Capçalera. Abril 199223

DUES GENERACIONS

Joan Ramon Masoliverenyora aquell periodismeConversa amb Carles Geli sobre l'evolucióde la informació cultural als diaris

—Carles Geli—

Si el bosc dels voltants de Montcada no

hagués existit (aquest que encara avui

permet de creure, quan hi ets, que estàs

fora del mundà soroll civilitzat), Joan

Ramon Masoliver se l'hauria inventat. No

per res, sinó per poder continuar tenint-hi

la masia dels seus pares —avui ja embrió

d'una futura fundació que portarà el seu

nom—, i continuar realitzant el que hi ha

fet des que va instal-lar-s'hi als anys 50:

escriure i llegir fins a extrems

inimaginables, com demostra la lluita

aferrissada que a cada pany de paret

mantenen en aquella casa del segle XVIII

els llibres i revistes d'arreu del món amb

tots els objectes quotidians que

testimonien el seu pas i el del seu

receptacle per la història.

Un dels racons de la casa dóna cabuda a

prestatges plens de llibres que toquen gairebé elsostre i que amenacen de tirar-se a sobre de labutaca d'orelles que hi ha en una de les bandes.Es allí on, ben segur, Masoliver llegeix tots elsdiaris i els llibres que pertoquen per poder fer els

seus treballs que, des de 1933, realitza per a LaVanguardia. Però serà des de la taula llitera del'habitació des d'on l'inquiet periodista i escriptorparlarà —amb erudició però de manera planera,amb la mateixa força amb què encara salta dedos en dos els esglaons de casa seva— delperiodisme cultural i de la cultura com aindústria. I, entremig, com qui no vol la cosa, deJoyce, Pound, Breton, Éluard, Aragon, Dalí oBuñuel, tots ells llegits de dalt a baix i conegutspersonalment, en un temps —Oh, les beauxjours!— en què a Can Cultura eren quatre, eltema interessava molt poc els polítics i on ambprou feines es veia treure el nas a un d'aquellschicos de la prensa...

—Els nois de bona família havien d'estudiara la Universitat, i jo vaig escollir Dret perquèaquesta carrera era la sortida per a tot. Voliaser diplomàtic, perquè desitjava viatjar... Fentun dels cursos d'ampliació, vaig agafarFilosofia i Lletres, que ho vaig trobar molt mésinteressant que el derecho romano aquell...

"Abans no calia sortir a cadamoment a saludar, com fa ara en

Cela, perquè la gent es recordésque existies"

Capçalera. Abril 199224

DUES GENERACIONS

Llavors eren cursos petits, de deu persones,perquè es feia per veritable vocació, no comara, que hi van totes les monges i capellansdel món per poder donar després lliçons degramàtica parda... En fi, fruit de les arrelsanarquistes que teníem tots en aquella època—i pels contactes amb el meu cosí llunyàBuñuel—-, uaig entrar en els movimentsd'avantguarda, i en concret en elsurrealisme... Clar, i els vaig conèixer a tots.Vaig estudiar a París, i després vaig anar aGènova, a fer un lectorat d'espanyol. Llavorstenia 21 anys, i aquí vaig començar de debòamb el periodisme.

En aquest ofici, hi vaig entrar de la màd'una noia que es deia Pilar Escofet, que erafilla d'un dels tres directors que tenia llavorsLa Vanguardia, José Escofet. Encara me'nrecordo ara d'una taula verda fastigosa quetenien allà en forma de vuit per posar-hi lestresn panxes i on s'asseien els tres directors.Ella em va engrescar a enviar un paper des deParís, i després un altre des de Gènova.Sempre, no cal dir-ho, sense cobrar res...

"Aquellos chicos de la prensa"

—Exactament com ara, que no hi ha ningú jaque faci una ratlla sense haver preguntat abans latarifa del diari pel foli i si podran desgravarl'IVA...

—Sempre enviava els articles sensecobrar-los, jo i tothom del meu entorn. Nosé... en aquells moments, veure com unpersonatge com Guillem Díaz-Plaja escriviacada dia als diaris feia una mica d'angúnia.Tots col·laboràvem sense cobrar...

—Estava mal vist, llavors, intel·lectualmentparlant, el fet de ser periodista, com fins fa totjust uns anys?

—Evidentment, una cosa era ser escriptor iuna altra ser periodista. Per a nosaltres, eraun ofici estrany. Generalment eren unssenyors que no eren universitaris. Eren elschicos de la prensa, els gacetilleros... Era unavisió generalitzada d'aquella època. Encararecordo com en Víctor Hurtado, una de lesvegades que vaig venir a Barcelona, em vadonar un sobre amb diners per tots els articlesque jo havia publicat a Mirador. Em vaigquedar astorat...

—Es clar. No era tampoc el seu modusvivendi...

—No, però les meves col·laboracions i lameva participació a la revista II Mare, quefèiem amb en Pound a Rappalo, em van anarportant una obligació d'escriure, que es vaajuntar amb un cansament de fer de lector aalumnes que eren més grans que jo... Per això,en una de les meves visites a Barcelona, vaigtrobar-me amb l'Agustí Calvet, en Gaziel, i emva insistir perquè escrivís alguna cosa...Llavors vaig acabar fent-me corresponsald'informació general per a La Vanguardia i ElSol, deixant el lectorat i traslladant-medefinitivament de Gènova a Roma, el 1934.

—Fent informació de tot, doncs?—Sí, sí. D'una banda, hi havia l'actualitat,

unes peces que passava en conferènciestelefòniques i que em pagaven a 75 pessetes.Les cantàvem a peu dret, sense llum, i ens hoagafaven els taquígrafs, que a La Vanguardiaeren uns senyors provectes, suposo que poetesfracassats... Però quedaven recollides moltfidedignament, molt millor que en els tempspre-actuals, quan encara es feia servir aquestsistema.

—I els temes culturals anaven en aquestpaquet?

—Generalment anaven en uns articles mésllargs, dels quals n'enviava tres o quatre almes, de tres pàgines i mitja, exactament 1.500paraules, que em pagaven a 125 pessetes.Aquests anaven en una pàgina que portava perencapçalament "Artículos y comentarios", quehi havia després de les esqueles.

La "penya" dels culturetes

—Dalí, Buñuel, Pound, a qui va conèixer gràciesa Joyce... Em fa la impressió que abans era moltmés fàcil que ara entrar en contacte amb lesveritables patums del camp cultural...

—Es que érem menys gent que avui; no hihavia el consumisme d'ara. Abans no caliacom ara sortir a cada moment a saludarperquè es vegi que existeixes, com és el casd'en Cela i les guies turístiques i aquestescollonades. En aquest món, la gent es coneixiatota. Hèlix era una revisteta de merda, però,com a intercanvi, rebíem publicacionsangleses, alemanyes, holandeses... Era unaespècie d'església molt petita. A la tarda, a

"Últimament, als diaris, lespàgines de Cultura estan entrela secció de televisió i la de

cuina"

Capçalera. Abril 199225

DUES GENERACIONS

París, anaves als cafès a xerrar i, clar, estaramb en Breton era com ara tu i jo. Això delPapa Breton i tota aquesta faràndula que jomateix he difós és mentida podrida. Però sianàvem de pûtes plegats!...

—Doncs ara, per poder parlar amb en PereGimferrer, per exemple, has de fer gairebé unasol·licitud per escrit, i perquè es posi tan sols altelèfon un director general, pràcticament hasd'amenaçar-lo dient que t'han dit tal cosa i que sila seva versió no surt...

—A París, per poder parlar amb el professormés eminentíssim de tots només feia falta quedonessis a la seva secretària una targeta ambla teva sol·licitud i, per escrit, et contestava lamateixa tarda: "Mardi, onze heures"... Parlavesamb qui volies i gairebé quan tu volies. Això aFrança, perquè a Grècia, per exemple, amb elrei i tot, podies acabar prenent el cafè... Eraun cercle més tancat. Avui en dia... Mira el casd'en Picasso: va haver de perpetrar mils decoses, perquè hi ha milions de consumidors.Ara tots els artistes tenen uns grans tallers, ihi van els dels No-Dos moderns a fer-hi unreportatge monstruós per a algú dels Estats

Units... Ara és consum, i abans era afecció.Res no valia res, no costava res... Quan totaixò es converteix en matèria de consum, i finsi tot en temes de tesis universitàries, que, ésclar, necessiten professors i càtedres...

—I llavors apareixien una quantitat de llibressobre el tema que fa feredat...

—Sí, van néixer els Santos Torroella delmoment, que han fotut un llibre de tot això is'hi han acabat guanyant la vida, explicant siaquest feia tal cosa, si sortia amb tal altre, sies tirava no sé qui... La quantitat de gent queavui en dia viu d'en Dalí!... Però, alerta, queen parlen en tant que en Dalí comença atrencar aparadors a Nova York o en Picassosurt en calçotets fent no sé què amb el ditet,no de quan pintava "Les senyoretesd'Avinyó"... En fi, la culpa és dels anglesos,que, com que tenen un clima de merda, s'handedicat a tancar-se a casa i a escriurebiografies d'aquestes... La meva època eraencara la d'en Voltaire, de quan eren unssenyors amb afeccions... Això se'n va tot alcarall el 1945, quan arriben els americans i etfan doctor a penjar quadres... Sense la

"En el periodisme, hi vaigentrar de la mà de Pilar Escofet,

filla d'un dels tres directors queen començar els anys trentatenia La Vanguardia"

Capçalera. Abril 199226

DUES GENERACIONS

Carles GeliTota la curta tascaprofessional de Carles Gelii Fons (Barcelona, 1963)s'ha desenvolupat —desdel seu començament a larevista Carrer Gran delbarceloní barri de Gràcia—en el camp del periodismecultural i, en concret, delmón del llibre. Ha estatredactor del Diari deBarcelona i guardonatcom a responsable delsuplement de Llibresd'aquest rotatiu, el 1988.L'estudi titulat Les tresvides de Destino, realitzatamb Josep Maria Huertas,va obtenir el premi Rovirai Virgili. Recentment, unarticle seu aparegut encatalà a El Periódico deCatalunya, on treballa desdel 1989, li ha valgut elPremi Nacional dePeriodisme que atorga laGeneralitat pel millortreball en l'àmbit culturalde l'any 1991.

propaganda que comporta el consum culturaltampoc existiria tot això, com la polèmica delmitjó d'en Tàpies.

Jutges sense temps per jutjar

—Sí, és molt probable que haguem caigut enaquesta espiral i que estiguem donant moltd'espai a coses que en realitat no es mereixen niuna ratlla. Potser caldria que fóssim mésrigorosos a l'hora de valorar i de fer-nos ressòdels fets culturals. Saber destriar i potenciar bé elque quedarà com a veritable pòsit cultural del queés l'anècdota, la boutade...

—Mira, jo ja fa temps que no faig crítica dellibres. Doncs sàpigues que no hi ha dia queno m'arribin muntanyes i muntanyes dellibres. La qüestió és produir. I mentre laliteratura i l'art i la música no se'ndesempalleguin, d'això... A aquest ritme tanbrutal, tampoc tenim tranquil·litat per jutjarles coses... A part, hi ha el fet que s'ha dequedar bé amb en tal i en tal altre, i amb elcap de redacció, amb l'amic, amb l'editor...

—Em temo que això és un procés ja inevitablei que va a l'alça, precisament pels factorsextraperiodístics que cada cop més embolcallenels mitjans de comunicació... Però així i totcaldria fer un esforç per recuperar l'esperit crític iun xic selectiu. Hauria de ser la nostraobligació...

—En aquesta línia, ara volen posar elsuniversitaris a fer crítica... Però si no estanfets per a això! Ells estan per investigar... Ami, que un catedràtic com l'Antonio Vilanovaparli de la literatura que es fa avui em semblaridícul. Ell ha de parlar de Góngora, de si enMaragall va ser tan important o no... Ara no.Ara cal parlar de / 'Scarlett, i et munten unabeca de tres anys per estudiar-la, pagant laFundació Rockefeller... La crítica universitàriahauria de deixar de fer crítica militant amb unaire de ciència... Es clar que això potsers'arreglarà el dia que deixin d'anar 500persones a doctorar-se o es deixin de comprar300 exemplars d'un llibre només pel fet de serpublicat en català, com fa la Generalitat... Icontra això només hi ha revistes com ElsMarges o...

—Tampoc gaires. Es un tema a analitzar, queles revistes culturals vagin perdent pes al quiosc,quan no desapareixen directament. Ja no cal nidir dels setmanaris d'informació general, lesseccions de cultura dels quals són senzillamentpatètiques, quan n'hi ha...

L'espectacularització de la cultura

—Bé, el que passa en el primer cas és que sónrevistes que ja juguen a ser undergrounds desortida; es posen la cota de malla iendavant... Però també hi ha problemes alsdiaris. Tampoc s'arregla fent 44 pàgines desuplements de llibres, ara secció obligatòria atot diari que es preï. Està ple de collonades.Qui parla seriosament d'un llibre d'enFaulkner? Poc trobaràs, perquè per parlar-nehas d'haver-lo llegit i t'has d'agafar ben fort elsmachos. Ara tothom parla d'aquell desgraciatdel qual els tios de l'editorial t'han enviat undossier de premsa... Es més fàcil llegiraquelles tres planes que tota la seva obra...Ara cal tenir sempre present si aquell és fillputatiu d'aquella altra, si encara va ambhomes o amb dones...

—En els darrers anys hem assistit a unaespectacularització brutal de la informaciócultural. Estem apostant per buscar la polèmica,moltes vegades banal... Donem més espai al fetde l'homosexualitat o no d'en Wilde, de si enBorges tenia traumes sexuals o de si el LawrenceDurrell va cometre incest amb una de les seves

filles, que a les seves obres... La societat demanaespectacle, i això li estem donant. La unió de lesabans diferenciades seccions de cultura iespectacles, a quasi tots els diaris, tindria, per ami, una part del seu origen en aquesta tendència.

—I això es tradueix, a més, en una pèrduadel rigor i la qualitat dels textos. Si més no,els d'abans estaven més ben escrits, perquèprimer de tot els que fèiem de periodistesérem bons escriptors. Ara el que importa ésque entreguis el text a l'hora, que si el fax, lapunyeta, que si el director diu que si el senyortal té una morena al paner, i tu cap allà itornes i ho escrius i... L'important ara és queel diari tiri 500.000 exemplars...

"Ara volen posar elsuniversitaris a fer críticaliterària als diaris. Però si ells

estan fets per investigar!..." —

Capçalera. Abril 199227

DUES GENERACIONS

—I que arribi al quiosc abans de les set delmatí, sigui com sigui, prescindint en alguns casosde la quantitat i la qualitat de les notícies.

—Per això hi ha aquesta quantitat d'erradesterribles, com mai hi havia hagut als diaris, ireportatges i entrevistes de pa sucat amb oli.

—Es curiós d'observar com ara que les novestecnologies et permeten de refer una pàgina dedalt a baix en un quart d'hora, el diari s'ha detancar més d'hora que mai... El concepteempresarial del diari està per davant delconcepte pròpiament periodístic.

—Clar... Tot això dóna avui un nivell mésbaix de qualitat en tot... Déu nos en guardid'escriure diferent, ara, com un D'Ors o unOrtega!... Ara interessen crítiques, merderscom el mitjó d'en Tàpies o els mitjons derombes, és igual. Cal fer merder com sigui... Ipersonatges que sempre estiguin disposats aser a totes les polèmiques, com l'Umbral aMadrid o en Porcel a Barcelona.

Una secció entre la tele i la cuina

—De tota manera, malgrat l'intent de la culturad'apuntar-se al carro de l'espectacular, em fa lasensació que, en general, és una secció a labaixa, dins els diaris i els mitjans àudio-visuals.Per exemple, les tres planes que feia vostè alsanys 30 parlant d'un tema cultural sónimpensables, avui, en un diari, si no és a lespàgines d'un suplement, i encara gràcies... Engeneral, costa molt vendre una notícia de culturaper a la portada d'un diari, perquè sigui temad'un editorial o per filtrar-se en un informatiuàudio,-visual.

—Últimament, les pàgines de cultura, delsdiaris estan entre la secció de televisió i la decuina... Això que dius és producte de lamateixa societat, que no l'interessa gaire, totaixò. La cultura vesteix molt per a les

institucions, que es gasten autèntiquesburrades de diners en bestieses culturals, enlloc de gastar-los en preservatius o en carnetsd'atur, que els donarien més vots.

—Vista l'actitud cultural de les institucions, tensla sensació que els polítics fan servir la cultura,en bona part, per mitigar, fer callar odirectament per comprar alguns intel·lectuals opersonatges amb un cert to crític, no gaire. Aixíels tenen calladets i contentets.

—Convindria un període de vaques flaquesde debò del món cultural, perquè així elspolítics s'adonarien que la cultura no els dónavots, que no serveix per a res... Però tenenpor que se'ls digui que no són cultes, quedescuiden el país, i per això, o fan obresfaraòniques que no s'acabaran mai, com elCentre de Cultura Contemporània de la Casade la Caritat, o es dediquen a pagar qualsevolmerda de llibre que es faci en català.

—En aquest sentit, els passa com als mitjansde comunicació: estan més preocupats per laforma que pel fons...

—Aquí a Barcelona, com enlloc. Portenarquitectes japonesos a fer collonades. I elsd'aquí fan pirulís horrorosos, com el d'enForster, o el d'en Calatrava, que és pitjor... Unel fa recte; va l'altre i, per no fer-lo recte, el fatort... La meva dèria es tornar a fer revistetespetites de llibres, art, cinema, esports... Elsescriptors de debò hi col·laborarien ni que fosnomés per un sopar, perquè la vida se laguanyarien fent de veterinaris, o d'advocats...L'ofici d'escriptor no existia, a la meva època.Ara, avui, en un país de quatre pams quadrats,tenim 400 poetes i novel·listes que viuen deser-ne, com el cas d'en Brossa...

—En Brossa encara, perquè ha tingut la sortde fer els molinets aquells de continuïtat per alCanal 33, i que alguns dels seus poemes-objectes'han convertit en monuments per la ciutat.Gràcies a això ha sobreviscut, perquè si ho

JoanRamonMasoliverCom no podia ser d'unaaltra manera, Joan RamonMasoliver Martínez de Oria(Saragossa, 1910) vaaprendre el català llegint,sobretot les Pàginesviscudes de Josep MariaFolch i Torres. Els llibreshaurien de marcar latrajectòria personal iprofessional d'aquestllicenciat en Filosofia iLletres i Dret, parent d'unLuis Buñuel que el vaintroduir a l'avantguardacultural del moment.Traductor de poetesitalians, va caure en elperiodisme d'una maneraestable un 21 de novembrede 1933, quan començà aescriure per a LaVanguardia. Itàlia, Grècia,Turquia, Israel o l'índia sónalgunes de les placesperiodístiques on vatreballar com a

corresponsal, mentre querevistes com Destino,Camp de l'Arpa o Hèlixforen les publicacions quevan ser fruit de la seva

vessant de dinamitzadorcultural impenitent.

La Guerra Civil el portà afer una curta però intensaincursió en la política.Durant el conflicte es va

allistar al Terç de NostraSenyora de Montserrat. Pocabans d'acabar-se la guerrafou designat com a delegatcarií a les negociacionsentre Requetès i Falangeper a la seva unificació. Aindicació de DionisioRidruejo, va ser nomenatjefe territorial dePropaganda a Catalunya,el 1939. Com que tot allòera "una mentida podrida",ho va deixar el 1940, i vamarxar fora d'Espanya.L'invent de les pàginesliteràries en un diari —LaVanguardia, en aquestcas— es deuen a la seva

tasca. La literatura ho va

envair i dominar tot des dellavors en la seva vida,mitjançant els seus articles,la seva presència al premiNadal i al de la Crítica, i perla seva tasca de traductor,que el va fer mereixedor delPremio Nacional deTraducción 1989.

"Es fan pàgines i pàginesparlant d'un escriptor quan esmor, perquè quan és viu nosaben què dir-ne"

hagués hagut de fer dels seus Sonets de Caruixao de la seva Poesia Rasa, que ja ningú recorda oni tan sols no coneix...

La sapiència del "prêt-à-porter"

—Brossa és un gran treballador de la poesia.No té cap necessitat de fer el ninot de res...

—Però si no ho hagués fet...—Aquí està el mal... El punt culminant

d'aquesa massificació cultural de què parlemés que es facin crítiques dels best-sellers,paradigma del consumisme... En donar-liaquesta importància el fas passar com a altacultura, fet que és garantit per la seva aparicióal diari, cosa que farà que l'endemà la gent elvagi a comprar. Em sembla manicomial, totaixò.

—Bé, és que en el marc d'aquesta lògica, si elque vols és arribar a vendre 500.000 exemplars,és evident que hauràs de baixar el llistó delscontinguts, perquè no es pot pretendre parlar a500.000 persones d'extracció social i culturalmolt diferents dels Càntics de l'Ezra Pound. Latemptació —per popularitat i ressò— de parlarde les possibles memòries de la Pantoja ésimmensa... Es allò que deia vostè fa uns anys dela cultura del prêt-à-porter...

—Però és pitjor que el prêt à porter, per laqualitat i el poc temps que dura. La roba téuna vigència com a mínim de tres mesos, peròbusca un llibre passades tres setmanes de laseva aparició: no el trobaràs mai en la tevavida. El Lara és el cas perfecte, d'això. "¿Quéquieres escribir?", pregunta als seus autors. I envuit dies, belluga la maquineta, promoció,dinars... I al cap de vuit dies, "otro". Ell, això,ho fa collonudament. Tots els seus escriptorsviuen com ningú...

La mort de la formació per la informació

—Ens està quedant una conversa moltpessimista. Cal dir, per equilibrar, per exemple,que pel que fa a l'estil s'ha millorat molt. Lesseccions de cultura van trigar molt a incorporarels criteris d'un mínim ordre informatiu en laseva estructura i en la seva elecció de notícies.Abans, les pàgines culturals semblavend'entrenament d'escriptors i filòsofs, alguns d'ellsfrustrats...

—Es veritat. S'ha sofert una evolucióinteressant, en aquest sentit. Abans éremescriptors primer i reporters després. Elsarticles tenien tots més un aire d'assaig... Sí,s'ha deixat d'escriure allò de "Mi perro..." Lagent està més ben informada, seguramentexcessivament informada; però, en canvi, arano està formada. I la culpa d'això en bonapart la té la formació dels periodistes, sobretotd'aquests que surten de la collonada de lacarrera de Ciències de la Informació.

—La cosa ha millorat una mica, però ésevident que aquesta carrera està mal enfocada.Al qui vulgui ser un expert en comunicologia, laFacultat li anirà com l'anell al dit, però el

periodisme real, com a ofici que és, no es potensenyar en una carrera que és universitària illarga, amb pocs mitjans i que toca moltd'esquitllada la realitat professional... fins i tot anivell teòric. Avui em sembla que poca cosa mésque el títol pot tenir interès en la branca deperiodisme de la Facultat.

—Es que abans un anava a la Universitat atenir un criteri, no pas una llicenciatura, comara...

-—No, ara ja som en un estadi superior, i es vaper un master, i després per unreconstramaster...

—La gent no té criteri perquè no téformació. Per això, quan es mor algú, es fanpàgines i pàgines després, perquè mentre ésviu no saben parlar-ne. Per això mateix es fatant de rebombori amb els premis com a actesen si... Trobo a faltar en el periodisme i lacrítica d'avui personatges com en FerranSoldevila, en Carles Riba, en Nicolau d'Olwer,el Ramon d'Alós...

—Deuria ser enriquidor tenir-los a prop en unaredacció, quan devien passar per allà...

—Jo no he fet mai vida de redacció, i aixòque em van oferir despatx i secretària i tot...Jo vaig instal·lar-me a Montcada i prou. Peròquan algun cop baixava per allà ens quedàvemfins a tres quarts de quinze fent petar laxerrada i anàvem després a un local que esdeia el Boston a prendre alguna cosa, iempalmàvem amb el matí i menjàvem lesprimeres coques que sortien dels forns...

—Avui tot això és impensable i impossible,quan a les set de la tarda ja has de tenir tancadapràcticament més de la meitat del diari.

—Les tertúlies a les redaccions van morir eldia que hi van posar aquells despatxos quesemblen peixeres... Un diari que es fapràcticament al matí em sembla manicomial:donem notícies d'abans-d'ahir, quasi. Avegades m'encarreguen coses per a la festa delllibre i ho has d'entregar un mes abans... Ara,quan baixo, els hi deixo mig quilo d'articles ique els vagin publicant quan vulguin... Això ésl'antiperiodisme. La vida periodística que joconeixia l'han morta. Hi ha una gran quantitatde sots-directors, redactors en cap...

—Sí, aquesta macrocefàlia ens els diaris és unfenomen interessant d'estudiar. Les redaccionscomencen a assemblar-se a l'exèrcit espanyol,que de tot Europa és el que té méscomandament en comparació amb el nombre desoldats... El més trist de tot això és que amb lapèrdua d'aquesta vida redaccional s'ha perdut,també, aquell procés d'òsmosi que es donavaentre els periodistes veterans i els més joves o elsque començaven, on les distàncies semblavenmenors entre staff i redacció...

—La veritat és que avui costa trobardirectors de diaris com ho eren l'Aznar, enGaziel o el mateix animal d'en Galinsoga, queeren periodistes de pes, amb els quals podiesparlar de tot i eren més sensibles per lacultura, en uns moments en què aquesta teniatant o més pes que la informació política..."Oh, les beaux jours!"*

"Hauria d'importar més elrigor i que els textos estiguessinben escrits que no pas que

entreguis el text a l'hora i eltiratge del diari"