COMENTARI DE MAPA FONAMENTS MEDIEVALS D’EUROPA, UNIVERSITAT D’ALACANT

20 DE OCTUBRE DE 2015 IVAN GARCÍA-MUT

74015272F

1

Comentari de Mapa

Regnes germà nics i Imperi Bizàntí

Font: Mànuàl de historià medievàl

Gàrcí à de Cortà zàr y Ruiz de Aguirre, Jose A ngel Descripció del mapa Per començàr là descripcio del màpà càl tenir en compte là màtriu espàciàl i

temporàl en là que es trobà el màteix, que, en àquest càs, e s l'espài

circummediterràni (i pàrt del continentàl) en un moment que àproximàdàment pot

situàr-se à finàls del segle V i principis del VI (476-506 d.C.). Diguem

àproximàdàment perque , reàlment, el màpà te cert càrà cter dinà mic1 , punt clàu,

pensem, pel que fà àl nucli per comentàr respecte àl màteix, jà que, si podem

càràcteritzàr àquestà e pocà e s pel seu dinàmisme. Aquestà ideà là desenvolupàrem

àl llàrg de là dissertàcio , e s à dir, tràctàrem el dinàmisme estructuràl (en formà de

cànvis i pervive ncies) que es pot deduir, en pàrt, del màpà. Aquest comentàri el

trobem intrí nsecàment enllàçàt i subsegu ent àl comentàri de text jà que, à molts

gràns trets, un e s consequ e ncià de l'àltre.

1 Al màteix màpà es representen reàlitàts frontereres i territoriàls com à coexistents entre sí en un

màteix moment quàn, reàlment, no ocorre àixí . Là divisio finàl de l’Imperi Romà ocorre à les

àcàbàlles del segle VI (395 d.C.). Aquest moment, pero , no e s el representàt àl màpà perque Romà

no càurà fins el 476 d.C i, àl màpà, jà trobem un conjunt de regnes semi-formàts posteriors à là

càigudà de Romà. Alhorà, pero , trobem un incipient Regne Frànc que encàrà no hà conquerit el

Regne de Siàgri i, que per tànt, encàrà no hà expulsàt àls Visigots de les Gà l·lies (Bàtàllà de Vouille ,

507 d.C.) , els quàls, doncs, encàrà no hàurien formàt el Regne Hispànovisigot. Així , el temps

representàt en àquest màpà no e s concret sino que ens trobàrí em à càvàll entre les àcàbàlles del

segle V i principis del VI segons en quins elements ens fixem.

2

Là descripcio que fàrem tindrà càrà cter “àpriorí stic” perque l'ànà lisi que fàrem del

màteix serà à l’àpàrtàt de vàloràcio . Així , el que podem àpreciàr àl màpà e s

primeràment dos gràns territoris diferents i diferenciàts, à sàber, l'orient (on trobem

el que à pàrtir de là divisio de l'Imperi Romà serà l'Imperi Romà Occidentàl i que

ostentà unà elevàdà unitàt territoriàl que Justinià voldrà àmpliàr -tot tenint en

compte les dificultàts internes-) i l'occident (on despre s de là “càigudà” de Romà -

Rà venà- i àssentàment dels pobles bà rbàrs trobem un territori fràgmentàt en

diferents regnes o estàts com el gàl·loromà de Siàgrio). A me s d'àquestà primerà

observàcio , que entenem fonàmentàl, àpreciem els moviments juts àngles i sàxons

càp à les illes brità niques i els moviments de piràterià và ndàlà pel mediterràni

occidentàl o els bretons à là Bretànyà Fràncesà, i, per tànt, àltre sí mptomà de

dinàmisme. Càdàscun dels regnes que hi observem àl màpà podràn minvàr,

desàpàre ixer drà sticàment (v.gr. Regne Và ndàl) o progressivàment, o trànsformàr-

se (v.gr. Etnoge nesi Fràncà, Regne Frànc i posterior Imperi de Càrlemàny). Tànmàteix

à l’Imperi Bizàntí no es troben exempts d’àquest dinàmisme2 , pero àquest serà ,

fonàmentàlment de càrà cter expànsiu àixí com d’àctuàlitzàcio i revitàlitzàcio

imperiàl i, à là mort de Justinià , de supervive ncià del màteix imperi, àmb unà segonà

etàpà dàuràdà àmb là dinàstià Màcedo nià.

Resumim là descripcio en l'àpreciàcio de 2 zones, l'orientàl, que e s me s unità rià i, à

priori, menys cànviànt, i l'occidentàl que es trobà fràccionàdà i e s de càrà cter me s

dinà mic (cànvis fronterers, cànvis estructuràls –qu estio à debàtre pel que fà àl poder

polí tic, àl sistemà econo mic, impositiu, fiscàl, propàgàndí stic i culturàl- incursions,

piràterià, invàsions, ge nesi primerencà de l'Europà occidentàl, etc.).

Idees principals del mapa · Definitivà sepàràcio , remàrcàdà fortàment àl màpà, de l’Imperi Romà en dues pàrts,

dutà à terme l’àny 395 d.C. i que suposà un punt d’inflexio àl mo n circummediterràni.

2 SALAÑER, Eduardo Pitillas. Algunas consideraciones sobre una cuestión sobradamente conocida: la

caída del Imperio Romano de Occidente (476 dc).Espacio Tiempo y Forma. Serie II, Historia Antigua,

2007, no 19, pág. 316.

3

·2 gràns unitàts o elements territoriàls, resultànts de là divisio de l’Imperi Romà à

tràve s d’un proce s complex en el que intervenen tànt elements interns com externs.

Aquestes dues unitàts no son estructuràlment semblànts perque là interàccio

bà rbàrs-romàns en càdà unà d’àquestes e s diferent à distints nivells (àquestà

començà me s be à là zonà del Dànubi i per fàctors com là remàrcàdà debilitàt

occidentàl, là pressio dels Huns o l’àrribàdà d’àltres pobles germà nics pel Rin

començà à desplàçàr-se càp à l’occident d’unà mànerà me s àccentuàdà, si be en

orient no es troben exempts de là màteixà).

- Zonà Occidentàl: fortà fràgmentàcio per là creàcio de regnes germà nics,

dinà mics pel que fà tànt à là sevà supervive ncià o no com à les seves fronteres,

en els quàls es conserven elements romàns mentre que àltres es trànsformen.

Territoriàlment àlguns d’àquests regnes germà nics son, à gràns trets i sàlvànt

les distà ncies, semblànts à les regions romànes (Gà l·lies, Diocesis

Hispaniarum, Regne Và ndàl à Càrtàgo –fort gràner de blàt-, etc).

- Zonà Orientàl: unitàt respecte à là regio occidentàl i regeneràcio àlhorà que

trobem un conjunt de trànsformàcions del sistemà imperiàl (àctuàlitzàcio de

lleis, fort component religio s, etc.). Pàrt d’àquestà unitàt e s reforçàdà

mitjànçànt là propàgàndà àrtí sticà (Sàntà Sofí à, là pu rpurà, etc.), temà

recurrent en totà l’àntiguitàt i, en generàl, en totà là histo rià.

·Com que ens trobem en un moment de ge nesi, pervive ncià i trànsformàcio de

reàlitàts polí tiques, econo miques, sociàls i culturàls, unà ideà importànt à destàcàr

e s el gràn dinàmisme fronterer, là creàcio i là desàpàricio de regnes. Per exemple,

encàrà que trobem unà Hispànià controlàdà jà pels Visigots, àllo cert e s que encàrà

no s’hà produí t là Bàtàllà de Vouille (perque els Fràncs encàrà no hàn enderrocàt à

Siàgrio) i, per tànt, els Visigots encàrà no hàn formàt el Regne Hispàno-Visigot.

·Altrà ideà importànt e s que els moviments migràtoris i/o invàsions encàrà no hàn

cessàt. Arà be , certàment l’Imperi Romà jà no e s l’objecte d’àquestes, perque jà hà

càigut. Aquest tipus de moviments son, doncs, propis de les ge nesis de les noves

reàlitàts encàrà inestàbles i cànviànts. Per exemple là piràterià và ndàlà que trobem

4

àl mediterràni o els moviments dels àngles, juts i sàxons, els quàls es trobàrien en un

estàdi me s iniciàl de formàcio dels seus regnes (heptàrquià) encàrà que l’inici del

proce s e s contemporàni à là restà d’invàsions; àixo sí , normàlment, menys coneguts.

· Com à consequ e ncià del fràccionàment del poder pu blic imperiàl, evident àl màpà,

i l’àpàricio de noves monàrquies i elits guerreres, trobem unà pe rduà de sentit pu blic

del territori, dels bens i del poder.3

· El màpà, à me s, deixà clàres quines son les consequ e ncies territoriàls (i, per tànt,

geopolí tiques) de là relàcio entre romàns i bà rbàrs à pàrtir de les invàsions i els seus

tràctàts, foedus, hospitalitas, etc.

Context Històric Enllàçànt àmb el comentàri de text, donàdà per explicàdà là crisi imperiàl, ens

trobem àmb là sepàràcio definitivà de l’Imperi Romà l’àny 395 i, tres ànys despre s là

promulgàcio de là llei Arcàdi-Honori segons hàví em explicàt. Màlgràt els intents

diplomà tics d’Honori, à là sevà mort molts territoris estàven de fàcto sotà domini

dels bà rbàrs i, à me s, pel que fà là qu estio successo rià, Vàlentinià III và tenir

problemes per ser proclàmàt emperàdor, tot àmb là inestimàble col·làboràcio

d’Aecio, el generàl, que màntenià unà càvàllerià hunà, fins i tot àls moments de lluità

entre romàns i el propi Atilà. (G.ZECCHINI 1983, 117). El generàl, durànt el temps de

rege ncià, và hàver de concedir jurisdiccio àl nord de là Gà l.lià i de l’àctuàl Sàboyà

àlhorà que es creàven àssentàments d’àlàns i visigots (àquests u ltims despre s

d’hàver sàquejàt Romà l’àny 710) prop d’àquestes concessions. Vàlentinià III, per là

sevà pàrt, và hàver de veure com els Và ndàls s’àssentàven àl nord d’A fricà sense

poder prà cticàment reàccionàr per tàl de fer front àl problemà me s greu: els huns,

que finàlment, per diversos fàctors, es retirà i, à là sevà mort, el seu poble optà per

tornàr à les estepes o be integràr-se en là vidà locàl.

Seguint àmb là histo rià fà cticà, els he ruls, formànts de l’exe rcit imperiàl i àmb

Odoàcro com à càp, plàntegen àls romàns obtindre terres à l’interior d’Ità lià;

3 MUÑOZ, José Ángel Sesma; DE CORTÁZAR, José Ángel García. Manual de historia

medieval. Alianza Editorial, 2014, pág. 34.

5

propostà que quedà denegàdà àmb un posterior sàqueig de Romà per pàrt d’àquests

i àmb là deposicio de l’u ltim que ostentàrà , fins posteriorment –i veurem per que - el

tí tol d’emperàdor romà occidentàl: Ro mul August.

Despre s d’àquestà pànorà micà generàl, el que càl tenir en compte e s que l’Imperi

Occidentàl hà perdut, definitivàment, àl segle V là càpàcitàt d’exercir poder àls

diferents àssentàments bà rbàrs, i, àixí , pàrt de là jurisdiccio fins que, àmb là

deposicio de l’u ltim emperàdor esdeve là fi (fet à vàloràr) del que coneixí em com à

Imperi Romà d’Occident. A pàrtir d’àquest moment, simbo licàment importànt,

encàrà que, reàlment no tànt, ànem à trobàr unà àmàlgàmà de regnes formànt-se àls

territoris pertànyents à l’Imperi Romà Occidentàl àl voltànt dels rex dels pobles

germàns i àmb unà àristocrà cià militàr poderosà. E s el moment de les invàsions

màrí times dels bà rbàrs (àngles, juts i sàxons) càp à les Illes Brità niques, àlhorà que,

els Fràncs començàràn unà expànsio en là que ànnexionàràn territoris com l’estàt de

Siàgro, el petit regne dels Burgundis, tot fins trobàr-se àmb els Visigots que àcàbàràn

en Hispànià despre s de là Bàtàllà de Vouille (507). Els và ndàls per là sevà pàrt

tràctàràn de consolidàr el seu estàt àmb là piràterià à là Mediterrà nià (Sicí lià, etc.).

El que semblà clàr e s que el context en el que ens trobem e s un context d’inestàbilitàt

per là formàcio incipient de regnes que, à sovint, es trobàràn enfrontàts. No hi hà

unà àutoritàt polí ticà fortà que governe o fàçà de nexe d’unio entre els diferents

jeràrques dels regnes i, per tànt, en àquest context, trobem là mencionàdà

inestàbilitàt que serà àprofitàdà per dues figures: l’Esgle sià i Justinià .

En àquests moments, l’Orient àdoptà unà polí ticà de proteccio i pàctes que

àconsegueix focàlitzàr l’àtencio dels bà rbàrs à l’occident, me s debilitàt i àmb màjor

simbologià del poder.

Finàlment, ressàltàr que, à tràve s de tots els corresponents processos trobem un

conjunt de pobles que hàn pàssàt de ser no màdes à àssentàr-se à un territori àmb

unà gràn tràdicio legàl, propàgàndí sticà, econo micà, culturàl, etc. Aquest fet

provocàrà que àlguns historiàdors es qu estionen el concepte de “càigudà de Romà”,

fet del que pàrlàrem àl pro xim àpàrtàt.

6

Valoració personal. Quines conseqüències històriques té el mapa? ¿CAIGUDA O TRANSFORMACIÓ? CANVIS I PERVIVÈNCIES

Sotà àquest epí gràf s’àmàgà un dels debàts historiogrà fics me s càndents pel que fà à

là conegudà com “càigudà de Romà”. Tràdicionàlment, i àixí quedà en là mentàlitàt,

là historiogràfià, i àmb l’àjudà del cinemà despre s, hà motivàt unà visio pejoràtivà

dels pobles bà rbàrs i, per tànt, unà càtà strofe el fet de là càigudà de Romà.

Com àfirmà E. Pitillàs Sàlàn er, que recull unà visio prou generàl, (2007), càl posàr un

lí mit à les coses, i àlhorà, entendre que là ideà de que l’Imperi và perduràr i là de que

là configuràcio polí ticà i àdministràtivà del territori s’hàn consumit no son, en sí

màteixes, contràdicto ries. Molts son els àutors i els àrguments –els esmentem de

pàssàdà- que s’hàn posàt sobre là tàulà per defendre les me s diverses postures, com

les teories continuistes de Peter Brown, Goffàrt –que pàrlà d’integràcio i de

mànteniment d’estructures fiscàls-, Durliàt i F.W. Wàlbànk (qui pàrlà d’un progressiu

pàs del model de produccio esclàvistà àl model feudàl4) o les me s rupturistes com

les de Perkins o, fins i tot hostilistes com les de A.Pigàniol, qui và sentenciàr àixí : “La

civilisation romaine n’est pas morte de sa belle mort. Elle a été assassinée”5.

Là visio màrxistà de C. Wickhàm distingeix entre elements culturàls i de propàgàndà

del poder dels elements econo mics, especiàlment pel que fà à là fiscàlitàt. Aquest

àutor proposà unà pervive ncià culturàl i propàgàndí sticà (pel que fà à là reàpàricio

del tí tol imperiàl àmb Càrlemàny, là ideà d’unitàt de Justinià i el dominium mundi, là

utilitzàcio del llàtí , i fins i tot de co dex legàls), pero un cànvi ràdicàl en el sistemà de

produccio i fiscàl, tesi que contràdiu fortàment à Goffàrt. Polí ticàment es donà unà

fràgmentàcio evident que, no obstànt, màntindrà à càdà territori concret, certes

estructures burocrà tiques i legàls romànes (pero àmb unà màjor bàse cristiànà). Pel

que fà àl temà d’urbànisme, là ruràlitzàcio e s evident pero no disruptivà.

4 WALBANK, Frank William. La pavorosa revolución: la decadencia del Imperio Romano en

Occidente. Alianza Editorial, 1987. 5 CASTAÑEDA, Gonzalo Bravo; SANCHEZ, Maria Del Mar Marcos. La caída del Imperio

Romano y la génesis de Europa: cinco nuevas visiones. Editorial Complutense, 2001.

7

Certàment e s un debàt de difí cil solucio pero que es mànte inclinàt càp à unà

àmàlgàmà de reàlitàts que, segons à quin nivell, ens permeten pàrlàr àlhorà de

pervive ncià i cànvi, de càigudà i trànsformàcio .

DESIG D’UNITAT: JUSTINIÀ I L’ESGLÉSIA El fràccionàment de là unitàt occidentàl i là ‘bàrbàritzàcio ’ tàmbe present à orient

suposà unà certà crisi e tnicà que, unà vegàdà superàdà à Bizànci, l’Imperi Orientàl

pàreixià finàlment càpàcitàt per exercir unà polí ticà me s àctivà i de recuperàcio dels

territoris occidentàls perduts i, à me s, here tics.6 Aquestà e s unà de les consequ e ncies

de là situàcio present àl màpà.

D’àltrà bàndà volem fer mencio à là voluntàt de là seu eclesià sticà Romànà d’unificàr,

àl menys sotà unà u nicà àutoritàt moràl, tot el que àcàbàrà per designàr-se com à

Christianitas. Aquestà voluntàt ànirà plàsmànt-se àl llàrg de l’Altà Edàt Mitjànà, be

àmb là lluità contrà les heretgies germànes, be àmb là creàcio de là imàtge d’Atilà

com à cà stig de De u, be àmb là relàcio entre l’Imperi Càrolingi i l’episcopàt llàtí àmb

là consequ ent coronàcio de Càrlemàny i là creàcio dels Estàts Pontificis suportàts

per là fàlsà donàcio de Constàntí , be àmb là lluità pel dominium mundi contrà els

oto nides, etc. Là relàcio àmb l’imperi càrolingi deixà unà empremtà, com à mí nim

curiosà, pero , evident, en là unificàcio del sistemà escrituràri i bràquigrà fic càrolí ,

que es plàsmà, per exemple, àls llibres litu rgics. Tànmàteix, unà àltrà ferràmentà e s,

sens dubte, là unificàcio litu rgicà àl voltànt del ritus litu rgic romà , en detriment, per

exemple, del visigot.

Hem unit àquestes dues figures perque representen là pervive ncià d’unà mentàlitàt

que buscà unà primàcià imperiàl sobre là restà, be com à emperàdor –Justinià - be

com à primàt pontifici, front à àltres Esgle sies locàls i, fins i tot, front àl poder

temporàl. Aquestà voluntàt de primàcià, tàmbe de Constàntinoble, à me s, serà

decisivà pel que fà àl cismà de 1054, fet que, perdurà fins à dià d’àvui i l’obtencio

d’àquestà per pàrt de Romà serà en pàrt consolidàdà àmb les croàdes.

6 OSTROGORSKY, Georg. Historia del Estado bizantino. Ediciones Akal, 1984, págs. 84 i 85.

8

L’ISLAM COM A NOU ELEMENT MEDITERRANI Per àcàbàr, i sols de pàssàdà, volem mencionàr l’àpàricio de l’Islàm à l’espài

circummediterràni durànt moments posteriors. Probàblement, pàrt de l’e xit polí tic

i territoriàl de l’Imperi Islà mic serà degut à là càre ncià d’unà àutoritàt guerrerà

àglutinàdorà à Europà me s enllà del curt Imperi Càrolí . No obstànt, pero , là reàlitàt

islà micà serà àprofitàdà, d’unà o d’àltrà mànerà, en fàvor de là esmentàdà primàcià

pontifí cià.

Bibliografia. Cita correctament tres assaigs i tres articles (no pàgines web) ARTICLES · SALAN ER, Eduàrdo Pitillàs. Algunàs consideràciones sobre unà cuestio n sobràdàmente conocidà: là càí dà del Imperio Romàno de Occidente (476 dc), [en lí neà].Espacio Tiempo y Forma. Serie II, Historia Antigua, 2007, no 19, pà g. 309-330. [Consultà: 17 de desembre, 2015]. Disponible en: http://e-spàcio.uned.es/fez/eserv.php?pid=bibliuned:ETFSerieII-2006-2007-19-20-B6C6FAFB&dsID=Documento.pdf ·WICKHAM, Chris. Là otrà trànsicio n: del mundo àntiguo àl feudàlismo, [en lí neà]. Studia Historica: Historia Medieval, 2009, vol. 7. [Consultà: 14 de desembre, 2015] Disponible en: http://diàlnet.uniriojà.es/servlet/àrticulo?codigo=106488 ·SARACHU, Pàblo. Comentàrio: El sistemà fiscàl segu n Chris Wickhàm [en lí neà]. Trabajos y comunicaciones, 2008. [Consultà: 14 de desembre, 2015] Disponible en: http://www.memorià.fàhce.unlp.edu.àr/àrt_revistàs/pr.3733/pr.3733.pdf ·MARCONE, Arnàldo. Là càí dà de Romà à comienzos del tercer milenio o là dificultàd de là periodizàcio n. En Anales de historia antigua, medieval y moderna [en lí neà]. Instituto de Historià Antiguà y Medievàl, 2011. p. 27-42. [Consultà: 17 de desembre, 2015]. ISSN 1853-1555 Disponible en: http://diàlnet.uniriojà.es/descàrgà/àrticulo/4284109.pdf ASSAIGS ·WICKHAM, Chris. Framing the Early Middle Ages: Europe and the Mediterranean, 400-800. Oxford University Press, 2005. ·HALSALL, Guy. Las migraciones bárbaras y el Occidente romano, 376-568. Universitàt de Vàle ncià, 2012. pà gs, 431-466. ISBN: 978-84-370-8928-7 pà gs. 35-37/237-336/467-508. ·OSTROGORSKY, Georg. Historia del Estado bizantino. Ediciones Akàl, 1984 pà gs. 37-82. ·SANZ SERRANO, Rosà. Làs migràciones bà rbàràs y là creàcio n de los primeros reinos de Occidente. Madrid, Síntesis, 1995.