

d d’

Itàl

ia i

els

obre

rs

del n

ord.

12 d

e fe

brer

de

1924

: su

rt e

l pri

mer

nú

mer

o de

L’

Uni

tà –

Quo

tidi

ano

degl

i op

erai

e d

ei c

onta

dini

. A

par

tir

de m

arç

l’Ord

ine

nuov

o és

qu

inze

nal

.

6 d’

abri

l de

1924

: G

ram

sci é

s es

colli

t per

pr

imer

cop

dip

uta

t.

12 d

e m

aig

de 1

924:

pr

imer

a co

nfe

rèn

cia

nac

ion

al d

el P

Cd’

I. C

omen

ça

la c

ríti

ca d

el g

rup

de T

orí a

B

ordi

ga, s

ense

aco

nse

guir

el

con

trol

del

par

tit.

Gra

msc

i és

esc

ollit

en

el C

E.

Ago

st d

e 19

24:

Gra

msc

i és

secr

etar

i gen

eral

de

l PC

d’I.

El s

etem

bre

com

ença

la ta

sca

de

reor

gan

itza

ció

del p

arti

t en

cè

l·lu

les.

Ago

st-s

etem

bre

1925

: el

abor

a, ju

nta

men

t am

b To

glia

tti,

les

tesi

s de

car

a

al I

II C

ongr

és d

el p

arti

t.

Gen

er d

e 19

26:

III

Con

grés

del

PC

d’I

(con

grés

de

Lyon

) . E

l gru

p de

Tor

í ass

um

eix

el c

ontr

ol

tota

l del

par

tit,

i der

rota

la

fra

cció

esq

uer

ran

a

de B

ordi

ga.

8 d

e no

vem

bre

de 1

926:

de

spré

s de

les

“mes

ure

s ex

cepc

ion

als”

ado

ptad

es p

el

règi

m f

eixi

sta,

Gra

msc

i i

altr

es d

ipu

tats

com

un

iste

s só

n e

mpr

eson

ats

a R

oma.

E

l dia

des

prés

tots

els

di

puta

ts a

nti

feix

iste

s só

n

dest

itu

ïts

dels

seu

s cà

rrec

s.

7 de

des

embr

e de

192

6:

pass

a al

Con

fino

a U

stic

a.

20 d

e ge

ner

de 1

927:

de

ixa

Ust

ica

per

ingr

essa

r

a la

pre

só d

e M

ilà, o

n h

i ar

riba

el 7

de

febr

er.

Mar

ç de

192

7:

com

ença

a f

orm

ula

r el

seu

pr

ojec

te d

’est

udi

s. D

eman

a el

per

mís

per

esc

riu

re i

li

és d

eneg

at.

28 d

e m

aig

de 1

927:

co

men

ça e

l ju

dici

con

tra

el

gru

p di

rige

nt d

el P

Cd’

I en

el

Trib

un

al e

spec

ial d

e R

oma.

A

mb

refe

rèn

cia

a G

ram

sci,

el fi

scal

gen

eral

de

l’Est

at

diu

: “h

em d

’impe

dir

que

aqu

est c

erve

ll fu

nci

oni p

er

vin

t an

ys”.

4 de

juny

de

1927

: G

ram

sci é

s co

nde

mn

at a

20

an

ys, 4

mes

os i

5 di

es

de p

resó

.

Gen

er d

e 19

29:

fin

alm

ent o

bté

el p

erm

ís p

er

escr

iure

a la

cel

·la.

Febr

er d

e 19

29:

com

ença

a p

ren

dre

not

es i

apu

nts

: es

trac

ta d

e l’i

nic

i del

pr

imer

qu

ader

n d

e la

pre

só.

Mar

ç de

192

9:

com

un

ica

a la

sev

a cu

nya

da

el s

eu p

roje

cte

d’es

tudi

s:

his

tòri

a d’

Itàl

ia d

el s

egle

X

IX i

en p

arti

cula

r la

fo

rmac

ió d

els

inte

l·le

ctu

als;

la

teor

ia i

la h

istò

ria

de la

h

isto

riog

rafi

a; e

l for

dism

e.

Nov

embr

e-de

sem

bre

de

193

0:

crit

ica

en c

onve

rses

am

b al

tres

det

ingu

ts la

tàct

ica

de la

In

tern

acio

nal

del

“s

ocia

lfei

xism

e”.

27 d

’abr

il de

193

7:

Gra

msc

i mor

des

prés

d’

hav

er o

btin

gut l

a lli

bert

at

con

dici

onal

deg

ut a

l seu

pr

ogre

ssiu

det

erio

ram

ent

físi

c. É

s en

terr

at e

n e

l C

emen

tiri

del

s an

gles

os d

e R

oma.

A l’

exte

rior

, tot

s el

s co

rren

ts a

nti

feix

iste

s re

ten

h

omen

atge

a la

sev

a fi

gura

: el

CE

de

la I

nte

rnac

ion

al,

L’U

nità

, Il G

rido

del

Pop

olo,

G

iust

izia

e L

iber

tà, C

amill

o B

ern

ei (a

nar

quis

ta) d

es d

e R

àdio

Bar

celo

na,

La

Lutt

e O

uvri

ère.

D35D34

cronoLogiA ressenyA BiBLiogrÀFicA De Les PrinciPALs oBres D’Antonio grAmsci

A.GRAMSCI, Lettere dal carcere, Einaudi, Torí. Es tracta de les cartes que Gramsci redactava a la presó, enviades a Piero Sraffa, la mare, la cunyada Tatiana (o Tania) i la dona, Julca (o Giulia). El mateix Grasmci els atribuïa una importància fonamental, ja que les considerava “l’únic llaç que m’uneix al món i el que trenca de tant en tant la meva segregació i el meu aïllament”. La primera edició és de l’any 1947. Successivament, arran de noves cartes descobertes o publicades per diversos diaris, han sortit edicions ampliades, entre les que s’assenyala la de l’any 1971, que porta una introducció de Paolo Spriano. De les cartes se’n treuen informacions fonamentals per al desenvolupament dels Quaderni del carcere i notícies sobre el dia a dia carcerari de Gramsci.

A.GRAMSCI, Quaderni dal carcere, Einaudi, Torí, I edició. Es tracta de l’edició començada l’any 1948, que el mateix Togliatti va voler publicada dividida per arguments: l’operació editorial va consistir en treure del material dels Quaderni diversos volums homogenis des del punt de vista dels temes que s’hi tracten. El 1948 es publica: Il materialismo storico e la filosofa di Benedetto Croce (El materialisme històric i la filosofia de Benedetto Croce); el 1949: Gli intelletuali e l’organizzazione della cultura (Els intel·lectuals i l’organització de la cultura); Il risorgimento (El resorgiment) sobre la unificació d’Itàlia; Note su Machiavella, sulla politica e sullo Stato moderno (Notes sobre Machiavelli, sobre la política i l’Estat modern); el 1950: Letteratura e vita nazionale (Literatura i vida nacional).

A.GRAMSCI, Quaderni del carcere. Edizione critica dell’Instituto Gramsci a cura di Valentino Giarratana, Einaudi, Torí. Es tracta de l’edició completa i filològicament més correcta dels Quaderni, ja que la divisió per arguments de l’edició precedent tenia molt d’arbitrari. Aquesta respecta la impostació original en quaderns, de tall sobretot cronològic. Una lectura sistemàtica d’aquesta edició, en condicions normals molt difícil, és facilitada per l’imponent aparell crític de Valentino Giarratana, que comprèn eines interpretatives molt útils com l’índex dels noms i dels conceptes, i al qual és dedicat completament el IV i darrer volum. La primera edició és de l’any 1975.

A.GRAMSCI, Socialismo e fascismo. L’Ordine Nuovo 1921-1922, Einaudi, Torí, 1966. Es tracta de l’edició dels articles publicats per Gramsci a la revista L’Ordine Nuovo, òrgan de l’esquerra socialista i després dels comunistes de Torí, fundada pel mateix Gramsci, Togliatti, Terracini i Tasca entre d’altres. Són articles fonamentals per entendre el Gramsci del període de la fundació del Partit comunista i la seva polèmica contra el reformisme del sindicat italià i el “verbalisme revolucionari” del Partit socialista. Tanmateix, el major interès d’aquests escrits està en l’anàlisi feta per Grasmci sobre el naixent fenomen feixista, sobre el seu caràcter de classe i sobre el seu potencial eversiu i reaccionari. És potser la primera investigació científica que es fa sobre el feixisme, i deixa encara intacte el seu valor interpretatiu •

Bibliografia seleccionada d’Antonio Gramsci

Antonio Gramsci: Antología. Selección y traducción de Manuel Sacristán | Siglo XXI, Madrid, 1974.

Antonio Gramsci: Introducción al estudio de la filosofía. Traducció de Miguel Candel | Crítica, Barcelona, 1985.

Antonio Gramsci: Cartas a Yulca. Traducció de Francisco Fernández Buey | Crítica, Barcelona, 1989.

Antonio Gramsci: Les operes. Edició d’Antonio A.Santucci | Riuniti, Roma, 1997.

Edicions d’escrits d’Antonio Gramsci

Cronache torinesi (1913-1917) Einaudi, Torí, 1980.

La città Futura (1917-1918) Einaudi, Torí, 1982.

Scritti giovanili (1914-1918) Einaudi, Torí 1958.

Sotto la Mole (1916-1920) Einaudi, Torí, 1960.

L’Ordine Nouvo (1919-1920) Einaudi, Torí, 1987.

Socialismo e fascismo (1921- 1922) Einaudi, Torí, 1966.

La construzione del partito comunista (1923-1926) | Einaudi, Torí, 1968.

La questione meridionale. Riuniti, Roma, 1974.

Lettere (1908-1926) | A.A. Santucci. Einaudi, Torí, 1992.

Cartes de la Presó (1926-1937) Fondazione Instituto Gramsci. 2003.

Selecció d’escrits sobre Gramsci

Fiori, G: Vita di Antonio Gramsci, Laterza, Bari, 1966 (Edicions Península, Barcelona, 1968).

Badaloni, Nicola: Il marxismo di Gramsci. Einaudi, Torí, 1975.

Norberto Bobbio: Saggi su Gramsci, Feltrinelli, Milà, 1990.

Palmiro Togliatti: Gramsci. Editorial Riuniti, Roma, 1967.

G. Vacca: Gramsci, 1926-1937. La linea d’ombra nei rapporti con il Comintern e il partito. Riuniti, Roma,1991.

Lucia Borghese: Tia Alene in bici. Gramsci traduttore dal tedesco e teorico della traduzione. Belfagor, n.6, XXXVI, 1981.

Eugenio Garín: Con Gramsci. Editori reuniti, Roma, 1997.

VV.AA: Gramsci. Le sue idee nel nostro trempo. L’Unità, Roma, 1987.

Jean-Marc Piotte: El pensamiento político de Gramsci. A. Redondo Editor, Barcelona, 1972.

Kate Crehan: Gramsci, cultura y antropología. Edicions Bellaterra, Barcelona, 2004.

Francisco Fernández Buey: Leyendo a Gramsci. Edicions El viejo Topo, Barcelona, 2001.

Manuel Sacristán: El orden y el tiempo. Trotta, Madrid, [en prensa].

J.M. Laso Prieto: Introducción al pensamiento de Gramsci. Ayuso, Madrid, 1973.

Francisco Fernández Buey: Ensayos sobre Gram-sci. Materials, Barcelona, 1977.

R. Díaz Salazar: El proyecto de Gramsci. Anthro-pos, Barcelona, 1989.

J. Trías Vejarano (Coord.): Gramsci y la izquierda europea. Fundació d’Investigacions Marxistes, Madrid, 1992.

D36

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

D37La de Sacristán és una reconstrucció històri-ca i crítica de l’obra de Gramsci que no té res d’encomiàstica ni d’hagiogràfica. Arrenca de la idea que s’ha de llegir l’obra de Gramsci com la d’un clàssic de la filosofia moral i política, evitant la intencionalitat instrumental, la inter-pretació estretament polititzada en un o altre sentit. D’aquí que quan bastants anys després, el 1977, es va fer habitual a Espanya referir-se a Gramsci com a antecedent directe (o pare) de “l’eurocomunisme”, el filòsof espanyol, a més de mostrar-se sorprès perquè Gramsci s’esti-gués convertint aleshores en una moda, va pro-testar enèrgicament contra les manipulacions sectàries de la seva obra: Gramsci és un clàssic, o sigui, un autor que té dret a no estar mai de moda i a ser llegit sempre. I per tots, va escriu-re en aquella oportunitat.

Francisco Fernández Buey (1955), “Gramsci a Espanya”

Fa setanta anys moria en una clínica Anto-nio Gramsci. Al funeral no va anar-hi ningú, excepte la cunyada, Tatiana, i la policia. Havia estat detingut el 1926 i havia recobrat la lli-bertat poques setmanes abans, extenuat no només per la malaltia. Si per morir es preci-sa cert consentiment, el seu hagué de veure’s propiciat per la percepció que ja no era estimat enlloc: ni a Moscou, on hi havia la dona, els fills i els companys; ni a Ghilarza, on hi havia la seva família d’origen. D’això no en va dir res a l’afectuosa no estimada Tatiana, i sí que li ho va confiar a Piero Sraffa, qui no ens en va dei-xar constància testimonial. No obstant això, del que va passar en el món entre el 26 i el 37 van haver-ne de parlar llargament tots dos en una clínica, per fi sense presència policial, i Grasm-ci hauria arribat a saber molt de tot el que havia pogut entreveure i afigurar. A l’URSS, la col-lectivització de les terres, després l’assassinat de Kirov i l’inici de la liquidació del Comitè Central escollit el 1934, i el 1936, just un any abans, el primer dels grans processos. Fora de l’ URSS, la crisi de 1929, l’ascens del nazisme a Alemanya el 1932, l’agressió italiana a Anisina el 1935 i el 1936 el Front Popular a França però també l’atac de Franco a la República espanyo-la. Quins pensaments li va suscitar tot això? Què podia esperar del retorn a la llibertat? Difí-cil imaginar una existència més dolençosa: per les misèries del cos, per la derrota, per la sole-dat, per la lucidesa.

Rossana Rossanda (2007), “La importància d’Antonio Gramsci,

a 70 anys de la seva mort”.

1. Paradoxes de clàssicsLes persones viuen en la seva època, recordava Manuel Sacristán (1925-1985) el 19672. Resul-taven cursis les presentacions de l’obra d’Anto-nio Gramsci amb halo de novel·la rosa política, com si l’autor de Quaderns de la presó fos un il·luminat que en qüestions d’organització política s’hagués anticipat trenta anys, supe-rant la renovació que havia presentat el XX Congrés del PCUS.

Per Sacristán, Gramsci no va ser mai un il·luminat. Sí, en canvi, un revolucionari, un clàssic estimulant i no embalsamat de la tradi-ció marxista.

El 1998, Francisco Fernández Buey i Jorge Riechmann van iniciar l’edició d’una col·lecció que porta per títol “Clàssics del pen-sament crític”3. Amb finalitat fonamentalment pedagògica, els títols que la integren intenten acostar el lector a l’obra d’autors que al llarg de la història han destacat en l’elaboració d’un pensament crític. Ensenyar quina dimensió històrica van tenir, i quina dimensió política, social i cultural tenen avui; ensenyar com es van llegir i com es llegeixen és una de les aspi-racions essencials de la col·lecció. No va ser simple atzar de la programació editorial que el primer volum de la col·lecció estigués dedicat a Gramsci, una succinta antologia que amb el títol Per a la reforma moral i intel·lectual fou pro-logada per Antonio A.Santucci i seleccionada per Francisco Fernández Buey, traductor igual-ment d’alguns dels textos incorporats. Grams-ci, doncs, una altra vegada com a clàssic, com a clàssic del pensament crític.

No obstant això, fa uns quinze anys, Valentino Gerratana4, el responsable de l’edi-ció crítica dels Quaderni, ja assenyalava algu-nes de les contradiccions que voltaven la nostra

lectura d’obres considerades clàssiques. Si tota raonable interpretació d’un text exigeix tenir present “les circumstàncies” en què es desen-volupen preguntes, inquietuds i respostes, com era possible aleshores parlar de llibres i d’au-tors que poden seguir sent actuals en qualsevol altre temps? Si un clàssic, diem, és un destacat intèrpret del seu temps, d’un temps que va viure amb intensitat i especial lucidesa, com poden les noves generacions, vivint experiències dis-tants, o molt allunyades, treure profit de la seva lectura per als nous i molt diferents reptes als quals s’enfronten?

No és un mer sense sentit parlar de clàssics imperibles de la filosofia política quan el món en el que estem immersos és un altre món, amb altres coordenades, amb altres siste-mes de referència, en ruptura radical amb expe-riències que van vertebrar generacions d’acti-vistes i estudiosos, on fins i tot el llenguatge ha canviat substantivament i ha vorejat la major part d’aquell antic i usual dir? Les, aleshores, densament cultivades escoles, grups, “grupus-cles” i tendències polítiques, no ens recorden més aviat ara individus d’altres sistemes pla-netaris, éssers aniquilats per la Història que quimèricament aspiren a retornar a una vida, d’altra banda impossible?

Sigui quina sigui la unitat que escollim per mesurar la nostra distància amb la història i el món viscuts per Antonio Gramsci (1891-1937), també en el seu cas alguns dels anteriors interrogants, i les seves derivacions annexes, resulten pertinents. Si un llibre clàssic, com ho volia Italo Calvino, és un llibre que no deixa mai de dir el que ha de dir-nos, segueix avui dient-nos l’obra de Gramsci allò que havia de dir-nos? No hem fet amb la seva obra un altre monument al culte desmesurat a una perso-

DonAr cALor Avui A LA FLAmA De semPre1

En memòria de Glòria Compte, gramsciana, revolucionària generosa, amiga fidel de Manuel Sacristán i Giulia Adinolfi, de qui tant vaig aprendre.

Salvador López Arnal és professor-tutor de matemàtiques a l’UNED i professor d’informàtica de cicles formatius a l’IES Puig Castellar de Santa Coloma de Gramanet (Barcelona). Ha estat, juntament amb Iñaki Vázquez, editor de “El legado de un maestro”, Papeles de la FIM, Madrid 2007; guionista i editor d’”Integral Sacristán”, vuit documentals dirigits per Xavier Juncosa, i autor de “En Praga renació la Comuna de París. Manuel Sacristán y la primavera de Praga” (en prensa). salarnal@gmail.com

gramsci és un clàssic, o sigui, un autor que té dret a no estar mai de moda i a ser llegit sempre. i per tots, va escriure en aquella oportunitat. ”

nalitat fora d’això modèlica? Errants per l’in-sondable abisme stalinista i pel marxisme del dogma i la cita excloent i ridículament conclu-siva, no vam veure en una obra feta en circum-stàncies gens fàcils, fragmentària, inacabada, amb documentació impossible, una salvació teoricopolítica que duia afegida la cuirassa pro-tectora de l’acord polític, de l’excel·lència del seu autor? Si l’essència del materialisme és el treballat i tenaç allunyament de tot autoengany, no llisquem, nosaltres, els més radicalment materialistes, per les pantanoses aigües del lliurament i sublimació acrítics? No van caure reiteradament en la trampa, advertida pel propi Gramsci, de forçar els textos, de fer-los dir molt més del que realment deien per defensar interessades –i sens dubte interessants- tesis normatives? No varen fer, com a agraïts dei-xebles platònics, una apologia il·limitada del nostre Sòcrates sard? És possible, era possi-ble ja aleshores, com suggeria Gerratana, una lectura selectiva dels Quaderns que tracés una nítida i consensuada línia de demarcació entre el merament contingent i àmpliament supe-rat, i aquells altres textos, datats sens dubte, però que, en canvi, continuen romanent com a escrits für ewig, permetent-nos un estimulant diàleg, la lletra i melodia del qual no són les d’aquells anys terribles sinó les nostres actuals i urgents inquietuds en temps no menys angu-niosos? Serà, per exemple, com observa Alber-to Burgio5 i per utilitzar les pròpies paraules de Gramsci, que per a la comprensió de l’actual “retorn a la pura economicitat”, com a conse-qüència del qual la política queda immedia-

tament “connectada a l’economia”, segueixen sent-nos útils i fins i tot imprescindibles, els escrits i categories de l’autor de “La revolució contra El Capital”?

Gramsci ha de ser restituït en la seva història. És una evident malaptesa llegir un autor –especialment en l’àmbit de les huma-nitats i de la lluita i reflexió polítiques- fora del seu temps, en un suposat diàleg sobre proble-mes que majoritàriament ja no són els seus. Però Gerratana va fer notar un interessant detall, raonable d’altra banda si ens situem en les coordenades historiogràfiques, que no hauria d’oblidar-se tractant-se de la seva obra. El Gramsci que majorment compta, el Gramsci dels Quaderns, és un autor pòstum, “l’obra del qual ha entrat en el cercle de la cultura italiana i internacional en una època diferent d’aque-lla en la que ell va viure”6. Només va poder ser publicada quan l’època en la que va ser escrita, els ombrívols temps del feixisme italià triom-fador, ja s’havien acabat. La seva edició tarda-na irrompia en temps que tampoc eren els del propi autor. D’altra banda, suggereix també Gerratana, la mateixa fragmentarietat i incom-pletitud dels Quaderns han contribuït a fer de Gramsci un autor clàssic, “obert a interpretaci-ons diferents atès que, en tot moment, el lector pot instaurar-hi un nou diàleg”7.

Aquestes pàgines pretenen donar suc-cint compte d’algunes de les arestes més des-tacades del diàleg, ininterromput fins a la seva mort8, que un altre clàssic del marxisme euro-peu, Manuel Sacristán, va establir amb Gram-sci des de molt aviat, des que estudiant lògica i epistemologia entre 1954 i 1956 a l’Institut de Lògica Matemàtica i Fonaments de la Cièn-cia de la Universitat de Münster a Westfalia (Alemanya), conegués i convisqués amb l’ales-

hores jove estudiant de lògica Ettore Casari9, i prengués l’opció de combatre en les aleshores despoblades files del PSUC-PCE. Innecessari és recordar la decisiva influència que també va tenir en aquest punt, i en tants d’altres10, Giulia Adinolfi, la seva primera esposa, a l’igual que les seves trobades i intercanvis amb la gran his-panista Rosa Rossi i Renzo Lappicirella, amics i destacats militants del Partit Comunista italià.

2. No cal ficar el clàssic en el dipòsit del cotxeDins d’un cicle de conferències que havia orga-nitzat un comitè d’estudiants de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barce-lona, Sacristán va impartir el 4 de maig de 1977 una conferència amb el títol “Commemoració de Gramsci en el XL aniversari de la seva mort”.

No s’ha conservat cap gravació de la seva intervenció. El guió desenvolupat que Sacristán va seguir aquella tarda, i que avui es pot con-sultar a la Reserva de la Biblioteca Central de

si un clàssic, diem, és un destacat intèrpret del seu temps, d’un temps que va viure amb intensitat i especial lucidesa, com poden les noves generacions, vivint experiències distants, o molt allunyades, treure profit de la seva lectura per als nous i molt diferents reptes als quals s’enfronten? ”

“ gramsci ha de ser restituït en la seva història. És una evident malaptesa llegir un autor [...] fora del seu temps, en un suposat diàleg sobre problemes que majoritàriament ja no són els seus.

la UB11, s’iniciava amb les paraules següents: “El que a mi em ve de gust fer és una com-memoració de Gramsci, que Gramsci no sigui pantalla en aquest aniversari de la seva mort. S’ho mereix” (la cursiva és meva).

En termes similars, en termes oposats a la descurada i oportunista projecció en Gramsci dels nostres interessos i preocupacions, i dels camins defensats per a la seva superació, es va manifestar Sacristán en una conversa amb Fèlix Manito i Miquel Subirana que va ser publicada una setmana després, el 10 de maig de 1977, a Diario de Barcelona amb l’encapçalament “Gramsci és un clàssic, no és una moda”12.

Permis per a llegír alguns llibres concedit a Gramsci pel ministeri de Justícia al 1930.

D39

Després de recordar els principals ele-ments que van intervenir en la formació polí-tica del revolucionari italià –l’experiència del mal social i del moviment obrer organitzat a Sardenya, el seu lloc de naixement, i més tard Torí; la revolució russa i la derrota de la revolu-ció d’Occident, i, només en darrer terme, allò après en la lectura dels clàssics de les tradicions emancipadores, de la marxista concretament-, Sacristán reflexionava sobre els factors que podien explicar el notable augment de l’inte-rès, avui gairebé inimaginable, pel pensament polític i filosòfic de Gramsci i el seu exemple militant a la Catalunya i l’Espanya d’aquells anys setanta.

El fet havia sorprès el propi Sacristán. Quan el 1958 havia publicat la primera exposi-ció que es va fer a Espanya del pensament de

Gramsci, només s’hi havien fixat “els presos comunistes de la presó de Burgos”13. I això, afegia ell mateix, que el seu article sobre la filosofia en la postguerra europea fins el 195814 estava publicat en un dels llibres-màquina més presents a les biblioteques del nostre país. Contràriament, les dues setmanes del cicle sobre Gramsci a la Facultat de Geografia i Història que s’havien celebrat durant el maig de 1977 havien comptat amb un auditori “digne de la lectura d’un bon poema: per la quantitat i vitalitat”.

Explicar aquest interès per l’obra i vida de Gramsci, assenyalava Sacristán, exigia una explicació que no fos de causa única, alhora que elogiava l’actitud que fins aquell moment havien mantingut els comunistes italians, els quals havien tingut sempre molt present l’obra gramsciana “potser perquè comptar amb un clàssic d’aquesta fecunditat en la tra-dició directa d’un és una cosa que dóna cons-ciència, identitat”15. En alguns casos, l’adhesió a Gramsci era acord ferm amb algunes de les seves proposicions, amb les seves fructíferes categories o amb les seves reflexions sobre la necessitat d’hegemonia o de construcció prèvia d’un bloc històric alternatiu; en altres casos, l’aproximació a la seva obra estava relaciona-da amb la seva actitud política, amb els seus posicionaments ideològics.

Però, paradoxalment, Sacristán adver-tia que existia el perill d’una dogmatització de les aportacions de Gramsci, del que inadequa-dament s’anomenava la “teoria” gramsciana, i era una llàstima, es lamentava, perquè Grams-ci era un dels autors de la tradició marxista que menys es mereixia un tractament així. Tota la seva obra, la feta i l’actuada, com li agradava repetir a Sacristán, el seu mètode, com aleshores es

deia, era obertura al món, disponibilitat oberta a l’experiència en funció d’unes finalitats polítiques reconegudes explícitament com a tals.

Gramsci ha estat, amb interessant parado-xa, un característic “filòsof de la pràctica” i, alhora, el clàssic marxista més capaç de contemplació. Contemplació del món exterior i de l’interior.

Aquesta idea d’autor clàssic d’una tra-dició, d’altra banda, no exclusivament cien-tífica ni cultural, era represa novament al ser preguntat per Gramsci i l’eurocomunisme. Per una part, aquesta noció, assenyalava en la seva resposta, no excedia el grau de precisió del llenguatge publicitari per la qual cosa no li era possible usar-la. Però, això era l’essencial en la seva forma d’aproximar-se a l’obra del revolu-cionari sard.

Gramsci és un clàssic, o sigui, un autor que té dret a no estar mai de moda i a ser llegit sempre. I per tots (...) Ningú no té dret a ficar-se un clàssic en el dipòsit del cotxe, com si fos el tigre de l’anunci.

Error d’apropiació que, segons la seva opinió, mai haurien comès els comunistes italians, als quals no se’ls podia retreure res en aquest punt. Ells havien estat els primers en afirmar, per activa i per passiva, que la seva obra, l’obra d’un dels fundadors del Partit Comunista Italià, -cas, juntament amb Togliatti, la màxima figura del partit al llarg de la seva història- no era propietat privada de ningú, i per tant, tampoc seva. Gramsci no era un autor per a consum exclusiu de militants i dirigents del PCI.

Aquesta mateixa universalitat de l’obra gramsciana, aquest Gramsci no tancat a ningú, és el que anys més tard, li permetia a Sacris-tán establir una interessant i aparentment allunyada comparació. La mateixa orientació historicosociològica de la mirada que a vega-

des feia caure Grasmci en il·logicismes, li permetia formular criteris que després havien aparegut en la filosofia de la ciència acadèmica, a partir sobretot de L’estructura de les revolucions científiques de Thomas S.Kuhn. Gramsci no havia estat l’únic ni el primer marxista que havia destacat la importància de l’evolució històrica de les idees i dels grups d’intel·lectuals en la ciència -Bujárin, per exemple, ho havia asse-nyalat nítidament en el Congrés Internacional d’Història de la Ciència celebrat a Londres el 1931- però l’autor italià ho havia fet amb l’eficà-cia del seu estil i amb més plans de pensament que l’internalista “kuhnisme vulgar” gràcies a la pràctica de relacionar els diversos camps de la cultura. En aquest cas, la ciència i l’evolu-ció de les ideologies socials.

La forma racional, lògicament coherent, la rodonesa de raonament que no descuida cap argument positiu o negatiu que tingui algun pes, posseeix la seva importància, però està molt lluny de ser decisiva: pot ser-hi de manera subordinada, quan la persona en qüestió es troba en condicions de crisi intel·lectual, oscil·la entre el vell i el nou, ha perdut la fe en el vell i encara no s’ha decidit pel nou, etc. El mateix es pot dir de l’autoritat dels pensadors i científics16 .

Kuhn, en opinió de Sacristán, ho havia dit molt més filosòficament a L’estructura, però l’acadèmia “que va ser sacsejada com un terra-trèmol per l’escrit d’un dels seus respectables membres, ignora un pensador com Gramsci”17. L’oblit tenia explicacions innocents, el costum de la lectura especialitzada per exemple, però amb les pròpies idees de Gramsci era possible descobrir explicacions més penetrants.

Quan el 1958 havia publicat la primera exposició que es va fer a espanya del pensament de gramsci, només s’hi havien fixat ‘els presos comunistes de la presó de Burgos’13. ”

sacristán advertia que existia el perill d’una dogmatització de les aportacions de gramsci, del que inadequadament s’anomenava la “teoria” gramsciana, i era una llàstima, es lamentava, perquè gramsci era un dels autors de la tradició marxista que menys es mereixia un tractament així. ”

D40

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

D42

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

D43

Però si Gramsci no era de ningú, si Gramsci era un autor clàssic que no mereix mai estar de moda perquè mereixia ser llegit sempre, com emprendre exitosament la seva lectura, la lectura d’un clàssic d’una tradició que pretén assolir no només saber acadèmic de tal o qual àmbit sinó la seva transformació en sentit socialista, incorporant en nom d’aquesta finali-tat coneixements socials, històrics i naturals ?

Sobre la conveniència i potser necessitat de llegir els clàssics, Italo Calvino va apuntar una resposta per a l’àmbit literari que no hauria estat del desgrat de Sacristán, i potser li va poder inspirar en algun moment. “Els clàssics són llibres que quan més es creu conèixer-los

de sentides, tant més nous, inesperats, inèdits resulten al llegir-los de veritat”. Una lectura crí-tica, que no fos simple eco o repetició, podia permetre inesperades troballes.

3. Aproximació filològica i continuació productivaExplica Murray Gell-Mann en El quark i el jaguar18 el moment en què va descobrir com funcionava realment la ciència. Gell-Mann havia estudiat a Yale i havia aconseguit excel-lents qualificacions en física i matemàtiques, però “sense entendre completament el que estava aprenent”. Tot va canviar quan va assistir a una sessió del seminari de física teòrica que

organitzaven, alhora, la Universitat de Harvard i el MIT. El descobridor dels quarks creia que el seminari seria una de les classes magistrals a les que ja estava acostumat però potser millor, més potent, més sofisticada. Va errar, no va ser en absolut una classe sinó un debat obert sobre la física dels nuclis atòmics i de les partícules elementals.

Hi assistien estudiants graduats, pro-fessors i investigadors. Un físic teòric havia de dictar una breu conferència i després s’obria una discussió general sobre el tema. El confe-renciant aquest dia va ser un estudiant graduat de Harvard que acabava de presentar la seva tesi doctoral sobre un isòtop del bor. Mitjançant un mètode que semblava prometedor però la vali-desa del qual no estava garantida havia trobat que, segons la teoria, l’estat fonamental de l’element havia de posseir un moment angular d’espín d’una unitat quàntica.

En acabar la conferència, Gell-Mann esperava la intervenció d’algun físic teòric, tots ells asseguts a les primeres files de la sala. Però qui primer va parlar va ser un físic experimen-tal, un homenet amb barba de tres dies que semblava haver sortit arrossegant-se dels soter-ranis del MIT. Es va limitar a assenyalar que l’espín de l’estat fonamental del bor no era un, sinó tres; ho acabaven de mesurar, va afegir. Gell-Mann recorda la ruptura, el xoc epistèmic, que per a ell va significar la situació. La missió dels físics teòrics no era impressionar els pro-fessors que seien als llocs destacats sinó, ben al contrari intentar explicar, adonar dels resultats i observacions dels físics experimentals. Gell-Mann va sentir vergonya de si mateix per no haver descobert abans com funcionava l’empre-sa científica. El procés pel qual les teories resul-taven seleccionades d’acord amb experiències,

així com per la seva generalitat i consistència, no és molt diferent de l’evolució biològica. Tra-dició, confirmació de resultats, transmissió de saber i renovació, busca de teories millors, més generals, fins i tot de canvis teòrics profunds. Aquesta combinació, assenyala, és l’essència de la ciència. No és també, en un altre ordre de coses, la forma en què hauria de tractar-se el llegat dels clàssics d’una tradició filosofico-política? Respecte i indisciplina, aquesta és la qüestió.

Lateralment aquest va ser també un dels temes tractats en la que segurament és una de les intervencions més recordades de Sacristán, la que el novembre de 1978, amb ocasió d’un cicle de conferències organitzat per l’Institut Alemany de Cultura a la Fundació Miró de Bar-celona19, va impartir sobre “El treball científic de Marx i la seva noció de ciència”20.

En la seva documentada aproximació epistemològica, Sacristán va defensar l’existèn-cia de tres tradicions filosòfiques del concepte de ciència -Kritik, Wissenschaft i Science- en l’obra de Marx i va insistir, per altra banda, que una cosa era estudiar i explicar el pensament de Marx, i una altra de diferent era generar marxisme, conrear creativament la tradició, un segle després de la seva defunció. Ell mateix va emprendre aleshores, per motius professio-nals, i encara que no fos aquesta la que a ell li semblava la tasca essencial de l’hora, un estudi filològic rigorós de qüestions relacionades amb el llegat de Marx. Aquesta mateixa conferència sobre la seva noció de ciència i la seva pràcti-ca científica era un exemple; el seminari sobre ”Karl Marx com a sociòleg de ciència” impartit a la UNAM quatre anys després, durant el curs 1982-1983, base d’una publicació posterior21, va ser un altre destacat treball d’investigació.

[...] els clàssics del marxisme eren clàssics d'una “ concepció del món ”, d'una cosmovisió , no merament d'una teoria científica concreta [...] ”

D44

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

D45Moltes coses, totes tal vegada, matisa-va Sacristán, que ensenyaven Louis Althusser i Lucio Colletti22, dos dels autors marxistes més llegits i citats en les dècades dels seixanta i setanta, s’estudiaven en la seva opinió més profitosament com a pensament propi de tra-dició marxista que com a pensament marxista. D’altra banda, prosseguia, aquesta confusió entre el tractament filològic d’un clàssic i la con-tinuació productiva del seu llegat era freqüent en les tradicions en el cap de les quals hi havia un clàssic que ho era no només en el sentit de paradigma de pensament teòric sinó també en el d’inspirador moral, pràctic, polític.

Catorze anys abans, el 1964, Sacristán havia fet una observació similar en perllongar la seva traducció d’un conegut text d’Engels, de l’Antidühring23. Per regla general, un clàssic, Engels n’era un exemple, per als estudiosos que conreaven la seva mateixa tradició politico-filosòfica no era més que una font d’inspiració que definia, “amb major o menor claredat, les motivacions bàsiques del seu pensament”. Els clàssics del moviment obrer havien definit, a més d’unes motivacions intel·lectuals bàsi-ques, els fonaments de la pràctica política del moviment, les seves finalitats generals. Per això, els clàssics del marxisme eren clàssics d’una “concepció del món”, d’una cosmo-visió24, no merament d’una teoria científica concreta com podien ser-ho Euclides, Galileo, Maxwell, Peano o Crick.

Aquesta peculiaritat comportava una conseqüència que havia tingut important pre-sència en les tradicions polítiques amb volun-tat de transformació social: l’adhesió militant, no merament teòrica, entre el moviment i els seus clàssics. Aquesta relació, potser parcial-ment necessària, era la que explicava de forma

bastant natural en opinió de Sacristán, “la man-drosa tendència a no ser crític, a no preocupar-se de res més que de la pròpia seguretat moral, pràctica”, a què s’imposessin amb freqüència la cita i el dogma en la lectura. Conseqüèn-cia destacable: es consagrava injustament un determinat estat històric de la teoria, tractant-lo com a intocable, com a imperible, “amb la mateixa intangibilitat que tenen per a un movi-ment politicosocial els objectius programàtics que el defineixen”. D’aquí, la gastada tendència a la cita no com a il·lustració sinó com a argu-mentació concloent i a considerar inacceptable el que era pràctica, si no usual com a mínim buscada o desitjada, en qualsevol concepció d’abast teòric: la revisió permanent de lleis, hipòtesis, postulats i derivacions.

Si a això se li sumava que la lluita contra el marxisme, des de fora i des de dintre del moviment, pel que s’acostumava a anomenar “revisionisme”, barrejava la crítica de desen-volupaments teòrics més o menys caducats amb l’abandonament –anomenat “traïció” en ocasions- dels objectius socialistes-comunistes del moviment, es comprenia aleshores per què aquesta lectura fàcil, mandrosa i poc produc-tiva dels clàssics havia guanyat fàcilment. La partida fàcil, afegia Sacristán, s’havia conver-tit en victòria aclaparadora per la simultània coincidència de les necessitats de divulgació i formació cultural, filosòfica, sempre valorada positivament per Sacristán (i per descomptat també per Gramsci) amb l’estret aparell muntat per Jdhanov i Stalin per a l’organització de la cultura marxista 25.

Entenent la gènesi d’aquesta situació, Sacristán va distingir sempre entre el tracte filològic d’un clàssic, fos aquest Marx, Labriola, Lenin, Lukács, Neurath o Gramsci per exemple,

i el desenvolupament creatiu de les seves apor-tacions. No cal dir que la fase del marxisme consistent en la repetició talmúdica d’aquests clàssics, molt present en la dècada dels cin-quanta i seixanta, i potser més tard en alguns països, li semblava una època d’obligada supe-ració. Com ell mateix va assenyalar comentant un breu escrit de Roger Garaudy sobre Lenin: no calia ensenyar a citar els clàssics, sinó del que es tractava era de llegir-los26, i no de qual-sevol manera, de llegir-los sense ulleres, inten-tat fer avançar la teoria i extraient hipòtesis i conclusions per a circumstàncies històriques molt diferents en una època d’altra banda ja molt allunyada.

Algú amb tant saber i autoritat sobre aquests temes com Gerratana ho va apuntar de forma succinta: “(…) un lector intel·ligent pre-cisa d’una lectura selectiva que sàpiga distingir allò que duu data, és contingent o està esgotat, d’allò que, encara que datat, conserva una càrre-ga estimulant per al diàleg actual”27 . Però, com aprofitar “aquestes estimulants càrregues” de passatges, arguments o escrits clàssics? Un, al meu entendre, enlluernador comentari analític de Sacristán, a propòsit d’un text de joventut de Marx, pot ser-nos útil en aquest punt.

4. Lectura enriquidora d’una gastada metàforaVa ser el 1973, a la Facultat de Dret de la Univer-sitat Autònoma de Barcelona, quan Sacristán va dictar una conferència “Sobre la dialèctica”28 , un dels temes filosòfics que el va acompanyar fins al final dels seus dies. Després de comentar succintament l’ús de la categoria en Heràclit, Plató i Hegel, Sacristán es va centrar en l’anàlisi de la concepció jove-marxista, advertint que encara que la relació Hegel-Marx no era qüestió simple no hi havia cap dubte sobre els orígens del pensament marxista. Marx havia après de l’autor de la Fenomenologia i usava el seu lèxic. Sostenir el contrari era falsejar els fets per un suposat cientificisme que, en el fons, no era tal sinó desinformació o, pitjor encara, pur sectarisme. Ara bé, tot i acceptant que la dialèctica marxista provingués de l’hegeliana no per això s’havia de deduir que fossin una i la mateixa. Gènesi no era estructura.

Generalment, continuava, la manera de presentar la relació d’ambdós consistia en afirmar que Marx prescindia dels sistema però que conservava, invertint-lo, el mètode hege-lià. En el Marx jove epicuri el punt de partida no era l’ideal sinó el real-empíric. Ja el 1843 Marx havia formulat el seu primer comentari crític a Hegel en el qual apareixien afirmaci-ons que avalaven aquesta línia interpretativa:

“La família i la societat civil són els pressupos-tos de l’Estat. Aquests són els elements pròpia-ment actius, però en l’especulació (és a dir, en el sistema de Hegel, aclaria MSL) succeeix a l’inrevés”. Hegel havia sostingut que l’Estat era la base de la família i de la societat, en canvi per a Marx era l’Estat el que es fonamentava en aquestes. Però si només es destacava aques-ta inversió s’ignorava aleshores un altre tipus de crítica que Marx també havia formulat pri-mament. Així, en aquest text, també es podia llegir: “L’important és que Hegel fa a tot arreu de la Idea el subjecte i del subjecte real o propi, el predicat” Aquest pas li permetia a Sacristán construir la seva pròpia interpretació.

Davant del fet que els grecs havien tingut una cultura molt geomètrica, un histo-riador empirista es limitaria a constatar-ho; un historiador d’orientació materialista cercaria l’origen i molt possiblement , estudiaria la base agrícola d’aquesta cultura; en canvi, prosse-guia Sacristán, el que Hegel sostenia era que l’Esperit de Geometria es realitzava a si mateix a Grècia. El subjecte ja no era l’individu –els grecs, materialment vivint, que son geòmetres- sinó el predicat. I a l’inrevés. Hegel no dirà, doncs, que “els grecs han estat geòmetres” sinó que “la Geometria és grega”, que “l’Edat de la Geometria és l’Edat grega”.

Fins aquí, fins a aquesta primera part de l’enunciat del jove Marx, seguiríem en la socorreguda idea que s’ha d’invertir Hegel per a obtenir una dialèctica ajustada, materialista, no idealista. Però, observava Sacristán, Marx havia afegit a continuació: “però de fet el procés va sempre al costat del predicat”, amb la qual cosa Marx estava assenyalant que Hegel sostenia en teoria, però només en teoria, la inversió de subjecte i predicat (Grècia – Geometria), però,

en canvi, en la seva pràctica teòrica, el que feia era història dels grecs, i el procés seguia aleshores pel cantó del predicat. Amb això, el suposat idealisme de Hegel, l’autor especulatiu per excel·lència, adquiria riquesa i força empí-riques perquè a l’hora de la veritat desenvolu-pava la vida material grega, el predicat encara que en teoria no els considerava pròpiament subjectes.

Però hi havia més en la seva opinió. La crítica que Marx va formular a Hegel era una crítica en dos fronts: no només li retreia el seu falsejament del real, de l’empíric, convertint-lo en ideal, sinó que en discrepava per transfor-mar freqüentment l’ideal en empíric. Quan Hegel sostenia que “l’edat de la Geometria és Grècia”, Marx pensava que no només s’estava deformant la realitat grega sinó també la idea-litat de la pròpia ciència geomètrica. No es trac-tava només d’invertir, de posar la Geometria on estaven els grecs i viceversa, sinó de reconstruir els dos pols, atès que -observació que solia pas-sar-se per alt- al canviar subjecte per predicat Hegel els falsejava tots dos, no només un, impedint a més pensar correctament el tema si ens limitàvem a la usual metàfora de la inver-sió. Marx no només havia dit, doncs, que la dialèctica hegeliana invertia els fets sinó també que falsejava la Geometria mateixa perquè per fer plausible l’afirmació que “la Geometria és grega” o que “la Idea es fa Geometria a Grècia” no té més remei que forçar la idea de Geome-tria per a “embotir-la” en les dades gregues, falsejant d’aquesta manera, simultàniament, la vida grega real i la idea de Geometria. En la lectura de Sacristán no es tractava només d’in-vertir sinó de recompondre els dos extrems, obtenint així una dialèctica molt diferent de la seva matriu hegeliana.

Però, com va considerar sacristán la pràctica política del dirigent del Pci? representaven les seves reflexions un model alternatiu per a la revolució a occident trenta anys després de la seva mort? ”

Joan Brossa-PSUC -1984.

D47D46

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

Com a apunt final, Sacristán va recordar en la seva intervenció que molt aviat la dialèc-tica marxista aplicaria al pensament de Hegel una crítica que normalment se suposava que havia dirigit només a la filosofia de Feuerbach, la consideració que el veritable coneixement es consumava en la pràctica, no tan sols en la contemplació teòrica. Marx no només havia sos-tingut que s’havia d’invertir l’idealisme hegelià sinó que s’havien de recompondre a més els dos pols de la relació i, per últim, per arribar a l’ins-tant final, calia “resoldre aquest coneixement en la consciència pràctica, en la vida quotidiana i en la pràctica revolucionària, transformadora”.

Adoneu-vos, d’altra banda, que la cate-goria de pràctica, gens simple, molt matisa-da, va ser també essencial en el marxisme de Sacristán i en els seus posicionaments polítics, i que aquesta noció va ser central en Gramsci, el filòsof de la pràctica per excel·lència. Però, com va considerar Sacristán la pràctica política del dirigent del PCI? Representaven les seves reflexions un model alternatiu per a la revolució a Occident trenta anys després de la seva mort?

5. Figura digna d’amorFrancisco Fernández Buey ha destacat que la identificació de Sacristán amb Gramsci, amb la seva trajectòria política i amb la seva obra, mai va significar hagiografia ni lliurament acrí-tic. Lluny d’això, si alguna cosa està absent en la seva aproximació a Gramsci és l’admiració encegadora, el papanatisme estèril.

En una conversa amb Jordi Guiu i Antoni Munné per a El Viejo Topo29 , ell mateix assenya-lava, reflexionant sobre alguns passatges de la seva biografia política, apunts d’interès sobre la seva aproximació a Gramsci en el seu vessant més polític.

Gairebé pensant en veu alta, Sacristán conjeturava sobre els factors que l’havien empès a una inhibició general per escriure, així com a un gir substantiu en els seus temes d’investi-gació i estudi. Les causes tenien a veure, d’una banda, amb la pèrdua de convicció sobre els esquemes clàssics del pensament politicocultu-ral del moviment obrer majoritari, especialment a Europa Occidental, i també sense necessitat d’introspecció, saltava a la vista en la seva opinió, la investigació sobre Gramsci que havia realitzat en altres èpoques, no en aquell moment.

Desgraciadament tinc sempre la mala sort d’estar sempre contra les modes. Quan es posa de moda jo ja no estic amb l’estudi de Gramsci.

Sacristán recordava que a finals dels anys cinquanta i, sobretot, en els seixanta, havia estudiat molt l’obra del revolucionari sard. Fruit d’aquest estudi van ser alguns dels seus treballs més coneguts. La primera aproximació de Sacristán a Gramsci es pot veure, com asse-nyalem, a l’entrada “Filosofia” que va ser publi-cada en el suplement de 1957-58 de l’Enciclo-pèdia Espasa30. A aquesta aportació inicial, cal afegir “La formació del marxisme de Gramsci” (1967)31 , inicialment publicat a Nous Horit-zons; l’entrada de diccionari filosòfic “Gramsci, Antonio“ (1969)32, la seva Antologia de Gram-sci, editada primerament el 1970, a Mèxic, per Siglo XXI, i el qual va ser un dels seus últims escrits, datat el maig de 1985: “L’onzè quadern de Gramsci a la presó“, presentació de l’edició castellana del quadern XI, publicat amb el títol Introducció a l’estudi de la filosofia33.

Després de la seva mort, Albert Domin-go Curto va tran criure i editar la introducció interrompuda de l’Antologia amb el títol L’Ordre i el Temps34. En el fons de Reserva de la Uni-versitat de Barcelona es pot consultar a més

un quadern “Gramsci”, amb interessants anotacions de lectura sobre gran part d’escrits de l’autor italià, així com l’esquema de la confe-rència de maig de 1977 impartida en ocasió de la commemoració del XL aniversari de la mort de Gramsci a la qual ja s’ha fet referència35.

En un dels quaderns dipositats a la Reserva de la UB, fons Sacristán, es pot veure una nota autobiogràfica de finals dels seixanta en la qual es llegeix:

[...] Durant un cert temps, la vida de les meves rendes científiques va ser suportable perquè, gràcies a l’absència de perplexitat histò-rica, o sigui, gràcies a la convicció d’estar reflec-tint realitat, m’era almenys possible aconseguir formulacions generals que implicaven un pro-grama o un objectiu politicocultural i de política filosòfica. Una peça típica d’aquesta situació és el pròleg a l’Anti-Dühring. Anys abans ho havia estat el pròleg a Revolució a Espanya. El mateix pròleg al Heine té aquest element (M.S., profes-sió traductor, prologuista). L’estudi de Gramsci va començar encara dintre d’aquesta constel·lació. Però és possible que durant aquest estudi se’m comencés a desenvolupar la perplexitat depriment sobre el destí del moviment socialista.

Aquesta perplexitat era corroborada en la conversa amb Munné i Guiu. Sacristán estava convençut que un dels factors de la seva inhibició d’escriure, fins i tot de la seva inhibició en “la intervenció política i cultural o politicocultural”, havia estat l’evidència final que Gramsci va saber que tot havia estat una derrota, que el procés historicopolític en el qual havia intervingut com a protagonista se saldava amb una derrota total.

Crec que la seva mort, la seva llarga malal-tia, la seva evident neurosi i les seves infinites manies, les seves autèntiques manies persecu-

tòries, per exemple, de les que hi ha proves fefa-ents, són fruit d’una enorme depressió. Crec que Grasmci ha mort de depressió, de mort psíquica, de catàstrofe.

Sacristán assenyalava, doncs, que la història de Grasmci era la història d’una catàs-trofe. Per això, entre d’altres coses, no podia posar-se ara a conrear “la moda Gramsci”. Quina esperança d’èxit hi podia haver en la història d’una catàstrofe política ?

Es pot tenir molt amor a Gramsci -jo n’hi tinc, per descomptat-, és una figura molt digna d’amor, però no perquè sigui una perspectiva d’èxit del moviment obrer, sinó que, com a qualse-vol màrtir, és digne d’amor.

A això anterior, s’hi sumava un tercer factor d’inhibició. De la mateixa manera que Sacristán tenia el convenciment que la història de Gramsci, la història de la III Internacional i la història del comunisme gramscià, eren històries tràgiques, també va arribar a la con-vicció inhibitòria que la figura de l’intel·lectual i el seu paper social no era, en general, gens positiva.

[…] Una de les coses més indignes i fins i tot repulsives que es pot ésser és ser un intel·lectual... Per mi l’intel·lectual és el personatge més sinistre de la nostra cultura.

Així doncs, van ser causes decisives de la seva inhibició la pèrdua de la confiança en l’esquema polític del moment en el movi-ment obrer, particularment en el moviment comunista de la segona meitat dels seixanta, i la generalització de tot això, acceptar que s’havia de perdre la fe encegadora no només en la intervenció política conjuntural del partit comunista, sinó en tots els esquemes alesho-res indiscutibles de la tradició de la III Interna-cional, inclosa la variant gramsciana.

D49D48

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

D51Tot això em va produir una inhibició total. Com anirà un escrivint o dient coses com a intel-lectual tradicional quan creu que això és ser còm-plice parasitari, o com a membre del partit si ha deixat de tenir fe en la política del partit?

Algunes d’aquestes causes van ser apun-tades en el breu advertiment que va acompa-nyar a la seva Antologia de Gramsci. Causes de dos ordres, escrivia Sacristán, tècniques d’edició però “també substantives, degudes a la problemàtica d’alguns punts de la investiga-ció”, impedien que l’antologia aparegués amb l’estudi introductori que havia previst. L’editor, escrivia, es proposa publicar, a part, l’estudi més endavant. No va arribar a fer-ho. Però la proble-màtica de l’estudi, el sofriment que li va produ-ir la seva aproximació a la vida de Gramsci, la derrota política dels postulats de la III Interna-cional, la consciència cada vegada més present dels nous problemes i de la importància decisiva de l’aresta ecològica en la consideració de l’ide-ari, de les mateixes finalitats de la tradició, no li van impedir reconèixer l’interès i productivitat de categories gramscianes, de determinades perspectives d’anàlisi i, sobretot, en un plànol normatiu, de la veracitat, honestedat, dignitat i esforç amb les quals el filòsof i revolucionari italià va viure sempre la intervenció política.

6. Unitat pràctica d’una obraCentre de nuada és una de les nocions gramsci-anes més presents en l’aproximació de Sacris-tán a l’obra de Gramsci. A ella s’hi referia en el seu primer treball de 1958, adquirint un major desenvolupament en la veu “que va escriure per al Diccionari de Dagobert D.Runes36 deu anys després.

Sacristán assenyalava aquí que Gramsci havia proposat un marxisme al qual anome-

nava “filosofia de la pràctica” i que no era un pragmatisme, sinó una manera de pensar que historitzava “els problemes teòrics al conce-bre’ls sempre com a problemes de cultura i de la vida global de la humanitat”. Calia entendre la filosofia en la pràctica de la humanitat, con-cretament, històricament. Per això, assenyala-va, el tema de l’home era el problema primer i principal de la filosofia de la pràctica en la lec-tura de Gramsci.

En la concepció marxista gramsciana la qüestió “què és l’home”, entesa com a qüestió filosòfica, no preguntava per la naturalesa bio-lògica de l’espècie sinó pel que l’home podia arribar a ser, si l’home podia dominar la seva pròpia destinació, si l’home podia “fer-se” a si mateix, si podia crear-se la seva pròpia vida. Gramsci pensava, continuava Sacristán, que totes les filosofies havien fracassat fins a llavors en el tractament d’aquesta pregunta perquè havien considerat l’home bàsicament reduït a la seva individualitat biològica. Però segons Gramsci la humanitat de l’individu compor-tava tres tipus d’elements: l’individu mateix, la seva singularitat biològica; els altres éssers humans i la naturalesa. El segon i el tercer ele-ments eren d’especial complexitat perquè l’és-ser humà individual no entra en relació amb els altres i amb la naturalesa mecànicament sinó ”orgànicament” (amb els altres) i no sim-plement (amb la naturalesa), per ser ell mateix també naturalesa, “sinó activament, per mitjà del treball i de la tècnica (incloent també en aquest darrer concepte els “instruments men-tals”, això és, la ciència i la filosofia)”.

Aquestes relacions, remarca Sacristán en la seva lectura, són actives, conscients, i “corresponen a un grau major o menor d’intel·ligència d’elles que té l’home”. Amb

sacristán assenyalava, doncs, que la història de grasmci era la història d’una catàstrofe. Per això, entre d’altres coses, no podia posar-se ara a conrear “ la moda gramsci ”. Quina esperança d’èxit hi podia haver en la història d’una catàstrofe política? ”

sacristán assenyalava aquí que gramsci havia proposat un marxisme al qual anomenava “filosofia de la pràctica” i que no era un pragmatisme, sinó una manera de pensar que historitzava “els problemes teòrics al concebre’ls sempre com a problemes de cultura i de la vida global de la humanitat. ”

aquesta noció, Gramsci estava de fet reelabo-rant una categoria marxista central.

Per això es pot dir que un es canvia a si mateix, es modifica, en la mateixa mesura en què canvia i modifica tot el complex de relacions del qual n’és el centre de nuada. Amb això Gramsci ultima la seva reelaboració del concepte de “natu-ralesa humana” de Karl Marx: “que la naturalesa humana” és el “complex de les relacions socials” (com ha escrit Marx) és la resposta més satisfactò-ria, ja que inclou la idea d’esdevenir... També es pot dir que la naturalesa de l’home és la “història”.

La noció de centre de nuada serà igual-ment nuclear en el llarg estudi interromput que Sacristán va realitzar sobre Gramsci37 . Valorant l’adequació de l’estudi biogràfic en l’aproximació a la vida i obra d’un autor, espe-cialment en el cas d’un “autor” com Gramsci, Sacristán assenyalava:

A part que probablement no ho sigui per a la plena entesa de cap obra, sembla, a més, que la biografia en sentit tradicional té escàs interès per a la comprensió de l’obra i l’acció de Gramsci, i fins i tot, paradoxalment, per a la comprensió de la seva vida. Doncs es tracta de la vida d’un pensador i pràctic de la lluita política, d’un home que va fundar el sentit de la seva vida i les motivacions de la seva consciència en realitats extraindividu-als, amb la qual cosa, per cert, no feia més que aplicar-se a si mateix la seva pròpia concepció his-tòrica, social i política de la persona. La clau de la comprensió dels escrits i el fer de Gramsci, en la seva varietat i en les seves contradiccions, no és, doncs la biografia individual, però sí la totalitza-ció quasi biogràfica de nombrosos moments objec-

D52

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

D53tius i subjectius en el fragment d’història d’Itàlia, història d’Europa i història del moviment obrer la nuada del qual, sota una consciència esforçada, va podrir el ”centre” que va ser Antonio Gramsci. En l’organicitat d’aquesta vida, entesa no com a fosca intimitat aïllada sinó com a línia recorreguda pel “centre de nuada” d’innombrables referències objectives el pres, derrotat i moribund Gramsci va considerar no només resoltes, sinó fins i tot salva-des les contradiccions, els sofriments, les catàstrofes de la seva existència.

Gramsci ho havia fet així, implícita-ment, remarcava Sacristán, en les seves múl-tiples negatives a capitular, malgrat el seu greu estat de salut, demanant gràcia a Mussolini, i ho havia dit explícitament abans, afegint una explicació a la seva autoafirmació moral: la seva salvació per “l’instint de la rebel·lió”.

Caminant pel mateix sender, Sacristán insistirà en què la millor manera d’evitar les parcialitats monogràfiques o polèmiques en la consideració de la vida i l’obra de Gramsci con-sistia en satisfer-ne el criteri que ell va declarar obligat per a la comprensió d’un home i de la seva obra. Amb paraules de Francisco Fernán-dez Buey, “la recerca del leitmotiv, del ritme del pensament en desenvolupament, ha de ser més important que les afirmacions casuals i els aforismes solts”.

També Fernández Buey38 ha assenya-lat que les diverses dificultats que s’oposen a aquesta tasca no impedeixen veure com a motiu rector del pensament i la pràctica del fundador de L´Ordine Nuovo el problema de l’ordre de la vida dels homes, el tema de la caducitat de l’ordre vell, i el dels temps amb i en què pot aparèixer l’ordre nou. I, per descomptat, no es pot esperar d’un home, el mètode de pensar i de fer del qual ha estat l’autocrítica perenne

“i expressa, a més, en un escriure entretallat i dispers per la brutalitat de les coses, pel desor-dre de “l’ordre” capitalista en la seva dilatada crisi” cap exposició immutada i sistemàtica dels assoliments intel·lectuals i pràctics que hagi arrencat al leitmotiv de la seva vida, sinó més aviat els successius fruits, de vegades orgànica-ment contradictoris, del seu forcejament amb aquella problemàtica.

Aquest enfocament, aquesta aproxima-ció a Gramsci com a centre de nuada, és el que permetrà Sacristán assenyalar la decisiva importància de la noció de pràctica per acostar-se a la seva obra.

De la mateixa manera que Marx no ha estat ni economista, ni historiador, ni filòsof, ni organitzador, encara que aspectes de la seva “obra” es puguin catalogar acadèmicament com a econo-mia, història, filosofia, organització politicosocial, així Gramsci tampoc no és un crític literari, un crític de la cultura, un filòsof o un teòric polític. I de la mateixa manera que per a l’obra de Marx és possible indicar un principi unitari –aquella “unió del moviment obrer amb la ciència”- que redueix les divisions especials a la funció de meres perspectives d’anàlisi provisional, l’obra de Gram-sci ofereix, així també, el criteri amb el qual acos-tar-se a l’”obra” íntegra per entendre-la: és la noció de pràctica, integradora de tots els plànols del pen-sament i de tots els plànols de la conducta.

Sacristán, que escriu quan encara no s’ha publicat l’edició crítica de l’obra de Gram-sci a càrrec de Valentino Gerratana, assenyala que en el cas de Gramsci la conveniència d’ac-centuar la unitat pràctica de l’”obra” és òbvia, perquè les publicacions antològiques en llen-gua castellana quasi no s’havien beneficiat fins llavors -1968, 1969- de la disponibilitat, des de fa anys, de nombrosos escrits polítics juvenils

en el fer de gramsci, la pràctica, la intervenció política, la unió dialèctica, per dir-ho en termes clàssics, de verb i acció era essencial. ”

D54

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

D55

en els que es manifesta inequívocament l’arrel de tot el fer de Gramsci”. I és obvi que en el fer de Gramsci, la pràctica, la intervenció política, la unió dialèctica, per dir-ho en termes clàssics, de verb i acció era essencial.

7. De la pràctica i de la seva filosofia.La censura de la presó a la que va ser sotmès va ser superada per Gramsci amb expressions abstractes, amb modificacions dels noms i con-ceptes marxistes que utilitzava. Un d’aquests subterfugis lingüístics, que segurament s’ade-quava estretament a les seves intencions filo-sòfiques profundes, estava cridat a tenir en el marxisme, en opinió de Sacristán, tanta impor-tància com havia tingut el terme “metafísica” en la tradició aristotèlica. Gramsci no escrivia mai “marxisme”, usava l’expressió filosofia della prassi, filosofia de la pràctica. Desitjava amb això contrarestar la “vulgarització” del marxis-me, complint aquesta tasca d’acord amb una de les inspiracions bàsiques de Marx. No elimi-

nant del marxisme aquesta categoria central, sinó donant a aquesta noció “la més profunda concepció que ha assolit en la literatura filosò-fica marxista”. Per sobre de l’accidental origen de l’expressió, Gramsci va ser veritablement el “filòsof de la pràctica”.

El fonament d’aquesta filosofia de la pràctica era descrit per Sacristán en els termes següents. La filosofia implícita de Gramsci com a home polític arrencava39 d’una determinada reflexió sobre les arrels de la filosofia segons la qual (vegi’s el net aire de família aristotèlic) tots els homes són naturalment filòsofs. La tesi duu implícita una visió de la filosofia com un aprendre a orientar-se en el món “i la caracte-rització del conformisme de “l’home-massa” per la negativa a dur la filosofia espontània al plànol reflexiu”. La transformació social reque-ria el pas a la reflexió crítica per abandonar la submissió al vell (des)ordre. La instauració de l’ordre nou exigeix pensar coherentment i de manera unitària el present real. Aconseguir-ho era, en opinió de Gramsci, un fet filosòfic molt més important i original que el que un “geni” filosòfic descobrís una veritat nova, reduïda la seva difusió a l’àmbit de l’acadèmia. La mutació crítica de la filosofia espontània dels individus era, doncs, un fet filosòfic fonamental. Aquesta visió de la filosofia i del filosofar permetia Gram-sci arribar a una de les seves tesis més plausi-bles i perennes: la filosofia no és una ciència especial, separada dels altres sabers i superior a ells40 . El pensament humà desembocava així en la gramsciana “filosofia de la pràctica”.

Però, quina és la noció de pràctica d’in-dubtable inspiració gramsciana que va defen-sar Sacristán i que el va dur en ocasions a usar la categoria praxiologia? En un seminari sobre “Problemes actuals del marxisme” impartit a

l’escola d’estiu Rosa Sensat de 197741, Sacristán assenyalava a propòsit d’aquesta categoria i del mateix pensament dialèctic que no era total-ment veritat, com sovint s’afirmava precipita-dament, que la característica definitòria de la dialèctica sigui ésser un pensament pràctic.

No només és un pensament pràctic. Pensa-ment pràctic ho és en rigor qualsevol pensament. Gramsci, a qui en el marxisme se sol anomenar filòsof de la pràctica i al seu marxisme, marxis-me de la pràctica, sabia molt bé que ell no inven-tava la idea, i en els seus quaderns d’apunts a la presó citava Vico, un filòsof historicista italià del segle XVIII, el qual tenia una idea molt semblant segons la qual la pràctica és també coneixement i la veritat és allò fet, per citar una frase literal seva.

És més, prosseguia, fins i tot la intel-ligència especulativa, la qual era capaç de crear sistemes teòrics o metafísics, es converteix en pràctica per prolongació gairebé natural42. Efectivament, es podia afirmar raonablement que un tros qualsevol de química o de física teòrica, per pura extensió, es feia pràctica; no era veritat, doncs, que la ciència no tingués un vessant pràctic immediat que tan sols tin-gués la perspectiva dialèctica. La diferència no era aquesta; la diferència consistia en què la pràctica de qualsevol ciència és, dintre d’unes determinades coordinades socials, una pràctica tecnològica, i, en canvi, la pràctica que calia usar com a criteri per valorar l’èxit del pensa-ment dialèctic era una pràctica de reforma, de revolució social, “amb la qual mesurar la totalit-zació dialèctica pel seu èxit o el seu fracàs revo-lucionari d’aquest mateix marc social, en gran o en petit”.

En similars termes s’expressava en les classes de metodologia de les ciències socials del curs 1981-1982, on, a propòsit de la noció

gramsci no escrivia mai “ marxisme ”, usava l’expressió filosofia della prassi, filosofia de la pràctica Desitjava amb això contrarestar la “ vulgarització ” del marxisme, complint aquesta tasca d’acord amb una de les inspiracions bàsiques de marx. ”

el marxisme és una filosofia de la praxi, la filosofia de la pràctica posa èmfasi en la practicitat de l'existir humà, però aquesta filosofia no és un pragmatisme. ”

D56

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

D57de veritat i l’adequació empírica, Sacristán construïa una reflexió sobre el paper de la pràctica en la tradició marxista, i en tradicions i pensadors afins. ”La veritat és el fet mateix”, havia escrit Vico.

En la tradició, va comentar aleshores, la socorreguda tesi que el criteri del coneixement és la pràctica tenia dues cares. Una era tecno-lògica. Tot el món admetia, qualsevol que fos la seva ideologia política, que la tècnica dóna un determinat coneixement, que l’art com es deia antigament, subministrava confirmació d’aquest coneixement teorètic. Però, en el cas de la tradició marxista, en parlar de pràctica es feia referència no només a aquesta pràctica tec-nològica sinó també a la social. En aquest punt, assenyalava Sacristán, un dels antimarxistes més enèrgics i reconeguts del segle XX, Sir Karl Popper, s’identifica bastant bé amb aquest posicionament en concebre l’activitat social com una enginyeria social, com una tècnica.

coneixement, en la seva globalitat, no tenia un fonament estrictament teòric, i que, per tant, el seu fonament era, en darrera instància, de caràcter pràctic, biològic, evolutiu. Considerat així, no hi havia cap perill de lliscament o d’ad-missió d’arbitrarietats despòtiques. El marxis-me és una filosofia de la praxi, la filosofia de la pràctica posa èmfasi en la practicitat de l’existir humà, però aquesta filosofia no és un pragma-tisme. No sempre és veritable allò que és eficaç o útil. Per això, Sacristán va poder afirmar que Gramsci, el filòsof de la pràctica per excel-lència, mai havia estat un pragmatista:

(...) Però el filòsof de la pràctica no és un pragmatista: a part de tenir sempre present “la necessària logicitat formal”, el seu primer proble-ma –el de cohonestar ciència i pràctica- es resol precisament mitjançant una crítica (poc extensa en els Quaderns) del pragmatisme i el positivisme en general. Aquesta crítica s’adreça sobretot contra el concepte positivista de llenguatge (acadèmica-ment Gramsci era glotòleg), en el qual hi veu una limitació: “el fet “llenguatge” és en realitat una multiplicitat de fets més o menys orgànicament coherents i coordinats: en el límit es pot dir que cada ésser parlant té un llenguatge propi i per-sonal, és a dir, la seva pròpia manera de pensar i de sentir. La cultura, en els seus diferents graus, unifica una major o menor quantitat d’individus en nombrosos estrats més o menys en contacte expressiu, que es comprenen entre ells en graus diversos, etc. Aquestes diferències i distincions his-toricosocials es reflecteixen en el llenguatge comú i produeixen aquests “obstacles” i aquelles “causes d’error” que han estudiat els pragmatistes”. Així queda situat en la “pràctica” –la història- el tema teòric del llenguatge, vehicle de la ciència.

La “filosofia de la pràctica” gramsciana era una manera de pensar que historitzava els

problemes teòrics al concebre’ls sempre com a problemes de cultura, d’hegemonia de les classes en la societat i de la consegüent vida global de la humanitat, concretament, “histò-ricament”. La filosofia de la pràctica havia de posar els indicis de Tomàs de Aquino, Leibniz o Vico en un terreny nou. No és que l’especu-lació es fes pràctica per extensió, o que fos en paral·lela, o la dissolgués, sinó que la realitat humana és pràctica, és una realitat generada per l’home, i conèixer-la és fer-la.

En opinió de Sacristán, la “filosofia de la pràctica”, a més, no era només una concepció filosòfica entre d’altres, sinó que per a Gram-sci era a més, una filosofia de la filosofia, una metafilosofia que se sortia de la tòpica acadè-mica per la seva mirada històrica o sociològica. El marc del quadern onzè donava a Gramsci ocasions de precisar aquest punt.

En realitat, no existeix la filosofia en general: existeixen diverses filosofies o concepcions del món i es fa sempre una elecció entre elles. Com es realitza aquesta elecció? És un fet merament intel·lectual o quelcom més complex? I, no ocorre amb freqüència que entre el fet intel·lectual i la norma de conducta existeix contradicció? Quina és, aleshores, la verda-dera concepció del món: l’afirmada lògicament com a fet intel·lectual, o la que resulta de l’activitat real de cadascú, que està implícita en la seva actuació? I atès que l’actuar és sempre un actuar polític, no es pot dir que la filosofia real de cadascú està tota ella continguda en la seva política?

Gramsci construïa una distinció impor-tant entre filosofia com a concepció espontània –dominant en la societat i sobre les classes sub-alternes- i filosofia reflexiva, que solia donar-se en grups intel·lectuals de les classes hegemò-niques. En aquesta distinció hi fonamentava la seva visió de l’ascens de les classes oprimides

La transició entre la filosofia implícita del polític gramsci i les seves tesis pròpiament polítiques, afegia sacristán, és tan contínua que no permetia assenyalar un ‘ aquí acaba la filosofia i aquí comença la política ’. ”

a la seva autonomia. La política, la política soci-alista més concretament, era concebuda com la mediació entre ambdós estadis.

La relació entre filosofia “superior” i sentit comú queda assegurada per la “política” així com també queda assegurada per la política la relació entre el catolicisme dels intel·lectuals i el de les “per-sones senzilles”.

Aquesta aproximació es vinculava amb el concepte de “bloc intel·lectual-moral”, bloc que havia de fer políticament possible un pro-grés intel·lectual de la ciutadania popular, i no només de reduïts grups socials. La transició entre la filosofia implícita del polític Gramsci i les seves tesis pròpiament polítiques, afegia Sacristán, és tan contínua que no permetia asse-nyalar un “aquí acaba la filosofia i aquí comença la política”.

Precisament en un breu treball de 1967 amb ocasió del primer centenari de la publica-ció d’El Capital -“a quin gènere literari pertany El Capital de Marx?”43- Sacristán presentava una noció de praxeologia, a la que va tornar en alguna ocasió, de neta inspiració gramsciana.

El “gènere literari” del Marx madur no era la teoria en el sentit fort o formal que aquest terme tenia en l’epistemologia contemporània. Però tampoc era, com volia Croce, el gènere lite-rari al que pertanyia l’obra de Ricardo, per exem-ple, i això perquè Ricardo no havia tingut mai com a finalitat el que essencialment es propo-sava Marx: fonamentar i formular racionalment un projecte de transformació de la societat.

Aquesta especial ocupació marxiana que Sacristán suggereix podria anomenar-se “praxeologia”, és a dir, fonamentació cientifico-teòrica d’una pràctica, és el gènere literari on cabien gairebé totes les obres de maduresa de Marx, i gran part del seu epistolari. Per això,

En tot cas, prosseguia, tenia interès insistir en el posicionament fixat per Rus-sell que, en la seva opinió, era correcte sense ombra alguna. Si algú sostingués que una afirmació era veritable simplement perquè era eficaç, estava obrint camí a qualsevol arbitrari-etat, a qualsevol violència. Altra cosa diferent, i acceptable d’altra banda, era sostenir que el

D58

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

D59insistia, era inútil llegir les seves obres, com també les de Gramsci, com a teoria pura en sentit formal o com si fossin purs programes d’acció política. Ni tampoc, matisava, són la suma de les dues coses alhora.

[…] sinó que són un discurs continu, no tallat, que va constantment del programa a la fona-mentació científica, i viceversa. És obvi -i desconèi-xer-lo seria confondre la “praxeologia” marxiana amb un pragmatisme- que l’ocupació intel·lectual obliga Marx a dominar i esclarir científicament la major quantitat de material possible i, per tant, que sempre serà una operació admissible i amb sentit la crítica merament científica dels elements merament teòrics de l’obra de Marx...

El realment estèril, en la seva opinió, era fer de l’obra de Marx alguna cosa que hagués d’encasellar-se en la sistemàtica intel·lectual acadèmica, forçar el seu discurs com si fos pura teoria o forçar-lo com a pura filosofia, com a mera postulació d’ideals.

En termes semblants es va expressar Sacristán a propòsit de la “teoria”, de les apor-tacions teoricopolítiques de Gramsci.

8. Sense papanatisme.La seva proximitat, la seva admiració per Gram-sci; la profunditat i durada del seu estudi; la interpretació no unilateral de la seva obra; el tractament dels seus escrits com a textos d’un gran clàssic d’una tradició de transformació social; la seva consideració del problema de Gramsci sobre la revolució a Occident com el gran problema del moviment comunista durant dècades, no va impedir Sacristán apun-tar algunes observacions crítiques. Valguin, a títol d’il·lustració, els següents exemples:

Històricament, políticament, Gramsci va ser, com no podia ser d’una altra manera,

un home del seu temps. Sacristán va senya-lar que no veia que ja el 1924, Gramsci, com tants altres, tingués clar que l’enemic principal i immediat en aquell moment fos el feixisme. Encara que ja havia comprès que la revolució a Occident no estava a l’abast de la mà, seguia pensant en el feixisme com en cosa passatgera i no molt diferent d’altra banda d’altres formes de dominació capitalista44.

No em sembla que Gramsci hagi pogut rec-tificar aquest eufòric error de la III Internacional abans de la seva presó. En canvi, si que ho tenia corregit el 1928, quan el VI Congrés de la Interna-cional va exacerbar aquest error fins al catastròfic. Aquest és el moment que qualla, al meu entendre, la seva major aportació: l’explicació de la dificul-tat de la revolució a Occident. El fet mateix ja ho havien vist altres, principalment Trotski i Lenin. Però Gramsci col·loca aquest fet en el centre de la seva reflexió, i hi descobreix la vital complexitat de l’estat per així dir-ho occidental, o sigui, de l’estat capitalista que viu ja sobre base pròpiament capi-talista, arrelat en una societat que no té ja amb ell més contradiccions que les orgàniques a aquesta manera de producció. Deixem-ho en això: em sembla millor subratllar aquest punt central que recitar una llista de mèrits de Gramsci sense que ens puguem detenir davant cap d’ells.

També Sacristán va assenyalar des de molt aviat que, desgraciadament, l’herència romàntica hegeliana i la influència d’un posi-tivisme mal digerit es van unir per contagiar alguns marxistes d’una concepció insuficient i poc documentada de la ciència com a mera tècnica. Símptomes d’aquest contagi, va asse-nyalar, podien trobar-se fins i tot “en un pensa-dor tan gran com Gramsci.”45

La comprensió del moviment com a ideolo-gia imposa a Gramsci una visió de l’ideal científic

de l’objectivitat com a mera unificació ideològica (així ho exposa cap al final del paràgraf “L’ano-menada “realitat del món extern””). Li hauria sorprès molt, tan apassionat enemic com era del positivisme, saber que aquesta noció d’objectivitat coincideix sense més matisos amb la idea neoposi-tivista que l’objectivitat no és més que intersubjec-tivitat. Gramsci no podia reconèixer en la presó els nous corrents filosòfics de l’època, però és probable que tampoc s’hauria interessat per ells si hagués estat en llibertat, a causa de la característica inca-pacitat de la tradició idealista per a comprendre qualsevol filosofar inspirat en la pràctica científica. (Lukács, per exemple, no va entendre mai les filosofies analítiques, i encara a la fi dels anys sei-xanta que stalinisme i maoisme són el mateix que neopositivisme.)

Per aquesta via mentalista o ideològica desembocava Gramsci en una tesi que els seus adversaris dintre del marxisme, sense excloure el corrent stalinista, estaven a punt de superar si no ho havien fet ja: la tesi que la ciència era superestructura.

Sacristán va destacar igualment que temes que en els filòsofs marxistes tradicionals compo-

“ [...] però el fet és que almenys la redacció d’Horitzons a l'interior del país, en la seva major part a Barcelona, va voler practicar des del principi un programa gramscià, un programa de crònica crítica de la vida quotidiana entesa com a totalitat dialèctica.

Antonio Gramsci amb els seus companys d’escola.

nien parts principals del “materialisme dialèctic”, les qüestions procedents de la “filosofia de la naturalesa” preromàntica i romàntica, no esta-ven pràcticament presents en l’obra de Gramsci.

D’altra banda, el pensament de Grams-ci presentava un punt que el distingia caracte-rísticament d’una filosofia marxista d’orienta-ció crítica. Es tractava de la seva doctrina de les ideologies. Gramsci havia percebut que el fer filosòfic de Marx era substancial-ment crítica de les ideologies. Però, per altra banda, pensava que tot pensament relacionat amb la pràctica, com era el mar-xisme, havia de construir construccions més o menys ideològiques, mites, com ell

i neohegelià de Croce. Aquesta imatge, d’altra banda, s’esgrimia freqüentment sense més finalitat que la polèmica indirecta i amb efectes grotescs. Un exemple molt il·lustratiu:

“Fins i tot per al catòlic Orfei està condicio-nat Gramsci per la seva formació idealista i croci-ana”, ha respost Giorgio Amendola, amb justificat sarcasme, a una d’aquestes consideracions pura-ment instrumentals del problema de la formació juvenil de Gramsci...

En tot cas, més enllà de crítiques puntu-als o de diferències filosòfiques de calat, Gram-sci va ser també per a Sacristán un inspirador de projectes.

9. El projecte cultural gramscià de Nous HoritzonsL’estudi, la dedicació de Sacristán a l’obra de Gramsci no va ser de cap manera la mera apro-ximació d’un filòsof marxista acadèmic sinó que va ser, com no podia ser d’una altra mane-ra tractant-se de l’obra del revolucionari italià, una de les màximes fonts d’inspiració de la intervenció política de Sacristán durant la seva militància en el Comitè Executiu del PSUC i, concretament, a la direcció de Nous Horit-zons, especialment durant la segona meitat dels anys seixanta. Sacristán va col·laborar en la primera etapa de la revista, Horitzons46, i va publicar nombrosos treballs, alguns d’ells sense signatura, després del canvi de nom, en la segona etapa de la publicació.

Deu anys després de la seva dimissió com a membre del Comitè Executiu del PSUC, preguntat a inicis dels vuitanta per la trajectò-ria de la revista durant els anys del franquis-me, assenyalava Sacristán algunes de les seves característiques durant un dels períodes de major influència.

No pretenien, va comentar, elaborar teo-ries. Per descomptat, no en la política, per les mateixes raons que havia exposat per si mateix Louis Althusser en el pròleg del Pour Marx47.

La literatura política se’ns apareixia en aquella època als comunistes només com a exposició dels clàssics per a formació de mili-tants o com a fonamentació, comentari i propa-ganda de la política del partit. I tampoc teoria especulativa, perquè aquesta, afortunadament, no gaudia de la simpatia ni dels assenyats catalans de la redacció ni dels seus no catalans, els quals, encara que molt menys assenyats, érem gent de formació massa crítica, i fins a hipercrítica, per especular...48

En canvi, sí que el grup editor aspirava a elaborar i comprendre la realitat amb la teoria disponible i amb l’arma de la crítica. Molta realitat, tota la possible, era igual la bàsica que la més sofisticada, remarcava Sacristán.

Potser, admetia, podia semblar ridícul a la vista dels resultats obtinguts, però el fet és que almenys la redacció d’Horitzons a l’interi-or del país, en la seva major part a Barcelona, va voler practicar des del principi un programa gramscià, un programa de crònica crítica de la vida quotidiana entesa com a totalitat dialèctica.

Tot això no era interpretació a posteriori, en opinió de Sacristán. Aquest programa era explícit i desitjat pels redactors. La seva realit-zació, per modesta que fos va permetre Nous Horitzons alguns encerts que no ruboritzava recordar. Per exemple, i destacadament, “haver tractat de debò els problemes de la dona quan no eren moltes les dones -i menys els homes- conscients d’aquesta problemàtica”.49

Per què aquesta inspiració en un pro-jecte cultural i polític realitzat amb tantes dificultats i estretors? Probablement per diver-ses raons. En primer lloc, perquè la veracitat

mateix afirmava en els seus escrits juvenils. En la seva edat madura no es va decidir ja a emprar aquesta paraula, però tampoc a desideologitzar completament la seva concepció del marxisme, cosa que l’obligava a distingir entre “ideologies històricament orgàniques. que són necessàries per a una determinada estructura, i ideologies arbitràries, racionalistes, estimades. Les histò-ricament necessàries, tenen una validesa que és validesa psicològica, perquè organitzen les masses humanes, formen el terreny en el qual es mouen els homes i adquireixen consciència de la seva posició, lluiten, etc.” Amb aquesta distinció recollia la seva manera de llegir a Marx des de la seva joventut. El 1918, sent jove, havia escrit, recordava Sacristán, que “Marx es burla de les ideologies, però és ideòleg quant a home polític actual, quant revolucionari. La veritat és que les ideologies són ridícules quan són pura xerrada, quan es destinen a crear confusió, a il·lusionar i a sotmetre energies socials, poten-cialment antagòniques, a una finalitat que els hi és aliena”.

L’ambient intel·lectual del jove Grams-ci, sobretot la doctrina intel·lectual de Croce, li va implicar, com en tota la cultura italiana durant dècades, un desconeixement gairebé total d’altres corrents de pensament represen-tades en la mateixa Itàlia, a Torí mateix i en aquells anys, per figures com Valati o Peano. Sacristán assenyala que és cert que l’educació preuniversitària de Gramsci el predisposava a una formació humanista i culturalista aliena a alguns problemes socials i culturals del món modern, dades que dominen els científics i tec-nològics. Tot això havia contribuït a formar la imatge d’un escriptor pres en una fase cultural tancada i en certa manera provinciana: la fase que va hegemonitzar l’idealisme culturalista

Antoni Tàpies “Llibertat-Coneixement-Lluita”.

D61D60

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

els clàssics marxistes la dedicació de Sacristán amb Gramsci va ser, juntament amb Lukács, la més constant. Sacristán va considerar, com també ha apuntat Fernández Buey, que la refle-xió politicocultural d’Antonio Gramsci, parti-cularment en els Quaderni del carcere, era la més pròxima a les preocupacions, necessitats i aspiracions de les classes treballadors de l’Eu-ropa occidental en els anys seixanta i setanta. Problemàtica també al mateix temps, perquè, inserint-se en la mateixa tradició emancipado-ra que Gramsci i compartint com compartia la dimensió politicomoral del seu pensament, la formació intel·lectual i les aficions filosoficoci-entífiques de Sacristán eren sensiblement dife-rents de les del pensador sard. Amb paraules de Francisco Fernández Buey:

En efecte, formació i aficions intel-lectuals (per la lògica, per la metodologia i la teoria de la ciència) inclinaven el filòsof espa-nyol cap a un tipus de marxisme en el qual la preocupació moral va ser sempre el motiu epistemològic, amb la particularitat, a més, que Sacristán preferia la filosofia de la ciència d’orientació analítica a les vaguetats especulati-ves o a les exageracions cientificistes dels mar-xismes contemporanis més divulgats durant aquells anys (althusserianisme i dellavolpisme, sobretot).

En la introducció que va escriure per a una antologia de textos publicada en “Clàssics del pensament crític” a la qual hem fet refe-rència, Antonio A. Santucci assenyalava l’exis-tència de raons exteriors a la reconstrucció historiogràfica i a l’anàlisi filològica, raons que induïen ja llavors (1998) a mirar amb altres ulls l’herència “del més original i influent pensador polític italià del segle XX”. Santucci es refe-ria a la crisi del comunisme històric, després

de la caiguda de la URSS, i la desaparició del Partit Comunista italià. L’experiència Grams-ciana, l’experiència política que va alimentar l’acció i el pensament de Gramsci, assenyala-va53 , “sembla definitivament consumada per sempre i, a més, sota el signe del fracàs total”. Podem dotar de vitalitat un pensament polí-tic, malgrat haver-se amputat la perspectiva comunista que ho guiava? No hi ha dubte que estudiar les idees gramscianes, captar el seu influx, en els debats polítics i ideològics de la segona meitat del segle XX, resulta un apas-sionant viatge per la cultura contemporània italiana i europea en general. Però, interrogava el malaguanyat Santucci, “pot revelar-se Gram-sci també un company de viatge adequat per a qui intenti entendre el present i, tal vegada, escrutar l’avenir?”. Com a clàssic, com a clàssic del pensament polític contemporani, i encara que sens dubte també el seu pensament va

i franquesa amb la qual Gramsci va viure els seus problemes i inquietuds, va assenyalar Sacristán, van tenir com sol ocórrer en aquests casos el seu premi.

En matèria d’idees l’estèril no sol ser l’acceptació veraç dels problemes, per especta-culars que siguin els curtcircuits mentals que produeixi davant una qüestió no resolta la debi-litat dels instruments intel·lectuals aplicats (en el cas de Gramsci, el difús idealisme culturalis-ta en què ha crescut).

També la veracitat i franquesa eren atributs aplicables als membres del consell de redacció de Nous Horitzons.

Per altra banda, el tarannà antidogmàtic del pensament de Gramsci quan s’enfrontava amb problemes particulars era, en opinió de Sacristán, d’esment obligat referent a això, igual que les importants categories que havia introduït en l’anàlisi política -hegemonia, bloc històric, tercer organisme, consells obrers-, vertebradores de moltes de les anàlisis edi-tades en la revista. D’altra banda, la categoria d’intel·lectual “orgànic”, molt relacionada a les dues anteriors, estava eficaçment explicada en el quadern onzè, amb una claredat i un sentit històric que mostrava fins a quin punt els intel-lectuals “desencantats”50 -així els anomenava Gramsci en aquest mateix quadern- coneixien aquest concepte més aviat d’oïdes, “quan el tit-llen de dogmàtic, o de sectari, o de burocràtic”.

En una nota dels “Punts preliminars de referència” Gramsci havia assenyalat que l’or-ganicitat del pensament i la solidesa cultural només haurien pogut donar-se si entre els intel·lectuals i les persones senzilles hi hagués hagut la mateixa unitat que havia d’haver entre teoria i pràctica, si els intel·lectuals haguessin estat orgànicament els intel·lectuals d’aquells

ciutadans, si haguessin elaborat i fet coherents els principis i els problemes que aquests plan-tejaven amb la seva activitat pràctica, consti-tuint així un bloc cultural i social.

Autoconsciència crítica significa, his-tòricament i políticament, creació d’una elit d’intel·lectuals: una massa humana no es “distingeix” i no arriba a ser independent “per a si” sense organitzar-se en sentit extens, i no hi ha organització sense intel·lectuals, és a dir, sense organitzadors i dirigents, sense que l’aspecte teòric del nexe teoria-pràctica es distingeixi concretament en un estrat de perso-nes “especialitzades” en l’elaboració conceptual i filosòfica.

Nous Horitzons, sota la direcció de Sacristán i altres dirigents i quadres del PSUC, va aspirar durant anys a ajudar a generar l’intel·lectual orgànic de les classes treballado-res catalanes i espanyoles, un col·lectiu politi-cocultural mai concebut com a instància distant i allunyada d’aquests mateixos grups socials.

10. La vitalitat d’un pensament politicofilosòfic.

És molt probable que, com Fernán-dez Buey ha afirmat, poca gent hagi fet tant pel coneixement de Gramsci a Espanya com Sacristán. Fins i tot avui, dotze anys més tard, l’apreciació tal vegada segueixi sent veritat51.

S’ha dit de Sacristán que va ser la figura més rellevant del marxisme a Espanya des dels anys seixanta fins a la seva mort el 1985. Amb el pas del temps tampoc aquesta afirmació ha perdut molta veracitat. Sacristán va editar, va traduir i va presentar les obres més importants de Marx, Engels, Labriola i Korsch, a més d’in-troduir en el nostre país alguns dels més cone-guts filòsofs analítics anglosaxons52. Però de tots

“ nous Horitzons, sota la direcció de sacristán i altres dirigents i quadres del Psuc, va aspirar durant anys a ajudar a generar l’intel·lectual orgànic de les classes treballadores catalanes i espanyoles, un col·lectiu politicocultural mai concebut com a instància distant i allunyada d’aquests mateixos grups socials.

també la veracitat i franquesa eren atributs aplicables als membres del consell de redacció de nous Horitzons. ”

D63D62

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

D64

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

D65ser expressió del seu temps, les reflexions de Gramsci resisteixen el pas del temps “i roman obert al diàleg amb les generacions futures”. Són aquí, molts els temes. Per exemple, la rela-ció entre l’estat i la societat civil, el nexe entre filosofia i saber popular, el compromís polític de l’intel·lectual. N’hi haurà prou aquí d’apun-tar-ne un, la relació entre veritat i poder.

Gramsci no va compartir l’esquema segons el qual la veritat és una prerrogativa de la cultura, de la ciència desinteressada, de la filosofia mentre que la política fos un àmbit en el qual regnava l’engany i la simulació. Per a Gramsci, dir la veritat a la ciutadania, a les masses populars per dir-ho amb el llenguatge d’altra època, no només era convenient sinó que era una necessitat política. Aquesta tesi central en el fer de Gramsci va ser compartida per Sacristán fins al final dels seus dies. I això, com apunta Santucci, no només per convicció moral sinó perquè es relacionava directament amb la noció gramsciana d’hegemonia. Com a pensador marxista, com a lluitador comu-nista, Gramsci intentava construir o ajudar a construir una teoria alternativa que arribés a hegemonia social i que “alliberi la capacitat de les classes explotades per dirigir autònoma-ment tot el cos social i el sistema de producció econòmica”54 .

Dues mostres més de l’actualitat Gram-sciana. En “Per veure el segle XXI amb la lent de Gramsci”55 , Alberto Burgio ha assenyalat:

La crisi és lloc d’ambivalències. D’ines-tabilitats, de conflictes i de més o menys pode-roses dinàmiques progressives. La dialèctica de la crisi moderna (la tensió entre vectors expan-sius i respostes regressives) és el gran tema dels Quaderni del carcere. Fins i tot quan s’interro-ga sobre l’adveniment del feixisme, Gramsci

reflexiona des d’aquest supòsit. Per aquesta raó –presoner en la presó, mentre part d’Europa jeia sotmesa a la tirania – declara que aquella victòria és “transitòria”, igual que la derrota soferta pel moviment revolucionari en la seva temptativa de generalitzar Octubre. Aquesta és la seva lliçó fonamental, gràcies a la qual encara avui –als setanta anys de la seva mort- trobem en la lectura dels Quaderni la clau teòrica de la nostra època i de la seva crisi.

Sacristán, referint-se a l’obstinació de l’autor dels Quaderns de la presó, va assenyalar en una ocasió que “tot autèntic pensador des-cobreix problemes més enllà de les seves solu-cions”. Sense ser solament això, Gramsci va ser un pensador autèntic.

Igualment, a “La importància d’Antonio Gramsci, a 70 anys de la seva mort”, Rossana Rossanda ha observat:

La veritat és que, amb els ulls de 2007, la qüestió es torna a plantejar en tots els seus termes: cap revolució socialista s’ha donat sense una ruptura política, i en diferents graus, violenta; però totes les revolucions cridades socialistes o comunistes han fracassat, o dege-nerat, o desplomat, sent el de l’URSS solament el cas més imponent. De la qual cosa, contràri-ament a Anderson, es pot si de cas deduir que els fragments de Gramsci no es referien només a Occident, sinó que traduïen una preocupació sobre l’evolució de la Revolució russa, on no s’havia donat una prèvia hegemonia sobre la societat civil. Certament, això hauria compor-tat conseqüències sobre el grau de maduresa o immaduresa d’una revolució a les quals ningú en aquell temps, i després, tampoc en els anys 70, s’hauria atrevit a arribar, sota pena de trobar-se situat molts passos per darrere de Bersntein.

Per a gramsci, dir la veritat a la ciutadania, a les masses populars per dir-ho amb el llenguatge d'altra època, no només era convenient sinó que era una necessitat política. ”

D66

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

Queda el fet que el treball de Gramsci representa la primera escletxa oberta en les categories sumàries amb què es van pensar en el segle XX no només les revolucions, sinó la naturalesa de la societat i la relació entre les institucions de l’estat i la societat. Avui, quan amb l’anomenada globalització el poder a escala mundial sembla donar-se suport bastant més en les xarxes dels capitals que en els estats nacionals –fins i tot quedant com a monopo-li d’aquests l’ús de la violència—, l’elaboració gramsciana de començaments dels anys 30 mereixeria més que mai reelaboració i actua-lització. Sempre que, val a dir, no es llencin per la borda ni el concepte de manera de produir capitalista, ni el de llibertat, una actitud, d’altra banda, tan comuna entre la vella ex-esquerra com entre la nova esquerra.

Així doncs, diversos senders transita-bles. En la contraportada dels textos recollits en la citada antologia, Per a una reforma moral i intel·lectual, assenyalaven els editors de la col·lecció que llegir o rellegir Gramsci el 1998 era una forma de recuperar el sentit noble de la paraula “política”, obrir la porta a un cop d’aire fresc en un món en el qual dominava la politi-queria. Era la seva convicció que qualsevol pro-posta de renovació de l’esquerra transforma-dora havia de començar amb l’afirmació que Gramsci va posar al capdavant de la seva pro-posta de reforma moral i intel·lectual: la veritat és revolucionària. Deu anys després, entrats ja en el segle XXI, podem seguir pensant raona-blement que en el nostre món segueix domi-nant la politiqueria, que existeixen indicis que apunten en direcció oposada, i que qualsevol esquerra transformadora que pensi i actuï com a tal no ha d’oblidar la consideració de Gram-sci sobre la veritat: la veritat és revolucionària

i la veracitat ha de ser norma practicada de les forces que aspirin al canvi, a la transformació en sentit socialista i ecologista, aresta aquesta última de la qual també Sacristán va ser un pioner indiscutible en el nostre país no sempre recordat.

CodaHernando Calbo Ospina56 escrivia recentment a Le Monde Diplomatique sobre “El Socialis-me del Segle XXI del president Rafael Correa Delgado”. El 30 de setembre es van realitzar a Equador eleccions per triar diputats, que s’encarregaran de redactar una nova Consti-tució per al país. “Alianza País”, liderada per Rafael Correa Delgado, va assolir més del 70% de vots, un triomf aclaparant, mai abans vist a Equador. Amb 80 representants sobre 130, “Alianza País” tindrà majoria absoluta en l’Assemblea Constituent. Alberto Acosta, eco-nomista, exministre d’Energia i president de l’Assemblea, recordava que l’organització tot just havia començat a caminar l’agost 2005 “, sense ser quelcom d’il·luminats, nodrint-se de les lluites i esforços de molts sectors socials i polítics”. Acosta assenyalava igualment que la base de la construcció constituent serà el “Soci-alisme del Segle XXI”, un nou socialisme. “No és el socialisme que tenia arrelades les seves respostes en manuals. No partim de visions dogmàtiques. Si assolim un manual, serà amb la possibilitat de canviar-li les fulles cada vega-da que es necessiti. Serà per corregir-lo cons-

Tomba de Gramsci a Roma.

[...] qualsevol esquerra transformadora que pensi i actuï com a tal no ha d'oblidar la consideració de gramsci sobre la veritat: la veritat és revoluci-onària i la veracitat ha de ser norma practicada de les forces que aspirin al canvi, a la transformació en sentit socialista i ecologista, aresta aquesta última de la qual també sacristán va ser un pioner indiscutible en el nostre país no sempre recordat. ”

D67

D68

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

D69tantment, doncs no podem creure en la veritat definitiva. Hem de fer un exercici de construc-ció democràtica permanent. Així s’ha de cons-truir el socialisme del Segle XXI”, ha comentat el president de l’Assemblea equatoriana.

Potser no sigui un desvariejament ni un apunt ahistòric afirmar que el sentit de les seves paraules és consistent amb el pensament i el fer polítics d’aquell revolucionari comunista mort fa 70 anys anomenat Antonio Gramsci •

Bibliografica

Burgio, Antonio del: ”Para ver el siglo XXI con la lente de Gramsci” www.sinpermso.info

Capella, Juan-Ramón (2005). La práctica de Manuel Sacristán. Trotta, Madrid.

Díaz Salazar, R (1989). El proyecto de Gramsci. Anthropos, Barcelona.

Fernández Buey, Francisco (1977). Escritos sobre Gramsci. Materiales, Barcelona.

(1995) “Gramsci en España”. En Eric J.Hobsbawm y otros, Gramsci in Europa e in America, a càrrec d’ Antonio A. Santucci, Roma-Bari, Laterza, 1995.

(2001). Leyendo a Gramsci. El Viejo Topo, Barcelona.

Gerratana, Valentino: “Dialogando con Gramsci en el presente (Cuestiones de método)”, Mientras tanto, nº

52, noviembre-diciembre 1992, pp. 113-128.

Gramsci, A (1970). Antología. Siglo XXI, México. Edición y traducción de Manuel Sacristán.

- (1985). Introducción al estudio de la filosofía. Crítica, Barcelona. Presentació Manuel Sacristán, traducció de

Miguel Candel.

- (1989). Cartas a Yulca. Crítica, Barcelona. Traducció de Francisco Fernández Buey.

- (1998). Para la reforma moral e intelectual. Libros de la Catarata, Madrid., Introducció d’Antonio A. Santucci.

Juncosa, Xavier (2006). Integral Sacristán. El Viejo Topo, Barcelona.

López Arnal, Salvador y Vázquez, Iñaki, eds (2007), El legado de un maestro. Papeles de la FIM, Madrid

Materiales. Crítica de la cultura número extraordinari nº 2. “Gramsci hoy”.

Rossanda, Rossana: ”La importancia de Antonio Gramsci, a 70 años de su muerte” www.sinpermiso.info

Sacristán, Manuel (1983): Sobre Marx y marxismo. Icària, Barcelona.

(1984). Papeles de filosofía. Icària, Barcelona

(1985) Intervenciones políticas. Icària, Barcelona

(1987). Pacifismo, ecologismo y política alternativa. Icària, Barcelona

(1998). El orden y el tiempo. Trotta, Madrid. Edició a càrrec d’Albert Domino Curto.

(2004). Escritos sobre El Capital y textos afines. El Viejo Topo, Barcelona

(2005) Seis conferencias. El Viejo Topo, Barcelona.

(2007). Lecturas de filosofía moderna y contemporánea. Trotta, Madrid. Edició d’Albert Domingo Curto.

1 El títol remet a una de les frases usades per Sacristán en les seves crítiques a obres del teatre nord-americà contemporani publicades els anys cinquanta a la revista Laye. Hi he reparat gràcies a l’article de Francisco Fernández Buey “El classicisme de Manuel Sacristán”, Un Àngel més, hivern de 1989, núm.5, pp.57-66.

2 Manuel Sacristán, “La formació del marxisme de Gramsci”. Sobre Marx i marxisme. Icària, Barcelona, 1983, p.70, nota 7.

3 Editada a Libros de la Catarata, s’han publicat en aquesta col·lecció volums dedicats al Che Guevara, Nicholas Georgescu-Roegen, Günther Anders, Savonarola, Tolstoi, Alejandra Kollonati, Salt, Castoriadis, De las Casas i alguns altres.

4 V.Gerratana, “Dialogant amb Gramsci en el present (Qüestions de mètode)”, Mientras tanto, núm.52, novembre-desembre 1992, pp.113-128.

5 Antonio Burgio, “Per veure el segle XXI amb la lent de Gramsci”, www.sinsupermiso.info

6 V.Gerratan: “Dialogant amb Gramsci (qüestions de mètode)”, Mientras tanto, op.cit

7 L’apunt de Gerratana té gust de contradicció, però les contradiccions, ho sabem des de Gödel, solen transcórrer per senders sorprenents i amb resultats impredictibles. Vegi’s sobre aquest punt: Enrique Alonso, Sócrates a Viena. Montesinos, Barcelona, 2007.

8 El darrer escrit llarg de Sacristán va ser una presentació de l’onzè quadern de la presó traduït pel seu deixeble i amic Miguel Candel. Ha estat reimprès a M.Sacristán, Pacifisme, ecologia i política alternativa. Icària, Barcelona, 1987, edició de Juan-Ramón Capella.

9 Vegeu les seves declaracions a “Integral Sacristán”, El Viejo Topo, Barcelona, 2006, vuit documentals sobre la vida i obra de Sacristán dirigits per Xavier Juncosa.

D70

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

D7110 Vegeu Mientras tanto, núm.94, “Dimensions d’una absència. Memòria de Gilia Adinolfi” i Albert Domingo Curto: “Giulia, relat d’una passió truncada”. A: Del pensar, del viure, del fer. Integral Sacristán, El Viejo Topo, Barcelona, 2006.

11 Documents, cartes i resums de Sacristán estan actualment dipositats a la Reserva de la Biblioteca Central de la Universitat de Barcelona, fons Sacristán.

12 Ha estat reimpresa a De la primavera de Praga al marxisme ecologista. Entrevistes amb Manuel Sacristán Luzón. Los Libros de la Catarata, Madrid 2004, pp.81-90, edició de Francisco Fernández Buey i Salvador López Arnal.

13 Entre ells, J.M.Laso Prieto, posterior estudiós de l’obra de Gramsci i autor d’Introducció al pensament de Gramsci, Ayuso, Madrid 1973, Laso Prieto ha explicat en les seves memòries l’impacte que li va causar el treball de Sacristán, decisiu per als interessos filosòfics i per a la seva aproximació i estudi de Gramsci.

14 Reimprès a Manuel Sacristán , Papers de filosofia. Icaria, Barcelona, 1984. L’article es va publicar a l’Enciclopèdia Espasa-Calpe, uns volums de distribució massiva els anys cinquanta, seixanta i setanta a biblioteques i centres d’estudi preuniversitaris i universitaris. També, sens dubte, a presons de presos polítics.

15 L’elogi està datat. En nota de traductor a l’article abans citat d’Antonio del Burgio (www.sinsupermiso.info), Joaquín Miras, un republicà deixeble de Sacristán i de Giulia Adinolfi, assenyalava: “(…) En una anterior referència al mateix, hem llegit el text de Grasmci en el que aquest fa l’anàlisi on desemmascara i denuncia el que en realitat és el liberalisme. Aquesta cita, important per si mateixa, no deixa de tenir un significat afegit dins de l’actual debat ideològic italià. L’Institut Gramsci, que avui és orgànic del Partit dels Demòcrates, ha elaborat , en els darrers temps una nova interpretació manipulada de les idees de Gramsci. El seu actual directo,r Giuseppe Vacca, i tot l’organisme institucional, presenten ara el gran revolucionari comunista com a un pensador liberal” (les cursives són meves).

16 M.Sacristán: “Presentació de l’onzè quadern de la presó”. Pacifisme, ecologisme i política alternativa, op.cit, pp.184-206.

17 Ibidem, pp.205.206

18 Murray Gell-Mann, El quark i el jaguar. Tusquets, Barcelona, 1995, p.90.

19 La Fundació Miró va ser dirigida durant anys per Francesc Vicens, company de Sacristán a la Facultat de Dret i al PSUC. Poden veure’s els seus records sobre la seva relació amb Sacristán a Sobre Manuel Sacristán, Destino, Barcelona, 1966, i a “Integral Sacristán”, op.cit.

20 Publicada originalment en el número 2 de Mientras tanto, va ser reimpresa a Sobre Marx i marxisme, Icària, Barcelona, 1984, pp.332-354. El col·loqui de la conferència, de no menys interès, pot veure’s a M.Sacristán, Escrits sobre El Capital i textos afins. El Viejo Topp, Barcelona, 2004.

21 Editat primer a Mèxic, va ser reeditat en el número especial de 1983 que Mientras tanto va dedicar al primer centenari de la mort de Marx. Pot veure’s ara a M.Sacristán, Lectures de filosofia moderna i contemporània. Trotta, Madrid, 2007, edició d’Albert Domingo Curto.

22 Resums i anotacions d’assajos de Colletti es poden consultar ara a Reserva de la Biblioteca Central de la UB. Està anunciada la seva publicació a Manuel Sacistán, Sobre dialèctica. Montesinos, Barcelona (a premsa).

23 M.Sacristán, Sobre Marx i marxisme, op.cit.pp.24-51. L’article també està recollit a Sobre dialèctica, op.cot.

24 Posteriorment, Sacristán va abandonar aquestes categories i va proposar l’ús d’altres expressions menys definitives i acabades, com a hipòtesi, teoria prèvia. Vegi’s: M.Sacristán, “Sobre l’ús de les nocions de raó i irracionalime per G.Lukács”. Sobre Marx i marxisme, op.cit, pp. 110-114.

25 En un seminari impartit a l’ Escola d’estiu Rosa Sensat de 1977 juntament amb Antoni Doménech sobre els llavors “problemes actuals del marxisme”, Sacristán donava alguna pista d’interès sobre aquest tema. Assenyalava que, des d’un punt de vista epistemològic, no existien mètodes progressistes d’una banda, i mètodes reaccionaris per una altra, ni tampoc metodologies distintes per a l’obtenció de dades. El que se solia anomenar “dada” no tenia formes distintes ni de consecució ni descripció. Si els marxistes, sobretot els marxistes remarcava Sacristán, fossin bons lectors i la passió amb què un moviment polític conrea els seus clàssics no els fes oblidar que cal llegir amb cura i críticament, haurien trobat en autors de la seva pròpia tradició textos de sobres per a no cometre aquest error. Quan Engels parlava del Capital, recordava, tenia molta cura a assenyalar que les dades de l’obra de Marx són les dades de qualsevol economista, són dades dels “Llibres blaus” del Parlament britànic, aconseguits com els aconsegueix qualsevol estadista i qualsevol investigador encarregat pel Parlament per “anar-se a fer un volt per Escòcia a veure com està la indústria del cotó, que és el tipus de dada que té Marx”. Quan Marx raonava sobre ells, quan els inseria en conjunts relacionats deductivament, inductivament o com fos, ho feia exactament igual que qualsevol altre científic sense que en principi –“no dic en la pràctica, que pugui intervenir per distracció, per pes dels factors ideològics, però sí en principi i com a concepte”, matisava Sacristán-, intervingués cap altra manera de raonar que no fos la mateixa manera d’argumentar amb el qual raonava qualsevol reaccionari (que fos sens dubte competent).

26 Alfonso Barceló es refereix a aquesta ressenya en la seva presentació de M.Sacristán, Escrits sobre el Capital i textos afins, op.cit.

27 Valentino Gerratana, “Dialogant amb Gramsci en el present (Qüestions de mètode)”, Mientras Tanto, cit, p.120.

28 Està transcrita i recollida a Manuel Sacristán, Sobre dialèctica, ed.cit.

29 L’entrevista va ser editada pòstumament, deu anys després de la mort de Sacristán. Es pot veure a: Sobre Manuel Sacristán. Entrevistes amb Manuel Sacristán (Llibros de la Catarata), y a Mientras Tanto, núm.63, 1996. J.L. Moreno Pestaña ha destacat la singularitat i importància d’aquesta reflexió de Sacristán en diversos dels seus treballs.

30 Actualment recollida en el segon volum de “Pamflets i Materials”: Papers de filosofia, op.cit, pp.90-

31 Sobre Marx i marxisme, ob.cit,.pp. 62-64.

32 Ara recollida a Papers de filosofia, op.cit. pp.414-416.

33 Antonio Gramsci, Introducció a l’estudi de la filosofia. Barcelona: Crítica, 1985, traducció de Miguel Candel. Reimpresa a Pacifisme, ecologia i política alternativa, ob cit, pp.184-206.

34 Madrid, Trotta, 1998. És destacable el magnífic treball d’edició realitzat per Domingo Curto, així com el seu documentat text que obre el volum. “A mode de presentació”.

35 Existeixen, a més, en tres entrevistes amb Sacristán interessants aproximacions a l’obra de Gramsci: la de 1977, ja citada, per al Diari de Barcelona: “Gramsci és un clàssic, no és una moda”; la de 1979 per al Viejo Topo, realitzada per J.Guiu i A.Munné (ambdues recollides a: De la primavera de Praga al marxisme ecologista. Entrevistes amb Manuel Sacristán Luzón, ob cit, pàg. 81-90 i 91-114, respectivament) i la de 1979 per a Nous Horitzons (a Intervencions polítiques, Icària, Barcelona 1985, pàg. 280-283) on Sacristán assenyala la importància del programa gramscià en el consell de redacció de la revista durant la segona meitat dels anys seixanta.

36 Recollida ara a Papers de filosofia, op.cit, pp.418-420.

37 Vegi’s L’ordre i el temps, op.cit, pp.87-88.

38 Francisco Fernández Buey, “Gramsci a Espanya”. A Eric J.Hobsbawn i altres, Gramsci in Europa e in America, a la cura d’Antonio A.SAntucci, Roma-Bari, Laterza, 1995.

39 Segueixo en aquest punt l’assenyalat en la seva presentació de l’onzè quadern. M.Sacristán, Pacifisme, ecologisme i política alternativa, op.cit, p.

40 La tesi va ser compartida clarament per Sacristán. Vegi’s, per exemple, “Sobre el lloc de la filosofia en els estudis superiors”. Papers de filosofia, ob cit, pp.356-380

41 Inèdit fins ara, se n’ha editat una part a Manuel Sacristán, Escrits sobre el Capital (i textos afins), op.cit.

42 Sacristán matisava en la seva exposició: “La paraula “simple” la poso jo, no és literal, és llibertat de traducció”.

43 Recollit a Escrits sobre El Capital (i textos afins), op.cit i a Lectures de filosofia moderna i contemporània, op.cit

44 Entrevista Diari de Barcelona, 1977, ed. cit.

45 Presentació onzè quadern de Gramsci Manuel Sacristán, Pacifisme, ecologisme i política alternativa, op. Cit.

46 Sacristán va publicar en el número 2 un excel·lent article: “Tres notas sobre la alianza impia”. Està recollit en M. Sacristán. Sobre dialèctica,op. cit.

47 Traduït per Marta Harnecker amb el títol La revolución teórica de Marx per a l’editorial Segle XXI.

48 “Entrevista amb Nous Horitzons”, Intervencions polítiques, op. cit, p. 282.

49 Sacristán s’estava referint als treballs pioners de Giulia Adinolfi publicats a Nous Horitzons, Vegi’s, per exemple,Mientras tanto nº 94, ed. cit.

50 Curiosament el terme va estar molt de moda en el nostre país en els anys de la transició, sobretot a partir de les primeres eleccions legislatives i abans del cop d’estat de 23 de febrer de 1981.

51 Jordi Torrent, en comunicació personal de 15 d’octubre de 2007, m’ha assenyalat altres vies i formes complementàries: “(…) En aquella època -primera dècada dels seixanta, insisteixo: la cronologia és significativa- llegíem cada mes la revista Nuestro Cine, els col·laboradors de la qual hi feien textos molt marcats pel marxisme (variant italiana més que no pas francesa). A les pàgines d´aquesta publicació, abans del 65, va ser permanent la presència de crítiques i textos sobre pelis i directors italians, molt especialment de Visconti i Passolini, I és per aquí per on comencem a trobar Gramsci, perquè a “La terra trema”, a “Senso”, a “Rocco”, a “Mamma Roma, a..., etc. no resulta gens difícil rastrejar-hi l´ombra del pensador sard. Rastres i indicis que fins i tot podem trobar a Antonioni: a “L´ecclise” (1962), per ex., l´intel·lectual burgés interpretat per Paco Rabal llegeix Gramsci. I, naturalment, els crítics de la revista tenen en compte el programa cultural gramscià, tracten de reflectir-lo –mai explícitament, és clar- en les seves ressenyes crítiques i el citen com a referent sense donar-ne massa detalls. De fet, l´orientació general del conjunt de textos de Nuestro Cine vol situar-se –entremig de les múltiples dificultats derivades de la censura- en l´estela de la revista italiana coetània “Cinema Nuovo”, dirigida pel gramscià/lukacsià Guido Aristarco, de qui l´any 1968 Lumen editarà la traducció del seu important “Storia delle teoriche del film”, sortit abans a Itàlia (1960), i que era el llibre de capçalera de la gent que escrivia a “Nuestro Cine”. En aquest llibre, Gramsci hi és citat amb notòria freqüència i, de fet, el llibre sencer no perd

mai de vista el programa sociocultural sorgit dels “quaderni”.És molt dubtós que aquests primers vesllums mereixin ser qualificats de “coneixement” (..). Però tampoc em semblaria inexacte del tot –per bé que més equitatiu- afirmar que aquests episodis de tempteig van anar constituint un sediment per a ulteriors exploracions. Sediment necessari, val a dir, fins i tot en allò que pogués tenir de pura emocionalitat, com tantes vegades succeeix amb els descobriments politicoculturals que fas de jove, tot malvivint sota tirania política. (Els joves grecs, sota la de Metaxas, llegien emocionats, i a mena de ritu de pas, l´”Oració fúnebre de Pericles”, prohibida pel règim). En qualsevol cas, aquests vesllums van preparar-nos per obrir orella i ulls davant el nom escoltat i escrit de Gramsci. És a la segona meitat dels seixanta quan s´estendran procediments d´accés i coneixement menys perifèrics en relació a l’Obra i pensament. No vam tenir la fortuna de “conèixer” les anàlisis i reflexions de Sacristán fins molt més tard, ja entrats en una certa maduresa. Però quan ens va arribar l´esforç sistematitzador de l´”Antologia” (comprada de matute abans de rebre el “nihil obstat”), ja portàvem alguna idea més que aproximativa sobre el pensament gramscià. Recordo, al respecte, les bones observacions que sobre Gramsci feia A. Sánchez Vázquez en un llibre immerescudament oblidat: “Filosofía de la praxis” (1967)”.

52 W.O.Quine, del que va traduir cinc llibres, dos d’ells presentats per ell mateix.

53 Antonio A Santucci, “Introducción”. A. Gramsci, Per a la reforma moral e intel·lectual, ob, cit.

54 Ibidem, p. 14

55 www.sinpermiso.info

56 www.rebelion.org, 25/X/2007.

D73D72

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

eeeeee e

eX

Pe

riÈ

nc

es

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

E77E76

Gianmario Leoni, llicenciat en Història Contemporània amb la tesi: “El PCI i l’esquerra extraparlamentària de 1968 al 1976”. Va obtenir una beca d’estudi de l’Institut Històric de la Resistència a la Toscana pel projecte “La Resistència a la nova esquerra dels anys 60 i 70” (en tràmit de publicació). Ha cursat el tercer any del doctorat de recerca a la Universitat de Siena amb la tesi “El debat sobre el partit de masses a l’esquerra italiana dels anys 50 i 60”. És col·laborador de la revista “Zapruder”. Professor d’institut d’Història i Filosofia. gianmario.leoni@gmail.com

grAmsci, eL PrínceP moDern i eL “nou PArtit”

totalitat, l'edició temàtica ens permet entendre quins aspectes han influït de forma majoritària en la línia política del pci en el període analit-zat, i fins i tot quins han estat “manipulats” per respondre a les exigències de les contingències polítiques. És evident que d'aquesta manera algunes consideracions podran semblar banals i, en definitiva, superades pels estudis gram-scians més recents; tanmateix considero útil tornar a analitzar els aspectes del pensament de Gramsci que han estat contaminats per la supervisió togliattiana per entendre com i en quin grau han influït en la creació i en la con-solidació del “nou partit”, el partit comunista de masses.

En les Noterelle sulla politica del Machia-velli1 Gramsci fa algunes reflexions sobre el paper i els deures del partit polític, tant en general com en el cas concret del partit revo-lucionari. És interessant i significativa la refe-rència de Gramsci a Maquiavel, i al Príncep en particular, per basar un raonament al voltant de les qüestions ideològiques però també pràc-tiques en relació al partit polític.

El partit esdevé el protagonista polí-tic de la modernitat, és un subjecte col·lectiu que se substitueix a la figura de l'heroi solitari representat pel Príncep de Maquiavel i opera, d'acord amb les condicions i les relacions de força presents en la societat, amb l'objectiu de “fundar un nou tipus d'Estat”2.

En aquest punt entra en joc el partit revolucionari, cridat a cobrir les funcions de veritable Príncep modern i que es troba davant d'una doble funció, és a dir, la “formació d'una voluntat col·lectiva nacional-popular de la qual el modern Príncep és alhora l'organitzador i l'expressió activa i operant, i la reforma intel-lectual i moral”3. Així doncs, el partit ha de

Aquesta intervenció no prové d'un especialista en estudis gramscians i no pretén en absolut sumar-se als intents de comprendre i explicar la complexa filosofia de la praxi del polític d'ori-gen sard, sinó que vol ser més aviat una contri-bució modesta vista des del punt de vista de la riquesa real i material del pensament d’Antonio Gramsci. Allò que pretenc posar de manifest és justament la quantitat d'idees gramscianes que van influir en la política del Partit Comu-nista Italià (pci) durant els anys 1950 i 1960, sobretot en tot allò relacionat amb la definició i el paper del partit polític. La motivació que em porta a delimitar el pensament gramscià al tema del partit i a veure la seva riquesa durant el període indicat es deu al sentit dels meus estudis, orientats en aquest moment envers “El debat crític sobre els partits de masses en l'esquer-ra italiana en els anys 50 i 60”, argument de la meva tesi doctoral.

Allò que pretenc posar de manifest és justament la quantitat d'idees gramscianes que van influir en la política del Partit comunista italià (Pci) durant els anys 1950 i 1960 [...] ”

poder conquerir l’hegemonia (terme clau en la filosofia gramsciana), no només com a mani-festació de força i de domini, sinó també com a capacitat per imposar i obtenir el consens per part de les classes aliades i subalternes contra un sistema de valors ideals (la reforma intel-lectual i moral que acabem d’assenyalar).

El partit comunista és, doncs, l'intel·-lectual orgànic per excel·lència, portador de les instàncies i de les exigències de la classe obrera i per això “el partit polític del proletariat”4. Aquesta última citació no s'ha extret dels Quaderni sinó del prefaci del primer volum de l'edició temàtica, en el qual es presenta el tre-ball de publicació dels escrits gramscians i es fa el plantejament que es definirà més enda-vant com a togliattià, útil per a la legitimació del “nou partit”, de masses i no de dirigents, que volia el secretari de Torí.

No hem d'oblidar que els anys en els quals Togliatti supervisava la publicació dels Quaderni eren els anys en què el context inter-nacional vivia la fase més cruenta de la “guerra freda” i els partits comunistes es veien for-tament condicionats en la seva relació amb la cultura i amb els intel·lectuals, donada la teoria zdanoviana que veia la cultura com un ens totalment funcional per a la causa del partit revolucionari. En aquest sentit s'ha subratllat moltes vegades que la lectura (i la imposició) togliattiana de Gramsci va ser l'intent del secre-tari comunista de trobar un recorregut cultural original que legitimés també en aquest àmbit, més enllà de l'àmbit polític, el recorregut de la via italiana al socialisme5.

Entre els elements presos en conside-ració en aquesta breu exposició penso que és molt important subratllar el caràcter del partit vist com a subjecte col·lectiu, portador de les

Pel que fa al fons de la qüestió, és neces-sari tenir clar la “doble” difusió que els Quader-ni han tingut a Itàlia: una edició temàtica a cura de Palmiro Togliatti i publicada durant els anys 1950 i una altra crítica (filològica) de l'Institut Gramsci a cura de Valentino Gerratana i que va aparèixer el 1975. No és possible seguir el raonament aquí proposat si no s'uneixen amb-dues edicions: si l'edició crítica ens porta a la dimensió del pensament de Gramsci en la seva Propaganda antifeixista de Romain Rolland al 1933 o 1934.

demandes col·lectives i expressió de la voluntat general. És aquest aspecte, segons el meu parer, on es fa palès l'interès de la difusió i, sobretot, de l'ús de Gramsci durant els anys 1950, els anys de la guerra freda, de l'estalinisme i de la seva fi, però també –si més no en el context polític italià– els anys de la consolidació dels partits de masses, organitzats (i burocratitzats) i impregnats de l'intent d'integrar les masses populars en el context nacional i institucional derivat de la lluita de la resistència, i de la cons-titució republicana. L'èxit o el fracàs d'aquest procés no pot ser objecte d'aquest article, tot

i que és útil recordar-ho per entendre millor les raons que van portar a aquella lectura determi-nada que, tot i que fos distorsionada i mani-pulada, ha constituït un punt de referència important en l'expansió del partit comunista més fort de tota Europa Occidental •

1 Cfr. A. Gramsci, Quaderni del carcere, p. 1553-1652, Einaudi, Torino 2001. En aquest article les referències i les cites han estat preses de l’edició crítica.

2 Ídem, p. 1601. “fondare un nuovo tipo di Stato”.

3 Ídem, p. 1561. “formazione di una volontà collettiva nazional-popolare di cui il moderno Principe è nello stesso tempo l’organizzatore e l’espressione attiva e operante, e riforma intellettuale e morale”.

4 Prefazione, in A. Gramsci, Il materialismo storico, Einaudi, Torino 1948, p. XVI. “il partito politico del proletariato”.

5 Cfr. G. Vacca, Appuntamenti con Gramsci. Introduzione allo studio dei Quaderni del carcere, Carocci, Roma 1999. “via italiana al socialismo”.

[...] si l’edició crítica ens porta a la dimensió del pensament de gramsci en la seva totalitat, l’edició temàtica ens permet entendre quins aspectes han influït de forma majoritària en la línia política del Pci en el període analitzat [...] ”

LA Qüestió nAcionAL sArDA en grAmsci

Gramsci no és un estudiós de movi-ments nacionalistes perifèrics, ni tant sols manipula la realitat d’un moviment naciona-lista de masses alternatiu a l’estatal. La seva dedicació als temes sards apareix doncs com a un aspecte biogràfic difícilment segregable del polític. En el primer, la seva terra, la seva experiència de vida a l’illa, marcaren la seva vida com un continum, fins i tot li van propor-cionar alguns instruments per entendre millor la manca de penetració de l’Estat liberal postu-nitari a les regions rurals i menys desenvolupa-des. Pel que fa al segon, l’exemple sard esdevé la pedra de toc de l’èxit o el fracàs de la naci-onalització de les masses que porta endavant l’Estat burgès o que hauria d’experimentar un Estat revolucionari.

A l’hora d’abordar la relació de Gramsci amb la seva terra d’origen creiem que és important retenir una petita dada ja aclarida per la histo-riografia del pensament gramscià. No existeix en la producció del dirigent comunista sard un tractament orgànic de la qüestió sarda. Aquesta estava considerava com a part i exem-ple de la qüestió nacional italiana, del procés de construcció i socialització nacional dins de l’Estat-nació italià i dels seus reptes al fil de la fase postunitària. La reflexió gramsciana sobre Sardenya i els seus problemes té una doble característica: emocional a l’’hora de definir-ne la identitat i els punts de referència al llarg de la seva trajectòria humana, política quan la seva terra esdevé el prototip d’anàlisi que li per-met abordar amb lucidesa i encert la qüestió de la integració de les masses rurals meridionals a l’Estat-nació italià. Per tant, i és absoluta-ment necessari remarcar-ho, seria impossible traslladar la lectura gramsciana del tema o, si us sembla, de la qüestió sarda a les qüestions nacionals ibèriques. La voluntat de plantejar paral·lelismes o d’utilitzar el que Gramsci diu per llegir positivament o negativament els moviments nacionals o nacionalistes que actu-en a l’Estat espanyol seria una operació molt poc seriosa i marcada per un apriorisme poc respectuós del pensament gramscià. Al con-trari, el que si seria interessant i reproduïble fóra la metodologia i les eines que Gramsci no ha deixat per abordar l’anàlisi i la valora-ció dels productes intel·lectuals, i entre ells la nació. Aquí ens fixarem, a causa de la breve-tat, només i únicament en el primer aspecte, el que Gramsci diu de la qüestió sarda i com la peculiar realitat socioeconòmica de l’illa va influir-hi, per deixar a un altre futur article la segona qüestió.

“ no existeix en la producció del dirigent comunista sard un tractament orgànic de la qüestió sarda. Aquesta estava considerava com a part i exemple de la qüestió nacional italiana [...]

Lussana dibuixa en un article recent un Gramsci que no renuncia a la seva identitat sarda amb l’evolució política que el porta d’una cultura d’aldea i de poble a una manera d’en-tendre el món nacional, europeu i cosmopoli-ta1. És més, Melis, en la seva antologia sobre el tema, troba dues línies clares de presència del tema sard en l’evolució i la producció poli-ticocultural gramsciana que, com ja s’ha avan-çat, es concretitzerien en lligams sentimentals i interessos intel·lectuals2. Els primers van provocar que Gramsci mai deixaria de sentir-se

Andrea Geniola és llicenciat en Lletres per la Università degli Studi di Bari i DEA en Història Comparada Social, Política i Cultural per la UAB on cursa el mateix programa de doctorat i és membre del GREF i del CEFID. genioland@yahoo.it

E79

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

E81E80 del sardisme. Encara que no hi ha constància de relacions i influències directes entre Gram-sci i el sardisme, aquest clima politicosocial ha d’haver influït en la seva personalitat i anàlisi. En trobar el Nord dinàmic, industrialitzat, on una nova classe social s’enfronta a la burge-sia en un procés de conscienciació col·lectiu, Gramsci sembla entendre que la seva Sardenya és un Sud. No obstant això, entén també la seva peculiaritat, com s’entreveu de les cartes que escriu als seus familiars on emergeix una cons-ciència d’una diversitat profunda, on no falten matisos etnoculturals i prepolítics. Això emer-geix en part d’algunes cites que el ja mencio-nat article de Lussana ens proposa i podríem resumir d’aquesta manera: encara que entre un nen sard i un continental hi hauria un gap sociocultural de dues generacions, el primer tindria uns privilegis que li vindrien d’un mitjà cultural més humà i de l’ús de l’idioma sard, la qual cosa suposaria el domini de dos registres lingüístics, tot un avantatge9.

Al marge dels apunts personals i del codi de comunicació humà i familiar, per cert no segregables del seu treball intel·lectual i polític, Gramsci utilitza els seus records sards com a base d’una anàlisi del procés de naciona-lització italià, del seu relatiu fracàs en les regi-ons del sud i de la seva possible realització per la via de la revolució socialista. El nucli docu-mental per entendre millor aquest recorregut està representat per la producció del bienni 1925-1926 i, per descomptat, per la successiva elaboració teòrica i metodològica dels Quaderni del Carcere. L’any 1925 el Krestinern10 envia un document al V Congrés del PSdAz11 celebrat a Macomer. El document, els extensors del qual van ser els membres de la secretaria italiana d’aquest organisme, estava clarament inspirat

per la intenció gramsciana d’obrir una iniciati-va política cap al sardisme percebent les seves potencialitats dins de la nova política d’aliança entre la classe obrera i els pagesos propugnada per la NEP. En el document estaven presents tots els components de l’anàlisi gramsciana sobre la qüestió sarda: les relacions de tipus colonial, les conseqüències provocades per la pressió fiscal, la guerra de les duanes, la crisi bancària, etc. Pel que fa a les propostes polí-tiques de la crida, aquestes se centraven en la garantia que la revolució social i el socialisme retornarien a pagesos, miners i al conjunt de les classes populars de Sardenya les seves terres, els seus recursos i la seva capacitat de decidir mitjançant l’expropiació dels capita-listes continentals. El document, que acabava amb una crida a la Republica sarda degli operai e dei contadini nella Federazione soviettista itali-ana12, era un clar intent d’acostar-se a les bases populars sardistes. La temptativa no va arribar a bon port per la intervenció de les autoritats feixistes que van impedir que Grieco partici-pés en el congrés. Al final va aconseguir trans-metre la proposta a uns quants dirigents del PSdAz que, per la seva banda, es van preocu-par de que no es difongués entre les bases i els quadres intermedis del partit13. Si aquesta va ser la concreció des del punt de vista de la ini-ciativa política, la seva gestació es presenta en l’assaig inacabat de 1926 Alcuni temi della quis-tione meridionale, mentre que la seva expressió més definida es dóna en alguns passos dis-persos dels Quaderni. Gramsci individualitza en el Mezzogiorno una realitat historicosocial de disgregació i subdesenvolupament neces-sitada d’una acció política particular per part dels revolucionaris. No obstant això, la histo-riografia ha posat en evidència com Gramsci,

i considerar-se sard. Els segons desembocari-en en “[…] una destacada iniciativa de Gramsci cap a la qüestió sarda”3 durant els anys en què va dirigir el partit comunista, mentre que “No hi ha dubte de què les consideracions sobre el subversivisme de les classes subalternes van ser conseqüència de les experiències juve-nils a Sardenya”4. La centralitat de Sardenya en Gramsci té caire de preocupació estable, de punt de referència sòlid que condiciona la seva posterior anàlisi sobre la qüestió meridi-onal; no roman en el record d’una vida pobra sinó que esdevé un element d’estudi, de cons-cienciació i de denúncia. Però, quins són els termes de la qüestió sarda en Gramsci? El tema apareix dispers en nombrosos articles, notes, intervencions i, per descomptat, cartes envi-ades als seus parents des de Torí, on s’havia traslladat el 1919. En un article que Francioni presenta com censurat i mai publicat en la seva versió original, Gramsci critica la postura de la burgesia sabauda pel fet de considerar i tractar Sardenya com a una colònia d’explotació5. Una lectura colonial dels problemes sards apareix també en un altre article successiu, I dolori della Sardegna, publicat el 16 d’abril del mateix any a l’edició piemontesa de l’Avanti! i on Gramsci exposa i precisa mecanismes i característiques d’aquesta actitud colonial de l’Estat italià cap a l’illa6. En resum, l’Estat i les seves classes diri-gents i hegemòniques efectuarien una explota-ció constant del medi ambient i un drenatge continu dels recursos financers sense que ni els uns ni els altres tornin a Sardenya sota la forma d’inversions econòmiques o d’infra-estructures. Gramsci arriba a comentar, amb un exemple prou contundent, que Sardenya “[…] rep un tracte pitjor que el de la colònia Eri-trea, atès que l’Estat inverteix a Eritrea mentre

que explota Sardenya […]”7. Altres elements afegits dibuixen, en la reflexió gramsciana, una relació de tipus colonial i efectes de dependèn-cia econòmica, social i cultural que afectarien la seva terra. En primer lloc, els centres del poder econòmic capaços de decidir el futur de l’illa n’estarien fora, atès que no existia una classe dirigent local de tipus modern. L’absèn-cia d’un teixit productiu industrial modern i el domini absolut del sector primari i del sector miner significaven un èxode continu de força de treball, la qual cosa expropiaria el territori dels recursos humans i materials necessaris per al seu desenvolupament. A més a més, la política duanera de tipus proteccionista de l’Estat inaugurada pel govern Depretis el 1887 sostrauria a la dèbil economia de l’illa els mer-cats tradicionals per als seus productes agrí-coles. Finalment, segons les dades facilitades per Francioni, la insostenible pressió fiscal de l’Estat va comportar l’execució d’un nombre impressionant d’expropiacions d’immobles. Sardenya va esdevenir així la regió italiana amb major nombre de béns expropiats des de la Unità, quedant molt per sobre de la segona tant en valors absoluts com percentuals; 52 060 expropiacions entre 1885 i 1897, que corres-pon a una expropiació per cada 14 habitants8. D’aquesta manera, la propietat de la terra, la gestió dels seus recursos i la capacitat de deci-dir el seu destí i ús van quedar en mans estatals o dels privats que van acaparar-ne l’administra-ció. En resum, Sardenya esdevé a poc a poc una província abandonada, perifèrica i desen-llaçada dels processos de modernització del país tot i que proporcionava, això sí, mà d’obra, productes agrícoles i riqueses naturals. Dins d’aquest marc es desenvolupava, entre finals del segle xix i inicis del xx, el fenomen polític

[...] gramsci sembla entendre que la seva sardenya és un sud”

gramsci utilitza els seus records sards com a base d’una anàlisi del procés de nacionalització italià, del seu relatiu fracàs en les regions del sud i de la seva possible realització per la via de la revolució socialista. ”

E83a l’hora d’abordar la questione meridionale com a qüestió nacional, es va preocupar de diferenci-ar en el seu si almenys tres qüestions diferents, tres suds iguals en la seva relació de submissió i subdesenvolupament però diferents per his-tòria, composició de classe i grau de dependèn-cia. La “invenció” del Mezzogiorno és un procés que arrenca amb el procés d’unitat del país, un problema que abans no existia i que es pot considerar com a una conseqüència directa de la naturalesa i les característiques del procés unitari transalpí. Es tracta d’un problema nou que el nou Estat crea, més que hereta. Segons l’anàlisi que dirigeix Francioni, Gramsci distin-geix entre una qüestió del sud peninsular amb les seves diferències internes, una qüestió sici-liana i una sarda, encara que la pedra de toc per definir les primeres serà sempre Sardenya. El sud continental, corresponent al vell Regne de Nàpols, presentava una jerarquia de centres majors i menors en el vèrtex de la qual estava l’antiga capital, Nàpols, on les classes dirigents locals invertien les seves fortunes econòmiques i que figurava com a la tercera ciutat industri-al d’Itàlia després de Milà, Torí i Gènova. Tot i que amb problemes de subdesenvolupament, el sud peninsular presenta una economia pròpia i una capacitat de reinversió local i en alguns casos un cert dinamisme, pel que fa per exemple a la costa adriàtica. Sicília presenta una classe dirigent pròpia i molt cohesionada amb un nivell elevat d’integració en les insti-tucions i una presència rellevant de diputats d’esquerres; en la Cambra de 1922 gairebé la meitat d’ells provenien de l’antiga Trinacria. A Sardenya, al contrari, “[…] la classe dels grans propietaris és molt dèbil, no juga cap paper i no té les antigues tradicions culturals, intel-lectuals i de govern del sud continental”14. Per

tant, “La qüestió sarda, per a Gramsci, es pot solucionar només mitjançant una ruptura radi-cal, revolucionària, de les pautes del saqueig colonial encoratjades des de les institucions estatals”15. Les potencialitats revolucionàri-es de les classes populars sardes serien molt més acusades que les d’altres regions del sud i Sardenya representaria el terreny de lluita ideal per enllaçar la classe obrera del nord amb les classes populars del sud. Les peculiaritats de la qüestió sarda fan que les forces populars que troben la seva expressió política en el PSdAz resultin potencialment revolucionàries i assu-meixin un paper subversiu i nacional enfront dels camins del procés de construcció de l’Estat liberal italià. La càrrega de rebel·lia antiestatal i l’absència d’integració en l’Estat-nació troben una resposta parcial en el sardisme però hau-rien de trobar una solució definitiva en la lluita de classes. Gramsci sembla trobar en les defi-ciències del procés nacionalitzador burgès els motius de l’estraneità de les masses meridio-nals a l’Estat i en aquesta última una via per aconseguir la unitat de classe i un nou procés nacionalitzador de caire revolucionari i inclo-ent. “L’Estat, de fet, es presenta davant de les masses rurals sardes únicament sota l’aspecte burocraticorepressiu […]”16 i, per consegüent, “La llunyania de les masses rurals de l’Estat determina de manera notable les mateixes formes de la lluita de classes”17.

La qüestió que ens interessa aquí posar en evidència és la importància que Gramsci reserva a la qüestió sarda però com a qüestió nacional o, més aviat, com a element central i peculiar d’aquella qüestió nacional italia-na definida com a questione meridionale. Així doncs, Gramsci entén per federació dels obrers i dels pagesos una manera de recompondre la

La qüestió sarda, per a gramsci, es pot solucionar només mitjançant una ruptura radical, revolucionària, de les pautes del saqueig colonial encoratjades des de les institucions estatals. ”

Antoni Tàpies - Recordant Gramsci -1979.

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

E82

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

E85E84 unitat de classe. Federar les classes populars sota l’hegemonia de la classe obrera signifi-caria nacionalitzar-les dins d’un procés revo-lucionari. Per tant no es tractaria, en absolut, de federar identitats o territoris. La qüestió nacional que interessa a Gramsci és la nacio-nal italiana a Sardenya i en absolut la nacional sarda en si mateixa o en relació amb Itàlia. Els recursos identitaris, culturals i socials presents a l’illa han de desembocar en la revolució itali-ana. Gramsci no prefigura cap nacionalització sarda alternativa a la italiana. La seva reflexió sobre el Risorgimento arriba a la conclusió que a Sardenya existeixen només alguns aspectes d’una qüestió nacional pròpia, i ni tan sols els principals i més importants18. A part els del territori i la llengua, faltaven els altres ele-ments, decisius com l’existència d’una classe social hegemònica capaç de posar en marxa un procés de construcció o d’imaginació creador d’identitat que desembocaria en la voluntat de ser nació. En resum, la qüestió sarda és una qüestió nacional pendent però no desplegada19. Una qüestió semblant a les nacions sense his-tòria de memòria engelsiana. El que sí existeix en la reflexió gramsciana és la qüestió nacional italiana en termes revolucionaris i l’element territorial o identitari sard hi queda supeditat. No obstant això, Gramsci relativitza la qüestió de l’organització territorial i ens sorprèn quan afirma que encara que l’Estat unitari ha sigut un progrés històric necessari “[…] no per això es pot entendre que tot moviment que plantegi la ruptura dels Estats sigui antihistòric o reaccio-nari; si la classe explotada no pot assolir la seva pròpia historicitat d’una altra manera que no sigui destruint aquestes formes, significa que aquestes mateixes són unitats administratives, militars i fiscals, en cap cas unitats modernes,

pot ser que la creació d’aquesta unitat moderna necessiti que es trenqui la unitat formal anteri-or, etc. On hi ha més unitat moderna? En l’Ale-manya federal o en l’Espanya unitària d’Alfons i dels propietaris, generals i jesuïtes?”20. Dit en altres paraules, centralisme, autonomisme o independentisme no es poden identificar esquemàticament amb reacció o revolució ni com a factors de polítiques reaccionàries o revolucionàries. Malgrat aquesta afirmació, no seria encertat pensar que Gramsci pensés possible i funcional a la lluita de classes un procés de ruptura entre Itàlia i Sardenya. El que sí que Gramsci va pensar com a realitza-ble durant molt de temps va ser una solució autonomista, almenys en relació a les regions més desfavorides, amb la intenció d’arreglar des de l’Estat situacions de tracte colonial o de subdesenvolupament estructural. D’aquí la iniciativa política cap al sardisme que acabem d’esbossar. No obstant això, aquesta iniciati-va va tenir el sentit de recuperar la càrrega de rebel·lió i contradiccions que un partit com el PSdAz expressava abans que assumir-les com a programa del partit comunista. En un cas com el de Sardenya el “programa” gramscià preveia superar la qüestió regional solucionant els problemes regionals i, sobretot, integrar les masses rurals sardes i meridionals en un nou bloc històric de classes hegemòniques capaces d’esdevenir l’eix vertebrador del nou Estat. En el carteig que Gramsci va tenir amb el líder sar-dista Lussu durant l’any 1926 aquesta diferèn-cia és evident. El primer veia una modificació de l’Estat en les seves relacions econòmiques i hegemòniques, el segon es conformaria amb la refundació de l’Estat en sentit autonomista. Per a Gramsci una nova organització de l’Estat com a Estat obrer hauria superat les qüestions

[...] centralisme, autonomisme o independentisme no es poden identificar esquemàticament amb reacció o revolució ni com a factors de polítiques reaccionàries o revolucionàries. malgrat aquesta afirmació, no seria encertat pensar que gramsci pensés possible i funcional a la lluita de classes un procés de ruptura entre itàlia i sardenya. ”

Casa de la família Gramsci.

regionals i la qüestió nacional del Mezzogi-orno. La solució no hauria sigut l’autonomia o una organització institucional descentralit-zada sinó la conquesta per part de les classes populars, dels obrers i dels pagesos, del poder i de l’Estat.

Per acabar, voldríem destacar dos aspec-tes més. Primer, és destacable subratllar que per al sardisme d’aleshores sota cap concepte s’anava qüestionant la unitat territorial de l’Es-tat italià i com hi encaixava Sardenya. La nostra hipòtesi, que aquí no aprofundim per raons d’espai però que és part de l’apartat teòric d’un treball en fase de realització sobre els nacio-nalismes perifèrics a l’Europa occidental, és que l’absència d’un moviment nacionalista de masses que s’enfrontés de manera total a l’Estat i la falta d’una línia de reivindicació lin-güisticocultural madura i igualment de masses va poder condicionar l’anàlisi gramsciana a la qual li va faltar l’oportunitat de confrontar-se amb un moviment més complex. Això explica-ria per exemple l’absència total d’una reflexió sobre els processos de recuperació dels idiomes no oficials o no estatals. Això, que ens hauria deixat una reflexió molt més àmplia que la que reproduïm aquí, no treu en absolut la impor-tància general de l’anàlisi gramsciana a la qual hem fet referència a l’inici. En segon lloc, exis-teix en Gramsci una separació important entre un sardisme emocional i un nacionalisme polí-tic italià, encara que de classe. Se’ns permeten dues últimes citacions que, al nostre parer, delineen molt bé aquesta aparent contradicció que va poder despistar moltes persones. La primera, reproduïda per Ricard Vinyes Ribas en un article aparegut en el número 15 de la revista Afers, presenta la conversa entre Gram-sci i una senyora calabresa que, com ell, estava

ingressada a l’hospital. Davant de la insistèn-cia de la senyora Corigliano, així s’anomenava, que ella abans que calabresa se sentia italiana, Gramsci va sostenir que ell era abans de tot sard i després italià21. La segona, ens deixa el Gramsci més compromès amb el procés de construcció nacional italià i diu que “El repte del poble italià resideix en la recollida del cos-mopolitisme romà de l’edat mitjana, però en la seva forma moderna i avançada”22. Aquesta forma seria, per descomptat, la de l’internaci-onalisme proletari, però el que interessa aquí és que el Gramsci orgullós de les seves arrels, de la llengua de la seva mare i encantat amb el medi cultural del poble de l’illa no produeix un discurs que pugui modernitzar la cultura popular de la seva terra d’origen i projectar-la cap al futur, ja que el medi per projectar-se cap a aquest futur és la nacionalització italiana sota l’hegemonia de la classe obrera •

1 Lussana F., Gramsci e la Sardegna, en Studi Storici, n. 3, anno 47, luglio-settembre 2006, p. 609-635.

2 Melis G., 1975, Antonio Gramsci e la questione sarda, Ed. Della Torre, Cagliari.

3 Mattone A., Gramsci e la questione sarda, en Studi Storici, n. 3, anni 17, 1976, p. 196 (p. 195-222). “(…) una consistente iniziativa di Gramsci nei confronti della questione sarda”.

4 Ídem. p. 216. “Non c’è dubbio che le considerazioni sul sovversivismo delle classi subalterne siano il frutto della giovanile esperienza di vita in Sardegna”.

5 Francioni F., Il federalismo gramsciano, strategia per la questione sarda, en Ichnusa, n. 15, settembre/ottobre 1988, p. 32-48. Segons aquest autor, l’article hauria d’haver sortit el 14 d’abril de 1919 amb el títol de “La Brigada Sassari”.

6 L’article queda reproduït a Melis G., op. cit., p. 94-95.

7 Ídem. ““(…) è trattata peggio della colonia Eritrea, in quanto lo Stato “spende” per l’Eritrea, mentre sfrutta la Sardegna (…)”.

8 Francioni F., op.cit., p. 36.

9 Cartes a Julca, el 30 de juliol de 1929, i a Teresina, el 26 de març de 1927, citades a Lussana, op. cit., p. 618 i 627.

10 Internacional pagesa, entre els màxims dirigents de l’època de la qual figuraven dirigents destacats del PCI i del sindicat CGIL com ara Grieco, Miglioli i Di Vittorio.

11 Partito Sardo d’Azione, partit històric del sardisme amb posicions autonomistes i de centre-esquerra progressista , expressió de la petita i mitjana burgesia sarda.

12 República sarda dels obrers i dels pagesos a la Federació sovietista italiana.

13 Dentoni M. C., Ruggero Grieco e il Congresso del PSdAz a Macomer, a Archivio sardo del movimento operaio, contadino e autonomistico, n. 8-10, dicembre 1977, p. 370-372

14 Gramsci A., Alcuni temi della quistione meridionale, en De Felice F. – Parlato V., 1966, La questione meridionale, p. 152-153. “(…) la classe dei grandi propietari terrieri è tenuissima, non svolge nessuna funzione e non ha le antichissime tradizioni culturali, intellettuali e governative del Mezzogiorno continentale”.

15 Francioni F., op. cit., p. 41. “La questione sarda, per Gramsci, può essere risolta solo attraverso una rotura radicale, rivoluzionaria, dei meccanismi del saccheggio coloniale “oliati” dall’apparato statale”.

16 Mattone A., op. cit., p. 215. “Lo Stato, infatti, si manifesta agli occhi delle masse rurali sarde quasi esclusivamente sotto l’aspetto burocratico- repressivo (…)”.

17 Ídem. “L’estraneità delle masse rurali allo Stato condiciona in maniera determinante le stesse forme della lotta di classe”.

18 Gramsci A., Quaderni del carcere, p. 2043.

19 Gramsci A., Quaderni del carcere, p. 1042-44.

20 Gramsci A., Quaderni del carcere, p. 794-795. “(…) non per ciò si può dire che ogni movimento tendente a spezzare gli Stati sia antistorico o reazionario; se la classe dominata non può raggiungere la sua storicità altro che spezzando questi involucri, significa che si tratta di “unità” amministrative-militari-fiscali, non di “unità” moderne, può darsi che la creazione di tale unità moderna domandi che sia spezzata l’unità formalei precedente, ecc. Dove esiste più unità moderna: nella Germania federalei o nella Spagna unitaria di Alfonso e dei proprietari-generali-gesuiti?”.

21 Vinyes Ribas R., Gramsci en terres d’Ariadna, a Afers, núm. 15, vol. VIII, 1993.

22 Gramsci A., Quaderni del carcere, p. 1989. “La missione del popolo italiano è nella represa del cosmopolitismo romano e medioevale, ma nella sua forma più moderna e avanzata”.

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

E87E86

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

E89E88 El període comprès entre el final de la Gran Guerra i la Marxa sobre Roma (1918-1922) es qualifica normalment com a la “crisi de l’es-tat lliberal” i “l’origen del feixisme”: la recerca històrica de les dècades post-feixistes ha ana-litzat principalment aquell gir complex de la història política italiana segons una d’aquestes dues perspectives1. En aquell lustre sobresurt amb intensitat el bienni 1919-1920, recordat i estudiat com el moment de màxim protago-nisme del moviment obrer. Però el tant miti-ficat “bienni roig” sovint s’explica també amb nostàlgia com l’inesperat antecedent dels vint anys negres successius. I a les imatges de les invasions pacífiques dels camps i de les ocupa-cions de les fàbriques aviat s’encavalquen les imatges de les violències de les brigades feixis-tes. Al mateix temps, doncs, el “bienni roig” es veu com a possible bressol i inequívoc fèretre de la revolució socialista italiana.

Del “bienni roig” se n’ha parlat i escrit molt, igual que dels orígens del Partit Comu-nista Italià i del grup ordinovista2. Però tot i que se n’hagi dit molt, encara no se n’ha parlat prou respecte d’algunes qüestions. Entre elles, la principal indubtablement, és la qüestió dels soviets i el debat sobre la seva constitució a Itàlia a principis de l’any 1920. Aturar-se en aquesta problemàtica, analitzant-la a fons, resulta imprescindible per tal d’arri-bar a una comprensió el més completa possi-ble del “bienni roig” en el seu conjunt. Llegir

entre línies les intervencions i els articles dels diferents dirigents socialistes italians –amb la vista també posada en les teoritzacions dels pares de la revolució russa– ofereix una doble possib ilitat. En primer lloc, fa intel·ligible el pensament i l’acció política del principi de la postguerra, posant en relleu les paraules d’or-dre sense les quals no seria possible obrir les portes de la història política d’aquell període3. En segon lloc, en l’àmbit socialista més res-tret, permet reconèixer les diverses ànimes del socialisme italià abans de la primera escissió de Livorno (gener de 1921)4: com un cirur-già, la qüestió sovietista secciona el gran cos socialista, oferint l’oportunitat a les diferents corrents de mirar-se a la cara i de declarar-se. Quan parlen de soviet, Bordiga, Serrati, Togli-atti, Gramsci, Bombacci, etc. desgranen les seves concepcions de la Revolució, explicant-la punt per punt, pas rere pas. El debat sobre els soviets, en realitat, és un debat sobre la Revo-lució, el Partit, els Consells dels Treballadors i els Sindicats: un debat, doncs, sobre què és el socialisme i quins són els seus camins després de l’Octubre bolxevic.

El dirigent ordinovista Alfonso Leonet-ti, comentant en els primers anys dels anys setanta el debat polític i tèoric intern del movi-ment obrer d’aquells anys, escrivia que també a Itàlia el problema dels soviets –“el problema de trobar ”la forma pràctica que permetés al proletariat exercitar el seu domini””– s’havia convertit en el tema central de qualsevol reunió obrera i de la premsa socialista. “Els treballa-dors de les oficines o dels camps ho havien entès tot sols, escrivint en tots els murs d’Itàlia la paraula ”soviet”. [...] Però en les esferes diri-gents i en la premsa socialista només hi havia confusió”5.

Efectivament, Leonetti tenia raó, tant pel que fa a la confusió regnant dins del Partit Socialista Italià com per la centralitat del debat sobre els soviets.6 Malauradament, després de la forta desfeta patida pel moviment obrer italià, en els llargs anys d’exili i de la Primera República, no s’han tractat gaire aquestes qües-tions: els soviets i tota la gran activitat teòrica i propagandística portada a terme van caure aviat en l’oblit, i van acabar essent un record vague, un error de recorregut, fruit de la llum emanada per la Rússia soviètica. L’organisme sobre la instauració de la qual estaven tots més o menys d’acord a principis de 1920 va quedar totalment desbancat en la recerca teòrica i his-tòrica successiva del Consell de Fàbrica. Com apunten A. Benzoni i V. Tedesco, aquest últim va tenir el mèrit tant de ser estudiat amb més profunditat qualitativa per un grup homoge-ni (l’Ordine Nuovo [el Nou Ordre]) com de ser posat en pràctica en la realitat de la fàbrica (sobretot a Torí).7

Però malgrat tot el que s’ha escrit sobre el grup ordinovista i Gramsci durant el “bienni roig”, encara hi ha moltes qüestions que no s’han tractat amb prou claredat. Així doncs, veure amb una lent d’augment la posició dels companys de Torí en l’intens debat que va ocupar les primeres pàgines dels diaris i de les revistes socialistes entre gener i abril de 1920 resultarà sens dubte heurísticament interes-sant, al menys per raons de dos tipus. La pri-mera és que permet conèixer de forma com-pleta la concepció que el socialisme tenia de l’Ordine Nuovo del “bienni roig”. La segona és que ofereix noves pistes per a l’estudi sobre els primers anys de vida del pci i sobre el desenvo-lupament successiu de les reflexions teòriques gramscianes.

Steven Forti (Trento, Itàlia, 1981) és becari FPU a la UAB i membre del CEFID. És també fundador de Praxis. Associació de Joves Investigadors d’Història i Ciències Socials. La seva línia d’investigació està orientada a la història de la política i del pensament polític del segle XX, i en especial a la història de l’Europa d’entreguerres des d’una perspectiva comparada.feroniae@yahoo.itgrAmsci DurAnt

eL Bienni roig (1919-1920)La posició de L’ordine nuovo dins deL debat sobre eLs soviets i eLs conseLLs de Fàbrica a itàLia.

[...] el “bienni roig” es veu com a possible bressol i inequívoc fèretre de la revolució socialista italiana. ”

Així doncs, en aquestes pàgines es prendran en consideració els articles que el grup ordinovista va escriure respecte del debat ignorat al voltant de la constitució dels soviets a Itàlia. El debat va ser encetat per Nicola Bom-bacci8, llavors secretari polític del psi, amb la lectura d’un projecte de constitució dels sovi-ets a Itàlia al Consell Nacional del psi el gener de 19209. Entre gener i abril totes les corrents de l’encara ample Partit Socialista van pren-dre posicions a partir del projecte Bombacci: Bordiga i la Facció Abstencionista a Il Soviet de Nàpols, Bombacci i Gennari a l’Avanti! i La Squilla de Bolonya, Serrati i els maximalistes unitaris a l’Avanti!, l’agent bolxevic Niccolini a Comunismo i el grup de Gramsci a l’Ordine Nuovo de Torí. La referència sovint era el pro-jecte de Bombacci, però allò que es deia anava molt més lluny. En les respostes i en les dures crítiques d’aquest projecte es condensa la con-cepció del socialisme i de la revolució del grup de Torí i es poden trobar in nuce les línies prin-cipals del pensament polític avantguardista de Gramsci, que els anys setanta sabran revaluar amb atenció, amb la voluntat de posar-lo en pràctica10.

A Torí, al contrari dels altres centres del socialisme italià, es pensava i s’actuava de forma diversa. No mancava ni la claredat ni la consciència, ni tant sols una reflexió atenta. El grup ordinovista raonava sobre la revolució russa, s’interrogava sobre les qüestions que havia obert l’Octubre. Fullejar els números del 1919 i del 1920 de l’Ordine Nuovo mostra una realitat particularment receptiva a les innova-cions del pensament i de la pràctica, nacional i internacional. Aquesta va ser una fase de gran importància en la formació d’Antonio Grams-ci: des de la fundació de l’Ordine Nuovo el maig

de 1919, les reflexions polítiques i teòriques del socialista sard van prendre un to d’una profun-ditat notable11.

La dimensió a la qual es fa referència era diferent en comparació amb les diverses ànimes del psi. No era el Partit (com per a Bor-diga), ni els soviets (com per a Bombacci): era el Consell de Fàbrica la idea a la qual s’aspi-rava i la realitat que es buscava. Era una elec-ció deliberada i perfectament conscient, i no pas incomprensió dels ensenyaments russos. Un ensenyament llegit a través l’experiència de Torí: les paraules dels bolxevics es plasma-ven en la concreció dels Consells de Fàbrica. El moviment torinès, que va tenir la seva pri-mera afirmació el setembre de 1919 amb el naixement del consell de fàbrica a la “Brevetti FIAT”, “es vinculava al model soviètic llunyà, però portava en el seu sí [...] elements de la tra-dició sindicalista i de l’ideal dels ”consells de productors””12. Els articles de Gramsci, Terraci-ni, Togliatti i Tasca no semblen particularment envaïts pel mite rus. Es veu més aviat un estudi atent, referències assenyades sobre la dimensió soviètica. És imprescindible, en aquest període històric, llegir els bolxevics (els primers revo-lucionaris victoriosos) i reflexionar a través les categories del paradigma de la Revolució Victo-riosa, si es vol pensar la política. I Gramsci i els altres llegien frenèticament els russos, publica-ven els seus texts i sovint els citaven. Van patir –com tots– aquella síndrome que afecta els dei-xebles d’una nova religió: es consideraven els únics capaços de comprendre correctament els ensenyaments del mestre. Així, en el moment en què se’ls criticava i se’ls acusava, llençaven anatemes contra els companys demanant-los si realment coneixien i havien meditat amb aten-ció i profunditat les tesis de Lenin, Zinoviev o

Radek. Esmentar i citar la doctrina per no ser considerats heretges. Igual que feien els altres líders socialistes: Bordiga, Serrati i, retòrica-ment, Bombacci.

Així doncs, a Torí la perspectiva era dife-rent. Una perspectiva econòmica, una pers-pectiva marxista i comunista. El problema de la revolució era el de “convertir en revolucio-nària, de forma permanent, una gran massa humana”. No es tractava d’un problema de propaganda oral i de proselitisme de partit com per al socialista de 1848 i de la “Segona Internacional”, sinó més aviat un problema de transformació de l’organisme social. Des d’una perspectiva fidelment marxista, realment comunista, el problema era “crear un sistema orgànic en el qual es porti els homes a entrar de forma espontània, per la mateixa evolució que estan vivint les relacions socials darrere l’impuls de les forces que regeixen tot l’orga-nisme de la societat.”13

Palmiro Togliatti, en dos articles amb un mes de diferència, exposa les posicions de l’Ordine Nuovo sobre la constitució dels soviets a Itàlia: prendre la paraula en el debat sobre els soviets era una manera d’exposar la manera pròpia d’arribar al socialisme. Des d’una pers-pectiva oposada a la bordighiana es criticava radicalment aquella mena de via del mig cap a la revolució que era el projecte Bombacci; aquest projecte, ple d’errors teòrics, intentava conciliar l’ensenyament rus i l’experiència itali-ana, amb un partit polític i unes organitzacions que ja existien en el moviment obrer. Abans de Togliatti, Angelo Tasca i Umberto Terracini ja havien pres la paraula sobre aquest tema. El 18 d’octubre de 1919 Tasca va anticipar el debat sobre la qüestió soviètica en un article de comentari del XVI Congrés Nacional del psi

[...] la qüestió sovietista secciona el gran cos socialista, oferint l’oportunitat a les diferents corrents de mirar-se a la cara i de declarar-se [...] el debat sobre els soviets, en realitat, és un debat sobre la revolució, el Partit, els consells dels treballadors i els sindicats [...] ”

no era el Partit (com per a Bordiga), ni els soviets (com per a Bombacci): era el consell de Fàbrica la idea a la qual s’aspirava i la realitat que es buscava. ”

Gramsci als voltants de 1922.

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

E91E90

E93

(Bolonya, octubre de 1919). En reintroduir la presència del terme “violència” com a leimotiv en les deliberacions del Congrés, el fundador de l’Ordine Nuovo va condemnar durament el maximalisme –definit com “nul·lista” i no “realitzador”– i va demolir les referències als consells dels treballadors (Soviet) fets en el nou programa del psi14. Després de la lectura del projecte de Bombacci, Terracini va ser el primer dels ordinovistes en explicitar la posi-ció pròpia. La condemna de la proposta bom-bacciana era absoluta: l’única solució, segons l’advocat torinès, era la de dirigir-se a la massa, deixar l’estat burgès i transferir el seu centre d’acció a la fàbrica i al camp, el centre de la vida de la futura República Comunista15.

A Nàpols, la paraula d’ordre del partit polític comunista era la que dictava les lleis. A Torí, era el Consell de Fàbrica, experiència

tangible i ja testada, qui actuava com a inici-ador de la revolució. Les premisses eren les mateixes: invariable el deute envers els pares mitificats de la revolució russa, evident la crida a la fidelitat de la doctrina marxista –en aquest cas concretament en la política com a súper estructura–, clara la diferenciació entre els sovi-ets i els Consells de Fàbrica i la contrarietat a la immediata constitució dels organismes sovie-tistes. I s’arribava a les mateixes conclusions, tant en una perspectiva feliç –la dictadura del proletariat i la societat comunista– com infeliç –no seguir el camí proposat hauria portat a fer morir l’esperit revolucionari i a fer fracassar la revolució proletària.

D’altra banda, era inversament pro-porcional la via que s’havia de seguir i conse-qüentment la crítica plantejada contra el pro-jecte bombaccià. Amb què es pot fer iniciar la revolució? Per a Bordiga allò que s’havia de constituir immediatament era el Partit Comu-nista, el partit secta de classe: els Consells de Fàbrica tendeixen al reformisme i afavorei-xen la contrarevolució si el poder polític no està en mans del proletariat16. Per a Gramsci i companyia, la propaganda per a la constitució immediata havia de ser a favor dels Consells de Fàbrica: els soviets estan destinats a precipitar-se en el buit sense la transformació econòmica prèvia de la societat i de les relacions socials en la seva substància. Amb una deliberació de partit no era concebible iniciar la creació d’una societat nova. El Partit és una institució política que, com el soviet, atreia poc l’atenció del grup torinès ja que era “externa al ‘lloc central’ del xoc de classes en marxa”: la visió ordinovista del partit “tendeix constantment a privilegiar l’element espiritual de la ‘consciència’ sobre l’element funcional de ‘l’instrument’”17.

Quan es llegeix Bordiga en els mesos del “bienni roig” sembla que es tracta d’un enviat bolxevic a Itàlia: la sintaxi és clara, la forma àgil, els continguts clars. Les seves intervencions posen de manifest una absoluta perfecció pel que fa a la precisió terminològica i teòrica18. Tanmateix, la claredat no era només una virtut de Bordiga. Ja abans de tractar a fons la qüestió dels soviets, el febrer, l’Ordine Nuovo havia presentat el resum del seu pensament en cinc tesis. Es posava l’accent en el binomi massa-economia. La revolució fracassaria si no es tractava d’un moviment de masses: aquesta havia de “partir de la intimitat de la vida pro-ductiva”. La seva base real no la donaven els Sindicats, ni tant sols les Seccions del Partit, sinó un moviment que “tendeixi a educar els productors per autogovernar-se, en el lloc de treball” i que “es concretin d’una forma orgà-nica permanent”. Així, “els soviets han de ser formació de massa vinculada estretament amb els òrgans estructurals de la nova economia comunista lliure. Només si s’acosten a l’econo-mia, es convertiran en organismes vitals i dei-xaran de ser simples conciliàbuls polítics”19.

La constitució dels Consells de Fàbrica era, doncs, l’únic inici possible per a l’afirmació comunista a Itàlia.

La setmana següent, Togliatti va descar-nar –fins a tocar-ne l’ós– el projecte de Bom-bacci. El dirigent ordinovista sostenia que el raonament de base es desprèn del postulat que “els soviets estan a la base de l’Estat socialis-ta”. Simplificant, segons Togliatti, “els soviets són l’Estat socialista” amb el corol·lari “crear l’Estat socialista vol dir fer la revolució, i per fer la revolució és necessari, per tant, crear els soviets”. Si la lògica era exacta d’un punt de vista formal, quin valor i quin significat

el problema de la revolució era el de ‘ convertir en revolucionària, de forma permanent, una gran massa humana ’. ”

A nàpols, la paraula d’ordre del partit polític comunista era la que dictava les lleis. A torí, era el consell de Fàbrica, experiència tangible i ja testada, qui actuava com a iniciador de la revolució.”

s’havia de donar als termes emprats? Com Bordiga i com els enviats bolxevics Niccoli-ni i Humbert-Droz, també el futur company Ercoli analitzava la diferència entre forma i substància: “la concepció que implica la rea-lització d’una revolució en la creació d’un Estat és exacta en la nostra opinió [...]. Però què és un Estat? Hi ha la forma de l’Estat i hi ha la subs-tància. La forma és la xarxa de les institucions en les quals entren els homes per operar com a homes polítics.”

Emprant com a mode de comparació l’Estat burgès, Togliatti sostenia que, segons la llei tan emprada dels recursos històrics, el futur Estat proletari hauria d’haver patit el mateix procés evolutiu. Per tant, donat que “abans de canviar la forma de l’Estat, els burgesos n’ha-vien modificat la substància, havien modificat la constitució de la comunitat civil i després havien pensat en les ”Constitucions”....”, havia de succeir el mateix per als proletaris. És clar, era necessari pensar en construir l’Estat soci-alista, però era inútil la tasca si no es consi-derava com “un exercici d’una acció continua i orgànica directa per modificar la natura de les relacions socials. El Soviet és per a nosaltres, com ha estat el Parlament per als burgesos, un punt d’arribada, és l‘estructura política extre-ma de la societat.”

D’altra banda, Bombacci volia que es fes “el camí invers, partir del resultat abans de tenir les premisses i les condicions del mateix”. Com Bordiga, també Togliatti recuperava de l’ensenyament de Lenin Estat i Revolució la doctrina marxista pura per dibuixar la manera en la qual havia de donar-se la revolució i de plasmar-se l’Estat socialista. I per desmuntar de forma creïble el projecte bombaccià. Segons Togliatti, tot i que s’utilitzés la paraula revolu-

Gramsci a Viena al 1923.

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

E95E94

ció i les frases que remetien a una concepció marxista del futur social, “el projecte no és ni revolucionari ni marxista, és un exercici que no pot tenir més valor que el d’una construcció jurídica anticipada”.

“Marx ens havia ensenyat que el dret no és una superestructura: Bombacci es contenta amb la superestructura; Marx ens havia ense-nyat que la revolució és un procés de desenvo-lupament i de transformació de les relacions socials [...]: Bombacci es contenta de la forma. I la Revolució [...] esdevé per a ell una paraula, una ombra: els òrgans revolucionaris que vol-dria crear són l’ombra d’una ombra.”20

Per tant, quina era la solució perquè no es construïssin només plans i l’ombra de Marx no ens suggerís “que el constructor dels ”plans” és un contrarevolucionari”? Era neces-sari fer una acció concreta: “exercitar una influència orgànica sobre aquesta consciència i sobre aquesta voluntat [dels individus] que es formen i es desenvolupen en el món eco-nòmic, en el món de la producció”. El període de la lluita de classes s’havia caracteritzat per la resistència, originada en el mateix lloc de tre-ball: a la fàbrica, al camp, la lluita de classes era una cosa concreta. I ara com llavors, en el moment de la conquista que anticipa la recons-trucció, s’havia de partir del lloc de treball, del lloc on havia començat la resistència.

“Ser concrets avui vol dir per a nosaltres ajudar en aquest passatge, en aquesta transfor-mació: fer que en el lloc de treball la lluita de classes esdevingui creadora de noves relacions socials, i que [continuï essent] l’acció de les masses que operen en l’àmbit de la producció.”

El “pla” correcte de la reconstrucció es trobava “en la realitat mateixa de la vida eco-nòmica”. A la fàbrica, això era evident gràcies a la construcció d’un organisme en el qual cada part estava lligada a una unitat orgànica, però també a l’Estat i a nivell internacional “el desenvolupament mateix de l’economia tendeix a convertir els homes en part i instru-ment d’un organisme” on es comencen a rea-litzar “les condicions del pas a un sistema eco-nòmic solidari”. Segons Togliatti, era necessari educar els productors per tal que s’apropiessin del “pla” comunista, és a dir “és [era] necessari educar-los per autogovernar-se”.

En el projecte del secretari polític del psi N. Bombacci es diferenciaven amb claredat els soviets dels Consells de Fàbrica, intentant posar en una relació orgànica ambdós orga-nismes. Tanmateix, pel futur president del pci, fent això “els obrers són en el Consell de Fàbri-ca naturalment com a productors, però en els soviets de Bombacci entren com a homes amb un determinat programa polític”. Els soviets quedarien reduïts, doncs, en la realitat, a ser duplicats, amb una base més vasta, de les Sec-cions del Partit, sense cap possibilitat de desen-volupament nou i divers d’aquell que hauria de tenir normalment el Partit.

“En el Consell de Fàbrica i, en general, en l’organització per a la unitat i per al lloc de treball queda clar que ens trobem davant l’aplicació d’un principi nou. [...] Se segueix una nova tàctica, que planteja les bases d’una orga-nització natural de masses, que ha de sorgir i desenvolupar-se en el terreny mateix de la producció.”

En el projecte Bombacci, finalment, s’afirmava que la consciència “de ser rivals dels amos” ja existia en un nombre de productors

Per a gramsci i companyia, la propaganda per a la constitució immediata havia de ser a favor dels consells de Fàbrica: els soviets estan destinats a precipitar-se en el buit sense la transformació econòmica prèvia de la societat i de les relacions socials en la seva substància. ”

suficient com per crear una “gran xarxa d’orga-nismes estatals” mentre que en la concreció de la constitució dels Consells de Fàbrica “es reco-neix que fins que aquesta consciència no s’afir-mi universalment en el lloc de treball és inútil parlar de constitució d’un nou Estat”. Per tant, l’acció en aquella difícil conjuntura havia de ser crear i reforçar aquesta consciència per tal que, en el lloc de treball, “es donés la transformació de la consciència dels productors amb voluntat constructiva, [...] capaços de crear un Estat”.21

Les crítiques al projecte bombaccià s’in-cloïen en l’òptica d’una reafirmació neta de la perspectiva ordinovista i de la del grup torinès a les fàbriques, ratificada a abril per Alfonso Leonetti22. El jove dirigent comunista va cor-roborar la necessitat de portar la discussió en el seu lloc natural, entre els obrers, a les fàbri-ques, abandonant projectes inútils i polèmics. “Avui no existeix un poble, com en l’època de Moisès, al qual es pugui dictar les taules de la seva llei des d’una muntanya.” L’error innat del projecte Bombacci –“que és la seva condemna; la seva mort”– era el de proposar esquemes de lleis: això “és fruit de l’estudi d’un individu, no de la col·lectivitat [...], destinat a caure en el no res, ja que no troba en les masses [...] l’humus que assegura la continuïtat lògica de la seva existència”. Per tant, s’havia de crear, abans de la Constitució, els òrgans d’aquesta mitjançant l’esforç de tota la col·lectivitat que actua en l’àmbit de la fàbrica. La mentalitat autoritària de qui proposa individualment des de dalt “és la

negació de qualsevol doctrina revolucionària”. La via que s’havia de seguir era, doncs, aquella on la classe obrera havia fet seu el problema de la creació dels òrgans de l’Estat socialista, cosa que ja s’havia fet a Rússia, a Alemanya, però també en la mateixa Itàlia.

“Això demostra com el problema dels soviets i dels Consells pot resoldre’s de forma adient només en el lloc de la producció, que és la seva seu natural.”

La confusió existent entre els soviets i els Consells de Fàbrica era una prova més, per a Leonetti, que els projectes no servien per esta-blir allò que no era possible establir a priori. Els obrers “ens obren el pas i ens reclamen” a la realitat revolucionària, movent-se “en el terreny concret de l’experiència”: el Consell de Fàbrica els conscienciava que “l’Estat socialista comença a construir-se a la fàbrica” i “l’educa-ció revolucionària que prepara el naixement i la formació de l’Estat dels soviets”. Leonetti rea-firmava finalment dos conceptes molt propers a concepció ordinovista: que la fàbrica i el camp són els primers nuclis de l’Estat dels Consells i que “els obrers hauran d’educar-se en l’auto-govern”, per tal que l’oficina sigui la primera experiència per al futur govern de l’Estat.

En abril, va ser el mateix Gramsci qui va intervenir en la discussió, amb un article no signat a l’Ordine Nuovo, en resposta als arti-cles de Carlo Niccolini23. Aquest havia acusat els ordinovistes de greus errors respecte dels comitès de fàbrica: la seva concepció hauria

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

E97E96 estat en el fons reformista i hauria disseminat il·lusions nocives entre el proletariat. De la ploma del socialista sard va sortir una defensa apassionada de les paraules i dels fets del grup de l’Ordine Nuovo. Gràcies a la seva empenta, els obrers torinesos sabien que “la conquista de la fàbrica no pot substituir la lluita per a la conquista del poder polític o precedir-la” i ho han entès “experimentalment, a través de les discussions i la pràctica dels Consells de fàbri-ca”. És per això que l’Ordine Nuovo insisteix tant en aquest nou organisme del proletariat. Així doncs, “ha estat informat el company Niccolini seriosament sobre les discussions que s’han portat a terme a Rússia sobre les institucions de la fàbrica? Coneix les opinions dels teòrics de la Tercera Internacional sobre aquestes ins-titucions? [...] Nosaltres estem convençuts que el company Niccolini no coneix ni la pràctica dels companys russos, ni la pràctica dels com-panys torinesos”24.

Allò que ens podem demanar és quant es coneix realment sobre les discussions i les realitzacions dels bolxevics a Itàlia (i a Europa) durant el “bienni roig”. Ja és un fet acceptat el notable retard i la palesa deformació de les informacions presents en els vincles entre la Rússia soviètica i Europa25, sense comptar la divergència existent entre allò que es deia i allò que es feia per part dels bolxevics des del naixe-ment de l’Estat soviètic, és a dir, entre la propa-ganda que es feia a l’exterior i allò que realment succeïa dins de Rússia26. H. König (i la crítica acadèmica) han insistit en aquest punt: tot allò que raonaven i teoritzaven respecte del soviet, Partit i Revolució, ja sigui l’Ordine Nuovo o Il Soviet en el primer any de vida de la Internaci-onal Comunista, es feia sense coneixement de la realitat soviètica i sense l’actualització dels

canvis de les directives polítiques en les altes esferes del nou estat bolxevic, en aquell perí-ode tan canviant27. Això, tot i posar de mani-fest la possible fragilitat d’alguns recolzaments i d’algunes cobertures de les teoritzacions ordi-novistes, no treu importància a la creativitat política del grup de Torí. Si a la línia gramsci-ana del bienni roig se li pot imputar l’absència de debat sobre la Guerra i el retard en el debat sobre el Partit, se li ha d’atorgar, tanmateix, el mèrit d’haver, al menys de forma embrionà-ria, anticipat algunes característiques que han esdevingut patrimoni comú de l’esquerra itali-ana en la segona postguerra:

“la consciència de la relació dialècti-ca entre classe i partit; l’autonomia creativa de la confrontació en actiu en les estructures productives; [...] la definició d’un sistema d’un sistema de valors alternatiu; [...] el redesco-briment de l’autonomia del moment social respecte de la representació que en feien les forces polítiques”28 •

1 Vegeu, per exemple, l’obra fonamental de Roberto Vivarelli, Storia delle origini del fascismo. L’Italia dalla grande guerra alla marcia su Roma (2 vol.), Bologna, Il Mulino, 1991 o l’estudi d’una realitat local important com ara Bolonya, Nazario Sauro Onofri, La strage di palazzo d’Accursio. Origine e nascita del fascismo bolognese 1919-1920, Milano, Feltrinelli, 1980.

2 Vegeu, entre la infinitat de texts publicats sobre el “bienni roig” i sobre els orígens dels Partit Comunista Italià, Franco De Felice, Serrati, Bordiga, Gramsci e il problema della rivoluzione in Italia, 1919-1920, Bari, De Donato, 1971; Giuseppe Maione, Il bienni roig. Autonomia e spontaneità operaia nel 1919-1920, Bologna, Il Mulino, 1975; Paolo Spriano, Storia del Partito Comunista Italiano. 1. Da Bordiga a Gramsci, Torino, Einaudi, 1967; Luigi Cortesi, Le origini del PCI, Roma-Bari, Laterza, 1977.

3 Per a una perspectiva d’història de la política que tingui en consideració les paraules i les accions dels actors polítics en una determinada situació política, vegeu Valerio Romitelli, Mirco Degli Esposti, Quando si è fatto politica in Italia? Storia di situazioni pubbliche, Catanzaro, Rubbettino, 2001, pp. 19-73.

4 Una ràpida, però interessant panoràmica sobre la transició entre psi [Partit Socialista Italià] i PCd’I [Partit Comunista d’Itàlia] i sobre les seves respectives concepcions de la revolució a Serge Noiret, Il partito di massa massimalista dal PSI al PCd’I, 1917-1924: la scalata alle istituzioni democratiche, in Fabio Grassi Orsini, Gaetano Quagliarello (cur.), Il Partito politico dalla grande guerra al fascismo. Crisi della rappresentanza e riforma dello Stato nell’età dei sistemi politici di massa (1918-1925), Bologna, Il Mulino, 1996, pp. 909-965.

5 Antonio Gramsci, Amadeo Bordiga, Dibattito sui Consigli di fabbrica, introducció d’Alfonso Leonetti, Roma, Savelli, 1973, p. 9.

6 Altres dos protagonistes importants del “bienni roig”, amb distància d’alguns anys, reconeixeran el mateix mix de confusió i de centralitat de la qüestió sovietista. Vegeu, Pietro Nenni, Il diciannovismo, Milano, Edizioni Avanti!, 1962, p. 91; Angelo Tasca, La nascita del fascismo, prefazione di D. Bidussa, Torino, Bollati Boringhieri, 2006, pp. 15-17.

7 Alberto Benzoni, Viva Tedesco, Soviet, Consigli di fabbrica e “preparazione rivoluzionaria” del PSI (1918-1920), “Problemi del socialismo”, 1971, pp. 189-190.

8 Per a la interessant trajectòria política de N. Bombacci, del socialisme al feixisme, vegeu Serge Noiret, Massimalismo e crisi dello stato liberale. Nicola Bombacci (1879-1924), Milano, Franco Angeli, 1992; Guglielmo Salotti, Nicola Bombacci da Mosca a Salò, Roma, Bonacci, 1986.

9 Secció Socialista de Pistoia, Per la costituzione dei Soviet. Relazione presentata al Congresso Nazionale da Nicola Bombacci, Pistoia, Tipografia F.lli Cialdini, 1920.

10 Entre els nombrosos estudis dedicats al pensament de Gramsci publicats a Espanya durant els anys setanta i vuitanta, vegeu Giorgio Bonomi, Partido y revolución en Gramsci y la teoría gramsciana del Estado, Barcelona, Avance, 1973; Maria-Antonietta Macciocchi, Gramsci y la revolución de Occidente, Madrid, Siglo XXI, 1976; Cesáreo Rodríguez-Aguilera de Prat, Gramsci y la via nacional al socialismo, Madrid, Akal, 1985. Per que fa a la actualitat del pensament de Gramsci en els anys setanta, vegeu, entre altres, AA. VV., Oltre Gramsci?, prefaci de Corrado Belci, Roma, Edizione cinque lune, 1977; Louis Althusser et alii, Actualidad del pensamento político de Gramsci, Barcelona, Grijalbo, 1977.

11 Els escrits de Gramsci d’aquesta època s’han tornat a publicar a Antonio Gramsci, Scritti politici, edició de Paolo Spriano, Roma, Editori Riuniti, 1971 i Antonio Gramsci, Per la verità. Scritti (1913-1926), edició de Renzo Martinelli, Roma, Editori Riuniti, 1974.

12 Aquesta és la tesi de Helmut König, Lenin e il socialismo italiano, Firenze, Vallecchi, 1972, p. 59, que senyala que, el 1919, era comú tant per als socialistes com per als populars, combatents i feixistes l’intent de passar d’un sistema econòmic capitalista a una organització econòmica amb reclams evidents a la tradició sindicalista.

13 Palmiro Togliatti, La costituzione dei Soviet in Italia (Dal progetto Bombacci all’elezione dei Consigli di Fabbrica), “L’Ordine Nuovo”, a. I, núm. 37, 14 febrer de 1920, p. 291.

14 (Angelo Tasca), Impressioni del Congresso Socialista, “L’Ordine Nuovo”, a. I, núm. 22, 18 octubre de 1919, p. 171-173.

15 El projecte de Bombacci es defineix com “una marca nítida i ben especificada de dret constitucional sovietista”, Umberto Terracini, Il Consell Nacional de Florència, “L’Ordine Nuovo”, a. I, núm. 35, 24-31 gener de 1920, p. 277-278.

16 Bordiga intervé en el debat amb l’assaig Per a la constitució dels consells obrers a Itàlia publicat en 5 articles sobre “El Soviet” entre el 4 de gener i el 22 de febrer de 1920. Per al pensament polític de Bordiga en aquesta etapa, vegeu Amadeo Bordiga, Scritti scelti, a cura de Franco Livorsi, Milano, Feltrinelli, 1975, pp. 73-103; F. De Felice, Serrati, Bordiga, Gramsci, cit., pp. 129-233; Andreina De Clementi, Amadeo Bordiga, Torino, Einaudi, 1971.

17 A. Benzoni, V. Tedesco, Soviet, Consigli di fabbrica, cit., “Problemi del socialismo”, cit., p. 194.

18 Són freqüents les crítiques del teòric sobre el seu nul contacte amb la realitat. Al Consell Nacional de Milà d’abril de 1920, el llavors secretari polític del psi, E. Gennari dirigint-se a Bordiga va dir: “I jo voldria dirigir algunes paraules a l’amic Bordiga, que vol ser sempre lògic, impecable, pur com ara Parsifal, que vol ser sempre en el blau dels cels dels principis, de les teories, mai en contacte amb el terreny de la realitat, a l’amic Bordiga que anomenaria gairebé Sant Amadeu l’estilita, que medita absort en les seves teories sobre una columna, però que no baixa a totes les contingències, a totes les necessitats de la lluita [...]”, en Il Consell nacional socialista. Sessions tingudes a Milà entre el 18 i el 22 d’abril de 1920. Text taquigràfic íntegre inèdit, Volum tercer: X-XII assemblea, Milano, Edizioni del Gallo, octubre 1968, p. 29.

19 La costituzione dei Soviet in Italia, “L’Ordine Nuovo”, a. I, núm. 36, 7 febrer de 1920, p. 285.

20 Palmiro Togliatti, La costituzione dei Soviet in Italia (Dal progetto Bombacci all’elezione dei Consigli di Fabbrica), “L’Ordine Nuovo”, a. I, núm. 37, 14 febrer 1920, p. 291. [Cursiva meva].

21 Palmiro Togliatti, La costituzione dei Soviet in Italia (Dal progetto Bombacci all’elezione dei Consigli di Fabbrica), “L’Ordine Nuovo”, a. I, núm. 40, 13 març 1920, p. 315. [Cursiva meva].

22 Alfonso Leonetti va ser un “periodista proletari” molt actiu, que va col·laborar fins el 1918 al Grido del popolo [el Crit del Poble] de Gramsci i en l’edició torinesa de l’Avanti!. Ordinovista des del primer moment, ve ser un dels fundadors del pcd’i de Livorno, distingint-se per l’obra d’organització de la premsa comunista. Redactor del diari l’Ordine Nuovo i, més endavant, director de L’Unità, va convertir-se, el 1924, en membre del cc del pcd’i . Perseguit al final de la vida pels feixistes, el 1926, va quedar-se a Itàlia per gestionar el primer centre intern del partit. El 1928 va emigrar clandestinament a França, on va continuar la seva activitat política i periodística comunista. F. Andreucci, T. Detti (cur.), Il Movimento Operaio Italiano. Dizionario biografico (1853-1943), Roma, Editori Riuniti, 1979, vol. IV, Leonetti Alfonso, p. 97-101.

23 C. Niccolini, alias N. M. Ljubarskij, va ser l’enviat oficial de la Comintern a Itàlia entre la tardor de 1919 i gener de 1921. Inicialment proper a Serrati i crític amb el grup ordinovista, després de l’estiu de 1920 va acostar-se, per indicacions bolxevics, a la facció comunista de Bordiga i Gramsci, afavorint l’escissió en el XVII Congrés Nacional del psi de Livorno. Vegeu, Antonello Venturi, Rivoluzionari russi in Italia, 1917-1921, Milano, Feltrinelli, 1979, p. 196-258.

24 (Antonio Gramsci), Soviet e Consigli di fabbrica, “L’Ordine Nuovo”, a. I, núm. 43, 3-10 d’abril de 1920, p. 340.

25 Es pot pensar únicament, a títol d’exemple, en el retard de la carta de Lenin sobre la participació en les eleccions polítiques generals dels 16 de novembre de 1919, datada el 28 d’octubre de 1919 i que no va ser publicada a “l’Avanti! fins el 6 de desembre. O el retard, el setembre de 1920, de les noticies relatives a l’ocupació de les fàbriques a Itàlia, que van desembocar en un acte tragicocòmic: les cartes de Lenin als obrers de les fàbriques ocupades van arribar quan ja s’havien desmobilitzat!

26 Vegeu, entre altres, Paolo Melograni, Il mito della rivoluzione mondiale. Lenin tra ideologia e ragion di stato (1917-1920), Roma-Bari, Laterza, 1985; Oscar Anweiler, Storia dei Soviet, 1905-1921, Roma-Bari, Laterza, 1972.

27 Vegeu també, Silverio Corvisieri, Il Bienni roig 1919-1920 della Terza Internazionale, Milano, Java Book, 1970.

28 A. Benzoni, V. Tedesco, Soviet, Consigli di fabbrica, cit., “Problemi del socialismo”, cit., p. 651.

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

E99E98

DiÀ

Leg

D103D102

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

AntoLogiA D’escrits De mAnueL sAcristÁn soBre Antonio grAmsci

Salvador López Arnal és professor-tutor de matemàtiques a l’UNED i professor d’informàtica de cicles formatius a l’IES Puig Castellar de Santa Coloma de Gramanet (Barcelona). Ha estat, juntament amb Iñaki Vázquez, editor de “El legado de un maestro”, Papeles de la FIM, Madrid 2007; guionista i editor d’”Integral Sacristán”, vuit documentals dirigits per Xavier Juncosa, i autor de “En Praga renació la Comuna de París. Manuel Sacristán y la primavera de Praga” (en prensa).salarnal@gmail.com

Juntament amb José Mª Laso, Jordi Solé Tura i Francisco Fernádez Buey, Manuel Sacristán (1925-1985) ha estat un dels primers i princi-pals introductors del pensament del revoluci-onari sard al nostre país i en l’àmbit hispanoa-mericà.1 Juntament amb Lukács i els dos grans clàssics, Gramsci va ser un dels autors marxis-tes que més varen influir en Sacristán: en la seva concepció de la pròpia tradició, en la seva forma d’entendre el paper de l’intel·lectual comunista, en el seu compromís militant, en la importància que per a la seva acció i el seu pensament polític van tenir categories gram-scianes com hegemonia, guerra de posicions o bloc històric, i fins i tot en la seva mateixa noció de la filosofia i del filosofar, sense obli-dar, la seva profunda identificació amb la digni-tat política i resistència militant d’algú a qui va considerar un clàssic i un revolucionari sense ombres.

La seva primera aproximació a Gramsci figura a l’entrada “Filosofia”, publicada en el suplement de 1957-58 de l’Enciclopèdia Espa-sa.2 En l’apartat “Algunes personalitats destaca-des”, Sacristán va incloure John D.Bernal, Mao Tse-tung i Antoni Gramsci, a qui va dedicar les pàgines 186-192. A aquest treball inicial cal sumar-hi “La formació del marxisme de Gram-sci” (1967)3, inicialment publicat a Realitat i Nous Horitzons4; la veu “Gramsci” (1969)5 del Diccionari de Filosofia editat per Dagobert Runes, la traducció del qual va coordinar ell mateix; la seva Antologia (Siglo XXI, 1970), en la que destaca no només la curada selecció sinó la seva breu però substantiva advertència ini-cial, les seves taules cronològiques i les seves informades notes de traductor, i el que fou el darrer dels seus escrits llarg, datat el maig de 1985: “L’onzè quadern de Gramsci a la presó”, presentació de la traducció castellana de Miguel Candel d’Antonio Gramsci, Introducció a l’estu-di de la filosofia6.

Després de la mort de Sacristán, Albert Domingo Curto ha transcrit, editat i presentat la introducció interrompuda de la seva Anto-logia amb el títol L’Ordre i el Temps, Madrid: Trotta, 1998. Al curós treball d’edició realit-zat per Domingo Curto, cal sumar-hi la seva magnífica introducció: “A tall de presentació”, pàgines 9-44.

En tres de les seves entrevistes, es poden veure també interessants aproximacions de Sacristán a l’obra de Gramsci: l’entrevista que va ser publicada el 1977 per Diari de Barcelona amb el títol “Gramsci és un clàssic, no és una moda”; la de 1979 per a El Viejo Topo realit-zada per Jordi Guiu i Antoni Munné, editada pòstumament el 19967 i la conversa de 1979 amb Nous Horitzons8 on Manuel Sacristán va

donar compte de la importància del programa gramscià en la línia impulsada pel consell de redacció de la revista a la segona meitat dels setanta.

A la Reserva de la Biblioteca Central de la Universitat de Barcelona, fons Sacristán, es pot consultar també un quadern que porta el nom de “Gramsci”, que conté interessants anotaci-ons de lectura sobre la majoria dels escrits de l’autor italià, així com l’esquema detallat d’una conferència de maig de 1977 impartida a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona amb ocasió de la commemoració del XL aniversari de la mort de Gramsci.

La breu antologia que es presenta aquí deixarà probablement insatisfet el lector i, sense cap mena de dubte, ha deixat insatisfet el propi antòleg. La mateixa selecció sembla exigir amb cortesia la lectura completa dels escrits de Sacristán.

Els fragments seleccionats es presen-ten dividits en els següents apartats: I. Vida: obra i acció. II. Escrits juvenils i Quaderns de la presó. III. Conceptes gramscians: bloc histò-ric, nus, filosofia de la pràctica, consells obrers. IV. Matís és concepte, i finalment, V. Empatia i veracitat, on es remarca la profunda identifica-ció –no només intel·lectual- de Sacristán amb el filòsof i dirigent polític comunista italià.

I. Vida: obra i accióAquestes i altres contradiccions de

l’obra i el fer de Gramsci es resolen orgànica-ment en la totalització de l’una i l’altre en la seva vida. No en el sentit que la biografia sigui el mètode adequat per a la seva comprensió. A banda que probablement no ho sigui per a la plena entesa de cap obra, sembla, a més, que la biografia en sentit tradicional té escàs

interès per a la comprensió de l’obra i l’acció de Gramsci, i fins i tot, paradoxalment, per a la comprensió de la seva vida. Doncs es tracta de la vida d’un pensador i pràctic de la lluita política, d’un home que va fundar el sentit de la seva vida i les motivacions de la seva consci-ència en realitats extraindividuals. Amb la qual cosa, per cert, no feia res més que aplicar-se a si mateix la seva pròpia concepció histori-cosocial i política de la persona. La clau de la comprensió dels escrits i el fer de Gramsci, en la seva varietat i en les seves contradiccions, no és, doncs la biografia individual, però sí la totalització gairebé biogràfica de nombrosos moments objectius i subjectius en el fragment d’història d’Itàlia, història d’Europa i història del moviment obrer el “nus” dels quals, sota una consciència esforçada, va podrir el “centre” que va ser Antonio Gramsci. En l’organització d’aquesta vida entesa així –no com a obscura intimitat aïllada, sinó com a línea recorreguda pel “centre del nus” d’innombrables referèn-cies objectives- el pres, derrotat i moribund Gramsci va considerar no només resoltes, sinó fins i tot salvades les contradiccions, els pati-ments, les catàstrofes de la seva existència. Ho ha fet així implícitament en les seves múltiples negatives a capitular demanant gràcia a Mus-solini, malgrat el seu greu estat; i ho havia dit abans explícitament, afegint fins i tot una expli-cació a la seva autoafirmació moral: la salvació per “l’instint de la rebel·lió”.2. Si, doncs –entre la primavera de 1922 i algu-na data impossible de precisar però situada entre la tardor i l’hivern de 1923- Gramsci ha deposat definitivament la seva “inèrcia” políti-ca, això ha d’explicar-se per la resolució d’una nova inflexió de la seva vida, en la qual han canviat l’ordre projectat i el temps d’aquesta,

Juntament amb José mª Laso, Jordi solé tura i Francisco Fernádez Buey, manuel sacristán (1925-1985) ha estat un dels primers i principals introductors del pensament del revolucionari sard al nostre país i en l’àmbit hispanoamericà. ”

D104

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

D105el ritme de la seva acció. La causa que desen-cadena el procés és una decisió del II Congrés del PCdI, que nomena Gramsci representant del partit a prop de la Internacional Comunis-ta (El Congrés ratificava el Comitè Executiu anterior, tot ell del grup Bordiga, menys Ter-racini). El 26 de maig Gramsci sortia cap a Moscou, acompanyat per la delegació italiana a la II Conferència de l’Executiu ampliat de l’IC: Bordiga, Gennari, Graziadei i Ambrogi. A Moscou Gramsci tindria les dues experiències de les quals arrenca el seu acme: el coneixe-ment directe de la Internacional i la relació amb Julia Schucht.3. Cronologia: darrers anys.1927. El Tribunal Militar dicta mandat de detenció contra AG. Ingrés d’AG a la presó de San Vittore, de Milà. AG pateix insomni, no dorm més de tres hores diàries. AG rep visi-tes del seu germà Màrio i de Piero Sraff. AG demana llibres de temes sards i el Breviario di neolingüística de Bertoni i Bartoli.

1928. Les autoritats rebutgen una sol-licitud d’autorització per escriure, presentada per AG. Auto de processament contra AG. AG ingressa a la presó de Regina Coeli, de Roma, a la mateixa cel·la que els coimputats Terracini i Scoccimarro. Vista de la causa contra la direcció comunista davant del tribunal espe-cial. Vint-i-dos acusats. Terracini: vint-i-dos anys, nou mesos, cinc dies. Gramsci i Scoc-cimarro: vint anys, quatre mesos, cinc dies. Informe mèdic oficial sobre AG al Ministeri de Justícia: “Peirodontitis expulsiva deguda a trastorns urèmics i a un lleuger esgotament nerviós”. Sortida d’AG cap a la presó de Torí (Bari). Arribada a Torí en greu estat. Registre amb el número 7047. Tracte amenaçador del metge de la presó, Cisternino. AG, en cel·la

individual. AG pateix un atac d’urèmia que li impedirà caminar durant tres mesos. Tatiana Schucht acudeix a Torí.

1929. AG aconsegueix autorització per escriure a la cel·la. Segon pla d’estudis de Gramsci. AG sistematitza i resumeix el pla d’estudis del 9-II. La salut d’AG empitjora. Incapacitat d’ingerir, mals de cap i de ronyó. Visita del seu germà, Carlo Gramsci.

1930. Visita comprovada de Genna-ro Gramsci a Antonio. Nova visita de Tatiana Schucht. AG es beneficia d’un indult d’un any, quatre mesos i cinc dies. AG té notícia de què Julia Schucht està internada en un sanatori. Primer vòmit de sang d’AG. AG empitjora i ja és incapaç de mastegar. Intensa crisi física i nerviosa d’AG. Els presos comunistes de Torí projecten un curs a l’hora de la passejada. Se suspèn per friccions entre Gramsci i altres.

1931. Visita de Carlo Gramsci. IV Con-grés del PCdI, celebrat entre Colònia i Düs-seldorf. S’envien notícies a AG escrites en tinta simpàtica, a una revista anglesa. Segons testimonis d’un posterior expulsat del PCdI, Gramsci no s’hi mostra d’acord. La informació és probablement verdadera, perquè per altres indicis es veu Gramsci elaborant ja una polí-tica d’àmplies aliances amb l’objectiu primer democràtic de l’”Assemblea Constituent” . AG rep obres de Marx a l’Ed.Costes i articles de l’Economist sobre el Primer Pla quinquennal soviètic. En una carta a Tatiana Schucht: “Com diuen a Sardenya, dono voltes per la cel·la com una mosca que no sap on pot caure’s morta”. A l’una (3.VIII) vòmit de sang. Carlo Gramsci i Piero Sraffa acudeixen a Torí, però aquest darrer no aconsegueix autorització per veure AG. Adreça una carta a Mussolini on reclama que es fixin les lectures autoritzades. Carta

a Tatiana Schucht on demana quaderns petits. AG justifica recepció dels quaderns petits.

1932. AG diu a Tatiana Schucht que està escrivint unes notes sobre els intel·lectuals ita-lians. Visita de Carlo Gramsci. Perspectiva d’un intercanvi d’AG per clergues que es troben a l’URSS. AG pateix dolors al pit. En una carta a Tatiana Schucht: “El conjunt de l’existència es fa insuportable”. Tatiana presenta una instància de revisió mèdica en favor d’AG. La celebració dels deu anys de feixisme redueix la pena d’AG de dotze anys a quatre mesos. Això permet a Piero Sraffa demanar la llibertat condicional per a Gramsci. Però el règim exigeix una petició de gràcia. Gramsci es nega i el règim li imposa incomunicació (que els altres presos aconse-gueixen burlar, mantenint el contacte amb ell). Mort de la mare d’AG (aquest la va ignorar fins a la seva mort).

1933. AG sense dents, pateix insomnis, trastorns digestius, tuberculosi pulmonar, arte-riosclerosi, mal de Pott i abscessos. La direcció de la presó revoca l’autorització per escriure. El camarada de Gramsci, Gustavo Trombetti, s’instal·la a la seva cel·la per vetllar-lo. Visita del doctor Umberto Arcangeli, enviat per Tati-ana Schucht un cop aconseguida l’autorització. Arcangeli estableix el verdader diagnòstic. Tati-ana sol·licita el trasllat d’AG a una clínica. El govern admet la instància de trasllat a la clínica. Alhora, el Tribunal especial rebutja el recurs sobre llibertat condicional. Trasllat d’AG a la clí-nica del doctor Cusumano, a Fornia.

1934. El professor Puccinelli, de Roma, visita AG. A l’estranger es referma la campanya per la llibertat d’AG. Romain Rolland publica el seu butlletí. Pacte d’unitat d’acció entre el PCI i el PSI. AG aconsegueix la llibertat provisional sense canvi en la seva situació material (Decret del 25-X).

en l’organització d’aquesta vida entesa així –no com a obscura intimitat aïllada, sinó com a línea recorreguda pel “ centre del nus ” d’innombrables referències objectives- el pres, derrotat i moribund gramsci va considerar no només resoltes, sinó fins i tot salvades les contradiccions, els patiments, les catàstrofes de la seva existència. ”

Gramsci de nen.

D106

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

D1071935. Nova crisi de la salut de Gramsci. Trasllat de Gramsci a la clínica Quisiana de Roma. El 24/25 arriben Tatiana Schucht, Carlo Gramsci i Piero Sraffa. Presumpta, però avui discutida, interrupció definitiva dels Quaderns de Gramsci. El PCI presenta el programa de l’Assemblea Constituent.

1937. 21 d’abril: Gramsci compleix con-demna. 25 d’abril: Grasmci pateix una hemor-ràgia cerebral. 27 d’abril, 16 h.: mort d’Antonio Gramsci.

Referències:

1 L’ordre i el temps, op.cit., pàg. 87-88.

2 Ibidem, pàg. 162-163.

3 Taules i dades d’Antologia, op.cit.

II.Escrits1.El jove Grasmci(...) Potser per la urgència periodística amb què escriu, i també sens dubte per la influèn-cia d’aquells “burgesos autèntics com Garofalo i Croce” que han “imprès empremtes ines-borrables” en el “desenvolupament doctrinal del marxisme” (A 20-VII-1916, [Sotto la Mole] 203), Gramsci no pot encara seguir amb aque-lla via i resol, en general, el seu problema amb Marx en aquesta època mitjançant barreges sense sintetitzar del principi revolucionari-idealista i el “saber” “historicoeconòmic” de Marx. Un text de 1915 (IPG 13-XI,SG 7), escrit, per cert, per comentar el Congrés d’aquell any del Partit Socialista Obrer Espanyol, és caracte-rístic de la situació general del pensament de Gramsci en l’època: “Per nosaltres la Internaci-onal és un acte de l’esperit, és el coneixement que tenen (quan el tenen) els proletaris d’arreu del món de què constitueixen una unitat, un feix de forces concordement orientat, dins de

la varietat de les entitats nacionals, cap a una finalitat comuna, la substitució del factor capi-tal pel factor producció en el dinamisme de la història, la irrupció violenta de la classe pro-letària, fins ara sense història o amb història només potencial, en l’enorme moviment que produeix la vida del món”. La copresència de conceptes econòmics amb una concepció de la història tan idealista que estima fora d’aquesta les masses anònimes és realment difícil i gri-nyolant.

Quan, al final d’aquest període juvenil, Gramsci va reprendre la fórmula interpreta-tiva crociana per intentar definir-se davant si mateix la seva lectura de Marx, arriba també a una combinació mecànica; Marx hauria ensenyat un determinisme històric respecte del passat, però el fet que creés un moviment revolucionari indicaria que no ho estimava així per al futur. El 1916 (A 22-V, SM 148) Gramsci s’atén a aquella dèbil, adialèctica paradoxa de “la història, de la qual som criatures pel que fa al passat i creadors pel que fa a l’avenir”.

Gramsci ha nascut al socialisme sobre la base de la realitat per ell coneguda, la misè-ria rural i minera sarda, i de la inspiració culta d’uns intel·lectuals –Croce, Salvemini, Genti-lem Bergson, etc.- que no són ni dirigents ni intel·lectuals marxistes sinó “senadors”, “bur-gesos autèntics” com diu ell mateix. El positi-visme mecanicista, economicista i antirevolu-cionari de la interpretació socialdemòcrata de Marx li reforça la tendència idealista. Més tard, el tracte amb dirigents obrers i intel·lectuals marxistes a Torí li fa sentir la necessitat d’enten-dre Marx d’una altra manera. El primer resultat de l’esforç per aconseguir-ho és un compromís tan mecànic com el pensament dels autors als quals s’oposa; Marx seria el científic socialista

que subministra “cànons” per a la interpretació del passat. Però no és el pensador del present ni del futur, perquè, tal i com ho veu la social-democràcia, el seu pensament no és revolucio-nari sinó evolucionista, d’expectativa: un deixar que actuïn mecànicament els factors interpre-tats pel aquells “cànons”. Aquesta és la situació del marxisme en el pensament de Gramsci –la d’un mer magister vitae ex post- quan la revolu-ció russa de febrer i després la d’octubre sot-meten aquest esquema a una crisi.2.La revolució i El Capital(...) En l’article més important i més cèlebre d’aquest període Gramsci ha escrit la següent lapidària afirmació: “La revolució dels bolxe-vics està més feta d’ideologia que de fets. (Per això, en el fons, importa poc saber més del que sabem ara). És la revolució contra El Capital de Carlos Marx (...). El cert és que l’essencial de la seva doctrina depèn de l’idealisme filosòfic i de què en el desenvolupament d’aquesta doctrina es troba el corrent ideal en el qual conflueix amb adequació històrica el moviment proletari i socialista”.

La darrera frase d’aquest text dóna la clau de la seva totalitat, però permet també endevinar la nova problemàtica que la doctri-na d’un socialisme revolucionari per idealista va significar per a Gramsci. Dóna la clau de tota aquesta doctrina perquè mostra la seva motivació: constituir la fonamentació ideal de la voluntat revolucionària, contraposada a l’espera passiva del compliment, d’algun mecànic deus ex machina, de les “previsions” del materialisme històric. I permet veure el nou aspecte de la problemàtica doctrinal de Gramsci perquè la voluntat que positivament ha realitzat la revolució “contra El Capital” no s’ha mogut en absolut per consideracions filo-

sòficament idealistes, sinó per una comprensió dels fets que ella mateixa atribueix a l’anàlisi marxista (...). La presa del fer periodístic l’obli-ga gairebé a simultaniejar, o com a mínim a alternar, formulacions en els dos sentits, en el de la reafirmació idealista i voluntarista, i en el de la reconsideració de la seva lectura de Marx. Així, per exemple, entre els dos articles recordats, precisament set dies després de la segona edició de “La revolució contra El Capi-tal”, Gramsci publica una nota interpretativa de la Revolució d’Octubre que el mostra sumit en una reflexió sobre el pensament de Marx bas-tant menys simple que el seu “renegar-li” de la setmana anterior: “La nova generació sembla voler un retorn a la genuïna doctrina de Marx, per a la qual l’home i la realitat, l’instrument de treball i la voluntat no estan separats, sinó que s’identifiquen en l’acte històric”.

A això hi segueixen una versió millora-da de la idea del materialisme històric com a conjunt de “cànons” interpretatius i una con-clusió digna de nota: els membres de la “nova generació” creuen no que “la guerra ha destruït el materialisme històric” al provocar una revo-lució contra El Capital, “sinó que la guerra ha modificat les condicions de l’ambient històric normal, per la qual cosa la voluntat social, col-lectiva dels homes ha aconseguit una impor-tància que no tenia normalment” (Gramsci considera la “concentració” dels treballadors de la ciutat i del camp “en les trinxeres” que ha suplert la concentració “normal” en la gran indústria). “Aquestes noves condicions són, també, fets econòmics, han donat als sistemes de producció un caràcter que abans no tenien”, per exemple, amb l’estatització transitòria de la indústria bèl·lica i pesada en general. “L’edu-cació del proletariat s’ha adequat a això neces-

D108

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

D109

sàriament i ha portat Rússia a la dictadura”. Aquesta oscil·lació entre punts de vista no apa-reix només en l’alternança d’uns articles que se succeeixen a escassa distància de temps: ocorre fins i tot en un mateix article, i així documen-ta, amb una claredat que sens dubte el lector d’avui deu a la urgència periodística de Grams-ci, la situació de crisi del seu pensament socia-lista. En el mateix article “La revolució contra El Capital” per exemple, a continuació del quadre d’aquells bolxevics que renegaven de Carlos Marx, es llegeix: “I, no obstant això, també en aquests esdeveniments hi ha una fatalitat, i si els bolxevics reneguen d’alguna de les afirma-cions del Capital, no reneguen, en canvi, del seu pensament immanent, vivificador”.3. Quaderns de la presó

A) Antonio Gramsci, el filòsof marxista més important de l’Europa Occidental, és sobretot conegut per la seva obra pòstuma (...). Es tracta dels trenta-dos Quaderns de la presó, unes tres mil pàgines manuscrites (unes quatre mil en la transcripció mecanogràfica), escrites a la presó des de 1929 fins a 1935, poc abans de

la seva mort. En quedar exclòs de la vida políti-ca per la seva detenció, Gramsci es traça plans d’estudi teòric que intenta desenvolupar mal-grat les naturals dificultats del règim carcerari, contra les quals lluita tenaçment per aconseguir material d’estudi. Els editors del llegat de Gram-sci han recollit exemples d’aquesta permanent tensió: el setembre de 1930 el filòsof escriu al llavors cap del govern italià. “Per mi, que encara he de complir quinze anys de reclusió, es tracta d’una important qüestió de principi: saber quins llibres puc llegir”. Ja aquesta circums-tància és suficient per explicar l’abundància de notes soltes, cites de memòria, etc., en els Quaderns de la presó encara que aquests con-tenen també estudis llargs. Però tota l’obra del filòsof queda estructurada per la seva finalitat: “determinar un renaixement adequat del mar-xisme”, aixecar aquesta concepció que, per les necessitats de la vida pràctica, s’ha vingut “vul-garitzant, a l’alçada que ha d’assolir per a la solució de les tasques més complexes que pro-posa l’actual desenvolupament de la lluita; és a dir, aixecar-la a la creació d’una nova cultura integral”.

B) Els Quaderns que va escriure Anto-nio Gramsci a la presó de Torí (prop de Bari, a l’Apulia) entre 1929 i 1933 i després a les clí-niques de Formia i Roma des d’aquella data fins a 1935, o potser una mica més tard, van ser primerament editats per Felice Platone, sota la inspiració i amb la col·laboració de Palmi-ro Togliatti, a partir de 1948. Aquesta edició, que va ser traduïda al castellà a l’Argentina, no reproduïa els Quaderns tal com són, sinó que reagrupava temàticament els trossos per acon-seguir volums relativament monogràfics. Això feia, sens dubte, més fàcil i agradable la lectu-ra dels textos, però l’allunyava de la real com-

posició dels Quaderns. El 1975 va aparèixer l’edició crítica d’aquests tal com van ser escrits. L’edició crítica la va dirigir Valentino Gerratana, persona particularment capacitada per a la tasca, no sempre fàcil. D’aquesta edició existeix traducció castellana publicada per l’editorial mexicana ERA.

(…) Si no existissin en castellà diverses antologies de textos de Gramsci, més l’edició com-pleta esmentada, l’edició d’un quadern aïllat tin-dria els seus inconvenients. Però com Gramsci té ja certa presència en la nostra llengua, aquest volum oferirà el gran avantatge de permetre la lec-tura seguida d’un text coordinat de Gramsci amb la continuïtat i la unitat amb les quals ell ho va concebre. Des d’aquest punt de vista l’elecció del quadern 11è és molt encertada, pel seu contingut i pel fet que és un dels quaderns menys retocats i corregits per Gramsci. (La crítica gramsciana distingeix tres estadis de redacció en el conjunt dels Quaderns i en cadascun d’ells. Però la distinció no té pràcticament importància per al quadern.)

C) El quadern 11è conté escrits de madu-resa, en un sentit convencional i en el sentit, més precís, de què Gramsci l’emprèn immedi-atament després de la seva segona hemoptisis, la qual el va dur a la vora de la capitulació. L’as-sumpte principal del quadern és el desenvo-lupament d’una visió filosòfica marxista, o de “filosofia de la pràctica” al fil d’una crítica del llibre de Nikolai Bujarin sobre el materialisme històric. Gramsci ha dedicat molt temps a com-batre el tendencial mecanicisme de Bujarin i el seu cientificisme una miqueta ingenu, perquè veia en aquest estil de pensament el senyal de la subalternitat i un greu risc d’empobriment i esquematització de les idees socialistes ori-ginades en Marx. A la vista de la duresa filo-sòfica de Bujárin i, sobretot, pensant en l’es-

clerosi del pseudomarxisme oficial posterior, sembla evident que Gramsci duia raó en la seva desproporcionat guerra contra el Manual de Bujarin. Però la línia de pensament de Gramsci a la presó sobre aquestes qüestions és la matei-xa que va seguir des de la seva joventut, a saber, una manera de pensar que, sota la influència de l’idealisme que primerament es va formar tendeix a comprendre el marxisme com a ideo-logia. En la seva joventut havia intentat harmo-nitzar el seu marxisme ideològic amb la crítica de les ideologies per Marx. En els Quaderns, també en l’11è, Gramsci dóna, amb només alguna prevenció, una noció positiva d’ideolo-gia, proposant per al terme “el significat més alt d’una concepció del món que es manifesta implícitament en l’art, en el dret, en l’activi-tat econòmica, en totes les manifestacions de vida individuals i col·lectives”. La convicció que aquesta comprensió de les concepcions del món ha de ser compatible amb el materia-lisme històric permet situar Gramsci (pel que fa a la tensió materialisme-idealisme) entre el mecanicisme de Bujarin i l’idealisme o menta-lisme del jove Lukács d’Història i consciència de classe. Gramsci mateix sembla suggerir el seu posicionament referent a això en un pas del quadern 11è:

S’ha d’estudiar el posicionament del pro-fessor Lukács enfront de la filosofia de la praxi. Sembla que Lukács afirma que només es pot parlar de dialèctica per a la història dels homes, però no per a la naturalesa. Però si la història humana s’ha de concebre també com ahistòria de la natura-lesa (fins i tot a través de la història de la ciència) com es pot separar la dialèctica de la naturalesa? Tal vegada Lukács, per reacció a les barroques teo-ries de l’Assaig popular [de Bujárin], ha caigut en l’error oposat, en una forma d’idealisme.

El filòsof hongarès, Gyorgy Lukacs.

D110

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

D111L’ideologisme de Gramsci el duu a con-cepcions culturals no menys objectables que les del mecanicisme més elementalment dog-màtic. Convençut del caràcter “orgànic” de cada cultura, segons el símil biològic tan volgut de vitalistes i historicistes, Gramsci no està dispo-sat a admetre cap complementarietat entre el socialisme i altres tradicions o productes cultu-rals. En això pensa exactament igual que el jove Lukács idealista. L’actitud es manifesta molt clarament en el quadern 11è, per ser aquest un quadern filosòfic.

Referències:

2 “La formació del marxisme de Gramsci”, Sobre Marx i marxisme, op. cit, pàg. 66-68.

2 L’ordre i el temps, op. cit, pàg. 120-124.

3.A Papers de filosofia, op. cit, pàg. 186-187.

3.B “L’onzè quadern de Gramsci a la presó, Pacifisme, ecologia i política alternativa. op. cit, pàg. 184-185.

3.C Ibidem, pàg. 197-198.

III. Categories gramscianes1. Centre de nuadaEn la concepció marxista de Gramsci la qüestió “què és l’home?” entesa com a qüestió filosòfi-ca no pregunta per la naturalesa biològica de l’espècie sinó per una altra cosa que ell formula de la manera següent: “Què pot arribar a ser l’home? Això és, si l’home pot dominar la seva pròpia destinació, si pot “fer-se”, si pot crear-se la vida”. Pensa Gramsci que totes les filosofies han fracassat fins ara en el tractament d’aques-ta pregunta perquè han considerat l’home reduït a la seva individualitat biològica. Però la humanitat de l’individu comporta elements de tres tipus: primer, l’individu mateix, la seva singularitat biològica; segon, “els altres”; tercer, “la naturalesa”.

El segon i el tercer elements són d’espe-cial complexitat: l’individu no entra en relació amb els altres i amb la naturalesa mecànica-ment, sinó ”orgànicament” (amb els altres) i “no simplement (amb la naturalesa) per ser ell mateix naturalesa, sinó activament, per mitjà del treball i de la tècnica” (incloent en aquest últim concepte també els “instruments men-tals”, això és, la ciència i la filosofia)” (...) Aques-tes relacions..., són actives, conscients, és a dir, corresponen a un grau major, o menor d’intel·-ligència d’elles que té l’home. Per això pot dir-se que un es canvia a si mateix, es modifica, en la mesura mateixa en què canvia i modifica tot el complex de relacions del qual ell n’és el centre de nuada. Amb això ultima Gramsci la seva ree-laboració del concepte de “naturalesa humana” de Karl Marx: “que la “naturalesa humana és el complex de les relacions socials” (com ha escrit Marx) és la resposta més satisfactòria, ja que inclou la idea d’esdevenir... Es pot dir també que la naturalesa de l’home és la Història.”2. Guerra de posicionamentsSolucions “també per a avui” i per “als proble-mes generals italians”: precisions suficients per mostrar que, arrel de l’experiència interna-cional, Gramsci, per més que no ho teoritzi, té ja en el seu pensament polític els elements ana-lítics que el diferencien de l’escatologia esquer-rana i del maximalisme socialdemòcrata. La lluita de classes ha entrat ja en fase de guerra de posicionaments, i s’ha de pensar en el gris aguant quotidià a la trinxera i en el també gris esforç per desgastar l’enemic dia rere dia, sense esperar de ningú la consumació dels temps. I per possibilitar aquesta lluita corrosiva d’amb-dós bàndols cal introduir-se en totes les esclet-xes de les línies enemigues, separar-ne tots els sectors socials els problemes dels quals no

siguin resolts pel poder capitalista, donar solu-cions pròpies no ja només per als problemes de la classe obrera, sinó per “als problemes generals italians”. En aquest punt es fonen la limitació i la perspectiva dilatada de la “guerra de posicionaments” que Gramsci teoritzarà a la presó: la necessitat d’expansió política per recollir tots els “problemes generals italians” –necessitat vista com a excés de la real limitació de la política seguida fins aleshores- és, d’una banda, reconeixement de què el partit no és en si mateix la universalitat de la classe obrera, “el partit de la classe obrera” com diu l’exaltat sec-tarisme, sinó, segons escriu Gramsci immedi-atament abans del text esmentat darrerament, “una fracció orgànica del proletariat”; precisa-ment per això ha de buscar en la seva política la universalitat que no té en la seva composició. Però, d’altra banda, aquesta expansió política és també indici de què darrere la gris o fins i tot negra quotidianitat de la guerra de trinxeres s’hi amaga la preparació d’una futura fase de guerra de moviment, definitiva a causa del des-gast patit per les línies enemigues i a causa de la universalització política dels propis motius.

Gramsci no donarà sistemàticament la doctrina de l’hegemonia i de l’alternança de g. de p. i guerra de moviments sinó en els quaderns de la presó. Però les idees bàsiques d’aquesta estan presents en la seva pràctica des de 1923. Hi estan també en manifestacions teòriques sobre punts parcials, assenyalada-ment sobre el problema que és central en tota aquesta qüestió, el problema del partit revolu-cionari...3. Bloc històricLa idea de “bloc històric” és una altra de les afortunades encunyacions de conceptes a les que ja s’ha fet esment i que són, potser, el fruit

més permanent de l’obra teòrica de Gramsci: com si en el forcejament teòric Gramsci hagu-és aconseguit una agudització de la capacitat de percebre i nomenar l’objecte essencial dels seus esforços. En aquest cas –“bloc històric”- es tracta de la totalitat i unitat concreta de la força social, la classe, amb l’element cultural-espiritual que es consciencia de la seva acció i forma del resultat d’aquesta. El concepte –amb aquest nom o amb un altre- és sens dubte imprescindible per a un marxisme veri-tablement dialèctic, que no entengui positivís-ticament la història com a evolució fatal i lineal de fenòmens econòmics. Però en la mateixa presentació del concepte s’aprecia la causa per la qual Gramsci no va poder decidir mai sinó dins del dilema “ideologisme-o-reformisme”. Les frases de Marx, del vague record del qual parteix la reflexió de Gramsci, són sens dubte del tipus de la cèlebre “la teoria es fa força quan aferra les masses” (Die Theorie wird zur Macht, wenn sie die Massen ergreift). La for-mació idealista-culturalista de Gramsci la fa identiticar “teoria”, la paraula usada per Marx, com a “ideologia”. Gramsci no veu, doncs, la possibilitat que la mediació entre la força social (l’energia de la classe obrera) i la intervenció revolucionària sigui de naturalesa científica, de la naturalesa del programa crític; per ell, l’úni-ca mediació possible és una nova ideologia, l’adopció pel marxisme, de la forma cultural de les religions i dels grans sistemes de creences, sintètics i especulatius, de la tradició. En l’època anterior a la seva detenció, Gramsci ha expres-sat això sense objeccions. Un exemple: “Els socialistes marxistes no són religiosos: creuen que la religió és una forma transitòria de la cul-tura humana que serà superada per una forma superior de la cultura, la filosòfica: creuen que

D112

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

D113la religió és una concepció mitològica de la vida i del món, concepció que serà superada i subs-tituïda per la fundada en el materialisme histò-ric [...]” (A 26/7/1920; SM 415). Aquest categò-ric text conté –juntament amb la tesi marxiana de la caducitat de la religió- dues tesis incom-patibles amb la crítica de Marx ( i d’Engels) a la ideologia: primera, l’admissió de la vali-desa futura de la filosofia com a visió sintètica o constructiva del món; segona, la comprensió del materialisme històric com un producte cul-tural funcionalment idèntic a la religió, o sigui, com un producte cultural ideològic.4. Filosofia de la pràcticaLa “filosofia de la pràctica” d’A.Gramsci no és un pragmatisme, sinó una manera de pensar que historitza els problemes teòrics al conce-bre’ls sempre com a problemes de cultura, d’hegemonia de les classes a la societat i de la consegüent vida global de la humanitat a través del temps. “El que interessa a la ciència” escriu Gramsci, “no és tant [...] l’objectivitat d’allò real quant a l’home que elabora els seus mètodes [...], que rectifica constantment els seus ins-truments materials [...] i lògics (inclosos els matemàtics); el que interessa és la cultura [...], la relació de l’home amb la realitat per la mediació de la seva tecnologia. Fins i tot en la ciència, buscar la realitat a part dels homes [...] [no és sinó] una paradoxa. “Per a la filosofia de la pràctica l’ésser no pot separar-se del pensament, l’home de la naturalesa, l’activitat de la matèria, el subjecte de l’objecte: si es practica aquesta separació, es cau en l’abstracció sense sentit”.

La filosofia ha d’entendre’s en la pràc-tica de la humanitat, o, com escriu Gramsci, “concretament, és a dir, històricament”. Gram-sci al·ludeix alguna vegada els precedents de la filosofia de la pràctica que quallarà en l’obra

de Marx: Tomàs d’Aquino, encara en línia amb els grecs, però amb major èmfasi, ha ensenyat que “l’enteniment especulatiu es fa pràctic per extensió”. Leibniz i Vico s’han vist, en l’al-tre extrem, arrabassats per un activisme del pensament: “Les coses més especulatives són les més pràctiques “ (Leibniz); “allò verdader és el fet mateix” (Vico). Hegel, per últim, ha ensenyat que “tot allò real és racional”. La filo-sofia de la pràctica ha de posar aquests indicis en un terreny nou: no és que l’especulació es faci pràctica per extensió, o que en sigui paral-lela, o la dissolgui en si, sinó que la realitat humana és pràctica, feta per l’home i conèixer-la és fer-la. Per això el tema de l’home és “el problema primer i principal de la filosofia de la pràctica”.5. Consells obrersEstà clar que “consell” és traducció de soviet. I està fora de dubte que Gramsci ha vist aviat en els soviets allò verdaderament no particu-lar de la Revolució russa. “El fet essencial de la revolució russa és la instauració d’un nou tipus d’Estat, l’estat dels Consells (...). Tota la resta és contingent (...)”. I a finals de l’estiu de 1920, quan ja són manifestes les dificultats de la llui-ta dels consells obrers de Torí, el seu aïllament pel que fa al país, i quan Tasca des de la dreta i Bordiga des de l’esquerra poden avalar la seva oposició al teòric dels consells torinesos amb la seva presumible tragèdia final, Gramsci reafir-ma encara l’origen soviètic de la seva política d’aquells anys. “Hi ha a Itàlia, com a institució de la classe obrera, alguna cosa que es pugui comparar amb el Soviet, que tingui quelcom de la seva naturalesa? (...) Sí (...); és la comissió interna” ( de fàbrica). Però si la concreta influ-ència russa i leninista en la doctrina gramsci-ana dels consells obrers està fora de dubte, la

tenacitat de Gramsci en aquest punt i la conti-nuïtat del motiu en tot el seu pensament –fins i tot, amb formes diverses, a la presó- és degut al que abans s’ha indicat com a arrel del seu leninisme: la coincidència de problemàtica amb Lenin, la qual dóna fonament molt sòlid a la coincidència (més o menys estreta) en les solucions. Els consells són la concreció de l’or-dre nou ja en el si del vell ordre relatiu, o abso-lut desordre capitalista. Per tant, són una mica diferent del sindicat –característica arma de lluita “corporativa” o “estamental” en el desor-dre de la societat burgesa- i també diferents del Partit polític, en l’origen del qual l’ordre socia-lista no és més que aspiració. Paga la pena notar que la idea d’un “tercer organisme” revolucio-nari –a més del partit i del sindicat- apareix en l’activitat de Gramsci molt aviat: per exemple, i com a “club de vida moral”, el 1917. Però quan cristal·litza en la tesi dels consells de fàbrica, la recerca, tan gramsciana, dels gèrmens de l’or-dre nou en el temps vell, abans de temps, per dir-ho així, i amb consciència d’això, suscitarà l’entusiasme dels metal·lúrgics de Torí i el des-concert i l’oposició de les que un dia seran la dreta i l’esquerra comunistes italianes.

Referències:

1 Papers de filosofia, op.cit, pp 414-416.

2 L’ordre i el temps, op.cit, p.166.

3 “La formació del marxisme en Gramsci”, Pamflets i materials I, op cit, p 80.

4 “Corrents principals del pensament filosòfic contemporani”, Enciclopèdia Labor, volum X, p.798.

5 L’ordre i el temps, op. Cit, pp.126-127.

IV. Matís és concepte1. Malauradament, el romanticisme

hegelià i la influència del positivisme s’ajunten per contagiar a alguns marxistes aquesta con-cepció insuficient (i alienada) de la ciència com a mera tècnica. Símptomes del contagi poden ser trobats fins i tot en un pensador tan gran com Gramsci.

2. Els temes que en els filòsofs marxistes de tall tradicional componen parts principals del “materialisme dialèctic” (o sigui, els temes procedents de la “filosofia de la naturalesa” preromàntica i romàntica), no es presenten pràcticament en l’obra de Gramsci. El pensa-ment del qual presenta, d’altra banda, un punt que el distingeix característicament de la filo-sofia marxista d’orientació crítica, encara per examinar: es tracta de la seva doctrina de les ideologies. Gramsci ha percebut que el fer filo-sòfic de Marx és substancialment crítica de les ideologies. Però, d’altra banda, Gramsci pensa que tot pensament relacionat amb la pràctica, com és el marxisme, ha de concloure construc-cions més o menys ideològiques, mites, com ell mateix deia en els seus escrits juvenils. En la seva edat madura ja no es decideix a fer servir aquesta paraula, però tampoc a desideologitzar completament la seva concepció de marxisme. Això l’obliga a distingir entre “ideologies histò-ricament arbitràries, racionalistes, estimades. Quant a històricament necessàries, tenen una validesa que és validesa psicològica, perquè organitzen les masses humanes, formen el terreny en el qual es mouen els homes i adqui-reixen consciència del seu posicionament, llui-

D114

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

D115ten, etc.” Amb aquesta distinció Gramsci recull la seva manera de llegir Marx des de la seva joventut. El 1918 havia escrit: “Marx es burla de les ideologies, però és ideòleg quant a home polític actual, quant a revolucionari. La veritat és que aquestes ideologies són ridícules quan són pura xerrada, quan es destinen a crear con-fusió, a il·lusionar i a sotmetre energies soci-als, potencialment antagòniques, a una finali-tat que els hi és aliena”.

3. Sens dubte, aquest ambient –sobretot la completa doctrina intel·lectual de Croce- va implicar, en Gramsci com en tota la cultura italiana fins fa poc, un desconeixement gaire-bé total d’altres corrents de pensament repre-sentades en la mateixa Itàlia, a Torí mateix i en aquells anys per figures com Valati o Peano. I també és cert que l’educació preuniversitària de Gramsci el predisposava a una formació humanista i culturalista aliena a alguns bàsics problemes socials i culturals del món modern, entre les dades dels quals dominen els cientí-fics i tecnològics (...) Tot això ha contribuït a formar la imatge d’un escriptor irremissible-ment pres en una fase cultural tancada, conclo-sa i en certa manera provinciana: la fase que va hegemonitzar l’idealisme culturalista i neohe-gelià de Croce. Aquesta imatge s’esgrimeix fre-qüentment sense més finalitat que la polèmica indirecta i amb efectes bastant grotescs. “Fins i tot per al catòlic Orfei Gramsci està condicio-nat per la seva formació idealista i croaciana”, ha respost Girorgio Amendola, amb justificat sarcasme, a una d’aquelles consideracions purament instrumentals del problema de la formació juvenil de Gramsci...

4. Gramsci i Lenin són dos pensadors de la sobreestructura. Ambdós són excel·lents –més Lenin- en la teoria del partit i de la revo-

lució. Ambdós són excel·lents –més Gramsci- en la teoria de la cultura. Ambdós són defici-ents en teoria de la ciència, potser perquè en ells ja s’hi obra la convicció que la ciència no és sobreestructura.

Referències:

1 ”Tres notes sobre l’aliança impia”, Horitzons 2, p.22, n.10 (pròxima edició a M.Sacristán, Sobre dialèctica. Montesinos, Barcelona, a premsa).

2 “Corrents principals del pensament filosòfic contemporani”, Enciclopèdia Labor, VOL x, P.798

3 L’ordre i el temps, op.cit, p.106.4. Quadern “Gramsci”, Reserva de la Biblioteca Central de la UB, fons Sacristán.

V. Empatia i veracitat1. No seria erroni, però sí massa parcial,

concloure un examen de la formació del mar-xisme de Gramsci anotant simplement que aquest marxisme ha estat sempre problemàtic en el sentit que no ha aconseguit mai decidir sinó dins l’antítesi positivisme-ideologia, de la irresolta crisi entre el positivisme evoluci-onista de la socialdemocràcia i una inconsis-tent escapatòria per via ideològica. Això seria injust perquè així s’oblidarien, per començar, els molts conceptes valuosos que Grasmci ha aconseguit arrencar al fecund moviment del seu pensament entre els pols del vell dilema; seria injust també perquè suposaria ignorar el desenvolupament que el principi de la pràctica ha experimentat per obra de Gramsci –desen-volupament que la limitació del tema exclo-ïa d’aquestes línies-; i seria injust, sobretot, perquè equivaldria també a desconèixer el valor que té la presentació veraç i profunda d’un pro-blema real. Per al marxisme contemporani la insistència en la inspiració crítica de Marx, i, per tant, la represa de la seva crítica de l’ideo-

lògic i l’eliminació d’especulació ideològica en el pensament socialista, és el programa més fecund que es pot proposar. És un programa de difícil realització, perquè es troba amenaçat per dos riscos complementaris: ignorar el perill de la moderna ideologia “neocapitalista” del tecni-cisme i del “final de les ideologies” –que és ella mateixa la ideologia del fatalisme monopolista-; i ser confós amb aquesta ideologia per part de filòsofs socialistes nostàlgics dels emocionants megàlits hegelians. Però aquest és el programa de l’hora. I el problema al qual respon aquests programa es troba expressat de la manera més veraç i radical en l’obra de l’home del qual enguany es commemora el trentè aniversari de la seva mort (1967).

2. El procés de Gramsci, que va acabar amb una condemna a 20 anys, 4 mesos i 5 dies de presidi, estava destinat a destruir l’home, com rodonament ho va dir el fiscal, Michele Isgrò “Hem d’impedir funcionar aquest cervell durant vint anys”. Per això els Quaderns de la presó no valen només pel seu contingut (en ser aquest molt valuós), ni tampoc només pel seu contingut i per la seva bella llengua, serena i precisa: valen també com a símbols de la resis-tència d’un “cervell” excepcional a l’opressió, a l’aïllament i a la mort que procuraven dia rere dia els seus torturadors. El mateix metge de la presó de Torí va arribar a dir de Gramsci, amb franquesa fàcilment valerosa, que la seva missió com a metge feixista no era mantenir-lo amb vida. El fet que en condicions que aviat van causar un estat patològic agut Gramsci escrivís una obra no només cridada a influ-ir en generacions de socialistes, sinó també, i abans de res, rica en bondats intrínseques, és una gesta inversemblant, i els Quaderns són un monuments a aquesta gesta •

Referències:

1 “La formació del marxisme en Gramsci”, Sobre Marx i marxisme, op.cit.,pp.83-84.

2 M.Sacristán, Pacifisme, ecologisme i política alternativa, op.cit.184-185.

1 La seva Antologia de Gramsci fou publicada inicialment per Siglo XXI a Mèxic, el 1970. A Espanya només es va poder publicar quatre anys després.

2 Actualment recollida en el segon volum de “Pamflets i Materials”: Manuel Sacristán, Papers de filosofia, Icaria, Barcelona, 1984, pp.90-219.

3 M.Sacristán, Sobre Marx i marxisme, Icaria, Barcelona 1983, pp.62-84.

4 La traducció catalana va estar a càrrec de Franscesc Vallverdú.

5 Ara recollida a Papers de filosofia, op.cit., pp.414-416.

6 El quadern de Gramsci va ser editat per Crítica, Barcelona, 1985. La introducció va ser reimpresa a M.Sacristán, Pacifisme, ecologia i política alternativa. Barcelona: Icaria 1987, edició de Juan Ramon Capella, pp.184-206.

7 Ambdues han estat recollides a De la primavera de Praga al marxisme ecologista. Entrevistes amb Manuel Sacristán Luzón, Los Libros de la Catarata, Madrid 2004, pp.81-90 i 91-114, respectivament; edició de Francisco Fernández Buey i de Salvador López Arnal.

8 Ara recollida a M.Sacristán, Intervencions polítiques, Icaria, Barcelona 1985, pp.280-283.

Fin

es

trA

oB

er

tA

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

FO119FO118

Graciela Jorge Pancera nascuda a l’Uruguai, és escriptora i investigadora. Ha estat presa política durant 14 anys al seu país de naixement. Ha publicat diversos llibres referits a la situació política de les dictadures de l’Amèrica Llatina, com la dictadura xilena i l’uruguaiana, i ha participat a diverses publicacions periòdiques. gracielapan@gmail.com

DiLetAntisme i DisciPLinA

Des dels inicis del moviment obrer, els seus dirigents van mostrar teories i polítiques acti-ves perquè les classes populars sortissin de la seva condició subalterna, no només des del punt de vista material, sinó també des del punt de vista intel·lectual. La qüestió del pro-grés material i moral de les classes populars fou una qüestió important en el pensament d’Antonio Gramsci, la qual va interioritzar en base a la seva pròpia experiència personal: a través de sacrificis i esforços titànics, seus i de tota la seva família, el pensador sard va tenir l’oportunitat de desenvolupar una personali-tat intel·lectual sòlida. La memòria d’aquests sacrificis sempre es mantindrà viva en ell, i en els anys de la presó, serà reivindicada fins i tot amb orgull: “Primer vull dir-te que tu i els altres de casa també em coneixeu poc i per això teniu una opinió completament equivocada de la meva capacitat de resistència. Em sembla que fa 22 anys que he deixat la família; des que tenia 14 anys només he tornat a casa dues vegades, el 20 i el 24. Ara bé, en tot aquest temps no he viscut com un senyor; ans al contrari, molt sovint he passat períodes dolentíssims i fins i tot he passat gana en el sentit literal de la paraula (...). Probablement tu alguna vegada has arribat a envejar-me per-què m’ha estat impossible estudiar. Però no saps com he pogut estudiar”. Amb aquestes parau-les Antonio Gramsci va escriure al seu germà Carlo el novembre de 1927, i tot repassant els temps més durs del seu període d’estudiant relatava els seus sacrificis físics: “cap al març de 1912 estava tan malament que no vaig parlar durant uns quants mesos: en parlar equivocava les paraules”.

Potser, degut al record del dur passat, el Gramsci nen amb minusvalideses físiques, el Gramsci jove de la presó, de la gana i de

les penúries, la intel·ligència i la seva actitud envers l’estudi, mai és suficient per al polític sard el progrés intel·lectual de la persona. També són necessaris l’esforç i la capacitat, fins i tot física, de voler superar-se. Són necessaris també objectius polítics i culturals sòlids. En definitiva, la intel·ligència és una facultat que, com les altres facultats humanes, cal educar i dirigir; el treball intel·lectual és això, un treball. En aquest context no sorprèn la poca tolerància amb la que viu i analitza algunes errades de gramàtica de la seva neboda, una nena de menys de deu anys: “A les escoles sardes dels llogarets succeeix que una nena, o un nen, que a casa ha estat acostumat a parlar italià (...), per aquest mateix fet es troba superior als seus companys, que només coneixen el sard i aleshores aprenen a llegir i a escriure, a parlar, a compon-dre en un idioma completament nou. Els primers semblen ser més intel·ligents i espavilats (...) i per això en la família o a l’escola no se’ls acostuma al treball metòdic i disciplinat, pensant que amb la intel·ligència superaran totes les dificultats”. (Al germà Carlo, parlant de la filla d’una altra germana, 31/12/1928). Si aquesta actitud en aparença severa, sorprèn quan està adreçada a una neboda, sorprèn més quan va adreçada a la seva dona, Giulia, que és represa per la poca fermesa que exerceix en l’educació del seu fill Delio: “He tingut la impressió que la teva con-cepció i la de la teva família és massa metafísica; o sigui, pressuposa que en el nen hi hagi en potèn-cia tot l’home i que calgui ajudar-lo a desenvolu-par el que ja conté en potència, sense coerció, dei-xant que les forces espontànies de la natura facin la seva feina. No obstant això, jo penso que l’home és tota una formació històrica, obtinguda a través de la coerció (entesa no només en el sentit brutal i de violència externa)”. (A Giulia, 30/12/1929).

Paraules amb ironia, però no exemptes de dis-gust, quan arriba a conèixer que el seu fill té el costum d’escriure de la dreta cap a l’esquer-ra: “estic content que escrigui amb les mans, val més això que res. Per cert, si li hagués sortit del cap la idea de començar a escriure amb els peus hauria estat molt pitjor (...). Una sola cosa em xoca: que hi hagi hagut massa poca lògica en el sistema. Per què, de nen, haver-lo acostumat a vestir-se com els altres ? (...). Hauria estat millor deixar al seu voltant objectes d’ús i després espe-rar que ell triés espontàniament: els pantalons al cap, els guants als peus, etc; o millor encara, s’hauria de deixar al seu costat roba de nen o de nena i deixar-li llibertat d’elecció. No et sembla ?” (A Tatiana, 20/3/1931).

Considerades aquestes premisses, s’entén que una de les prioritats del Gramsci empresonat és la de mantenir intacta, en els límits d’allò humanament possible, la seva capacitat intel·lectual, i que un dels principals temors sigui el d’accedir a la brutal i brutalit-zadora quotidianitat de la vida carcerària: “És increïble –escriu- com els homes, forçats per ele-ments aliens a viure de manera excepcional i arti-ficial, desenvolupen amb particular alacritat totes les facetes negatives del seu caràcter. Especialment els intel·lectuals, o millor dit, aquella categoria d’intel·lectuals que en l’italià del carrer se’ls ano-mena ’mezze calzette’ ” (A Tatiana, 7/1/1927). A suscitar aquest temor hi va contribuir també, sense cap mena de dubte, el seu primer con-tacte amb els presos comuns, amb els que havia compartit els seus trasllats en tren d’una presó a l’altra per tota la geografia italiana, i que els presos polítics vivien en cel·les sepa-rades. Les primeres cartes estan plenes d’ob-servacions de caràcter antropològic sobre els reclusos comuns.

Presó de Turi di Bari 1928.

Des del primer moment, i durant tota la seva permanència en les diverses presons a les que fou destinat, Gramsci no deixarà de demanar llibres, d’accedir a les pobres bibliote-ques que té a la seva disposició, d’abonar-se a revistes italianes i estrangeres: en resum, d’es-tar al dia de la vida cultural europea, això sí, disposant sempre d’un mètode d’estudi raci-onal i un camp d’interessos determinat: “Tota la meva formació intel·lectual ha estat d’ordre polèmic; també el pensament desinteressat; o sigui, l’estudi per l’estudi, és difícil per mi. Només de tant en tant, però molt poques vegades, em passa que oblido un determinat ordre de reflexions, i trobar, per dir-ho d’alguna manera, en les coses en si l’in-terès per dedicar-me a la seva anàlisi. Normalment necessito posar-me des d’un punt de vista dialògic i dialèctic, sota pena de no trobar cap estímul intel-lectual”. (A Tatiana, 15/12/1930). Un bon exem-ple d’això el trobem en el seu treball sobre els intel·lectuals, que ell vol dur a terme en diàleg/polèmica amb Benedetto Croce, però que es

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

FO121

veu forçat a interrompre (després sabrem que provisionalment) degut a la manca de mitjans materials per desenvolupar-lo coherentment.

Cada cop que la seva cunyada Tania pren iniciatives per fer-li arribar lectures alienes als seus interessos concrets li ho retreu. La presó, com a situació extrema i excepcional, afecta el pres físicament i psíquica, i l’obliga a agafar-se a alguna cosa concreta, alguna cosa que estigui en l’esfera d’allò factible, per no perdre el con-trol de la seva vida. Amb el pas del temps, quan la degradació de la seva salut es va fer cada cop més preocupant, Gramsci va mantenir aques-ta necessitat de solucionar els seus problemes per si mateix, recorrent el mínim possible a ajudes externes, que, com ell repeteix molt sovint a Tania, encara que sigui involuntària-ment, poden prendre el caràcter d’intrusions en el delicat equilibri creat en l’ambient de la presó. El pres va elaborant les seves pròpies vacunes, els seus propis remeis, vàlids a tots els nivells, fins i tot l’intel·lectual; la paraula

d’ordre és una, mantenir la practicitat; així, quant a la vida intel·lectual, el pres Gramsci sap com mantenir aquell entrenament i aquell mètode que tants esforços li havia costat apren-dre: “Jo penso que (...) es pot trobar una serenor fins i tot enmig del desencadenament de les més absurdes de les contradiccions i sota la pressió de la més implacable de les necessitats, si s’aconsegueix pensar “històricament”, dialècticament, i identifi-car amb sobrietat intel·lectual el propi deure, o un dels propis deures ben definit i limitat”. (A Tatia-na, 7/3/1932).

Els deures que Gramsci es va propo-sar i que va dur a terme brillantment gràcies a aquella força de la que s’havia dotat en els durs anys de l’escola i de la universitat, van ser ben definits, però no tan limitats com emer-geix de les cartes. Fruit de la fase de la presó van ser aquells Quaderns que ara constituei-xen una herència de valor inestimable per a tota la civilització universal. Que hauria pogut produir aquella ment tan ferma, aquell esforç

tan racional i alhora tan emotiu, en condicions menys extraordinàries, menys inhumanes, no ho podem saber, per culpa de la repressió feixista, que es va maldar a posar entre reixes l’home Gramsci. Des de la seva òptica, tenia raó el fiscal del Tribunal especial feixista, Michele Isgrò, en declarar, parlant de Gramsci, que “per vint anys hem d’impedir a aquest cervell que fun-cioni”.

Existeix, doncs, a les cartes de Gramsci un home exigent i disciplinat, que exigeix ordre en les coses quotidianes com exigeix ordre en l’ideal comunista.

Una exigència i una disciplina que és fruit del pensar si es pogués, del considerar la política com a praxi: un principi per a la revolu-ció i un procés revolucionari per a una hegemonia cultural comunista basada en la construcció de vincles entre política i ètica.

En els dos escrits que tanquen aquesta reflexió, un primer escrit d’un Antonio Gram-sci jove, idealista, que reclama voluntarisme per adherir-se a la causa comunista. Un segon escrit, del període tardà de Gramsci a la presó, en el que el polític de Sardenya reclama una voluntat, sí, però intel·ligent, elaborada des de l’esforç i la redacció de discursos polítics crítics i sempre aptes per ingressar en la construcció d’una alternativa cultural hegemònica.

Disciplina i llibertat (11/2/1917; L.C.F; S.G. 82)“Adherir-se a un moviment vol dir assumir

una part important de la responsabilitat dels esde-veniments que es preparen, convertir-se en artífexs directes d’aquests mateixos esdeveniments. Un jove que s’inscriu en el moviment socialista juvenil realitza un acte d’independència i d’alliberament. Disciplinar-se és fer-se independent i lliure (...) Tot jove proletari que senti el que pesa el farcell de la

seva esclavitud de classe ha de realitzar l’acte inici-al del seu alliberament, inscrivint-se a l’agrupació juvenil socialista que estigui més a prop de casa seva”.

Optimisme i pessimisme (1935?)“Cal observar que moltes vegades l’opti-

misme no és més que una manera de defensar la pròpia mandra, la irresponsabilitat, la voluntat de no fer res. És també una forma de fatalisme i de mecanicisme. S’espera en els factors aliens a la pròpia voluntat i laboriositat, se’ls exalta, i la per-sona sembla cremar-hi amb un sacre entusiasme. I l’entusiasme no és res més que una externa adora-ció de fetitxes. Reacció necessària que ha de partir de la intel·ligència. L’únic entusiasme justificable és el que va acompanyat d’una voluntat intel-ligent, una laboriositat intel·ligent, una riquesa inventiva d’iniciatives concretes que modifiquin la realitat existent” •

Signatura i empremtes de Gramsci 1926.

re

cu

rs

os

rr

no

us

Ho

rit

Zo

ns

191

| 20

08

R125R124

htpp://www.acessa.com/gramsci/

Gramsci e o Brasil Informacions sobre Gramsci i esdeveniments relacionats amb la seva obra al Brasil. Aquesta pàgina té per objectiu la defensa i divulgació de la perspectiva democràtica i socialista que caracteritza l’obra de Gramsci, i es preocupa per la realitat brasilera i per les estratègies de transformació social i econòmica. La pàgina té un lligam directe amb la International Gramsci Society.

htpp://www.internationalgramscisociety.org/International Gramsci Society (IGS) La Internacional Gramsci Society va ser fundada l’octubre de 1989 a la conferència internacional “Gramsci nel mondo” que va tenir lloc a Formia, Itàlia. L’objectiu de la International Gramsci Society és facilitar la comunicació i l’intercanvi d’informació entre el gran nombre de persones de tot el món que estan interessades en la vida de Gramsci i del treball i presència del seu pensament en la cultura contemporània. IGS ofereix conferències sobre l’oportunitat d’un ampli examen de la situació de la influència de Gramsci a la cultura contemporània, la diversitat d’estudis gramsciana, les diverses direccions en la interpretació i els usos de les idees de Gramsci en les categories que s’han anat desenvolupant.

htpp://www.victoryiscertain.com/gramsci/ Gramsci Links Archive Full web dissenyat i mantingut per Marcus Green. Conté calaixos sobre la seva obra, escrits sobre Gramsci, principals editorials de l’obra de Gramsci, novetats editorials i banc de links.

htpp://www.fondazionegramsci.org Fondazione Instituto Gramsci La Fondazione Instituto Gramsci (constituïda l’any 1982 en base al preexistent Instituto Gramsci, nascut l’any 1950) promou estudis i investigacions sobre l’obra i el pensament d’Antonio Gramsci, sobre la història italiana i internacional del segle XX, sobre el caràcter econòmic, sociocultural i polític de la globalització, sobre els processos d’integració europea. Com a fundació és responsable de la custòdia, la conservació i la classificació del propi patrimoni arxivístic i bibliotecari, promou i organitza investigacions, cursos, convenis, exposicions i activitats formatives. Les publicacions permanents de la Fundació són els Annali, la revista Studi Storici i la Rapporto annuale sull’integrazione europea.

htpp://www.marxists.org/ espanol Marxist International Archive (MIA) El Marxists Internet Archive , amb els seus diversos arxius en diferents llengües, secció de referència, i arxius temàtics, proveeix aquesta bases de dades sobre el marxisme, la més complerta de les existents. El MIA disposa de voluntaris de tot el món. La secció espanyola del MIA funciona des del 1998.

LLOCS A INtERNEt

1. Sacristán, Manuel: Antoni Gramsci. Antologia

Siglo XXI Editors, 1970. Aquesta antologia presenta una imatge concreta de l’obra d’Antonio Gramsci, entenent per obra allò produït i actuat. Per això, en la selecció dels textos es presenten de manera complementària els escrits de caràcter personal i els públics, alhora que se reforça la unitat política del seu pensament a través dels diversos gèneres literaris utilitzats per Gramsci. En definitiva, aquesta obra ens mostra el Gramsci renovador de les idees, l’artífex de la fusió entre la teoria i la pràctica política.

2. Fernández Buey, Francisco: Tot llegint Grasmci

El Viejo Topo, 2001. Aquesta és sens dubte una obra de combat, una anàlisi de l’obra de Gramsci des del present polític. Una defensa del pensament de Gramsci com a arma de futur: com a instrument polític per combatre el liberalisme dominant en el segle XXI; com a defensa de l’ètica del que és col·lectiu; com a defensa del llenguatge com a instrument revolucionari. En definitiva, una bona vacuna davant el món gran i terrible del model actual de globalització.

PUBLICACIONS3. Crehan, Kate: Gramsci, cultura i antropologia.

Edicions Bellaterra, 2004. Aquesta obra ens introdueix en la influència que l’obra d’Antonio Gramsci ha tingut en l’antropologia britànica i nord-americana, en especial en aquells col·lectius que centren els seus estudis en les relacions entre la cultura i el poder. L’autora nord-americana presenta i dissecciona el poble de Gramsci.

4. DDAA (Salvador López Arnal, Xavier Juncosa...):

Integral Sacristán [4 DVD + 1 llibre] El Viejo Topo, 2007. Integral Sacristán és un extens treball sobre la vida i obra del filòsof marxista Manuel Sacristán. Als quatre DVD dirigits per Xavier Juncosa, que inclouen nombroses entrevistes i documents, s’ha d’afegir un llibre amb un compendi de 43 escrits breus que reflexionen sobre l’home i el filòsof que va ser, i una selecció d’escrits de Sacristán. Una obra clau per entendre l’home de Grasmci a Catalunya.

1. 2. 3. 4.

182Procés a Euskadi. Quina sortida?

183Convivència, espai públic i ciutadania responsable

184Estimat Guti

186Democràcia inacabada? Dones i homes: igualtats, desigualtats i diferències en la participació

187- 188C4: Cultura Cohesió Coneixement Creació

185Temps, vida quotidiana i ciutat

189Joves: més enllà del tòpic

190Immigració, ciutadania i els reptes de la inclusió social

DARRERS NÚMEROS PUBLICAtS

VOLS SUBSCRIURE´t

A LA REVIStA

NOUS HORItZONS?

Quatre nÚMeros L´anY: 21€

Nom i cognoms

Adreça CP

Població País

butlleta de domiciliació bancària

Sr./Sra. Director/a del banc o caixa

Li demando que, fins a nou avís, accepti els rebuts que presenti la revista Nous Horitzons

amb càrrec al meu compte/llibreta.

Nom del/la titular

Nif Núm. De compte

Entitat Oficina Control

Data Signatura

Podeu enviar aquesta butlleta per correu a:

• Fundació Nous Horitzons, C/ Ciutat, 7 08002 Barcelona.• O bé per fax, amb la referència “Nous Horitzons”, al número 93 412 42 52.• O bé enviant un correu electrònic a fundacio@noushoritzons.cat

La Fundació Nous Horitzons posa a la vostra disposició el quadern

"Antonio Gramsci (1891-1937) 70 anys després" de la col.lecció "El Pensament i l'Acció"

descarregueu-lo al nostre web:www.noushoritzons.cat

www.noushoritzons.catc/Ciutat 7, 08002 Barcelona