Nebuloses

Les Nebuloses Marina Martínez

1

LES NEBULOSES. El lloc on neixen les estrelles.

Són immensos núvols de gas, la major part en forma de molècules ja que la seva temperatura sol ser relativament baixa. Les nebuloses de menys tamany tenen uns pocs anys llum de diàmetre i estan compostes bàsicament per hidrogen molecular, mentre que les nebuloses gegants, en canvi, poden arribar als 300 anys llum de diàmetre. Les nebuloses gegants es composen de grans quantitats d’hidrogen, monòxid de carboni, i en menor mesura d’altres molècules. En les nebuloses més grans s’han arribat a identificar fins a 60 espècies de molècules diferents. El material de les nebuloses ve de la matèria expulsada per les estrelles quan arriben al final de la seva vida, bé com a supernova o com a nebulosa planetària. Com tenen temperatura baixa es van identificar mitjançant radiotelescopis. A les nebuloses gegants és on neixen les estrelles, produint reaccions termonuclears al seu interior, o bé, quan ja són més estables, iniciant la seqüència principal. Se les anomena estrelles de la Població I, creades a partir del material procedent de les estrelles més velles de la anomenada Població II. Les noves estrelles estaran formades per elements més pesats ja que es formen amb els elements generats al nucli de les estrelles més velles. Les nebuloses es classifiquen en tres tipus:

- Les nebuloses d’emissió: el seu gas emet radiacions perquè són excitats per una font propera (generalment una estrella)

- Les nebuloses de reflexió: riques en pols, reflexen la llum produïda per les estrelles més properes

- Les nebuloses fosques: són una massa ennegrida sobre un fons il·luminat (la llum que produeixen les estrelles que estan darrere la nebulosa), per això les podem visualitzar.

Nebulosa de l’Àliga (M16)

Tres pilars enormes de gas; on a cada un dels seus extrems, hi ha acumulacions d’aquest gas, que és una de las fases inicials en la creació de les estrelles. A cada una d’aquestes ramificacions o acumulacions de cada pilar hi podria cabre el nostre Sistema Solar sencer.

Imatge presa pel telescopi espacial Hubble


2

Nebulosa del Cranc (M1, NGC1952)

Nebulosa Cap de Cavall (IC434)

Restes d’una supernova que va tenir lloc a l’any 1054. La explosió va ser enregistrada pels astrònoms xinesos.

Imatge presa pel telescopi espacial Hubble

Es localitza a poc més de 1.500 anys llum de distància, i es troba inclosa al complex de la Nebulosa d’Orió. Aquesta nebulosa fosca està catalogada com a Bernard 33 i és visible només perquè el seu pols fosc marca la silueta contrarrestant amb el fons vermell incandescent de la nebulosa vermella d’emissió IC434. Dins del núvol fosc s’hi estan formant estrelles. A la part inferior de les imatges es pot veure una nebulosa de reflexió blava (NGC 2023), que rodeja una estrella jove i calenta.


3

El Gran Núvol de Magallanes

Nebulosa Eta Carinae (NGC 3372)

La més gran i violenta regió de formació d’estrelles coneguda en tot el Grup Local de Galàxies està a la nostra galàxia veïna: el Gran Núvol de Magallanes. També s’anomena Doradus 30, els gasos vermells i roses indiquen que és una nebulosa d’emissió, encara que també existeixen restes de supernoves i nebuloses fosques. Al centre a la esquerre hi ha un nus brillant de formació d’estrelles (R136) on es localitzen algunes de les estrelles més brillants conegudes. Imatge presa pel Wide Field Imager, de l’Observatori Europeu del Sud (ESO).

Encara més brillant i extens que la Nebulosa d’Orió tot i trobar-se 6 vegades més lluny que aquesta, a la constel·lació de Carina hi ha una estrella descomunal, imprevisible. Canopus (Alpha Carinae), després de Sírio, és la segona estrella més brillant del cel. La nebulosa, composta per 3/4 parts d’hidrogen i una d’heli, amb presència d’elements metàl·lics, presenta zones fosques que la divideixen en 3 lòbuls, el més brillant dels quals té forma de triangle, i on es troba Eta Carinae.


4

Ubicació

L’interior de la nebulosa Eta Carinae és una bogeria de successos. Potents vents estel·lars, cúmuls estel·lars per tot arreu, poderoses emissions de raigs X que encara ningú sap explicar, regions de formació d’estrelles, nebuloses més fosqueS, etc.


5

Nebulosa d’Orió (M42)

És una de les nebuloses més famoses. A 1.500 anys llum de distància, dins la nebulosa d’Orió es troben estrelles molt joves, brillantíssimes i efímeres del tipus O, que van esvaint la nebulosa des de dins, ja que la radiació que emeten és tan enèrgica que expulsa gas molecular que les rodeja a grans velocitats cap a l’espai. Actualment s’han catalogat més de 700 estrelles en formació en aquesta nebulosa, però n’hi ha 4 que les podem distingir a simple vista, conegudes com el trapezi d’Orió, sent una d’elles (de magnitud 3) la responsable dels fenòmens d’excitació que es produeixen sobre la nebulosa i que fa que aquesta sigui visible als nostres ulls.

Nebulosa Cap de cavall

Nebulosa d’Orió

Estrella Alnitak (pertany al cinturó d’Orió)

Imatge presa pel telescopi espacial Hubble. Avarca 13 anys llum de costat a costat.


6

Nebulosa Roseta (NGC 2237)

Nebulosa del Vel (NGC 6992)

Planetari virtual de nebuloses: http://www.astrofotos.es/planetario-nebulosas-google-sky.php

És una nebulosa d’emissió situada a 3.000 anys llum de distància. La gran abundància d’hidrogen li dóna el color vermellós que surt en quasi totes les fotografies. El vent que prové d’un cúmul obert conegut com a NGC 2244 ha fet un forat al centre de la nebulosa. A la fotografia, la llum verda s’origina per l’oxigen, la blava pel sulfur i la vermella per l’hidrogen.

Són les restes d’una supernova que va explotar fa entre 5.000 i 8.000 anys enrere, deixant aquest rastre d’explosió còsmica. És una de les romanents supernoves més impressionants del cel. Travessa uns 3º de cel. Està localitzada a la constel·lació del Cigne, a uns 500 anys llum de distància a la Terra.

Documents

Nebuloses